28/02/2020 Tretzè dia: Tornada a Barcelona

A les 4:15h em sonava el despertador i m’aixecava sense fer soroll ja que el pare volia dormir fins mes tard. Ja em va dir el dia anterior que el despertés poc després de despertar-me tot i que vaig esperar fins les 5. Havíem quedat a les 5:30h a la recepció de l’hotel amb la resta del grup. Jo m’aixecava tant aviat perquè prefereixo dormir mitja hora menys però prendre’m un cafè tranquil·lament.

Així que em vaig dutxar i vaig anar a la cuina a preparar el cafè que em vaig endur cap a l’habitació per prendre-me’l mentre acabava de fer la maleta.

Quan quedaven pocs minuts per les 5, vaig començar a fer mes soroll mentre guardava la roba per tal que el pare s’anés despertant. Però quan es va despertar i em va veure ja completament vestit i fent la maleta es va aixecar de cop, sense esperar ni uns segons per acabar de despertar-se i no caure rodó a terra. Li vaig dir que no corregués que encara faltaven 5 minuts per les 5, però això per ell és secundari, doncs a la que veu algú ja mes preparat que ell ja l’ha d’atrapar com sigui. De fet jo encara no estava, per lo que m’acabaria atrapant. De fet en menys de 10 minuts ja estava a punt mentre jo encara estava amb el cafè.

A les 5:25h, i mostrant un cop mes la puntualitat general del grup, tots 6 sortíem de les nostres habitacions i ens trobàvem a la recepció d’aquella tercera planta. Tots a la vegada i ben puntuals. Això si, ara tocava esperar a què el taxi fos puntual.

Vam anar baixant nosaltres i les maletes cap a la porta per on normalment entràvem. Jo, al portar poc equipatge, vaig baixar per les escales mentre els altres baixaven per l’ascensor, arribant així el primer a la porta per esperar al taxista, que per cert va arribar molt puntual, doncs no feia ni 2 minuts que era allà fora que ja va arribar.

Quan els havia deixat a dalt, allò semblava un viatge de fi de curs de tota una classe, amb tantes maletes amunt i avall i tots plegats corrent per anar cap a la sortida. Però ara, que ja feia uns minuts que era a baix i que el taxi ja havia arribat, allà fora encara no hi havia ningú, només jo i el taxista. Li vaig dir que em guardés la meva maleta i vaig anar a mirar què passava. Just quan estava entrant vaig veure la Montse que sortia per una altra de les portes de l’hotel, la que dona al pàrquing però per on mai sortíem. Em va dir que s’havien equivocat el picar el pis a l’ascensor i que havien anat fins al pis de baix. Això que pot semblar fàcil de solucionar no ho és tan, ja que aquell edifici tenia l’hotel a la tercera planta però la resta de plantes eren altres coses, fins i tot a la planta baixa hi havia l’estació de tren de Bodo, per lo que anar pujant i baixant als diferents pisos per aquell ascensor no es podia fer en qualsevol circumstància. Així doncs, li vaig dir al taxista que anés cap al pàrquing que sortiríem per allà.

Però un cp davant aquella porta per allà tampoc sortia ningú. Quan estàvem allà esperant amb el taxista, aleshores va sortir la Marga per una tercera porta que quedava a la part de darrere i que era la porta de l’estació, així que per segona vegada li vaig dir al taxista que es mogués i anés cap allà. Sort que era aviat i érem els únics desperts en aquell edifici i pel carrer. En algo que no hi hauríem hagut de dedicar mes de 5 minuts ja en feia 15 que hi estàvem liats i encara no havíem pujat al taxi.

Finalment van començar a aparèixer tots i vam començar a carregar les maletes. La Marga, molt amablement, m’havia agafat la bufanda i els guants que havia deixat allà fora mentre corria amunt i avall buscant els altres, però jo ara pensava que els havia perdut, així que després de ser el primer en baixar i portar allà fora 20 minuts esperant, quan ja eren tots dins el taxi vaig dir que pujava un moment perquè havia perdut els guants, a lo que la Marga, menys mal, va reaccionar ràpid dient que els tenia ella. Així que ràpid cap al taxi i cap a l’aeroport quan eren les 5:45h. Anàvem una mica endarrerits respecte al que havíem previst però justament ja havíem previst sortir aviat per si passaven coses com aquesta. De fet el vol sortia a les 7h i a l’aeroport hi arribaríem a les 6, per lo que teníem temps de sobra.

Però quan ja érem de camí a l’aeroport i tots dins el taxi ja mes relaxats, la Marga va dir que no trobava el DNI. En un primer moment vaig pensar lo típic, no passa res, el tindrà tirat pel bolso perquè sempre ho porta tot de qualsevol manera. Però quan va dir per tercera vegada que no el trobava ja tots ens vam acollonir. Si se l’havia deixat a l’hotel teníem molt poc temps per trucar a l’hotel, que el busquessin i anar-lo a buscar. Així que, mentre la Marga encara buscava i quan el taxista ja estava aparcant al pàrquing de l’aeroport, la Marta va trucar a l’hotel. La recepcionista que encara estava mig dormint va anar a l’habitació de la Marga a buscar-lo. Però mentre encara estava al telèfon i ja estàvem tots baixant del taxi, la Marga per fi va dir: “Està aquí”. La Marta es va acomiadar de la noia de l’hotel agraint-li l’ajuda a aquelles hores i tots vam respirar molt mes tranquils. De fet jo no tenia gens clar que el trobéssim i en tal cas que la deixessin pujar a l’avió.

El taxi ens va costar 435kr, fins i tot algo mes que el taxi de l’anada que ens va semblar que ens havia estafat. Val a dir que aquest havia estat 10 minuts donant voltes per les entrades de l’hotel perquè o sabia per on sortia tothom, cosa que també deuria fer augmentar el preu. Però en qualsevol cas em va confirmar que el de l’anada finalment o ens havia estafat tant com ens pensàvem. Això si, en un principi ens volia cobrar 100kr per cap, i en aquell moment érem 9 persones.

Així doncs, eren les 6:15h quan entràvem a l’aeroport, imprimia les etiquetes per totes les maletes i les posàvem totes a les cintes. Tot el procés automàtic i sense la supervisió de cap treballador, entre altres coses perquè no n’hi havia cap en tot l’aeroport. Era petit però a mes era tant aviat que ni les poques botigues que hi havia estaven obertes. De fet l’únic vol programat en aquell moment era el nostre per lo que allà a la terminal només hi érem els passatgers d’aquell vol.

