by guillem | Mar 29, 2020 | Illes Lofoten 2020
Arribava el cinquè dia de viatge i mica en mica ens anàvem adaptant tan al país com entre nosaltres a la cabana. Sembla mentida la capacitat d’adaptació que tenim els humans i que realment ni tan sols en som conscients. En aquest cas es tracta d’una adaptació molt trivial, però ens podríem adaptar en les situacions mes difícils. El que passa és que no en som conscients fins que ens hi trobem.
Ja ens posàvem i trèiem roba tantes vegades com fes falta durant el dia, caminàvem i corríem pels carrers glaçats o hi circulàvem amb el cotxe cada dia una mica mes ràpid que l’anterior. Ja fèiem distàncies mes llargues i tornàvem de nit sense cap problema.
Pel que fa a la cabana, ja des del primer dia que ens organitzàvem força be entre tots. Ja portàvem 3 dies a la cabana i estava ordenada i neta. Cadascú feia o aportava el què podia i entre tots ens complementàvem força be. Pel matí era potser el moment mes caòtic degut a què tots 6 volíem anar al bany, com és normal, per lo que en certs moments tocava fer cua, però tots érem prou considerats com per no estar mes de 10 minuts a la dutxa i no acaparar el bany per tal d’evitar col·lapses a primera hora. De fet, quan baixava de l’habitació ja ho baixava tot per dutxar-me, i tot i que a vegades havia d’esperar a la cuina, no eren mes de 5 minuts, i fins i tot moltes vegades no havia d’esperar gens.
Poden semblar ximpleries però en una cabana amb 6 persones de les quals la majoria no ens coneixíem, era important que tots fóssim prou responsables com perquè la convivència fos bona, i en aquest cas tots 6 ho érem i molt. Cal tenir en compte que jo estic acostumat a viatjar sol, i el fet de viatjar i a mes compartir l’allotjament amb 5 persones mes era algo que en certa manera em preocupava, doncs no sabia com m’hi adaptaria. Però la veritat és que amb aquest grup l’adaptació i la convivència era molt fàcil i tot aportàvem i cap es queixava.
Així que, com cada matí em vaig dutxar i vaig anar aprendre el cafè a la cuina on ja hi havia la Chus o el pare que normalment sempre baixaven abans que jo. La resta també però seguien ritmes diferents i a vegades baixaven uns minuts mes tard a esmorzar. Jo quasi no esmorzava però si em prenia un bon cafè com cada dia sigui on sigui. També és quan m’agrada mirar correus, notícies o escriure el diari, però ara era mes complicat, doncs ja aprofitàvem l’esmorzar per comentar què faríem durant el dia.
Així que el pare i la Chus van treure els seus mapes de paper i vam mirar les diferents opcions que havien considerat veure durant aquests dies. Després de comentar-ho entre tots vam decidir anar al museu víking de Borg, un dels museus que ja tenim pensat visitar algun dia i que per la seva ubicació era la millor opció, doncs estava força lluny però encara prou a prop, doncs les Illes Lofoten tenen 200 quilòmetres de llargada i nosaltres estàvem quasi al començament. Concretament quedava a uns 60 quilòmetres del resort i fins i tot passat Leknes, la ciutat amb aeroport on vàrem anar a comprar les meves botes. Ja que ja ens havíem atrevit a arribar a Leknes ja podíem anar fins a Borg on hi arribaríem aproximadament en una hora.
Així que vam acabar d’esmorzar, ens vam vestir be, vam preparar-nos el dinar i cap a les 9:30h sortíem cap a Borg. Aquest dia ja no feia tant bon dia com l’anterior quan vam poder sortir amb el pesquer. Avui ja feia mes vent, el mar estava mes picat i el sol costava de veure. Tampoc feia tant fred, quedant en alguns moments la temperatura per sobre els 0ºC. A mi això mes aviat m’emprenyava ja que de precipitacions n’hi hauria quasi cada dia i a totes hores, per lo que preferia que almenys caigués neu i no aigua. Ara de moment ni plovia ni nevava però tot apuntava a què no tardaria massa.
El que si tocava cada matí era treure neu i gel dels vidres del cotxe. Hi havia dies com avui que era mes fàcil, però d’altres ens podíem passar 15 minuts rascant els vidres.
El trajecte va anar be i sense cap contratemps gràcies a que jo seguia les indicacions de Google Maps i la Marta o el pare pels mapes en paper, doncs sobretot la Marta els dominava molt be i fins i tot deia que li anaven millor que els de Google Maps perquè podia tenir una visió mes àmplia de totes les illes i els diferents pobles pels què passàvem. I la veritat és que s’aclaria molt amb els mapes i no fallava en les seves indicacions.
Pel camí anàvem xerrant de tot, normalment del què havíem fet el dia anterior o dels plans per aquell dia però també de diferents anècdotes que cadascú explicava sobre els seus viatges o la vida en general. Sobretot la Marga era la que mes aportava en aquest sentit fent que els trajectes no fossin gens avorrits.
Cap a les 10:30h arribàvem a Borg i ja vèiem a dalt d’un petit turó de 15 metres, el museu víking amb la seva particular forma de vaixell víking. Encara sort que es veia de lluny perquè l’entrada al pàrquing queda just a la carretera i costa força de veure. Així que vam entrar al primer pàrquing que vam veure i allà vam deixar el cotxe tot i que ens estranyava una mica perquè només hi havia un cotxe mes i hi havia una senyal de discapacitats, però en no veure mes lloc per aparcar allà el vàrem deixar fins que va sortir una treballadora i ens va dir que el pàrquing estava a l’altra banda del museu, per lo que mentre la Chus el movia la resta vam entrar al museu per anar-nos informant. Ja ens estranyava què poguéssim aparcar en aquell lloc tant exclusiu…
Abans d’arribar al mostrador del museu hi havia una cafeteria amb moltes taules i una botiga de souvenirs on hi vam entrar a mirar. Jo, entre que mai compro res i que els preus eren caríssims vaig sortir-ne de seguida, però la resta va estar-hi una estona i fins i tot algú va comprar alguna cosa.
Al cap d’uns minuts i en veure la Chus ja a dins vam anar cap al mostrador a comprar les entrades. El cost era de 170kr per als adults i 160 per als seniors. La noia molt amablement ens va explicar com era el museu i l’ordre en què hauríem de veure les coses i ens va donar uns aparetets amb auriculars per anar escoltant la guia, entre altres idiomes, en espanyol.
La noia va dir alguna paraula en espanyol i al preguntar-li si l’entenia ens va dir que una mica perquè era italiana, cosa que vaig pensar que ja estava be perquè com a bons espanyols érem els qui mes alt parlàvem de la gent que hi havia allà. Sent italiana ja ens coneixia una mica millor. De fet la noia va ser molt pacient, doncs vam estar una bona estona allà preguntant i mirant com funcionaven les audio guies.
Així doncs, cadascú amb la seva audio guia vam entrar a la primera part del museu on hi havia eines víkings trobades i la història de tota la seva cultura. Algo que ens va sorprendre va ser saber que en una de les guerres entre diferents líders, quan ja era evident qui guanyaria, aquest va anar a l’altre per oferir-li marxar cap a Islàndia i seguir allà amb la seva vida, i tot plegat en una reunió ben cordial. Tant salvatges que els veiem i eren molt mes civilitzats que a les nostres terres, doncs aquí, en una situació similar, li haurien tallat el cap al perdedor i res de parlaments ni exilis.
També ens sorprenia la gran importància que tenia les dones en general i la reina en particular, doncs eren molt mes respectades que en altres cultures i pràcticament l’única cosa que no feien era anar a la guerra, però de manar manaven igual que els homes. En general ens va donar la sensació que tenim una idea molt equivocada de la cultura víking. Eren molt mes nobles que els nostres avantpassats d’aquella època.
Les eines, els videos explicatius de la història i un curtmetratge on es veia una mica la vida d’un príncep anant a la guerra mentre la seva promesa l’esperava, barrejant una mica història, romanticisme i èpica, formaven la primera part de la visita. Quan ja ho vam haver vist vam sortir fora per anar fins a les recreacions de dues sales comunes per a menjar-hi o fer-hi reunions. Eren sales grans amb capacitat per unes 150 persones amb taules grans i bancs coberts per pells. que juntament amb la foguera que hi havia enmig de la sala feia que tot plegat fos força càlid tenint en compte les circumstàncies.
Moltes de les eines que utilitzaven estaven fetes d’osos de balena, així com algunes pells o el propi menjar, deixant clar que cada civilització s’adaptava al seu entorn.
En una de les dues sales hi havia un banc per a dues persones que semblava on hi seien els reis o els líders amb un casc i un escut recreats de l’època que ens podíem posar. Però el pare se li va caure l’escut fent un cop a terra important, de fet no teníem massa clar que no s’hagués trencat. El noi que hi havia allà disfressat de víking simplement va mirar sense donar-li mes importància.
by guillem | Mar 21, 2020 | Illes Lofoten 2020
Em vaig despertar cap a les 7:30h en part pel soroll del pare i altres que ja s’havien aixecat. El dia anterior i primer a la cabana no havia tingut problemes amb el lavabo que compartíem 6 persones i que aquella hora del matí estava ben transitat, per lo que ja no anava amb la pressa d’aprofitar el moment en què no hi hagués ningú. Així que em vaig despertar del tot tranquil·lament al llit i al cap de 10 minuts vaig anar cap abaix a esperar que quedés el lavabo lliure per dutxar-me.
L’ambient en el grup era immillorable. En general ens portàvem be entre nosaltres, no hi havia problemes de convivència a la cabana, entre tots ho fèiem tot sense queixes i per acabar-ho d’arrodonir la nit anterior havíem vist tots la nostra primera aurora boreal.
De seguida ja vaig poder anar a dutxar-me i després a esmorzar, be, bàsicament a prendre el cafè i algo de xocolata. Evidentment la dutxa era mes ràpida de lo habitual i el lavabo procurava ocupar-lo el mínim temps possible, com tots. Aquestes son les coses que a mi personalment mes em costen ja que estic acostumat a viure i viatjar sol, per lo que quan haig de compartir potser em costa mes de lo normal a adaptar-m’hi, però al final totes les adaptacions son mes ràpides del que ens pensem i mes en un viatge. En qualsevol cas la situació no era massa diferent a la de qualsevol altra família.
Una de les rutines que també havia de canviar era la de llegir notícies i escriure el diari mentre em prenia el cafè. Només mirava els correus mes importants i prenia algunes notes per recordar lo fet i poder escriure el diari un cop arribés a casa. Per contra, durant l’esmorzar quasi que hi estàvem tots i aprofitàvem per parlar mes tranquil·lament, a vegades de temes mes personals o professionals de cadascú, doncs al final hi havia moltes coses de nosaltres que la resta del grup no sabia.
Cadascú quasi que esmorzava algo diferent a la resta del grup. Les noies esmorzaven mes que el pare i jo i també mes cereals o fruita. Jo com a molt algo de xocolata. En qualsevol cas ens organitzàvem molt be tots plegats en aquella cuina i tothom podia menjar de tot, tot i que evidentment tots preferíem el que havíem portat per nosaltres.
Evidentment vam estar comentant la fantàstica i igualment inesperada aurora boreal que vam veure la nit anterior. En general tots esperaven veure’n mes tot i que el pare i jo sabíem que veure’n mes era molt difícil i que lo del dia anterior havia sigut quasi un miracle i que havíem tingut ja molta mes sort de la que ens esperàvem.
Vam acabar d’esmorzar i vam comentar què fer aquell dia. Ja que encara eren els primers dies, vam decidir seguint anant a prop. Així doncs aquest dia aniríem a Reine, a l’illa del costat i un dels dos pobles mes coneguts i fotografiats de les Illes Lofoten.
A Reine també aprofitaríem per buscar tours en barco, ja fos per anar a veure balenes o a pescar bacallà en un pesquer de veritat, que era algo que sobretot li feia gràcia a la Chus però que a la resta no ens importaria fer i així poder veure de ben a prop la indústria principal de les Lofoten. En qualsevol cas hauríem d’anar a Reine i veure què hi havia, perquè ja havíem pogut comprovar que durant l’hivern molts centres turístics estaven tancats o tenien horaris molt estranys, tipus de 12 a 15h.
Així doncs, ens vam preparar els dinars, la roba i vam enretirar la neu i el gel del cotxe, doncs havia estat tota la nit nevant i sobre el cotxe ja hi havia un pam de neu. Lo bo és que aquí, evidentment, hi tenien les eines mes apropiades per aquestes coses.
Reine està a 5 minuts en cotxe, a l’illa del costat i que no queda ben be a la carretera principal, sinó que s’ha de creuar un pont per arribar-hi. Quan estàvem creuant aquest pont vam veure el primer i últim accident a les Illes Lofoten, i de fet va ser un accident molt lleu i probablement eren 2 turistes. Els locals, tot i les condicions de la carretera, eren molt prudents i en sabien molt i en tots els dies no vam veure cap accident ni petit xoc com el d’aquest dia. Dos cotxes feien marxa enrere a la vegada volent aparcar en aquell pont des d’on hi havia unes vistes espectaculars i on de fet ja hi havia un munt de cotxes parats. Doncs tots dos conductors no sabem on miraven però anar fent marxa enrere van acabar xocant tot i que anaven molt a poc a poc per ser una zona molt petita però amb un munt de cotxes i persones donant-hi voltes. Nosaltres volíem aparcar allà però vam veure-hi tant merder que vam decidir seguir i entrar dins el poble.
Dins els pobles i després d’una nit de nevada incessant, els carrers ni es veien. Tot plegat es veia blanc i sort de les roderes dels cotxes perquè sinó ni sabríem per on anar. No deixava de sorprendre’ns veure tothom fent la seva vida normal, fins i tot gent gran tornant de fer la compra amb carrets-trineu. Tot estava completament adaptat a la neu i res s’aturava.
Vam recórrer uns 150 metres per aquell carrer nevat fins arribar a un petit pàrquing al centre del poble on vam aparcar. Allà mateix ja es veia el mar, les barquetes, les cabanes, etc. Encara no havíem baixat del cotxe que ja podíem apreciar els motius pel qual Reine és un dels pobles mes fotografiats de les Illes Lofoten. A mes feia molt bon dia per lo que les vistes eren magnífiques.
Quasi sense ni comentar-ho, vam baixar del cotxe i tots vam anar cap a unes casetes que teníem davant i que tenien un petit moll de fusta i des d’on es veia tota la badia. Era tant bonic que tots hi vam anar com si fóssim atrets per alguna força magnètica.
Vam passejar una estona pel petit moll i per enmig de les casetes fent fotos i admirant el paisatge fins que la Marta ja va anar a buscar alguna oficina turística acompanyada per mi mentre els altres seguien passejant pel poble.
Però l’oficina estava tancada per ser hivern. A diferència del que pugui semblar, a les Lofoten hi ha mes turisme a l’estiu que a l’hivern, doncs evidentment no hi fa tant fred i les Illes sense nevar son igualment espectaculars. En qualsevol cas jo les prefereixo molt mes a l’hivern, i no només per la neu sinó per la possibilitat de veure aurores boreals. En qualsevol ara moltes oficines estaven tancades o feien horaris molt curts, així que vam mirar els cartells que hi havia penjats a la porta i vam veure que feien els tours per veure balenes i per anar amb pesquer. Vam fer fotos dels cartells i vam seguir caminant a veure si trobàvem algun lloc mes.
No havíem caminat ni 10 metres que vam veure un noi amb peto de bacallaner, és a dir, els típics pantalons que porten els pescadors de bacallà, i que ja ens mirava com esperant a què li féssim alguna pregunta ja que veníem de veure l’oficina de turisme tancada. I així era, la Marta ja se li acostava amb la intenció de preguntar.
El noi ens va confirmar que l’oficina no obria en tot l’hivern degut als pocs turistes que hi havia. En preguntar-li si es podia fer alguna activitat ens va comentar que ell tenia un pesquer i una empresa que organitzava sortides amb el propi pesquer per aprendre a pescar bacallà a alta mar. Al preguntar-li si aquest mateix dia podíem fer una sortida ens va dir que probablement si ja que el grup que tenia previst per aquell dia finalment no vindrien per lo que tenia el pesquer lliure. A mes aquest era l’únic dia de la setmana que faria la sortida ja que la resta de la setmana la previsió meteorològica era molt dolenta.
Ens va sorprendre la falta d’insistència perquè ens apuntéssim tal com hauria fet qualsevol altra venedor de qualsevol activitat i que s’hagués quedat penjat a últim moment. Els noruecs son molt mes educats i en cap moment ens va pressionar de cap manera, de fet tot el contrari, en certs moments semblava que li feia fins i tot mandra fer cap activitat. De la mateixa manera també ens va sorprendre lo amable i obert que era, responent tranquil·lament a totes les nostres preguntes i tota l’estona amb un somriure. Ja ens començàvem a adonar de l’equivocada imatge que teníem dels noruecs. Finalment ens va dir el seu nom, Lars, i vàrem quedar que ho parlaríem amb el grup i ja li diríem alguna cosa. La Chus que va aparèixer quan portàvem una estona parlant amb el Lars, va escoltar bona part de la conversa i ja tenia clar que volia sortir amb el pesquer, de fet pescar bacallà amb un pesquer era una de les activitats que volia fer i que ja ens havia dit abans de començar el viatge. A la resta no ens feia tanta gràcia i menys amb el fred que feia i el què costava, uns 100€, però vam tornar amb el grup per comentar-ho i a tots ens va semblar be fer-ho sempre i quan es pogués, doncs el temps semblava una mica variable i de tan en tan s’ennuvolava una mica.
La Chus va anar sola a donar una volta pel poble mentre la Marta i jo tornàvem amb la resta del grup per comentar el que havíem parlat amb el Lars. Vam anar tots 5 cap a un petit moll de fusta des d’on es tenien unes vistes privilegiades i mes en aquell dia tant clar que feia i que havíem d’aprofitar. Ens vam fer unes quantes fotos mentre ens quedàvem perplexos per les innumerables meravelles que tenien aquelles illes i a qualsevol lloc que miressis i després vam comentar la proposta d’en Lars.
Als 5 ens feia mes gràcia veure balenes però el lloc estava a 200 quilòmetres d’allà i aquest dia era molt bo per sortir amb el pesquer, així que vam decidir de dir-li a la Chus que volíem fer l’activitat i anar a buscar al Lars per fer la reserva. Amb en Lars no vàrem quedar a un lloc concret sinó que mes aviat ens va venir a dir que ja ens trobaria, doncs al final el poble és petit i amb pocs turistes per lo que tots 6 caminant per allà se’ns veia de lluny. De fet vam passejar una mica pel poble i de seguida ja vam veure en Lars de lluny que ens va assenyalar on tenia l’oficina.
Eren les 11h aproximadament i amb el Lars havíem quedat cap a les 12h. De fet no havíem quedat massa en cap hora, doncs semblava que allà es prenien la vida amb mes calma. Així que vam aprofitar per anar a prendre algo a un bar que hi havia allà al costat i que semblava l’únic de bona part del poble. El pare i jo vam entrar un moment però no vàrem prendre res perquè un cafè costava 4€ i no feia tanta estona que ja ens n’havíem pres un com per ara demanar-ne un altre de 4€. Així que vam sortir i ens vam quedar davant la cafeteria des d’on hi havia una bona perspectiva del carrer, part del moll del que veníem i del pàrquing on teníem el cotxe aparcat. Des d’allà podíem veure mares amb els carrets amb rodes tot terreny passejant les criatures per aquells carrers amb un pam de neu, o els avis i àvies tornant de comprar amb els carretons trineu per poder portar la compra, o l’excavadora amb rodes plenes de claus que portava caixes de bacallà des del moll fins a les afores del poble. M’encanta veure com viu la gent en llocs tant diferents com aquest i com s’adapta perfectament a les inclemències meteorològiques i poden fer una vida totalment normal. A mes, tractant-se de Noruega, tothom era molt amable, respectuós, silenciós i pacient.
Ens vam quedar uns 10 minuts allà contemplant i comentant fins que varen sortir les noies i ja vam anar a buscar en Lars a la seva oficina. Quedava poca estona per les 12h quan vam arribar a l’oficina on hi havia la que semblava la dona d’en Lars, una dona molt mes fèrria que en Lars que se’l veia un tros de pa. Per pagar va ser una mica caòtic perquè semblava que la dona havia d’anotar totes les dades de la targeta tal com si fes un pagament en una pàgina web des del mòbil, doncs no tenia un aparell tipus datàfon. Allà va ser on vàrem veure els vestits de bacallaner que ens hauríem de posar i ja tots plegats ens vam quedar una mica a la expectativa de si realment ens hauríem de posar allò, doncs cap de nosaltres volia mullar-se ni passar fred en excés.
Això si, costava 1000kr cadascú, és a dir, 99€. No estava gens malament els preus noruegs. De fet no tardaríem en adonar-nos que molts tours costaven just això, 1000kr.
Un cop tot pagat vam anar amb el Lars caminant fins al moll on hi tenia el pesquer junt a una caseta on hi tenia tots els vestits de bacallaner que ens va anar repartint a cadascú. El barco era mes gran del que pensava, de fet era un bon pesquer amb la seva grua, magatzems, cabines, etc. Ens va explicar les normes bàsiques de seguretat i ens va dir que a dins hi teníem cafè i te de cortesia i que podíem anar per on volguéssim del barco, llibertat total. ràpidament va treure els amarratges, va anar cap al timó i vam sortir de la badia cap a alta mar a buscar les zones on en Lars ja sabia que hi podien haver mes bacallans.
Era evident però no deixava de fer-nos gràcia veure tota la coberta del barco plena de gel. Tot i que en Lars va engegar una manguera per anar desfent el gel acumulat, aquest li costava molt de marxar del tot, de fet va quedar força gel escampat per tota la coberta donant una imatge de fred de veritat, doncs veure gel i neu en un barco a alta mar encara ajuda a comprendre millor les baixes temperatures que tenen sempre durant l’hivern.
Per cert que prèviament ja ens havíem posat els vestits de bacallaner i tot i que estaven una mica humits ja notàvem lo molt que abrigaven en comparació a la roba normal, tot i que fos tèrmica. Això si, els vestits eren molt gruixuts i pesants, realment havia de ser cansat anar tot el dia amb allò.
La sortida del moll era impressionant perquè et permetia veure Reine des d’una perspectiva completament diferent. Si ja era un espectacle des de terra, la imatge des del mar era impagable. De fet això era el que mes ganes tenia de veure des del barco, aquesta imatge de tota la costa nevada, amb els fiords i les casetes sota un dia radiant.
Estava previst que tota la sortida pogués allargar-se fins a 4 hores, doncs ja quasi que se’n necessitaven dues per anar i tornar del lloc on hi havia els bacallans. Així que jo i altres vam aprofitar per anar a prendre un cafè de cortesia mentre seguíem camí mar endins.
Mentre fèiem camí vam conèixer un setè passatger que venia amb nosaltres, que de fet al principi jo pensava que era un company d’en Lars, però no, era un client mes com nosaltres. Era americà i a diferència de nosaltres ell si que era molt aficionat a la pesca i estava molt interessat en pescar bacallans, cosa que a nosaltres ens feia mes gràcia anar amb el barco i veure com funcionava aquesta indústria una mica mes des de dins.
Anàvem amunt i avall del barco fent fotos per tot arreu i a tots els paisatges de postal que vèiem allà on miréssim i pel propi barco que tenia prou gràcia, doncs era un pesquer autèntic i típic del mar del Nord. La veritat és que tot i encara no haver començat la pesca, l’experiència ja valia prou la pena.
Quan portàvem quasi una hora de camí, en Lars va parar el barco en una zona, evidentment allunyada d’on havíem sortit però encara a prop de la costa, doncs aquella zona era plena de fiords i illes per lo que per molt que t’allunyessis era fàcil seguir veient alguna costa ben a prop. Tot i ser un dia tranquil i el mar calmat, aquí a alta mar ja es notava mes l’onatge i al parar el barco encara mes, de fet en certs moments ja ens havíem d’anar agafant per les cordes.
El barco utilitzava una espècie de canya de pescar però de barco, és a dir, tenia una rodeta per tirar i recollir el fil de pescar però era enorme i estava collada al barco. I d’aquestes rodetes n’hi havia 4 o 5 en un lateral del barco. A mes, tenia 4 hams i no se’ls havia de posar cap cuc, doncs ja portaven una peça amb forma i color de peix que al moure’s dins l’aigua realment semblava un peix de veritat.
A les 3 M no els feia cap gràcia pescar bacallans i ni tan sols que ningú en pesqués, per lo que directament es van quedar dins la cabina del barco on hi havia la taula i podien veure l’exterior per les finestres. El noi americà es va posar en un dels pescadors, la Chus en un altre i el pare i jo junts en un altre. I ja tan sols es tractava d’anar tirant fil fins que el pes toqués al terra, cosa que va tardar una estona, doncs almenys el pes va baixar 20 o 25 metres. Un cop tirat fil fins al sol marí, ja només quedava anar movent el fil per tal que els hams es moguessin simulant peixos.
Així doncs, vaig tirar tot el fil, el vaig començar a moure i en, literalment, menys de 2 minuts, vaig notar que el fil tirava molt. Com que l’acabava de tirar no creia que ja haguessin picat, per lo que primer vaig pensar que el pes s’havia quedat enganxat en alguna roca, però aleshores si que vaig notar que el fil se m’escapava de les mans, el que significava que evidentment un bacallà estava tirant d’ell, i amb molta força. Li vaig dir al pare que creia que havien picat i vaig començar a recollir el fil. Ell al veure com es movia em va dir que si, que també li semblava que havien picat i va seguir recollint fil ja que costava molt i mes valia tornar-nos per a recollir-lo el mes ràpid possible.
I no era fàcil, doncs eren mes de 20 metres de fil arrossegant un bacallà que encara no sabíem com era però com a mínim semblava gran, doncs recollir aquell fil en aquell moment costava mes del que pot semblar des de fora. Però finalment, quan el bacallà encara era 1 o 2 metres sota l’aigua, ja vaig poder veure que es tractava d’un bacallà, confirmant-li a la vegada al pare que efectivament estàvem pujant un bacallà i ben gros. En aquell moment vaig cridar al Lars que estava amb la Chus i al veure el bacallà ja a la superfície va córrer a agafar un pal d’uns 2 metres amb uns ganxos a una punta amb el que va agafar el bacallà i el va acabar de pujar fins la coberta del barco. I va ser aleshores quan vam veure l’enorme bacallà que acabàvem de pescar, un bacallà d’uns 7 quilos.
No ens podíem creure lo ràpid que havíem pescat aquell bacallà. No feia ni 3 minuts que havíem tirat el fil i ja teníem el primer bacallà a la coberta del barco. En Lars em va portar uns guants especials que en un primer moment no sabia perquè eren però que en qualsevol cas em vaig posar. Eren uns guants mes resistents de lo normal per lo que en un primer moment vaig pensar que potser volia que jo netegés el bacallà, però no, mentre me’ls posava ell li va fer un tall al bacallà i me’l va donar dient-me per on l’havia d’agafar. I allà estava jo, agafant el bacallà de 7 quilos per a fer la foto de rigor. La veritat és que feia una mica d’angúnia perquè de tan en tan encara es movia i el tenia agafat quasi per les brànquies. Però era un bon bacallà i fresquíssim que ens acabaríem menjant entre tots.
Un cop feta la foto, i degut a què érem dos pescant en el mateix rotllo i havíem anat molt ràpid, vam decidir tirar el fil una vegada mes. Aquesta vegada li tocaria al pare fer mes part de la feina. Però en aquest cas tampoc vam tenir massa temps de res, doncs quan tampoc feia ni 2 minuts que el pes havia tocat a terra, ja semblava que havien tornat a picar. Vam recollir el fil ràpidament i efectivament allò pesava igual que abans, semblava que havia tornat a picar un bacallà de la mateixa mida.
El pare i jo ja ni ens ho crèiem. Vam seguir recollint fil fins que va aparèixer un nou bacallà. Vam cridar al Lars que també va flipar i ràpidament el va enganxar amb el pal de 2 metres. El tio també estava que no s’ho creia, doncs acabàvem de pescar 2 bacallans enormes en menys de 5 minuts i sense tenir-ne ni idea. Aquesta vegada li va donar els guants especials al pare perquè agafés el bacallà i jo li pogués fer a ell la foto de rigor.
I així és com vam pescar dos bacallans valorats en 25€ cada un en 5 minuts. Això si, estàvem ben cansats, doncs estirar un bacallà de 7 quilos que no parar de fer força costa mes del que sembla. Així doncs el pare i jo vam decidir ja no tirar mes el fil. A mes a la Montse no li feia cap gràcia que pesquéssim bacallans, tot i que semblava que en aquella zona n’hi havia milions.
Però quan tot just havíem fet la foto i encara estàvem recollint be el fil, la Chus va dir que li semblava que havien picat. Ens hi vam acostar i efectivament havien picat, però no un, sinó 4! A cada un dels hams que tenia el fil hi havia un bacallà enganxat. Allò va ser al·lucinant. Entre tots intentàvem mantenir el fil tensat mentre en Lars va anar a la coberta inferior per poder-los agafar millor amb el pal. Amb tot el moviment un dels bacallans es va poder escapar quedant-ne 3 que en Lars va agafar i pujar al barco. Tots 3 eren també grans, similars als dos nostres.
Així doncs, ja teníem 5 bacallans enormes i evidentment ja vam parar, doncs en aquell moment encara no sabíem què en faríem dels bacallans tot i que pensàvem que si nosaltres no ens els emportàvem tots se’ls quedaria en Lars, doncs al final era pescador. Ja només faltava el noi americà que suposadament era el mes expert de tots i el que mes ganes tenia de pescar alguna cosa, així que mentre ell seguia la Chus, el pare i jo ens vam quedar a la coberta xerrant amb en Lars sobre la pesca que acabàvem de fer.
Li vaig preguntar si era normal pescar tants bacallans en tant poca estona i va dir que no tan, que és cert que allà hi ha milions de bacallans però que tampoc és habitual tirar el fil i treure’n 5 en 10 minuts. de fet el noi americà encara no n’havia pescat cap. Així que ens va dir que a part de fer-ho be havíem tingut algo de sort. Fins i tot a ell se’l veia content de que haguéssim pogut pescar 5 bacallans, doncs ell era qui ens va donar les instruccions i veure que ho vam saber fer be suposo que li va donar certa satisfacció. La veritat és que se’l veia molt bona persona.
Al cap de 10 minuts mes de ser a la mateixa zona, en Lars va decidir d’anar a un altre punt per veure si el noi americà tenia mes sort i pescava algo. Mentre les 3 M ja estaven mig dinant a la cabina i nosaltres anàvem fent voltes pel barco i a estones a dins per descansar una mica, doncs entre la pesca i el moviment del barco el cansament s’acabava notant.
Eren quasi les 14h quan en Lars parava en una altra zona i des d’on ja podíem veure el sol quasi ponent-se darrere el mar, doncs tot i que tot just eren les 14h, ja quedava poca estona per la posta de sol, que era a les 16h per estar en una latitud tant alta. Al mig del mar, en un pesquer autèntic de Noruega, amb els imponents penya-segats a poca distància, la costa de Reine al fons i el sol ponent-se al mar, la imatge i l’espectacle natural que podíem veure era senzillament únic i inoblidable. Encara que no haguéssim pescat res, només per això ja valia la pena ser allà en aquell moment.
El noi americà seguia sense tenir sort. Ell ho intentava movent el fil tal com ens havia explicat el Lars però no li picava res. En Lars va decidir anar fins a un tercer lloc a veure si el noi tenia mes sort. Mentre, nosaltres seguíem entre la coberta admirant el paisatge i dins la cabina prenent cafè o menjant. De fet les noies ja havien quasi dinat, només quedàvem el pare i jo que preferíem seguir el nostre horari, doncs tot i que eren les 14h encara no era prou tard com per menjar allà de qualsevol manera. A mes jo sempre prefereixo aguantar tot el possible perquè després de dinar em quedo sense energia i amb ganes només d’enganxar un llit o un sofà on fer-hi una migdiada de 3 hores.
Cap a les 14:30h i quan l’americà seguia sense pescar res, en Lars va decidir que ja n’hi havia prou i que havíem de començar a tornar cap a Reine. Era el que tenia mes ganes de pescar i el que teòricament mes en sabia i l’únic que ho va intentar i no va pescar res. Comentant-li al Lars em va dir que havíem tingut força sort de pescar-ne tants amb tant poca estona, perquè tot i que allà en aquella època està plagat de bacallans, tampoc es tirar la canya i començar a treure bacallans a mansalva. Per lo que tot i fer-ho be i tal com ens havia explicat, havíem tingut algo de sort d’aconseguir finalment 5 bacallans.
Així doncs, en Lars va posar el pilot automàtic en direcció a la costa i mentre fèiem camí va començar a netejar i tallar els bacallans. No deixava de sorprendre la pràctica que en tenia i la velocitat a la que tallava els bacallans deixant lloms perfectes i enormes de bacallà ben fresc del mar del Nord.
A diferència de la resta de pescadors que intenten aprofitar al màxim tot el bacallà, com que aquests eren tots per nosaltres, les parts menys bones com el cap, les tirava al mar directament. De seguida van aparèixer un munt de gavines i fins i tot una àliga. De fet fins i tot semblava que alguna gavina no li feia massa gràcia la seva presència perquè de tan en tan es veia alguna fent moviments mig amenaçadors cap a ella o cridant mes de lo normal, que ja és molt. En qualsevol cas l’espectacle de tot plegat era una passada.
Ja eren quasi les 15:30h quan arribàvem al moll privat d’en Lars des del que havíem sortit quasi 4 hores abans. Ara podíem apreciar millor tota la costa de Reine conforme ens hi anàvem acostant ja que a la sortida estàvem mes pendents de les indicacions d’en Lars. Ara vèiem totes les casetes amb els seus molls i les barquetes amarrades. Ja era quasi fosc del tot però encara amb prou llum com per poder fer alguna foto d’aquella costa tant bonica.
Era sorprenent la facilitat i exactitud amb la que en Lars va amarrar el barco, en una sola vegada sense fer massa maniobra. Per cert, que en aquell moment ens vam adonar de que la marea havia baixat almenys mig metre, cosa que ni sabíem que allà n’hi havia, doncs al pujar al barco vam haver d’utilitzar unes escales però en canvi ara el moll ens quedava a mig pam de la coberta del barco, per lo que aquest estava molt mes baix que abans.
La Chus i jo ens vam quedar uns minuts al barco amb en Lars i el noi americà ja que ens volia donar tot el bacallà que havíem pescat. Nosaltres pensàvem que ens en donaria algun tros però no tot, ja que n’era molt, però va començar a posar lloms i cocotxes dins una bossa fins que me la va donar i quasi no la vaig poder agafar de lo que pesava. Sense exagerar potser pesava 8 o 9 quilos i era tot carn, sense cap espina, tot net a punt per ser menjat. Al noi americà li va donar un altre dels lloms i en Lars no es va quedar res. Jo pensava que amb 5 que havíem pescat ell es quedaria algo perquè tot per nosaltres seria massa, però no, ho va repartir tot i allà anàvem nosaltres amb la bossa plena de lloms i cocotxes de bacallà fresquíssim directament de Noruega.
El problema era que mes valia que no haguéssim de tirar res de tot aquell bacallà, doncs a les noies ja no els va fer massa gràcia que en pesquéssim tants perquè a sobre l’haguéssim d’acabar tirant. Li vam dir al Lars que no ens en donés tant però ell no va fer ni cas, de fet crec que no ens va acabar d’entendre, doncs ja donava per suposat que tort el que els clients pescaven s’ho quedaven, així que ens va donar la bossa, ens vam acomiadar d’en Lars i del noi americà i vam baixar del barco amb al resta del grup.
Per l’hora que era vam decidir de tornar ja cap a la cabana a l’illa veïna de Sacrisoya. Sobretot el pare i jo ja teníem força gana doncs encara no havíem dinat res a diferència de les noies que alguna cosa ja havien menjat al barco, per lo que no ens feia res tornar ja a la cabana i dinar allà. A mes, encara no portàvem prou dies com per anar amb el cotxe llogat donant voltes de nit per aquelles carreteres plenes de neu i gel.
La veritat és que l’experiència m’havia agradat molt mes del que m’esperava. Ja m’esperava que m’agradés, però no sabia ben be què faríem, de fet em pensava que tota l’estona estaríem mirant a pescadors pescant, però no, l’únic pescador professional que hi havia només explicava i nosaltres pescàvem enmig d’una natura meravellosa. A mes en Lars era un tio excel·lent, molt bona persona, amable, pacient i sempre amb un somriure. És d’aquelles persones que sembla que no s’hagin enfadat mai. És un goig conèixer gent així i adonar-se que al mon, per molt remot que sigui el poble on ets, sempre hi ha gent extraordinària digne de ser coneguda.
De camí al cotxe em vaig adonar que m’havia deixat la braga vermella al barco. Mira que és difícil que jo em deixi algo, de fet no recordo haver perdut mai res en cap viatge, però en aquell moment que ens havíem tret tanta roba per posar-nos el vestit de bacallaner i que portava la bossa de 8 quilos plena de bacallà, doncs se’m va passar. Però lo millor va ser que tots em van dir “Ah si, en Lars ens ha preguntat de qui era una bufanda vermella abans que marxéssim”. Tots l’havien sentit menys jo i ningú recordava que jo anava tot el dia amb una bufanda vermella. Així que vaig donar mitja volta i vaig tornar cap al moll. No estava a mes de 2 minuts caminant però amb pujades i baixades plenes de neu la veritat és que cansava una mica anar amunt i avall.
Quan vaig arribar al moll encara estava en Lars al barco i al preguntar-li per la bufanda vermella de seguida em va dir que era dins la caseta on hi guardava els vestits de bacallaner. Vaig entrar-hi i efectivament estava allà encara apartada per si anava a reclamar-la. La veritat és que em vaig alegrar de recuperar-la tot i tractar-se només d’una bufanda, no només per l’especial afecte que ja li tinc sinó perquè a mi particularment se’m glaçava molt la cara. Semblava que els altres aguantaven millor el fred a la cara, però la veritat és que a i em costava molt i la bufanda m’era imprescindible.
Em vaig acomiadar per segona vegada d’en Lars i a pas lleuger vaig tornar cap al pàrquing, però abans d’arribar-hi la resta del grup ja era dins el cotxe i a la carretera recollint-me a mig camí, cosa que vaig agrair perquè començava a estar ja força cansat.
I així acabava la nostra visita a un dels pobles mes coneguts per bonic de totes les Illes Lofoten. Tornàvem per aquells carrers plens de neu als que encara no ens hi acostumàvem i amb 8 quilos de bacallà fresc a la bossa que ens aniríem menjant al llarg de la setmana, tot i que ja avanço que no ens el vam poder acabar tot. L’entrada al poble on a l’arribada hi havíem vist un petit accident seguia ple de cotxes i gent fent fotos, així que vam decidir no parar-hi a fer nosaltres també la foto de rigor. No volíem ratllar el cotxe de lloguer que a mes es veia molt nou.
