23/08 Tornada a casa

Arribava l’últim dia del viatge, probablement el dia mes estrany de tots. Les sensacions son vàries, una barreja d’emocions i sentiments que fan que aquest sigui un dia dels que mes es recorda, juntament, és clar, amb el primer. Certa emoció per ja tornar a casa, un cansament per tantes coses fetes, una relaxació per ja saber que tot està fet i aconseguit, ja no haver de pensar en com anar aquí o allà,… Tot plegat son coses que poden semblar simples però que en una situació així prenen una magnitud especial.

Poc abans de les 4 de la matinada ja m’estava despertant. Tot i que vaig anar a dormir quan encara quasi tothom havia d’anar a dormir, la veritat és que quasi no em vaig ni despertar, de fet només recordo mig despertar-me una o dues vegades i fins i tot veure ja la llum de l’habitació apagada.

Però a les 4, de sobte, va començar a sonar l’alarma antiincendis! Un soroll fortíssim i estrident sonant durant uns 10 segons que es varen fer eterns mentre tothom dormia. Molts es van aixecar de cop, la noia del costat amb la cara de recent despertada mirant l’alarma sense entendre res, tots durant els 10 segons mirant aquella llum verda intermitent i esperant a que parés. Al cap dels 10 segons, va parar, i el silencia va ser total. Ens vàrem quedar tots mirant durant 3 o 4 segons fins que mica en mica tothom va tornar a estirar-se o a tancar els ulls els qui no s’havien arribat a aixecar. Probablement aquesta sigui una de les pitjors maneres de despertar-se.

Jo, entre aquell soroll inesperat i que ja m’estava mig despertant, ja em va resultar impossible tornar a dormir. Vaig estar mig mandrejant pel llit fins cap a les 4:30h. Durant aquella estona es van aixecar varis al lavabo, de fet semblava que a mes d’un li costava tornar a dormir després d’aquell dur despertar.

Cap a les 4:40h aprofitant que sortia una del lavabo, vaig agafar la bossa amb al roba i vaig anar a dutxar-se que falta em feia, doncs el dia anterior no m’havia dutxat. Així que em vaig dutxar, em vaig vestir i vaig anar cap al menjador ja amb tota la maleta per guardar la roba bruta del dia anterior i treure les meves eines del matí, que son el portàtil, el cafè i la tassa. La cuina estava tancada però hi havia microones al menjador, per lo que no necessitaria el meu escalfador elèctric.

Vaig guardar la roba, em vaig preparar el cafè, i vaig escriure el diari, vaig passar comptes a l’Excel, vaig mirar correus, finances, etc. Tenia temps i de sobra doncs tot just eren les 5:30h del matí. Tot i les hores que eren, allà al menjador ja hi havia dues noies. Potser tenien el vol molt aviat, amb tanta gent i quasi tots viatgers, és normal que a totes hores i hagi algú despert.

Vaig estar molt tranquil prenent-me els meus cafès fins cap a les 6:45h que van venir a netejar el menjador amb una aspiradora i a preparar-ho tot per l’hora de l’esmorzar, que estava inclòs en el preu i, per tant, doncs el menjador s’omplia molt. Jo vaig seguir amb la meva feina fins cap a les 7:20h que va començar a arribar gent, fent que mica en mica, aquell menjador tant gran, quedés completament ple.

Jo volia començar a esmorzar cap a les 8:30h, doncs la cuina estava oberta fins les 9h. Vaig acabar de fer les còpies de seguretat i carregar tan el portàtil com el mòbil, vaig guardar-ho tot, vaig comprovar que en el meu llit no hi havia res, i ja vaig anar a esmorzar.

Ja vaig haver de seure al costat de mes gent, doncs ja no hi havia cap taula lliure. Vaig anar a la cuina i aleshores vaig entendre perquè tothom esmorzava. Hi havia tot tipus de cereals i força embotit, no massa bo, però si suficient com per ser un hostel de Dublín. Així que vaig agafar una mica de cada cosa, excepte fruita, i vaig anar a menjar fins cap a les 9h aproximadament. ora en què em vaig preparar per sortir a donar l’última volta per Dublín.

Ja que el dia anterior ja havia vist pràcticament tots els llocs que volia veure, vaig decidir d’anar a passejar una estona per Temple Bar, que estava al costat del hostel i era molt bonic per veure mentre es passejava. Així que vaig sortir i cap allà. Aquest dia feia molt bon dia. Els núvols del dia anterior havien desaparegut i fins i tot ara feia mes calor. de totes maneres a l’ombra seguia refrescant.

Encara era aviat per lo que en un principi no hi havia massa gent pel carrer, però mica en mica el barri s’anava omplint, fins i tot els pubs es començaven a omplir. Jo anava per un carrer o un altre aleatòriament, a l’atzar, sense un rumb fix, simplement contemplant tot el barri.

Finalment, cap a les 10:15h vaig arribar al famós pub de Temple Bar. Ja tenia l’espineta de prendre’m una Guinness a Temple bar, i ara, que ja era l’últim dia del viatge i ja podia fer algun caprici, vaig creure que era el millor moment per a fer-ho i així acomiadar-me ja de la volta al mon que estava a punt de completar.

Així que vaig fer una mica de temps fins les 10:30h quan vaig veure que ja el pub s’omplia i que molts altres ja ho estaven. De fet eren les 10:30h però ja hi havia molta gent en molts pubs prenent-se una Guinness. Allà sembla que sigui algo per esmorzar.

Així que vaig anar al famós pub de Temple Bar però aquesta vegada no per quedar-me a fora fent-li fotos, com fa la majoria, sino per entrar-hi i prendre’m una Guinness. Mentre estava demanant, va entrar un grup de quasi 10 noies, de fet semblava un acomiadament de soltera. A mes altres parelles o grupets també anaven demanat. Aquell és un pub on només s’hi ven alcohol, així que tots els qui anaven entrant demanaven una cervesa o un cocktail. Jo vaig demanar una Guinness sense ni preguntar el preu. Me la va posar i vaig pagar els 6,90€ que costava. Encara vaig pensar…

Aquesta cervesa potser és mes cara però només de veure-la en el got ja et pots imaginar el perquè. Evidentment no és com una Estrella Damm. De fet, només l’espuma ja es veu de millor qualitat.

Vaig anar a un dels bancs que hi havia pels laterals i que donaven a les finestres i allà, mirant com la gent del carrer ens feia fotos, em vaig prendre la Guinness, una cervesa negra.

Com ja es veia, fins i tot l’espuma és bona, per no parlar de la cervesa, amb molt mes cos, mes contundent, mes sabor i evidentment amb mes graduació. Costava 2 o 3 vegades que una normal a Barcelona, però és que era 3 vegades millor.

I mentre era allà mirant per la finestra, assegut en un dels millors pubs d’Irlanda i amb una Guinness a la mà, vaig pensar que no podia estar enlloc millor que allà a la vegada que repassava el viatge que ja estava acabant i que m’havia dut per 7 països durant 3 mesos, viatge que havia sortit com havia de sortir i sense problemes destacables.

Però el moment culminant va ser quan va pujar un noi amb una guitarra a la tarima i va començar a tocar i cantar. Una Guinness al millor pub d’Irlanda i amb música en directa. Mes irlandès impossible. La millor manera de passar una bona estona en l’últim dia del viatge.

Al cap d’una hora d’haver començat, a les 11:30h, m’acabava la Guinness i al cap d’uns 10 minuts mes per acabar d’escoltar el cantautor, sortia del pub per tornar al hostel, ja a recollir la maleta i a marxar si no em deixaven estar allà o a quedar-se una estona fins cap a les 13h que aniria a dinar. Fins les 19h no sortia el vol per lo que tenia temps de sobre.

Al cap de 5 minuts ja era al hostel i a l’hora de passar la targeta magnètica vaig veure que ja no funcionava. Degut a què el checkout és a les 10:30h doncs ja m’havien desactivat la targeta. Ho vaig dir a la noia que em va obrir la porta per poder anar a buscar les coses. Ja sense targeta per poder anar entrant i sortint vaig decidir arreglar-me una mica i marxar ja del hostel.

Vaig llegir les notícies una estona, em vaig rentar la cara i les mans i una mica la maleta, vaig donar les gràcies a la noia i vaig deixar el hostel quan eren les 13h. Voldria haver dinat mes tard però ja començava a tenir gana i ja només pensava en el Burger King del costat del hostel i que des del dia anterior ja volia anar-hi, aixíq ue no vaig aguantar mes i vaig anar a demanar la oferta de 2 per 6€, sent la Long Big King i la Long Texas BBQ, totes dues molt bones i força grans, deixant-me ja ben tip i per només 6€.

Cap a les 13:30h sortia del Burger king i caminava uns 10 minuts fins arribar a la parada del bus 16 mes propera que estava a la mateixa avinguda O’Connell. Allà vaig esperar uns 10 minuts mes fins cap a les 13:50h que arribava el bus i anava ja cap a l’aeroport. Em va costar els 3,30€ esperats i vaig anar a seure al pis de dalt doncs estava molt ple.

Tornava a fer el mateix camí que el dia anterior però ara de tornada, tornant a mirar tota l’estona per la finestra per veure el màxim possible d’Irlanda. Pràcticament sempre miro per la finestra quan passo per un lloc desconegut, simplement m’agrada mirar l’entorn.

En uns 45 minuts arribàvem a l’aeroport. Jo havia d’anar a la terminal 1 però la primera parada que feia el bus era a la 2, on jo ja hi vaig baixar doncs segons Google Maps semblava que ja hi era però no, el que passava es que totes dues terminals estan tant a prop que en el mapa semblava que ja hi fos. Així que un cop em vaig adonar que estava a la T2 vaig anar caminant els escassos 100 metres fins a la 1. Ja sabia que totes dues terminals estaven molt a prop per això no em vaig preocupar massa de saber a quina estava baixant, i mes tenint en compte que encara quedaven quasi 5 hores per a la sortida del vol.

Un cop vaig arribar a la Terminal 1, el primer que vaig fer, com sempre quan tinc temps, va ser inspeccionar la terminal: on eren els banys, la font d’aigua, la zona de fumadors, etc. I la veritat que tot molt be. Hi havia font d’aigua ben freda, es podia fumar només sortir per la porta, tenia màquina de cafè per 1,50€ i era prou petita, estant el control de seguretat a pocs metres de la porta. Es podria dir que era un aeroport perfecte per esperes llargues.

Pràcticament tota la terminal era de Ryanair, es notava que estava a Irlanda… Allà vaig veure per primera vegada passatgers facturant les maletes ells sols en unes màquines automàtiques i cintes que llegien l’etiqueta de la maleta i se l’enduien sense cap treballador al costat. Alguns ja sabien com anava però altres anaven molt perduts, cosa que és normal. Aquests de Ryanair ja no saben què fer per baixar costos.

I allà vaig estar esperant mes de 3 hores entre passejades, cafès de la màquina, anar a fumar, mirar correus i, sobretot, reflexionant sobre el viatge que ja estava a punt d’acabar, doncs ja em quedava ben poc per completar la volta al mon i tot havia anat molt be, i de fet quasi tot, segons lo planejat.

També vaig haver de guardar fins i tot la pasta de dents en bosses transparents i tot plegat per poder passar el control de seguretat. Vaig prendre un cafè mentre mirava els correus i ja em començava a preparar per la tornada a casa.

El vol era a les 19h per lo que a les 18h vaig anar a fumar un piti i cap al control de seguretat que vaig passar sense cap problema ni cap registre addicional.

La porta d’embarcament encara no estava assignada, per lo que vaig haver d’esperar encara uns 10 minuts al costat del control fins que la van anunciar i vaig anar cap allà, però va resultar que la porta estava llunyíssim, de fet vaig tardar quasi 15 minuts en arribar-hi i això que anava a pas lleuger perquè suposadament a les 18:30h ja embarcàvem i ja eren les 18:15h.

No ho vaig acabar d’entendre però quan vaig arribar ja hi havia un munt de cua i això que havia anat tant ràpid com vaig poder tan bon punt van anunciar la porta d’embarcament. Potser en el mostrador ja feia estona que ho sabien y ho deien als qui facturaven. En qualsevol cas vaig mirar quina cua era la preferent, doncs tenia embarcament preferent, però va resultar que mig avió tenia embarcament preferent, per lo que la cua era enorme.

Davant meu hi havia dues dones d’uns 55 anys que havien de dir-li a un familiar a quina hora arribaven. Sabent l’hora de sortida del vol i el temps de durada és fàcil saber l’hora d’arribada, però en aquest cas a Barcelona era una hora mes, i això ja les va destarotar. En total van estar uns 10 minuts per esbrinar a quina hora arribava el vol a Barcelona, de fet vaig estar a punt d’explicar-lis com anava el canvi d’hora i a quina hora arribaríem. Al final mes o menys ho van saber i ho van comunicar al seu familiar.

Quan ja semblava que estaven a punt d’obrir la porta, encara no es veia cap avió, però al cap d’un parell de minuts en va arribar un. En aquell moment pensava que simplement venia d’una altra porta, però la sorpresa va ser quan van començar a baixar passatgers. Era un avió que acabava d’arribar i que ni tan sols netejarien abans de que nosaltres hi pugéssim.

Quan l’últim passatger va sortir de l’avió, ja vaig veure com els passatgers que anaven amb mi començaven a pujar. En aquella zona les portes no tenien finger, per lo que s’havia de caminar per la pista, i per tant ho podíem veure perfectament per la finestra. Els passatgers que baixaven i nosaltres que pujàvem ens vam creuar. No ho havia vist mai. This is Ryanair, vaig pensar.

Per primera vegada en tot el viatge vaig poder embarcar sense ensenyar el passaport. Un cop assegut vaig procurar de no tocar massa res, doncs no sabia quant temps feia que no netejaven aquell avió.

El vol estava ple d’espanyols que tornaven de les seves vacances a Dublin, per lo que hi havia moltes famílies amb nens. A mi em va tocar seure a passadís i al meu costat hi anava una mare que probablement era la persona mes nerviosa que havia vist mai i que a mes fos la primera vegada que pujava a un avió, be, la segona. Tenia la família desperdigada per l’avió i no parava d’aixecar-se i de mirar. Quan va arribar l’enlairament, primer es va persignar i després es va agafar molt fort del seient de davant, com si l’avió anés a xocar en qualsevol moment. Quan ja ens enlairàvem va començar a respirar cada vegada mes fort i ràpid. Jo ja no sabia si avisar a algú però mica en mica es va anar calmant.

Per estrany que pugui semblar, el vol es va endarrerir una mica, arribant a Barcelona a les 22:35h. L’hora prevista era a les 22:30h, i tot i que no pugui semblar massa endarreriment, venint de Ryanair és molt estrany, doncs sempre arriben abans pel tema costos. Tret d’això el vol va ser molt tranquil i ja estava a Barcelona.

L’arribada era a la T2, per lo que podia marxar d’allà en tren fins a Sants o en Aerobus fins a Plaça Catalunya. L’hora era important perquè després hauria d’agafar un altre tren, i a aquelles hores ja s’acabaven, per lo que havia de buscar l’opció mes ràpida per sortir de la T2 si volia arribar a casa aquella mateixa nit.

Així que, en aquell moment, lluny de relaxar-me per haver finalitzat el viatge, vaig haver de còrrer. Per començar, jo pensava que no hauria de passar cap control de passaports, doncs venia d’Irlanda, però no, vam haver de passar per les màquines que validaven el DNI o el passaport, fent-me perdre uns minuts molt importants.

Vaig sortir corrent de l’aeroport però el tren en principi sortia en menys d’un minut per lo que ja no vaig ni intentar arribar-hi. Vaig anar directament a buscar l’Aerobus que em costaria 5,90€ mes que en tren però arribaria 30 minuts abans a casa, i el mes important, hi arribaria, doncs l’últim tren que podia agafar cap a casa sortia a les 12 de la nit i no podia estar perdent el temps.

Quan vaig arribar a la parada ja n’hi havia un i gent pujant-hi, però quan em va tocar a mi, una noia que estava a la porta em va dir que ja no podia pujar, no vaig entendre be perquè doncs semblava que el bus no estava ple del tot, en qualsevol cas a mi i a un noi i una noia que venien darrere meu ens va dir que esperéssim al següent que tardaria 10 minuts en arribar. Jo em vaig enretirar però els altres dos no. Eren anglesos, potser irlandesos, i fent cas omís totalment van pujar el bus. De fet al noi les portes el van mig enganxar ja que el xofer ja les estava tancant abans de que pugés. Aleshores tan la noia com el conductor ja mes nerviosos els van dir que baixessin però no van fer ni putu cas. La veritat és que em va sorprendre moltíssim la mala educació d’aquells dos anglesos/irlandesos, no és aquesta la imatge que en tenim. Al cap d’un minut d’estar allà discutint sense aconseguir que baixessin, el xofer va marxar amb tots dos dins i jo fora. la noia no sabia ni com mirar-me ni què dir-me, doncs jo anava davant dels dos que havien pogut pujar. Li vaig dir que no es preocupés i que jo preferia ser educat i esperar a ser un mal educat i marxar. Hi ha feines molt desagraïdes vaig pensar…

En qualsevol cas al cap de 5 minuts va arribar el següent bus, vaig calcular si podria agafar el tren de les 23:30h per anar a casa i vaig decidir d’anar en aquell bus, doncs segurament arribaria al tren de les 23:30h però si d’allà l’aeroport marxava en tren hauria d’agafar el tren de les 12 de la nit que ja era l’últim i una mica arriscat.

El trajecte en l’Aerobus va ser mes ràpid del que esperava, arribant a Plaça Catalunya a les 23:20h, per lo que encara em va donar temps de fer alguna foto a la plaça, que ves a saber si era la primera vegada que feia alguna foto a la Plaça de Catalunya. Ara si que ja em sentia a casa, ara si que estava a un lloc ben conegut.

I ja sense presses vaig poder gaudir de la satisfacció d’haver estat tot sol durant 3 mesos donant la volta al mon passant per 7 països i havent dormit en mes de 20 hotels o apartaments diferents i finalment haver aconseguit arribar allà on era ara, a la Plaça de Catalunya de Barcelona, a casa.

22/08 Visita per Dublín

Cap a les 2:30h de la matinada, algu de la tripulació va dir alguna cosa per megafonia i ja ens va mig despertar a tots. Només quedava menys d’una hora per l’aterratge i ja no vaig ni tornar a intentar adormir-me. Almenys havia pogut dormir una estona, a trossos, però en conjunt mes hores de les que m’esperava. Almenys era suficient per intentar aguantar el dia i així poder ja veure Dublín, doncs l’endemà ja marxava.

Com sempre, els de Norwegian no ens varen donar ni aigua així que tocaria esperar per prendre’s el cafè. Em vaig netejar una mica al bany i a esperar fins cap a les 3:30h, 8:30h hora local, que vàrem aterrar sense problemes. Be, només que em va semblar que la pista era molt curta perquè per mi aquell va ser l’aterratge amb un blocatge de frens mes fort. De fet en molt poca estona ja havia frenat i va començar a girar quan encara anava prou ràpid, cosa que em feia pensar que la pista no donava per a mes.

Vam baixar i al sortir de l’avió ja em va sorprendre, tot i que ja m’ho hauria d’esperar, el tema dels idiomes, doncs l’anglès no és la llengua originària d’Irlanda, sino el gaèlic irlandès, que te el mateix abecedari però una escriptura ben diferent.

Vam anar directament cap al control de passaports i per primera vegada en el viatge arribava a zona de la UE, per lo que ja podia passar el control només passant el passaport pel lector d’una màquina, que després em faria una foto i ja em deixaria passar. Abans de les 9 ja estava sortint de l’aeroport.

I em arribar a Irlanda. Això vol dir mig plovisquejant i fred, de fet força fred, 16ºC en ple agost. Ja havia llegit per Wikitravel que aquella temperatura era normal per lo que ja portava la jaqueta posada. També ja havia llegit quina era la manera mes econòmica per arribar al centre de Dublín, que era en els busos de línia de Dublín, doncs n’hi havia d’altres que feien menys parades però que costaven mes, entre 7 i 9€, en canvi els públics de Dublín costaven 3,30€ i et deixaven al mateix lloc tot i que en uns 45 minuts.

Aquesta vegada, Google Maps i Moovit em van liar una mica ja que semblava que no tenien el número de bus a agafar actualitzat, deien el 133 o el 115 mentre que a Wikitravel deia el 16 o el 41. Gràcies a que allà ja podia utilitzar el 4G de la meva SIM, vaig mirar la web dels busos de Dublín, i efectivament eren el 16 i el 41. Això si, Moovit em va anar molt be per trobar la parada del bus, doncs estava una mica allunyada de la porta de sortida. De fet, els busos que et trobaves just davant quan sorties de la terminal, eren els cars, els de línia estaven uns 5 minuts caminant, mes endavant, quasi a la terminal 1, i en una zona on hi havia el pàrquing i mes lloc per fer les parades.

Vaig mirar els cartells que anunciaven els busos a cada una de les parades fins que vaig veure un que anunciava el 16. Per cert cartells electrònics i on posaven el temps que faltava per al pròxim bus. Realment molt be. Quan el vaig trobar m’hi vaig esperar i en uns 5 minuts ja va arribar-ne un tot i que n’acabava de veure un marxar just quan jo arribava. Tot plegat molt be.

Lo olent, que el bitllet s’havia de pagar de forma exacte, o en qualsevol cas, el conductor no donava canvi. Valia 3,30 i jo només tenia 4€, així que perdria algo però de totes maneres seguia sortint millor que els 7€ de la següent opció. Però fins i tot això em va sortir be, ja que davant meu anava una parella en què no vaig entendre be que havia passat però em va semblar que el noi va pagar els bitllets de tots dos amb un bono que tenia i la noia, sense haver-se’n adonat, també va pagar el seu. El xofer els ho va dir i aleshores em va dir a mi que el meu bitllet li pagués a la noia. Em va preguntar on anava i em va dir 3€, segurament per ajustar-ho al que la noia havia pagat, així que encara em vaig estalviar un euro.

El trajecte va durar uns 40 minuts però va ser entretingut, doncs de seguida ja entres a Dublín i pots anar veient ja la ciutat, primer amb les seves casetes unifamiliars típiques i els carrers tranquils, i mes endavant, els carrers empedrats i els edificis mes antics que donen la personalitat a Dublín. Era dia feiner i hora punta, per lo que a mes podia veure el que tant m’agrada, que és la vida en un dia normal de la ciutat, amb la gent en cotxe o transport públic anant a treballar o a fer el que haguessin de fer, en qualsevol cas viure en primera persona l’estil de vida de cada una de les ciutats visitades.

Cap a les 9:45h arribàvem a la parada que Google Maps em deia que havia de baixar, que era just havent creuat el riu. De fet el hostel estava molt ben ubicat, en ple centre i just a una de les vores del riu, a mes a la vora nord, doncs suposadament la part nord de la ciutat te mes coses que al sud. En qualsevol cas hi ha ponts per tot arreu per lo que creuar el riu no és cap problema. Així que vaig baixar, vaig creuar el pont de nou i en menys de 5 minuts ja era a la porta del hostel, on tenia reservat un llit en un dormitori mix de 25 persones!

A la recepció hi havia força moviment, es veia doncs un hostel prou famós. Li vaig dir a la noia que tenia la reserva, em va demanar el passaport, ho va confirmar però em va dir que fins les 14h el llit no estaria preparat. Ja m’ho imaginava així que li vaig preguntar si podia fer temps en alguna cuina o zona comú. Em va dir que la cuina l’obrien a les 10:30h, en uns 30 minuts. Així que vam quedar que faria temps pera allà fins les 10:30h i després baixaria a prendre un cafè i a deixar la maleta a la sala de maletes.

I així ho vaig fer. Em vaig quedar a fora mitja hora, veient el mal temps que feia, i a les 10:30h vaig baixar, doncs la cuina i el menjador estaven al sótano.

La cuina era molt gran i ja hi havia un munt de cafè fet en uns termos, per lo que no vaig haver de treure res de lo meu, només vaig agafar una tassa i em vaig posar llet que me la vaig prendre al menjador mentre mirava correus i escrivia el diari des del mòbil.

Suposadament la maleta la podia deixar en una sala que hi havia habilitada, però jo no ho vaig entendre i vaig anar directament a buscar l’habitació, doncs tot i que el llit encara no estava preparat, la noia ja m’havia dit quina era i el llit. Habitació 9, llit 11. Casualment l’habitació estava prop del menjador per lo que hi vaig anar. Efectivament estaven fent els llits. Vaig buscar l’11 enmig de tot aquell merdé de llits i vaig deixar la maleta al costat tornant cap al menjador a prendre el cafè fins cap a les 12h que vaig sortir a passejar per Dublín. No m’havia pogut dutxar però almenys si rentat les dents i pres el cafè, cosa que ja m’ajudava molt a poder sortir a tope.

Com ja he dit abans, el hostel estava molt ben ubicat, tant que una de les visites que volia fer la tenia a 50 metres, que era el pont de Ha’penny. De fet des de la porta del hostel ja es veia, doncs aquest quedava a pocs metres del riu Liffey. Per cert, el seu nom es deu tant a la semblança de la seva forma al cantó d’una moneda de mig penic i al peatge (d’aquesta mateixa quantitat) que es cobraba per a travessar-lo fins el 1919. Així que em vaig abrigar be i vaig caminar fins al pont, el vaig creuar passant a la zona sud i vaig caminar uns 5 minuts sense rumb, gaudint d’aquells carrers medievals fins que vaig tornar a mirar a Google Maps quina podia ser la següent visita.