Mentre els altres ja anaven cap al control de seguretat i a la porta d’embarcament, jo vaig sortir fora a fuma un piti. Al costat de la porta hi havia un cartell que pel símbol que tenia no em quedava clar si prohibia o permetia fumar en aquella zona. Però com que el cartell era blau (i no vermell) i el text estava en noruec, per lo que no entenia res, vaig pensar que allà s’hi podia fumar i em vaig encensdre el piti. Però encara no havia fet ni la segona calada que per un altaveu que hi havia allà al costat vaig escoltar que em deien: “This is not an smoking area, please extinge your cigarrette”. En un primer moment ni sabia d’on venia ni si anava per mi, però mirant al meu voltant que no hi havia ningú era evident que anava per mi. Ràpidament el vaig apagar i me’n vaig anar fins a fora del pàrquing que total estava a 30 metres.

Després, ràpidament cap al control de seguretat on hi havia força cua però que vaig passar ràpidament i sense que em paressin tot i que portava la maleta amb tot el meu equipatge, això si, tot tal com s’ha de portar segons la normativa, per això poques vegades em paren.

Passaven pocs minuts de les 6:30h quan em retrobava amb la resta del grup ja a la porta d’embarcament. Algunes ja menjaven mentre els altres esperàvem fins que vàrem començar a embarcar. Ja érem a l’avió i ara si que ja havíem passat l’últim tràmit del viatge que era poder arribar a l’aeroport amb el taxi.

Aquest primer vol duraria una hora i mitja, faríem escala de menys d’una hora a Oslo i un segon vol de 3 hores fins a Barcelona.

Tots dos vols van anar molt be i tot el trajecte va ser mes ràpid que el de l’anada ja que l’escala era molt curta. De fet vam haver de mig córrer per anar d’una terminal a l’altre de l’aeroport d’Oslo. Fins i tot la Marta va sortir de l’aeroport per fumar i encara no havia tornat quan nosaltres ja estàvem embarcant al segon vol. Va arribar a temps però quan ja érem quasi tots asseguts.

Per cert, que aquell segon embarcament em va portar certs records ja que estàvem a la mateixa porta on jo era quasi un any abans quan em disposava a fer la meva primera volta al mon, i on des d’aquí vaig anar a Bangkok.

El vol també va anar be i sense endarreriments i cap a les 12 del migdia arribàvem a la terminal 2 de l’aeroport de Barcelona. Després de recollir l’equipatge i anar cap al vestíbul ens vàrem acomiadar tots ja que cadascú de nosaltres hauria d’agafar un transport diferent. Jo aniria amb tren, com quasi sempre que vaig o arribo a la terminal 2.

Després de tants dies compartint tantes coses i vivint tots 6 en un espai relativament petit, es feia una mica estrany ara haver-nos d’acomiadar i, de fet, no saber si ens tornaríem a veure o almenys quan. Teníem intenció d’almenys trobar-nos un dia però just ara començava la pandèmia del coronavirus 2019 a Espanya. De fet ens havia anat de 2 o 3 dies que no podem tornar a casa, doncs ni una setmana després ja eren moltes les denúncies d’espanyols atrapats en multitud d’aeroports de tot el mon. Va ser una d’aquelles casualitats bones que quan passen poques vegades hi pensem. Sempre pensem en les casualitats quan tenen males conseqüències, però quan son bones se n’ha d’estar agraït.

Aquest havia estat dels pocs viatges que feia amb 5 persones mes i el primer que feia amb gent que no coneixia fins poques setmanes abans del viatge, que de fet ens havíem conegut amb l’únic objectiu de fer aquest viatge. L’experiència va ser molt positiva i tots plegats vam tenir sort ja que la unió de tots 6 feia un grup molt complet. A cadascú se li donaven be certes coses que als altres no tan però que eren necessàries en un viatge, per lo que cadascú va aportar el que millor sabia fer amb el resultat de que tot va anar segons el previst i vam fer moltes mes coses de les que pensàvem.

Ara ja estava en el tren, sol de nou i tal com torno sempre dels meus viatges. Ja arribava el moment de memoritzar be tots els grans moments i posar en ordre fotos i idees per escriure aquest diari. Havia estat per primera vegada a la meva vida al cercle polar àrtic en un entorn paradisíac i veient també per primera vegada una aurora boreal just per sobre la nostra cabana, de fet la vaig començar a veure des del menjador. Un somni fet realitat.

27/02/2020 Dotzè dia: El fiord de Bodo i última nit del viatge

Arribava el penúltim dia de viatge, dia que passaríem visitant Bodo per l’endemà marxar ben d’hora cap a Barcelona. No és que volguéssim passar aquest dia a Bodo, sinó que no teníem cap altra opció tenint en compte els horaris del ferri i els vols. La veritat és que es fa una mica llarg arribar o marxar de les Lofoten però això és indicatiu de lo remot que és el lloc, una de les característiques mes apreciades per a qualsevol viatger.

Cap a les 8:30h ens despertàvem el pare i jo suposant que les noies ja estarien al menjador. Ens vàrem dutxar i vam anar cap a la recepció de la planta on en l’anterior ocasió ens havíem preparat un cafè en una cafeteria que hi havia a la mateixa recepció. Ara anàvem a fer el mateix però aquesta vegada hi havia un noi a qui li vaig preguntar si ens podíem preparar un cafè, a lo que ell em va respondre que al final del passadís hi havia una cuina. Ja els ho havia preguntat per email però no sabia que era allà al costat, així que vam anar cap allà i efectivament hi havia una cuina ben equipada i un menjador enorme.

Així doncs, ràpidament ens vam prendre un cafè al menjador sense saber encara on eren les noies tot i que encara teníem temps per deixar el cotxe, doncs l’única obligació que teníem per aquell dia era deixar el cotxe a l’oficina d’Europcar de l’aeroport de Bodo abans de les 10.

Cap a les 9:15h i ja havent pres el cafè, vam anar cap al menjador on hi havia la Montse, la Marta i la Marga fotent-se un bon esmorzar mentre que la Chus havia sortit ja a donar una volta per Bodo. Vam quedar que el pare i jo buidaríem completament el cotxe i l’aniríem a tornar i després ja ens trobaríem per l’hotel. Així doncs, després de treure tota la brossa que hi vàrem trobar dins, vam anar cap a l’aeroport passant abans per una benzinera per a deixar el dipòsit ple tal com ens l’havíem trobat.

A les 9:58h arribàvem a l’aeroport i deixàvem el cotxe aparcat al mateix lloc on l’havíem recollit deu dies abans. Anàvem cap a l’oficina dins la terminal i aquesta estava tancada com ja ens havia dit el noi al recollir el cotxe. Vam deixar les claus del cotxe a la bústia i vàrem marxar. Feina feta.

