A diferència del dia anterior, aquest dia si que em vaig despertar a l’hora prevista havent dormit mes de 8 hores i recuperat algo de forces. Tenia una segona oportunitat per veure l’Estàtua de la Llibertat sense haver de tornar a pagar i evidentment no la volia perdre. La llàstima va ser que el dia anterior, que és quan hi hauria d’haver anat, feia molt bon dia, i aquest dia plovia… De fet, vaig sortir de l’apartament ja plovent. De totes maneres, i com sempre que estic de viatge, veig mes el costat positiu de les coses, i com que a mes anava ben preparat per si plovia, no em va estar malament el temps, doncs no es feia tan pesat caminar tant (per la calor) i l’Estàtua es veia igual de be o millor sense els reflexes del sol.

Pero com cada dia vaig dedicar les dues primeres hores del dia a escriure aquest diari, mirar els correus mes urgents i a preparar-me per passar tot un nou dia a Nova York. Ja era el quart dia sencer que feia aquella rutina per lo que ja tenia aquella seguretat que es te quan et mous per una zona coneguda. Aquesta seguretat dona certa tranquil·litat i permet que dediquis els esforços a altres coses mes productives, com fer nous plans, pero la veritat és que també fa que es perdi part de la gràcia del viatge, per això no m’agrada passar mes d’una setmana a una mateixa ciutat, justament per no allargar massa aquesta seguretat i coneixement de la zona. És mes divertit i enriquidor haver d’investigar cada dia i evitar que res es converteixi en rutina. Mentre només passi amb el barri on t’allotges no passa res, de fet pot tenir els seus avantatges pel que fa a comerços o serveis que puguis necessitar.

Avui seria fàcil ja que havia de fer exactament el que havia fet el dia anterior. Així que primer caminant fins Penn Station, d’Allà al WTC i d’allà el metro fins a Battery Park. Vaig sortir a les 8:30 del matí i vaig arribar poc abans de les 9:30h, així que amb temps de sobra.

De seguida ja vaig veure els ferris i la gent esperant, i molt ràpid també vam començar a pujar al ferri. Era el típic ferri gran de dues plantes amb molts bancs de fusta i un bar. Jo evidentment vaig anar directament al pis de dalt per veure millor el paisatge. Plovisquejava, cosa que ajudava a no tenir calor pero que evidentment desvirtuava una mica les vistes de Manhattan que es començaven a divisar conforme el ferri s’allunyava de la costa.

El mar estava una mica mogut i el ferri anava a una velocitat considerable, cosa que feia que es mogués força. A mi em costa marejar-me, pero ja veia gent que anava a buscar un banc per seure.

Al cap d’uns 20 minuts, el ferri ja és molt a prop de Liberty Island per lo que l’estàtua es veu molt be i la gent ja comença a fer fotos. A mes, abans d’arribar al moll, aquest fa quasi tota una volta al voltant de l’illa que permet observar l’Estàtua completament i amb una perspectiva boníssima. Dóna temps de fer-se selfies des de tots els angles.

El trajecte és ràpid pero l’amarrament mes, es nota que ho han fet milers de vegades. Posen la rampa i tothom a baix. Un cop a l’illa realment pots fer el que vulguis, tot i que hi ha un recorregut marcat amb audioguia i un temps determinat per pujar, si així o has contractat, al pedestal o a la corona (jo tenia contractat la possibilitat de pujar fins al pedestal). Lo primer que fa quasi tothom és agafar l’audioguia perquè està inclosa a qualsevol reserva, i a continuació a seguir els cartells que et van dirigint per tot el perímetre de l’illa explicant les diferents històries i anècdotes relacionades amb la construcció de l’Estàtua de la Llibertat. El recorregut dura uns 40 minuts i es fa per un passeig que permet observar l’Estàtua des de totes les perspectives mentre l’audioguia et va informant de la seva història. Les explicacions son molt detallades i t’informen de moltes coses, que almenys jo, no sabia, com pot ser les dificultats que varen tenir per trobar finançament per a la seva construcció i que va provocar que per poc no es construís. O com ho varen fer per traslladar l’Estàtua des de França (on es va fer) fins a Nova York. El finançament es va aconseguir amb l’ajuda d’un magnate de la premsa d’aquella època i una espècie de crowdfunding que va iniciar i que va permetre que es reunissin els diners suficients per traslladar-la fins allà i montar-la. Tot plegat anècdotes que et fan pensar en què és quasi un miracle que l’Estàtua sigui allà.

