18/06/2019

Em vaig despertar quasi a les 13h després dhaver dormit poc menys de 6 hores. Entre la llum del Sol i la mitja ressaca no vaig poder dormir més, tot i que millor, perquè aquell dia hauria d’anar a dormir aviat per l’endemà ja marxar cap a Koh Samui.

Com cada matí em vaig dutxar, vaig prendre el cafè i vaig passar fotos del mòbil al PC perquè havia gravat tants vídeos a la Full Moon Party que el mòbil ja s’havia quedat sense memoria. De fet hauria gravat algun vídeo més però ja no vaig poder. De totes maneres vaig fer fotos i vídeos més que de sobra.

Cap a les 15h vaig anar al restaurant de l’hotel a esmorzar o dinar, depèn de com es miri, en qualsevol cas quasi que era un dinar, doncs tot i que ho venien com a esmorzar, el que vaig demanar va ser omlette on Toast, que són dues torrades amb mantega i una truita de dos ous amb verdures i formatge. Tot plegat 80 bats, uns 2,30€.

Cap a les 15:30h tornava a l’habitació i no sabria dir si em vaig adormir o no, jo vaig intentar que no però sem van fer les 17:30h molt ràpid per lo que diria que almenys 30 minuts si que vaig dormir.

Per la tarda m’havia de mirar el tema dels taxis per anar l’endemà al port de Koh phangan des d’on sortia el ferri que havia d’agafar per anar a la illa Samui. No sabia ben bé com anaven però la intenció era preguntar primer a l’agència on havia contractar el transport a la Full Moon Party, per ja coneix els, estar a 20 metres de la meva habitació i tenir uns preus raonables tot i la seva ubicació.

Em vaig prendre un altre cop, em vaig tornar a dutxar i va començar a ploure. Entre això i que pensava que l’agència tancaria a les 21 o 22 hores, doncs hi vaig anar cap a les 20:10h i ja estava tancada.

17/06 Tercer dia a Koh Phangan: Full Moon Party

Em vaig despertar a les 8 del matí en el dia de la Full Moon Party, motiu principal per al que havia anat a Koh Phangan tot i que evidentment l’illa i el resort m’estaven agradant molt. M’hi hauria quedat mesos en aquella habitació on cada vegada que girava el cap veia el mar, la platja i les palmeres.

Em vaig dutxar, vaig prendre el cafè, vaig treballar una estona i vaig mirar quants bats em quedaven i quants en necessitaria per als dies que em quedaven a Tailàndia. Aquest dia gastaria força, per la festa, per lo que n’havia de treure mes. Però no podia treure 5000 bats com altres ocasions ja que no els gastaria en els 6 des que em quedaven al país, i per tant, quasi que havia descartat l’opció de treure’ls d’un caixer, doncs treguis la quantitat que treguis, sempre cobren una comissió de 220 bats, que no és poc, son mes de 6€. De fet és una de les comissions per aquest concepte mes cares que hi vist. Per lo que si treia l’equivalent a 50€, que era mes o menys el que calculava que necessitava de mes per passar els dies que em quedaven, la comissió representaria un 12% de l’import, una passada.

Així que vaig mirar altres opcions per enviar-me diners en efectiu tal com feia a Mèxic, però ni Azimo, ni Xe.com, ni TransferWise, permetien rebre els diners en efectiu, sino que en tots 3 casos s’havia d’enviar a un compte bancari. Per lo que aquestes opcions també varen quedar descartades. Ja només quedava canviar efectiu en alguna casa de canvi, una opció que sempre deixo com a última ja que l’efectiu que porto sempre és limitat, de fet només portava 300€ per anar canviant durant tot el viatge.

Així que cap a les 11h vaig sortir a reservar el transport a la Full Moon Party, a comprar i a buscar la casa de canvi que millor tipus de canvi oferís. Sortir a les 11 no era casualitat, doncs era a partir d’aquesta hora que le 7eleven venien alcohol, i per tant, les cerveses.

La mateixa agència del transport a la Full Moon Party era també cassa de canvi pero en aquell moment no ho vaig veure, aixíq ue vaig seguir caminant en direcció al 7eleven, que era el punt mes llunyà de l’hotel on podia arribar fàcilment caminant, doncs eren uns 15 minuts. A mes ja sabia que allà almenys n’hi havia una de casa de canvi.

I efectivament, no només una sino 3, en un espai d’uns 30 metres. A la primera que vaig preguntar el canvi era dolentíssim. De fet ni me’l va dir, només em va dir l’import que em donaria per 50€, una manera per intentar que no t’enteris del que t’estan cobrant. Jo evidentment vaig dfer la onversió i era de 33 bats per euro, quan el canvi oficial estava a 35,04. A la següent que viag anar ja el tenien a 34. Millor que l’anterior però seguia sent una mica alt. I a la tercera 34,19. Aquest era el millor i a mes raonable, doncs era aproximadament un 2,5% de comissió pel tipus de canvi aplicat, des del meu punt de vista, una comissió prou raonable. Així que allà vaig canviar els 50€ i després cap al 7eleven que estava just davant, creuant la carretera.

Després directament a l’agència a reservar el trasnport d’anada i tornada a la Full Moon Party. Hi havia varis horaris de sortida. Jo vaig reservar la segona hora que era a les 20h. La tornada no estava prevista, sino que des de les 12 de la nit i fins les 6 del matí anirien sortint quan hi haguessin 4 o 5 persones.

El dia s’estava posant complicat en quant al temps. Fins aquell dia havia fet sol cada dia, i el dia de la Full Moon Party i semblava que mes aviat que tard es posaria a ploure.

Vaig anar al balcó de l’habitació a prendre’m la cervesa mentre escrivia el diari mirant al mar fins cap a les 14h que vaig anar a dinar al restaurant de l’hotel. Aquesta vegada vaig demanar fried rice veggie amb porc, que era un munt d’arròs fregit amb verdures i porc, molt ben presentat i molt bo com sempre, per 115 bats (3,30€), una mica car però és que aquí no només pagues el menjar, sino la ubicació i la qualitat del restaurant. Per cert, que durant el dinar cada vegada feia mes vent i s’acostava un núvol ben negre.

I cap a les 15h, com cada dia, a fer la migdiada un parell d’horetes, i aquest dia amb mes motiu doncs havia d’aguantar despert fins com a mínim les 6 de la matinada.

Em vaig despertar cap a les 17h i vaig estar fins les 19h escrivint el diari, prenent un parell de cafès i llegint notícies. Després a dutxar-me i a posar-me força repel·lent de mosquits fins a les 19:50h ja sortia de l’habitació per anar a l’agència que tenia a 20 metres i d’on sortia la van cap a la Full Moon Party.

Durant la tarda va estar plovent però ara semblava que havia parat força. Queien 4 gotes però esperava que a Haad Rin, que estava a uns 20km, no plogués.

Allà ja estaven tots els que anirien a la minivan, tot i arribar quasi 10 minuts abans ja estaven tots allà esperant.

Cap a les 20:05h ja ens van avisar, ens van donar una targeta plastificada per poder tornar (suposo que el ticket de paper que ens van donar s’hauria desfet a la festa) i vam anar cap a Haad Rin, la platja on se celebra la Full Moon Party.

Durant el trajecte van caure 4 gotes i la lluna estava tapada, però conforme ens acostàvem a Haad Rin semblava que plovia menys i la lluna, plena és clar, es començava a veure.

Poc mes de les 20:30h arribàvem a Haad Rin. Abans d’entrar al pàrking ja es veien les parades de buckets i roba fluorescent que ja havia llegit per Internet. Els buckets son com cubells de plàstic on t’hi posen 33 o 50cl d’alcohol, el refresc escollit i gel. Si, allà la gent no va amb gots, sino amb cubells. I la roba fluorescent és típica a la Full Moon Party, però no només roba, sino màscares, cintes, pintura pel cos, barrets, etc.

Era aviat però ja hi havia molta gent, sobretot per fora de la platja comprant els buckets i la roba, doncs a la mateixa platja també hi ha mes parades però és clar, una mica mes cares.

Evidenmrnt, quan vam baixar de la minivan baix anar directament cap a les parades a comprovar els preus. Havia llegit per Internet que els buckets estaven entre 200 i 500 bats depenent del que demanessis. El carrer que donava a la platja tenia quasi 100 metres de parades de roba i alcohol. Les vaig recórrer totes i vaig poder comprovar ràpidament que totes les parades, almenys les de alcohol, tenien els mateixos preus. Tots pactats com era d’esperar.

Els de Thai Vodka eren mes barats del que creia, de fet estaven per sota del que havia llegit per Internet, 150 bats cada bucket fos amb qualsevol tipus de refresc o fins i tot Red Bull. Vodka és el que normalment prenc quan surto per lo que aquesta vegada faria el mateix, i mes tenint en compte que els buckets de whisky costaven 400 bats.

Al cap d’uns 15 minuts d’arribar ja en vaig comprar un, doncs ja havia comprovat que a totes les parades costaven el mateix. Ja amb el bucket vaig mirar a les botigues de roba si hi havia alguna cosa barata i que valgués la pena per comprar, tot i que en un principi no tenia cap intenció de comprar res.

De tot el que hi havia, l’únic que em va cridar l’atenció van ser unes cintes pel cap, per ser de les coses mes barates i menys, diguem, invasives, doncs la resta eren samarretes, barrets i coses mes grans que no tenia cap ganes de posar-me. A mes la cinta tenia una funció important, evitar la caiguda de la suor als ulls, doncs segur que acabaria suant. Així que vaig anar preguntant preus i a tot arreu les venien per 100 bats, uns 3€, una mica cares per lo que eren. Però en una parada la vaig trobar per 80. No ho entenia perquè les parades de roba també semblava que tenien els preus pactats. En qualsevol cas la vaig trobar per 80 i la vaig comprar. Tot i que jo en un primer moment la vaig demanar groga, ella va dir que segurament quedaria millor la taronja (tota la roba era groga i taronja fluorescents), i ja que ella se suposa que és l’experta, doncs vaig comprar la taronja. I de fet, ara que ho dic, el taronja m’agrada mes, per lo que finalment millor.

Cap a les 21:30h ja m’estava acabant el bucket, ja tea la cinta, per lo que vaig comprar un altre bucket de Thai Vodka, aquesta vegada amb Red Bull per aguantar fins cap a les 5, i ja vaig entrar, previ pagament de 100 bats per poder accedir a la platja. Per Internet, alguns deien que hi ha llocs per poder-hi accedir sense pagar, segur que si, doncs la platja és enorme i dubto que estigui tota vallada. A mes tots els hotels de primera línia tenen accés a la platja, per lo que la gent que s’hi allotja ja segur que no ha de pagar. En qualsevol cas no tenia ganes de caminar al llarg de la platja per trobar un accés sense saber segur almenys per on buscar.

Al passar el control no arribes directament a la platja, sino que és com si el carrer per al que has anat ple de paradetes, seguís uns 100 metres mes, amb mes parades sobretot d’alcohol i de menjar. Passes per sota del cartell que anuncia que ets a la Full Moon Party i el final del carrer ja dóna a la platja. I quan vaig arribar a la platja, simplement vaig fipar, i això que encara era aviat i estava molt buida.

DJ’s, escenaris, parades, espectacles de foc i gent al llarg de ben be 3km de platja. Jo m’imaginava una platja mes petita, no una platja llarguíssima i ample amb varis escenaris al llarg de tota ella. Ja només l’arribada va ser millor del que m’esperava i ja havia superat les meves expectatives quan encara no feia ni una hora que havia arribat.

Primer vaig anar quasi de punta a punta de la platja, almenys fins on hi havia música i espectacles de foc, per tenir una visió general de la festa. En aquell moment quasi que hi havia mes gent en els espectacles de foc que a les zones de música. Els espectacles de foc poden ser saltar a corda, una corda encesa és clar, passar per sota una barra de foc, passar per enmig d’un cercle de foc, etc. En aquell moment encara no era massa perillós ja que la gent encara no anava del tot beguda, però conforme avança la nit tot plegat es torna mes perillós, pels que s’atreveixen a passar, és clar. de fet, les infermeries de la zona es fan d’or aquella nit degut a la multitud de gent amb cremades sobretot a les cames.

Cap a les 22:30h vaig demanar gel a una parada que me’l va donar molt amablement tot i que jo estava disposat a pagar-lo, doncs ja em costava acabar-me el cubell de vodka i ja s’havia desfet tot el gel. Vaig tornar cap al punt d’entrada on per mi hi havia el millor DJ, almenys el que posava la música que mes m’agradava. Tota en general era electrònica però aquella era mes contundent.

Anava gravant força i la gent segueix tornant-se boixa quan veu una càmera, encara que sigui la d’un mòbil. Cada vegada que gravava apareixia algú per fer el seu ball particular davant la càmera, i això que encara era aviat

Al mar hi havia un munt de barcos fundats i taxi boats. Quina sort els barcos poder anar a la Full Moon Party arribant pel mar.

Cap a les 23:30h vaig demanar el tercer i últim bucket i ja em vaig posicionar per començar la festa pròpiament dita, doncs ja es començava a omplir força i el desfasse ja era important. de fet ja vaig llegir que és a partir de les 23h que comença a arribar el gruix de gent. A meitat del tercer bucket el cermenyo ja era molt important, de fet després del tercer ja no en vaig poder demanar mes en tota la nit, i això que vaig marxar a les 5.

Jo anava sol però allà semblava que quasi tothom anava sol o perduts del seu grup, doncs tota l’estona s’acostava algú o t’acabaves unint a algun grup. realment l’ambient és molt agradable i lligar és facilíssim, de fet recordo pocs llocs on fos tant fàcil. És mes, lo difícil és no lligar, literalment. I a diferència del que creia, son les tailandeses les que mes s’acosten, i no per tema de papers com les cubanes, sino perque son així. De fet cap te cap interés en marxar del seu país, ja hi viuen massa be a Tailàndia. Allà la cultura és completament diferent a Europa i sobretot a EUA, per lo que anar-se’n soles amb un noi qualsevol que acabin de conèixer no els suposa cap problema ni cap por com pot passar a altres països. Allà tothom és molt mes noble per lo que les noies no tenen aquesta por que tenen (i de fet han de tenir) les noies de països occidentals. Els asiàtics son probablement la cultura mes diferent a la europea i això es nota en tots els aspectes, i això que Tailàndia és dels països mes “occidentalitzats” d’Àsia.

La festa anava augmentant fins cap a les 1 de la nit que ja vaig deixar de fer fotos i videos ja que el festival era màxim. Feia temps que no m’ho passava tant be ni que ballava tant i durant tantes hores, de fet pensava que no aguantaria, però depenent de la situació qualsevol cosa s’aguanta. De fet pensava que durant tota la nit aniria canviant de Dj o que aniria a veure de tan en tan els espectacles de foc, però no, vaig estar quasi 4 hores pràcticament al mateix lloc sense parar de ballar junt, sobretot, a tailandeses, tot i que de tan en tan s’acostava algun americà, que al veure tantes tailandeses i només un tio, doncs ja es tornaven mig boixos, tot i que haig de dir, que tots els americans que vaig conèixer em van caure molt be, doncs tots anavend e molt bon rotllo i en general mes interessats en ballar que en fer el buitre per allà al mig. De fet, pel que jo vaig veure, en general tothom estava mes interessat en ballar que en lligar, tot ique una cosa portava a l’altra, però cal reconèixer que a diferència del que m’esperava, en general es notava molta cultura musical, també per part de les noies, doncs n’hi havia força mes que de nois però totes es notava que en sabien molt de música electrònica. Per lo que l’ambient em va semblar molt sa, molt culte musicalment parlant i de molt bon rotllo per part de tothom, ames és clar, de la quantitat de gent que arribes a conèixer. De fet a aquests llocs quasi que ñes millor anar-hi sol, doncs encara és mes probable que coneguis mes gent.

I així vaig estar fins cap a les 4:30h que ja es començava a notar que la gent cmençava a marxar. A mes el taxi que em portaria de tornada a l’hotel passava coma molt tard fins les 6 del matí, per lo que volia arribar cap a les 4:30h al lloc de sortida ja que creia que aquesta hora era probable que sortís, tot i que realment no es podia saber ja que el taxi faria el gtrajecte de tornada a l’hotel quan almenys fossin 4 o 5 persones, doncs eren taxis col·lectius.

El punt de sortida era al pàrquing de la policia, molt a prop de la platja, per lo que hi vaig arribar a les 4:35h. Allò era un espectacle de taxis col·lectius. N’hi havia un munt i alguns fins i tot marxaven amb gent mig penjant, doncs tenien una capacitat d’unes 10 persones i en alguns i anaven 12 o 13.

I allà esperant al pàrquing vaig conèixer a dues catalanes mes, i ja n’eren 4 des de que era a les illes del Golf de Tailàndia. En aquest cas no va haver tant temps per parlar ja que elles van poder marxar abans que jo. De fet jo vaig estar esperant ben be mitja hora fins que em van dir a quin taxi haia de pujar, i un cop al taxi vaig esperar 15 minuts mes a que fossim els 4 o 5.

Primer van arribar dues tailandeses, una que es va posar davant i l’altra darrere, després un mexicà i finalment una parella d’argentins, per lo que ja érem 6. Cap a les 5:20h per fi marxàvem després de quasi una hora esperant.

16/06 Segon dia a Koh Phangan

Em vaig despertar cap a les 6h després d’haver passat probablement la millor nit des de que era a Tailàndia. Tot i que només vaig dormir 6 hores les vaig dormir molt be. El tema és que a mi la llum del dia em molesta força per dormir i em desperta, i a diferència d’Espanya, en cap mes país he vist persianes a les finestres, per lo que tocava seguir l’horari solar.

Com cada matí, cafè dutxa, diari, correus, etc. fins cap a les 9h que vaig sortir a passejar per la platja, doncs només l’havia vista una mica el dia anterior però ja de nit. A mes, a les platges encarades a l’oest va molt be anar-hi pe, matí ja que el sol les il·lumina be però no hi toca directament, per lo que la calor no és tant forta però per contra la imatge que queda és perfecta. Igual que a Koh Tao, aquí tambñe semblava que la marea havia baixat, doncs una part de la platja encara estava molt molla.

La platja era la de Haad Yao, una de les mes boniques de Koh Phangan. Molt tranquila i amb bungalows a primera línia, junt amb terrassetes de massatges o la meva pròpia habitació. tot plegat darrere les palmeres i amb una aigua a una temperatura tant agradable que fins i tot jo m’hi banyava.

Després vaig començar a mirar com anar a la Full Moon Party que era l’endemà i encara no tenia clar com anar-hi. Llogar una moto quasi que ja ho havia descartat perquè les agències em demanarien el permís de conduir internacional, que evidentment no tenia. A mes, tots els blogs i foros, la primera recomanació que fan és no anar-hi en moto. Així que les opcions es limitaven a buscar algun taxista i negociar un preu o algun servei de transfer dels molts que hi havia per anar a la festa. El tema del taxi em preocupava una mica quedar amb algun i que a l’hora acordada no aparegués per estar fent altres viatges cobrant mes o simplement per oblidar-se’n, ja que aquesta nit tenen molta feina. Així que vaig anar buscant per les diferents agències de la zona on estava el meu hotel, que no eren masses, de fet només n’hi havia 3 o 4 i mirar si oferien, o mes aviat a quin preu, perquè oferir quasi segur, el transport d’anada i tornada a la Full Moon Party.

A la primera que vaig preguntar estava, literalment, a 20 metres de les escales que donaven accés al balcó que anava a la meva habitació. Hi vaig entrar perquè a la mateixa paret ja hi havia un cartell on hi posava “Full Moon Party Tickets”. La dona de dins, una dona gran però molt amable, va dir un “Hallo”, vaig contestar dient el mateix i vaig entrar per a preguntar per aquells tickets. Era un servei de transfer en taxi col·lectiu que et recollia allà mateix, a 20 metres de la meva habitació, et deixava a la Full Moon Party, i fins les 6 del matí et podia tornar allà mateix. El preu total 350 bats, 10€, mes barat del que creia, doncs cal tenir en compte que el meu hotel estava pràcticament a l’altra punta de l’illa, i mirant per Internet pensava que com a mínim serien uns 400 bats anada i tornada. De fet eren 200 bats cada trajecte, però el reservar anada i tornada quedava en 350. Cal tenir en compte que el meu hotel estava a mes de 20km de la plata on es fa la festa, la Haad Rin, per lo que 5€ per trajecte estava molt be i mes tenint en compte que era per anar a la Full Moon Party, dia en que tots els transports son mes cars de lo habitual.

Després vaig anar cap al 7eleven, ja a la carretera, on hi havia alguna agència mes, però la veritat és que no oferien servei de transfer a la Full Moon Party, doncs es dedicaven a fer tours per l’illa, snorkelling i coses similars, per lo que al final en aquell moment ja quasi que tenia totalment decidit que agafaria l’opció del costat de l’hotel. A mes quasi que seria com un taxi, doncs et deixen a l’agència però és que l’agpencia es podria dir que està dins de l’hotel. Cal tenir en compte que aquell hotel era com un resort, amb bungalows i edificis repartits per totaa una zona quedant camins i la platja per enmig, és a dir, no era un edifici, sinó una sèrie de casetes repartides per tota la zona. I l’agència quedava enmig de tot plegat.

Després, i ja que estava al costat del 7eleven, vaig anar a comprar el de cada dia, aigua, una cervesa i el sopar. Vaig tornar a l’hotel a prendre’m la cervesa al balcó, doncs era com una terrassa de restaurant a primera línia de mar, una meravella.

I cap a les 12h vaig anar a fer l’esmorzar-dinar, o brunch com posava a la carta de l’hotel (zona turística total) ja que com a osta de l’hotel tenia un descompte del 20% cosa que feia que al final em surtís mes barat que al restaurant del dia anterior i ames el restaurant de l’hotel era una terrassa a la mateixa platja, per lo que les vistes mentre dinaves eren fantàstiques.

Vaig demanar Omlette Veggie Style with rice, que en aquell moment no sabia que era, be, el rice si, però la resta no, però un dels propòsits del viatge era provar tots els plats que pogués, i aquest encara no l’havia provat. Va resultar ser una espècie de truita, contundent, d’almenys 2 ous, farcida de verdures i carn, i tot plegat acompanyat d’arròs, i com no, cogombre, que en posen a tots els plats. Era un plat realment contundent, de fet segurament el que em va deixar mes ple des de que era a Tailàndia. El preu final 80 bats, un bon preu tenint en compte el plat i sobretot la zona.

Cap a les 13h tornava a l’habitació a fer la migdiada de dues horetes ja habitual.