En menys de 10 minuts arribàvem a la cabana i el pare i jo immediatament anàvem a la cuina a preparar-nos algo per dinar, doncs érem els únics que des de l’esmorzar que no menjàvem res. Les noies també varen menjar alguna cosa però evidentment no tant com nosaltres. El pare i jo vam menjar el de quasi cada dia, és a dir, frankfurts i embotit amb pa.
En acabar ja cadascú va tenir temps lliure fins cap a les 18h. Jo vaig anotar despeses i descansar una mica abans de marxar cap a la platja de Storsandnes, una de les platges mes famoses de les Illes Lofoten per a veure-hi aurores. És de les mes famoses perquè dóna completament al nord, està allunyada de nuclis urbans i permet tenir una vista total i completa del cel amb un poblet al fons que encara li dóna mes encant, per lo que és un lloc molt bonic i perfecte per a veure-hi aurores.
Així que vam agafar tota la roba necessària, doncs ara si que estaríem a un lloc apartats, de nit i quiets, per lo que le fred seria molt mes intens que el que podíem passar durant el dia passejant. Era justament per aquests casos que necessitàvem portar bona roba d’abric, doncs estar-se hores quiet mirant al cel i passant fred pot ser el pitjor, mes val passar-se de prudent i portar roba de sobres. Jo portava les orelleres, la bufanda, el gorro i guants per no deixar res a l’aire. A mes 4 capes de roba tèrmica.
La platja estava a una hora de camí, per lo que vam decidir de sortir a les 18h per arribar allà a una hora en què encara no s’hagués omplert de gent, doncs era un lloc molt conegut per veure aurores i no sabíem com seria ni si seria fàcil aparcar, per lo que vam decidir d’estar allà cap a les 19h. Ja cadascú es va emportar el sopar per menjar allà mateix a la platja.
Aquesta vegada la Chus conduïa, el pare de copilot i jo als seients de darrere indicant el camí amb Google Maps. Però ja des de bon principi es notava que a la Chus no li feia cap gràcia anar fins aquella platja. Suposo que considerava que era massa lluny, doncs pel camí no parava de dir que aquest lloc o aquell altre també semblaven bons llocs per veure aurores. En qualsevol cas ja tots havíem decidit anar a aquella platja i allà vam anar.
Era poc mes d’una hora de trajecte però aquest va ser ben aprofitat ja que la Montse, com aficionada i estudiosa de física, ens va explicar el motiu de l’existència d’aurores boreals i australs. Ja tots algo sabíem però evidentment no amb el detall que la Montse ens ho va explicar. En resum ens va explicar perquè les partícules provinents del sol es concentren als pols de la Terra per tenir aquests mes magnetisme i perquè nosaltres ho veiem de colors, doncs es produeix una reacció al xocar aquestes partícules amb l’hidrogen i l’oxigen de la Terra, motiu pel qual les aurores es poden veure de diferents colors, doncs les partícules interaccionen amb diferents gasos de l’atmosfera. I al final, el resultat de tot plegat és aquell impressionant espectacle de colors movent-se pel cel.
Al cap d’una hora d’anar per la carretera E10, la principal, ens vam desviar arribant a una zona molt apartada i completament fosca, doncs no hi havia cap nucli urbà a prop ni cap llum a la carretera. Google Maps ens indicava que la platja ja era allà, i de fet just al costat de la carretera per la que anàvem ja es podia entreveure el mar, així que a la que vam veure un petit espai entre la carretera i el mar hi vàrem aparcar. En aquell moment érem els únics que hi havia allà i no es veia ningú per molt lluny que miressis, però al cap d’uns 30 minuts van començar a arribar alguns cotxes confirmant-nos que aquell era el lloc.
Al principi però, no teníem del tot clar que fos allà, doncs ens estranyava estar tan sols en una platja suposadament tant coneguda per veure-hi aurores. El tema és que encara era aviat quan vam arribar-hi, però això ens va anar be per poder agafar bon lloc.
Així doncs, ens vam ben abrigar i vam baixar del cotxe. Efectivament es podia veure que allò era una platja tot i que era molt estreta, és a dir, de seguida ja arribava a l’aigua degut a les pròpies característiques de la costa noruega, però si que és cert que s’intuïa que en algun punt hi havia fins i tot una mica de sorra, algo realment difícil de veure a les Lofoten.
Tot just eren les 19:30h i encara teníem un munt d’hores per davant. Segons ens havien dit alguns locals i segons les previsions de les diferents app’s que utilitzàvem, aquesta era una relativa bona nit per veure aurores, almenys semblava que estaria mes aclarit que el dia anterior quan en vàrem poder veure una de ben guapa, per lo que estàvem prou animats i contents de ser en un dels llocs mes coneguts de les Lofoten des d’on veure aurores.
Al principi es veien núvols però també es veien mes estrelles que la nit anterior, però semblava que de mica en mica el temps empitjorava. De fet no només s’ennuvolava cada vegada mes sinó que també el vent era mes fort. Això si, seguia arribant gent allà on estàvem i ara hi havia 3 cotxes mes, tots esperant a veure aurores. Això evidentment ens animava, doncs a alguns d’ells se’ls veia professionals i si eren allà significava que hi havia possibilitats de veure bones aurores.
Però els minuts passaven i allò no millorava. De fet a cada minut que passava feia mes fred i de fet ja es feia difícil estar massa estona fora. Anàvem fent torns per entrar al cotxe una estona cadascú i així alleujar una mica la sensació de fred que ja tots començàvem a tenir, i això que anàvem ben abrigats.
Cap a les 21h tots van començar a sopar menys jo que volia esperar el màxim temps possible ja que suposadament podríem estar allà fins les 2 de la matinada, per lo que no em volia trobar que a les 12 de la nit tornés a tenir gana.
En un moment determinat, la Chus, la Marga i la Montse van quedar dins el cotxe quan la Marta en va sortir i em va dir que la Chus i la Marga ja estaven discutint fins al punt que la Chus li va dir a la Marga que era una impertinent, moment en què la Marta ja no va aguantar mes i va preferir sortir del cotxe. Quedava clar que la Chus i la Marga no es portaven massa be però també era ben clar que a totes dues se les veia prou intel·ligent com perquè això no afectés massa al viatge.
Però a partir de les 21h el vent era ja molt fort, el fred difícil d’aguantar i el pitjor és que ja quasi no es veien estrelles. Seguíem tenint esperança perquè suposadament aquest era el millor dia de la setmana per veure aurores, tot i que la veritat és que en aquell moment ja no ho semblava gens. El problema era que en aquella zona no teníem cobertura al mòbil per lo que no podíem seguir l’evolució meteorològica.
Però la veritat és que no va fer falta, doncs a partir de les 21:15h els cotxes que hi havia allà amb nosaltres i que havien arribat tots després que nosaltres, varen començar a marxar. Si, un a un es van anar retirant deixant-nos clar que ja donaven per perduda la possibilitat de veure aurores, quedant-nos en aquell replanet entre la carretera i el mar completament sols com ho estàvem feia unes dues hores.
Durant una estona que vaig entrar al cotxe junt amb la Chus i la Marga, vam considerar la possibilitat de què a Sacrisoya s’estiguessin veient aurores i nosaltres ens les estiguéssim perdent, per lo que la Chus va trucar a la Mina, la noia del resort, per preguntar-li si des d’allà es veia alguna cosa, confirmant-li que no i que de fet estava nevant, cosa que la veritat ens va alegrar, doncs només hauria faltat que nosaltres ens haguéssim desplaçat 70 quilòmetres per veure aurores i s’estiguessin veient des de l’habitació de la cabana. Semblava que el temps es complicava a tot arreu, doncs on érem nosaltres també semblava que li faltés poc per començar a nevar.
Degut a què nosaltres veníem de lluny vam estar uns minuts mes esperant i comentant entre nosaltres què fer. Veient el cel tot tapat i el vent augmentant minut a minut i que feia que la sensació de fred fos cada vegada mes baixa, vam decidir esperar 10 o 15 minuts i marxar. Així també ens asseguraríem una mica que no vingués ningú mes o que finalment s’acabés veient alguna aurora. La veritat és que ens costava marxar i donar la nit per perduda ja que tot apuntava que aquesta seria la millor nit de la setmana i aquí on érem era un dels llocs mes emblemàtics de les Lofoten des d’on veure aurores boreals.
Així doncs, cap a les 21:30h vam pujar al cotxe i amb resignació i certa tristesa vam marxar d’aquell lloc tant bo per veure-hi aurores. Una llàstima.
De camí va començar a nevar i en alguns moments amb certa força cobrint mica en mica la carretera, fent que per primera vegada tinguéssim certa angoixa de circular per allà, doncs era negra nit, feia vent, nevava, i el cotxe encara no el dominàvem prou. Jo no deixava de mirar per la finestra per veure si per casualitat es veia alguna aurora perduda pel cel, però res. Cada vegada es veien menys estrelles i mes neu. Com havia canviat el dia, doncs pel matí havia fet un sol espectacular que almenys ens havia permès de passar una bona estona en el pesquer, però desafortunadament ja ens estàvem adonant dels temps tant canviant i variable que hi fa a les Illes Lofoten i que fa extremadament difícil fer cap previsió.
Encara no ens acostumàvem a circular i molt menys a veure com circulaven els locals per aquella carretera amb mig pam de neu. Nosaltres anàvem a uns 60 km/h però tot i així hi havia cotxes que ens avançaven.
Cap a les 22:30h arribàvem a Sacrisoya on hi seguia nevant. Definitivament el temps no ens acompanyaria durant la setmana, per lo que jo ja quasi que donava per perdudes les opcions de veure aurores, tot i que el dia anterior també era un dia molt difícil per veure’n i finalment en vam veure. Mai s’ha de perdre l’esperança tot i que no apuntava gens be. En qualsevol cas jo ja em donava per satisfet amb l’espectacle del dia anterior.
El primer que vaig fer jo va ser sopar, doncs era l’únic que no havia menjat encara res. Així que em vaig menjar l’entrepà preparat que havíem comprat amb el pare mentre els altres feien una mica de ressopó.
El dia havia estat molt be i ben complet, fent coses que cap de nosaltres havia fet abans però que per mala sort no vam poder acabar-lo gaudint d’una bona aurora. Lo bo de venir a les Lofoten a veure aurores, és que encara que no en vegis el viatge val molt la pena, doncs amb menys de dos dies a les illes ja érem conscients del gran i únic espectacle natural on ens trobàvem i que gaudíem a cada minut. Despertar-se en aquella cabana en una illeta tant petita enmig d’un fiord, tot nevat i veient sortir el sol per sobre aquells penya-segats era algo únic i que no tenia preu.
El pare i jo ens vam quedar fins poc mes de les 12 de la nit al menjador per si a cas vèiem alguna cosa però finalment vam anar a l’habitació ja que el cel no semblava que s’hagués d’aclarir ni una mica. La Montse s’anava despertant cada dos hores aproximadament per treure el cap per la finestra, per lo que jo em vaig quedar molt mes tranquil en saber-ho, doncs tenia la por aquesta, de que ens perdéssim una aurora per estar tots dormint.
by guillem | Mar 12, 2020 | Illes Lofoten 2020
Jo em vaig despertar cap a les 8 del matí tot i que la resta es van anar despertant a la seva hora, tots entre les 7 i les 8 aproximadament. De fet crec que jo vaig ser dels últims en despertar-me. El pare acabava de pujar del bany i amb el soroll que fa, que no sé si ho fa expressament, ja em va despertar. El tema del lavabo pel matí era algo que ja sabíem que hauríemd e gestinoar de la millor manera possible, doncs tots 6 el necessitàvem una bona esrtona. De fet això era probablement el que mes em costaria. Així que el primer que li vaig preguntar al pare va ser si hi havia algú al lavabo, a lo que em va respondre que no, així que vaig agafar la tovallola i roba per canviar-me i vaig córrer cap abaix a dutxar-me. M’és igual prendre el cafè abans o després de dutxar-me, però el que si havia de fer segur era totes dues coses abans de sortir de la cabana.
Em vaig dutxar, evidentment, mes ràpid que de costum, doncs hi havia gent esperant, i en 10 minuts ja estava mig canviat i a la cuina per preparar-me el cafè. Allà ja hi havia el pare i la Chus i al cap de pocs minuts van anar apareixent les 3 M, que ja estaven despertes però cadascú seguia la seva pròpia rutina matinera. Jo mentre m’hagués dutxat, la resta ja aniria fent.
Em vaig prendre el cafè mentre mirava una mica els correus i missatges des del mòbil i després vaig menjar algo de xocolata mentre ja comentàvem què faríem aquell dia. Teníem molts plans preparats i llocs ja pensats per visitar, però cada dia hauríem de decidir on anàvem.
Quan ja vam ser tots a la taula, vam treure mapes, llistes i papers per decidir la primera ciutat a veure. Ja que no dominàvem prou el cotxe i que era el primer dia, vam decidir d’anar primer als llocs mes propers, i una bona opció era el poble de Ä, que és el primer de les Illes Lofoten començant pel sud i el que te el nom mes curt del mon. Aquest poble ens quedava a uns 15 minuts amb cotxe i era una espècie de poble museu, doncs era un dels pobles on al segle XIX i anaven centenars de pescadors vinguts de tot el mon per aprofitar l’època del bacallà. Aquests pescadors vinguts s’allotjaven a molts altres pobles de les Lofoten, però el de Ä ha quedat com a museu i per tan encara es conserva en bona part tal com era abans.
El bacallà, era i és, la major font de riquesa de les Illes Lofoten. A l’hivern n’arriben milions a les Lofoten només per a criar, per lo que en poden pescar milers de forma sostenible, doncs la majoria sobreviuen per tornar l’any següent. De fet, a tot arreu es veuen assecadors de bacallà, doncs un cop pescats es pengen durant uns 2 mesos abans de ser exportats. És tot un espectacle veure milers de bacallans penjats de cap per avall per tot arreu. Això, l’olor al final t’ho impregna tot i acabes una mica fart d’estar cada dia olorant bacallà allà on vagis.
Ja havent decidit on anar cadascú es va preparar el dinar ja que la intenció era dinar fora per tal de no perdre temps anant i venint de la cabana només per a menjar. El pare i jo portàvem per aquests casos bàsicament embotit, així que el vam agafar junt amb aigua i pa que havíem comprat a Bodo. Tots érem ràpids i responsables, per lo que a les 9h ja estàvem tots a punt.
Cada vegada que sortíem de la cabana era un petit espectacle. Tots 6 ens posàvem un munt de roba a sobre, la bufanda, el gorro i les botes, tot allà al rebedor. Després cap al cotxe a deixar-ho tot al maleter que quedava ja ben ple i algú que se seia al darrere, al costat de tota la roba i bosses de menjar.
La nostra cabana quedava literalment a menys de 20 metres de la carretera principal, de fet, en aquella illa no podia quedar massa mes lluny de lo petita que era. LA carretera semblava acabada de netejar per un llevaneus cosa que ja ens va anar be per acabar d’agafar pràctica amb el cotxe sobre una carretera sense gel. El camí fins a Ä era curt i encara se’ns va fer mes curt ja que ara podíem veure les Illes Lofoten de dia i per tan els seus paisatges únics. Els fiords, les muntanyes nevades, els illots i les cabanes sobre el mar conformaven un espectacle únic al mon.
Just a l’illa del costat ja hi havia el poble de Reine, un dels mes famosos de les illes. De fet, els dos mes famosos eren Reine i Hamnoy que ens quedaven cada un a un costat. De fet, la nostra illa, Sacrisoya, quedava just enmig de les dues illes de Reine i Hamnoy, per lo que la ubicació era perfecte.
Així doncs, de seguida vam passar per davant de Reine podent-lo veure ja una mica des de fora. SI aquests pobles son tant coneguts és pel seu entorn. Els pobles queden junt al mar sota imponents muntanyes nevades fent que tot plegat sembli un muntatge. De fet aquí és dels pocs llocs on pots fer una foto de qualsevol manera i que quedi com una postal professional. Tot és tant impressionant que no cal retocar res.
Al cap de 15 minuts arribàvem a l’altura de Ä i el pare que portava el cotxe em va dir que ja veia l’entrada. Vaig mirar a Google Maps i semblava que efectivament ens acabàvem de passar l’entrada, però just en aquell moment vam passar sota un túnel i després ja hi havia un pàrquing per la gent que volgués anar a Ä. Per sort ens havíem passat aquella entrada i gràcies a això havíem trobat aquell pàrquing, sinó no sé que hauríem fet perquè com vam veure després, aquest poble no està preparat per a què hi circulin cotxes. De fet en el pàrquing ja hi vam veure un autobús i varis cotxes.
Vam baixar del cotxe i fer el ritual de sempre, posar-nos guants, bufanda i gorro abans de caminar uns 10 minuts per un caminet d’un metre d’ample que anava des del pàrquing fins al centre de Ä. En aquell moment encara no ho sabíem, però en aquell poble ja quasi no hi vivia ningú, i els que encara hi vivien estaven relacionats amb el museu i altres serveis turístics del poble, de fet es podria dir que tot el poble era un museu, on pràcticament totes les cabanes que s’hi veien eren encara com feia quasi 200 anys per tal de veure com vivien els pescadors que venien de mig mon per a pescar bacallà.
Molts dels carrers eren tant estrets que no hi cabia ni un cotxe, i els mes amples eren d’un sol carril. Es veien 3 o 4 casetes ben conservades i reformades on semblava que hi vivia gent, però la resta, almenys 10 mes, es veien antigues i no semblava que hi visqués ningú. Al mig del poble hi havia un petit fiord amb cabanes al mig aguantades amb pilars de fusta sobre l’aigua. Allà semblava el centre del poble i on estàvem tots els visitants, uns 15 contant-nos a nosaltres i aun parell de grups mes.
Mentre nosaltres passejàvem i admiràvem el centre d’Ä, la Marta va anar sense que ni ens adonéssim a preguntar a una de les casetes que semblava un centre d’informació turística tal com ja havia fet a Bodo i tal com faria a quasi tot arreu on aniríem.
Al cap de 5 minuts va tornar amb “informació fresca” com deia ella per explicar-nos el tour que feien. Per 100kr, uns 10€, una noia ens explicaria durant uns 45 minuts la història de Ä durant el segle XIX i ens ensenyaria per dins algunes de les cabanes que veiem allà. El tour començava a les 10, al cap d’uns 20 minuts i era un tour molt complet amb el que obtindríem una radiografia força completa de la vida dels pescadors, per lo que no vam dubtar en acceptar tots 6.
Així doncs, tots 6 vam anar cap a la caseta que feia de botiga de souvenirs, informació turística i venda de tiquets pel tour. Allà ens vam adonar d’algo molt típic als països nòrdics però costa de veure ens segons quins edificis. Aquí es veia be perquè era una caseta molt petita. Tothom qui pot te una doble porta a l’entrada, és a dir, una primera porta, un petit espai i una segona porta. Això és , evidentment, per evitar l’entrada de fred, doncs quan s’obre la porta que dóna al carrer, la que dóna dins la casa encara està tancada. Allà ho vam veure be perquè era molt petit, però tot i així tenia les dues portes amb el petit rebedor enmig de totes dues.
La Marga i la Montse es van comprar uns carpons per les botes per no relliscar al gel. Els va sortir per uns 50€, força cars, però suposadament dels millors que podien comprar, doncs se suposa que en aquests llocs tindran els millors productes per la neu. Però no va ser així, a la Montse se li van trencar al cap de 2 dies, per lo que el mes car no te perquè ser de la millor qualitat.
Vam comprar allà mateix els tiquets i vam sortir fora a esperar que vingués la guia. Quedaven uns 10 minuts per les 10 i pensàvem que vindria algú mes, però passaven els minuts i nosaltres érem els únics que esperàvem, semblava que ens faria la visita només a nosaltres.
La sola de la meva bota cada vegada estava mes oberta. El pare m’havia donat pel matí uns cordons per tal d’agafar una mica les soles, doncs l’altra també ja se m’estava separant, però de totes maneres, al cap del rato era inevitable que anés entrant aigua i em quedés el mitjó completament xop. De fet, en aquest moment tenia ja el peu glaçat. No volia comprar-me unes botes allà per lo cares que serien, però ja m’estava fent la idea de que les hauria de comprar, doncs no podria anar amb allò cada dia i que se’m mullés el peu d’aquella manera.
La Marga, que era realment atenta amb els altres, suposo que per l’instint de mare, estava preocupada per com tenia els peus, i quan li vaig dir que xop, va córrer a la botiga a demanar dues bosses de plàstic perquè em poses als peus per dins les botes, per tal d’evitar que se’m mullés el peu. Amb això i uns mitjons nous que portava el pare, me’ls vaig canviar allà mateix, em vaig posar les bosses de plàstic i les botes. La diferència va ser brutal i un descans enorme. Quan ho vaig dir, tots varen dir que perquè no ho deia abans que tenia els peus tant molls. Jo evidentment no volia fer anar malament el grup per culpa de les meves botes, però la veritat és que allò s’ha de tenir en compte perquè pots acabar amb una pulmonia.
A mes la Marta, ja saben que tard o d’hora m’hauria de comprar unes botes noves, va preguntar al de la botiga a quin poble mes proper en podrien vendre, a lo que va dir a Leknes, que estava a uns 70km d’allà, és a dir, mes d’una hora en cotxe. També va dir que potser a Reine que estava al costat però que ho dubtava.
La guia es va endarrerir uns 15 minuts, per lo que ja eren les 10:15h quan començàvem amb el tour. Pocs minuts abans havíem estat parlant el pare i jo sobre una casa enorme que hi havia just al costat d’on érem i que destacava sobre tota la resta de cabanes del poble. A mes estava en un punt una mica elevat per lo que era fàcil de veure des de qualsevol punt del poble. Havíem dit que potser era l’antic ajuntament o escola. Doncs del primer que ens va parlar la guia va ser justament d’aquella casa. No era cap escola o ajuntament, sinó que era la casa dels amos de tota aquella zona. Pel que es veu, els pobles eren propietat d’una família, que en aquest cas vivien en aquella casa tant gran, i els pescadors temporals que venien al poble a pescar el bacallà eren allotjats a les diferents cabanes del poble, evidentment també propietat d’aquesta família. Els pescadors simplement arribaven al poble, es presentaven a la família i aquesta els assignava una cabana on s’hi passaven mesos fins a acabar la temporada de pesca. En aquesta casa no hi podíem entrar perquè era de les poques del poble on encara hi vivia gent.
A continuació vam anar a veure com eren les cabanes on s’allotjaven els pescadors. N’hi havia una que es mantenia tal com eren en aquella època, a mitjans del segle XIX. Per fora era vermella, i això no era casual. Depenent del status de l’inquilí, les cases podien ser vermelles, grogues o blanques. Les primeres les de menys rang i les últimes les de mes. La pintura també es feia a partir de l’oli del bacallà afegint-li òxid de ferro, alumini, etc. per acabar-li de donar el color desitjat. Per tot s’utilitzava el bacallà.
Vam entrar en aquella cabana i el primer que em va sorprendre va ser veure lo poc hermètica que era, amb escletxes entre fusta i fusta i fins i tot algun forat. No sé si estava igual quan estava habitada però suposo que no deuria estar massa millor. Lo segon que em va sorprendre va ser que en aquella cabana d’uns 40m2 hi podien viure 6 pescadors, de fet no hi havia lloc per quasi res, doncs fins i tot les seves coses les deixaven en unes caixes que hi havia a terra. bona part de la cabana estava ocupada per xarxes i altres eines que necessitaven per pescar, per lo que el lloc que els quedava per menjar i dormir era realment petit.
Després de veure lo malament que vivien els pescadors de l’època, vam anar a l’altra banda del petit fiord que hi ha al centre del poble per anar a una cabana pràcticament construida al mig del fiord on es preparava l’oli de bacallà i on es feien altres productes relacionats, com medicines o la pròpia pintura per pintar les cabanes. De fet, només entrar a aquella cabana ja es notava una forta olor de bacallà, doncs al mig hi havia una tina enorme amb oli de bacallà perquè poguéssim veure com el feien. Era una cosa quasi negra i molt espessa, fins i tot feia certa angúnia i sobretot una olor molt desagradable. Aquella cabana també era on feien la tria del bacallà segons la seva mida per tal d’assignar-li el preu de venda. Tots els venien, per molt lleigs que fossin, simplement se li baixava el preu.
Allà mateix va ser on ens van explicar que amb aquell potingue també pintaven les cabanes i fins i tot vam poder provar una cullereta d’oli de bacallà. Tots en teníem certa reticència però el vàrem provar tots excepte la Montse que després em va dir que el va escopir tot abans de tragar. La resta ens el vam empassar i, almenys a mi, el gust em va durar fins que vam dinar al cap de 4 hores. Era fort, espès i molt dolent.
Per últim vam anar a una cabana on hi havia alguns dels barcos que feien servir per a la pesca. Un ja es veia una mica mes modern, però els altres eren de rems, sense cap lloc on cobrir-se o apartar-se, doncs tota la barca estava ocupada per bancs i els bacallans pescats es tiraven allà mateix, als seus peus. Després de veure allò ja ens va quedar clar que la vida d’aquells pescadors era realment dura, tan en el moment de treballar com quan estaven a casa.
Després vam poder veure algunes fotos de l’època i la guia ja es va acomiadar i marxar ràpidament. De fet ja es notava que al final del tour anava mes ràpid que al començament. Es notava que tenia molta pressa, suposo que perquè vam començar el tour quasi amb 20 minuts d’endarreriment. Nosaltres ja podíem anar per lliure per acabar de veure la resta de cases del poble, que com a molt n’eren 10 i la meitat ja les havíem vist.
Vam acabar de veure les 4 cases del poble i ja vam decidir de marxar. Quan estàvem parlant d’on anar, la Marga em va preguntar com anava el peu, si el tenia sec o xop de nou. No se’m mullava tant ràpid com abans però efectivament ja el tenia moll una altra vegada, així que ella va dir que havíem d’anar a comprar unes botes a lo que jo deia que no feia falta perquè em sabia greu que haguéssim d’anar tots fins a Leknes, però realment estava desitjant posar-me unes botes noves.
Eren les 11:30h quan arribàvem al cotxe per anar cap a Leknes. Aquesta és una de les ciutats mes importants de les Illes Lofoten i la única que te un aeroport. No era un dels llos que volguéssim visitar perquè realment no te res d’especial, és una ciutat molt normal i amb poc encant, de fet és quasi l’excepció de les illes. Així que vam pujar, vaig buscar la ruta a Google Maps i vam començar el trajecte fins a Leknes.
El camí era llarg però realment molt interessant, sobretot aquests primers dies que per nosaltres tot era nou. Tots els paisatges eren increíbles, dignes de ser fotografiats o almenys admirats. No paràvem de mirar per les finestres i fins i tot fer alguna foto des del cotxe. Al ser totes les illes tant petites, sempre teníem el mar a algun costat de la carretera o, a falta de mar, algun llac glaçat que encara era mes impactant. I de tan en tan aquelles cabanes tant típiques a primera línia de costa o fins i tot sobre el mar, totes aguantades per pilars de fusta clavats al sòl marí.
El trajecte va passar mes ràpid del que m’esperava ja no només pels paisatges que vèiem sinó perquè vam estar comentant el tour per Ä, els plans per als següents dies i la il·lusió que teníem tots per veure aurores boreals, que de fet era l’objectiu principal del viatge.
Poc abans de les 13h arribàvem a Leknes. Vam anar fins on em deia Google Maps que deuria ser el centre de la ciutat però on no s’hi veia cap botiga i menys de calçats. Durant uns segons vam estar mig discutint de què fer, cap on anar o si ja aparcar i buscar caminant mentre jo buscava sabateries a Google Maps. Quasi el primer de la llista era una botiga que es deia Intersport que ja només pel nom semblava un lloc adequat on trobar-hi botes, així que vaig indicar al pare el camí que conduïa quasi a les afores de Leknes. Jo no tenia gens clar que trobéssim fàcilment un lloc on comprar les botes ni que aquell Intersport fos el lloc mes adequat, i això m’estressava una mica perquè estàvem tots allà per mi, així que mes valia que trobés la botiga i em comprés les botes.
Però de seguida vam arribar a una zona de centres comercials i restaurants on semblava que si hi hauria una espècie de gran superfície amb només roba esportiva. I efectivament, ja de lluny vam veure l’Intersport, una botiga enorme que semblava el millor lloc on comprar les botes. Ara ja estava mes tranquil, doncs almenys ja sabíem on buscar, i ames en aquella zona hi havia supermercats de menjar on tots volíem anar-hi per comprar algunes coses que no havíem portat ja des de Barcelona. De fet anar a algun supermercat era algo que ja havíem dit de fer els primers dies, per lo que ara en teníem l’oportunitat.
Així que ràpidament vaig anar cap a la botiga per guanyar temps tot i que de seguida la resta del grup ja em seguia. Ben a prop de l’entrada hi havia el calçat. Vaig començar a mirar preus i tal com m’esperava anaven dels 150 als 350€, sinó mes. Lo de comprar algo baretet quedava completament descartat no perquè lo barat fos una porqueria, sinó perquè no hi havia res baretet. Això si, les botes es veien de molta qualitat i molt mes eficaces que les del Decathlon.
Quan ja havia fet una primera ullada ja van arribar els altres, primer la Chus que va ser una de les que mes interès tenia en què em comprés unes botes noves i la que em va ajudar mes a parlar amb el venedor i a prendre una decisió.
Un cop em vaig fer la idea de que m’hauria de deixar la pasta, vaig començar a mirar be cada bota per trobar la millor en relació qualitat-preu. N’hi havia unes de 170€ però eren de noia. Vam parlar amb el venedor i li vam dir clarament que buscàvem algo que fos mes aviat barat perquè aquells preus nòrdics per nosaltres eren massa. El noi ens en va ensenyar unes que costaven quasi 250€ i que justament eren les mateixes que ell portava, unes Alpha. Les botes no només eren maques i molt mes estètiques que les del Decathlon sinó que eren de llana i altres materials molt aïllants. A mes la sola era tant bona que no faria ni falta que portés carpons com els altres. La veritat és que tenien molt bona pinta i ja quasi tenia clar que les acabaria comprant.
De totes maneres vam acabar de mirar be totes les botes que tenien per assegurar-nos de fer una bona compra. Després vam anar al venedor per preguntar-li si hi havia algun tipus de rebaixa, doncs vèiem que alguns llocs feien rebaixes. Ell va dir que les podria deixar per 190€ cosa que ja quasi em va fer decidir del tot. Ho vaig comentar amb els altres, sobretot amb la Marga, i les botes li van semblar molt bones i fins i tot deia que per aquell preu estaven molt be. Així que no m’ho vaig pensar mes i em vaig comprar aquelles botes Alpha de 250€ idònies per caminar per aquelles illes. També em vaig comprar dos parells de mitjons prims però tèrmics per poder-me’ls canviar allà mateix, tot plegat per 200€.
Així que em vaig canviar els mitjons i les botes mentre tot el grup estava davant meu mirant, de fet es notava que fins i tot em posaven nerviós per lo ràpid que em me les vaig canviar. Vaig fer unes passes de prova i tot i que era evident que el peu se m’hi havia d’acostumar, ja notava la comoditat i escalfor d’aquelles botes, res a veure amb altres botes de 50€. Vaig anar a pagar, allà mateix vaig poder tirar les botes antigues i vam marxar cap al supermercat Rama que hi havia al costat. A mi se’m veia content, no només per les botes sinó perquè almenys havíem pogut fer el que havíem vingut a fer tots plegats tant lluny. Només hauria faltat que després del viatge no trobés les botes. La Marta va dir molt encertadament, estàs mes content que un nen amb sabates noves.
Així doncs, vam pujar al cotxe per recórrer els escassos 30 metres que ens separaven del supermercat Rama 105 i vam anar tots 6 a comprar. Cadascú anava per lliure, doncs amb el tema menjar poc coincidíem. El pare i jo bàsicament vam comprar alguna pasta per esmorzar i pa. Conforme acabàvem tornàvem al cotxe a esperar els altres.
Al cap d’uns 30 minuts estàvem de nou tots al cotxe i degut a què ja eren les 14h vam decidir anar a una pizzeria que hi havia al costat de l’Intersport, el Pizzabaken, no tan per dinar pizzes sinó per preguntar si podíem demanar només beguda i menjar-nos el que portàvem allà dins, en plan morro. A mi no em feia massa gràcia però la veritat és que era la millor opció, doncs l’alternativa era tornar a la cabana i dinar allà o be menjar al cotxe de qualsevol manera.
Així que vam recórrer els escassos 20 metres que ens separaven del pàrquing del Pizzabaken, vam entrar, vam preguntar i la noia va dir que si, per lo que vam portar les bosses, ens vam apalancar a una taula i vam treure el dinar. Tots vam demanar algo per beure i la Montse fins i tot va demanar una mini pizza. El pare i jo, com tots els dinars, portàvem pa i embotit que vam treure allà sobre la taula i vam menjar estupendament.
La veritat és que tots 6 ens adaptàvem be a tot i no necessitàvem massa cosa per estar be. De moment tampoc teníem problemes en quan a les decisions en grup i per això ara estàvem tots encantats dinant enmig d’una àrea comercial de Leknes. I així son els viatges, doncs no portàvem ni dos dies junts i ja semblava que ens coneguéssim de feia anys.
Cap a les 15h acabàvem de dinar tot i que la Montse va tardar una mica mes perquè li van portar la pizza molt tard. De totes maneres, com sempre, la Montse ens en va donar una mica. I dic com sempre perquè sempre que podia repartia el menjar que tenia.
Vam deixar les taules tal com les havíem trobat i vam tornar al cotxe per anar ja cap a la cabana, a Sacrisoya. Ja havíem parlat abans del viatge que per les tardes seria bo estar a la cabana com a molt a les 16h, just abans que es fes fosc, doncs de moment no volíem anar amb el cotxe de lloguer de nit per una carretera nevada. Així que tots vam estar d’acord en començar a anar cap a Sacrisoya.
Aquest trajecte, com la majoria dels primers dies, també es va passar força ràpid gràcies a què encara era tot molt nou per nosaltres. Tots miràvem per les finestres per no perdre’ns aquell paisatge únic. Això si, encara ens fèiem creus de com podíem circular per aquella carretera tant tranquil·lament, i tot anar a uns 50 o 60 km/h, encara de tan en tan algú s’atrevia a avançar-nos.
El poble a continuació de l’illa de Sacrisoya on estava el nostre resort era Hamnoy, un dels pobles mes famosos de les illes i de fet el mes fotografiat. Ja que el poble ens quedava de camí a la cabana vam decidir de parar-hi una estona a fer les típiques fotos de rigor. Així que a pocs metres del pont des d’on es veia tot el poble sota una gran muntanya vam aparcar i vam caminar els 50 metres aproximadament fins al pont. Aquest pont sempre estava ple de gent amb trípode fent fotos a totes hores i fes el temps que fes, era una exageració, i ara no podia ser menys.
La veritat és que la imatge que es te des d’aquell pont és difícil de trobar enlloc mes del mon. Sembla una postal de Nadal. De fet, una simple foto feta des d’aquí sembla que estigui trucada, doncs sembla mentida que pugui existir un lloc així. Mig poble queda sobre el fiord i l’altra meitat als peus de la muntanya que acaba de forma quasi vertical sobre el mar. Totes les cases son cabanetes vermelles i el poble és tant petit que pràcticament no te ni carrers. De fet sembla que hi hagi mes gent sobre el pont fent fotos que habitants al poble. Tal com i on està construït el poble junt al seu entorn el fan un lloc únic. I el nostre resort quedava a l’altra banda del pont, a la següent illa i abans d’arribar a Reine, l’altre poble mes fotografiat de les Illes Lofoten. Estàvem en un lloc privilegiat.
Al cap d’uns 15 minuts tornàvem al cotxe per fer els pocs metres que ens quedaven fins a la petitíssima illa de Sacrisoya on hi teníem la cabana i on hi vam arribar poc després de les 16h. A estones seguia nevant tal com portava fent tot el dia provocant una acumulació de neu d’uns 10cm que feia que tot es veiés realment bonic, i això només era el començament, doncs durant 10 dies seguiria nevant quasi cada dia deixant gruixos de neu de mes de 30cm al voltant de la cabana.
Quan arribàvem a la cabana també era un petit espectacle, doncs durant un parell de minuts estàvem tots 6 allà al rebedor traient-nos bufandes, guants, gorros i botes. Els abrics i les botes les deixàvem al rebedor en un bon exercici d’ordre i respecte, doncs quasi no hi cabia tot però tot quedava prou ordenat.
Per la tarda, en arribar a la cabana, era el temps lliure que cadascú dedicava al que volia. La Marta escrivia una espècie de diari en una llibreta, jo passava les despeses a l’Excel, el pare classificava les fotos fetes durant el dia, altres llegien o trucaven a familiars.
Cap a les 19h jo ja estava mirant les aplicacions de previsions d’aurores i meteorològiques. Era el primer dia sencer a les Illes Lofoten i el primer que faríem guardia per veure aurores boreals. En qualsevol cas la previsió meteorològica, com era d’esperar, no era massa bona. Havia estat bona part del dia nevant i per la nit semblava que havia de seguir igual, si mes no, amb molta nuvolositat.
Parlant amb gent del resort, ens havien dit, i així ja ho havíem vist nosaltres, que l’endemà faria millor temps i que per tan hi hauria mes opcions de veure aurores. de totes maneres cap a les 19:30h vam sortir a mirar el cel. Unes poques cabanes enllà hi havia dos japonesos amb el trípode ja preparat. Nosaltres, veient que seguia nevant i que ja teníem gana per sopar, vam decidir anar a sopar i després seguir fent guàrdia.
Així que cadascú es va preparar alguna cosa i vam fer una sopa conjunta ja que quasi tots en portàvem, doncs per la nit allà al cercle polar àrtic, poques coses venen mes de gust que una bona sopa calenta. El pare i jo també vam menjar frankfurts i embotit.
Els ànims estaven a mitges, doncs la previsió meteorològica era força dolenta però a la vegada vèiem gent a fora buscant aurores a la vegada que era la segona nit que passàvem allà i que per tan encara teníem molta energia. Jo, que seia a la finestra, anava mirant de tan en tan a veure com anava la nuvolositat. Lo bo és que des de la cabana vèiem força tros de cel per 3 dels costats, per lo que no calia sortir contínuament a mirar, tot i que evidentment, davant una aurora dèbil, des de dins probablement no l’hauríem vista degut a la llum de la pròpia cabana.
Cap a les 20:30h ja havíem acabat de sopar i arreglat la cuina i alguns vam sortir a fora. Als 5 minuts d’estar per allà donant voltes, van venir uns dels veïns i als veure’ns buscant aurores ens van dir que ells n’havien vist una feia 10 minuts a mig quilòmetre d’allà, a una zona amb menys cabanes i per tan menys contaminació lumínica. Jo, d’entrada, era una mica escèptic perquè veia massa núvols com perquè haguessin vist res, però mentre ho pensava, la noia agafava la seva reflex i ens ensenyava la pantalla on s’hi veia la foto d’una aurora mes espectacular del que pensava que arribaríem a veure. Em vaig quedar estupefacte i una mica fotut de pensar que mentre nosaltres estàvem sopant, ells estaven veient una aurora a 500 metres de la cabana. La resta del grup va anar sortint de la cabana en veure’ns allà flipant mirant la càmera i quan tots van haver vist la foto vam decidir marxar ràpidament al lloc d’on venien aquells veïns.
