by guillem | ag. 12, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Sortia l’últim vol que agafaria en aquest viatge, el 15e, i que ja em deixaria a Barcelona. Era la primera vegada que viatjava amb Norwegian i no tenia ni idea de com era el servei. Ja no em quedava menjar, així que esperava que tot i ser una low-cost, almenys un got d’aigua i una galeta ens donarien igual que en altres low-cost en les que havia viatjat, sense anar mes lluny, la que m’havia deixat a Fort Lauderdale. Pero no, a qui no havia pagat mes no li donaven ni un got d’aigua, res. Això si, l’avió era molt nou i molt còmode per ser una low-cost i el servei també era prou bo, almenys molt millor que altres low-cost. Així que la companyia em va semblar molt be, doncs estic d’acord en què retallin en menjar, begudes o altres serveis addicionals per tal que el vol sigui mes barat, pero no en l’atenció al passatger o l’espai per les cames.
Degut a què eren les 12 de la nit passades, el vol ja va començar amb les llums apagades, per lo que vaig intentar dormir una estona. A mi em costa molt dormir en un avió, pero feia tantes hores que no dormia ni descansava be que de seguida em vaig quedar adormit. Be, mes que adormit, dormitejant.
Al cap de poc mes d’una hora em vaig despertar perquè els auxiliars estaven passant per servir menjars. En aquell moment no tenia ni idea de com funcionava l’aerolínia, per lo que vaig suposar que repartirien menjar a tothom. Em va estranyar una mica perquè semblava que donaven un menú i no una magdalena com m’imaginava. Ja veia que a alguns passatgers se’ls saltaven i vaig suposar que seria perquè estaven dormint o perquè havien dit que no volien res. Però quan van arribar a la meva fila la varen saltar completament, no van ni parar. Aleshores vaig fer el ridícul o el panoli. Li vaig dir a l’auxiliar que jo també volia menjar i després de mirar en un paper em va dir que no ho tenia contractat. És clar! Aquest servei s’havia de contractar prèviament i per això se saltaven tanta gent. En fi, un cop fet el ridícul vaig intentar tornar a dormir tot i que ara seria mes difícil perquè ja només pensava en menjar, de fet fins i tot vaig mirar la carta de preus però de seguida vaig descartar de comprar res, doncs si en qualsevol aerolínia és car, a Norwegian més.
I així vaig anar passant les hores, de fet només n’eren 8, millor del que pensava. El fet d’estar cansat ajuda molt per poder dormir. Només em vaig aixecar un parell de vegades sobretot per estirar les cames i la resta de temps assegut, mes pensant, planejant i dormint que res mes.
Quan quedaven unes dues hores per arribar, el senyor del costat va començar a treure menjar fins a preparar-se un esmorzar de puta mare amb suc i tot per ell i el seu fill. Aquest si havia viatjat anteriorment amb Norwegian, vaig pensar. Es van fotre un esmorzar que no vegis, i jo que ja tenia gana, doncs després d’allò encara mes.
El vol va anar molt be i va durar les 8 hores previstes. El monitor del seient tenia força mes opcions que altres que havia vist, com veure diferents vistes del vol a mes de molts paràmetres que a altres aerolínies no posaven, per lo que anar-ho mirant era força entretingut.
Finalment vam aterrar a la Terminal 2 de l’aeroport de Barcelona. A mi aquella terminal em va molt millor per arribar a casa, el trajecte és mes curt, doncs en cas d’aterrar a la terminal 1, per anar a casa primer hauria d’arribar a la terminal 2. De fet només haig d’agafar el tren allà mateix i fer un únic transbord a un altre tren.
La sensació al arribar a un lloc conegut després de 3 mesos d’estar cada dia en un lloc nou, és raríssima. Poder tenir aquesta sensació és, per mi, una de les millors coses que ens poden passar. En una vida de rutines i monotonies diàries que la majoria de gent intenta soportar com pot i on la sensació estranya és conèixer algo nou, poder dir que la sensació estranya es dóna quan no veus res de nou, és simplement un privilegi i una injecció de vida brutal. Només havien passat 3 mesos però a mi em semblava un any. El fet d’estar fent coses noves cada dia fa que aquests semblin molt mes llargs i complets que un dia rutinari, doncs el nostre cervell es veu obligat a treballar contínuament per poder assimilar tota aquesta nova informació constant, fent així, que els nostres dies semblin mes llargs simplement per estar mes plens d’experiències, de moments únics, de vida…
Per tot això, per mi lo raro va ser arribar allà i saber on havia d’anar sense mirar res. Ja era a Barcelona, la meva ciutat. I mes que la meva ciutat, allà on vaig néixer, perquè en cada viatge m’enduc una part de cada lloc que he visitat, part de la seva història, de la seva cultura, de la seva gent. Per cada lloc visitat creixo com a persona, entenc i sé moltes mes coses. És un aprenentatge continu de mesos que fan que al tornar a casa al cap de 3 mesos jo sigui una persona completament diferent, amb un munt de noves experiències viscudes, amb la sensació d’haver viscut tot un any per la quantitat de coses fetes i gent coneguda, i que en arribar a casa t’adones de que allà tot segueix igual. La gent no te res per explicar-te. Les seves vides no han canviat, avui fan el mateix que feien quan jo vaig marxar. No han viscut tot el que jo he viscut. La seva vida segueix igual de rutinària i monótona, aquesta rutina i monotonia que em mata i que m’empeny a anar a altres llocs contínuament.
Estic content d’arribar a Barcelona, és la meva ciutat i la que mes m’agrada de les centenars de ciutat que he vist. Però demà ja tindré ganes de marxar-ne per conèixer-ne de noves. La frase “No omplis la vida de dies, sino els dies de vida” mai havia tingut tant sentit.
El trajecte de l’aeroport a casa sempre és estrany. Per una banda vas amb la tranquil·litat de saber que no et perdràs, pero a la vegada estàs fent un trajecte trivial, sense emoció, sense novetats, sense cap sentit. És una sensació estranya perquè et coneixes el camí i el pots fer tot mirant el mòbil i és justament això el que fa que aquest trajecte no es quedi mai guardat a la teva memòria tal com han fet les desenes de trajectes anteriors per ciutats desconegudes.
Vaig arribar a casa cap a les 16h. No hi havia ningú i, tot i que ja tenia ganes de veure a la familia, en aquell moment prefereixo no veure a ningú. És tal el cansament que només tinc ganes de desfer lo bàsic de la maleta, mirar alguna cosa a l’ordinador i descansar. De l’últim que trinc ganes és de posar-me a explicar res. I per fi era casa, on tot seguia igual excepte l’aquari, que degut a que es va trencar la bomba d’aigua, tots els peixos van morir de calor dos dies abans quan jo estava fent escala a Fort Lauderdale. Per sort la mare ho va veure i ho va netejar, cosa que mai li podré agrair prou perquè si m’hagués trobat jo el que ella es va trobar, m’hauria donat algo, i mes acabant d’arribar del viatge.
Demà a acabar de desfer la maleta, passar fotos, etc i a partir de demà passat a pensar quins països vull visitar en el següent viatge per no deixar d’omplir els dies de vida.
by guillem | ag. 12, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Ja havia començat el trajecte de tornada a casa finalitzant així el viatge mes llarg que havia fet fins aleshores, concretament estava en el 80e dia de viatge i encara en quedava un. Ja era 11 d’agost a les 6 del matí, havent avançat una hora al rellotge.
El vol va durar 7 hores i va anar tot be, fins i tot vaig dormir una mica, cosa que ami em costa molt. Acabava d’arribar a Fort Lauderdale, Florida. Aquí només hi havia de fer escala per agafar el pròxim vol a Barcelona, pero l’escala seria de quasi 18h, per lo que volia sortir fora de l’aeroport previ pas per immigració, on, inesperadament, hi havia molt poca gent i vaig passar prou ràpid, de fet en menys de 20 minuts ja estava fora.
Era la segona vegada en aquell viatge que passava unes hores a aquell aeroport, doncs és un aeroport típic d’escales, així que ja me’l coneixia una mica, on podia seure, on hi havia millor senyal wifi, etc. De totes maneres, vaig sortir a fumar un piti i vaig recórrer tot l’aeroport per buscar llocs on menjar i descansar, doncs allà hi seria 17 hores mes esperant. I la veritat és que no és un bon aeroport on fer-hi una escala llarga, doncs quasi no hi ha cap lloc per menjar ni carregadors pel mòbil. Això si, el wifi genial.
Així que vaig estar una bona estona mirant correus, escrivint el diari i en general fent tot allò que haig de fer cada dia pero que no podia fer per falta de temps. Anava parant mes del que volia per culpa de la bateria. Només vaig trobar dos endolls en tota la sala on estava, que era la sala on hi havia les cintes per recollir les maletes de la terminal 4. Un estava ja ocupat per un senyor que el va tenir allà connectat tot el dia. L’altre estava mes lliure pero t’havies de seure al terra o quedar-te de peu, a mes no volia fer com l’altre home i acaparar-lo tota l’estona ja que cada vegada que em desconnectava ja hi havia algú connectat al cap d’un minut.
Quan feia unes 4 hores que era allà, cap a les 10 del matí, ja vaig menjar un parell de bocadillets dels que havia comprat a Lima. Tenia gana pero encara podria haver aguantat una mica, pero el fet de poder utilitzar el mòbil cada vegada menys i començar ja a notar l’avorriment va fer que comencés a menjar una mica abans del previst. Portava prou menjar per tot el dia, almenys per dinar i sopar, pero clar, ara ja estava sopant i no eren ni les 11 del matí.
En acabar anava entrant i sortint de la terminal. A fora era força entretingut, doncs en aquella zona hi ha molts afroamericans i amb ells entreteniment. Va passar una familia d’almenys 10 membres que semblava la família Kardashian, amb roba brillant, tots cridant i cadascú amb les seves excentricitats. Una de les noies va aconseguir encabir el seu bolso dins la maleta repleta fins a dalt i tancar-la amb l’ajuda de dues o tres persones mes pressionant la maleta fins que tot el de dins va quedar ben aixafat, inclòs el bolso.
I així anar passant hores, al principi mes ràpid pero cada vegada mes a poc a poc. A mes no hi havia ni màquina de cafès i ni tan sols un bar on pendre un cafè encara que fos per $5.
Cap a les 14h vaig buscar el lloc on havia d’embarcar, i sort que ho vaig mirar ja perquè no era ni en aquella terminal. Havia d’anar a la porta d’embarcament G i allà només hi havia fins la F. En un primer moment vaig pensar que ja hauria d’agafar algun skytrain o bus, pero no, vaig preguntar a un treballador i em va dir que havia d’anar a la terminal 3 que s’hi podia arribar caminant. I efectivament, la terminal 3 estava just a continuació de la 4 a ni tan sols 5 minuts caminant. La terminal era quasi igual i amb els mateixos serveis, o millor dit, sense serveis, com carregadors o màquina de cafè.
Abans de tornar a seure ja vaig buscar la porta G, els mostradors i tot el necessari per embarcar. Cada terminal d’aquest aeroport és relativament petita per lo que és fàcil moure’s per elles sense perdre’s. Els mostradors estaven al pis superior on vaig pujar per veure com era i si ja estava el de Norwegian, doncs havia de fer el check-in perquè així ho obliga la mateixa Norwegian. Els mostradors estaven quasi al final pero encara no hi havia ningú, així que vaig tornar al pis de baix on hi havia les cintes d’equipatges i cadires de sobre on seure, doncs tothom que estava esperant ho feia al pis superior.
Cap a les 17h ja vaig menjar el que tena preparat per sopar, que eren mes bocadillets comprats a Lima, per lo que en algun moment hauria de cobrar alguna cosa a l’aeroport, algo que no volia.
Fora de l’aeroport l’únic entreteniment era veure el vigilant que s’encarregava de vigilar que els cotxes que passaven per davant les terminals no paressin allà davant, només se’ls permetia parar un moment per recollir algú i seguir, i aquell home es passava l’estona cridant “go ahead” o similars perquè tothom parava mes estona de la permesa. La veritat és que era un continu de cotxes parant i avançant per dos carrils.
I així anar passant les hores, fumant pitis, menjant, escrivint el diari, carregant el mòbil, mirant els negres americans, passejant de terminal a terminal, etc.
Cap a les 19h vaig pujar al pis superior a mirar si ja havien obert els mostradors de Norwegian. I efectivament ja estava obert i sense gens de cua, per lo que vaig anar cap allà a fer el check-in. Jo en aquell moment ja estava segur que em cobrarien els $30 aproximadament per sobrepès en la maleta de cabina, doncs el màxim permès eren 10kg i la meva pesava quasi 12. Sempre et queda l’esperança de que no la pesin, pero, tot i que en aquell moment encara no ho sabia, Norwegian ho comprova tot…
El check-in va ser molt mes ràpid que altres ja que el destí ja era el meu país, per lo que ja no em van demanar ni vistas o altres vols de sortida del país. I com no, em van demanar que posés la maleta a la bàscula per pesar-la i efectivament pesava quasi 12kg. Em van dir que el màxim eren 10 i jo em vaig fer una mica el tonto. De totes maneres no tenien cap intenció de cobrar-me el recàrrec m’hagués fet o no el tonto, doncs al costat de la noia que va fer el check-in hi havia un senyor que va dir que m’haurien de cobrar pero que no em cobrarien, cosa que evidentment em va alegrar perquè aquestes despeses inesperades l’últim dia del viatge m’emprenyen molt. Era el primer vol que feia amb Norwegian i ja em queien millor que altres companyies.
Així que vam fer el check-in, amb seient de finestreta assignat, i a seguir esperant. Quedaven 4 hores per la sortida del vol, que tot i semblar molt, per mi ja era poquíssim després de 13 hores esperant. Ja s’estava fent fosc i ja començava a tenir gana per sopar, pero ara ja no em quedava res per menjar i allà hi havia molt pocs llocs on comprar-ne. Ara estava a la terminal 3 i almenys hi havia un parell de restaurants cosa que a la terminal 4 no. De totes maneres es veien restaurants de qualitat i cars per lo que vaig decidir no comprar res almenys fins a tenir mes gana, ja que ara era mes per avorriment que per gana.
Vaig estar fent temps passejant per la terminal 3 fins cap a les 20h que ja vaig decidir passa el control de seguretat i esperar a la porta d’embarcament. En aquell moment encara no sabia si Nrwegian donaria alguna cosa de menjar gratuïtament o almenys per beure, pero en qualsevol cas no hi confiava massa i ja tenia assumit que hauria de comprar alguna cosa per menjar allà a l’aeroport.
Vaig passar el control sense cap problema ni control especial, la clau és portar tots els líquids com s’han de portar i treure de la maleta tots els dispositius electrònics, cables i menjar. Quan has passat per 15 controls de seguretat en els últims 3 mesos s’agraeix passar-los el mes ràpid possible.
En aquell moment ja estava en mode cerca de menjar. Tenia temps i gana per lo que aquell ja era el meu únic objectiu. El primer que vaig pensar va ser en comprar xocolata al Duty Free, així que vaig anar-hi directament. Pero com en altres llocs, el Duty Free ja no és el que era, els preus ja em semblen mes cars que a qualsevol altre lloc, inclosa la xocolata que costava mes que un menú a algun restaurant de l’aeroport. Així que vaig seguir mirant a les botigues, cafeteries i restaurants de la zona de portes que, allà si, estava ple de botigues a diferència de la resta de la terminal.
Primer vaig entrar a una zona on hi havia 4 restaurants de menjar preparat, el primer, cubà. Vaig mirar els preus i una amanida eren $10, per lo que vaig deixar de mirar. La següent era una pizzeria on una pizza individual costava uns $13, també cara pero ja millor que l’amanida, almenys no em quedaria amb gana. Pero vaig seguir mirant i finalment vaig comprar patates i pastes en una botiga d’alimentació. Total $6 i em vaig treure el cuc de l’estómac.
La meva porta no era en aquella zona pero vaig seure una estona a menjar i aprofitar que allà hi havia molt lloc i carregadors. Eren les 21h aproximadament i ja havia sopat i només quedava caminar uns metres fins a la porta d’embarcament.
Quan em vaig cansar de ser allà vaig anar cap a la meva porta, a la zona G. Tot allò era mes gran del que em pensava i vaig tardar uns 10 minuts llargs en arribar a la porta d’embarcament. Allà també hi havia restaurants, fins i tot un Burger King, pero ja no tenia tanta gana com per gastar-me el que costaria un menú allà a l’aeroport. En aquesta zona hi havia molta menys gent que a la zona d’on venia, de fet no es veia ningú, només uns quants passatgers al final de tot que segurament serien passatgers del meu vol doncs allà ja no n’hi havia cap mes, fins i tot hi havia algunes llums ja apagades i només quedava il·luminada la porta del nostre vol.
Vaig caminar durant uns 3 minuts fins arribar a la porta i allà, després de 3 mesos, vaig escoltar a tot un grup de persones parlant català. El vol anava directament a Barcelona per lo que bona part dels passatgers serien catalans. La veritat és que va ser un moment emocionant i fins i tot inesperat. No pensava que es pogués trobar tant a faltar la teva terra sense ni tan sols ser-ne conscient, ho vaig ser en aquell moment, al veure i escoltar catalans. Encara era a 6000 km de distància pero ja em sentia a casa.
Allà vaig estar esperant encara unes dues hores mes, assegut a la zona de carregadors per poder escriure el diari o mirar correus abans de pujar a l’avió.
Cap a les 22h van començar a comprovar alguns passaports fins ja a començar a cridar per grups. Com sempre hi havia els típics impacients que es van posar a la cua quan encara no els tocava. Em costa tant d’entendre aquestes coses, o be no s’enteren de res, cosa estranya perquè diuen la lletra del grup ben fort, o be es pensen que si no pugen ràpid a l’avió els deixaran a terra…. En fi, misteris de l’espècie humana. En qualsevol cas quan van cridar els del meu grup, el C, la feina que varem tenir per passar pel mig de tots aquests impacients que ja s’havien amuntegat davant la porta molestant als qui havíem de pujar.
Un cop dins l’avió, simplement vaig flipar. He anat en un munt d’avions, però aquell era enorme, el mes gran en el que havia anat. El màxim que havia vist era files de 8 seients i dos passadissos. Pero aquell en tenia 10 de seients per cada fila. A mi em va tocar a finestra al costat de dos nens. Quan ja estava instal·lat, va venir la mare dels dos nens, que seia al seient de passadís del bloc central, i em va demanar si li podia canviar el lloc i així poder estar al costat dels nens. Jo no estava disposat a canviar-li així com així, ja que estava a finestra, pero al dir-me que seia a passadís, doncs ho vaig preferir ja que era un vol llarg i així podria estirar mes les cames a mes d’aixecar-me quan volgués. Així que vam canviar els llocs i vaig anar a la mateixa fila pero al passadís de la part central.
I així acabava l’últim dia del viatge, només quedava l’arribada a casa pero ja a Catalunya.
by guillem | ag. 12, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Cap a les 5 del matí, tal com tenia previst, ja em vaig despertar per arreglar-me pel llarg dia que tenia per davant o escriure el diari abans de que arribessin els altres 3, previst per les 7:30h. La llàstima dels hotels és que no tenen cuina comú, per lo que no em puc fer cafès bons abans de sortir de l’habitació. Vaig utilitzar la tassa del cafè de cortesia del dia anterior i amb aigua calenta de l’aixeta em vaig fer un primer cafè almenys per arrencar.
A les 7h ja m’havia vestit i ja havia deixat la maleta el màxim de preparada possible, doncs per la tarda ja marxava cap a Barcelona, tot i que no hi arribaria fins al cap de dos dies. Ja que des de la finestra de la meva habitació veia el carrer i l’entrada de l’hotel, em vaig quedar allà una estona mentre escrivia el diari. Cap a les 7:15h vaig sortir a comprar un cafè a un dels venedors ambulant que hi havia a l’avinguda, a pocs metres de l’hotel, i fins cap a les 7:40h em vaig quedar fora, a la portad e l’hotel a esperar.
Però a les 7:40h vaig decidir esperar des de l’habitació perquè feia molt fred, de fet em va sorprendre que fes tant fred, doncs Lima està a nivell de mar i no m’esperava una temperatura tant baixa. Així que vaig seure al costat de la finestra de la meva habitació des d’on veia el carrer perfectament i des d’allà vaig anar escrivint el diari mentre mirava notícies peruanes a la TV.
Finalment, cap a les 8h va parar un taxi a la porta de l’hotel i vaig veure baixar, en primer lloc, al pare seguit d’en Raimon i la Sele. Vaig baixar i quan vaig arribar a la recepció ells justament estaven entrant. Vaig dir-li al noi amb qui havia formalitzat la reserva el dia anterior que ells eren els 3 que faltaven, i com que ja estava al cas de tot, la reserva va ser ràpida. Aleshores en Raimon em va avisar d’una cosa que no havia vist, el pare anava sense maleta! Després de tot el merdé dels vols, a sobre li van perdre la maleta. Jo vaig intentar no donar-li massa importància per no preocupar mes al pare pero pel que semblava no li va importar massa, almenys tant com m’hauria importat a mi. Pel que deia, semblava que la maleta no havia sortit de Perú i que aquell mateix dia ja li portarien. A mes ja només li quedava un dia de viatge per lo que es podria dir que ja ho tenia tot fet. En qualsevol cas ja eren allà amb mi retrobats de nou.
Vam pujar a dalt a veure les habitacions. La d’en Raimon i la Sele estava dues habitacions al costat de la nostra i també donava al carrer, era mes o menys igual que la nostra. Tots plegats es varen instal·lar i el pare i jo vam anar a la nostra habitació. Al cap de pocs minuts ja vam decidir de sortir a donar una volta pel centre de Lima. En Raimon i la Sele ja ens van dir que volien dormir, així que cap a les 9 del matí, el pare i jo vam anar a donar una volta per Lima.
Vam baixar a recepció mentre jo buscava a Moovit la manera d’anar fins al centre històric de Lima en transport públic. Pel que semblava era molt fàcil, de fet només hauríem d’agafar un autobús allà mateix a la cantonada que ens deixaria a uns 5 o 6 carrers del centre, no al costat pero així també caminàvem una mica.
El pare, que encara no sabia lo be que anava Moovit pel transport públic, li va preguntar al noi de l’hotel com anar fins al centre. El noi ens va parlar de metro i bus, mentre que Moovit em recomanava només bus. Suposo que l’opció del noi feia que haguéssim de caminar menys, pero ho vaig trobar mes complicat i a mes hauria de prescindir de Moovit, algo que ja no feia mai en una ciutat desconeguda. Li vaig explicar al pare que preferia seguir les eines que ja havia fet servir tantes vegades en tantes ciutats de tants països i que sempre m’havia donat bons resultats. Ell va dir que vale, doncs fins aleshores el mòbil ens havia anat molt be per trobar-ho tot. Així que vam anar a la parada a buscar el bus que ens deia Moovit.
Hi havia força gent i paaraven molts autobusos. Moovit m’indicava un númerod e ruta específic, és a dir, allà i paraven vàries rutes i només en podíem agafar una en concret. Li vaig dir al pare que estyigués pendent de si veia algun bus amb aquell número. Quan portàvem uns 5 minuts esperant ja havien parat 3 o 4 busos i o n’era cap. Suposo que el pare no les tenia totes pero jo la veritat és que si, Moovit no m’havia fallat mai i no tenia perqu epensar que allà si, tot iq ue evidentment, la seva precisió varia de ciutat a ciutat.
I al cap de poc mes de 5 minuts va parar un bus amb la numeració que m’indicava Moovit. Així que vam pujar, vam preguntar quan era, 1,50 soles cadascú i vam seure just darrere del conductor. Jo aniria seguint la ruta a Moovit i mentre no ens desviéssim, cap problema.
En el bus, igual que a Mèxic o Equador, a mes del conductor també hi havia un treballador que només cobrava i anava avisant per la finestreta als vianants que esperaven al bus.
Eren les 9:30h d’un divendres per lo que era hora punta. Vam anar una estona per la mateixa Avenida Antúnez de Mayolo i era un miracle que no hi hagués mes accidents. Carrers de 4 carrils pero sense pintar, cotxes entrant o sortint sense fer cas de cap senyalització, gent creuant-se o ballant rap en els semàfors i, sobretot, soroll, molt soroll de cotxes pitant, gent cridant, obres, de tot,… En principi el trajecte havia de durar uns 45 minuts, però quan portàvem 45 minuts tot just havíem fet la meitat del camí. Jo anava seguint el trajecte des de Google Maps i Moovit per confirmar que anéssim be, i tot que en un punt es va desviar, seguia anant paral·lel al camí que marcaven les aplicacions. Vaig suposar que anava per un altre camí degut a les obres. Pero el problema era que tot i anar paral·lel al seu trajecte original, no hi acabava d’enganxar-s’hi de nou, per lo que va arribar un moment que no sabia si en algun punt tocaria al seu camí original o hauríem de decidir on baixar basant-nos en el camí que estava fent i la distància que teníem fins a la Plaza de Armas.
Al cap d’una estona va tornar a seguir el camí original i ens vam començar a endinsar al centre històric, doncs els carrers ja començaven a ser mes estrets i els edificis, si cap, mes deteriorats. En aquell punt semblava que seguia el seu camí original fins que va girar en un lloc on segons Moovit no hauria de girar. Va ser aleshores, i tenint en compte que estàvem a 5 carrers de la Plaza de armas, que li vaig dir al pare que baixéssim ja, que encara ens podria deixar mes a prop pero no ho podia asegurar i així passejàvem una mica ja abans d’arribar a la plaça.
El lloc on vàrem baixar era un lloc força solitari tot i que ja érem a prop del centre. Els edificis eren molt antics i descuidats, per l’arquitectura es notava que estàvem prop del centre històric però tot plegat estava molt malmès i, tot i que no eren ni les 11h del matí, feia força por caminar per allà.
Vam anar seguint el camí marcat per Google Maps per tal d’arribar fins la Plaza de Armas on hi havia el Palau Presidencial i el Parlament entre d’altres edificis oficials.
El pare anava fent moltes fotos amb la càmera i a mi em feia una mica de mal rollo, perquè en aquells carrers, la veritat que si algú ens hagués volgut atracar o podria haver fet sense problemes. En qualsevol cas no va passar res.
Al cap d’uns 10 minuts caminant vam arribar a un carrer completament diferent a tot el que l’envoltava. Amb aquell carrer començava la zona del centre mes cuidada i segura, doncs no només els edificis estaven completament restaurats, sino que hi havia un policia o un militar a cada cantonada. Vam passejar una mica per aquell carrer, disfrutant d’una nova ciutat, veient la vida local, els venedors, els vianants,… El dia era gris i això feia que la ciutat, potser, es veiés mes “bruta” de lo que estava.
Vam deixar aquell carrer enrere fins arribar a un pont força llarg que creuava un riu. El riu era gran pero no anava massa ple. A l’altra banda del pont ja es podia veure el que semblava un edifici oficial, doncs Google Maps ja indicava que per aquella zona hi havia la Plaza de Armas. Vam creuar el pont fins arribar quasi al costat del gran edifici que vèiem, des d’on ja podíem veure una tanqueta a la porta, era evident que allò era algo.
Des d’aquell punt ja només vam caminar al llarg del carrer que anava per tot el lateral de l’edifici fins arribar a la Plaza de Armas. El pare i jo ja havíem estat a numerosos plazas de armas, doncs a cada ciutat n’hi ha una, pero evidentment aquella era la mes gran i espectacular. Tots els edificis semblaven oficials. L’edifici que havíem vist primer pensàvem que seria el Parlament, pero el pare va preguntar a un policia i ens va explicar que era el Palau Presidencial. El Parlament també estava a la plaça tot i que no era l’edifici que ens pensàvem.
Vam començar a caminar per les voreres exteriors de la plaça en direcció contrària a les agulles del rellotge. Caminàvem una mica pels carrers adjacents si aquests es veien interessants, pero sempre tornant a la plaça A tota la plaça hi havia molta policia i militars, de fet ho trobava massa exagerat en un país sense amenaces i amb tantes necessitats.
En el pati del Palau Presidencial vam poder veure un canvi de guardia a l’estil britànic tot i que no tan espectacular, és clar, pero ho feien prou be. Al voltant hi havia una catedral i algunes esglésies. En vam poder entrar a una per les altres tenien les visites restringides o s’havia de pagar. A les taulades es podien veure ocells ben estranys, alguns molt grans volant al voltant del campanars tipus Dracula, pero és que era tal qual. De fet molts turistes els fèiem fotos de lo grans que eren.
El que em va semblar desproporcionat era el Palau Presidencial. En un país amb tantes carències com Perú i la residència del President és un Palau que ni la Casa Blanca. Massa desproporcionat i ostentós.
Un cop ben vista la plaça i passejats els carrers adjacents ja vam decidir iniciar el camí de tornada, que comptàvem almenys 1h i mitja. Vam voler anar donant la volta al Palau fins arribar a la zona de la tanqueta i al riu, pero quan ens disposàvem a anar per la part del darrere ens van dir que no podíem passar per allà, així que vam haver de donar tota la volta al immens Palau i tornar exactament pel mateix camí que havíem fet a l’anada.
Una cosa que ens estranyava molt i que ja havíem vista a altres ciutats, eren les llargues cues que es formaven als bancs. Era principi de mes i vam suposar que tothom retirava efectiu, pero és que les cues eren llarguíssimes.
Vam tornar a creuar el pont fins arribar al carrer d’estil colonial tant ben conservat. Allà vaig comprar un parell de bocadillets d’un sol a un lloc ambulant pero mes currat que els altres. La majoria eren una tauleta petita pero aquella dona ja tenia algo una mica mes gran. Tot i que un me’l menjaria ara, l’altre ja era pensant en el llarg viatge que tenia de tornada a Barcelona i que començaria aquella mateixa tarda.
Per tornar a l’hotel teníem pensat tornar al punt on ens havia deixat el bus i mirar o preguntar a algú si la parada pel camí de tornada era allà a a prop o si el podíem agafar a la mateixa parada i ja donaria la volta. Vam anar per altres carrers per veure mes de Lima. Vam passar per una església que havíem vist al venir que era de color rosa molt cridaner i que contrastava moltíssim amb el gris de la resta d’edificis.
Vam arribar a la parada on havíem baixat i vam esperar a que passés un bus. Vam esperar uns 10 minuts que es van fer eterns, i quan per fi va arribar un li vaig preguntar al noi que va anunciant les parades i em va dir que l’havíem d’agafar a un altre lloc, a uns 4 carrers amunt i un a la dreta, és el que vam entendre.
Així que vam començar a caminar cap allà amb l’ajuda de Google Maps ja que ens havia dit el nom d’una plaça. La vaig buscar i efectivament apareixia mes o menys al lloc que ens havia indicat el noi del bus. Semblava que seria prou fàcil tot plegat.
Al cap de 5 minuts vam arribar al punt que ens havia dit el noi, per era un carrer molt estret tot i que hi havia una parada de bus. Vaig preguntar a la propietaria de la botiga que hi havia just davant la parada i al dir-li on volia anar em va dir que hauria d’anar un carrer mes amunt que és on hi havia la parada principal. De fet em va semblar que era allà on m’havia dit el noi, doncs mirant a Google Maps també hi deia el mateix nom. Així que vam anar fins allà.
Pero quan ja ens hi acostàvem vam començar a veure bus rere bus, desenes de busos parats un darrere l’altre. Mai havia vist algo similar, doncs n’hi havia desenes pero al carrer, no ena estació tancada. Havíem arribat a una mega-estació al mig del carrer amb desenes de busos sense tenir ni idea de quin havíem d’agafar. El pitjor és que no era ni estació, estaven tots els busos aparcats al lateral d’un carrer que era tious Ronda, és a dir, ample, pero en qualsevol cas no preparat per aparcara desenes i desenes de busos. I no nomes els que hi havia aparcats, contínuament n’arribaven i en marxaven, tots paraven al mig de la Ronda enturpint la resta de trànsit quan havien de recollir o deixar passatgers. Tot plegat era un espectacle de caos, soroll i corredisses.
Les Rondes tenien carrils per ambdues direccions i en totes dues hi havia autobusos, uns cap aquí els altres cap allà. No sabíem ni tan sols a qui preguntar, doncs tots els busos eren diferents, de fet semblaven autònoms, per lo que no hi havia ningú de cap companyia que els gestionés. Només hi havia uns controladors de trànsit que només eren allà per intentar controlar una mica tot aquell caos. Així que vaig preguntar al xofer del primer bus que es va aturar si sabia quin bus anava a Av. Universitaria con Antunez de Mayolo. No ho sabia, de fet quasi ningú sabia quina ruta feien els altres, algo que em va semblar ben normal. Finalment vam preguntar a un senyor que semblava que estava organitzant als passatgers i ens va dir que creia que era a l’altra banda de la Ronda. Havíem de creuar els mes de 8 a 10 carrils de la Ronda per un pont i preguntar a l’altra banda on hi havia el mateix caos que a la banda d’on veníem.
Allà no es veia cap senyor com el que ens havia dit de creuar. Només els xofers i els controladors de trànsit. Després de preguntar a un parell de xofers sense treure’n res, el pare va preguntar a un dels controladors. El noi quasi no tenia ni idea pero almenys hi va posar cert interès i va anar preguntar a gent i xofers fins que al final entre tots plegats van creure que tampoc era allà, sinó una mica mes enllà encara, doncs hi havia mes autobusos a una segona Ronda enganxada a la que estàvem. Allò era exagerat.
Així que vam baixar unes escales que ens portaven directament a unes segones Rondes igual de grans i caòtiques que les primeres. De fet allà em va donar la sensació que fins i tot i havia mes caos, ja que hi paraven molts mes busos, tants, que paraven en primera, segona i tercera fila, ocupant quasi tots els carrils de la ronda. Els passatgers es creuaven pel mig de tothom passant per davant dels busos per poder pujar als busos parats en tercera fila. Semblava un miracle que no hi hagués cap accident ni atropellament. El que mes t’acaba estranyant d’aquests sistemes, és que funcionin mínimament, és a dir, que al final els passatgers acabin arribant a la seva destinació.
Al cap d’uns segons, els que vàrem tardar en reaccionar, ens vam decidir a començar a preguntar a qui fos. Vaig anar mirant els números de ruta dels busos i preguntant a tots els que em semblava que podien ser. Després de preguntar a uns 5 autobusos, un xofer ens va dir que el bus que havíem d’agafar era vermell. A mi allò m’estranyava una mica, pero vam començar a buscar autobusos vermells. De vermells n’hi havia pocs i cada vegada que en veia un i corria passant pel mig de tots els altres. Al segon tercer bus vermell que vaig preguntar, el xofer em va dir: “Creo que es este de delante”. Ja em va estranyar perquè tothom creia moltes coses pero pocs encertaven. Vaig correr al de davant que no estava ni tan sols del tot parat mentre altres passatgers em passaven fregant i li vaig preguntar al xofer si anava a Av. Universitaria con Antúnez de Mayolo i, va dir que si. Va dir alguna cosa mes en relació al camí pel qual aniria, cosa que quasi no vaig entendre pero tampoc em va importar, la qüestió és que tard o d’hora arribaria allà on anàvem.
Em vaig girar per veure on era el pare i encara venia corrent intentant seguir-me. Li vaig fer senyals de que pujaríem a aquell bus i va accelerar ja que els busos realment quasi ni paraven, era com una corriola lenta de 3 carrils de desenes i desenes d’autobusos. Ell va accelerar el pas i vam pujar. Així com a l’anada ens va costar 1,5 soles per cap, ara ens va costar només 1, i això que en principi era mes trajecte. No acabàvem d’entendre com funcionava tot plegat, de fet a mi cada vegada mes, em semblava que els xofers eren autònoms i els busos eren seus.
Un cop asseguts al bus, amb tranquil·litat i la perspectiva que et dóna l’alçada, va ser quan ens vam adonar del caos del que havíem aconseguit sortir i, que si arribàvem a l’hotel, seríem uns cracks. Una dona d’uns 85 anys es va creuar davant el bus per pujar a un altre, pero aquell no era, així que va haver de tornar enrere creuant-se de nou entre mig de 3 carrils de busos. Tot plegat era esperpèntic.
El camí de tornada va durar mes o menys el mateix que el d’anada, tot i que a mi se’m va fer mes llarg perquè no tenia la seguretat que aquell bus ens deixés prop de l’hotel, en principi si, pero tal com funcionaven les coses era tot molt imprevisible, i en qualsevol cas, no sabíem el que tardaria, doncs no anava pel mateix camí que havíem fet a l’anada.
El trajecte, igual que el d’anada, va ser força incòmode per la manera de conduir i el trànsit, que entre unes coses i altres feia que la conducció fos brusca tota l’estona. Tot Lima era un caos miressis on miressis, entre obres, cotxes i gent per tot arreu donava una sensació de caos continu. I així vaig anar contemplant la ciutat des de la perspectiva que dóna un autobús mentre el pare anava fent algun cop de cap.
Vaig anar mirant constantment la nostra posició a Google Maps per veure si anàvem be, no pel mateix camí de l’anada, però almenys en direcció a la zona de l’hotel. Mes o menys anàvem en direcció a l’hotel pero donant una mica de volta. El pare mig dormia pero jo la veritat és que no les tenia totes. En un punt semblava que anàvem perfectes pero n pensava que giraria va seguir recte. Estàvem a uns 2 kms i no sabia si baixar o no, serien uns 30 minuts caminant pero ens asseguraríem d’arribar. Pero com que encara estava en una zona on podia girar a la zona de l’hotel, vaig decidir esperar. I efectivament, en una rotonda va girar i ja va agafar l’Avinguda Antunez de Mayolo que era la nostra, ja només havíem d’arribar a la cantonada amb Av. Universitaria.
En aquell moment el pare estava despert i li vaig dir que ja quedava poc. Mentre miràvem per la finestra la vida incessant de l’Avinguda Antunez de Mayolo, que realment era una avinguda molt animada. Quan estàvem a 500 metres de la cantonada on havíem de baixar, ja vam decidir de baixar la pròxima vegada que parés, doncs allà no se sabia ben be on eren les parades ni com sol·licitar-les. Uns 3 carrers abans de la cantonada va parar i allà vam baixar. Només havíem de caminar uns 5 minuts i ja arribàvem a l’hotel.
Cap a les 13:15h arribàvem a l’hotel. Tota una proesa tenint en compte que 1 hora i mitja abans ni tan sols sabíem on havíem d’agafar el bus per tornar a l’hotel. Pero havíem arribat perfectament i a una hora raonable. Quan creus que no aconseguiràs alguna cosa, quan ho aconsegueixes la satisfacció és enorme. Jo menys de dues hora abans pensava que no podríem arribar a l’hotel en bus, i ara ja hi estàvem entrant per la porta!
Vam anar a l’habitació i jo ja vaig preparar la maleta pel llarg viatge que iniciaria al cap d’unes 6 hores. La intenció era anar ja a dinar i per la tarda descansar una mica i anar a comprar el menjar que m’enduria pel viatge (trajecte total de 35 hores).
Vaig enviar un Whatsapp al E¡Raimon per dir-li que en pocs minuts aniríem a dinar. Ell no va contestar pero va aparèixer a l’habitació al cap d’uns 5 minuts quan nosaltres ja pensàvem que encara estarien dormint. S’acabaven de despertar pero també volien dinar, així que trots 4 vam sortir a dinar cap a les 13:30h.
Jo els vaig explicar que podíem mirar per l’Avenida Antunez de Mayolo que estava plena de restaurants, o be al del costat on jo havia sopat la nit anterior i on feien dos tipus de menús, un per 6 soles i l’altre per 8. Per 2 soles mes era preferible el de 8. Així que entre que el preu estava be i que estava a 2 metres de l’hotel, ens vam decidir pe aquell restaurant.
Amb el primer plat va haver una mica d’embolic. El menú era el típic de sopa mes un segon plat de carn amb arròs. Hi havia dos tipus de sopa i crec que vam demanar la de blat. La camarera tampoc ens va dir que hi hagués res mes. Pero al cap de dos minuts va venir per dir que de sopes només n’hi havia per dos, que els altres dos podien demanar una cosa de la qual no vaig entendre el nom. Pero que hi havia mes plats tampoc ens ho havia dit abans. En qualsevol cas li vaig preguntar que era allò i em va dir que eren com trossos de pernil arrebossat o similar, no ho vaig acabar d’entendre pero em va semblar que m’agradaria, així que jo li vaig dir que seria un dels dos que demanaria allò. El pare també o va demanar i en Raimon també. La Sele no pero crec que perquè encara estava mig adormida i no ho va acabar d’entendre, de fet la camarera s’explicava malament i amb veu molt baixa.
Però quan finalment ho va portar, a tots ens va semblar millor allò que els sopes, de fet estava boníssim. I aleshores la Sele també hi va voler pero la camarera ja venia amb la seva sopa. Ella va dir que també ho volia pero crec que no es va enterar massa quan ens ho va dir la camarera perquè realment costava entendre-la si no estaves ben atent. Finalment la camarera va portar el mateix pels 4 i ens va agradar a tots molt mes que la sopa. Així que per mi aquell últim menú típic peruà va ser el que em va agradar mes.
En Raimon va pagar el dinar dels 4 pero va passar una cosa que s’ha de tenir en compte. Quan es paga amb una targeta tipus Revolut, sempre s’ha de dir que ho cobrin en la moneda local, soles en aquest cas, ja que així el canvi de divisa el faria Revolut. Pero en aquell restaurant pel que em va dir en Raimon no es va poder i ho van haver de cobrar en euros, i en aquest cas el canvi de divisa el va fer el banc del restaurant. En qualsevol cas l’import era baix per lo que la diferència deuria ser poca.
En acabar vam anar a l’hotel a descansar una estona, sobretot el pare i jo que havíem tingut un matí mogut. Vam veure un programa de TV de denúncies ciutadanes que cobrien tot el país. A mi m’agrada força veure aquest tipus de programa o notícies ja que son una manera de veure com és la vida d’una ciutat o país. Una de les denúncies que vàrem veure va ser la d’un mercat il·legal en una zona de Lima on cap de les botigues tenia llicència per ser-hi, i no només n’hi havia centenars, sino que en alguns casos ocupaven fins i tot la carretera. La brossa la tiraven allà mateix i la denúncia l’havien posada els veïnes ja que, literalment, tota la brutícia ja estava tan enganxada al terra que no es podia ni netejar. Era com una deixalleria on ningú hi feia res, ni policia ni serveis de neteja. La veritat és que veure allò i saber que no tenien permís era una mica impactant, semblava mentida que en tant de temps no hagués anat ni un policia a fer fora almenys a algú.
Cap a les 16h jo ja em vaig mobilitzar per ja preparar.me per marxar. Volia marxar com a molt tard cap a les 18h cap a l’aeroport tot i que el vol sortia a les 12 de la nit, pero volia anar-hi en autobús i no volia estar donant voltes amb la maleta per la zona d l’aeroport massa tard, aj que aquella era una zona perillosa. Preferia arribar 4 hores abans a l’aeroport que anar a les 10 de la nit pels voltants de l’aeroport de Lima.
Cap a les 17h vaig anar per l’Avenida Antunez de Mayolo per comprar menjar per les següents 24-36h que estaria entre aeroports i avions. Vaig comprar 4 bocadillets mes en un lloc ambulant i un plat d’arròs amb pollastre i tallarines. Aquell plat d’arròs em va costar 3 soles, menys d’1€, i hi havia mes quantitat que en un menú complet en un restaurant. A mes el preparaven allà mateix per lo que estava boníssim, de fet ja em costava aguantar-me sense provar-lo. Vaig caminar una estona mes amunt i avall de l’Avenida Antúnez de Mayolo entrant a alguna botiga per veure si trobava alguna cosa mes per comprar. Vaig comprar alguna bossa de patates fregides i em vaig prendre un cafè en un lloc ambulant per 1 sol.
Cap a les 17h vaig tornar a l’hotel, ara si, a fer la maleta del tot i a guardar el menjar per tal de deixar-ho ja tot preparat per marxar en menys d’una hora. Aniria a l’aeroport cap a les 18h, una mica abans que es fes fosc, i podria agafar el bus a uns 50 metres de l’hotel, a la mateixa Avenida Antúnez de Mayolo, i lo millor, el mateix bus ja em deixaria a l’aeroport. De fet era molt fàcil arribar a l’aeroport des d’allà, ja que pràcticament la mateixa Avenida Antúnez de Mayolo ja hi portava (tot i que quedava lluny, a uns 40 minuts en cotxe).
Tots 3 em van dir que m’acompanyarien fins la parada, així que cap a les 17:50h tots 4 vam baixar. Vaig preguntar al noi de l’hotel per confirmar que el bus que deixava a l’aeroport passava per allà. Ho va confirmar, em vaig acomiadar i vam anar cap allà. La veritat és que el noi de l’hotel ens va ajudar força en les 24h que vam ser allà.
En Raimon i la Sele no van arribar fins la parada ja que es van quedar a mig camí a veure un restaurant o botiga, així que ja ens vam acomiadar i vam seguir el pare i jo fins la parada, que simplement era creuant l’Avinguda Antúnez de Mayolo.
La parada era menys caòtica que la del centre de Lima on havíem estat pel matí perque hi havia menys busos, pero era igual de complicat aclarar-se. Tots els busos eren diferents, havia de preguntar a cada un on anava, hi havia també furgonetes, i per acabr-ho d’arreglar, anaven tots pleníssims. Així que cada vegada que parava algun bus o furgoneta jo corria a preguntar. Igualq ue pel matí, alguns em deien: “Creo que es ese”, pero aquell tampoc era,…
Vam estar esperant uns 15 minuts fins que va arribar un bus i al preguntar-li a la noia va dir que si, que anava fins l’aeroport per 1 sol. Perfecte! Li vaig donar al pare els 6 o 7 soles que em van sobrar, ens vam acomiadar ràpid i vaig pujar al bus. Començava el camí cap a Barcelona després de 3 mesos de viatge des de Boston a Arequipa passant per 5 països i mes de 50 ciutats.
El bus era gran pero era tipus bus escolar, és a dir, tot ocupat per seients de dos en dos sense lloc per deixar la maleta i ni tan sols on quedar-me de peu, ja que només podies estar de peu al mig dels passadís. En aquell punt el bus encara anava força buit per lo que vaig seure ocupant dos llocs, un per mi i l’altre per la maleta ja que tampoc hi cabia entre les cames.
Durant els primers 10 minuts el bus anava quasi buit, pero mica en mica va anar pujant gent fins que quan portàvem uns 20 minuts ja quasi tots els seients estaven ocupats i els passatgers ja es començaven a acumular pel passadís. En aquell moment una senyora, evidentment, ja em va demanar que apartés la maleta perquè volia seure, aleshores jo vaig seure al seient de la finestra amb la maleta mig a sobre i la dona al seient del passadís amb una cama fora, i tot plegat amb mes i mes gent a cada parada. El passadís ja era ple de gent de peu.
Pero el mes complicat era per la noia que cobrava, doncs allà sempre van dues persones en el bus, el conductor i el que va avisant a les parades i cobra. Pero el problema és cobrar quan hi ha tanta gent com hi havia en
aquell moment en què ni tan sols es podia caminar pel passadís. Doncs la noia va anar passant fins al final cobrant a tothom tot i que molts li deien que ja havien pagat, cosa que era mentida i que la noia no es creia i no deixava a ningú sense cobrar. Al final va poder arribar, mig trepitjant a tothom, al final del bus i cobrar a tothom a qui no havia cobrat. Lo normal era cobrar en el moment de pujar, pero en una parada va pujar tanta gent que la noia va ahaver d’esperar a que hagués pujat tothom per començar a cobrar.
Eren les 18:30h i ja era negre nit. Ja quedava poc per arribar a l’aeroport per lo que entràvem al barri confrontant a l’aeroport, un barri marginal força perillós i mala reputació. De fet només calia mirar per la finestra. Campaments amb fogueres, barraques, brossa, edificis en runes,… En general una imatge deplorable i tenebrosa. Jo en aquell moment només esperava que la parada del bus estigués a menys de 20 metres de l’aeroport i no haver de caminar mes tram per aquest barri, amb la maleta i de nit.
Al cap d’uns 10 minuts, quan vaig veure a Google Maps que ja quedava poc per l’aeroport, ja em vaig anar aixecant per anar a la porta, doncs amb tanta gent com hi havia tardaria una estona en arribar-hi. Amb la maleta a coll vaig haver de mig saltar la dona del costat i després anar passant com vaig poder per enmig del passadís, amb la maleta encara a coll, fins arribar a la porta davantera. Allà li vaig dir a la noia que m’avisés quan arribés a la parada de l’aeroport. Ella em va dir el nom pero evidentment no sabia què era ni on.
Al cap d’uns 3 minuts em va avisar que ja arribàvem a la parada. Em vaig acomiadar i vaig baixar. Per sort la parada estava tocant a l’aeroport tot i que havia de caminar uns 30 metres per arribar a la porta. En qualsevol cas la parada estava junt a una espècie de mercadillo pels passatgers que sortien de l’aeroport per lo que no vaig tenir cap problema d’anar per allà amb la maleta. Poc abans de les 19h arribava a l’aeroport. Menys d’una hora de camí i un sol. Perfecte!
El vol estava previst per les 23:59h així que encara tenia molta estona. Vaig anar a entrar al vestíbul principal on hi ha els mostradors i mirar si podia fer el check-in en elaguna màquina, pero abans d’entrar em va passar le mateix que ja em va passar a Cusco i que vaig veure que era lo normal a Perú. Abans dentrar em van demanar el check-in, cosa que no tenia. De totes maneres et deixen entrar al dir que justament és això el qe vas a fer, pero en qualsevol cas era algo que em va estranyar molt. de fet només podien entrar passatgers, els acompanyants ni tan sols els deixaven entrar al vestíbul.
Primer vaig mirar si ja hi havia mostradors de la companyia, en aquell cas JetBlue, pero com era d’esperar encara no hi eren. vaig anar a una màquina per fer el check-in, pero no hi apareixia JetBlue, així que hauria d’esperar a fer el check-in quan obrissin els mostradors. Vaig tornar a sortir i ja em vaig menjar l’arròs que m’havia comprat. Me’l vaig menjar allà de peu al costat d’una de les portes d’entrada a l’aeroport. Estava molt bo i encara es mantenia calent. Portava de tot i no podia creure que allò li fos rentable a aquella noia per menys d’1€. Portava, apart de l’arròs, carn, tallarines i verdures, era molt complet i només amb allò jo ja sopava. En acabar de sopar ja tocava anar fent temps durant unes 3h com a mínim.
Em vaig quedar una estona fora mirant els taxistes captant clients, doncs aquestes coses ens estranyen una mica als europeus que estema costumats a què els taxistes fan fila i només pots agafr el que et toca. Allà, igual que a Ecuador o Mèxic, et venen 15 taxistes i tu pots negociar i triar al que vulguis. Suposo que tot te les seves avantatges i inconvenients, pero en qualsevo cas, xoca una mica.
Després vaig seure una estona al vestíbul a mirar les típiques escenes d’aeroport, com familiars acomiadant-se, alguns per mesos, gent corrent, altres que ja havien perdut el vol, etc.
Cap a les 21h van obrir els mostradors de JetBlue on vaig anar a fer el check-in. Quan haig de fer el check-in al mostrador sempre pateixo per si em pesaran la maleta, doncs per mides es pot pujar a la cabina, pero per pes potser no. En molts casos el màxim permès és de 10kg i la meva maleta en pesava quasi 12. Per sort en aquella ocasió no la va pesar. A part em van fer les típiques preguntes de quan surts del país, i mes, quan el teu destí és EEUU, doncs tot i que ja anava a Barcelona havia de fer escala a Fort Lauderdale. Tot ho tenia en regla així que vaig fer el check-in sense mes problemes i a tornar a esperar. Pero tocaria esperar mes del que creia, doncs el vol estava previst per les 23:59h pero anava endarrerit. L’hora prevista era a la 1h de la nit. Un endarreriment duna hora no m’importava, doncs havia de fer una escala de 17h, per lo que ara l’escala seria de 16h… En qualsevol cas havia de seguir esperant.
Pero una cosa que en aquell moment encara no savia, és que el noi que em va fer el check-in i em va avisar de l’endarreriment em va dir una hora incorrecta, és a dir, en comptes de marcar-me l’hora d’embarcament, em va marcar l’hora de tancament de portes com a l’hora d’embarcament, que era uns 45min després. Així que jo vaig anar fent temps pensat que l’hora d’embarcament era a les 00:40h quan aquella hora era l’hora de tancament de portes.
Així doncs, cap a les 23:50h estava al vestíbul quan de casualitat vaig veure als panells que ja apareixia el meu vol pero que posava “Boarding”. Em vaig quedar a quadres, ja estaven embarcant??? Vaig correr al mostrador de JetBlue i em van confirmar que a les 00:40h era el tancament de portes i seguidament em va dir la noia: “Corra!”. No m’ho podia creure, 3 hores allà esperant i al final havia de correr. Així que vaig correr cap al control de seguretat.
Un cop allà, el noi que controlava els passaports i que em va veure una mica estressat, em va dir que no em preocupés que sempre s’endarrerien i que l’hora d’embarcament era molt relativa. Allò em va tranquil·litzar una mica pero de totes maneres vaig seguir corrent. Entre lo tard que era i els controls oberts, vaig passar prou ràpid, doncs quasi no vaig fer cua i no em van fer cap registre addicional. Així que abans de les 00:15h ja era a la porta d’embarcament i encara n’hi havien començat a embarcar tot i que ja estaven fent algun control de passaports.
El destí d’aquell vol era Miami, així que ja us podeu imaginar els passatgers… Des de xavals pijos que van de hiphoperos a noies que van de models passejant-se pel mig de tothom i fent-se selfies cada dos minuts. Cada vegada que tenia contacte amb un americà, els tenia una mica mes de fàstic a tots plegats.
Tant correr i al final vaig haver d’esperar a la porta uns 20 minuts fins que van començar a cridar els grups. Jo tenia totes les dades per lo que no vaig haver d’anar al mostrador com altres a acabar d’omplir informació. I, en aquell vol Perú – EEUU feien el que no havia vist mai, un control d’equipatges just abans de pujar a l’avió! Per obligació d’EEUU les companyies havien de fer un altre control just abans de pujar a l’avió. Tot plegat feia que encara fos tot mes lent i mes pesat anar amb avió. Cada vegada em feia mes mandra per cula d’aquestes coses.
Vaig passar amb el meu grup i com a tots em van fer obrir la maleta i van mirar per sobre, sobretot el tea dels líquids. No ho entenia perquè me n’acabaven de fer un feia menys de mitja hora. En fi, passat el control ja vaig pujar a l’avió, el primer que agafava de JetBlue.
JetBlue és una low-cost pero tot i així ens van donar algo per beure. L’avió estava be i era còmode com podia ser el d’una companyia normal. Ja eren la 1 de la nit passades per lo que encara no ens havíem enlairat que les llums ja estaven apagades per tal que els passatgers dormíssim.
by guillem | ag. 12, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Jo com sempre em vaig despertar quasi el primer, pero en aquella ocasió hi havia la parella que havia arribat el dia anterior i que semblava que aquell dia tenien excursió perquè ells ja estaven desperts i ocupant el lavabo i la cuina. Així que vaig tornar al llit a esperar a què acabessin. De totes maneres eren les 6 del matí per lo que encara tenia temps. Havíem quedat amb els altres d’anar a donar una última volta per Cusco cap a les 9h.
Quan vaig sentir que sortien del lavabo jo vaig anar a dutxar-me. Aquell dia ens hauríem de coordinar entre tots, doncs ja en Raimon i la Sele també s’havien despertat i ja érem 6 els que volíem utilitzar el lavabo. Així que dutxa ràpida i a preparar-me e cafè, abans pero, també esperar a que la parella s’acabés de fer l’esmorzar, que no se ben be que es van fer, pero quan jo hi vaig entrar semblava que havien utilitzat els fogons i una paella.
Jo em vaig preparar el meu cafè i vaig anar canviant entre, escriure el diari i acabar de preparar ja tota la maleta, doncs abans de marxar a donar la volta ja havíem de deixar les habitacions lliures (les maletes les podríem deixar en una altra habitació mentre donàvem al volta). Com ja he dit en altres posts,a mi fer la maleta m’estressa força, suposo que perquè l’haig de fer seguint sempre els mateixos passos i amb molta cura per tal d’encabir-hi totes les coses, pero per això sempre aprofitava l’hora del cafè per preparar-la ja que és l’hora que mes actiu estic.
Encara tenia roba estesa rentada el dia anterior que estava una mica humida, de totes maneres eren el pantaló que quasi sempre portava i que era d’aquella tela que s’asseca ràpid, i la jaqueta que també era de tela impermeable, així que amb l’ajuda del secador vaig anar assecant la roba mentre els altres es dutxaven a la vegada que mirava correus i escrivia el diari.
Com quasi sempre em vaig prendre dos cafès abans de sortir al carrer, el segon ja amb tota la maleta preparada i a punt per agafar les coses i ja marxar. I escrivint el diari mentre ja només esperava a que marxéssim.
Cap a les 9h ja estàvem tots preparats per marxar. Primer deixaríem les maletes a una habitació al costat de la nostra planta i on ens les guardarien fins que anéssim a l’aeroport, i després aniríem a donar una última volta per Cusco, dinaríem per allà i cap ales 15h cap a l’aeroport a agafar els vols cap a Lima.
Així que vam deixar les maletes a una habitació just al costat de la nostra porta d’entrada i vam anar a donar una última volta per Cusco. Feia molt bon dia, sol i fins i tot bona temperatura tot i que s’havia d’anar amb la jaqueta posada. Vam agafar el carrer que ja havíem agafat vàries vegades per anar cap al centre, a la zona de la Plaza de Armas i el carrer on ja havíem anat vàries vegades a menjar, doncs estava ple de pastisseries i restaurants. Així que al primer lloc on vàrem anar va ser a la pastisseria on ja havíem esmorzat feia dos dies. Jo pel camí ja em vaig comprar un petit entrepà que venien a quasi cada cantonada. Eren, normalment senyores, que amb una petita taula amb una caixa venien petits entrepans per un sol que estaven prou bons.
Quan vam arribar al carrer de la pastisseria ens va costar trobar-la, no sabíem exactament a quina alçada estava i al final ja no sabíem si ens havíem passat o no. Finalment la vam trobar i vam entrar a esmorzar. Els altres es van demanar cafè amb llet i una pasta pero jo només el cafè amb llet, doncs preferia els petits entrepans del carrer per ser mes barats, mes bons i mes contundents. Ens va donar la sensació que aquell dia el cafè no era tant bo com l’últim que havíem pres allà, pero en qualsevol cas estava molt bo, i a aquella hora, amb aquella fresqueta i a aquella alçada, els cafès entren millor de lo normal. El que no ens va agradar va ser que el cafè ens va costar 4 soles en contra dels 3 de l’última vegada. A mes, 4 soles ja es preu de Barcelona. Crec que ens van veure cara de guiris…
En acabar vam anar cap a la Plaza de Armas que no era massa lluny d’allà i en Raimon i la Sele havien de comprar algun regal que els faltava i volien mirar en una botiga de la plaça. Jo pel camí em vaig comprar un segon petit entrepà per acabar de fer l’esmorzar. El camí fins la plaça ja ens el coneixíem, així que hi vam arribar en uns 10 minuts. Vam entrar a una botiga i a una espècie de galeries que no havíem vist fins aleshores on hi havia algunes botiguetes dins, quasi totes d’artesanies. Jo de seguida ja en vaig sortir perquè mai compro res d’aquestes coses i ni tan sols m’agrada massa mirar-me-les, així que vaig sortir fora a la plaça a esperar-los. Mentre esperava es va acostar un senyor que venia tabacs. En tenia un, que segons ell era mes natural, sense tants additius i que era de la marca Inka. Em va fer gràcia i costava 10 soles, uns 2,75€, per lo que li vaig comprar un paquet.
Vaig esperar a què sortís en Raimon perquè me deixés els 10 soles, i quan va sortir i va veure què volia comprar, ell també en va comprar un per fer un regal a un company de feina. Encara anava comprant regals…
A continuació vam donar voltes per la Plaza de Armas i el centre històric. Vam estar buscant, com no, un altre regal que havien de fer, una rinyonera feta a mà. Vam mirar a vàries botigues d’artesanies i de roba pero cap ens convencia, ni a ells ni a mi, fins que finalment vàrem trobar una espècie de galeries amb vàries botigues. Era com el pati interior d’una casa on hi havia almenys 10 botiguetes on hi venien roba, artesanies, monedes i altres souvenirs. I allà, en una d’aquelles botigues, per fi varen trobar l’últim regal que els quedava per fer. Per fi!
Entre unes coses i altres ja eren les 11h. En aquell moment vam parar a un museu que vam veure de casualitat i on l’entrada era gratuita. Ens pensàvem que aniriem sols pero fins i tot i havia un guia que ens va anar explicant tot el que es podia veure al museu. S’hi explicava la història dels Inkas fins la conquesta. Les seves tradicions i costums, les seves innovacions, etc. Vam poder veure la roba que utilitzaen o les diferents eines i armes. La veritat és que per ser gratuit estava força ve i el guia, un noi jove, ens va explicar coses molt interessants sobre la vida dels Inkas. Al final de la visita ens van deixar a la botiga del museu, on tot era caríssim i no paraven d’intentar vendre’s el que fos, doncs aquell era el seu sistema de finançament. A nosaltres ens sabia greu no comprar res ja que la visita havia estat força be, pero és que tot era massa car per lo que era. Aixíq ue quan el noi es va despistar un moment, vam sortir quasi corrent del museu i vam seguir amb el nostre passeig.
A continuació vam anar a una església que hi havia quasi al costat del museu. De fet n’hi havia dues una al costat de l’altra. Vam intentar entrar en una pero era només amb visita concertada, així que vam entrar a l’altra que era d’accés públic. Estava be pero com moltes altres esglésies catòliques.
Entre el la visita al museu i a l’església ja se’ns van fer les 12h. Teníem previst d’anar a dinar cap a les 13h ja que cap a les 14h volíem començar a anar cap a l’aeroport. Tots anàvem cap a Lima pero jo anava en un vol diferent que ells 3. Però tots dos sortien quasi a la mateixa hora, entre 16:30h i 17h.
Aquella última hora la vam dedicar a passejar per la vora d’un parc que hi havia quasi al costat de l’església que acabàvem de visitar, de fet des del parc es tenien unes bones vistes de l’església. Era gran i ple de gent. La temperatura era baixa pero feia un molt bon dia per lo que s’estava prou be passejant pel parc. De fet en aquell parc va ser el primer lloc on vaig poder veure i viure mes clarament la vida dels locals, doncs el parc era ple de famílies gaudint del bon dia que feia. El pare i en Raimon van comprar un, ja conegut, cono de gelat dels venedors ambulant mentre seiem una estona en un banc comentant i revivint les experiències d’aquell viatge que ja s’acabava.
Al cap d’una estona vam arrencar de nou ja en direcció a l’hotel. La intenció era buscar un restaurant on dinar, cap a les 13h abans d’arribar a l’hotel, i després anar a buscar les maletes i directament a l’aeroport.
El camí ja ens el coneixíem, doncs ja havíem anat vàries vegades del centre a l’hotel per lo que ja ens movíem amb certa soltesa per Cusco. Almenys teníem 20 minuts caminant fins el carrer de l’hotel ja que ens havíem desplaçat força durant el matí.
Vam decidir d’anar a dinar al mateix restaurant que ja havíem dinat feia dos dies, on vàrem menjar la hamburguesa amb patates fregides a dins, ja que era molt a prop de l’hotel, tenien força varietat de plats i no era massa car.
El trajecte el vàrem fer sense aturar-nos massa per lo que cap a les 13h ja estàvem al restaurant. La Sele era la que mes ganes tenia d’anar a aquell restaurant ja que feien uns plats combinats, que tenien molt bona pita, i la Sele ja en tenia algun de vist que volia provar. Així que vam entrar, i com no, vam seure a la mateixa taula que ja havíem segut en l’última ocasió. És curiós, pero sempre que vas a seure a un lloc per segona vegada, ho fas al mateix lloc que l’anterior, a menys clar, que estigui ocupat.
El pare i jo vam demanar seco de cordero, que tenia bona pinta, es veia força menjar i costava 12 soles, uns 3,15€. Era xai amb arròs, com no, amb una mica d’amanida i suc. Era un plat molt complet que ja feia de plat únic.
Així que vam asaborir el nostre últim menjar a Cusco ja pensant en el retorn a Lima, i quasi, a Barcelona. En acabar vam anar a pagar sense tenir massa clar que ens cobressin be, ja que eren dues senyores grans les que portaven el restaurant i, sobretot una, es liava molt. A mes els càlculs els feien a mà… Així que nosaltres vam contar el que havia de costar i al pagar va ser exactament el que havíem calculat, ni un sol mes. Així que ens vam deixar de prejudicis erronis, vam pagar i vam anar cap a l’hotel.
El meu vol sortia una mica abans que el d’ells, cap a les 16:30h, així que jo volia arribar a l’aeroport entre 14:30h i 15h. Ja eren les 13:30h per lo que ja vam anar a recollir les maletes a l’hotel i cap a l’aeroport. Abans pero vam passar per un minisuper perquè el pare comprés aigua. El pare tenia un problema amb al sed, ja que als restaurants costava molt aconseguir algo que li agradés, o fins i tot aigua, així que sempre que podia s’anava a comprar una ampolla d’aigua amb gas.
Just davant el minisuper ja hi havia l’hotel. Vam recollir les maletes, ens vam acomiadar i vam anar just davant al carrer a parar un taxi. Vaig preguntar al vigilant de seguretat que hi havia al recinte de on hi havia l’edifici de l’hotel quant costava un taxi a l’aeroport. Em va dir 8 soles. Així que amb aquesta informació em disposava a parar taxis, preguntar i negociar, com sempre al Perú.
Així que vam anar al carrer i, suposo que per l’hora, no passaven tants taxis com pensava, tot i així en 2 o 3 minuts va parar un taxi tot i que era petit i nosaltres érem 4 amb moltes maletes. Li vaig preguntar el preu fins l’aeroport i em va dir 12 soles. Li vaig dir que no es passés. Em va quedar una mica sorprès de veure’m tant segur i em va dir 10. Li vaig dir que 8, i ell va insistir que 10 perquè portàvem moltes maletes. Vaig acceptar i vam pujar tots 4 a aquell taxi petit. Pero després tocaven les maletes…
El taxista va intentar encabir-les al maleter del cotxe pero no hi van cabre ni la meitat. Jo la meva, que era una maleta de cabina, ja la vaig agafar i me la vaig posar a obre, i el mateix van fer en Raimon i la Sele amb maletes petites. Així que vam quedar allà dins del taxi amb maletes pels peus, per les cames i fins i tot pel cap, ja que les del maleter ens tocaven al cap. Tot plegat molt incòmode i, sobretot, perillós, ja que en cas de frenada podien sortir disparades mes d’una maleta.
Per sort l’aeroport estava a uns 10 minuts per lo que de seguida ja vam arribar-hi, de fet l’aeroport està al centre de la ciutat per lo que tots els camins hi arriben, sembla el centre del poble… Així que vam entrar al pàrquing de l’aeroport, molt petit, vam descarregar les maletes, vam pagar i vam entrar a l’aeroport. Una cosa que ens va estranyar, i que el dia següent ja també vaig veure a l’aeroport de Lima, va ser que només deixen entrar als ostradors de l’aeroport als qui hagin de viatjar, els acompanyants ja no poden ni passar del pàrquing de l’aeroport. Així que vam haver de dir que tots anàvem a agafar un vol per poder entrar.
Ells anaven en Avianca i jo en LC Peru, en principi pitjor companyia, que Avianca. Així que ells van anar a un mostrador i jo a un altre. Era petit per lo que no n’hi havia gaires. Eren les 14:45h aproximadament i al sorpresa va ser quan la noia em va dir que el meu vol, el de les 16:30h era molt probable que no sortís. Ja sabia una mica com funcionaven els vols a Perú i ja em vaig preocupar, pero per sort la noia em va dir que hi havia un altre vol a Lima que sortia en 20 minuts, i que si corria el podia agafar. Doncs au, em va faltar temps per córrer… Abans però vaig haver de facturar, doncs les condicions per la maleta de cabina eren mes restrictives pero podia facturar una maleta sense cost addicional. Vaig treure el portàtil de la maleta i la vaig guardar a la motxilla per no facturar-lo.
Vaig anar a la fila on eren els altres que encara els estaven atenent. Els vaig dir que jo ja marxava o perdria el vol, i ells em van dir, doncs el nostre s’ha cancel·lat i no ens donen alternativa. Apa aquí, durant uns 30 segons ens vam intentar dir uns als altres el màxim d’informació possible fins que jo ja vaig anar corrent al control tot sol.
Per sort no hi havia massa cua i el control va ser ràpid. Vaig anar a pas lleuger cap a la porta d’embarcament, que mira que era petit tot plegat, però la porta que em va tocar era la mes llunyana i a mes era tot com un petit laberint, com una passadís estret i ple de curves. Per sort vaig arribar a temps. Aleshores vaig seure i vaig intentar assimilar la situació, que era que aquella nit probablement la passaria sol a Lima i els altres a Cusco.
Al cap de pocs minuts ja ens van anar cridant per torns per anar embarcant. La porta era a peu de pista per lo que sortiríem per la porta i a caminar fins l’avió. Curiosament em va tocar seient de finestra, i dic curiosament perquè quasi que deuria ser l’últim passatger que va fer el check-in per aquell vol.
Elvol estava completament ple i feia força calor. Vam estar allà dins parats quasi una hora. La gent cada vegada s’anava posant mes nerviosa i mes tenint en comtpe que hi havia gent que portava esperant a l’aeroport tot el dia, doncs el meu vol sortia mes tard pero el de molta gent ja hauria d’haver sortit feia hores. De fet al meu costat hi havia un noi de Madrid que em va dir que portàven des de les 9 del matí esperant ja que el seu vol s’havia cancel·lat (i ja eren les 15h). A mes havien d’agafar un vol a Lima cap a Madrid, tot plegat força estressant ja que hi havia moltes opcions de que perdessin el vol a Madrid.
Una de les auxiliars de vol va explicar qaue Cusco és l’aeroport amb mes trànsity de Perú, fins i tot mes que el de Lima, pero que en canvi és molt petit, per loq ue sempre hi ha retards pel trànsit que hi ha. Així que entre unes coses i altres el vol va arrecncar quasi a l’hora que havia de sortir el meu.
Per anar de la porta a la pista va estar uns 15 minuts mes xino xano amb un controlador al costat, que quan vam arribar a l’inici de la pista, el tio va seure allà a l’herba tranquil·lament…
Finalment, quasi a les 16:30h ens vam enlairar en direcció a Lima. L’enlairament des de Cusco és força espectacular ja que l’aeroport està al centre de la ciutat per lo que només sortir ja pots veure tota la ciutat sota teu. A mes, el fet que estigui enmig dels Andes, fa que les vistes siguin úniques, amb l’avió sobrevolant i serpentejant per allà el mig d’enormes pics i quedant durant molta estona el terra molt a prop de l’avió, doncs aquelles muntanyes ja arriben a quasi 4000 metres, així que vaig poder fer bones fotos dels Andes.
El vol va ser tranquil i vam arribar en el temps estipulat. Així que trepitjava l’aeroport de Lima per segona vegada i per primera vegada em quedaria a la ciutat una nit. Quedava pero que la maleta hagués arribat, perquè amb tot el que havia passat ja res em podia estranyar. vaig anar cap a les cintes mes preocupat que tranquil però la maleta va arribar be, menys mal… Lo únic que quan la vaig agafar, una dona des de l’altra banda de la cinta va comen+ar a cridar que la maleta era seva, pero a mes molt fort i amb una seguretat desproporcionada tenint en comte que era una maleta de cabina negra com milions n’hi ha al mon. Pero la meva maleta li faltaven dues rodes, així que quan va cridar com una histèrica per tercera vegada que la maleta era seva, li vaig ensenyar les rodes cridant també, si a la seva maleta li faltaven dues rodes, aleshores no va dir ni que no, va callar i prou quedant en ridícul davant de tothom.
Així que vaig agafar la maleta i vaig anar cap al vestíbul principal amb la intenció de conectar-me a alguna xarxa wifi de l’aeroport i veure si en Raimon m’havia dit alguna cosa. Per sort em vaig poder conectar ràpidament, i ell també perquè ja tenia missatges seus. Pero les notícies no eren bones tot i que per mi, ja esperades. Finalment tots 3 es quedaven aquella nit a Cusco. El seu vol no havia sortit i no els van poder reubicar en cap vol aquell dia. Així que Avianca els pagava una nit d’hotel, el trasllat de l’endemà a l’aeroport i, evidentment, el vol que haurien d’agafar. Per lo que a mi em tocava anar a l’hotel i passar aquella nit sol a Lima.
En els mateixos missatge en Raimon ja em donava tota la informació necessària per trobar l’hotel. Tant ell com jo el teníem ben ubicat a Google Maps. En altres ocasions ja m’hauria preocupat de buscar la manera d’anar-hi en transport públic, pero en aquell moment no tenia temps i ni tan sols m’ho vaig plantejar donada la situació, directament ja vaig considerar fer algo que quasi mai faig quan vaig sol, agafar un taxi.
El carrer on era l’hotel era petit i no conegut, pero per sort estava quasi a la cantonada de dues avingudes molt importants, Av. Universitaria amb Av. Antunez de Mayolo, així que dient que havia d’anar a aquella cantonada ja ho coneixien.
Així que vaig sortir fora de l’aeroport on hi havia tots els taxistes oferint-se i vaig anar directament aun que ja havia vist abans. I vaig anar cap a ell perquè semblava una persona honrada, doncs em preocupava una mica agafar un taxi qualsevol anant sol. Així que em vaig fixar fins i tot en l’aspecte del taxista abans de decidir-me.
El senyor primer em va dir 40, i li vaig dir que 30. Va acceptar prou ràpid pero no vaig voler regatejar mes per no caure-li malament. La veritat, volia arribar a l’hotel i m’havia de fiar d’aquell home, per lo que tampoc volia començar ja malament per cap motiu. Jo pensava que aquell home era el propi taxista, però no, em va acompanyar uns 60 metres enllà fins a deixar-me amb un altre senyor que semblava ser el taxista. Tot legat ja em feia cada vegada menys gràcia. A mes, abans de pujar, el taxista em va dir que li havia de donar 10 soles per pagar el pàrquing de l’aeroport i que ja els restaria dels 30 de la carrera. Li vaig preguntar perquè no ho acabava d’entendre i em va repetir que quan sortís hauria de pagar el pàrquing de l’aeroport, com efectivament així va ser.
Però entre tot plegat, que anava sol i que Perí m’havia demostrat ser el país que havia visitat fins aleshores amb mes taxistes estafadors, vaig anar tot el trajecte mes a la defensiva que altra cosa. I això que el taxista era prou amable i em va fer vàries preguntes, algunes de típiques com d’on era i què faria a Lima i altres relacionades amb l’ubicació de l’hotel, per lo vist estava lluny del centre tot i que la zona era molt animada.
El trànsit era terrible. Amb el pare ja havíem anat amb cotxe per moltes ciutats, algunes de molt importants, i a totes el trànsit era terrible. Però ara estava a Lima on el trànsit, si es pot, encara era mes terrible. Els cotxes passant rapidíssim quasi xocant, esquivant de mala manera i apurant els semàfors fins a límits realment perillosos. Tot plegat molt estressant i perillós, clar.
Però totes les meves preocupacions en quan al trànsit i al taxista no van acabar en res perquè al cap d’uns 30 minuts vam arribar a la cantonada de les dues avingudes de referència. Tot el camí el vaig anar seguint per Google Maps i el taxista no es va desviar ni un centímetre. A la primera ens vam passar el carrer perquè era estret i estava massa a prop de la cantonada, per lo que no va donar temps a girar sense fer una maniobra perillosa en aquell punt. Així que vam donar la volta a la illa i com que eren carrers petits en un minut ja érem davant de l’hotel, l’hostal D’Luis.
Els carrers en general eren bruts i, en aquella zona, una mica solitaris i degradats. Vam baixar del taxi i li vaig pagar 20 soles. Em va donar la maleta i ens vam acomiadar. Tot havia anat be i totes les meves preocupacions no tenien cap fonament, doncs el taxista em va cobrar lo acordat i em va deixar just a la porta de l’hotel. Així doncs, ja era a la porta de l’hotel on passaria la meva última nit d’aquell viatge per América irrepetible i inoblidable.
Jo en aquell moment encara no sabia quin tipus d’hotel era aquell, però ja hi havia coses que semblaven com a mínim rares. La porta estava tancada i s’havia de picar a un timbre. Fins aquí força normal, pero quan vaig entrar, la recepcionista estava darrere un vidre tintat on quedava quasi totalment amagada. No era només de protecció ja que ni tan sols se la veia.
Vaig mirar la captura que m’havia enviat en Raimon amb el comprovant de la reserva feta pel pare i li vaig dir a la noia el número de reserva. No sé quin problema tenen a Perú amb les reserves per Internet, pero en tots els hotels els costava molt de confirmar-la, també en aquell hotel. Li vaig haver de repetir el número dues o tres vegades fins que al final va venir el que semblava el gerent o propietari. Ell de seguida o va comprovar, em va dir el preu que coincidia amb el comunicat per Booking i jo li vaig explicar tota la situació, ja que ells esperaven a 4 persones i només n’hi havia una, jo.
Com ja m’esperava em va dir que la nit l’haurien de pagar igual i vam quedar que de moment només pagaria una habitació durant les dues nits. L’altra ja la pagarien ells al arribar ja que no portava prou efectiu per pagar-ho tot i com sempre no acceptaven targeta. Així que vam formalitzar la reserva, vaig pagar els 98 soles per les dues nits, uns 25€, i em va acompanyar al primer pis on hi havia la meva habitació. Quan vam entrar,la primera impressió va ser d’habitació, com a mínim, curiosa, ja que tenia molts miralls. L’habitació era just la que quedava sobre de l’entrada, per lo que donava al carrer i fins i tot es veia l’avinguda Antunez de Mayolo. El noi em va explicar una mica el tema de la TV i que en uns minuts em portarien un cafè de cortesia. No em podien portar res millor ara mateix, vaig pensar…
Vaig desfer la maleta lo just per passar aquella nit i l’endemà i vaig anar a preguntar la contrasenya del wifi. Vaig enviar un missatge al Raimon per dir-li que ja era a l’hotel. Ell em va contestar dient que també ja eren a l’hotel on passarien aquella nit i que el seu vol sortia a les 6 del matí de l’endemà, així que vam quedar per l’endemà cap a les 7:30h. En aquell moment van picar a la porta i era una noia de l’hotel que em portava el cafè, tot ben preparat en una safata. Me’l vaig prendre mentre escrivia el diari.
Quan ja estava completament instal·lat i tot fet ja eren quasi les 18h. Ja es feia fosc i estava per segona vegada a Lima tot i que la visitaria i m’hi quedaria a dormir per primera vegada. Així que em vaig posar la jaqueta, vaig agafar els diners justos i a donar la meva primera volta per Lima.
Al costat tenia una avinguda molt important, així que vaig anar per ella. Era una avinguda amb molta vida. Molta gent passejant i tot tipus de comerços i restaurants. Almenys no tindria problema per trobar lloc on sopar. Vaig caminar una estona amunt i avall de l’avinguda sense allunyar-me’n perquè ja era fosc i no volia sortir d’aquella zona tant animada, almenys donava certa seguretat que no pas anant per alguns dels carrerons que es desviaven de l’avinguda i que estaven solitaris, bruts i força deixats.
Algo que em va cridar l’atenció, era la quantitat de venedors ambulant que hi havia. A mes venien de tot, fins i tot n’hi havia mes i mes variat que a Mèxic, que ja em va semblar exagerat. N’hi havia que venien, entrepans, altres arròs o cafè o quasi qualsevol cosa per menjar o prendre.
Al cap d’una estona, cap a les 19:30h vaig tornar a l’hotel, sempre per la mateixa Av. Antunez de Mayolo. A l’hotel vaig deixar coses i en vaig agafar d’altres (sempre porto lo just per fer el que vaig a fer) i vaig tornar a sortir ja amb l’intenció de sopar, doncs per mi encara era aviat pero mentre passejava ja vaig veure molta gent sopant. Així que a fer vida com un local i a sopar abans de les 20h.
Just al costat de l’hotel, encara ni tan sols arribant a l’avinguda, hi havia un restaurant on feien menús típics peruans per 9 soles, uns 2,40€. Era una mica mes car que altres llocs pero encara seguia sent barat per nosaltres i estava, literalment, a 2 metres de l’hotel, així que no m’ho vaig pensar i vaig sopar allà. El restaurant era força gran pero també estava força buit. Potser es dedicaven mes a sopars de grups ja que el local ho permetia.
Vaig seure allà on vaig voler, doncs era tot lliure, i vaig demanar sopa de blat i vedella amb arròs. Era un menú típic però estava bo. La veritat és que ja li havia agafat el gust a barrejar l’arròs amb el suc de la carn. Durant tot el sopar només va entrar una parella mes, per lo que va ser tota l’estona molt tranquila. En acabar, vaig pagar en metàl·lic per anar gastant els soles que em quedaven i vaig tornar directament a l’hotel.
Ja abans d’arribar a la porta ja la van obrir, suposo que tenien càmeres al carrer i ja em coneixien. I fins aquí el penúltim dia. Tornava a estar sol després de 3 setmanes, per lo que aquell vespre vaig mirar la TV una estona, sobretot notícies, doncs m’agrada veure què passa allà on soc. La veritat és que a Lima hi passaven moltes coses…
Cap a les 21h ja estava dormint, doncs l’endemà em volia aixecar a les 5h per tenir temps abans que arribessin els altres cap a les 7:30h.
by guillem | ag. 12, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Teníem previst marxar a ales 5 del matí per anar a comprar els bitllets de l’autobús que ens portaria des de Aguas Calientes al Machu Picchu. Segons totes les informacions era millor anar-hi a aquella hora per evitar cues quilomètriques. A aquella hora també n’hi haurien pero serien menys llargues i podríem almenys arribar cap a les 8 al Machu Picchu.
Havíem quedat amb l’argentí del hostel que aniríem a esmorzar a les 4:30h. Ja li vam dir que no calia que es despertés, que ja ens prepararíem nosaltres l’esmorzar, pero hi va insistir tant que vam donar per suposat que era algo que feia sovint i que no tindria cap problema.
Jo em vaig despertar cap a les 3:15h per tenir temps, com sempre, de dutxar-me tranquil·lament i d’escriure el diari i mirar correus aprofitant que era dels pocs dies a Perú que ens arribava una senya wifi constant que permetia accedir a Internet.
El despertar pero, va ser un dels pitjors de Perú juntament amb el del llac Titicaca, i ho dic simplement pel fred. Soc molt fredolic i aixecar-me del llit quan fa fred és algo que em supera. I mes quan en el lloc no hi ha cap tipus de calefacció i abans d’arribar a la dutxa haig d’agafar roba i anar fins al bany, que ja sé que poden ser 3 o 4 minuts tot plegat, pero se’m fan eterns…
Així que ràpidament vaig agafar la roba i vaig anar a la dutxa. Vaig saludar a la babosa momificada i em vaig dutxar en una d’aquelles dutxes ja tan típiques a Perú que escalfen l’aigua amb electricitat mitjançant una resistència que tenen a la pròpia dutxa. Almenys sortia calenta i no com al llac Titicaca o al Cecy’s House de Cusco que a sobre de fer molt fred, l’aigua sortia mes freda encara. Pero com que allà sortia ben calenta m’hi vaig estar força estona, doncs a aquella hora, i tenint en compte que només estàvem nosaltres 4, el xinès i l’argentí, poca gent hi havia fent cua.
Quan vaig acabar em vaig posar a escriure el diari directament ja que havia d’esperar fins les 4:30h per anar a prendre el cafè, doncs havíem quedat a aquella hora i no volia pujar jo sol a la cuina si ja hi havíem de pujar tots al cap de mitja hora. Així que vaig aprofitar per mirar correus i escriure el diari mentre els altres ja s’anaven despertant, primer clar, el pare. En Raimon li va costar una mica mes.
A les 4:30h ja estàvem tots preparats, mes o menys, en Raimon encara estava mig polulant, de fet no tenia massa ganes d’esmorzar per lo que tampoc tenia massa pressa. Mentre nosaltres 3 vam pujar al pis de dalt on hi havia la cuina, un petit menjador i crec que l’habitació de l’argentí. La decoració de tot el hostel era al·lucinant, d’un hippisme extrem, amb coses penjades per tot arreu, escrits, dibuixos, de tot…
Pero vam arribar a dalt i allà no hi havia ningú i tot estaba a les fosques. vam obrir la llum i no hi havia res preparat ni res que ens fes pensar que l’argentí s’havia despertat. Vam seure a la taula de la cuina per esperar uns minuts de cortesia, pero passaven els minuts i allà no apareixia ningú. Va pujar en Raimon i entre que no hi havia l’argentí i que tampoc volia esmorzar, va tornar a baixar a l’habitació. Finalment i quan ja portàvem 10 minuts esperant, vam decidir mirar que hi havia a la cuina i fer-nos nosaltres l’esmorzar.
Jo lo primer que vaig fer va ser posar aigua a escalfar, i la Sele va agafar una paella i entre ella i el pare, que estava buscant menjar, van fer ous fregits. I entre això i pa i altres coses que vam trobar en un armari, doncs vam esmorzar força be i força complet, de fet poques vegades esmorzava ous i la veritat és que eren perfectes per afrontar el dia que teniem per davant. Entre unes coses i altres ja eren les 4:45h així que vam esmorzar amb certa pressa per marxar com a molt tard a les 5.
Finalment, tot i que l’argentí no va aparèixer ni un moment, vam esmorzar molt be i ja estàvem preparats per marxar a veure la guinda del viatge, Machu Picchu. Així que vam cabar d’esmorzar, vam arreglar una mica la cuina, vam apagar totes les llums i sense fer massa soroll vam agafar les nostres coses i vam sortir del hostel.
Com era d’esperar fora hi feia molt fred que sumat al gran nivell d’humitat feia que la sensació fos encara de mes fred. Vam baixar les eternes escales i vam anar cap on ens va dir l’argentí on venien els bitllets d’autobús. Ens ho va indicar aproximadament i en Raimon anava mirant a Google Maps. Quan vam arribar a un carrer que semblava important vam veure un munt de gent que baixava i creuava la via del tren que ja la teníem al costat i seguien baixant. Jo pensava que hauríem de seguir la gent, pero en Raimon va dir que havíem de pujar aquell carrer. A pocs metres ja vam veure que quasi tota aquella gent que baixava sortia d’un carreró que va resultar ser on estava l’oficina on venien els bitllets d’autobús.
Ens esperàvem, evidentment amb tot el que ens havien dit, que hi hauria una cua enorme i que hauríem d’esperar almenys 30 minuts. Pero hi havia com a màxim deu persones davant nostre i en 5 minuts ja estàvem comprant els bitllets. L’oficina era petita i hi havia dues taquilles. La cua arribava fora l¡oficina pero només 4 o 5 metres. Vam pagar els 80 soles per cap que costava anar i tornar i vam sortir (si, uns 20€ per un total d’uns 50 minuts en autobús).
I ara si ja vam anar a on anava tothom, ja ho teníem tot per lo que ja podíem seguir a tota la massa de gent. És força curiós Aguas Calientes, un poble que només existeix per fer de plataforma al Machu Picchu i que es troba que a les 5 del matí hi ha centenars de turistes caminant amunt i avall amb les seves motxilles, mes turistes que locals per tot el poble i durant tot el dia.
Va baixar el carrer que abans havíem pujat, vam creuar la via del tren i ja vam arribar a la cua per agafar l’autobús. Eren les 5:20h i ja estàvem situats i amb tots els tiquets comprats. Les botigues d’aquell carrer ja començaven a obrir, doncs davant d’elles ja hi havia desenes de persones pal plantades.
En aquella cua si que ja vam estar-hi una estona mes, de fet ja ho sabíem que com a mínim estaríem una hora fent cua per agafar l’autobús. De fet per això volíem ser-hi tan aviat, perquè la cua no fos encara mes llarga. Nosaltres entre que era de nit i que érem lluny, no veiem on acabava la cua, pero mica en mica es va anar fent de dia i per fi vàrem començar a veure Aguas Calientes, que tot i que ja portàvem allà quasi 12 hores, encara no l’havíem vist de dia. Els autobusos ja es començaven a veure a uns 75 metres i el mes impressionant va ser les enormes muntanyes que rodejaven tot el poble. Encara es veien només els contorns dels pics pero ja denotaven una espectacularitat única.
Mentre esperàvem, es va anar fent de dia del tot i ja veiem els autobusos arribant i marxant sense parar, era impressionant la coordinació i eficàcia de tots aquells conductors que permetien que contínuament algú estigués pujant a un dels autobusos. Quan vam començar a poder veure la cua, vam ser conscients de la gentada que hi havia esperant, de fet em va estranyar tant silenci tenint en compte tots els que érem. Almenys era una cua de 1000 persones només esperant els autobusos, això si, amb un civisme espectacular. Es noten aquells llocs on el turisme es de qualitat…
Cap a les 6:30h encara fèiem cua pero almenys ja era prou de dia com per veure tot el paisatge, així que almenys aprofitàvem per prendre les primeres fotos d’Aguas Calientes.
En aquell moment, no sé perquè, vaig recordar haver llegit en algun lloc que per entrar al Machu Picchu s’havia d’ensenyar el comprovant de pagament pero a mes la targeta amb la que s’havia fet el pagament. Vaig treure el comprovant i efectivament allà ho posava. El problema, és clar, no portava la targeta, així que ja vaig estar preocupat fins que vàrem arribar a les taquilles.
Cap a les 7 del matí ja pujàvem a un dels autobusos. Al pare i a mi ens va tocar a la primera fila, i no és que ho escollíssim, és que vam ser els últims en pujar a aquell autobús i només quedaven aquells dos llocs lliures. En Raimon i la Sele també van pujar al mateix autobús i van seure darrere nostre. Ja iniciàvem l’últim tram cap a Macu Picchu.
El camí fins les runes era com un zig-zag ascendent perfecte. Tots els trams igual de llargs i de pendents. El problema era que el camí era massa estret perquè hi poguessin passar dos autobusos junts en contra direcció, així que cada vegada que es creuaven dos autobusos, que era contínuament, doncs un s’havia de mig apartar com podia i deixar passar l’altre, i tot plegat per un camí que donava a un precipici a cada curva mes profund. Tot semblava, i era, molt complicat pero aquells conductors tenien tanta pràctica que semblava que portessin motos i no autobusos tal com els feien anar.
La veritat és que aquella organització em va sorprendre. Hi havia molts autobusos i anaven molt ràpid. Contínuament pujaven i baixaven i a la parada de baix sempre hi havia almenys dos autobusos parats recollint gent. A mes anaven mes ràpid del que esperàvem tots plegats per lo que la pujada no es va fer gens pesada, i mes tenint en compte les meravelloses vistes que a cada curva eren mes espectaculars.
En uns 20 minuts vam arribar a les portes de les runes. Tot just eren les 8 del matí i ja estàvem a les portes del Machu Picchu. Des d’allà ja podíem veure alguns dels pics mes famosos que es veien a totes les fotos de Machu Picchu, era emocionant per fi poder veure en directe el que tantes vegades havíem vist en imatges. Vam anar cap la taquilla i abans d’arribar-hi ja ens van venir tots les guies a oferir-se per fer-nos la visita talc om havia llegit per Internet. Nosaltres ja havíem decidit que aniríem per lliure així que vam declinar totes les ofertes i vam anar directament a la taquilla. Un cop allà vaig fer un intent de resar per tal que no em demanessin la targeta amb la que havia pagat les entrades (tal com posava al comprovant), pero per sort no van demanar res, només els passaports de cadascú per comprovar que el nom a les entrades fos el nostre, les van sellar i vam entrar.
Just després d’entrar s’ha d’anar per un caminet estret i amb vegetació que impedeix de veure el voltant, pero un cop recorregut aquest petit tram i si segueixes avançant, deixes enrere unes roques i davant teu apareix una de les típiques imatges que tenim de Machu Picchu. És tant inesperat i sorprenent que durant un parell de segons et quedes sense aire ja que, almenys jo, en aquell moment encara no m’esperava veure aquella imatge tant espectacular, pensava que hauríem de caminar mes. Havia costat i el camí era llarg, pero per fi teníem tota aquella meravella davant nostre tal qual ens estigués esperant. A mes just en aquell moment el sol començava a despuntar per sobre el enormes pics que rodejaven la zona per lo que tota aquella immensitat començava a quedar totalment il·luminada pels raijos directes del sol. Ja era de dia i ja es veia be, pero quan la llum directe del sol va començar a il·luminar-ho tot encara era tot mes impressionant.
Evidentment ja ens vam parar allà mateix a fer les primeres fotos, de fet tothom s’hi parava. Per sort, com que nosaltres havíem arribat molt aviat, no vam fer cua ni a la taquilla ni allà.
Un cop passat aquell punt ja s’entrava de ple a la zona arqueològica i començava tot el recorregut, que només a la part bàsica, durava unes dues hores. Primer s’havia de caminar per un camí que deixava a la dreta les vistes d’almenys la meitat de tota la ciutat, a mes quedava elevat per lo que es podia veure des d’una altura ja considerable tot i que acabàvem d’entrar. Al mig d’aquell camí hi havia un bon lloc per fer fotos, de fet ens en vam fer mes allà tot i que quasi no ens havíem mogut d¡on havíem fet les primeres, pero és que aquell lloc estava preparat per fer-se bones fotos amb quasi tota la ciutat de fons, terrasses incloses, que de fet, el caminet pel que anàvem, n’era una, o ho semblava.
Vam tenir sort de que hi hagués poca gent perquè tot i així en el mirador ja vam haver d’esperar un parell de minuts a que es quedés buit. A mes tota la zona és tant gran que s’ha d’omplir molt per notar una sensació d’aglomeració. Un cop fetes ja unes quantes fotos sense quasi haver vist encara res, vam seguir aquell camí fins que ja vam arribar a les escales que pujaven i baixaven al llarg de totes les terrasses, i si les creuàvem i seguíem recte, arribaríem a una part de la ciutat on hi havia cases amb força bon estat de conservació. Per això, en aquell punt on ja podíem anar a dalt, a baix o recte, li vaig preguntar a un treballador que hi havia just a pocs metres cap on havíem d’anar. Ell em va demanar l’entrada per veure quin paquet tenia, que era les runes + la muntanya, hi em va explicar el circuit que havíem de fer per poder veure-ho tot i mes o menys quant temps ens portaria. Em va explicar que si fèiem el recorregit assenyalat per la zona arqueològica tardaríem unes dues hores en veure la part bàsica, i un cop vista, ja hauríem d’anar a la muntanya a partir de les 10 del matí, que era l’hora que nosaltres hi podíem anar, doncs la visita a les altres zones es fa per grups per evitar aglomeracions ja que son zones mes complicades i difícils de fer.
Així que, després de fer-nos unes fotos amb unes Yamas que hi havia allà al mig d’una terrassa Inka, vam començar el recorregut seguin les senyals que hi havia per tota la zona arqueològica. Tota aquella senyalització estava molt be, de fet sense ella o s’hauria d’anar amb guia o segurament no veuries ni la meitat de la ciutat, ja que no sabries com arribar a algunes parts o acabaries passant 4 vegades pel mateix lloc. D’aquesta manera es pot veure tota la ciutat sense repetir llocs ni donar voltes sense sentit.
Fins aquell moment havíem creuat tota una terrassa horitzontalment i havíem de pujar un parell de terrasses fins arribar a l’entrada de la zona on hi havia les cases que era la primera zona del recorregut. El primer tram donava just a la cresta contrària de la muntanya on estàvem on hi havia mes terrasses tot i que aquella cresta no s’hi podia baixar doncs era mes perillós, era molt mes inclinada i sense escales com las que i havia d’on veníem. Així que a diferència de les que havíem vist, aquelles terrasses no s’hi podia baixar, només veure-les des d’on érem, en un punt on veiem ambdues crestes de la muntanya a banda i banda.
Vam seguir les fletxes del recorregut endinsant-nos ja a la zona de cases. Havíem d’anar per un camí molt estret on només hi passàvem d’un en un des d”on teníem unes vistes fins aleshores desconegudes i que fins i tot eren mes espectaculars ja que era un costat de la muntanya amb mes pendent, mes inaccessible i que permetia tenir una perspectiva mes ample de tot l’entorn.
En aquella primera etapa vam veure tot tipus de cases Inkas per dins, doncs es podia caminar per tot arreu. Les cases no tenien sostre ja que aquest estava construït d’un material mes dèbil que la pedra de les parets i per tant amb el temps havia acabat caient. Pero la resta estava molt ben conservat i mes tenint en compte que tot estava a l’abast de qualsevol visitant. De fet això va ser de les coses que mes em va sorprendre ja que tant a Pisac com a Ollanta l’accés estava mes restringit, pero en canvi a Machu Picchu podíem caminar per dins les cases, veure totes les habitacions i passadissos que comunicaven els edificis.
Només en aquella primera part vam estar-hi quasi una hora, doncs segurament era la mes llarga de veure ja que es tractava de la ciutat en si, per tant hi havia moltes construccions per veure. I nosaltres ho vam veure tot, doncs vam seguir totes les indicacions sense saltar-nos’en cap. Una de les cases semblava la casa dels rics ja que a mes de semblar mes gran tenia ua terrassa que donava a les millors vistes del lloc, amb tota la vall i la muntanya just davant. Degut a les zones on els Inkas construien les seves ciutats, contínuament havíem de pujar i baixar escales, doncs la ciutat era mes vertical que horitzontal, no deixava de ser curiós veure en quins llocs tant inaccessibles feien les ciutats.
Un cop vista tota la zona de cases, ja portàvem una hora caminant pujant i baixant escales i ja es notava una mica el cansament. La següent zona a veure en detall seria la zona de terrasses que eren just al costat de les cases. Es podia caminar per quasi totes les terrasses, que em va donar la sensació que eren una mica mes petites que les de Ollanta, potser perquè la muntanya tenia mes pendent i es veien obligats a fer-ne mes i mes petites per salvar millor el desnivell. Per veure totes les terrasses havíem de baixar, doncs l’entrada principal queda quasi a la part superior de les terrasses, per lo que vam baixar una mica sense arribar fins a baix ja que eren moltes escales que després hauríem de tornar a pujar i seguir amb la visita. Vam poder caminar per les terrasses i quasi tocar les Yamas que hi havia per allà. Dic quasi tocar perquè estava prohibit tocar-les tot i que hi havia gent que s’ho passava pel forro.
Cap a les 9:30h ja havíem vist tota la zona de cases i magatzems i la zona de terrasses. A les 10 teníem permís per pujar a la muntanya que quedava darrere la ciutat i que permetia des de dalt tenir unes vistes magnífiques de tot el Machu Picchu. El senyor a qui vaig preguntar al principi, em va dir que havíem d’anar cap allà a les 10 i em va senyalar les casetes de les taquilles i que allà ens indicarien cap on anar. Així que vam anar cap on ens va dir pero ens vam trobar que era la sortida. Vam preguntar a un altre treballador i ens va confirmar que havíem de sortir i tornar a entrar per anar a la muntanya. No ho vam entendre pero vam seguir les indicacions que ens deien fins que efectivament vam sortir del recinte i ens vam dirigir de nou a les taquilles.
En aquell moment no tenia massa car si podríem entrar o havíem de pagar o que passava, pero quan vam arribar a la taquilla, vaig dir que anàvem a la muntanya, van segellar el tiquet de nou amb un color diferent, ens van dir per on anar i vam entrar de nou. Realment s’havia de tornar a entrar, doncs semblava que feien un control diferent pels que pujaven a les muntanyes.
Un cop dins de nou, no havíem de seguir recta com abans sino girar enrere i ja començar a pujar. Nosaltres no sabíem com era el camí cap a la muntanya, quanta estona seria, ni si serien escales o molta pendent, no sabíem res, així que simplement vam seguir les indicacions i vam pujar escales i rampes durant uns 5 minuts que es van fer llarguíssims, doncs ja estàvem una mica cansats i aquella pujada era força pronunciada i irregular.
Primer vam arribar a una altra zona de la ciutat, també edificada pero no de cases, sino recintes comuns per als habitants de la ciutat. Aquella zona ja quedava mes elevada i tenia una vista quasi total de tota la ciutat, inclòs el lloc que acabàvem de visitar. Allà hi havia un bon mirador on ens hi vam parar per, evidentment, fer unes bones fotos.
Vam continuar pujant un camí d’uns 30 metres sense gaire pendent que ja ens va portar fins a una altra taquilla on ens van demanar el tiquet de nou i ens van fer anotar en un libre els nostres noms i l’hora a la que havíem arribat, que eren les 9:45h. En aquell moment pensàvem que ja havíem arribat al cim de la muntanya, o el que fos on havíem d’arribar, doncs pensàvem que allò havia sigut un control de la gent que arribava. Pero aleshores el noi de la taquilla ens va dir que havíem de seguir pujant assenyalant-nos el camí darrere nostre. Ens vam girar i vam veure un camí de sorra, pedres i forats, amb forta pendent o graons enormes que pujava i pujava sense veure’s on arribava. A mes estàvem al mig de la selva per lo que no es veia a mes de 10 metres. En aquell moment per poc ens caiem. Nosaltres pensàvem que ja hauríem arribat i va resultar que allò era l’inici del camí a la muntanya. En aquell llibre acabàvem d’anotar a quina hora començàvem el camí!
Encara flipant vam començar a pujar escales. Eren de pedra i totes irregulars cosa que feien que el camí encara fos mes cansat. Vam caminar uns 5 minuts sense veure cap final ni res que no fos mes escales. Vam preguntar a una dona que baixava i ens va dir que fins a dalt quedava una hora a pas lleuger! Pas lleuger??? Pujant escales??? Una hora???
En aquell moment crec que tots 4 ja vam ser conscients de que no podríem arribar fins a dalt. De fet el pare allà mateix ja va dir que plegava. Jo encara no pero ja sabia que no tardaria massa, no tant perquè no pogués mes, sino perquè tenia clar que no arribaria fins a dalt, i pujar una mica mes per simplement seguir veient mes escales no tenia sentit. Així que vam quedar amb el pare que ens trobaríem a la sortida cap a les 11:30h. De fet nosaltres com a olt tard havíem de tornar a passar pel punt on ens havien registrat com a molt tard a les 11:45h, per tant vam considerar que com a molt a les 11:30h ja estaríem. Ens vam acomiadar i nosaltres 3 vam seguir pujant escales.
La qüestió en una situació de fort esforç físic i gran altitud és controlar al màxim la respiració. Quelcom com això que molta gent no li dóna cap importància, és de les coses mes importants a tenir en compte. De fet molta gent acaba per no poder no tant per un cansament físic sinó per la impossibilitat de mantenir una respiració constant. Això ho va notar molt en Raimon, que molt abans que jo ja no podia pujar mes, i això que se suposa que ell físicament podria aguantar mes que jo, pero tenia molts problemes en respirar i això va fer que caigués abans que jo.
Pero fins arribar a aquest moment vam pujar una estona mes, almenys vam seguir pujant uns 30 minuts mes a partir de que el pare marxés. Si les escales ja eren terribles a l’inici del camí, van anar empitjorant conforme anàvem pujant. EN alguns punts s’havien de pujar amb les cames i les mans, ja que eren tant inclinades que t’havies d’ajudar amb les mans per tal de poder-les pujar, o escalar… Tanta pendent i tanta irregularitat ens estava matant. A mi el que mes em desmoralitzava era no veure res mes que escales. Anaven pujant en zigzag i a cada curva esperaves veure alguna cosa i només veies mes escales iguals. Això et feia perdre les ganes de seguir. Lo bo és que de tant en tant, en algun punt la vegetació deixava una petita clariana que permetia veure tota la vall i les muntanyes just davant, que sumat al bon dia que feia permetia disfrutar d’imatges espectaculars.
Mentre pujàvem en Raimon s’anava quedant cada vegada mes enrere. La Sele anava la primera i no tenia cap problema per seguir pujant, semblava una cabreta de muntanya. Jo anava seguint el ritme amb certa dificultat pero en Raimon cada vegada es parava mes i ja se li notava que no tenia ganes de seguir pujant. Aleshores vam tornar a preguntar a una guia que baixava quan quedava, i ens va dir una hora una altra vegada! Portàvem quasi mitja hora pujant i quasi no havíem avançat. A mi i en Raimon allò ens va acabar de desmoralitzar i en aquell punt ja tots dos sabíem que no seguiríem.
Vam decidir almenys arribar fins la següent curva per veure si es veia alguna cosa mes. Així que vam fer un últim esforç fins arribar a la curva, pero quan vam veure que el camí seguia igual i que no es veia res mes que mes escales, doncs ja vam decidir que fins allà havíem arribat. Així que vam fer unes fotos des del punt mes alt al que vam arribar i vam començar a baixar. La veritat és que quan vam començar a baixar em vaig relaxar molt, doncs el fet de pensar en arribar fins a dalt em provocava certa angoixa ja que sabia que l’esforç a fer hauria de ser enorme.
Mentre baixàvem algunes persones ens preguntaven si havíem arribat fins a dalt, i altres fins i tot o donaven per suposat i ens preguntaven com es veia tot des de dalt. Nosaltres els dèiem que no hi havíem arribat i aleshores ens preguntaven si costava molt, a lo que nosaltres els responíem que els quedava una hora a pas lleuger. Tothom reaccionava com ho havíem fet nosaltres, alguns fins i tot donant mitja volta allà mateix.
Mentre baixàvem en Raimon i jo anàvem parlant i de cop i volta, uns 5 metres mes avall, un noi ens va preguntar al Raimon i a mi en català: “Que tal? Heu pogut arribar a dalt?” Evidentment ens ho va preguntar perquè ens havia escoltat parlar en català, així que ens vam parar amb ell. Primer li vam dir que no, que acabàvem de donar mitja volta i que encara quedava molt de camí. Ell ja anava mig esbofegant per lo que vam suposar que tampoc ho aconseguiria. Ens va dir que havia llegit per Internet que aquella pujada era de complicació moderada, per lo que ja s’esperava que fos dur. Vam xerrar una estona d’on érem. Ell de Badalona pero actualment vivint a Sabadell pero trobant a faltar molt el mar. És el que ens passa a tots els que hem nascut al costat del mar. Ens vam explicar una mica el viatge que havíem fet, el perquè i què ens quedava. Vam estar uns 5 minuts parlant, doncs els catalans, anem on anem, ens parem i parlem quan trobem un altre català. Ens vam acomiadar desitjant-li bona sort durant l’ascens i vam continuar baixant.
Evidentment, la baixada era molt mes ràpida que la pujada, i no vam tardar massa en arribar al punt de control on havíem anotat el nostre nom i l’hora a la que havíem entrat per pujar a la muntanya. Allà vam haver d’anotar de nou l’hora per indicar la sortida, molt abans de l’hora màxima permesa…
Vam fer el camí fins la sortida a poc a poc, mirant be tot abans de sortir i fent les últimes fotos. Ja ens dirigíem cap a la sortida i havíem d’aprofitar per empapar-nos be de tot aquell espectacle i grabar-lo al màxim a la memòria.
Eren les 10:30h quan sortíem del Machu Picchu, dues hores i mitja després d’entrar. Aquest era el temps mig que feia tothom. Nosaltres hauríem d’haver estat mes estona si no fos perquè no vam fer ni la meitat del camí a la muntanya. De fet per estar-s’hi mes estona s’havia d’estar preparat físicament perquè les escales i pujades eren constants en tot el recinte sumat a la falta d’oxigen per l’altitud.
Havíem quedat amb el pare a les 11:30h i encara quedava una hora. Mentre sortíem teníem l’esperança que el pare estigués allà a la sortida, pero com era evident, no hi era. Encara quedava una hora per l’hora que havíem quedat i era normal que encara no hi fos. A diferència de quan havíem entrat nosaltres, ara a les taquilles hi havia una cua enorme, era l’hora que arribaven tots els tours i començaven les aglomeracions. Arribar a les 8 del matí costava pero valia molt la pena, no només per evitar la cua de l’entrada, sino per poder passejar per tota la zona del Machu Picchu sense gent per tot arreu. Només per dues hores la diferència era brutal.
A aquella hora feia una calor terrible. El temps era una bogeria. Pel matí feia moltíssim fred i al cap de dues hores la calor era insoportable, almenys havia pujat 20 graus la temperatura en menys de 3 hores. Allà a la cua s’hi veia de tot, gent amb abric, amb màniga curta, amb impermeable, amb paraigües, de tot,…
Vam intentar buscar algun racó on toqués una mica l’ombra i seure una estona. Ombra era relativament fàcil, lloc per seure ja era mes difícil. Ens vam quedar en un lateral on hi havia un muret amb gent asseguda i allà, en un petit tros que quedava vam deixar-hi els abrics i vam seure per torns.
Vam estar allà al sol uns 30 o 45 minuts. Jo vaig aprofitar per menjar algo que portava en Raimon, i la Sele crec que fins i tot va dormir una estona. En Raimon i jo de tant en tant anàvem a veure si vèiem al pare per algun lloc, pero res. Havíem d’esperar fins l’hora acordada. Durant una estona no vaig poder seure de tata gent que hi havia, pero a la que vaig veure un tros de mur lliure al costat de la Sele i vaig seure i ja no em vaig aixecar, així ja podia aguntar millor l’espera tot ique el sol picava moltíssim. La cua era enorme i no parava d’arribar gent, cosa que ens va fer veure que havíem près la millor decisió venint ben aviat, doncs en aquell moment dins el recinte deuria estar ple de gent i ja era impossible en tot elq ue quedava de dia poder visitar Machu Picchu tal com ho havíem fet nosaltres, sense quasi ningú podent-nos parar allà on volíem i sense haver d’esperar per fer les fotos.
Pocs minuts abans de l’hora acordada, va venir en Raimon per dir-nos que ja havia trobat al pare i que ja estava a la zona de sortida d’autobusos. Vam agafasr les coses i vam anar cap allà. I aleshores ens vam endur una altra alegria per haver-hi anat ben aviat, que va ser que quasi no hi havia cua pels autobusos, de fet no vam haver d’esperar, doncs vam poder pujar a un dels 2 busos que hi havia esperant sense haver d’esperar, doncs només hi quedaven 4 llocs que volien omplir i nosaltres érem justament 4, això si, ens va tocar seure separats.
De seguida que vam pujar el bus ja va arrencar per fer de nou aquell camí zigzag pero ara de baixada. Vam haver de tornar a patir per si xocàvem o quèiem pel precipici de ràpids que anàven per aquell camí de sorra i curves. feia una mica de por pero la veritat és que els xofers conduïen mot be.
Al cap d’uns 25 minuts vam arribar a baix, al mateix punt on havíem pujat pero ara ja completament de dia per lo que semblava que estiguéssim a una altra ciutat, de fet aquell era el primer moment que veiem Aguas Calientes a plena llum del dia, i la veritat que impressionava doncs tot el poble estava completament rodejat de pics enormes que al mirar cap amunt fins i tot donaven vertigen. L’autobús parava a la vora d’un petit riu, amb quasi mes roques que aigua i a on una grua estava movent roques, no vam saber perquè, pero semblava que hi havia hagut un esllavissament i estaven retirant les roques del mig del riu.
Eren les 12:00h aproximadament i tots menys jo semblava que ja tenien gana. Jo com que havia menat alguna cosa mentre esperàvem al pare doncs encara no tenia prou gana per dinar, i mes tenint en compte que prefereixo fer coses abans de menjar i no després, i allà, almenys, volia donar una volta per Aguas Calientes. Pero ells ja anaven amb la intenció de buscar un restaurant. Vam caminar seguint la via del tren en direcció a l’estació. La via del tren estava al mig del poble sense cap protecció. Tenia voreres a banda i banda per on es podia passejar i hotels, cases o restaurants donaven just a la via. Nosaltres vam anar caminant pel lateral mirant els restaurants. tots en general eren cars per ser Perú, tot i que seguien essent mes barats que a Catalunya. Cal tenir en compte que eren mes cars de lo habitual pero en molts casos eren restaurants de força luxe i on es podia dinar per 5 o 6€.
Alñ cap de mirar 2 o 3 restaurants han van veure un que feien menús per 20 soles i semblava força bo, a mes el restaurant es veia de bona qualitat i atenció. Ells van decidir dinar ja pero jo no tenia prou gana per un menú com aquell, i el mes important, volia donar una volta per Aguas Calientes abans de tenir la panxa plena. Cal tenir en copte que encara no havíem passejat per Aguas Calientes de dia, i només ho podíem fer aquell dia. Així que ells es varen quedar en aquell restaurant i jo vaig anar a donar una volta pel centre d’Aguas Calientes.
De fet,allà on érem ja quasi era el centre. Allà mateix hi havia el riu que venia de dalt travessant tot el poble. Durant la meva passejada vaig anar sempre molt a prop del riu creuant-lo pels diferents ponts que hi havia. Aguas Calientes es un poble molt petit per lo que era fàcil veure’n el mes important tot i que com molts pobles peruans, estava ple de pujades i baixades. Algo molt curiós d’Aguas Calientes és que no està preparat per cotxes, no hi poden entrar doncs els carrers no son prou amples, tots son només per a vianants, o fins i tot, alguns son escales. Així que passejar per Aguas Calientes és com passejar per un passeig de vianants contínuament.
Vaig caminar per tot el centre del poble sense allunyar-me massa de l’estació de tren que era on estaven els altres dinant. Durant la passejada va ser quan em vaig adonar per mi mateix que Aguas Calientes és un poble només per turistes, no te cap altra funció que acollir els visitants del Machu Picchu. A Aguas Calientes només hi ha restaurants i hotels, pràcticament no hi ha res pensat per la vida cotidiana dels ciutadans, com poden ser supermercats, fruiteries, llibreries, etc. Una altra cosa que sorprenia eren els transportistes. Com ja he dit, en tot el poble no es podia circular en cotxe, per lo que tota la mercaderia que havia d’arribar als restaurants s’havia de portar des del punt on podia aparcar el camió fins al restaurant, i tenint en compte que tot el poble eren pujades i baixades. Per lo que per aquells carrerons s’anaven veient treballadors arrossegant carretons plens de caixes amunt i avall, de fet en alguns punts els havien d’arrossegar fent zigzag ja que recte era impossible de pujar-lo o baixar-lo per aquells pendents.
Al cap d’unes dues hores vaig tornar al restaurant on eren els altres dinant. Eren les 13:45h aproximadament quan vaig arribar al restaurant. Ells encara no havien acabat així que em vaig esperar a l’altra banda de la via del tren assegut a un banc. Sorprenentment va començar a ploure, i dic sorprenentment perque poc abans feia un sol i una calor terribles. De fet ja ens havíem adonat que els canvis bruscs de temps i temperatura eren algo habitual en aquella zona, doncs la temperatura pujava 20 o 25 graus de la nit al dia o en 10 minuts passava de fer un sol que crema a ploure sense parar. La qüestió és que em vaig aixecar d’allà i vaig tornar al costat del restaurant on em podia aixoplugar sota els balcons.
Quan era allà esperant, la promotora del restaurant on eren els altres dinant, de cop i volta se’m va acostar i em va dir que entrés dins el restaurant perquè venia el tren. Efectivament venia un tren que ja havia vist i de fet volia veure passar, i no vaig acabar d’entendre perquè em deia que entrés al restaurant, pero quan el tren va arribar a la meva alçada va començar a volar sorra i pols amb una velocitat que fins i tot feia mal a la cara. Aleshores vaig entrar al restaurant… Quina incomoditat haver-se de tapar cada vegada que passava un tren…
En aquell moment els altres ja havien acabat de dinar i ja estaven pagant. Jo encara no havia dinat i de fet em volia esperar, ja que aquell dia soparíem tard i, per mi, ells havien dinat massa aviat. Quan van sortir vam pujar pel mateix camí per on havia pujat jo abans, travessant el mercat i pujar poble amunt pel lateral dret del riu. Jo em vaig comprar, crec recordar, el primer souvenir o cosa que no fos menjar, un encenedor de Machu Picchu perque els dos que portava ja s’havien quedat sense gas, a 2 dies de tornar a casa…
Pero tot just sortir del mercat i arribar a la vora del riu, vam veure un banc i vam seure, sobretot ells que després de dinar i del llarg matí, ja només tenien ganes de dormir. Precisament per això jo encara no havia dinat, era una ximpleria dinar amb poca gana per després no voler ni donar una petita volta per Aguas Calientes. Jo ja hi havia passejat per lo que tampoc m’importava massa el que fessin. De fet ja no van fer res mes fins cap a les 15h que vam anar cap a l’estació.
Mentre esperàvem al banc, vam veure nens locals jugant a les pujades i baixades que oferia el poble. Eren fills i filles de botigueres del mercat que es divertien amb qualsevol cosa. Ens va fer gràcia una nena d’uns 3 anys que volen imitar a la seva germana de 6 o 7 es va tirar amb un carricoche per una d’aquelles pendents agafant una velocitat que ni ella s’esperava.
El tren sortia a les 15:20h i suposadament a les 14:50h havíem d’estar a l’estació. Dic suposadament perquè et diuen que has d’estar a l’estació mitja hora abans pero realment no fa falta, pots arribar 5 minuts abans de la sortida i pujar al tren sense cap problema. Així que cap a les 14:30h i després d’estar mitja hora descansant en aquell banc, vam començar a caminar cap a l’estació. De totes maneres ja quasi hi érem, perquè vam descansar just sortir del mercat que era l’únic que ens separava de l’estació. Així que vam tornar a creuar el mercat i vam anar fins l’estació on hi vam arribar a les 14:40h.
L’estació era plena de gent, alguns arribaven i altres marxàvem. Jo vaig aprofitar per netejar-me una mica al lavabo, tant la motxilla com la suor en general. Vam seure per allà mentre esperàvem que anunciessin el nostre tren.
Cap a les 15h en Raimon va avisar-nos que el nostre tren ja estava a la via i que la gent estava pujant. Havia anat a preguntar perquè no el veiem anunciat tot i que només quedaven 20 minuts. Per passar a la zona d’andanes hi havia una cua enorme, un munt de gent amuntegada allà enmig i 4 o 5 treballadors mirant bitllets sense parar. Vam passar i vam anar a la nostra via que era, com no, la mes llunyana. Igual que a l’anada, vam arribar els últims, encara hi havia gent pujant, però ja hi eren tots i nosaltres ens vam col·locar els últims de la fila. Vam ensenyar els bitllets i vam pujar al tren.
A diferència de l’anada, no ens va tocar en una taula de 4 tots junts, sino tots 4 en una mateixa fila, per lo que anàvem el pare i jo al costat esquerre del tren i en Raimon i la Sele al dret. Aquesta vegada era de dia per lo que podríem disfrutar de les meravelloses vistes enmig de la selva. El tren tenia unes finestres enormes que arribaven fins al sostre, i de fet al sostre també hi havia finestres, tot plegat per permetre als passatgers veure be l’exterior del tren per quan circulés per la selva.
2 o 3 minuts després de l’hora indicada vam arrencar. De seguida ja sortíem d’Aguas Calientes i ens endinsàvem a l’espessa selva. De fet hi havia l’espai just perque passés el tren, deixant tot tipus d’arbres i plantes tocant a banda i banda del tren. Era una passada poder anar per allà al mig veient la vegetació de tal manera que seria impossible anant en cotxe. El tren circulava per un lloc on no hi podia circular res mes i per tant oferia unes vistes que no es podien disfrutar de cap altra manera.