A pocs metres tenia l’estàtua de Molly Malone, una estàtua de bronze una vendedora ambulant que empeny un carro de peix i marisc, probablement la mes famosa de Dublín, així que hi vaig anar. Val a dir que en aquell moment estava en un altre lloc, així que el fons que jo ara veia no era el mateix que el que es veia per Internet. Ara està just davant d’una església i quan hi vaig arribar ja estava rodejada de gent. Un noi cantava i tocava la guitarra just al costat i la veritat és que cantava força be.

Vaig estar una estona observant l’estàtua i esperant en algun moment quan no hi hagués massa gent davant per fer alguna foto i tot i que això va ser difícil, tota l’estona hi havia algun grup o altre de persones mirant l’estàtua. Mes famosa del que pensava.

Vaig tornar a mirar Google Maps i ara tocava anar per proximitat a Grafton Street, un carrer per a vianants i ple de comerços. Un dels carrers amb mes moviment i personalitat de Dublín, ple d’artistes ambulants, estàtues humanes al estil Les Rambles i pubs típicament irlandesos. De fet n’estava ple a tots els carrers d’aquests pubs tant típics. De fet tot el centre de Dublín m’estava agradant molt, doncs mantenia encara aquell encant tant únic irlandès però molt ben conservat. Passejar per aquests carrers és veure la Irlanda que sempre t’havies imaginat.

I d’allà, doncs estava en un dels extrems de Grafton Street, vaig anar cap al Trinity College, la Universitat mes antiga d’Irlanda i on es pot entrar al campus ple de gespa i els edificis tant ben conservats. Fundada per la reina Isabel I en el 1952, a mes del seu extens campus, impressiona per la seva biblioteca. La sala principal te unes estanteries de fusta repletes de llibres i manuscrits de totes les èpoques tot i que la joia mes preuada de l’edifici és el Llibre de Kells del segle IX, realitzat per monjos celtes i que conté els 4 Evangelis del Nou Testament. A Europa tenim patrimoni de fa segles enmig de les ciutats i en edificis encara utilitzats, algo que no passa a tot arreu i del que crec que no en som del tot conscients.

D’allà vaig decidir anar fins al City Hall o Ajuntament de Dublín que tenia a uns 500 metres. De tan en tan queia alguna gota però no acabava de ploure, per lo que podia anar passejant sense problema. Quan ja quasi arribava al City Hall, vaig trobar una zona amb llocs per seure en un carrer amb força moviment per lo que vaig decidir seure i menjar l’entrepà que portava des de Toronto comprat a un 7-eleven. Eren quasi les 13h i ja feia estona que estava despert i que no menjava, per lo que ja tenia molta gana. Sempre intento aguantar una mica per tal de poder passejar mes estona, doncs després de menjar sempre fa una mica mes de mandra.

L’entrepà costava uns 4€ però la veritat és que era prou complet, amb mes embotit del que sembla a simple vista. Em va deixar lo suficientment ple com per no voler res mes però no tant ple com per no voler caminar mes, així que perfecte i a seguir caminant en direcció al City Hall.

En arribar-hi vaig entrar per veure la famosa sala d’estil neoclàssic que destaca per la seva cúpula sostinguda por 12 columnes i que és ben visible des de fora però que per dins és impressionant.

A pocs metres de l’ajuntament queda el castell de Dublín, castell que també ha estat residència reial, fortalesa militar i seu del Tribunal de Justícia Irlandès i des d’on els anglesos administraven Irlanda durant la seva ocupació. Vaig anar fins al pati sense arribar-hi a entrar, doncs s’havia de reservar un tour, però si contemplant-lo des de fora que ja es prou impressionant. Llàstima que una part estava en obres i quedava mig tapat pels andamis.

Després ja vaig caminar una estona mes, uns 15 minuts, per arribar a Temple Bar. Jo en aquell moment encara pensava que era un bar, però no, Temple bar és tot un barri, i de fet un dels barris amb mes encant de tot Dublín, amb els seus carrers empedrats, estrets, els locals i pubs mes clàssics amb música en directe fan que sigui una de les zones mes visitades sobretot cap al vespre, on es comença a omplir de gent prenen una cervesa.

Hi ha el pub mes famós en una de les cantonades i jo pensava que allò era Temple Bar, per lo que jo buscava aquell pub quan seguia les indicacions de Google Maps. Però Google Maps em va portar fins al mig del barri on no veia aquell pub, per lo que pensava que les indicacions de Google Maps estaven malament. va ser mes tard quan passejant per allà, de casualitat vaig veure el pub que buscava, doncs al final el barri tampoc és tant gran. El que passa és que la majoria de pubs d’aquest barri son únics, amb la seva façana de fusta, decoració única i música en directe. Mes irlandès impossible.

D’allà vaig tornar a creuar el pont, per cert, passant quasi per davant del hostel, de tant ben situat que estava, per anar fins O’Connell Street que és el carrer principal de la ciutat. És una de les avingudes mes amples d’Europa i sempre està repleta de gent, ja sigui comprant o anant a treballar. A l’avinguda hi ha vàries estàtues importants, entre elles destaca la del líder nacionalista Daniel O’Connell, que dóna nom al carrer. L’Oficina de Correus de 1818 és un altre dels llocs que val la pena veure, tot i que el monument mes famós és The Spire, una agulla de 120 metres d’alt. Al ser tant prima sembla mes alta del que realment és per lo que la imatge és brutal. A mes es veu ja de ben lluny sent el que mes destaca de tota l’avinguda.

Però abans d’arribar a O’Connell Street, vaig passar per el bar The Church, un bar que està dins una església!. Part de la paret de l’església és del bar i fins i tot te taules fora, al jardí de l’església a mode de terrassa. És impressionant. I està ple de gent, és a dir, no és un museu, sino un bar operatiu on la gent hi va a menjar i beure. A vegades creus que ja ho has vist tot i et trobes coses com aquesta que et tiren per terra tots els teus esquemes.

Eren les 14:30h aproximadament quan anava per O’Connell Street i ja en feia mes de 3 que havia sortit. Un matí ben aprofitat tenint en compte que acabava d’arriba de Toronto feia 6 hores i que aquest era el meu 88è dia de viatge al voltant del mon.

Vaig decidir anar al hostel una estona a prendre un cafè, descansar una mica i confirmar que ja tenia el llit a punt. I efectivament, només entrar, la noia em va avisar per donar-me la targeta magnètica que donava accés al hostel i a explicar-me on podia llegir les normes del hostel. Vaig anar cap a l’habitació per comprovar que la maleta seguís allà i que el llit estava fet, i tot estava correcte. Vaig anar a la cuina i em vaig prendre un altre cafè mentre mirava algun correu i algo de finances. Ja portava 3 cafès aquell dia, el que fa tenir-lo allà ja fet i que només s’hagi de pitjar un botó per tenir-lo al got.

Un cop una mica mes descansat, vaig tornar a sortir per tal d’aprofitar el dia al màxim. Vaig tornar a anar cap a l’estàtua de Molly Malone ja que estava a menys de 5 minuts el hostel i abans quasi ni l’havia vist, de la gent que hi havia i de lo ràpid que havia anat jo per marxar. Així que hi vaig tornar i ara si que hi vaig estar uns minuts mes observant-la be per tal de poder-ho recordar, doncs amb la visita tant fogàs del matí fins i tot se m’hauria oblidat. Val la pena dedicar un temps a gravar be els records a la nostra memòria.

Després, i tenint en compte que volia sopar cap a les 20h i encara eren les 16h, vaig decidir d’anar a la Guinness Storehouse, que és la fàbrica i magatzem de la cervesera Guinness, la mes famosa d’Irlanda. Doncs la seva fàbrica està prou a prop del centre de Dublín, a menys de 2km, per lo que vaig decidir d’anar-hi.

El trajecte ja era mes avorrit que passejar pel centre, doncs els carrers ja no eren igual d’interessants. De camí cap allà va començar a ploure amb mes força, cosa que em va fer posar la caputxa i considerar si marxar. Per sort, després de veure una estona tot l’edifici, va començar a parar o almenys semblava que no hauria d’anar a mes.

L’edifici de la Guinness és antic, de l’estil dels que hi ha per la zona i amb aquell aire industrial tant típic. Manté el seu estil original però està totalment ben conservat. Però no sembla la típica fàbrica de cervesa, doncs no es veuen grans dipòsits antiestètics per enlloc o magatzems industrials, sinó un edifici que ben be podria ser un edifici d’apartaments, de fet em recordava molt als edificis d’apartaments de Brooklyn. Així doncs, una fàbrica amb molt d’estil. Fins i tot una de les parts semblava d’estil medieval.

Mentre tornava cap al hostel, vaig decidir d’anar fins al mar, doncs em va venir al cap que estava al costat del riu i que a la vegada estava quasi a la seva desembocadura, així que vaig decidir d’anar a deixar la jaqueta al hostel, doncs ja no només havia parat de ploure sino que ja començava a tenir calor per estar tanta estona caminant. Així que en uns 20 minuts vaig arribar al hostel, vaig deixar la jaqueta i vaig seguir caminant per la vora del riu en direcció al mar.

Mirant a Google Maps semblava poc, però conforme anava caminant anava veient que era mes lluny del que semblava. De fet, just a la desembocadura hi ha el port, doncs el creuer que es veia allà, tota l’estona el veia igual de petit, sembla que no m’hi acostava. Almenys caminar per la vora del riu era ja entretingut en si mateix, doncs hi havia molta gent asseguda als bancs, fent footing o simplement passejant, doncs a Irlanda, a la que deixa de ploure, la gent ho aprofita per sortir tant com puguin.

Conforme m’hi anava acostant vaig decidir que no aniria a la desembocadura ja que allà només hi veuria el port, de fet probablement ni es pugui veure la pròpia desembocadura, així que vaig decidir anar cap a la platja que fins i tot quedava una mica mes lluny que al desembocadura, doncs havia de creuar el riu i passar una mica el punt de la desembocadura per a trobar la platja mes propera.

Quan portava ja mitja hora caminant em vaig adonar que em costaria mes del que pensava i fins i tot vaig considerar de tornar enrere, però al ja haver fet mes de la meitat del camí no vaig poder deixar-ho allà. A mes feia molt vent i per tant ja no trobava tant a faltar la jaqueta que acabava de deixar. Quan tocava el sol feia calor, però a l’ombra feia fins i tot fred.

El cansament ja es notava i es començava a fer dur. ja portava mes de 5 hores caminant des de que havia aterrat provinent de Toronto i tot plegat s’estava fent prou dur.

Cap a les 17h ja tenia força gana i ja pensava mes en menjar i descansar que en la platja. Volia aguantar fins les 20h per tal de sopar i anar a dormir, però ja veia que probablement no ho aconseguiria. Així que quan em quedaven uns 15 minuts per arribar a la platja, vaig passar per davant d’un Spar, que n’hi ha per tot arreu, i vaig decidir d’entrar-hi a veure si hi havia alguna cosa per berenar, així menjar però sense atipar-me com si fos un sopar.

Però només entrar-hi vaig veure una zona on feien entrepans molt currats. Eren molt complets i contundents i prou barats. Un de 3 pisos amb pollastre i embotit vari, costava 4€, així que en vaig demanar un a mes de comprar un croissant per 1€. Vaig sortir, vaig seure en una repisa d’una petita plaça allà mateix, i vaig començar a menjar. L’entrepà estava realment molt bo, era curt però era tant complet que pràcticament era com un sopar. Això si, em va entrar com mai, doncs ja feia hores que no menjava algo tant contundent i mes alguna cosa dolça com el croissant.

Vaig acabar ben tip i amb mes mandra encara per arribar fins la platja, però ja em quedaven poc mes de 10 minuts per arribar-hi i ja segur que no tornaria enrere. Així que vaig seguir caminant com vaig poder endinsant-me en barris mes solitaris i, de fet, fins i tot em preocupava ja que portava quasi 200€ a sobre. La zona no estava malament però hi havia carrers que es veien força marginals. Per sort tot just eren les 17h.

Finalment, cap a lesw 17:15, per fi vaig arribar a la platja. Era una platja just al costat del port i en una ciutat on fins i tot en ple agost hi fa fred, per lo que la platja estava buida, tenia unes grues com a vistes i l’aigua tampoc es veia excessivament neta, és a dir, era una platja sense cap encant. Això si, era el mar d’Irlanda que veia per primera vegada. Així doncs un nou mar al que afegir a la llista de visitats tot i que no pensava tocar-lo.

Al cap de 10 minuts de descansar i contemplar el mar d’Irlanda, vaig començar el camí de tornada. Seria llarg però m’estalviaria uns minuts ja que a l’anada havia fet el camí una mica mes llarg ja que al començament volia anar cap a la desembocadura. Ara aniria mes directe al hostel i per un camí per el que encara no hi havia anat, aprofitant així al màxim la passejada.

Ja eren les 17:30h i per tant cada vegada es veia mes gent pel carrer, gent que sortia de treballar o que aprofitava per anar a comprar, en qualsevol cas ara es veia una mica mes la vida cotidiana de Dublín, algo que m’agrada molt de veure, simplement com viu la gent de la ciutat. Vaig considerar fins i tot d’anar en bus, però ja quasi que tardaria el mateix que caminant. Això si, m’estalviaria la caminada però allò en aquell moment ja cada vegada m’importava menys.

Vaig anar quasi tot el camí per un carrer força important tot i que no deixava de ser un carrer normal fora del centre. Tot i la llarga caminada encara tenia una mica de fred si em quedava quiet, era al·lucinant el fred que feia tenint en compte que era 22 d’agost.

Anant per aquell carrer vaig arribar fins a O’Connell Street, carrer que ja em coneixia i que donava al riu tot i que a l’altra costat d’on era el hostel. Vaig creuar el pont que ja tant em coneixia i cap al hostel quan tot just eren les 18:30h. Portava 7 hores caminant però havia acabat massa aviat. Voldria haver sopat a les 20h i eren les 18:30h quan ja feia estona que feia la digestió.

Un cop al hostel ja vaig ser conscient que no aguantaria massa estona despert i que ja no tornaria a tenir gana per sopar, així que vaig començar a preparar les coses, poc, doncs no havia desfet res. bàsicament preparar la roba per l’endemà, dons em despertaria aviat i no volia molestar massa mentre tothom encara dormís. Així que vaig deixar la roba a posar-me en una bossa així com el necesser i cap a les 19:30h ja estava mes que preparat i ja fent temps per intentar anar a dormir el mes tard possible, o almenys aguantar el màxim possible per tal de no despertar-me a les 3 de la matinada.

Em vaig estirar i ja no vaig tardar massa en quedar-me adormit, de fet abans de les 20h ja estava dormint. La veritat és que era una habitació plena de llits però almenys aquests eren còmodes. No feia calor i s’estava realment be, per lo que entre això i lo cansat que estava no em va costar gens adormir-me. Arribava ja l’última nit del viatge, la següent ja seria a casa.

21/08 De camí a Dublín

El despertador em va sonar a les 8 del matí aixecant-me cap a les 8:15h. Aquest dia ja marxava cap a Dublín en el que seria la meva última ciutat visitada. El vol sortia per la tarda però a les 11h havia de deixar l’habitació i a les 14:30h ser a la terminal d’autobusos, la mateixa des d’on el dia anterior vaig agafar el bus cap a les cascades del Niàgara, per lo que ja em coneixia el camí.

Primer em vaig preparar un cafè, doncs el dia anterior ja no me l’havia pres i ja tenia monu. Vaig escriure una estona el diari, passant despeses, comprovant les còpies de seguretat i mirant com anar de l’aeroport de Dublin al Hostel, que per cert era un trajecte molt barat i senzill, probablement el que mes en tot el viatge, doncs només hauria d’agafar un bus de línia de Dublín per 3,30€ que ja em deixaria a 5 minuts caminant del hostel.

Cap a les 10h em vaig dutxar, vestir i acabar de fer la maleta. A les 10:50h la noia de la casa em va picar a la porta per confirmar que encara hi era i que ja marxava, quina pressió! Vaig fer les fotos de l’habitació i a les 10:10h m’acomiadava de la noia i anava a l’entrada de la casa a fumar un piti mentre aprofitava els últims minuts connectat a Internet, doncs tenia temps i volia fer el màxim de coses possible abans de marxar.

A les 11:30h ja anava cap a la parada del bus, sense haver-me recordat de planejar el trajecte a Moovit per lo que m’hauria de valer només de la meva memòria per agafar el bus i el metro que havia d’agafar per anar a la terminal d’autobusos.

Al pujar al bus vaig preguntar-li be al xofer com havia de fer el transbord al metro, doncs el dia anterior vaig haver de pagar el bitllet per no saber com fer el transbord amb el bitllet del bus. Ell em va dir que em aquell bitllet de paper que ens donaven ja seria, que de fet era el mateix que havai tingut el dia anterior i amb el que no vaig poder. En qualsevol cas em va dir que amb aquell ja podia i vaig seure.

Entre la meva memòria i Google Maps no vaig tenir problema en baixar a la parada corresponent, la que quedava mes a prop de l’estació de metro de Finch West. Per cert, durant el trajecte vaig veure com un senyor no pagava el bitllet, algo que no m’esperava gens a Toront. Es pot pujar per les portes del darrere dons hi ha una màquina per llegit els bitllets, però el senyor va fer veure que el passava però no, de fet no ho va fer ni en el costat de la porta on hi havia la màquina.

Un cop a l’estació del subway vaig tenir el mateix problema que la primera vegada, no sabia com utilitzar aquell bitllet de paper del bus per passar les portes automàtiques de l’estació de metro. A mes, com l’altre dia, no hi havia cap empleat. Però aquest dia tenia temps per lo que vaig mirar be totes les opcions de les màquines i vaig esperar una estona, quan per fi, al cap d’uns 10 minuts, va aparèixer una empleada. Li vaig preguntar i em va dir que si, que només havia d’anar per la porta automàtica mes propera a la taquilla. Vaig anar-hi i, sorpresa, la porta s’obria només acostar-s’hi, per lo que ja hi podria haver entrat. Mira si es fien de la gent, que deixen una porta automàtica que s’obre només acostant-s’hi i sense cap empleat vigilant. En fi, en qualsevol cas havia pogut fer el transbord correctament sense haver de tornar a pagar.

Vaig baixar al cap d’uns 30 minuts a l’estació de St. Patrick, la mateixa on havia pujat el dia anterior per lo que ja em coneixia la zona. Primer vaig anar al 7-eleven on ja havia anat també el vespre anterior, a comprar uns sandvitxos de pollastre i un entrepà d’embotits varis. Després vaig anar al Circle que estava a 5 minuts d’allà. i vaig comprar un parell de hotdogs per $3,15, molt bon preu tenint en compte la zona. Després ja vaig anar cap a la terminal on hi vaig arribar cap a les 13h, doncs havia estat una hora llarga de camí fins allà mes anar a comprar al 7-eleven i al Circle.

Allà mateix a la terminal em vaig menjar els dos hotdogs i el mig entrepà que m’havia sobrat de la nit anterior. Amb això ja vaig dinar i ja em vaig esperar allà connectat a la xarxa de l’estació fins cap a les 14:15h que vam començar a pujar al bus. Per cert, que a fora la terminal, on m’estava fumant un piti, un altre noi s’estava fumant un bon porro. No deixava de sorprendrem la quantitat de gent que fumava marihuana per qualsevol lloc de la ciutat i l’olor contínuament a marihuana que es notava per tota arreu. Per algú que no hi està acostumat es fa realment molt estrany.

I a les 14:30h puntualment, començàvem el camí cap a l’aeroport de Hamilton. Bus mig buit per lo tant un trajecte ben tranquil i còmode. Començava ja el camí cap a l’últim país a visitar, Irlanda, i que ja marcaria el final d’aquesta volta al mon. Fins aleshores havia pogut arribar a tot arreu on tenia planejat i no perdrem ni una vegada, i tot apuntava a que tot el viatge seria així.

A les 16:15h arribàvem a l’aeroport de Hamilton, un dels mes petits que he vist mai, i de fet probablement l’aeroport internacional mes petit que he vist mai. Només tenia 5 o 6 mostradors, un vestíbul petitíssim i 2 portes d’embarcament. Be realment eren 4 però cada porta tenia dues files, per lo que de portes reals només n’eren 2. A mes les portes no donaven al costat de l’avió, sino que donaven a un mateix lloc i d’allà s’havia d’anar caminant un bon tros pel mig de la pista fins arribar a l’avió.

I allà, connectat a la xarxa wifi de l’aeroport, llegint notícies, mirant correus i contestant whatsapp’s mentre esperava. A fora hi feia encara mes calor que a Toronto, aquí semblava que el sol cremava una mica mes.

Vaig anar a fer el check-in, com sempre al mostrador, doncs per Internet no em deixava i allà no hi havia màquines. De totes maneres, Norwegian sempre fa anar al mostrador per tal que et puguin pesar les maletes de cabina i comprovar que no superen els 10kg màxims permesos. I efectivament, em van pesar les maletes i efectivament pesaven mes de 10kg, 11,30kg concretament. I també com sempre em van dir que no passava res. Be, de fet en aquest cas, em van preguntar si portava una jaqueta, doncs es roba que pesa i que normalment es porta a sobre sense contar pel pes total.

I cap a les 18h vaig anar a fumar l’últim piti i ja cap al control de seguretat, que va ser molt ràpid perquè tot plegat era molt petit i hi havia molt poca gent. Com ja era costum, i de fet, com sempre en aquest viatge, vaig passar el control sense cap registre addicional. La veritat és que s’agraeix, no tant pel temps que es perd, sino per lo desfeta que queda la maleta i el que em costa de fer-la.

I després ja cap a la sala d’embarcaments, i dic sala perquè era literalment una sala amb dues portes que donaven ja directament a les pistes. Només creuar aquelles portes ja s’havia de caminar per les senyalitzacions adequades per arribar a cada una dels avions que hi havia escampats per allà.

Però el vol es va endarrerir. A les 19:45h, hora prevista de sortida, encara no havíem ni embarcat. A mes feia un fred horrible allà dins. Amb la calor que feia fora i el fred de dins, quanta incongruència.

Finalment, cap a les 20:10h vam començar a embarcar enlairant-nos cap a les 20:30h, quasi una hora d’endarreriment. En qualsevol cas ja era el meu penúltim avió del viatge i ja no li donava cap importància, i mes després de constatar que és molt millor això que no pas una cancel·lació. A mes tampoc tenia cap pressa, doncs l’hora prevista d’arribada a Dublín era a les 7:30h, massa aviat per anar a fer el check-in i per intentar dormir, per lo que de fet l’endarreriment encara m’anava prou be.

Aquesta vegada em va tocar a passadís, be, de fet la noia que em va imprimir la targeta d’embarcament em va preguntar si preferia finestra o passadís. Li vaig dir passadís i efectivament. No recordava cap ocasió en què en una low-cost m’haguessin ni preguntat això. Així que ja assegut al seient 22C ens preparàvem per anar cap a Irlanda. Em va tocar al costat d’una parella canadenca d’aquells que es veuen molt educats i discrets. De fet la noia ni va baixar el recolza-braços per no molestar.

Al cap d’uns 45 minuts de l’enlairament em vaig menjar els sandvitxos que havia comprat al 7-eleven i els Doritos que encara tenia de Mèxic i que m’havia comprat l’Emma. I després ja a intentar dormir el màxim d’hores possibles de les 7 que durava el vol. I de fet, algo vaig dormir, ja cada vegada em costava menys adormir-me als avions i mes en aquests dies que portava tant cansament i son acumulats.

20/08 Cataractes del Niàgara

Arribava el dia d’un dels plats forts del viatge i el motiu pel qual havia anat fins a Toronto. Bé, val a dir que fent aquesta escala, el preu total dels vols era més barat que un directe fins a Barcelona, per l’O que ja vaig aprofitar per anar a veure el que mhavia quedat amb ganes de veure en el viatge naterior, les cataractes del niagara.

Havia pogut reservar el trajecte danada i tornada de toronto a niagara amb megabus per $2, doncs el vaug rezervar 3 mesos abans i vaig poder aconseguir aquwsta oferta. Els preus normals eren de $32. El bus sortia a les 10:30h des de la Toronto Ciach Terminal que em quedava a quasi una hira i mitja de lapartament amb bus i metro.

Em vaig despertar quasi a la 1 de la nit despres se dor.mir unes 10h, doncs el dia anterior havia anat a dormir a les 14h per portar dos dies dormint ben poc. Tot i així notava que encara podria haver dormit algo mes.

Al contrari del que em passa sempre, ja tenia gana, donvs feia 24h que no menajva res consistent i a més havia sigut un sandwitx, aixi que vaig comprar una barra de cereals de les que hi havia a l’habitació i que venien per $1. Després em vaig voler prendre un cafe amb la bossa que havia comprat a mexic i que pensava que era soluble, pero no, nomes era molt, per lo que em vaig quedar sense cafe amb el que em costa a mi aixo. De fet era el primer dia en el viatge i en molt de temps, potser anys, que no em prenia el cafe.