Ara si que ja ho teníem tot fet. Això si, havíem de tornar caminant fins l’hotel, tot i que a diferència de la majoria d’aeroports, aquest estava enganxat al poble, per lo que la caminada fins l’hotel només seria d’uns 30 minuts. De fet, tan bon punt surts del pàrquing de l’aeroport, ja entres a un carrer de la ciutat amb cases i que de fet aquell mateix carrer ja et porta fins el centre. Hi ha un munt de cases a literalment menys de 50 metres de l’aeroport.

A Bodo, tot i ser una mica mes al sud que les Lofoten, hi fa força mes fred per quedar fora del corrent del Golf de Mèxic. Això es notava en el gel que hi havia per tot arreu i que no li donava temps a desfer-se. Era realment complicat i perillós caminar per alguns trams de les voreres per les enormes plaques de gel. Feia molta gràcia veure els nens de 5 anys ben equipats i amb els trineus anat al parc a jugar. A Espanya els nens porten una pilota i aquí porten un trineu.

Quan ja portàvem quasi 30 minuts caminant i ja érem ben a prop de l’hotel, ens vàrem trobar de casualitat a les 3 M que justament anaven cap a l’hotel després de donar una volta ja que els havíem dit que cap a les 10:30h ja seríem a l’hotel, per lo que ja hi anaven per esperar-nos. No va fer falta arribar-hi i ja que estàvem en un dels carrers principals de la ciutat, vàrem seguir passejant per allà tots 5.

Vam entrar en alguna botiga de roba, el pare i jo en principi només per mirar i veure quins preus tenien, que la veritat eren força mes barats del que creia. De fet semblava que fins i tot feien rebaixes. Evidentment la roba d’abric que hi tenien era de la millor i els preus estaven molt be. Pensava que comprar a Noruega seria força mes car.

Al cap d’uns 30 minuts vam anar cap al museu del salmó que estava de camí a l’hotel, a prop del port. Aquest museu ja el tenien vist i ja el volien visitar el primer dia que vam ser a Bodo tot i que era tancat, així que ara ho intentaríem de nou. Però quan vam arribar-hi també estava tancat i segons deia el cartell obririen de 12 a 15h. Els horaris de Noruega eren ben estranys i sobretot ben conciliadors familiars… Així que vam aprofitar per anar a prendre un cafè ja que arribava l’hora dels cafès de les 3 M.

Vam anar cap al centre i elles varen entrar a una cafeteria amb un estil clàssic però a la vegada molt nova i ben decorada. El pare i jo, que com quasi sempre evitàvem aquests cafès, vam veure que just davant hi havia un 7-eleven i vam preferir anar allà. Li vaig explicar al pare el que significaven per a mi els 7-eleven, un salvavides en varis països que havia visitat, doncs estaven oberts les 24h i hi venien una mica de tot, i fins i tot t’escalfaven plats preparats i te’ls podies menjar allà mateix. Arribés quan arribés al país de destí, si trobava un 7-eleven no em faltaria de res.

Així que vam anar-hi i vam demanar dos capuccinos per uns 2,50€, força mes barats que a la cafeteria i mes grans. A mes el pare es va comprar uns caramels per acabar de gastar l’efectiu que li quedava. Vam seure als tamborets de dins el local just davant de la finestra i allá ens vàrem prendre el cafè mirant a la cafeteria on eren les 3 M que ens quedava just davant.

Al cap d’uns 30 minuts les vàrem anar a buscar i vam tornar a anar tranquil·lament cap al museu del salmó on vam arribar-hi a les 12:15h, just a l’hora que ens havien dit.

Van tardar uns 5 minuts en obrir-nos però finalment una noia ens va convidar a passar. Dins només hi havia una treballadora mes que ens va explicar el què podríem veure al museu. Aquest era gratuït i tenia una forma circular on pràcticament tot es podia veure dins d’aquella sala. Era un museu mes pensat per nens, doncs tenia alguns tipus de jocs interactius per aprendre sobre el salmó, però a la vegada s’hi podien veure videos molt interessants de la cria del salmó en captivitat i com es processaven tots els salmons des de que sortien de les piscines fins que acabaven dons les caixes per a ser distribuïts. Tot el procés era completament automàtic i veure’n en video era realment impactant, doncs cap persona mirava com era cada salmó sinó que la tria es feia automàticament fins acabar d’omplir un munt de caixes ja etiquetades i llestes per ser carregades a un camió. Segons aquells videos, Noruega és el país amb la tecnologia mes avançada en la cria del salmó i de fet pràcticament tot el salmó que es consumeix a tot el mon prové de piscifactories.

Després de veure tot el museu, la noia ens va ensenyar alguns productes fets amb salmó, evidentment esperava que compréssim alguna cosa però al veritat és que donava la sensació que li interessava mes que sabéssim tot el que feien amb el salmó que no pas vendre’ns res. Ens va deixar provar patates fregides fetes de salmó, i curiosament estaven bonissimes. Però el que mes en va sorprendre va ser que fins i tot feien bolsos, polseres, moneders i moltes mes coses amb pell de salmó, i si no fos perquè ens ho va dir, no hauríem sabut de què estava fet tot allò, doncs semblaven bolsos completament normals.

Com solia passar, les 3 M van comprar alguna cosa mentre que el pare i jo no. Al cap de quasi una hora ens vam acomiadar agraint molt la visita, doncs varen estar una bona estona explicant-nos coses i quasi no els vam comprar res, i vam marxar cap a l’hotel a dinar.

La Chus no sabíem on era però ja ens havia dit que aquest dia aniria al seu ritme ja que li feia molt mal el turmell, de fet ja feia dies que se’n queixava, per lo que aquestes caminades que fèiem nosaltres ella no les podia fer.

Cap a les 13:30h arribàvem a l’hotel i anàvem tots 5 directament cap al menjador a preparar-nos el dinar. El pare i jo vam fer-nos una sopa per dos per cadascú i frankfurts. En pocs llocs com aquell m’havia vingut tant de gust una sopa ben calenta. Aquí a Bodo el fred era molt intens però a mes es notava que poques vegades superaven els 0ºC, doncs hi havia plaques de gel per terra que es notaven que portaven allà setmanes sense haver-se desfet en cap moment, cosa que a les Lofoten era mes difícil de veure.

Així doncs, amb aquella sopa doble i els frankfurts vam dinar juntament amb les 3 M que portaven menjar mes variat, de fet no sabia com s’ho havien muntat per portar tantes verdures i tant de menjar fresc.

