21/02/2020 Sisè dia: El ferrer de Sund, documental a Nus Fjord i l’església de Flakstad

Després de 5 dies dormint el just i necessari, va arribar el dia que necessitava recuperar son. Em costa molt dormir menys de 8 hores al dia durant dies, de fet ja em costa fer-ho un sol dia, per lo que aquest dia em vaig despertar a les 9h i perquè el pare em va mig despertar, perquè sinó crec que encara hauria dormit una hora mes.

Ràpidament em vaig aixecar i vaig anar dutxar-me. Lo bo de despertar-se l’últim era que el lavabo ja estava lliure i sense cua, per lo que tampoc havia de a corre cuita com altres dies.

Després directament a prendre el cafè a la cuina on encara hi havia algú esmorzant, doncs el dia anterior ja havíem dit de que aquest dia no marxaríem tant aviat. La veritat és que els matins eren molt agradables perquè ningú es despertava amb mala llet com a molts els passa, sense anar mes lluny a mi tot i que se’m passa un cop m’he dutxat o ja m’he començat a prendre el cafè. De fet era tot el contrari, tothom baixava molt content i amb moltes ganes de començar el dia.

Els dos dies anteriors havíem pogut gaudir d’un paisatge esplèndid gràcies a les incessants nevades i les temperatures constants per sota els 0ºC, deixant gruixos d’entre 15 i 20cm. Però aquest dia la temperatura va pujar sensiblement quedant-se entre els 1-2ºC, per lo que el que era neu els dies anteriors va passar a ser pluja, i poques coses hi ha que m’emprenyin mes que visitar llocs plovent. Nevant m’encanta, però plovent em molesta molt. En fi, segons la previsió tot el dia seria així per lo que tocava agafar l’impermeable i omplir-se de paciència.

Pel que fa a la planificació del dia, vam decidir anar a vàries poblacions començant per Sund que quedava força a prop de Sacrisoya, a uns 15 minuts en cotxe. Aquest era un poblet on hi havia un ferrer artesà que ens ensenyaria com feia una gavina amb un tros de ferro. Després de visitar Sund la intenció era seguir cap al nord per veure altres pobles com Vikten o Flakstad on hi ha la famosa església vermella. En qualsevol cas ja ho aniríem decidint sobre la marxa.

Així doncs ens vam acabar de vestir, vam preparar les motxilles amb el dinar i vam anar cap al cotxe aquest dia mes accessible ja que la pluja estava deixant bona part del terra sense neu. Mes còmode però menys bonic.

En menys de 15 minuts vam arribar a Sund sense problemes seguint les indicacions de Google Maps. Pràcticament tots els pobles estaven o a peu de la carretera principal E10, o com en aquest cas, agafant una carretera secundària molt poc tros fins arribar al centre del poble. A qualsevol poble on anàvem era molt fàcil aparcar, per una banda perquè hi havia ben poca gent però en altres perquè el poble tenia un pàrquing gratuït normalment a l’entrada del poble, algo que costa molt de veure en segons quins llocs però que aquí a les Lofoten era ben habitual, cosa que ens facilitava molt la vida.

Així doncs vam aparcar, no en un pàrquing sinó davant d’una casa, ens vam posar els impermeables, doncs encara seguia plovisquejant, i vam començar a caminar seguint la carretera endinsant-nos al poble en direcció al mar. Amb tanta neu acumulada però ja mig desfeta per la pluja es feia realment incòmode caminar per alguns trams degut als enormes bassals que es començaven a formar. A mes també anava quedant al descobert les clapes de gel per lo que a sobre havíem d’anar amb mes compte de lo habitual.

El poble era prou gran tenint en compte la mida dels pobles de les Lofoten tot i que estava molt buit, doncs a diferència d’altres que ja havíem vist amb algun turista o local, aquí no ens vam creuar amb ningú, només un camió que sortia del poble.

Caminant uns 5 minuts vam arribar a lo que semblava una petita gasolinera per barcos no massa maca però des d’on es tenien unes vistes fantàstiques d’altres illetes i pobles. Almenys aquesta part del poble es veia una mica degradada cosa que per nosaltres no deixava de ser una novetat, doncs fins aleshores tot el que havíem vist estava perfectament conservat, però en canvi aquí mes d’un edifici semblava abandonat. De fet aquest poble donava una mica la sensació d’abandonament tan per l’estat d’alguna de les cases com per la poca gent que s’hi veia.

En aquest punt tots 6 ens vàrem desperdigar una mica quedant el pare i jo seguint a pocs metres a la Marta que havia tornat a la carretera per seguir endinsant-se al poble. Ella ja havia vist que aquí hi havia un ferrer que permetia veure com treballava i el pare i jo vam suposar que era el que estava buscant, així que tots dos la vam seguir fins a una casa petita i també mig atrotinada a pocs metres d’on érem i que semblava que era el ferrer pel cartell i dibuixos que tenia per la façana.

Com a la resta del poble, la casa semblava abandonada o almenys buida però la Marta sense manies va anar cap a la porta lateral i després de picar-hi i no obtenir resposta la va obrir i va entrar, quedant-nos el pare i jo allà fora una mica sorpresos de veure les poques manies que tenia. Durant uns segons no sabíem si esperar o entrar, doncs ella seguia dins la casa, així que en veure que no en sortia vam anar cap a la porta i vam entrar també a la casa.

A dins estava un home equipat amb una granota de ferrer i la Marta ja parlant amb ell mentre començava a fer el que semblava una figura de ferro. Aquell taller era quadrat i d’uns 50 o 60 m2 però ple de coses per tot arreu i sobretot molt brut, semblava que allò no s’havia netejat en anys i amb prou feines ordenat. Les màquines també es veien força antigues donant la sensació que realment aquell home forjava peces de ferro de forma artesanal i molt tradicional.

Així que allà estàvem la Marta, el pare i jo amb el ferrer ja preparant la foguera per ensenyar-nos com forjava una gavina de ferro mentre ens anava explicant tot el procés.

Primer va fer una bona foguera on hi va tirar un parell de peces de ferro mes petites que un puny. Allà les va deixar escalfant-se mentre amb un bufador anava avivant el foc. Quan ja eren ben roents els va treure d’allà i els va posar en una premsadora enorme, ens va recomanar que ens poséssim uns auriculars que tenia allà, va engegar la màquina i allò va començar a donar cops sobre la peça mentre ell l’anava movent per tal que anés agafant forma.

Al cap de 5 o 6 cops de màquina agafava la peça xafada amb unes pinces i sobre un mall l’anava picant amb un martell per fer tots els detalls de la figura. De tan en tan la posava una estona a la foguera per després seguir donant-li forma amb el martell. Era una passada veure com d’un tros de ferro pla i a base de cops de martell aquella peça cada volta se semblava mes a l’ala d’una gavina, amb les seves corbes i plomes. Mentre li anava donant forma no deixava d’explicar el que feia ben content de tenir gent allà interessada per la seva feina. Era un home que es deuria passar un munt d’hores sol dins aquell taller, doncs al poble tampoc s’hi veia ningú, però que en canvi era molt obert i educatiu amb moltes ganes d’ensenyar a tothom que s’hi interessés.

Segons ens va explicar, portava quasi 40 anys fent de ferrer i no li venia de família, sinó que va entrar al taller de jove i ja s’hi va quedar quan el propietari ho va deixar, quedant-se ell sol durant dècades.

Mentre seguia donant forma a la gavina varen arribar la Chus i la Montse que de casualitat van trobar el ferrer. La Marga no, per lo que ja érem 5 persones dins aquell taller ronyós però ben calentet gràcies a la foguera. I al cap d’uns 15 minuts d’haver començat, ja va haver acabat aquella gavina de ferro perfectament llisa, simètrica i fins i tot amb diferents tonalitats. Una passada!

Allà mateix al taller hi tenia totes les peces que venia. Hi tenia mes gavines però algunes de molt grans. També posa-espelmes i com no, bacallans. Les peces mes petites com les que ens acabava de fer costaven 500kr i d’aquí ja pujaven fins el que volguessis. Jo vaig considerar comprar un posa-espelmes i fer-lo servir de cendrer ja que era lo mínim després de tota l’explicació que ens havia fet, però quan vaig veure que la Marta comprava una gavina vaig considerar que ja era suficient i ho vaig descartar. El pare igual. A mes la Chus i la Montse també li varen comprar una peça cada una per lo que al final el tio en va vendre 3. En aquell moment encara no ho sabíem perquè ens coneixíem poc, però mica en mica ens adonaríem que sobretot les 3 M eren molt de comprar coses d’aquestes, cosa que a nosaltres ens anava be perquè, sobretot jo, soc tot el contrari, no m’agrada comprar res, ni als viatges ni a casa, soc mes de gastar-me els diners en viatges i experiències que en coses que no sé ni on acabaré posant.

La Marta va regatejar-li i a l’home no li va fer massa gràcia, de fet li va dir que això ja estava passat de moda, que ja no es feia. A altres països si no regateges ets un pringat però a Noruega fins i tot està una mica mal vist. Fins i tot crec que ho deuen trobar una mica mal-educat, doncs si posen un preu en concret no és per després negociar, sinó perquè és el que han de cobrar per cobrir costos i obtenir un benefici, i que algú els intenti reduir el benefici ja prèviament calculat ho deuen considerar una falta de respecte. En qualsevol cas ja sabia que érem espanyols i que aquí és mes normal.

Al preguntar-nos de quina part d’Espanya érem i dir-li de Barcelona, ens va preguntar sobre l’idioma propi suposo que per certa similitud en quan a la situació del noruec, doncs ja cap turista s’interessa en saber-lo perquè tothom sap que a Noruega el 95% de la població parla un anglès perfecte. A partir d’aquí ja vam parlar una estona sobre la situació política de Catalunya que sorprenentment coneixia força be, i dic sorprenentment perquè aquell home vivia tancat en un taller solitari en un poble mig buit a una illa del cercle polar àrtic.

Després fins i tot ens va donar consells per aquell dia ja que feia molt de vent i semblava que aniria a pitjor. Ens va dir que sobretot anéssim amb compte amb el cotxe a les corbes ja que la carretera estava molt glaçada i si agafàvem les corbes a massa velocitat era fàcil que amb aquel vent tant fort se’ns anés el cotxe, algo que a ell li havia passat vàries vegades i que podia evitar perquè ja es coneixia molt la carretera. A l’home se’l veia sincerament preocupat per nosaltres, doncs ens ho va recalcar dues o tres vegades que anéssim molt amb compte aquests dies de tant de vent.

I així vam conèixer un lofoteny mes i un cop mes ens va sorprendre la imatge tant errònia que tenim dels noruecs. Un cop mes vam veure que son molt oberts, molt amables i amb moltes ganes d’ensenyar el seu estil de vida a qualsevol turista que s’hi interessi.

Ens vam acomiadar del ferrer i vam sortir per ja tornar cap al cotxe ja havent vist un poble mes i un ferrer ben peculiar forjant una gavina en 15 minuts a partir d’una bola de ferro. El temps semblava que empitjorava i efectivament ara feia mes vent i plovia mes. Vam accelerar el pas fins al cotxe on ja hi havia la Marga que no ens havia pogut trobar.

Al dir-li la Marta que havia comprat una figura de ferro, a ella li va agradar i ens va demanar si podia anar un moment al ferrer també a comprar alguna peça, a lo que evidentment li vam dir que si. Quan va tornar vam continuar el camí cap a Vikten, la següent població on volíem arribar i on hi havia un vidrier a l’estil del ferrer que acabàvem de visitar i que podríem veure també com feia les peces, en aquest cas, de vidre.

El vent no parava d’augmentar i tal com ens havia avisat el ferrer, en algunes cores semblava que el cotxe es mig descontrolava.

Al cap de menys de 10 minuts de sortir de Sund vam arribar a un petit poble però que tenia una espècie d’àrea de servei a peu de carretera, on hi havia un supermercat, una cafeteria, botigues i una oficina turística. En veure tot allò vam decidir parar-hi un moment tot i que no estava previst.

En baixar del cotxe per poc se’ns emporta el vent a tots plegats. Si a Sund ja feia vent aquí en feia el doble, sense exagerar. De fet el tema començava a ser una mica preocupant. A mes aquest vent tant fort feia que la sensació de fred hagués caigut en picat, passant ja dels -10ºC tot i que la real era d’1ºC. Seguia plovisquejant a mi això m’emprenyava mes que la pròpia ventisca.

Primer vam anar al supermercat a comprar cadascú alguna cosa, el pare i jo vam comprar alguna fruita, pa i algunes pastes. Després vam mirar una mica les botigues on hi venien sobretot roba d’abric i equips per bacallaners. Després vam anar a la cafeteria on havíem quedat amb la reta del grup quan cadascú hagués acabat de fer les seves compres. Allà ens vàrem trobar els primers espanyols del viatge que segons ens van dir també estaven allà per veure aurores però que havien vingut amb un viatge preparat i no per lliure com nosaltres. Evidentment tampoc estaven tenint massa sort pel que fa a aurores igual que nosaltres, tot i que nosaltres almenys n’havíem vist una de guapa. Les 3 M van demanar uns cafès i pastes però el pare i jo no, doncs ja només cada cafè costava 4,50€ i no era qüestió d’anar gastant en capricis. En dies posteriors ja en demanaríem algun però els primers dies sempre s’ha d’intentar de controlar mes les despeses.

Vam quedar-nos una estona a la cafeteria entrant en calor i planificant la resta del dia, doncs la Marta havia anat a l’oficina de turisme a preguntar si hi havia algun lloc interessant a visitar per allà a prop. Li van dir que no massa lluny hi havia un dels pobles i fiord mes bonics de les Lofoten, de fet li van dir que segons ell era el mes bonic de totes les illes. Era el Nus Fjord que quedava a menys de 30 minuts d’allà. Evidentment vam decidir fer cas als experts i anar a visitar el Nus Fjord abans d’anar a Vikten.

Abans de marxar vaig acompanyar a al Chus a una botiga que hi havia en aquest centre però que era una botiga de productes donats i que allà es venien a un preu simbòlic i on fins i tot la venedora era voluntària. Això és algo força típic als països nòrdics i realment s’hi pot trobar de tot molt nou i evidentment molt be de preu, fins i tot mobles. La veritat és que em va sorprendre la solidaritat de la gent, doncs hi havia un munt de productes i molts es veien completament nous.

Quan ja vam haver descansat i entrat una mica en calor vam tornar cap al cotxe. La ventisca seguia com abans i no tenia pinta que hagués d’afluixar. Vam buscar Nus Fjord en el mapa i vam iniciar el trajecte cap al mes bonic fiord de les Illes Lofoten que ens quedava a uns 20 minuts.

Vam haver d’anar uns minuts per la carretera principal E10 però de seguida ja vam haver d’agafar una carretera secundària molt mes estreta. El mal temps seguia, sobretot el vent. La pluja havia parat i això ja era molt, doncs visitar llocs mentre et cau aigua a sobre és ben incòmode.

Quan anàvem per la carretera secundària vam passar pel costat de llacs completament glaçats deixant un paisatge entre tenebrós, misteriós, però sobretot, impressionant. Veure llacs enormes completament glaçats és la imatge mes representativa del fred mes gèlid.

Al cap de pocs minuts vàrem deixar els llacs enrere per arribar, separat per un estret tros de terra d’un parell de metres, a la punta del Nus Fjord. Comparat amb altres que ja havíem vist, aquest era petit, però a diferència d’altres, les muntanyes de l’entorn el feien únic i realment molt bonic. Però el mes impactant era el poble que hi havia a l’entrada del fiord, un poble el qual mes de la meitat de les seves cases estan construïdes sobre l’aigua recolzant les cases sobre pilars de fusta clavats al fins marí. En molts llocs de les Lofoten hi ha cases així, sense anar mes lluny al nostre resort, però aquí n’hi havia desenes de cases sobre el mar, doncs en aquesta zona construir-les sobre terra era complicat pels desnivells de les muntanyes que envoltaven el fiord. De fet, a pocs metres d’arribar a l’entrada del poble la carretera tenia un pendent força pronunciat.

Però quan ja érem a l’entrada del poble, una noia ens va fer parar. De manera amable però ràpida, concreta i contundent, ens va dir, literalment, que el poble estava tancat, que havíem de donar la volta allà mateix i marxar per on havíem vingut. Així, directament. Com es podia tancar un poble i perquè? Li vàrem preguntar i només ens va dir que era degut a un esdeveniment privat i que estaria obert el proper dia 26, 5 dies després.

Davant aquella contundència evidentment vàrem donar la volta allà mateix però quan estàvem a punt d’incorporar-nos a la carretera la noia ens va dir que esperéssim un moment. Aleshores vam veure 4 monovolums negres i amb els vidres tintats que venien per la carretera i entraven directament dins el poble. Aquells eren de l’esdeveniment privat tot i que no teníem ni idea del que es tractava. En els dies posteriors i mes quan per fi el dia 26 vam poder entrar al poble, vam suposar i creiem que encertar, de què es tractava.

Ara però tocava donar mitja volta i seguir amb els plans del dia que era anar a Vikten a veure un vidrier i de segur un altre paisatge únic i meravellós, com la majoria de racons i raconets de les Lofoten.

Eren aproximadament les 12:30h quan anàvem cap a Vikten, a 16 quilòmetres, on hi vam arribar en uns 20 minuts. Val a dir que els trajectes no es feien gens pesats, i aquests menys perquè eren curts, però encara que el trajecte fos llarg, era tant espectacular tot el paisatge que simplement anar dins del cotxe mirant per la finestra ja valia molt la pena.

Vikten semblava també un poble molt petit i força desèrtic al igual que Sund. Cal tenir en compte que aquest dia feia molt de vent i tampoc era el millor dia perquè els locals sortissin a donar una volta. A Ramberg hi havia molts locals però perquè hi havia un supermercat. Fora d’això, evidentment la gent preferia quedar-se a casa.

Vam anar directament a la botiga del vidrier on hi tenia un petit pàrquing. Aquí el vent, per sort, havia parat una mica tot i que seguia sent prou fort. El que si havia augmentat era la pluja. La temperatura seguia sense baixar dels 0 graus per lo que seguia caient aigua, amb el que emprenya això.

La botiga era enorme i amb desenes de peces de vidre ja fets i amb el vidrier allà enmig amb el seus forns i bufadors fent les diferents peces. El noi no tenia problema en què li féssim fotos i li preguntéssim tot i que no semblava tant amable com el ferrer, o almenys tant xerraire. Només entrar ens vam haver de treure un munt de roba de la calor que feia allà dins pels dos forns contínuament encesos i que arribaven a quasi 1000ºC!

Era sorprenent la facilitat en què li donava forma a les diferents peces que anava fent completament roents després de treure-les del forn. Primer les bufava per inflar-les i després amb un guant especial i donant-li voltes li acabava de donar la forma. En pocs minuts feia un pot de vidre ja quasi llest per vendre.

El noi ens anava explicant una mica i responia ales preguntes que li fèiem, sobretot la Marta, tot i que sense estendre’s massa com feia el ferrer. A mes, aquest si que tenia l’aspecte i caràcter que nosaltres considerem que tenen els noruecs, doncs tenia un coll i cap enormes i quadrat, de fet tot ell era enorme semblant el típic víking. També el seu caràcter era mes fred però contrastava amb la majoria de noruecs que havíem conegut fins aleshores, que eren ben normals, amables i oberts.

Com ja començava a ser habitual, la Marta, la Montse i la Marga van, primer mirar tot el que venia per després comprar cada una, una peça diferent. Això si, cada una costava uns 100€ i aquest encara va ser mes contundent quan la Marta li va voler regatejar. A diferència del ferrer que li va dir que això ja no es portava, aquest directament li va fer una mala cara que ja ho va dir tot. de totes maneres, i al comprar vàries coses, crec que els va rebaixar uns 10€.

Mentre, la Chus seguia anant per lliure i ja feia estona que estava al cotxe dinant. Eren tot just les 13h però ja feia una estona que havíem esmorzat i ja volia dinar. Les altres consideraven que encara era masa aviat, igual que el pare i jo. A mes a mi em seguia costant dinar al cotxe, i mes amb aquell fred i vent que t’obligava a estar dins ben atapeït.

Al final, i amb els quasi 300€ que es van deixar allà, el vidrier ja semblava mes simpàtic, de fet fins i tot va fer alguna broma amb la Marga i ens va acabar preguntant d’on érem, sabent igual que el ferrer i al dir-li de Barcelona, que parlàvem català. En general semblava que tots plegats coneixien força Catalunya i Espanya.

Un cop vist el vidrier vam sortir i vam passejar una mica pels voltants de la botiga ja que estava just al costat del mar i en una ubicació que oferia unes vistes precioses de la costa i les muntanyes dels voltants, per lo que no vam poder evitar fer algunes fotos. També hi havia, com, a tot arreu, una taula de fusta i bancs sobre un petit mirador a peu de mar. Semblava estrany però a lesa Lofoten hi ha taules de fusta amb bancs per tot arreu. Evidentment durant aquesta època estan sempre buides i plenes de neu però suposàvem que a l’estiu eren sempre plenes de gent, doncs és el que tenen els països nòrdics, que així que poden surten a què els toqui una mica el sol. Però la qüestió és que hi havia mes terrasses aquí que a Espanya.

La Marga, sent la mes gran del grup, semblava també la mes jove i amb mes energia de tots. Era increíble com corria i saltava tota l’estona deixant-nos a la resta sempre enrere. Era realment divertida.

Ens vam quedar una estona gaudint de l’entorn fins que mica en mica començà a ploure mes i vam tornar cap al cotxe on encara hi havia la Chus dinant. Tot just eren les 13h per lo que la resta vam decidir esperar i anar cap a un altre poble que quedés a prop. Vam decidir d’anar cap a Napp ja que era prou conegut tot i que no sabíem ben be que hi havia.

Napp queda a 8 quilòmetres de Vikten per lo que en poc mes de 10 minuts ja hi arribàvem. La Chus conduïa i jo anava de copilot indicant el camí fins arribar al pàrquing públic del poble confirmant-nos un cop mes que tots els pobles de les Lofoten tenen un pàrquing públic. Però tot i que el poble quedava una mica elevat oferint unes bones vistes del fiord, aquest no tenia cap lloc especial a visitar i estava tant o mes buit que els anteriors. A mes seguia plovent i fent molt de vent per lo que vam decidir no baixar del cotxe i donar mitja volta per tornar per on havíem vingut, doncs la carretera secundària que arribava el poble acabava allà mateix.

Havent visitat ja tots els pobles que volíem veure aquell dia i tenint en compte que la meteorologia era molt dolenta per passejar o veure massa cosa mes, vam decidir tornar ja cap a Sacrisoya i dinar a la cabana.

Però de camí a Sacrisoya vam passar per Flakstad per on ja hi havíem passat un dia anterior i on hi ha la famosa església vermella i que teníem pensat de visitar algun dia, i ja que havíem cancel·lat la visita a Napp vam decidir, avui si, parar a Flakstad i visitar l’església que ja podíem veure des de la carretera.

L’església tenia un pàrquing enorme amb places també per autocars però que estava completament buit. No era època ni dia de visites turístiques i a mes tot el pàrquing estava glaçat, tant que ni ens vam atrevir d’entrar-hi, deixant el cotxe just a l’entrada del pàrquing mig trepitjant la carretera.

La Chus, la Marta i el pare van baixar i van recórrer els 100 metres aproximadament de pàrquing glaçat fins arribar a l’església. En canvi, la Marga, la Montse i jo ens vam quedar al cotxe ja que feia molt de vent, molt de fred i tampoc ens feia especial il·lusió veure aquella església, i pel que fa a mi, cap en general. És cert que aquella era mot emblemática, però des del cotxe ja la vèiem prou be i ens estalviàvem de mullar-nos, doncs encara estava mig plovent-nevant.

Però mentre estàvem allà esperant amb el cotxe bloquejant l’entrada del pàrquing, va arribar un autocar que es va aturar davant nostre. El xofer no va pitar ni fer res com tothom a les Lofoten, però era evident que volia entrar al pàrquing de l’església.

Els dos que normalment conduïen eren a l’església. La Marga havia de ser una de les conductores però es va deixar el carnet a Barcelona per lo que no el va agafar en cap moment, però ara, veient que el xofer ens mirava i que els altres eren lluny, li va tocar posar-se de conductora i moure el cotxe uns metres enrere. Al final va ser prou ràpid. En qualsevol cas era increíble la paciència dels lofotenys, doncs ja ens havíem trobat vàries vegades amb cotxes darrere nostre anant a pas de vianant sense nosaltres adonar-nos’en però ells sense dir res.

Al cap d’uns 15 minuts van arribar la resta i vam esperar al cotxe mentre la Marta feia algunes fotos per l’entorn. Però just quan tots 5 érem al cotxe i la Marta fora, va començar a pedregar. Ja només faltava això. Havia plogut, nevat, fet un vent terrible i ara queia pedra, que junt amb el vent semblaven bales. Vam anar amb el cotxe cap on era la Marta fent fotos, que aguantava estoicament, va pujar al cotxe i vam marxar d’allà amb la pedregada caient amb força sobre el cotxe.

Eren les 14h passades i amb totes aquestes visites ja donàvem la sortida per acabada, per lo que vam tornar cap a Sacrisoya, a uns 25 quilòmetres i on vam arribar-hi en uns 30 minuts. Semblava que la temperatura havia baixat una mica ja que cada vegada queia menys pluja i mes neu, molt millor. Ara la pluja s’havia endut bona part de la neu acumulada però això seria per poc temps, doncs els dies següents nevaria amb força deixant gruixos de quasi 30 centímetres.

Poc abans de les 15h arribàvem a la cabana havent tingut un matí molt ben aprofitat visitant varis pobles tot i les inclemències meteorològiques. Ens estava costant veure aurores però almenys estàvem veient tot el què podíem de les illes, i el que era el mes important, amb una col·laboració i entesa totals entre tots 6.

En arribar el pare i jo vam dinar i la resta mes o menys, doncs la Chus ja havia dinat del tot i la resta havia menjat alguna cosa. Nosaltres, com sempre, bon embotit, doncs era el mes còmode per menjar fora però a mes és dels meus menjars preferits, per lo que per mi perfecte.

Després, com cada tarda, temps lliure per cadascú fer les seves històries particulars. La Marta i jo escrivint el diari, la Chus i la Montse parlant per telèfon, el pare classificant les fotos del dia i la Marga ja impacient per començar a fer el sopar, doncs li costava força estar massa estona asseguda.

Però quan la Chus va venir a la cuina, ella i la Marga no varen tardar en començar a discutir d’aquella manera que ho feien elles, és ad ir, sense cridar però sent ben clares i sinceres. De fet ja arribava un punt que fins i tot era divertit. Fins i tot la Marta va agafar el mòbil, el va posar al trípode i sobre la taula i cada vegada que discutien es posava a grabar-les amb el mòbil mentre em mirava de reüll, tot plegat molt graciós i divertit.

No eren ni les 19h que la Chus i la Marga ja estaven preparant el sopar mentre de tan en tan tenien alguna enganxada. Normalment eren elles dues les primeres en començar a preparar el sopar, la Chus perquè dinava molt aviat i poc i la Marga perquè no podia estar quieta. La Chus un cop el tenia preparat ja sopava però la Marga sempre esperava a què la resta també sopéssim, almenys la Montse i la Marta, ja que el pare i jo a vegades anàvem mes tard que la resta, sobretot jo ja que si sopo a les 20h abans d’anar a dormir haig de tornar a sopar, per lo que en aquests casos jo estava allà a la cuina amb ells picant alguna cosa mentre sopàvem i cap a les 22h sopava jo. Normalment el pare també s’esperava i sopàvem mes tard tots dos però acompanyats, doncs la majoria del grup no anava a dormir fins cap a les 12 de la nit. Normalment la Chus era la primera i la Marga la segona, totes dues com a molt a les 23h ja eren al llit però sempre disposades a ser despertades si vèiem aurores, doncs això era el mes important. I dic disposades perquè a mi això em costaria mes. Un cop estic dormint em costa molt aixecar-me. Evidentment si hi ha una aurora m’aixeco, però em costaria, perlo que preferia anar a dormir com a mínim a la 1 de la nit ja que a partir de les 2 ja era difícil que es veiessin.

Aquest dia però soparíem cocochas dels bacallans pescats dos dies abans i que en Lars ens va ben preparar i netejar en el mateix barco. Així doncs soparíem tots 6 junts el menjar preparats entre tots, un bon sopar en grup. La Marta a mes va preparar enciam amb olivada, molt bona, i el pare i jo ho vàrem acompanyar tot amb uns frankfurts per acabar d’omplir la panxa. Jo almenys, acostumo a menjar mes per sopar que per dinar tot i que sembli estrany, doncs prefereixo dinar poc per no quedar-me clapat tota la tarda. Per la nit en canvi, em va millor anar a dormir amb la panxa ben plena.

Diria que aquella era la primera vegada que provava les cocochas i val a dir que estaven boníssimes, mes tenint en compte que mes fresques no podien ser. El sopar va estar molt be, tan pel menjar com per la companyia i per estar gaudint d’un menjar tan bo pescat per nosaltres mateixos, sent a mes el plat típic de la zona menjant-lo en una típica cabana de les Lofoten. Tot plegat perfecte.

Tot perfecte menys la previsió d’aurores per aquella nit. Un dia mes la previsió meteorològica era de nuvolositat abundant durant tota la nit. En algun moment hi hauria alguna clariana donant alguna possibilitat però en general les probabilitats eren molt baixes.

El pare, la Marta i jo vam ser els que ens vàrem quedar fins mes tard, com quasi cada dia, sortint de tan en tan a fora per donar una volta a la cabana i consultant periòdicament les aplicacions corresponents. A la cabana no hi havia TV i encara que n’hi hagués segurament tampoc hi hauria satèl·lit per lo que els canals serien en noruec, per lo que l’espera la fèiem entre xerrades i lectures de notícies al mòbil per no desconnectar completament de la realitat. cal tenir en compte que durant aquests dies l’epidèmia del Coronavirus 2019 ja afectava molt a la Xina i començava ja a arribar a altres països.

Una nit mes doncs, els núvols no ens van deixar gaudir de les aurores, i feia molta ràbia, doncs d’aurores n’hi havia cada nit, però de la mateixa manera cada nit hi havia núvols que les tapaven completament. Així doncs, cap a les 12 de la nit la Marta i el pare ja van a anar a dormir i jo al cap de mitja hora. De totes maneres, i tenint en compte que a mi m’agrada també molt viatjar sol, estar-me una estona fora de la cabana, mig nevant i sobre una petita passarel·la de fusta sobre un fiord, era quelcom inoblidable i que no tenia preu. Em vaig quedar uns 20 minuts enmig d’un silenci absolut només trencat per l’aigua del mar sota els meus peus i contemplant les llumetes de les cabanes a l’altra banda del fiord.

20/02/2020 Cinquè dia: Museu víking de Borg

Arribava el cinquè dia de viatge i mica en mica ens anàvem adaptant tan al país com entre nosaltres a la cabana. Sembla mentida la capacitat d’adaptació que tenim els humans i que realment ni tan sols en som conscients. En aquest cas es tracta d’una adaptació molt trivial, però ens podríem adaptar en les situacions mes difícils. El que passa és que no en som conscients fins que ens hi trobem.

Ja ens posàvem i trèiem roba tantes vegades com fes falta durant el dia, caminàvem i corríem pels carrers glaçats o hi circulàvem amb el cotxe cada dia una mica mes ràpid que l’anterior. Ja fèiem distàncies mes llargues i tornàvem de nit sense cap problema.

Pel que fa a la cabana, ja des del primer dia que ens organitzàvem força be entre tots. Ja portàvem 3 dies a la cabana i estava ordenada i neta. Cadascú feia o aportava el què podia i entre tots ens complementàvem força be. Pel matí era potser el moment mes caòtic degut a què tots 6 volíem anar al bany, com és normal, per lo que en certs moments tocava fer cua, però tots érem prou considerats com per no estar mes de 10 minuts a la dutxa i no acaparar el bany per tal d’evitar col·lapses a primera hora. De fet, quan baixava de l’habitació ja ho baixava tot per dutxar-me, i tot i que a vegades havia d’esperar a la cuina, no eren mes de 5 minuts, i fins i tot moltes vegades no havia d’esperar gens.

Poden semblar ximpleries però en una cabana amb 6 persones de les quals la majoria no ens coneixíem, era important que tots fóssim prou responsables com perquè la convivència fos bona, i en aquest cas tots 6 ho érem i molt. Cal tenir en compte que jo estic acostumat a viatjar sol, i el fet de viatjar i a mes compartir l’allotjament amb 5 persones mes era algo que en certa manera em preocupava, doncs no sabia com m’hi adaptaria. Però la veritat és que amb aquest grup l’adaptació i la convivència era molt fàcil i tot aportàvem i cap es queixava.

Així que, com cada matí em vaig dutxar i vaig anar aprendre el cafè a la cuina on ja hi havia la Chus o el pare que normalment sempre baixaven abans que jo. La resta també però seguien ritmes diferents i a vegades baixaven uns minuts mes tard a esmorzar. Jo quasi no esmorzava però si em prenia un bon cafè com cada dia sigui on sigui. També és quan m’agrada mirar correus, notícies o escriure el diari, però ara era mes complicat, doncs ja aprofitàvem l’esmorzar per comentar què faríem durant el dia.

Així que el pare i la Chus van treure els seus mapes de paper i vam mirar les diferents opcions que havien considerat veure durant aquests dies. Després de comentar-ho entre tots vam decidir anar al museu víking de Borg, un dels museus que ja tenim pensat visitar algun dia i que per la seva ubicació era la millor opció, doncs estava força lluny però encara prou a prop, doncs les Illes Lofoten tenen 200 quilòmetres de llargada i nosaltres estàvem quasi al començament. Concretament quedava a uns 60 quilòmetres del resort i fins i tot passat Leknes, la ciutat amb aeroport on vàrem anar a comprar les meves botes. Ja que ja ens havíem atrevit a arribar a Leknes ja podíem anar fins a Borg on hi arribaríem aproximadament en una hora.

Així que vam acabar d’esmorzar, ens vam vestir be, vam preparar-nos el dinar i cap a les 9:30h sortíem cap a Borg. Aquest dia ja no feia tant bon dia com l’anterior quan vam poder sortir amb el pesquer. Avui ja feia mes vent, el mar estava mes picat i el sol costava de veure. Tampoc feia tant fred, quedant en alguns moments la temperatura per sobre els 0ºC. A mi això mes aviat m’emprenyava ja que de precipitacions n’hi hauria quasi cada dia i a totes hores, per lo que preferia que almenys caigués neu i no aigua. Ara de moment ni plovia ni nevava però tot apuntava a què no tardaria massa.

El que si tocava cada matí era treure neu i gel dels vidres del cotxe. Hi havia dies com avui que era mes fàcil, però d’altres ens podíem passar 15 minuts rascant els vidres.

El trajecte va anar be i sense cap contratemps gràcies a que jo seguia les indicacions de Google Maps i la Marta o el pare pels mapes en paper, doncs sobretot la Marta els dominava molt be i fins i tot deia que li anaven millor que els de Google Maps perquè podia tenir una visió mes àmplia de totes les illes i els diferents pobles pels què passàvem. I la veritat és que s’aclaria molt amb els mapes i no fallava en les seves indicacions.

Pel camí anàvem xerrant de tot, normalment del què havíem fet el dia anterior o dels plans per aquell dia però també de diferents anècdotes que cadascú explicava sobre els seus viatges o la vida en general. Sobretot la Marga era la que mes aportava en aquest sentit fent que els trajectes no fossin gens avorrits.

Cap a les 10:30h arribàvem a Borg i ja vèiem a dalt d’un petit turó de 15 metres, el museu víking amb la seva particular forma de vaixell víking. Encara sort que es veia de lluny perquè l’entrada al pàrquing queda just a la carretera i costa força de veure. Així que vam entrar al primer pàrquing que vam veure i allà vam deixar el cotxe tot i que ens estranyava una mica perquè només hi havia un cotxe mes i hi havia una senyal de discapacitats, però en no veure mes lloc per aparcar allà el vàrem deixar fins que va sortir una treballadora i ens va dir que el pàrquing estava a l’altra banda del museu, per lo que mentre la Chus el movia la resta vam entrar al museu per anar-nos informant. Ja ens estranyava què poguéssim aparcar en aquell lloc tant exclusiu…

Abans d’arribar al mostrador del museu hi havia una cafeteria amb moltes taules i una botiga de souvenirs on hi vam entrar a mirar. Jo, entre que mai compro res i que els preus eren caríssims vaig sortir-ne de seguida, però la resta va estar-hi una estona i fins i tot algú va comprar alguna cosa.

Al cap d’uns minuts i en veure la Chus ja a dins vam anar cap al mostrador a comprar les entrades. El cost era de 170kr per als adults i 160 per als seniors. La noia molt amablement ens va explicar com era el museu i l’ordre en què hauríem de veure les coses i ens va donar uns aparetets amb auriculars per anar escoltant la guia, entre altres idiomes, en espanyol.

La noia va dir alguna paraula en espanyol i al preguntar-li si l’entenia ens va dir que una mica perquè era italiana, cosa que vaig pensar que ja estava be perquè com a bons espanyols érem els qui mes alt parlàvem de la gent que hi havia allà. Sent italiana ja ens coneixia una mica millor. De fet la noia va ser molt pacient, doncs vam estar una bona estona allà preguntant i mirant com funcionaven les audio guies.

Així doncs, cadascú amb la seva audio guia vam entrar a la primera part del museu on hi havia eines víkings trobades i la història de tota la seva cultura. Algo que ens va sorprendre va ser saber que en una de les guerres entre diferents líders, quan ja era evident qui guanyaria, aquest va anar a l’altre per oferir-li marxar cap a Islàndia i seguir allà amb la seva vida, i tot plegat en una reunió ben cordial. Tant salvatges que els veiem i eren molt mes civilitzats que a les nostres terres, doncs aquí, en una situació similar, li haurien tallat el cap al perdedor i res de parlaments ni exilis.

També ens sorprenia la gran importància que tenia les dones en general i la reina en particular, doncs eren molt mes respectades que en altres cultures i pràcticament l’única cosa que no feien era anar a la guerra, però de manar manaven igual que els homes. En general ens va donar la sensació que tenim una idea molt equivocada de la cultura víking. Eren molt mes nobles que els nostres avantpassats d’aquella època.

Les eines, els videos explicatius de la història i un curtmetratge on es veia una mica la vida d’un príncep anant a la guerra mentre la seva promesa l’esperava, barrejant una mica història, romanticisme i èpica, formaven la primera part de la visita. Quan ja ho vam haver vist vam sortir fora per anar fins a les recreacions de dues sales comunes per a menjar-hi o fer-hi reunions. Eren sales grans amb capacitat per unes 150 persones amb taules grans i bancs coberts per pells. que juntament amb la foguera que hi havia enmig de la sala feia que tot plegat fos força càlid tenint en compte les circumstàncies.

Moltes de les eines que utilitzaven estaven fetes d’osos de balena, així com algunes pells o el propi menjar deixant clar que cada civilització s’adaptava al seu entorn.

En una de les dues sales hi havia un banc per a dues persones que semblava ser on hi seien els reis o els líders amb un casc i un escut recreats de l’època que ens podíem posar. Però el pare se li va caure l’escut fent un cop a terra important, de fet no teníem massa clar que no s’hagués trencat. El noi que hi havia allà disfressat de víking simplement va mirar sense donar-li mes importància. Potser deuria pensar que érem espanyols i que mes valia no dir res i simplement esperar a que marxéssim, doncs suposo que una mica ja ens deuen conèixer.

Vam recórrer be totes dues sales fent-nos una bona idea de com era la vida en comú dels víkings, donant-nos la sensació que era una cultura molt social, unida i molt mes avançada que altres cultures de l’època.

A continuació ja podíem anar cap a la tercera i última part del museu, on també s’hi arribava sortint de nou a fora i caminant uns 10 minuts per arribar a les runes d’una casa i altres recreacions. Però el vent que feia en arribar ara s’havia convertit en ventisca forta, i els 4 flocs de neu que queien ara era una nevada abundant. La sensació de fred havia baixat als -10ºC que unit al fort vent feia que aquella petita caminada es convertís en una travessia de dificultat 10. A mes el terra estava completament glaçat per lo que a sobre havíem de caminar a poc a poc i amb molt de compte per no caure, doncs el vent feia que costés aguantar l’equilibri en un terra tant lliscant.

Quan no portàvem ni 3 minuts caminant i ja vèiem tots plegats que els cops de vent eren tant forts que algun ens tiraria a terra i que ens constaria molt fer aquell petit trajecte, vam decidir donar mitja volta i tornar a l’inici del museu per preguntar si hi havia algun altre camí o manera d’arribar a la part final del museu. Així també aniríem a buscar a la Chus que s’havia separat de nosaltres quan encara no havíem ni arribat a les dues sales comunes.

Un cop allà la noia del museu ens va dir que la tercera part del museu, on intentàvem arribar, estava tancada! Doncs sort que ho vam deixar perquè hauríem arribat allà per res. De fet la noia ja no ens havia dit res d’aquella zona, però nosaltres ho havíem vist al mapa i per això vam decidir d’anar-hi. Però pel que es veu ho estaven restaurant i no es podia visitar. Tampoc ens va importar massa, doncs ens va ser impossible arribar-hi.

Així doncs, vam seure a les taules que hi havia a l’entrada del museu deixant la visita per finalitzada i esperant a la Chus mentre algun es prenia un cafè i altres seguien mirant la botiga de souvenirs on també hi venien roba que era el que mes miràvem, doncs hi havia abrics tèrmics força be de preu. Jo en vaig estar mirant un però m’anava una mica petit, però la veritat és que estaven molt be. Eren d’aquells prims però que abriguen molt.

A mi em venia una mica de gust un cafè pel fred que havíem passat però vaig decidir no prendre’n cap, doncs costaven 4,50€ i només eren per quan fos mes necessari. Ara encara feia poca estona que m’havia pres el del matí i no calia gastar-se ara 4,50€ per un cafè que tampoc tenia res d’especial. De fet aquest era el preu normal per un cafè normal a les Lofoten.

Un cop va tornar la Chus, vam acabar de pendre els cafès i mirar i comprar a la botiga, vam tornar cap al cotxe. Com que ja eren les 14h vam decidir de menjar allà mateix al cotxe. Aquesta era una altra cosa bona de tot el grup, que poc ens importava menjar a qualsevol lloc i de qualsevol manera, doncs allà al cotxe estàvem uns quants de peu i amb el vent i el fred gèlid que feia en aquell moment.

Les noies portaven carmanyoles amb menjar ben preparat i el pare i jo el pa amb embotit. I allà mig tapant-nos com podíem amb l’ajut del cotxe vam dinar sota la neu i el vent que cada vegada era mes fort. No era massa còmode dinar allà i d’aquella manera però sens dubte era mes divertit i memorable. I la veritat és que no m’hauria pensat mai que amb un grup desconegut podríem adaptar-nos tant a tot i que a ningú li importés.

I un cop feta la visita i havent dinat vam decidir anar al poble de Eggem a uns 10 minuts d’allà tot i que el camí era una mica complicat, doncs hauríem d’anar per una caminet estret i on el llevaneus hi passa un cop al mes. La veritat és que a mi ja em començava a preocupar una mica el tema del vent, doncs era molt fort i el terra estava tant glaçat que era molt fàcil sortir relliscant un munt de metres empès pel vent. A mes aquest caminet semblava mes una pista de gel que una carretera.

A Eggem hi ha un petit recinte a l’aire lliure amb cases d’estil medieval també a mode de museu. UN cop hi vam arribar efectivament vam veure el recinte però l’entrada costava 15kr. NO era massa car però ja ens obligava a baixar, pagar, etc. en una situació de vent cada vegada mes fort i un fred gèlid. La nostra intenció era donar una volta amb el cotxe sense haver de baixar massa estona i al veure que no era possible vam decidir marxar. El pare va baixar un moment per fer alguna foto des de fora mentre nosaltres vèiem les àligues a través del sostre solar sobrevolant el cotxe, un espectacle únic i molt mes interessant que les vivendes d’estil medieval.

Des del cotxe vèiem el pare amb els seus mes de 100 quilos fent autèntics esforços per no sortir volant, una mostra mes del fort vent que feia i un motiu mes per no voler sortir del cotxe. A mes aquest vent feia que la sensació de fred fos la mes intensa que havíem sentit des de que érem de viatge. Realment feia molta mandra sortir.

Al cap de menys de 5 minuts el pare va tornar al cotxe i vam començar el trajecte de tornada cap a la cabana, trajecte que duraria poc mes d’una hora.

El paisatge en aquella zona era única a la vegada que un xic tètrica ja que quasi no es veia res degut al fort vent que aixecava la neu que junt amb el cel gris i tot el terra i aigua què vèiem colgats de neu feia que la visibilitat fos molt dolenta i tot plegat es veiés gris i apagat només acompanyat pel soroll del fort vent. Un temps i una zona molt inhòspits que feien d’aquell un lloc únic donant-te la satisfacció d’haver-hi estat i haver sobreviscut.

Durant el trajecte va seguir nevant i fent molt de vent però mica en mica es va anar calmant conforme ens acostàvem a Sacrisoya. Un temps així no era bo per poder veure aurores però la veritat és que a mi m’encantaven aquestes inclemències meteorològiques de vent, fred i neu a mansalva. Si que era una mica preocupant a l’hora de conduir i mes amb la poca pràctica que encara teníem. A la carretera cada vegada hi havia mes neu fins al punt que cap de nosaltres podia entendre com el cotxe podia circular tant be per una carretera a trams glaçada i a trams amb mig pam de neu. Però la qüestió és que el cotxe anava perfectament sobre aquella pista de gel i això que circulàvem a una mitja de 60km/h. Tot i així encara hi havia algun local que ens avançava, algo que ens deixava completament perplexes. Això si, cada dia ens coneixíem una mica millor aquella carretera E10 passant per llocs ja coneguts orientant-nos cada vegada millor sense l’ajuda de mapes.