Així que ens vam abrigar be, doncs ara de nit, amb vent que feia i quiets mirant al cel, la sensació de fred seria molt mes forta. També vam agafar les llanternes pel cap i evidentment les càmeres. Vam anar cap on ens van dir els veïns, cap a l’est, creuant un pont fins arribar a una zona força a prop de la cabana però on només hi havia un magatzem amb una llum exterior i que per tan tot plegat quedava molt mes fosc. Mentre hi anàvem semblava que el temps empitjorava. Cada vegada feia mes vent i nevava amb mes intensitat. Jo donava per suposat que amb un temps així no veuríem res, però després de veure la foto dels veïns no podia perdre l’esperança.
La temperatura era de -3ºC però la sensació de fred arribava als -11ºC. M’encanta el fred sempre i quan vagi ben equipat i ara hi anava, fins i tot amb unes botes professionals. Només aquella passejada sota la forta nevada i sentint el fred a la cara ja valia la pena. Si vèiem aurores evidentment millor, però si no, per nosaltres poder caminar entre aquelles illes, fiords i neu ja era brutal.
Vam arribar al punt on ens havien dit els veïns i ens hi vàrem quedar uns 10 minuts fins que la nevada va passar de ser moderada a forta. El cel estava completament tapat sense que es veiés cap estrella, senyal que tampoc veuríem aurores per moltes que n’hi hagués, així que amb tristesa vam decidir tornar cap a la cabana.
Als vorals de la carretera hi havia un sot de mig metre que ja quedava tapat per la neu i on ara nosaltres se’ns hi enfonsava la cama i que en dies posteriors hi veuríem cotxes amb les rodes enfonsades esperant una grua. Es veia tot pla però a la que et descuidaves se t’hi quedava la cama.
Poc abans de les 22h arribàvem a la cabana. El pare i jo ens vàrem quedar una estona fora, a escassos 5 metres de la cabana i sobre el moll que ja quedava sobre el fiord, és a dir, al costat de la cabana però a un lloc on teníem una bona visió del cel i una contaminació lumínica mes controlada. Els altres van entrar a la cabana tot i que encara a l’espera de si es veia alguna cosa.
Al cap de 5 minuts de ser allà em va semblar que la llum que es veia darrere d’un núvol no era normal, no semblava llum d’estrelles o llum artificial reflectida. De fet tenia la forma típica de llum d’aurora, doncs s’hi veia tènue però clarament uns raigs verticals que sobresortien del núvol. La llum es veia entre blanca i verda per lo que tot apuntava a que era una aurora, però quedava darrere un núvol i costava molt de veure. Li vaig dir al pare que si creia que allò era una aurora i després de fixar-s’hi uns segons va dir que si, que n’estava segur. No es veia del tot be però en aquell moment el meu pare i jo estàvem veient la nostra primera aurora de tota la vida.
Ràpidament vam avisar la resta del grup que en sortir l’aurora encara es veia una mica millor, doncs els núvols anaven i venien i de tan en tan permetien veure una mica mes de llum. Tot i que es veia poc, tot el grup va al·lucinar, doncs per tots aquella era la primera vegada que vèiem algo així. Durant poc mes de 5 minuts vam poder veure aquell reflex d’aurora darrere le núvol, alguns moments millor i altres pitjor, però en qualsevol cas podíem veure el resultat d’una tempesta solar.
Al cap de 10 minuts es va deixar de veure llum i al cap de 5 minuts mes ja vam decidir d’anar a dormir, doncs semblava que la nuvolositat era abundant i la previsió meteorològica era molt dolenta a mes de les probabilitats de veure aurores que era molt baixa. Ens sabia molt de greu no haver pogut veure mes o almenys el mateix que havien vist els nostres veïns poca estona abans, però almenys havíem vist algo i aquesta era tot just la segona nit que estàvem allà, així que entre alegria i pena vam entrar a la cabana.
Les 3 M de seguida van anar a l’habitació, doncs abans ja quasi que hi estaven, mentre el pare, la Chus i jo ens quedàvem una estona al menjador esperant una última oportunitat. Anava mirant la previsió i de tan en tan per la finestra mentre comentàvem i fèiem temps per anar ja a dormir.
El pare va anar al lavabo i jo a la cuina a menjar algo mentre m’acabava de treure roba i preparar-me per anar ja a dormir. La Chus seguia al menjador també preparant-se per anar a dormir quan de sobte em va cridar a la vegada que preguntaba “eso es una aurora?”. vaig córrer cap al menjador, vaig anar cap a la finestra on estava ella mirant i al mirar em vaig quedar sense paraules, pràcticament tota la part de cel que es veia des d’aquella finestra era verd. Una aurora immensa cobria bona part del cel fent que fins i tot es veiés des de dins de la cabana. La meva resposta va ser “hòstia una aurora!” Vaig córrer cap a la cuina a posar-me la roba de nou mentre cridava al pare i la Chus a les 3 M. El pare en un primer moment no s’ho va creure, però jo no em vaig quedar per convencer-lo, de seguida que m’havia posat la roba i les botes vaig sortir corrent cap a fora. de fet ja anava a sortir amb sabatilles per no perdre temps però la Chus em va convèncer de què em posés les botes.
Així que me les vaig posar mes ràpid que mai, vaig agafar abric, guants i mòbil i vaig sortir corrent. Només sortir de la cabana ja vaig poder veure la aurora que tapava bona part del cel amb aquella llum verda i intensa. L’aurora es veia a la mateixa zona on havíem vist abans l’aurora tapada, però ara no ho estava i es veia un mantell verd lluminós movent-se suaument sobre meu. Em vaig quedar sense paraules. Ni tan sols em preocupava de si els altres sortien o no, simplement em vaig quedar quiet davant un fiord i admirant una aurora immensa sobre meu, la meva primera aurora.
En pocs segons ja estava tot el grup a fora. El pare, que en un principi no s’ho creia, ara si que no es podia creure el que estava veient. Conforme anàvem sortint del shock inicial vam començar a cridar. Eren les 23h passades però no ens importava qui pogués estar dormint o no i encara que algú ens escoltés ja s’imaginaria perquè cridàvem. Era un moment únic i inoblidable per tots 6 i això es notava en el nostre estat d’ànim i sobretot en les nostres cares. Perquè l’aurora es veia des de l’horitzó, sortint per l’est, fins sobre nostre. Un riu verd creuava tot el cel d’est a oest. Una passada! Per moltes aurores que hagis vist en imatges, evidentment res és comparable a tenir-la sobre teu i veure com es mou amb aquella suavitat i majestuositat convertint una fosca nit amb lluna nova en la nit mes màgica de les nostres vides.
Jo, després de llegir-ho per Internet un munt de vegades, estava convençut que amb el mòbil no calia que ni provés de fer cap foto ja que la càmera del mòbil seria incapaç de captar res de llum, per lo que ja ni tan sols ho vaig provar, de moment. Vaig anar amb el pare que ja estava fent fotos i em va dir que no es veia res, de fet la càmera ni tan sols feia cap foto perquè es veia tot negre. No m’ho podia creure, jo confiava en la reflex del pare per a fer les fotos però semblava que no havia configurat totes les opcions de forma apropiada per tal de poder captar aurores boreals. Així que, sense deixar de mirar al cel per no perdre’m l’espectacle, vaig treure el mòbil i vaig fer una foto a l’aurora tot i que sense cap esperança de que s’hi veiés res. Però ja al mirar per la pantalla ja hi veia l’aurora perfectament, de fet semblava que mirada des del mòbil fins i tot es veia millor i amb mes llum que mirant-la directament. Vaig fer unes quantes fotos, vaig mirar com havien quedat i vaig al·lucinar. Sort que no vaig fer cas dels molts passats de llest que hi ha per Internet escrivint blocs que deien que amb el mòbil no calia ni provar-ho perquè no es veuria res, doncs deuria ser amb el seu mòbil, perquè amb el meu no només es veien, sinó que literalment es veien millor que mirant-les directament. Com per fiar-se d’alguns il·luminats experts en fotografia…
Així que vaig començar a fer fotos i videos mentre l’aurora seguia amb el seu moviment captivador, apareixent des de l’horitzó com si fos fum i recorrent tot el cel fins sobre nostre i cap a l’oest. I no parava, contínuament es veia apareixent a l’horitzó i cada vegada cobria mes part de cel. Semblava que per uns minuts el cel s’havia aclarit totalment per donar-nos l’oportunitat de veure aquella aurora.
La Marta, a la vegada, ja havia posat el trípode que s’havia comprat per l’ocasió al mòbil i l’havia deixat sobre una taula que hi havia en aquell balcó sobre el fiord en el que estàvem observant l’aurora. Havia comprat una aplicació que automàticament configurava les opcions de la càmera per poder fer fotos a les aurores i feia fotos automàticament cada cert temps per després fer un time-lapse.
Vam estar quasi 15 minuts veient el ball majestuós d’aquella aurora fins que mica en mica va anar quedant tapada pels núvols que havien tingut el detall de deixar-nos veure l’espectacle almenys una estona. Encara es veia una mica en alguns punts però ja no bona part del cel com feia uns minuts.
Vaig mirar les fotos que acabava de fer amb el mòbil i vam al·lucinar de lo be que es veien les aurores, de fet es veia millor en el mòbil que a la realitat, doncs semblava que el mòbil, de forma automàtica, ja es preocupava de captar el màxim de llum possible. I sense trípode ni mando ni res i les fotos van quedar perfectes.
Aleshores la Marta ens va ensenyar les que ella havia fet que encara serien millors, doncs tenia trípode i una aplicació especial per fotografiar aurores. I amb el seu time-lapse encara vam al·lucinar mes, de fet no ens podíem ni creure que nosaltres acabéssim de veure el que ara vèiem en aquella pantalla. Semblava el típic video de National Geographic en un dels seus documentals. Ja no només lo ve que es veia l’aurora, sinó per l’espectacularitat de la mateixa, doncs fins que no ho veus en un time-lapse no ets ni conscient del que acabes de veure. Si, allò que ens semblava de documental ho acabàvem de veure feia menys de 5 minuts. Tots cridàvem. Amb tot plegat va ser un moment únic i inoblidable.
Vam quedar-nos allà fora encara mig en estat de shock durant uns 5 minuts mes per si a cas els núvols ens donaven una altra oportunitat, però el temps semblava que empitjorava i ara si que ja només es veien núvols i neu caient. El que acabàvem de veure ja era molt mes del que ens esperàvem veure aquella nit segur, i fins i tot per mi, durant tot el viatge, doncs ja no només perquè estàvem en un any en què les aurores eren mes dèbils sinó perquè ja havia vist la previsió meteorològica abans de venir i ja vaig veure que era dolenta cada dia, així que per mi aquella aurora havia sigut un regal absolut i inesperat, per lo que la satisfacció que sentia en aquell moment era enorme a mes d’una gran alegria per haver vist la meva primera aurora boreal. Aquesta és una d’aquelles coses que no pots explicar el que sents, que només ho pots saber quan ho vius.
Ben satisfets vam tornar a la cabana. Tots vam anar al llit, doncs ja eren les 12 de la nit, però encara mirant per les finestres. De totes maneres ja es veia clar que seria molt difícil veure’n mes aquella nit. El pare i jo vam estar comentant lo viscut pocs minuts abans, algo que no fem quasi mai, doncs quan ens estirem al llit és ja per dormir. Però aquella nit estàvem tant emocionats i perquè no, feliços, que no vam poder deixar de comentar una mica el que sentíem després de viure la nostra primera aurora. I al cap d’uns 10 minuts, ja si, vam anar a dormir com la resta del grup.
Un dia inoblidable i sobretot molt afortunat, doncs quasi que va ser un miracle veure l’aurora, ja no només per mal temps que feia, sinó perquè la Chus la va veure per la finestra quan ja anàvem tots a dormir. Va ser perfecte.
by guillem | Mar 5, 2020 | Illes Lofoten 2020
Poc després de les 7 del matí s’aixecava primer el pare per a dutxar-se i immediatament després jo. Quan haig de fer-ho abans de prendre’m el cafè vaig per feina ja que és el que mes desitjo fer quan em desperto, prendre’m un cafè. Així que a les 7:50h ja estàvem al passadís mirant com ens podíem preparar el cafè. En aquell moment encara no sabíem que al final d’aquell passadís hi havia una cuina completa on poder preparar qualsevol cosa, així que vam mirar per allà i vam veure primer una màquina de cafè que per uns 2€ preparava capuccinos (que no estava malament), però mirant una mica mes vam veure una màquina per escalfar aigua. Com que ja portàvem tasses i cafè soluble, vam decidir de preparar-nos un parell de cafès amb aquella màquina.
Però en elq ue no vam pensar és que aquella màquina estava darrere del mostrador que de fet era la recepció del hostel, per lo que era evident que aquells aparells eren pels treballadors. Nosaltres al no saber que hi havia la cuina, vam pensar que allò era pels ostes i ens vam preparar els dos cafès allà mateix. Per sort no hi havia ningú per dir-nos que allò no ho podíem utilitzar, per lo que ens vam estalviar la vergonya corresponent.
Vam estar uns 15 minuts prenent el cafè i parlant una mica del què faríem durant el dia. Lo primer que havíem de fer almenys ell i jo era anar a buscar el cotxe a l’oficina d’Europcar de l’aeroport de Bodo, on hi podíem arribar caminant uns 30 minuts. Degut a lo proper que estava l’aeroport del centre de la ciutat, no valia la pena agafar un taxi o bus, a diferència de la nit anterior que anàvem massa carregats de maletes. En qualsevol cas havíem quedat cap a les 8 amb la resta del grup per acabar de quedar.
Poc després de les 8 baixàvem a la cafeteria del primer pis on hi havia la Marta, la Montse i la Marga esmorzant. Ens van dir que la Chus ja havia sortit sola a donar una volta. Aquella era la primera de tantes excursiones a soles de la Chus. Nosaltres vam seure amb elles per parlar de qui ens acompanyaria a buscar el cotxe i de què faríem un cop el tinguéssim.
Vam pensar que almenys la Marga havia d’acompanyar-nos ja que ella era la segona conductora no oficial, doncs només havíem pagat per un conductor però ja havíem parlat que almenys la Marga també el portaria. Així que vam anar cap a la porta de sortida de la planta baixa, al costat de l’estació de tren i finalment, després de parlar-ho una estona, vam marxar tots 3 mentre la Marta i la Montse es quedaven a preparar l’itinerari per fer durant aquell dia a Bodo i voltants.
Abans vam deixar les maletes en una consigna del hostel previ pagament de 30kr, uns 3€, i on hi cabien quasi 3 maletes. Les deixaríem aquí fins la tarda quan hauríem d’agafar el ferri fins a les Illes Lofoten.
El camí fins l’aeroport el vam fer caminant, de fet aquesta ja era l’única opció que consideràvem. De fet fins i tot ho consideràvem el dia anterior amb totes les maletes, per lo que ara, sense maletes, vam començar a caminar els escassos 2 quilòmetres que ens separaven de l’aeroport, fent ja així una petita visita per Bodo. Val a dir que a mi particularment m’encanta veure la vida en una ciutat completament nevada i glaçada, veure com tothom surt a treballar com qualsevol altres dia, com l’autobús escolar amb les seves rodes de claus recull els nens per anar a classe, com els llevaneus van passant per enretirar la neu dels carrers fent així que tota la vida segueixi de forma habitual. Em fascina veure com n’estan d’adaptats a aquest clima.
En aquella primera passejada ja vam veure tot el port i un dels carrers principals que pràcticament que anava des del centre de la ciutat fins al propi aeroport. Vam passar per un centre comercial i vam veure nens jugant al pati nevat de les escoles. A diferència d’altres ciutats, en aquesta l’aeroport quedava al final d’aquell carrer just al costat de les cases. Vam anar seguint les indicacions de Google Maps i aquell carrer fins arribar al cap d’uns 35 minuts a l’aeroport. La veritat és que el camí era mes complicat del que m’imaginava i sort vam tenir de ni tan sols considerar el dia anterior d’anar caminant des de l’aeroport al hostel amb totes les maletes, hauria sigut mortal. Sobretot el problema era el terra tant glaçat i amb el que havies de vigilar molt per no relliscar, a mes de trepitjar neu contínuament.
Per cert, pel camí la Marga ens va confirmar que s’havia oblidat del carnet de conduir i això que en principi ella i el pare serien els únics conductors, per lo que a la Marga ja la vam haver d’eliminar abans de recollir el cotxe… Començava així la seva rutina de deixar-se o de perdre coses.
Aquest era un aeroport petit que amb una sola visita ja et podies arribar a conèixer força, per lo que vam anar directament a la terminal on ja havíem estat el dia anterior a mirar a la zona hi havia tots els stands d’empreses de lloguer de cotxes. En pocs segons vam veure la d’Europcar i vam anar a preguntar. El noi ens va confirmar la reserva, el preu, el conductor, etc. Tot plegat constava tal qual a la reserva que teníem per lo que vam procedir a pagar amb la meva targeta de Revolut les 9.563kr mes les 3.000kr de dipòsit, un molt bon preu per un cotxe de 7 places a Noruega, gràcies a què vam fer la reserva en un Black Friday i aprofitant una oferta especial d’aquesta oficina.
El noi ens va explicar el què fer per deixar les claus en cas que l’oficina fos tancada i ja està, ens va donar les claus i ens va dir on era el cotxe aparcat i fora, cap mes explicació sobre el cotxe, ni quin tipus de benzina portava ni res.
Vam sortir tots 3 cap al pàrquing on ens va dir i després de donar-hi alguna volta finalment el vam trobar havent de comprovar la matrícula. El cotxe era un Peugeot molt nou i monovolum de 7 places amb un maleter molt gran. Les rodes semblaven de tanc i tenien claus. Eren rodes ja pensades per anar sobre neu i gel, aquí ja no calia ni posar cadenes. La veritat és que el cotxe era una passada i apte pels trajectes que teníem previst de fer per les Illes Lofoten.
Però el problema va venir al ja ser tots dins el cotxe i voler-lo engegar. Era tot electrònic i ni tan sols tenia per posar la clau. Vam pitjar un botó gran que el va posar en contacte però sense acabar d’engegar el motor. El pare i la Marga s’ho miraven però no hi havia manera d’engegar-lo. Ni tan sols sabíem fer el mes bàsic.
Després de quasi 5 minuts d’estar tocant botons vaig anar a buscar el noi d’Europcar. En arribar simplement va dir-li al pare que premés el pedal de frenar i pitgés el botó que ja havíem pitjat abans. I si, es va engegar, doncs primer feia contacte i després engegava el motor. Però els problemes varen seguir, ara per posar la marxa, doncs era un cotxe automàtic i només tenia endavant i enrere. Aquí la Marga es va aclarir mes perquè ella ja tenia un cotxe automàtic, per lo que després d’alguna frenada, finalment el pare li va agafar el tranquillo i vam poder arrencar-lo i recórrer per fi els primers metres. La veritat és que ja ens podíem espavilar perquè els camins que faríem no serien gens fàcils, i de moment tot plegat no era massa tranquil·litzador.
Ben a poc a poc, el pare va anar sortint del pàrquing fins arribar als carrers de Bodo ben nevats i glaçats. No sabíem com respondria el cotxe en aquella situació, tot i que suposàvem que be, però en qualsevol cas els primers quilòmetres havien de ser de prova, per lo que ben a poc a poc vam anar cap al hostel.
Però no vàrem tardar massa en adonar-nos que aquelles rodes eren una passada, doncs podíem circular de forma completament normal per un carrer amb mig pam de neu i gel en molts trams. Semblava mentida que unes bones rodes poguessin fer tant. De fet ja havíem vist que allà tothom anava amb cotxe com si no passés res.
El camí fins al hostel va anar molt be, de fet molt millor del que esperàvem tots. Cap patinada, cap espant, cap problema amb el cotxe, res de res. Vam arribar en menys de 10 minuts i perfectament be aparcant just on ens havia deixat la shuttle el dia anterior tot i que allà no s’hi podia aparcar. En qualsevol cas només seria un moment per recollir a la resta del grup i ja marxar a donar una volta.
Les 3 ja estaven preparades i ja havien preparat un itinerari, sobretot la Marta, que en aquell moment encara no ho sabíem però que acabaria sent la guia oficial del grup.
I aquest va ser el moment que vam veure com eren exactament els dos seients de darrere. Eren dos seients plegats que quedaven dins el mateix maleter i que en desplegar-se pràcticament deixaven el maleter sense espai. De totes maneres només en necessitàvem un per lo que encara quedava una mica d’espai per deixar-hi les jaquetes i motxilles. Això si, aquests dos seients no eren tan còmodes ja que els peus no et quedaven tan avall com en altres seients, però si que ho eren mes del que semblava en un primer moment.
En aquell primer trajecte s’hi va posar la Montse, per lo que ella va estrenar el que després anomenaríem la gàbia o zona VIP. La Chus es va posar de conductora i el pare de copilot. La Marta des de darrere anava indicant per on anar i així vam començar la primera excursió del grup pel cercle polar àrtic i amb el nou cotxe.
A la zona de Bodo no hi ha tantes coses per veure com a les Lofoten, tot i que no deixa de formar part de la costa Noruega i per tan te racons molt bonics. Sense anar mes lluny, Bodo queda a la vora d’un fiord, per lo que només això ja seria molt, doncs a part d’un petit fiord a Oslo no n’havia vist cap mes.
La Marta va decidir d’anar fins l’altra banda del fiord on hi havia un pont que creuaríem a peu i des d’on s’hi veia un dels corrents mes forts del mon, i que a mes provocaven alguns remolins també visibles. Ens va portar pel camí difícil per tal de veure el màxim de natura possible, doncs la carretera principal no oferia tan bones vistes. Això si, a la que sorties de la carretera principal, que era una carretera d’un sol carril per sentit, la cosa es complicava força, doncs mes que carreteres semblaven pistes d’esquí. Això si, no vam tardar massa minuts en adonar-nos del lloc privilegiat al que estàvem, doncs tot just havíem sortit de Bodo que tot plegat ja semblava una postal de Nadal. Tot estava completament nevat gràcies a la forta nevada del dia anterior però que ara ens deixava per permetre a la llum dol sol il·luminar tot allò per a nosaltres. Les vistes eren úniques.
Al cap d’uns 30 minuts arribàvem al peu del pont de Salstramen que volíem creuar a peu i on justament hi havia un petit pàrquing on hi vam deixar el cotxe. Vam baixar i vam fer per primera vegada un ritual que faríem desenes de vegades durant el propers dies, posar-nos un munt de coses sobre, ja fos l’anorac, els guants, el gorro, la bufanda, etc.
Tot estava completament nevat i feia fred tot i que era suportable gràcies a que el sol no quedava tapat, tot i que feia un vent força fort i que feia que la sensació de fred baixés poc mes de 5ºC, per lo que per nosaltres estàvem a uns -6ºC. M’encanta passejar amb aquest fred enmig de la neu i mes veient fiords i muntanyes increíbles. Això si, sempre i quan vagi ben equipat i preparat per caminar per aquest tipus de terrenys, que de moment, hi anava.
Vam començar a caminar tot i que degut a l’espectacularitat del paisatge, de seguida el grup es va anar disgregant, ja que cada lloc que miràvem era digne de ser fotografiat, per lo que el ritme que cadascú portava era ben diferent.
Conforme anàvem pujant el pont que tenia mes de 100 metres de llarg i un pendent considerable,no només teníem unes millors vistes sinó que augmentava el vent i per tan el fred. Fins aleshores era encara fàcil treure’s el guant d’una de les mans per poder fer fotos, però a dalt del pont ja costava mes. Aquí ja feia les fotos mes ràpid. Em vaig quedar uns minuts a la part mes alta del pont mirant a l’horitzó, al fiord que teníem just a sota junt amb el corrent mes fort del mon, que efectivament be que ho semblava. Als fiords, l’aigua es veu obligada a passar per llocs molt estrets que juntament amb el sol irregular fan que es formin aquests corrents i fins i tot remolins com era el cas d’aquest.
Per nosaltres aquella era la primera vegada que veiem un fiord i fins i tot el creuàvem, per lo que tots plegats vam anar fent parades al llarg del pont per grabar be aquella imatge a les ostres retines. Tot plegat era espectacular i mes amb tot el paisatge nevat i aquelles casetes just a la vora del fiord.
Vam acabar de creuar el pont ja completament abrigats i tapats de mans i cara perquè el fred no perdonava. En segons quins llocs el vent era molt intens i això feia que la sensació de fred ni tan sols et permetés de treure’t un gua per fer una foto. Per fi sentia el fred del cercle polar àrtic. Això era vida.
Al final del pont hi havia un supermercat, allà enmig del no res perquè a part d’aquell edifici i alguna cabaneta, no hi havia res mes a la vista. Vam entrar-hi a comprar algo de menjar ja que tots mes o menys havíem de comprar alguna cosa tot i que ja en portàvem molt de menjar, però el pare i jo, per exemple vam comprar aigua i pa per fer entrepans. Les noies mes aviat varen comprar fruites i amanides. Els preus no eren tant cares com pensàvem, no hi havia tanta varietat de menjar però almenys era prou assequible.
Quan el pare i jo ja havíem comprat, em vaig quedar fora a esperar i em sorprenia algo tant trivial com la gent arribant amb el seu cotxe fins aquell supermercat. Els carrers no es distingien de la quantitat de neu que tenien i la temperatura era pròxima als -10ºC, però aquí la vida seguia igual i ningú deixava de fer res. Tot plegat és evident, en cas contrari aquesta gent es passaria tot l’hivern sense fer res, però per algú que està acostumat a que quan cauen 4 flocs de neu tot quedi paralitzat, veure una escena així és com a mínim molt sorprenent.
Quan ja tots vam haver comprat vam tornar a creuar el pont en direcció al cotxe però per l’altre costat per tal de veure la resta del fiord. Aquesta banda era mes complicada ja que semblava que hi havia passat menys gent i per tan hi havia mes gruix de neu, almenys 25 cms que feia la caminada prou complicada. A mes el vent semblava que havia augmentat per lo que ja ens havíem de tapar be tot el cap i caminar a un bon ritme per creuar aquell pont el mes ràpid possible i almenys evitar el fort vent que hi feia al punt mes elevat.
Eren les 12:30h quan arribàvem al cotxe i començàvem el camí de tornada. Aquesta vegada vaig seure jo a la zona VIP i el qui anava mirant per on anar per arribar al hostel. En un moment concret del camí, Google Maps em va indicar que hi havia peatges, a diferència de l’anada quan havíem anat per un camí alternatiu mes complicat però també mes bonic. Vaig avisar a la Chus però de totes maneres ens va semblar que no n’hi havia cap de peatge, cosa que em va estranyar però que no li vam donar mes importància. En aquell moment encara no ho sabíem però realment si que hi havia peatge. El problema és que ni tan sols es veien. Els cotxes ja portaven un aparell per a ser detectats i cobrar els peatges directament, però és que a mes, els peatges ni tan sols es veien, simplement passaves amb el cotxe per un lloc que semblava totalment normal, i ja t’havien cobrat. Dons això és el que ens passava però que no ens en vam adonar fins que vam tornar el cotxe i ens van passar la factura dels peatges dels 10 dies.
Així que vam seguir fins al hostel sense saber que ens acabaven de cobrar un peatge on hi vam arribar al cap d’uns 30 minuts per deixar el cotxe al propi pàrquing del hostel i anar ja a dinar.
Pel que vaig entendre al cap d’uns dies, les 3 M tenien la intenció de dinar tots junts allà al hostel. Però la Chus ens va preguntar al pare i a mi si volíem anar a una hamburgueseria que havia vist pel matí que estava molt be i que venien hamburgueses per 10kr, cosa que em va estranyar i li vaig tornar a preguntar confirmant-me que l’hamburguesa mes barata estava per 10kr.
Degut a què nosaltres no ens havíem enterat que les 3 M esperaven que dinéssim tots junts ni que la Chus ja estava anant al seu rotllo, vam dir-li que si, doncs d’aquesta manera podíem guardar el menjar que portàvem per altres dies i aprofitar que allà hi havia hamburgueses per 1€ que a mes ens venia molt de gust. Així que vam anar amb ella caminant fins al centre de Bodo per buscar l’hamburgueseria i dinar.
Vam estar donant voltes una estona perquè la Chus no recordava on estava exactament l’hamburgueseria. Era normal ja que només feia un matí que coneixíem aquella ciutat, per lo que vam recórrer vàries vegades els dos carrers mes importants del centre de Bodo fins que finalment la vàrem trobar.
El local estava be perquè tenia tot el lateral que donava al carrer de vidre i amb bancs, per lo que s’hi podia seure per dinar i veure tot el carrer. Però quan vam anar a llegir la carta vam veure que l’hamburguesa mes barata no era de 10kr sinó de 100kr. Al preguntar-li a la Chus ens va confirmar que era aquella, per lo que el pare i jo vam entendre que simplement s’havia confós i volia dir 10€ i no 10kr. En fi, l’hamburguesa ja no era d’1€ sinó de 10, però ja érem allà, l’hamburguesa tenia molt bona pinta i el lloc era molt agradable per dinar-hi, així que vam demanar la típica hamburguesa de vedella amb enciam, tomàquet, ceba, etc.
Al cap de pocs minuts ens va portar el menjar i vam veure que l’hamburguesa era força mes gran del que esperàvem. Vam menjar molt be davant els finestrals mirant a través d’ells la vida cotidiana d’aquella ciutat gelada. En aquell mateix local ja podíem apreciar els famosos i còmodes dissenys interiors de les cases nòrdiques, pràcticament totes de fusta i molt acollidores per combatre el fred gèlid de l’hivern.
Cap a les 14:30h tornàvem cap al hostel on hi havíem quedat cap a les 15h per començar a carregar les maletes al cotxe, doncs com a molt a les 16h hauríem d’estar a la cua per agafar el ferri que sortia a les 16:45h amb hora prevista d’arribada a Moskenes a les 20:45h.
En arribar al hostel les 3 M no hi eren, així que vam aprofitar per anar al bank i començar a preparar-ho tot. Vaig mirar be com anar al port i resulta que estava literalment a 4 minuts caminant del hostel, de fet, es podria arribar a tardar mes anant-hi en cotxe, per lo que 2 o 3 aniríem en el cotxe i amb totes les maletes mentre la resta hi anirien caminant.
Al cap de pocs minuts van arribar les 3 M que em van explicar que havien dinat unes amanides allà mateix on érem ara, a la planta baixa de l’edifici del hostel, i que ara venien d’un museu del salmó però que estava tancat. Quan ja vam ser tots allà vam començar a treure les maletes de les consignes i a carregar-les al cotxe. Aquesta era la primera vegada que ho intentàvem per lo que vam fer espai al maleter i vam començar a carregar maletes, 10 en total, moltes de les quals eren grans i de 20 quilos.
Finalment hi van cabre totes perfectament i a mes encara hi quedava lloc pel conductor i dos persones mes, per lo que la Chus conduïa, jo anava de copilot indicant el camí i el pare darrere.
Només sortir del pàrquing del hostel ja havíem d’agafar un carrer que ja anava pel costat del moll fins arribar a una rotonda que ja ens donava entrada als propis carrils on esperar per entrar al ferri, no vàrem tardar ni 5 minuts en estar ja a la cua del ferri. Tot i així, ja hi havia un munt de cotxes esperant i això que encara quedava quasi una hora, de fet, ja només en van arribar un parell mes després de nosaltres.
El pare va anar amb al resta a la cafeteria de la terminal mentre la Chus i jo ens asseguràvem de que aquella era la nostra cua. Però de seguida va aparèixer una noia xinesa que havia parat just darrere nostre per preguntar-nos si aquell era el ferri a Moskenes, a lo que li vam respondre que en principi si però que encara ho havíem de confirmar. Ella va seguir preguntar a altres conductors i al cap de 2 minuts va tornar cap a nosaltres però ja escoltant-nos parlar entre nosaltres en castellà, a lo que ella en comptes de dir un “hi” com abans, ara va dir un “hola”, a lo que la Chus i jo ens vam quedar ben parats. Resulta que vivia a Madrid, així que ja es va quedar allà una estona amb nosaltres explicant-nos el que li havien dit els altres conductors.
Segons li havien dit, el ferri que vèiem allà esperant no era el nostre. Aquell ja era ple i sortiria a les 16h. Un cop hagués marxat, arribaria el nostre que marxaria a les 16:45h. La xinesa i jo ens vam acostar fins al ferri per preguntar, jo fins i tot amb el comprovant de la reserva, a lo que la dona que hi havia ens va confirmar que tot era correcte i que ens pocs minuts ja estaria allà el nostre ferri i començaria l’embarcament. Per cert, que aquesta noia xinesa no només era molt guapa sinó molt amable, dolça i d’aquelles que sembla que transmetin pau i serenor. Era realment molt agradable parlar amb ella i mes tenint en compte que almenys parlava 3 idiomes perfectament.
Ja amb tot clar vaig anar a comunicar-ho al pare i a les 3 M que estaven a la cafeteria però d’on no vam tardar massa en sortir-ne perquè la barra ja estava tancada i l’embarcament ja començava en pocs minuts. Ells 4 van embarcar a peu i la Chus i jo en el cotxe. El pare ja tenia un comprovant de la reserva imprès i jo el portava al mòbil.
Quan encara estàvem esperant, el pare va tornar per dir-nos que ja eren dins i que els havien preguntat pel cotxe, ja que la reserva s’havia fet amb tots junts. Al cap de pocs minuts va passar un treballador a comprovar la reserva i ja vam poder embarcar quan un altre treballador ens va fer un senyal. Per cert, vam acabar passant per davant d’un munt de camions suposo que per anar compensant el pes dins el barco, per lo que tot i que eren els penúltims, vam acabar entrant dels primers. I la noia xinesa darrere nostre, al final, tots a dalt.
Vam agafar les motxilles de menjar i aigua i vam pujar cap a la coberta, doncs a la zona dels cotxes no t’hi pots quedar. A mes lliguen els vehicles amb cordes per lo que tot plegat queda ple de coses pel mig. A dalt, de seguida vam trobar els altres que ja havien agafat lloc a la proa del barco, a primera fila.
El barco era molt gran, fins i tot algo mes gran que el ferri mes gran que vaig utilitzar a Tailàndia i que en van ser varis, fins i tot donava la sensació que tenia dues cobertes només per vehicles i 2 o 3 per passatgers. De seients n’hi havia desenes, la majoria buits, i fins i tot tenia una zona molt ample per taules del restaurant. Era realment espaiós i còmode, i com tot a Noruega, silenciós.
Així doncs, ja podia dir que tot el que havia reservat jo havia anat perfecte. Encara quedava una vegada mes a tot, és a dir, el vol de tornada, dues nits mes al mateix hotel de Bodo però a la tornada, i el trajecte també de tornada del ferri. Però almenys ja ho havíem fet tot una vegada i tot havia anat segons lo previst. De fet, millor impossible, doncs l’hotel i el ferri eren millors del que tots esperàvem i els vols havien sigut molt tranquils. Anant sol ja preocupa que alguna reserva no estigui be, però quan a mes involucra a 5 persones mes encara preocupa mes. Però ara ja érem al ferri de camí a les Illes Lofoten. Ara començava el viatge de veritat a un dels millors llocs del mon per a veure aurores boreals. Tots estàvem emocionats i no ho podíem dissimular.
Degut a la complexa geografia de la costa noruega, la sortida del port era complicadissima. La Marta em va explicar, i vam veure, que les llums del port no eren la verda i vermella típiques de tots els ports, sinó que a aquí cada far tenia varia colors i que anaven canviant segons la posició del barco. Això era degut a la gran quantitat de roques i illots que hi ha prop de la costa i que dificulten enormement poder sortir. De fet, ja vam poder veure que la sortida del port era molt llarga.
El trajecte estava previst que duraria 4 hores i no faria cap parada mes que a Moskenes, població que bàsicament te el moll on atraquen els ferris. Per sopar cadascú faria el que voldria ja que l’hora d’arribada era a les 20:45h, una hora que tan pot ser que ja hagis sopat com que no. Durant una estona vam estar parlant una mica de la nostra vida, cadascú anava explicant alguna anècdota o experiència relacionada amb el tema de conversa. La veritat és que tots 6 teníem força coses a explicar i això es notava en aquestes converses, totes ben interessants o en les que sempre aprenia alguna cosa.
Cap a les 18h vaig menjar una mica i em vaig quedar mig adormit tot i que no volia ja que em preocupava que ja la primera nit anés amb els meus horaris particulars. En qualsevol cas aquella nit ja no havia dormit 8 hores i el dia havia estat força complet. El barco a estones es movia força mes del que esperàvem ja que el mar aquell dia estava força tranquil, tot i així, aquell és un mar complicat per molt tranquil que estigui. El propi moviment feia que encara em quedés mes adormit.
Vaig estar fins cap a les 19h mig dormitejant quan ja tots estaven força desperts. Ja es veien les llums de les Illes Lofoten, encara ben petites però almenys ja visibles després de mes de 24 hores d’haver iniciat el viatge des de Barcelona.
L’hora prevista d’arribada era a les 20:45h tot i que poc abans de les 20h ja van avisar per megafonia que els conductors havien de començar a baixar a la coberta de cotxes. Vam decidir que primer faríem un viatge fins la cabana que teníem reservada la Chus, el pare i jo per a descarregar les maletes i que dos tornaríem a recollir les 3 M. Havíem de fer dos viatges perquè en un de sol no hi cabíem tots 6 mes les maletes, i aquesta ens va semblar la millor manera de fer-ho, doncs la Chus havia reservat la cabana i per tan era millor que vingués, i el pare i jo per descarregar les maletes el mes ràpid possible i tornar, doncs ell condueix i jo guio be. Així que ens vam acomiadar de les 3 M i tots 3 vam anar cap al cotxe.
El trajecte va ser mes curt del previst i de fet va començar a sonar la sirena que avisava de l’obertura de la porta quan feia ben poca estona que érem dins el cotxe. Aquell no era un ferri per despistats, doncs quasi que no ens havien avisat que ja la porta es començava a obrir i els cotxes a sortir. Ens arribem a entretenir 2 minuts mes i hauríem fet tap. Tot plegat anava ràpid i tothom anava per feina. Països nòrdics…
Vam sortir dels primers i el primer que vam veure va ser la impressionant nevada que queia. A Bodo havia nevat una mica però ni molt menys tant com nevava ara aquí a les Lofoten. Quan sortíem vam veure les 3 M que també ja estaven fora, sota aquella nevada i sense cap terminal, cafeteria o altre local on poder-se quedar. Nosaltres 3 això encara no ho sabíem, doncs pensàvem que almenys hi hauria una petita cafeteria com a la terminal de Bodo. Els vaig enviar un Whatsapp dient-lis que m’enviessin la ubicació quan estiguessin a cobert.
