El segon dia complet a Boston el vaig començar amb un mal de cames impressionant. El dia anterior vaig caminar durant 9 hores després de mesos de no caminar mes de 20 minuts seguits. Pero aquest dia tocava caminada igual o mes dura encara. La intenció era fer la Freedom Trail, un recorregut ja indicat amb una línia vermella a terra que et porta pels 16 monuments o llocs mes representatius de la història d’EEUU. Cal tenir en compte que va ser aquí a Boston on es va iniciar la guerra de la independència. I no només faria la Freedom Trail, que son algo mes de 4 kms, sino que vaig anar al punt d’inici caminant des del meu apartament, una distància de 6 kms mes. Així doncs aquest va ser un dia per conèixer la història dels EEUU, almenys la que consideren la seva història.
Aquella nit i matí va ser una mica estrany perquè el dia anterior havia anat a dormir cap a les 19h i m’havia despertat quasi a les 12 de la nit per canviar-me i després seguir dormint fins cap a les 3h. Era aviat pero ho preferia per poder-me dutxar sense inquilins molestant, mirar correus i escriure el diari abans de marxar. A l’apartament hi havia un gat i ja em coneixia. Ja era el segon dia que em despertava el primer i el gat ja ho va aprendre. Quan vaig obrir la porta ja estava ell allà esperant i quan vaig tornar de preparar-me el cafè estava dins l’habitació ben estirat. Era un gat molt tranquil i l’únic que volia era sentir-se a prop d’algú.
Vaig fer la mateixa rutina que el dia anterior i que faria quasi cada dia del viatge, ,mira correus, escriure diari, prendre 1 o 2 cafès i organitzar una mica el dia. Tenia temps pero no volia sortir massa abans de les 9, doncs considerava que abans potser encara estava tot massa parat per disfrutar de la ciutat. Així que em vaig començar a preparar jo i la motxilla cap a les 8:30h per sortir de l’apartament cap a les 9 del matí.
El camí cap al centre, almenys la part inicial, ja me’l coneixia. Havia d’anar per aquell carrer important i llarguissim que tenia un McDonald’s i anava des del meu barri a quasi al centre de Boston. Cap a les 9:30h vaig arribar al McDonald’s on hi vaig parar i demanar dues hamburgueses, una oferta de 2 per $4 que demanaria mes d’una vegada. Si, a les 9:30 del matí, pero perquè el dia anterior no vaig sopar, vaig arribar tant cansat que em vaig estirar al llit a les 18:30h per descansar una mica i em vaig dormir fins les 3 dela matinada, amb la llum oberta i vestit. Així que a les 9 ja tenia gana per menjar-me una hamburguesa. L’altra me la vaig guardar i vaig seguir el camí cap al centre.
Lo bo d’anar caminant és que acabes veient moltes mes coses o ets testimoni d’alguns successos que d’una altra manera no veuries. Mentre caminava per aquell mateix carrer però ja mes a prop del centre i ja convertit en una de les artèries principals que conecten el barri del meu apartament amb el centre, vaig veure com un 4×4 donava un cop a un ciclista. L’home va quedar tombat a terra durant uns 5 minuts incapaç d’aixecar-se. Quan per fi va reaccionar, entre l’home que el va atropellar i jo el vàrem ajudar a aixecar-se, tot masegat, amb la seva motxilla a terra, el mòbil mig esquerdat i, sobretot, ell molt desorientat. En aquell moment només vaig poder pensar com, en un moment, per culpa d’algú que no coneixes i sense tenir-ne cap culpa, et poden fotre el dia enlaire. I sort que en aquest cas només va ser el dia, perquè en altres ocasions pot ser la vida sencera. Al cap d’uns 5 minuts i quan ja érem uns quants curiosos mirant, va arribar l’ambulància i vaig marxar donant gràcies que podia caminar pel meu propi peu. És molt trist que haguem de se testimonis d’aquestes situacions per donar-nos compte de la sort que tenim. Si ja sé que sona a tòpic, pero és un tòpic que sempre se’ns oblida.