Cap a les 16:30h, quan ja es feia fosc, vàrem arribar a la cabana previ pas per Hamnoy replet de gent fent fotos des del pont. En aquell poble sempre hi havia gent, i molta, fent fotos fos l’hora que fos i fes el tems que fes, doncs sempre en vèiem.

Depenent del dia el pàrquing del resort era tant ple de neu que ni es veia on es podia aparcar. La neu mica en mica s’anava acumulant deixant un paisatge preciós, de postal. Ja ens anàvem acostumant al posar i treure roba cada vegada que anàvem del cotxe a la cabana tot i que sense deixar de pensar que tot un hivern així ha de ser una mica cansat, doncs fins i tot depenent d’on vagis has de portar un altre calçat, el de fora i el de dins. Jo portava normalment 4 capes de roba, 3 d’elles amb cremallera, que em podia anar traient segons les circumstàncies, a mode de ceba. Però la veritat és que almenys només per uns dies a mi m’agradava molt aquell clima, almenys mes que la calor i humitats insoportables de Tailàndia o Puerto Rico, on no podia caminar mes de 30 minuts perquè havia de tornar a l’hotel a dutxar-me.

Com cada tarda teníem temps lliure i jo aprofitava per prendre un cafè si ja feia almenys dues hores d’haver dinat mentre passava les despeses del dia a l’Excel i anotava algunes referències per a escriure mes endavant aquest diari. La resta del grup, evidentment, també aprofitava aquesta estona per cadascú fer el que volia. La Marta era potser la que mes se semblava a mi en aquest sentit, doncs també es preparava un te i escrivia el seu diari particular. També xerraven de tan en tan sobretot del què havíem fet durant el dia però sempre acabàvem parlant de nosaltres, doncs al final, la majoria de nosaltres no ens coneixíem per lo que teníem molt per explicar, i mes aquest grup que no vam tardar en adonar-nos que tots plegats érem força viatgers i amb unes vides força interessants.

També com ja portàvem fent cada tarda, cap a les 18h començàvem a mirar les previsions meteorològica i d’aurores. La d’aurores era bona, doncs cada nit n’hi havia tot i que de 3kp, que no és massa però suficient per veure-les a la latitud a la que estàvem. El problema sempre eren els núvols. Aquest dia portava tota la tarda mig nevant i amb el cel completament tapat i semblava que per la nit seguiria igual. Era una mica desesperant però el fet d’haver-ne vist ja una el segon dia a les Lofoten quan jo creia que no en veuríem cap dia, ja feia que almenys per mi no fos tant desesperant.

Així doncs, amb el mòbil a la mà i mirant per la finestra cada pocs minuts va començar el període de guàrdia d’aurores del dia. De tan en tan treia el cap o donava una petita volta a la cabana per veure be el cel tot i que no calia massa ja que des de dins ja no es veien estrelles, i si no es veuen estrelles segurament no es veuran aurores. En qualsevol cas s’havien de fer les guàrdies perquè mai se sabia. Sense anar mes lluny, el dia que la vam poder veure era una d’aquelles nits que donàvem per completament perduda per la quantitat de núvols que hi havia, per lo que no podíem estar segurs de res. Si algo ens havia quedat clar, era que la meteorologia a les Lofoten és molt canviant.

A les 19h la Marga ja va proposar de començar a preparar el sopar. Era aviat però tenint en compte que a les 17h ja era negra nit i ja estàvem tancats a la cabana, la veritat és que sopar a aquella hora no era tant estrany, de fet ja començàvem a entendre perquè allà tothom sopa tant aviat. A mes la Marga a la que s’avorria una mica ja volia menjar, per lo que quan algú començava a preparar coses la resta no tardàvem en unir-nos-hi. A mes, la Marga amb tota la seva energia, quan començava a preparar el sopar ho feia a una velocitat brutal fent que la resta, inconscientment, també comencéssim a preparar coses corrent per la cuina.

Així doncs, a les 19:30h ja estàvem tots 6 asseguts a la taula de la cuina, cadascú al seu lloc, doncs així som els humans, allà on hem segut el primer dia ja hi seiem cada dia. Els sopars estaven be perquè cadascú posava una mica del seu menjar hi fèiem un sopar comú, bàsicament sopes, amanides, embotit i el pare i jo també frankfurts.

El dia anterior havíem quedat que només netejaríem els plats un cop al dia, pel matí, però avui quan encara no havia passat ni un dia, ja érem mes d’un els que anàvem rentant els plats i les olles just després de sopar. Érem tots plegats tant responsables que ni tan sols podíem deixar els plats bruts una sola nit. En qualsevol cas millor això que el contrari. Sense haver de repartir cap tasca tot es feia be, a temps i sense cap problema o discussió.

Després de sopar, com ja era habitual, el pare i jo, que també érem els mes mussols, ens quedàvem entre el menjador mirant per la finestra i de tan en tan donant una volta per fora la cabana en busca d’aurores. La Marta era de les noies la que mes pendent estava, de fet bona part del temps estava amb nosaltres fent guàrdia i mirant les previsions a les diferents app’s. a Marta és una noia molt divertida i quan comença ambles seves bromes no para, per lo que les guàrdies amb ella es feien molt mes entretingudes, cosa que li agraíem molt.

Però lo realment important seguia sense arribar. Be, si que arribava, doncs d’aurores n’hi havia cada nit, el problema és que també cada nit hi havia tal nuvolada que quedaven completament tapades, i aquest dia seguia igual. De fet el temps empitjorava per moments i semblava que seria així durant dies.

De totes maneres aquestes estones tampoc eren completament perdudes ja que almenys el pare i jo teníem temps de parlar de tot tipus de temes passant així junts un temps que d’una altra manera no passaríem.

La resta ja havien anat a les habitacions i cap a les 23h ja estaven dormint. La Marta ja no va tardar massa en anar a dormir i el pare i jo ens vam esperar fins quasi les 12 de la nit que veient que ja era tard i que el temps seguia igual vam deixar la guàrdia amb l’esperança que la Montse, en una de les seves comprovacions nocturnes ens despertés dient que hi havia una aurora, cosa que no va passar…

Però en qualsevol cas el dia va ser molt aprofitat i enriquidor, doncs ara coneixíem molt millor tota la cultura víking i com havien viscut en aquelles terres tant fredes en els últims 1000 anys. A mes ja havien passat els 2 o 3 dies necessaris per acostumar-te a un nou lloc per lo que ara ja anàvem molt mes solts per aquelles illetes al cercle polar àrtic.

19/02/2020 Quart dia: Pescant bacallà

Em vaig despertar cap a les 7:30h en part pel soroll del pare i altres que ja s’havien aixecat. El dia anterior i primer a la cabana no havia tingut problemes amb el lavabo que compartíem 6 persones i que aquella hora del matí estava ben transitat, per lo que ja no anava amb la pressa d’aprofitar el moment en què no hi hagués ningú. Així que em vaig despertar del tot tranquil·lament al llit i al cap de 10 minuts vaig anar cap abaix a esperar que quedés el lavabo lliure per dutxar-me.

L’ambient en el grup era immillorable. En general ens portàvem be entre nosaltres, no hi havia problemes de convivència a la cabana, entre tots ho fèiem tot sense queixes i per acabar-ho d’arrodonir la nit anterior havíem vist tots la nostra primera aurora boreal.

De seguida ja vaig poder anar a dutxar-me i després a esmorzar, be, bàsicament a prendre el cafè i algo de xocolata. Evidentment la dutxa era mes ràpida de lo habitual i el lavabo procurava ocupar-lo el mínim temps possible, com tots. Aquestes son les coses que a mi personalment mes em costen ja que estic acostumat a viure i viatjar sol, per lo que quan haig de compartir potser em costa mes de lo normal a adaptar-m’hi, però al final totes les adaptacions son mes ràpides del que ens pensem i mes en un viatge. En qualsevol cas la situació no era massa diferent a la de qualsevol altra família.

Una de les rutines que també havia de canviar era la de llegir notícies i escriure el diari mentre em prenia el cafè. Només mirava els correus mes importants i prenia algunes notes per recordar lo fet i poder escriure el diari un cop arribés a casa. Per contra, durant l’esmorzar quasi que hi estàvem tots i aprofitàvem per parlar mes tranquil·lament, a vegades de temes mes personals o professionals de cadascú, doncs al final hi havia moltes coses de nosaltres que la resta del grup no sabia.

Cadascú quasi que esmorzava algo diferent a la resta del grup. Les noies esmorzaven mes que el pare i jo i també mes cereals o fruita. Jo com a molt algo de xocolata. En qualsevol cas ens organitzàvem molt be tots plegats en aquella cuina i tothom podia menjar de tot, tot i que evidentment tots preferíem el que havíem portat per nosaltres.

Evidentment vam estar comentant la fantàstica i igualment inesperada aurora boreal que vam veure la nit anterior. En general tots esperaven veure’n mes tot i que el pare i jo sabíem que veure’n mes era molt difícil i que lo del dia anterior havia sigut quasi un miracle i que havíem tingut ja molta mes sort de la que ens esperàvem.

Vam acabar d’esmorzar i vam comentar què fer aquell dia. Ja que encara eren els primers dies, vam decidir seguint anant a prop. Així doncs aquest dia aniríem a Reine, a l’illa del costat i un dels dos pobles mes coneguts i fotografiats de les Illes Lofoten.

A Reine també aprofitaríem per buscar tours en barco, ja fos per anar a veure balenes o a pescar bacallà en un pesquer de veritat, que era algo que sobretot li feia gràcia a la Chus però que a la resta no ens importaria fer i així poder veure de ben a prop la indústria principal de les Lofoten. En qualsevol cas hauríem d’anar a Reine i veure què hi havia, perquè ja havíem pogut comprovar que durant l’hivern molts centres turístics estaven tancats o tenien horaris molt estranys, tipus de 12 a 15h.

Així doncs, ens vam preparar els dinars, la roba i vam enretirar la neu i el gel del cotxe, doncs havia estat tota la nit nevant i sobre el cotxe ja hi havia un pam de neu. Lo bo és que aquí, evidentment, hi tenien les eines mes apropiades per aquestes coses.

Reine està a 5 minuts en cotxe, a l’illa del costat i que no queda ben be a la carretera principal, sinó que s’ha de creuar un pont per arribar-hi. Quan estàvem creuant aquest pont vam veure el primer i últim accident a les Illes Lofoten, i de fet va ser un accident molt lleu i probablement eren 2 turistes. Els locals, tot i les condicions de la carretera, eren molt prudents i en sabien molt i en tots els dies no vam veure cap accident ni petit xoc com el d’aquest dia. Dos cotxes feien marxa enrere a la vegada volent aparcar en aquell pont des d’on hi havia unes vistes espectaculars i on de fet ja hi havia un munt de cotxes parats. Doncs tots dos conductors no sabem on miraven però anar fent marxa enrere van acabar xocant tot i que anaven molt a poc a poc per ser una zona molt petita però amb un munt de cotxes i persones donant-hi voltes. Nosaltres volíem aparcar allà però vam veure-hi tant merder que vam decidir seguir i entrar dins el poble.

Dins els pobles i després d’una nit de nevada incessant, els carrers ni es veien. Tot plegat es veia blanc i sort de les roderes dels cotxes perquè sinó ni sabríem per on anar. No deixava de sorprendre’ns veure tothom fent la seva vida normal, fins i tot gent gran tornant de fer la compra amb carrets-trineu. Tot estava completament adaptat a la neu i res s’aturava.

Vam recórrer uns 150 metres per aquell carrer nevat fins arribar a un petit pàrquing al centre del poble on vam aparcar. Allà mateix ja es veia el mar, les barquetes, les cabanes, etc. Encara no havíem baixat del cotxe que ja podíem apreciar els motius pel qual Reine és un dels pobles mes fotografiats de les Illes Lofoten. A mes feia molt bon dia per lo que les vistes eren magnífiques.

Quasi sense ni comentar-ho, vam baixar del cotxe i tots vam anar cap a unes casetes que teníem davant i que tenien un petit moll de fusta i des d’on es veia tota la badia. Era tant bonic que tots hi vam anar com si fóssim atrets per alguna força magnètica.

Vam passejar una estona pel petit moll i per enmig de les casetes fent fotos i admirant el paisatge fins que la Marta ja va anar a buscar alguna oficina turística acompanyada per mi mentre els altres seguien passejant pel poble.

Però l’oficina estava tancada per ser hivern. A diferència del que pugui semblar, a les Lofoten hi ha mes turisme a l’estiu que a l’hivern, doncs evidentment no hi fa tant fred i les Illes sense nevar son igualment espectaculars. En qualsevol cas jo les prefereixo molt mes a l’hivern, i no només per la neu sinó per la possibilitat de veure aurores boreals. En qualsevol ara moltes oficines estaven tancades o feien horaris molt curts, així que vam mirar els cartells que hi havia penjats a la porta i vam veure que feien els tours per veure balenes i per anar amb pesquer. Vam fer fotos dels cartells i vam seguir caminant a veure si trobàvem algun lloc mes.

No havíem caminat ni 10 metres que vam veure un noi amb peto de bacallaner, és a dir, els típics pantalons que porten els pescadors de bacallà, i que ja ens mirava com esperant a què li féssim alguna pregunta ja que veníem de veure l’oficina de turisme tancada. I així era, la Marta ja se li acostava amb la intenció de preguntar.

El noi ens va confirmar que l’oficina no obria en tot l’hivern degut als pocs turistes que hi havia. En preguntar-li si es podia fer alguna activitat ens va comentar que ell tenia un pesquer i una empresa que organitzava sortides amb el propi pesquer per aprendre a pescar bacallà a alta mar. Al preguntar-li si aquest mateix dia podíem fer una sortida ens va dir que probablement si ja que el grup que tenia previst per aquell dia finalment no vindrien per lo que tenia el pesquer lliure. A mes aquest era l’únic dia de la setmana que faria la sortida ja que la resta de la setmana la previsió meteorològica era molt dolenta.

Ens va sorprendre la falta d’insistència perquè ens apuntéssim tal com hauria fet qualsevol altra venedor de qualsevol activitat i que s’hagués quedat penjat a últim moment. Els noruecs son molt mes educats i en cap moment ens va pressionar de cap manera, de fet tot el contrari, en certs moments semblava que li feia fins i tot mandra fer cap activitat. De la mateixa manera també ens va sorprendre lo amable i obert que era, responent tranquil·lament a totes les nostres preguntes i tota l’estona amb un somriure. Ja ens començàvem a adonar de l’equivocada imatge que teníem dels noruecs. Finalment ens va dir el seu nom, Lars, i vàrem quedar que ho parlaríem amb el grup i ja li diríem alguna cosa. La Chus que va aparèixer quan portàvem una estona parlant amb el Lars, va escoltar bona part de la conversa i ja tenia clar que volia sortir amb el pesquer, de fet pescar bacallà amb un pesquer era una de les activitats que volia fer i que ja ens havia dit abans de començar el viatge. A la resta no ens feia tanta gràcia i menys amb el fred que feia i el què costava, uns 100€, però vam tornar amb el grup per comentar-ho i a tots ens va semblar be fer-ho sempre i quan es pogués, doncs el temps semblava una mica variable i de tan en tan s’ennuvolava una mica.

La Chus va anar sola a donar una volta pel poble mentre la Marta i jo tornàvem amb la resta del grup per comentar el que havíem parlat amb el Lars. Vam anar tots 5 cap a un petit moll de fusta des d’on es tenien unes vistes privilegiades i mes en aquell dia tant clar que feia i que havíem d’aprofitar. Ens vam fer unes quantes fotos mentre ens quedàvem perplexos per les innumerables meravelles que tenien aquelles illes i a qualsevol lloc que miressis i després vam comentar la proposta d’en Lars.

Als 5 ens feia mes gràcia veure balenes però el lloc estava a 200 quilòmetres d’allà i aquest dia era molt bo per sortir amb el pesquer, així que vam decidir de dir-li a la Chus que volíem fer l’activitat i anar a buscar al Lars per fer la reserva. Amb en Lars no vàrem quedar a un lloc concret sinó que mes aviat ens va venir a dir que ja ens trobaria, doncs al final el poble és petit i amb pocs turistes per lo que tots 6 caminant per allà se’ns veia de lluny. De fet vam passejar una mica pel poble i de seguida ja vam veure en Lars de lluny que ens va assenyalar on tenia l’oficina.

Eren les 11h aproximadament i amb el Lars havíem quedat cap a les 12h. De fet no havíem quedat massa en cap hora, doncs semblava que allà es prenien la vida amb mes calma. Així que vam aprofitar per anar a prendre algo a un bar que hi havia allà al costat i que semblava l’únic de bona part del poble. El pare i jo vam entrar un moment però no vàrem prendre res perquè un cafè costava 4€ i no feia tanta estona que ja ens n’havíem pres un com per ara demanar-ne un altre de 4€. Així que vam sortir i ens vam quedar davant la cafeteria des d’on hi havia una bona perspectiva del carrer, part del moll del que veníem i del pàrquing on teníem el cotxe aparcat. Des d’allà podíem veure mares amb els carrets amb rodes tot terreny passejant les criatures per aquells carrers amb un pam de neu, o els avis i àvies tornant de comprar amb els carretons trineu per poder portar la compra, o l’excavadora amb rodes plenes de claus que portava caixes de bacallà des del moll fins a les afores del poble. M’encanta veure com viu la gent en llocs tant diferents com aquest i com s’adapta perfectament a les inclemències meteorològiques i poden fer una vida totalment normal. A mes, tractant-se de Noruega, tothom era molt amable, respectuós, silenciós i pacient.

Ens vam quedar uns 10 minuts allà contemplant i comentant fins que varen sortir les noies i ja vam anar a buscar en Lars a la seva oficina. Quedava poca estona per les 12h quan vam arribar a l’oficina on hi havia la que semblava la dona d’en Lars, una dona molt mes fèrria que en Lars que se’l veia un tros de pa. Per pagar va ser una mica caòtic perquè semblava que la dona havia d’anotar totes les dades de la targeta tal com si fes un pagament en una pàgina web des del mòbil, doncs no tenia un aparell tipus datàfon. Allà va ser on vàrem veure els vestits de bacallaner que ens hauríem de posar i ja tots plegats ens vam quedar una mica a la expectativa de si realment ens hauríem de posar allò, doncs cap de nosaltres volia mullar-se ni passar fred en excés.

Això si, costava 1000kr cadascú, és a dir, 99€. No estava gens malament els preus noruegs. De fet no tardaríem en adonar-nos que molts tours costaven just això, 1000kr.

Un cop tot pagat vam anar amb el Lars caminant fins al moll on hi tenia el pesquer junt a una caseta on hi tenia tots els vestits de bacallaner que ens va anar repartint a cadascú. El barco era mes gran del que pensava, de fet era un bon pesquer amb la seva grua, magatzems, cabines, etc. Ens va explicar les normes bàsiques de seguretat i ens va dir que a dins hi teníem cafè i te de cortesia i que podíem anar per on volguéssim del barco, llibertat total. ràpidament va treure els amarratges, va anar cap al timó i vam sortir de la badia cap a alta mar a buscar les zones on en Lars ja sabia que hi podien haver mes bacallans.

Era evident però no deixava de fer-nos gràcia veure tota la coberta del barco plena de gel. Tot i que en Lars va engegar una manguera per anar desfent el gel acumulat, aquest li costava molt de marxar del tot, de fet va quedar força gel escampat per tota la coberta donant una imatge de fred de veritat, doncs veure gel i neu en un barco a alta mar encara ajuda a comprendre millor les baixes temperatures que tenen sempre durant l’hivern.

Per cert que prèviament ja ens havíem posat els vestits de bacallaner i tot i que estaven una mica humits ja notàvem lo molt que abrigaven en comparació a la roba normal, tot i que fos tèrmica. Això si, els vestits eren molt gruixuts i pesants, realment havia de ser cansat anar tot el dia amb allò.

La sortida del moll era impressionant perquè et permetia veure Reine des d’una perspectiva completament diferent. Si ja era un espectacle des de terra, la imatge des del mar era impagable. De fet això era el que mes ganes tenia de veure des del barco, aquesta imatge de tota la costa nevada, amb els fiords i les casetes sota un dia radiant.

Estava previst que tota la sortida pogués allargar-se fins a 4 hores, doncs ja quasi que se’n necessitaven dues per anar i tornar del lloc on hi havia els bacallans. Així que jo i altres vam aprofitar per anar a prendre un cafè de cortesia mentre seguíem camí mar endins.

Mentre fèiem camí vam conèixer un setè passatger que venia amb nosaltres, que de fet al principi jo pensava que era un company d’en Lars, però no, era un client mes com nosaltres. Era americà i a diferència de nosaltres ell si que era molt aficionat a la pesca i estava molt interessat en pescar bacallans, cosa que a nosaltres ens feia mes gràcia anar amb el barco i veure com funcionava aquesta indústria una mica mes des de dins.

Anàvem amunt i avall del barco fent fotos per tot arreu i a tots els paisatges de postal que vèiem allà on miréssim i pel propi barco que tenia prou gràcia, doncs era un pesquer autèntic i típic del mar del Nord. La veritat és que tot i encara no haver començat la pesca, l’experiència ja valia prou la pena.

Quan portàvem quasi una hora de camí, en Lars va parar el barco en una zona, evidentment allunyada d’on havíem sortit però encara a prop de la costa, doncs aquella zona era plena de fiords i illes per lo que per molt que t’allunyessis era fàcil seguir veient alguna costa ben a prop. Tot i ser un dia tranquil i el mar calmat, aquí a alta mar ja es notava mes l’onatge i al parar el barco encara mes, de fet en certs moments ja ens havíem d’anar agafant per les cordes.

El barco utilitzava una espècie de canya de pescar però de barco, és a dir, tenia una rodeta per tirar i recollir el fil de pescar però era enorme i estava collada al barco. I d’aquestes rodetes n’hi havia 4 o 5 en un lateral del barco. A mes, tenia 4 hams i no se’ls havia de posar cap cuc, doncs ja portaven una peça amb forma i color de peix que al moure’s dins l’aigua realment semblava un peix de veritat.

A les 3 M no els feia cap gràcia pescar bacallans i ni tan sols que ningú en pesqués, per lo que directament es van quedar dins la cabina del barco on hi havia la taula i podien veure l’exterior per les finestres. El noi americà es va posar en un dels pescadors, la Chus en un altre i el pare i jo junts en un altre. I ja tan sols es tractava d’anar tirant fil fins que el pes toqués al terra, cosa que va tardar una estona, doncs almenys el pes va baixar 20 o 25 metres. Un cop tirat fil fins al sol marí, ja només quedava anar movent el fil per tal que els hams es moguessin simulant peixos.

Així doncs, vaig tirar tot el fil, el vaig començar a moure i en, literalment, menys de 2 minuts, vaig notar que el fil tirava molt. Com que l’acabava de tirar no creia que ja haguessin picat, per lo que primer vaig pensar que el pes s’havia quedat enganxat en alguna roca, però aleshores si que vaig notar que el fil se m’escapava de les mans, el que significava que evidentment un bacallà estava tirant d’ell, i amb molta força. Li vaig dir al pare que creia que havien picat i vaig començar a recollir el fil. Ell al veure com es movia em va dir que si, que també li semblava que havien picat i va seguir recollint fil ja que costava molt i mes valia tornar-nos per a recollir-lo el mes ràpid possible.

I no era fàcil, doncs eren mes de 20 metres de fil arrossegant un bacallà que encara no sabíem com era però com a mínim semblava gran, doncs recollir aquell fil en aquell moment costava mes del que pot semblar des de fora. Però finalment, quan el bacallà encara era 1 o 2 metres sota l’aigua, ja vaig poder veure que es tractava d’un bacallà, confirmant-li a la vegada al pare que efectivament estàvem pujant un bacallà i ben gros. En aquell moment vaig cridar al Lars que estava amb la Chus i al veure el bacallà ja a la superfície va córrer a agafar un pal d’uns 2 metres amb uns ganxos a una punta amb el que va agafar el bacallà i el va acabar de pujar fins la coberta del barco. I va ser aleshores quan vam veure l’enorme bacallà que acabàvem de pescar, un bacallà d’uns 7 quilos.

No ens podíem creure lo ràpid que havíem pescat aquell bacallà. No feia ni 3 minuts que havíem tirat el fil i ja teníem el primer bacallà a la coberta del barco. En Lars em va portar uns guants especials que en un primer moment no sabia perquè eren però que en qualsevol cas em vaig posar. Eren uns guants mes resistents de lo normal per lo que en un primer moment vaig pensar que potser volia que jo netegés el bacallà, però no, mentre me’ls posava ell li va fer un tall al bacallà i me’l va donar dient-me per on l’havia d’agafar. I allà estava jo, agafant el bacallà de 7 quilos per a fer la foto de rigor. La veritat és que feia una mica d’angúnia perquè de tan en tan encara es movia i el tenia agafat quasi per les brànquies. Però era un bon bacallà i fresquíssim que ens acabaríem menjant entre tots.

Un cop feta la foto, i degut a què érem dos pescant en el mateix rotllo i havíem anat molt ràpid, vam decidir tirar el fil una vegada mes. Aquesta vegada li tocaria al pare fer mes part de la feina. Però en aquest cas tampoc vam tenir massa temps de res, doncs quan tampoc feia ni 2 minuts que el pes havia tocat a terra, ja semblava que havien tornat a picar. Vam recollir el fil ràpidament i efectivament allò pesava igual que abans, semblava que havia tornat a picar un bacallà de la mateixa mida.

El pare i jo ja ni ens ho crèiem. Vam seguir recollint fil fins que va aparèixer un nou bacallà. Vam cridar al Lars que també va flipar i ràpidament el va enganxar amb el pal de 2 metres. El tio també estava que no s’ho creia, doncs acabàvem de pescar 2 bacallans enormes en menys de 5 minuts i sense tenir-ne ni idea. Aquesta vegada li va donar els guants especials al pare perquè agafés el bacallà i jo li pogués fer a ell la foto de rigor.

I així és com vam pescar dos bacallans valorats en 25€ cada un en 5 minuts. Això si, estàvem ben cansats, doncs estirar un bacallà de 7 quilos que no parar de fer força costa mes del que sembla. Així doncs el pare i jo vam decidir ja no tirar mes el fil. A mes a la Montse no li feia cap gràcia que pesquéssim bacallans, tot i que semblava que en aquella zona n’hi havia milions.

Però quan tot just havíem fet la foto i encara estàvem recollint be el fil, la Chus va dir que li semblava que havien picat. Ens hi vam acostar i efectivament havien picat, però no un, sinó 4! A cada un dels hams que tenia el fil hi havia un bacallà enganxat. Allò va ser al·lucinant. Entre tots intentàvem mantenir el fil tensat mentre en Lars va anar a la coberta inferior per poder-los agafar millor amb el pal. Amb tot el moviment un dels bacallans es va poder escapar quedant-ne 3 que en Lars va agafar i pujar al barco. Tots 3 eren també grans, similars als dos nostres.

Així doncs, ja teníem 5 bacallans enormes i evidentment ja vam parar, doncs en aquell moment encara no sabíem què en faríem dels bacallans tot i que pensàvem que si nosaltres no ens els emportàvem tots se’ls quedaria en Lars, doncs al final era pescador. Ja només faltava el noi americà que suposadament era el mes expert de tots i el que mes ganes tenia de pescar alguna cosa, així que mentre ell seguia la Chus, el pare i jo ens vam quedar a la coberta xerrant amb en Lars sobre la pesca que acabàvem de fer.

Li vaig preguntar si era normal pescar tants bacallans en tant poca estona i va dir que no tan, que és cert que allà hi ha milions de bacallans però que tampoc és habitual tirar el fil i treure’n 5 en 10 minuts. de fet el noi americà encara no n’havia pescat cap. Així que ens va dir que a part de fer-ho be havíem tingut algo de sort. Fins i tot a ell se’l veia content de que haguéssim pogut pescar 5 bacallans, doncs ell era qui ens va donar les instruccions i veure que ho vam saber fer be suposo que li va donar certa satisfacció. La veritat és que se’l veia molt bona persona.

Al cap de 10 minuts mes de ser a la mateixa zona, en Lars va decidir d’anar a un altre punt per veure si el noi americà tenia mes sort i pescava algo. Mentre les 3 M ja estaven mig dinant a la cabina i nosaltres anàvem fent voltes pel barco i a estones a dins per descansar una mica, doncs entre la pesca i el moviment del barco el cansament s’acabava notant.

Eren quasi les 14h quan en Lars parava en una altra zona i des d’on ja podíem veure el sol quasi ponent-se darrere el mar, doncs tot i que tot just eren les 14h, ja quedava poca estona per la posta de sol, que era a les 16h per estar en una latitud tant alta. Al mig del mar, en un pesquer autèntic de Noruega, amb els imponents penya-segats a poca distància, la costa de Reine al fons i el sol ponent-se al mar, la imatge i l’espectacle natural que podíem veure era senzillament únic i inoblidable. Encara que no haguéssim pescat res, només per això ja valia la pena ser allà en aquell moment.

El noi americà seguia sense tenir sort. Ell ho intentava movent el fil tal com ens havia explicat el Lars però no li picava res. En Lars va decidir anar fins a un tercer lloc a veure si el noi tenia mes sort. Mentre, nosaltres seguíem entre la coberta admirant el paisatge i dins la cabina prenent cafè o menjant. De fet les noies ja havien quasi dinat, només quedàvem el pare i jo que preferíem seguir el nostre horari, doncs tot i que eren les 14h encara no era prou tard com per menjar allà de qualsevol manera. A mes jo sempre prefereixo aguantar tot el possible perquè després de dinar em quedo sense energia i amb ganes només d’enganxar un llit o un sofà on fer-hi una migdiada de 3 hores.

Cap a les 14:30h i quan l’americà seguia sense pescar res, en Lars va decidir que ja n’hi havia prou i que havíem de començar a tornar cap a Reine. Era el que tenia mes ganes de pescar i el que teòricament mes en sabia i l’únic que ho va intentar i no va pescar res. Comentant-li al Lars em va dir que havíem tingut força sort de pescar-ne tants amb tant poca estona, perquè tot i que allà en aquella època està plagat de bacallans, tampoc es tirar la canya i començar a treure bacallans a mansalva. Per lo que tot i fer-ho be i tal com ens havia explicat, havíem tingut algo de sort d’aconseguir finalment 5 bacallans.

Així doncs, en Lars va posar el pilot automàtic en direcció a la costa i mentre fèiem camí va començar a netejar i tallar els bacallans. No deixava de sorprendre la pràctica que en tenia i la velocitat a la que tallava els bacallans deixant lloms perfectes i enormes de bacallà ben fresc del mar del Nord.

A diferència de la resta de pescadors que intenten aprofitar al màxim tot el bacallà, com que aquests eren tots per nosaltres, les parts menys bones com el cap, les tirava al mar directament. De seguida van aparèixer un munt de gavines i fins i tot una àliga. De fet fins i tot semblava que alguna gavina no li feia massa gràcia la seva presència perquè de tan en tan es veia alguna fent moviments mig amenaçadors cap a ella o cridant mes de lo normal, que ja és molt. En qualsevol cas l’espectacle de tot plegat era una passada.

Ja eren quasi les 15:30h quan arribàvem al moll privat d’en Lars des del que havíem sortit quasi 4 hores abans. Ara podíem apreciar millor tota la costa de Reine conforme ens hi anàvem acostant ja que a la sortida estàvem mes pendents de les indicacions d’en Lars. Ara vèiem totes les casetes amb els seus molls i les barquetes amarrades. Ja era quasi fosc del tot però encara amb prou llum com per poder fer alguna foto d’aquella costa tant bonica.

Era sorprenent la facilitat i exactitud amb la que en Lars va amarrar el barco, en una sola vegada sense fer massa maniobra. Per cert, que en aquell moment ens vam adonar de que la marea havia baixat almenys mig metre, cosa que ni sabíem que allà n’hi havia, doncs al pujar al barco vam haver d’utilitzar unes escales però en canvi ara el moll ens quedava a mig pam de la coberta del barco, per lo que aquest estava molt mes baix que abans.

La Chus i jo ens vam quedar uns minuts al barco amb en Lars i el noi americà ja que ens volia donar tot el bacallà que havíem pescat. Nosaltres pensàvem que ens en donaria algun tros però no tot, ja que n’era molt, però va començar a posar lloms i cocotxes dins una bossa fins que me la va donar i quasi no la vaig poder agafar de lo que pesava. Sense exagerar potser pesava 8 o 9 quilos i era tot carn, sense cap espina, tot net a punt per ser menjat. Al noi americà li va donar un altre dels lloms i en Lars no es va quedar res. Jo pensava que amb 5 que havíem pescat ell es quedaria algo perquè tot per nosaltres seria massa, però no, ho va repartir tot i allà anàvem nosaltres amb la bossa plena de lloms i cocotxes de bacallà fresquíssim directament de Noruega.

El problema era que mes valia que no haguéssim de tirar res de tot aquell bacallà, doncs a les noies ja no els va fer massa gràcia que en pesquéssim tants perquè a sobre l’haguéssim d’acabar tirant. Li vam dir al Lars que no ens en donés tant però ell no va fer ni cas, de fet crec que no ens va acabar d’entendre, doncs ja donava per suposat que tort el que els clients pescaven s’ho quedaven, així que ens va donar la bossa, ens vam acomiadar d’en Lars i del noi americà i vam baixar del barco amb al resta del grup.

Per l’hora que era vam decidir de tornar ja cap a la cabana a l’illa veïna de Sacrisoya. Sobretot el pare i jo ja teníem força gana doncs encara no havíem dinat res a diferència de les noies que alguna cosa ja havien menjat al barco, per lo que no ens feia res tornar ja a la cabana i dinar allà. A mes, encara no portàvem prou dies com per anar amb el cotxe llogat donant voltes de nit per aquelles carreteres plenes de neu i gel.

La veritat és que l’experiència m’havia agradat molt mes del que m’esperava. Ja m’esperava que m’agradés, però no sabia ben be què faríem, de fet em pensava que tota l’estona estaríem mirant a pescadors pescant, però no, l’únic pescador professional que hi havia només explicava i nosaltres pescàvem enmig d’una natura meravellosa. A mes en Lars era un tio excel·lent, molt bona persona, amable, pacient i sempre amb un somriure. És d’aquelles persones que sembla que no s’hagin enfadat mai. És un goig conèixer gent així i adonar-se que al mon, per molt remot que sigui el poble on ets, sempre hi ha gent extraordinària digne de ser coneguda.

De camí al cotxe em vaig adonar que m’havia deixat la braga vermella al barco. Mira que és difícil que jo em deixi algo, de fet no recordo haver perdut mai res en cap viatge, però en aquell moment que ens havíem tret tanta roba per posar-nos el vestit de bacallaner i que portava la bossa de 8 quilos plena de bacallà, doncs se’m va passar. Però lo millor va ser que tots em van dir “Ah si, en Lars ens ha preguntat de qui era una bufanda vermella abans que marxéssim”. Tots l’havien sentit menys jo i ningú recordava que jo anava tot el dia amb una bufanda vermella. Així que vaig donar mitja volta i vaig tornar cap al moll. No estava a mes de 2 minuts caminant però amb pujades i baixades plenes de neu la veritat és que cansava una mica anar amunt i avall.

Quan vaig arribar al moll encara estava en Lars al barco i al preguntar-li per la bufanda vermella de seguida em va dir que era dins la caseta on hi guardava els vestits de bacallaner. Vaig entrar-hi i efectivament estava allà encara apartada per si anava a reclamar-la. La veritat és que em vaig alegrar de recuperar-la tot i tractar-se només d’una bufanda, no només per l’especial afecte que ja li tinc sinó perquè a mi particularment se’m glaçava molt la cara. Semblava que els altres aguantaven millor el fred a la cara, però la veritat és que a i em costava molt i la bufanda m’era imprescindible.

Em vaig acomiadar per segona vegada d’en Lars i a pas lleuger vaig tornar cap al pàrquing, però abans d’arribar-hi la resta del grup ja era dins el cotxe i a la carretera recollint-me a mig camí, cosa que vaig agrair perquè començava a estar ja força cansat.

I així acabava la nostra visita a un dels pobles mes coneguts per bonic de totes les Illes Lofoten. Tornàvem per aquells carrers plens de neu als que encara no ens hi acostumàvem i amb 8 quilos de bacallà fresc a la bossa que ens aniríem menjant al llarg de la setmana, tot i que ja avanço que no ens el vam poder acabar tot. L’entrada al poble on a l’arribada hi havíem vist un petit accident seguia ple de cotxes i gent fent fotos, així que vam decidir no parar-hi a fer nosaltres també la foto de rigor. No volíem ratllar el cotxe de lloguer que a mes es veia molt nou.

En menys de 10 minuts arribàvem a la cabana i el pare i jo immediatament anàvem a la cuina a preparar-nos algo per dinar, doncs érem els únics que des de l’esmorzar que no menjàvem res. Les noies també varen menjar alguna cosa però evidentment no tant com nosaltres. El pare i jo vam menjar el de quasi cada dia, és a dir, frankfurts i embotit amb pa.

En acabar ja cadascú va tenir temps lliure fins cap a les 18h. Jo vaig anotar despeses i descansar una mica abans de marxar cap a la platja de Storsandnes, una de les platges mes famoses de les Illes Lofoten per a veure-hi aurores. És de les mes famoses perquè dóna completament al nord, està allunyada de nuclis urbans i permet tenir una vista total i completa del cel amb un poblet al fons que encara li dóna mes encant, per lo que és un lloc molt bonic i perfecte per a veure-hi aurores.

Així que vam agafar tota la roba necessària, doncs ara si que estaríem a un lloc apartats, de nit i quiets, per lo que le fred seria molt mes intens que el que podíem passar durant el dia passejant. Era justament per aquests casos que necessitàvem portar bona roba d’abric, doncs estar-se hores quiet mirant al cel i passant fred pot ser el pitjor, mes val passar-se de prudent i portar roba de sobres. Jo portava les orelleres, la bufanda, el gorro i guants per no deixar res a l’aire. A mes 4 capes de roba tèrmica.

La platja estava a una hora de camí, per lo que vam decidir de sortir a les 18h per arribar allà a una hora en què encara no s’hagués omplert de gent, doncs era un lloc molt conegut per veure aurores i no sabíem com seria ni si seria fàcil aparcar, per lo que vam decidir d’estar allà cap a les 19h. Ja cadascú es va emportar el sopar per menjar allà mateix a la platja.

Aquesta vegada la Chus conduïa, el pare de copilot i jo als seients de darrere indicant el camí amb Google Maps. Però ja des de bon principi es notava que a la Chus no li feia cap gràcia anar fins aquella platja. Suposo que considerava que era massa lluny, doncs pel camí no parava de dir que aquest lloc o aquell altre també semblaven bons llocs per veure aurores. En qualsevol cas ja tots havíem decidit anar a aquella platja i allà vam anar.

Era poc mes d’una hora de trajecte però aquest va ser ben aprofitat ja que la Montse, com aficionada i estudiosa de física, ens va explicar el motiu de l’existència d’aurores boreals i australs. Ja tots algo sabíem però evidentment no amb el detall que la Montse ens ho va explicar. En resum ens va explicar perquè les partícules provinents del sol es concentren als pols de la Terra per tenir aquests mes magnetisme i perquè nosaltres ho veiem de colors, doncs es produeix una reacció al xocar aquestes partícules amb l’hidrogen i l’oxigen de la Terra, motiu pel qual les aurores es poden veure de diferents colors, doncs les partícules interaccionen amb diferents gasos de l’atmosfera. I al final, el resultat de tot plegat és aquell impressionant espectacle de colors movent-se pel cel.

Al cap d’una hora d’anar per la carretera E10, la principal, ens vam desviar arribant a una zona molt apartada i completament fosca, doncs no hi havia cap nucli urbà a prop ni cap llum a la carretera. Google Maps ens indicava que la platja ja era allà, i de fet just al costat de la carretera per la que anàvem ja es podia entreveure el mar, així que a la que vam veure un petit espai entre la carretera i el mar hi vàrem aparcar. En aquell moment érem els únics que hi havia allà i no es veia ningú per molt lluny que miressis, però al cap d’uns 30 minuts van començar a arribar alguns cotxes confirmant-nos que aquell era el lloc.

Al principi però, no teníem del tot clar que fos allà, doncs ens estranyava estar tan sols en una platja suposadament tant coneguda per veure-hi aurores. El tema és que encara era aviat quan vam arribar-hi, però això ens va anar be per poder agafar bon lloc.

Així doncs, ens vam ben abrigar i vam baixar del cotxe. Efectivament es podia veure que allò era una platja tot i que era molt estreta, és a dir, de seguida ja arribava a l’aigua degut a les pròpies característiques de la costa noruega, però si que és cert que s’intuïa que en algun punt hi havia fins i tot una mica de sorra, algo realment difícil de veure a les Lofoten.

Tot just eren les 19:30h i encara teníem un munt d’hores per davant. Segons ens havien dit alguns locals i segons les previsions de les diferents app’s que utilitzàvem, aquesta era una relativa bona nit per veure aurores, almenys semblava que estaria mes aclarit que el dia anterior quan en vàrem poder veure una de ben guapa, per lo que estàvem prou animats i contents de ser en un dels llocs mes coneguts de les Lofoten des d’on veure aurores.

Al principi es veien núvols però també es veien mes estrelles que la nit anterior, però semblava que de mica en mica el temps empitjorava. De fet no només s’ennuvolava cada vegada mes sinó que també el vent era mes fort. Això si, seguia arribant gent allà on estàvem i ara hi havia 3 cotxes mes, tots esperant a veure aurores. Això evidentment ens animava, doncs a alguns d’ells se’ls veia professionals i si eren allà significava que hi havia possibilitats de veure bones aurores.

Però els minuts passaven i allò no millorava. De fet a cada minut que passava feia mes fred i de fet ja es feia difícil estar massa estona fora. Anàvem fent torns per entrar al cotxe una estona cadascú i així alleujar una mica la sensació de fred que ja tots començàvem a tenir, i això que anàvem ben abrigats.

Cap a les 21h tots van començar a sopar menys jo que volia esperar el màxim temps possible ja que suposadament podríem estar allà fins les 2 de la matinada, per lo que no em volia trobar que a les 12 de la nit tornés a tenir gana.

En un moment determinat, la Chus, la Marga i la Montse van quedar dins el cotxe quan la Marta en va sortir i em va dir que la Chus i la Marga ja estaven discutint fins al punt que la Chus li va dir a la Marga que era una impertinent, moment en què la Marta ja no va aguantar mes i va preferir sortir del cotxe. Quedava clar que la Chus i la Marga no es portaven massa be però també era ben clar que a totes dues se les veia prou intel·ligent com perquè això no afectés massa al viatge.

Però a partir de les 21h el vent era ja molt fort, el fred difícil d’aguantar i el pitjor és que ja quasi no es veien estrelles. Seguíem tenint esperança perquè suposadament aquest era el millor dia de la setmana per veure aurores, tot i que la veritat és que en aquell moment ja no ho semblava gens. El problema era que en aquella zona no teníem cobertura al mòbil per lo que no podíem seguir l’evolució meteorològica.

Però la veritat és que no va fer falta, doncs a partir de les 21:15h els cotxes que hi havia allà amb nosaltres i que havien arribat tots després que nosaltres, varen començar a marxar. Si, un a un es van anar retirant deixant-nos clar que ja donaven per perduda la possibilitat de veure aurores, quedant-nos en aquell replanet entre la carretera i el mar completament sols com ho estàvem feia unes dues hores.

Durant una estona que vaig entrar al cotxe junt amb la Chus i la Marga, vam considerar la possibilitat de què a Sacrisoya s’estiguessin veient aurores i nosaltres ens les estiguéssim perdent, per lo que la Chus va trucar a la Mina, la noia del resort, per preguntar-li si des d’allà es veia alguna cosa, confirmant-li que no i que de fet estava nevant, cosa que la veritat ens va alegrar, doncs només hauria faltat que nosaltres ens haguéssim desplaçat 70 quilòmetres per veure aurores i s’estiguessin veient des de l’habitació de la cabana. Semblava que el temps es complicava a tot arreu, doncs on érem nosaltres també semblava que li faltés poc per començar a nevar.

Degut a què nosaltres veníem de lluny vam estar uns minuts mes esperant i comentant entre nosaltres què fer. Veient el cel tot tapat i el vent augmentant minut a minut i que feia que la sensació de fred fos cada vegada mes baixa, vam decidir esperar 10 o 15 minuts i marxar. Així també ens asseguraríem una mica que no vingués ningú mes o que finalment s’acabés veient alguna aurora. La veritat és que ens costava marxar i donar la nit per perduda ja que tot apuntava que aquesta seria la millor nit de la setmana i aquí on érem era un dels llocs mes emblemàtics de les Lofoten des d’on veure aurores boreals.

Així doncs, cap a les 21:30h vam pujar al cotxe i amb resignació i certa tristesa vam marxar d’aquell lloc tant bo per veure-hi aurores. Una llàstima.

De camí va començar a nevar i en alguns moments amb certa força cobrint mica en mica la carretera, fent que per primera vegada tinguéssim certa angoixa de circular per allà, doncs era negra nit, feia vent, nevava, i el cotxe encara no el dominàvem prou. Jo no deixava de mirar per la finestra per veure si per casualitat es veia alguna aurora perduda pel cel, però res. Cada vegada es veien menys estrelles i mes neu. Com havia canviat el dia, doncs pel matí havia fet un sol espectacular que almenys ens havia permès de passar una bona estona en el pesquer, però desafortunadament ja ens estàvem adonant dels temps tant canviant i variable que hi fa a les Illes Lofoten i que fa extremadament difícil fer cap previsió.

Encara no ens acostumàvem a circular i molt menys a veure com circulaven els locals per aquella carretera amb mig pam de neu. Nosaltres anàvem a uns 60 km/h però tot i així hi havia cotxes que ens avançaven.

Cap a les 22:30h arribàvem a Sacrisoya on hi seguia nevant. Definitivament el temps no ens acompanyaria durant la setmana, per lo que jo ja quasi que donava per perdudes les opcions de veure aurores, tot i que el dia anterior també era un dia molt difícil per veure’n i finalment en vam veure. Mai s’ha de perdre l’esperança tot i que no apuntava gens be. En qualsevol cas jo ja em donava per satisfet amb l’espectacle del dia anterior.