Cap a les 2 van arribar una parella duna de les habitacions i no van tenir cap problema en dutxarse tot i el silenci que ja hi havia a la casa. Deu nhi do del soroll que varen fer.

Vaig mirar com anar fins la terminal pero notava que tenia son per lo que quasi a les 4h em vaig estirar i em vaig adormir de nou fins a les 5:30h que mhavia posat el despertador.

Quan em vaig despertar ja no vaig haver de preparar cafe ni fer res, pwr lo que em vaig dutxar i preparar per sortir cap a les 6:30h, doncs volia tenir temps de donar alguna volta per toronto abans danar cap a niagara ja que no tindria mes temps.

El centre de la ciutat quedava molt lluny, a uns 15km, però per sort nomes havia dagfar un bus que passava a 3 minuts caminant de lapartament i despres un metro. En total tardava poc mes duna hora. Aixi que vaig anar a la parada a esperar el bus 36 que va passar en uns 5 minuts. 16 parades i quasi 30 minuts despres baixava a Romfield per caminar 5 minuts fins a la oarada Finch West del subway.

En principi no havia de pagar el bitllet ja que es podia fer transbord des del bus sense pagar mes. El problema era que no sabia com anava.

El bitllet del bus era de paper i al subway shvia de passar una targeta pels lectors de les portes automatiques. Vaig intentar passar inutilment el bitllet de paper del bus pero evidentment no el llegia. Vaig mirar si hi havia algun empleat i res. Aleshores vaig pensar que potser al bus hauria dhaver avisat que volia fer transbord al subway i que el xofer mhauria donat una targeta, aixi que em vaig resignar i vaig tornar a pagar 3,25 per un bitllet nou.

I ara si vaig poder baixar a les andanes i esoerar el metro de la linia 1 direcció downtown que v passar en uns 5 minuts. De fet nacabava de pssar un quan bixava.

Vaig baixar al cap de 16 parades i uns 40 minuts a lestacio se Queen, que era 3 parades abans de la mes propera a la terminal dautobusos pero aixi podia veure una mica la zona mes propera al llac ontario.

Pero no portava ni 5 minuts caminant que ja vaig pensar en menjar. Lo primer que em va venir al cap va ser buscar un 7-eleven, comprar un sandvitx i mwnjarmel nentre caminaba, aixi que vaig bjscar i nhi havia un a 400 metres. Vaig anar-hi i vaig comprar un entrepa de pernil i formatge, un pot de nescafe i una caixa de cookies grans de xocolata, tot per $13,50, uns 10€.

I ja mentre anva menjant vaig anar cap XXXXXXXXXXXXXXXXXXXX, el carrer mes llarg del mon amb 56km. Evidentment sense intencio de recorrel tot sino de veurel nomes, de fet nomes el vaig creuar i vaig anar cap a un petit port que hi havia a laltra banda i on ja es veia el llac ontario i les illes de toronto. La veritat es que es ven curios tot plegat, doncs toronto sembla una viutat amb mar pero no, es un llac, aixo si, tant gran que te illes i fins i tot permet que toronto tingui platges. Alucinant.

Despres de passejar una mica pel moll vaig comencar a tirar oer un carrer direcció nord per ja anar cap a la terminal dautobusos. Tenis uns 45 minuts de cami que aprofitaria per veure lambient de la ciutat. No tenia massa mes temps de fer res mes pero de totes maneres tampoc volia, ja que mhavia de reservar les forces lel que faltava de dia.

Passejar per toronto ja es una experiencia en si mateixa, doncs leducacio i el multiculturalisme son excepcionals. Cap cotxe pita, tots deixen passar, els passos de vianants sempre son respectats, la gent no crida, de cada 2 persones que veus una no es dorigen canadenc pero tots conviuen en perfecte armonia i resoecte. I ah si, el que mes em va sorprendre, es pot fumar marihuana pel carrer. El primer que vaig veure ja va ser el dia anterior de cami a lapartament i pensava que era algu que ho feia destrangis. Pero aquest dia ja en veia un cada 5 minuts, fins i tot treballadors davant la seva oficina. Eata totalment acceptat. Fins i tot en aixo es demostra el respecte i la tolerancia de la societat canadenca.

Cap a les 9:30h arribava a la terminal per lo que encara tenia temps. Hi havia wifi gratuit i cadires ler lo que em vaig esoerar alla mentre mirava correus i em menjava alguna cookie. Estaven realment bo issimes i molt barates tenint en compte els preus de canada.

Vaig estar enviant whatsapps i llegint noticies fi s cap a les 10 que vaig anar a la taquilla a preguntar des don sortiria el bus, doncs hi havia unes 10 parades. Vaig ensenyar el bitllet, la noia ho va confirmar i em va dir que a la parada 3,on ja hi havia el bus i forca gent esperant. Vaig anarhi i em vaig posar a la cua.

Cap a les 10:15h vam comencar a pujar i a les 10:30h marxavem. Ja estava de cami a les cascades mes famoses del mon on hi arribariem en dues hores.

En el bus tambe hi havia wifi gratuit per lo que el cami sem va fer forca curt.

A meitat del cami passaven pel pont que creua el llac ontario ja quasi al seu final pero que lermet escurcar una mica de cmi. Es curios veure en un dels costats una immensitat daigua com si del mar es tractes, no es veu el final i es un llac.

Al cap de les dues hores estipuldes qrribavem al poble de niagara, un poblet molt petit i qusi fantasma que te com a unic objectiu fer el transbord dels busos de llarga distancia als busos locals que acabaven de recorrer ela 3 km fins a les cascades. Jo, com molts altres, vig fer aquests 3km caminant, doncs es va per la vkra del riu niagara és que es molt agradble. A més vas per trritori canadenc pero veus tota lestona EUA, doncs l’altra banda del riu ja ho es.

Al cap duns 30 minuts caminnt arribava al pknt mes important que creua el riu i fa de frontera per entrar a EUA. I alla, sense sspararmho, ja vaig veure la primera cascada, doncs esta just al costat daquest pont. Es la mes petita de les 3 i esta a la banda dEUA, pwro de totes manerws es enorme. Per fi veia aquell espectacle en primera perskna i a escassos metres de distancia.

Em vaig quedar alla davnt meravellat sense imaginarme que allo no era res comoarat amb el qie em quedava per veure.

Just davant daquesta primera cascada i al costat canadenc, es a dir, on era, hi ha el poble niagara on the lake, molt petit pero com l’AS vegas, ple de casinos. I es de fet lo primer quw trobes quan entres a canada pel pont des dEUA.

Vaig seguir caminant i al cap de 2 minuts j vaig veure a uns 200 metres les altres cscades, les mes grans.

Pel camí hi ha varis miradors tot i que el millor es ‘últim. A mi els nyeriora ja m’al·lucinaven sense saber que encara quedava el millor. Pero abans d’arribar-hi es passa per la zona de les atraccions turístiques, entre elles el barco que et porta fins a escassos 10 metres de la caiguda de la cascada mes gran. Es per això que no vaig arribar al millor mirador, el table rock, fins mes tard, doncs el barco era l’activitat que volia fer segur. Així que quan vaig trobar les taquilles després de preguntar a informació ja hi vaig anar directe sense ni preguntar el preu.

EL preu final era de $29,30, doncs tot i que al cartell posava $25,95 mai hi ha l’IVA inclòs. Aquesta és una de les diferències que tenim amb Europa i que tant agraeixo a les autoritats europees, de fet quasi l’únic, ja que varen obligar per llei a que tots els preus mostrats fossin ja el preu final.

Immediatament després ja vaig anar cap al barco. Hi havia molta gent però anava ràpid, doncs hi havia mes d’un barco, almenys 2, i a cada un hi entraven desenes de persones. Jo portava un impermeable doncs havia llegit per Internet que et mullaves molt, però abans de pujar ens en varen donar un a cadascú, per lo que entenc que això de donar-lo és força recent.

Vaig tenir sort i vaig ser dels primers en pujar per lo que em vaig poder col·locar quasi a primera fila de la proa del barco, el millor lloc per veure de ben a prop les cascades. De totes maneres sempre hi ha la típica llesta que aprofitant que te un fill de 10 anys li diu que es col·loqui a primera fila tot i haver arribat després i ella s’hi col·loca darrere. En fi, de llests n’hi ha a tot arreu.

Quan es va omplir el barco, en uns 5 minuts, va arrencar i vam anar directament a les cascades mes grans i a les que encara no hi havia arribat tot i que ja les havia vist de lluny, doncs estàvem a uns 50 o 100 metres. La mes petita quedava ja darrere.

Conforme ens hi anàvem acostant el soroll era cada vegada mes fort fins al punt que arribava a ser ensordidor. Les cascades es veien cada vegada mes altes i l’aigua esquitxada, tot i ser encara a unes desenes de metres, ja ens mullava.

I finalment, fins arribar a escassos 10 metres de la caiguda, tot es veia blanc de tanta aigua que s’expulsava, el soroll era brutal, l’aigua sobre el barco era com si fossin onades gegants, com si ens tiressin centenars de litres d’aigua pel cap. Va arribar un punt que ni tan sols veiem les cascades de la quantitat d’aigua que queia sobre el barco i que feia que simplement ho veiéssim tot blanc. Això sumat al soroll tant fort, realment feia fins i tot por, almenys un respecte enorme i confiança total en què el pilot del barco sabia be el que feia. Va ser una de les experiències mes inoblidables de la meva vida, tot i que ja en portava unes quantes, però aquesta per ser tant diferent, algo totalment nou.

Vam estar allà davant parats uns 4 o 5 minuts, del quals la meitat me’ls vaig passar gravant i l’altra meitat observant, doncs també hem de gaudir d’aquests espectacles sense una càmera davant. Mentre tothom cridava jo em quedava embadalit davant aquella monstruositat de cascada. Cal tenir en compte que te uns 60 metres d’alt i mes de 100 d’amplada.

Al cap d’aquests 5 minuts va donar la volta i va fer el trajecte cap enrere recorrent tota la cascada, ja que aquesta te forma de ferradura, i fina a arribar a la primera i mes petita cascada, mes enllà del moll, tot i que de petita no en te res. Aquesta és la que ja havia vist des dels diferents miradors que hi ha fins arribar a la zona on s’hi concentren la majoria d’atraccions turístiques. El barco arriba fins quasi sota el pont que creua a EUA i ja torna cap al moll. La duració total del trajecte és d’uns 20 o 25 minuts que son realment molt intensos. I tot i que sembli poc, és mes que suficient, doncs mes estona ja no s’aguantaria degut a la mullada, el soroll i fins i tot la pressió que se sent tant a prop de la caiguda de l’aigua.

Després d’aquesta impressionant activitat vaig seguir riu amunt per arribar fins el que es considerat el millor mirador del costat canadenc, el mirador de Table Rock. I efectivament és el millor, doncs està just a un dels costat de la cascada mes gran, per lo que tens la caiguda d’aigua a toca de la mà, de fet el riu toca la paret del mirador, paret que no te ni dos pams d’ample. No m’imaginava que fos així, poder veure l’inici de la cascada a, literalment, 30 cms.

Aquest mirador és molt llarg, de fet es podria dir que des de la zona de les atraccions fins la cascada, que hi ha uns 200 metres, tot és mirador, que va sent cada vegada mes espectacular conforme et vas acostant a la cascada fins arribar al punt culminant que tens la cascada a tocar. Eren quasi les 15h quan arribava al mirador i m’hi vaig estar ben be una hora, doncs era difícil cansar-se de veure aquell espectacle de tant a prop.

Després de passejar-me vàries vegades per tot al llarg del mirador, vaig descansar uns 10 minuts, doncs ja portava quasi 4 hores de peu i quasi tota l’estona caminant, i cap a les 16:30h vaig començar a tirar de nou cap al poble de Niàgara on havia d’agafar el bus. En aquell moment encara no ho sabia però encara veuria el remoli del riu que es troba en un meandre a uns 4 kms de les cascades. En aquell moment encara no ho sabia perquè pensava que estava encara mes amunt de les cascades, però no, estava mes avall, de fet abans arribaria al poble que al remolí.

Va ser quan ja caminava cap al poble quan hi vaig pensar, vaig mirar a Google Maps i vaig veure que era en la direcció a la que anava, a uns 1,5km del poble, per lo que ara faria els 3kms fins al poble mes aquests 1,5 fins el remoli. Mes d’una hora caminant des de les cascades i tenint en compte el cansament que ja duia a sobre. No està malament.

Cap a les 17:40h vaig arribar al remolí i al telefèric construït per un arquitecte espanyol, de fet a Google Maps apareix com a Spanih AeroCar.

El remolí no era tant com m’esperava. Si que fa gràcia, doncs es dóna en un meandre molt marcat i que es veu perfectament, però el remolí en si no és massa gran.

Vaig estar uns 10 minuts observant el paisatge i ja vaig tornar cap a la terminal d’autobusos on hi vaig arribar al cap de quasi mitja hora mes, cap a les 18:15h. Allà vaig esperar connectat al wifi de la terminal, molt mes petita que la de Toronto, i aprofitant que hi havia una font amb aigua ben freda doncs ja m’havia acabat els 2L d’aigua que portava. Havia fet molta calor tot el dia i tant caminar feia que no parés de veure aigua, de totes maneres no suava tant com a altres llocs suposo que degut a què el clima és mes sec i un cop a l’ombra o quan fa una mica de ventet, baixa molt la temperatura, fent que tot plegat sigui mes difícil de superar que a altres llocs mes humits.

Cap a les 19:15h vaihg veure que venia i es parava allà un autobus de Coachtoronto, per lo que no li vaig fer cas, però ja quasi a les 19:30h vaig anar cap a l’aparcament i vaig veure qu en aquell bus ja hi havia un munt de cua. Vaig preguntar a la taquilera i em va dir que si, que aquell bus era de Megabus, però que ara en venia un altre perquè en aquell no hi cabríem tots. fantàstic, quasi una hora esperant i ara hauria d’esperar al següent.

Aquell primer va sortir força puntual, però el següent no va arribar fins les 19:45h i no sortia fins les 20h. Mentre esperava allà de peu, aquella quasi mitja hora, em va venir el cap de mirar com anar fins l’aeroport de Hamilton, doncs l’endemà ja sortia el meu vol a Dublin des d’allà. I sort que ho vaig mirar, doncs vaig veure que està a quasi 2 hores en bus directe i que en transport públic s’haurien d’agafar 4 busos diferents i caminar 40 minuts fent un total de quasi 4 hores de trajecte.

Aleshores vaig buscar opcions de busos directes com el de Megabus amb el que havia anat fins a Niàgara. El de Megabus costata $21 i sortia a les 14:30h. Hi havia una altra companyia, Busbud, que era mes barat, $9, però no arribava fins l’aeroport i sortia cap a les 10 o 11 del matí, massa aviat ja que aquesta nit aniria a dormir tard i l’endemà tenia el vol a les 19:45h. Així que no vaig tardar massa en decidir-me per Megabus, i com que ja n’era usuari, allà mateix mentre esperava a la cua del bus, vaig fer la reserva. Vaig seleccionar el bus de l’endemà de 14:30 amb arribada a les 16:15h a l’aeroport de Hamilton. El preu final amb taxes i comissions va ser de $25, uns 18€, i encara prou ben trobat i prou barat tenint en compte lo tard que era i la poca idea que tenia d¡on era realment aquest aeroport i lo complicat que era arribar-hi.

I cap a les 20h ja sortíem cap a Toronto, ja fent-se de nit i molt cansat. Vaig estar bàsicament sense fer res en el bus, només assegut mig dormitejant i mirant per la finestra. Cap a les 21:45h arribàvem a la terminal de Toronto després d’estar donant moltes per dins de Toronto quasi 20 minuts, doncs és una ciutat molt gran i aquella hora el trànsit fa que tot es faci molt lent.

En arribar vaig haver de comprar el sopar, doncs només havia comprat pel matí un pot de pasta deshidratada i volia comprar alguna cosa mes com se segon plat. A mes volia comprar mes pasta, per lo que primer vaig anar al Circle que havia vist prop de ñla terminal a veure si era mes barat que el 7-eleven. Els preus estaven be i fins i tot tenien una oferta de dos hotdogs per 2,50, que després d’imposts es quedaven en $3,15, però no tenien ni pasta ni res mes, només bosses de patates, per lo que vaig decidir finalment anar al 7-eleven i allà comprar-ho tot.

Finalment vaig comprar una bossa mes de pasta deshidratada i un entrepà similar al del matí però amb salami i altres coses, tot plegat uns $8.

I ara començava el camí cap a l’apartament que tampoc era curt, una hora i quart aproximadament. Primer al subway a la parada de St. Patrick, a uns 5 minuts del 7-eleven, amb el qual faria un trajecte de mitja hora llarga fins l’estació Finch West i allà agafar el bus número 36 que ja em deixaria al cap de 16 parades i quasi mitja hora mes a 5 minuts caminant de l’apartament. El bus anava molt ple tot i que ja era força tard, doncs ja eren les 23h.

Cap a les 23:15h arribava a l’apartament. Primer havia considerat de prendre un cafè, però finalment vaig obtar per passar algunes fotos al portàtil i fer la còpia de seguretat i anar ja a sopar. Em vaig menjar el pot i el paquet de pasta i mig entrepà, doncs finalment va resultar ser massa tot plegat. Vaig fer el que ja podia fer de la maleta deixant fora només el que necessitaria per l’endemà al matí abans de marxar, i cap a les 12:30h de la nit anava a dormir havent fet ja un dels plats forts del viatge i sent millor de l’esperat. Un dia mes aprofitat i ben cansat que em van permetre dormir d’una tirada.

19/08 Arribada a Toronto

A les 6:30h hora local aterravem a Toronto. Estranyament havia pogut dormir força, potser quasi 3 hores. I dic estranyament perquè a mi em costa molt dormir en busos, trens i avions. De fet em va despertar el cop en tocar terra sense ni haver pogut gaudir de les vistes de Toronto durant l’acostament. Almenys això em permetria poder arribar a l’apartament prou bé.

Al control de duanes quasi no hi havia gent per lo que després d’introduir totes les dades i contestar les preguntes tes a la màquina, només vaig fer 2 minuts de cua. Al contrari del que pensava, el control de l’agent va ser dels més complicats que recordo, més que a EUA. De fet, en cert moment començava a tenir dubtes que em deixés entrar. Em va preguntar d’on era, d’on venia, quin equipatge portava, que faria a Canadà i algunes preguntes més que es varen allargar més de 5 minuts. Pot no semblar massa, però quan estàs acostumat a passar aquests controls en 1 minuts i amb dues preguntes, això es fa molt llarg.

Finalment l’agent, que era un armari, va segellar el passaport i vaig seguir ja sense més problemes.

Un cop a la terminal volia canviar algo de diners per obtenir monedes per poder pujar al bus ja que només accepten monedes. Encara em quedaven ringgits de Malàisia per valor d’uns 40e per lo que intentaria canviar-los.

Vaig mirar per tota la terminal i només hi havia una casa de canvi per lo que seria cara. I efectivament, el tipus de canvi era força dolent i a més hi havia una Comissió de $3,50. Tot i així vaig decidir canviar-los perquè sinó ja no sabia que faria amb els ringgits, millor això que no que mels acabés quedant. Em va donar $44,75 quan sense Comissió i al canvi real haurien sigut $57.

Prèviament havia tret $40 dòlars d’un caixer amb bnext que en principi l’haurien de tornar els $3 de Comissió cobrats pel caixer. Per lo que ja tenia quasi $85, suficients per passar els 3 dies i poder pagar les atraccions de les cataractes del Niàgara.

Arribava ja el moment d’anar a buscar el bus. Em vaig connectar a la xarxa de laeroport i vaig buscar a Moovit. Hauria d’agfar 3 busos però de companyies diferents, per lo que hauria de per com a mínim 2 bitllets que ja serien uns $7, per lo que no marribava. Entre això, que en bus tardaria 1 hora i mitjà i caminant dues i mitjà, vaig decidir d’anar-hi caminant i així ja veure algo de Toronto encara que fossin les afores, doncs no tindria massa més temps per veure la ciutat. Aquestes coses no les pot fer tothom però es que a mi m’agrada caminar per les ciutats noves i superar aquesta mena de reptes, doncs caminar algo més de 10km es ja quasi un repte.

Així que sense pensarho més vaig mirar la ruta a peu a Google Maps i vaig començar a caminar. Val a dir que ho vaig fer perque no feia calor, sinó no ho hauria fet.

La primera meitat del cami no tenia massa gracia, doncs nomes hi havia naus induatrials, carreteres i algun riu. Almenys el cami es podia fer a peu sense gaire dificultats, doncs practicament a tot arreu hi havia vorera o almenys un espai al voral de la carretera.

Pel cami ja vaig veure algun esquirol que em van fer prou gracia ja que no mesperava veuren.

La segona meitat del cami era mes entretinguda n que comencava a entrar a la ciutat tot i que ja feia una mica mes de calor i el cansanci es notava, doncs ja poetava 1 hora i mitja caminant. A mes comencava a tenir sed i no trobava ni fontllocs on comprar aigua.

En aquest trajecte ja vaig poder veure una de les caracteristiques daquesta ciutat, el seu multiculturalisme, doncs la meitat de la poblacio no es dorigen candenc.

Vaig anar fent alguna parada mes per lo que les dues hores i mitja sallaegarien a 3. De totes maneres tenia temps, doncs fins les 12:30h no estaria l’habitació.

A 20 minuts per arribar ja sem feia relment dificil continuar i ja anava parant a cada banc que trobava.

Finalment, cap a les 11:30h i quan ja feia 3 hores i mitja que havia soetit de laeroport, arribava a lapartament que vaig trobar sense cap problema, doncs a la reserva venien les coordenades GPS que em van portar just a la porta.

El checkin era a lea 14 però haviem quedat que podria entrar a les 12:30h, així que vaig anar a fer una petita passejada pel barri.

Era un barri residencial i forca nou, amb cases unifamiliars ripiques americanes amb el seu jardi i cotxe a la porta. Era molt tranquil i totalment segur com a la resta de canada.

Vaig veure una escola i hi vig anar a veure si hi havia una font. I bingo. Davnt hi havia un parc amb una font. Vaig veure 1L d’aigua sense parar i em vaig netejar una mica la cara i els bracos. Vaig seure a un banc de parc uns 5 minuts i com nou, be quasi.

Cap a les 12h vaig anar ja cap a l’apartament ja saben que era massa aviat, però preferia esperar-me per allà que seguir donant voltes.

Quan vaug arribar-hi, just sortia de la casa un noi xinès que em va preguntar què volia. Li vaig dir que tenia una reserva i li vaig ensenyar el comprovant. Em va dir que si però que era fins les 14h. Li vaig dir que havia quedat amb algú per les 12:30h i després de fer una trucada ho va confirmar i em va dir que passés a dins on pordia esperar a la sala d’estar. El noi era molt simpàtic i atent.

Vaig seure, em vaig preparar un cafè, vaig treure el portàtil i em vaig connectar a Inernet després de que el noi m’indiqués on podia veure la contrasenya.

La connexió anava rapidíssima, sens dubte la mes ràpida que havia trobat en tot el viatge, per lo que ja vaig aprofitar per pujar alguns arxius que no estava segur si s’havien pujat be. Es varen pujar en un moment. Vaig aprofitar per escriure el diari i introduir despeses mentre em prenia el cafè fins cap a les 12:20h que el noi em va dir que l’habitació ja estava a punt. Què ràpid! Em vaig acabar el cafè, el noi em va donar les claus i vaig pujar amb tot a la segona planta on hi havia la meva habitació, la 5.

L’habitació tenia un llit de matrimoni, una cadira i una petita taula, massa baixa com per fer d’escriptori, per sort només hi estaria dos nits per lo que tampoc el trobaria massa a faltar. El bany estava just al costat i era compartit per 3 habitacions mes. Vaig deixar les coses, vaig treure lo bàsic, com portàtil, carregadors, necesser, etc. i vaig estar una hora mirant rutes, fent còpies i alguna cosa mes mentre pensava si sortiria o no. Però cap a les 14h vaig veure que estava ja molt cansat i que tenia molta son, per lo que vaig decidir d’anar a dormir, doncs estava segur que dormiria 12 hores, i despertar-me l’endemà de matinada i així tenir algo de temps fins cap a les 5 o 6 del matí que volia marxar per poder veure una mica Toronto abans d’estar a les 10:30h a la terminal d’autobusos on ja tenia el bitllet de bus reservat per anar cap a Niàgara. Així que a les 14h em vaig estirar, el llit molt còmode i gens de calor, de fet el contrari, fins i tot feia una mica de fresqueta, i a dormir amb les cames adolorides. Lo dolent, com sempre, és que fora d’Espanya no existeixen les persianes, per lo que pel matí es veuria una mica la llum del sol a través de les cortines que no eren del tot opaques.

18/08 De camí a Toronto

Aquest dia ja marxava de Mèxic en direcció toronto. Primer aniria de Veracruz a ciutat de Mèxic i d’allà a Toronto. El vol de Veracruz sortia a les 21:10h, tot i que hi van haver problemes que explicare més endavant.