A les 15h aproximadament em despertava, em prenia un cafè, em dutxava una altra vegada, etc, eren com dos dies en un de sol. Per la tarda, ja quasi decidit que aniria a la Full Moon Party amb l’agència del costat de l”hotel, vaig estar mirant consells per anar a la festa a un varis blogs i foros. I sort que ho vaig mirar, perquè hi ha algunes coses a tenir en compte. Per començar hi van 30.000 persones, cosa que no tenia ni idea que hi anés tanta gent. Altres recomanacions que feien a quasi tots els blogs, no anar amb xancletes per la quantitat d’ampolles que acaben a la sorra de la platja, no portar el passaport pels robatoris, que n’hi ha molts. A mes, no acceptar mai drogues de ningú, doncs molts son policies que després et detenen o et demanen un suborn astronòmic. Les penes a Tailàndia per consum de drogues son altíssimes.

Cap a les 18h vaig sortir a donar una volta i anar a la platja a veure la posta de sol, doncs semblava que aquell dia es podria veure completament, ja que a una hora de la posta el sol es veia completament i tot i que hi havia núvols prims com sempre, no semblava que haguessin de tapar el sol durant l’hora que quedava. Mira que a mi anar a la platja no em diu res, però és que aquí no era com anar a la platja. Entre palmeres i amb sol ponent-se a l’horitzó aquest era el millor lloc on podia estar.

Però com cada dia, cap a les 18:30h els núvols prims que semblava que no havien de tapar el sol, finalment el van tapar, per lo que un dia mes, l’últim tram de la posta va quedar tapada. Començava a creure que, almenys a aquesta època, cada dia era així, perquè per molt sol que fes durant el dia, per la tarda sempre apareixien els núvols prims.

En qualsevol cas vaig estar passejant per la platja fins ben be les 20h. No era l’únic, doncs altres persones, entre altres la meva veïna, eren per allà també com jo, primer mirant la posta i després passejant junt a l’aigua tranquil·la i aprofitant que la temperatura a aquella hora és molt agradable.

Després vaig tornar a l’habitació a mirar una estona mes blogs sobre la Full Moon Party. En un moment determinat, jo estava amb la música una mica alta, i de cop vaig escoltar que picaven a la meva porta-finestra. Pensava que algú es venia a queixar per la música, però quan vaig obrir era la veïna de l’habitació 4 que em demanava ajuda perquè no podia obrir la porta. La veritat és que tenia el seu truquillo. S’havia de fer força per ajuntar mes les portes i després girar la clau. Jo ja ho sabia perquè a la meva també passava, per lo que de seguida li vaig poder obrir. Menys mal que no es venia a queixar de res.

Cap a les 23h vaig sopar el menjar preparat comprat al 7eleven, que per cert, havia de començar a pensar en comprar altres coses i sopar també fora perque ja portava massa dies menjant pasta deshidratada. I a les 12 de la nit a dormir.

15/06 De camí a Koh Phangan, l’illa de la Full Moon Party

Em vaig despertar a les 6 del matí. Tenia previst deixar l’habitació cap a les 8:30h. Vaig prendre’m el cafè mentre escrivia el diari i mirava correus, em vaig dutxar, vaig acabar de fer la maleta, em aig tornar a dutxar perquè només que estiguis una hora fent coses ja tornes a suar, i cap a les 8:45h anava a fer el check-out.

El camí cap al moll va ser relativament fàcil, almentys fins arribar al moll, doncs era el mateix que ja havia fet a l’anada. va costar una mica trobar l’oficina de l’operador ja que era una mica mes enllà del moll principal i no estava gens indicat. A mes no volia mirar a Google Maps perquè ja tenia indicada la ruta a l’hotel de Koh Pha Ngan. En qualsevol cas i com que anava amb temps, cap a les 9:30h ja estava al moll de la companyia. aig fer el check-in i a esperar allà una hora perquè tot i que suposadament la sortida era a les 10, fins les 10:15h no va arribar el barco i fins les 10:30h no acabàvem d’embarcar tots, que per cert, érem un munt, molts mes dels que em pensava, i igual que a l’anada quasi tots motxilers menys jo. Això si, molt de turista ja begut a aquella hora. Aquestes coses son les que no m’agraden d’aquests llocs, però en fi, a unes illes tant turístiques com aquestes no hi pots esperar res mes.

El barco no era un catamaran com el de Lomprayah però era igual de gran o fins i tot mes, amb 3 cobertes amb molta capacitat i quasi tot ple. També era molt ràpid, no sñe si tant com el catamaran però almenys s’hi acostava molt.

Vaig menjar galetes que portava i vaig escriure el diari durant les dues hores que va durar el trajecte. A mig trajecte va passar un noi oferint tickets de taxi compartit per portar-te a l’hotel. Jo en aquell moment encara no sabia com anar-hi. Si que sabia que caminant seria massa, doncs eren uns 10km que hauria tardat 2h i mitja sense parar, per lo que s’haurien allargat a mes de 3 hores. El taxi eren 200 bats, uns 5€, preu que me va semblar raonable tenint en compte la distància i sense pensar-m’ho massa el vaig contractar. Era algo que no volia fer, doncs no agafar cap taxi en tot el viatge era un dels reptes que tenia, però en aquella illa, o vas amb taxi, encara que sigui compartit, amb moto o caminant. Així que descartada la segona opció i pràcticament tambñe la tercera, va tocar agafar taxi.

Però aleshores vaig fer el que hauria d’haver fet abans. En qualsevol cas l’error només em va costar 50 bats i en vaig aprendre be la lliçó. Quan ja havia contractat el taxi, se’m va ocòrrer mirar la pàgina de Koh Phangan a Wikitravel que ja tenia descarregada i llegir si posava alguna cosa de com moure’s des del moll a la zona nord, on estava el meu hotel, i efectivament ho posava i ben posat, amb un consell que m’hauria anat molt be saber-lo 10 minuts abans. deia que els taxis al mateix moll podrien costar 200 bats, però que si caminaves 300 metres ja els trobaves per 150 bats. A mes taxis, no taxis col·lectius com el que havia contractat. En fi, que de tot s’aprèn i a partir d’ara cada vegada que hagi de canviar de ciutat llegiré primer be la pàgina de la ciutat o destinació que sigui a Wikitravel.

En arribar vaig haver d’esperar ja que la meva maleta va quedar sota de tot del munt d’equipatges, ben aixafada. En baixar del barco va ser fàcil trobar el taxi tot i que n’hi havia desenes. Anava amb el ticket a la mà i un noi en veure’l em va senyalitzar cap on anar. Seguint amb el ticket a la mà, en arribar a un grup de taxis col·lectius aparcats, una noia em va demnar el ticket i ja em va indicar a quin taxi pujar. Vaig ser el primer en arribar, tot i que de seguida ja van arribar dues noies mes, després dos nois francesos i finalment un noi i una noia mes. Aquests taxis son un espectacle, doncs son com camionetes sense parets i dos banscs, un a cada lateral, amb una capacitat aproximada de 10 persones. Però evidentment molt mes incòmodes que les minivans, que tenen seients normals.

Però per si tot plegat no m’haguñes fet ja força ràbia, a sobre em van deixar a 1,5km del meu destí. Quan vaig contractar el taxi en el barco, vaig dir-li al noi que anava a prop de Secret Beach, però li vaig ensenyar a Google Maps exactament on anava, que era quasi 2km mes al nord, a Secret Pace que era el nom del resort. Ell va dir que si tot iq ue no podíem comentar-ho massa perque el seu anglès era massa bàsic. Doncs en el ticket va posar Secret beach i es va quedar tant ample, però clar, a sobre ho va escriure en tailandès per lo que jo no podia saber que posava. I a sobre, no sñe perqupe però amb el GPS sempre tinc el matex problema, fins que no es connecta a alguna xarxa no m’ubica. després encara que no estigui connectat ja m’ubica, però en unprimer moment no, per lo que vaig fer tot el trajecte amb el taxi sense saber per on anàvem, per lo que tampoc podia dir-li res a la taxista. A mes jo pensava que ella sabia perfectament on anava, doncs li havia ensenyat el mapa al ni del barco.

La qüestió és que en un moment donat la taxista em va dir que ja havíem arribat on jo anava. Vaig baixar i efectivament hi havia un cartell que posava Secret Beach. Allà, un cop parats, durant un moment el GPS em va ubicar i va ser quan vaig veure que encara estava a 1,5km de l’hotel. No pot semblar massa, però això representava mitja hra caminant per una carretera sense voral arrossegant la maleta i amb la calor terrible de sempre, i a mes després d’haver pagat 200 bats per tal que em deixessin a la porta de l’hotel. Arribo a tenir el noi del barco allà davant i l’hauria pegat.

Però en aquell moment no calia pensar-hi mes i començar a cainar per fer els quasi 2km el mes aviat possible. I la veritat és que els vaig fer mes ràpid del que creia tot i que sense el GPS era complicat, però en fi, quasi tot el camí era seguir la carretera fins a la part final que havia de girar un carrer que portava directament a la platja. Allà va ser una mica mes complicat però amb l’ajuda de treballadors de restaurants i altres hotels finalment vaig trobar el resort, que era mes impressionant del que creia.

De fet per arribar a la recepció del resort s’havia de caminar per una petita passarel·la que estava literalment sobre el mar de tant a primera línia de mar que estava.

De totes maneres mentre camnava per la passarel·la encara estava segur que fos allà, ja que el resort es deia Secret Place però jo el vaig reservar per Airbnb i allà no posava aquest nom. però quan vaig arribar, un noi tailandès em va preguntar, li vaig dir el nom de l’anfitrió que psava a Airbnb i em va dir que si, que era allà. Jo flipava, vaya resort havia resrrvat.

El noi tailandès em va dir que seiés a una taula de la terrassa que hi havia allà pràcticament sobre el mar i em va portar una beguda que vaig preguntar que era però era un nom tant estrany que no m’hi vaig quedar. En qualsevol cas portava alcohol i estava molt bo. De seguida va venir l’amfitrió i em saludar a la vegada que em preguntava si tenia alguna pregunta o volia ja anar a l’habitació. Li vaig dir que ja volia anar a l’habitació doncs m’havia de dutxar urgentment. Em va comentar que jo havia reservat un bungalow a 200 metres de la platja però que també tenien disponible una habitació a primera línia de mar per 150 bats mes al dia, i que si volia m’ensenyarien tan el bungalow com l’habitació i que decidís. Em va semblar be i vaig anar amb el noi tailandès a veure primer el bungalow.

El bungalow efectivament no estava on estava la recepció i lla resta del resort. Estava caminant endins i ni tan sols es veia el mar. A mes just davant estaven fent mes bungalows per lo que les vistes eren unes obres. Quan encara no havíem ni vist l’habitació ja li vaig dir al noi que segurament em quedaria amb l’habitació. Així que vam fer quasi tot el camí de tornada per anar de nou a la platja on hi havien les habitacions. Aquestes eren una renglera de 5 habitacions adossades just a la platja i amb un balcó que a mes era per on s’hi accedia, doncs les portes de les habitacions feien a la vegada de gran finestral i que a la vegada donava a la platja, per lo que des del llit podies veure la platja. Simplement eren una passada. A mes per dins també estaven molt millor que els bungalows, però el que realment impressionava era la seva ubicació i que tot el frontal de l’habitació fos una gran finestra amb vistes al mar. Realment davant ja no hi havia res mes, a part d’uns arbres que la veritat és que si no hi fossin no passaria res, doncs tapaven massa la vista, però en qualsevol cas eren arbres i no cap edifici.

Així que vam tornar a la recepció, vaig pagar els 600 bats de sobrecost per les 4 nits i em va ajudar a portar l’equipatge fins l’habitació, que a mes ja havia engegat l’aire condicionat al ensenyar-me-la per lo que va ser entrar i sentir-me a la glòria.

Primer em vaig dutxar i després vaig sortir 5 minuts al balcó a seure una estona simplement mirant cap al mar. Quina meravella i quina tranquil·litat, doncs a altres llocs pots trobar quelcom similar, però no a aquest preu i amb aquesta tranquil·litat. A diferència de Koh Tao, aquí el turisme es veia mes moderat, ni tant, ni tant alcohòlic.

Vaig baixar a comprar aigua i una cervesa a un supermercat que hi havia just a sota de les habitacions, però estava tancat. Així que vaig anar a un altre a pocs metres, pràcticament dins el mateix resort, i tot plegat era caríssim. UNa aigua 25 bats i una cervesa 60, quan fins i tot a Koh Tao, en un 7eleven, estaven per 48. Així que només vaig comprar l’aigua i la cervesa sense mirar res mes, doncs per la tarda ja buscaria un 7eleven que son molt mes barats i tenen el mateix.

Després ja vaig anar a buscar el primer lloc on dinar a Koh Phangan, doncs ja eren les 15h. Vaig mirar els 2 restaurants del costat (o dons) del resort i em van semblar massa pijais, d’un estil que no macaba d’agradar, doncs son restaurants només per turistes. Així que vaig caminar uns 100 metres fins al Little Mexico que havia vist al venir. Però al mirar la carta vaig al·lucinar. Era un restaurant mexicà però amb preus europeus. No pensava pagar fins a 4 o 5 vegades mes per tacos o burritos que al cap d’un mes m’afartaria de menjar a M“exic mateix. Així que tot ique m’hauria fet gràcia vaig seguir caminant poc mes de mig kilòmetre fins arribar a la carretera on el primer restaurant que vaig veure va ser el Fatman. Aquest també era mes car de lo normal però almenys servien menjar tailandès.

Estava totalment buit, suposo que per l’ubicació i sobretot per l’hora, doncs ja totjom havia dinat. Vaig demanar arròs basil amb chilli i porc. Un plat similar a un lloc menys turístic hauria costat uns 40 o 50 bats, i aquí 110. En qualsevol cas son uns 3€ i la veritat és que estava molt bo i molt ben presentat, molt mes que als llocs on el venen per 50. I de fet com ha de ser, ja que se suposa que pagues mes almenys que sigui per alguna cosa. A mes el restaurant estava molt be. Era familiar però ben decorat i molt agradable. Lo dolent els bitxets que hi havia per tot arreu, dragonets, aranyes i fins i tot centpeus caminant per sota la taula. A mi em feia una mica d’angúnia però si vas a llocs com aquests t’hi has d’acostumar vulguis o no, així que simplement anava controlant que el centpeus no em pugés per la cama i ja està, perquè la resta de bitxets ja s’aparten sols.

Vaig dinar molt be la veritat, el plat estava molt ben preparat i la carn de porc molt ben feta. Vaig pagar, el senyor em va preguntar lo típic, d’on era, quants dies m’hi estava, on, etc., ens vam acomiadar i vaig tornar cap a l’hotel a dormir una estona per tal d’estar ben despert cap ales 18:30h quan es comencés a pondre el sol. Així que cap a les 16:30h vaig anar a fer la migdiada fins les 18:15h que m’havia posat el despertador perquè sino hauria dormit moltes mes hores degut a què aquell dia m’havia despertat aviat i estava certament cansat, doncs aquests trajectes tot i que vagis assegut, amb la calor, arrossegant la maleta amunt i avall del barco i mes els dos kilòmetres caminant fins l’hotel, al final es noten.

Em vaig despertar gràcies al despertador perquè de fet va estar sonant uns minuts abans que em despertés. Vaig mirar per la finestra i ja es veien els típics núvols prims que acaben apareixent sempre a aquesta hora per molt sol que hagi fet durant tot el dia.

Em vaig prendre un cafè mentre mirava per la finestra fins les 18:45h que vaig sortir el balcó. El sol es veia una mica però es tornava a amagar de seguida darrere els núvols. Els últims 15 minuts de la posta ja va quedar amagat i no es va veure el tram final, tal qual com tota l’última setmana que portava intentant veure la posta del sol en el mar.

Amb la decepció un dia mes, tot i que ja m’hi estava acostumant, vaig mirar correus, em vaig dutxar per tercera vegada en aquell dia i vaig anar a comprar al 7eleven mes proper que vaig trobar per google Maps, que de fet no estava massa mes lluny que el restaurant al que havia anat a dinar. I va ser un descans, perquè la primera cerca que havia fet, l’havia feta ràpida i sense conexió i em deia que el mes proper estava a 21km, així que perfecte.

El problema principal és que s’hi havia d’arribar per la carretera, quasi 10 minuts caminant-hi de nit. Però no era l’únic, em vaig creuar amb vàries persones que també hi anaven. A mes quasi no passaven cotxes i anava amb la llanterna del mòbil engegada per tal de ser mes visible ja que en alguns trams la llum era escassa.

El que faltava saber és com serien els preus del 7eleven a Koh Phangan, i van resultar ser un entremig entre els preus continentals i els preus de Koh Tao, per tant mes barats del que havia estat pagant en els últims 4 dies i molt mes barats que el Big K on havia comprat l’aigua i la cervesa feia poques hores.

Així que vaig comprar mes aigua i sopar per aquella nit, doncs segurament acabaria sopant cap a les 23h i vaig caminar una mica mes per la carretera per investigar què mes hi havia, sobretot restaurants, doncs a diferència de tots els llocs on havia estat fins aleshores, allà n’hi havia pocs. I de fet no en vaig trobar cap mes, així que vaig donar mitja volta i vaig tornar cap a la zona del resort

Vaig estar fins cap a les 22h per la platja just davant de l’habitació on cada vegada s’hi respirava mes tranquil·litat. A diferència de Koh Tao, aquí hi havia menys animació noctura, tot i que aquesta és la illa de la Full Moon Party, això no vol dir que tota l’illa sigui de festa i alcohol, cosa que s’agraeix. De fet cap a les 22:30h fins i tot ja tancaven molts dels restaurants que podia veure des de l’habitació.

Cap a les 23h vaig sopar a l’habitació, com ja era habitual així com el que menjava, pasta amb peix en llauna. Pot semblar cutre però la veritat és que tant la pasta com el peix estaven mes bons del que semblava. Tot plegat mentre mirava La que se avecina com també ja era habitual.

I cap a les 24:30h vaig anar a dormir amb aire condicionat per primera vegada des de que era a Tailàndia. Quina diferència i que ve vaig dormir.

14/06 Tercer dia a Koh Tao

A les 4 ja estava despert suposo que per haver dormit unes hores i no aguantar mes la calor. Ja m’estava be aixercar-me a aquesta hora perquè era quan Internet anava millor i amb diferència, de fet per la nit era l’únic moment en què em podia connectar des del portàtil, ja que el tenia dins l’habitació on encara arribava pitjor que en el balcó.

Així que vaig estar mirant el tema dels trasllats entre les illes de Koh Tao Koh Phangan i Koh Samui, les 3 illes del Golf de Tailàndia que visitaria. Finalment vaig veure que no seria tant fàcil com havia sigut a Koh Tao, on l’hotel el tenia a 1,5km del moll. De fet, a la següent illa que aniria, a Koh Phangan no hi havia mes opció que arribar al moll que quedava a 4,3km de l’hotel, hotel que ja no podia canviar i que a mes tampoc volia perquè eren uns bungalows molt a prop de la platja Secreat Beach que està encarda a l’oest. Aixñi que ja vaig reservar el ferri a Koh Phangan que era ja per l’endemà per 360 bats, uns 10€, no vegis. Això si, seria en el catamaran ràpid que en dues hores ja hi arriba.

El problema va venir quan vaig anar a reservar el trajecte de Koh Phangan a Koh Samui que era per al cap de 4 dies. Aquí hi havia l’opció del ferri normal que només costava 150 bats però que em deixava massa llunt de l’hotel. El que m’estalviaria amb el ferri ho hauria de pagar amb taxi. L’altra opci´era el catamaran que costava 300 bats però que em deixava molt mes a prop de l’hotel. Però a més l’hotel que havia reservat estava a Chaweng, una de les platges amb més festa però que dóna a l’est, per lo que noveuria la posta de sol. Per tot plegat vaig mirar si hi havia hotels a la costa oest i a prop del moll més barat. En vaig trobar un però en el moment que escric aquest post encara no ho tinc decidit.

Cap a les 8 del matí vaig anar a la platja on s’hi està pràcticament sol i la calor encara es suportable. Abans però vaig deixar la roba a la tintoreria de l’hotel. Aquí van totes 50 bats per kg, una mica més que a altres llocs de Tailàndia degut suposo a lo car que es obtenir l’aigua.

Em donava la sensació que l marea cada dia era més alta, doncs s’havia menjat més de la meitat de platja, deixant una imatge encara més maca que de costum. Vaig estar allà entre palmeres i sorra fina fins cap a les 10 que vaig anar a fer un esmorzar com els tailandesos, es a dir, un plat ben contundent, tot i que per mi ja seria el dinar, doncs ja feia quasi 7 hores que m’havia despertat.

Vaig anar al mateix restaurant que els dies anteriors i aquesta vegada vaig demanar Padthai amb porc. Semblaven com tallarines amb ceba, pastanaga i altres verdures i el la carn de porc tot barrejat. Com sempre alguns trossos de cogombre, que encara no he entès perquè en posen a tots els plats. Estava bo com tot però el que més m’havia agradat va ser el del dia anterior, l’arròs Basil amb ou i carn, de pollastre o de porc. El plat 70 bats tot just que diria que a la carta posava 60. No vaig dir res perquè de fet jaestranyava que fossin 60, normal són realment els 70.

I cap a les 11h vaig tornar a lhotel a descansar una estona. Encara no era ni migdia i ja anava a fer la migdiada.

Cap a les 14h em vaig despertar, em vaig dutxar i vaig prendre un cafè mentre escrivia aquest diari. Aquella tarda via anar a un mirador que quedava al sud de l’illa, per on encara no havia anat. Eren poc més de 4km per lo que seria una hora llarga caminant. Volia esperar a que fossin cap a les 16h perquè ja ano poques tant el sol però vaig haver de sortir ràpid ja que a les 17h havia d’estar a l’hotel per recollir la roba, doncs a les 17h ja tanquen la recepció i havia de fer la maleta aquella mateixa tarda.

Així que a les 14:45h sortia de l’hotel cap al mirador però quan o havia fet ni un kilòmetre i ja estava anant per la carretera sense voral, m’ho vaig pensar millor i vaig tornar. No em veia capaç de fer aquell camí i les per la carretera, i agafar un taxi per allò no valia la pena. Així que vaig donar una volta per aquella zona però fora de la carretera i per lombra.

A més no agafar cap taxi en el viatge era una dels objectius, sembla fàcil però no ho és. Fins aleshores ho havia aconseguit j ja feia 3 setmanes que estava de viatge, però en el moment que escric aquestes línies, n acabo de contractar un. Ja s’explicarà en el següent post.

Després em vaig prendre una cervesa a l’ombra d’una palmera de la platja i em vaig dedicar a passar una estona tranquila enmig del Paradís, algo que de tant en tant va bé i més després de 3 setmanes sense parar.

A les 17h vaig anar a recollir la roba de la tintoreria, després al 7eleven a comprar el sopar per aquella nit i a preparar la maleta fins les 18h que vaig tornar a la platja per quedar-mhi ja fins la posta, tot i que com ja era habitual, van aparèixer els núvols prims, de fet més que el dia anterior i van tapar ben bé l’última mitjà hora de la posta. El meu últim dia a Koh Tao i encara no havia pogut veure cap posta de sol completa des de la platja.