El primer que vaig fer jo va ser sopar, doncs era l’únic que no havia menjat encara res. Així que em vaig menjar l’entrepà preparat que havíem comprat amb el pare mentre els altres feien una mica de ressopó.

El dia havia estat molt be i ben complet, fent coses que cap de nosaltres havia fet abans però que per mala sort no vam poder acabar-lo gaudint d’una bona aurora. Lo bo de venir a les Lofoten a veure aurores, és que encara que no en vegis el viatge val molt la pena, doncs amb menys de dos dies a les illes ja érem conscients del gran i únic espectacle natural on ens trobàvem i que gaudíem a cada minut. Despertar-se en aquella cabana en una illeta tant petita enmig d’un fiord, tot nevat i veient sortir el sol per sobre aquells penya-segats era algo únic i que no tenia preu.

El pare i jo ens vam quedar fins poc mes de les 12 de la nit al menjador per si a cas vèiem alguna cosa però finalment vam anar a l’habitació ja que el cel no semblava que s’hagués d’aclarir ni una mica. La Montse s’anava despertant cada dos hores aproximadament per treure el cap per la finestra, per lo que jo em vaig quedar molt mes tranquil en saber-ho, doncs tenia la por aquesta, de que ens perdéssim una aurora per estar tots dormint.

18/02/2020 Tercer dia: Visita a Ä i la nostra primera aurora boreal

Jo em vaig despertar cap a les 8 del matí tot i que la resta es van anar despertant a la seva hora, tots entre les 7 i les 8 aproximadament. De fet crec que jo vaig ser dels últims en despertar-me. El pare acabava de pujar del bany i amb el soroll que fa, que no sé si ho fa expressament, ja em va despertar. El tema del lavabo pel matí era algo que ja sabíem que hauríemd e gestinoar de la millor manera possible, doncs tots 6 el necessitàvem una bona esrtona. De fet això era probablement el que mes em costaria. Així que el primer que li vaig preguntar al pare va ser si hi havia algú al lavabo, a lo que em va respondre que no, així que vaig agafar la tovallola i roba per canviar-me i vaig córrer cap abaix a dutxar-me. M’és igual prendre el cafè abans o després de dutxar-me, però el que si havia de fer segur era totes dues coses abans de sortir de la cabana.

Em vaig dutxar, evidentment, mes ràpid que de costum, doncs hi havia gent esperant, i en 10 minuts ja estava mig canviat i a la cuina per preparar-me el cafè. Allà ja hi havia el pare i la Chus i al cap de pocs minuts van anar apareixent les 3 M, que ja estaven despertes però cadascú seguia la seva pròpia rutina matinera. Jo mentre m’hagués dutxat, la resta ja aniria fent.

Em vaig prendre el cafè mentre mirava una mica els correus i missatges des del mòbil i després vaig menjar algo de xocolata mentre ja comentàvem què faríem aquell dia. Teníem molts plans preparats i llocs ja pensats per visitar, però cada dia hauríem de decidir on anàvem.

Quan ja vam ser tots a la taula, vam treure mapes, llistes i papers per decidir la primera ciutat a veure. Ja que no dominàvem prou el cotxe i que era el primer dia, vam decidir d’anar primer als llocs mes propers, i una bona opció era el poble de Ä, que és el primer de les Illes Lofoten començant pel sud i el que te el nom mes curt del mon. Aquest poble ens quedava a uns 15 minuts amb cotxe i era una espècie de poble museu, doncs era un dels pobles on al segle XIX i anaven centenars de pescadors vinguts de tot el mon per aprofitar l’època del bacallà. Aquests pescadors vinguts s’allotjaven a molts altres pobles de les Lofoten, però el de Ä ha quedat com a museu i per tan encara es conserva en bona part tal com era abans.

El bacallà, era i és, la major font de riquesa de les Illes Lofoten. A l’hivern n’arriben milions a les Lofoten només per a criar, per lo que en poden pescar milers de forma sostenible, doncs la majoria sobreviuen per tornar l’any següent. De fet, a tot arreu es veuen assecadors de bacallà, doncs un cop pescats es pengen durant uns 2 mesos abans de ser exportats. És tot un espectacle veure milers de bacallans penjats de cap per avall per tot arreu. Això, l’olor al final t’ho impregna tot i acabes una mica fart d’estar cada dia olorant bacallà allà on vagis.

Ja havent decidit on anar cadascú es va preparar el dinar ja que la intenció era dinar fora per tal de no perdre temps anant i venint de la cabana només per a menjar. El pare i jo portàvem per aquests casos bàsicament embotit, així que el vam agafar junt amb aigua i pa que havíem comprat a Bodo. Tots érem ràpids i responsables, per lo que a les 9h ja estàvem tots a punt.

Cada vegada que sortíem de la cabana era un petit espectacle. Tots 6 ens posàvem un munt de roba a sobre, la bufanda, el gorro i les botes, tot allà al rebedor. Després cap al cotxe a deixar-ho tot al maleter que quedava ja ben ple i algú que se seia al darrere, al costat de tota la roba i bosses de menjar.

La nostra cabana quedava literalment a menys de 20 metres de la carretera principal, de fet, en aquella illa no podia quedar massa mes lluny de lo petita que era. LA carretera semblava acabada de netejar per un llevaneus cosa que ja ens va anar be per acabar d’agafar pràctica amb el cotxe sobre una carretera sense gel. El camí fins a Ä era curt i encara se’ns va fer mes curt ja que ara podíem veure les Illes Lofoten de dia i per tan els seus paisatges únics. Els fiords, les muntanyes nevades, els illots i les cabanes sobre el mar conformaven un espectacle únic al mon.

Just a l’illa del costat ja hi havia el poble de Reine, un dels mes famosos de les illes. De fet, els dos mes famosos eren Reine i Hamnoy que ens quedaven cada un a un costat. De fet, la nostra illa, Sacrisoya, quedava just enmig de les dues illes de Reine i Hamnoy, per lo que la ubicació era perfecte.

Així doncs, de seguida vam passar per davant de Reine podent-lo veure ja una mica des de fora. SI aquests pobles son tant coneguts és pel seu entorn. Els pobles queden junt al mar sota imponents muntanyes nevades fent que tot plegat sembli un muntatge. De fet aquí és dels pocs llocs on pots fer una foto de qualsevol manera i que quedi com una postal professional. Tot és tant impressionant que no cal retocar res.

Al cap de 15 minuts arribàvem a l’altura de Ä i el pare que portava el cotxe em va dir que ja veia l’entrada. Vaig mirar a Google Maps i semblava que efectivament ens acabàvem de passar l’entrada, però just en aquell moment vam passar sota un túnel i després ja hi havia un pàrquing per la gent que volgués anar a Ä. Per sort ens havíem passat aquella entrada i gràcies a això havíem trobat aquell pàrquing, sinó no sé que hauríem fet perquè com vam veure després, aquest poble no està preparat per a què hi circulin cotxes. De fet en el pàrquing ja hi vam veure un autobús i varis cotxes.

Vam baixar del cotxe i fer el ritual de sempre, posar-nos guants, bufanda i gorro abans de caminar uns 10 minuts per un caminet d’un metre d’ample que anava des del pàrquing fins al centre de Ä. En aquell moment encara no ho sabíem, però en aquell poble ja quasi no hi vivia ningú, i els que encara hi vivien estaven relacionats amb el museu i altres serveis turístics del poble, de fet es podria dir que tot el poble era un museu, on pràcticament totes les cabanes que s’hi veien eren encara com feia quasi 200 anys per tal de veure com vivien els pescadors que venien de mig mon per a pescar bacallà.

Molts dels carrers eren tant estrets que no hi cabia ni un cotxe, i els mes amples eren d’un sol carril. Es veien 3 o 4 casetes ben conservades i reformades on semblava que hi vivia gent, però la resta, almenys 10 mes, es veien antigues i no semblava que hi visqués ningú. Al mig del poble hi havia un petit fiord amb cabanes al mig aguantades amb pilars de fusta sobre l’aigua. Allà semblava el centre del poble i on estàvem tots els visitants, uns 15 contant-nos a nosaltres i aun parell de grups mes.

Mentre nosaltres passejàvem i admiràvem el centre d’Ä, la Marta va anar sense que ni ens adonéssim a preguntar a una de les casetes que semblava un centre d’informació turística tal com ja havia fet a Bodo i tal com faria a quasi tot arreu on aniríem.

Al cap de 5 minuts va tornar amb “informació fresca” com deia ella per explicar-nos el tour que feien. Per 100kr, uns 10€, una noia ens explicaria durant uns 45 minuts la història de Ä durant el segle XIX i ens ensenyaria per dins algunes de les cabanes que veiem allà. El tour començava a les 10, al cap d’uns 20 minuts i era un tour molt complet amb el que obtindríem una radiografia força completa de la vida dels pescadors, per lo que no vam dubtar en acceptar tots 6.

Així doncs, tots 6 vam anar cap a la caseta que feia de botiga de souvenirs, informació turística i venda de tiquets pel tour. Allà ens vam adonar d’algo molt típic als països nòrdics però costa de veure ens segons quins edificis. Aquí es veia be perquè era una caseta molt petita. Tothom qui pot te una doble porta a l’entrada, és a dir, una primera porta, un petit espai i una segona porta. Això és , evidentment, per evitar l’entrada de fred, doncs quan s’obre la porta que dóna al carrer, la que dóna dins la casa encara està tancada. Allà ho vam veure be perquè era molt petit, però tot i així tenia les dues portes amb el petit rebedor enmig de totes dues.

La Marga i la Montse es van comprar uns carpons per les botes per no relliscar al gel. Els va sortir per uns 50€, força cars, però suposadament dels millors que podien comprar, doncs se suposa que en aquests llocs tindran els millors productes per la neu. Però no va ser així, a la Montse se li van trencar al cap de 2 dies, per lo que el mes car no te perquè ser de la millor qualitat.

Vam comprar allà mateix els tiquets i vam sortir fora a esperar que vingués la guia. Quedaven uns 10 minuts per les 10 i pensàvem que vindria algú mes, però passaven els minuts i nosaltres érem els únics que esperàvem, semblava que ens faria la visita només a nosaltres.

La sola de la meva bota cada vegada estava mes oberta. El pare m’havia donat pel matí uns cordons per tal d’agafar una mica les soles, doncs l’altra també ja se m’estava separant, però de totes maneres, al cap del rato era inevitable que anés entrant aigua i em quedés el mitjó completament xop. De fet, en aquest moment tenia ja el peu glaçat. No volia comprar-me unes botes allà per lo cares que serien, però ja m’estava fent la idea de que les hauria de comprar, doncs no podria anar amb allò cada dia i que se’m mullés el peu d’aquella manera.

La Marga, que era realment atenta amb els altres, suposo que per l’instint de mare, estava preocupada per com tenia els peus, i quan li vaig dir que xop, va córrer a la botiga a demanar dues bosses de plàstic perquè em poses als peus per dins les botes, per tal d’evitar que se’m mullés el peu. Amb això i uns mitjons nous que portava el pare, me’ls vaig canviar allà mateix, em vaig posar les bosses de plàstic i les botes. La diferència va ser brutal i un descans enorme. Quan ho vaig dir, tots varen dir que perquè no ho deia abans que tenia els peus tant molls. Jo evidentment no volia fer anar malament el grup per culpa de les meves botes, però la veritat és que allò s’ha de tenir en compte perquè pots acabar amb una pulmonia.

A mes la Marta, ja saben que tard o d’hora m’hauria de comprar unes botes noves, va preguntar al de la botiga a quin poble mes proper en podrien vendre, a lo que va dir a Leknes, que estava a uns 70km d’allà, és a dir, mes d’una hora en cotxe. També va dir que potser a Reine que estava al costat però que ho dubtava.

La guia es va endarrerir uns 15 minuts, per lo que ja eren les 10:15h quan començàvem amb el tour. Pocs minuts abans havíem estat parlant el pare i jo sobre una casa enorme que hi havia just al costat d’on érem i que destacava sobre tota la resta de cabanes del poble. A mes estava en un punt una mica elevat per lo que era fàcil de veure des de qualsevol punt del poble. Havíem dit que potser era l’antic ajuntament o escola. Doncs del primer que ens va parlar la guia va ser justament d’aquella casa. No era cap escola o ajuntament, sinó que era la casa dels amos de tota aquella zona. Pel que es veu, els pobles eren propietat d’una família, que en aquest cas vivien en aquella casa tant gran, i els pescadors temporals que venien al poble a pescar el bacallà eren allotjats a les diferents cabanes del poble, evidentment també propietat d’aquesta família. Els pescadors simplement arribaven al poble, es presentaven a la família i aquesta els assignava una cabana on s’hi passaven mesos fins a acabar la temporada de pesca. En aquesta casa no hi podíem entrar perquè era de les poques del poble on encara hi vivia gent.

A continuació vam anar a veure com eren les cabanes on s’allotjaven els pescadors. N’hi havia una que es mantenia tal com eren en aquella època, a mitjans del segle XIX. Per fora era vermella, i això no era casual. Depenent del status de l’inquilí, les cases podien ser vermelles, grogues o blanques. Les primeres les de menys rang i les últimes les de mes. La pintura també es feia a partir de l’oli del bacallà afegint-li òxid de ferro, alumini, etc. per acabar-li de donar el color desitjat. Per tot s’utilitzava el bacallà.

Vam entrar en aquella cabana i el primer que em va sorprendre va ser veure lo poc hermètica que era, amb escletxes entre fusta i fusta i fins i tot algun forat. No sé si estava igual quan estava habitada però suposo que no deuria estar massa millor. Lo segon que em va sorprendre va ser que en aquella cabana d’uns 40m2 hi podien viure 6 pescadors, de fet no hi havia lloc per quasi res, doncs fins i tot les seves coses les deixaven en unes caixes que hi havia a terra. bona part de la cabana estava ocupada per xarxes i altres eines que necessitaven per pescar, per lo que el lloc que els quedava per menjar i dormir era realment petit.

Després de veure lo malament que vivien els pescadors de l’època, vam anar a l’altra banda del petit fiord que hi ha al centre del poble per anar a una cabana pràcticament construida al mig del fiord on es preparava l’oli de bacallà i on es feien altres productes relacionats, com medicines o la pròpia pintura per pintar les cabanes. De fet, només entrar a aquella cabana ja es notava una forta olor de bacallà, doncs al mig hi havia una tina enorme amb oli de bacallà perquè poguéssim veure com el feien. Era una cosa quasi negra i molt espessa, fins i tot feia certa angúnia i sobretot una olor molt desagradable. Aquella cabana també era on feien la tria del bacallà segons la seva mida per tal d’assignar-li el preu de venda. Tots els venien, per molt lleigs que fossin, simplement se li baixava el preu.

Allà mateix va ser on ens van explicar que amb aquell potingue també pintaven les cabanes i fins i tot vam poder provar una cullereta d’oli de bacallà. Tots en teníem certa reticència però el vàrem provar tots excepte la Montse que després em va dir que el va escopir tot abans de tragar. La resta ens el vam empassar i, almenys a mi, el gust em va durar fins que vam dinar al cap de 4 hores. Era fort, espès i molt dolent.

Per últim vam anar a una cabana on hi havia alguns dels barcos que feien servir per a la pesca. Un ja es veia una mica mes modern, però els altres eren de rems, sense cap lloc on cobrir-se o apartar-se, doncs tota la barca estava ocupada per bancs i els bacallans pescats es tiraven allà mateix, als seus peus. Després de veure allò ja ens va quedar clar que la vida d’aquells pescadors era realment dura, tan en el moment de treballar com quan estaven a casa.

Després vam poder veure algunes fotos de l’època i la guia ja es va acomiadar i marxar ràpidament. De fet ja es notava que al final del tour anava mes ràpid que al començament. Es notava que tenia molta pressa, suposo que perquè vam començar el tour quasi amb 20 minuts d’endarreriment. Nosaltres ja podíem anar per lliure per acabar de veure la resta de cases del poble, que com a molt n’eren 10 i la meitat ja les havíem vist.

Vam acabar de veure les 4 cases del poble i ja vam decidir de marxar. Quan estàvem parlant d’on anar, la Marga em va preguntar com anava el peu, si el tenia sec o xop de nou. No se’m mullava tant ràpid com abans però efectivament ja el tenia moll una altra vegada, així que ella va dir que havíem d’anar a comprar unes botes a lo que jo deia que no feia falta perquè em sabia greu que haguéssim d’anar tots fins a Leknes, però realment estava desitjant posar-me unes botes noves.

Eren les 11:30h quan arribàvem al cotxe per anar cap a Leknes. Aquesta és una de les ciutats mes importants de les Illes Lofoten i la única que te un aeroport. No era un dels llos que volguéssim visitar perquè realment no te res d’especial, és una ciutat molt normal i amb poc encant, de fet és quasi l’excepció de les illes. Així que vam pujar, vaig buscar la ruta a Google Maps i vam començar el trajecte fins a Leknes.

El camí era llarg però realment molt interessant, sobretot aquests primers dies que per nosaltres tot era nou. Tots els paisatges eren increíbles, dignes de ser fotografiats o almenys admirats. No paràvem de mirar per les finestres i fins i tot fer alguna foto des del cotxe. Al ser totes les illes tant petites, sempre teníem el mar a algun costat de la carretera o, a falta de mar, algun llac glaçat que encara era mes impactant. I de tan en tan aquelles cabanes tant típiques a primera línia de costa o fins i tot sobre el mar, totes aguantades per pilars de fusta clavats al sòl marí.

El trajecte va passar mes ràpid del que m’esperava ja no només pels paisatges que vèiem sinó perquè vam estar comentant el tour per Ä, els plans per als següents dies i la il·lusió que teníem tots per veure aurores boreals, que de fet era l’objectiu principal del viatge.

Poc abans de les 13h arribàvem a Leknes. Vam anar fins on em deia Google Maps que deuria ser el centre de la ciutat però on no s’hi veia cap botiga i menys de calçats. Durant uns segons vam estar mig discutint de què fer, cap on anar o si ja aparcar i buscar caminant mentre jo buscava sabateries a Google Maps. Quasi el primer de la llista era una botiga que es deia Intersport que ja només pel nom semblava un lloc adequat on trobar-hi botes, així que vaig indicar al pare el camí que conduïa quasi a les afores de Leknes. Jo no tenia gens clar que trobéssim fàcilment un lloc on comprar les botes ni que aquell Intersport fos el lloc mes adequat, i això m’estressava una mica perquè estàvem tots allà per mi, així que mes valia que trobés la botiga i em comprés les botes.

Però de seguida vam arribar a una zona de centres comercials i restaurants on semblava que si hi hauria una espècie de gran superfície amb només roba esportiva. I efectivament, ja de lluny vam veure l’Intersport, una botiga enorme que semblava el millor lloc on comprar les botes. Ara ja estava mes tranquil, doncs almenys ja sabíem on buscar, i ames en aquella zona hi havia supermercats de menjar on tots volíem anar-hi per comprar algunes coses que no havíem portat ja des de Barcelona. De fet anar a algun supermercat era algo que ja havíem dit de fer els primers dies, per lo que ara en teníem l’oportunitat.

Així que ràpidament vaig anar cap a la botiga per guanyar temps tot i que de seguida la resta del grup ja em seguia. Ben a prop de l’entrada hi havia el calçat. Vaig començar a mirar preus i tal com m’esperava anaven dels 150 als 350€, sinó mes. Lo de comprar algo baretet quedava completament descartat no perquè lo barat fos una porqueria, sinó perquè no hi havia res baretet. Això si, les botes es veien de molta qualitat i molt mes eficaces que les del Decathlon.

Quan ja havia fet una primera ullada ja van arribar els altres, primer la Chus que va ser una de les que mes interès tenia en què em comprés unes botes noves i la que em va ajudar mes a parlar amb el venedor i a prendre una decisió.

Un cop em vaig fer la idea de que m’hauria de deixar la pasta, vaig començar a mirar be cada bota per trobar la millor en relació qualitat-preu. N’hi havia unes de 170€ però eren de noia. Vam parlar amb el venedor i li vam dir clarament que buscàvem algo que fos mes aviat barat perquè aquells preus nòrdics per nosaltres eren massa. El noi ens en va ensenyar unes que costaven quasi 250€ i que justament eren les mateixes que ell portava, unes Alpha. Les botes no només eren maques i molt mes estètiques que les del Decathlon sinó que eren de llana i altres materials molt aïllants. A mes la sola era tant bona que no faria ni falta que portés carpons com els altres. La veritat és que tenien molt bona pinta i ja quasi tenia clar que les acabaria comprant.

De totes maneres vam acabar de mirar be totes les botes que tenien per assegurar-nos de fer una bona compra. Després vam anar al venedor per preguntar-li si hi havia algun tipus de rebaixa, doncs vèiem que alguns llocs feien rebaixes. Ell va dir que les podria deixar per 190€ cosa que ja quasi em va fer decidir del tot. Ho vaig comentar amb els altres, sobretot amb la Marga, i les botes li van semblar molt bones i fins i tot deia que per aquell preu estaven molt be. Així que no m’ho vaig pensar mes i em vaig comprar aquelles botes Alpha de 250€ idònies per caminar per aquelles illes. També em vaig comprar dos parells de mitjons prims però tèrmics per poder-me’ls canviar allà mateix, tot plegat per 200€.

Així que em vaig canviar els mitjons i les botes mentre tot el grup estava davant meu mirant, de fet es notava que fins i tot em posaven nerviós per lo ràpid que em me les vaig canviar. Vaig fer unes passes de prova i tot i que era evident que el peu se m’hi havia d’acostumar, ja notava la comoditat i escalfor d’aquelles botes, res a veure amb altres botes de 50€. Vaig anar a pagar, allà mateix vaig poder tirar les botes antigues i vam marxar cap al supermercat Rama que hi havia al costat. A mi se’m veia content, no només per les botes sinó perquè almenys havíem pogut fer el que havíem vingut a fer tots plegats tant lluny. Només hauria faltat que després del viatge no trobés les botes. La Marta va dir molt encertadament, estàs mes content que un nen amb sabates noves.

Així doncs, vam pujar al cotxe per recórrer els escassos 30 metres que ens separaven del supermercat Rama 105 i vam anar tots 6 a comprar. Cadascú anava per lliure, doncs amb el tema menjar poc coincidíem. El pare i jo bàsicament vam comprar alguna pasta per esmorzar i pa. Conforme acabàvem tornàvem al cotxe a esperar els altres.

Al cap d’uns 30 minuts estàvem de nou tots al cotxe i degut a què ja eren les 14h vam decidir anar a una pizzeria que hi havia al costat de l’Intersport, el Pizzabaken, no tan per dinar pizzes sinó per preguntar si podíem demanar només beguda i menjar-nos el que portàvem allà dins, en plan morro. A mi no em feia massa gràcia però la veritat és que era la millor opció, doncs l’alternativa era tornar a la cabana i dinar allà o be menjar al cotxe de qualsevol manera.

Així que vam recórrer els escassos 20 metres que ens separaven del pàrquing del Pizzabaken, vam entrar, vam preguntar i la noia va dir que si, per lo que vam portar les bosses, ens vam apalancar a una taula i vam treure el dinar. Tots vam demanar algo per beure i la Montse fins i tot va demanar una mini pizza. El pare i jo, com tots els dinars, portàvem pa i embotit que vam treure allà sobre la taula i vam menjar estupendament.

La veritat és que tots 6 ens adaptàvem be a tot i no necessitàvem massa cosa per estar be. De moment tampoc teníem problemes en quan a les decisions en grup i per això ara estàvem tots encantats dinant enmig d’una àrea comercial de Leknes. I així son els viatges, doncs no portàvem ni dos dies junts i ja semblava que ens coneguéssim de feia anys.

Cap a les 15h acabàvem de dinar tot i que la Montse va tardar una mica mes perquè li van portar la pizza molt tard. De totes maneres, com sempre, la Montse ens en va donar una mica. I dic com sempre perquè sempre que podia repartia el menjar que tenia.

Vam deixar les taules tal com les havíem trobat i vam tornar al cotxe per anar ja cap a la cabana, a Sacrisoya. Ja havíem parlat abans del viatge que per les tardes seria bo estar a la cabana com a molt a les 16h, just abans que es fes fosc, doncs de moment no volíem anar amb el cotxe de lloguer de nit per una carretera nevada. Així que tots vam estar d’acord en començar a anar cap a Sacrisoya.

Aquest trajecte, com la majoria dels primers dies, també es va passar força ràpid gràcies a què encara era tot molt nou per nosaltres. Tots miràvem per les finestres per no perdre’ns aquell paisatge únic. Això si, encara ens fèiem creus de com podíem circular per aquella carretera tant tranquil·lament, i tot anar a uns 50 o 60 km/h, encara de tan en tan algú s’atrevia a avançar-nos.

El poble a continuació de l’illa de Sacrisoya on estava el nostre resort era Hamnoy, un dels pobles mes famosos de les illes i de fet el mes fotografiat. Ja que el poble ens quedava de camí a la cabana vam decidir de parar-hi una estona a fer les típiques fotos de rigor. Així que a pocs metres del pont des d’on es veia tot el poble sota una gran muntanya vam aparcar i vam caminar els 50 metres aproximadament fins al pont. Aquest pont sempre estava ple de gent amb trípode fent fotos a totes hores i fes el temps que fes, era una exageració, i ara no podia ser menys.

La veritat és que la imatge que es te des d’aquell pont és difícil de trobar enlloc mes del mon. Sembla una postal de Nadal. De fet, una simple foto feta des d’aquí sembla que estigui trucada, doncs sembla mentida que pugui existir un lloc així. Mig poble queda sobre el fiord i l’altra meitat als peus de la muntanya que acaba de forma quasi vertical sobre el mar. Totes les cases son cabanetes vermelles i el poble és tant petit que pràcticament no te ni carrers. De fet sembla que hi hagi mes gent sobre el pont fent fotos que habitants al poble. Tal com i on està construït el poble junt al seu entorn el fan un lloc únic. I el nostre resort quedava a l’altra banda del pont, a la següent illa i abans d’arribar a Reine, l’altre poble mes fotografiat de les Illes Lofoten. Estàvem en un lloc privilegiat.

Al cap d’uns 15 minuts tornàvem al cotxe per fer els pocs metres que ens quedaven fins a la petitíssima illa de Sacrisoya on hi teníem la cabana i on hi vam arribar poc després de les 16h. A estones seguia nevant tal com portava fent tot el dia provocant una acumulació de neu d’uns 10cm que feia que tot es veiés realment bonic, i això només era el començament, doncs durant 10 dies seguiria nevant quasi cada dia deixant gruixos de neu de mes de 30cm al voltant de la cabana.

Quan arribàvem a la cabana també era un petit espectacle, doncs durant un parell de minuts estàvem tots 6 allà al rebedor traient-nos bufandes, guants, gorros i botes. Els abrics i les botes les deixàvem al rebedor en un bon exercici d’ordre i respecte, doncs quasi no hi cabia tot però tot quedava prou ordenat.

Per la tarda, en arribar a la cabana, era el temps lliure que cadascú dedicava al que volia. La Marta escrivia una espècie de diari en una llibreta, jo passava les despeses a l’Excel, el pare classificava les fotos fetes durant el dia, altres llegien o trucaven a familiars.

Cap a les 19h jo ja estava mirant les aplicacions de previsions d’aurores i meteorològiques. Era el primer dia sencer a les Illes Lofoten i el primer que faríem guardia per veure aurores boreals. En qualsevol cas la previsió meteorològica, com era d’esperar, no era massa bona. Havia estat bona part del dia nevant i per la nit semblava que havia de seguir igual, si mes no, amb molta nuvolositat.

Parlant amb gent del resort, ens havien dit, i així ja ho havíem vist nosaltres, que l’endemà faria millor temps i que per tan hi hauria mes opcions de veure aurores. de totes maneres cap a les 19:30h vam sortir a mirar el cel. Unes poques cabanes enllà hi havia dos japonesos amb el trípode ja preparat. Nosaltres, veient que seguia nevant i que ja teníem gana per sopar, vam decidir anar a sopar i després seguir fent guàrdia.

Així que cadascú es va preparar alguna cosa i vam fer una sopa conjunta ja que quasi tots en portàvem, doncs per la nit allà al cercle polar àrtic, poques coses venen mes de gust que una bona sopa calenta. El pare i jo també vam menjar frankfurts i embotit.

Els ànims estaven a mitges, doncs la previsió meteorològica era força dolenta però a la vegada vèiem gent a fora buscant aurores a la vegada que era la segona nit que passàvem allà i que per tan encara teníem molta energia. Jo, que seia a la finestra, anava mirant de tan en tan a veure com anava la nuvolositat. Lo bo és que des de la cabana vèiem força tros de cel per 3 dels costats, per lo que no calia sortir contínuament a mirar, tot i que evidentment, davant una aurora dèbil, des de dins probablement no l’hauríem vista degut a la llum de la pròpia cabana.

Cap a les 20:30h ja havíem acabat de sopar i arreglat la cuina i alguns vam sortir a fora. Als 5 minuts d’estar per allà donant voltes, van venir uns dels veïns i als veure’ns buscant aurores ens van dir que ells n’havien vist una feia 10 minuts a mig quilòmetre d’allà, a una zona amb menys cabanes i per tan menys contaminació lumínica. Jo, d’entrada, era una mica escèptic perquè veia massa núvols com perquè haguessin vist res, però mentre ho pensava, la noia agafava la seva reflex i ens ensenyava la pantalla on s’hi veia la foto d’una aurora mes espectacular del que pensava que arribaríem a veure. Em vaig quedar estupefacte i una mica fotut de pensar que mentre nosaltres estàvem sopant, ells estaven veient una aurora a 500 metres de la cabana. La resta del grup va anar sortint de la cabana en veure’ns allà flipant mirant la càmera i quan tots van haver vist la foto vam decidir marxar ràpidament al lloc d’on venien aquells veïns.

Així que ens vam abrigar be, doncs ara de nit, amb vent que feia i quiets mirant al cel, la sensació de fred seria molt mes forta. També vam agafar les llanternes pel cap i evidentment les càmeres. Vam anar cap on ens van dir els veïns, cap a l’est, creuant un pont fins arribar a una zona força a prop de la cabana però on només hi havia un magatzem amb una llum exterior i que per tan tot plegat quedava molt mes fosc. Mentre hi anàvem semblava que el temps empitjorava. Cada vegada feia mes vent i nevava amb mes intensitat. Jo donava per suposat que amb un temps així no veuríem res, però després de veure la foto dels veïns no podia perdre l’esperança.

La temperatura era de -3ºC però la sensació de fred arribava als -11ºC. M’encanta el fred sempre i quan vagi ben equipat i ara hi anava, fins i tot amb unes botes professionals. Només aquella passejada sota la forta nevada i sentint el fred a la cara ja valia la pena. Si vèiem aurores evidentment millor, però si no, per nosaltres poder caminar entre aquelles illes, fiords i neu ja era brutal.

Vam arribar al punt on ens havien dit els veïns i ens hi vàrem quedar uns 10 minuts fins que la nevada va passar de ser moderada a forta. El cel estava completament tapat sense que es veiés cap estrella, senyal que tampoc veuríem aurores per moltes que n’hi hagués, així que amb tristesa vam decidir tornar cap a la cabana.

Als vorals de la carretera hi havia un sot de mig metre que ja quedava tapat per la neu i on ara nosaltres se’ns hi enfonsava la cama i que en dies posteriors hi veuríem cotxes amb les rodes enfonsades esperant una grua. Es veia tot pla però a la que et descuidaves se t’hi quedava la cama.

Poc abans de les 22h arribàvem a la cabana. El pare i jo ens vàrem quedar una estona fora, a escassos 5 metres de la cabana i sobre el moll que ja quedava sobre el fiord, és a dir, al costat de la cabana però a un lloc on teníem una bona visió del cel i una contaminació lumínica mes controlada. Els altres van entrar a la cabana tot i que encara a l’espera de si es veia alguna cosa.

Al cap de 5 minuts de ser allà em va semblar que la llum que es veia darrere d’un núvol no era normal, no semblava llum d’estrelles o llum artificial reflectida. De fet tenia la forma típica de llum d’aurora, doncs s’hi veia tènue però clarament uns raigs verticals que sobresortien del núvol. La llum es veia entre blanca i verda per lo que tot apuntava a que era una aurora, però quedava darrere un núvol i costava molt de veure. Li vaig dir al pare que si creia que allò era una aurora i després de fixar-s’hi uns segons va dir que si, que n’estava segur. No es veia del tot be però en aquell moment el meu pare i jo estàvem veient la nostra primera aurora de tota la vida.

Ràpidament vam avisar la resta del grup que en sortir l’aurora encara es veia una mica millor, doncs els núvols anaven i venien i de tan en tan permetien veure una mica mes de llum. Tot i que es veia poc, tot el grup va al·lucinar, doncs per tots aquella era la primera vegada que vèiem algo així. Durant poc mes de 5 minuts vam poder veure aquell reflex d’aurora darrere le núvol, alguns moments millor i altres pitjor, però en qualsevol cas podíem veure el resultat d’una tempesta solar.

Al cap de 10 minuts es va deixar de veure llum i al cap de 5 minuts mes ja vam decidir d’anar a dormir, doncs semblava que la nuvolositat era abundant i la previsió meteorològica era molt dolenta a mes de les probabilitats de veure aurores que era molt baixa. Ens sabia molt de greu no haver pogut veure mes o almenys el mateix que havien vist els nostres veïns poca estona abans, però almenys havíem vist algo i aquesta era tot just la segona nit que estàvem allà, així que entre alegria i pena vam entrar a la cabana.

Les 3 M de seguida van anar a l’habitació, doncs abans ja quasi que hi estaven, mentre el pare, la Chus i jo ens quedàvem una estona al menjador esperant una última oportunitat. Anava mirant la previsió i de tan en tan per la finestra mentre comentàvem i fèiem temps per anar ja a dormir.

El pare va anar al lavabo i jo a la cuina a menjar algo mentre m’acabava de treure roba i preparar-me per anar ja a dormir. La Chus seguia al menjador també preparant-se per anar a dormir quan de sobte em va cridar a la vegada que preguntaba “eso es una aurora?”. vaig córrer cap al menjador, vaig anar cap a la finestra on estava ella mirant i al mirar em vaig quedar sense paraules, pràcticament tota la part de cel que es veia des d’aquella finestra era verd. Una aurora immensa cobria bona part del cel fent que fins i tot es veiés des de dins de la cabana. La meva resposta va ser “hòstia una aurora!” Vaig córrer cap a la cuina a posar-me la roba de nou mentre cridava al pare i la Chus a les 3 M. El pare en un primer moment no s’ho va creure, però jo no em vaig quedar per convencer-lo, de seguida que m’havia posat la roba i les botes vaig sortir corrent cap a fora. de fet ja anava a sortir amb sabatilles per no perdre temps però la Chus em va convèncer de què em posés les botes.

Així que me les vaig posar mes ràpid que mai, vaig agafar abric, guants i mòbil i vaig sortir corrent. Només sortir de la cabana ja vaig poder veure la aurora que tapava bona part del cel amb aquella llum verda i intensa. L’aurora es veia a la mateixa zona on havíem vist abans l’aurora tapada, però ara no ho estava i es veia un mantell verd lluminós movent-se suaument sobre meu. Em vaig quedar sense paraules. Ni tan sols em preocupava de si els altres sortien o no, simplement em vaig quedar quiet davant un fiord i admirant una aurora immensa sobre meu, la meva primera aurora.

En pocs segons ja estava tot el grup a fora. El pare, que en un principi no s’ho creia, ara si que no es podia creure el que estava veient. Conforme anàvem sortint del shock inicial vam començar a cridar. Eren les 23h passades però no ens importava qui pogués estar dormint o no i encara que algú ens escoltés ja s’imaginaria perquè cridàvem. Era un moment únic i inoblidable per tots 6 i això es notava en el nostre estat d’ànim i sobretot en les nostres cares. Perquè l’aurora es veia des de l’horitzó, sortint per l’est, fins sobre nostre. Un riu verd creuava tot el cel d’est a oest. Una passada! Per moltes aurores que hagis vist en imatges, evidentment res és comparable a tenir-la sobre teu i veure com es mou amb aquella suavitat i majestuositat convertint una fosca nit amb lluna nova en la nit mes màgica de les nostres vides.

Jo, després de llegir-ho per Internet un munt de vegades, estava convençut que amb el mòbil no calia que ni provés de fer cap foto ja que la càmera del mòbil seria incapaç de captar res de llum, per lo que ja ni tan sols ho vaig provar, de moment. Vaig anar amb el pare que ja estava fent fotos i em va dir que no es veia res, de fet la càmera ni tan sols feia cap foto perquè es veia tot negre. No m’ho podia creure, jo confiava en la reflex del pare per a fer les fotos però semblava que no havia configurat totes les opcions de forma apropiada per tal de poder captar aurores boreals. Així que, sense deixar de mirar al cel per no perdre’m l’espectacle, vaig treure el mòbil i vaig fer una foto a l’aurora tot i que sense cap esperança de que s’hi veiés res. Però ja al mirar per la pantalla ja hi veia l’aurora perfectament, de fet semblava que mirada des del mòbil fins i tot es veia millor i amb mes llum que mirant-la directament. Vaig fer unes quantes fotos, vaig mirar com havien quedat i vaig al·lucinar. Sort que no vaig fer cas dels molts passats de llest que hi ha per Internet escrivint blocs que deien que amb el mòbil no calia ni provar-ho perquè no es veuria res, doncs deuria ser amb el seu mòbil, perquè amb el meu no només es veien, sinó que literalment es veien millor que mirant-les directament. Com per fiar-se d’alguns il·luminats experts en fotografia…

Així que vaig començar a fer fotos i videos mentre l’aurora seguia amb el seu moviment captivador, apareixent des de l’horitzó com si fos fum i recorrent tot el cel fins sobre nostre i cap a l’oest. I no parava, contínuament es veia apareixent a l’horitzó i cada vegada cobria mes part de cel. Semblava que per uns minuts el cel s’havia aclarit totalment per donar-nos l’oportunitat de veure aquella aurora.

La Marta, a la vegada, ja havia posat el trípode que s’havia comprat per l’ocasió al mòbil i l’havia deixat sobre una taula que hi havia en aquell balcó sobre el fiord en el que estàvem observant l’aurora. Havia comprat una aplicació que automàticament configurava les opcions de la càmera per poder fer fotos a les aurores i feia fotos automàticament cada cert temps per després fer un time-lapse.

Vam estar quasi 15 minuts veient el ball majestuós d’aquella aurora fins que mica en mica va anar quedant tapada pels núvols que havien tingut el detall de deixar-nos veure l’espectacle almenys una estona. Encara es veia una mica en alguns punts però ja no bona part del cel com feia uns minuts.

Vaig mirar les fotos que acabava de fer amb el mòbil i vam al·lucinar de lo be que es veien les aurores, de fet es veia millor en el mòbil que a la realitat, doncs semblava que el mòbil, de forma automàtica, ja es preocupava de captar el màxim de llum possible. I sense trípode ni mando ni res i les fotos van quedar perfectes.

Aleshores la Marta ens va ensenyar les que ella havia fet que encara serien millors, doncs tenia trípode i una aplicació especial per fotografiar aurores. I amb el seu time-lapse encara vam al·lucinar mes, de fet no ens podíem ni creure que nosaltres acabéssim de veure el que ara vèiem en aquella pantalla. Semblava el típic video de National Geographic en un dels seus documentals. Ja no només lo ve que es veia l’aurora, sinó per l’espectacularitat de la mateixa, doncs fins que no ho veus en un time-lapse no ets ni conscient del que acabes de veure. Si, allò que ens semblava de documental ho acabàvem de veure feia menys de 5 minuts. Tots cridàvem. Amb tot plegat va ser un moment únic i inoblidable.

Vam quedar-nos allà fora encara mig en estat de shock durant uns 5 minuts mes per si a cas els núvols ens donaven una altra oportunitat, però el temps semblava que empitjorava i ara si que ja només es veien núvols i neu caient. El que acabàvem de veure ja era molt mes del que ens esperàvem veure aquella nit segur, i fins i tot per mi, durant tot el viatge, doncs ja no només perquè estàvem en un any en què les aurores eren mes dèbils sinó perquè ja havia vist la previsió meteorològica abans de venir i ja vaig veure que era dolenta cada dia, així que per mi aquella aurora havia sigut un regal absolut i inesperat, per lo que la satisfacció que sentia en aquell moment era enorme a mes d’una gran alegria per haver vist la meva primera aurora boreal. Aquesta és una d’aquelles coses que no pots explicar el que sents, que només ho pots saber quan ho vius.

Ben satisfets vam tornar a la cabana. Tots vam anar al llit, doncs ja eren les 12 de la nit, però encara mirant per les finestres. De totes maneres ja es veia clar que seria molt difícil veure’n mes aquella nit. El pare i jo vam estar comentant lo viscut pocs minuts abans, algo que no fem quasi mai, doncs quan ens estirem al llit és ja per dormir. Però aquella nit estàvem tant emocionats i perquè no, feliços, que no vam poder deixar de comentar una mica el que sentíem després de viure la nostra primera aurora. I al cap d’uns 10 minuts, ja si, vam anar a dormir com la resta del grup.

Un dia inoblidable i sobretot molt afortunat, doncs quasi que va ser un miracle veure l’aurora, ja no només per mal temps que feia, sinó perquè la Chus la va veure per la finestra quan ja anàvem tots a dormir. Va ser perfecte.

17/02/2020 Segon dia: Arribada a les Illes Lofoten

Poc després de les 7 del matí s’aixecava primer el pare per a dutxar-se i immediatament després jo. Quan haig de fer-ho abans de prendre’m el cafè vaig per feina ja que és el que mes desitjo fer quan em desperto, prendre’m un cafè. Així que a les 7:50h ja estàvem al passadís mirant com ens podíem preparar el cafè. En aquell moment encara no sabíem que al final d’aquell passadís hi havia una cuina completa on poder preparar qualsevol cosa, així que vam mirar per allà i vam veure primer una màquina de cafè que per uns 2€ preparava capuccinos (que no estava malament), però mirant una mica mes vam veure una màquina per escalfar aigua. Com que ja portàvem tasses i cafè soluble, vam decidir de preparar-nos un parell de cafès amb aquella màquina.

Però en elq ue no vam pensar és que aquella màquina estava darrere del mostrador que de fet era la recepció del hostel, per lo que era evident que aquells aparells eren pels treballadors. Nosaltres al no saber que hi havia la cuina, vam pensar que allò era pels ostes i ens vam preparar els dos cafès allà mateix. Per sort no hi havia ningú per dir-nos que allò no ho podíem utilitzar, per lo que ens vam estalviar la vergonya corresponent.

Vam estar uns 15 minuts prenent el cafè i parlant una mica del què faríem durant el dia. Lo primer que havíem de fer almenys ell i jo era anar a buscar el cotxe a l’oficina d’Europcar de l’aeroport de Bodo, on hi podíem arribar caminant uns 30 minuts. Degut a lo proper que estava l’aeroport del centre de la ciutat, no valia la pena agafar un taxi o bus, a diferència de la nit anterior que anàvem massa carregats de maletes. En qualsevol cas havíem quedat cap a les 8 amb la resta del grup per acabar de quedar.

Poc després de les 8 baixàvem a la cafeteria del primer pis on hi havia la Marta, la Montse i la Marga esmorzant. Ens van dir que la Chus ja havia sortit sola a donar una volta. Aquella era la primera de tantes excursiones a soles de la Chus. Nosaltres vam seure amb elles per parlar de qui ens acompanyaria a buscar el cotxe i de què faríem un cop el tinguéssim.

Vam pensar que almenys la Marga havia d’acompanyar-nos ja que ella era la segona conductora no oficial, doncs només havíem pagat per un conductor però ja havíem parlat que almenys la Marga també el portaria. Així que vam anar cap a la porta de sortida de la planta baixa, al costat de l’estació de tren i finalment, després de parlar-ho una estona, vam marxar tots 3 mentre la Marta i la Montse es quedaven a preparar l’itinerari per fer durant aquell dia a Bodo i voltants.

Abans vam deixar les maletes en una consigna del hostel previ pagament de 30kr, uns 3€, i on hi cabien quasi 3 maletes. Les deixaríem aquí fins la tarda quan hauríem d’agafar el ferri fins a les Illes Lofoten.

El camí fins l’aeroport el vam fer caminant, de fet aquesta ja era l’única opció que consideràvem. De fet fins i tot ho consideràvem el dia anterior amb totes les maletes, per lo que ara, sense maletes, vam començar a caminar els escassos 2 quilòmetres que ens separaven de l’aeroport, fent ja així una petita visita per Bodo. Val a dir que a mi particularment m’encanta veure la vida en una ciutat completament nevada i glaçada, veure com tothom surt a treballar com qualsevol altres dia, com l’autobús escolar amb les seves rodes de claus recull els nens per anar a classe, com els llevaneus van passant per enretirar la neu dels carrers fent així que tota la vida segueixi de forma habitual. Em fascina veure com n’estan d’adaptats a aquest clima.

En aquella primera passejada ja vam veure tot el port i un dels carrers principals que pràcticament que anava des del centre de la ciutat fins al propi aeroport. Vam passar per un centre comercial i vam veure nens jugant al pati nevat de les escoles. A diferència d’altres ciutats, en aquesta l’aeroport quedava al final d’aquell carrer just al costat de les cases. Vam anar seguint les indicacions de Google Maps i aquell carrer fins arribar al cap d’uns 35 minuts a l’aeroport. La veritat és que el camí era mes complicat del que m’imaginava i sort vam tenir de ni tan sols considerar el dia anterior d’anar caminant des de l’aeroport al hostel amb totes les maletes, hauria sigut mortal. Sobretot el problema era el terra tant glaçat i amb el que havies de vigilar molt per no relliscar, a mes de trepitjar neu contínuament.

Per cert, pel camí la Marga ens va confirmar que s’havia oblidat del carnet de conduir i això que en principi ella i el pare serien els únics conductors, per lo que a la Marga ja la vam haver d’eliminar abans de recollir el cotxe… Començava així la seva rutina de deixar-se o de perdre coses.