Des de les finestres del menjador vèiem la rotonda, el pàrquing, el port i fins i tot el mar, donant una sensació de llibertat molt mes important del que sembla. D’aquestes coses només te’n recordes quan davant la finestra hi tens una paret. Estàvem a la tercera planta d’un hotel sense edificis en uns quants metres a la rodona per lo que podia passar-me una estona en aquell menjador simplement mirant per la finestra.

Cap a les 14h acabàvem de dinar sent aquest l’últim àpat que faríem junt ja que el sopar cadascú el faria quan cregués convenient, doncs l’endemà a les 5 del matí marxàvem. Vàrem quedar amb les 3 M que descansaríem una estona per quedar de nou cap a les 15h per sortir a donar una volta per Bodo, però per fer alguna excursió llarga i no anar simplement al centre.

Així doncs cadascú va anar a la seva habitació on jo vaig haver de fer esforços per no dormir, doncs si em quedava adormit ja no em despertaria fins al cap de 3 hores i per la nit ja ni dormiria. Em vaig quedar a l’escriptori de l’habitació passant despeses a l’Excel, mirant correus, notícies, etc, però sobretot intentant deixar tot el tema del pot comú el mes lligat possible.

Cap a les 15h el pare va sortir a veure si les 3 M ja estaven llestes mentre jo m’acabava un cafè i cap a les 15:10h ja estàvem tots 5 a punt per sortir a fer una caminada que en aquell moment encara no sabíem, almenys jo, que seria mes llarga i dura del que pensàvem.

La Marta havia buscat una ruta per a fer fins arribar a un fiord de Bodo. El fiord quedava encara a Bodo però estava a les afores de la ciutat i a mes d’una hora caminant. Era lluny però això ens permetria veure bona part de Bodo tot passejant, cosa que no havíem pogut fer en la primera ocasió, mes que veure una mica el centre.

Així doncs, vam sortir de l’hotel ben abrigats i vam començar a caminar per aquells carrers glaçats i mig solitaris. El fred era molt intens, de fet crec que cap dia a les Lofoten havia fet tant de fred com el que feia ara, i ames començava a girar-se un vent que ara semblava poc però que abans d’arribar al fiord ja estaria quasi emportant-nos volant.

Lo bo és que ja des del principi de la caminada vàrem anar per carrers que encara no havíem vist, doncs justament el centre quedava a l’altra banda de per on anàvem ara. Aquesta part era mes semblant a un típic poble nòrdic, amb cases unifamiliars, patis, molt lloc on aparcar i carrers mes aviat buits. Nosaltres estàvem mes acostumats al centre de Bodo que era mes similar a una ciutat normal, amb els seus edificis alts, locals i oficines. Però allò era només al centre, la resta de la ciutat era completament diferent.

Tots plegats anàvem a un bon ritme tot i el cansament acumulat i que pràcticament tot el camí d’anada feia pujada, amb mes o menys pendent depenent del tram, però pujada. Al cap d’uns 20 minuts de caminar vàrem arribar a un parc enorme per poc després arribar ja a la zona de polígons i a la mateixa carretera que passava per l’aeroport. De fet ara caminaríem força mes que si anéssim a l’aeroport.

Això si, la ciutat era mes gran del que pensava, de fet no tenia ni idea de com era però suposava que era una ciutat molt petita que simplement feia de connexió amb les Lofoten, però ara portàvem una hora caminant i encara vèiem algunes cases i fins i tot una espècie de càmping al costat del fiord on anàvem.

Per arribar-hi havíem de creuar una explanada enorme, molt plana i completament nevada on la neu acumulada s’aixecava per la força del vent donant una sensació d’encara mes fred. Semblava que caminéssim per un desert nevat enmig d’un torb quan encara estàvem enmig d’una ciutat força gran.

I allà estava, un cop creuat el desert de neu i el càmping, el final d’aquell fiord de Bodo, no tant espectacular com altres que havíem vist a les Lofoten, però no deixava de ser un fiord enmig d’una ciutat prou gran, algo ja mes difícil de veure a les Lofoten.

Semblava que hi havia un petit pont per creuar i poder tornar a l’hotel per un altre camí, però mirant a Google Maps vam veure que aquell camí era una carretera, per tan, amb poca gràcia per a caminar-hi, per lo que vam decidir tornar pel mateix camí tot i que tornéssim a veure les mateixes coses. Almenys intentaríem anar per algun carrer diferent.

Feia tant de vent que no vàrem estar ni 10 minuts davant el fiord o veient mes la zona. de seguida vàrem donar mitja volta per a creuar de nou l’explanada nevada i tornar cap a l’hotel. En qualsevol cas ja eren quasi les 16:30h per lo que tampoc ens quedava massa temps per estar donant voltes.

Mentre creuàvem el càmping vam veure una sèrie de petits bungalows sense bany propi sent aquest comunitari fora dels bungalows. No vam poder evitar fer la gràcia de què podria passar si havies d’anar al lavabo a les 3 de la matinada amb la rasca que hi feia…

Algo que vèiem força sovint pel camí eren runners i ciclistes. Fer qualsevol de les dues coses tenia força mèrit, però mes potser anar amb bici, doncs hi havia tant de gel pel terra que les rodes de les bicis tenien claus! Semblaven segures i de fet no vam veure cap ciclista anar per terra, però de totes maneres ja s’havien de tenir ganes.

Durant el trajecte de tornada encara va fer mes vent que durant l’anada. A mes ara ja es començava a amagar el sol per lo que la sensació de fred estava augmentant. Ni després de la caminada ni el ritme que portàvem ens feia entrar massa en calor. Evidentment anàvem ben abrigats, però sempre hi ha alguna part del cos al descobert, sobretot part de la cara.

Vam passar per les mateixes zones que a l’anada però per alguns carrers diferents, veient així bona part de Bodo, algo que no m’imaginava i que em va agradar molt pel fet de veure una ciutat nova. Això si, ara el camí era de baixada, per tan mes fàcil, però a la vegada mes perillós. Sort en teníem de les botes i els grampons. De fet ningú va caure, només la Montse i la Marta una vegada cada una a les Lofoten, ben poc tenint en compte la quantitat de quilòmetres que vam fer caminant durant tot el viatge. De totes maneres era força estressant haver d’estar contínuament vigilant amb cada pas que fas per tal de no fotre la gran patinada, ja és ben be que els locals hi estan acostumats.

Cap a les 17:30h i quan ja era pràcticament fosc, arribàvem a l’hotel. Un cop dins ja podíem dir que les visites del viatge s’havien acabat. El que quedava de viatge ja només era dormir i tornar a Barcelona. Encara teníem la incògnita de com aniríem a l’aeroport l’endemà a les 5 del matí, però ja res mes per veure. Fins l’últim dia havíem estat visitant pobles, fiords i illes, 13 dies totalment aprofitats. Però ara ja s’acabava i arribava el moment de recollir, tornar a casa i recordar el viatge ordenant fotos i escrivint el diari.