Així que a les 19h vaig tornar al bungalow sense haver vist un dia mes la posta de sol. Vaig mirar be com anar l’endemà al port i a l’hotel de Koh Phangan, que no era fàcil doncs estava a 4 km d’on em deixaria el ferri, vaig acabar de recollir les coses, vaig sopar mirant Netflix i vaig anar a dormir ben aviat, cap a es 20:30h, tot i que fins les 21h passades no em vaig adormir per culpa de la calor.

13/06 Segon dia a Koh Tao. Illa de

Em vaig despertar a les 6 del matí després de dormir les 8 hores de rigor però despertant-me per la nit mes vegades del que seria normal degut suposo a la calor. Tot i el ventilador la calor és terrible, de fet quasi que l’aire del ventilador és calent.

Em vaig prendre el cafè, em vaig dutxar i vaig mirar com anar el mes a prop possible de l’illa de XXXXXX, un dels llocs mes fotografiats de Tailàndia i que queda al nord-oest de Koh Tao, a uns 3km del meu hotel, per lo que hi aniria caminant, doncs nomñes hauria de fer-ne 2 ja que no tenia intenció d’arribar fins la mateixa illa, sinó a la part de la costa que quedés mes a prop.

A les 8 del matí ja vaig sortir per evitar la calor extrema del migdia, tot i que a aquella hora ja feia molta calor. Vaig sortir al carrer de vianants de davant l’hotel i vaig caminar en direcció nord, passant per la resta de ressorts i restaurants que encara no havia vist fins arribar a la carretera, doncs aquell el carrer de vianants allà ja acabava i donava directament a la carretera que passava a recórrer junt a la platja. Però és clar, la carretera, tot i ser nomñes d’un carril per sentit, quasi no te voral i no està massa pensada perquè hi caminin vianants, de totes maneres s’hi podia anar ja que espai n’hi havia una mica, passaven pocs cotxes i els que passaven ja es preocupaven d’apartar-se una mica.

I així vaig recòorer els 2km, una mitja hoora llarga des de la sortida de l’hotel. Evidentment ja vaig suar tot el que podia suar quan arribava al punt que mes a prop queda de l’illa XXXX però encara estant a l’illa de Tao.

No es veia tant be com pensava, una llàstima, tot i que la vaig poder veure. Vaig pujar per un caminet que semblava que anava a un punt mes alt però quedava tallat ja que conduïa directament a un hotel en construcció. Tot i així valia la pena per la vegetació d l’entorn i els penya-segats d’aquella zona de l’illa. A mes m’havia allunyat de la zona mes turística de l’illa per lo que vaig poder veure per fi algo de vida local, per cert, molt sorprenent. Cases de fusta encara mes precàries que les que havia vist a Koh Lanta, cosa molt sorprenent veient com ñes la zona tur´sitica de l’illa, doncs a menys de 2km la cosa canvia totalment. De fet hi havia alguna casa que ni tan sols tenia parets i veia com els propietaris agafaven l’aigua d’alguna espècie de font natural que queia de a muntanya. Si als hotels ja els costa tenir aigua corrent, no vull ni imaginar el que els deu costar als habitants de l’illa.

Al cap d’uns 30 minuts de ser per la zona vaig emprendre el camí de tornada, que havia de ser per la mateixa carretera, doncs no n’hi ha cap altra, per lo que veuria el mateix que ja havia vist. És lo que hi ha.

El camí de tornada, com ja em solia passar, se’m va fer mes urt, suposo que per ja saber quant de tros era. Pel camí, poc abans d’arribar a l’hotel vaig comprar una cervesa per prendre a balcó de l’habitació on s’hi estava mes fresquet i després dutxar-me altra vegada.

Vaig arribar a l’hotel cap a les 10:30h, i tot i que encara era aviat per prendre una cervesa, jo ja feia hores que estava despert i amb aquella calor no venia de gust res mes que una cervesa ben freda. A mes prendre’s una cervesa al balcó del bungalow era un plaer difícil de descriure.

I cap a les 11 del matí ja anava a dinar, o mes aviat un esmorzar-dinar. De fet els tailandesos a les 8 del matí ja estan menjant-se un plat com el que a Catalunya ens mengem a les 2 del migdia per dinar, per lo que tots els restaurants ja tenen la cuina preparada des de bon matí per donar-te un bon plat d’arròs amb carn o el que vulguis, ja que de fet és lo normal.

Vaig anar al mteox lloc on vaig dinar el dia anterior per la seva relació qualitat-preu, a mes ben situat, al mateix carrer de vianants de sempre i a prop de l’hotel. Aquesta vegada vaig demanar arròs estil basil amb pollastre, ou i verdures. l’estil basil és una manera que tenen de fer l’arròs el qual queda com enganxat però no pastós, de fet queda granyal i molt bo. És igual com el fan a llatinoamèrica, almenys a Mèxic, Equador o Perú. És mes, l’únic lloc on he vist que es fa diferent és a Espanya.

Tot plegat estava molt bo i picant com sempre. Aquesta vegada 80 bats. Ja lluny quedaven aquells plats per 40 bats. En acabar vaig tornar a l’hotel a fer la migdiada fins cap a les 14:30h que em vaig despertar.

Em vaig dutxar, vaig prendre un cafè i vaig aprofitar per deixar constància com a valoració a Booking, que l’hotel de Bangkok, el New Siam I, em va cobrar 45 bats mes per dia per haver arribat un dia tard de la data pre`viament reservada, degut a un endarreriment en el vol de Norwegian. Tan els va donar que la resta de la reserva fos la mateixa, per fer el check-in un dia mes tard, 6 dies a 45 bats mes per dia.

Després vaig sortir a passejar per la platja com el dia anterior però aquesta vegada des de l’alçada de l’hotel i cap al sud. Aquesta part de la platja també és molt maca i amb resorts i restaurants a primera línia.

A aquesta hora era molt mes agradable passejar, doncs el sol ja no picava tant tot i estar mes sobre la platja, doncs en dues hores ja s’amagaria darrere el mar.

Cap a les 18h vaig comprar una cervesa al 7eleven i me la vaig prendre assegut a la platja ja veien el sol ben a prop del mar. Aquest dia era el que mes probabilitats hi havia de veure la posta des de que estava a Tailàndia.

Però com sempre els núvols prims a l’horitzó anaven tapant i destapant el sol.

Em va semblar que hi havia marea i que era alta, doncs hi havia menys tros de platja que el dia anterior. No sabia que en aquella zona hi havia marees i quan no estàs a costumat a veure’n fa certa gràcia. I a mes això feia que encara hi hagués mes metres daigua poc profunda, de fet hi havia gent prenen el sol a 10 metres endins del mar, doncs tot i ser a uns 10 metres l’aigua no tenia ni un pam de profunditat.

Cap a les 18:20h vaig buscar un lloc per seure i allà em vaig quedar ja per veure el tram final de la posta de sol, que anava apreixent i desapareixent darrere els núvols prims. No era l’únic admirant un dels espectacles naturals mes facils de veure, altres persones s’anaven aplegant per veure els últims minuts de claror diurna.

El sol va aprèixer uns minuts d’entre els núvols però a les 18:40h, 20 minuts abans de la posta total darrere el mar, ja va quedar amagat pels núvols prims i ja no va tornar a aperèixer. Aquest era el dia que mes a prop va estar de veure’s la posta fins al final però tampoc va ser possible. Almenys la imatge va ser prou bona i el paissatge molt bonic. Em quedava una posta de sol mes a Koh Tao, a veure si l’endemà s’acabava de veure completament.

I després a fer una última passejada pel carrer dels vianants fins cap a les 19:30h que ja vaig tornar a l’hotel per sopar i intenta escoltar notícies, tot i que era molt complicat per lo dolenta que eras la connexió a Internet, molt lenta i de tant en tant es tallava diretament. En fi, ja se sap.

Cap a les 20:30h sopava i poc després a dormir sense problemes gràcies a la caminada que havia fet aquell dia i haver-me despertat a les 6 del matí.

12/06 De camí a Koh Tao

A les 4 em despertava ja que volia sortir a les 5:45h, doncs a les 7 sortia el bust cap a Surat Thani des d’on agafaria el ferry. Com cada matí em vaig prendre el cafè mentre escrivia el diari i mirava correus i una mica de finances, em dutxava, ho preparava tot i a les 5:50h ja baixava a recepció. A les 5 estaven ampli ventall molt ja pensava que hauria d’agafar un to, però quan sortia ja havia parat, encara no havia sortit el sol i quan sortia no, Picardia perquè encara hi havia núvol, així que era perfecte per poder fer els 2km fins l’estació del bus caminant.

Quan vaig baixar m’ho vaig trobar tot tancat, la porta principal de l’hotel, que era una reixa i no hi havia ningú a recepció. Al principi no ho recordava, però la noia ja em va dir que una de les dues claus que mhavia donat era per obrir el Candau de la reixa. Així que vaig obrir, vaig sortir, vaig tornar a tancar i vaig tirar les claus a dins entre la reixa. Tot això amb el gat de l’hotel mirantme tota l’estona. Quina paciència tenen.

Google Maps em recomanava un camí que vaig haver de desfer per ser de sorra i amb la maleta és un suplici, així que el camí que havia de ser de 30 minuts es va convertir en 45. Sort que encara era mig fosc i feia núvol, per lo que no vaig suar massa.

A les 6:40h arribava a l’oficina de Lomprayah, al companyia que faria el trajecte i des d’on sortia el bus fins a Surat Thani, el port on embarcariem al ferri. Abans d’entrar em vaig remullar força, inclús em vaig tirar aigua per sobre, per lo que quan vaig anar a la taquilla, les noies van flipar una mica. de fet em van preguntar d’on venia, suposo que perquè pensaven que tot allò era suor. Per si a cas els vaig dir que era aigua.

Jo pensava que seria el primer en arribar però quan hi vaig arribar allà ja hi eren tots, no érem massa, potser 5 o 10, però en qualsevol cas vaig ser l’últim en arribar. Un cop comprovat que tot estava be, em van indicar on era el lavabo, senyal de que volien que em canviés, cosa que vaig fer i, de fet, molt millor, perque encara quedava un llarg camí per davant.

A les 6:45h arribava el bus i en baixava el xofer que des seguida se’m va posar a parlar, potser perquè era l’únic que ja estava fora esperant de peu i fumant, com ell. Em va preguntar d’on era i em va explicar una mica el trajecte que faria, doncs abans d’arribar a Koh Tao en pararia en dos mes. I ales 6:50h ja estàvem posant les maletes al maleter i pujant al bus. I a les 6:55h, 5 minuts abans de l’hora prevista ja marxavem, suposo que perquè ja hi érem tots.

El trajecte va ser de dues hores i fins i tot vaig dormir una mica, almenys 45 minuts, per lo que aquest primer tram se’m va fer realment curt.

A les 9:05h arribàvem al port de Surat Thani. El xofer treia les maletes i m’acomiadava, cosa que no va fer amb ningú mes, doncs a mi era a l’únic a qui va conèixer una mica. Per cert, havia llegit que s’havia de vigilar amb les maletes facturades al bus que podien ser robades, però en aquest cas, estaven ben controlades, per lo que no hi havia cap perill de que algú les pogués robar.

De seguida ja ens van fer pujar al ferri que era un catamaran enorme. Pensava que potser tardaria una mica en marxar però no, l’hora prevista era a les 9 i de fet quan vam entrar els 5 o 10 que veniem de Krabi, el catamaran ja estava ple, és a dir, hi havia lloc de sobres però ja hi eren tots, nosaltres érem els últims. Així que quan vam deixar les maletes i vam seure, el catamaran ja va arrencar.

Tenia 3 plantes. La de baix la mes gran i la única coberta i amb aire condicionat, per cert, a tope. La segona mes petita i tambñe coberta pero sense parets, i la de dalt que estava al sostre del catamaran.

La primera parada era ‘illa de Koh Samui, la mes ropera al punt de sortida, on hi vam arribar en dues hores i en las que vaig estar pràcticament tota l’estona a la sala de baix, a la nevera. Quasi quan arribàvem a Koh Samui vaig sortir a fora a fumar un piti i allà vaig veure que el barco anava mol mes ràpid del que semblava des de dins. Cal tenir en compte que és un barco prou gran per lo que havia de tenir un bin motor. El fet de ser catamaran també fa que pugui ser mes ràpid al haver-hi menys fricció amb l’aigua. Tot plegat s’agraeix perquè el viatge que tenia per davant era llarg.

Mentre estava parat al port de Koh Samui vaig pujar a veure les altres dues cobertes. Vaig anar fins la superior que era la completament destapada on hi feia una calor terrible degut a que le barco estava parat. Allà vaig anar a seure quan vaig escoltar “segon de batxillerat”. Eren dues noies catalanes i les primeres que veia en tot el viatge. Les vaig saludar dient que per fi escoltava oarlar català després de quasi 3 setmanes de només escoltar tailandès i anglès, i algo d’espanyol. Vaog seure allà una estona fins que ja havia arrencat i portàvem uns 5 minuts, quan vaig tornar a baixar perquè feia massa vent, o calor o ent, per lo que era realment incòmode quedar-se allà massa estona, tot i que elles portaven allà tota l’estona i no semblava que tinguessin intenció de baixar.

Vaig tornar a la nevera però ara escollint be el lloc, és a dir, el mes allunyat possible de qualsevol sortida d’aire, i la veritat s’hi estava olt millor, tant que fins i tot vaig dormir uns 15 minuts.

Al cao de quasi dues hores mes arribàvem a Koh Pha Ngan, la següent illa. Eren les 11:30h i allà també havíem de baixar els que anàvem a Koh Tao, doncs hauríem d’agafar un altre catamaran ja que aquell tornava a fer el trajcte en sentit contrari.

Entre unes coses i altres eren les 12 quan ja estavem al port esperant una espècie de parada amb bancs i coberta. Havíem d’esperar allà una hora. Vaig aprofitar per escriure el diari quan cap a les 12:45h arribava l’altre catamaran que ens portaria cap a Koh Tao, les mes allunyada de les 3 illes.

Ens avisàvem perquè anéssim a la cua on vaig veure com la dona que venia gelats que estava per allà tota l’estona, utilitzava una xarxa amb un pal llarg per vendre gelats als qui estàvem dalt el barco, no ho havia vist mai. Van baixar uns quants i vam pujar els que estàvem allà. Aquest catamaran semblava fins i tot mes nou que l’altre, però en qualsevol cas igual en quan a cobertes i forma.

Eren les 13h quan inicavem l’últim tram del trajecte que hauria de durar 1 hora i 15 mnuts, temps en què vaig tornar a dormir una estona, uns 30 minuts que em van anar molt be per després poder aguantar la resta del dia despert.

Cap a les 14h arribàvem per fi al port de Koh Tao després de 8 hores d’haver sortit de l’hotel de Krabi. Ja havia llegit que aquesta era l’illa dels motxillers, cosa que vaig confirmar quan bsaixàvem del barco, doncs pràcticament jo era l’ñunic que anava amb maleta, de fet fins i tot em feia vergonya tot iq ue ningú s’hi fixava ñés clar, només jo, però era realment impactant veure unes 150 persones amb les seves motxilles.

Vam baixar, vam sortir del moll i el primer carrer al que arribaves era un carrer peatonal molt bonic i que realment no m’eserava. La primera impressió de l’illa va ser excel·lent. Bon temps, cap cotxe, carrer de vianants i desenes de motxilers fent exactament el mateix que feia jo, no agafar cap taxi sino el seu telèfon amb Google Maps i seguint el camí que als respectius hotels. Jo havia d’anar cap al nord i caminar 1,5km aproximadament.

Just davant meu anava un grup d’uns 6 o 7 nois i noies que també anaven seguint Google Maps i semblava que anaven cap a la mateixa direccio que jo, que segui sent aquell carrer de vianants que transcurria just per la platja, tot plegat era una passada.

En un punt vaig veure que ells pujaven i jo els vaig seguir fins que vaig veure que segons Google Mpas havia de seguir recte. Just en aquell moment ells van tirar enrere i em van seguir, pero on deia Google Mpas que haviem de seguir hi havia un hotel i no cap carrer. A tots ens havia passat el mateix. Finalment vam girar cap amunt haven de pujar una forta pendent d’uns 40 metres i seguir. Semblava que allà havien fet un hotel i Google Maps no ho tenia actualitzat, però en qualsevol cas el camí era aquell i en pocs metres ja tornavem a estar en el carrer correcte que no deixava de ser el mateix, el carrer de vianants que transcorria enganxat a la platja.

Vam seguir per aquell carrer uns 10 minuts mes fins que jo vaig haver de pujar per un carrer uns 100 metres de pendent fort per arribar al carrer paral·lel que ja era una petita carretera per on hi anaven els cotxes. Allà prop hi havia un 7eleven on vaig comprar una aigua i una cervesa i vaig seguir per la carretera uns 5 minuts mes fins que ja vaig arribar al Nat Resort, l’hotel contractat. Be, mes que un hotel, un conjunt de bungalows.

L’entrada estava tocant a la carretera, però al entrar posava que el checkin s’havia de fer baixant a uns 100 metres, i sorpresa, quan vaig arribar a l’oficina, donava exactament al carrer de vianants per al que havia anat quiasi tota l’estona. Em podria haver estalviat la pujada amb pendent de 100 metres, la caminada per la carretera sennse voral, i la posterior baixada de 100 metres per dins el resort.

En qualsevol cas el resort era una passada, el lloc mes bonic al que havia dormit fins ara, fins i tot mes que el flotant de Kanchanaburi que ja ho era molt. Era un caminet envoltat d’arbres i els bungalows a banda i banda, i tot plegat tocant al carrer de vianants que a la vegada estava tocant a la platja, aixíq ue el meu bungalow estaria com a molt a 100 metres de la platja, tot i que finalment n’estaria a escassos 30.

Vaig fer el check-in. La reserva ja la tenia pagada per lo que va ser tot molt ràpid. La dona, molt amable, em va informar de tot. Horari de recepció, servei de neteja, etc i finalment em va acompanyar al meu bungalow.

Eren les 15h quan m’instal·lava al bungalow, no era tant complet com el de Krabi o Koh Lanta pero tenia bany propi, que això a Tailàndia ja és molt. I cap a les 15:30h sortia a dinar que ja tenia moltíssima gana.

L’illa de Tao és mes cara que almenys tots els llocs on havia estat fins ara, i no tant pel turisme, sino per lo complicat de fer arribar mercaderies i altres subministraments. De fet l’illa no te ni planta de tractament de residus ni d’aigua, per lo que per tot arreu es poden veure cartells per evitar consumir massa aigua o tirar les deixalles a qualsevol lloc. De la mateixa manera, als supermercats no donen bosses de plàstic, ni pagant, simplement no en tenen. La brossa generada ha de ser la mínima possible i mai tirar-la a terra (això com a qualsevol lloc). Cal tenir en compte que Tao és una illa molt petita i ni tan sols sé si hi ha algun riu. de fet les ampolles d’aigua tambñe son mes cares que a altres llocs.

Vaig cainar pel carrer de vianants buscant algun lloc ambulant, mes aviaat comparant preus perquè encara no sabia quin era el preu normal d’un dianr. Hi havia molts restaurants i tots estaven entre els 100 i 200 bats, i els llocs ambulant per uns 70 bats. Vaig trobar-ne un que era mig lloc ambulant mig restaurant, on tenia taules i el plat d’arròs amb porc i verdures costava 70 bats. A altres llocs aquest plat estaria entre els 40 i els 50 bats.

Així que vaig dinar allà mateix l’arròs fregit amb porc i verdues, i com sempre, ben picant.

En acabar ja eren quasi les 17h, moment en què vaig anar a la platja per on hi vaig caminar en direcció nord veient tots els restairants i resorts de primera línia de platja, algo que seria totalment il·legal a Espanya, allà n’estava ple. Hi havia menys gent del que pensava, cosa que vaig agraïr, doncs lluny de ser una platja masificada era ben tranquil·la i per on s’hi podia caminar sense problemes.

Una platja molt maca, l’aigua poc profunda, sorra fina i blanca i les palmeres a tot el llarg de la platja. Un paradís.

Vaig caminar cap al nord poc mes d’un kilòmetre i vaig tornar enrere. Eren les 18h proximadament quan semblava que per fi podria veure ve la posta de sol des de la platja, però conforme passava el temps i ens acostavem a les 19h, hora de la posta, ja es veia com els típics núvols prims de l’horitzó acabarien tapant el sol just quan s’anés a amagar darrere el mar. I efetivament així va ser. Un dia mes que em quedava sense poder veure allò que tenia tantes ganes de veure, i ja anaven 5 dies que en tenia l’oportuunitat i no es podia. Començava a ser una mica desesperant. Tot el dia fent un sol espectacular i l’última hora del dia ha de quedar tapat per uns núvols torracollons.

Després d’haver-me’n fet la idea vaig anar pel caminet de vianants junt a la platja a passejar una estona i veure l’ambient que hi havia, força animat per cert. Alguns bars a la mateixa platja amb música electrònica i motxilers caminant. Molts turistes però en general molt respectuosos, ningú cridant borratxo, ningú tirant coses a terra o fent cap espectacle depriment. En general a Koh Tao hi ha un turime motxiler molt respectuós.

I cap a les 20h vaig comprar algo per sopar, doncs m’agrada dinar fora però sopar a l’hotel mirant notícies o La que se avecina i cap a les 21h ja estava sopant tot ique no tenia massa gana ja que havia dinat quasi a les 16h però si rtenia ja molta son, doncs aquell dia havia dormit poc i el viatge fins allà havia sigut força llarg, per lo que abans de les 22h ja estava completament adormit tot i la calor que feia a l’habitació. er molts ventiladors que tinguin, sense aire condicionat la calor és extrema. Però clar, a Koh Tao és quasi impossible trobar un hotel amb aire condicionat. Però en fi, en qualsevol cas minúcies a canvi de poder viure uns dies en una illa com aquesta.

11/06/2019 De camí a Krabi Town

Em vaig despertar a les 5:30h després d’haver dormit només 5 hores per no tenir prou son la nit anterior. Tot i així em vaig despertar prou be suposo que per no portar cansament acumulat.

Aquest dia aniria cap a Krabi Town on només hi passaria una nit ja que l’endemà marxaria cap al Golf de Tailàndia i el bus que agafaria sortia de Krabi a les 7 del matí, per lo que volia ja dormir aquella nit a Krabi.

Em passarien a recollir a uns 100 metres de l’hotel en minivan en principi a les 8:30h, tot i que recomanaven estar-hi 30 minuts abans ja que és una minivan que va recollint als passatgers per diferents punts, per lo que no es pot saber l’hora exacte a la que arriben. Així que per evitar problemes, a les 8 ja volia estar al punt de recollida encara que hagués d’esperar una hora. Millor això que no pas que arribin i no hi siguis, i de fet amb aquestes minivans sempre és el mateix, l’hora de recollida és una franja i no una hora exacte, com és evident.