Aquest era un aeroport petit que amb una sola visita ja et podies arribar a conèixer força, per lo que vam anar directament a la terminal on ja havíem estat el dia anterior a mirar a la zona hi havia tots els stands d’empreses de lloguer de cotxes. En pocs segons vam veure la d’Europcar i vam anar a preguntar. El noi ens va confirmar la reserva, el preu, el conductor, etc. Tot plegat constava tal qual a la reserva que teníem per lo que vam procedir a pagar amb la meva targeta de Revolut les 9.563kr mes les 3.000kr de dipòsit, un molt bon preu per un cotxe de 7 places a Noruega, gràcies a què vam fer la reserva en un Black Friday i aprofitant una oferta especial d’aquesta oficina.

El noi ens va explicar el què fer per deixar les claus en cas que l’oficina fos tancada i ja està, ens va donar les claus i ens va dir on era el cotxe aparcat i fora, cap mes explicació sobre el cotxe, ni quin tipus de benzina portava ni res.

Vam sortir tots 3 cap al pàrquing on ens va dir i després de donar-hi alguna volta finalment el vam trobar havent de comprovar la matrícula. El cotxe era un Peugeot molt nou i monovolum de 7 places amb un maleter molt gran. Les rodes semblaven de tanc i tenien claus. Eren rodes ja pensades per anar sobre neu i gel, aquí ja no calia ni posar cadenes. La veritat és que el cotxe era una passada i apte pels trajectes que teníem previst de fer per les Illes Lofoten.

Però el problema va venir al ja ser tots dins el cotxe i voler-lo engegar. Era tot electrònic i ni tan sols tenia per posar la clau. Vam pitjar un botó gran que el va posar en contacte però sense acabar d’engegar el motor. El pare i la Marga s’ho miraven però no hi havia manera d’engegar-lo. Ni tan sols sabíem fer el mes bàsic.

Després de quasi 5 minuts d’estar tocant botons vaig anar a buscar el noi d’Europcar. En arribar simplement va dir-li al pare que premés el pedal de frenar i pitgés el botó que ja havíem pitjat abans. I si, es va engegar, doncs primer feia contacte i després engegava el motor. Però els problemes varen seguir, ara per posar la marxa, doncs era un cotxe automàtic i només tenia endavant i enrere. Aquí la Marga es va aclarir mes perquè ella ja tenia un cotxe automàtic, per lo que després d’alguna frenada, finalment el pare li va agafar el tranquillo i vam poder arrencar-lo i recórrer per fi els primers metres. La veritat és que ja ens podíem espavilar perquè els camins que faríem no serien gens fàcils, i de moment tot plegat no era massa tranquil·litzador.

Ben a poc a poc, el pare va anar sortint del pàrquing fins arribar als carrers de Bodo ben nevats i glaçats. No sabíem com respondria el cotxe en aquella situació, tot i que suposàvem que be, però en qualsevol cas els primers quilòmetres havien de ser de prova, per lo que ben a poc a poc vam anar cap al hostel.

Però no vàrem tardar massa en adonar-nos que aquelles rodes eren una passada, doncs podíem circular de forma completament normal per un carrer amb mig pam de neu i gel en molts trams. Semblava mentida que unes bones rodes poguessin fer tant. De fet ja havíem vist que allà tothom anava amb cotxe com si no passés res.

El camí fins al hostel va anar molt be, de fet molt millor del que esperàvem tots. Cap patinada, cap espant, cap problema amb el cotxe, res de res. Vam arribar en menys de 10 minuts i perfectament be aparcant just on ens havia deixat la shuttle el dia anterior tot i que allà no s’hi podia aparcar. En qualsevol cas només seria un moment per recollir a la resta del grup i ja marxar a donar una volta.

Les 3 ja estaven preparades i ja havien preparat un itinerari, sobretot la Marta, que en aquell moment encara no ho sabíem però que acabaria sent la guia oficial del grup.

I aquest va ser el moment que vam veure com eren exactament els dos seients de darrere. Eren dos seients plegats que quedaven dins el mateix maleter i que en desplegar-se pràcticament deixaven el maleter sense espai. De totes maneres només en necessitàvem un per lo que encara quedava una mica d’espai per deixar-hi les jaquetes i motxilles. Això si, aquests dos seients no eren tan còmodes ja que els peus no et quedaven tan avall com en altres seients, però si que ho eren mes del que semblava en un primer moment.

En aquell primer trajecte s’hi va posar la Montse, per lo que ella va estrenar el que després anomenaríem la gàbia o zona VIP. La Chus es va posar de conductora i el pare de copilot. La Marta des de darrere anava indicant per on anar i així vam començar la primera excursió del grup pel cercle polar àrtic i amb el nou cotxe.

A la zona de Bodo no hi ha tantes coses per veure com a les Lofoten, tot i que no deixa de formar part de la costa Noruega i per tan te racons molt bonics. Sense anar mes lluny, Bodo queda a la vora d’un fiord, per lo que només això ja seria molt, doncs a part d’un petit fiord a Oslo no n’havia vist cap mes.

La Marta va decidir d’anar fins l’altra banda del fiord on hi havia un pont que creuaríem a peu i des d’on s’hi veia un dels corrents mes forts del mon, i que a mes provocaven alguns remolins també visibles. Ens va portar pel camí difícil per tal de veure el màxim de natura possible, doncs la carretera principal no oferia tan bones vistes. Això si, a la que sorties de la carretera principal, que era una carretera d’un sol carril per sentit, la cosa es complicava força, doncs mes que carreteres semblaven pistes d’esquí. Això si, no vam tardar massa minuts en adonar-nos del lloc privilegiat al que estàvem, doncs tot just havíem sortit de Bodo que tot plegat ja semblava una postal de Nadal. Tot estava completament nevat gràcies a la forta nevada del dia anterior però que ara ens deixava per permetre a la llum dol sol il·luminar tot allò per a nosaltres. Les vistes eren úniques.

Al cap d’uns 30 minuts arribàvem al peu del pont de Salstramen que volíem creuar a peu i on justament hi havia un petit pàrquing on hi vam deixar el cotxe. Vam baixar i vam fer per primera vegada un ritual que faríem desenes de vegades durant el propers dies, posar-nos un munt de coses sobre, ja fos l’anorac, els guants, el gorro, la bufanda, etc.

Tot estava completament nevat i feia fred tot i que era suportable gràcies a que el sol no quedava tapat, tot i que feia un vent força fort i que feia que la sensació de fred baixés poc mes de 5ºC, per lo que per nosaltres estàvem a uns -6ºC. M’encanta passejar amb aquest fred enmig de la neu i mes veient fiords i muntanyes increíbles. Això si, sempre i quan vagi ben equipat i preparat per caminar per aquest tipus de terrenys, que de moment, hi anava.

Vam començar a caminar tot i que degut a l’espectacularitat del paisatge, de seguida el grup es va anar disgregant, ja que cada lloc que miràvem era digne de ser fotografiat, per lo que el ritme que cadascú portava era ben diferent.

Conforme anàvem pujant el pont que tenia mes de 100 metres de llarg i un pendent considerable,no només teníem unes millors vistes sinó que augmentava el vent i per tan el fred. Fins aleshores era encara fàcil treure’s el guant d’una de les mans per poder fer fotos, però a dalt del pont ja costava mes. Aquí ja feia les fotos mes ràpid. Em vaig quedar uns minuts a la part mes alta del pont mirant a l’horitzó, al fiord que teníem just a sota junt amb el corrent mes fort del mon, que efectivament be que ho semblava. Als fiords, l’aigua es veu obligada a passar per llocs molt estrets que juntament amb el sol irregular fan que es formin aquests corrents i fins i tot remolins com era el cas d’aquest.

Per nosaltres aquella era la primera vegada que veiem un fiord i fins i tot el creuàvem, per lo que tots plegats vam anar fent parades al llarg del pont per grabar be aquella imatge a les ostres retines. Tot plegat era espectacular i mes amb tot el paisatge nevat i aquelles casetes just a la vora del fiord.

Vam acabar de creuar el pont ja completament abrigats i tapats de mans i cara perquè el fred no perdonava. En segons quins llocs el vent era molt intens i això feia que la sensació de fred ni tan sols et permetés de treure’t un gua per fer una foto. Per fi sentia el fred del cercle polar àrtic. Això era vida.

Al final del pont hi havia un supermercat, allà enmig del no res perquè a part d’aquell edifici i alguna cabaneta, no hi havia res mes a la vista. Vam entrar-hi a comprar algo de menjar ja que tots mes o menys havíem de comprar alguna cosa tot i que ja en portàvem molt de menjar, però el pare i jo, per exemple vam comprar aigua i pa per fer entrepans. Les noies mes aviat varen comprar fruites i amanides. Els preus no eren tant cares com pensàvem, no hi havia tanta varietat de menjar però almenys era prou assequible.

Quan el pare i jo ja havíem comprat, em vaig quedar fora a esperar i em sorprenia algo tant trivial com la gent arribant amb el seu cotxe fins aquell supermercat. Els carrers no es distingien de la quantitat de neu que tenien i la temperatura era pròxima als -10ºC, però aquí la vida seguia igual i ningú deixava de fer res. Tot plegat és evident, en cas contrari aquesta gent es passaria tot l’hivern sense fer res, però per algú que està acostumat a que quan cauen 4 flocs de neu tot quedi paralitzat, veure una escena així és com a mínim molt sorprenent.

Quan ja tots vam haver comprat vam tornar a creuar el pont en direcció al cotxe però per l’altre costat per tal de veure la resta del fiord. Aquesta banda era mes complicada ja que semblava que hi havia passat menys gent i per tan hi havia mes gruix de neu, almenys 25 cms que feia la caminada prou complicada. A mes el vent semblava que havia augmentat per lo que ja ens havíem de tapar be tot el cap i caminar a un bon ritme per creuar aquell pont el mes ràpid possible i almenys evitar el fort vent que hi feia al punt mes elevat.

Eren les 12:30h quan arribàvem al cotxe i començàvem el camí de tornada. Aquesta vegada vaig seure jo a la zona VIP i el qui anava mirant per on anar per arribar al hostel. En un moment concret del camí, Google Maps em va indicar que hi havia peatges, a diferència de l’anada quan havíem anat per un camí alternatiu mes complicat però també mes bonic. Vaig avisar a la Chus però de totes maneres ens va semblar que no n’hi havia cap de peatge, cosa que em va estranyar però que no li vam donar mes importància. En aquell moment encara no ho sabíem però realment si que hi havia peatge. El problema és que ni tan sols es veien. Els cotxes ja portaven un aparell per a ser detectats i cobrar els peatges directament, però és que a mes, els peatges ni tan sols es veien, simplement passaves amb el cotxe per un lloc que semblava totalment normal, i ja t’havien cobrat. Dons això és el que ens passava però que no ens en vam adonar fins que vam tornar el cotxe i ens van passar la factura dels peatges dels 10 dies.

Així que vam seguir fins al hostel sense saber que ens acabaven de cobrar un peatge on hi vam arribar al cap d’uns 30 minuts per deixar el cotxe al propi pàrquing del hostel i anar ja a dinar.

Pel que vaig entendre al cap d’uns dies, les 3 M tenien la intenció de dinar tots junts allà al hostel. Però la Chus ens va preguntar al pare i a mi si volíem anar a una hamburgueseria que havia vist pel matí que estava molt be i que venien hamburgueses per 10kr, cosa que em va estranyar i li vaig tornar a preguntar confirmant-me que l’hamburguesa mes barata estava per 10kr.

Degut a què nosaltres no ens havíem enterat que les 3 M esperaven que dinéssim tots junts ni que la Chus ja estava anant al seu rotllo, vam dir-li que si, doncs d’aquesta manera podíem guardar el menjar que portàvem per altres dies i aprofitar que allà hi havia hamburgueses per 1€ que a mes ens venia molt de gust. Així que vam anar amb ella caminant fins al centre de Bodo per buscar l’hamburgueseria i dinar.

Vam estar donant voltes una estona perquè la Chus no recordava on estava exactament l’hamburgueseria. Era normal ja que només feia un matí que coneixíem aquella ciutat, per lo que vam recórrer vàries vegades els dos carrers mes importants del centre de Bodo fins que finalment la vàrem trobar.

El local estava be perquè tenia tot el lateral que donava al carrer de vidre i amb bancs, per lo que s’hi podia seure per dinar i veure tot el carrer. Però quan vam anar a llegir la carta vam veure que l’hamburguesa mes barata no era de 10kr sinó de 100kr. Al preguntar-li a la Chus ens va confirmar que era aquella, per lo que el pare i jo vam entendre que simplement s’havia confós i volia dir 10€ i no 10kr. En fi, l’hamburguesa ja no era d’1€ sinó de 10, però ja érem allà, l’hamburguesa tenia molt bona pinta i el lloc era molt agradable per dinar-hi, així que vam demanar la típica hamburguesa de vedella amb enciam, tomàquet, ceba, etc.

Al cap de pocs minuts ens va portar el menjar i vam veure que l’hamburguesa era força mes gran del que esperàvem. Vam menjar molt be davant els finestrals mirant a través d’ells la vida cotidiana d’aquella ciutat gelada. En aquell mateix local ja podíem apreciar els famosos i còmodes dissenys interiors de les cases nòrdiques, pràcticament totes de fusta i molt acollidores per combatre el fred gèlid de l’hivern.

Cap a les 14:30h tornàvem cap al hostel on hi havíem quedat cap a les 15h per començar a carregar les maletes al cotxe, doncs com a molt a les 16h hauríem d’estar a la cua per agafar el ferri que sortia a les 16:45h amb hora prevista d’arribada a Moskenes a les 20:45h.

En arribar al hostel les 3 M no hi eren, així que vam aprofitar per anar al bank i començar a preparar-ho tot. Vaig mirar be com anar al port i resulta que estava literalment a 4 minuts caminant del hostel, de fet, es podria arribar a tardar mes anant-hi en cotxe, per lo que 2 o 3 aniríem en el cotxe i amb totes les maletes mentre la resta hi anirien caminant.

Al cap de pocs minuts van arribar les 3 M que em van explicar que havien dinat unes amanides allà mateix on érem ara, a la planta baixa de l’edifici del hostel, i que ara venien d’un museu del salmó però que estava tancat. Quan ja vam ser tots allà vam començar a treure les maletes de les consignes i a carregar-les al cotxe. Aquesta era la primera vegada que ho intentàvem per lo que vam fer espai al maleter i vam començar a carregar maletes, 10 en total, moltes de les quals eren grans i de 20 quilos.

Finalment hi van cabre totes perfectament i a mes encara hi quedava lloc pel conductor i dos persones mes, per lo que la Chus conduïa, jo anava de copilot indicant el camí i el pare darrere.

Només sortir del pàrquing del hostel ja havíem d’agafar un carrer que ja anava pel costat del moll fins arribar a una rotonda que ja ens donava entrada als propis carrils on esperar per entrar al ferri, no vàrem tardar ni 5 minuts en estar ja a la cua del ferri. Tot i així, ja hi havia un munt de cotxes esperant i això que encara quedava quasi una hora, de fet, ja només en van arribar un parell mes després de nosaltres.

El pare va anar amb al resta a la cafeteria de la terminal mentre la Chus i jo ens asseguràvem de que aquella era la nostra cua. Però de seguida va aparèixer una noia xinesa que havia parat just darrere nostre per preguntar-nos si aquell era el ferri a Moskenes, a lo que li vam respondre que en principi si però que encara ho havíem de confirmar. Ella va seguir preguntar a altres conductors i al cap de 2 minuts va tornar cap a nosaltres però ja escoltant-nos parlar entre nosaltres en castellà, a lo que ella en comptes de dir un “hi” com abans, ara va dir un “hola”, a lo que la Chus i jo ens vam quedar ben parats. Resulta que vivia a Madrid, així que ja es va quedar allà una estona amb nosaltres explicant-nos el que li havien dit els altres conductors.

Segons li havien dit, el ferri que vèiem allà esperant no era el nostre. Aquell ja era ple i sortiria a les 16h. Un cop hagués marxat, arribaria el nostre que marxaria a les 16:45h. La xinesa i jo ens vam acostar fins al ferri per preguntar, jo fins i tot amb el comprovant de la reserva, a lo que la dona que hi havia ens va confirmar que tot era correcte i que ens pocs minuts ja estaria allà el nostre ferri i començaria l’embarcament. Per cert, que aquesta noia xinesa no només era molt guapa sinó molt amable, dolça i d’aquelles que sembla que transmetin pau i serenor. Era realment molt agradable parlar amb ella i mes tenint en compte que almenys parlava 3 idiomes perfectament.

Ja amb tot clar vaig anar a comunicar-ho al pare i a les 3 M que estaven a la cafeteria però d’on no vam tardar massa en sortir-ne perquè la barra ja estava tancada i l’embarcament ja començava en pocs minuts. Ells 4 van embarcar a peu i la Chus i jo en el cotxe. El pare ja tenia un comprovant de la reserva imprès i jo el portava al mòbil.

Quan encara estàvem esperant, el pare va tornar per dir-nos que ja eren dins i que els havien preguntat pel cotxe, ja que la reserva s’havia fet amb tots junts. Al cap de pocs minuts va passar un treballador a comprovar la reserva i ja vam poder embarcar quan un altre treballador ens va fer un senyal. Per cert, vam acabar passant per davant d’un munt de camions suposo que per anar compensant el pes dins el barco, per lo que tot i que eren els penúltims, vam acabar entrant dels primers. I la noia xinesa darrere nostre, al final, tots a dalt.

Vam agafar les motxilles de menjar i aigua i vam pujar cap a la coberta, doncs a la zona dels cotxes no t’hi pots quedar. A mes lliguen els vehicles amb cordes per lo que tot plegat queda ple de coses pel mig. A dalt, de seguida vam trobar els altres que ja havien agafat lloc a la proa del barco, a primera fila.

El barco era molt gran, fins i tot algo mes gran que el ferri mes gran que vaig utilitzar a Tailàndia i que en van ser varis, fins i tot donava la sensació que tenia dues cobertes només per vehicles i 2 o 3 per passatgers. De seients n’hi havia desenes, la majoria buits, i fins i tot tenia una zona molt ample per taules del restaurant. Era realment espaiós i còmode, i com tot a Noruega, silenciós.

Així doncs, ja podia dir que tot el que havia reservat jo havia anat perfecte. Encara quedava una vegada mes a tot, és a dir, el vol de tornada, dues nits mes al mateix hotel de Bodo però a la tornada, i el trajecte també de tornada del ferri. Però almenys ja ho havíem fet tot una vegada i tot havia anat segons lo previst. De fet, millor impossible, doncs l’hotel i el ferri eren millors del que tots esperàvem i els vols havien sigut molt tranquils. Anant sol ja preocupa que alguna reserva no estigui be, però quan a mes involucra a 5 persones mes encara preocupa mes. Però ara ja érem al ferri de camí a les Illes Lofoten. Ara començava el viatge de veritat a un dels millors llocs del mon per a veure aurores boreals. Tots estàvem emocionats i no ho podíem dissimular.

Degut a la complexa geografia de la costa noruega, la sortida del port era complicadissima. La Marta em va explicar, i vam veure, que les llums del port no eren la verda i vermella típiques de tots els ports, sinó que a aquí cada far tenia varia colors i que anaven canviant segons la posició del barco. Això era degut a la gran quantitat de roques i illots que hi ha prop de la costa i que dificulten enormement poder sortir. De fet, ja vam poder veure que la sortida del port era molt llarga.

El trajecte estava previst que duraria 4 hores i no faria cap parada mes que a Moskenes, població que bàsicament te el moll on atraquen els ferris. Per sopar cadascú faria el que voldria ja que l’hora d’arribada era a les 20:45h, una hora que tan pot ser que ja hagis sopat com que no. Durant una estona vam estar parlant una mica de la nostra vida, cadascú anava explicant alguna anècdota o experiència relacionada amb el tema de conversa. La veritat és que tots 6 teníem força coses a explicar i això es notava en aquestes converses, totes ben interessants o en les que sempre aprenia alguna cosa.

Cap a les 18h vaig menjar una mica i em vaig quedar mig adormit tot i que no volia ja que em preocupava que ja la primera nit anés amb els meus horaris particulars. En qualsevol cas aquella nit ja no havia dormit 8 hores i el dia havia estat força complet. El barco a estones es movia força mes del que esperàvem ja que el mar aquell dia estava força tranquil, tot i així, aquell és un mar complicat per molt tranquil que estigui. El propi moviment feia que encara em quedés mes adormit.

Vaig estar fins cap a les 19h mig dormitejant quan ja tots estaven força desperts. Ja es veien les llums de les Illes Lofoten, encara ben petites però almenys ja visibles després de mes de 24 hores d’haver iniciat el viatge des de Barcelona.

L’hora prevista d’arribada era a les 20:45h tot i que poc abans de les 20h ja van avisar per megafonia que els conductors havien de començar a baixar a la coberta de cotxes. Vam decidir que primer faríem un viatge fins la cabana que teníem reservada la Chus, el pare i jo per a descarregar les maletes i que dos tornaríem a recollir les 3 M. Havíem de fer dos viatges perquè en un de sol no hi cabíem tots 6 mes les maletes, i aquesta ens va semblar la millor manera de fer-ho, doncs la Chus havia reservat la cabana i per tan era millor que vingués, i el pare i jo per descarregar les maletes el mes ràpid possible i tornar, doncs ell condueix i jo guio be. Així que ens vam acomiadar de les 3 M i tots 3 vam anar cap al cotxe.

El trajecte va ser mes curt del previst i de fet va començar a sonar la sirena que avisava de l’obertura de la porta quan feia ben poca estona que érem dins el cotxe. Aquell no era un ferri per despistats, doncs quasi que no ens havien avisat que ja la porta es començava a obrir i els cotxes a sortir. Ens arribem a entretenir 2 minuts mes i hauríem fet tap. Tot plegat anava ràpid i tothom anava per feina. Països nòrdics…

Vam sortir dels primers i el primer que vam veure va ser la impressionant nevada que queia. A Bodo havia nevat una mica però ni molt menys tant com nevava ara aquí a les Lofoten. Quan sortíem vam veure les 3 M que també ja estaven fora, sota aquella nevada i sense cap terminal, cafeteria o altre local on poder-se quedar. Nosaltres 3 això encara no ho sabíem, doncs pensàvem que almenys hi hauria una petita cafeteria com a la terminal de Bodo. Els vaig enviar un Whatsapp dient-lis que m’enviessin la ubicació quan estiguessin a cobert.

Ja havia buscat la ubicació del resort indicada a Booking a Google Maps i vaig anar indicant a la Chus. El temps previst d’arribada era de 12 minuts tot i que amb la nevada que queia segurament tardaríem una mica mes. De seguida vam arribar a la carretera principal que creua totes les Illes Lofoten de nord a sud en el que és una carretera de 200 quilòmetres amb desenes de ponts per anar passant d’illa a illa. La carretera, la E10, només te un carril per sentit però és una obra d’enginyeria com poques.

El resort reservat estava a l’illa de Sacrisoya, una illa molt petita, de menys de 2 hectàrees situada entre les dues illes mes conegudes de les Lofoten, les dels pobles de Reine i Hamnoy, dos dels llocs mes fotografiats de totes les illes degut a la seva ubicació i paisatges.

No portàvem ni 5 minuts i semblava que cada vegada nevava mes. Era la primera vegada que circulàvem per aquella carretera tant estreta per on no hi paraven de passar camions, amb un cotxe nou, de nit i amb ja mig pam de neu a terra. Era un trajecte curt però força estressant.

Quasi 15 minuts després d’haver sortir del barco, creuàvem el pont que anava de l’illa de Reine fins la de Sacrisoya on només hi havia el resort. Just en sortir del pont ja es veia la recepció del resort que era a mes el centre d’activitats. El restaurant quedava pujant pel camí que sortia de la carretera i les 18 cabanes que conformaven el resort repartides per l’illa. La nostra encara no ho sabíem però quedava a escassos 10 metres de la recepció, abans d’arribar al restaurant. De fet, la podíem veure des d’on havíem deixat el cotxe.

El cotxe el vam deixar quasi al mig d’aquell caminet perquè semblava que s’hi estava quedant clavat. De fet, quan vam baixar del cotxe, vaig posar el peu en un bassal que em va cobrir fins al turmell. Aquella mateixa tarda ja havia vist que a les botes que portava se’ls estava desenganxant la sola, algo que no semblava greu però que ara si que ho era, doncs encara no havia sortit del cotxe que ja tenia el peu dret xop.

Un minut després va aparèixer darrere nostre un altre cotxe que també va parar per allà com nosaltres, pel mig del camí, i d’on en va baixar una família de japonesos que pel que semblava també venien del ferri i també havien reservat al mateix resort. Tan ells com nosaltres anàvem completament perduts. Era un lloc completament nou per nosaltres, de nit i nevant com mai havíem vist.

Tots plegats vam picar al que semblava la recepció però no hi havia ningú. A les cabanes s’hi veia llum i en algunes persones dins, però no sabíem quina era la nostra, ni tan sols teníem el número de cabana, doncs totes tenien un número a la porta. Així, donant voltes carrer amunt carrer avall buscant a algú, ja fos propietari o osta, vam estar-hi quasi 15 minuts. Durant aquesta estona, la Marta va trucar al pare per preguntar-li on érem, doncs ja havien passat 30 minuts des de que havíem marxat i encara no els havíem dit res, quan la previsió era que en 30 minuts fóssim de nou a Moskenes. Quan el pare va penjar em va dir que havíem de marxar ja, que les 3 M estan venint caminant per la carretera i estaven mortes de fred ja que no portaven tot l’equipatge i per tan no es podien abrigar tant com voldrien.

Vaig buscar el telèfon del resort i quan va aparèixer la Chus li vaig dir que els truqués perquè nosaltres havíem de marxar. Va trucar i va poder parlar amb la Mina, la noia amb qui ja havia parlat altres vegades per a fer la reserva. Li va dir que estava al restaurant que es trobava uns metres mes amunt seguint aquell carrer. El restaurant quedava quasi al final de les cabanes per lo que encara no l’havíem vist. El pare li va dir que havia trucat la Marta i que havíem de marxar ja, a lo que la Chus va respondre que primer havíem de poder deixar les maletes, cosa que era lògica però que no semblava que tingués la presa que teníem nosaltres.

Vam avisar al japonesos, vam agafar el cotxe i hi vam anar cap al restaurant. Vam entrar al restaurant, que per cert era molt acollidor, i allà estava la Mina. Almenys ja havíem trobat algú del resort. La noia ens va dir que la cabana nostra era la 4 i quedava al camí pel que havíem passat, és a dir, ja hi havíem passat per davant.

Vam tornar al cotxe per tornar al lloc d’on veníem, a literalment 10 metres. Havíem agafat dues vegades el cotxe per recórrer un total de 20 metres i acabar exactament al mateix lloc. Això si, almenys saben ja el número de cabana. A mes, aquesta segona vegada va anar d’un pel que no ens quedem atrapats enmig de la neu, doncs fins i tot vam haver d’empènyer el cotxe de tanta neu que ja hi havia a terra.

Li vam dir a la Chus que nosaltres havíem de marxar ja, de fet cada minut que passava em semblava ja una eternitat, igual que el pare pel que podia veure. La Chus semblava que encara no era conscient de la situació de les 3 M, almenys no se la veia buscant la manera de deixar les maletes a qualsevol lloc com si fèiem el pare i jo, tot i que tampoc sabíem què fer-ne. Vam estar almenys 5 minuts mes buscant la cabana per aquell carrer d’escassos 20 metres. Era fosc, nevava molt, els números de les cabanes no es veien i totes tenien la llum de dins oberta, per lo que era molt difícil saber quina estava buida. Finalment, la Chus la va trobar, a 5 metres de nosaltres, i el pare i jo vam començar a descarregar maletes quan la Chus encara estava obrint la porta.

Dic que la Chus no semblava ser conscient de la situació, perquè fins i tot ara que ja podíem deixar les maletes i marxar, estava mirant la cabana per dins, amb calma, mentre el pare i jo baixàvem maletes sense parar. De fet les anàvem amuntegant a l’entrada i ella encara semblava que les volia distribuir be abans de marxar.

Quan ja les havíem descarregat totes, el pare i jo vam pujar al cotxe i vam marxar sense saber ben be què feia la Chus. Vam anar el mes ràpid possible per la carretera en direcció a Moskenes. No sabíem on eren les 3 M, suposadament ens les hauríem de trobar caminant per la mateixa carretera.

La nevada no només no parava sinó que semblava que anava a mes, de fet la carretera quasi no es veia de la quantitat de neu que queia. I va ser en aquelles condicions quan a uns 2 quilòmetres de Moskenes, encara a la carretera principal, vam trobar les 3 M caminant pel voral esquerre de la carretera. En aquell moment les emocions es van barrejar, doncs sabia que estarien enfadades per l’estona que acabaven de passar però m’alegrava massa de veure-les allà i poder-les per fi pujar al cotxe amb nosaltres.

No sabia ben be què dir i només em va sortir un “com esteu” que evidentment no els va sentar massa be. Vaig pensar que millor no dir res en tot el camí i intentar simplement arribar el mes ràpid possible a la cabana perquè es poguessin escalfar una mica. Be, tots plegats, perquè jo ja tenia el peu dret completament xop i gelat.

Ara tot va ser molt mes ràpid. Ja ens coneixíem una mica la carretera i sabíem on era exactament la cabana. Les noies semblava que mica en mica s’escalfaven a la vegada que se’ls passava una mica l’enuig acumulat per haver tardat quasi una hora en anar-les a buscar. De fet en aquell moment quasi que ja em preocupava mes la reacció que podria tenir la Chus i com s’ho prendrien elles, i no em faltava raó…

Al cap de 10 minuts vam arribar a la cabana. Les 3 M van baixar del cotxe, i sobretot la Montse, de seguida va dir lo molt que li agradava. A la Marta i la Marga també se les veia contentes amb aquella cabana però encara estaven molestes pel que havia passat, com era normal. En qualsevol cas semblava que totes 3 estaven contentes amb aquella cabana i que els havia agradat tant com a nosaltres. Be, el pare i jo només l’havíem vist una mica i bàsicament per fora.

La cabana era blanca a diferència de la majoria del resort que eren grogues. Això si, semblava que les blanques eren les mes grans. Les grogues només tenien una planta. A la planta baixa hi havia en una meitat la cuina i en l’altre el menjador, quedant el lavabo enmig. La cuina era molt gran, tan com el menjador, i de fet era on hi havia la taula per a menjar. El menjador de fet només era sala d’estar, amb un sofà triple i dues butaques comodissimes.

Al pis de dalt hi havia dues habitacions amb un llit de matrimoni i un individual cada una. Eren molt amples, de fet potser massa, doncs hauria estat millor sacrificar una mica d’espai de cada habitació per a fer un altre lavabo al pis de dalt.

La cabana estava feta de fusta o almenys un material que ho semblava, de fet amb el mateix material amb el que estaven fetes totes les cases de les Lofoten. Per dins també era majoritàriament de fusta i amb parquet, cosa que la feia molt acollidora i sobretot calenta i energèticament molt eficient. S’hi estava molt be dins la cabana i mes en aquell moment.

Jo era a dalt mirant com eren les habitacions i vaig veure que la Chus havia deixat la meva maleta en una d’elles. Després em va dir que al pare i a mi ens havia posat a aquella perquè li semblava que hi feia menys calor. Però en aquell moment també estava la Marga mirant les habitacions i em va dir que elles 3 dormirien a l’habitació que la Chus ens havia assignat. Em va semblar perfecte, vaig agafar la meva maleta i la vaig portar a l’altra habitació.

Jo no ho vaig presenciar però ja m’imaginava que passaria quelcom així. No sé exactament quan, si abans o després que la Marga em digués a quina habitació volien dormir, que la Chus els va dir que ella havia de dormir en un llit on es pogués tumbar d’un costat perquè li feia mal algo d’un braç. La qüestió és que això va ser el primer que els va dir quan vam arribar i amb un somriure, cosa que a cap de les 3 els va fer cap gràcia i menys a la Marga, com és normal. Segons sembla no els va preguntar ni dir res sobre l’espera, algo que em feia creure que realment la Chus no havia estat conscient del què havien passat. Potser el pare i jo hauríem d’haver estat mes clars amb ella. En qualsevol cas, allò ja va fer que la distribució de les habitacions quedés feta. Les 3 M en una habitació, i la Chus, el pare i jo a l’altra.

Durant uns minuts vam estar pujant i baixant tots per les escales per tal de situar-nos a les habitacions. En un moment determinat, el pare i jo estàvem a dalt les escales mirant si podíem ajudar en algo a les 3 M, quan la Marta es va desfogar del tot per dir-nos que no podia entendre perquè havíem tardat tant. Se la veia molt molesta i el pare i jo no sabíem ni on mirar. Nosaltres també teníem els nosaltres motius però érem conscients que podríem haver fet mes perquè allò no passés. A mes, l’únic que volíem en aquell moment és que les es es desfoguessin i tot plegat no anés a mes, doncs tot just era el primer dia. Quan la Marta va acabar fins i tot ens va demanar disculpes per parlar-nos d’aquella manera, però el pare i jo li vam dir que ens semblava perfecte, doncs era millor treure-ho tot i que el tema acabés en aquell moment.

Quan ja ens vam situar a l’habitació i la Chus m’havia explicat el que li havia dit la Marga, vaig baixar per demanar-lis perdó a totes juntes, doncs ja ho havia fet però només a la Montse. Elles, almenys amb el pare i amb mi ja estaven millor i ja estaven guardant el menjar portat i pensant què farien per sopar.

La Chus, que crec que no tenia la intenció de dormir amb nosaltres, va deixar la seva maleta a la seva habitació per lo que el pare i jo dormiríem al llit de matrimoni i la Chus al llit individual. De fet, al cap d’uns minuts vam coincidir a dalt i em va dir que s’havien enfadat i que volien dormir les 3 juntes. No m’ho va dir malament ni amb cap rancúnia, de fet semblava que acceptava be la bronca rebuda tot i que semblava que encara no ho acabava d’entendre o que li semblava una mica exagerat.

Un cop els altres 5 érem a la cuina, vam decidir de fer un sopar conjunt per tots agafant una mica de menjar de cadascú. Faríem sopa, el mes apropiat tenint el compte el fred que havíem passat tots plegats. A mes una amanida molt completa, amb anxoves i tot i pa amb embotit. I tot plegat ho havíem portat de casa, semblava mentida.

Ho vam preparar tot força ràpid, sobretot perquè tots anàvem al ritme de la Marga que anava corrent. En aquell moment encara no n’érem conscients però per inèrcia tots acabàvem corrent com la Marga, que era un nervi.

Així que eren les 22:30h aproximadament quan ja teníem tota la taula parada i vam començar a sopar. Aquell primer sopar va estar molt millor del que m’esperava, doncs no només el menjar era boníssim i vam menjar de tot, sinó que era la prova que tot el grup ens acoblàvem molt be i dins de les diferències de gustos, podíem fer un sopar molt complet i molt bo entre tots. A mes també es va veure que tots aportàvem no només el menjar sinó la mà d’obra, doncs tots vam fer el que millor fèiem sense que ningú hagués de dir res. Després del llarg trajecte, el fred passat i el conflicte ja solucionat, aquest sopar va entrar com mai.

La Marga li va posar de tot a la sopa, fins i tot ou. I la Montse portava menjar de molta qualitat, fins i tot pernill del car. Qualsevol diria que estàvem de viatge a les Illes Lofoten.

Després de sopar vam acabar de situar-nos a les habitacions i després a mirar les previsions meteorològiques i d’aurores per si hi havia sort. Però la previsió era dolenta i de fet encara nevava, per lo que aquella nit semblava impossible veure res. Així que després de fer una petita guàrdia, cap a les 12:30h de la nit ja estàvem tots al llit. Per cert que els llits eren comodíssims, el matalàs era d’aquells que sembla que t’atrapi i la manta era una nòrdica, així que semblava que passaria molt bones nits.

I així acabava el primer dia a les Illes Lofoten tot i que només havíem estat a la cabana. Almenys ja hi érem i ja podíem començar les visites per un dels llocs mes impressionants del mon i esperar a veure aurores, tot i que, almenys jo, ja era conscient que seria realment difícil veure’n i que de fet el mes probable era que marxéssim sense haver-ne vist cap, doncs no només estàvem en un any de poca potència solar i per tan aurores molt dèbils, sinó que la previsió meteorològica de la setmana era molt dolenta, de fet durant aquests dies hi havia una tempesta com no havien vist mai aquí des de feia anys. Tindríem nevades pràcticament cada dia. Almenys quedaria un paisatge inoblidable.

Aquest era el primer viatge que feia en grup en força temps i el primer que feia amb gent desconeguda. Aquesta era doncs una experiència nova i de moment estava anant molt be. El grup era responsable, divertit i ens complementàvem molt be. Per ara tot estava anant prou be i jo m’havia adaptat perfectament a una nova manera de viatjar completament nova per a mi. I ara estava en un poblet remot de les Illes Lofoten a -5ºC, caient una nevada com poques havia vist i gaudint del fred polar, algo que m’agrada molt mes que la calor tropical, sempre i quan vagi amb la roba adequada, cosa que aquí hi anava. Tot plegat prometia molt.

16/02/2020 Primer dia: Arribada a Bodo

Arribava el dia de començar el meu primer viatge al cercle polar àrtic, concretament a les illes Lofoten de Noruega. Aquestes illes, a part de ser un dels millors llocs del mon on poder veure aurores boreals, és també un lloc únic al mon de centenars d’illes i ple de fiords. L’espectacle natural que ofereixen aquestes illes és difícil de trobar enlloc mes.

A diferència dels altres viatges que havia fet, en aquest hauria de portar roba tèrmica i per tan mes equipatge per suportar les temperatures d’entre 0 i -4ºC, amb una sensació de fred d’uns -10ºC. Aquestes temperatures no son massa baixes tenint en compte las latitud de les Lofoten, doncs gràcies a que les seves costes son banyades per aigües provinents del Golf de Mèxic, la temperatura a les illes no acostuma a baixar dels -5ºC, un motiu mes per ser un dels millors llocs del mon on veure aurores boreals.

Així doncs, pantalons, samarretes i jerseis tots tèrmics mes les botes, guants, bufandes, etc. Tot i així vaig poder-ho portar tot en una maleta de cabina i una motxilla petita. De totes maneres també portàvem menjar ja que pensàvem que allà seria massa car o hi hauria poca cosa per comprar, per lo que entre el pare i jo portàvem una maleta mes facturada amb 10 quilos de menjar.

A les 11:30h sortia de casa en direcció la T2 de l’aeroport del Prat on havíem quedat amb els 5 integrants mes del grup cap a les 13h. El vol sortia a les 15:10h i volíem ja dinar alguna cosa al mateix aeroport abans d’embarcar.

A les 12:30h el pare i la Marga ja estaven a l’aeroport i fins les 13h van arribar els altres excepte la Montse i jo que vàrem arribar a les 13:05h. Tots ben puntuals cosa que ja anticipava lo complidors que érem tots els integrants del grup.

A la reserva que vàrem fer dels vols des de Mytrip, vam afegir-hi 5 maletes facturades per tots, però a la confirmació enviada per Norwegian hi constava que teníem dues maletes facturades cadascú, és a dir, 12 en total. La resposta tan de Mytrip com de Norwegian no va aclarir el perquè d’aquella situació però almenys coincidien en què el que valia era el que digués Norwegian, per lo que teníem dret a un munt de maletes. De totes maneres cadascú va portar el que ja teníem previst i jo que em passava dels 10 quilos permesos en cabina, concretament la meva maleta de cabina mes la motxilla pesaven 11,35kg. Ja que tenia dret a dues maletes facturades i no en portava cap, pensava que potser em permetrien passar-me una mica dels 10 quilos, però en arribar al mostrador i preguntar-ho la noia em va dir que no crec que sense ni acabar d’escoltar la pregunta. Finalment, el pare va facturar la seva maleta de cabina i jo vaig pujar la meva maleta i la motxilla fent-los passar com a equipatge de cabina de tots dos.

Un cop tothom havia facturat vam seure en un banc a dinar fins cap a les 14:00h que vam anar a passar el control de seguretat. A mi ni em van parar, però al pare i a la Montse els varen fer un bon control. Al pare perquè li van pitar un munt de coses que no s’havia tret i a la Montse per haver-li tocat un control aleatori mes exhaustiu.

L’embarcament es va fer mes o menys puntual però el vol va sortir amb uns 20 minuts d’endarreriment pel que semblava un problema amb l’equipatge d’un dels passatgers. En qualsevol cas havíem de fer escala a Oslo i teníem quasi 3 hores de temps, per lo que per nosaltres no hi havia cap problema.

La resta del vol va anar molt be i de fet va ser molt tranquil i oferint bones imatges dels Pirineus encara força nevats. A la Marta ja li començava a sortir la seva creativitat sense la pressió de la feina per lo que començaven les bromes i ocurrències que a mi em deixaven perplex per la rapidesa mental que demostrava en certes ocasiones. Amb tot plegat les quasi 3 hores de vol van passar prou ràpid i a les 18:40h ja érem a l’aeroport d’Oslo.

La Marta i jo vam sortir a fumar, doncs fins les 21:00h no sortia el vol a Bodo. Allà ja vam notar una baixada important de la temperatura, com era d’esperar, però que a mi particularment em va alegrar molt ja que el dia anterior havia estat a La Molina en màniga curta, i això és algo que no suporto en un lloc amb neu.

En aquest mateix aeroport també vam palesar algunes coses mes que ens diferencien amb el països nòrdics. Per una banda ningú cridava, però és que ni tan sols semblava que parlés ningú, només nosaltres. De fet a tota la terminal hi predominava un silenci realment difícil de trobar en un aeroport. Per una altra banda vam poder apreciar la confiança que tothom te amb tothom. Així com a molts llocs d’Espanya no pots passar sense pagar o no pots marxar d’una botiga sense passar per caixa, aquí tot era obert, fins al punt que si no pagaves ningú se n’adonava, però és que no cal fer-ho, doncs simplement tothom paga el que ha de pagar. A la cafeteria de l’aeroport era ben fàcil posar-se un cafè i marxar, però això és algo que els noruecs ni tan sols poden concebre.

La Marta i jo ja havíem tornat a entrar, passat el control de seguretat i anat a buscar a la resta del grup per anar tots junts fins l’altra porta d’embarcament que era en una altra zona per tractar-se aquest d’un vol nacional. Vam fer temps prenent algun cafè i algun fins i tot ja menjant alguna cosa, de fet la Chus ja va sopar mentre esperàvem a la porta.

Cap a les 20:30h va començar l’embarcament i la Marga ja va tenir el seu primer problema amb oblits o pèrdues vàries. En aquest cas havia perdut la targeta d’embarcament per a aquest vol i que ja ens havien donat a Barcelona, per lo que li van haver de fer de nou mentre els altres ja havíem passat.

Però degut a aquest petit endarreriment i a què estàvem a la fila 6, em va passar quasi el pitjor que et pot passar amb l’equipatge de cabina, que va ser no poder-lo guardar a l’altura de la meva fila o en alguna interior, sinó que va quedar a l’altura de la fila 10, per lo que al baixar em tocaria o be esperar una bona estona o intentar colar-me cap enrere per intentar agafar-la mentre la resta de passatgers anaven baixant.

Aquest vol també va ser molt tranquil arribant a Bodo a l’hora prevista i sense cap problema. En poc mes d’una hora aterràvem a la pista d’un aeroport força petit però ben nevat. De fet aquesta era la primera vegada que arribava a un aeroport nevat i realment era ben curiós com en certs llocs del mon la neu i les gelades no impedeixen portar una vida completament normal.

Jo em vaig haver d’esperar per agafar la maleta mentre la resta del grup anava baixant i aprofitant per anar a buscar les maletes facturades. Jo vaig poder anar tirant files enrere de tan en tan aprofitant algun moment en què algun passatger deixava un petit espai amb el seu predecessor, d’aquesta manera ja vaig poder arribar a la maleta quan encara només havia baixat la meitat dels passatgers, per lo que al final l’espera tampoc va ser tanta. De fet, quan vaig arribar a les cintes d’equipatges encara quedaven minuts perquè comencessin a sortir.

Aquest ja es veia un aeroport molt mes petit, de fet només hi havia dues cintes d’equipatges i tan sols els passatgers del nostre vol en tot l’aeroport. Al cap d’uns 5 minuts d’esperar varen començar a sortir les maletes apareixent totes les nostres. Així que el primer tram del viatge estava fet i superat. Ja érem a Bodo amb totes les maletes.

Si la Marta i jo ja havíem notat la baixada de temperatura a Oslo, ara ja ens va pillar una mica desprevinguts, doncs la temperatura ja era de -5ºC. Ràpidament tots ens vam anar posant bufandes, guants i gorros mentre fèiem esforços per evitar el vent gelat a la cara. El canvi de temperatura des de Barcelona era important i necessitàvem encara uns minuts per acostumar-nos-hi. Però ja per fi notàvem el fred del cercle polar àrtic, un fred que tenia moltes ganes de sentir i que ja trobava a faltar després del dia de platja que havíem tingut el dia anterior a La Molina.

Ja tocava una de les incerteses del camí d’anada, que era com anar fins a l’hotel. Per Internet ja havia vist que hi havia busos per 5€ per persona o taxis a uns 12€. El problema era que en aquest moment eren quasi les 23h d’un diumenge, per lo que ja no hi havia busos i els taxis eren mes cars.

Prèviament, la Chus havia preguntat a informació de l’aeroport les opcions disponibles, i li havien dit això mateix però a mes que en el nostre cas ens sortiria millor un Big Taxi que no son mes cars i on hi cabríem tots 6 amb les maletes. Així que ens vàrem posar a la cua dels taxis, que ja era prou llarga i on els taxis arribaven en conta-gotes, a esperar. Al cap d’uns 5 minuts, no vaig veure be que va passar, però diria que la Chus va aconseguir que algú avisés a un taxista amb una furgoneta, qui va arribar en pocs minuts. Jo al veure el vehicle ja no em vaig quedar massa convençut, doncs no era un taxi, sinó una espècie de shuttle o transport privat, cosa que probablement seria mes car. En qualsevol cas era tard, estàvem cansats i amb fred i tampoc teníem massa mes opcions, per lo que vam córrer tots cap a aquella furgoneta.