Quan ens vam retrobar amb la Chus vam parlar amb la recepcionista de l’hotel per preguntar-li si ens podria gestionar el tema del taxi per l’endemà. Ja havíem anotat el telèfon dels taxis però per assegurar-nos de que l’endemà no hi hagués cap problema preferíem demanar l’ajuda d’algú que ja tingués el tema mes dominat. A mes encara estàvem escarmentats del primer dia allà mateix a Bodo quan en comptes d’agafar un taxi vam agafar un shuttle que ens va donar ja un munt de problemes només arribar. Tot el que fos per sota de 300kr, uns 30€, ens semblaria be. Cal tenir en compte que el trajecte era de 5 minuts, això si, el taxista havia de carregar i descarregar 10 maletes.

Així doncs, vam parlar amb la noia i ella a la vegada amb un taxista per quedar l’endemà a les 5:30h davant l’hotel. El vol sortia a les 7 del matí.

Ja amb tot fet cadascú va anar a les seva habitació a acabar de fer la maleta i de fet ja ens vam acomiadar fins l’endemà, doncs aquell dia alguns soparíem altres no o en qualsevol cas cadascú a l’hora que cregués convenient tenint en compte que l’endemà ens hauríem de despertar com a molt a les 5 del matí. El pare i jo no teníem cap dubte que soparíem. Això si, intentar acabar cap a les 21h i anar a dormir el mes aviat possible. Almenys jo no tindria cap problema en dormir tant aviat ja que portava ja dos nits dormint menys de 8 hores i sense fer migdiada, el que m’assegurava que tan bon punt em posés al llit em quedaria adormit.

Així doncs, cap a les 20h vam anar cap a la cuina a preparar una altra sopa doble per cadascú i frankfurts. Havíem controlat prou be el menjar tot i que encara ens va sobrar alguna cosa. Allà hi havia una noia preparant menjar i 3 nois al menjador, tots 4 noruecs. Vam fer el menjar, vam seure i vam menjar sense pressa però sense pausa, doncs estàvem sols i ja només pensàvem en l’endemà pel matí.

Fora ja feia estona que era negra nit i que la ciutat semblava un lloc fantasma. Sense ningú pel carrer, la poca llum i la neu per tot arreu donaven a aquella ciutat un aspecte un tan tètric. Es nota que en aquests llocs la gent no surt al carrer a partir de certa hora si no és estrictament necessari.

A les 21h acabàvem de sopar i tornàvem a l’habitació on, almenys jo, en menys de 15 minuts ja era al llit i a punt de dormir, de fet abans de les 21:30h ja estava dormint. L’endemà havíem quedat a les 5:30h però jo em volia despertar a les 4:30h per prendre el cafè tranquil·lament.

I així arribava l’última nit d’aquell viatge al cercle polar àrtic, essent la primera vegada que viatjava tant al nord. En ple hivern aquest era el millor moment de l’any per visitar aquesta zona i les Illes Lofoten en particular. Mai m’hauria imaginat que un paisatge tant gèlid pogués ser tant espectacular.

26/02/2020 Onzè dia: Nus Fjord i tornada a Bodo

Arribava el dia de deixar Sacrisoya i les Illes Lofoten, un paradís nòrdic que ens havia captivat a tots 6. Un conjunt de centenars d’illes unides per una carretera de mes de 200 quilòmetres i plagades de fiords, llacs gelats, àligues, bacallans i aurores boreals cada nit. Les cabanes escampades, la neu i els escarpats pics feien d’aquest lloc un dels mes fotogènics que havia visitat mai.

Cap a les 7h ja estàvem tots desperts preparant-nos i deixant llest tot l’equipatge ja que a les 11 havíem de deixar la cabana. Aquest seria un dia llarg i dir ja que ens passaríem tot el dia encara donant voltes per les Lofoten i per la tarda agafaríem el ferri per anar a Bodo, la ciutat ja continental on agafaríem el vol cap a Oslo. Així que aquest dia arribaríem a l’hotel de Bodo cap a les 12 de la nit després de portar tot el dia donant voltes.

Avui també feia un bon dia i ja n’eren 3 de seguits que almenys durant el dia feia un bon sol tot i que per la nit sempre s’acabava tapant. Segons la previsió meteorològica semblava que aquella tempesta que ens havia acompanyat cada dia i que era un de les pitjors dels últims anys, s’anava desfent mica en mica conforme s’acostava el dia que marxàvem… Almenys avui, que volíem anar al considerat el fiord mes bonic de les Lofoten, feia un bon sol.

Havíem quedat cap a les 10 del matí amb els del resort per tal de poder deixar tot l’equipatge a la recepció fins cap a les 16h que el recolliríem per ja anar cap a Moskenes des d’on surt el ferri cap a Bodo. Així doncs teníem temps d’esmorzar, preparar el dinar i deixar-ho tot mes o menys recollit i net tot i que ho havíem mantingut tot molt be durant tots els dies.

Després de deixar l’equipatge volíem anar a Nus Fjord, un poblet enmig del considerat el fiord mes bonic de les Lofoten i al que no havíem pogut accedir 5 dies abans perquè l’havien tancat degut a un esdeveniment privat, esdeveniment que nosaltres suposàvem que era la gravació d’un documental. Així que vam preparar el dinar per aquell dia i la ruta a fer i un cop ja ho teníem tot i quan ja eren les 10:30h, vam anar cap a la recepció per començar a deixar-hi les maletes.

En total en teníem 10, moltes de les quals grans, per lo que vam ocupar una bona part de la recepció. Per sort aquesta ens quedava a uns 15 metres de la cabana, que tot i que sembli poc, quan has de caminar sobre dos pams de neu es fa força complicat, entre altres coses perquè no pots portar la maleta arrossegant.

Faltaven pocs minuts per les 11 del matí quan definitivament tancàvem la cabana per ja no entrar-hi mes acomiadant-nos del que havia estat el nostre sostre durant 9 nits increíbles en aquella petita illa de les Lofoten, i pujàvem al cotxe per anar cap a un altre fiord paradisíac on fins i tot dies abans i feien un documental.

El trajecte era d’uns 40 quilòmetres i per tan uns 40 minuts tot i que cada dia conduíem per aquelles carreteres de gel una mica mes ràpid que el dia anterior. No estàvem segurs que avui hi poguéssim entrar tot i que suposadament era avui que ja obririen el poble, però és clar, no hi havíem tornat per confirmar res per lo que encara estàvem una mica a l’expectativa per veure que ens hi trobaríem.

