15/07 Tercer dia a Tuxtepec: Aniversari Cheli

Ens vam despertar cap a les 10:30h del matí, em volia despertar abans però em costa dormir menys de 8 hores. Estava sol ja que l’Emma treballava aquell dia i l’endemà fins les 13h, sent ja els dos últims dies abans de vacances.

Com sempre em vaig prendre un cafè mentre mirava correus i preparava el lloc web que utilitzaria per a portar els comptes del viver de l’Emma, doncs fins aleshores ho apuntava en una llibreta. Ja ho tenia mig decidit però ho vaig acabar de confirar, utilitzaria Akaunting, open source i instal·lable a través de Softacolous.

Vaig escriure una mica el diari, ja que intento almenys escriure un paràgraf com a mínim cada dia, em vaig dutxar i cap a les 12:15h vaig anar a buscar l’urbano, que és el transport públic de Tuxtepec i altres ciutats. Son minibusos molt vells que costen 8 pesos, uns 0,30€ a qualsevol destí.

La parada està a uns 2 minuts caminant de casa l’Emma i des de que hi vaig arribar, en uns 5 minuts ja va passar, per lo que tot plegat molt be. A mes m’encanta anar en aquests busos i en qualsevol transport públic en general, doncs és la manera com es mouen els locals i en aquest cas és tot molt autèntic.

Al cap d’uns 15 minuts vam arribar al mur del cementiri que ja em coneixia, i després de confirmar-ho amb el xofer, vaig baixar. Des d’alla a l’escola hi havia uns 2 minuts caminant.

Vaig arribar a la porta cap a les 12:45h per lo que tot plegat va anar molt millor del que creia. Fora ja hi havia unes 7 o 8 persones esperant. La calor era insoportable i tots intentàvem posar-nos sota l’ombra de l’arbre que hi ha just a l’entrada de l’escola.

A pocs minuts per les 13h varen obrir les portes i la gent va anar entrant. Jo em vaig quedar fora ja que no sabia on havia d’anar ni tan sols que havia de fer, fins que l’Emma em va trucar, em va veure des de dins l’escola i em va dir que entrés. Vaig entrar i vaig caminar per on caminava tothom fins arribar a una espècie de recpepció o consergeria on ja estava ella just a l’altra banda. Vaig passar i vam anar cap a la seva classe, o sala com li diuen ells.

Quan hi vam arribar encara hi quedaven 4 o 5 nens que els havien d’anar a buscar els pares. També hi havia les seves dues asistents a qui em va presentar. Però abans d’arribar-hi, vam trobar a l’Andrea, la seva antiga assistent i a qui ja havia conegut l’any anterior. Era una noia que em va caure molt be, doncs se la veia molt legal i molt bona noia. De fet emv a donar uan abraçada al veure’m doncs havíem passat moltes estones junts feia un any.

L’Emma em va ensenyar una mica la seva sala, amb les cadiretes ptites, els carretons, la decoració que molta d’ella l’havia feta ella mateixa, etc.

Quan ja varen venir a recollir l’últim nen, va acabar de recollir algunes coses i ja vàrem marxar. Havíem d’anar al seu viver, però el que jo no sabia és que s’hi podia anar caminant, així que vam sortir i caminant uns 5 minuts vam arribar al viver. Abans d’arribar-hi vam passar per un mini súper del cstat a comprar cafè i una cervesa. Quan vam anar cap al viver l’Emma em va demanar que entrés jo primer per veure que feia el seu treballador. Hi vaig entrar i estava mirant el mòbil…

Em vaig presentar i a continuació ja va entrar l’Emma dient-li coses. Jo anava mirant el viver sorprès, doncs era força mes gran del que m’esperava. Ja l’havia vist en fotos però evidentment no es podia apreciar be lo gran que era. Amb moltes plantes i tot plegat molt ben organitzat. Em va sorprendre la bona feina feta per l’Emma.

Van entrar uns clients i l’Emma es va atendre tal com sap fer ella, doncs s’ha de dir que porta un comercial dins. Li anava preguntant coses al treballador suposo que per comprovar si sabia les coses i la veritat és que el noi si que ho recordava quasi tot.

Quan varen marxar vam mirar les llibretes on s’apuntaven les ventes doncs m’enduria una ja completa per passar-ho a la web.

Mentre érem allà, l’Emma va dir que no trobava el mòbil. Després depensar uns segons va dir que creia que se l’havia deixat al mini súper d’abans. Hi vaig anar, vaig preguntar al noi de la caixa que ens havia cobrat i em va dir que no, però aleshores i una altra treballadora va preguntar-me com era. Li vaig dir que tenia una tapa de llibre i ella va preguntar quin dibuix hi apareixia. Li vaig dir que no ho sabia erò que ho podia anar a preguntar, a lo que va respondre que no feia falta dient-li al noi que estava en un calaix de la caixa. Efectivament se l’havia deixat allà sobre i encara sort que l’havia trobat aquella dona.

Li vaig portar, quedant-se ella i tots mes tranquils, i després de fer alguna cosa mes ja vam marxar. Vam passar per una carnisseria tambñe d’allà al costat a comprar bistecs de terners arrebossats, que allà es diuen res a la milanesa, i carn al pastor. Després ja vam agafar un taxi i cap a casa.

En arribar l’Emma ja va preparar la carnd e vedella arrebossada i vam dinar la carn amb tortillas i salsa picant, com sempre és clar, I després, com quasi sempre també, a fer la migdiada

13/07 Primer dia Tuxtepec

Em vaig despertar a les 14:30h després d’haver dormit 10 hores seguides sense despertar-me ni una sola vegada.

L’Emma no hi era, però encara no m’havia pres ni el cafè que ja va arribar. Estava encara mig encarcarat de tant dormir i mig despertant-me, que l’Emma em va dir que ja havíem de marxar doncs ens havien convidat a una festa d’en Marlon, el fill de la Lola, la dona del seu germà Chicho.

A mi haver de marxar tant ràpid sense haver-me pres un cafè amb tranquilitat m’emprenya una mica, així que li vaig dir que abans m’havia de prendre el cafè, dutxar-me i vestir-me. És cert que ja m’havia avisat de la festa, però no sabia que seria tant aviat.

Així que em vaig prendre ràpid el cafè, em vaig dutxar i em vaig vestir amb la millor roba que portava, que era un panataló blau i un polo. De totes maneres finalment vam acabar marxant quasi a les 17h, doncs l’Emma es va estirar i es va mig adormir, temps que vaig aprofitar per mirar correus i escriure una mica el diari.

Quasi a les 17h vam sortir a buscar un taxi per anar fins al saló on es feia la festa. El saló estava molt a prop d’on havia llogat l’apartament els dos últims anys, per lo que ja em coneixia una mica la zona. El saló era gran amb unes 10 taules on ja molts dels convidats ja havien dinat, hi havia un pallasso preparant-se per l’actuació i fins i tot hi havia una piscina en un pati.

Però abans vàrem passar pel Chedraui que tantes vegades havia anat els anys anteriors a comprar el regal pel nen i alguna cosa mes.

Al primer que vàrem saludar va ser al festejat, al Marlon, un nen que feia 7 anys però ja molt educat i simpàtic.

A fora al pati hi havia la Lola, la mare del festejat i dues de les germanes seves que estaven preparant el dinar en dues olles enormes. Vam entrar després de saludar i vam seure en una de les taules ja ocupada per un matrimoni i la seva filla. No els coneixiem però allà no passa res, seus i ja està.

Ens van portar el menjar, que era un plat amb pollastre, uns mica d’espaguettis, puré de patata i una salsa de xile molt picant. Mentre menjàvem va arribar una de les germanes de l’Emma, la Xochitl que encara no la coneixia. Ens va presentar a ella i a la seva filla Alin. Una mica mes tard va arribar el germà, en Chicho que si que ja el coneixia dels altres anys.

El pallasso primer va començar la seva actuació al pati fins que un nen va caure degut a l’aigua que hi havia per terra de la piscina i va decidir seguir a dins, per lo que quasi tota l’actuació la vàrem poder veure, i de fet va ser prou divertida. Feia des de pinyates que eren ninots, el joc de la cadira, concurs d’acnseguir coses d’entre els assistents i altres jocs molt divertits.

Finalment en Marlon seia a la taula presidencial amb el pastís a bufar les espelmes amb els nens darrere i tots cantant les Mañanitas, la cançó típica a Mèxic per felicitar un aniversari. Després de bufar les espelmes li varen donar els regals un per un i la Lola va repartir el pastís entre tots els assistents. Evidentment no en va tocar massa, doncs érem molts, però estava molt bo.

I al cap de poca estona l’Emma i jo ja vàrem marxar cap a casa seva. Havíem passat una bona tarda, havia conegut a part de la família de l’Emma que no coneixia i m’havia retrobat amb el Chicho.

Eren quasi les 20h quan arribàvem a casa seva on jo vaig segur descansant una mica després d’organitzar be totes les meves coses, doncs allà ja m’hi quedaria un mes. No tenia massa son però la veritat és que encara em sentia una mica cansat. Amb 39 anys ja costa molt recuperar-se de quasi 40 hores sense dormir, agafant dos avions i un autobús.

Cap a les 9:30h ja teníem gana ja que el plat de la festa no va ser massa per lo que vam anar a sopar a una taqueria a 3 minuts caminant de casa l’Emma. Un cop allà jo vaig demanar un suizo, que era carn de vedella, amb ceba i formatge junt a 6 tortillas, que li diuen ells, que son el que utilitzen per fer els tacos. A mes vaig demanar 5 tacos el pastor, que son de carn de porc, ceba i filantro, que és una verdura. L’Emma per la seva part 5 tacos el pastor. Tot plegat estava boníssim. M’encanta com preparan la carn i lo bo que queda junt amb les tortillas i la ceba. Un cop m’ho vaig acabar tot, no és que tingués mes gana però si em venia de gust mes tacos, així que en vaig demanar mes però ja se’ls havia acabat la carn, doncs ja eren les 22:15h i era un restaurant amb molta clientela, així que em vaig menjar només el que l’Emma va deixar. I tot plegat 60 pesos, poc menys de 3€. A Mèxic pots menjar molt bo i fins a no poder mes per preus molt baixos.

Cap a 22:30h tornàvem a casa l’Emma ja a dormir, doncs tot i que jo m’havia despertat tard, ja notava que tenia prou son com per dormir 8 hores seguides.

12/07 De camí a Tuxtepec

A les 11h arribàvem a Mèxic tot i que l’hora local ja era les 13h. Ja havia omplert el document d’entrada que s’ha de presentar al control d’immigració i que donen al mateix avió. A les 17h tenia ja reservat el bus que sortia des de la terminal TAPO de Ciutat de Mèxic amb destinació a Tuxtepec, per lo que tenia 4 hores per passar el control, arribar a la terminal i per fi menjar tot el que volgués en algun lloc ambulant, ja només pensava en tacos, tortas i tostadas.

Com ja acostumava a fer sempre que havia de passar un control d’aduanes, inetnatava adelantar a tothom que podia per no trobar-me massa cua, ia questa vegada entre que vaig sortir dels primers de l’avió i que vaig adelantar força, quasi vaig tornar a ser dels primers en arribar. Al cap de pocs minuts ja em va tocar però en arribar la agent em va dir que faltaven uns camps per omplir. Increíble, una merda de formulari que no se sap ben be perquè serveix i a sobre amb camps mig amagats. Vaig haver d’anar a omplir-los i tornar, per sort no em van obligar a fer tota la cua sino que vaig passar un cop omplert tot el formulari.

Em va preguntar el motiu i els dies d’estada, responent-li turisme i 35 i cap a dins.

Un cop a Mèxic havia d’anar fins la terminal d’autobusos TAPO que està força a prop però és recomanable anar-hi en taxi segur o Metrobus. El taxi segur pot sortir per uns 150 pesos i el metrobus per 30, així que jo tenia clar com hi aniria.

Primer vaig anar per les cases de canvi de l’aeroport preguntant si em podien canviar els ringgits, però enlloc els acceptaven, aixíq ue de moment me’ls hauria de menjar.

Després a vaig sortir cap a a fora i de seguida vaig trobar la parada del Metrobus. Vaig preguntar quin anava a San Lazaro, la parada que quedava al costat de la terminal d’autobusos i on carregar la targeta per pagar, doncs el metrobus de Ciutat de Mèxic no es paga al conductor sino que s’ha de comprar i carregar una targeta i passar-la per una màquina al pujar al bus iq ue descompte el preu del trajecte. Jo ja tenia la targeta de l’any antrior quan ja havia estat a Ciutat de Mèxic, a mes encara hiq uedaven 4 pesos de saldo. El que havia de comprovar és si encara servia i si encara tenia els 4 pesos disponibles.

Aixíq ue vaig anar fins la màquina, vaig mirar el saldo i efectivament la targeta encara era vàlida i encara hi havia els 4 pesos. En aquell moment jo estava convençut que el trajecte costava 16 pesos tot i que m’equivocava, així que vaig anar a comprar un cafè al 7eleven per tenir canvi i vaig carregar-hi 20 pesos, quedant així 24 pesos a la targeta. Inmediatament vaig anar a la parada on el bus passava cada 15 minuts per lo que anava realment be, i al pujar, em van dir que si fos el típic turista que no s’entera de res, que havia de pagar amb targeta responent-lis que ja ho sabia, però al preguntar jo el preu em van dir que eren 30, per lo que vaig haver de baixar, anar a carregar 6 pesos mes i esperar al pròxim. Amb tot ja eren les 13:30h però encara tenia temps i de sobra, doncs fins a la terminal d’atobusos no hi havia mes de 15 minuts.

Encara m’estava prenent el cafè quan ja va arribar el bus, ben puntual a les 13:45h. Vaig passar la targeta i va aparèixer el tick verd que indica pagament correcte, per lo que ja estava de camí a la terminal, tot sol al bus i amb el cafè. Perfecte.

Primer vaig seguir una mica a Google Maps per on anàvem però ho vaig deixar ja que ja sabia com era la parada on havia de baixar.

Al cap d’uns 15 minuts vam arribar a la parada de san Lazaro on vaog baixar i ja només havia de creuar el carrer per entrar a la terninal. Un any després i per primera vegada en aquell viatge, tornava a ser en aquella terminal i per tant a zona coneguda. Ja podia caminar directament cap a les taquilles doncs ja sabia perfectament on eren. A mes sabia perfectament on esperar, doncs no era a sortides sino a arribades, doncs allà hi havia menys gent, carregadors pel mòbil i xarxa wifi molt ràpida.

Vaig veure una botiga de Telcel i vaig entrar a preguntar els preus, suposant que aquí ja serien diferents als de l’aeroport. I efectivament, em varen dir que podia comprar una SIM amb número nou per 120 pesos amb 1500MB de dades i trucades i SMS il·limitats. Jo sabia que 300MB costaven 50 pesos, per lo que aquest preu em va semblar perfecte. Així que la vaig comprar, li vaig demanar un punxó per obrir la ranura de la SIM i allà mateix la vaig posar. Per cert que quan vaig treure la ranura, l’altra SIM va caure a terra amb la mala sort de caure en uan espècie de claveguera que per sort vaig poder aixecar i recuperar la SIM. Realment vaig tenir molta sort perquè va caure a un centímetre del conducta de l’aigua on ja l’hauria perduda. Cal tenir en compte que necessito el meu número d’Espanya per a fer certes operacions bancàries, per lo que m’hauria quedat la resta del viatge sense poder fer-les.

Vaig activar la SIM, la vaig provar i tot anava perfecte. Vaig mirar els MB disponibles i per sorpresa en tenia 3000, el doble del que m’havien dit. Amb això ja en tenia per tots els dies que estaria a Mèxic.

Primer vaig anar a les taquilles a confirmar que el bitllet electrònic que tenia era correcte i ja era suficient, cosa que em varen confirmar. I després ràpidament a comprar menjar a un lloc ambulant que hi havia dins la pròpia terminal i on venien tacos, tortas i altres coses típiques mexicanes que em moria de ganes de menjar. Vaig demanar dos tacos de canasta i torta a la milanesa. La torta és una espècie d’entrepà en aquest cas de pollastre arrebossat i altres ingredients. El pa està mig torrat i està tot plegat molt bo. Els tacos eren de frijoles, verdures i carn de porc. Entre que feia un any que no en menjava i que portava mes d’un dia sense menjar carn, tot plegat em va sentar mes que be, com ho necessitava! A mes tornava a preus barats, tot plegat 52 pesos, poc mes de 2€.

Després em vaig anar a canviar de roba al lavabo i a rentar-me una mica i com nou. A les 16h ja a punt per anar cap a la porta 7 de la terminal per agafar el bus.

A les 16:45h ja van anunciar el bus amb destinació Tuxtepec per lo que ja ens vàrem anar posant a la cua. I al cap de 10 minuts vam començar a passar pel control, doncs com en un aeroport, abans de pujar al bus has de passar per un control de metalls, un registre addicional mentre una altra agent registre l’equipatge. Tot plegat em sembla perfecte.

Jo anava al seient 8, a finestra, i al costat em va tocar un senyor de 50 anys del qual ens acabaríem fent, com a mínim, coneguts.

El trajecte duraria unes 8 hores que es farien mes llargues de lo normal degut a les ja mes de 24 hores que feia que estava entre avions, escales i busos. Les primeres 2 hores vaig dormir una mica. Després vaig escriure el diari mentre parlava uan mica amb l’Emma per anar quedant per l’arribada, doncs aquesta vegada em quedaria a casa seva. Cap a les 21h que vam fer una parada en el lloc típic, de fet ja recordava haver parat allà en una altra ocasió que també vaig fer aquest trajecte. Allà em vaig demanar un capuccino per 20 pesos, uns 0,90€ i ja era el tercer que em prenia des de que havia arribat a Mèxic.

Ja feia estona que plovia i aquí seguia plovent. De fet pel camí fins allà va ploure amb força fins i tot amb llamps caient molt a prop.

Al cap d’uns 10 minuts vam tornar al bus a seguir el camí. Jo amb el capuccino que em va sentar mes que be. Ja havia dormit una mica i ara a mes tenia el cafè, per lo que per mi dormir mes ja no era una opció. vaig anar escrivint el diari i de tant en tant seguia per Google Maps per on anàvem, doncs el camí se m’estava fent realment llarg. A mes ja estava una mica nerviós per la retrobada a Tuxtepec, doncs fins aleshores literalment no havia tingut temps de posar-me’n, però ara ja ho tenia tot fet, ja només em quedava arribar. L’Emma també estava força nerviosa, de fet molt mes que jo, doncs no parava de preguntar-me per on anava, almenys ara ens podíem trucar o enviar Whatsapp’s.

Cap a les 22h el senyor del costat es va despertar, doncs portava tot el camí dormint, i vam començar a parlar. Ja no recordo de què vàrem començar a parlar però la qüestió és que vam acabar parlant d’un munt de temes i durant 3 hores, de fet fins arribar a Tuxtepec i acasa l’Emma, doncs vam acabar compratint taxi.

Primer vam parlar de la seva feina, uan fàbrica de Nissan i pel que deia estaven a punt de tancar o almenys de fer una reestructuració de personal que el deixaria sense feina després de 26 anys treballant. Em va arlar d’un restaurant que tenia a Tuxtepec amb la seva dona i que ara s’hi dedicaria mes. Després vam parlar de la situació de Tuxtepec i de Mèxic en general, em va parlar de Agudas Calientes, d’on ell era i de la feria de San MArco que s’hi feia, la segona mes gran de Mèxic. Li vaig parlar dels meus viages i de les ciutats que ja coneixia de Mèxic, del que em dedicava, o fins i tot del sistema de pensions a Mèxic, que pel que es veu existeix una espècie de pla de pensions aportat per l’empresa però que alguna vegada mes d’un ja s’havia quedat sense perquè els diners desapareixien. I de moltes coses mes, la veritat és que ell, al igual que jo, érem dues persones amb coneixement de molts temes i anàvem passant d’un a l’altre contínuament. Va ser una conversa molt interessant que va fer que les 3 hores que quedaven passessin molt mes ràpid.

El que si li preocupava molt i ho vigilava molt era el tema de la seguretat. Sempre agafava taxis seguros o anava amb taxistes ja coneguts. Nosaltres arribaríem a Tuxtepec cap a la 1h, per lo que s’havia de vigilar una mica. Jo li vaig dir que pensava agafar un taxi allà ala terminal i ell em va dir que el vindria a buscar un amic seu taxista. Li vaig dir que anava a la Colonia Grajales i ell va trucar a la seva dona per preguntar-li si sabia on era, i justament estava una mica abans d’on ell anava, a la colonia Nueva Era, per lo que em va proposar de compartir el taxi ja que jo baixaria abans.

A priori pot semlar una mica arriscat però amb la conversa que havíem tingut i la que ell havia tingut amb la seva dona, em va donar prou confiança. Sempre hi ha cert risc, però la veritat és que se’m dona molt be detectar el perill i la gent de confiança, i aquell home em va semblar de molta confiança, almenys molt mes que quaslevol dels taxistes que pogués haver esperant a la terminal. Així que li vaig dir que si i ho vaig comunicar a l’Emma que no li va fer gens de gràcia, de fet em va demanar que li passés el número del taxi quan el veiés.

Al arribar a Tuxtepec vaig tenir una altra d’aquelles sensacions entre nerviosisme i emoció. Tuxtepec s’estava convertint en la meva segona casa i tornar-hi després d’un any feia molta il·lusió. Veure aquells carrers novament, el riu, les cases i finalment la terminal era fins i tot gratificant després d’haver fet tants kilòmetres aquell mateux dia des de Honolulu i mes tennt en compte que hi arribava per primera vegada per l’oest, haven fet el camí mes llarg possible des de Barcelona. Havia sigut llarg, havia costat, però ja era allà.

Eren la 1 quan baixàvem del bus, recollíem l’equipatge i sortíem de la terminal. La prova mes clara de que era a Tuxtepec era la calor que feia tot i ser de matinada. Calor i sobretot molta xafugor.

Ell va trucar a la seva dona i al seu amic taxista que va arribar en uns 5 minuts. Jo vaig trucar a l’Emma per dir-li que ja pujava al taxi i ella no es fiava. Em va demanar que li donés el número del taxi, que era el 310 i que li vaig haver de dir baixet ja que estava enmig de tots dos.

Vaig posar el carrer de casa l’Emma a Google Maps i el taxista va anar pel camí marcat tota l’estona fins arribar sense problemes al cap de 5 minuts al destí. A la porta de fora ja estava l’Emma esperant i el noi, amb la seva desconfiança, se la va quedar mirant fins que al cap d’uns segons em va preguntar: Te estan esperando? A lo que li vaig respondre que si quedant-se mes tranquil, doncs em va donar la sensació que es pensava que ja li preparava uan emboscada.

Vaig pagar els 25 pesos que valen quasi totes es carreres a Tuxtepec, em vaig acomiadar de l’amic del bus,q ue encara ni sabia com es deia, i vaig entrar a casa l’Emma. Ella se la veia mes tranquila de veure que havia arribat be tot iq ue em va tornar a dir que no li havia agradat que anés amb aquells, a lo que li vaig respondre que jo no vaig amb qualsevol, que ja prenc les meves mesures de seguretat i si havia decidit venir amb ells era per alguna cosa. A mes, a ella encara li feia menys gràcia que a mi que agafés un taxi de la terminal.

Ens vam saludar i després d’ensenyar-me una mica la casa ja vam seure a la taula on ja m’havia deixat preparats els 6 antojitos que li havia demanat aquella mateixa tarda. Els antojitos son com torrades rodones amb carn, formatge, verdures, etc. depenent de cada un, i que a mi m’agraden molt, és de fet de lo que mes m’agrada de Mèxic i sobretot aquells, que els feien en un restaurant concret. Per la tarda els va demanar, abans d’arribar jo els va escalfar i ja els tenia a punt a la taula.

Ja estava a la meva destinació final, amb el menjar que mes ganes tenia de tornar a menjar i amb la persona que mes ganes tenia de tornar a veure. Tot era perfecte.

Em vaig menjar els antojitos mentre comentàvem els viatge, sobretot el trajecte fins allà, comentàvem alguna cosa de la casa i en general ens posàvem una mica al dia. Si la felicitat existeix, aquell moment ho era.

Cap a les dues de la matinada ja anàvem a dormir, doncs per mi sobretot, aquell havia sigut un dia molt llarg, un dia de quasi 40 hores.

11/07 De camí a Mèxic

Em vaig despertar a les 6:45h i començava i un dels trajectes mes llargs del viatge, doncs el pròxim llit on acabaria dormint seria a Tuxtepec, Oaxaca, Mèxic mentre que ara estava a Honolulu. El vol sortia a les 15:00h per lo que volia sortir del hostel entre les 10:30 i 11h.

Quan em vaig aixecar vaig veure que hi havia un altre noi a l’habitació. Havia fet el checkin quan ja estàvem tots dormint i, almenys jo, ni m’havia enterat. Això és respecte.

Em vaig dutxar i vaig anar a prendre el primer dels dos cafès mentre mirava correus i escrivia el diari. A les 8:30h vaig anar a acabar de guardar-ho tot a la maleta i a posar el mòbil a carregar. A les 9:30h un altre cafè mentre acabava de mirar tots els correus i alguns tipus de canvi que m’interesaven per si podia canviar els ringgits que em quedaven a algun lloc. I a les 10:30h última repassada a l’habitació per tal de no deixar-me res i ja vaig anar a fer el checkout. Simplement havia de portar els llençols i la tovallola a la recepció i ja podia marxar.

Així doncs cap a les 10:30h iniciava el trajecte d’unes 36 hores fins a Tuxtepec, fent parades a Los Ángeles i a Ciutat de Mèxic.

Fins l’aeroport de Honolulu hi aniria amb el bus públic, que n’hauria d’agafar dos. SI tot anava be en poc mes d’una hora ja podria arribar-hi. Primer havia d’agafar el número 6 que passava pel carrer de sota del hostel, a uns 3 minuts caminant, per lo que m’anava perfecte. Ja vaig sortir tenint en compte l’horari que deia Google Maps i que efectivament es va complir prou be, doncs en principi passava a les 10:30h i va passar a les 10:33h.

Vaig comprar un pas per un dia ja que tenien el mateix preu que els dos busos que hauria d’agafar, i d’aquesta manera no hauria de pagar mes si m’equivocava o havia d’agafar un tercer bus pel motiu que fos. A mes vaig aprofitar per pagar amb tota la morralla que tenia, que era molta, i ja em vaig quedar només amb $3,25.

Al cap d’uns 30 minuts vam arribar a la parada on havia de baixar, caminar uns metres fins a l’altra parada on agafar el bus 20 i que ja em deixaria a l’aeroport. En aquella parada em va semblar que un avi que hi havia allà assegut s’estava fumant un porro, i això que a les parades està prohibit fumar, qualsevol cosa és clar…

El 20 va tardar uns 20 minuts en arribar, per lo que eren les 11:20h quan hi pujava. A mes anava completament ple així que em va tocar estar bona part del trajecte de peu. Almenys ja veia gent amb maletes senyal de que ja anava directe a l’aeroport.

Cap a les 12h arribava a l’aeroport amb temps suficient per anar a fer el checkin i passar el control de seguretat.

El bus ens va deixa a la terminal 1. Jo en aquell moment ni sabia que n’hi havia 2 ni a quina havia d’anar. Allà a la 1 veia que hi havia 4 lobbies, un d’ells per vols internacionals, així que vaig pensar ue hauria d’entrar a aquell.

Primer vaig menjarme els sandvitxos i després vaig anar a buscar la zona per fumar. Però no hi havia manera de trobar-la. Finalment i al cap de 10 minuts buscant vaig veure el cartell que deia que era baixant, i quan vaig baixar em vaig trobar que acabava d’arribar al lloc on havia arribat el meu vol. Estava a la terminal 2 i aquella era la que em coneixia.

Vaig anar a funar i quan ja tornava cap a la T1 vaig veure que des de la T2 també hi havia sortides internacionals. Estupendo, ja no sabia a quina havia d’anar, per lo que vaig anar a preguntar a unloc d’informació que ja em coneixia. Allà em van preguntar la companyia i al dir-los Delta em van dir que era alla a la T2 al lobby 7. Doncs menys mal qu3 vaig preguntar perquè jo ja anava a entrar a la T1.

Així que vaig anar dins al lobby 7 que estava a quasi 10 minuts caminant fins a trobar els moatrdaors de Delta. Amb tots plegat ja eren les 12:30h.

Li vaig dir a la dona que organitzava la cua que només volia fer el checkin i ella em va dir que podia anar a les màquines a lo que li vaig respondre que ja tenia un email infornantme que el checkin l’hauria de fer amb un agent. Com si jo no sabés fer el checkin on-line o a les màquines…

Quan em va tocar, em van haver de fer un munt de preguntes, motiu pel qual no podia fer el checkin a la màquina ni online. Per exemple havien de saber quants dies estaria a Mèxic, si tenia ja el bitllet de sortida o la direcció on em quedaria. Almenys la noia que em va tocar era molt amable, em repetia tot allò que no entenia i em va explicar molt be el que hauria de fer a Los Ángeles, on faria l’escala, doncs allà hauria de fer un altre checkin. Li vaig preguntar on estavavla porta d’embarcament i em va dir que en aquella termina, així que encara sort que vaig anar a fumar i vaig veure aquesta terminal, la 2, perquè sino hauria entrat a la 1 i ves a saber quan hauria averiguat que no era allà, doncs sembloava que la terminal depenia mes de la companyia que no pas del destí del vol.

Amb tot plegat ja eren quasi les 13 hores per lo que al final tampoc vaig anar tant sobrat de temps. Vaig anar a fumar un piti i ja a passar el control de seguretat.

Com sol passar a EUA, hi havia un gos detector de drogues abans de passar el control. Tot plegat ho vaig passar sense que em paressin ni em fessin cap registre addicional. Per cert,q ue un cop passat el control em vaig trobar una bateria externa tirada a terra que molt amablement vaig donar a una agent del control. No sé si se la deurien quedar ells o la varen portar a algun lloc d’objecets perduts, en quaslevol cas en aquell moment em va sortir la vena amable i no me la vaig quedar. A mes jo a en portava una que es veia millor i mes nova que aquella.

El camí fins a la porta d’embarcament també era força llarg, de fet tot l’aeroport era mes gran del que m’havia semblat a l’arribada, doncs noés havia vist una petita part.

La porta era la E3 i era allà on m’havien d’assignar el seient, cosa que era la primera vegada que veia que el seient l’assignaven a la mateixa porta.