Hi havia tot tipus de plantes de les quals la majoria era la primera vegada que veiem, de fet els colors tampoc els havíem vist mai, es veien fins i tot tons blavosos a part, evidentment, de tots els tons de verd possible. A mes durant bona part del trajecte el tren circulava just pel costat d’un riu per lo que tot plegat encara era mes bonic de veure. El pare i jo no paràvem de mirar i fer fotos, pero en Raimon i la Sele no van tardar massa ena dormir-se, crec que no van tardar ni mitja hora.
Igual que a l’anada, ens varen donar una beguda i una pasta. Jo vaig demanar, com no, cafè, i la pasta era força seca i no tant bona com la que ens havien donat a l’anada, de fet en Raimon em va donar la seva i va seguir dormint.
En un punt del recorregut vam passar prop d’una cabana de fusta amb una llum al mig de la selva. Encara era de dia per lo que es podia veure la casa i al seva ubicació. Ja s’ha de ser valent per dormir en una caseta tot sol al mig d’aquella selva…
Aquest trajecte de tornada seria mes llarg que l’anada, ja que passaríem per Ollanta per arribar a Poroy, un poble a uns 30 minuts en cotxe de Cusco. Degut a què Cusco no disposava d’estació de tren, els passatgers que volien anar-hi normalment paraven a Poroy.
Un cop vam passar Ollanta ja es va començar a fer fosc per lo que ja no podíem disfrutar del paisatge. Eren les 17:30h aproximadament pero ja es feia fosc ràpidament, una llàstima. En qualsevol cas ens va agradar molt el trajecte i aquella experiència única de circular per plena vegetació enmig dels Andes en tren.
Cap a les 19:15h arribàvem a l’estació de Poroy, ens vam endarrerir una mica pero dins de lo acceptable. Allà havíem d’agafar un taxi fins a Cusco. En Raimon ni la Sele encara dormien pero ja li vaig dir al pare que quan sortíssim de l’estació tinguessin paciència perquè hauria de regatejar amb els taxistes tenint en compte que era de nit, que hi hauria molta gent i que estàvem cansats, per lo que ja els avisava perquè aguantessin el temps que tardés, no mes de 5 o 10 minuts tot i que en aquell moment no tenia ni idea de com aniria.
Vam baixar del tren i vam creuar l’estació que era prou gran, i just sortir per la porta principal i trepitjar carrer ja se’ns van acostar 3 o 4 taxistes. Els altres ja me van deixar perquè negociés tot i que en aquell primer moment va ser impossible. Tots els taxistes demanaven 40 soles per anar a Cusco. Tenint en compte que de Cusco a Ollanta que era, aproximadament, el triple de camí i ens va costar 60 soles, jo contava aconseguir el trajecte per 20, per lo que 40 em va semblar molt car i vaig dir que no, que n’oferia 20. Pero en aquell primer tram tots els taxistes es negaven, ni tan sols negociaven, deien 40 i prou. Ho va trobar molt estrany. De totes maneres ens va costar 60 soles pero perquè també vam regatejar, ja que tothom ens deia que ens costaria uns 100, per lo que 40 de Poroy a Cusco tampoc estava malament. Pero evidentment vaig voler buscar mes.
Nosaltres en aquell moment encara no ho sabíem , pero tot i que ja havíem sortit de l’estació, encara estàvem dins un pàrquing de la pròpia estació on l’accés era restringit. Vam, seguir caminant per buscar mes taxistes ero tots seguien dient 40 soles sense possibilitat de regatejar. Quan vaig preguntar a 5 o 6 ja li vaig dir al pare que allò era raro pero que segurament hauríem de pagar 40 soles perquè ningú acceptava menys. Mentre li deia això ens vam adonar que estàvem dins un recinte tancat i que a 3 o 4 metres hi havia una porta que allà si que ja semblava que sorties al carrer i on es veia mes gent. Va ser creuar aquella porta i acostar-se, literalment, 6 o 7 taxistes cridant: Cusco, Cusco! Allà va ser on em vaig adonar que era allà on podríem regatejar i no al recinte que acabàvem de deixar enrere perquè segurament aquells taxistes havien de pagar per poder ser allà dins. Així que un cop fora, a la que vaig preguntar quasi cridant: A Cusco por 30? es van acostar tots rodejant.me completament, de fet el pare, Raimon i Sele es van apartar mig espantats perquè semblaven feres acabant de trobar la seva presa. Tots em van rodejar dient que per 30 ens portaven. Aleshores vaig dir 25 i tots van dir que si també. Pero en aquell moment entre els taxistes es van començar a donar cops i empènyer per poder estar mes a prop meu, per lo que la situació va passar a ser fins i tot perillosa i preocupant. Mai havíem vist algo així. Tots m’agafaven del braç, m’estiraven, no paraven de cridar: Yo, yo, yo,.. Com que la situació no me l’esperava i cada vegada s’acostaven mes taxistes i cada vegada es posaven mes agressius entre ells, vaig agafar el braç del primer taxista que m’havia preguntat i li vaig dir, contigo por 25. El tio em va estriar del braç per treure’m d’allà al mig mentre els altres encara ens perseguien, pero el taxista m’estirava mentre apartava els altres, allò era exagerat. Cap de nosaltres havia vist mai algo així. De fet quan ja ens havíem allunyat una mica tots estàvem flipant, en Raimon al·lucinava amb el que acabava de passar. Jo potser ja hi estava una mica mes acostumat, pero de totes maneres allò no ho havia vist mai.
Així que el taxista ens va acompanyar fins al taxi que era a uns 100 metres d’allà aparcat a la carretera. Pero nosaltres anàvem caminant per l’altre costat per lo que havíem de creuar. Jo vaig dir els altres que creuéssim quan ho fes el taxista, que ell era d’allà i sabia què fer. va ser en aquell moment quan va passar un dels fets mes perillosos que m’havia passat en tot el viatge. El taxista va creuar just després d’una furgoneta i nosaltres darrere d’ell. Però el problema va ser que aquesta furgoneta no deixava veure l’altre carril i quan ja estàvem al mig de la carretera vam veure (mes aviat ens va pitar) un camió que venia de l’altre sentit i que ja el teníem, literalment, a menys de 5 metres nostre. Un segon mes i ens hauria atropellat (a sobre era un camió enorme). En aquell moment ens vam tirar tots enrere i quan va passar vam creuar corrent. Quan vam arribar a l’altra banda no ens acabàvem de creure que no hagués passat res, almenys jo. A mes havia sigut jo qui els havia dit que seguissin al taxista, que va ser justament l’error que vam cometre.
Després d’interioritzar be la sort que vam tenir, ja que sempre només tenim en compte la mala sort i no la bona sort com en aquella ocasió, vam pujar al taxi i vam anar cap a Cusco. El taxista ens va dir que només ens podia deixar a la Plaza de Armas. No vam arribar a saber perquè pero imagino que deuria ser per temes de llicències. En qualsevol cas no ens quedava massa lluny de l’hotel.
Al cap d’uns 35 minuts vam arribar a Cusco. Amb en Raimon ja havíem decidit de pagar-li 30 soles en comptes dels 25 pactats ja que 5 soles mes eren 0,30€ cadascú i així fèiem feliç aquell home. Ho vaig voler així perquè aquell taxista em va transmetre bones vibracions. A diferència d’altres que ja es veien de lluny que intenten treure’t el màxim possible, aquell va ser molt honrat en tot moment a mes de ser molt amable. Així que vam baixar i quan li vam donar els 30 soles la seva cara ho va dir tot, una expressió d’alegria i gratitud que costa de veure. Només per això ja valia la pena els 0,30€ de mes. Vam agafar les motxilles, ens vam acomiadar i vam anar cap a l’hotel.
Pero de camí a l’hotel, van dir d’aprofitar que ja érem fora per anar a sopar. Jo ja tenia gana perquè quasi no havia dinat, pero no deia res perquè entenia que ells encara no tindrien gana per sopar, doncs tot just eren les 20h, pero quan tots hi van estar d’acord, doncs a mi, evidentment, em va semblar perfecte. Així que vam decidir anar al carrer on ja havíem anat a esmorzar anteriorment i que ja coneixíem prou be perquè era el que agafàvem per anar de la parada de vans a la Plaza de Armas o a l’hotel. Jo vaig proposar d’anar a aquell carrer perquè hi ha molts restaurants.
Al cap d’uns 5 minuts vam arribar al carrer i vam començar a buscar. Anàvem tots amb força mode estalvi, doncs ja era el penúltim dia de viatge i ja havíem gastat tot el que havíem de gastar. Així que ens vam decidir per un restaurant on feien menús per 5 soles, el mes barat que havíem vist a Cusco i, quasi de tot Perú. De fet ni ens ho creiem, doncs a Cusco tot era força car tenint en compte els preus de Perú. A mes el restaurant estava pleníssim, cosa que sempre fa que psicològicament et sembli que el restaurant està be. Així que ens vam decidir per aquell.
De fet vam poder seure de miracle. De fet quan vàrem entrar no hi havia lloc, pero el restaurant era gran i al cap d’un minut una taula de 4 va quedar lliure. Estava completament ple de locals, no es veia cap turista. Això i el preu del menú denotava que aquell restaurant estava pensat únicament pels cusquenys. De fet aquesta és la millor manera de fer un viatge com un local, fixar-se be on van els locals. A vegades no és fàcil, pero si s’aconsegueix el viatge pot ser molt mes interessant (a part de barat).
De primer hi havia sopa, com sempre, pero no es podia triar de que, només n’hi havia d’un tipus. I de segon jo vaig demanar carn de vedella amb arròs. El menjar en general no era massa bo comparat amb altres restaurants, cosa completament normal tenint en compte el preu i que era un restaurant pensat per a locals. Per veure, com ja era habitual a Perú, un te. La Sele era de tots 4, la que tenia mes problemes amb el menjar. Nosaltres ens podem menjar quasi qualsevol cosa, pero a la Sele aquests menjars menys elaborats li costava mes de menjar. De fet, en general, el menjar a Perú no era tant bo com a Equador tot i ser quasi els mateixos ingredients.
En qualsevol cas vam sopar, vam pagar i vam anar directament a l’hotel on hi vam arribar al cap d’uns 10 minuts. Entre unes coses i altres ja eren les 21h. En aquell moment ja podíem dir que ja havíem fet tot el mes important que havíem de fer en el viatge. Allò ja s’acabava.
A diferència de la primera nit en la que havíem estat sols en tota la planta (amb 4 habitacions, bany, cuina i menjador per nosaltres sols), aquella última nit hi havia una altra parella que van ocupar la tercera habitació. No ens vam veure massa perque cadascú estava bàsicament a la seva habitació, a mes ja era tard per lo que ja ningú sortia.
Jo vaig rentar algo de roba i vaig preparar tot lo possible de la maleta ja que l’endemà ja marxàvem. I cap a les 21:30h el pare i jo ja estàvem al llit per anar a dormir. En Raimon i la Sele crec que es van quedar desperts mirant una peli. Jo de seguida em vaig adormir tenint en compte lo llarg i cansat que havia sigut aquell dia.
by guillem | ag. 12, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Em vaig despertat cap a les 6h per dutxar-me, prendre el cafè i escriure el diari. Tenia temps almenys fins les 8h que havíem quedat per anar a preguntar com estava el tema del transport a Ollanta. Aquell primer dia al Mila’s House estava molt be ja que teniem tota la.planta baixa per nosaltres, amb cuina completament equipa inclòs el microones, el primer que veia a Perú! Pot semblar poca cosa pero jo és lo únic que necessito pel matí per preparar-me un cafè i activar-me completament. La planta baixa tenia 3 habitacions pero la tercera estava buida. Així que tranquil·lament em vaig dutxar, vestir i prendre un parell de cafès mentre els altres encara dormien tot i que el pare ja estava despert, doncs quan jo em despertava difícilment ell seguia dormint. Internet, com el dia anterior, no funcionava. Mes tard, va entrar una noia a mirar la contrasenya del WIFI, doncs suposo que el compartíem amb les plantes superiors, així que estava segur que ella li diria a la Mila que no es podia connectar i mes tard ja funcionaria (com així va ser).
A les 8h vam marxar cap on ens havia dit la Mila que sortien vans i autocars cap a Ollantaytambo ja que hi havíem d’anar per la tarda per agafar el tren a Aguas Calientes i ens havien dit que hi podia haver bloqueigs per part dels taxistes durant tot el dia, pero sobretot pel matí i que per la tarda segurament no en quedarien. Així que volíem anar allà ben aviat per preguntar. De totes maneres, el dia anterior al taxi que ens va portar al Mila’s House, vam escoltar que deien per la radio que la policia no permetria cap bloqueig. De totes maneres, i com és evident, això no ho donàvem per suposat i volíem prendre totes les mesures necessàries per no quedar-nos tirats.
Així que vaig buscar el lloc a Google Maps i vam anar-hi tot caminant doncs estava a uns 15 minuts i així ja passejàvem per Cusco. Feia fred i mig plovisquejava tot i que era el temps normal a aquell lloc i a aquella època. Google Maps marcava un punt en concret pero quan hi vam arribar hi havia taxistes i vans en tot un carrer. De fet la MIla ja ens havia dit que era un carrer. Només arribar al carrer vam veure una oficina on hi deia Ollantaytambo a la paret, així que vam entrar-hi a preguntar. Dins hi havia un senyor estrany assegut a una cadira amb tota la oficina força bruta i desendreçada. Li vam preguntar si anaven a Ollanta i si hi hauria problemes per arribar-hi i ens van dir que cap a les 14h ja no hi hauria problemes i que costava 10 soles cadascú en una van colectiva. Si tot plegat anava així seria millor del que esperàvem.
Així que vam sortir d’aquella oficina amb la intenció de tornar-hi cap a els 13:30h i agafar una van cap a Ollanta. Vam anar per un carrer en direcció a l’hotel pero pel que no havíem vingut a l’anada per tal d’anar veient i visitant Cusco i buscar algun lloc per esmorzar. Eren les 9h i teníem temps fins les 13h per donar voltes. El carrer de sobre era un carrer important i a mes ple de restaurants i pastisseries. Que hi hagi pastisseries pot semblar normal, pero per nosaltres no ho era, doncs mai n’havíem vist cap a totes les ciutats peruanes que havíem visitat pero en canvi allà a Cusco n’estava ple. Era algo que ens va sorprendre molt.
Quan no portàvem ni 20 metres caminats per aquell carrer ja en vam veure una que ens va semblar molt be i hi vam entrar per esmorzar. Vam demanar una empanada de pernil i formatge cadascú de 3,5 soles i un cafè també cadascú de 3 soles. Un bon esmorzar per menys de 2€ que de totes maneres era car per ser Perú, pero perque la pastisseria es veia força pija. En Raimon i la Sele van repetir l’empanada, la veritat es que estava molt bona. Vam estar allà xerrant una estona i contents perque semblava que podríem arribar a Ollanta per agafar el tren a Machu Picchu, això si, encara amb cautela ja que encara no sabíem ben be com aniria el dia.
Vam ser allà durant uns 15 minuts i en acabar vam anar a donar una volta pel centre històric de Cusco. El que havíem vist fins aleshores de Cusco no deixava de ser com qualsevol altra ciutat de peruana, és a dir, cases velles, carrers de sorra o mal asfaltats i transit caòtic. Pero estàvem segurs que quan veiéssim el centre històric tot canviaria ja que es patrimoni de la humanitat per la Unesco i donàvem per suposat que seria millor que al resta de la ciutat.
El nostre destí era, com a totes les ciutats, la Plaza de Armas. Així que Google Maps i a caminar, de totes maneres no hauríem de tardar mes de 15 minuts en arribar-hi. La poca pluja que queia ja havia parat així que podíem passejar sense problemes, lo únic que feia força fred, pero ben abrigats i caminant es passava ràpid. Conforme ens acostàvem al centre històric ja anàvem veient el canvi d’arquitectura. Els edificis passaven d’estar vells i poc cuidats a edificis d’estil colonial perfectament pintats i restaurats. A mes els carrers també començaven a ser els típics carrers empedrats i no asfaltats plens de forats o directament de sorra. I conforme mes ens hi acostàvem mes impressionants eren els edificis.
Just abans d’arribar a la Plaza de Armas ja es veia un considerable augment de la seguretat i de la neteja general dels carrers. La plaça era molt gran, de fet la mes gran que havia vist fins aleshores a Perú, i tenia vairs edificis que semblaven oficials a mes de dues esglésies molt grans. Vam passejar una estona per la plaça fent les fotos de rigor i mirant les diferents escultures i estàtues que hi havia per tota la plaça.
El pare li va comprar uns caramels de coca a una dona que hi havia allà a la mateixa plaça i en Raimon, com no, uns souvenirs a una botiga, quasi tots per regalar. De fet tenien un munt de feina buscant i comprant tot el que havien de regalar al tornar a Barcelona. Jo com que mai compro res per ningú, doncs això que m’estalviava.
Vam seguir caminant pel centre històric decidint el camí segons com veiem cada carrer pero amb la intenció d’anar fent camí cap a l’hotel doncs hi havíem de passar per agafar la motxilla abans d’anar cap a Ollantaytambo. Tots els carrers del centre eren molt bonics, ben conservats i amb poc trànsit, cosa que feia que caminar-hi fos realment interessant.
Vam aprofitar per treure mes diners de Caja Arequipa que era una de les que m’havia cobrat menys comissió. Pero la sorpresa va ser quan vaig veure que al Raimon li cobraven 0 soles de comissió quan a mi me’n cobraven 18. Ell sabia algo que jo no sabia. A l’hora de retirar els diners el caixer dóna 3 opcions de com retirar-los. Depenent de l’opció elegida el caixer et cobra comissió o no tot i que els diners surtin d’allà mateix. Increíble! I jo sense saber-ho… Així que ja havíem esmorzat, ja teníem els diners, ja teníem la motxilla a l’hotel preparada i ja només quedava que finalment algú ens pogués portar a Ollanta.
Cap a les 11:30h ja vam tornar a l’hotel després de veure bona part del centre històric. Quan vam arribar, el primer que vaig mirar va ser si ja funcionava Internat, i efectivament ja funcionava tal com em pensava, ja que una inquilina ja sabia que no funcionava i sabia que mes d’hora que tard la Mila ho sabria. Així que tenint en compte que portava, literalment, 3 dies sense Internet, vaig estar allà una hora només mirant correus. Be, i no només jo, tots 4, pero jo el que mes perque el pare i jo portàvem mes dies que en Raimon i la Sele sense possibilitat de connectar-nos enlloc. Així també ens vam posar al dia entre tots de les notícies que afectaven sobretot a Catalunya, que eren moltes.
Jo vaig estar ja amb el telèfon fins que vàrem marxar, cap a les 13h. La intenció era anar a dinar i després ja directament cap al carrer dels taxis i vans cap a Ollanta a veure què passava. Així que vam sortir al carrer de l’hotel ja em totes les nostres pertinences pels propers dos dies i vam anar a buscar un restaurant on dinar. En aquell carrer n’hi havia varis i finalment ens vam decidir per un on hi feien plats combinats i hamburgueses. Era un restaurant pel que ja hi havíem passat ja que estava just a la cruïlla del carrer del nostre hotel amb un carrer que ja formava part del centre històric i que ens deixava a una alçada prou bona per anar al carrer dels taxistes d’Ollanta.
Ens vas cridar la atenció el preu d’una hamburguesa amb ou i patates per 7 soles. Ens va estranyar perque en aquella zona els preus eren una mica mes cars, així que vam entrar per preguntar i al confirmar-nos-ho vam seure i vam demanar. Crec recordar que tots 4 vam demanar l’hamburguesa amb ou i patates. De veure venia un te, que allà és lo normal…
Però quan van portar l’hamburguesa, la sorpresa va ser que les patates no eren com les que entenem aquí, sino que eren patates snack dins l’hamburguesa. En fi, l’hamburguesa estava be i era gran per lo que vam passar del malentès cultural i vam menjar ben a gust. De fet en els últims dies ja menjàvem millor, en el sentit que ja no menjàvem tants menús típics de sopa i arròs. En el restaurant hi havia un gosset molt petit que ens va fer gràcia, de fet quasi tothom que el veia li deia alguna cosa. I al costat hi havia els banys que semblaven trets d’una peli de por, bruts, trencats, sense aigua,…
En acabar ja vam començar a anar cap al carrer dels taxis. Eren les 13:30h aproximadament per lo que anàvem be de temps i en principi hauríem d’arribar a Ollanta en una van colectiva per 15 soles cadascú. Vam anar mes o menys pel mateix camí pel que havíem tornat pel matí per no liar-nos massa i anar una mica a preu fet. Pel camí vam veure una zona arqueològica molt petita allà quasi al mig del centre històric de Cusco. S’havia de pagar i teníem pressa així que hi vam passar només mirant-les des de fora.
Vam arribar al ja famós carrer poc abans de les 14 hores, per tant just a l’hora que volíem. Només entrar al carrer ja vam veure vans aparcades i molts gent pel mig del carrer. Al començar a baixar ja ens van començar a dir si volíem anar a Ollanta, semblava que hi havia molta gent que ens hi podia portar. Nosaltres dèiem que no i anàvem directes a l’oficina on havíem preguntat al matí. Pero quan vam arribar-hi, la porta estava tancada… Vam picar a la porta i res, allà no hi havia ningú. Increíble vamos! Feia poques hores ens havien dit que fóssim allà a les 14h i que no hi hauria problemes per portar-nos a Ollanta, pero arribem a les 14h i allà no hi ha ningú. Per sort, amb el poc tram de carrer que havíem baixat, 3 o 4 persones s’havien ofert a portar-ns a Ollanta, per lo que semblava que no hi havia problemes per anar-hi, només calia trobar algú que per 15 soles ens hi portés, o ja a aquelles alçades, fins i tot ja acceptaria per 25.
Així que em vaig posar el barret de negociador i em vaig dirigir a la primera persona que va dir “Ollantaytambo”. Mentre baixàvem una dona em va dir 15 cadascú en una van, així que jo ja tenia aquell preu al cap com a referència. Era un senyor amb pinta de no estafador. Evidentment això no es pot saber a primera vista, pero la veritat és que la forma de fer i parlar ja semblava d’una persona honrada. Li vaig preguntar el preu per persona si érem 4 i em va dir 25 soles. No estava malament tenint en compte que era un taxi, de fet tothom ens havia dit com a mínim aquest preu. Pero a nosaltres no ens importava si anar en taxi o van, així que li vaig dir que no al senyor i als altres que anàvem a agafar una van colectiva. Pero aleshores el senyor em va dir que m’esperés i quan li oferia. Li vaig dir que 15 per persona pero perque era el preu mes baix que havíem trobat, i sense pensar-s’ho ni un segon ho va acceptar. I dit i fet, encara estàvem dient que si que ja va començar a caminar a pas lleuger dient-nos que el seguíssim. Vaig avisar als altres que ja marxàvem, quasi sense ni esperar-nos-ho ja estàvem anant cap a Ollanta, de fet encara estàvem tots perplexos per haver trobat l’oficina tancada que ja estàvem anant cap a un taxi. Va ser una negociació perfecte, sense ni pretendre-ho vaig aconseguir un 40% de descompte en 5 segons.
Així que finalment tot va anar millor de l’esperat i solucionat en només 2 minuts després de saber que no sabíem com anar. És a dir, vam arribar a l’oficina que teníem pensada, vam veure que estava tancada, ens vam quedar a quadres, vam mirar al carrer, el taxista ens va veure i es va oferir, vam regatejar i vam anar cap al taxi. Tot plegat pel mateix preu i mes ràpid que si haguéssim anat amb alguna van. Vam caminar uns 50 metres darrere el senyor fins al taxi, vam deixar les motxilles al maleter i ens vam acomodar. El trajecte seria d’una hora i mitja aproximadament.
No sé si vam anar pel mateix camí que el dia del tour pero almenys ho semblava, aj que en pocs minuts érem a dat d’una muntanya enmig d’una fabela i amb tot Cusco als peus. Una vista espectacular. El camí es va fer prou curt tot i que ens preocupava una mica el taxista ja que semblava que s’anava adormint. A mes no parava de veure Redbull cosa de denotava que portava hores sense dormir. de fet mes tard, ens va dir que portava des de les 5 del matí portan gent a Ollanta, així que ara ens portava a nosaltres caient-se de son i bevent Redbull sense parar…
Algo que ens va sorprendre i que, almenys jo, no tenia ni idea de que era allà, va ser veure un hotel càpsula penjant d’una paret escarpada d’una muntanya enorme. Només s’hi podia accedir escalant i es veient clarament penjant sobre els nostres caps almenys a 100 metres de terra.
Al cap d’una hora i 40 minuts vam arribar a Ollantaytambo sense problemes. Havíem aconseguit arribar-hi be i amb temps de sobres per veure una mica la ciutat i anar cap a l’estació a les 18:30 com a molt tard. Tot i que encara no anàvem a l’estació, li vam dir al taxista que ens deixés a l’estació per així ja saber ben be on era. Li vam pagar els 60 soles i vam marxar deixant el taxista allà davant l’estació preparat pel pròxim tren en arribar i aprofitar el viatge de tornada a Cusco. Nosaltres vam agafar les coses i vam pujar per l’únic carrer que connectava l’estació amb la resta de la ciutat, doncs l’estació quedava una mica apartada. A mes el caminet no era només llarg sino que feia pujada, així que només la pujada fins al centre de la ciutat ens va portar 15 minuts i un bon cansament. Això si, transcurria pel costat d’un riu i rodejat de muntanyes fent que fos un bon lloc per passejar.
Com que el pare i jo ja hi havíem estat el dia anterior, ja ens coneixíem força be el poble. Vam anar directament cap a la plaça on hi havia l’entrada a la zona arqueològica i el mercadillo. A diferència del dia anterior, no plovia, feia molt bon dia tot i que força vent. Com era d’esperar, en Raimon i la Sele van voler anar a comprar coses al mercadillo, on bàsicament hi venien roba tradicional feta a ma o altres souvenirs similars, com figures o bolsos. De fet, a la primera tenda que veiem, la Sele ja vam comprar un bolso per la seva germana. Era un bolso típic quechua fet a ma. No recordo que mes, pero van comprar mes coses, entre imants o figuretes. Després vam anar al restaurant de trobada d’allà mateix a la plaça a prendre unes cerveses a la terrassa amb vistes a les runes!
En acabar vam anar a donar una volta pel poble, algo que no vam poder fer el dia anterior i que volia fer, passejar una estona per aquells carrers plens d’història. Primer vam anar fins la plaça principal del poble i ja des d’allà vam anar per diferents carrers pero sempre tenint la plaça com a referència. Els carrers no tenien mes d’un metre i mig d’amplada i el terra estava fet de pedres. Als laterals hi havia unes canalitzacions que feien de clavegueram, per lo que, tot i que no estaven soterrades, si que complien amb la seva funció de canalitzar aconseguint evitar que l’aigua inundés els carrers.
La veritat és que tot el poble era impressionant. Evidentment gran part de les construccions eren modernes pero sobre antigues cases Inkas, per lo que mentre caminaves mirant el terra o als laterals, tot era Inka. Cal tenir en compte que allò no era la zona arqueològica, sino e poble, per lo que en totes aquelles cases hi vivia gent i per tots aquells carrers i passejaven cada dia, era molt impactant.
Vam donar algunes voltes sense rumb fix passant per places plenes de gent i botigues i per carrers completament solitaris. Els altres van aprofitar per comprar alguna coseta mes, jo com sempre, no, pero menjar si. A mi l’altitud em donava gana i em vaig comprar els típics bocadillets que venen pel carrer per un sol, tot i que allà crec que valien 2.
Al cap de poc mes d’una hora passejant ja ho havíem vist pràcticament tot, almenys ja tot el que veiem ja era similar al que ja havíem vist. Pero encara eren les 17h i havíem d’estar a l’estació a les 18:30h. Vam mirar alguna botiga mes i ja vam anar tirant cap a l’estació pel llarg camí que anava des del pont que conduïa a les runes fins l’estació. Almenys ara seria de baixada.
Conforme baixàvem ja veiem que l’estació de tren era el segon lloc mes visitat d’Ollanta, doncs no parava de pujar i baixar un munt de gent. De fet, quan portàvem uns 10 minuts i ja ens quedava poc per arribar a l’estació, el carrer es va començar a colapsar fins que la cua de cotxes era enorme. El carrer era just per permetre un carril de pujada i un de baixada, i els vianants pels laterals on no hi havia ni voreres. I conforme ens acostàvem mes a l’estació, mes colapsat estava el carrer, fins arribar al punt que desenes de cotxes pero sobretot vans i autocars, estaven completament parats all’a al mig i centenars de persones caminant amunt i avall. Un accés petit per una estació amb una afluència de gent enorme provocaven aquell colpase que m’imagino passava cada dia.
Quan finalment vam arribar a l’estació, de seguida vam veure les dues terminals de cada una de les dues companyies que fan el trajecte, PeruRail i InkaRail. Vam anar a la nostra a preguntar i ens van dir que amb el qeu teniem ja no calia que fessim res mes, ja només esperar, doncs jo ja havia comprat tots els bitllets per Internet. Vam anar fins l’entrada mateix a l’andana per veure be on era i ja a esperar, doncs eren les 17:30h per lo que encara ens quedava una hora.
Per sort, i com era d’esperar, al mateix carrer de baixada que acabava just a la porta de les andanes de l’estació, en la seva part final era una mica mes ample i sense trànsit i estava ple de botiguetes de souvenirs i de menjar. Els preus eren una mica mes cars pero no del tot europeus, per lo que tots vam acabar comprant alguna cosa. Jo com no, un cafè, que de fet, estava força mes bo del que creia.
Vam fer temps xerrant asseguts en un banc fins cap a les 18:15h que ja vam veure que la gent començava a posar-se a la cua. Així que tranquil·lament ens vam aixecar i vam anar cap a la cua amb els passaports i bitllets a la mà. Poc abans de les 18:30h van obrir les portes i vàrem anar entrant tots a la zona d’andanes on ens van dirigir a una zona coberta i amb bancs que feia de sala d’embarcament. A les vies ja hi havia trens, i mentre esperàvem en va arribar un i en va sortir un altre. Eren tren molt antics tot i que ben conservats, pero seguien mantenint aquell estil vintage que els feien realment especials.
A l’estació hi havia senyal WIFI tot iq ue demanava antes coses per connectar-s’hi que jo vaigf passar, pero en Raimon i la Sele si es van connectar una estona mentre esperàvem. Cap a les 18:50h i sabent que ja quedava poc per marxar, vam anar al lavabo. En Raimon anava el primer, el pare el segon i jo l’últim. Quan en Raimon va entrar va fer un crit de fàstic, després el pare i quan vaig arribar jo vaig veure què passava. Algú havia defecat per tot un lavabo i paret com si hagués explotat allà dins. Va ser de les coses mes fastigoses que he vist mai a la vida.
Després d’aquella experiència tant desagradable vam sortir de nou a les andanes i, just quan no hi érem, ens havien cridat per anar cap al tren. 30 minuts esperant i un moment que marxem i ens criden…
Vam preguntar a un treballador i ens va assenyalar el tren al que anar. Els seients ja eren assignats i havíem de mirar el vagó per tal d’anar a fer cua directament al vago que ens tocava. Vam arribar a la cua i evidentment érem els últims pero com que era una cua per cada vagó, doncs era una cua molt curta. A mes hi havia dues empleades per a cada vagó comprovant els bitllets per lo que ne dos minuts ja estàvem pujant al tren. Em va fer gràcia que l’empleada que comprovava el nom de cada passatger per tal que l’altre mirés si constava a una llista que portava, va dir el meu nom de tal manera que ni el vaig entendre, i ella mateixa es va adonar de lo malament que l’havia pronunciat, a lo que jo li vaig dir be i que era Guillermo.
Quan vaig fer la reserva no em van deixar triar els 4 seients, per lo que no sabia com estaríem asseguts i si estaríem junts o no. En qualsevol cas els seients eren quasi seguits. Vam entrar al vagó i la primera impressió va ser molt bona. El tren estava molt cuidat, es veia molt còmode i molt elegant, semblava un tren de luxe (pel preu ho podia ser). Les finestres eren molt grans i fins i tot n’hi havia pel sostre per tal que es pogués veure be tot el paisatge, doncs el tren transcorre pel mig de la selva durant kilòmetres oferint unes vistes inigualables. Quasi tots els seients estaven agrupats en 4 amb una taula al mig, i a nosaltres ens havia tocat en una taula d’aquestes, per lo que estàvem tots 4 junts compartint la mateixa taula.
La sortida estava prevista a les 19:05h pero va sortir uns 5 minuts tard. Suposo que degut a què quan sortíem encara hi havia un tren que arribava. cal tenir en compte que la major part del trajecte és de via única, per lo que tots els trens s’havien de coordinar. De fet, en alguns trams amb doble via, el tren s’aturava per deixar passar un altre en sentit contrari. No era massa ràpid, suposo que també degut a les condicions del camí, no crec que anés a mes de 40km/h. La llàstima era que a aquella hora ja era negre nit per lo que durant aquell trajecte no veuríem les inigualables vistes de la selva.
Algo que em va sorprendre tot i que ja havia llegit algo per Internet, és que aquella mateixa era compartida per altres trens com de rodalies que només eren pels treballadors de la zona, ja sigui a les companyies de tren o al Machu Picchu. En un punt va passar un d’aquests trens que venia de cara i el vam poder veure. Era una andròmina i a dins hi havia mes gent de peu que asseguda i com anxoves. No era massa diferent d’un tren de Rodalies de Catalunya en hora punta, pero en aquella situació en què nosaltres anàvem en aquell tren de luxe, doncs es feia estrany.
Durant el trajecte ens varen donar una espècie de galeta gran amb xocolata i una beguda, que en el meu cas va ser un cafè. Estava be pero tenint en compte els 60€ del preu del bitllet ja es podien estirar una miqueta mes.
Al cap d’una estona, pràcticament tots menys jo es van adormir. Jo crec que vaig dormir una estona, pero molt poc. Tot i que el trajecte era d’una hora i 45 minuts aproximadament, els dies eren tant llargs i cansats que a la mínima ens quedàvem adormits. De totes maneres al ser negre nit tampoc veiem la selva per lo que no feia cap falta estar despert. Tot i així de tant en tant es veia alguna llum perduda enmig de la vegetació o el riu que transcorria en bona part al nostre costat quan era il·luminat per la lluna.
Tot el trajecte va ser molt còmode i correcte, només es parava en algun moment per deixar passar un altre tren i vam tardar uns 10 minuts mes del previst en arribar a Aguas Calientes. Quan ja quedava poc per arribar vaig mirar a Google Maps i vaig anar despertant als altres ja que semblava que ja arribàvem.
Finalment cap a les 21h vam arribar a l’estació de tren d’Aguas Calientes. Només baixar del tren vam veure quasi davant nostre unes escales que semblaven les escales que portaven a l’estació. Cal tenir en compte que era negre nit, en un lloc nou per nosaltres i ple de gent sortint a la vegada, per lo que anàvem una mica perduts tant en Raimon com jo amb Google Maps doncs havíem d’anar a buscar l’hotel que teníem reservat per aquella nit.
Vam pujar les escales i sorprenentment no ens conduïen a la porta de l’estació sino que vam anar a parar a un mercadillo cobert i molt gran. Per anar del tren al carrer ens van fer passar pel mig d’un mercadillo enorme. El problema que teníem amb Google Maps és que la senya GPS allà arribava molt dèbil i tardava en ubicar-nos a mes de donar problemes amb la brújula, per lo que quan érem fora no acabàvem de saber si anar cap a la dreta on es veia un carrer o a l’esquerre on hi havia un pont que creuava un riu. Vam decidir creuar el pont, doncs molta gent anava per allà i quan portàvem uns metres semblava que havíem encertat, doncs ara ens ubicava mes a prop de l’hotel.
Un cop creuat el pont vam arribar a un carrer paral·lel a la via del tren i on ja es veien locals turístics. Vam anar mirant per si de cas veiem algun lloc on venguessin els bitllets d’autobús que portaven des d’alla als peus del Machu Picchu, pero no vam veure res. El carrer ens va postar fins el que semblava la Plaza de Armas, una plaça prou gran tenint en compte la mida d’Aguas Calientes i amb molta llum i restaurants.
D’allà vam baixar per un carrer que ens va deixar en pocs metres just a les vies, per on hi havíem anat en paral·lel des de que havíem creuat el pont. Segons Google Maps per allà anàvem be, per lo que vam seguir caminant un parell de minuts pel costat de la via del tren fins que vam arribar a l’alçada d’on deia Google Maps que estava l’hotel. Pero el problema va ser que jo tenia Google Maps configurat per anar en cotxe, i degut a que en tot el poble no es podia anar en cotxe, doncs Google Maps em va marcar com a destinació al punt mes proper a l’hotel pero a la via del tren, per lo que seguint les meves indicacions vam acabar a l’alçada de l’hotel pero a la via. va ser en Raimon que em va dir que a ell li marcava mes amunt ja que tenia Google Mpas configurat per fer el trajecte a peu, així que vam mirar i vam pujar pel carrer que teniem al costat. Una curiositat del poble és que no s’hi pot circular en cotxe, els carrers son massa estrets i tots son només per a vianants. A mes al estar enmig dels Andes, tots son pujades i baixades, pero en alguns casos hi ha tanta pendent que els carrers son directament escales llarguíssimes que pugen desenes de metres.
Així que vam pujar pel carrer deixant la via enrrere i jo vaig preguntar pel carrer a dues dones locals que em van indicar que era allà al costat, a 3 metres, de fet en Raimon, abans que m’acabessin de contestar, ja l’havia trobat. Les dones ens van confirmar que l’hotel que buscàvem era quasi al final d’aquell carrer. Pero quan vam mirar be el carrer, eren unes escales de mes de 100 metres de llarg i amb una pendent molt considerable. No sabíem ben be on era l’hotel pero les dones ens havien dit al final d’aquell carrer, i el final ni es veia, només es veien escales.
Així que sense pensar-nos-ho dues vegades vam començar a pujar escales. Era negre nit, quasi no hi havia llum, feia fred i molta humitat, a mes jo volia anar a dormir aviat perque l’endemà em despertaria cap a les 3:30h, ja que cap a les 5 volíem sortir a comprar els bitllets d’autobús, i ja eren les 21h passades. Almenys vam estar pujant escales 5 minuts de rellotge, fent parades pel camí perque es feia realment difícil, per no dir impossible, pujar-les totes sense parar. A mes estàvem a uns 3500 metres d’altitud i això es nota quan puges escales.
Quan vam arribar el que semblava el final de les escales, doncs ja no se’n veien mes i quedaven tallades per edificis, vam mirar a Google Maps i la direcció indicada a la reserva per acabar d’ubicar be l’edifici. Va ser en Raimon que va dir quin era, de fet el teniem quasi davant nostre. Semblava una casa adaptada per a hostel de dues plantes, una mica vell i descuidat.
Vam picar a la porta mentre el pare acabava de pujar i ens va obrir un jove argentí que ens va saludar i dir que ja ens esperava. Almenys aquí ens hi esperava algú i no com a altres llocs… Vam entrar i la primera impressió va ser com la d’entrar dins una cova a 100 metres de profunditat. La humitat era enorme, de fet, literalment, se’t mullaven les mans i el terra relliscava. L’olor d’humitat era fortíssima i tot els teixits estaven humits. La decoració era raríssima, molt hippy i poc cuidat. Semblava la casa d’un penjat que ni s’hagués preocupat d’arreglar-la una mica quan venen visites.
Ens va ensenyar la nostra habitació que estava just davant de la porta d’entrada a la mateixa planta baixa. Era una habitació de 4 així que estaríem tots junts pero sols, és a dir, sense mes hostes, ja que al ser un hostel ens podria haver tocat amb qualsevol altre. L’habitació tenia dues lliteres, una a cada costat de la porta i jo em vaig quedar al llit de dalt de la llitera de l’esquerre. Quan vaig tocar la manta per deixar la motxilla semblava que l’haguessin acabat de rentar, pero no per neta, sino per mullada. A mes hi havia molt poca llum i les parets estaven completament pintades i ratllades per altres hostes amb els típics missatges de “Pepe estuvo aquí”.
Mentre deixàvem les coses i ens fèiem a la idea de que havíem de passar la nit allà, anàvem parlant amb l’argentí que ens va preguntar lo típic de d’on érem, fins quan estaríem, etc. Li vam preguntar sobre els bitllets d’autobús i ens va dir que hi havíem d’anar molt aviat, cap a les 5 del matí, ja que s’hi formaven llargues cues. Ens va dir que si haguéssim arribat abans de les 21h els podríem haver comprat, pero havíem arribat pocs minuts tard, així que tocava despertar-se aviat. Li vam preguntar algunes coses mes sobre la visita al Machu Picchu, els temps, etc. Després ja li vam dir de pagar l’habitació, de fet estava allà esperant a que li paguéssim, i va ser quan ens vam adonar que l’argentí no s’assabentava de res i que estava en ple subidón de l’última droga que s’havia pres.
Ens vas preguntar si pagaríem en dòlars o soles. Li vam dir en soles, i com que els preus a Booking estan en dòlars ens va dir que féssim nosaltres mateixos la conversió… Així que vaig agafar la reserva i al preu final li vaig restar uns $5 dels quasi 40 que costava l’habitació pels 4. I com que no teníem el tipus de canvi exacte, vaig utilitzar un tipus de canvi molt arrodonit a la baixa, per lo que el preu final que li vam pagar en soles eren quasi $8 menys dels 40 que costava. Li vaig dir el preu (un preu amb decimals i tot perque no sospités) i l’argentí va dir que molt be i li vam pagar. Va ser el pagament a un hotel mes surrealista que havia fet mai. Ens va donar la clau de l’hotel per si sortíem i vam quedar que l’endemà ens despertaríem a les 4 del matí, ell inclòs, per esmorzar. De fet li vam dir que no calia que es despertés només per fer-nos l’esmorzar pero hi va insistir, dient que mes d’una vegada els hostes havien de marxar molt aviat. Així que vam quedar per l’endemà a les 4:30h per esmorzar.
Quan ja va marxar no sabíem si al·lucinar mes per l’argentí¡, per la humitat del 100% que hi havia dins l’habitació o per la babosa gegant, morta i ja momificada que hi havia la marc de la porta del lavabo que estava just al costat de la nostra habitació.
Sense esperar massa perque ja era tard i un cop recuperats de l’estil del hostel, vam sortir a buscar algun lloc on sopar. L’argentí ens va dir que a les mateixes escales ja hi havia algun restaurant, així que vam començar a baixar fins arribar al primer. Vam preguntar pero ens van dir que ja tancaven, així que vam seguir baixant les escales pero sense trobar cap lloc on sopar. Finalment vam arribar al final de les escales i vam anar fins la Plaza de las Armas per la que havíem passat al anar de l’estació al hostel i que per tant ja ens coneixíem, de fet estava quasi al costat del final de les escales del carrer del hostel.
La plaça estava molt il·luminada i era plena de restaurants i locals diversos, de fet tot el poble es veia molt solitari pero en aquella plaça hi havia força moviment. de totes maneres tenint en compte que no eren ni les 22h, estaba tot molt buit i amb molt poca gent al carrer. Suposo que els locals no tenen massa ganes de sortir pel fred i la humitat, i els turistes han d’anar a dormir ben aviat per anar al Machu Pucchu de bon matí. De fet a alguns llocs en comptes d’oferir-nos sopar ja ens oferien copes, per lo que vam suposar que tot i que per nosaltres no era massa tard, per aquella gent ja era de matinada. Vam mirar uns quants restaurants i cap ens convencia, o pel preu massa car (estàvem a Aguas Calientes) o pel menjar. Finalment ens vam decidir per una hamburgueseria de luxe (com tots els restaurants que hi havia a la plaça) pero que tenien hamburguesa amb patates per uns 4€ al canvi, un preu prou ajustat tenint en compte els preus de la resta de restaurants.
No recordo exactament perque, pero vam seure a una taula de fora, la terrassa del restaurant que era a la mateixa plaça. Suposo que ens hi vam veure una mica obligats perque feia força fred per estar fora. Tots 4 vam demanar el mateix, hamburguesa amb patates fregides. Mentre esperàvem vam jugar al joc de fer una torra amb peces i anar-ne traient sense que caigui tota la torra. Les peces eren del restaurant i ja estaven allà sobre la taula. La veritat és que va ser prou divertit i el pare va ser qui va demostrar saber-ne mes.
El restaurant estava totalment buit, només hi érem nosaltres, pero tot i així van tardar almenys 15 minuts en portar les hamburgueses. Això si, quan van arribar ens hi vam llençar, almenys jo, com si portéssim dos dies sense menjar. Tant de viatge i tanta altitud a mi em donava molta gana. de totes maneres les hamburgueses estaven molt bones, no era la típica hamburgueseria sino que es veia un restaurant força luxós, com així quedava palès en la presentació dels plats.
En acabar ja vam tornar directament al hostel. Eren quasi les 22h i ja només dormiríem 5 hores, almenys jo. Vam tornar pel mateix camí, tot i que ara les escales tornarien a ser de pujada i havent acabat de menjar. Almenys ara ja sabíem lo llargues que eren i ja les pujàvem amb mes coneixement que la primera vegada. Finalment i amb molt esforç vam arribar al hostel. Segons ens havia dit l’argentí, apart de nosaltres, només hi havia un osta mes, un xinès. Així que quan vam entrar no vam veure a ningú. Vam anar directament a l’habitació a preparar-ho tot per l’endemà, bàsicament mirar que ho portéssim tot a les motxilles.
Jo vaig aprofitar abans d’anar a dormir per mirar correus ja que allà si que hi havia senyal wifi prou acceptable. De totes maneres havia d’estar allà a l’habitació de peu dret per lo que tot plegat era força incòmode. Vaig mirar lo bàsic i ho vaig deixar tot a carregar, doncs l’endemà el que no podien faltar eren càmeres.
No m’hauria imaginat que tindria aquest problema, pero és que no sabia on deixar la roba. estava tot tant moll que no es podia saber quina era la millor opció. Finalment la vaig intentar deixar penjada als lateral de la meva llitera.
Tot i estar cansat igual que altres dies, aquella nit vaig tardar una mica mes en adormir-me suposo que per la humitat, de totes maneres en uns 20 minuts em vaig adormir mentre en Raimon i la Sele miraven pelis o seies al mòbil.
by guillem | ag. 12, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Ens vam despertar cap a les 5h, almenys jo, ja que havíem dit de sortir cap a les 7 del mati per anar a l’agencia del tour. Volíem sortir amb temps perque hi havíem d’anar en taxi i no sabíem ben be on era ni com aniria tot plegat. A la dutxa no hi havia aigua calenta, així que tenint en compte el fred que feia i lo aviat que era va ser una dutxa molt ràpida i superficial. Em costa molt dutxar-me amb aigua freda pero mes em costa marxar sense dutxar-me. Després ja vestit i preparat vaig anar a la cuina que estava just al costat de l’habitació a prendre el cafè de cada matí mentre escrivia el diari. El pare es va despertar una mica mes tard i es va prendre un te de coca. Suposadament hi havia xarxa wifi, que tot i que m’hi podia connectar no funcionava, així que un dia mes no em vaig poder connectar a Internet, i ja anaven 3 dies.
Cap a les 6:45h ja vam marxar ja que dins l’hotel no arribava la senyal GPS i volia assegurar que fos per l’hotel. Vam sortir i efectivament fora ja hi havia senyal. Vaig mirar a quant estava on havíem d’anar i vaig calcular que el taxi hauria de sortir per 5 soles. Vam anar fins al carrer principal molt a prop de l’hotel i on vam anar a dinar el dia anterior i, tot i ser molt aviat, en 5 minuts ja va parar un taxi. Li vaig preguntar si sabia on era el carrer i va dir que si, després el preu i va dir 5 soles. Perfecte i clavat!
Vam pujar i jo vaig anar seguint amb Google Maps per si anàvem pel camí correcte, i efectivament vam anar resseguin el camí que marcava Google Maps. L’agència estava al centre històric per lo que el trànsit s’anava fent cada vegada mes caòtic com era d’esperar en una gran ciutat peruana. Tot i així, en menys de 15 minuts ja érem a l’oficina de l’agencia. Eren tot just les 7:15h i havíem de ser allà entre les 8 i les 8:20, així que tocava esperar 1 hora allà palplantats i morts de fred. Es el que passa quan surts amb temps per si algo no va be i finalment tot va be, que toca esperar. Vam aprofitar per mirar una mica aquell edifici on érem perque era colonial i molt ben conservat. Tenia un pati interior i unes grans balconades, l’aspecte típic de les grans cases de l’època. El pare també va sortir i va fer unes fotos pel centre.
Vam estar esperant fins que per fi, a les 8:10h va arribar una treballadora de l’agència. L’edifici tenia dues plantes i l’oficina de la nostra agència estava en el pis de dalt. Vaig esperar un minut i vaig pujar per preguntar-li si podíem deixar les maletes allà ja que les dúiem perque l’hotel on havíem de dormir la nit següent no era el mateix que el de la nit anterior. La noia va dir que les podíem deixar allà mateix a l’agencia. Vaig baixar a buscar-les pero en aquell moment just acaba d’arribar la van que ens portaria durant tot el tour, i com que estava parada al mig del carrer (carrer estret típic de centre històric) la noia ens va dir que ja les pujaria ella i que anéssim ja a la van. Així que vam correr cap a la van mentre els cotxes de darrere ja començaven a pitar i vam poder seure a la segona fila. A mi no em va fer gràcia deixar allà les maletes, hauria preferit pujar-les jo, pero en fi, vaig suposar que les podrien pujar tot i que només eren dues noies i la maleta del pare pesava mes de 20kg i no tancava be…
Vam anar fins a una plaça on vam parar a esperar algú mes. Nosaltres pero ja érem quasi els últims per lo que ja de seguida vam començar el tour. No feia ni 5 minuts que circulàvem que ja ens vam enfilar per una de les muntanyes que rodeja la ciutat endinsant-nos en una de les fabeles que la nit anterior havíem fotografiat des d’abaix. Tot i que la zona no era la millor per viure-hi era la millor per fer bones fotos de la ciutat, doncs es veia tota perfectament. Pero quan érem allà la guia es va donar compte que un dels grups que havia pujat s’havia equivocat. Pel que es veu els havien anat a buscar a l’hotel i el nom era similar a la del grup que havien de recollir, i aquells simplement van veure una van que també esperaven i hi van pujar. El problema és que ells havien d’anar al Machu Picchu, i estaven allà amb nosaltres anant al Valle Sagrado…
La qüestió és que vam haver de parar a esperar que un taxi portés els clients correctes i s’endugués els que estaven allà i els portessin ràpid a algun lloc per reenganxar-se amb al seva van per anar al Machu Picchu. El taxi va arribar al cap d’uns 10 minuts, van fer el canvi i vam seguir el camí.
La primera parada que faríem seria al mercat artesanal de Pisac. Pel camí la guia ens anava explicant la història del Inkas que, segons deia, eren bàsicament agricultors i que tots els seus esforços els dedicaven a ampliar i millorar els seus conreus. A la guia, conforme mes parlava sobre els Inkas mes se li notava que els admirava. De fet, mes tard ens va dir el seu nom complet i el segon cognom era Quechua, suposo que alguna cosa tenia a veure. Tot el contrari de quan parlava dels espanyols, ella com a mi i com a molts altres, ens semblava que els espanyols van destruir una de les civilitzacions mes avançades del moment i només van provocar problemes a aquella zona.
Cap a les 10 del matí vam arribar al poble de Pisac. Era un poble molt bonic i pintoresc pero degut a què tenia unes zona arqueològica Inka ja s’estava convertint en un poble únicament turístic, on els locals o ja no hi vivien o només vivien pels turistes. Primer vam anar a una joieria, ja pactada amb l’agència del tour, on ens van explicar com feien les joies de plata amb forma de diferents figures relacionades amb els Inkas. No només ens van explicar que a botigues del mercat de Pisac venien peces no fetes completament de plata com si ho fossin, i quines maneres hi havia per poder-ho detectar, la mes fàcil, pel color. A mes vam veure com les fabricaven allà mateix sobre una taula i completament a mà. És tot un art. A mes ens van oferir un te de coca i poder utilitzar els seus lavabos. Això si, quan van acabar l’explicació ens van invitar a mirar els seus productes de la botiga, i només acostar-se a una vitrina ja s’acostava una venedora a vendre’t, per lo que el pare i jo vam estar mirant una mica, el pare va preguntar el preu d’una peça molt maca d’un còndor de plata pero al dir-li 450 soles (mes de 100€) ho va deixar estar i ja vam sortir fora a visitar el mercat d’artesanies de Pisac.
El problema, plovia força, i de fet va estar plovent quasi tot el dia. Així que ens vam posar la caputxa i a mirar paredetes. Quasi totes eren del mateix tipus, de figuretes i souvenirs de Pisac, Ollanta i Machu Picchu. El pare, com no, va comprar uns imants per la nevera. Pero aquesta vegada em va sorprendre. Ells encara no estaven acostumats a regatejar. Així que quan la noia li va dir 2 per 5 soles, li vaig dir al pare, diga-li 3 per 5. I dit i fet, es va girar al moment i li va dir, i la venedora va dir que si pero poc convençuda, cosa que em va estranyar perque normalment estan acostumats a això, pero suposo que la noia es pensava que es gastaria mes que els 5 soles. En qualsevol cas va regatejar molt be i va aconseguir un imant mes.
Jo, també com sempre, no vaig comprar res, només menjar per esmorzar (2 paquets de galetes) força mes car del que m’hauria costat a un supermercat normal, tot i així mes barat que a Barcelona. Per allà al poble donant voltes vam estar-hi uns 15 minuts fins que es va fer l’hora de seguir el tour i ja vam tornar cap a la van. Érem dels primers perque la guia havia fet molt èmfasi en que ningú arribés ni un minut tard, així que nosaltres 3 o 4 minuts abans de l’hora ja érem dins asseguts. La resta de companys van arribar justets pero a l’hora, semblava que tothom complia amb la puntualitat.
La següent parada ja era la primera zona arqueològica Inka que veuríem en tot el viatge, les runes de Pisac. La zona arqueològica no estava massa lluny del poble, per lo que en uns 15 minuts ja érem a la carretera que conduïa fins l’entrada a les runes. La carretera tenia molt pendent i moltes curves. A mes a uns 200 metres de l’entrada ja hi havia un munt de furgonetes aparcades al mig de la carretera de tanta gent que hi havia, per lo que els últims metres s’havien de fer caminant enmig d’un fangar i plovent. Abans d’entrar la guia ens va explicar una mica el recorregut que faríem dins la zona arqueològica. Primer estaríem amb ella uns 20 minuts i després tindríem nosaltres uns 30 minuts mes per anar per on volguéssim.
Dins s’havia de seguir el camí habilitat per no molestar-nos amb els visitants que ja sortien, així que vam anar caminant quasi en fila india darrere la guia quan de cop i volta apareixien davant nostre i en tota la seva plenitud la imatge ,es típica de Pisac. La vista de les terrasses davant nostre era impressioant i totalment inesperada. El camí per on anàvem deixava a la part superior de les terrasses per lo que les veiem totes perfectament de dalt a baix. Jo allò no m’ho esperava i va ser realment emocionant. No m’esperava veure ja una zona arqueològica tan ben conservada i tant gran. A mes just a dalt de les terrasses hi havia vivendes Inkas en prou bon estat. Evidentment no era tant com el Machu Picchu (que encara no havia vist) pero molt mes del que jo, i segurament molta gent, s’esperava.
La guia ens va explicar el funcionament de la ciutat i sobretot de les terrasses, que eren la base de la civilització Inka, doncs tot girava entorn a l’agricultura i la conservació dels aliments. Les terrasses estaven dissenyades de tal manera que només s’hagués de regar la primera i l’aigua ja anava passant a les inferiors degut a la composició de les mateixes terrasses que permetien filtrar l’aigua i abonar les plantes. De fet em va dir el pare que aquests sistemes encara avui en dia s’utilitzen per la seva eficiència i comoditat.
Al cap d’una estona la guia ja ens va deixar el temps lliure per que cadascú anés per on volgués. Ens va recomanar un parell de rutes, una de curta i una altra de mes llarga. Tot i que la mes llarga quasi no teníem temps per fer-la i a mes relliscava molt al ser el terra de pedra i plovent com plovia. Així que vam fer el recorregut curt per veure les parts mes importants de la ciutat. De fet la ruta llarga era per pujar mes amunt a la muntanya i tenir unes millors vistes, pero no per veure una altra part de la ciutat.
Vam anar a veure la ruta llarga pero al veure que relliscava molt i que tenia menys interés del que semblava, vam optar per veure la ciutat amb la ruta curta. Vam pujar una mica de muntanya fins arribar a les cases dels Inkas prou ben conservades i a la part mes alta de la muntanya. Després vam baixar fins a les terrasses que curiosament es podien trepitjar, així que vam entrar en una i ens hi vam fer unes fotos. Just quan sortíem d’aquesta terrassa un grup de xinesos em van preguntar, en anglès, si es podia baixar fins el poble caminant. A mes em va senyalar el camí que era muntanya avall. Li vaig dir que no ho sabia pero que en principi no es podia. El tema és que semblava que no podien baixar de cap altra manera que caminant perque al cap d’una bona estona els vam tornar a veure mirant muntanya avall.
Havíem d’estar a les 12 puntuals a la van, així que cap a les 11:40 ja vam començar a tirar ja que la guia ens havia dit que podríem tardar uns 15 minuts degut a que s’havia de sortir en fila i sense correr, i mes tenint en compte que plovia i tot era ple de fang. Tot i que semblava que tindríem temps de sobra, just arribàvem a la porta a les 11:55h. Jo pensava que el xofer s’hauria acostat fins la porta, pero no, allà no hi era. A mes no recordàvem cap característica diferenciadora de la nostra van per lo que totes eren iguals. Així que vam començar a baixar per la carretera mirant al xofer que mes o menys recordava com era. Pero portàvem ja mes de 100 metres i seguíem sense trobar-la, a mes ja eren les 11:58h. Jo ja pensava que ens l’hauríem passat i fins i tot estava considerant quedar-nos allà per si els veiem baixar. Vam seguir baixant uns metres mes, i per fi, vam veure a la guia amb el cap fora de la van ja fent-nos senyals amb la mà. Menys mal, l’havíem trobat i just a les 12 del migdia. Fins a les 12:02 encara van anar arribant companys pero cap va tardar mes de 2 minuts de l’hora estipulada tenint en compte la caminata que s’havia de fer per arribar.
Després d’aquesta primer contacte amb el mon Inka ja vam anar a dinar. El dinar ja estava inclòs en el preu del tour i seria en un bufet lliure, algo que el pare i jo sempre agraíem per poder deixar una mica les sopes i l’arròs. Mentre anàvem cap al restaurant la guia ens va explicar que ens repartirien en 3 restaurants diferents. Aleshores va començar a anomenar els restaurants i els noms dels qui anirien a cada un. Degut a què en l’anterior tour nosaltres no teníem el dinar inclòs, no estàvem segurs de si en aquest el teníem o no, tot i que sospitàvem que si i mes quan la guia no va dir res de que qui no el tingués inclòs el podia pagar allà mateix. Així que estàvem ben atents si deia el nostre nom i, de fet, no el va dir. Va acabar de dir a quin restaurant havia d’anar cada company pero no va dir el nom del pare que és el que constava a la reserva. Pero a mi em seguia estranyant molt ja que seguia sense dir que podien fer els que no tenien dinar reservat. Pero aleshores vaig recordar un dels noms que havia dit, que era: Joao César. Al escoltar Joao i no veure cap brasiler vaig pensar en el pare de la Sele que li deia Joao, i vaig pensar, a veure si aquesta dona no està dient be el seu nom. I aleshores vaig pensar amb César que escrit pot semblar Casas. Així que li vaig dir al pare que creia que si ens havia anomenat i que ara li deien Joao César.
La van anava passant per cada un dels 3 restaurants i la guia anomenava als companys que havien de baixar a cada un, i quan va dir Joao César vam baixar nosaltres. El total que baixàvem allà érem 8, així que ens vam fixar si baixàvem 8 o mes, i al veure que érem els 8 vam confirmar que Joao César era el pare…
Vam tardar uns 40 minuts en arribar al poble on era el nostre restaurant per lo que eren les 12:50h aprox. Vam entrar al restaurant, vam pujar al primer pis on hi havia les sales i vam alucinar. Era un restaurant enorme i de luxe, el típic restaurant per celebrar-hi casaments. Al que vàrem anar al tour del Valle del Colca ja era impressionant, pero és que aquest era, de fet, un dels millors al que havia estat mai. Així que vam pujar al primer pis, ens van acompanyar a la nostra taula i ja ens vam aixecar a anar a buscar menjar.
Les taules on estava el menjar eren enormes i hi havia menjar de tot tipus. Jo, com la última vegada em vaig preparar 3 plats i 3 plats mes de postre i vaig menjar fins no poder mes. Hi havia menjar de tot tipus i coses molt ben elaborades. El restaurant semblava inclús millor que el de l’altre tour, el menjar es veia mes elaborat. El pare va menjar normal doncs havia de vigilar amb el mal d’altura, pero jo vaig aprofitar perque no sabia quan tindria una nova oportunitat per menjar qualsevol tipus de menjar.
En aquests llocs on saben que el dinar ja l’has pagat, intenten vendre’t begudes com sigui. Primer va passar una noia per oferir-nos begudes i li vam demanar dos sucs de taronja. Pero al cap de 5 minuts va passar un cambrer preguntant també si volíem begudes. Cada suc ens va costar 8 soles, mes que qualsevol menú en un restaurant normal, això si, estava boníssim. Realment tot el dinar va ser boníssim, i mes el postre, que hi havia un munt de pastissos diferents apart de fruita i altres coses.
La guia ens havia dit que estiguéssim ja preparats a la porta del restaurant a les 14:50h, així que jo cap a les 14:40 ja vaig anar acabant perque em donés temps d’anar al lavabo i fumar un piti. Li vaig dir al pare que no corrés i que l’esperava a la porta. Vaig fer algunes fotos al restaurant ja que era una passada i quan encara no havia sortit ja vaig veure el pare que ja venia, així que vam sortir tots dos junts. Fora estava mig plovent, com tot el dia… Al cap de menys de 5 minuts d’esperar ja vam veure a la resta de companys i a la guia. Nosaltres érem al primer dels 3 restaurants als que ens havien repartit, així que el bus primer vindria a buscar-nos a nosaltres i després passaríem pels altres 2. Al cap d’uns 5 minuts mes va arribar al bus i vam anar passant pels altres 2 restaurants per a recollir a tothom. Mentre ens dirigíem als altres restaurants anàvem veient les muntanyes envoltant-nos i la boira caient sobre les valls. Tan sols estar rodejat pels Andes ja era tot un espectacle.
Un cop tots al bus ja ens vam dirigir a la següent parada que seria a la zona arqueològica de Ollantaytambo. A Aquesta ciutat també hi aniríem l’endemà ja que des d’allà havíem d’agafar el tren fins a Aguas Calientes per poder anar al Machu Picchu. El camí fins a Ollanta seria d’uns 45 minuts, estona que molts van aprofitar per dormir.
Quan vam arribar a Ollanta em va sorprendre tota la ciutat des del començament. Encara totes les cases i carrers conservaven l’essència Inka. Les cases s’havien fet sobre les estructures Inkas i els carrers i el clavegueram encara eren com en aquella època. Em va sorprendre moltíssim, no m’esperava que Ollanta fos una ciutat tant autèntica. Era com tornar enrere en el temps, doncs a diferència d’altres pobles, Ollanta era com era fa 500 anys. De fet amb el bus només podíem circular pel carrer principal que era l’únic que tenia prou amplada perque hi poguessin circular els cotxes. Tot i així estava tot empedrat com els altres per lo que la circulació havia de ser molt lenta. A mes no paraven de passar mes vans com la nostra per lo que en alguns punts era realment complicat poder passar quan es trobaven dos vans de cara. Molta gent i circulació en un poble on la majoria de carrers no feien mes d’un metre i mig d’ample.
Vam acabar travessant la Plaza de Armas (com no), després un pont que creuava un petit riu fins arribar a una altra plaça on hi havia un mercadillo i just davant, alçant-se desenes de metres sobre el nostres caps, la zona arqueològica de Ollantaytambo. A diferència de la de Pisac on la visita es comença des de la part superior de les terrasses, a Ollanta es començava des de baix. Només mirar amunt ja marejava, i la intenció era pujar-hi…
Vam baixar de la van, la guia ens va donar unes indicacions i horaris i vam anar cap a l’entrada a les runes, allà mateix a la plaça del mercadillo. Faríem com a Pisac, és a dir, primer una visita amb la nostra guia i després temps lliure per anar per on volguéssim. Amb la guia pujaríem fins a dalt de les terrasses mentre ens anava donant les explicacions. S’havia de pujar per unes escales de pedra, irregulars, molt altes i amb molta pendent. era una pujada realment complicada i fins i tot perillosa, ja que estava plovent i les pedres amb les que estaven fetes les escales relliscaven molt.
Conforme anàvem pujant anàvem fent parades, fins i tot podíem entrar dins les terrasses i admirar el paisatge que, tot i que encara no érem molt amunt, ja es veia impressionant, amb Ollanta a les faldes d’enormes muntanyes que la rodejaven completament. A cada parada la guia ens anava explicant diferents aspectes de la vida dels Inkas, com per exemple la seva obsessió per l’agricultura i els grans descobriments que varen fer, com poder conservar aliments durant 12 anys, algo que avui en dia no s’ha aconseguit. Des de les terrasses podíem veure els magatzems que utilitzaven per a conservar el menjar, en un altre punt de les muntanyes. La guia es notava que admirava la cultura Inka, de fet mes tard ens va comentar que el seu segon cognom era Quechua i es notava que ho deia amb orgull, tot el contrari de quan parlava del seu primer cognom, que era Valenciano… Entre d’altres coses ens va comentar que els Inkas no conquistaven n feien esclaus, ja que les altres cultures acabaven unint-se a ells sense haver d’iniciar cap guerra, i tot i que treballaven quasi gratis, suposadament no eren esclaus. En fi, tot plegat semblava força maquillat i dubto molt que els Inkas fossin tant bons, finalment buscaven mà d’obra gratuita per als seus cultius.
Conforme anàvem pujant al pare cada vegada li costava mes mantenir una respiració constant i fluida, per lo que mica en mica no podia seguir el ritme. En una de les parades va decidir anar al seu ritme cosa que em va semblar perfecte, doncs no feia cap falta anar seguir la guia pero si arribar fins a dalt ja que les vistes eren espectaculars. La veritat és que la pujada costava força, no tothom la podia fer, doncs eren graons molt alts i un pendent molt fort a mes d’haver de pujar molt. Almenys vam fer 3 parades fins arribar quasi a dalt de tot que seria el punt mes alt on pujaríem amb la guia. Es podia pujar una miqueta mes pero ja quasi tota la pujada estava feta.
Quan vam arribar al lloc mes alt on pujaríem amb la guia, que era al començament de la primera terrassa, just vaig escoltar que algú cridava que hi havia un còndor. Sense mirar encara vaig treure le mòbil i vaig començar a grabar mentre buscava el còndor, i la sorpresa va ser que es veia perfectament i no només un sino dos i durant força estona. Es van veure molt millor que al Valle del Colca on eren l’atracció principal. Tots dos van estar volant junts just sobre nostre durant uns minuts fins que van desaparèixer darrere les muntanyes.
En aquell punt la guia ens va ensenyar les roques que els Inkas (o els seus esclaus) portaven des de un punt situat a 7km. Eren roques que pesaven 2 o 3 tones cada una i que les havien de portar arrossegant per unes vies que havien creat per tal fi i estirades per cordes per desenes de persones. Veure aquella roca i sabent que l’havien arrossegada durant 7 km es feia impossible entendre o imaginar com deuria ser tot el procés. A mes les roques se’ls acabava de donar una forma adequada que junt amb la manera com construïen les cases feia que fossin resistents als forts i habituals terratrèmols d’aquella zona, ja que els murs no eren rectes completament i les roques tenien zones per on les vibracions es podien canalitzar i no afectar tant greument a tota la roca. Impressionant!
Mentre la guia encara explicava com els Inkas feien les seves construccions, va aparèixer el pare que havia pogut pujar! Com ell deia, podia pero al seu ritme, i no era poca cosa pujar fins allà a dalt, a mes de la vista que finalment no es va perdre. Quan la guia va acabar les explicacions ja va arribar el moment d’anar al nostre ritme i per on cadascú volgués. Ens va recomanar dues opcions. Una pujar un o dos pisos mes per les mateixes escales i veure algunes cases i baixar per les mateixes escales, i una altra anar per un caminet que resseguia la muntanya des d’aquella altura ja arribava fins a l’altre costat que quedava ocult des d’on érem en aquell moment. A l’altre costat hi havia mes terrasses i s’hauria de baixar per allà. Aquesta segona ruta era mes llarga i és la que jo vaig decidir de fer. El pare va decidir fer la primera opció per lo que vam quedar abaix a l’hora indicada, al cap de 20 minuts.
Així que ràpidament em vaig posar en marxa ja que la guia va dir que per fer la ruta 2 es tardaven entre 15 i 20 minuts, així que no podia perdre temps. El camí primer creuava les terrasses que ja havíem vist fins arribar a l’altra banda i allà, ja tocant la muntanya, començava el caminet que donava la volta a aquella muntanya penjat a uns 20 metres de terra fins arribar a l’altra banda on hi havia mes terrasses. El caminet era prou llarg i sobretot compliciat, molt irregular i moll per la pluja. Pero un cop s’acabava de donar la volta apareixien inesperadament la resta de terrasses just davant teu i vistes des de dalt, per lo que l’impacte visual era brutal, doncs no només es veien totes les terrasses sino la resta de construccions a altres muntanyes i la ciutat d’Ollanta als peus de les runes.
La baixada va ser complicada i lenta. Les escales relliscaven molt i eren molt irregulars per lo que s’havia de baixar molt a poc a poc i quasi ajupit sense deixar de tocar el terra amb les mans. Érem uns quants baixant en fila india i poc a poc per lo que la baixada va durar força. Un cop abaix vaig poder veure altres edificacions que no havíem vist amb la guia i que semblaven zones comunes de la ciutat, com uns banys o magatzems.
Quan ja em dirigia a la sortida de la zona arqueològica per anar on havíem quedat amb la resta del grup, just vaig escoltar el pare que em cridava. Vaig mirar i estava baixant amb la guia per les escales per les que havíem pujat al començament. Vam estar xerrant uns minuts amb la guia sobre la visita i ens va aconsellar abans de tornar a la van que miréssim les edificacions que acabava de veure. Jo considerava que no quedava massa temps, per ja que ens ho havia dit la guia doncs vam anar a mirar-les. Tot i així en menys de 5 minuts ja vam anar tirant doncs ja quasi era l’hora i aquella dona era molt estricte amb els horaris.
Vam quedar a la porta del restaurant on ens havia deixat i que estava just davant del mercadillo i de l’entrada a les runes, de fet aquell restaurant semblava com un punt de trobament. Quan vam arribar ja hi eren quasi tots i al cap d’uns dos minuts va arribar el xofer amb la van. La sortida del poble va ser fins i tot mes complicada que l’entrada, doncs ens vàrem trobar varis autobusos que entraven i pel carrer mes ample del poble dos cotxes no hi passaven, per lo que vans i autocars menys encara. Un s’havia d’apartar i esperar mentre l’altre passava i així durant una bona estona fins que vam poder sortir de la ciutat.
Alguns companys del tour es varen quedar a Ollanta ja que havien d’agafar el tren que els portaria a Aguas Calientes, tren que nosaltres agafaríem l’endemà. Nosaltres vam seguir el nostre camí cap a l’última parada que faríem, XXXXXXXXXXX. Allà veuríem un poble també reconstruït sobre runes Inkas i l’església que també es va fer sobre el temple Inka que hi havia abans, per allò de demostrar qui mana…
Pero abans faríem una parada a un poblet molt fred i amb 4 cases on hi havia unes dones quechuas que feien i venien diferents articles artesanals, sobretot roba per abrigar-se pero també pipes o souvenirs. Dues dones ens ensenyarien com tintaven les teles amb la que feien la roba i després, a canvi, ens estarien bombardejant durant uns 10 minuts perque els compréssim alguna cosa.
Ens van portar a una zona habilitada on podíem seure i on hi tenien les eines per a fer els diferents tints per la roba. Ens van donar un te de coca a cadascú i van començar amb l’explicació. La veritat és que era molt curiós i interessant veure com obtenien els diferents pigments que després donarien color a les teles. El que mes recordo és el color vermell, doncs agafaven una marieta, l’esclafaven a la seva ma i d’allà en treien el pigment vermell. Amb altres plantes feien altres colors, utilitzant una olla en una espècie de barbacoa per tractar els diferents materials i extreure’n el pigment. Tenien tot tipus de colors i tots obtinguts de forma similar, sense res de química. De les dues dones que feien les explicacions, la mes gran era la que ho explicava tot de manera amena i divertida, i l’altra semblava que quasi ni parlava espanyol, doncs estàvem en un lloc molt remot i hi havia gent que tot i entendre l’espanyol els costava de parlar-lo.
Un cop fetes les explicacions i demostracions ja va arribar el moment de vendre’ns coses. La botiga estava allà mateix, al costat d’on ens havien donat les explicacions. Encara no ens havíem ni aixecat que ja van aparèixer una dona i un nen dient: “compre algo” i així van continuar fins que vam marxar, ells dos i les dues que ens havien fet les demostracions. No paraven i et seguien a tot arreu, molta gent comprava perque els deixessin en pau. Jo no, jo em vaig mantenir ferm. Pero el pare també va acabar comprant tot i que va comprar algo que tenia algun sentit. Va comprar una pipa feta a ma ja que a casa te una petita col·lecció.
Quan ja vam mirar una mica i alguns van comprar, vam tornar cap a la van amb el cap inflat de tant “compre algo”. I ara si, ja tocava anar cap a l’últim poble que veuríem. El lloc era encara mes alt que Ollanta per lo que ens vam passar bona part del camí pujant muntanya amb unes vistes espectaculars. El temps pero anava empitjorant, cada vegada hi havia mes boira i feia mes fred a mes de que ja s’anava fent de nit. Vam arribar al poble cap a les 17 hores i havíem d’anar ràpid cap al poble, doncs a diferència d’Ollanta aquí no hi podíem entrar amb la van ja que tots els carrers eren molt estrets i només s’hi podia entrar caminant. Havíem de pujar una mica pel mig del poble fins arribar a una església construïda sobre les runes Inkas.
Així doncs vam baixar de la van i ens vam dirigir cap a l’entrada del poble. El poble estava mig emmurallat o era inaccessible per altres costats per lo que havíem d’entrar obligatòriament per una porta on, evidentment, s’havia de pagar. Poc abans d’arribar a la porta, que ja havíem hagut de pujar una mica, el pare ja va considerar que s’havia d’esperar per no cansar-se excessivament i poder acabar de veure la resta del poble. Així doncs vam quedar que jo entraria i que ell ho faria quan es veiés capaç, recalcant-li que no calia entrar si no es podia. Així que jo vaig entrar amb al resta del grup amb la intenció de tornar enrere al cap d’una estona per guiar al pare per on havia anat el grup, doncs no sabíem com seria el poble per dins.
minut a minut era cada vegada mes fosc pero per mi això va fer que aquella visita fos mes atractiva, doncs veure aquell poble amb el llums ja encesos quasi et feia transportar al passat, simplement era una passada. El poble era similar a Ollanta, és a dir, el típic poble Inka amb els seus carrers estrets i empedrats, el clavegueram també típic que ja havíem vista Ollanta i les cases també similars, totes amb la part mes baixa, fins a un metre aproximadament, tal com eren a l’època Inka i la part superior reconstruida ja amb arquitectura mes moderna. Tot el poble feia pujada, com quasi tots els pobles dels Andes, i a mes entre la mig pluja i la humitat constant era una mica perillós caminar per aquells carrers fets de pedra.
Al cap de poc mes de 5 minuts caminant pel mig del poble vam arribar a l’esplanada on s’aixecava l’església i que a mes era un dels punts mes alts del poble, de fet des d’allà les vistes eren espectaculars. L’església també estava construida sobre les runes del que va ser el temple religiós dels Inkas, doncs quan els conquistadors van arribar no se’ls va ocórrer res mes, com en altres llocs, de destruir els temples Inkas per construir-hi les esglésies a sobre, per tal de demostrar quina era la religió que des d’aleshores havien de seguir. Per tant, des de fora i a les parets, es veia clarament la part inferior d’estil Inka i la part superior d’estil europeu, la veritat és que era fins i tot emocionant veure la unió física i convivència de dues cultures tant diferents.
En aquell moment vaig pensar en anar a buscar el pare, pero degut a què no havia passat massa estona i que ja entraven a l’església vaig decidir de continuar amb el grup i anar a buscar el pare un cop sabés què faríem dins. Dins l’església no es podien fer fotos i va ser una llàstima, perque la veritat és que l’altar era espectacular. I no només l’altar, sino totes les parets estaven plenes de pintures i escultures fins almenys a 10 metres d’altura. L’església no era massa gran pero era repleta d’obres d’art, des del terra al sostre passant per totes les parets, fins i tot molts acabats eren d’or.
La sorpresa del dia va venir quan la guia va explicar en que es van basar per fer la verge que presidia l’altar, que era negra. Doncs amb la Moreneta. Pel que es veu els nadius s’hi van veure reflectits pel color de pell i la van adoptar com la seva verge i, per tant, hi havia una Moreneta a un poble perdut del Perú.
Quan ens dirigíem a una petita sala lateral on hi havia unes pintures i una tomba, de cop i volta va aparèixer el pare! Finalment havia pogut pujar pero a mes o s’havia perdut per aquells carrerons i havia arribar fins l’església!
Un cop vista tota l’església ja vam sortir i ràpid cap a la van doncs ja era quasi negre nit. Mentre caminàvem cap a la sortida es va fer fosc del tot i vam aprofitar per fer fotos pel poble ja que les imatges eren molt maques, els camins, les llums, la boira, cap cotxe, tot plegat feia que semblés que el temps no havia passat.
Un cop a la van per poc ens deixem una parella, doncs no havien arribat pero entre que ja érem menys que al començament i que en principi anàvem tots junts, doncs per poc se’ls deixen allà. Aleshores la guia va confirmar que hi fóssim tots i cap a Cusco de tornada. La tornada no es va fer massa llarga ja que feia estona que ja anàvem fent camí cap a Cusco, per lo que en uns 30 minuts vam arribar a la mateixa plaça des de la que havíem sortit pel matí.
Nosaltres l’endemà havíem de tornar a anar a Ollanta per agafar el tren que ens duria cap a Aguas Calientes. Jo havia llegit per Internet que hi havia autobusos regulars que anaven des de Cusco a Ollanta, iq ue sino els taxis o les vans col·lectives també eren força econòmiques. Aprofitant que la guia anava a la oficina de l’agència igual que nosaltres(havíem de recollir les maletes) li vaig preguntar si sabia quina era la millor manera i mes econòmica d’anar a Ollanta. Pero la seva resposta ens va deixar preocupats durant les següents 24 hores. L’endemà hi havia vaga dels taxistes que anaven a Ollanta! Increíble, just el dia que hi anàvem era just el dia de la vaga. Segons ens va dir no hi havia autobusos regulars que hi anessin, sino només taxis i vans pero que per 20 soles per persona et portaven. El preu no estava tant malament pero el problema va deixar de ser aquest per passar a ser com hi aniríem.
Ja que havíem d’anar a l’oficina ens va recomanar que parléssim amb les noies d’allà que potser tindrien mes informació sobre la vaga i com poder anar fins a Ollanta. I així ho vam fer. Hi havia 3 noies que semblava que ja només estaven allà esperant-nos per recollir les maletes ja que estaven les 3 amb les jaquetes ja posades. Els vam comentar la situació i la veritat és que no ens van poder ajudar massa mes que la guia. Si que ens van confirmar que lo millor seria anar amb taxi que podria sortir entre 15-30 soles per persona i anar-hi cap a les 6 del matí per evitar els bloqueigs que farien els taxistes a les carreteres. Això no seria un problema si no fos perque el nostre tren sortia d’Ollanta a les 19h. En qualsevol cas no ens van poder assegurar res i ens van aconsellar que anéssim ben aviat al carrer des d’on sortien les vans i taxis cap a Ollanta per preguntar. Així que vam agafar les maletes i vam marxar mes aviat preocupats de si podríem arribar l’endemà a Ollanta.
Ara havíem d’anar al nou hotel on ens trobaríem amb en Raimon i la Sele que estaven a punt d’arribar de Guayaquil. Nosaltres encara no hi havíem anat a aquest hotel, doncs la nit anterior havíem dormit a un altre. Vaig mirar a Google Maps la direcció de l’hotel i semblava que estava força a prop, a uns 15 minuts caminant. Pero amb les maletes i mes la del pare que estava mig trencada es feia molt pesat caminar i vam decidir anar en taxi. Jo preferia anar a peu no per no pagar, sino per no ser estafat, perque a Perú era junt amb Equador on mes m’havien intentat timar els taxistes. Així que com sempre vaig fer un càlcul aproximat del que podia costar el taxi i vam parar el primer que va passar per preguntar i mes o menys va dir el que havia calculat, una mica mes pero, com sempre…
Vaig aprofitar el curt trajecte per preguntar al taxista el màxim possible sobre la vaga de l’endemà i que ens dificultaria l’arribada a Ollanta per agafar el tren cap a Aguas Calientes. El taxista ens va dir que els talls començarien cap a les 7 del matí i que probablement al migdia s’acabarien. Ens va deixar mes tranquils doncs segons deia sempre s’acabava per poder anar a Ollanta. En quant al preu ens va dir uns 100 soles, tenint en compte que érem 4, 25 soles cadascú. Així que segons ens havien dit els preus estarien entre 15 i 25 soles per cap. Si era així i finalment podíem arribar a Ollanta, la situació s’hauria salvat molt.
En uns 5 minuts vam arribar on marcava Google Maps que era l’hotel, el Mila’s House, tot i que en un primer moment no el veiem. Li vam dir al taxista que ens deixés allà mateix i ja el buscaríem. Pero vam mirar a aquell costat del carrer, a l’altre, mes amunt i mes avall i no el trobàvem, de fet no es veia res que pogués ser un hotel. Quan portàvem mes de 5 minuts buscant i preguntant sense avançar, vaig anar just al punt on deia Google Maps i vaig preguntar allà mateix que era un restaurant. Allà em van dir que els sonava que era per allà. Just al costat hi havia una espècie de comunitat privada pero que des de fora semblava simplement un pàrquing. vaig preguntar al vigilant i em va confirmar que l’hotel era allà dins. Era dins un recinte tancat on hi havia varis edificis amb un pàrquing comú i un vigilant. Un cop em vaig fixar be em va agradar molt com era, doncs era una comunitat de veïns amb vigilància privada, per lo que tot plegat oferia molta mes seguretat. Vaig anar a buscar al pare i vam entrar dins a buscar l’edifici de l’hotel.
Suposàvem que seria una casa particular adaptada ja que es deia Mila’s House i allà només s’hi veien edificis de pisos. De seguida el pare el va trobar, no sé si perque va veure el nom per algun lloc o perque tenia alguna indicació o referència al comprovant de la reserva. La qüestió és que ens vam plantar davant la porta, vam picar pero no obria ningú, ja començàvem com amb el Cecy’s House… Pero per sort no van passar ni 5 minuts que vam escoltar que una dona des d’un pis superior cridava: “Juan?”. Ens vam quedar una mica parats doncs va semblar que la dona ja només ens esperava a nosaltres i fins i tot, almenys a mi, em va semblar molt profesional, doncs donava la sensació que la propietaria de la casa portava un bon control dels ostes a mes de denotar una mes que probable bona atenció.
De seguida va baixar per unes escales exteriors a l’edifici (era raro, doncs normalment les escales estan dins l’edifici) i ens va dir que ja ens esperava i atenció, que en Raimon i la Sele ja venien. Cooom???? No només ja ens estava esperant sino que ja sabia que en Raimon i la Sele estaven a punt d’arribar. Ens va dir que el “transfer” ja l’havia avisat. En aquell moment no ho vam entendre, pero es referia al taxista que els portava des de l’aeroport de Cusco ja que ell l’havia trucat a ella per preguntar com arribar a l’hotel, i ella li deia transfer perque no sabia si era un taxi o un servei de transport.
Va obrir la mateixa porta a la que estàvem picant abans i vam veure que era realment un pis. Només entrar hi havia el saló i a la dreta un passadís amb 3 habitacions, cuina i bany. En aquell moment estàvem sols, el pare i jo ocuparíem una habitació i en Raimon i la Sele una altra. En quedaria una lliure que de moment quedaria buida, per lo que almenys aquella nit tindríem tot el pis per nosaltres sols. A mes era una planta baixa amb TV, WIFI, cuina completa, en una comunitat privada i en un carrer important de Cusco, per lo que el lloc era perfecte. Aleshores la noia ens va indicar les dues habitacions que ocuparíem i ens va dir lo de que en Raimon i la Sele estaven venint. Ens va explicar les coses bàsiques del pis i vam quedar que quan arribessin en Raimon i la Sele ens explicaria com moure’ns per Cusco a mes de les preguntes que teniem de com anar l’endemà a Ollanta.
El pare i jo vam deixar les maletes i jo vaig sortir a fora a fumar un piti, i just aleshores vaig sentir en Raimon que em cridava, ja havien arribat i havien trobat el lloc perfectament. Ens vam saludar i vam entrar per ensenyar-lis el pis i que la propietària ens acabés de fer les explicacions, sobretot de com moure’ns l’endemà. Pel que ens havia dit la noia pensava que arribarien mes tard pero eren les 19:30h que ja eren allà. Es veu que el vol es va endarrerir força i tot i que jo no sabia exactament a quina hora havien sortit de Guayaquil, es veu que portaven ja moltes hores.
Un cop ja tots ubicats i col·locats va venir la propietària i ens va explicar sobre un mapa que hi havia a la paret, on érem i els llocs a tenir en compte a Cusco així com arribar-hi. Ens va explicar que efectivament l’endemà hi havia vaga de taxistes i des d’on sortien cap a Ollanta. Ens va dir que normalment cap al migdia els bloqueigs paraven i que podríem arribar be a Ollanta. Vaig apuntar els carrers que ens va dir havíem d’anar i ens va explicar alguna cosa mes sobre Cusco, com carrers importants o comercials, serveis, etc. La veritat és que ens va explicar tot el que necessitàvem saber sense preguntar-li, la veritat és que la seva informació va ser imprescindible. Almenys tots plegats vam quedar mes tranquils ja que tothom ens deia que tot i la vaga segurament no tindríem problemes en arribar a Ollanta ja que hi havíem de ser a les 19h i teníem temps a anar-hi quan ja no hi hagués talls.
Al Mila’s House hi estaríem durant 3 nits tot i que la segona no hi dormiríem, doncs estaríem a Aguas Calientes a punt per pujar al Machu Picchu. Degut a què el tren que va d’Ollanta a Aguas Calientes no permet mes de 5kg d’equipatge per persona, doncs deixaríem allà les maletes durant la nit que no hi seriem i d’aquesta manera només portar a Ollanta-Aguas Calientes-Machu Picchu una motxilla amb lo imprescindible per passar dos dies i una nit. Així que ja li vam pagar a la propietària les 3 nits abans de que marxés i ja ho vam tenir tot fet. El preu per 3 nits era de 63,75 soles cadascú que acabaven sent uns 5,50€ per nit, un preu molt baix tenint en compte que teníem fins i tot cuina per nosaltres.
Ja un cop tot fet i tenint en compte que eren les 20:30 passades i que el dia havia sigut llarguissim, ja vam sortir a buscar algun lloc on sopar. El mateix carrer de l’hotel era un carrer important amb força restaurants, per lo que vam mirar per allà. Vam mirar restaurants de menús normals i d’hamburgueses, plats combinats o pizzes. Al final ens vam decantar per menjar pizza, almenys a mi em venia molt de gust doncs feia 2 mesos i mig que no en menjava. Lo dolent, i que ja havia vist a Mèxic, és que els preus d’aquest tipus de menjar era mot car en comparació amb els menús normals. Tot i que el preu allà seguia sent inferior que els de Catalunya, una pizza podia costar 3 vegades mes que un menú.
Així que vam entrar a la pizzeria i vam demanar una pizza cadascú. La pizzeria estava quasi buida, senyal de que no era lloc per locals. De totes maneres una pizza mitjana i una beguda costava 15 soles, menys de 4€, per lo que tot i que era mes car que altres restaurants no deixava de ser molt barat. I a mi la pizza em va entrar de puta mare. Així que vam sopar mentre en Raimon i la Sele ens explicaven que havien fet durant l’última setmana a Equador i nosaltres la nostra ruta pel sud de Perú recorrent centenars de kilòmetres en cotxe i vivint experiències inoblidables.
Després de sopar vam tornar a l’hotel ija vam preparar la motxilla de màxim 5kg que podríem portar durant els dos dies següents. La intenció era sortir de l’hotel cap a les 8 o les 9 del matí com a màxim i anar al carrer des d’on sortien els taxis i vans cap a Ollanta a preguntar i esperar que cap al migdia ja poguéssim marxar sense problemes. Jo a les 21:30h ja ho tenia tot preparat i no vaig tardar ni 10 minuts en adormir-me després d’estirar-me al llit. Acabava un dels dies mes complets a Perú.
by guillem | ag. 12, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Vam quedar per esmorzar cap a les 6:30h ja que volíem marxar a les 7 del matí cap a Cusco d’on ens separaven 400 km i 7 hores de trajecte. Jo com sempre em vaig despertar unes dues hores abans, per lo que abans de les 5 ja estava despert i intentant esbrinar com funcionava la dutxa. Ja sortir del llit va ser un suplici, doncs passar de l’escalfor de 20 kg de mantes al fred insoportable de l’habitació (recordo, cap tipus de calefacció) va ser duríssim. Pero el pitjor va ser arribar a la dutxa, engegar-la, esperar i comprovar que només sortia aigua gelada. I això tenint en compte que jo no portava pijama i a l’habitació feia quasi tant fred com a fora que era molt. La dutxa era elèctrica, semblava que te nia una resistència que escalfava l’aigua abans que sortís. Vaig veure que hi havia una espècie de diferencial que vaig canviar de posició unes quantes vegades provant si escalfava o no, pero l’aigua només sortia gelada, allò no escalfava absolutament res. A mes, conforme deixava caure aigua aquesta cada vegada sortia mes i mes freda. Així que veient que m’estava quedant glaçat i que allò no millorava, vaig omplir-me de valor i em vaig mig dutxar amb aquella aigua, sense posar-m’hi sota del tot per no morir-me pero si netejar-me prou be. Tot plegat va ser un suplici molt important ja de bon matí.
Com cada matí vaig escriure el diari, no vaig mirar correus perque no hi havia cap xarxa WIFI en kilòmetres i vaig preparar-ho tot. No eren ni les 5:30h que vaig anar a mirar si el pare ja estava despert ja que com altres vegades m’havia deixat el cable del carregador del mòbil al cotxe i ja em quedava sense bateria (cada dia durava menys). Ja estava despert per lo que vaig anar a buscar el cable i de pas deixar part de l’equipatge. El gos del veí ja em va venir a saludar, el pobre dormia allà fora amb les gallines amb el fred que feia. JA es veia algun raig de llum a l’horitzó despuntant just per sobre del llac Titicaca. Una gran imatge per començar el dia.
Vaig tornar a l’habitació i vaig seguir escrivint el diari fent temps fins les 6:30h que havíem quedat per esmorzar. A les 6:20h ja vaig acabar de portar tot l’equipatge al cotxe i ja vaig veure com sortien de casa en Ricky i el noi i la noia que l’ajudaven amb cassoles i plats, ja ens portaven l’esmorzar! Així que vaig deixar-ho ja tot guardat al cotxe i cap a esmorzar.
Ja ens havien preparat la taula i ens varen servir. Aleshores vam veure que ens havien preparat el mateix tipus d’esmorzar que ja havíem menjat de camí allà, una sopa de carn, pa amb melmelada i te. Així que vam suposar que aquell era l’esmorzar típic de la zona. Tot i que un esmorzar així tot just una hora després de llevar-me, en circumstàncies normals, no m’hauria menjat mai, allà, de viatge i a 4000 metres d’altitud em vaig acabar la meva sopa, el meu pa i part del pa del pare. A mes tot tant calent entrava perfecte per contrarrestar aquell fred que feia a tot arreu. El pare ja es va prendre el seu primer te de coca del dia, jo el cafè i en acabat ja vam sortir de la casa per acomiadar-nos i marxar.
El sol ja havia sortit força pero encara il·luminava només a mitges les muntanyes i l’aigua permetent encara gaudir d’una visió inigualable. Ens vam acomiadar d’en Ricky que ens va desitjar molta sort en el nostre viatge d’una manera una mica mística i rara, pero en qualsevol cas molt sincera. I així es va acabar la nostra visita al llac Titicaca i començava el nostre trajecte cap a Cusco.
Semblava que aquest trajecte no seria tant dur com l’anterior que vam haver d’anar per caminets de pedres durant alguns kilòmetres. Mirant a Google Maps semblava una carretera mig asfaltada, pero en fi, a Perú això no es podia saber fins que t’hi trobaves. De fet encara érem a Puno, la ciutat mes important de la zona i a només 13km de Chucuito, que ja vam tenir el primer problema. Anàvem per una espècie de rondes que rodejaven Puno per tal de poder creuar-la amb certa rapidesa. Pero en una cruïlla s’havia de fer una maniobra una mica estranya per seguir per la ronda en comptes de girar a la dreta que era lo mes normal en aquella situació. I clar, el pare al ser la primera vegada que anàvem per allà i ambla de cotxes que passaven no va fer be la maniobra i vam haver de girar a la dreta que era lo mes fàcil. El problema va ser tornar a aquell punt. Vam seguir les indicacions de Google Maps que bàsicament ens feia donar la volta a la illa i tornar a la mateixa cruïlla. Pero clar, donar la volta a la illa significava baixar i pujar, i allà baixar i pujar era fer-ho sobre una muntanya de pendent pronunciadíssim, per lo que quan anàvem per la meitat del carrer que feia la pujada el cotxe per poc es para. Allò no era una pujada, era una animalada. El pare va apretar al màxim l’accelerador, les rodes lliscaven sobre la sorra i el cotxe cada vegada anava mes poc a poc. Jo evidentment no deia res pero quasi que ja donava per segur que ens quedaríem a la meitat d’aquell pendent, i de fet per poc va ser així. Va aconseguir arribar fins a dalt de miracle, un parell de metres mes i no crec que haguéssim arribat. EL que em va sorprendre mes és que en aquell carrer hi havia cotxes aparcats!
Fins cap a les 11 del matí vam anar fent camí sense mes problemes, vam posar gasolina i de passada vam netejar una mica el cotxe, doncs ja l’havíem de tornar aquell dia i estava ple de pols. Pero en un punt la carretera creuava una població que era força gran tenint en compte que veníem de Chucuito que eren 4 cases. De seguida ens vam quedar mig parats degut al trànsit que hi havia. Anàvem circulant per un carrer fins que li vaig dir al pare que es preparés que a la pròxima havíem de girar a l’esquerre. Pero quan vam arribar a la cantonada sorpresa, hi havia un mercadillo gegant que bloquejava el carrer per on havíem d’anar. I no només aquell carrer, el mercadillo era tant gran que ho tapava tot, tot el centre d’aquella ciutat que havíem de travessar estava plagada de tendetes que feien quasi impossible circular per allà. Li vaig dir al pare que seguís recte i que Google Maps ja ens donaria una altra ruta, pero el camí alternatiu que ens va indicar també estava bloquejat per botigues del mercadillo, i de fet miràvem on miràvem només veiem mercadillo. La cosa començava a pintar malament.
La qüestió era intentar creuar la ciutat fins a reenganxar-nos de nou a la carretera per la que havíem vingut.Google Maps així ho intentava pero els carrers estaven tallats, algo que evidentment Google no podia saber, per lo que contínuament ens veiem obligats a donar mitja volta. Lo mes curiós és que molts carrers no estaven tallats, doncs el mercadillo ocupava tot el centre i no podien tallar tants carrers, per lo que ens trobàvem circulant enmig, literalment, de botigues, bicis, vianants i mes cotxes, era lo mes caòtic que havia viscut mai. A mes, com a altres ciutats, molts del carrers no estaven asfaltats, sino plens de forats i pols, per lo que la circulació encara es feia mes complicada.
Veiem la carretera que havíem d’agafar pero no hi podíem accedir. Finalment vam decidir intentar sortir d’aquell caos i buscar una altra entrada a la carretera, així que vam baixar 3 o 4 carrers per intentar seguir endavant pero per uns carrers mes avall. Tampoc va ser possible, no hi havia entrada a al carretera i ens vam veure obligats a pujar de nou, passant altra vegada per on hi havia mes merder i intentant fer el mateix pero per l’altra lateral de la carretera. Tot plegat era molt lent, doncs quasi tot l’estona no podíem passar dels 5-10km/h, els vianants ens avançaven. Pujàvem carrers i carrers i les botigues no s’acabaven, eren per tot arreu. Vam intentar doncs entrar a la carretera pero per l’altre lateral. Vam pujar 3 o 4 carrers fins que en vam trobar un on ja no hi havia botigues i hi podíem circular tot i que era ple de sots per lo que vam tardar una estona en recorre’l. La idea era anar avançant per aquell carrer que era paral·lel a la carretera que havíem d’agafar i anar mirant pels carrers perpendiculars si veiem alguna entrada. Pero només veiem botigues, botigues i mes botigues al llarg de tota la carretera. Jo en aquell punt ja em vaig mig desesperar perque ja segons Google Maps estàvem sortint de la ciutat i no es veia cap millora ni cap manera d’entrar a la carretera. Pero just en aquell moment semblava que un dels carrers que anava del carrer on érem fins la carretera estava lliure de botigues i al final es veia la carretera, així que tot i no saber si per allà hi podríem entrar hi vam anar doncs quasi que era l’únic camí que podíem agafar. I en arribar al final del carrer i per tant a la carretera, sorpresa! Hi havia un accés a la carretera, accés que es veia clarament temporal degut al mercadillo. Així que per fi vam poder entrar a la carretera que havíem d’agafar i deixar aquella ciutat enrere.
La resta del camí va ser mes tranquil dins lo poc tranquils que eren els trajectes per Perú, doncs les carreteres eren igual de dolentes. Això si, no es veien tants camions com quan anàvem per la costa. Es notava que ens dirigíem a un dels llocs mes turístics de Perú ja que quasi vam fer tot el camí per la mateixa carretera i no com va passar per anar a Chucuito que vam haver d’agafar un munt de carreteres i camins de pedres. Vam posar gasolina i crec que un peatge (o un o mes d’un) pero no vam parar per menjar ja que ja havíem esmorzat la sopa de xai i volíem arribar a Cusco a l’hora de dinar.
Pero tot lo tranquil, entre cometes, que havia sigut el trajecte es va acabar de cop quan arribàvem a Cusco ja quasi a les 14h. Com era d’esperar per una ciutat enmig dels Andes estava plena de fortes pujades i baixades apart del ja típic caos circulatori de totes les grans ciutats peruanes. Pero no només això, sino que a mes molts carrers estaven tallats i altres directament ni s’hi podia circular,pero clar, Google Maps els donava per camins bons per lo que contínuament havíem de modificar el trajecte que Google Maps ens indicava. De fet l’entrada a la ciutat ja no la vam fer per on ens deia Google Maps ja que circulàvem per la carretera amb Cusco ja a la dreta pero quan vam arribar a la sortida que indicava Google Maps aquesta estava en obres i vam haver d’agafar la següent, per lo que ja vam entrar a Cusco per un lloc diferent.
Quan finalment vam deixar la carretera i ja érem enmig de Cusco, els problemes van seguir. Google Maps ens indicava que havíem de seguir baixant, doncs encara anàvem paral·lels a la carretera, pero cada carrer que intentàvem agafar o estava tallat o tenia massa pendent o simplement era intransitable. Vam seguir deixant enrere 4 o 5 carrers fins que en vam veure un mes o menys transitable. Vam baixar per aquell pero no havíem avançat massa que ja tornàvem a estar paral·lels a la carretera, tot i que mes abaix, i per tant havíem de buscar un altre carrer per seguir baixant. Pero teníem el mateix problema, o tenien massa pendent o eren intransitables. Quan en vam passar 4 o 5 el pare ja es va mig desesperar i va baixar del cotxe per veure be fins on arribaven els carrers i si podríem arribar fins abaix. Quan va tornar va dir que abaix hi veia un riu i que semblava que quedaven tallats, així que vam seguir per aquell carrer per on anàvem ja que segons Google Maps mica en mica anava girant i baixant ca on havíem d’anar tot i que fent molta mes volta. Quan vam arribar al final d’aquell carrer efectivament ja érem molt mes abaix i vam creuar el temut riu que veiem per un pont, així que ja érem mes a prop i ja havíem superat el riu. Pero aleshores vam agafar un carrer de sorra i sots durant me d’un km, per lo que havíem d’anar molt a poc a poc. Jo pensava que per allà anàvem be, pero realment Google Maps m’estava indicant que havíem d’anar pel carrer, asfaltat, que anava paral·lel al nostre, així que sense dir-li al pare que aquell no era el carrer, a al que vaig veure una sortida li vaig dir, per aquí! I per fi vam entrar al carrer asfaltat i ja mes cèntric de Cusco.
A partir d’allà la cosa va millorar força. Els carrers eren en general mes plans i mes asfaltats per lo que la circulació era mes fàcil. Algo que ens va sorprendre molt van ser els murs o rompe muelles com li diuen allà, que son les típiques bandes sonores o pilones que es posen enmig del carrer perque els cotxes frenin una mica. Els de Cusco eren enormes, molt mes que a qualsevol altra ciutat, de fet si no hi passaves per sobre quasi parat tocaves amb els baixos del cotxe, era inevitable. Una altra cosa molt sorprenent va ser veure avió comercial volant a menys de 20 metres dels nostres caps i baixant. L’aeroport de Cusco està al centre de la ciutat, de fet sembla que primer es va fer l’aeroport i a partir d’allà tota la ciutat.
La resta del camí ja el vam fer tot per on deia Google Maps fins que vam arribar a una cantonada que donava a una plaça i Google Maps indicava que l’hotel era allà, el Cecy’s House. Vam aparcar allà mateix i vam baixar, pero apart d’un camp de futbol, el parc i unes cases no veiem cap hotel. vam donar unes voltes per allà fins que el pare va preguntar a un noi que era al parc i li va indicar on era. Hi havíem passat per davant 10 vegades o mes, pero el tema és que semblava un edifici de cases i no pas un hotel. Ens hi vam acostar i efectivament al timbre, molt petit, posava Cecy’s així que vam picar ja que la porta estava tancada. Pero després de picar vàries vegades ningú ens obria. El noi a qui li havíem preguntat ens va dir que el cotxe del propietari estava allà aparcat i que per tant hi havien de ser, pero tot i picar vàries vegades mes ningú obria.
Al cap de 10 minuts d’estar picant sense parar vam decidir anar a dinar i provar sort després. Al mateix noi li vam preguntar on hi havia restaurants i ens va indicar un carrer principal a menys de 5 minuts caminant d’on érem. Vam anar-hi i allà hi vam trobar un restaurant gran i bonic, de fet era un restaurant d’events amb un saló on semblava que hi estaven celebrant un casament. vam entrar-hi i per anar a la sala normal havíem de passar obligatòriament pel mig de la sala on feien la festa… No em va semblar que estigués massa ben dissenyat. En qualsevol cas vam entrar, vam preguntar el preu, 8 soles el menú, i vam seure.
En un primer moment ens van dir que tenien dos menús diferents i vam demanar-ne un, pero al cap d’una estona va venir la camarera i ens va dir que només els quedava d’un tipus, el que no havíem demanat, tallarines amb pollastre. Li vam dir que era igual i vam dinar. El lloc estava molt be i el menjar molt bo, per 2,50€ cadascú no es podia demanar mes. Jo vaig menjar molt be tenint en compte el llarg camí que havíem fet i que no havíem menjat res des de les 7 del matí, pero al pare el vaig trobar com preocupat, suposo que perque el Cecy’s no ens havia obert la porta, tot i que a mi aquell tema no em preocupava gens, era evident que tard o d’hora obririen, i sino, doncs a dormir al cotxe o a qualsevol altre hotel.
En acabar de dinar vàrem tornar al Cecy’s House a picar una estona mes i res, ningú obria la porta ni se sentia res a dins. El problema que teníem és que ja havíem de tornar el cotxe llogat a l’aeroport de Cusco, i tot i que l’aeroport nio era lluny, teníem les maletes i les voldríem haver deixat abans a l’hotel. En qualsevol cas jo vaig estar picant uns 5 minuts perque el pare m’ho va dir fins que mig enfadat em va dir que fins quan pensava picar, a lo que li vaig respondre que 5 minuts abans m’havia dit que anés picant fins que em digués… En fi, ja estava nerviós.
Finalment, cap a les 16h vam anar amb el cotxe i les maletes cap a l’aeroport a deixar el cotxe. El teníem prou a prop i tot i que al principi vam haver de donar molta volta perque s’havia de creua una carretera, no vam tardar mes de 10 minuts en arribar-hi. Vam preguntar al vigilant on es deixaven els cotxes de lloguer i vam anar on ens va dir. Jo em vaig quedar al cotxe mentre el pare anava a buscar la persona de contacte.
Al cap d’uns 15 minuts va tornar amb el senyor que va fer una revisió ràpida del cotxe i prou. De fet el pare me va dir després que aquell senyor ni tan sols era de Sixt, la companyia de lloguer, sino que era una persona que estava allà de suport doncs en aquell aeroport Sixt no hi tenia oficina. De fet millor, perque el cotxe ja ens el van donar amb molts cops pero tenia alguna rascada mes nostre, fins i tot el pare va trencar el retrovisor d’un cop de porta en un dels seus arravataments. Així que vam recollir-ho, ens vam acomiadar del senyor i vam anar a buscar un taxi.
Ja feia dies que no agafàvem un taxi, pero evidentment no se m’havia oblidat lo estafadors que eren, així que vaig anar al primer taxista lliure que vaig veure i li vaig preguntar si coneixia el camp de futbol que hi havia al costat del nostre hotel i quant costaria. Va dir que si i que serien 7 soles. Jo havia calculat que haurien de ser uns 6 soles tenint en compte a la distància a la que estàvem (i prenent com a referència altres taxis agafats al llarg del viatge), per lo que vaig acceptar entenent que a Cusco els preus podrien ser una mica mes cars. Almenys no ens va intentar estafar massa. Vam carregar les maletes i cap al Cecy’s House de nou a veure si hi havia sort i ja sense cotxe de lloguer.
Amb tot plegat ja eren les 17h quan vam arribar de nou a l’hotel i aquesta vegada, per sort, per fi ens van obrir la porta. Al dir-li que teníem una reserva i el nom, el noi que ens havia obert va fer una cara una mica rara, la cosa ja no pintava be. Vam entrar fins a una zona central amb una taula on va venir una dona que semblava la propietaria i ens va explicar que es pensaven que havíem cancel·lat la reserva. Es veu que van enviar un correu al pare pocs dies abans avisant que havia de fer una paga i senyal. Pero en aquell moment el pare ja estava de viatge i mes la dona va dir que s’havia de pagar en efectiu, algo que no vam entendre, com havia de pagar la paga i senyal en efectiu? En fi, la qüestió és que es va disculpar mentre el noi anava preparant una habitació allà mateix al costat d’on érem. Finalment tot es va solucionar i teníem habitació on dormir aquella nit. Mentre esperàvem a que acabés de preparar l’habitació jo em vaig prendre un cafè dels meus i el pare un te de coca que li va oferir la dona.
En acabar de preparar l’habitació vam deixar-hi les coses i vam pagar els 5€ per cap que costava. L’hotel era molt curiós, be era un hostel doncs el bany era compartit. Era com un edifici de pisos de 3 plantes i a cada planta hi havia, almenys a la nostra, 3 habitacions, una cuina i un bany. Des del mig de la planta, on hi havia la cuina, es veien els pisos superiors, doncs era com si fos l’escala que permet veure fins al sostre de l’edifici. La sort que vam tenir és que de les 3 habitacions una estava buida perque aquell dia els sus inquilins havien anat al Machu Picchu, així que quasi no hauríem de compartir ni el bany ni la cuina.
La dona ens va explicar molt detalladament on podíem anar i què hi havia als voltants de l’hotel, indicacions que ens van anar molt be per fer la nostra primera visita per Cusco i després anar a sopar. Ens va dir que el carrer del costat era l’Av. de la Cultura i que era un dels carrers principals de Cusco pero no tant car com altres mes cèntrics, així que vam decidir anar a aquella avinguda i passejar-la una estona fins l’hora de sopar. Quan vam sortir de l’habitació vam veure a la parella que hi havia a l’altra habitació de la nostra planta. Eren francesos i s’estaven preparant ja el sopar!
Amb Google Maps a la mà vam arribar a l’Avenida de la Cultura. El primer que em va sorprendre va ser veure davant nostre una muntanya enorme plena de barraques, tipus fabela. Les cases s’enfilaven sense ordre ni concert muntanya amunt fins al cim tapant-la completament. De fet la ciutat estava rodejada d’aquests barris, doncs la ciutat estava rodejada de enormes muntanyes. Vam decidir anar en direcció al centre per l’avinguda. Hi havia moltes botigues, restaurants, oficines, era com un carrer comercial de qualsevol altra ciutat. De fet no estàvem a la zona mes característica ni pintoresca de Cusco per lo que apart de les fabeles, era una ciutat normal peruana.
Vam caminar durant uns 30 minuts, fins cap a les 18h que ja va començar a fer-se fosc, moment en que vam decidir donar mitja volta. Encara era molt aviat pero ja vam decidir d’anar a sopar a un restaurant on feien plats combinats que havíem vist durant la pujada pero fent una mica de temps perque encara era molt aviat. De totes maneres jo ja tenia gana i el dia, com tots, havia sigut molt llarg. Així que vam fer el mateix camí per de baixada entrant a algun mercat que veiem o botigues per anar fent temps. Vam entrar a un supermercat perque jo havia de comprar cafe, algo imprescindible, pero un ciop allà dins vam veure uns pastissets amb molt bona pinta i a tots dos ens va venir de gust. De fet jo ja ni recordava el temps que feia que no menjava algo així. De fet després ho vàrem comentar. Al Perú no hi ha pastisseries pero en canvi a Cusco n’hi havia moltíssimes, així que vam aprofitar per comprar un bon postre per aquella nit.
Cap a les 18:40h vam arribar al restaurant que havíem vist de ujada i que ens havia agradat i ja hi vam entrar per anar a sopar. Tot i que era aviat, el restaurant ja era ple de gent sopant, per lo que era aviat per nosaltres pero no pels locals. Ens vam decidir per aquell perque tenien salchipapas amb ous, algo que tenia ganes de provar des de que érem a Perú ja que pel que es veu és força típic, almenys molt mes que a Catalunya. Així que vam demanar-se un plat per cadascú i per fi vaig provar les salchipapas. Tot i ser un plat de menjar ràpid ens va agradar molt i, mes encara, de tant en tant necessitàvem menjar alguna cosa que no fos sopa i arròs.
En acabar vaig anar a pagar els 12 soles totals i, com era d’esperar, no acceptaven targeta. Pero el pitjor és que vaig pagar amb un bitllet de 20 soles i em va preguntar si tenia mes petit! O sigui, no accepten targeta i no tenen canvi… O una cosa o l’altra.
Ja després de sopar vam anar caminant tranquil·lament i per on havíem vingut cap a l’hotel. Ara també podíem veure les fabeles pero il·luminades, per lo que teníem una imatge diferent a la que ja havíem vist. Realment impressionava veure’t rodejat de muntanyes plenes de llumetes.
Cap a les 19:30h vam arribar a l’hotel i vam començar a preparar les coses per l’endemà que aniríem al Tour por el Valle Sagrado de los Inkas per anar fent boca pel Machu Picchu. Havíem d’estar a les 8 del matí a l’agència, al centre de Cusco per lo que teníem previst sortir de l’hotel a les 7:15h i hi hauríem d’anar amb les maletes ja que la nit següent dormiríem a un altre hotel ja amb en Raimon i la Sele. Així que ho vam preparar tot i cap a les 20:30h ja estàvem al llit. Segons em va dir el pare al dia següent, jo em vaig adormir de seguida i vaig dormir tota la nit, de fet com sempre.
by guillem | ag. 12, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Jo em vaig despertar cap a les 5h pero quasi sol ja que ja havia dormit 8 hores. Em vaig dutxar i el pare també ja es va despertar. Em vaig preparar el cafè com el dia anterior, és a dir, amb aigua calenta de l’aixeta del bany i dins d’una botella de plàstic… Tot plegat horrorós pero millor allò que res. Vaig escriure el diari i acabar de preparar la maleta fins cap a les 7:30h que ja vam marxar cap al llac Titicaca. Vam intentar marxar lo abans possible ja que necessitàvem 6 hores per recórrer els 320km que ens separaven de Chucuito. Cada vegada tardàvem mes en fer menys kilòmetres, senyal de que cada vegada ens endinsàvem mes als Andes i les carreteres eren cada vegada pitjors.
Vam baixar les maletes al cotxe i el pare el va treure del pàrquing de l’hotel. Era un pàrquing molt estret i per treure el cotxe vam patir una mica ja que anava rascant amb els retrovisors. Després d’un parell o tres d’intents el va poder treure i marxar després d’acomiadar-nos del noi de l’hotel.
Com totes les entrades i sortides de les grans ciutats, va ser terrible. Per sort era dissabte i això es va notar molt. Tot i que hi havia força trànsit ni molt menys n’hi havia com un dia de cada dia. Vam poder sortir de la ciutat amb mes facilitat que altres com Ica o Camaná fins arribar a la carretera. Pero ja no la famosa Panamericana Sur sino una altra doncs ens dirigíem a un dels lloc mes remots de Perú, al Llac Titicaca a 3900 metres d’altitud i quasi a la frontera amb Bolivia.
El trajecte a trams anava be, sense massa curves ni camions, i a trams no tant be, amb mes curve i mes camions. Això si, tota l’estona pujant metres i endinsant-nos cada vegada a un paisatge mes sec. Hi havia zones on feia por circular degut als precipicis al costat de la carretera i mes veient els continus altars que hi havia pels laterals, no vam saber si per morts a la carretera o per evitar que n’hi haguessin. En qualsevol cas no feia gens de gràcia.
Cap a les 11h del matí vam parar a esmorzar en un poble/àrea de servei com jo els anomenava, doncs eren pobles de 4 cases al costat de la carretera amb l’objectiu d’oferir algun lloc per menjar als camioners i altres usuaris de la carretera. Tot el poble vivia de la carretera i n’hi havia molts al llarg d’aquests trajectes, doncs d’àrees de servei no n’hi havia. Així que quan ja començàvem a tenir gana i vam arribar a un poble d’aquests, vam parar com tothom, a la cuneta i vam anar a un restaurant allà mateix a la carretera. Feia molt vent, massa, de fet quan vam baixar ens va venir una onada de sorra i pols a tota la cara i el vent que se’ns enduia. Des de dins del cotxe no es notava tant, clar, pero quan vam sortir ens va sorprendre molt que fes tant vent, i sobretot, tant fred, era sens dubte el dia que mes fred havia fet en tot el viatge.
Vam anar corrent fins al restaurant, que era una casa particular, de fet a dins només hi havia els 3 fills petits de la propietaria que deuria estar dins de la cuina. Els nens, tot i ser dins de casa, estaven completament tapats fins i tot amb els típics gorros peruans que tapen tota la cara. Doncs tot i ser dins de la casa, i feia quasi el mateix fred que a fora, molt fred. Allà vaig ser conscient que el meu problema en el pròxims dies seria el fred, no anava prou preparat per temperatures tant baixes acompanyades de tant de vent.
Vam preguntar que tenien per menjar i crec recordar que no ens van deixar massa opcions, hi havia bàsicament el que tocava. Sopa de xai i pa amb salsa acompanyat tot de te. Cal tenir en compte que eren les 11 del matí pero així eren els esmorzars en aquelles latituds. Vam menjar prou be, sobretot perque tot plegat era calent i és el que necessitava en aquell moment. Els 3 germans petits miraven la TV, la germana gran ens atenia i la mare cuinava, tots en aquella casa a un poble gelat al mig dels Andes i tos ben abrigats fins i tot dins de casa.
Quan vam acabar de menjar la sopa pensàvem que ens portarien un segon plat, doncs fins aleshores no coneixíem aquell tipus d’esmorzars, pero veient que tardaven el pare va anar a preguntar i li van dir que ja estava, de fet ja era molt per ser un esmorzar, pero com que estàvem acostumats a esmorzar menús… Així que vam pagar, 8 soles per cap (mes cars que a altres ciutats pero suposo que per ser l’únic poble en kilòmetres), vam comprar una aigua i vam anar al lavabo del restaurant, que atenció, estava fora del restaurant en una caseta mig derruida, sense llum i cables penjant per tot arreu.
I ràpid cap al cotxe, mes que res per no acabar ple de pols, i a seguir el camí cap a Chucuito. Ja portàvem al meitat del camí i ja no pararíem fins arribar al destí a l’hora de dinar. Les carreteres cada vegada eren pitjors, mes estretes, pitjor asfaltades, mes curves,… Això si, encara seguíem pagant peatges. Els desviaments eren molt escassos, recorríem llargues distàncies per una mateixa carretera, per lo que quan veia a Google Maps que ens havíem de desviar ja avisava al pare amb temps. Pero en un d’aquests desviaments deixàvem una carretera patètica per passar a un camí de cabres ple de pedres, literalment. Havíem de recórrer uns 10km per un camí ple de pedrots, suposo que era per evitar que es formés fang al ploure, pero a la vegada feien que s’hagués d’anar a 20km/h durant aquells 10km. Era un tram per passar de la carretera per la que anàvem a una altra de similar, pero la veritat és que es va fer llarguíssim. Quan vam arribar al final d’aquell camí i vam agafar una altra carretera, tot i que era un desastre com totes, ens va semblar una autopista acabada d’asfaltar. A mes en un primer moment se’ns va passar la sortida ja que no es veia fins que ja hi estaves a sobre, doncs era un camí tan petit que no es veia. Per lo que ens el vam passar i vam haver de donar la volta allà mateix a la carretera.
Pero no havíem fet una hora mes de camí que ens va tocar passar per un altre caminet de cabres ple de pedrots! Fins i tot aquest era una mica mes llarg que l’altre. És el que te anar a llocs tant remots. Tota la resta del trajecte va ser entre caminets i carreteres mal asfaltades, lo bo va ser que no hi havia tants camions com en altres trajectes i per tant no ens veiem obligats a fer massa avançaments perillosos.
Conforme ens acostàvem a Chucuito les carreteres es convertien cada vegada mes en camins passant pel mig de poblets cada vegada mes petits i autèntics. En un d’ells, els carrers eren de sorra i molt estrets i havíem de creuar tot el poble pel bell mig. En una cruïlla, la furgoneta que anava davant nostre es va aturar i es va posar a un costat tot i que no podíem passar. Vam esperar pensant que seria un moment i de cop es va obrir la porta lateral i van sortir de dins com 10 persones, una d’elles, vestida de forma tradicional i els altres, quasi tot homes, també de forma tradicional pero no tan llampants com la novia. Quan van ser tots fora va aparèixer una banda de músics que es van posar al costat del grup, tot plegat davant nostre a menys de 5 metres mentre esperàvem dins del cotxe. De cop i volta la banda va començar a tocar i el grup va anar avançant poc a poc just pel carrer que anàvem nosaltres, per lo que teníem una vista privilegiada de l’esdeveniment, que semblava un casament. Tot plegat va durar uns 10 minuts fins que el grup ja va ser prou lluny i la furgoneta amb la que havien vingut va marxar i nosaltres vam poder continuar el nostre camí havent presenciat l’arribada d’una novia en un casament tradicional dels Andes peruans.