El primer que vam fer la Chus i jo va ser preguntar-li al preu, a lo que no ens va respondre. Li vam tornar a preguntar i seguia sense dir res tot i que ho atribuíem a què estava carregant les maletes. Però quan a la tercera seguia sense fer cas, la Chus ja li va preguntar de mes males maneres a lo que ell va dir que 100kr per persona. Això era un total de 600kr, força mes car que un Big Taxi. Ho vam comentar mentre pujàvem i vam decidir que ho acceptàvem tot iq ue de molt mala gana. Però quan el xofer encara estava carregant les maletes, la Chus va veure com la seva la tirava pels aires a lo que li va dir cridant que parés. El parfe que també ho va veure junt amb lo antipàtic que havia estat fins aleshores mes el que semblava una estafa de tarifa, va dir que baixàvem. Els altres encara no sabíem exactament què passava però si que ja havíem vist lo antipàtic i estafador que era aquell home, per lo que sense dir res vam baixar tots, fins i tot 3 noies que no eren del grup però que també havien pujat.

Però quan el xofer va veure que es quedava sense cap viatge i ja a aquelles hores, va treure el cap amb una altra cara i ens va dir 50kr per persona, la meitat! Aquest ja era un bon preu i de fet, tot i que encara no ho sabíem, era mes barat que un taxi aquell dia i hora, que seria d’unes 400kr tots 6.

Així que davant aquella rebaixa vam acceptar i vam tornar a pujar a la furgoneta, seguint-nos a la vegada les 3 noies desconegudes que també havien baixat.

En aquell punt jo no tenia gens clar com aniria aquell trajecte i si realment no hauria sigut millor no tornar a pujar, però la veritat és que el xofer semblava que s’havia adonat de lo impertinent i mal-educat que havia estat ja que la seva actitud va canviar completament. Deuria estar acostumat a timar a tothom però va veure que a nosaltres no era tant fàcil. Ara queda vegada que li preguntàvem alguna cosa les seves respostes tenien un to completament diferent.

De totes maneres encara va haver-hi una petita discussió mes tot i que no crec que fos culpa del xofer. Ell va entendre que anàvem a Bodo Hotel que quedava una mica mes a prop, i crec que realment va entendre això perquè em va semblar que la Chus efectivament li va dir Bodo Hotel. És una confusió normal ja que on anàvem es deia Bodo Hostel. Així que quan va parar davant d’aquell hotel i li vaig dir que no era allà, vam tenir un nou debat. Ell deia que al ser mes lluny ja no serien 300kr sinó 400kr. En aquell moment encara no ho sabíem però aquell preu seguia sent algo millor que el d’un taxi el mateix dia i hora. En qualsevol cas vam acceptar i primer va anar a deixar les 3 noies que el seu hotel quedava abans i després a nosaltres.

Van ser aquestes 3 noies les que durant el trajecte ens van explicar una mica els preus dels taxis i quan vam veure que al final estàvem pagant un preu prou bo. De la mateixa manera ens van desitjar moltes aurores al acomiadar-se, doncs tot i que feia poca estona que ens coneixíem, havia estat una estona prou intensa.

Jo anava seguint el trajecte per Google Maps i el xofer va anar tota l’estona per la ruta mes ràpida fins arribar a la mateixa porta d’entrada, doncs en el mateix edifici hi ha una estació de tren per lo que te vàries entrades però per la que només podíem entrar per una i mes a aquella hora que ja no hi havia recepció.

Al fer la reserva, des del hostel m’havien dit que ens deixarien les claus per poder entrar a l’edifici i a les habitacions a la bústia de fora, per lo que mentre el xofer descarregava maletes jo ja vaig anar a mirar si hi havia les claus i si efectivament podia obrir la porta principal. I tot va ser tal com m’havien dit. Hi havia dues targetes per cada una de les 3 habitacions reservades i totes elles obrien aquella porta de l’edifici, per lo que ja podíem dir que tot el que havíem de fer el primer dia ja ho havíem fet i perfectament be.

Quan el xofer va veure que jo tornava de la porta em va preguntar si era allà a lo que li vaig respondre que si i que tot estava be, a lo que ell li va aparèixer fins i tot un petit somriure, fent que al final fins i tot ens acomiadéssim be d’ell.

Ja eren quasi les 23:30h quan entràvem al hostel per lo que havíem d’anar amb compte i sense fer massa soroll. Vam pujar entre tots totes les maletes per l’ascensor mentre d’altres pujàvem a peu per les escales. Un cop al tercer pis ens vam repartir les habitacions quedant la Chus i la Montse a la 301, la Marta i Marga a la 304 i el pare i jo a la 306. Totes les habitacions estaven a banda i banda d’un passadís ample i llarg i on al final hi havia una cuina i menjador. Tot i ser un hostel estava realment be, doncs les habitacions eren d’entre 2 i 4 persones i amb bany propi. La nostra era de 4, amb una llitera i dos llits normals, per lo que a sobre teníem espai de sobre per deixar les maletes, doncs a l’habitació no hi havia ningú mes.

Vam deixar les maletes a les habitacions i vam sortir tots 6 un moment al passadís per a quedar per l’endemà. Vam decidir baixar a esmorzar cap a les 8 del matí. Després, almenys el pare i jo hauríem d’anar a buscar el cotxe de lloguer a les 10.

I després ja vam anar a dormir, acabant així el primer dia de viatge però no encara tot el trajecte fins a la destinació final que era a les illes Lofoten. Aquí només hi hauríem de passar la nit per agafar l’endemà el ferri fins les illes. Començava ja el primer viatge per a veure aurores boreals i de moment tot anava segons lo previst i passant la primera nit en un hotel molt millor i còmode del que tots pensàvem. Amb el fred que feia fora i amb lo calentet i còmode que s’estava al llit, aquesta seria una d’aquelles nits que dormo d’una tirada tot i ser en un lloc nou.

23/08 Tornada a casa

Arribava l’últim dia del viatge, probablement el dia mes estrany de tots. Les sensacions son vàries, una barreja d’emocions i sentiments que fan que aquest sigui un dia dels que mes es recorda, juntament, és clar, amb el primer. Certa emoció per ja tornar a casa, un cansament per tantes coses fetes, una relaxació per ja saber que tot està fet i aconseguit, ja no haver de pensar en com anar aquí o allà,… Tot plegat son coses que poden semblar simples però que en una situació així prenen una magnitud especial.

Poc abans de les 4 de la matinada ja m’estava despertant. Tot i que vaig anar a dormir quan encara quasi tothom havia d’anar a dormir, la veritat és que quasi no em vaig ni despertar, de fet només recordo mig despertar-me una o dues vegades i fins i tot veure ja la llum de l’habitació apagada.

Però a les 4, de sobte, va començar a sonar l’alarma antiincendis! Un soroll fortíssim i estrident sonant durant uns 10 segons que es varen fer eterns mentre tothom dormia. Molts es van aixecar de cop, la noia del costat amb la cara de recent despertada mirant l’alarma sense entendre res, tots durant els 10 segons mirant aquella llum verda intermitent i esperant a que parés. Al cap dels 10 segons, va parar, i el silencia va ser total. Ens vàrem quedar tots mirant durant 3 o 4 segons fins que mica en mica tothom va tornar a estirar-se o a tancar els ulls els qui no s’havien arribat a aixecar. Probablement aquesta sigui una de les pitjors maneres de despertar-se.

Jo, entre aquell soroll inesperat i que ja m’estava mig despertant, ja em va resultar impossible tornar a dormir. Vaig estar mig mandrejant pel llit fins cap a les 4:30h. Durant aquella estona es van aixecar varis al lavabo, de fet semblava que a mes d’un li costava tornar a dormir després d’aquell dur despertar.

Cap a les 4:40h aprofitant que sortia una del lavabo, vaig agafar la bossa amb al roba i vaig anar a dutxar-se que falta em feia, doncs el dia anterior no m’havia dutxat. Així que em vaig dutxar, em vaig vestir i vaig anar cap al menjador ja amb tota la maleta per guardar la roba bruta del dia anterior i treure les meves eines del matí, que son el portàtil, el cafè i la tassa. La cuina estava tancada però hi havia microones al menjador, per lo que no necessitaria el meu escalfador elèctric.

Vaig guardar la roba, em vaig preparar el cafè, i vaig escriure el diari, vaig passar comptes a l’Excel, vaig mirar correus, finances, etc. Tenia temps i de sobra doncs tot just eren les 5:30h del matí. Tot i les hores que eren, allà al menjador ja hi havia dues noies. Potser tenien el vol molt aviat, amb tanta gent i quasi tots viatgers, és normal que a totes hores i hagi algú despert.

Vaig estar molt tranquil prenent-me els meus cafès fins cap a les 6:45h que van venir a netejar el menjador amb una aspiradora i a preparar-ho tot per l’hora de l’esmorzar, que estava inclòs en el preu i, per tant, doncs el menjador s’omplia molt. Jo vaig seguir amb la meva feina fins cap a les 7:20h que va començar a arribar gent, fent que mica en mica, aquell menjador tant gran, quedés completament ple.

Jo volia començar a esmorzar cap a les 8:30h, doncs la cuina estava oberta fins les 9h. Vaig acabar de fer les còpies de seguretat i carregar tan el portàtil com el mòbil, vaig guardar-ho tot, vaig comprovar que en el meu llit no hi havia res, i ja vaig anar a esmorzar.

Ja vaig haver de seure al costat de mes gent, doncs ja no hi havia cap taula lliure. Vaig anar a la cuina i aleshores vaig entendre perquè tothom esmorzava. Hi havia tot tipus de cereals i força embotit, no massa bo, però si suficient com per ser un hostel de Dublín. Així que vaig agafar una mica de cada cosa, excepte fruita, i vaig anar a menjar fins cap a les 9h aproximadament. ora en què em vaig preparar per sortir a donar l’última volta per Dublín.

Ja que el dia anterior ja havia vist pràcticament tots els llocs que volia veure, vaig decidir d’anar a passejar una estona per Temple Bar, que estava al costat del hostel i era molt bonic per veure mentre es passejava. Així que vaig sortir i cap allà. Aquest dia feia molt bon dia. Els núvols del dia anterior havien desaparegut i fins i tot ara feia mes calor. de totes maneres a l’ombra seguia refrescant.

Encara era aviat per lo que en un principi no hi havia massa gent pel carrer, però mica en mica el barri s’anava omplint, fins i tot els pubs es començaven a omplir. Jo anava per un carrer o un altre aleatòriament, a l’atzar, sense un rumb fix, simplement contemplant tot el barri.

Finalment, cap a les 10:15h vaig arribar al famós pub de Temple Bar. Ja tenia l’espineta de prendre’m una Guinness a Temple bar, i ara, que ja era l’últim dia del viatge i ja podia fer algun caprici, vaig creure que era el millor moment per a fer-ho i així acomiadar-me ja de la volta al mon que estava a punt de completar.

Així que vaig fer una mica de temps fins les 10:30h quan vaig veure que ja el pub s’omplia i que molts altres ja ho estaven. De fet eren les 10:30h però ja hi havia molta gent en molts pubs prenent-se una Guinness. Allà sembla que sigui algo per esmorzar.

Així que vaig anar al famós pub de Temple Bar però aquesta vegada no per quedar-me a fora fent-li fotos, com fa la majoria, sino per entrar-hi i prendre’m una Guinness. Mentre estava demanant, va entrar un grup de quasi 10 noies, de fet semblava un acomiadament de soltera. A mes altres parelles o grupets també anaven demanat. Aquell és un pub on només s’hi ven alcohol, així que tots els qui anaven entrant demanaven una cervesa o un cocktail. Jo vaig demanar una Guinness sense ni preguntar el preu. Me la va posar i vaig pagar els 6,90€ que costava. Encara vaig pensar…

Aquesta cervesa potser és mes cara però només de veure-la en el got ja et pots imaginar el perquè. Evidentment no és com una Estrella Damm. De fet, només l’espuma ja es veu de millor qualitat.

Vaig anar a un dels bancs que hi havia pels laterals i que donaven a les finestres i allà, mirant com la gent del carrer ens feia fotos, em vaig prendre la Guinness, una cervesa negra.

Com ja es veia, fins i tot l’espuma és bona, per no parlar de la cervesa, amb molt mes cos, mes contundent, mes sabor i evidentment amb mes graduació. Costava 2 o 3 vegades que una normal a Barcelona, però és que era 3 vegades millor.

I mentre era allà mirant per la finestra, assegut en un dels millors pubs d’Irlanda i amb una Guinness a la mà, vaig pensar que no podia estar enlloc millor que allà a la vegada que repassava el viatge que ja estava acabant i que m’havia dut per 7 països durant 3 mesos, viatge que havia sortit com havia de sortir i sense problemes destacables.

Però el moment culminant va ser quan va pujar un noi amb una guitarra a la tarima i va començar a tocar i cantar. Una Guinness al millor pub d’Irlanda i amb música en directa. Mes irlandès impossible. La millor manera de passar una bona estona en l’últim dia del viatge.

Al cap d’una hora d’haver començat, a les 11:30h, m’acabava la Guinness i al cap d’uns 10 minuts mes per acabar d’escoltar el cantautor, sortia del pub per tornar al hostel, ja a recollir la maleta i a marxar si no em deixaven estar allà o a quedar-se una estona fins cap a les 13h que aniria a dinar. Fins les 19h no sortia el vol per lo que tenia temps de sobre.

Al cap de 5 minuts ja era al hostel i a l’hora de passar la targeta magnètica vaig veure que ja no funcionava. Degut a què el checkout és a les 10:30h doncs ja m’havien desactivat la targeta. Ho vaig dir a la noia que em va obrir la porta per poder anar a buscar les coses. Ja sense targeta per poder anar entrant i sortint vaig decidir arreglar-me una mica i marxar ja del hostel.

Vaig llegir les notícies una estona, em vaig rentar la cara i les mans i una mica la maleta, vaig donar les gràcies a la noia i vaig deixar el hostel quan eren les 13h. Voldria haver dinat mes tard però ja començava a tenir gana i ja només pensava en el Burger King del costat del hostel i que des del dia anterior ja volia anar-hi, aixíq ue no vaig aguantar mes i vaig anar a demanar la oferta de 2 per 6€, sent la Long Big King i la Long Texas BBQ, totes dues molt bones i força grans, deixant-me ja ben tip i per només 6€.

Cap a les 13:30h sortia del Burger king i caminava uns 10 minuts fins arribar a la parada del bus 16 mes propera que estava a la mateixa avinguda O’Connell. Allà vaig esperar uns 10 minuts mes fins cap a les 13:50h que arribava el bus i anava ja cap a l’aeroport. Em va costar els 3,30€ esperats i vaig anar a seure al pis de dalt doncs estava molt ple.

Tornava a fer el mateix camí que el dia anterior però ara de tornada, tornant a mirar tota l’estona per la finestra per veure el màxim possible d’Irlanda. Pràcticament sempre miro per la finestra quan passo per un lloc desconegut, simplement m’agrada mirar l’entorn.

En uns 45 minuts arribàvem a l’aeroport. Jo havia d’anar a la terminal 1 però la primera parada que feia el bus era a la 2, on jo ja hi vaig baixar doncs segons Google Maps semblava que ja hi era però no, el que passava es que totes dues terminals estan tant a prop que en el mapa semblava que ja hi fos. Així que un cop em vaig adonar que estava a la T2 vaig anar caminant els escassos 100 metres fins a la 1. Ja sabia que totes dues terminals estaven molt a prop per això no em vaig preocupar massa de saber a quina estava baixant, i mes tenint en compte que encara quedaven quasi 5 hores per a la sortida del vol.

Un cop vaig arribar a la Terminal 1, el primer que vaig fer, com sempre quan tinc temps, va ser inspeccionar la terminal: on eren els banys, la font d’aigua, la zona de fumadors, etc. I la veritat que tot molt be. Hi havia font d’aigua ben freda, es podia fumar només sortir per la porta, tenia màquina de cafè per 1,50€ i era prou petita, estant el control de seguretat a pocs metres de la porta. Es podria dir que era un aeroport perfecte per esperes llargues.

Pràcticament tota la terminal era de Ryanair, es notava que estava a Irlanda… Allà vaig veure per primera vegada passatgers facturant les maletes ells sols en unes màquines automàtiques i cintes que llegien l’etiqueta de la maleta i se l’enduien sense cap treballador al costat. Alguns ja sabien com anava però altres anaven molt perduts, cosa que és normal. Aquests de Ryanair ja no saben què fer per baixar costos.

I allà vaig estar esperant mes de 3 hores entre passejades, cafès de la màquina, anar a fumar, mirar correus i, sobretot, reflexionant sobre el viatge que ja estava a punt d’acabar, doncs ja em quedava ben poc per completar la volta al mon i tot havia anat molt be, i de fet quasi tot, segons lo planejat.

També vaig haver de guardar fins i tot la pasta de dents en bosses transparents i tot plegat per poder passar el control de seguretat. Vaig prendre un cafè mentre mirava els correus i ja em començava a preparar per la tornada a casa.

El vol era a les 19h per lo que a les 18h vaig anar a fumar un piti i cap al control de seguretat que vaig passar sense cap problema ni cap registre addicional.

La porta d’embarcament encara no estava assignada, per lo que vaig haver d’esperar encara uns 10 minuts al costat del control fins que la van anunciar i vaig anar cap allà, però va resultar que la porta estava llunyíssim, de fet vaig tardar quasi 15 minuts en arribar-hi i això que anava a pas lleuger perquè suposadament a les 18:30h ja embarcàvem i ja eren les 18:15h.

No ho vaig acabar d’entendre però quan vaig arribar ja hi havia un munt de cua i això que havia anat tant ràpid com vaig poder tan bon punt van anunciar la porta d’embarcament. Potser en el mostrador ja feia estona que ho sabien y ho deien als qui facturaven. En qualsevol cas vaig mirar quina cua era la preferent, doncs tenia embarcament preferent, però va resultar que mig avió tenia embarcament preferent, per lo que la cua era enorme.

Davant meu hi havia dues dones d’uns 55 anys que havien de dir-li a un familiar a quina hora arribaven. Sabent l’hora de sortida del vol i el temps de durada és fàcil saber l’hora d’arribada, però en aquest cas a Barcelona era una hora mes, i això ja les va destarotar. En total van estar uns 10 minuts per esbrinar a quina hora arribava el vol a Barcelona, de fet vaig estar a punt d’explicar-lis com anava el canvi d’hora i a quina hora arribaríem. Al final mes o menys ho van saber i ho van comunicar al seu familiar.

Quan ja semblava que estaven a punt d’obrir la porta, encara no es veia cap avió, però al cap d’un parell de minuts en va arribar un. En aquell moment pensava que simplement venia d’una altra porta, però la sorpresa va ser quan van començar a baixar passatgers. Era un avió que acabava d’arribar i que ni tan sols netejarien abans de que nosaltres hi pugéssim.

Quan l’últim passatger va sortir de l’avió, ja vaig veure com els passatgers que anaven amb mi començaven a pujar. En aquella zona les portes no tenien finger, per lo que s’havia de caminar per la pista, i per tant ho podíem veure perfectament per la finestra. Els passatgers que baixaven i nosaltres que pujàvem ens vam creuar. No ho havia vist mai. This is Ryanair, vaig pensar.

Per primera vegada en tot el viatge vaig poder embarcar sense ensenyar el passaport. Un cop assegut vaig procurar de no tocar massa res, doncs no sabia quant temps feia que no netejaven aquell avió.

El vol estava ple d’espanyols que tornaven de les seves vacances a Dublin, per lo que hi havia moltes famílies amb nens. A mi em va tocar seure a passadís i al meu costat hi anava una mare que probablement era la persona mes nerviosa que havia vist mai i que a mes fos la primera vegada que pujava a un avió, be, la segona. Tenia la família desperdigada per l’avió i no parava d’aixecar-se i de mirar. Quan va arribar l’enlairament, primer es va persignar i després es va agafar molt fort del seient de davant, com si l’avió anés a xocar en qualsevol moment. Quan ja ens enlairàvem va començar a respirar cada vegada mes fort i ràpid. Jo ja no sabia si avisar a algú però mica en mica es va anar calmant.

Per estrany que pugui semblar, el vol es va endarrerir una mica, arribant a Barcelona a les 22:35h. L’hora prevista era a les 22:30h, i tot i que no pugui semblar massa endarreriment, venint de Ryanair és molt estrany, doncs sempre arriben abans pel tema costos. Tret d’això el vol va ser molt tranquil i ja estava a Barcelona.

L’arribada era a la T2, per lo que podia marxar d’allà en tren fins a Sants o en Aerobus fins a Plaça Catalunya. L’hora era important perquè després hauria d’agafar un altre tren, i a aquelles hores ja s’acabaven, per lo que havia de buscar l’opció mes ràpida per sortir de la T2 si volia arribar a casa aquella mateixa nit.

Així que, en aquell moment, lluny de relaxar-me per haver finalitzat el viatge, vaig haver de còrrer. Per començar, jo pensava que no hauria de passar cap control de passaports, doncs venia d’Irlanda, però no, vam haver de passar per les màquines que validaven el DNI o el passaport, fent-me perdre uns minuts molt importants.

Vaig sortir corrent de l’aeroport però el tren en principi sortia en menys d’un minut per lo que ja no vaig ni intentar arribar-hi. Vaig anar directament a buscar l’Aerobus que em costaria 5,90€ mes que en tren però arribaria 30 minuts abans a casa, i el mes important, hi arribaria, doncs l’últim tren que podia agafar cap a casa sortia a les 12 de la nit i no podia estar perdent el temps.

Quan vaig arribar a la parada ja n’hi havia un i gent pujant-hi, però quan em va tocar a mi, una noia que estava a la porta em va dir que ja no podia pujar, no vaig entendre be perquè doncs semblava que el bus no estava ple del tot, en qualsevol cas a mi i a un noi i una noia que venien darrere meu ens va dir que esperéssim al següent que tardaria 10 minuts en arribar. Jo em vaig enretirar però els altres dos no. Eren anglesos, potser irlandesos, i fent cas omís totalment van pujar el bus. De fet al noi les portes el van mig enganxar ja que el xofer ja les estava tancant abans de que pugés. Aleshores tan la noia com el conductor ja mes nerviosos els van dir que baixessin però no van fer ni putu cas. La veritat és que em va sorprendre moltíssim la mala educació d’aquells dos anglesos/irlandesos, no és aquesta la imatge que en tenim. Al cap d’un minut d’estar allà discutint sense aconseguir que baixessin, el xofer va marxar amb tots dos dins i jo fora. la noia no sabia ni com mirar-me ni què dir-me, doncs jo anava davant dels dos que havien pogut pujar. Li vaig dir que no es preocupés i que jo preferia ser educat i esperar a ser un mal educat i marxar. Hi ha feines molt desagraïdes vaig pensar…

En qualsevol cas al cap de 5 minuts va arribar el següent bus, vaig calcular si podria agafar el tren de les 23:30h per anar a casa i vaig decidir d’anar en aquell bus, doncs segurament arribaria al tren de les 23:30h però si d’allà l’aeroport marxava en tren hauria d’agafar el tren de les 12 de la nit que ja era l’últim i una mica arriscat.

El trajecte en l’Aerobus va ser mes ràpid del que esperava, arribant a Plaça Catalunya a les 23:20h, per lo que encara em va donar temps de fer alguna foto a la plaça, que ves a saber si era la primera vegada que feia alguna foto a la Plaça de Catalunya. Ara si que ja em sentia a casa, ara si que estava a un lloc ben conegut.

I ja sense presses vaig poder gaudir de la satisfacció d’haver estat tot sol durant 3 mesos donant la volta al mon passant per 7 països i havent dormit en mes de 20 hotels o apartaments diferents i finalment haver aconseguit arribar allà on era ara, a la Plaça de Catalunya de Barcelona, a casa.

22/08 Visita per Dublín

Cap a les 2:30h de la matinada, algu de la tripulació va dir alguna cosa per megafonia i ja ens va mig despertar a tots. Només quedava menys d’una hora per l’aterratge i ja no vaig ni tornar a intentar adormir-me. Almenys havia pogut dormir una estona, a trossos, però en conjunt mes hores de les que m’esperava. Almenys era suficient per intentar aguantar el dia i així poder ja veure Dublín, doncs l’endemà ja marxava.

Com sempre, els de Norwegian no ens varen donar ni aigua així que tocaria esperar per prendre’s el cafè. Em vaig netejar una mica al bany i a esperar fins cap a les 3:30h, 8:30h hora local, que vàrem aterrar sense problemes. Be, només que em va semblar que la pista era molt curta perquè per mi aquell va ser l’aterratge amb un blocatge de frens mes fort. De fet en molt poca estona ja havia frenat i va començar a girar quan encara anava prou ràpid, cosa que em feia pensar que la pista no donava per a mes.

Vam baixar i al sortir de l’avió ja em va sorprendre, tot i que ja m’ho hauria d’esperar, el tema dels idiomes, doncs l’anglès no és la llengua originària d’Irlanda, sino el gaèlic irlandès, que te el mateix abecedari però una escriptura ben diferent.

Vam anar directament cap al control de passaports i per primera vegada en el viatge arribava a zona de la UE, per lo que ja podia passar el control només passant el passaport pel lector d’una màquina, que després em faria una foto i ja em deixaria passar. Abans de les 9 ja estava sortint de l’aeroport.

I em arribar a Irlanda. Això vol dir mig plovisquejant i fred, de fet força fred, 16ºC en ple agost. Ja havia llegit per Wikitravel que aquella temperatura era normal per lo que ja portava la jaqueta posada. També ja havia llegit quina era la manera mes econòmica per arribar al centre de Dublín, que era en els busos de línia de Dublín, doncs n’hi havia d’altres que feien menys parades però que costaven mes, entre 7 i 9€, en canvi els públics de Dublín costaven 3,30€ i et deixaven al mateix lloc tot i que en uns 45 minuts.

Aquesta vegada, Google Maps i Moovit em van liar una mica ja que semblava que no tenien el número de bus a agafar actualitzat, deien el 133 o el 115 mentre que a Wikitravel deia el 16 o el 41. Gràcies a que allà ja podia utilitzar el 4G de la meva SIM, vaig mirar la web dels busos de Dublín, i efectivament eren el 16 i el 41. Això si, Moovit em va anar molt be per trobar la parada del bus, doncs estava una mica allunyada de la porta de sortida. De fet, els busos que et trobaves just davant quan sorties de la terminal, eren els cars, els de línia estaven uns 5 minuts caminant, mes endavant, quasi a la terminal 1, i en una zona on hi havia el pàrquing i mes lloc per fer les parades.

Vaig mirar els cartells que anunciaven els busos a cada una de les parades fins que vaig veure un que anunciava el 16. Per cert cartells electrònics i on posaven el temps que faltava per al pròxim bus. Realment molt be. Quan el vaig trobar m’hi vaig esperar i en uns 5 minuts ja va arribar-ne un tot i que n’acabava de veure un marxar just quan jo arribava. Tot plegat molt be.

Lo olent, que el bitllet s’havia de pagar de forma exacte, o en qualsevol cas, el conductor no donava canvi. Valia 3,30 i jo només tenia 4€, així que perdria algo però de totes maneres seguia sortint millor que els 7€ de la següent opció. Però fins i tot això em va sortir be, ja que davant meu anava una parella en què no vaig entendre be que havia passat però em va semblar que el noi va pagar els bitllets de tots dos amb un bono que tenia i la noia, sense haver-se’n adonat, també va pagar el seu. El xofer els ho va dir i aleshores em va dir a mi que el meu bitllet li pagués a la noia. Em va preguntar on anava i em va dir 3€, segurament per ajustar-ho al que la noia havia pagat, així que encara em vaig estalviar un euro.

El trajecte va durar uns 40 minuts però va ser entretingut, doncs de seguida ja entres a Dublín i pots anar veient ja la ciutat, primer amb les seves casetes unifamiliars típiques i els carrers tranquils, i mes endavant, els carrers empedrats i els edificis mes antics que donen la personalitat a Dublín. Era dia feiner i hora punta, per lo que a mes podia veure el que tant m’agrada, que és la vida en un dia normal de la ciutat, amb la gent en cotxe o transport públic anant a treballar o a fer el que haguessin de fer, en qualsevol cas viure en primera persona l’estil de vida de cada una de les ciutats visitades.

Cap a les 9:45h arribàvem a la parada que Google Maps em deia que havia de baixar, que era just havent creuat el riu. De fet el hostel estava molt ben ubicat, en ple centre i just a una de les vores del riu, a mes a la vora nord, doncs suposadament la part nord de la ciutat te mes coses que al sud. En qualsevol cas hi ha ponts per tot arreu per lo que creuar el riu no és cap problema. Així que vaig baixar, vaig creuar el pont de nou i en menys de 5 minuts ja era a la porta del hostel, on tenia reservat un llit en un dormitori mix de 25 persones!

A la recepció hi havia força moviment, es veia doncs un hostel prou famós. Li vaig dir a la noia que tenia la reserva, em va demanar el passaport, ho va confirmar però em va dir que fins les 14h el llit no estaria preparat. Ja m’ho imaginava així que li vaig preguntar si podia fer temps en alguna cuina o zona comú. Em va dir que la cuina l’obrien a les 10:30h, en uns 30 minuts. Així que vam quedar que faria temps pera allà fins les 10:30h i després baixaria a prendre un cafè i a deixar la maleta a la sala de maletes.

I així ho vaig fer. Em vaig quedar a fora mitja hora, veient el mal temps que feia, i a les 10:30h vaig baixar, doncs la cuina i el menjador estaven al sótano.

La cuina era molt gran i ja hi havia un munt de cafè fet en uns termos, per lo que no vaig haver de treure res de lo meu, només vaig agafar una tassa i em vaig posar llet que me la vaig prendre al menjador mentre mirava correus i escrivia el diari des del mòbil.

Suposadament la maleta la podia deixar en una sala que hi havia habilitada, però jo no ho vaig entendre i vaig anar directament a buscar l’habitació, doncs tot i que el llit encara no estava preparat, la noia ja m’havia dit quina era i el llit. Habitació 9, llit 11. Casualment l’habitació estava prop del menjador per lo que hi vaig anar. Efectivament estaven fent els llits. Vaig buscar l’11 enmig de tot aquell merdé de llits i vaig deixar la maleta al costat tornant cap al menjador a prendre el cafè fins cap a les 12h que vaig sortir a passejar per Dublín. No m’havia pogut dutxar però almenys si rentat les dents i pres el cafè, cosa que ja m’ajudava molt a poder sortir a tope.

Com ja he dit abans, el hostel estava molt ben ubicat, tant que una de les visites que volia fer la tenia a 50 metres, que era el pont de Ha’penny. De fet des de la porta del hostel ja es veia, doncs aquest quedava a pocs metres del riu Liffey. Per cert, el seu nom es deu tant a la semblança de la seva forma al cantó d’una moneda de mig penic i al peatge (d’aquesta mateixa quantitat) que es cobraba per a travessar-lo fins el 1919. Així que em vaig abrigar be i vaig caminar fins al pont, el vaig creuar passant a la zona sud i vaig caminar uns 5 minuts sense rumb, gaudint d’aquells carrers medievals fins que vaig tornar a mirar a Google Maps quina podia ser la següent visita.

A pocs metres tenia l’estàtua de Molly Malone, una estàtua de bronze una vendedora ambulant que empeny un carro de peix i marisc, probablement la mes famosa de Dublín, així que hi vaig anar. Val a dir que en aquell moment estava en un altre lloc, així que el fons que jo ara veia no era el mateix que el que es veia per Internet. Ara està just davant d’una església i quan hi vaig arribar ja estava rodejada de gent. Un noi cantava i tocava la guitarra just al costat i la veritat és que cantava força be.

Vaig estar una estona observant l’estàtua i esperant en algun moment quan no hi hagués massa gent davant per fer alguna foto i tot i que això va ser difícil, tota l’estona hi havia algun grup o altre de persones mirant l’estàtua. Mes famosa del que pensava.

Vaig tornar a mirar Google Maps i ara tocava anar per proximitat a Grafton Street, un carrer per a vianants i ple de comerços. Un dels carrers amb mes moviment i personalitat de Dublín, ple d’artistes ambulants, estàtues humanes al estil Les Rambles i pubs típicament irlandesos. De fet n’estava ple a tots els carrers d’aquests pubs tant típics. De fet tot el centre de Dublín m’estava agradant molt, doncs mantenia encara aquell encant tant únic irlandès però molt ben conservat. Passejar per aquests carrers és veure la Irlanda que sempre t’havies imaginat.

I d’allà, doncs estava en un dels extrems de Grafton Street, vaig anar cap al Trinity College, la Universitat mes antiga d’Irlanda i on es pot entrar al campus ple de gespa i els edificis tant ben conservats. Fundada per la reina Isabel I en el 1952, a mes del seu extens campus, impressiona per la seva biblioteca. La sala principal te unes estanteries de fusta repletes de llibres i manuscrits de totes les èpoques tot i que la joia mes preuada de l’edifici és el Llibre de Kells del segle IX, realitzat per monjos celtes i que conté els 4 Evangelis del Nou Testament. A Europa tenim patrimoni de fa segles enmig de les ciutats i en edificis encara utilitzats, algo que no passa a tot arreu i del que crec que no en som del tot conscients.

D’allà vaig decidir anar fins al City Hall o Ajuntament de Dublín que tenia a uns 500 metres. De tan en tan queia alguna gota però no acabava de ploure, per lo que podia anar passejant sense problema. Quan ja quasi arribava al City Hall, vaig trobar una zona amb llocs per seure en un carrer amb força moviment per lo que vaig decidir seure i menjar l’entrepà que portava des de Toronto comprat a un 7-eleven. Eren quasi les 13h i ja feia estona que estava despert i que no menjava, per lo que ja tenia molta gana. Sempre intento aguantar una mica per tal de poder passejar mes estona, doncs després de menjar sempre fa una mica mes de mandra.

L’entrepà costava uns 4€ però la veritat és que era prou complet, amb mes embotit del que sembla a simple vista. Em va deixar lo suficientment ple com per no voler res mes però no tant ple com per no voler caminar mes, així que perfecte i a seguir caminant en direcció al City Hall.

En arribar-hi vaig entrar per veure la famosa sala d’estil neoclàssic que destaca per la seva cúpula sostinguda por 12 columnes i que és ben visible des de fora però que per dins és impressionant.

A pocs metres de l’ajuntament queda el castell de Dublín, castell que també ha estat residència reial, fortalesa militar i seu del Tribunal de Justícia Irlandès i des d’on els anglesos administraven Irlanda durant la seva ocupació. Vaig anar fins al pati sense arribar-hi a entrar, doncs s’havia de reservar un tour, però si contemplant-lo des de fora que ja es prou impressionant. Llàstima que una part estava en obres i quedava mig tapat pels andamis.

Després ja vaig caminar una estona mes, uns 15 minuts, per arribar a Temple Bar. Jo en aquell moment encara pensava que era un bar, però no, Temple bar és tot un barri, i de fet un dels barris amb mes encant de tot Dublín, amb els seus carrers empedrats, estrets, els locals i pubs mes clàssics amb música en directe fan que sigui una de les zones mes visitades sobretot cap al vespre, on es comença a omplir de gent prenen una cervesa.

Hi ha el pub mes famós en una de les cantonades i jo pensava que allò era Temple Bar, per lo que jo buscava aquell pub quan seguia les indicacions de Google Maps. Però Google Maps em va portar fins al mig del barri on no veia aquell pub, per lo que pensava que les indicacions de Google Maps estaven malament. va ser mes tard quan passejant per allà, de casualitat vaig veure el pub que buscava, doncs al final el barri tampoc és tant gran. El que passa és que la majoria de pubs d’aquest barri son únics, amb la seva façana de fusta, decoració única i música en directe. Mes irlandès impossible.

D’allà vaig tornar a creuar el pont, per cert, passant quasi per davant del hostel, de tant ben situat que estava, per anar fins O’Connell Street que és el carrer principal de la ciutat. És una de les avingudes mes amples d’Europa i sempre està repleta de gent, ja sigui comprant o anant a treballar. A l’avinguda hi ha vàries estàtues importants, entre elles destaca la del líder nacionalista Daniel O’Connell, que dóna nom al carrer. L’Oficina de Correus de 1818 és un altre dels llocs que val la pena veure, tot i que el monument mes famós és The Spire, una agulla de 120 metres d’alt. Al ser tant prima sembla mes alta del que realment és per lo que la imatge és brutal. A mes es veu ja de ben lluny sent el que mes destaca de tota l’avinguda.

Però abans d’arribar a O’Connell Street, vaig passar per el bar The Church, un bar que està dins una església!. Part de la paret de l’església és del bar i fins i tot te taules fora, al jardí de l’església a mode de terrassa. És impressionant. I està ple de gent, és a dir, no és un museu, sino un bar operatiu on la gent hi va a menjar i beure. A vegades creus que ja ho has vist tot i et trobes coses com aquesta que et tiren per terra tots els teus esquemes.

Eren les 14:30h aproximadament quan anava per O’Connell Street i ja en feia mes de 3 que havia sortit. Un matí ben aprofitat tenint en compte que acabava d’arriba de Toronto feia 6 hores i que aquest era el meu 88è dia de viatge al voltant del mon.

Vaig decidir anar al hostel una estona a prendre un cafè, descansar una mica i confirmar que ja tenia el llit a punt. I efectivament, només entrar, la noia em va avisar per donar-me la targeta magnètica que donava accés al hostel i a explicar-me on podia llegir les normes del hostel. Vaig anar cap a l’habitació per comprovar que la maleta seguís allà i que el llit estava fet, i tot estava correcte. Vaig anar a la cuina i em vaig prendre un altre cafè mentre mirava algun correu i algo de finances. Ja portava 3 cafès aquell dia, el que fa tenir-lo allà ja fet i que només s’hagi de pitjar un botó per tenir-lo al got.

Un cop una mica mes descansat, vaig tornar a sortir per tal d’aprofitar el dia al màxim. Vaig tornar a anar cap a l’estàtua de Molly Malone ja que estava a menys de 5 minuts el hostel i abans quasi ni l’havia vist, de la gent que hi havia i de lo ràpid que havia anat jo per marxar. Així que hi vaig tornar i ara si que hi vaig estar uns minuts mes observant-la be per tal de poder-ho recordar, doncs amb la visita tant fogàs del matí fins i tot se m’hauria oblidat. Val la pena dedicar un temps a gravar be els records a la nostra memòria.

Després, i tenint en compte que volia sopar cap a les 20h i encara eren les 16h, vaig decidir d’anar a la Guinness Storehouse, que és la fàbrica i magatzem de la cervesera Guinness, la mes famosa d’Irlanda. Doncs la seva fàbrica està prou a prop del centre de Dublín, a menys de 2km, per lo que vaig decidir d’anar-hi.

El trajecte ja era mes avorrit que passejar pel centre, doncs els carrers ja no eren igual d’interessants. De camí cap allà va començar a ploure amb mes força, cosa que em va fer posar la caputxa i considerar si marxar. Per sort, després de veure una estona tot l’edifici, va començar a parar o almenys semblava que no hauria d’anar a mes.

L’edifici de la Guinness és antic, de l’estil dels que hi ha per la zona i amb aquell aire industrial tant típic. Manté el seu estil original però està totalment ben conservat. Però no sembla la típica fàbrica de cervesa, doncs no es veuen grans dipòsits antiestètics per enlloc o magatzems industrials, sinó un edifici que ben be podria ser un edifici d’apartaments, de fet em recordava molt als edificis d’apartaments de Brooklyn. Així doncs, una fàbrica amb molt d’estil. Fins i tot una de les parts semblava d’estil medieval.

Mentre tornava cap al hostel, vaig decidir d’anar fins al mar, doncs em va venir al cap que estava al costat del riu i que a la vegada estava quasi a la seva desembocadura, així que vaig decidir d’anar a deixar la jaqueta al hostel, doncs ja no només havia parat de ploure sino que ja començava a tenir calor per estar tanta estona caminant. Així que en uns 20 minuts vaig arribar al hostel, vaig deixar la jaqueta i vaig seguir caminant per la vora del riu en direcció al mar.

Mirant a Google Maps semblava poc, però conforme anava caminant anava veient que era mes lluny del que semblava. De fet, just a la desembocadura hi ha el port, doncs el creuer que es veia allà, tota l’estona el veia igual de petit, sembla que no m’hi acostava. Almenys caminar per la vora del riu era ja entretingut en si mateix, doncs hi havia molta gent asseguda als bancs, fent footing o simplement passejant, doncs a Irlanda, a la que deixa de ploure, la gent ho aprofita per sortir tant com puguin.

Conforme m’hi anava acostant vaig decidir que no aniria a la desembocadura ja que allà només hi veuria el port, de fet probablement ni es pugui veure la pròpia desembocadura, així que vaig decidir anar cap a la platja que fins i tot quedava una mica mes lluny que al desembocadura, doncs havia de creuar el riu i passar una mica el punt de la desembocadura per a trobar la platja mes propera.

Quan portava ja mitja hora caminant em vaig adonar que em costaria mes del que pensava i fins i tot vaig considerar de tornar enrere, però al ja haver fet mes de la meitat del camí no vaig poder deixar-ho allà. A mes feia molt vent i per tant ja no trobava tant a faltar la jaqueta que acabava de deixar. Quan tocava el sol feia calor, però a l’ombra feia fins i tot fred.

El cansament ja es notava i es començava a fer dur. ja portava mes de 5 hores caminant des de que havia aterrat provinent de Toronto i tot plegat s’estava fent prou dur.

Cap a les 17h ja tenia força gana i ja pensava mes en menjar i descansar que en la platja. Volia aguantar fins les 20h per tal de sopar i anar a dormir, però ja veia que probablement no ho aconseguiria. Així que quan em quedaven uns 15 minuts per arribar a la platja, vaig passar per davant d’un Spar, que n’hi ha per tot arreu, i vaig decidir d’entrar-hi a veure si hi havia alguna cosa per berenar, així menjar però sense atipar-me com si fos un sopar.

Però només entrar-hi vaig veure una zona on feien entrepans molt currats. Eren molt complets i contundents i prou barats. Un de 3 pisos amb pollastre i embotit vari, costava 4€, així que en vaig demanar un a mes de comprar un croissant per 1€. Vaig sortir, vaig seure en una repisa d’una petita plaça allà mateix, i vaig començar a menjar. L’entrepà estava realment molt bo, era curt però era tant complet que pràcticament era com un sopar. Això si, em va entrar com mai, doncs ja feia hores que no menjava algo tant contundent i mes alguna cosa dolça com el croissant.

Vaig acabar ben tip i amb mes mandra encara per arribar fins la platja, però ja em quedaven poc mes de 10 minuts per arribar-hi i ja segur que no tornaria enrere. Així que vaig seguir caminant com vaig poder endinsant-me en barris mes solitaris i, de fet, fins i tot em preocupava ja que portava quasi 200€ a sobre. La zona no estava malament però hi havia carrers que es veien força marginals. Per sort tot just eren les 17h.

Finalment, cap a lesw 17:15, per fi vaig arribar a la platja. Era una platja just al costat del port i en una ciutat on fins i tot en ple agost hi fa fred, per lo que la platja estava buida, tenia unes grues com a vistes i l’aigua tampoc es veia excessivament neta, és a dir, era una platja sense cap encant. Això si, era el mar d’Irlanda que veia per primera vegada. Així doncs un nou mar al que afegir a la llista de visitats tot i que no pensava tocar-lo.

Al cap de 10 minuts de descansar i contemplar el mar d’Irlanda, vaig començar el camí de tornada. Seria llarg però m’estalviaria uns minuts ja que a l’anada havia fet el camí una mica mes llarg ja que al començament volia anar cap a la desembocadura. Ara aniria mes directe al hostel i per un camí per el que encara no hi havia anat, aprofitant així al màxim la passejada.

Ja eren les 17:30h i per tant cada vegada es veia mes gent pel carrer, gent que sortia de treballar o que aprofitava per anar a comprar, en qualsevol cas ara es veia una mica mes la vida cotidiana de Dublín, algo que m’agrada molt de veure, simplement com viu la gent de la ciutat. Vaig considerar fins i tot d’anar en bus, però ja quasi que tardaria el mateix que caminant. Això si, m’estalviaria la caminada però allò en aquell moment ja cada vegada m’importava menys.

Vaig anar quasi tot el camí per un carrer força important tot i que no deixava de ser un carrer normal fora del centre. Tot i la llarga caminada encara tenia una mica de fred si em quedava quiet, era al·lucinant el fred que feia tenint en compte que era 22 d’agost.

Anant per aquell carrer vaig arribar fins a O’Connell Street, carrer que ja em coneixia i que donava al riu tot i que a l’altra costat d’on era el hostel. Vaig creuar el pont que ja tant em coneixia i cap al hostel quan tot just eren les 18:30h. Portava 7 hores caminant però havia acabat massa aviat. Voldria haver sopat a les 20h i eren les 18:30h quan ja feia estona que feia la digestió.

Un cop al hostel ja vaig ser conscient que no aguantaria massa estona despert i que ja no tornaria a tenir gana per sopar, així que vaig començar a preparar les coses, poc, doncs no havia desfet res. bàsicament preparar la roba per l’endemà, dons em despertaria aviat i no volia molestar massa mentre tothom encara dormís. Així que vaig deixar la roba a posar-me en una bossa així com el necesser i cap a les 19:30h ja estava mes que preparat i ja fent temps per intentar anar a dormir el mes tard possible, o almenys aguantar el màxim possible per tal de no despertar-me a les 3 de la matinada.

Em vaig estirar i ja no vaig tardar massa en quedar-me adormit, de fet abans de les 20h ja estava dormint. La veritat és que era una habitació plena de llits però almenys aquests eren còmodes. No feia calor i s’estava realment be, per lo que entre això i lo cansat que estava no em va costar gens adormir-me. Arribava ja l’última nit del viatge, la següent ja seria a casa.