Aniria amb la Xochitl, laline i l’Emma a Veracruz cap a les 12h, per dinar allà i després ja em deixarien a l’aeroport.

Em vaig aixecar a les 9h per intentar fer algunes coses abans de marxar. L’Emma també es va aixecar tot i que anava anant al llit. Jo em vaig prendre el cafè, vaig escriure el diari, vaig acabar amb les còpies de seguretat pendents, em vaig dutxar i vaig acabar de guardar les 4 coses que em quedaven.

A les 12:30h va arribar la Xochitl i laline i ja vam marxar.

Primer vam passar a posar gasolina, 500 pesos que vam pagar a mitges l’Emma i jo, per lo que ja n’estava sortint més car que anant en ADO que eren entre 150 i 200.

El trajecte era de 2 hores i mitjà però va passar prou ràpid, doncs vam estar parlant tota l’estona, sobretot la Xochitl i l’Emma que parlen molt…

La Xochitl em va preguntar per ETA i la monarquia, dos temes dels quals m’han preguntat molt en la meva estada a Mèxic.

La Xóchitl i l’Emma parlaven sobretot de la situació del sector educatiu, doncs totes dues són mestres i la veritat que la seva situació no es massa bona, amb moltes places vacants sense cobrir i treballadors en un càrrec cobrant menys del que els tocaria.

Cap a les 15:30h arribaven a Veracruz però cm estar-hi donant voltes mitjà hora buscant un restaurant. Finalment vam aparcar al malecon i vam anar caminant pocs metres fins a un carrer on hi havia 3 o 4 restaurants de carns i mariscs.

Només arribar-hi ja van venir els comercials de tots com desesperats perquè entressim al restaurant corresponent, algo que memeorenya molt, per lo que jo vaig deixar clar que no decidiria només perque aquells 4 pesats no em diguessin res.

Finalment vam entrar en un d’aquells i vam demanar, tot i que jo era l’únic que tenia força gana ja que no havia menjat res encara a diferència d’elles. Per lo que elles es van demanar còctels de gambes i jo una mojarra, la segona i última que menjava aquest any.

Estava bona però no tan com la dels Jarrochitos de Tuxtepec, fins i tot aquesta semblava algo mes petita, però sobretot la carn no era tant contundent. De totes maneres estava bona, doncs les mojarras de per si sempre ho estan. Això si, el torrat estava molt ben fet.

Mentre dinàvem vam estar parlant del que faria la resta del viatge. Va sortir el tema de que a Toronto hi aniria amb Interjet. Aleshores l’Aline va comentar que aquesta companyia estava cancelant molts vols i que molta gent ja no es fiava de reservar amb ella ja que donava la sensació que en qualsevol dia es declararien en fallida quedant-se amb els diners de la reserva. En aquell moment li vam donar una importància relativa però mes tard agafaria un sentit totalment inesperat.

Cap a les 17:30h acabàvem de menjar i vaig pagar els 460 pesos de conta per tots 4, uns 20€. A continuació ja vam anar directament al cotxe per anar cap a l’aeroport on hi arribàvem sense problemes cap a les 18h, 3 hores abans de la sortida del vol per lo que tenia temps de sobres. Vam aparcar el cotxe al pàrquing, després de certs problemes de la Xochitl per entrar-hi, per tal de poder-nos acomiadar amb temps.

Vam anar cap a la terminal, vam buscar les sortides i mentr ela Xochitl i l’Aline anaven al lavabo, l’Emma i jo ja ens començàvem a acomiadar. En aquell moment, davant les escales de sortides i de la pantalla amb l’informació dels vols, li vaig dir: A mira, buscamos mi vuelo? I sort que ho vaig dir, perquè el vàrem buscar i no apareixia. El vol era a les 21:10 i tot i que encara eren les 18h, ja apareixien els 5 o 6 vols que h havia programats fins quasi les 23h. Em vaig quedar de pedra tot i que de moment sense massa preocupació, doncs pensava que o no ho estàvem mirant be o que encara no se sabia ben be a quina hora sortiria. De totes maneres era tot ben estrany.

Hi havia un vol d’Interjet, la mateixa companyia que la meva, i que també anava a Ciutat de Mèxic, programat a les 17h però que tot just estava embarcant ja que anava endarrerit. Mica en mica ens vam anar preocupant, doncs vam anar al mostrador d’Interjet i no hi havia ningú. Vaig provar de fer el checkin a les màquines i em deia que el número de reserva era incorrecte.

Al tornar la Xochitl i l’Aline els ho vam comentar i l’Aline va mirar a la web d’Interjet i va veure que no hi havia cap vol programat per a les 21:10h. Cada vegada m’estava preocupant mes i després que l’Aline hagués dit al dinar que aquesta aerolínia estava cancelant vols. Vaig pujar a dalt on hi havien les oficines i tot i que la d’Interjet estava oberta, no hi havia ningú. Hi havia maletes, els ordinadors i un munt de coses però cap persona…

Jo ja estava pensat en què fer si el vol no sortia. Ja no sabia si és que Budgetair m’havia estafat o que hi havia hagut algun error, en ualsevol cas ja estava considerant no anar a Canadà depenent de quan fos el vol, doncs allà només hi estaria dues nits. Tot i així estava molt indecís i tot depenia de si havia estat un vol cancelat o una estafa, doncs si fos la primera opció m’hauria d’adaptar a la possible solució de a companyia.

Quan encara estava a dalt, l’Emma em va cridar des de baix dient-me que hi havia una noia al mostrador. Vaig baixar corrent i vaig anar a parlar amb ella. Li vaig dir que tenia un vol a les 21:10h, em va demanar el passaport i mentre mirava em va dir que s’havia cancelat. Be, almenys era la millor de les dues opcions, doncs no era una estafa sino una cancelació i per tant l’aerolinia m’hauria de donar una solució, tot iq ue evidentment, podia passar per haver-me de quedar allà la nit i ja no poder agafar el vol que tenia aquell mateix dia cap a Toronto. Però em va dir el que ja havia vist, que hi havia un vol a Ciutat de Mèxic que anava endarrerit i que estaven embarcant. Jo ja no hi confiava massa en aquell vol abans que m’ho digués perquè ja feia estona que estava a terra i estava programat per a les 17h sent ja les 18:15h, per lo que pensava que aquell temps que havíem estat allà ja hauria sigut suficient per acabar l’embarcament i enlairar-se el mes ràpid possible. Però quan m’ho va dir se’m van obrir els ulls com a pats, li vaig preguntar si el de Toronto s’havia cancelat, em va dir que no, li vaig preguntar si el vol m’esperaria, em va dir que si mentre em donava la targeta d’embarcament i em deia que ja podia pujar. No em podia creure la sort que acabava de tenir dins de la mala sort. Si hagués arribat 20 minuts mes tard ja no hauria pogut agafar aquest vol i aleshores si que no sé quan hauria arribat a Toronto. Així que em vaig acomiadar ràpidament de les 3, com no volia haver fet i vaig córrer cap al control de seguretat.

Per sort no hi havia ningú a la cua, absolutament ningú. Vaig passar molt ràpid, de fet crec que fins i tot els del control sabien que a l’avió m’estaven esperant. Vaig anar corrent cap a la porta A2 mentre escoltava per megafonia: Último avio para los pasajeros del vuelo de Interjet para Ciudad de México. Vaig cérrer mes fins que vaig veure la porta, sense ningú a la cua però la prta encara oberta. Vaig ensenyar la targeta d’embarcament i vaig entrar.

Quan vaig entrar a l’avió ja estava tothom assegut excepte dues o tres persones. Mentre guardava la maleta ja vaig veure que tancaven la porta de l’avió. Literalment m’estaven esperant i vaig ser l’últim en entrar. Vaig seure a la fila 2A, ben a prop i finestreta, de puta mare, i al cap de 2 minuts l’avio ja va arrencar. M’havia anat pels pèls, encara ni m’ho creia. Tot just eren les 18:19h per lo que tot ho havia fet tot en uns 3 minuts, increíble!

Quan posava el mòbil en mode avió vaig veure que m’havia trucat l’Emma feia 1 minuts. Jo ja no tenia saldo per lo que no vaig poder tornar-li la trucada ni tenia connexió wifi, així que el vaig esperar un minut per si tornava a trucar però ja no, així que el vaig posar en mode avió. Esperava que elles no s’esperessin a veure si havia pujat o no i que marxessin ja, suposo que això era elq ue volia confirmar. De totes maneres suposo que la noia els ho podria confirmar o si mes no al veure que jo no baixava de nou.

Per la resta tot perfecte. A finestreta i fins i tot ens varen donar una bossa petita de Doritos i per mi un cafè tot i que el vol només udrava una hora. Hora que em va passar rapidissima acostumat a tants vols mes llargs que portava ja a l’esquena.

En arribar a l’aeroport de Ciutat de Mèxic, vaig primer avisar a l’Emma que ja havia arribat, algrant-se molt i després vaig anar a buscar el mostrador d’Interjet per preguntar sobre el vol a Torronto que tenia a les 12:30h de la nit. Mentre hi anava, doncs estava llunyíssim, l’Emma em va dir que l’Aline ja havia vist que el vol ja apareixia a la web d’Interjet, doncs abans aquest tampoc hi apareixia, per lo que ja em vaig quedar una mica mes tranquil.

Al cap de quasi 10 minuts caminant vaig arribar al mostrador on efectivament em van confrar que el vol no s’havia cancelat i que podria fer el checkin a partir de les 21h. Eren les 19:30h per lo que tenia molt temps.

Vaig comprar un capuchino enorme al 7-eleven per 21,50 pesos, 1€, i me’l vaig prendre assegut connectat a una xarxa wifi i mentre mirava correus i parlava després amb l’Emma. Tots dos estàvem ja molt tranquils després dels nervis o incerteses que acabàvem de passar, fins i tot ella mes que jo. La veritat és que tot plegat havia sigut na mica caòtic i ‘acomiadament com no voldríem, pero tts dos coincidíem en la sort que havia tingut. Si hagués anat a l’aeroport en ADO probablemnt no hauria arribat tant aviat i per tant no hauria pogut agafar el vol que finalment vaig agafar. El fet d’arribar 3 hores i mitja abans em va salvar, per lo que la Xochitl i el seu cotxe van ser molt importants. De fet, l’Emma va posar l’altaveu, doncs estava amb al Xochitl i l’Aline, i els vaig donar les gràcies per tot. I ella ben contenta d’haver pogut ser útil en què finalment pogués arribar a Toronto tal com tenia planejat.

Vam penjar, doncs estava amb elles menjant i jo vaig fer temps fins a les 21:30h que vaig tornar al mostrador a fer el check-in. JA hi havia molta cua per lo que vaig estar uns 15 minuts esperant fins arribar al mostrador. Em van confirmar que el vol sortia, doncs jo hi preguntava sempre que podia doncs ja no em fiava d’aquella gent, em van demanar l’eTA de Canadà i la targeta d’immigració de Mèxic i em van donar la targeta d’embarcament. Ja ho tenia tot fet fins les 23h que aniria cap al control.

Vam parlar una estona mes amb l’Emma quan ja estava sola, fins cap a les 23h que vaig anar a fumar i ja cap al control, que va ser molt ràpid, doncs estranyament quasi no hi havia cua i ja últimament no em paraven mai, així que abans de les 23:30h ja estava a la porta d’embarcament, doncs a diferència de l’any anterior, aquesta vegada ja em coneixia mes aquella zona i ja sabia que no havia de passar cap altre control que em segellés la targeta d’immigració.

Però allà vaig haver d’esperar quasi una hora perquè fins les 12:15h de la nit passades no vam començar a embarcar. Evidentment el vol va sortir amb quasi una hora d’endarreriment, doncs estava previst per a les 12:15h, però després de la cancel·lació anterior això ja no m’importava gens, lo important era que sortís.

A mes, aquesta vegada també vaig tenir la sort d’estar a la finestra, doncs volia fer un video sobre el fet de deixar Mèxic i a mes tampoc hi havia ningú al mig, per lo que no tenia ningú al costat.

Jo volia dormir força ja que a Toronto hi arribaríem cap a les 8 del matí i ja no volia tenir son, per lo que quan ja havia passat una hora, veient que no portaven menjar, em vaig menjar una de les bosses de Doritos, però al cap de 10 minuts, van passar a repartir una bossa petita de patates, un sandvitx i una beguda. Evidentment vaig demanar-ho tot i després ja a dormir. Tenia força son a que portava 3 dies dormint molt raro i poc i caminant molt, per lo que a diferència del que és habitual, vaig poder dormir força estona. De les 4 hores i mitja de durada del vol, almenys en vaig dormir 3. De fet em va despertar l’aterratge, llàstima, perquè voldria haver fet fotos del moment d’acostar-nos a Toronto. Almenys en vaig fer durant l’enlairament i mes quan era de nit, que sempre queden millor les fotos amb tota la ciutat iluminada.

I així arribava un d’aquells dies que mes aviat sembla que sigui un dia doble, doncs dormir a l’avió, sense canviar-se, sense ni quasi dormir i sense un bon cafè, és quasi com no començar un nou dia.

17/08

Em vaig despertar cap a les 10 del matí. L’Emma també ja estava mig desperta tot i que vam seguir al llit quasi fins les 11h. Ella havia d’anar al viver a preparar els 30 rosers que havia d’entregar aquell mateix dia. En principi em va dir que hi aniria cap a les 10, però eren les 11 quan la va trucar la seva germana Xochitl ja que la passaria a buscar i l’acompanyaria. Es va aixecar i sense ni dutxar-se es va vestir i va sortir corrent ja que ja l’avisava que era fora.

Jo em vaig aixecar i vaig mirar com anaven les còpies de seguretat, doncs estàvem connectats a la xarxa d’en Chicho per lo que la senyal era molt dèbil i anava tot molt lent. De totes maneres anaven fent.

Vaig escriure el diari i mirar correus però sobretot vaig mirar com anar de l’aeroport de Toronto a l’apartament en transport públic, que tot i que semblava ben a prop, estava a mes d’una hora.

I entre correus, preparatius i maleta vaig estar fins cap a les 14h que em vaig dutxar i preparar ja que en principi havia de venir un jefe d’obra a veure el pis de dalt de l’Emma on hi volia fer una apartaments.

L’Emma ja m’havia escrit dient que ja havien acabat amb els rosers i cap a les 15:30h per preguntar-me quines bosses de patates volia, doncs li havia demanat per emportar-me-les l’endemà a l’aeroport. Cap a les 15:45h ja va arribar però el paleta encara no.

Mentre esperàvem vam estar pensant en què dinar o on anar. Vam considerar demanar antojitos o xiles farcits per telèfon però encara no estaven oberts. vam considerar anar a un bufet lliure però feia molta calor i el restaurant a mes estava al costat del riu amb un munt de mosquits. Finalment vam anar a comprar carn enchilada al mini súper de la cantonada i vam menjar a casa. Realment feia molta mandra sortir doncs la calor era insoportable. Per la nit ja demanaríem tostadas al lloc on vam anar a sopar pocs dies abans i que estaven boníssimes.

Així que vaig anar a comprar la carn, uns gelats Eskimal de postres i un parell de pans dolços a la pastisseria del costat de casa. A mes va passar el de l’aigua per lo que em vaig estalviar d’anar fins a l’establiment que tot i que està a 5 minuts caminant, carregant 20kg es fa etern.

Vaig ja posar tota la roba bruta que tenia a rentar per anar-me’n amb tot net i l’Emma va fer la carn enchilada. Entre unes coses i altres eren quasi les 17h quan començàvem a dinar. Vam menjar la carn i espaguetis dels que ja teníem fets amb formatge ratllat que havia comprat del que tant m’agrada, doncs està molt bo i està molt ratllat, quasi pols, i sobre la pasta queda boníssim. tot plegat amb tortillas i salsa picant huacamole.

Eren les 17:30h passades quan anàvem al llit. Evidentment aquell dia volia anar a dormir aviat ja que l’endemà a les 12h marxàvem cap a Veracruz amb la Xochitl, per lo que ara ja no volia dormir tot i que sabia que segurament no ho aconseguiria com així va ser. Li vaig dir a l’Emma que em despertés en 30 minuts si m’adormia, i mes o menys em va despertar una hora després cap a les 19h sense fer massa soroll ja que ja sabia de sobres que em despertava de molt mala llet. Ella va venir al llit però jo vaig estar mig dormint encara fins les 20h. Fatal.

Aleshores l’Emma va fer com quasi cada dia, es va adormir quan jo em despertava. Va estar des de les 20h fins les 21:30h dormint. Jo vaig aprofitar per anar fent tot allò que volia deixar el màxim d’enllestit, com el diari i recollir alguna cosa mes fins cap a les 22h que l’Emma va recollir tota la roba que tenia estesa i que ja s’havia assecat i vaig acabar de fer la maleta deixant ja només fora el que necessitava.

Desprñes vam demanar el sopar tot iq ue jo no tenia gana però que havíem de demanar ja abans de que tanqués el restaurant. Vam demanar les tostadas al restaurant on havíem anat 3 o 4 dies abans amb en Chicho, la Lola i els nens que estaven bonissimes i, tot i que petites, eren molt completes, i probablement les que mes m’agradaven de totes les que havia provat.

Jo em vaig prendre una cervesa i abans d’acabar-la ja va arribar el mandadero amb les tostadas, molt mes ràpid del que pensàvem. L’Emma va començar a sopar immediatament però jo vaig esperar ja que només eren les 22:30h i no feia ni 3 hores que m’havia aixecat de la migdiada.

Però quan em vaig acabar la cervesa al cap de 10 minuts i tant veure les tostadas, ja no vaig poder aguantar mes i vaig sopar. Me’n vaig menjar 5 de les 8 que vaig demanar. La resta me les guardava per si mes tard tenia gana ja que suposava que encara no aniria a dormir.

Així que poc mes tard de les 23h ja estàvem de nou al llit. Jo ja portava una estona aixecat, però l’Emma no portava ni dues hores. De totes maneres encara no vam anar a dormir sino que vam estar xerrant de tot una mica quasi dos hores, doncs ja era l’última nit que passàvem junts. La veritat és que teníem converses interessants, doncs tots dos teníem prou tema per poder parlar quasi de qualsevol cosa.

Cap a les 1:30h em vaig anar a acabar el mezcal que em quedava, que era només una copa, i després vam jugar una estona fins cap a les 2:30h que jo vaig anar a menjar les 3 tostadas que em quedaven. Ara ja tenia mes son i acabat de menjar ja considerava que podria anar a dormir. I de fet ja no podia tardar massa ja que l’endemà em volia llevar a les 9 del matí. De totes maneres encara vam estar quasi mitja hora donant voltes al llit fins que finalment ja ens vàrem quedar adormits.

16/08

Em vaig despertar primer cap a les 8h i l’Emma no estava al llit. Em va venir l’olor d’espaguetis per lo que ja vaig saber que me’ls estava preparant per dinar jo, doncs ella en principi marxaria al viver cap a les 10h. Va venir i ja li vaig dir que ja sabia que m’estava preparant ja els espaguetis. Jo em vaig adormir de nou ja que no feia ni 5 hores que dormia i ja em vaig tornar a despertar quasi a les 10h. Segons tenia previst, a aquesta hora ja n hi hauria de ser, però sorprenentment estava estirada al llit i dormint. Amb el meu moviment es va mig despertar i li vaig preguntar si aniria al viver i em va respondre que mes tard. Ja estava allargant els tempos com sempre.

Vam estar al llit fins cap a les 10:30h, ella mig dormint, fins que jo em vaig aixecar a preparar-me el cafè. Ella em va demanar que li preparés l’avena però quan vaig portar-li estava parlant amb en Jesús i semblava que havia ja decidit que aquell dia no aniria al viver. A mi em sorprenia perquè havia d’entregar 30 rosers l’endemà i encara no tenia ni la tela, per lo que li vaig dir si estava segura, a lo que ella va respondre que si. En fi, ella sabrà vaig pensar. Després sempre anava amb presses… Jo vaig mirar alguns correus i després ja a escriure el diari, doncs connectar-se a Internet seguia sent complicat. Només des del mòbil i des d’alguns llocs de la casa.

Després vaig començar a recollir ja algunes coses per anar fent la maleta. El dia de marxar s’acostava i era realment una mica trist.

Cap a les 13:30h vam anar a dinar les espaguetis que ja havia preparat pel matí, tostadas i tonyina, amb el que em vaig fer unes tostadas prou bones amb la salsa picant de huacamole i formatge. Tots dos vam menjar mes o menys el mateix amb la diferència que jo m’hi posava salsa picant i menjava molta mes quantitat que l’Emma.

Cap a les 14:30h ja estàvem al llit a fer la migdiada, almenys jo, ja que l’Emma estava fent coses de l’escola.Va anar a dormir però una mica mes tard i menys estona que jo, com sempre, dons jo em vaig despertar cap a les 16:30h.

L’Emma va tornar al llit i al cap de pocs minuts, la seva neboda Samy li va enviar un missatge convidant-nos a sopar aquella nit. M’emprenya una mica aquests plans tan a corre-cuita però ja estava be ja que així em podria acomiadar de la família. Això si, em vaig aixecar ràpid i vaig estar les dues hores que tenia preparant les coses, la maleta, fent còpies de seguretat, etc., doncs l’endemà també teníem festa i no tindria temps de quasi res.

A les 19:30h em dutxava i vestia i cap a les 20h agafàvem un taxi per anar ja cap a casa la Mireya doncs havíem quedat a aquesta hora.

Abans de les 20:15h ja hi arribàvem i just arribaven en Marco i família. Quan vam entrar ell es va quedar sorprès doncs no sabia que hi anàvem. Ens vam saludar i ja vam passar a saludar la resta. En Marco no va tardar massa estona en servir-nos uns copa de Lambrusco.

Ens van estar comengtant algunes coses de les obres d’ampliació que feien a la seva clínica, sobretot de problemes que havien tingut amb algun dels professionals o l’error que havien comès de no tirar completament l’edifici antic i fer-lo de nou, ja que van fer-lo sobre el que ja hi havia, cosa que havia provocat mes problemes que beneficis. En qualsevol cas les obres seguien i la nova clínica anava prenent forma. Jo escoltava i preguntava ja que m’interessava saber-ho pel tema dels apartaments que s’havien de fer a casa l’Emma, doncs aquests professionals inútils és el que mes em preocupa.

Després la Samy ens va ensenyar el seu estudi, doncs és dissenyadora gràfica i te l’estudi a la mateixa casa però en una habitació independent que dóna al pati i que la veritat ha arreglat molt be. Ha quedat un estudi molt modern, acollidor i ben preparat per a treballar-hi. Es va estar explicant que ella havia fet les estanteries i la resta tot comprat per Internet i tot, evidentment, dissenyat per ella. Fins i tot hi havia un jardi vertical davant la finestra idea de l’Emma. Tot plegat li va quedar molt be.

Després vam tornar a la casa, vam prendre una altra copa de vi mentre estàvem amb la Sofi i al cap de pocs minuts ja vam anar a la taula a sopar. Hi havia Salmó, amanida, pasta amb verdures mig picants i patates bullides però mes petites del que estem acostumats. Tot plegat estava realment molt bo. El salmó era dels millos que havia provat mai. L’amanida de pasta estava granyal i l’amanida normal se li posava com una vinagreta que ells anomenaven aderezo que li donava un sabor únic.

Jo hauria menjat el doble de tot però em vaig privar ja que estàvem allà convidats i no volia abusar, però tot i no quedar-me amb gana, hauria menjat molt mes.

Durant el sopar vam parlar de la cuina mediterrània i la mexicana, doncs aquell sopar semblava mes típic de Barcelona que de Oaxaca. Vam parlar dels embotits, doncs segons el meu punt de vista, que tothom va corroborar, els embotits a espanya son molt mes bons que a Mèxic, mes bons i mes barats, i que realment això era l’única cosa de menjar que trobava a faltar.

Quan ja quasi havíem acabat va arribar l’Héctor, el marit de la Mireya, que potser encara estava treballant. Nosaltres vm seguir a la taula amb la Samy, en Marco i l’Ana bevent vi i xerrant d’economia i política sobretot, doncs eren temes dels quals sobretot en Marco, la Samy i jo dominàvem força i ens agradava de parlar-ne.

Primer vam parlar de la monarquia espanyola versus l’anglesa, sent la primera mes odiada que estimada i il·legítima. En Marco tenia força coneixement de la nosa que fa la monarqui espanyola i l’odiada que és a Espanya i també a Mèxic.

En Marco també va preguntar per les possibles noves eleccions espanyoles degut a què encara no s’havia investit President, demostrant un cop mes que està força enterat de la política espanyola. També va sortir el tema d’Argentina i la seva recent caiguda de mes del 30% intradia degut als resultats electorals i finalment ja vam estar parlant de política mexicana, com és normal, i de les polítiques de López Obrador que segons deien eren mes del mateix de tota la vida, polítics que no es preocupen de la gent, que fan teatre i només busquen el seu propi enrequiment.

També vam estar xerrant una estona de les meves pròximes parades a Toronto i Dublin, doncs ja marxava al cap de dos dies i una mica del que tenia pensat fer en la setmana que em quedava fins tornar a casa. Ja veia que l’Emma preferia ni escoltar…

Com sempre va ser un sopar molt agradable amb converses interessants.