Vaig estar allà esperant aprofitant que hi havia connexió a Internet fins cap a les 14:30h que vaig anar a preguntar al mostrador, i encara sort, perque nomñes ensenyar el bitllet ja em van donar el definitiu que tenien allà preparat amb el seient assignat, el 35C, la penúltima fila, i de fet l’última de la banda dels seients del A al C. A mes tenia la categoria Basic per lo que vaog haver d’esperar a que pugés tothom fins que nomñes varem quedar els de basic, uns 15, per a puar. Això si, érem els millors, doncs una dóna quan ens van cridar va fer un Iuuujuuuuu! I tots rient pujant a l’avió.

Però no només em va tocar al final d l’avió sino que a mes anava al costat d’una parella que portaven una nena de menys d’un any… Fantàstic.

El vol duraria unes 5 hores i mitja, de les 15h a les 20:30h però sent a Los Ángeles les 23:30h, és a dir, hauria de passar la nit a l’aeroport doncs el vol cap a Mèxic sortia a les 7 del matí.

Durant les primeres hores la nena es va portar prou be, de fet es va portar millor del que m’esperava durant tot el vol, tot i que cap al final ja plorava mes, però crec que no tant per ella sino perqupe els seus pares la volien fer adormir i ella no volia, tota l’estona estava tocant la pantalla o mirant coses i mentre ho feia no molestava, era quan l’acunaven que aleshores plorava, la veritat és que se a veia molt activa doncs no va descansar en tota l’estona.

Per la resta tot be i tranquil, fins i tot ens van donar beguda i snacks en dues ocasions durant el vol, que en el meu cas varen ser dos cafès i galetes. Menys mal tenint en compte que el vol costava uns 200€.

I a les 20:30h arribàvem a Los Ángeles segons el previst. Evidentment vaig tardar en baixar perquè estava a l’última fila, però almenys un cop abaix ja no feia falta passar cap cpntrol d’inmigració, algo que sempre s’agraeix.

Un cop a l’aeroport vaig sortir a fora a fumar un piti i el que em va srprendre va ser que feia força fred, mes el que m’esperava, de fet em vaig haver de posar la jaqueta, com tothom. Crec que era el primer cop que em posava la jaqueta en tot el viatge.

Vaig arribar a la terminal 3 i segons tenia anotat el vol a Mèxic sortia de la 2, així que vaig anar fins la 2 on hi vaig poder anar caminant, doncs les terminals estan totes seguides i en uns 5 minuts ja hi era. Vaig entrar i efectivament hi havia mostradors d’Aeromexico, la companyia amb la que volaria, ia mes, tot i l’hora hi havia una treballadora. Vaig anar a preguntar-li si el vol sortiria des d’aquella terminal i així ho va confirmar, tant el lloc com l’hora. Per primera vegada podia parlar en espanyol, que després de tant anglès i tailandès la veritat és que s’agraeix.

Així que ja només em quedava esperar 4 hores a que obrissin els mostradors per fer el checkin i 3 hores mes fins la sortida del vol. Per sort i havia xarxa wifi oberta per lo que l’espera es va fer una mica mes soportable. Primer vaig avisar de que ja estava a Los Ángeles i després ja a mirar correus, feina, el diari, Netflix, etc. Ja sabia que no podria dormir així que ni ho vaig intentar, a mes feia massa fred per l’aire condicionat com per ni tan sols intentar-ho.

Només passejar uan mica per les afores de la terminal ja podia veure la diferència entre Hawaii i el continent, doncs aquí ja hi havia gent demanan-me tabac o almenys amb certa pinta que transmetia ben poca confiança.

Em vaig menjar les dues bosses de patates i el paquet de galetes que em quedaven. I després ja anar fent temps fins cap a les 3:30h que vaig anar cap als mostradors de Aeroexico on ja hi havia 5 o 6 persones esperant.

Però allà no va aparèixer ningú fins a les 4:30h, quan a la cua ja hi havia almenys 100 persones. Finalment van obrir els mostradors i vaig poder fer el check-in sense problemes, a mes ara ja no em van fer totes les preguntes pertinents doncs ja me les havien fet a Honolulu.

Cap a les 5h vaig anar a passar el control de seguretat que també vaig poder passar sense que em paressin ni em fessin cap registre addicional i cap a la porta 28 des d’on hauria d’embarcar.

I allà a esperar una hora mes fins que vam començar a embarcar cap a les 6:10h. Jo era del grup 3 i, tenint en compte que del grup 1 quasi no hi havia ningú i del grup 2 no hi havia ningú, vaig embarcar quasi dels primers. I molt millor, ja que suposadament faltaria lloc per guardar tot l’equiptage de ma per lo que m’interessava entrar ràpid i poder guardar la maleta almenys per davant meu.

Vaig pujar dels primers. El meu seient era el 10F per lo que estava força a prop de la porta i a la finestra. I per sort aquesta vegada no em va tocar al costat de cap bebé, sino tot el contrari, una noia que als dos minuts d’enlairar-nos es va adormir i ja no es va despertar fins l’aterratge.

Jo en aquell moment ja portava 24 hores sense dormir i no esperava que pogués dormir tampoc en aquest vol, però la son va poder mes i a les 7:30h em vaig adormir fins cap a les 8:40h, quan em vaig despertar i vaig veure que la resta de passatgers tenien l’emorzar, de fet segurament em vaig despertar pel propi soroll que varen fer en repartir els esmorzars. I jo que portava un munt d’hores sense menjar res decent i m’adormo justament quan reparteixien l’esmorzar. Evidentment quan va passar una de les auxiliars de vol li vaig dir que no m’havien donat el menjar perqupe estava dormint i que sisplau me’l portessin, cosa que varen fer de seguida. Tot iq ue de fet tampoc era tant com semblava, doncs era un crossant de pernil i formatge, un tros de xocolata i una espècie de compota de poma. Això si, em va entrar tot molt be mes que res per la gana que tenia.

I després de menjar a dormitejar una mica mes.

10/07 Manoa Falls

Em vaig despertar cap a les 6 del matí i em vaig dutxar després de fumar un piti. Quan m’estava dutxant ja es van anar despeant els altres aixíq ue millor, doncs vaig poder fer soroll sense por de desperat a ningú.

Cap a les 7h vaig anar a prendre le cafè, a escriure el diari, mirar correus, algo de finances i a preparar el camí fins les Manoa Falls. Estaria una hora i mitja caminant fins arribar al base del camí, mitja hora mes fins arribar a les cascades i després el mateix camí de tornada, per lo que serien unes 4 hores de caminada una de les quals força dura.

A les 9h vaig marxar sense pensar-m’ho massa doncs si ho feia encara m’acabaria arrepentint. Si hi podia anar caminant era perquè el hostel estava allunyat del centre i justament quedava cap on estaven els cascades, per lo que anar-hi caminant era factible cosa que no ho hauria sigut si hagués estat al centre.

Almenys el camí fins a l’inici de la selva era per un carrer on hi havia el típic barri de les afores amb les típiques cases unifamiliars, el jardí, el cotxe a fora i el talla-gespa donant voltes. Era un barri apartat però on les cases es veien ben cares. A mes tenien unes vistes úniques, de fet, a Hawaii és difícil no tenir unes bones vistes.

Al cap de la hora i mitja prevista arribava a l’inici del camí de muntanya. El camí començava just al carrer per al que anava i canviava el paisatge completament. De sobte s’acabaven les cases i entraves ja a uan espessa selva, amb cartells on avisaven que hi entraves sota la teva responsabilitat ja que podien caure branques i, literlament, matar algú.

Jo ja pensava que allò era el camí però no, només era el camí mes ample fins al punt on s’iniciava el trekking que ja era un caminet irregular de menys d’un metre d’ample i pendent constantment. A mes el terra estava molt himit i en alguns punts relliscava força per lo que no podia anar tampoc massa ràpid.

Conforme avançava el paisatge era cada vegada mes bonic, amb el riu circulant pel costat i uan vegetació única. ot i que ja havia arribat a l’inici del camí csansat, val a dir que tot plega era mlt mes fàcil que les selves que havia estat a Malàisia, doncs aquí ni el camí era tant difícil i sobretot no hi havia tanta humitat ni hi feia tanta calor, de fet en alguns trams fins i tot s’hi estava be.

Conforme m’acostava a les cascades es notava cada vegada mes gent, doncs el tram fina, evidentment, era on la gent s’hi quedava una estona i es notava certa aglomeració ja abans d’arribar-hi.

Em va sorprendre molt, a mi i a tothom que la veia, una xinesa o japonesa que anava amb un vestit i sabates amb un tacó-plataforma d’uns 10 o 15 centímetres pujant per aquell camí fangós i relliscós per sobre de arrels i roques. Hi ha gent que no se en què pensa o si és que no s’informen ni una miqueta del lloc on van. En qualsevol cas tenia molt de mèrit el que feia.

I cap a les 11:15h per fi arribava a la cascada Manoa, que era mes alta del que creia. És una cascada petita tot iq ue ja ho sabia, doncs ja m’havia informat per Internet, però si que era força mes alta del que pensava, la caiguda almenys és de 30 metres. COm era d’esperar un munt de gent allà fent-se selfies i el que ja no era tant d’esperar gent banyant-se just a la caiguda de la cascada. I no era tant d’esperar pequè hi ha cartells per tot arreu que prohibeixen acostar-s’hi i molt menys banyar-s’hi, tot i així almenys hi havia 20 persones dins la zona prohibida.

Vaig estar allà observant la casacada i fent fortos, és clar, uns 15 minuts. Val a dir que el lloc era molt bonic i agradable d’estar-hi, doncs s’hi estava molt fresquet, de tanta vegetació el sol no hi tocava directament i les vistes eren molt maques, amb la munanya de fons ia rbres de 15 o 20 metres d’alt i amb troncs d’uns 2 metres de diàmetre, unes bèsties.

Cap a les 11:30h vaig començar la baixada i la part mes dura del camí, doncs ja tot era zona que ja havia vist, i per tant ja no tenia tanta gràcia, i ja portava un cansament acumulat molt important.

En un punt va anr de ben poc que no rellisco i em foto una hòstia d’aquelles que no toques el terra durant uns segons i caus a plom a terra, i a mes just davant de dues dones que ho van veure tot a mig metre, de fet, després de l’esglai corresponent i de veure que m’havia pogut aguantar, van estar rient almenys un minut. A partir d’aquell moemnt vaig bauxar el ritme, doncs anava quasi corrent, ia gafant-me a algun tronc sempre que podia.

Em sorprenia fora veure nens de no mes de 7 o 8 anys fent aquell camí igual que ja n’havia vist pujant al Diamond Head, la veritat és que ho trobava d’un mèrit molt important.

Cap a les 11:45h arribava al final del camí de miuntanya i tornava a la carretera que transcurria pel mig del barri pijo i que em portaria quasi directament fins al hostel, això si, al cap de mes d’una hora de caminada, doncs estava a uns 5km.

A mes ara els núvols que abans tapaven una mica el sol fent el camí mes soportable, estaven desapareixent, per lo que feia molta mes calor i portant ja 3 hores caminant es començava a fer realment dur. Per sort tot el camí era en baixada. De totes maneres, el fet de saber com és el camí, a mi m’ajuda a fer-lo mes soportable, doncs hi ha gent que diu que no, que tot el contrari, però a mi la veritat és que saber quant queda m’ajuda a administrar-me.

I cap a les 13:15h arribava al hostel amb un mal de cames considerable. No havia menjat res en tot el dia i la veritat que em vaig plantejar de no dinar i només sopar, doncs el dia següent marxava a Mèxic i per tant no volia fer migdiada per tal d’anar a dormir aviat. Però és clar, tenia tanta gana que evidentment no em vaig poder aguantar i vaig anar, en principi, al McDonald’s, tot i que estava a 20 minuts caminant i als 5 minuts ja passava per davant del 7eleven per lo que vaig decidir comprar un plat preparat allà mateix i menjar-me’l al hostel.

Vaig comprar XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX, per XXXXx i directe de nou cap al hostel on ho vaig esclafar i menjar amb molt de gust.

I després cap al llit a mirar Netflix però vaig aguantar com un campió sense adormir-me. Vaig estar mirant Black Mirror per tal d’enganxar-m’hi i així ajudar a mantenir-me despert. Eren poc mes de les 14:30h quan m’estirava i em vaig aixecar cap a les 16h per a preparar ja la maleta, doncs ho havia de fer abans que es fes fosc i comencessin a venir els altres a dormir.

No havia fet cap rentadora ja que barat no era i tenia roba neta de sobra per arribar a Mèxic on ja podria rentar tota la roba que volgués, doncs ja aniria a una casa normal amb tots els serveis que pot tenir una casa, idesprés de passar 4 nits a un hostel és algo que s’agraeix molt.

Cap a les 19h vaig anar al 7eleven a comprar el sopar i sandvitxos per l’endemà. Per sopar vaig comprar un plat prepararat de XXXXXXXXXXXXXXXXX i un entrepà de pernil i ou i que a més el pa semblava de formatge.

Vaig acabar de preparar-ho tot, mirar com anar de hostel a l’aeroport, del aeroport de Mèxic a la terminal de bus i intentar fer el checkin de nou tot iq ue seguia sense deixar-me, probablement perquè m’haurien de fer un munt de preguntes abans de poder embarcar, com si tenia bitllet de sortida de Mèxic.

Cap a les 20:30h vaig sopar, i molt, doncs el que havia comprat em va deixar ben ple. de fet només amb l’entrepà ja n’hauria tingut prou doncs era mes contundent delq ue semblava.

I cap a les 21:30h una estona a mirar Netflix fins ca a les 22h que ja estàvem els 3 de l’habitació al llit i ja vaig anar a dormir.

09/07 Tercer dia a Hawaii: Kualoa Ranch

Em vaig despertar cap les 6h i per sort havia pogut dormir força bé tenint en compte que el xinès mal educat tornava a ser al seu llit dormint. El senyor de sota també però aquest ja sabia que no mol estaria. Amb el xinès no ho tenia gens clar. El senyor ja s’aixecava una altra vegada, no se, però quasi no dormia. Arribava l’últim i marxava el primer.

Aquest dia tocava visita el Kualoa Ranch en un tour. Aquest ranxo es on s’hi han gravat un munt de pells, que jo sàpiga almenys 20 o 25, entre elles les de Jurassic i Lost.

El Tour era a les 13:15h però com sempre hi recomanaven anar una hora abans. A més hauria d’agafar dos busos per tal de recórrer els 40km que hi havia des del hostel, doncs el ranxo queda a la costa nord de Oahu. I el fet d’haver d’agafar dos busos ja fa que hagis de sortir molt abans, doncs els busos passen cada 30 minuts i a vegades van amb endarreriment. Així que tenia previst sortir entre les 10:30 i les 11h.

I com cada matí, el cafè, els correus, les notícies i el diari fins cap a les 8h que em vaig dutxar. Però abans vaig anar al 7eleven a comprar sandvitxos per emportarme. Lo bo es que estan oberts 24 hores per lo que no Thas de preocupar de quan hi vas.

Després un altre cafè mentre seguia amb el diari ja que el dia 7 havia sigut molt llarg i el post doncs també, es clar. I cap a les 10:30h ja vaig anar cap a la parada del primer bus que estava una mica abans d’arribar al 7eleven, per lo que la tenia a 5 minuts caminant.

Alla ja hi vaig anar tenint en compte a quina hora passaria, doncs Google Maps ho indicava i a més tambe si anava endarrerit. Per lo que en menys de 5 minuts de ser allà ja va passar. Vaig comprar un 1Day Pass que valen $5,50 i permeten viatges ilimitats durant tot el dia. Es el mateix preu que valen 2 busos que ja són els que hauria d’agafar només per arribar al ranxo.

En el primer bus hi vaig estar poc més de 30 minuts i deixant-ne encara a Honolulu. Quasi al costat de la parada on vaig baixar ja havia d’agafar el següent, el 60, que segons Google Maps anava endarrerit i tardaria 30 minuts en arribar. Així que vaig seure i tot i que pensava esperar més, ja vaig començar a menjarme un dels sandvitxos.

Però el bus va arribar en uns 15 minuts com a molt, de fet no anava endarrerit. Tot just eren les 11h quan ja pujava al segon bus.

Aquest ja aniria per autopista un bon tram i sense parades fins arribar a un poble ja al nord. Mentre anaven per mautopista vam passar per un punt on hi havia hagut un accident per lo que portavem una estona de caravana tal com havia llegit a wiki Travel, doncs el problema era nustmebt aquest, ja que no hi havia altres carreteres alternatives per on poder desviar els cotxes i els embusos podien ser monumentals.

Al cap d’uns 30 minuts vam arribar ja en zones urbanes per lo que van començar les parades. Això sí, el paisatge era unic. El bus va anar pràcticament tot el camí per una carretera que transcorria a un metre de la platja permetent admirar les totalment. A més era la zona nord est, la que diuen la zona amb les millors platges, cosa que no l’estranya, doncs es feia difícil deixar de mirar per la finestra.

Cap a les 11:45h arribava a la parada del ranxo, doncs te una parada de bus. El ranxo està a tocar de la platja i al costat té un parc de gespa, palmeres i platja de sorra blanca i aigües turqueses. Simplement un paradís.

Ja abans de baixar del bus és podia veure la famosa muntanya que apareix en tantes Pèlis. Poder veure davant teu el que tantes vegades has vist per la TV és realment interessant.

Només baixar del bus vaig anar a la platja, doncs la tenia literalment a mig metre, i allà mateix em vaig acabar els sandvitxos. No podria haver mels menjat en un millor lloc, assegut a una platja paradisíaca quasi sol i contemplant el mar.

Cap a les 12h vaig entrar al ranxo a fer el checkin. Ja l’entrada es enorme i per arribar fins les taquilles tardes quasi 10 minuts, preludi de lo gran que es allò. Ja hi havia força gent a l cua per lo que hi vaig estar quasi 10 minuts. En arribar va ser molt ràpid, doncs ja ho tenia reservat i pagat per lo que només vaig haver d’ensenyar el passaport, em van donar una targeta i em van indicar on estar a les 13h.

Tot just eren les 12:10h per lo que vaig aprofitar per anar al Parc del costat del ranxo. Al final va anar bé arribar-hi tant aviat doncs vaig tenir temps per veure aquella passada de parc.

El Parc es enorme de gespa, amb palmeres i tot junt a una platja d’uns 2.metres d’ample i la muntanya darrere a uns 100 metres, fent que tot plegat sigui un paisatge pràcticament únic.

El vaig recórrer quasi tot de Dalt a baix, gaudint de la Tranquility, doncs estranyament hi havia en poca gent. A més a pocs metres de la platja hi havia una petita illa ben curiosa que ja era la guindilla a tot plegat. Vaig estar quasi una hora allà passejant i sem va fer curt.

Cap a les 12:50h ja vaig anar cap al ranxo que estava allà al costat. Vaig entrar ja vaig anar fins al punt on em va dir la noia de la taquilla i ja a hi havia, com no, japonesos esperant.

Cap a les 13:05h vam anar passant per comprovar que estaven a la llista, ens van fer una foto a cadascú davant dels busos i ens van repartir en 4 de diferents. Els busos eren molt autèntics, com els típics escolars però vells i sense finestres.

De conductora i guia ens va tocar una noia, la típica hawaiana, cosa que ho feia tot encara més autèntic ja que en almenys 1 dels busos el guia era un noi prim i Ros que semblava de Nova York més que de Hawaii. A més, com ja l’esperava, la noia era un espectacle. Ja va pujar cridant i animant l’ambient.

Havien d’anar en bus perquè el ranxo es tant gran que caminant hauriem tardar una hora només per arribar al lloc on es gravaven la major part de Pèlis. Primer vam fer una parada a un antic búnker de la segona Guerra Mundial construït lògicament pels americans i que dins encara conservava alguns dels instruments utilitzats aleshores, com alguna màquina de comunicacions o camilles.

Realment el búnker era força impactant per lo llarg i ample que era tot i que evidentment no deixava de ser claustrofòbic. No estava fet sota terra sinó com a túnel a una de les més muntanyes que té el ranxo.

A més a l’entrada hi havia una de les camionetes utilitzades a la película de Juràssic park. Des d’allà mateix, quedaven uns 20 o 30 metres elevats i molt a prop del mar per lo que tenien probablement una de les millors vistes de la zona. Tal com va dir la guia, aquell era el seu lloc preferit i per això li agradava tant la seva feina. Quanta raó…

D’allà vam tornar a pujar al bus i ja ens vam dirigir cap als escenaris a l’aire lliure, doncs el búnker s’havia utilitzat també en moltes pelicules.

De camí vam veure una zona de cria de porcs i una plantació de platans, tot i que suposo que allò no es el que dóna més beneficis al ranxo sinó que deuen ser els tours, doncs quasi tot el ranxo està sense utilitzar ni per cultivar ni per ramat suposo que justament per poder apreciar els escenaris de les pelicules i així poder fer els tours que es el que realment els deu donar diners.

En un punt determinat, després d’un petit revolt, vaig tenir un d’aquells moments impactants, doncs de sobre vaig veure davant meu la famosa esplanada on els dinosaures perseguien als nens i al protagonista de Juràssic park I. Va ser un moment que realment et deixa sense respiració durant 3 segons del oooohhhh que fas. Magnífic.

A més tot ho mantenien tal qual, fins i tot el tronc on s’amaguen. De fet allà hi ha un cartell i es el lloc típic per fer-se la foto i on un per un la guia ens la va fer.

Allà al costat hi havia un escenari de Lost, concretament el del campament de los Otros. Es veia clar que era aquell escenari tot i que l’impacte no era tant fort ja que no hi havia les casetes, pero es veia perfectament la zona i l’inici del que deien que era la selva.

I a partir d’allà vam tornar a pujar al bus i vam recórrer un camí on cada 10 metres hi havia algun escenari típic d’alguna película. De fet hi havia un munt de cartells seguits amb la imatge que just darrere es veia en real. N’hi havia de Jumanjy, Kong, windtalkers i moltes altres, jo en vaig contar unes 20..

I en acabar tot el recorregut vam anar fins a una zona on hi havia porcs senglars, fins i tot de molt petits i que alguns només veure el bus ja es van acostar, doncs la guia per tal de que vinguin els tirava menjar, cosa que ja ho sabien i només veure el bus alguns ja venien. N’hi havia un munt i feien força Gràcia.

I amb tot plegat fer una volta pel ranxo fins a finalitzar el tour que va durar 1 hora i mitjà, lo just per no fer-se pesat però per donar temps a veure bé els escenaris de les pelicules que era lo important. A més la guia va animar molt Toa l’estona per lo que va ser realment divertit.

A lesn14:40h baixaven del bus i segons Google Maps passava el bus 60 que havia d’agafar a les 14:52h, per lo que primer vaig córrer al lavabo a restaren una mica de tota la pols que havien traçat i corrent cap a la parada que estava davant del ranxo. Tenia la intenció d’anar a Pearl Harbor, cosa que ja havia Kirat com anar-hi des del hostil però que la ranxo vaig poder posar-ho a Google Maps ja que hi havia Wi-Fi gratuït, i encara sort que portava la ruta a Google Maps perquè la cosa no va anar com esperava.

Allà havia d’agafar el mateix bus que l’havia portat fins allà i que de fet era l’únic que passava per aquella carretera, el bus 60, que va passar més o menys a l’hora que deia Google Maps. Durant el primer tram, que era per zona urbana, va anar tal com s’indicava, fent exactament el mateix recorregut i parades. Però quan havia d’agafar l’autopista per anar a Honolulu, en va anar una altra. I com deia abans, sort que vaig poder indicar la ruta a Google Maps perquè gràcies a això vaig saber que anava en per un altre camí i reaccionar.

En principi havia d’arribar a les afores de Honolulu i allà fer un transbord, anat per la mateixa autopista que a l’anada. Però va anar per una altra tot i que semblava que també acabaria arribant al mateix lloc on havia de fer el transbord, per lo que simplement vaig anar seguint el GPS per quan estigués quasi al lloc del transbord baixar.

Però no, es va passar el punt i no pagava anar cap al centre de Honolulu i allunyant-se per tant de Pearl Harbor i del lloc on havia de baixar. La primera oarada que va fer ja era massa lluny com per anar caminant, així que durant uns segons no vaig saber que fer. Veia com perdia l’opció d’anar a pearl Harbor però a més no sabia com Tor ara al hoste, doncs no tenia internet i a menys que em connectes a alguna xarxa oberta no podria buscar la ruta des d’on era.

Així que quan vaig veure que el bus girava un carrer i baixava molta gent, jo també vaig baixar, doncs la senyal GPS sanava perdent.

Allà vaig mirar si hi havia alguna xarxa oberta i res. Així que per no perdre més temps vaig començar a caminar en direcció a l’Hotel tot i que estava a més d’una hora caminant, així que estava una mica desesperat perquè sem feia tot molt llarg i més sense poder haver anat a Pearl Harbor.

Però aleshores mentre caminava vaig veure que venia el bus À, i aquest era el bus que havia agafat el primer dia per anar fins al hostel. Així que vaig aprofitar que estava aturat pel trànsit i un semàfor intenia l intermitent posat per girar a l’esquerre per tal de córrer cap al carrer a l’esquerre i per sort a pocs metres hi havia una parada on hi vaig córrer abans que arribés el bus i… Bingo! Era la parada del A. I ja arribava. Com que tenia el bitllet per tot el dia hi vaig pujar sense pagar més i cap al hostel. Amb tot plegat ja eren quasi les 16:30h.

En algun moment el GPS funcionava per lo que vaig poder confirmar que anava en l direcció correcte.

Al cap d’uns 15 minuts ja arribavem a zona coneguda per mi i on ja ni necessitava mirar el GPS. Vaig baixar una parada abans per tal d’anar a la zona de restaurants i un 7eleven que es on vaig anar per a comprar ja el sopar. Per cert que només entrar-hi vaig veure un tio robant, posant-se algo que no vaig veure que era dins els pantalons. Ell va veure que el veia i em va seguir amb la vista fins que va entendre que no tenia cap intenció de dir res, doncs a mi que robin a un 7eleven més igual.

Vaig comprar el sopar i vaig anar cap al hostel. Quan hi vaig arribar ja no tenia massa ganes d’anar enlloc, estava cansat i encara estava donant gràcies d’haver-hi pogut arribar prou bé.

Al hostel em vaig prendre un cafè mentre pensava el planning de l’endemà, que segurament aniria a la Manoa Falls, una cascada on s’hi arribada després d’una caminada d’un kilometre pel mig de la selva.

Despres vaig estar xerrant amb un dels propietaris del hostel que em va explicar com era pearl Harbor, doncs li vaig dir que hi voldria haver anat pero que mhavia quedat sense temps per haver-me liat amb el bus.

Em va explicar que les parts mes interessants costaven uns $50 entre totes i que hi havia el museu que era gratuït. A mes al lloc s’hi havia d’arribar en ferri doncs era uan illa. En definitiva que tot el que em va explicar no em va acabar de convèncer, per lo que en aquell moment ja quasiq ue tenia decidit que lendemà aniria a la Manoa Falls caminant des del hostel, que eren uns 5km un dels quals fent trekking per la selva. Això em feia mes gràcia que no pas anar a veure museus.

Cap a les 20:30h em vaig preparar le sopar que havia comprat al 7eleven, el Pot Nudlles i el XXXXXXXXXXXXX, allà fora al pati amb l’airet que s’hi estava molt be.

Aquell dia van arribar dos nois nous que semblaven mot acostmats a dormir en hostels, doncs ni se’ls notava quan hi eren. Després va arribar un negre que ja em va semblar mes estany, per començar em va donar la mà cosa que no fa mai ningñu quan rriba a l’habitació, don s s’intenta ser el mes discrt¡et possible. De fet mes tard ja no hi era, suposo que estava buscant allotjament i va trobar alguna cosa millor i va marxat sense arribar a passar-hi ni una sola nit. Un dels dos nois nous semblava francés i realment amable, d’aquells discrets però sempre amb un somriure quan passava.

I cap a les 21h al llit a mirar Netflix fins cap a les 22h que ja vaig tenir prou son com per anar a dormir i dormir una nit mes d’una torada sense que ningú em molestés.

08/07 Segon dia a Hawaii: Waikiki i Diamond Head

Em vaig despertar poc després de les 5h després d’haver dormit algo més de 8 hores i millor del que pensava, doncs a l’hora que havia anat a dormir encara havien d’entrar alguns a dormir i quasi no em vaig enterar de res. Tothom era molt cuidados de no fer soroll.

Quan n’estava despertant vaig veure a qui dormia sota meu i que encara no havia vist. Va arribar la nit anterior tant tard que ni el vaig veure i a lles 5 ja estava preparant-se per marxar. Era un senyor d’uns 60 anys. En aquell moment vaig creure que treballava a Honolulu però passats els dies em va semblar que no.

Abans de dutxarme vaig decidir danar a prendre un cafè ja que la dutxa estava allà al costat i no volia molestar a ningú, però quan hi vaig arribar estava tancada, ja no recordava que l’obrien a les 7h. Així que em vaig quedar fins les 6:30h a fora mirant correus, despres ja em vaig anar a dutxarme i a les 7h vaig tornar a la cuina que ja estava oberta.

Em vaig preparar el cafè en una tassa normal i ben gran i mel vaig prendre assegut al pati gaudint del primer matí a Hawaii. S’hi estava realment bé, ni fred ni calor, doncs corria un aire molt agradable.

El hostel no tenia massa capacitat per lo que mai hi havia massa gent per la cuina o les zones comunes, així que s’hi estava realment bé.

Vaig escriure el diari i mirar bé la ruta que volia fer aquell dia, que era anar primer a Waikiki Beach i d’allà al Diamond Head, el volcà extingit de Honolulu i des d’on es tenen unes vistes extraordinàries de Honolulu sempre i quan aconsegueixis arribar fins a dalt.

Ho volia fer tot caminant i no era poca cosa, doncs fins a Waikiki ja tenia quasi 3km, d’allà fins al diamond head uns 2km, pujar fins a dalt, baixar i tornar la hostel que eren uns 4km més.

Així que a les 9h sense pensar-ho massa vaig iniciar el camí.

Pel camí i a només 5 minuts del hostel vaig trobar un 7eleven que no coneixia, que quedava més a prop que l zona de restaurants i que em va servir molt els 4 dies que vaig passar a Honolulu. De moment vaig comprar hi un parell de sandvitxos de pernil i formatge que em volia menjar al cap de dues hores com a mínim però que no vaig aguantarne bi una. Abans d’arribar a Waikiki beach i pel camí ja mels vaig menjar.

Cap a les 10h arribava a la zona de Waikiki i a part de la platja ja podia veure el centre de honolulu, on es concentren els rasca-cels, els hotels més cars on els ostes hi arriben en limusina, i evidentment, la famosa platja, on vaig anar-hi i per on hi vaig caminar fins on vaig poder en direcció al Diamond Head.