Cap a les 13h vam arribar a Puno, el poble mes gran de tota la zona del Titicaca Peruà. El poble era força gran i tot just a la vora del llac, de fet s’enfilava per una muntanya ja que aquella estava junt al llac. El poble estava mal fet com tants altres pero la ubicació i les vistes eren espectaculars. De fet l’arribada va ser impactant, ja que vas per la carretera i de cop i volta veus tot el poble enfilat a la muntanya i l’immens llac abaix estenent-se kilòmetres i kilòmetres fins a perdre’s en l’horitzó. El paisatge i la vista eren espectaculars pero entràvem a una ciutat relativament gran amb tot el que això comportava, trànsit caòtic. Per sort hi havia una espècie de ronda que recorria tota la ciutat per la part alta, permetent-nos veure be el llac, els barris encaixonats entre les muntanyes i creuar la ciutat amb certa comoditat, doncs nosaltres anàvem al poble següent, Chucuito.
Per primera vegada en tot el viatge, i ja feia mes de dos mesos, no estava segur que Google Maps ens deixés a l’hotel on anàvem bàsicament perque no el trobava. Per primera vegada Google Maps no ubicava ni l’hotel ni el carrer de l’hotel. Sabíem el poble, Chucuito, que si apareixia, així que nosaltres anàvem cap allà. Quan ja estàvem a punt d’arribar al poble, se’m va ocórrer de mirar la reserva que tenia el pare ja que a vegades hi apareixia un mapa amb la localització de l’hotel. I efectivament, hi havia un mapa amb la ubicació tot i que estava amb un zoom molt alt i costava veure quina zona era, així que ràpidament vaig mirar a Google Maps tot Chucuito cercant un carrer que fos com el tram de carrer que es veia al mapa. I finalment el vaig trobar o almenys això em va semblar. Semblava que estava quasi a la mateixa carretera per la que anàvem i que resseguia tota la vora del llac. Normalment els pobles quedaven a la dreta de la carretera i el llac quedava a l’esquerre, havent només camps entre la carretera i el llac. Pero aquell hotel semblava estar entre la carretera i el llac, per tant molt a prop del llac. Quan em va semblar que ens acostàvem a la sortida que havíem d’agafar vaig avisar al pare, pero la sortida era un camí de cabres, ni es veia, i clar, ens vam passar. Vaig mirar a Google Maps i li vaig confirmar al pare que ens havíem passat, així que ell sense pensar-s’ho massa va donar la volta allà mateix a la carretera i vam entrar al caminet. Segons em semblava l’hotel estava molt a prop, quasi a la mateixa sortida, així que vam recórrer uns 10 metres i ja li vaig dir al pare que anés parant. Es veien camps i cases de pedra molt velles a banda i banda del carrer, no es veia res que semblés un hotel.
Vaig baixar i vaig anar directament a lo que semblava mes un hotel de tot el que hi havia allà, pero estava tancat per lo que va quedar descartat. Jo ja venia pensant que no el trobaríem i allà no es veia cap hotel…. Vaig caminar cap a l’altre costat per assegurar que no fos mes endavant i per sort allà vaig veure una persona en una de les cases, li vaig preguntar si coneixia l’Hotel Vestigios i va dir que si, que era allà senyalant on jo creia que era pero que no havia vist. Així que li vaig dir al pare que havia de ser per allà i vam anar tots dos a mirar be totes les cases, que total eren 3 o 4. Vaig mirar a la reserva la foto que apareixia de l’hotel i es veia una casa amb finestres amb marcs vermells, així que vam buscar algo similar. Una de les cases que vam veure semblava que tenia unes finestres com la de la foto, amb els marcs vermells, així que vam pujar les escales que tenia travessant el jardí fins arribar a la porta i vam picar 2 o 3 vegades pero ningú ens va obrir. Degut a què estàvem força convençuts que era allà, vam obrir la porta amb la intenció d’entrar doncs des de fora ja es veia que no estava tancada i suposadament era un hotel. Lo primer que vam veure va ser una espècie de traster ple de roba i coses. A mi ja em va semblar que allò no era un hotel i no vaig seguir, pero el pare va seguir caminant fins a passar a la següent habitació. Jo el vaig seguir fins que vam arribar a un menjador on hi havia fins i tot menjar a la taula. Vam seguir caminant fins arribar a una habitació amb dos llits, pero no hi havia ningú en tota la casa o hotel o el que fos allò (que encara no sabíem).
Jo li vaig dir al pare que allò no em semblava un hotel, ell tampoc ho tenia clar per lo que vam decidir sortir. A mes tampoc hi havia ningú a dins per preguntar-li. Així que vam tornar per on havíem vingut fins arribar a la porta per on havíem entrat i sortir fora al jardí. Allà fora, al jardí, hi havia un lavabo, i ja que portàvem hores sense anar-hi, doncs no ens ho vam pensar dues vegades. Tot plegat sense saber encara si allò era un hotel o una casa particular, tot i que jo ja tenia força clar que era un casa particular. Quan vaig entrar vaig alucinar. Primer pel fred que hi feia, la finestra no encaixava be i entrava el fred de fora,que era molt. La dutxa quedava quasi sobre el vàter i tot plegat era de pedra i molt petit.
Finalment vam sortir de la casa i del seu jardí on hi havia gallines i quan érem al carrer i vaig mirar la casa del davant, vaig dir, és aquí. L’hotel estava just davant de la casa on havíem entrat. eren molt similars i per això ens havíem confós. Les dues tenien finestres amb els marcs vermells com a la foto, de fet es veia que les dues cases eren del mateix propietari per lo similars que eren i a prop que estaven una de l’altra. Li vaig dir al pare que em semblava allà i de seguida ja va veure un cartell a la porta que posava Hotel Vestigios. Perfecte, havíem trobat l’hotel en el dia que mes em pensava que no el trobaríem. I de fet estava just en el punt on deia que havia d’estar basant-me en el mapa que apareixia a la reserva. Al principi no el vam veure perque realment no semblava un hotel, de fet era una casa, i just estava al costat d’un edifici de dues plantes que tenia mes pinta d’hotel, pero efectivament estava on pensàvem en un primer moment.
Era una casa d’una sola planta feta de pedra amb un petit pati i una reixa amb una porta metàl·lica tancada, no s’hi veia ningú, nom,és una vaca i un vedell a la part de darrere. Això si, molt a prop de la vora del llac amb unes vistes espectaculars. Vam picar al timbre i ningú ens obria. Vam picar unes quantes vegades i res, allà no hi havia ningú… Per sort, va passar una dóna que al no conèixer-nos es va parar per preguntar. Aquell poble era tant petit que es veia a kilòmetres que érem estrangers. I va ser sort perque no va passa ningú mes en tot el dia… Li vam dir que teníem una reserva aquella nit i ens va dir que creia que els propietaris havien anat a Puno i que no arribarien fins la nit. Doncs perfecte vam pensar, nosaltres allà esperant i aquella gent que no se sabia quan vindrien, i tot plegat amb un fred que pelava. Pero gràcies a que en aquests pobles es coneix tothom i que tampoc tenen massa feina, la dona va trucar al propietari de l’hotel i aquest li va confirmar que era a Puno, pero almenys la dona li va dir que estàvem allà esperant per lo que el propietari almenys sabia que havia de venir. Encara no teníem habitació pero semblava que mes tard si la tindríem.
Com que ja eren les 14:30h i allà ja no podíem fer res mes que esperar, vam decidir anar fins al centre de Chucuito a buscar algun lloc on dinar. El nostre hotel estava a les afores de Chucuito, pero el centre de Chucuito tampoc era gran, era un poble molt petit. Vam aparcar a la carretera mateix i vam veure un cartell d’un restaurant, pero indicava que era cap amunt. El terreny era muntanyós, a poc metres del llac ja creixien muntanyes prou altes que feien que tots els pobles de lo zona fossin plens de pujades i baixades. Així que vam haver d’enfilar un bo tram de carrer de pujada fins arribar al restaurant. En aquell moment no sabíem exactament a quants metres d’altitud estàvem, pero el pare a mitja pujada ja li costava respirar. De fet va alentir molt el ritme mentre jo m’avançava per confirmar que hi havia algun restaurant al final del carrer. I, efectivament, hi havia una plaça i un restaurant que es veia una mica pijo, de fet tot plegat ens ho va semblar pels preus, que eren mes cars que en altres ciutats peruanes, algo que em va estranyar tenint en compte que estàvem en un lloc poc habitat i on tampoc s’hi veien massa turistes. El pare va arribar pero fent vàries parades pel camí.
Pel carrer no paràvem de veure gent, sobretot dones, vestides de manera tradicional o de gala, no sabíem ben be que era, i bandes de música pel carrer. Semblava com la festa Major del poble. Molts cotxes anaven decorats i es veia certa animació per aquells carrers freds i silenciosos. Nosaltres vam entrar al restaurant i el senyor ens va oferir anar al pis de dalt, a lo que li vaig dir que millor abaix perque el pare ja no podia pujar res mes. Així que ens van donar una taula abaix i ens van donar la carta. Aquell restaurant no era com els altres, no tenia menús i els plats eren força cars per ser Perú. Això si, es veien molt ben preparats i de qualitat. Finalment vam decidir demanar una graellada mixta pels dos ja que es veia molt gran i ja havíem esmorzat be. A mes de primer ja portaven també la típica sopa. En aquell moment ens vam adonar d’una cosa, al pare l’altitud li treia la gana i a mi me’n donava, ell quasi no volia ni graellada, cosa molt rara, i jo no parava de menjar.
La graellada estava boníssima i mes tenint en compte que poques vegades menjàvem així, normalment sempre era sopa, arròs i una mica de carn, pero aquesta vegada hi havia un munt de carn i de varis tipus. A mes hi havia varis tipus de patates que no havia vist mai, fins i tot unes de color negre. De fet el Perú és on mes varietats de patates es conreen, unes 3000! Jo em vaig menjar la meva sopa, la seva i la meitat de la graellada. Tot plegat ens va costar 12,50 soles cadascú, uns 3,30€, prou econòmic tenint en compte que era un dels llocs mes cars que havíem dinat en tot Perú.
En el moment de pagar ja només teníem bitllets d 200 soles o mes, així que li vaig donar un al patriarca que hi havia allà assegut i quan el va veure, el va agafar, va dir alguna oració i es va persignar… Jo, entenent que li passava li vaig dir que no tenia mes petit, així que el que semblava el seu fill i que ens havia atès durant el dinar, va anar a buscar canvi. Mentre esperàvem, com era habitual, el senyor ens va preguntar d’on érem, i al dir-li de Barcelona, com no, ja va sortir el nom de Messi. Vam estar allà una estona xerrant de la ruta que havíem fet fins aleshores i el que teníem planejat de seguir fent fins que va arribar el fill amb el canvi, ens vam acomiadar i vam marxar.
Vam fer una petita volta per la plaça que hi havia just fora del restaurant i des d’on hi havia bones vistes ja que estàvem uns 20 metres ja sobre del nivell del llac, ja que al estar aquest rodejat de muntanyes, a la que pujaves al carrer de sobre ja estaves pujant la muntanya. Això era cansat pero permetia que des de quasi tots els punts de tots els pobles de la vora del llac el poguessis veure perfectament. Vam baixar el mateix carrer pel que havíem vingut creuant-nos de nou amb locals amb les seves vestimentes particulars fins arribar a la carretera on teníem el cotxe. Contínuament veiem cotxes passar que anaven adornats amb cintes i flors pel capó i laterals, a mes es veia força moviment de persones tenint en compte el tipus de poble on érem, per lo que vàrem deduir que era la festa major o l’equivalent a la zona.
Vam agafar el cotxe i vam seguir la carretera en direcció a Puno, és a dir, en direcció contrària on teníem l’hotel per tal de reseguir tota la vora del llac i anar parant per gaudir de les vistes i fer alguna foto. La carretera anava tota l’estona per la vora del llac tot i que l’aigua quedava a uns 100 metres de la carretera ja que entre aquesta i el llac hi havia cultius. De fet a mi em semblava que allà on hi havia els cultius abans hi havia aigua, doncs tal com estava el terreny i la carretera realment era com si fa anys l’aigua arribés fins la carretera. De fet a Google Maps es veia mes aigua de la que realment hi havia. Això junt amb el que ens van dir en el tour del Valle del Colca, que el riu Colca ja estava quasi sec, em va fer pensar que al llac Titicaca li estava passant el mateix. Suposo que el llac s’està sobre-explotant per la falta d’aigua i de pluges i això es nota en el nivell de l’aigua i en que el llac s’està, literalment, fent mes petit.
I així vam recórrer uns 10 km, quasi fins a Puno, fent parades per anar veient el llac des de diferents llocs ja que en alguns punts l’aigua quedava mes a prop. Les vivendes que es veien per la zona en general força velles i descuidades i, algo que em va sorprendre, quasi totes del mateix color, color de sorra. Cap a les 17:30h ja es va començar a fer de nit i vam decidir tornar cap a l’hotel Vestigios a veure si hi havia sort i trobàvem algú.
Vam arribar, vam aparcar davant l’hotel i allò es veia igual de buit que abans. Vam baixar i vam veure que a la casa de davant, a la que havíem entrat, hi havia un senyor, que com no, quan ens va veure se’ns va acostar. Li vam explicar la situació i segons ens va dir el propietari es deia Ricky i havia de venir mes tard. Be, almenys havia de venir… Ell el va trucar per dir-li que tenia gent allà a al porta de l’hotel, potser així intentaria arribar abans. El veí va estar parlant uns minuts amb el tal Ricky i quan va penjar ens va demanar que ens esperéssim un moment mentre ell anava a obrir l’hotel perque poguéssim esperar dins. No vaig arribar a veure si les claus les tenia ell o les va anar a buscar a algun lloc del pati on li havia dit en Ricky, en qualsevol cas, al cap d’uns 10 minuts va tornar i ens va dir que entréssim.
Vam entrar al pati i vam anar a la part de darrere on aquest era molt mes gran, de fet semblava que el seu terreny ja arribava fins al llac. Allà hi havia una porta de vidre que ja deixava a una espècie de saló. Ens va indicar una habitació on podíem esperar, si volíem, al Ricky. Tan al saló com a l’habitació feia un fred increíble, jo mai havia passat tant fred dins d’una casa. De fet no es veia cap sistema de calefacció igual que no n’havíem vist en cap dels restaurants on havíem estat. No entenc com podien viure amb aquell fred. La casa semblava feta per ells mateixos, tota de pedra i fusta. Tenia uns grans finestrals al saló a la pared que donava al llac permetent veure el llac i el sol com s’amagava, realment l’hotel no es podia qualificar com hotel pero la situació era immillorable. Això si, just davant els finestral hi havia un ocell mort, dins la casa…
El veí va marxar i nosaltres ens vam quedar allà esperant, sols. Vaig anar a seure a l’habitació pero hi feia tant fred i la cadira estava tant freda que no hi aguantava massa estona. Anava passant de l’habitació al saló i anar caminant perque si em quedava quiet massa estona em congelava. Van anar passant els minuts, les hores, es va fer de nit i allà no apareixia ningú. Al cap de mes d’una hora d’esperar va tornar a venir el veí per dir-nos que en Ricky ja estava a punt d’arribar. El pare ja es va començar a posar nerviós de tant esperar, fins i tot demanant-li explicacions a aquell home. A mi no em feia res, el que em costava d’aguantar era el fred, i allà sols estava clar que conforme passés el temps aniria tenint mes fred.
Finalment, cap a les 19h vam veure moviment a la sala del costat, a la zona que quedava al costat del carrer i que era la que nosaltres veiem des del carrer quan érem al cotxe. Semblava que hi havia dos homes muntant les habitacions, de fet es veia com carregaven fins i tot matalassos! En aquell moment el pare i jo ja vam confirmar que aquella gent ni s’havia assabentat que veníem, de fet deuríem ser els primers clients que tenien, i es van trobar que havien de muntar encara les habitacions que no tenien ni matalàs. Almenys ja estàvem mes tranquils de veure que no hauríem de dormir al cotxe…
Al cap d’uns 30 minuts va aparèixer el senyor, el tal Ricky, per dir-nos que ja teníem les habitacions preparades. Si si, habitacions. Tot i que només n’havíem reservat una, degut a les molèsties ens en van donar dues pel mateix preu. En Ricky anava amb màniga curta i jo el veia igual que el veí que ens havia obert la porta, de fet encara crec que o era el mateix o era germà quasi besó. En qualsevol cas també era molt amable, de moment com tota la gent amb qui havíem parlat en aquell poble. Ens va ensenyar les dues habitacions i estaven molt be, les dues amb bany propi i una força gran. Li vaig dir al pare que es quedés a la gran i li vam dir al Ricky que anàvem a buscar les maletes. Ens va dir que podíem aparcar el cotxe al patí del veí, que jo crec que era ell mateix, i així ho vam fer. Ja era negre nit i el fred a fora ja era insoportable. Eren quasi les 20h i havíem de sopar i poca cosa mes.
Per l’hora que era, lo fosc que era i el fred que feia, ja ni tant sols sabíem si anar a sopar o no. Encara ens estàvem situant a les habitacions i decidint què fèiem per sopar, que vam veure que a la sala estaven preparant una taula. Quan vam acabar de porta les maletes a les habitacions, en Ricky ens va dir que podíem seure i menjar unes empanades que havien preparat i te. El pare, degut a l’altitud, no tenia massa gana, pero jo, degut a l’altitud, em moria de gana. Així que vam seure a la taula que ens havien preparat en Ricky, un noi i una noia que també eren allà i vam menjar les empanades que estaven molt bones, recent fetes i a mi em van sentar de puta mare tenint en compte lo congelat que ja estava. A mes van deixar un termo amb aigua calenta per lo que jo em vaig preparar un cafè ben calent. A mes el pare em va donar alguna empanada seva ja que no tenia massa gana per lo que per mi ja havíem sopat, i pel pare mes. Ja no calia preocupar-se de si sortir i a on.
Vam xerrar una estona i vam prendre te i cafè, que tant calentet va entrar de puta mare. En aquella casa/hotel estàvem sols, no hi havia mes ostes i el propietari vivia a la casa del davant. Les cases no eren hermètiques, tenien molts forats, finestres mal encaixades i portes que deixaven passar l’aire gelat de fora, i tot plegat sumat a que enlloc tenien calefacció, ni elèctrica ni de llenya, per lo que a dins havíem d’estar amb l’abric posat. Tampoc hi havia TV, ni Internet, radio o qualsevol altre canal de comunicació. De fet vaig mirar les xarxes disponibles per si a cas i no en rebia ni una! Estàvem al mig de no res.
Al cap d’una estona va venir en Ricky per preguntar-nos a quina hora ens despertaríem l’endemà per tal que ens preparés l’esmorzar, doncs tot i que aquell minisopar no estava previst, l’esmorzar si que ja venia inclòs. L’endemà volíem sortir molt aviat, cap a les 7h per anar ja cap a Cusco, així que li vam dir que esmorzaríem cap a les 6:30h. I ja poca cosa mes, allà no teníem res a fer apart de xerrar per lo que no vam tardar masa en anar a dormir, de fet eren les 20:30h i si jo volia dormir 8 hores ja no podia tardar massa en anar a dormir. Vam deixar preparades el màxim de coses i cadascú ja va anar a la seva habitació. Jo vaig netejar, com molts dies a Perú, els meus pantalons, jaqueta i motxilla degut a la quantitat de sorra i pols que hi havia per tot arreu, que junt amb el vent feia que hagués de rentar aquelles 3 coses quasi cada dia.
I la sorpresa final va arribar al desfer el llit, doncs hi havia 5 mantes! A mes mantes molt gruixudes, de fet quan em vaig estirar i em vaig tapar amb totes 5 fins i tot em costava respirar de lo que arribaven a pesar, això si, tot el fred que feia fora del llit desapareixia completament al tapar-se. I així, una nit mes en un lloc nou mes i un llit diferent mes, davant el llac Titicaca enmig del no res vaig passar una altra nit dormint perfectament d’una tirada.
by guillem | ag. 12, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Ens vam despertar cap a la 1 de la matinada ja que entre les 2:30h i 3h ens vindrien a buscar per anar a fer el tour del Valle del Colca. Jo com sempre em vaig dutxar, vaig prendre cafè, vaig mirar correus i escriure el diari.
A les 2:20h ja vam anar cap abaix. Havíem de despertar a la dona de l’hotel perque ens obris la porta. Vam picar dues o tres vegades fins que al cap de 5 minuts va sortir el marit i ens va obrir, que per cert, fins aquell moment pensàvem que la dona estava sola amb el nen petit i amb l’hotel. Fora, com era d’esperar, feia molt fred i jo de fet no estava prou preparat per aquell fred. Portava jersey i paravent pero no era prou, feia falta un abric mes gruixut i guants. Vam esperar a fora al costat de la porta de l’hotel uns 5 minuts i ja vam veure venir un autobús que va parar al nostre costat. Vam pujar-hi i una dona ens va dir els nostres noms per confirmar que érem els qui anaven a buscar. Érem els primers així que vam seure a la primera fila. Fins les 3:30h vam anar recollint gent per diferents hotels. Nosaltres vam tenir sort de ser els primers, ja que molts van haver d’esperar una bona estona, cosa per la que després la guia es va disculpar i va dir que normalment no feien aquestes recollides. Anar amb el bus pel mig d’Arequipa era complicadíssim i es notava que el xofer en sabia molt. Almenys a aquelles hores no hi havia trànsit ni massa gent pel carrer, tot i que hi havia algun venedor ambulant!
A les 3:30h la guia ja ens va explicar el planning del dia i ja vam anar cap a Chivay, el.poble mes important del Valle del Colca i la nostra primera parada. Eren 3h de camí per lo que molts passatgers van dormir. Jo com m’imaginava ja no vaig poder i vaig aprofitar les 3 hores per escriure el diari. Quasi tot el camí eran curves i pujada, ens endinsàvem als Andes.
Cap a les 6:30h vam arribar a Chivay. Tot i ser el poble mes important del Valle del Colca es un poble molt petit amb cases molt velles i carrers molt estrets on es feia molt difícil de passar-hi amb el bus. En qualsevol cas el poble era molt autèntic i ja es començaven a veure dones vestides de manera tradicional. Quasi no hi havia cotxes pel carrer i amb prou feina persones. Vam anar directament a un restaurant a esmorzar que estava inclòs en el tour. Era esmorzar continental com li diuen ells, pero que no deixa de ser pa amb melmelada, suc i cafè. Almenys tot plegat estava molt bo, tan el pa, com el suc com el cafè. També tenien tes de tot tipus, entre ells de coca el qual el pare se’n va prendre dos ja que deien que anava be per evitar el mal d’altura.
En acabar d’esmorzar vam sortir a fora a esperar la resta davant del bus. Tot i que ja sortia el sol el fred cada vegada era mes intens i això que encara estàvem en un punt relativament baix tenint en compte fins on arribaríem aquell dia. Vam xerrar una estona amb el xofer que ens va preguntar d’on érem, d’on veníem i on anàvem, lo típic. Li va semblar molt be el nostre itinerari i ens va dir que molta gent el feia en autobús per poder disfrutar be de tot el paisatge que realment és espectacular. Al cap d’uns minuts d’esperar a que acabés tothom vam pujar al bus i vam anar cap a Yanque, un poblet a uns 15min de Chivay i molt mes petit encara. Allà vam veure la Plaza de Armas on un grup de nois feien uns balls tradicionals amb els seus vestits tradicionals. Anaven vestits com de dona i amb la cara mig tapada per tal.que no se’ls reconegués i poguessin flirtejar amb les noies. En aquell moment vam ser conscients de que totes les ciutats, pobles i poblets de Perú tenen una Plaza de Armas, perque en aquell poblet n’hi havia una que tot i que era força petita es veia de lluny que era una Plaza de Armas, doncs tenia fonts, estàtues i gent fent coses. Vam mirar una mica les paredetes que hi havia on bàsicament venien roba tradicional quechua d’abric i els típics souvenirs. Vam mirar una mica, vam fer fotos i vam tornar al bus doncs només teníem 10 minuts.
Vam seguir amb el bus fins arribar a una serie de miradors des d’on es veia el Valle del Colca. Els miradors estaven a la vora de la carretera per la que anàvem amb el bus, per lo que estàvem anant per la vora de la vall. Les vistes eren, simplement, impressionants. Es podia veure quasi tota la vall en tota la seva esplendor que va ser creada per una erupció volcànica explosiva pero que a mes està rodejat de varis volcans mes. I enmig de tota aquella bellesa natural podíem veure la bellesa històrica gràcies a que per tot arreu de la vall hi havia les terrasses utilitzades pels Inkas per l’agricultura i que encara avui en dia se seguien utilitzant. En aquell mirador vaig tocar una lama per primera vegada. Ja n’havíem vist a Yanque pero allà es podien fins i tot tocar, previ pagament d’un sol clar. Estaven tan acostumades que es podien tocar com si fos un gosset.
Vam seguir amb el bus fins arribar al següent mirador des d,on es veia ja tot el canyó del Colca, el canyó mes profund del.mon amb punts de 3000 metres de desnivell i que podíem veure des d’allà mateix just davant nostre. El canyó va ser creat pel riu Colca que a la vegada es va formar després que el llac que ocupava tota la vall trenqués amb força la pedra i es crees el riu que amb el temps va anar formant el gran canyó. Actualment el riu està quasi sec i a mes en desvien aigua per fer-la arribar a altres llocs. Vam fer fotos i vam estar uns minuts admirant aquella grandesa natural que teníem davant nostre. Mentre miràvem vam veure com 3 venedores ambulant que hi havia allà començaven a recollir les seves botiguetes de pressa i corrent, de fet fèiem broma amb el pare de que si ens tenien por. Pero just quan van començar a correr amb el sac a l’esquena vam veure que s’acostava un bus i que parava allà mateix, era un bus de línia i les venedores no el volien perdre (suposo que no en deurien passar massa mes per allà).
Després de parar als dos miradors vam anar cap a la Cruz del Cóndor, una zona on es poden veure els còndors enlairar-se. Es un mirador on els còndors queden abaix, al canyó, i es poden veure pujar fins a superar el mirador. Això passa perque els còndors pesen massa per poder volar per si mateixos i necessiten els corrents d’aire calent per enlairar-se i planejar. Per tant, sobretot en dies mes calorosos, els còndors comencen a pujar des de baix del canyó gràcies als corrents d’aire calent pujant centenars de metres fins que ja poden planejar gràcies a la gran amplitud de les seves ales.
El mirador era força gran pero hi havia tanta gent que quasi no hi havia lloc a primera fila. Hi havia desenes de furgonetes de tours al lateral de la carretera i centenars de turistes apostats a les vores dels miradors mirant al buit de centenars de metres per si un còndor alçava el vol. Abaix al canyó se’n veia un de quiet, semblava que estava esperant a que l’aire s’escalfés per enlairar-se, pero aquell era un dia tapat i fred per lo que la guia ja ens havia avisat que seria difícil veure’n un volant. Quan ja portàvem 15 minuts mirant al canyó (no només valia la pena pel còndor sino per la espectacularitat del mateix canyó), vam passejar una mica per la zona que evidentment estava plena de dones venen coses i vestides de manera tradicional. El pare es va comprar un jersey o tela típica i que la veritat abriguen molt.
Al cap d’uns 45 minuts només veient el còndor allà abaix quiet, ja ens preparàvem per marxar doncs havíem quedat a aquella hora. Havíem d’esperar a la carretera a que vingués el nostre bus ja que allà mateix no podia aparcar de tanta gent i autobusos que hi havia. Pero quan estàvem allà esperant al bus algú va cridar: el cóndor! Em vaig girar i just el vaig veure allà davant planejant. Tothom corria emocionat mentre jo treia el mòbil i començava a grabar. El vam veure volar per sobre nostre uns 2 minuts fins a desaparèixer darrere una muntanya. Almenys l’havíem vist volar un moment. A la guia li va saber greu que no l’haguéssim pogut veure mes pero es que feia fred i això impedia que es formessin els corrents d’aire calent imprescindibles perque el còndor pugui volar.
Tot seguit, cap a les 10h del matí, vam anar cap a Maca, un altre poble de la Vall del Colca encara mes petit que Yanque. Quan hi arribàvem ja podíem apreciar l’autenticitat del poble amb cases molt velles i una economia local molt bàsica, pero el millor, tothom vestit amb les robes típiques i lfísicament molt diferents als europeus. Eren descendents de nadius americans degut a que els espanyols els costava arribar tant amunt permetent que la genètica, costums i tradicions dels nadius perduressin en el temps. Entrar a aquell poble era com fer un viatge al passat.
El bus va parar, com no, a la Plaza de Armas que era el centre del poble i on hi havia una església realment espectacular amb unes figures acabades en or. Allà dins hi havia molts diners en contrast amb la pobresa que es veia pel poble, tot i que les figures les feien els propis habitants del poble. Jo vaig entrar a l’església 20 segons i ja vaig anar a donar una volta pel poble doncs m’interessava molt mes i només teniem 15 minuts. El.poble era molt pintoresc, molt pobre i tothom anava vestit de la manera tradicional, amb roba molt típica i que els servia per abrigar-se, doncs feia força fred. De fet ja estàvem a quasi 4000 metres d’altitud. Vaig caminar pels carrers adjacents a la plaça sense allunyar-m’hi massa perque el poble tenia 2 o 3 carrers. Molts habitants eren agricultors o ramaders i costava d’escoltar l’espanyol pel carrer, molts dels habitants paraven quechua i ni tan sols semblava que entenguessin massa l’espanyol. Al cap dels 15 minuts vam pujar al bus a esperar a que tornés tothom per tal de seguir amb el tour.
Després de Maca ja vam anar tornant cap a Chivay, el primer poble on havíem parat i el mes gran del Valle del Colca. Allà havíem d’anar a unes aigües termals i a dinar. Al sortir de Maca la guia ens va explicar que els habitants de la vall eren pobres en quan no disposaven d’educació ni sanitat adequades pero que ells mateixos aconseguien tot el que necessitaven per viure. No eren pobres en el sentit que tenien menjar i casa, pero no tenien altres serveis bàsics. Eren pobles molt petits i remots on costava molt arribar-hi. Els recorreguts en bus per la vall també eren molt interessants ja que les vistes eren espectaculars. Volcans, muntanyes i valls increíbles omplien el paisatge i feien que el camí fos molt interessant. Al cap d’uns 30 minuts vam arribar de nou a Chivay per anar a les aigües termals, pero quan hi vam arribar i vam baixar del bus vam veure que eren piscines normals amb les aigües termals. Pensàvem que seria tipus Caldea pero eren unes quantes piscines per lo que pagar 15 soles per allò ens va semblar absurd i una pèrdua de temps. Així que vam anar a dinar directament amb la resta de gent que no anava a les aigües termals. El restaurant estava just al costat de les aigües termals així que hi vam anar caminant. Nosaltres portàvem dinar per si a cas (el dia anterior vam comprar un plat combinat per cadascú), pero el dinar era en un restaurant bufet lliure per 35 soles, uns 9€, i tot i que ens va semblar car vam decidir de dinar allà ja que jo tenia molta gana i per fi podríem menjar algo mes que sopa i arròs. Així que cap a les 12h ja vam començar a dinar.
El restaurant estava en un punt elevat i des del lloc on vam seure podíem veure tot Chivay rodejat de volcans a través dels finestrals del restaurant, la vista era molt bona. Vam.seure a una de les dues taules del nostre grup i vam començar a menjar. Jo vaig menjar de tot i molt. Tres plats plens de quasi tot el que tenien: carn, pasta, amanides, patates guarnides, cheviches,… I a mes el.postre, dos platets plens de fruita i 2 tarrinetes de mouse de formatge amb cactus i una altra de maduixa. Vaig menjar fins que ja no m’entrava res mes, mentre notava que encara podia menjar alguna cosa mes, doncs menjava alguna cosa mes. Volia aprofitar el bufet i ho vaig fer. El pare no va menjar tant, de fet crec que en aquell moment ja no es trobava massa be degut a l’altitud.
Quan portàvem una estona menjant van arribar la resta de companys del tour, els que havien anat a les aigües termals. Segons semblava en general no els va agradar massa ja que no només hi havia piscines sino que estaven molt plenes de gent. Així que ja va estar be no anar-hi.
Mentre esperàvem que els que havien anat a les aigües termals acabessin de menjar, vam sortir a fora del restaurant, a l’altra banda dels finestrals on hi havia una terrassa i des d’on es veia tot Chivay, doncs el restaurant estava una mica elevat. Mentre érem allà fent fotos un dels que venia amb nosaltres ens va avisar que un dels volcans que es veia des del restaurant estava en erupció. El pare i jo vam mirar sense fer-li massa cas, de fet no el vam prendre massa seriosament i mes aviat ens semblava que allò eren núvols. Així que li vam dir que vale, vam fer una foto per disimular i vam seguir amb lo nostre. Pero al cap de poca estona va venir la Gaudi, la guia del tour, corrent i cridant: “el volcán está en erupción!” Increíble, el tio tenia raó i el volcà Sawanqea treia fum! Ens vam quedar força parats i aleshores si que vam fer moltes fotos al volcà. La primera vegada que veia un volcà en erupció. El pare i jo quasi no ens ho creiem, havíem pogut veure un volcà en erupció.
Quan la resta del grup van acabar de dinar vam tornar al bus i vam anar cap a un dels punts mes alts de la zona i on mes amunt arribaríem durant el tour, a 4910 metres. Mentre hi anàvem ja veiem que amb el bus no deixàvem de pujar i pujar, cada vegada mes neu als lateral de la carretera i barrancs mes profunds. El paisatge també anava canviant, va passar d’una vegetació prou abundant i verda a una vegetació escassa i mig seca. Quan vam arribar al lloc indicat vam baixar del bus i feia molt fred i vent, es notava l’altitud i justament per això les vistes eren simplement espectaculars, quasi tot es veia per sota nostre. Hi havia una zona amb indicacions dels volcans i muntanyes que podíem veure des d’allà i les altituds. Podíem veure volcans a tot arreu on miràvem, 360º. Vam passejar per allà una mica mirant les vistes i les petites estructures de pedra una sobre l’altra que eren ofrenes que els locals feien a la muntanya per proporcionar-los aigua. Allà el pare ja es començava a trobar malament, doncs estàvem a molta altitud i acabàvem de menjar. De fet jo també notava en algun oment un petit mareig fruit de la falta d’oxigen, sembla mentida pero físicament es nota molt. En qualsevol cas va ser una experiència inoblidable i el dia que mes amunt vaig estar de tota la meva vida (almenys fins aquell dia).
Al cap d’uns 15 minuts de veure el mon des de 5 km d’altitud ja vam tornar a l’autobús i vam començar a baixar la vall i iniciar el camí cap a Arequipa. Quan portàvem uns 10 o 15 minuts ens vam parar a veure yamas, alpaques i yacuñas. Algunes eren de ramats de gent que era per allà demanant soles només per fer-lis fotos pero altres estaven lliures, no eren de ningú i n’hi havia desenes! A mes tota aquella zona era reserva natural. Vam fer unes quantes fotos durant uns 10 minuts esquivant a tothom que demanava diners i vam tornar a pujar al bus. I aleshores va passar un dels episodis que mes em va preocupar de tot el viatge i que era d’esperar. El pare acabava de seure al bus i de cop es va començar a ofegar, va ser molt poca estona, ni 5 segons, pero molt anguniós doncs li costava agafar aire. Em vaig espantar i li vaig preguntar que li passava pero ell de seguida, fins i tot encara li costava respirar, em va preguntar, que passa de que, pero ho va dir molt agressivament, com molt enfadat. Em vaig quedar parat pero a la vegada mes tranquil de veure que es recuperava. Jo al veure que ja respirava be i que semblava que ell ni sabia que havia passat doncs vaig deixar de preguntar fins al cap de pocs segons que ja ell va reaccionar i em va preguntar que havia passat, ni ho recordava. Li vaig dir que s’ofegava. Va ser tot molt ràpid, anguniós i em vaig espantar molt.
Vam seguir baixant amb el bus i vam fer una altra parada per veure un grup de yacuñas salvatges i li vaig dir el pare que no baixés. De totes maneres només va baixar una persona, el que ens havia avisat del volcà en erupció, doncs ja estava tothom molt cansat.
I ja pel camí només vam parar per anar a uns lavabos i ja directes cap a Arequipa. Tot el viatge va anar be i vam arribar a Arequipa prou ràpid, cap a les 17:30h, pero que degut al trànsit caòtic de totes les grans ciutats de Perú vam estar mes d’una hora donant voltes. La Gaudi va dir que, a diferència de la recollida, només deixarien als hotels del centre històric, cosa que quasi que vaig preferir perque sino hauríem estat hores donant voltes. Ja que el nostre hotel quedava fora i en principi ens deixarien a la seva agència, li vaig preguntar a la Gaudi si passaríem prop de la Plaza de Armas ja que volíem anar a treure i canviar diners abans de tornar a l’hotel ja que sino ja no hi aniríem per l’hora (i l’endemà aviat ja marxàvem), a lo que va respondre que si. Pero quan érem a unes dues illes i veient com estava el transit, tothom que quedava al bus, inclosos nosaltres vam decidir baixar allà mateix i anar caminant fins la plaça. Ens vam acomiadar ràpid de tothom i vam baixar com 10 persones sense perdre el temps ja que estàvem al mig del carrer. Abans de baixar del bus jo ja anava mirant a Google Maps on érem i on estava la plaça, així que vam anar directament cap allà on vam arribar-hi en 5 minuts. A la plaça hi havia uns quants bancs pero jo vaig entrar al primer que vam veure, Caja Arequipa. Vaig mirar les comissions que cobraven per retirar diners i era el mes barat que havia trobat a Perú fins aleshores, 700 soles per 18 soles de comissió, un 2,57%, així que vaig treure els 700 soles després de fer la cua pertinent, doncs a principis de mes tots els bancs de Perú estan saturats.
Després de treure els diners i tenint en compte que ja eren les 19h i negre nit, vam anar directament a buscar un taxi per tornar a l’hotel. A Ica els taxistes no sabien com arribar al nostre hotel, així que des d’aquell dia ja sempre anava amb el mòbil i Google Maps encara que haguéssim d’agafar un taxi, doncs la majoria ni miraven GPS i no coneixien tots els carrers. Per tant jo ja tenia la ruta fins l’hotel a Google Maps tot i que no sabíem cap referència per dir-lis als taxistes, només els noms dels carrers i si volien el meu mòbil amb la ruta. Vam anar parant tots els taxis que veiem pero molts anaven plens. Nosaltres mentre paràvem els taxis ja anàvem caminant en direcció a l’hotel. Finalment un va parar en un carrer estret i d’un sol sentit. Vaig preguntar al taxista i pel nom del carrer no sabia com arribar-hi, com era d’esperar. Després de fer-me 3 o 4 preguntes per ubicar-se i que ja un munt de cotxes darrere estiguessin a punt de fondre els clàxons, li vaig ensenyar Google Maps i li vaig preguntar si podria seguir aquella ruta. Em va preguntar a quant estava, li vaig dir a uns 4kms i em va dir que serien 8 soles, a lo que vaig acceptar i vam pujar ràpid perque ja estàvem fent un tap important en una ciutat on el trànsit ja és un tap permanent. Li vaig dir al taxista si volia anar mirant el mòbil, va dir que si, el va deixar al seient del copilot i va tancar la finestra… Semblava que arribaríem be a l’hotel i sense que ens haguessin estafat.
El taxista va anar seguint les indicacions al peu de la lletra. Sortir del centre històric va ser una odisea, molts cotxes, molts vianants, carrers molt estrets,… El taxista anava com tots els taxistes i tots els conductors en general, com un boig fent avançaments perillosos, pitant contínuament, creuant-se a tothom,… De fet en un punt, Google Maps li deia que girés a la dreta i el taxista es va posar al carril de l’esquerre, a lo que el pare i jo ens vam mirar pensant, ja anirà per on voldrà. Pero no, el tio va girar a la dreta creuant-se a tothom que tenia per davant i anant per on deia Google Maps.
Quan vam sortir del centre històric la cosa no va millorar massa. Els carrers no eren tant estrets ni amb tantes curves pero estaven saturats igual de cotxes i vianants. En aquell moment vaig entendre perque Google Maps em deia que l’hotel estava a 30 minuts en cotxe tenint en compte que només era a 4km… Ens passàvem mes estona parats que en marxa, tothom tocava el clàxon, es colava, etc. Era realment molt incòmode circular en aquelles condicions. A mes estàvem anant per un camí que no em semblava que fos correcte, no em sonava cap carrer ni la ruta que estàvem fent tot i que el taxista anava seguint fil per randa les indicacions de Google Maps. En aquell trajecte vaig entendre el funcionament de les rotondes a Perú, doncs fins aleshores alguna cosa rara ja veia perque cada vegada que entràvem a una rotondo semblava que els cotxes que entraven ni ens veiessin. El tema és que a Perú la preferència la te el cotxe que entra, no el que està dins la rotonda! Ho vaig veure clar quan aquell taxista que anava com un boig es parava dins una rotonda per deixar passar els cotxes que entraven. I nosaltres feia dies que anàvem en cotxe per aquell país pensant-nos que la normativa de les rotondes era una altra!
Finalment vam arribar al carrer principal que ja coneixíem i que ens deixaria quasi al costat de l’hotel i per fi vaig estar segur que anàvem per bon camí (de fet Google Maps no m’havia fallat en tot el viatge). Quan ja vam entrar al carrer de l’hotel li vam dir al taxista que ja podia parar, li vam pagar els 8 soles i vam recórrer a peu els pocs metres fins l’hotel.
Eren les 19:30h, que tenint en compte l’hora que ens havien deixat amb el bus i el caos d’Arequipa, doncs no estava gens malament i a mes havent fet tot el que havíem de fer i fins i tot amb sopar preparat ja que menjaríem a l’habitació el que havíem portat per dinar al tour i no ens havíem menjat. Pollastre a la parrilla amb xoriç, patates fregides i arròs. Ens ho vam menjar allà mateix al llit, sense taula, fred i mig amb les mans, pero va entrar molt be.
Després de sopar ja vam preparar-ho tot per l’endemà que marxàvem a Chucuito cap a les 7h, a les faldes del Llac Titicaca. A les 21h ja estàvem al llit per dormir.
by guillem | ag. 12, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Cap a les 6 del matí em vaig despertar, com sempre unes dues hores abans de marxar per poder-me dutxar tranquil i escriure el diari. A les 7 ja m’havia dutxat, vestit i deixat tot apunt per marxar. El pare ja estava despert i també ja s’estava preparant. El fet que fos un dels millors hotels al que havíem estat tenia com a contrapartida el tema del cafè. En altres hotels,que eren mes aviat hostels, normalment sempre tenien una cuina disponible pels clients, pero ena quest cas no, els hotels normalment no en tenen de disponible pels clients. Així que aquell era el dia que mes complicat vaig tenir prendre el primer cafè del dia.
Vaig anar a la recepció i allà ja hi havia el mateix noi que la nit anterior. Li vaig preguntar si em podria donar un got amb aigua calenta i va dir que evidentment. Vaig tornar a l’habitació a escriure una estona i al cap de 5 minuts vaig tornar a baixar a buscar el got. I allà estava, un got amb aigua calenta i una cullereta, perfecte! Vaig tornar a l’habitació i em vaig preparar el cafè. Sense aquest primer cafè del dia em costa molt arrencar. Entre unes coses i altres ja eren quasi les 7:30h quan seia a la taula de l’habitació amb el cafè i continuava escrivint el diari el mes ràpid possible, doncs ja estàvem apunt de marxar. La veritat és que ja duia el diari força endarrerit i quasi que només anotava els punts importants del dia anterior per tal de no oblidar-los i així poder desenvolupar-ho un altre dia.
Ben puntuals a les 8 del matí vam baixar les maletes al cotxe, vam revisar l’habitació que no quedés res, ens vam acomiadar del noi de l’hotel i vam iniciar el camí cap a Arequipa. Vaig buscar l’hotel d’Arequipa a Google Maps, Hotel Paraisos, i com sempre fins aleshores el va trobar perfectament marcant el camí que havíem de seguir, primer sortir de la ciutat… Quasi tots els carrers eren de doble direcció,. això tenia l’avantatge que si et passaves de carrer podies girar pel següent, pero el desavantatge era que el trànsit era encara, si es podia, mes caòtic. Cotxes cap aquí i cap allà per tot arreu creuant-se i sortint dels llocs menys esperats. Corrent, pitant i seguint poques normes de circulació. Sortir d’aquestes ciutats era molt estressant i la part mes complicada del viatge.
Jo anava indicant al pare on girar amb suficient temps i donant-li indicacions addicionals perque no hagués de pensar en això i dediqués tota la seva atenció a no xocar amb ningú. Així ho fèiem des del primer dia i ens anava força be, en aquest sentit ens compenetràvem molt be. Després de 5 o 6 km de donar voltes per la ciutat ja vam entrar en un carrer principal que ens acabaria deixant a la carretera cap a Arequipa. Ja havíem fet un dels trams mes difícils i ens disposàvem a recórrer els 180km que ens faltaven i que tardaríem unes 3 hores aproximadament en fer. Volíem arribar una mica abans de dinar per situar-nos be i ja dinar a Arequipa i així tenir tota la tarda per veure la ciutat. Ens havien dit i havíem llegit que Arequipa era una de les ciutats mes boniques i autèntiques de Perú, així que almenys volíem tenir tota la tarda per veure el centre històric.
Pel camí com sempre uns quants peatges tot i que anàvem tota l’estona per una carretera que semblava una carretera comarcal de Catalunya. Mal asfaltada, un sol carril i plena de camions pero peatges cada pocs kilòmetres… En aquest trajecte ja deixàvem la costa i començàvem a augmentar d’altitud, doncs tard o d’hora havíem d’arribar a Cusco o al llac Titicaca, a 3900 metres d’altitud. La carretera era igual de dolenta que el dia anterior pero almenys no hi havia tantes curves i era de dia, per lo que no va resultar tan perillós com el dia anterior. De totes maneres al ja començar a anar per muntanya hi havia trams amb moltes pujades i baixades i moltes curves que provocaven que el camí fos mes lent pero les vistes fossin espectaculars. Amb l’altura podíem disfrutar d’un paisatge que no veiem arran de terra i que era espectacular, de fet començàvem a entrar als Andes, pujant ja centenars de metres a poca distància del mar. El clima encara no canviava, seguia sent molt sec i una temperatura prou agradable.
Vam fer tot el camí sense cap problema fins arribar a les poblacions que precedien Arequipa. Al entrar a Arequipa va ser pràcticament com entrar a Ica. Una ciutat gran, amb un trànsit caòtic, gent per tot arreu, soroll, etc. L’estrés de totes les grans ciutats peruanes. Havíem de recórrer uns 6km per dins d’Arequipa fins arribar a l’hotel. Per sort bona part del camí el vàrem fer per un carrer principal de a ciutat que tot i que era caòtic igual almenys no havíem de girar o canviar de carril contínuament. Allà em vaig començar a donar conta de que algo no enteníem de les rotondes, si si, les rotondes. Ja sabíem que allà els conductors eren bojos i que feien el que volien, pero a les rotondes veia que ningú dels que havia d’entrar a la rotonda cedia el pas als que ja estaven dins. Tot i ser conscient que allà feien el que volien, allò ho veia massa heavy, massa perillós de fer fins i tot per ells. Vam entrar a una rotonda molt transitada i els cotxes que havien d’entrar quan nosaltres ja érem dins se’ns tiraven a sobre, havia de treure la mà per la finestra per dir-lis que paressin per poder passar, de fet va anar de ben poc que un autobús ens envesteix lateralment. Em va semblar tot massa perillós fins i tot per ells i li vaig comentar al pare que creia que allà les normes a les rotondes era diferent de la que coneixíem a Europa. Aleshores no ho vam acabar d’entendre, pero ho acabaríem entenen abans d’acabar el dia.
Al cap d’una estona d’anar per aquell carrer principal, Google Maps ja ens deia de girar a l’esquerre cap a un carrer molt mes tranquil. Vam continuar poc a poc doncs l’hotel ja havia d’estar allà a prop pero quan Google Maps deia que ja hi érem no el vam veure. vam parar i jo vaig baixar a mirar, i efectivament estava allà on deia google Maps. Li vaig fer una senyal al pare perque vingués amb el cotxe i l’aparqués all’a davant mateix de l’hotel. Des de fora l’hotel no semblava massa gran, pero tenia un petit jardinet i un pàrquing. De fet des de fora semblava una casa, la típica casa unifamiliar amb un pàrquing propi d’una plaça just al costat de l’entrada principal.
Vam agafar els comprovants de la reserva, vam entrar al jardinet i vam picar al timbre doncs hi havia una reixa metàl·lica a la porta principal que estava tancada. No massa ràpid, va aparèixer una noia d’uns 35 anys amb un nen petit, d’uns 2 anys. Era una noia molt callada i fins i tot se la notava cansada, pero com cansada de la vida, tot i que intentava sempre somriure i contestar allò que li preguntàvem. Quasi no va ni mirar cap paper que ja ens va donar la clau de l’habitació, suposo que ja ens esperava doncs després vaig veure que l’hotel estava buit, de fet en els dos dies que hi vam ser no vam veure cap altre osta, per lo que imagino que la única cosa que havia de fer aquella dona aquell dia, pel que fa a l’hotel, era esperar-nos i donar-nos la clau de l’habitació.
L’hotel tenia un pati interior i tant davant com darrere tenia 2 pisos d’habitacions. La nostra donava al davant, al carrer, i era la que estava justa sobre del pàrquing. Vam pujar les maletes i ens vam situar una mica abans de sortir a veure Arequipa. L’hotel era força cutre, mal cuidat i l’habitació es veia bruta. Fins i tot hi ha havia petits forats a algunes cantonades o les finestres no quedaven del tot tancades. Pero tenia llit, sostre i bany propi, així que per nosaltres era perfecte, fins i tot tenia TV i si sorties a la porta de l’habitació pillaves el WIFI.
Ens vam preparar per passar pràcticament tot el que quedava de dia fora de l’hotel. Teníem la intenció d’anar fins al centre històric de la ciutat, que segons deien a molts foros, era dels millors de Perú. Ens vam abrigar ja que tot i que des del primer dia a Perú ja feia fred, allà en feia mes, doncs ja estàvem lluny de la costa i a quasi 3000 metres d’altitud. Vam agafar les coses que necessitàvem i vaig buscar a Google Maps a quant estava el centre històric. Estava a 35 minuts caminant i a 30 minuts en cotxe… El trànsit és tant caòtic que el fet d’anar en cotxe quasi no fa guanyar temps. Així que vam decidir anar caminant tranquil·lament i de passada ja anar veient la ciutat.
Vam girar pel carrer principal pel que havíem arribat amb el cotxe i a pocs metres vam veure un restaurant on feien “desayunos” per 6 soles, menys de 2€, i que incloïa sopa i plat principal… Mes que un esmorzar era un dinar, i ja que eren les 12h i no havíem menjat res en tot el matí, doncs vam decidir menjar ja allà. Així que a les 12:15h ja estàvem menjant sopa i carn amb arròs. Les sopes calentes cada vegada entraven millor amb la cada vegada mes fresqueta que anava fent. Aquí ja tots els preus eren preus peruans, ja deixàvem lluny aquells 15 soles per un menú i ja no passaven de 6. Com molts dels restaurants, fins i tot el de la Germania, era una casa particular amb el menjador adaptat per servir menjars. Hi havia un nen mirant la TV i la que semblava a seva germana gran servia les taules i ames també em va semblar que cuinava. Estàvem sols així que de seguida ja ens va portar el menjar. Al que no m’acostumava era a les begudes del menú. Aquest cop era un te ben calent…
En acabar vam pagar els 12 soles i vam seguir baixant pel carrer. Per arribar al centre havíem de seguir aquell carrer durant uns 30 minuts i després girar una mica fins arribar al centre històric, pero vaig pensar en desviar-nos una mica fina a un centre comercial a buscar i mirar diferents bancs on treure diners amb la targeta Revolut i mirar quin d’ells ens cobrava menys comissió. Així que vam sortir d’aquell carrer principal i vam entrar a carrers mes solitaris per lo que li vaig dir al pare que augmentéssim les precaucions.
Cap a les 12:30h vam arribar al centre comercial i vam entrar-hi buscant bancs. Jo des de que estàvem a Galápagos ja buscava un BBVA ja que havia llegit que a Colombia no cobraven comissió per retirar diners. De totes maneres miràvem a tots els bancs que trobàvem. Fins aleshores no havíem vist cap BBVA pero allà vaig veure lluny al pis de baix on érem un aparador blau, i vaig dir, segur que allò és un BBVA. I efectivament, per fi trobàvem un BBVA. Pero l’alegria va durar poc ja que al intentar treure diners també cobrava comissió tan o mes alta que els altres bancs… Per lo que de moment no vaig treure mes diners doncs ja en teníem i preferia mirar mes bancs. Fins aleshores el mes barat que havíem trobat cobrava una comissió del 4,5% per retirar 400 soles, uns 100€.
Al sortir del centre comercial vam veure dos bancs mes i també vam mirar quant cobraven i era mes o menys que els altres que havíem mirat. Les comissions per retirar efectiu estaven entre el 4 i el 5% de l’import retirat, força car i a mi no em convencia. Així que vam seguir el camí cap al centre històric sense haver retirat diners i amb la desil·lusió de saber que BBVA també cobrava comissió. El fet d’haver-nos desviat per anar al centre comercial va fer que el camí que faltava es fes mes llarg, doncs vam haver d’anar per carrers mes petits i no tant directes fins al centre com era el carrer que havíem agafat al principi i que era un carrer important que quasi que portava recte fins al centre històric. Lo bo és que així vam veure bona part de la ciutat, passejant per aquells carrerons d’Arequipa.
I segurament gràcies a que vam anar per aquells carrerons i per demostrar-nos que estàvem a 3000 metres d’altitud, mentre anàvem per un dels carrers vam aixecar la vista i davant nostre teníem un volcà nevat perfectament dibuixat i enquadrat entre els edificis! Era impressionant. I això no era tot, perque quan vam seguir cap al centre històric mentre buscàvem una millor ubicació per veure el volcà, vam veure que no era l’únic, sino que se’n veien dos mes perfectament be i fins i tot mes grans! Tota la ciutat estava rodejada per muntanyes i volcans, miressis on miressis hi havia muntanyes altíssimes just davant nostre.
Amb tot plegat vam retornar al carrer principal pel que havíem començat a baixar cap al centre històric ja que el camí era mes recte si anàvem per allà. Mentre baixàvem i seguíem fent fotos dels volcans nevats un senyor que venia conos per un sol per poc se’ns tira a sobre quasi suplicant-nos que li compréssim un gelat. I entre que em va fer una mica de pena, que em venia de gust un gelat i que només costava 1 sol, li vam comprar un per cadascú. Mes tard i en dies posteriors ens donaríem conta que aquell era un negoci força comú a Perú, anar amb una nevera portàtil sobre rodes venent gelats. I vam seguir una estona mes caminant cap al centre històric, que entre unes coses i altres ja portàvem quasi una hora donant voltes.
Finalment vam arribar a uns carrers que ja es veien que formaven part del centre històric, doncs eren d’aquell empedrat tan típic. Jo a Google Maps vaig posar com a destinació la Plaza de Armas pero fins arribar-hi ja vam veure uns quants edificis colonials impressionants. Sobretot recordo una escola catòlica perfectament conservada. Molts altres estaven molt descuidats, alguns fins i tot en estat de runa. I passejant tranquil·lament vam estar fent un munt de fotos a aquells carrers que et transportaven al passat. Encara no havíem arribat a la Plaza de Armas pero ja estàvem captivats per aquells carrers tan ben conservats i tan plens d’història.
Vam arribar a una plaça que semblava la plaça de l’església. Curiosament des d’allà es veia un dels volcans perfectament just darrere l’església per lo que les fotos van quedar perfectes. Ens vam quedar allà una estona veient l’ambient que hi havia, doncs era un punt de reunió i de descans pels locals. Des d’allà vam seguir caminant pel centre per tal de recórrer els pocs carrers que ens quedaven per arribar a la Plaza de Armas. Vam girar per un carrer peatonal que ja ens deixaria a la Plaza i ens va deixar a tots dos captivats. Caminar per aquell carrer et feia sentir com si visquessis al segle XVIII, tots els edificis eren colonials i en un estat de conservació perfecte. A mes el carrer tenia molts comerços i gent passejant cosa que li afegia encara mes personalitat.
Vam tardar una estona en recórrer el carrer per la quantitat de fotos que vam fer, pero ja veiem al final una església impressionant i un edifici que encara ho era mes, era sens dubte el preludi de la Plaza de Armas. I així per fi, després de quasi una hora i mitja caminant, vam arribar a la Plaza de Armas tot i que ja havíem vist tot el que volíem veure. La plaça era molt gran fins i tot diria que mes gran que la d’Ica. Vam caminar fins al centre de la plaça per fer les fotos de rigor i veure les fonts de mes a prop. La veritat és que ens va agradar molt el centre d’Arequipa. Ja havíem llegit que tenia un dels centres històrics mes ben conservats i realment és així. I el fet d’estar la ciutat presidida per 3 volcans fa que tot plegat sigui encara mes espectacular.
Al cap d’una bona estona de passejar i fins i tot d’entrar en calor, ens va venir de gust anar a prendre una cervesa tot i que allà no és com a Catalunya, en el sentit que no hi ha terrasses on prendre alguna cosa. Així que vam entrar a una espècie de bar-gelateria on hi havia taules i venien cerveses de llauna, no era el mateix pero era acceptable. Així que vam aprofitar per descansar una estona abans de seguir amb la passejada.
Allà al costat mateix d’on havíem pres la cervesa vam veure un restaurant on feien plats combinats. Degut a que l’endemà anàvem a un tour de tot el dia i que no sabíem on dinaríem, vam decidir comprar allà dos plats combinats per emportar i tenir-los ja per l’endemà. Per veure amb el plat entrava, com no, un suc que vam prendre allà mateix mentre esperàvem. Per dinar no m’entren massa, pero per veure així sol si, i la veritat és que els sucs sempre estaven bons, eren sempre de fruita natural i recent fets. Com tantes altres vegades el preu final no el vam entendre, doncs eren 11 soles per cap i ens van cobrar 23…
Ja amb el dinar per l’endemà vam decidir tornar cap a l’hotel. Jo hauria agafat un taxi pero el pare va dir ben convençut que no li feia res tornar caminant, fins tot em va semblar que ho preferia, així que sense pensar-nos-ho vam començar el camí de tornada que ara es faria mes llarg doncs seria de pujada. Vam intentar anar per carrers pels que no havíem passat encara almenys fins arribar a certa altura del carrer principal que quedava prop de l’hotel. Vam passar per una plaça també amb molta vida, famílies passant l’estona, un pintor fent quadres amb sprays, etc. Tot plegat molt agradable doncs no es veien turistes, només locals fent la seva vida normal, i és justament això el que mes m’agrada quan passejo per una ciutat per primera vegada, veure com viuen els locals i jo ser-ne un mes per unes hores o dies.
Vam seguir el camí deixant enrere el centre històric d’Arequipa i arribant al carrer principal per on havíem baixat cap al centre. Començava doncs la part mes aburrida del camí, doncs ja hi havíem passat abans, feia pujada i estàvem cansats. De totes maneres sempre és entretingut i interessant caminar per una ciutat nova i mes si és per un carrer principal on pots veure mercats, venedors ambulant, gent passejant, treballant, etc. Algo que ens va sorprendre molt i que també veuríem a altres ciutats, va ser les llargues cues a alguns bancs. Eren principis de mes per lo que vam suposar que la gent anava a retirar o a cobrar els seus sous, pero en qualsevol cas eren cues d’hores i la gent fent fila india respectant totalment la cua.
El tram final del camí es va fer força dur ja que era pujada, portàvem hores caminant (unes 5) i el camí ja era conegut. A mes l’hotel estava quasi fora de la ciutat. Cap a les 17h per fi vam arribar a l’hotel gràcies a Google Maps (mai pot faltar) i vam descansar una estona mirant la TV fins cap a les 19h que vam anar a sopar ja que l’endemà teníem tour a les 3h del matí! Així que volíem sopar aviat i anar a dormir aviat. Abans de sortir li vam comentar a la dona de l’hotel que l’endemà havíem de sortir a les 3 de la matinada i que potser ens hauria de deixar les claus per poder obrir la porta, pero la dona ens va dir que la despertéssim que no passava res, cosa que a mi em va estranyar perque realment semblava que no li importava gens que l despertéssim a aquelles hores.
Degut a que estàvem lluny del centre i que no volíem perdre massa temps, vam anar directament al restaurant on havíem esmorzat que estava a menys de 5 minuts caminant. Vam menjar pràcticament el mateix que havíem esmorzat, un menú amb sopa de primer, carn amb arròs de segon i te calent per veure… Vam menjar, vam pagar els 12 soles pels dos (3,10€) i van tornar cap a l’hotel. No eren ni les 19:30h i ja feia estona que era negra nit i feia molt fred, de fet aquell era el dia i moment que mes fred vaig tenir en quasi tot el viatge (només superada a Washington ja feia dos mesos i mig). Ja es notava l’hivern de l’hemisferi sud i l’altitud d’Arequipa. Jo ja patia per l’endemà, doncs arribaríem als 4900 metres!
I ja a l’hotel vam preparar-ho tot per l’endemà, tot i que jo com sempre m’aixecaria dues hores abans de marxar, cap a la 1 per dutxar-me, prendre cafè i escriure el diari abans de marxar. El pare pero fins i tot es va dutxar ja abans d’anar a dormir per no haver de fer res l’endemà. Pero jo almenys dormiria 5 hores que ja era mes del que pensava.
by guillem | ag. 12, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Jo cap a les 6 del matí ja em vaig despertar, doncs ja havia dormit 8 hores i volia, com sempre, despertar-me unes 2 hores abans de l’hora prevista per marxar. Aquell dia aniríem pel matí a veure les línies de Nasca en avioneta i per la tarda cap a Camaná. Seria un dia completíssim i ja tocava preparar-se. Com cada matí em vaig dutxar i vaig acabar de fer la maleta. Cap a les 7h vaig anar abaix a buscar la cuina i preparar-me el cafè. Allà hi havia un altre client buscant a la dona de l’hotel. Jo li vaig dir que no sabia on era, de fet semblava que estava tothom dormint, i vaig anar a la cuina on em vaig preparar el cafè de cada amb el microones que allà hi havia. El tio era molt pesat, anava insistint en si podíem trucar algu i em seguia a la cuina, se’l veia molt estressat per no trobar a ningú.
Encara l’estava preparant que aleshores a la cuina hi va aparèixer tothom: l’home que estava buscant els de l’hotel, el pare que també ja havia baixat i per últim la dona de l’hotel. Li vaig dir que només volia aigua calenta i que ja en tenia prou. Li vaig demanar la contrasenya del WIFI i vaig estar mirant correus i escrivint una mica el diari assegut a la taula del menjador. Havíem quedat amb el pare de marxar cap a les 8h, per lo que ell ja va començar a guardar les seves coses al cotxe. Mentre la dona de l’hotel em va recordar que havíem de pagar l’habitació, cosa que vaig fer en aquell moment. Com sempre vaig preguntar si podia pagar amb targeta i com sempre em van dir que no…
Cap a les 7:30h ja ho teniem tot preparat, pagat i a punt per marxar. Així que vaig tornar al menjador a seguir amb els correus i el diari. I aleshores el pare que era per allà esperant, ja em va dir que si marxàvem ja, a lo que li vaig dir que era molt aviat, que havíem quedat a les 8 i que arribaríem a Nasca molt aviat. Havíem de ser a l’aeroport de Nasca a les 12h i de camí hi havien unes 2h i mitja. Pero com que ja es va mig estressar li vaig dir que vale, que marxéssim ja. Així que mes de mitja hora abans de l’hora prevista ja ens vam acomiadar de la dona de l’hotel que realment ens havia ajudat molt en tot el que li vam preguntar, vam treure el cotxe del pàrquing de l’hotel i vam iniciar el camí cap a Nasca. Tot i que ja m’aclaparava tanta pressa, pocs minuts després ens vam alegrar d’haver sortit aviat.
Tot just havíem recorregut uns 200 metres del carrer principal del costat de l’hotel, de fet encara estava ubicant be on érem i per on havíem d’anar per sortir d’Ica, que el pare es va acostar massa a la vorera anant a uns 50km/h fins que va picar amb el començament de la vorera, primer va picar, molt fort, la roda delantera i després la de darrere, també molt fort, de fet el cotxe va fer un bon vot. En aquell moment esperàvem, o teníem l’esperança, de que no hagués passat res tot iq ue tots dos crec que per dins ja sabíem que si hauria passat quelcom. I efectivament, no havien passat ni 10 segons que un cotxe ja ens va pitar avisant-nos del que havia passat. Immediatament el pare va parar al lateral, vam sortir del cotxe i efectivament estaven totes dues rodes de la dreta petades!
En aquell moment se’t queda una mica cara d’imbècil, sense saber ben be que fer, almenys jo, doncs el primer que vaig pensar va ser: només tenim una roda de recanvi… Pero el pare va reaccionar ràpid i de seguida li va preguntar a un senyor que era allà si sabia d’algun lloc on poguessin arreglar les rodes i, per sort, li va dir que a dos carrers hi havia una gasolinera on hi havia una “llantería”. I sense pensar-s’ho va anar ràpid cap allà mentre jo esperava al cotxe. Al cap de pocs minuts ja va tornar amb un mecànic que va treure les dues rodes. La intenció era endur-se-les a la llanteria i arreglar-les per tornar-les a portar i posar-les. Vam quedar que jo acompanyaria al mecànic i el pare es quedaria esperant al cotxe ja que estaríem una estona i era millor que fos ell qui estigués al cotxe. Així que dit i fet, el mecànic i jo vam agafar una mototoaxi que per dos soles ens va deixar a la gasolinera amb les dues rodes punxades.
Només arribar ell i el seu ajudant ja es van posar a arreglar les rodes tot i que en tenien ja per arreglar, doncs li vam dir que teniem pressa. Jo en aquell moment no tenia ni idea de què farien, de fet pensava que havien de canviar la roda, pero no, una d’elles només li van enganxar 3 coses per tal de tapar el forat, doncs era la roda del darrere que no havia picat tant fort i el forat que tenia era relativament petit. I amb la roda de davant no van poder fer el mateix pero amb una màquina que tenien allà van poder tapar el forat. Li van posar algun tipus de material i amb la màquina el van prensar contra la roda fins que va tapar el forat. Pero primer van haver de treure la llanta, després fer aquest procés, després esperar a que s’assequés i finalment van posar les dues rodes dins un dipòsit d’aigua per comprovar que els forats estiguessin ben tapats. Tot el procés va tardar uns 45 minuts aproximadament pero per sort les dues rodes van quedar arreglades i la prova de l’aigua es va superar sense problemes.
Eren les 8:30 aproximadament quan el mecànic ja va dir que les rodes estaven apunt i que ja es podien tornar a col·locar al cotxe. Aleshores l’ajudant i jo vam anar amb un senyor taxista que era allà cap al cotxe. Semblava que aquell taxista només estava allà per portar als clients, doncs tenia el taxi allà aparcat. Vam pujar tots 3 i les dues rodes al taxi i vam anar cap al cotxe. Entre que els taxistes peruans estan bojos i que li vam dir que teníem pressa, els menys de 300 metres que havíem de recórrer es van fer eterns i molt perillosos. Anava pitant a tothom, fessin el que fessin, canviava de carril, es posava en contra direcció, canvis de sentit, un munt de faltes en molt poca estona. Pero tot per canviar les rodes el mes ràpid possible.
Va aparcar el taxi al costat del cotxe i vam baixar tots 3 i les dues rodes. Entre l’ajudant del mecànic i el taxista varen canviar les dues rodes en menys de 5 minuts. I allà estàvem el pare i jo mirant i, almenys jo, pensant que al final s’havia solucionat prou be. Vaig pagar a l’ajudant el que va dir el mecànic, 70 soles, uns 18€, molt poc tenint en compte quina era la situació. Finalment la incidència es va solucionar per 18€ i en una hora, molt millor del que creiem. Ens vam acomiadar del noi i el taxista, agraint-los molt sincerament lo ràpid i lo be que havien solucionat el problema, ja que gràcies a ells podríem arribar a Nasca a l’hora prevista. Havíem de ser-hi a les 12 i eren quasi les 9 quan iniciàvem de nou el camí, doncs no estàvem ni a 1 km de l’hotel.
El mes complicat del trajecte va ser la sortida d’Ica, una ciutat caòtica com totes les grans ciutats peruanes, sense cap ordre ni lògica i on tothom va com un boig. Si no s’hi està acostumat es fa realment perillós conduir pels seus carrers. Jo anava controlant Google Maps i avisant al pare per on havia d’anar, quasi 10km fins a sortir de la ciutat fins arribar a la ja coneguda Panamericana Sur. La resta del trajecte va ser mes tranquil tot i que de tranquil mai ho és, doncs la carretera és d’un sol carril per sentit, mal asfaltada i plena de camions. Pero almenys el vam fer sense problemes i en el temps previst, unes 2 hores i mitja. I com des de que vam arribar a Perú, pel mig del desert, literalment tot era sorra i pols.
Cap a les 11:20h Google Maps m’indicava girar per un carreró molt petit de sorra per entrar ja a l’aeroport, cosa que em va estranya i vaig deixar que el pare seguís, pero efectivament era per aquell carreró… Així que li vaig dir al pare que donés la volta i entrés per aquell carrer. I efectivament, per aquell carreró vam arribar a l’aeroport, be, aeròdrom, doncs era molt petit i només per avionetes. Tot i així tenia els seus mostradors de facturació, control de seguretat, porta d’embarcament, controladors, etc. Va ser aleshores quan el pare em va confessar que tenia tanta pressa en venir perque no tenia gens clar que el trobéssim, a lo que jo li vaig respondre que no, que Google Maps el va trobar perfectament a la primera i que jo estava segur que arribaríem.
Vam entrar al pàrquing, vam baixar i vam entrar a la zona on hi havia els mostradors d’unes 8 o 9 companyies i vam buscar la companyia que ens havien dit per telèfon el dia anterior. De seguida ja la vam veure i vam anar a preguntar. Ens van dir que el vol arribava a les 12h i que aleshores ens dirien a quina hora seria la próxima sortida. Així que com a mínim ens hauríem d’esperar allà una hora, i això que havíem tingut el problema de les rodes. Mentre ens van pesar (si se supera un pes determinat s’ha de pagar mes), vam haver de pagar les taxes aeroportuàries (70 soles cadascú, uns 18€) i vam fer el check-in prèvia presentació del passaport. Era un aeroport molt petit, semblava de broma, pero realment tots els tràmits a fer eren els mateixos que en qualsevol altre. A les 12h ens van dir que el vol sortiria a les 13:05h.
Un cop fet tot el que havíem de fer vam anar a la cafeteria a esmorzar, doncs encara no havíem menjat res. Vam prendre un cafè i una empanada cadascú i vam anar a mirar unes botiguetes que hi havia al pàrquing. El pare, com no, es va comprar un imán de nevera, i ja en portava uns quants. Vam passejar una mica per allà i mirant les avionetes com marxaven i arribaven, fent temps fins a les 13h quan vam tornar al mostrador i ja ens van dir que anéssim al control de seguretat. Tota la sala on hi havia el control era de fusta, les cadires, les bigues, les taules, etc, excepte clar l’arc detector de metalls. Vam passar el control com en qualsevol altra aeroport, és a dir, passant les bosses pels raigs X i presentant tota la documentació. Un cop dins vam esperar uns 10 minuts i ja va venir el copilot de l’avioneta que ens portaria per acompanyar-nos fins l’avioneta.
Vam sortir per la porta d’embarcament en fila india i vam caminar pel lateral de la pista fins arribar a l’avioneta. El fet d’arribar tan aviat va anar be perque gràcies a això vam poder seure a la primer afila de l’avioneta, ja que el nostre nom estava el primer i per tant el copilot ens va avisar els primers i per tant anàvem els primers de la fila. L’avioneta tenia 12 places en 12 seients repartits en files de 2 amb el passadís al mig, és a dir, tots teníem finestra per poder veure ve les línies. De fet jo pensava que l’avioneta seria mes petita, pero la veritat és que sobretot des de fora es veia força gran. Vam seure, ens van explicar lo típic en quant a seguretat i una mica el que faríem durant el trajecte. Duraria 35 minuts i veuríem les línies de Nasca des de tots dos costat de l’avioneta perque tothom les pogués veure completament. Aleshores ja va venir un controlador que es va posar just al costat de l’avioneta per indicar-li quan i com sortir cap a la pista. I un cop allà, turbo i cap amunt.
El fet d’estar a primera fila feia que l’experiència fos molt millor, veient com els pilots enlairaven i pilotaven l’avioneta durant tot el trajecte. Al cap de pocs minuts d’haver-nos enlairat el copilot ja ens va avisar que al meu costat, a la dreta, veuríem la primera imatge i, efectivament, al cap de dos minuts el pilot va inclinar una mica l’avioneta per tal que veiéssim be el terra des de les finestres i així veure la primera figura. Al principi costava de veure ja que el terra tenia moltes marques i irregularitats, pero les línies s’acabaven veient ja que eren línies rectes o circulars pero totalment ben fetes i d’un color mes clar, per lo que destacaven molt sobre la resta del terra. La imatge era espectacular, aquella esplanada desèrtica, un mar de sorra i enmig unes línies perfectament gravades a terra des de feia segles i que nosaltres podíem veure perfectament be sobrevolant-les a unes desenes de metres. Les línies formen unes figures geomètriques totalment perfectes, línies totalment rectes o cercles totalment rodons. Cada figura te un nom basat en una similitud del dibuix, normalment, amb un animal. Així per exemple hi ha “El Colibrí”, “La Araña”, “El Mono”, etc.
Totes les figures estan repartides per una àrea força gran quedant separades unes de les altres. Amb l’avioneta anàvem ràpidament d’una a l’altra sempre fent girs a dreta i esquerre per tal que les figures quedessin a un costat i l’altre de l’avioneta. Al cap de 30 minuts havíem vist quasi 10 figures, algunes d’elles realment espectaculars. Cal tenir en compte que nosaltres ja les veiem grans i això que les sobrevolàvem. Des de terra és molt difícil fer aquelles figures geomètriques tant grans i perfectes i a mes gravades al terra i que quedin tant be com estan, que al sobrevolar-les sembla que les hagin fet amb màquines i GPS per no desviar-se ni un milímetre. Son misteris que quan els veus amb els teus propis ulls encara entens menys.
Un cop vistes totes vam tornar cap a l’aeroport, havien passat 35 minuts que van semblar menys ja que durant tota l’estona estàs pendent d’anar veien les figures i ,com no, el paisatge, doncs veure tot allò a aquella altitud era impressionant. Vas prou alt per tenir una perspectiva excel·lent pero no tant com per ja no veure res. L’aterratge va ser perfecte i ames el pare i jo a primera fila tenint una vista privilegiada de tot el vol i de la cabina dels pilots. Van aparcar l’avioneta i vam baixar per fer-nos tots una foto amb ella. El copilot ens va fer una foto al pare i a mi davant l’avioneta i després ja vam tornar cap a l’aeroport tornant pel mateix camí de la pista que havíem fet a l’anada.
I un cop vistes les famoses línies de Nasca a vista d’ocell, cap al cotxe i a seguir el camí. Pròxima parada, Camaná, on només hi aniríem a dormir ja que havíem d’arribar fins a Arequipa pero el trajecte era massa llarg per fer-lo d’una tirada. Així que vam pujar al cotxe, vam pagar els 15 soles de pàrquing i vam seguir per la carretera per la que havíem arribat. En aquell moment, evidentment, encara no ho sabia, pero estàvem iniciant un dels pitjors trajectes en cotxe de la meva vida. No va passar res, pero la tensió va ser permanent.
Eren les 14h aproximadament quan marxàvem cap a Camaná i teniem una previsió de 6 hores i mitja tot i haver de recórrer uns 400km. Així que arribaríem a Camaná ja quasi a l’hora de sopar. Seria un trajecte de moltes hores per la Panamericana Sur, és a dir, plena de camions i amb un sol carril per sentit. Això si, el camí era realment bonic, aquella carretera resseguint contínuament la costa, el mar Pacífic a un costat i el desert a l’altre. Aigua a la dreta i sorra a l’esquerre. Fins i tot en alguns punts semblava com si hi hagués una petita tempesta de sorra, doncs allà al costat del mar hi feia sempre força vent que feia aixecar la sorra del desert. A mes, degut a que s’anava fent de nit, cada vegada veiem el sol mes avall i mes a prop del mar, apunt ja per amagar-s’hi darrere.
Només vam fer una parada per dinar. Va ser en un poble petit al peu de la carretera. De fet aquests poblets feien com d’area de servei com les que coneixem nosaltres, pero allà no n’hi ha, el que hi ha son aquests pobles amb 4 cases al peu de la carretera i on quasi tot son petits restaurants. Els lateral de la carretera queda plena de camions allà parats de qualsevol manera. Així que vam parar en un d’aquests pobles i vam anar al primer restaurant que vam veure. Hi feia molt de vent, tant que al sorra picava a la cara i feia mal, a mes de que tot s’omplia de pols, així que vam anar ràpid dins el restaurant. Era ja una mica tard per dinar per lo que abans vam preguntar-li a la dona del restaurant si encara tenia menjar a lo que ens va respondre que si. Seguidament vam preguntar el preu (sempre s’ha de preguntar a tot arreu abans de consumir) i ens va dir 10 soles, potser una mica mes car que en ciutats normals, pero dins els límits acceptables. El menú era el típic de sempre, sopar de primer i un segon de carn o peix amb arròs. Ens va dir un plat que no coneixíem i la dona ens en va portar una mica per provar-lo, i tan al pare com a mi ens va agradar i ho vam demanar. Semblava carn de vedella amb sofregit i amb l’arròs de sempre. Lo de sempre pero bo.
La dona ens va preguntar d’on érem, d’on veníem i on anàvem, suposo que no era habitual veure dinar a aquell restaurant a dos estrangers. En acabar vam pagar, ens vam acomiadar i vam tornar al cotxe. Jo estava fumant un piti i el pare ja era dins el cotxe quan s’acostava un camió per la carretera. El pare volia sortir abans que passés el camió pero jo estava fumant, així que per poc arrenca sense mi. Així que vaig tirar el piti a mitges i vaig pujar al cotxe.
El camí per la tarda, mentre encara es veia el sol, va ser molt bonic. Amb el mar Pacífic a la dreta i el sol baixant per amagar-s’hi darrere. El desert blanc, el mar blau, i el sol rogent baixant mica en mica. Era preciós. La llàstima va ser que la posta de sol no la vam poder veure del tot perque quasi sempre acaben apareixent uns núvols baixos que acaben tapant el tram final del sol cap a darrere el mar.
Ja tot el camí va ser complicat havent d’adelantar camions contínuament en una carretera molt precària, pero quan es va fer de nit la cosa va empitjorar notablement. Cada vegada hi havia mes camions i la visibilitat era quasi nula, no hi havia llums i la carretera tenia curves molt pronunciades contínuament. El pare cada vegada es veia obligat a fer avançaments mes perillosos en llocs on no veiem a mes de 20 metres i no sabíem si vindria un camió de cara en la propera curva. De fet era el mes habitual, doncs no paraven de venir camions. I això va durar unes 3 hores, 3 hores que se’m van fer eternes i que em van fer perdre un any de vida pels nervis que vaig passar.
Cap a les 20h per fi arribàvem a Camaná. Com tantes altres ciutats importants de Perú el trànsit era caòtic, els carrers mal senyalitzats, mal asfaltats i els vianants i els conductors fent el que volien sense seguir cap norma. Havíem superat la carretera infernal pero entràvem a Camaná… Vam fer uns 4km per dins la ciutat fins arribar a l’Hotel el Dorado, hotel on dormiríem aquella nit per l’endemà ja seguir el camí cap a Arequipa. I com sempre fins aleshores, Google Maps ens va deixar a la porta de l’hotel, a mes vam poder aparcar just davant! Havia sigut un dia molt intens pel matí i molt perillós per la tarda, pero ja érem allà, on havíem de ser.
Vam pujar les escales que duien al primer pis on hi havia la recepció de l’hotel, a la planta baixa hi havia un casino del mateix hotel. El pare va dir que teníem una reserva al seu nom. EL noi va mirar i va dir que no, que no hi havia cap reserva al seu nom. El pare ja es va posar nerviós i va anar al cotxe a buscar el comprovant de Booking. Pero mentre hi anava jo li vaig dir al noi que tornés a mirar, i que mirés pel nom real i no en castellà com havia dit ell. En un primer moment també deia que no pero de seguida ja va dir que si, que allà estava. Aleshores va pujar el pare donant-li els papers de mala manera a lo que li vaig dir que ja no feia falta, que dient-li ve el nom ja n’hi havia hagut prou.
Realment al noi se’l veia una mica limitat pero molt bon nanu. Ens va oferir una habitació amb llits separats ja que la que teníem tenia llit de matrimoni. No ens importava massa pero va dir que si li reservàvem allà mateix ens sortiria pràcticament pel mateix preu que l’altra ja que no hauríem de pagar la comissió de Booking. Em va semblar be així que li vaig demanar la contrasenya del WIFI, em vaig conectar a la conta de Booking de pare i vaig cancel·lar la reserva i em vam fer una de nova al moment i directament a l’hotel. Prèviament el noi ja ens havia ensenyat quina seria l’habitació, una habitació realment gran i amb dos llit grans, estava molt be, de fet de les millors que havíem estat fins aleshores.
Un cop ubicats vam anar a buscar les maletes i jo vaig pagar l’habitació. Pràcticament només vam deixar les maletes al cotxe i ja vam sortir a sopar, doncs ja eren mes de les 20:30h i ja no podíem tardar massa en sopar i anar a dormir per seguir el camí cap a Arequipa. Vam sortir de l’hotel i vam anar al carrer que hi ha al costat que era un dels carrers principals de Camaná. Hi havia molts restaurants, venedors ambulants, gent passejant i cotxes, molts cotxes com sempre. Quasi a la mateixa cantonada del carrer principal amb el carrer de l’hotel ja vam trobar un restaurant in feien pollos a la leña,qua ja n’havíem menjat a Ica i son com plats combinats amb pollastre. Vam mirar els preus i costaven 12 soles, mes o menys el mateix preu que havíem vist a altres llocs. Així que vam entrar, vam seure i vam demanar. Vam menjar molt be, estava bo i mes després d’un dia tan intens. Lo dolent era sempre el mateix, la beguda. La que inclouen en el menú o el plat sempre és algun suc estrany o fins i tot te calent, horrorós.
Vam acabar de sopar i vaig anar a pagar. En principi eren 24 soles i ens van cobrar 25, no sé perque… Pero ja vaig aprofitar per donar-li totes les monedes que portava de cèntims. Vam sortir i vaig aprofitar per fer alguna foto al carrer on érem, que era un carrer principal amb molta gent i molt de moviment, era una ciutat molt autèntica també, i tot i que ja era força tard i a Perú tendeixen a anar a dormir molt aviat, allà semblava que fossin les 12 del migdia. Llàstima que ja havíem d’anar a dormir i estàvem cansats, pero hauria estat be donar una volta pels voltants.
Vam pujar a l’habitació i ja vam preparar les coses per l’endemà ja que ven aviat ja marcaríem cap a Arequipa i a tots dos ens agradava ja tenir les coses preparades i no haver de buscar massa coses per la maleta de bon matí. Jo em vaig deixar el cable del carregador del mòbil al cotxe així que vaig tornar a baixar a buscar-lo. Un cop a dalt vaig treure el que necessitava per l’endemà, vaig guardar tot el que ja podria guardar, vaig posar a carregar mòbil i bateria externa i vaig contar els diners comprovant que tot era correcte. Eren poc mes de les 21h i ja anàvem a dormir. Jo tenia previst aixecar-me cap a les 6h així que podria dormir les 8 hores recomanades.
by guillem | ag. 12, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Jo em vaig despertar cap a les 5:30h i em va costar, doncs només havia dormit 4 hores i allà s’hi dormia molt be. Be, jo dormo be a quasi tot arreu, pero la veritat que el lloc era molt silenciós, la temperatura era perfecte i el llit molt còmode. Em vaig dutxar i quan vaig tornar el pare ja també estava despert. Jo vaig anar a buscar la cuina per preparar-me el cafè de tots els matins. Així que vaig caminar pel passadís/patí només sortir de l’habitació i a pocs metres ja vaig veure la cuina. Hi vaig entrar i dins hi havia una dona fent-se un esmorzar com Deu mana. Jo només vaig calentar-me aigua (crec que la vaig agafar ja calenta d’una cafetera) i m’hi vaig posar el cafè soluble i me’l vaig prendre fora mentre mirava correus i notícies. El pare no va tardar massa en venir, aproximadament cap a les 7:30h ja que volia preguntar-li al senyor del hostel sobre l’agència on havíem contractat el tour de Islas Ballestas mes quad pel desert. I va ser aleshores quan vam veure per segona o tercera vegada que els tours contractats per Internet eren el doble de cars, doncs el senyor li va dir el pare que per la meitat ell també feia aquell tour… I mira que ho vaig avisar…
Cap a les 7:40h ja m’havia acabat el cafè i ja estàvem preparats per anar a buscar l’agència on havíem contractat el tour. Vam agafar ja les maletes i les vàrem deixar el cotxe doncs després dels tours ja marcaríem de Paracas. Ens vam acomiadar del senyor del hostel i vam anar caminant cap al passeig marítim, que era dos carrers avall, doncs Paracas només tenia el carrer principal i el passeig amb un carrer enmig. Al principi creiem que no seria difícil trobar l’agència doncs teniem la direcció, així que pensàvem que preguntant a algu ja ens diria. Pero anàvem preguntant i ningú sabia exactament on era la direcció. Aleshores vaig posar la direcció a Google Maps i vam anar cap on indicava fins arribar a una agència. Allà vaig preguntar pero el senyor va dir que no era allà, que si que era aquell carrer pero al carrer de sota… O sigui, és aquell carrer pero al carrer de sota, com s’entén? Doncs resulta que allà un mateix carrer podia donar la volta a una illa de cases, per tant un carrer i el de sota tenien el mateix nom. Vam anar on va dir el senyor pero allà no hi havia res, només un local abandonat. va ser aleshores quan em va passar pel cap que ens haguessin estafat, doncs no era ni on deia Google Maps ni on deia aquell senyor. Finalment vaig posar a Google Maps el nom de l’agència i m’indicava un altre lloc. Vaig comparar-ho amb el mapa que sortia a la confirmació de la reserva i semblava que era la mateixa zona, així que li vaig dir el pare que anéssim cap allà. Per sort encara eren les 7:50h ja que tot i que havíem donat vàries voltes, Paracas era tant petit que en 10 minuts havíem donat dos voltes a tot el poble. Finalment va resultar ser uns quants metres mes enllà de la suposada direcció i just al carrer principal, davant del nostre hotel… En fi, ja que érem allà vam aprofitar per anar al cotxe agafar alguna cosa, jo un jersey ja que feia mes fred del que pensava.
El noi de l’agència ens va explicar com aniria el matí i que hauriem d’anar primer al port on agafaríem un barco cap a Islas Ballestas. Així doncs, cap a les 8h ja vam anar nosaltres i altres persones del grup cap al port, que mes que un port era un moll amb uns quants barcos petits. Allà ens vam esperar uns 10 minuts, vam pagar, com sempre, les taxes i ja vam entrar al moll per pujar al barco. El barco era senzill, tipo patera simplement per navegar fins les illes i poder-les veure be, sense res que molestés. Feia força fred, jo anava amb la jaqueta pero sense jersey a sota i quan el barco va arrencar el fred es notava, a mes plovisquejava una mica cosa que feia augmentar la sensació de fred.
Primer vam passar per una illa on hi havia un dibuix gravat a terra similar a les línies de Nasca anomenat “El Candelabro” doncs semblava el típic candelabro de 3 espelmes. Tot i que el veiem des del mar es veia perfectament ja que estava dibuixat a la pendent de la illa per tant quedava una mica elevat verticalment. El dibuix era espectacular, molt ben fet i molt gran. El guia va comentar que no se sabia exactament qui el va fer ni perque i que es tractava d’un dibuix gravat a la pedra de la muntanya amb una profunditat d’uns 60 cms des de feia segles.No vam desembarcar, doncs no es podia anar a les illes, pero des del barco es veia perfectament el dibuix gravat. Era enorme, molt ben fet i tot ben proporcionat. Vam fer algunes fotos mentre el guia ens explicava el que sabien del dibuix i vam seguir amb el barco, uns 15 minuts a tota màquina, fins arribar a la següent illa, reserva natural, on hi veuríem algunes espècies que no m’esperava veure allà.
El trajecte cap a la segona illa va ser on vaig passar fred de veritat. Anàvem força ràpid i jo anava amb samarreta i el paravent que no era suficient per abrigar tenint en compte el fred i el vent degut a la velocitat a la que anàvem pel mig del mar. Als 15 minuts arribàvem a la illa i el guia ens va dir que buscaríem pingüins. Pingüins??? No tenia ni idea que allà hi veuríem pingüins! I efectivament, no portàvem allà ni un minut que el guia ja ens va dir que ens fixéssim a una zona on hi havia com 10 pingüins, fins i tot vaig gravar-ne saltant a l’aigua, algo que no vam veure a Galápagos, doncs estaven quiets sobre la roca. Va ser impressionant veure tants pingüins corrent per la roca, tirant-se a l’aigua, nadant, pujant a la roca de nou,… No ens cansàvem de mirar.
Vam seguir uns metres amb el barco i… Lleons marins! No m’ho podia creure. Lleons i pingüins a punta pala per tot arreu nadant, sobre les roques, saltant, en general estaven tots força actius cosa que feia molt mes interessant veure’ls. N’hi havia per tot arreu també, la majoria com sempre dormint sobre roques, doncs es veu que així s’hi passen quasi tot el dia. Igual que a les Galápagos cap dels animals s’immutava gens davant la nostra presència. Vam poder passar amb el barco i parar a un o dos metres d’ells per veure’ls be sense que marxessin fent fotos impressionants.
Apart dels animals, les illes també eren impressionants, molt rocoses, amb poca vegetació i milions, literalment, d’ocells, de fet segons el guia n’hi havia uns 20 milions. Vam estar uns 20 minuts donant voltes a baixa velocitat per enmig de les illes veient pingüins, lleons marins i ocells. A les illes no s’hi pot desembarcar doncs és reserva natural, només hi vivien dos homes (que vam veure) que son els vigilants de les illes.
Quan ja vam haver vist tots els voltants de les illes ja vam tornar cap al moll des d’on havíem sortit. Com que ja no havíem de fer mes parades el timoner va posar la directa i a màxima velocitat cosa que va provocar patir un fred intens provocat per un vent fred, alguna gota de pluja i alguna de mar. En uns 20 minuts vam arribar al moll i vam desembarcar acomiadant-nos dels guies doncs, tot i que teníem una altra activitat, ja no seria amb ells.
Eren les 10 aproximadament i havíem d’estar a l’agència per fer la segona activitat a les 11, així que vam anar al carrer de sobre del passeig per esmorzar. Vam anar per aquell carrer perque abans m’havia semblat veure un restaurant ocupat per locals, pero quan el vam trobar no ens va convèncer del tot. Finalment vam anar a un restaurant del mateix carrer per menjar un esmorzar continental per 10 soles, uns 3€, força car per ser a Perú pero cal tenir en compte que estàvem a un poble només per turistes. Nosaltres entenem per esmorzar continental un bufet amb embotits, ous, pastes, etc. Pero allà un esmorzar continental és pa amb mantega i melmelada, suc i cafè…
Vam esmorzar i vam anar a donar una volta pel que semblava el centre del poble, que era just davant l’hotel on hi havia una plaça. Ens va cridar l’atenció que hi havia dones netejant els fanals! Semblava un poble ric degut a tants turistes pagant per tot, doncs fins i tot es podien permetre el luxe de netejar els fanals. Tot el poble vivia del turisme. Vam anar a preguntar a un locutori doncs havíem de trucar a l’agència del tour de Nasca per tal que ens confirmessin si el tour es feia, pero no vam trobar cap lloc on poguéssim fer una trucada nacional. Vam caminar una estona mes i cap a les 10:40h ja vam anar cap a l’agència doncs hi havíem quedat a les 11h per fer la segona part del tour que era una sortida amb quad pel desert.
Tota aquella zona de Perú és un desert, per tant Paracas també està rodejat per desert i això es notava només caminar pel poble, doncs tots els camins eren de sorra. Quasi cap estava esfaltat i estaven plens de sorra, en alguns carrers hi havia dos pams de sorra. Era força incòmode caminar per allà, semblava que caminéssim per la platja i a mes contínuament estava tot ple de pols.
Vam esperar asseguts a l’agència uns 10 minuts fins que ja ens van cridar per anar a buscar els quads que tenien aparcats allà davant mateix de l’agència. Aniríem el guia, una parella amb un bebe en boogy, el pare i jo cadascú en un quad. El guia ens va indicar a quin quad pujar i semblava que ja no ens explicaria res mes fins que el pare li va preguntar com anava. Era molt fàcil tot i que semblava mes difícil, doncs tenia una palanca de canvi de marxa pero només era per posar la primera o la marxa enrere, a partir de la primera marxa el canvi ja era automàtic, així que només donar gas i correr. Jo estava molt emocionat de poder anar en quad, mai hi havia anat i m’encanta conduir, així que faria una activitat que m’agrada molt en un vehicle que mai havia utilitzat.
Quan ja vam estar tots preparats el guia va donar la senyal de sortida i vam arrencar tots. El guia anava el primer, el boogy segon, el pare i tercer i jo l’últim. Vam començar la marxa pero pel mig del poble, anàvem com un vehicle mes pels carrers de Paracas tenint en compte que jo no tinc carnet. Vam anar fins al final del carrer principal, vam girar en direcció contrària a la platja i vam recórrer uns 500 metres per un altre carrer de sorra fins arribar al desert. De cop i volta el poble s’acabava i davant teu i per tot arreu ja només es veia desert. Vam anar per una carretera fins arribar al lloc on s’havia de pagar la taxa per poder entrar al desert, doncs també és reserva natural i aquests lloc s’ha de pagar per tot.
Un cop pagades les taxes ja vam arrencar de nou creuant la carretera per la que havíem vingut i endinsant-nos de ple al desert. Fins aleshores ja havíem anat força ràpid pero ara ja anàvem a quasi tot el que donava el quad, i no era poc, almenys a 80 km/h per un caminet fet al mig del desert i que ens duia cada vegada mes al mig del desert. Al nostre voltant ja només es veien dunes, sorra i pedres fins on arribava la vista, era espectacular. En un punt vam deixar aquell mig camí i ja vam entrar de ple a al sorra i pedra del desert. A partir d’aleshores ja va ser a tota velocitat pel mig del desert fent parades a llocs clau per fer unes fotos espectaculars.
La primera parada va ser per veure la formació rocosa mes famosa del desert, una formació que originalment semblava un arc pero que degut a un terratrèmol va caure una part. Vam anar fins a un penya-segat on veiem el mar a uns 40 metres d’altitud i amb la formació rocosa davant nostra, era una vista impressionant que et feia sentir realment petit davant d’aquella espectacularitat de la naturaleza. Vam quedar-nos allà uns minuts admirant el paisatge únic que teníem davant nostre, vam fer algunes fotos i ja vam tornar al quad per seguir el camí.
Conforme mes camí pel desert fèiem mes complicat era, doncs anàvem deixant enrere els caminets mig fets per anar per allà on el desert ens deixava. Pujades, baixades, pedres, sorra, curves, un camí complicat pero que gràcies al quad es podia fer perfectament avançant cap al mig del desert. Ja anàvem prou ràpid pero jo de tant en tant em frenava una mica per agafar distància i avançar a tot el que donés el quad. Era divertidissim i una experiència única anar pel mig d’aquell espectacle natural i poder-lo disfrutar d’aquella manera.
Al cap d’una estona de fer camí vam fer una altra parada per anar un mirador des d’on es tenia una vista espectacular de la costa. Tot el desert donava al mar i acabava quasi tot en penya-segat. I allà estàvem a la punta del penya-segat admirant el mar a mes de 30 metres sota nostre. Nosaltres estàvem a un mirador on ens quedava a costat i costat kilòmetres de costa escarpada i vermellosa que acabava abruptament al mar Pacífic on l’onatge era relativament fort cosa que feia que tot plegat tingués un punt mes de grandiositat i força. Aquella vista meravellosa arribava fins l’horitzó, mar i desert fins on arribava la vista.
Després d’uns minuts de meravellar-nos amb aquell paisatge únic vàrem tornar als quads per seguir recorrent l’immens desert. Molta gent feia el mateix que nosaltres, parar i veure els llocs mes interessants del desert, pero la majoria ho feien en autocar amb tours organitzats o en bicicleta, pero molt pocs en quad com nosaltres que era l’opció mes interessant i divertida de recórrer aquell desert. Vam arrencar els quads i vam seguir pels camins pedregosos i polvorosos del desert recorrent kilòmetres i kilòmetres de paisatge totalment àrid i únic.
Després d’una estona fent camí vam fer una tercera parada en un punt elevat també a la costa pero que per lo elevat que estava permetia tenir unes vistes úniques. Tot el desert acabava en penya-segat al mar, pero aquell punt mes que un penya-segat era una muntanya que acabava al mar. Vam pujar fins al punt mes alt de la muntanya i podíem veure els penya-segats sota nostre i com s’allargava tota aquella costa escarpada de color vermell i el mar molt agitat amb un fort onatge pero que el desert rebia amb tota tranquil·litat. Vam fer-nos fotos des d’allà dalt amb compte d’on posàvem els peus ja que no hi havia cap mena de tanca o protecció i estàvem sobre una muntanya polvorosa que acabava en penya-segat a pocs metres nostre.
Al cap d’una estona d’admirar el paisatge i la immensitat que ens rodejava vam tornar cap als quads per anar cap a la última parada, una platja que tot i estar enmig d’aquell desert lluny de tot, s’omplia de gent en certes dates festives. Abans d’engegar el guia ens va fer unes fotos sobre els quads ja que en guardava de totes les seves sortides. Vam arrancar, de seguida ja ens vam posar a 60 o 70 km/h i cap a la platja pels camins pedregosos que feien que el camí fos el mes divertit. Fins i tot vaig gravar amb el mòbil mentre anàvem amb els quads sense que em veiés el guia per si a cas. Ja portàvem una estona així que ja anava amb total confiança, buscant els sots, accelerant i agafant les curves a tota velocitat.
Vam arribar a la platja, vam aparcar i vam caminar fins a la sorra. Efectivament es veia que era la única platja on es permetia que hi anés gent ja que fins i tot tenia una botigueta, aleshores tancada, pero que s’obria quan hi anava gent. De fet era la única “construcció” que es veia en kilòmetres. Tenint en compte com era tota aquella zona, la platja era ben normal, la sorra, el color, tot era com una platja qualsevol, molt diferent dels penya-segats vermellosos que havíem vist fins aleshores. Segurament per això era la única platja d’aquell desert on de tant en tant s’hi reunia gent. Allà no hi vam estar massa estona doncs es tractava d’una platja normal, tot i que justament era aquesta normalitat el que la feia especial, no deixava de ser normal, així que al cap de poca estona vam tornar als quads a preparar-nos ja per tornar cap a l’agència.
El camí de tornada va ser el recorregut mes llarg seguit que vàrem fer i per tant també el mes divertit, doncs vam haver de desfer tot el camí fet anant per tot tipus de caminets fins arribar a la carretera per la que havíem vingut. Avançàvem a ciclistes i fins i tot algun cotxe, doncs amb el quad ens podíem permetre el luxe d’anar mes ràpid per aquells camins doncs estaven perfectament preparats, molt mes que qualsevol cotxe. Pujades, baixades, curves, sorra i tot tipus de dificultats que salvàvem gràcies a les rodes i la potència dels quads.
Al cap d’uns 10 minuts vam arribar a la carretera ja asfaltada que conduïa fins al centre de Paracas i que havíem agafat per venir. Vam anar per la cuneta per no molestar als cotxes tot i que anàvem prou ràpid, de fet si en tot el tour no havíem anat mes ràpid era perque al buggy hi anava un bebe. Al cap d’uns minuts ja vam deixar la carretera per entrar de ple al centre de Paracas, carrers de sorra o amb trànsit. Jo amb un vehicle a motor que arribava als 80 km/h sense cap tipus de carnet…
Vam aparcar els quads, ens vam acomiadar del guia i vam anar a buscar un caixer on treure diners. Eren les 12h i per la tarda, no massa tard, havíem de marxar cap a Ica. Vam anar pel carrer de sota i després pel carrer principal fins quasi sortir del poble i, només vam trobar dos caixers, dels quals a un hi havia seguretat privada fent no vam saber ben be que pero ens van dir que en tenien per dues hores, així que ens vam haver d’espavilar amb l’únic caixer que podíem utilitzar. Ja quasi o ens quedava efectiu, i degut a que quasi ningú acceptava targeta, doncs no ens va quedar mes remei que treure diners d’allà. Així que vam entrar a aquell caixer i vaig mirar la comissió per treure soles. La comissió de revolut era del 2% i la del caixer del 5%, doncs cobraven 19 soles per treure’n un màxim de 400. Lo curiós era que, segons el caixer, si treia dòlars no cobraven comissió. Així que tenint en compte la comissió oculta per canvi de divisa, vaig preferir treure els diners en dòlars i canviar-los, doncs tot legat acabaria sortint mes barat que treure’ls directament en soles. Pero la sorpresa va ser quan el caixer si que va cobrar comissió per treure dòlars, un 3% de comissió que de totes maneres era menys que el 5% per treure’ls en soles. I així, fart de que ningú acceptés targeta enlloc i de les comissions dels caixers vam anar a buscar restaurant on dinar.
Vam anar pel mateix carrer per on havíem arribat al caixer, el que quedava entre el carrer principal i el passeig marítim, fins arribar a una plaça que estava plena de restaurants, almenys n’hi havia 15 o 20. Vam preguntar preus a dos o tres i al veure que a tots el menú costava mes o menys el mateix, vam entrar al tercer que vam mirar. Com és habitual a llatinoamèrica, a cada restaurant hi havia, normalment una noia, dient-te coses perque entressis, és algo que m’aclapara pero en aquella ocasió va ser la noia la que ens va fer decidir, doncs ens va dir que tenien i ens va semblar be i vam entrar per ja no mirar mes restaurants.
Vam seure a la terrassa i ens van comentar què tenien. Era menú pero tenien mes coses que no només sopa i arròs com a altres restaurants de menú i estava força bo. Pero el menú costava 15 soles, uns 4€, que no ens va semblar car pero era força car tenint en compte que estàvem a Perú i com ja comprovaríem durant els dies següents. A mes el pare va demanar sucs, doncs no sabia que no estaven inclosos, i encara va sortir tot mes car, ja que la beguda que inclouen normalment es te o aigua amb algo. En qualsevol cas vam menjar molt be en aquella terrassa en una plaça al costat de la platja de Paracas.
Cap a les 13:30h ja vam acabar de dinar i vam anar tot passejant fins al cotxe que era a només 5 minuts. Pero pel camí vam passar per davant de l’agència on vam fer el tour i el pare va demanar-li a un senyor de l’agència si el deixaven trucar, ja que havia de trucar a l’agència que teníem contractada per l’endemà per anar a veure les línies de Nasca amb avioneta. Faltava que li confirmessin si el tour es feia ja que depenia del dia que fes. Pero el problema és que li van dir que el trucarien, pero clar, el seu número no tenia línia allà a Perú, així que va trucar per donar-lis el meu número de telèfon i dir-lis que contactessin per Whatsapp. A mes el pare els va preguntar el nom de la companyia aèria pero si hi havia algun problema en la comunicació.
Ja havíem fet tot el que havíem de fer a Paracas i ja podíem anar cap a la nostra següent parada, la ciutat d’Ica. Vam guardar les coses, vam entrar al cotxe i vam marxar de Paracas. Pero la sortida de Paracas va ser mes complicada de lo esperat ja que primer se’ns va passar la sortida que duia fins la carretera principal, per lo que vam haver de donar mitja volta uns metres endavant, pero al venir de l’altre costat no podíem agafar aquella sortida per lo que havíem de tornar a entrara Paracas i donar mitja volta. Pero quan vam arribar a un lloc per donar mitja volta, el pare es va equivocar i va entrar en contra direcció amb la mala sort, o no, que hi havia allà la policia. Dic, o no, perque gràcies a això vam donar mitja volta just a un lloc on vam poder tornar a anar cap a la sortida com al principi i la policia només li va semblar que anàvem perduts. Finalment i al cap de 15 minuts vam sortir de Paracas!
I com el dia anterior, carretera Panamericana Sur i a fer kilòmetres amb Google Maps al costat i molta paciència, doncs en una carretera d’un sol carril per sentit, plena de sots i de camions, s’ha de tenir molta paciència doncs el viatge es feia llarguíssim, de fet vam tardar 4h i mitja per recórrer 300km. Pero per mi el pitjor era haver d’estar avançant camions contínuament, era molt estressant perque al final et veus obligat a fer el que fa tothom, que és avançar en curves i llocs prohibits. Vam fer tot el camí d’una tirada ja que no havíem de menjar i volíem arribar abans que es fes de nit. El camí es va fer llarg, pero mes llarg es va fer l’entrada a Ica.
Ica és una ciutat enorme i totalment desorganitzada, com moltes ciutats peruanes. Ja estàvem dins la ciutat pero segons Google Maps encara ens quedaven 11km per arribar a l’hotel, això ajuda a fer-se una idea de lo llarg i caòtic que va ser arribar-hi. Els carrers seguien sent com els de Paracas, molts sense asfaltar i de sorra que aixecaven pols contínuament. Vam fer els 11km com vam poder, intentant de no xocar amb ningú ni de rebentar cap roda, doncs tal com anava tothom no ho tenia gens clar. Els taxis anaven per la cuneta i ningú respectava cap senyal de trànsit, amb prou feines els semàfors. Quan vam arribar al punt on deia Google Maps, de primeres no vam veure res, només una gasolinera, així que vaig preguntar al primer senyor que vaig veure i de seguida em va senyalar l’hotel. Estava a l’altre costat del carrer i uns metres endins, per això no l’havíem vist, pero era de 3 o 4 plantes i a dalt hi tenia un cartell molt gran que el senyor em va assenyalar. Així que cap allà vam anar donant mitja volta com vam poder i entrant al carrer de l’hotel.
L’hotel es deia Luna de Plata i la veritat que es veia força be. estava en un carrer de sorra i les cases dels voltants estaven força malament, pero l’hotel justament es veia molt ben conservat. Vam aparcar allà davant mateix i vam picar a la porta. Ens va obrir una dona molt amable que ens va preguntar si volíem entrar el cotxe al pàrquing, cosa que vam fer per si a cas per la nit era perillós deixar-lo fora. Ens va donar les claus de l’habitació i vam anar a deixar les maletes. Eren quasi les 18 hores, per lo que encara era de dia i havíem de canviar els $200 que havia tret a Paracas, així que ens vam preparar i en 5 minuts ja vam baixar amb la intenció d’anar a buscar una casa de canvi. Vam preguntar a la dona si sabia d’algun lloc i ens va recomanar a la Plaza de Armas. Totes les ciutats tenen la seva Plaza de Armas que és la plaça principal de la ciutat. I la dona de l’hotel no només ens va explicar on i com anar, sino que va sortir fora amb nosaltres i ella mateixa va parar a un taxi col·lectiu i li va dir al taxista on anàvem.
Els taxis col·lectius son taxis normals pero que porten a mes d’un passatge i fan una ruta mes o menys ja determinada, i cada passatge li va dient on vol que pari dins d’aquesta ruta. La sort de l’hotel és que estava a pocs metres d’un carrer principal per on passaven aquests taxis. Evidentment eren molt mes barats que els altres, de fet costava només 1,5 soles cada un. El problema, que és igual de petit que els altres pero van plens de gent. Al que vam pujar ja hi havia 2 persones mes el taxista, així que el pare i jo el vam omplir del tot i a mes quasi no hi cabíem, de fet el pare s’havia d’autocomprimir per no ocupar el doble de lloc. El camí fins a la plaça va durar uns 10 minuts i va ser molt incòmode, pero almenys barat.
Ens va deixar prop de la plaça i vam decidir anar pels carrers que l’envoltaven per buscar bancs o cases de canvi i mirar els preus. Jo hauria mirat tots les bancs, total no n’hi havia massa, pero el pare al primer que vam preguntar ja hi volia canviar. Jo vaig dir d’anar a mirar un altre pero el pare ja es va estressar i ja vam canviar a aquell. El dòlar estava a 3,27 i ens el canviaven a 3,21. Un preu acceptable tot i que després de canviar vam veure llocs que el canviaven per 3,25. Lo curiós d’aquell banc és que tota la informació ens la donava el vigilant, mes que vigilant semblava comercial. Quan ens vam decidir d’entrar per fer el canvi, ell mateix ens va acompanyar fins la cua que era i allà vam esperar menys de dos minuts a que ens atenguessin. Vam canviar els $200 trets del caixer, mes $20 que jo tenia en efectiu mes $20 que el pare també tenia en efectiu, en total $240.
Ja em soles a la butxaca vam sortir i vam donar una volta primer per la Plaza de Armas i després pels carrers adjacents per donar una volta pel centre de Ica. Caminar pel centre no era massa còmode ni tranquil, doncs les voreres eren estretes i plenes de gent, els carrers estrets i plens de cotxes i molt soroll a tot arreu. Vam caminar alguns carrers, jo com sempre mirant-ho tot, absorbint tot el que podia aquella nova ciutat, aquell estil de vida, la vida dels locals en una de les ciutat mes importants de Perú.
Pero quan no portàvem ni 30 minuts caminant, un senyor li va dir al pare que si seguia per allà l’atracarien. El pare anava amb la rinyonera amb els diners i la documentació davant, sobre la panxa i quedava molt a la vista, per això li van dir. La qüestió és que a mes un altre senyor va dir que qui l’atracaria seria justament el primer senyor i a mi ja tot plegat no em va fer gens de gràcia doncs s’estava fent de nit i, sobretot el pare, tenia una pinta de guiri que atreia a tothom. Així que li vaig dir al pare que millor que comencéssim a marxar cap a l’hotel doncs ja eren quasi les 19h i quasi de nit. Vam buscar un taxi per tornar a l’hotel, pero quan vam agafar el primer, una mototaxi, primer ens va dir que costaria uns 2 soles cosa que ja ens va estranyar doncs a l’anada havia sigut mes car i, no havíem pujat ni dos carrers que ja ens va dir que havíem arribat. Evidentment s’havia confós d’hotel, doncs el nostre estava almenys a 4 o 5 km d’allà. Li vam repetir el nom de l’hotel i no sabia on era, així que li vam dir que ens cobrés per baixar i buscar un altre taxi, pero sorprenentment no ens va cobrar res (intenta això a Barcelona).
Cada vegada mes de nit i ja mig conscients que ens costaria trobar algú que sabés on era ‘hotel, la situació era una mica preocupant, doncs nosaltres també estàvem perduts i no teníem cap referència de l”hotel mes que el nom i el carrer, que suposadament hauria de ser suficient pero ja veiem que no. Així que només baixar de la mototaxi vaig començar a preguntar a tots els taxis que passaven si coneixien l’hotel, cap el coneixia. Quan portàvem uns 15 minuts preguntant a tothom, ja vam ser conscients que si no feiem res mes no arribaríem a l’hotel. Al pare se li va ocórrer buscar un centre de turisme on ens poguessin donar un mapa. Cal tenir en compte que jo havia deixat el mòbil a l’hotel, gran error, sino hi hauríem arribat sense problemes. Així que vam decidir tornar a la Plaza de Armas i intentar trobar algun punt d’informació turística. Pero fins i tot això va ser complicat per les voltes que ja havíem donat, vam haver de preguntar un parell de vegades i en uns 5 minuts a pas lleuger vam arribar a la plaça. Un cop allà vam donar la volta a tota la plaça pero no vam veure cap punt d’informació turística, com algú ens havia dit. El que hi havia, i molt, eren agències de tours, per lo que vam creure que es confonien amb aquelles agències. En qualsevol cas no era allò el que buscàvem ni el que necessitàvem en aquell moment.
Pero aleshores el pare va tenir la millor idea del dia, que tot i que no va sortir com esperava, va ser la solució final. Va entrar a una de les agències de tours només per demanar un mapa d’Ica i poder ubicar l’hotel per almenys poder donar alguna indicació mes als taxistes. Pero un cop a dins, les 3 noies que hi havia es van interessar una mica pel motiu i al explicar-lis que estàvem perduts ens van voler ajudar. Jo els vaig demanar que busquessin l’hotel a Google Maps, que jo l’havia trobat sense cap problema, i que un cop sabéssim el lloc ja podríem donar-li mes indicacions als taxistes. I així ho van fer, van buscar l’hotel que els vaig dir, Hotel Luna de Plata i el van trobar sense problemes. Jo vaig mirar el mapa i efectivament per la situació em va semblar que era aquell. Per fi semblava que estàvem amb persones locals disposats a ajudar-nos i amb un mapa amb l’hotel ubicat.
Les 3 noies van estar mirant el mapa i parlant entre elles per esbrinar com arribar a l’hotel. Al cap de pocs minuts una d’elles semblava que ho tenia clar i ens va dir que allà mateix a la plaça podíem agafar un taxi col·lectiu que ens deixava a la carretera principal al costat de l’hotel, de fet aniria pel mateix camí que el que ens havia portat fins allà. Pero la noia no es va quedar així, sino que a mes ens va dir que ens acompanyava a buscar el taxi. I dit i fet, vam sortir tots 3 de l’agència i vam anar fins la cantonada on començava el carrer principal que ens portava fins al costat de l’hotel. Estàvem a uns 4 km pero el carrer ja era aquell. Em va explicar el que li havíem de dir al taxista per saber on parar. La noia mirava els taxis que s’acostaven i va parar a un col·lectiu que feia la ruta que ens interessava. Pero abans de marxar fins i tot li va explicar al taxista on anàvem. Hi havia tan trànsit i tanta gent que vam haver de pujar ràpid al taxi quasi sense poder-nos acomiadar de la noia, cosa que em va saber molt de greu perque es va portar molt be, va ser molt amable i la seva ajuda va ser decisiva doncs ja era de nit i estàvem força perduts. Aquests son els contrasts de llatinoamèrica, haver de marxar a l’hotel perque no ens robessin pero amb l’ajuda de 3 noies locals.
Eren les 19:30h aproximadament i per fi estàvem en un taxi que en principi ens deixaria al costat de l’hotel. Igual que a l’anada i al ser un taxi col·lectiu, anàvem 5 a dins ben atapeïts. Almenys el camí era força recta per lo que a dins el taxi era una mica mes soportable. Com estava previst vam anar pujant pel carrer principal i mica en mica ja anava veient coses que em sonaven. I al cap d’uns 10 minuts ja vam veure la gasolinera que ens servia de referència per saber on era el carrer de l’hotel i ja li vaig dir al taxista que allà podia parar. Vam pagar i vam baixar pero havíem de creuar el carrer per el que havíem pujat. Just en aquell moment vaig veure un local que també volia creuar i li vaig dir al pare que es preparés perque creuaríem quan ho fes aquell home. Quasi no havia acabat la frase que l’home ja va creuar i nosaltres dos darrere d’ell. I per fi vam arribar a l’hotel sans i estalvis i sense que ens atraquessin o ens perdéssim.
Eren quasi les 20h i no vam tardar massa en tornar a sortir per anar a sopar. Vam anar al carrer principal i vam anar cap amunt, en direcció contrària a la Plaza de Armas doncs a l’hotel ens van dir que per allà hi havia restaurants. Vam pujar uns 2 carrers i ja vam veure un restaurant on feien 1/4 de pollo a la leña per 13 soles, i com que veníem de Paracas que ens va sortir per uns 17 soles, doncs ja ens va semblar perfecte i allà vam sopar. Vam menjar un plat combinat de pollastre amb amanida, arròs i patates. Allà li diuen 1/4 de pollo a la leña pero és el plat combinat de tota la vida.
Un cop acabat de sopar vam tornar a l’hotel i ja ens vam preparar per l’endemà, doncs marxaríem cap a les 8 del matí per anar a Nasca. Cap a les 21:30h ja estàvem dormint.
by guillem | ag. 12, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Arribava el meu últim dia a Equador. Em vaig despertar cap a les 8h, unes 3 hores abans d’haver de marxar. Normalment els dies que havia de marxar pel matí intentava despertar-me 3 hores abans per tenir temps de fer tot el que vull fer pels matins mes acabar de fer la maleta, doncs fins l’últim moment no ho puc guardar tot, com poden ser els adaptadors de corrent, cables, etc. Havia d’agafar un bus a les 11:30h i havíem quedat amb en Raimon que em portaria a l’estació cap a les 11h. Així que, el primer que vaig fer com sempre, dutxar-me, prendre cafè i escriure una mica al diari a mes de mirar els correus. Pero poca estona perque encara havia de recollir la roba que havia estès la nit anterior i guardar-la a la maleta, que degut a la mida sempre tardava una mica per tal d’encabir-ho tot be.
Cap a les 10h la Germania va pujar macedònia pel Raimon, la Sele i jo (pensava en tot). Vam esmorzar allà dalt mateix i vaig continuar guardan-ho tot. La veritat és que anava molt be de temps i feia les coses amb calma, de tant en tan xerrava amb en Raimon o la Sele que s’acabava de despertar.
A les 10:55h ja ho tenia tot apunt, la maleta tancada i l’habitació arreglada. Just en Raimon em cridava des del menjador dient que quan volgués que ja podíem marxar. Li vaig dir que si i ja vaig anar cap abaix per acomiadar-me només de la Germania, doncs els altres estaven o treballant o a classe. De totes maneres millor, doncs no m’agraden gens els acomiadaments i se’m donen fatal. Li vaig donar les gràcies per tot, doncs realment es van portar tots mes que be i ella em va dir que estava encantada i que tornéssim quan volguéssim mentre en Raimon anava traient el cotxe de la Sandy a fora. Vaig guardar la maleta i vaig dir adéu amb la mà i la Germania també que es va esperar a la porta fins que en Raimon i jo ens vam allunyar amb el cotxe. Un nou acomiadament, un nou trajecte i un nou país a visitar. Començava el meu camí cap a Perú, concretament a Paracas on hi arribaria al cap de 14 hores.
Cap a les 11:15h arribàvem a l’estació d’autobusos, per lo que tenia 15 minuts encara per trobar el bus (que ja es veia perfectament allà) i fumar un piti abans d’iniciar el viatge de quasi 4 hores. Em vaig acomiadar d’en Raimon fins al cap d’una setmana i ja va marxar mentre jo anava a preguntar si el bus que veia era el que havia d’agafar. Una noia a la porta del bus em va confirmar que era aquell i que ja podia deixar la maleta al maleter. La vaig deixar, vaig fumar un piti i ja vaig pujar al bus. Quan vaig comprar el bitllet em van assignar seient de finestra, pero quan vaig pujar em van dir que segués al del costat, a passadís. No vaig saber perque pero al meu antic lloc hi havia una noia, en fi…
Jo estava acostumat al ADO de Mèxic que anava força be, almenys sempre sortia a l’hora i si arribava tard al destí era pel trànsit. Pero a la Reina del Camino no era com ADO i ja va sortir tard. Tenia prevista la sortida a les 11:30h i fins les 11:40h no va sortir, pero el pitjor va ser que va anar a posar gasolina i va estar quasi 30 minuts omplint el dipòsit! Així que fins les 16h passades no va iniciar el camí pròpiament dit.