L’Estàtua va ser un regal dels francesos per a felicitar-los per la seva recent independència (ja és coneguda la rivalitat que tenien francesos i anglesos) i volia ser tot un símbol que es veiés des de qualsevol punt de Nova York. Realment s’ha convertit en tot un símbol i és visible des de molts punts de la ciutat justament per la ubicació de la Liberty Island.

El recorregut amb l’audioguia primer donava tota la volta a l’illa explicant cada pocs metres l’història relacionada fins que s’arribava al peu de l’Estàtua des d’on ja es podia pujar. Aquest primer recorregut durava uns 40 minuts tot i que cadascú era lliure d’estar-s’hi el temps que volgués. Jo només vaig estar uns 10 minuts mes simplement admirant l’Estàtua just des de sota i l’illa de Manhattan que des d’allà es veia completament. Hi havia menys gent de la que em pensava per lo que caminar per aquell passeig era força agradable i molt interessant, doncs tenies a la vista quasi tot Nova York.

A continuació vaig tornar als peus de l’Estàtua on hi havia l’entrada a les escales que pujaven fins a dalt. Jo només podia pujar fins la primea parada, que era el pedestal, doncs quan vaig fer la reserva ja no quedaven places per pujar fins la segona parada, a la corona. Allà les visites son mes restringides encara per lo que les places s’acaben ràpid. De totes maneres i tenint en compte els preus, no sé si val massa la pena pujar fins la corona. Vaig haver de fer una cua d’uns 10 minuts sumant el temps d’espera per guardar la motxilla a un locker (no es podia pujar res a dalt) i l’espera per l’ascensor. Es podia pujar per les escales pero hi havia poca gent fent cua a l’ascensor i jo portava ja molt cansament acumulat, per lo que no volia carregar mes els genolls si no era estrictament necessari.

Al arribar ala planta i sortir de l’ascensor, sembla que siguis dins la sala de màquines d’un barco, doncs tot son ferros, motors fent soroll, passarel·les metàl·liques i coses similars que donen un aspecte molt industrial. Et condueixen fins una porta que ja dóna al balcó que fa tota la volta al pedestal de l’Estàtua, per lo que es poden tenir unes vistes de 360º.

El primer que es veu al sortir al balcó son les vistes de l’illa i el mar, pero al girar el cap veus els peus de l’Estàtua a pocs metres teu. És fins i tot emocionant veure l’Estàtua mes famosa del mon tan a prop, a poc metres i poder-la contemplar amb tota la seva magnitud. Haver-la vist tantes vegades en imatges i, a mes, tantes vegades en real pero des de tant lluny, poder-la veure ara a 1 metre de distància i quasi tocar-la et fa sentir una sensació de satisfacció de ser allà i mes després de per poc quedar-me a terra.

Vaig donar la volta al pedestal un parell de vegades, parant-me a cada cantonada per fer les fotos de l’Estàtua i de Nova York, sobretot de Manhattan. Caminar pel balcó, tot i que és estret, és prou còmode ja que encara hi ha menys gent de la que hi ha a l’illa, doncs les places al pedestal també son limitades, per lo que durant l’estona que vaig estar donant voltes pel pedestal en prou feines em vaig creuar amb 4 o 5 persones. El temps que hi pots estar també és il·limitat, cadascú va al seu ritme.

Després ja va tocar agafar la motxilla, fer una última volta per l’illa abans de marxar i anar a fer la cua per pujar al ferri. A Liberty Island hi ha dues cues, una que va a Manhattan i una altra que va a Ellis Island. Amb el preu de l’entrada a l’Estàtua també hi inclouen una visita a Ellis Island, així que jo vaig anar a al cua per anar cap a Ellis Island. Aquesta illa és on hi passaven tots els immigrants que arribaven a Nova York durant el segle XIX per tal de passar-hi la quarantena. És una illa també petita com Liberty Island i a una distància ni molt lluny ni molt a prop del continent que feia que fos perfecte per mantenir-hi gent en quarantena. Un cop els immigrants eren revistas i descartats de patir alguna malaltia, eren enviats a Nova York.

La cua per pujar al ferri és força llarga pero tan bon punt arriba el primer ferri, tothom que hi ha fent cua hi cap, i de ferris n’arriben cada 5 minuts, per lo que el temps d’espera és curt per molta gent que hi hagi.

El camí fins a Ellis Island també és curt, de fet queda molt a prop de Liberty Island, per lo que en poc mes de 5 minuts el ferri ja està atracant al moll de Ellis Island. Només veure l’illa ets capaç de reconèixer els hospitals, doncs aquests es conserven tal com eren originalment i han sortit en un munt de pel·lícules, per lo que la sensació és d’estar vivint el passat, i mes quan hi arribes en barco tal com feien els immigrants fa 200 anys. Aquesta illa mai va ser ni una presó ni un lloc on deixar morir als moribunds, sino mes aviat un centre hospitalari allunyat de la població, per lo que l’illa està ben cuidada, els edificis no son com presons i l’herba i els arbres omplen tots els patis de l’illa. Evidentment no era un hotel pero tampoc era un lloc horrible.