Cap a les 11:30h arribàvem a l’entrada del poble i tot i que de lluny semblava que hi havia una tanca, en arribar-hi vam veure que es podia moure i el que era el mes important, la noia armari que hi havia l’altre dia ja no hi era, així que vam creuar aquella línia imaginària que no havíem pogut creuar en l’anterior ocasió i vam aparcar al pàrquing públic que tenen tots els pobles de les Lofoten. Si alguna cosa no hi ha a les Lofoten és problemes per aparcar.

El poble es veia quasi abandonat tot i que era un miratge. Almenys ara no s’hi veia ningú pels carrers tenint tot el poble per nosaltres sols. Només baixar del cotxe ja vam tenir una de les imatges mes espectaculars que havíem vist en tot el viatge. El pàrquing quedava una mica elevat oferint una panoràmica increíble de mig poble literalment construït sobre el fiord. Tot un conjunt de casetes aguantades sobre pilars de fusta clavats al llit marí.

Mentre érem allà se’ns va acostar un gat nòrdic, amb tant de pel que semblava el triple de gras del que era. No havia vist mai un gat amb tant de pel. Per cert, que quan érem allà mirant el gat que havia pujat sobre un banc ple de neu, ens vàrem fixar que estava ple de foradets dels trípodes dels suposats fotògrafs del documental. De fet, des d’allà és de d’on estàvem fent les fotos a aquelles casetes enmig del fiord.

Vam caminar cap al que semblava la part mes cèntrica del poble passant per passarel·les de fusta fetes sobre el mar i rodejant el que semblava el petit moll del poble. Tot el terreny adjacent al fiord era tant escarpat que la majoria de cases d’aquell poble no estaven construïdes sobre el terra sinó sobre el mar. Era una passada.

Encara no portàvem ni 15 minuts caminant pel poble que ja coincidíem en què aquell eren el poble i el fiord mes bonics de les Lofoten, i mes ara que estàvem literalment sols. Be, potser hi havia gent dins les cases, però si mes no, no es veia ningú, podent gaudir d’aquella meravella sense turistes ni fotògrafs.

Després de rodejar aquell petit moll per sobre la passarel·la de fusta, vam arribar a un petit turonet que separava aquell moll de l’entrada del fiord i des d’on teníem una visió de 360º abastant tan el poble, com les muntanyes del fons i tot el fiord. Allà al turonet per fi vam veure la primera persona a part de nosaltres, evidentment un fotògraf.

Quan vam baixar del turonet i vam tornar per la passarel·la ja vam veure un parell mes de fotògrafes dels quasi 10 que acabaríem veient abans d’arribar al final de la passarel·la de fusta. Semblava que començaven a arribar els professionals de la fotografia, cosa que ja vèiem mes normal, de fet lo estrany era estar sols en aquell paradís. Almenys l’havíem pogut gaudir en solitud uns 30 minuts.

Després d’haver vist una mica aquell meravellós poble, les 3 M ja tenien ganes de prendre un cafè com feien pràcticament cada dia cap aquesta hora. El pare i jo normalment no en preníem pel preu i per ja haver-ne pres un menys de 2 hores abans, però aquesta vegada tenint en compte que era l’últim dia i que la cafeteria cap on anaven es veia ubicada enmig del moll mig penjada sobre le mar, vam decidir d’entrar-hi juntament amb elles.

La primera sala de la cafeteria era la típica botiga de souvenirs. Al mostrador hi havia una cafetera i gots de cartró. El cafè s’havia de pagar al mostrador i te l’havies de servir tu mateix. Això si, costava només 3€ en comparació als 4,50 que costava a quasi tot arreu i a mes et podies reomplir el got tantes vegades com volguessis.

A continuació de la sala dels souvenirs hi havia tot un conjunt de 3 o 4 saletes cada una amb una taula i per a un grup. Semblava una casa feta cafeteria, doncs la sala del final semblava la sala d’estar. La decoració era molt original i per mi de molt mal gust, però en qualsevol cas molt original, fins i tot amb radios i TV de feia dècades o olles penjades per la paret. Això si, era una cafeteria molt acollidora i l’únic noi que hi treballava era molt eficient i amable, doncs ell atenia a tot arreu i a mes anava passant per les taules recollint i oferint mes cafès gratis.

La nostra saleta ja quedava penjada sobre el mar i tenia una finestra que donava al moll, oferint-nos una molt bona vista del mateix i de part del fiord. En aquell moment no ens podíem estar prenent un cafè en un millor lloc.

No sé si perquè era l’últim dia a les Lofoten o perquè aquell lloc era tant acollidor, però la qüestió és que vàrem estar una bona estona dins la cafeteria. La Montse estava molt cansada i el solet que entrava per la finestra va fer que fins i tot es quedés mig adormida. La Marta i la Marga sempre tenien alguna cosa interessant per explicar i la veritat és que amb elles el temps passava ràpid.

La Chus no hi era com tantes altres vegades ja que acostumava a anar pel seu compte i a la que ens descuidàvem ja l’havíem perduda. Nosaltres vam estar mes de mitja hora a la cafeteria fins que cap a les 13h vam sortir-ne per seguir veient el poble.

Fora vam trobar la Chus que venia de fer una petita excursió per una part del poble que nosaltres encara no havíem vit, la que quedava darrere les casetes penjades sobre le mar, i ens va explicar que tot plegat era molt bonic i que valia la pena passejar-hi per tot arreu.

Així doncs vam començar a caminar pel carrer que quedava just darrere aquella línia de casetes mig construïdes sobre el mar, carrer que degut a l’orografia d’aquell lloc, semblava una muntanya rusa. Feia molt bon dia i de fet semblava que la temperatura estava pujant una mica. Teníem una llum natural com pocs dies havíem tingut i això s’agraïa molt a l’hora de fer les fotos, doncs en teníem un munt on el color predominant era el gris.

Caminant per aquell carrer t’adonaves perquè hi havia tantes casetes sobre pilars clavats al fons marí i tantes passarel·les de fusta sobre el mar per poder anar d’una casa a l’altra. No estàvem ni a 3 metres del mar que el terreny ja tenia un pendent del 30%, fent realment complicada la construcció de cases, quedant així quasi totes enmig del fiord.