Em vaig prendre el cafè, em vaig dutxar, vaig mirar correus, vaig acabar de guardar-ho tot a la maleta i a les 8h anava a fer el checkout. Però quan vaig arribar a la recepció allà no hi havia ningú tot ique estava tot completament obert, la porta del carrer oberta i tot a la vista, tot i així, cridant i tot, no va aparèixer ningú. Aixíq ue vaig deixar les claus de l’habitació sobre la taula i vaig marxar.

A les 8:05h ja era al punt de recollida i allà a esperar. A les 8:25h, un noi d’una caseta d’informació turística que hi havia allà mateix emv a dir que seiés en un banc d la pròpia oficina. Em va preguntar on anava i em va dir que per allà normalment passaven a les 8:40h. EL noi va ser molt amable perque fins i tot va netejar el banc on vaig seure ja que estava tot moll de tanta plujaq que queia allà.

I efectivament, cap a les 8:45h va arribar una minivan que va entrar al carrer per on se suposava qeu havia d’entrar per anar a recollir-me, em vaig aixecar per a parar-la, li vig ensenyar el bitllet des del mòbil i efetivament era aquella minivan. Em vaig acomiadar del noi de l’oficina de turisme, vaig pujar a la minivan i vam marxar.

Dins només érem 4 o 5 persones. Jo pensava que potserja no s’opliria mes, però que va. a menys de 50 metres d’allà ja va tornar a parar per a recollir una parella que portava un munt d’equipatge. la van no estava preparada ni per portar una maleta, de fet no tenia ni maletero, les maletes anàven quedant ocm podien per terra ig a sota dels seients, per lo que encabi tot el que portaven aquells va ser complixadíssim. I aquí no acabava encara havia de recollr 3 o 4 persones mes tot i que aquestes ja semblaven locals i no portaven tant equipatge com portàvem els altres. Al final tota la minivan pleba i maletes per tot arreu, de fet per a baixar havies de fer un munt de maniobres per no trepitjar-ne cap.

Igual que a l’anada, vam pujar al ferry per a passar a la part continental i seguir el camí cap a Krabi Town. Cap a les 10:30h arribàvem a l’aeroport de Krabi on deixava els primers passatgers, i a partir d’allà ruta per Krabi per anar deixant a tohom. Jo vaig ser el penúltim i de fet em va preguntar on em deixava tot i que jo ja havia especificat un punt al fer la reserva. De totes maneres quan m’ho va preguntar ja hi érem molt a prop. Em va dir que seiés davant per anar-li indicant i en 3 minuts ja hi érem.

Vaig baixar, ens vam acomiadar i vaig caminar els 50 o 100 metres fins l’hotel ja que el GPS havia reaccionat tard i li vaig dir al noi que parés quan ja ens havíem passat. Em va costar una mica trobar l’hotel, crec que a Google Maps estava ubicat uns 10 metres mes enllà. El noi d’una perruqueria em va veure pasar i mirar i va sortir per preguntar-me si volia tallar-me els cabells, li vaig dir que no, que estava buscant un hhotel. Aleshores va sortir un altre senyor preguntant quin, li vaig dir RC Apartments i em va assenyalar un edifici a l’altra banda del carrer. Jo li vaig fer cas i hi vaig anar pero sense esperar que fos allà, i efectivament, era allà. Doncs encara sort que m’ho va dir perqupe sinó ves a saber quant hauria tardat en trobar-lo tot i tenir-lo a la vista. Aquestes ajudes inesperades et salven d’estar una bona estona donant voltes.

Vaig entrar i vaig fer el checkin en 2 minuts, doncs només vaig ensenyar el comprovant de la reserva i el passaport i com que ja estava pagat la noia em va donar la clau de l’habitació i vaig pujar directament.

L’habitació era molt millor del que m’esperava. Per començar no recordava que tenia bany propi, però a mes tenia TV, nevera amb congelador i fins i tot cafetera. A part d’una taula per menjar i un escriptori. De fet aquesta era l’habitació mes completa a la que havia estat fins ara, tot i que no massa mes que l’anterior, la de Koh Lanta.

Vaig deixar les coses, vaig mirar com anar al temple d les Coves del Tigre (tot i que finalment no hi vaig anar) i vaig sortir a donar una volta. El Temple podria estar be ja que permet gaudir d’una vista de 360ºC des d’un punt elevat de bona part de la provincia de Krabi, però era molt lluny i a mes s’han de pujar 1200 graons, i tot plegat amb una calor insoportable.

En comptes d’això vaig anar a dinar a un restaurant un bon peix ja que el dia anterior m’havia quedat amb ganes de peix o marisc. Vaig anar caminant cap amunt pel mateix carrer de l’hotel per on hi havia un restaurant cada 5 metres fins que en vaig veure un on tenien peixos grans i sencers fets com a la barbacoa. Primer els vaig mirar i vaig seguir caminant, doncs volia esperar una mica ja que tot just eren les 13h, però com que ja feia hores que m’havia despertat i tenia molta gana, vaig tornar enrere, vaig preguntar el preu del peix i vaig entrar. El peix eren 150 bats, evidentment força mes car que altres plats, però ja feia dies que era a Tailàndia i que veia aquests peixos, i tot i que el peix no és el que mes m’agrada, aquest està molt bo i mes de la forma que el fan.

A part del peix vaig demanar arròs fregit amb pollastre, picant com sempre. Em van portar el peix amb la pell ja separada i vaig començar a menjar-lo. Estava molt bo, molt torrat i amb sal grossa que li donaven encara mes gust.

Va ser segurament el dinar mes abundant que havia fet fins aleshores, doncs normalment el dinar seria el plat d’arròs amb pollastre. Tot i així seguia sent un dinar amb poques calories com acostumen a fer els asiàtics, complet però poques calories.

Vaig dinar molt be i tot estava molt bo, realment necessitava ja menjar una mica de peix. Vaig anar a pagar i al noia del restaurant em va preguntar d’on era, responent-li que d’Espanya però que encara tardaria 3 mesos en tornar-hi. Es va quedar prou sorpresa.

Un cop a l’Hotel vaig intentat no dormir però va ser impossible. Portava hores despert després d’haver dormir només 5 hores i havent menjat més que qualsevol altre dia a Tailàndia. Això sí, a la que em vaig despertar un moment i m’havia adonat que m’havia adormit, ja em vaig aixecar. Eren les 16:30h, em vaig dutxar i vaig sortir a donar una altra volta.

Encara vaig intentar anar al temple però de nou es feia massa dur. Als 20 minuts de fer camí vaig desistir. A més quasi arribaria ja de nit a la base del temple, i cal tenir en compte que un cop allà s’havien de pujar els 1200 graons. Així que vaig passejar una mica per Krabi.

La ciutat realment no té res especial tal com ja havia llegit per Internet. Es una ciutat d’uns 50000 habitants i amb pocs turistes, doncs bàsicament s’utilitza pel mateix que jo, de punt de sortida a altres destins. Tot i això a mi m’agrada veure ciutats tipiques del pais, amb poc turisme i on es pugui apreciar la vida local, i Krabi ho és.

Així que vaig estar passejant fins les 19h, vaig comprar menjar per sopar i una mica pel trajecte de l’endemà a un 7eleven, on per cert em va atendre una noia que semblava nova i suposo que per fer les coses bé, em va acomiadar de la forma típica tailandesa, baixant el cap però amb els.palmells de la mà Units, a més d’una manera molt pronunciada que encara no havia vist. Quan ja tornava a l’hotel vaig passar per davant del restaurant on havia dinat i la noia es va aixecar per saludar, tal com es habitual, baixant el cap. Tot plegat es d’una amabilitat extrema.

A l’Hotel em vaig prendre una cervesa mentre preparava i comprovava tots els bitllets per l’endemà, bus, ferris i hotel i cap a les 20h vaig tornar a sortir a donar una volta per cansar-se una mica més ja que sino aniria a dormir massa tard.

Vaig caminar un a estona pel carrer de l’hotel que era un carrer portant i tenia llum suficient, però a la que vaig començar a anar per carrers secundaris la llum ja era inexistent. Es fa realment complicat caminar així, almenys aquí no hi havia bassals fangosos com a Koh L’Antàrtida, això sí, moltíssims restaurants i fins i tot el mercat nocturn amb més restaurants i música en directe. Es realment impressionant la quantitat de restaurants i llocs ambulant de menjar que hi ha per tot arreu, suposo que molts gent no menja mai a casa i per tant hi ha una gran demanda. Per l’O que l’olor de tot tipus d’espècies es continua.

Abans de les 21h ja tornava cap a l’Hotel per sopar. Fideus amb un tipus de peix en llauna que havia comprat mentre mirava primer notícies del 324 i després La que se avecina. I cap a les 22:30h a dormir doncs l’endemà maixé Cària cap a les 4 de la matinada per anar ja al Golf de Tailàndia. Primera parada Koh Tao.

10/06/2019 Quart dia a Koh Lanta. Caminada fins al riu Lat Bo Nae

Em vaig despertar a les 8 del matí, com sempre després de dormir 8 hores, i com cada matí em vaig dutxar, vaig prendre el cafè i vaig planejar una mica aquell dia. La intenció era anar fins a la desembocadura del riu Lat Bo Nae que creua tota l’illa.

A les 10h vaig anar a comprar al supermercat del dia anterior sobretot per a canviar un dels 3 bitllets de 1000 bats que tenia, ja que si no feia una compra d’almenys 200 bats era difícil que ningú me’l canviés. Vaig comprar mes cerveses, mes cafè i algo per menjar. Vaig deixar la compra a l’hotel i vaig sortir en direcció al riu.

Vaig anar caminant per la carretera principal, i dic carretera perquè és pràcticament l’únic carrer asfaltat de tota l’illa, però no te res de carretera, de fet només te un carril per sentit.

Al cap d’uns 30 minuts vaig arribar al següent nucli urbà i que ja donava al riu tot i que encara em quedava un bon tros. Aquí també hi havia un mercat, mes gran que el del costat del meu hotel, i semblava que hi havia mes turistes, almenys es veien mes hotels i agències de tours, tot i que seguia sent poc turístic. De totes maneres sembla que mica en mica aquesta illa també cada vegada és mes turística i tard o d’hora ja serà com moltes altres de Tailàndia. De moment però, encara conserva l’atractiu d’un lloc bàsicament habitat per locals.

I des d’allà, en uns 30 minuts mes vaig arribar al riu, i de fet pràcticament, a la pròpia desembocadura del riu, doncs tot el camí fet des de l’hotel era a pocs metres de la platja.

Just a la vora del riu hi havia les casetes dels pescadors, en què molts d’ells tenien el seu propi restaurant. Pescar i vendre directament. Entre les casetes es veia el riu i com estaven moltes pràcticament sobre el riu. Caminava per un carrer paral·lel al riu i que baixava fins el mar. El carrer molt autèntic i tot plegat molt bonic. Pescadors, restaurants, marisc i la desembocadura, per cert, força gran.

Vaig donar una volta per la vora del riu i la desembocadura i de tornada a l’hotel. Vaig mirar si podia tornar per un altre camí però era impossible. Allà a prop podia agafar una altra carretera interior però que ja no connectava amb el poble on era el meu hotel, així que tocava tornar pel mateix camí, ja vist, amb un sol molt intens, i com sempre, a 35ºC i una humitat altíssima. L’aigua que havia comprat a l’anada me la tirava mes per sobre que no pas me la bevia.

A prop d’on era hi havia un camí que portava fins a un cap de l’illa just per la platja, on en un primer moment hi vaig entrar però vaig veure que era un tram llarg i que després l’hauria de fer enrere per tornar a la carretera, per lo que se’m va fer força difícil i no hi vaig arribar, de fet si ho hagués fet segurament m’hauria desmaiat pel camí abans d’arribar a l’hotel.

I caminant per la carretera una hora aproximadament, passant per davant una mezquita, la veritat molt bonica però com totes amb els càntics amb megàfon escoltant-se a desenes de metres. Això ho trobo d’una maleducació extrema, doncs s’escolta molt i des de molts llocs i mes tenint en compte en un país on aquesta religió no és l’oficial. A mes sona un munt de vegades al dia, sense anar mes lluny davant del meu hotel també n’hi ha una i és exactament el mateix, càntics a tot volum 3 o 4 vegades al dia.

Finalment, quasi a les 14 hores arribava a l’hotel, i de fet, l’últim tram del camí se’m va fer mes curt del que pensava. Em vaig fer una dutxa ràpida i vaig dinar alguna cosa que tenia a l’habitació per tal d’anar acabant el menjar que havia anat comprant, doncs l’endemà ja marxava. Però abans, justament vaig mirar com anar des de Koh Lanta a Krabi Town, on tenia l’hotel reservat per l’endemà.

Hi havia vàries opcions però la mes pràctica i barata era en minivan, molt similar a com havia vingut. Em recollirien a les 8:30h a 300 metres de l’hotel i em deixarien a l’hotel de Krabi cap a les 11:30h. I per uns 10€, menys que el que em va costar venir. De fet, per venir hauria d’haver fet el mateix, reservar-ho ja abans per Internet i així no m’hauria hagut de menjar l’opció mes cara.

Ja amb la feina feta, cap a les 16h em vaig estirar una estona i diria que em vaig quedar adormit uns 30 minuts quan realment no volia, doncs l’endemà m’havia d’aixecar aviat, i per tant, anar a dormir aviat aquella nit.

Cap a les 17:30h vaig anar a buscar la roba a la tintoreria del costat de l’hotel que havia deixat el dia anterior i vaig estar fins cap a les 18:30h al carrer, prop de la platja per si es veia el sol i així poder veure la posta des de la platja. Però un dia mes, hi havia núvols i el sol ja no es veia ni es veuria. Així que vaig tornar a l’hotel a preparar la maleta que aquesta vegada si que la tenia tota completament desfeta després de 4 dies seguits al mateix hotel.

Vaig estar fins les 20h preparant-ho tot hora en què vaig tornar a sortir a buscar algun lloc per sopar o a comprar alguna cosa per menjar a l’habitació. De fet preferia sopar a l’habitació per no perdre tant temps i perquè caminar per aquella illa de nit és una mica complicat, quasi que has d’anar tota l’estona amb la llanterna del mòbil per no ensopegar amb un forat o un bassal d’aigua fangosa.

Aixíq ue vaig comprar un plat preparat en un restaurant d’allà al costat de l’hotel i on ja havia comprat abans i me’l vaig menjar a l’habitació. Com de costum arròs, aquesta vegada amb carn arrebossada. Aquesta nit tenia ganes de marisc, que per aquestes illes és prou abundant i barat, però el restaurant de marisc que quedava mes a prop estava tancat per ser dilluns i els altres ja quedaven massa lluny, així que el marisc hauria d’esperar a un altre dia. Ja hi hauria mes oportunitats.

El menjar com sempre boníssim tot i que ja m’estava cansant de tant d’arròs. Aviat hauria de buscar altres tipus de menjar, encara que fossin hamburgueses o pizzes. I tot i esforçar-me per tenir-ho tot preparat i ja haver sopat abans de les 22h, cosa que vaig aconseguir, al haver-me quedat adormit una estona per la tarda no em vaig poder adormir fins ben be les 12 de la nit, passant l’estona mirant els nous capítols de La que se avecina que encara no n’havia vist cap de la temporada 11.

09/06/2019 Tercer dia a Koh Lanta

Em vaig despertar a les 7 del matí i quasi no plovia. Semblava que aquest dia seria mes tranquil, sense arribar a fer sol però almenys sense ploure tant com el dia anterior.

Em vaig dutxar, vaig prendre un cafè mesntre escrivia el diari com cada matí, i cap a les 10h vaig sortir a donar una volta ja que la poca pluja que queia fins aleshores havia parat completament. No feia sol pero quasi que millor, doncs així almenys la calor no era tant intensa.

Vaig caminar per la carretera en direcció nord per a trobar un camí que portés fins la platja. Molts dels camins eren privats o pertanyien a algun resort, per lo que la caminada per la carretera va ser d’uns 10 minuts fins que per fi vaig arribar a un camí que anava directa a la platja.

Era sorprenent veure moltes de les cases fetes de fusta, de troncs d’arbre tal qual, i que fins i tot semblaven fetes pels mateixos propietaris. També bars de fusta molt autèntics, amb poca gent i molt acollidors. Tots els camins de sorra i en aquell moment enfangats i amb bassals degut a les mes de 24 hores seguides que feia que plovia de forma torrencial.

Em va costar una mica trobar el camí fins la platja ja que eren caminets molt petits i embolicats, però amb l’ajuda de Google Maps finalment vaig arribar a una zona de casetes que passant-hi pel mig et permetien finalment arribar a la platja. Evidentment no era el millor dia per veure la platja, doncs el dia era gris, el mar estava molt mogut i fangós per les pluges, però la vista ja era prou bonica, doncs a l’horitzó es veien un munt de petites illes i a la platja palmeres i sorra fina.

Estava completament sol per lo que la tranquil·litat i la pau eren absolutes, només sentint el so de les onades i de les fulles de les palmeres movent-se amb el vent.

Al cap d’una estona vaig tornar a la carretera però ara vaig anar en direcció sud. Vaig passar l’hotel i vaig seguir caminant mes enllà d’on havia arribat els dies anteriors. A diferència d’altres poblacions de Tailàndia on els mercats son com una institució, aquí de moment no n’havia vist, però aquest dia era diumenge i casualment vaig trobar el precisament anomenat mercat dels diumenges. Un mercat prou gran tenint en compte la població i que era totalment d’alimentació. Des de plats preparats, a fruites de tot tipus, moltes que no havia vist mai, o dolços fets per les mateixes venedores. Això si, el terra semblava un aiguamoll, amb molt de fang que feia que fins i tot fos difícil de caminar-hi.

Un cop vist tot el mercat i quan ja eren quasi les 12h, vaig buscar un camí que em permetés endinsar-me una mica cap a l’interior de l’illa, doncs està ple de parcs naturals i zones no habitades. Vaig anar fins aun camí una mica mes al sud del mercat que ja permetia entrar una mica cap a l’interior de l’illa.

Al començament del camí encara es veia alguna casa, però mica en mica van anar desapareixent per passar ja només a espesos boscos, petits rierols, ocells de tot tipus i sobretot una vegetació molt abundant i diversa. Arbres de mes de 20 metres d’alt, plantes que mai havia vist i moltes papallones, algunes de gegants.

A diferència de la carretera on s’hi poden veure bars o hotels, aquí, encara a pocs metres endins, ja no se’n veia cap. Només cases de gent local que fins i tot semblaven fetes allà on volien, tl qual arribaven a un lloc allà hi contruien la casa. I de fet, conforme et vas endinstant cada vegada mes, ja ni cases de locals.

Vaig caminar prop d’una hora i ja vaig donar itja volta per tornar a la carretera. Una cosa que em sorprenia i que després vaig llegir per inernet, era la diversitat religiosa i cultural d’aquesta illa. Musulmans, budistes, xinesos, gitanos,… i tots vivint en perfecte harmonia. Era algo que no es veia a Bangkok i que no imaginava que fos així en aquesta illa. El primer dia pensava que era per la zona, pero pel que es veu és tota l’illa la que te aquesta diversitat cultural.

Vaig anar a comprar a un supermercat mes gran del que havia anat fins aleshores, que era un molt petit i casolà al costat de l’hotel, on per fi vaig poder comprar una cervesa, doncs a l’altre directament no en venien, suposo que perquè els proietaris eren musulmans. A mes vaig comprar cafè que ja se m’havia acabat i aoxò si que és important.

Em vaig prendre la cervesa i cap a les 16h vaig dinar. Pit de polloastre arrebossat amb fideus, i com sempre, tot ben picant. A les 16:30h acabava de dinar i tot que estava a l’hotel vaig intentar no fer la migdiada, cosa que per estrany que pugui semblar, vaig aconseguir, doncs a les 19h volia estar a la platja a veure si es veia la posta de sol, cosa que dubtava molt tal com estava el dia.

A les 17:30h em vaig dutxar i vaig sortir amb la roba bruta per anar a una de les dues tintoreries que havia vist per 40 bats el kg de roba. A la primera que vaig anar i que em semblava la mes propera, o estava tancada o en aquell moment el propietari no hi era, així que vaig anar a l’altra. ja eren les 18:20h així que vaig haver d’accelerar una mica. Vaig deixar la roba, 1,5kg i vaig anar ràpid cap ala platja. Al cel es veia alguna clariana però hi havia molts núvols així que ja quasi no tenia cap esperança, però almenys volia veure-ho.

I efectivament, quan hi vaig arribar cap a les 18:40h, tot i veure’s on era el sol, quedava força tapat, però el tema és que conforme mes s’anés acostant a la línia de l’horitzó mes tapat quedaria, doncs encara hi havia mes núvols. Tot i així la imatge era molt maca i m’hi vaig quedar uns minuts, assegut entre palmeres mirant a l’horitzó on es veia l’illa de Phi Phi Leh, on hi ha la famosa platja de la pel·lícula La Playa.

Cap a les 19h i quan ja quasi era fosc, vaig tornar cap a l’hotel, doncs caminar de nit per aquells camins és un perill, ja que no hi ha cap llum artificial i el terra està ple de bassals, i anant amb xancletes no hauria parat de sucar els peus en aquella aigua fangosa.

Vaig comprar carn arrebossada al mateix lloc que al matí i vaig sopar a l’habitació cap a les 22h després de prendre una cervesa i mirar com anar l’endemà a Koh Phi Phi Leh. I aquí va ser on vaig fer la pitjor cagada fins aleshores en tot el viatge. Ja no hi havia places disponibles al ferry per anar a l’illa. Ja només a partir del dia següent, que ja no podia perquè ja marxava a Krabi, així que em vaig quedar sense poder veure la famosa platja de La Playa.De totes maneres tampoc em va saber massa greu perquè no era quelcom que fes una gran il·lusió, si que la volia veure, però si no, tampoc passava res, ja que és un lloc amb massa turistes i molt car per anar-hi, doncs al ser tant turístic se n’aprofiten, i això és algo que m’emprenya molt, no per pagar mes de 25€ per 2 hores de trajecte, sino mes aviat per l’estafa al turista que això representa. Aquestes coses no m’agraden gens i de fet sempre les evito.

I cap a les 23:30h a dormir que ja feia moltes hores que estava despert i no havia fet migdiada. Va ser un dia ben aprofitat després del dia anterior que vaig passar-lo quasi tot a l’hotel.

08/06 Segon dia a Koh Lanta. Monzón

Em vaig despertar a les 23h encara del dia anterior i plovia a ots i barrals des de ja feia estona, doncs mentre dormia ja havia escoltat la pluja. Vaig desfer una mica la maleta i em vaig fer un cafè, que aquí seria molt mes còmode que a l’hotel de Bangkok per ser l’habitació 3 vegades mes gran, tenir tasses i nevera. Vaig mirar Google Maps per situar-me be a l’illa, mirar com anar a la platja o per quins camins anar per veure la part de l’illa mes rural. No vaig aguantar massa, doncs encara tenia son per lo que cap a les dues em vaig tornar a adormir fins les 6:30h, hora que ja ha sortit completament el sol i a menys que tingui molta son sempre m’acaba despertant. De totes maneres ja havia dormit les hores necessàries tenint en compgte que la nit anterior havia dormit poc.