El Freedom Trail comença al Boston Common Park, un dels parcs mes importants de Boston i un dels que te mes història. Mentre em dirigia cap allà i mirant Google Maps, vaig decidir passar pel Chinatown ja que quasi no m’havia de desviar de camí al parc i així ja hi hauria fet una petita visita. Aquests barris estan presents a moltes ciutats americanes pero a Europa no hi estem tant acostumats. Si que hi tenim xinesos pero no barris com aquests, que literalment sembla que estiguis a Xina, doncs tots els cartells estan en xinès, fins i tot els dels banc com el Santander o Citigroup.
Al entrar a Chinatown si que vaig notar una certa decadència en comparació a la resta de la ciutat. Tot semblava mes vell i mes descuidat. Cal dir que Boston em va semblar una ciutat en general neta i ben cuidada, cosa rara en les grans ciutats americanes, de fet Boston ni ho sem,bla d’americana. Tothom és molt respectuós, quasi no hi ha delinqüència, els drets de les persones son sagrats, l’immigració és un dels motors de la ciutat i per tant la convivència entre persones de diferents cultures és absoluta. En fi, és una ciutat que transmet uns valors únics.
Pero el que deia, Chinatown te la seva pròpia personalitat, amb carrers mes estrets, mes gent per m2 i un cert caos que no es veia a la resta de Boston. I el que mes sorprèn és que tot i tothom és xinès, de fet costa molt per algú que no sàpiga xinès poder-se informar enmig d’aquell barri.
Portava ja dues hores des de que havia sortit de l’apartament i encara havia d’arribar al punt inicial de la Freedom Trail. Des de Chinatown vaig anar directament al Boston Common on hi vaig arribar sense problemes i en pocs minuts. Allà se suposava que començava una línia vermella a terra que marcava els mes de 4 kms que tenia la Freedom Trail, així que només es tractava de trobar l’esmentada línia i seguir-la per veure els llocs mes emblemàtics i representatius de la Guerra de la Independència que va canviar la història d’EEUU.
El parc és força gran, amb molta vegetació i tranquil en contrast amb la resta de la ciutat i rodejat per als edificis que semblaven vigilar i protegir el parc. Son justament aquests contrasts el que fan especials aquests parcs enmig de grans ciutats.
Quasi lo primer que vaig veure al arribar al parc, varen ser milers (si, milers) de petites banderes americanes clavades a terra en honor als “herois caiguts” tal com deia el cartell. La imatge era brutal i fins i tot hipnòtica, entre altres coses perquè cada bandereta representava un mort i per lo ben col·locades que estaven totes i cada una de les banderes. Coses com aquestes només es poden veure a EEUU.
Un cop vist l’homenatge als caiguts, ja vaig començar a buscar la línia vermella que indicava l’inici del Freedom Trail. Això que en principi havia de ser un moment es va convertir en 15 minuts, doncs el parc és gran i no hi ha cap cartell que indiqui on comença. Si que hi ha, pero jo no ho sabia, una caseta amb informació turística i de la pròpia Freddom Trail, i és des d’allà on comença. Pero jo això no ho sabia i fins que la vaig trobar vaig caminar per aquell parc que te un munt de pujades i baixades, que sumat a la calor que ja feia i el que portava caminat, doncs va fer que acabés ja molt cansat abans de començar.
Així que vaig començar a seguir la línia que s’enfilava pel parc fins a sortir-ne i arribar, allà just davant del parc, a l’edifici del Govern de Massachussets. Lo primer que crida l’atenció d’aquest edifici és la seva similitud amb el Capitol de Washington, pero a diferència del que podria semblar, el de Massachussets va servir d’inspiració per al de Washington, és a dir, primer va ser aquest d’aquí.
Durant el recorregut es passa per molts edificis històrics, emblemàtics i sobretot representatius o relacionats amb la guerra d’independència. Quasi al costat de l’edifici del Govern hi ha un cementiri amb moltes personalitats enterrades, entre elles nombrosos signants de la declaració d’independència. Una altra parada interessant va ser a la Old State House o l’edifici del Govern Colonial Britànic fins el 1776, any en què es va proclamar la independència. Aquest edifici no només sorprèn per la seva història, sino per mantenir el seu aspecte original però ara envoltat per gratacels que permeten adonar-se de l’evolució d’aquesta ciutat. Just davant d’aquest edifici hi ha una petita plaça amb un cercle de pedra a terra. Aquest cercle marca una de les majors matances en aquell període i que va ser preludi de la guerra. Els britànics varen disparar indiscriminadament contra la gent que es manifestava davant del Govern.
