Vam quedar cap a les 8:45 del matí per anar cap a l’aeroport. El vol el teniem a les 11h i l’aeroport estava a 2 minuts en taxi, Jo com sempre em vaig despertar unes 2h abans per dutxar-me tranquil·lament, prendre el cafè, mirar correus i escriure el diari. Vaig anar a baix per preparar el cafè i hi havia la dona de l’hotel. Ens va dir que a la font d’aigua tqambé n’hi havia de calenta, així que el pare i jo ens vam prendre allà el cafè.
A les 8:45h estàvem tots puntuals ja preparats. La dona va demanar un taxi, ens vam acomiadar d’ella donant-li les gràcies per tot (realment s’ho va currar molt) i vam sortir a esperar al taxi que no va tardar ni un minut en arribar. Vam carregar les maletes a la part trasera del cotxe i cap a l’aeroport on efectivament hi vam arribar en menys de 5 minuts i per $2.
L’aeroport és molt petit, tant o mes que el de Baltra amb només 3 mostradors, un per cada una de les 3 úniques companyies que hi operen. El nostre vol era el primer del dia, així que tota la resta estava tancat, els altres dos mostradors i el control de seguretat, que no el van obrir fins cap a les 10h aproximadament.
Vam anar cap al mostrador i jo vaig provar si la meva maleta cabia a la caixa d’exemple per poder-la pujar a cabina. No hi cabia per un centímetre cosa que em va estranyar i li vaig preguntar a la noia si la podia pujar. Em va dir que si pesava menys de 8kg si, i jo ja sabia que en pensava quasi 11. La va pesar i directament facturada. Això em passa per preguntar vaig pensar. Vam acabar de fer el check-in i vam anar a les cadires a menjar i esperar.
Cap a les 10h van obrir el control de seguretat pero només pels passatgers del nostre vol. Es feia una cua fins arribar a un mostrador on hi havia una treballadora de l’aerolínia, per això només podíem entrar els d’un vol a la vegada. Després de la noia ja passaves a la cinta i arc de seguretat. Vam passar tots sense problemes i vam anar a la porta d’embarque, si porta perque només n’hi ha una. Vam seure i esperar com toca fins cap a les 10:45h que de cop i volta vam veure aterrar un avio a uns 20 metres de nosaltres, doncs estàvem davant la porta d’embarcament i aquesta estava a peu de pista, la pista passava per allà mateix. Així que vam veure perfectament com l’avio passava a tota velocitat per davant nostre, avió que acabava d’arribar i en 15 minuts agafaríem nosaltres. Ens va fer gràcia perque 5 minuts abans d’aterrar l’avió vam veure un policia amb un gos que sortia cap a la pista, i vam pensar, tenen tan pocs vols que tot ho preparen només quan arriba un vol.
Ens van fer caminar una bona estona per la pista fins arribar a l’avio. Vam pujar-hi i vam seure. El pare i jo seiem junts i en Raimon i la Sele també tot i que no just al nostre costat. Ens van dir que apaguéssim els mòbils durant l’enlairament i l’aterratge així que no vaig fer fotos.
Durant el vol ens van donar un sandwich no massa bo i una beguda. En les dues hores aproximadament previstes vàrem arribar a Guayaquil. El que ens va sorprendre va ser que l’aeroport està envoltat d’un riu enorme i marró i enmig de la ciutat, tan que semblava que l’avió acabaria caient a l’aigua o sobre una casa. Vam aterrar i sortir de l’avió i vam anar cap a les cintes d’equipatge, jo havia d’anar a buscar la meva per primera vegada durant el viatge. Les maletes van arribar totes i ja vam anar cap a buscar un taxi per anar al centre comercial Rio Centro on havíem quedat amb la Sandy, la germana de la Sele. Així que vam sortir de l’aeroport, no vàrem tardar massa doncs tampoc és un aeroport massa gran, i allà mateix ja vam agafar un taxi. Ja que estàvem a Equador, jo en aquell moment inconscient ment em vaig quedar com en un segon pla, ja que se suposava que en Raimon i la Sele es mourien millor que jo. Pero la primera en la frente. La Sandy ens va dir que no ens haurien de cobrar mes de $3, i a ningú se li va ocórrer pactar el preu abans de pujar al taxi, així que al preguntar-li al taxista ens va dir $6. Allà vaig pensar, no els deixis mes agafar un taxi sense la meva supervisió. El primer taxista que pillàvem i ja ens timava.
Vam arribar a Rio Centro en 10 minuts, vam pagar els $6 i vam anar directament on havíem d’anar, a la zona de restaurants, doncs anàvem a aquell centre comercial bàsicament a dinar. Hi havia tota una zona amb uns 15 restaurants. Vam mirar-los tots per sobre i finalment ens vam decidir per un Cajun, arròs o tallarines amb carn ja que semblava força bo i era el que estava millor de preu. Jo vaig demanar carn de porc i vedella amb arròs amb verdures, tot plegat molt bo. Vam dinar allà en una taula amb tots els maletots al costat. Quan vam acabar de dinar eren les 15h aproximadament. En principi aquesta era l’hora que havia d’arribar la Sandy, pero va ser previsió Equatoriana, doncs va sortir de Portoviejo a les 13h i fins a Guayaquil hi ha 3,5h. Així que quan la Sandy li va enviar la seva ubicació al Raimon vam saber que en teníem per estona de estar allà esperant. Així que ens ho vam prendre amb paciència i vam buscar una xarxa WIFI del centre, i per sort en tenia una que sense fer-te fer masses coses et deixava connectar-te a una velocitat mes que acceptable. Així que allà vam estar dues hores esperant a la Sandy, jo aprofitant per veure un munt de correus de tants dies d’estar amb Internet lent o simplement inexistent.