Cap a les 23h vam marxar. Em vaig acomiadar de la Samy, la Mireya i l’Héctor ja, com a mínim, fins l’any següent. En Marco ens va portar fins a casa per lo que en arribar em vaig acomiadar d’ell i de l’Ana. Era dia d’acomiadaments com ho seria l’endemà i l’altre, algo que no m’agrada absolutament gens.

L’Emma i jo vam anar al llit una estona fins que ella es va adormir cap a les dues i jo em vaig aixecar a mirar com anaven les còpies de seguretat que estava fent per abans de marxar i vaig fer el resopar que últimament ja feia cada dia. Vaig menjar esaguetis dels que ja hi havia fets amb alguna tostada. I cap a les 3 a dormir, be quasi, doncs l’Emma es va despertar i encara vam estar uns minuts mig xerrant.

15/08

Aquest dia ens vam despertar quasi a la mateixa hora i de fet força tard, quasi a les 11, doncs el dia anterior havíem anat a dormir a les 3 passades. A diferència d’altres dies, aquest si que recordava força el que havia somniat, i va ser un somni estrany, com si estigués en una barreja d’Edimburg, Noruega i Toronto, suposo que perquè al cap de 4 dies ja marxava cap a Toronto. L’Emma fins i tot va apuntar algunes coses que havia dit mentre somniava no sé ben be amb quin objectiu.

I com sempre, cafè, diari, correus, etc. Després una estona al llit amb l’Emma mentre ella de tan en tan anava gestionant coses del viver i després a decidir on dinaríem tot i que ja teníem mig clar que seria a l’Estampida, un restaurant força car però amb menjar molt bo.

Després em va repassar una mica el cabell, senyal que ja cada vegada em quedaven menys dies a Tuxtepec i després a prendre un altre cafè. Finalment vam decidir d’anar a dinar a l’estampida cap a les 16h per agafar gana ja que allà almenys s’hi ha d’anar amb gana i gaudir be del dinar.

Mentre ella es dutxava jo em vaig prendre una cervesa mentre segui treballant fins cap a les 15:30h que vam marxar primer a una obra propera ja que l’Emma volia parlar amb el jefe d’obra per tal que li fes un pressupost per als apartaments que volia fer al pis de dalt de casa seva.

Vam anar cap allà. La calor era insuportable, de fet em semblava el dia mes calorós des de que estava a Tuxtepec que ja és dir. En uns 5 minuts vam arribar-hi, vam entrar i vam parlar amb el jefe d’obra. Tots els paletes, uns 6 o 7 se’ns van quedar mirant i fins i tot escoltant, doncs era l’Emma la que parlava i suposo que els estranyava una mica. Va explicar-li una mica el que volia i van quedar per dissabte, dos dies després cap a les 15:30h per tal que anés i li fes un pressupost. Ens vam acomiadar i vam agafar un taxi per anar a l’Estampida on vam arribar-hi cap a les 16h.

Al contrari del que em pensava, estava força ple. A mes si que era el restaurant que jo li deia a l’Emma des de feia dies però que pensava que estava prop de casa seva, però no, estava molt lluny, realment estava equivocat en quant a l’ubicació.

Jo vaig demanar chicharrón de formatge amb huacamole d’entrada i tots dos Arrachera Tampiqueña, que era un bistec de vedella amb salsa de frijoles, huacamole, patates fregides i latan fregit. El plat costava quasi 200 pesos, uns 9€, però estava realment bo. La carn molt ben feta, molt tendra i molt sabrosa, de fet la mes bona que havia menjat mai a Mèxic i amb molt de temps en general.

El chicharron de formatge també estava boníssim i la primera vegada que el provava, doncs ja havia menjat chicharrón abans però no de formatge. Aquest era un d’aquells dinars que gaudeixes molt i que recordes encara mes.

L’Emma no es va acabar tot el bistec però jo si em vaig acabar tot lo meu. Era força tot plegat però estava tot tant bo que no vaig tenir cap problema en menjar-m’ho tot. Això si, la factura final va ser de quasi 500 pesos, uns 23€ entre tots dos. Un preu car per ser Mèxic però no deixava de ser el preu d’un menú normal a Barcelona, i aquest dinar de normal no en va tenir res.

Vam pagar i vam marxar. Abans d’agafar un taxi vam anar a un Oxxo que estava a pocs metres a comprar ja el tabac que necessitaria per la resta que em quedava de viatge que només era una setmana i mitja mes. Després ja vam agafar un taxi que vam compartir amb una altra dona que hi havia per allà i vam anar cap a casa on hi vam arribar cap a les 17h. De seguida ens vam estirar mentre miràvem Ozark però no vam tardar ni 10 minuts en adormir-nos.

Jo em vaig despertar quasi a les 20h, doncs quasi sempre dormo com a mínim dues hores i mitja, i l’Emma ja estava desperta, també com sempre. Va entrar però sense fer soroll ni molestar-me doncs ja sa que de la migdiada em desperto de molt mal humor i ja va amb molt de compte d’almenys no dir-me res ni despertar-me mes.

Vaig mirar el portàtil i vaig veure que la connexió fallava. Ja vaig suposar que seria perquè l’Emma no havia pagat i ja l’havien tallat. Sempre tarda uns dies en pagar doncs la factura no va domiciliada sinó que s’ha de pagar per telèfon o no sé com, en qualsevol cas un merdé.

Després ella va venir i m’ho va confirmar. Així que va anar a casa d’en Chicho, va fer una foto al router i ens vam connectar a la seva xarxa. EL problema era que no arribava a tot arreu de la casa per lo que no podíem veure la TV i el portàtil no es connectava, només el mòbil.

De totes maneres jo ja quasi que havia fet tot el que havia de fer que necessités Internet per lo que vaig aprofitar per escriure el diari mes estona de lo normal i avançar una mica mes. Ella també va treballar una estona en el seu portàtil ja que havia de fer coses de l’escola que ja començava en pocs dies. I així vam estar fins quasi les 23h que vam anar al llit primer a xerrar uan estona i després a jugar una estona mes, doncs la TV no la podíem veure.

Ella ja va dir que no soparia, doncs tot i que ja feia 10 hores que havíem dinat, la veritat és que havíem dinat molt be i fins i tot jo encara no tenia gana. Vaig esperar fins quasi les 3 de la matinada per aixecar-me quan l’Emma estava ja mig dormint i vaig anar a sopar. Un pot de pasta deshidratada i la carn que l’Emma no s’havia acabat a l’Estampida. I després ja si que vaig anar a dormir, doncs ja eren les 3:30h.

14/08

Em vaig despertar quasi a les 10 del matí després de dormir les quasi 8 hores de cada dia. Aquest dia l’Emma volia anar al viver tot i que no sabia a quina hora. Jo em vaig aixecar, em vaig prendre el cafè, vaig escriure el diari, vaig mirar correus i finances, que per cert, eren dies molt bons i en què tot em sortia molt be i vaig ja acabar de preparar les “guies” de Toronto, Cataractes del Niagara i Dublin que ja feia 3 o 4 dies que preparava. Es podria dir que ja ho tenia tot preparat per seguir el viatge.

Després del primer cafè, també com quasi sempre, vaig anar una estona al llit amb l’Emma doncs sempre li costava molt aixecar-se. Vam estar xerrant una estona, ella explicant els seus somnis estranys i llargs de cada dia i que encara em sorprenia per com es recordava tant.

Després ella ja es va començar a preparar per anar al viver mentre jo em prenia un segon cafè seguint amb el que ja estava fent abans. Cap a les 14h ella va marxar cap al viver i jo em vaig quedar sol a casa.

Cap a les 15:30h vaig anar a dinar uns tacos de carn de porc picada, salsa de frijoles, formatge i salsa d’aguacate picant. Cap a les 16h va venir l’Emmanuel a buscar xoriç ja fet que crec que era d’ells, i que per cert, va estar picant a la porta i cridant com un desesperat fins que no hi vaig arribar a obrir.

Després jo ja vaig anar a fer la migdiada esperant que l’Emma arribaria cap a les 18:30h i que per tant tindria dues hores llargues per dormir que normalment és el mínim que necessito.

Però va arribar força abans del que m’esperava, de fet una hora abans, a les 17:30h. Quan va arribar em vaig despertar ja que va fer força soroll i ja em vaig aixecar tot i fer poc mes d’una hora que dormia. Quan em vaig ben despertar em va estar explicant coses del viver ja que tenia una comanda de rosers pendent que li havien fet i que per mi aquelles comandes eren dels millors negocis que feia, doncs quasi no necessitava ni viver ni treballador per a fer-los. Aquell mes estava sent fluix però suposo que per tots les negocis en un mes d’agost, doncs molta gent està de vacances i ja mes pensant en la tornada a les escoles que suposa una despesa important. Almenys semblava que les coses amb en Jesús, el seu treballador i exmarit, anaven força be i ja no discutien tant. En Jesús tenia molts defectes però almenys era un bon treballador, bon venedor i expert en plantes, per lo que a l’Emma li convenia està be amb ell i que ell es volqués tot lo possible en el viver.

Jo em vaig prendre un altre cafè i vaig seguir amb les meves coses mentre seguíem xerrant amb l’Emma que estava estirada al llit i amb el mòbil tota l’estona, doncs realment parava poc de mirar missatges i atendre trucades de possibles clients. La veritat és que se li donava molt be vendre, contactar amb proveïdors, parlar amb els clients, etc., coses que a mi em costaria molt de fer.

Cap a les 21h l’Emma va anar a casa d’en Chicho a fer uns hotcakes amb pasta que ja havíem comprat, doncs a casa no teníem gas, i cap a les 22h va tornar amb els hotcakes i un matahambre que ens havia comprat en Chicho per ella i per mi, i a mes un matahambre que es veia boníssim, molt mes que el del Bug’s. Dels 10 o 12 hotcakes que va fer a mi me’n va quedar un i mig, doncs la resta els va acabar donant als nens, de fet en Marlon i la Daira van venir fins a l’habitació nostra a buscar-los. En fi, a canvi teníem un bon matahambre per sopar en un dia que no sabíem què sopar.

La conta de Netflix de l’Emma estava temporalment deshabilitada per no haver pagat, per lo que des del PC va tancar la sessió a tots els dispositius i ens vam connectar a la meva conta per poder seguir veien Ozark, això si, ara en versió espanyola i no mexicana.

El matahambre me’l vaig menjar quasi tot jo, de fet l’Emma es va fer només 3 o 4 tacos i jo almenys 20. Vaig menjar moltíssim.

Eren les 23:30h quan acabàvem de sopar i jo en aquell moment no tenia prou son per dormir, per lo que tenia quasi ja claríssim que mes tard m’aixecaria a ressopar alguna cosa.

Vam anar al llit a seguir mirant Ozark durant una o dues hores fins que vam acabar jugant una estona. I finalment jo ja no em vaig tornar a aixecar per prendre llet o menjar mes, ja eren les 3 de la matinada i ja tenia prou son com per anar a dormir.

11/08 El Naranjal

Aquest dia en principi havíem d’anar al Naranjal, un lloc a la vora del riu a uns 50km de Tuxtepec. I dic en principi perquè tot i que havíem quedat mai se sabia si finalment acabaríem fent lo planejat.

Ens vàrem despertar cap a les 8h, almenys jo, ja que havíem quedat cap a les 11h i jo sempre vull despertar-me 2 o 3 hores abans per prendre’m el cafè tranquil·lament mentre escric el diari, llegeixo correus, notícies, finances, etc.

Finalment si que hi vam anar però mes tar del previst, com era normal. Cap a les 13h va arribar en Chicho, la Lola i els nens. L’Emma i jo vam pjar al cotxe per lo que en un primer moment érem 8 en el cotxe. Vam anar fins a un supermercat on vàrem comprar begues i gel i vam esperar a la germana de la Lola i la seva família. Quan an arribar l’Emmanuel i en Caleb van anar al cotxe amb ells, quedant ja només 6 al cotxe.

De camí cap al Naranjal vam parar a un restaurant a comprar algo. Allà vam veure com preparaven el cochinillo. 3 cochnillos sencers empalats i donant voltes sobre una foguera. En Mario va comprar algo de menjar i vam seguir el camí.

Pel camí la XXXXX va treure uns materials amb els que feia collars, polseres i anells i les venia per uns 5 pesos. Aleshores l’Emma i jo li vàrem comprar una polsera i un anell que fent broma dèiem que era un anell de compromís.

Cap a les 13h vam arribar al Naranjal. Vam pagar els 10 pesos d’entrada per cap i vam aparcar al pàrquing de la zona i que ja estava a la vora del riu. El lloc era molt bonic, amb taules de fusta per la vora del riu que en aquella zona era força pla i ample per lo que era un bon lloc per banyar-s’hi. Una altra cosa és que l’aigua estigués freda o calenta.

Vam estar almenys 10 minuts per decidir-nos a quina taula posar-nos, doncs a la zona mes interessant n’hi havia una de buida però era difícil arribar-hi, doncs s’havia de creuar el riu, i carregats encara costaria mes. Primer la Lola i la seva germana van anar a aquella taula mentre en Chicho, l’Emma i jo miràvem per un altre costat. Amb tot, anàvem tots carregats de coses i cansava una mica anar d’una banda a l’altra.

Finalment ens vam decidir per la taula mes inaccessible però potser en un lloc mes interessant que les altres. Vam acabar de portar totes les coses per començar a preparar el dinar.

El problema va ser ajudar a l’Emma a creuar el riu, doncs no sé perquè te una por irracional a l’aigua, i tot i que en aquell tros el riu baixava una mica fort, feia menys d’un pam de profunditat i les roques no relliscaven.

Al cap d’uns minuts llargs vam creuar i vam arribar a la taula. A diferència de Yetla, aquí ja portàvem el dinar fet per lo que no havíem de fer la barbacoa. Portàvem espaguetis i carn ja tot preparat, i com sempre cerveses a punta pala. De fet abans de començar a dinar ja ens havíem pres dues cerveses cadascú.

Vam menjar primer en Chicho, la Lola, l’Emma i jo mentre els altres es banyaven. Els nens van venir poc després. En uns 20 minuts vam acabar, doncs no hi havia tanta carn com a Yetla, que ens vam passar, i a mes ja estava feta, per lo que tampoc hi havia la barbacoa.

Després de dinar vam seure a les cadires per descansar una estona, tampoc massa, i després vam anar una estona al riu. De fet quasi tothom es va banyar, fins i tot jo hi vaig anar tot i que no em vaig mullar tot.

L’Emma i jo vam anar a una zona on es veia que es podia entrar al riu mes fàcilment i hi vàrem anar entrant, molt a poc a poc ja que l’Emma va tardar moltíssim en acabar posant els peus a l’aigua. L’aigua era freda però aquella zona era poc profunda, de fet podies creuar el riu sense que cobrís completament en cap moment. A mes hi havia molts peixets que no paraven de picotejar els peus, suposo que en busca de pells mortes.

Al cap d’uns minuts va venir en Chicho que també es va tirar al riu i ja estàvem allà quasi tots, tot i que la zona era ample per lo que teníem molt espai entre nosaltres. Amb l’Emma vam anar caminant un tros fins que jo vaig sortir una estona, doncs tampoc em volia mullar del tot i ja portàvem una estona allà de peu sobre les roques.

Mentre l’Emma seguia al riu, jo vaig seure a la taula on hi havia en Mario i la seva dona dinant. Ja estaven acabant i em van dir que seiés allà amb ells. En Mario és una persona que li agrada parlar de temes molt interessants, ja siguin econòmics o geopolítics. Posa molt interès quan li explico coses d’Europa o d’altres països que hagi visitat. L’última vegada, a Yetla, vam parlar de vàries coses però vam deixar la conversa a mitges, i ara la volia seguir. Vam seure, vam agafar unes cerveses i vam estar xerrant mentre els altres seguien al riu.

Em va preguntar sobre Tailàndia, Hawaii i en general pels llocs on havia estat. Vam seguir parlant una estona de la conquesta, doncs a diferència de la sensació que em va donar el 2016, el primer any que visitava Mèxic, encara hi ha certa recança cap a Espanya pel que va passar durant aquella època. Vam seguir parlant de la immigració i de la culpa que te Europa en aquest aspecte, doncs va ser un continent colonitzador que en quasi tots els casos va deixar les colònies ben espoliades i abandonades, provocant les grans migracions de l’actualitat.

En un moment, la dona d’en Mario em va preguntar una llegenda urbana que corre per Mèxic i que diu que els francesos es dutxen poc. Em va preguntar si era cert i abans que li pogués respondre en Mario li va dir que no ens fes perdre el temps fent aquest tipus de preguntes. Jo per treure ferro i abans que comencessin una possible discussió, vaig dir que aquestes coses eren llegendes urbanes sense cap fonament.

Al cap d’una estona van arribar en Chicho i la Lola mentre l’Emma encara seguia al riu amb un conegut que hi havia a la taula del costat. Vam estar xerrant sobretot de viatges, conquestes, etc., temes en els quals estàvem força d’acord, i després ja de temes mes trivials i per riure una estona.

Cap a les 17h l’Emma ja va sortir del riu, havent-la d’ajuda, doncs igual que per entrar, va estar 10 minuts per sortir. Aleshores vam anar a donar una volta pel poble del Naranjal, que és un poble de dos carrers i 4 cases.

El poble estava al mateix costat del riu en el que estàvem, per lo que no vam haver de creuar-lo. Primer Vam anar fins a un pont molt estret, de mig metre aproximadament i fet amb un parell de fustes però que l’Emma no es va atrevir a creuar, de fet es va quedar a poc mes d’un metre de l’inici. Al cap d’uns minuts van venir en Chicho, la Lola i els nens que si que van creuar-lo i es van fer unes fotos.

Després l’Emma i jo, vam començar a caminar pel carrer que anava pel costat del riu veient les 4 cases que hi havia fins arribar a una cruïlla n semblava que l’altre carrer anava fins a un embalat o quelcom similar, en qualsevol cas una estructura força gran tenint en compte lo petit que era el poble.

Vam estar uns 15 minuts caminant per un parell de carrers, saludant als 4 locals que ens vam creuar i contemplant el riu i els galls que hi havia a quasi cada casa. Al cap d’una estona vam donar mitja volta i vam tornar cap a la zona de taules. Eren quasi les 18h, per lo que vam estar una estona mes bevent mes cerveses fins cap a les 19h que va començar a ploure i vam començar a recollir. Igual que a Yetla, la pluja en va precipitar la recollida, de totes maneres ja era l’hora que volíem començar a marxar doncs a les 20h ja es feia fosc.

En Mario i la Lola van portar els dos cotxes fins al carrer que quedava mes a prop de la taula carregar-hi totes les coses, incloses cadires i neveres.

Un cop tot carregat vam iniciar el camí cap a casa, com no, amb una cervesa cadascú dins, també el conductor és clar.

Molt a prop encara del riu, hi ha una zona de ramaderia on hi pasturen vaques. Moltes estaven enmig del carrer. La majoria s’apartaven prou ràpid però algunes tardaven una bona estona en moure’s, se les havia de pitar i fer llums per tal que es moguessin. A mes n’hi havia un munt, almenys en vam veure un centenar de les quals amb 5 o 6 vam haver d’esperar a què s’apartessin de la carretera.

Cap a les 20:30h arribàvem a casa. Jo estava força cansat, no tant per un gran esforç físic fet, sinó perquè tanta calor em debilitava molt, doncs a diferència de Yetla, al Naranjal hi fa mes calor i sobretot molta xafogor.

Vam descansar una estona a l’habitació i vam comentar de demanar uns antojitos per a sopar, però quan tot just ho estàvem parlant, en Chicho va enviar-li un missatge a l’Emma comentant-li que també en volien demanar, però finalment, entre tots dos van decidir d’anar directament al restaurant a sopar ja que els antojitos no arriben massa be a casa. A mi no em feia gens de gràcia anar-hi ja que allà era fàcil trobar-se al JC i la veritat és que encara no tenia massa ganes de trobar-me’l. A mes, a part del cansament, em començava a fer un mal de cap molt intens i molest per anar enlloc. En qualsevol cas vaig acceptar, perquè la veritat és que tenia ganes d’anar a sopar als antojitos, i vam anar cap allà amb el cotxe d’en Chico. També venien tots els nens excepte l’Emmanuel.

Cap a les 21:45h arribàvem al restaurant. Jo el primer que vaig fer va ser mirar si veia el cotxe d’en JC. No el vaig veure per lo que no vaig dir res. Però quan en Chicho va aparcar el cotxe al darrere de l’únic que hi havia allà aparcat, de sobte va dir que en una taula hi havia en JC.

Ja estaven mig baixant quan jo vaig dir que no anava, que anessin ells però que jo tornaria a casa. Primer ens vam quedar uns segons allà mirant fins que l’Emma i en Chicho van dir que aniríem a un altre lloc. Jo ja no vaig dir res perquè la veritat és que ja no sabia ni que dir. LA veritat és que en Chicho va reaccionar molt be, li va dir al Caleb que no baixés del cotxe que aniríem a un altre restaurant sense ni preguntar què passava, que no sé si ho sabia o no. En qualsevol cas va proposar un altre lloc i vam anar cap allà. Això si, l’Emma feia una cara que ja tenia clar que a casa em diria alguna cosa. Jo sabia que no hauria d’haver-hi anat, de fet ja tenia un pressentiment abans de sortir de casa.

Al cap d’uns 5 minuts vam arribar al restaurant que havia dit en Chicho. Vàrem entrar i vam demanar. Era un restaurant de tacos i tostadas on l’Emma i jo no hi havíem anat mai. Segons el cambrer les tostadas eren petites així que en vaig demanar 4 mes 2 tacos.

I quan les varen portar vaig poder comprovar que eren segurament les millors tostadas que havia provat mai. Eren molt petites però molt carregades de carn i molt bones. A mes portaven la salsa i formatge com quasi totes, però sobretot la diferència era la quantitat de carn que portaven, tanta que la tostada quasi no aguantava el pes. Al final em va venir mes de gust aquelles tostadas que els antojitos, doncs d’antojitos ja n’havíem menjat el dia anterior.

Vam sopar, ells van pagar també el nostre sopar i vam tornar cap a casa.

09/08 Sopar a casa d’en Chicho

Em vaig despertar cap a les 9 del matí. Aquest dia en principi no teníem res planejat, per lo que ja veuríem què passaria durant el dia, doncs, sobretot a l’agost, quasi cada dia acabàvem fent alguna cosa, encara que fos anar a dinar fora o a casa d’en Chicho.

Com cada matí em vaig prendre el cafè mentre escrivia el diari, llegia notícies i mirava correus.

Poc abans d’anar a dinar, vaig anar fins la botiga d’aigua que hi ha a uns 3 minuts caminant de casa l’Emma per omplir l’ampolla de 20L. Un cop plena, el camí de tornada ja no es fa en 3 minuts sino en 10 i fent com a mínim 1 parada. Encara sort que estava tant a prop.

Cap a les 14h l’Emma va preparar el dinar, carn amb ceba, tortillas y nachos, i tot, com sempre, amb salsa de huacamole picant. Però només jo, perquè a l’Emma no li agrada el picant tot i ser mexicana…

Després de dinar vaig anar a comprar uns gelats als abarrotes de la cantonada i uns pans dolços a la pastisseria del costat que ens vam menjar al llit mentre miràvem Netflix. I després com sempre ens vam quedar adormits, i també com sempre, ella es va despertar en menys de mitja hora i jo al cap de mes de dues hores.

Quan em vaig aixecar, evidentment l’Emma ja estava donant voltes per casa i jo em vaig prendre un cafè mentre escrivia el diari una altra vegada. Cap a les 19h ella va sortir al pati quan justament venien en Chicho, la Lola i dos amics d’en Chicho. Al veure a l’Emma li va dir si volíem anar a casa seva, cosa que vàrem fer. Així que em vaig dutxar, em vaig vestir i cap a acasa en Chicho.

Només arribar-hi ja ens va donar una cervesa. Els amics eren coneguts de la secundària tot i que no ho vaig acabar d’entendre ja que després vaig saber que la noia era del 85 i en Chicho del 78. En qualsevol cas es veien bona gent i simpàtics. Tenien una nena petita de ni tan sols un any.

Vam seure tots a la taula, en Chicho va treure una botana, que és un plat amb formatge, pernil i a vegades xile, i mes cerveses, moltes cerveses. Em van preguntar d’on era, sobre el viatge, etc. El noi em va preguntar sobre el Barça i fins i tot sobre Catalunya i el fet de que nosaltres parlàvem català. Se’l veia mes tímid que la noia però mes interessat en saber mes coses, per lo que em va fer vàries preguntes que evidentment jo vaig estar encantat de respondre i explicar. Sempre és molt agradable respondre a algú que te tant d’interès en saber d’on vens, que has fet i quines son les teves costums. I, de fet, el noi ja sabia els problemes que hi havia entre Catalunya i Madrid, que l’espanyol no era la llengua originària de Catalunya i altres coses relacionades amb la cultura catalana que em va sorprendre força que sabés. En general hi havia mes coneixement del que em pensava sobre la situació a Espanya.