21/08 De camí a Dublín

El despertador em va sonar a les 8 del matí aixecant-me cap a les 8:15h. Aquest dia ja marxava cap a Dublín en el que seria la meva última ciutat visitada. El vol sortia per la tarda però a les 11h havia de deixar l’habitació i a les 14:30h ser a la terminal d’autobusos, la mateixa des d’on el dia anterior vaig agafar el bus cap a les cascades del Niàgara, per lo que ja em coneixia el camí.

Primer em vaig preparar un cafè, doncs el dia anterior ja no me l’havia pres i ja tenia monu. Vaig escriure una estona el diari, passant despeses, comprovant les còpies de seguretat i mirant com anar de l’aeroport de Dublin al Hostel, que per cert era un trajecte molt barat i senzill, probablement el que mes en tot el viatge, doncs només hauria d’agafar un bus de línia de Dublín per 3,30€ que ja em deixaria a 5 minuts caminant del hostel.

Cap a les 10h em vaig dutxar, vestir i acabar de fer la maleta. A les 10:50h la noia de la casa em va picar a la porta per confirmar que encara hi era i que ja marxava, quina pressió! Vaig fer les fotos de l’habitació i a les 10:10h m’acomiadava de la noia i anava a l’entrada de la casa a fumar un piti mentre aprofitava els últims minuts connectat a Internet, doncs tenia temps i volia fer el màxim de coses possible abans de marxar.

A les 11:30h ja anava cap a la parada del bus, sense haver-me recordat de planejar el trajecte a Moovit per lo que m’hauria de valer només de la meva memòria per agafar el bus i el metro que havia d’agafar per anar a la terminal d’autobusos.

Al pujar al bus vaig preguntar-li be al xofer com havia de fer el transbord al metro, doncs el dia anterior vaig haver de pagar el bitllet per no saber com fer el transbord amb el bitllet del bus. Ell em va dir que em aquell bitllet de paper que ens donaven ja seria, que de fet era el mateix que havai tingut el dia anterior i amb el que no vaig poder. En qualsevol cas em va dir que amb aquell ja podia i vaig seure.

Entre la meva memòria i Google Maps no vaig tenir problema en baixar a la parada corresponent, la que quedava mes a prop de l’estació de metro de Finch West. Per cert, durant el trajecte vaig veure com un senyor no pagava el bitllet, algo que no m’esperava gens a Toront. Es pot pujar per les portes del darrere dons hi ha una màquina per llegit els bitllets, però el senyor va fer veure que el passava però no, de fet no ho va fer ni en el costat de la porta on hi havia la màquina.

Un cop a l’estació del subway vaig tenir el mateix problema que la primera vegada, no sabia com utilitzar aquell bitllet de paper del bus per passar les portes automàtiques de l’estació de metro. A mes, com l’altre dia, no hi havia cap empleat. Però aquest dia tenia temps per lo que vaig mirar be totes les opcions de les màquines i vaig esperar una estona, quan per fi, al cap d’uns 10 minuts, va aparèixer una empleada. Li vaig preguntar i em va dir que si, que només havia d’anar per la porta automàtica mes propera a la taquilla. Vaig anar-hi i, sorpresa, la porta s’obria només acostar-s’hi, per lo que ja hi podria haver entrat. Mira si es fien de la gent, que deixen una porta automàtica que s’obre només acostant-s’hi i sense cap empleat vigilant. En fi, en qualsevol cas havia pogut fer el transbord correctament sense haver de tornar a pagar.

Vaig baixar al cap d’uns 30 minuts a l’estació de St. Patrick, la mateixa on havia pujat el dia anterior per lo que ja em coneixia la zona. Primer vaig anar al 7-eleven on ja havia anat també el vespre anterior, a comprar uns sandvitxos de pollastre i un entrepà d’embotits varis. Després vaig anar al Circle que estava a 5 minuts d’allà. i vaig comprar un parell de hotdogs per $3,15, molt bon preu tenint en compte la zona. Després ja vaig anar cap a la terminal on hi vaig arribar cap a les 13h, doncs havia estat una hora llarga de camí fins allà mes anar a comprar al 7-eleven i al Circle.

Allà mateix a la terminal em vaig menjar els dos hotdogs i el mig entrepà que m’havia sobrat de la nit anterior. Amb això ja vaig dinar i ja em vaig esperar allà connectat a la xarxa de l’estació fins cap a les 14:15h que vam començar a pujar al bus. Per cert, que a fora la terminal, on m’estava fumant un piti, un altre noi s’estava fumant un bon porro. No deixava de sorprendrem la quantitat de gent que fumava marihuana per qualsevol lloc de la ciutat i l’olor contínuament a marihuana que es notava per tota arreu. Per algú que no hi està acostumat es fa realment molt estrany.

I a les 14:30h puntualment, començàvem el camí cap a l’aeroport de Hamilton. Bus mig buit per lo tant un trajecte ben tranquil i còmode. Començava ja el camí cap a l’últim país a visitar, Irlanda, i que ja marcaria el final d’aquesta volta al mon. Fins aleshores havia pogut arribar a tot arreu on tenia planejat i no perdrem ni una vegada, i tot apuntava a que tot el viatge seria així.

A les 16:15h arribàvem a l’aeroport de Hamilton, un dels mes petits que he vist mai, i de fet probablement l’aeroport internacional mes petit que he vist mai. Només tenia 5 o 6 mostradors, un vestíbul petitíssim i 2 portes d’embarcament. Be realment eren 4 però cada porta tenia dues files, per lo que de portes reals només n’eren 2. A mes les portes no donaven al costat de l’avió, sino que donaven a un mateix lloc i d’allà s’havia d’anar caminant un bon tros pel mig de la pista fins arribar a l’avió.

I allà, connectat a la xarxa wifi de l’aeroport, llegint notícies, mirant correus i contestant whatsapp’s mentre esperava. A fora hi feia encara mes calor que a Toronto, aquí semblava que el sol cremava una mica mes.

Vaig anar a fer el check-in, com sempre al mostrador, doncs per Internet no em deixava i allà no hi havia màquines. De totes maneres, Norwegian sempre fa anar al mostrador per tal que et puguin pesar les maletes de cabina i comprovar que no superen els 10kg màxims permesos. I efectivament, em van pesar les maletes i efectivament pesaven mes de 10kg, 11,30kg concretament. I també com sempre em van dir que no passava res. Be, de fet en aquest cas, em van preguntar si portava una jaqueta, doncs es roba que pesa i que normalment es porta a sobre sense contar pel pes total.

I cap a les 18h vaig anar a fumar l’últim piti i ja cap al control de seguretat, que va ser molt ràpid perquè tot plegat era molt petit i hi havia molt poca gent. Com ja era costum, i de fet, com sempre en aquest viatge, vaig passar el control sense cap registre addicional. La veritat és que s’agraeix, no tant pel temps que es perd, sino per lo desfeta que queda la maleta i el que em costa de fer-la.

I després ja cap a la sala d’embarcaments, i dic sala perquè era literalment una sala amb dues portes que donaven ja directament a les pistes. Només creuar aquelles portes ja s’havia de caminar per les senyalitzacions adequades per arribar a cada una dels avions que hi havia escampats per allà.

Però el vol es va endarrerir. A les 19:45h, hora prevista de sortida, encara no havíem ni embarcat. A mes feia un fred horrible allà dins. Amb la calor que feia fora i el fred de dins, quanta incongruència.

Finalment, cap a les 20:10h vam començar a embarcar enlairant-nos cap a les 20:30h, quasi una hora d’endarreriment. En qualsevol cas ja era el meu penúltim avió del viatge i ja no li donava cap importància, i mes després de constatar que és molt millor això que no pas una cancel·lació. A mes tampoc tenia cap pressa, doncs l’hora prevista d’arribada a Dublín era a les 7:30h, massa aviat per anar a fer el check-in i per intentar dormir, per lo que de fet l’endarreriment encara m’anava prou be.

Aquesta vegada em va tocar a passadís, be, de fet la noia que em va imprimir la targeta d’embarcament em va preguntar si preferia finestra o passadís. Li vaig dir passadís i efectivament. No recordava cap ocasió en què en una low-cost m’haguessin ni preguntat això. Així que ja assegut al seient 22C ens preparàvem per anar cap a Irlanda. Em va tocar al costat d’una parella canadenca d’aquells que es veuen molt educats i discrets. De fet la noia ni va baixar el recolza-braços per no molestar.

Al cap d’uns 45 minuts de l’enlairament em vaig menjar els sandvitxos que havia comprat al 7-eleven i els Doritos que encara tenia de Mèxic i que m’havia comprat l’Emma. I després ja a intentar dormir el màxim d’hores possibles de les 7 que durava el vol. I de fet, algo vaig dormir, ja cada vegada em costava menys adormir-me als avions i mes en aquests dies que portava tant cansament i son acumulats.

20/08 Cascades del Niàgara

Arribava el dia d’un dels plats forts del viatge i el motiu pel qual havia anat fins a Toronto. Bé, val a dir que fent aquesta escala, el preu total dels vols era més barat que un directe fins a Barcelona, per lo que ja vaig aprofitar per anar a veure el que m’havia quedat amb ganes de veure en el viatge anterior quan vaig estar a Nova York, les cascades del Niàgara.

Havia pogut reservar el trajecte d’anada i tornada de Toronto a Niàgara amb la companyia Megabus per $2, doncs el vaig reservar amb 3 mesos d’antelació i vaig poder aconseguir aquesta oferta. Els preu normal era de $32. El bus sortia a les 10:30h des de la Toronto Coach Terminal que em quedava a quasi una hora i mitja de l’apartament agafant bus i metro.

Em vaig despertar a la 1 de la nit després de dormir quasi 11 hores d’una tirada, doncs el dia anterior havia anat a dormir a les 14h per portar dos dies dormint ben poc i caminant molt. Tot i així notava que encara podria haver dormit una estona mes. En qualsevol cas no estava gens malament per ser la primera nit que passava en aquella habitació, senyal evident de què era molt còmode.

Al contrari del que em passa sempre quan em desperto, aquest dia ja tenia gana, doncs feia 24 hores que no menjava res consistent i que a mes això consistent havia sigut un sandvitx, així que vaig comprar una barra de cereals de les que hi havia a l’habitació i que venien per $1. Després em vaig voler prendre un cafè de la bossa que havia comprat a Mèxic per tal de tenir cafè la resta del viatge i que pensava que era soluble, però no, només estava mòlt, per lo que em vaig quedar sense poder prendre un cafè amb el que em costa a mi això. De fet era el primer dia en tot el viatge i en molt de temps, potser anys, que no em prenia el cafè del matí. Be, matinada en aquest cas, però en qualsevol cas el primer cafè del dia.

Potser a la cuina hauria trobat una cafetera on poder moldre el cafè però tenint en compte l’hora que era no vaig voler arriscar-me a despertar algú i ser el mes mal-educat dels ostes. Però va ser dur, molt dur…

Cap a les dues de la nit van arribar una parella que dormia en una de les habitacions del costat i no van tenir cap problema en dutxar-se tot i el silenci que ja hi havia a la casa. Deu n’hi do del soroll que varen fer. I jo preocupat per no fer soroll amb una cafetera.

Vaig estar mirant com arribar fins la terminal des d’on sortia el bus cap a Niàgara però seguia notant que encara tenia son i mes sense haver pres cap cafè, així que, quasi a les 4 de la matinada em vaig estirar al llit i em vaig quedar adormit de seguida fins a les 5:30h que m’havia posat el despertador. Si no l’hagués posar encara podria haver dormit mes i això que ja havia dormit un total de 12 hores.

Quan em vaig despertar ja no vaig haver de preparar cafè, ni mirar correus, ni preparar rutes ni res, per lo que només em vaig haver de dutxar i preparar la motxilla i a les 6:30h ja estava a punt per sortir, doncs volia tenir temps de donar alguna volta per Toronto abans d’anar cap a Niàgara ja que no tindria mes temps, doncs a Niàgara m’hi passaria tot el dia i l’endemà ja marxava cap a Dublin.

El centre de la ciutat quedava molt lluny, a uns 15 quilòmetres de l’apartament, però per sort només havia d’agafar un bus que tenia una parada a 3 minuts caminant de l’apartament i després un metro que ja em deixaria al centre de la ciutat. En total tardaria poc mes d’una hora. Així que vaig anar a la parada a esperar el bus 36 que va passar al cap d’uns 5 minuts. $3,25, 16 parades i quasi 30 minuts després baixava a la parada de Romfield per caminar 5 minuts fins la parada Finch West del subway o metro com el coneixem.

Algo que em va sorprendre dels busos de Toronto, i suposo que de tot Canadà, és que també es pot entrar per la porta de darrere i passar la targeta, si ja la tens, pel lector. No sé si el conductor controla massa però jo vaig veure com un senyor que va pujar per la porta de darrere feia veure que passava la targeta pel lector però realment no la va passar i va seure tant tranquil. Suposo que a Canadà aquests casos son una minoria i per això està permès, en altres llocs com a Espanya segurament se’n colarien uns quants mes. Per la resta el bus era força nou, estava molt net i en general els passatgers estaven en silenci.

En principi no havia de pagar el bitllet de metro ja que es podia fer transbord des del bus sense pagar mes. El problema era que no sabia com anava ni què s’havia de fer per convalidar el bitllet de bus al metro.

El bitllet del bus era de paper però al subway s’havia de passar una targeta pels lectors de les portes automàtiques. Vaig intentar inútilment passar el bitllet de paper del bus pel lector però evidentment no el llegia. Vaig mirar si hi havia algun empleat i res, ni empleats ni quasi passatgers. Aleshores vaig pensar que potser al bus hauria d’haver avisat que volia fer el transbord al subway i que el xofer m’hauria d’haver donat una targeta. No n’estava segur però era ben probable, així que em vaig resignar i vaig tornar a pagar $3,25 per un bitllet nou. Aquesta és una d’aquelles novatades que pagues quan ets per primera vegada en una ciutat.

Vaig esperar uns 5 minuts a l’andana de la línia 1 en direcció downtown fins que va arribar el metro i vaig baixar al cap de 16 parades i uns 40 minuts a l’estació de Queen, que era 3 parades abans de la mes propera a la terminal d’autobusos on havia d’anar però així podria veure una mica la zona mes propera al llac Ontario, llac que des de terra sembla un mar de tant gran que és. És curiós veure platges en una ciutat tant llunyana del mar.

La ciutat, evidentment, te força trànsit però sense ser aclaparant i sobretot s’hi respira una molt bona educació general, també de tots els conductors. Els vianants no criden i no corren i els cotxes no piten, no avancen de qualsevol manera i fins i tot et deixen passar encara que estiguis creuant fora del pas de vianants en un carrer tipus carrer Aragó de Barcelona. Tampoc s’hi veu un col·lapse de cotxes com en altres ciutats. No ho sé, però sembla que es fomenta l’ús d’altres mitjans de transport. En general, Toronto em va donar una bona primera impressió.

Pero no portava ni 5 minuts caminant que ja vaig pensar en menjar. De fet ja feia hores que hauria d’haver menjat un bon entrepà i el fet de començar a caminar i veure botigues de menjar va fer que hi pensés encara mes. El primer que em va venir al cap va ser buscar un 7-eleven com a tants altres països i que son uns autèntics salvavides del viatger. Pensava en comprar un sandvitx i menjar-me’l mentre caminava per Toronto en direcció al llac Ontario, així que vaig buscar 7-elevens a Google Maps i com era d’esperar n’hi havia un a tan sols 400 metres d’on era. Vaig anar-hi directament i vaig comprar un entrepà de pernil i formatge, un pot de Nescafé i una caixa de cookies grans de xocolata, tot per $13,50, uns 10€. Evidentment uns preus superiors als de Mèxic però prou mes barats del que em pensava. El dòlar canadenc estava força devaluat respecte l’euro i això es notava molt. En qualsevol cas el mes important era que ja tenia el meu cafè favorit i ja no tornaria a passar un sol dia sense el cafè del matí.

I ja mentre em menjava l’entrepà vaig anar cap al carrer XXXXXXXXXXXXXXXXXXXX. Aquest és el considerat carrer mes llarg del mon amb ni mes ni menys que 56 quilòmetres de principi a fi! Evidentment no tenia la intenció de recorre’l tot sino simplement veure’l i creuar-lo, de fet només el vaig creuar per arribar a un petit port que hi havia a l’altra banda i on ja es veia el llac Ontario i les illes de Toronto. La veritat és que és molt curios tot plegat, doncs Toronto sembla una ciutat amb mar però no, és un llac, això si, tant gran que te illes i fins i tot permet que Toronto tingui platges. Al·lucinant.

Després de passejar una estona pel moll vaig començar a caminar per un carrer en direcció nord per anar cap a la terminal d’autobusos des d’on sortien cap a Niàgara. Des d’on estava serien uns 45 minuts de camí que aprofitaria per veure l’ambient de la ciutat. No tenia massa mes temps de fer res mes però de totes maneres tampoc volia cansar-me massa ja que havia de reservar les forces pel que faltava de dia que seria força dur.

Simplement passejar per Toronto ja és una experiencia en si mateixa, doncs la bona educació de la gent i el multi-culturalisme de la ciutat son excepcionals. Cap cotxe pita, tots deixen passar, els passos de vianants sempre son respectats, la gent no crida i de cada dues persones que veus una no es d’origen canadenc però tots conviuen en perfecte harmonia i respecte. I ah si, el que mes em va sorprendre és que es pot fumar marihuana pel carrer. El primer que vaig veure va ser el dia anterior de camí a l’apartament i pensava que era algú que ho feia d’estrangis. Però aquest dia ja en podia veure un cada 5 minuts, fins i tot treballadors davant la seva oficina com qui es fuma un piti. Està totalment acceptat. Fins i tot en això es demostra el respecte i la tolerància de la societat canadenca. Un país exemplar en molts aspectes.

Cap a les 9:30h arribava a la terminal d’autobusos. El bus cap a Niàgara sortia a les 10:30h per lo que encara tenia una hora de temps. Hi havia wifi gratuït en tota la terminal i cadires ben còmodes, així que em vaig esperar allà mentre mirava correus i em menjava alguna cookie. Estaven realment molt bones aquelles cookies i eren molt barates tenint en compte els preus de canadà.

Vaig estar enviant alguns Whatsapp’s i llegint noticies fins cap a les 10 que vaig anar a la taquilla a preguntar des d’on sortiria el bus que havia reservat, doncs hi havia unes 10 andanes. Vaig ensenyar el bitllet, la noia ho va confirmar i em va dir que a la parada 3 on ja hi havia el bus i força gent esperant. Vaig anar-hi i em vaig posar a la cua. Quedaven encara 30 minuts però molts dels passatgers ja feia estona que esperaven de peu davant l’autobús.

Cap a les 10:15h vam començar a pujar i a les 10:30h marxàvem puntualment cap a Niàgara. Ja estava de camí a les cascades mes famoses del mon on hi arribaríem al cap de dues hores.

En el bus també hi havia wifi gratuït per lo que tot el trajecte se’m va fer força curt.

A meitat del camí passàvem pel pont que creua el llac Ontario ja quasi al seu final però que permet escurçar una tram del trajecte. Es una passada veure en un dels costats del pont una immensitat d’aigua com si del mar es tractés. Des d’aquell pont no s’hi veia cap illa ni cap final, només aigua fins l’horitzó.

Al cap de les dues hores estipulades arribàvem al poble de Niàgara, un poblet molt petit i quasi fantasma que te com a únic objectiu fer el transbord dels busos de llarga distància als busos locals que acabaven de recórrer els 3 quilòmetres fins les cascades. Jo, com molts altres, vaig fer aquests 3 quilòmetres caminant. Tot el camí és per la vora del riu Niàgara en territori canadenc però veient tota ‘estona els EUA que quedaven a l’altra costat del riu. És un riu força espectacular

Al cap duns 30 minuts caminnt arribava al pknt mes important que creua el riu i fa de frontera per entrar a EUA. I alla, sense sspararmho, ja vaig veure la primera cascada, doncs esta just al costat daquest pont. Es la mes petita de les 3 i esta a la banda dEUA, pwro de totes manerws es enorme. Per fi veia aquell espectacle en primera perskna i a escassos metres de distancia.

Em vaig quedar alla davnt meravellat sense imaginarme que allo no era res comoarat amb el qie em quedava per veure.

Just davant daquesta primera cascada i al costat canadenc, es a dir, on era, hi ha el poble niagara on the lake, molt petit pero com l’AS vegas, ple de casinos. I es de fet lo primer quw trobes quan entres a canada pel pont des dEUA.

Vaig seguir caminant i al cap de 2 minuts j vaig veure a uns 200 metres les altres cscades, les mes grans.

Pel camí hi ha varis miradors tot i que el millor es ‘últim. A mi els nyeriora ja m’al·lucinaven sense saber que encara quedava el millor. Pero abans d’arribar-hi es passa per la zona de les atraccions turístiques, entre elles el barco que et porta fins a escassos 10 metres de la caiguda de la cascada mes gran. Es per això que no vaig arribar al millor mirador, el table rock, fins mes tard, doncs el barco era l’activitat que volia fer segur. Així que quan vaig trobar les taquilles després de preguntar a informació ja hi vaig anar directe sense ni preguntar el preu.

EL preu final era de $29,30, doncs tot i que al cartell posava $25,95 mai hi ha l’IVA inclòs. Aquesta és una de les diferències que tenim amb Europa i que tant agraeixo a les autoritats europees, de fet quasi l’únic, ja que varen obligar per llei a que tots els preus mostrats fossin ja el preu final.

Immediatament després ja vaig anar cap al barco. Hi havia molta gent però anava ràpid, doncs hi havia mes d’un barco, almenys 2, i a cada un hi entraven desenes de persones. Jo portava un impermeable doncs havia llegit per Internet que et mullaves molt, però abans de pujar ens en varen donar un a cadascú, per lo que entenc que això de donar-lo és força recent.

Vaig tenir sort i vaig ser dels primers en pujar per lo que em vaig poder col·locar quasi a primera fila de la proa del barco, el millor lloc per veure de ben a prop les cascades. De totes maneres sempre hi ha la típica llesta que aprofitant que te un fill de 10 anys li diu que es col·loqui a primera fila tot i haver arribat després i ella s’hi col·loca darrere. En fi, de llests n’hi ha a tot arreu.

Quan es va omplir el barco, en uns 5 minuts, va arrencar i vam anar directament a les cascades mes grans i a les que encara no hi havia arribat tot i que ja les havia vist de lluny, doncs estàvem a uns 50 o 100 metres. La mes petita quedava ja darrere.

Conforme ens hi anàvem acostant el soroll era cada vegada mes fort fins al punt que arribava a ser ensordidor. Les cascades es veien cada vegada mes altes i l’aigua esquitxada, tot i ser encara a unes desenes de metres, ja ens mullava.

I finalment, fins arribar a escassos 10 metres de la caiguda, tot es veia blanc de tanta aigua que s’expulsava, el soroll era brutal, l’aigua sobre el barco era com si fossin onades gegants, com si ens tiressin centenars de litres d’aigua pel cap. Va arribar un punt que ni tan sols veiem les cascades de la quantitat d’aigua que queia sobre el barco i que feia que simplement ho veiéssim tot blanc. Això sumat al soroll tant fort, realment feia fins i tot por, almenys un respecte enorme i confiança total en què el pilot del barco sabia be el que feia. Va ser una de les experiències mes inoblidables de la meva vida, tot i que ja en portava unes quantes, però aquesta per ser tant diferent, algo totalment nou.

Vam estar allà davant parats uns 4 o 5 minuts, del quals la meitat me’ls vaig passar gravant i l’altra meitat observant, doncs també hem de gaudir d’aquests espectacles sense una càmera davant. Mentre tothom cridava jo em quedava embadalit davant aquella monstruositat de cascada. Cal tenir en compte que te uns 60 metres d’alt i mes de 100 d’amplada.

Al cap d’aquests 5 minuts va donar la volta i va fer el trajecte cap enrere recorrent tota la cascada, ja que aquesta te forma de ferradura, i fina a arribar a la primera i mes petita cascada, mes enllà del moll, tot i que de petita no en te res. Aquesta és la que ja havia vist des dels diferents miradors que hi ha fins arribar a la zona on s’hi concentren la majoria d’atraccions turístiques. El barco arriba fins quasi sota el pont que creua a EUA i ja torna cap al moll. La duració total del trajecte és d’uns 20 o 25 minuts que son realment molt intensos. I tot i que sembli poc, és mes que suficient, doncs mes estona ja no s’aguantaria degut a la mullada, el soroll i fins i tot la pressió que se sent tant a prop de la caiguda de l’aigua.

Després d’aquesta impressionant activitat vaig seguir riu amunt per arribar fins el que es considerat el millor mirador del costat canadenc, el mirador de Table Rock. I efectivament és el millor, doncs està just a un dels costat de la cascada mes gran, per lo que tens la caiguda d’aigua a toca de la mà, de fet el riu toca la paret del mirador, paret que no te ni dos pams d’ample. No m’imaginava que fos així, poder veure l’inici de la cascada a, literalment, 30 cms.

Aquest mirador és molt llarg, de fet es podria dir que des de la zona de les atraccions fins la cascada, que hi ha uns 200 metres, tot és mirador, que va sent cada vegada mes espectacular conforme et vas acostant a la cascada fins arribar al punt culminant que tens la cascada a tocar. Eren quasi les 15h quan arribava al mirador i m’hi vaig estar ben be una hora, doncs era difícil cansar-se de veure aquell espectacle de tant a prop.

Després de passejar-me vàries vegades per tot al llarg del mirador, vaig descansar uns 10 minuts, doncs ja portava quasi 4 hores de peu i quasi tota l’estona caminant, i cap a les 16:30h vaig començar a tirar de nou cap al poble de Niàgara on havia d’agafar el bus. En aquell moment encara no ho sabia però encara veuria el remoli del riu que es troba en un meandre a uns 4 kms de les cascades. En aquell moment encara no ho sabia perquè pensava que estava encara mes amunt de les cascades, però no, estava mes avall, de fet abans arribaria al poble que al remolí.

Va ser quan ja caminava cap al poble quan hi vaig pensar, vaig mirar a Google Maps i vaig veure que era en la direcció a la que anava, a uns 1,5km del poble, per lo que ara faria els 3kms fins al poble mes aquests 1,5 fins el remoli. Mes d’una hora caminant des de les cascades i tenint en compte el cansament que ja duia a sobre. No està malament.

Cap a les 17:40h vaig arribar al remolí i al telefèric construït per un arquitecte espanyol, de fet a Google Maps apareix com a Spanih AeroCar.

El remolí no era tant com m’esperava. Si que fa gràcia, doncs es dóna en un meandre molt marcat i que es veu perfectament, però el remolí en si no és massa gran.

Vaig estar uns 10 minuts observant el paisatge i ja vaig tornar cap a la terminal d’autobusos on hi vaig arribar al cap de quasi mitja hora mes, cap a les 18:15h. Allà vaig esperar connectat al wifi de la terminal, molt mes petita que la de Toronto, i aprofitant que hi havia una font amb aigua ben freda doncs ja m’havia acabat els 2L d’aigua que portava. Havia fet molta calor tot el dia i tant caminar feia que no parés de veure aigua, de totes maneres no suava tant com a altres llocs suposo que degut a què el clima és mes sec i un cop a l’ombra o quan fa una mica de ventet, baixa molt la temperatura, fent que tot plegat sigui mes difícil de superar que a altres llocs mes humits.

Cap a les 19:15h vaihg veure que venia i es parava allà un autobus de Coachtoronto, per lo que no li vaig fer cas, però ja quasi a les 19:30h vaig anar cap a l’aparcament i vaig veure qu en aquell bus ja hi havia un munt de cua. Vaig preguntar a la taquilera i em va dir que si, que aquell bus era de Megabus, però que ara en venia un altre perquè en aquell no hi cabríem tots. fantàstic, quasi una hora esperant i ara hauria d’esperar al següent.

Aquell primer va sortir força puntual, però el següent no va arribar fins les 19:45h i no sortia fins les 20h. Mentre esperava allà de peu, aquella quasi mitja hora, em va venir el cap de mirar com anar fins l’aeroport de Hamilton, doncs l’endemà ja sortia el meu vol a Dublin des d’allà. I sort que ho vaig mirar, doncs vaig veure que està a quasi 2 hores en bus directe i que en transport públic s’haurien d’agafar 4 busos diferents i caminar 40 minuts fent un total de quasi 4 hores de trajecte.

Aleshores vaig buscar opcions de busos directes com el de Megabus amb el que havia anat fins a Niàgara. El de Megabus costata $21 i sortia a les 14:30h. Hi havia una altra companyia, Busbud, que era mes barat, $9, però no arribava fins l’aeroport i sortia cap a les 10 o 11 del matí, massa aviat ja que aquesta nit aniria a dormir tard i l’endemà tenia el vol a les 19:45h. Així que no vaig tardar massa en decidir-me per Megabus, i com que ja n’era usuari, allà mateix mentre esperava a la cua del bus, vaig fer la reserva. Vaig seleccionar el bus de l’endemà de 14:30 amb arribada a les 16:15h a l’aeroport de Hamilton. El preu final amb taxes i comissions va ser de $25, uns 18€, i encara prou ben trobat i prou barat tenint en compte lo tard que era i la poca idea que tenia d¡on era realment aquest aeroport i lo complicat que era arribar-hi.

I cap a les 20h ja sortíem cap a Toronto, ja fent-se de nit i molt cansat. Vaig estar bàsicament sense fer res en el bus, només assegut mig dormitejant i mirant per la finestra. Cap a les 21:45h arribàvem a la terminal de Toronto després d’estar donant moltes per dins de Toronto quasi 20 minuts, doncs és una ciutat molt gran i aquella hora el trànsit fa que tot es faci molt lent.

En arribar vaig haver de comprar el sopar, doncs només havia comprat pel matí un pot de pasta deshidratada i volia comprar alguna cosa mes com se segon plat. A mes volia comprar mes pasta, per lo que primer vaig anar al Circle que havia vist prop de ñla terminal a veure si era mes barat que el 7-eleven. Els preus estaven be i fins i tot tenien una oferta de dos hotdogs per 2,50, que després d’imposts es quedaven en $3,15, però no tenien ni pasta ni res mes, només bosses de patates, per lo que vaig decidir finalment anar al 7-eleven i allà comprar-ho tot.

Finalment vaig comprar una bossa mes de pasta deshidratada i un entrepà similar al del matí però amb salami i altres coses, tot plegat uns $8.

I ara començava el camí cap a l’apartament que tampoc era curt, una hora i quart aproximadament. Primer al subway a la parada de St. Patrick, a uns 5 minuts del 7-eleven, amb el qual faria un trajecte de mitja hora llarga fins l’estació Finch West i allà agafar el bus número 36 que ja em deixaria al cap de 16 parades i quasi mitja hora mes a 5 minuts caminant de l’apartament. El bus anava molt ple tot i que ja era força tard, doncs ja eren les 23h.

Cap a les 23:15h arribava a l’apartament. Primer havia considerat de prendre un cafè, però finalment vaig obtar per passar algunes fotos al portàtil i fer la còpia de seguretat i anar ja a sopar. Em vaig menjar el pot i el paquet de pasta i mig entrepà, doncs finalment va resultar ser massa tot plegat. Vaig fer el que ja podia fer de la maleta deixant fora només el que necessitaria per l’endemà al matí abans de marxar, i cap a les 12:30h de la nit anava a dormir havent fet ja un dels plats forts del viatge i sent millor de l’esperat. Un dia mes aprofitat i ben cansat que em van permetre dormir d’una tirada.

19/08 Arribada a Toronto

A les 6:30h hora local aterràvem a Toronto, sent aquesta la meva primera visita a Canadà. Estranyament, durant el vol havia pogut dormir força, potser quasi 3 hores. I dic estranyament perquè a mi em costa molt dormir en busos, trens i avions. De fet em va despertar el cop de l’avió en tocar terra sense ni haver pogut gaudir de les vistes de Toronto durant l’acostament. Almenys això em permetria poder arribar a l’apartament prou bé i aguantar bona part del dia sense trastocar massa l’horari. Cal tenir en compte que l’endemà anava a les cascades del Niàgara i per tan havia de vigilar en no adormir-me en qualsevol moment.

Al control de duanes quasi no hi havia gent, a mes ja tenia l’eTA fet per lo que tot el procés per immigració és mes ràpid ja que la meitat de la feina la fa un mateix en una màquina. Així doncs, després d’introduir totes les dades i contestar les preguntes a la màquina, només vaig haver de fer dos minuts de cua i ja em va atendre un agent. Al contrari del que pensava, el control de l’agent va ser dels més complicats que recordo, més que a EUA. De fet, en cert moment vaig tenir dubtes que em deixés entrar a Canadà. Em va preguntar d’on era, d’on venia, quin equipatge portava, què faria a Canadà i algunes preguntes mes que es varen allargar més de 5 minuts. Pot no semblar massa, però quan estàs acostumat a passar aquests controls en 1 minut i amb dues preguntes, això es fa molt llarg, i mes quan penses que potser has de tornar enrere.

De fet aquesta era la primera vegada que en cert moment temia que no em deixessin entrar al país. En les mes de 20 ocasions anteriors mai havia tingut la sensació ni havia patit perquè em deneguessin l’entrada a un país, en cap. Però ara, a mitja entrevista vaig passar de contestar amb la rutina que es contesten sempre aquestes preguntes a prestar mes atenció a l’agent i a contestar el millor possible, doncs la seva cara i la quantitat d’informació què volia eren realment preocupants. A mes anava mirant una i altra vegada tots els segells que hi havia al passaport, no sé si buscant el d’algun país en concret o mirant-los un per un, però en qualsevol cas els va revisar tots 3 o 4 vegades.

Crec que el que no li feia massa gràcia era que hagués passat per tants països abans d’arribar allà, doncs em preguntava molt pels motius d’anar a quest o l’altre país. Jo intentava deixar-li ben clar que era una volta al mon de 3 mesos i que per tan totes aquelles visites eren normals. En qualsevol cas per primera vegada a la vida vaig tenir aquella sensació que molta gent te però que per a certs privilegiats és quelcom impensable, com pot ser la por de que et deneguin l’entrada a un país.

Finalment l’agent, que per cert era un armari, va segellar el passaport primer sense dir res, jo vaig respirar profundament, ell va dir “welcome”, em va tornar el passaport i per fi vaig entrar a Canadà sense mes problemes.

Un cop a la terminal volia canviar algo de diners en efectiu per tal de tenir dòlars canadencs en monedes per poder pujar al bus ja que només accepten monedes i no donen canvi. Encara em quedaven ringgits de Malàisia per valor d’uns 40€ per lo que intentaria canviar-los.

Vaig buscar per tota la terminal i només hi havia una casa de canvi per lo que, evidentment, seria cara. La veritat és que per ser l’aeroport de Toronto em va semblar força petit. I efectivament, el tipus de canvi era força dolent i a mes tenia una comissió de $3,50. Tot i així vaig decidir canviar-los perquè sinó ja no sabia que acabaria fent amb els ringgits, millor això que no que me’ls acabés quedant. Em va donar $44,75 canadencs quan sense comissió i al canvi real haurien sigut $57. Toma ja, $12 menys per la cara.

Prèviament havia tret $40 dòlars d’un caixer amb la targeta de Bnext pagant una comissió de $3 que en principi Bnext m’hauria de tornar per ser justament aquest un dels seus avantatges. Per tan, ja tenia quasi $85, suficients per passar els 3 dies previstos a Canadà i poder pagar les atraccions de les cascades del Niàgara. Cal tenir en compte que l’allotjament i algun transport ja els tenia pagats.

Arribava ja el moment d’anar a buscar el bus, una de les coses que no tenia gens clares que anés be, doncs per Internet havia trobat poca informació, semblava que eren força cars, no donaven canvi i la combinació fins l’habitació que tenia reservada no era massa bona. De fet, si els agafava tal com havia vist, podria tardar una hora en arribar a l’apartament mentre que caminant en serien unes dues i mitja. Em vaig connectar al WIFI de l’aeroport i vaig buscar a Moovit. Hauria d’agafar 3 busos però de companyies diferents, per lo que hauria de comprar com a mínim 2 bitllets que ja serien uns $7, per lo que no m’arribava, és a dir, hauria de pagar amb un bitllet de $20 i sense canvi. Entre això i que en bus tardaria 1 hora i mitja i caminant dues i mitja, vaig decidir d’anar-hi caminant i així ja veure algo de Toronto encara que fossin les afores, doncs no tindria massa mes temps per veure la ciutat i tot el que pogués aprofitar seria benvingut. Aquestes coses no les pot fer tothom però es que a mi m’agrada caminar per les ciutats noves, sobretot si és la primera visita que hi faig, i superar aquesta mena de reptes, doncs caminar algo mes de 10 quilòmetres amb la maleta és ja un repte en si mateix.

Així que sense pensar-m’ho massa estona mes, doncs podria acabar per no fer-ho,vaig mirar la ruta a peu a Google Maps i vaig començar a caminar. Val a dir que ho vaig fer perquè no feia calor, doncs encara no eren ni les 8 del matí, sino no ho hauria fet. Pot semblar que Toronto és una ciutat mes fresqueta per estar tant al nord, però a l’estiu hi fa mes calor que a Barcelona.

Com era d’esperar, sortir de l’aeroport va ser complicat i llarg, doncs acabes donant un munt de voltes per salvar els aparcaments, les terminals i les pistes. Vaig estar 15 minuts caminant per trepitjar carrer normal. Això si, l’aeroport està a les afores de Toronto però molt a prop de la ciutat, per lo que només sortir de l’aeroport ja estava en un polígon industrial de la pròpia ciutat.

La primera meitat del camí no tenia massa gracia, doncs només hi havia naus industrials, carreteres tipus rondes i algun riu. Almenys el camí es podia fer a peu sense gaire dificultats ja que pràcticament a tot arreu hi havia vorera o almenys un espai al voral de la carretera. I això que pot semblar una ximpleria, no ho és gens, doncs en algun d’aquests trajectes he hagut de caminar quilòmetres a un pam del pas de cotxes i camions. Almenys aquí la seguretat era bona i no patia per un possible atropellament. De tan en tan veia algun esquirol que em va fer prou gràcia ja que no m’esperava veure’n, i tants. De fet en algun tram se’m creuaven contínuament.

La segona meitat del trajecte fins l’apartament era mes entretinguda al passar per barris mes residencials, veure mes gent, mes botigues i en general mes ambient de ciutat tot i que a la vegada també avançava el dia per lo que mica en mica anava augmentant la calor. A la calor s’hi sumava el cansament de portar ja una hora i mitja caminant carregant la maleta. A mes començava a tenir sed i no trobava ni fonts ni llocs on comprar aigua. En qualsevol cas ja m’esperava que algun moment del camí fos dur.

En aquest trajecte ja vaig poder veure una de les característiques que fan de Toronto una ciutat única al mon, el seu multi-culturalisme, doncs la meitat de la població no és d’origen canadenc. De fet, en alguns carrers semblaven tots estrangers. Però a diferència de la immigració en altres ciutats on sol ser mes marginada, aquí la immigració es veu com a totalment necessària i per tan molt fomentada i cuidada, de fet molts dels immigrants son enginyers o treballen en sectors amb sous molt alts i tothom, sigui d’on sigui, està totalment integrat. No hi ha guetos ni problemes entre diferents nacionalitats. L’harmonia, la bona educació i l’amabilitat es respiren en tota la ciutat. De fet, una de les primeres coses que notes quan ets a Toronto per primera vegada, és que tot i ser una gran ciutat amb força trànsit, els cotxes sempre s’aturen si veuen algú amb intenció de creuar el carrer, encara que ho faci per on no hi ha pas de vianants. És realment sorprenent veure com a 15 metres ja comencen a frenar abans fins i tot que hagis començat a creuar.

Durant la segona meitat del camí, entre el cansament i la calor que era cada vegada mes insoportable, vaig anar fent vàries parades per a descansar per lo que les dues hores i mitja que havia de durar tot el camí s’acabarien convertint en 3. De totes maneres tenia temps, doncs teòricament fins les 14h l’habitació no estaria preparada, i tot just eren les 10:30h. De totes maneres ja havia enviat un correu als de la casa per demanar-lis si podia entrar abans, contestant que probablement a les 12:30h ja podria.

Quan quedaven uns 20 minuts per arribar ja se’m feia realment difícil continuar i no podia evitar de seure una estona a cada banc que trobava. A mes el tram final transcorria per un carrer llarguíssim que a sobre provocava una sensació de trajecte mes llarg, doncs caminava i camina i aquell carrer no s’acabava mai. Per cert, caminant per aquest carrer em va venir una olor molt forta de marihuana que venia d’un noi que estava fumant al jardí de casa seva. En aquell moment em va sorprendre com podia fumar allò amb l’olor que estava deixant a mig carrer, tot i que després vaig poder comprovar que fumar marihuana a Canadà és legal i que son uns quants els que van fumant per qualsevol lloc de la ciutat.

Finalment, cap a les 11:30h i quan ja feia 3 hores i mitja que havia sortit de l’aeroport, arribava a la casa on havia reservat l’habitació i que vaig trobar sense cap problema, doncs a la reserva venien les coordenades GPS que junt amb Google Maps em van deixar just a la porta de la casa.

El check-in era a lea 14h però ja els havia enviat un email el dia anterior per preguntar si podria entrar abans, responent-me que probablement a les 12:30h l’habitació ja estaria preparada, així que vaig aprofitar l’hora que quedava per anar a fer una primera passejada pel barri per veure com era i on hi havia botigues de menjar o altres serveis interessants.

Era un barri residencial i força nou amb cases unifamiliars típiques americanes amb el seu jardí i cotxe a la porta. I sense tanca al jardí, que és algo que sempre m’ha estranyat molt. Era molt tranquil i totalment segur com, suposo, a tota la resta de Canadà. Els cotxes et deixaven passar i els veïns et saludaven. Un bon lloc per viure-hi.

Vaig veure una escola i hi vaig anar per mirar si hi havia una font. Això és algo que sempre faig ja que és molt habitual que allà on puguin haver-hi nens, com una escola o un parc, també hi hagi una font d’aigua potable. I bingo! Just davant de l’escola hi havia un parc amb una font. Havia estat caminant durant 11 quilòmetres sense trobar cap font, i ara, just al costat d’on dormiria i seguint el meu instint de bnuscar escoles o parcs infantils, per fi en trobava una. Vaig veure 1 litre d’aigua sense parar i em vaig netejar una mica la cara i els braços. Vaig seure a un banc del parc uns 5 minuts i com nou, be quasi. En qualsevol cas molt millor que abans i mes presentable per entrar a la casa sense semblar un rodamón.

Algú es podria preguntar perquè no vaig comprar aigua pel camí si tanta sed tenia. Doncs per varis motius tot i que n’hi ha un que sempre preval: Evitar despeses innecessàries. És simplement així com puc estar viatjant durant 3 mesos donant la volta al mon i visitant 7 països, alguns d’ells dels mes cars del mon. I añgú es podria preguntar: “Però comprar aigua és una despesa innecessària?” Doncs dit així no, però si tenim en compte que com a molt a les 12:30h ja podria veure tant com volgués a l’a casa on tenia l’habitació reservada, aleshores si que comprar aigua hauria estat una despesa innecessària. De totes maneres tampoc vaig trobar cap botiga oberta pel camí on poder comprar aigua. Algunes estaven tancades per l’hora i altres eren tipus centre comercial on no hi volia entrar amb la maleta només per anar a buscar una ampolla d’aigua. En qualsevol cas al final vaig acabar trobant aigua abans del que em pensava.

Cap a les 12h vaig anar cap a l’apartament ja sabent que encara era massa aviat, però preferia esperar-me per allà que seguir donant voltes, doncs el cansament ja era absolut i la calor força insoportable. Almenys aquí no hi havia tanta humitat com a Tailàndia per lo que a l’ombra encara s’hi estava prou be. Això si, el sol picava molt.

Quan vaig arribar a la porta de la casa, just en sortia un noi xinès que em va preguntar què volia. Li vaig dir que tenia una reserva i li vaig ensenyar el comprovant. Em va dir que si però que l’entrada era a partir de les 14h. Li vaig dir que havia quedat amb algú per les 12:30h i després de fer una trucada ho va confirmar i em va dir que passés a dins on podria esperar a la sala d’estar. El noi era molt simpàtic i atent.

Poques vegades llogo una habitació privada, normalment o apartament sencers o hotels, però en aquest cas la casa em va semblar prou be, amb suficient privacitat i sobretot un bon preu tenint en compte la zona, doncs els preus dels hotels a Toronto son massa cars. Això si, el barri quedava lluny del centre tot i que per preu seguia sortint millor fins i tot contant el preu dels trajectes d’anada i tornada fins al centre.

La casa tenia dues plantes. a la planta baixa hi havia la cuina, el menjador, una sala amb rentadores i una habitació. I al pis de dalt, 4 habitacions i un bany, entre elles la meva. El noi em va ensenyar per sobre on eren les coses i la contrasenya del WIFI abans de seguir netejant llençols. Vaig seure en una cadira del menjador, em vaig preparar un cafè a la cuina i en tassa normal, vaig treure el portàtil i em vaig connectar a Internet.

La connexió anava rapidíssima, sens dubte la mes ràpida que havia trobat en tot el viatge. Almenys era fibra a 50 mb/s que per ser una casa vacacional és molt. Així doncs vaig aprofitar per pujar alguns arxius que no estava segur si s’havien pujat be. Es varen pujar en un moment. Les còpies de seguretat que en altres llocs tardaven hores en pujar-se, ara no havien tardat ni 5 minuts. Vaig aprofitar per escriure el diari i introduir despeses a l’Excel del viatge mentre em prenia el cafè fins cap a les 12:20h que el noi va baixar per dir-me que l’habitació ja estava a punt. Què ràpid! Em vaig acabar el cafè, el noi em va donar les claus i vaig pujar amb tot l’equipatge a la segona planta on hi havia la meva habitació, la 5.