Un altre punt interessant d’aquesta Freedom Trail és el Faneuil Hall, mes conegut com la cuna de la llibertat i on en el seu moment s’hi varen donar molts discursos que varen sentar les bases per a la guerra de la independència. Ara és un mercat, massa turístic ja, anomenat Quency Market. Tot i estar ple de gent val la pena entrar-hi, és enorme i hi ha desenes de petits restaurants, la majoria amb menjar per emportar o menjar en taules comunes dins del propi mercat. Jo el vaig travessar tot per dins tot i que no vaig comprar res perquè ho trobava massa car, fins i tot em semblava mes car que a restaurants de fora, potser perquè el mercat ja era massa turístic.
Quan vaig sortir del mercat per a seguir amb el Freedom Trail, vaig veure que era molt a prop del Waterfront, un tipus de passeig marítim que transcorria per la part final del riu fins a la seva desembocadura. Allà es pot creuar el riu i des de l’altre costat obtenir una de les vistes típiques del skyline de Boston amb tot el seu districte financer. De fet quan vaig creuar i vaig mirar enrere, al veure aquella imatge, i tot i que portava a Boston 2 dies, va ser quan vaig sentir que era en una gran ciutat americana on tot és gran. De fet Boston, per ser una ciutat americana, és força petita, pero tot i així ja és mes espectacular que qualsevol ciutat europea.
A l’inici d’aquest passeig hi ha un restaurant en què la seva terrassa queda sobre el riu, on durant el preludi de la guerra de la independència hi va haver una espècie de protesta contra els anglesos tirant un munt de te ja que aquest era un dels comerços principals anglès. Vaig caminar una estona al llarg del passeig per després tornar enrere i creuar el pont de nou per reenganxar el Freedom Trail. Pero abans, i un cop creuat el pont vaig decidir parar una estona a descansar i de pas menjar-me ja una de les hamburgueses. tenia gana pero no volia menjar en excés ja que havia de seguir caminant i no quedar-me apalancat a qualsevol racó. Així que assegut al banc em vaig menjar l’hamburguesa al mes estil americà. Quan vaig seure va ser quan vaig ser conscient de que potser estava forçant massa. Encara arrossegava el cansament del dia anterior i aquest dia estava essent ja molt dur. De fet vaig considerar de deixar el Freedom Trail a mitges, pero encara quedaven alguns punts que em feia gràcia de veure, com la casa mes antiga d’Amèrica. Així que després de descansar una mica vaig reprendre el camí cap al Quency Market que és on m’havia desviat.
Mentre m’hi acostava anava escoltant cada vegada mes fort una melodia tocada per un violí, un dels meus instruments favorits. Conforme mes a prop estava de Quency Market mes forta s’escoltava la música, així que vaig accelerar fins trobar d’on venia. Era una noia força jove d’origen asiàtic tocant un violí connectat a un amplificador. Em vaig quedar allà meravellat entre altres coses per les cançons que tocava. Eren quasi totes electròniques i conegudes almenys per mi, per lo que veure tocar un dels meus instruments favorits alguna de les cançons que mes vaig escoltar durant l’adolescència va fer que em quedés allà una bona estona escoltant. Després de la caminada que portava allò va ser una bina manera de recuperar forces. De fet em va costar molt marxar perquè cada vegada que ho intentava posava una altra cançó que volia escoltar.
De fet en aquella zona del Quency Market hi havia mes gent fent actuacions en viu, que unit a que hi havia xarxa wifi oberta, va fer que em quedés una estona en aquella plaça descansant, escoltant música i aprofitant per comunicar-me amb la família. Al cap d’uns 20 minuts vaig seguir amb el Freedom Trail. En aquell punt ja semblava que el recorregut s’allunyava del centre financer on era i s’anava acostant al port.
Un altre lloc que em va sorprendre va ser la casa mes antiga d’Amèrica, que va se construida cap al 1650 i on encara hi viu gent. Costa de veure perquè s’ha d’entrar en un carrer petit i desviar-se una mica del recorregut, pero de seguida veus gent fent fotos a una casa que destaca per ser totalment diferent a la resta. Al veure-la ningú diria que és la casa mes antiga d’Amèrica. No hi ha cap cartell ni res que denoti que aquella casa és històrica, de fet dóna la sensació que els propietaris justament el que no volen és que la casa destaqui i viure-hi tranquils sense tenir tot el dia turistes davant fent fotos.