I així vam estar xerrant, menjant i sobretot bevent fins cap a les 12 de la nit. Almenys ens vam veure 6 o 7 cerveses cadascú. En Chicho n’anava traient sense cap control cada vegada que veia que algú ja li en quedava poca, cosa que a sobre m’obligava a accelerar el ritme ja que al final tenia cerveses ja obertes esperant sobre la taula. La veritat és que tots plegats eren molt bona gent i divertits i vam passar una estona molt agradable i divertida.

Cap a les 12 de la nit, l’Emma ja s’estava adormint però no sé perquè no volia dir ella de marxar, per lo que em va dir a mi que jo digués que ja marxàvem. Tot i no saber perquè, ho vaig dir. En aquell moment acabaven de posar el karaoke havent cantat dues cançons, però quan ja m’aixecava per dir que marxàvem va començar a sonar una cançó que a l’Emma li agradava molt i que havia de cantar la Lola i em va dir que ens esperéssim a que acabés. Greu error, doncs en Chicho va aprofitar aquella pausa en què estàvem distrets amb la cançó per a posar-me un whisky triple, i sol perquè ja sap que així m’agraden a mi. L’Emma estava mig despistada amb el karaoke però en un moment es va girar al veure moviment i va ser quan va veure va veure i el whisky i quan es va quedar amb una cara que li vaig haver de dir que en el fons era culpa seva, doncs ja estàvem marxant quan ella va dir de quedar-se uns minuts mes. Resignada ens vam quedar. Jo la veritat és que encara no tenia massa ganes de marxar, per lo que tampoc m’hi esforçava massa. I així vam seguir bevent i cantant.

Això si, el whisky vaig intentar veure-me’l una mica ràpid ja que l’Emma anava mirant com anava el progrés. Tot i que la veritat que tots dos ens ho vàrem passar molt be aquesta estona de mes igual que tota la tarda. A mi al karaoke no és que em faci massa gràcia cantar però val a dir que és molt divertit tan cantar-hi com escoltar els altres cantar.

Al cap d’uns 30 minuts mes em vaig acabar el whisky i ja si que ens vam aixecar per marxar, però ja aixecant-nos mentre dèiem que marxàvem. Entre tots ens van dir que ens quedéssim una estona mes i aleshores l’Emma em va fer uns copets a l’esquena com dient-me, digues que no, copets que evidentment tothom va veure i que va fer que tots cridessin a la vegada: Mira como es ella la que quiere irse!!! Va ser realment molt graciós i l’Emma no ho podia dissimular. Amb això em va ser mes fàcil insistir en què ja marxàvem i així ho vam fer.

Lo bo d’anar a casa en Chicho és que al sortir ja érem al pati de casa l’Emma. Vam anar cap a casa primer a estirar-nos una estona, doncs a mi ja m’estava afectant tanta cervesa i tant de whisky, realment tot plegat ja m’havia pujat.

Després de descansar una estona mentre miràvem Netflix, jo vaig anar a menjar alguna cosa abans d’anar a dormir i l’Emma em va acompanyar tot i que ella no va menjar. Vaig menjar la carn amb ceba i tortillas que havia sobrat del dinar i sense tardar massa, doncs ja tenia fins i tot mal de cap, vam tornar a l’habitació. Finalment eren les dues passades quan em quedava adormit.

07/08

Em vaig despertar cap a les 9 del matí després de dormir unes 7 hores i com quasi sempre l’Emma seguia dormint per lo que em vaig aixecar a prendre un cafè i a escriure el diari. Cap a les 10h es va despertar i vaig tornar al llit a xerrar una estona amb ella mentre s’acabava de despertar. Aquest dia l’Emma havia d’anar a l’escola a signar un paper i jo l’acompanyaria, així que no vam tardar massa en aixecar-nos de nou, jo a prendre un segon cafè i mirar correus i altres temes mentre ella es dutxava, i després a dutxar-me jo fins cap a les 11:30h que ja estàvem vestits i a punt per marxar.

Aquest dia aniríem amb l’urbano, doncs literalment quasi ja no teníem ni un peso. A l’Emma li havien cobrat una assegurança sense esperar-s’ho i quan quasi no tenia diners a la conta, per lo que l’assegurança es va cobrar dels diners que jo li havia ingressat i que contava que quasi em durarien fins l’últim dia. Eren diners que jo enviava des del meu conta bancari d’Espanya a la conta de l’Emma amb TransferWise que cobrava poca comissió i aplicava el tipus de canvi oficial. Vaig enviar poc mes de 6000 pesos, 300€, dues setmanes abans i esperava que em duressin dues setmanes mes. Doncs ja només en quedaven uns 200.

Així que vam anar cap a la cantonada per on passava l’urbano i després d’esperar uns 5 minuts ja va passar. La veritat és que anar fins l’escola de l’Emma amb urbano era molt fàcil i ho tenia realment be tenint en compte lo lluny que està, doncs de casa l’Emma a la parada hi ha uns 2 minuts caminant, i de la parada a l’escola menys de 5. Però l’Emma mai hi anava sola perquè les escales de l’urbano son molt inclinades i molt altes, i un dia fins i tot va caure. Quan anava amb mi no li importava perquè jo l’ajudava a baixar i ja em preocupava que el xofer no arrenqués fins que haguéssim baixat del tot.

Abans de les 12 ja arribàvem a l’escola. La calor era terrible. En aquests dies hi havia el que ells anomenen la canícula, que és un període d’un mes aproximadament on la calor és insoportable. Tot l’any fa molta calor a Tuxtepec, però durant la canícula realment costa de sortir al carrer, doncs el sol crema i hi ha molta humitat, que quasi que és el pitjor, doncs no pares de suar.

Vam entrar i de seguida vam veure que arribava l’Amada, una de les companyes de l’Emma que ja m’havia presentat. Ens vam saludar i jo vaig esperar assegut mentre elles feien els tràmits que havien de fer, que només era signar uns papers.

L’Emma em va presentar a la directora, la Vero, ja que estava a la seva taula que es veia des de fora. Vaig entrar a saludar i vaig tornar a sortir fins al cap d’uns minuts mes que em va tornar a cridar per ajudar-la amb la impressió d’un document que quasi no es veia. Allà dins em va presentar a 2 o 3 companyes mes.

Al cap d’uns 10 o 15 minuts de ser allà dins ja van acabar d’imprimir i de fer tot el que havien anat a fer, ens vam acomiadar i vam marxar a buscar l’urbano de nou per tornar a casa. Abans vam passar per la botiga de la cantonada que venia carns i vam comprar chicharrón i longaniza. El chicharrón com el d’allà, és a dir, gegant, molt mes gran que el que estem acostumats a Europa.

Mentre pagàvem la va trucar el seu treballador del viver, en Jesús, i entre això i la calor que feia es va començar a aclaparar. Vam anar fins la parada on la calor era terrible, ja no corria gens d’aire i fins i tot costava de respirar. L’Emma semblava que cada vegada es trobava pitjor per lo que la vaig ventar una estona mentre esperàvem el bus. Ja li vaig dir que aniríem en taxi, però és que abans va arribar l’urbano que un taxi. Així que vam pujar i ràpid cap a casa doncs no seria la primera vegada que l’Emma te una baixada de tensió, cosa que en aquell moment hauria sigut totalment normal ja que la calor era simplement insoportable.

Vam arribar a casa cap a les 13:15h i al cap de 5 minuts va passar el “Nieves”, és a dir, el venedor ambulant de gelats tipus cucurutxo que anava cridant “nieves” i picant amb la mà sobre la nevereta que portava. Era un home que quasi passava cada dia i segons em va dir l’Emma, fins i tot quan passava per davant de casa seva baixava una mica la velocitat ja que sabia que d’aquelles dues cases moltes vegades sortia algú a comprar-li, com de fet va ser aquest dia, doncs li vam comprar dos nieves.

Ella tenia mes experiència i es va notar en el gelat que va demanar, doncs el va demanar de meló i raïm, fins i tot tenia un tros de raïm. Jo de vainilla, doncs no sabia que en tenia de tants tipus i tant bons, així que em vaig menjar el meu de vainilla quedant-me amb les ganes de provar-ne un de meló.

Després d’estar una estona a l’habitació estirats al llit, vam anar a preparar el dinar. Menjaríem la longaniza i el chicharrón que acabàvem de comprar acompanyat com sempre de tortillas i salsa picant. Mentre ella preparava les coses jo vaig anar a comprar mitja dotzena d’ous a la pastisseria del costat que estava tancada però que tal com em va dir l’Emma, la porta del costat era la porta d’accés a la vivenda i allà si que hi podia entrar i comprar. Tot plegat em va estranyar força però tenia molta raó. La pastisseria estava tancada però la porta del costat estava oberta i hi havia un senyor dins assegut. En veure’m em va preguntar què volia i ell va avisar a una noia dient-me a la vegada que passés, així que vaig entrar quasi fins al pati interior de la casa. Va venir una noia i em va donar els 6 ous. Vaig pagar, després vaig anar a comprar mig kilo de tortillas a l’abarrotes de davant i vaig tornar a casa. Havia pogut comprar les dues coses sense desplaçar-me mes de 5 metres.

Cap a les 14:30h començàvem a dinar asseguts a la bona taula que te l’Emma, i dic bona perquè realment ho és. De fusta bona, ben acabada, forta, gran i amb les cadires del mateix estil, era de fet, el que mes destacava del menjador.

Vam menjar truita barrejada amb la longaniza i acompanyada del chicharrón, les tortillas i la salsa picant. Tot plegat molt bo com sempre.

En acabar, també com sempre, vam anar a l’habitació a mirar una estona Netflix mentre ens quedàvem adormits, jo sobretot. L’Emma normalment tardava mes i dormia menys estona, tot i que després si estàvem per la tarda a casa se la passava mig dormint mentre jo ja estava ben despert.

Jo em vaig despertar cap a les 17:30h, em vaig aixecar al cap d’una estona, doncs almenys necessito 20 minuts per no aixecar-me de mala llet per la resta de dia. L’Emma ja ho sabia i quan venia ja intentava no dir-me massa coses fins que em veia ja ben despert. Ens vam quedar una estona al llit fins cap a les 18h que ja em vaig aixecar a prendre el cafè de després de la migdiada mentre escrivia una estona mes el diari.

Cap a les 19h la Lola va trucar a l’Emma dient-li que ella, en Chicho i els nens estaven en un hotel d’allà Tuxtepec on hi havia una piscina i que si nosaltres hi volíem anar una estona. A mi aquestes quedades tan inesperades no m’agraden massa, però en aquest cas no em va importar gens ja que justament ja m’havia pres el cafè feia uns minuts i per lo tant ja havia fet el mínim que vull fer sempre quan em desperto en un viatge, prendre el cafè, escriure el diari i mirar correus.

Així que ens vàrem dutxar i vestir i vam esperar que “el taxista particular” d’en Chicho, en JJ, ens vingués a buscar. Lo d’en JJ era molt raro, era un ex-taxista que s’havia quedat sense feina i ara feia com d’assistent d’en Chicho. Primer va començar portant al seu fill a l’escola, però després el va anar ajudant en mes coses, fins al punt que quan estàvem a casa d’en Chicho, en JJ estava allà portant-nos les cerveses.

Jo no sabia ben be quan ens venien a buscar, però veia l’Emma estirada al llit mig adormida per lo que tampoc em preocupava massa. Però a les 20h van pitar des de fora i l’Emma es va aixecar corrent dient que era en JJ. I aleshores va haver de buscar la bossa, la tovallola i en definitiva tot el que volia portar a l’hotel. Sempre feia el mateix…

Jo vaig anar a buscar unes cerveses i cap a fora que en JJ ja havia pitat 3 o 4 vegades. Al cotxe amb en JJ també estava l’Emmanuel que també havia d’anar a l’hotel, que per cert es deia Las Villas.

Al cap d’uns 20 minuts arribàvem a Las Villas, un hotel molt mes luxós del que m’esperava, doncs jo anava una mica amb el xip de Yetla que tot iq ue estava també molt be, era a l’aire lliure. Però aquí no, la piscina estava en un pati de l’hotel rodejat per totes les habitacions. Era com una petita comunitat de casetes d’una planta amb el bar i la piscina al mig del patí. Fins i tot tenia un aquabar! Tot plegat era molt mes pijai del que em pensava per lo que no vam poder treure les cerveses que havia portat, així que les vam donar al Chicho que les va guardar a la seva habitació, que mes que habitacions eren petits apartaments, de fet alguns tenien fins i tot dues habitacions.

Tots plegats estaven a la piscina. També hi havia una amiga de la Lola amb el seu marit. L’Emma i jo vam seure en una taula del bar, que quedava junt a la piscina, i quan no portàvem ni 5 minuts, en Chicho ja ens va demanar unes cerveses. Mentre érem en aquella taula, la filla de l’amiga de la Lola, que no deuria tenir mes de 3 anys, ens va venir a l’Emma i a mi ja que ens havíem assegut a la taula on estaven ells, i ens va dir molt amablement, que podíem anar a una altra taula assenyalant-nos amb el dit l’altra taula. Va ser molt graciosa.

Ens vam prendre la cervesa i vam anar cap a la piscina. Jo, com quasi sempre, no em vaig mullar tot però si que vaig entrar a la piscina doncs al costat de l’aquabar i havia una zona d’un pam de profunditat per poder-hi caminar, així que allà vam estar una estona xerrant amb en Chicho i la Lola.

Ja era de nit per lo que ja estaven totes les llums del pati i de la piscina obertes, fent que tot plegat fos molt bonic i agradable. No hi havia soroll i la temperatura era prou bona.

L’Emma es va banyar una estona a la piscina tot i que sense allunyar-se massa, doncs realment li fa molta por l’aigua. Mentre, en Chicho ens anava demanant una nova cervesa cada vegada que veia que ens acabàvem la que teníem.

Al cap d’una estona, degut a què érem quasi 15 persones només havent llogat una habitació, un treballador de l’hotel ens va dir que hauríem de llogar una altra habitació. Jo li vaig dir a l’Emma que marxéssim però abans que poguéssim discutir res, en Chicho ja va reservar una altra habitació. Evidentment en Chicho i la Lola ens van demanar de quedar-nos allà a dormir, doncs ara ja teníem habitació, però l’Emma va dir que no i no va haver-hi manera de convèncer-la, no sé si pel fet de que no portàvem maleta o que era tot massa improvisat, en qualsevol cas en Chicho va pagar una habitació mes només perquè poguéssim estar una estona a la piscina.

Cap a les 22h vam trucar al Bug’s per demanar unes pizzes tot i que jo no volia sopar doncs acabaríem tornant a casa i ja soparia allà quan tingués gana, doncs tot just feia 3 hores que m’havia despertat. En JJ, com no, va anar a buscar-les i van sopar allà a les taules del bar al costat de la piscina.

Després de sopar en Chicho ens va demanar, també sense permís, unes pinyes colades mentre cantàvem una estona al karaoke. SI, a tot arreu on es bevia una mica, acabava apareixent un karaoke, fins i tot en aquell bar al costat de la piscina, on la veritat s’hi estava molt be, sense calor ni mosquits tot i que l’hotel està just a la vora del riu. Vam cantar, vam xerrar i vam beure una estona fins cap a les 23:30h que vam anar cap al petit jardinet amb cadires i taula de l’habitació d’en Chicho i la Lola que estava a menys de 10 metres del bar i la piscina on érem.

Allà vam seure tots 6, les 3 parelles, i algun dels nens de tan en tan passava per allà, i immediatament en Chicho va portar, que crec que acabava de comprar, una caixa sencera de cerveses, crec que de 24. La va deixar a sobre la taula i va començar a repartir cerveses i ja no va parar. Jo almenys me’n vaig prendre 3 o 4 en la poc mes d’una hora que vam estar allà asseguts.

Allà va ser on vam conèixer millor a la parella amiga de la Lola que era la primera vegada que vèiem, jo segur i l’Emma crec que també. El noi era mecànic i tal com va dir la seva dona molt encertadament, era un noi sense estudis però molt culte ja que llegia molt i sobretot mirava molts documentas, i de fet ho va demostrar en aquella estona que vam ser allà.

Primer vaig començar parlant jo traient el tema del preu de les habitacions a Tuxtepec, doncs estàvem a un hotel i aquell mateix dia vaig estar mirant preus a Airbnb d’habitacions a Tuxtepec ja que l’Emma en te una per llogar, i vaig veure que Tuxtepec les habitacions son mes cares que a Veracruz o de molts llocs dels que havia estat en aquell viatge, de fet una habitació normal estava en uns 20€ la nit, un preu molt per sobre dels preus habituals a Mèxic.

Aleshores el noi ens va explicar que Tuxtepec és una ciutat amb una renda per càpita superior a moltes altres ciutats iq ue realment en molts aspectes és mes cara. Ell com a mecànic ens explicava que els cotxes que hi havia per Tuxtepec eren mes nous que altres llocs i després va comentar algo d’una venta per Mercadolibre d’un cotxe, cosa que em va interessar força perquè també tenia cert interés en què l’Emma vengués per Mercadolibre. Ja sabia que allà s’hi venia de tot, però aquell noi fins i tot hi venia cotxes.

El noi no parava de beure i això es notava, cada vegada parlava mes i se l’entenia menys, però deia coses ben certes. En un moment determinat, va sortir, com no, el tema de la conquista. Jo vaig tornar a dir el que en pensava rebent de nou l’acord i fins i tot agraïment de tots els presents simplement per dir que allò va ser un espoli i un genocidi. Però aleshores el mecànic va dir algo com: “si los catalanes ya lo habéis vivido y lo seguís viviendo”. Sabia perfectament que a Catalunya va passar quelcom similar, almenys amb conseqüències similars, però que a nosaltres el conflicte encara ens durava i ara mes que mai. Coneixia perfectament el procés que acabàvem d’iniciar el 2012. En JJ, que estava una mica apartat, també sabia mes coses que molts altres. Sabia que tot va començar amb els Reis Catòlics i amb paraules textuals “Antes había dos bandos hasta que esos reyes se cansaron”. Mes o menys va ser així però era sorprenent com un taxista d’una ciutat Oaxaqueña estava tant ben informat.

Després ja vam parlar d’anècdotes de la Lola i la seva amiga i en Chicho ens va explicar que el dia anterior la policia el va parar perquè ell els va avançar amb el cotxe, per lo que es van picar i van baixar amb les armes llargues fins que ell, com advocat, i la Lola que no es talla gens, els van anar empetitint fins que mig avergonyits van marxar. Es veu que la Lola els va dir de tot.

Quasi a la 1 ja vam començar a parar de veure i a pensar en marxar. Va venir el cambrer a cobrar i en Chicho va pagar un total de 1450 pesos, uns 70€, només en alcohol per tots.

En JJ ens va acompanyar a l’Emma, a mi i a la parella d’amics amb el monovolum d’en Chicho. Mentre esperàvem a la parella, l’Emma i jo ens vam acostar al riu. De nit era fins i tot mes agradable estar-hi a la vora precisament perquè no es veia tant. És un riu molt contaminat i la veritat que no convida a quedar-se’l mirant.

En uns 15 minuts vam arribar a casa l’Emma, ens vam acomiadar i vam anar directament a l’habitació a descansar uns minuts. De totes maneres jo no vaig tardar massa en aixecar-me ja que no havia sopat. L’Emma si que havia menjat una mica de pizza, però jo, entre que en aquell moment feia poc que m’havia despertat i que no volia gorronejar mes de lo estrictament necessari, doncs només vaig fer un parell de mossegades a un dels trossos.

L’Emma no va menjar però em va acompanyar a la taula. Estàvem realment be tots dos i teníem ganes de passar estona junts. Un altre hauria menjat sol però allà estava l’Emma al meu costat esperant a que acabés mentre xerràvem de com havia anat el dia. Jo em vaig preparar un plat amb els ous remenats del migdia i costelles de porc del dia anterior que ja teníem fetes, i junt a chicharrón, tortillas i salsa picant vaig menjar molt be com sempre.

Cap a les 2 de la nit acabava de sopar i anàvem al llit a mirar Netflix i a dormir. Jo ja no m’aixecaria mes doncs em vaig poder adormir cap a les 3.

03/08

Aquest dia vàrem quedar amb la germana de l’Emma, la Chely, i que es dedicava a la vainilla. Era científica i ajudava a productors a fer que les plantacions fossin el mes eficients possibles fent tot tipus d’anàlisi a les plantes. El dia anterior la vaig conèixer i ens va convidar a mi i a l’Emma anar a veure una col·lecció de diferents espècies que tenia a un Institut on hi donava classes.

Vam quedar a les 10 del matí per evitar les hores de mes calor. En aquest cas, era mes probable que a les 10 ja arribés, a diferència de quan quedàvem amb en Chicho que es podia endarrerir dues hores. Per lo que a les 8:30h ja em vaig aixecar per pendre primer el cafè mentre escrivia el diari i després dutxar-me i preparar-me.

A les 10 ja estàvem tots dos preparats i la Chely també va ser molt puntual, per lo que abans de les 10:10h ja estàvem la Chely, el seu fill, l’Emma i jo al cotxe de la Chely en direcció al Instituto Tecnológico de Tuxtepec. Aquest Institut està molt a prop de casa l’Emma, de fet viu en una zona buscada pels estudiants que busquen una habitació, motiu pel qual tinc tant interès en acabar els apartaments de la segona planta.

Al cap de pocs minuts ja entràvem al recinte de l’institut. Tot i no ser ni les 10:30h la calor ja era insoportable. Vam anar directament a una espècie d’hivernacle que hi havia al mig del pati i que era on la Chely tenia totes les plantes. Només d’entrar a l’hivernacle ja es podia sentit l’olor tant característica de la vainilla, i això que les plantes només tenien fulles.

Almenys hi havia unes 60 espècies diferents de vainilla, algunes de conegudes però altres que s’havia trobat ella mateixa al mig del bosc i que ni tan sols estaven catalogades, vainillas silvestres com li deia ella.

Em va estar explicant quasi una per una les seves característiques. Em va sorprendre que pràcticament només hi ha una espècie que es comercialitza degut a la facilitat al produir-la, el sabor, etc. La resta son mes difícils i per tant no s’utilitzen per al consum. També em va sorprendre la manera com es planten, doncs la vainilla és una planta enfiladissa sense tronc per lo que cada planta es va enredant sobre un pal i conforme la planta va creixent se la posa de tal manera que vagi donant voltes al pal de dalt a baix.

Jo li vaig fer algunes preguntes relacionades amb la producció de la vainilla a Tuxtepec per si em podria interessar invertir en alguna plantació, però va deixar ben clar que Tuxtepec ja no és un bon lloc degut al canvi climàtic que ha provocat un augment generalitzat de la temperatura per lo que ja i fa massa calor. De fet m’explicava que molts productors estan comprant terrenys cada vegada mes amunt de la Sierra on la temperatura és mes baixa. Ja no era una bona opció però mai s’ha de perdre l’oportunitat de preguntar i informar-se sobre possibles inversions i menys quan tens la possibilitat de preguntar-li a una de les millors expertes de tot l’estat.

La vaig ajudar a regar una mica alguna de les plantes que es veia mes seca degut a què la bomba d’aigua no funcionava. Ens vam fer algunes fotos i ja vam marxar, jo sabent moltes mes coses i havent passat una bona estona i sobretot aprofitada i didàctica.

Eren quasi les 11:30h quan sortíem de l’institut i anàvem a comprar l’esmorzar. Esmorzar que a Mèxic és quasi dinar, tot i que després també dinen però molt tard, alguns cap a es 16h. Vam anar a un petit restaurant allà a prop que coneixia la Chely on ella va comprar el menjar per tots 4. Va comprar borrego i sopa per prendre allà tot i que l’Emma i jo no en vam voler. De fet per mi era massa aviat per una sopa.

I amb l’esmorzar vam tornar cap a casa l’Emma, vam preparar la taula fora al pati igual que el dia anterior i vam esmorzar nosaltres 4 i els nens. El borrego es menjava, com és habitual, en tacos. La Chely ja feia estona que deia que volia un cafè, per lo que l’Emma va ser lo primer que va anar a preparar quan vam arribar. I de fet la Chely també anava entrant per veure cm anava i ajudar-la de tantes ganes que tenia de cafè. Em recordava a mi a primera hora del matí…

Així que un dia mes tornàvem a estar fora al pati amb la taula, convidats i un munt de menjar. I perquè encara no eren ni les 12h, sino també ja hi hauria mezcal i tequila.

Vam estar parlant amb l’Emmanuel del que pensava estudiar, que era cirurgia tot i que jo no sabia quina especialitat, així que li vaig preguntar i em va dir neurocirugia. Em vaig quedar força al·lucinat, de fet ja ho estava amb lo de cirurgià però la neurocirugia sonava mes complicat i sobretot que es necessita encara mes estomac. Aquestes son les típiques professions que jo no podria fer de fàstic que em faria.

L’Emmanuel tenia 14 anys però em va semblar que ja ho tenia molt clar que volia fer allò. En Miguel, el fill de la Chely, ja havia acabat arquitectura i de fet havia fet els plànols dels apartaments de la segona planta de casa l’Emma. I els altres encara eren massa petits per saber res. Així que estava enmig d’una família molt estudiosos i grans professionals. Això si, tots professionals per conta d’altri i amb horaris molt marcats i llargues jornades laborals, que és justament el que jo no busco mai.