La sorpresa, seguia plovent a bots i barrals i això que ja feia 12 hores que plovia sense parar, i de fet no semblava que hagués de parar, doncs els núvols es veien molt espesos i fins i tot es veia boira a la muntanya que hi havia molt a prop darrere l’hotel. Ja sabia que això podria passar però no imaginava que la pluja fos tant intensa i durant tantes hores. La veritat és que no tenia ni ganes de sortir amb tanta pluja tot i que portava un bon impermeable.

Vaig aprofitar per posar-me al dia amb el diari ja que els últims dies hi havia pogut dedicar poca estona cada dia. cap a les 10 del matí seguia plovent molt i ja perdia l’eperanca de poder fer res de profit aquell dia.

Cap a les 11:30h va parar una mica i vaig aprofitar per sortir, tot i que semblava que en qualsevol moment hi tornaria amb força. De moment no em preocupava massa perque tot just era el primer dels 4 dies que estaria a l’illa, i si l’endemà seguia plovent ja segur que sortiria fos com fos. L’habitació de l’hotel era molt gran i còmode i per un dia que em quedés a l’habitació fent feina o buscant informació tampoc passava res, portava dues setmanes a tope i també havia de descansar una mica de tant en tant.

Aquesta vegada ja no vaig ser novato amb el menjar perquè vaig veure un restaurant quasi al costat de l’hotel on tenien plats molt similars al que havia demanat el dia anterior pero ja preparats per endur-se. El preu, 20 bats, 0,57€, 5 vegades menys que el del dia anterior i quasi era el mateix. Tenint en compte que es posaria a ploure en qualsevol moment vaig comprar-ne un per menjar mes tard a l’habitació.

Vaig passejar una estona en direcció contrària a la del dia anterior per veure mes la zona. Moltes cases eren de fusta, de fet just al costat del meu hotel n’estaven fent una els que semblaven que serien els propietaris. De moment no vaig intentar arribar a la platja ja que era evident que aquest dia la posta de sol seria impossible de veure.

Com ja havia vist, la majoria de persones de la zona eren musulmanes, de fet ja des de l’habitació havia escoltat els típics càntics que fan durant l’oració, doncs la mezquita estava a uns 20 metres de l’hotel. A part de la carretera principal, si és que se’n pot dir carretera, tots els altres carrers eren de sorra, de fet no hi havia ni voreres, tot era fang i gespa, una illa quasi tota parc natural i amb molt pocs habitants. Impactava fins i tot veure com era la vida en aquesta illa.

Cap a les 13h va començar a ploure i vaig tornar a l’hotel per menjar el plat preparat que havia comprat que tenia molt bona pinta i de fet feia ja quasi 24 hores que no menjava ja que havia dormit moltes hores per a recuperar la son endarrerida. No tenia massa clar com estaria el plat pels 20 bats que havia costat, pero estava realment bo i res a envejar al plat del dia anterior que havia costat 5 vegades mes. Ja tenia clar que no tornaria mes a aquell restaurant. No entenc aquestes coses, preus tant alts per la zona sense tenir res massa especial, doncs l’únic que fan és que no hi tornis mes, de fet quan hi vaig estar era jo l’únic, senyal de que no deu tenir massa clients.

Em vaig menjar el plat preparat on hi havia mes menjar del que realment semblava, doncs estava dins la caixa for-a comprimit i vaig fer la migdiada una hora.

Per la tarda va ploure amb molta for-a i ja no vaig sortir, només pels voltants de l’hotel o a la terrassa, doncs tot i ser només una segona planta tenia unes bones vistes a la muntanya. Va ser un dia que vaig aprofitar per treballar, avançar amb el diari i conèixer una mica mes l’illa amb la informació que tenia ja guardada de Wikitravel.

07/06/2019 Novè dia a Tailàndia: Camí de Koh Lanta, l’illa menys turística de Tailàndia

Havia d’agafar un vol a les 8:25 des de l’aeroport secundari de Bangkok i més allunyat fins a Krabi i d’allà anar directament, encara no sabia com, fins a l’illa de Koh Lanta, una de les illes menys turístiques de Tailàndia i on es pot apreciar millor la vida local.

Em vaig despertar cap a les 3 de la matinada doncs la intenció ió era sortir de l’hotel a les 5. En principi hauria de facturar la maleta ja que només es permetia una peça petita per lo que a sobre havia d’arribar ben bé dues hores abans de la sortida del vol. Tot plegat força complicat i més tenint en compte el trànsit de Bangkok ja des de primera hora del matí.

Em vaig dutxar, vaig acabar de preparar les coses i de mirar bé la ruta per arribar a l’aeroport. Hauria d’agafar dos busos i en total fer uns 20km.

A les 4:50h ja estava fent el checkout i a les 5 estava a la parada del bus. Primer havia d’agafar el 3 des d’on ja l’havia agafat quan vaig haver d’anar a Mo Chit per anar a Mae Klong.

Fins les 5:20 no va passar però lo pitjor va ser que va passar tant ràpid que no em va donar temps de veure el número i dir-li que pares, per lo que va passar de llarg. El següent o va passar fins quasi les 6, per lo que vaig estar una hora de peu esperant en aquella parada i ja pati tancat per si arribaria a temps. Per començar ja segur que no arribaria dues hores abans, doncs tot el trajecte segons Moovit duraria una hora. Començava bé el dia…

Cada vegada que s’acostava un bus em posava enmig de la carretera perquè frenes una mica. Quan vaig veure el 3 quasi que m’hi vaig tirar ar a sobre i aquest si que va parar, sinó hagués parat ja hauria d’haver agafat un taxi.

Durant una estona el GPS anava bé i seguien el camí indicat per Moovit, però a poques parades per arribar on havia d’agafar el segon bis, el GPS va deixar d’ubicar me. No entenia perquè, potser els mapes no estaven actualitzats, en qualsevol cas allò va fer que em passés la parada. Quan vaig veure que la ubicació fallava li vaig dir a la noia del bus à on havia de baixar i que mavises, i ella, amb una cara que ho deia tot i sense saber anglès mica rentava dir que m’havia passat. Ho vaig saber perquè de sobte la ubicació va tornar a funcionar i ho vaig veure. Em vaig quedar a quadquadres, eren les 6:30 i encara estava en el primer bus i m’havia passat parada. La dona em va intentar explicar que havia fer sense massa sort perquè omès oarlVa tailandès i no lentenia gens, però feia 5 5 5 amb la mà. N’estava dient que baixes ja i agafés el bus número 555. Segons Moovit havia d’agafar el A1 però com que m’havia passat la parada semblava que el 555 passava per allà i també arribava a l’aeroport. Amb tot això, una dona que ho estava escoltant i que parlava una mica l’anglès em va dir que baixés ja i per sort ella també baixava allà i també havia d’agafar un altre bus en aquella parada. Just al moment arribava el 510 i la dona em va dir que també podia agafar aquell, i per sort també ella també l’agafava. Fins aleshores no havia tingut massa sort pero ara la sort em comencava a acompanyar.

El bus seguia la carretera que conduia directament a l’aeroport. El primer que va fer la dona al pujar, i sabent que ella baixaria abans que jo, va ser dir-li al senyor del bus que jo anava a l’aeroport i que m’avisés. Ella va seure i jo vaig seure al seu costat. Ella, no sé si va preguntar a algu o ho va escriure, pero em va ensenyar un missatge al mòbil que deia, en anglès, que després de baixar del bus havia de creuar un pont i ja arribaria a l’aeroport. Sabia algo d’anglès pero probablement no tant com per expresar-ho parlant, per lo que m’ho va ensenyar escrit. La bona dona feia tot el possible per informaar-me de tot. A mes se la veia tant bona dona. En una situació així, perdut sense GPS i amb pressa per arribar a un aeroort on no has estat mai en un paíson quasi ningú t’entén, que apregui una perdona així que fa tot el que pot per ajudar-te, a tu, aun desconegut estranger sense demanar res a canvi, és algo que sincerament no saps com agrair, com donar-li les gràcies.

Ella va baixar i semblava que m’agraia mes ella a mi que jo a ella, va abaixar el cap 3 vegades i evidentment amb un somriure, a loq ue jo vaig respondre intentant abaixar el cap almenys uan vegada mes que ella i evidentment també amb un somriure.

Com que no sabia exactament què li havia dit al senyor del bus, jo li vaig dir Don Mueang, i ell va fer que si amb el cap.

Eren les 6:50h i semblava que jaa estàvem a prop de l’aeroport, per lo que finalment tampoc anava ant malament. Si arribava a les 7 tindria una hora per fer facturar la maleta i passar el control de seguretat abans de l’hora d’embarcar que era a les 7:55h. De moment semblava que la situació estava prou ben salvada donades les circumstàncies, i el trajecte només m’havia costat 37 bats amb els dos busos, un euro, menys que quan vaig anar de l’aeroport principal a l’hotel el primer dia que va cstar 1,60€.

El GPS ja no funcionava gens per lo que vaig anar mirant els cartells de la carretera i efectivament n’hi havia molts que indicaven que per allà s’arribava a l’aeroport. Al cap de 5 minuts d’haver baixat la noia ja em va semblar veure l’aeroport. Jo vaig mirar el senyor i ell em va fer un gest de quedat tranquil i seu. Una noia del costat que em va veure mirant em va preguntar on anava i el senyor del bus li va dir algo en tailandès que suposo que va ser algo com que ell ja estava controlant, al final tot el bus estaria pendent de mi… No és que em volgués fer pesat, pero ñes que sense el GPS vaig completament perdut, tant acostumat com hi estic i tant be que vaig sempre quan el tinc, quan falta és horrorós.

Finalment, a les 7h, el senyor em va dir que ja era la següent parada. Perfecte. Li vaig donar les gràcies i vaig baixar a la següent parada on efectivament hi havia un pont que creuava la carretera i portava directament a la terminal 1 i 2 de l’aeroport. Jo havia d’anar a la 2. Vaig accelerar el pas, vaig entrar i vaig preguntar a informació on era la terminal 2 per a sortides domèstiques. Em va dir que a la tercera planta i vaig correr cap allà. Per sort l’aeroport no era tant gran com altres i de seguida vaig trobar els mostradors i concretament el de Thai Lion. Pràcticament no hi havia cua per lo que deseguida ja estava al mostrador facturant la maleta. La varen pesar i eren 7,8kg. Li va posar una cinta i quan ja marxava em va dir que l’agafés, que la podia portar en cabina juntament amb la motxilla. No m’ho podia creure, tant mirar el dia anterior les normes d’equipatge i preocupat per haver-la de facturar i quant em cobrarien, i al final la vaig poder portar en cabina i sense pagar ni un bat extra. Eren les 7:15h i ja tenia el checkin fet, només m’havia deixat 1 euro en el trajecte i 0 en la facturació a mes de poder portar tot l’equipatge en cabina. Tot plegat havia sortit molt millor del que esperava, doncs almenys esperava haver de pagar 5-10 euros i facturar la maleta. Hi ha dies que tot sembla anar malament però que la sort està del teu costat. Ja vaig perdre un vol en un anterior viatge i evidentment no volia passar el mateix, entre altres coses perque en aquest cas l’alternativa per terra era molt dolenta.

Vaig anar a fumar un piti i a les 7:30h ja estava passant el control de seguretat. Fins aleshores havia passat almenys per 15 aeroports amb 3 encenedors, doncs be, aquí me’n van fer deixar 2 que segurament es deurien quedar ells. Segons deien només se’n podia passar un tot i que jo tenia entès que eren 2, però en fi, com que tot m’havia anat tant be no li vaig donar cap importància.

Un cop ja passat el control vaig anar als lavabos per a rentar-me una mica i canviar-me de samarreta ja que ja l’havia suada molt i encara no havia n comencat el viatge.

A les 8h comencaven l’embarcament i efectivament vaig poder pujar la maleta i la motxilla sense cap problema. Al meu seient era de finestra, el 26A, pero hi havia una noia, li vaig haver de dir a una auxiliar per tal que li expliqués a la noia que s’havia equivocat de lloc. Realment, tal com estava indicat, donava la sensació que el C, que era el d’ella, era el seient de finestra. Ja assegut a l’avió a les 8:10h i dels primers en pujar, tot un crack. A les 8:30h ens enlairàvem.

Vaig poder apreciar Bangkok en tota la seva magnitud. Des de dalt impressiona molt la gran extensió que ocupa. Després la platja i el Golf de Tailàndia, després núvols molt espesos, el monsó suposo, i finalment Krabi, un riu amb meandres, afluents, camps, un paisatge impressionant que conforme anàvem baixant anava apreciant cada vegada millor.

El vol era relativament curt, per lo que poc abans de les 10 del matí ja estàvem aterrant.

L’aeroport de Krabi és internacional pero és petitíssim, probablement l’aeroport internacional mes petit que he vist, que fins aleshores era el de Quito.

Vaig sortir fora i vaig intentar connectar-me a una xarxa wifi, però no vaig poder, així que tocava espavilar-se, i segurament pagar mes del compte, per tal d’arribar a Koh Lanta. Sense Internet vaig realment perdut, però és que a mes sempre acabes agafant l’opció mes cara perquè sol ser la mes fàcil ia ccessible, i en aquest cas no podia ser diferent.

A fora tot eren taxis o minivans, lo mes car, pero vaig veure un bus així que m’hi vaig acostar. Allà una noia em va preguntar on anava i li vaig dir Koh Lanta, em va assenyalar una minivan i em va dir 80 bats, ja m’estranyava perque pel que havia vist almenys en serien 400. Vaig pujar a la minivan que em va dir pero va venir una altra dona per dir-me que aquella van anava només fins a Krabi, i que si volia una directa fins a Koh Lanta eren 500 bats. Això ja em quadrava mes. Quasi 15€.

Com que no era massa mes del que havia vist per Internet que et podia sortir com a mínim i no tenia Internet per buscar res mes, vaig acceptar. Vaig pagar amb targeta amb un 3% de recàrrec i vaig haver d’esperar quasi una hora a la sortida de la minivan. L’espera va ser pesada pero era un bon senyal, ja que significava que no omplien la van i això a la vegada significava que a Koh Lanta hi anaven pocs turistes, justament el que biscava anant a aquella illa. De fet, quan finalemnt la dona em va avisar, cap a les 11h, nomoés erem 3 que anàvem cap allà mes 2 que ja estaven a la van. Totes les vans s’omplien menys la nostra on només érem 5. Perfecte.

Al cap d’una hora de camí per Krabi vam arribar al ferry. La minivan va pujar al ferry que ja estava quasi ple i en 2 minuts va sortir. En uns 15 minuts el ferry va arribar al moll de Koh Lanta. Ja érem a Koh Lanta i ja comencava a veure l’autenticitat d’aquesta illa. Pocs turistes i molta vida local. En menys d’una hora vam arribar al meu hotel, al Lanta Orange House, per lo que tot el trajecte va durar poc mes de dues hores. Vaig ser el primer dels 5 en arribar al seu respectiu hotel i tot just eren les 13:40h.

Abans de baixar de la minivan ja em va semblar veure una mezquita, tot i que en aquell moment pensava que deuria ser un hotel o un restaurant, pero quan vaig entrar al Lanta Orange House, va apareixer una dona musulmana. Estava en una zona majoritàriament musulmana. La dona va confirmar la reserva i de seguida va venir la filla que parlava un anglès molt bo. Vaig fer el checkin, em va preguntar una mica sobre el viatge i si tenia pensat alguna cosa en concret per fer a la illa, a loq ue li vaig respondre que no, que simplement volia viure de prop la vida local en una illa tant poc turística com aquesta. Vaig haver d’anar a un caixer a treure diners ja que només podia pagar en efectiu, 1000 bats per 4 nits, uns 28€ per habitació doble amb bany propi, nevera, aire condicionat i agua potable il·limitada. Per cert, el caixer el vaig trobar ràpid perque em va indicar on era, que era al mateix carrer uns metres mes enllà, però al tornar em vaig passar l’hotel fins arriba a la mezquita quan em vaig adonar que ja m’havia passat, doncs la mezquita era anterior a l’hotel, moment en el qual em vaig girar i la noia ja havia sortit de l’hotel en veure’m passar per davant pensant-se que encara no havia trobat ni el caixer, ja que ja estava pujant a la seva moto-taxi per acompanyar-me. Vaig pagar i tot seguit ja em va acompanyar a l’habitació que era al pis de dalt i on només n’i havia 4 de les quals 2 semblaven buides. La planta de baix semblava el seu domicili, doncs durant l’estona que vaig ser allà va apereixer tota la família, inclòs fill i el pare, tots musulmans és clar.

Aquesta era la primera escena que veia d’una família musulmana a casa seva i ja vaig poder apreciar el masclisme en quant al rol de l’home i la dona. Mentre la mare i la filla van ser les úniques que em van atendre com a propeitàries de l’hotel, l’home va aparèixer com un zombi per anardirectament a seure a un sofà que hi havia allà al costat. I segurament també eren la mare i la filla les qeu després farien el dinar, el sopar, netejarien els plats, la casa, la roba i anirien a comprar.

Vaig deixar les coses i en menys de 10 minuts ja estava fora donant la primera volta per l’illa. l’hotel estava a la carretera principal que és la que vaig seguir durant una estona. El sol era molt intens, de fet semblava mes intens que a Bangkok, ja que em molestava forca a la vista cosa que encara no m’havia passat des de que era a Tailàndia, per no parlar de la calor clar, ja un clàssic.

Feia ja quasi 12 hores que m’havia despertat i encara no havia menjat res, per lo que a mes de veure una mica l’illa ja anava buscant lloc on menjar. De restaurants n’hi havia molts i alguns llocs ambulant, tot i que menys que a Bangkok on n’hi havia mes per metre quadrat. Turistes se’n veien poquissims per lo que de moment l’illa complia les meves expectatives.

Els preus que veia als restaurants no eren tant barats com em pensava, tot i que l’endemà ja dominaria mes el tema i ja trobaria llocs on mengen els locals. El primer dia sempre peques de novato. Els preus anaven dels 60 als 100 bats, que tot i que eren 3€, era mes fins i tot que a Bangkok. Quan ja portava mes de 30 minuts caminant, ja vaig decidir entrar algun restaurant on veiés un plat que m’agradés sense mirar massa el preu justament per ser el primer dia i ja que segurament ja no menjaria res mes en tot el dia, perquè tot apuntava a que després ja em quedaria adorit durant hores. Finalment vaig entrar a un on els plats estaven mot ben preparats. Vaig demanar carn de vedella amb arròs, ou, verdures i acompanyat d’una cosa vermella molt picant que no sé si es xile o alguna cosa similar, però que pica moltíssim, de fet els plats si no dius que els facin no picants, piquen mes que els de Mèxic.

El plat estava realment bo i després de tantes hores sense menjar, mes. La manera que tenen aquí de cuinar l’arròs és similar a Equador, que no sé com ho fan però queda molt bo. Les coses vermelles picants qeu em va donar pràticament me les vaig acabar totes barrejant-les amb la carn i l’arròs. Aquí sempre es fa plat únic però és un plat molt complet i contondent, lo just per acabar ben ple iq ue no sobri res, no com a Espanya que amb tant de primer i tant segon al final acabes pagant menjar que no t’acabes o menjant el segon plat sense ja tenir gana.

Vaig pagar i vaig tornar a l’hotel. Aquí ja es veien mes bitxos que a Bangkok, aranyes, formigues gegants i dragonets és el que vaig veure durant aquella passejada, faltaria veure la quantitat de mosquits que hi hauria per la tarda-nit.

Cap a les 16h arribava de nou a l’hotel ja havent vist una mica la meva zona, havent dinat i cansat com estava em vaig estirar quedant-me adormit de seguida i despertant-me quasi a les 23h. La platja estava a 100 metres de l’hotel i donava just a l’oest, de fet ja el vaig reservar pensant en això, en poder veure la posta de sol al mar. La posta és a les 19h, per lo que jo estava dormint, de totes maneres crec que no es va veure perquè quan em vaig despertar ja feia estona que plovia, i amb molta forca, el monsó suposo.

06/06 Pont sobre el riu Kwai i tornada a Bangkok

Aquest dia em vaig despertar un primera vegada cap a les 23h encara del dia anterior es clar. Vaig sortir a fora a contemplar el riu des del balconet de lhabitacio. De nit amb les llums de fons era una passada. Just en aquell moment arribava la parella que dormia a lhabitacio del costat i que més tard no van tenir cap problema per xingar. El problema era que si es movia una habitació es movien les 4, doncs totes 4 eren on un Barco enmig del riu. A l’art les parets eren de fusta prima per lo que s’escoltava tot.

Vaig prendre un cafè mentre mirava que fer exactament al matí següent ja que no ho tenia gens clar. Google Maps n’estava Liang en quant al pont sobre el riu Kwai i la via de la mort, un tram de via que transcórrer per uns llocs que fan realment por. Finalment, igràcies a Wiki Travel vaig aconseguir saber que una cosa era el pont sobre el riu Kwai per on ja no hi passen els tren i l’altra és el tram de via que fa por. I gràcies també a que el sia anterior havia anat a buscar els horaris dels trens a l’estació de Kanchanaburi, vaig decidir que només aniria al punt i no al tram de via amb el tren, doncs els horaris eren força dolents tenint que esperar poc més de 4 hores a una estació per agafar el tren de tornada a Bangkok.

Esperava quedarme ja despert però cap a les 3 em va venir la són i vaig dormir fins cap a les 6:30 que ja sortia el sol. Vaig tornar a sortir al balcó a contemplar el riu ja amb els primers raigs de sol que seguia sent una passada. Altres ostes també eren fora fent fotos perquè realment era admirable.

Em vaig dutxar, vaig prendre un cafè i cap a les 7:15 vaig anar a preguntar per l’esmorzar, ja que a Booking havia vist que en feien per un euro. La noia de recepció em va dir que eren 50 bats i vaig considerar-lo una mica car però que valia la alenada per poder menjar en aquella terrassa amb aquelles vistes espectaculars.

Em va dir que esperes i al cap de 10 minuts va venir una noia jove que parlava millor l’anglès per confirmar-ho. Va tardar 15 minuts en tornar amb l’esmorzar quan ja no sabia perquè tardava tant. Aleshores vaig entendre el temps d’espera i el preu. L’esmorzar era ou amb pernil, frankfurts i torrades! Allò si que valia 50 bats i amb aquelles vistes encara més. Vaig esmorzar com un rei i tot i que feia poc que m’havia llevat ja feia quasi 14 hores des de que havia sopar el dia anterior, per lo que em va entrar com mai. Vaig esmorzar com un rei contemplant una imatge difícil de trobar i més d’oblidar.

Cap a les 8 començava a tirar cap al pont sobre el riu Kwai seguint les indicacions de Google Maps, que per ferme arribar al que es considera el punt d’inici dels dos que té, un a cada banda del riu, em va afer anar per una carretera sense vorera ni espai per caminar, pràcticament vaig començar compartir calçada amb els cotxes durant 10 minuts. Per sort la gent d’allà ja hi deuen estar a kstimats lerque tota s’apartaven sense cap problema.