Ja havia buscat la ubicació del resort indicada a Booking a Google Maps i vaig anar indicant a la Chus. El temps previst d’arribada era de 12 minuts tot i que amb la nevada que queia segurament tardaríem una mica mes. De seguida vam arribar a la carretera principal que creua totes les Illes Lofoten de nord a sud en el que és una carretera de 200 quilòmetres amb desenes de ponts per anar passant d’illa a illa. La carretera, la E10, només te un carril per sentit però és una obra d’enginyeria com poques.
El resort reservat estava a l’illa de Sacrisoya, una illa molt petita, de menys de 2 hectàrees situada entre les dues illes mes conegudes de les Lofoten, les dels pobles de Reine i Hamnoy, dos dels llocs mes fotografiats de totes les illes degut a la seva ubicació i paisatges.
No portàvem ni 5 minuts i semblava que cada vegada nevava mes. Era la primera vegada que circulàvem per aquella carretera tant estreta per on no hi paraven de passar camions, amb un cotxe nou, de nit i amb ja mig pam de neu a terra. Era un trajecte curt però força estressant.
Quasi 15 minuts després d’haver sortir del barco, creuàvem el pont que anava de l’illa de Reine fins la de Sacrisoya on només hi havia el resort. Just en sortir del pont ja es veia la recepció del resort que era a mes el centre d’activitats. El restaurant quedava pujant pel camí que sortia de la carretera i les 18 cabanes que conformaven el resort repartides per l’illa. La nostra encara no ho sabíem però quedava a escassos 10 metres de la recepció, abans d’arribar al restaurant. De fet, la podíem veure des d’on havíem deixat el cotxe.
El cotxe el vam deixar quasi al mig d’aquell caminet perquè semblava que s’hi estava quedant clavat. De fet, quan vam baixar del cotxe, vaig posar el peu en un bassal que em va cobrir fins al turmell. Aquella mateixa tarda ja havia vist que a les botes que portava se’ls estava desenganxant la sola, algo que no semblava greu però que ara si que ho era, doncs encara no havia sortit del cotxe que ja tenia el peu dret xop.
Un minut després va aparèixer darrere nostre un altre cotxe que també va parar per allà com nosaltres, pel mig del camí, i d’on en va baixar una família de japonesos que pel que semblava també venien del ferri i també havien reservat al mateix resort. Tan ells com nosaltres anàvem completament perduts. Era un lloc completament nou per nosaltres, de nit i nevant com mai havíem vist.
Tots plegats vam picar al que semblava la recepció però no hi havia ningú. A les cabanes s’hi veia llum i en algunes persones dins, però no sabíem quina era la nostra, ni tan sols teníem el número de cabana, doncs totes tenien un número a la porta. Així, donant voltes carrer amunt carrer avall buscant a algú, ja fos propietari o osta, vam estar-hi quasi 15 minuts. Durant aquesta estona, la Marta va trucar al pare per preguntar-li on érem, doncs ja havien passat 30 minuts des de que havíem marxat i encara no els havíem dit res, quan la previsió era que en 30 minuts fóssim de nou a Moskenes. Quan el pare va penjar em va dir que havíem de marxar ja, que les 3 M estan venint caminant per la carretera i estaven mortes de fred ja que no portaven tot l’equipatge i per tan no es podien abrigar tant com voldrien.
Vaig buscar el telèfon del resort i quan va aparèixer la Chus li vaig dir que els truqués perquè nosaltres havíem de marxar. Va trucar i va poder parlar amb la Mina, la noia amb qui ja havia parlat altres vegades per a fer la reserva. Li va dir que estava al restaurant que es trobava uns metres mes amunt seguint aquell carrer. El restaurant quedava quasi al final de les cabanes per lo que encara no l’havíem vist. El pare li va dir que havia trucat la Marta i que havíem de marxar ja, a lo que la Chus va respondre que primer havíem de poder deixar les maletes, cosa que era lògica però que no semblava que tingués la presa que teníem nosaltres.
Vam avisar al japonesos, vam agafar el cotxe i hi vam anar cap al restaurant. Vam entrar al restaurant, que per cert era molt acollidor, i allà estava la Mina. Almenys ja havíem trobat algú del resort. La noia ens va dir que la cabana nostra era la 4 i quedava al camí pel que havíem passat, és a dir, ja hi havíem passat per davant.
Vam tornar al cotxe per tornar al lloc d’on veníem, a literalment 10 metres. Havíem agafat dues vegades el cotxe per recórrer un total de 20 metres i acabar exactament al mateix lloc. Això si, almenys saben ja el número de cabana. A mes, aquesta segona vegada va anar d’un pel que no ens quedem atrapats enmig de la neu, doncs fins i tot vam haver d’empènyer el cotxe de tanta neu que ja hi havia a terra.
Li vam dir a la Chus que nosaltres havíem de marxar ja, de fet cada minut que passava em semblava ja una eternitat, igual que el pare pel que podia veure. La Chus semblava que encara no era conscient de la situació de les 3 M, almenys no se la veia buscant la manera de deixar les maletes a qualsevol lloc com si fèiem el pare i jo, tot i que tampoc sabíem què fer-ne. Vam estar almenys 5 minuts mes buscant la cabana per aquell carrer d’escassos 20 metres. Era fosc, nevava molt, els números de les cabanes no es veien i totes tenien la llum de dins oberta, per lo que era molt difícil saber quina estava buida. Finalment, la Chus la va trobar, a 5 metres de nosaltres, i el pare i jo vam començar a descarregar maletes quan la Chus encara estava obrint la porta.
Dic que la Chus no semblava ser conscient de la situació, perquè fins i tot ara que ja podíem deixar les maletes i marxar, estava mirant la cabana per dins, amb calma, mentre el pare i jo baixàvem maletes sense parar. De fet les anàvem amuntegant a l’entrada i ella encara semblava que les volia distribuir be abans de marxar.
Quan ja les havíem descarregat totes, el pare i jo vam pujar al cotxe i vam marxar sense saber ben be què feia la Chus. Vam anar el mes ràpid possible per la carretera en direcció a Moskenes. No sabíem on eren les 3 M, suposadament ens les hauríem de trobar caminant per la mateixa carretera.
La nevada no només no parava sinó que semblava que anava a mes, de fet la carretera quasi no es veia de la quantitat de neu que queia. I va ser en aquelles condicions quan a uns 2 quilòmetres de Moskenes, encara a la carretera principal, vam trobar les 3 M caminant pel voral esquerre de la carretera. En aquell moment les emocions es van barrejar, doncs sabia que estarien enfadades per l’estona que acabaven de passar però m’alegrava massa de veure-les allà i poder-les per fi pujar al cotxe amb nosaltres.
No sabia ben be què dir i només em va sortir un “com esteu” que evidentment no els va sentar massa be. Vaig pensar que millor no dir res en tot el camí i intentar simplement arribar el mes ràpid possible a la cabana perquè es poguessin escalfar una mica. Be, tots plegats, perquè jo ja tenia el peu dret completament xop i gelat.
Ara tot va ser molt mes ràpid. Ja ens coneixíem una mica la carretera i sabíem on era exactament la cabana. Les noies semblava que mica en mica s’escalfaven a la vegada que se’ls passava una mica l’enuig acumulat per haver tardat quasi una hora en anar-les a buscar. De fet en aquell moment quasi que ja em preocupava mes la reacció que podria tenir la Chus i com s’ho prendrien elles, i no em faltava raó…
Al cap de 10 minuts vam arribar a la cabana. Les 3 M van baixar del cotxe, i sobretot la Montse, de seguida va dir lo molt que li agradava. A la Marta i la Marga també se les veia contentes amb aquella cabana però encara estaven molestes pel que havia passat, com era normal. En qualsevol cas semblava que totes 3 estaven contentes amb aquella cabana i que els havia agradat tant com a nosaltres. Be, el pare i jo només l’havíem vist una mica i bàsicament per fora.
La cabana era blanca a diferència de la majoria del resort que eren grogues. Això si, semblava que les blanques eren les mes grans. Les grogues només tenien una planta. A la planta baixa hi havia en una meitat la cuina i en l’altre el menjador, quedant el lavabo enmig. La cuina era molt gran, tan com el menjador, i de fet era on hi havia la taula per a menjar. El menjador de fet només era sala d’estar, amb un sofà triple i dues butaques comodissimes.
Al pis de dalt hi havia dues habitacions amb un llit de matrimoni i un individual cada una. Eren molt amples, de fet potser massa, doncs hauria estat millor sacrificar una mica d’espai de cada habitació per a fer un altre lavabo al pis de dalt.
La cabana estava feta de fusta o almenys un material que ho semblava, de fet amb el mateix material amb el que estaven fetes totes les cases de les Lofoten. Per dins també era majoritàriament de fusta i amb parquet, cosa que la feia molt acollidora i sobretot calenta i energèticament molt eficient. S’hi estava molt be dins la cabana i mes en aquell moment.
Jo era a dalt mirant com eren les habitacions i vaig veure que la Chus havia deixat la meva maleta en una d’elles. Després em va dir que al pare i a mi ens havia posat a aquella perquè li semblava que hi feia menys calor. Però en aquell moment també estava la Marga mirant les habitacions i em va dir que elles 3 dormirien a l’habitació que la Chus ens havia assignat. Em va semblar perfecte, vaig agafar la meva maleta i la vaig portar a l’altra habitació.
Jo no ho vaig presenciar però ja m’imaginava que passaria quelcom així. No sé exactament quan, si abans o després que la Marga em digués a quina habitació volien dormir, que la Chus els va dir que ella havia de dormir en un llit on es pogués tumbar d’un costat perquè li feia mal algo d’un braç. La qüestió és que això va ser el primer que els va dir quan vam arribar i amb un somriure, cosa que a cap de les 3 els va fer cap gràcia i menys a la Marga, com és normal. Segons sembla no els va preguntar ni dir res sobre l’espera, algo que em feia creure que realment la Chus no havia estat conscient del què havien passat. Potser el pare i jo hauríem d’haver estat mes clars amb ella. En qualsevol cas, allò ja va fer que la distribució de les habitacions quedés feta. Les 3 M en una habitació, i la Chus, el pare i jo a l’altra.
Durant uns minuts vam estar pujant i baixant tots per les escales per tal de situar-nos a les habitacions. En un moment determinat, el pare i jo estàvem a dalt les escales mirant si podíem ajudar en algo a les 3 M, quan la Marta es va desfogar del tot per dir-nos que no podia entendre perquè havíem tardat tant. Se la veia molt molesta i el pare i jo no sabíem ni on mirar. Nosaltres també teníem els nosaltres motius però érem conscients que podríem haver fet mes perquè allò no passés. A mes, l’únic que volíem en aquell moment és que les es es desfoguessin i tot plegat no anés a mes, doncs tot just era el primer dia. Quan la Marta va acabar fins i tot ens va demanar disculpes per parlar-nos d’aquella manera, però el pare i jo li vam dir que ens semblava perfecte, doncs era millor treure-ho tot i que el tema acabés en aquell moment.
Quan ja ens vam situar a l’habitació i la Chus m’havia explicat el que li havia dit la Marga, vaig baixar per demanar-lis perdó a totes juntes, doncs ja ho havia fet però només a la Montse. Elles, almenys amb el pare i amb mi ja estaven millor i ja estaven guardant el menjar portat i pensant què farien per sopar.
La Chus, que crec que no tenia la intenció de dormir amb nosaltres, va deixar la seva maleta a la seva habitació per lo que el pare i jo dormiríem al llit de matrimoni i la Chus al llit individual. De fet, al cap d’uns minuts vam coincidir a dalt i em va dir que s’havien enfadat i que volien dormir les 3 juntes. No m’ho va dir malament ni amb cap rancúnia, de fet semblava que acceptava be la bronca rebuda tot i que semblava que encara no ho acabava d’entendre o que li semblava una mica exagerat.
Un cop els altres 5 érem a la cuina, vam decidir de fer un sopar conjunt per tots agafant una mica de menjar de cadascú. Faríem sopa, el mes apropiat tenint el compte el fred que havíem passat tots plegats. A mes una amanida molt completa, amb anxoves i tot i pa amb embotit. I tot plegat ho havíem portat de casa, semblava mentida.
Ho vam preparar tot força ràpid, sobretot perquè tots anàvem al ritme de la Marga que anava corrent. En aquell moment encara no n’érem conscients però per inèrcia tots acabàvem corrent com la Marga, que era un nervi.
Així que eren les 22:30h aproximadament quan ja teníem tota la taula parada i vam començar a sopar. Aquell primer sopar va estar molt millor del que m’esperava, doncs no només el menjar era boníssim i vam menjar de tot, sinó que era la prova que tot el grup ens acoblàvem molt be i dins de les diferències de gustos, podíem fer un sopar molt complet i molt bo entre tots. A mes també es va veure que tots aportàvem no només el menjar sinó la mà d’obra, doncs tots vam fer el que millor fèiem sense que ningú hagués de dir res. Després del llarg trajecte, el fred passat i el conflicte ja solucionat, aquest sopar va entrar com mai.
La Marga li va posar de tot a la sopa, fins i tot ou. I la Montse portava menjar de molta qualitat, fins i tot pernill del car. Qualsevol diria que estàvem de viatge a les Illes Lofoten.
Després de sopar vam acabar de situar-nos a les habitacions i després a mirar les previsions meteorològiques i d’aurores per si hi havia sort. Però la previsió era dolenta i de fet encara nevava, per lo que aquella nit semblava impossible veure res. Així que després de fer una petita guàrdia, cap a les 12:30h de la nit ja estàvem tots al llit. Per cert que els llits eren comodíssims, el matalàs era d’aquells que sembla que t’atrapi i la manta era una nòrdica, així que semblava que passaria molt bones nits.
I així acabava el primer dia a les Illes Lofoten tot i que només havíem estat a la cabana. Almenys ja hi érem i ja podíem començar les visites per un dels llocs mes impressionants del mon i esperar a veure aurores, tot i que, almenys jo, ja era conscient que seria realment difícil veure’n i que de fet el mes probable era que marxéssim sense haver-ne vist cap, doncs no només estàvem en un any de poca potència solar i per tan aurores molt dèbils, sinó que la previsió meteorològica de la setmana era molt dolenta, de fet durant aquests dies hi havia una tempesta com no havien vist mai aquí des de feia anys. Tindríem nevades pràcticament cada dia. Almenys quedaria un paisatge inoblidable.
Aquest era el primer viatge que feia en grup en força temps i el primer que feia amb gent desconeguda. Aquesta era doncs una experiència nova i de moment estava anant molt be. El grup era responsable, divertit i ens complementàvem molt be. Per ara tot estava anant prou be i jo m’havia adaptat perfectament a una nova manera de viatjar completament nova per a mi. I ara estava en un poblet remot de les Illes Lofoten a -5ºC, caient una nevada com poques havia vist i gaudint del fred polar, algo que m’agrada molt mes que la calor tropical, sempre i quan vagi amb la roba adequada, cosa que aquí hi anava. Tot plegat prometia molt.
by guillem | Mar 1, 2020 | Illes Lofoten 2020
Arribava el dia de començar el meu primer viatge al cercle polar àrtic, concretament a les illes Lofoten de Noruega. Aquestes illes, a part de ser un dels millors llocs del mon on poder veure aurores boreals, és també un lloc únic al mon de centenars d’illes i ple de fiords. L’espectacle natural que ofereixen aquestes illes és difícil de trobar enlloc mes.
A diferència dels altres viatges que havia fet, en aquest hauria de portar roba tèrmica i per tan mes equipatge per suportar les temperatures d’entre 0 i -4ºC, amb una sensació de fred d’uns -10ºC. Aquestes temperatures no son massa baixes tenint en compte las latitud de les Lofoten, doncs gràcies a que les seves costes son banyades per aigües provinents del Golf de Mèxic, la temperatura a les illes no acostuma a baixar dels -5ºC, un motiu mes per ser un dels millors llocs del mon on veure aurores boreals.
Així doncs, pantalons, samarretes i jerseis tots tèrmics mes les botes, guants, bufandes, etc. Tot i així vaig poder-ho portar tot en una maleta de cabina i una motxilla petita. De totes maneres també portàvem menjar ja que pensàvem que allà seria massa car o hi hauria poca cosa per comprar, per lo que entre el pare i jo portàvem una maleta mes facturada amb 10 quilos de menjar.
A les 11:30h sortia de casa en direcció la T2 de l’aeroport del Prat on havíem quedat amb els 5 integrants mes del grup cap a les 13h. El vol sortia a les 15:10h i volíem ja dinar alguna cosa al mateix aeroport abans d’embarcar.
A les 12:30h el pare i la Marga ja estaven a l’aeroport i fins les 13h van arribar els altres excepte la Montse i jo que vàrem arribar a les 13:05h. Tots ben puntuals cosa que ja anticipava lo complidors que érem tots els integrants del grup.
A la reserva que vàrem fer dels vols des de Mytrip, vam afegir-hi 5 maletes facturades per tots, però a la confirmació enviada per Norwegian hi constava que teníem dues maletes facturades cadascú, és a dir, 12 en total. La resposta tan de Mytrip com de Norwegian no va aclarir el perquè d’aquella situació però almenys coincidien en què el que valia era el que digués Norwegian, per lo que teníem dret a un munt de maletes. De totes maneres cadascú va portar el que ja teníem previst i jo que em passava dels 10 quilos permesos en cabina, concretament la meva maleta de cabina mes la motxilla pesaven 11,35kg. Ja que tenia dret a dues maletes facturades i no en portava cap, pensava que potser em permetrien passar-me una mica dels 10 quilos, però en arribar al mostrador i preguntar-ho la noia em va dir que no crec que sense ni acabar d’escoltar la pregunta. Finalment, el pare va facturar la seva maleta de cabina i jo vaig pujar la meva maleta i la motxilla fent-los passar com a equipatge de cabina de tots dos.
Un cop tothom havia facturat vam seure en un banc a dinar fins cap a les 14:00h que vam anar a passar el control de seguretat. A mi ni em van parar, però al pare i a la Montse els varen fer un bon control. Al pare perquè li van pitar un munt de coses que no s’havia tret i a la Montse per haver-li tocat un control aleatori mes exhaustiu.
L’embarcament es va fer mes o menys puntual però el vol va sortir amb uns 20 minuts d’endarreriment pel que semblava un problema amb l’equipatge d’un dels passatgers. En qualsevol cas havíem de fer escala a Oslo i teníem quasi 3 hores de temps, per lo que per nosaltres no hi havia cap problema.
La resta del vol va anar molt be i de fet va ser molt tranquil i oferint bones imatges dels Pirineus encara força nevats. A la Marta ja li començava a sortir la seva creativitat sense la pressió de la feina per lo que començaven les bromes i ocurrències que a mi em deixaven perplex per la rapidesa mental que demostrava en certes ocasiones. Amb tot plegat les quasi 3 hores de vol van passar prou ràpid i a les 18:40h ja érem a l’aeroport d’Oslo.
La Marta i jo vam sortir a fumar, doncs fins les 21:00h no sortia el vol a Bodo. Allà ja vam notar una baixada important de la temperatura, com era d’esperar, però que a mi particularment em va alegrar molt ja que el dia anterior havia estat a La Molina en màniga curta, i això és algo que no suporto en un lloc amb neu.
En aquest mateix aeroport també vam palesar algunes coses mes que ens diferencien amb el països nòrdics. Per una banda ningú cridava, però és que ni tan sols semblava que parlés ningú, només nosaltres. De fet a tota la terminal hi predominava un silenci realment difícil de trobar en un aeroport. Per una altra banda vam poder apreciar la confiança que tothom te amb tothom. Així com a molts llocs d’Espanya no pots passar sense pagar o no pots marxar d’una botiga sense passar per caixa, aquí tot era obert, fins al punt que si no pagaves ningú se n’adonava, però és que no cal fer-ho, doncs simplement tothom paga el que ha de pagar. A la cafeteria de l’aeroport era ben fàcil posar-se un cafè i marxar, però això és algo que els noruecs ni tan sols poden concebre.
La Marta i jo ja havíem tornat a entrar, passat el control de seguretat i anat a buscar a la resta del grup per anar tots junts fins l’altra porta d’embarcament que era en una altra zona per tractar-se aquest d’un vol nacional. Vam fer temps prenent algun cafè i algun fins i tot ja menjant alguna cosa, de fet la Chus ja va sopar mentre esperàvem a la porta.
Cap a les 20:30h va començar l’embarcament i la Marga ja va tenir el seu primer problema amb oblits o pèrdues vàries. En aquest cas havia perdut la targeta d’embarcament per a aquest vol i que ja ens havien donat a Barcelona, per lo que li van haver de fer de nou mentre els altres ja havíem passat.
Però degut a aquest petit endarreriment i a què estàvem a la fila 6, em va passar quasi el pitjor que et pot passar amb l’equipatge de cabina, que va ser no poder-lo guardar a l’altura de la meva fila o en alguna interior, sinó que va quedar a l’altura de la fila 10, per lo que al baixar em tocaria o be esperar una bona estona o intentar colar-me cap enrere per intentar agafar-la mentre la resta de passatgers anaven baixant.
Aquest vol també va ser molt tranquil arribant a Bodo a l’hora prevista i sense cap problema. En poc mes d’una hora aterràvem a la pista d’un aeroport força petit però ben nevat. De fet aquesta era la primera vegada que arribava a un aeroport nevat i realment era ben curiós com en certs llocs del mon la neu i les gelades no impedeixen portar una vida completament normal.
Jo em vaig haver d’esperar per agafar la maleta mentre la resta del grup anava baixant i aprofitant per anar a buscar les maletes facturades. Jo vaig poder anar tirant files enrere de tan en tan aprofitant algun moment en què algun passatger deixava un petit espai amb el seu predecessor, d’aquesta manera ja vaig poder arribar a la maleta quan encara només havia baixat la meitat dels passatgers, per lo que al final l’espera tampoc va ser tanta. De fet, quan vaig arribar a les cintes d’equipatges encara quedaven minuts perquè comencessin a sortir.
Aquest ja es veia un aeroport molt mes petit, de fet només hi havia dues cintes d’equipatges i tan sols els passatgers del nostre vol en tot l’aeroport. Al cap d’uns 5 minuts d’esperar varen començar a sortir les maletes apareixent totes les nostres. Així que el primer tram del viatge estava fet i superat. Ja érem a Bodo amb totes les maletes.
Si la Marta i jo ja havíem notat la baixada de temperatura a Oslo, ara ja ens va pillar una mica desprevinguts, doncs la temperatura ja era de -5ºC. Ràpidament tots ens vam anar posant bufandes, guants i gorros mentre fèiem esforços per evitar el vent gelat a la cara. El canvi de temperatura des de Barcelona era important i necessitàvem encara uns minuts per acostumar-nos-hi. Però ja per fi notàvem el fred del cercle polar àrtic, un fred que tenia moltes ganes de sentir i que ja trobava a faltar després del dia de platja que havíem tingut el dia anterior a La Molina.
Ja tocava una de les incerteses del camí d’anada, que era com anar fins a l’hotel. Per Internet ja havia vist que hi havia busos per 5€ per persona o taxis a uns 12€. El problema era que en aquest moment eren quasi les 23h d’un diumenge, per lo que ja no hi havia busos i els taxis eren mes cars.
Prèviament, la Chus havia preguntat a informació de l’aeroport les opcions disponibles, i li havien dit això mateix però a mes que en el nostre cas ens sortiria millor un Big Taxi que no son mes cars i on hi cabríem tots 6 amb les maletes. Així que ens vàrem posar a la cua dels taxis, que ja era prou llarga i on els taxis arribaven en conta-gotes, a esperar. Al cap d’uns 5 minuts, no vaig veure be que va passar, però diria que la Chus va aconseguir que algú avisés a un taxista amb una furgoneta, qui va arribar en pocs minuts. Jo al veure el vehicle ja no em vaig quedar massa convençut, doncs no era un taxi, sinó una espècie de shuttle o transport privat, cosa que probablement seria mes car. En qualsevol cas era tard, estàvem cansats i amb fred i tampoc teníem massa mes opcions, per lo que vam córrer tots cap a aquella furgoneta.
El primer que vam fer la Chus i jo va ser preguntar-li al preu, a lo que no ens va respondre. Li vam tornar a preguntar i seguia sense dir res tot i que ho atribuíem a què estava carregant les maletes. Però quan a la tercera seguia sense fer cas, la Chus ja li va preguntar de mes males maneres a lo que ell va dir que 100kr per persona. Això era un total de 600kr, força mes car que un Big Taxi. Ho vam comentar mentre pujàvem i vam decidir que ho acceptàvem tot iq ue de molt mala gana. Però quan el xofer encara estava carregant les maletes, la Chus va veure com la seva la tirava pels aires a lo que li va dir cridant que parés. El parfe que també ho va veure junt amb lo antipàtic que havia estat fins aleshores mes el que semblava una estafa de tarifa, va dir que baixàvem. Els altres encara no sabíem exactament què passava però si que ja havíem vist lo antipàtic i estafador que era aquell home, per lo que sense dir res vam baixar tots, fins i tot 3 noies que no eren del grup però que també havien pujat.
Però quan el xofer va veure que es quedava sense cap viatge i ja a aquelles hores, va treure el cap amb una altra cara i ens va dir 50kr per persona, la meitat! Aquest ja era un bon preu i de fet, tot i que encara no ho sabíem, era mes barat que un taxi aquell dia i hora, que seria d’unes 400kr tots 6.
Així que davant aquella rebaixa vam acceptar i vam tornar a pujar a la furgoneta, seguint-nos a la vegada les 3 noies desconegudes que també havien baixat.
En aquell punt jo no tenia gens clar com aniria aquell trajecte i si realment no hauria sigut millor no tornar a pujar, però la veritat és que el xofer semblava que s’havia adonat de lo impertinent i mal-educat que havia estat ja que la seva actitud va canviar completament. Deuria estar acostumat a timar a tothom però va veure que a nosaltres no era tant fàcil. Ara queda vegada que li preguntàvem alguna cosa les seves respostes tenien un to completament diferent.
De totes maneres encara va haver-hi una petita discussió mes tot i que no crec que fos culpa del xofer. Ell va entendre que anàvem a Bodo Hotel que quedava una mica mes a prop, i crec que realment va entendre això perquè em va semblar que la Chus efectivament li va dir Bodo Hotel. És una confusió normal ja que on anàvem es deia Bodo Hostel. Així que quan va parar davant d’aquell hotel i li vaig dir que no era allà, vam tenir un nou debat. Ell deia que al ser mes lluny ja no serien 300kr sinó 400kr. En aquell moment encara no ho sabíem però aquell preu seguia sent algo millor que el d’un taxi el mateix dia i hora. En qualsevol cas vam acceptar i primer va anar a deixar les 3 noies que el seu hotel quedava abans i després a nosaltres.
Van ser aquestes 3 noies les que durant el trajecte ens van explicar una mica els preus dels taxis i quan vam veure que al final estàvem pagant un preu prou bo. De la mateixa manera ens van desitjar moltes aurores al acomiadar-se, doncs tot i que feia poca estona que ens coneixíem, havia estat una estona prou intensa.
Jo anava seguint el trajecte per Google Maps i el xofer va anar tota l’estona per la ruta mes ràpida fins arribar a la mateixa porta d’entrada, doncs en el mateix edifici hi ha una estació de tren per lo que te vàries entrades però per la que només podíem entrar per una i mes a aquella hora que ja no hi havia recepció.
Al fer la reserva, des del hostel m’havien dit que ens deixarien les claus per poder entrar a l’edifici i a les habitacions a la bústia de fora, per lo que mentre el xofer descarregava maletes jo ja vaig anar a mirar si hi havia les claus i si efectivament podia obrir la porta principal. I tot va ser tal com m’havien dit. Hi havia dues targetes per cada una de les 3 habitacions reservades i totes elles obrien aquella porta de l’edifici, per lo que ja podíem dir que tot el que havíem de fer el primer dia ja ho havíem fet i perfectament be.
Quan el xofer va veure que jo tornava de la porta em va preguntar si era allà a lo que li vaig respondre que si i que tot estava be, a lo que ell li va aparèixer fins i tot un petit somriure, fent que al final fins i tot ens acomiadéssim be d’ell.
Ja eren quasi les 23:30h quan entràvem al hostel per lo que havíem d’anar amb compte i sense fer massa soroll. Vam pujar entre tots totes les maletes per l’ascensor mentre d’altres pujàvem a peu per les escales. Un cop al tercer pis ens vam repartir les habitacions quedant la Chus i la Montse a la 301, la Marta i Marga a la 304 i el pare i jo a la 306. Totes les habitacions estaven a banda i banda d’un passadís ample i llarg i on al final hi havia una cuina i menjador. Tot i ser un hostel estava realment be, doncs les habitacions eren d’entre 2 i 4 persones i amb bany propi. La nostra era de 4, amb una llitera i dos llits normals, per lo que a sobre teníem espai de sobre per deixar les maletes, doncs a l’habitació no hi havia ningú mes.
Vam deixar les maletes a les habitacions i vam sortir tots 6 un moment al passadís per a quedar per l’endemà. Vam decidir baixar a esmorzar cap a les 8 del matí. Després, almenys el pare i jo hauríem d’anar a buscar el cotxe de lloguer a les 10.
I després ja vam anar a dormir, acabant així el primer dia de viatge però no encara tot el trajecte fins a la destinació final que era a les illes Lofoten. Aquí només hi hauríem de passar la nit per agafar l’endemà el ferri fins les illes. Començava ja el primer viatge per a veure aurores boreals i de moment tot anava segons lo previst i passant la primera nit en un hotel molt millor i còmode del que tots pensàvem. Amb el fred que feia fora i amb lo calentet i còmode que s’estava al llit, aquesta seria una d’aquelles nits que dormo d’una tirada tot i ser en un lloc nou.
by guillem | Ago 30, 2019 | Volta al Mon 2019
Arribava l’últim dia del viatge, probablement el dia mes estrany de tots. Les sensacions son vàries, una barreja d’emocions i sentiments que fan que aquest sigui un dia dels que mes es recorda, juntament, és clar, amb el primer. Certa emoció per ja tornar a casa, un cansament per tantes coses fetes, una relaxació per ja saber que tot està fet i aconseguit, ja no haver de pensar en com anar aquí o allà,… Tot plegat son coses que poden semblar simples però que en una situació així prenen una magnitud especial.
Poc abans de les 4 de la matinada ja m’estava despertant. Tot i que vaig anar a dormir quan encara quasi tothom havia d’anar a dormir, la veritat és que quasi no em vaig ni despertar, de fet només recordo mig despertar-me una o dues vegades i fins i tot veure ja la llum de l’habitació apagada.
Però a les 4, de sobte, va començar a sonar l’alarma antiincendis! Un soroll fortíssim i estrident sonant durant uns 10 segons que es varen fer eterns mentre tothom dormia. Molts es van aixecar de cop, la noia del costat amb la cara de recent despertada mirant l’alarma sense entendre res, tots durant els 10 segons mirant aquella llum verda intermitent i esperant a que parés. Al cap dels 10 segons, va parar, i el silencia va ser total. Ens vàrem quedar tots mirant durant 3 o 4 segons fins que mica en mica tothom va tornar a estirar-se o a tancar els ulls els qui no s’havien arribat a aixecar. Probablement aquesta sigui una de les pitjors maneres de despertar-se.
Jo, entre aquell soroll inesperat i que ja m’estava mig despertant, ja em va resultar impossible tornar a dormir. Vaig estar mig mandrejant pel llit fins cap a les 4:30h. Durant aquella estona es van aixecar varis al lavabo, de fet semblava que a mes d’un li costava tornar a dormir després d’aquell dur despertar.
Cap a les 4:40h aprofitant que sortia una del lavabo, vaig agafar la bossa amb al roba i vaig anar a dutxar-se que falta em feia, doncs el dia anterior no m’havia dutxat. Així que em vaig dutxar, em vaig vestir i vaig anar cap al menjador ja amb tota la maleta per guardar la roba bruta del dia anterior i treure les meves eines del matí, que son el portàtil, el cafè i la tassa. La cuina estava tancada però hi havia microones al menjador, per lo que no necessitaria el meu escalfador elèctric.
Vaig guardar la roba, em vaig preparar el cafè, i vaig escriure el diari, vaig passar comptes a l’Excel, vaig mirar correus, finances, etc. Tenia temps i de sobra doncs tot just eren les 5:30h del matí. Tot i les hores que eren, allà al menjador ja hi havia dues noies. Potser tenien el vol molt aviat, amb tanta gent i quasi tots viatgers, és normal que a totes hores i hagi algú despert.
Vaig estar molt tranquil prenent-me els meus cafès fins cap a les 6:45h que van venir a netejar el menjador amb una aspiradora i a preparar-ho tot per l’hora de l’esmorzar, que estava inclòs en el preu i, per tant, doncs el menjador s’omplia molt. Jo vaig seguir amb la meva feina fins cap a les 7:20h que va començar a arribar gent, fent que mica en mica, aquell menjador tant gran, quedés completament ple.
Jo volia començar a esmorzar cap a les 8:30h, doncs la cuina estava oberta fins les 9h. Vaig acabar de fer les còpies de seguretat i carregar tan el portàtil com el mòbil, vaig guardar-ho tot, vaig comprovar que en el meu llit no hi havia res, i ja vaig anar a esmorzar.
Ja vaig haver de seure al costat de mes gent, doncs ja no hi havia cap taula lliure. Vaig anar a la cuina i aleshores vaig entendre perquè tothom esmorzava. Hi havia tot tipus de cereals i força embotit, no massa bo, però si suficient com per ser un hostel de Dublín. Així que vaig agafar una mica de cada cosa, excepte fruita, i vaig anar a menjar fins cap a les 9h aproximadament. ora en què em vaig preparar per sortir a donar l’última volta per Dublín.
Ja que el dia anterior ja havia vist pràcticament tots els llocs que volia veure, vaig decidir d’anar a passejar una estona per Temple Bar, que estava al costat del hostel i era molt bonic per veure mentre es passejava. Així que vaig sortir i cap allà. Aquest dia feia molt bon dia. Els núvols del dia anterior havien desaparegut i fins i tot ara feia mes calor. de totes maneres a l’ombra seguia refrescant.
Encara era aviat per lo que en un principi no hi havia massa gent pel carrer, però mica en mica el barri s’anava omplint, fins i tot els pubs es començaven a omplir. Jo anava per un carrer o un altre aleatòriament, a l’atzar, sense un rumb fix, simplement contemplant tot el barri.
Finalment, cap a les 10:15h vaig arribar al famós pub de Temple Bar. Ja tenia l’espineta de prendre’m una Guinness a Temple bar, i ara, que ja era l’últim dia del viatge i ja podia fer algun caprici, vaig creure que era el millor moment per a fer-ho i així acomiadar-me ja de la volta al mon que estava a punt de completar.
Així que vaig fer una mica de temps fins les 10:30h quan vaig veure que ja el pub s’omplia i que molts altres ja ho estaven. De fet eren les 10:30h però ja hi havia molta gent en molts pubs prenent-se una Guinness. Allà sembla que sigui algo per esmorzar.
Així que vaig anar al famós pub de Temple Bar però aquesta vegada no per quedar-me a fora fent-li fotos, com fa la majoria, sino per entrar-hi i prendre’m una Guinness. Mentre estava demanant, va entrar un grup de quasi 10 noies, de fet semblava un acomiadament de soltera. A mes altres parelles o grupets també anaven demanat. Aquell és un pub on només s’hi ven alcohol, així que tots els qui anaven entrant demanaven una cervesa o un cocktail. Jo vaig demanar una Guinness sense ni preguntar el preu. Me la va posar i vaig pagar els 6,90€ que costava. Encara vaig pensar…
Aquesta cervesa potser és mes cara però només de veure-la en el got ja et pots imaginar el perquè. Evidentment no és com una Estrella Damm. De fet, només l’espuma ja es veu de millor qualitat.
Vaig anar a un dels bancs que hi havia pels laterals i que donaven a les finestres i allà, mirant com la gent del carrer ens feia fotos, em vaig prendre la Guinness, una cervesa negra.
Com ja es veia, fins i tot l’espuma és bona, per no parlar de la cervesa, amb molt mes cos, mes contundent, mes sabor i evidentment amb mes graduació. Costava 2 o 3 vegades que una normal a Barcelona, però és que era 3 vegades millor.
I mentre era allà mirant per la finestra, assegut en un dels millors pubs d’Irlanda i amb una Guinness a la mà, vaig pensar que no podia estar enlloc millor que allà a la vegada que repassava el viatge que ja estava acabant i que m’havia dut per 7 països durant 3 mesos, viatge que havia sortit com havia de sortir i sense problemes destacables.
Però el moment culminant va ser quan va pujar un noi amb una guitarra a la tarima i va començar a tocar i cantar. Una Guinness al millor pub d’Irlanda i amb música en directa. Mes irlandès impossible. La millor manera de passar una bona estona en l’últim dia del viatge.
Al cap d’una hora d’haver començat, a les 11:30h, m’acabava la Guinness i al cap d’uns 10 minuts mes per acabar d’escoltar el cantautor, sortia del pub per tornar al hostel, ja a recollir la maleta i a marxar si no em deixaven estar allà o a quedar-se una estona fins cap a les 13h que aniria a dinar. Fins les 19h no sortia el vol per lo que tenia temps de sobre.
Al cap de 5 minuts ja era al hostel i a l’hora de passar la targeta magnètica vaig veure que ja no funcionava. Degut a què el checkout és a les 10:30h doncs ja m’havien desactivat la targeta. Ho vaig dir a la noia que em va obrir la porta per poder anar a buscar les coses. Ja sense targeta per poder anar entrant i sortint vaig decidir arreglar-me una mica i marxar ja del hostel.
Vaig llegir les notícies una estona, em vaig rentar la cara i les mans i una mica la maleta, vaig donar les gràcies a la noia i vaig deixar el hostel quan eren les 13h. Voldria haver dinat mes tard però ja començava a tenir gana i ja només pensava en el Burger King del costat del hostel i que des del dia anterior ja volia anar-hi, aixíq ue no vaig aguantar mes i vaig anar a demanar la oferta de 2 per 6€, sent la Long Big King i la Long Texas BBQ, totes dues molt bones i força grans, deixant-me ja ben tip i per només 6€.
Cap a les 13:30h sortia del Burger king i caminava uns 10 minuts fins arribar a la parada del bus 16 mes propera que estava a la mateixa avinguda O’Connell. Allà vaig esperar uns 10 minuts mes fins cap a les 13:50h que arribava el bus i anava ja cap a l’aeroport. Em va costar els 3,30€ esperats i vaig anar a seure al pis de dalt doncs estava molt ple.
Tornava a fer el mateix camí que el dia anterior però ara de tornada, tornant a mirar tota l’estona per la finestra per veure el màxim possible d’Irlanda. Pràcticament sempre miro per la finestra quan passo per un lloc desconegut, simplement m’agrada mirar l’entorn.