L’habitació tenia un llit de matrimoni, una cadira i una petita taula, massa baixa com per fer d’escriptori. Per sort només hi estaria dos nits per lo que tampoc el trobaria massa a faltar. Tenia una finestra encarada al centre de Toronto per lo que tenia unes bones vistes, almenys les millors de la casa. El bany estava just al costat i era compartit per 3 habitacions mes. Es veia tot molt nou, net i els altres ostes molt educats i silenciosos.

Vaig deixar les coses, vaig treure lo bàsic, com portàtil, carregadors, necesser, etc. i vaig estar una hora mirant rutes, fent còpies i alguna cosa mes mentre pensava si sortiria o no. Però cap a les 14h vaig veure que estava ja molt cansat i que tenia molta son, per lo que vaig decidir d’anar a dormir, doncs estava segur que dormiria 12 hores i em despertaria l’endemà de matinada per tenir algo de temps fins cap a les 5 o 6 del matí que volia marxar per poder veure una mica Toronto abans d’estar a les 10:30h a la terminal d’autobusos on ja tenia el bitllet de bus reservat per anar cap a Niàgara. Calia tenir en compte que aquella nit havia dormit molt poc, malament i a sobre havia caminat mes de 3 hores, per lo que l’esgotament era considerable.

Així que a les 14h em vaig estirar. El llit era molt còmode, es notava que era un bon matalàs, i a diferència de la temperatura exterior, dins l’habitació no hi feia gens de calor, de fet tot el contrari, fins i tot feia una mica de fresqueta que t’obligava a tapar-te i així fins i tot dormir millor. Lo dolent, com sempre, és que fora d’Espanya no existeixen les persianes per lo que pel matí es veuria una mica la llum del sol a través de les cortines que no eren del tot opaques. En qualsevol cas un molt bon lloc per dormir, fresquet, còmode i molt silenciós, fins i tot en ple dia com ara que eren les dues del migdia.

No feia ni tan sols 24 hores que encara estava a Mèxic sense saber on estaria l’endemà ni com acabaria de fer la volta al mon. Però finalment tot havia anat perfectament be i ara estava per fi a Canadà per primera vegada i a punt d’anar a dormir en una habitació comodíssima en una casa nova en un barri residencial de Toronto, una de les ciutats mes inclusives del mon. Qui ho hauria dit en el moment que em varen comunicar que el vol estava cancel·lat.

I en menys de 24 hores mes, estaria admirant les cascades mes famoses del mon. La veritat és que estava una mica nerviós de tantes ganes que tenia ja de veure-les.

18/08/2019 Vol cancel·lat, l’última mojarra i de camí a Toronto

Aquest dia ja marxava de Mèxic per anar per primera vegada a Canadà. Havia d’agafar dos vols, el primer de Veracruz a Ciutat de Mèxic i d’allà a Toronto. El vol de Veracruz sortia a les 21:10h, tot i que van haver-hi força problemes que mes endavant explicare.

A Veracruz m’hi acompanyarien la Xochitl, l’Aline i l’Emma en el cotxe de la Xochitl. La intenció era marxar cap a les 12 del migdia, dinar a Veracruz tots 4 per després deixar-me a l’aeroport.

Em vaig aixecar a les 9h per intentar fer algunes coses abans de marxar. L’Emma també es va aixecar tot i que de tan en tan tornava al llit. Jo em vaig prendre el cafè, vaig escriure el diari, vaig acabar amb les còpies de seguretat pendents, em vaig dutxar i vaig acabar de guardar les 4 coses que em quedaven.

A les 12:30h varen arribar la Xochitl i l’Aline i ja vam marxar cap a Veracruz. Després d’un mes tornava a carregar i arrossegar la maleta. Tornava la meva inseparable companya de viatge.

Val a dir que la meva intenció era anar fins a Veracruz amb la companyia d’autobusos ADO, que tenia ruta directa des de Tuxtepec i tardava unes 3 hores en arribar. L’ADO ja l’he agafat vàries vegades i sempre m’ha donat molt bon servei, per lo que anar en bus fins l’aeroport per mi no era cap problema, tot el contrari.

Pocs minuts després d’haver sortit vàrem parar a posar gasolina. Només la gasolina ja van ser 500 pesos que vam pagar a mitges l’Emma i jo, per lo que el trajecte ja m’estava sortint més car que anant amb l’ADO que eren entre 150 i 200 pesos. De totes maneres el fet d’anar amb cotxe i no en ADO em va salvar, molt probablement, de quedar-me a Mèxic i no arribar a Canadà. Mes endavant ja veure’m per què.

El trajecte de fins a Veracruz va ser d’unes dues hores i mitja però va passar prou ràpid, doncs vam estar parlant tota l’estona, sobretot la Xochitl i l’Emma que parlen molt… A mes els paisatges que et trobes pel camí son espectaculars amb un aire de selva tropical al que els europeus no hi estem gens acostumats.

Pel camí, entre moltes altres coses, la Xochitl em va preguntar per ETA i per la monarquia, dos temes dels quals m’han preguntat molt en la meva estada a Mèxic. Pel que fa a ETA em va donar la sensació que l’única informació que els arriba és la que donen per TVE, doncs encara en parlaven com si aquesta banda terrorista encara fos activa, quan ja fa anys que no existeix, i això és degut segurament a què al Govern espanyol sempre li ha interessat fer veure que ETA existeix i és un perill per la unitat d’Espanya.

I sobre la monarquia suposo que em preguntaven tant justament per ser una monarquia, algo que a Amèrica no existeix i els deu semblar molt estrany, cosa en la que tots coincidíem al 100%, doncs no hi ha res mes estrany que un Rei en ple segle XXI. Ells com jo, consideraven que no tenia cap sentit, semblava de l’edat medieval, costava una pasta i que és una institució absolutament antidemocràtica.

La Xochitl i l’Emma parlaven sobretot de la situació del sector educatiu, doncs totes dues són mestres i la veritat és que la seva situació no es massa bona, amb moltes places vacants sense cobrir per falta de diners i treballadors cobrant menys del que els tocaria pel càrrec que ocupen. De fet des de la primera vegada que visitava Mèxic ja feia 3 anys, que sempre em topava amb alguna manifestació, tall o protesta del sector educatiu.

Cap a les 15:30h arribàvem a Veracruz tot i que vam estar donant voltes mitja hora buscant un restaurant. Finalment vam aparcar al malecón, al costat del port i un dels llocs mes turístics de la ciutat, i vam anar caminant pocs metres fins arribar a un carrer on hi havia 3 o 4 restaurants de carns i mariscs. No tenia pinta de barat però tenint en compte la zona on érem i que aquest era el meu últim àpat a Mèxic, doncs ja m’estava be.

Quan encara estàvem a 5 metres dels restaurants ja se’ns van acostar els comercials de tots els restaurants com desesperats perquè entréssim al restaurant corresponent, algo que m’emprenya enormement, per lo que jo vaig deixar clar que no decidiria a quin anar simplement perquè aquells 4 pesats no em diguessin res. I va funcionar, doncs no se’m van dirigir en cap moment.

Finalment vam entrar en un d’aquells i vam demanar la carta tot i que jo era l’únic que tenia força gana ja que no havia menjat res encara a diferència d’elles que ja havien menjat durant el camí. Per lo que elles es van demanar còctels de gambes i jo una mojarra, la segona i última que menjava aquest any.

El restaurant no era massa gran i estava buit, potser per l’hora o pel preu, però en qualsevol cas completament buit i amb un cambrer, que semblava el propietari, molt pesat i tota l’estona al costat de la taula per demanar-li tot el que volguéssim, algo que no només em molesta a mi sino també a elles, doncs no varen tardar massa en dir-li que ja l’avisaríem si volíem qualsevol cosa. Li varen dir molt amablement però va ser prou llest com per adonar-se que li estàvem dient que molestava.

Els còctels varen tardar en arribar però encara va ser un temps acceptable, però en canvi amb la mojarra varen tardar quasi mitja hora. Estava bona però no tan com la dels Jarrochitos de Tuxtepec, fins i tot aquesta semblava una mica mes petita però sobretot la carn no era tant contundent. De totes maneres estava bona, doncs les mojarras de per si sempre ho estan. Això si, el torrat estava molt ben fet i això en les mojarras és mes important del que sembla.

Mentre dinàvem vam estar parlant del que faria durant els pocs dies que em quedaven de viatge, que seria visitar Toronto, les cascades del Niàgara i Dublin. Va sortir el tema de que a Toronto hi aniria amb l’aerolínia Interjet. Aleshores l’Aline va comentar que últimament aquesta companyia estava cancel·lant molts vols i que molta gent ja no es fiava de reservar amb ella ja que donava la sensació que en qualsevol dia es declararien en fallida cancel·lant tots els vols i quedant-se amb els diners de les reserves. En aquell moment li vam donar una importància relativa però mes tard agafaria un sentit totalment inesperat.

Cap a les 17:30h acabàvem de dinar, sobretot jo que era qui mes vaig menjar. Per aquest mateix motiu vaig pagar els 460 pesos de conta per tots 4, uns 20€, que tenint en compte tot el que era i sobretot a quina zona era, va sortir molt mes barat del que m’esperava. A continuació ja vam anar directament al cotxe per anar cap a l’aeroport que no queda massa allunyat de la ciutat i on hi vam arribar sense problemes cap a les 18h, 3 hores abans de la sortida del vol. Vam aparcar el cotxe al pàrquing, després de certs problemes de la Xochitl per entrar-hi, per tal de poder-nos acomiadar amb mes temps i tranquil·litat.

L’aeroport no semblava massa gran i en aquell moment hi havia pocs passatgers. Vam entrar a la terminal, vam buscar la zona de sortides i mentre la Xochitl i l’Aline anaven al lavabo, l’Emma i jo ja ens començàvem a acomiadar. En aquell moment, davant les escales que pujaven al pis de dalt on hi havia les portes d’embarcament i de cara a la pantalla amb la informació dels vols programats, li vaig dir: “A mira, buscamos mi vuelo?” I sort que ho vaig dir, perquè el vàrem buscar i no apareixia. El meu vol estava programat per a les 21:10h i tot i que encara eren les 18h, ja apareixien els 5 o 6 vols que hi havia programats per la resta d’aquell dia, fins quasi les 23h. Em vaig quedar de pedra tot i que de moment sense massa preocupació, doncs pensava que o no ho estàvem mirant be o que encara no se sabia ben be a quina hora sortiria. De totes maneres era tot ben estrany i era la primera vegada que no veia el meu vol en pantalla mentre ja n’hi havia de posteriors.

A la pantalla però, hi apareixia un vol d’Interjet amb destinació a Ciutat de Mèxic programat per a les 17h tot i que ja eren les 18h. La companyia i la destinació eren les mateixes que les del meu vol. Evidentment el vol no era el mateix perquè el meu era a les 21:10h. Tot i que segons aquesta previsió, aquest vol ja hauria d’haver sortit feia una hora, doncs ja eren les 18h, segons posava a la pantalla encara estaven embarcant. Mica en mica ens vam anar preocupant, doncs vam anar al mostrador d’Interjet i no hi havia ningú. Vaig provar de fer el check-in a les màquines i em deia que el número de reserva era incorrecte. Semblava que la meva reserva no existia i que el suposat vol que havia reservat tampoc, fins i tot ja començava a pensar en una possible estafa. Però aleshores vaig recordar el que havia dit l’Aline al dinar. O estafa o vol cancel·lat, la cosa tenia molt mala pinta.

Al tornar la Xochitl i l’Aline els ho vam comentar i l’Aline va mirar a la web d’Interjet i va veure que no hi havia cap vol programat per a les 21:10h. Cada vegada m’estava preocupant mes, doncs el meu destí final no era Ciutat de Mèxic sino Toronto, per lo que havia d’arribar per poder fer el transbord. Vaig pujar a dalt on hi havien les oficines i tot i que la d’Interjet estava oberta, no hi havia ningú. Hi havia maletes, els ordinadors i un munt de coses i objectes personals però absolutament cap persona…

Jo ja estava pensat en què fer si finalment no agafava cap vol i em quedava a Veracruz. Ja no sabia si és que Budgetair m’havia estafat o que hi havia hagut algun error, en qualsevol cas ja estava considerant no anar a Canadà depenent de quan fos el vol, doncs allà només hi estaria dues nits. Tot i així estava molt indecís i tot depenia de si havia estat un vol cancel·lat o una estafa, doncs si fos la primera opció m’hauria d’adaptar a la possible solució de la companyia que potser passaria per sortir l’endemà, perdent així un dels només dos dies que tenia per estar a Toronto.

Quan encara estava a dalt mirant dins l’oficina, l’Emma em va cridar des de baix dient-me que hi havia una noia al mostrador d’Interjet. Vaig baixar corrent i vaig anar a parlar amb ella. Li vaig dir que tenia un vol a les 21:10h, em va demanar el passaport i mentre mirava em va dir que aquest vol s’havia cancel·lat. Be, almenys era la millor de les dues opcions, doncs no era una estafa sino una cancel·lació i per tan l’aerolínia m’hauria de donar una solució, tot i que evidentment, podia passar per haver-me de quedar a dormir aquella nit a Veracruz i per tan ja no poder agafar el vol que tenia aquell mateix dia cap a Toronto.

Però de forma totalment inesperada la noia em va dir el que ja havia vist abans a la pantalla de sortides, que hi havia un vol a Ciutat de Mèxic que hauria d’haver sortit a les 17h però que anava endarrerit i que encara estaven embarcant. Jo ja no hi confiava massa en aquell vol abans que m’ho digués perquè ja feia estona que estava a terra i estava programat per a les 17h sent ja en aquell moment les 18:15h, per lo que pensava que en aquell temps que havíem estat allà ja hauria sigut suficient per acabar l’embarcament i enlairar-se el mes ràpid possible. Però quan m’ho va dir se’m van obrir els ulls com a plats, doncs vaig passar de pensar que em quedava sense veure les cascades del Niàgara a pensar que tot acabaria be. Li vaig preguntar si el de Toronto s’havia cancel·lat, em va dir que no, li vaig preguntar si el vol m’esperaria, em va dir que si mentre em donava la targeta d’embarcament i em deia que ja podia pujar. No em podia creure la sort que acabava de tenir dins de la mala sort. La conversa amb aquella noia no va durar ni 3 minuts i em va solucionar la situació donant-me ja la targeta d’embarcament. Si hagués arribat a l’aeroport 20 minuts mes tard ja no hauria pogut agafar aquest vol i aleshores si que no sé què hauria hagut de fer ni si hauria pogut arribar a Toronto. Així doncs, em vaig haver d’acomiadar ràpidament de totes 3 com no volia haver hagut de fet i vaig córrer cap al control de seguretat. Havíem vingut amb temps per poder-nos acomiadar amb tranquil·litat i al final va tocar córrer.

Així doncs, vaig pujar aquelles escales automàtiques que teníem davant des de feia estona mirant enrere durant els pocs segons que vaig poder per veure com m’allunyava de totes 3 que feien una cara mes o menys com la meva degut a la rapidesa dels esdeveniments i que encara estàvem tots una mica estupefactes. En arribar a dalt ja es veia el control de seguretat on per sort no hi havia ningú a la cua, absolutament ningú, per lo que el vaig passar molt ràpid, de fet crec que fins i tot els del control sabien que a l’avió m’estaven esperant i quasi no em van dir res, només que passés. Vaig anar corrent cap a la porta A2 mentre escoltava per megafonia literalment: “Último aviso para los pasajeros del vuelo de Interjet para Ciudad de México”. Vaig córrer encara mes fins que vaig veure la porta, sense ningú a la cua però la porta encara oberta. Vaig ensenyar la targeta d’embarcament i vaig entrar.

Conforme anava avançant darrere meu anaven tancant les portes. Quedava clar que m’estaven esperant. Quan vaig entrar a l’avió ja estava tothom assegut excepte dues o tres persones. A mes les qeu estaven assegudes feien cara de porta allà dins una bona estona. Mentre guardava la maleta vaig veure que també tancaven la porta de l’avió. Literalment m’estaven esperant i vaig ser l’últim en entrar. Vaig seure a la fila 2A, ben a prop de la sortida i amb finestreta, de puta mare, a sobre un bon lloc. I al cap de literalment 2 minuts d’estar assegut l’avio va arrencar. M’havia anat pels pèls, encara ni m’ho creia. Tot just eren les 18:19h per lo que tot ho havia fet tot en uns 3 minuts, doncs a les 18:15h tot just començava a parlar amb la noia del mostrador. Increíble!

Quan em disposava a posar el mòbil en mode avió vaig veure que m’havia trucat l’Emma feia 1 minut. Jo ja no tenia saldo per lo que no vaig poder tornar-li la trucada ni tenia connexió wifi, així que em vaig esperar un minut per si tornava a trucar però ja no, així que el vaig posar en mode avió. M’hauria agradat confirmar-li que havia pogut entrar a l’avió per tal que no s’esperessin a veure si havia pujat o no i que marxessin ja, suposo que això era el que ella volia confirmar. De totes maneres suposo que la noia del mostrador els ho podria confirmar o si mes no al veure que jo no baixava de nou.

Per la resta tot perfecte. A finestreta i fins i tot ens varen donar una bossa petita de Doritos i per mi un cafè tot i que el vol només durava una hora. Hora que em va passar rapidíssima acostumat com estava a tants vols de mes de 8 hores que portava a l’esquena només en aquest viatge.

En arribar a l’aeroport de Ciutat de Mèxic el primer que vaig fer va ser avisar a l’Emma que ja havia arribat, cosa que li vaig agrair i ella es va alegrar molt i després vaig anar a buscar el mostrador d’Interjet per preguntar sobre el vol a Toronto que tenia a les 12:30h de la nit. Mentre hi anava, doncs estava llunyíssim, l’Emma em va dir que l’Aline ja havia vist que el vol apareixia a la web d’Interjet, doncs abans aquest tampoc hi apareixia, per lo que em vaig quedar una mica mes tranquil.

Al cap de quasi 10 minuts caminant per aquella terminal enorme i d’equivocar-me i preguntar primer als mostradors de vols nacionals, vaig arribar al mostrador de vols internacionals i on efectivament em van confirmar que el vol no s’havia cancel·lat i que podria fer el check-in a partir de les 21h. Eren les 19:30h per lo que tenia molt temps. De fet hauria d’haver arribat aquí a les 22h passades.

Vaig comprar un capuchino enorme al 7-eleven per 21,50 pesos, menys d’1€, i me’l vaig prendre assegut connectat a una xarxa wifi i mentre mirava correus i parlava després amb l’Emma. Tots dos estàvem ja molt tranquils després dels nervis o incerteses que acabàvem de passar, fins i tot ella mes que jo. La veritat és que tot plegat havia sigut una mica caòtic i l’acomiadament com no voldríem, pero tots dos coincidíem en la sort que havia tingut. Si hagués anat a l’aeroport en ADO com era la meva intenció, probablement no hauria arribat tant aviat a l’aeroport de Veracruz i per tan no hauria pogut agafar el vol que finalment vaig agafar. El fet d’arribar 3 hores i mitja abans i que el vol de les 17h s’endarrerís em va salvar, per lo que la Xochitl i el seu cotxe van ser molt importants. Si no hagués pogut agafar aquest vol de les 17h realment crec que m’hauria quedat a dormir a Veracruz i hauria perillat molt la visita a les cascades del Niàgara. De fet, l’Emma va posar l’altaveu, doncs estava amb al Xochitl i l’Aline, i els vaig donar les gràcies per tot. I ella ben contenta d’haver pogut ser útil en què finalment pogués arribar a Toronto tal com tenia planejat.

Vam penjar, doncs estava amb elles menjant i jo vaig fer temps connectat al WIFI fins a les 21:30h que vaig tornar al mostrador a fer el check-in. Ja hi havia molta cua per lo que vaig estar uns 15 minuts esperant fins arribar al mostrador. Em van confirmar que el vol sortia, doncs jo ho preguntava sempre que podia perquè ja no em fiava d’aquella gent. Em van demanar l’eTA de Canadà i la targeta d’immigració de Mèxic i em van donar la targeta d’embarcament. Ja ho tenia tot fet fins les 23h que aniria cap al control de seguretat.

Vam parlar una estona mes amb l’Emma quan ja estava sola fins cap a les 23h que vaig anar a fumar per després anar ja cap al control de seguretat. Aquest també va ser molt ràpid, doncs estranyament quasi no hi havia cua i ja últimament no em paraven mai, suposo que perquè treia de la maleta tot el que podia ser sospitós, així que abans de les 23:30h ja estava a la porta d’embarcament, doncs a diferència de l’any anterior, aquesta vegada ja em coneixia mes aquella zona i ja sabia que no havia de passar cap altre control que em segellés la targeta d’immigració. L’any anterior em vaig passar mitja hora preguntant a tot treballador de l’aeroport sobre si m’havien de segellar la targeta d’immigració ja que feia 2 anys era obligatori. Des de feia un any ja no ho era.

Però allà vaig haver d’esperar quasi una hora perquè fins les 12:15h de la nit passades no vam començar a embarcar. Evidentment el vol va sortir amb quasi una hora d’endarreriment, doncs estava previst per a les 12:15h, però després de la cancel·lació anterior això ja no m’importava gens, lo important era que sortís i que arribés a Toronto. De fet quasi que millor perquè si hagués sortit a l’hora hauria arribat a Toronto de matinada.

A mes, aquesta vegada també vaig tenir la sort d’estar a la finestra, doncs volia fer un video sobre el fet de deixar Mèxic i a mes tampoc hi havia ningú al mig, per lo que no tenia ningú al costat. Millor impossible.

Jo volia dormir tot el possible ja que a Toronto hi arribaríem cap a les 8 del matí i ja no volia tenir son, per lo que quan ja havia passat una hora, veient que no portaven menjar, em vaig menjar una de les bosses de Doritos. Però al cap de 10 minuts, van passar a repartir una bossa petita de patates, un sandvitx i una beguda. Evidentment vaig demanar-ho tot i després ja a dormir. Tenia força son perquè portava 3 dies dormint molt raro i poc i caminant molt, per lo que a diferència del que és habitual per mi en un avió, vaig poder dormir força estona. De les 4 hores i mitja que va durar el vol, almenys en vaig dormir 3. De fet em va despertar durant l’aterratge, i llàstima, perquè voldria haver fet fotos del moment d’acostar-nos a Toronto. Almenys en vaig fer durant l’enlairament i mes quan era de nit, que sempre queden millor les fotos amb tota la ciutat iluminada.

I així arribava un d’aquells dies que mes aviat sembla que sigui un dia doble, doncs dormir a l’avió, sense canviar-se, sense ni quasi dormir, sense dutxar-se i sense un bon cafè, és quasi com no començar un nou dia.

Tot plegat havia sigut una mica trepidant, incert i fins i tot un punt estressant, però finalment estava a punt de posar els peus a Canadà quan feia menys de 12 hores semblava que seria impossible. Havia pogut arribar a la penúltima parada de la volta al mon escurçant una miqueta mes el camí fins a Barcelona. Aquesta seria una parada curta però molt interessant, podent visitar una de les ciutats mes diverses i tolerants del mon i les cascades mes famoses, les del Niàgara. Això si, primer tocava arribar a l’habitació que tenia reservada.

17/08/2019 Últim dia a Mèxic, últimes tostadas i torna la maleta

Em vaig despertar cap a les 10 del matí en el que era el penúltim dia que passaria a Mèxic. L’Emma també ja estava mig desperta tot i que vam seguir al llit quasi fins les 11h. Ella havia d’anar al viver a preparar els 30 rosers que havia d’entregar aquell mateix dia. En principi em va dir que hi aniria cap a les 10, però eren les 11 quan la va trucar la seva germana Xochitl ja que la passaria a buscar i l’acompanyaria. Es va aixecar i sense ni dutxar-se es va vestir i va sortir corrent, doncs ja l’avisava que estava fora.

Jo em vaig aixecar i vaig mirar com anaven les còpies de seguretat, doncs estàvem connectats a la xarxa d’en Chicho per lo que la senyal era molt dèbil i anava tot molt lent. De totes maneres anaven fent.

Vaig escriure el diari i mirar correus però sobretot vaig mirar com anar de l’aeroport de Toronto a l’apartament que ja tenia reservat, que tot i que semblava ben a prop, estava a uns 10 quilòmetres, per lo que seria preferible agafar algun transport públic. De totes maneres, si no pogués, segurament hi aniria caminant.

I entre correus, preparatius i maleta vaig estar fins cap a les 14h que em vaig dutxar i preparar ja que en principi havia de venir un jefe d’obra a veure el pis de dalt de l’Emma on hi volia fer una apartaments.

L’Emma m’havia escrit per dir-me que ja havien acabat amb els rosers i cap a les 15:30h per preguntar-me quines bosses de patates volia, doncs li havia demanat per emportar-me-les l’endemà a l’aeroport. Cap a les 15:45h ja va arribar però el paleta encara no.

Mentre esperàvem al jefe d’obra vam estar pensant en què dinar o on anar. Vam considerar demanar antojitos o xiles farcits per telèfon però encara no estaven oberts. Vam considerar anar a un bufet lliure però feia molta calor i el restaurant a mes estava al costat del riu, per lo que hi havia un munt de mosquits. Finalment vam anar a comprar carn enchilada al mini súper de la cantonada i vam menjar a casa. Realment feia molta mandra sortir, doncs la calor era insoportable. Per la nit ja demanaríem tostadas al lloc on havíem anat a sopar pocs dies abans i que estaven boníssimes.

Així que vaig anar a comprar la carn, uns gelats Eskimal per postres i un parell de pans dolços a la pastisseria del costat de casa. A mes va passar el de l’aigua per lo que em vaig estalviar d’anar fins a l’establiment que tot i que està a 5 minuts caminant, carregant una garrafa de 20 quilos es fa etern.

Vaig posar tota la roba bruta que tenia a rentar per anar-me’n de Mèxic amb tot net i l’Emma va fer la carn enchilada. Entre unes coses i altres eren quasi les 17h quan començàvem a dinar. Vam menjar la carn i espaguetis dels que ja teníem fets amb formatge ratllat que havia comprat del que tant m’agrada, doncs està molt bo i està molt ratllat, quasi pols, i sobre la pasta queda boníssim. Tot plegat amb tortillas i salsa de huacamole ben picant.

Eren les 17:30h passades quan anàvem al llit. Evidentment aquell dia volia anar a dormir aviat ja que l’endemà a les 12h marxàvem cap a Veracruz amb la Xochitl, per lo que ara ja no volia dormir tot i que sabia que segurament no ho aconseguiria com així va ser. Li vaig dir a l’Emma que em despertés en 30 minuts si m’adormia, i mes o menys em va despertar una hora després cap a les 19h sense fer massa soroll, doncs ja sabia de sobres que em despertava de molt mala llet. Ella va venir al llit però jo vaig estar mig dormint encara fins les 20h. Fatal.

Aleshores l’Emma va fer com quasi cada dia, es va adormir quan jo em despertava. Va estar des de les 20h fins les 21:30h dormint. Jo vaig aprofitar per anar fent tot allò que volia deixar el màxim d’enllestit, com el diari i recollir alguna cosa mes fins cap a les 22h que l’Emma va recollir tota la roba que tenia estesa i que ja s’havia assecat i vaig acabar de fer la maleta deixant fora només el que necessitava.

Després, tot i que jo encara no tenia gana, vam demanar el sopar abans de que tanqués el restaurant. Vam demanar les tostadas al restaurant on havíem anat 3 o 4 dies abans amb en Chicho, la Lola i els nens que estaven boníssimes i, tot i que petites, eren molt completes, i probablement les que mes m’agradaven de totes les que havia provat.

Jo em vaig prendre una cervesa i abans d’acabar-la ja va arribar el mandadero amb les tostadas, molt mes ràpid del que pensàvem. L’Emma va començar a sopar immediatament però jo vaig esperar ja que només eren les 22:30h i no feia ni 3 hores que m’havia aixecat de la migdiada. El mandadero és un servei que existeix a Mèxic des de fa anys i que és similar al que nosaltres coneixem com a Glovo. El que aquí sembla una gran innovació, allà ja fa anys que existeix. I per cert, funciona molt be.

Però quan em vaig acabar la cervesa al cap de 10 minuts i tant veure les tostadas, ja no vaig poder aguantar mes i vaig sopar. Me’n vaig menjar 5 de les 8 que vaig demanar. La resta me les guardava per si mes tard tenia gana ja que suposava que encara no aniria a dormir.

Així que poc mes tard de les 23h ja estàvem de nou al llit. Jo ja portava una estona aixecat, però l’Emma no portava ni dues hores. De totes maneres encara no vam anar a dormir sino que vam estar xerrant de tot una mica quasi dues hores. No envà aquesta era l’última nit que passàvem junts. La veritat és que teníem converses interessants, doncs tots dos teníem prou tema per poder parlar quasi de qualsevol cosa.

Cap a les 1:30h em vaig anar a acabar el mezcal que em quedava, que era només una copa, i després una estona mes amb l’Emma mirant Netflix fins cap a les 2:30h que jo vaig anar a menjar les 3 tostadas que em quedaven. Ara ja tenia mes son i havent acabat de menjar ja considerava que podria anar a dormir. I de fet tampoc podia tardar massa ja que l’endemà em volia llevar a les 9 del matí. De totes maneres encara vam estar quasi mitja hora donant voltes al llit fins que finalment ja ens vàrem quedar adormits.

Acabava així el meu penúltim dia a Mèxic per seguir i finalitzar aquesta primera volta al mon que feia. Havia passat un molt bon mes rodejat de gent molt estimada però ja tocava seguir amb el viatge com acostumo i m’agrada fer, sol. L’endemà era dia d’acomiadaments i novament de vols, primer cap a Toronto.

16/08/2019 Sopar d’acomiadament

Em vaig despertar primer cap a les 8h i l’Emma no estava al llit. Em va venir l’olor d’espaguetis per lo que ja vaig saber que me’ls estava preparant per dinar jo, doncs ella en principi marxaria al viver cap a les 10h. Va venir i ja li vaig dir que ja sabia que m’estava preparant els espaguetis. Jo em vaig adormir de nou ja que no feia ni 5 hores que dormia per tornar-me a despertar quasi a les 10h. Segons tenia previst, a aquesta hora l’Emma ja hauria d’estar al viver, però sorprenentment estava estirada al llit i dormint. Amb el meu moviment es va mig despertar i li vaig preguntar si aniria al viver i em va respondre que mes tard. Ja estava allargant els tempos com sempre.

Vam estar al llit fins cap a les 10:30h, ella mig dormint, fins que jo em vaig aixecar a preparar-me el cafè. Ella em va demanar que li preparés l’avena però quan vaig portar-li estava parlant amb en Jesús i semblava que havia ja decidit que aquell dia no aniria al viver. A mi em sorprenia perquè havia d’entregar 30 rosers l’endemà i encara no tenia ni la tela, per lo que li vaig dir si estava segura, a lo que ella va respondre que si. En fi, ella sabrà vaig pensar. Després sempre anava amb presses… Jo vaig mirar alguns correus i després vaig escriure el diari, doncs connectar-se a Internet seguia sent complicat. Només des del mòbil i des d’alguns llocs de la casa.

Després vaig començar a recollir ja algunes coses per anar fent la maleta. El dia de marxar s’acostava i era realment una mica trist haver de guardar les coses que tenia per aquella habitació des de feia un mes.

Cap a les 13:30h vam anar a dinar els espaguetis que ja havia preparat pel matí amb els que em vaig fer unes tostadas prou bones amb la salsa picant de huacamole, tonyina i formatge. Tots dos vam menjar mes o menys el mateix amb la diferència que jo m’hi posava salsa picant i menjava molta mes quantitat que ella.

Cap a les 14:30h ja estàvem una altra vegada al llit a fer la migdiada, almenys jo, ja que l’Emma estava fent coses de l’escola. Va anar a dormir però una mica mes tard i menys estona que jo, com sempre, doncs jo em vaig despertar cap a les 16:30h.

L’Emma va tornar al llit i al cap de pocs minuts la seva neboda Samy li va enviar un missatge convidant-nos a sopar aquella nit. M’emprenya una mica aquests plans tan a corre-cuita però ja estava be ja que així em podria acomiadar de la família. Això si, em vaig aixecar ràpid i vaig passar-me les dues hores de temps que tenia preparant la maleta, fent còpies de seguretat, etc., doncs l’endemà també teníem festa i no tindria temps de fer quasi res.

A les 19:30h em dutxava i vestia i cap a les 20h agafàvem un taxi per anar cap a casa la Mireya on hi havíem quedat a aquesta hora.

Abans de les 20:15h ja hi arribàvem i just en aquell moment també arribaven en Marco i la seva família. Quan vam entrar ell es va quedar sorprès, doncs no sabia que hi anàvem. Ens vam saludar i ja vam passar a saludar la resta. En Marco no va tardar massa estona en servir-nos una copa de Lambrusco a cadascú.

Ens van estar comentant algunes coses de les obres d’ampliació que feien a la seva clínica, sobretot de problemes que havien tingut amb algun dels professionals o l’error que havien comès de no tirar completament l’edifici antic i fer-lo de nou, ja que van fer-lo sobre el que ja hi havia cosa que havia provocat mes problemes que beneficis. En qualsevol cas les obres seguien i la nova clínica anava prenent forma. Jo escoltava i preguntava ja que m’interessava saber-ho pel tema dels apartaments que s’havien de fer a casa l’Emma, doncs trobar-me professionals inútils com aquests és el que mes em preocupa.

Després la Samy ens va ensenyar el seu estudi, doncs és dissenyadora gràfica i te l’estudi a la mateixa casa però en una habitació independent que dóna al pati i que la veritat ha arreglat molt be. Ha quedat un estudi molt modern, acollidor i ben preparat per a treballar-hi. Ens va estar explicant que ella havia fet les estanteries i la resta tot comprat per Internet i tot, evidentment, dissenyat per ella. Fins i tot hi havia un jardí vertical davant la finestra idea de l’Emma. Tot plegat li va quedar molt be.

Després vam tornar a la casa, vam prendre una altra copa de vi mentre estàvem amb la Sofi i al cap de pocs minuts ja vam anar a la taula a sopar. Hi havia salmó, amanida, pasta amb verdures mig picants i patates bullides però mes petites i mes bones del que estem acostumats. Tot plegat estava realment molt bo. El salmó era dels millos que havia provat mai. L’amanida de pasta estava grenyal i l’amanida normal se li posava com una vinagreta que ells anomenaven “aderezo” que li donava un sabor únic.

Jo hauria menjat el doble de tot però em vaig privar ja que estàvem allà convidats i no volia abusar, però tot i no quedar-me amb gana, hauria menjat molt mes de tot plegat.

Durant el sopar vam parlar de la cuina mediterrània i la mexicana, doncs aquell sopar semblava mes típic de Barcelona que de Oaxaca. Vam parlar dels embotits ja que segons el meu punt de vista, que tothom va corroborar, els embotits a Espanya son molt mes bons que a Mèxic, mes bons i mes barats, i que realment això era l’única cosa de menjar que trobava a faltar.

Quan ja quasi havíem acabat de sopar va arribar l’Héctor, el marit de la Mireya, que potser encara estava treballant. Nosaltres vam seguir a la taula amb la Samy, en Marco i l’Ana bevent vi i xerrant sobretot d’economia i política, doncs eren temes dels quals sobretot en Marco, la Samy i jo dominàvem força i ens agradava de parlar-ne.

Primer vam parlar de la monarquia espanyola versus l’anglesa, sent la primera mes odiada que estimada i il·legítima. En Marco tenia força coneixement de la nosa que fa la monarquia espanyola i lo odiada que és a Espanya però també a Mèxic, on en el millor dels casos, l’interès cap aquesta institució és nul.

En Marco també va preguntar per les possibles noves eleccions espanyoles degut a què encara no s’havia investit President, demostrant un cop mes que està força assabentat de la política espanyola. També va sortir el tema d’Argentina i la recent caiguda del seu índex borsari principal de mes del 30% en un sol dia degut als resultats electorals. I finalment ja vam estar parlant de política mexicana, com és normal, i de les polítiques de López Obrador que segons deien eren mes del mateix de tota la vida, polítics que no es preocupen de la gent, que fan teatre i només busquen el seu propi enriquiment. A tots plegats se’ls veia força decebuts amb el seu nou President.

També vam estar xerrant una estona de les meves pròximes parades a Toronto i Dublin en el que seria el final de la meva primera volta al mon i en què tenia pensat fer en la setmana que em quedava fins tornar a casa. No envà ja marxava al cap de dos dies. L’Emma preferia ni escoltar…

Com sempre va ser un sopar molt agradable, divertit i amb converses molt interessants.

Cap a les 23h vam marxar. Em vaig acomiadar de la Samy, la Mireya i l’Héctor, com a mínim, fins l’any següent. En Marco ens va portar fins a casa en el seu cotxe per lo que en arribar em vaig acomiadar d’ell i de l’Ana. Era dia d’acomiadaments com ho seria l’endemà i l’altre, algo que no m’agrada absolutament gens.

L’Emma i jo vam anar al llit una estona fins que ella es va adormir cap a les dues i jo em vaig aixecar a mirar com anaven les còpies de seguretat que estava fent per abans de marxar i vaig fer el resopar que últimament ja feia cada dia. Vaig menjar espaguetis dels que ja hi havia fets amb alguna tostada. I cap a les 3 a dormir, be quasi, doncs l’Emma es va despertar i encara vam estar uns minuts mig xerrant. Si, a les 3 de la matinada…

El viatge s’acostava al seu final i tocava allò que tant poc m’agrada fer, acomiadar-se dels amics mexicans. Després d’un mes a Mèxic arriba un moment que ja sembla que visquis allà, per lo que encara resulta mes complicat tornar a fer la maleta i de nou recórrer aeroports. És un moment difícil però complicat, doncs si no hi haguessin acomiadaments significaria que he deixat de veure mon, quelcom que espero que no passi mai.

15/08 A l’Estampida

Aquest dia ens vam despertar quasi a la mateixa hora i de fet força tard, quasi a les 11, doncs el dia anterior havíem anat a dormir tots dos a les 3 de la matinada. A diferència d’altres dies, aquest si que recordava força el que havia somniat, i va ser un somni estrany, com si estigués en una barreja d’Edimburg, Noruega i Toronto, suposo que perquè al cap de 4 dies ja marxava cap a Toronto per seguir i acabar amb la volta al mon iniciada quasi 3 mesos abans. L’Emma fins i tot va anotar al mòbil algunes de les coses que jo havia dit mentre somniava no sé ben be amb quin objectiu, suposo que pensava pillar-me amb alguna cosa…

I com cada matí em vaig preparar el cafè, vaig escriure aquest diari, vaig mirar correus, notícies, finances, etc. Després vaig tornar una estona al llit amb l’Emma mentre ella de tan en tan anava gestionant coses del viver i després a decidir on dinaríem tot i que ja teníem mig clar que seria a l’Estampida, un restaurant força car però amb plats molt elaborats, complets i realment bons. De totes maneres era car en comparació a altres restaurants mexicans, però comparat amb un restaurant del centre de Barcelona, encara resultava prou barat.

Després l’Emma va repassar-me una mica el cabell amb la màquina que sempre porto als viatges, senyal que ja cada vegada em quedaven menys dies a Tuxtepec. Mentre em prenia un segon cafè vàrem decidir d’anar a dinar a l’Estampida cap a les 16h per agafar mes gana ja que allà s’hi ha d’anar amb força gana per gaudir be de tot el dinar. Millor no deixar res al plat.

Mentre ella es dutxava jo em vaig prendre una cervesa mentre seguia treballant fins cap a les 15:30h que ja vàrem marxar cap a l’Estampida però passant abans per una obra propera ja que l’Emma volia parlar amb el jefe d’obra per tal que li fes un pressupost per als apartaments que volia fer al pis de dalt de casa seva.

Fins a l’obra hi vam anar caminant. La calor era insuportable, de fet em semblava el dia mes calorós des que estava a Tuxtepec, que ja és dir. En uns 5 minuts vam arribar-hi, vam entrar i vam parlar amb el jefe d’obra. Tots els paletes, uns 6 o 7, se’ns van quedar mirant i fins i tot escoltant, doncs era l’Emma la que parlava i suposo que els estranyava una mica. Va explicar-li una mica el què volia i van quedar per dissabte, dos dies després cap a les 15:30h per tal que anés i li fes un pressupost. Ens vam acomiadar i vam agafar un taxi per anar a l’Estampida on vam arribar-hi cap a les 16h, tal com teníem previst.

Al contrari del que em pensava, estava força ple. A mes si que era el restaurant que jo li deia a l’Emma des de feia dies però que pensava que estava prop de casa seva, però no, estava molt lluny, realment estava equivocat en quant a la seva ubicació.

Jo vaig demanar chicharrón de formatge amb huacamole d’entrada i tots dos Arrachera Tampiqueña com a plat principal, que era un bistec de vedella amb salsa de frijoles, huacamole, patates fregides i plàtan fregit. El plat costava quasi 200 pesos, uns 9€, però estava realment bo i portava menjar quasi per a dos. La carn estava molt ben feta, molt tendra i molt sabrosa, de fet la mes bona que havia menjat mai a Mèxic i amb molt de temps en general.

El chicharrón de formatge també estava boníssim i era la primera vegada que el provava, doncs ja havia menjat chicharrón abans però no de formatge. Aquest era un d’aquells dinars que gaudeixes molt i que recordes encara mes.

L’Emma no es va acabar tot el bistec però jo si em vaig acabar tot lo meu. Tot plegat era força quantitat però estava tot tant bo que no vaig tenir cap problema en menjar-m’ho tot. Això si, la factura final va ser de quasi 500 pesos, uns 23€ entre tots dos. Un preu car per ser Mèxic però que no deixava de ser el preu d’un menú normal a Barcelona, i aquest dinar de normal no en va tenir res.

Vam pagar i vam marxar. Abans d’agafar un taxi vam anar a un Oxxo que estava a pocs metres del restaurant a comprar ja el tabac que necessitaria per a la resta de dies que em quedaven de viatge que només serien uns 10 mes. Mes valia comprar aquí el tabac que a Canadà o Irlanda. Després ja vam agafar un taxi que vam compartir amb una altra dona que hi havia per allà i vam anar cap a casa on hi vam arribar cap a les 17h. De seguida ens vam estirar mentre miràvem Ozark però no vam tardar ni 10 minuts en adormir-nos.

Jo em vaig despertar quasi a les 20h, doncs quasi sempre dormo com a mínim dues hores i mitja, i l’Emma ja estava desperta, també com sempre. Va entrar però sense fer soroll ni molestar-me doncs ja sap que de la migdiada em desperto de molt mal humor i ja va amb molt de compte d’almenys no dir-me res ni despertar-me mes.

Vaig mirar el portàtil i vaig veure que la connexió fallava. Ja vaig suposar que seria perquè l’Emma no havia pagat i ja l’havien tallat. Sempre tarda uns dies en pagar, doncs la factura no va domiciliada sinó que s’ha de pagar per telèfon o no sé com, en qualsevol cas és un merdé.

Després ella va venir i m’ho va confirmar. Així que va anar a casa d’en Chicho, va fer una foto al router i ens vam connectar a la seva xarxa. El problema era que no arribava a tot arreu de la casa per lo que no podíem veure la TV i el portàtil no aconseguia connectar-se, només el mòbil.

De totes maneres jo ja quasi que havia fet tot el que havia de fer que requerís de connexió a Internet per lo que vaig aprofitar per escriure el diari mes estona de lo normal i així avançar una mica mes. Ella també va treballar una estona en el seu portàtil ja que havia de fer coses de l’escola que ja començava al cap de pocs dies. I així vam estar fins quasi les 23h que vam anar al llit a xerrar una estona, doncs la TV no la podíem veure.

Ella ja va dir que no soparia, doncs tot i que ja feia 10 hores que havíem dinat, la veritat és que havíem dinat molt i fins i tot jo encara no tenia gana. Vaig esperar fins quasi les 3 de la matinada per aixecar-me de nou i quan l’Emma estava ja mig dormint per anar a sopar.

Vaig menjar un pot de pasta deshidratada i la carn que l’Emma no s’havia acabat a l’Estampida. I després ja si que vaig anar a dormir, doncs ja eren les 3:30h. Aquest havia estat un dia tranquil i de descans però ja respirant-se un cert ambient d’acomiadament, doncs anar a l’Estampida era una de les coses que volia fer abans de marxar i que vàrem fer aquest dia perquè ja en quedaven ben pocs per deixar Mèxic. Els dies passaven volant i jo estava cada dia una mica mes trist en veure el dia de l’acomiadament mes a prop.

13/08/2019 Preparant el final de la volta al mon

Em vaig despertar cap a les 8h i l’Emma no hi era, doncs havia dormit enfadada a l’altra habitació i no havia tornat. Jo em vaig aixecar i com cada matí em vaig prendre el cafè mentre preparava les visites i altres temes relacionats amb Toronto i Dublin, doncs al cap de 5 dies ja marxava de Mèxic per acabar de donar la volta al mon, passant per les cascades del Niàgara i Dublin abans d’arribar a Barcelona. No sabia si ella encara estaria molesta però jo si ho estava encara una mica.

Cap a les 10 del matí ella va venir i semblava que ja no estava molesta per la meva negativa de la nit anterior.

Cap a les 12h em va dir d’anar a esmorzar a casa d’en Chicho i jo li vaig dir que no, la veritat és que no estava d’humor per anar enlloc. Li vaig dir que no volia, que tenia son i que aniria a dormir, i tot i que segurament no hauria anat a dormir, la veritat és que tenia una mica de son i després de dir-li allò doncs no em quedava mes remei que anar a dormir. Així que em vaig estirar i vaig estar mig mandrejant mentre ella anava a casa d’en Chicho primer i després es preparava per anar al viver.

Jo vaig dormir una mica, sobretot a partir de les 13h. Em vaig despertar a les 15h pensant que l’Emma ja no hi seria, doncs s’havia acomiadat de mi pocs minuts abans, però quan em vaig aixecar vaig veure que encara hi era tot i que ja estava esperant el taxi. Al cap de 10 minuts va marxar.