De lluny ja vaig poder el pont que va reconèixer perquè pre lament l’havia vist a Google street View. Tot just eren les 8:15 del matí i no feia ni 20 minuts que caminava però ja suava com un pollastre pels 35°C de temperatura. Semblava una temperatura constant, sempre estaven a 35°.

10 minuts més i ja arribava a l’inici del pont que tot i lo aviat que era ja hi havia força turistes, sobretot japonesos. Un local que anava bé moto em va fer un gest com dient-me que anava bé, no ho vaig entendre massa ja que era evident que anava bé, tenia el pont ja davant. Vaig pujar per unes escales després de fer unes fotos des de baix i vaig començar a caminar pel pont per a creuar-lo.

El pont es només la via del tren, per lo que s’ha de caminar pel mig de la via o pels estrets laterals, amb tanques Curva des a banda i banda i cada certs metres el que semblaven uns miradors per veure el Kwai que per cert és molt gran i tranquil.

Aquest pont es famós perque va ser construït durant la segona Guerra Mundial pels japonesos per tal d’anar des de Myanmar a Tailàndia i en el qual hi varen morir 200.000 persones durant la seva construcció, tots presoners de guerra, entre els quals, per exemple, molts holandesos.

I a mig camí del pont em va passar una de les coses més surrealistes a la vegada que interessant de tot el viatge fins aleshores. Vaig veure que s’acostava un grup de 5 o 6 monjos budistes fent càntics i amb guirnaldes i flors les mans. Vaig començar a gravar amb el mobil quan els tenia quasi davant quan de sobte el que anava davant es va aturar i em va saludar. Jo el vaig saludar i immediatament, en un anglès força bo, va començar una conversa que es va allargar uns 20 minuts mentre els altres escoltaven i un fins i tot gravava amb el mòbil.

Primer em va explicar que el seu temple era a 3km d’allà i que anaven fins al pont cada matí per a resar I a dipositar les guirnaldes pel pont pels 200.000 morts. I a partir d’aleshores ja em va pregunta per mitjà, don era, sobre el viatge, el qual li vaig explicar una mica que estava fent la volta al món i després de parlar-ne una estona va treure un tema que no l’hauria imaginat mai, els toros d’Espanya. Em va preguntar si magradaven, a lo que evidentment vaig dir que no i que em semblava una cosa horrible més típica de cultures primitives que d’un país europeu. Em va preguntar si era un esport o un acte cultural, responent li que a Espanya està considerat un bé d’interès Cultural i que forma part de la cultura espanyola per raro que pugui semblar. I quan em va preguntar que perque si pensaven així encara es feien, li vaig haver d’explicar el multiculturalisme i multi nacionalisme que hi ha a Espanya, que jo sóc de Catalunya i que a la majoria de catalanas així com altres Nacions i fins i tot a molts castellans, les curses de braus ens semblen algo horrible i que de fet, a Catalunya estan prohibits des de fa anys.

I aleshores va treure un altre tema molt interessant, va preguntar que perquè no es feia un referèndum a Espanya per preguntar sobre l’abolició dels toros. I ja va ser quan li vaig dir que a Espanya no era un país prou Democràtic com per fer referèndums per tal que sigui la població la que decideixi aquestes coses, i perquè de fet segurament sortiria el No a les curses de braus i això era algo que l’estat no volia. El monjo cada vegada estava més estupefacte a la vegada que coneixia mica en mica la mostra història.

Va cabar concloent que Espanya no era una democràcia plena com ja sol dir tothom a Espanya i fora. Aleshores va dir que a ell, evidentment les curses de braus també li semblen una brutalitat indigne i que s’han d’acabar i que seria un dels seus objectius a partir d’aleshores, lluitar per l’abolició total de les curses de braus almenys a Espanya, fins i tot em va preguntar sobre els règim polític a Espanya per tal de saber a qui s’havia de dirigir. Jo li vaig explicar que a Espanya hi ha una monarquia però qui governa és el President. Em va demanar el meu email que li vaig donar i que esperava que efectivament fes el que va dir i que seguís amb contacte amb mi. Tot plegat ho veig complicat pero cal tenir en cmpte que els monjos no tenen cap altra feina que lluitar per aquestes coses, és al que es dediquen, per lo que no em va semblar gens exagerat el que m’estava dient, tot i que certament, complicat d’aconseguir per no dir impossible. Però només que un grup de monjos budistes coneguessin el tema per mi ja era molt, doncs aquests monjos tenen una gran influència sobre la societat asiàtica, molt mes que qualsevol polític i fins i tot que la mateixa monarquia.

En acomiadar-nos em va donar la mà dient que així és com se saluden a Europa i després es va acomiadar com un fan ells, amb els palmells de lmà units en forma de resar i abaixant el cap, a lo que li vaig respondre que ja ho sabia fent-ho jo també. I amb la guirnalda que m’havia donat a la mà van continuar caminant pel pont cantant i resant mentre tots anaven abaixant el cap quan passaven davant meu i com sempre amb un somriure. Jo contestava també abaixant el cap esperant a que passessin tots per a deixar la guirnalda que m’havia donat en el mirador que tenia just darrere. Em vaig quedar uns segons allà davant pensant i essent ara mes conscient dels 200.000 morts que va provocar aquest pont que ara no era mes que una atracció turística. Hi ha ocasions en que cal reflexionar sobre aquestes coses.

Mes endavant, altres persones, aisàtiques, s’agenollaven davant el pas dels monjos. Em vaig sentir fins i tot privilegiat que el que era el lider d’aquell grup m’hagués dedicat tant de temps a i, a un estranger, quan altres persones només podien agenollar-se al seu pas mentre jo hi havia estat parlant de tu a tu tanta estona. Va ser una experència única a la vida i evidentment inoblidable. I si algun dia passa alguna cosa ambles curses de braus, aquesta haurà sigut una de les converses mes importants de la meva vida. Ho espero de tot cor.

Vaig acabar de creuar el pont amb una mentalitat completament diferent. Ja no caminava per allà com un turista mes, ara era conscient de per on caminava i em sentia be. Els monjos transmeten una pau difícil de descriure en un mon tant embogit i on tot passa tant ràpid.

La resta del pont ja quasi no vaig fer fotos, no em calia o no volia, només pensava en el que havia passat allà feia 80 anys.

Cap a les 9 ja era a l’altra banda del pont i em vaig adonar que per allà només havia de seguir una carretera amb vorera tot recta i ja arribava a l’hotel. Era un camí molt mes fàcil que el que havia agafat per venir, de fet ara ja veia mes turistes cosa que al venir no veia i m’estranyava, pero simplement no els veia perque no anaven per allà.

Al cap de 15 minuts arribava a l’hotel xop de suor. Em vaig dutxar per segona vegada en 3 hores i vaig aprofitar per escriure el diari en un entorn únic i molt propici per a escriure. EL silenci era total, només trencat pels cants dels ocells i la tranquil·litat que s’hi respirava t’atrapava. Havia de marxar d’allà en dues hores i la veritat és que no en tenia cap ganes. M’hauria quedat allà tota una setmana o mes.

Cap a les 11:30h vaig guardar-ho tot a la maleta i vaig anar a preguntar si tenien canvi de 1000 bats per comprar una cervesa, doncs ja noés tenia el bitllet de 1000 i em volia quedar després de les 12, hora de checkout, fent una cervesa a la terrassa de l’hotel que donava al riu fent temps ja que el tren que havia d’agafar per tornar a Bangkok no sortia fins les 14:48h, pero com esperava no tenien canvi, així que vaig fer el checkout a les 12 en punt i vaig anar directament a l’estació ben a poc a poc per no arribar-hi ja completament suat una altra vegada.

A les 12:15h ja era a l’estació i allà a espera dues hores a poder comprar el bitllet i dues hores i mitja per a la sortida del tren. A mes, com que encara faltava perque passés algun tren, l’única botiga que hi havia estava tancada. Cap a les 13h ja no aguantava mes la sed i la botiga seguia tancada, per lo que vaig anar al mercat de davant l’estació que encara estava quasi tot tancat però hi havia un petit restaurant obert on vaig comprar una ampolla d’aigua per 20 bats. I amb això i les galetes que portava vaig anar fent temps mentre aprofitava de tant en tant per escriure el diari, perque a diferència de l’estació de Thon Buri de Bangkok, allà no em vaig poder connectar a cap xarxa wifi.

Mica en mica va anar arribant gent. A les 14:20h, 30 minuts abans de la sortida del tren, era quan comnecaven la venda dels bitllets. Vaig preguntar si podia pagar amb el bitllet de 1000 bats. La noia va dir que un moment i al cap de 3 minuts em va donar un munt de bitllets, 900 bats en bitllets de 100, 50 i 20. Em va anar perfecte, no només m’havia canviat el bitllet sino que m’havia donat un munt de bitllets petits. Em vaig quedar una mica parat i vaig contar els bitllets perque n’hi havia molts, i quan em van veure van somriure i preguntant si estava be a lo que vaig respondre que si i que gràcies per l’esforc, perque realment semblava que els acabava de deixar sense canvi.

A les 14:50h va arribar el tren i al cap de 3 minuts va iniciar el trajecte en direcció a Bangkok. El trajecte també va ser tranquil pero va passar una cosa sense massa transcendència pero que en un primer moment em va espantar moltíssim. Va pujar un agent de la policia acompanyat de dues noies, una gravant i van venir directament cap a mi, mirant-me. Jo pensava que potser passarien de llarg, pero en arribar al meu seient es van aturar. No sabia què passava, de fet pensava que alguna d’aquelles dones m’hauria denunciat no sé perquè és clar, perquè no les havia vist mai, pero de seguida el policia es va presentar com a policia turístic. Jo ja havia vist casetes d’aquesta policia i junt amb el somriure del policia em vaig quedar mes tranquil. La seva única intenció era informar als turistes que trobava pel tren sobre alguns costums d’Àsia en general i de Tailàndia en particular. Això és important perquè la cultura és molt diferent i pel que per nosaltres no pot tenir cap importància per ells pot ser una gran ofensa. Em va donar un llibret amb algunes d’aquestes normes o costums i un altre amb informació de la policia turística, fins i tot m’explicava que els podia trucar per qualsevol problema que tingués, encara que fos que m’hagués perdut, així que no només ensenyaven als turistes com comportar-se sino que els donaven tot tipus d’ajuda. Era una divisió de la policia pensada i dedicada exclusivament als turistes. En acabar l’explicació, ell i les dues dones es van acomiadar com tothom, abaixant el cap i amb un somriure a la boca, responent jo de la mateixa manera.

La resta del trajecte va ser entre mig adormit, escrivint el diari i contempant els paisatges i pobles rurals pels quals anàvem passant. A les 17:30h aproximadament arribàvem a l’estació de Thon Buri de Bangkok, la mateixa des de la que havia sortit el dia anterior i tocava fer el mateix camí pero de tornada a l’hotel. Primer els 15 minuts caminant al costat del mercat de verdures i peix fins arribar al riu. Pero allà la cosa es va complicar. Vaig anar al mateix lloc on el barco m’havia deixat el dia anterior, pero em va dir la noia que per creuar a l’altra banda s’havia d’anar a un altre moll que estava mes avall.

Pero com que no em van especificar quant mes avall, cada vegada que veia un carreró o edifici hi entrava i preguntava, així almenys 10 vegades i res. En un dels carrerons va passar una cosa que justament acabava de llegir en el fulletó que m’havia donal el policia turístic, i sort que m’ho havia llegit perquè així vaig saber què passava i que havia de fer.

Quan baixava per un dels carrerons vaig veure de cop les 4 persones que hi havia s’aturaven, fins i tot dos nois que estaven a uns 10 metres un de l’altre acostant-se i que es coneixien, també es van aturar. Aleshores vaig escoltar una canco per uns petits altaveus que hi havia en diferents punts del carrer. Era l’himne de Tailàndia i quan aquest sona, que pot ser en qualsevol moment tothom s’ha d’aturar fins que deixa de sonar. Fins i tot aquells dos nois que s’estaven acostant un a l’altre i ja saludant-se es van aturar i van callar fins que l’himne va deixar de sonar. Jo en un primer moment em vaig aturar quan vaig veure que tothom ho feia, sense saber encara què passava, per quan vaig escoltar l’himne, tot i que no sabia que era perque era la primer avegada que el sentia, vaig entendre què passava. En el fulletó que m’havia donat el policia ho posava, t’havies d’aturar al escoltar l’himne. Increíble. I quan va acabar de sonar, tothom va continuar la marxa, el dos nois acostant-se de nou mentre se saludaven i seguien amb la conversa que estaven tenint pocs minuts abans.

Al cap d’uns 15 minuts caminant avall del riu per fi vaig veure q¡el que semblaven uns molls similars als altres i taquilles. A la primera que vaig preguntar em va dir que no pero ja em va poder asenyalr amb mes exactitud on havia d’anar, ja era a pocs metres. Vaig baixar a un moll i a un barco que ho havia parat li vaig preguntar per creuar el riu i em va assenyalar just al del costat, perfecte, encara no hi havia cap barco pero almneys ja m’havien indicat un moll. Al cap de 3 minuts va arribar un barco on em van confirar que anaven directament a l’altra banda del riu.

En 3 minuts mes va sortir i en menys de 5 minuts ja érem a l’altra banda del riu. Pero no ens va deixar on pensava, és a dir, al mateix lloc on el vaig agafar el dia anerior, sino molt mes avall, de fet tot el camí que havia fet avall del riu buscant el moll ara l’havia de fer de pujada. Era en una zona mes o menys cneguda pero a uns 15 minuts caminant. De fet estava prop de Sunam Luang, la Cort Suprema i pràcticament el primer que vaig veure de Bangkok.

Vaig arribar a l’hotel pràcticament a les 18:30h, vaig fer el checkin i ja només tenia temps per fer el checkin del vol de l’endemà, mirar be el tema de l’equipatge en cabina i buscar la millor ruta per arribar l’endemà a l’aeroport Don Mueang de Bangkok abans de les 7 del matí.

La primera sorpresa ja va venir quan vaig veure que a l’aerolínia Thai Lion només es podia pujar una peca petita d’equipatge en cabina i que el bitllet que tenia no incloia equipatge facturat. Vaig intentar afegir una maleta facturada pero ja no em deixaa perque acabava de fer el checkin online. Així que vaig posar les coses mes valuoses a la motxilla i deixar a la maleta només roba i poca cosa mes. Vaig mirar els preus de facturar una maleta i no era massa car, en principi em podria sortir per uns 5kg tenint en compte el pes.

Després a mirar com anar fins l’aeroport sortint a les 5 del matí, doncs el vol que havia d’agafar sortia a les 8:25h i tenint en compte que hauria de facturar la maleta volia arribar-hi dues hores abans. Segons Moovit semblava que a les 5 ja hi havia busos i que en una hora hi arribaria havent d’agafr només dos busos, fent el transbord sense moure’m de la parada. A mes el primer bus seria de la línia 3 agafant-lo quasi al costat de l’hotel, línia que ja havia agafat abans.

El vol anava a Krabi pero el meu destí final era l’illa de Koh Lanta, una illa poc turística i que em permetria conèixer millor la vida local. Així que també havia de mirar una mica com anar des de l’aeroport de Krabi fins a Koh Lanta. Semblava que primer havia d’anar fins a Krabi i allà un ferry fins a Koh Lanta. No semblava massa complicat per loque no ho vaig mirar massa mes, doncs encara havia d’anar a comprar el sopar, sopar, preparar-ho tot i anar a dormir cap a les 20h ja que em volia despertar a les 3. Ja eren les 19:30h així que vaig ja anar a comprar el sopar.

Vaig comprar pasta deshidratada al 7eleven i 6 potes de pollastre arrebossat a un lloc ambulant prop de l’hotel on ja hi havia comprar en una altra ocasió, el lloc del transsexual que parlava anglès, a aquelles alcades ja algo molt apreciat i que em feia decantar per un o altre lloc. De fet el noi ja em va reconèixer.

Després ja a l’habitació a sopar la pasta i les potes de pollastre mentre mirava TV3 i amb unes coses i altres se’m van fer les 21h quan anava a dormir, ja només dormiria 6h com a molt amb lo poc que m’agrada dormir menys de 8h i mes quan m’haig de despertar per nar a un aeroport, algo que cada vegada odio mes.

05/06/2019 De camí a Kanchanaburi

A les 7h em despertava amb temps per prendre el cafè, escriure una mica el diari, mirar be com anar a Kanchanaburi tot i que no ho tenia massa clar, sobretot l’horari del tren i si podria arribar a l’estació, que tot i que era a prop, s’havia de creuar el riu, i això no era fàcil. Els ponts em quedaven molt lluny, per lo que la millor opció era creuar-lo amb ferry, que si em quedava molt a prop pero que mai els havia vist.

Així que després de dutxar-me i acabar de preparar les coses vaig sortir de l’hotel a les 11h, hora màxima de checkout, ja que l’única informació mes o menys precisa que havia vist sobre horaris del tren parlaven d’un a les 7:30h i un altre a les 13:30h, que seria el que agafaria.

Abans de marxar ja vaig quedar amb la noia de l’hotel que l’endemà tornaria, doncs passaria una última nit a Bangkok abans d’agafar el vol cap a Krabi que sortia des de l’aeroport secundari de Bangkok. Ja em va dir que tindria la mateixa habitació, la 502.

Vaig anar fins al parc on havia anat dos dies abans amb el gay tailandès on havia vist el que semblava una sortida de barcos, pero allà no hi havia res. Vaig donar uan volta pel parc i vaig veure gent que anava en una mateixa direcció. Els vaig seguir i efectivament hi havia un moll amb unes casetes de venda de bitllets. Vaig demanar pel barco que creua el riu i efectivament sortia des d’allà en pocs minuts i només costava 15 bats, uns 0,40€.

Al cap de 10 minuts va arribar, vaig pujar i en uns 5 minuts ja érem a l’altra banda del riu, i des d’allà a caminar 15 minuts sota el sol arrossegant la maleta fins l’estació de tren. Almenys era en línia recta i no tenia pèrdua. Pel camí hi havia un mercat molt autèntic, bàsicament de fruites, verdures i peix. A mes ja estaven tancant per lo que la pudor era terrible. Això si, era d’aquells mercats que només es veuen a Bangkok. Al costat també hi havia petits mercats aprofitant les carreteres i ponts elevats per posar-s’hi a sota. El terra del mercat principal estava enganxós de brut que estava i en aquell moent estava passant un camió per a recollir tota la brossa i restes de menjar. La veritat que comprar menjar allà a mi em faria una mica de cosa pel tema de la salubritat, no semblava que allà el menjar estés en les millors condicions. Llàstima que ja estiguessin tancant perquè veure allò en ple funcionament ha de ser tot un espectacle. Hi havia, literalment, centenars de parades.

Vaig arribar a l’estació i el primer que vaig anar a fer, evidentment, és preguntar l’hora de sortida del tren, que era a les 13:55h, així que tocava esperar quasi 2 hores i mitja. El bitllet 100 bats tal com havia vist per Internet. A continuació vaig mirar a Google Maps on estava el 7eleven mes proper per comprar aigua i, sorpresa, a la zona no n’hi havia cap, el mes proper estava a 2km, no m’ho podia creure. Aixíq ue vaig anar a una botiga d’allà l’estació i l’ampolla d’aigua que al 7eleven costava 14 bats allà en costava 30. Quan el venedor ja la treia de la nevera per donar-me-la li vaig dir que no, que era el doble de cara. No sé si es pensen que per ser guiri també has de ser estúpid. Així que vaig anar pel mercat i els seus voltants i la única parada que vaig veure que tenien aigua me la venien a 50. Vaig tornar a dir-li que ni de broma, sempre amb un somriure és clar. No sé si aquests preus eren perque esperen a que regategis o perquè ets estranger, en qualsevol cas li vaig dir que era caríssim i me’n vaig anar. Però la sed comencava ja a ser important, així que vista la situació vaig decidir baixar-me els pantalons i tornar a la botiga de l’estació i comprar-la per 30 bats. Però quan hi anava vaig veure que just davant l’estació hi havia mes parades, de fet hi havia passat en arribar a l’estació, on venien menjar i aigua. Cada ampolla 20 bats, això ja ho vaig trobar raonable, doncs aquesta gent segurament compra l’aigua al 7eleven i algun benefici han de treure. Així que vaig comprar l’aigua i a la parada del costat dos pinxos de carn de pollastre arrebossat per 10 bats cada un. Perfecte. Per 40 bats ja havia esmorzat i begut un litre d’aigua.

A mes de treure’m la gana i la sed, em vaig poder connectar a una xarxa wifi oberta que hi havia a la mateixa estació, per lo que l’espera es va fer molt mes curta. Al cap d’una hora esperant, vaig comprar una altra ampolla d’aigua i dos pinxos mes, aquesta vegada de salsitxes embolicades amb algun tipus de pasta fregida, molt bons també, així que 40 bats mes i ja quasi que havia fet l’esmorzar-dinar abans de les 3 hores i escats de tren que tenia per davant.

A les 13:10h arribava el tren i a les 13:55h en punt ja sortíem cap a Kanchanaburi. El tren era igual que el que vaig agafar per anar a Lopburi però almenys aquest dia no feia tanta calor. Els núvols feien que almenys el sol no piqués tant tot i que déu n’hi do també de la calor que feia.

El trajecte, en certs punts, és entretingut ja que veus els pobles i els paisatges amb una vegetació exuberant, arbres que mai has vist i granges a tocar de la via. Durant molts trams el tren no para de xiular degut a la proximitat de les cases i els nens jugant tant a prop, així com les vaques que suposo que ja deuen estar acostumades a que el tren els passi a un metre de distància. Les estacions son com les de Catalunya de fa 30 anys, encara amb personal indicant el tren quan pot arrencar i tocant una campana 3 vegades per avisar de que el tren arranca. I mentre a Catalunya lo típic es veure cantants o músics als trens, allà son venedors de menjar. Venen de tot, des de bosses de patates a plats comptes preparats per ells mateixos, passant per fruites o begudes. La corriola de venedors és constant i a cada parada en pujen i baixen.

Cap a les 17h va passar el revisor avisant que la propera parada era Kanchanaburi, cosa que em va anar be perquè el GPS fallava molt. Allà va baixar molta gent, doncs era una de les destinacions principals de qualsevol turista a part de locals.

La primera imatge de Kanchanaburi va ser, lògicament l’estació, però la segona, com no, un mercat. Els mercats estan en l’ADN dels tailandesos. N’hi ha a tots els pobles i cada dia. Aquest ocupava tota una plasa just davant l’estació i a diferència d’altres on bàsicament s’hi ven menjar, en aquest hi havia moltes parades de roba.