Com ja havíem vist quan anàvem en cotxe, l’autobus avançava com si fos un cotxe, en una carretera d’un sol carril i plena de curves i avançant fins i tot a camions. Per sort els passatgers no veiem massa be la carretera perque sino mes d’un segur que baixaria, entre ells jo. Durant el camí no vaig utilitzar massa el mòbil ja que la bateria cada dia duraba menys i la bateria externa també cada dia funcionava pitjor, no es carregava mai del tot. Així que vaig mirar una estona la TV, vaig pensar, vaig descansar, etc.
Jo ja tenia indicat a Google Maps la terminal terrestre de Guayaquil para anar veient quant quedava. Per sort (i per com condueixen allà) cap a les 16 hores ja arribàvem a Guayaquil i ens dirigíem exactament on indicava Google Maps. Vam arribar prou ràpid, ni 4 hores, i tots be. La terminal és força gran i amb molt de moviment. Vam baixar i vam anar a buscar les maletes. Algo que me va sorprendre, pero que ja m’havia sorprès a Portoviejo, és lo maleducada que és la gent. No respecten les cues, literalment es cola tothom. Em vaig posar darrere de l’última persona que hi havia per agafar la maleta i al final vaig ser l’últim en agafar la meva maleta, doncs tothom que baixava de l’autobús després de mi em passaven tal qual pel costat i es posaven davant, sense cap vergonya. Ni a Mèxic la gent era així.
Em vaig comprar un parell de bosses de patates a una botigueta allà dins mateix de la terminal, a la zona dels autobusos i vaig entrar a la zona de passatgers. La terminal per dins era encara mes gran del que semblava per fora. Vaig mirar i hi havia WIFI gratuita, així que m’hi vaig connectar per avisar en Raimon de que ja havia arribat, doncs em van demanar que els avisés suposo que perque ja saben com van allà els autobusos i estaven preocupats, normal… Un cop avisats vaig sortir per la porta principal i allà davant ja hi havia tots els taxis. Vaig preguntar el preu fins l’aeroport a un senyor de la companyia que estava allà i em va dir $3, que és just el que m’havien dit que costaria, així que li vaig dir que si i em va dir a quin taxi pujar. Per cert, quan això ho van fer en Raimon i la Sele els van cobrar $6, com sempre, timats per no preguntar abans de pujar.
En uns 15 minuts vam arribar a l’aeroport. Està molt a prop de la terminal terrestre pero el trànsit es terrible a Guayaquil. Així que vaig arribar a l’aeroport a l’hora prevista unes 2 hores i mitja abans de la sortida del vol. Vaig intentar fer el check-in a las màquines pero com m’imaginava no vaig poder, donava un error desconegut i no hi havia manera. Així que vaig haver de fer cua, una cua llarguíssima, al mostrador d’Avianca. Quan vaig arribar al mostrador em van fer ensenyar el correu de confirmació del vol de sortida de Perú, doncs imagino que les autoritats peruanes ho demanen quan algú vol entrar al país. A part d’això res mes, em van fer pesar la maleta per comprovar que la podia portar en cabina i cap problema. Check-in fet i maleta en cabina.
Encara no eren les 17h i el vol sortia a les 18:30h, així que vaig anar a menjar un Cajún misto, a fumar i cap a les 17h ja vaig anar a la cua del control de seguretat. Pero aleshores se’m va caure l’ànima als peus, doncs hi havia una cua de, literalment, uns 150 metres! Jo al·lucinava, mai havia vist tanta cua en un control de seguretat apart de ja patir per si arribaria o no, doncs tenia molt mala pinta. Per sort vaig veure que la cua avançava prou ràpid. Pero quan havia avançat mes de la meitat de la cua vaig veure que aquella era la cua només pel control de passaport, després faltava la de control d’equipatge. Vaig arribar al control de passaport cap a les 17:20h. Em van fer les preguntes de rigos i vaig passar a la cua de control d’equipatge. En uns 10 minuts ja arribava al control pero com no podia ser d’una altra manera em van fer obrir la maleta i la van revisar molt be, de fet és on mes me la van revisar en tot el viatge. Anava amb el temps molt just, doncs com a molt cap a les 18:10h tancarien la porta d’embarcament i eren les 17:30 passades i jo havia de fer la maleta quasi de nou. Vaig anar a un costat i em vaig fer tota la maleta. Cap a les 17:40 anava ja mig corrent cap a la porta d’embarcament, si no passava res mes hi arribaria amb temps suficient. Cap a les 17:45h arribava a la porta i al sorpresa va ser que el vol s’endarreria, tenia ja prevista la sortida a ales 19h. Tan còrrer per res…
Així que vaig seure, em vaig fer millor la maleta, doncs l’havia fet de pressa i corrent i a esperar. Pràcticament ja només quedava el nostre vol per sortir, doncs a la terminal pràcticament no hi havia ningú, només jo, els passatgers del meu vol i la tripulació, tots allà esperant. El que mes m’emprenyava és que el pare m’havia d’anar a buscar a l’aeroport de Lima i estaria allà esperant una hora.
Cap a les 19h ens van avisar per megafonia que anéssim tirant cap a la porta. Tot i que avisaven als passatgers per grups, hi havia el típics que es van posar davant tot i que eren del grup D molestant a tothom i havent-los d’esquivar per passar. Perque ho fan? Jo era del grup C, així que després d’esquivar els del grup D que ja estaven allà fent cua doncs vaig pujar a l’avió. Eren les 19:15h aproximadament.
Mentre feia la cua anterior, vaig veure davant meu un senyor que semblava molt nerviós, doncs tenia tics i no parava de fer coses. Doncs quan vaig seure al meu lloc, al mig, al meu costat, a passadís, hi va seure el senyor nerviós… Era molt exagerat, no parava de fer coses. O menjava o tocava algo o semblava que parlés amb algú o agafava i deixava la revista, qualsevol cosa pero sense parar, quin estrés d’home…
Per la resta, un vol tranquil, amb beguda inclosa tot i que arribant uns 30 minuts tard. Quan vam arribar vaig anar ràpid cap a fora passant per la zona d’equipatges i anant a la sortida de passatgers. Vaig passar la porta i hi havia molta gent esperant, vaig anar mirant fins que vaig veure el pare que em cridava. Eren quasi les 21:30h, una hora mes tard de l’hora que havia d’arribar. En fi, almenys ja era a Lima amb el pare.
Vam sortir de la terminal en direcció al pàrquing doncs el pare ja havia anat a buscar el cotxe de lloguer. El cotxe era molt nou i força gran, amb un maleter gran que ens anava be per guardar còmodament les dues maletes. Vam guardar les coses, vaig veure aigua perque tenia moltíssima set i ja ens vam preparar per anar directament a Paracas. En aquell moment tocava ja fer us de Google Maps a tope, ja a partir d’aquell moment Google Maps seria un company mes de viatge. Vaig treure el mòbil i vaig comprovar que tot estigués be, és a dir, els mapes correctament descarregats i que em marqués be el camí. I en principi semblava que si, que tot estava be i teniem Paracas a unes 3 hores i mitja.Així que vam sortir del pàrquing no sense abans amb problemes per arrencar el cotxe, no perque anés malament, sino perque tenia un sistema d’arrencada una mica estrany o massa modern i al pare li costava arrencar-lo. Quan vam sortir del pàrquing ja vam entrar de ple a Lima i al seu trànsit infernal. El trànsit només sortir de l’aeroport ja era caòtic i perillós quan no hi estàs acostumat.
Quan vam arribar al primer semàfor i vam haver de parar el cotxe, a l’hora d’arrencar es va apagar al mig de la cruïlla. El pare ja m’havia dit que no acabava d’entendre com s’engegava, i és cert, perque fent-ho de la manera habitual no s’engegava. I un cop allà al mig parats doncs el cotxe no engegava, i clar, tots els cotxes pitant i fins i tot un policia xiulant fins que es va acostar i li vam dir que el cotxe no era nostre i que no engegava. Almenys els cotxes ja no pitaven tant perque veien que estàvem amb un policia i amb paciència finalment el pare va poder engegar el cotxe i sortir d’aquella cruïlla. Vam anar sortint com vam poder de Lima per un carrer principal que ja ens va deixar a la carretera que ens duria cap a Paracas, la Panamericana Sur que recorreríem molts kilòmetres durant tot el viatge per Perú.
Només entrar a la carretera ja vam haver de pagar un peatge, el primer de molts que pagaríem tot i que era una carretera d’un sol carril per sentit, increíble. Era de nit pero es podia notar perfectament l’olor de mar, doncs aniríem per la costa fins a Paracas. Tot el camí va anar be tenint en compte les condicions, de nit, carretera dolenta i la primera vegada que estàvem a Perú. No vam parar ni una vegada anant directament fins a Paracas. El pare no feia massa que havia menjat i a mi m’havien donat un bocadillet al vol, així que podíem aguantar 3 hores mes. Havíem d’intentar anar el mes ràpid possible ja que a l’hotel s’estarien esperant fins que arribéssim, per lo que no ens volíem endarrerir massa. Aquell trajecte ens va passar força ràpid, doncs vam estar xerrant del que havíem fet nosaltres a Portoviejo i el pare a Lima i al cap i a la fi només eren 3 hores i mitja.
A la 1 menys 5 de la nit Google Maps ja ens feia sortir de la carretera per entrar a una mes petita i que en 5 minuts ens deixaria a Paracas. Al deixar aquella carretera secundària ja vam veure el típic cartell atravessant tota la carretera que donava la benvinguda a Paracas. Paracas és una ciutat petitíssima, de fet només existeix per allotjar als turistes que volen anar a Islas Ballestas o al desert, tot son hotels i agències de tours. Així que pràcticament tot el poble és només el carrer principal que s’agafa només deixar la carretera. Google Maps ja m’indicava que l’hotel estava a pocs metres, i efectivament allà mateix on deia allà estava l’hotel, el Backpacker’s. Vam aparcar, no sense dificultats, doncs el terra era tot de sorra ja que estàvem entre desert i platja, de fet ja estaríem tragant pols durant tota la setmana següent. Així que primera prva superada, vam arribar al primer hotel de puta mare i a l’hora prevista. Vam baixar i vam picar a la porta, doncs estava tancada. Van tardar una mica pero finalment un home ens va obrir, i amb molta pressa (jo crec que el tio ja estava dormint) ens va dir on era l’habitació, la contrasenya WIFI, els lavabos i ràpidament va tornar a marxar, suposo que a seguir dormint.
Era un hostel, doncs no tenia lavabos a l’habitació pero l’habitació era només de dos. Era ben curiós doncs no era un recinte tancat sino que les habitacions estaven a una especie de pati i per tant només sortir de l’habitació ja estaves, per dir-ho d’alguna manera, a fora. L’habitació estava força be i tenia dos llits individuals i TV. I degut a què era finals de juliol i cada vegada estàvem mes al sud, ja feia una mica de fred, doncs allà era l’hivern de l’hemisferi sud. Els lavabos també estaven molt be doncs eren individuals i a cada un hi havia de tot, pica, lavabo i dutxa. realment el hostel em va agradar molt, la llàstima que només el difruteríem unes 7 hores ja que l’endemà cap ales 7:30h ja marxaríem a fer el tour a Islas Ballestas.
Vam anar a buscar les maletes al cotxe, vam entrar a l’habitació i vam menjar cadascú una hamburguesa del Burger king que havia comprat el pare. I en acabar ja a dormir doncs jo em despertaria cap a les 5:30h.
by guillem | ag. 12, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Ens vam despertar tard, almenys jo ja que el dia anterior havia anat a dormir passades les 2h. Eren les 10 passades quan em dutxava i començava els meus rituals matinals, de cafè i diari. En Raimon i la Sele ja estaven abaix, s’havien despertat prou aviat. Jo em vaig quedar a dalt mirant correus i noticies i escrivint el diari sense avisar a ningú de que ja estava despert.
Al cap d’una estona en Raimon em va cridar per saber si ja estava despert i em va dir que si colia podia baixar a esmorzar. Vaig baixar i a la taula principal del menjador ja estaven en Germán, la Germania, la Sandy, la Sele, en Raimon i els nens, tots menys jo. La Germania em va servir el plat i vaig al·lucinar com amb tots els esmorzars. Era com reboltillo, molt bo, semblava que portava ou, formatge i alguna cosa mes omplint tot un plat. Com que ja portava una estona despert fent coses ja tenia una mica de gana i mes estan de viatge que normalment ja esmorzo força de bon matí. Vam esmorzar molt be i vam decidir d’anar a la platja, a la mes propera a Portoviejo, Playa Crucita.
Així que, havent esmorzat vam recollir la taula i vaig pujar a canviar-me, bàsicament a posar-me el banyador i agafar les poques coses que necessitava, mòbil, tabac i diners bàsicament. Em vaig quedar a dalt mirant correus mentre els altres es preparaven, ja sabia que tardarien una mica perque amb els 3 nens aquestes coses sempre s’allarguen. Quan ja escoltava que estaven tots per fora vaig baixar. estaven tots per allà ja organitzant el cotxe i la moto d’en Germán, ja que érem 9 per un cotxe i una moto!
Finalment la Germania va anar amb la moto amb en Germán i els altres 7 en el cotxe. La Sandy, en Raimon i en Pablo Germán davant i la Maria Eugenia, la Sele, en Raul i jo darrere. I tots plegats cap a la platja. El camí va anar be tot i que a una gasolinera i havia la policia per allà i va anar d’un pel que no ens veuen, per sort ningú ens va veure i tot el camí va anar be. Era una mica lluny a poc mes d’una hora, per lo que vam arribar a la platja quasi a les 14h. Vam aparcar en un carrer que recorria tota la pltaja, un carrer molt transitat sobretot per mototaxis de 4 o 6 places, eren mototaxis pero molt grans! Hi havia molt de moviment i molta gent a la platja.
Vam creuar el carrer i vam entrar a la platja. Hi havia desenes de tendes preparades que es podien llogar. La Germania va preguntar si llogar-ne una i la van llogar. No feia massa bon dia, feia núvol, vent i una mica de fred, tot i així la platja estava plena. Tot just ens havíem col·locat a la tenda els nens ja van anar corrent a l’aigua, si no van pensar i això que estava gelada. Jo em vaig quedar a la sorra amb els grans ja que quasi ningú es va banyar, com a molt es mullaven els peus. La Sandy no deuria dormir massa la nit passada ja que quan portàvem una hora a la platja va entrar a la tenda, es va estirar i es va quedar adormida.
Jo vaig comprar 3 birres de mig litre a un senyor que passava per allà. Valien $1,5 cada una pero el senyor, tot i que era bon tio, no era massa llest i crec que em va cobrar 50 cèntims mes, és igual. Això si, no tenia prou canvi i vam quedar que ja tornaria amb el dòlar que em devia. Ens vam prendre les birres entre tots, vam menjar coses que en Germán havia comprat i vam xerrar una estona allà asseguts mirant el mar Pacífic. Jo vaig estar una bona estona a soles amb la Germania i entre altres coses em va explicar que en Raul quan era mes petit, al ser tan hiperactiu, va caure i es va trencar el braç pero per sobre del colze. Pero a mes a urgències van tardar en atendre’l i quan el van atendre el braç ja estava molt inflamat i no es podia operar, s’havia de curar sense operar. Finalment li van poder curar pero el braç li va quedar una mica tord. Jo fins aleshores no ho havia vist, pero al dir-m’ho m’hi vaig fixar i efectivament quan tenia el braç recte li quedava una mica girat. Vam estar tots dos xerrant una bona estona mes, al veritat és que la Germania es una noia molt madura i que a mes quan parla transmet certa pau i serenor, és molt agradable escoltar-la.
Cap a les 15:30h en Germán es va venir a acomiadar de nosaltres, sobretot de mi, ja que ja marxava cap a Quito i per tant jo ja no el veuria mes, doncs jo marxava l’endemà. Li vaig donar les gràcies per tot doncs realment s’havien portat molt be amb nosaltres. La resta ens vam quedar una estona mes.
El dia cada vegada es posava pitjor, el sol estava totalment tapat i cada vegada feia mes vent. Un dia que ens perdríem al posta de sol al mar. Al cap de dues hores d’haver comprat les birres va aparèixer el venedor. Quan em va veure es va acostar i em va preguntar si em devia algo, el tio ja ni ho recordava. Li vaig dir que si pero que li comprava dues birres mes. El senyor estava contentíssim ja que només amb mi ja havia vengut 5 cerveses. Les va preparar i vam saldar els comptes, i fins i tot abans de marxar ens va donar la mà a tots. Després em va dir la Germania que ja el coneixien ja que li havien comprat altres dies, tot i que era una mica despistat era molt bona persona.
Vam prendre les cerveses mentre érem per allà, menjant, bevent i xerrant. Els nens tota l’estona estaven a l’aigua, de tant en tant sortien pero poca estona. Un moment graciós va ser quan li van donar una galeta al Raúl pero aquest tenia les mans plenes de sorra i per no tocar la galeta en Raimon li va posar directament a la boca, pero al donar-li una mossegada i no voler-la agafar amb la ma, la va recolzar a un pal de la tenda mentre l’anava menjant, fins que en Raimon el va veure i el va ajudar aguantant-li la galeta mentre li feia mossegades.
Cap a les 18h ja feia molt de vent, ja era tant fort que fins i tot aixecava sorra, de fet la platja s’havia buidat ja a la meitat i seguia marxant gent, a mes feia fred per anar en banyador. Així que vam decidir marxar sense ni esperar a la posta de sol perque ja era clar que no es veuria. Així que vam recollir les coses i vam anar cap al cotxe que el teniem a pocs metres. Després d’una bona estona traient-nos sorra de sobre tots plegats vam començar a entrar al cotxe, pero ara érem 8, ja que la Germania també havia de tornar en cotxe. Així que darrere ja érem 5 i 3 davant. La Sandy i jo érem els únics que no portàvem ningú a la falda. I així, com la família trap, vam marxar cap a Portoviejo.
El camí va ser entretingut pero sense problemes. En Raúl era al meu costat, a la falda de la Sele, i em feia molta gràcia perque de tant en tant m’acariciava el cap com si fos un gosset, em mirava i m’acariciava sense dir res. Tots plegats son encantadors. Poc abans de les 20h arribàvem a casa i baixàvem tots 8 del cotxe sans i estalvis.
Jo, fins a l’hora de sopar, ja vaig començar a preparar la maleta, doncs l’endemà a les 11 del matí havia d’agafar un autocar cap a Guayaquil per ja anar a Perú. Vam posar una rentadora i la resta ja la vaig plegar i guardar. Tot el que podia guardar ho vaig guardar. Quan ja vaig recollir tot el que podia recollir vaig anar abaix amb els altres. Estaven tots a la cuina preparant el sopar, be, en Raimon mes aviat s’ho mirava igual que els nens tot i que ajudava en alguna cosa. La Germania i la Sele estaven fent una massa enorme amb mes de 20 plàtans per després fer empanadas. Vam estar allà tots mentre feien el sopar fins i tot els nens, com sempre, preferien estar amb nosaltres que sols.
Cap a les 21:30h ja van acabar de preparar el sopar i vam seure per menjar. La Sandy s’havia preparat un cafè i galetes per menjar amb les empanadas amb arròs! Jo me’n vaig menjar 5 o 6 i en Raimon 6 o 7. estaven boníssimes i tot i que atipaven força en vam menjar tantes com vam poder. Mira que n’havien fet pero crec que al final no em va sobrar cap. També gràcies al Pablo Germán i la Maria Eugenia, doncs tot i que les seves mares no els deixaven menjar massa perque tots dos tenien una mica de sobre-pes, a la que no miraven n’agafaven mes. Almenys se’n van menjar 3 o 4 cadascú. I tot plegat acompanyat, com no, d’arròs. Durant el sopar vam parlar de tot pero la Sandy va parlar una estona del seu marit que va morir en accident de cotxe feia uns 10 anys. de tant en tant en parlava, doncs sembla que ja ho te superat per haver passat 10 anys, pero tot i així se la veia trista. Em donava la sensació que encara creu que no trobarà cap home tan bon marit i tant bon pare com ell.
Quan vam acabar de sopar vam recollir-ho tot i jo vaig anar a estendre la rentadora que havia posat per tal de tenir tota la roba neta quan marxés cap a Perú. I poc després vam baixar doncs havíem quedat de mirar una peli aquella nit. Vam anar a una de les habitacions, la que donava amb una porta al pàrquing. No sé si allà hi dormia algu, pero els nens es van quedar a altres habitacions. Una de elles donava just a la nostra i durant una estona van estar entrant i sortint, fins i tot el fill de la Sandy es va venir a estirar al llit pero el van fer fora. Em recordaven a quan jo era petit i feia aquestes coses. S’amagaven darrere la porta, deien coses a través de l’escletxa de la porta,… Finalment van anar al llit i nosaltres vam posar la peli, “Expediente Warren” perque a la Sele li encanten les pelis de por. La Sandy a mitja peli es va quedar dormida i els altres quasi, menys la Sele. Jo tot i que no volia anar a dormir tard i la peli tampoc m’agradava massa em vaig quedar evidentment fins que tothom va anar a dormir ja que aquella era la meva última nit a Portoviejo.
Cap a la 1 es va acabar la peli i ja vam anar tots a dormir. Els nens estaven tots dormint i ni s’enteraven de que nosaltres passàvem per allà al mig. EN Raimon, la Sele i jo vam pujar, jo vaig recollir 4 coses i a dormir.
by guillem | ag. 12, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Aquell dia va ser dels pocs que em vaig despertar després del pare, ja que el dia anterior vam anar a dormir tard i el pare tenia mes pressa que jo en aixecar-se ja que aquest dia ja marxava a Perú. De fet crec que vaig ser l’últim en aixecar-me. I com sempre em vaig dutxar, vestir, prendre el cafè i escriure el diari.
En Raimon i la Sele van baixar abaix i el pare i jo ens vam quedar a dalt. La sorpresa va ser que mentre estàvem allà va aparèixer en Germán! Ell estava vivint a Quito hi anava cada dues setmanes a Portoviejo, pero el tema és que aquell cap de setmana no havia d’anar i per això va ser una grata sorpresa veure’l allà, doncs pensàvem que no el veuríem. El pare, en Raimon i la Sele ja l’havien vist quan van estar a Quito, pero clar, jo vaig arribar mes tard i a Quito no vaig sortir de l’aeroport. Així que jo em vaig alegrar molt de veure’l i ell crec que també, doncs son gent molt hospitalària i els agrada tenir gent a casa. A mes va venir expressament per veure’ns, doncs ja va anar-hi el cap de setmana passat i hi anava cada dues setmanes. Ens vam saludar i vam xerrar uns minuts de com ens havia ant, que ens semblava Portoviejo i la casa i com li anava a ell per Quito. De fet ens va dir que el dia anterior li havien robat el mòbil. El van assaltar dos nois en moto i un ganivet, amenaçant-lo i obligant-lo a donar-los el mòbil. Així que allò ja ens va fer veure que Equador era un país on s’havia d’anar amb molt de compte, fins i tot mes que en moltes zones de Mèxic.
Cap a les 11h ens van avisar que baixéssim a esmorzar. Vam muntar les taules com a la nit anterior i vam portar tot el menjar que la Germania i companyia havien preparat. Va quedar una taula espectacular, molt gran i plena de menjar. El que mes destacava eren uns plats frans plens d’embotit. I va resultar que era embotit comprat a Barcelona per la mare de la Sele que quan pot els envia a Portoviejo, en aquest cas aprofitant que el pare, en Raimon i la Sele podien portar dues maletes cadascú. A mes hi havia molts tipus de formatges, truita, pa, etc. Era com un dinar. Així que vam seure tots i vam començar a menjar. Jo vaig menjar força mes del que la gana em permetia, pero és que volia acabar ben tip doncs no sabíem quan dinaríem. L’embotit (pernil, fuet i xoriç) es va acabar força ràpid i la resta no tant pero també es va anar acabant tot, de fet tot era boníssim i per fi després de dos mesos menjava una mica d’embotit.
La Germania també ens va portar cafès (jo ja en portava 3 o 4) i sucs mentre acabàvem. Amb el pare havíem quedat de marxar a les 12h cap a Guayaquil, doncs ell ja marxava aquell dia a Perú i tenia el vol cap a les 20h. Fins a Guayaquil hi havia unes 3,5 hores pero el pare volia arribar lo abans possible ja que aquell vol ja li havien anul·lat i tal com és ell volia arribar a l’aeroport amb molt de temps. Així que ell va pujar per acabar d’agafar les coses i en Raimon i jo també per preparar-nos una mica ja que tot i que havíem de tornar no ho faríem fins al cap de 8 hores!
Cap a les 11:50h el pare ja va baixar a acomiadar-se de tothom i en Raimon i jo a les 12h perque el pare ja ens reclamava. En Germán li va dir el pare que esperéssim un moment sense dir perque. A les 12:03h en Germán encara no havia arribat i el pare ja estava nerviosíssim. Pero al cap d’un minut va arribar amb 3 ampolles d’aigua, havia anat a comprar-nos aigua! Així que, el pare amb les maletes i tots amb aigua vam iniciar el llarg camí cap a Guayaquil.
El camí era llarg pero va anar be i mes tenint en compte que la carretera és força dolenta, amb quasi tot el trajecte amb un sol carril. Vam estar xerrant del viatge, de la família de la Sele i altres coses fins arribar a l’aeroport de Guayaquil. Vam aparcar al pàrquing del mateix aeroport i vam anar cap al mostrador de la companyia per assegurar que el vol no s’havia cancel·lat. Com que eren les 16h i el vol no sortia fins les 20h, doncs evidentment el mostrador estava tancat, així que vam anar a les màquines d’autocheck-in. Pero tot i que semblava que la reserva estava be, la màquina acabava dient que hi havia un problema i que fes el check-in al mostrador. Ja el pare al veure això ja es va posar nerviós del tot, ja es pensava que també li havien cancel·lat aquell vol. Vam preguntar a una empleada de la companyia que vàrem veure i ens va dir que esperéssim que a les 17h obririen els mostradors per poder fer el check-in. Vam esperar allà una estona i finalment, abans de que obrissin ja vam veure treballadors allà i en Raimon ja va anar a preguntar. Van mirar les dades del pare i van dir que tot estava be. Així que ja mes tranquils, en Raimon i jo vam anar a un KFC que hi havia allà dins i on els preus eren mes o menys normals i ens vam demanar una hamburguesa, algo que jo ja tenia moltíssimes ganes de menjar, doncs portava ja setamanes sense menjar una hamburguesa. Vam menjar mes o menys ràpid perque el pare seguia sol fent cua al mostrador i cap a les 17h vam anar cap allà, doncs ens havien dit que obririen el mostrador a les 17:10h. I efectivament a les 17:10h van obrir.
Vam arribar al mostrador i tot va anar be. El vol estava programat, la reserva era correcte i va poder facturar la maleta sense problemes. Menys mal perque no acabàvem de tenir clar que aquell vol sortís com estava esperat. Per tant li vam dir el pare on vam menjar per si volia menjar algo, per on havia d’entrar al control de seguretat i ja ens vam acomiadar, jo fins al cap de dos dies i en Raimon durant una setmana.
Només sortir per la porta de l’aeroport en Raimon ja em va demanar un piti! Portava setmanes sense fumar i ja no aguantava mes. Vam anar cap al cotxe i vam emprendre el camí de tornada a Portoviejo. Eren les 17:30h i arribaríem ben be a les 21h. El camí va ser tranquil com el de l’anada. La carretera dolenta pero sense incidències. Durant el camí ja li vaig dir al Raimon que jo aniria a Guayaquil en autobus, ja que era massa que al cap de dos dies hagués de tornar a fer tot aquest camí i mes quan hi ha companyies d’autobús que el fan en el mateix temps.
Com estava previst cap a les 20:455h vam arribar a Portoviejo. Ja ens estaven esperant per anar a sopar fora. Al arribar com sempre, els nens a la porta esperant-nos i en Pablo Germán, també com sempre, ens va donar la mà. Això ens feia gràcia, ja que sempre ens donava la mà a tots quan arribàvem d’algun lloc. Així que ens vam preparar per anar a sopar i en 10 minuts ja estàvem de camí al restaurant. Aquesta vegada els nens no venien tot i que ells si que volien venir, de fet algun estava allà a afora amb nosaltres, arreglats i tot fins que les mares els van dir que entressin dins. Preferien venir amb nosaltres a quedar-se sols a casa!
Érem 6, en Germán, en Raimon, la Sele, la Germania, la Sandy i jo, i tots aniríem en el cotxe de la Sandy, la Sele a la falda de la Germania. A mes al principi no sabíem on aniríem, així que vam pujar tots 6 al cotxe sense un rumb determinat. Després de pensar una mica tots plegats vam decidir fer una altra parrillada pero a un altre restaurant tot i que del mateix propietari que el que havíem anat el dia anterior. Crec que van decidir això perque nosaltres dèiem que menjar parrillada dos dies seguits ens era igual ja que portàvem molts dies menjant sopa i arròs.
En pocs minuts vam arribar al restaurant. El menjar era similar a l’altre pero el local era molt millor, era la versió pija de l’altre. Menys gent, tot mes ample, mes currat i suposo que també mes car. A diferència del deia anterior vam demanar un plat cadascú, jo parrillada de carn igual que la Sandy, la Germania i en Germán. En Raimon i la Sele parrillada mixta. Mentre estàvem allà esperant la Sandy va explicar, que suposo que era mentida, que un amic seu era capaç de només saben el número de telèfon d’algú saber tot el seu historial de trucades. Mentre ho deia anava mirant al Germán fins que al final li va dir: Le podria decir que mirara tu historial no? A lo que ell es va quedar una mica parat i una mica nerviós. Aleshores va dir que bueno, que potser tenia alguna trucadade Adriana peroq ue ja la coneixen, i la Sandy, si pero algo encontraria no? Jo m’aguantava el riure perque evidentment ja veiem per on anava la Sandy. Mes tard ens va dir que no creuen que en Germán tingui cap amant pero que no se’n fien del tot i que per això van mostrant que hi estan a sobre. Deien que no li perdonarien que li fos infidel a la Luz.
Vam menjar molt be, estava tot boníssim i el menjar era mes que suficient. El preu era una mica car per ser Portoviejo, pero tot i així aquell plat de carn costava uns $7. D’amagatotis en Germán va anar a pagar. Va aprofitar que estàvem allà xerrant i sense dir res va anar a la barra a pagar. Es bon tio, ni tan sols ho va dir, només es va aixecar i va pagar. En acabar ja vam marxar tots 6 en el cotxe cap a casa.
Vam decidir de sortir de festa aquella nit, així que ens vam arreglar per sortir. Jo em vaig posar la camisa que em va regalar l’Emma i l’únic texà que portava. Les noies van tardar una mica en preparar-se per lo que en Raimon i jo ens vam quedar una estona a dalt amb el mòbil connectats a Internet ja que el dia anterior no havia funcionat perque la Sandy no havia pagat el mes. Aquell dia ja el va pagar i ja teniem Internet. Va pujar la Sandy ja vestida i el canvi era impressionant. Era la primera vegada que la veia vestida sense l’uniforme de l’escola i a mes ben pentinada i maquillada. Semblava una altra! Al cap de poca estona ja estàvem tots preparats i vam anar cap al cotxe.
Primer vam anar a un lloc pero estava tancat, de fet semblava que el que hi havia allà abans ja no hi era, així que vam anar a un altre lloc. Finalment vam anar a una discoteca que es deia el Abuelo Pachanguero. Vam aparcar quasi davant de la porta i vam entrar previ pagament de 4% cadascú, tot i que ens van fer una rebaixa gràcies a que anàvem amb 3 noies i que la Sandy algo va negociar. Vam entrar i ens van dir on podíem seure, que va ser quasi a la porta perque el local estava ja quasi ple.
No era una discoteca normal, sino que tothom havia de tenir un lloc per seure perque no tota l’estona la gent estava a la pista ballant, sino que de tant en tan feien una actuació i la gent havia de seure als seus llocs. realment la idea estava molt be perque s’anaven alternant espectacles amb ballar a la pista, cosa que feia que res es fes pesat o cansat d’estar tota l’estona de peu. Així que vam seure on ens van dir i vam anar a la barra per demanar alguna cosa. Pero els preus ens van fer retrocedir i parlar-ho millor, doncs no es podien demanar cubates, sino que s’havia de demanar una ampolla sencera tot i que eren ampolles molt petites i valien $35. Finalment vam anar demanant cerveses que també eren cares pero almenys duraven una mica mes. La Germania va demanar una ronda pels 5 i jo una altra durant tota la nit.
Una dona que cantava força be va fer unes quantes actuacions durant la nit. A mes el conductor de la nit de tant en tant cridava algun voluntari i feien numerets divertits com el joc de la cadira pero en comptes de seure en cadires les noies havien d’agafar-se a uns nois que feien de cadires. Tot plegat força divertit i la cantant molt be. La veritat és que em va agradar molt el rollo d’aquella discoteca. I quan tocava anar tots a la pista a ballar, les 3 germanes eren un espectacle, sobretot la Sandy, que ballava sense parar i fins i tot mes que la Sele, que ja és dir. En Raimon i jo de tan en tan ballàvem pero no tant com elles ja que molta estona posaven salsa i al final ens cansava una mica, pero durant una bona estona també van posar màquina antiga o música mes dance que si que vam ballar amb elles al mig de la pista. Ens ho vam passar molt be i ens va agradar molt el local, i el fet que fos car (perque quasi que era tan o mes car que a Barcelona) tenia el seu costat positiu, que és que a dins només hi havia gent amb certa capacitat econòmica i per tant, normalment gent educada. Això es notava enq ue quan estaven les 3 germanes soles a la pista, ningú pero absolutament ningú les molestava, no hi havia els típics buitres al voltant. De fet se’m feia molt estrany està a una discoteca on 3 noies com elles podien ballar soles sense que ningú les molestés.
Cap a les dues ja vam marxar, de fet ja semblava que no tardarien massa en tancar, doncs normalment a tot arreu els locals nocturns tanquen a les 3 de la nit. Lo estrany son les discoteques de Catalunya que tanquen a les 6 o 7 del matí. Vam arribar a casa sense problemes i ja vam anar a dormir.
by guillem | ag. 12, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Jo em vaig despertar cap a les 7 del matí. El primer que vaig fer va ser anar a la dutxa, pero al sorpresa va venir quan vaig veure que no hi havia aigua calenta, de fet no hi havia ni aixeta per l’aigua calenta, només n’hi havia per freda. Per sort no feia massa fred i amb compte em vaig dutxar, sense tirar massa aigua i sense posar-me directament sota la dutxa. Va ser, evidentment, una dutxa ràpida. Vaig sortir i vaig anar a prendre un cafè. A la cuina hi havia tot el necessari. Jo mentre hi hagi un microones ja faig. Fins i tot hi havia llet. Així que em vaig preparar el cafè i em vaig conectar a Internet, doncs allà mateix a l’apartament on estàvem hi havia el router. Així que vaig seure al sofà amb el cafè i vaig mirar correus, notícies i escriure el diari. La Sele volia anar a comprar al mercat amb la Germania, pero ella hi anava cap a les 7 del matí i ja eren les 8 passades i la Sele seguia al llit.
Cap a les 8:30h va sortir la Sele de l’habitació fent saltironets i dient que s’estava pijant, pero quan va anar a la porta del lavabo aquesta estava tancada perque hi havia el pare, així que va tornar a l’habitació. Em va fer gràcia perque només sortir el pare del lavabo va sortir immediatament la Sele de la seva habitació fent saltironets una altra vegada i entrant ràpid al lavabo.
Mica en mica es van anar despertant i preparant tots mentre jo ja era allà dutxat, canviat i escrivint el diari. Cap a les 9 ja estàvem tots 4 preparats. Jo em vaig prendre un altre cafè i el pare també. Aquell matí havíem d’anar a Tosagua, un poble a uns 30 minuts de Portoviejo on la Sele hi vivia de petita i on aniríem a veure els seus avis.
Vam baixar abaix i la Germania ja estava a la cuina preparant els dinars. La Sele va trucar a la Sandy que era a l’escola per quedar ja que ens havia de deixar el cotxe per anar a Tosagua. Vam quedar que aniríem a la seva escola a recollir el cotxe. Abans de sortir vaig anar a un minimarket que hi havia al costat de la casa acompanyat pel pare i la Sele. Volia comprar cafè, que tot i que la Sandy ens n’havia deixat no volia està agafant mes coses de les estrictament necessàries. Així que vam anar allà i Nescafe no en tenia, pero vam comprar cerveses. Pero aleshores el botiguer ens va preguntar d’on érem i al dir-li de Barcelona ens va preguntar si de Barcelona ciutat. Jo li vaig respondre que no, que era d’un poble que es diu Vilassar, i aleshores ell va preguntar: de Vilassar de Mar o de Dalt. Hòstia!!! Tots 3 ens vam quedar a quadres. A un poble d’Equador algú coneixia Vilassar de Mar. Evidentment ell va ser conscient de lo al·lucinats que ens vam quedar i ens va explicar que havia estat vivint durant 20 anys a Hospitalet de Llobregat iq ue per això coneixia moltes zones de Catalunya. Va ser molt gratificant després de tantes setmanes de viatge trobar algú que no només coneixia Catalunya sino també Vilassar de Mar.
Vam anar a buscar un taxi a la cantonada (ja que allà hi havia un carrer principal) que ens portés a l’escola. Jo encara no havia agafat les regnes per lo que el taxi no sé ben be qui el va demanar pero en tot cas no va acordar el preu, ja que ens va cobrar $2 mentre que la Sandy ens havia dit que no acceptéssim mes de $1,5. Aleshores ja els vaig dir que abans d’agafar un altre taxi que m’avisessin, que ja el demanava jo. 2 taxis, 2 timadors, estava fart ja…
En menys de 5 minuts vam arribar a l’escola. La Sele va parlar amb el conserge i vam entrar al pati a esperar a la Sandy. L’escut de l’escola tenia la senyera, doncs pel que es veu aquella escola seguia una metodologia d’una escola catalana. En uns 5 minuts va aparèixer la Sandy amb les claus del cotxe. Vam xerrar una estona i ja vam sortit a buscar el cotxe. La Sandy li va explicar lo bàsic al Raimon, ens vàrem acomiadar i vam anar tots 4 cap a Tosagua. Jo quasi que aquella era la primera vegada que veia l’Equador continental, així que durant el camí sobretot anava mirant per la finestra per veure Equador. Igual que moltes ciutats mexicanes, Portoviejo era una ciutat que es veia vella i força degradada. Molts edificis en mal estat i molts solars pels edificis que van caure durat el terratrèmol. Pel camí també vam passar per mes pobles, alguns semblaven habitats quasi per indígenes, amb cases de fusta, quasi totes elevades (cosa curiosa) amb pilars a la part de baix fent que el primer pis quedés al segon, deixant la part de baix una espècie de pati amb el terra de la casa com a sostre. Ni tan sols a Mèxic havia vist pobles com aquells. Pobles on els ciutadans es construïen les seves pròpies cases i on vivien bàsicament del que cultivaven.
Cap a les 10:30h, abans d’entrar a Tosagua, la Sele anava mirant fins que de cop i volta va dir: aquí! Estàvem a les afores de Tosagua pero ja era allà on vivien els seus avis. En Raimon va aparcar el cotxe en un pati privat d’una dona que coneixia a la Sele, doncs quan la Sele era petita vivia a casa del seus avis i per tant aquella dona era com la seva veïna. Es van saludar i vam creuar la carretera ja que la casa dels seus avis estava a l’altre costat. Vam caminar uns 10 minuts per una pujada força pronunciada i, sobretot, amb molta pols. Les bambes em van quedar blanques de la pols que hi havia pel camí, ni anant a poc a poc era impossible no omplir-se de pols. Ja de lluny veiem la casa i com la Sele s’hi acostava i una aprella d’avis s’acostaven a la Sele, els seus avis. La dona estava plorant i tots dos molt emocionats de veure a la Sele. Mentre el pare, en Raimon i jo ens ho miràvem guardant una distància prudencial d’uns 3 metres fins que la Sele ens va presentar als seus avis.
La casa era com quasi totes les que veiem per la zona. Una casa aixecada uns 3 metres del terra per uns pilars deixant com un pati a la part de sota, i quasi tota feta de fusta per ells mateixos. L’avi, en Mario, ens va ensenyar una mica el terreny i els animals. Tenien un terreny força gran amb diferents tipus de fruites i verdures, un corral amb gallines donant voltes per tot arreu i una zona amb porcs. El que em va semblar molt malament, i és algo que fan a totes les granges, era l’estat dels porcs. Estaven cada un en un quadrat de 4 m2 on quasi no hi cabien quan es posaven de peu. Alguns menjaven els seus propis excrements i així s’hi passaven tot el dia excepte quan s’havien d’aparellar. En un tancat una mica mes gran, d’uns 6 o 7 m2 hi havia les cries totes juntes. Evidentment tot feia molta pudor i era molt trist veure com viuen els animals destinats a l’alimentació humana.
En Mario va anar recollint fruita i altres coses que tenia per allà plantades per donar-nos a la vegada que l’avia de la Sele, l’Enriqueta, ens preparava esmorzar. Vam passejar per allà mentre escoltàvem en Mario fins que vam prendre el cafè que ens havia preparat l’Enriqueta i les empanades de maiz que estaven boníssimes. Vam seure una estona al pati de sota la casa mentre ens explicaven anècdotes de la Sele de quan era petita i vivia allà, com p.e. que havia de baixar en burro fins la carretera per anar a buscar el bus que la portava a l’escola, o com mataven pollastres o feien menjar amb els porcs que tenien. A mes va passar un noi que pel que vaig entendre era amb qui anava cada matí a l’escola. Pero tal com es van saludar semblava que es veiessin cada dia mentre que feia ja anys que la Sele no anava allà.
També vam pujar a la casa. Tot semblava a mig fer, cables tirats o penjant per qualsevol lloc, el terra de fusta pero les parets de mahó sense pintar ni res, finestres sense vidres,… Mentre el pare i jo ens vam quedar mirant la casa i xerrant amb en Mario estirats a una hamaca, en Raimon i la Sele van anar a uns 100 metres on hi vivia un dels tiets de la Sele (fill d’en Mario). Van estar fora mes de mitja hora mentre le pare i jo descansàvem allà abaix xerrant i la veritat, passant una bona estona.
Al cap d’uns 40 minuts van arribar en Raimon i la Sele i ja ens vam preparar per marxar. Ens vam anar acomiadant de l’Enriqueta i en Mario, sobretot la Sele clar, tot i que durant aquells dies els veuria mes vegades. Així que vam tornar a fer el camí polvorós cap al cotxe. El pare anava amb al càmera penjada davant i la Sele li va dir que millor que no la portés així. El pare en un principi no hi va fer massa cas pero en Raimon li va dir que vigilés perque allà robaven des d’una moto estirant el que portes. Jo també vaig considerar que no vigilava massa amb aquestes coses… Lo important és que a la Sele se la veia molt contenta d’haver vist als seus avis després de tant de temps.
Vam arribar al cotxe i jo em vaig quedar fora per dirigir al Raimon per sortir, ja que havia de sortir directament a la carretera i la visibilitat era força dolenta. Pero quan encara no havien arrencat, el pare ja em va cridar a la seva mala manera perque entrés al cotxe, no sé exactament perque ja es va posar nerviós pero ja vaig pujar al cotxe rebotat. Vam sortir a la carretera i en una mitja hora ja érem a Portoviejo. A tots 4 el camí de tornada se’ns va fer mes curt que el d’anada. En Raimon i jo vam posar el GPS i vam arribar a la casa perfectament parant abans a posar gasolina.
Vam arribar cap a les 14h, ja calculàvem arribar a questa hora aproximadament per dinar a casa. No feia ni 10 minuts que havíem arribat que la Germania ja ens va preparar una taula i ja estàvem tots 4 asseguts i menjant. A mes la Germania ens ho portava tal qual fóssim clients del restaurant. Ens va fer un menú típic de sopa pero sincerament era el mes bo que havia provat fins aleshores. La sopa era com una crema de marisc, no era una sopa d’arròs caldós com a quasi tot arreu. Estava boníssima i amb troços de marisc. De segon vaig demanar carn que anava acompanyada d’arròs i amanida, pero l’arròs estava molt ben cuinat i la salsa picant estava acabada de fer amb ají que li acabàvem de portar de casa en Mario. La veritat és que segurament era el menú mes bo que havia provat des de que era a Equador.
Vam dinar xerrant mentre la Sele ens anava explicant anècdotes de petita i amb el restaurant ple, cosa que evidentment encara no havia vist, aquella casa plena de gent menjant. Que per cert, el restaurant es diu “La Cassolana”. Quan vam acabar de dinar vam anar a seure a la taula gran del menjador per ja parlar amb la Germania ja que ja no hi havia gent al restaurant. Tot i que no teniem massa temps perque cap a les 15h havíem d’anar a buscar a la Sandy a l’escola perque ens portaria a Montecristi, una població a una hora en cotxe aproximadament. Així que ens vam preparar, ens vam acomiadar i vam anar tots 4 a l’escola de la Sandy, que per cert ja havia trucat dues vegades al Raimon preguntant-li si ja anàvem i mentre hi anàvem encara el va trucar una tercera vegada.
Vam arribar a l’escola i ja estava allà fora esperant junt amb el seu fill Pablo Germán, i van pujar tots dos, així que érem 6 dins el cotxe, en Pablo Germán al mig a la falda de la Sele, i a fer camí fins a Montecristi. Realment m’impressionava com conduïa la Sandy, doncs a Equador, com a altres països llatinoamericans, el trànsit és horrorós, caòtic, la gent és molt maleducada, etc. Pero la Sandy s’hi movia prou be enmig d’aquell caos i es comportava com un mes, pitant a tothom, colant-se per tot arreu,…
Al cap d’una hora ben bona arribàvem a Montecristi. Era una zona elevada des d’on es tenia una molt bona vista de Marabí. Vam aparcar. En Pablo Germán s’havia quedat clapadíssim sobre la Sele. Primer vam anar a un museu on s’hi explicava la història de la independència d’Equador. Evidentment a mi, a molts altres, ens interessa molt conèixer aquestes històries. En el museu es parlava de qui va ser el màxim responsable de la independència i com es va produir. Sobretot s’hi explicava la vida del soldat que la ve fer possible i com va ser tot el procés, doncs evidentment això no s’aconseguia d’un dia per l’altre. Tot i que el museu era gratuït hi havia una guia que anava explicant la vida del soldat i com va anar aquella part de la història. Com percebo sempre en aquests casos, la noia estava orgullosa de la seva nació i de que s’haguessin independitzat d’Espanya.
Al final de la visita vam entrar a una zona separada del museu que era com una cúpula amb una escultura enorme de 4 o 5 metres del soldat i tota la historia coneguda fins a la independència, passant per la conquesta i esclavatge com ells deien fins a la alliberació. L’escultura que hi havia allà dins i per tota la paret era impressionant. Allà vaig tornar a veure com l’afectava a la guia la conquesta i lo orgullosa que estava de l’alliberació.
La visita també ens portava a veure l’interior d’un tren de mes de 100 anys i una altra zona amb diferents eines que utilitzaven. La veritat és que per ser gratuït, la visita va ser molt completa i tota l’explicació molt bona i interessant. La Sandy volia fer alguna cosa mes per allà pero ja eren les 17h passades i ja es veia que no tardaria massa en fer-se fosc, així que vam estar per allà mirant unes botiguetes per guiris on, com no, en Raimon i el pare es van comprar un barret, i vam fer-nos fotos des d’un mirador on hi havia una vista espectacular. Un cop fet això vam anar cap al cotxe per anar cap a Manta, la ciutat mes important mes propera a Portoviejo i amb costa per veure la posta de sol sobre el mar Pacífic.
El camí va ser llarg, quasi una hora, jo ja pensava que no arribaríem a temps. De fet, un cop ja a Manta, la Sandy no trobava el camí a un mirador que donava al mar, pero finalment el va trobar i vam arribar al mirador quan encara quedaven 15 o 20 minuts per la posta. Pero com no, hi havia els típics núvols baixos que apareixen per la tarda i que varen tapar completament el sol. Així que quan ja vam baixar del cotxe amb les càmeres apunt i ens vam posar just davant del mar i a pocs minuts de la posta de sol, el sol no es veia gens. Una llàstima. Vam esperar allà uns 10 minuts fins que ja quedaven pocs minuts per la posta i ja quedava clar que no es veuria res. Així que vam tornar al cotxe i vam seguir mes enllà de Manta ja que la Sandy ens volia portar a veure un altre lloc. Pero el camí era llarg i ja era quasi fosc del tot i finalment vam decidir donar mitja volta i tornar a Portoviejo.
El camí es va fer mes llarg perque havíem d’anar fins a Manta i d’allà a Portoviejo i a mes ja estàvem cansats. Vam tardar mes d’una hora, cap a les 20h arribàvem a Portoviejo. Quan vam arribar estaven tots els nanus a la porta per rebre’ns i tots preparats ja que aniríem a sopar fora, i allà a les 20h ja està tothom sopant. Així que vam entrar un moment bàsicament a deixar i agafar coses i ja vam baixar a esperar a que tothom estigués preparat.
Cap a les 20:30h vam marxar cap al restaurant. Hi anàvem tots, així que érem 9 persones. Quan vam arribar la feina va ser trobar una taula on hi capiguéssim tots, ja que el restaurant estava molt ple i a mes nosaltres érem molts. Per sort vam poder juntar dues taules i seure tots 9. LA Germania va demanar dos parrillades de carn familiars. El pare, en Raimon i jo no sabíem ben be com serien, pero quan les varen portar vam al·lucinar. Cada una era un plat amb un pam de carn i patates amuntegades. Ja teníem gana pero al veure allò a tots ens van sortir els instints mes primaris. Així que ràpidament ens vàrem servir i vam començar a menjar. La carn estava boníssima, al punt i amb molt bon gust, a mes hi havia carn de tot tipus. En aquests menjars en que s’ha de compartir un plat gran que hi ha al mig de la taula, mai sé si em quedaré amb gana o que, pero en aquest cas vaig menjar fins a no poder mes i encara va sobrar algun tros de carn. Realment vam menjar molt i molt be, i de fet ja ens feia falta un sopar així després de tants dies de menjar sopes i arròs. A mes va sortir per uns $6 per cap, que per ser Equador és caret pero no deixa de ser un bon preu per nosaltres.
En acabar ja vam tornar cap a casa. Jo quasi tot el camí de tornada el vaig fer xerrant amb la Germania. Vam conectar força be, també suposo que per l’edat i per lo responsables que ens veiem un a l’altre. Mentre caminàvem a la Sandy se li va ocórrer comprar cerveses i fer una mica de festa abans de dormir. Així que de camí vam parar al minimarket que hi ha al costat de al casa pero allà es veu que era una mica car, així que vam anar a un altre on 12 birres de mig litre ens van sortir per uns $4. De camí a casa vam passar per davant d’una geladeria i vam entrar a comprar un cono, fins i tot el Pablo Germán que estava menjat un xiclet el va tirar per menjar-se un gelat, pero quan vam preguntar el senyor ens va dir que se li havien acabat… Així que de moment en Pablo es va quedar sense xiclet i sense gelat. Vam anar a una altra pero estava tancada, així que ja vam anar cap a casa. Pero el pare i els nens es van quedar amb les ganes i van anar a una altra geladeria mentre nosaltres posàvem taules a fora per prendre les birres. Finalment van arribar amb un gelat cadascú, el pare i els 3 nens.
Vam seure tots 9, nens inclosos, a la zona on deixen el cotxe per la nit. Realment és un pàrquing pero està tan obert i te tantes finestres que quasi sembla un jardí. Així que allà estàvem, en algun lloc d’Equador amb 6 familiars de la Sele apunt per prendre unes birres mentre xerràvem una estona. Lo bo de les dones, i mes de la família de la Sele, és que parlen força i de coses força interessants i gracioses, així que ens ho vam passar molt be. La Sele va explicar com va conèixer en Raimon i com van començar a sortir. Comentava que al principi pensava que era gay i que vestia molt raro, i que va ser ella qui va fer per iniciar la relació. Un dia que ella va anar a una discoteca, al sortir volia anar a casa d’en Raimon i intentar ja liar-se, així que va trucar al Raimon amb l’excusa de que estava cansada i volia marxar i si podia anar al sótano. En Raimon va dir que si pero quan la Sele era allà, en Raimon li va preparar al llit perque s’estirés i ell va tornar al sofà a mirar la TV, sense adonar-se que el que volia la Sele era liar-se amb ell. I com aquest algun dia mes fins que ja ella va ser mes directa i fins i tot un dia li va preguntar si era gay.
Una cosa molt curiosa dels nens és que moltes vegades preferien estar amb nosaltres tot i que no parlaven, només ens escoltaven i segurament moltes coses ni les entenien, pero preferien estar allà asseguts que anar a algun lloc a jugar sols.
Vam estar allà quasi dues hores, fins cap a la 1, hora que ja vam començar a anar a dormir sobretot pensant en el pare que no només s’estava adormint allà a la cadira sino que a mes l’endemà ja marxava cap a Perú, així que vam recollir les taules i les cadires i vam anar cadascú a la seva habitació, nosaltres a dalt sense tardar massa en anar a dormir.
by guillem | ag. 12, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Vam quedar cap a les 8:45 del matí per anar cap a l’aeroport. El vol el teniem a les 11h i l’aeroport estava a 2 minuts en taxi, Jo com sempre em vaig despertar unes 2h abans per dutxar-me tranquil·lament, prendre el cafè, mirar correus i escriure el diari. Vaig anar a baix per preparar el cafè i hi havia la dona de l’hotel. Ens va dir que a la font d’aigua tqambé n’hi havia de calenta, així que el pare i jo ens vam prendre allà el cafè.
A les 8:45h estàvem tots puntuals ja preparats. La dona va demanar un taxi, ens vam acomiadar d’ella donant-li les gràcies per tot (realment s’ho va currar molt) i vam sortir a esperar al taxi que no va tardar ni un minut en arribar. Vam carregar les maletes a la part trasera del cotxe i cap a l’aeroport on efectivament hi vam arribar en menys de 5 minuts i per $2.
L’aeroport és molt petit, tant o mes que el de Baltra amb només 3 mostradors, un per cada una de les 3 úniques companyies que hi operen. El nostre vol era el primer del dia, així que tota la resta estava tancat, els altres dos mostradors i el control de seguretat, que no el van obrir fins cap a les 10h aproximadament.
Vam anar cap al mostrador i jo vaig provar si la meva maleta cabia a la caixa d’exemple per poder-la pujar a cabina. No hi cabia per un centímetre cosa que em va estranyar i li vaig preguntar a la noia si la podia pujar. Em va dir que si pesava menys de 8kg si, i jo ja sabia que en pensava quasi 11. La va pesar i directament facturada. Això em passa per preguntar vaig pensar. Vam acabar de fer el check-in i vam anar a les cadires a menjar i esperar.
Cap a les 10h van obrir el control de seguretat pero només pels passatgers del nostre vol. Es feia una cua fins arribar a un mostrador on hi havia una treballadora de l’aerolínia, per això només podíem entrar els d’un vol a la vegada. Després de la noia ja passaves a la cinta i arc de seguretat. Vam passar tots sense problemes i vam anar a la porta d’embarque, si porta perque només n’hi ha una. Vam seure i esperar com toca fins cap a les 10:45h que de cop i volta vam veure aterrar un avio a uns 20 metres de nosaltres, doncs estàvem davant la porta d’embarcament i aquesta estava a peu de pista, la pista passava per allà mateix. Així que vam veure perfectament com l’avio passava a tota velocitat per davant nostre, avió que acabava d’arribar i en 15 minuts agafaríem nosaltres. Ens va fer gràcia perque 5 minuts abans d’aterrar l’avió vam veure un policia amb un gos que sortia cap a la pista, i vam pensar, tenen tan pocs vols que tot ho preparen només quan arriba un vol.
Ens van fer caminar una bona estona per la pista fins arribar a l’avio. Vam pujar-hi i vam seure. El pare i jo seiem junts i en Raimon i la Sele també tot i que no just al nostre costat. Ens van dir que apaguéssim els mòbils durant l’enlairament i l’aterratge així que no vaig fer fotos.
Durant el vol ens van donar un sandwich no massa bo i una beguda. En les dues hores aproximadament previstes vàrem arribar a Guayaquil. El que ens va sorprendre va ser que l’aeroport està envoltat d’un riu enorme i marró i enmig de la ciutat, tan que semblava que l’avió acabaria caient a l’aigua o sobre una casa. Vam aterrar i sortir de l’avió i vam anar cap a les cintes d’equipatge, jo havia d’anar a buscar la meva per primera vegada durant el viatge. Les maletes van arribar totes i ja vam anar cap a buscar un taxi per anar al centre comercial Rio Centro on havíem quedat amb la Sandy, la germana de la Sele. Així que vam sortir de l’aeroport, no vàrem tardar massa doncs tampoc és un aeroport massa gran, i allà mateix ja vam agafar un taxi. Ja que estàvem a Equador, jo en aquell moment inconscient ment em vaig quedar com en un segon pla, ja que se suposava que en Raimon i la Sele es mourien millor que jo. Pero la primera en la frente. La Sandy ens va dir que no ens haurien de cobrar mes de $3, i a ningú se li va ocórrer pactar el preu abans de pujar al taxi, així que al preguntar-li al taxista ens va dir $6. Allà vaig pensar, no els deixis mes agafar un taxi sense la meva supervisió. El primer taxista que pillàvem i ja ens timava.
Vam arribar a Rio Centro en 10 minuts, vam pagar els $6 i vam anar directament on havíem d’anar, a la zona de restaurants, doncs anàvem a aquell centre comercial bàsicament a dinar. Hi havia tota una zona amb uns 15 restaurants. Vam mirar-los tots per sobre i finalment ens vam decidir per un Cajun, arròs o tallarines amb carn ja que semblava força bo i era el que estava millor de preu. Jo vaig demanar carn de porc i vedella amb arròs amb verdures, tot plegat molt bo. Vam dinar allà en una taula amb tots els maletots al costat. Quan vam acabar de dinar eren les 15h aproximadament. En principi aquesta era l’hora que havia d’arribar la Sandy, pero va ser previsió Equatoriana, doncs va sortir de Portoviejo a les 13h i fins a Guayaquil hi ha 3,5h. Així que quan la Sandy li va enviar la seva ubicació al Raimon vam saber que en teníem per estona de estar allà esperant. Així que ens ho vam prendre amb paciència i vam buscar una xarxa WIFI del centre, i per sort en tenia una que sense fer-te fer masses coses et deixava connectar-te a una velocitat mes que acceptable. Així que allà vam estar dues hores esperant a la Sandy, jo aprofitant per veure un munt de correus de tants dies d’estar amb Internet lent o simplement inexistent.
Jo mentre esperàvem vaig anar a fumar un piti i amb en Raimon a comprar uns gelats, apart d’això tota l’estona asseguts a la taula connectats amb el mòbil. Cap a les 17h la Sandy ja ens va avisar que ja arribava, en Raimon li va dir que aparqués i pugés a dinar, doncs ella encara no havia dinat, pero va dir que millor que no i que baixéssim al pàtquing. Així que ràpidament vam agafar les maletes i vam baixar al pàrquing, en pocs segons ja vam veure que a prop i havia un cotxe, com els taxis de Galápagos allà parat amb el doble intermitent, i tot i que no sabíem si era la Sandy hi vam anar doncs ja pensàvem que era ella. I efectivament, mentre ens hi acostàvem ella ja va treure el cap per saludar-nos i dir-nos que podíem deixar les maletes darrere però lligades perque sino en algun semàfor potser ens les robarien. Les vam pujar, lligar be i vam pujar al cotxe per ja marxar cap a Portoviejo.
La sortida de Guayaquil va ser caòtica. Eren les 18h i suposo que això hi influia, pero és que vam estar 1 hora només per sortir de Guayaquil. El trànsit era terrible. Jo seia just darrere la Sandy per lo que encara ni l’havia vist, doncs havíem pujat ràpid al cotxe perque estava mal aparcat, pero tal com em va dir el pare, parlava moltíssim. Vam parlar de moltes coses, entre d’altres clar, com ens havia anat per Galápagos. Pero vam parlar de moltes coses.
El camí va ser llarg i cansat perque ja portàvem hores des de que havíem sortit de Galápagos. Cap a les 19h en Raimon va substituir a la Sandy i va conduir el que quedava de camí. Només seure darrere, la Sandy va agafar un taper de menjar que li havia preparat la Sandy i es va posar a menjar desesperadament. La pobra no havia dinat encara! Mentre era allà darrere ens va explicar el dia del terratrèmol. Pel que es veu a Portoviejo va tocar moltíssim (quasi tot el seu centre ha desaparegut) i totes elles i els seus fills eren allà. La Sandy ens explicava que anava en cotxe amb un amic quan va començar el terratrèmol. Ens comentava el soroll que feia, com es podia sentir com es trencava el terra, els crits, com tot es queia,… I al cap d’un minut silenci absolut, destrucció i res. Mirava al sewu voltant i tot era a terra, les carreteres partides, cases a terra, gent cridant i altres perduts, com si acabés d’haver-hi una guerra, una destrucció total en un minut. Per sort tots van estar be i cap va morir, doncs al poble va haver-hi desenes de morts que treien apilats en camions fora de la ciutat per evitar malalties. Fins aquell moment jo no vaig ser conscient de la gravetat del terratrèmol, i va ser aleshores quan vaig entendre que aquella gent estava viva de miracle.
Vam seguir el camí fins cap a les 21h que vam arribar a Portoviejo. Abans de baixar del cotxe ja podíem veure la casa i era la mes maca del carrer amb diferència, i allà a la porta ja es veien nens sortint per rebre’ns, els nebots de la Sele. Vam agafar les maletes i vam entrar a la casa. Allà ens van rebre la Germania i els seus fills, Maria Eugenia i Raul, i el fill de la Sandy, en Pablo Germán. Els nens eren molt macos, tots saludant-nos i donant-nos la benvinguda, el mes petit tenia 5 anys i la mes gran 12, pero tots semblaven mes madurs de lo que els pertocaria per la seva edat. Eren tots allà, donant-nos la benvinguda i a mes se’ls veia molt contents, tan i sobretot per la Sele, pero estic segur que també pel pare, en Raimon i jo, doncs com vam poder veure amb el temps, son gent molt hospitalària, tant que fins i tot sent nens ja s’alegren de tenir gent a casa.
Vam entrar a la casa i ens la van ensenyar una mica, sobretot la part del restaurant, doncs la Germania te un restaurant a casa seva. Tota la casa està dividida en 3 apartaments. Abaix el de la Germania i a dalt el de la Sandy i un tercer que tenen llogat a un músic. Així doncs, al pis de baix hi ha el restaurant en convivència amb la vivenda de la Germania. La cuina de fora sembla normal pero a dins hi ha uns fugons industrials que impacten i tot. La Germania i la Maria Eugenia ja estaven preparant el sopar per tots. Allà per fi vaig poder veure be la Sandy que encara no l’havia pogut veure be.
Un cop fetes les presentacions la Sandy ens va acompanyar al seu apartament, dons el pare, en Raimon, la Sele i jo dormiríem allà mentre que la Sandy i el seu fill passarien a dormir a una habitació del pis de baix mentre nosaltres fóssim allà. Així doncs, jo que no tenia clar on dormiria i resulta que teniem un apartament per nosaltres. El pare i jo dormiríem a l’habitació gran on hi havia un llit de matrimoni i en Raimon i la Sele a la petita on hi havia un llit normal. De totes maneres això seria durant dues nits, doncs el pare ja marxava al cap de dos dies. Vam deixar les maletes i vam anar cap a baix a sopar.
Vam veure com preparaven el menjar, vam seure i vam menjar i xerrar una bona estona. La Sandy seguia sense callar i la Germania era la que feia de mare, de fet és la germana gran, sent la mes serena i la que quasi ho organitzava tot. Ens va donar temps a conèixer-nos força abans d’anar cap a dalt ja a dormir.
by guillem | ag. 12, 2018 | Volta Atlàntica 2018
A les 6:15h havíem quedat per marxar així que jo a les 4:30h ja estava despert, dutxant-me primer i després a la cuina a prendre un o dos cafès mentre escrivia el diari. Ja era el tercer matí que estàvem a aquell hotel i ja em movia perfectament per la cuina. Cap a les 5:45h ja va baixar el pare que també es va preparar un cafè i vam xerrar una estona. Cap a les 6h vaig tornar a l’habitació a acabar de guardar les coses i ja deixar l’habitació.
Vam sortir i en Raimon i la Sele ja eren a l’escala. Vam sortir de l’hotel mentre jo anava fent fotos a la façana i del camí cap al port. Pocs minuts abans de les 6:30h ja érem al port. Al cap de pocs minuts ja començava a arribar mes gent. Encara era negre nit amb un silenci total, només s’escoltava el mar i els ocells. Cap a les 6:45h ja hi havia força gent, ja hi havia una cua feta davant el faristol Andy II que era l’empresa que ens portaria, i mica en mica anar revisant passatgers i maletes per entrar al moll. Jo vaig quedar justament el primer de la fila, just davant del militar que controlava la gent que entrava al moll. Si alguna cosa deiem sempre, és que tot el personal de les Galápagos era molt puntual, allà tot anava a l’hora, i un cop mes, semblava que estaríem tots ja al barco a les 7 en punt.
Vam primer pujar a l’aquataxi, amb totes les maletes a la proa i cap al barco, que era mes o menys com el que ens havia portat el primer tour per Isla santa Isabela. Vam pujar al barco i en Raimon i la Sele van seure força enrere per no marejar-se tant i el pare i jo pel mig, en un bon lloc, doncs estàvem ben coberts i teniem finestra. Al costat vam veure el xinès que abans de pujar al barco va preguntar a tothom si anàvem amb l’Andy II, que ara era l’únic que s’havia posat el salvavides sense que ningú li ho demanés. Ja tots asseguts vam arrencar i quan va arribar a mar obert anava molt ràpid pero no tant com el del tour, així que varem pensar que4 potser aquells no van tan ràpid per les maletes, pero no va passar massa estona quan ja anava tant o mes ràpid que el del tour. Unes altres dues hores de camí de bogeria, amb el barco fent uns salts de metre i mig i caient com si anéssim per sobre de ciment.
Al ja no ser una novetat, el viatge no va ser tant entrentingut com l’altre, pero Deu ni do. Molta gent dormia, el pare també va dormir una estona i fins i tot jo en algun moment. Cap a les 8:40h ja semblava que el barco començava a frenar i ja veiem per les finestres com ens acostàvem ja a Isla San Cristobal. Finalment, quasi a les 9 ja vam fondejar i com sempre ens va recollir un aquataxi, amb les maletes a la proa vam anar fins al moll. Allà, com a tots els molls, va tocar revisió de motxilles, maletes no perque les portàvem precintades de la última revisió.
Els mapes de Google Maps de les Galpagos no els tenia descarregats ja que quan ho vig fer a Vilassar em vaig quedar sense memòria per guardar mapes abans d’arribar a la part de les Galápagos i durant el viatge estava convençut que els mapes de les Galápagos ja els tenia, que m’havia quedat a l’inici de Perú. Així que sense mapa vam arribar al carrer i allà haviem de buscar l’hotel a la manera tradicional. Llegint les indicacions que tenia el pare, es veia que l’hotel estava molt a prop, tot i que no teniem cap mapa, així que ja vaig preguntar a la primera persona local que em vaig trobar. Eren dues dones i entre les dues ens van indicar almenys cap a quin costat anar. Pel camí vam veure una oficina d’informació turística pero estava tancada, així que vaig tornar a preguntar al primer local que vaig veure i just estàvem a menys de 10 metres del carrer, que feia ja cantonada amb el passeig marítim que era per on anàvem. Com a direcció teniem la cruilla entre dos carrerers. Ja n’haviem trobar un i ja en pujàvem buscant l’altre, el carrer de Colon. Mentre pujàvem anàvem preguntant a vianants, botiguers, etc, fins que un botiguer li va preguntar a un taxista que passava i que ja coneixia l’hotel al que anàvem, la Casa Jeimy’s. Vam anar al carrer que ens va indicar i allà estava. Havíemd e pujar a un primer pis. Vam entrar i de seguida la dona va trobar les reserves. Els preus eren els esperats. Vam pagar i vam deixar les maletes a l’habitació. L’hotel estava molt millor que el de Santa Cruz, era molt gran, ben cuidat i net.
Vam baixar a parlar amb la dona per tal que ens recomanés llocs per veure i coses per fer en un sol dia. Vam tenir sort que el dia que mes necessitàvem l’ajuda de l’hotelera aquesta fos tant bona informadora. Ens va explicar tot el que necessitàvem saber per veure el màxim de coses possibles en un sol dia, a mes de dir-nos com fer-ho i altres consells molt útils. Finalment, i seguint els seus consells, vam decidir d’anar pel matí cap a l’est de la illa, que hi havíem d’anar en taxi, i per la tarda anar cap a l’oest, mes a prop on podríem anar-hi caminant. El que ens va recomenar va ser anar pel matí en taxi fins a la Galapaguera fent 3 o 4 parades pel camí. Podríem parar a veure l’arbre mes gran d’Amèrica, pujar al cráter mes alt de l’illa, veure una platja plena de lleons marins i finalment la Galapaguera, un centre de cria de tortugues pero que estan lliures, per tant és molt fàcil veure-hi tortugues que, tot i que estan controlades, no deixen d’estar en llibertat. La mateixa dona de l’hotel ens va proposar d’anar amb un taxista que ja coneixia i així ella li explicaria be el que volíem fer. Ja li vaig preguntar i en principi el preu seria el mateix. Aleshores el pare i en Raimon varen tenir una altra petita enganxada. En Raimon i la Sele estàven encara marejats del viatge en barco, i jo ja ho veia, de fet quan la dona ens estava expñlicant què fer, ells dos estàven asseguts al sofà sense escoltar, i això al pare ja el va molestar, sense tenir en compte que ells dos es marejaven molt al barco. Jo li havia explicat molt per sobre al Raimon, pero el pare li va començar a preguntar mes detalls, en Raimon no sabia de que li parlava i com que el pare ja s’ho esperava doncs ja va mig pillar una rabieta de les seves. En Raimon que ja cada vegada l’aguantava menys doncs també li va mig contestar i vam acabar marxant amb en Raimon i la Sele mig rebotats i marejats.
La dona de l’hotel va trucar al taxista, vam sortir fora i en menys d’un minut ja va arribar el taxi. Entre això i que ja no li vam haver d’explicar res perque ja li havia explicat la dona, doncs en molt poca estona i sense cap preocupació ja estàvem fent el tour del matí. Jo aquesta opció ja l’havia vist per Internet. Algun bloguer ja comentava que a vegades sortia millor fer una espècie de tour amb taxista que un tour normal, doncs eren mes barats i mes flexibles.
Així doncs, cap a les 10:30h ja erem tots 4 al taxi iniciant el tour del matí. La primera parada, a uns 10 minuts de l’hotel, va ser a la Casita del Árbol. Una caseta construida sobre l’arbre mes gran d’Amèrica. Vam baixar del taxi i en Raimon i la Sele van decidir no entrar a la caseta, doncs l’entrada eren $2. El pare i jo si que hi vam entrar mentre ells dos es quedaven per allà fora fent fotos. L’arbre des de fora ja es veia força be, pero conforme t’hi acostaves es veia cada vegada mes impressionant. Per accedir-hi s’havia d’anar per un pont de fusta i que es movia moltíssim i que pujava fins on era la caseta. Vam pujar i vam entrar a la caseta. Era una passada, petita clar, pero amb tot el necessari per viure-hi, de fet la caseta estava en lloguer. En una primera estança hi havia una cuina i una porta a un bany, i pujant unes escales hi havia un altell amb els llits. Fins i tot tenia un petit balcó. Vam fer unes fotos, vam mirar be tota la caseta i vam baixar. Quan jo creia que allò era tot, la dona d’allà ens va cridar per avisar-nos que podíem anar abaix, a una sala feta dins la soca de l’arbre! La soca era tan gran que a dins, baixant per una escala, hi havia una habitació d’uns 6m2. El pare no va poder baixar pero jo si. Amb molta cautela perque l’escala no era fàcil i l’accés menys, no deixava de ser un forat al tronc de l’arbre. Vaig baixar i vaig veure que era com un lavabo traster, realment molt currat. Vaig fer unes fotos i vaig sortir pujant per l’escala. Des de terra podíem observar tota la soca de l’arbre i era impressionant, 17 metres de circumferència. Un cop ben vist l’arbre, ens van ensenyar un bar restaurant fet tot amb ampolles de cervesa, totes les parets i fins i tot la barra. Una visita molt interessant per només $2.
Vam pujar al taxi i vam seguir amb el camí. No feia bon dia i de fet va començar a plovisquejar. la següent parada era al cràter mes alt de la illa i des d’on es podia veure quasi tota la illa. Pero justament per les condicions orogràfiques, conforme ens anàvem acostant al cràter, cada vegada hi havia mes boira, fins el punt que quan hi vam arribar el taxista no va parar i ens va dir que ja hi pararíem a la tornada, ja que en aquell moment estava tot tapat. Així doncs vam seguir fins la tercera parada, que ja era la Galapaguera, el centre de cria on es poden veure tortugues controlades pero en llibertat. En total, des de la Casa del Árbol fins a la Galapaguera vam tardar uns 30 minuts. Quan vam arribar a la Galapaguera encara no sabia ben be que era ni que feien, així que quan vam arribar i vaig veure que hi havia una entrada i tot semblava com si fos una visita a un centre de cria, em vaig decepcionar una mica, pero tot va canviar quan vam entrar.
Un senyor ens va venir a rebre i ens va explicar les normes del centre, normes típiques, entre elles no sortir del camí que hi havia fet. No ens va explicar massa mes ni vam haver de pagar res, així que ja em vaig quedar mes tranquil de veure que allò no era com el centre que ja havíem vist a Santa Isabela. Era un centre pero sense valles, les tortugues realment podien marxar d’allà. No es pagava entrada ni hi hauria ningú que ens seguís, vigilés o ens molestés. La única diferència amb anar pel mig del bosc, era que hi havia un camí fet per tal de no molestar les tortugues i que de tant en tant deixaven menjar per les tortugues per tal que es reproduïssin amb mes facilitat.
Així doncs, vam començar a fer el camí que si el seguíem ens havia de deixar al mateix punt. NO portàvem caminant ni 2 minuts que ja vam veure a uns 3 metres varies tortugues, alguna s’acostava i altres estaven quietes, pero la qüestió és que només entrar ja en vam veure vàries de molt a prop. Pero lo millor va ser quan portàvem uns 5 minuts caminant i jo acabava de comentar que tan de bo en trobéssim una al mig del camí, quan a uns 10 metres vam veure una tortuga just al mig del camí, caminant pel camí habilitat per les persones com si volgués anar per allà perque el camí era mes fàcil. Va ser un altre dels fets mes memorables de les Galápagos, poder seure al costat d’aquella tortuga, mirar-la a un pam de distància i veure com seguia menjant sense alterar-se en absolut per tenir a 4 persones fent-li fotos a mig metre de distància. Tot i que no es pot, en Raimon li va donar una fulla que es va menjar sencera i sense parar. I no només no tenia cap por, sino que semblava que se’ns volia acostar. Va menjar-se la fulla i va seguir caminant lentament pel camí, cap a l’inici del trajecte. La vam seguir durant uns minuts aprofitant segurament la única vegada que tindríem la possibilitat d’estar tan a prop d’una tortuga gegant. La llàstima és que era petita, que tot i essent petita, era enorme clar, pero la veritat que de lluny n’havíem vist de molt mes grans. Quan ja vam considerar que teniem suficients fotos amb la tortuga, vam seguir el camí.
Durant tot el camí en vam seguir veient de tortugues pero ja no al mig del camí. Per entendre-ho, el camí anava pel mig d’un parc natural on les tortugues estaven lliures pero controlades i a mes els donaven menjar, per això en veiem tantes. Tot i que s’havia de mirar be perque costava de veure-les. Quan portàvem uns 15 minuts caminant va començar a ploure i just arribàvem a la zona on tenien les críes en recintes esperant a que creixessin mes per deixar-les al parc. Aquella zona la varem passar ràpid perque ja haviem vist algo similar a Isla Isabela i a mes no te tanta gràcia veure animals tancats. En aquell punt estàvem a la meitat del camí i cada vegada plovia mes. Vam decidir accelerar i seguir el camí. Durant la segona meitat ja en vam trobar menys de tortugues. En vam veure moltes de juntes perque els havien deixat menjar en un punt. Quan vam arribar a la sortida (que era l’entrada) vam tornar a trobar la mateixa tortuga que ja havíem trobat al mig del camí quasi al començament. Portava tota l’estona caminant pel camí fins fer uns 50 metres. Ens vam fer mes fotos amb aquella tortuga, amb mes de compte ja que hi havia una cuidadora al costat, i ja vam donar per finalitzada la visita, sent molt positiva doncs per fi ens haviem pogut fer bones fotos amb una tortuga de Galápagos.
Vam tornar al taxi i ja ens vam dirigir a la última parada, Playa Ballenas, una platja amb accés només per vianants i on els lleons marins i els humans hi convivien en perfecta harmonia. Al cap d’uns 15 minuts vam arribar-hi i vam haver de caminar uns 10 minuts per un caminet que portava des de la carretera fins a la platja. No feia massa bona temperatura com per banyar-se, pero tot i així hi havia molta gent banyant-se. Només entrar a la platja hi havia una taula amb bancs i allà dos lleons estirats , i a 10 metres 3 o 4 lleons mes estirats a la sorra. Vam començar a fer fotos i a passejar per la platja, cada pocs metres hi havia un lleó marí i gent per allà estirada o banyant-se al costat dels lleons marins. Ens vam fer unes quantes fotos amb un grup d’uns 7 o 8 lleons i fins i tot vam veure com sortia el mascle alfa del grup i intentava aparellar-se amb alguna femella pero totes el rebutjaven, segurament perque hi havia algunes cries allà mamant. Era una passada veure aquelles comunicacions animals a un metre i poder grabar i fer fotos de tot sense que els lleons s’immutessin, seguien amb els seus rituals animals sense cap problema i sense fer-nos ni cas. Hi havia almenys dues o tres cries mamant i les femelles no estaven per mascles… Vam fer unes quantes fotos, vam passejar una mica per la platja, i quan portàvem allà uns 15 minuts ja vam tornar cap al taxi. Vam fer els 10 minuts de caminata mig plovent.
Vam pujar al taxi i ja vam tornar enrere, doncs ja haviem arribat a la platja est de la illa i a la parada mes llunyana, per dirigir-nos al cràter de nou, tot i que ja es veia que la climatologia no havia millorat, pero en fi, el lloc anava de camí a l’hotel així que hi havíem d’anar igualment. En uns 10 o 15 minuts vam arribar-hi i efectivament no es veia a mes 10 metres. La boira era molt espessa i feia força fred. En Raimon, la Sele i jo no sabíem si pujar fins al cràter, pero com que el pare va dir que ell si, doncs vam anar-hi tots. Eren uns 10 minuts de pujada per unes escales, uns 10 minuts per donar tota la volta al cràter i 10 minuts mes per baixar fins al pàrquing on ens havia deixat el taxi. Així que sense pensar-ho vam començar a pujar les escales. No portàvem ni 2 minuts que jo ja veia que els altres anaven molt lents, així que vaig decidir mantenir el meu ritme i ja esperar-los a dalt. El paisatge era impressionant, una vegetació de colors i molt abundant, i llàstima que hi havia la boira, perque les vistes havien de ser increíbles…
Vaig seguir pujant sense entretenir-me massa, doncs no es veia res i plovisquejava. En 10 o 15 minuts ja vaig arribar a dalt. El camí es dividia a dreta i esquerre ja que donava tota la volta al cràter. Vaig fer uns metres cap a la dreta i ja vaig veure que el camí feia una mica de pujada i relliscava molt, així que vaig decidir anar cap a l’esquerre, doncs el camí era mes pla. Pero als pocs metres, ja vaig decidir tornar enrere doncs el camí també relliscava i no es veia a mes de 10 metres, era realment perillós seguir aquell camí en aquelles condicions. Aleshores vaig tornar fins al punt on acabàven les escales i el camí es dividia a dreta i esquerre. Vaig esperar allà uns minuts a que arribessin els altres, pero vaig esperar 5 minuts i no va arribar ningú. Jo en aquell moment no ho sabia, tot i que ho vaig pensar, pero els altres ja havien tirat cap a la dreta mentre jo anava pel camí de l’esquerre. Així que sense saber que m’allunyava mes d’ells, vaig començar a baixar les escales. Quan portava uns dos minuts i encara no els veia, ja suposava que ja eren a dalt i que no ens havíem vist, així que vaig baixar fins al pàrquing el mes ràpid possible per confirmar que no haguessin ja baixat.
Vaig arribar abaix i dels 4 o 5 taxis que hi havia al pujar, ja només en quedaven 3, i en Raimon, la Sele i el pare no hi eren. Vaig pensar que estarien allà a dalt poca estona com jo al veure que el camí era perillós i, que per tant, baixarien de seguida. Vaig esperar fora del taxi uns 10 minuts. Em va semblar escoltar en Raimon cridant-me així que jo li vaig contestar cridant molt fort: Aquí abaix, al pàrquing! Pensava que m’haurien escoltat i que ja baixarien. Pero portava 5 minuts mes esperant i no apareixien, així que vaig decidir entrar al taxi que que encara plovisquejava i feia fred. Vam estar xerrant una estona amb el taxista fins que al cap d’uns 10 minuts de ser dins el taxi per fi van aparèixer en Raimon, la Sele i el pare. Vaig sortir i per les cares que portaven ja vaig veure que tindríem bronca, doncs segurament ells s’havien pensat que m’havia passat algo. I efectivament, en Raimon i el pare van fer algun comentari i jo sense perdre els nervis els vaig contestar perque ja començo a estar una mica fart de que tothom es pensi que quan desaparec és perque m’ha passat algo. Ells es pensaven que jo havia anat per tot el camí al voltant del cràter i com que no m’havien trobat, fins i tot penaven que m’havia caigut a la llacuna que hi ha al cràter. Així que jo els vaig respondre que no sempre que no hi soc és perque m’ha passat algo, que és mes, mai m’ha passat res i he fet un munt de kilometres. Que soc prudent i que no vaig per camins com aquell i menys amb tant poca visibilitat, que encara que no s’ho creguin, per mi lo primer és la seguretat, i que soc una persona responsable que sap el que es far. I que evidentment que algun dia pot passar algo, pero no han d’actuar com si segur que m’hagués ja passat algo i menys si això porta a fer imprudències com la de donar tota la volta al cràter en aquelles condicions. Vam estar així 2 o 3 minuts fins que el pare va veure que en el fons jo tenia raó, i entre això i l’alegria de saber que no m’havia passat res, doncs va dir que lo important és que estàvem tots be i que tenia raó i vam donar per finalitzada la discussió.
Un cop feta aquesta parada ja havíem acabat aquell tour improbitzat pero molt barat i aprofitat. En uns 30 minuts vam arribar al poble de l’hotel. El taxista ens havia escoltat dir que aniríem a dinar al mercat a prop de l’hotel que ens havia recomanat la dona, així que no ens vam donar ni conta que ja va parar just a davant del mercat. Eren les 14:30h i ens va dir que ens deixava ja allà perque els restaurants ja començarien a tancar. Vam pagar-li, ens vam acomiadar i vam anar a la segona planta del mercat on hi havia tots els restaurants. N’hi havia quasi 10, pero a tots feien el mateix, el menú típic de sopa i segon plat. Vam mirar les cartes perque decidissin quin els agradava mes i vam demanar. Vam dinar fins cap a les 15h i vam anar cap a l’hotel a agafar coses per ja marxar inmediatament a la segona part del planning del dia. Aniríem caminant cap a l’oest pel passeig marítim fins arribar a una estatua de Darwin i dues platges per a banyistes amb lleons marins. Jo em vaig posar el banyador i vaig agafar la funda aquàtica pel mòbil.
Vam quedar abaix en 5 minuts i ja vam començar a caminar pel passeig marítim. Estava força be i molt tranquil. És una de les coses bones de Galápagos, el turisme tan controlat i responsable que te. Vam anar passejant tranquilament fent fotos, veient iwanes a cada pas, crancs per totes les roques, de tant en tant un lleó marí,… El poble no era gran, pero de totes maneres l’havíem de creuar pràcticament tot. Al cap d’uns 10 minuts de caminar, vam arribar a una primera platja on s’hi permetia el bany i hi havia un munt de lleons marins. A la platja no hi havia cap persona tot i que s’hi podia entrar. En Raimon, la Sele i el pare es van quedar fora pero jo vaig voler entrar a banyar-me amb lleons marins, doncs ja no sabia si tindríem mes oportunitats. Em vaig treure la samarreta i les bambes i vaig posar el mòbil dins la funda abans de caminar tranquil·lament entre un munt de lleons marins fins arribar a l’aigua. Abans d’entrar ja veiem que en general aquells lleons marins estaven una mica exaltats, cridaven molt i discutien entre ells. Quan vaig ser al costat de l’aigua, un lleó ja se’m va acostar mig amenaçador. Estaven realment agressius, si m’hi acostava a mes de 3 metres molts ja simulaven l’intent d’atac per tal que m’allunyés. A mes es barallaven entre ells sense parar i cridaven molt. Anava entrant a l’aigua mica en mica pero cada pocs segons s’acostava un lleó marí amb to amenaçador, així que al cap d’uns 10 minuts de ser allà vam decidir seguir cap a la següent platja, doncs en aquella només hi havia lleons marins que no semblaven massa contents amb humans banyant-se al costat.
Vam caminar uns 10 minuts mes i ja vam arribar a la següent platja on s’hi permetia el bany i hi havia lleons marins. Pero aquella platja ja era una altra cosa. Hi havia força gent banyant-se i també un munt de lleons marins, pero aquells semblaven mes acostumats a que els humans es banyessin allà i no semblaven tan nerviosos com els de l’altra platja. N’hi havia molts estirats a menys d’un metre de grups de persones prenent el sol, altres que es banyaven nadant al voltant d’altres persones banyant-se, altres caminant entre els banyistes,… Era una harmonia total entre animals i humans, tots plegats compartint el mateix espai per fer exactament el mateix, banyar-se i estirar-se. Era simplement emocionant. A simple vista potser se’n veien 20 o 30 i de fet si et descuidaves en trepitjaves una. N’hi havia de grans i cries, moltes, cosa que està be perque solen ser mes juganeres.
Així doncs ens vam col·locar en un lloc i directes a posar els peus a l’aigua. No ho deia només jo, l’aigua estava gelada, pero molt. I hi havia gent banyant-se! Era una llàstima perque m’hauria agradat banyar-me entre els lleons, pero em resultava impossible entrar pel fred, a mes no feia calor, així que ni jo ni cap dels 4 ens vam posar completament a l’aigua. De totes maneres els lleons ens passaven pel costat quasi tocant-nos les cames, doncs els agrada molt jugar on trenquen les ones i justament era allà on estàvem nosaltres. Si t’acostaves als lleons alguns si que marcaven una mica el terreny, pero si estaves quiet o caminant sense rumb, els lleons .no deien res, fins i tot molts s’acabaven acostant i tocant-te si et descuidaves.
Un dels moments mes divertits del viatge, i que justament vaig poder grabar amb el mòbil, va ser quan el pare i jo erem a una punta de la platja amb un lleó marí mascle i força gran a 1 o 2 metres. Aleshores mentre jo grabava aquell lleo jugant al nostre costat justament li vaig comentar al pare que aquells lleons eren mes mansos que els de l’altra platja. Pero justament va ser dir això mentre ens acostàvem quasi a tocar al lleo, quan aquest va fer un intent d’atac al pare, no per arribar a mossegar-lo sino per marcar terrent, pero clar, amb les dents que tenen doncs només de veure una d’aquestes embestides ja espanta força. Així que vaig poder grabar al pare amb una cara de susto que no s’aguantava sortint ràpid de l’aigua mentre aquell lleó marí el cridava. Va ser boníssim perque a mes acabava de dir que aquells lleons semblaven mes tranquils i justament ho estava gravant. Després veient el video es veia la cara de susto del pare perfectament.
Vam estar una hora aproximadament a aquella platja fins que ja el poc sol que hi havia ja marxava. Vam recollir i vam anar sortint de la platja, almenys jo, amb la sensació de que la nostra aventura per les Galápagos s’acabava, doncs aquella ja era la última activitat que faríem. Només sortir de la platja vam comprar uns granitzats caseros i gelats a un lloc ambulant. Ens els vam menjar allà i vam començar a caminar cap a l’hotel fins on hi teniem ben be mitja hora. Vam tornar a passar per la primera platja de lleons i pel monument a Darwin arribant al passeig marítim. Allà ens vam parar un moment a fer fotos ja que hi havia ocells pescant i molts lleons i crancs. Vam seguir fins arribar a l’hotel on ens vam canviar i preparar ja totes les coses per l’endemà marxar cap a Portoviejo.
Cap a les 20h vam baixar i vam anar cap a un restaurant d’hamburgueses i plats combinats que haviem vist a prop de l’hotel per anar ja a sopar. Primer vam anar al mercat per veure si hi havia mes restaurants i després a comprar esmorzar per l’endemà a l’aeroport en un minimarket. Com que no vam trobar cap mes restaurant a prop i interessant, vam anar a mirar la carta del restaurant de plats combinats i a tots ens va semblar be, així que vam entrar i demanar, jo plat combinat de pollastre, amanida i patates. Al Raimon li varen portar el seu plat molt ràpid pero era fred, així que va demanar que li calentessin. Vam menjar prou be i per uns 5€ per cap, que per ser Galápagos és lo nomral. Quan vam acabar vam anar ja cap a l’hotel a acabar de preparar la maleta i a dormir. En aquell hotel el pare i jo teniem llits separats, així que vaig dormir prou be tot i que amb una mica de fred, de fet em vaig tapar amb la tovallola a mitja nit ja que el pare posava l’aire condicionat a tope i allà no tenien mantes.
by guillem | ag. 12, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Jo em vaig aixecar cap a les 6h ja que ja havia dormit 8h i havíem quedat a les 8:15h, doncs a les 8:45h havíem d’estar a l’agencia per fer el tour a Isla Santa Cruz. Aquest tour l’havia contractat en un primer moment en Raimon per internet per 65€, pero allà el vam trobar per $35 per lo que en Raimon el va anular i el vam reservar allà. Com ja m’imaginava reservar-los allà és mes barat que reservar-los per Internet.
Jo com sempre em vaig dutxar, em vaig preparar un cafè a la cuina de l’hotel i vaig intentar conectar-me, pero l’Internet d’allà anava molt malament, així que bàsicament vaig escriure el diari. Al cap d’una estona va baixar el pare es va fer un cafè i vam xerrar una estona.
Cap a les 8h ja vam anar a acabar de preparar les coses i a les 8:15h ja vam baixar a anar a buscar en Raimon i la Sele. De fet encara quedaven uns minuts per les 8:15 i en Raimon va treure el cap per dir hola i el pare ja li va dir: va va va, per lo que en Raimon ja va quedar mig rebotat.
Vam arribar a l’agencia i estava encara tancada, pero als dos minuts ja va arribar una noia que ens va acompanyar fins al port on ens va deixar amb uns dels capitans del barco. Ens va dir que esperéssim allà una estona on vam menjar algo fins que ja ens van cridar per fer la típica cua i control de motxilles. El barco podia atacar allà al moll per lo que per un dia ens vam estalviar els aquataxis. Vam.pujar al barco i ens vam dirigir a la costa del costat on ja vam començar a veure ocella pescant. Es tiraven en picat a l’aigua per pescar, era impressionant i ho feien contínuament. En vam veure un munt, alguns es tiraven des de 10 o 15 metres d’altitud a gran velocitat.
Després de ser allà uns minuts mirant els ocells ja vam sortir a mar obert fins arribar a una illa deshabitada i només accessible amb permís. Vam baixar i vam caminar fins l’altra banda de la illa per arribar a la platja on crien les iwanes marines. Mentre anàvem pel camí el guia no es va donar compta pero jo si, hi havia una iwana marina molt gran al costat del camí. Allà ens vam parar una estona mentre ens explicava coses de les iwanes. Entre altres coses ens va dir que es podien passar 18 hores al dia parades com estava per tal d’absorbir la calor del terra. Al cap d’uns minuts vam seguir fins a la platja on hi vam veure desenes de nius d’iwanes. Eren forats a terra. Allà a mes vam veure la platja que era molt maca i salvatge, doncs hi estava prohibit el bank i estava ple d’iwanes.
Al cap d’uns 5 minuts ja vam tornar enrere pel mateix camí pero arribant fins a un petit canal natural on s’hi podia veure una espècie de tauró. A la Sele li va semblar veure’n l’ombra d’un, pero la veritat és que ningú mes ho va veure. La sort va ser que com que no hi havia taurons, les tortugues marines si que s’hi passejaven, i des d’allà a dalt ja en vam veure una. Vam tornar cap al barco i ens vam dirigir molt a prop, fins quasi on era el canal natural. Allà hi feríem snorkel. Jo d’entrada no em vaig tirar a l’aigua, com en l’altre tour, preferia esperar si en Raimon em deia que veia alguna cosa interessant abans de tirar-me. Un dels nois del barco i que seria el que acompanyaria al grup fent snorkel, va dir ja abans de tirar-se el grup, que allà s’hi veurien tortugues marines. Pero clar, no em va semblar que allò hagués de ser segur i em vaig quedar vestit. El pare i la Sele també. Pero quan el grup ja s’havia tirat el guia anava dient que ja s’acostaven on eren les tortugues, i com que tota l’estona ho deia amb una total seguretat, doncs ràpidament em vaig treure la samarreta i les bambes, vaig demanar unes ulleres i a l’aigua. La Sele flipava. L’aigua estava gelada. Només entrar a l’aigua la Sele va fer el mateix, així que ja erem en Raimon, la Sele i jo fent snorkel. Vam correr cap on era el grup i abans d’arribar-hi ja vaig escoltar que cridaven que ja veien una tortuga! Només d’arribar-hi em vaig enfonsar i efectivament, hi havia una tortuga marina enorme nadant tranquil·lament entre el grup, sense ni adonar-me’n, la tenia a 1 metre de distància, havies de vigilar de no tocar-la ja que ella, com tots els animals de Galápagos, ni s’immutava amb la nostra presència.
Em vaig refer una mica de l’emoció inicial i vaig començar a nadar al costat de la tortuga, seguint-la com tots allà on anava, traient el cap de tant en tant per respirar i nadant amb la seva tranquil·litat i espectacularitat. Aquell troç no era massa fons per lo que lateniem tota l’estona a 1 metre de profunditat com a molt, la veiem perfectament i la tocariem si no fos perque tots els que anem a Galápagos som respectuosos, perque sino la podriem haver acariciat com si fos un gosset. Jo la vaig seguir durant uns 10 o 15 minuts fins que varem passar a prop d’on el barco estava fondejat i jo ja vaig decidir de pujar, doncs tenia molt fred i cansava anar nadant i parant amb la tortuga.
Vaig pujar al barco i ja tenia la sensació d’acabar de tenir una de les millors experiències de la meva vida. Aquell moment tan proper a una vida salvatge tan desconeguda i exòtica per mi, va ser simplement inoblidable. Ho vam comentar amb el capità i el pare. Jo encara no m’ho acabava de creure, havia pogut nadar amb una tortuga marina i sense haver d’esperar, només tirar-me a l’aigua i nada menys de 20 metres ja la vaig poder veure. Vam esperar al barco uns 10 minuts mes fins que tot el grup va pujar. Durant aquella estona van arribar 2 o 3 barcos mes que al veure a tot el nostre grup allà concentrats i van anar corrent saben que era perque hi havia una tortuga. De fet, quan van pujar en Raimon i la Sele van dir que al final n’hi havia dues!
Al cap d’uns minuts ja va anar pujant tot el grup i tothom feia aquella cara d’haver viscut unes de les millors experiències de la seva vida. Vam estar comentant l’experiència mentre amb el barco ja anàvem cap a la següent parada, que seria una escletxa natural molt gran i profunda on fins i tot la gent s’hi podia banyar. Vam deixar el barco en un moll i vam caminar una estona passant per unes salines naturals fins arribar a l’escletxa. Almenys tenia 20 metres de profunditat i era molt llarga. Es podia baixar per unes escales fins arribar a l’aigua i banyar-s’hi. En Raimon i la Sele s’hi van banyar una estona mentre el pare i jo esperàvem i miràvem per allà, doncs el lloc era realment bonic.
Quan ja havien sortit de l’aigua i esperàvem a marxar, una noia canadenca que xerrava molt amb el pare, la vam veure xerrant amb el pare, així que la Sele ja va dir “l’escletxa de l’amor…” ja que estaven mirant l’escletxa des de dalt mentre xerraven. Al cap d’uns minuts ja vam tornar al barco. Mentre hi esperàvem, vam veure un lleó marí mascle intentant aparrellar-se amb una femella pero no va haver-hi manera, el mascle no parava d’intentar-ho pero la femella tota l’estona s’hi encarava i no deixava que se le acostés, ella estava intentant dormir a les escales d’un moll. L’escena va ser llarga i prou interessant.
Vam pujar al barco i vam anar cap a l’última parada que faríem, a una altra illa deshabitada per veure-hi lleons marins. Pero quan hi vam arribar no n’hi havia així que al cap de 3 minuts el barco ja va donar mitja volta i va començar a tornar cap al moll de Santa Cruz d’on havíem sortit. El barco anava prou ràpid per ser el tipo d’embarcació que era. Jo em tapava be ja que estava assegut amb el pare a la part de davant del barco i remullava força. El camí va ser d’uns 15 minuts a quasi tota màquina fins arribar al moll de Santa Cruz. El capità va demanar propina molt descaradament i en repetides ocasions. Jo li anava a donar un dolar pels 4, pero la Sele em va dir que li donaria 5! Vam baixar i ja vam buscar un lloc per dinar tot i que eren just les 13h. Ni tan sols vam arribar a l’hotel. Vam parar al carrer ple de restaurants a la nit, que al dia estava molt mes tranquil, i vam parar al segon o tercer restaurant que hi havia, on hi feien el menú típic per $5, la sopa i el plat fort. Vam dinar i després vam anar a comprar conos a l’avinguda Baltra. En Raimon es va trobar un bitllet d’un dolar a terra i me’l va donar pel cono. En vam demanar i entre tantes mans, la dona s’oblidava de cobrar-me. Va ser perque en Raimon ho va dir que la dona se’n va recordar. Vaig acabar pagant amb el bitllet trobat.
Vam anar preguntant a totes les agències obertes per quant oferien els ferries a San Cristóbal. El preu normal eren $30. Un ens el deixava a 28 per ser 4. Vam esperar allà asseguts a un banc esperant a que obrís una agència que el dia anterior ens havia dit $25 per persona. Van obrir cap a les 17h, per lo que vam estar allà una bona estona menjant conos i badant. Pero la sorpresa va ser quan al preguntar ens va dir $30. Pero ja feia estona que un d’una agència del costat ens anava mirant i oferint, i al veure que érem 4, ens va dir que per $25 per persona. Doncs mira, al final a la que buscàvem no, pero vam acabar aconseguint el mateix preu gràcies a un comercial una mica desesperat. Vam entrar a l’agència, vam pagar i ens vam registrar per l’endemà a les 7h del matí. Vam estar una hora esperant a que obrissin una agència que ens pensàvem que ens deixaria el viatge per $25 i finalment va ser l’agència del costat que portava oberta tota l’estona la que ens va fer aquell preu.
Un cop reservat el barco ja havíem fet tot el que havíem de fer, doncs ja aniríem a la illa des d’on agafaríem el vol de tornada a Equador. Vam anar caminant tranquilament cap a l’hotel on hi vam arribar cap a les 18h. Allà ja vam preparar-ho tot per l’endemà, doncs havíem de marxar molt aviat i amb totes les maletes. Jo vaig tornar a fer el meu ritual per fer la maleta (ja la feia rapidissim després d’haver-la feta ja tantes vegades). Vam estar a l’habitació fins a les 19:30h que havíem quedat amb en Raimon i la Sele per anar a sopar.
Per sopar vam anar al carrer ple de restaurants. Ja ho havíem mig comentat que hauríem d’anar a sopar a aquell carrer que tot i que era mes car que altres zones, és on hi havia els millors restaurants i on es podia menjar millor. Així que, tot i que ja hi haviem dinat, vam anar al carrer dels restaurants, doncs no te res a veure al migdia que a la nit. Només d’entrar al carrer ja t’estan molestant continuament comercials de tots els restaurants, ensenyant-te cartes i sobretot llagostes vives per intentar atraure’t al seus respectius restaurants. Vam caminar pel carrer mirant quasi tots els restaurants. No ens decidíem perque tots eren força cars. A mes miràvem parrillades de marisc i no teniem clar que no ens quedéssim amb gana.
Després d’estar mirant durant 15 minuts, en un vam veure Ceviche de marisc, un plat típic d’Equador amb pop, gambes, etc. El comercial ens va oferir un preu mes baix del que posava a ala carta pels 4 ceviches. Vam seure i vam esperar una bona estona. Finalment van portar els plats i eren molt bons, per fi menjàvem alguna cosa diferent a Equador. A mes venia acompanyat de patacones, al punt exacte, ni massa torrat ni massa poc, i a mes l’arròs pero amb una salsa picant boníssima. Vam menjar tranquil·lament, disfrutant d’un bon sopar allà enmig de les Illes Galápagos. Vam acabar cap a les 21h, hora que ja vam anar cap a l’hotel a dormir, doncs l’endemà havíem quedat a a les 6:15h per anar cap al port.
by guillem | ag. 12, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Jo em vaig aixecar a les 4:30h perque a les 6:15h ja haviem quedat per sortir de l hotel, doncs a les 6:45h haviem d estar al port, i jo necessito 1 hora i mitja o dues per dutxarme, prendre cafe i escriure el diari. La sorpresa va ser que vaig anar a dutxarme i no hi havia aigua… En aquell moment vaig pensar que potser la tallaven per la nit i que ja tornaria potser a les 6, aixi que m’ho vaig prendre amb calma, em vaig vestir i vaig anar a la cuina al.pis de baix a fer-me el cafe. Tampoc hi havia aigua pero per sort hi havia el tpic calentador d’aigua amb aigua dins, aixi que el vaig engegar i em vaig fer el cafe. Internet, tor i que tenia el router a pocs metres, no fubcionava, aixi que em vaig dedicar nomes a escriure el diari.
Cap a les 5:30h va baixar una noia que semblava española preguntant per l aigua. Li vaig dir que semblava que no n’hi havia i va contestar: coño yo necesito ducharme! A lo que jo li vaig respondre que jo tambe. Va agafar paper higienic d’alla i se’n va entornar a l’habitacio. Al cap de poca estona ja va baixar el pare. Li vaig dir si volia un cafe, a lo que evidentment va dir que si, li vaig ensenyar com fer-lo i li vaig donar el meu potet de cafe. Vam xerrar una estona de l’hotel, que estava ben ubicat pero el personal era força patetic,que el dia anterior vam aprofutar molt be la tarda i ja teniem els dos tours que voliem, etc. Cap a les 6h ja vam baixar en raimon i la sele, tambe preguntant per l’aigua. Jo ja vaig anar a acabar d agafar les coses i a les 6:15h estavem tots puntuals a punt per sortir cap al port.
Vam arribar a l agencia cap a les 6:30h, ens van donar patos per tots (en raimon va costar perque cap li anava be tot i provar-se’n almenys 6 parells), vam acabar de pagar i ja vam anar fins al port acompanyats d’un dels treballadors. Alla ens van posar unes etiquetes fuxies a cadascu, que indicaven que teniem el tour complet i ens van donar una especie de credencial.per poder pujar al barco que ens portaria a santa isabela. En raimon, la sele i jo vam anar prendre un cafe de la maquina que h havia al port, un cafe dolentissim, mentre miravem ocells que semblaven orenetes gegants i pelicans. Es lo iencreible de galapagos, estiguis on estiguis i miris on miris veus animals que no havies vist mai. Cap a les 7h ja ens van cridar per anar cap a fer fila per embarcar. Ens feien esperar força pero aixo anava be per tal de ser puntuals en tot, els barcos sortien tots a l’hora.
Abans de pujar al barco haviem de passar un control de motxilles pel tema d aliments i animals. Vam passar el control i ja vam pujar al barco. Era un yot mitja amb 3 motors molt potents. En aquell moment no sabiem que tant rapid aniria. Els seients ens van semblar molt comodes.
Ben puntuals a les 7h el barco va engegar i posar rumb a santa isabela. Al principi anava poc a poc per sortir de a zona dw fondeig, pero a la que va sortir va començar a accelerar fins a agafar una velocitat gens menyspreable. Mica en mica vam anar entrant a mar ivert on feia una mica mes d’onatge i amb la vrlocitat que ja portava va començar a votar d’una manera exagerada. Mai havia anat en un barco tant rapid i tant mogut. Al principi tothom reia i s’ho prenia be, pero a la que portava uns 10 minuts i els bots eren jabexagertas ja quasi ningu reia. Semblava que el barco caigues sobre ciment. Notaves com et tremolava des del cocsis a la nuca passant per la columna, era exagerat. A mi la veritat es que m agradava força pero als altres cada vegada menys. Una noia prop de la sele, que al.principi es la que mes broma feia,i que per cert era la.que ens va avisar el dia anterior del lleo mari dormintal banc, va ser la primera en vomitar, i la sele,al veure-la, tambe va vomitar. En raimon no va vomitar pero estava palidissim. El pare i jo perfectes tot el vuatge, xerrant i fent bromes.
En dues hores vam arribar a santa isabela. El barco va fondejar i ens va venir a buscar un aquataxi. Vam arribar a terra i de forma molt organitzada ens van portar fins alla a prop a esperar a tot el grup, el guia ja er per alla, en Pablo. Pelmcami ja vam veure mes lleons marins i alla on esperavem hi havia 4 o 5 iwanes marines força grans. Alla ja ens vam fer unes fotos i vam menjar algo del.que portavem. Cap a les 9:20h el guia ja ens va cridar i ens va portar al moll una altra vegada, haviem d’agafar un altre barco…
Vam pujar-hi i el primer que ens va dir es que no ens preocupesdim que el trajecte era curt, es notava que era conscient del trajecte que acabavem de fer. Ens vam dirigir a una illeta a 5 minuts i ja de seguida, a la mateixa costa varem veure 3 pinguins! Semblaven que estiguessin alla esperant-nos, va ser increible! Son els pinguis que viuen mes al nord del.planeta i son força petits, pero tambe son blancs i negres com els del pol sud. Ens vam quedar alla davant, a uns 2 metres amb la barca veient-los. Com tots els animals de galapagos ni s’inmutaven per la nostra presencia ni pel soroll del motor. Al cap d’uns 5 minuts vam seguir recorrent la costa i tambe de seguida vam veure els ocells de pota blava, una altra de les especies mes emblematiques doncs son unics de galapagos. N’hi havia un quants, uns 7 o 8 i tambe estaven a 2 metres nostre sense inmutar-se. No portavem ni 15minuts de tour i ja ens donava la sensacio d’haver fet la meitat del que voliem fer a galapagos. Haviem vist dues d les especies mes rares i emblemtaquies de galapagos a quasi tocar.
Vam seguir amb el.barco fins a un petit moll on vam desembarcar. Alla al.moll hi havia dos bancs i en un d’ells hi havia estirat un lleo mari, era el segin que veiem estifat en un banc! Ens vam fer unes fotos amb ell. Anava canviant de banc, semblava que no trobava la posicio mes comode. Quan va desembarcar tothom i ja ens haviem fet unes fotos amb el lleo mari, vam seguir caminant fins el lloc de cria de les iwanes marines. Naixien a una plata a uns 20 metres i anaven alla, a una paret vertical mentre eren petites, doncs alla estaven mes segures. Literalment n’hi havia centenars! Hi havia llocs que estaven unes sobre les altres, i al contrari que les adultes, les cries es movien molt. Haviem de vigilar de no trepitjar-les mentre seguiem pel cami cap a la platja i a l’altre costat de l’illa. Vam veure una tortuga marina dins l’aigua i algun lleo mari mes. Vam tornar enrere fins al moll a embarcar de nou. El lleo mari del banc encara estava al banc. Vam anar cami a una zona on fariem snorkel. Pel cami vam veure algun pelican pujats a les branques dels arbres, tambe molt a prop. Era curios com hi havia arbres que semblaven creixer sota l’aigua, de fet en algun punt no es veia ni terra, nomes arbres sortint de sota l’aigua.
Vam arribar a la zona on fer snorkel. Li vqig dir en raimon que em.digues si veia algun animal diferent a peixos, sino jo no em banyaria. El pare si es va banyar pero nomes 5 minuts, doncs el tema dek snorkel li costava per la respiracio. A mes l’aigua estava molt freda i no compensava massa. En raimon nomes veia peixos. La sele tampoc es va banyar.
Al cap d’uns 30 minuts, cap a les 11:30h ja vam marxar rumb a la illa principal on ja haviem desembarcat al començament ja per anar a dinar. No vam tardar massa en arribar-hi i en poca estona ja ens va venir a recollir un minibus que ens va portar fins al restaurant que era realment maco, de fet semblava dels millors de la zona i aixo que el dinar ja eatava inclos en el.preu del tour. Es deia el castillo de dany i per fora semblava tal qual un castell.
Vam seure tot el grup en una taula gran. Nosaltres 4 vam.poder seure junts pero els americns lents al principi no, doncs sempre anaven els ulims. Al final algu es va canviar de lloc perque puguessin seure junts. De primer hi havia sopa (com sempre a Equador) i de segons pollastre o peix amb arros i menestra. Jo vaig demanar el pollastre i tot plegat estava força bo. El temps per dinar va ser just, 30 minuts doncs encara haviem de fer coses per la tarda. Quan el guia ens ca dir que en 10 minuts mafxavem.jo just acabava i ja vaig anar fora a fumar abans que arrives el bus.
Va arribar el bus i ens vam dirigir al centre de cria de tortugues. El.centre es necessari doncs algunes especies estan en perill d’extincio, sobretot degut a especies introduides.
En veuriem moltes, pero en aquell moment no ho sabiem i quan van veure la.primera encara de lluny ja ens vam emocionar. Pero en 5 minuts en teniem un munt a 1 metre de distancia. Primer vam.veure les reproductores. Hi havia 2 mascles i 3 femelles. Els mascles eren enormes i aquells tenien uns 80 anys. Tot seguit hi havia la zlna de les cries, n’hi havia moltes, 30 o 40. Amb les cries, de menys de 3 anys vam veure uns de les.escenes mes.emocionants que vam viure a les galapagos. Hi havia una tortuga enfilada a una altra per tal d arribar a una fulla enganxada a una planta. Una altra la va veure i tambe hi va anar enfilant-se sobre la mateixa tortuga. Pero al more’s la de sota, aquesta segona tortuga va caute i va acabar cap per avall. Ella s’intentava girar amb totes les seves forces pero no podia. Tots ho veiem.i patiem cada vegada mes. Pero al cap d’uns segons va passar el.que no ens imaginavem, dues tortugues la van ajudar. Una ho intentava per un costat pero tampoc podia, fins que va arrivar una segons per l’altres costat i amb tot el seu cos la va empenyer fins que es va posar be de nou. Tots vam esclamar al veure aquella increible colaboracio que havia salvat a la petita tortuga, no podiem ni creure el que acabavem de veure. Vam seguir veient mes tortugues adultes, unes d’ una especie jnica de jna zona de galapagos que tenien la carcassa molt plana i que eren una espwcie molt rara i amb molt pocs exemplars. En rotal vam.veure desenes de tortugues adultes i desenes de cries.
Finalment vam passar per un petit museu on s’explicava que feien per conservar i criar les tortugues k vam esperar gora amb el guia a que tothom sortis. Amb ell vam xerrar una estona del trajecte en el barco, d’on erem, etc. Quan ja va sortir tothom vam anar caminant cap a una llacuna molt propera a veure flamencs. Al principi em va semblar un crater, pero el guia ens va dir que era una antiga cantera d’extraccio d’un material anomenat ripio i utilitzat sobretot en construccio. Pero que un dia , ja a força pruofinditat, van arribar a l’aigua filtrada del mar i que fins i tot una excqvadora es va mig enfonsar. Aleshores aquella aigia salada es va barrejar amb aigua dolça de les pluges i es va acabar formant un ecosistema ideql pels flamencs, que el varen descobrir i utilitzar per menjar-hi. L’home, sense voler-ho, va acabar creant un ecosistema molt bo.
Al cap d’uns 15 minuts ja va venir el minibus per portar-nos cap al moll i ja tornar-nos a santa cruz. Vam haver de oassar un control d’equipatge com sempre i ens van tornar les credencials pel barco de tornada que haviem hagut d’entregar a l’anada. Cap a les 15h ja ens van cridar per embarcar, priner a l’aquataxi i despres al barco. En raimon k la sele es van posar darrere de tot per evitar marejos, el pare i jo cap al mig on segur no ens mollariem.
Ja tots asseguts ens van torbar a demanar la credencial i com no l’america lent i emoanat l’havia perduda, i aixo que ens l’havien donat 10 minuts abans. Rapidament vam sortir i rapidament va anar com a l’anada, foten bots com un boig, fins i tot em donava la sensacil que mes que a l’anada, doncs pitser hi havia una mica de mala mar i els bots i cops eren encara mes besties, alguns semblava que t’arribaven a les cervicals.
El pare i jo be com a l’anada i en raimon i la sele no tan be pero millor que a l’anada pq anaven darrere i els tocava l’aire. A la meitat del cami en raimon va entrar comoletament xop i dient que preferia marejar-se a pillar una pulmonia, doncs ja estava mig tremolant.
Quan vam arribar la sele estava molladissima, dincs havia anat les dues hores darrere mullant-se, tot i aixi estava força be, no com en raimon que estava destempladissim, tremolant.
Vam pujar a l’aquataxi i cap al moll de santa cruz on hi arribavem a les 17h aproximadament i hora prevista d’arribada. Vam anar directament a l’hotel a descansar una estona doncs en raimoni la sele estaven molt marejats, i el pare i jo com a minim cansats.
Vam quedar cap a les 19h per sortir a buscar ja algun lloc per sopar. El pare i jo vam estar al llits estirats. El.pare em va explicar els problemes que tenia a les orelles. Una amb el.timpa perforat de feia anys i l’altra amb una infeccio que s’estava tractant. En fi, una mica complicat tot plegat. Es va posar unes gotes i es va estirar una estona.
Cap a les 19h vam anar a buscar en raimon i la sele pero eataven rentant roba i descansabt per lo que ens van dir que ncara no sortirien, aixi que vam anar el pare i jo a donar una volta.
Vam anar fins l’avinguda Baltra com sempre, la.principal, pero en comptes d’anar en direccio al.port vam anar en direccio contraria fins arribar a jna gasolinera a uns 15minuys i on ja es veia que s’acabava el poble. D’ alla vam.tornar enrere fins al port k alla vam anar per un carrer paralel al mar per on no havien anat. Era un carrer tan animat xom el principal, amb molts restaugants i discoteques. Semblava un carrer mes pijo i pensat pels americans. Vam arribar fins un petit mercadillo que dknava al mar i alla ja vam dinar la volta ja buscant un lloc per sopar, doncs ja quasi eren les 20h. Pel cami van kirar uns quants restaurants i la majoria era sempre el mateix, el menu de sopa i plat principal per $4. Tan per tant, vam decidir anar al dek dia anterurir dkncs ja el coneixiem i estava al costat de l’hotel, pero quan vam arribar-hi vam veure que estava tancat, aixi que va tocar anar cap a l’avinguda baltra de nou. Vam anar a un altre restaurant quasi igual. Vm demanar sopa de carn i jo plat principal tambe de carn, com sempre amb arros i aminada o menestra. A mea ens vam demanar una cervesa pilsener de mig litre pels dos. El sopar era bo i el pare es va fotre tota una gerra de llimonada que ens van portar. Quan ja haviem acabat el.pare va veure en raimon i la sele caminant pel carref direccio al port. Jo no els hauria cridat perque tenia molt clar que en aquell.moment preferien estar sols i anar a sopar sols, doncs ja ho vaig notar a la sele quan els vam anar a buscar a l’habitacio. Pero el pare els va cridar i van venir. Ens vam sakudar pero ja ens van dir que volien anar a sopar a un altre lloc tal com m’imaginava.
Despres de sopar ja vam anar cap a l’hotel, ens vam preparar per l’endema i a dormir cap a les 21h.
by guillem | ag. 12, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Aquest dia seria un dia llarg i trist. Haviem d anar a la TAPO cap a les 10:30, acomiadarnos i jo esperar fins la 1 de la nit que sortia el primer dels 3 vols que m havien de portar fins a les galapagos.
Ens vam aixecar cap a les 7. Jo com sempre, el cafe, acabar de repqssar comptes, acabar de prepqrar la maleta, arreglarnos, jo mirar correus i whatsapps,… L emma com sempre ja estava abans que jo i va estar una bona estona ja preoarada estirada al llit. Jo no vaig parar fins les 10:30 que vam marxar, pero vaig fer tot el que havia de fer per tal de marxar amb tot perfectament organitzat.
A les 10:45h ja vam agafar el metrobus que ens va deixar a la terminal TAPO cap a les 11h. A les 11:15h l emma ja va deixar les maletes i va anar a comprar algo de menjar, em va comprar uns chocorroles, ja els ultims que menjaria en almenys un any. Vam comentar lo de la veu de landona la megafoniabd ADO, que sempre deia que m agradava molt i per fi alla la tornava a escoltar, i ens vam començar a acomiadar, doncs a les 11:45h ja els van cridar per pujar al bus. Va ser dur, la veritat. La vaig acompanyar tot el que vaig poder per la fila i em vaig quedar loes a prop possible fins que marxes el bus. Cap a les 12h va marxar i tots dos vam dir adeu amb la ma fins que ja no ens podiem veure. Estava molt trist, em costava aguantar les llagrimes.
Vaig anar cap a la terminal d arribades, on vam estar el.primer dia quan vam arribar, ja que alla hi ha menys gent, podria carregar el telefon i conectarme a una xarxa molt rapida. Em vaig demanar un capuccino gran per 18 pesos i vaihlg començar a escriure el diari a saco ja que el tenia força endarrerit, de fet el tenia 6 dies endarrerit.
Vaig estar alla fins les 18:30h estona en que vaig dinar 3 sandwitxos que m havia preparat l emma i vaig fer un altre cafe, i quask tota l estona o be parlant amb l emma o escrivint el diari, el vaig avançar molt.
Ja li vaig dir a l emma que marxava a l aeroport ibque no sabia quan podria tornar a comunicarme.
Vaig anar cap a la paradacde metrobus i en uns 15 minuts va passar el bus que em va deicçxar a l aeroport cap a les 19:45h. Vaig fer un primer reconeixement pet veure on podia seure, on hk havia carregadors, cafe i WIFI. Vaig poder carregar el mobil força estona mes i escriure mes el diari, vaig avançarlo força, ja havia escrit 3 dies. El WIFI semblava que anava per temps, per lo que nomes em.vaig poder conectar uns minuts. I el cafe hi havia una botiga, Circle, que venia capuccinos tambe grans çer 16 pesos, aixi que en vaig prendre un altre. Tambe vaig menjar 3 sandwitxos mes de l emma tot plegat fins cap a les 21:30h que ja vaig començar a mirar on havia d anar, doncs a les 12 de la nit ja hauria d estar a la pirta d embarcament. No sabia si m havien de segellar el document migratori, doncs al 2016 vaig haver de pagar 500 pesos.