Durant uns 500 metres vaig poder anar per la platja fins a un punt on quedava tallada i vaig haver de seguir pel carrer paralel. El carrer arribava al cap d’uns 500 metres més a un passeig maritim i a una zona de la platja molt més ample, amb més gent i molts surferos. De fet hi havia un munt de llocs per a llogar taules de surf. Les vistes des d’allà ja eren molt interessants, doncs no es habitual veure una platja paradisíaca amb un munt de rasca-cels a primera línia.

Pero lo millor va ser trobar una espècie de moll que feia de mirador, doncs quedava uns 100 metres endins el mar i permetia veure tota la platja de Waikiki per un costat i el diamond head a l’altre. Allà mhi vaig quedar uns 10 minuts perquè realment valia la pena observar bé tota la costa des d’un punt que ja no podria observar més, doncs era des d’allà o en un barco.

Per cert, que el mirador tenia una teulada que quedava a uns 5 metres de l’aigua i on posava prohibit tirar-se i dos nois s’hi tiraven.

Després vaig quedarme una estona caminant pel passeig i per la platja i cap a les 10:30h cap al diamond head. De fet en aquell punt ja el tenia molt a prop, però havia d’anar fins l’entrada que quedava a més de 2km són era i el camí ja feia pujada.

La zona ja no era el centre sinó més similar a la zona del histel, es a dir cases baixes i unifamiliars i carrers tranquils. La calor començava a apretar i el cansament ja es notava. Per sort a la platja hi havia fonts i havia begut força aigua.

A les 11h arribava a l’entrada del diamond head i on comença el camí ja difícil fins al cim del cràter. Jo ja portava dues hores caminant i tot just començava la part més difícil de l’excursió.

Seguint la carretera ler la que anava sarribava directament a un túnel d’uns 200 metres i que ja era per entrar al cràter del volcà. Allà shavia de pagar el dòlar que costava i ja començava el caminet només per vianants i que cada vegada aniria sent més estret i amb més pendent.

Al principi ja em va sorprendre però almenys pensava que era assumible si la cosa no s’allargava massa. Però al cap de pkca estona el caminet ja només era d’un metre d’ample i completament irregular amb una pendent que no baixava dels 15°.

I així durant almenys 30 o 45 minuts que es feien eterns, per la calor i el cansament acumulat.

Però quan ja no semblava que pogués ser més dur, de sobte àrea passar per un túnel molt llarg i molt estret i en sortir, l sorpresa, escales. Però almenys tenia 50 graons. No m’ho vaig pensar i vaig pujar sense parar. Després unes quantes escakes més de cargol i al final, per fi, el cim. Ja era a la part més alta del diamond head.

En aquell primer punt ja hi havia un mirador des del que es veia bona part de Honolulu i part del costat est. Les vistes ja eren magnífiques però aquell encara no era el millor mirador.

Des d’allà s’havia de seguir caminant uns metres mes fins arribar al mirador principal des d’on ja es podia tenir una vista de 360° des del punt més alt del diamond head. La veritat és que des de baix no sembla tant alt. Quan hi ets es força flipant lo amunt que estas.

Això sí, el mirador ple de gent, massa de fer per lo petit que es. A més, la gent, al igual que jo, s’hi queda uns minuts observant, es clar.

La veritat és que costava marxa d’allà veient tot Honolulu als teus peus, bona part de la costa est de Oahu i el cràter que s’aprecia perfectament.

Quan ja ho vaig veure bé tot vaig iniciar la baixada, que feia molta mandra però que almenys seria molt més fàcil que la pujada.

De fet quasi que vaig tardar la meitat de temps, doncs fins i tot alguns trams els feia quasi corrent.

Eren les 12:30h quan arribava a baix i ara tocaven 4km més fins el hostel. Aquests si que es van ser durillos però almenys anava per una zona de Honolulu encara no vista i això sempre està bé. A més estava a punt d’aconseguir un bon repte cosa que apuja la moral.

Pel camí vaig trobar un Foodland, un supermercat que havia llegit s’hi podia comprar menjar owr no arruïnarte als restaurants, per lo que hi vaig entrar a mirar. Al 7eleven dabans ja havia mirat preus de plata preparats per lo que era comparia amb els d’aquí.

Així com els 7eleven són petits, els Foodland ja són grans, com una gran superfície. Només entrar ja vaig trobar una nevera amb plats preparats i vaig mirar els preus. Al contrari del que em pensava, aquí semblaven més cars que al 7eleven, potser eren de millor qualitat, no ho se, però un platque eal 7ekeven estava per $5, aquí estava per $6,50, per lo que ja no vaig mirar massa mes. Aixo si, allà al costat hi havia la zona de dolços i pastissos varios i no mhi vaig poder resistir. Vaig buscar algo que no fos una punyalada, perquè quasi tot hi era, i em vaig decidir per uns trossos de braç de ggitano de xocolata i nata per $4, més els impostos clar, doncs mai queden reflectits en el preu que s’hi indica.

Quan vaig sortir plovia una mica així que vaig seure sota un arbre i em vaig menjar un dels 4 trossos de braç de gitano. Em volia esperar però tenien molt bona pinta i jo no havia menjat massa.

En aquell punt encara em quedava mitja hora llarga de camí però per aort va parar de ploure. Això era algo que encara no sabia però que amb els dies mmadonaria que era força habitual, pluges curtes sense que acabi de marxar el sol per lo que es ben fàcil veure l’arc de Sant Martí.

I mica en mica manava acostant al hostel amb linesgimble ajuda de Google Maps i el GPS que anava quan volia, encara no tenia clar si per ser un Xiaomi, doncs pel que es veu els mòbils xinesos són una mica especials.

Cap a les 13:30h i després de 4 hores de caminada ininterrompuda i djlhavet pujar al Diamond Head, arriba al hostel. Estava realment cansat. La intenció era prendre un cafè, no fer migdiada i sopar aviat, però tenia massa gana i em vaig menjar dos trossos més del braç de gitano que deu n’hi do lo contundents que eren. I es clar, em vaig estirar i em vaig adormir tot i que no tant profundament com altres dies degut a la calor i suposo que el fet que a l’habitació de tan en tan hi entrava algú.

De fet, cap a les 16h va arribar un nou osta que a mi em va semblar japones però que era xinès. Jo ja estava mig despert i em va saludar. En aquell moment encara no ho sabia, però aquella seria la persona més i respectuosa que hauria vist en un hostel.

Cap a les 17h em vaig aixecar i el xinès estava dormint, senyal de que no estava acostumat a dormir en habitacions compartides o que simplement li importava una merda molestar als altres, doncs si a aquella hora anava a dormir pel jet lack volia dir que a les 22h es desperta ria i molestar ia a la resta que ja estaríem dormint.

Jo vaig anar a prendre un cafè assegut a les taules del pati gaudint de l’aire que feia i que ajudava a apaivagar la calor, doncs a habitació realment en feia força de calor.

Vaig mirar correus, vaig escriure el diari i cap a les 18:30h vaig sortir a donar una petita volta pel barri, doncs encara em feien mal les cames i no tenia ganes de caminar massa.

El barri quedava a uns 20 minuts caminant del centre però realment estava molt bé, doncs era tranquil, amb les típiques cases americanes i la millor, unes vistes bonissimes del centre de Honolulu, doncs quedavem una mica elevats cosa que permetia veure bé tots els edificis més alts. De fet a aquella hora ja es començaven a lluminar alguns per lo que tenia clar que estaria passejant fins les 20h que es fes fosc del tot.

Poc abans de les 20h ja vaig anar cap al 7eleven on vaig comprar un entrepà d’amanida de pollastre i un plat preparat de “XXXXXXXXXXX, tot plegat per 6,26, la meitat del que em vaig v deixar la nit anterior.

I de cami al hostel, parada a l’inici del mateix carrer on estava el hostel ja que era des d’on millor es veien els edificis del centre de honolulu i que ara de nit era ben bonic de veure.

I cap a les 20:30h ja estava al hostel preparant el sopar, bé, escalfant lo al microones. Ja havia provat aquests plats un parell de vegades a Tailàndia i ja sabia que estaven bons. La diferència es que a Tailàndia els vaig comprar quan no havia trobat cap restaurant o lloc ambulant, i aquí els comprava qui obligat pels preus desorbitats dels restaurants.

A més, allà al hostel s’hi estava fins i tot millor que a molts restaurants, allà com si fos en una terrassa.

Cap a les 21:30h anava cap a l’habitació a mirar algun sèrie per anar fent són. Havia dormit per la tarda però estava molt cansat i encara em són acumulada del camí fins a Hawaii.

I com era d’esperar, el xinorri es va despertar poc abans de les 22h i primer es va fotre a enviar i rebre WhatsApps o wechats de veu. El tio allà parlant i escoltant els missatges a un volum ben alt, no fos cas que no entengues alguna cosa. A més el volum de les notificacions ben alt i tota lesgina sonant. Un desgraciat sense cap respecte.

Em donava la sensació que abans d’arribar al hostel o sabia que compartiria habitació, perquè enviava massa missatges i realment no es veia gens conscienciat per a compartir res. I per acabarho d’adobar, al Mongòlia se li acut engegar la llum! Les 22h passades, jo ja al llit, i el subnormal va i engega la llum. Per sort aquesta o no anava o tardava molt en envegarse per lo que es va haver despavilar amb la llum del lavabo. Cap a les 22:30h va marxar i jo vaig anar a dormir. Aquell dia ja havien marxat dos, per lo que ara només erem el senyor que dormia sota meu, el xinès i jo. El senyor encara no havia arribat però aquest no em preocupava perquè se’l veia ja curtit i ni es notava quan hi era.

07/07 De camí a Hawaii

Em vaig despertar a les 6h i començava un dels dies més llargs del viatge. Aquest dia guanyaria ben bé 12 hores degut al canvi d’horari que es dóna al anar des de japo fins a Hawaii, doncs es creua el punt en què es canvia de dia, i jo el faria enrere, guanyant tot el temps i més que havia anat perdent durant el viatge pels canvis d’horari.

A les 8:30h volia ja sortir tot i que el vol sortia a les 14h, però havia de facturar i arribar a l’aeroport en transport públic i estava a quasi 50km. A més volia tenir temps de maniobra per si algo sortia malament almenys poder-hi arribar en taxi.

Així que em vaig preparar el cafè de cada mati mentre ho acabava de recollir tot i mirava algun correu urgent, doncs ja no sabia quan tornaria a tenir internet.

També vaig ordenar una mica lapartament per rebre una bona valoració a Airbnb, em vaig deixar, vaig mirar una estona i per última vegada per la finestra, i cap a les 7:30h es va a posar a ploure…

Tenia bastant clar que si plovia no aniria a l’aeroport en transport públic sinó amb Grab, per lo que vaig intentar reservar lo, doncs l’última vegada que ho vaig intentar no vaig poder. Ara em va demanar de ferme un selfie per veruficarme i a partir d’aquí ja vaig poder. El cost era de 65RM, uns 14€, força car però s’havia de tenir en compte que eren 50km. Em faria una mica de ràbia però tenia clar que plovent no hi aniria de cap altra manera.

I va seguir plovent fins les 8:30h que era l’hora límit que mhavia posat per marxar, així que ja vaig comencar a pewprqr el Grab. Si hi anava amb un Grab voldria sortir com a màxim a les 9:30h, doncs hi havia una hora de trajecte.

Vaig aprofitar per netejar la maleta i tornar-ne a dutxar fins cap a les 9 quan encara plovia. Així que ja vaig demanar un Grab perquè no tenia pinta que anés a parar a curt termini.

Així que ja resignat a fer algo que no m’agrada gens fer, vaig demanar un Grab ja amb Tor a punt per baixar ràpid i deixar la clau a la bústia. A la primera em va dir que no hi havia cap Grab a prop, però ho vaig tornar a intentar en 2 minuts i ja un conductor va acceptar i segons laplicacio arribaria en 5 minuts. Així que vaig tancar lapartament i vaig baixar. Vaig dir a recepció que havia de fer el checkout però la noia que hi havia no saclarava, així que vaig anar directament a la sala de les bústies, doncs ara ja a hi podia anar sol, i vaig deixar la clau i la targeta. I quan vaig sortir de nou ja hi havia un cotxe blau esperant, el color que posava a la app. Vaig anar-hi i el noi que en va sortir era el de la foto, a més ell em va dir el meu nom per confirmar. Tot perfecte i molt ràpid. Eren les 9:15h que ja pujava al cotxe i marxaven cap a l’aeroport. No havia tingut temps ni dacomiadarme de l’edifici.

El trajecte va durar uns 5 minuts menys del previst, arribant a l’aeroport a les 10:10h. El trajecte va anar bé i el conductor no va parlar, per lo que em va anar bé per escriure el diari tranquil ament, doncs en una hora dona temps de molt.

El que no sabia es que als 65RM se li sumarien els oeatges, per lo que el preu final va ser de 75RM, 16€. La cosa ja picava una mica. Almenys seguia plovent amb força, per lo que seguia sense haver-hi pogut anar en transport públic.

Tot i que encara faltaven quasi 4 hores per a la sortida del vol, els mostradors ja estaven oberts per lo que vaig anar a fer el checkin, doncs en principi havia de facturar una maleta.

Primer s’havien d’imprimir les etiquetes a les selfmachines, però en el meu cas no em deixava ja que havien de comprovar que tingués el visat per entrar a EUA. Així que vaig anar al mostrador que em varen dir, doncs hi havia desenes d’Air Àsia, i allà ho vn comprovar tot.

Jo havia pagat per una maleta fracturada per excedir del pes, tot i que allà no varen comprovar res de l’equipatge i em van donar les targetes d’embarcament. Jo preferia portar-ho tot en cabina però crec que no hauria fet falta que pagues el 45€ que vaig pagar per l’excés de pes, ja que de moment ja havia fet el checkin i duia la maleta i la motxilla amb mi.

Eren les 11h aproximadament i ja tocava fer temps dins cap a les 12h que aniria a passar el control de seguretat i passaport.

Vaig menjar algo del que portava i que ja seria el dinar d’aquell dia, em vaig veure l’aigua que portava i finalment vaig tornar als mostradors a preguntar bé lo de la maleta, doncs no volia que psses com a Norwegian que el pes el comproven a l’embarcament, total ja ho havia pagat, així que no valia la pena arriscar-se perquè un cop allà em diguessin que l’havien de baixar a la Bodega.

Així que vaig tornar als mostradors posant-me al primer que vaig veure. Al cap de 5 minuts un treballador em va preguntar on anava i al dir-li a Honolulu em va dir que havia d’anar als mostradors T. Va ser aleshores quan em vaig adonar que cada renglera de mostradors tenia una lletra i que tots els mostradors d’aquella terminal eren d’Air Àsia! Era acollonant, hi havia desenes i desenes de mostradors tots d’Air Àsia, no en vaig veure de cap altra companyia. De fet aquell aeroport és deia KLIA2 i semblava fet únicament per als vols operats per airasia. Vaig flipar amb la meva companyia que era i que no sabia fins en aquell moment.

Així que vaig anar on em van dir però la noia que em va tocar estava amargada i crec que ni mescoktava. Jo li vaig preguntar si podia anar amb tot l’equipatge en cabina mentre ho posava tot sobre la cinta perquè veiés el pes. Ella va dir que només una peça, a lo que jo vaig entendre que deia només una peca en cabina, doncs era lo que li preguntava, però va resultar que ella deia que només podi facturar una peça, per lo que jo vaig deixar la maleta fracturada però més tard vaig entendre que ni m’havia escoltat i que probablement podria haver anat amb tot en cabina, ja que després veuria a alguns passatgers amb maleta i motxilla pujant a lavio. Total, que crec que em podria haver estalviat els 45€ tot i sobrepassar els 7kg permesos.

I cap a les 12h ja vaig anar a passar ttots els controls, que en aquell moment encara no ho sabia però en serien 4, 2 d’equipatge i 2 de passaport.

Primer va tocar control de passaport per segellar la sortida del país. Un cop fet directa a control d’equipatge. Que fàcil es amb només la motxilla…

Després caminada d’almenys 2km per arribar a la porta d’embarcament, i no exagera, almenys vaig estar 30 minuts caminant. Durant el camí ja es veien les pistes i tots els avions eren d’Air Àsia, i almenys en vaig veure 50, era impressionant.

La porta era la Q8, i un cop entravem a la zona de les portes Q, va tocar un segon control d’equipatge. Suposo que els vols que sortien des de les Q anaven a EUA. També el vaig passar ràpid i sense problemes i 10 minuts més caminant fins arribar a la porta Q8. Eren les 12:30h i la porta s’obria a les 13h, així que vaig mirar si per casualitat em podia connectat a Internet tot i que sense cap per esperança, però per sorpresa si que hi havia una xarxa gratuïta de l’aeroport, així que vaig aprofitar per enviar alguns WhatsApps i mirar correus.

Puntualment a les 13h van obrir la porta i allà va tocar el segon control de passaport. Però aquest ja no era per segellar res sinó per comprovar que no fos fals i que tinguessim el visat per entrar a EUA.

Hi havia un noi i una noia. A mi em va tocar amb la noia, i al donar-li el passaport i veure que era espanyol va dir: Hola cómo esta. Em vaig quedar prou parat doncs era la primera vegada que algú em parlava en espanyol després d’un mes i mitg, però de seguida li vaig respondre, muy bien gracias. Ella va mirar el passaport amb una lupa similar a la dels rellotgers, suposo que mirant les marques típiques dels passaports autèntics, em va demanar el visat i quan va comprovar que tot era correcte m’ho va donar tot dient Gracias, a lo que jo vaig respondre igual. Va ser realment amable.

I ara si ja per fi només quedava embarcar, cosa que vam fer al cap d’uns 5 minuts.

A mi em va tocar el seient 27C, de passadís, però la sorpresa va ser que un cop ja havia pujat tothom vaig veure que l’avió anava molt buit i que jo no tenia ningú als costats. Els seients ts 27A i B estaven buits. No m’ho podia creure, un vol de Kuala Lumpur a Osaka de 6 hores i mitja i aniria sol a la meva fila.

Va ser un dels vols més còmodes de la meva vida, per no dir el que més. Vaig seure al seient de finestra i vaig menjar quan vaig voler del que portava. Quan volia m aixecava sense molestar a ningú. Va ser perfecte.

A les 20:30h arribavem a Osaka tot i que alla era una hora més, per lo que ja eren les 21:40h i el vol a Honolulu sortia a les 23:25h.

Vam baixar i molts feien com jo, transbord cap a Honolulu. Vam haver d’anar la terminal principal en el típic tren elevat automàtic. Allà, per una fila separada, passar per control d’equipatge i de bitllet, i un cop passat ja cap a la porta 4 que almenys no quedava tant lluny com la de l’aeroport de Kuala Lumpur.

I algo que em va sorprendre i més sent al Japó, es que ja a la zona de portes hi havia una sala de fumadors. Evidentment quedava hermèticament tancada però n’hi havia, cosa que últimament nomes havia vist a laeroport de Lisboa. Així que evidentment vaig fumar un piti. A més estava al costat de la meva porta, la 4 i junt a ua font d’aigua potable. En un moment vaig poder fer tot el que necessitava i que ja m’havia resignat a fet, fumar i veure aigua. Va ser perfecte.

I a les 22:50h vam començar a embarcar. Tenia l’esperança que aquest vol també anés mig buit com l’altre tot i que aquí és veia més gent esperant.

El meu seient era el 10B, ben a prop de la porta però al mig. Quan ja havia embarcat quasi tothom encara estava sol a la fila, però aleshores va venir un japonès que va seure al C. I quan ja estaven a punt de tancar les portes, va arribar el de lA. Tot ocupat. A més el del seient A era molt gros, tant que m’havia d’enganxar al japonès. Quasi 8 hores de vol rodejat de tios i un que feia dues vegades jo. Vaya tela. Almenys al vol previ havia a atacar molt còmode, havia menjat, fumat i begut aigua.

El vol es va endarrerir quasi mitja hora. Mentre esoeracem el nou gros del costat sem va girar i em va dir algo com sento soy grosso. Em va semblar que era italià. Aleshores em va preguntar d’on era i al dir-li de Barcelona va fer woow. Em va dir que havia estat feia 15 anys estudiant espanyol a Sevilla i que per això parlava una mica l’espanyol. A mes havia passat uns dies a Barcelona i altres parts d’Espanya. Però em va sorprendre quan li vaig preguntar d’on era, doncs em va dir que de Hawaii. El tio va anar no se quants mesos a estudiar a sevilla sent de Hawaii.

Vam estar parlant una estona en espanyol, doncs era ell que volia practicar-lo, sobre els skaters de Barcelona, que ja aleshores n’estava ple, de Gaudí i la Sagrada Família, i el viatge que estava fent. Li vaig parlar una mica del. Que havia fet a Malàisia més que a Tailàndia doncs ell justament venia de bangkok. I així vam anar passant la quasi mitja hora d’endarreriment del vol fins que per megafonia ja varen donar les instruccions, ens varen enlairar i tots a dormir, doncs ja eren les 12 de la nit. La veritat és que el noi era molt amable i rialler, tot li feia Gràcia, i era preludi del tipus de gent que em trobaria per Hawaii, totalment diferents als del continent.

Jo com sempre, quasi no vaig dormir. La veritat és que em Coat molt als avions i no se ben bé perquè, potser perquè tot es molt estret i petit i es certament incòmode. Algo vaig dormir però ni dues hores en total de les quasi 8 que va durar el vol. El japonès del costat crec que no es va despertar en cap moment. I el hawaià quasi ue tampoc.

Evidentment les hores de foscor van ser ben poques, jo diria que com a molt 3 tirant llarg, a més endarreriem el temps per lo que si ja portava un munt d’hores despert, ara tot just començava el mateix dia 7 una altra vegada. Un dia ben llarg i haver rebut dormit dues hores.

I com al vol previ, vaig menjar go del que portava i vaig aprofitar per avançar el diari, doncs res millor que aquests moments per a fer-ho. I no vaig poder evitar demanar un cafè. Com que algo havia dormit i començavem un nou dia, em costava molt resistirme a un cafè. Costaven 6RM, 1,20€, car per ser a Malàisia però mes o menys el que val a Barcelona, per lo que no vaig dubtar en demanar-li quan varen passar oferint els esmorzars. I la veritat és que em va sentar de puta mare, com no podia ser d’una altra manera.

Cap a les 7h hora de Japó i quan ja portaven 7 hores de vol, el japonès per fi es va aixecar moment en que vaig aprofitar per aixecar me per primera vegada en tot el vol i anar al lavabo.

I quasi a les 8h arribavem a Honolulu tot i que allà eren 19 o 20 hores menys, crec que eren les 13h però encara del dia anterior, dia 7 de juliol. Així doncs el dia 7 de juliol per mi tindria més de 40 hores.

Lo bo de ser a la fila 10 era que vaig ser dels primers en sortir i això té més importància de la han sembla ja que accelerant una mica el pas, vaig arribar el primer al control d’immigració. A més no hi havia ningú de cap vol anterior per lo que va ser el pas per immigració més ràpid que havia fet fins aleshores.

Abans d’arribar-hi però, em vaig acomiadar del hawaià que es deia Mathew, doncs va ser aleshores quan ens vam dir els noms.

Per cert, que des de l’avió al control d’immigració s’hi arribava en bus amb tot el que aixo representa, doncs a cada pas hi havia agents cuatodiantnos perquè ningú es des vies. Fins i tot el conductor del bus baixava el primer per fer-nos de barrera i que així tots anessim cap on havien d’anar.

Així doncs, vaig arribar el primer a les màquines on has de passar el passaport i ja comprova que tinguis el visat i aquest sigui valid. Després en pren les empremtes dactilars, et fa una foto i les típiques preguntes de si portes segons quin tipus de menjar i altres de rutinàries. Finalment s’imprimeix una espècia de rebut amb el que ja pots passar a un agent. Jo encara anava el primer per lo que va ser arribar a la zona d’agents i una policia ja ferme un senyal perquè hi anés. No portava ni 5 minuts al control que ja estava davant lagent.

I va ser aquí quan vaig dir, això es Hawaii i res té a veure amb EUA continental. Era una dona d’uns 55 anys i només la salutació ja va ser diferent a totes. Jo anava seriós com sempre en aquests casos, però ella va fer un HI molt alegre i amb un somriure d’orella o orella. Va seguir amb un how are you, però sense deixar de somriure mentre agafava el rebut i anava fent right, all Right, very good. Tot eren alegrois. Aleshores quan va anar a segellar el passaport i el problema que va tenir va ser trobar una pàgina lliure de tants segells que ja hi havia, va ser quan ja vam començar a parlar quasi com dos amics. Primer va començar dient que quina sort i que bé de tenir un passaport com aquell, haver anat a tants llocs. Li vaig dir que estava fent la volta al món i que podia treballar mentre viatjava. Aleshores ja es va interessar en el viatge que estava fent i en la meva feia, però tot plegat per curiositat i no per controlar res, de fet ja havia segellat el passaport.

Al cap de 3 o 4 minuts d’estar xerrant i ella sense deixar de somriure en tota l’estona, ja em va dir, thats all, i em va indicar on anar i que fer i que ja estava, que ja podria gaudir de Hawaii. Quina diferencia amb el control de Nova York o el de Miami.

I al anar a recollir l’equipatge al primer que em vaig trobar va ser en Mathew. Estava en una cabina. Em va saludar no estil hawaià i jo li vaig dir que havia sigut la millor entrada a EUA seguint d’un Hawaii is different.

Però aleshores vaig veure que les maletes ja feia estona que estaven sortint i vaig anar-hi corrent deixant al Mathew alla a la cabina.

Primer vaig estar uns 5 minuts mirant si sortia la maleta, fins que vaig veure que moltes ja les havien tret de la cinta i estaven a un costat. 2 nois ja anaven traient i arraconant totes les maletes que donaven tota la volta sense que ningu les agafés. Vaig mirar per allà i no la vaig veure, així que em vaig estar 5 minuts més mirant la cinta, fins que vaig tornar a mirar les arraconades i la vaig veure. A diferència de les amtres la meva estava tombada, per això no l’havia vist en un primer moment. En fi, lo important és que no s’havia perdut, doncs això mai se sap i es un dels motius principals pels que no m’agrada facturar.

I ja em l’estona que havia perdut i havent de passar pel possible control d’equipatge, ja em vaig oblidar d’en Mathew i ni tan sols el vaig veure més. Fins aleshores no ho havia pensat, pero i hauria d’haver preguntar com anava, si es que hi anava, a Honolulu. Després me narrepentiria.

No em varen parar per revisar l’equipatge així que ja vaig sortir a veure si trobava algun lloc des d’on sortissin els busos cap a Honolulu. Hi ha tota una xarxa de busos que van per tota la illa, inclòs l’aeroport. Jo ja tenia anotat quins busos agafar, que eren el 19 des de l’aeroport i cap a Chinatown, ja a Honolulu, fer transbord al busos A.

Primer vaig preguntar a una treballadora si sabia d’algun money exchange allà mateix a l’aeroport, i em va dir que si però que estava tancat. De fet l’aeroport era molt petit, molt més del que em pensava, i ni tan sols hi havia les típiques botigues, money exchange o empreses de lloguer de cotxes que et trobes sempre abans de sortir de l’aeroport. Aquí no hi havia res.

Almenys em vaig poder connectar a una xarxa Wi-Fi de l’aeroport tot i que crec que això va ser contraproduent, doncs ja vaig anar en direcció on em deia que havia d’agafar el busos 19 però per la terminal d’arribades, que estava al pis de sota. En arribar-hi vaig veure que allà hi paraven una especie de shuttles, alguns numerats, per l’O que vaig pensar que estava en elloc correcte i vaig quedar m’hi a esperar el 19. Però quan segons Google Maps ja hauria d’haver passat, per allà no havia passat, i segons Google Maps el següent podria tardar més de 30 minuts.

Aleshorss vaig mirar quant costaria un Uber i eren $22, cosa que ja no estava disposat pagar doncs ja seria el tercer en pocs dies. A peu eren 2 hores i mitjà, així que sense pensarmho dues vegades vaig començar a caminar. Quan portava 10 minuts caminant i encara estava per la zona a de l’aeroport va ser quan vaig pensar que hauria d’haver-li preguntat al Mathew com marxava de l’aeroport.

Almenys el camí era recta per la carretera però aquesta tenia en tot moment una zona per als vianants, pero que almenys no era perillos com va ser a Carolina de Puerto Rico. I quan ja portava 30 minuts caminant i ja no valia la pena tornar enrere, vaig recordar que a Google Maps, quan ho havia mirat el dia anterior, posava que el busos 19 s’havia d’agafar des de la Upper terminal, cosa que en aquell moment no li vaig fer massa cas però que ara recordava que jo havia mirat a la de baix, on les arribades, però que al pis de dalt hi havia les sortides. Si no hagués seguit per GPSes indicacions de Google Maps, segurament hauria tornat a llegir les notes hi hauria anat al pis de Dalt, on segurament havia passat el busos 19. I jo caminant sota el sol hawaià. Almenys feia vent i era prou soportable.

La roda de la maleta que ja estava mig futura, estava cada vegada pitjor. Quan portava quasi una hora caminant vaig entendre que no podria fer tot el camí així, doncs encar quedaven quasi dues hores mes. En un punt em vaig parar i em vaig intentar connectar a Internet, i sortosament vaig poder. Hi havia una xarxa de oagament però que deixaven 30 minuts gratis per provar. Vaig mirar Uber ja allà ja costava només $17. Però vaig mirar en busos si podia arribar fins on hauria hagut de fer el transbord i ho vaig aconseguir. Fer això em semblava la millor opcio, doncs hauria de caminar uns 45 minuts i allà agafar el busos A que em deixaria a 5 minuts del hostel. Cal tenir en compte que els busos de EUA no donen canvi, i jo no havia pogut canviar moneda, per lo que només tenia el que ja portava, que eren $74, per lo que si hagués hagut d’agafar els dos busos, en comptes de pagar 5,50 que es el que hauria de costar, mhauria costat 10. D’aquesta manera, agfantne només un, em sortiria per 3. Així que ja més animat i veientme capac d’arribar fins la parada del busos A, vaig caminar sense aturar-me massa doncs en passava un en una hora i el següent al cap de mitja hora, i segons Google Maps tenia 45 minuts a partir lleuger fins la parada.

Almenys una part d’aquest camí ja era més entretingut perquè ja estava en ple Honolulu, creuant un riu i veient part de Chinatown. Això si, la calor ara era més forta i el fet de no parar va fer que ja comencés a suar.