En uns 45 minuts arribàvem a l’aeroport. Jo havia d’anar a la terminal 1 però la primera parada que feia el bus era a la 2, on jo ja hi vaig baixar doncs segons Google Maps semblava que ja hi era però no, el que passava es que totes dues terminals estan tant a prop que en el mapa semblava que ja hi fos. Així que un cop em vaig adonar que estava a la T2 vaig anar caminant els escassos 100 metres fins a la 1. Ja sabia que totes dues terminals estaven molt a prop per això no em vaig preocupar massa de saber a quina estava baixant, i mes tenint en compte que encara quedaven quasi 5 hores per a la sortida del vol.
Un cop vaig arribar a la Terminal 1, el primer que vaig fer, com sempre quan tinc temps, va ser inspeccionar la terminal: on eren els banys, la font d’aigua, la zona de fumadors, etc. I la veritat que tot molt be. Hi havia font d’aigua ben freda, es podia fumar només sortir per la porta, tenia màquina de cafè per 1,50€ i era prou petita, estant el control de seguretat a pocs metres de la porta. Es podria dir que era un aeroport perfecte per esperes llargues.
Pràcticament tota la terminal era de Ryanair, es notava que estava a Irlanda… Allà vaig veure per primera vegada passatgers facturant les maletes ells sols en unes màquines automàtiques i cintes que llegien l’etiqueta de la maleta i se l’enduien sense cap treballador al costat. Alguns ja sabien com anava però altres anaven molt perduts, cosa que és normal. Aquests de Ryanair ja no saben què fer per baixar costos.
I allà vaig estar esperant mes de 3 hores entre passejades, cafès de la màquina, anar a fumar, mirar correus i, sobretot, reflexionant sobre el viatge que ja estava a punt d’acabar, doncs ja em quedava ben poc per completar la volta al mon i tot havia anat molt be, i de fet quasi tot, segons lo planejat.
També vaig haver de guardar fins i tot la pasta de dents en bosses transparents i tot plegat per poder passar el control de seguretat. Vaig prendre un cafè mentre mirava els correus i ja em començava a preparar per la tornada a casa.
El vol era a les 19h per lo que a les 18h vaig anar a fumar un piti i cap al control de seguretat que vaig passar sense cap problema ni cap registre addicional.
La porta d’embarcament encara no estava assignada, per lo que vaig haver d’esperar encara uns 10 minuts al costat del control fins que la van anunciar i vaig anar cap allà, però va resultar que la porta estava llunyíssim, de fet vaig tardar quasi 15 minuts en arribar-hi i això que anava a pas lleuger perquè suposadament a les 18:30h ja embarcàvem i ja eren les 18:15h.
No ho vaig acabar d’entendre però quan vaig arribar ja hi havia un munt de cua i això que havia anat tant ràpid com vaig poder tan bon punt van anunciar la porta d’embarcament. Potser en el mostrador ja feia estona que ho sabien y ho deien als qui facturaven. En qualsevol cas vaig mirar quina cua era la preferent, doncs tenia embarcament preferent, però va resultar que mig avió tenia embarcament preferent, per lo que la cua era enorme.
Davant meu hi havia dues dones d’uns 55 anys que havien de dir-li a un familiar a quina hora arribaven. Sabent l’hora de sortida del vol i el temps de durada és fàcil saber l’hora d’arribada, però en aquest cas a Barcelona era una hora mes, i això ja les va destarotar. En total van estar uns 10 minuts per esbrinar a quina hora arribava el vol a Barcelona, de fet vaig estar a punt d’explicar-lis com anava el canvi d’hora i a quina hora arribaríem. Al final mes o menys ho van saber i ho van comunicar al seu familiar.
Quan ja semblava que estaven a punt d’obrir la porta, encara no es veia cap avió, però al cap d’un parell de minuts en va arribar un. En aquell moment pensava que simplement venia d’una altra porta, però la sorpresa va ser quan van començar a baixar passatgers. Era un avió que acabava d’arribar i que ni tan sols netejarien abans de que nosaltres hi pugéssim.
Quan l’últim passatger va sortir de l’avió, ja vaig veure com els passatgers que anaven amb mi començaven a pujar. En aquella zona les portes no tenien finger, per lo que s’havia de caminar per la pista, i per tant ho podíem veure perfectament per la finestra. Els passatgers que baixaven i nosaltres que pujàvem ens vam creuar. No ho havia vist mai. This is Ryanair, vaig pensar.
Per primera vegada en tot el viatge vaig poder embarcar sense ensenyar el passaport. Un cop assegut vaig procurar de no tocar massa res, doncs no sabia quant temps feia que no netejaven aquell avió.
El vol estava ple d’espanyols que tornaven de les seves vacances a Dublin, per lo que hi havia moltes famílies amb nens. A mi em va tocar seure a passadís i al meu costat hi anava una mare que probablement era la persona mes nerviosa que havia vist mai i que a mes fos la primera vegada que pujava a un avió, be, la segona. Tenia la família desperdigada per l’avió i no parava d’aixecar-se i de mirar. Quan va arribar l’enlairament, primer es va persignar i després es va agafar molt fort del seient de davant, com si l’avió anés a xocar en qualsevol moment. Quan ja ens enlairàvem va començar a respirar cada vegada mes fort i ràpid. Jo ja no sabia si avisar a algú però mica en mica es va anar calmant.
Per estrany que pugui semblar, el vol es va endarrerir una mica, arribant a Barcelona a les 22:35h. L’hora prevista era a les 22:30h, i tot i que no pugui semblar massa endarreriment, venint de Ryanair és molt estrany, doncs sempre arriben abans pel tema costos. Tret d’això el vol va ser molt tranquil i ja estava a Barcelona.
L’arribada era a la T2, per lo que podia marxar d’allà en tren fins a Sants o en Aerobus fins a Plaça Catalunya. L’hora era important perquè després hauria d’agafar un altre tren, i a aquelles hores ja s’acabaven, per lo que havia de buscar l’opció mes ràpida per sortir de la T2 si volia arribar a casa aquella mateixa nit.
Així que, en aquell moment, lluny de relaxar-me per haver finalitzat el viatge, vaig haver de còrrer. Per començar, jo pensava que no hauria de passar cap control de passaports, doncs venia d’Irlanda, però no, vam haver de passar per les màquines que validaven el DNI o el passaport, fent-me perdre uns minuts molt importants.
Vaig sortir corrent de l’aeroport però el tren en principi sortia en menys d’un minut per lo que ja no vaig ni intentar arribar-hi. Vaig anar directament a buscar l’Aerobus que em costaria 5,90€ mes que en tren però arribaria 30 minuts abans a casa, i el mes important, hi arribaria, doncs l’últim tren que podia agafar cap a casa sortia a les 12 de la nit i no podia estar perdent el temps.
Quan vaig arribar a la parada ja n’hi havia un i gent pujant-hi, però quan em va tocar a mi, una noia que estava a la porta em va dir que ja no podia pujar, no vaig entendre be perquè doncs semblava que el bus no estava ple del tot, en qualsevol cas a mi i a un noi i una noia que venien darrere meu ens va dir que esperéssim al següent que tardaria 10 minuts en arribar. Jo em vaig enretirar però els altres dos no. Eren anglesos, potser irlandesos, i fent cas omís totalment van pujar el bus. De fet al noi les portes el van mig enganxar ja que el xofer ja les estava tancant abans de que pugés. Aleshores tan la noia com el conductor ja mes nerviosos els van dir que baixessin però no van fer ni putu cas. La veritat és que em va sorprendre moltíssim la mala educació d’aquells dos anglesos/irlandesos, no és aquesta la imatge que en tenim. Al cap d’un minut d’estar allà discutint sense aconseguir que baixessin, el xofer va marxar amb tots dos dins i jo fora. la noia no sabia ni com mirar-me ni què dir-me, doncs jo anava davant dels dos que havien pogut pujar. Li vaig dir que no es preocupés i que jo preferia ser educat i esperar a ser un mal educat i marxar. Hi ha feines molt desagraïdes vaig pensar…
En qualsevol cas al cap de 5 minuts va arribar el següent bus, vaig calcular si podria agafar el tren de les 23:30h per anar a casa i vaig decidir d’anar en aquell bus, doncs segurament arribaria al tren de les 23:30h però si d’allà l’aeroport marxava en tren hauria d’agafar el tren de les 12 de la nit que ja era l’últim i una mica arriscat.
El trajecte en l’Aerobus va ser mes ràpid del que esperava, arribant a Plaça Catalunya a les 23:20h, per lo que encara em va donar temps de fer alguna foto a la plaça, que ves a saber si era la primera vegada que feia alguna foto a la Plaça de Catalunya. Ara si que ja em sentia a casa, ara si que estava a un lloc ben conegut.
I ja sense presses vaig poder gaudir de la satisfacció d’haver estat tot sol durant 3 mesos donant la volta al mon passant per 7 països i havent dormit en mes de 20 hotels o apartaments diferents i finalment haver aconseguit arribar allà on era ara, a la Plaça de Catalunya de Barcelona, a casa.
by guillem | Ago 27, 2019 | Volta al Mon 2019
Cap a les 2:30h de la matinada, algu de la tripulació va dir alguna cosa per megafonia i ja ens va mig despertar a tots. Només quedava menys d’una hora per l’aterratge i ja no vaig ni tornar a intentar adormir-me. Almenys havia pogut dormir una estona, a trossos, però en conjunt mes hores de les que m’esperava. Almenys era suficient per intentar aguantar el dia i així poder ja veure Dublín, doncs l’endemà ja marxava.
Com sempre, els de Norwegian no ens varen donar ni aigua així que tocaria esperar per prendre’s el cafè. Em vaig netejar una mica al bany i a esperar fins cap a les 3:30h, 8:30h hora local, que vàrem aterrar sense problemes. Be, només que em va semblar que la pista era molt curta perquè per mi aquell va ser l’aterratge amb un blocatge de frens mes fort. De fet en molt poca estona ja havia frenat i va començar a girar quan encara anava prou ràpid, cosa que em feia pensar que la pista no donava per a mes.
Vam baixar i al sortir de l’avió ja em va sorprendre, tot i que ja m’ho hauria d’esperar, el tema dels idiomes, doncs l’anglès no és la llengua originària d’Irlanda, sino el gaèlic irlandès, que te el mateix abecedari però una escriptura ben diferent.
Vam anar directament cap al control de passaports i per primera vegada en el viatge arribava a zona de la UE, per lo que ja podia passar el control només passant el passaport pel lector d’una màquina, que després em faria una foto i ja em deixaria passar. Abans de les 9 ja estava sortint de l’aeroport.
I em arribar a Irlanda. Això vol dir mig plovisquejant i fred, de fet força fred, 16ºC en ple agost. Ja havia llegit per Wikitravel que aquella temperatura era normal per lo que ja portava la jaqueta posada. També ja havia llegit quina era la manera mes econòmica per arribar al centre de Dublín, que era en els busos de línia de Dublín, doncs n’hi havia d’altres que feien menys parades però que costaven mes, entre 7 i 9€, en canvi els públics de Dublín costaven 3,30€ i et deixaven al mateix lloc tot i que en uns 45 minuts.
Aquesta vegada, Google Maps i Moovit em van liar una mica ja que semblava que no tenien el número de bus a agafar actualitzat, deien el 133 o el 115 mentre que a Wikitravel deia el 16 o el 41. Gràcies a que allà ja podia utilitzar el 4G de la meva SIM, vaig mirar la web dels busos de Dublín, i efectivament eren el 16 i el 41. Això si, Moovit em va anar molt be per trobar la parada del bus, doncs estava una mica allunyada de la porta de sortida. De fet, els busos que et trobaves just davant quan sorties de la terminal, eren els cars, els de línia estaven uns 5 minuts caminant, mes endavant, quasi a la terminal 1, i en una zona on hi havia el pàrquing i mes lloc per fer les parades.
Vaig mirar els cartells que anunciaven els busos a cada una de les parades fins que vaig veure un que anunciava el 16. Per cert cartells electrònics i on posaven el temps que faltava per al pròxim bus. Realment molt be. Quan el vaig trobar m’hi vaig esperar i en uns 5 minuts ja va arribar-ne un tot i que n’acabava de veure un marxar just quan jo arribava. Tot plegat molt be.
Lo olent, que el bitllet s’havia de pagar de forma exacte, o en qualsevol cas, el conductor no donava canvi. Valia 3,30 i jo només tenia 4€, així que perdria algo però de totes maneres seguia sortint millor que els 7€ de la següent opció. Però fins i tot això em va sortir be, ja que davant meu anava una parella en què no vaig entendre be que havia passat però em va semblar que el noi va pagar els bitllets de tots dos amb un bono que tenia i la noia, sense haver-se’n adonat, també va pagar el seu. El xofer els ho va dir i aleshores em va dir a mi que el meu bitllet li pagués a la noia. Em va preguntar on anava i em va dir 3€, segurament per ajustar-ho al que la noia havia pagat, així que encara em vaig estalviar un euro.
El trajecte va durar uns 40 minuts però va ser entretingut, doncs de seguida ja entres a Dublín i pots anar veient ja la ciutat, primer amb les seves casetes unifamiliars típiques i els carrers tranquils, i mes endavant, els carrers empedrats i els edificis mes antics que donen la personalitat a Dublín. Era dia feiner i hora punta, per lo que a mes podia veure el que tant m’agrada, que és la vida en un dia normal de la ciutat, amb la gent en cotxe o transport públic anant a treballar o a fer el que haguessin de fer, en qualsevol cas viure en primera persona l’estil de vida de cada una de les ciutats visitades.
Cap a les 9:45h arribàvem a la parada que Google Maps em deia que havia de baixar, que era just havent creuat el riu. De fet el hostel estava molt ben ubicat, en ple centre i just a una de les vores del riu, a mes a la vora nord, doncs suposadament la part nord de la ciutat te mes coses que al sud. En qualsevol cas hi ha ponts per tot arreu per lo que creuar el riu no és cap problema. Així que vaig baixar, vaig creuar el pont de nou i en menys de 5 minuts ja era a la porta del hostel, on tenia reservat un llit en un dormitori mix de 25 persones!
A la recepció hi havia força moviment, es veia doncs un hostel prou famós. Li vaig dir a la noia que tenia la reserva, em va demanar el passaport, ho va confirmar però em va dir que fins les 14h el llit no estaria preparat. Ja m’ho imaginava així que li vaig preguntar si podia fer temps en alguna cuina o zona comú. Em va dir que la cuina l’obrien a les 10:30h, en uns 30 minuts. Així que vam quedar que faria temps pera allà fins les 10:30h i després baixaria a prendre un cafè i a deixar la maleta a la sala de maletes.
I així ho vaig fer. Em vaig quedar a fora mitja hora, veient el mal temps que feia, i a les 10:30h vaig baixar, doncs la cuina i el menjador estaven al sótano.
La cuina era molt gran i ja hi havia un munt de cafè fet en uns termos, per lo que no vaig haver de treure res de lo meu, només vaig agafar una tassa i em vaig posar llet que me la vaig prendre al menjador mentre mirava correus i escrivia el diari des del mòbil.
Suposadament la maleta la podia deixar en una sala que hi havia habilitada, però jo no ho vaig entendre i vaig anar directament a buscar l’habitació, doncs tot i que el llit encara no estava preparat, la noia ja m’havia dit quina era i el llit. Habitació 9, llit 11. Casualment l’habitació estava prop del menjador per lo que hi vaig anar. Efectivament estaven fent els llits. Vaig buscar l’11 enmig de tot aquell merdé de llits i vaig deixar la maleta al costat tornant cap al menjador a prendre el cafè fins cap a les 12h que vaig sortir a passejar per Dublín. No m’havia pogut dutxar però almenys si rentat les dents i pres el cafè, cosa que ja m’ajudava molt a poder sortir a tope.
Com ja he dit abans, el hostel estava molt ben ubicat, tant que una de les visites que volia fer la tenia a 50 metres, que era el pont de Ha’penny. De fet des de la porta del hostel ja es veia, doncs aquest quedava a pocs metres del riu Liffey. Per cert, el seu nom es deu tant a la semblança de la seva forma al cantó d’una moneda de mig penic i al peatge (d’aquesta mateixa quantitat) que es cobraba per a travessar-lo fins el 1919. Així que em vaig abrigar be i vaig caminar fins al pont, el vaig creuar passant a la zona sud i vaig caminar uns 5 minuts sense rumb, gaudint d’aquells carrers medievals fins que vaig tornar a mirar a Google Maps quina podia ser la següent visita.
A pocs metres tenia l’estàtua de Molly Malone, una estàtua de bronze una vendedora ambulant que empeny un carro de peix i marisc, probablement la mes famosa de Dublín, així que hi vaig anar. Val a dir que en aquell moment estava en un altre lloc, així que el fons que jo ara veia no era el mateix que el que es veia per Internet. Ara està just davant d’una església i quan hi vaig arribar ja estava rodejada de gent. Un noi cantava i tocava la guitarra just al costat i la veritat és que cantava força be.
Vaig estar una estona observant l’estàtua i esperant en algun moment quan no hi hagués massa gent davant per fer alguna foto i tot i que això va ser difícil, tota l’estona hi havia algun grup o altre de persones mirant l’estàtua. Mes famosa del que pensava.
Vaig tornar a mirar Google Maps i ara tocava anar per proximitat a Grafton Street, un carrer per a vianants i ple de comerços. Un dels carrers amb mes moviment i personalitat de Dublín, ple d’artistes ambulants, estàtues humanes al estil Les Rambles i pubs típicament irlandesos. De fet n’estava ple a tots els carrers d’aquests pubs tant típics. De fet tot el centre de Dublín m’estava agradant molt, doncs mantenia encara aquell encant tant únic irlandès però molt ben conservat. Passejar per aquests carrers és veure la Irlanda que sempre t’havies imaginat.
I d’allà, doncs estava en un dels extrems de Grafton Street, vaig anar cap al Trinity College, la Universitat mes antiga d’Irlanda i on es pot entrar al campus ple de gespa i els edificis tant ben conservats. Fundada per la reina Isabel I en el 1952, a mes del seu extens campus, impressiona per la seva biblioteca. La sala principal te unes estanteries de fusta repletes de llibres i manuscrits de totes les èpoques tot i que la joia mes preuada de l’edifici és el Llibre de Kells del segle IX, realitzat per monjos celtes i que conté els 4 Evangelis del Nou Testament. A Europa tenim patrimoni de fa segles enmig de les ciutats i en edificis encara utilitzats, algo que no passa a tot arreu i del que crec que no en som del tot conscients.
D’allà vaig decidir anar fins al City Hall o Ajuntament de Dublín que tenia a uns 500 metres. De tan en tan queia alguna gota però no acabava de ploure, per lo que podia anar passejant sense problema. Quan ja quasi arribava al City Hall, vaig trobar una zona amb llocs per seure en un carrer amb força moviment per lo que vaig decidir seure i menjar l’entrepà que portava des de Toronto comprat a un 7-eleven. Eren quasi les 13h i ja feia estona que estava despert i que no menjava, per lo que ja tenia molta gana. Sempre intento aguantar una mica per tal de poder passejar mes estona, doncs després de menjar sempre fa una mica mes de mandra.
L’entrepà costava uns 4€ però la veritat és que era prou complet, amb mes embotit del que sembla a simple vista. Em va deixar lo suficientment ple com per no voler res mes però no tant ple com per no voler caminar mes, així que perfecte i a seguir caminant en direcció al City Hall.
En arribar-hi vaig entrar per veure la famosa sala d’estil neoclàssic que destaca per la seva cúpula sostinguda por 12 columnes i que és ben visible des de fora però que per dins és impressionant.
A pocs metres de l’ajuntament queda el castell de Dublín, castell que també ha estat residència reial, fortalesa militar i seu del Tribunal de Justícia Irlandès i des d’on els anglesos administraven Irlanda durant la seva ocupació. Vaig anar fins al pati sense arribar-hi a entrar, doncs s’havia de reservar un tour, però si contemplant-lo des de fora que ja es prou impressionant. Llàstima que una part estava en obres i quedava mig tapat pels andamis.
Després ja vaig caminar una estona mes, uns 15 minuts, per arribar a Temple Bar. Jo en aquell moment encara pensava que era un bar, però no, Temple bar és tot un barri, i de fet un dels barris amb mes encant de tot Dublín, amb els seus carrers empedrats, estrets, els locals i pubs mes clàssics amb música en directe fan que sigui una de les zones mes visitades sobretot cap al vespre, on es comença a omplir de gent prenen una cervesa.
Hi ha el pub mes famós en una de les cantonades i jo pensava que allò era Temple Bar, per lo que jo buscava aquell pub quan seguia les indicacions de Google Maps. Però Google Maps em va portar fins al mig del barri on no veia aquell pub, per lo que pensava que les indicacions de Google Maps estaven malament. va ser mes tard quan passejant per allà, de casualitat vaig veure el pub que buscava, doncs al final el barri tampoc és tant gran. El que passa és que la majoria de pubs d’aquest barri son únics, amb la seva façana de fusta, decoració única i música en directe. Mes irlandès impossible.
D’allà vaig tornar a creuar el pont, per cert, passant quasi per davant del hostel, de tant ben situat que estava, per anar fins O’Connell Street que és el carrer principal de la ciutat. És una de les avingudes mes amples d’Europa i sempre està repleta de gent, ja sigui comprant o anant a treballar. A l’avinguda hi ha vàries estàtues importants, entre elles destaca la del líder nacionalista Daniel O’Connell, que dóna nom al carrer. L’Oficina de Correus de 1818 és un altre dels llocs que val la pena veure, tot i que el monument mes famós és The Spire, una agulla de 120 metres d’alt. Al ser tant prima sembla mes alta del que realment és per lo que la imatge és brutal. A mes es veu ja de ben lluny sent el que mes destaca de tota l’avinguda.
Però abans d’arribar a O’Connell Street, vaig passar per el bar The Church, un bar que està dins una església!. Part de la paret de l’església és del bar i fins i tot te taules fora, al jardí de l’església a mode de terrassa. És impressionant. I està ple de gent, és a dir, no és un museu, sino un bar operatiu on la gent hi va a menjar i beure. A vegades creus que ja ho has vist tot i et trobes coses com aquesta que et tiren per terra tots els teus esquemes.
Eren les 14:30h aproximadament quan anava per O’Connell Street i ja en feia mes de 3 que havia sortit. Un matí ben aprofitat tenint en compte que acabava d’arriba de Toronto feia 6 hores i que aquest era el meu 88è dia de viatge al voltant del mon.
Vaig decidir anar al hostel una estona a prendre un cafè, descansar una mica i confirmar que ja tenia el llit a punt. I efectivament, només entrar, la noia em va avisar per donar-me la targeta magnètica que donava accés al hostel i a explicar-me on podia llegir les normes del hostel. Vaig anar cap a l’habitació per comprovar que la maleta seguís allà i que el llit estava fet, i tot estava correcte. Vaig anar a la cuina i em vaig prendre un altre cafè mentre mirava algun correu i algo de finances. Ja portava 3 cafès aquell dia, el que fa tenir-lo allà ja fet i que només s’hagi de pitjar un botó per tenir-lo al got.
Un cop una mica mes descansat, vaig tornar a sortir per tal d’aprofitar el dia al màxim. Vaig tornar a anar cap a l’estàtua de Molly Malone ja que estava a menys de 5 minuts el hostel i abans quasi ni l’havia vist, de la gent que hi havia i de lo ràpid que havia anat jo per marxar. Així que hi vaig tornar i ara si que hi vaig estar uns minuts mes observant-la be per tal de poder-ho recordar, doncs amb la visita tant fogàs del matí fins i tot se m’hauria oblidat. Val la pena dedicar un temps a gravar be els records a la nostra memòria.
Després, i tenint en compte que volia sopar cap a les 20h i encara eren les 16h, vaig decidir d’anar a la Guinness Storehouse, que és la fàbrica i magatzem de la cervesera Guinness, la mes famosa d’Irlanda. Doncs la seva fàbrica està prou a prop del centre de Dublín, a menys de 2km, per lo que vaig decidir d’anar-hi.
El trajecte ja era mes avorrit que passejar pel centre, doncs els carrers ja no eren igual d’interessants. De camí cap allà va començar a ploure amb mes força, cosa que em va fer posar la caputxa i considerar si marxar. Per sort, després de veure una estona tot l’edifici, va començar a parar o almenys semblava que no hauria d’anar a mes.
L’edifici de la Guinness és antic, de l’estil dels que hi ha per la zona i amb aquell aire industrial tant típic. Manté el seu estil original però està totalment ben conservat. Però no sembla la típica fàbrica de cervesa, doncs no es veuen grans dipòsits antiestètics per enlloc o magatzems industrials, sinó un edifici que ben be podria ser un edifici d’apartaments, de fet em recordava molt als edificis d’apartaments de Brooklyn. Així doncs, una fàbrica amb molt d’estil. Fins i tot una de les parts semblava d’estil medieval.
Mentre tornava cap al hostel, vaig decidir d’anar fins al mar, doncs em va venir al cap que estava al costat del riu i que a la vegada estava quasi a la seva desembocadura, així que vaig decidir d’anar a deixar la jaqueta al hostel, doncs ja no només havia parat de ploure sino que ja començava a tenir calor per estar tanta estona caminant. Així que en uns 20 minuts vaig arribar al hostel, vaig deixar la jaqueta i vaig seguir caminant per la vora del riu en direcció al mar.
Mirant a Google Maps semblava poc, però conforme anava caminant anava veient que era mes lluny del que semblava. De fet, just a la desembocadura hi ha el port, doncs el creuer que es veia allà, tota l’estona el veia igual de petit, sembla que no m’hi acostava. Almenys caminar per la vora del riu era ja entretingut en si mateix, doncs hi havia molta gent asseguda als bancs, fent footing o simplement passejant, doncs a Irlanda, a la que deixa de ploure, la gent ho aprofita per sortir tant com puguin.
Conforme m’hi anava acostant vaig decidir que no aniria a la desembocadura ja que allà només hi veuria el port, de fet probablement ni es pugui veure la pròpia desembocadura, així que vaig decidir anar cap a la platja que fins i tot quedava una mica mes lluny que al desembocadura, doncs havia de creuar el riu i passar una mica el punt de la desembocadura per a trobar la platja mes propera.
Quan portava ja mitja hora caminant em vaig adonar que em costaria mes del que pensava i fins i tot vaig considerar de tornar enrere, però al ja haver fet mes de la meitat del camí no vaig poder deixar-ho allà. A mes feia molt vent i per tant ja no trobava tant a faltar la jaqueta que acabava de deixar. Quan tocava el sol feia calor, però a l’ombra feia fins i tot fred.
El cansament ja es notava i es començava a fer dur. ja portava mes de 5 hores caminant des de que havia aterrat provinent de Toronto i tot plegat s’estava fent prou dur.
Cap a les 17h ja tenia força gana i ja pensava mes en menjar i descansar que en la platja. Volia aguantar fins les 20h per tal de sopar i anar a dormir, però ja veia que probablement no ho aconseguiria. Així que quan em quedaven uns 15 minuts per arribar a la platja, vaig passar per davant d’un Spar, que n’hi ha per tot arreu, i vaig decidir d’entrar-hi a veure si hi havia alguna cosa per berenar, així menjar però sense atipar-me com si fos un sopar.
Però només entrar-hi vaig veure una zona on feien entrepans molt currats. Eren molt complets i contundents i prou barats. Un de 3 pisos amb pollastre i embotit vari, costava 4€, així que en vaig demanar un a mes de comprar un croissant per 1€. Vaig sortir, vaig seure en una repisa d’una petita plaça allà mateix, i vaig començar a menjar. L’entrepà estava realment molt bo, era curt però era tant complet que pràcticament era com un sopar. Això si, em va entrar com mai, doncs ja feia hores que no menjava algo tant contundent i mes alguna cosa dolça com el croissant.
Vaig acabar ben tip i amb mes mandra encara per arribar fins la platja, però ja em quedaven poc mes de 10 minuts per arribar-hi i ja segur que no tornaria enrere. Així que vaig seguir caminant com vaig poder endinsant-me en barris mes solitaris i, de fet, fins i tot em preocupava ja que portava quasi 200€ a sobre. La zona no estava malament però hi havia carrers que es veien força marginals. Per sort tot just eren les 17h.
Finalment, cap a lesw 17:15, per fi vaig arribar a la platja. Era una platja just al costat del port i en una ciutat on fins i tot en ple agost hi fa fred, per lo que la platja estava buida, tenia unes grues com a vistes i l’aigua tampoc es veia excessivament neta, és a dir, era una platja sense cap encant. Això si, era el mar d’Irlanda que veia per primera vegada. Així doncs un nou mar al que afegir a la llista de visitats tot i que no pensava tocar-lo.
Al cap de 10 minuts de descansar i contemplar el mar d’Irlanda, vaig començar el camí de tornada. Seria llarg però m’estalviaria uns minuts ja que a l’anada havia fet el camí una mica mes llarg ja que al començament volia anar cap a la desembocadura. Ara aniria mes directe al hostel i per un camí per el que encara no hi havia anat, aprofitant així al màxim la passejada.
Ja eren les 17:30h i per tant cada vegada es veia mes gent pel carrer, gent que sortia de treballar o que aprofitava per anar a comprar, en qualsevol cas ara es veia una mica mes la vida cotidiana de Dublín, algo que m’agrada molt de veure, simplement com viu la gent de la ciutat. Vaig considerar fins i tot d’anar en bus, però ja quasi que tardaria el mateix que caminant. Això si, m’estalviaria la caminada però allò en aquell moment ja cada vegada m’importava menys.
Vaig anar quasi tot el camí per un carrer força important tot i que no deixava de ser un carrer normal fora del centre. Tot i la llarga caminada encara tenia una mica de fred si em quedava quiet, era al·lucinant el fred que feia tenint en compte que era 22 d’agost.
Anant per aquell carrer vaig arribar fins a O’Connell Street, carrer que ja em coneixia i que donava al riu tot i que a l’altra costat d’on era el hostel. Vaig creuar el pont que ja tant em coneixia i cap al hostel quan tot just eren les 18:30h. Portava 7 hores caminant però havia acabat massa aviat. Voldria haver sopat a les 20h i eren les 18:30h quan ja feia estona que feia la digestió.
Un cop al hostel ja vaig ser conscient que no aguantaria massa estona despert i que ja no tornaria a tenir gana per sopar, així que vaig començar a preparar les coses, poc, doncs no havia desfet res. bàsicament preparar la roba per l’endemà, dons em despertaria aviat i no volia molestar massa mentre tothom encara dormís. Així que vaig deixar la roba a posar-me en una bossa així com el necesser i cap a les 19:30h ja estava mes que preparat i ja fent temps per intentar anar a dormir el mes tard possible, o almenys aguantar el màxim possible per tal de no despertar-me a les 3 de la matinada.
Em vaig estirar i ja no vaig tardar massa en quedar-me adormit, de fet abans de les 20h ja estava dormint. La veritat és que era una habitació plena de llits però almenys aquests eren còmodes. No feia calor i s’estava realment be, per lo que entre això i lo cansat que estava no em va costar gens adormir-me. Arribava ja l’última nit del viatge, la següent ja seria a casa.
by guillem | Ago 25, 2019 | Volta al Mon 2019
El despertador em va sonar a les 8 del matí aixecant-me cap a les 8:15h. Aquest dia ja marxava cap a Dublín en el que seria la meva última ciutat visitada. El vol sortia per la tarda però a les 11h havia de deixar l’habitació i a les 14:30h ser a la terminal d’autobusos, la mateixa des d’on el dia anterior vaig agafar el bus cap a les cascades del Niàgara, per lo que ja em coneixia el camí.
Primer em vaig preparar un cafè, doncs el dia anterior ja no me l’havia pres i ja tenia monu. Vaig escriure una estona el diari, passant despeses, comprovant les còpies de seguretat i mirant com anar de l’aeroport de Dublin al Hostel, que per cert era un trajecte molt barat i senzill, probablement el que mes en tot el viatge, doncs només hauria d’agafar un bus de línia de Dublín per 3,30€ que ja em deixaria a 5 minuts caminant del hostel.
Cap a les 10h em vaig dutxar, vestir i acabar de fer la maleta. A les 10:50h la noia de la casa em va picar a la porta per confirmar que encara hi era i que ja marxava, quina pressió! Vaig fer les fotos de l’habitació i a les 10:10h m’acomiadava de la noia i anava a l’entrada de la casa a fumar un piti mentre aprofitava els últims minuts connectat a Internet, doncs tenia temps i volia fer el màxim de coses possible abans de marxar.
A les 11:30h ja anava cap a la parada del bus, sense haver-me recordat de planejar el trajecte a Moovit per lo que m’hauria de valer només de la meva memòria per agafar el bus i el metro que havia d’agafar per anar a la terminal d’autobusos.
Al pujar al bus vaig preguntar-li be al xofer com havia de fer el transbord al metro, doncs el dia anterior vaig haver de pagar el bitllet per no saber com fer el transbord amb el bitllet del bus. Ell em va dir que em aquell bitllet de paper que ens donaven ja seria, que de fet era el mateix que havai tingut el dia anterior i amb el que no vaig poder. En qualsevol cas em va dir que amb aquell ja podia i vaig seure.
Entre la meva memòria i Google Maps no vaig tenir problema en baixar a la parada corresponent, la que quedava mes a prop de l’estació de metro de Finch West. Per cert, durant el trajecte vaig veure com un senyor no pagava el bitllet, algo que no m’esperava gens a Toront. Es pot pujar per les portes del darrere dons hi ha una màquina per llegit els bitllets, però el senyor va fer veure que el passava però no, de fet no ho va fer ni en el costat de la porta on hi havia la màquina.
Un cop a l’estació del subway vaig tenir el mateix problema que la primera vegada, no sabia com utilitzar aquell bitllet de paper del bus per passar les portes automàtiques de l’estació de metro. A mes, com l’altre dia, no hi havia cap empleat. Però aquest dia tenia temps per lo que vaig mirar be totes les opcions de les màquines i vaig esperar una estona, quan per fi, al cap d’uns 10 minuts, va aparèixer una empleada. Li vaig preguntar i em va dir que si, que només havia d’anar per la porta automàtica mes propera a la taquilla. Vaig anar-hi i, sorpresa, la porta s’obria només acostar-s’hi, per lo que ja hi podria haver entrat. Mira si es fien de la gent, que deixen una porta automàtica que s’obre només acostant-s’hi i sense cap empleat vigilant. En fi, en qualsevol cas havia pogut fer el transbord correctament sense haver de tornar a pagar.
Vaig baixar al cap d’uns 30 minuts a l’estació de St. Patrick, la mateixa on havia pujat el dia anterior per lo que ja em coneixia la zona. Primer vaig anar al 7-eleven on ja havia anat també el vespre anterior, a comprar uns sandvitxos de pollastre i un entrepà d’embotits varis. Després vaig anar al Circle que estava a 5 minuts d’allà. i vaig comprar un parell de hotdogs per $3,15, molt bon preu tenint en compte la zona. Després ja vaig anar cap a la terminal on hi vaig arribar cap a les 13h, doncs havia estat una hora llarga de camí fins allà mes anar a comprar al 7-eleven i al Circle.
Allà mateix a la terminal em vaig menjar els dos hotdogs i el mig entrepà que m’havia sobrat de la nit anterior. Amb això ja vaig dinar i ja em vaig esperar allà connectat a la xarxa de l’estació fins cap a les 14:15h que vam començar a pujar al bus. Per cert, que a fora la terminal, on m’estava fumant un piti, un altre noi s’estava fumant un bon porro. No deixava de sorprendrem la quantitat de gent que fumava marihuana per qualsevol lloc de la ciutat i l’olor contínuament a marihuana que es notava per tota arreu. Per algú que no hi està acostumat es fa realment molt estrany.
I a les 14:30h puntualment, començàvem el camí cap a l’aeroport de Hamilton. Bus mig buit per lo tant un trajecte ben tranquil i còmode. Començava ja el camí cap a l’últim país a visitar, Irlanda, i que ja marcaria el final d’aquesta volta al mon. Fins aleshores havia pogut arribar a tot arreu on tenia planejat i no perdrem ni una vegada, i tot apuntava a que tot el viatge seria així.
A les 16:15h arribàvem a l’aeroport de Hamilton, un dels mes petits que he vist mai, i de fet probablement l’aeroport internacional mes petit que he vist mai. Només tenia 5 o 6 mostradors, un vestíbul petitíssim i 2 portes d’embarcament. Be realment eren 4 però cada porta tenia dues files, per lo que de portes reals només n’eren 2. A mes les portes no donaven al costat de l’avió, sino que donaven a un mateix lloc i d’allà s’havia d’anar caminant un bon tros pel mig de la pista fins arribar a l’avió.
I allà, connectat a la xarxa wifi de l’aeroport, llegint notícies, mirant correus i contestant whatsapp’s mentre esperava. A fora hi feia encara mes calor que a Toronto, aquí semblava que el sol cremava una mica mes.
Vaig anar a fer el check-in, com sempre al mostrador, doncs per Internet no em deixava i allà no hi havia màquines. De totes maneres, Norwegian sempre fa anar al mostrador per tal que et puguin pesar les maletes de cabina i comprovar que no superen els 10kg màxims permesos. I efectivament, em van pesar les maletes i efectivament pesaven mes de 10kg, 11,30kg concretament. I també com sempre em van dir que no passava res. Be, de fet en aquest cas, em van preguntar si portava una jaqueta, doncs es roba que pesa i que normalment es porta a sobre sense contar pel pes total.
I cap a les 18h vaig anar a fumar l’últim piti i ja cap al control de seguretat, que va ser molt ràpid perquè tot plegat era molt petit i hi havia molt poca gent. Com ja era costum, i de fet, com sempre en aquest viatge, vaig passar el control sense cap registre addicional. La veritat és que s’agraeix, no tant pel temps que es perd, sino per lo desfeta que queda la maleta i el que em costa de fer-la.
I després ja cap a la sala d’embarcaments, i dic sala perquè era literalment una sala amb dues portes que donaven ja directament a les pistes. Només creuar aquelles portes ja s’havia de caminar per les senyalitzacions adequades per arribar a cada una dels avions que hi havia escampats per allà.
Però el vol es va endarrerir. A les 19:45h, hora prevista de sortida, encara no havíem ni embarcat. A mes feia un fred horrible allà dins. Amb la calor que feia fora i el fred de dins, quanta incongruència.
Finalment, cap a les 20:10h vam començar a embarcar enlairant-nos cap a les 20:30h, quasi una hora d’endarreriment. En qualsevol cas ja era el meu penúltim avió del viatge i ja no li donava cap importància, i mes després de constatar que és molt millor això que no pas una cancel·lació. A mes tampoc tenia cap pressa, doncs l’hora prevista d’arribada a Dublín era a les 7:30h, massa aviat per anar a fer el check-in i per intentar dormir, per lo que de fet l’endarreriment encara m’anava prou be.