Vaig preguntar almenys a 4 agents de seguretat de l aeropirt i tot es deien coses diferents. No sabien ni on anar ni si havia de segellar o no el document. Vaig estar caminant mes d una hora d un lloc a un altre on em deien abans de passar el control i no en vaig treure res de clar. Finalment vaig decidir passar el control de seguretat doncs suposava que un cop passat alla hi hauria el control de passaports i dels documents, doncs al 2016 no recordava quan me l van segellar pero si recordava que no vaig haver de donar tantes voltes.
Al control em van revisar la motxilla, suposo que pel menjar, pero va ser molt rapid. Alla vaig preguntar a un altre policia si haviabde segellar elndocument, ell no ho sabia, li va pregintar a un altre i em va dir que a la porta 36. Aixi que vaig anar cap alla pero no vaig trobar res on segellessin res. Aixi que vaig esperar alla assegut doncs ja estava molt cansat de tant caminar. Eren les 23:00h i vaig seure fins que van ja anunciar la porta del meu vol, la porta 28. Haviem d embarcar a les 12:25h i jo ja hi era a les 23:30h. A la porta 28 hi havia dos policies que els vaig preguntar lo del segell, i hem van dir que si s havia de segellar. Jo ja em vaig espantar perque ja em quedava sense temps, pero em van dir que el segallament alla molt a prop. Em van indicar i hi vaig anar. Efectivament hi havia un lloc a çmb un policia. Li vaig preguntar i em va dir que no calia. Li vaig tornar a preguntar ja que m acabaven de dir que si, i em va torbar a dit molt segur que no calia. Perfecte vaig pensar, doncs 500 pesos que m estalvio. Vaig tornar a la porta 28 i em vaig conectar a una xarxa i ja vaig avisar a l emma i ella em va trucar. Vam estar xerrant fins cap a les 12:20 que em vaig donar conta qie alla hi havia molt poca gent. Aleshores mentre parlavem vaig tornara mirar la pantalla i la pirta havia canviat a la 31. No sabia ben be on estava pero sabia qie era lluny ja qie abans quasi hi havia anat. Li vaig dir a l emma que havia de marxar corrent, ens vam aclmiadar i vaig anar rapid cap a la porta 31, eren les 12:25. Vaig tardar quasi 10 minuts en arribarhi i aixo que anava mig corrent. Vaig arribarhi i alla si ja hi havia gent i els empleats d avianva ja avisaven a alguns passatgers, entre ells jo, que suposo haviem de tenir jn control especial per ser estrangers. Em van cridar per megafonia, em van demanar el dociment migratori i em van dir que tot era correcte. Perfecte, finalment no hi havia hagut cap problema amb el document. Em vaig tornar a conectar a una xarxa i ja vaig avisar a l emma que ja estava apunt per embarcar.
A la 1:00 ja era a l avio i a la 1:20 sortiem puntualment. Jo anava a lanfinestra i vaig oder fer bones fotos de ça ciutat de mexic tota ilmuminada.
Avianca nones una companyia lowcost i aixo es nota. Primer ens van donar beguda. Jo vaig demanar vi. Despres vaig escriure una mica el diari i cap a les 2 vaig intentar dormir una mica, doncs nomes podria en aquell vol fins ja l endema. Em va costar molt i vaig dormir molt poc, no crec qie dormis mes d una hora i a mes a estones. En canvi la noia del meu costat va dormir tot el trajecte. Cap a les 5:30 ens van portar l esmorzar molt complet, doncs era un plat com de rollitos de pernil i formatge, pa amb mantega i melmelada, fruita i cafe amb llet, i tot força bo.
A les 6 puntualment aterravem a bogota. Jo pensava que a Colombia hi feia calor a tot arreu, pero alla estavem a 10°C i jo en maniga curta. Al sortir de l avio ens preguntaven si ens quedavem a colombia o feiem conexio, i clar, jo vaig dir conexio i no em van donar el paper per passar per inmigracio. El tema es que volia fumar, i com em temia alla a laeroport no hi havia zones habilitades, per lo que vaig pensar de sortir, pero era massa merde entrar a colombia i despres sortirne nomes per fumar, a mes no sabia si em farien oagar alguna taxa. Aixi que vaig anar cap on posava conexions internacionals i vaig arribar a jn control de seguretat sense trobar cap zona de fumadors. Algo que em va esyranyar al passar el control va ser que al deixar tot a les assafates, tambe els diners, la noia de seguretat em va dir que els diners me ls guardes… Vaig passar els cpntrll sense problemes i cap a la porta a esperar mes d una hora.
Vqig donar una volta per alla, era l aeroport del dorado i es veu que havia gunyat varis premis al millor aeroport de llatinoamerica, i realment se ls mereixia. Un aeroport molt modern, fins i tot amb tumbones que dinaven a les pistes i tot molt ben organitzat.
Cap a les 6:30h ja era a la porta i alla a esperar fins cap a les 7:25 que embarcariem. A aquella porta encara hi feia mes fred perque estava a peu de pistes i les portes s anaven obrint i tancant per treballadors que entraven i sortien. Vam embarcar puntuals i el vol tambe va sortir puntual. Tambe era Avianca. Elmvol nes era d una hora i mitja pero tot i aixi ens van donar un entrepa i cafe. Jo anava a la finestra i al mig no hi havia ningu, aixi que vaig anar molt tranquil.
A les 10arribavemm.puntuals a Quito. L arribada amb l avio era espectacular, doncs quito esta a 3000 metres d altitud en mig dels Andes. Les vistes eren impressionants il avio havia de donar molres voltes per encararse a la pista, doncs estava enmig de muntanyes.
Al baixar de l avio no sabia exactament on hauria d anar per agafar la conexio a galapagos, si hauria de passar el control d immigracio i no i si podria sortir o no, i menys quan em trobaria amb la familia. Vaig arribar al contril d immigracioi la noia em va confirmar que si havia d anar oer alla. Vaig oassarlo contestant les tipiques oreguntes i de seguida ja vaig veure una sortida. Com que feia hires quwno fumava va ser el primer que vaig fer. No vaig notar res per l altitud tot i que hi ha molta gent que si sent un cert malestar a tanta altitud. Vaig fumar i aig tirnar a entrar, eren les 10:20h i ja vaig anar rapid a sortides ja uqe per inyernet tothom deia que el proces peranara galapagos era llarg,dincsapart del control de seguretathabitual tambeshan ha de passar un d especial. Persort l aeroport de quito es pwtitissim,no sembla un aeroporti nternacional, per lo que de seguida ja era a sortides. A lo lluny vaig veure algo de control ivaig anarhi per començar a preguntar que havia de fr. Pero abans d arribarhi vaig sentir que algu em cridava em vaig girar i alla estava en raimon i el pare. En raimon ja s estava acostant cap a mi, ens vam saludar i despres vaig saludar al pare. Un minut mes tard va apreixer la sele, ja hi erem tots, la trobada va ser tal qual estava prevista. Tot perfecte.
Despres de parlar uns minuts ja vaig anar a passar el control especial. La dona feia gracia perque nomes arribar deia, pasaporte, 20 dolares. Doncs a començar a pagar…
El control no era massa exhaustiui basicamentbuscaven fruita i verdura fresca,jo portava menjar pero no era perillos per les galapagos i el vaig poder entrar. En menys de 5 minuts vaig passar el l, oncsno hi havia gens de cua, i a seguir esperant amb la fanilia mentre ens explicavem.una mica com havien anat els respecrius viatges. Eren les 11 aixi que teniem tempa fins les 13h que haviem d estar a la pirta dembarcame t,a mes ells havien de dacturar i ni tan sols estaven encara elsmostradors oberts.
En raimon per aquestes coses sempre vol anar a molt de temps, aixi que va treure tambd les etiquetes per la favturacio, cap a les 11:15b ja van obrir i en 5 minuts ja havien donat les maleres.vam anar a mirar que valia un cafe i coatava $5, aixi que el vam descart i vam anar cap el control de seguretat. Quasi no hi havia cua i a cap ens van mirar res, aixi que ja de seguida erem a les portes d embarcamebt. Encara no posava quina era oero era tan petir i n hi havia tan poques que vam seure a la A1, fos in fos no hauriem de caminar massa.
Quan van anunciar la porta ja vam anarhi. L embarcament es va endarrir uns 20 minuts. Vam.embarcar,jo anava a la fila 8 i els altres a la 11. Ja que anava sol vaig aprofitar pet escriure una mica mes al diari. Tambe ens van donar un entrepa per menjar i cafe amb llet. Vam aterrar a l hora prevista.
Al desembarcar jo anava b la maleta i al baixar de l avio la van ruixar amb algun desinfectant o insecticida. Vam pagar els $100 que s han de pagar a l entrar i vam passar un altre control d aliments. Els que portava els vaig poder entrar, tostadas i sandwitxos. Als que havien facturat, un gos de drogues i dis d aliments inspeccionaven totes les maletes. Jo vaig anar esperar fora mentre ells 3 esperaven les maletes.
Van sortir al cap d una bona estona, el pare endavant i en raimon i la sele una mica enrere. El pare ja mig remugant perque ells sempre quedaven els ultims. Ja nomes arribar el pare mig nervios.
Hi havia 4 busos de la companyia que ens portaven fins gratuitament al canal que separava l aeroport de la illa de santa cruz. En uns 10 minuts vam arribarhi i alla ja hi havia preparats els aquataxis que ens creuerien el canal fins a la illa. Les maletes les vatem haver de deixar al sostre de la barca i abans de pujar ja vam veure alla un pelican, preludi del que seria la visita a galapagos. En 5 minuts vam creuar, per aquest ja vam haver de pagar un dolar cadascu, fins arribar ja a la illa on ens esperaven taxis i busos que anaven fins a Puerto Ayora, el nostre desti a la illa. Vaig preguntar a un bus i costava $5, em va semblar carissim, vaig preguntar a un taxista i cistava $25, aixi que quasi pel mateix preu vam decidir anar en taxi. Pel cami, des de dins al taxi vam veure a la carretera una tortuga!!! Aquestes illes son alucianants. Vam passar per alguns poblets i eren força pobres, almenys les cases es veien molt humils. La vegetacio als voltantsbde l aeroport esçrabarid ibsec pero alla ja hivia glora de tot tipus. Tot plegat m agradava molt.
En uns 30 minuts vam arribar a Puerto Ayora, el taxi coneixia el carrer on anavem.i fins i tot l hostal, aixi que no ens vam donar ni conta que ja hi erem a la porta. L hostal des de fora es veia senzill. Vam entrarhi a veure que ens hi trobavem. Per començarl noia de recepcio semblava una mica lenteta en tot. Vam pagar i vam anar cap a les habitacions, la 7 i la 10. Totes dues tenien llit de matrimoni. Ens vam acomodar a les habitacions, vam deixar les coses i ja vam sortir a buscar caixers, tours i veure una mica Puerto Ayora, tot i que la intencio era primer anar a menjar, eren qusi les 17h pero en feia moltes que no menjavem be.
Alla al costat de l hostal ja vam trobar un restaurant on feien sopars per $4, prou barat per ser galapagos. Com que encaravestava tancat vam dcidir anar a buscar el caixer.en raimon va buscar per internet on era l avinguda baltra que li va semblar la mes important del poble, i cap alla vam anar. Era molt a prop, a 2 minuts caminant. Vam decidir anar en direccio al port i de seguida ja vam trobar un caixer de banco del pacifico. Haviem de treure diners perque alla o no acceptaven targeta o cobraven mes per pagar amb targeta. Vam treure $200 en raimon i jo doncs era el maxim que eks permetia el caixer i vam seguir direccio al port. Ja molt a prop vam trobar un munt d agencies de tours una al costat de l altra. Vam començar a preguntar a quasi totes sobre el tour que ens havien anulat a causa del vilca que hi havia hagut tres setmanes abans i que ens hauria costat 145€ cadascu. Al primer lloc e vam preguntar eren $100. Jo no vaig voler dirho massa, pero era just elnque els vaig dir 40 vegades abans de sortir,que si els tours els agafavem alla mateix ens sortirien molt mes barats, pero semblava que ningu em creia.
Vam preguntar el mateix tour a altres agencies i, o be eren una mica mes cars o no tan complets, aixi que al final ens vam decidir per la primera agencia a la que vam preguntar. De moment la cosa anava be, en menys de mitja hora ja teniem diners i el tour per l endema a molt bon preu. A mes mentre buscaven en raimon va veure el tour que ja va reservar per internet abans del vaitge per 65€ per cap, va preguntar i costaven $35 per cap. Aixi que va cancelar el que ja tenia,doncs si ho feia 24h abans li tornaven tots els diners.
Vam.caminar fins al.port i vam entrar als molls. Alla ja vam.veure un pelican que ni s inmutava per la nostra presencia tot i que ens vam fer fotos amb ell a menys d un metre de distancia. Mentre erem alla vam veure un lleo mari a l aigua i tots vam correr per veure’l de prop, edtavem alucinant de veure un lleo mari alla mateix. Mentre li estava fent fotos en raomon em.va cridar, em vaig acistar i hi havia un lleo mari enorme esrirat a uns dels bancs del moll! Allo era lo mes alucinant que havia vist fins aleshores. Estava alla dormint amb gent al voltant, nosaltres seiem al seu costat per fer fotos i nomes ens mirava de tant en tant. Era emocionant poder tenir un contacte aixi amb la naturalesa, humans i animals coconvisquen en perfecta armonia. Vam ser alla una bina estona ffent fotos i sense acabar-nos de creure el.que veiem. Ja veiem varis lleons marins al.mar o estirats pel moll, n’hi havia un munt entre barcos i persones! Jo no m’ho acabava de creure
Cap a les 18:30h vam anar al restaurant a sopar (merienda com.li diuen ells) pero estava ple,aixi que en raimon va confirmar que li tornaven tots els diners del touri ja vam anar a contractar l altre,el de isla santa cruz. Cap a les 19:20h ja tornavem a ser al restaurantt i ara si que ja hi havia lloc,doncs alla a les 19h la gent ja ha sopat.
Era unnrestaurant titpic de menus d equador, sopes deprimer i un segin dw carn o peix amb arros i menestra. Vam demanar una sopa de menudencimenudencia,que jo no sabia ben be que era sino no ho hauria demanat, doncs eren peuets de porc. I de segon jo pollastre amb l arros i les llenties. Vam acabar de sopar cap a les 20h i ja cap a l hotel que era alla al costat a dormir, doncs aquest era k horari que feiem a equador. A mes jo portava 48h sense dormir ni dues hores, aixi que jo em vaig estirar i em vaig adormir en 5 minuts.
by guillem | ag. 12, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Aquell dia ens vam despertar firça tard, cap a les 8:30h, tenint en compte l hora que ens despertaven altres dies. Jo ja a les 9:30h vaig sortir a buscar una tintoreria, doncs ja marxava l endema a galapagos i havia de netejar molta roba. Entre jo i l emma en vam buscar des de google maps i vaig anar a les dues mes properes, a menys de 5 minuts caminant. La.primera ja nobexistia i la segona aquell dia ja no agafaven mes roba perque en tenien ja molta… Aixi que vaig tornar a mirar a google maps i vaig anar a la que semblava l mes propera, tot i qie ja era a uns 10 minuts caminant i a una zona que ja em feia menys gracia anar.
Quan hi vaig arribar en vaig veure una que encara estava tancada, pero els de la botiga del cost em van dir que al mateix carrer a 10 metres n hi havia una altra i oberta,i el ctivament. Vaig lreguntar i per 26 pesos per kg netejaven la roba en 4h. Eren prop de les 10h. Vaig tornar a l hotel a fer me un a altre cafe i a preparar la roba per portar la aquell mateix mati.
Vaig prendre cage,vaig escriure el diari, vaig xerrar una estona amb l emma i vaig preparar la roba bruta funs cap a les 12h que ja vaig anar cap a la tintoreria. Vaig quedar amb l emma que desprws de deixar la roba passaria pel chedraui a retirar ls 2000 pesos que em quedaven ja que quedava momolt aprop de la tintoreria a la que anava. Vaig calcular el temps que tardaria en ferho tot i li vaig dir que cap a les 12:35h ja estaria a l hotel.
Vaig anar a la tintoreria. Total 2,1kg, 54 pesos i ho tindria a les 16h. Despres vaig anar al Chedraui que estava a 5 minuts caminant de la tintoreria. Alla vaig comprar una cervesa i vaig retirar els 2000 pesos. En van quedar 12 perque no sabia exactament quant em quedava i la caixera no ho podia mirar… Vaig sortir i vaig començar a baixar el carrer Ignacio Allende, el que portava a l hotel. Vaig pensar d agafar un urbano pero vaig pensar que anant jo sol yardaria poc i de passadaem prenia la cervesa. Aixi que vaig seguir baixant fins arribar a la cruilla del carrer on havia girat al pujar per anar a la tintoreria. Estava just a la cantonada i havia fet un parell de glops a la cervesa,quan va passar unapatrulla de la policia,es va aturar, varen baixar els dos policies i em van dir que no es podia veure al carrer. Els vaig dir que ni idea i mentre un m agafava la cervesa l altre ja obria la porta del cotxe perque entres. No m ho podia creure, detingut per una cervesa???
El priner que vaig pensar es que veure al carrer compirtava una multa i que em.van fer entrar al cotxe per demanarme pasta per no posarmela. Pero no, es van identificar, van dir de quina comissaria eren,quina zona patrullaven i on em portaven, auna espwcua de jutjat de guardia per faktes administratives. Em van dir que beure alcohol en via publica comportava una sancio de 1700 pesos o un arrest de 24h. Jo en pirtava 2000 a sobre, pero bona part eren per l emma, aixi que els vaig dir que no en tenia tants de pesos. M van dir que ho parlaria amb el licenciado que ell decidia. Em van preguntar d on era i em va donar la sensacio que mica en mica van passar d una prinera inatge erronia que deurien haver agafat de mi a una mes real, i fins i tot semblava en algun momebt que els sabes greu haverme vist, doncs no era el tipic borracho que es deurien pensar en un primer momebt. Ells van ser molt correctes i jo tambe.
En pocs minuts vam arribar al jutjat i ja es fiaven tant de mi que em van dir que m esperes alla fora un minut i auns metres d ella sense cap custodia. Vam entrar i despres d esperar menysbde 2 minuts ja em van passar amb el licwnciado. Ell em va dir mes o menys el mateix que ja m havia dit el policia. Em va pewguntar si volia contactar amb la meva embaixada peque m asistis, jo els vaig preguntar que en que em podrien ajudar, i ell va dir que supervisarien que no es violessin els meus drets, pero que de totes maneres no serien violats en cap moment. Jo els vaig dir que no calia i que poca cosa esperava de la meva embaixada. Els vaig preguntar si tenia dret a una trucada i em van dir que evidentment. El licenciado em va dir que apuntes el telefon en un paper i ell el va marcar des del seu propi telefon. Ell no sabia de que era aquell numero i em preguntava que si el 28 erael prefix. Jo li vaig dir lo poc que sabia,que era un mobil de Oaxaca. Per sort un policia que hi havia alla li va dir que si, que marques tal qual i ja esta. Me l va passar pero com suposava l emma no va cintestar, ja que mai contesta a numeros desconeguts. Eren les 12:43h i jo li havia dit a l emma que arribaria a les 12:35h. Aleshores li vaig exolucar al licenciadi que twnia els diners pero que els anava a tornar a aquella persona doncs li devia perque ella havia estat pgant amb la seva targeta i que per aixo volia parlar amb ella primer. Mentre li explicava que jo l arrest el podria fer pero no em podria acomiadar d ella va tornar a trucar i aquest cop si va contestar. Em a passar el telefon i vaig parlar amb ella. Ja s inaginava que era jo, doncs ja eren les 12:50 i encara no havia arribat. Li vaig dir que estava a un jutjat per veure al carreriquina era la situacio. Li vaig demanar permis perpagar la sancio aixi ho va escoltar el licenciado. Tambe que si feia l arrest no em.podria acomiadar d ella. Una mica tot el que havia dit perqueveiessin que era veritat i a veure si amb una mica de sort els feia una mica de pena. L emma evidentment em va dir que pagues i que no em preocupes de lo que li devia. Vaig penjar i li vaig dir al licenciado quepagaria la sancio doncs ja tenia el pwrmis de la persona a qui havia de donar els diners. Em va dir que dwspres i que anes a esperar a un pati interior amb altres detinguts per esperar a passar amb una doctora.
Alla el pati hi havia 3 nois mes,rots amb força mala pinta. Un em va cridar, ey wey pq te detuvieron,a lo que li vaig respondre amb el gest de veure i dientli una cerveza. Era la primera vegada en tota la.meva vida que em veia en una situacio similar. Al principi estava una mica preocupat per no saber com funcionava la policia mexicana, pero mica en mica em vaig anar tranquilitzant en aquest sentit, donca semblava tot molt correcte. A mes jo vaig ser molt educat en tot moment i aixo amb va ser correspos en una celeritat, educacio i bon tracta cap a mi.
De seguida ja em van cridar per passa amb la doctora. Jo en aquell moment encara no tenia ni idea de que hi anava a fer amb una doctora. Em va explicar que ella sobretot miraria si havia sofert alguna lesio des de la detencio per part de la policia. Alucinant, un metge assegurava que la policia no m havia maltractat. A mes tambe comprovaria si anava begut o no. Em.va mirar les pupiles i va veure de seguida que anava perfectament be. Em va preguntar si creia necessaria la tevisio i vaig dir que no perque el tracta de la policia havia sigut excelwnt en tots ela sentits. Vaig firmar conforme no ncessitava revisio i ella va certificar que anava perfectament be.
Vaig tornar al pati i en 2 minuts em van fer tornar amb el licenciado. Ja de seguida em va dir que baixaria la sancio dw 1700 a 1200 pesos, aixi li podria tornar algo de diners a la meva amiga i no anarmen de mexic amb massa mal gust de boca. Fins i tot ell va somriure , jo tambe,li vaig dinar lea gracies i ell em.va desitjar bon viaygei ja vaig poder marxar. No vaig firnar cap paper,be si,el de la doctora, pero nk conformepagava 1200 pesos.
Vaig sortir del utjat sense teir ni idea d on era,pero si sabia que nonera massa lluny de l hitel doncs el trajecte en cotxe havia sigut rapid. Vaig preguntar pel carrer Ignacio Allende i cap alla vaig anar. El vaig trobar rapid i cap a l hotel. En menys de 10 minuts ja era a l hotel. Vaig arribarhi a les 13:20h o sigui que tot plegat va ser prou rapid. Ens vam abraçar amb l emma i em va dir que li expliques tot.
Ella em va dir quementre jo arribava va buscar per internet i que passava exactament el que m havia passat.
Despres dexplicar ho toti ja feralgo deconya. Cap a les 14h vam anar a dinar,doncscap dels dos havia menjat encara res en tot el dia. La intencio era anar a dinar restaurant de comida corrida que vam veure el dia anterior per la nit. Aixi que vam anar cap alla. El restaurant estava al carrer de los lentes, a cada mig metre hi havia algu venente ulleres o optiques. Vam entrar al restaurant i l emma va preguntar que tenien, i tot i que tenien força coses, a l emma no li va fer gracia res. Vam sortir i vam decidir gornar al xino del dia anterior ja que ara si ens ho podriem menjar alla. Vam demanar dos guisados amb arros cadascu, jo de costilla i pollo agridulce, tot amb chile i salsa picant. Tot molt bo. I despres, tambe com a la nit anterior, cono del mcdonalds.
Entre unes coses i altres ja eren les 15:30h i ja vam anar cap a l hotel. Jo a les 16h ja podia anar a buscar la roba, pero com sempre ens vam estirar i ens vam.mig adormir fins cap a les 17:30h, hora que jo ja em vaig preoarar, fins i tot dutxar perque havia suat i no volia embrutar la samarreta que hauria de portar aquell dia i els dos seguents. Cap a les 18:15h vaig anar cap a la tintoreria. Vaig recollir la roba i de cami a l hotel, just a la cantonada amb Ignacio Allende un noi em va dir alguna cosa. Jo com sempre vaig dir: no gracias. Pero aleshores el noi va fer el gest de veure i em va senyalar just davant, doncs era on m havien detingut. El tio m estava dient que m havia vist com se m emportava la policia!!!
Cap a les 18:45h vaig arribar a l hotel i li vaig dir a l emma que aniria a comorar tabac i una cervesa (ja que no l havia pogut veure pel mati) i ella va dkr que tambe en volia una. Primer vaig anar a una botiga que havia vist que venien tabac pero no tenien camel i no volia que em passes com amb el pall mall que el vaig haver de tirar. Aixi qje vaig anar a buscar un OXXO sense saber ben be per on tirar i per sort en vaig trobar un de seguida, al mateix carrer. Vaig clmprar i quan vaig sortir començava a ploure. Vaig correr cap a l hotel i quan ja arribava va començar a ploure moltissim. Per sort ja ho tenia tot fet i ja era a l hotel.
Ja eren les 19:15h i ja em.vaig començar a fer la maleta. L endema ja marxava de mexic. Vaig estar fins quasi les 20:30h preparant la maleta ibdespres acabar tots els comptes i veure quant li tornava a l emma. Al final li vaig tornar 500 pesos que sumats als 1500 que ja li havia tornat el dia anterior feien 2000. Quedaven uns 1700 mes els 3500 de l apartament que vam quedar que li restaria del deute. A mi em van sobrar 1300. 500 que pensava que havia de pagar per sortir de mexic i 800 que em guardava per la propera vegada que anes a mexic.
Cap a les 21h vaig sortir a conectarme amb el.mobil i fumar un piti. Quan vaig tirnat cap a les 21:15h l emma ja havia preparat tots els sandwitxis, 12!!! Aquesyes son les coses que te l emma, ajuda molt
Cap a les 21:30h li vaig preguntar a l emma si voldria sortir a sopar i va dir que no, doncs haviem dinat força i a mes ja començva a tenir la regla. No es trobava massa be. Aixi que li vaig dir que es menjes algin sandwitx dels que havia preoarat o el pernil i fornatge que havien sobrat i jo menjaria la pasta de rata amb tostadas i atun. I aixi ho vam fer. Vam posar la TV i vam menjar alla al llit.
Despres de sopar vaig preoarar alguna cosa mes fins cap a les 23:00 que ja vam anar al llit. Era la ultima nit que passavem junts. Vam jugar una mica i vam xerrar fins cap a la 1.
by guillem | ag. 12, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Ens vam despertar cap a les 7 pero vam estar una estona al llit. Aquell dia l emma volia anar al cendi ja que era nou i encara no l havia vist. Jo em.vaig fer un cafe com sempre mentre escribia el diari. Cap a les 10h vam anar a donar ua volta per les rodalies del hotel, pel mercati la plaça principal on hi ha l ajubtament. Vam entrarhi doncs semblava que feien una fira d artesanies.
O sabiem si podriem quedar amb l irene ja que encara treballava i no sabia fins quan podria sortir, aixi que cap a les 13h vam anar a dinar a una taqueria del mercat on vam menjar 2 tacos i mig cadascu per 10 pesos cada un. Despres ja vam tornar a l hotel a descansar una estona. Ens vam adormir fins cap a les 16h que l emma es va despertar perque volia anar a veure una especie d aplegament que feien de pagesos i olia veure si trobava insecticides mes barats per les seves plantes. Tot i que era alla mateix jo la vaig acompanyar perque deia que els pageos la miraven molt, de fet, per pressionarme mes per acompanyarla, quan s estava canviant em.va preguntar: s me marca el pezon? I jo: pues no se emma… A lo que ella va riure.
Vam anarhi pero ja havien plegat. Vam seure una estona ja que el pages jefe estava alla dinant i l emma volia dsperar a que acabes per preguntarli, pero tardava molt i vam marxar. Eren quasi les 18h i despres vam anar cap a l habitacio.
Aleshores va començar a ploure a bots k barrals a mes amb llmps que queien alla mateix. Va ser una tempesta electrica molt forta.
Cap a les 18h l emma ja tenia molta gana, doncs no havia menjat tant com jo, i tot i que plovia moltissim cada vegada insistia mes en anar a menjar, fins al pjnt que es va aixecar sense ni mirar i es va donar un cop a la cara amb la.meva ma. Quan te gana es posa mes nerviosa que jo…
Aixi que vam sortir amb lo que plovia i vam anar cap a lloc de les tostadas a 10 pesos. Abans d arribarhi va saludar una amiga seva que venia patates al costat del lloc de les tostadas i de pas se n va comprar. Despres ja vam demanar les tostadas. Jo me n vaig menjar 3 alla k l emma 2, a mes jo en vaig comprar 2 mes per emporatr ja que encara era molt aviat i segur que menjaria mes abans d anar a dormir.
Ja vam tornar a l hotel i justament aleshores ja deixava de ploure, just marxavem quan ja havia passat el pitjor de la tempesta.
Cap a les 19:30h ja erem a l habitacio i jo ja donava per suposat que ja no sortiriem, ja que l irene no havia pogut quedar. Pero cap a ls 20:30h l alex li va preguntar a l emma si voliem que els acompanyessim a veure l alex jugar un partit de futbol amb l equip del cendi. Era com una lligueta de tlaxiaco entre empreses de la ciutat i aquell dia jugaven contra Pepsi. A mi em feia ja moltissima mandra, doncs ja haviem menjat i feia molt fred i mig plovia, pero a l emma li feia ilusio anarhi ai i que vam quedar amb l alex que ens vindria a recollir en uns 20 minuts. Aixi que a vestirse i sortir.
Cap a les 21:15h van arribaf l alex i l ali amb el citxe i vam a anar cap al camp.
Vam arribar al camp i feia moltissim fred. Em vaig haver de tragar alhñgunes coses que havia dit, com que el dia anteriror havia nevat perque l emma em deia que faria fred i va fer molta calor, pero aquest dia deuriem estar a 10°C i aixo que era ple estiu!
El partit va estar molt igualat, de fet van arribar a penaltis i van guanyar els del cendi. L alex era una mica malo, doncs quasi no va tocar pilota i quan la tocava xutava malament. Hi havia un noi al public molt gracios, era company del cendi i no parava de cridr coses pero amb molta gracia. La veritat que m ho vaig ñassar be mirant el partit i escoltant aquell noi.
Despres del partit els jugadors es van fer unes fotos i ja vam marxar. L irene va arribar a mig partit i vam quedar tots 5 al mercat per anar a prendre un ponche.
Quan l alex va aparca el cotxe l emma a pregjntar: bajo? A lo que jo li vaig contestar: pues no se, donde vamos? M ho va preguntar dos o tres vegades mes fins que vaig entendre que ho deia per si jo li kbriria la porta. Quan ho vaig entebdre vaig sortir i li vaig anar a obrir la porta. L ali que veia que l emma no baixava em va preguntar: que no puede abrir? I jo: si si que puede, mentre li obria la porta.
Vam anar a prendre el ponche que aquella nit entrava molt molt be. Vam xerrar una estona i ja vam anar cadascu a casa seva i nosaltres a l hote que el tebiem a 2 minuts caminant.
Eren quasi les 23h. Vam jugar una estona i a dormir.
by guillem | jul. 7, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Tot ibque aquest dia em volia despertar mes aviat tard, doncs elndia i la nit serien molt llargs, el soroll exterior com sempre no em va deixar dormir mes, aixi que cap a les 7 ja m aixecava, de tores maneres ja pirtava quasi 8h dormint, i de fet vaig dormir nes del que m esoerava, perque cada matinada abans de les 4 ja hi havia un gall que no callava.
Vaig fer el check in del vol, una mica de diari inoricies. Despresja tocava una de les voses que menys m agrada, con a torhom sposo, fer la maleta.
Aquest era el primer dia que m estava fins tan tard al histel, fins les 12, i potser perbaixo era el primer dia que escoltava a la parella d argentins mes pesats, maleducats i irrespetuosos que havia conegut mai. L escandol que van fer va superar rots els escandols anterirors. No nomes parlaven fortissim sino que no tenien problema es utilitzar, crec, una especie de molinet per picar gra de cafe, o almwnhs em semblava, en qualsevo cas semblava un taladro. I a sobre s hi van recrear
Despres cops continuament, amb els plays, amb les cadires, les tasses, tot feia soroll. I aixi durant almenys dues hores que van ser alla fora.
Quan ja marxaven vaig sortir jo a preoar me el menjar pel dia. Vaig anar fent temps escoltant noticies i escribint el diari fins a les 11:30, que ja hi vaig guardar tot i a les 12 ja sortia del hostel.
Coneixent ja el cami perfectament vaig anar directament a la terminal d ADO i vaig comprar el bitllet per les 14:30h. Era elmproxim en sortir i a mes era mes barat. Al preguntar ne el motiu em varen dir perque era un minibus, i vaig pensar, doncs perfecte, mebts gent, mes rapid i a sobre mes barat. A mes vaig poder escollir un dels seients que van sols, sense ningu al costat.
Encara eren les 12:30h aixi que tocava fer temps. Em vaig conectar una estina a la xarxa WIFI de la termial, em vaig prendre una cervesa i vaig dinar, amb tot plegat ee seguida ja eren les 14:30h.
El bus va arribar puntual. Vam anar pujant hi i tot feia pensar que seria una sortida normal. Pero quan ja erem quasi tots asseguts, ja semblava que uns quants no estaven al seient assignat. Despres van entrar una señora amb la que semblava la seva neta, i aleshores em vaig donar conta d algo que no savia i que em va sorprendre molt positivament. La señora parlava maya i tot i quebsemblava que entenia l espanyol, no el parlava! Em va causar sorpresa, alegria imolta curiositat al veure que encara hi havia gent que practicament nomes parlava maya. La neta si que parlava mes español pero amb la señora parlava en maya. Quan varen pujar, que eren quasi les ultimes, tot i que havien reservat seients juntes van haver de seure separades, doncs alguna isa estava passant. Va ser aleshores quan vaig entendre que la dona parlava quasi nomes maya, perque una altra passatgera li parlava a la nena perque li traduis a la señora, tot i que la señora semblava e mes o menys si que entenia l español tot ibque totes les respostes que donava eren en maya. Despres va entrar un altre senyor i aquest ja no tenia seient, estaven tots ocupats. Aixi que algu havia puhat sense bitllet, doncs ADo fa un bon control dels bitllets venuts i de cada passatger que puja. De fet el chofer, abans que arribessim aqui, ja deia que algo no li quadrava, i tenia rao, doncs al final semblava que sobrava un passatger. Despres d uns minuts d intentar esbrinar que passava, el xofer va decidir tornar a apassar a revisar tots els bitllets un per un, i per fi vam saber que passa. Una parella d uns 55 anys havien pujat tots dos pero nomes tenien un bitllet, a mes havien segut alla on no els tocava, per aixo hi havia tanta gent fora del seu seient. No sabrem si la parella es va equivocar o ho varen fer expressament, a mi em va semblar que ho varen fer expressament, en fi, qui sap. La questio es que el xofer va preguntar si algu estava disposat a anar en un altre bus mes tard, i va ser la propia parella qui van dir de baixar ibde recuperar els diners del bitllet, aixi que van baixar, el senyor que faltava va seure i tothom es va recolocar alnseu seient, quedant la señora maya i la nena juntes on eks tocava, just al meu costat, i tots contents. L unic que amb tor plegat ja eren les 15h, pero be, almenys jo no tenia cap pressa, tot el contrari, ja m anava be que s anes allargant, doncs a Cancun em cansaria d esperar.
Durant el vaitge fins i tot em vaig adormir i quasi no em vaig ni enterar que ja erem a Cancun cap a les 17:15h. El primer que vaig fer va ser comprar el bitllet des d aquella terminal, la del centre, a l aeroport. El vaig comprar per les 21h per 78 pesos. Seguidament ja vaig anar al restaurant de just davant de la terminal i alque ja havia anat quan vaig çassar 4 dies a Cancun per menjar me dos tacos, doncs realment era mes caprici que gana, doncs estaven bonissims. I ja a fer temps per alla fins les 21h.
A les 21h va sortir l ADO puntualment cap a l aeroport i cal a les 21:30h ja arribavem i alla m havia de quedar fins les 6:45h que sortia el vol. Com sempre que s ha de passar una nit a un aeroport, primer vaig fer una inspeccio per l aeroport, per saber quins serveis te i quins son els millors llocs per descansar. I la veritat es que estava millor el d aguadilla, ja que el de Cancun no tenia ni fonts d aigua ni maquina de cafe ni bons seients per dormir, aixi que em vaig passar 7h menjant el que ja portava fet, donant voltes, descansant i dient continuament que no volia taxi, doncs no paraven d apareixer xofers oferint taxi.
A les 4 ja vaig passar pel control de seguretat ja que no hi havia ningu i com que haig de passar tot l equipatge i treure un munt de coses, doncs prfereixo que no hi hagi ningu darrere esperant. Pensava que alla a mexic el tema del control seria mes facil, pero va ser a l unic aeroport que em van revisar la maleta per dins. A altres aerports em revisaven a mi, pero mai em van obrir la maleta. No se exactament si buscaven alguna cosa, pero per sort no va mirar massa, basicament els pots de liquids i la naquina de tallar cabrll. Despres ho va intentar guardar pero li vaig dirque ho deixes perque s ha de guardar tot perfectament per tal que hi capiga.
Una cosa que em preocupava una mica era l equipatge que portava, ja que Vivaaerobus semblava força estricte en quan el çes, maxim 10kg amb tot i fins i tot deien que ho pesaven, i clar, tot el meu equipatge pesava uns 12kg. Pero com era d esperar ningu va pesar res, aixi que a les 6:15h ja estava a l avio.
No vaig tardar massa en quedar me adormit, doncs portava just 24h despert. Pero no vaig durar mssa doncs ja van dir algo per megafonia i em van despertar. Avisaven que passarien a vendre menjar o begudes. Vaig mirar els preus i un cafe força gran nomes costava 35 pesos, 1,50€, baratissim i mes per ser un avio, aixi que per primera o segona vegada a la vida, vaig comprar algo un avio. I a mes estava bonissim i em va durar quasi fins que vam arribar. S ha de dir que l experiebcia ee volar amb Vivaaerobus va ser molt bona.
Cap a les 20:15h ja aterravem a Veracruz, i com sempre els tipics impacients i, fins i tot, no massa llestos, ja es van aixecar i es van quedarcde peu el mig del passadis. I dic no massa llestos perque si fas aixo t has de quedarvde peu 10 o 15 minuts esprant a que obrin les portes i que baixin tots els de les files de davant teu, es una mica tonto… A mes en aquesta ocasio a sobre em molestava perque un d ells anava picant amb el peu d impacient que estava, i ja m estava posant nervios. A mes, el problema de quebes qudin alla al mig, es que quan et toca sortir, si has d agafar la maleta dels compartimebt superior, no et deixen ni lloc per baixar la, aixi que quan em va tocar a mi, vaig baixar la maleta tal qual sense ni mirar si li donava a algu, i efectivamebt li vaig donar un bon cop a l esquena a un dels que s havia colatvdebla fila de darrere. Ja t esta bd vaig pdnsar, almenys els altres que s havien colat, al veure ho es van fer enrere.
Cap a les 20:30h ja sortia de l aeroport. Segons vaig llegir per internet hi havia una linia d ADO que anava fins al centre de Veracruz, pero quan vaig preguntar a la taquilla em van dir que anaven a tot arreu menys a Veracruz. Increible, al centre de Veracruz nomes s hi podia anar amb taxi oficial que coatava 250 pesos! La de pasta que deuen pagar a l aeroport perque els hagin donat l exclusivitat del transport fins a Veracruz…
Aixi que sense mes remei vaig pagar els 250 pesos i cap a l apartament. En uns 30 minuts ja arribavem. Les indicacions que em va passar la nfitrio van ser molt bones i no vaigvtenir cap problema en tribar lo. L entradacera autonoma i tambe va anar molt be, doncs les claus estaven en una caixa de seguretat que vaig poder obrir a la primera.
Pero l apartament tenia alguns fallos que vaig anar descobrint amb el pas de les hores. El primer que internet no funcionava, semblava quebes conectava pero no funcionava. El que mes m importava i ja no funcionava. No hi vaig pensar mes i vaig anar a dormir doncs eren quasi les 10 del mati i em queia de son. Havia sigut un dels dies mes llargs del vaitge.
by guillem | jul. 7, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Arribava un dels dies mes esperats, doncs visitaria una de les 7 meravelles del mon modern. La veritat és que estava una mica nerviós, pero no tant per veure Chichén Itzá, sino per si tot anava be, sobretot el tema del transport, doncs tenia la intenció d’anar en Colectivo i només savia que sortien a prop de la terminal de ADO, pero no savia exactament on i molt menys quan. Així que a les 8 del matí ja estava amb la motxilla de passar el dia fora preparada (aigua ben freda, menjar, repelent, crema solar, etc.) i cap a la terminal de ADO a veure que em trobava.
Pero abans de continuar, comentar que aquest dia em vaig aixecar cap a les 2:30h de la matinada, i perque? Doncs perque lo dolent d’aquest hostel era que les finestres no tenien vidres i per tant s’escoltava tot el soroll de l’exterior, i mes a la meva habitació que estava al costat de la ona comú. I com que hi ha gent que no te cap educació o que es pensen que son a casa seva, doncs algu va arribar a les dues de la matinada i es va comportar com si fossin les dues de la tarda, i clar, em vaig despertar, i entre que havia anat a dormir molt aviat i que el soroll va durar lo suficient com per desvetllar-me, doncs ja no va haver-hi manera de tornar-me a dormir. Així que aquella matinada la vaig aprofitar per treballar.
Com ja he dit, a les 8 ja vaig sortir amb la motxilla preparada cap a la terminal. Tot i ser les 8 la calor ja era força insoportable. Feia molt bon dia, cosa que vaig agrair ja que vilia veure Xhichen Itza en un bon dia, pero clar, la calor seria terrible.
Uns metres abans d arribar a la terminal un senyor em va preguntar: a Chichen Itza? Si, vaig respondre. En colectivo? Vaug afegir. Si. Perfecte. No em va caldre ni buscar, ja em van buscar ells a mi. Vaig preguntar el preu i eren 35 pesos en front als 106 del ADO. A mes sortia a les 8:30 i no a les 11 com l ADO. Tot perfecte, la major çreocupacio que tenia ja estava solucionada sense haver de fer res. Fins i tot em van dir que tenien canvi de 500, que era l unic bitllet que em quedava, aixi que ni tansols vaig haver d anar a buscar canvi.
Vaig anar cap a la furgoneta i de momebt nomes erem una noia i jo. Cal tenir en compte que aquests colectivos surten quan estan quasi plens. Pero per sort es va omplir rapid i a les 8:35 ja sortiem. Com era d esperar anava a tot lo qje donava la furgoneta, adelantant a cotxes amb mes velocitat pubta que ell. A les 9:15 ja arribavem a Chichen Itza.
Hi ha dos motius principals per arribar lo abans possible a Chichen Itza. Un, per evitar aglomeracions, tan a la cua com a dins. I dos, evitar les hores de mes calor, doncs entran a les 10 a les 12 ja pots haver acabat la visita.
A la cua nomes hi havia una persona aixi que en 5 minuts ja estava dins el recinte. A l entra, com era d esperar, gent oferir se per fer de guia, fins i tot un em va dir que la seva mare era de Ferrol, com si aixo hagues de convencemper contractar lo… Pero el que realment em va sorprendre i no em va agradar gens, es que ja a dins del recinte estava ple de paredetes ambulant amb tot tipus de souvenirs, era horroros que a pocs metres d un dels temples mes importants del mon estigues ple de venedots. En fi, aixo es Mexic. No ho savia, pero nomes entrar i caminar uns 100 metres, ja s anava distingint la piramide de kukulcan, i al soprepassar els arbres, aquella marevella ws presetava davant teu quasi sense ni esperaro, va ser simplement espectacular. Jo no m imaginava que era el primer que es veia nomes entrar, aixi que la sorpresa va ser majuscula, fins i tot emocionant.
Evidentment vaig fer un munt de fotos i em vaig quedar alla davant mirant. Vaig donar tota la volta a la piramide per veure la des de tots els angles. La part que dona a l entrada esta restaurada, pero la part de darrere no, i quasi que preferixo la part nonrestaurada, doncs tor i que no es aixi com era orginalment, tampoc ha estat manipulada per ningu que no fossin els mayes que la varen construir. En total vaig estar com 15 minuts mirant tots els detalls i la perfeccio de la construccio. Cal tenir en compte que es tal la seva perfeccio que durant els equinoxis de primavera i tardor, les serps de la part de dalt provoquen una bra que va baixant les escales mentre surt el sol, doncs la piramide esta perfectament aliniada per tal de produir aquest efecte espectacular nomes dos dies a l any. I tot aixo ho varen fer fa 1500 anys. Uns genis.
Despres vaig anar a la seguent gran estructurames propera, que era el camp del joc de la pilota, l esport oficial dels mayes que consistia en fer passar una pilota per un cercle elevat i petit i nomes poden “xutar” amb el lateral de les cuixes. Seguint la tradicio maya, depenent de l ocasio se sacrificava el capita de l equip perdedor o del vencedor. El camp es força gran amb grades a banda i banda i un cercle tambe a cada banda. En un dls extrema hi ha el que sembla el lloc on estava el rei.
Just al costat del camp hi ha el temple e les calaveres, anomenat aixi perque hi ha decenes de calaveres gravades a la pedra. Per les seves creences, els mayes eren molt sadics i era habitual que atravessesin caps amb llances i a mes ho representaven. Es diu que el cavall d hernan cortes va ser decapitat i el seu cap clavat en una pedra.
I a l altra banda de la piramide hi ha el quart i ultim gran estructura, el temple dels guerrers junt amb el temple de les 1000 columnes. Tot aquest conjunt es enorme en quan a superficie. El temple de varies ales i tenia vaeies funcions. Fins i tot jna part sembla uebera un mercat on els mayes varen perfeccionar la seva arquitextura amb la construccio de grans bovedes. Tota aquesta estructura es creu que tambe servia de separacio i marcava l inici del gran pati, la piramide i el camp del joc de la pilota.
Aquestes son les estructures mes importants i les que s han conservat o fins i tot rehabilitat, pero mes ennla del mercat i enfinsant se a la selva, encara es poden trobar kilometres i kilometres de runes no explorades, doncs la ciutat era molt mes gran del que s ha pogut recuperar. De fet, mirant mes enlla d algunes valles quebdelimiten la zona visitable, es poden veure clarament mes runes, i nomes a simple vista.
Un cop visites les 4 estructures i haver anat fins als limits permesos, vaig anar cap al Cenote Sagrado que esta a 1 km aproximadament de la piramide. Com ja he comentat en pists anteriors, els mayes cteien que aquestes formacion geologiques eren portes a l inframon i on hi feien molts rituals i sacrificis, sibretot de nens i homes adults, a mes de nombroses ofrenes d or, plata i altres materials. Aquest cenote tebun ditre de 60m i una profunditat de 30. Es formaven degut al tipo de terra de la zona, doncs es defeia facilment per la filtracio d aigua, produint aquests forats plens d aigua o amb rius subterranis. A mes aquest tenia uns miradors just a l inicidel forat que permetien tenir una vista inmillorable del fons.
El caminet que comunicava el cenote amb la resta de la ciutat tambe estava ple de paradetes, a banda i banda, i mentre hi caminava per tornar cap al pati principal on hi ha la piramide, com quasi tots els venedors em va oferir algo, i jo com responia a tots, li vaig dir: no gracias, a lo que ell va respondre: venga tio solo 1€, España es la caña. Em va fer gracia sobretot la primera part, doncs es frase tipica espanyola i gens mexicana.
Vaig tornar al mig del pati per a tenir una visio general i despres una estona mes mirant la piramide. Ja havien passat dues hores des de que havia entrat i aixo que no vaig parar ni un moment i anava tota l estona a pas lleuger. Sense entretenir se massa es necessiten almenys dues hores per veure ho tot.
Cap a les 11:30 ja estava a la sortida, i com he comentat al començament, sort que hi vaig anar aviat, ja que la cua d una persona que hvia fet jo, ara era de desenes. Molta gent a la cua i consequentmwent rn serien molts a dins. A mes la calor feia la visita molt pesada si es volia fer com l havia fet jo. Un gran encert anar hi a les 9 del mati.
Al sortir vaig menjar i vaig veure molta aigua. Un cop recuperat vaig donar una volta pel parking buscant algun colectivo similar al que m havia portat. Quan ja portava un parell de voltes sense veure n cap, se m va acostar el vigilant del parking, em va semblar unamica molest, preguntant me que si buscava algo, li vaig dir que el colectivo i em va dir on l havia d esoerar, que no era tre lloc que on m havien deixat… Vaig anar cap alla i ja hi havia quasi 10 persones esperant, fins i tot em va smblar reconeixer una parella que havia anat amb mi a l anada. En uns 10 minuts va apreixer un colectivo que anava cap a Valladolid. Es va omplir completament, dw fet crec que algu es va quedar fora. Durant el trajecte la meitat dels passatgees es varen quedar adormits, la del meu costat fotia uns cops de cap que fins i tot em feia patir per si es partia el coll.
Un cop arribats a Valladolid ibde cami al hostel, vaig anar per un cami diferent çer acabr de coneixer una mica la ciutat i acabar de comprar algo de menjar per l endema, ja que passaria tot el dia fora i tota la nit a l aeroport de cancun.
Vaig arribar al hostel cap a les 14:30h amb la intencio de dormir uba estona, doncs m havia despertat abans de les 3 i el mati havia sigut molt compket, pero em va veure una treballadora de la neteja del hostel i ja no em vaig poder escapar per segon dia, quasi que em va obligar a deixar la entrar almenys a canviar els llençols, cosa que no em va semblar malament, total en 10-15 min ja estava i ja vaig estirar me. Com al dia anterior no paraven de cridar, realment eren divertits i s ho passaven be mentre treballaven, pero clar, descansar poc. Pero com que aquwst dia anava mes tard, cap ables 15h ja havien acabat i ja va haver silenci, moment que inevitablemebt em vaig adormir. I ben adirmit, doncs em vaug despertar quasi a les 19h.
Elnprimer que vaig fer va ser organitzar una mica l endema, doncs ja deixava al histel i haviabde tornar a l aeroport de Cancun per agafr un vol a Veracruz. Seria un dia i nit llargs, jaque el vol era a les 7 del mati pero no de l endema, sino del cap de dos dies.
Vaig mirar horaris i preus d ADO, doncs els chofers del colectivos ja em van dir quebells no anaven fins a Cancun, i finalment em vaig decidir per un que sotia a les 14:30, ja que havia de deixar el hostel a les 12 com a molt i no volia donar mes voltes per Valladolid arrossegant la maleta sense una roda i amb aquella calor (quan vaig preoarar el viatge si que tenia la intencio, pero la realitat i les circumstancies no ho permetien. El proper viatge amb motxilla).
Un cop decidit vaig sortir a fer una ultima volta per Valladolid, que totni que ja era fosc, la veritat es que no em feia cap por, em va semblar una ciutat segura des del primer dia. Dw totes maneres no hi havia massa animacio, doncs era dilluns i ja hora de sopar, aixique va ser una volta curta mentre buscava algun restaurant on sopar. Vaig anar a veure si un local al costat de la Cocina Economica estava obert, doncs ja l havia vist pero sempre tancat, i com que tenia bona pinta i estava molt a prop del hostel vaig voler mirar. I si que estava obert. Era com una casa particular, com quasi tot a mexic, amb un parell de taules i la paredeta per fer el menjar alla al mig, tot molt familiar i casero. No tenia massa gana doncs feia poc mes de dues hores que m havia despertat, pero la bona olor de la cuona mexicana ja em feia entrar gana. Em van venir de gust tortas. Vaig preguntar si en tenien i de que. El noi em va dir que si i que eren o de carne asada, pollo i una altra cosa que no vaig entendre. Vaig demanar ne dues, una de carne asada i l altra del que no vaig entendre. En 5 min les va portar, vaig fer una queixalada i estava bonissima, molt mes que la que havia menjat a Playa del Carmen. Si ja amb l olor m havia vingut una mica la gana, al provar la ja em va venir del tot. Em vaig menjar les dues tortas sense respirar massa i no em vaig poder resistir de demanr ne una altra, de pollo que era el que em faltava. La va portar i em va semblar encara mes bona, era mes picant que les altres pero jo crec que hi va posar mes coses. Va ser dels millors sopars que haviabfet fins aleshores.
Quan vaig anar a pagar vakg felicitar al noi dient li que estaven bonissimes, realment el vaig veure content al dir li. Se l veia un noi molt amable, algo timid i sobretot molt treballador, dels que es preocupen del negoci, i que un client elnfelicites com el vaig felicitar jo va ser segurament el millor que li va passar aquell dia, se li veia a la cara. I savia que era sincer, doncs havia repetit. Total 54 pesos, poc mes de 2€.
Acabat de sopar ja cap al hostel. Eren quasi les 22h i ja no tararia en anar a dormir. Tot i que havia dormit quasi 4h per la tarda, no vaig tardar en adormir me.
by guillem | juny 25, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Tot i que aquest dia no havia de fer trajectes llargs, ja que el hostel estava molt a prop de tot el que volia veure, abans de les 7 ja estava despert per culpa de galls, gossos i algun hoste no massa silencios wm van despertar, doncs quasi tota la part superior de l habitacio no tenia vidre i era una gran finestra nomes tapada per una mosquitera, i clar, s escoltava tot. Era com un despertador natural. Despres de fer la rutina matutina (llegir noticies, escriure elndiari, dutxar me i esmor) vaig preparar l itinerari dek dia i vaig sortir a les 9.
La intencio era veure els punts mes importants del casc historic, i depenent de l hora, anar al Cenote Zaci abans o despres de dinar.
Primer vaig anar a la plaça principal de la ciutat on estava el Palacio Municipal (ajuntament) i l esglesia de San Servacio. L ajubtament em va semblar quasi igual que tots els que havia vist en altres ciutats, els deuen fer amb un motlle. L esglesia estava prou be, la tipica esglesia colonial construida pels conquistadors despres de destruir tot el que van poder de les cultures ja existents a la zona, en aquella, la cultura Maya.
La plaça estava molt be, gran, ben cuidada i plena de paredetes de roba i de menjar, tacos, marquesitas, quesadillas, etc tal com m agrada a mi. Despres de donar una volta pels voltants de la plaça, vaig anar a la Calle de los Frailes, un carrer molt pintoresc, bonic i tranquil. El vaig recorrer tot fins arribar al Convento de… Alla hi havia un parc gran amb les tipiques lletres amb el nom de la ciutat, el·tipic lloc on has de fer una foto.
D alla vaig tornar al centre pero per un altre carrer, res a veure amb el de los Frailes o els el centre. Vaig donar una volta pels carrers propoers al centre mirant totes les botiguetes ambulant que a Mexic n hi ha moltissimes i de tot tipus. Vaig aprofitar per comprar algo de menjar per fer entrepans doncs sempre va be per si passes algun dia fora o a l aeroport com havia de fer al cap de dos dies. Tot just eren les 11h pero ja em vakg comprar una cervesa perque la callr era terrible, i caminant, doncs mes encara. Me la vaig veure quasi d un glop i ja vaig anar cap al Cenote Zaci, molt a prop del centre.
L entrada era de les mes barates per ser un cenote, 30 pesos (1,35€ aprox) i a mes hi podia anar caminant. Encara no n havia vist cap per lo que la çrimera impressio va ser brutal. S entrava per un tunel baix i estret i al sorrir ne ja veies el cenote davant teu, un forat enorme d uns 40 metres de diametre i uns 30 de profunditat amb l aigua abaix i les estalactites adalt. Semblava mentida que aquella marevella natyral pogues estar al mig del centre historic de Valladolid.
Unes escales/rampa recorrien el voltant del cenote fins arribar a l’aigua. Hi havia gent banyant-se. o vaig posar el peu pero estava massa freda. Conforme anava baixant anava notant la humitat i la xafogor típica de dins d’una cova, i això que un cenote és obert, pero només el fet de baixar 20-30 metres ja fa que es noti moltíssim. Des de d’alt ja era una passada, pero des de dins encara ho era mes. Hi havia força gent que s’hi banyava pero d’altres només s’ho miraven com jo. Després de recórrer tot el camí habilitat, vaig sortir i vaig donar una volta per tot el recinte, fins cap a les 12:30h que ja vaig sortir.
Vaig anar a dinar a un lloc ambulant de tacos que hi havia de camí al hostel i que ja havia vist abans. Probablement era el mes autèntic de tots els que havia anat fins aleshores, que no eren pocs. El que em va fer decidir pe aquell va ser que sempre que el veia hi havia gent, i això és bona senyal. Era un home gran fent els tacos amb les mans i ple de mosques, l’higiene no semblava la millor pero supso que ja prenen les seves precaucions. I de fet em fio mes d’aquesta gent que d molts altres restaurants que no saps ben be que fan a la cuina, allà ho veus tot, i el menjar és casero casero. Després de postre un chocorrol de l’OXXO i cap al hostel a descansar les cames i de la calor.
Em vaig stirar i em vaig adormir cap a les 13h, pero a les 14h van picar a la porta. Jo estava somniant i en el somni vaig sentit la porta, una vegada, dues vegades, i quan vaig obrir un ull es va obrir la porta, apareixent un treballador dient “perdón perdón” i abans de tancar “quiere que le hagamos la habitación?” i jo evidentment “no, no, ya mañana”. Vaig intentar adormir-me una latra vegada, pero amb el xivarri que feien els dos nois i les dues noies que netejaven les habitacions, va ser impossible, com cridaven!
Així que a les 14:15h ja estava de peu una altra vegada. Em vaig fer un cafè i vaig preparar tot el necessari per l’endemà que anava a Chichén Itzá. Vaig buscar com anar-hi, recomanacions, etc, que tot i que ja ho havia mirat abans de començar el viatge, no vaig considerar que allà hi havia colectivos que hi anàven, i no només ADO com jo havia mirat. I clar, son mes barats i tardan menys, doncs tot i que son furgonetes van mes ràpid que molts cotxes, ja que no tenen un horari establert i per tant com mes ràpid arriben mes viatges fan i mes guanyen. Fins i tot vaig considerr anar-hi el mateix dia que havia de deixar el hostel, pero al final, lo que m’estalviava en transposrts ho gastava en consignes per guardar la maleta, a mes ha de ser força dur tornar de Chichén Itzá i ja anar a Cancún a agafar un vol. Així que hi aniria l’endemà (un dia abans de dixar el hostel) lo abans possible (a les 8 ja sortir del hostel) i en Colectivo, doncs només eren 70 pesos anar i tornar en front dels 212 pesos de l’ADO. Quan ja ho tenia tot mes o menys clar, vaig sortir a donar una volta, eren les 17h aproximadament i encara tenia temps abans de que es fes fosc.
Vaig sortir en direcció contrària al centre per tal de veure altres zones, les zones mes noves de la ciutat pero que semblaven mes antigues. Cases molt velles i descuidades, els carrers mal esfaltats, tot en general molt deixat. Cap a les 19h ja vaig anar cap al centre i mentre m’hi acostava vaig començar a escoltar una batucada, així que vaig accelerar el pas en direcció d’on venia la música, fins arribar a la plaça principal, davant del Palacio Municipal. Ja no ho recordava pero quan hi havia estat pel matí ja havia vist que estaven muntant un escenari i cadires, i ara veia el que hi feien. Era un acte de campanya electoral! El candidat era Kike Ayona del partit Morena, que segons em van dir després era el que tenia mes possibilitats de guanyar. La veritat és que hi havia força gent i la plaça estava plena de gent, tots els llocs ambulant oberts i fins i tot uns “mayes” fent el típic espectacle mes aviat per turistes. Em vaig quedar una estona per la plaça, mrant les botiguetes, de tant en tant escoltant alguna cançó de l’escenari (entre cançó i cançó feien una mica de propaganda) o la batucada, que realment m’agradava mes que la música de l’escenari.
Cap a les 20h, quan ja es feia fosc, vaig anar a comprar a l’OXXO entrepans ja fets per sopar i vaig anar cap al hostel a sopar. I cap a les 22h a dormir que l’endemà tocava un dels plats forts del viatge, Chichén Itzá.
by guillem | juny 25, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Cap a es 7:30h vaig anar a dutxar-me. Quines dutxes… Havies d’estirar continuament d’una cadena perque surtís aigua, era una mica incòmode. Em vaig dutxar el mes ràpid possible i vaig anar a esmorzar. Sens dubte l’esmorzar era el millor del hostel, fins i tot hi havia un noi argentí que el preparava. Ja hi havia uns quants plats amb xíndria i papaya preparats i ames et feia, si volies, torrades amb melmelada. Em va preguntar d’on era i quan li vaig dir de Barcelona se li van obrir els ulls com plats, dient “Oh, Barcelona, el Camp Nou, Messi,…”. En fi, era d’esperar sent argentí. Deia que havia viatjat molt pero que el seu somni era anar a Barcelona. Segons vaig entendre portava 4 mesos de viatge que ja estava apunt d’acabar, doncs ja tenia el vol de tornada a Argentina. Em va semblar que treballava mentre viatjava per poder financiar-se els viatges, de fet al hostel estava treballant preparant els esmorzars. Poc després va venir una noia i va resultar que també era argentina. Ella també estava fent un viatge sola amb el que ja havia recorregut tota la costa de Brasil, Uruguay i Mèxic, així que estavem allà tots 3 fent un viatge sols i de varis mesos de duració. És lo bo que tenen els hostels, que coneixes gent o que t’inspira o com a mínim estan fent el mateix que tu.
Vaig acabar d’esmrzar, vam xerrar una estona mes, vaig començar a veure el partit de Mèxic, vaig preparar-me la maleta sense fer massa soroll doncs encara hi havia gent dormint i cap a les 10 ja vaig marxar. Havia d’estar a la terminal ADO d’alterna a les 11:30, i tot i que estava a menys d’un km vaig preferir sortir amb temps per assegurar-me que estava al lloc correcte.
Tot i que només eren les 10 del matí i només havia de fer 800 metres, vaig arribar ja suat i amb una calor insoportable, no entenc com s’acostumen els locals a aquesta calor. Vaig arribar a la terminal a les 0:30h de tantes parades que havia fet pel camí, doncs la roda de la maleta tornava a estar mig trencada (l’havia enganxat amb pega), els carrers son inpracticables i amb la calor vaig anar fent moltes parades. El bus va sortit puntualment a les 11:30h cap a Mérida, parant a Tulum i Valladolid que era el meu destí.
El trajecte va durar lo esperat, 2:30h, i la veritat és que amb un ADO el viatge es fa molt soportable, aja que els seients permeten estirar força les cames, tenen aire condicionat, TV i fins i tot alguns connectors USB i WIFI. Al entrar a Valladolid em va sorprendre una mica com era la ciutat, força deixada, els carrers molt malmesos, les voreres inexistents, les cases molt velles,… e totes les ciutats que havia vist, aquella em semblava la mes, dient-me, pobra, fins i tot mes que alguna de l’estat de Oaxaca que se suposa que és un estat amb menys recursos econòmics. La terminal també era la mes petita que havia vist i només sortir, el que vaig veure ja em va agradar molt. Després d’estar a Cancún i Playa del Carmen, arribava a l’autèntic Mèxic.
Valladolid es una ciutat colonial i els carrers adjacents a la terminal ja formen part del centre històric. Només sortir ja em vaig para a fer fotos. carrers empedrats, cases baixes i cada una d’un color i amb l’arquitectura típica del segle XVI. A mes Valladolid no és tan gran com altres ciutats per lo que el trànsit és mes tranquil a mes de ser una ciutat molt segura. El centre històric no tenia res a veure amb la part mes nova de la ciutat que és la que havia anat veient mentre arribava amb l’ADO. De fet semblava mes nova la part antiga que la nova. La nova ja és com una ciutat típica mexicana, pero el centre històric és completament diferent, semblen dues ciutats en una.
El hostel que havia reservat estava molt ben ubicat i per tant, molt a prop del centre històric i de la terminal, a uns 15 minuts caminant a pas lent, ja que anava amb la maleta sense una roda i tot i que estava una mica ennuvolat, feia força calor, tot i que no tanta com a Playa del Carmen, almenys no es notava aquella humitat enganxosa que et feia suar quan encara no havies ni sortit de la dutxa.
El hostel estava a uns dos carrers fora del centre històric, i el canvi era brutal. Un carrer sense voreres, amb l’asfalt destrossat, cases en runes,… feia una mica de por, tot i que amb els dies em vaig donar conta que era un lloc molt segur. El hostel estava realment molt be, molt nou, i mes tenint en compte les cases dels voltants. El vaig trobar be i l’entrada va ser ràpida. vaig pagar, em van dir l’habitació i cap allà a deixar la maleta i sortir ràpid a dinar, doncs ja eren quasi les 15h. L’habitació era petita pero individual i molt neta i fins i tot amb detallets típics dels hotels. Hi havia molts lavabos i dutxes, algo que s’agraeix per evitar possibles cues com a altres hostels.
Vaig sortir en direcció al centre amb la intenció de dinar al primer lloc mig decent que trobés. A dos carrers vaig trobar una Cocina Económica i allà vaig dinar. Em van proposar de dinar “Pebre” que no deixa de ser pollastre al forn, amb arròs i una espècie de sopa de primer, i clar, com sempre amb tortillas. I també com quasi sempre, per 60 pesos (2,50€ aprox).
Després de dinar, cap al hostel a descansar una mica. Em vaig quedar clapat fins les 18h, que vaig sortir una donar una petita volt abans que es fes fosc per fer una primera passejada pel centre i veure on era el Cenote Zací, que només estava a menys de 10 minuts caminant del hostel. Em volia assegurar de trobar-lo perque encara no havia anat a a cap i no volia marxar de la zona sense veure’n cap. El vaig trobar sense problemes tot i que com era d’esperar ja era tancat, pero la intenció era simplement saber ben be on era.vaig comprar algo de menjar i quan es va comença a fer fosc, cap ales 19:30h ja vaig tornar cap al hostel. Allà vaig escriure el diari fins cap a les 21h que vaig sopar un entrepà i patates que m’havia comprat aquella tarda a un OXXO (si un OXXO, sempre OXXO’s, n’hi ha per tot arreu).
by guillem | juny 25, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Quan vaig planificarel viatge, aquesta proxima nit tenia previst passar la en una terminal d ADO i en el propi ADO. Pero finalment l auticar sortia a les 11:30 del mati per lo que vaig reservr un jostel. Lo bo, en ple centre de la ciutat. Lo dolent, en una habitacio de 10 persones.
Aquest dia va ser el que mes tard em vaig despertar, tot i que com a momt a les 7. A les 11:30 havia quedat amb el propietari que ja marxaria, doncs a les 13h ja podia entrar al hostel. Vaig preparar me la maleta, vaig netejar una mica l apartament (els plats i escombrar) i vaig mirar una mica a Google Maps i a les meves notes per fer un planning pel dia que em quedava a Playa del Carmen. A les 11:30h va arribar en Cristobal, ens vam despdir i vaig anar a buscar el Cilectivo. Lo bo era que havia de baixar quasi al mayeix lloc on portava baixant els dos dies anteriros, aixi que ja anava com un local, coneixent perfectament la ruta. El colectivo em va deixar a nomes 5 carrers, pero es van fer eterns. Vaig parar 4 o 5 vegades a descansar, doncs no volia arribar ja tot suat al hostel. Fins i tot em vaig prendre una cervesa. Vaig tardar almenys 30 minuts per fer els 5 carrers. Quan vaig arribar al carrer realment em va encantar la zona. Estava al carrer 1 quasi amb cantonada amb la 5a avenida. Pero al principi em vaig equivocar de local
Vaig picar al timbre del que em pensava que era i mentre esperava que algo m obris, un local em va dir: esto es el palace eh. Suposo que em va veure la pinta i va suposar que no era allo el que buscava. Li vaig preguntar pel Guacamundo i em va dir que era l edifici del costat. No l havia vist perque el carrer era peatonal i estava ple de botigues amb escaparats fins a mig carrer que ho tapaven tot. Aixi que vaig anar al costat i efectivament a la oirta pisava Guacamundo.
Era molt diferent del que havia estat a Cancun, poser perque aquest nomes tenia habitacions comunes. Hi havia mes gent a la zona comuna i quasi tothom parlant, mes soroll en general i tot el local mes cutre.
La noia em va ensenyar les instalacions, em va dir quin era meu llit, vaig deixar la maleta i ja vaig anar a donar una volta. Com no, vaig començar a caminar per la 5a avenida. Com era d esperar, a cada metre algu t oferia algo, o entrar a un restaurant, a una botiga, massatges, de tot. Vaig veure una botiga de tabac i vaig entrar a mirar si tenien tabac de liar. Ja nomes entrar el botiguer em va donar la ma i em va dir pase pase. Aixo ja em va fer veure que seria carissim. Vaig preguntar per tabac en bossa i em va ensenyar tabac de puro sense liar, algo que no havia vist mai. Li vaig preguntar el preu i em va dir 10 dolares por ser tu. Apa aqui, els çreus ja estaven directament en dolars!!! Li vaig dir que era espanyol pero que ja havia passat temps a Mexic, i que allo de por ser tu no colava, de fet dubto que li coli a ningu, aixi que li vàig donar les gracies i vaig marxar ja sabent que a la 5a avenida millor no comprar hi res, i mes quan a dos carrers trobes el mateix en pesos i 3 vegades mes barat.
Quan ja vaig veure una mica la 5a avenida i ja estava cansat que m oferssin coses a cada passa, vaig anar fins l avinguda 25 (van de 5 en 5) i vaug entrar a una cocina economica. Aquest tipus de restaurants no es diuen aixi tan perque siguin barats, sino perque es menjar casola, de fet son cases on normalment la mare fa el menjar i les filles serveixen les taules. I de tan en tan es bo menjar a aquests llocs ja que la manera de cuinar que tenen es quasi com a qualsevol casa. Vaig demanar milanesa de pollo, que en aquell momebt no sabia que era pero em va sonar be, i de fet em va agradar mes. Era pollastre arrebossat amb arros i amanida. I com sempre, tot s ha de posar dins de tortillas, a mode de taco. I tot plegat per 60 pesos, uns 2,50€. Gens malament tenint en compte que estava a 5 carrers d un dels punts mes turistics de Mexic.
Despres vaig ana al hostel a descansar una estona. Em vaig estirar al llit pensant que ningu obriria la llum ni faria soroll, pero no portava ni deu minuts estirat quan a fira van començar a picar el terra, estaven fent obres! A mes la gent entrava i sortia sense gaires consideracions, aixi que res de migdiada. Després vaig sortir una estona a la ona comú a xerrar una mica amb els americans (quasi tots ho eren), un d’ells estava força atropellat, amb unes pintes que no eren normals. Ells varen anar a la platja pero jo vaig preferir seguir mirant la zona mes turística de Playa del Carmen aprofitant que ja eren quasi les 18h i per tant ja no feia tanta calor. Vaig anar fins a un restaurant que es deia Alux espcial perque està construit en un antic cenote. Vaig anar també a zones menys turístiques que res tenen a veure amb la 5ª Av i voltants, que de fet m’agrada mes, doncs perceps millor com és la vida dels locals.
Cap a les 20:30h ja vaig anar a sopar. La meva màxima és sempre, entra a restaurants on hi hagi locals, no turistes. I així ho vaig fer. Vaig veure un restaurant amb alguns mexicans i on venien tortas. Fins aquell moment em confonia entre tortes i tortillas. Les tortilles son el que fan servir per menjar tacos i quasi qualsevol cosa, i les tortas son com entrapans grans i amples (que s’han de partir per poder-los menjar) farcits del que sigui, normalment carn (de ternera, porc, pollastre,…), enciam, tomàquet, etc. Boníssim! Així per fi em va quedar clar que era una torta i que era una tortilla. COm a curiositat, dir que allà el que veuen és aigua de diferents sabors, sabors que a Europa ni existeixen. De fet vaig demanar una aigua normal i no en tenien, així que em vaig demanar una de Jamaica. Tot plegat 45 pesos (2€).
Després camí a la 5º Av a comprar un cono del McDonald’s i després una estona a la Plza Fundadores, que està just al costat del hostel i tocant a la 5ª Av i la platja, així que ja es pot imaginar com estava allò, i mes sent divendres, doncs ple de gent, llums, música i espectacles. Realment això era el millor del hostel, la seva ubicació, estava al lloc amb mes moviment de tot Playa del carmen i només estava a 2 minuts caminant del hostel. Vaig passar una estona a la plaça fins cap a les 22:30h que ja vaig anar cap al hostel. Pel camí mes dones oferint massatges, a mes “5 minutos gratis por ser español”. Quina habilitat, només dient “no, gracias” ja pillaven que era espanyol.
Quan ja era al llit disposat a dormir, van entrar dos nois i dues noies nous obrint la llum, cridant i fent tot el soroll que varen poden durant mitja hora. Quan per fi van marxar, aleshores a la zona comuna van posar música ben alta perque l’escoltés tothom. I quan no era aquella, a del carrer, en fi, que fins les 12 passades no vaig poder dormir. Almenys vaig dormir força seguit fins les 7, que donades les circumstàncies va ser molt mes del que esperava, segurament el cansament hi va fer molt. L’únic problema era el matalàs, que de tan prim que era es notava massa la fusta de sota i havia d’anar canviant de costat per passar una mica el mal de braços i d’esquena, pero ho feia de forma automàtica per lo que quasi ni em vaig enterar.
by guillem | juny 24, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Tercer dia a Playa del Carmen
Aquell dia ja no havia de fer tantes coses, doncs ja tenia efectiu, ja sabia com moure’m per Playa del Carmen i els voltants i ja havia visitat el que volia visitar segur, Tulum. De totes maneres cap a les 6 ja em vaig despertar, doncs lo de tenir persianes a les finestres és algo que no es veu enlloc fora d’Espanya, i per tant, a les 6 amb la llum ja em despertava. Vaig llegir notícies, vaig escriure el diari i vaig esmorzar. A les 9, com al dia anterior, ja sortia de l’apartament amb la intenció d’anar a alguna reserva natural o cenote. Els cenotes son forats a terra que permeten veure rius subterranis. Aquests forats es formen pel tipo de terra de la zona de la Riviera Maya i el Yucatán. Els Mayes creien que eren portes al inframon i per tant, era lloc de molts rituals.
Ja amb l’experiència del dia anterior, vaig arribar al centre molt ràpid, vaig anar a la parada i de seguida ja era al colectivo cap a Tulum, tot i que jo baixaria a només uns 10 km, a la reserva natural de Xcaret. A la mateixa carretera h havia un Shutlle de Xcaret que gratuïtament et portava fins a les portes de la reserva. Això ja em va estranyar, doncs ni a Akumal ni a Tulum ho feien, havies de caminar els 15 minuts que hi havia fins la costa. I tenia raó, l’entrada valia 2000 pesos, uns 90€, i a sobre deien que amb un dia no n’hi havia prou, que era millor dos dies, amb oferta per uns 140€ els dos dies. I això era l’entrada pelada, res de snorkel, n guies, ni transports, ni res. La culpa també va ser meva perquè no em vaig informar de com era Xcaret, per tant tampoc anava preparat per passar allà tot el dia, i menys encara, tenia dos dies per estar només a Xcaret. Entre això i que en aquest mateix viatge aniria a les Galápagos, que és com Xcaret però a lo bèstia, doncs vaig decidir no entrar-hi, hauria sigut tirar els diners i segurament el temps.
Vaig tornar a agafar el Shutlle que em va deixar a la carretera i vaig anar fins al Rio Secreto, un cenote que està a uns 500 metres de Xcaret. Allà ja pensava que no hi entraria, però com que estava al costat no costava res anar-hi. Pero efectivament, es tractava d’anar pel riu sota terra per veure les grutes, estalagmites, etc. Res que no hagués fet ja, i el fet d’haver d’estar tota l’estona dins l’aigua i anar amb un guia no m’agrada gens. Vaig preguntar si hi havia reserva natural i em van dir que si tot i que era molt difícil veure-hi animals, així que, vaig decidir tornar a Playa del Carmen. El viatge no havia servit per res, per sort els trajectes eren barats i només el fet d’anar amb els col·lectives ja era una experiència. De totes maneres ja sabia com era Xcaret i tinc la intenció d’anar-hi la pròxima vegada que visiti Mèxic.
Al arribar a la parada de Playa del Carmen vaig anar fins a un aviari, el de Xaman-Há, però no hi vaig poder arribar, fins i tot crec que ja ni existia, perquè ningú de qui vaig preguntar ho sabia i on se suposava que havia d’estar només hi havia unes comunitats de cases, privades com li diuen allà. Així que ja que estava al centre, vaig donar una volta per conèixer millor Playa del Carmen, sense haver pogut fer res del que tenia previst.
Cap a les 14h vag anar a buscar el colectivo que em deixava prop de l’apartament, i tot i que ja havia menjat un sandwitx dels que portava, vaig decidir acabar de dinar a l’apartament. Vaig arribar-hi cap a les 15h i abans d’acabar de dinar vaig mirar per Internet un cenote que estava a uns 3 km de l’apartament, però tancaven a les 15h, així que també descartat. Vaig dinar i vaig fer la migdia, que ja feia dies que no la feia.
Per la tarda vaig aprofitar per fer coses purament professionals, doncs ja portava quasi un mes de viatge i encara no ho havia fet, tot un rècord de desconnexió! Així també descansava una mica ja que cada dia em despertava encara mig cansat. Quan es porta aquest ritme almenys un dia a la setmana s’ha de descansar.
by guillem | juny 23, 2018 | Volta Atlàntica 2018
A les 5 ja em vaig despertar ja que havia de mirar d enviar me diners e metalic a lgun lloc de Pkaya (ja se m havien acabt i a Mexic no tot es pot pag amb targeta), havia de buscar hotel per la nkt drl 22 i fer un planning per al dia, a mes d escriure aquest diari.
Els diners els enviava a traves d azimo i els havia d enviar a un lloc d entre 6 o 7 disponibles a Playa, la majoria Bancoppel o Chedrauis. La decisio no va ser facil ja que les direccions que posaven Goigle Maps no les ubicava be (o gens) i a mes havia d intentar que fos a prop de l apartamebt o almenys m anes una mica de cami a la carretera federal que era on pensava que surtien els colectivos cap a Tulum i altres llocs d interes. Al final em vaig decidir per un Chedraui que dea que estava a la carretera federal km 291. La carretera federal savia on era çero no el km 291 i Google Maps tampoc.
Pelnque fa a l itinerari del dia vaig pensar d anar fins a akumal, a uns 40km de Playa i d alla anar tirant debtornada a Playa pero parant a algun cenote pel cami (al final va ser totalment diferent).
Despres d escriure una mica de diari i esmorzar vaig marxar, eren les 9 del mati. Havia d anar a la rotonda on m havien dit que passaven els colectivos i a veure que tal anava. Vaig saludar al noi de seguretat, empre estava ell, i vaig anar cap a la rotonda. Em vaig posar al mig perque no savia a quin vostat paraven. En 10 min vaig haver de dir que no com a 10 taxis, ja que quan veuen algu parat el piten per si vol que el recullin. Quan vaig veure passar dos colectivos que no van parar vaig preguntar a un senyor on paraven, em va dir quina cantonada era i alla em vaig quedar. Quan va arribar, entre unes coses i altres, ja eren quasi les 10 i jo ja estava completament suat i encara ni havia començat el dia… Vaig pujar i vaig preguntar si anava a la carretera i una sra va contestar que si.
Una mica abans d arribar hi ja em van dir que ja quasi i arribavem oer lo 1ue li vaig dir al conductir que em deixes a la carretera, doncs els colectivos son literalment furgonetes on li has de dir al conductor on vols baixar. La sra em va preguntar on anava i li vaig dir al chedraui i em va indicar la direccio tot i que rra a dos quadres. Dos quadres em va semblar poc tot i que quan hi anava vaig suposar que dos quadres no eren em que m imahinava, doncs vaig tardar quasi una hora en arribar hi.
Quan entrava al Chedraui ja eren kes 11 passades i encara ni tan sols havia recollit els diners, çer lo que vaig descartar tirnar a l aparament a deixar los i anar tot el dia amb 10000 pesos a sobre (424€). Vaig anar a la primera caixaera i vaig dir li que el que deia al correu de confirmacio, i la caixera no va entendre res i va dir que anes a atencio al client. A atencio al client al principi tampoc hi entenien massa, i entre la calor que tenia i cansat que estava ja m estava pisant de mala histia. Al final em va dir que em pises al telefon i un senyor semblava que si savia de que anava. Al final el tema es que a Chedraui pots fer recollides d efectiu pero si tens la seva targeta de debit, i aixo es el que estaba fent aquell home, donar me d alta per la targeta. Va ser prou rapid i lo de la tgeta, tot i que ja tenien totes les meves dades, no em va semblar mala idea, ja que em permetia retirar els diners de mica en mica. Un cop fet vaig anar a la mateixa caixera amb la targeta i ja ho entenia, menys mal. Li vaig dir de retirar 2000 pesos i em va derivar al caixer del costat perque ella no tenia tant. Em van donar els diners i el caixer em va dir si volia una targeta rasca rasca per 10 pesos. Li vaig dir que no, que no creia en aquellws coses, i com que va insistir una mica i ja tenia els diners, doncs al final la vaig comprar, pero li vaig dir que mai havia comprat coses d aquestes i que i no em tocava res ja mai mes tornaria a comprar. La questio es que em van ticar 100 pesos, que tot i que no son ni 5€ ja no vaig poder dir que no m havia tocat res.
Despres ja vaig anar fins la carretera federal on se suposava que paraven els colectivos. Vaig tardar uns 15 minuts i quan hi vaig arribar veia que passaven pero que no paraven, fins que vaig preguntar algu d alla i em va dir que paraven al Chedraui. No podia ser, venia d alla i ara hi havia de tornar. Quan vaig tornar a arribar al Chedraui ja estava xop de suor i vaig decidir canvair me la samarreta peruna que portava, tot i que la intencio era canviar me mes tard, pero amb tot em que portava caminat no podia pubar a un colectivo tal com anava. Vaig anar al servei i qusi que em vaug dutxar alla mateix, em vaig canviar la samarreta i cap a la parada. La sorpresa va ser qie el senyor que organitzava la cua em va dir que aquells nomes anaven al ventre, no cap a Tulum. Havia d agafar ne un alla fins al centre i alla un altre en direccio Tulum. I aixi ho vaig fer
Despres ee preguntar a no se cuanta gnet, vaig acabar arribant anla parada des d on sortien els cokectivls en direccio tulum. Ja eren les 13 h i encara ni tan sols havia pigut sortir de playa del carmen. De fet vaig estar apunt de perdre la paciencia per primera vegada en tot el viatge. Per sort, vaig arrivar a la parada i de seguida ja va sortir el colectivo cap a Tulum, tot i que jo baixaria una mica abans, a Akumal. Akumal es una pltja on s hi poden veure tortugues marines.
Cap a les 14:30h arribavem a Akumal, pero des de la carretera fins la pltja hi havien uns 15 minuts caminant. A mes, em vaug dwsviar i vaig haver de tornar enrere, total, eren les 15h quan per fi arribava a les portes de la pltja. Pero la pltja nonera d entrada lliure. S havien de pagar uns 5€ amb dret a estar hi de 9 a 17h. Entre que ja eren les 15h i que aquella hora ja es feia tard per llogar un equip i veure tortugues vaig decidir marxar. El dia anava dw malament en pitjor. Degut a lo tard que s estava fent i que ja no tindria temps d anar fent paradetes com volia fer a altees llocs, vaig decidir visitar Tulum aquell dia, que ra el punt mes llunya de Playa dels que volia veure i aixi l endema no havee d anar fins tant lluny. Aixi que vaig tornara la carretera a eaperar el cllectivo. Per sort en nebys de 5 min ja va arribar i en menhs de 30 min ja erem a Tulum. Alla tot va ser mes facil.
Només baixar del Colectivo ja em van indicar cap on anar. 15 minuts caminant per un camí fins arribar a les taquilles. El preu el que havia vist per Internet, 70 pesos i una hora aproximadament per poder-ho veure tot. Perfecte, doncs eren les 15:30h i no tenia massa temps.
Tulum em va agradar molt i va ser millor dl que esperava, segurament perque fins aleshores només havia vist El Rey que no te res a veure. Tulum era força mes gran i a mes estava en un turonet junt al mar, cosa que fa aquesta ciutat única. La ciutat està enmig de la selva i està molt ben conservada. No només pots caminar entre les diferents edificacions i veure el Mar carib des d’una posició privilegiada, sino que pots caminar uns metres enmig de la selva, tot i que la calor i la humitat son elevadíssimes, s’ha d’anar preparat.
Vaig esgotar l’hora a la que tenia dret i vaig tornar cap a la carretera federal a buscar el Colectivo cap a Playa del Carmen. El caminet de 15 minuts es va fer molt dur, ja després de tot el dia donant voltes era una prova de foc superar. A uns metres de la carretera un senyor em va preguntar: A playa? Si, perfecte, ja està aquí. Li vaig preguntar el preu (sempre s’ha de fer, a Mèxic i a altres llocs) i només eren 45 pesos, uns 2€. Al cap de 5 minuts de pujar ja va marxar. Crec que durant el viatge em vaig quedar adormit uns minuts de lo cansat que estava.
En uns 45 minuts vam arribar a Playa del Carmen i vam parar a la parada habitual. Ja em coneixia la zona així que ja savia on anar a buscar el colectivo que em deixés a prop de l’apartament, i fins i tot quin havia d’agafar, doncs m’ho va dir el taxista del dia anterior. Vaig esperar uns 10 minuts a la parada i ja va arribar un que anava a Palmas II que era el que havia d’agafar. Pero abans d’anar a l’apartament volia anar al barri de Cataluña II, barri que vaig trobar de casualitat mirant a Google Maps i que estava a uns 10 minuts caminant del meu apartament. Així que quan vaig arribar a la zona vaig baixar i vaig anar cap al Calle Cataluña, i efectivament, així es deia. També hi havia Calle Delta i Calle Gerona, totes 3 juntes. Després de fer algunes fotos i passaejar-hi una mica, ja vaig anar cap a l’apartament, on hi vaig arribar quasi a les 19h. Poc després sopar, sopa d’arròs amb pollastre i a dormir, que havia sigut un dia molt llarg.
by guillem | juny 22, 2018 | Volta Atlàntica 2018
¢A les 7 del matí, com cada dia en aquest hostel, ja estava esmorzant, lo de sempre, “l’esmorzar continental”, dues torrades amb mantega, cereals i cafè. Cap a les 8 ja volia sortir a agafar un ADO que em deixés a Puerto Morelos que queda a mig camí de Playa del Carmen, que era el lloc on tenia reservt el següent allotjament, aquest cop un apartament de dues habitacions i amb tots els serveis. Tenia pensat fer una parada d’unes 4 hores a Puerto Morelos, donar una volta per la ciutat i seguir fins a Playa del Carmen.
Vaig agafar l’ADO a les 8:45 i vaig arribar a Puerto Morelos poc abans de les 9:30h. La calor ja era insoportable. Vaig començar a caminar sense un rumb predeterminat, només volia donar una volta pels voltants de la terminal d’ADO. El problema, com sempre en aquests casos, era que anava amb la maleta. Degut a que ja portava uns quants kms caminant arrossegant la maleta, a la que portava una mitja hora de passeig, una de les rodes es va mig desganxar de la maleta, per lo que cada vegada costava mes arrossegar la maleta. Entre la calor i que la maleta semblava que pesés el doble, vaig començar a considerar escurçar la visita a Puerto Morelos.
Al cap de dues hores de caminada, vaig parar al típic lloc ambulant de tacos, algo que m’encanta fer. Vaig demanar dos tacos amb salsa picant, i tot i que en varen posar molt poca picava moltíssim, els mexicans es passen amb el picant i per molt que n’hagis menjat mai t’hi acabes d’acostumar.
Després de veure’m quasi tota la botella d’aigua que portava per apagar el foc de la boca, vaig començar a tirar cap a la terminal d’ADO, pero vaig veure una parada de combis, que son com furgonetes i mes barates que l’ADO. Just quan estava a punt d’arribar a la parada, una combi estava ja tancant la porta quan li vaig preguntar si anava a Playa del Carmen, em va dir que si i costava $25, 7 pesos menys que l’ADO, així que hi vaig pujar, ocupant la última plaça disponible (només hi caben uns 10 passatgers) i sortint al moment, no vaig ni haver d’esperar. Tot i que anar en combis no és tan còmode com un ADO, que son autobusos millors que els d’Europa, s’ha de dir que és mes autèntic, mes utilitzat pels locals i per tant és mes el que busco en els meus viatges. Per viatges llargs potser es faria massa pesat, perque es seients son estrets i van completament plens, pero per viatges com aquell, de 30 minuts, son perfectes. El problema és que jo estava suant força i em va tocar seure a la última fila on hi ha 4 seients seguits, pero be, amb l’aire condicionat i lo acostumada que està allà la gent a suar, cap problema.
En una mitja hora vam arribar a Playa del Carmen. A diferència de l’ADO, aquestes combis van fent parades allà on els dius (només poden pujar gent a la parada, pero poden baixar gen a qualsevol punt del trajecte). Vaig anar mirant Google Maps i quan vaig veure que ja estàvem passant pel punt mes proper a l’apartament li vaig dir que parés i vaig baixar. Estàvem en el punt mes proper tenint en compte que el trajecte era per la Carretera Fedral, pero l’apartament quedava molt a munt de Playa del Carmen, concretament a quasi 4 kms d’on era. No m’ho vaig pensar massa i vaig començar a caminar, doncs la intenció era anar-hi caminant com ja havia fet a altres llocs, no tant per estalviar en un taxi, sino perque realment no m’agrada agafar taxis, és la solució fàcil i per tant la menys atractiva per a mi. I el transport públic era quasi impossible sense saber exactament com funcionava, doncs allà no hi ha informacions ni res és com a Barcelona.
Pero a la que portava 5 minuts caminant la roda de la maleta es va acabar de trencar. Arrossegar la maleta ja era molt complicat i junt amb la calor que feia no em vaig veure capaç de seguir d’aquella manera una hora mes, així que vaig parar el primer taxi que va passar lliure, el primer taxi que agafava en tot el viatge! Li vaig dir la direcció que posava a Airbnb, i com esperava no savia ben be on era, doncs a Mexic algunes direccions son raríssimes, de fet, en aquella direcció no hi havia el típic número de bloc com estem acostumats. Li vaig ensenyar a Google Maps i mes o menys va saber on era. Mentre anàvem cap allà anava mirant i poc a poc va anar sabent on era, pero en un punt es va desviar del camí que m’indicava Google Maps. Al dir-li va dir que no, que era per on ell deia, i vaig pensar, ja comencem, pero be, com que a Mèxic les tarifes dels taxis no depenen del temps, doncs vaig pensar, ell mateix, total a mi em costarà el mateix. En un moment determinat, a uns 500 metres d’on em deia Google Maps, va dir, “aquí es, mira el cartel”. Vaig mirar i hi havia dos cartells, un amb el nom del carrer i un altre amb el nom dels apartaments, i efectivament eren exactament els que posava a Airbnb, increíble, el tio l’havia clavat. Vaig mirar les fotos i si que eren dels apartaments que tenia davant. El primer que em va sorprendre és que tenien vigilància privada! A mes els apartaments es veien molt nous i amb un pati amb piscina. Es va acostar el vigilant i li vaig preguntar si aquells edificis eren els que es veien a la foto i si la direcció era aquesta, i va dir que si! Menys mal i sort que havia anat en taxi i justament amb aquell, doncs sino no se com ni quan hauria trobat l’apartament. Li vaig donar les gràcies al taxista, realment m’havia salvat el matí, li vaig pagar els 50 pesos (uns 2€, prou barat per lo útil que em va ser) i vaig pujar a l’apartament. Jo els havia dit als propietaris que arribaria cap a les 3 o 4 de la tarda, ja que pensava estar a Puerto Morelos fins les 14h i no savia quant temps tardaria en arribar, pero entre que vaig marxar abans de Puerto Morelos i que el viatge fins l’apartament va ser molt mes ràpid del que creia, eren les 12 aproximadament que ja era a la porta. Per entrar pensava que s’hauria d’introduir un codi, doncs a les instruccions d’arribada en varen deixar un, pero a la porta no hi havia res on posar-hi un codi, així que vaig intentar obrir la porta i estava oberta, pero la sorpresa va ser que a dins hi havia un matrimoni i una noia que deuria ser la filla. El matrimoni estava netejant l’apartament. La dona va ser la primera en veure’m i primer es va mig espantar, pero de seguida li vaig dir que havia llogat un apartament i no savia exactament si seria aquell. Em va preguntar el nom i em va confirmar que si, que era aquell apartament, menys mal vaig pensar. Pero el matrimoni es van quedar molt parats i sense saber ben be que dir, només varen dir que els havien dit que arribaria cap a les 16h. Els vaig dir que si pero que havia arribat abans, pero que no passava res, que jo només deixava allà la maleta i marxava fins les 16h. L’home em va dir on deixar la maleta i on parava el Colectivo en aquella zona, a només uns 50 metres de l’apartament, i vaig marxar.
A la porta, el noi de seguretat em va explicar com obrir-la i vaig anar cap al costat per on no hvia vingut amb el taxi, doncs des del taxi ja havia vist que era una carretera on no hi havia res. Pero a la que havia passat la rotondo on l’home m’havia dit que paraven els colectivos, vaig veure que també er com una carretera i vaig tornar enrere. Vaig anar per on havia vingut amb el taxi, pero a pocs metres de l’apartament hi havia com fang o ciment que relliscava molt, i em vaig fotre una hòstia monumental, a mes les bambes i les mans em van quedar plenes d’aquella espècie de ciment, així que vaig decidir tornar a l’apartament almenys a netejar-me, doncs havia vist que al pati hi havia uns banys. Mentre m’estava netejant va aparèixer el noi de seguretat i em va preguntar que m’havia passat. Un cop explicat el que i perque estava donant una volta, em va explicar que seguint per la carretera després de la rotonda, a uns 15 minuts caminant hi havia un carrer important amb moltes botiqgues i restaurants, aixi que vaig anar cap alla. Com sempre els 15 minuts em van semblar 15h per la calor, com trobava a faltar les tormentes de Cancun. Vaig arribar al carrer que em va dir i efectivament semblava una altra ciutat, vaig passar d una zona completament residencial a plena ciutat. Vaig passejar jna mica per aquell carrer i els mes propers i al cap d una mitja hora ja vaig tirnar cap a l apartament amb la intencio de pendre una mica el sol al pati, doncs fins aleshores encara no m havia estirat alnsol ni una sola vegada.
Quan vaig arribar a l apartament el nou de seguretat estava parlant amb una n9ia que anava en moto i em vadir, una española como tu. Li vaig dir que era de barcelona i ella va dir que tambe. La primera espanyola que coneixia i era de Barxelona!
Em vaig estirar en una tumbona a prendre el sol pero no vaig aguantar ni 10 minuts, era terrible, el sol cremava i a mes no tenia ni el banyador ni res, aixi que vaig fer temps fins les 15h segut a l ombra.
A les 15h va baixar la dona a avisar me, vam pujar a l apartament, me l van ensenyar pero abans ee marxar l home em va preguntar si em quedava fins el dia 22. Jo li vaig dir que no, doncs el proxim allotjament el tenia el 23, a lo que ell va respondre que en principi no. Vam quedar que ho confirmaria i li diria algo. La sopresa va ser quan vaig veure que efectivament tenia reserva fins el dia 22. Al çrincipi no hi vaig caure, pero despres vaig recirdar que la nit del 22 a les 4 del mati ja volia ahafar un ADO a Valladolid i ler tan no reservar enlloc la nit del 22. Pero al final el bitllet d ADO el tenia el 23 a kes 11:30 del mati, aixi que ticava buscr hotel per la nit del 22, cosa que ja faria l endema.
Al cap d una estona vaig anar a comprar menjar pels 4 dies seguents a un OXXO que hi havia just davant.
Ja mo vaig tardar massa en sopar (pasta i una minipizza per descansar de tants tacos) i en anar a dormir, doncs estava molt cansat i l endema havia de preparar itinerari ben aviat.
by guillem | juny 21, 2018 | Volta Atlàntica 2018
El dia anterior vaig veure des del km 6 al 13 de la Zona Hotelera, per lo que encara tenia troç per veure, doncs arriba fins al km 25. Com al dia anterior, a les 7 del matí ja estava esmorzant per evitar possibles aglomeracions. I també igual que el dia anterior, cap a les 8:30h ja sortia del hostel.
Vaig agafar el bus amb a intenció d’anar fins al km 17 on està Playa Delfines, una platja interessant perque està en un petit turó i permet tenir bones vistes del mar. Pero quan era cap al km 14, vaig veure a Google Maps que passava per un marcador de la Laguna Nichupté i vaig baixar, sense tenir en compte que aquella llacuna ja l’havia vist, doncs era l’enorme massa d’aigua que queda entre la ona Hotelera i la costa continental de Cancún. Així que vaig haver de caminar uns 3 kms fins a Playa Delfines. Tampoc em va semblar malament ja que vaig començar a caminar quasi al mateix punt on ho vaig deixar el dia anterior.
En uns 45 minuts vaig arribar a Playa Delfines i no va decepcionar, doncs realment és des de la que es te una millor vista del mar Carib al estar ubicada en un punt relativament alt de la Zona Hotelera. Fins i tot hi ha miradors, banys, tumbones i sombrilles gratuites que tractant-se de Cancún no és habitual. Allà vaig prendre una cervesa i vaig descansar una mica mentre mirava 5 iwanes juntes que de tant en tant semblava que es barallessin o s’aparellessin, en qualsevol cas era la primera vegada que en veia tantes juntes i a mes interactuant entre elles.
Al cap d’una estona vaig anar a la zona arqueològica El Rey que està literalment al costat de la platja, a uns 200 metres. Aquestes serien les primeres runes Mayes que veuria, i ja estava be, doncs eren les mes senzilles de la zona així que em van semblar prou be, doncs encara no n’havia vist cap. La zona no és massa gran ni te grans construccions, pero com dic, per ser la primera que visitava em va semblar espectacular. A mes cal tenir en compte que està al bell mig de la zona Hotelera de Cancún, amb la llacuna a un costat i el mar Carib a l’altre. M’hi vaig passejar uns 45 minuts i vaig anar tirant cap a la sortida.
La següent cosa que volia veure era la imatge típica de Cancun, que és simplement unes lletres de colrs i grans on hi posa CANCUN i on tothom s’hi fa fotos. Pensava que era a uns 2 kms mes amunt d’on estava, pero per sort li vaig preguntar al senyor de la taquilla de la zona arqueològica i em va dir que estava d’alla on venia, a Playa Delfines. Doncs ni les havia vist tot i passar-hi pràcticament per davant (potser estava massa absort mirant la platja). Així que vaig tornar a la platja i quan estava a punt d’arribar-hi (encara no les havia vist) vaig veure una cua d’uns 20 metres, i vaig pensar, mira a veure que és que potser és interessant. I sorpresa, era la cua per fer-se la foto a les lletretes!!! Increíble, la gent es passava mitja hora fent cua sota un sol insoportable per fer-se unes fotos a unes lletres on posa CANCUN. Jo evidentment no vaig fer aquella cua, vaig grabar un video perque em semblava surrealista i vaig fer una foto a les lletres.
Fetes les fotos de rigor vaig anar sota una sombrilla de la platja i vaig dinar els sandwitxos habituals per quan passo bona part del dia fora. La veritat és que va ser una mica incòmode perque feia vent i me’ls havia de preparar, per lo que entre l’oli i el vent que em molesta força vaig acabar lo abans possible i ja vaig anar a buscar el bus per anar del km 17 on estava al 4, on hi ha la Torre Escénica. Una torre amb una plataforma giratòria que puja fins a uns 90 metres i que permet tenir unes vistes espectaculars de Cancún i sobretot de tota la Zona Hotelera. La zona on està la torre és realment maca, doncs està just en un punt on es conecta el mar amb la llacuna. L’entrada no era barata, uns 12€ per 15 minuts de ser allà a dalt, pero a mi les altures i les bones vistes m’encanten, així que ni m’ho vaig pensar. I realment va valdre la pena, de fet els 15 minuts se’m van passar molt ràpid. Mentre ets allà adalt se sent un audio que va explicant una mica la història de la zona. Realment interessant i, tot i que dóna 5 o 6 voltes et quedes amb les ganes de que en faci mes.
Ja que em trobava al km 4 i la part inicial de la zona Hotelera no l’havia vist, vaig decidir anar caminant fins al hostel, uns 4 km i per tant una hora caminant. No era massa pero amb la calor se’m va fer una mica llarg. De fet ni tan sols vaig pensar que hi havia dues platges en els 4 primers kms que volia veure i ni hi vaig entrar.
Vaig arribar al hostel cap a les 15h, vaig escriure el diari i mirar notícies fins cap a les 17h que vaig anar a buscar la roba que havia deixat a la tintoreria pel matí abans de sortir, vaig preparar la maleta, doncs l’endemà ja marxava i ja vaig sortir a donar una volta pel centre de Cancún. Aquell dia vaig tornar a sopar a la Plaza de las Palapas, doncs realment era un lloc molt agradable on sopar i passar-hi una estona. Vaig menjar hot dogs i un triangle de pizza per només 1,60€! És una de les coses bones que te Mèxic si vius com un local, molt menjar per preus molt baixos. Cap a les 21h cap al hostel a dormir que l’endemà havia de matinar per anar a Puerto Morelos i Playa del Carmen.
by guillem | juny 21, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Segons la previsió meteorològica, aquest dia ja no hauria de ploure tant com l’anterior,així que tocava anar a la Zona hotelera, 25 kms de boulevard ple d’hotels i mar Carib a banda i banda. Aquesta zona é impressionant, doncs és una línia de terra molt fina que s’endinsa al mar creant llacunes on fins i tot s’hi poden veure cocodrils. Les platges son espectaculars, aigua turquesa i sorra blanca.
A les 7 del matí ja m’havia dutxat i ja estava esmorzant, doncs preferia fer-ho lo mes aviat possible per evitar “aglomeracions” tan al bany com al menjador. Abans de baixar, cap a les 6 del matí, vaig començar a escoltar música molt alta que venia d’abaix. Pensava que era gent que ja estava esmorzant tot i que se suposav que era a partir de les 7. Jo flipava, perque la música estava molt alta i tant aviat. Pero quan vaig baixar, el menjador estava buit. La música venia d’una habitació gran, per a vàries persones, i era d’un grup de mexicans que acabava d’arribar de festa i la seguien allà. Realment era força molest perque cridaven molt. Cap a les 7:30h, quan al menjador ja erem uns 5 o 6, suposo que algu es va queixar, amb raó, perque el noi de l’hotel els va anar drque baixessin la música. La tranquil·litat es va notar molt.
A diferencia del dia anterior, aquest dia abans que acabes d esmorzar erme 6 o 7 a la taula, de fet ja no hi cabia ningu mes suposo que es varen despertar abans d hora per la musica. Vam xerrar una mica i ja vaig anar a l habitacio a preparar me per passar bona part del dia lluny del hostel, es a diir, motxilla amb impermeable, menjar i, sobretot, aigua.
Cap a les 8:30 ja sortia cap a la parada del bus. Quan hi arribava ja vaig veure venir el meu, vaig correr una mica i el vaig poder agafar. Per nomes 12 pesos et poden portar fins al final de la zona hotelera, a quasi 30 kms. No em vaig donar ni conta que ja erem al km 6 de la zona jotelera i vaig baixar a la seguent parada. En un principi voldria haver baixat abans per anar a la torre escenica, un mirador altissim que pernwt veure tot cancun, pero despres vaig pensar que millor l eneema que en principi faria millor dia. Aixi que vaig anar directament al km 6,5 on hi ha la primera platja que vilia veure, Playa Tortugas. Aixi doncs, aquwsta va ser la primera platja qye vaig veure de Cancun i no em va desepcionar. Sorra blanca, aigua turquesa, sense ningu, roques arran d aigua on fins i tot i vaig veure un animal que no vaig acabr de saber que era, semblava una especia de zariguella. Vaig anar caminant per la platja fins arribar a la seguent, a 1,5 km, Playa Caracol. Hi havia troços on literalment no hi havia sorra, l aigua tocava els murs de les cases, aixi que va tocar caminar un troç per l aigua amb bambes i tot.
Playa Caracol tambe era gaupissima, com totes. Impresionava una mica veure cases ihotels a 2 o 3 metres de l aigua. I d alla sehuir caminant dos kms mes, fins al km 10 per arribar a la Playa Chac Mool. Aquesta ja hibhavia mes gent, doncs ja estava al centre de la zona hotelera. Quan vaig poder vaig tornar al boulevard, i dic quan vaig poder perque els hotels no permeten passar amb facilitat a les platges, de fet hi ha poques entrades i moltes de les platges son privades. Vaig tirnar al boulevad perque ja era a prop del km 9 quebes on es conceentren lesbdiscoteques mes importants i es el nucli de la vida nocturna de cancun, aixi que s havia de veure. Tot i queera ee dia, el moviment era el mateix, molta gent, bltigues i estaurants.
Des d alla vaig seguir caminant fins a Plaza La Isla. Aquesta plaça sembla una petita Venècia, ja que hi ha vàries entrades de mar que formen canals on hi ha ponts i petites illes. La plaça és un centre comercial, així que està ple de botigues i restaurants. Vaig seure a un banc, vaig menjar els sandwitxos que portava i vaig comprar un cono a un McDonald’s, i després de descançar una estona i donar una volta per la plaça vaig seguir el camí. Abans de sortir, vaig veure un restaurant totalment ple on retransmitien el partit Alemanya vx México. Era el primer partit d’ambos equips al mundial de Rússia i mig Mèxic estava pendent.
Vaig seguir caminant fins a Playa Marlin, al km 13, per lo que ja portava uns 7 kms caminats per la zona hotelera, i tenint en compte la calor que feia, es feia difícil seguir massa mes estona. I encara sort que mig feia núvol i d tant en tant queia alguna gota, que sino seria insoportable. Vaig arribar a Playa Marlin i vaig descansar una estona mes davant el mar Carib. Aquí l’aigua ja era mes moguda ja que aquesta platja es trova ja en mar obert (les dues primeres son com cales per lo que el mar és mes tranquil). Una cosa que em va sorprendre va ser la quantitat d treballadors que anaven recollint totes les algues que quedaven a la platja i la quantitat de bosses que treien. Al cap d’una estona de ser a la platja ja vaig decidir anar cap al centre de Cancún, així que vaig anar a buscar la parada de bus mes propera.
El bus era mes antic que els altres, de fet era molt ssemblant a alguns de Tuxtepec. A mes, el conductor anava com un boig, mes que un autobus semblava que conduís un esportiu, fins i tot anava adelanatant a altres cotxes canviant de carril constantment. Per mi, mentre controlin, cap problema, així arribem mes ràpid.
Quan vaig veure la Fuente del Ceviche vaig decidir baixar, ja que quedava a prop del hostel i no savia quina seria la següent parada, a mes, volia fer alguna foto mes, doncs el dia anterior plovia massa i quasi no la vaig ni veure. I sort que vaig baixar allà, perque vaig ser testimoni d’una gran celebració. Quan em dirigia cap a la plaça, ja scoltava els cotxes pitant sense parar, i conforme m’anava acostant veia que a la plaça hi havia un grup de persones i altres que hi anaven. Al final vaig veure que anàven amb banderes i la samarreta de la selecció mexicana, i clar, em va venir al cap el partit que s’estava jugant quan era a la Isla, així que estàven celebrant que havien guanyat a Alemanya. Evidentment em vaig alegrar molt, doncs Alemanya era la favorita i no em cauen massa be, al contrari dels mexicans que em cauen molt millor. Així que vaig anar cap al mig de la plaça a viure l’alegria de tota aquella gent. La plaça s’omplia per moments, els cotxes que passaven ptàven sense parar, la gent es tirava a l’aigua de la Fuente, s’enfilàven a l’escultura, ballaven i cridaven, semblava ben be que haguéssin ja guanyat el mundial. Cada vegada hi havia mes gent, van haver de venir varis cotxes de policia i fins i tot un helicòpter que controlàven el trànsit, doncs la plaça està rodejada per una rotonda i la gent ja quasi que no hi cabia a la plaça i estàven a la calçada. Vaig quedar-me allà una bona estona, quasi celebrant amb ells la victòria doncs realment me n’alegrava. Després ja vaig anar al hostel a descansar una estona.
Per la tarda, em vaig tornar a trobar l’ex-militar americà, que després d’explicar-me algun altre dels seus viatges, em va preguntar si era independentista! Li vaig dir que si, i em va felicitar, ja que segons ell, Espanya no era un país digne, capaç d’enviar a policia a colpejar i reprimir a votants pacífics. Em vaig quedar parat de saber fins a quin punt la gent de tot el mon era conscient del que passava i havia passat a Catalunya. També li estranyava, com a tothom, perque no podiem fer un referendum, i li vaig dir perque a espanya encara hi ha una ombra massa llarga del franquisme que feia que no tingués res a veure amb altres països europeus o com Canadà. De fet no calia donar-li massa explicacions, ja que les imatges que tothom tenia d’Espanaya parlàven per si soles.
Una mica mes tard vaig sortir a donar una volta i a sopar a la Plaza de las Palapas, ja que el dia anterior hi vaig passar després de sopar. Vaig demanar 3 tacos per 35 pesos en una de les botiguetes i vaig seure a una de les taules a escoltar la música en viu i veure com vivien els locals a la seva plaça preferida.
by guillem | juny 21, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Va seguir plovent tota la nit i quan em vaig despertar seguia plovent. Lo bo del hostel es que estava molt ben ubicat, al centre de Cancun, per lo que almwnys el que volia veure de Cancun ho podria veure prou rapid i caminant. Vaig esmorzar l esmorzar continental i vaig esperar una estona per si parava una mica, doncs plovia moltissim.
Capba les 12 seguia plovent perobsemblava que parava una mica, aixi que vaig agafar la jaqueta impermeable i a donar una volta. Tenia almenys 3 llocs pensats per veure, i dos d ells em quedaven a nomes 5 minuts del hostel. Primer vaig anar a la plaça Palapas, la plaça principal de reunio dels residents, ja que quedava de cami on vaig dinar elndia anterior, i si no trobava res millor pensava dibar alla. Pel cami vaig anar mirant botugues i restaurants, doncs n estava ple, pero la veritat que cap restaurant em deia mes que elndelndia anterior. Vaig arribar a la plaça i tot i que era dissabte i hi havia moktes botiguetes estaven totes tancadesi la plaça deserta. Entre aizo i que plovia feia pena. Aixi que vaig fer un parell de fotos i vaig seguir cap al restaurant donant una mica de volta per veure i passejar una mica per Cancun.
Vaig arribar al restaurant cap a les 13h i ja vaig dinar, doncs havia esmorzat a les 7 i ja tenia gana, i mes de tacos i del menjar mezica en general que esta bonkssim. A mes a mexic no calia controlar tant perque per 3€ pots dinar.
Després de dinar, encara plovia una mica, així que només vaig anar fins la fuente del Ceviche, un dels llocs central d’obligada visita de Cancún. A mes, i com em vaig enterar l’endemà, lloc de celebreació per a les victòries de futbol. Un cop vist, cap al hostel a descansar i esperar a que parés de ploure del tot.
Cap a les 17h ja quasi no plovia i vaig anar al Mercado 28, el mercat mes famós i conegut de Cancún, i no és per menys, gran, amb tot tipus de botigues, molta gent i pintoresc. Vaig donar una volta per tot el mercat i fins i tot em vaig desorientar, doncs te un munt de caminets que al final ja no saps ni on estàs. Volia anar a comprar algo demenjar al Chedraui, pero allà mateix hi havia el Super AKI, no tan gran pero quasi, així que ja vaig aprofitar i vaig fer la comra allà. per uns 5€ 3 bosses de menjar, cerveses i aigua (molt diferent a EEUU que amb només una bossa ja et gastes $20). Vaig deixar la compra a l ‘habitació i en poca estona ja vaig sortir a sopar.
Quan sortia, el senyor americà em va tornar a enganxar per banda a aexplicar-me coses que ja ni recordo. Quan vaig tenr l’oportunitat vaig sortir del hostel. Per sopar volia anar a un petit restaurant, molt típic mexicà, on vaig veure que feien quesadillas per menys d’un euro. Per anar-hi havia de passar per la Plaza Palapas on ja hi havia anat pel matí, i la sopresa va ser que havia canviat completament. ara era tot obert, un munt de gent, i miniauto de choques pels nens l mig d la plaça, a mes de música en viu. Literalment semblava una altra plaça.
Vaig estar-hi una estona i vaig seguir fins al lloc on volia sopar. Vaig demanar dues quesadillas, una de chorizo prensado i una altra de tinga de res. estaven boníssimes. Al acabar vaig tornar a la plaça i m’hi vaig estar mes estona, donant una volta per totes les paredetes. Va ser aleshores quan vaig veure que nhi havia un munt de menjar i que podria haver sopat allà. Així que ja vaig fer una inspecció amb la intenció de tornar-hi l’endemà a sopar-hi. Vaig quedar-m’hi una bona estona perque aquella plaça és dels habitants de Cancún, és allà on es reuneixen i pràcticament tothom és local, sense guiris. És en llocs com aquests on palpes de veritat la vida local en una ciutat tan turística com Cancún. a gent ballava al costat de les taules on sopaven al rtme de la música en viu, les families amb els nens al mig de la plaça, gent passejant mirant les paredetes,… A mes vaig tenir sort perque era dissabte, per lo que la vida a la plaça era total, el millor dia per visitar-la. M’hi vaig quedar fins cap a les 21h i ja vaig anar cap al hostel, doncs l’ndemà tenia la intenció d’aixecar-me cap a les 5 del matí per anar a la zona Hotelera.
by guillem | juny 21, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Com al dia anterior, i sobretot degut a la impossibilitat de desplaçar se per la zona amb transport public (fins i tot era dficil en taxi), em vaig quedar per la zona, a la platja, descansant i preparant les coses, doncs per la nit ja marxava a cancun.
Em vaig llevar cap a les 7 i un dia mes sense cafe, pensava, donca ja no aguantava mes i vaig utilitzar un pot buit que tenia i l aigua calenta de l aixeta, que no se ai era per la calor, pero sortia billint, suficient per prendre una mica de cafe. Mes tard vaig sortir a veure els gossos, doncs m havien enamorat i tenia ganes d estar una estona amb ells, a mes ja savien que jo els tria una mica a correr, qie tor i que podien sorrir qun vulguessin, semblava que preferien qie algu anes amb ells. Al veure m tots 5 varen venir corrent, i quan van veure que anava cap a la porta deortida ells corrent nes cap a fora, ja savien que tocava passejar.
Poc despresbde sortir va çassar un noi que es va espantat una mica, doncs el gos mes entramaliat i que mes por fa se li va acostar, xom sempre fa, pero no per mossegar, sino perque es molt carinyos, de fet a mi el primer dia tambe em va espantar, perque s acosta corrwnt i bordant. Li vakg dir al noi que nobes preocupes que cap feia res, i em va dir que? S quedva mes tranqui perque no feia massa havia sentit que a una dona l havia mosssegat un gos, a lo que jo li vaig respondre que segur que no ra cap d aquells 5. Li vaig explicar breumebt la historia dels gossos i aixo ja va donar peu a que el noi es poses a parlar. Que si d on era, que com m havia anat, que quin pedazo de viatge, etc. Se l veia molt bon nanu, com tots els puertoriquenys, tot i que va estar alla xerrant quasi una hora! Em va donar la sensacio que era gay i ootser per aixo va estar alla tanta estona. Pero va estar be perque em va explicar moltes coses de l huraca. Segons deia, tota aquella zona, que jabera molt maca, abans de l huraca encara ho era mes, es veu que havia desaparegut molta platja i palmeres, i que moltes cases estaven o be destruides, o sense sostre, o en el millor dels casos amb les parets com cremades per la sal del mar que va arrossegar l huraca, algo que realment era cert perque es veia simple vista. Vamprlarde mes coses pero aixo va ser, evidentment, el mes inteessant i ompactant, com explicava que la gent creia que l huraca ja havia passat pero realmebt quedava el pitjor. Els va enganxa la cua dw l huraca sense estar preoarats i va ser terrible. Deia que quan va tirnara mirar per la finestra de casa seva, el paisatge que va veure era completament diferent. Veia coses que abans no veia perque havien desapareguyt cases i arbres. No hi hvia electricitat i als pocs dies ni mwnjar, i que la gent es barallava pel poc menjar que hi havia a les botigues. Realment va ser terrible, perque 10 mesos despres jo encara podia ser testimoni dels efectes. Sense anar mes lluny, la villa on m allo tjava l estaven encara rexonstruint, sobretot lesvtaulades, no hi havia bona conexio a internet i el voltatge que areibava a les cases era inferior al habitual. Tot plegat era força trist i mes veient lo bona, amable i generosa que era la gent tot tot i haver passat tot allo del que encara en patien les consequencies.
Despres de la xerrada, a preparar el dinar, entrepans basicamebt, dinar i dormir fins les 16h que em vaig començar a preparar la maleta, doncs en principi havia quedat amb el propietari que em pirtria a les 19h a l aeroport. M ho v proposar el dia abans i priner li vaig dir que volia mirar si hk havia transport çublic, pero la unica manera d anar hi era en taxi, i com que tampoc estava masa lluny, a uns 20min en cotxe, doncs vaig dir li que si m aniria be ue em portes. Wl vol sortia a les 3 de la matinada, aixi que li vaig dir cap a les 19h perque evidentment no volia que em portes a kes 12 !e la nit. Finalment varem marxar quasi a les 20h, ninper ell ni per mi.
A les 20:15 ja era a l aeroport sol com un musol, i alla havia d esperar dirant quasi 7h. Primer vaig recorrer l aeroport sencer per fer me una idea de com era i qie tenia, volta que no em va dur mes de 10min, ddoncs l aeroport era dels mes petits qie havia vist mai, tipo aeroport de Reus. Tot era tancat pero almenys hi havia maquina d aigua freda i mauina de cafe per $0,75, que amb l estona que vaig estar alla me n vaig prendre 3. Vaig anar menjant els entrepans que m haviabprtat i els cafes, i de cop i volta, cap a les 12 de la nit va començar a arribar un munt de gent i a obrir els 2 o 3 restaurants que hi havvia. Era rarissim, l aeroport es despertava a les 12 de la nit! A la 1 semblava que fossin les 3 de la tarda, ple de gent amunt i avall, els lostradors oberts i els restaurants plens. El meu vol sortia a les 3 pero fins aleshores en sortien 2 o 3 mes.
Poc abans de la 1 ja vaig anar a passar el conrol de seguretat, tot i que abans s havia e passar per un altre control del depaetament d agriculrura de EEUU. Pensava que alla el control no seria tan exhaustiu xom a EEUU, pero tit el contrari, hi era mes encara, varen fer treure tambe el cafe i els liquids. A mes al cafe li varen passar algo per buscar no se ben be que, en qualsevol cas, el vaig passar be.
Lesnportes d embarcament eren nomes portes, que quan les trasassaves anaves a petar directamebt a les pistes i a caminar fins l avio. Evidentment, com que portava tanta estona esperant vaig ser dels primers en pujar, be, de fet elnsegon o el tercer. Una cisa que em vridava l atencio es que m havia tocat lafila 2. Em semblava massa al principi, i efectivament, semblava fila de primera classe. Quan vaig seure vaig notar qie el seient era amplissim, les cames les podia estirar completament i els reposabtaços eren enormes. Vaig mirar la fila del darrere i ja no eren vom la meva, ja eren de 3, i no de dos, i els seients i els reposabraços eren normals. Perfecte, passaria un vol de h i mitja ben comode. Era la primera vegada que viatjava en seients de primera classe i a mes sense pagar-los, doncs imagino que no es varen vendre i varen tocar per sorteig als de turista, ticant-me un d ells a mi. Al meu costat anava una noia que crec que tàmbe li va tocar perque ere força jove ibsemblava que no acaba d estar segura que anes alla, de fet li va preguntar a un dels auxiliars. Evidentment va ser el meu vol mes comode i en el que mes estona vaig dormir, quasi que em podia estirar.