Finalment, i ja eren les 16h, per lo que ja en feia dues que havia passat per immigració, vaig arribar a la parada del busos. Encara em quedava la incògnita de saber si em deixarien pujar amb l’equipatge, doncs suposadament només et deixaven pujar amb el que hi capigues sota el teu seient i a l’esquena. Força puntual va arribar el bus i em va deixar pujar sense cap problema. Vaig pagar els $2,75 amb 3 dòlars i cap al hostel per fi en bus. Fer aquell tram caminant mhauria suposat una hora llarga, a més el tram final de pujada, per lo que hauria sigut molt dur. De fet ja ho havia sigut fins aleshores però almenys havia estat soportable, una hora més en aquelles condicions ja no se si hauria sigut.

Al cap d’uns 20 minuts vam arribar a la parada indicada per Google Maps, de fet semblava l’última de recorregut, doncs ja només hi quedava jo al bus. Dalla vaig haver de caminar uns 5 minuts fins al hostel que vaig trobar sense més problemes.

El hostel constava d’un seguit d’edificis i casetes i la resta eren pis i taules a l’aire lliure. Primer vaig entrar a l’edifici que era la sala de TV, doncs quedava més a prop del carrer. Un senyor em va dir que seguia caminar uns metres que es on estava la recepció. I efectivament, en una caseta més petita, estavaa recepció amb una noia dins. Li vaig dir que tenia una reserva, va dir cool i em va convidar a seure. Vaig anotar més meves dades al llibre de registre, va fer fotocopia del passaport, vaig pagar els $132 per 4 nits, uns 117€ i era lo més barat que hi havia a Honolulu… Per això em vaig decidir per un hostel. I em va explicar molt bé les normes del hostel, com era Honolulu i com funcionava el transport públic. La veritat és que va ser de les que més em va informar de la zona des de l’hotel.

Després ja em va preguntar sobre el viatge, i al dir-li que venia de Kuala Lumpur em va dir que tenia pensat d’anar-hi i em va preguntar sobre la ciutat. Jo li vaig dir que preferia altres ciutats com Bangkok, però que justament a Kuala Lumpur havia estat en un apartament a 170 metres d’altitud i amb vistes a l ciutat i que per lo tant jo no era un bon referent, doncs per mi l’apartament va ser lo millor d’aquella visita.

Em va acompanyar a l’habitaciól’habitació. Era la 6 i quedava al final del recinte. Dins hi havia 3 lliteres i un llit individual. A mi em va tocar al llit 5 que era el llit de Dalt de la Llitera mes propera a la porta. Podria dir que el pitjor llit de tots. Almenys l’habitació només estava ocupada per 4 persones contantme a mi.

Vaig deixar les coses i vaig anar ràpidament a dutxarme. I després també ràpidament a la cuina a prepararme un cafè prendre allà mateix,doncs hi havia unes taules a fora on semblava que s’hi estava molt bé.

Mentre em preparava el cafè va entrar un noi, molt alt, que es va presentar tot i que no el Vig entendre doncs parlava molt ràpid i amb un accent molt tancat. Li vaig preguntar d’on era i em va dir que treballava allà. Vam estar xerrant una estona mentre em prenia el cafè per havent acabat anar cap a la zona de restaurants que mhavia dir la noia i que de fet ja havia vist quan passava amb el bus, de fet estaven poc abans d’on havia baixat del bus.

Eren quasi 10 minuts caminant, doncs el hostel estava en el típic barri de cases unifamiliars, molt tranquil i amb pocs serveis. Per sort en aquella zona de restaurants hi havia de tot i quedava a prop de la carretera on ja hi havia molta més vida. Allà hi havia supermercats, restaurants de tot tipus, 7eleven i fins i tot un McDonalds i un burger king.

Feia quasi 24h que no menjava res realment contundent per lo que quan vaig veure a Google als que hi havia un McDonalds a prop no m’ho vaig pensar massa. A mes abans vaig estar mirant els peus dels restaurants i eren exagerats, tots els plats rondaven els $10 tot i que la majoria no baixaven del $12, i jo que estava acostumat a dinar per 2€…

Així que vaig anar cap McDonalds pero pel camí vaig trobar el burger king. A fora hi havia un anunci d’un menú whopper per $7 i 10 nuggets per $2, 50. Em va semblar prou bé i ja que estava mort de gana ja mhi vaig quedar. Vaig demanar el menú però em va preguntar quin, afegint un, one? Jo vaig dir que si tot i que se com funciona la venda subjectiva. Total que vaig demanar el menú quen que valia 9,50, més els nuggets i el VAT, que a EUA no es obligatori indicar lo, em va sortir per 12,65. Toma ja. Benvingut a Hawaii vaig pensar. Això si, tenia un munt de menjar que era el que més necessitava en aquell moment. A més el primer dia que estas a un lloc nou és normal pecar d’aquestes coses, de fet ja no em va passar més.

Vaig seure i vaig menjar molt bé i necessitava ja una hamburguesa com aquella, els nuggets, les patates i la coca cola ilimitada, doncs a EUA et pots omplir el got tantes vegades com vulguis.

Van ser més de 12 dòlars però probablement els millor gastats. Després de tantes hores despert, en vols i quasi sense menjar res contundent, allò era el millor que podria haver fet.

Ja eren les 18:30h quan acabava de menjar i vaig aprofitar per mirar una mica més la zona per als dies següents no gastar-me el que macabava de gastar. I a continuació ja cap al hostel a preparar una mica el dia següent i a dormir.

Eren les 20h quan anava al llit i mirava una mica Netflix fins cap a les 20:30h que ja em vaig quedar adormit. En aquell moment erem 3 a lhabitacio, els quals ja els havia vist quan havia arribat. Faltava un, el que dormia sota meu que encara no l’havia vist i encara no era allà. Vaig intentar anar a dormir el més tard que vaig poder per evitar el jet lack i que em deapertessin a mitja nit, cosa que no va passar tot i que més tard va arribar el senyor que dormia sota meu. Almenys tots 3 eren educats i respectuosos amb els altres.

06/07

Em vaig despertar a les 7:15h amb les millors vistes de la meva vida per tercer dia consecutiu. Com feia els altres dies em quedava una estona la llit llegint notícies al mòbil, doncs s’hi estava massa bé. Igual que el dia anterior, avui tampoc tenia intenció de sortir enlloc, només gaudir de l’apartament i pujar aala piscina ja de nit a diferència del primer dia que hi vaig pujar encara de dia per veure la posta de sol.

Després ja vaig mirar algun blog per confirmar que havia de facturar una maleta si tot el que portava pesava més de 7kg. Els dos blocs que vaig llegir així ho confirmaven per lo que ja no vaig esperar més. A més quedava poc per arribar a les 24 hores quan probablement ja no podria fer canvis a la reserva. De fet, també volia contractar els menjars, doncs valien uns 3€cada un, però ja no em deixava perquè faltaven menys de 48h. Així que al final vaig haver de córrer i quedar-ne sense els apats.

Finalment vaig haver de pagar 204RM per a facturar la maleta en els dos vols, uns 45€. No estava malament la broma. Haver-ho fet a l’aeroport em podria haver sortit pel doble, però haver-ho fet durant la reserva potser per la meitat, així que això ja em va servir de lliçó per a la pròxima vegada.

I ara ha només quedava mirar com anar de lapartament a laeroport en transport public, i de l’aeroport de Honolulu al hostel.

Tot plegat era més llarg de que pensava, de fet l’aeroport de Kuala Lumpur estava a 46km de lapartament hi hauria d’agafar 3 transports diferents. Vaig mirar l’opció de Grab i eren 65RM, una 14€, per lo que nomes l agafaria si fos totalment necessari, es a dir, si no arribava a temps o si plovia.

I ja amb tot lo del vol de l’endemà fet, ja vaig escriure el diari una estona, mirar correus i encara contestar algun WhatsApp d’algun conversa derivada dhaverme felicitat dos dies abans. Per aquestes coses havia d’aprofitar el matí ja que semblava que l connexió anava una mica millor.

Cap a les 13h vaig sortir a comprar el dinar. No sabia que compraria, simplement a Iria mirant els llocs que ja coneixia per ordre de proximitat i comprar en el primer que trobés obert.

El primer era el lloc ambulant de Nasí Lamak de just davant els apartaments, tot i que ja suposava que estaria tancat perquè només l’havia vist obert per les nits. Efectivament estava tancat, però aleshores vaig veure un noi que venia amb una bossa típica de menjar preparat, per lo que vaig suposar que a prop hi havia alguna cosa que no havia vist els dies anteriors.

I efectivament, al pàrquing de l’únic edifici que hi havia en tot al carrer a part dels apartaments, hi havia uns 6 o 7 llocs ambulant amb diferents tipus de menjar, des de plata preparats de sopes, arròs, etc, a rotis o pastes dolces. Era perfecte i estava literalment a 10 metres de l’edifici del meu apartament.

Vaig entrar-hi i vaig recórrer tots els llocs. Al principi anava a comprar una sopa perquè era l’única parada que tenia els preus posats, lo contrari sempre em fa una mica de ràbia, però una sopa no em venia massa de gust per lo que vaig anar a la parada on semblava que feien els plats més contundents.

Com que pels noms dels plats no menterava, vaig aprofitar que ho havia 3 o 4 persones demanat i vaig mirar si algun dels plts que demanaven em semblava bé. Vaig veure un amb arròs al Curry i cuixes de pollastre amb suc i em va semblar prou bé, per lo que li vaig dir al venedor que volia aquell. El vaig demanar per emportar, i com ja havia vist alguna vegada, en comptes de posar-ho en una caixeta de plàstic o similar, o varen posar en bosses de plastic. Per una banda el pollastre amb el suc, per una altra banda l’arròs embolicat en forma de triangle amb paper gruixut, i per una altra banda les vverdures també en una bossa.

El plat va costar 8RM, 1,80€, una mica més car que les sopes que valien entre 5 i 6RM però aquest plat era força mes contundent.

I ja directament vaig tornar a lapartament perque només amb allò ja en tindria de sobres, tot i que a part encara em quedava un dels dos Nasí Lamak que havia comprat la nit anterior.

Eren les 13:30h quan anava a dinar, posant tot l’arròs que acabava de comprar junt amb el de la nit anterior. El d’avui era al Curry i el d’ahir amb salsa picant i peix fregit, per lo que tot plegat va quedar un plat enorme d’arròs i prou bo. I en un altre plat el pollastre amb verdures. Tenia un munt de menjar i tot per 10RM, 2,30€.

La connexió a Internet em va permetre veure uns minuts de notícies mentre dinavadinava, fins que ja es va cansar i vaig passar a mirar capítols descarregats de Netflix.

Cap a les 14:30h acabava de dinar i em vaig estirar però intentant no adormirme ja que aquell dia volia anar a dormir aviat, doncs l’endemà volia marxar cap a l’aeroport a les 9h, però com quasi sempre no ho vaig poder evitar. Quan em vaig donar compte ja eren les 17h.

Per la tarda vaig aprofitar per posar tota la roba que tenia mig bruta a rentar, doncs tenia rentadora i detergent, així que fins i tot vaig rentar la jaqueta, la motxilla i les bambes.

Després a preparar el que pogues de la maleta i ja a prendre un cafè mentre mirava, com sempre, per la finestra i escrivia el diari.

Cap a les 18h va començar a ploure amb el que semblava la tònica general de kuala Lumpur, una bona tempesta cada tarda de dues horetes. De totes maneres a mi ja m estava bé, perquè veure-ho des de d’aquell apartament era tot un espectacle, veient el llamps caure sobre les teulades dels edificis més alts i que podia veure perfectament. Mhauria agradat veure un caure sobre les torres Petronas però no va haver-hi sort, queien a edificis molt propers però cap sobre les torres.

Aquella nit, a partir de les 20h, volia pujar a la piscina a banyar m’hi sent ja de nit, per lo que esperava que aquella hora ja no plogues, com de fet va ser.

Així que cap a les 20:15h, quan ja era ben fosc, vaig anar la planta 8 a buscar la targeta especial. Però aquesta vegada no va ser tant ràpid, doncs la noia em va dir que estava plena. No sabia que hi havia un límit, de fet per això deuria ser lo de la targeta especial, per evitar aglomeracions, i de fet millor perquè així s’hi estava molt millor.

La noia em va dir que podia esperar allà, doncs normalment la cosa va ràpida. Ja m imaginava que per la nit hi hauria més gent interessada en pujar a la piscina.

Per sort la cosa va ser ràpida, doncs en menys de 10 minuts la noia em va fer un senyal. Quan m’hi vaig acostar per poc em foto l’hòstia de la meva vida davant d’ella, doncs el terra emolta molt moll i les meves xancles relliscaven molt. De fet em vaig haver d’aguantar a la seva taula per lo que ella ho va veure de ben a prop. Primer va fer un esclau i quan va veure que mhavia aguantat aleshores no va poder evitar de riure força. De fet jo ja anava amb compte perquè ja sabia que tard o d’hora acabaria relliscant.

En fi, vam fer l’intercanvi de targetes i vaig pujar a la planta 48. Eren les 20:30h quan hi arribava ja efectivament com a molt hi havia 10 persones. Estava realment bé això de limitar l’aforament sempre i quan només haguessin d’esperar 10 minuts.

I directe a la piscina. Poques vegades em banyo en piscines ja, però en aquesta evidentment m’hi havia de banyar. Una piscina infinita amb l’horitzó i el típic skyline se Kuala Lumpur davant teu.

Si durant el dia ja era espectacular, per la nit ho era encara més. Quedar-se recolzat a la piscina i ja no tenir res més davant, només 200 metres de caiguda i aquella imatge, era algo que no tenia preu.

Evidentment vaig fer fotos per tot arreu, tan de la ciutat com de la piscina i la terrassa. Vaig estar uns 30 minuts en total dels quals més de la meitat simplement els vaig dedicar a observar l’horitzó. De fet tenia una imatge que molta gent paga per poder-la veure uns minuts, i jo la podia veure tanta estona com volgués o sempre si era des de l’habitació.

I cap a les 21:10h ja vaig baixar a la planta 8 a fer l’intercanvi de targetes, vaig tornar a l’apartament a buscar diners i cap al 7eleven a comprar sopar per aquella nit i menjar per al llarg trajecte de 16 hores més trasllats cap o des de l’aeroport que mesperava l’endemà.

En sortir de l’edifici vaig veure que els 3 llocs ambulant de davant estaven oberts, per lo que ja vaig decidir que part del sopar seria un Nasi lamak.

I a meitat de camí, a la zona del restuarant, hi havia un lloc ambulant d’hamburgueses diferent a on havia comprat el dia anterior tot i que les hamburgueses semblaven iguals. Així que ja tenia decidit que soparia.

Vaig anar fins al 7eleven on vaig comprar 4 paquets de tabac per no haver-ne de comprar a Hawaii, 3 bosses de patates, 3 o 4 paquets de galetes i uns panets de Frankfurt per menjar algo de carn durant el viatge. I de tornada vaig comprar dues hamburgueses special com la del dia anterior però amb formatge per 5,50RM cada una, deu n’hi do, era dels sopars mes cars que havia menjat, o el que més. Després vaig comprar un altre Nasí Lamak davant lapartament i cap a lapartament a acabar de preparar la maleta i a fer una última observada a la nit de Kuala Lumpur des de l’habitació.

Acabant de rentar la roba, preparar la maleta i mirar bé tot el transport públic que hauria d’agafar l’endemà, sem van fer les 12 de la nit, hora que vaig sopar i mirar Netflix fins cap a la 1 que vaiganar a dormir. Em vaig posar el despertador a les 6 del matí, per lo que no dormiria massa hores.

05/07

Em vaig despertar cap a les 7h després d’haver passat una altra fantàstica nit. Despertar-se amb aire condicionat i veien les Torres Petronas es algo de lo que tardes molt en cansarte.

Com cada matí em vaig prendre un cafè, vaig escriure el diari i vaig estar treballant una estona i mirant correus pendents, alguns de reclamacions que havia posat i que tenia pendents de ferlis seguiment per falta de temps. Però avui no tenia intenció d’anar enlloc en particular, doncs quedar-se a l’apartament era dees millors coses que podia fer, així que vaig aprofitar per anar mirant temes pendents. El dia anterior ja havia passejat força per Kuala Lumpur i avui el que volia era gaudir més estona de les vistes que tenia assegut davant el portàtil.

Per la nit havia pensat d’anar a la Menara KL, la Torra de comunicacions de 300 metres i que té un bon mirador, tot i que no era algo en el que hi tingués especial atenció, doncs la piscina de la Terrassade ll torre on estava, ja quedava a 200 metres d’altitud, res a envejar a la Menara KL.

A les torres Petronas ja no hi podia anar perquè no hi havia lloc en tots els dies que estaria a Kuala Lumpur. Ja ho vaig mirar el dia que vaig arribar, i si ho vaig mirar tant tard va ser perquè abans volia saber la previsió del temps, doncs a Nova York ja em va passar que vaig reservar amb setmanes d’antelació per pujar al OWTC, ja el dia que tocava estava tot ennuvolat. Però el problema es aquest, que si esperes massa, ha no hi ha lloc. En qualsevol cas tampoc em feia especial ilusio pujar-hi, doncs des d’allà, evidentment, no es veuen les torres Petronas.

Per a la Menara KL si que hi havia disponibilitat pero de totes maneres les torres Petronas es veuen millor des de l’apartament on estava, per lo que l’únic interès per anar-hi era per poder veure el meu apartament.

Cap a les 13h vaig sortir per anar al 7eleven més proper tot i UE estava a uns 15 minuts caminant. Volia comptar-hi algo per menjar o mirar si trobava algun restaurant i lloc ambulant obert o el camí, doncs el dia anterior per la tarda ja vaig veure que a mig camí n’hi havia però aleshores ja estaven tancats.

I efectivament, ara estaven oberts. Vaig anar a un restaurant per gent local a mig camí del 7eleven. Diria que era xinès, doncs l’home, que era el cuiner, era xinès, tot i que la dona era musulmana.

Vaig entrar a mirar el cartell amb tots els plats i en vaig triar un mig a l’atzar, doncs pels noms no en vaig reconèixer cap. Però l’home no se si no em va entendre o em va dir que no en tenien, però em va dir si volia arròs amb pollastre. Com que quasi no l’entenia, li vaig dir que si tot i que ja estava una mica fart de l’arròs amb pollastre, de totes maneres a cada restaurant el fan una mica diferent així que vaig dir que si per no allargar aquella conversa que semblava que no aniria enlloc.

I efectivament estava preparat d’una manera que encara no havia provat. L’arròs era estil basil però amb una salsa nova per mi. I el pollastre diria que era rostit, amb suc i verdures, per lo que al final no sem va fer tant pesat com pensava. El preu 5RM, 1€.

En acabar vaig anar a un lloc ambulant que hi havia al costat de Rotis hindús, que ja n’havia provat a Cameron Highlands, i en vaig comprar 6 de diferents tipus, en total 2,50RM, 0,50€. Tot plegat més barat del que mesperava. Els rotis mels vaig endur a l’apartament i mels vaig menjar allà per acabar d’omplirme bé tot i que realment ja no tenia més gana, però amb aquests preus s’ha d’aprofitar i menjar fins a rebentar. I més jo, que només que camini una mica cada dia, ja maprimo molt.

A diferència dels rotis que vaig menjar a Cameron Highlands, aquests no eren tots de platan, de fet potser no es deien ni rotis, doncs almenys un semblava de peix. En qualsevol cas molt bons.

En acabar ja eren les 14:30h, hora que em vaig estirar i com quasi cada dia a fer la migdiada un parell d’hores.

Em vaig despertar cap a les 17h encara sense tenir clar si anar o no a la Menara KL. La veritat és que pel matí havia intentat comprar les entrades per Internet, però no se si degut a que l connexió fallava o que a la seva web tenien algun problema, al final no vaig poder finalitzar la compra. Quasi que ho preferia perquè així ja no calia que decidís. A més a les 17:30h va començar a ploure i amb força. De fet queien molts llamps i fins i tot en vaig veure un caure just a sobre d’un dels edificis que veia davant meu. Va ser espectacular poder-lo veure tant bé. De fet mirar la tempesta per aquella finestra era ja un espectacle en si mateix.

Mentre em prenia el cafè, mirava correus, escrivia el diari i seguia intentant comprar lentrada pel mirador de la Menara KL, tot i que si seguia plovemt així era evident que no la compraria, de fet només que fes núvol ja no la compraria. Es per aquest motiu pel que no m’agrada comprar aquest tipus d’entrades amb tant temps d’antelació.

Va seguir plovent fins cap a les 19h, moment en que vaig aprofitar per anar a comprar al 7eleven, bàsicament menjar com sempre, tot i que aquesta vegada vaig comprar una hamburguesa a un lloc ambulant que hi havia just davant del 7eleven. Era d’ou i enciam i més la guardaria per sopar a lapartament. Era la primera vegada en tot el viatge que menjaria hamburguesa i el venia força de guat. I cap a les 20h vaig sortir primer amb la intencio d’anar a la Menara KL en transport públic, però aixi tardaria 45 minuts, i caminant tardaria una hora llarga, per lo que finalment vaig decidir anar a les torres Petronas que les tenia a 15 minuts caminant i ja em sabia el camí de memòria.

Aixi que hi vaig anar directe arribant als peus de les torres cap a les 20:15h.

Tot i que allà ja hi havia estat el dia anterior, valia la pena tornarhi de nit per veure les illuminades. De fet es nota que la gent ho prefereix perquè ara hi havia força més gent que quan hi vaig estar el dia anterior però pel matí. I també a diferència del dia anterior, aquesta vegada vaig entrar-hi i vaig anar dins al Parc que quedava darrere les torres, doncs per la nit hi ha unes fonts illuminades.

Així que després de fer algunes fotos a les torres ben illuminades, vaig anar cap a la porta principal que està just enmig de les dues torres.

Només entrar ja es veuen 2 cotxes de F1 de l’equip Petronas i just després ja s’entra a un centre comercial enorme que ocupa les 5 primeres plantes de totes dues torres. I creuant tot el centre comercial en direcció contrària a la porta principal, s’arriba al LLOC park que es com el pati del darrere de les torres.

Es un parc on durant el dia quasi no hi ha ningú però que a partir de les 20h somple de gent per veure les fonts illuminades amb les torres de fons. Realment les fonts del parc no són massa espectaculars, de fet ho són molt més les de Montjuïc. Però amb les torres Petronas i altres del voltant la imatge es força impressionant.

Vaig donar una petita volta pel parc, una altra pel centre comercial i ja vaig sortir de les torres per on havia entrat. Eren les 21:30h quan tornava cap a l’apartament. Pel camí, quasi al costat de les torres vaig comprar dos pinxos dalgo arrebossat tot i que no sabia ben bé que era.

El camí de tornada ja el vaig fer rapidissim, doncs ja em sabia fins i tot els millors llocs per creuar la carretera de 3 carrils per sentit que separava ledifici del meu apartament amb la resta de la ciutat.

Just davant de lapartament hi havia 2 o 3 llocs ambulant. Em va semblar que en un venien fruites i sucs, en un altre creps i en el tercer Nasí Lamak, que no sabia ben bé que era però semblava un plat preparat que costa 2RM, així que en vaig comprr per sopar junt amb l’hamburguesa que ja tenia i els dos pinxos que acabava de comprar. Al final mhavia currat un bon sopar.

Vaig pujar a la planta 39 i cap a l’apartament. Vaig prendre una cervesa mentre mirava, com sempre, per la finestra i em començava a mirar el tema de l’equipatge pel vol a Honolulu, ja que en principi el màxim permès en cabina eren 7kg i jo els superava. En principi no tenia més remei que pagar uns 22€ per cada vol, i eren 2, per tal de facturar la maleta.

Cap a les 23h vaig soñar el Nasi Lamak, l hamburguesa i els pinxos dalgo arrebossat que no sabía que era pero que estava molt bo, tot plegat mentre em seguia batallant amb la connexió a Internet que des de que hi havia els veïns nous no xutava massa, no se si deurien tenir algo a veure. Així que no vaig poder mirar les notícies i em vaig haver de conformar amb el que tenia descarregat a Netflix, Así nos ven.

I cap a les 12 al llit seguint mirant Netflix però més per la finestra, doncs no em cansava de veure les torres Petronas davant meu totes illuminades.

04/07 Segon dia a Kuala Lumpur: Plaça Merdaka, Chinatown i KLCC Park

Em vaig despertar cap a les 6h i el primer que vaig veure van ser les Torres Petronas. Així si que és agradable despertar-se. Havia passat de despertar-me la nit anterior en una habitació amb una finestra que donava a un passadís i on podia veure ua paret, a despertar-me a quasi 130 metres d’altitud amb uan finestra on veia les Torres Petronas. Això, que pot semblar molt car, no ho és gens, de fet aquest apartament, em costava 25€ la nit, i cal tenir en compte que no només tenia aquelles meravelloses vistes, sinó una piscina a la terrassa de l’edifici, a 160 metres d’altitud, i tot el que pot tenir un apartament, amb nevera, microones, cuina, bany, etc. A part de tota la seguretat que tenia l’edifici, doncs allà era impossible entrar si no hi tenies un apartament comprat o llogat.

I com cada matí, però millor que mai, em vaig prendre un cafè, per primera vegada sense haver d’utilitzar la meva tassa portàtil ni el meu calentador, vaig escriure el diari i vaig decidir quins llocs visitaria aquell dia. Aniria fins els peus de les Torres Petronas, després cap a la Menara KL, després a la Plaça Merdaka i d’allà una volta per Chinatown, tot plegat caminant doncs el que mes lluny em quedava era Chinatown que estava a uns 3,5 kms. Com sempre dic, almenys el primer dia que soc en una ciutat, m’agrada anar caminant sempre que es pugui, doncs és la millor manera de viure be la ciutat, i en aquest cas tot plegat quedava prou a prop.

Em vaig acabar el cafè tranquil·lament mirant per la finestra, em vaig dutxar i cap a les 9h vaig sortir a fer la primera passejada per Kuala Lumpur. Les Torres Petronas estaven a uns 20 minuts caminant i era el que tenia mes a prop de tot el que volia veure, així que vaig anar directament cap allà.El problema va ser creuar la carretera que hi ha a uns 100 metres dels apartaments, doncs era la primera vegada que l’havia de creuar i encara no sabia el millor lloc per a fer-ho, de fet quasi tots eren dolents, per lo que em vaig estar 10 minuts de rellotge intentant creuar-la. 10 minuts pot semblar poc temps, però passar-se’ls pal plantat en una vorera intentant creuar una carretera, es fan realment llargs. Finalment, v aig aprofitar que un camió va tardar una mica en arrencar i que epls altres dos carrils els cotxes estaven a uns 20 metres per passar corrent. Però aquest només era un dels sentits, faltava l’altre que no va costar tant però els seus 3 o 4 minuts si que varen requerir.

Un cop passada la carretera ja era anar tirant un sol carrer per una vorera normal durant uns 10 minuts fins arribar als peus de les Torres Petronas. Durant el camí ja es veien una mica, però en un moment determinat, al girar una corva, de sobte apareixen en la seva totalitat a escassos 20 metres, per lo que la impressió és forta, doncs no t’ho esperes gens quan les veus completament i molt a prop.

Un cop hi ets a sota és una passada mirar amunt i veure el que tantes vegades has vist en imatges. El famós pont que uneix les torres i la seva forma tant peculiar amb els 5 trams simbolitzant els 5 pilars de l’islam.

Vaig estar uns 10 minuts passejant pels peus de les torres, fent les fotos de rigos i observant-les una bona estona. I després cap a la Menara KL, la torra de comunicacions quasi tant alta com les Torres Petronas i que forma junt amb elles el típic skyline de Kuala Lumpur.

Vaig estar caminant uns 15 minuts mes fins que hi vaig arribar molt a prop però no hi vaig anar just fins al peu ja que havia de donar molta volta i no em compensava, ja que des d’on era ja la veia molt be. I com a les Torres Petronas, fotos i contemplar durant una estona la torra que és realment també impressionant, doncs a diferència d’un edifici, aquesta és com un pal gegant.

Des d’allà em vaig dirigir cap a la Plaça Merdaka, la plaça emblema de Kuala Lumpur doncs des d’allà es va declarar la independència. És una plaça molt gran sense res, només amb gespa i una bandera malaia enorme. Un dels reptes és creuar-la d’una tirada, doncs és molt gran i sense cap ombra, per lo que quan fa mes calor, és realment dur creuar tota la plaça.

Però pel camí vaig passar per els ja típics llocs ambulant dins un mateix recinte, amb taules comunes i una botiga amb begudes, molt similar a on vaig fer l’últim dinar a Malacca i on de fet vaig menjar el mateix que menjaria aquí, doncs em va agradar molt. Eren les 10:45h i ja feia 5 hores que estava despert per lo que vaig decidir ja fer un d’aquells esmorzars-dinars que acostumava a fer.

Vaig entrar i vaig anar mirant tots els llocs fins a parar-me el que em va semblar mes interessant. Casualment el primer plat de la carta era Wantan Mee, cosa que em va semblar el mateix que havia menjat a Malacca i que era espaguetis xinesos amb porc i una espècie de rabiolis grans amb carn feta al vapor. Com que allò em va agradar molt i ho preferia a l’arròs i al pollastre, doncs ho vaig demanar. El preu aquí eren 6,50RM mentre que a Malacca van ser 6RM, per lo que vaig considerar que estava molt be tenint en compte que ara estava a Kuala Lumpur on se suposa que tot és una mica mes car.

La carn de porc no estava feta exactament com la de Malacca però em va agradar mes, semblava com mes torrada o feta a la barbacoa. La resta era igual, amb aquella espècie de rabiolis gegants de acrn feta al vapor i els espaguetis tot i que aquí em va semblar que no n’hi havia tants. En quaslevol cas estava molt bo com ja m’esperava. Cap a les 10:50h vaig acabar, vaig pagar i vaig seguir el camí cap a la Plaça Merdaka.

Però abans d’arribar-hi vaig passar per un carrer molt autèntic ple de botiguetes tan de musulmans com hindús. Era un carrer amb uns edificis força deteriorats i tot molt brut, però des d’allà es veien les Torres Petronas i la bandera gegant de la Plaça Merdaka. Aquestes son les coses quasi excepcionals de Kuala Lumpur, aquestes grans diferències a pocs metres de distància unes de les altres.

Vaig caminar una mica pel carrer i després fins la Plaça Merdaka que estava quasi al costat. El que no m’esperava que hi hagués allà era el teatre Nacional de Malàisia, un edifici d’estil musulmà simplement impressionant i molt gran. A mes just al costat hi havia una mesquita, per lo que tot plegat fa que la Plaça sigui molt mes que una simple plaça. A mes, just a l’altra banda, hi ha uns edificis d’estil colonial la qual cosa aquesta plaça representa a la perfecció una de les peculiaritats de Malàisia, la seva multiculturalitat totalment integradora i respectuoso les unes amb les altres. Son coses que costen mot de veure a altres països, de fet jo no ho he vist en cap, aquesta harmonia total entre cultures i religions tan diferents.