Aquesta vegada em va tocar a passadís, be, de fet la noia que em va imprimir la targeta d’embarcament em va preguntar si preferia finestra o passadís. Li vaig dir passadís i efectivament. No recordava cap ocasió en què en una low-cost m’haguessin ni preguntat això. Així que ja assegut al seient 22C ens preparàvem per anar cap a Irlanda. Em va tocar al costat d’una parella canadenca d’aquells que es veuen molt educats i discrets. De fet la noia ni va baixar el recolza-braços per no molestar.
Al cap d’uns 45 minuts de l’enlairament em vaig menjar els sandvitxos que havia comprat al 7-eleven i els Doritos que encara tenia de Mèxic i que m’havia comprat l’Emma. I després ja a intentar dormir el màxim d’hores possibles de les 7 que durava el vol. I de fet, algo vaig dormir, ja cada vegada em costava menys adormir-me als avions i mes en aquests dies que portava tant cansament i son acumulats.
by guillem | Ago 23, 2019 | Volta al Mon 2019
Arribava el dia d’un dels plats forts del viatge i el motiu pel qual havia anat fins a Toronto. Bé, val a dir que fent aquesta escala, el preu total dels vols era més barat que un directe fins a Barcelona, per l’O que ja vaig aprofitar per anar a veure el que mhavia quedat amb ganes de veure en el viatge naterior, les cataractes del niagara.
Havia pogut reservar el trajecte danada i tornada de toronto a niagara amb megabus per $2, doncs el vaug rezervar 3 mesos abans i vaig poder aconseguir aquwsta oferta. Els preus normals eren de $32. El bus sortia a les 10:30h des de la Toronto Ciach Terminal que em quedava a quasi una hira i mitja de lapartament amb bus i metro.
Em vaig despertar quasi a la 1 de la nit despres se dor.mir unes 10h, doncs el dia anterior havia anat a dormir a les 14h per portar dos dies dormint ben poc. Tot i així notava que encara podria haver dormit algo mes.
Al contrari del que em passa sempre, ja tenia gana, donvs feia 24h que no menajva res consistent i a més havia sigut un sandwitx, aixi que vaig comprar una barra de cereals de les que hi havia a l’habitació i que venien per $1. Després em vaig voler prendre un cafe amb la bossa que havia comprat a mexic i que pensava que era soluble, pero no, nomes era molt, per lo que em vaig quedar sense cafe amb el que em costa a mi aixo. De fet era el primer dia en el viatge i en molt de temps, potser anys, que no em prenia el cafe.
Cap a les 2 van arribar una parella duna de les habitacions i no van tenir cap problema en dutxarse tot i el silenci que ja hi havia a la casa. Deu nhi do del soroll que varen fer.
Vaig mirar com anar fins la terminal pero notava que tenia son per lo que quasi a les 4h em vaig estirar i em vaig adormir de nou fins a les 5:30h que mhavia posat el despertador.
Quan em vaig despertar ja no vaig haver de preparar cafe ni fer res, pwr lo que em vaig dutxar i preparar per sortir cap a les 6:30h, doncs volia tenir temps de donar alguna volta per toronto abans danar cap a niagara ja que no tindria mes temps.
El centre de la ciutat quedava molt lluny, a uns 15km, però per sort nomes havia dagfar un bus que passava a 3 minuts caminant de lapartament i despres un metro. En total tardava poc mes duna hora. Aixi que vaig anar a la parada a esperar el bus 36 que va passar en uns 5 minuts. 16 parades i quasi 30 minuts despres baixava a Romfield per caminar 5 minuts fins a la oarada Finch West del subway.
En principi no havia de pagar el bitllet ja que es podia fer transbord des del bus sense pagar mes. El problema era que no sabia com anava.
El bitllet del bus era de paper i al subway shvia de passar una targeta pels lectors de les portes automatiques. Vaig intentar passar inutilment el bitllet de paper del bus pero evidentment no el llegia. Vaig mirar si hi havia algun empleat i res. Aleshores vaig pensar que potser al bus hauria dhaver avisat que volia fer transbord al subway i que el xofer mhauria donat una targeta, aixi que em vaig resignar i vaig tornar a pagar 3,25 per un bitllet nou.
I ara si vaig poder baixar a les andanes i esoerar el metro de la linia 1 direcció downtown que v passar en uns 5 minuts. De fet nacabava de pssar un quan bixava.
Vaig baixar al cap de 16 parades i uns 40 minuts a lestacio se Queen, que era 3 parades abans de la mes propera a la terminal dautobusos pero aixi podia veure una mica la zona mes propera al llac ontario.
Pero no portava ni 5 minuts caminant que ja vaig pensar en menjar. Lo primer que em va venir al cap va ser buscar un 7-eleven, comprar un sandvitx i mwnjarmel nentre caminaba, aixi que vaig bjscar i nhi havia un a 400 metres. Vaig anar-hi i vaig comprar un entrepa de pernil i formatge, un pot de nescafe i una caixa de cookies grans de xocolata, tot per $13,50, uns 10€.
I ja mentre anva menjant vaig anar cap XXXXXXXXXXXXXXXXXXXX, el carrer mes llarg del mon amb 56km. Evidentment sense intencio de recorrel tot sino de veurel nomes, de fet nomes el vaig creuar i vaig anar cap a un petit port que hi havia a laltra banda i on ja es veia el llac ontario i les illes de toronto. La veritat es que es ven curios tot plegat, doncs toronto sembla una viutat amb mar pero no, es un llac, aixo si, tant gran que te illes i fins i tot permet que toronto tingui platges. Alucinant.
Despres de passejar una mica pel moll vaig comencar a tirar oer un carrer direcció nord per ja anar cap a la terminal dautobusos. Tenis uns 45 minuts de cami que aprofitaria per veure lambient de la ciutat. No tenia massa mes temps de fer res mes pero de totes maneres tampoc volia, ja que mhavia de reservar les forces lel que faltava de dia.
Passejar per toronto ja es una experiencia en si mateixa, doncs leducacio i el multiculturalisme son excepcionals. Cap cotxe pita, tots deixen passar, els passos de vianants sempre son respectats, la gent no crida, de cada 2 persones que veus una no es dorigen canadenc pero tots conviuen en perfecte armonia i resoecte. I ah si, el que mes em va sorprendre, es pot fumar marihuana pel carrer. El primer que vaig veure ja va ser el dia anterior de cami a lapartament i pensava que era algu que ho feia destrangis. Pero aquest dia ja en veia un cada 5 minuts, fins i tot treballadors davant la seva oficina. Eata totalment acceptat. Fins i tot en aixo es demostra el respecte i la tolerancia de la societat canadenca.
Cap a les 9:30h arribava a la terminal per lo que encara tenia temps. Hi havia wifi gratuit i cadires ler lo que em vaig esoerar alla mentre mirava correus i em menjava alguna cookie. Estaven realment bo issimes i molt barates tenint en compte els preus de canada.
Vaig estar enviant whatsapps i llegint noticies fi s cap a les 10 que vaig anar a la taquilla a preguntar des don sortiria el bus, doncs hi havia unes 10 parades. Vaig ensenyar el bitllet, la noia ho va confirmar i em va dir que a la parada 3,on ja hi havia el bus i forca gent esperant. Vaig anarhi i em vaig posar a la cua.
Cap a les 10:15h vam comencar a pujar i a les 10:30h marxavem. Ja estava de cami a les cascades mes famoses del mon on hi arribariem en dues hores.
En el bus tambe hi havia wifi gratuit per lo que el cami sem va fer forca curt.
A meitat del cami passaven pel pont que creua el llac ontario ja quasi al seu final pero que lermet escurcar una mica de cmi. Es curios veure en un dels costats una immensitat daigua com si del mar es tractes, no es veu el final i es un llac.
Al cap de les dues hores estipuldes qrribavem al poble de niagara, un poblet molt petit i qusi fantasma que te com a unic objectiu fer el transbord dels busos de llarga distancia als busos locals que acabaven de recorrer ela 3 km fins a les cascades. Jo, com molts altres, vig fer aquests 3km caminant, doncs es va per la vkra del riu niagara és que es molt agradble. A més vas per trritori canadenc pero veus tota lestona EUA, doncs l’altra banda del riu ja ho es.
Al cap duns 30 minuts caminnt arribava al pknt mes important que creua el riu i fa de frontera per entrar a EUA. I alla, sense sspararmho, ja vaig veure la primera cascada, doncs esta just al costat daquest pont. Es la mes petita de les 3 i esta a la banda dEUA, pwro de totes manerws es enorme. Per fi veia aquell espectacle en primera perskna i a escassos metres de distancia.
Em vaig quedar alla davnt meravellat sense imaginarme que allo no era res comoarat amb el qie em quedava per veure.
Just davant daquesta primera cascada i al costat canadenc, es a dir, on era, hi ha el poble niagara on the lake, molt petit pero com l’AS vegas, ple de casinos. I es de fet lo primer quw trobes quan entres a canada pel pont des dEUA.
Vaig seguir caminant i al cap de 2 minuts j vaig veure a uns 200 metres les altres cscades, les mes grans.
Pel camí hi ha varis miradors tot i que el millor es ‘últim. A mi els nyeriora ja m’al·lucinaven sense saber que encara quedava el millor. Pero abans d’arribar-hi es passa per la zona de les atraccions turístiques, entre elles el barco que et porta fins a escassos 10 metres de la caiguda de la cascada mes gran. Es per això que no vaig arribar al millor mirador, el table rock, fins mes tard, doncs el barco era l’activitat que volia fer segur. Així que quan vaig trobar les taquilles després de preguntar a informació ja hi vaig anar directe sense ni preguntar el preu.
EL preu final era de $29,30, doncs tot i que al cartell posava $25,95 mai hi ha l’IVA inclòs. Aquesta és una de les diferències que tenim amb Europa i que tant agraeixo a les autoritats europees, de fet quasi l’únic, ja que varen obligar per llei a que tots els preus mostrats fossin ja el preu final.
Immediatament després ja vaig anar cap al barco. Hi havia molta gent però anava ràpid, doncs hi havia mes d’un barco, almenys 2, i a cada un hi entraven desenes de persones. Jo portava un impermeable doncs havia llegit per Internet que et mullaves molt, però abans de pujar ens en varen donar un a cadascú, per lo que entenc que això de donar-lo és força recent.
Vaig tenir sort i vaig ser dels primers en pujar per lo que em vaig poder col·locar quasi a primera fila de la proa del barco, el millor lloc per veure de ben a prop les cascades. De totes maneres sempre hi ha la típica llesta que aprofitant que te un fill de 10 anys li diu que es col·loqui a primera fila tot i haver arribat després i ella s’hi col·loca darrere. En fi, de llests n’hi ha a tot arreu.
Quan es va omplir el barco, en uns 5 minuts, va arrencar i vam anar directament a les cascades mes grans i a les que encara no hi havia arribat tot i que ja les havia vist de lluny, doncs estàvem a uns 50 o 100 metres. La mes petita quedava ja darrere.
Conforme ens hi anàvem acostant el soroll era cada vegada mes fort fins al punt que arribava a ser ensordidor. Les cascades es veien cada vegada mes altes i l’aigua esquitxada, tot i ser encara a unes desenes de metres, ja ens mullava.
I finalment, fins arribar a escassos 10 metres de la caiguda, tot es veia blanc de tanta aigua que s’expulsava, el soroll era brutal, l’aigua sobre el barco era com si fossin onades gegants, com si ens tiressin centenars de litres d’aigua pel cap. Va arribar un punt que ni tan sols veiem les cascades de la quantitat d’aigua que queia sobre el barco i que feia que simplement ho veiéssim tot blanc. Això sumat al soroll tant fort, realment feia fins i tot por, almenys un respecte enorme i confiança total en què el pilot del barco sabia be el que feia. Va ser una de les experiències mes inoblidables de la meva vida, tot i que ja en portava unes quantes, però aquesta per ser tant diferent, algo totalment nou.
Vam estar allà davant parats uns 4 o 5 minuts, del quals la meitat me’ls vaig passar gravant i l’altra meitat observant, doncs també hem de gaudir d’aquests espectacles sense una càmera davant. Mentre tothom cridava jo em quedava embadalit davant aquella monstruositat de cascada. Cal tenir en compte que te uns 60 metres d’alt i mes de 100 d’amplada.
Al cap d’aquests 5 minuts va donar la volta i va fer el trajecte cap enrere recorrent tota la cascada, ja que aquesta te forma de ferradura, i fina a arribar a la primera i mes petita cascada, mes enllà del moll, tot i que de petita no en te res. Aquesta és la que ja havia vist des dels diferents miradors que hi ha fins arribar a la zona on s’hi concentren la majoria d’atraccions turístiques. El barco arriba fins quasi sota el pont que creua a EUA i ja torna cap al moll. La duració total del trajecte és d’uns 20 o 25 minuts que son realment molt intensos. I tot i que sembli poc, és mes que suficient, doncs mes estona ja no s’aguantaria degut a la mullada, el soroll i fins i tot la pressió que se sent tant a prop de la caiguda de l’aigua.
Després d’aquesta impressionant activitat vaig seguir riu amunt per arribar fins el que es considerat el millor mirador del costat canadenc, el mirador de Table Rock. I efectivament és el millor, doncs està just a un dels costat de la cascada mes gran, per lo que tens la caiguda d’aigua a toca de la mà, de fet el riu toca la paret del mirador, paret que no te ni dos pams d’ample. No m’imaginava que fos així, poder veure l’inici de la cascada a, literalment, 30 cms.
Aquest mirador és molt llarg, de fet es podria dir que des de la zona de les atraccions fins la cascada, que hi ha uns 200 metres, tot és mirador, que va sent cada vegada mes espectacular conforme et vas acostant a la cascada fins arribar al punt culminant que tens la cascada a tocar. Eren quasi les 15h quan arribava al mirador i m’hi vaig estar ben be una hora, doncs era difícil cansar-se de veure aquell espectacle de tant a prop.
Després de passejar-me vàries vegades per tot al llarg del mirador, vaig descansar uns 10 minuts, doncs ja portava quasi 4 hores de peu i quasi tota l’estona caminant, i cap a les 16:30h vaig començar a tirar de nou cap al poble de Niàgara on havia d’agafar el bus. En aquell moment encara no ho sabia però encara veuria el remoli del riu que es troba en un meandre a uns 4 kms de les cascades. En aquell moment encara no ho sabia perquè pensava que estava encara mes amunt de les cascades, però no, estava mes avall, de fet abans arribaria al poble que al remolí.
Va ser quan ja caminava cap al poble quan hi vaig pensar, vaig mirar a Google Maps i vaig veure que era en la direcció a la que anava, a uns 1,5km del poble, per lo que ara faria els 3kms fins al poble mes aquests 1,5 fins el remoli. Mes d’una hora caminant des de les cascades i tenint en compte el cansament que ja duia a sobre. No està malament.
Cap a les 17:40h vaig arribar al remolí i al telefèric construït per un arquitecte espanyol, de fet a Google Maps apareix com a Spanih AeroCar.
El remolí no era tant com m’esperava. Si que fa gràcia, doncs es dóna en un meandre molt marcat i que es veu perfectament, però el remolí en si no és massa gran.
Vaig estar uns 10 minuts observant el paisatge i ja vaig tornar cap a la terminal d’autobusos on hi vaig arribar al cap de quasi mitja hora mes, cap a les 18:15h. Allà vaig esperar connectat al wifi de la terminal, molt mes petita que la de Toronto, i aprofitant que hi havia una font amb aigua ben freda doncs ja m’havia acabat els 2L d’aigua que portava. Havia fet molta calor tot el dia i tant caminar feia que no parés de veure aigua, de totes maneres no suava tant com a altres llocs suposo que degut a què el clima és mes sec i un cop a l’ombra o quan fa una mica de ventet, baixa molt la temperatura, fent que tot plegat sigui mes difícil de superar que a altres llocs mes humits.
Cap a les 19:15h vaihg veure que venia i es parava allà un autobus de Coachtoronto, per lo que no li vaig fer cas, però ja quasi a les 19:30h vaig anar cap a l’aparcament i vaig veure qu en aquell bus ja hi havia un munt de cua. Vaig preguntar a la taquilera i em va dir que si, que aquell bus era de Megabus, però que ara en venia un altre perquè en aquell no hi cabríem tots. fantàstic, quasi una hora esperant i ara hauria d’esperar al següent.
Aquell primer va sortir força puntual, però el següent no va arribar fins les 19:45h i no sortia fins les 20h. Mentre esperava allà de peu, aquella quasi mitja hora, em va venir el cap de mirar com anar fins l’aeroport de Hamilton, doncs l’endemà ja sortia el meu vol a Dublin des d’allà. I sort que ho vaig mirar, doncs vaig veure que està a quasi 2 hores en bus directe i que en transport públic s’haurien d’agafar 4 busos diferents i caminar 40 minuts fent un total de quasi 4 hores de trajecte.
Aleshores vaig buscar opcions de busos directes com el de Megabus amb el que havia anat fins a Niàgara. El de Megabus costata $21 i sortia a les 14:30h. Hi havia una altra companyia, Busbud, que era mes barat, $9, però no arribava fins l’aeroport i sortia cap a les 10 o 11 del matí, massa aviat ja que aquesta nit aniria a dormir tard i l’endemà tenia el vol a les 19:45h. Així que no vaig tardar massa en decidir-me per Megabus, i com que ja n’era usuari, allà mateix mentre esperava a la cua del bus, vaig fer la reserva. Vaig seleccionar el bus de l’endemà de 14:30 amb arribada a les 16:15h a l’aeroport de Hamilton. El preu final amb taxes i comissions va ser de $25, uns 18€, i encara prou ben trobat i prou barat tenint en compte lo tard que era i la poca idea que tenia d¡on era realment aquest aeroport i lo complicat que era arribar-hi.
I cap a les 20h ja sortíem cap a Toronto, ja fent-se de nit i molt cansat. Vaig estar bàsicament sense fer res en el bus, només assegut mig dormitejant i mirant per la finestra. Cap a les 21:45h arribàvem a la terminal de Toronto després d’estar donant moltes per dins de Toronto quasi 20 minuts, doncs és una ciutat molt gran i aquella hora el trànsit fa que tot es faci molt lent.
En arribar vaig haver de comprar el sopar, doncs només havia comprat pel matí un pot de pasta deshidratada i volia comprar alguna cosa mes com se segon plat. A mes volia comprar mes pasta, per lo que primer vaig anar al Circle que havia vist prop de ñla terminal a veure si era mes barat que el 7-eleven. Els preus estaven be i fins i tot tenien una oferta de dos hotdogs per 2,50, que després d’imposts es quedaven en $3,15, però no tenien ni pasta ni res mes, només bosses de patates, per lo que vaig decidir finalment anar al 7-eleven i allà comprar-ho tot.
Finalment vaig comprar una bossa mes de pasta deshidratada i un entrepà similar al del matí però amb salami i altres coses, tot plegat uns $8.
I ara començava el camí cap a l’apartament que tampoc era curt, una hora i quart aproximadament. Primer al subway a la parada de St. Patrick, a uns 5 minuts del 7-eleven, amb el qual faria un trajecte de mitja hora llarga fins l’estació Finch West i allà agafar el bus número 36 que ja em deixaria al cap de 16 parades i quasi mitja hora mes a 5 minuts caminant de l’apartament. El bus anava molt ple tot i que ja era força tard, doncs ja eren les 23h.
Cap a les 23:15h arribava a l’apartament. Primer havia considerat de prendre un cafè, però finalment vaig obtar per passar algunes fotos al portàtil i fer la còpia de seguretat i anar ja a sopar. Em vaig menjar el pot i el paquet de pasta i mig entrepà, doncs finalment va resultar ser massa tot plegat. Vaig fer el que ja podia fer de la maleta deixant fora només el que necessitaria per l’endemà al matí abans de marxar, i cap a les 12:30h de la nit anava a dormir havent fet ja un dels plats forts del viatge i sent millor de l’esperat. Un dia mes aprofitat i ben cansat que em van permetre dormir d’una tirada.
by guillem | Ago 21, 2019 | Volta al Mon 2019
A les 6:30h hora local aterravem a Toronto. Estranyament havia pogut dormir força, potser quasi 3 hores. I dic estranyament perquè a mi em costa molt dormir en busos, trens i avions. De fet em va despertar el cop en tocar terra sense ni haver pogut gaudir de les vistes de Toronto durant l’acostament. Almenys això em permetria poder arribar a l’apartament prou bé.
Al control de duanes quasi no hi havia gent per lo que després d’introduir totes les dades i contestar les preguntes tes a la màquina, només vaig fer 2 minuts de cua. Al contrari del que pensava, el control de l’agent va ser dels més complicats que recordo, més que a EUA. De fet, en cert moment començava a tenir dubtes que em deixés entrar. Em va preguntar d’on era, d’on venia, quin equipatge portava, que faria a Canadà i algunes preguntes més que es varen allargar més de 5 minuts. Pot no semblar massa, però quan estàs acostumat a passar aquests controls en 1 minuts i amb dues preguntes, això es fa molt llarg.
Finalment l’agent, que era un armari, va segellar el passaport i vaig seguir ja sense més problemes.
Un cop a la terminal volia canviar algo de diners per obtenir monedes per poder pujar al bus ja que només accepten monedes. Encara em quedaven ringgits de Malàisia per valor d’uns 40e per lo que intentaria canviar-los.
Vaig mirar per tota la terminal i només hi havia una casa de canvi per lo que seria cara. I efectivament, el tipus de canvi era força dolent i a més hi havia una Comissió de $3,50. Tot i així vaig decidir canviar-los perquè sinó ja no sabia que faria amb els ringgits, millor això que no que mels acabés quedant. Em va donar $44,75 quan sense Comissió i al canvi real haurien sigut $57.
Prèviament havia tret $40 dòlars d’un caixer amb bnext que en principi l’haurien de tornar els $3 de Comissió cobrats pel caixer. Per lo que ja tenia quasi $85, suficients per passar els 3 dies i poder pagar les atraccions de les cataractes del Niàgara.
Arribava ja el moment d’anar a buscar el bus. Em vaig connectar a la xarxa de laeroport i vaig buscar a Moovit. Hauria d’agfar 3 busos però de companyies diferents, per lo que hauria de per com a mínim 2 bitllets que ja serien uns $7, per lo que no marribava. Entre això, que en bus tardaria 1 hora i mitjà i caminant dues i mitjà, vaig decidir d’anar-hi caminant i així ja veure algo de Toronto encara que fossin les afores, doncs no tindria massa més temps per veure la ciutat. Aquestes coses no les pot fer tothom però es que a mi m’agrada caminar per les ciutats noves i superar aquesta mena de reptes, doncs caminar algo més de 10km es ja quasi un repte.
Així que sense pensarho més vaig mirar la ruta a peu a Google Maps i vaig començar a caminar. Val a dir que ho vaig fer perque no feia calor, sinó no ho hauria fet.
La primera meitat del cami no tenia massa gracia, doncs nomes hi havia naus induatrials, carreteres i algun riu. Almenys el cami es podia fer a peu sense gaire dificultats, doncs practicament a tot arreu hi havia vorera o almenys un espai al voral de la carretera.
Pel cami ja vaig veure algun esquirol que em van fer prou gracia ja que no mesperava veuren.
La segona meitat del cami era mes entretinguda n que comencava a entrar a la ciutat tot i que ja feia una mica mes de calor i el cansanci es notava, doncs ja poetava 1 hora i mitja caminant. A mes comencava a tenir sed i no trobava ni fontllocs on comprar aigua.
En aquest trajecte ja vaig poder veure una de les caracteristiques daquesta ciutat, el seu multiculturalisme, doncs la meitat de la poblacio no es dorigen candenc.
Vaig anar fent alguna parada mes per lo que les dues hores i mitja sallaegarien a 3. De totes maneres tenia temps, doncs fins les 12:30h no estaria l’habitació.
A 20 minuts per arribar ja sem feia relment dificil continuar i ja anava parant a cada banc que trobava.
Finalment, cap a les 11:30h i quan ja feia 3 hores i mitja que havia soetit de laeroport, arribava a lapartament que vaig trobar sense cap problema, doncs a la reserva venien les coordenades GPS que em van portar just a la porta.
El checkin era a lea 14 però haviem quedat que podria entrar a les 12:30h, així que vaig anar a fer una petita passejada pel barri.
Era un barri residencial i forca nou, amb cases unifamiliars ripiques americanes amb el seu jardi i cotxe a la porta. Era molt tranquil i totalment segur com a la resta de canada.
Vaig veure una escola i hi vig anar a veure si hi havia una font. I bingo. Davnt hi havia un parc amb una font. Vaig veure 1L d’aigua sense parar i em vaig netejar una mica la cara i els bracos. Vaig seure a un banc de parc uns 5 minuts i com nou, be quasi.
Cap a les 12h vaig anar ja cap a l’apartament ja saben que era massa aviat, però preferia esperar-me per allà que seguir donant voltes.
Quan vaug arribar-hi, just sortia de la casa un noi xinès que em va preguntar què volia. Li vaig dir que tenia una reserva i li vaig ensenyar el comprovant. Em va dir que si però que era fins les 14h. Li vaig dir que havia quedat amb algú per les 12:30h i després de fer una trucada ho va confirmar i em va dir que passés a dins on pordia esperar a la sala d’estar. El noi era molt simpàtic i atent.
Vaig seure, em vaig preparar un cafè, vaig treure el portàtil i em vaig connectar a Inernet després de que el noi m’indiqués on podia veure la contrasenya.
La connexió anava rapidíssima, sens dubte la mes ràpida que havia trobat en tot el viatge, per lo que ja vaig aprofitar per pujar alguns arxius que no estava segur si s’havien pujat be. Es varen pujar en un moment. Vaig aprofitar per escriure el diari i introduir despeses mentre em prenia el cafè fins cap a les 12:20h que el noi em va dir que l’habitació ja estava a punt. Què ràpid! Em vaig acabar el cafè, el noi em va donar les claus i vaig pujar amb tot a la segona planta on hi havia la meva habitació, la 5.
L’habitació tenia un llit de matrimoni, una cadira i una petita taula, massa baixa com per fer d’escriptori, per sort només hi estaria dos nits per lo que tampoc el trobaria massa a faltar. El bany estava just al costat i era compartit per 3 habitacions mes. Vaig deixar les coses, vaig treure lo bàsic, com portàtil, carregadors, necesser, etc. i vaig estar una hora mirant rutes, fent còpies i alguna cosa mes mentre pensava si sortiria o no. Però cap a les 14h vaig veure que estava ja molt cansat i que tenia molta son, per lo que vaig decidir d’anar a dormir, doncs estava segur que dormiria 12 hores, i despertar-me l’endemà de matinada i així tenir algo de temps fins cap a les 5 o 6 del matí que volia marxar per poder veure una mica Toronto abans d’estar a les 10:30h a la terminal d’autobusos on ja tenia el bitllet de bus reservat per anar cap a Niàgara. Així que a les 14h em vaig estirar, el llit molt còmode i gens de calor, de fet el contrari, fins i tot feia una mica de fresqueta, i a dormir amb les cames adolorides. Lo dolent, com sempre, és que fora d’Espanya no existeixen les persianes, per lo que pel matí es veuria una mica la llum del sol a través de les cortines que no eren del tot opaques.
by guillem | Ago 20, 2019 | Volta al Mon 2019
Aquest dia ja marxava de Mèxic en direcció toronto. Primer aniria de Veracruz a ciutat de Mèxic i d’allà a Toronto. El vol de Veracruz sortia a les 21:10h, tot i que hi van haver problemes que explicare més endavant.
Aniria amb la Xochitl, laline i l’Emma a Veracruz cap a les 12h, per dinar allà i després ja em deixarien a l’aeroport.
Em vaig aixecar a les 9h per intentar fer algunes coses abans de marxar. L’Emma també es va aixecar tot i que anava anant al llit. Jo em vaig prendre el cafè, vaig escriure el diari, vaig acabar amb les còpies de seguretat pendents, em vaig dutxar i vaig acabar de guardar les 4 coses que em quedaven.
A les 12:30h va arribar la Xochitl i laline i ja vam marxar.
Primer vam passar a posar gasolina, 500 pesos que vam pagar a mitges l’Emma i jo, per lo que ja n’estava sortint més car que anant en ADO que eren entre 150 i 200.
El trajecte era de 2 hores i mitjà però va passar prou ràpid, doncs vam estar parlant tota l’estona, sobretot la Xochitl i l’Emma que parlen molt…
La Xochitl em va preguntar per ETA i la monarquia, dos temes dels quals m’han preguntat molt en la meva estada a Mèxic.
La Xóchitl i l’Emma parlaven sobretot de la situació del sector educatiu, doncs totes dues són mestres i la veritat que la seva situació no es massa bona, amb moltes places vacants sense cobrir i treballadors en un càrrec cobrant menys del que els tocaria.
Cap a les 15:30h arribaven a Veracruz però cm estar-hi donant voltes mitjà hora buscant un restaurant. Finalment vam aparcar al malecon i vam anar caminant pocs metres fins a un carrer on hi havia 3 o 4 restaurants de carns i mariscs.
Només arribar-hi ja van venir els comercials de tots com desesperats perquè entressim al restaurant corresponent, algo que memeorenya molt, per lo que jo vaig deixar clar que no decidiria només perque aquells 4 pesats no em diguessin res.
Finalment vam entrar en un d’aquells i vam demanar, tot i que jo era l’únic que tenia força gana ja que no havia menjat res encara a diferència d’elles. Per lo que elles es van demanar còctels de gambes i jo una mojarra, la segona i última que menjava aquest any.
Estava bona però no tan com la dels Jarrochitos de Tuxtepec, fins i tot aquesta semblava algo mes petita, però sobretot la carn no era tant contundent. De totes maneres estava bona, doncs les mojarras de per si sempre ho estan. Això si, el torrat estava molt ben fet.
Mentre dinàvem vam estar parlant del que faria la resta del viatge. Va sortir el tema de que a Toronto hi aniria amb Interjet. Aleshores l’Aline va comentar que aquesta companyia estava cancelant molts vols i que molta gent ja no es fiava de reservar amb ella ja que donava la sensació que en qualsevol dia es declararien en fallida quedant-se amb els diners de la reserva. En aquell moment li vam donar una importància relativa però mes tard agafaria un sentit totalment inesperat.
Cap a les 17:30h acabàvem de menjar i vaig pagar els 460 pesos de conta per tots 4, uns 20€. A continuació ja vam anar directament al cotxe per anar cap a l’aeroport on hi arribàvem sense problemes cap a les 18h, 3 hores abans de la sortida del vol per lo que tenia temps de sobres. Vam aparcar el cotxe al pàrquing, després de certs problemes de la Xochitl per entrar-hi, per tal de poder-nos acomiadar amb temps.
Vam anar cap a la terminal, vam buscar les sortides i mentr ela Xochitl i l’Aline anaven al lavabo, l’Emma i jo ja ens començàvem a acomiadar. En aquell moment, davant les escales de sortides i de la pantalla amb l’informació dels vols, li vaig dir: A mira, buscamos mi vuelo? I sort que ho vaig dir, perquè el vàrem buscar i no apareixia. El vol era a les 21:10 i tot i que encara eren les 18h, ja apareixien els 5 o 6 vols que h havia programats fins quasi les 23h. Em vaig quedar de pedra tot i que de moment sense massa preocupació, doncs pensava que o no ho estàvem mirant be o que encara no se sabia ben be a quina hora sortiria. De totes maneres era tot ben estrany.
Hi havia un vol d’Interjet, la mateixa companyia que la meva, i que també anava a Ciutat de Mèxic, programat a les 17h però que tot just estava embarcant ja que anava endarrerit. Mica en mica ens vam anar preocupant, doncs vam anar al mostrador d’Interjet i no hi havia ningú. Vaig provar de fer el checkin a les màquines i em deia que el número de reserva era incorrecte.
Al tornar la Xochitl i l’Aline els ho vam comentar i l’Aline va mirar a la web d’Interjet i va veure que no hi havia cap vol programat per a les 21:10h. Cada vegada m’estava preocupant mes i després que l’Aline hagués dit al dinar que aquesta aerolínia estava cancelant vols. Vaig pujar a dalt on hi havien les oficines i tot i que la d’Interjet estava oberta, no hi havia ningú. Hi havia maletes, els ordinadors i un munt de coses però cap persona…
Jo ja estava pensat en què fer si el vol no sortia. Ja no sabia si és que Budgetair m’havia estafat o que hi havia hagut algun error, en ualsevol cas ja estava considerant no anar a Canadà depenent de quan fos el vol, doncs allà només hi estaria dues nits. Tot i així estava molt indecís i tot depenia de si havia estat un vol cancelat o una estafa, doncs si fos la primera opció m’hauria d’adaptar a la possible solució de a companyia.
Quan encara estava a dalt, l’Emma em va cridar des de baix dient-me que hi havia una noia al mostrador. Vaig baixar corrent i vaig anar a parlar amb ella. Li vaig dir que tenia un vol a les 21:10h, em va demanar el passaport i mentre mirava em va dir que s’havia cancelat. Be, almenys era la millor de les dues opcions, doncs no era una estafa sino una cancelació i per tant l’aerolinia m’hauria de donar una solució, tot iq ue evidentment, podia passar per haver-me de quedar allà la nit i ja no poder agafar el vol que tenia aquell mateix dia cap a Toronto. Però em va dir el que ja havia vist, que hi havia un vol a Ciutat de Mèxic que anava endarrerit i que estaven embarcant. Jo ja no hi confiava massa en aquell vol abans que m’ho digués perquè ja feia estona que estava a terra i estava programat per a les 17h sent ja les 18:15h, per lo que pensava que aquell temps que havíem estat allà ja hauria sigut suficient per acabar l’embarcament i enlairar-se el mes ràpid possible. Però quan m’ho va dir se’m van obrir els ulls com a pats, li vaig preguntar si el de Toronto s’havia cancelat, em va dir que no, li vaig preguntar si el vol m’esperaria, em va dir que si mentre em donava la targeta d’embarcament i em deia que ja podia pujar. No em podia creure la sort que acabava de tenir dins de la mala sort. Si hagués arribat 20 minuts mes tard ja no hauria pogut agafar aquest vol i aleshores si que no sé quan hauria arribat a Toronto. Així que em vaig acomiadar ràpidament de les 3, com no volia haver fet i vaig córrer cap al control de seguretat.
Per sort no hi havia ningú a la cua, absolutament ningú. Vaig passar molt ràpid, de fet crec que fins i tot els del control sabien que a l’avió m’estaven esperant. Vaig anar corrent cap a la porta A2 mentre escoltava per megafonia: Último avio para los pasajeros del vuelo de Interjet para Ciudad de México. Vaig cérrer mes fins que vaig veure la porta, sense ningú a la cua però la prta encara oberta. Vaig ensenyar la targeta d’embarcament i vaig entrar.
Quan vaig entrar a l’avió ja estava tothom assegut excepte dues o tres persones. Mentre guardava la maleta ja vaig veure que tancaven la porta de l’avió. Literalment m’estaven esperant i vaig ser l’últim en entrar. Vaig seure a la fila 2A, ben a prop i finestreta, de puta mare, i al cap de 2 minuts l’avio ja va arrencar. M’havia anat pels pèls, encara ni m’ho creia. Tot just eren les 18:19h per lo que tot ho havia fet tot en uns 3 minuts, increíble!
Quan posava el mòbil en mode avió vaig veure que m’havia trucat l’Emma feia 1 minuts. Jo ja no tenia saldo per lo que no vaig poder tornar-li la trucada ni tenia connexió wifi, així que el vaig esperar un minut per si tornava a trucar però ja no, així que el vaig posar en mode avió. Esperava que elles no s’esperessin a veure si havia pujat o no i que marxessin ja, suposo que això era elq ue volia confirmar. De totes maneres suposo que la noia els ho podria confirmar o si mes no al veure que jo no baixava de nou.
Per la resta tot perfecte. A finestreta i fins i tot ens varen donar una bossa petita de Doritos i per mi un cafè tot i que el vol només udrava una hora. Hora que em va passar rapidissima acostumat a tants vols mes llargs que portava ja a l’esquena.
En arribar a l’aeroport de Ciutat de Mèxic, vaig primer avisar a l’Emma que ja havia arribat, algrant-se molt i després vaig anar a buscar el mostrador d’Interjet per preguntar sobre el vol a Torronto que tenia a les 12:30h de la nit. Mentre hi anava, doncs estava llunyíssim, l’Emma em va dir que l’Aline ja havia vist que el vol ja apareixia a la web d’Interjet, doncs abans aquest tampoc hi apareixia, per lo que ja em vaig quedar una mica mes tranquil.
Al cap de quasi 10 minuts caminant vaig arribar al mostrador on efectivament em van confrar que el vol no s’havia cancelat i que podria fer el checkin a partir de les 21h. Eren les 19:30h per lo que tenia molt temps.
Vaig comprar un capuchino enorme al 7-eleven per 21,50 pesos, 1€, i me’l vaig prendre assegut connectat a una xarxa wifi i mentre mirava correus i parlava després amb l’Emma. Tots dos estàvem ja molt tranquils després dels nervis o incerteses que acabàvem de passar, fins i tot ella mes que jo. La veritat és que tot plegat havia sigut na mica caòtic i ‘acomiadament com no voldríem, pero tts dos coincidíem en la sort que havia tingut. Si hagués anat a l’aeroport en ADO probablemnt no hauria arribat tant aviat i per tant no hauria pogut agafar el vol que finalment vaig agafar. El fet d’arribar 3 hores i mitja abans em va salvar, per lo que la Xochitl i el seu cotxe van ser molt importants. De fet, l’Emma va posar l’altaveu, doncs estava amb al Xochitl i l’Aline, i els vaig donar les gràcies per tot. I ella ben contenta d’haver pogut ser útil en què finalment pogués arribar a Toronto tal com tenia planejat.
Vam penjar, doncs estava amb elles menjant i jo vaig fer temps fins a les 21:30h que vaig tornar al mostrador a fer el check-in. JA hi havia molta cua per lo que vaig estar uns 15 minuts esperant fins arribar al mostrador. Em van confirmar que el vol sortia, doncs jo hi preguntava sempre que podia doncs ja no em fiava d’aquella gent, em van demanar l’eTA de Canadà i la targeta d’immigració de Mèxic i em van donar la targeta d’embarcament. Ja ho tenia tot fet fins les 23h que aniria cap al control.
Vam parlar una estona mes amb l’Emma quan ja estava sola, fins cap a les 23h que vaig anar a fumar i ja cap al control, que va ser molt ràpid, doncs estranyament quasi no hi havia cua i ja últimament no em paraven mai, així que abans de les 23:30h ja estava a la porta d’embarcament, doncs a diferència de l’any anterior, aquesta vegada ja em coneixia mes aquella zona i ja sabia que no havia de passar cap altre control que em segellés la targeta d’immigració.
Però allà vaig haver d’esperar quasi una hora perquè fins les 12:15h de la nit passades no vam començar a embarcar. Evidentment el vol va sortir amb quasi una hora d’endarreriment, doncs estava previst per a les 12:15h, però després de la cancel·lació anterior això ja no m’importava gens, lo important era que sortís.
A mes, aquesta vegada també vaig tenir la sort d’estar a la finestra, doncs volia fer un video sobre el fet de deixar Mèxic i a mes tampoc hi havia ningú al mig, per lo que no tenia ningú al costat.