Lbescala era a Fort Laurandale on havia d agafar el vol a Cancun al cal d unes 4h, aixi que el primer que vaig fer va ser buscar una xarxa WIfI de l aeroport a la que conectar me i fer l espera mes soportable. Despres de mirar rmails i whatsapps vaig enviar un missatge alnpropietari de l aparyament on havia d anar per dir lia quina hora arribavai com era lbentrada, sibautonoma obestaria ell. I la sorpresa dwl dia i del viatge fins aleshores va ser la seva resposta. De fet cpmençava amb un “amigo” que ja no em va fer bona pinta, i efetivament, el tio basicament deia que l apartament nobestava disoinible ibqur l havia cancelat feia dies, a lo que jo li vaig respondre que l apartament seguia a la web i que a mi ningu m havia dit res ni molt menys tornat els diners. Els missatges es varen succeir i varen anar pujant de to perqur jo simplement estava flipant. Arribava aCancun en poques jores i no tenia allotjament.
El primer que vaig fer va ser buscar ne un altre, pero cap em convencia, algun pel preu i altres per la ubicacio. Aixi que vaig buscar un dels hostels mes barats i amb habitacio individual de Booking. El vaig reservar per poc menys del qe m habia costat l apartent i vaig contactr amb Airbnb. Si noho vai fer aans va ser çerque la unic vegada que jo vaig intentar no vaig poder, pero en aquest cas hi javia fins ibtot una opcio per aquests casos i la resposta va ser quasi inmediata. En 10 minuts ja m hahaven contestat i tornat els diners, aixi que en menys de mitja hora vaig poder salvar prou be la situacio, tot i que evidentmenr no era el mateix un aoartament que un hostel. I a seguir fent temps fins la sortida del vol.
Al arribar a cancun, vaig passar el control de seguretat força rapid, ni 10 minuts fent ua. La agent d immigracio em va. Preguntar on m alllotjava i li vaig dir el nom del hostel, i que nobrecordava la direccio perque l acabava de reservar, explicant li breumrnt l que havia pass, i ella em va dir que coneixia la zona i que era molt centrica i segura, i tot seguit va dir, bueno centrica. En fi, ja se sap. Tenia pensat anar fins el hostel en un bus ADO, que es una bona companyia i ames l opcio mes barata per anar ak centre de cancun. Al sortir de l aeroport plovia moltissim i vaig saber que ja era a mexic perque en menys de 20m almenys 10 persones em van venir oferint me un taxi. Aixo es Mexic, vaig pensar. En aquell moment no tenia ni idea d on sortia el bus ni on em deixaria, pero tot va anar perfexte. Vaig trobar la parada de seguida, la noia em va dir que paraven mlt a prop del meu hostel i el preu era just el que havi vist per internet, 78 pesos, poc mes de 3€. El bus tenia fins i tot WIFI gratuit i en mitja hora va arribar a la terminal del centre. Al ortir seguia plovent força, aixi que vaig decidir dinar abans d anar al hostel. Just davant de la terminal hi havia un petit restaurant on venien tacos per 15 pesos, en vaig demanar 3, aixi que per 2€ vaig dinar. Al menjar me els tacis vig pensar, com trobava a faltar Mexic.
Despres de dinar ja vaig anar al hosyel totni que encara plovia una mica. Efectivamentestava a prop i el vaig trobar prou rapid. El preu era el que deiwn, que aquestes coses maibse saben, la habitacio tambe era individual, pero la resta ja era gorça patwtic. Lhabitacio molt petita, sense quasi res, un llit, un petit armari i una cadira. Les vistes a un mur. I l esmorzar continental constava de dues torrades ambantega, plt de cereals i cafe. En fi, almenys tenia llit on dormir.
Va swguir plovent tota labtarda, aixi que tot i qie tenia intencio de sortir, entre que ja havia dinat i que la nit anteriror no havia dormit mes de dues ores, a les 18h. Ja em vaig adormir fins l endema a les 5
by guillem | juny 21, 2018 | Volta Atlàntica 2018
3 setmanes de viatge practicament sense parar ni un dia, i la calor insoportable de la ultima setmana, començaven a passar me factura. Tot i haver dormit mes de 10 hores, em sentia cansat, pero no nomes de les cames com molts altres dies, sino un cansamebt general que quasi que m impedia aixwcar me del llit. A mes, no em vaig fer un cafe (el primer dia en mesos que no prenia cafe) ja que no savia si podia entrar a la cuina o era un apartament llogat a altra gent. Aizo crec que va fer que encara anes mes adormit.
Cap a les 10 vaig sortir a buscar la anfitriona per aclarir ja elntema del wifi, doncs no poder llegir noticies ni veure els correus em deixa un buit important, qie jubt a la falta de cafe ja es feia insopirtable. No savia exactament a quina casa vivia, pero per sort nomes sortir i despres de saludar els 5 gossos que se m van acostar al moment (eren molt carinyosos) va apareixer el mateix home que el dia anterior i justament em va preguntar si tot estava be, per lo que em va dobar peu a comentar li lo del wifi.
Pero abans que em preguntes aixo, li vaig dir que els gossos tenien sed, doncs durant ela menys de 10 minuts que havia sortit i estava amb ells, ela havia vist veure d una bassa i d un test ple de fang. Va ser aleshores quan eem va exolicar la historia d aquells 5 gossos despres de dir me que en un moment la anfitriona els dinaria aigua i menjar. Es veu que els 5 els hvien abandonat i havien acabt alla, pero que no eren seus, i de fet al dir m ho em vaig dinar conta que cap portava collar. No li vaig preguntar, pero pitser havien quedat abandonats despres de l huraca. Comentava que erwn mokt carinyosos, com ja havia pigut comprovar, i que alla s hi tribaven molt be, pero que no deixaven de ser gossos abandonats que tot i que alla els cuidaven una mica, tampoc se n feien carrec titalmwnt. Em va fer mokta llasrima perque realmebt no s ho mereixien, tots 5 eren molt fidels i feien momt de cas i s alegraven momt quan veien algu, sibretit si ja l havien vist abans.
Despres d xplicar me aixo, ja em va prwguntar sibtot estava be i li vaig dir lobdel qifi. Em va dir queefectivamebt tebiwn problwmes amb elnrouter, vaig suposar que tambe per culpa de l huraca, i em va dir on vivia l anfitriona perque li digues a veure si em oodia ajudar. Em ba assenyalar la casavi cap alla vaig anar.
No tenia timbre pero la sentia a ella ibanse mare, aixi que la vaig cridar i res, no em sentia, vaig picar a la porta ibres, vaig cridar mes fort i res, no hi havia maneera que em sentissin cap de les dues. Al final çer sort v a sortir, jo pensava que perque per fi m havia sentit prro diria que no prrque al veure m es va mig espantar. Li vaig dir lo del wifi i mes o menys em va dir el mateix que l home, pero que tenia un router a casa seva i em va donar la contrasenya. Vaig provar de conectar m hi des de la meva jabitacio pero la senyal era molt debil, aixi que per conecta me javia de sortit i apropar me al maxim a casa d ella. M ho vaig prendre amb filosofia, doncs nomes eren dos dies i mes valia allo que res.
Dwspres de mirar algun correu i enviar algun whatsapp avisant que estva be pero que no podria reapondre massa, vaig voler anar a la pltja. Per primeea vegada en tot el viatge em vaig posar el banyador. Pero com sempre, al sortir tots els gossosem varen seguir. Miraculosament vaig aconseguir amb momt d esforç, que entressin a casa i jo arribar fins les escales que conduien a la platja. Pero un dela gossos, el mes entramaliat, m estava vigilant tota l estona, ja que quan vaig començar a baixar les escales i, per tant, deixava de tenir viso directe amb mi des de la casa, el rio va correr i quan em vaig girar ja era alla, al començament de les escales. La veritat es que no em poia enfadar ja que em destwrotaven elsnplans pero em fascinava aquell apreci que dwmoayraven, aixi que vaig girar cua i cap a casa amb el gos seguit me. Aixi que vaigvestar una estona amb ells, sortint una mica al cami de la casa ja que es veia que tenien ganes de passejar pero amb algu, la veritat es que m agradava moktt esta amb aquells 5 gossos, tan carinyosos i obedients.
Cap a les 13h ja vaig dinar, entrepans d atun, i a dormir fins les 17h, avui seriabun dia per a recuperar forces.
Cap a les 18h vaig sortir de l habitacio amb la intencio de veure lanoista delnsol al mar, pero abans anar a comprar l mateixbsuper algonde menjar per l endema, sobretot penaant en l aeroport. Pero com sempre, els gossos. Em van seguir pero a uns metres de la casa, en jn parc, vaig veure que es despistaven i que deixaven de miar me, aixi que vaig aprofitar per a despistar los joba ells. Vaig anar per jn caminet que conduia practicamebt a la platja per veure sibdes d alla podria veure be lanposta de sol. Vaig veure que no i vaig tornar. Els gossos semblavaue ja havien tornata casa, doncs no eren al parc on els havia deixat. Vig çensar, çerfecte, aprofitare per anar al super. Pero a uns 300 metres de la casa, quan ja era apunt per girar el carrer que conduia al super, l entremaliat tirnava a ser darrere meu, jo alucinava, doncs des de feia estona que no tebia vusio directe amb lacaaa, no se si em va ensumar l que, pero em va pillar de ple. Per mes que li deia, no, a casa, ni cas, feia com si pares, pero a la que seguia caminant ell darrere meu, a uns 5-10 metres de distancia, doncs ell savia perfetamebt que no volia que em seguissin en aquell moment. Feia mokta gracia perque cada vegada que jo em girava, ell es parava i girava al cap a un costat, com dissimulant. Peer molt quenlibdigues que no, no hi havia manera, aixi que vaig decidir anar al superbde totes maneres pero de tan en tan girar me ibdir li que no, ja que aici almenys nobsembkava que os meu i a mes feia mes bondat, com perque no notesbque era alla, no bordava a cap gos tot i que el bordessin a ell i anava prou recte perbla vorabdel cami, la veritat es que jobfeia veure que no volia que vingues pero em feia molta gracia tot plegat. Em va estarvseguint d aquesta manera durant els 20 minuts que hi havia fins al supermercat. I quan vaig entrar al supermercat ell es va quedar a la porta mirant a dins, doncs la pirta era de vidre i suposo que em veia perque m anava seguint amb la mirada, no va deixar de mirar me mentre era dins del super.
Quan vaig sortir, al veure que no vaig tardar i que ja tornava a er fora amb ell, ja no va poder fissimular i em va començar a llepar de content que estava al donar se vonta que nomes via desaparegut un moment. Jo evidentment el vaig acariciar uan estona i a partir d alsehores ja no anava darrere meu d amagatotis sino que ja es va posar davant meu ben content insense dissimular, doncs per primera vegada en tot el cqmi l havia acariciat, no rra per menys. Tot i que ja no es veie obligat a dissimular se seguoa portant molt br, no bordava a cap gos i no s allunyava mes de 10 metres de mi. Se l veiavrealment content i jo tambe de veure ho.
Vaig tornar a anr al cami des d on es veia la posta de sol al mar pero feia nuvol i no es veia el sol, una llastima. Eren poc mes de les 19h i ja vaig decidir anar cap a casa a conectar me a internet aprofitant que ja no feia sol ni calor i podia estar a fora sense que m agafes una lipotimia. Vaug crudar al gos qque no m havia vist que ja tirnava i al moment, com sempre, va venir vorrebt al meu costat. Pel cami, a pocs metres de casa, va acostar se a un noi que es va girar potsef mig espantat, doncs es un gos granque al principi pot espantar una mica. Li vaig dir que nonera meu pero que no geiavres. Ell que vivia alla el va reconeixer i varem esta xerrant fins arribar a casa. Li vaig dir que estva lla de vacances i on dormia iell que vivia just davant. Es deia jhon, america i molt bon tio, com en general tots els habitants de l illa
Es va oferir a ajudar me o a facilitar me tot rl qur necessites abans de narxar.
Quan varem arribar a casa, els altres 4 gossos van venir corrent al veure ns, ens van vomençar a llepar a mi i al gos que m havia acompanyat, suposo que no savien on havia anat i despres de mes de mitja hora deurien estar preocupats, perque els alegrois van ser enormes, es notava que s havien preocupat per ell, veure ls tots 5 saludant se va see fins i tot emocionant.
Vaig aprofitar que ja era quasibfosc i ja no feia tanta calor per mirar correus, whatsapps, etc doncs per conectar me havia d estar fora de l habitacio. Vaig acabr cap a les 20:30h que ja era negre nit, i entre que quasi no hi havia llum arificial i el soroll de tot tipus d animas ja em començava a fer una mica d angunia estar alla fora, aixi que cap a l habitacio a sopar.
by guillem | juny 21, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Com ja he dit varies vegades, moures per PR en transport public es entre dificil i impossible, i saps quan surta de l hotel pero mai quuan arribaras al desti. Anar a aguadilla no podia ser una excepcio, pero tenint en compte lo comentat, va anar molt be.
Cap a les 6 del mati vaig trucar, per consell de l eric, a la central de guaguas la sultana, aixi, en comptes d haver d anar fins a rio piedras, per $4 mes em venien a buscar a plaça colon, a dues ills de l hotel. Aixi que vaig trucar pero fins a la tercera ni em varen contestar, no cal que digui que ja creia que hauria d agafar un taxi per $150. Pero oer sort varen contestar i varem quedar a les 8. Crec recordar que aquell era el prkmer dia que anava amb temps, potser perque savia que mes valia no aribar tard, perque sino ja no se si passaven mes cuagues, suposo que no. Aixi que a les 7:30 ja era a plaça colon a 30° i sense cap ombra, a ple sol. La guagua va arribar a les 8:30, que jo ja esrava apunt de la lipotimia pero sem va passr de cop al veure que parava, baixava el xofer i deia: Guillem? Si! Perfecte, arribaria a Aguadilla! El preu em varen dir queserien $22 pero va ser $25, suposo que per la maleta. Aig pujar, pero abans donant-me un petit cop alcap i jna noia fent aixz! Ja era quasi plena i cap a Aguadilla
Vam tardar meñys delbquevesperava, fent çarada u tot, unes 2h i mitja. Com ja esperava no em va deixaf massa a prop d on havka llogat la habitacio. Mirant a google maps em deia que hi havia uns 4km, i tenint en compte que no hi havia transport publuc, taxis no en veia i uber no sabia com anaria, doncs vaig decidir anar caminant, tital era una hora i ja ho havia fet a Carolina en pitjors condicions (sense aigua i per autopista). Aixi que a caminar, de passada feia exercici i veia ja el poble.
Efectivamebt vaig tardar una hoa llarga, que jint amb la calor en semblaven 3. Amb les indicacions d arribada va costar una mica trobar la casa, alla no tenen numeros i tot va per referebcies, que si una casa aqui, que si aquell local alla, i t has danar fent la idea d on es la casa, que junt amb les fotos i l ajuda d un vei al final vaig acabar trobant.
La meva hbitacio formava part d una casa que a la vegada formava part d una villa de 4 o 5 cases. A l entrar a la villa van apareixer 5 gossos deslligats i bordant, pero tambe movent la cua, aixi que no em vaig espantar massa tot i que feia impressio (despres vaig coneixer mes sobre aquests gossos, ja ho xplicare). Pero aixo almenys va servir perque sortis la marangely, la anfitriona, que simplement em v saludar, wm va indicar on era la hab i les claus i que si necessitava mes tovlloles li digues. Auesta raoidesa la vaig agrair perque desorrs de la caminata nomes tenia ganes de dutxarme i estirarme al llit. Amb tot plegat eren prop de les 13h.
Al entrar a l habitacio em vaig espantar una mica prque hk havia 5 llits i semblava que hi hagues d haver mes gent, pero no, era nomes per a mi, fins i tot amb vestidor i bany propis (si hagues llegit be la descripcioa airbnb aixo ja ho sabria…). El primer que vaig intentar fer, cpm sempre, va ser conectarme a internet, i sorpresa, la xarxa que m havien dit no apareixia. Com que estava mort de caçor i mort de cansament, ho vaig deixar per despres i em vaig estirar, quedant me adormit en menys de 10 minuts sense ni voler ho.
Em vaig despertar cap a les 15:30h degut a una corta pluma que queia, em vaig dutxar i vaig sortir a buscar la anfitriona ja que el WIFI seguia sense apareixer. No la vaig trobar, aixi que vaig anar fer la segona cosa que faig sempre, buscar l supermercat mes proper a google maps per cpmprar algo de menjar i de passada donar una volta per la zona.
Al baixar les escales de la habitacio ja van apareixer els 5 gossos que hi havia. La sorpresa va a ser que quan sortia de la villa tots em seguien, pensava que quan veiessin que marxava tornarien a casa, pero no, em continuaven seguint tots 5, fins i tot dos anaven enganxats a mi completament, a les cames. Jo les deia que no, cap a casa, pero res, tots en continuaven seguint. Al veure que ni cas doncs vaig pensar, be, sempre m ha agradt passejar gossos sense pietar los lligats i sabent que no s escapen, aixi que vaig continuar caminant direccio al super pero sense lanintencio d arribar hi, nomes per passejar una mica. Pero als dos minuts ja s estaven bordant amb tots els gossos de totes les cases, i com que no savia si algun tenia tambe la pirta oberta doncs vaig decidir de tirnar enrere. Pensava que m coataria, pero la sorpresa va ser que a la primera tots 5 em varen fer cas, simplement els vaig crisar i tots van venir, vaig començar a tirar cap a casa i tots darrere meu. Jobestava aljcinant, com podia ser que uns gossos que em coneixien de bomes 5 minuts em fessin tant de cas!
Quan ja quasi entravem alnpatibde la villa, va apereixer un cotxe que tambe semblava que volia entrar a la villa. Em va saludar i em va preguntar si necessitava algo, jo com sempre en aquests casos, em vaig posar a la efensiva i li vaig dir que ni, que tenia alla una habitacio llogada, iem va contestar que ell tambe i ue si necessitava algo li digues. Li vaig comentar que volia anar a comprar pero que wls gossos em seguien i que no sabia sibyancar la pirta perque no sirtissin i em va contedtar qe no, que ell els cridava perque jo pogues marxar. I aixi ho varem fer.
Quan no oortava ni 10 minuts caminant ja tornava a suar com un pollastre, la calor i la humitat eren terribles. No em veia capaç d arribar fins al super que em deia googlw maps, pero per sort, als 15 minuts dw caminar vaig trobar un colmado, com li deien alla, amb no massa coses pero suficient pels dos dies que havia de passar alla.
Quan vaig arribar a la casa, per la menys d una hora de caminada ja tornava a suar com un oollastre, la calor se m feia insoportable i el pitjor es que em deixava cansadissim. Nomes arribar em vaig tornar a dutxar i em vaig menjar uns macarrons ja preoarats que acabava de comprar, i entre aixo, el cansament i la calor, no eren ni les 18h que em vaig adormir fins ben be la una de la matinada.
Alndespertar me vaig mirar si per casualitat apareixia la xarxa wifi que deia ala descripciobde la casa, com era d esperar no apreixia i vaig seguor dormibt fins les 6 del mati.
by guillem | juny 11, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Aquest dia tenia la intenció d’anar a Isla Culebra, pero en el mateix dia, doncs l’endemà ja marxava cap a Aguadilla. Vaig esperar a aquest dia perque era dlluns. El cap de setmana es veu que hi ha massa gent i a mes preferia viure la nit de san Juan. Tampoc tenia hptel reservat a cap illa perque no savia si hi podria arribar i hauria d’haver drmit a la platja, pero amb la quantitat de bitxos que hi ha per tot arreu ho vaig decartar ràpid. Així que emq uedava fer una sortida d’un dia a Culebra o a Vieques, i com que tthom em recomanava Culebra, doncs a Culebra. Si hi podria arribar ja era una altra cosa…
Havia de sortir lo abans possible, ja que per anar a Fajardo s’ha d’anar en guagua pública que li diuen, que és una furgoneta amb capacitat per unes 10 persones i que surten quan es ig omplen, per tant mai saps ni quan surten ni quan arriben, per tant mes val estar-hi lo abans possible. Així que vaig sortir de l’hotel per agafar el primer bus, a les 5 del matí i que m’havia de deixar a la terminal de Rio Piedras des d’on sortien les guaguas públiques. Pero ja varem començar malament. El bus de les 5 no va passar, va passar a les 5:30h, i per lo que em va dir una senyora després, probablement era perque el xòfer estava de vacances, alucinant, un treballador de vacances i directament eliminen un bus.
by guillem | juny 9, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Degut a l’espècie de claraboia de ‘habitació, i tot i que la nit anterior vaig anar a dormir passades les 12, a les 7 ja em despertava. El primer que vaig ser va ser dutxar-me i quan sortia, el propietari de l’hotel ja em va dir que en mitja hora faria esmorzar. Perfecte vaig pensar, cafè i menjar a taula sense haver de preparar res. Quan em va avisar vaig anar cap a la terrassa on esmorzariem i allà vaig trobar-me amb una americana i una parella de peruana i americà. Vam seure i ens van portar l’esmorzar, truita, formatge i una espècie de pastís boníssim, a mes del cafè suc. Un molt bon esmorzar.
Durant l’esmorzar varem tenir temps de conèixer-nos el 4 hostes, que jo almenys encara no havia vist, bé, a la parella de passada, pero encara no haviem parlat. La parella estava fent un viatge normal per Puerto Rico, pero la noia americana era una trotamundos. Havia anat a Puerto Rico bàsicament a ajudar a les zones mes afectades per l’huracà Maria, que va deixar 600 morts i milers d’afectats, sense casa, incomunicats, sense medicines o aliments. En el moment de ser jo allà, tot i que ja feia alguns mesos de l’huracà, encara hi havia molt feina a fer. Pel que vaig entendre (parlava un abnglès molt tancat i ràpid) tenia coneixemnt mèdics i es dedicava sobretot a ajudar en aquest aspecte, facilitant medicines i atenció mèdica bàsica.
Mes enllà d’aquesta faceta altruista, va explicar que havia estat er mig Europa i mig Amèrica, sempre estava viatjant, improvitzant, no sabia on estaria el mes que ve pero sabia que estaria a algun altre país. A mes al dir-liq ue era d’Espanya, va dir. Ohhh, I love Spain. Tot iq ue només havia estat a Madrid i Sevilla i va enumerar alguns dels tòpics que als catalans no ens agraden massa, com vino y siesta, pero també va comentar que li encantava la vida nocturna madrilenya, el clima i el menjar mediterrani. Tot això ja ho vaig trobar millor. Una cosa que li va estranyar molt era l’hora que anem de festa, a aprtr de les 2 de la matinada i fins les 8 del matí. Això realment és algo que els estranya mol i és normal, ja que Espanya seguim tenint un us horari que no ens correspon i que fa que es faci de nit mes tard del que tocaria, fent que tota la nostra vida vagi “tard” comparat amb quasi qualsevol altre país. Parlar ambpersones com ella és un chute de motivació brutal per fer coses similars.
Vam estar quasi una hora esmorzant i xerrant, i a l’acabar, em va agafar de la mà i em va donar dos petons. Vaig entendre que aquell mateix dia ja marxava, una llàstima. Jo vaig preparar la meva motxilla amb 2L daigua, algo de menjar, crema solar i a donar voltes per San Juan. Tenia la intenció d’anar a La Perla, el barri on es va grabar “Despacito” i que al dia anterior vaig veure des de fora sense ni saber-ho. Li vaig dir al propietari de l’hotel i em va dir que vigilés, que no havia de passar res pero que no entres fins al bell mig del barri. De fet des de fora ja es veia que era un barri molt marginal, per molt autèntic i dels que m’agrada veure, així que cap allà.
Vaig sortir de l’hotel i vaig anar en direcció contrària a La Perla, ja que volia tornar a anar al Castillo de San Felipe per veure’l des d’una altra perspectiva que el dia anterior no havia vist. Pero al acostar-m’hi em vaig anar donant compte que no ees veia, pero com que vaig veure que davant meu hi ha havia un passeig força bonic que anava pel costat del mar, doncs vaig seguir fins a 1 km aproximadament, arribant a una petita platja. Allà vaig donar la volta pero anar per un altre camí, baixant cap al sud fins arribar a l’altra costat del Morro, on hi ha els molls de creuers. Va ser bona idea, ja que així vaig poder recòrrer l’altra meitat de tot el Morro que al dia anterior rno vaig fer per cansament i deshidratacó que tenia. Em va agradar tant o mes que la primera meitat, doncs els edificis encara estaven mes units a la murlla. A mes, no feia tanta calor i el trajecte es va fer molt mes agradable.
Vaig passar per el Paseo de la Princesa fins arribar a la Puerta de San Juan, per on vaig entrar (és una porta a la muralla) a la ciutat de nou, doncs el camí que seguia per fora la muralla ja era uasi elq ue havia fet el dia anterior. Vaig seguir caminant pel mig del Viejo San Juan fins a la unta del Morro i d’allà cap a La Perla.
Per entrar a aquest barri només hi ha 3 entrades. Vaig anar per la que coneixia per la única per on hi poden entrar es cotxes, que és com un túnel que passa per sota la muralla, ja que el barri està entre la muralla i el amr, quedant completament separat del resta de la ciutat. La veritat és que no em feia massa gràcia entrar-hi, pero normalment tenim mes por del necessari. La pobresa es veu a tot el barri, les cases molt velles, moltes abandonades i carrers que de nit si que han de fer por. Em vaig creuar amb vàries persones i ningú em va dir res, només un americà que em va saudar no sé perque.
Vaig intentar arribar al mar, doncs era la foto que buscava i que mostraria la imatge del videoclip de Despacito. Vaig haver d’anar per uns carrerons que cada vegada em feien menys gràcia. Vaig arribar almar, vaig fer alguna foto allà i a alguna casa i ja vaig pnsar en marxar. Pero quan em dirigia a la sortida (per on havia entrar), vaig veure una parella d’americans que anàven per allà amb una càmara molt bona, i vaig pensar, si ha de passar algo abans el spassarà a aquests Així que em vaig posar darrere seu i justament van anar per on volia nar. Els vaig seguir i encara vaig poder fer mes fotos del “passeig marítim” i del barri, realment pintoresc. A certpunt, jo ja en tenia prou i em vaig separar d’ells per soritr d’allà. No sé per on vaig anar pro em vaig fotre per un lloc que semblava una propietat privada i un home all`assegut, que semblava que es depilava mirant-me, unes gallines en gàvies i jo accelerant el pas fins arribar a la sortida. Missió cumplida i com sempre mes prreocupat i prudent del que calia, doncs ningú em va dir res, ni ta sols em van mirar a part de l’americà.
Després d’aquesta visita obligada, almenys per mi, vaig anar tirant cap a l’hotel. La calor feia que em cansés molt mes que a altres ciutats on caminava durant moltes mes hores seguides. Vaig arribar a l’hotel cap a les 12:30h, em vaig estrar un moment i em vaig quedar totalment adormit fins quasi les 15h. Entre que m’acabava de despertar i que havia fet un esmorzardigne de dir-se dinar, no tenia gens de gana, només ganes de cafè.
Just quan anava cap a la terrassa, els dos popietaris de l’hotel s’estaven fent cafè i me’n van oferir, just elq ue necessitava. de fet, l’Eric també s’acabava de despertar. Vam prendre el cafè a la terrassa i vam parlar d’anar per la nit a veure un concert de Salsa de Roberto. Vaig menjar-me unes galetes i ja en vaig enir prou, tot aunta a que aquell dia no faria un dinar pròpiament dit. De fet em vaig tornar a estirar cap a les 17h i per poc em torno a adormir.
Ca a les 18h vaig sortit a donar una volta per acabar de veure una mica el barri i per veure si el castell es veia ja il·luminat, i poder caminar una mica sense suar des de minut 1. Vaig estar fins quasi les 20h i quasi res estava il·luminat, només una mica la punta del Morro. A mes començava a ploure amb força, així que a les 20h vaig tornar cap a l’hotel a fer temps fins cap a les 22h que haviem d’anar al concert.
Al final vàrem marxar quasi a les 23h. De totes maneres el concert començava a les 12 de la nit, així que teniem temps i, a mes, l’Eric ja havia reservat taula. Si dic taua, perque tot i que era una discoteca, dins també tenia taules i restaurant, podies anar allà a sopar, que de fet és el que vàrem fer.
L’Eric coneixia força gent, entre d’altres al propietari de la discoteca, crec que per això podiem reservar taua, perque realment estava completament ple i molta gent de peu que volia taula. Vam arribar, vam seure i vam demanar uns tacos de peix fregit amb verdures i pollastre arrebossat, tot realment boníssim.
El concert tenia dues parts. Durant la primera vàrem està ell i jo, un estona mentre sopàvem i després ja ens vàrem aixecar per anar a l pista. A la mitja part vàrem sortir un moment i quan tornàvem a entrar, sorpresa! La noia americana que tan bé m’havia caigut aquell mateix matí,i que pensava que ja havia marxat, estava allà apunt d’entrar a la discoteca amb una amiga Veneçolana. Sincerament, em va fer molta il·lusió veure-la, mes tenint en compte que pensava que no la veuria mes, i realment se’m va notar a la cara que estava content de veure-la. Em va donar dos petons i vam entrar tots 4 a la discoteca, pero abans la Veneçolana se’m va presentar, em va donar la sensació que ntentava “desfer-se” de l’Eric que ja se l’estava intentant lligar pero ella mes viat es fa fixar en mi. Repeteixo tant lo dels dos petons perque és algo que aquí no fan, tothom es dona la mà, sigui home o dona, pero suposo que ella em donava dos petons perque ha estat a Espanya i sap que allà ens saludem així.
Vam entrar, vam demanar begudes i vam seguir escoltant la segona part del concert. A dins la Veneçolana seguia intentant acostar-se mes a mi que a l’Eric que era massa descarat tirant la canya i això normalment no agrada, al contrari que jo que sense fer res totes dues preferien parlar i ballar amb mi. Vam estar fins les 2 aproximàdament que es va acabar el concert. La noia americana es va fer una foto amb Roberto i vàrem marxar. Va ser ja de camí a l’hotel que vaig poder parlar mes tranquilament amb la Veneçolana i va ser aleshors que vaig saber que ho era, doncs fins al moment haviem estat parlant en anglès i ella tenia un accent perfecte, doncs ja portava molts anys vivint a Washington. Evidentment, a partir d’aquell moment ja vàrem parla en espaol, i molt millor.
Quan vam arribar a l’hotel, jo abans d’anar a dormir vaig anar cap al balcó per fumar-me un piti i mentre h anava, al passadís, la noia americana va veure que anava a fumar i ella va dir que m’acompanyava, així que vam sortir tots dos al balcó mentre els altres a anaven a dormir.
https://viajes.guillemcasas.com/ca/quart-dia-a-puerto-rico-2a-part/
by guillem | juny 9, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Aquest dia ja tocava canviar d’allotjament. Marxava de l’apartament de Carolina per anar a un hotel cutre al Viejo San Juan. Cutre però molt ben ubicat, habitacions individuals, i tot i que encara no ho sabia, un servei excel·lent.
Igual que al dia anterior em vaig despertar força aviat i vaig aprofitar per escriure el diari i treballar una mica. Aquests dos dies a Carolina m’havien anat be per descansar una mica i fer algo de feina endarrerida després de les dues setmanes tant intenses per EUA.
A mes vaig arreglar una mica l’apartament, doncs prefereixo deixar-ho almenys recollit, encara que no ho netegi, però almenys que es vegi be per tal de rebre una bona valoració a Airbnb. vaig preparar la maleta, que això si que em fa molta mandra i vaig anar a comprar alguna cosa per menjar al súper mes aviat per tenir canvi, doncs sense voler li havia trencat un got a la propietària (per haver-lo deixat dins el congelador) i li volia pagar, tot i que vaig haver de deixar els diners dins l’apartament ja que ella no els acceptava.
Tenia temps fins les 12h i m’havia llevat ben d’hora, així que hauria de tenir temps, però com sempre al final vaig haver de còrrer i vaig acabar sortint de l’apartament a les 12:20h, hora en què la propietària ja estava fora esperant amb uns treballadors que suposo que havien d’arreglar algo de la cuina que segons la propietària estava trencat tot i que jo ni em vaig enterar. De fet em va demanar disculpes per algo que ni havia vist.
Així doncs, ens vam acomiadar quedant en una possible retrobada posterior degut a què encara no sabia com aniria fins a Aguadilla, així que li vaig dir que si no trobava mes opció que un taxi la trucaria a ella.
El bus que havia d’agafar era el mateix que ja havia agafat per anar a san Juan, el T5, i de fet no havia de fer cap transbord, aquesta línia anava perfecta, doncs sortia a la parada del costat de l’apartament i em deixaria a 5 minuts caminant de l’hotel de Viejo San Juan després de fer un trajecte de 45 minuts. Una passada de be tenint en compte que és Puerto Rico.
Al cap d’uns 15 minuts esperant a la parada va arribar el bus i cap a San Juan. El trajecte va anar be, segons el previst. Això si, la conductora del bus no deuria està be, perquè tenia l’estranya mania de fotre unes frenades exagerades, fins i tot semblava que les forcés. El trajecte se va fer etern i molt cansat pel fet d’anar d’un costat a l’altre per la manera tant brusca que tenia de conduir.
Quan per fi varem arribar, vaig anar cap a l’hotel. El carrer no em va costar massa trobar-lo, però l’hotel ja va costar mes, doncs simplement no tenia cap cartell i ni tan sols el número per almenys ubicar-lo per la direcció, només era una porta que semblava un portal d’un edifici de vivendes normals. Vaig preguntar a una panaderia que hi havia allà per on em deia Google Maps que hi hauria d’haver l’hotel, i em va dir que era la porta del costat, la que no tenia cap cartell de res, però a mes em va dir que no tenia timbre, que havia d’enviar un missatge a l’Eric, el propietari. Increíble? Com se suposa que ha d’enviar un missatge un estranger si segurament no te internet al mòbil, com era el cas. Ni tan sols tenia el seu telèfon. La veritat és que aquestes coses m’emprenyen força, perquè vas cansat, amb ganes de deixar la maleta i si has de fer massa coses per només entrar a l’hotel ja malament. En fi, sort que la mateixa dona em va dir que al Burger King de la cantonada hi havia Wifi obert. Vaig anar fins la cantonada, em vaig conectar a la xarxa del Burger King i li vaig enviar un email al susodicho que vaig treure de la reserva que havia fet per Booking. Quan encara estava allà intentant enviar-li un Whatsapp o trucar-lo, va aparèixer allà al meu costat. Guillem! I jo, si. Menys mal, perquè entre unes coses i altres ja portava 20 minuts allà fora. Que per cert, va ser just allà on vaig ser conscient de la gravetat de l’huracà, doncs a pocs metres hi havia una plaça amb gent vivint en tendes de campanya i un munt de gent demanat pel carrer.
L’home era tot un personatge. Baixet, mig encongit, amb un accent absolutament tancat i que pràcticament no entenia, amb uns auriculars dels grans al cap com fent de diadema i molt xerraire. L’entrada de l’hotel eren unes escales llargues que pujaven fins a una segona planta d’un edifici molt vell, de fet quasi tot Viejo San Juan son edificis molt antics, alguns millor conservats i altres no tant.. Pero és que a mes era com una galeria, sense sostre i constava d’un passadís llarg on hi havia les habitacions. Els coloms entraven al passadís perquè donava literalment a cel obert. Les habitacions petites, fosques i deixades. El típic edifici de Viejo San Juan vaig pensar. Lo bo? Doncs que era perfecte. Autèntic, ben ubicat i amb ostes viatgers i amb ganes de passar-ho be com jo.
L’Eric era molt amable però no callava i costava molt seguir-lo. Em va ensenyar tot l’hotel, be, el passadís amb la cuina, el bany i una habitació amb rentadores. Això si, tot el que hi havia de menjar es podia menjar, tot inclòs, fins i tot em va dir que cada dia preparava esmorzar i sopar per qui volgués, sense pagar res addicional. Això em va semblar molt be i tota una sorpresa, doncs a la reserva només s’hi incluía l’esmorzar. L’hotel molt cutre però molt familiar. Finalment em va deixar a la meva habitació però abans de marxar em va ensenyar que a la TV hi havia Netflix i em va dir que aquella nit venia no sé quin cantant de salsa molt famós a una discoteca d’allà Viejo San Juan. Va buscar el videoclip a Youtube i va fer uns bailoteos allà a l’habitació abans de marxar. Tot plegat era força esperpèntic. Lo bo de l’hotel, com ja he dit, era la ubicació, al rovell de l’ou, al mig de Viejo San Juan, a 5 minuts caminant del Castillo de San Felipe i el Morro. I tot i que encara no ho sabia, l’Eric també era lo bo d’aquell hotel.
Em vaig estirar 10 minuts perquè, tot i que no havia caminat massa, amb aquella calor qualsevol passeig era esgotador. Vaig menjar algun dels entrepans que m’havia preparat abans de sortir de Carolina, em vaig recarregar d’aigua i vaig anar a donar la primera volta per Viejo San Juan, amb la intenció d’almenys veure el castell ja que estava al costat.
De fet, només havia de caminar fins la propera cantonada i des d’allà ja el podia mig veure. després pujar uns 3 minuts caminant i ja el tenia davant.
La primera visió del castell ja em va impressionar. De fet, quasi la primera imatge que vaig tenir ja davant el castell va ser la imatge típica que havia vist per Internet. Em va sorprendre que les cases estan molt a prop del castell, quasi que algunes estan paret amb paret amb el castell. És enorme, però quan vaig veure que la muralla s’estenia cap a l’oest, cal al Morro vaig al·lucinar. Literalment centenars de metres de muralla que donaven la volta a tota la punta del Vejo San Juan. No sabia que la muralla era així ni que s’estenia tants metres. Vaig començar a caminar amb la intenció d’arribar al final de la muralla. Pobre innocent. En aquell moment encara no tenia ni idea de lo gran que era.
Així que després de passejar una mica pel que era el jardí principal del castell junt amb les torretes junt al mar, vaig començar a caminar resseguint la muralla que a la vegada resseguia la costa. En quasi tots els trams, després de la muralla ja hi ha l’aigua del mar, pràcticament tocant la mateixa muralla. I gràcies a que la muralla estava construida de forma que s’hi pogués caminar, de fet te fins i tot amples explanades amb herba, fa que sigui com un balcó enorme a primera línia de mar.
Vaig seguir caminant durant uns 200 metres en què la muralla seguia fins a sobrepassar el barri La Perla, un dels barris mes marginals de Puerto Rico. És l’únic barri que queda fora de les muralles, ja quasi dins el mar. Un cop passat el barri, la muralla seguia i seguia acostant-se al Morro. En aquella zona l’esplanada amb gespa anterior a la muralla s’ampliava i es convertia en un parc enorme amb desenes de persones, turistes i famílies, passejant, prenent el sol o jugant amb estels, i tota ella rodejada per la muralla que encara seguia mes enllà i coronada per torretes cada vegada mes altes.
Jo vaig seguir caminant resseguint la muralla fins que una parella de japonesos em va assenyalar en un punt. Al mirar vaig veure per segona vegada a la meva vida una iguana en llibertat. La primera va ser a Miami Beach, on el clima era molt similar a Puerto Rico. En aquell moment em vaig quedar paradíssim de veure aquella iguana tant gran i allà al mig de tothom sense ni inmutar-se. De primer em vaig espantar perquè la tenia a menys de 2 metres, de fet si no m’haguessin avisat els japonesos potser l’hauria trepitjada. En aquell moment encara no ho sabia però aquella setia la primera de desenes de iguanes que veuria allà i a Mèxic i que passarien de fer-me gràcia aquella primera vegada a acabar fart de trobar-me’n per tot arreu.
En aquell moment, tot i que només portava uns 30 minuts caminant, ja m’havia begut quasi tota l’ampolla gran d’aigua (en portava també una de petita) i seguia suant com mai i la sed no se’m passava. En aquell moment ja estava a la punta del morro i vaig veure una porteta amb escales que travessaven la muralla i conduïen fins la part exterior, entre la muralla i l’aigua del mar, un espai de pocs metres on hi havia roques, vegetació i un camí habilitat per resseguir la muralla per l’exterior a pocs centímetres del mar.
Així que vaig baixar per allà i vaig veure dos camins, un que anava a una zona mes ben habilitada on portava al passeig i a un mirador, i un altre que s’endinsava per la vegetació sense un camí ben definit. Vaig anar per allà. Era un caminet de sorra rodejat de plantes i arbres amb la muralla a un costat i el mar a l’altre. Després de caminar uns 20 metres per aquell caminet, vaig escoltar un soroll i de cop una iguana va sortir corrent. vaig caminar dos metres mes, i una altra iguana sortia corrent. Aleshores vaig decidir sortir d’allà. El que abans m’havia semblat molt curiós, ara veia que n’hi havia per tot arreu. A mes em feia molta angúnia anar escoltant sorollets contínuament i veure-les còrrer davant meu. de totes maneres, ja es preocupaven elles de no tocar-te.
Així que vaig deixar aquell caminet i vaig donar mitja volta per anar per l’altra, l’habilitat per passejar-hi. Primer es baixen unes escales que porten directament a un passeig d’un metre d’ample que reòrrer bona part de la muralla però per fora junt al mar. La veritat és que és una passada caminar per allà veient a una banda la muralla d’uns 15 o 20 metres d’alt i a l’altra el mar d’estil caribeny amb les illes al fons plenes de palmeres.
I si la zona d’abans estava plena d’iguanes, aquesta estava plena de gats, almenys en vaig veure 15 en un tram del passeig.
Vaig intentar anar fins al final del passeig però era mes llarg del que pensava i allà la calor ja va passar a ser simplement insoportable, doncs ja tocava de ple i no hi havia res que fes ombra en cap moment. Així que al cap d’uns 15 minuts d’anar pel passeig vaig donar mitja volta i vaig tornar a entrar dins la muralla per on havia sortit.
Un cop de nou a la gran esplanada de gespa vaig donar-hi una petita volta i vaig tornar cap a l’hotel passant per altres camins i així veure una mica mes la zona mes colonial de Puerto Rico. En general tots els edificis estan ben conservats a excepció d’algun que sembla enderrocat, o almenys molt afectat, per l’huracà de feia 8 mesos.
Cap a les 16h arribava a l’hotel. No havien passat ni dues hores des de que havia sortit i ja no podia mes. Em vaig estirar amb el ventilador al màxim i vaig descansar una estona.
Quan vaig sortir de l’habitació, en Mario, que era l’altre propietari molt mes callat i sempre assegut, em va preguntar d’on era, i al dir-li que d’Espanya, em va preguntar: “Pero de España o Cataluña?”. Em vaig quedar parat, doncs encara ni tan sols els havia dit que era de Barcelona. A partir d’aleshores doncs ja vam començar a parlar una mica de política. En general vaig notar certa indiferència dels porto-riquenys cap a Espanya.
Per la tarda vaig estar per l’hotel amb l’Èric i altres hostes i em va presentar algunes persones nòmedes però que portaven a Puerto Rico una temporada. Ja em van convidar a anar a sopar aquella mateixa nit a un restaurant on hi veuríem un partit de la NBA, ja no recordo ni els equips. Allà la NBA és com per nosaltres la Lliga, tot un esdeveniment i els bars s’omplen de gent mirant els partits.
Així que em vaig dutxar i posar la roba mes formal que portava (un texà i un polo) i cap a les 21h ja vam anar a un bar-restaurant molt americà, amb pantalles grans per tot arreu, plats per menjar gegants, molt americà i NBA a totes les pantalles. Era Puerto Rico però aquell restaurant era un bon exemple de la barreja de cultures que hi ha en aquest país.
Per menjar vam demanar un plat que portava nachos amb formatge, bacon i amanida. El plat era enorme i estava molt bo. Vam sopar mentre miràvem el partit tot i que jo no el seguia massa. de totes maneres veure un bon partit de la NBA enmig de tants aficionats és un tot un espectacle.
L’altre que venia amb nosaltres era un americà mes gran, d’uns 50 anys, que segons explicava portava a San Juan un any. Em va donar la sensació que era un home que quan es cansava d’un lloc marxava a un altre. Dormia a l’hotel de la planta de baix del meu, que segons em va dir l’Eric era per gent de mes llarga estada.
En acabar el partit, cap a les 22:30h vam tornar a l’hotel i jo ja vaig anar a dormir. Era el meu primer dia a San Juan i ja coneixia a quasi tot l’hotel, cosa que feia preveure que l’endemà coneixeria mes gent, doncs aquell hotel era propici per a fer-ho.
by guillem | juny 7, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Em vaig despertar cap a les 12 de la nit, doncs el dia anterior a les 17h ja estava dormint. El rimer que vaig fer va ser mirar si ja havia tornat la senyal WIFI que el dia anterior havia desaparegut, i per sort si estava disponible. A mes a aquella hora anava una mica mes ràpid (era lenta i dèbil) suposo que perquè era l’únic fent-la servir. Vaig aprofitar per llegir correus i notícies pendents i escriure aquest diari pràcticament fins les 5 del matí. També vaig mirar com anar al Shopping Court, doncs la intenció aquell dia era anar-hi i confirmar el que m’havia explicat el bon home el dia anterior. Vaig mirar tan a Moovit com a un mapa oficial dels transports metropolitans de San Juan, i sorprenentment, les indicacions de Moovit eren correctes i les oficials no, estaven totalment desactualitzades. This is Puerto Rico vaig pensar, quin desastre…
A les 5 del matí vaig preparar entrepans per dinar i la resta de la motxilla per passar bona part del dia fora de l’apartament i cap a les 7 ja marxava una mica a l’aventura.
Segons Moovit havia d’agafar dos autobusos diferents. El primer des de la parada del costat de l’apartament, així que vaig anar cap allà. Almenys això ja m’ho coneixia. Al cap d’uns 10 minuts va passar el bus i en uns 25 minuts vam arribar a l’estació on havia de fer el transbord a l’altre autobús. Era una estació gran amb lloc per uns 15 autobusos tot i que en aquell moment n’hi havia només 2. Tenia una zona coberta amb cadires on la calor era insoportable, només mig apaivagada per uns ventiladors que mes aviat removien aire calent.
Aquesta estació ja es trobava a les afores de Carolina, en una zona de naus industrials. Vaig haver d’esperar mes del que em pensava, uns 25 minuts fins que va arribar el bus que havia d’agafar.
El bus va seguir endinsant-se a la zona de naus industrials durant uns 15 minuts, per lo que quedava clar que el terme municipal de Carolina era enorme i fins i tot aquella zona industrial, doncs portàvem estona recorrent-la i semblava que no s’hagués d’acabar.
Seguint per on anàvem des de Google Maps vaig baixar a la que semblava la parada mes propera al Shopping Court. Al baixar podia veure algun dels sostres mes alts que formaven part del complex, però em va costar arribar-hi mes del que creia. En aquella zona hi havia cases enmig de les naus i del centre comercial, per lo que els carrers eren carrers normals, alguns sense sortida, típics d’un veïnat petit i tranquil. Vaig haver de preguntar a una dona com arribar-hi tot i que estava a menys de 100 metres. Era com un laberint de carrerons.
Finalment, i amb mes voltes del que pensava, vaig arribar al Shopping Court. Tota la zona era enorme amb un munt de grans superfícies. Vaig començar a caminar pel mig de les naus buscant algun tipus de parada de bus o grup de gent esperant, doncs havia d’esbrinar on paraven els col·lectius que anaven cap a Fajardo.
Al cap de 10 minuts de caminar sense rumb, sense veure ningú a qui preguntar, només algun treballador que no sabia res i començar.me a marejar pel sol de migdia, per fi vaig veure un grup de 3 persones de peu esperant al voral de la carretera (semblava autopista) que passava just pel costat del centre comercial. Just quan m’hi acostava va parar un col·lectiu del que hi van baixar alguns passatgers i van pujar alguns dels que esperaven. Vaig correr a preguntar-li al conductor si anava a Fajardo, i sense massa ànim em va dir que no. Li vaig repreguntar si sabia des d’on sortien, i em va dir que ell no, moment que ja ho vaig deixar estar perquè aquell semblava ser el primer home amargat que em trobava a Puerto Rico. Quan ja va marxar una de les dones que estava allà esperant i que em va escoltar, molt amablement em va dir que havia de creuar l’autopista, doncs Fajardo estava cap a l’altre direcció, per lo que els col·lectius paraven a l’altre costat de l’autopista. Li vaig donar les gràcies i em vaig dirigir cap al pas de vianants mes proper perquè vaig intentar creuar a la brava però era impossible, no paraven de passar cotxes.
Però abans de creuar m’ho vaig repensar i vaig decidir que tornaria cap a l’apartament i ja hi aniria l’endemà a Fajardo ara que ja sabia be el camí, doncs havia perdut força temps per arribar allà i la dona em va dir que els col·lectius no passen regularment, sino que sortien mes aviat i que potser ara ja no en passarien mes. Així que vaig tornar enrere fins la parada on havia baixat pero buscant la que anava en sentit contrari per tal de tornar a l’apartament.
Però si l’espera a l’estació de les afores de Carolina ja m’havia semblat llarga, aquesta va ser terrible, doncs a mes de ser igual de llarga va ser un una parada normal, només amb un pal, sense bancs, ni ombres en 100 metres a la rodona. Vaig haver d’esperar allà de peu amb el sol picant com mai durant uns 35 minuts fins que finalment va arribar i em va deixar a la mateixa estació de connexió. Però des d’allà, en comptes d’agafar l’altre bus fins l’apartament, vaig decidir anar caminant ja que no era massa tros i volia passejar el màxim possible per Carolina.
Feia molta calor i costava caminar però almenys hi havia trams amb ombra i de seguida ja anava per zona urbana, deixant enrere les naus industrials. El que m’agradava de Carolina és que és una ciutat gens turística. Queda molt a prop de l’aeroport però també de San Juan, per lo que pocs turistes es queden a Carolina, per lo que va ser una bona manera de conèixer la vida local abans d’anar a Viejo San Juan. Carolina és una ciutat de classe mitja amb habitants que intenten guanyar-se la vida com bonament poden, alguns en negocis locals i altres tirant de les possibilitats que els dona la tecnologia per a llogar habitacions o fent-se conductors d’Uber.
Vaig aprofitar per anar fins la vora de la llacuna de Carolina, una llacuna força gran on fins i tot s’hi poden veure cocodrils però que és difícil trobar algun punt on t’hi puguis acostar be, doncs quasi tota està protegida per tanques per evitar que la gent s’hi banyi. És curiós perquè hi ha llocs que ni es veu, de fet només la veus quan t’endinses entre canyes de bambú i altres plantes molt espesses fins que acabes veient que tota aquella espessor es deu a que ja quasi estàs dins l’aigua. Hi ha molts carrers de Carolina amb cases que tenen la llacuna just davant, a menys de 10 metres de casa, per lo que, si no fos pels mosquits i altres animalons, seria una situació privilegiada.
Al cap de quasi una hora caminant vaig arribar a l’apartament per un costat que no m’imaginava (m’havia desorientat una mica), i vaig aprofitar per posar una rentadora ja que n’hi havia una per als inquilins.
Després a dinar i a descansar per anar ja quasi a dormir, doncs ja eren les 16h i en feia un munt que estava despert. La calor de Puerto Rico m’estava guanyant, em costava molt donar voltes tot el dia com portava fent tot el viatge.
by guillem | juny 7, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Em vaig despertar cap a les 5 del matí ja que el dia anterior vaig anar a dormir cap ales 20h per portar mes d’un dia sense dormir be en un llit. Estava totalment perdut en quan a transport públic per moure’m entre ciutats i fins i tot per anar a San Juan, doncs el transport públic és tan escàs i està tan mal informat per part de les agències oficials, que no savia ni com sortir de Carolina.
Com cada matí em vaig prendre el cafè mentre escrivia aquest diari i em vaig preparar per sortir al carrer una mica a l’aventura a intentar esbrinar com moure’m per l’illa.
Només sortir de l’apartament vaig tenir la sort que el veí que el dia anterior havia avisat a la propietària, Luis, estava fora regant, i a mes vaig tenir la sort de ser de Barcelona, doncs m’ho va preguntar, li ho vaig dir, i casualitat estava pendent de fer un viatge a Barcelona. Això ja va servir perquè parés de regar i comencéssim una conversa que almenys em va ajudar a saber com anar a San Juan.
Em va preguntar per Barcelona, i dient la veritat, doncs li vaig dir que és la millor ciutat d’Espanya a mes de donar-li algun consell i altra informació d’utilitat. I després jo li vaig fer unes quantes preguntes sobre com moure’m per Puerto Rico, sobretot com anar fins a San Juan que era el primer lloc on volia anar. El que mes em va servir va ser que m’indiqués la parada d’un autobús de línia, les “guaguas” que li diuen ells, que portava a San Juan. No em va saber dir com anar a Fajardo o Aguadilla però em va dir que la meva amfitriona també feia Uber. Encara no he parlat amb ella però és possible que a Aguadilla vagi amb ella, a veure si em fa preu. Aquest va ser el primer d’un llarg nombre de persones a qui vaig interrogar per saber com moure’m per Puerto Rico. Repeteixo que per Internet no en vaig treure res clar després de mirar durant dies.
Vaig seguir fins al supermercat que hi havia a 5 minuts de l’apartament, doncs de moment només tenia la intenció d’anar a comprar menjar per 2 o 3 dies. Vaig fer una bona comprar, mirant tots els 2×1 que m’interessaven i per primera vegada en tot el viatge em vaig prendre el luxe de comprar algo dolç, dues caixes de cupcakes de xocolata, boníssims. $25 de compra que van cundir molt i cap a l’apartament. Allà em vaig fer uns sandwichs amb el que havia comprat, vaig preparar-me la motxilla amb el menjar i aigua i cap a la parada del bus que m’havia indicat el veí. Fàcilment vaig trobar la caseta informativa que em va comentar, a només 2 carrers de l’apartament, el problema era que estava mig abandonada i evidentment no hi havia ningú ni cap cartell que informés de res.
No portava allà ni 5 minuts que vaig veure passar el bus que em va dir, el de la línia T5 i que anava de Carolina a San Juan. El vaig intentar parar però ja era massa tard, a mes jo no estava just a la parada. I sort, perquè després vaig descobrir que aquell anava en direcció contrària tot i que no ho semblava, però en aquell punt els busos feien una volta per poder creuar el riu. Vaig mirar si veia algun cartell de parada de bus i no n’hi havia cap, aleshores vaig anar a la parada que estava uns metres mes enllà i que havia vist al anar al supermercat. Allà hi havia 3 homes asseguts i varen ser els següents en ser interrogats per mi. Els vaig preguntar si allà parava el T5 a San Juan i em van dir que si però que a l’altra banda del carrer. Els vaig preguntar el preu i em van dir “3 pesetas”, en aquell moment no ho vaig entendre però després vaig entendre que eren 3 monedes de $0,25. Els vaig preguntar si donaven canvi i com suposava em van dir que no. Amb tot això ja venia el bus i jo no tenia canvi. Un dels 3 homes em va acompanyar al bus i quan la conductora em va confirmar que no em donava canvi, aquell bon home em va donar el $0,75. Ja sé, no és massa, però aquell home em va donar els diners sense pensar-s’ho i per mi, per una persona estrangera a qui no havia vist mai. Em vaig quedar parat. Fins al moment d’escriure aquestes línies l’he intentat trobar per tornar-li els diners però sense sort.
Sorprenen els contrasts de Puerto Rico, ja que és un estat associat als EUA però amb molts menys recursos que la resta d’estats. Això fa, per exemple, que els autobusos siguin exactament igual que els de Nova York però en una zona molt abandonada i encara devastada per l’huracà de feia 8 mesos, a part d’una pobresa estructural difícil d’erradicar. I els autobusos, és clar, amb els cartells en anglès i fins i tot la megafonia, mentre que l’únic idioma que s’escolta pel carrer és l’espanyol. Un altre contrast ben curiós.
En 20 o 30 minuts el bus arribava al centre de San Juan. Jo anava mirant a Google Maps la nostra ubicació i vaig baixar en un punt on semblava que girava però que després vaig saber que anava directe a Viejo San Juan, però be, és igual, així vaig caminar una estona per San Juan per conèixer-lo millor, és caminant com es coneixen els llocs. Però la calor era brutal i es feia dur caminar, de fet, encara no havia fet quasi res que ja tenia la samarreta xopa de suor.
La intenció d’aquell dia era recavar informació de com moure’m per Puerto Rico. La propietària de l’apartament i per Internet, havia vist que de les places principals sortien “guaguas públicas” cap a altres ciutats, que son com furgonetes amb uns 7 o 8 passatgers de capacitat. Així doncs volia trobar alguna plaça o agència o algo que em pogués informar mes.
Vaig estar caminant sense rumb fix, buscant quelcom que m’indiqués que hi havia una parada d’autobusos, fins i tot preguntant a gent però no vaig trobar res ni ningú sabia res, així que vaig decidir anar cap a Viejo San Juan on se suposa que hi ha mes coses per turistes. Pel camí vaig parar a una plaça on hi havia algun lloc amb ombra per descansar de tanta calor i per menjar un dels sandwichs que portava. Justament en aquell aplaça hi havia una església de l’època colonial molt ben conservada, preludi del que acabaria veien a Viejo San Juan. El que també començava ja a veure i que també era preludi del que veuria a Viejo San Juan, era molta gent sense casa, dormint en aquella plaça o voltant per la ciutat. Gent que encara no s’havia recuperat de l’huracà, doncs molts s’havien quedat simplement sense casa i sense res.
Un cop havia menjat i descansat una mica, vaig seguir el camí cap a Viejo San Juan. Anava caminant per un carrer paral·lel a la platja i que conforme avançava s’anava acostant cada vegada mes a la platja fins finalment arribar-hi. Era una zona molt maca on ja podia veure el mar i fins i tot ja molts edificis colonials tot i que encara no havia arribat a Viejo San Juan. Ja m’hi acostava però allà encara semblava les afores del que havia sigut feia segles la capital de Puerto Rico.
Vaig caminar uns 10 minuts mes però el camí era mes llarg del que semblava i quan portava ja un parell d’hores donant voltes i mort de calor vaig decidir tornar enrere per agafar el bus cap a Carolina. Pel camí vaig preguntar a un parell de taxistes preus a Fajardo i a Aguadilla, al primer uns $90 i al segon uns $160, quasi res… El problema és que a Aguadilla hi hauria d’arribar si o si, doncs el meu vol cap a Mèxic sortia des d’allà.
Pel que fa a San Juan, la zona mes propera a Viejo San Juan era força turística, però conforme te n’allunyes la ciutat comença a perdre encant ràpidament. Urbanísticament és una mica caòtica i difícil per orientar-s’hi i molts edificis encara estaven sense reformar després de l’huracà. Però tot plegat és secundari gràcies a l’hospitalitat i amabilitat de la gent.
Vaig anar cap on m’havia deixat el bus per intentar trobar la parada per fer el trajecte en direcció contrària però sense sort. Vaig haver de caminar una bona estona seguint el trajecte del bus fins a trobar una parada que anés en direcció contrària, i fins que la vaig trobar vaig estar almenys 30 minuts mes caminant, que sota aquell sol semblaven dues hores. Finalment vaig trobar una parada on hi parava la línia T5, la que havia agafat abans.
I un cop a la parada vaig tenir la sort de que un home va seure al meu costat i tenia quasi tota la informació que estava buscant. Primer li vaig preguntar si allà parava el T5 e direcció carolina i em va dir que si. I a continuació li vaig anar fent mes preguntes. Dic que vaig tenir sort perquè aquell home si que en sabia de com anava el transport públic a Puerto Rico. Parlant li vaig acabar preguntant com anar a Fajardo, i em va explicar lo de les “guaguas publicas”, que sortien des de Rio Piedras, a San Juan, o des del Shopping Court, a Carolina. A mes em va informar dels preus aproximats i em va ensenyar els llocs exactes sobre Google Maps. Això és el que necessitava saber i que encara ningú m’havia sabut dir amb seguretat. Em vaig apuntar les indicacions d’aquell bon home abans de pujar al T5 cap a l’apartament.
Una sorpresa una mica desagradable va ser quan vaig veure que el bus parava a l’aeroport i al cap de 5 minuts arribava a Carolina, a la parada que quedava a 3 minuts caminant de l’apartament. Feia poques hores havia fet aquell camí a peu pel coral de l’autopista durant una hora i mitja, i ara l’havia fet en bus en 5 minuts i per $0,75. La propietària de l’apartament ja m’ho havia dit al dir-li que havia anat caminant, però no m’imaginava que fos tant ràpid i còmode. En aquell moment fa una mica de ràbia però després queda com anècdota.
Per ser el primer dia vaig quedar prou content, doncs ja havia comprat menjar pels 3 dies a Carolina, havia vist una mica San Juan i tenia força informació de com anar a Fajardo. Eren les 16h aproximadament quan arribava a l’apartament. Vaig rentar algo de roba a mà (l’endemà vaig veure que a fora del meu apartament hi havia una rentadora) i vaig anar a dormir, si cap a les 17h, doncs encara duia son acumulada i aquella calor a la que encara m’hi havia d’acostumar m’havia deixat KO. A mes, no sé perquè, però la xarxa wifi a la que m’havia connectat el dia anterior ara no apareixia, així que tampoc podia fer gran cosa mes a l’apartament.
by guillem | juny 7, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Em vaig despertar cap a les 6 del matí després d’haver dormit un munt d’hores, quasi 12, doncs tot i que anava dormint be, portava un ritme massa fort i hi havia dies que encara em despertava cansat o amb mal de genolls, així que avui estava mes descansat i preparat per passar un dia i una nit llargues de camí a Puerto rico.
El dia 4 de juny havia de deixar l’apartament a les 12h tot i que el propietari ja em va dir que podia marxar quan volgués, i el vol a Puerto Rico el tenia l’endemà dia 5 a les 7 del matí, per tant, passaria la meva primera nit en un aeroport.
Vaig aprofitar les primeres hores del matí per treballar gràcies a la fibra òptica que tenia i que era la millor connexió, de lluny, que havia tingut fins aleshores en el viatge. Casualment semblava que just a la casa del davant havia passat alguna cosa perquè hi havia 3 patrulles de policia que ocupaven bona part d’aquell carrer tant tranquil. No vaig arribar a saber què passava però si van estar una bona estona. Dic casualitat perquè era un barri tant tranquil que dubto que hi hagin vist massa vegades la policia.
Mes tard ja em vaig preparar, vaig deixar l’habitació tot lo be que vaig poder, ja que era tan nova que em sabia greu deixar res malament, i vaig sortir cap a les 14h. No volia sortir massa mes tard perquè havia de dinar i anar a l’aeroport i no tenia clar que els autobusos que volia agafar circulessin fins massa tard. Vaig planificar una ruta en que només havia d’agafar 2 autobusos però que havia de caminar força, uns 30 minuts, fins arribar a la parada del primer bus. El segon ja era un transbord en una parada d’una altra ciutat. Cal tenir en compte que havia d’anar fins l’aeroport de Baltimore.
Però lo primer que vaig fer va ser anar a dinar, doncs des del dia anterior al migdia que no menjava. Vaig caminar en direcció al McDonald’s on havia anat la primer anit, doncs era la zona mes propera a l’apartament on hi havia restaurants, tot i que era en direcció contrària a la parada del bus que havia d’agafar per anar a l’aeroport. Com no podia ser d’una altra manera, feia un dia espectacular, un sol radiant i calor, a diferència del dia anterior que va diluviar i fer molt fred. En fi, mala sort en aquest sentit.
Vaig caminar una estona per aquell carrer que tot i ser a les afores era un carrer principal amb molts restaurants i botigues. Vaig aprofitar una mica, tot i que anava amb la maleta, per passejar per allà una estona ja que el dia anterior quasi no havia pogut.
Al cap d’uns 30 minuts passejant, vaig trobar un Subway a prop del McDonald’s que vaig anar la primera nit i vaig decidir que dinaria allà. Potser era la segona vegada que menjava en un Subway però perquè no n’hi ha massa, però no pel menjar, doncs sembla molt mes sa que per exemple el del McDonald’s. A mes tenien ofertes prou bones per lo que vaig menjar molt per menys de $5. Després vaig anar a una licoreria del costat a comprar unes cerveses per tot el dia i nit, doncs fins al cap de 16h no sortia el meu vol, i vaig començar a anar cap a la parada del primer bus, que era per aquell mateix carrer principal però en direcció contrària, allunyant-me mes del centre de la ciutat.
Al principi el camí encara era entretingut, però al cap d’uns 20 minuts caminant ja semblava que començava a sortir de Washington, primer passant per barris menys habitats per acabar passant per zones quasi deshabitades, amb mes zones verdes i boscos que cases i fent-se el camí mes complicat, doncs ja no hi havia voreres en bon estat per on arrossegar la maleta. Cada vegada feia mes calor i al cap de 30 minuts Google Mpas em deia d’anar per un camí que no semblava que portés enlloc i menys a una parada d’autobús que anés a Baltimore.
Però després d’uns 40 minuts caminant, per fi vaig arribar a la parada. I si que ho era, doncs era una estació amb 5 o 6 parades per autobusos. Això si, enmig d’una zona quasi deshabitada, a prop de Washington però ja fora i sense ningú esperant, ni passatgers ni autobusos.
Cal tenir en compte que jo en aquell moment encara estava molt escarmentat pel meu primer vol perdut, així que vaig exagerar amb el temps, preferia arribar 12h abans a l’aeroport i quedar-me allà, a no arribar. Així que a les 16h ja estava en el primer bus camí de GreenBelt Station, una estació de metro de GreenBelt on havia d’agafar el segon bus.
El bitllet costava $2, doncs aquesta línia encara es considerava línia metropolitana de Washington, i el bus anava quasi buit però es va anar omplint a mesura que avançàvem fins a quedar completament ple.
El trajecte va durar uns 50 minuts i va ser molt agradable i fins i tot interessant per veure els voltants de Washington. Em va semblar curiós que les ciutats confrontants ja son poblets i no ciutats mitjanes com passa amb altres capitals.
Un cop a Greenbelt Station, de seguida vaig trobar la parada del segon bus a agafar, doncs estaven allà mateix i molt ben indicades. A les 17h ja sortia el bus directe a l’aeroport de Baltimore. Aquest ja va ser mes car, $7,50 que com sempre s’havia de pagar just o no et tornaven canvi. Per sort tenia just gràcies a una noia que em va ajudar a contar les monedetes que tenia quan em va veure mirar-les i remirar-les per saber de quin valor eren sense massa sort, doncs n’hi ha que ni ho posa o posa alguna cosa que res te a veure amb un número, com pot ser Dime per les monedes de 10 cèntims de dòlar. La veritat és que pensava que seria mes barat, per això vaig triar aquesta opció, però be, suposo que el tren encara hauria sigut mes car. A EEUU costa trobar coses barates.
Vam estar parlant la noia, jo un home que se’ns va unir preguntant-me d’on era. Casualment aquell home tenia família a Estepona i ja va servir perquè s’unís. Sempre hi ha algú interessat a saber d’on vens, que faràs i on aniràs en un viatge així.
El bus va arribar puntualment i el trajecte va durar uns 40 minuts, probablement algo mes del que havia de durar ja que pel camí van topar amb un accident i la circulació va ser molt lenta durant un bon tros, tot i que després la conductora va intentar guanyar el temps perdut perquè anava que se les pelava. A mi m’era igual, però molts segur que li ho van agrair. Així que no eren ni les 18h i ja estava a l’aeroport de Baltimore, 13 hores abans de la sortida del vol!
Em quedaven moltes hores per davant, però gràcies a lo malament que ho vaig passar l’última vegada que vaig ser en un aeroport, fins i tot em vaig alegrar de tenir tant temps per fer el que volgués. Vaig donar voltes amunt i avall per aprendre’m be l’aeroport, mirar els millors llocs per passar la nit, mirar llocs per menjar, etc. Però fora de la zona de seguretat no hi havia massa llocs per menjar, a mes eren cars, com era d’esperar, tampoc tenia gana, doncs no feia massa que havia dinat, i encara em quedava una bossa de fruits secs que m’havia comprat me mare abans de sortir. Així que vaig buscar un lloc per seure i aposentar-me, vaig buscar la xarxa wifi de l’aeroport i m’hi vaig connectar i allà em vaig quedar una estona enviant whatsapp’s, mirant el correu, notícies, etc. Mentre tinguis el mòbil i connexió a Internet, tens moltes coses a fer.
Cap a les 21h em vaig menjar els fruits secs i una mica mes tard vaig intentar dormir. No era l’únic, realment no pensava que hi hauria tanta gent passant la nit a l’aeroport. Alguns dormien, però jo no vaig poder, ni un sol minut. Allà res no va parar, la llum, la música, la gent, els treballadors, semblava que fossin les 5 de la tarda i jo no podia dormir amb tot aquell moviment i soroll. Fins i tot anava totalment preparat per passar la nit a l’aeroport, amb coixí, taps per les orelles i una cadena per lligar la maleta. Tot i així, la incomoditat dels seients i el soroll continuat no em van deixar dormir.
Cap a les 2 de la matinada ja no aguantava mes el mal d’esquena i vaig moure’m una mica. Vaig donar alguna volta fins arribar a un lloc que no estava en ple vestíbul i que semblava una mica mes tranquil, amb menys soroll i menys llum i allà em vaig quedar. De totes maneres ja dormir quasi que ni ho intentava, i mes després d’haver-me mogut que m’havia despertat ja del tot.
Mentre era allà assegut, vaig escoltar una dona que parlava en espanyol amb una treballadora de l’aeroport i li deia que era de Fajardo, de Puerto Rico, just on jo anava. Era una dona o que era molt hippy o no estava del tot be, doncs parlava molt i fins i tot a estones sola. El cas es que va anar a seure just al meu costat, amb un carretó amb 3 maletots enormes. En un moment donat semblava que havia perdut alguna cosa i em va demanar en anglès que si li podia vigilar els maletots mentre anava a buscar, vaig entendre, un mocador de coll que havia perdut. Em vaig quedar allà sol amb els maletots uns 5 minuts (dec tenir cara de bona persona perquè sino no s’entén que algú et deixi sol amb les seves maletes tanta estona). Quan va tornar amb va donar les gràcies i això ja va ser l’inici d’una conversa que duraria fins que jo marxés, és a dir, 3 hores.
Primer, estant en un aeroport, em va preguntar on anava, i abans de contestar-li vaig pensar, quan li digui ja no hi haurà ningú que me la tregui de sobre, i efectivament, va ser dir-li que anava a Puerto Rico per ja no deixar de parlar. La veritat és que a mi el principi no em feia ni fu ni fa perquè em donava la sensació que no hi era tota, tot i que conforme la coneixia mes aviat crec que simplement era una dona molt hippy, i de fet, com deia ella mateixa, Namasté. Em va caure be i tenia problemes personals, fins al punt que en una de les 3 maletes que portava hi havia les cendres de la seva mare morta feia pocs dies de càncer. És en moments com aquests que la vida et recorda que mai em de prejutjar a la gent, és algo que intento fer però que costa molt, els humans estem fets per jutjar a la gent només veure-la, gran error. Em va seguir explicant una mica la seva vida, amb problemes amb el seu pare, i jo una mica el meu viatge. Com canvien les coses de veure una persona, a veure-la i parlar amb ella. La veritat és que m’ho vaig passar prou be parlant amb ella i les hores varen passar molt mes ràpid. Evidentment ja cap dels dos va dormir gens. Em va donar el seu telèfon, vam quedar que la trucaria a Puerto Rico i ens vam acomiadar, ella dient-me Namasté. Vaig anar cap el control de seguretat doncs ja eren quasi les 5 del matí. Portava ja 12 hores a l’aeroport.
Com tots els controls d seguretat d’EEUU, lent, pesat, llarg i cansat, son pesadíssims. Només que el pantaló tingui un boto als laterals (d’alguna butxaca) es veu que ja deuen detectar algo estrany amb la màquina i ja t’han de registrar, per sort només toquen aquell punt perquè suposo que ja han pogut arribar a la conclusió que hi ha pantalons que tenen butxaques laterals, en fi, paciència. This is USA.
Un cop dins la zona de seguretat vaig anar al McDnald’s. Vaig esperar fins a poder anar al McDonald’s perquè pensava que seria mes barat, be, que tindria els mateixos preus que els altres McDonald’s, pero no, en un aeroport tot és mes car i no tenen cap de les ofertes que tenen els altres. Em vaig comprar dues hamburgueses per $9,50, increíble. A mes la puertorriqueña que acabava de conèixer m’havia recomanat que comprés menjar en un Dankin Donuts que teniem davant i que segons ella era molt mes barat que el McDonald’s. Li hauria d’haver fet cas.
Així que me vaig menjar les hamburgueses i a fer temps a la sala d’embarcament, com sempre, merda d’aeroports. Allà em vaig mig adormir uns 15 minuts, em queia de son, doncs ja feia 24h que no dormia. De fet em vaig adormir en un d’aquells seients que no tenen ni per recolzar el cap, així que em va quedar mig penjant i per això no vaig dormir mes, perquè em vaig despertar pel mal de coll. A l’avió si que vaig dormir, de fet crec que durant tot el trajecte i a mes era la primera vegada que em passava. No recordo res, només recordo despertarme al sentir el típic soroll de la gent cordant-se el cinturó i els auxiliars passant per mirar que tots estiguéssim preparats per l’aterratge, va ser aleshores quan em vaig despertar. No em vaig enterar de l’hora i pico de vol. Perfecte!
El vol no era directe, feia escala a Nova York. El destí va fer que aterrés a la mateixa zona on 3 dies abans havia perdut el vol de Nova York a Washington. En resum, la visita a Washington no l’eliminaria però va ser un desastre important. Primer perdo el vol. Hi haig d’arribar en bus fent-me perdre un dia a mes de la visita guiada pel capitol. Al dia següent plou com mai i baixa la temperatura 10ºC fent que no pugui fer ni la meitat de les visites planejades. I l’endemà marxo a Puerto Rico però prèvia escala a Nova York, d’on venia. Tot plegat una mica una mica lio per un dia a Washington, però com sol passar, va valdre la pena.
Tenia 3 hores abans de la sortida del vol a Puerto Rico, així que vaig sortir de la terminal i tornar entrar amb temps suficient. Aquella terminal del JFK ja me la coneixia una mica per lo que no hi havia cap problema en sortir i tornar a entrar. Vaig tornar a passar el control de seguretat, em van tornar a comprovar els botons de les butxaques laterals i vaig esperar connectat a Internet. Amb Internet les esperes sempre son mes fàcils de passar. L’embarcament d’aquest vol ja va ser mes llarg, era un avió mes gran i de mes hores.
Un cop dins l’avió em vaig tornar a dormir quan no feia ni 10 minuts que estava assegut. Eren les 11:30 del matí i la sortida estava prevista per les 11:55h. Em vaig despertar perquè estaven repartint auriculars i el soroll va augmentar, vaig mirar quina hora era, doncs encara estàvem a terra, i sorpresa, eren les 12:30h. Estupendo, ja anàvem amb retard. Vaig entendre que el retard era causat perquè el pilot no havia arribat, al·lucinant. Ens van fer embarcar 45 minuts abans per estar textualment “todos sentaditos” a las 11:50h i al final vam sortir a les 13h perquè el pilot no havia arribat.
Em va tocar seure a passadís al costat d’una mare jove amb la seva filla de 3 o 4 anys. El vol va ser tranquil i fins i tot vaig poder dormir una mica mes. L’aterratge el vaig trobar una mica brusc i l’avió va haver de frenar molt, suposo que la pista era curta, de fet després vaig veure que l’aeroport de San Juan, el mes important de Puerto Rico, sembla un aeroport provincial en comptes d’internacional. Quan ja estàvem parats, la nena em va començar a dir coses que quasi no vaig entendre però les vaig deixar sortit davant meu perquè la nena es veia que ja tenia ganes de baixar.
Un cop fora de l’avió i ja a la terminal de l’aeroport, vaig veure com era Puerto Rico. Tots els cartells en castellà i anglès, la gent amb accent cubà i amb un llenguatge entre el castellà i l’anglès. L’idioma oficial és l’anglès i està davant del castellà en els cartells, però al gent parla castellà. Veure aquestes diferències culturals m’encanta. La gent ja es veia molt mes amable i encantadora que a EEUU continental i el fet de poder-me comunicar perfectament en castellà em va fer sentir molt mes còmode des del primer moment. I com no, al sortir de l’aeroport, l’hòstia del sol caribeny en tota la cara, 40ºC i moltíssima humitat, lo típic a les zones tropicals, però després de venir de 15ªC i diluviant, doncs el canvi va ser molt important.
Degut a què l’apartament llogat quasi que el podia veure des de l’aeroport i que el transport públic a Puerto Rico és quasi inexistent, vaig decidir anar-hi caminant. Greu error. L’aeroport és conegut com a aeroport de San Juan però queda mes a prop la ciutat de Carolina, on havia llogat l’apartament. Primer vaig mirar a Google Maps com anar-hi caminant i em marcava una volta enorme amb un temps d’uns 50 minuts caminant. A mi em va estranyar ja que veia que Carolina quedava molt mes recte del que em marcava Google Maps, així que en un principi no li vaig donar importància. Vaig començar a caminar per sortir de la zona de l’aeroport però al intentar trobar la línia mes recta fins a carolina, em vaig trobar que davant tenia les pistes de l’aeroport, per això Google Maps em marcava que s’havia de fer una volta tant gran, simplement era per rodejar les pistes i autopistes dels voltants.
Vaig preguntar a una família que estava mirant l’arribada i sortida dels vols si sabien un camí mes curt per a travessar totes les pistes i autopistes que em separaven de Carolina, doncs si hi pogués anar recte no tardaria ni 15 minuts en arribar-hi. Ells no eren d’allà així que li van preguntar a un controlador de l’aeroport que hi havia allà a prop. Aquell noi va dir que era lluny i que si portava aigua. Li vaig dir que no però que si estava segur que aquell camí es podia fer caminat, doncs jo des d’allà només veia autopistes i avions aterrant davant nostre. Em va dir que si caminant pel costat de l’autopista que donava tota la volta a les pistes fins arribar a Carolina. Així que em vaig acomiadar d’ell i de la família, vaig agafar la maleta i em vaig intentar omplir d’energia sota aquell sol terrible.
Vaig començar a caminar per on em van dir fins arribar a l’entrada del pàrquing de l’aeroport on el vigilant em va preguntar on anava. Li vaig dir que no anava a agafar cap cotxe sino que volia sortir d’allà caminant. Em va dir que era complicat però que podia seguir el camí que em senyalava pel costat fins arribar a l’autopista. Vaig continuar per on em va dir i, literalment, havia d’anar per una autopista, que evidentment abans de començar el camí no savia. Va ser quan portava uns 15 minuts caminant que vaig haver d’anar pel voral d’una autopista arrossegant la maleta. No hi havia cap altra manera d’arribar a Carolina que no fos caminar per aquella autopista. L’havia de creuar i era impossible, no hi havia cap pas i no paraven de passar cotxes, de fet em començava a fer por està allà, doncs el voral s’anava fent estret i cada vegada em passaven els cotxes mes a prop, de fet alguns em començaven a pitar.
Així que vaig tirar enrere fins a un pont d’una altra autopista que creuava l’autopista que havia de creuar per arribar al poble. Per aquell pont vaig haver de fer molta volta i fins i tot baixar per una zona de arbusts amb un desnivell total d’uns 30 metres però almenys vaig poder creuar l’autopista. Pero el terreny aleshores era molt mes difícil. Va deixar de ser asfalt del voral de l’autopista per passar a ser terra, plantes i fang i tot plegat arrossegant la maleta. De fet hi havia trams tant complicats que fins i tot em plantejava de deixar-ho i tornar a l’aeroport, però hauria significat tornar a caminar 40 minuts sota aquell sol insoportable, pujar el desnivell de 30 metres per arribar al punt 0 després de tot el cansament. també intentava fer autostop però la veritat que allà ningú podia parar per molt que volguessin. Així que en alguns trams directament havia de saltar la tanca de l’autopista i còrrer pel voral per superar aquelles zones fangoses. Això si, era molt curós, ja m’assegurava d’entrar a l’autopista quan es veien els cotxes lluny, almenys que tinguessin temps de veure’m. Molts ni tant sols em pitaven suposo que ja conscients de que no tenia cap altra opció de caminar per allà, doncs els laterals de l’autopista es veien clarament intransitables. Tot plegat va ser dur i perillós tot i que jo sempre prenen les mesures adequades en cada situació per a fer-la el mes segura possible.
Al cap d’una hora caminant des de l’aeroport i quasi 20 minuts per aquell últim tram fangós del voral de l’autopista, vaig arribar per fi a les afores de Carolina i per tant vaig poder començar a caminar per zones de vianants. De fet quan vaig posar el primer peu sobre una vorera de veritat em va donar una sensació de seguretat i tranquil·litat que mai havia sentit per una simple vorera.
El camí se’m feia etern. Estàvem a 40ª, amb una humitat altíssima, sense aigua i arrossegant la maleta durant mes d’una hora per camins incomodíssims. Suava tant que la suor em queia ja com si acabés de banyar-me en una piscina, fins i tot el mànec de la maleta estava xop per la suor que anava gotejant de la mà. I amb tot, encara em quedaven uns 30 minuts per arribar a l’apartament, això si, almenys ja podia caminar per zones pensades per a vianants.
Finalment, i al cap d’una hora i mitja caminant, vaig arribar a Carolina. El poble era tranquil i, almenys la zona del meu apartament, quasi no hi havia ni cotxes. Era un barri de cases unifamiliars molt a prop de la llacuna de Carolina. El barri estava be però es veia una mica abandonat, amb els carrers i les cases una mica deixades i, tot i que era una zona de cases, es veia una certa pobresa, suposo que degut encara a les conseqüència del terrible huracà que va patir tot la part nord de l’illa feia 7 mesos.
Els carrers no tenien nom i moltes cases no tenien número, per lo que per trobar l’apartament vaig haver d’anar fins al punt exacte on em marcava Google Maps. No tenia timbre i cridant “hola” no sortia ningú. Vaig veure el veí, Luís, i al explicar-li la situació va cridar “Rosa” i va sortir la propietaria de l’apartament.
L’apartament era part de la seva casa, doncs aquesta, que era força gran, l’havia dividit en 3 per fer 3 apartaments independents, fins al punt que tots 3 tenien sortida directa a un pati de la casa que a la vegada donava directament al carrer. El meu estava a la planta baixa i tenia de tot, fins i tot em va deixar menjar de primera necessitat a la nevera, pa, ous, cafè, llet, etc. cosa que vaig agrair molt perquè la meva intenció era anar a comprar menjar a un súper que havia vist a 5 minuts de l’apartament. Ja no va caldre, vaig dinar-sopar (doncs eren les 16h) amb el que hi havia allà i a dormir, el dia havia estat duríssim. Feia ja 26h que havia deixat l’apartament de Washington, passant la nit a l’aeroport i caminant durant hores. Un no sap del que és capaç de fer fins que ho fa.
by guillem | juny 7, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Se suposava que el dia anterior hauria d’haver arribat a Washington a les 11 del matí, i no a les 21h com vaig acabar arribant, per lo que havia perdut quasi un dia sencer dels 2 i mig que hi estaria. De fet tenia fins i tot reservada una visita guiada pel Capitol, gratuita, que no vaig poder fer. La qüestió és que pràcticament ja només tenia aquest dia per veure Washington i, sorpresa, plovia a bots i barrals.
Em vaig despertar cap a les 6 del matí i em vaig preparar i escriure el diari mentre esperava a veure què passava amb la pluja. A primera hora plovia poc, així que tenia l’esperança que parés en qualsevol moment. Per cert, que el cafè me’l vaig preparar a la cuina de la casa, que era la pis de dalt, que era una passada de gran i completament equipada. Aquella era una zona de cases realment grans i, tot i que estaven a les afores, no deixava de ser Washington.
Cap a les 8 del matí seguia plovent per lo que ja no vaig esperar mes i vaig sortir de l’apartament. Em vaig equipar be i vaig decidir anar caminant fins al National Mall, doncs només estava a una hora caminant i així aprofitava per veure mes la ciutat. La jaqueta que portava era una mica impermeable, i dic una mica perquè realment no ho era, però si que podia aguantar si seguia plovent d’aquella manera, si es posava a ploure mes fort, ja notaria l’aigua.
Google Maps m’indicava que havia d’anar en direcció contrària a la que suposadament era. De seguida vaig pensar en la via del tren i que s’havia de creuar, igual que havia fet la nit anterior. Però a diferència de per on vaig anar jo, Google Maps em va portar per un parc increíble. Al principi semblava que anava cap a l’estació, però en un punt em va fer seguir un caminet que no es veia exactament què era, però que al cap de 5 minuts m’havia portat a un parc a la vora del riu que rodeja Washington, un parc natural però ben cuidat i amb una flora i fauna ben abundants. La veritat que un parc com aquell a Washington i al costat de l’apartament és l’últim que m’esperava.
Al cap d’uns 15 minuts seguint el caminet, vaig arribar a un pont que creuava el riu i ja vaig deixar el parc enrere per entrar a la ciutat. La primera zona que havia vist, que era la zona del meu apartament, em va encantar, i aquesta on arribava ara, quasi que encara mes. Washington m’estava fascinant per la seva neteja, silenci, el civisme i lo ben cuidat que estava tot. Venia de Nova York on tot era just el contrari. Aquí cap vianant creuava en vermell encara que no es veiés cap cotxe en kilòmetres, perquè un cotxe pités havia de passar algo molt greu, de fet jo no vaig sentir ningú tocant el clàxon en els dos dies que hi vaig estar. Semblava que hagués canviat de país.
Plovia una mica des de que havia sortit de l’apartament pero sense que fos un problema. Mica en mica m’anava acostant al centre de la ciutat però no ho semblava, doncs els barris seguien sent com el del meu apartament, és a dir, tranquils, nets, sense cotxes pitant, cases baixes i veïns molt educats, de fet la majoria em saludava quan passava. Washington és tant diferent de Nova York que sorprèn, i encara mes tenint en compte que és la capital. És una ciutat baixa pel que fa als edificis, doncs no se’n pot construir cap que sigui mes alt que el Capitol, i això fa que Washington tingui un encant difícil de descriure. De fet s’aconsegueix justament això, que sigui com un poble gran, amb tot el que això comporta. Algú s’imagina caminar pel centre de Barcelona amb un silenci absolut i que els veïns et saludin quan passes per davant les seves cases? Doncs això és el que passa al centre de Washington a 1 km del Capitol. On sembla el típic barri benestant de les afores, cases molt senyorials, cap bloc de pisos, silenci i respecte per tot arreu. Realment em va sorprendre molt gratament i, tot i que alguna cosa ja havia llegit, no m’imaginava ni de lluny que fos tan exagerat.
I mentre caminava per aquells carrers i sense esperar-me que fos allà mateix, de cop i volta, apareixent darrere d’una d’aquelles cases, vaig veure la famosa cúpula del Capitol. Pel barri semblava que fos ben lluny del centre però el Capitol era allà mateix, a uns 200 metres al costat d’aquell barri tant bonic i tranquil.
Havia passat poc mes d’una hora des de que havia sortit de l’apartament quan arribava al National Mall per la banda del Capitol. Pero mentre m’acostava a les portes del Capitol va començar a ploure cada vegada mes. Fins aleshores la roba que portava m’havia protegit be de la pluja, però ara ja plovia força i la roba començava a estar massa molla.
Havia reservat una visita guiada pel Capitol per al dia anterior, però degut al periple per arribar a Washington, no la vaig poder fer. Així que avui m’hauria de conformar a veure el Capitol només per fora, per lo que vaig donar la volta sencera a l’edifici fent fotos des de tots els angles. Almenys veure’l el màxim possible. El Capitol és un d’aquells edificis que de tantes vegades que has vist, sembla que ja coneguis a la vegada que encara produeix mes emoció poder veure en real quelcom que has vist tantes vegades només en imatges. Això si, és mes alt del que sembla i, com tot a Washington molt cuidat i net.
Després de veure el Capitol pels 4 costats i haver fet les fotos de rigor, vaig seguir avançant pel National Mall sense entretenir-me massa per no mullar-me mes del compte. La següent parada era la Reflecting Pool, la mítica piscina testimoni de tantes manifestacions i pel·lícules com Forrest Gamp. Em va agradar molt ser allà mirant a la Reflecting Pool amb l’obelisc de fons i el Capitol darrere, davant d’aquella imatge que tantes vegades havia vist per la TV o Internet.
Suposo que degut a l’hora, les 10:30h, i a que plovia, hi havia molt poca gent, cosa que encara feia mes especial ser allà, doncs lo normal és que hi hagi tanta gent al voltant de la piscina que no puguis ni tocar l’aigua. En aquell moment estava quasi sol, només acompanyar per una família d’ànecs que passava per allà, amb ni mes ni menys que 8 cries i que no tenien cap por, de fet se m’acostaven tots a veure si hi havia aluna cosa per menjar.
Cada vegada plovia mes i vaig accelerar el pas pel National Mall en direcció a l’obelisc, el memorial de Washington. Tot i que sembla que estigui a prop perquè es veu perfectament be des de la Reflecting Pool, s’han de caminar quasi 2 km, és a dir, uns 30 minuts i sota una pluja cada vegada mes forta. Va ser en aquest punt que la roba ja començava a no aguantar i ja notava fred, no moll, pero si fred per la pluja, el vent i el fred en general. El dia es posava cada vegada pitjor i jo encara volia veure unes quantes coses.
A meitat de camí a l’obelisc la situació ja començava a ser preocupant. L’aigua començava a calar per tot arreu. La jaqueta ja no aguantava i notava fins la samarreta molla. Ja tenia molt de fred i la situació començava a ser incòmode per seguir. Em vaig quedar uns 10 minuts sota una espècie de quiosc per informació turística amb l’esperança que parés una mica, però no, de fet semblava que encara plovia mes, així que vaig seguir caminant.
Al cap de 10 minuts a pas lleuger vaig arribar a l’obelisc, també mes alt del que sembla i com quasi tot, rodejat de banderes americanes. En aquest cas vaig tenir mala sort ja que des de feia pocs mesos les escales de l’obelisc estaven en obres i no s’hi podia pujar, obres que es preveia acabar al cap d’uns 8 mesos. Així que em vaig haver de conformar en veure’l des de baix i sense poder pujar al punt mes elevat de Washington.
Al costat de l’obelisc hi havia un edifici amb una espècie d’entrada que quedava al carrer pero tapava de la pluja. Jo i mes gent ens varem quedar allà, jo almenys 45 minuts, fins que la roba se’m va assecar una mica i semblava que plovia una mica menys, que tot i que encara plovia molt ja no ho feia com abans. La pròxima parada era la Casa Blanca, a uns 20 minuts caminant de l’obelisc.
Així doncs deixava ja enrere el National Mall i tots els impressionants edificis que conté, la majoria biblioteques o edificis oficials, com ministeris mentre caminava en direcció a la Casa Blanca. Tota la zona era un parc enorme, com una gran avinguda per vianants amb gespa, arbres i cap cotxe. De fet això era el que mes m’estava impactant d’allà, ser entre el Capitol i la Casa Blanca i no veure ni escoltar cap cotxe ni nen cridant.
Al cap d’uns 10 minuts caminant ja quasi tenia la casa Blanca davant però encara no es veia be degut als propis arbres que encara quedaven enmig d’ella i jo, entre ells el famós arbre de Nadal de la Casa Blanca, que justament és a la zona verda de davant, per on anava caminant jo ara.
La primera imatge que vaig tenir de la Casa Blanca, va ser la imatge típica. Quan no saps ben be si vas be i de cop veus davant teu la imatge que estaves buscant és realment impactant. Quan ja no hi havia cap obstacle entre la Casa i jo la vaig poder veure ja sencera tot i que encara estava a uns 150 metres de la Casa, doncs hi havia una zona de seguretat molt gran.
Davant hi ha un camí que porta just al costat de l’arbre de Nadal i davant la Casa Blanca, totalment centrat per lo que fa de mirador de la Casa. És realment el millor lloc per fer fotos ja que tens l’arbre de Nadal a 5 metres i la Casa Blanca el mes a prop possible.
Vaig fer 3 fotos des del mirador i vaig seguir pel caminet perquè no hi havia res on aixoplugar-se i seguia plovent força. La seguretat al voltant de la Casa Blanca és espectacular. Tot el voltant esta protegit per valles, policies i gossos. tots els cotxes que han d’accedir-hi han de passar per un exhaustiu control. La policia no deixa acostar-se a ningú fora dels llocs habilitats per veure-la. De fet, vaig veure una noia que es va equivocar, va entrar a un camí prohibit i en 2 segons ja hi havia un policia dient-li que per allà no, atents estaven. This is Washington!
Vaig seguir caminant per donar la volta a la Casa Blanca i anar a la part de darrere, doncs tant la part davantera com la posterior son mítiques i s’ha de veure des de tots dos costats. De fet no sabria quina és la part de davant i quina del darrere, doncs totes dues façanes son igual de conegudes. De fet, quan vaig arribar a la que creia era la part posterior, hi havia molta mes gent que a la davantera. Això si, la mateixa distància de seguretat.
Eren les 13h aproximadament i seguia plovent,i cada vegada amb mes força. Semblava que durant una estona havia de parar, però no, havia afluixat una mica però ara semblava que hi tornava amb força. Així que vaig buscar un McDonald’s a Google Maps i per sort n’hi havia un dos carrers amunt, seguint el mateix carrer que donava a un lateral de la Casa Blanca. Així que vaig anar-hi a dinar i a esperar a veure si per casualitat la pluja afluixava una mica.
Una altra prova de que Washington no te res a veure amb Nova York, la vaig tenir quan vaig entrar al McDonald’s. Els treballadors eren molt educats, ningú cridava i estava tot molt net. En els que vaig estar a Nova York, l’educació era la justa per evitar denúncies, cridaven tant que costava parlar amb qui t’atenia i es netejava lo just fins a l’hora de tancar. Aquest de Washington netejaven sobre net i et tractaven com si fossis a un restaurant de $40 el menú. Fins i tot en això Washington és especial. Sincerament no parava de flipar amb aquesta ciutat fins al punt que no m’importaria viure-hi.
Com sempre vaig demanar un 2 for $4 i vaig menjar allà tranquil·lament i m’hi vaig quedar una estona connectat al wifi del McDonald’s fent temps a veure si parava de ploure.
Vaig aprofitar per intentar assecar-me una mica, doncs la jaqueta ja era completament xopa i de fet el jersei també. Els pantalons igual però les cames podien aguantar, el problema era que tenia molt de fred de cintura a amunt i no tenia manera d’assecar-me, i encara que ho aconseguís, en sortir tornaríem a estar igual, xop i mort de fred.
Vaig estar al McDonald’s quasi una hora dinant, consultant possibles plans, assecant-me i esperant a que parés de ploure, però cap a les 14h i veient que no parava sino tot lo contrari, vaig decidir marxar i tornar a l’apartament. Tenia previstes mes visites però d’aquella manera no podia, no per la pluja, sino pel fred que tenia, doncs em seguiria mullant i la temperatura havia baixat molt. Almenys havia pogut veure tota la zona del National Mall tot i que em perdria algun barri que volia veure.
Per tornar a l’apartament, i a diferència del que hauria fet en un dia assolellat, vaig anar a la parada de metro mes propera, que de fet estava quasi al costat, a mirar com tornar en metro, doncs ben a prop de l’apartament hi havia una parada de metro. Però al mirar els panells informatius vaig desistir, quin lio! Els preu varien en funció del teu destí, i no tots els trens paren a totes les parades. A mes havia de fer un transbord i tot plegat acabava sortint el doble de car que anar en bus. Així que vaig mirar a Moovit i vaig veure que la mateixa línia que havia agafat el dia anterior iniciava el seu recorregut ben a prop d’allà, al carrer de sobre de la casa Blanca, així que vaig anar cap allà i just hi havia un bus parat esperant la seva hora per iniciar el trajecte. De fet quan m’hi vaig acostar, la xofer que estava asseguda fora es va aixecar i també va entrar. A mes em va semblar la mateixa que el dia anterior.
Al començament del trajecte anava jo sol al bus fins que al cap d’uns 5 minuts va pujar una noia que coneixia a la xofer i al cap d’un parell de parades una altra noia amb un bebe que també es coneixien. Eren 3 noies negres i totes 3 semblava que es coneixien. No deixava de sorprendre que en una gran ciutat es coneguin tant els veïns.
De seguida ja es van posar a parlar d’aquella manera tant característica que parlen els negres, emfatitzant molt, amb un to alt i sense cap problema perquè els altres els escoltin. Jo intentava seguir la conversa, tot i que em costava, però era ben interessant. Semblava que la noia mes jove amb el nen tenia problemes familiars, crec que amb el marit, i les altres dues l’aconsellaven però a la vegada que s’anaven enfadant. Tot plegat no va arribar a mes i les dues passatgeres van baixar al cap d’uns 10 minuts, quedant-nos la xofer i jo sols una altra vegada.
Curiosament, jo havia pujat a la primera parada del trajecte i havia de baixar a l’última, per lo que encara em quedaven uns 15 minuts. Al cap d’una estona, la xofer al veure que jo seguia allà, em va preguntar on anava, li vaig dir el nom de la parada que posava a Moovit i que creia que era l’última, a lo que ella ho va confirmar, així que va accelerar i ja no va parar fins a l’última parada, doncs tampoc hi havia ningú esperant a les altres parades. Quan vam arribar a la parada va dir un “bye bye” abans de que m’aixequés a lo que vaig respondre de la mateixa manera. És normal acomiadar-se del xofer, de fet no fer-ho es pot considerar de mala educació, algo que ja havia vist a Escòcia i que suposo que passa a molts llocs, però que a Barcelona no passa entre altres coses perquè sempre s’ha de baixar per darrere. Allà, al poder baixar per davant, la gent s’acomiada del xofer.
Aquella era la parada a la que hauria d’haver arribat el dia anterior però que no hi vaig arribar per baixar abans per anar a un McDonald’s. Ara era de dia i ja coneixia mes la zona per lo que de seguida vaig trobar les escales de la parada de metro per creuar les vies i entrar així al meu barri. Pau, pulcritud i educació, així era aquell barri.
Tot i que encara em liava una mica amb els carrers (molts eren iguals) ràpidament vaig arribar a l’apartament quan encara no eren ni les 15h. Seguia plovent i no semblava que hagués de parar ja en tot el dia, per lo que em vaig quedar a la meva habitació a descansar primer i a treballar després. A mes la taula donava a la finestra que a la vegada donava al carrer en una planta baixa, per lo que era molt agradable treballar allà.
Des de l’inici del viatge intentava dormir cada dia 8 hores i despertar-me totalment descansat. Però evidentment conforme van passant el dies i el ritme no baixa, el cansament es va acumulant. Així que, tenint en compte que ja no tenia ganes de sortir mes per la pluja i el fred, vaig anar a dormir cap a les 18h i així poder dormir almenys 12 hores i despertar-me l’endemà totalment descansat.
by guillem | juny 3, 2018 | Volta Atlàntica 2018
El que havia de ser un dia relativament tranquil, doncs només havia d’agafar un vol, arribar a Washington i descansar, es va convertir en el dia mes complicat del que portava de viatge. El moriu? Doncs que vaig perdre el vol. Pero anem per parts.
El vol sortia a les 9:45h y vaig calcular unes 2 hores i mitja de trajecte des de l’apartament de Newark fins l’aeroport JFK. De fet aquest mateix camí és el que ja havia fet al arribar a Nova York, per lo que sabia quant es tardava i ja em coneixia una mica el camí, per lo que la intenció era sortir de l’apartament a les 5:30h per arribar a l’aeroport quasi dues hores abans de la sortida del vol.
Em vaig despertar cap a les 3:30h i vaig fer una mica el que feia cada dia, és a dir, escriure el diari i mirar algunes coses tot i que menys estona que en un dia normal. Vaig acabar de preparar la maleta i vaig netejar una mica l’apartament, almenys lo mes important per evitar males valoracions a Airbnb. Preparar-ho tot per marxar em va dur mes temps del que pensava, doncs després d’una setmana vivint en un apartament, tens mes coses per tot arreu de les que t’imagines.
A les 5:45h sortia de l’apartament i si tot anava be arribaria a l’aeroport una hora y mitja abans de la sortida del vol, temps suficient tenint en compte que no havia de facturar equipatge. Pero tot va començar a anar malament des de bon començament.
A diferència dels altres dies, aquest dia si que agafaria el bus per anar fins la Penn Station de Newark. Després hauria d’agafar el Path fins al WTC, després el metro de Nova York i finalment l’Airtrain de l’aeroport JFK. El bus va arribar, mes o menys, a l’hora prevista, ja em va endarrerir una mica pero entrava dins el marge previst. Pero el PATH ja va arribar 30 minuts després del que esperava, suposo que per ser dissabte, tot i que ja havia mirat els horaris. En qualsevol cas hi havia molta gent a les andanes per lo que suposo que va ser el tren que es va endarrerir.
Eren les 7h quan agafava el tren i les 7:30h quan arribava al WTC per agafar el metro des de Fulton, al costat del WTC i estació que ja em coneixia de memòria. Ja anava amb uns 45 minuts d’endarreriment pero si no hi havia cap mes problema encara arribaria a temps, així que vaig correr a agafar el metro de la línia 4 que arriba fins a JFK. Però igual que va passar el dia anterior, justament en aquesta línia, el metro funcionava però amb molta lentitud, parant-se mes estona de lo normal a cada estació. I això és del que em vaig arrepentir, de no haver pensat que el dia anterior ja vaig veure (quan vaig anar a l’estadi dels Yanquees) que aquella línia tenia certes incidències, que en el millor dels casos, provocaven retards importants.
A les andanes vaig veure una noia amb maleta i li vaig preguntar si anava a JFK, va dir que si i em va explicar quin metro havia d’agafar. Va tardar uns 20 minuts en passar, és a dir, encara seguien amb els problemes. En aquell moment ja em vaig començar a preocupar. Va arribar el metro i vaig pujar junt amb la noia per almenys no perdre’m, tot i que aquell mateix metro ja em deixaria a JFK, això si, quedaven un munt de parades.
Amb tot plegat ja portava una hora d’endarreriment respecte l’hora prevista. Pero si tot anava be, encara podria gafar el vol. El metro semblava que almenys no es quedaria parat a les estacions 10 minuts com el dia anterior, tot i així anava mes lent de lo normal, algunes parades s’allargaven i cada vegada tenia menys clar que arribés a temps.
Quan finalment vam arribar a l’estació de l’aeroport vaig correr a agafar l’Airtrain, tren elevat de l’aeroport JFK que s’ha d’agafar obligatòriament per traslladar-se entre terminals. Jo havia d’arribar a la 4. Pero inesperadament l’Airtrain va tardar 15 minuts en arribar. La gent que esperava no s’ho creia, crec que era la primera vegada a la història que l’Airtrain tardava tant en passar, i havia de tocar avui.
Pero evidentment els problemes varen seguir. Quan ja estàvem a la terminal 2 i encara tenia alguna opció d’agafar el vol, doncs eren les 8:50h, va entrar una treballadora de l’aeroport per dir que havíem de baixar d’aquell tren i agafar el que anava en direcció contrària, és a dir, vaig passar d’estar dins d’un tren a dues parades de la meva terminal a haver-ne d’esperar un que hauria de fer 4 parades fins la meva terminal!
En aquell moment ja quasi que donava el vol per perdut. Vam arribar sense mes problemes a la terminal 4 quan ja eren les 9:05h i el vol sortia a les 9:45h. Quan vaig sortir del tren vaig començar a correr com mai fins arribar al control de seguretat. En el control de passaport ja varen tardar un parell de minuts en validar el passaport, algo que normalment fan en 20 segons. Com tots sabem a EEUU aquests controls son molt exhaustius per lo que vaig anar a buscar la cua mes curta, pero com era d’esperar, la noia que anava davant meu va tardar mes de lo normal en passar el control, cosa que va fer que jo acabés de pasar-lo a les 9:20h. Almenys jo ho portava tot preparat i vaig passar ràpid. I per seguir amb la mala sort, esperava que la porta d’embarcament estigués a prop i hi pogués arribar ràpid, pero la porta era la 30, no semblava que fos a prop. Vaig començar a seguir els cartells corrent fins que a les 9:25h vaig veure que per arribar a la porta d’embarcament s’havia d’agafar un bus! No m’ho podia creure. Quan vaig arribar al bus, la noia que controlava em va preguntar quan sortia el meu vol, li vaig dir que ja, en 15 minuts. Em va dir que pugés al bus i la xofer va arrencar només amb mi a dins, a mes va començar a correr pel mig de les pistes, cosa que li vaig agrair perquè realment ella va intentar que arribés a temps.
El bus em va deixar a les 9:30h, pero no just a la porta d’embarcament, sino en una espècie de subterminal amb vàries portes. Vaig mirar i estava a la porta 20, així que vaig tornar a correr com mai fins arribar a la 30 i, literalment, vaig veure com la treballadora tancava la porta d’embarcament, eren les 9:33h. Ja no es podia fer res, quan tanquen la porta ja no es torna a obrir. Si hagués arribat un minut abanas hauria entrat. La cara que se’t queda en aquell moment és de gilipolles i pringat, tot un poema, però la treballadora, impassible, em va dir que el pròxim vol sortia a les 21h i que anés a atenció al client. Ni es va inmutar de lo acostumada que deuria estar de veure gent perdent el vol. I de fet, tal com ho diuen, queda clar que no hi ha res a fer, l’has cagat i punt.
En fi, després d’uns segons totalment necessaris per a reaccionar i donar-me conta que efectivament havia perdut el primer vol de la meva vida, em vaig dirigir a atenció al client de la companyia, American Airlines. Allà em van confirmar que el pròxim vol a Washington sortia a les 21h i que havia de pagar $75 (el vol original em va costar 50€, als que hauria de sumar-li aquests $75). Per poc se m’escapa un “Are you crazy?” Allà al mostrador no em van donar cap altre opció mes que agafar aquell preu o trucar al departament central d’atenció al client des d’un telèfon gratuït. Vaig trucar i al cap d’una estona de xerrar amb la noia em va dir que le vol sortia per uns $200. Vaig pensar, no parlis amb ningú mes perquè al final et diran que val $1000.Suposo que allà a la terminal em podien oferir el vol per $75 per haver-ne perdut un de pagat prèviament. En qualsevol cas $75 em va semblar car, que sumat a que sortia a les 21h, ho vaig descartar ràpidament. Soc conscient que amb aquells treballadors no podria negociar res, i que si volia anar en avió a Washington hauria d’acceptar aquelles condicions, per lo que vaig anar a buscar un lloc per seure i conectar-me a la xarxa wifi de l’aeroport.
Degut a què estava a una zona de la terminal a la que havia arribat en bus, ja no sabia com sortir d’allà. Quasi al moment vaig trobar el típic cotxet de golf que a vegades circules per les terminals i li vaig preguntar a la dóna que el conduïa com podia sortir de la terminal. Primer es va quedar una mica estranyada, fins que li vaig explicar que acabava de perdre el vol i que volia tornar al centre de Nova York. Va ser aleshores quan vaig tenir una mica de sort enmig de tanta mala sort. Aquella dona era molt senzilla, humil i bona persona. Em va dir que pugés al cotxet i em va portar fins la sortida de la terminal mentre pel camí m’explicava el que podia fer per intentar no perdre tot el que havia pagat pel vol. Em va deixar al costat d’un ascensor que només havia d’agafar, pujar dos pisos i ja seria quasi al control de seguretat pel que havia passat.
Primer vaig fer el que m’acabava de dir la noia,q ue era anar al mostrador de la companyia i demanar un justificant conforme havia perdut el vol. Aquest justificant era imprescindible si volia després reclamar alguna cosa.
De seguida vaig decidir d’anar a Washington en bus. La idea em va venir ràpid perquè abans de començar el viatge, i un cop reservats els vols, vaig llegir de casualitat que hi ha vàries companyies d’autobús que fan aquest trajecte en 4h i per la meitat del que val un vol. Així que allà mateix a l’aeroport em vaig connectar a la xarxa publica i vaig reservar amb la companyia que mes fàcilment vaig poder fer la reserva, que era Megabus. I dic que vaig poder perquè volia reservar amb una altra mes barata pero no acceptava el pagament, tot i que ho vaig provar amb les 3 targetes que portava. En fi, finalment $27 pel bitllet d’autobús mes els $5 que em costaria l’Airtrain per sortir de l’aeroport.
En aquest moment eren algo mes de les 11 del matí i la reserva la vaig fer per les 14h, 3 hores de marge en principi mes que suficients per anar a la parada del Megabus, que a mes estava a una zona que ja em coneixia, de fet ben a prop d’on havia estat el dia anterior per la tarda, quan vaig visitar l’edifici Chrysler i la seu de la ONU. Així que quan ja tenia feta la reserva vaig tornar a fer el mateix camí que acabava de fer però a la inversa. Primer l’Airtrain fins la parada de metro.
Però una altra vegada el metro de Nova York. No només seguien els retards sino que semblava que encara anava pitjor que abans. Vaig estar esperant a la parada de l’aeroport 50 minuts! Tot plegat era desesperant, de fet començava a enfadar-me perquè tot plegat semblava ja una broma de mal gust. Ja veia que també perdria el Megabus per culpa del metro. Tinc molta paciència i, en els viatges, sempre relativitzo molt les coses, però aquesta vegada la situació m’estava comen+ant a superar. Ja cada vegada em costava mes relativitzar.
Finalment vaig pujar al metro cap a les 12:30h i tenia per davant una hora de trajecte si tot anava be, que tal com havia anat fins aleshores era evident que res aniria be.
El metro, evidentment, seguia amb problemes i finalment vaig arribar a l’Avinguda 33 a les 13:52h. Però havia de caminar 4 illes per arribar a la parada de bus i, tenint en compte que cada illa és enorme, doncs era evident que estava a punt de perdre el bus. De totes maneres vaig correr tot el que vaig poder arrossegant la maleta, amb tota la roba i amb una calor insoportable. Tot plegat sumat a que ja portava 12 hores despert de les quals 9 donant voltes, i total per seguir al centre de Nova York. Aquell camí fins la parada va ser horrible, amb la sensació de que tot aquell esforç no serviria de res, només per arribar a la parada completament suat i mort de sed. I efectivament així va ser.
Finalment vaig arribar a la parada del bus a les 14:03h, i si, vaig veure com marxava el bus que havia d’agafar. Increíble! Primer perdo el vol i ara el bus. Però per sort el següent bus a Washington sortia a les 14:30h, això si, havia de pagar $5 mes. Tenint en compte tot el que ja portava fins aleshores, ho vaig acceptar prou be. De fet en aquest cas vaig tenir una mica de sort, ja que el següent bus ja sortia cap a les 19h. Ara ja estava allà i ja no el podia perdre.
Però l’espera es va fer eterna, doncs després de que tot el que havia d’agafar sortís a l’hora i ho perdés, aquest no va sortir a l’hora. Vam estar fins les 15:15h allà de peu i a 40ºC esperant. A mes jo no anava preparat per un viatge en bus, sino en avió, per lo que no portava ni menjar ni aigua com altres viatgers. Almenys l’espera a la cua era una mica entretinguda gràcies als propis treballadors i clients. Quasi tots eren negres, per lo que tot plegat era mes informal i divertit. Alguns ballant rap i en general tots amb la típica forma de ser tant seva i que a vegades desitjaria que tothom fos com ells.
Finalment, a les 15:15h vam començar a pujar al bus i per fi podia seure en un lloc còmode, amb wifi gratuït i aire condicionat. Ja no m’importava haver perdut tantes coses, per fi podia descansar i tard o d’hora arribaria a Washington abans de que es fes de nit. De fet, quan passen aquestes coses son situacions incòmodes i que en aquell moment et desesperen, però que si finalment no arriben a mes, s’acaben convertint en anècdotes a recordar, com aquesta.
El viatge va ser tranquil i còmode. No tenia ningú al costat i vaig poder estar connectat a Internet tot el trajecte, almenys la segona part, perquè la primera només vaig descansar. Cap a les 19h vam parar en una àrea de servei on no vaig comprar res perquè els preus eren exagerats, fins al punt que una bossa de patates petita podia costar $7. Durant la segona part del trajecte vaig estar parlant amb el pare per Whatsapp explicant-li una mica l’aventura tot i que no massa estona perquè a Catalunya eren les 2 de la matinada, de fet em va estranyar que em contestés però ell sempre ha sigut com jo, o millor dit, jo com ell, mussols.
Però el que havia de ser un trajecte de 4 hores es va convertir en un de 6. Vam arribar a les 21h quan hauriem d’haver arribat abans de les 19h. I aquest endarreriment va fer que arribés a Washington ja de nit amb lo poc que m’agrada arribar per primera vegada a una ciutat de nit. A mes plovia. Veníem de Nova York amb un sol extraordinari i a 40ºC i arribàvem a Washington plovent i amb fred, de fet em vaig haver de posar la jaqueta per primera vegada en el viatge. Això si, jo vaig haver de pagar $5 mes per arribar tard, però ells no ens van tornar res per arribar dues hores tard…
En qualsevol cas, per aquest tipus de trajectes és molt millor anar en bus. Mes còmode, menys històries d’aeroport i a mes et deixen al centre de la ciutat.
El bus ens va deixar a una estació de busos que semblava una central, i d’allà havia d’agafar un bus local fins l’apartament. En un principi tenia la intenció d’anar-hi caminant. Aproximadament era una hora caminant, que tot i que pot semblar molt, seria mes ràpid que anar-hi en bus, ja que el bus em deixaria a uns 20 minuts caminant de l’apartament. Però quan vaig sortir de l’estació vaig veure que plovia mes del que semblava, tant que no podia estar caminant una hora amb aquella pluja. Així que vaig anar a buscar la parada del bus local.
I encara no havia sortit de l’estació central que ja em vaig adonar que Washington no és com Nova York, mes aviat és com Boston. Son ciutats mes amables, mes familiars, mes netes, mes silencioses i amb habitants molt mes educats. De fet la diferència cultural dels habitants d’una i altra ciutat és realment sorprenent. Un noi em va veure mirant el mòbil i els cartells i em va preguntar si buscava algo. Jo en aquell moment encara no sabia que era un treballador de l’estació, i de primeres vaig ser una mica borde o, mes aviat, prudent. Però al dir-li que buscava la parada de bus, em va preguntar on anava i al dir-li va mirar amb mi Google Maps i em va acompanyar fins la parada, a uns 40 metres d’allà. El noi va ser molt amable i fins que no va saber exactament on havia d’anar i quin bus agafar no ho va deixar. I jo pensant que me volia robar. En aquell moment encara no ho sabia, però a Washington és molt difícil de que et robin. Havia de canviar el xip de Nova York i oblidar-me dels prejudicis.
En uns 5 minuts va arribar el bus que havia d’agafar. El trajecte era força fàcil, el bus només havia d’anar per una avinguda que semblava de les principals durant uns 20 minuts i d’allà hauria de seguir caminant uns 20 minuts mes. I per segona vegada a Washington en menys de 15 minuts m’adonava que aquella era una ciutat diferent, doncs a mes per tercera vegada des de que era als EUA, em sortia un trajecte de bus gratis. El tema és que els bitllets de bus s’han de pagar amb l’import exacte, i al ser turista i no saber-ho doncs sembla que molts xofers son compassius i et deixen pujar sense pagar, o no, no ho sé, almenys a mi si. Ja em va passar a Boston dues vegades i ara a Washington. De fet Boston em va semblar una ciutat perfecte per viure-hi, Nova York la pitjor i, de moment, Washington semblava Boston.
Al cap de 20 minuts vaig baixar a la parada que semblava quedava mes a prop de l’apartament i d’un McDonald’s que havia buscat a Google Maps, doncs ja eren quasi les 22h i ja no tenia cap intenció de sortir de l’apartament un cop hi arribés. Així que primer vaig anar fins al McDonald’s a comprar el ja famós 2 for 4 i després caminant fins l’apartament. Em quedava a uns 20 minuts, però ja després de tot el dia donant voltes aquells 20 minuts eren una minúcia.
Però per allà hi havia una via de tren, doncs ja estàvem quasi a les afores de Washington, que separava la zona on estava (i on m’havia deixat el bus) de la resta de Washington (i on estava l’apartament). Era ja negra nit i evidentment no me coneixia res d’allò, per o que creuar aquella via va ser mes difícil del que semblava. Pel mig no es podia, ja que tenia tanques, arbres i de tot, i mirant a Google Maps em va dir que creués per un lloc on, almenys jo, no hi vaig veure res que facilités creuar per allà. Així que vaig seguir caminant pel costat de les vies fins que al cap d’una bona estona vaig trobar una estació de tren amb el corresponent pas subterrani. Tot legat em va fer endarrerir mes per lo que el que havien de ser 20 minuts finalment en van ser quasi 40.
El barri on era l’apartament era a les afores però era un barri benestant, molt nou, net, les cases molt maques, quasi totes unifamiliars o adossades. Anava amb cautela com sempre per ser de nit i EUA, però la veritat és que aquell era un barri molt segur i cívic.
Després de donar alguna volta pel barri vaig trobar el carrer i l’apartament. Per fi havia arribat al meu destí 18 hores després de sortir de l’apartament de Nova York. La clau estava dins un locker que em va ser impossible obrir, tot i que evidentment tenia la contrasenya. Al fer tant soroll va baixar a obrir l’amfitrió. Ens vam presentar, em va assenyalar la meva habitació, que estava a la planta baixa, donava al carrer i a mes tenia bany i wifi propis i em va dir on estava el full amb totes les instruccions. Li vaig demanar disculpes pel soroll i vaig anar directament a l’habitació, doncs no tenia ganes de res mes que de sopar i dormir.
L’habitació era realment una passada, completament nova, amb fibra òptica per mi sol, TV, el bany complet i el llit comodíssim. Molt millor que una habitació d’hotel i molt mes barata. Vaig menjar-me les hamburgueses allà mateix, vaig treure de la maleta lo imprescindible i a dormir.
by guillem | juny 2, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Arribava l’últim dia complet que passaria a Nova York, ja només un dia disponible i moltes coses per fer que evidentment ja sabia que totes no podria. Degut a què encara em quedava una entrada sense utilitzar a la NY Pass (tenia pensat fer una ruta en el bus turístic Bigbus pero ja quasi que ho vaig fer jo sol caminant el primer dia per la 5th Avenue), vaig decidir fer un tour per l’estadi dels New York Yankees i de passada donar una volta pel districte del Bronx ja que l’estadi està en aquest districte (quasi tocant a Manhattan pero ja en el Bronx).
Pero com cada dia, primer tocava prendre cafè per despertar-se i escriure el diari. Aquest dia em vaig despertar a les 7h per lo que tenia temps de preparar-me i anar tranquil·lament cap al Bronx, on encara no hi havia anat pero si que hi havia estat a prop, i junt en que ja em coneixia prou be el metro de Nova York, feia que ja no tingués cap problema en arribar allà on volgués. De fet fa una mica de pensa marxar d’una ciutat al cap d’una setmana perquè és just aleshores quan ja t’hi mous amb total comoditat. Quan ja la comences a conèixer be, has de marxar.
Pero abans d’anar cap a Nova York vaig anar a la tintoreria que havia vist el dia anterior, i que estava a 3 minuts de l’apartament, ja que l’endemà marxava i volia tenir la roba neta. Primer vaig anar a preguntar com funcionava. Em va dir que la roba es rentava en uns 40 minuts i que costaria uns $2 la quantitat de roba que jo portaria. Em va semblar tot molt be així que vaig anar a buscar la roba bruta, vaig tornar a la tintoreria i vaig anar a demanar a la noia que m’ajudés, perquè les rentadores eren self-service pero jo no m’aclarava. Per sort em vaig adonar que la noia no era americana, justament era llatina i això va ajudar molt perquè em va poder explicar com funcionava aquella rentadora industrial en espanyol i no en anglès que potser hauria fet que jo tardés mes en fer-la funcionar.