Jo em vaig aixecar, em vaig prendre un altre cafè mentre seguia amb els preparatiu de Canadà, Niàgara i Dublin, i cap a les 16:30h vaig anar a dinar. L’Emma m’havia deixat carn per fer-me tacos però no la vaig trobar, per lo que em vaig menjar pasta deshidratada i tostadas amb tonyina. Després em vaig estirar però ja sense adormir-me, doncs feia poc que m’havia despertat i per estrany que sembli ja no tenia prou son per dormir mes. Vaig començar a mirar una peli, força dolenta, fins cap a les 18h que va arribar l’Emma.

Vam estar comentant com li havia anat en el viver, quines comandes li havien fet i altres temes fins cap a les 19:30h que jo ja tenia gana una altra vegada, doncs tot i que no feia massa que havia menjat, en el global del dia la quantitat de menjar ingerida va ser molt poca, així que vam menjar el que hauria d’haver dinat, és a dir, els tacos de carn de porc enxilada i col. A mes, com sempre, tot plegat regat amb la salsa picant d’aguacate.

Després de sopar vam estar mirant la sèrie Ozark fins cap a les 23h. En aquest punt ja se m’havia passat completament el meu enuig per la seva poca cura amb els diners tot i que era un tema que em preocupava i que li seguiria recordant. Ella va anar a dormir i jo em vaig aixecar a prendre llet amb una mica de cafè mentre seguia preparant el meu pas per Canadà i després em vaig menjar els tacos que ens havien sobrat el dia abans.

Amb tot plegat eren quasi les dues de la matinada quan anava a dormir. L’Emma havia canviat d’habitació perquè tenia calor però després va tornar. No podia dormir de la calor que tenia, així que vaig posar l’aire condicionat al màxim i ja es va quedar mes tranquil·la tot i que finalment em vaig acabar adormint jo abans que ella, que va seguir mirant la sèrie. Realment hi havia nits en què es feia molt difícil dormir d’una tirada degut a la calor que feia.

11/08/2019 El Naranjal, el riu i les millors tostadas de Tuxtepec

Aquest dia en principi havíem d’anar al Naranjal, un lloc a la vora del riu a uns 50 quilòmetres de Tuxtepec. I dic en principi perquè tot i que havíem quedat mai se sabia si finalment acabaríem fent lo planejat.

Ens vàrem despertar cap a les 8h, almenys jo, ja que havíem quedat cap a les 11h i jo sempre vull despertar-me 2 o 3 hores abans per prendre’m el cafè tranquil·lament mentre escric el diari, llegeixo correus, notícies, finances, etc.

Finalment si que hi vam anar però mes tard del previst, com era normal. Cap a les 13h va arribar en Chicho, la Lola i els nens. L’Emma i jo vam pujar al cotxe per lo que en un primer moment érem 8 en el cotxe. Vam anar fins a un supermercat on vàrem comprar begudes i gel i vam esperar a la germana de la Lola i la seva família. Quan van arribar l’Emmanuel i en Caleb van anar al cotxe amb ells, quedant ja només 6 al cotxe.

De camí cap al Naranjal vam parar a un restaurant a comprar el dinar. Allà vam veure com preparaven el cochinillo. 3 cochinillos sencers de cap a peus, empalats i donant voltes sobre una foguera. La imatge era una mica traumàtica però es passava de seguida en pensar amb lo bo que estarien. En Mario va comprar algo de menjar i vam seguir el camí.

Pel camí la Daira va treure uns materials amb els que feia collars, polseres i anells i les venia per uns 5 pesos. Aleshores l’Emma i jo li vàrem comprar una polsera i un anell que fent broma dèiem que era un anell de compromís. Així que, la Daida no només comprava llaminadures i les venia, sinó que també comprava materials bàsics per convertir-los en polseres i vendre-les per un preu força alt tenint en compte el que eren. Tenia un esperit emprenedor que mica en mica anava sortint.

Cap a les 13h vam arribar al Naranjal. Vam pagar els 10 pesos d’entrada per cap i vam aparcar al pàrquing de la zona i que ja estava a la vora del riu. El lloc era molt bonic, amb taules de fusta per la vora del riu que en aquella zona era força pla i ample per lo que era un bon lloc per banyar-s’hi. Una altra cosa seria que la temperatura de l’aigua no fos propera al punt de congelació.

Vam estar almenys 10 minuts per decidir-nos a quina taula posar-nos, doncs a la zona mes interessant n’hi havia una de buida però era difícil arribar-hi, doncs s’havia de creuar el riu que amb lo carregats que anàvem seria realment complicat. Primer la Lola i la seva germana van anar a aquella taula mentre en Chicho, l’Emma i jo miràvem per un altre costat. Amb tot, anàvem tots carregats de coses i cansava una mica anar d’una banda a l’altra entre roques, forats i aigua.

Finalment ens vam decidir per la taula mes inaccessible però potser en un lloc mes interessant que les altres. Per arribar-hi havíem de creuar el riu per un punt poc profund però força ràpid i amb roques molt lliscadisses. Mica en mica vam acabar de portar totes les coses fins la taula per començar a preparar el dinar.

El problema va ser ajudar a l’Emma a creuar el riu per aquelles roques, doncs no sé perquè te una por irracional a l’aigua, i tot i que en aquell tros el riu baixava una mica fort, feia menys d’un pam de profunditat i les roques no relliscaven tant.

Al cap d’uns minuts llargs vam creuar i vam arribar a la taula. A diferència de Yetla on vàrem fer una barbacoa, aquí ja portàvem el dinar fet per lo que no hauríem d’esperar tant per començar a dinar. Portàvem espaguetis i carn ja tot preparat, i com sempre cerveses a punta pala. De fet abans de començar a dinar ja ens havíem pres dues cerveses cadascú.

Vam menjar primer en Chicho, la Lola, l’Emma i jo mentre els altres es banyaven. Els nens van venir poc després. En uns 20 minuts vam acabar de dinar, doncs no hi havia tanta carn com a Yetla, que ens vam passar, i a mes ja estava feta, per lo que tampoc hi havia la barbacoa.

Després de dinar vam seure a les cadires per descansar una estona, tampoc massa, i després vam anar una estona al riu. De fet quasi tothom es va banyar, fins i tot jo hi vaig anar tot i que no em vaig mullar tot. Això si, com era d’esperar l’aigua estava gelada.

L’Emma i jo vam anar a una zona on es veia que es podia entrar al riu mes fàcilment i hi vàrem anar entrant, molt a poc a poc ja que l’Emma va tardar moltíssim per acabar de posar els peus a l’aigua. L’aigua era freda però aquella zona era poc profunda, de fet podies creuar el riu sense que cobrís completament en cap moment. A mes hi havia molts peixets que no paraven de picotejar els peus, suposo que en busca de pells mortes…

Al cap d’uns minuts va venir en Chicho que també es va tirar al riu i ja estàvem allà quasi tots, tot i que la zona era ample per lo que teníem molt espai entre nosaltres. Amb l’Emma vam anar caminant un tros fins que jo vaig sortir una estona, doncs tampoc em volia mullar del tot i ja portàvem una estona allà de peu sobre les roques.

Mentre l’Emma seguia al riu, jo vaig seure a la taula on hi havia en Mario i la seva dona dinant. Ja estaven acabant i em van dir que seiés allà amb ells. En Mario és una persona que li agrada parlar de temes molt interessants, ja siguin econòmics o geopolítics. Posa molt interès quan li explico coses d’Europa o d’altres països que hagi visitat. L’última vegada, a Yetla, vam parlar de vàries coses però vam deixar la conversa a mitges, i ara la volia seguir. Vam seure, vam agafar unes cerveses i vam estar xerrant mentre els altres seguien al riu.

Em va preguntar sobre Tailàndia, Hawaii i en general pels llocs on havia estat. Vam seguir parlant una estona de la conquesta, doncs a diferència de la sensació que em va donar el 2016, el primer any que visitava Mèxic, encara hi ha certa recança cap a Espanya pel que va passar durant aquella època. Vam seguir parlant de la immigració i de la culpa que te Europa en aquest aspecte, doncs va ser un continent colonitzador que en quasi tots els casos va deixar les colònies ben espoliades i abandonades, provocant les grans migracions que hi ha actualment.

En un moment donat, la dona d’en Mario em va preguntar sobre una llegenda urbana que corre per Mèxic i que diu que els francesos es dutxen poc. Em va preguntar si era cert i abans que li pogués respondre ja vaig veure que en Mario feia cara de circumstàncies per després dirigir-se a la seva dona per dir-li que estàvem parlant de coses interessants i que no ens fes perdre el temps fent preguntes estúpides. Jo per treure ferro i abans que comencessin una possible discussió, vaig dir que aquestes coses eren llegendes urbanes sense cap fonament.

Al cap d’una estona van arribar en Chicho i la Lola mentre l’Emma encara seguia al riu amb un conegut que hi havia a la taula del costat. Vam estar xerrant sobretot de viatges, conquestes, etc., temes en els quals estàvem força d’acord i després de temes mes trivials per riure una estona.

Cap a les 17h l’Emma ja va sortir del riu, havent-la d’ajudar, doncs igual que per entrar, va estar 10 minuts per sortir. Te una por exagerada a l’aigua. Aleshores vam anar a donar una volta pel poble del Naranjal, que és un poble de dos carrers i 4 cases.

El poble estava al mateix costat del riu en el que estàvem, per lo que no vam haver de creuar-lo. Primer vam anar fins a un pont molt estret, de mig metre aproximadament i fet amb un parell de fustes però que l’Emma no es va atrevir a creuar, de fet es va quedar a poc mes d’un metre de l’inici. Al cap d’uns minuts van venir en Chicho, la Lola i els nens que si que van creuar-lo i es van fer unes fotos.

Després l’Emma i jo vam començar a caminar pel carrer que anava pel costat del riu veient les 4 cases que hi havia fins arribar a una cruïlla on semblava que l’altre carrer anava fins a un embalat o quelcom similar, en qualsevol cas una estructura força gran tenint en compte lo petit que era el poble.

Vam estar uns 15 minuts caminant per un parell de carrers saludant als 4 locals que ens vam creuar i contemplant el riu i els galls que hi havia a quasi cada casa. Al cap d’una estona vam donar mitja volta i vam tornar cap a la zona de taules. Eren quasi les 18h per lo que vam estar una estona mes bevent mes cerveses fins cap a les 19h que va començar a ploure i vam començar a recollir. Igual que a Yetla, la pluja en va precipitar la recollida, de totes maneres ja era l’hora que volíem començar a marxar doncs a les 20h es començaria a fer fosc.

En Mario i la Lola van portar els dos cotxes fins al carrer que quedava mes a prop de la taula per a carregar-hi totes les coses mes fàcilment, incloses cadires i neveres. Un cop tot carregat vam iniciar el camí cap a casa, com no, amb una cervesa cadascú dins, també el conductor és clar.

Molt a prop encara del riu hi ha una zona de ramaderia on hi pasturen vaques. Moltes estaven enmig del carrer. La majoria s’apartaven prou ràpid però algunes tardaven una bona estona en moure’s, se les havia de pitar i fer llums per tal que es moguessin. A mes n’hi havia un munt, almenys en vam veure un centenar de les quals amb 5 o 6 vam haver d’esperar a què s’apartessin de la carretera.

Cap a les 20:30h arribàvem a casa. Jo estava força cansat, no tant per un gran esforç físic fet, sinó perquè tanta calor em debilitava molt, doncs a diferència de Yetla, al Naranjal hi fa mes calor i sobretot molta xafogor.

Vam descansar una estona a l’habitació i vam comentar de demanar uns antojitos per a sopar, però quan tot just ho estàvem parlant, en Chicho va enviar-li un missatge a l’Emma comentant-li que també en volien demanar, però finalment, entre tots dos van decidir d’anar directament al restaurant a sopar ja que els antojitos no arriben massa be a casa. A mi no em feia gens de gràcia anar-hi ja que allà era fàcil trobar-se al JC i la veritat és que encara no tenia massa ganes de trobar-me’l. A mes, a part del cansament, em començava a fer un mal de cap molt intens i molest per anar enlloc. En qualsevol cas vaig acceptar perquè la veritat és que tenia ganes d’anar a sopar als antojitos i vam anar cap allà amb el cotxe d’en Chico. També venien tots els nens excepte l’Emmanuel.

Cap a les 21:45h arribàvem al restaurant. Jo el primer que vaig fer va ser mirar si veia el cotxe d’en JC. No el vaig veure per lo que no vaig dir res. Però quan en Chicho va aparcar el cotxe al darrere de l’únic que hi havia allà aparcat, de sobte va dir que en una taula hi havia en JC.

Ja estaven mig baixant quan jo vaig dir que no anava, que anessin ells però que jo tornaria a casa. Primer ens vam quedar uns segons allà mirant fins que l’Emma i en Chicho van dir que aniríem a un altre lloc. Jo ja no vaig dir res perquè la veritat és que ja no sabia ni que dir. La veritat és que en Chicho va reaccionar molt be, li va dir al Caleb que no baixés del cotxe que aniríem a un altre restaurant sense ni preguntar què passava, que no sé si ho sabia o no. En qualsevol cas va proposar un altre lloc i vam anar cap allà. Això si, l’Emma feia una cara que ja tenia clar que a casa em diria alguna cosa. Jo sabia que no hauria d’haver-hi anat, de fet ja tenia un pressentiment abans de sortir de casa.

Al cap d’uns 5 minuts vam arribar al restaurant que havia dit en Chicho. Vàrem entrar i vam demanar. Era un restaurant de tacos i tostadas on l’Emma i jo no hi havíem anat mai. Segons el cambrer les tostadas eren petites així que en vaig demanar 4 i a mes 2 tacos que finalment en van ser 4, sent qui mes quantitat de menjar es va demanar.

I quan les varen portar vaig poder comprovar que eren segurament les millors tostadas que havia provat mai. Eren molt petites però molt carregades de carn i molt bones. A mes portaven la salsa i formatge com quasi totes, però sobretot la diferència era la quantitat de carn que portaven, tanta que la tostada quasi no aguantava el pes. Al final em va venir mes de gust aquelles tostadas que els antojitos, doncs d’antojitos ja n’havíem menjat el dia anterior.

Finalment el sopar va anar molt be tot i el que havia passat. En aquell moment ja ningú ho recordava i només comentàvem lo bo que era el menjar en aquell restaurant i lo be que ens ho havíem passat al Naranjal. A mes jo acabava de descobrir un dels restaurants que mes m’havien agradat de Tuxtepec. Llàstima descobrir-lo a menys d’una setmana de marxar, però en fi, segurament algun dia tornaria a Tuxtepec i a aquest restaurant.

Vam acabar de sopar i ells van pagar-ho tot, cosa que em va saber greu perquè jo havia demanat molt menjar, precisament perquè donava per suposat que cadascú es pagaria lo seu. Es cert que aquell dia cadascú estava pagant una cosa, però si ho hagués sabut hauria demanat menys.

Eren quasi les 23h quan marxàvem del restaurant que ja eren a punt de tancar, arribant pocs minuts després a casa i quedant-se ja cadascú a casa seva. Després d’aquest dia tant llarg i ben aprofitat ja no teníem ganes de res mes. Vam anar a l’habitació a estirar-nos mentre miràvem Netflix fins cap a les 12 de la nit que ens vàrem adormir.

I així acabava aquest dia que jo ja em prenia mig d’acomiadament, sobretot amb la família de la germana de la Lola que segurament ja no tornaria a veure. Havia passat molt bones estones amb en Mario tan aquest dia com en dies anteriors i sempre sap greu acomiadar-se així sense saber exactament quan ens tornarem a veure o fins i tot si ens tornarem a veure. En qualsevol cas estava coneixent molt bona gent i molt interessant a Mèxic i la intenció era tornar-hi l’any següent. Dies com aquest feien que aquest ja fos la tercera vegada que visitava Mèxic, i segurament no en seria l’última.

09/08/2019 Sopar a casa d’en Chicho amb cerveses, whiskys i nous amics

Em vaig despertar cap a les 9 del matí. Aquest dia en principi no teníem res planejat, per lo que ja veuríem què passaria durant el dia, doncs, sobretot a l’agost, quasi cada dia acabàvem fent alguna cosa encara que fos anar a dinar fora o a casa d’en Chicho.

Com cada matí em vaig prendre el cafè mentre escrivia aquest diari, llegia notícies i mirava correus mentre l’Emma s’anava despertant mica en mica.

Poc abans de dinar vaig anar fins la botiga d’aigua que hi ha a uns 3 minuts caminant de casa l’Emma per omplir l’ampolla de 20L. Un cop plena, el camí de tornada ja no es fa en 3 minuts sinó en 10 i fent com a mínim una parada. Encara sort que estava prou a prop.

Cap a les 14h l’Emma va preparar el dinar, que aquest dia seria carn amb ceba, tortillas y nachos, i tot, com sempre, amb salsa de huacamole picant. Però només jo, perquè a l’Emma no li agrada el picant tot i ser mexicana…

Després de dinar vaig anar a comprar uns gelats als abarrotes de la cantonada i uns pans dolços a la pastisseria del costat que ens vam menjar al llit mentre miràvem Netflix. Aquests petits plaers tant barats de la vida son indescriptibles. I després com sempre ens vam quedar adormits, i també com sempre, ella es va despertar en menys de mitja hora i jo al cap de mes de dues hores.

Quan em vaig aixecar, evidentment l’Emma ja estava donant voltes per casa i jo em vaig prendre un cafè mentre escrivia el diari una altra vegada. Cap a les 19h ella va sortir al pati quan justament venien en Chicho, la Lola i dos amics d’en Chicho. Al veure a l’Emma li va dir si volíem anar a casa seva, cosa que vàrem fer. Així que em vaig dutxar, em vaig vestir i cap a a casa del Chicho.

Només arribar-hi ja ens va donar una cervesa. Els amics eren coneguts de la secundària tot i que no ho vaig acabar d’entendre ja que després vaig saber que la noia era del 85 i en Chicho del 78. En qualsevol cas es veien bona gent i simpàtics. Tenien una nena petita de ni tan sols un any.

Vam seure tots a la taula, en Chicho va treure una botana, que és un plat amb formatge, pernil i a vegades xile, i mes cerveses, moltes cerveses. Em van preguntar d’on era, sobre el viatge, etc. El noi em va preguntar sobre el Barça i fins i tot sobre Catalunya i el fet de que nosaltres parlàvem català. Se’l veia mes tímid que la noia però mes interessat en saber mes coses, per lo que em va fer vàries preguntes que evidentment jo vaig estar encantat de respondre i explicar. Sempre és molt agradable respondre a algú que te tant d’interès en saber d’on vens, que has fet i quines son les teves costums. I, de fet, el noi ja sabia els problemes que hi havia entre Catalunya i Madrid, que l’espanyol no era la llengua originària de Catalunya i altres coses relacionades amb la cultura catalana que em va sorprendre força que sabés. En general hi havia mes coneixement del que em pensava sobre la situació a Espanya.

I així vam estar xerrant, menjant i sobretot bevent fins cap a les 12 de la nit. Almenys ens vam veure 6 o 7 cerveses cadascú. En Chicho n’anava traient sense cap control cada vegada que veia que algú ja li en quedava poca, cosa que a sobre m’obligava a accelerar el ritme ja que al final tenia cerveses ja obertes esperant sobre la taula. La veritat és que tots plegats eren molt bona gent i divertits i vam passar una estona molt agradable i divertida.

Cap a les 12 de la nit, l’Emma ja s’estava adormint però no sé perquè no volia dir ella de marxar, per lo que em va dir a mi que jo digués que ja marxàvem. Tot i no saber perquè, ho vaig dir. En aquell moment acabaven de posar el karaoke havent cantat dues cançons, però quan ja m’aixecava per dir que marxàvem va començar a sonar una cançó que a l’Emma li agradava molt i que havia de cantar la Lola i em va dir que ens esperéssim a que acabés. Greu error, doncs en Chicho va aprofitar aquella pausa en què estàvem distrets amb la cançó per a posar-me un whisky triple, i sol, perquè ja sap que així m’agraden a mi. L’Emma estava mig despistada amb el karaoke però en un moment es va girar al veure moviment i va ser quan va veure va veure i el whisky i quan es va quedar amb una cara que li vaig haver de dir que en el fons era culpa seva, doncs ja estàvem marxant quan ella va dir de quedar-se uns minuts mes. Resignada ens vam quedar. Jo la veritat és que encara no tenia massa ganes de marxar, per lo que tampoc m’hi esforçava massa. I així vam seguir bevent i cantant.

Això si, el whisky vaig intentar veure-me’l una mica ràpid ja que l’Emma anava mirant com anava el progrés. Tot i que la veritat que tots dos ens ho vàrem passar molt be aquesta estona de mes igual que tota la tarda. A mi al karaoke no és que em faci massa gràcia cantar però val a dir que és molt divertit tan cantar-hi com escoltar els altres cantar.

Al cap d’uns 30 minuts mes em vaig acabar el whisky i ja si que ens vam aixecar per marxar, però ja aixecant-nos mentre dèiem que marxàvem. Entre tots ens van dir que ens quedéssim una estona mes i aleshores l’Emma em va fer uns copets a l’esquena com dient-me, digues que no, copets que evidentment tothom va veure i que va fer que tots cridessin a la vegada: Mira como es ella la que quiere irse!!! Va ser realment molt graciós i l’Emma no ho podia dissimular. Amb això em va ser mes fàcil insistir en què ja marxàvem i així ho vam fer.

Lo bo d’anar a casa en Chicho és que al sortir ja érem al pati de casa l’Emma. Vam anar cap a casa primer a estirar-nos una estona, doncs a mi ja m’estava afectant tanta cervesa i tant de whisky. Tot plegat m’havia pujat força.

Després de descansar una estona mentre miràvem Netflix, jo vaig anar a menjar alguna cosa abans d’anar a dormir i l’Emma em va acompanyar tot i que ella no va menjar. Vaig menjar la carn amb ceba i tortillas que havia sobrat del dinar i sense tardar massa, doncs ja tenia fins i tot mal de cap, vam tornar a l’habitació. Finalment eren les dues passades quan em quedava adormit.

07/08/2019 Mes cerveses i bona companyia a Las Villas

Em vaig despertar cap a les 9 del matí després de dormir unes 7 hores i com quasi sempre l’Emma seguia dormint per lo que em vaig aixecar a prendre un cafè i a escriure el diari. Cap a les 10h es va despertar i vaig tornar al llit a xerrar una estona amb ella mentre s’acabava de despertar. Aquest dia l’Emma havia d’anar a l’escola a signar un paper i jo l’acompanyaria, així que no vam tardar massa en aixecar-nos de nou, jo a prendre un segon cafè i mirar correus i altres temes mentre ella es dutxava, i després a dutxar-me jo fins cap a les 11:30h que ja estàvem vestits i a punt per marxar.

Aquest dia aniríem amb l’urbano, doncs literalment quasi ja no teníem ni un peso. A l’Emma li havien cobrat una assegurança sense esperar-s’ho i quan quasi no tenia diners a la conta, motiu pel qual l’assegurança es va cobrar dels diners que jo li havia ingressat i que pràcticament m’havien de durar fins l’últim dia a Mèxic. Eren diners que jo enviava des del meu conta bancari d’Espanya a la conta de l’Emma amb TransferWise que cobrava poca comissió i aplicava el tipus de canvi oficial. Vaig enviar poc mes de 6000 pesos (300€) dues setmanes abans i esperava que em duressin dues setmanes mes. Doncs ja només quedaven uns 200 pesos (8,50€).

Així que vam anar cap a la cantonada per on passava l’urbano i on vam esperar uns 5 minuts abans que arribés. La veritat és que anar fins l’escola de l’Emma amb urbano era molt fàcil i ho tenia realment be tenint en compte lo lluny que està, doncs de casa l’Emma a la parada hi ha uns 2 minuts caminant, i de la parada a l’escola menys de 5. Però l’Emma mai hi anava sola perquè les escales de l’urbano son molt inclinades i molt altes, i un dia fins i tot va caure. Quan anava amb mi no li importava perquè jo l’ajudava a baixar i ja em preocupava que el xofer no arrenqués fins que haguéssim baixat del tot.

Pocs minuts abans de les 12 del migdia arribàvem a l’escola. La calor era terrible. En aquests dies hi havia el que ells anomenen la “canícula”, que és un període d’un mes aproximadament on la calor és insoportable. Tot l’any fa molta calor a Tuxtepec, però durant la canícula realment costa de sortir al carrer, doncs el sol crema i hi ha molta humitat provocant que no paris de suar.

Vam entrar i de seguida vam veure que arribava l’Amada, una de les companyes de l’Emma que ja m’havia presentat. Ens vam saludar i jo vaig esperar assegut mentre elles feien els tràmits que havien de fer, que només era signar uns papers.

L’Emma em va presentar a la directora, la Vero, ja que estava a la seva taula que es veia des de fora. Vaig entrar a saludar i vaig tornar a sortir fins al cap d’uns minuts mes que em va tornar a cridar per ajudar-la amb la impressió d’un document que quasi no es veia. Allà dins em va presentar a 2 o 3 companyes mes.

Al cap d’uns 10 o 15 minuts de ser allà dins ja van acabar d’imprimir i de fer tot el que havien anat a fer, ens vam acomiadar i vam marxar a buscar l’urbano de nou per tornar a casa. Abans vam passar per la botiga de la cantonada que venia carns i vam comprar chicharrón i longaniza. El chicharrón com el d’allà, és a dir, gegant, molt mes gran que el que estem acostumats a Europa.

Mentre pagàvem la va trucar el seu treballador del viver, en Jesús, i entre això i la calor que feia es va començar a aclaparar. Vam anar fins la parada on la calor era terrible, no corria gens d’aire i fins i tot costava de respirar. L’Emma semblava que cada vegada es trobava pitjor per lo que la vaig ventar una estona mentre esperàvem el bus. Ja li vaig dir que aniríem en taxi, però és que abans va arribar l’urbano que un taxi. Així que vam pujar i ràpid cap a casa doncs no seria la primera vegada que l’Emma te una baixada de tensió, cosa que en aquell moment hauria sigut totalment normal ja que la calor era simplement insoportable.

Vam arribar a casa cap a les 13:15h i al cap de 5 minuts va passar el “Nieves”, és a dir, el venedor ambulant de gelats tipus cucurutxo que anava cridant “nieves” i picant amb la mà sobre la nevereta que portava. Era un home que quasi passava cada dia i segons em va dir l’Emma, fins i tot quan passava per davant de casa seva baixava una mica la velocitat ja que sabia que d’aquelles dues cases moltes vegades sortia algú a comprar-li, com de fet va ser aquest dia, doncs li vam comprar dos nieves.

Ella tenia mes experiència i es va notar en el gelat que va demanar, doncs el va demanar de meló i raïm, fins i tot tenia un tros de raïm. Jo de vainilla, doncs no sabia que en tenia de tants tipus i tant bons, així que em vaig menjar el meu de vainilla quedant-me amb les ganes de provar-ne un de meló.

Després d’estar una estona a l’habitació estirats al llit, vam anar a preparar el dinar. Menjaríem la longaniza i el chicharrón que acabàvem de comprar acompanyat com sempre de tortillas i salsa picant. Mentre ella preparava les coses jo vaig anar a comprar mitja dotzena d’ous a la pastisseria del costat que estava tancada però que tal com em va dir l’Emma, la porta del costat era la porta d’accés a la vivenda i allà si que hi podia entrar i comprar. Tot plegat em va estranyar força però tenia molta raó. La pastisseria estava tancada però la porta del costat estava oberta i hi havia un senyor dins assegut. En veure’m em va preguntar què volia i ell va avisar a una noia dient-me a la vegada que passés, així que vaig entrar quasi fins al pati interior de la casa. Va venir una noia i em va donar els 6 ous. Vaig pagar, després vaig anar a comprar mig quilo de tortillas a l’abarrotes de davant i vaig tornar a casa. Havia pogut comprar les dues coses sense desplaçar-me mes de 5 metres.

Cap a les 14:30h començàvem a dinar asseguts a la bona taula que te l’Emma, i dic bona perquè realment ho és. De fusta bona, ben acabada, forta, gran i amb les cadires del mateix estil, era de fet, el que mes destacava del menjador.

Vam menjar truita barrejada amb la longaniza i acompanyada del chicharrón, les tortillas i la salsa picant. Tot plegat molt bo com sempre.

En acabar, també com sempre, vam anar a l’habitació a mirar una estona Netflix mentre ens quedàvem adormits, jo sobretot. L’Emma normalment tardava mes i dormia menys estona, tot i que després si estàvem per la tarda a casa se la passava mig dormint mentre jo ja estava ben despert.

Jo em vaig despertar cap a les 17:30h, em vaig aixecar al cap d’una estona, doncs almenys necessito 20 minuts per no aixecar-me de mala llet per la resta de dia. L’Emma ja ho sabia i quan venia ja intentava no dir-me massa coses fins que em veia ja ben despert. Ens vam quedar una estona al llit fins cap a les 18h que ja em vaig aixecar a prendre el cafè de després de la migdiada mentre escrivia una estona mes aquest diari.

Cap a les 19h la Lola va trucar a l’Emma dient-li que ella, en Chicho i els nens estaven en un hotel d’allà Tuxtepec on hi havia una piscina i que si nosaltres hi volíem anar una estona. A mi aquestes quedades tan inesperades no m’agraden massa, però en aquest cas no em va importar gens ja que justament ja m’havia pres el cafè feia uns minuts i per lo tan ja havia fet el mínim que vull fer sempre quan em desperto en un viatge, prendre el cafè, escriure el diari i mirar correus.

Així que ens vàrem dutxar i vestir i vam esperar que “el taxista particular” d’en Chicho, en JJ, ens vingués a buscar. Lo d’en JJ era molt raro, era un ex-taxista que s’havia quedat sense feina i ara feia com d’assistent d’en Chicho. Primer va començar portant al seu fill a l’escola, però després el va anar ajudant en mes coses, fins al punt que quan estàvem a casa d’en Chicho, en JJ estava allà portant-nos les cerveses.

Jo no sabia ben be quan ens venien a buscar, però veia l’Emma estirada al llit mig adormida per lo que tampoc em preocupava massa. Però a les 20h van pitar des de fora i l’Emma es va aixecar corrent dient que era en JJ. I aleshores va haver de buscar la bossa, la tovallola i en definitiva tot el que volia portar a l’hotel. Jo pensant-me que encara teníem temps i ella dormint sabent que ens vindrien a buscar en pocs minuts. Sempre feia el mateix…

Jo vaig anar a buscar unes cerveses i cap a fora que en JJ ja havia pitat 3 o 4 vegades. Al cotxe amb en JJ també estava l’Emmanuel que també havia d’anar a l’hotel, que per cert es deia Las Villas.

Al cap d’uns 20 minuts arribàvem a Las Villas, un hotel molt mes luxós del que m’esperava, doncs jo anava una mica amb el xip de Yetla que tot i que estava també molt be, era a l’aire lliure. Però aquí no, la piscina estava en un pati de l’hotel rodejat per totes les habitacions. Era com una petita comunitat de casetes d’una planta amb el bar i la piscina al mig del patí. Fins i tot tenia un aquabar! Tot plegat era molt mes pijai del que em pensava per lo que no vam poder treure les cerveses que havia portat, així que les vam donar al Chicho que les va guardar a la seva habitació, que mes que habitacions eren petits apartaments. De fet alguns tenien fins i tot dues habitacions.

Tots plegats estaven a la piscina. També hi havia una amiga de la Lola amb el seu marit. L’Emma i jo vam seure en una taula del bar, que quedava junt a la piscina, i quan no portàvem ni 5 minuts, en Chicho ja ens va demanar unes cerveses. Mentre érem en aquella taula, la filla de l’amiga de la Lola, que no deuria tenir mes de 3 anys, ens va venir a l’Emma i a mi ja que ens havíem assegut a la taula on estaven ells, i ens va dir molt amablement, que podíem anar a una altra taula assenyalant-nos amb el dit l’altra taula. Va ser molt graciosa.

Ens vam prendre la cervesa i vam anar cap a la piscina. Jo, com quasi sempre, no em vaig mullar tot però si que vaig entrar a la piscina doncs al costat de l’aquabar i havia una zona d’un pam de profunditat per poder-hi caminar, així que allà vam estar una estona xerrant amb en Chicho i la Lola.

Ja era de nit per lo que ja estaven totes les llums del pati i de la piscina obertes fent que tot plegat fos molt bonic i agradable. No hi havia soroll i la temperatura era prou bona.

L’Emma es va banyar una estona a la piscina tot i que sense allunyar-se massa, doncs realment li fa molta por l’aigua. Mentre, en Chicho ens anava demanant una nova cervesa cada vegada que veia que ens acabàvem la que teníem.

Al cap d’una estona, degut a què érem quasi 15 persones només havent llogat una habitació, un treballador de l’hotel ens va dir que hauríem de llogar una altra habitació. Jo li vaig dir a l’Emma que marxéssim però abans que poguéssim discutir res, en Chicho ja va reservar una altra habitació. Evidentment en Chicho i la Lola ens van demanar de quedar-nos allà a dormir, doncs ara ja teníem habitació, però l’Emma va dir que no i no va haver-hi manera de convèncer-la, no sé si pel fet de que no portàvem maleta o que era tot massa improvisat, en qualsevol cas en Chicho va pagar una habitació mes només perquè poguéssim estar una estona a la piscina.

Cap a les 22h vam trucar al Bug’s per demanar unes pizzes tot i que jo no volia sopar doncs acabaríem tornant a casa i ja soparia allà quan tingués gana. De fet tot just feia 3 hores que m’havia despertat. En JJ, com no, va anar a buscar-les i van sopar allà a les taules del bar al costat de la piscina.

Després de sopar en Chicho ens va demanar, també sense permís, unes pinyes colades mentre cantàvem una estona al karaoke. SI, a tot arreu on es bevia una mica, acabava apareixent un karaoke, fins i tot en aquell bar al costat de la piscina, on la veritat s’hi estava molt be, sense calor ni mosquits tot i que l’hotel està just a la vora del riu. Vam cantar, vam xerrar i vam beure una estona fins cap a les 23:30h que vam anar cap al petit jardinet amb cadires i taula de l’habitació d’en Chicho i la Lola que estava a menys de 10 metres del bar i la piscina on érem.

Allà vam seure tots 6, les 3 parelles, i algun dels nens de tan en tan passava per allà, i immediatament en Chicho va portar, que crec que acabava de comprar, una caixa sencera de 24 cerveses. La va deixar a sobre la taula, va començar a repartir-les i ja no va parar. Jo almenys me’n vaig prendre 3 o 4 en poc mes d’una hora que vam estar allà asseguts.

Allà va ser on vam conèixer millor a la parella amiga de la Lola que era la primera vegada que vèiem, jo segur i l’Emma crec que també. El noi era mecànic i tal com va dir la seva dona molt encertadament, era un noi sense estudis però molt culte ja que llegia molt i sobretot mirava molts documentals. I de fet ho va demostrar en aquella estona que vam ser allà.

Primer vaig començar parlant jo traient el tema del preu de les habitacions a Tuxtepec, doncs estàvem a un hotel i aquell mateix dia vaig estar mirant preus a Airbnb d’habitacions a Tuxtepec ja que l’Emma en te una per llogar, i vaig veure que Tuxtepec les habitacions son mes cares que a Veracruz o de molts llocs dels que havia estat en aquell viatge, de fet una habitació normal estava en uns 20€ la nit, un preu molt per sobre dels preus habituals a Mèxic.

Aleshores el noi ens va explicar que Tuxtepec és una ciutat amb una renda per càpita superior a moltes altres ciutats i que realment en molts aspectes és mes cara. Ell com a mecànic ens explicava que els cotxes que hi havia per Tuxtepec eren mes nous que altres llocs i després va comentar algo d’una venda per Mercadolibre d’un cotxe, cosa que em va interessar força perquè també tenia cert interés en què l’Emma vengués per Mercadolibre. Ja sabia que allà s’hi venia de tot, però aquell noi fins i tot hi venia cotxes.

El noi no parava de beure i això es notava, cada vegada parlava mes i se l’entenia menys, però deia coses ben certes. En un moment determinat, va sortir, com no, el tema de la “conquista”. Jo vaig tornar a dir el que en pensava rebent de nou l’acord i fins i tot agraïment de tots els presents simplement per dir que allò va ser un espoli i un genocidi. Però aleshores el mecànic va dir algo com: “si los catalanes ya lo habéis vivido y lo seguís viviendo”. Sabia perfectament que a Catalunya va passar quelcom similar, almenys amb conseqüències similars, però que a nosaltres el conflicte encara ens durava i ara mes que mai. Coneixia perfectament el procés que acabàvem d’iniciar el 2012. En JJ, que estava una mica apartat, també sabia mes coses que molts altres. Sabia que tot va començar amb els Reis Catòlics i amb paraules textuals “Antes había dos bandos hasta que esos reyes se cansaron”. Mes o menys va ser així però era sorprenent com un taxista d’una ciutat Oaxaqueña estava tant ben informat.

Després ja vam parlar d’anècdotes de la Lola i la seva amiga i en Chicho ens va explicar que el dia anterior la policia el va parar perquè ell els va avançar amb el cotxe, per lo que es van picar i van baixar amb les armes llargues fins que ell, com advocat, i la Lola que no es talla gens, els van anar empetitint fins que mig avergonyits van marxar. Es veu que la Lola els va dir de tot.

Quasi a la 1 ja vam començar a parar de veure i a pensar en marxar. Va venir el cambrer a cobrar i en Chicho va pagar un total de 1450 pesos, uns 70€, només en alcohol per tots! El tio no tenia fre.

En JJ ens va acompanyar a l’Emma, a mi i a la parella d’amics amb el monovolum d’en Chicho. Mentre esperàvem a la parella, l’Emma i jo ens vam acostar al riu. De nit era fins i tot mes agradable estar-hi a la vora precisament perquè no es veia tant. És un riu molt contaminat i la veritat que no convida a quedar-se’l mirant, però en aquell moment tant tranquil i silenciós escoltant només el soroll de l’aigua era realment agradable.

En uns 15 minuts vam arribar a casa l’Emma, ens vam acomiadar i vam anar directament a l’habitació a descansar uns minuts. De totes maneres jo no vaig tardar massa en aixecar-me ja que no havia sopat. L’Emma si que havia menjat una mica de pizza, però jo, entre que en aquell moment feia poc que m’havia despertat i que no volia gorronejar mes de lo estrictament necessari, doncs només vaig fer un parell de mossegades a un dels trossos.

L’Emma no va menjar però em va acompanyar a la taula. Estàvem realment be tots dos i teníem ganes de passar estona junts. Un altre hauria menjat sol però allà estava l’Emma al meu costat esperant a què acabés mentre xerràvem de com havia anat el dia. Jo em vaig preparar un plat amb els ous remenats del migdia i costelles de porc del dia anterior que ja teníem fetes, i junt a chicharrón, tortillas i salsa picant vaig menjar molt be com sempre.

Cap a les dues de la nit acabava de sopar i anàvem al llit a mirar Netflix fins cap a les 3 que ens vam adormir acabant així un altre dia de bona companyia, cerveses i diversió en un nou lloc per a mi i coneixent a noves persones amb un gran coneixement sobre la realitat del meu país. Converses molt interessants acompanyat de molt bona gent i en un entorn molt agradable.

06/08/2019 Dia de descans, “Picadillas” i mes diners. La falta d’estrés comença a notar-se

Aquest dia també va ser tranquil, a casa i al pati on la calor s’aguantava millor que pel carrer. Jo em vaig despertar cap a les 8 del matí. L’Emma com sempre va tardar una mica mes. Normalment primer m’aixecava jo a fumar un piti i ella ja es mig despertava, tot i que de seguida tornava a adormir-se i quan jo tornava ja anava directament a l’ordinador a menys que ella es tornés a despertar.

Així que em vaig prendre el cafè i vaig escriure el diari fins que ella es va anar despertant i vaig tornar al llit per estar una estona amb ella i que m’expliqués el que havia somniat que li agradava molt explicar-me’ls. A mes, a diferència de la majoria, sempre els recordava perfectament i amb un nivell de detall increíble.

Segons deia l’Emma, ella s’havia acostumat als meus horaris de menjar, que bàsicament era no esmorzar, dinar cap a les 14h i sopar cap a les 22h, com quasi tothom a Espanya vamos… Però és que a Mèxic esmorzen molt fort cap a les 11h, després cap a les 15 o 16h dinen i ja quasi no sopen. Nosaltres portàvem fent els horaris espanyols quasi des que havia arribat, així que aquell dia li vaig dir que faríem horari mexicà, per lo que tocava esmorzar cap a les 11h.

Així que vam estar al llit una estona fins cap a les 11h que l’Emma va anar a preparar unes “picadillas” i jo vaig anar una estona mes a l’ordinador. Les picadillas son com antojitos però amb menys substància, només amb salsa de frijoles, formatge i salses picants. Alguns també s’hi posen carn.

Cap a les 11:30h vam anar al menjador a menjar amb la intenció de no dormir després. Justament menjàvem picadillas perquè no son tant contundents com altres plats. Però sent aquell dia un d’aquells que estaríem vagant per casa tot el dia i havent menjat encara que fos poc, jo no ho vaig poder evitar. Vam anar a l’habitació després de menjar i recollir-ho tot, vam posar Netflix i jo em vaig quedar adormit en menys de 15 minuts tal com si hagués dinat el mateix de sempre.

L’Emma no sé si va tardar tant poc en adormir-se o fins i tot si va dormir massa, doncs normalment s’adormia mes tard que jo i es despertava abans. En qualsevol cas jo vaig dormir com sempre, 3 hores, per lo que fins quasi les 16h no em vaig despertar.

Per la tarda si que vaig estar mes estona a l’ordinador escrivint el diari i altres coses. Aquests dies estava una mica liat arreglant-li el portàtil a l’Emma ja que en tenia un de força nou però que anava molt lent, entre altres motius per un programa que jo li havia instal·lat per controlar-lo de forma remota. La veritat és que mica en mica el portàtil anava molt millor i estava realment be, doncs també es convertia en tablet tenint la pantalla tàctil. A mes li vaig instal·lar programes per tal que pogués fer còpies de seguretat de totes les fotos i no li passés com amb l’altre mòbil al que ja no pot accedir per tenir la pantalla trencada i per tant no pot recuperar les fotos que hi ha guardades.

Com ja he comentat en posts anteriors, portàvem uns dies sense quasi diners ja que a l’Emma li havien cobrat una assegurança amb els diners que jo havia enviat sense que ens n’adonéssim. A conseqüència d’això vaig haver d’enviar-me mes diners per poder menjar els 10 dies que em quedaven a Mèxic.

En aquesta època sempre considerava Azimo o Transferwise per fer l’enviament de diners, tot i que segurament ja ho podria haver fet amb Revolut que és el banc que sempre utilitzo en els viatges, sobretot per pagar amb targeta. En aquell moment no ho sabia però Revolut ja permetia fer transferències internacionals sense cobrar comissió. Azimo i Transferwise, tot i cobrar una comissió molt baixa per enviar diners, sobretot comparada amb els bancs tradicionals, acaben sortint una mica mes cars que amb Revolut.

A diferència de Revolut, Azimo permet enviar diners per recollir-los en efectiu. Tan amb Revolut com amb Transferwise només es poden fer transferències a un conta bancari. Això si, Azimo és la que te les comissions mes altes tot i que no acostumen a arribar a l’1% dels diners enviats.

Però en aquest moment, jo ja podia enviar els diners a un conta bancari per lo que ja podria haver utilitzat Revolut amb el que no hauria pagat absolutament res, 0, ni per la transferència ni pel canvi de divisa. Ja utilitzava molt Revolut durant els viatges però encara no era conscient de tot el que podia fer…

Així que vaig utilitzar un cop mes Transferwise per enviar-me 200€ pagant una comissió de 2,74€ representant un 1,40% de l’import enviat, molt per sota que qualsevol banc normal però encara mes car que amb Revolut. Però el pitjor de tot va ser que els diners que em vaig enviar els vaig treure de Revolut. Si, vaig enviar uns diners que tenia a Revolut amb Transferwise quan els podria haver enviat directament fent una transferència amb Revolut i estalviant-me els 2,74€ de comissió. En qualsevol cas la comissió era petita i a partir d’aleshores ja vaig fer altres transferències internacionals amb Revolut sense pagar cap comissió i ara almenys ja teia diners de sobra per passar 10 dies a Mèxic.

Després vam estar una estona al pati, arreglant plantes, escoltant l’Emmanuel tocant la guitarra, parlant de la planta superior on s’hi varen començar a fer uns apartaments, etc. Gran com és el pati i ple de plantes, realment no fa cap falta sortir de casa per desconnectar, simplement preníem alguna cosa a fora quan el sol no picava tant i ja no ens calia sortir a donar cap altra volta.

Cap a les 21:30h l’Emma va anar a preparar el sopar i jo la taula. Va fer espaguetis i costelles de porc. Els espaguetis li quedaven molt bons i com a mi m’agradaven. Ja sabia que m’agraden grenyals i així els feia. A mes li posava un formatge ratllat molt fi que feia que ja estiguessin boníssims. Jo també li posava salsa picant de huacamole com a quasi tot. Vam sopar a l’habitació per veure Netflix tal com ja començava a ser costum. Estàvem enganxats a algunes sèries de Netflix i per sort ens agradaven moltes a tots dos. La de Fargo que per mi és de les millors que he vist, a ella també li va agradar molt, de fet hi estava enganxadíssima.

Després de sopar ho vam recollir tot i a seguir mirant la sèrie. Jo no vaig tenir problemes en adormir-me doncs ja feia estona que m’havia despertat de la migdiada. A mes l’endemà aniríem pel matí a l’escola de l’Emma per lo que no podíem anar a dormir massa tard. Així que abans de la 1 ja estàvem dormint amb l’aire condicionat a tope com sempre.

Ja portava alguns dies descansant, prenent-me els dies amb molta calma i en general fent vida com un mexicà mes de vacances, i val a dir que tot plegat es notava. Amb els dies tant atrafegats que normalment tenim només fa falta parar una setmana per adonar-se de la vida tant estressant que portem i de les millores que aporta al benestar general portar una vida mes relaxada.

Skip to content