L’hotel que vaig reservar era a poc mes de 5 minuts caminant, un hotel que em va agradar per tenir les habitacions flotants sobre el riu i estar tant a prop de l’estació. Hi vaig arribar sense problemes tot i que quedava una mica amagat perquè realment està a tocar del riu. En arribar-hi, abans de res, ja vaig al·lucinar. Era un espai obert amb una renglera de dos plantes amb habitacions que donaven al pati i baixant unes escales les habitacions flotants a les que s’hi accedia per un petit pont.

Vaig escoltar que em saludaven perque anava una mica perdut i al girar-me vaig veure dues noies a una recepció. Vaig fer el checkin i una de les noies em va acompanyar fins l’habitació, baixant les escales fins al mateix riu, creuant el pont accedint a les habitacions flotants i donant-me entrada a l’habitació número 3. Vaig deixar les coses i lo primer que vaig fer va ser sortir al balco arran de riu per contemplar les vistes. Era impressionant, una passada. Tot el riu enorme i tranquil davant meu i jo assegut a uns bancs al balcó mentre tota l’estructura es movia suaument al ritme que marcava el riu. a havia vist a les fotos com era, per allò simplement superava les meves espectatives. Això si, per primera vegada al viatge comencava a veure mosquits i bitxos de tota mena, com era d’esperar és clar.

Després de quedar-me allà una estona simplement descansant davant d’aquell paisatge únic, vaig anar a donar una volta per Kanchaanaburi. No plovia pero ja es veia un bon núvol que no tenia gens de bona pinta. Eren les 17:30h pero ja tenia prou gana quasi per sopar ja que només havia menjat els 4 pinxos de carn en tot el dia.

Primer vaig anar a l’estació de tren a buscar els horaris ja que en aquell moment no sabia exactament com arribar fins al pont sobre el riu Kwai que en principi estava a 2km de l’hotel pero que Google Maps em deia que estava a 44km i que s’hi havia d’arribar en tren. Tot plegat m’estava liant forca.

En arribar a l’estació, el noi de la taquilla em va donar un paper emab els horaris i vaig veure que hi havia una estació que justament es deia pont del riu Kwai, pero que només estava a 5 minuts d’allà, per loq ue no podia ser el que deia Google Maps, però a la vegada tenia entès que el tren ja no hi passava per aquell pont, per lo que el lio era total i no podia preguntar massa perque el de la taquilla no sabia anglès i les noies de turisme que hi havia en arribar, ja no hi eren. En qualsevol cas en aquell moment no tenia intenció d’investigar encara sino que volia anar a dormir aviat, despertar-me cap a les 3 de la matinada i decidir que faria, ja que el primer tren cap al pont sortia a les 6 del matí.

Així que vaig tornar al mercat i vaig donar-hi una volta aprofitant també per buscar algun lloc ambulant on sopar. N’hi havia varis però un em va semblar molt be, pels plats que tenien i per la dona, que se la veia molt amable i servicial. Em va explicar els dos tipus de plats que tenia ensenyant-me el tipus de menjar que hi havia a cada una de les dues grans olles que tenia. Vaig decidir que em quedaria allà i que menjaria el que hi havia en una de les oles que semblava carn de xai estofada amb verdures i que ho acompanyaria dels típis fideus d’arròs, tot plegat en sopa i ben picant, com sempre. El va preparar posant-li moltes mes coses de les que pensava, de fet quasi ni hi cabien al plat, ja que a mes li va posar un altra tipus de fideus i mes verdures, i tot plegat per 40 bats, poc mes d’un euro.

M’ho vaig menjar allà mateix, doncs tenia un parell de taules on poder seure i on vaig estar-hi uns 30 minuts fins que vaig veure que els del mercat conecaven a recollir, doncs ja semblava que mes aviat que tard comencaria a ploure.

Eren poc mes de les 18h quan em vaig acomiadar de la dona que va ser molt amable, preguntatnt-me si m’havia agradat i donant-me les gràcies en repetides ocasions. Era una d’aquelles dones que insipiren molta pau, tranquili·litat i confianca.

All’a no hi havia tants 7eleven però hi havia una altra botiga similar on vaig comprar una ampolla d’aigua, i en sortir va comencar a plore, pero era una pluja típica tropical. Durant dos minuts plovia poc, per lo que no vaig accelerar el pas, pero de cop i volta va comencar a ploure amb una forca que feia anys que no veia, i no exagero gens. Unes gotes d’aigua grans i molta aigua, en 3 segons vaig quedar xop havent-me d’amagar sota els toldos d les botigues per les que anava passant, ja que tot i ser a 5 minuts de l’hotel hauria arribar completament xop. Va ser algo exagerat. Almenys es va posar a plorue quan ja ho tenia tot fet i només tenia ja intenció d’anar a dormir.

A les 18:30h ja ho tenia tot fet, vaig quedar-me 5 minuts al balcó contemplant la pluja caient sobre el riu ia dormir. Amb la pluja el riu estava mes mogut i, per tant, també l’habitació, i no hi ha res millor que dormir amb un lleuger moviment de barco. Va ser la millor nit amb diferència de tot el viatge, a mes no feia gens de calor.

31/05/2019 Segon dia a Bangkok: Centre de la ciutat i zona vermella

Encara amb el jetlack, em vaig despertar cap a les 2 de la nit després d’haver dormit 8 hores des de les 6 de la tarda del dia anterior. Vaig aprofitar per preparar itineraris i llocs a visitar. Després de dutxar-me, prendre el cafè i escriure el diari com cada dia, cap a les 7 del matí vaig sortir de l’hotel amb la intenció de visitar el centre de Bangkok que el tenia a mneys d’un km de l’hotel.

El primer que vaig fer, i degut a que ja portava 12 hores de l’ultima menjada, em vaig fotre un plat d’arròs amb carn a un lloc ambulant davant l’hotel. Eren les 7 del mati pero ja hi havia un munt de tailandesos menjant allò. EM va entrar de puta mare tot i que el picant i la calor va fer que ja comences a suar abans de comencar l’excursió.

Primer vaig veure el Temple del Buda Esmeralda, un recinte enorme que vaig tardar quasi 10 minuts per anar d’una punta a l’altra. Era el primer temple que veia be i em va deixar perplex. M’imaginava que els temples budistes serienc om esglèsies en quant a la superfície, pero no, com com gran complexes d’edificis que semblen les vivindes dels monjos, junt amb els edificis religiosos típics budistes, a part del budes per tot arreu. A mes estan molt nets, exageradament nets i semblen sempre recent pintats.

Allà mateix hi havia el Gran Palau, un altre recinte enorme presidit com quasi tots els edificis pel retrat del recent nomenat monarca i fill de l’anterior Rei de Tailàndia. També al costat l’edifici del Miniteri de defensa per lo que la zona era plena de ilitars del famós exercit tailandés conegut per provocar cops d’estat quan el govern de torn és corrupte. Tant el Palau com el Ministeri de defensa estan rodejats d’un riu per on hi patrullen barques amb 6 o 7 militars a part de tots els militars que hi ha pels voltants.

Vaig comprar dues aigues per primera vegada a un 7eleven de les moltes que compraria. Vaig tirar un carrer amunt i de seguida vaig sortir d’aquella zona tant neta i arreglada per passar a un mercat ja mes típic de Bangkok, en carrers bruts i edificis ruinosos, això ja era mes autèntic i a tant sols 50 metres del Gran Palau. Vaig passejar una estona per aquella zona mirant les paredetes i al·lucinant amb el que ja havia llegit, tot el cablejat electric es un caos, hi ha un munt de nusos i sembla que tot hagi d’explotar en qualsevol moment.

Tot just portava una hora i mitja fora de l’hotel i ja m’estava matant la calor, ja m’havia begut tota una ampolla d’aigua i no parava de suar. Estavem ja a 35ºC i una humintat enorme. Vaig decidir de tornar cap a l’hotel. Pel camí vaig trobar un temple obert i hi vaig entrar. No sabia com eren encara per dins. Sembla que sigui un recinete amb cases pels monjos i els edificis religiosos. De fet sembla com un poble en petit envoltat per una tanca. Vaig passejar-hi 10 minuts i vaig sortir per anar directe a l’hotel perque no podia mes de la calor.

Vaig arribar a l’hotel a les 9:30h on em vaig estirar al llit i em vaig quedar clapadissim, encara amb la son acumulada del viatge. Em vaig despertar a les 16:30h, em vaig dutxar i em vaig preparar per anar al Golden Mount Temple, un temple apart d’impressionant molt elevat i que ofereix unes vistes de 360ª a tot Bangkok. Volia arribar-hi de dia pero prou tard com per ser-hi encara de nit i veure les vistes de Bangkok ja de nit.

Cap a les 17:30h vaig sortir de l’hotel i vaig anar caminant fins el temple que el tenia a uns 45 minuts, prou a prop i així anava veient Bangkok. Just davant l’entrada del temple hi havia un petit restaurant on hi vaig comprar una cervesa Tailandesa que vaig prendre allà mateix, fins cap a les 18:30h que vaig entrar al temple.

És enorme, aquest si que era com una ciutat, hi havia fins i tot restaurants i botiguetes de tot tipus, carrers amb senyalitzacions i tot, pero al ser dins el temple, evidentment molt mes tranquil que a l’altra banda dels murs. Vaig donar una volta a tot el recinte i després vaig comencar a pujar. Em va sorprendre la quantitat de monjos que hi havia per allà passejant i saludant als turistes. Les escultures de buda daurades altres figures impressionaven. Despres de pujar un munt d’escales per fi vaig arribar a dalt de tot, on hi havia una espècie de terrassa completament oberta a tot Bangkok presidida per la cúpula daurada del temple que es veia des de molt punts de Bangkok.

Allà em va sorprendre encara mes els nens monjos, no deurien tenir mes de 12 anys i n’hi havia almenys 20, tots molt amables, et feien fotos i et saludaven, els que s’havien anglès fins i tot conversaven amb tu. Tenia una imatge ben diferents, de mes tancats, pero tot el contrari, son gent molt oberta i molt agraida als turistes que entren a veure els seus temples.

Cap a les 19:30h ja ens van demanar que anéssim sortint del temple, suposo que ja s’acaba l’hora d’estar obert al públic. Vaig baixar junt amb tots els nens monjos, sempre somrient i saludant, és al·lucinant. Abaix alguns entraven en una sala, altres a una altra, semblava com una escolade monjos.

Vaig sortir i vaig anar fins al carrer Rama I, un arteria important de la ciutat amb la intenció d’arribar a la zona vermella de Bangkok, el carrer Soi Cowboy. Encara no estava cansat per lo que vaig decidir anar-hi caminant tot i que etsva a uns 7 km, quasi 2 hores caminant.

Va estar be perquè així vaig veure be la vida local de Bangkok. El transit és terrible tal com diu tothom. Molts cotxes i sobretot motos no paren quan el semafor esta en vermell. Tu, com a vianant, quan tinguis el semafor en verd els coxtes no pararan pero almenys t’esquivaran. Fa una mica de por els primers dies, despres t’hi vas a costumant quan veus que realment son prudents dins de la bogeria.

Al cap d’una hora de caminar i quan ja eren les 20:30h, vaig parar a un restaurant ambulant pero amb moltes taules i olts clients al mateix carrer Rama I on vaig sopar una carn molt bona, amb arròs fet com el fan a Equador i forca picant com tot a Tailàndia. Realment estava molt bo i es reflectia en el preu, 60 bats, que tot iq e no son ni 2€ si que era mes car que a altres llocs. Això si, una de les noies almenys parlava anglès molt be, que a diferència del que em pensava, quasi ningú el parla, com a amolt als hotels ia llocs turístics.

Un cop sopat vaig seguir el camí. El carrer Rama I és impressionant, és on s’hi concentra bona part de la vida noctura de Bangkok, ple d’hotels discoteques i centres comercials modernissims. Un estava en mig d’una cruilla, elevat, entre el carrer i les vies del tren que encara quedaven mes per sobre, era algo molt curiós i que no havia vist mai res similar.

Finalment, cap a les 21:30h vaig arribar al punt on em marcava Google Maps pero no veia res que s’assembles al que havia vist per Internet sobre la zona vermella, fins que caminat pel carrer, vaig passar per un carreror i immediatament vaig ser completament il·luminat per llum vermella, vaig girar el cap i allà estava, un carrer estret, forca amagat pero ple de neons vermells tal com havia vist per Internet. Va seer un bon patapam, aqui el tens.

Vaig comencar a caminar pel carrer i durant els primers 1 metres no em va semblar tant com deien, doncs si que es veien bars amb noies guapes invitant-te a entrar pero res de l’altre mon, fins que vaig girar la mirada a la dreta i a un pam meu hi havia almenys 10 noies amb roba interior o bikini, no sé que era pero era impressionant. Degut a que sense voler quasi que ja estava sobre d’elles )hi havia molta gent i no sabies ni per on anar), em vaig enretirar a l’esquerre i aleshores em vaig fotre a sobre d’una altre grup de 10 noies amb menys roba encara. Intentava no tocar_les pero quasi que era missió impossible, entre la gent que hi havia i elles que s’atocastaven.

I així durant 200 metres de carrer, ple de locals amb 5 o 10 noies davant de cada un quasi despullades i totes agafant-te o en les millosr dels casos invitant-te a entrar. A mes el carrer és moolt estret per lo que a banda i banda has d’anar esquivant i dient que no gràcies perque és continu. Mai m’hauria pensat que fos tant exagerat.

Jo vaig anar amunt i avall del carrer 4 vegades per fer be la visita ja que no hi tornaria mes, i una de les noies que cada vegada que passava em deia que entrés al seu local, a la quarta vegada que em va veure em va dir: “Yes, you want”, ja que abans li deia que n o volia, pero passant tantes vegades per davant seu doncs al final potser si que feia pensar que volia entrar-hi.

Cap a les 23h vaig comencar a caminar cap a l’hotel, m’esperaven dues hores mes de caminada però no tenia cap por d’anar pels carrers mes tretics de Bangkok a aquelles hores, doncs aquesta ciutat ja m’havia demostrat que l’únic perill és el transit, per la resta és una de les ciutats mes segures que he visitat.

Pel camí hem vaig comprar un pinxo de carn de porc que no sé quina salsa portava però estava boníssim, com tot el que havia provat fins aleshores.

El camí se’m va fer llarg ja que estava molt cansat i el trajecte era llarg, pero va ser interessant poder caminar per alguns carrerons ben autèntics de Bangkok ben de nit. De totes maneres a les 12 passades encara hi havia llocs ambulant oberts i mercats, els típics mercats nocturns de Bangkok, enormes i plens de gent.

Cap a les a les 12:30 de la nit arribava a Khao San Road on m’hi vaig quedar una estona ja que allà la festa era total. Tots els bars oberts, la música a tota castanya, els llocs ambulant venent com mai i els tuktuk com sempre perseguint als turistes. Creuar aquell carrer és una odissea encara que siguin la 1 de la nit.

Cap a la 1:30 vaig arribar a l’hotel i directa a dormir amb les cames fetes pols.

Segon dia a Oslo: Centre d’Oslo i barri Gr

Em vaig despertar quasi a les 8 del matí després d’haver dormit quasi 10 hores. Era només la tercera vegada que dormia en una habitació compartida però vaig dormir perfectament. Quina diferència amb Playa del Carmen on cada vegada que algú es despertava feia tant soroll que es despertava tothom. Aquí, al despertar-me, vaig veure que ja havien marxat 8 o 10 persones i ni m’havia enterat.

Amb la son ja recuperada em vaig dutxar i vaig estrenar la tassa de cafè portàtil prenent-me el cafè a la cuina comuna, que semblava una cuina de restaurant, amb unnmunt de fugons, 3 forns i 3 neveres. A mes un munt de taules.

Quina diferència amb altres viatges quan no tenia ni la tassa ni la llet evaporada que també portava. Em vaig poder prendre el cafè com si fos a casa. Vaig comencar a escriure aquest diari fins cap a les 10 del matí que em vaig preparar per anar a fer noves visites per Oslo. L’objectiu principal era la seu del premi Nobel i la Fortalesa.

Cap a les 11 vaig sortir i també caminant vaig anar directa a la seu del Premi Nobel. Pel camí vaig passar pel Parlament, és a dir, ja comencava a coneixer certes parts del camí. La seu està just al port.

Després vaig anar cap a la fortalesa que estava a uns 15 minuts caminant. La Fortalesa va ser el que mes em va sorprendre pel fet que no m’esperava que fos com era. Clar que havia vist fotos, pero no sabia que allà dins hi viuen militars. Pensava que només era per les visites, però per una banda l’accés és totalment públic i lliure i dins sembla un petit poble amb edificis pels militars i tot envoltat per les muralles originals i fins i tot encara amb els canons. Era ben curiós, doncs mentre tu vas per allà dins fent fotos, et vas creuant contínuament amb militars uniformats. I mentre els cotxes passen un control, els vianants podem entrar sense que ningú digui res. A mes, des del punt mes alt de la Fortalesa es tenen unes vistes magnífiques de la costa d’Oslo.

Aquest dia anava sense la motxilla i per tant sense provisions.  Així que vaig buscar algun lloc on dinar o comprar alguna cosa. Havia llegit que el lloc més barat o  comprar són els súpers Kiwi, i això a Oslo s’ha de tenir molt en compte ja que un entrepà petit et pot sortir per 10€ i que a més ni et trauria la gana. Mirant a Google Maps vaig trobar-ne un relativament a prop on em vaig comprar una amenaça de formatge i pernil ja preparada però pensada per l endema a l avió,  doncs els de Norwegian no em. Donarien ni aigua.  A més vaig comprar una cervesa per una 2€,  molt menys que els 8 que et pot costar en un bar. 

Primer dia del viatge: Arribada a d’Oslo

Em vaig despertar a casa el pare a les 4 de la matinada després d’haver dormit menys de 4 hores degut a les eleccions municipals i europees del dia anterior que m’havien “obligat” a anar a dormir passades les 12 mirant els resultats i reaccions. A mes, havia d’esperar al pare que estava en una mesa i arribava a les 12 passades. I l’havia d’esperar perque jo tenia les seves claus per haver-me jo oblidat les meves.

Així que a les 4 em dutxava i em preparava mentre el pare encara estava despert (no havia anat a dormir) i comentavem una mica les eleccions i els últims detalls del viatge mentre em prenia el cafe. A les 5:15h ens acomiadavem i ja marxaca a buscar l’Aerobus que m’havia de portar fins l’aeroport.

Cap a les 5:30h ja agafava el bus ple de gent arribant a l’aeroport cap a les 6 del matí, també ple de gent. De fet vaig estar uns 30 minuts per passar el control de seguretat degut a la llarga cua que ja hi havia i que no m’esperava. Per sort el control el vaig passar sense que em paressin i no era cosa menor, ja que portava un calentador electric que no estava segur que em deixessin passar.

A les 7:10h sortia el meu vol cap a Oslo i jo arribava a la porta d’embarcament a les 6:40h. No hi havia cua i hi havia una familia asseguda a les cadires de la sala, cosa que em va fer pensar que encara no havien comencat a embarcar. Pero la noia em va dir que si anava a Oslo a loq ue li vaig respondre si ja es podia embarcar. La meva sorpresa va ser quan em va dir que si i al embarcar vaig veure que l’avio ja estava quasi ple! I encara quedava mitja hora per la sortida.

El vol va ser tranquil i fins i tot vaig poder dormir uns 30 minuts de les 3 hores i mitja que va durar. Al meu costat hi havia una noia asiatica ben refredada i la veritat que vaig estar tot el viatge intentant evitar els seus virus, no se com, pero intentava giar la cara, doncs l’últim que volia en aquell moment era comencar el viatge ja refredat. Fins i tot rn unmooment que es va adormir va comencar a caure sobre meu i jo m’anava apartant com si tingués alguna malaltia mortal. Ara, 24 hores després d’allo, sembla que no em va encomanar.

Cap a les 10:30 arribavem a Oslo i abans d’aterrar ja es veia que el dia seria un dia típic noruec, ben tapat i 12ºC.

Per primera vegada en un d’aquests viatges llargs que faig, vaig poder conectar-me a la xarxa 4G sense por de pagar 10€ o mes per MB, doncs a Noruega ja es podia utilitzar la mateixa tarifa que a Espanya. I la veritat que poder baixar de l’avió i conectar-se a Internet per mirar a Moovit com anar al Hostel va ser una d’aquelles coses que no li donem imprtancia pero que em va facilitar moltissim la vida.

Segons Moovit la millor opció era agafar un tren Express fins a una estació del centre d’Oslo i d’alla agafar un tramvia d’Oslo fins al Hostel. Al comprar el bitllet a la maquina, aquesta ja em va donar algunes indicacions de quin tren agafar i fins i tot a quina via i a quina hora passava el proxim, cosa que a Espanya no he vist mai. Gracies a aixo i les indicacions de Moovit no vaig tenir cap problema per arribar a la via correcta i esperar menys de 10 minuts a que arribés el tren.

El trajecte era de 47km, es feia en uns 25 minut i passava per zones rurals que ja permetia veure abans d’arribar a Oslo com és el paisatge de Noruega. Herba per tot arreu, arbres, vegetació i de tan en tan cases típiques enmig de tota aquella verdor.

El tren arribava a una estació molt centrica d’Oslo des d’on podria agafar el tramvia que ja em deixaria molt a prop del hostel. Gracies a Moovit vaig trobar la parada molt rapid i encara sort, perque just en aquell moment comencava a plovisquejar, i no hi ha res que m’emprenyi mes, que anar buscant un hotel amb la maleta i plovent.

A diferencia de Barcelona, els tramvies van pel carrer junt amb la resta de vehicles, per lo que quan un tramvia es para en una estació, els cotxes de darrere en molts casos també han d’esperar. Una cosa que em va sorprendre, tot i que ja era d’esperar, i que també havia notat en el tren express, és que el silenci era total, ningú parlava i molt menys cridava. Tan el tren com el tramvia estaven plens de gent i no s’escoltava a ningú. I no només aixo, sino que molts dels cotxes son electrics i ningú toca el claxon, per lo que el silencia al centre de la ciutat també és increíble.

Al cap de 10 minuts arribava a la parada on havia de baixar segons m’indicava Moovit i ja només havia de caminar 5 minuts fins al hostel. Comencava ja a veure parts de la ciutat i la veritat és que m’estava agradant molt. Feia mes fred del que pensava que faria per l’epoca pero tothom era tant educat i l’arquitectura tant típica que feien que la primera impressió fos molt bona.

Entre unes coses i altres eren quasi les 13h quan arribava al hostel. El check-in va anar be i el noi em va explicar la part mes interessant d’Oslo i com arribar-hi. Així que vaig anar a la meva habitació a deixar les coses i comencar la visita al centre d’Oslo.

L’habitació era de 24 llits tot i que no tots estaven ocupats. N’hi havia un que semblava que visqués alla permanentment, doncs s’havia muntat la seva habitació particular en una llitera. Pel que fa a la resta diria que hi havia una mica de tot. En el hostel en general em semblava veure molt de nomada digital, doncs la sala d’estar estava plena de nois i noies soles amb el seu portatil.