En aquell tram es travessava el barri Little Italy i no feia falta cap cartell per adonar-se’n. Els restaurants italians i pizzeries en general i omplien els carrers, l’italià era l’idioma mes escoltat i es veien mes banderes italianes que americanes, que ja és dir… Un barri tranquil i de cases baixes que contrastava amb el barri financer just a pocs metres d’allà. De fet des del barri italià es tenen unes vistes meravelloses dels edificis mes alts de la ciutat.
Vaig continuar amb el Freedom Trail veient alguns edificis mes carregats d’història, fins arribar al USS Constitution, una fragata molt ben conservada i que de fet és el buc de guerra en actiu mes antic d’EEUU. És espectacular poder veure de tant a prop un barco de guerra com els que s’utilitzaven fa 200 anys i que encara sigui capaç de navegar.
En aquell moment ja estava molt cansat, i tot i que només hem quedava un o dos llocs per veure, ja no estava segur de poder acabar tot el Freedom Trail. Havia d’arribar a l’obelisc que conmemora la batalla de Bunker Hill, una de les batalles mes importants entre anglesos i colons, que en aquella ocasió varen guanyar els anglesos, tot i que mes tard perdrien la guerra. L’obelisc es veia de lluny i jo ja feia estona que el veia, així que vaig seguir amb el recorregut per intentar, almenys, arribar-hi. A mes d’arribar-hi també s’hi podia pujar. El problema? 280 graons que sumat a tots els kilòmetres fets ja quasi sabia segur que pujar-hi no hi pujaria. Però vaig caminar cap a l’obelisc que estava a 5 km del USS Constitution que era la parada anterior. Aquesta era la parada mes llunyana respecte de la seva anterior i ja es veia poca gent que hi anava a diferència de la resta del recorregut. De fet s’havien de creuar ponts enormes i anar per zones poc habitades molt properes a zones portuàries. Quan portava 1 km des del USS Constitution vaig decidir parar, no em veia capaç d’arribar-hi i si hi arribava no podria pujar totes les escales fins a dalt que era lo mes interessant. A mes, en aquell moment encara tenia la intenció de tornar caminant a l’apartament, cosa que finalment no vaig fer.
Vaig tornar a la zona del USS Constitution per seguir el camí fins al punt inicial pero un cop allà vaig decidir intentar tornar en metro o bus, doncs els peus em feien mal a cada pas i fins l’apartament quedaven mes de 10 km, que sumats als 30 que portava fins aleshores, m’hauria deixat inútil per 3 dies. Cal tenir en compte que en aquell moment ja era a North End, força lluny del centre de Boston i encara mes del meu apartament. Així que allà em vaig poder connectar a una xarxa pública i mirar a Moovit com arribar a l’apartament en metro i bus. Per sort, i tot i que era lluny, la combinació era prou bona. Podria agafar un metro a uns 5 minuts caminant d’allà i després fer un transbord a un bus que després d’un llarg trajecte em deixaria força a prop de l’apartament.
Així que vaig anar fins a l’estació de metro i vaig comprar un bitllet senzill, doncs a Boston no tenia intenció d’agafar massa el transport públic per lo que no em vaig mirar cap tipus d’abonament. Vaig haver d’indicar la parada on volia baixar per lo que entenc que el preu pot variar segons el destí, a mi aquell trajecte em va costar $2,75. Els trens del metro son força mes antics de lo que estem acostumats a Barcelona. Per fora semblen fets de llauna. En aquell moment ja eren mes de les 16h per lo que començava a ser hora de sortida de la feina, així que vaig poder agafar el metro i el bus essent testimoni de la vida típica dels treballadors bostonians, que és quelcom que m’agrada molt d’apreciar. Si creia que al metro de Barcelona a vegades hi anem com sardines, allà és encara pitjor. Al metro, la gent que va de peu s’ha de posar perfectament en ordre per poder entrar-hi tothom, doncs si la gent que queda de peu es col·loca a bulto, al final non hi cap tothom, és exagerat.