Jo volia dormir força ja que a Toronto hi arribaríem cap a les 8 del matí i ja no volia tenir son, per lo que quan ja havia passat una hora, veient que no portaven menjar, em vaig menjar una de les bosses de Doritos, però al cap de 10 minuts, van passar a repartir una bossa petita de patates, un sandvitx i una beguda. Evidentment vaig demanar-ho tot i després ja a dormir. Tenia força son a que portava 3 dies dormint molt raro i poc i caminant molt, per lo que a diferència del que és habitual, vaig poder dormir força estona. De les 4 hores i mitja de durada del vol, almenys en vaig dormir 3. De fet em va despertar l’aterratge, llàstima, perquè voldria haver fet fotos del moment d’acostar-nos a Toronto. Almenys en vaig fer durant l’enlairament i mes quan era de nit, que sempre queden millor les fotos amb tota la ciutat iluminada.
I així arribava un d’aquells dies que mes aviat sembla que sigui un dia doble, doncs dormir a l’avió, sense canviar-se, sense ni quasi dormir i sense un bon cafè, és quasi com no començar un nou dia.
by guillem | Ago 17, 2019 | Volta al Mon 2019
Em vaig despertar cap a les 10 del matí. L’Emma també ja estava mig desperta tot i que vam seguir al llit quasi fins les 11h. Ella havia d’anar al viver a preparar els 30 rosers que havia d’entregar aquell mateix dia. En principi em va dir que hi aniria cap a les 10, però eren les 11 quan la va trucar la seva germana Xochitl ja que la passaria a buscar i l’acompanyaria. Es va aixecar i sense ni dutxar-se es va vestir i va sortir corrent ja que ja l’avisava que era fora.
Jo em vaig aixecar i vaig mirar com anaven les còpies de seguretat, doncs estàvem connectats a la xarxa d’en Chicho per lo que la senyal era molt dèbil i anava tot molt lent. De totes maneres anaven fent.
Vaig escriure el diari i mirar correus però sobretot vaig mirar com anar de l’aeroport de Toronto a l’apartament en transport públic, que tot i que semblava ben a prop, estava a mes d’una hora.
I entre correus, preparatius i maleta vaig estar fins cap a les 14h que em vaig dutxar i preparar ja que en principi havia de venir un jefe d’obra a veure el pis de dalt de l’Emma on hi volia fer una apartaments.
L’Emma ja m’havia escrit dient que ja havien acabat amb els rosers i cap a les 15:30h per preguntar-me quines bosses de patates volia, doncs li havia demanat per emportar-me-les l’endemà a l’aeroport. Cap a les 15:45h ja va arribar però el paleta encara no.
Mentre esperàvem vam estar pensant en què dinar o on anar. Vam considerar demanar antojitos o xiles farcits per telèfon però encara no estaven oberts. vam considerar anar a un bufet lliure però feia molta calor i el restaurant a mes estava al costat del riu amb un munt de mosquits. Finalment vam anar a comprar carn enchilada al mini súper de la cantonada i vam menjar a casa. Realment feia molta mandra sortir doncs la calor era insoportable. Per la nit ja demanaríem tostadas al lloc on vam anar a sopar pocs dies abans i que estaven boníssimes.
Així que vaig anar a comprar la carn, uns gelats Eskimal de postres i un parell de pans dolços a la pastisseria del costat de casa. A mes va passar el de l’aigua per lo que em vaig estalviar d’anar fins a l’establiment que tot i que està a 5 minuts caminant, carregant 20kg es fa etern.
Vaig ja posar tota la roba bruta que tenia a rentar per anar-me’n amb tot net i l’Emma va fer la carn enchilada. Entre unes coses i altres eren quasi les 17h quan començàvem a dinar. Vam menjar la carn i espaguetis dels que ja teníem fets amb formatge ratllat que havia comprat del que tant m’agrada, doncs està molt bo i està molt ratllat, quasi pols, i sobre la pasta queda boníssim. tot plegat amb tortillas i salsa picant huacamole.
Eren les 17:30h passades quan anàvem al llit. Evidentment aquell dia volia anar a dormir aviat ja que l’endemà a les 12h marxàvem cap a Veracruz amb la Xochitl, per lo que ara ja no volia dormir tot i que sabia que segurament no ho aconseguiria com així va ser. Li vaig dir a l’Emma que em despertés en 30 minuts si m’adormia, i mes o menys em va despertar una hora després cap a les 19h sense fer massa soroll ja que ja sabia de sobres que em despertava de molt mala llet. Ella va venir al llit però jo vaig estar mig dormint encara fins les 20h. Fatal.
Aleshores l’Emma va fer com quasi cada dia, es va adormir quan jo em despertava. Va estar des de les 20h fins les 21:30h dormint. Jo vaig aprofitar per anar fent tot allò que volia deixar el màxim d’enllestit, com el diari i recollir alguna cosa mes fins cap a les 22h que l’Emma va recollir tota la roba que tenia estesa i que ja s’havia assecat i vaig acabar de fer la maleta deixant ja només fora el que necessitava.
Desprñes vam demanar el sopar tot iq ue jo no tenia gana però que havíem de demanar ja abans de que tanqués el restaurant. Vam demanar les tostadas al restaurant on havíem anat 3 o 4 dies abans amb en Chicho, la Lola i els nens que estaven bonissimes i, tot i que petites, eren molt completes, i probablement les que mes m’agradaven de totes les que havia provat.
Jo em vaig prendre una cervesa i abans d’acabar-la ja va arribar el mandadero amb les tostadas, molt mes ràpid del que pensàvem. L’Emma va començar a sopar immediatament però jo vaig esperar ja que només eren les 22:30h i no feia ni 3 hores que m’havia aixecat de la migdiada.
Però quan em vaig acabar la cervesa al cap de 10 minuts i tant veure les tostadas, ja no vaig poder aguantar mes i vaig sopar. Me’n vaig menjar 5 de les 8 que vaig demanar. La resta me les guardava per si mes tard tenia gana ja que suposava que encara no aniria a dormir.
Així que poc mes tard de les 23h ja estàvem de nou al llit. Jo ja portava una estona aixecat, però l’Emma no portava ni dues hores. De totes maneres encara no vam anar a dormir sino que vam estar xerrant de tot una mica quasi dos hores, doncs ja era l’última nit que passàvem junts. La veritat és que teníem converses interessants, doncs tots dos teníem prou tema per poder parlar quasi de qualsevol cosa.
Cap a les 1:30h em vaig anar a acabar el mezcal que em quedava, que era només una copa, i després vam jugar una estona fins cap a les 2:30h que jo vaig anar a menjar les 3 tostadas que em quedaven. Ara ja tenia mes son i acabat de menjar ja considerava que podria anar a dormir. I de fet ja no podia tardar massa ja que l’endemà em volia llevar a les 9 del matí. De totes maneres encara vam estar quasi mitja hora donant voltes al llit fins que finalment ja ens vàrem quedar adormits.
by guillem | Ago 16, 2019 | Volta al Mon 2019
Em vaig despertar
primer cap a les 8h i l’Emma no estava al llit. Em va venir l’olor d’espaguetis
per lo que ja vaig saber que me’ls estava preparant per dinar jo, doncs ella en
principi marxaria al viver cap a les 10h. Va venir i ja li vaig dir que ja
sabia que m’estava preparant ja els espaguetis. Jo em vaig adormir de nou ja
que no feia ni 5 hores que dormia i ja em vaig tornar a despertar quasi a les
10h. Segons tenia previst, a aquesta hora ja n hi hauria de ser, però
sorprenentment estava estirada al llit i dormint. Amb el meu moviment es va mig
despertar i li vaig preguntar si aniria al viver i em va respondre que mes
tard. Ja estava allargant els tempos com sempre.
Vam estar al llit fins cap a les 10:30h, ella mig dormint, fins que jo em vaig aixecar a preparar-me el cafè. Ella em va demanar que li preparés l’avena però quan vaig portar-li estava parlant amb en Jesús i semblava que havia ja decidit que aquell dia no aniria al viver. A mi em sorprenia perquè havia d’entregar 30 rosers l’endemà i encara no tenia ni la tela, per lo que li vaig dir si estava segura, a lo que ella va respondre que si. En fi, ella sabrà vaig pensar. Després sempre anava amb presses… Jo vaig mirar alguns correus i després ja a escriure el diari, doncs connectar-se a Internet seguia sent complicat. Només des del mòbil i des d’alguns llocs de la casa.
Després vaig començar a recollir ja algunes coses per anar fent la maleta. El dia de marxar s’acostava i era realment una mica trist.
Cap a les 13:30h vam anar a dinar les espaguetis que ja havia preparat pel matí, tostadas i tonyina, amb el que em vaig fer unes tostadas prou bones amb la salsa picant de huacamole i formatge. Tots dos vam menjar mes o menys el mateix amb la diferència que jo m’hi posava salsa picant i menjava molta mes quantitat que l’Emma.
Cap a les 14:30h ja estàvem al llit a fer la migdiada, almenys jo, ja que l’Emma estava fent coses de l’escola.Va anar a dormir però una mica mes tard i menys estona que jo, com sempre, dons jo em vaig despertar cap a les 16:30h.
L’Emma va tornar al llit i al cap de pocs minuts, la seva neboda Samy li va enviar un missatge convidant-nos a sopar aquella nit. M’emprenya una mica aquests plans tan a corre-cuita però ja estava be ja que així em podria acomiadar de la família. Això si, em vaig aixecar ràpid i vaig estar les dues hores que tenia preparant les coses, la maleta, fent còpies de seguretat, etc., doncs l’endemà també teníem festa i no tindria temps de quasi res.
A les 19:30h em dutxava i vestia i cap a les 20h agafàvem un taxi per anar ja cap a casa la Mireya doncs havíem quedat a aquesta hora.
Abans de les 20:15h ja hi arribàvem i just arribaven en Marco i família. Quan vam entrar ell es va quedar sorprès doncs no sabia que hi anàvem. Ens vam saludar i ja vam passar a saludar la resta. En Marco no va tardar massa estona en servir-nos uns copa de Lambrusco.
Ens van estar comengtant algunes coses de les obres d’ampliació que feien a la seva clínica, sobretot de problemes que havien tingut amb algun dels professionals o l’error que havien comès de no tirar completament l’edifici antic i fer-lo de nou, ja que van fer-lo sobre el que ja hi havia, cosa que havia provocat mes problemes que beneficis. En qualsevol cas les obres seguien i la nova clínica anava prenent forma. Jo escoltava i preguntava ja que m’interessava saber-ho pel tema dels apartaments que s’havien de fer a casa l’Emma, doncs aquests professionals inútils és el que mes em preocupa.
Després la Samy ens va ensenyar el seu estudi, doncs és dissenyadora gràfica i te l’estudi a la mateixa casa però en una habitació independent que dóna al pati i que la veritat ha arreglat molt be. Ha quedat un estudi molt modern, acollidor i ben preparat per a treballar-hi. Es va estar explicant que ella havia fet les estanteries i la resta tot comprat per Internet i tot, evidentment, dissenyat per ella. Fins i tot hi havia un jardi vertical davant la finestra idea de l’Emma. Tot plegat li va quedar molt be.
Després vam tornar a la casa, vam prendre una altra copa de vi mentre estàvem amb la Sofi i al cap de pocs minuts ja vam anar a la taula a sopar. Hi havia Salmó, amanida, pasta amb verdures mig picants i patates bullides però mes petites del que estem acostumats. Tot plegat estava realment molt bo. El salmó era dels millos que havia provat mai. L’amanida de pasta estava granyal i l’amanida normal se li posava com una vinagreta que ells anomenaven aderezo que li donava un sabor únic.
Jo hauria menjat el doble de tot però em vaig privar ja que estàvem allà convidats i no volia abusar, però tot i no quedar-me amb gana, hauria menjat molt mes.
Durant el sopar vam parlar de la cuina mediterrània i la mexicana, doncs aquell sopar semblava mes típic de Barcelona que de Oaxaca. Vam parlar dels embotits, doncs segons el meu punt de vista, que tothom va corroborar, els embotits a espanya son molt mes bons que a Mèxic, mes bons i mes barats, i que realment això era l’única cosa de menjar que trobava a faltar.
Quan ja quasi havíem acabat va arribar l’Héctor, el marit de la Mireya, que potser encara estava treballant. Nosaltres vm seguir a la taula amb la Samy, en Marco i l’Ana bevent vi i xerrant d’economia i política sobretot, doncs eren temes dels quals sobretot en Marco, la Samy i jo dominàvem força i ens agradava de parlar-ne.
Primer vam parlar de la monarquia espanyola versus l’anglesa, sent la primera mes odiada que estimada i il·legítima. En Marco tenia força coneixement de la nosa que fa la monarqui espanyola i l’odiada que és a Espanya i també a Mèxic.
En Marco també va preguntar per les possibles noves eleccions espanyoles degut a què encara no s’havia investit President, demostrant un cop mes que està força enterat de la política espanyola. També va sortir el tema d’Argentina i la seva recent caiguda de mes del 30% intradia degut als resultats electorals i finalment ja vam estar parlant de política mexicana, com és normal, i de les polítiques de López Obrador que segons deien eren mes del mateix de tota la vida, polítics que no es preocupen de la gent, que fan teatre i només busquen el seu propi enrequiment.
També vam estar xerrant una estona de les meves pròximes parades a Toronto i Dublin, doncs ja marxava al cap de dos dies i una mica del que tenia pensat fer en la setmana que em quedava fins tornar a casa. Ja veia que l’Emma preferia ni escoltar…
Com sempre va ser un sopar molt agradable amb converses interessants.
Cap a les 23h vam marxar. Em vaig acomiadar de la Samy, la Mireya i l’Héctor ja, com a mínim, fins l’any següent. En Marco ens va portar fins a casa per lo que en arribar em vaig acomiadar d’ell i de l’Ana. Era dia d’acomiadaments com ho seria l’endemà i l’altre, algo que no m’agrada absolutament gens.
L’Emma i jo vam anar al llit una estona fins que ella es va adormir cap a les dues i jo em vaig aixecar a mirar com anaven les còpies de seguretat que estava fent per abans de marxar i vaig fer el resopar que últimament ja feia cada dia. Vaig menjar esaguetis dels que ja hi havia fets amb alguna tostada. I cap a les 3 a dormir, be quasi, doncs l’Emma es va despertar i encara vam estar uns minuts mig xerrant.
by guillem | Ago 16, 2019 | Volta al Mon 2019
Aquest dia ens
vam despertar quasi a la mateixa hora i de fet força tard, quasi a les 11, doncs
el dia anterior havíem anat a dormir a les 3 passades. A diferència d’altres
dies, aquest si que recordava força el que havia somniat, i va ser un somni
estrany, com si estigués en una barreja d’Edimburg, Noruega i Toronto, suposo
que perquè al cap de 4 dies ja marxava cap a Toronto. L’Emma fins i tot va
apuntar algunes coses que havia dit mentre somniava no sé ben be amb quin
objectiu.
I com sempre,
cafè, diari, correus, etc. Després una estona al llit amb l’Emma mentre ella de
tan en tan anava gestionant coses del viver i després a decidir on dinaríem tot
i que ja teníem mig clar que seria a l’Estampida, un restaurant força car però
amb menjar molt bo.
Després em va
repassar una mica el cabell, senyal que ja cada vegada em quedaven menys dies a
Tuxtepec i després a prendre un altre cafè. Finalment vam decidir d’anar a
dinar a l’estampida cap a les 16h per agafar gana ja que allà almenys s’hi ha
d’anar amb gana i gaudir be del dinar.
Mentre ella es
dutxava jo em vaig prendre una cervesa mentre segui treballant fins cap a les
15:30h que vam marxar primer a una obra propera ja que l’Emma volia parlar amb
el jefe d’obra per tal que li fes un pressupost per als apartaments que volia
fer al pis de dalt de casa seva.
Vam anar cap
allà. La calor era insuportable, de fet em semblava el dia mes calorós des de
que estava a Tuxtepec que ja és dir. En uns 5 minuts vam arribar-hi, vam entrar
i vam parlar amb el jefe d’obra. Tots els paletes, uns 6 o 7 se’ns van quedar
mirant i fins i tot escoltant, doncs era l’Emma la que parlava i suposo que els
estranyava una mica. Va explicar-li una mica el que volia i van quedar per
dissabte, dos dies després cap a les 15:30h per tal que anés i li fes un
pressupost. Ens vam acomiadar i vam agafar un taxi per anar a l’Estampida on
vam arribar-hi cap a les 16h.
Al contrari del
que em pensava, estava força ple. A mes si que era el restaurant que jo li deia
a l’Emma des de feia dies però que pensava que estava prop de casa seva, però
no, estava molt lluny, realment estava equivocat en quant a l’ubicació.
Jo vaig demanar
chicharrón de formatge amb huacamole d’entrada i tots dos Arrachera Tampiqueña,
que era un bistec de vedella amb salsa de frijoles, huacamole, patates fregides
i latan fregit. El plat costava quasi 200 pesos, uns 9€, però estava realment
bo. La carn molt ben feta, molt tendra i molt sabrosa, de fet la mes bona que
havia menjat mai a Mèxic i amb molt de temps en general.
El chicharron de
formatge també estava boníssim i la primera vegada que el provava, doncs ja
havia menjat chicharrón abans però no de formatge. Aquest era un d’aquells
dinars que gaudeixes molt i que recordes encara mes.
L’Emma no es va
acabar tot el bistec però jo si em vaig acabar tot lo meu. Era força tot plegat
però estava tot tant bo que no vaig tenir cap problema en menjar-m’ho tot. Això
si, la factura final va ser de quasi 500 pesos, uns 23€ entre tots dos. Un preu
car per ser Mèxic però no deixava de ser el preu d’un menú normal a Barcelona,
i aquest dinar de normal no en va tenir res.
Vam pagar i vam
marxar. Abans d’agafar un taxi vam anar a un Oxxo que estava a pocs metres a
comprar ja el tabac que necessitaria per la resta que em quedava de viatge que
només era una setmana i mitja mes. Després ja vam agafar un taxi que vam
compartir amb una altra dona que hi havia per allà i vam anar cap a casa on hi
vam arribar cap a les 17h. De seguida ens vam estirar mentre miràvem Ozark però
no vam tardar ni 10 minuts en adormir-nos.
Jo em vaig
despertar quasi a les 20h, doncs quasi sempre dormo com a mínim dues hores i
mitja, i l’Emma ja estava desperta, també com sempre. Va entrar però sense fer
soroll ni molestar-me doncs ja sa que de la migdiada em desperto de molt mal
humor i ja va amb molt de compte d’almenys no dir-me res ni despertar-me mes.
Vaig mirar el
portàtil i vaig veure que la connexió fallava. Ja vaig suposar que seria perquè
l’Emma no havia pagat i ja l’havien tallat. Sempre tarda uns dies en pagar
doncs la factura no va domiciliada sinó que s’ha de pagar per telèfon o no sé
com, en qualsevol cas un merdé.
Després ella va
venir i m’ho va confirmar. Així que va anar a casa d’en Chicho, va fer una foto
al router i ens vam connectar a la seva xarxa. EL problema era que no arribava
a tot arreu de la casa per lo que no podíem veure la TV i el portàtil no es
connectava, només el mòbil.
De totes maneres
jo ja quasi que havia fet tot el que havia de fer que necessités Internet per
lo que vaig aprofitar per escriure el diari mes estona de lo normal i avançar
una mica mes. Ella també va treballar una estona en el seu portàtil ja que
havia de fer coses de l’escola que ja començava en pocs dies. I així vam estar
fins quasi les 23h que vam anar al llit primer a xerrar uan estona i després a
jugar una estona mes, doncs la TV no la podíem veure.
Ella ja va dir
que no soparia, doncs tot i que ja feia 10 hores que havíem dinat, la veritat
és que havíem dinat molt be i fins i tot jo encara no tenia gana. Vaig esperar fins
quasi les 3 de la matinada per aixecar-me quan l’Emma estava ja mig dormint i
vaig anar a sopar. Un pot de pasta deshidratada i la carn que l’Emma no s’havia
acabat a l’Estampida.
I després ja si que vaig anar a dormir, doncs ja eren
les 3:30h.
by guillem | Ago 16, 2019 | Volta al Mon 2019
Em vaig despertar
quasi a les 10 del matí després de dormir les quasi 8 hores de cada dia. Aquest
dia l’Emma volia anar al viver tot i que no sabia a quina hora. Jo em vaig
aixecar, em vaig prendre el cafè, vaig escriure el diari, vaig mirar correus i
finances, que per cert, eren dies molt bons i en què tot em sortia molt be i
vaig ja acabar de preparar les “guies” de Toronto, Cataractes del Niagara i
Dublin que ja feia 3 o 4 dies que preparava. Es podria dir que ja ho tenia tot
preparat per seguir el viatge.
Després del
primer cafè, també com quasi sempre, vaig anar una estona al llit amb l’Emma
doncs sempre li costava molt aixecar-se. Vam estar xerrant una estona, ella
explicant els seus somnis estranys i llargs de cada dia i que encara em
sorprenia per com es recordava tant.
Després ella ja
es va començar a preparar per anar al viver mentre jo em prenia un segon cafè
seguint amb el que ja estava fent abans. Cap a les 14h ella va marxar cap al
viver i jo em vaig quedar sol a casa.
Cap a les 15:30h
vaig anar a dinar uns tacos de carn de porc picada, salsa de frijoles, formatge
i salsa d’aguacate picant. Cap a les 16h va venir l’Emmanuel a buscar xoriç ja
fet que crec que era d’ells, i que per cert, va estar picant a la porta i
cridant com un desesperat fins que no hi vaig arribar a obrir.
Després jo ja
vaig anar a fer la migdiada esperant que l’Emma arribaria cap a les 18:30h i
que per tant tindria dues hores llargues per dormir que normalment és el mínim
que necessito.
Però va arribar
força abans del que m’esperava, de fet una hora abans, a les 17:30h. Quan va
arribar em vaig despertar ja que va fer força soroll i ja em vaig aixecar tot i
fer poc mes d’una hora que dormia. Quan em vaig ben despertar em va estar
explicant coses del viver ja que tenia una comanda de rosers pendent que li
havien fet i que per mi aquelles comandes eren dels millors negocis que feia,
doncs quasi no necessitava ni viver ni treballador per a fer-los. Aquell mes
estava sent fluix però suposo que per tots les negocis en un mes d’agost, doncs
molta gent està de vacances i ja mes pensant en la tornada a les escoles que
suposa una despesa important. Almenys semblava que les coses amb en Jesús, el
seu treballador i exmarit, anaven força be i ja no discutien tant. En Jesús
tenia molts defectes però almenys era un bon treballador, bon venedor i expert
en plantes, per lo que a l’Emma li convenia està be amb ell i que ell es
volqués tot lo possible en el viver.
Jo em vaig
prendre un altre cafè i vaig seguir amb les meves coses mentre seguíem xerrant
amb l’Emma que estava estirada al llit i amb el mòbil tota l’estona, doncs
realment parava poc de mirar missatges i atendre trucades de possibles clients.
La veritat és que se li donava molt be vendre, contactar amb proveïdors, parlar
amb els clients, etc., coses que a mi em costaria molt de fer.
Cap a les 21h
l’Emma va anar a casa d’en Chicho a fer uns hotcakes amb pasta que ja havíem
comprat, doncs a casa no teníem gas, i cap a les 22h va tornar amb els hotcakes
i un matahambre que ens havia comprat en Chicho per ella i per mi, i a mes un
matahambre que es veia boníssim, molt mes que el del Bug’s. Dels 10 o 12
hotcakes que va fer a mi me’n va quedar un i mig, doncs la resta els va acabar
donant als nens, de fet en Marlon i la Daira van venir fins a l’habitació
nostra a buscar-los. En fi, a canvi teníem un bon matahambre per sopar en un
dia que no sabíem què sopar.
La conta de
Netflix de l’Emma estava temporalment deshabilitada per no haver pagat, per lo
que des del PC va tancar la sessió a tots els dispositius i ens vam connectar a
la meva conta per poder seguir veien Ozark, això si, ara en versió espanyola i
no mexicana.
El matahambre
me’l vaig menjar quasi tot jo, de fet l’Emma es va fer només 3 o 4 tacos i jo
almenys 20. Vaig menjar moltíssim.
Eren les 23:30h
quan acabàvem de sopar i jo en aquell moment no tenia prou son per dormir, per
lo que tenia quasi ja claríssim que mes tard m’aixecaria a ressopar alguna
cosa.
Vam anar al llit
a seguir mirant Ozark durant una o dues hores fins que vam acabar jugant una
estona. I finalment jo ja no em vaig tornar a aixecar per prendre llet o menjar
mes, ja eren les 3 de la matinada i ja tenia prou son com per anar a dormir.
by guillem | Ago 14, 2019 | Volta al Mon 2019
Aquest dia en principi havíem d’anar al
Naranjal, un lloc a la vora del riu a uns 50km de Tuxtepec. I dic en principi
perquè tot i que havíem quedat mai se sabia si finalment acabaríem fent lo
planejat.
Ens vàrem despertar cap a les 8h, almenys jo,
ja que havíem quedat cap a les 11h i jo sempre vull despertar-me 2 o 3 hores
abans per prendre’m el cafè tranquil·lament mentre escric el diari, llegeixo
correus, notícies, finances, etc.
Finalment si que hi vam anar però mes tar del
previst, com era normal. Cap a les 13h va arribar en Chicho, la Lola i els
nens. L’Emma i jo vam pjar al cotxe per lo que en un primer moment érem 8 en el
cotxe. Vam anar fins a un supermercat on vàrem comprar begues i gel i vam
esperar a la germana de la Lola i la seva família. Quan an arribar l’Emmanuel i
en Caleb van anar al cotxe amb ells, quedant ja només 6 al cotxe.
De camí cap al Naranjal vam parar a un
restaurant a comprar algo. Allà vam veure com preparaven el cochinillo. 3
cochnillos sencers empalats i donant voltes sobre una foguera. En Mario va
comprar algo de menjar i vam seguir el camí.
Pel camí la XXXXX va treure uns materials amb
els que feia collars, polseres i anells i les venia per uns 5 pesos. Aleshores
l’Emma i jo li vàrem comprar una polsera i un anell que fent broma dèiem que
era un anell de compromís.
Cap a les 13h vam arribar al Naranjal. Vam
pagar els 10 pesos d’entrada per cap i vam aparcar al pàrquing de la zona i que
ja estava a la vora del riu. El lloc era molt bonic, amb taules de fusta per la
vora del riu que en aquella zona era força pla i ample per lo que era un bon
lloc per banyar-s’hi. Una altra cosa és que l’aigua estigués freda o calenta.
Vam estar almenys 10 minuts per decidir-nos a
quina taula posar-nos, doncs a la zona mes interessant n’hi havia una de buida
però era difícil arribar-hi, doncs s’havia de creuar el riu, i carregats encara
costaria mes. Primer la Lola i la seva germana van anar a aquella taula mentre
en Chicho, l’Emma i jo miràvem per un altre costat. Amb tot, anàvem tots
carregats de coses i cansava una mica anar d’una banda a l’altra.
Finalment ens vam decidir per la taula mes
inaccessible però potser en un lloc mes interessant que les altres. Vam acabar
de portar totes les coses per començar a preparar el dinar.
El problema va ser ajudar a l’Emma a creuar el
riu, doncs no sé perquè te una por irracional a l’aigua, i tot i que en aquell
tros el riu baixava una mica fort, feia menys d’un pam de profunditat i les
roques no relliscaven.
Al cap d’uns minuts llargs vam creuar i vam
arribar a la taula. A diferència de Yetla, aquí ja portàvem el dinar fet per lo
que no havíem de fer la barbacoa. Portàvem espaguetis i carn ja tot preparat, i
com sempre cerveses a punta pala. De fet abans de començar a dinar ja ens
havíem pres dues cerveses cadascú.
Vam menjar primer en Chicho, la Lola, l’Emma i
jo mentre els altres es banyaven. Els nens van venir poc després. En uns 20
minuts vam acabar, doncs no hi havia tanta carn com a Yetla, que ens vam
passar, i a mes ja estava feta, per lo que tampoc hi havia la barbacoa.
Després de dinar vam seure a les cadires per
descansar una estona, tampoc massa, i després vam anar una estona al riu. De
fet quasi tothom es va banyar, fins i tot jo hi vaig anar tot i que no em vaig
mullar tot.
L’Emma i jo vam anar a una zona on es veia que
es podia entrar al riu mes fàcilment i hi vàrem anar entrant, molt a poc a poc
ja que l’Emma va tardar moltíssim en acabar posant els peus a l’aigua. L’aigua
era freda però aquella zona era poc profunda, de fet podies creuar el riu sense
que cobrís completament en cap moment. A mes hi havia molts peixets que no
paraven de picotejar els peus, suposo que en busca de pells mortes.
Al cap d’uns minuts va venir en Chicho que
també es va tirar al riu i ja estàvem allà quasi tots, tot i que la zona era
ample per lo que teníem molt espai entre nosaltres. Amb l’Emma vam anar
caminant un tros fins que jo vaig sortir una estona, doncs tampoc em volia
mullar del tot i ja portàvem una estona allà de peu sobre les roques.
Mentre l’Emma seguia al riu, jo vaig seure a
la taula on hi havia en Mario i la seva dona dinant. Ja estaven acabant i em
van dir que seiés allà amb ells. En Mario és una persona que li agrada parlar
de temes molt interessants, ja siguin econòmics o geopolítics. Posa molt
interès quan li explico coses d’Europa o d’altres països que hagi visitat.
L’última vegada, a Yetla, vam parlar de vàries coses però vam deixar la
conversa a mitges, i ara la volia seguir. Vam seure, vam agafar unes cerveses i
vam estar xerrant mentre els altres seguien al riu.
Em va preguntar sobre Tailàndia, Hawaii i en
general pels llocs on havia estat. Vam seguir parlant una estona de la
conquesta, doncs a diferència de la sensació que em va donar el 2016, el primer
any que visitava Mèxic, encara hi ha certa recança cap a Espanya pel que va
passar durant aquella època. Vam seguir parlant de la immigració i de la culpa
que te Europa en aquest aspecte, doncs va ser un continent colonitzador que en
quasi tots els casos va deixar les colònies ben espoliades i abandonades,
provocant les grans migracions de l’actualitat.
En un moment, la dona d’en Mario em va
preguntar una llegenda urbana que corre per Mèxic i que diu que els francesos
es dutxen poc. Em va preguntar si era cert i abans que li pogués respondre en
Mario li va dir que no ens fes perdre el temps fent aquest tipus de preguntes.
Jo per treure ferro i abans que comencessin una possible discussió, vaig dir
que aquestes coses eren llegendes urbanes sense cap fonament.
Al cap d’una estona van arribar en Chicho i la
Lola mentre l’Emma encara seguia al riu amb un conegut que hi havia a la taula
del costat. Vam estar xerrant sobretot de viatges, conquestes, etc., temes en
els quals estàvem força d’acord, i després ja de temes mes trivials i per riure
una estona.
Cap a les 17h l’Emma ja va sortir del riu,
havent-la d’ajuda, doncs igual que per entrar, va estar 10 minuts per sortir.
Aleshores vam anar a donar una volta pel poble del Naranjal, que és un poble de
dos carrers i 4 cases.
El poble estava al mateix costat del riu en el
que estàvem, per lo que no vam haver de creuar-lo. Primer Vam anar fins a un
pont molt estret, de mig metre aproximadament i fet amb un parell de fustes
però que l’Emma no es va atrevir a creuar, de fet es va quedar a poc mes d’un
metre de l’inici. Al cap d’uns minuts van venir en Chicho, la Lola i els nens
que si que van creuar-lo i es van fer unes fotos.
Després l’Emma i jo, vam començar a caminar
pel carrer que anava pel costat del riu veient les 4 cases que hi havia fins arribar
a una cruïlla n semblava que l’altre carrer anava fins a un embalat o quelcom
similar, en qualsevol cas una estructura força gran tenint en compte lo petit
que era el poble.
Vam estar uns 15 minuts caminant per un parell
de carrers, saludant als 4 locals que ens vam creuar i contemplant el riu i els
galls que hi havia a quasi cada casa. Al cap d’una estona vam donar mitja volta
i vam tornar cap a la zona de taules. Eren quasi les 18h, per lo que vam estar
una estona mes bevent mes cerveses fins cap a les 19h que va començar a ploure
i vam començar a recollir. Igual que a Yetla, la pluja en va precipitar la
recollida, de totes maneres ja era l’hora que volíem començar a marxar doncs a
les 20h ja es feia fosc.
En Mario i la Lola van portar els dos cotxes
fins al carrer que quedava mes a prop de la taula carregar-hi totes les coses,
incloses cadires i neveres.
Un cop tot carregat vam iniciar el camí cap a
casa, com no, amb una cervesa cadascú dins, també el conductor és clar.
Molt a prop encara del riu, hi ha una zona de
ramaderia on hi pasturen vaques. Moltes estaven enmig del carrer. La majoria
s’apartaven prou ràpid però algunes tardaven una bona estona en moure’s, se les
havia de pitar i fer llums per tal que es moguessin. A mes n’hi havia un munt,
almenys en vam veure un centenar de les quals amb 5 o 6 vam haver d’esperar a
què s’apartessin de la carretera.
Cap a les 20:30h arribàvem a casa. Jo estava
força cansat, no tant per un gran esforç físic fet, sinó perquè tanta calor em
debilitava molt, doncs a diferència de Yetla, al Naranjal hi fa mes calor i
sobretot molta xafogor.
Vam descansar una estona a l’habitació i vam
comentar de demanar uns antojitos per a sopar, però quan tot just ho estàvem
parlant, en Chicho va enviar-li un missatge a l’Emma comentant-li que també en
volien demanar, però finalment, entre tots dos van decidir d’anar directament
al restaurant a sopar ja que els antojitos no arriben massa be a casa. A mi no
em feia gens de gràcia anar-hi ja que allà era fàcil trobar-se al JC i la
veritat és que encara no tenia massa ganes de trobar-me’l. A mes, a part del
cansament, em començava a fer un mal de cap molt intens i molest per anar
enlloc. En qualsevol cas vaig acceptar, perquè la veritat és que tenia ganes
d’anar a sopar als antojitos, i vam anar cap allà amb el cotxe d’en Chico.
També venien tots els nens excepte l’Emmanuel.
Cap a les 21:45h arribàvem al restaurant. Jo
el primer que vaig fer va ser mirar si veia el cotxe d’en JC. No el vaig veure
per lo que no vaig dir res. Però quan en Chicho va aparcar el cotxe al darrere
de l’únic que hi havia allà aparcat, de sobte va dir que en una taula hi havia
en JC.
Ja estaven mig baixant quan jo vaig dir que no
anava, que anessin ells però que jo tornaria a casa. Primer ens vam quedar uns
segons allà mirant fins que l’Emma i en Chicho van dir que aniríem a un altre
lloc. Jo ja no vaig dir res perquè la veritat és que ja no sabia ni que dir. LA
veritat és que en Chicho va reaccionar molt be, li va dir al Caleb que no
baixés del cotxe que aniríem a un altre restaurant sense ni preguntar què
passava, que no sé si ho sabia o no. En qualsevol cas va proposar un altre lloc
i vam anar cap allà. Això si, l’Emma feia una cara que ja tenia clar que a casa
em diria alguna cosa. Jo sabia que no hauria d’haver-hi anat, de fet ja tenia
un pressentiment abans de sortir de casa.
Al cap d’uns 5 minuts vam arribar al
restaurant que havia dit en Chicho. Vàrem entrar i vam demanar. Era un
restaurant de tacos i tostadas on l’Emma i jo no hi havíem anat mai. Segons el
cambrer les tostadas eren petites així que en vaig demanar 4 mes 2 tacos.
I quan les varen portar vaig poder comprovar
que eren segurament les millors tostadas que havia provat mai. Eren molt
petites però molt carregades de carn i molt bones. A mes portaven la salsa i
formatge com quasi totes, però sobretot la diferència era la quantitat de carn
que portaven, tanta que la tostada quasi no aguantava el pes. Al final em va
venir mes de gust aquelles tostadas que els antojitos, doncs d’antojitos ja n’havíem
menjat el dia anterior.
Vam sopar, ells van pagar també el nostre
sopar i vam tornar cap a casa.
by guillem | Ago 14, 2019 | Volta al Mon 2019
Em vaig despertar cap a les 9 del matí. Aquest dia en principi no teníem res planejat, per lo que ja veuríem què passaria durant el dia, doncs, sobretot a l’agost, quasi cada dia acabàvem fent alguna cosa, encara que fos anar a dinar fora o a casa d’en Chicho.
Com cada matí em vaig prendre el cafè mentre escrivia el diari, llegia notícies i mirava correus.
Poc abans d’anar a dinar, vaig anar fins la botiga d’aigua que hi ha a uns 3 minuts caminant de casa l’Emma per omplir l’ampolla de 20L. Un cop plena, el camí de tornada ja no es fa en 3 minuts sino en 10 i fent com a mínim 1 parada. Encara sort que estava tant a prop.
Cap a les 14h l’Emma va preparar el dinar, carn amb ceba, tortillas y nachos, i tot, com sempre, amb salsa de huacamole picant. Però només jo, perquè a l’Emma no li agrada el picant tot i ser mexicana…
Després de dinar vaig anar a comprar uns gelats als abarrotes de la cantonada i uns pans dolços a la pastisseria del costat que ens vam menjar al llit mentre miràvem Netflix. I després com sempre ens vam quedar adormits, i també com sempre, ella es va despertar en menys de mitja hora i jo al cap de mes de dues hores.
Quan em vaig aixecar, evidentment l’Emma ja estava donant voltes per casa i jo em vaig prendre un cafè mentre escrivia el diari una altra vegada. Cap a les 19h ella va sortir al pati quan justament venien en Chicho, la Lola i dos amics d’en Chicho. Al veure a l’Emma li va dir si volíem anar a casa seva, cosa que vàrem fer. Així que em vaig dutxar, em vaig vestir i cap a acasa en Chicho.
Només arribar-hi ja ens va donar una cervesa. Els amics eren coneguts de la secundària tot i que no ho vaig acabar d’entendre ja que després vaig saber que la noia era del 85 i en Chicho del 78. En qualsevol cas es veien bona gent i simpàtics. Tenien una nena petita de ni tan sols un any.
Vam seure tots a la taula, en Chicho va treure una botana, que és un plat amb formatge, pernil i a vegades xile, i mes cerveses, moltes cerveses. Em van preguntar d’on era, sobre el viatge, etc. El noi em va preguntar sobre el Barça i fins i tot sobre Catalunya i el fet de que nosaltres parlàvem català. Se’l veia mes tímid que la noia però mes interessat en saber mes coses, per lo que em va fer vàries preguntes que evidentment jo vaig estar encantat de respondre i explicar. Sempre és molt agradable respondre a algú que te tant d’interès en saber d’on vens, que has fet i quines son les teves costums. I, de fet, el noi ja sabia els problemes que hi havia entre Catalunya i Madrid, que l’espanyol no era la llengua originària de Catalunya i altres coses relacionades amb la cultura catalana que em va sorprendre força que sabés. En general hi havia mes coneixement del que em pensava sobre la situació a Espanya.