I un cop creuada tota la Plaça Merdaka a peu i sota el sol, ja vaig anar cap a Chinatown que quedava a uns 10 minuts caminant d’allà. Com sempre, Chinatown sempre queda força ben ubicat en totes les ciutats, ja trien be el lloc ja…

Pel camí vaig veure un McDonald’s amb els cartells dels gelats a la paret de fora. Me’ls vaig quedar mirant i amb la calor que feia i havent acabat de dinar, em van venir molt de gust. Primer pensava en el típic cono, però no en vaig veure cap dde normal, tots eren amb gustos de menta, cafè, maduixa i altres coses, per lo que finalment em vaig decidir per un McFlurry que porta galetes oreo triturades. Aixíq ue vaig entrar i el vaig comprar per 5RM, 1€, i em va entrar de puta mare, de fet era el primer gelat que emnajva en tot el viatge. No n’acostumo a menjar, però de postre i amb la calor va ser el milor que podria haver menjat en aquell moment.

Quan ja hi arribava vaig veure un KK, similar a un 7eleven però suposadament mes barats, doncs encara no ho sabia perquè no hi havia comprat mai. Hi vaig entrar i efectivament tot era un 5 o 10% mes barat que al 7eleven, i jo sempre comprant al 7eleven… I de fet, el que mes diferència de preu tenia eren les cerveses, doncs al 7eleven costaven uns 2€ i allà 1,50€. Vaig comprar-ne dues a mes d’algo de menjar i una ampolla d’aigua perquè ja no aguantava mes la sed, de fet hi vaig entrar per comprar aigua.

Un cop allà ja estava a l’entrada de Chinatown, de fet, només girant la cantonada del KK ja es veia que aquell carrer era de Chinatown, doncs son inconfundibles. Els edificis vells, els llocs ambulant, els cartells en xinès i, evidentment, la gent, tots xinesos.

Vaig seguir caminant per aquell primer carrer fins a trobar-me amb un mercat enorme que ocupava uns 4 carrers ben llargs, a mes tots ben adornats i amb tot tipus de botiguetes, des de menjar fins a falsificacions de tot tipus, típic xinès.

Vaig passejar per quasi tot el mercat fins que eren quasi les 12h quan ja vaig anar tirant cap a l’apartament. Estava ja a quasi 4 kms, per lo que tenia una hora llarga de camí.

Quan ja tornava pel mateix carrer pelq ue havia entrat vaig veure que la Menara KL estava ben a prop i que des d’allà, Chinatown, en tenien una visió perfecte. Com sempre, els xinesos triant bons llocs per fer-hi el seu barri. I ja que la tenia tan a prop i em venia de camí, doncs vaig anar en direcció a la Menara KL per on hi passaria pel costat contrari per al que havia passat al venir, així tornaria a l’apartament per un camí diferent el de l’anada, tal com a mi m’agrada.

I efectivament, vaig passar ben a prop altre vegada de la Menara KL però per un altre costat, aprofitant per fer alguna foto mes. A mes, quan ja portava mes de la meitat del camí, vaig tornar a passar per les Torres Petronas, doncs aquestes ja quedaven mes a prop de l’apartament i era quasi inevitable no passar-hi. Això si, evidentment hi vaig arribar per un altre costat per lo que les vaig poder veure des d’una perspectiva que no havia vist abans. Començava la zona financera i d’hotels de luxe de Kuala Lumpur, cosa que es notava també amb la gent i cotxes que es veien pel carrer, que curiosament, molts eren xinesos o japonesos, no ho sé, però en qualsevol cas no malais.

I a partir d’allà el camí ja era el mateix per al que havia vingut per lo que ja vaig deixar de mirar Google Maps i el camí es va fer molt mes ràpid, cosa que em va anar be perquè ja estava força cansat, eren les 13:30h per lo que ja feia 4 hores i mitja que caminava.

Però abans d’arribar vaig veure un lloc ambulant hindú amb força cua de gent local i això sempre és bona senyal, per lo que m’hi vaig parar per comprar el sopar. Com que no sabia que era res, el noi em va preguntar: Chicken? A lo que li vaig respondre que si i que li posés un ou, doncs en tenien de fets i separats i la gent deia si en volia o no. Tot el plat per 6RM, 1,20€.

Cap a les 13:45h arribava a l’apartament i tot i que ja feia estona que havia menjat, estava tant cansat que em vaig estirar al llit mirant les Torres Petronas per la finestra i em vaig quedar ben adormit fins cap a les 16h. Dues hores de migdiada com quasi cada dia. I també com sempre després de llevar-me, a prendre cafè i a escriure una mica el diari fins cap a les 18:30h que vaig anar cap a la planta 48 on hi havia la piscina i el mirador fantàstic de l’edifici.

Però quan ja era a l’ascensor, on per anar a qualsevol planta s’ha de passar la targeta que dóna accés a l’edifici, semblava que no funcionava. La passava pel lector però al clicar sobre el botó de la planta 48 aquest no s’activava. COm que no estava seleccinoant cap planta, l’ascensor va pujar fins la 41 ja que l’havien cridat. Allà va pujar un noi que em va veure que encara intentava anar a la 48, i aleshores em va explicar què passava. Per poder anar a la planta 48 primer havia d’anar a la planta 8 a demanar una targeta especial, previ dipòsit de 100RM.

Així que vaig tornar a l’apartament a buscar els 100RM i cap a la planta 8. Quan hi vaig arribar vaig flipar, hi havia una altra piscina, un parc infantil i una espècie de piscina amb aigua caient del sostre. Vaig caminar uan mica fins a trobar un mostrador on casulament hi havia la mateixa noia que el dia anterior estava a la recpeció i que ja em coneixia de tanta estona que em va veure per allà donant voltes. Li vaig comentar lo de la targeta per la planta 48 i va treure una llibreta on em va apuntar, vaig haver de firmar, donar-li la meva targeta i els 100RM i ella em va donar la targeta especial. Amb tot vaig tornar als ascensors i ara si, al passar la targeta pel lector i clicar sobre el botó de la planta 48, aquest es va activar i vaig anar cap a una de les millors piscines de Kuala Lumpur.

Al arribar-hi, no només havia de passar la targeta per un lector per obrir la porta com a tot l’edifici, sinó que un cop oberta, un noi de seguretat la revisava. Vaig flipar una mica amb tanta seguretat per accedir a aquella planta, de fet hi havia molta menys gent de la que m’esperava, no eren ni 10 persones, potser per tot el procés que s’havia de fer per arribar-hi. En qualsevol cas millor, doncs s’hi estava molt millor del que pensava. La piscina quasi buida i espai per tot arreu per poder fer tantes fotos com volgués.

Pel que fa a la planta en si, era impressionant, de fet mes del que m’esperava, doncs es tenia una visió de 270º, és a dir, a nomñes un dels 4 costats hi havia paret que impedia la visió, però en els altres 3 no, quedaven completament lliures permeten una visió perfecte de la ciutat, i de la posta de sol, doncs per l’hora que era el sol ja s’estava ponent i vaig poder veure algo que realment si que no m’esperava, una de les millors postes de sol que he vist mai. A mes, estranyament, no hi havia núvols, doncs a aquella hora és molt habitual que a Kuala Lumpur plogui o faci núvol, per lo que la imatge va ser brutal.

Em vaig quedar allà dalt simplement contemplant la ciutat des d’uns 200 metres d’altitud durant uns 30 minuts. Aquell dia no em vaig banyar ja que no portava el banyador posat, tot i que encara tenia 3 tardes per davant per lo que segur que em banyaria en aquella piscina única.

Cap a les 19:30h ja vaig baixar fins la planta 8 a deixar la targeta i recollir la meva i els 100RM i cap a l’habitació, on no estava a 200 metres però si a 170, i les vistes eren quasi igual d’impressionants que des de la terrassa. realment el meu apartament estava a una altura i en una orientació perfectes.

Cap a les 20h vaig prendre uan cervesa assegut davant la finestra de l’habitació amb tota la ciutat il·luminada davant meu. Aquella va ser la millor cervesa que prenia en molt de temps, a mes era cervesa Skol, típica asiàtica.

03/07 De camí a Kuala Lumpur i les millors vistes des de l’habitació

Em vaig despertar una mica abans de les 6 del matí, abans de que sonés el despertador. Aquest dia ja marxava cap a Kuala Lumpur i la que seria l’última parada a Malàisia. La intenció era deixar l’hotel cap a les 9h, arribar a Melaka Sentral cap a les 10h, agafar un bus express com a molt tard a les 11h i arribar a Kuala Lumpur cap a les 13h. El check-in a l’apartament era a partir de les 15h, per lo que si tot anava així, tindria dues hores per dinar i arribar a l’apartament.

Em vaig dutxar, vaig prendre un cafè, vaig mirar tots les opcions i horaris de tot el que hauria d’agafar, vaig escriure el diari, vaig recollir-ho tot i cap a les 8:30h marxava de l’hotel. Ja hi havia un dels dos nois que normalment hi havia a recepció tot i que encara estava fora. Em vaig acommiadar i vaig anar cap al Medical Center de Malacca doncs allà hi havia la parada del bus 17 que havia d’agafar per anar a Melaka Sentral.

Quan portava uns 5 minuts caminant vaig mirar a google Maps on havia buscat la ruta però, no sé perquè, ja no hi era. Probablement hauria tirat enrere a l’aplicació fent que tornés a l’inici. En qualsevol cas les indicacions que havia guardat al sortir de l’hotel ja no hi eren. Vaig mirar a la zona de Medical Center i viag veure-hi uan parada, així que en comptes de tornar a l’hotel, conectar-me a Internet i tornar a fer la cerca, vaig decidir seguir.

En arribar al Medical Center vaig anar al que segons Google Maps era una parada de bus. EN principi el 17 passava una vegada cada hora, segons Google Maps a i 30 de cada hora tot i que m’estranyava. Vaig estar esperant una hora, fins les 9:35h i allà no va passar cap bus. Una hora esperant de peu dret es pot fer molt llarg…

A les 9:35h vaig decidir tornar a l’hotel (cosa que hauria d’haver fet abans) i contractar un Grab, que és com l’Uber del sudest asiàtic. Ja ho havia mirat abans de sortir i elpreu fins a Melaka Sentral eren 9RM, 2€, per lo que era un preu mes que raonable pel trajecte que era. Agafar taxis o Ubers no m’agradava, però en aquest cas havia intentat agafar el bus sense aconseguir-ho. A mes seria la primera vegada que agafaria un Uber o similar, i això també em feia certa gràcia.

Vaig arribar a l’hotel cap a les 9:45h i vaig demanar un Grab. Mentre esperava vaig tornar a fer la cerca a Google Maps per anar a Melaka Sentral en bus, i sorpresa, no havia passat cap bus perqupe no havia anat a la parada correcte. Era allà a prop però a un altre carrer, per això ni tan sols en vaig veure passar cap. En fi, això em va passar per no haver tornar enerere quan només feia 5 minuts que havia sortit de l’hotel. La veritat és que em va fer força ràbia, doncs ara probablement ja seria a Melaka Sentral i havent agafat només un bus local.

Mentre esperava al Grab, va sortir l’altre noi de l’hotel, el que semblava el ropietari, i em va preguntar que què hi feia allà, que li havien dit que havia deixat l’hotel feia mes d’una hora. Li vaig explicar la situació i em va demanar que li ensenyés el mòbil, doncs segons ell els Grab no tarden ni 2 minuts en arribar i jo ja en feia 5 que esperava. Em va dir que algo passava al mirar l’aplicació. Ho va tornar a intenatr i va fer que no amb el cap. No ho entenia massa però semblava que segons ell no estava funcionant. Va treure el seu mòbil, va demanar un Grab per a Melaka Sentral, i al cap de 10 segons em va ensenyar el mòbil on es veia en pantalla que ja hi havia un cotxe que venia i que arribaria en menys de 2 minuts. Doncs sort que estava ell allà perqupe sino també m’hauria fallat el Grab. Al final cap dels dos vam entendre qu eli passava a la app del meu mòbil.

I efectivament, no feia ni 2 minuts que ja apareixia el cotxe per la cantonada. Ara si em vaig acomiadar de tots, vaig pujar el cotxe i vam anar cap a Melaka Sentral. Amb tot plegat ja eren quasi les 10 del matí, tot i que els meus plans era agafar el bus exprés com a molt tard a les 11h, per lo que encara tenia temps.

EL noi del Grab era realment amabale, força jove, i tot i que amb un anglès molt bàsic, ens podíem entendre. El trajecte va durar uns 10 minuts temps en què em va preguntar com em deia, a lo que li vaig respondre Guillem iq ue era un nom en català, a lo que ell va respondre, Guillem en català però molt ben dit i a la primera, sense que li hagués de repetir. Després vàrem parlar de Barcelona, com no, el que portava fins ara de viatge i el que em quedava per fer i finalment de Kuala Lumpur, doncs era cap on anava. El noi no semblava ni d’allà, doncs quasi que sabia mes jo de Kuala Lumpur que ell, i a mes, els malais saben força be l’anglès, per lo que tot plegat em feia creure que potser aquell noi no feia tan de temps que era a Malàisia. En qualsevol cas era molt amable i el trajecte fins a Melaka Sentral va ser molt agradable.

Vaig arribar a Melka Sentral cap a les 10:15h, així que tot i els problemes encara anava molt be de temps. A mes la terminal ja me li mig coneixia per lo que de seguida vaig arribar a les màquines i vaog comprar el bitllet per a les 10:45h per 10,70RM, 2,30€.

Vaig anar a buscar la porta A, tal com posava al bitllet i a esperar fins a les 10:40h que va arribar el bus. Vaig pujar i com a l’anada, hi havia un senyor assegut al meu lloc. Jo tenia el seient 4 que era el de finestra, per lo que vaig anar a seure al 3 quan ell va dir que aquells eren l’1 i el 2. Li vaig assenyalar els del costat on posava 1 i 2 dient-li que aquells eren el 3 i el 4. En comptes de moure’s es va quedar allà on era. Jo vaig deixar 3 o 4 segons a veure què feia i com que no feia res doncs vaig seure al 3, al seu costat. Pel que es veu a Malàisia hi ha molta gent que no sap com va la numeració dels seients d’un bus…

Almenys el senyor era amable i vam estar xerrant els primers 20 minuts del viatge. Primer em va preguntar el de sempre, d’on era, d’on venia, on anava, etc. La veritat és que aquest era mes xerraire i sabia parlar millor l’anglès que el de Grab, per lo que les meves explicacions sobre els meus viatges van ser molt mes extenses. A mes estava realment interessat, preguntant-me que com ho feia, a què em dedicava, si sempre anava sol, etc. Mostrava realment molt d’interés en tot el que li explicava, doncs al cap i a la fi, tot plegat és rou interessant.

Ell e va explicar que el seu fill estava vivint a Liverpool per algo de Petronas, la cmpanyia de petroli mes importaant de Malàisia i quasi del mon. Això venia perqupe vàrem estar parlant de divises i va sortir el tema de la lliure estarlina, doncs és uan divisa molt forta. Segons deia ell havia treballat de tècnic en alguna empresa que no vaig entendre però que semblava important, de fet es notava que era de bona família. Aquestes converses amb aquest tipus de persona sempre son interessants i aporten nous coneixements sempre necessaris.

La resta del viatge la vaig aprofitar per escriure el diari, sense fer massa coses per tal que no desapareixés les indicacions del transport públic que havia d’ahgafar a Kuala Lumpur per arribar a l’apartament. NO em fiava perquè a vegades, sense saber exactament com, Moovit o Google Maps, tornaven a la pantalla inicial desapareixent les indicacions que hi havia, i sense Internet, ja no es poden recuperar.

Cap a les 13h arribàvem a Kuala Lumpur, a la terminal que ja em coneixia una mica, la TBS.

Segons Moovit havia d’agafar un tren, així que vaig anar seguint les indicacions dels cartells, del mapa de Moovit i el que ja em coneixia, doncs la primera vegada que hi vaig ser ja vaig veure on era el tren. Mentre hi anava, una noia xona que havia anat amb mi a l’autobus, quan em va veure mirant el mòbil i els cartells, em va preguntar on anava. Jo li vaig dir a l’estaciño de Titiwangsa, ella va dir que si i em va acompanyar fins les màquines on podia comprar el bitllet. Segurament les hauria trobat sense problemes però amb ella va ser mes ràpid. Després em va preguntar quin era el me destí, a lo que li vaig dir Bernamsa iq ue segons Moovit hauria d’agafar el Monorail. Jo pensava que era el Monorail perquè l’estació era Monorail i no em vaig fixar amb el símbol, que era un bus, no un tren. Ella em va dir que creia que el monorail no em portaria allà, i em va donar una sèrie d’instruccions que quasi no vaig entendre tot i que tampoc li posava massa atenció, doncs estava convençut que seguint les indicacions de Moovit no tindria cap problema.

Vaig comprar el bitllet fins a Titiwangsa, que de fet no era un bitllet, sino com una moneda de plàstic que al entrar has de passar per un lector i s’obren les portes, i al sortir s’ha d’introduir en un forat tipus el de posar les monedes en una màquina de tabac, per lo que és rehutilitzada, doncs per sortir l’has de tornar.

El tren va passar al cap de poc menys de 10 minuts. Tot just eren les 13:10h per lo que en aquell moment anava molt be de temps, doncs el check-in havia de ser com a mínim a les 15h. Fins a Titiwangsa eren 12 parades i uns 30 minuts aproximadament.

Durant el trajecte vàrem passar per un punt des d’on es veien força be les Torres Petronas, sent la segona vegada que les veia.

Cap a les 13:40h arribàvem a Titiwangsa i allà començarien els problemes, tot i que al final, com tot, s’acabaria solucionant.

Jo estava convençut que havia d’agafar el monorail, confós pel nom de l’estació que psoava a Moovit. I de fet, quan vaig sortir del tren, ja hi havia cartells indicant on era el monorial, per lo que no vaig tenir dubtes i hi vaig anar directament. En arribar, encara sort que em vaig parar a mirar les parades que tenia, doncs n’eren 7 o 8 per lo que es podien llegir totes en un moment. Aleshores vaig veure que cap coincidia amb les que em deia Moovit. M’ho vaig estar mirant 5 minuts llargs fins que vaig decidir marxar peru`qe cap de les 4 parades que segons Moovit havia de passar, apareixia en el llistat de parades del monorail. Així que vaig sortir i vaig veure un cartell que posava Hub Titiwangsa, que era el nom de l’estació que em deia Moovit on havia d’agafar el que jo pensava que era el monorail. Però al veure que ja sortia al carrer, vaig tornar enrere per assegurar-me.

Mentre mirava tots els cartells que hi havia a l’estació, se’m va acostar un indigent preguntant-me on anava, jo li vaig dir però sense prestar-li massa atenció, doncs pensava qque em demanaria diners, error. Ell s’ho va mirar i fins i tot va anar a preguntar a la taquillera. Va tornar i em va dir que el monorail no anava fins on jo habia d’anar, el mateix que m’havia dit la xinesa a la TBS. Aleshores ja em vaig donar per vençut i vaig mirar a quant estava de l’apartament, vaig veure que eren poc mes de 2km i que podria tardar uns 45 minuts en arribar-hi. El senyor em va assenyalar la direcció i li vaig dir que potser hi aniria caminant, a lo que el va dir que si, que es podia fer sense problemes. Li vaig donar les gràcies i vaig sortir anant ja en direcció a l’apartament amb la intenció d’arribar-hi caminant.

Jo encara tenia al cap el nom GOKL, que era el nom que psoava a Moovit i que jo pensava que seria la línia de monorail, iq ue de fet havia sigut un altre dels motius pel que havia descartast el monorial, ja que aquest nom no apareixia enlloc. Doncs quan portava caminant uns 5 minuts i ja directe cap a l’apartament per un carrer estret, un bus em va pitar perquè vigilés, i al girar-me, sorpresa, posava GOKL. No era el monorail el que havia d’agafar, sino el bus. Si hagués llegit tota la pàgina de Kuala Lumpur a Wikitravel probablement això ja ho sabria i m’hauria estalviat 20 minuts, doncs amb la tonteria ja eren les 14h.

Aleshores vaig intentar anar on em deia Moovit que s’havia d’agafar el bus, al punt del mapa indicat. Però després d’estar donant, literalment, voltes durant 30 minuts no trobava la parada. vaig entrar i sortir de l’estació, vaig anar d’un costat a l’altra de la carretera dues vegades, que s’havia de creuar per un pont, vaig anar a una petita terminal d’autobusos que hi havia però només eren busos de llarga distància. Tot plegat amb una calor que ja feia i pensant que si aquell temps l’hagués dedicat a anar cap a l’apartament, potser ja hi hauria arribar, això si, molt mes cansat, molt mes suat i amb les rodes de la maleta molt mes fetes pols.

Finalment i quan ja estava desesperat i a punt d’agafar un taxi, amb l’ajuda de la gent a qui anava preguntant i donant voltes per tota aquella terminal, vaig veure busos de GOKL aparcats. Primer vaig veure els de la línia vermella, i segons Moovit havia d’anar amb els de la taronja, que per sort, estaven quasi al costat. vaig anar cap allà on vaig veure un cartell amb el recorregut, i sorpresa, eren les parades que posava a Moovit! Per fi l’havia trobat i la parada on havia d’anar apareixia en aquell cartell. Mentre mirava el cartell se’ va acostar un treballador i em va pregunatr on anava. Li vaig assenyalar la parada al cartell i em va assenyalar el bus que havia d’agafar i que a les 14:45h sortia. eren les 14:31h, per lo que acabava de sortir un, de fet el vaig veure com marxava. En fi, ja no venia de 145 minuts mes. De totes maneres el bus tardaria poc mes de 5 minuts en arribar a la parada i d’allà jo tenia 5 minuts caminant fins l’apartament, per lo que segurament encara arribaria una mica abans de les 15h.

Cal tenir en compte que aquests busos son totalment gratuïts. Simplement puges i seus. Quantes ciutats n’haurien d’aprendre…

A les 14:45h vam sortir i a i 53 arribava a la parada on havia de baixar. I d’allà caminant seguint les indicacions de Google Maps. Anava per la carretera i hauria de girar un carrer amunt on ja hi hauria el bloc. Vaig passar per un carrer que en un principi no em va semblar que fos aquell, doncs es veia molt pijo, i tot i que sabia que l’apartament que havia llogat estava molt be, no pensava que tant. Aixíq ue vaig seguir caminant cap al proper carrer però segons Google Maps ja m’havia passat. DOncs semblava que si era aquell carrer que es veia tan pijo. Vaig tornar enrere i hi vaig pujar. A uns 100 metres es veia una torre altíssima que havia de ser aquella, doncs no n’hi havia mes, de fet semblava un carrer fet expressament per aquella torre.

Així que vaig anar directament cap a la torra i quan hi vaig arribar Google Maps em deia que ja havia arribat al destí, o sigui que no hi havia dubtes. A la porta hi havia 3 o 4 vigilants de seguretat, tenia un vestíbul enorme amb conserges i treballadors per tot arreu, tot plegat era mes heavy del que m’imaginava. Sort que no hi vaig anar cmainant perquè sino hauria arribat suadissim, i allà la majoria anava amb americana. Ja feia prou el cante anant com anava.

I en aquell moment vaig caure en què no sabia res, ni el pis on estava el meu apartament, doncs aquella torre en tenia almenys 50, ni com havia de trobar a l’amfitrió ni res, de fet nomes sabia que es deia Yow Chee. Així que vaig anar a la recepcionista amb l’email de confirmació de Airbnb i li vaig dir que tenia un apartmaent allà llogat i que Yow Chee n’era el propietari. Ella es va mirar el correu i em va dir si li podia ensenyar algun en anglès, cm ja m’imaginava. En aquell moment vaig ser conscient de que tot plegat seria mes complicat del que pensava, doncs en aquell bloc no es podia passar de recpeció si no estaves autoritzat. Totes les portes s’obrien amb unatargeta que jo evidentment encara no tenia.

Aleshores vaig intenatr conectar-me a alguna xarxa wifi sense cap esperança, pero sorprenentment allà n’hi havia una d’oberta. era la primera vegada a Malàisia que em podia connectar a una xarxa oberta i just en el moment que mes ho necessitava. Vaig entrar a la app de Airbnb i teia missatges de l’amfitrió amb les isntruccions per fer el check-in. Perfecte! tot iq ue seguia sense entendre perquè la gent t’envia les instruccions tan tard, no poden suposar que no tenim 4G al mòbil i que potser no pdem accedir als missatges??? En qualsevol cas m’havia indicat els 5 passos per fer el check-in. Així que vaig anar amb els missatges a la recepcionista de nou i em va dir que anés a una oficina que hi havia allà al costat. vaig anar-hi i al ensenyar els missatges em van dir que allà no era, que era darrere de la recepció. La recepcionista no s’enterava… Vaig tornar-hi i aleshores ho va entendre. El tema és que havia d’anar a la bústia de l’apartament on m’havien deixat la targeta per accedir a tot l’edifici i les claus de l’apartament.

La recepcionista va avisar un noi, que ja s’enterava mes, i em va acompanyar a les bústies. Vam bsucar la A-39-08, que era la numeració del meu apartament, però al obrir-la allà no hi havia res. Tot just eren les 15:10h, per lo que vaog suposar que encara no estava a punt. Vaig tornar al hall i li vaig enviar un missatge a l’amfitrió. ell va comprovar amb el servei de neteja i em va confirmar que encara l’estaven netejant i que m’avisaria quan deixessin la targeta i la clau a la bústia.

Cap a les 15:45h em va avisar de que ja podia anar a la bústia de nou. Vaig anar a recepció però ara el noi no hi era, per lo que vaig haver d’esperar 10 minuts mes fins que va aparèixer. Vaig estar en total una hora per allà donant voltes però aquestes coses serveixen perqupe després et recordin, doncs amb tanta gent, si no et passa algo els treballadors dificilment es recordaran de la teva cara.

Cap a les 16h vam tornar a la bústia ia ra si hi havia la targeta i la clau. Li vaig donar les gràcies al noi i ja va marxar sense controlar-me, doncs ara si ja estava autritzat per moure’m per tota la torra. Vaig agafar l’ascensor i vaig anar fins la planta 39, que de fet això era algo que no sabia. I la planta 39 era ja molt alta!

L’ascensor pujava rapidissim i de fet se’t tapen les orelles com en una avió. En menys de 15 segons l’ascensor ja arriba a la planta 39. Vaig sortir de l’ascensor i el primer que vaig veure va ser una finestra enorme amb vistes a la ciutat. Em vaig quedar de pedra. Estava a uns 130 metres d’altitud i les vistes eren simplement impressionants.

Vaig buscar l’apartament 8 que era el meu. En aquell moment encara no tenia clar si seria una habitació dins un apartament compartit o tot un apartament per mi. Per les explicacions semblava que seria una habitació en un apartament compartit, doncs l’amfitrió deia que la meva habitaci´era la de l’esquerre.

Vaig arribar a l’apartmanet 8 on la porta s’obria passant la targeta. La vaig passar, es va obrir i vaig veure com un petit rebedor amb dues portes, una a l’esquerre i al’altra a la dreta. Vaig obrir amb la clau la de l’esquerre i… era tot un apartament per mi sol! Petit, això si, però amb tot, fins i tot rentadora.

Però el millor va arribar quan em vaig acostar a la finestra i em vaig quedar, literalment, sense respiració durant 2 o 3 segons. No m’ho podia creure. Es veien les Torres Petronas perfectament, de fet una es veia sencera cosa que no passa des de quasi cap mirador de Kuala Lumpur, doncs ja hi ha tantes torres al voltant que sempre queden mig tapades. Des d’on estava aquest apartament, una d’elles es veia tota il’altra la meitat superior. A mes tambñe es veia la famosa torre de telecomunicacions, junt amb una vista brutal ja que no hi havia cap edifci davant end esenes de metres que tapés res. No m’imaginava que les vistes des del llit fossin tant espectaculars. Així si que val la pensa despertar-se cada matí!

Vaig deixar la maleta i la motxilla immediatament i em vaig quedar mirant per la finestra no sé quanta estona, molta. Després fent fotos i tornant a mirar. A mes, la torre estava quasi a la punta nord de la ciutat, per lo que tenia uan visió quasi completa de tota la ciutat, doncs només podia veure a 180º davant meu, però és que darrere ja no hi havia quasi res, lo interessant estava davant que era el que podia veure. Simplement brutal i totalment inesperat. Feia 7 hores que havia deixat l’hotel de Malacca, 7 hores per arribar a l’apartament a menys de 200km però havia valgut la pena. En aquest moment ja se m’havia obliat tot, de fet ja no pensava en res.

Cap a les 17:30h va començar a plore, la típica pluja tropical de tarda, força forta però curta. No tenia res per menjar i no volia sortir plovent, aixíq ue vaig prendre un cafè mentre llegia tota la informació que tenia de Kuala Lumpur així com la pàgina a Wikitravel per tal d’organitzar el que faria l’endemà. Tot plegat amb el portàtil al costat de la finestra i mirant cada 5 minuts per la mateixa, doncs era inevitable mirar mes la finestra que el portàtil.

Cap a les 19h va parar de ploure i vaig sortir a cmprar menjar. Ja havia mirat per Google Maps si hi havia algun restaurant a prop, però realment la torre estava en una zona amb pocs restaurants i menys llocs ambulant, evidentment no es pot tenir tot, doncs la torre estava en una zona que permetia veure tota la ciutat sent una zona allunyada del centre.

Així que vaig anar directament a un 7-eleven que hi havia a 15 minuts caminant. Pel camí ja aniria mirant si trobava algun restaurant i investigar una mica la zona.

A meitat de camí hi havia un restaurant i varis llocs ambulant però a aquella hora ja estaven tots mig tancant, per ara no em servien però pels dies posteriors si. Així que vaig anar fins al 7-eleven i vaig comprar menjar per sopar i una garrafa d’aigua de 6L ja per a tots els dies.

Vaig tornar a l’apartament a sopar, doncs no havia menjat res en tot el dia. Vaig menjar força mes de lo habitual per compensar mentre mirava notícies i per la finestra, mes per la finestra que les notícies. No podia sopar enlloc millor que a l’apartament, era simplement fantàstic.

I cap a les 21h vaig anar cap al llit a mirar Netflix mentre m’adormia, i com fins aleshores, mirant mes per la finestra que Netflix, doncs des del llit també tenia visió directa a les Torres Petronas, i sent de nit la imatge encara era molt millor, tot il·luminat, la ciutat, les torres, la Menara KL, tot. No tenia paraules per descriure el que veia. Aquesta seria, sens dubte, la millor nit de tot el viatge.