Jo mentre esperàvem vaig anar a fumar un piti i amb en Raimon a comprar uns gelats, apart d’això tota l’estona asseguts a la taula connectats amb el mòbil. Cap a les 17h la Sandy ja ens va avisar que ja arribava, en Raimon li va dir que aparqués i pugés a dinar, doncs ella encara no havia dinat, pero va dir que millor que no i que baixéssim al pàtquing. Així que ràpidament vam agafar les maletes i vam baixar al pàrquing, en pocs segons ja vam veure que a prop i havia un cotxe, com els taxis de Galápagos allà parat amb el doble intermitent, i tot i que no sabíem si era la Sandy hi vam anar doncs ja pensàvem que era ella. I efectivament, mentre ens hi acostàvem ella ja va treure el cap per saludar-nos i dir-nos que podíem deixar les maletes darrere però lligades perque sino en algun semàfor potser ens les robarien. Les vam pujar, lligar be i vam pujar al cotxe per ja marxar cap a Portoviejo.
La sortida de Guayaquil va ser caòtica. Eren les 18h i suposo que això hi influia, pero és que vam estar 1 hora només per sortir de Guayaquil. El trànsit era terrible. Jo seia just darrere la Sandy per lo que encara ni l’havia vist, doncs havíem pujat ràpid al cotxe perque estava mal aparcat, pero tal com em va dir el pare, parlava moltíssim. Vam parlar de moltes coses, entre d’altres clar, com ens havia anat per Galápagos. Pero vam parlar de moltes coses.
El camí va ser llarg i cansat perque ja portàvem hores des de que havíem sortit de Galápagos. Cap a les 19h en Raimon va substituir a la Sandy i va conduir el que quedava de camí. Només seure darrere, la Sandy va agafar un taper de menjar que li havia preparat la Sandy i es va posar a menjar desesperadament. La pobra no havia dinat encara! Mentre era allà darrere ens va explicar el dia del terratrèmol. Pel que es veu a Portoviejo va tocar moltíssim (quasi tot el seu centre ha desaparegut) i totes elles i els seus fills eren allà. La Sandy ens explicava que anava en cotxe amb un amic quan va començar el terratrèmol. Ens comentava el soroll que feia, com es podia sentir com es trencava el terra, els crits, com tot es queia,… I al cap d’un minut silenci absolut, destrucció i res. Mirava al sewu voltant i tot era a terra, les carreteres partides, cases a terra, gent cridant i altres perduts, com si acabés d’haver-hi una guerra, una destrucció total en un minut. Per sort tots van estar be i cap va morir, doncs al poble va haver-hi desenes de morts que treien apilats en camions fora de la ciutat per evitar malalties. Fins aquell moment jo no vaig ser conscient de la gravetat del terratrèmol, i va ser aleshores quan vaig entendre que aquella gent estava viva de miracle.
Vam seguir el camí fins cap a les 21h que vam arribar a Portoviejo. Abans de baixar del cotxe ja podíem veure la casa i era la mes maca del carrer amb diferència, i allà a la porta ja es veien nens sortint per rebre’ns, els nebots de la Sele. Vam agafar les maletes i vam entrar a la casa. Allà ens van rebre la Germania i els seus fills, Maria Eugenia i Raul, i el fill de la Sandy, en Pablo Germán. Els nens eren molt macos, tots saludant-nos i donant-nos la benvinguda, el mes petit tenia 5 anys i la mes gran 12, pero tots semblaven mes madurs de lo que els pertocaria per la seva edat. Eren tots allà, donant-nos la benvinguda i a mes se’ls veia molt contents, tan i sobretot per la Sele, pero estic segur que també pel pare, en Raimon i jo, doncs com vam poder veure amb el temps, son gent molt hospitalària, tant que fins i tot sent nens ja s’alegren de tenir gent a casa.
Vam entrar a la casa i ens la van ensenyar una mica, sobretot la part del restaurant, doncs la Germania te un restaurant a casa seva. Tota la casa està dividida en 3 apartaments. Abaix el de la Germania i a dalt el de la Sandy i un tercer que tenen llogat a un músic. Així doncs, al pis de baix hi ha el restaurant en convivència amb la vivenda de la Germania. La cuina de fora sembla normal pero a dins hi ha uns fugons industrials que impacten i tot. La Germania i la Maria Eugenia ja estaven preparant el sopar per tots. Allà per fi vaig poder veure be la Sandy que encara no l’havia pogut veure be.
Un cop fetes les presentacions la Sandy ens va acompanyar al seu apartament, dons el pare, en Raimon, la Sele i jo dormiríem allà mentre que la Sandy i el seu fill passarien a dormir a una habitació del pis de baix mentre nosaltres fóssim allà. Així doncs, jo que no tenia clar on dormiria i resulta que teniem un apartament per nosaltres. El pare i jo dormiríem a l’habitació gran on hi havia un llit de matrimoni i en Raimon i la Sele a la petita on hi havia un llit normal. De totes maneres això seria durant dues nits, doncs el pare ja marxava al cap de dos dies. Vam deixar les maletes i vam anar cap a baix a sopar.
Vam veure com preparaven el menjar, vam seure i vam menjar i xerrar una bona estona. La Sandy seguia sense callar i la Germania era la que feia de mare, de fet és la germana gran, sent la mes serena i la que quasi ho organitzava tot. Ens va donar temps a conèixer-nos força abans d’anar cap a dalt ja a dormir.