Aquesta, almenys per mi, és una d’aquelles visites que ni hi penses ni t’esperes, pero que son molt interessants, impactants per la història que tenen darrere i fins i tot inoblidables. De fet, jo fins aquell moment quasi ni sabia que era aquella illa i ni tan sols que hi aniria, quasi que em vaig enterar quan al pujar al ferri em van explicar que es podien visitar dues illes.

En baixar del moll el primer que es veu i que es pot entrar, és un dels antics edificis reconvertit en museu, on es pot veure com arribaven, passaven un dies allà i marxaven els immigrants que arribaven a Nova York des de tot el mon. Al igual que la Liberty Island, tot el perímetre de l’illa te passeig i un petit mur de menys d’un metre que separa el terra del mar. No tenen platja per dir-ho d’alguna manera, sino que tot és terra i separat del mar per un petit mur, per lo que et pots recolzar al mur en qualsevol punt de l’illa i contemplar les vistes, que seran a a l’Estàtua de la Llibertat o a Manhattan. Fins i tot hi ha un bar a l’aire lliure i taules en el pati d’un dels edificis.

Vaig veure una mica el museu que era un dels antics hospitals, vaig menjar uns cacauets que encara em quedaven dels que havia portat de Barcelona (si, encara em quedava una bossa) i vaig tornar cap al moll a fer la cua per agafar el ferri. En aquesta ocasió era un mica mes curta i en el primer ferri que va arribar al cap de pocs minuts ja hi vam pujar tots per tornar a Manhattan. Havia estat un matí de visites i història increíbles, d’aquelles que tots hem escoltat o vist per la TV pero que ara podia viure i veure en primera persona. 3 hores i visita feta i inoblidable.

Al arribar a Battery Park ja eren les 14h passades, així que vaig decidir comprar el dinar al mateix Halal on ja hi havia comprat el sopar el dia anterior i dinar com un autèntic americà, és a dir, menjar assegut a un banc, i a mes a un banc de Battery Park amb els edificis de Manhattan a un costat i l’Estàtua de la Llibertat a l’altre. Així que vaig anar a comprar un Chicken Over Rise per només $5, vaig buscar un bon lloc per seure, a prop d’una font i una mica cobert per les 4 gotes que queien i a dinar. Si es va a Nova York, aquesta és una de les coses que s’han de fer., dinar com un local. De fet, fins i tot els directius que guanyen milions a l’any, dinen així.

Aquests safates de menjar ja son prou grans pero és que quan comences a menjar sembla que no s’acabi mai. Hi ha molt mes menjar del que sembla, doncs el comprimeixen tant allà dins que tens menjar per dinar i per sopar. A mes està boníssim i per estrany que sembli, és un menjar de lo mes sa que pots trobar pels restaurants de Nova York, tan pels ingredients utilitzats com per la manera de cuinar-ho. Això junt amb el bon preu que te i que n’hi ha per tot arreu, fa que aquests Halals siguin dels lloc preferits dels neoyorquins.

En 30 minuts havia acabat i en 5 minuts ja em vaig mobilitzar per no quedar-me adormit allà al banc. Vaig tornar a la mateixa estació de metro a la que havia arribat i que ja em coneixia de memòria per anar cap a Chinatown, la pròxima visita que volia fer. Chinatown també està a Manhattan, on era, i a mes està molt a prop del WTC, de fet s’hi pot anar caminant i és una de les coses que mes em va sorprendre, ser al mig de Chinatown amb la seva arquitectura tant particular i veure el WTC a pocs metres sobresortint dels edificis vells i autèntics de Chinatown.

A Chinatown ja hi havia intentar arribar un parell de vegades altres dies pero que per falta de temps sempre ho deixava. Aquest cop vaig agafar el metro fins a prop del WTC i vaig anar-hi caminant, doncs està a uns 10-15 minuts del WTC, realment molt a prop. Ho vaig fer així perquè una de les vegades que vaig intentar acostar-m’hi mes amb el metro em vaig equivocar i no hi vaig arribar, així que era preferible caminar aquells 15 minuts pero arribar-hi segur. Així que vaig començar a caminar, primer per una zona que ja em coneixia, passant per l’inici del pont de Brooklyn i endinsant-me pels barris de Manhattan que encara no havia vist.