02/07 Tercer dia a Malacca: Chinatown

Em vaig despertar quasi a les 8h, un dels dies que més tard mhavia despertat en tot el viatge, degut a que vaig anar a dormir a les 12 i jo sempre intento dormir 8 hores.

I com cada matí, dutxa, cafè, escriure el diari, mirar algunes inversions, doncs el moment era interessant per la pujada espectacular de l’or i la baixada de les borses en general, i cap a les 11h vaig sortir amb la intenció de veure una mica més Chinatown i anar just a l’altra banda del riu on pensava que hi havia més centre històric degut a lo igual que es veia la zona a Google Maps respecte d’on estava el meu hotel.

El riu l’havia de creuar pel mateix pont pel que havia anat el dia anterior, doncs tot i que em quedava a uns 10 minuts caminant, era el més proper. Així que el camí ja mel coneixia i hi vaig anar directe.

Vaig veure força més carrers de Chinatown que el dia anterior ja que quan hi vaig arribar ja portava estona caminant i estava cansat. Vaig veure els temples de Xx”XXXXXXXXX i em vaig perdre una mica i expressament pels carrerons de Chinatown sempre tan interessants de veure.

I d’allà ja vaig anar cap ala zona que pensava que seguiria sent centre històric però quan hi vaig arribar vaig veure que de centre històric res, de fet tot lo contrari. Era com el típic barri pijo de les afores amb cases unifamiliars, carrers molt tranquils i sense cotxes. Em va desepcionar una mica però almenys va servir per a que veiés molt més de Malacca del que mesperava. I a més, el port i la platja quedaven allà a prop per lo que vaig aprofitar per anar-hi. Amb tot ja eren les 13h.

No se si a Malacca hi ha més zones de platja però almenys en aquella, que era força petita, no hi havia ningú, potser perque el port estava molt a prop, de fet quedava entre el port i la desembocadura del riu. Però justament això es el que feia que tingués un encant especial. De fet hi havia algunes persones fent exercici ja que era un molt bon lloc per fer-ne.

Vaig recórrer tota la platja fins al riu amb l’esperança que hi hagués alguna manera de creuar-lo sense haver de tornar al pont de sempre, doncs estava ja a 15 o 20 minuts caminant d’allà, però com mesperava, per allà nones podia creuar. Així que sense pensar-m’ho massa vaig començar a caminar riu amunt en direcció al pont. Quan portava uns 10 minuts caminant vaig arribar a la part inicial del barri pijo on hi havia molts restaurants en un carrer força maçó, almenys molt més que la resta de barri que no tenia res d’especial. Ja tenia bastanta gana així que ja anava mirant si veia algun restaurant que em crides latencio.

Vaig passar per davant d’un hindú però em va passar com la última vegada, que semblava un bufet però tenia llista de plata. Potser hauria d’haver entrat i preguntar, però just al costat hi havia una especie de mercat de restaurants més semblanta a llocs ambulant que restaurants, cosa que prefereixo. A més n’hi havia 5 o 6 per escollir. Tot i que de fet, en el primer que vaig mirar ja em va semblar molt bé, doncs tenien plats de porc i molts que no havia provat i a uns preus força més barats que tots els que havia vist fins aleshores a Malacca.

El que tenia força clar és que demanaria algun plat de fideus de pasta, doncs ja estava una mica fart de l’arròs i el Padthai. A més també em venia de gust porc, que a Malàisia, per raons evidents, no es tan fàcil de trobar. I justament hi havia un plat que es deia X”XXXXXXXXX que era de fideus normals, carn de porc i el que semblaven una especia de rabiolis de carn però més grans. I tot per 6RM, per lo que no m’ho vaig pensar dues vegades.

Quan la dona em va portar el plat va portar forquilla, cullera i palillos, i em va preguntar que volia. Jo evidentment li vaig dir els palillos a lo que ella va respondre que ben fet, doncs es amb palillos com s’havia de menjar aquest plat.

De menjar n’hi havia més del mesperava, de fet era dels que havia vist amb més quantitat, i també més bo del que mesperava tenint en compte el preu. Fins i tot aquelles coses que semblaven rabiolis grans estaven molt bons. Estaven dins un suc però la pasta estava guanyar i la carn com feta al vapor. Era algo que encara no havia provat mai i que em va agradar més del que pensava, doncs per la vista no n’havien entre tant bé. I la resta evidentment bonissim, tant els fideus com porc. Va ser sens dubte el millor àpat de Malacca.

Vqig tardar ben bé 30 minuts en acabar, més que mai, doncs el plat era ben complet. I per cert, ja era un expert amb els palillos i era l’únic turista en aquell restaurant. Això es el uqe m’agrada, anar a llocs on no hi hagi turistes i actuar com qualsevol altre local.

Cap a les 13:30h acabava, paga els 6RM i seguia el camí cap al pont. Abans de marxar el senyor del restaurant Sem va acostar expressament per donar-me les gràcies i dirme que tornés. Ell tampoc deuria estar acostumat a veure un turiste pel seu restaurant.

I ja directe a creuar al pont i en direcció a l’Hotel tot i que primer vaig anar a buscar la roba a la bugaderia on l’havia deixada el dia anterior. També a comprar alguna bossa de patates i aigua al 7eleven i cap a l’Hotel a descansar però sense fer migdiada, doncs l’endemà marxava a Kuala Lumpur per lo que volia anar a dormir aviat.

Vaig estirar-me al llit mirant Netflix i menjant alguna bossa de patates per tal de no adormir-me fins cap a les 16:30h que em vaig aixecar a prendre un cafè havent aconseguit no adormir-me. Vaig mirar be tot el trajecte que hauria de fer demà, doncs primer hauria d’arribar a Melaka Sentral des de l’hotel, allà agafar un bus express fins la terminal TBS de Kuala Lumpur i des d’allà en transport públic fins l’apartament que havia llogat. Per cert, aparatament a la planta 39 amb vistes a les Torres Petronas.

En principi podria arribar-hi només amb transport públic, sense haver d’agafar taxis, un dels reptes que sempre tinc.

Després ja a preparar la maleta i cap a les 19h vaig anar a donar una última volta i a comprar menjar per sopar a l’habitació.

Com sempre que menjava a l’hotel, vaig menjar pasta deshidratada i aquesta vegada pollastre al curry en llauna. I cap a les 22h vaig anar a dormir posant-me el despertador a les 6 del matí.

01/07 Primer dia a Malacca: A Famosa, Dutch

Em Vaig despertar cap a les 5h després de dormir les 8 hores de rigor tot i que podria haver dormit mes, doncs com ja m’havia passat altres vegades, amb el ventilador durant la nit vaig tenir algo de fred. A Malacca i feia calor però no tanta com a Tailàndia o a George Town.

Com cada matí, dutxa, cafè, correus, el diari i altres gestions de caràcter mes personal. A les 8:30h ja sortia a donar la primera volta per Malacca. L’hotel estava situat en ple centre històric, per lo que per veure lo mes interessant hi podia anar caminant. De fet l’edifici del propi hotel ja era un edifici colonial, pràcticament igual que tots els de la zona. de fet semblaven com edificis de protecció oficial de l’època colonial, d’aquells que semblen fets amb un motlle.

Primer vaig passejar una mica per la zona mes propera a l’hotel, on hi havia varis restaurants i fins i tot un mercat i després ja vaig anar en direcció a la Porta de Santiago, una de les 4 portes que tenia l’antiga ciutat i una de les poques coses que queden de l’antiga fortalesa portuguesa A Famosa, un dels símbols mes emblemàtics de l’antiga colonització europea i que albergava hospitals, esglésies, residències, etc. fins que tot plegat va ser destruït pels anglesos. És molt interessant veure cada racó de Malacca justament perquè t’adones de la quantitat d’història i cultures que han passat per aquesta ciutat, i que de fet, encara n’hi conviuen moltes en perfecte harmonia com en bona part de Malàisia.

Molts edificis de la zona ja son moderns però encara conserva moltes construccions colonials o l’església Saint Paul, al costat de la Porta de Santiago i que era un dels edificis que A Famosa protegia i de la qual es pot veure tal com era originalment, doncs no s’ha modificat res. Està molt malmesa però permet veure com eren les parets originals, cosa que no passa en algunes construccions remodelades. Aquesta església està en un punt una mica elevat per lo que permet tenia unes bones vistes del centre històric de Malacca arribant fins al mar.

Molt a prop es pot trobar la Dutch Square (Plaça Holandesa) amb un moli que t’avisa de que estàs en zona holandesa i on s’hi pot veure l’edifici Stadhuis del 1650 i que era el centre polític dls holandesos i la residència del Gobernador. A mes és uan réplica de l’ajuntament de Hoorn, una ciutat de Països Baixos per lo que la similitud amb l’arquitectura holandesa és total. Al costat s’hi pot veure la Christ Church, l’església protestant mes antiga de Malàisia construida el 1740. Per lo que en un espai de 100 metres es poden veure vestigis portuguesos i holandesos.

A la mateixa Dutch Square també es conserva part de la muralla que protegia la ciutat amb els canons originals i encarada al riu, junt al pont que el creua i per on vaig passar per anar a l’altra banda on hi ha Chinatown. Cal dir que en a la Dutch Square hi ha les típiques lletres de I love Melaka on hi ha un munt de turistes, sobretot xinesos fent-s’hi fotos, per lo que la plaça ha perdut part del seu encant.

Vaig passejar una estona per Chinatown. El carrer Junker és el que enllaça amb el pont i un dels mes vius del barri amb tot tipus de botigues, herbolaris i restaurants. El barri és molt interessant ja que també forma part del centre històric, amb carrers estrets i edificis molt antics però ben conservats a mes de multitid de temples, alguns tant bonics com el de Cheng Hoon Teng.

Al cap d’uns 30 minuts de passejar per Chinatown ja vaig anar tornant cap a l’hotel. Estava a prop però havia de donar volta ja que havia de tornar enrere pel mateix pont de Junker Street per a creuar el riu. Vaig anar per un camí diferent a l’anada passant per la part posterior d’A Famosa fins arribar a la zona de l’hotel.

Tot just eren les 11h quan arribava a l’hotel i ja anava a fer un esmorzar-dinar com els locals. vaig anar a un restaurant xonés al costat de l’hotel i vaig demanar Sweet chicken rice, que era arròs estil basil amb verdures i pollastre, però a diferència d’altres llocs, en aquest cas hi havia molt pollastre, tot iq ue era una mica mes car que a altres llocs, 8,50RM (1,80€).

Cap a les 11:30h acabava i tornava a l’hotel a descansar una mica, doncs la passejada sota el sol havia estat força mes cansada del que pensava.

Vaig fer la migdiada fins cap a les 14h quan em vaig despertar, em vaig prendre un cafè, vaig fer algo de feina i vaig buscar la bugaderia mes propera a l’hotel, doncs ja tocava netejar roba. N’hi havia una a uns 5 minuts caminant per lo que hi vaig anar. N’hi havia una self-service mes a prop però ja prefereixo no anar-hi, doncs normalment s’han de pagar un mínim de varis kilos de roba, cosa que jo mai hi arribo ja que en porto entre 1 i 2, per lo que al final m’acaba sortint mes car que una normal on la m’ho fan tot.

Cap a les 17h vaig sortir directament a la bugaderia. Allà vaig deixar-hi un kilo de roba que costaria 5RM, 1€, i que podria recollir l’endemà a partir de les 11 del matí, abans del que pensava.

Després vaig aprofitar per donar una volta per aquella zona ja que estava quasi al costat de la desembocadura del riu Malacca, fins on vaig anar. Junt al riu hi havia un passeig per on hi vaig caminar una estona observant el riu i la seva desembocadura, que ja n’havia vist algunes durant aquest viatge.

Aquella tarda vaig passejar per la zona mes propera a l’hotel mirant els diferents restaurants hindús i musulmans que hi havia, tot i que no entenia com funcionaven. Semblaven bufets lliure, doncs hi havia tines amb menjar on la gent hi anava passant i posant-se el menjar, però semblava que s’havien de demanar plats. Finalment no hi vaig anar però crec que es tracta de demanar un plat i posar-te’l tu mateix, per lo que et pots posar la quantitat que vulguis.

Vaig estar mirant mercats, botigues i en general tot allò utilitzat pels locals, doncs m’agrada mes passejar com un local mes que veure certs atractius turístics.

Cap a les 20h vaig anar cap a l’hotel a sopar a un altre restaurant xinès davant de l’hotel però que no era el mateix on havia anat a dinar. Em va semblar que estaria be ja que estava sempre ple. De fet, només obrir-se, ja hi havia tants xinesos fent cua que s’omplien totes les taules quan tot just acabaven d’obrir. Vaig entrar i vaig demanar però em van dir que tardarien 30 minuts en servir-me de tanta gent que hi havia. Ja que no tenia pressa i el WIFI de l’hotel arribava fins allà, doncs no vaig tenir cap problema per esperar. Vaig demanar Pork Parridge with Century egg, que no sabia ben be que era però evidentment sonava a porc i ous.

Al cap d’uns 25 minuts em van portar el plat, i sorpresa, era sopa, cosa que no m’esperava però en fi, amb la gana que tenia qualsevol cosa me’entrava. De totes maneres estava prou be, doncs efectivament portava uns bons trossos de carn de porc i ou, a mes de l’arròs de sempre.

En acabar vaig tornar a l’hotel però aquest dia em va costar força adormir-me, de fet vaig estar enganxat als 3 nous capítols de Black Mirror fins cap a les 12 de la nit.

30/06 De camí a Melaka

Cap a les 5h em despertava havent dormit 7 hores per culpa del mateix que la nit anterior, el fred i el ventilador. Al anar a dormir fa molta calor però durant la nit refrescs. A més a les 5 ja començaven tots els animalons a despertar-se i a cantar, sobretot ocells i gallines que campaven pel voltant de la caseta on dormia.

Aquest dia ja marxava cap a Màlaga, una ciutat colonial a uns 120km al sud de Kuala Lumpur. A les 9:30h sortia la minivan que ja tenia reservada i que em deixaria a Kuala Lumpur, tot i que no sabia ni on ni com aniria d’allà fins a Melaka.

Vaig escriure el diari mentre em prenia dos cafès per aguantar el que semblava seria un dia llarg. Cap a les 7:30h em vaig dutxar, vaig acabar de fer la maleta i a les 8:30h feia el checkout.

Volia anar a menjar un bon esmorzar com els que portava menjant els últims dies, amb ous i torrades, doncs no sabia ni quan ni com dinaria aquell dia. Així que vaig anar al restaurant que mes a prop quedava del moll, on ja havia esmorzat el dia anterior, i vaig demanar el mateix esmorzar, doncs els altres no em convencien, la majoria per no portar ous.

Així que, un dia mes, dos ous, 3 torrades amb mantega i melmelada, fruita i cafè. Entre que vaig arribar el restaurant, vaig demanar i m’ho van portar, ja es varen fer les 8:50h, doncs el restaurant estava ja molt ple. En principi havia d’estar a l’oficina de Danz Travel a les 9h, però això d’arribar sempre 30 minuts abans ja havia decidit que no ho faria mes perquè era un engany.

Així que vaig menjar una mica ràpid però sense preocupar-me massa per l’hora fins cap a les 9:10h que vaig acabar. Vaig pagar els 7,50RM i vaig anar cap a l’oficina que estava a menys de 5 minuts del restaurant, on vaig arribar-hi a les 9:15h i on de fet tot just acabaven d’obrir, per lo que si hagués arribat a les 9h me l’hauria trobada encara tancada… No entenc perquè ens volen fer perdre el temps d’aquesta manera, sempre posant que arribem 30 minuts abans quan ni tan sols l’oficina ha obert, es pensen que tenim tot el temps del mon per perdre? En qualsevol cas jo ja tenia clar que no m’enganyarien mes, i si de fet vaig arribar 15 minuts abans, va ser per assegurar que estava en el lloc correcte i tenir cert marge per si havia d’anar a un altre lloc.

A les 9:20h van arribar una parella que semblaven americans i a les 9:35h va arribar la minivan ja amb 4 noies dins, per lo que en total seríem 7 passatgers. Vam pujar i vam iniciar el viatge cap a Kuala Lumpur.

La carretera era de corves constants, que unit a lo ràpid que anava aquest xofer, va fer que el trajecte fos una mica cansat i que quasi no pogués aprofitar-lo per escriure, però be, ho preferia ja que així arribaríem abans.

Jo pensava que aniríem directament fins a Kuala Lumpur però primer, cap a es 11:15h, va fer una parada al mateix lloc on a l’anada vam agafar la barca per arribar a Kuala Tahan. Allà hi varen baixar dues de les noies, la resta, vàrem seguir amb la mateixa minivan fins a Kuala Lumpur.

L’hora prevista d’arribada era a les 14:30h. Tal com anàvem pensava que arribaríem força abans, però una de les noies li va preguntar quan quedava des d’allà i el xofer va respondre que 3 hores, és a dir, preveia que arribaríem a les 14:30h. Cal tenir en compte que un cop allà jo hauria d’investigar com anar fins a Malacca, tot i que a la minivan ja m’estava llegint l’informació que tenia descarregada de Wikitravel i que explicava com anar-hi. En principi hauria dnar fins la terminal d’autobusos i trens TBS (Terminal Bersepadu Selatan) i allà agafar un bus de les vàries companyies que hi ha que fan el trajecte de Kuala Lumpur a Malacca directe i sense parades. En principi el preu seria d’uns 10RM, poc mes de 2€ per un trajecte de 2 hores i 15 minuts, per lo que estava prou be. El problema seria arribar fins a TBS. Això és el que hauria d’haver mirat des de l’hotel amb la connexió a Internet i sabent exactament on ens deixaria la minivan, cosa que tampoc sabia, tot i que en el bitllet posava Chinatown.

Eren les 13:30h quan ja estàvem molt a prop de Kuala Lumpur, per lo que pensava que potser arribaríem abans del previst. Per cert, que a l’autopista que ja portava a Kuala Lumpur, varen passar unes 12 o 15 motos de gran cilindrada a gran velocitat, a mes de 200 km/h esquivant tots els cotxes com si estiguessin fent una carrera. Aquell dia hi havia carrera de MotoGP, no sé si deuria tenir-hi algo a veure.

Però quan pensava que arribaríem abans de les 14:30h, vaig entendre perquè no seria així. Colapsa a l’entrada de Kuala Lumpur com a tota gran ciutat. Vam estar uns 30 minuts anant olt a poc a poc fins que ja érem ben endins de Kuala Lumpur, tot i que el trànsit va ser lent ja fins al destí.

Jo anava mirant a Google Maps on estàvem i a on quedava la TBS on havia d’agafar el bus directe a Malacca. I per sorpresa, la minivan anava seguint la ruta indicada per Google Maps per arribar-hi. Quan estàvem a uns 7km d’allà simplement pensava que era casualitat, però conforme avançàvem, la minivan anava seguint el camí de forma exacte. Anàvem avançant kilòmetres i seguia anant per la mateixa ruta, semblava que anàvem directament a la TBS, no m’ho podia creure. De fet, jo ho anava mirant per si passàvem per algun punt prou proper com per anar-hi caminant per tal d’avisar al xofer que em deixés allà mateix, però anàvem avançant i el xofer seguia anant per la ruta indicada per Google Maps. Quan estàvem a 2kms jo ja mirava per la finestra si passàvem per algun lloc on em poguñes deixar, doncs fins aleshores encara anavem per l’autopista on era impossible parar i baixar. Però tot i els girs i canvis de sentit que havia de fer, seguia anat eexactament per la ruta indicada. Finalment, a poc mes d’un kil-òmetre ja semblava evident que anava directament a la TBS, jo estava flipant, doncs en principi ens havia de deixar a Chinatown que estava a 12 km d’allà. Però no, doncs el xofer es va girar i va preguntar qui anava a la TBS, a lo que la parella d’americans van respondre que ells. Increíble! Ens deixaria exactament al lloc on havia d’agafar el bus per anar a Malacca, per lo que m’estalviaria un munt de temps buscant la manera per arribar-hi, o això o un munt de pasta agafant un taxi. Un cop mes, les coses sortien millor del que m’esperava.

Vaig preguntar-lis a la parella si el xofer havia dit TBS i van dir que si, em van preguntar on anava i al dir-lis que a Malacca ells van respondre que tambñe hi anaven, o sigui que a mes de deixar-nos al lloc perfecte aniria amb dues persones mes per lo que tot plegat seria mes fàcil. Em van preguntar si aniria en tren o en bus i vaig dir-lis que en bus, doncs a Wikitravel ho recomanaven.

Finalment vam arribar a la TBS a les 14:15h on baixàvem la parella d’americans i jo, quedant les dues noies que suposo que anirien fins a Chinatown. Vam anar tots 3 directes cap a les taquilles on vam comprar els bitllets sense problemes i per 10RM, el preu mínim que deia a Wikitravel. Per lo que no eren ni les 14:30h que ja tenia el bitllet de bus a Malacca per 10RM i sense haver gastat ni un ringgit i ni un minut per arribar a la TBS. Tot plegat mes que perfecte.

El bus estava previst per les 15:15h i tardaria unes 2 hores en arribar a Malacca, concretament a Melaka Sentral. Un cop allà hauria d’agafar un bus local fins la zona de l’hotel ja que aquest quedava a uns 5km. A males hi podria anar caminant, però després de llegir a Wikitravel les rutes dels busos locals i mirar a Google Maps les parades i la ubicació del meu hotel, vaig veure que el bus número 17 hi passava molt a prop, per lo que si podia agafaria el bus número 17, ja que sino seria 1 hora i mitja caminant arrossegant la maleta que ja tenia una roda a punt de partir-se.

Fins les 15h vaig anar a menjar un parell de pinxos de carn en un dels mots súpers que hi havia a l’estació, doncs tot i que havia esmorzat fort ja tenia algo de gana. I després ja cap a la porta 12 des d’on sortiria el bus cap a Malacca.

A les 15:12h va arribar un bus i la gent es va posar a la cua, jo també. Però quan vaig arribar a la noia que controlava els bitllets em va dir que aquell no era, que aquell era el de les 15h. Vaja doncs, ja començàvem amb els endarreriments. Cap a les 15:25h en va arribar un altre però tampoc era aquell. El nostre no va arribar fins les 15:40h i no va sortir fins les 15:50h, mes de mitja hora d’endarreriment. A mes al meu costat hi havia un noi força gras que feia que jo quedés arraconat, a mes d”haver-se posat al meu lloc, doncs jo havia escollit el seient de finestra on estava ell. En qualsevol cas, tot això era el de menys, lo important és que ja estava assegut al bus que en dues hores ens deixaria a Malacca.

En el bus vaig aprofitar, com ja a tots els trajectes, per escriure el diari i acabar de llegir i mirar tot el necessari sobre Malacca i com anar fins l’hotel.

Al igual que a Kuala Lumpur, a l’entrada de Malacca també hi havia força trànsit. Finalment vam arribar a Melaka Sentral cap a les 18:15h.

Només baixar ja va avenir un taxista molt impertinent. Em va preguntar si volia taxi, a lo que jo ja quasi ni vaig respondre, vaig fer una mica que no amb el cap i marxant, a lo que el em va seguir un parell de metres cridant mes, teksi teksi, a lo que li vaig dir que no cridant com ell. Aquí eren tant o mes desagradables que els de les illes de Tailàndia. De fet a Wikitravel ja ho deien, que als taxistes de Malacca, els propis locals els anomenaven mafies…

Vaig anar directament a donar al volta a l’estació tal com deia Wikitravel per a buscar el bus local número 17. La vag trobar de seguida i a mes hi havia un bus esperant. vaog preguntar al xofer si anava a Makhota Parade (la parada que quedava a prop del meu hotel) i em va dir que no, que havia de seguir donant la volta a l’esatció. Vaig entendre, tal com ja sabia, que aquell anava en direcció contrària a la parada que jo anava, doncs aquesta línia d bus era circular, per lo que si no l’agafaves a la parada correcta estaries fent el trajecte en direcció contràri, tarrdant ben be una hora mes en arribar a Makhota Parade a mes d’haver de pagar el doble. Així que vaig seguir caminant però aleshores ja em vaig liar. Aquella estació ñes enorme i al ser la primera vegada vas molt perdut. Al cap de pocs minuts em vaig tronar a trobar la parella d’americans que anaven mes perduts que jo, doncs jo almenys sabia quin bus havia d’agafar i quina parada baixar, ells no. Em van dir que anaven a un McDonald’s per intentar ocnnectar-se a Internet i buscar la informació que necssitaven. Aixíq ue ens vama comiadar perqupe jo ja volia buscar directament unes taquilles o punt d’informació per preguntar on agafar el 17. vaig trobar unes taquilles, que ja sabia que no eren dels busos locals, però vaog preguntar i la noia em va indicar cap on anar. Finalment vaig arribar a un lloc que em semblava igual on havia estat abans però que realment era el que buscava, la parada dels busos locals però en la direcció contrària a la d’abans. Vaig preguntar a un punt d’nformació d’allà i em van confirmar que el 17 que parava allà anava a Makhota Parade, tot tal qual s’explicava a Wikitravel. Aquella web m’estava salvant i estalviant moltes caminades i hores perdudes, doncs ca tenir en compte que no tenia 4G al mòbil, per loq ue tot és mes complicat.

Vaig arribar a aquella parada cap a les 18:45h i a esperar. realment tot s’estava endarrerint força però lo important és que anava trobant els llocs sense caminar massa ni haver d’agafar cap taxi en cap moment.

Tot i que el temps passava i allà no arribava cap bus. Almenys hi havia gent esperant, per lo que supsoava que tard o d’hora rribaria. Finalment a les 19:10h va arribar el bus però el conductor va baixar. Un senyor li va dir alguna cosa a una noia motxillera que hi havia, i questa, que havia mostraat molta paciència tota l’estona, va fer una cara de resignació total, cosa que em va fer pensar que tot i que le bus fos allà encara tardaria en sortir. A les 19:20h va tornar el xofer i vam anar pujant al bus, érem ja un munt. Vaig pujar, vaig preguntar el preu a Makhota Parade i em va dir 1,50RM, fins i tot algo mes barat del que pensava, doncs a Wikitravel posava que podia costar fins a 2RM.

El bus era ben estrany. Els seients estaven en fila amb l’esquena a les parets del bus, una fila a cada paret, deixant un passadís a la part central. Jo vaog poder seure però 4 o 5 persones ja van haver d’anar de peu, per lo que ja obstacultizaven el pas i mes tenint en compte que només tenia una porta per pujar i baixar, la davantera, per lo que a cada parada allò era un merdé de gent intentant arribar fins l’inici del bus.

Jo anava seguint la ruta indicada per Google Maps fins la parada de Makhota Parade i el bus anava seguint exactament el mateix camí, de fet no es va desviar ni un moment, senyal de que a mes el recorregut del bus era el mes curt possible. Al cap d’uns 20 minuts el bus estava a punt d’arribar a l’alçada de l’hotel quan encara no havia arribat a Makhora Parade, doncs aquesta quedava uns metres mes enllà, així que vaig sol·licitar parada i el bus va parar al cap de 10 metres. vaig baixar, vaig mirar Google Maps i em deia que estava a només 100 metres de l’hotel. Perfecte. El bus em va deixar a un carrer principal i vaig haver d’agafar un carrer molt mes estret, doncs ja entrava al centre històric. I de seguida ja vaig veure davant meu el cartell de Travellers Planet Hostel.

Eren les just les 20h quan entrava a l’hotel. No estava segur si encara hi hauria algú a recepció, doncs dubtava que aquell fos un hotel amb recepció 24 hores però ñes que a Agoda mai posen fins a quina hora es pot fer el checkin. Almenys la porta estava oberta, així que vaig entrar però no hi havia ningú a la recepció, però al fer una mcia de soroll va aparèixer un noi ua mica estranyat de veure’m allà tant tard.

Havien passat 11 hores des de que havia sortit de Kuala Tahan però almenys ja estava a l’hotel, tot i que ara encara quedava aclarir la última incògnita. Tindrien registrada la reserva? Doncs vaig haver de fer dues reserves. La segona que vaig fer 3 dies abans la vaig fer per aquella primera nit, doncs quan vaig fer la reserva original per les dues nits següents encara no tenia clar que faria aquesta nit. Per lo que tenia fetes dues reserves per 3 nits. Quedava saber si aquesta última reserva la tenien ben registrada per haver-la fet tants pocs dies abans i si tindria la mateixa habitació les 3 nits. Finalment el noi ho va comprovar i tot era correcte, tenia reserves per les 3 nits i totes a la mateixa habitació. Doncs ja està, dia superat.

Em va donar les claus de l’habitació 11 que estava a la segona planta. Vaig pujar i lo dolent és que era una habitació interior, no tenia finestres a l’exterior, només una que donava al passadís, per lo que dins l’habitació hi havia força humitat. De totes maneres em va importar poc després del llarg dia i de que totes les incògnites que tenia a les 9 del matí s’haguessin anat solventant de la millor manera, excepte pels petits endarreriments. A mes, el bany, que era compartit (cosa que evidentment ja sabia), estava just al costat de la meva habitació, i en aquella planta semblava que quasi totes les habitacions o estaven buides o eren on dormien els propietaris de l’hotel, per lo que el bany, tot i ser compartit, quasi que només el faria servir jo. Cal tenir en compte que aquesta habitació em va costar 4€ la nit, cosa que va acabar sent un preu per sota del que tenia. A mes l’habitació tenia un bon escriptori.

Vaig deixar les coses i quasi de seguida vaig sortir al carrer principal on m’havia deixat el bus ja que havia vist un mercadillo on hi havia parades de menjar, per lo que hi vaig anar directament ja per sopar, doncs el dinar que havia fet va ser lo just per no morir de gana.

Vaig anar quasi a la primera que vaig veure ja que em va semblar prou be. Vaig preguntar preus i un plat de Padthai costava 4RM, menys d’un euro, per lo que en vaig demanar un. Jo pensava que me’l podria menjar allà, però no, era per emportar, cosa que tampoc em va importar ja que estava molt cansat i de tan en tan m’agrada sopar a l’hotel mirant notícies. Aixíq ue vaig tornar a l’hotel a sopar i cap a les 21h ja a dormir. Aquesta era una d’aquelles nits que t’adorms en 5 minuts i com un tronc tota la nit.

29/06 Kuala Tahan i excursió per llire a Taman Negara

Em vaig aixecar cap a les 4h diria que pel fred degut al ventilador, doncs a Kuala tahan durant el dia fa molta calor però per la nit no tanta.