En qualsevol cas em sentia molt privilegiat de poder compartir taula amb gent tant intel·ligent, treballadora i culta. És realment agradable i profitós passa una estona amb gent així.

Cap a les 12:30h la Chely i en Miguel es van acomiadar, doncs l’endemà ja marxaven cap a Guatemala on la Chely s’havia de reunir amb un productor de vainilla. Amb mi es va acomiadar mes ja que quan ella tornés jo ja hauria marxat de Mèxic i ja no ens veuríem mes, almenys fins l’any següent.

Quan tothom va haver acabat de menjar vam recollir la taula, vam netejar una mica i l’Emma i jo vam anar a l’habitació a descansar una estona, és a dir, a mirar Netflix i a fer la migdiada tot i que no eren ni les 13h.

L’Emma com sempre es va aixecar al cap de poca estona però jo fins quasi les 16h no em vaig despertar. L’Emma ja estava donant voltes pel pati quan jo em vaig anar a preparar el cafè i a escriure el diari. Cap a les 17:30h em va enviar un Whatsapp dient-me que estava a casa d’en Chicho i que anés cap allà, així que em vaig vestir per anar-hi. Però quan vaig sortir al patí vaig veure l’Emmanuel tocant la guitarra i la Daira al costat venent coses a la gent del carrer. Per iniciativa pròpia els va demanar bosses de caramels i coses similars als seus pares, ho va posar tot en una taula davant la porta que dona al carrer, i cridant va començar a vendre coses a la gent que passava. Una nena de 9 anys i amb un esperit emprenedor ja tant desenvolupat. Fusta de venedora.

L’Emmanuel em va cridar i vaig anar cap allà a seure al seu costat mentre tocava la guitarra i la Daira m’explicava com li anaven les ventes. Entre altres ja m’explicava que una dona els havia intentat donar menys canvi, però la Daira no tenia un pèl de tonta. L’Emmanuel em va demanar que l’ajudés amb la lletra d’una cançó que estava composant, a lo que li vaig respondre que jo era el menys indicat per ajudar-lo en allò.

Vam estar una estona que jo deia una paraula i ell feia una petita cançó en que hi aparegués. La veritat és que se li donava força be i les cançons que anava fent no només tenien sentit sino que quedaven prou be.

Al cap d’uns 15 minuts de ser allà fora assegut, va sortir l’Emma de casa en Chicho per dir-me que perquè no entrava, a lo que li vaig respondre que estava allà escoltant l’Emmanuel. Però ella ja em va fer entrar a casa en Chicho doncs ja fins i tot hi era la Chely, que suposadament ja no l’havia de veure mes després d’haver-m’hi acomiadat aquell mateix matí.

Així que vaig anar cap allà i la Chely ja estava asseguda a la taula, menjant. Sempre la veia menjant i molt… Estava menjant unes tortas que havia preparat la Lola amb l’ajuda de l’Emma. Jo encara no tenia gana per lo que vaig seure allà sense demanar encara res. Això si, en Chicho ja va començar a treure birres.

Al cap d’una estona van arribar en Marco, l’Ana i la seva filla que tot just sortien de treballar. L’Ana havia fet i portat uns cupcakes, que només veure’ls em va venir la gana de cop. Almenys me’n vaig menjar 4. Cal tenir en compte que atipen molt.

Per la TV estaven fent un partit. Jugaven Tijuana contra América a la copa de Mèxic. Jo vaig preguntar quins equips eren i en Marco m’ho va explicant però fins i tot posant exemples d’equips espanyols equivalents, demostrant que tenia un gran coneixement de la lliga espanyola.

I així vam estar bevent, xerrant i menjant fins cap a les 21h. Finalment si que vaig menjar tortas ja que de tant veure-les finalment em va venir la gana, i val a dir que estaven boníssimes, de fet es podria dir que eren les mes bones que havia provat, doncs al fer-les a casa hi van posar de tot i molt.

La veritat és que era molt agradable passar l’estona amb en Chicho, en Marco, la Lola, l’Ana, etc. Eren tots molt bona gent i que em van acollir i acceptar molt be des del primer moment.

En Marco va parlar una estona dels problemes amb el director del seu hospital, demostrant un cop mes els problemes que hi ha en el sector de la sanitat i que és el motiu principal pel qual de moment no tinc interès en viure a Mèxic. Pel que deia el director fins i tot a vegades ni tan sols anava a treballar, deixava gestions sense fer, etc. Tot plegat derivava en problemes pels pacients que els metges com en Marco havien d’aguantar.

Cap a les 21h l’Emma i jo vam tornar cap a casa ja havent sopat. Jo evidentment vaig tornar a menjar cap a les 12 d ela nit. Així que l’Emma i jo ja ens vam quedar a casa mirant Netflix i xerrant fins que jo vaig tornar a sopar.

02/08

Aquest dia va ser el que pitjor despertar vaig tenir jo i tothom i el dia de l’experiència mes inoblidable de tot el viatge.

Cap a les 3:30h de la matinada, em va despertar de sobte un soroll molt fort, tal com si fos un tro, però mes fort i molt mes llarg. I quan ja estava despert pel soroll vaig notar que tot es movia. Era un terratrèmol!

Evidentment, per mi era el terratrèmol mes fort que havia viscut mai, doncs només en vaig sentir un de 4 graus a Vilassar que va ser quasi imperceptible, però aquest ho era i molt. Al cap d’uns 5 segons ja érem conscients de la magnitud i per sort no era un terratrèmol que hagués de tirar la casa a terra. Mes tard vam saber que era de 5 graus. Mentre tot es movia escoltàvem tots els gossos de la ciutat bordant i alguna alarma de cotxe també sonant. Tot plegat era força tètric. El moviment va durar, almenys a mi em va semblar, entre 10 i 15 segons que es van fer mes llargs de lo normal, doncs només penses en si caurà algo del sostre. Em donava la sensació que el moviment era d’aproximadament uns 30 o 40 cms de costat a costat.

L’Emma va sortir immediatament a veure el seu germà i nebots. Tots estaven be i no havia passat res. Jo no vaig sortir ni del llit, doncs si hagués caigut algo del sostre millor no començar a còrrer per la casa, en qualsevol cas hauria anat sota la taula.

Cap a les 4 de la nit després de llegir tots els Whatsapp’s enviats per familiars i amics i haver llegit la informació per Internet, vam tornar a intentar dormir. A l’Emma li va resultar mes fàcil que a mi, doncs jo fins cap a les 4:30h no em vaig adormir i vaig despertar-me i aixecar-me a les 6:30h.

Quan em vaig aixecar, com sempre em vaig preparar el cafè i vaig escriure el diari a mes de mirar correus i altres temes financers. Havia dormit poc i malament per lo que em va costar una mica activar-me, però un cop em prenc el cafè ja està.

L’Emma va tardar molt mes en despertar-se, be, s’anava mig despertant de tan en tan però de seguida tornava a adormir-se. No va ser fins cap a les 10h que ja es va despertar del tot. Aleshores jo vaig anar una estona al llit a xerrar amb ella mentre s’acabava de despertar, doncs sempre li agrada explicar-me el que ha somniat, i a mi també, doncs somnia molt i ho recorda sempre perfectament, sembla que t’estigui explicant una peli.

Així vam estar una estona fins que ens vam aixecar i vam anar cap al pati on hi havia en Chicho amb qui vam quedar per dinar allà mateix la carn que ens havia sobrat el dia anterior. Així que vam començar a preparar el pati, la taula i la barbacoa. Després vam començar a escalfar la carn al microones de l’Emma, doncs estava congelada, i en Chicho l’anava fent a la barbacoa tal com ja va fer el dia anterior.

I així vam estar, ja prenent cerveses, fent les carns durant quasi una hora quan ja vam avisar als nens i la Lola i vam anar tots a dinar. Érem 8 a la taula i era un dinar normal…

I al igual que el dia anterior, vam tornar a menjar molt i molt bo. De fet vam menjar molt cadascú i encara va sobrar carn! Dos dies dinant aquella carn i no ens la acabàvem. Tot plegat, evidentment, acompanyat de moltes cerveses, bona companyia i bones converses.

I tot i haver 4 nens, el mes gran de 14 i el mes petit de 6, es portaven molt be i de fet era molt divertit està amb ells. A mes, el gran, ajudava molt a la taula, portant coses i recollint-ne, mentre que els mes petits es portaven realment be.

Un cop vam acabar amb les chuletas, morcillas, butifarres, costelles, etc. els nens van anar a jugar pel pati i nosaltres ens vam quedar a la taula després de recollir-la una mica per ja començar a beure.

Bona part de la tarda la vam passar al pati amb en Chicho, la Lola i l’Emmanuel, tot i que els altres nanos també corrien per allà. En Chicho va treure una ampolla de Mezcal que ens vam acabar pràcticament entre tots dos.

Quan feia poc que havíem començat amb el Mezcal, va arribar la germana de l’Emma i el fill d’aquesta, la Chely, i a la que havien convidat però que se li havia fet una mica tard, de fet venia a dinar però ja tots havíem acabat. La Chely era científica especialitzada en vainilla. Ajudava a productors a fer les seves plantacions mes eficients i a buscar els millors tipus de vainilla.

Van seure amb nosaltres i van menjar una mica de la molta carn que encara quedava. Per cert, la Chely va menjar moltíssim, de fet ja ho havia dit que tenia molta gana. Jo era la primera vegada que parlava amb la Chely i estava una mica a l’expectativa perquè m’havien dit moltes vegades que al Chely era una mica especial. Si que ho era però en aquella ocasió vam estar parlant molt be, de fet quasi tot l’estona que va ser allà la va passar parlant amb mi explicant-me, com no, coses sobre la vainilla. Jo la veritat és que sempre poso molta atenció quan m’expliquen aquestes coses i suposo que això també va fer que ella s’esplaiés mes al veure tant d’interès per la meva part, doncs realment em va explicar coses molt interessants. No és que jo tingués un interès especial per la vainilla, sinó que tinc un interès especial en tot el que siguin negocis o possibles inversions que pugui fer. De fet, en una ocasió, sense encara conèixer-la, ja vam contactar per Whatsapp per oferir-me com a inversor. Sempre que algú que tingui algo per ensenyar-me està disposat a explicar-m’ho, jo sempre estic molt atent. Això ho noten i encara m’expliquen mes. En aquest cas estava interessat en el cultiu de la vainilla, doncs era un producte amb mes demanda que oferta.

Em va explicar com havien de ser els cultius, que a Tuxtepec ja hi feia massa calor per la vainilla, cm l’analitzava, on tenia el seu museu particular, les classes que donava, etc. Val a dir que la Chely és una persona molt coneguda i molt reputada, cobra molt be per fer el que fa. És mes, al cap de pocs dies marxava a Guatemala per assessorar a un productor. Fins i tot la cridaven des de Guatemala.

Quan van acabar de dinar ella i el seu fill ja van marxar cap a casa però vam quedar per l’endemà per tal que m’ensenyés el seu museu particular i m’expliqués algunes coses mes. Jo, evidentment, encantat.

Un cop ja havien marxat, la Lola va entrar un moment a casa l’Emma i va veure les galetes Sponch i li va faltar temps quan va sortir per dir si les podíem treure. Com menja la Lola i sobretot galetes i merdes d’aquestes, no para.

A les 19:40h a l’Emma se li va encendre alguna bombeta i va recordar que a les 19h havia quedat amb dues amigues seves de l’escola, una de les quals n’era la directora, així que ja arribava tard. Va córrer a canviar-se i arreglar-se una mica i abans de les 20h ja marxava en taxi. De totes maneres pel que semblava les altres dues també arribaven o havien arribat tard.

Ens vam quedar en Chicho, l’Emmanuel i jo al principi i mes tard va tornar la Lola. En Chicho va treure el whisky i tequila. Com que primer va treure el tequila me’n vaig prendre una copa. Però quan va treure el whisky ja vaig passar al whisky deixant el tequila que realment em costava molt i m’agradava molt menys.

Vam estar xerrant primer del meu viatge, de por on havia anat, què m’havia agradat mes, els preus aproximats de cada país, les costums, els paisatges, etc. La veritat és que tan en Chicho com l’Emmanuel es van interessar força per les meves vivències abans d’arribar a Mèxic. Els vaig explicar una mica lo molt que m’havia agradat Tailàndia i lo amable que era la gent, lo peculiar de Malàisia sent un país musulmà per a la vegada molt occidental i lo car de Hawaii que per viure un sol dia t’hi has de gastar $100.

Després l’Emmanuel va treure la guitarra i vam estar cantant una estona mentre ell tocava. Al principi va estar tocant cançons de cantants que no coneixia però en un moment en va tocar una de Melendi i al dir-li que el coneixia i que fins i tot m’agradava una mica, ell es va quedar parat, doncs també li agradava molt i segons deia a Mèxic poca gent el coneixia, per lo que trobar algú que el conegués li va fer certa il·lusió i va estar cantant un munt de cançons seves. I tot plegat mentre en Chicho anava bevent Mezcal i Tequila i jo el Whisky, que amb la tonteria ja anava per la tercera copa.

I així vam estar fins cap a les 22:30h que va arribar l’Emma. Pocs minuts abans ja m’havia avisat que ja venia en el cotxe d’una de les amigues. Quan va arribar ja vam marxar tots cap a casa, de fet em va donar la sensació que en Chicho i companyia ja tenien ganes de marxar però estaven esperant a què arribés l’Emma per a no deixar-me sol.

Cap a les 23:30h vam anar a sopar mes carn de la que havia sobrat, embotit, tortillas i salsa picant. Després a l’habitació a mirar una estona Fargo i cap a les 2 de la nit ja ens vam quedar adormits.

01/08 Yetla

Aquest dia havíem quedat amb en Chicho i família per anar a Yetla, on hi ha una espècie d’hotel format per cabanes al volant d’una piscina i a la vora d’un riu. Es paga una entrada i pots anar a la piscina i al riu sense haver de reservar una cabana. Havíem quedat cap a les 11h per lo que jo em vaig aixecar poc abans de les 9h.

Com sempre em vaig prendre el cafè mentre avançava una mica el diari, mirava correus, etc. Després em vaig dutxar i em vaig preparar per estar ja a punt a les 11h tot i que ja sabíem que probablement a les 11 no marxaríem ja que a Mèxic en general la gent és força inpuntual, i en Chicho no seria una excepció. A mi realment no m’importava massa ja que podia seguir al portàtil fent coses.

Finalment l’endarreriment va ser molt superior al que m’esperava, doncs ens van trucar que ja venien cap a les 13:30h i van arribar quasi a les 14h amb el cotxe per a recollir-nos.

Vam anar cap al cotxe mentre pensava com hi cabríem, doncs en principi venien els dos fills d’en Chicho mes els dos de la Lola, però és que quan vam entrar al cotxe vam veure que també hi havia Don Lino, el pare de la Lola.

Vam deixar les coses al maleter i vam entrar. Finalment els fills d’en Chicho anirien en el cotxe de la germana de la Lola, per lo que al cotxe d’en Chicho érem 7. En Marlon a la falda de la Lola i la Daira a la falda de l’Emma.

Vam passar per casa la Lola que havia de recollir algo, a comprar i cap a Yetla. El camí va ser mes llarg del que pensava, de era el mateix camí cap a Oaxaca passant per els mateixos pobles fins arribar als peus de la Sierra. Era pràcticament just abans d’arribar a les corbes, per lo que van ser ben be dues hores de camí.

Quan vam arribar la germana de la Lola i la seva família ja hi eren, la Marcela, en Mario, La filla Chelsea i el fill Dilan. Vam baixar les coses del cotxe, vam agafar unes taules i ens vam col·locar en un lloc a l’ombra entre el riu i la piscina. L’Emmanuel va endollar l’altaveu de l’Emma, que era una passada, i va començar la música.

En Chicho ja va preparar la barbacoa i va començar a fer tota la carn que havien comprat que era un munt. Els altres vam anar preparant la taula i la resta de coses mentre ja tots començàvem a veure cerveses. Don Lino va comprar 3 o 4 mojarras ja que ell en volia una i en va comprar de mes per si algú en volia tot i que eren força cares.

En un moment determinat que en Chicho i l’Emma no paraven de demanar-li coses a l’Emmanuel, em va donar la sensació que es va cansar i quan va acabar de fer el que li demanaven va agafar la guitarra i se’n va anar uns metres enllà a tocar. Jo vaig agafar una cervesa i vaig anar allà amb ell durant una bona estona, almenys 30 minuts, en els que vam estar cantant cançons i passant una estona molt agradable.

Després ja ens va avisar en Chicho que la carn ja estava preparada i vam anar cap a les taules on ja tots estaven a punt per començar a menjar. Hi havia un munt de carn, de mojarras i de cerveses, i la carn estava realment molt bona, n’hi havia de tot tipus i en Chicho la va fer molt bona a la barbacoa o asada com diuen ells.

Vam estar almenys una hora menjant sense parar de la quantitat de menjar que hi havia entre espaguetis, tortillas i carn. Realment vaig menjar molt i molt be.

Els nens evidentment varen acabar abans i els va faltar temps per anar a la piscina. Don Lino, com que ja havia començat a menjar la mojarra també va acabar abans i va anar a estirar-se una estona a una hamaca tot i que després, amb caminador i tot, va estar passejant per la zona i fins i tot es va banyar a la piscina tirant-se de cap, cosa que em va deixar perplex.

Mentre dinàvem no vam parar de veure cerveses i quan vam acabar no només vam parar, sino que vam intensificar-ne el ritme. En Chicho bevia molt ràpid i no parava de treure cerveses per tots quan s’acabava la seva.

Allà s’hi estava força millor que a Tuxtepec, doncs almenys a l’ombra s’hi estava prou be. Hi havia molts mosquits però jo em vaig posar el repelent només arribar, doncs en menys de 10 minuts ja notava que m’estaven picant.

En Mario i la seva dona van anar a la piscina i ens vàrem quedar en Chico, la Lola, l’Emma i jo una estona. En Chicho em va explicar un accident de cotxe que va tenir xocant contra una vaca que hi havia al mig de la carretera i que va quedar morta a un voral. El vidre del cotxe es va trenca i se li va clavar un tros al pit. Vaig pensar que està viu de miracle, suposo que ell també.

Mes tard l’Emma es va anar a estirar, doncs sempre li entra son i li costa molt aguantar-se i al cap de poca estona van venir en Mario i la seva dona. Fins aleshores quasi no havia parlat amb ell i no sabia com era. Però en aquell moment vam començar a parlar i em vaig adonar que era el mes cult i amb interès per l’economia de tots ells. Em va preguntar sobre la UE, sobre política, economia, països on havia estat, etc. Totes preguntes molt interessants i que a mi m’agradava molt de respondre. Realment mostrava molt interès i tenia molts coneixements que els altres no tenien. A mes estàvem d’acord en moltes coses, doncs jo li explicava que Europa estava en una deriva molt perillosa i que no m’agrada gens en què s’havia convertit i altres coses en què coincidíem força.

Mes tard, vaig anar cap al riu, doncs Don Lino i en Caleb s’hi estaven banyant. Per cert l’Emma es va mig molestar perque segons ella ja m’havia dit si anàvem al riu i ara hi anava sol. En qualsevol cas hi vaig anar i m’hi vaig mullar una mica els peus. Allà també estava l’Emmanuel amb la Chelsea que no parava de fer-se selfies i fotos com si fos una model.

Al cap d’una estona vaig tornar a la taula i l’Emma estava mig molestada perquè segons ella no havia volgut anar amb ella al riu i finalment hi vaig anar sol, un malentès evidentment. Vam estar passejant per la zona una estona fins que vam tornar a la taula on hi havia en Mario.

I aleshores va ser quan de sobte varen passar dos fets quasi iguals i seguits. Primer vam escoltar un cop i en Marlon va cridar: Abuelo! Don Lino s’havia caigut de la cadira perquè s’estava intentant vestir. Vam anar els que estàvem allà, en Mario, l’Emma, ji i fins i tot en Marlon a aixecar-lo. Però quan encara l’estàvem aixecant en Mario el va deixar i va sortir corrent. Jo en aquell moment no sabia què passava fins que vam asseure de nou a Don Lino i vam veure què havia passat. En Dilan s’havia caigut a la piscina i es va fer un petit trau sota la barbeta, de fet justament on jo me’l vaig fer de petit, també a la piscina i que em va deixar una cicatriu. Tot el dia tranquils i en un moment dos fronts oberts. Per sort cap de les dues coses va ser greu, doncs Don Lino va tornar a seure assegurant que no li feia mal res, i lo d’en Dilan va ser un cop que finalment no va requerir cosir ni cap atenció mèdica. Lo mes graciós va ser que en Don Lino pensava que s’havia caigut perquè en Mario li havia enretirat la cadira, cosa impossible perquè en aquell moment estava a 10 metres d’ell. Va dir: Pinche Mario que me quito la silla!

Cap a les 19:30h va començar a ploure i ja vam aprofitar per recollir-ho tot i marxar, doncs de totes maneres ja era hora de marxar. Vam guardar les coses ràpidament, les vàrem portar als cotxes, vaig acompanyar a Don Lino al bany i vam marxar. En Chicho, fins i tot al cotxe, anava repartint cerveses, per ell també, és clar… De fet en el trajecte fins a casa ens en vam veure 2 o 3 mes.

Passades les 21h arribàvem a casa. Ens van deixar a nosaltres primer i ells van seguir suposo que ha deixar el pare de la Lola. Vam agafar totes les coses i vam entrar a casa ben cansats. Havia estat un dia prou dur tot i no semblar-ho, però el sol fet d’anar d’un lloc a un altre amb aquella i calor i humitat ja es feia difícil. Això si, val a dir que a Yetla s’hi estava molt millor que a Tuxtepec.

Jo vaig recollir una mica les meves coses i l’Emma les va anar deixant per on passava, la motxilla sobre el sofà, el bolso sobre la taula, etc., era la seva manera de guardar les coses…

Cap a les 23h vam sopar coses que ens quedaven a la nevera, com espaguetis, chicharrón o embotit. Després cap a l’habitació a xerrar, mirar alguna sèrie i descansar una mica fins cap a la 1 que vam anar a dormir.

31/07

Ens vam despertar cap a les 9:30h. Aquest dia l’Emma havia d’anar al viver per lo que no va tardar massa mes en aixecar-se. De totes maneres sempre li costava una mica, o molt, aixecar-se tot i haver dormit quasi 8 hores. Vam mandrejar una mica pel llit i cap a les 10h jo ja em vaig aixecar a prendre el cafè i a escriure el diari mentre l’Emma ja es començava a preparar.

Poc mes tard de les 11h l’Emma va marxar cap al viver i jo em vaig quedar treballant a l’ordinador. Vam quedar que aniria a buscar-la per anar a dinar a algun lloc cap a les 14h, així que vaig aprofitar per mirar temes mes complicats i que m’anava millor mirar quan estava sol, com podien ser temes de programació o petites millores a l’arxiu Excel que utilitzava per registrar les despeses del viatge. I dic petites perquè les importants sempre les feia un cop tornava a casa.

I així vaig estar fins cap a les 13:30h que em vaig dutxar, vestir i preparar per anar a buscar l’Emma al viver per anar a dinar a algun restaurant. A les 14h sortia per anar a buscar l’urbano a la cantonada.

Era la primera vegada que aniria sol al viver, doncs l’altre vegada hi havia ant amb l’Emma. En principi era fàcil i de fet estava força a prop de l’escola per lo que l’urbano a agafar era el mateix.

Quan anava cap a la parada vaig veure un urbano passar, per lo que en aquesta ocasió tocaria esperar una mica mes. Feia molta calor i realment es feia dur esperar allà al mig del carrer i mes a l’hora que era. Al cap de quasi 15 minuts d’esperar, va passar el següent.

L’Emma em va dir la plaça a la que haviad e baixar però a Google Maps no la trobava, crec que perquè el nom que em deia l’Emma no era el nom oficial sino el nom pel qual la coneixen al poble. De totes maneres sabia on estava ubicat el viver, a mes tenia la seva direcció i l’havíem registrat a Google Maps per lo que apareixia perfectament. Així que quan vam arribar a l’alçada del viver, vaig dir-li al xofer que parés i vaig baixar allà mateix. Crec que si hagués baixat una parada mes endavant m’hauria anat millor però aquí ja estava prou be.

El viver estava en un carrer paral·lel al que anava i 2 carrers amunt. En uns 10 minuts caminant vaig arribar a la cantonada del viver i per no entrar i trobar-me amb en Jesús, l’ex-marit de l’Emma que no tenia ganes de veure’m, vaig trucar-la perquè anés sortint.

Al cap de 2 minuts va sortir, molt acalorada, i vam pensar on anar a dinar. A mi m’està be qualsevol lloc, fins i tot com mes cutre o autèntic millor. Però l’Emma és mes complicada, per lo que vam estar quasi 10 minuts per decidir on anàvem, i tot sota aquell sol que cremava.

Jo intentava convèncer-la d’anar a algun lloc a prop per no haver d’agafar taxi, doncs ens estàvem quedant sense diners i encara havia de fer la transferència, però cap dels llocs que hi havia allà a prop li agradava a l’Emma o no els trobava adients per a dinar-hi. Així que al final vam agafar un taxi i vam anar fins a una cocina económica, la Marvic. El restaurant no estava massa lluny per lo que en poc mes de 5 minuts ja hi vam arribar.