Vam caminar uns 20 minuts per aquell carrer que mica en mica ens allunyava d’aquell petit nucli urbà de 15 cases i ens acostava cada vegada mes a l’inici del fiord on ja hi havia mar obert però que no hi arribaríem pel fort pendent que hi havia. Aquí encara s’hi veia alguna casa de tan en tan però ja quedaven molt aïllades i separades unes de les altres. En una vam veure com la neu que queia de la teulada s’acabava unint a la neu de terra, senyal de la quantitat de neu que hi havia acumulada.

Cap a les 13:30h vam donar mitja volta per anar a buscar la Chus i decidir ja què faríem per dinar. De camí al cotxe es va notar com pujava la temperatura, doncs abans d’arribar al cotxe ja m’havia tret l’abric, cosa que no havia fet en tot el viatge. Realment semblava que aquella tempesta que feia anys que aquí no veien i que ens havia impedit veure aurores, ara que ja marxàvem començava a escampar. Ja no només no nevava sinó que en certs moments fins i tot et podies treure l’abric.

Quan ja érem prop del pàrquing del cotxe ja podíem veure un munt de fotògrafs mes. Almenys ja n’hi havia 20 per allà donant voltes. Ara vèiem la sort que havíem tingut d’arribar tan sols 30 minuts abans ja que vam poder veure tota la part del moll, la mes pintoresca, completament sols.

Després de retrobar-nos amb la Chus vam decidir d’anar cap al resort a dinar, doncs ja no aniríem a visitar res mes quedant ja només arribar al resort per agafar l’equipatge i anar a Moskenes des d’on sortia el ferri. Eren les 14h i arribaríem al resort abans de les 15h, per lo que encara era bona hora per dinar.

I així acabava la nostra última visita a les illes Lofoten sent Nus Fjord l’últim poble de les desenes que havíem vist durant els 10 dies de viatge. Havíem recorregut centenars de quilòmetres per aquella carretera E10 sempre plena de neu i gel creuant multitud de ponts d’illa a illa de tot aquell conjunt que formaven les Lofoten. Un paradís àrtic únic impossible d’oblidar.

Quan passaven poc minuts de les 14:30h arribàvem a Sacrisoya ja sense poder anar a la cabana però encara amb el cotxe, per lo que com molts altres dies dinaríem dins el cotxe. Això si, aparcats al pàrquing del resort.

Sense ningú sortir del cotxe, el pare ens va anar passant les bosses ja que ell era assegut al darrere, i cadascú al seu lloc vam començar a dinar. Quan havíem deixat Nus Fjord hi feia força calor, be calor, menys fred. Però ara havia baixat la temperatura de nou i de fet semblava que tornaria a nevar. Un cop mes les Lofoten ens mostraven lo canviant que és la seva climatologia.

Mentre érem allà dinant la Marta anava fent quelcom amb el mòbil mentre de tan en tan reia tota sola. No ens deia què feia tot i que li preguntàvem però seguia rient tota sola. Finalment ens va ensenyar el que havia fet. Un muntatge curtet però molt graciós, amb aquelles idees que només ella tenia. El vam veure tots junts allà dins el cotxe i vam riure una bona estona.

Un cop tots vam acabar de dinar vam anar a la cafeteria del resort, on per cert encara no hi havíem entrat cap dia, per anar a prendre un cafè i descansar una mica abans d’anar cap a Moskenes i acomiadar-nos definitivament de les Lofoten.

Com pràcticament tots els edificis ubicats a l’illa de Sacrisoya i degut a què era tant petita, la cafeteria també quedava mig penjada sobre el mar, per lo que la vista que teníem mirant per les finestres era brutal. Aquesta era una de les característiques que diferenciaven tant a les Lofoten. Allà on miressis semblava un quadre.

Vam seure en una taula al costat d’una d’aquelles finestres i vàrem demanar un capuccino alguns i un cafè altres. Portàvem ja 10 dies en aquelles illes però encara no ens acostumàvem a tanta exuberància natural per tot arreu. Les 4 parets de la cafeteria eren plenes de grans finestrals de les quals 3 donaven al fiord o a altres illes, fent que seure allà dins i simplement mirar fos tot un espectacle. La nostra taula estava enganxada a una de les finestres de la paret amb millors vistes motiu pel qual jo vaig passar mes estona mirant absort per la finestra que pendent de la conversa que estàvem tenint.

Això si, tota la cafeteria estava molt be excepte per les dues grans làmpades que penjaven del sostre adornades amb desenes de bacallans secs cada una. Era d’un mal gust terrible i fins i tot un punt fastigós i denigrant. Una cosa és tenir els bacallans penjats a fora per secar-los i l’altre es tenir-los a mode de decoració dins una cafeteria.

El ferri sortia a les 19h però a les 18h ja havíem de ser allà, i realment una hora abans ja hi és tothom fent cua, per lo que teníem la intenció de començar a anar cap a Moskenes a les 17h ja que havíem de fer 2 viatges per poder anar tots 6 mes les 10 maletes. Així doncs cap a les 16:30h tots menys jo varen fer un primer viatge per deixar ja a 3 persones a la terminal de Moskenes per retornar 2 a buscar-me juntament amb la resta d’equipatge.

Jo em vaig acabar el capuccino allà tot sol mirant per la finestra sent aquell el primer moment en tot el viatge, i ja en portàvem 10 dies, que em quedava completament sol. Es podria dir que per mi quedar-me sol de tan en tan és quasi una necessitat. Estic acostumat a viure sol, a treballar sol i a viatjar sol. Evidentment m’agrada compartir moments inoblidables amb familiars i amics però de tan en tan necessito aquests moments de solitud.

Tampoc acostumo a allotjar-me a llocs cars ni luxosos en els meus viatges, de fet m’agrada just el contrari, allotjar-me a llocs autèntics i sobretot no totalment destinats a turistes sinó també a locals, doncs és la vida local el que mes m’agrada veure quan soc en un nou país. Però de tan en tan allotjar-se a segons quin lloc, encara que sigui car, val molt la pena, i aquest era el cas d’aquest resort força luxós però sobretot ubicat en un lloc privilegiat. A mes, per uns moments, tenia la mateixa categoria que la família de noruecs que seien a la taula del costat i que es notava que els sortia la pasta per les orelles.

Cap a les 17:15h tornaven la Montse i el pare ja havent deixat la Marta, la Chus i la Marga a la terminal de Moskenes. Ara havíem de carregar les 10 maletes que encara estaven a la recepció i anar cap a la terminal. La recepció quedava a escassos 15 metres de la recepció, però tenint en compte la quantitat de maletes i que algunes pesaven 20 quilos, la cosa va costar força. Tot i així ens hi vàrem posar tots 3 de valent i vam acabar abans del que em pensava, sobretot perquè la Montse va fer tant com nosaltres, algo que no m’esperava per raons òbvies, tot i que a vegades la vida ens demostra que el que crèiem obvi és completament erroni. Tot el maleter quedava ple i fins i tot part dels seients de darrere on hi vaig seure jo quasi sense espai. A aquesta hora ja era fosc i ens acomiadàvem definitivament d’aquell resort, de Sacrisoya i ja quasi de les Lofoten.