No sabia ben be on començava Chinatown, pero ho vaig saber quan de cop i volta en un carrer es va passar de l’arquitectura normal de Manhattan a una arquitectura mes asiàtica i, totes, absolutament totes les botigues, fins i tot Citibank o Banco Santander, estaven en xinès. A partir d’allà i durant unes 10 illes, tots el rètols de tots els comerços estan escrits en xinès. És impressionant, tot és xinès, la gent del carrer, les botigues, l’idioma que sens pel carrer, els cartells, tot, sembla que estiguis literalment a la Xina. No m’imaginava que fos tant exagerat. Ja havia estat al barri xinés de Boston, pero en aquell no deixava de semblar que eres a Boston. Pero és que el de Nova York, sembla que hagis canviat de país, no hi ha res que et recordi que ets a EEUU, ni tant sols una bandera, que allà n’hi ha per tot arreu.

Vaig estar poc mes duna hora passejant pel barri, vivint i respirant l’ambient tant diferent de la resta de Manhattan tot hi estar-hi al bell mig, doncs si aixeques la vista estant a Chinatown, veuràs el OWTC. M’esforçava en trobar algú no xinès, ni que fos un turista com jo, pero res, no vaig veure a ningú que no fos xinès, ni tan sols algú despistat fent fotos. Vaig veure un supermercat enorme anomenat “Hong Kong” i em va semblar un bin lloc per veure de bena prop la cultura xinesa, així que hi vaig entrar no per comprar-hi sino per veure quins productes consumien i quins hàbits de compra tenien.

El mercat estava una mica brut i ple de gent, costava caminar-hi. Hi havia molts llocs on es venia peix fresc, tant fres que el mataven allà mateix. Aquests llocs tenien un venedor que agafava el peix d’unes peixeres que hi havia al voltant del mostrador i tal qual el matava, el netejava i li donava al client. Dins el supermercat n’hi havia varis d’aquests llocs, per lo que entenc que la venda de peix fresquíssim és molt habitual entre els xinesos. Tots els productes de les estanteries també eren de Xina, importats directament sense ni traduir. Son una cultura tant tancada que quan entres als seus barris no hi ha res que et recordi al país on realment estàs. No hi havia cap producte que estigués escrit en anglès.

En sortir del supermercat vaig seguir caminant pels carrers mes autèntics que m’anava trobant fins que mica en mica vaig anar deixant el barri enrere i començaven a aparèixer els primers cartells en anglès. L’últim que vaig veure de Chinatown van ser una espècie de bústies de correus pero mes petites on hi havia premsa escrita, evidentment en xinès, també les bústies. Pero n’hi havia almenys 6 o 7 i semblava que cada una amb un tipus de premsa diferent. I el que mes em va estranyar és que hi havia gent agafant-ne. Havia vist coses similars pero feia molts anys, al veure-ho allà em va donar la sensació de viatjar en l’espai i el temps.

Després d’haver viscut aquell viatge en el temps, vaig mirar el mapa de metro de Nova York per a buscar l’estació mes propera d’alguna línia que anés cap al nord de Manhattan, al Uptown. Destinació: High Line Park.

High Line Park és un parc fet sobre una antiga línia de tren elevada. Amb el temps aquesta línia va quedar en desús i abandonada quan els veïns es van unir per a evitar-ne el seu enderrocament definitiu i reconvertir-la en un parc. Així que aquest és, literalment, un parc de 2 o 3 metres d’ample per centenars de llarg i elevat uns 10 metres sobre el terra. A mes transcórrer per enmig dels edificis, de fet, en alguns casos els balcons del primer o segon pis quasi que poden tocar el parc. Alguns residents de segones plantes tenen un parc just davant la seva finestra. És com a mínim, molt curiós.

Així que vaig agafar el metro i vaig anar fins l’estació que semblava que quedava mes a prop del parc pero el mes al nord possible, ja que el parc anava de nord a sud i el volia agafar al mes el nord possible per caminar-hi en direcció sud, que era cap on finalment hauria d’anar per tornar a Newark.

Al sortir de l’estació em va costar un mica ubicar-me. El GPS no em marcava prou ràpid cap on mirava i vaig anar endavant i enrere un parell de vegades fins que vaig trobar el nord… Finalment, i després de caminar uns 5 minuts, vaig devisar entre dos edificis el que semblava l’antiga línia de tren. Quan ja hi vaig ser mes a prop vaig poder veure que efectivament era un parc, doncs ja podia veure-hi arbres i bancs. Em va costar trobar unes escales per pujar-hi, no n’hi ha a cada carrer, així que després de caminar 3 o 4 minuts per sota del parc vaig trobar unes escales per pujar-hi.