El noi del hostel em va dir que podia agafar el tramvia per anar al centre, que de fet era el mateix que acabava d’agafar per venir al hostel. Pero ja que era la meva primera visita a la ciutat i el centre estava a 2km, vaig decidir anar-hi caminant i aixi ja coneixer el barri.

A uns 10 minuts del hostel hi havia un parc gran, un de tants que hi ha a Oslo, seguament perque no cal cap tipus de manteniment degut a que dia si i dia no plou. Alla vaig parar i em vaig menjar el primer dels 4 sandwitxos que m’havia preparat la mare. Era un bon lloc per dinar, rodejat de natura i silenci pero quasi al centre d’Oslo.

En acabar vaig seguir caminant cap a la Opera d’Oslo, que era l’objectiu d’aquella primera visita i així ja veure el Mar del Nord, el carrer principal d’Oslo fins arribar al Parlament. Pel camí ja vaig poder veure barris amb una arquitectura típica i com era l’ambient general d’Oslo, que seguia essent molt tranquil, silenciós i molt educat.

Mica en mica em vaig anar acostant al centre on ja es veia mes moviment, edificis mes alts i moderns, i algo que em va sorprendre, un munt de romaneses demanant pel carrer. Ja sé que n’hi ha per tot arreu, pero és que hi havia zones on n’hi havia una cada 2 metres.

Al cap d’uns 20 minuts caminant des del parc ja vaig reconeixer la zona, estava just davant de l’estació de tren on m’havia deixat el tren express. Al principi no hi vaig caure pero un cop creuada la placa ja vaig comencar a reconeixer els edificis dels voltants. EN aquell moment encara no ho sabia, pero aquella placa era una de les principals i amb mes moviment.

I des d’alla l’Opera ja quedava a pocs metres, de fet nomes creuar la placa i el carrer adjacent ja vaig poder veure l’edifici. Vaig pujar fins a la terrassa des d’on es te una bona imatge del port d?Oslo i on les gabines no tenen cap por dels humans, de fet t’hi pots acostar a menys d’un pam a fer-lis fotos i ni es mouen.

A continuació vaig anar pel carrer principal d’Oslo fins arribar al Parlament Noruec. El carrer principal es només per a vianants i esta ple de botigues i de gent, és amb diferència el carrer mes transitat d’Oslo.

El Parlament és forca espectacular. L’entrada és ben original i amb un parc davant on vaig parar per menjar-me un altre dels sandwitxos.

En acabar ja vaig decidir de tornar al Hostel pel malq ue em comencaven a fer les cames. No volia que em passés com sempre en el primer dia del viatge que acabava fent tants kilòmetres que després em passava una setmana amb mal de genolls.

Vaig anar caminant però per un altre camí i així veure mes zones d?oslo, en especial el barri de XXXXXXX, quasi al costat del Hostel.

En arribar al hostel em vaig estirar un moment, doncs encara no eren les 15h però ja en portava 12 despert i després d’haver dormit només 3 hores. No tenia cap intenció de dormir ja que sino després corria el risc de no tenir son per la nit, i allà no podia fer com si fos en una habitació indivual aixecan-me quan volgués, volia seguir una mica l’horari normal per no molestar massa.

Però va ser inevitable. La son i el cansament em van poder i em vaig quedar adormit fins cap a les 19h. En veure l’hora, vaig intentar adormir-me una altra vegada i aguantar ja fins l’endemà al matí, però sense haver sopat em va costar fins que em vaig aixecar. Vaig anar a pendre un cafè i a fer gana per menjar-me un altre dels sandwitxos.

Cap a les 22h ja notava que em podria tornar a adormir i vaig tornar al llit. En aquell moment no ho vaig pensar encara, però ja veia que encara era molt de dia, i ja passaven de les 10 de la nit, fins que vaig caure en que era l’època del sol de mitjanit. Durant els mesos de junt i juliol sobretot, les regions tant properes al cercle polar àrtic, es veu el sol quasi les 24 hores del dia. Oslo al quedar mes al sud que la resta del país, és on menys, però de totes maneres jo a les 12 de la nit encara veia llum solar entrant per la finestra del ‘habitació. Fins i tot els ocells segueixen cantant. I a les 4 de la nit ja fa un sol com si fossin les 8 del matí. És veritablement curiós i mes quan penses a què es deu això.

Arribada a Barcelona

Sortia l’últim vol que agafaria en aquest viatge, el 15e, i que ja em deixaria a Barcelona. Era la primera vegada que viatjava amb Norwegian i no tenia ni idea de com era el servei. Ja no em quedava menjar, així que esperava que tot i ser una low-cost, almenys un got d’aigua i una galeta ens donarien igual que en altres low-cost en les que havia viatjat, sense anar mes lluny, la que m’havia deixat a Fort Lauderdale. Pero no, a qui no havia pagat mes no li donaven ni un got d’aigua, res. Això si, l’avió era molt nou i molt còmode per ser una low-cost i el servei també era prou bo, almenys molt millor que altres low-cost. Així que la companyia em va semblar molt be, doncs estic d’acord en què retallin en menjar, begudes o altres serveis addicionals per tal que el vol sigui mes barat, pero no en l’atenció al passatger o l’espai per les cames.

Degut a què eren les 12 de la nit passades, el vol ja va començar amb les llums apagades, per lo que vaig intentar dormir una estona. A mi em costa molt dormir en un avió, pero feia tantes hores que no dormia ni descansava be que de seguida em vaig quedar adormit. Be, mes que adormit, dormitejant.

Al cap de poc mes d’una hora em vaig despertar perquè els auxiliars estaven passant per servir menjars. En aquell moment no tenia ni idea de com funcionava l’aerolínia, per lo que vaig suposar que repartirien menjar a tothom. Em va estranyar una mica perquè semblava que donaven un menú i no una magdalena com m’imaginava. Ja veia que a alguns passatgers se’ls saltaven i vaig suposar que seria perquè estaven dormint o perquè havien dit que no volien res. Però quan van arribar a la meva fila la varen saltar completament, no van ni parar. Aleshores vaig fer el ridícul o el panoli. Li vaig dir a l’auxiliar que jo també volia menjar i després de mirar en un paper em va dir que no ho tenia contractat. És clar! Aquest servei s’havia de contractar prèviament i per això se saltaven tanta gent. En fi, un cop fet el ridícul vaig intentar tornar a dormir tot i que ara seria mes difícil perquè ja només pensava en menjar, de fet fins i tot vaig mirar la carta de preus però de seguida vaig descartar de comprar res, doncs si en qualsevol aerolínia és car, a Norwegian mes.

I així vaig anar passant les hores, de fet només n’eren 8, millor del que pensava. El fet d’estar cansat ajuda molt per poder dormir. Només em vaig aixecar un parell de vegades sobretot per estirar les cames i la resta de temps assegut, mes pensant, planejant i dormint que res mes.

Quan quedaven unes dues hores per arribar, el senyor del costat va començar a treure menjar fins a preparar-se un esmorzar de puta mare amb suc i tot per ell i el seu fill. Aquest si havia viatjat anteriorment amb Norwegian, vaig pensar. Es van fotre un esmorzar que no vegis, i jo que ja tenia gana, doncs després d’allò encara mes.

El vol va anar molt be i va durar les 8 hores previstes. El monitor del seient tenia força mes opcions que altres que havia vist, com veure diferents vistes del vol a mes de molts paràmetres que a altres aerolínies no posaven, per lo que anar-ho mirant era força entretingut.

Finalment vam aterrar a la Terminal 2 de l’aeroport de Barcelona. A mi aquella terminal em va molt millor per arribar a casa, el trajecte és mes curt, doncs en cas d’aterrar a la terminal 1, per anar a casa primer hauria d’arribar a la terminal 2. De fet només haig d’agafar el tren allà mateix i fer un únic transbord a un altre tren.

La sensació al arribar a un lloc conegut després de 3 mesos d’estar cada dia en un lloc nou, és raríssima. Poder tenir aquesta sensació és, per mi, una de les millors coses que ens poden passar. En una vida de rutines i monotonies diàries que la majoria de gent intenta soportar com pot i on la sensació estranya és conèixer algo nou, poder dir que la sensació estranya es dóna quan no veus res de nou, és simplement un privilegi i una injecció de vida brutal. Només havien passat 3 mesos però a mi em semblava un any. El fet d’estar fent coses noves cada dia fa que aquests semblin molt mes llargs i complets que un dia rutinari, doncs el nostre cervell es veu obligat a treballar contínuament per poder assimilar tota aquesta nova informació constant, fent així, que els nostres dies semblin mes llargs simplement per estar mes plens d’experiències, de moments únics, de vida…

Per tot això, per mi lo raro va ser arribar allà i saber on havia d’anar sense mirar res. Ja era a Barcelona, la meva ciutat. I mes que la meva ciutat, allà on vaig néixer, perquè en cada viatge m’enduc una part de cada lloc que he visitat, part de la seva història, de la seva cultura, de la seva gent. Per cada lloc visitat creixo com a persona, entenc i sé moltes mes coses. És un aprenentatge continu de mesos que fan que al tornar a casa al cap de 3 mesos jo sigui una persona completament diferent, amb un munt de noves experiències viscudes, amb la sensació d’haver viscut tot un any per la quantitat de coses fetes i gent coneguda, i que en arribar a casa t’adones de que allà tot segueix igual. La gent no te res per explicar-te. Les seves vides no han canviat, avui fan el mateix que feien quan jo vaig marxar. No han viscut tot el que jo he viscut. La seva vida segueix igual de rutinària i monótona, aquesta rutina i monotonia que em mata i que m’empeny a anar a altres llocs contínuament.

Estic content d’arribar a Barcelona, és la meva ciutat i la que mes m’agrada de les centenars de ciutat que he vist. Però demà ja tindré ganes de marxar-ne per conèixer-ne de noves. La frase “No omplis la vida de dies, sino els dies de vida” mai havia tingut tant sentit.

El trajecte de l’aeroport a casa sempre és estrany. Per una banda vas amb la tranquil·litat de saber que no et perdràs, pero a la vegada estàs fent un trajecte trivial, sense emoció, sense novetats, sense cap sentit. És una sensació estranya perquè et coneixes el camí i el pots fer tot mirant el mòbil i és justament això el que fa que aquest trajecte no es quedi mai guardat a la teva memòria tal com han fet les desenes de trajectes anteriors per ciutats desconegudes.

Vaig arribar a casa cap a les 16h. No hi havia ningú i, tot i que ja tenia ganes de veure a la familia, en aquell moment prefereixo no veure a ningú. És tal el cansament que només tinc ganes de desfer lo bàsic de la maleta, mirar alguna cosa a l’ordinador i descansar. De l’últim que trinc ganes és de posar-me a explicar res. I per fi era casa, on tot seguia igual excepte l’aquari, que degut a que es va trencar la bomba d’aigua, tots els peixos van morir de calor dos dies abans quan jo estava fent escala a Fort Lauderdale. Per sort la mare ho va veure i ho va netejar, cosa que mai li podré agrair prou perquè si m’hagués trobat jo el que ella es va trobar, m’hauria donat algo, i mes acabant d’arribar del viatge.

Demà a acabar de desfer la maleta, passar fotos, etc i a partir de demà passat a pensar quins països vull visitar en el següent viatge per no deixar d’omplir els dies de vida.

Escala a l’aeroport de Fort Lauderdale

Ja havia començat el trajecte de tornada a casa finalitzant així el viatge mes llarg que havia fet fins aleshores, concretament estava en el 80e dia de viatge i encara en quedava un. Ja era 11 d’agost a les 6 del matí, havent avançat una hora al rellotge.

El vol va durar 7 hores i va anar tot be, fins i tot vaig dormir una mica, cosa que ami em costa molt. Acabava d’arribar a Fort Lauderdale, Florida. Aquí només hi havia de fer escala per agafar el pròxim vol a Barcelona, pero l’escala seria de quasi 18h, per lo que volia sortir fora de l’aeroport previ pas per immigració, on, inesperadament, hi havia molt poca gent i vaig passar prou ràpid, de fet en menys de 20 minuts ja estava fora.

Era la segona vegada en aquell viatge que passava unes hores a aquell aeroport, doncs és un aeroport típic d’escales, així que ja me’l coneixia una mica, on podia seure, on hi havia millor senyal wifi, etc. De totes maneres, vaig sortir a fumar un piti i vaig recórrer tot l’aeroport per buscar llocs on menjar i descansar, doncs allà hi seria 17 hores mes esperant. I la veritat és que no és un bon aeroport on fer-hi una escala llarga, doncs quasi no hi ha cap lloc per menjar ni carregadors pel mòbil. Això si, el wifi genial.

Així que vaig estar una bona estona mirant correus, escrivint el diari i en general fent tot allò que haig de fer cada dia pero que no podia fer per falta de temps. Anava parant mes del que volia per culpa de la bateria. Només vaig trobar dos endolls en tota la sala on estava, que era la sala on hi havia les cintes per recollir les maletes de la terminal 4. Un estava ja ocupat per un senyor que el va tenir allà connectat tot el dia. L’altre estava mes lliure pero t’havies de seure al terra o quedar-te de peu, a mes no volia fer com l’altre home i acaparar-lo tota l’estona ja que cada vegada que em desconnectava ja hi havia algú connectat al cap d’un minut.

Quan feia unes 4 hores que era allà, cap a les 10 del matí, ja vaig menjar un parell de bocadillets dels que havia comprat a Lima. Tenia gana pero encara podria haver aguantat una mica, pero el fet de poder utilitzar el mòbil cada vegada menys i començar ja a notar l’avorriment va fer que comencés a menjar una mica abans del previst. Portava prou menjar per tot el dia, almenys per dinar i sopar, pero clar, ara ja estava sopant i no eren ni les 11 del matí.

En acabar anava entrant i sortint de la terminal. A fora era força entretingut, doncs en aquella zona hi ha molts afroamericans i amb ells entreteniment. Va passar una familia d’almenys 10 membres que semblava la família Kardashian, amb roba brillant, tots cridant i cadascú amb les seves excentricitats. Una de les noies va aconseguir encabir el seu bolso dins la maleta repleta fins a dalt i tancar-la amb l’ajuda de dues o tres persones mes pressionant la maleta fins que tot el de dins va quedar ben aixafat, inclòs el bolso.

I així anar passant hores, al principi mes ràpid pero cada vegada mes a poc a poc. A mes no hi havia ni màquina de cafès i ni tan sols un bar on pendre un cafè encara que fos per $5.

Cap a les 14h vaig buscar el lloc on havia d’embarcar, i sort que ho vaig mirar ja perquè no era ni en aquella terminal. Havia d’anar a la porta d’embarcament G i allà només hi havia fins la F. En un primer moment vaig pensar que ja hauria d’agafar algun skytrain o bus, pero no, vaig preguntar a un treballador i em va dir que havia d’anar a la terminal 3 que s’hi podia arribar caminant. I efectivament, la terminal 3 estava just a continuació de la 4 a ni tan sols 5 minuts caminant. La terminal era quasi igual i amb els mateixos serveis, o millor dit, sense serveis, com carregadors o màquina de cafè.

Abans de tornar a seure ja vaig buscar la porta G, els mostradors i tot el necessari per embarcar. Cada terminal d’aquest aeroport és relativament petita per lo que és fàcil moure’s per elles sense perdre’s. Els mostradors estaven al pis superior on vaig pujar per veure com era i si ja estava el de Norwegian, doncs havia de fer el check-in perquè així ho obliga la mateixa Norwegian. Els mostradors estaven quasi al final pero encara no hi havia ningú, així que vaig tornar al pis de baix on hi havia les cintes d’equipatges i cadires de sobre on seure, doncs tothom que estava esperant ho feia al pis superior.

Cap a les 17h ja vaig menjar el que tena preparat per sopar, que eren mes bocadillets comprats a Lima, per lo que en algun moment hauria de cobrar alguna cosa a l’aeroport, algo que no volia.

Fora de l’aeroport l’únic entreteniment era veure el vigilant que s’encarregava de vigilar que els cotxes que passaven per davant les terminals no paressin allà davant, només se’ls permetia parar un moment per recollir algú i seguir, i aquell home es passava l’estona cridant “go ahead” o similars perquè tothom parava mes estona de la permesa. La veritat és que era un continu de cotxes parant i avançant per dos carrils.

I així anar passant les hores, fumant pitis, menjant, escrivint el diari, carregant el mòbil, mirant els negres americans, passejant de terminal a terminal, etc.

Cap a les 19h vaig pujar al pis superior a mirar si ja havien obert els mostradors de Norwegian. I efectivament ja estava obert i sense gens de cua, per lo que vaig anar cap allà a fer el check-in. Jo en aquell moment ja estava segur que em cobrarien els $30 aproximadament per sobrepès en la maleta de cabina, doncs el màxim permès eren 10kg i la meva pesava quasi 12. Sempre et queda l’esperança de que no la pesin, pero, tot i que en aquell moment encara no ho sabia, Norwegian ho comprova tot…

El check-in va ser molt mes ràpid que altres ja que el destí ja era el meu país, per lo que ja no em van demanar ni vistas o altres vols de sortida del país. I com no, em van demanar que posés la maleta a la bàscula per pesar-la i efectivament pesava quasi 12kg. Em van dir que el màxim eren 10 i jo em vaig fer una mica el tonto. De totes maneres no tenien cap intenció de cobrar-me el recàrrec m’hagués fet o no el tonto, doncs al costat de la noia que va fer el check-in hi havia un senyor que va dir que m’haurien de cobrar pero que no em cobrarien, cosa que evidentment em va alegrar perquè aquestes despeses inesperades l’últim dia del viatge m’emprenyen molt. Era el primer vol que feia amb Norwegian i ja em queien millor que altres companyies.

Així que vam fer el check-in, amb seient de finestreta assignat, i a seguir esperant. Quedaven 4 hores per la sortida del vol, que tot i semblar molt, per mi ja era poquíssim després de 13 hores esperant. Ja s’estava fent fosc i ja començava a tenir gana per sopar, pero ara ja no em quedava res per menjar i allà hi havia molt pocs llocs on comprar-ne. Ara estava a la terminal 3 i almenys hi havia un parell de restaurants cosa que a la terminal 4 no. De totes maneres es veien restaurants de qualitat i cars per lo que vaig decidir no comprar res almenys fins a tenir mes gana, ja que ara era mes per avorriment que per gana.

Vaig estar fent temps passejant per la terminal 3 fins cap a les 20h que ja vaig decidir passa el control de seguretat i esperar a la porta d’embarcament. En aquell moment encara no sabia si Nrwegian donaria alguna cosa de menjar gratuïtament o almenys per beure, pero en qualsevol cas no hi confiava massa i ja tenia assumit que hauria de comprar alguna cosa per menjar allà a l’aeroport.

Vaig passar el control sense cap problema ni control especial, la clau és portar tots els líquids com s’han de portar i treure de la maleta tots els dispositius electrònics, cables i menjar. Quan has passat per 15 controls de seguretat en els últims 3 mesos s’agraeix passar-los el mes ràpid possible.

En aquell moment ja estava en mode cerca de menjar. Tenia temps i gana per lo que aquell ja era el meu únic objectiu. El primer que vaig pensar va ser en comprar xocolata al Duty Free, així que vaig anar-hi directament. Pero com en altres llocs, el Duty Free ja no és el que era, els preus ja em semblen mes cars que a qualsevol altre lloc, inclosa la xocolata que costava mes que un menú a algun restaurant de l’aeroport. Així que vaig seguir mirant a les botigues, cafeteries i restaurants de la zona de portes que, allà si, estava ple de botigues a diferència de la resta de la terminal.

Primer vaig entrar a una zona on hi havia 4 restaurants de menjar preparat, el primer, cubà. Vaig mirar els preus i una amanida eren $10, per lo que vaig deixar de mirar. La següent era una pizzeria on una pizza individual costava uns $13, també cara pero ja millor que l’amanida, almenys no em quedaria amb gana. Pero vaig seguir mirant i finalment vaig comprar patates i pastes en una botiga d’alimentació. Total $6 i em vaig treure el cuc de l’estómac.

La meva porta no era en aquella zona pero vaig seure una estona a menjar i aprofitar que allà hi havia molt lloc i carregadors. Eren les 21h aproximadament i ja havia sopat i només quedava caminar uns metres fins a la porta d’embarcament.

Quan em vaig cansar de ser allà vaig anar cap a la meva porta, a la zona G. Tot allò era mes gran del que em pensava i vaig tardar uns 10 minuts llargs en arribar a la porta d’embarcament. Allà també hi havia restaurants, fins i tot un Burger King, pero ja no tenia tanta gana com per gastar-me el que costaria un menú allà a l’aeroport. En aquesta zona hi havia molta menys gent que a la zona d’on venia, de fet no es veia ningú, només uns quants passatgers al final de tot que segurament serien passatgers del meu vol doncs allà ja no n’hi havia cap mes, fins i tot hi havia algunes llums ja apagades i només quedava il·luminada la porta del nostre vol.

Vaig caminar durant uns 3 minuts fins arribar a la porta i allà, després de 3 mesos, vaig escoltar a tot un grup de persones parlant català. El vol anava directament a Barcelona per lo que bona part dels passatgers serien catalans. La veritat és que va ser un moment emocionant i fins i tot inesperat. No pensava que es pogués trobar tant a faltar la teva terra sense ni tan sols ser-ne conscient, ho vaig ser en aquell moment, al veure i escoltar catalans. Encara era a 6000 km de distància pero ja em sentia a casa.

Allà vaig estar esperant encara unes dues hores mes, assegut a la zona de carregadors per poder escriure el diari o mirar correus abans de pujar a l’avió.

Cap a les 22h van començar a comprovar alguns passaports fins ja a començar a cridar per grups. Com sempre hi havia els típics impacients que es van posar a la cua quan encara no els tocava. Em costa tant d’entendre aquestes coses, o be no s’enteren de res, cosa estranya perquè diuen la lletra del grup ben fort, o be es pensen que si no pugen ràpid a l’avió els deixaran a terra…. En fi, misteris de l’espècie humana. En qualsevol cas quan van cridar els del meu grup, el C, la feina que varem tenir per passar pel mig de tots aquests impacients que ja s’havien amuntegat davant la porta molestant als qui havíem de pujar.

Un cop dins l’avió, simplement vaig flipar. He anat en un munt d’avions, però aquell era enorme, el mes gran en el que havia anat. El màxim que havia vist era files de 8 seients i dos passadissos. Pero aquell en tenia 10 de seients per cada fila. A mi em va tocar a finestra al costat de dos nens. Quan ja estava instal·lat, va venir la mare dels dos nens, que seia al seient de passadís del bloc central, i em va demanar si li podia canviar el lloc i així poder estar al costat dels nens. Jo no estava disposat a canviar-li així com així, ja que estava a finestra, pero al dir-me que seia a passadís, doncs ho vaig preferir ja que era un vol llarg i així podria estirar mes les cames a mes d’aixecar-me quan volgués. Així que vam canviar els llocs i vaig anar a la mateixa fila pero al passadís de la part central.

I així acabava l’últim dia del viatge, només quedava l’arribada a casa pero ja a Catalunya.

error: Content is protected !!