Mentre es rentava la roba vaig tornar a l’apartament a preparar la motxilla per tot el dia i a preparar ja una mica la maleta, doncs aquell dia abans d’anar a dormir ja l’havia de tenir preparada. Al cap de mitja hora vaig tornar a la tintoreria pero tot plegat es va allargar mes del que pensava, en total 1h, així que finalment no vaig sortir de l’apartament cap a Nova York fins les 10:30h. Això si, la roba ben neta i preparada per al següent destí del viatge.
Vaig anar fins la Penn Station caminant com ja portava fent quasi tota la setmana. Baixant en bus com a molt guanyava 10 minuts i em perdia bona part de la vida local de Newark, que en les primeres hores del dia sol ser molt activa i quan és mes interessant de viure-la.
Per arribar a l’estadi havia d’anar amb el Path fins al WTC i d’allà en una sola línia de metro podria arribar fins a una parada que està just al costat de l’estadi, de fet l’estació es diu Yankees Stadium. Anar fins al Bronx o al nord de Manhattan (on ja hi havia anat vàries vegades) era molt fàcil ja que podia agafar una línia de metro des del mateix WTC que recorria tot Manhattan de sud a nord i arribava al Bronx.
En el metro una dóna gran llatina em va preguntar si aquell metro anava al Bronx. Justament li va preguntar a la persona que probablement menys en sabia de tot el vagó, pero precisament aquella pregunta si la sabia, doncs jo també hi anava. Li vaig dir mes o menys les parades que faltaven fins la seva fins que un noi jove també llatí es va unir a explicar-hi millor on havia de baixar. El que em va sorprendre és el respecte que mostrava aquell noi cap aquella dona, un noi que si te’l creuessis en un carrer solitari canviaries de vorera, pero que amb aquella dona mostrava un respecte i una educació enormes.
En un moment determinat el metro va sortir a la superfície i de seguida ja es podia veure l’estadi. Primer es veia l’interior d’un petit estadi, també de béisbol i que estava just al costat del dels Yankees, de fet semblava que fos una espècie de mini estadi dels Yanquees. I només creuar un carrer, ja es podien veure els alts murs de l’estadi oficial. I l’estació del metro amb el mateix nom que l’estadi, just davant, per lo que va ser baixar unes escales, doncs la via era elevada i en 2 minuts arribar a la porta de l’estadi.
Ja havia mirat com anava el tema dels tours. En feien un cada 30 minuts i simplement s’havia d’anar i comprar l’entrada, o en el meu cas, demanar-la, doncs amb la NY Pass ja estava pagada. Així que vaig anar a les taquilles on no hi havia ningú fent cua i en menys de 2 minuts ja tenia la meva entrada per a les 13h.
Eren les 12:35h, per lo que vaig aprofitar per donar una volta pels voltants de l’estadi i fer alguna foto de l’entrada principal, doncs era espectacular i no era la mateixa per la que havia d’entrar a fer el tour. Feia un dia molt calorós i un sol molt fort. El temps en aquesta setmana estava essent molt variable, aquest dia semblava un dia de ple estiu tot i ser 1 de juny i després de tenir algun dia mig plujós.
A les 12:50h vaig anar cap al control de seguretat (si, aquí també) on em van revisar l’aigua! Almenys no me la van fer tirar com als aeroports. Només entrar hi ha una espècie de HardRock cafè mig museu molt currat. Jo no m’hi vaig parar i vaig seguir avançant pel camí que m’havia indicat el de seguretat. Als pocs metres una noia ja em va demanar l’entrada, em va posar una credencial, i cap a dins.
Em vaig unir a un grup d’unes 15 persones, totes americanes i una parella canadenca. Al cap de dos minuts va arribar el guia, un noi jove i que semblava també jugador de béisbol. Va preguntar qui parlava espanyol i l’únic que va aixecar la mà vaig ser jo, per lo que li vaig dir que no es preocupés, que fes totes les explicacions en anglès i que si algo no pillava ja li preguntaria (hauria sigut massa merdé fer les explicacions en tots dos idiomes només per mi).
Per començar el tour ens van deixar seure als llocs de la prensa on la imatge del camp es la millor que es pot tenir, Allà vàrem fer les millors fotos mentre ens comentava les característiques principals de l’estadi i el funcionament de la prensa durant les retransmissions. Després vam donar una volta pel camp visitant un memorial que hi ha amb els millors jugadors de la historia dels Yanquees, tot un conjunt de plaques i la famosa estàtua.
Durant la visita et porten per llocs on un espectador no pot accedir, per lo que pots veure parts de l’estadi que per moltes vegades que hi vagis com a públic mai veuràs. Fins i tot seure a la tribuna de personalitats on el mateix guia ens va fer una foto a tots.
La part final del tour era per visitar el museu on hi ha totes les copes medalles i anells de campió junt amb bats o roba de jugadors famosos. Una visita molt completa i molt interessant d’una hora de duració.
Al sortir de l’estadi i aprofitant que aquest està just a l’inici del Bronx, vaig decidir de donar una petita volta per aquest districte. Pero abans vaig anar al McDonald’s que hi ha just al costat de l’estadi i vaig demanar el ja conegut 2 for 4, doncs ja eren les 14h. La clientela d’aquest McDonald’s ja denotava a quin districte em trobava…
Em vaig guardar una de les hamburgueses i vaig començar a caminar en direcció nord endinsant-me al Bronx. Els primers metres semblava que tot plegat no era tant exagerat com diu tothom, doncs es veia una zona prou ben mantinguda i fins i tot un edifici històric ben conservat que ara semblava una escola o quelcom similar. Pero conforme vaig anar avançant, no feia falta haver caminat massa carrers per tal que el panorama comencés a canviar ràpidament. De fet, va ser creuar una carretera que encara quedava a prop de l’estadi, i la imatge va canviar completament i el que vaig veure ja era mes propi de la imatge que tenim del Bronx. Carrers mes solitaris, edificis deteriorats, brutícia,… Encara estava a menys de 200 metres de l’estadi dels Yanquees que allò ja semblava un altre país.
Cada vegada que feia una foto algú em mirava com pensant, que fa el turista aquest aquí fent fotos. De fet fins i tot un noi en bici es va girar a la camera i va saludar, de la mateixa manera que ho fa algú poc acostumat a veure càmeres. Vaig caminar unes 3 o 4 illes de cases fins que em vaig adonar que un senyor es girava per veure’m be.No em va semblar que em volgués robar, sino que em va semblar que no entenia que hi feia jo allà. En aquest punt en què ja canta tant que ets un turista que fins i tot se’t queden mirant, és quan has de començar a considerar a marxar. Així que un cop vaig ser conscient que la meva presència cada vegada passava menys desapercebuda, ja vaig anar tirant cap a la mateixa parada de metro a la que havia arribat per anar a l’estadi i donar per finalitzada la meva curta visita al Bronx.
Va ser curta pero de fet va ser mes del que esperava, doncs en un principi no tenia previst d’anar jo sol al Bronx sino mirar algún tour. Com que no em va ser possible reservar un tour i quedava a prop de l’estadi dels Yanquees, doncs vaig decidir d’anar-hi una estona, pero ja sabent que sol no hi volia anar i que si veia alguna cosa del districte doncs ja seria molt. No sé si és exagerat o no, pero quasi a tots els foros recomanaven no anar sol per aquest districte, així que a la que vaig veure certes situacions doncs vaig decidir de fer cas a les recomanacions, tot i que estic segur que m’hi podria haver passat tot el dia sense que em passés res.
En arribar a l’estació de metro ja es veia que ho havia un munt de gent a les andanes. El metro no funciona correctament, preludi del que passaria l’endemà i que ja explicaré al pròxim post. En aquell moment no m’importava massa, doncs tampoc tenia obligació d’anar enlloc tot i que si volia veure alguna cosa mes. En aquell moment em dirigia a Roosevelt Island, una petita illa que queda entre els districtes de Manhattan i Queens. Els motius principals pels quals volia anar a aquesta illa son el telefèric que s’ha d’agafar per arribar-hi (i que realment és un metro), i la tranquil·litat de la illa tot i estar a pocs metres de la zona amb mes moviment de Nova York. És com un paradís de relax enmig de la ciutat mes sorollosa del mon.
Almenys vaig esperar 30 minuts a que arribés un metro, i quan per fi hi vàrem pujar, aquest anava mes ple que una llauna de sardines i es quedava parat un munt d’estona a cada estació, per lo que el trajecte va ser realment pesat. Molt llarg i tota l’estona de peu sense poder-se moure gens.
Havia d’arribar fins al centre est de Manhattan des d’on sortia el telefèric cap a Roosevelt Island. Hi aniria amb aquella mateixa línia de metro que s’havia convertit ja en la mes habitual.
Al cap de 45 minuts per fi arribava a l’estació on havia de baixar per agafar el telefèric. En sortir, només vaig haver de caminar un carrer i ja el vaig veure, de fet en vaig veure que justament sortia. S’havien de pujar unes escales fins a l’equivalent a un segon pis i allà passar el mateix bitllet de metro pel mateix tipus de màquina del metro, doncs el telefèric no deixava de ser una línia de metro mes, de fet fins i tot els colors eren de metro.
Quasi que em vaig posar el primer de la cua, doncs hi havia poca gent i tots semblàvem turistes. Pensava que hi anava poca gent pero poc a poc va anar arribant mes gent fins que al cap d’uns 5 minuts, quan va tornar el telefèric, ja érem tants que ompliríem tot el “bagó”, de fet la cua arribava fins les escales. Quan va arribar i m’hi vaig fixar be, vaig veure que era molt mes grand el que semblava, de fet a dins almenys hi caben 100 persones i, de fet, quan vam entrar tots va quedar pràcticament ple del tot. Jo en ser dels primers em vaig poder col·locar davant i al costat de la finestra per veure be el paisatge, doncs durant el trajecte de menys de 3 minuts, es deixa Manhattan creuant un riu i s’arriba a Roosevelt Island.
Tot i que el trajecte és curt, el telefèric s’enlaire molt per lo que fa una paràbola molt pronunciada i permet tenir unes vistes molt bones de tota la costa est de Manhattan. Pero el que em va sorprendre mes va ser veure que a pocs metres, ja a Roosevelt Island, la imatge era totalment diferent. Mirant a Manhattan es veien edificis enormes i mirant a Roosevelt Island es veien parcs, zones verdes, edificis baixos i cap cotxe! El canvi és espectacular i sembla que els habitants de Roosevelt Island visquin a l’última zona de Nova York no explotada. Des de dalt es veu la particularitat d’aquesta illa, doncs és una illa allargada de 2 km per 200 metres d’ample just al mig del riu. Hi ha altres illes molt tranquiles a Nova York, pero lo bo d’aquesta és que està a escassos 50 metres de Manhattan.
En baixar del telefèric vaig anar cap on anava tothom per després ja seguir caminant en direcció nord pel costat mes proper a Manhattan. Estava molt cansat de tot el dia i de tota la setmana. Portava un ritme molt fort tot i que controlat, dormint cada dia 8 hores i controlant el menjar, d’una altra manera a aquestes alçades ja m’hauria d’haver quedat algun dia a l’apartament descansant. Així que en aquell moment, ser allà em va semblar la millor decisió que podria haver pres. No feia ni 3 minuts que estava rodejat de soroll i dels edificis mes alts del mon i ara estava rodejat d’ocells, arbres, gent educada i carrers sense cotxes i on tothom respecte tots els semàfors. Fins i tot culturalment semblava una altra ciutat, on no hi ha presa, ni crits, ni gent estressada.
Vaig caminar una estona fins a trobar una espècie de parc amb taules que hi havia just a la rivera amb vistes a Manhattan, Vaig seure en una de les taules que mes a prop del riu quedava i allà vaig menjar unes hamburgueses que ja havia comprat abans al costat de l’estadi dels Yanquees. Feia un dia fantàstic i el sol brillava amb força pero sense una calor excessiva. Va ser un dels millors dinars, allà en total tranquil·litat assegut a la rivera del riu i observant Manhattan. Simplement perfecte.
Quasi estava sol en aquell petit parc, pero quan venia algú o feia amb una educació total, saludant i respectant el silenci general. Podies deixar les teves coses on volguessis sense por a que ningú les robés o quedar-te adormit on volguessis sense por a que ningú ni res et despertés. No envà, semblava una zona mes cara que la resta de la ja cara Nova York, amb poc turisme i cap carretera, per lo que l’ambient de l’illa era immillorable en quant a seguretat, silenci i tranquil·litat. De fet tot plegat em va sorprendre molt i, tot i que ja m’havia informat de com era l’illa, la realitat va acabar superant les meves expectatives.
En acabar de dinar i descansar una mica junt al riu, vaig seguir caminant per a tornar a l’estació del telefèric pero per l’altre rivera, per lo que vaig haver de creuar tota l’illa, que almenys on era jo, no feia mes de 200 metres. Vaig crear un carrer, un parc infantil una zona comunitària d’un edifici d’apartaments i ja era a l’altra banda de l’illa. Hi havia un caminet per vianants just a la vora del riu i entre uns parcs infantils, per lo que aquest costat també era molt tranquil. Tot i que ara les vistes eren al districte de Queens i ja no a Manhattan, per lo que eren ben diferents i fins i tot, suposo, que les cases que donaven a aquesta banda eren mes barates.
Vaig omplir l’ampolla d’aigua en un dels parcs infantils que és l’únic lloc on saps segur que hi trobaràs una font d’aigua potable, així que quan em quedava sense aigua sempre buscava el mateix, un parc infantil. En tot el camí per l’illa com a molt em vaig creuar amb 20 persones, un autèntic paradís a 50 metres d’una de les zones mes poblades del mon. Per mi, aquella gent era de les mes afortunades del mon, doncs vivien a dos minuts de Manhattan on hi tenien tots els serveis que volguessin pero vivint en una espècie de cúpula paradisíaca que els aïllava de la part negativa de Manhattan.
Al cap d’uns 30 minuts caminant per la vora del riu vaig arribar a l’estació de metro (el telefèric) i cap a Manhattan de nou a veure un parell d’edificis mes que volia veure abans de marxar. Be, de fet volia anar també a Governours Island pero ja no tenia temps, doncs eren quasi les 17h i no podia tardar en marxar ja que l’endemà m’havia de despertar a les 3 de la matinada per tenir temps d’agafar el vol a Washington. A diferència de l’anada, ara ja n’hi havia un i a punt de marxar, de fet vaig correr una mica per pujar-hi i tot i que em vaig haver de col·locar on em van deixar, vaig quedar força a prop de la finestra i just la de l’altre costat a la que havia estat a l’anada.
Així que un cop a Manhattan, de nou cap al metro per anar primer a l’edifici Chrysler, del que diuen es dels mes estimats pels neoyorquins. L’edifici queda força a prop d’on era, l’estació del telefèric, per lo que de seguida hi vaig arribar. A mes, l’estació on havia de baixar era la coneguda Grand Central, que ja havia visitat durant la setmana pero que encara mai l’havia utilitzat com a usuari de metro.
Aquesta estació és molt gran i te moltes sortides, per lo que quan vaig sortir al carrer em va costar una mica ubicar-me. El GPS no era tant ràpid, suposo que degut a la gran densitat de gent, per lo que vaig caminar uns metres per després tornar enrere i estar durant 5 minuts esperant a que el GPS s’ubiqués. Finalment i després de donar alguna volta pel carrer, vaig trobar l’edifici Chrysler, que estava just davant de la porta per la que havia sortit de l’estació. El vaig tenir davant tota l’estona i fins al cap de pràcticament 10 minuts no el vaig veure. Ja es notava molt el cansament acumulat.
L’edifici es guapo, pero no mes que altres, així que no vaig acabar d’entendre perquè és dels mes estimats, suposo que pels seu significat i les famoses gàrgoles que sobresurten de la façana, doncs aquest va ser dels primers grans edificis de Nova York i que va representar el creixement d’aquesta ciutat, a la vegada que va ser l’edifici mes alt fins a la dècada dels 70.. A mes la ubicació tampoc és la millor, doncs està en una cantonada amb el carrer 42 i prop de la 3rd Ave, ambdós carrers força estrets i que no deixen ni espai per veure l’edifici amb bona perspectiva.
I un cop vist, vaig caminar fins la seu de la ONU que queda molt a prop, cap a la 4th Ave i quasi al costat del riu del que venia (i on està la Roosevelt Island). Pel camí em vaig comprar una porció de pizza per $0,99, de lo mes barat que vaig trobar a Nova York. Allà mateix hi havia una altra dona amb alguna discapacitat mental que no parava d’anar amunt i avall cridant sense parar, i dic una altra perquè Nova York n’està ple de discapacitats mentals, i no m’estranya, doncs Nova York és una ciutat espectacular pero que t’acaba tornant boig si no t’hi adaptes. Tanta gent, tant soroll, tanta llum a totes hores, arriba un punt que cansa.
Mentre m’acabava la pizza vaig arribar a la seu de la ONU. Em va semblar que a mes te una zona on fer-hi convencions, de fet en aquell moment no parava d’arribar-hi gent acreditada, molts semblaven ambaixadors de països africans. Just vaig veure la seu en un moment amb força moviment. A mes tots els voltants estan plens d’ambaixades, per lo que aquella zona es ben diversa. Vaig seure uns minuts en un banc de cara a la seu mentre menjava la pizza i anava veient als diplomàtics passar, per finalment donar una última volta per la zona.
I aquesta va ser la meva ultima visita de Nova York després d’un altre dia molt complet i diferent gràcies a l’estada a Roosevelt Island que va ser un dels llocs que mes em va agradar de Nova York, per no dir el que mes. Ja eren les 18h i vaig anar cap al WTC agafant el metro des de Grand Central per com cada dia agafar el PATH a Newark. Tot plegat quedava molt a prop, doncs ja em trobava al sud de Manhattan, per lo que de seguida ja estava al Path anant cap a Newark.
Un cop a Newark, vaig pujar caminant com ja portava fent cada dia però abans d’arribar a l’apartament vaig anar a comprar els nugguets amb patates que ja havia comprat algun altre dia per sopar a l’apartament. Aquella zona feia por de bandes de negres i venta de drogas que hi ha, pero només això, por, perquè de passar no passava res. Mai ningú em va dir res, com a molt em miraven una mica els primers dies. De fet jo crec que em veien com un dels seus, doncs jo ja sé com anar per no semblar el típic guiri. Anava amb roba ben normal i una motxilla per lo que semblava un treballador mes que anava cap a casa. A mes, em donava la sensació que un cop sabien que vius al mateix barri que ells, ja directament ni et miren, de fet es converteixen en uns veïns prou amables.
Un cop a l’apartament ja vaig preparar tot el que vaig poder de la maleta i a sopar. Amb tot plegat vaig anar a dormir a les 22h passades, havent-me de despertar cap a les 3 de la matinada per anar al JFK que em quedava a unes 2h i mitja de l’apartament i on hi havia d’estar a les 9:30h per embarcar.
by guillem | juny 1, 2018 | Volta Atlàntica 2018
A diferència del dia anterior, aquest dia si que em vaig despertar a l’hora prevista havent dormit mes de 8 hores i recuperat algo de forces. Tenia una segona oportunitat per veure l’Estàtua de la Llibertat sense haver de tornar a pagar i evidentment no la volia perdre. La llàstima va ser que el dia anterior, que és quan hi hauria d’haver anat, feia molt bon dia, i aquest dia plovia… De fet, vaig sortir de l’apartament ja plovent. De totes maneres, i com sempre que estic de viatge, veig mes el costat positiu de les coses, i com que a mes anava ben preparat per si plovia, no em va estar malament el temps, doncs no es feia tan pesat caminar tant (per la calor) i l’Estàtua es veia igual de be o millor sense els reflexes del sol.
Pero com cada dia vaig dedicar les dues primeres hores del dia a escriure aquest diari, mirar els correus mes urgents i a preparar-me per passar tot un nou dia a Nova York. Ja era el quart dia sencer que feia aquella rutina per lo que ja tenia aquella seguretat que es te quan et mous per una zona coneguda. Aquesta seguretat dona certa tranquil·litat i permet que dediquis els esforços a altres coses mes productives, com fer nous plans, pero la veritat és que també fa que es perdi part de la gràcia del viatge, per això no m’agrada passar mes d’una setmana a una mateixa ciutat, justament per no allargar massa aquesta seguretat i coneixement de la zona. És mes divertit i enriquidor haver d’investigar cada dia i evitar que res es converteixi en rutina. Mentre només passi amb el barri on t’allotges no passa res, de fet pot tenir els seus avantatges pel que fa a comerços o serveis que puguis necessitar.
Avui seria fàcil ja que havia de fer exactament el que havia fet el dia anterior. Així que primer caminant fins Penn Station, d’Allà al WTC i d’allà el metro fins a Battery Park. Vaig sortir a les 8:30 del matí i vaig arribar poc abans de les 9:30h, així que amb temps de sobra.
De seguida ja vaig veure els ferris i la gent esperant, i molt ràpid també vam començar a pujar al ferri. Era el típic ferri gran de dues plantes amb molts bancs de fusta i un bar. Jo evidentment vaig anar directament al pis de dalt per veure millor el paisatge. Plovisquejava, cosa que ajudava a no tenir calor pero que evidentment desvirtuava una mica les vistes de Manhattan que es començaven a divisar conforme el ferri s’allunyava de la costa.
El mar estava una mica mogut i el ferri anava a una velocitat considerable, cosa que feia que es mogués força. A mi em costa marejar-me, pero ja veia gent que anava a buscar un banc per seure.
Al cap d’uns 20 minuts, el ferri ja és molt a prop de Liberty Island per lo que l’estàtua es veu molt be i la gent ja comença a fer fotos. A mes, abans d’arribar al moll, aquest fa quasi tota una volta al voltant de l’illa que permet observar l’Estàtua completament i amb una perspectiva boníssima. Dóna temps de fer-se selfies des de tots els angles.
El trajecte és ràpid pero l’amarrament mes, es nota que ho han fet milers de vegades. Posen la rampa i tothom a baix. Un cop a l’illa realment pots fer el que vulguis, tot i que hi ha un recorregut marcat amb audioguia i un temps determinat per pujar, si així o has contractat, al pedestal o a la corona (jo tenia contractat la possibilitat de pujar fins al pedestal). Lo primer que fa quasi tothom és agafar l’audioguia perquè està inclosa a qualsevol reserva, i a continuació a seguir els cartells que et van dirigint per tot el perímetre de l’illa explicant les diferents històries i anècdotes relacionades amb la construcció de l’Estàtua de la Llibertat. El recorregut dura uns 40 minuts i es fa per un passeig que permet observar l’Estàtua des de totes les perspectives mentre l’audioguia et va informant de la seva història. Les explicacions son molt detallades i t’informen de moltes coses, que almenys jo, no sabia, com pot ser les dificultats que varen tenir per trobar finançament per a la seva construcció i que va provocar que per poc no es construís. O com ho varen fer per traslladar l’Estàtua des de França (on es va fer) fins a Nova York. El finançament es va aconseguir amb l’ajuda d’un magnate de la premsa d’aquella època i una espècie de crowdfunding que va iniciar i que va permetre que es reunissin els diners suficients per traslladar-la fins allà i montar-la. Tot plegat anècdotes que et fan pensar en què és quasi un miracle que l’Estàtua sigui allà.
L’Estàtua va ser un regal dels francesos per a felicitar-los per la seva recent independència (ja és coneguda la rivalitat que tenien francesos i anglesos) i volia ser tot un símbol que es veiés des de qualsevol punt de Nova York. Realment s’ha convertit en tot un símbol i és visible des de molts punts de la ciutat justament per la ubicació de la Liberty Island.
El recorregut amb l’audioguia primer donava tota la volta a l’illa explicant cada pocs metres l’història relacionada fins que s’arribava al peu de l’Estàtua des d’on ja es podia pujar. Aquest primer recorregut durava uns 40 minuts tot i que cadascú era lliure d’estar-s’hi el temps que volgués. Jo només vaig estar uns 10 minuts mes simplement admirant l’Estàtua just des de sota i l’illa de Manhattan que des d’allà es veia completament. Hi havia menys gent de la que em pensava per lo que caminar per aquell passeig era força agradable i molt interessant, doncs tenies a la vista quasi tot Nova York.
A continuació vaig tornar als peus de l’Estàtua on hi havia l’entrada a les escales que pujaven fins a dalt. Jo només podia pujar fins la primea parada, que era el pedestal, doncs quan vaig fer la reserva ja no quedaven places per pujar fins la segona parada, a la corona. Allà les visites son mes restringides encara per lo que les places s’acaben ràpid. De totes maneres i tenint en compte els preus, no sé si val massa la pena pujar fins la corona. Vaig haver de fer una cua d’uns 10 minuts sumant el temps d’espera per guardar la motxilla a un locker (no es podia pujar res a dalt) i l’espera per l’ascensor. Es podia pujar per les escales pero hi havia poca gent fent cua a l’ascensor i jo portava ja molt cansament acumulat, per lo que no volia carregar mes els genolls si no era estrictament necessari.
Al arribar ala planta i sortir de l’ascensor, sembla que siguis dins la sala de màquines d’un barco, doncs tot son ferros, motors fent soroll, passarel·les metàl·liques i coses similars que donen un aspecte molt industrial. Et condueixen fins una porta que ja dóna al balcó que fa tota la volta al pedestal de l’Estàtua, per lo que es poden tenir unes vistes de 360º.
El primer que es veu al sortir al balcó son les vistes de l’illa i el mar, pero al girar el cap veus els peus de l’Estàtua a pocs metres teu. És fins i tot emocionant veure l’Estàtua mes famosa del mon tan a prop, a poc metres i poder-la contemplar amb tota la seva magnitud. Haver-la vist tantes vegades en imatges i, a mes, tantes vegades en real pero des de tant lluny, poder-la veure ara a 1 metre de distància i quasi tocar-la et fa sentir una sensació de satisfacció de ser allà i mes després de per poc quedar-me a terra.
Vaig donar la volta al pedestal un parell de vegades, parant-me a cada cantonada per fer les fotos de l’Estàtua i de Nova York, sobretot de Manhattan. Caminar pel balcó, tot i que és estret, és prou còmode ja que encara hi ha menys gent de la que hi ha a l’illa, doncs les places al pedestal també son limitades, per lo que durant l’estona que vaig estar donant voltes pel pedestal en prou feines em vaig creuar amb 4 o 5 persones. El temps que hi pots estar també és il·limitat, cadascú va al seu ritme.
Després ja va tocar agafar la motxilla, fer una última volta per l’illa abans de marxar i anar a fer la cua per pujar al ferri. A Liberty Island hi ha dues cues, una que va a Manhattan i una altra que va a Ellis Island. Amb el preu de l’entrada a l’Estàtua també hi inclouen una visita a Ellis Island, així que jo vaig anar a al cua per anar cap a Ellis Island. Aquesta illa és on hi passaven tots els immigrants que arribaven a Nova York durant el segle XIX per tal de passar-hi la quarantena. És una illa també petita com Liberty Island i a una distància ni molt lluny ni molt a prop del continent que feia que fos perfecte per mantenir-hi gent en quarantena. Un cop els immigrants eren revistas i descartats de patir alguna malaltia, eren enviats a Nova York.
La cua per pujar al ferri és força llarga pero tan bon punt arriba el primer ferri, tothom que hi ha fent cua hi cap, i de ferris n’arriben cada 5 minuts, per lo que el temps d’espera és curt per molta gent que hi hagi.
El camí fins a Ellis Island també és curt, de fet queda molt a prop de Liberty Island, per lo que en poc mes de 5 minuts el ferri ja està atracant al moll de Ellis Island. Només veure l’illa ets capaç de reconèixer els hospitals, doncs aquests es conserven tal com eren originalment i han sortit en un munt de pel·lícules, per lo que la sensació és d’estar vivint el passat, i mes quan hi arribes en barco tal com feien els immigrants fa 200 anys. Aquesta illa mai va ser ni una presó ni un lloc on deixar morir als moribunds, sino mes aviat un centre hospitalari allunyat de la població, per lo que l’illa està ben cuidada, els edificis no son com presons i l’herba i els arbres omplen tots els patis de l’illa. Evidentment no era un hotel pero tampoc era un lloc horrible.
Aquesta, almenys per mi, és una d’aquelles visites que ni hi penses ni t’esperes, pero que son molt interessants, impactants per la història que tenen darrere i fins i tot inoblidables. De fet, jo fins aquell moment quasi ni sabia que era aquella illa i ni tan sols que hi aniria, quasi que em vaig enterar quan al pujar al ferri em van explicar que es podien visitar dues illes.
En baixar del moll el primer que es veu i que es pot entrar, és un dels antics edificis reconvertit en museu, on es pot veure com arribaven, passaven un dies allà i marxaven els immigrants que arribaven a Nova York des de tot el mon. Al igual que la Liberty Island, tot el perímetre de l’illa te passeig i un petit mur de menys d’un metre que separa el terra del mar. No tenen platja per dir-ho d’alguna manera, sino que tot és terra i separat del mar per un petit mur, per lo que et pots recolzar al mur en qualsevol punt de l’illa i contemplar les vistes, que seran a a l’Estàtua de la Llibertat o a Manhattan. Fins i tot hi ha un bar a l’aire lliure i taules en el pati d’un dels edificis.
Vaig veure una mica el museu que era un dels antics hospitals, vaig menjar uns cacauets que encara em quedaven dels que havia portat de Barcelona (si, encara em quedava una bossa) i vaig tornar cap al moll a fer la cua per agafar el ferri. En aquesta ocasió era un mica mes curta i en el primer ferri que va arribar al cap de pocs minuts ja hi vam pujar tots per tornar a Manhattan. Havia estat un matí de visites i història increíbles, d’aquelles que tots hem escoltat o vist per la TV pero que ara podia viure i veure en primera persona. 3 hores i visita feta i inoblidable.
Al arribar a Battery Park ja eren les 14h passades, així que vaig decidir comprar el dinar al mateix Halal on ja hi havia comprat el sopar el dia anterior i dinar com un autèntic americà, és a dir, menjar assegut a un banc, i a mes a un banc de Battery Park amb els edificis de Manhattan a un costat i l’Estàtua de la Llibertat a l’altre. Així que vaig anar a comprar un Chicken Over Rise per només $5, vaig buscar un bon lloc per seure, a prop d’una font i una mica cobert per les 4 gotes que queien i a dinar. Si es va a Nova York, aquesta és una de les coses que s’han de fer., dinar com un local. De fet, fins i tot els directius que guanyen milions a l’any, dinen així.
Aquests safates de menjar ja son prou grans pero és que quan comences a menjar sembla que no s’acabi mai. Hi ha molt mes menjar del que sembla, doncs el comprimeixen tant allà dins que tens menjar per dinar i per sopar. A mes està boníssim i per estrany que sembli, és un menjar de lo mes sa que pots trobar pels restaurants de Nova York, tan pels ingredients utilitzats com per la manera de cuinar-ho. Això junt amb el bon preu que te i que n’hi ha per tot arreu, fa que aquests Halals siguin dels lloc preferits dels neoyorquins.
En 30 minuts havia acabat i en 5 minuts ja em vaig mobilitzar per no quedar-me adormit allà al banc. Vaig tornar a la mateixa estació de metro a la que havia arribat i que ja em coneixia de memòria per anar cap a Chinatown, la pròxima visita que volia fer. Chinatown també està a Manhattan, on era, i a mes està molt a prop del WTC, de fet s’hi pot anar caminant i és una de les coses que mes em va sorprendre, ser al mig de Chinatown amb la seva arquitectura tant particular i veure el WTC a pocs metres sobresortint dels edificis vells i autèntics de Chinatown.
A Chinatown ja hi havia intentar arribar un parell de vegades altres dies pero que per falta de temps sempre ho deixava. Aquest cop vaig agafar el metro fins a prop del WTC i vaig anar-hi caminant, doncs està a uns 10-15 minuts del WTC, realment molt a prop. Ho vaig fer així perquè una de les vegades que vaig intentar acostar-m’hi mes amb el metro em vaig equivocar i no hi vaig arribar, així que era preferible caminar aquells 15 minuts pero arribar-hi segur. Així que vaig començar a caminar, primer per una zona que ja em coneixia, passant per l’inici del pont de Brooklyn i endinsant-me pels barris de Manhattan que encara no havia vist.
No sabia ben be on començava Chinatown, pero ho vaig saber quan de cop i volta en un carrer es va passar de l’arquitectura normal de Manhattan a una arquitectura mes asiàtica i, totes, absolutament totes les botigues, fins i tot Citibank o Banco Santander, estaven en xinès. A partir d’allà i durant unes 10 illes, tots el rètols de tots els comerços estan escrits en xinès. És impressionant, tot és xinès, la gent del carrer, les botigues, l’idioma que sens pel carrer, els cartells, tot, sembla que estiguis literalment a la Xina. No m’imaginava que fos tant exagerat. Ja havia estat al barri xinés de Boston, pero en aquell no deixava de semblar que eres a Boston. Pero és que el de Nova York, sembla que hagis canviat de país, no hi ha res que et recordi que ets a EEUU, ni tant sols una bandera, que allà n’hi ha per tot arreu.
Vaig estar poc mes duna hora passejant pel barri, vivint i respirant l’ambient tant diferent de la resta de Manhattan tot hi estar-hi al bell mig, doncs si aixeques la vista estant a Chinatown, veuràs el OWTC. M’esforçava en trobar algú no xinès, ni que fos un turista com jo, pero res, no vaig veure a ningú que no fos xinès, ni tan sols algú despistat fent fotos. Vaig veure un supermercat enorme anomenat “Hong Kong” i em va semblar un bin lloc per veure de bena prop la cultura xinesa, així que hi vaig entrar no per comprar-hi sino per veure quins productes consumien i quins hàbits de compra tenien.
El mercat estava una mica brut i ple de gent, costava caminar-hi. Hi havia molts llocs on es venia peix fresc, tant fres que el mataven allà mateix. Aquests llocs tenien un venedor que agafava el peix d’unes peixeres que hi havia al voltant del mostrador i tal qual el matava, el netejava i li donava al client. Dins el supermercat n’hi havia varis d’aquests llocs, per lo que entenc que la venda de peix fresquíssim és molt habitual entre els xinesos. Tots els productes de les estanteries també eren de Xina, importats directament sense ni traduir. Son una cultura tant tancada que quan entres als seus barris no hi ha res que et recordi al país on realment estàs. No hi havia cap producte que estigués escrit en anglès.
En sortir del supermercat vaig seguir caminant pels carrers mes autèntics que m’anava trobant fins que mica en mica vaig anar deixant el barri enrere i començaven a aparèixer els primers cartells en anglès. L’últim que vaig veure de Chinatown van ser una espècie de bústies de correus pero mes petites on hi havia premsa escrita, evidentment en xinès, també les bústies. Pero n’hi havia almenys 6 o 7 i semblava que cada una amb un tipus de premsa diferent. I el que mes em va estranyar és que hi havia gent agafant-ne. Havia vist coses similars pero feia molts anys, al veure-ho allà em va donar la sensació de viatjar en l’espai i el temps.
Després d’haver viscut aquell viatge en el temps, vaig mirar el mapa de metro de Nova York per a buscar l’estació mes propera d’alguna línia que anés cap al nord de Manhattan, al Uptown. Destinació: High Line Park.
High Line Park és un parc fet sobre una antiga línia de tren elevada. Amb el temps aquesta línia va quedar en desús i abandonada quan els veïns es van unir per a evitar-ne el seu enderrocament definitiu i reconvertir-la en un parc. Així que aquest és, literalment, un parc de 2 o 3 metres d’ample per centenars de llarg i elevat uns 10 metres sobre el terra. A mes transcórrer per enmig dels edificis, de fet, en alguns casos els balcons del primer o segon pis quasi que poden tocar el parc. Alguns residents de segones plantes tenen un parc just davant la seva finestra. És com a mínim, molt curiós.
Així que vaig agafar el metro i vaig anar fins l’estació que semblava que quedava mes a prop del parc pero el mes al nord possible, ja que el parc anava de nord a sud i el volia agafar al mes el nord possible per caminar-hi en direcció sud, que era cap on finalment hauria d’anar per tornar a Newark.
Al sortir de l’estació em va costar un mica ubicar-me. El GPS no em marcava prou ràpid cap on mirava i vaig anar endavant i enrere un parell de vegades fins que vaig trobar el nord… Finalment, i després de caminar uns 5 minuts, vaig devisar entre dos edificis el que semblava l’antiga línia de tren. Quan ja hi vaig ser mes a prop vaig poder veure que efectivament era un parc, doncs ja podia veure-hi arbres i bancs. Em va costar trobar unes escales per pujar-hi, no n’hi ha a cada carrer, així que després de caminar 3 o 4 minuts per sota del parc vaig trobar unes escales per pujar-hi.
El primer que vaig pensar en veure’l ja des de dins, va ser que era molt bonic. Hi ha parcs molt mes bonics evidentment, pero quan saps que allò era una via de tren no t’esperes massa cosa, pero per començar tot el terra és de fusta i està molt net, ni un paper a terra. Hi ha caminets fets per la gent pero la resta son zones verdes amb plantes i arbres. A mes bans als laterals i tanques de vidre per poder seure pero veure a la vegada Nova York. La veritat és que està molt ben pensat i molt ben fet.
En certs punts, en comptes de bancs individuals hi ha quasi com grades ja que al vista que hi ha des d’alguns punts és una passada, sobretot en un on el parc dóna a una gran avinguda deixant un gran espai des d’on es veu bona part de Manhattan. Allà si que hi havia molta gent asseguda llegint o xerrant. i com ja he dit abans, fa molta gràcia veure balcons d’edificis que abans tenien una via davant i que ara no tindrien res, pero en canvi sembla que tinguin un jardinet davant de casa, de fet molts habitants d’aquests pisos seien al balcó, doncs pràcticament és com si estiguessin a High Line Park.
A mes, enmig del parc, almenys hi ha una de les antigues estacions de la línia reconvertides en restaurants, per lo que mentre vas caminant pel parc, de tant en tant et pots trobar travessant la terrassa d’un restaurant, que al fixar-t’hi be, es veu clarament que era una estació. Tot plegat és molt curiós i una gran idea que varen tenir el veïns de la zona en el seu moment.
Dels quasi 4 km que te el parc, en vaig recórrer uns 3, de fet vaig arribar fins a la punta sud el parc. Tenia la curiositat de veure com acaba el parc, i simplement fa una baixada fins arribar a nivell de terra.
Cap a les 19h, i amb aquesta visita, donava el dia per finalitzat. Ja aniria fent camí cap al WTC per agafar el PATH i cap a Newark. Vaig anar a buscar una estació de metro de la mateixa línia que la que havia utilitzat per venir pero la vaig poder agafar des d’una estació mes propera al meu destí final, no envà havia caminat 3 km. Després de 5 dies ja et mous quasi com un local mes, sense mirar cartells i a preu fet, per lo que l’arribada al WTC i a Newark va ser ràpida i sense cap problema.
Degut a l’hora, vaig trobar molta gent pel camí, tant en el metro com en el PATH. Molta gent sortia de treballar i molta gent anava a Newark a dormir igual que jo. Tot i que pot ser una mica agobiant tanta gent, per mi aquests son els millors moments, doncs veus la vida local en primera persona, i de fet fas el mateix que fan ells, anar a casa després d’una llarga jornada. Amb aquestes coses que semblen tonteries és com es viu realment la vida local dels països que visites.
Des de la Penn Station de Newark fins l’apartament també hi vaig anar caminant, pero en comptes d’anar directament a l’apartament vaig passar primer pel mini súper i l’hamburgueseria on ja havia comprat un o dos cops anteriorment. Per arribar-hi m’havia de desviar una mica i això va ser suficient com perquè quasi em perdi. Com que ja hi havia anat abans pensava que no tindria cap problema pero al anar-hi aquest cop per un altre camí i ser ja quasi fosc, va fer que durant uns minuts no sabés si anava be o malament. I això sumat al tipus de barri per in caminava. Finalment vaig arribar-hi be i vaig comprar un pot de cafè i sopar per aquell dia (nuggets amb patates i una bossa de ganxitos).
Com sempre davant d’aquell súper hi havia els típics grups fumant i, suposo que venent drogues, pero jo ja em movia per aquell barri com si hi visqués de tota la vida, de fet em donava la sensació que alguns ja em mig coneixien. Tot plegat seguia sent una mica raro, doncs dins el súper i fora almenys hi havia unes 20 persones i tots eren negres excepte jo. Tot i així ja ningú se’m quedava mirant.
Un cop tot comprat vaig anar a l’apartament on vaig arribar-hi cap a les 21h. Vaig saludar als companys de casa que com sempre estaven fumant marihuana a la porta i vaig anar a sopar. Tot i ser un sopar senzill em va entrar de puta mare. estava boníssim i després d’un llarg dia de caminar sense parar encara mes. I després de sopar, també com intentava fer cada dia dia, a dormir. Que si he de dir la veritat, en aquell apartament hi dormia molt be, de fet és dels millors llocs on he dormit, i el motiu no era un altre que l’apartament estava en un sótano, i jo el que necessito per dormir de puta mare és silenci i foscor absoluts, i allà te nia totes dues coses.
by guillem | maig 31, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Aquest dia va començar força malament pero va acabar prou be. El dia anterior vaig anar a dormir a les 2:30 de la nit i m’havia d’aixecar cap a les 6h per anar a l’Estàtua de la Llibertat, doncs ja tenia la reserva feta (i que havia fet abans de començar el viatge). Evidentment em vaig posar el despertador i em va despertar, pero entre que portava dies dormint poc i que estava cansadíssim de les desenes de kilòmetres caminats en pocs dies, doncs em vaig adormir. Em vaig despertar cap a les 8h ja sense temps de preparar-me i arribar a les 10 a l’Estàtua de la Llibertat que era l’hora que tenia la reserva. Quan vaig veure l’hora em va passar com quan arribes tard el primer dia de feina, un desastre. Així que, entre abatut i cansat com encara estava, em vaig tornar a estirar i sense ni voler-ho em vaig quedar adormit fins les 12. Increíble, vaig dormir 6 hores mes del que tenia previst i encara podria haver dormit mes.
No va anar malament, doncs em vaig despertar sense tanta son i amb les cames menys adolorides que ja prou que em feia falta. Aquell mateix dia tenia també feta la reserva per pujar al observatori del OWTC a les 19h, així que vaig decidir que aquell dia almenys aniria a la terminal de ferris de l’Estàtua de la Llibertat (des d’on se sortia per anar fins a la illa) per veure si es podia canviar la reserva i, per la tarda al OWTC. Entre unes coses i altres, finalment vaig sortir de l’apartament a les 14h. D’haver de sortir a les 8 del matí al final vaig marxar 6 hores després.
De camí a la Penn Station de Newark vaig parar a comprar algo per esmorzar i, per l’hora que era, una cervesa, a una botiga del barri que ja em coneixia i una noia directament em va preguntar si parlava anglès, crec que només veure’m ja es va imaginar que no vivia allà. Anava vestida com d’anar per casa i era un exemple claríssim dels habitants d’aquell barri. Gent molt autèntica i amb pocs recursos vivint en un barri que semblava un poblet dins una ciutat. Vaig contestar-li que una mica i em va preguntar d’on era, a lo que vaig respondre que d’Espanya, i ella “cool”. Se’m va quedar mirant i va marxar. No vaig entendre a que venia i com va tenir tan clar que no era d’allà, potser per ser blanc, pero en qualsevol cas justament era això el que no volia, que es veiés que no era d’allà. Potser perquè anava bevent la cervesa pel carrer cosa que allà deu ser algo com de bojos, pero en qualsevol cas jo sempre me la prenia mentre caminava i mai ningú em va dir res.
Mes endavant i encara de camí a la Penn Station, esperant en un semàfor en vermell, un home amb problemes mentals (almenys és el que semblava) volia creuar aquell carrer que a mes era una avinguda important de Newark per la que hi passaven molts cotxes en 2 carrils per sentit. El tio s’hi anava fotent i va anar de, literalment, mig pam que no l’atropella un autobús que no va poder desviar-se, l’home li va fotre una patata i per poc cau del propi impuls que li va provocar la velocitat a la que anava l’autobús. Uns metres mes endavant va fer el mateix i per poc l’atropellen 3 cotxes mes, els conductors cridaven “you are crazy” i els que estàvem esperant ja no sabíem què fer. A EEUU es veuen moltes coses rares i a la gent li costa molt reaccionar, per lo que allà ningú va fer res, com a molt algú li deia que parés. finalment va passar entre cotxes que l’anaven esquivant com podien. Realment va ser molt anguniós perquè pensava que l’acabarien atropellant, doncs estava creuant per una via important i ràpida on hi passen molts cotxes i molt ràpid, per lo que podria haver sigut un atropellament mortal.
Com ja portava fent dos dies, vaig agafar el PATH fins a l’estació de Calatrava del World Trade Center i d’allà en metro fins la zona des d’on sortien els ferris cap a Ellis Island i de l’Estàtua de la Llibertat. Havia d’agafar el metro des de l’estació de Fulton, allà al costat del WTC i estació que ja havia trepitjat vàries vegades.
Només sortir de l’estació de metro mes propera a a terminal de ferris, ja es veuen cartells indicant des d’on surten cap a l’Estàtua de la Llibertat. Tota la zona està rodejada per un parc força gran que queda al costat del mar i amb un passeig important que fa que tota la zona sigui una passada. La sensació que em va donar va ser quasi com quan estava al mig de Central Parc, un ambient molt natural i tranquil pero amb vistes a algunes de les torres mes altes del mon.
Eren quasi les 16h quan arribava a les taquilles (hi hauria d’haver arribat a les 10…). Volia demanar si era possible canviar l’hora de la reserva tot i que la veritat és que no tenia quasi cap esperança, doncs a la reserva que ja tenia feta posava que no es podien fer canvis ni reemborsaments, com quasi sempre. Només hi havia una persona davant meu, per lo que de seguida em va atendre un noi molt amable. Jo sabia que havia de donar pena, dir en tot moment que la culpa era meva i que entenia que no es pogués fer res, i així ho vaig fer, i així va funcionar. No sé si perquè tenia la NY Pass o perquè quasi no hi havia gent o perquè vaig anar en tot moment amb molta humilitat, pero la qüestió és que el bon noi em va canviar la reserva per l’endemà. Almenys s’havia arreglat una mica el dia que havia començat força malament.
Ja mes tranquil, vaig aprofitar que era allà per veure alguns llocs que havia guardat abans del viatge i que quedaven prou a prop d’allà com per anar-hi caminant. Vaig passar per la Fraunces Tavern, un bar que es troba en l’edifici colonial actualment ocupat mes antic d’EEUU, construït el 1719 i que funciona com a Taverna des del 1762, una passada.
Pero abans vaig intentar anar a Governors Island, l’illa a la que havia intentat anar el dia anterior pero que em va liar Moovit i al final vaig acabar perdut en un barri llatí de Brooklyn. Ara, al costat del moll on hi havia els ferris a Liberty Island, hi havia una terminal on posava en lletres enormes, Governors Island. Vaig anar-hi pero hi havia moltíssima gent. Pel que es veu el ferri és gratuït i durant el trajecte es veu l’Estàtua de la Llibertat de molt a prop, de fet hi ha gent que prefereix no pagar la visita a Liberty Island i fa aquesta espècie de visita, que tot i que no baixes, si que veus passar l’Estàtua de molt a prop. En qualsevol cas hi havia molta cua i no estava segur que em donés temps d’anar, veure l’illa i tornar abans de les 19h que tenia la reserva al OWTC, així que ho vaig descartar i vaig seguir visitant aquella zona.
A continuació vaig anar al carrer de sota on ja hi havia el mar i el Seaport, un passeig marítim amb vistes espectaculars al pont de Brooklyn i al mateix districte de Brooklyn. Realment va ser molt relaxant passejar per aquell passeig amb el soroll del mar i amb aquelles vistes. Fins i tot vaig seure una estona en un banc a primera línia amb el pont de Brooklyn just davant i allà m’hi vaig quedar uns 10 o 15 minuts, algo que quasi mai feia pero que en aquell moment em va semblar una de les millors coses que podia fer. De tant en tant és bo parar-se i gaudir tranquil·lament d’aquests patits grans moments que t’ofereix el viatge.
Amb tot plegat es van fer les 17:30h. Vaig tornar cap a l’estació de metro on havia arribat pero abans vaig comprar un Falafel over rise per sopar per $5 en els típics Halals de Nova York i dels que ja començava a ser client habitual. Vaig anar al metro i cap al WTC. Abans de pujar al OWTC volia donar una volta per Chinatown que també està a Manhattan, pero el metro que havia d’agafar tardava i no volia fer tard, ja que tenia la reserva per les 19h, així que ho vaig deixar i vaig anar cap al complex del WTC a donar una volta per allà fins les 19h (encara no ho sabia, pero podria haver anat a Chinatown caminant des del WTC, està mes a prop del que pensava). Per tota la zona del WTC hi ha molt moviment i coses per veure, com el memorial a les víctimes del 11-S. Tota la zona és molt nova i espaiosa. No sé com era abans amb les Torres Bessones, pero ara era una zona molt ben cuidada, gran i allunyada del trànsit, tota una zona sense cotxes als peus de l’edifici mes alt d’EEUU.
Vaig estar passejant per tota la zona del WTC fins a les 18:45h, hora que vaig començar a anar a l’entrada de la torra per pujar a l’observatori, a 580 metres d’altitud. L’entrada va ser molt ràpida, molt mes que al Rockefeller Center, doncs allà tot i que no havia de pagar per tenir la NY Pass si vaig haver de fer la reserva, pero en canvi aquí no, ja ho tenia pagat i reservat, per lo que només vaig haver d’ensenyar el paper i directa cap a l’ascensor. Lo primer que sorprèn quan entres a l’edifici és lo gran que és. Evidentment ja es veu gran des de fora, pero la planta baixa te poques columnes i colors molt clars que fan que sembli encara mes gran del que és. Fins arribar als ascensors s’ha de caminar uns quants metres.
Pero abans s’havia de passar pel control de seguretat com als altres llocs, tot i que aquí potser era una mica mes exhaustiu. Un cop a l’ascensor ja comença l’espectacle, doncs a dins tenen pantalles al sostre i a les parets per on es passa una projecció mentre es puja que mostra com es va construir l’edifici en càmera ràpida. Realment és espectacular, doncs el video està sincronitzat amb l’ascensor i sembla que l’edifici es vagi construint conforme vas pujant. Com a altres edificis, l’ascensor és rapidíssim, puja els quasi 600 metres en 1 minut i mig aproximadament provocant que les orelles es tapin tal com si t’enlairessis en un avió.
Un cop a dalt, primer ens van demanar que ens quedéssim quasi davant dels ascensors mirant una pantalla gran quasi de cine. A la pantalla hi varen projectar una animació que explicava una mica els atemptats del 11-S i com es va decidir i construir el nou WTC. LA presentació era curta i estava realment ben feta, amb un nivell tècnic prou alt i tot plegat força emotiu i gens pesat. I al final de la presentació arribava l’espectacle de veritat. La locució que acompanyava la presentació deia Welcome to New York mentre s’aixecava la pantalla i deixava veure el que tenia darrere: una finestra enorme d’uns 20 metres de llarg per 3 d’alt que ja deixava veure tot Nova York des de 600 metres d’altitud. Al principi no sabia si allò era real o era una foto, doncs era tant espectacular que, no només jo, sino tots, pensàvem que allò seguia sent part de la presentació, fins que mica en mica ens vam adonar que el que veiem no era cap video sino la realitat. Aleshores a tots se’ns va canviar la cara mentre ens acostàvem poc a poc i com zombis cap a la finestra. Tot plegat era hipnòtic. La gent tardava uns segons en reaccionar davant d’aquella imatge i mes quan te l’ensenyen després d’un video. No t’ho esperes i la sorpresa és mes gran encara. Va ser un bon començament, la veritat. Després d’allò i de fer alguna publicitat, ja teníem via lliure per recorrer el mirador 360º.
El mirador està a la planta 103 i a l’última, la 104, hi ha un restaurant un restaurant on un cafè costa entre $5 i $10. Podíem caminar tot el temps que volguéssim per totes dues plantes. Qui no hagi pujat mai al OWTC o al Empire State pot pensar que des de dalt de qualsevol de les dues torres Nova York es veu igual. Pero no, de fet la ciutat es veu completament diferent segons a quin edifici estiguis, i no només perquè aquests dos en concret no estan al mateix lloc, sino per la pròpia altura de cada un. El OWTC te quasi 200 metres mes que l’Empire State i això es nota, i molt. S’aprecia molt millor la curvatura de la Terra, es veu molt mes enllà de Nova York i, evidentment, tot es veu encara mes petit de lo que es veu a l’Empire State. De fet, fins i tot el OWTC és massa alt per poder apreciar be la ciutat. En qualsevol cas, poder veure aquella part de mon des de tant amunt no te preu.
Jo havia reservat a les 19h perquè tenia la intenció de quedar-me al mirador fins que es fes de nit i així poder apreciar les vistes tant de dia com de nit, pero quan portava uns 20 minuts al mirador, cap a les 19:30h es va començar a forma boira que al principi feia gràcia perquè es veia clarament com venia del mar i mica en mica anava cobrint Nova York per sota nostre. El mirador queda tant amunt que els núvols i la boira queden per sota, fent que mentre la ciutat quedava a l’ombra, el mirador encara quedava il·luminat pel sol. Realment aquella imatge de la massa de boira acostant-se mica en mica i cobrint la ciutat per sota els teus peus era impressionant, pero clar, va fer que s’esvaís la possibilitat de veure Nova York de nit, doncs en menys de 30 minuts pràcticament tot va quedar cobert per núvols i nosaltres sobresortint-ne, semblava que estàvem flotant sobre els núvols. Tot i que molta gent va quedar decepcionada, jo ja havia tingut temps almenys de veure-ho de dia i la veritat és que aquella imatge de tota la ciutat ennuvolada i nosaltres veient-ho des de dalt tampoc tenia preu.
A diferència del Rockefeller Center i l’Empire State, en el OWTC no hi ha balcons o terrasses, pero tota la paret és de vidre, per lo que la visió és pràcticament la mateixa que si estiguessis en un terrat. Tota la planta és oberta, sense parets, molt clara i amb les finestres que van des del terra fins el sostre, per lo que tens una visió total de l’exterior siguis on siguis.
Cap a les 20h es començava a fer fosc pero cada vegada hi havia mes núvols i estava clar que aquell dia seria impossible veure Nova York de nit des d’aquell mirador. Les persones que acabaven de pujar evidentment quedaven molt decepcionades, tot i que tenien dret a que els retornessin els diners. Jo ja portava quasi una hora i havia pogut veure be la ciutat i fins i tot l’arribada poc a poc de tota aquella nuvolada que ara ho tapava tot, per lo que ni em vaig preocupar de si reclamar o no.
Així que a les 20h vaig decidir de baixar i ja anar cap a l’apartament. A part de que no volia arribar a Newark tant tard com el dia anterior, tampoc volia anar a dormir tant tard com el dia anterior perquè l’endemà si que no podia arribar tard a la reserva per l’Estàtua de la Llibertat. M’havien donat una segona oportunitat (sense haver de pagar, clar) i no la volia desaprofitar. L’avantatge de que l’última visita del dia fos al OWTC era que l’estació on havia d’agafar el tren cap a Newark estava allà al costat, a escassos 100 metres de la porta del OWTC, així que vaig sortir i en un moment ja estava esperant el tren, sense haver d’agafar cap metro ni bus.
Per l’hora que era hi havia força mes gent que el dia anterior, la gran majoria treballadors que tornaven a casa, molts d’ells cap a Newark com jo i molts altres cap a New Jersey, totes dues utilitzades com a ciutats dormitori per a molts treballadors de Nova York.
Aquell dia també vaig anar des de Penn Station de Newark fins l’apartament caminant, de fet ja havia anat i vingut caminant mes vegades que amb el bus. En el cas del dia anterior perquè ja no n’hi havia per l’hora i altres, com als matins, per viure en primera persona la vida local, veure com es desperta la ciutat i com és la gent que hi viu, coses que dins un bus no pots veure. En qualsevol cas ja m’havia acostumat a fer aquell camí d’uns 35 minuts caminant per lo que aquell dia i quasi tots els que em quedaven a Nova York el vaig fer caminant.
Entre el tren i la caminada ja eren quasi les 21:30h quan arribava a l’apartament amb els meus Falafels over rise per sopar. De fet fins aquell moment només havia menjat una mica per esmorzar, pero tant tard que ja ni vaig dinar. Aquest dia va anar be per recuperar una mica la son perduda i poder així mantenir el ritme, doncs en un viatge tant intens com aquest és imprescindible dormir be cada dia si no vols acabar destrossat en menys d’una setmana. Si un dia et despertes amb son i cansat, al dia següent ho has de solucionar o arribarà un dia que t’hauràs de quedar tot el dia tancat a casa.
En arribar a l’apartament vaig anar directament a la porta que dóna pas a les escales que baixen al sótano on hi ha els 3 apartaments mes “protegits” de la resta de la casa i que pel que semblava només llogaven a clients de Airbnb. Vaig intentar obrir aquesta primera porta amb el codi, com ja havia fet els dies anteriors, pero aquesta vegada la porta no es va obrir, semblava que havia quedat atrapada amb alguna cosa i no deixava que s’obrís. Els altres dies ja semblava que s’obria pels pèls, pero ara, pel que a mi em semblava, el pany no acabava de girar del tot i encara tocava una mica amb la porta, lo suficient com, per no deixar-la obrir. I sense exagerar, vaig estar almenys 15 minuts obrint i tancant el pany, empenyent la porta, fent cops cada vegada mes forts i res, la porta seguia encallada. La tancava, la tornava obrir, la forçava, ho feia amb suavitat, de totes les maneres possibles. Algun inquilí ja va treure el cap al sentir tant soroll, pero no en sortia cap del sótano que és el que volia per tal que m’obrissin des de dins. Vaig enviar un Whatsapp al contacte de l’apartament, tot i que si allò seguia així algú hauria de venir a canviar el pany.
Finalment, i com de miracle, la porta es va obrir, el pany va girar del tot i les escales del sótano apareixien davant meu. La il·lusió que arriba a fer quelcom tant simple com això quan et veus dormint a fora.
Quan vaig baixar al sótano per anar al meu apartament, va sortir una noia d’uns dels 3 apartaments i que encara no havia vist, de fet no havia vist a ningú allà a baix. La noia era mes o menys de la meva edad, rossa, força guapa, americana i hippy. Abans de veure’m be feia una cara entre espantada i desconcertada, pero quan em va veure be se li va canviar de cop. De fet va dir algo com: “Menys mal, ets tu!” Pero no ho va dir perquè ja ens coneguéssim, doncs era la primera vegada que ens veiem, sino perquè jo era blanc i no un dels negres que vivien a la resta de la casa. No sabia qui era, només que era blanc, i amb això va ser suficient per donar-li la confiança suficient com perquè passés de tenir por a explicar-me part de la seva vida. Abans pero em va preguntar si havia llogat algun d’aquells 3 apartaments i li vaig contestar que si assenyalant-li el que era, pero vaig notar que ella es quedava expectant. Vaig entendre que esperava a que obrís la porta per verificar que realment havia llogat aquell apartament, així que vaig anar a la porta, vaig introduir el codi i aquesta es va obrir, a lo que la noia, aleshores si, va respirar profundament i es va desfogar. Ja havia vist que era blanc i confirmat que havia llogat un d’aquells apartament per Airbnb i la seva actitud ja era com si ens coneguéssim de tota la vida.
Primer em va explicar la por que havia passat al sentir el soroll que havia fet jo durant 15 minuts intentant obrir la porta, que es pensava que era algun dels negres ja que es passaven tot el dia fumant marihuana (així mateix ho va dir), i que ja no sabia què fer, però que per sort finalment qui havia baixat era jo. Després vam parlar una estona dels motius del nostre viatge, doncs érem dos viatgers que anàvem sols, per lo que cadascú tenia la seva pròpia història per explicar.
El que jo faig ja es força complicat i poca gent ho fa, pero el que feia aquella noia encara és mes complicat, i de fet, jo de moment no ho faria. Ella passava algun temps a cada ciutat, treballant del que trobava o venent per Internet. Explicava que portava quasi un mes a Nova York i que no tenia massa clar quan marxaria i a on, pero si que tenia clar que tard o d’hora marxaria per seguir amb el seu viatge. I no només la seva història tenia mes mèrit que la meva per anar a un lloc, buscar-s’hi la vida un temps i marxar, sino per se una noia jove i força guapa. Evidentment això no vol dir res, pero si que segurament ha de tenir mes precaució que jo en segons quines situacions, cosa que pot complicar el viatge en certs moments. De totes maneres això que acabo de dir és el típic tòpic del que tenen por aquelles persones que no han fet mai un viatge així, pero els que ja hem viatjat ja no tant. A mi també em diuen que vigili a tot arreu, i he fet un munt de coses en un munt de països i mai m’ha passat res. En qualsevol cas parlar i intercanviar experiències amb altres viatgers semblants a tu sempre es molt gratificant i enriquidor, doncs tot i que mes o menys busquem el mateix, cadascú és un mon i ho afronta d’una manera diferent.
Al cap d’una estona de xerrar al replà del sótano cadascú vam entrar al seu apartament i, almenys jo, vaig sopar (els falafels over rise) i vaig anar a dormir, avui si, ben aviat per l’endemà no perdre’m la reserva a l’Estàtua de la Llibertat.
by guillem | maig 30, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Em llevaba per segona vegada a Nova York. Segon dia a l’apartament que és quan mes es nota que ja t’estàs adaptant a la nova situació. L’apartament ja no et sembla estrany, et dutxes i et prepares el cafè sense buscar les coses, ja saps on son, ja saludes als veïns, encara no sou amics pero ja us heu vist les cares, tot és molt diferent al primer dia pero no tant al tercer. Com sempre vaig escriure el diari mentre em prenia el cafè, i ja portava quasi una setmana escrivint per lo que ja començava a ser un hàbit que acabaria fent quasi cada dia de viatge.
Avui si que passés el que passés volia pujar al Empire State, ja que el dia anterior finalment no hi vaig pujar. Hi vaig arribar caminant des del WTC pero de casualitat, per lo que en aquell moment no tenia previst de pujar-hi. Pero avui ja sabia exactament on era i ja no aniria tant perdut pel metro de Nova York, per lo que hi hauria d’arribar sense cap problema. Així que vaig sortir cap a les 9 del matí de l’apartament i cap a Nova York amb primera parada al Empire State. De fet el mateix tren que em deixava al WTC de Nova York, també em podia deixar a la 33rd Ave que quedava molt mes a prop del Empire State. Al haver estat caminant tant el dia anterior per aquella zona, ja tenia un mapa mental fet per lo que m’era molt fàcil ubicar-me i orientar-me. És molt diferent mirar on vas en un mapa, que mirar el mapa pero coneixent ja una mica la zona.
Abans del viatge ja havia comprat per Internet la NY Pass que em permetia entrar a l’Empire State sense pagar i sense fer cua (a part d’altres atraccions turístiques), així que tot plegat seria molt ràpid.
El metro em va deixar pràcticament al carrer del costat de la 5th Ave a l’alçada on està l’Empire State, per lo que en menys de 5 minuts caminant ja estava davant l’edifici. Vaig mostrar el NY Pass a la porta i em van dirigir ja directament als ascensors sense haver de passar per les taquilles que era la cua mes llarga. Als ascensors també n’hi havia pero era rapidíssima, doncs hi ha un munt d’ascensors i en cada un i caben 10 persones o mes.
La cua no era massa larga i, passant control de seguretat i tot no es va allargar mes de 5 minuts fins que ja entrava en un dels ascensors.
Tot va ser molt ràpid, en menys del que creia ja estava pujant amb l’ascensor, que cal dir, sembla que vagi a al velocitat d la llum. És espectacular lo ràpid que passaven els pisos, fins i tot es notava com es tapaven les orelles com quan vas en avió. En menys d’un minut et pujen fins el pis 80, el primer dels 3 miradors. Si, quasi 300 metres en menys d’un minut, literalment.
Al sortir de l’ascensor ja entres a una sala que ocupa tota la planta 80 de l’edifici, per lo que la vista és de 360º. A totes les parets hi ha grans finestrals, per lo que només entrar a la sala ja veus de lluny les espectaculars vistes de Nova York.
Quan és la primera vegada que pujes a un mirador així, la impressió és molt gran. Només entrar a la sala on hi ha els finestrals, la imatge que ja veus de lluny no te preu. Un cop t’hi apropes i vas donant tota la volta per veure tot NY no saps quan deixar de mirar. Mirar avall, endavant, a l’horitzó, buscar els edificis mes importants,… Un dels costat dóna a la 5th Avenue, per on acabava d’entrar, pero ara la veia des de 300 metres de distància, mirant recta cap avall resseguint tota la façana del Empire State, fins i tot donava vertigen. Moltes vegades havia vist coses des de tant amunt, pero mai una ciutat com Nova York, tant gran, amb tanta gent, cotxes, edificis,… No és le mateix veure un paisatge que tot el que es mou en una gran Ciutat. Era com veure una ciutat en miniatura.
Quan havia donat dues voltes a tota la planta i ja havia vist be tot Nova York, vaig pujar fins el pis 86 per les escales, el segon mirador (al tercer ja no hi vaig pujar, és el pis 102 i s’ha de pagar mes). Lo bo del pis 86 és que estàs a l’aire lliure, així no només veus Nova York als teus peus sino que l’escoltes. Es podia pujar amb l’ascensor, pero hi havia força cua i jo i alguns mes vam decidir pujar per les escales perquè només eren 6 pisos. Pero aquests 6 pisos es van fer llarguíssimes. Les escales son d’emergència, força incòmodes i on s’ha de caminar en fila india. En qualsevol cas era mes ràpid que esperar a l’ascensor.
A la planta 86 l’espai és me reduït i la gent va mes boixa per fer-se el millor selfie, per lo que és una mica mes aclaparador que a la planta 80 pero, evidentment, molt mes espectacular. A mes, ni tan sols hi ha vidres, de fet segurament a mes d’un se li ha caigut el mòbil fent fotos.
La veritat no sé fins on arriba la planta 102, pero des de la 86 veus la típica agulla de dalt del Empire State pràcticament des del seu inici. Abans de pujar ni tan sols havia pensat que es veuria tant be, per lo que va ser una gran sorpresa veure de tant a prop el pal preferit de King Kong.
El clima que faci és molt important quan puges a un mirador d’aquests. Aquest dia feia un sol espectacular, ni un sol núvol. També és veritat que donava la sensació de que la contaminació i la humitat provocaven que la visió no fos nítida al 100%. En qualsevol cas, això és inevitable en qualsevol gran ciutat.
Des del Empire State es veu molt be la Torre Rockefeller i Central Parc, que queden totes dues coses a pocs metres. El WTC queda mes lluny pero es veu perfectament be en línia recta destacant per sobre de tot i amb el mar de fons. L’imatge és inoblidable.
Un cop vista la planta 86 ja vaig baixar. Es donava l’opció igual que a la pujada, de baixar a peu fins al pis 80 i d’allà en ascensor, pero jo ja no podia mes. Els genolls ja em feien mal i el dret el tenia tocat des del primer dia a Boston, i pujar aquells 6 pisos me l’havien acabat de tocar. Així que , literalment, no em veia capaç de baixar ni un sol pis, de fet en algun moment fins i tot coixejava. Així que vaig anar a la fila i a esperar uns 10 minuts fins que vaig baixar amb l’ascensor, una altra vegada a la velocitat de la llum recorrent 300 metres en menys d’un minut.
Un cop fora del Empire State i encara mig bocabadat per haver vist una ciutat com Nova York des de les altures, volia anar a Governors Island. Aquesta és una petita illa sense vivendes. Pràcticament tota és un parc des d’on probablement es tinguin les millors vistes de tot Manhattan i l’Estàtua de la Llibertat. Pero no només això, és un dels llocs mes tranquils des d’on pots apreciar la gran Illa sense sorolls ni quasi gent. L’illa es diu així perquè els britànics i allotjaven allà els seus governadors fins que durant la Guerra de la Independència es va utilitzar per atacar als anglesos i els americans i van assentar bases militars fins el 1996. Ara és una illa quasi deshabitada amb un parc tranquil i únic a Nova York.
Pero abans vaig para a dinar a un McDonald’s, doncs ja eren les 14h. Vaig anar a un que hi havia molt a prop, entre la 5th i 6th Ave i vaig comprar, com ja era habitual, les 2 for 4. Entrar a dinar aun McDonald’s al costat de la 5th Avenue de Nova York en plena hora de dinar, és també un espectacle en si mateix. Un restaurant enorme, un munt de gent pero tot plegat rapidíssim. Allà mateix em vaig menjar una hamburguesa i l’altre me la vaig guardar i emportar, doncs prefereixo menjar lo just per passar la gana pero que no m’agafi son ni ganes de descansar, doncs havia de seguir amb les visites.
Em vaig conectar a la xarxa wifi del McDonald’s per consultar a Moovit com arribar a Governors Island. Havia llegit per Internet s’havia d’agafar un ferry, pero segons Moovit semblava que en metro i bus s’hi podia arribar, cosa que em va estranyar pero vaig pensar que potser hi havia algun pont o el bus entrava directament al ferry. No tenia ni idea pero en qualsevol cas estava convençut del que deia Moovit doncs fins aleshores mai havia fallat. Així que vaig seguir les indicacions de Moovit i vaig anar cap al metro.
Vaig pujar el metro, i aquest sense esperar-m’ho, va creuar o el pont de Brooklyn o el de Manhattan. En qualsevol cas en menys de 10 minuts entràvem a Brooklyn. Quan vaig sortir de l’estació, semblava que havia canviat de ciutat i de país. Ja ho he comentat altres vegades, pero és que la diferència de nivell de vida i conservació entre barris de Nova York, és enorme. Aquí s’havien acabat las limusines, els apartaments de luxe, l’excentricitat i l’excés. Aquest era un barri de treballadors que intentaven sobreviure en una zona sense massa possibilitats ni seguretat mentre admiraven des de les finestres de les seves cases un dels barris amb mes diners per m2.
Vaig caminar uns 10 minuts per aquell barri, que semblava llatí fins arribar al carrer on Moovit indicava que havia d’agafar el bus fins a Governors Island. Mentre caminava cap allà i conforme m’anava acostant a la suposada parada de bus, cada vegada tenia mes clar que allà no podia ser. El carrer pel que anava cada vegada estava mes solitari, les cases molt velles i tot molt deixat i ple de brossa, era impossible que allà hi hagués quasi l’únic accés a Governos Island. Finalment, quan vaig arribar al punt exacte que deia Moovit, només hi havia el final del carrer que donava a una carretera tipus Ronda amb una circumbalació enorme d’aquelles que és impossible creuar. Hi havia una parada de bus pero en cap cas de línies que portessin a enlloc que servís per anar a Governors Island. estava perdut enmig d’un barri perifèric amb carreteres i ponts idonis per a albergar-hi els típics yonkis i al que mai hi entraries de nit. Vaig preguntar a un parell de persones que veia que sortien de casa seva, pero cap em va saber dir si per allà hi parava un bus que anés a Governors Island. Mirant a Moovit, realment semblava que el bus que havia d’agafar anava per la carretera que veia davant meu, pero era impossible accedir-hi. Apart de que era una carretera elevada, no hi havia cap entrada ni cap parada de res, era el bell mig de la carretera on els cotxes hi passaven a 100 km/h. Potser la línia havia canviat o potser era una línia que només funcionava els caps de setmana, en qualsevol cas, al cap de 20 minuts de donar voltes buscant la parada, vaig entendre que allà no aconseguiria fer res. Així que vaig decidir deixar Governors Island per un altre dia i aprofitar que era a aquell barri mes autèntic de Nova York per donar una volta i veure una altra cara d’aquesta ciutat.
Primer vaig haver de creuar la carretera que partia aquell barri en dos. Era la carretera per la que semblava que hauria d’anar el bus que havia estat buscant sense sort, i a mes era de doble nivell. Una carretera de dos carrils per banda arran de terra, i el mateix per sobre. Era una arteria amb un trànsit brutal que travessava aquell barri i que obligava als seus habitants a creuar-la contínuament per moure’s pel barri. A mes, era la típica carretera que deixava massa llocs amagats i marginats, per lo que suposo que de nit tota aquella zona encara feia mes por que la que feia ara de dia.
Vaig creuar la carretera i vaig començar a caminar per l’altra banda, tant per buscar alguna parada de bus que anés a Governors Island (encara no em donava per vençut) com per passejar per aquella zona ja que semblava que tenia mes comerços que l’anterior. En qualsevol cas seguia essent una zona molt deteriorada amb molta brossa per terra i desperfectes a les voreres que segurament no s’arreglarien en molt temps.
Vaig caminar una estona pel lateral de la carretera fins que vaig acceptar que no podria anar a Governors Island i ja només em vaig preocupar de veure aquell barri. Vaig entrar a un mini súper per comprar una cervesa, doncs eren les 16h aproximadament i el sol picava amb força. En aquell moment encara no ho sabia, pero estava en un barri llatí, doncs quan vaig entrar al súper ja vaig escoltar algú parlant espanyol, pero quan vaig anar a pagar, el noi directament em va dir un “Hola”. Vaig pagar la cervesa i vaig seguir caminant sense allunyar-me massa de la carretera mentre em prenia la cervesa.
Tinc força clar que si ni allà ni a cap dels meus viatges mai ningú no m’ha atracat és per la meva manera de vestir i d’actuar. Mai semblo un turista, tot lo contrari, en aquell barri semblava el típic treballador de magatzem que torna a casa després de la jornada. Vaig amb samarretes normals, pantalons de assecat ràpid, bambes normals i una motxilla com la que porta molta gent que va a treballar. resa de coses penjant o altres accessoris que denotin que ets turista. Per això en aquell barri vaig notar alguna mirada pero mai va anar a mes, segurament perquè tots acabaven deduint que jo era un mes d’aquell barri. Si vas amb roba de marca, amb una reflex penjant o el típic barret de guiri, en segons quin barri no podries caminar-hi mes de 15 minuts sense que algú t’intenti atracar.
Cap a les 17h i un cop vist aquell barri, vaig decidir de tornar a la parada de metro on havia arribat i tornar a Manhattan per anar al Rockefeller Center que està molt a prop del Empire State, doncs tenia la intenció de pujar al mirador poc abans de fer-se de nit per així veure la ciutat tant de dia com de nit. Segons diuen, el Top of the Rock és el millor mirador de Nova York degut a què a part de ser una de les torres mes altes de Manhattan te la particularitat d’estar tant a prop del Empire State que quan hi ets a dalt quasi sembla que puguis tocar-lo amb les mans, fent que la imatge obtinguda de Nova York sigui única.
Com que ja no anava gens perdut i em movia pel metro de Nova York sense cap problema, vaig tenir temps de passar primer per l’edifici Dakota, un edifici d’apartaments de luxe a les portes del qual varen matar a Jhon Lenon. A mes aquest edifici està just davant de Central Park, així que vaig aprofitar per passar per alguns dels camins que encara no havia passat. Si, el dia anterior ja hi havia estat, i de fet havia passat molt a prop per alguns dels llocs que avui visitava, pero és que pels voltant de la 5th Avenue hi ha tantes coses per veure que s’hi ha d’anar mes d’un dia. Així que vaig trepitjar Central Park per segona vegada on vaig aprofitar per seure i menjar-me l’hamburguesa que em quedava rodejat de natura enmig de Manhattan i just davant de l’edifici Dakota.
Per la seva banda, l’edifici Dakota és una passada, no per espectacular o alt, sino pels detalls de la seva façana i la seva ubicació privilegiada. Vaig menjar, vaig veure aigua, vaig descansar i vaig passejar per la famosa cantonada on van matar a Jhon Lenon fins cap a les 19h que ja vaig anar tirant cap al Rockefeller Center per arribar-hi cap a les 19:30h, ja que era a les 20:30h quan començava a fer-se fosc.
Vaig decidir d’anar-hi caminant, doncs ja em coneixia una mica la zona i estava a uns 2 km. Central Park queda enmig de la 5th Ave i la 6th Ave. Jo en aquell moment era a la sisena, on està l’edifici Dakota, i havia d’anar a la cinquena, on estava el Rockefeller center, així que havia de creuar Central Park (i que de fet era anar d’un carrer a l’altre). Doncs tot plegat és tant gran, que em vaig liar. No va ser fàcil passar d’una avinguda a l’altra per Central Park, i tot i que anava amb el GPS, no és el mateix anar per carrers normals que per un parc.
Tot i que era a prop, vaig agafar un metro ja que hi havia una parada al costat sud del parc (quasi on era) i a mes el metro ja el dominava quasi quasi com un neoyorquí mes. A mes, ja començava evitar el caminar per caminar ja que durant les nits no em recuperava al 100% de tot el trote i anava arrossegant cansament i mal de genolls.
Pero la sorpresa va ser quan vaig arribar a l’entrada del Rockefeller Center i em van dir que s’havia de fer reserva i que la pròxima hora disponible era a les 21:40h. Així doncs el Top of The Rock no és com l’Empire State on vaig pujar quan hi vaig arribar, allà hi va tanta gent que s’ha de reservar. De fet ja ho deien als foros, el millor mirador de Nova York. Després de pensa si agafar aquella hora o reservar un altre dia, vaig decidir reservar aquell mateix dia a la pròxima hora disponible ja que l’endemà no podia perquè ja tenia reservada la visita per al mirador del World Trade Center, i el dos dies que restaven, segons la previsió meteorològica, faria núvol. Així que vaig entrar, vaig baixar una planta com em va indicar el de la porta i vaig veure la llarga cua que hi havia per fer la reserva. NI tan sols tenir la NY Pass t’estalvia fer aquella cua. Almenys vaig estar 30 minuts fent la cua, que avançava lentíssima i tot plegat sumat al cansament que portava. Finalment vaig arribar a la taquilla, vaig demanar per la pròxima hora disponible i em va tocar a les 22:05h. Mentre estava fent la reserva, al meu costat hi havia unes noies que estaven parlant en espanyol a un que semblava el jefe de les taquilles, pero quan van parlar entre elles van fer-ho en català, així que les vaig saludar i vam parlar l’estona que vam ser allà. Jo era les primeres catalanes que trobava a Nova York, pero segons ella n’hi havia un munt de catalans. En qualsevol cas, em fa il·lusió trobar-me catalans tant lluny de casa, pero fins a cert límit.
Un cop feta la reserva vaig sortir de l’edifici i vaig anar directament a Times Square que està a només a 5 minuts caminant del Rockfeller Center. Eren les 20h i era l’hora perfecte per anar-hi, doncs encara era una mica de dia pero ja s’estava fent fosc, i com tothom sap, Times Square s’ha de veure sobretot de nit. Ja hi havia passat una estona el dia anterior, pero en ple dia. Encara que sigui ple dia, les llums de la plaça il·luminen el terra de la quantitat de neons que hi ha, per lo que tenia moltes ganes de veure-ho de nit. De camí a la plaça vaig comprar un Chicken over Rise en un Halal, un lloc ambulant de menjar hindú molt recomanat per tots els neoyorquins. Et donen un plat amb un munt de menjar per només $6, plat que em vaig guardar per menjar a la nit a l’apartament.
El camí a la plaça ja me’l coneixia i la pròpia plaça també, per lo que vaig anar directament al centre de la plaça i sobretot a les famoses escales vermelles, allà on diuen que tothom que va a Nova York s’hi ha de fer una foto assegut (i al foto als peus). Primer vaig gaudir una mica de l’ambient de Times Square, un ambient realment únic, no per les llums, que també, sino pels diferents espectacles que hi fan i per la quantitat de gent que hi ha amb la única intenció de seure a les escales.
Pero no només vaig estar dins la plaça, sino que vaig passejar per tota la illa, doncs l’espectacle de neons no es concentra tan sols a la plaça sino a tot el carrer. De fet la comissaria de policia de la zona també te llums de neó a la façana. Absolutament tot, sigui comerç o oficina a Times Square, te cartells de neó.
Es notava que cada vegada la plaça estava mes plena de gent degut a l’hora. Durant tot el dia hi ha molta gent pero evidentment quan s’hi concentra mes gent és quan es fa fosc. Així que vaig anar cap a les escales per fer-me la foto de rigor tot i que em va costar trobar un lloc lliure on seure. També vaig pujar fins a dalt de les escales i allà m’hi vaig quedar uns minuts admirant Times Square des del millor lloc. Ara si que tenia davant meu una de les imatges mes conegudes de Nova York.
Al cap d’una estona vaig baixar fins al mig de la plaça, on es concentra mes llum, per apreciar al màxim la magnitud d’aquell espectacle, i és realment impressionant. De fet no és que sembli de dia, és que hi ha mes llum que quan és de dia, és molt exagerat, no hi ha cap foco dirigit directament al mig de la plaça pero de tanta llum que hi ha, les cares de les persones es veien il·luminades tal com si les estiguessin enfocant. De fet, depen d’on miris, la llum et pot arribar a molestar de lo potent que és. sembla literalment de dia de la llum que hi ha, realment és un espectacle. Vaig estar passejant per Times Square i els seus voltants fins cap a les 21:30h que vaig tornar cap al Rockefeller Center.
Vaig haver d’esperar fins les 22:05h a la porta fins que ens van cridar i vam entrar. Aquí s’han de passar mes controls de seguretat que al Empire State. A mes abans d’arribar als ascensors es passa per una espècie de museu informatiu sobre l’història de l’edifici. Algo que em va sorprendre i que no sabia fins aquell moment, era que la famosa foto dels 8 o 10 obrers menjant asseguts sobre una viga a desenes de metres del terra, era de la construcció del Rockefeller Center. El passeig és força interessant i curiós, a mes es va en grup i és força divertit a la vegada que inesperat. Finalment s’arriben als ascensors i a 1000 per hora fins al Top of the Rock. Aquí també es tapen les orelles quan es pugen els quasi 400 metres en menys d’un minut.
El mirador ocupa tota la planta i te una balconada enorme que dóna tota la volta, oferint una vista de 360º pero completament a l’aire lliure amb molt mes espai que el del Empire State. Aquí ja era negra nit per lo que la primera impressió va ser única i res a veure amb el que havia vist el dia anterior des de pocs metres d’allà on era ara. Es te una imatge completament diferent de Nova York, amb l’Empire State a pocs metres tot il·luminat, el WTC, Times Square, etc tot completament il·luminat.
El primer dels 4 costats al que surts, no te la millor vista, segurament per això fan que sigui lo primer que vegis, pero tot i així és on mes gent s’hi acumulava, ja que era lo primer que veiem i tot i que no era el millor costat, en aquell moment no ho sabíem i només veiem aquella imatge espectacular, que per molt que no fos la millor, seguia sent espectacular. Davant nostre quedava l’edifici d’apartament mes lat de Nova York. És un edifici molt prim per lo que dóna la sensació de ser encara mes alt de lo que realment és. I la particularitat és que tot son apartaments.
Vaig començar a donar la volta i les vistes eren cada vegada millors. Abans de pujar-hi no tenia massa clar que de nit fos millor que de dia o que es veiés tot be, pero és que es veu tot millor que de dia. Tot es pot distingir. Lo de Times Square és realment impressionant, des d’allà dalt es veia com la plaça il·luminava tot el que tenia a prop i com la llum dels neos s’enfilava cap amunt. Pero sens dubte, la millor perspectiva, i per lo que aquest mirador és famós, es te quan mires cara a cara l’Empire State. Quasi que sembla que puguis tocar-ne la seva agulla tota il·luminada. Una vista increíble de tot Nova York amb l’Empire State completament il·luminat en primer pla. Quan ho veus per primera vegada et quedes sense paraules.
Vaig donar dues voltes senceres a tot el balcó ja que veure només una vegada tot Nova York il·luminat era completament insuficient. Era hipnotitzador mirar al terra o a l’horitzó, cada punt era espectacular. Sens dubte era de les millors coses que havia vist en la meva vida. Moltes vegades no sé què pot ser mes espectacular, si una obra natural o una obra humana com aquella.
Cap a les 22:30h vaig sortir de l’edifici. Va donar la casualitat que anava quasi sol en un dels ascensors. LA sortida era força mes complicada que l’entrada. Et feien sortir i caminar per un seguit de passadissos que passaven per vàries botigues fins arribar a una sortida que no era l a mateixa que per on s’entrava. De fet vaig estar uns minuts una mica perdut, no tenia ni idea de a quin carrer era, i mirant a Google Maps em va costar ubicar-me ja que era completament de nit i estava en un carrer nou. Finalment vaig anar fins la parada de metro mes propera per anar ja cap al WTC a agafar el PATH fins a Newark.
La parada era a prop i semblava que tardaria ben poc en arribar a Newark, pero va ser aleshores quan vaig cometre un greu error en el metro de Nova York i que ja m’havia passat en el primer metro que vaig agafar a JFK. No tots els metros que passen paren a totes les estacions. Això se sap perquè la lletra que identifica la línia del metro està dins un cercle o dins un rombo. Doncs no m’hi vaig fixar i vaig agafar un metro semi-directe que justament no parava a l’estació on havia de baixar per anar caminant fins al WTC on havia d’agafar el PATH. Així que, eren quasi les 23h, acabava de pujar a un metro que anava fins al sud de Manhattan i d’allà passava a Brooklyn i que no pararia a l’estació on havia de baixar. I el problema és que tot això en aquell moment encara no ho sabia, ho vaig saber quan el metro ja s’havia saltat la parada, i degut a què el WTC (on havia de baixar) està quasi al final de Manhattan, la següent estació on va parar, ja era de Brooklyn. Això hi vaig notar quan va començar a creuar el pont, moment en què em vaig cagar en mi mateix per no haver-m’hi fixat. Amb la tonteria, havia creuat el pont de Brooklyn 4 o 5 vegades amb dos dies. Realment trobar-se tant tard en una ciutat desconeguda, amb poca gent al metro i veient com t’allunyes del teu destí, és una mica desesperant, sobretot per l’hora. De fet, aquesta mateixa situació a les 3 de la tarda no seria cap problema, sino tot el contrari, pero en aquell moment el problema era l’hora. A mes, la línia per al que anava podia tancar a les 12 de la nit, això era el que realment em preocupava, que hagués d’agafar alguna línia que tanqués.
Així que vaig baixar a la següent estació on va parar i vaig buscar la via correcta. Vaig haver de sortir de l’estació i entrar-hi per una altra entrada, doncs no totes les entrades et permeten agafar qualsevol metro. Era un lio tot plegat i a mes no hi havia ningú a qui preguntar, estava sol en aquella estació. Vaig acabar trobant una noia que ja em va veure mig perdut i que quasi no va fer falta que li preguntés, ja es veia que s’oferia a ajudar-me. Li vaig dir a quina estació havia d’arribar, que era el WTC, no tenia pèrdua, i em va indicar la via i el tren a agafar. Si un està acostumat al metro de Barcelona, pot semblar que fos una mica inútil per anar tant perdut, pero és que el funcionament del metro de Nova York és molt diferent al de Barcelona, on per una mateixa via hi poden passar vàries línies i varis tipus de trens.
Degut a l’hora que era, el tren va tardar una mica mes del que podria tardar durant el dia, així que el temps anava passant acostant-se ja a les 12 de la nit o jo sense saber exactament on era. Finalment va arribar le metro que anava quasi buit i vaig tornar a creuar el pont de Brooklyn per arribar de nou a Manhattan. Allà vaig baixar a Fulton, una estació important molt a prop del WTC on havia d’agafar el PATH.
La zona de Fulton ja me la coneixia, pero quan vaig sortir de l’estació em vaig haver de parar per ubicar-me perquè tot canvia molt quan és negre nit i el moviment de cotxes i persones és notablement inferior. La sort és que l’estació on havia d’anar està just a sota del WTC, per lo que per trobar-la només cal mirar amunt, trobar el WTC que sobresurt per tot arreu, i anar cap allà. De fet va ser així com ho vaig fer, mirant amunt i seguir la llum de la punta del WTC. I de fet va anar molt be, molt aviat vaig entrar a un carrer on ja veia tota la torra i l’estació davant meu a poc mes de 100 metres. Per fi era en zona coneguda i apunt per agafar l’últim tren fins a Newark. Estava una mica preocupat per si encara hi hauria trens, doncs el PATH nio és el metro, és mes com una RENFE i que se suposa que no circula tota la nit. Per sort encara hi havia trens tot i que passaven cada 30 minuts, així que, sumat a lo tard que ja era, li vaig haver de sumar uns 20 minuts mes que vaig estar esperant dins l’estació.
Aquest tipus de situacions, quan les vius o quan les expliques poden semblar una mica estressants o fins i tot preocupants, pero res mes lluny de la realitat. Son justament aquestes situacions les que acabes recordant mes i lo mes important, les que t’ajuden i et fan aprendre i créixer mes com a persona. Estressar-se perquè? El pitjor que podria haver passat és que hagués hagut de dormir dins una estació del metro, com tanta altra gent. O que m’haguessin robat? El que, si només portava el mòbil, i tal com anava dubto que ningú m’hagués dit res (com així va ser, perquè encara no havia arribat a l’apartament). Pero en canvi vaig arribar on havia d’arribar movent-me per una ciutat enorme cosa que em va fer una mica millor per afrontar situacions mes complicades que aquella. Tot ajuda i així és com anem adquirint experiència per tal d’atrevir-nos a cada dia fer mes coses que acabarem recordant tota la vida i faran que aquesta la gaudim al màxim.
El tren va arribar a les 12:30h passades de la nit i per fi marxava cap a Newark. En el tren anava quasi sol i l’estació de Newark estava quasi buida a diferència dels matins que està ple de gent. A la parada d’autobús no hi havia ningú i segons l’horari encara havia de passar un bus pero no que anés al meu apartament. Així que vaig anar caminant des de l’estació fins l’apartament. era un camí llarg pero que ja havia fet altres vegades, el problema és que ara era la 1 de la matinada i estava en una ciutat perifèrica de Nova York on la majoria d’habitants eren negres i bona part dels seus barris eren marginals. Seria un camí d’uns 40 minuts pendent de tothom que se m’acostés. Tot i que aniria amb compte i cautelós per on era i per l’hora que era, haig de dir que por no en tena gens. De fet estava segur que no em passaria res degut a la pròpia situació. Newark no és una ciutat turística, sino una ciutat dormitori. La gent que hi ha allà son la majoria gent que treballa a Nova York i dorm a Newark, per lo que la gent que caminar per aquesta ciutat se suposa que no son turistes, sino treballadors humils que no poden pagar-se una casa a la mateixa ciutat de Nova York. Per això, tot i que alguns habitants de Newark segurament puguin robar o extorsionar agent, segur que no ho fan allà i menys encara als habitants de Newark, doncs entenen que son persones humils com ells. És per això, que la sensació que em donava al passejar per Newark, és que contínuament passava pel costat de persones que segurament en un altre lloc o situació m’haurien atracat, pero allà senzillament ni es fixaven amb mi, doncs anava vestit com un treballador mes i caminava per la ciutat com un habitant mes, per lo que mai ningú em va dir absolutament res. Per ells era simplement un igual. I això ho tenia clar quan pujava de matinada per aquells carrers foscos, solitaris i per on de tant en tan em creuava amb un grup de negres que ves a saber que feien o planejaven. No és racisme o caure en tòpics, és que es notava que algo planejaven, doncs quan hi passava pel costat es feia el silenci, no sé si perquè no volien que escoltés el que deien o perquè se’m quedaven mirant pensant que fa aquest blanc caminant per aquí a aquestes hores. En qualsevol cas jo passava tal qual sense mostrar cap preocupació aconseguint que mai ningú em digués res.
Això ho vaig notar sobretot quan ja havia fet 3/4 parts del camí i entrava a la zona mes marginal de Newark. Hi havia un grup de 4 o 5 negres de peu en una cantonada del carrer per al que anava i que m’acabaria creuant si seguia recta. En un primer moment vaig considerar de canviar de vorera, pero això hauria cantat massa. Lo millor en aquests casos i seguir com si res. Així que vaig anar directe cap a ells per creuar pero el semàfor estava en vermell i a mes era una vinguda gran per on encara hi passaven cotxes, així que em vaig haver de parar al seu costat, be, de fet em vaig quedar quasi enmig del grup. Tots van callar mentre jo era allà i jo només pensava en què el semàfor es posés verd i que ells seguissin callats. La meva cara i aspecte eren els típics que poden tenir algú que acaba de tornar de treballar, de fet havia sigut un dia molt cansat i la meva cara realment semblava d’algú que portava tot el dia treballant en una merda de feina. El semàfor es va posar verd i jo vaig seguir caminant tranquil·lament.
En 15 minuts mes vaig arribar a l’apartament. Eren quasi la 1:30 de la nit i feia 16 hores que havia marxat. Un dia molt llarg pero molt aprofitat i que no oblidaria en molt de temps. Vaig entrar sense fer massa soroll i vaig sopar el menjar de Hallal que havia comprat. Estava molt bo i a mes n’hi havia moltíssim. Era la típica safata on el menjar hi està tot comprimit. Vaig menjar ràpid i vaig anar a dormir lo abans possible, doncs l’endemà m’havia d’aixecar cap a les 6 ja que tenia reserva pel matí a l’Estàtua de la Llibertat.
by guillem | maig 29, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Em vaig despertar cap a les 6 del matí. Amb tot un apartament per mi sol tot plegat era comodíssim. Tenia una bona taula i cadires on treballar amb el portàtil i un microones on calentar l’aigua pel cafè sense haver-ho de compartir amb ningú. Perdria una hora i mitja aproximadament al dia en trasllats fins a Nova York pero valia la pena. A mes a mi m’encanta fer aquest tipus de trajectes tant típics dels locals, doncs el mateix trajecte que faria jo cada dia el feien centenars de persones cada dia per anar a treballar.
Havia passat molt bona nit. L’apartament era silenció tot i l’edifici en el que estava i el llit molt còmode. A mes havia dormit una mica mes de 8 hores, doncs els dies estaven essent molt complets i molt cansats, de fet tot i haver dormit molt, encara notava cert cansament a les cames i aquell dolor al genoll dret que mica en mica anava desapareixent pero que encara molestava.
Em vaig preparar el cafè amb la llet que havia comprat el dia anterior i vaig escriure el diari com cada matí. Em vaig preparar jo i la motxilla amb aigua, roba d’abric, etc. Semblava que feia bon dia pero en aquella època de l’any, si es posava a ploure la temperatura podria baixar suficient com per necessitar una jaqueta.
Cap a les 9 del matí sortia de l’apartament amb la intenció d’anar caminant fins a l’estació del PATH. Son uns 35 minuts caminant que en principi faria en bus pero aquell dia volia conèixer el barri i res millor que caminar-hi. Va anar be perquè així vaig veure quines botigues hi ha per la zona, fins i tot una tintoreria que per $2 et renten com 5kg de roba, baratíssim. De fet aquest es la gran avantatge de viure a Newark, que tot és molt mes barat que a Nova York.
El barri estava degradat, marginat i fins a cer punt, perillós, pero m’encantava passar allà les nits, doncs es veia un barri tant típic americà i amb gent tant autèntica que era la millor manera de viure com un local, de ser un mes de la ciutat per uns dies, de no passar com un simple turista que no s’adona de la realitat. Semblava un petit poble dins la ciutat de Newark, on a cada cantonada hi havia un petit comerç i on semblava que quasi tothom es coneixia. Vaig trobar una licoreria on hi vaig comprar dues cerveses per tenir ja durant el dia, doncs a EEUU és força difícil trobar llocs on en venguin.
El camí fins l’estació era llarg pero molt fàcil, de fet en el mateix barri havia d’agafar un carrer i recorre’l durant 35 o 40 minuts sense deixar-lo fins arribar a l’estació. Per aquell carrer creuaria pràcticament tot Newark, passant pel centre i fins l’estació.
Quan vaig arribar al centre l’ambient era força diferent. Molta mes gent pel carrer, trànsit, soroll, venedors ambulant, etc. Hi havia algun blanc pero quasi tots els habitants de Newark semblava que eren negres, per lo que el centre era com una petita festa amb cotxes amb la música ben forta i un munt de gent pel mig parlant o passant l’estona.
A diferència del dia anterior, aquell dia feia molt bon temps i calor. Al cap d’uns 40 minuts caminant vaig arribar a l’estació de tren, la Penn Station. Era la segona vegada que la trepitjava pero la primera en què anava direcció Nova York, per lo que encara anava una mica perdut. Mirant cartells vaig arribar a l’andana correcta on vaig comprar el bitllet cap a Nova York, de $2,75. En poca estona va arribar el tren i com si fos un local mes (tal com anava semblava un treballador i no pas un turista) vaig arribar a Nova York al cap d’uns 25 minuts. El tren, com els de Catalunya en hora punta, va acabar ben ple i molta gent de peu. Jo evidentment, tot el trajecte me’l vaig passar mirant per la finestra mentre els altres miraven els seus mòbils. Aquest era l’únic comportament que denotava que no era un local mes.
Lo bo d’aquesta línia de tren és que l’última parada és en el mateix WTC, en el rovell de l’ou de Manhattan, a la que probablement és de les millors estacions de Nova York, estació que també em començava a conèixer i ja no semblava el turista que semblava el dia anterior com tants en veia ara fent fotos per tot arreu.
Vaig sortir i vaig admirar de nou el OWTC, cosa que faria cada vegada que hi passés per davant perquè la veritat és que impressiona i l’has de veure moltes vegades per cansar-te’n. El que sorprèn és el carrer que hi ha just davant, doncs és un carrer estret i caòtic, gens en sintonia amb la inmensa plaça que te just davant.
Aquell dia tenia la intenció de pujar al Empire State, però quan ja era al carrer i havia d’anar a agafar el metro fins al Empire State, em vaig liar, entre lo complicat que és el metro de Nova York quan no el coneixes, no tenir internet al mòbil i que la senyal GPS anava fatal, vaig acabar desistint i vaig decidir sobre la marxa d’anar a l’inici de la 5th Avenue. Son 33 km d’avinguda que recorrent quasi tot Manhattan i on es troben bona part de les principals atraccions d’aquesta illa.
Era la primera visita que feia i ja començava malament, tot i que durant la setmana tot aniria be, en aquell moment era una mica frustrant començar així. Pero de fet era lo normal, justament per ser el primer dia anava mes perdut. El metro de Nova York és molt diferent al de Barcelona, i l’has d’utilitzar una mica per acostumar-t’hi.
Tot i que havia buscat la ruta per Moovit abans de sortir fe l’apartament, el problema era, per una banda la senyal GPS que tardava massa en re-ubicar-me i que era complicat entendre per on s’havia d’entrar al metro, doncs no es pot entrar per qualsevol porta ja que probablement només serveixi per una de les vies. Per tot plegat junt a què encara podia anar a molts llocs (doncs encara no havia vist res) vaig decidir no perdre mes el temps i anar cap a la 5th Avenue passant pel Soho, dos llocs que volia visitar i que podia fer caminant. La distància era llarga pero, sobretot el primer dia, m’agrada veure el màxim possible caminant, ja que és així com realment es visita una ciutat, passejant-la, veient-la i vivint-la, passant pels barris i observant la vida dels locals. Així que, des del mateix WTC vaig començar a caminar cap al nord en direcció a la 5th Ave.
El Soho queda força a prop del WTC per lo que hi vaig arribar en uns 30 minuts. Amb tot plegat ja eren quasi les 11 del matí. El SoHo, és un barri amb un encant especial, molt típic neoyorquí, amb una arquitectura molt particular i botigues de tot tipus. De fet, allà va ser el primer lloc on vaig pensar que estava veient la típica imatge que havia vist a tantes pel·lícules. És un barri molt especial, semblant a un poble enmig d’una gran ciutat, al costat pero a la vegada aïllat de la gran illa que te tant a prop.
Passejar pels seus carrers semblava com retrocedir certs anys en el temps, no perquè tot es vegi vell, sino per la forma de vida dels seus habitants, la manera de relacionar-se entre ells o el mateix ambient que s’hi respirava. La gent es coneixia, alguns es paraven a xerrar i altres semblaven passar llargs matins amb el amics dins un bar. Tot plegat amb certa calma que contrastava amb el moviment incessant que es vivia a menys de dos carrers d’allà.
Passat el SoHo vaig arribar al parc que dóna inici a la 5th Avenue, el Washington Square Park. Just a un dels costats d’aquest és on comença l’avinguda. Quan la veus en aquell punt no diries mai que és la 5th Ave, doncs es veu un carrer força fosc, estret i fins i tot solitari, pero conforme s’hi caminava tot va canviant mica en mica. Per la seva banda, la Washington Square, tot i ser un parc relativament petit, és un dels punts preferits pels neoyorkins per passar-hi els diumenges fent tota mena d’activitats. La sort va fer que aquell dia fos diumenge i que pogués veure el parc en ple us. Gent tocant instruments, nens corrent, parelles assegudes, famílies passant el dia, etc. cadascú gaudint del parc i del bon temps a la seva manera. I jo com un neoyorquí mes descansant una estona abans d’iniciar la caminada per la 5th Ave.
Un cop descansat i gaudit de la música country d’un aficionat a la guitarra, vaig començar a caminar per l’avinguda mes emblemàtica de Nova York. Eren les 13h aproximadament i tenia per davant 33 km d’avinguda amb la intenció de fer-ne tants com pogués. L’inici de l’avinguda és tranquil, sense massa gent, ni cotxes ni edificis emblemàtics. Però això s’acaba ràpid quan comencen a aparèixer els primers edificis de 3 o 4 milions de dòlars l’apartament i els cotxes aparcats davant, que mes que cotxes semblen tancs. Tot plegat anunciava l’inici d’una de els zones mes exclusives de Nova York i on el luxe pot arribar a ser grotesc, esperpèntic, friki i fins i tot de mal gust.
Quan ja havia caminat uns 2 km per l’avinguda, el soroll, el trànsit i la gent per la vorera era ja terrible. No crec que hi hagi cap carrer a Barcelona on hi hagi tants cotxes fent tant soroll i tanta gent per les voreres. En alguns trams es fins i tot aclaparador. Camions de bombers en passen contínuament amb les sirenes i claxon a tope fent un soroll eixordador. Nova York és una ciutat que o t’hi acostumes o t’acaba tornant boig.
En aquell tram inicial de l’avinguda encara no havia vist cap edifici emblemàtic mes enllà dels apartaments i cotxes de luxe. Pero la cosa començava a canviar.
Cap a les 14h i quan portava uns 45 minuts caminant, vaig comprar-me un hotdog a un dels típics venedors ambulants (aquesta és una de les coses que s’han de fer a Nova York). D’aquests venedors pràcticament n’hi ha un a cada cantonada i molts neoyorquins és on hi compren els seu dinar. Aquesta és una costum molt americana i poc europea, la de comprar-se el dinar a qualsevol lloc ambulant i menjar-se’l assegut a un banc d’un parc.
El hotdog va costar $2 i vaig anar a menjar-me’l a un parc que hi havia just al costat, creuant el carrer. En aquell moment encara no ho sabia pero tindria en pocs minuts de diferència els dos primers patapams del dia. El primer va ser quan em vaig adonar que el parc on estava dinant era ni mes ni menys que el Madison Square Garden. No tenia ni idea de que aquest parc estava enmig de la 5th Ave. Ja es veia que el parc era important, doncs no només era força gran, sino que hi havia molta gent, botigues, gent fent activitats, gent dinant com jo i situat en una de les millors zones de Nova York Això ho vaig saber quan ja marxava del parc al llegir el cartell, que a mes vaig llegir de casualitat, doncs normalment no em paro a llegir tots els cartells que vaig trobant. El mig-dinar va ser ràpid pero suficient com per treure’m una mica la gana pero a la vegada no deixar-me ambla panxa tant plena que em fes mandra de moure’m. Així havia apagat una mica la gana i podria seguir a caminada per la 5th Ave.
I en aquell moment, quan estava sortint del Madison Square Garden vaig tenir el segon patapam del dia. Va ser realment impressionant perquè tampoc m’esperava trobar-m’ho allà. Per seguir pujant per la 5th Ave havia de gurar a la dreta en sortir del parc. Doncs vaig girar el cap un moment a l’esquerre (mirant per on havia vingut) per assegurar-me que no vingués ningú abans de trepitjar la vorera i en aquell moment, també mig de casualitat, vaig veure l’edifici Flatiron, aquell edifici tant prim i tant emblemàtic. Havia donat la casualitat que m’havia comprat el hotdog just davant, de fet segurament l’havia tocat, i no me’n vaig adonar. El carrer que arriba a la 5th Ave i que fa que l’edifici tingui aquesta forma, és el que havia creuat per anar fins al parc. És realment impactant de cop veure davant teu un dels edificis mes coneguts de Nova York quan l’únic que intentaves era mirar que no vingués ningú.
Després de fer les fotos de rigor vaig seguir pujant per l’avinguda. El moviment, la vida, el soroll, el luxe i els rasca-cels son la constant d’aquesta avinguda. Però no tot és igual. En alguns trams les voreres feien pena, els edificis contrastaven amb els apartaments de luxe que tenien al costat i sobretot molta brutícia. De fet algun dels carrers que creuen la 5th Ave semblen mes del Bronx que de Manhattan.
Cap a les 15h, quan portava uns 8 km d’avinguda caminats, vaig trobar, també de casualitat, l’edifici que tenia intenció de veure a primera hora del dia pero que havia descartat pero haver-me liat amb el metro per arribar-hi. Mentre caminava vaig veure ja de lluny un edifici altíssim, en aquell moment no sabia quin era pero tenia clar que havia de ser un conegut perquè sobresortia per sobre dels edificis mes propers que ja eren altíssims. M’hi vaig acostar per fer-li una foto just des de la seva base i quan era allà davant vaig veure’n el nom a la façana, era l’Empire State. Tercer patapam del dia. Si, havia descartat de venir-hi per no saber com arribar-hi, i ves per on, allà el tenia, just davant meu. Increíble! No hi havia pogut arribar en metro i hi acabava d’arribar a peu després de caminar quasi 15 km.
La intenció que tenia pel matí era de pujar fins al mirador, no només arribar-hi, pero en aquella situació vaig decidir que ja hi pujaria un altre dia, doncs portava massa estona caminant i no estava en les millors condicions com per gaudir de les vistes des de dalt de l’Empire State. Així que vaig fer fotos des de la vorera del davant, que per cert era estretíssima, i vaig seguir el camí.
Des d’allà queda molt a prop la Grand Terminal, l’estació mes coneguda de Nova York. Allà si que hi estava anant expressament, doncs està al carrer del costat de la 5th Ave i és una de les visites obligades. Quan ja hi era davant, no acabava de saber si era aquell edifici o no, doncs per fora és veu una cosa grisa, petita, en un carrer mig solitari i poca gent, pero quan vaig obrir la porta va ser el quart patapam del dia. Vaig passar d’estar obrint la porta sense saber que hi trobaria a l’altra banda a veure davant meu la típica imatge de la Grand Terminal que es pot veure a qualsevol pel·lícula en la que surti. Va ser al·lucinant perquè ni tan sols m’esperava poder tenir aquella imatge així tal qual, pensava que només es tindria aquella vista des ‘algun punt inaccessible, pero no, només entrar. I ara si, com ha de ser la Grand Central, enorme, plena de gent, soroll i aquell color groc/daurat tant típic. Aquestes sorpreses son les millors, quan tens molt poca esperança i de cop és tal qual t’ho imaginaves.
Dins l’estació vaig estar-hi poca estona, lo just per veure-la una mica i fer quatre fotos, ja que de tanta gent com hi havia resultava fins i tot aclaparador. Així que vaig sortir i em vaig dirigir cap al següent punt de l’itinerari que era Times Square. La plaça mes coneguda del mon està al carrer del costat de la 5th Ave, per lo que és una visita obligada mentre s’hi passeja. Aquí es podria dir que vaig tenir el cinquè patapam, doncs caminava per un dels carrers que conecta la 5th Ave amb la 4th on hi ha Times Square sense que es veiés res especial al final del carrer, pero quan vaig arribar a la cantonada i vaig girar el cap per veure que hi havia, doncs resulta que ja era a Times Square i que just estava mirant als típics cartells que tots hem vist en alguna foto. Era de dia pero els neons feien tanta llum que la plaça era mes il·luminada que la resta de carrers. Tot te llum sigui l’hora que sigui i sigui la botiga que sigui, fins i tot la comissaria de policia te llums de neó a l’entrada. Els espectacles i els locals donen vida a aquesta plaça que no dorm mai en una ciutat que ja de per si tampoc dorm mai.
Vaig donar-hi una petita volta sense preocupar-m’hi massa ja que tenia la intenció de tornar-hi pero quan fos de nit, per poder apreciar be la lluminària. De dia està be pero, a diferència d’altres llocs, perd bona part del seu encant. De totes maneres la plaça estava completament plena de gent, venedors, músics, etc. És un dels llocs de Nova York que està sempre ple de gent, sigui l’hora que sigui.
Després de veure Times Square vaig seguir pujant per la 5th Avenue. Ja havia pujat força i m’acostava al nucli de l’avinguda, a Central Park i on hi ha algunes de les torres mes famoses. Vaig passar per davant de la Torre Trump, pel Rockefeller Centre i un munt de botigues de grans marques com Tiffany’s, Microsoft, Apple, Louis Voiton, etc. Aquest tram d’avinguda és com un gran centre comercial de luxe. I per fi, quan portava 3 hores pujant per la 5th Avenue i després d’haver-ne recorregut mes de 12 km, vaig arribar a Central Park. La veritat és que no sabia que Central Park donava a la 5th Ave, però em va venir perfecte perquè així ja podia veure un altres de les atraccions de Nova York, el parc de mes de 4 km de llarg. Va ser de casualitat quan mirant Google Maps vaig veure que Central Parc donava en un dels seus costats amb la 5th Avenue i que no el tenia ja quasi al costat, de fet a menys de 30 metres. Una casualitat fantàstica que em permetia veure una de les atraccions principals de Nova York i feia que aquest primer dia a la ciutat estés essent dels mes complets de la meva vida, veient un munt de llocs interessants que ni tenia previst. De fet aquests son els dies que millor es recorden i que sembla que millor han anat, doncs superes de molt les expectatives.
Vaig entrar a Central Park per una de les entrades principals, la que dóna a la 5th Avenue mentre hi estàs pujant. El parc és força ample pero sobretot és llarg. Mentre que fa uns 150 metres d’ample, de llarg arriba als 4 km, per lo que vaig entrar per la punta de mes al sud i vaig anar caminant cap al nord com si seguís la 5th Avenue però caminant dins el parc. No m’estranya que tanta gent vagi a Central Parc a passar el dia, doncs un cop dins, si no fos pels helicòpters que van passant força sovint, el soroll de Nova York desapareix completament, és com una bombolla enmig de Manhattan on tot passa completament aïllat de la gran ciutat que hi ha a pocs metres.
Dins del parc s’hi fan tot tipus d’activitats, de fet hi ha restaurants, parcs infantils, llacs, ponts, barques, pistes de béisbol, àrees de pícnic, per córrer, etc, de tot. I centenars de persones fent una varietat enorme d’activitats, cadascú viu el parc com vol perquè com ells diuen és el parc que tots els neoyorquins senten com a seu. És el millor lloc per desconnectar de la ciutat sense marxar-ne del centre, com passar un dia a la muntanya sense moure’s de la 5th Avenue. De fet fins i tot es fa estrany que en una ciutat tant poc conscienciada amb el medi ambient tingui un parc d’aquestes característiques en ple centre.
El parc te centenars de racons, de fet estic segur que molts dels que hi van sovint sempre acabant trobant un racó que no coneixien. En alguns llocs és com caminar per un bosc.
En algun punt em vaig parar a mirar algun músic o espectacle o simplement per descansar, pero en general vaig anar passejant quasi tota l’estona de banda a banda del parc pero sempre en direcció nord. Tot i que si surts del parc 2 km mes amunt d’on has entrat, no significa que hagis caminat 2 km, sino que segurament n’hauràs caminat mes del doble ja que per dins no es va en línia recta, sino d’un costat a l’altre. I això és el que em va passar, que quan anava per la meitat del parc ja se’m feia difícil continuar. Havia pujat 2 km mes de la 5th Avenue que en serien 4 per dins el parc sumats als 15 que ja portaba aquell dia. Així que vaig sortir del parc cap a la meitat, doncs les cames em començaven a fallar i ja eren les 16:30h. En principi el volia recórrer tot però no em vaig veure capaç. De totes maneres em donava la sensació que a la segona meitat del parc ja no hi havia tanta gent ni activitats com en la primera, potser perquè era la mes allunyada del centre neuràlgic de la 5th Avenue.
Així que vaig sortir pel costat contrari al que havia entrat per lo que ja no estava a la 5th Avenue sino al carrer del costat. Encara no havia sortit del tot que ja em vaig poder connectar a una xarxa Wifi oberta d’un museu que hi havia per allà a prop i vaig mirar què mes podia visitar tenint en compte on era i l’hora que era. Ja que en un parell d’hores es començaria a fer fosc, vaig decidir que aquell dia aniria a veure le skyline de Nova York de nit, tot il·luminat (és un espectacle totalment diferent a veure’l de dia). Mentre preparava el viatge havia considerat dos punts on veure Nova York de nit, que eren a Brooklyn i a Newport. Newport em quedava mes de camí cap a l’apartament, doncs realment quedava en el poble del costat de Nova York iq ue a la vegada quedava enmig de Nova York i Newark. En canvi Brooklyn no em quedava de camí, ja que quedava al sud de Manhattan i Newark quedava a l’est (com Newport). Pero consultant per Internet recomanaven anar a Brooklyn però a la part est del pont, per així veure Manhattan amb el pont davant. Així que això vaig decidir tot i que després tingués mes camí fins l’apartament. Lo important no era això sino gaudir de les millors vistes de Nova York. Vaig buscar la millor ruta en metro a Moovit i cap a Brooklyn.
Pero no només volia anar fins a Brooklyn pel mirador, sinó que també volia aprofitar per creuar el pont de Brooklyn caminant, des de Manhattan fins al mirador, una altra de les coses que s’han de fer a Nova York. Així que cap allà vaig anar en metro. Pràcticament que hauria de desfer tot el camí que havia fet durant tot el dia, pero ara si que havia d’agafar el metro i arribar al meu destí.
Aquest cop vaig entrar al metro correctament, i no com al matí que a la parada del WTC hi ha 7 o 8 entrades i em vaig cansar abans de trobar la correcta. Vaig baixar directament a una parada que es diu el pont de Brooklyn que no deixa al mateix pont pero si força a prop. La zona just anterior a l’inici del pont és una zona amb molt de moviment, voreres amples amb molts venedors i gent fent espectacles. És una zona molt maca i que queda molt be amb el riu i el pont de fons i el WTC sobresortint dels edificis mes propers. Tornava a ser quasi al punt des d’on havia començat el dia pero ja després d’haver recorregut mitja 5tv Avenue i Central Parc.
Un cop davant el pont, degut a què encara eren les 17h i fins les 20:30 no es feia de nit, vaig decidir anar una estona a Wall Street aprofitant que estava a uns 10 minuts caminant d’allà. És lo bo de Manhattan, que tens un munt de llocs coneguts per veure en relativament poc espai. Tota aquella zona em va sembla mot ben conservada i cuidada, moltes zones verdes, el terra ben net, els edificis o nous o restaurats, avingudes amples que feia que el trànsit fos molt fluid,… En fi, donava una imatge diferent de Nova York, molt mes cuidada. Potser perquè allà a prop es on es mou bona part del capital americà.
Un cop allà, el primer que em va sorprendre va ser lo petit que és Wall Street. Evidentment és un carrer, pero un carrer d’un sol carril, sense quasi lloc on aparcar i que queda com fosc perquè els edificis son alts i el carrer estret cosa que provoca que el sol ni hi toqui. En qualsevol cas el carrer és totalment reconeixible tot i que no sigui el que mes vist tenim de Nova York, pero jo que no sabia com seria exactament el carrer el vaig reconèixer només entrar-hi.
La primera foto que vaig fer va ser al cartell del carrer. És un simple cartell de carrer com centenars n’hi ha a Nova York pero probablement sigui un dels cartells de carrer mes fotografiats del mon. Després vaig anar cap a la famosa cantonada, que tot i que la gent que no hi ha estat no la coneix, segur que la vist, de fet la gran majoria d’imatges que tenim de Wall Street estan fetes des d’aquesta cantonada. Des d’allà es veuen els dos edificis mes importants d’aquest carrer, que son la Borsa de Nova York i el Federal Hall, actualment un museu pero que en el seu moment va ser el Capitol d’EEUU construït cap el 1700.
Vaig fer unes quantes fotos mes i vaig passejar una mica pel carrer, llàstima que no hi havia penjada la bandera americana gegant que tots hem vist en fotos a la façana de la Borsa. No em podia entretenir massa perquè fins arribar al Brooklyn Bridge i creuar-lo podia tardar encara una hora i mitja, i volia arribar al mirador que encara fos de dia per veure com tot s’anava il·luminant poc a poc. Així que, un cop ben vist Wall Street vaig tornar a Brooklyn Bridge per a creuar-lo.
Quan vaig arribar a l’inici del pont eren quasi les 18h i encara quedaven unes 2 hores i mitja perquè es fes fosc. Creuar el pont pot portar uns 45 minuts, per lo que encara podria estar al mirador una hora bans que es fes fosc. Amb tot el que havia fet durant el dia i encara anava perfectament be de temps després d’haver fet tot el que tenia planejat. Havia sigut un primer dia de visites perfecte. Sembla mentida la de coses que es poden arribar a fer en un sol dia si l’aprofites be. Un mateix dia de 24h assegut davant una TV, et passarà que ni te n’adonaràs i aquell dia no el recordaràs mai. Pero el dia que acabava de passar em va semblar que n’havien sigut 3 i segurament el recordaré durant molts anys. Per tant, si vols viure mes temps, simplement fes coses. No viuràs mes, pero la sensació serà de que hauràs viscut 3 vides en comparació a algú que passi els dies mirant la TV.
Així que, després de caminar uns 20 km al llarg del dia, tocava el tram final, els 2 km del Brooklyn Bridge. Pel pont hi poden creuar vianants, cotxes i fins i tot metros, així que s’ha d’anar pels carrils habilitats per vianants que estant a un nivell diferents als cotxes i els trens. A l’inici d’aquests carrils per vianants està ple de venedors ambulant venent de tot, sobretot per turistes, pero també aigua i refrescos, suposo que hi ha gent que arribar de creuar el pont molt assedegada. En qualsevol cas la quantitat de gent que creua el pont caminant és enorme per lo que al principi el pas ha de ser lent i amb paciència, doncs s’ajunten tots els venedors amb els vianants i els ciclistes que junt amb que els carrils s’estreten per ser ja el final (o inici) doncs fa que els primers metres siguin una mica pesats de passar.
Pero un cop s’arriba al primer arc del pont, la cosa canvia molt. Els carrils es fan mes amples, els venedors ja no hi son i l’espai per caminar es molt mes gran fent que tot plegat sigui molt mes còmode. De fet hi havia molta mes gent de la que pensava creuant el pont, pero aquest és molt ample i és com caminar per una avinguda. Et pots parar en qualsevol lloc a fer fotos, doncs les vistes des de la meitat del pont son impressionants, amb una imatge de Manhatan que no es te des de cap altre lloc. També des d’allà al mig es veu força be l’Estàtua de la Llibertat, doncs està en una illa allunyada entre mig de Manhattan i Brooklyn. Així doncs, al bell mig del pont de Brooklyn, amb Manhattan a la dreta, Brooklyn a l’esquerre, l’Estàtua d la Llibertat davant i el riu a sota, fa que costi de marxar i continuar creuant el pont.