Jo, degut a què vaig agafar el metro molt lluny del centre, quan vaig pujar al tren anava força buit per lo que vaig poder seure, però conforme avançàvem, el metro es va anar omplint fins que assegut em feia creus del merdé que tenia tothom per sortir d’allà, doncs depenent de qui hagués de sortir, havien de sortir abans 5 persones per deixar-lo passar.
A mig trajecte, va passar alguna cosa que va fer que tots haguéssim de baixar del metro i esperar-ne un altre. Al cap d’una estona en va venir un altre i hi vam pujar tots. Mirant a Moovit ja no em quedaven massa parades, per lo que em vaig quedar de peu.
Quan finalment vam arribar a l’estació on havia de baixar, vaig seguir una mica cap on anava quasi tothom. S’havia de sortir de l’estació, baixar unes escales i sota un pont hi havia la parada dels autobusos. Era una parada gran on hi cabien almenys 3 autobusos parats alhora. També hi havia molta gent esperant. Aquella semblava una parada important amb una bona combinació amb línies de bus.
Suposadament amb el bitllet de metro pots pujar al bus, com si fos un bitllet integrat de TMB. Pero quan va arribar el bus que havia d’agafar i vaig intentar passar el bitllet per la màquina, no l’acceptava. La xofer va mirar el bitllet i va fer el que ja havia fet el xofer del primer i últim bus que havia agafat a Boston, deixar-me passar sense pagar el bitllet. Jo flipava. Que amables eren els conductors d’autobús de Boston. Jo crec que potser hi havia algo de zones o ves a saber, pero la qüestió és que aquell bitllet n em servia per aquell bus, hauria d’haver pagat $2 mes que em vaig estalviar gràcies al bon rotllo de la ciutat de Boston.
En aquella parada també vaig tenir sort com al metro, doncs semblava una parada principal i el bus estava quasi buit, pero ja en aquella primera parada quasi es va omplir completament, i mes que es va anar omplint durant el trajecte. De fet, al cap de pocs minuts, ja era pitjor que al metro, un munt de gent i, tots negres… Si si, tots. Senyal de que ja m’acostava al meu barri.
El bus va anar pel carrer principal que ja em coneixia i que connectava el centre amb el meu barri fins arribar a la parada que em deixa Moovit. M’havia estalviat un bon tros de camí i descansat una mica que prou falta em feia.
En aquest moment estava ja cansadíssim pels dos dies que portava caminant hores i hores. Vaig anar a l’apartament a fer coses pero assegut perquè ja no podia caminar ni mig kilòmetre mes almenys fins l’endemà,
i amb el gat al costat que no feia res ni deia res pero sempre necessitava estar amb algú. La intenció era sortir cap a les 20h a sopar alguna cosa i anar a dormir aviat.
Les sensacions en aquell segon dia de viatge eren boníssimes. Boston m’estava agradant molt i, el que és mes important, m’hi sentia molt be i molt acollit, res a veure amb altres ciutats americanes. Havia sigut capaç d’arribar fins allà sense perdre’m ni una sola vegada i en els dos primers dies ja havia fet tant o mes del que tenia planejat per Boston. I el mes important, no portava ni 3 dies pero ja notava un dels avantatges d’un viatge, allargar la vida. Al fer tantes coses noves cada dia a cada moment, sembla que un dia viscut en un viatge sigui com una setmana a casa teva, per lo que sembla, literalment, que s’allargui la vida, que visquis mes que mai, que facis mes coses que mai, cosa que en part és així.
Vaig mirar el mapa de Boston i vaig decidir que l’endemà aniria totalment en direcció contrària al centre i molt mes a prop de l’apartament on hi havia un parc enorme i zones mes residencials de Boston.
Cap a les 19h em vaig estirar per descansar una mica mes les cames abans de sortir a sopar i em vaig quedar completament clapat. Després de 16h despert i caminats mes de 30 km ja ni tan sols la gana podia mes que la son com hauria passat en qualsevol altra situació. Així que aquella nit la vaig dormir vestit i amb la llum encesa, almenys unes quantes hores. Això si, vaig dormir 12 hores seguides sense ni despertar-me cosa que em va anar de puta mare.