Com cada matí em vaig deixar, Vig prendre cafè mentre escrivia el diari fins cap a les 7:30h que vaig anar a esmorzar a un restaurant estratègicament situat a mig camí entre el centre del poble i el carrer que conduïa al moll. Allà hauria d’agafar una barca que em portaria a l’altra banda del riu per on es podia accedir a la Selva.

Per esmorzar vaig demanar un combinat de 2 ous, 3 torrades amb mantega i melmelada, fruita i cafè. Aquest tipus d’esmorzar van molt bé per agafar energia sense quedar-se tant ple que no et puguis ni moure. Tot plegat 7,50RM, 1,70€.

I cap a les 8h ja vaig baixar al moll on ja hi havia una barca esperant i que per 1RM et porten a l’altra banda del riu. Pot semblar barat però es que el trajecte dura 1 minut. Això sí, només pujar a la barca en menys de 5 minuts ja va arrencar.

I un cop a l’altra banda a començar el trekking per lliure per la Selva. Pot semblar arriscat però no ho és gens. Aquesta Selva està totalment preparada pel turista i perquè pugui anar per lliure, a diferència de la Selva de Cameron Highlands on realment anar-hi sol era una mica perillós a part de uqe hauria sigut impossible trobar les Rafflesia. Aquí hi havia fina i tot una pacarela al llarg de tot el camí, per lo que ni tan sols tembrutaves de fang. A més cartells cada certs metres indicant la direcció i distància d’alguns llocs d’interès. De fet tot plegat li feia perdre part de la gracia.

L intenció era fer una ruta curta ja que encara em durava el cansament dels dos últims dies, a més aquí la humitat era altíssima per lo que es feia encara més dur que a la Selva de Cameron Highlands. De fet tot just eren les 8:30h del matí i ja es notava la calor sufocant.

Volia anar fins a un Kanopy, que són uns especie de ponts penjants a uns 10 metres de terra i a uns 2km del punt d’entrada a la Selva. Aquests ponts estan fets d’un sol tronc molt gran i permeten tenir una visió diferent de la selva, per lo que em feia certa gracia passar-hi.

Així que vaig començar la caminada no sense liarme una mica al començament ja que s’havia de creuar tot un resort que hi havia allà a l’entrada de la selva, cosa que mestranyava força per lo que vaig intentar seguir més d’un camí fins que finalment vaig entendre que era pel mig del resort per on havia de passar.

Aquesta vegada en comptes de Google Maps utilitzava maps.me ja que va millor per seguir rutes de senderisme, i realment tenia marcades totes les rutes qje es podien fer per Taman Negara. Molt útil.

Aixi que vaig a travessar el resort i iniciar la ruta cap al Kanopy. Pel camí es podien veure plantes i arbres que no has vist mai. Em van impactar molt uns arbres enormes amb unes arrels que començaven a un metre del terra i que eren duna mida similar al tronc d’un arbre normal. Eren brutals.

Eren les 9h i la xafogor ja era insuportable, suava com si n’hagués acavat de dutxar, de fet la samarreta literalment gotejava.

Contínuament anava escoltant sorollets d’animals per tot arreu, també pel terra que no sabia si eren serps, esquirols o que. Però en un punt vaig escoltar molt soroll a les branques del uqe semblaven palmeres o com fins i tot queien fulles. Em vaig parar i pel moviment estava segur que no podien ser ocells, així que m’hi vaig quedar a mirar que hi havia. Tot apuntava a que era un mico tot i que no es veia. Al cap de 10 minuts de veure les branques movent-se però cap animal, per fi el vaig veure. Un mico baixava per un tronc. Va ser increïble però més encara quan vaig veure que no era un sino 3 saltant d’una branca a l’altra. No mesperava trobarme 3 micos en llibertat i anant jo sol, sense cap guia que ja a pogués saber on trobar-los. A Lopburi, Tailàndia, en vaig veure molts, però evidentment no es el mateix que veure’ls enmig d’una Selva com Taman Negara saltant la arbres de més 10 metres d’alt.

Al cap de 10 minuts de veure els micos per allà saltant i havent descansat una mica, vaig seguir pel camí cap al Kanopy. La selva és molt espessa però el camí es prou ample i sense gens de vegetació, per lo que es realment fàcil caminar hi.

Al cap duns 15 minuts vaig arribar al Kanopy, però sorpresa, estava tancat. Podia veure el pont però no s’hi podia accedir. A més hi havia un cartell que posava estrictament prohibit el pas. Aixi que em vaig quedar sense poder veure la Selva des de 10 metres d’alçada tot i que no deixa de ser una pijada poc autèntica. Per lo que sense massa pena vaig seguir amb l caminada, doncs ja era prou interessant tot plegat anant arran de terra.

Eren les 10h quan ja hi havia molts mosquits, i tot i que mhavia posat el repelent, amb tanta suor cada vegada en tenia menys.

A diferència de feia una hora, ara a més picava bé el sol, per lo que si que fins i tot ja em començava a costat caminar. Aixi que vaig buscar una ruta diferent a la que havia fet a l’anada i que ja tornés a l’inici. Només pensar que molts tours comencen a les 10 em marejava, com podrien iniciar el Tour amb aquella calor tant insoportable.

La ruta de tornada anava per la vora del riu per lo que em donava la sensació que encara hi havia més mosquits i fins i tot més grans. Però també moltes papallones i algunes de gegants, de les impossible de trobar per Europa.

Conforme manava acostant a l’inici veia els grups que tot just iniciaven la caminada i alucinava de com la podrien acabar. A mi aquell tram final se mestava fent duríssim, no se si es que hi estan més acostumats, però a mi aquella 40° i la humitat del 70℅ mestaven deixant KO.

Quasi a les 11h arribava al punt d’inici i anava directament a la parada de les barques per tornar el més aviat possible a l’Hotel a dutxar me i beure aigua.

Ja vaig fer bé de fer cas a les recomancions d’alguns bloguers que deien millor anar a primera hora ja que a partir de les 10 es comensa a omplir se gent i perd bona aprt de la gracia. A més jo afegiria que a partir de les 10 has destar fet d’una pasta especial per a poder caminar pel mig de la selva. Res a veure amb la de Cameron Highlands on no hi feia ni tanta calor ni tanta humitat.

A les 11h arribava a l’altra banda i anava directament a l’hotel a dutxar me. Després em vaig estirar una esrona i tot que no volia, no ho vaig poder evitar, em vaig quedar clapat. Portava dies de molt cansament i molta calor i aquella última caminada mmhavia deixat sense forces.

Cap a lea 14h em despertava i ja no vaig voler dinar, sino esperar fins cap a les 19h i sopar. De totes maneres mhavia fotut un esmorzar que no vegis i havent fet migdiada podia aguantar perfectament.

Vaig prendre un cafè mentre mirava una mica el trajecte que tenia per lendema, doncs anava a Melaka tot i que només tenia bitllet reservat fins a Kuala Lumpur. Un cop allà l’hauria de buscar la vida per anar fins l’estació des d’on, segons wiki Travel, sortien els busos directes cap a Melaka. En fi, una mica d’aventura però res comparat amb el que va ser anar des de Koh samui a George town.

També vaig escriure una mica el diari i llegir alguna notícia, sobretot per seguir l’incendi que semblva ja quasi controlat després de cremar 6000 hectàrees, tot i que encara havien de donar gracies ja que havien parlat de que es podrien arribar a cremar fins a 20000.

I cap a les 16:30h vaig sortir a donar una volta pel poble, Kuala Tahan, que tot i que era dels més grans deala zona, no tenia més de 3 carrers i tots per restaurants, petits hotels i alguna agència per als tours per la Selva. De fet era un poble per a que els turistes que anavem a Taman Negara poguessim dormir hi ven a prop.

De totes maneres, evidentment hi viuen alguns locals, per lo que es veuen nens jugant pel carrer o locals prenen algun suc ben fred després de la seva jornada laboral, molts de les barques que permetien arribar al poble.

Vaig donar una volta per, literalment, tot el poble, doncs a part de ser petit era dels més curiosos que ha ia vist mai i valia lla pena passar un parell d’hores passejant hi. A més on fossis del poble veies a selva a pocs metres. De passada ja anava mirant restaurants tot i que només n’hi havia 3 o 4 i cap em va semblar millor que el que havia anat el dia anterior, per lo que vaig decidir sopar allà de nou.

Feia gracia perquè manava trobant gent amb la que havia vingut amb la mini van des de Tanah Rata, doncs al final tothom es movia pel mateix carrer i era fàcil trobar-se. Pocs turistes fent nit al poble per lo que tot plegat molt tranquil i molt autèntic, probablement un dels pobles més remots al que havia dormit.

Cap a les 19h anava cap al restaurant. Aquesta vegada vaig demanar pollastre al Curry amb arròs Basil. La veritat és que no estava segur de demanar ho però al final va ser tot un encert, doncs estava més bo del que pensava. Era com una petita olla amb molta salsa i el pollastre acompanyat de verdures. Part de la salsa la vaig posar a l’arròs i tot plegat va quedar bonissim, i només per 8RM, 1,70€. A més estava assegut a la Terrassa amb vistes a la Selva i el sol ponent de darrere les muntanyes. Impagable.

Després vaig anar a un dels 3 o 4 mini súper que hi havia al poble a comprar aigua i algo de menjar, perquè sabia que encara no tindria prou són per anar a dormir, i cap a l’Hotel quan ja es feia fosc.

I com em pensava fins ben bé les 22h no vaig tenir són per dormir. Fins aleshores mirant la que se av3cina mentre preparava la maleta i menjava alguna cosa més per acabar d’agafar són.

28/06 De camí a Taman Negara

Em vaig despertar sol cap a les 5h després d’haver dormit 8 hores. Aquesta nit no vaig tenir tant fred com l’anterior, suposo que pel fet de dormir amb samarreta, per lo que no em vaig despertar cap vegada.

Aquest dia marxava cap a la Selva més antiga del món, Taman Negara. La mini van sortia a les 8h i de lhotel al punt de sortida només tenia 5 minuts caminant.

Com cada mati em vaig deixar, vaig prendre el cafè mentre escrivia el diari i vaig acabar de fer la maleta.

I a les 7:30h anava a deixar les claus a recepció, doncs ja sabia que fins les 8h no obrien i que hauria de deixar allà les claus.

I a les 7:35h ja estava al punt de sortida, 30 minuts abans com posava al bitllet i com sempre feia però que encara no se perquè ho seguia fent, doncs fins i tot a vegades, com en aquest cas, l’agència estava tancada. En qualsevol cas sempre es millor arribar abans i assegurar-se de que estàs al lloc correcte.

A les 7:45h va arribar el noi de l’agència a qui li vaig preguntar si aquí era el punt de recollida cosa que em va confirmar i em va dir que esperés a uns bancs de fora. Van arribar una parella de francesos i vam esperar fins cap a les 8:05h que va arribar la minivan. Li vam ensenyar els bitllets, els va confirmar i vam pujar a la minivan on ja hi havia una noia i un noi que no anaven junts.

Al noi es veia que estava guardant el seient del seu costat i que estava molt nerviós, mirant el mòbil i per la finestra contínuament. Vam recórrer uns 50 metres des de que havíem pujat que ja va tornar a parar a recollir una última noia. I el noi encara mes nerviós. Quan la noia va pujar, va saludar a la parella de francesos de tal manera que no s’esperava trobar-los, i els va saludar amb molta alegria, realment se la veia contenta de trobar-se’ls allà. Però en canvi al noi nerviós diria que ni el va saludar. Ella va seure a la fila de davant i vaig veure com el noi deixava de guardar el lloc que estava guardant a la vegada que deixava el mòbil i de mirar per la finestra. Aleshores ho vaig entendre tot, era un tarat. Vaig deduir que la va conèixer allà igual que va conèixer als francesos i el noi ja es deuria enamorar simplement perque la noia era molt alegre i el tarat ja es deuria pensar que això significava que ella mostrava algun interés per ell. I sabent que ella vindria a la mateixa minivan, tot enamorat i tarat li guardava el lloc perqupe seiés al seu costat mentre tot nerviós mirava per la finestra si la veia a la vegada que anava mirant el mòbil per saber is estaven en el punt on ella esperaria a la minivan, tot i que finalment la noia ni el va saludar i molt menys es va asseure al seu costat. ës dels típics que no saben quan una noia no està mostrant gens d’interés per ell i que acaba fent el ridícul. A mes era una mica raro, com molt nerviós tota l’estona.

El trajecte fins al punt de transbord va durar unes 3 hores i mitja i va ser una mica mogut, doncs tot i que el senyor era el mes responsable que havia vist fins ara a Malàisia, la carretera era de corbes constants i asfalt força irregular en alguns trams, per lo que va ser una mia cansat.

Jo sabia que aquell trajecte era en minivan i en barca, però no sabia ni on agafaríem la barca ni quant duraria el trajecte. De fet jo anava seguint el camí amb Google Maos i semblava que es podia arribar a Kuala Tahan només per carretera tot i que es donava força volta.

I cap a les 11:30h vam arribar a una estació de minivans a la vora del riu en un poble de menys de 10 cases, que d fet semblava que estava allà únicament per haver-hi aquesta estació, doncs semblava la porta d’entrada a la selva des del riu. El poble eren literalment dos restaurants, 2 o 3 mini súpers i un parell de cases mes on suposo que hi vivien els de l’agència.

Jo no tenia ni idea de que havíem de fer ara, res de res, així que vaig seguir les indicacions del xofer que en tot moment ens va explicar i acompanyar. Vam entrar a l’oficina, que per cert no tenia una paret ja que donava al riu cosa que en permetia tenir una vista guapíssima i ben ample. Ens va dir que anéssim passant pel mostrador on hi havia dues noies. Jo vag ser dels primers.

La noia em va donar un paper on havia de indicar les meves dades, l’hotel on m’allotjaria i els dies que estaria a Kuala Tahan. Allò era la sol·licitud per poder entrar a la selva a mes del permís per poder-hi fer fotos, evidentment pagant. En total 6RM per l’entrada i el permís per poder fer fotos, uns 1,20€, prou acceptable tenint en compte que no tenia ni idea d’aquest pagament i aquests imprevistos sempre preocupen, però mentre rondin els 1 o 2€ no passa res.

Després la noia em va fer algunes preguntes de què tenia pensat fer, quants dies, etc, per tal d’intentar oferir-me aquelles opcions que mes s’ajustessin al que buscava. Jo la veritat és que encara no m’ho havia mirat massa, doncs m’ho pensava mirar aquella tarda en arribar a l’hotel de Kuala Tahan, així que li vaig dir la poca idea que tenia en aquell moment, que era fer alguna de les rutes de nivell moderat per lliure, doncs per Internet havia llegit que per aquesta selva s’hi pot anar sol perfectament, doncs totes les rutes estan perfectament indicades, i ja que a Cameron Highlands ja havia anat amb un guia, ara preferia anar per lliure. Així que ella em va marcar en un mapa la zona que podia fer per lliure i que quedava a prop de Kuala Tahan i ames em va donar un altre full on hi havia 6 tours que podria contractar. Em vaig fixar en un que es feia de nit per tenir mes possibilitats de veure animals, ja que aquests surten mes de nit. Els altres no em van semblar massa interessants, doncs era quasi el mateix que el que podria fer jo sol però amb un guia davant que de tant en tant et diu el om d’alguna planta o et dóna alguna explicació que pot valdra la pena però que per mi no compensa el fet d’anar tota l’estona com un borrego darrere un tio. També em va indicar on era el punt de recollida del transport que al cap de dos dies em portaria cap a Kuala Lumpur, tot i que no era la seva agència, m’ho va explicat tot igualment. realment va ser molt amable i em va aclarir força coses en un moment.

Després vaig haver d’anar a pagar els 6RM però abans vaig haver d’anar a buscar canvi, ja que només tenia bitllets de 50 i tant grans no acceptaven. Ja quasi que hauria dinat, però vaig preguntar als dos restairants que hi havia i encara estaven tancats, així que vaig anar a un dels mini súpers i vaig comprar aigua, 3 panets tipus bollycao però de crema de blat i platan i una bossa de patates. M’ho vag menjar al costat d’un parc sota l’ombra dels arbres i després ja vaig anar a pagar. El barco sortia cap a les 13h i tot just eren les 12:15h, per lo que encara tenia temps.

Cap a les 12:30h vaig tornar a l’agència on hi havia taules per seure i ames amb les vistes al riu. Allà ja hi havia 5 o 6 persones tambñe esperant. ” d’ells eren la noia musulmana i el pesat que li anava darrere sense adonar-se de que la noia passava d’ell. Ella primer estava sola amb el portàtil asseguda fins que va arribar el noi i sense ni ase ni besa se li va asseure al costat a dir-li coses sense ni considerar que la noia potser estava fent alguna cosa important al portàtil. La cara de la noia ho deia tot, completament seria sense quasi ni parlar, quan per lo poc que l’havia vist, era una noia molt riallera i xerraire. A mes el noi intentava lligar amb una noia musulmana amb vel, és com de tontos.

Vaig aprofitar per escriure una mica al diari fins cap a les 13h que la noia ens va avisar per ja anar a embarcar. L’embarcament podia ser a les 13h o a les 13:30h, per lo que encara vam tenir prou sort.

La mateixa noia que m’havia atès abans ens va dir a mi i a una altra noia que estava esperant que tots dos anàvem sols per lo que ens asseuríem junts. Vaig deduir que a la barca els bancs eren de dos.

Vam baixar cap al moll i sorpresa, varen aparèixer la musulmana i el pesat que tambñe se seurien junts, pobre noia. El noi va baixar tot nerviós com sempre el veia i quan anava a ajudar a la noia a treure’s la motxilla, aquesta li va fer un gest de desaprovació. Jo encara no podia entendre com el noi no s’enterava de que ella simplement el volia perdre de vista.

La barca era molt allargada i estreta, i efectivament, amb bancs de dos. Totes les maletes anirien ben amontegades a la proa del barco. Aixíq ue de dos en dos ens van anar avisant per anar pujant a la barca. Els sis últims vàrem ser els que ja mes o menys coneixia, que érem la meva companya i jo, la musulmana i el pesat, i la parella de francesos que va pujar amb mi a la minivan sortint de cameron Hoghlands. La resta no havien vingut amb nosaltres de de Cameron Hoghlands. Que er cert, en els 3 últims bancs, i per tant, a nosaltres 6, no hi havia xalecos salvavides…

Els bancs realment no eren bancs, sino un coixi posat a terra per lo que no quedaves realment assegut, sinó mig estirat. Era incomodíssim i només de pensar que hauria d’estar 3 hores així ja em feia mal tot. Era com estar assegut a terra però amb una petita colxoneta.

Però només iniciar el trajecte tot va canviar. Ens endinsàvem a la selva pel riu, una experència única que recordava als mes aventurers. La imatge que es te de la selva des del riu és completament diferent a cap altra, podent apreciar totalment els meandres i la vegetació que entrava fins al mateix riu.

Però lo realment impactant va arribar quan, sense esperar-m’ho gens, vam veure un grup de búfals dins el riu. NI sabia que en aquella selva hi havia búfals i molt menys que eles poguéssim veure tant clarament des de la barca. Va ser increíble, una d’aquelles coses totalment inesperades i que et deixen completament perplex. Però no només en vam veure un de grup, sino 3 al llarg de tot el trajecte, 3 grups de búfals en diferents zones però sempre dins el riu. Suposo que aquella hora no fan altra cosa que banyar-se, doncs la calor és insoportable.

I al cap de les 3 hores de gaudir d’aquell trajecte inoblidable, que per cert, se’m va fer mes curt del que pensava, suposo que per lo interessant que era tot plegat, vàrem arribar al moll de Kuala Tahan, un poblet de 2 o 3 carrers i fet únicament per a què els turistes puguin dormir ben a prop de la selva.

Eren les 16h quan desembarcàvem al moll. Alguns anirien amb una minivan fins a una altre punt del poble ja que els quedaria mes a prop de l’hotel, però no era el meu cas ja que a mi em quedava mes a prop l’hotel des del mateix moll. Tot i així estava a 10 minuts llargs caminant, que pot semblar poc però tenint en compte els 40ºC, la humitat del 70% i que només al començament ja hi havia una pendent del 40% i d’uns 30 metres de llarg, doncs tot plegat es va fer mes dur del que semblava en un inici.

De fet, amb lo be que havia aguantat fins aleshores sense suar massa, ara, en 15 minuts havia suat 5 vegades mes del que havia suat en tot el dia. Vaig arribar a l’hotel amb la samarreta gotejant.

Jo, al veure que l’hotel estava a mig kilòmetre del moll, pensava que estaria al mig del poble, però al ser un poble tant petit, aquest mig kilòmetre ja feia que quedés completament a les afores. De fet quedava enmig del bosc sense res al costat, només un hotel mes, tota la resta del poble quedava a una distància d’uns 100 metres del moll.

Finalment, al cap de quasi 20 minuts des de que havia sortit del moll i després d’haver fet 5 o 6 parades abans durant el camí, vaig arribar a l’hotel. Realment era tot molt maco, doncs no era un edifici sino un conjunt de casetes on cada una d’elles era una habitació, a mes de la recepció i una altra que semblava una bugaderia. Enmig, caminets de pedra, gespa i espais on estirar-se, tot plegat de fusta i molt autèntic.

Vaig anar fins la recepció on ja hi havia un noi que ja m’esperava. Ja deuen tenir controlat a quina hora arriben les barques per tal d’estar pendents, doncs hi ha tant pocs turistes que mes val controlar l’hora que no pas passar-se tot el dia a la recepció. Abans de fer el checkin el noi em va donar la clau de l’habitació ja que, suposo que tothom, vaig arribar tant cansat i suat que primer em va permetre deixar les coses i dutxar-me tranquil·lament.

L’habitació era cara (uns 16€ per nit) en comparació a altres hotels d’altres ciutats, però és que era una habitació amb 4 llits, un de matrimoni mes una llitera. A mes bany propi, escriptori i dos ventiladors. I lo millor, és clar, és que eren casetes independents, per lo que tenia vàries finestres tot i que hi havia molta humitat, suposo que un lloc com aquell és inevitable.

Així que em vaig dutxar i vaig prendre un cafè mentre em mirava els papers i tours que m’havia donat la noia de l’agència. Al cap d’una hora llarga vaig sortir i el noi, pobre, encara estava esperant a la recepció. Jo no sabia si faria ara el checkin o el faria al marxar, doncs tampoc m’havia dit res, però en qualsevol cas l’habitació s’havia de pagar.

Aixíq ue vaig anar cap allà on vaig haver d’anotar un munt de dades al llibre de registre, fins i tot com i quan marxava d’allà. Ell em va donar una ampolla d’aigua ben freda que em va anar perfecte i vaig pagar els 149RM, uns 32€, per les dues nits. lo bo és que no em va cobrar la taxa turística cosa que no vaig entendre, doncs se suposa que tots els hotels l’han de cobrar i en principi no està mai inclosa en el preu.

I després directament al donar una volta pel poble, Kuala Tahan, un poble d’uns 300 habitants, dels quals la majoria turistes, amb 2 o 3 carrers i just a la vora del riu i al costat de la selva Taman Negara. Un poble únic, molt inaccessible i amb pocs turistes tot i que la majoria del poble ho eren.

Vaig estar prop d’una hora i mitja passejant pel poble tot i que en 20 minuts ja es podia veure tot. Mentre passejava vaig anar mirant els restaurants que hi havia, que en principi n’eren només 3, per lo que seria fàcil escollir lloc on sopar. Havia sortit de l’hotel cap a les 18h i cap a les 19:30h ja anava cap al restaurant on vaig decidir de sopar, entre altres coses, perque tenia la carta a fora ben visible. A mes no semblava el mes turístic dels 3 i tenia una terrassa que donava al carrer principal i que permetia veure just davant la muntanya amb la selva i el sol ponent-s’hi darrere, una imatge realment única i que no m’imaginava poder veure.

Vaig demanar arròs fregit amb vedella. Aquí a Malàisia els tipus de carn disponibles encara es reduïen una mica mes, doncs porc no n’hi havia enlloc, per lo que havia de ser o pollastre o vedella. Vaig seure a la terrassa a contemplar la posta de sol just darrere la selva a la vegada que podia veure el carrer principal del poble des d’una posició privilegiada. Només per aquelles vistes ja valia la pensa sopar en aquest restaurant.

El menjar estava bo però potser no tant com a altres pobles, cosa que ja m’esperava per la poca competència que tenen allà i suposo per la dificultat de fer arribar fins allà tots els productes. En qualsevol cas estava prou bo i lo important d’aquell sopar no va ser tan el menjar sino gaudir del moment i de la situació. vaig estar allà fins les 20:15h quan el sol ja s’havia amagat completament. Això si, era mes barat del que creia tenint en compte on era, en total 6RM, 1,20€.

I després ja directament cap a l’hotel a mirar alguna peli i a dormir cap a les 21h, cosa que no em va costar gens perquè havia sigut un dia llarg i força dur, sobretot el trajecte de 3 hores en la barca, que tot i que va ser un trajecte únic, no va deixar de ser cansat físicament.

27/06 Plantació de té, Mossy Forest, trekking per la jungla i Rafflesia

Em vaig despertar cap a les 4:30h després d’haver dormit les 8 hores de rigor. Tenia previst anar a les 7:30h al restaurant de l’hotel a fer un bon esmorzar abans del tour. Fins aleshores com sempre, dutxa, cafè, escriure el diari, mirar correus, finances i llegir alguna notícia.

A les 7:30h vaig baixar al restaurant però semblava encara tancat. Vaig esperar 5 minuts i veient que no hi havia ningú vaig tornat a l’habitació a carregar el mòbil del tot i a preparar ja la motxilla que me’n duria per tal de després desmorzar poder baixaria rapid.

A les 8:10h vaig tornar a baixar i ara si ja estava obert. Vaig demanar un american breakfast que era truita, frankfurt i torrades amb mantega i melmelada a més d’un altre cafè. Realment un dels millors esmorzars que es pot fer per obtenir energia per un dia dur però sense quedar-te tant ple que no puguis ni començar. La veritat és que després de menjar tot allò i prendre el cafè, vaig sortir a la porta de l’hotel a esperar el guia ben fresc i a punt pel que fos.

A les 8:42h va arribar el guia amb el Jeep. Jo era el primer per lo que em va dir de seure al lloc del copilot. Ens vam presentar i vam anar a buscar els altres 5 que faltaven. Ell es deia Joe i semblava indígena. De fet la dona de l’hotel parlava dels indígenes que eren els que sabien trobar les Rafflesies. El Jeep era molt autèntic i amb unes banyes sobre el para-xocs.

Molt a prop del meu hotel ja estava l’hotel on vàrem recollir a 3 noies, dues alemanes i una australiana. I força mes lluny, de fet ja semblava un altre poble, els dos últims, una parella d’irlandesos, que per cert, ell semblava Zelda. I a partir d’allà uns 45 minuts fins arribar a la jungla per anar a buscar les Rafflesies. De fet la jungla estava ja en un altre estat, a Jinlong.

Al cap dels 45 minuts vam arribar a l’entrada d’una granja. Vam haver de pujar amb el Jeep un caminet molt estret, complicat i amb forta pendent que conduïa fins l’entrada de la granja i que s’endinsava uns metres mes a la jungla, fins a un punt on el camí ja era impracticable i s’havia de deixar ja el Jeep i seguir caminant. Començàvem el trekking per la jungla.

Ens posàvem tots repel·lent, agafàvem la motxilla amb l’aigua i tots 6 mes el guia començàvem a caminar. Ja d’entrada s’havia de creuar un pont fet d’unes quantes canyes de bambú. I de fet seria el primer d’uns quants ja que hauríem de creuar el riu vàries vegades.

Els primers 200 o 300 metres eren relativament fàcils, doncs es feien per un caminet de mig metre d’ample, fangós i irregular, però almenys era pla. Però després, un cop ja tots pensàvem que tot el camí seria així, complicat però pla, el guia es va aturar i va dir, climbbing time, assenyalant un camí pitjor i de baixada. Començava el camí de veritat i seguiria així durant 3 hores.

Per sort aquest dia no plovia, però si havia plogut el dia anterior per lo que el terra era molt fangós i ple de bassals. T’havies d’anar agafant a les branques sobretot en les baixades mes fortes per no relliscar.

Fins aleshores els ponts de bambú ens emblaven perillosos, fins que vam haver de creuar el riu sense pont, per uns rocs molls i relliscosos. El guia va anar saltant pels rocs com una cabreta, però els altres trepitjàvem 4 vegades cada roc abans de saltar-hi, fins i tot algun seia en un roc abans de passar a a l’altre. I mes d’un, jo inclòs, acabava sucant el peu sense a l’aigua. Almenys netejava el fang…

El camí s’anava complicant per moments ja que hi havia arbres caiguts pel mig del camí o alguns troncs baixos que t’obligaven a anar ajupit uns metres. Per sort el camí no desapareixia ja que els mateixos guies anaven tallant algun tronc o canya de bambú de tan en tan quan passaven. A mes, els propis turistes amb els seus peus feien que no creixés res a l’estret camí que anàvem seguint.

I finalment, al cap de dues hores de pujar i baixar pendents cada vegada mes pronunciats, el guia es va aturar i allà vam veure la primera Rafflesia. Era un espectacle. De tant grans que son creixen i es queden a terra, no hi ha tronc capaç d’aguantar-les. La part del mig esta buida i dins tenen el polen, però bona part està buida, és molt estrany i fins i tot mig anguniós. Dins si veuen un munt de mosquits i bitxets entrant i sortint. Aquella media uns 60 cms de diàmetre, tot i que el guia ens va ensenyar una foto d’una que va trobar de 120 cms de diàmetre, el doble que aquella, algo realment espectacular.

Anàvem passant un per un per fer les fotos i un cop les vaig fer i vaog anar cap on eren els altres, de sobte tots varen cridar, NO STOOOP! Em vaig aturar encara sense saber si m’ho deien a mi i es va acostar el guia per senyalar-me que havia estat a punt de trepitjar dues filles de Rafflesia. Menys mal que em vaig aturar a temps.

Després de tots haver fet fotos, vam seguir caminant per un caminet amb fora pendent, però que en pocs minuts ens va portar a una altra Rafflesia. Era curiós perquè allà on n’hi havia una, normalment n’hi havia alguna de morta als voltants, i sempre de mes petites que encara havien d’obrir-se. Segons deia el guia, aquestes flors sobren en qüestió de dies, és a dir, pots anar un dia i veure una bola petita a terra, i anar-hi el dia següent i trobar-te-la oberta i amb una mida 5 vegades superior. En aquesta segona és on el guia ens va fer una foto a cadascú junt a la flor.