Eren les 14:30h aproximadament quan arribàvem al restaurant. Vam seure i vam demanar pasta 3 quesos i pollo de jitomate con rajas, que eren espaguetis i el pollastre tallat a tires, algo que no havia vist mai però que és molt típic a Mèxic. Normalment a aquests restaurants tenen 2 primers i dos segons per triar.

Quan feia poca estona que estàvem asseguts, va entrar un senyor que venia alguna cosa però que era una mig estafa. Crec que venia petits calendaris. Lo curiós va ser que va anar passant per totes les taules per deixar un calendari excepte a la nostra. Aleshores l’Emma em va dir que aquell home li queia molt malament i que ja havia tingut una enganxada amb ell. Jo li vaig respondre que almenys no ens havia deixat res i ella va dir que era perquè ja li havia dit en una ocasió que a ella no li digués mai mes res. I efectivament, el senyor ho recordava i no li deia res…

El dinar estava prou bo tot i que els espaguetis una mica passats. D’entre les salses disponibles hi havia chile seco i això sempre ajuda a que tot estigui mes bo. El postre era una espècie de gelatina amb flam, és a dir, un conjunt de dues coses que no m’agraden massa. A Mèxic les gelatines son molt típiques.

No estàvem segurs si en acabar aniríem a algun lloc aprofitant ja el viatge, però quan vam sortir, l’Emma va dir directament d’anar cap a casa. eren les 15:30h per lo que el sol era terrible i l’Emma estava tant cansada que ja no va ni considerar d’anar enlloc. Així que vam pagar els 100 pesos per tots dos, vam agafar un taxi a la porta del restaurant i vam anar cap a casa on hi vam arribar cap a les 16h.

Com no podia ser d’una altra manera, només arribar vam deixar les coses, vam anar a l’habitació i no vam tardar ni 15 minuts en quedar-nos adormits.

L’Emma no va tardar massa en aixecar-se i jo cap a les 18h. Volíem anar a comprar al Sam’s ja des de feia dies. El Sam’s son uns gran magatzems tipus Makro, però mai trobàvem el moment perquè sempre ho parlàvem durant el dia, quan la calor no ens permetia sortir de casa, així que ara hi aniríem cap a les 20h.

Com sempre em vaig prendre un cafè, vaig escriure el diari, vaig llegir notícies, vaig contestar correus i cap a les 19:30h vam començar a preparar-nos per anar cap al Sam’s.

Poc després de les 20h anàvem fins al cantonada a buscar un taxi i directes al Sam’s que estava al costat del Multi Plaza o el Chedraui, una zona ja molt coneguda per mi, doncs el pàrquing del Sam’s és el mateix que el del Multi Plaza, lloc on hi he passat moltes hores.

Al baixar del taxi, em vaig adonar que un altre taxista se’ns quedava mirant de dalt a baix a l’Emma i a mi. En aquell moment em va semblar estrany però tampoc li vaig donar suficient importància. Però quan estàvem entrant al Sam’s, la controladora de la porta ens va dir que no agaféssim aquell taxi, justament el que se’ns havia quedat mirant. Pel que es veu se sabia que extorsionava o robava, i el tio allà. Increíble.

Vam comprar carn, cerveses, paper, algunes pastes i embotit, si, embotit, que feia setmanes que no en menjava, de fet no en menjava des de que havia començat el viatge. Vaig agafar una safata amb formatge i pernil que posava que costava 74 pesos, menys de 4€. El vaig agafar per tenir un bon preu però de fet, tant bon preu que ja em va estranyar, però en el cartellet posava 74.

Vam acabar de comprar i vam anar a pagar. Aleshores van venir les sorpreses. Primer la subscripció anual per poder cmprar a preus de majorista en aquell establiment, havia caducat, per lo que havia de pagar 500 pesos mes per renovar-la. En un primer moment l’Emma va dir de deixar-ho tot i marxar, però jo li vaig dir que si aquí hi venien a comprar sovint doncs que ho renovés ja, total segurament ho acabaria fent.

Un cop decidit de renovar la subscripció, va venir el segon problema. L’Emma va pagar amb la targeta on pocs dies abans jo li havia ingressat mes de 6000 pesos, 300€. A mes, suposadament també hi hauria d’haver diners de l’Emma. Doncs al passar la targeta, aquesta donava error. Ho va intentar una segona vegada i seguia sense autoritzar el pagament. Aleshores, allà mateix a la caixa amb tota la compra pendent i gent a la cua, l’Emma va mirar pel mòbil els moviments de la targeta, i va veure que li acabaven de cobrar una assegurança de vida amb la que no hi contava i que va acabar el que em quedava dels 6000 pesos mes el que tenia l’Emma, per lo que a la targeta no hi havia els 2000 pesos que ens costava la compra.

Així que vam haver de treure coses del carro fins arribar als 1500 pesos que és el que mes o menys tenia a la conta. I tot plegat amb la gent esperant. L’Emma no sabia on mirar, no tant per la gent fent cua, sino per mi, la cara que vaig posar jo ho deia tot. Jo contava que almenys m’haurien de quedar 3000 pesos i de sobte em vaig adonar que no em quedava res. Això l’Emma ho va notar i no sabia ni què fer ni què dir.

L’Emma va treure quasi tot el que havia comprat per ella, com l’avena, cosa que em va saber greu perquè és l’únic que pren pel matí, però ho va preferir a demanar-me que deixés algo de lo meu després de veure la cara que havia posat al saber que ja no li quedaven quasi diners.

Finalment vam pagar, ens vam quedar ja sense diners i vam anar a buscar un taxi vigilant de no agafar el presumpte extorsionador.

I ja amb la compra, sense ni un peso i intentant assimilar que l’Emma s’havia gastat, sense saber-ho, tot el que em quedava de diners, vam tornar cap a casa.

El taxista que ens va tocar no era un lladre però no callava. Ens va estar explicant una història d’un senyor begut a qui havia portat a casa seva i que en arribar-hi no li volia pagar perquè deia que ja li havia pagat, fins que va sortir la dona del begut cridant-li i dient-li que pagués el taxi i entrés a casa. En fi, tota una història no massa interessant i que tampoc venia a res.

Eren les 21h passades quan arribàvem a casa. El taxista va perdre alguna cosa perquè va estar buscant per terra abans d’arrencar de nou, en qualsevol cas allà no ho va trobar, ni jo, que mes tard vaig anar també a mirar.

I així començaven uns dies d’austeritat total ja que no ens quedaven ni 200 pesos i jo no volia fer una altra transferència fins a veure si l’Emma cobrava o podia tornar-me els diners d’alguna manera, doncs jo li anava pagant els dinars i sortides, però no estava disposat a pagar-li aquella assegurança que ja feia temps que li havia dit que la cancel·lés.

En qualsevol cas m’ho vaig prendre millor del que fins i tot jo m’esperava. De fet l’Emma, em donava la sensació, que també ho creia, doncs semblava que ella ja estava preparada per aguantar una bronca i estar enfadats la resta del dia, cosa que evidentment no va passar.

Vam guardar les coses i vam anar una estona a l’habitació a xerrar una estona mentre jo comptabilitzava la compra i l’Emma mirava coses del viver. I aleshores va venir una nova sorpresa. L’embotit que suposadament eren 74 pesos, va resultar que costava 240! Vaig mirar a la web de Sam’s i efectivament posava 240, per lo que no vam saber si el cartell estava malament o indicava un altre producte. En qualsevol cas el caprici de l’embotit em va sortir prou car.

Cap a les 23:30h vam preparar el sopar. Jo m’acabaria 6 tacos del dia anterior i començaria amb la safata d’embotit junt a pa de motlle torrat. L’embotit va sortir car i no estava massa bo, almenys comparat amb els de Catalunya, però la veritat és que em va treure les moltes ganes que ja tenia d’embotit. A mes junt amb els tacos, va fer que fos un bon sopar.

Cap a les 12:30h acabàvem de sopar i ja anàvem cap a l’habitació a mirar Netflix una estona fins cap a les 2 que ja ens vam quedar adormits.

28/07

Em vaig despertar cap a les 9 del matí. L’Emma encara dormia per lo que em vaig aixecar a prendre el cafè i a escriure el diari. Cap a les 10:30h ella es va despertar i jo vaig anar una estona al llit amb ella, doncs li agrada que estiguem una estona al llit xerrant quan s’acaba de despertar. Sempre m’explica els somnis que ha tingut ja que sempre somnia molt i sempre els recorda. Lo dolent és que normalment son malsons o com a mínim una mica raros.

Cap a les 12h em vaig prendre un segon cafè mentre mirava correus i altres temes, em vaig dutxar i cap a les 13h vam anar a la marisqueria el Jarrochito a menjar mojarras, una espècie de dorada enorme, molt torrada i que està boníssima. Aquest any encara no n’havia menjat però l’any anterior si que en vaig menjar una a un restaurant de la presa i que em va convidar el propietari del meu apartament.

Així que vam anar a buscar un taxi i en 10 minuts ja érem al restaurant. Tot just eren les 13:15h per lo que encara estava molt buit, de fet només hi havia un parell de taules ocupades. Jo no sabia ben be com eren els plats per lo que vaig preferir no mirar massa els preus i demanar el que volgués per tal de gaudir be del dinar i quedar-me ben ple. Els plats costaven com a mínim 150 pesos per lo que els preus eren molt superiors a un restaurant normal, però és clar, aquí era marisc. A mes ja feia temps que no en menjava per lo que em venia molt de gust.

L’Emma va demanar de primer un còctel de gambes, algo que em podria agradar però em va semblar poc, així que vaig demanar un plat de camarones empanizados (gambes arrebossades). I de segon tots dos vam demanar una mojarra. Quan ja havia demanat l’Emma em va dir que els dos plats que havia demanat eren dos plats principals. Ja m’ho pensava que les gambes eren un plat com la mojarra, però és que els altres em van semblar massa poc i quasi que costaven el mateix que les gambes.

D’entrada van portar unes potes de bou de mar que em vaig menjar totes 3 jo ja que a l’Emma li picaven massa. No tenien massa carn, com totes, però estaven molt bones, amb una salsa molt bona i un punt picant com tot a Mèxic.

Al cap d’uns 10 minuts van portar el còctel de l’Emma i al cap d’uns 5 minuts mes el meu plat de gambes, que era molt mes gran del que pensava. Tenia almenys 10 gambes pelades i arrebossades, crema de frijol i amanida. Era un plat enorme tenint en compte que després em tocava la mojarra. Ja tenia gana però al veure allò se’m va fer la boca aigua. Vaig començar a menjar immediatament.

Les gambes estaven realment bones, amb un arrebossat perfecte i acompanyats d’una salsa molt bona. A mes les gambes eren força grans, almenys força mes grans del que em pensava. De fet semblaven mes escamarlans que gambes.

Quan em vaig acabar el plat, al cap de quasi mitja hora, ja estava ple, realment m’acabava de menjar un plat principal que omplia mes del que em pensava. El peix i el marisc semblen que omplen menys que la carn, per això tinc menys límits quan en menjo, però la veritat és que tot aquell plat estava molt be. I ara encara quedava la mojarra.

La mojarra van tardar força en portar-la, de fet jo les gambes me las vaig menjar ràpid ja que l’Emma ja s’havia acabat el còctel i pensava que estaven esperant a que jo acabés les gambes per portar la mojarra, però no, almenys van passar 20 minuts mes des de que vaig acabar les gambes fins que van portar la mojarra. De totes maneres això era senyal de que l’estaven fent molt be a la barbacoa, o asada, com diuen a Mèxic a una barbacoa.

Finalment van portar les mojarras i eren millors, també, del que creia. Eren molt grans i es veien molt ben fetes. El cambrer, molt atent en tot moment, les va portar, junt amb tortillas i salses i ens va preguntar si les veiem be i si tot estava prou be. Li vam dir que si, que perfecte, i em va tornar la gana totalment només de veure i olorar aquell plat.

A mes de la mojarra hi havia unes patates fregides molt petites per sobre, crema de frijol i amanida algo diferent a la del plat de gambes. Les patates fregides eren molt diferents a qualsevol de les que havia menjat fins aleshores i probablement les mes bones que havia menjat mai. Vaig agafar una tortilla, doncs s’ha d’utilitzar junt amb la forquilla per anar tallant la mojarra, i vaig començar a menjar. estava molt ben fregida amb un torrat perfecte i la carn al punt, molt sabrosa, tant que quasi no m’hi vaig posar ni salsa ni llimona.

Al ser un peix enganya una mica el que omple una mojarra, doncs quan comences a menjar-la t’adones de lo gran que és i de la quantitat i contundència de carn. És molt fàcil de menjar, doncs es talla molt be estirant amb la forquilla des de l’espina central, i quasi no te espines enlloc mes, per lo que pots anar menjant sense parar ni un moment de mastegar. La pell està boníssima i es menja igual que la resta del peix, de fet algunes parts laterals mes dures es mengen igual per les poques espines que te i lo sabrosa que queda la pell al haver-se fet en una barbacoa. Menys el cap, tota la resta es pot menjar, de fet jo només vaig deixar una part del cap i l’espina central.

Menys algo d’amanida m’ho vaig menjar tot, els dos lats que em varen posar mes les potes de bou de mar dels entrants. Era probablement el millor menjar des de que havia començat el viatge que ja feia quasi 2 mesos i mig.

Durant el dinar el cambrer ens va portar una beguda alcohòlica típica que estava realemtn bona i que vam pensar de demanar-ne una copa després de dinar, però estàvem tant tips que ja no podíem amb res mes. A mes hauríem de vigilar ja que no es podia pagar amb targeta i portàvem 800 pesos, 36€, per tots dos, que és molt tenint en compte els preus de Mèxic, però que potser es quedaria curt pel dinar que ens acabàvem de fotre. De fet ja patíem una mica per si ens arribaria o no, doncs jo calculava que el total serien ben be 800 pesos. No ho sabíem segur perquè el preu de les mojarras no venia a la carta, doncs aquest depenia de la mida de cada una.

Vam descansar 5 minuts i vam demanar la conta. Finalment va ser força menys del que pensàvem, 625 pesos, 28€, doncs cada mojarra van ser 170 pesos i jo contava que potser en serien 250 cada una. Així que pel preu d’un menú normal a Barcelona, m’acabava de fotre un tiberi de luxe com poques vegades m’havia fotut en tota la meva vida.

Vam pagar deixant 25 pesos de propina, cosa que a mi no m’agrada a menys de que ja vingui indicat a la conta però que l’Emma sempre vol deixar i ens vam quedar una estona doncs just quan ja acabàvem començava la música en viu, doncs hi havia un petit escenari on un noi tocava el piano i cantava.

Al cap d’una estona vam marxar amb intenció d’anar al Chedraui a comprar. L’Emma volia agafar un taxi però al preguntar-li on estava, em va dir que molt a prop. Vaig mirar a Google Maps i estava a 10 minuts caminant per lo que la vaig convèncer d’anar-hi caminant.

Hi arribàvem per la part del centre cultural i l’Oxxo, zona que ja em conexixia. Ja que havia de comprar tabac li vaig dir a l’Emma d’anar a l’Oxxo i comprar allà algunes coses bàsiques o després anar al Chedraui que ja el teníem molt a prop. EM va dir de comprar només el tabac per lo que vam entrar, vaig comprar 2 paquets de tabac i vam sortir per anar al Chedraui. Però aleshores entre la calor, el cansament i la son que li dona sempre després de dinar, va decidir de no anar ja al Chedraui i agafar un taxi per tornar a casa. Ja podríem haver comprat almenys llet a l’Oxxo, però ni això.

Vam arribar a casa cap a les 15h i vam anar directament al llit a mirar una peli i a dormir com sempre.

Jo em vaig despertar cap a les 18h. L’Emma ja s’havia despertat abans però anava entre el llit i fent coses per casa.

27/07

Em vaig despertar cap a les 8 del matí, tot i no haver dormit 8 hores però ja suficients com perquè la llum del sol i els galls em despertessin. L’Emma va seguir dormint mentre jo em prenia el cafè i escrivia el diari.

Quan es va despertar vaig tornar al llit amb ella i vam estar xerrant i mirant la TV.

Cap a les 13h vam demanar el dinar. Aquest dia vam demanar a un noi que preparava el menjar a casa seva. Cada plat costava 75 pesos, relativament car, tot i que després, al veure els plats, ho vaig entendre. Jo no sabia ben be que demanàvem però l’Emma m’ho va recomanar per lo que me’n fiava completament.

Al cap d’una hora aproximadament el mandadero va arribar amb el plats i quan vaig veure com eren vaig flipar. Jo em vaig demanar xiles farcits de vedella picada amb arròs i amanida. L’Emma va demanar algo similar però els xiles sense farcir i espaguetis. En Chicho també va demanar i es va quedar amb nosaltres a dinar.

Abans que acabéssim nosaltres en Chicho ja va marxar, doncs tenia pressa. Després de dinar l’Emma va anar a comprar uns gelats a la botiga de la cantonada. Uns Eskimals i Mega mini que ens vàrem menjar a l’habitació abans de quedar-nos ben adormits.

Cap a les 17h em vaig despertar i l’Emma ja estava dormint una altra vegada ja que ella ja s’havia aixecat mentre jo dormia. Vam estar una estona al llit i després ja vaig anar a prendre el cafè mentre treballava al portàtil.

Per sopar vam acabar el dinar que havia sobrat i alguna cosa mes que ja teníem a casa.

Després a mirar Fargo a Netflix una estona fins cap a les 12 de la nit que ja vàrem anar a dormir.

26/07

Aquest dia l’Emma havia d’acabar de preparar els rosers i fer l’entrega. La nit anterior havíem quedat que la despertaria cap a les 4 de la matinada per acabar de tallar les teles que havíem deixat la nit anterior i a les 7 del matí intentar ja està al viver per embolicar els rosers amb les teles ja tallades.

Jo em vaig despertar a les 4 i a les 4:10h vaig despertar a l’Emma, que com sempre, li va costar molt aixecar-se, de fet fins les 4:30h no es va aixecar del llit. Vam anar al menjador on estaven les teles ja tallades però faltava tallar-les per tal de fer la mida exacte necessària per a cada roser. De cada tros que teníem tallat s’havia de tallar en 3.

Ens vam organitzar molt be. Jo doblegaba cada tros en 3 i ella feia els talls. En poc mes de mitja hora vam acabar, per lo que a les 5:15h l’Emma ja tornava a ser el llit amb tot el que podia fer a casa ja fet. Jo ja no vaig tornar a dormir, sino que ja em vaig preparar el cafè i vaig anar a escriure el diari, mirar correus, fer seguiment de les reclamacions pendents i mirar les finances.

Vam quedar que a l’Emma la despertaria cap a les 6 del matí, per lo que a les 6:15h tornava a despertar-la tot i que com abans, li va costar força aixecar-se. Es va aixecar cap a les 6:40h quan a les 7 ja volia estar al viver. A les 12h havia de fer l’entrega i eren 150 rosers, per lo que vaig calcular que si començava a les 7, tenia 2 minuts per roser per fer-los tots abans de les 12. Ella ja va dir que era massa poc per cada un, per lo que suposo que ja tenia pensat avisar a la seva veïna que a vegades l’ajudava, pagant-li és clar.

Finalment l’Emma va marxar cap a les 7:10h cap al viver. Va trucar al Jesus, el seu treballador, per veure si podia entrar abans de les 8 però no contestava, per lo que semblava que hauria de començar sola.

Ella m’anava dient per Whatsapp, al principi, com anava. Primer va començar netejant les plantes ja que no podia posar les teles als rosers sola, per lo que això ho van començar a fer a les 8 quan va arribar en Jesús i mes tard la seva veïna hi va anar per fer-ho entre les dues.

Jo, cap a les 9h vaig menjar tacos del dia anterior i abans de les 10 del matí ja estava dormint una altra vegada. Vaig deixar el volum del mòbil ben alt per si l’Emma em trucava, cosa que mai faig.

Cap a les 12:15h l’Emma em va trucar, jo ja estava mig despert per lo que vaig contestar de seguida. Em va dir que ja havien acabat amb tots els rosers. Perfecte! Els 150 fets a temps. La clienta encara no havia anat a recollir-los però ella ja els havia avisat de que ja estaven, que això era lo important. Ja suposàvem que no arribarien a les 12 però era millor ja tenir-los preparats. Em vaig alegrar molt i la vaig felicitar ja que la feina no era fàcil i el temps era molt just, però finalment tot havia sortit be. Ara només quedava saber si li agradarien a la clienta, tot i que a l’Emma li agradaven molt com havien quedat i això ja era una bona garantia.

Ja mes tranquil em vaig aixecar i em vaig prendre un cafè mentre escrivia el diari com sempre faig quan em desperto. Tot just eren les 13h però jo ja havia dinat i fet la migdiada. L’Emma esperaria a que els clients s’enduessin els rosers per lo que no estava segur quan arribaria, en qualsevol cas jo ja no menjaria fins al vespre.

Vaig estar fent coses al PC fins cap a les 15h que va arribar l’Emma. Els clients havien anat a buscar els rosers a les 14h, força mes tard del que havien dit, tot i que era normal ja que eren per un casament per l’endemà i suposo que els nivis estaven una mica litas, de fet va anar a buscar els rosers el mateix nuvi.

Jo estava descansat però evidentment l’Emma no. Em va explicar com havia anat tot, que havia hagut de trucar a la veïna perquè l’ajudés però que tot havia anat be i que poc mes de les 12h ja havien acabat. També va dir que al nivi i van agradar molt els rosers tot i que encara faltava saber l’opinió de la novia, però almenys un dels dos ja havia dit que eren perfectes.

L’Emma ja havia menjat alguna cosa per lo que cap a les 15:30h es va quedar adormida una estona. Quan es va despertar vam anar a la pastisseria del costat de casa seva a comprar uns pans dolços per menar alguna cosa per berenar, ja que jo feia hores que havia dinat i ella havia dinat poc.

Cap a les 18h vam començar a pensar què soparíem, doncs ja començàvem a tenir gana per sopar. vam decidir demanar als Antojitos que tant ens agrada. Vam trucar pensant que encara estaria tancar, però no, ja estava obert. Així que vam trucar als mandaderos però ens van dir que no podrien fins al cap d’una hora. Quan ja no sabíem ben be què fer, va trucar la Xochitl dient si podia tornar a venir a rentar roba, a lo que l’Emma li va respondre que si i que si podria anar a buscar els antojitos. Ella va dir que si, que en mitja hora hi podria anar. Així que vam trucar de nou, vam demanar els antojitos i a esperar. La Xochitl és famosa per anar sempre tard, tot i que esperava que aquesta vegada tingués el detall de no tardar massa ja que els antojitos estaven recent fets. Es va endarrerir una mica però va ser prou acceptable, doncs cap a les 19h ja estava a casa amb els antojitos.

Vaig ajudar a l’Alime a entrar els 3 o 4 cubells que portaven de roba i l’Emma i jo de seguida ja vam començar a menjar. La Xochitl no hi era, no sé ben be on va anar, així que l’Alime es va quedar amb nosaltres mentre menjàvem i esperar a que arribés sa mare. Al cap d’uns 10 minuts va arribar, ens vam saludar, l’Emma li va explicar una mica com havia anat el tema dels rosers i ja es van posar a rentar roba.

Nosaltres a les 20h ja havíem acabat de sopar per`la Xochitl i l’Alime encara en tenien per estona d’estar allà. En aquell moment encara no ho sabíem però acabarien marxant quasi a les 12 de la nit.

L’Emma i jo vam anar a fora el pati per estar amb elles. Vam estar xerrant de Oaxaca, la vam ajudar a buscar apartament per uns dies que havia d’anar-hi, elles van parlar del seu pare i de que no parava de demanar-lis diners tot i cobrar 20000 pesos de pensió mensuals, probablement perquè la seva dona 30 anys mes jove li robava tot el que podia i ell no te nia res.

I així vam anar passant l’estona fins cap a les 22:30h que l’Emma va entrar un moment a casa. Al cap de 5 minuts, al veure que no sortia, vaig entrar doncs estava segur que ja s’hauria quedat adormida, i efectivament. Vaig anar a l’habitació i ja estava mig dormint. La vaig despertar i la vaig dir que sortís o que li digués a sa germana que anava a dormir. Ella em va dir que em quedés jo sol amb elles a lo que li vaig respondre que no, que si volia anar a dormir li digués i jo també entraria amb ella.

Vam tornar a sortir fins cap a les 23h quan l’Emma ja no aguantava mes i els va dir que ja anàvem a l’habitació i que si necessitaven alguna cosa que ens avisessin. Per cert que el cable d’alta tensió que passava per davant de casa estava fotent guspires, doncs semblava que tenia una part mig pelada i una de les plantes de casa l’Emma havia crescut tant que ja el tocava.

Així que vam anar a l’habitació a mirar la TV i a mig dormitejar fins a les 12 de la nit que la Xochitl i l’Alime ja ens van avisar que marxaven. Els vam dir adéu sense temps ni de sortir, doncs ja estaven sortint de casa. Nosaltres vam seguir mirant Netflix una estona mes i a dormir.

error: Content is protected !!