I així vam estar xerrant, menjant i sobretot bevent fins cap a les 12 de la nit. Almenys ens vam veure 6 o 7 cerveses cadascú. En Chicho n’anava traient sense cap control cada vegada que veia que algú ja li en quedava poca, cosa que a sobre m’obligava a accelerar el ritme ja que al final tenia cerveses ja obertes esperant sobre la taula. La veritat és que tots plegats eren molt bona gent i divertits i vam passar una estona molt agradable i divertida.
Cap a les 12 de la nit, l’Emma ja s’estava adormint però no sé perquè no volia dir ella de marxar, per lo que em va dir a mi que jo digués que ja marxàvem. Tot i no saber perquè, ho vaig dir. En aquell moment acabaven de posar el karaoke havent cantat dues cançons, però quan ja m’aixecava per dir que marxàvem va començar a sonar una cançó que a l’Emma li agradava molt i que havia de cantar la Lola i em va dir que ens esperéssim a que acabés. Greu error, doncs en Chicho va aprofitar aquella pausa en què estàvem distrets amb la cançó per a posar-me un whisky triple, i sol perquè ja sap que així m’agraden a mi. L’Emma estava mig despistada amb el karaoke però en un moment es va girar al veure moviment i va ser quan va veure va veure i el whisky i quan es va quedar amb una cara que li vaig haver de dir que en el fons era culpa seva, doncs ja estàvem marxant quan ella va dir de quedar-se uns minuts mes. Resignada ens vam quedar. Jo la veritat és que encara no tenia massa ganes de marxar, per lo que tampoc m’hi esforçava massa. I així vam seguir bevent i cantant.
Això si, el whisky vaig intentar veure-me’l una mica ràpid ja que l’Emma anava mirant com anava el progrés. Tot i que la veritat que tots dos ens ho vàrem passar molt be aquesta estona de mes igual que tota la tarda. A mi al karaoke no és que em faci massa gràcia cantar però val a dir que és molt divertit tan cantar-hi com escoltar els altres cantar.
Al cap d’uns 30 minuts mes em vaig acabar el whisky i ja si que ens vam aixecar per marxar, però ja aixecant-nos mentre dèiem que marxàvem. Entre tots ens van dir que ens quedéssim una estona mes i aleshores l’Emma em va fer uns copets a l’esquena com dient-me, digues que no, copets que evidentment tothom va veure i que va fer que tots cridessin a la vegada: Mira como es ella la que quiere irse!!! Va ser realment molt graciós i l’Emma no ho podia dissimular. Amb això em va ser mes fàcil insistir en què ja marxàvem i així ho vam fer.
Lo bo d’anar a casa en Chicho és que al sortir ja érem al pati de casa l’Emma. Vam anar cap a casa primer a estirar-nos una estona, doncs a mi ja m’estava afectant tanta cervesa i tant de whisky, realment tot plegat ja m’havia pujat.
Després de descansar una estona mentre miràvem Netflix, jo vaig anar a menjar alguna cosa abans d’anar a dormir i l’Emma em va acompanyar tot i que ella no va menjar. Vaig menjar la carn amb ceba i tortillas que havia sobrat del dinar i sense tardar massa, doncs ja tenia fins i tot mal de cap, vam tornar a l’habitació. Finalment eren les dues passades quan em quedava adormit.
by guillem | Ago 14, 2019 | Volta al Mon 2019
Em vaig despertar cap a les 9 del matí després de dormir unes 7 hores i com quasi sempre l’Emma seguia dormint per lo que em vaig aixecar a prendre un cafè i a escriure el diari. Cap a les 10h es va despertar i vaig tornar al llit a xerrar una estona amb ella mentre s’acabava de despertar. Aquest dia l’Emma havia d’anar a l’escola a signar un paper i jo l’acompanyaria, així que no vam tardar massa en aixecar-nos de nou, jo a prendre un segon cafè i mirar correus i altres temes mentre ella es dutxava, i després a dutxar-me jo fins cap a les 11:30h que ja estàvem vestits i a punt per marxar.
Aquest dia aniríem amb l’urbano, doncs literalment quasi ja no teníem ni un peso. A l’Emma li havien cobrat una assegurança sense esperar-s’ho i quan quasi no tenia diners a la conta, per lo que l’assegurança es va cobrar dels diners que jo li havia ingressat i que contava que quasi em durarien fins l’últim dia. Eren diners que jo enviava des del meu conta bancari d’Espanya a la conta de l’Emma amb TransferWise que cobrava poca comissió i aplicava el tipus de canvi oficial. Vaig enviar poc mes de 6000 pesos, 300€, dues setmanes abans i esperava que em duressin dues setmanes mes. Doncs ja només en quedaven uns 200.
Així que vam anar cap a la cantonada per on passava l’urbano i després d’esperar uns 5 minuts ja va passar. La veritat és que anar fins l’escola de l’Emma amb urbano era molt fàcil i ho tenia realment be tenint en compte lo lluny que està, doncs de casa l’Emma a la parada hi ha uns 2 minuts caminant, i de la parada a l’escola menys de 5. Però l’Emma mai hi anava sola perquè les escales de l’urbano son molt inclinades i molt altes, i un dia fins i tot va caure. Quan anava amb mi no li importava perquè jo l’ajudava a baixar i ja em preocupava que el xofer no arrenqués fins que haguéssim baixat del tot.
Abans de les 12 ja arribàvem a l’escola. La calor era terrible. En aquests dies hi havia el que ells anomenen la canícula, que és un període d’un mes aproximadament on la calor és insoportable. Tot l’any fa molta calor a Tuxtepec, però durant la canícula realment costa de sortir al carrer, doncs el sol crema i hi ha molta humitat, que quasi que és el pitjor, doncs no pares de suar.
Vam entrar i de seguida vam veure que arribava l’Amada, una de les companyes de l’Emma que ja m’havia presentat. Ens vam saludar i jo vaig esperar assegut mentre elles feien els tràmits que havien de fer, que només era signar uns papers.
L’Emma em va presentar a la directora, la Vero, ja que estava a la seva taula que es veia des de fora. Vaig entrar a saludar i vaig tornar a sortir fins al cap d’uns minuts mes que em va tornar a cridar per ajudar-la amb la impressió d’un document que quasi no es veia. Allà dins em va presentar a 2 o 3 companyes mes.
Al cap d’uns 10 o 15 minuts de ser allà dins ja van acabar d’imprimir i de fer tot el que havien anat a fer, ens vam acomiadar i vam marxar a buscar l’urbano de nou per tornar a casa. Abans vam passar per la botiga de la cantonada que venia carns i vam comprar chicharrón i longaniza. El chicharrón com el d’allà, és a dir, gegant, molt mes gran que el que estem acostumats a Europa.
Mentre pagàvem la va trucar el seu treballador del viver, en Jesús, i entre això i la calor que feia es va començar a aclaparar. Vam anar fins la parada on la calor era terrible, ja no corria gens d’aire i fins i tot costava de respirar. L’Emma semblava que cada vegada es trobava pitjor per lo que la vaig ventar una estona mentre esperàvem el bus. Ja li vaig dir que aniríem en taxi, però és que abans va arribar l’urbano que un taxi. Així que vam pujar i ràpid cap a casa doncs no seria la primera vegada que l’Emma te una baixada de tensió, cosa que en aquell moment hauria sigut totalment normal ja que la calor era simplement insoportable.
Vam arribar a casa cap a les 13:15h i al cap de 5 minuts va passar el “Nieves”, és a dir, el venedor ambulant de gelats tipus cucurutxo que anava cridant “nieves” i picant amb la mà sobre la nevereta que portava. Era un home que quasi passava cada dia i segons em va dir l’Emma, fins i tot quan passava per davant de casa seva baixava una mica la velocitat ja que sabia que d’aquelles dues cases moltes vegades sortia algú a comprar-li, com de fet va ser aquest dia, doncs li vam comprar dos nieves.
Ella tenia mes experiència i es va notar en el gelat que va demanar, doncs el va demanar de meló i raïm, fins i tot tenia un tros de raïm. Jo de vainilla, doncs no sabia que en tenia de tants tipus i tant bons, així que em vaig menjar el meu de vainilla quedant-me amb les ganes de provar-ne un de meló.
Després d’estar una estona a l’habitació estirats al llit, vam anar a preparar el dinar. Menjaríem la longaniza i el chicharrón que acabàvem de comprar acompanyat com sempre de tortillas i salsa picant. Mentre ella preparava les coses jo vaig anar a comprar mitja dotzena d’ous a la pastisseria del costat que estava tancada però que tal com em va dir l’Emma, la porta del costat era la porta d’accés a la vivenda i allà si que hi podia entrar i comprar. Tot plegat em va estranyar força però tenia molta raó. La pastisseria estava tancada però la porta del costat estava oberta i hi havia un senyor dins assegut. En veure’m em va preguntar què volia i ell va avisar a una noia dient-me a la vegada que passés, així que vaig entrar quasi fins al pati interior de la casa. Va venir una noia i em va donar els 6 ous. Vaig pagar, després vaig anar a comprar mig kilo de tortillas a l’abarrotes de davant i vaig tornar a casa. Havia pogut comprar les dues coses sense desplaçar-me mes de 5 metres.
Cap a les 14:30h començàvem a dinar asseguts a la bona taula que te l’Emma, i dic bona perquè realment ho és. De fusta bona, ben acabada, forta, gran i amb les cadires del mateix estil, era de fet, el que mes destacava del menjador.
Vam menjar truita barrejada amb la longaniza i acompanyada del chicharrón, les tortillas i la salsa picant. Tot plegat molt bo com sempre.
En acabar, també com sempre, vam anar a l’habitació a mirar una estona Netflix mentre ens quedàvem adormits, jo sobretot. L’Emma normalment tardava mes i dormia menys estona, tot i que després si estàvem per la tarda a casa se la passava mig dormint mentre jo ja estava ben despert.
Jo em vaig despertar cap a les 17:30h, em vaig aixecar al cap d’una estona, doncs almenys necessito 20 minuts per no aixecar-me de mala llet per la resta de dia. L’Emma ja ho sabia i quan venia ja intentava no dir-me massa coses fins que em veia ja ben despert. Ens vam quedar una estona al llit fins cap a les 18h que ja em vaig aixecar a prendre el cafè de després de la migdiada mentre escrivia una estona mes el diari.
Cap a les 19h la Lola va trucar a l’Emma dient-li que ella, en Chicho i els nens estaven en un hotel d’allà Tuxtepec on hi havia una piscina i que si nosaltres hi volíem anar una estona. A mi aquestes quedades tan inesperades no m’agraden massa, però en aquest cas no em va importar gens ja que justament ja m’havia pres el cafè feia uns minuts i per lo tant ja havia fet el mínim que vull fer sempre quan em desperto en un viatge, prendre el cafè, escriure el diari i mirar correus.
Així que ens vàrem dutxar i vestir i vam esperar que “el taxista particular” d’en Chicho, en JJ, ens vingués a buscar. Lo d’en JJ era molt raro, era un ex-taxista que s’havia quedat sense feina i ara feia com d’assistent d’en Chicho. Primer va començar portant al seu fill a l’escola, però després el va anar ajudant en mes coses, fins al punt que quan estàvem a casa d’en Chicho, en JJ estava allà portant-nos les cerveses.
Jo no sabia ben be quan ens venien a buscar, però veia l’Emma estirada al llit mig adormida per lo que tampoc em preocupava massa. Però a les 20h van pitar des de fora i l’Emma es va aixecar corrent dient que era en JJ. I aleshores va haver de buscar la bossa, la tovallola i en definitiva tot el que volia portar a l’hotel. Sempre feia el mateix…
Jo vaig anar a buscar unes cerveses i cap a fora que en JJ ja havia pitat 3 o 4 vegades. Al cotxe amb en JJ també estava l’Emmanuel que també havia d’anar a l’hotel, que per cert es deia Las Villas.
Al cap d’uns 20 minuts arribàvem a Las Villas, un hotel molt mes luxós del que m’esperava, doncs jo anava una mica amb el xip de Yetla que tot iq ue estava també molt be, era a l’aire lliure. Però aquí no, la piscina estava en un pati de l’hotel rodejat per totes les habitacions. Era com una petita comunitat de casetes d’una planta amb el bar i la piscina al mig del patí. Fins i tot tenia un aquabar! Tot plegat era molt mes pijai del que em pensava per lo que no vam poder treure les cerveses que havia portat, així que les vam donar al Chicho que les va guardar a la seva habitació, que mes que habitacions eren petits apartaments, de fet alguns tenien fins i tot dues habitacions.
Tots plegats estaven a la piscina. També hi havia una amiga de la Lola amb el seu marit. L’Emma i jo vam seure en una taula del bar, que quedava junt a la piscina, i quan no portàvem ni 5 minuts, en Chicho ja ens va demanar unes cerveses. Mentre érem en aquella taula, la filla de l’amiga de la Lola, que no deuria tenir mes de 3 anys, ens va venir a l’Emma i a mi ja que ens havíem assegut a la taula on estaven ells, i ens va dir molt amablement, que podíem anar a una altra taula assenyalant-nos amb el dit l’altra taula. Va ser molt graciosa.
Ens vam prendre la cervesa i vam anar cap a la piscina. Jo, com quasi sempre, no em vaig mullar tot però si que vaig entrar a la piscina doncs al costat de l’aquabar i havia una zona d’un pam de profunditat per poder-hi caminar, així que allà vam estar una estona xerrant amb en Chicho i la Lola.
Ja era de nit per lo que ja estaven totes les llums del pati i de la piscina obertes, fent que tot plegat fos molt bonic i agradable. No hi havia soroll i la temperatura era prou bona.
L’Emma es va banyar una estona a la piscina tot i que sense allunyar-se massa, doncs realment li fa molta por l’aigua. Mentre, en Chicho ens anava demanant una nova cervesa cada vegada que veia que ens acabàvem la que teníem.
Al cap d’una estona, degut a què érem quasi 15 persones només havent llogat una habitació, un treballador de l’hotel ens va dir que hauríem de llogar una altra habitació. Jo li vaig dir a l’Emma que marxéssim però abans que poguéssim discutir res, en Chicho ja va reservar una altra habitació. Evidentment en Chicho i la Lola ens van demanar de quedar-nos allà a dormir, doncs ara ja teníem habitació, però l’Emma va dir que no i no va haver-hi manera de convèncer-la, no sé si pel fet de que no portàvem maleta o que era tot massa improvisat, en qualsevol cas en Chicho va pagar una habitació mes només perquè poguéssim estar una estona a la piscina.
Cap a les 22h vam trucar al Bug’s per demanar unes pizzes tot i que jo no volia sopar doncs acabaríem tornant a casa i ja soparia allà quan tingués gana, doncs tot just feia 3 hores que m’havia despertat. En JJ, com no, va anar a buscar-les i van sopar allà a les taules del bar al costat de la piscina.
Després de sopar en Chicho ens va demanar, també sense permís, unes pinyes colades mentre cantàvem una estona al karaoke. SI, a tot arreu on es bevia una mica, acabava apareixent un karaoke, fins i tot en aquell bar al costat de la piscina, on la veritat s’hi estava molt be, sense calor ni mosquits tot i que l’hotel està just a la vora del riu. Vam cantar, vam xerrar i vam beure una estona fins cap a les 23:30h que vam anar cap al petit jardinet amb cadires i taula de l’habitació d’en Chicho i la Lola que estava a menys de 10 metres del bar i la piscina on érem.
Allà vam seure tots 6, les 3 parelles, i algun dels nens de tan en tan passava per allà, i immediatament en Chicho va portar, que crec que acabava de comprar, una caixa sencera de cerveses, crec que de 24. La va deixar a sobre la taula i va començar a repartir cerveses i ja no va parar. Jo almenys me’n vaig prendre 3 o 4 en la poc mes d’una hora que vam estar allà asseguts.
Allà va ser on vam conèixer millor a la parella amiga de la Lola que era la primera vegada que vèiem, jo segur i l’Emma crec que també. El noi era mecànic i tal com va dir la seva dona molt encertadament, era un noi sense estudis però molt culte ja que llegia molt i sobretot mirava molts documentas, i de fet ho va demostrar en aquella estona que vam ser allà.
Primer vaig començar parlant jo traient el tema del preu de les habitacions a Tuxtepec, doncs estàvem a un hotel i aquell mateix dia vaig estar mirant preus a Airbnb d’habitacions a Tuxtepec ja que l’Emma en te una per llogar, i vaig veure que Tuxtepec les habitacions son mes cares que a Veracruz o de molts llocs dels que havia estat en aquell viatge, de fet una habitació normal estava en uns 20€ la nit, un preu molt per sobre dels preus habituals a Mèxic.
Aleshores el noi ens va explicar que Tuxtepec és una ciutat amb una renda per càpita superior a moltes altres ciutats iq ue realment en molts aspectes és mes cara. Ell com a mecànic ens explicava que els cotxes que hi havia per Tuxtepec eren mes nous que altres llocs i després va comentar algo d’una venta per Mercadolibre d’un cotxe, cosa que em va interessar força perquè també tenia cert interés en què l’Emma vengués per Mercadolibre. Ja sabia que allà s’hi venia de tot, però aquell noi fins i tot hi venia cotxes.
El noi no parava de beure i això es notava, cada vegada parlava mes i se l’entenia menys, però deia coses ben certes. En un moment determinat, va sortir, com no, el tema de la conquista. Jo vaig tornar a dir el que en pensava rebent de nou l’acord i fins i tot agraïment de tots els presents simplement per dir que allò va ser un espoli i un genocidi. Però aleshores el mecànic va dir algo com: “si los catalanes ya lo habéis vivido y lo seguís viviendo”. Sabia perfectament que a Catalunya va passar quelcom similar, almenys amb conseqüències similars, però que a nosaltres el conflicte encara ens durava i ara mes que mai. Coneixia perfectament el procés que acabàvem d’iniciar el 2012. En JJ, que estava una mica apartat, també sabia mes coses que molts altres. Sabia que tot va començar amb els Reis Catòlics i amb paraules textuals “Antes había dos bandos hasta que esos reyes se cansaron”. Mes o menys va ser així però era sorprenent com un taxista d’una ciutat Oaxaqueña estava tant ben informat.
Després ja vam parlar d’anècdotes de la Lola i la seva amiga i en Chicho ens va explicar que el dia anterior la policia el va parar perquè ell els va avançar amb el cotxe, per lo que es van picar i van baixar amb les armes llargues fins que ell, com advocat, i la Lola que no es talla gens, els van anar empetitint fins que mig avergonyits van marxar. Es veu que la Lola els va dir de tot.
Quasi a la 1 ja vam començar a parar de veure i a pensar en marxar. Va venir el cambrer a cobrar i en Chicho va pagar un total de 1450 pesos, uns 70€, només en alcohol per tots.
En JJ ens va acompanyar a l’Emma, a mi i a la parella d’amics amb el monovolum d’en Chicho. Mentre esperàvem a la parella, l’Emma i jo ens vam acostar al riu. De nit era fins i tot mes agradable estar-hi a la vora precisament perquè no es veia tant. És un riu molt contaminat i la veritat que no convida a quedar-se’l mirant.
En uns 15 minuts vam arribar a casa l’Emma, ens vam acomiadar i vam anar directament a l’habitació a descansar uns minuts. De totes maneres jo no vaig tardar massa en aixecar-me ja que no havia sopat. L’Emma si que havia menjat una mica de pizza, però jo, entre que en aquell moment feia poc que m’havia despertat i que no volia gorronejar mes de lo estrictament necessari, doncs només vaig fer un parell de mossegades a un dels trossos.
L’Emma no va menjar però em va acompanyar a la taula. Estàvem realment be tots dos i teníem ganes de passar estona junts. Un altre hauria menjat sol però allà estava l’Emma al meu costat esperant a que acabés mentre xerràvem de com havia anat el dia. Jo em vaig preparar un plat amb els ous remenats del migdia i costelles de porc del dia anterior que ja teníem fetes, i junt a chicharrón, tortillas i salsa picant vaig menjar molt be com sempre.
Cap a les 2 de la nit acabava de sopar i anàvem al llit a mirar Netflix i a dormir. Jo ja no m’aixecaria mes doncs em vaig poder adormir cap a les 3.
by guillem | Ago 13, 2019 | Volta al Mon 2019
Aquest dia vàrem quedar amb la germana de l’Emma, la Chely, i que es dedicava a la vainilla. Era científica i ajudava a productors a fer que les plantacions fossin el mes eficients possibles fent tot tipus d’anàlisi a les plantes. El dia anterior la vaig conèixer i ens va convidar a mi i a l’Emma anar a veure una col·lecció de diferents espècies que tenia a un Institut on hi donava classes.
Vam quedar a les 10 del matí per evitar les hores de mes calor. En aquest cas, era mes probable que a les 10 ja arribés, a diferència de quan quedàvem amb en Chicho que es podia endarrerir dues hores. Per lo que a les 8:30h ja em vaig aixecar per pendre primer el cafè mentre escrivia el diari i després dutxar-me i preparar-me.
A les 10 ja estàvem tots dos preparats i la Chely també va ser molt puntual, per lo que abans de les 10:10h ja estàvem la Chely, el seu fill, l’Emma i jo al cotxe de la Chely en direcció al Instituto Tecnológico de Tuxtepec. Aquest Institut està molt a prop de casa l’Emma, de fet viu en una zona buscada pels estudiants que busquen una habitació, motiu pel qual tinc tant interès en acabar els apartaments de la segona planta.
Al cap de pocs minuts ja entràvem al recinte de l’institut. Tot i no ser ni les 10:30h la calor ja era insoportable. Vam anar directament a una espècie d’hivernacle que hi havia al mig del pati i que era on la Chely tenia totes les plantes. Només d’entrar a l’hivernacle ja es podia sentit l’olor tant característica de la vainilla, i això que les plantes només tenien fulles.
Almenys hi havia unes 60 espècies diferents de vainilla, algunes de conegudes però altres que s’havia trobat ella mateixa al mig del bosc i que ni tan sols estaven catalogades, vainillas silvestres com li deia ella.
Em va estar explicant quasi una per una les seves característiques. Em va sorprendre que pràcticament només hi ha una espècie que es comercialitza degut a la facilitat al produir-la, el sabor, etc. La resta son mes difícils i per tant no s’utilitzen per al consum. També em va sorprendre la manera com es planten, doncs la vainilla és una planta enfiladissa sense tronc per lo que cada planta es va enredant sobre un pal i conforme la planta va creixent se la posa de tal manera que vagi donant voltes al pal de dalt a baix.
Jo li vaig fer algunes preguntes relacionades amb la producció de la vainilla a Tuxtepec per si em podria interessar invertir en alguna plantació, però va deixar ben clar que Tuxtepec ja no és un bon lloc degut al canvi climàtic que ha provocat un augment generalitzat de la temperatura per lo que ja i fa massa calor. De fet m’explicava que molts productors estan comprant terrenys cada vegada mes amunt de la Sierra on la temperatura és mes baixa. Ja no era una bona opció però mai s’ha de perdre l’oportunitat de preguntar i informar-se sobre possibles inversions i menys quan tens la possibilitat de preguntar-li a una de les millors expertes de tot l’estat.
La vaig ajudar a regar una mica alguna de les plantes que es veia mes seca degut a què la bomba d’aigua no funcionava. Ens vam fer algunes fotos i ja vam marxar, jo sabent moltes mes coses i havent passat una bona estona i sobretot aprofitada i didàctica.
Eren quasi les 11:30h quan sortíem de l’institut i anàvem a comprar l’esmorzar. Esmorzar que a Mèxic és quasi dinar, tot i que després també dinen però molt tard, alguns cap a es 16h. Vam anar a un petit restaurant allà a prop que coneixia la Chely on ella va comprar el menjar per tots 4. Va comprar borrego i sopa per prendre allà tot i que l’Emma i jo no en vam voler. De fet per mi era massa aviat per una sopa.
I amb l’esmorzar vam tornar cap a casa l’Emma, vam preparar la taula fora al pati igual que el dia anterior i vam esmorzar nosaltres 4 i els nens. El borrego es menjava, com és habitual, en tacos. La Chely ja feia estona que deia que volia un cafè, per lo que l’Emma va ser lo primer que va anar a preparar quan vam arribar. I de fet la Chely també anava entrant per veure cm anava i ajudar-la de tantes ganes que tenia de cafè. Em recordava a mi a primera hora del matí…
Així que un dia mes tornàvem a estar fora al pati amb la taula, convidats i un munt de menjar. I perquè encara no eren ni les 12h, sino també ja hi hauria mezcal i tequila.
Vam estar parlant amb l’Emmanuel del que pensava estudiar, que era cirurgia tot i que jo no sabia quina especialitat, així que li vaig preguntar i em va dir neurocirugia. Em vaig quedar força al·lucinat, de fet ja ho estava amb lo de cirurgià però la neurocirugia sonava mes complicat i sobretot que es necessita encara mes estomac. Aquestes son les típiques professions que jo no podria fer de fàstic que em faria.
L’Emmanuel tenia 14 anys però em va semblar que ja ho tenia molt clar que volia fer allò. En Miguel, el fill de la Chely, ja havia acabat arquitectura i de fet havia fet els plànols dels apartaments de la segona planta de casa l’Emma. I els altres encara eren massa petits per saber res. Així que estava enmig d’una família molt estudiosos i grans professionals. Això si, tots professionals per conta d’altri i amb horaris molt marcats i llargues jornades laborals, que és justament el que jo no busco mai.
En qualsevol cas em sentia molt privilegiat de poder compartir taula amb gent tant intel·ligent, treballadora i culta. És realment agradable i profitós passa una estona amb gent així.
Cap a les 12:30h la Chely i en Miguel es van acomiadar, doncs l’endemà ja marxaven cap a Guatemala on la Chely s’havia de reunir amb un productor de vainilla. Amb mi es va acomiadar mes ja que quan ella tornés jo ja hauria marxat de Mèxic i ja no ens veuríem mes, almenys fins l’any següent.
Quan tothom va haver acabat de menjar vam recollir la taula, vam netejar una mica i l’Emma i jo vam anar a l’habitació a descansar una estona, és a dir, a mirar Netflix i a fer la migdiada tot i que no eren ni les 13h.
L’Emma com sempre es va aixecar al cap de poca estona però jo fins quasi les 16h no em vaig despertar. L’Emma ja estava donant voltes pel pati quan jo em vaig anar a preparar el cafè i a escriure el diari. Cap a les 17:30h em va enviar un Whatsapp dient-me que estava a casa d’en Chicho i que anés cap allà, així que em vaig vestir per anar-hi. Però quan vaig sortir al patí vaig veure l’Emmanuel tocant la guitarra i la Daira al costat venent coses a la gent del carrer. Per iniciativa pròpia els va demanar bosses de caramels i coses similars als seus pares, ho va posar tot en una taula davant la porta que dona al carrer, i cridant va començar a vendre coses a la gent que passava. Una nena de 9 anys i amb un esperit emprenedor ja tant desenvolupat. Fusta de venedora.
L’Emmanuel em va cridar i vaig anar cap allà a seure al seu costat mentre tocava la guitarra i la Daira m’explicava com li anaven les ventes. Entre altres ja m’explicava que una dona els havia intentat donar menys canvi, però la Daira no tenia un pèl de tonta. L’Emmanuel em va demanar que l’ajudés amb la lletra d’una cançó que estava composant, a lo que li vaig respondre que jo era el menys indicat per ajudar-lo en allò.
Vam estar una estona que jo deia una paraula i ell feia una petita cançó en que hi aparegués. La veritat és que se li donava força be i les cançons que anava fent no només tenien sentit sino que quedaven prou be.
Al cap d’uns 15 minuts de ser allà fora assegut, va sortir l’Emma de casa en Chicho per dir-me que perquè no entrava, a lo que li vaig respondre que estava allà escoltant l’Emmanuel. Però ella ja em va fer entrar a casa en Chicho doncs ja fins i tot hi era la Chely, que suposadament ja no l’havia de veure mes després d’haver-m’hi acomiadat aquell mateix matí.
Així que vaig anar cap allà i la Chely ja estava asseguda a la taula, menjant. Sempre la veia menjant i molt… Estava menjant unes tortas que havia preparat la Lola amb l’ajuda de l’Emma. Jo encara no tenia gana per lo que vaig seure allà sense demanar encara res. Això si, en Chicho ja va començar a treure birres.
Al cap d’una estona van arribar en Marco, l’Ana i la seva filla que tot just sortien de treballar. L’Ana havia fet i portat uns cupcakes, que només veure’ls em va venir la gana de cop. Almenys me’n vaig menjar 4. Cal tenir en compte que atipen molt.
Per la TV estaven fent un partit. Jugaven Tijuana contra América a la copa de Mèxic. Jo vaig preguntar quins equips eren i en Marco m’ho va explicant però fins i tot posant exemples d’equips espanyols equivalents, demostrant que tenia un gran coneixement de la lliga espanyola.
I així vam estar bevent, xerrant i menjant fins cap a les 21h. Finalment si que vaig menjar tortas ja que de tant veure-les finalment em va venir la gana, i val a dir que estaven boníssimes, de fet es podria dir que eren les mes bones que havia provat, doncs al fer-les a casa hi van posar de tot i molt.
La veritat és que era molt agradable passar l’estona amb en Chicho, en Marco, la Lola, l’Ana, etc. Eren tots molt bona gent i que em van acollir i acceptar molt be des del primer moment.
En Marco va parlar una estona dels problemes amb el director del seu hospital, demostrant un cop mes els problemes que hi ha en el sector de la sanitat i que és el motiu principal pel qual de moment no tinc interès en viure a Mèxic. Pel que deia el director fins i tot a vegades ni tan sols anava a treballar, deixava gestions sense fer, etc. Tot plegat derivava en problemes pels pacients que els metges com en Marco havien d’aguantar.
Cap a les 21h l’Emma i jo vam tornar cap a casa ja havent sopat. Jo evidentment vaig tornar a menjar cap a les 12 d ela nit. Així que l’Emma i jo ja ens vam quedar a casa mirant Netflix i xerrant fins que jo vaig tornar a sopar.
by guillem | Ago 12, 2019 | Volta al Mon 2019
Aquest dia va ser el que pitjor despertar vaig tenir jo i tothom i el dia de l’experiència mes inoblidable de tot el viatge.
Cap a les 3:30h de la matinada, em va despertar de sobte un soroll molt fort, tal com si fos un tro, però mes fort i molt mes llarg. I quan ja estava despert pel soroll vaig notar que tot es movia. Era un terratrèmol!
Evidentment, per mi era el terratrèmol mes fort que havia viscut mai, doncs només en vaig sentir un de 4 graus a Vilassar que va ser quasi imperceptible, però aquest ho era i molt. Al cap d’uns 5 segons ja érem conscients de la magnitud i per sort no era un terratrèmol que hagués de tirar la casa a terra. Mes tard vam saber que era de 5 graus. Mentre tot es movia escoltàvem tots els gossos de la ciutat bordant i alguna alarma de cotxe també sonant. Tot plegat era força tètric. El moviment va durar, almenys a mi em va semblar, entre 10 i 15 segons que es van fer mes llargs de lo normal, doncs només penses en si caurà algo del sostre. Em donava la sensació que el moviment era d’aproximadament uns 30 o 40 cms de costat a costat.
L’Emma va sortir immediatament a veure el seu germà i nebots. Tots estaven be i no havia passat res. Jo no vaig sortir ni del llit, doncs si hagués caigut algo del sostre millor no començar a còrrer per la casa, en qualsevol cas hauria anat sota la taula.
Cap a les 4 de la nit després de llegir tots els Whatsapp’s enviats per familiars i amics i haver llegit la informació per Internet, vam tornar a intentar dormir. A l’Emma li va resultar mes fàcil que a mi, doncs jo fins cap a les 4:30h no em vaig adormir i vaig despertar-me i aixecar-me a les 6:30h.
Quan em vaig aixecar, com sempre em vaig preparar el cafè i vaig escriure el diari a mes de mirar correus i altres temes financers. Havia dormit poc i malament per lo que em va costar una mica activar-me, però un cop em prenc el cafè ja està.
L’Emma va tardar molt mes en despertar-se, be, s’anava mig despertant de tan en tan però de seguida tornava a adormir-se. No va ser fins cap a les 10h que ja es va despertar del tot. Aleshores jo vaig anar una estona al llit a xerrar amb ella mentre s’acabava de despertar, doncs sempre li agrada explicar-me el que ha somniat, i a mi també, doncs somnia molt i ho recorda sempre perfectament, sembla que t’estigui explicant una peli.
Així vam estar una estona fins que ens vam aixecar i vam anar cap al pati on hi havia en Chicho amb qui vam quedar per dinar allà mateix la carn que ens havia sobrat el dia anterior. Així que vam començar a preparar el pati, la taula i la barbacoa. Després vam començar a escalfar la carn al microones de l’Emma, doncs estava congelada, i en Chicho l’anava fent a la barbacoa tal com ja va fer el dia anterior.
I així vam estar, ja prenent cerveses, fent les carns durant quasi una hora quan ja vam avisar als nens i la Lola i vam anar tots a dinar. Érem 8 a la taula i era un dinar normal…
I al igual que el dia anterior, vam tornar a menjar molt i molt bo. De fet vam menjar molt cadascú i encara va sobrar carn! Dos dies dinant aquella carn i no ens la acabàvem. Tot plegat, evidentment, acompanyat de moltes cerveses, bona companyia i bones converses.
I tot i haver 4 nens, el mes gran de 14 i el mes petit de 6, es portaven molt be i de fet era molt divertit està amb ells. A mes, el gran, ajudava molt a la taula, portant coses i recollint-ne, mentre que els mes petits es portaven realment be.
Un cop vam acabar amb les chuletas, morcillas, butifarres, costelles, etc. els nens van anar a jugar pel pati i nosaltres ens vam quedar a la taula després de recollir-la una mica per ja començar a beure.
Bona part de la tarda la vam passar al pati amb en Chicho, la Lola i l’Emmanuel, tot i que els altres nanos també corrien per allà. En Chicho va treure una ampolla de Mezcal que ens vam acabar pràcticament entre tots dos.
Quan feia poc que havíem començat amb el Mezcal, va arribar la germana de l’Emma i el fill d’aquesta, la Chely, i a la que havien convidat però que se li havia fet una mica tard, de fet venia a dinar però ja tots havíem acabat. La Chely era científica especialitzada en vainilla. Ajudava a productors a fer les seves plantacions mes eficients i a buscar els millors tipus de vainilla.
Van seure amb nosaltres i van menjar una mica de la molta carn que encara quedava. Per cert, la Chely va menjar moltíssim, de fet ja ho havia dit que tenia molta gana. Jo era la primera vegada que parlava amb la Chely i estava una mica a l’expectativa perquè m’havien dit moltes vegades que al Chely era una mica especial. Si que ho era però en aquella ocasió vam estar parlant molt be, de fet quasi tot l’estona que va ser allà la va passar parlant amb mi explicant-me, com no, coses sobre la vainilla. Jo la veritat és que sempre poso molta atenció quan m’expliquen aquestes coses i suposo que això també va fer que ella s’esplaiés mes al veure tant d’interès per la meva part, doncs realment em va explicar coses molt interessants. No és que jo tingués un interès especial per la vainilla, sinó que tinc un interès especial en tot el que siguin negocis o possibles inversions que pugui fer. De fet, en una ocasió, sense encara conèixer-la, ja vam contactar per Whatsapp per oferir-me com a inversor. Sempre que algú que tingui algo per ensenyar-me està disposat a explicar-m’ho, jo sempre estic molt atent. Això ho noten i encara m’expliquen mes. En aquest cas estava interessat en el cultiu de la vainilla, doncs era un producte amb mes demanda que oferta.
Em va explicar com havien de ser els cultius, que a Tuxtepec ja hi feia massa calor per la vainilla, cm l’analitzava, on tenia el seu museu particular, les classes que donava, etc. Val a dir que la Chely és una persona molt coneguda i molt reputada, cobra molt be per fer el que fa. És mes, al cap de pocs dies marxava a Guatemala per assessorar a un productor. Fins i tot la cridaven des de Guatemala.
Quan van acabar de dinar ella i el seu fill ja van marxar cap a casa però vam quedar per l’endemà per tal que m’ensenyés el seu museu particular i m’expliqués algunes coses mes. Jo, evidentment, encantat.
Un cop ja havien marxat, la Lola va entrar un moment a casa l’Emma i va veure les galetes Sponch i li va faltar temps quan va sortir per dir si les podíem treure. Com menja la Lola i sobretot galetes i merdes d’aquestes, no para.
A les 19:40h a l’Emma se li va encendre alguna bombeta i va recordar que a les 19h havia quedat amb dues amigues seves de l’escola, una de les quals n’era la directora, així que ja arribava tard. Va córrer a canviar-se i arreglar-se una mica i abans de les 20h ja marxava en taxi. De totes maneres pel que semblava les altres dues també arribaven o havien arribat tard.
Ens vam quedar en Chicho, l’Emmanuel i jo al principi i mes tard va tornar la Lola. En Chicho va treure el whisky i tequila. Com que primer va treure el tequila me’n vaig prendre una copa. Però quan va treure el whisky ja vaig passar al whisky deixant el tequila que realment em costava molt i m’agradava molt menys.
Vam estar xerrant primer del meu viatge, de por on havia anat, què m’havia agradat mes, els preus aproximats de cada país, les costums, els paisatges, etc. La veritat és que tan en Chicho com l’Emmanuel es van interessar força per les meves vivències abans d’arribar a Mèxic. Els vaig explicar una mica lo molt que m’havia agradat Tailàndia i lo amable que era la gent, lo peculiar de Malàisia sent un país musulmà per a la vegada molt occidental i lo car de Hawaii que per viure un sol dia t’hi has de gastar $100.
Després l’Emmanuel va treure la guitarra i vam estar cantant una estona mentre ell tocava. Al principi va estar tocant cançons de cantants que no coneixia però en un moment en va tocar una de Melendi i al dir-li que el coneixia i que fins i tot m’agradava una mica, ell es va quedar parat, doncs també li agradava molt i segons deia a Mèxic poca gent el coneixia, per lo que trobar algú que el conegués li va fer certa il·lusió i va estar cantant un munt de cançons seves. I tot plegat mentre en Chicho anava bevent Mezcal i Tequila i jo el Whisky, que amb la tonteria ja anava per la tercera copa.
I així vam estar fins cap a les 22:30h que va arribar l’Emma. Pocs minuts abans ja m’havia avisat que ja venia en el cotxe d’una de les amigues. Quan va arribar ja vam marxar tots cap a casa, de fet em va donar la sensació que en Chicho i companyia ja tenien ganes de marxar però estaven esperant a què arribés l’Emma per a no deixar-me sol.
Cap a les 23:30h vam anar a sopar mes carn de la que havia sobrat, embotit, tortillas i salsa picant. Després a l’habitació a mirar una estona Fargo i cap a les 2 de la nit ja ens vam quedar adormits.