El primer que vaig pensar en veure’l ja des de dins, va ser que era molt bonic. Hi ha parcs molt mes bonics evidentment, pero quan saps que allò era una via de tren no t’esperes massa cosa, pero per començar tot el terra és de fusta i està molt net, ni un paper a terra. Hi ha caminets fets per la gent pero la resta son zones verdes amb plantes i arbres. A mes bans als laterals i tanques de vidre per poder seure pero veure a la vegada Nova York. La veritat és que està molt ben pensat i molt ben fet.

En certs punts, en comptes de bancs individuals hi ha quasi com grades ja que al vista que hi ha des d’alguns punts és una passada, sobretot en un on el parc dóna a una gran avinguda deixant un gran espai des d’on es veu bona part de Manhattan. Allà si que hi havia molta gent asseguda llegint o xerrant. i com ja he dit abans, fa molta gràcia veure balcons d’edificis que abans tenien una via davant i que ara no tindrien res, pero en canvi sembla que tinguin un jardinet davant de casa, de fet molts habitants d’aquests pisos seien al balcó, doncs pràcticament és com si estiguessin a High Line Park.

A mes, enmig del parc, almenys hi ha una de les antigues estacions de la línia reconvertides en restaurants, per lo que mentre vas caminant pel parc, de tant en tant et pots trobar travessant la terrassa d’un restaurant, que al fixar-t’hi be, es veu clarament que era una estació. Tot plegat és molt curiós i una gran idea que varen tenir el veïns de la zona en el seu moment.

Dels quasi 4 km que te el parc, en vaig recórrer uns 3, de fet vaig arribar fins a la punta sud el parc. Tenia la curiositat de veure com acaba el parc, i simplement fa una baixada fins arribar a nivell de terra.

Cap a les 19h, i amb aquesta visita, donava el dia per finalitzat. Ja aniria fent camí cap al WTC per agafar el PATH i cap a Newark. Vaig anar a buscar una estació de metro de la mateixa línia que la que havia utilitzat per venir pero la vaig poder agafar des d’una estació mes propera al meu destí final, no envà havia caminat 3 km. Després de 5 dies ja et mous quasi com un local mes, sense mirar cartells i a preu fet, per lo que l’arribada al WTC i a Newark va ser ràpida i sense cap problema.

Degut a l’hora, vaig trobar molta gent pel camí, tant en el metro com en el PATH. Molta gent sortia de treballar i molta gent anava a Newark a dormir igual que jo. Tot i que pot ser una mica agobiant tanta gent, per mi aquests son els millors moments, doncs veus la vida local en primera persona, i de fet fas el mateix que fan ells, anar a casa després d’una llarga jornada. Amb aquestes coses que semblen tonteries és com es viu realment la vida local dels països que visites.

Des de la Penn Station de Newark fins l’apartament també hi vaig anar caminant, pero en comptes d’anar directament a l’apartament vaig passar primer pel mini súper i l’hamburgueseria on ja havia comprat un o dos cops anteriorment. Per arribar-hi m’havia de desviar una mica i això va ser suficient com perquè quasi em perdi. Com que ja hi havia anat abans pensava que no tindria cap problema pero al anar-hi aquest cop per un altre camí i ser ja quasi fosc, va fer que durant uns minuts no sabés si anava be o malament. I això sumat al tipus de barri per in caminava. Finalment vaig arribar-hi be i vaig comprar un pot de cafè i sopar per aquell dia (nuggets amb patates i una bossa de ganxitos).

Com sempre davant d’aquell súper hi havia els típics grups fumant i, suposo que venent drogues, pero jo ja em movia per aquell barri com si hi visqués de tota la vida, de fet em donava la sensació que alguns ja em mig coneixien. Tot plegat seguia sent una mica raro, doncs dins el súper i fora almenys hi havia unes 20 persones i tots eren negres excepte jo. Tot i així ja ningú se’m quedava mirant.

Un cop tot comprat vaig anar a l’apartament on vaig arribar-hi cap a les 21h. Vaig saludar als companys de casa que com sempre estaven fumant marihuana a la porta i vaig anar a sopar. Tot i ser un sopar senzill em va entrar de puta mare. estava boníssim i després d’un llarg dia de caminar sense parar encara mes. I després de sopar, també com intentava fer cada dia dia, a dormir. Que si he de dir la veritat, en aquell apartament hi dormia molt be, de fet és dels millors llocs on he dormit, i el motiu no era un altre que l’apartament estava en un sótano, i jo el que necessito per dormir de puta mare és silenci i foscor absoluts, i allà te nia totes dues coses.