A la part final del pont passa com al principi, els carrils es fan mes estrets i l’aglomeració de gent fa que el pas sigui una mica mes lent. Almenys a la banda de Brooklyn no hi ha els venedors que hi ha a la banda de Manhattan per lo que no es fa tant pesat de sortir.
Un cop a l’altra banda ja entres de ple al districte de Brooklyn. La diferència és enorme. Només has creuat un pont pero sembla que hagis canviat de ciutat o de país. Aquella zona de Brooklyn no és la pitjor de Nova York ni molt menys, pero venint d’una de les millors zones de Manhattan doncs el canvi es espectacular, Aquí s’han acabat els grans edificis, el luxe, les finances, etc.
Després de només haver menjat un hotdog en tot el dia començava a tenir gana. De camí cap al mirador (a la banda est del pont de Brooklyn) vaig preguntar a una hamburgueseria ambulant. Jo ja sabia que les hamburgueses de formatge a aquests llocs valen entre $4-$5, així que quan el venedor em va dir $6 intentant-me estafar, li vaig dir que no sense ni pensar-ho, pero aleshores va saltar i va dir, nono $5. Acabava de comprovar que per intentar estafar-me $1 en perdria $5 i va voler rectificar, pero ja la única cosa que em va sortir de la boca va ser un “fuck you gilipollas” textualment, mentre marxava. $5 és el que valien a altres llocs, tenia molta gana i no veia es veia cap lloc similar on comprar menjar, pero em va poder mes la ràbia per intentar-me timar que la gana.
En pocs minuts vaig arribar al mirador, doncs està al costat del pont, i tot i que encara eren les 19h, per lo que quedava mes d’una hora per fer-se fosc, ja estava ple de gent esperant. Just a la vora del riu a la banda est del pont, hi ha una zona que sembla una petita platja amb bancs per seure. Allà és on es posa la majoria de gent per veure el skyline, de fet la típica imatge que tena al cap del pont de Brooklyn amb Manhattan al fons, està feta des d’allà.
Tot plegat em va sorprendre, doncs abans d’arribar pensava per una banda que no hi hauria mes gent esperant que es fes de nit com jo, i per una altra, que hi hagués una petita platja amb bancs per poder seure i mirar. De fet, just davant d’aquesta mini platja mirador, hi ha unes galeries i restaurants també amb vistes a Manhattan que son els únics que hi ha en 4 o 5 illes, és a dir, és una petita zona amb mota vida enmig d’un barri amb poca vida, només pel fet de tenir unes vistes privilegiades de Manhattan. De fet, mentre esperava vaig anar a donar una volta per si trobava algun altre lloc on comprar menjar, i no vaig trobar res en 3 o 4 carrers, tot estaba concentrat en pocs metres quadrats junt a la mini-platja mirador.És mes, el barri feia una mica de por i tot, els carrers eren molt solitaris i degradats tot i que estava tocant al pont de Brooklyn, pero clar, ja era Brroklyn i això és el que te Nova York, que fora de Manhattan poques zones se salven.
El dia anterior, de camí a l’apartament des del JFK, ja havia anat al mirador de la banda oest del pont, el Brroklyn Heights i el Waterfront, des d’on es te una imatge mes frontal del skyline de Manhattan. Pero on era ara, a la banda est, és te la imatge amb el pont de Brooklyn just davant i qu de nit és realment espectacular. De totes maneres, i ja que tenia temps, vaig anar passejant d’una banda a l’altra passant per sota el pont i observant be la que és, probablement, una de les imatges mes vistes del mon. Cap a les 19:30h, quan ja es començava a fer fosc, vaig anar a agafar lloc als bancs de la mini platja per començar a fer fotos.
Mica en mica es van encenent les llums de tot Manhattan i del pont de Brooklyn. Son només llums encenent-se poc a poc pero és un espectacle únic, senzillament no pots deixar de mirar. Quan només queden 5 minuts de llum solar, sembla que moltes finestres dels edificis quedaran amb la llum apagada, pero en els últims 5 minuts s’encenen quasi totes, sumat a les llums exteriors i del pont de Brooklyn, per lo que cap ales 20:15h, quan ja era completament fosc, l’espectacle de llums era impressionant. Tenia just davant el quadre que tantes vegades havia vist penjat a tantes cases, per fi havia arribat fins allà, tot sol, amb complicacions i fent un viatge llarguíssim de desenes de milers de kilòmetres, pero ara era allà, veient el quadre en persona.
Mentre feia fotos, una noia que era darrere meu també fent fotos, va veure la pantalla del meu mòbil, es va acostar i em va dir que estava flipant amb les fotos que feia la meva càmera. Ella em va ensenyar al seva pantalla i realment no tenia res a veure, es veia molt mes lluminositat, que en aquella situació era realment important que les fotos sortissin ben il·luminades. Em va preguntar de quina marca era i li vaig dir que era un UMI, pero que la càmera era Sony. I ella em va dir que els seu era un iPhone. En quant a càmera, realment no hi havia comparació, la del iPhone semblava de joguina al costat de la meva que era Sony. Vam estar parlant una estona mentre fèiem les fotos i es queixava d’haver-se gastat tants diners en un mòbil que feia unes fotos tant dolentes.
Vaig estar uns 30 minuts al mirador essent ja fosc del tot, fins cap a les 20:45h quan vaig decidir marxar cap a l’apartament. En aquell moment feia 12h que havia sortit de l’apartament hi havia sigut un dels dies mes aprofitats de la meva vida. Havia fet i vist un munt de coses que no esperava, mirant al mapa quins llocs em quedaven a prop i anar visitant. Bona part de la 5th Ave, Central Park, Madison Square, WTC, Brooklyn Bridge, Wall Street, Grand Central, etc. Un dia inoblidable culminat amb aquella espectacular imatge de Manhattan il·luminat.
Per anar d’allà a l’estació de metro mes propera, em vaig liar una mica. El GPS es va tornar boig i li costava molt de seguir el camí que estava fent, per lo que no podia saber en quin lloc estava exactament. De fet vaig estar uns 15 minuts donant voltes ja en plena nit buscant una entrada de metro, pero no qualsevol, doncs has d’entrar per una concreta si no vols agafar el tren que va en l’altre direcció. No em coneixia la zona i al final ja no sabia ni on era.
Finalment, i quan ja m’estava desesperant perquè es feia tard, vaig reconèixer una mica la zona i em vaig poder ubicar amb l’ajuda del GPS que de tant en tan s’estabilitzava una mica. Vaig arribar al metro, on ja m’hi movia amb mes soltesa que al matí (què ràpid aprenem, molt mes del que ens pensem, tot depèn de la necessitat) i el bitllet ja em va donar el primer problema. Tenia una targeta amb viatges il·limitats pero allà no l’acceptava. Per sort molt a prop hi havia un controlador que va mirar el bitllet, va fer alguna cosa i em va dir que passés. No ho vaig acabar d’entendre pero vaig entrar i durant al resta de la setmana no vaig tenir cap mes problema.
I amb el metro fins a l’estació del WTC per agafar el PATH cap a Newark. Eren les 21h passades i es veia una mica menys de gent a l’estació de WTC. El metro em va deixar aquella mateixa estació i, tot i que era la tercera vegada que la trepitjava, al entrar-hi per un altre lloc, em vaig liar força. L’estació és enorme i molt blanca, tots els racons et semblen iguals i al final no saps si camines cap al nord o cap al sud.La qüestió és que vaig donar un parell de voltes abans de trobar l’entrada al PATH.
El tren va tardar uns 10 minuts en arribar (es notava l’horari) i en 25 minuts a Newark. Degut a l’hora que era i que l’únic lloc que coneixia (i que em quedava a prop de l’apartament) era el mini super i el restaurant de menjar ràpid que quedava una mica lluny i, probablement, a la zona mes perillosa de Newark, vaig decidir comprar una altra vegada un 2 for $4 al McDonald’s que hi havia a la Penn Station de Newark, on em deixava el Path i havia d’agafar el bus fins l’apartament (o anar-hi caminant). Com quasi tot Newark, al McDonald’s també eren quasi tots afroamericans. Això si, crec que cada minut m’adaptava mes a la zona ja que així com el primer dia alguns em miraven com si no entenguessin que hi feia algú com jo a un lloc com aquell, ara ja no notava aquelles mirades, ja la meva actitud era la d’un local mes, justament el que sempre intento que passi lo abans possible i, que de fet, és com m’agrada viatjar, essent un local mes.
Vaig guardar les dues hamburgueses i vaig anar a agafar el bus. En tota la setmana no vaig acabar d’entendre com funcionava el preu del bus. El dia anterior havia hagut de pagar $3 i ara només $2 pel mateix trajecte. En qualsevol cas, el trajecte era relativament llarg per lo que 4· em seguia semblant un preu raonable tenint en compte la zona.
Cap a les 22h el bus em va deixar a la parada mes propera a l’apartament que estava quasi a la mateixa cantonada del carrer. Vaig caminar els escassos 50 metres i vaig saludar el fumetes que hi havia a la porta. Jo els coneixia i ells ja em coneixien, ja era un veí mes. Ja només em quedava sopar i anar a dormir, doncs l’endemà tocava dia complet de nou.
by guillem | maig 28, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Cap a les 4 del matí ja estava despert. En els 3 dies que havia estat a Boston havia dormit una mitja de 9 hores diàries i tenia la sensació que encara necessitava dormir mes, almenys descansar, doncs ja em vaig aixecar que encara em feia mal el genoll dret, un dolor que portava arrossegant des del dia anterior simplement de tant caminar.
El vol cap a Nova York sortia a les 11h per lo que tenia previst sortir de l’apartament cap a les 7h. Mirant a Moovit no hauria de tardar mes d’una hora i mitja en arribar-hi. Com ja era habitual, em vaig preparar un cafè, vaig escriure el diari, vaig mirar correus i vaig guardar be la ruta fins a l’aeroport de Boston i també la ruta des del aeroport JFK a l’apartament que havia llogat a Newark.
Després de dutxar-me vaig acabar de preparar la maleta i com ja m’esperava, apart que és algo que em fa molta mandra, sempre tardo mes del previst. Per lo que vaig acabar sortint de l’apartament cap a les 7:30h. Em vaig acomiadar del gat, que en aquell moment era l’únic que estava despert i vaig anar cap a la parada de bus que em quedava a menys de 5 minuts caminant de l’apartament. A diferència dels dies anteriors, aquell no feia tant de sol i fins i tot, almenys a aquella hora, feia una mica de fred i tot.
El bus va passar just a l’hora que indicava Moovit. És simplement una passada. I un cop a dalt del bus és una passada com va seguint el recorregut exacte i arriba quasi a l’hora exacte que indica. Que fàcil és així i com ho feia abans sense aquestes aplicacions? Sembla mentida el que hem arribat a fer i ara pensem que seriem incapaços de fer sense el mòbil.
Aquest cop ja tenia l’import exacte de $2 per pagar per lo que per primera vegada vaig pagar un bus de Boston tot i que aquell ja era el tercer en el que pujava. Les altres dues ocasions, el xofer i la xofer em van deixar pujar gratis per no portar l’import exacte. A qualsevol altre ciutat m’haurien fet baixar de mala manera.
Vaig haver de baixar a la parada de Ashmont on hi havia la parada de metro que havia d’agafar per seguir el camí. De seguida vaig trobar la línia que indicava Moovit, vaig comprar el bitllet per $2,75 i amb el que ja podria arribar fins l’aeroport, doncs el tram final es feia amb el bus de l’aeroport el preu del qual ja quedava inclòs en el bitllet de metro.
Tot el trajecte va anar molt be, res es va endarrerir, no em vaig perdre ni liar enlloc, el bus de l’aeroport, SL1, va passar a l’hora, i va arribar prou ràpid a l’aeroport. A mes el camí ja mes o menys me’l coneixia, doncs estava fent quasi el mateix que havia fet a l’anada.
Cap a les 9:15h vaig arribar a l’aeroport. No havia de facturar i el check-in ja l’havia fet el dia anterior, per lo que tenia temps per fumar tranquil·lament i anar cap al control de seguretat, doncs fins les 11h no sortia el meu vol. Encara estava plovisquejant i el dia era gris, ben el contrari dels 3 dies passats que havia fet mes sol i mes calor del que m’esperava.
Al control de seguretat hi havia mes gent del que m’esperava. Era el primer vol que agafava a EEUU en aquell viatge, per lo que havia de canviar el xip. Allà creuen que tots els passatgers son potencials terroristes, iq ue qualsevol cosa que portis a les butxaques, encara que sigui el passaport, pot ser un artefacte explosiu. Tot plegat fa que els controls de seguretat s’allarguin mes que a Europa.
Primer de tot vul dir ue estic fartdels controls de segureta a EEUU. Portant exactament el mateix i fent exactament el mateix, a Europa puc passar un control a un aeroprt amb relativa facilitat pero a EEUU és un suplici, estan tarats. Vaig treure el portàtil de la maleta, em vaig treue el cinturó, les sabates, el liquids en potets i en bossa herètica, tot. Només em vaig deixar elpassaport a la butxaca. Doncs per aquest error, em van haver de fer un registre quasi complet fins a tal punt que fins i tot em van proposar d’anar a una habitació, increíble. Els vaig dir que no,q ue me registressin allà i que acabessim ràpid.Doncs be, em van fins i tot mirar si tenia restes de drogues, nomes per portar el passaport a la butxaca mentre passava per l’escàner, estan com una puta cabra.
Jo vaig treure tots els cables, portàtil, mòbil, etc de la maleta. Em vaig treure el cinturó i les sabates. No portava res metàl·lic a sobre. Doncs no va servir de res. Em vaig deixar el passaport a la butxaca per si me’l demanaven i allò va fer que a l’escànner s’hi veiés alguna cosa rara i ja m’haguessin de fer un registre complet. És increíble lo flipats que son els americans i de lo poc que serveix moltes de les coses que fan. Suposo que és perquè aquells controladors no tenen prou capacitat com per saber què és el que funciona i que el que no a al seva feina, simplement fan el que els hi diuen sense ni adonar-se quan un procediment ha quedat obsolet. En fi, per això estan allà fent allò…
En qualsevol cas, amb mes o menys rapidesa vaig passar el control després que haguessin comprovat que el passaport era un passaport normal i no pas un detonador.
El vol va sortir a l’hora prevista sense cap problema. El que em va sorprendre va ser l’avió. Era un avió molt petit, de fet només tenia 2 seients per fila en un dels costat i un de sol per fila a l’altre. A mi em va tocar al costat on estaven els seients sols, per lo que tenia finestra i passadís!
De fet l’avió era així perquè el trajecte era molt curt i que la majoria de gent no feia en avió, sino en autobús. Jo no ho havia mirat i directament vaig reservar un vol, tot i que mes tard em vaig enterar que el bus és mes barat i pràctic, doncs tot i que tarda una mica mes en arribar, va de centre a centre de la ciutat. En qualsevol cas vaig poder volar en un tipus d’avió en el que no havia pujat mai.
El vol va anar be i vam arribar puntualment a Nova York. Encara no eren ni les 13h per lo que tenia bona part del dia per visitar Nova York ja el primer dia. La veritat és que tenia moltes ganes de visitar aquesta ciutat i era un dels punts mes importants d’aquest viatge. Quan vam aterrar a Nova York només podia pensar en què per fi era en aquella ciutat i que la recorreria de dalt a baix durant els propers 7 dies. Estava realment emocionat.
Vaig sortir de l’aeroport molt ràpid, amb el pas accelerat i sense parar-me, de fet com faig sempre, fins la sortida. Lo bo en aquella ocasió era que venia d’una altra ciutat americana per lo que no vaig haver de passar pels pesats controls migratoris d’EEUU. En menys de 5 minuts ja era fora de l’aeroport.
En aquell moment just trepitjava sol neoyorqués per primera vegada i va ser una primera imatge una mica rara i diferent a qualsevol imatge quan surts d’un aeroport. La sortida era petita i donava a un carrer molt petit quasi sense trànsit i amb molt poca gent. A mes, a uns 10 metres ja hi havia les escales d’un pont per creuar un pàrquing cosa que feia que quasi no es veiés ni el cel. Era una sortida ben estranya, petita i solitària i mes tenint en compte que era a l’aeroport JFK. Potser justament per això era així, perquè l’aeroport és tant gran que deu tenir desenes de sortides.
Per fi havia arribat aquell moment tant esperat, trepitjar Nova York. Era una gran satisfacció i mes encara pel fet de que tot plegat ho estava fent tot sol, tant la preparació del viatge com l’execució, i de moment tot anava tal com estava previst.
El pont que creuava aquell pàrquing era per anar a l’Airtrain, un tren elevat que recorra les 8 terminals de l’aeroport en forma de cercle. A diferència de Boston on vaig poder anar de l’aeroport a l’apartament en transport públic sense pagar res, aquí a Nova York ja s’havia de pagar per tot. Només l’Airtrain ja eren $6. El pots agafar tantes vegades com vulguis per anar entre terminals, pero a la que el deixes per passar al metro, allà el claven els $6 mes el bitllet del metro.
A l’Airtrain ja vaig treure la càmera, doncs es tenien unes bones vistes de les immenses pistes de l’aeroport. Aquest tipus de tren ja els vaig veure a ciutats com Miami, pero sempre és divertit pujar-hi, tant perquè van elevats com perquè van sense conductor podent-te posar davant de tot i tenir una perspectiva única.
Quan vaig arribar al metro ja vaig comprar la Metrocard per una setmana. Aquesta targeta és com un abonament pel metro que permet fer tants viatges com vulguis durant 7 dies, just els dies que jo hi estaria. El cost era de $33 pero sortia a conta només que es facin mes de 13 viatges, algo que estava força segur que passaria. Així que vaig provar la targeta per pagar directament a les màquines i cap problema. Mentre altres turistes no sabien com pagar o no els acceptaven les targetes, jo amb la meva Revolut vaig pagar en un moment i a un millor canvi que els altres, segur.
Havia d’anar fins a Newark, una ciutat a uns 20 km de Nova York i on havia llogat l’apartament. Tot iq ue sembli lluny, no ho era, sobretot perquè la connexió era boníssim. Un tren anava des del World Trade Center a Newark en uns 25 minuts, menys temps que des de certes zones de la mateixa ciutatd e Nova York. Però degut a què tot just eren les 13h i anar fins l’apartament per després tornar era massa viatge, ja vaig decidir anar a veure la primera gran imatge de Nova York de camí a l’apartament. Tenia pensat anar a prop del pont de Brooklyn, a Brooklyn Heights i el Waterfront on hi ha un mirador espectacular de Manhattan on es pot veure un skyline de la ciutat únic. Vaig triar aquest lloc perquè quedava força enmig de tot el camí que havia de fer fisn l’apartament i era un dels llocs que volia veure pero que a la vegada quedaven lluny de la majoria de llocs que volia veure, que eren a Manhattan és clar. El probelma era que havia d’anar arrossegant la maleta i plovisquejava, però tot plewgat era lo de menys, sincerament, em moria de ganes d’arribar al mirador.
El funcionament del metro de Nova York és força diferent al que estem acostumats a Barcelona. Allà per una mateixa via hi poden passar trens de vàries línies i una mateixa línia te trens semidirectes i altres que paren a totes les parades. Per tot plegat, quan arriba un metro, t’has d’assegurar be que sigui de la línia que vols i que pararà allà on vols baixar. Jo ja havia mirat abans de sortir de Boston les indicacions per arribar a Brooklyn Heights, pero em vaig equivocar en el primer tren que vaig agafr. Per sort, quan nomñes portàvem una parada, un senyor li va estrenyar que agafés aquell metro, no se ven be perque, pero suposo que anava a un lloc podc habitual per un turista recent arribat, aixíq ue em va preguntar on volia anar i al contestar-li em va dir que baixés i que em fixés be en la lletra del tren abans de pujar-hi, és a dir, crec que havia agafat un tren semidirecte qe no pararia on volia anar. En qualsevol cas vaig baixar a la sehüent parada i vaig agafar el tren corrrecte.
Un altre dels motius pel qual vaig decidir primer anar al pont dfe >Brooklyn va ser perquè la mateixa línia de metro que surt de JFK em deixava molt a prop del mirador, de fet estava a tan sols uns 5 minuts caminant, per loq ue el trajecte va ser llarg, uns 40 minuts, pero molt fàcil.
Quan vaig sortir de l’estació de metro mes pròxima a Brooklyn Heights per fi vaig caminar pels carrers de Nova York. Aquest era relament el meu primer contacte real amb la ciutat i la veritat és que la impressió va ser bona. Nova York no destaca per la seva neteja i conservació, pero aquella zona la veritat és que estava ben conservada, neta i tranquila, tot lo contrari del que t’esperes de Nova York.
Vaig mirar a Google Maps on stava exactament i com arribar al mirador. Em va costar una mica trobar el camí exacte perquè estava ple de camins peatonals que travessaven un petit parc i s’anava enfilant per arribar al mirador, per loq ue cosdtava una mica saber si anaves be o no, pero ràpidament vaig trobar el camí i mentre anava pujant i caminant cap al mirador, entre els arbres ja es podia distingir una mica el One World Trade Center. Pero va ser en 10 segons quan vaig alucinar, doncs de cop vaig superar tots el obstacles visuals i just davant meu tenia una de les imatges mes típiques de Nova York. Va ser increíble. Veure allò per primera vegada és realment impactant. És molt gratificant quan et trobes davant d’algo que has vist en imatges desenes de vegades.
Vaig quedar-me 2 o 3 minuts allà pal plantat amb tot Manhattan davant meu admirant tots aquells prodigis d’enginyeria, cadascún mes espectacular que l’anterior. És impossible fer-se una idea real de la gran illa de Nova York fins que la tens davant. El OWTC és tant alt que en aquell moment que plovisquejava, la part superior quedava tapada pels núvols. Quan vaig reaccionar vaig caminar una estona pel mirador i arribant fins abaix on ja hi havia la vora del riu (molt a prop d’on acaba el pont de Brooklyn).
Abaix hi havia molta gent fent footing, passejant, comprant, etc. És una zona amb un passeig molt ample, just al costat del riu, sense cap carrer (no se sent ni un cotxe) i amb tota la vista de Manhattan a l’altra banda del riu. És realment un lloc perfecte per passejar-hi un dissabte al matí.
Vaig estar una bona estona a Brooklyn Heights ja que no podia deixar d’admirar les vistes i perquè no tenia prevista cap mes visita aquell dia, només arribar a l’apartament i comprar menjar,així que, tot i que anava amb la maleta, hi vaig estar passejant com un neoyorquí mes, connectant-me a alguna xarxa wifi gratuita i enviant ja fotos del que veia a la familia. Tot iq ue no aniria enlloc mes, siq ue veuria el WTC i la famosa estació de Calatraba, docns era just allà on havia d’agafr el tren a Newark, per loq ue cada dia passaria almenys dues vegades just per sota del OWTC. Que mes es pot demanar…
Al cap de quasi dues hores passejant per Brooklyn Heights i als voltants, vaig tornar cap a la parada de metro on havia baixat per seguir el camí cap a l’apartament. Havia d’agafar el metro i fer transbord a l’estació del WTC per agafr el tren fins a Newark. El metro que agafaria aniria des de Brooklyn fins a Manhattan, i la pregunta que em feia és com hi aniria, doncs al mig hi ha un riu, i la resposta és, pel pont de Brooklyn, per on hi poden anar tambñe els cotxes i vianants. Acabava d’arribar a Nova York i estava aprofitant un trajecte com mai.
Per la falta d’Internet, cada vegada podia mirar menys Moovit i vaig haver de mirar els mapes del metro. Tot plegat és mes complicat pero per sort els mapes estan ben explicats. El problema amb el metro de Nova York, és que a diferència del metro de Barcelona, no totes les entrades a una estació et permetn agafar ambdues direccions de la línia, sino només una, per loq ue si t’equivoques d’entrada has de sortir i entrar per l’altra, pagant de nou un viatge. Això ñes el que em va passar pero per sort ja tenia la Metrocard que pots fer tants viatges com vulñguis.
Seguint el mapa i els cartells vaig baixar a la parada que em deixava mes a prop del OWTC on havia d’agafar el tren. Quan vaig sortir de l’estació trepitjava per primera vegada Manhattan. El OWTC que abans havia vist des del mirador, ara el veia sobresortint entre els edificis que tenia davant meu. Havia d’arribar fins l’estació que està just al costat del OWTC, per lo que simplement havia d’aixecar el cap i anar cap allà. La punta del OWTC es veu des de tot arreu i serveix com a punt de referència.
Finalment vaig arribar a un carrer on ja veia quasi tota la torra sencera. Vaig accelerar fins arribar als peus de la torra, on hi ha l’estació de Calatraba i tota la plaça del WTC. Per fi tenia espai per admirar completament el OWTC quasi des dels seus peus. Evidentment ja en aquell moment em vaig fer el típic selfie amb la torra darrere. Estava just davant del WTC, lloc privilegiat de Manhattan i que seria un lloc per on hi passaria almenys dos cops al dia, doncs era just allà on havia d’agafar el tren cap a l’apartament.
Quan ja vaig haver admirat el OWTC una bona estona, vaig entrar a l’estació per agafar el PATH, una empresa de ferrocxarrils que fa trajectes entre els estats de Nova York i New Jersey. Quasi l’última parada d’una de les línies, la vermella, era la ciutat de Newark, ciutat on havia llogat un apartament. Aquell tren em deixaria a Newark en uns 20-25 minuts.
Quan vaig entrar a l’estació em vaig quedar parat. Des de fora ja es veia espectacular, pero és que des de dins sembla una altra, és al·lucinant. De fet em feia creus que allò ho hagués dissenyat en Calatraba. Nomñes entrar queda sota teu tot el vestíbul qu és inmens. Vaig baixar i vaig començar a mirar cartells que assenyalessin el PATH. Vaig anar seguint fins creuar tot el vestíbul i veure una zona tancada on per accedir-hi s’havia de passar el bitllet. Eren les comportes del PATH.
Vaig anar a les màquines a comprar el bitllet i em vaig decidir per comprar bitllets individuals, doncs els abonaments no em sortien a conta, o be perque eren massa viatges o be massa cars. Així que vaig comprar el bitllet senzill per $2,75. A diferència dels trens de Renfe, en les comportes del PATH, els bitllets senzills se’ls queda la màquina quan passes. I em va semblar que molta gent espera a que surti, perquè jo vaig fer-ho fins que un noi de l’estació em va dir que no sortiria, pero ho va dir com si fos algo que digués molt sovint. Li vaig preguntar a aquell noi mateix per quina de les 6 vies que hi havia pel PATH passaria el que va a Newark a lo que em va assenyalar la via 6. Vaig baixar-hi i en 5 minuts va arribar el tren.
L’estació era molt nova pero els trens no. De fet crec que son els mateixos que en el metro, son iguals. Durant els primers 5 minuts se circula per sota terra fins sortir de Nova York que ja va per fora, per lo que el trajecte no es fa gens pesat. Les afores de Nova York, com totes les afores, son lletgíssimes, ple d’indústries, rius contaminats i vies de tren. Pero un cop passat ja s’arriba a New Jersey.
Quan estava a punt d’arribar a Newark eren les 16h aprox. Ja havia aprofitat mes de dues hores per fer un parell de visites i no volia arribar massa tard a Newark, doncs havia de trobar l’apartament i buscar algun lloc on comprar algo de menjar abans de que es fes de nit.
A Newark hi baixa molta gent. És l’última parada d’aquella línia i és una ciutat on hi viu molta gent que treballa a Nova York, doncs la connexió ñes molt bona pero els preus dels habitatges son molt mes baixos. Així que poc a poc vam anar sortint tots de l’estació mentre jo anava seguint els cartells que indicaven la Bus Station, doncs el propietari de l’apartament em va recomanar agafar un bus des de l’estació del PATH fins l’apartament.
En aquell moment pero, ja em vaig adonar d’algo que mes tard m’acabaria sorprenent encara mes. Fins aleshores, tant a Boston com a Nova York, pràcticament s’hi veien el mateix número de blancs que de negres, pero a Newark tot eren negres. De fet, quan finalment vaig arribar a la parada d’autobús, va ser quan em vaig adonar que era, literalment, l’únic blanc.
La parada d’autobús està tocant a l’estació de tren i els horaris estan molt ben senyalitzats i els autobusos perfectament identificats, per lo que no vaig tenir cap problema en saber quin agafar. Prèviament ja havia mirat a Moovit quina línia de bus agafar junt amb les indicacions del propietari de l’apartament. Al cap d’uns 10 minuts va arribar el meu bus i en menys de 10 minuts mes ja vam arribar a la parada que havia de baixar. El bitllet em va costar $3 pero crec que va ser perquè no li vaig dir be on anava, ja que en dies posteriors em costava $1,75. En qualsevol cas, el bus em deixava a pocs metres de l’apartament, en una zona de Newark força allunyada del centre. Era el típic barri de cases unifamiliars amb escales davant i sense jardí. Dit així podria semblar un barri benestant, pero la veritat és que era un barri força marginal, el típic barri de negres perifèric amb brossa per tot arreu, els carrers plens de forats i les cases molt deteriorades.
Em vaig dirigir cap on em marcava Google Maps fins que vaig veure el que semblava l’apartament. Era una casa de 3 plantes que es veia molt gran cosa eu em va estranyar perquè el que jo havia llogat no era tant gran, a mes a la porta hi havia dos negres fumant marihuana, de fet l’olor ja em va arribar uns 20 metres abans. Al veure els dos negres a la porta vaig suposar que m’havia equivocat i vaig seguir caminant, pero segons Google Maps m’estava allunyant, per lo que semblava que era la casa on estaven fumant porros. Hi vaig tornar i vaig preguntar als dos fumetes si algú era en Mario, que era el contacte que apareixia a Airbnb. Aleshores un d’ells va contestar: Airbnb? A lo que vaig respondre afirmativament mentre pujava les escales a l’hora que pensava, on m’estic fotent?
Semblava que la casa era aquella pero encara no entenia que hi fea allà tanta gent si l’apartament que havia llogat era individual, i quan vaig entrar a la casa ho vaig entendre. estava totalment dividida en apartaments, almenys n’hi havia 9 dividits en 3 plantes. Els dos fumadors em van obrir la porta molt amablement i van seguir amb lo seu, jo vaig entrar intentar cercar la porta que posés 1C, doncs això deia a Airbnb. Pero a les portes no hi havia res, així que vaig intentar deduir quin seria l’apartament 1C. Vaig pensar que seria un d’aquella primera planta i vaig contar 3 portes des de l’entrada (n’hi havia 4) i vaig picar-hi. Al no contestar ningú vaig pensar que potser estaria oberta, així que vaig fer un moviment instintiu de girar el pany i la porta, sorprenentment, es va obrir. Vaig pensar que potser deixaven la porta oberta quan havia d’arribar algú, així que vaig entrar-hi. Era tot fosc i feia molt mala olor. Vaig resseguir les parets del costat amb les mans per a cercar un interruptor sense aconseguir-ho. Em vaig girar per sortir de nou, doncs no hi veia gens, i al girar-me vaig veure els ulls brillants d’un gat que m’estava mirant fixament. Per poc m’agafa algo. Vaig sortir ràpidament tancat la porta i resant perquè els habitants no s’haguessin assabentat de res.
En aquell punt ja vaig haver de treure el telèfon i llegir be tots els missatges d’en Mario. Hi deia que al arribar m’havia de posar en contacte amb ell perquè em donés el codi de la porta (totes les portes tenien un pany amb codi), pero clar, jo en aquell moment no tenia connexió a Internet. En aquell moment es va obrir la porta de l’apartament on m’havia colat i va sortir una noia, negra clar, d’entre 35-40 anys preguntant-me si passava algo. Li vaig dir que era d’Airbnb i que estava intentant contactar amb en Mario. Ella va assenyalar la porta del costat, la quarta d’aquella planta, així que vaig intentar obrir-la pero era tancada. En aquell moment vaig tenir la gran idea d’intentar connectar-me al wifi de l’apartament, doncs en un dels missatges ja havia deixat la contrasenya del wifi. La vaig trobar i m’hi vaig connectar, almenys ja tindria internet per contactar amb en Mario.
Li vaig enviar un whatsapp dient-li que ja estava a la porta i que em donés la contrasenya mentre anava passant gent que em miraven estranyats. Jo allà de peu recolzat a la paret amb el mòbil a la mà esperant una resposta que no tenia ni idea si arribaria ni com seria, ni on dormiria aquella nit. Només veia negres fumant porros passant amunt i avall d’aquella casa amb 8 o 10 apartaments apilats. Per sort a mi no em deien res, em deurien veure com un semblant, sino que hi feia algú allà? De fet, aquesta gent poden ser perillosos si te’ls trobes de nit a un carrer solitari, pero els mes agradables si la teva situació personal és igual a la seva, i en aquell moment, ho era.
Al cap d’uns 10 minuts va contestar una noia dient que en Mario no hi era pero a la vegada donant-me tota l’informació que necessitava. De fet em va donar dos codis, cosa que en aquell moment no entenia. Amb tot plegat ja havia passat quasi una hora des de que havia arribat a la casa, l’arribada a un apartament mes caòtica que havia tingut fins aleshores. En el whatsapp m’indicaven que la porta on havia de posar el primer codi era la quarta de la planta on era, just la del costat a la que havia entrat i on la noia que n’havia sortit havia assenyalat. Semblava que els residents d’aquella casa ja sabien on s’allotjaven els de Airbnb, doncs es veia clarament que allà hi havia gent vivint i gent llogada per Airbnb. Així que vaig posar el codi i la porta es va obrir. Hi havia unes escales molt cutres que baixaven al que semblava el sótano de la casa. Un cop abaix hi havia un petit replà amb 3 portes, cada una d’elles era un apartament. I allà si vaig veure que una d’elles posava 1C. Per fi havia trobat el meu apartament. vaig introduir el segon codi i la porta es va obrir. Perfecte, havia costat pero ja era dins l’apartament, i de fet, era tal com es veia a les fotos.
Vaig deixar les coses, vaig mirar per sobre l’apartament que estava molt net i be i em vaig cercar a Google Maps algun supermercat a prop per anar a comprar alguna cosa per menjar i així sopar ja a l’apartament. Entre unes coses i altres ja eren quasi les 19h i volia anar a comprar abans de que es fes fosc, doncs no em coneixia la zona i no sabia si podia anar tranquil·lament per aquell barri un cop fos de nit.
Així qye ràpidament em vaig buscar un súper, semblava que n’hi havia un parell a uns 10 minuts caminant i em vaig decidir pel que semblava el que estava mes a prop i obert, doncs era dissabte i no tot estava obert. Vaig agafar lo just, de fet no vaig ni agafar el mòbil, doncs vaig memoritzar el camí fins el súper ja que era fàcil de recordar degut a què aquell barri era força quadriculat i els noms dels carrers anaven per números, per loq ue orientar-se semblava fàcil.
Al sortir de l’apartament molts ja em saludaven, doncs havia estat tanta estona allà enmig de tothom que ja em tenien vist, de fet alguns em preguntaven si ja havia pogut entrar, alo que contestava que si i que gràcies a tots, doncs una m’havia ajudat i els altres m’havien mostrat cert suport al veure’m allà desemparat davant una porta tancada.
Encara era de dia pero ja s’estava fent fosc, així que sense perdre ni un minut vaig anar pels carrers que poc abans havia memoritzat. El súper era a uns 10 minuts pero va ser fàcil trobar-lo. La bona sorpresa va ser que a part del súper també hi havia una espècie de burguer independent al costat, lo dolent és que aquella zona semblava el lloc de reunió de bandes de negres, cada un amb mes mala pinta que l’anterior.
Sempre he dit que rarament algú t’intentarà fer res allà on viu i mes si considera que tu també vius allà. Si han de delinquir ho fan fora del seu barri i no a algú a qui considerin veí seu. Per lo que sense mostrar cap por i amb el cap ben alt, vaig creuar tota la banda mirant sempre endavant fons entrar al súper. Si que notava que mentre passava es feia cert silenci, pero només perquè molta gent no vol que escoltis el que diuen. En qualsevol cas era la típica imatge de barri marginal amb bandes afroamericanes que feien cert respecte.
El súper era molt petit i no hi vaig trobar res que m’anés be per sopar. Només vaig comprar-hi llet, patates i aigua. Pero al costat hi havia el burguer i allà si que vaig comprar-hi el sopar, un menú de 6 nuggets amb patates. A Boston no ho havia vist enlloc, pero allà, als dos únics comerços als que havia entrat tenien un vidre de seguretat. De fet no es podia tocar el venedor ja que quedava darrere d’un conjunt de vidres que permetien passar els productes comprats fent certa maniobra pero en canvi era molt difícil poder, p.e., apuntar al venedor amb una pistola. Tan el súper com el burguer ho tenien.
Quan vaig sortir, i ja em menjar a la mà, ja semblava un resident 100%. Ja ningú em mirava raro, era un mes.
Eren les passades les 19h i ja s’estava fent fosc, de fet en 10 minuts ja seria fosc del tot, així que vaig accelerar per arribar a l’apartament, doncs havia deixat el mòbil a l’apartament i hi havia perill real de que em perdés. De totes maneres el camí era fàcil. En un moment em vaig equivocar de carrer pero per sort estan numerats i de seguida em vaig ubicar arribant a l’apartament amb prou facilitat per ser la primera vegada que em movia per aquella ciutat.
Quan vaig arribar a l’apartament seguien els negres fumant a la porta pero jo ja vaig passar com un mes, saludant a tothom i anant directament cap al meu apartament. Només arribar vaig sopar, doncs portava tot el dia sense menjar res, de fet en aquell moment, portava unes 30 hores sense menjar, doncs el dia anterior només vaig menjar un cop pel matí, tot plegat degut a les intenses jornades que estava duent a terme, de fet aquell dia ni m’havia parat un sol moment, des de la sortida de Boston a l’apartament passant per Brooklyn Heights i el WTC. Així que vaig menjar tot el menú mes la bossa de patates.
Ja tenia el dia fet i tot havia sortit perfecte, tot i que durant el transcurs del dia hi havia hagut alguna situació sense mes transcendència pero que farien que aquest dia el recordés durant molt de temps. Només vaig acabar de preparar l’itinerari de l’endemà que, igual que tota la setmana, seria molt complet. Tocava anar a dormir aviat i despertar-se aviat, per lo que a les 21h ja estava dormint.
by guillem | maig 27, 2018 | Volta Atlàntica 2018
El tercer dia de viatge em vaig despertar encara cansat després de dormir 12 hores, si 12 i a mes seguides. I no per falta de son, doncs estava dormint cada dia les hores que tocaven, sino per cansament. El dia anterior em vaig estirar al llit a les 19h amb la llum encesa i em vaig quedar completament adormit sense ni canviar-me de roba. Em vaig despertar a les 6 del matí amb la llum apagada, és a dir, la propietaria va tenir el detall de tancar-me la llum mentre dormia, doncs aquesta s’apagava des de fora de l’habitació i jo ni em vaig enterar. Tot i així em vaig despertar encara cansat i amb un mal de cames impressionant, sobretot els genolls. No era per menys, portava caminats quasi 100 km en poc mes de dos dies. Així que per aquell dia, i tenint en compte que ja havia vist pràcticament tot el que volia veure de Boston, vaig decidir fer una volta per Frankin Park, un parc enorme molt a prop de l’apartament, del zoo i de les zones mes forestals de Boston.
Aquell dia ja no vaig sortir a les 8:30h com els altres dies, vaig esperar fins les 11h aprofitant per mirar correus i escriure aquest diari. Cal tenir en compte que el dia anterior no vaig sopar, doncs em vaig quedar completament adormit abans de sortir a sopar, així que lo primer que vaig fer quan vaig sortir a les 11 del matí va ser anar a una hamburgueseria a 10 metres de l’apartament on el dia anterior ja tenia intenció d’anar-hi a sopar. Els preus eren mot barats tenint en compte que estava a Boston.
Així que em vaig dutxar però ja amb gent desperta, no com altres dies que m’aixecava tant aviat que encara tothom dormia. Hi havia una dona que semblava la asistenta. Em vaig prendre el cafè, em vaig preparar i vaig anar a fer un bon esmorzar.
Així com al McDonald’s comprava l’oferta del 2 for 4, en aquella hamburgueseria independent tenien el 4 for 4. També $4 pero eren mes aviat plats combinats. Vaig entrar i vaig demanar el 4 for 4 directament. De seguida el noi que em va atendre va suposar que no era d’allà pero crec que no va creure que fos un turista.Suposo que pel meu perfil semblava mes un immigrant tecnològic que un turista. Mentre preparaven el menjar em va preguntar d’on era i que feia, sent aleshores quan li vaig dir que era turista i que l’endemà ja marxava. Ell em va explicar que era d’Atenes i que feia uns 5 anys que era a EEUU. Segons deia ja no creia que tornés mai a Grècia i menys després de la situació que havien passat tot i que li agradaria que el país estigués millor. Boston és una ciutat molt acollidora, com ja havia notat jo en només dos dies, i pel que semblava aquell noi ja si sentia com a casa. Vam parlar una mica de la situació econòmica europea i com això obligava a gent com ell a prendre aquestes decisions tant difícils.
Al cap de pocs minuts em va donar el plat que em vaig menjar allà mateix. No feia ni 3 hores que m’havia despertat i ja estava menjant com si dinés. Mai menjo tant quan fa tant poc que m’he despertat, pero el fet que ja portés quasi 18 hores sense menjar es notava molt. En una situació normal un plat així no me’l menjaria fins almenys 6 hores després de despertar-me.
En acabar vaig començar l’excursió del dia. En comptes d’anar en la direcció que havia anat els dos dies anteriors, vaig anar en la direcció contrària, allunyant-me mes del centre per anar cap a les afores de Boston. De fet allà on era ja era quasi a les afores, eren barris residencials, amb edificis baixos i moltes cases unifamiliars o adossades, poc trànsit i tranquil·litat. Pero conforme avançava tot plegat s’accentuava cada vegada mes fins que vaig arribar a una zona on ja es veia vegetació, parcs, camps de golf i cada vegada menys cases.
Vaig arribar a un zoo que no vaig entrar perquè no m’agrada veure animals tancats i menys si s’ha de pagar, per lo que vaig seguir caminant fins arribar a Franklin Park que de fet era quasi al davant del zoo. Vaig veure un caminet que s’endinsava al parc pel qual vaig començar a caminar-hi.
No portava ni 10 metres que ja semblava que fos enmig d’una selva a kilòmetres de distància de qualsevol ciutat. Hi havia tanta vegetació que tapava la vista a l’exterior, i junt amb l’olor de plantes humides i el cant de desenes d’ocells d’espècies diferents, feia que en pocs minuts passis d’estar a una gran ciutat a sentir-te completament aïllat de la vida humana i rodejat només d’ocells i esquirols.
Vaig caminar una bona estona pels diferents caminets del parc sense un rumb fix ni sense saber ben be cap on anava. Vaig creuar petits rius i llacs i veure espècies de planta que no havia vist mai. La veritat és que va ser un passeig molt agradable i fresquet, doncs el que em va sorprendre va ser que dins el parc la temperatura era molt mes agradable que a fora, on ja hi feia una calor important. Allà a dins l’aire era mes fresc i fins i tot semblava mes net. Realment impressionava el que pot arribar a fer està rodejat de vegetació encara que només estiguis a uns metres d’una gran ciutat.
Vaig estar caminant pel parc algo mes d’una hora, caminada que em va anar molt be per allunyar-me una mica del caos del centre d ela ciutat, el soroll i la contaminació, per gaudir mes tranquil·lament del dia, de la natura i per pensar i planejar coses que en una altra situació resultaria molt difícil.
Quan ja volia sortir del parc, havia donat tantes voltes que m’havia desorientat. Mirar a Google Maps no seriva de massa perquè no estava anant per carrers d’una ciutat, sino per caminets d’un parc enorme, per lo que era molt mes difícil saber quin caminet agafar. Vaig anar per on pensava que havia d’anar tenint en compte la volta que havia fet, pero crec que cada vegada m’allunyava mes d’on pensava que estava.
Vaig arribar a una espècie de recinte rodejat per una valla pero amb la porta oberta. Vaig anar fins la porta per mirar si per allà es podia sortir de l parc i vaig veure que hi havia un cartell que prohibia l’entrada i a dins del recinte hi vaig veure cotxes de policia, per lo que vaig donar la volta per desfer el camí fet. Quan no m’havia allunyat ni 10 metres, va aparèixer un dels cotxes amb un policia dins que se’m va acostar per preguntar-se si passava alguna cosa. Li vaig dir que no, que simplement m’havia mig perdut i que només volia sortir del parc. Crec que el policia ja s’ho imaginava i em va indicar quin camí agafar.
Vaig anar per aquell camí pero em donava la sensació que no estava desfent el camí fet, sino que estava anant per un camí pel que encara no havia anat. Vaig seguir una estona per aquell camí fins que mirant a Google Maps vaig veure que efectivament aquell camí acabava arribant quasi al final del parc, així que vaig continuar per allà fins que per fi, a la llunyania, vaig veure el carrer, cases i cotxes de nou. A mes, allà mateix, hi havia un petit parc d’atraccions per nens on hi havia una font i on m’hi vaig estar 20 minuts bevent aigua, perquè aquell potser era el dia mes calorós dels 3 que portava a Boston i que ja ho havien estat prou.
De totes maneres aquell camí tampoc deixava al mateix carrer, sino que vaig haver de pujar per una petita pendent d’uns 15 metres fins arribar, ara si, ala vorera d’un carrer en una zona que es veia que era la típica zona que fins feia pocs mesos era un descampat i ara hi estaven construint edificis, asfaltant els carrers, etc. Per lo que tot indicava que m’havia allunyat moltíssim de l’entrada al parc per on havia anat.
El parc era mes o menys quadrat. Jo vaig entrar per un dels 4 costats que quedava mes a prop de l’apartament, pero finalment vaig acabar sortint per l’altre costat, és a dir, estava uns 4 km mes lluny d’on havia arribat. Així que havia de resseguir el parc (ja per fora) pel seu perímetre fins arribar a l’altra banda i tornar a l’apartament. Fent un càlcul aproximat vaig estimar que tardaria unes dues hores caminant. Per dins el parc s’hi anava prou be, pero per fora, al carrer de nou, ja no es notava cap airet fresquet.
El primer tram, fins arribar a la primera cantonada del parc, era la mes aburrida, doncs només donava a aquell nou barri en construcció. El segon tram, un cop passada la primera cantonada, ja era una mica mes entretinguda, doncs mica en mica anava entrant a Boston. Havia de seguir aquell camí durant mes d’una hora, primer just resseguint el perímetre del parc fins al final que hauria de seguir ja per aquell carrer per anar-me acostant a l’apartament.
Quan ja feia una hora que caminava i ja anava deixant el parc enrere, necessitava una cervesa urgentment. A EEUU no és tant fàcil coma Catalunya on a qualsevol súper o paki en venen, allà només en venen a les licoreries, i no n’hi ha tantes, per lo que quan vaig trobar la primera hi vaig entrar per comprar-me la cervesa. Ja que hi era, vaig comprar un pack de 4 tot i que l’endemà ja marxava de Boston. La primera me la vaig prendre només sortir de la licoreria mentre caminava. Suposo que allà està prohibit, pero dissimulant una mica no passa res. No deixa de ser curiós que puguis anar amb pistola i no bevent una llauna de cervesa…
Mentre caminava per aquella zona residencial plena de cases unifamiliars amb el seu jardinet, vaig veure quelcom força típic allà pero poc aquí, que es muntar una espècie de mercat al jardí de casa teva per vendre-hi coses que ja no s’utilitzen, des de roba a mobles o llibres. Mentre caminava en veig veure un parell i la veritat és que la gent s’hi para a mirar.
Mica en mica es notava que anava entrant cada vegada mes a Boston acostant-me al meu barri. Pel camí anava seient cada vegada que trobava un banc, doncs el cansament d’aquell dia pero sobretot l’acumulat dels dos dies anteriors sumat a la calor, feia que cada mitja hora volgués descansar uns minuts. La cervesa ajuda molt en aquests moments…
La tornada l’estava fent per un camí totalment diferent el que havia fet a l’anada. Era perquè en el parc m’havia mig perdut, pero lo bo era que estava veient una part de Boston que d’una altra manera no hauria vist.
Al cap de mes d’una hora d’haver deixat el parc, per fi vaig començar a veure cases similars al meu apartament, senyal de que acabava d’arribar al meu barri. Vaig mirar el mapa ja que ja havia d’afinar el camí fins arribar al carrer de l’apartament. En un primer moment me’l vaig passar, ni el vaig veure degut a què a diferència de les altres vegades, ara estava baixant el carrer, i no pujant, per lo que la perspectiva de tot plegat era diferent a la que jo tenia al cap, per lo que quan m’havia passat uns 10 metres, em vaig girar una mica desconcertat i al girar-me vaig veure clarament que estava al meu apartament, simplement havia de mirar des d’una altra perspectiva. De fet m’havia passat mes de 10 metres.
Quan tornava enrere per ja entrar a l’apartament, just sortia la propietaria que segons va comentar, anava a una reunió, ja no vaig preguntar de que. En qualsevol cas jo vaig anar cap a la meva habitació. Eren quasi les 15:30h i tot i que aquell era un dia de tranquil·litat, m’havia passat quasi 5 hores donant voltes, per lo que en arribar em vaig prendre una altra cervesa mentre feia el check-in per l’endemà i altres coses com mirar trasllats, etc, i de seguida em vaig estirar al llit. L’endemà ja marxava cap a Nova York de bon matí, de fet hauria de sortir de l’apartament cap a les 7h, per lo que em voldria aixecar com a molt a les 5 del matí per lo que aniria a dormir com a molt tard entre 20-21h.
Aquell dia ja no vaig sortir mes. Vaig estar unes dues hores a l’habitació acabant de preparar els detalls de la setmana que passaria a Nova York, escrivint el diari i deixant temes de feina el mes tancats possible ja que a Nova York el temps que podria dedicar-hi seria quasi nul, doncs tots els dies els tenia ja ocupats amb activitats o llocs per veure, doncs una setmana a Nova York és just.
De totes maneres tenia intenció de sortir s sopar o comprar alguna cosa en algun súper, pero com en els dies anteriors, la el cansament i la son podien mes provocant que em quedés adormit quan només volia estirar-me una estona. Abans pero, cap a les 18h, vaig escoltar soroll a l’apartament i vaig sortir per avisar que l’endemà me n’aniria quan segurament tothom encara dormiria, pero hi havia una dóna de la neteja. Li vaig preguntar on era la propietaria i al dir-me que encara no havia arribat li vaig dir a ella que si la veia li digués que l’endemà marxava.
Havia passat 3 dies molt bons vivint en una casa particular per primera vegada en els meus viatges, absorbint així molt millor la vida local, molt mes que si hagués dormit en un hotel, amb un temps boníssim i sense cap problema, de fet tot lo contrari, Boston em va semblar una ciutat molt tolerant, segura, inclusiva, neta, avançada i tranquil·la. Havia superat, i de molt, les meves expectatives.
Cap a les 19h em vaig estirar i em vaig adormir sense voler-ho igual que els dos dies anteriors. No estava acostumat, en aquells primers dies de viatge, a tant esforça físic contínuament, cosa que començava a passar factura, doncs a part el cansament ja tenia un dolor al genoll dret que no passava. De fet aquell dia ja m’havia despertat amb el dolor, ni tant sols 8 o 9 hores dormint feia que es recuperés. Mica en mica m’aniria acostumant a aquest ritme de vida.
by guillem | maig 26, 2018 | Volta Atlàntica 2018
El segon dia complet a Boston el vaig començar amb un mal de cames impressionant. El dia anterior vaig caminar durant 9 hores després de mesos de no caminar mes de 20 minuts seguits. Pero aquest dia tocava caminada igual o mes dura encara. La intenció era fer la Freedom Trail, un recorregut ja indicat amb una línia vermella a terra que et porta pels 16 monuments o llocs mes representatius de la història d’EEUU. Cal tenir en compte que va ser aquí a Boston on es va iniciar la guerra de la independència. I no només faria la Freedom Trail, que son algo mes de 4 kms, sino que vaig anar al punt d’inici caminant des del meu apartament, una distància de 6 kms mes. Així doncs aquest va ser un dia per conèixer la història dels EEUU, almenys la que consideren la seva història.
Aquella nit i matí va ser una mica estrany perquè el dia anterior havia anat a dormir cap a les 19h i m’havia despertat quasi a les 12 de la nit per canviar-me i després seguir dormint fins cap a les 3h. Era aviat pero ho preferia per poder-me dutxar sense inquilins molestant, mirar correus i escriure el diari abans de marxar. A l’apartament hi havia un gat i ja em coneixia. Ja era el segon dia que em despertava el primer i el gat ja ho va aprendre. Quan vaig obrir la porta ja estava ell allà esperant i quan vaig tornar de preparar-me el cafè estava dins l’habitació ben estirat. Era un gat molt tranquil i l’únic que volia era sentir-se a prop d’algú.
Vaig fer la mateixa rutina que el dia anterior i que faria quasi cada dia del viatge, ,mira correus, escriure diari, prendre 1 o 2 cafès i organitzar una mica el dia. Tenia temps pero no volia sortir massa abans de les 9, doncs considerava que abans potser encara estava tot massa parat per disfrutar de la ciutat. Així que em vaig començar a preparar jo i la motxilla cap a les 8:30h per sortir de l’apartament cap a les 9 del matí.
El camí cap al centre, almenys la part inicial, ja me’l coneixia. Havia d’anar per aquell carrer important i llarguissim que tenia un McDonald’s i anava des del meu barri a quasi al centre de Boston. Cap a les 9:30h vaig arribar al McDonald’s on hi vaig parar i demanar dues hamburgueses, una oferta de 2 per $4 que demanaria mes d’una vegada. Si, a les 9:30 del matí, pero perquè el dia anterior no vaig sopar, vaig arribar tant cansat que em vaig estirar al llit a les 18:30h per descansar una mica i em vaig dormir fins les 3 dela matinada, amb la llum oberta i vestit. Així que a les 9 ja tenia gana per menjar-me una hamburguesa. L’altra me la vaig guardar i vaig seguir el camí cap al centre.
Lo bo d’anar caminant és que acabes veient moltes mes coses o ets testimoni d’alguns successos que d’una altra manera no veuries. Mentre caminava per aquell mateix carrer però ja mes a prop del centre i ja convertit en una de les artèries principals que conecten el barri del meu apartament amb el centre, vaig veure com un 4×4 donava un cop a un ciclista. L’home va quedar tombat a terra durant uns 5 minuts incapaç d’aixecar-se. Quan per fi va reaccionar, entre l’home que el va atropellar i jo el vàrem ajudar a aixecar-se, tot masegat, amb la seva motxilla a terra, el mòbil mig esquerdat i, sobretot, ell molt desorientat. En aquell moment només vaig poder pensar com, en un moment, per culpa d’algú que no coneixes i sense tenir-ne cap culpa, et poden fotre el dia enlaire. I sort que en aquest cas només va ser el dia, perquè en altres ocasions pot ser la vida sencera. Al cap d’uns 5 minuts i quan ja érem uns quants curiosos mirant, va arribar l’ambulància i vaig marxar donant gràcies que podia caminar pel meu propi peu. És molt trist que haguem de se testimonis d’aquestes situacions per donar-nos compte de la sort que tenim. Si ja sé que sona a tòpic, pero és un tòpic que sempre se’ns oblida.
El Freedom Trail comença al Boston Common Park, un dels parcs mes importants de Boston i un dels que te mes història. Mentre em dirigia cap allà i mirant Google Maps, vaig decidir passar pel Chinatown ja que quasi no m’havia de desviar de camí al parc i així ja hi hauria fet una petita visita. Aquests barris estan presents a moltes ciutats americanes pero a Europa no hi estem tant acostumats. Si que hi tenim xinesos pero no barris com aquests, que literalment sembla que estiguis a Xina, doncs tots els cartells estan en xinès, fins i tot els dels banc com el Santander o Citigroup.
Al entrar a Chinatown si que vaig notar una certa decadència en comparació a la resta de la ciutat. Tot semblava mes vell i mes descuidat. Cal dir que Boston em va semblar una ciutat en general neta i ben cuidada, cosa rara en les grans ciutats americanes, de fet Boston ni ho sem,bla d’americana. Tothom és molt respectuós, quasi no hi ha delinqüència, els drets de les persones son sagrats, l’immigració és un dels motors de la ciutat i per tant la convivència entre persones de diferents cultures és absoluta. En fi, és una ciutat que transmet uns valors únics.
Pero el que deia, Chinatown te la seva pròpia personalitat, amb carrers mes estrets, mes gent per m2 i un cert caos que no es veia a la resta de Boston. I el que mes sorprèn és que tot i tothom és xinès, de fet costa molt per algú que no sàpiga xinès poder-se informar enmig d’aquell barri.
Portava ja dues hores des de que havia sortit de l’apartament i encara havia d’arribar al punt inicial de la Freedom Trail. Des de Chinatown vaig anar directament al Boston Common on hi vaig arribar sense problemes i en pocs minuts. Allà se suposava que començava una línia vermella a terra que marcava els mes de 4 kms que tenia la Freedom Trail, així que només es tractava de trobar l’esmentada línia i seguir-la per veure els llocs mes emblemàtics i representatius de la Guerra de la Independència que va canviar la història d’EEUU.
El parc és força gran, amb molta vegetació i tranquil en contrast amb la resta de la ciutat i rodejat per als edificis que semblaven vigilar i protegir el parc. Son justament aquests contrasts el que fan especials aquests parcs enmig de grans ciutats.
Quasi lo primer que vaig veure al arribar al parc, varen ser milers (si, milers) de petites banderes americanes clavades a terra en honor als “herois caiguts” tal com deia el cartell. La imatge era brutal i fins i tot hipnòtica, entre altres coses perquè cada bandereta representava un mort i per lo ben col·locades que estaven totes i cada una de les banderes. Coses com aquestes només es poden veure a EEUU.
Un cop vist l’homenatge als caiguts, ja vaig començar a buscar la línia vermella que indicava l’inici del Freedom Trail. Això que en principi havia de ser un moment es va convertir en 15 minuts, doncs el parc és gran i no hi ha cap cartell que indiqui on comença. Si que hi ha, pero jo no ho sabia, una caseta amb informació turística i de la pròpia Freddom Trail, i és des d’allà on comença. Pero jo això no ho sabia i fins que la vaig trobar vaig caminar per aquell parc que te un munt de pujades i baixades, que sumat a la calor que ja feia i el que portava caminat, doncs va fer que acabés ja molt cansat abans de començar.
Així que vaig començar a seguir la línia que s’enfilava pel parc fins a sortir-ne i arribar, allà just davant del parc, a l’edifici del Govern de Massachussets. Lo primer que crida l’atenció d’aquest edifici és la seva similitud amb el Capitol de Washington, pero a diferència del que podria semblar, el de Massachussets va servir d’inspiració per al de Washington, és a dir, primer va ser aquest d’aquí.
Durant el recorregut es passa per molts edificis històrics, emblemàtics i sobretot representatius o relacionats amb la guerra d’independència. Quasi al costat de l’edifici del Govern hi ha un cementiri amb moltes personalitats enterrades, entre elles nombrosos signants de la declaració d’independència. Una altra parada interessant va ser a la Old State House o l’edifici del Govern Colonial Britànic fins el 1776, any en què es va proclamar la independència. Aquest edifici no només sorprèn per la seva història, sino per mantenir el seu aspecte original però ara envoltat per gratacels que permeten adonar-se de l’evolució d’aquesta ciutat. Just davant d’aquest edifici hi ha una petita plaça amb un cercle de pedra a terra. Aquest cercle marca una de les majors matances en aquell període i que va ser preludi de la guerra. Els britànics varen disparar indiscriminadament contra la gent que es manifestava davant del Govern.
Un altre punt interessant d’aquesta Freedom Trail és el Faneuil Hall, mes conegut com la cuna de la llibertat i on en el seu moment s’hi varen donar molts discursos que varen sentar les bases per a la guerra de la independència. Ara és un mercat, massa turístic ja, anomenat Quency Market. Tot i estar ple de gent val la pena entrar-hi, és enorme i hi ha desenes de petits restaurants, la majoria amb menjar per emportar o menjar en taules comunes dins del propi mercat. Jo el vaig travessar tot per dins tot i que no vaig comprar res perquè ho trobava massa car, fins i tot em semblava mes car que a restaurants de fora, potser perquè el mercat ja era massa turístic.
Quan vaig sortir del mercat per a seguir amb el Freedom Trail, vaig veure que era molt a prop del Waterfront, un tipus de passeig marítim que transcorria per la part final del riu fins a la seva desembocadura. Allà es pot creuar el riu i des de l’altre costat obtenir una de les vistes típiques del skyline de Boston amb tot el seu districte financer. De fet quan vaig creuar i vaig mirar enrere, al veure aquella imatge, i tot i que portava a Boston 2 dies, va ser quan vaig sentir que era en una gran ciutat americana on tot és gran. De fet Boston, per ser una ciutat americana, és força petita, pero tot i així ja és mes espectacular que qualsevol ciutat europea.
A l’inici d’aquest passeig hi ha un restaurant en què la seva terrassa queda sobre el riu, on durant el preludi de la guerra de la independència hi va haver una espècie de protesta contra els anglesos tirant un munt de te ja que aquest era un dels comerços principals anglès. Vaig caminar una estona al llarg del passeig per després tornar enrere i creuar el pont de nou per reenganxar el Freedom Trail. Pero abans, i un cop creuat el pont vaig decidir parar una estona a descansar i de pas menjar-me ja una de les hamburgueses. tenia gana pero no volia menjar en excés ja que havia de seguir caminant i no quedar-me apalancat a qualsevol racó. Així que assegut al banc em vaig menjar l’hamburguesa al mes estil americà. Quan vaig seure va ser quan vaig ser conscient de que potser estava forçant massa. Encara arrossegava el cansament del dia anterior i aquest dia estava essent ja molt dur. De fet vaig considerar de deixar el Freedom Trail a mitges, pero encara quedaven alguns punts que em feia gràcia de veure, com la casa mes antiga d’Amèrica. Així que després de descansar una mica vaig reprendre el camí cap al Quency Market que és on m’havia desviat.
Mentre m’hi acostava anava escoltant cada vegada mes fort una melodia tocada per un violí, un dels meus instruments favorits. Conforme mes a prop estava de Quency Market mes forta s’escoltava la música, així que vaig accelerar fins trobar d’on venia. Era una noia força jove d’origen asiàtic tocant un violí connectat a un amplificador. Em vaig quedar allà meravellat entre altres coses per les cançons que tocava. Eren quasi totes electròniques i conegudes almenys per mi, per lo que veure tocar un dels meus instruments favorits alguna de les cançons que mes vaig escoltar durant l’adolescència va fer que em quedés allà una bona estona escoltant. Després de la caminada que portava allò va ser una bina manera de recuperar forces. De fet em va costar molt marxar perquè cada vegada que ho intentava posava una altra cançó que volia escoltar.
De fet en aquella zona del Quency Market hi havia mes gent fent actuacions en viu, que unit a que hi havia xarxa wifi oberta, va fer que em quedés una estona en aquella plaça descansant, escoltant música i aprofitant per comunicar-me amb la família. Al cap d’uns 20 minuts vaig seguir amb el Freedom Trail. En aquell punt ja semblava que el recorregut s’allunyava del centre financer on era i s’anava acostant al port.
Un altre lloc que em va sorprendre va ser la casa mes antiga d’Amèrica, que va se construida cap al 1650 i on encara hi viu gent. Costa de veure perquè s’ha d’entrar en un carrer petit i desviar-se una mica del recorregut, pero de seguida veus gent fent fotos a una casa que destaca per ser totalment diferent a la resta. Al veure-la ningú diria que és la casa mes antiga d’Amèrica. No hi ha cap cartell ni res que denoti que aquella casa és històrica, de fet dóna la sensació que els propietaris justament el que no volen és que la casa destaqui i viure-hi tranquils sense tenir tot el dia turistes davant fent fotos.
En aquell tram es travessava el barri Little Italy i no feia falta cap cartell per adonar-se’n. Els restaurants italians i pizzeries en general i omplien els carrers, l’italià era l’idioma mes escoltat i es veien mes banderes italianes que americanes, que ja és dir… Un barri tranquil i de cases baixes que contrastava amb el barri financer just a pocs metres d’allà. De fet des del barri italià es tenen unes vistes meravelloses dels edificis mes alts de la ciutat.
Vaig continuar amb el Freedom Trail veient alguns edificis mes carregats d’història, fins arribar al USS Constitution, una fragata molt ben conservada i que de fet és el buc de guerra en actiu mes antic d’EEUU. És espectacular poder veure de tant a prop un barco de guerra com els que s’utilitzaven fa 200 anys i que encara sigui capaç de navegar.
En aquell moment ja estava molt cansat, i tot i que només hem quedava un o dos llocs per veure, ja no estava segur de poder acabar tot el Freedom Trail. Havia d’arribar a l’obelisc que conmemora la batalla de Bunker Hill, una de les batalles mes importants entre anglesos i colons, que en aquella ocasió varen guanyar els anglesos, tot i que mes tard perdrien la guerra. L’obelisc es veia de lluny i jo ja feia estona que el veia, així que vaig seguir amb el recorregut per intentar, almenys, arribar-hi. A mes d’arribar-hi també s’hi podia pujar. El problema? 280 graons que sumat a tots els kilòmetres fets ja quasi sabia segur que pujar-hi no hi pujaria. Però vaig caminar cap a l’obelisc que estava a 5 km del USS Constitution que era la parada anterior. Aquesta era la parada mes llunyana respecte de la seva anterior i ja es veia poca gent que hi anava a diferència de la resta del recorregut. De fet s’havien de creuar ponts enormes i anar per zones poc habitades molt properes a zones portuàries. Quan portava 1 km des del USS Constitution vaig decidir parar, no em veia capaç d’arribar-hi i si hi arribava no podria pujar totes les escales fins a dalt que era lo mes interessant. A mes, en aquell moment encara tenia la intenció de tornar caminant a l’apartament, cosa que finalment no vaig fer.
Vaig tornar a la zona del USS Constitution per seguir el camí fins al punt inicial pero un cop allà vaig decidir intentar tornar en metro o bus, doncs els peus em feien mal a cada pas i fins l’apartament quedaven mes de 10 km, que sumats als 30 que portava fins aleshores, m’hauria deixat inútil per 3 dies. Cal tenir en compte que en aquell moment ja era a North End, força lluny del centre de Boston i encara mes del meu apartament. Així que allà em vaig poder connectar a una xarxa pública i mirar a Moovit com arribar a l’apartament en metro i bus. Per sort, i tot i que era lluny, la combinació era prou bona. Podria agafar un metro a uns 5 minuts caminant d’allà i després fer un transbord a un bus que després d’un llarg trajecte em deixaria força a prop de l’apartament.
Així que vaig anar fins a l’estació de metro i vaig comprar un bitllet senzill, doncs a Boston no tenia intenció d’agafar massa el transport públic per lo que no em vaig mirar cap tipus d’abonament. Vaig haver d’indicar la parada on volia baixar per lo que entenc que el preu pot variar segons el destí, a mi aquell trajecte em va costar $2,75. Els trens del metro son força mes antics de lo que estem acostumats a Barcelona. Per fora semblen fets de llauna. En aquell moment ja eren mes de les 16h per lo que començava a ser hora de sortida de la feina, així que vaig poder agafar el metro i el bus essent testimoni de la vida típica dels treballadors bostonians, que és quelcom que m’agrada molt d’apreciar. Si creia que al metro de Barcelona a vegades hi anem com sardines, allà és encara pitjor. Al metro, la gent que va de peu s’ha de posar perfectament en ordre per poder entrar-hi tothom, doncs si la gent que queda de peu es col·loca a bulto, al final non hi cap tothom, és exagerat.
Jo, degut a què vaig agafar el metro molt lluny del centre, quan vaig pujar al tren anava força buit per lo que vaig poder seure, però conforme avançàvem, el metro es va anar omplint fins que assegut em feia creus del merdé que tenia tothom per sortir d’allà, doncs depenent de qui hagués de sortir, havien de sortir abans 5 persones per deixar-lo passar.
A mig trajecte, va passar alguna cosa que va fer que tots haguéssim de baixar del metro i esperar-ne un altre. Al cap d’una estona en va venir un altre i hi vam pujar tots. Mirant a Moovit ja no em quedaven massa parades, per lo que em vaig quedar de peu.
Quan finalment vam arribar a l’estació on havia de baixar, vaig seguir una mica cap on anava quasi tothom. S’havia de sortir de l’estació, baixar unes escales i sota un pont hi havia la parada dels autobusos. Era una parada gran on hi cabien almenys 3 autobusos parats alhora. També hi havia molta gent esperant. Aquella semblava una parada important amb una bona combinació amb línies de bus.
Suposadament amb el bitllet de metro pots pujar al bus, com si fos un bitllet integrat de TMB. Pero quan va arribar el bus que havia d’agafar i vaig intentar passar el bitllet per la màquina, no l’acceptava. La xofer va mirar el bitllet i va fer el que ja havia fet el xofer del primer i últim bus que havia agafat a Boston, deixar-me passar sense pagar el bitllet. Jo flipava. Que amables eren els conductors d’autobús de Boston. Jo crec que potser hi havia algo de zones o ves a saber, pero la qüestió és que aquell bitllet n em servia per aquell bus, hauria d’haver pagat $2 mes que em vaig estalviar gràcies al bon rotllo de la ciutat de Boston.
En aquella parada també vaig tenir sort com al metro, doncs semblava una parada principal i el bus estava quasi buit, pero ja en aquella primera parada quasi es va omplir completament, i mes que es va anar omplint durant el trajecte. De fet, al cap de pocs minuts, ja era pitjor que al metro, un munt de gent i, tots negres… Si si, tots. Senyal de que ja m’acostava al meu barri.
El bus va anar pel carrer principal que ja em coneixia i que connectava el centre amb el meu barri fins arribar a la parada que em deixa Moovit. M’havia estalviat un bon tros de camí i descansat una mica que prou falta em feia.
En aquest moment estava ja cansadíssim pels dos dies que portava caminant hores i hores. Vaig anar a l’apartament a fer coses pero assegut perquè ja no podia caminar ni mig kilòmetre mes almenys fins l’endemà,
i amb el gat al costat que no feia res ni deia res pero sempre necessitava estar amb algú. La intenció era sortir cap a les 20h a sopar alguna cosa i anar a dormir aviat.
Les sensacions en aquell segon dia de viatge eren boníssimes. Boston m’estava agradant molt i, el que és mes important, m’hi sentia molt be i molt acollit, res a veure amb altres ciutats americanes. Havia sigut capaç d’arribar fins allà sense perdre’m ni una sola vegada i en els dos primers dies ja havia fet tant o mes del que tenia planejat per Boston. I el mes important, no portava ni 3 dies pero ja notava un dels avantatges d’un viatge, allargar la vida. Al fer tantes coses noves cada dia a cada moment, sembla que un dia viscut en un viatge sigui com una setmana a casa teva, per lo que sembla, literalment, que s’allargui la vida, que visquis mes que mai, que facis mes coses que mai, cosa que en part és així.
Vaig mirar el mapa de Boston i vaig decidir que l’endemà aniria totalment en direcció contrària al centre i molt mes a prop de l’apartament on hi havia un parc enorme i zones mes residencials de Boston.
Cap a les 19h em vaig estirar per descansar una mica mes les cames abans de sortir a sopar i em vaig quedar completament clapat. Després de 16h despert i caminats mes de 30 km ja ni tan sols la gana podia mes que la son com hauria passat en qualsevol altra situació. Així que aquella nit la vaig dormir vestit i amb la llum encesa, almenys unes quantes hores. Això si, vaig dormir 12 hores seguides sense ni despertar-me cosa que em va anar de puta mare.
by guillem | maig 25, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Aquella era la primera nit del gran viatge de 3 mesos i a mes la primera que dormia en una casa amb la familia vivint-hi. I per ser la primera vegada de tot plegat vaig dormir de puta mare, d’una tirada. Em vaig despertar sol, després de 8 hores de dormir. Hi va ajudar molt el fet que estigués 15 hores donant voltes fins arribar allà, però és lo bo dels viatges, dorms perfectament cada dia justament per haver tingut un dia complet.
El bany era compartit, almenys amb uns ostes mes que hi havia en una altra habitació. Quan em vaig despertar, cap a les 7 del matí, no sentia cap soroll, així que vaig aprofitar per dutxar-me abans de que es despertés algú altre. Aquell bany s’havia afegit pels ostes segurament, ja que literalment estava afegit a la resta de la casa. El terra es veia clarament que no era el mateix i fins i tot no estava al mateix nivell. De totes maneres estava ben fet i complia tots els seus propòsits.
Després de dutxar-me em vaig preparar el cafè. Jo portava cafè soluble, així que vaig anar a la cuina, vaig escalfar aigua i em vaig preparar el cafè. vaig agafar una mica de llet de la nevera, que tot i que no havia demanat permís, me’n poso tant poca que no val la pena ni demanar-la.
Amb el cafè a la ma vaig tornar a la meva habitació i vaig llegir algo de notícies abans de preparar-me per sortir i passar tot el dia per Boston. A mes vaig començar a preparar aquest diari per tal d’anar-lo escrivint durant el viatge. L’objectiu era escriure cada dia, així que aquell primer dia ja vaig escriure alguna cosa mentre prenia el cafè.
A les 8 ja estava a punt i al sortir de l’habitació per poc xoco contra un noia que acabava de sortir de l’habitació del costat. Aquella noia no l’havia vist a l’arribada, doncs només vaig conèixer a la propietaria i al seu marit, així que vaig suposar que era una altra inquilina com mes tard vaig confirmar. I de fet no era la única, allò mes que un apartament semblava un alberg.
A diferència del primer dia del primer i últim gran viatge, quan vaig estar a Miami, aquesta vegada ja tenia mes experiència i anava molt mes preparat. Em vaig posar pantalons de viatger, és a dir, amb moltes butxaques i fàcils de secar, i la motxilla amb aigua, menjar i altres coses com una bateria externa. És importantíssim pensar en tot això abans de sortir encara que estiguem en una gran ciutat. Així seria molt mes fàcil estar donant voltes, literalment, tot el dia. La Drusila no hi era així que vaig sortir de la casa sense acomiadar-me.
Com sempre passa el primer dia d’un viatge, estàs ple d’energia i ganes de caminar i veure coses. Així que vaig proposar-me d’anar fins al centre de Boston caminant. Boston no és una ciutat massa gran, de totes maneres tenia 1 hora i mitja caminant fins al centre. Així que amb l’inseparable Google Maps vaig començar a caminar. Aquest cop ja amb mes experiència, ja anava preparat per passar-me tot el dia fora caminant.
Feia un dia espectacular i una temperatura prou bona, ni fred ni calor. Un cop al carrer vaig veure be la ciutat per primera vegada, aquells carrers foscos i molls que havia vist la nit anterior ara eren ben il·luminats i secs, semblava una altra ciutat. El barri estava a les afores però el vaig trobar molt bonic, amb cases típiques angleses i escoceses i prou moviment però sense ser angoixant com podria ser el centre. Era bàsicament un barri residencial molt a prop d’un parc enorme (que visitaria al cap de dos dies) però a la vegada al costat d’una zona mes comercial amb botigues i restaurants, per lo que era un bon barri per viure-hi.
Em trobava en una zona perifèrica de la ciutat però tot i així no es veia ni brutícia, ni delinqüència, ni marginalitat, res, semblava un bon barri. Això denotava que Boston és una ciutat segura i ben conservada, doncs fins i tot els barris mes allunyats del centre tenen el seu encant i no son gens perillosos ni marginals.
Quan feia uns 15 minuts que caminava ja vaig agafar un carrer llarg per el que hi aniria uns 30 minuts. Allà ja vaig parar a una botiga a comprar unes galetes per esmorzar mentre caminava.
Quan ja portava uns 45 minuts de caminada i sense que es veiés res especial a l’horitzó, va aparèixer de cop entre els edificis encara llunyans, la punta de la Prudential Tower, un dels edificis mes emblemàtics de Boston i que era una de les coses que volia veure. Així que vaig decidir passar primer per la Prudential Tower i després anar al centre ja que quedava molt a prop de la torre. La Prudental Tower la tenia quasi en línia recte però encara força lluny.
Pel camí em va sorprendre veure un pàrquing dels típics autobusos escolars americans, aquells de color groc i amb morro. Feia impressió perquè almenys n’hi havia 100 i tots un al costat de l’altre. Quan quasi no n’has vist en real, veure’n tants de junts fins i tot impressiona. A mes. mentre caminava per un carrer ja del centre de Boston amb uns 4 carrils i força trànsit, vaig veure un ciclista a terra i un 4×4 aturat al seu costat amb el seu conductor fora. M’ho vaig acostar i en aquell moment el ciclista intentava aixecar-se mentre el conductor, que probablement li havia donat un cop, i jo, l’ajudàvem. Semblava una mica coix però sense res greu. El mòbil i altres coses per terra i la bici que necessitaria alguna reparació. El pobre home ja havia començat malament el dia. Al cap de menys de 5 minuts va arribar una ambulancia on van atendre al ciclista i jo ja vaig seguir el meu camí.
Cap a les 10 del matí ja quasi era just a sota de la Prudential Tower. Cada vegada la veia mes a prop i mes alta. Vaig parar a una botiga a comprar alguna cosa per veure i aprofitar per acabar-me l’últim sandvitx que em quedava (encara dels que havia portat pel vol) en un parc molt maco amb el que em vaig topar. Vaig comprar una espècie de refresc amb gust de carn o alguna cosa similar (pensant-me que era una altra cosa, evidentment), en qualsevol cas era dolentíssim, no em podia creure que una cosa com aquella es vengués.
Vaig buscar un lloc per seure al parc, al costat d’uns arbres, a l’ombra i amb vistes espectaculars a la Prudential Tower, que degut a què la tenia a pocs metres, ja la podia apreciar en tota la seva espectacularitat. Un cop vaig acabar de menjar, m’hi vaig acostar del tot per fer les típiques fotos des del peu de l’edifici i seguir amb les visites.
Ja tenia els punts que volia veure marcats a Google Maps però no tenia un itinerari fix, sino que tenia pensat anar veient coses segons la distància a la que estés. cal tenir en compte que les principals atraccions de Boston estan molt a prop unes de les altres per lo que ocal fer massa itineraris. Així que un cop vista la torra vaig mirar on podia anar i em vaig decidir per anar a veure Black Bay, un dels barris mes autèntics de Boston en quant a arquitectura i ames es troba a la rivera del Riu Charles, un lloc fantàstic èr passejar una estona. De fet, aquell primer dia tenia la intenció de veure el centre de la ciutat i no la zona que estava veient, però em vaig decidir fer això perquè de camí vaig veure la Prudential Tower ja des de lluny i vaig decidir anar-hi, i d’aquí a Black Bay. L’endemà ja visitaria el centre i totes les seves atraccions turístiques.
Mentre caminava en direcció a Black Bay ja anava veient el canvi d’arquitectura, doncs és just aquest l’atractiu principal d’aquest barri que fa de frontera entre Boston i Cambridge justament amb el Charles River. Aquest barri va tenir el seu màxim creixement a mitjans del segle XIX i va ser construït sobretot per anglesos i escocesos, cosa que queda totalment clara només veient les cases, sembla que estiguis al Londres del segle XIX. Amb els carrers empedrats, aquest barri en una ubicació privilegiada sembla un poblet enmig d’una gran ciutat.
Mentre caminava per un passeig junt al riu, amb Black Bay a l’esquerre i Cambridge a la dreta, vaig caure en què justament Cambridge es troba just creuant el riu que estava seguint, de fet des d’allà, tot i que el riu és enorme, ja podia veure els edificis de Cambridge i fins i tot el MIT (Massachussets Institute of Technology) que es troba just a la vora del riu. Així que vaig decidir definitivament no anar al centre aquell dia i dedicar-lo a visitar Cambridge i la seva universitat mes famosa, Harvard.
Caminant per la vora del riu es podia veure a l’altra banda Cambridge, unida a Boston per varis ponts. Mirant a Google Maps em vaig decidir per un concret ja que semblava que era el que deixava mes al centre de Cambridge. El pont tenia mes de 700 metres, era per a cotxes i vianants i deixava ja a Cambridge just davant del MIT.
Sobre el mapa i mirant a l’horitzó tot sembla mes a prop, pero quan comences a caminar les distàncies es fan enormes. Ja vaig tardar una estona en arribar al pont, i una bona estona mes en creuar-lo. Això si, creuar-lo veient aquell riu immens als teus peus, Cambridge davant teu i Boston al darrere, és una passada.
Al cap d’uns 15 minuts arribava al final del pont i per tant a Cambridge. davant meu ja tenia el MIT. L’edifici és espectacular i dóna la benvinguda a Cambridge deixant veure l’ambient que es respira a tot Cambridge, un ambient estudiantil, una ciutat dedicada a l’ensenyament, la ciència i la tecnologia. Vaig fer-li unes fotos i el vaig rodejar per veure be tot l’edifici abans de seguir caminant pel carrer al que et deixava el pont que acabava de creuar. El carrer es veia prou important així que vaig decidir anar per aquell mateix. A mes, Harvard quedava quasi en línia recta per aquell carrer, quasi a l’altra costat de Cambridge, per lo que m’aniria be per haver vist ja Cambridge abans d’arribar a Harvard.
Vaig començar a caminar per aquell carrer fins arribar a una licoreria. Això és important perquè son els únics locals on es pot comprar cervesa, a diferència d’Espanya que es poden comprar en qualsevol bar o supermercat. Així que vaig entrar a la licoreria per comprar una cervesa, tot i que allà dins hi tenien de tot i de molta qualitat, per lo que comprar només una cervesa era una mica trist. Vaig sortir i vaig seguir caminant bevent la cervesa amb compte ja que allà no es pot veure alcohol pel carrer, però la veritat és que ja la necessitava, doncs portava quasi 3 hores caminant i la temperatura mica en mica anava pujant. Em va entrar de puta mare.
Acabada la cervesa havia avançat força però encara em quedava una hora mes fins a Harvard, i ja en portava 3 des de que havia sortit de l’apartament. Portava aigua i menjar i la temperatura era prou bona per caminar durant hores. Quan quedaven uns 30 minuts per arribar a Harvard, ja vaig començar a veure professors i alumnes vestits amb la típica gavardina i birret de les cerimònies d’entrega de diplomes. Aleshores em va venir el cap que érem a dia 24 de maig i que aquest podia ser el dia de les entregues de diplomes de Harvard. De ser així seria una sort enorme haver coincidit justament amb un dia tant assenyalat a qualsevol universitat i mes en aquella universitat. De totes maneres conforme mes m’acostava a Harvard, mes alumnes i professors veia marxa caminant en direcció contrària a la meva, per lo que vaig pensar que quan hi arribés ja potser no hi quedaria ningú o ja no hi hauria res per veure.
Així que vaig decidir accelerar el pas per arribar lo abans possible al recinte de Harvard. Fins aleshores tots els alumnes que veia passar en direcció contrària ala meva, ja venien caminant pel carrer pel que anava jo, però de sobte vaig veure que els alumnes que marxaven apareixien d’un carrer adjacent, i des del que sortien crits i aplaudiments. Vaig girar per aquell carrer i vaig poder veure des de fora com feien una festa en un jardí. En qualsevol cas no s’hi podia entrar i tampoc semblava que estigués encara al recinte de Harvard, per lo que vaig seguir caminant seguint les indicacions de Google Maps.
De cop i volta, i sense mirar al mapa, al girar una cantonada, va quedar just davant meu i amb tota la seva esplendor, la Universitat de Harvard. Un recinte gran protegit per murs i valles a través de les quals es pdoien veure els típics edificis que conformen les diferents facultats i que segurament tots hem vist en alguna foto o video. No em va fer falta mirar el mapa, per fi havia arribat a Harvard.
Com ja em semblava des de feia una estona tot el campus de Harvard era una gran festa. A priori no semblava el millor dia per visitar Harvard, ja que l’entrada, normalment lliure, estava restringida a alumnes i convidats, ni tan sols pagant es podia entrar. Al principi vaig tenir unes sensacions contradictòries, per una banda era un dia únic en tot l’any, i per l’altra, no podia veure el campus per dins. Entrava molta gent per lo que les cerimònies no havien acabat, ans el contrari, algunes encara havien de començar. Així que al veure que totes les entrades estaven protegides per membres de seguretat i policies que no deixaven entrar a ningú que no estés correctament acreditat, vaig decidir de donar la volta per fora a tot el campus per almenys veure algo aprofitant que es podia veure a través de les valles.
Vaig donar la volta sencera a tot el campus i almenys vaig poder veure els seus edificis mes emblemàtics. En els patis es veien taules, cadires, escenaris, altaveus, etc, en alguns llocs ja sense ningú i en altres amb estudiants, pares i professors celebrant les graduacions. Era una llàstima no poder-ho veure des de mes a prop però almenys podia veure una cosa que no es veia en tota la resta de l’any.
Però la petita decepció per no poder entrar al campus es va acabar de cop quan de la casualitat i la bona sort van fer que just quan estava ja a punt de donar tota la volta al campus, passés per davant una entrada lateral del campus, entrada força petita i que fins i tot podria passar desapercebuda, just quan aquesta es va obrir per deixar entrar un grup de 30 o 40 persones que eren familiars dels alumnes graduats, tot i que jo en aquell moment no ho sabia. La qüestió és que mentre a totes les entrades tothom s’havia d’acreditar per poder entrar, en aquesta entrada, tot i que també hi havia vigilants, en aquell moment no demanaven res ja que tot aquell grup semblava que havien arribat junts amb algun guia, per lo que tot el grup va entrar directament. Jo, sense saber-ho i al veure tota aquella gent entrar i al no saber exactament què passava ni si podíem entrar els visitants normals, vaig entrar per aquella porta entre el familiars. Els vigilants de la porta no em varen dir res doncs en aquell moment se suposava que només estaven entrant familiars. Va ser ja un cop dins, que em vaig adonar que literalment m’havia colat en una cerimònia reservada a alumnes i familiars d’una de les facultats, doncs un cop érem tots dins, varen tornar a tancar la porta i els policies immediatament indicaven a altres persones que avui no es podia entrar.
Així que allà estava vestit amb roba de viatger, amb la motxilla i mig suat per les quasi 4 hores de caminada enmig d’unes 200 persones amb traje i corbata i un munt de fotògrafs professionals immortalitzant-ho tot. Dins hi havia molta seguretat i ningú em deia absolutament res, tothom passava pel meu costat sense ni mirar-me i com si fos un mes, i mentre a la porta la seguretat impedint el pas a les persones com jo. La sensació era, si mes no, estranya però a la vegada gratificant.
El recinte era la facultat i el seu tros de jardí ple de taules i davant un escenari. A la porta em varen donar el programa de la cerimònia, on indicava que primer es farien uns parlaments i entrega de diplomes. Prèviament els alumnes havien fet un esmorzar a les taules que hi havia parades.
Vam estar uns 20 minuts esperant fins que va pujar, la que semblava la rectora o directora de la facultat, a fer el primer parlament. Bàsicament va parlar de com havia anat l’ant, d’algunes anècdotes i de la filosofia de Harvard, fent una mica allò que sembla una mica sectari en aquests casos, però la veritat és que s’ho poden permetre una mica. També van parlar altres professors fins que van començar a entregar un per un els diplomes.
Jo era quasi a primera fila junt amb altres pares i els alumnes que feien fila per recollir el diploma varen quedar just al meu costat, ho sigui, no només vaig poder entrar a una cerimònia privada d’entrega de diplomes de Harvard, sino que a mes estava el millor situat per veure millor la pròpia entrega. Al principi em feia una mica de cosa que algú em digués algo, però va durar poc quan veia que altres pares em miraven amb cara de complicitat i somrient com si jo fos el germà d’algun d’ells.
En acabar els parlaments van començar a entregar els diplomes cridant un per un tots els alumnes de la fila. Cada entrega no durava mes de 30 segons en què bàsicament els donaven el diploma, saludaven i marxaven.
Un cop varen entregar tots els diplomes, ja acabava la part mes protocolaria i començava la part mes festiva. Els alumnes es van reunir amb familiars i amics i alguns seien a les taules, altres s’acomiadaven de companys, començava a sonar música i, clar, va ser en aquell moment que es veia una mica mes que jo anava sol, doncs ja tot eren grupets de persones menys jo, per lo que vaig decidir marxar.
En comptes de marxar per la porta per la que havia entrat i que donava directament al carrer, vaig intentar sortir del recinte d’aquella facultat però seguint dins el campus, així que vaig anar cap a una porta petiteta que separava el pati de la facultat de la resta del pati del campus. Però allà també hi havia una vigilant que crec que no entenia massa on anava ni què volia fer, doncs ella vigilava que ningú entrés quan jo el que volia era sortir. Em va dir que podia tornar a la festa i jo li vaig dir que havia de marxar, i ella em va assenyalar la porta per on havia entrat, la que donava al carrer. Així que aquí es va acabar la meva visita a Harvard, almenys ja no podia seguir caminant pel campus doncs aquell dia tot estava restringit. Per lo que em vaig quedar allà uns 5 minuts mes per assegurar-me de que no podia veure res mes del campus fins que vaig sortir. No deixa de fer gràcia que et tractin com si tinguessis un privilegi que no tens, en aquest cas,e l privilegi de poder estar allà dins, doncs mentre estava a la porta decidint si sortir o no, altres visitants preguntaven si podien entrar i a tots els deien que no davant meu, que tampoc podria haver entrat, però com que ja era a dins, ningú es preguntava si podia o no, per ells era evident que si. Així que quan li vaig dir al policia que volia sortir, molt amablement em va obrir la porta, em va dir que passés un bon dia i vaig sortir.
Amb tot plegat ja eren quasi les 12:30h i ja havia fet una de les coses mes importants que havia de fer a Boston, veure Harvard. A mes hi vaig arribar caminant i sense tenir-ho planejat, de fet pensava anar-hi l’endemà.
A continuació vaig passejar una mica per la zones mes tranquiles de Cambridge, barris amb poca circulació, cases unifamiliars, carrers amples i tranquils,… De fet bona part de Cambridge és així, cosa que contrasta amb la gran ciutat que te just al costat.
Vaig anar fins l’Institut de Secundària i allà vaig descansar una estona en un banc on vaig menjar patates que havia comprat pel camí. Eren quasi les 13h i començava a tenir gana per dinar. Quan vaig haver descansat una mica i vist Cambridge, vaig decidir començar a fer camí, almenys fins al riu que separava Cambridge de Boston, doncs ja em quedava molt lluny degut a què el campus de Harvard sembla que està a la part mes allunyada de Boston. Almenys tardaria una hora només en arribar al riu.
Pel camí vaig veure vairs autobusos escolars que quan paraven per deixar algú, desplegaven senyals de STOP als laterals de l’autobús per indicar que no els avancessin, a mes de portar sirenes similars a les d’una ambulància. De fet, donava la sensació, que aquells autobusos tenien prioritat sobre altres vehicles, i fins i tot, certa autoritat.
Quan encara no havia arribat al riu, ja feia 5 hores que havia sortit de l’apartament i tot just començava a desfer tot el camí fet. De moment no em plantejava d’anar en transport públic perquè no tenia ni idea que què havia d’agafar i fins el moment no m’havia pogut connectar a cap xarxa wifi per consultar Moovit. De totes maneres era algo que volia evitar almenys els primers dies del viatge, doncs és quan estàs mes fresc i quan pots caminar mes, així que vaig seguir caminant.
Tenint en compte el mapa mental que m’havia anat fent de Boston mentre caminava, vaig decidir intentar creuar el riu per un altre pont per no tornar pel mateix camí que havia fet a l’anada i així poder veure alguna altra part de Boston. Per no haver d’estar mirant el mòbil contínuament, vaig memoritzar una mica el mapa fins arribar al riu i anar tirant, almenys al principi, doncs tenia una hora caminant fins al riu, sense mirar el mapa.
No em vaig perdre pero si que em vaig desviar mes del que esperava. volia creuar el riu per un altre pont que a mes quedés mes a prop de l’apartament que el que havia creuat a l’anada, però potser em vaig desviar massa. Vaig creuar el riu per un altre pont i així vaig tornar a entrar a Boston, en una zona mes propera a l’apartament que l’altre pont, però potser en una zona mes complicada per anar-hi caminant. En aquell moment encara no ho veia, però per aquell camí em creuaria amb estadis de béisbol, carreteres amples i fins i tot, altres universitats. I clar, no és el mateix caminar per zones mig pensades per vianants que per zones amb tantes infraestructures grans pel mig.
Quan ja vaig ser de nou a Boston, vaig mirar el mapa i vaig veure que fins i tot m’estava desviant massa. Intentava tallar una mica de camí per arribar a l’apartament, però ja estava tallant massa, per lo que ja havia d’anar mirant el mapa per tal d’anar afinant el camí. Al mirar el mapa vaig veure que tant la Universitat de Boston com l’estadi dels Red Sox em quedaven quasi de camí, així que vaig decidir passar per ambdós edificis per veure’ls almenys des de fora.
Si tens els mapes descarregats, encara que no tinguis Internet pots utilitzar el GPS per ubicar-te en temps real en el mapa, però el que no pot fer Google Maps és calcular la ruta i donar-te les indicacions, encara que sigui a peu, per lo que és un mateix qui ha d’anar mirant el mapa i decidir per quins carrers anar. Això que a priori pot semblar fàcil, normalment ho és, però en una ciutat nova i en una zona de la ciutat o preparada pels vianants i amb carreteres creuant-se contínuament, saber exactament quin carrer agafar per anar a un punt en concret pot ser molt mes difícil del que sembla. I això és el que em va passar des de que vaig creuar fins arribar a l’estadi dels Red Sox. Vaig poder arribar a l’estadi perquè era molt alt i es veia des de lluny, tot i que donant força voltes en alguns punts per tal de creuar una espècie d’autopista.
Abans però vaig passar per la Universitat de Boston que està quasi a la rivera del Riu Charles, per lo que és de les primeres coses que veus quan vens des de Cambridge. La Universitat era gran però no tenia un campus com la de Harvard, ni l’encant, evidentment, que te Harvard. De fet és un edifici amb un petit jardí, quasi com si fos un hospital.
Des de l’hospital vaig haver de desfer una mica de camí, doncs vaig creuar per un pont del riu que ja no em permetia seguir mes o menys recte per arribar a l’apartament, sino que havia baixat massa i ara havia de tornar a pujar. Per entendre’ns, a Cambridge vaig caminar massa estona al llarg del riu pensant-me que un cop a Boston ho hauria de seguir fent, però el vaig recórrer massa, i ara ja a la part de Boston, havia de tirar una mica enrere. Almenys això m’havia servit per veure la Universitat de Boston.
Des d’allà ja em vaig endinsar de nou a la ciutat de Boston per un camí que no havia fet durant l’anada amb la intenció ja d’intentar tallar el camí el màxim possible per arribar a l’apartament. Ja eren les 14h passades i el cansament començava a ser massa com perquè em pogués prendre el luxe de donar voltes innecessàries. De fet feia 6 hores que caminava quasi inenterrumpudament, per lo que ja hauria fet mes de 20km.
Quan vaig arribar a l’estadi dels Red Sox, vaig escoltar que m’arribaven WhatsApp’s. El mòbil s’havia connectat a una xarxa oberta del propi estadi per lo que vaig aprofitar per calcular la ruta a seguir fins l’apartament, i sort que ho vaig poder fer perquè sino hauria tardat molt mes en arribar. Vaig mirar també com arribar a l’apartament en transport públic, però des d’allà no guanyava massa temps que si feia el mateix camí caminant, per lo que vaig decidir seguir caminant. Abans però vaig donar la volta a l’estadi per veure’l be, almenys per fora. De totes maneres als voltants ja eren prou interessants, amb botigues, restaurants i locals dedicats als Red Sox. Una cosa que em va sorprendre va ser que els carrers que envoltaven l’estadi eren molt petits, d’un sol carril i quasi sense voreres. De fet l’estadi feia ombra completament i donava una sensació, fins i tot d’aclaparament, caminar per aquells carrerons amb la paret de l’estadi just al costat.
A partir d’allà vaig poder anar seguint les indicacions de Google Maps per tal d’anar pel camí mes curt fins l’apartament. I sort que em vaig poder connectar per obtenir la ruta, ja que a la primera cantonada ja em va fer anar per un camí pel que jo no hauria anat.
Quan feia uns 30 minuts que caminava des de l’estadi, ja no podia mes, els genolls, sobretot el dret que ja hi tenia molèsties des de feia una estona, em començava a fer mal. Cada vegada caminava mes a poc a poc perquè els peus els tenia completament adolorits. Eren quasi les 16h per lo que ja en portava quasi 8 caminant quasi tota l’estona. Havia arribat des d’una punta de Boston a l’altra punta, travessant el riu fins arribar a Cambridge i després a l’altra punta de Cambridge fins arribar a Harvard. Perquè a mes es va donar aquesta circumstància, que el meu apartament estava lluny de la frontera entre Boston i Cambridge i el mateix passava amb la Universitat de Harvard. En qualsevol cas estava molt content de tot el que havia pogut fer, que ho hagués aguantat, que el tremps hagués sigut tant bo i que no m’hagués perdut o tingut cap problema.
En arribar a un parc, vaig seure una estona per descansar almenys les plantes dels peus perquè ja fins i tot em costava caminar. Segons Google Maps encara em quedava mes d’una hora per arribar a l’apartament per lo que vaig descansa lo just per poder seguir una estona mes. Estava essent un dia dur però molt aprofitat que em va permetre veure bona part de Boston, de Cambridge i de Harvard.
Quan els peus em feien una mica menys de mal, vaig emprendre el camí de nou. Al cap d’uns 30 minuts vaig arribar a zona coneguda, és a dir, vaig arribar al carrer important i llarg que anava quasi des de l’apartament on dormia fins al centre de Boston. Era un carrer de dos carrils per banda que arribava fins al barri de l’apartament i que deixava veure des de lluny bona part del centre de Boston inclosa la Prudential Tower, doncs el carrer feia una mica de baixada per lo que des d’aquell barri es podia veure força be el centre de Boston sense haver d’estar elevat (carrer que ja havia recorregut quasi completament pel matí).
Quan ja feia una estona que anava per aquell carrer, encara em quedaven uns 45 minuts per arribar a l’apartament pero la sensació ja era una altra. En aquell moment almenys ja sabia on era i quant em faltava, per lo que psicològicament el cansament era mes fàcil de portar. Per primera vegada a Boston, em sentia en zona coneguda. Lo dolent d’aquell carrer és que era molt llarg, avorrit i monòton, per lo que el tram final es feia llarg.
Al cap d’uns 45 minuts mes per fi vaig arribar a l’apartament. Eren les 17h passades per lo que havia estat quasi 10h donant voltes i quasi tota l’estona caminant. Només aquell primer dia havia fet 40km. A l’apartament no hi havia ningú i em vaig quedar a la meva habitació per descansar. Vaig anotar el mes important de la jornada per l’endemà escriure el diari mes detalladament i em vaig estirar. Eren tot just les 18:30h que em vaig quedar adormit sense ni voler-ho, amb la llum oberta i mig vestit. Estava cansadíssim i en aquell moment era quan mes ho notava.
Cap a les 23h em vaig despertar, em vaig canviar, vaig apagar la llum i a seguir dormint fins cap a les 3 de la matinada.
by guillem | maig 25, 2018 | Volta Atlàntica 2018
Arribava el dia, el gran dia, el dia que començava el viatge mes important de la meva vida fins aleshores. Ja havia fet viatges tot sol, ja havia estat dos mesos fora de casa, però ara en serien 3 i visitant mes de 50 ciutats de 5 països, anant des de la frontera d’EUA amb Canadà fins al sud de Perú. Bona part del continent americà de nord a sud passant per llocs tant únics com les Galápagos o dues de les 7 meravelles del mon modern.
La preparació del viatge l’havia haguda de fer en molt poc temps degut a que fins uns 5 mesos abans no sabíem encara les dates exactes, ja que durant el tercer mes del viatge estaria amb el pare, en Raimon i la Sele, per lo que arribava al dia de la sortida una mica estressat. De fet aquest mateix dia, dues hores abans de la sortida, encara vaig reservar el vol de Cusco a Lima. Això no m’agrada massa ja que comences el viatge ja una mica atabalat, és millor tenir-ho ja tot fet, inclosa la maleta, almenys una setmana abans, d’aquesta manera desconnectes completament i durant aquella setmana ja només penses en marxar fent que quan arribi el dia estiguis completament tranquil de saber que ho tens tot preparat.
A mes em faltaven algunes coses que havia anat pensant durant els últims dos dies, com poden ser tisoretes que es puguin pujar a l’avió o coses similars, no imprescindibles pero si que acabaria necessitant al llarg del viatge. Per aquestes coses vaig trucar a la mare per demanar-li que anés a comprar aquestes coses mentre jo acabava de fer la maleta. També li vaig demanar que compres pa de motlle per fer sandvitxos per menjar durant el vol fins a Boston. Tot això tenint en compte que quedaven unes dues hores per haver de marxar cap a Barcelona. Per mi, i després d’aquell dia, és importantíssim tenir-ho tot preparat inclosa la maleta, almenys una setmana abans, i el menjar almenys el dia abans. El mateix dia no ha de quedar res per fer, ni tan sols els sandvitxos o anar a comprar una pomada.
Abans d’anar a l’aeroport passaria per casa del pare per acomiadar-me. Tenia previst cap a les 13h agafar el metro fins a Sants i d’allà el tren fins la terminal 2 des d’on sortia el vol cap a les 15h. No havia de facturar per lo que no calia que arribés 2 o 3 hores abans. El vol seria directe a Boston i amb la companyia Level, la low-cost d’Iberia.
Cap a les 10 del matí estava a tope recollint tota l’habitació, mirant que l’aquari estigués tot be (alimentador automàtic, refrededor, etc., repassant que ho portés tot i la mare ja fent els 6 sandvitxos que li havia demanat. Quan saps que no podràs tornar en 3 mesos sembla que no hagis mai acabat de comprovar que ho tens tot i que tot està be.
Cap a les 10:15h ja estava llest amb la maleta a la mà i tancant la porta de l’habitació. Quan vaig arribar abaix la mare ja estava embolicant els sandvitxos. La veritat és que aquell dia i l’anterior s’ho havia currat molt. Li havia demanat un munt de coses i les havia fet totes, fins i tot els sandvitxos que li havia demanat només una hora abans i que estava preparant el mes ràpid que podia. Me’ls vaig guardar i ja ens estàvem acomiadant quan em va preguntar si em podia acompanyar en el tren fins a Barcelona. Jo em vaig quedar una mica parat, doncs total eren 40 minuts en tren i després hauria de tornar. Jo tenia pensat fer unes gestions bancàries en el tren, però evidentment no em va fer res i finalment em va acompanyar fins a casa el pare.
Així que vaig agafar la meva maleta de cabina i cap a l’estació. La mare flipava. Com podia anar-me’n 3 mesos per mig continent americà amb només una maleta de cabina. Doncs portava tot el que necessitava, fins i tot el portàtil i medicines.
En el tren, de camí a Barcelona, vaig estar mes amb el mòbil intentant fer unes transferències, que xerrant amb la mare. I després em va saber greu, però és que tota la preparació havia sigut tant justa i tan a corre-cuita en els últims dies que fins l’últim moment vaig haver de fer coses.
Cap a les 11h arribàvem a Barcelona per agafar el metro. Allà ja vaig deixar el telèfon i ja vaig parlar mes amb la mare. Ella semblava una mica estranyada de lo tranquil que estava, i de fet era veritat, estava força tranquil tenint en compte el viatge que iniciava tot sol. Potser estava pensant en que ho tingués tot i no tenia temps per pensar en res mes. Vam fer el camí fins arribar a casa el pare i allà ens vam acomiadar. Ella es quedaria a donar una volta per nou Mercat de Sant Antoni que encara no havia vist des de que l’havien reformat i jo ja cap a casa el pare fins cap a les 13h.
Amb el pare vam aprofitar per acabar de parlar algunes coses de l’itinerari que faríem per Perú tots dos sols durant una setmana. A mes també li vaig explicar be el tema de Revolut i els canvis de divisa i altres coses importants. Després xerrant una estona dels meus plans fins cap a les 13h que ja vaig anar cap a l’aeroport. Ell em va acompanyar fins la parada de metro del costat de Paral·lel i allà ens varem acomiadar. Ja em quedava sol iniciant el viatge per Amèrica.
Un cop et quedes sol és quan realment et comences a introduir completament al viatge. Mentre estàs acompanyat vas xerrant i distret en altres coses, però un cop et quedes sol i cada vegada penses menys en si ho portes tot, és quan realment comença el viatge.
Vaig anar en metro fins la Plaça de sants i d’allà ja vaig agafar el tren cap a la terminal 2 de l’aeroport del Prat. Havia d’arribar a la T1 per lo que a la T2 hauria d’agafar el bus llançadora. La veritat és que no anava sobrat de temps. Encara estava en el tren cap a la T2 que ja eren les 13h passades i el vol sortia cap a les 15:30h i encara havia d’arribar a la T1. Si res fallava tenia temps, però mai pots apurar tant perquè hi ha moltes coses que no depenen de tu que poden fer endarrerir el trajecte. En qualsevol cas vam arribar en el temps previst a la T2 i vaig correr cap a la parada del bus llançadora on ja n’hi havia un esperant al que hi vaig pujar ràpidament.
Per sort el bus no va tardar massa en arrencar i en 10 minuts ja érem a la Terminal 1, i encara no eren ni les 14h. No havia de facturar res per lo que només havia de buscar la porta d’embarcament i passar el control de seguretat, que en principi havia de ser ràpid.
Així que sense entretenir-me ni un minut vaig correr al control de seguretat que vaig passar sense cap problema i ràpid cap a la porta d’embarcament que també vaig trobar ràpid i sense cap problema.
Per embarcar a l’avió ens varen portar en bus, els coneguts com a jardineres. L’avió era molt lluny de la porta d’embarcament peque van canviar l’avió per una avaria. Mentre ens portaven cap a l’avió, va anar d’un pèl que no ens atropella un avió de Vueling. Va ser tot molt raro, doncs el bus es va aturar durant uns 2 minuts ja que havia d’esperar a què sortís l’avió de Vueling. Però de cop i volta, quan l’avió encara no s’havia mogut, el bus va arrencar i, just en aquell moment, l’avió de Vueling també. El bus va haver de frenar de cop i fins i tot l’ala esquerre de l’avió ens va passar per sobre del bus, literalment, el motor el teniem a dos metres de nosaltres. A mes els avions no paren, així que el bus va haver de fer marxar enrere perquè literalment se’ns fotia a sobre. Tots dins el bus ens vam quedar, primer glaçats de veure com un avió venia directe a nosaltres, i després tots mig rient perquè al final no havia passat res i era algo que segurament quasi ningú d’allà havia viscut abans.
Level és una companyia low-cost amb rutes transatlàntiques des de Barcelona. Això és molt bona notícia, la mala notícia és que pertany a Iberia. Així doncs, el vol va sortir amb una hora de retard. A sobre el pilot va dir que intentarien recuperar el temps perdut durant el vol, i no només no vam recuperar res, sinó que per mi que encara ens vam endarrerir mes. La qüestió és que tenia previst arribar a Boston de dia per trobar l’apartament mes fàcilment, i entre el retard d’Iberia i el control de passaport d’entrada a EEUU, quan vaig trepitjar Boston ja era de nit, i a mes plovia.
Pel que fa al vol, tot i ser una low-cost, va ser força còmode. De fet els avions son d’Iberia, la diferència està en els serveis: res de menjar, facturació no inclosa, no mantes, etc. Pero si portes menjar, el vol és com el de qualsevol altra aerolínia, només que a meitat de preu. Jo portava 5 sandvitxos, dels quals me’n vaig menjar 3 durant el vol i els altres dos fins i tot me’ls van deixar entrar a EEUU.
Durant el vol no vaig dormir gens. De totes maneres se’m va passar prou ràpid, repartint els àpats, llegint informació sobre els destins que visitaria, etc. A mes, per ser un vol transoceànic, és relativament curt, d’unes 8 hores, ja que Boston és una de les ciutats americanes mes properes a Europa. De fet va ser allà on varen arribar els anglesos en el seu moment.
Quan vam arribar a Boston, des de l’avió ja es veia que era quasi fosc i que començava a plovisquejar. Aquesta és quasi la pitjor manera d’arribar a una ciutat desconeguda per primera vegada, de nit i plovent. El vol es va endarrerir quasi dues hores en total, per lo que jo tenia previst arribar de dia cosa que finalment no va ser.
Vaig procurar anar cap a immigració el mes ràpid possible i almenys ser dels primers a la cua per sortit lo abans possible de l’aeroport. Pero al arribar-hi, i com era d’esperar, ja hi havia força gent fent cua, sobretot gent d’altres vols. Des d’Espanya es pot entrar a EEUU amb l’ESTA, i en aquest cas, el procés era una mica mes ràpid. Primer havíem d’anar a unes màquines a introduir les nostres dades i les de l’ESTA i ens facilitava un comprovant gràcies al qual l’agent d’immigració ja no hauria de mirar res més. El procés del comprovant és prou ràpid i d’allà mig corrent a la cua. Allà ja hi vaig estar una estona mes, uns 20 minuts. No és massa pero després d’un vol llarg, fer una cua de 20 minuts es fa molt pesat.
Quan em va tocar, l’agent em va fer les típiques preguntes de quants dies estaria, perquè, si portava tabac o menjar. Menjar li vaig dir els 2 sandvitxos i no em van dir res, només es volien assegurar que no eren de carn, per lo que els vaig poder entrar a EEUU i menjar-me’ls per sopar, cosa que em va anar molt be perquè era tard i quasi no tenia temps de donar masses voltes. De totes maneres, em va donar la sensació que l’agent em feia mes preguntes que l’altre vegada que vaig estar als EUA, concretament a Miami, on l’entrada va ser amb menys preguntes. En qualsevol cas, va autoritzar l’entrada i ja corrent a treure algo de diners i cap a l’apartament.
Al vestíbul mateix de l’aeroport vaig treure el màxim que em deixava treure el caixer, ja que cobrava una comissió de $3 fos quina fos la quantitat, per lo que vaig treure els $300 màxim que permetia el caixer al canvi de divisa oficial gràcies a Revolut, per lo que per aquells $300 només havia pagat una comissió de $3, és a dir, l’1%.
Ràpidament vaig sortir de la terminal per agafar el bus. Ja tenia anotacions fetes durant la preparació del viatge de com anar de l’aeroport al centre de Boston i a mes allà hi havia wifi gratis pe lo que vaig poder consultar les opcions en temps real per Moovit. Però degut a què a Moovit em donava vàries opcions i, a mi em semblava mes ràpida la segona opció recomanada, vaig preguntar a un noi que estava allà esperant si sabia quina ruta seria millor. Ell les va mirar i també va consultar el seu telèfon fins que em va dir que la primera opció, la mes recomanada per Moovit. Es tardava una mica mes pero en canvi aquell noi i Moovit me la recomanaven, així que vaig seguir les indicaciones de la primera ruta. Per cert, el noi semblava el típic hindú emigrat a EEUU per alguna companyia tecnològica, doncs estava a Boston i no era el primer que veia amb aspecte de emigrat tecnològic.
Lo primer que havia d’agafar allà mateix a la terminal era el bus gratuït de l’aeroport, en concret la Silver Line que va arribar en uns 5 minuts. Vaig anar seguint el trajecte per Moovit fins arribar a la parada que indicava. El bus deixava directament al metro, de fet et deixa ja sota terra, cosa força curiosa, doncs acaba parant en una espècie de pàrquing subterrani pero que no és pàrquing, simplement son carrers on para el bus i se’n va.
Allà ja vaig agafar el metro. Però en un punt em vaig adonar que ja era a les vies i no havia comprat cap bitllet, de fet encara no havia pagat res des de que era a Boston. Així que li vaig preguntar a un altre noi que estava allà esperant, que per cert, també semblava un emigrat tecnològic, i em va explicar que si venia del bus de l’aeroport, el metro no s’havia de pagar! Estava flipant, de fet li vaig repreguntar i el noi fins i tot es va quedar com estranyat de que a mi m’estranyés que el metro fos gratuït. Va fer cara com pensant, d’on deu venir aquest tio…
Així que, sense estar encara del tot convençut, vaig esperar a que arribés el metro que em tocava, doncs a diferència de Barcelona, per una mateixa via hi poden passar mes d’una línia. De fet primer en va passar un que no havia d’agafar. Al cap de 2 o 3 minuts mes ja va arribar el meu.
Amb el metro vaig fer bona part del tot el trajecte fins a l’apartament que tenia reservat. L’apartament, evidentment no estava just al centre, sino en un barri mes aviat perifèric, per lo que en el metro ja es veia que quasi tots els passatgers que anaven quedant eren afro-americans. De fet em va estranyar veure’n tants, doncs a Miami no se’n veien tants, potser perquè allà la nació predominant és la cubana.
En el metro almenys vaig estar-hi 30 o 40 minuts fins arribar a la parada que Moovit em deia que havia de baixar. Per sort quan vaig sortir de l’estació ja no plovia tant, encara plovia però molt menys, cosa que em va alegrar perquè no portava paraigües. Vaig haver de caminar uns 50 metres fins arribar a la parada del bus que havia d’agafar fins l’apartament.
Quan preparava el viatge havia mirat per Google Street View com era el carrer de l’apartament on havia de dormir, i quan em vaig fixar en el carrer on era esperant el bus, em va semblar el mateix. No era exactament igual però ja denotava que estava molt a prop, de fet ja semblava aquell barri. Cal recordar que ja portava quasi una hora de camí des de l’aeroport i fins aleshores tots els transports havien sigut gratuïts.
Ja havia llegit que als busos s’havia de pagar el preu just ja que els conductors no poden donar canvi, doncs no tenen accés a la caixa. Jo només tenia els $300 que havia tret a l’aeroport i que m’havia donat tots els bitllets de $20, així que no tenia just. La intenció era intentar pujar i sino doncs anar a buscar canvi o directament anar caminant, doncs ja estava a una distància acceptable per anar-hi caminant. Així que quan va arribar el bus vaig pujar-hi amb el bitllet de 20 a la mà preguntant-li al xofer si podia pagar. Ell em va mirar durant uns 2 segons i em va dir un “come on” seguit d’un gest amb la mà que em convidava a pujar al bus. Jo vaig pujar pero abans de seguir avançant li vaig tornar a ensenyar el bitllet de 20 i ell va tornar a fer el gest amb la mà per tal que seguís cap a dins del bus. No portava ni una hora a Boston i ja m’estava enamorant d’aquella ciutat, i això que era de nit i plovisquejava, però que una situació d’una persona que acaba d’arribar i no te l’import just per pagar i que et deixin entrar sense mes, és algo que no havia vist mai. A mes, a tota la ciutat i havia un ambient de seguretat, modernitat i tolerància impropia d’EUA, segurament degut al model productiu de Boston i Massachussets en general.
Així que hauria fet tot el camí des de l’aeroport a l’apartament durant 70 minuts sense haver de pagar res, sense colar-me enlloc i anant en transport públic. Increíble!
En el bus anava quasi sol i la pocs passatgers que hi havia ja eren tots afro-americans, inclòs el xofer. Ja estava de ple al barri on dormiria que era un barri perifèric de Boston. La veritat és que cada vegada em sorprenia mes la quantitat d’afro-americans, no perquè n’hi hagués molts, que també, sino perquè quasi tots ho eren. Anteriorment, només havia estat a Miami i no n’hi havia tants, si cubans, però no afro-americans, per lo que veure que a Boston la majoria, almenys en aquella zona, ho eren, doncs em va sorprendre.
Ja amb quasi tot el camí fins l’apartament fet i anant amb el bus per sobre terra, ja em vaig entretenir mes a disfrutar del camí, de la nova ciutat i sensacions al estar per primera vegada a un lloc. És una sensació extraordinària i molt satisfactoria, saber que has aconseguit arribar fins allà tot sol i que cada minut que passa estàs vivint, veient, alguna cosa nova. Era de nit i plovia però no podia parar de mirar per la finestra fixant-me en cada detall del carrer, en les cases, la gent, els cotxes, tot el que passava al meu voltant, a Boston.
Al cap d’uns 15 minuts vaig arribar a la meva parada i ja només quedava fer els últims 100 metres a peu fins l’apartament. En aquest punt ja vaig utilitzar exclusivament Google Maps amb el mapa descarregat amb el qual vaig poder arribar a l’apartament sense mirar cap cartell ni nom de carrer.
Quan era just al punt que m’indicava Google Maps, vaig mirar els apartaments però en cap es veia el número d’apartament, i mirant-los no es podia diferencia be quin era. En aquell moment una noia afroamericana que semblava beguda o drogada em va dir alguna cosa que no vaig arribar a entendre. Jo, sense mostrar cap preocupació, li vaig preguntar si sabia com veure els números dels apartaments. Al principi semblava una mica estranyada de que li fes aquella pregunta, potser ella m’estava demanant diners i jo li contesto amb aquella pregunta. Però al cap de 3 segons va senyalar a un punt del jardí de l’apartament. Al fixar-m’hi vaig veure que es tractava del número de l’apartament en una espècie de placa enganxada a terra. Ja no es va atrevir a demanar-me res mes, deuria pensar que jo anava pitjor que ella. No podia creure, al final va resultar que aquella noia amb ves a saber quines intencions, finalment em va ajudar a trobar l’apartament, doncs era just el del costat al que estava, el 197. Em vaig alegrar perquè cada vegada em feia menys gràcia estar per allà donant voltes a aquelles hores.
Amb tot plegat, eren quasi les 22h quan vaig arribar a l’apartament, gràcies a Google Maps i a tenir els mapes descarregats, perquè sino, de nit i en una ciutat nova, ves a saber quan trobes el carrer. Sincerament, quan em trobava ja davant de l’apartament, no tenia clar que algú em deixés entrar, doncs vaig enviar fins a 3 missatges a la propietaria sense rebre resposta. Tenia bones valoracions a Airbnb, pero que no hagués contestat cap missatge no em feia cap gràcia. Així doncs, vaig picar a la porta i després de dos minuts eterns, va obrir la propietaria, la dona que es veia a la foto de perfil de Airbnb. Em va sortit un “Hola Drusila!!!” mig emocionat de saber que efectivament aquella nit podria dormir en un llit.
Els apartaments de la zona semblaven cases unifamiliars però algunes vivendes dividides. En aquell cas, semblava que la casa tenia dues plantes pero cada planta era una vivenda. La de la Drusila era el pis de dalt. Quan vam arribar a dalt em va presentar al que suposo era el seu marit i em va ensenyar la meva habitació, just al costat del saló on eren ells mirant la TV. L’habitació era gran amb un llit de matrimoni, escriptori i un petit vestidor. Ella em va dir que ja no sabia si arribaria i li vaig explicar els endarreriments del vol, lo cansant que estava i lo aviat que aniria a dormir.
Un cop em vaig quedar sol, em vaig menjar els sandvitxos que em quedaven, vaig treure lo bàsic de la maleta i de seguida em vaig estirar per dormir, cosa que va passar en pocs minuts degut a lo cansat que estava. Aquella seria la primera nit del viatge i dormiria com un tronc 8 hores seguides. A mes també seria la primera vegada que dormiria en una habitació d’una casa particular amb la familia vivint-hi. Sempre havia intentat o un apartament sol o una habitació provada d’hotel, però allà els preus eren tant elevats que no vaig estar disposat a pagar aquells preus per una nit. No podria fer aquests viatges si hagués d’anar pagant 100€ cada nit. En qualsevol cas una nova experiència, i és justament això el que busco.