I després a seguir pujant muntanya entre branques i arrels per arribar a la tercera i última Rafflesia que veuríem, de les grans és clar, perquè de petites encara per obrir-se en vam veure unes quantes. Tres pot semblar poc, però és moltissim, de fet jo pensava que només en trobaríem una, i encara mes, hi ha gent que fa l’excursió i no en troba cap. Tot depèn del guia que et toqui, doncs el nostre, es passa el dia insepeccionant la selva en busca de Rafflesies, i es coneix tant be tot allò que no se li escapa cap. Cal tenir en compte que son flors molt difícils de reproduir-se i de créixer, per lo que n’hi ha molt poques.

I un cop vistes 3 de les flors mes grans del mon, i quan ja portàvem ben be dues hores de trekking, vam iniciar el camí de tronada al Jeep. El tram inicial el vàrem fer per un altre camí fins que vam arribar al camí utilitzat a l’anada. Ara semblava fàcil un camí que feia dues hores semblava impracticable. El poder de la relativització.

Pel camí anàvem veient plantes i flors raríssimes, papallones gegants i altres insectes i ocells que mai havia vist. Realment era una passada caminar per allà envoltat de tanta biodiversitat.

Cap a les 12:30h arribàvem al Jeep i tocava visitar el poble de XXXXXXXXX, un poblet, dels que jo anomeno molt autèntic, dels que amb prou feines tenen aigua corrent.

Vam arribar-hi en menys de 5 minuts, doncs estava quasi al costat de la selva. Abans de baixar del Jeep ja podíem veure com eren les cases. Per mi eren cases a punt de caure i algunes semblaven fetes per ells amb el que trobaven per la selva, però el guia ens va explicar que quelles cases les varen donar l’estat, ja que abans si que vivien enc ases fetes per ells de canya de bambú, per lo que el que ara veiem, que semblaven xavoles, eren palauets comparats amb les cases on vivien no feia massa anys.

Ens varen ensenyar una eina feta amb canyes de bambú que juntament amb agulles amb verí, utilitzaven per a dispara bufant a animals. Deien que caçaven ocells i micos. Vam provar-ho en una diana i era complicat. Jo vaig disparar dues vegades i a la segona em vaig acostar força al centre de la diana, tot i que crec que estava massa a prop, a menys de 10 metres que era la distància a la que ells disparaven per tal de no espantar l’animal.

Després vam donar una volta per lliure d’uns 15 minuts pel poble on hi havia uns 10 nens seguint-nos per allà on anàvem. Semblava que veien turistes o simplement gent de fora del poble molt de tan en tan, doncs només que els somriessis, com jo vaig fer, ja t’anaven seguint amb un somriure allà on anessis, eren realment molt graciosos, i com molta altra gent, un d’ells portava una samarreta del Barça.

Després de veure el poblet, ja vam anar a dinar dsfent part del camí fet, doncs la selva i el poble acabat de visitar eren els punts mes allunyats de Tanah Rata.

Al cap d’uns 10 minuts vam arribar al restaurant. Era un bufet lliure per lo que vaig aprofitar per menjar de tot una mica. Primer ens donaven una safata amb varis compartiments i en un d’ells arròs basil, i després ja podies passar per les tines de menjar a agafar el que volguessis. Hi havia varis tipus de carn feta de vàries maneres, amanides, empanades, pans, etc. Jo vaig agafar cunill al curry, pollastre arrebossat, amanida de cogombre, un tipus de pa amb espècies, una espècie de mini pizza i patates que semblaven estofades que em vaig barrejar amb ‘arròs i l’amanida de cogombre. Em vaig fotre fino.

M’hi vaig acabar quasi tot, de fet nomñes em vaig deixar un parell de cullerades de l’arròs, però de tota la resta res. Havia esmorzat molt be però després de la caminada tenia ja molta gana, i de fet aquell dinar em va anar perfecte i era el primer bufet que feia en aquell viatge.

Tots van menjar força però sens dubte jo vaig ser el qui mes vaig menjar. I tot plegat mes una ampolla d’aigua gran només per 16RM, 3,40€.

Al cap d’uns 45 minuts ja vam anar cap a la següent parada, que seria una de les plantacions de te de Cameron Hoghlands, seguint desfent camí cap a Tanah Rata.

Primer van anar fins a un “view point”, des d’on es veia bona part de la plantació, i si no es veia mes era perquè les pròpies muntanyes la tapaven. De fet, la plantació arribava fins allà on arribava la vista, era impressionant lo gran que era. Li vaig dir al Joe que era mes gran del que creia i ell em va respondre que allò era petit…

A continuació vam fer una visita d’uns 15 minuts a la fàbrica, on es podia veure com una màquina obria els grans, a continuació uns treballadors el posaven a una cinta on es triturava i segons la seva mida resultava en un tipus de te o un altre. I a continuació vam anar al bar de la fàbrica on jo em vaig prendre el segon o tercer te de la meva vida. Em vaig demanar un Boh Tea Tarik per 4RM (0,85€) que no tenia ni idea de que era però al final no estava tant malament com em pensava, no tant com per canviar del cafè al te, però si que me’l vaig prendre força a gust i mes després del dinar que m’acabava de fotre.

Vam estar uns 20 minuts tots 6 asseguts aen una taula de la cafeteria que realment estava molt be, doncs totes les parets eren de vidre i donaven als camps de te, per lo que des de la taula tenies unes vistes úniques. Allà qui va parlar mes, i em va estranyar perquè no havia parlat fina aleshores, va ser la noia irlandesa, que de fet era molt alegre i divertida. Suposo que fins aleshores quasi no havia parlat per la duresa del tour, però ara allà asseguda i relaxada a estar explicant anècdotes força divertides. Tot i que pel que em va semblar viatjaven força, ho feien de forma que jo anomenaria poc autèntica, normalment a llocs molt turístics i gastant massa diners en hotels cars i sense massa sentit, però evidentment cadascú viatge com vol, de fet per mi la qüestió és viatjar, el com és el de menys.

A les 15:30h tornàvem al Jeep per anar a la quarta i penúltima parada, la granja de maduixes, l’altre producte mes produït a Cameron Highlands juntament amb el te.

Aquesta era la típica parada que es fa bàsicament per gastar en el bar de la granja, doncs aquesta tampoc te res especial. Si que fa gràcia si mai n’has vist cap, però realment no és gens espectacular en comparació a la plantació de te. Son una sèrie de panella en paral·lel dins un hivernacle on hi ha plantades les maduixeres cada una amb un munt de maduixes penjant. I després cap al bar on hi havia tot tipus de batuts, pastes i gelats de maduixa, evidentment de maduixes de la pròpia granja, que cal dir estaven molt bones. Jo em vaig demanar un gelat amb maduixes fresques i nata per 8RM, 1,70€, una mica car tenint en compte els preus de Malàisia i que per aquests preu dines, però ja se sap, aquest era una mica l’objectiu d’aquella visita, i de fet va valdre la pena el gelat, doncs era quasi el primer caprici en tot el viatge i em va entrar molt be després de les caminades i la calor que feia.

I a continuació ja tocava la cinquena i última parada, i de fet la segona mes dura, que era trekking pel Mossy Forest i el punt mes proper a Tanah Rata.

El Mossy Forest és una reserva natural on en principi s’havien de pagar 30RM per poder-hi accedir, això si, estava ben preparat amb camins ben fets i lavabos pels turistes. Però el nostre guia, que era un crack, ens va dir que coneixia un altre camí mes autèntic, sense turistes i sense camins fets, i lo mes important, sense haver de pagar els 30RM, per lo que a tots ens va semblar perfecte i vam anar cap allà.

Vam arribar-hi al cap d’uns 30 minuts. Va aparcar el Jeep en un camí, vam baixar i allà al costat es veia un petit sender però que ja d’entrada tenia un pendent del 40%, i de fet, ja que hi passava menys gent, era molt mes complicat que els senders de la selva on havíem estat pel matí. Hi havia moltes branques per terra, altres a mig cos que et feien anar ajupit en molts moments, en altres sots i arrels, en general tot molt mes complicat però molt mes autèntic i memorable.

En alguns punts pràcticament havíem d’escalar i en altres baixar amb les mans a terra per no caure rodolant cap avall, fins que al cap d’uns 30 minuts vam arribar a un cim des d’on podíem veure la resta del Mossy Forest i part de Cameron Highlands. Era curiós ja que en aquell punt el terra era una roca blanca, algo diferent a tota la resta on només hi havia vegetació. I segons ens va dir el guia aquella roca només es trobava en 3 punts de Cameron Highlands. Allà estàvem a 1600 metres d’altitud, el segon punt mes alt on es trobava aquell tipus de roca.

Al cap d’uns 10 minuts de contemplar les vistes des d’un dels punts mes alts de Cameron Highlands, vam iniciar la baixada, potser menys cansada però igual de complicada, o mes, que la pujada, doncs a vegades és mes perillós baixar que pujar, de fet si abans havíem d’escalar ara quasi que havíem de fer ràpel. En alguns trams em feia creus com totes les noies anaven baixant agafades per les branques sense que cap caigués o frenés el grup en excés, perquè després alguns diguin que les dones no poden fer certes coses. Estic segur que molts homes haurien sigut incapaços de fer el que fan fer aquelles 4 noies al llarg de tot el dia. Hores i hores caminant i escalant per boscos i selves.

A les 17:30h arribàvem de nou al Jeep i ara si ja tocava tornar a l’hotel. Primer tocava a la parella d’irlandesos per quedar el seu hotel mes a prop, després les dues noies alemanes i l’australiana que estaven al mateix hotel, i finalment a mi. Em vaig acomiadar d’en Joe donant-li la mà i agraint-li la gran experiència i vaig anar cap a l’hotel. Havia sigut un dia molt complet de 9 hores veient i fent coses que no havia fet ni vist mai, de fet tot plegat va ser molt mes complet i interessant del que m’esperava.

Eren les 18h quan arribava a l’hotel i encara no tenia clar si buscar una tintoreria exprés o simplement rentar una mica els pantalons a l’habitació i ja està. Finalment i degut a l’hora que era i lo cansat que estava, vaig decidir només rentar els pantalons i la motxilla amb el sabó de roba que portava allà mateix a l’habitació.

Cap a les 19:30h vaig sortir a comprar alguna cosa de menjar per sopar a l’hotel, ja que l’endemà m’havia d’aixecar aviat per marxar a Taman Negara i sopar a l’habitació em permetia guanyar temps i anar a dormir un cop sopat. Vaig comprar com sempre en aquests casos pasta deshidratada i vaig anar als llocs ambulant on havia sopat el dia anterior a veure si hi havia alguna cosa similar. El lloc on vaig comprar el dia anterior estava tancat però n’hi havia un altre de similar on hi vaig comprar 4 peces de roti de les que mes m’havien agradat el dia anterior, tot plegat pasta mes roti, 3RM, 0,60€ per força menjar. A mes els rotis aquesta vegada venien amb salsa per lo que encara estaven mes bons que els del dia anterior.

Vaig tornar a l’habitació a acabar de fer la maleta i cap a les 20:30h a sopar mentre mirava a les notícies un dels incendis mes importants a Catalunya en els últims anys, l’incendi de la Ribera d’Ebre i que en aquell moment feia poc que s’havia iniciat però ja havia cremat unes 3000 hectàrees. Un desastre i una senyal mes de les greus conseqüències que està tenint el canvi climàtic al nostre país. Temperatures cada any mes altes, menys pluges i cada any mes territori desertitzat.

I cap a les 21:30h ja anava a dormir, ja preparat per l’endemà anar cap a Kuala Tahan, un poble al mig de la selva mes antiga del mon, Taman Negara.

26/06 De camí a Cameron Highlands

Em vaig despertar ben aviat, cap a les 4:30h, doncs a les 7h volia marxar i almenys necessito dues hores per fer tot el uqe vull fer abans de sortir, i més quan deixo un hotel ja uqe s’ha de recollir i fer completament la maleta. Així que primer vaig fer un mig cafè mentre mirava bé on anar a buscar el bus i kN era lhotel de tanah rata, vaig mirar els correus, vaig eacriure el diari. Després a dutxar se, acabar de fer la maleta mentre em prenia l’altre mig cafè fins cap a les 7:10h que vaig anar a fer el checkout.

La sortida del bus estava prevista per les 7:45h i el lloc estava a uns 15 minuts caminant quasi en línia recta, així que vaig anar cap allà amb l’ajuda quasi imprescindible de Google Maps.

Quan ja hi arribava vaig veure una estacio d’autobusos força gran i hi vaig entrar buscant l’Oficina de la companyia. No la vaig trobar així que vaig entrar en una on hi havia ja gent esperant. Vaig preguntar i em van dir uqe allà no però em van indicar on era, que era just davant de lestacio, a l’altra banda del carrer on ja s’hi veien 2 o 3 busos esperant. Vaig anar-hi i hi havia vàries agencies, vaig anar preguntant fins que a la tercera la vaig encertar. Pels cartells no es podia saber ja que jo només tenia el nom de l’operadora, però no de lagencia. La dona em va indicar el bus i vaig veure que de fet en el bus si que posava el nom ben gran, Unititi Express. Vaig deixar la maleta i cap amunt.

Eren les 7:30h quan ja estava assegut i tot i que la sortida estava prevista per les 7:45h, fins les 8 no vam sortir. A més va fer una parada d’almenys 20 minuts en una altra estació encara de l’illa de Penang, per lo que tot plegat s’estava endarrerint molt.

Per sortir de l’illa va anar per un dels dos ponts que connecten l’illa amb la península, ponts que són com una autopista i molt llargs, de fet són una obra d’enginyeria impressionant.

Fins a la ciutat dipoh, on va fer una altra parada de poca estona, el trànsit era important per lo que més temps que anavem perdent. No va ser fins aleshores que ja el trànsit era molt menys i ja va anar fins al destí a la velocitat màxima que podia anar.

Pel camí vaig anar escrivint el diari i mirar bé on ens deixaria el bus i a quant em quedava de lhotel. Tanah rata, tot i ser la ciutat més important de Cameron Highlands, es força llpetita, i a més lhotel estava ben situat, per lo que el bus ens deixaria a uns 10 minuts caminant de lhotel que tenia reservat.

L’hora prevista d’arribada era a les 12:15h, però eren les 11h quan feiem una parada i que encara estava a uns 130km que segons Google Maps es tardarien 3 hores en fer, per lo que estava clar que areibariem amb força endarreriment.

Vaig esmorzar en el bus i fins i tot em vaig estar a punt de dormir, però el bus va parar uns segons i això ja fa que el teu cos és desperti, de fet tothom que estava dormint es va despertar pensant que ja haviem arribat.

El tram final del trajecte, on hi vam arribar cap a les 13h i que ja era la zona de Cameron Highlands, era una carretera d’un sol carril per sentit i amb corbes constantment, per lo que aquell tram de tn sols 25km el vam fer amb una hora llarga.

Això sí, ja anavem passant pel mig de tots els poblets de Cameron Highlands a més de veure ja les muntanyes i els espessos boscos d’aquesta zona.

Passades les 14h per fi arribavem a la terminal d’autobusos de Tanah Rata. Baixaven, feia la primera foto del lloc i amb el mòbil a la ma amb Google Maps, cap a lhotel.

Només vaig haver de caminar poc més de 5 minuts per la mateixa carretera per la que veniem i després entrar per un caminet fins lhotel que ja es veia de lluny, doncs estava a una zona uns metres elevada i tenia unes lletres molt grans a la façana.

La dona ja sabia que arribaria aproximadament a aquesta hora i suposo que no tenia més hostes nous per aquell dia ja que lo primer que em va dir va ser a veure si pronunciaria bé el meu nom, que el va pronunciar força bé però com ja m imaginava, dient la U.

Vaig pagar els 20RM de taxa turística per les dues nits i molt amablement em va voler explicar tot el que podia fer per la zona, pero i vaig dir que segurament contractraia un tour i li vaig dir que no calia. Em va donar les claus i vaig pujar a la primera planta on estava la meva habitacio, la 109.

L’habitació era petita però amb bany propi i llit individual, per lo que només estava pagant per una persona i no dos com a molts hotels amb llit de matrimoni.

Vaig deixar les coses i em vaig prendre un cafè mentre reservava una nit més a l’Hotel de Melacca, la nit del 30 de juny a l1 de juliol, ja que tenia reservat ja de l1 al 3 però no aquella nit ja que abans de la sortida del viatge encara no ho havia acabat d’organitzar. De fet el problema va ser que intentant canviar les dates i posar en comptes d’entrar el dia 1 entrar el 30, Agoda deia que aquelles dates no estaven disponibles, però allà vaig anar a fer una segona reserva ler aquella nit i si que em va deixar. Així que amb totes les nits del uqe quedava de viatge ja amb hotels reservats, vaig pensar una estona que faria l’endemà.

Cada vegada pensava més en anar per lliure, així que queda vegada estava més indecís. Finalment vaig baixar a recepcio a preguntar-li a la dona ella que em recomanava, ja que la vaig veure molt predisposada i sincera.

Aixi que li vaig dir que havia pensat en un tour per fkta de tempa però que jo sempre preferia fer les coses per lliure. I ella em va dir que millor mexplicava totes les opcions per tal que així jo pogués decidir millor que preferia. De fet m’havia d’explicar el que ja m’havia volgut explicar al fer el checkin i que la veritat, hauria haver hagut de deixar que mexpliques.

I la veritat és que m’ho va explicar tot molt millor del que pensava. Sobre un mapa em va anar dient els llocs on podia anar sol, alguns caminant des de l’hotel i altres en moto, i els llocs on millor seria reservar un tour.

Caminant podia fer 3 trekking a una zona prop de l’hotel però que no era cap de les selves més interessants. També podia anar a una plantació de te. I si anava amb moto, a més podia anar a Mossy Forest, un bosc ja interessant, però clar, no podia llogar cap moto. I amb els tours podria anar a fer un trekking per la Selva on es troben la flor Rafflesia a més de tota la resta, ja depenent del Tour.

Un cop amb tota la informació vaig anar a donar una volta per l carretera a veure lea agències i quins preus tenien pels tours que l dona mhavia ofert, doncs ella ja em va donar un tríptic amb tots els tours que podia reservar en el mateix hotel.

Els tours eren similars tot i que en general em van semblar una 10RM més barats, suposo que per la Comissió de l’hotel, per lo que finalment vaig decidir reservar el tour més conegut complet directament a l’Hotel per la confiança que l’havia donat la dona. A més les altres agències no asseguraven trobar la Rafflesia, cosa que la de l’hotel si. Així doncs, per uns 25€ que eren per 10 hores de tour veient quasi tot el que es pot veure a Cameron Highlands em va semblar prou bé i vaig tornar a l’hotel per a reservar lo.

La dona va trucar i en 2 minuts ja tenia el tiquet. Em passarien a recollir per l’hotel a les 8:40h.vaig tornar a l’habitació a descansar una estona i cap a les 19h vaig sortir a sopar.

Vaig anar directament a una zona a la carretera però a l’alçada de l’hotel on ja havia vist que hi havia varis llocs ambulant. Vaig mirar i finalment vaig demanar a un on feien tot tipus de Roti que en aquell moment encara no sabia de que eren, però es veien com petites empanades fregides de varis tipus. Jo pensava que alguna seria de carn així que en vaig demanar una o dues de cada, en total 9 peces per 4RM, ni un euro.

El problema es que em va semblar que totes eren de plàtan fet de vàries maneres. De fet la noia té ia un munt de plàtans al costat de la fregidora. En qualsevol cas estaven bons tot i que evidentment no eren tant contundents com les empanades de carn hindús que havia provat el dia anterior.

En acabarmeles en vaig demanar 3 més de la que més mhavia agradat i me les vaig menjar mentre anava a un mini súper a comprar aigua i algunes galetes.

I cap a les 20h tornava a l’hotel ja per anar a dormir, doncs ja feia 16 hores que mhavia despertat i no havia fet migdiada.

25/06 Tercer dia a George Town

Em vaig despertar cap a les 8 del matí no havent dormit ni 6 hores, no sé si per el soroll d’algú, però en tot cas ho preferia, ja que aquell dia havia d’anar a dormir aviat, o almenys intentar-ho, ja que l’endemà m’hauria de llevar ben aviat per anar cap a Cameron Highlands.

Internet no arribava be a les habitacions, almenys a la meva. Amb el mòbil de tan en tal pillava una mica, però molt poc i es tallava molt, i amb el portàtil igual o pitjor. Tenia encara algunes coses pendents en relació als comptes del viatge i a una consulta a Bnext ja que no apareixia el tipus de canvi aplicat en la retirada d’efectiu, i a mi em semblava que no aplicaven l’oficial, i ja era la segona vegada que ho sospitava per lo que aquesta targeta cada vegada m’agradava menys.

Així que bàsicament vaig avançar el diari, em vaig dutxar, vaig prendre el cafè i cap a les 10:30h vaig sortir per George Town. Tot el centre històric ja l’havia vist durant els dos dies anteriors, per lo que aquesta vegada aniria per la zona mes nova, tot i que sempre acostuma a ser la mes lletja, doncs ja son edificis sense cap gràcia, carrers sense cap ordre, amb molta gent i trànsit, tot i que per sort George Town no era una gran ciutat per lo que es podia passejar per tot arreu.

Per anar a algun lloc en concret vaig decidir anar a Times Square, que en aquell moment no sabia ben be que era però ho vaig veure a Google Maps i em va fer gràcia. Evidentment pensava que seria una plaça amb neons, no tants com els de Nova York però quelcom que intentés imitar-la.

La plaça estava a uns 20 minuts caminant de l’hotel. Vaig anar per un dels carrers importants que van del nord al sud de la ciutat, ja que la plaça estava mes al sud. Quan anava per al vorera d’aquell carrer, sota uns arcs i darrere una columna, hi havia una dona que al acostar-me em va fer un senyal de que anés. Pensava que seria una venedora, doncs estava davant de botigues, i quan era a 2 metres em va dir: “I suck your cock, 20 ringgits”, fent el gest i tot. Durant un segon em vaig quedar molt parat, doncs Malàisia és un país musulmà i no m’hauria imaginat trobar una prostituta pel carrer a les 11 del matí. Això si, estava força amagada i no es notava que fos prostituta. En qualsevol cas, em va sortir un somriure pel gest que va fer, li vaig dir que no i vaig seguir.

En pocs minuts mes arribava a Times Square. Primer vaig veure dos transformers gegants i vaig pensar que seria allà, però al acostar-m’hi vaig veure que allò només era un pàrquing. A l’edifici del costat posava Times Square, però al anar caminant per davant l’edifici em vaig adonar que Times Square no era una plaça sinó un centre comercial o quelcom similar. Així que res, vaig passar ni d’entrar i aig tornar cap a la zona de l’hote per altres camins. Almenys allò m’havia servit per veure la’ltra part de George Town.

Així que un cop donada la volta a l’edifici que se suposava era Times Square, vaig tornar cap a Chinatown peròper un altre camí, així almenys aniria veient tot el que pogués de George Town. La veritat és que no te res a veure el centre històric amb la resta de la ciutat, be, com a totes les ciutats que tenen un centre històric. La ciutat no tenia cap gràcia especial i a mes estaven fent moltes obres. Sort que el GPS funcionava perfectament perquè sinó hauria sigut impossible estar les quasi dues hores passejant, doncs els carrers no tenien cap ordre ni sentit. Això si, seguia la barreja de cultures i religions que això és algo que m’encanta veure.

Cap a les 12:30h arribava ja a la zona del meu hotel, el Kim Haus, i aquell dia volia menjar només en restaurants hindús. Així que vaig anar a la Little India que també estava molt a prop de l’hotel, de fet a uns 5 minuts caminant ja hi havia un carrer ple de llocs ambulant i restaurants.

Preferia un lloc ambulant que un restaurant, així que vaig recórrer tot el carrer on mes n’hi havia i em vaig parar en un on semblava que hi havia una espècie d’empanades arrebossades o fregides i a mes tenien tota una taula de preus, cosa que a mi ja em dona mes confiança perqupe saps segur que no t’estafaran per veure’t cara d’estranger, tot i que val a dir, que a Malàisia de moment semblava totalment diferent a altres llocs, aquí no semblava que ningú volgués estafar a ningú per ser estranger.

Així que allà em vaig parar, vaig mirar la taula amb els noms i vaig veure que aquelles empanades es deien Samosa, doncs tot era Samosa d’alguna cosa. En vaig demanar tres, una de tonyina, una altra de carn i una tercera d’ou dur. Vaig seure en unes escales a l’ombra i allà me les vaig menjar, com un hindú local mes. Va ser perfecte i aquelles coses estaven boníssimes, tot i que no crec que fos lo mes sa de menjar cada da, doncs semblava molt fregit, era realment de lo mes bo que havia provat fins aleshores, doncs semblaven arrebossades i fregides d’una manera que quedaven molt cruixents amb el farcit a dins. Tenien forma triangular i com ja m’imaginava, omplien molt, mes que per la quantitat, que també, doncs el farcit era contundent, crec que sobretot per com estaven fregides. I les 3, 3,50RM, 0,75€. I amb això ja quasi que havia dinat.

Vaig tornar a l’hotel a fer la migdiada, no massa estona ja que aquest dia havia d’anar a dormir ben aviat. Així que cap a les 14h ja em vaig aixecar, em vaig prendre un cafè, vaig escriure el diari, vaig sortir una estona de l’habitació per anar al bar de la segona planta on s’agafava Internet perfectament, em vaig dutxar i cap a les 16:30h vaig tornar a sortir.

Volia tornar a anar a l’AbaXXXX Enterprise a prendre una cervesa, aquesta vegada una canya de 0,5L que és el que es prenia quasi tothom. Primer vaig passejar una mica per la zona ja que abans de les 17h estava o mig tancat o encara estaven traient les taules. A les 17h vaig anar cap allà i ja hi havia almenys 5 o 6 persones assegudes en una taula. Vaig demanar la gerra per 7RM i vaig seure en una altra taula.

Al cap de pocs minuts va venir un senyor d’uns 55 anys i va seure a la taula. Jo estava escrivint el diari i al cap d’uns 10 minuts vaig parar. Aleshores el senyor, mostrant un grau important d’educació, em va oferir un piti, no per l’oferiment, sinó perquè fins que no vaig deixar el mòbil no em va dir res. Jo li vaig respondre que ja en tenia, traient el meu paquet de Chester Field, però aleshores em vaig fixar amb el paquet i era d’una marca que no havia vist mai, Canyon. Li vaig preguntar quant costava i sorpresa, 4RM, contra els 12,40RM del Chester Field. Aleshores si que li vaig acceptar l’oferiment doncs volia provar-lo. I la veritat é que estava prou bo per lo que costava. Era mes suau que altres però mes que acceptable per costar menys d’1€.

Així que ja li vaig començar a preguntar si el venien al 7eleven, a lo que em va respondre que no, cosa que em va estranyar molt, doncs pensava que ‘únic lloc on venien tabac era al 7eleven. Em va dir que el venien als mini súper xinesos anomenats Teng Bee i que normalment n’hi havia un a prop d’on hi havia un 7eleven, de fet al cotat del que havia anat jo un parell de vegades, n’hi havia un. Em va dir que allà tot era mes barat que als 7eleven.

I després vam estar parlant de lo típic per un estranger, doncs ets i quin tipus de viatge estàs fent. Al dir-li d’Espanya ell va preguntar com tothom, Barcelona? Doncs si. Els asiàtics estan enamorats de Barcelona. I al dir-li tota la ruta que faria per Malàisia tot em va dir que era molt bonic però que Kuala Lumpur era molt car, que intentés estar el menys possible. Jo ja tenia les reserves i rutes fetes per lo que canviar ja no canviaria, però almenys em va donar informació útil. També explicava que Melacca, on hi passaria 3 nits estava molt be, que era una ciutat molt bonica i molt mes barata que Kuala Lumpur. Be, és de suposar, doncs Kuala Lumpur és la capital del país.

I al cap d’uns 40 minuts d’estar xerrant, ja em vaig acomiadar donant-li la mà i dient-li que en aquell mateix moment anava a buscar el Teng Bee, cosa que evidentment vaig fer i de fet vaig trobar molt mes ràpid del que pensava. Realment estava davant del 7eleven on havia comprat la garrafa d’aigua de 6L.

Vaog entrar a preguntar però no els quedava tabac Canyon, suposo que per lo barat que és, així que vaig tornar a l’hotel a preparar ja la maleta ja que l’endemà marxava, per fi, a terres mes fresques.

I cap a les 20h vaig anar a sopar. Aquest havia de ser un dia de menjar hindú, així que vaig tornar al carrer de la Little India on havia dinat a buscar, preferentment, algun lloc ambulant. Vaig recórrer els dos carrers on hi havia mes restaurants i llocs ambulant, però alguns dels llocs ja havien tancat i els altres no venien menjar prou contundent, doncs per la nit si que vull menjar alguna cosa ben contundent. Així que vaig anar al restaurant que estava quasi a l’inici del carrer i que a mes és el que quedava mes a prop de l’hotel, i vaig demanar un Nasi Lemak Chicken, arròs basil amb peixet fregit, cogombre i cuixa de pollastre arrebossada. El plat era mlt similar a alguns plats tailandesos. L’arrebossat de la cuixa era diferent, no sabria dir que tenia, però li donava un gust diferent i molt bo.Els treballadors, que semblaven tots de la mateixa família, eren indis però de religió musulmana, era una mica raro, de fet era la primera vegada que veia una dona índia amb el vel musulmà.

Una altra curiositat eren els coberts. Pel que ja havia vist a Àsia no hi ha ganivets enlloc, però allà tenien una cullera-forquilla. No sé exactament per a que era, però ja la vaig utilitzar per anar arrencant trossos de la cuixa de pollastre, doncs era o així o amb les mans.

I no sé si era pel fet de ser indis, però les dones semblava que feien la feina menys dura, doncs qui cuinava eren tots els homes, les dones prenien la comanda i cobraven, molt diferent del que veuries en una família musulmana no índia.

Cap a les 21h acabava de sopar i tornava cap a l’hotel. De camí havia de passar per la gran mesquita, ara tota il·luminada i a mes en plena cerimònia, escoltant-se els càntics tant per la megafonia com de dins de totes les persones que hi resaven. Era la primera vegada que veia musulmans resant dins una mesquita, doncs a diferència de les esglèsies, almenys a aquesta, des de fora es veu el que passa a dins.

I cap a les 22h vaig anar a dormir, de fet massa tard tenint en compte que l’endemà em volia aixecar a les 4:30h, però és que abans no es pot anar a dormir, doncs entre la música del bar i el soroll dels possibles veïns d’habitació, en aquell hotel no hi ha mes remei que anar a dormir com a mínim a les 22h, que se suposa que és l’hora que la gent ja considera que hi pot haver algú dormint. Almenys els dos subnormals americans ja no hi eren, per lo que ja no em desperterien amb els seus crits de boig a les 12 de la nit.

error: Content is protected !!