Quan quedaven pocs minuts per les 18h arribàvem a la terminal de Moskenes on ja hi havia uns quants camions i cotxes fent cua. La temperatura havia baixat moltíssim i tornava a fer vent, per lo que la sensació de fred ja quasi arribava als -10ºC quan tot just eren les 6 de la tarda. De fet, el terra on fèiem cua, estava completament gelat. Ni tan sols amb les botes que m’havia comprat allà i que tenien una sola que s’arrapava a qualsevol superfície, no eren suficients per no tenir algun ensurt de tan en tan. De fet es veia com en bona part dels carrils, hi havia una placa de gel ben llisa de mig pam de gruix.

Vam estar una estona fora del cotxe mentre esperàvem que obrissin la porta del ferri. Aquella terminal està molt aïllada de tot i no hi ha res al seu voltant, donant una sensació de solitud i abandonament total. No s’hi veu res, no s’hi escolta res i sembla que hi faci mes fred que a la resta de les Lofoten.

Pocs minuts després de les 18h varen obrir la porta del ferri i vam començar a entrar. Igual que a l’anada, la Chus i jo vàrem entrar amb el cotxe i la resta a peu. Algo que ens sorprenia i que després comentaríem amb la Montse, era el poc control que es feia de tot. El comprovant de pagament era fàcilment falsificable i no contrastaven les dades a enlloc, simplement miraven el paper i et deixaven entrar sense ni mirar quanta gent hi havia al cotxe ni si portàvem algun tipus d’objecte perillós.

Un cop dins el ferri, ens vàrem fixar que sobretot als camions els estaven lligant molt mes que el que havíem vist a l’anada, senyal que el mar estava mogudet i per tan també ho estaria el trajecte.

El ferri era gran com l’altre però aquest semblava mes nou i amb un restaurant mes gran, de fet el trobava força luxós per ser un ferri normal. La Chus i jo ens vam quedar al restaurant mentre els altres seient a les primeres files del ferri.

La Chus ja feia dies que deia que tenia ganes de provar un plat típic noruec que va veure que venien aquí al ferri per uns 12€, un preu força assequible tenint en compte que era un ferri i a mes de Noruega. Així que jo em vaig quedar allà a la taula amb ella tot i que encara no volia sopar, doncs encara no eren ni les 19h. El plat podia ser típic de Noruega però la veritat és que no era massa diferent a un estofat de vedella. Això si, era molt bo. La Chus fins i tot va anar a buscar un platet i una forquilla perquè jo el pogués provar. La veritat és que la Chus és una dona que es preocupa molt pels altres.

A les 19h ben puntual, el ferri va iniciar el trajecte que tenia una durada prevista de 4 hores, mes o menys el mateix que el de l’anada tot i que aquell finalment va tardar menys, cosa que pensava que ara també passaria i que cap a les 22:30h ja podríem ser a Bodo.

Quan encara no portàvem ni 15 minuts de trajecte, i per sort la Chus ja havia acabat de sopar, el barco va començar a moure’s cada vegada amb mes força degut a la mala mar que feia i que de fet ja sabíem. El que no sabíem és que el ferri es mogués tant. Al cap de mitja hora ja era quasi impossible caminar pel ferri sense caure, literalment. Mira que jo estic acostumat a anar amb barcos i barquetes de tot tipus i durant dies i setmanes, però aquí realment em costava anar d’una banda a l’altra del ferri. Per molt que t’agafessis a les baranes que hi havia per tot arreu, de tan en tan havies d’aturar-te completament i agafar-te amb les dues mans per no caure. Perquè un barco tant gran com aquell i tant carregat com anava es mogués d’aquella manera és que les ones havien de ser de molt metres.

En vàrem quedar allà una estona xerrant i sobretot ella em va estar explicant certes coses de la seva vida personal, la veritat força sorprenents i que de fet en algun moment ja m’havia mig comentat però sense entrar en detalls. La qüestió és que em va fer veure coses d’ella que no sabia, com pot ser una generositat sorprenent, doncs acollia a casa seva a amic que s’havia arruïnat i que no tenia cap expectativa de millorar, per lo que ja el tindria allà per la resta de la vida. És bonic conèixer a gent i deixar que et sorprenguin amb històries personals, doncs tothom te coses molt interessants per explicar. Sempre.

La Chus es va estirar als bancs de la mateixa taula on havia sopat per intentar dormir una estona, mentre jo anava a veure a la resta que seien a la primera fila i que alguns ja estaven quasi dormint. Li vaig preguntar a la Marta si havia sortit a fumar i em va dir que si, cosa que no estàvem segurs de si es podia ja que el de l’anada ens havia semblat que la porta que donava a la coberta estava tancada, però semblava que no, de fet la Marta ja havia anat a fumar, cosa que vaig anar a fer jo.

La coberta estava a la popa del barco per lo que el vaig haver de creuar tot, amb el que això suposava. Quan finalment vaig arribar a la porta i la vaig aconseguir obrir, doncs costava mes del que semblava, vaig veure que aquella coberta era com una pista de gel. Hi havia plaques per tot arreu, hi feia un vent terrible i el barco es movia cada vegada mes. Sortir allà fora ho vaig trobar una temeritat tot i que almenys hi havia 4 o 5 passatgers per allà donant voltes agafats per les baranes. A mes no hi havia ningú de la tripulació vigilant una mica, el que em va semblar un acte de confiança absolut de la tripulació cap als passatgers.

En qualsevol cas em vaig abrigar be i vaig sortir a fumar un piti ben agafat a la barana per no relliscar per aquell terra de gel i acabar al mig del mar. Això si, el piti va durar la meitat del que és habitual gràcies a la ventisca que feia en aquell moment. Va ser tota una experiència, aquella foscor, el silenci només trencat per les fortes ones, el fred gèlid, el gel sobre la coberta i la gent caminant quasi a 4 grapes.

Ja només quedava esperar les suposades dues hores que quedaven de trajecte. Vaig anar a la part davantera on estava la resta del grup a seure una estona tot i que no volia dormir, ni podia, ja que el que volia era dormir tan bon punt arribéssim a l’hotel de Bodo.

Però aquell ferri feia un trajecte lleugerament diferent al de l’anada. Aquest abans d’arribar a Bodo feia també una parada en un altre port, per això el trajecte ja tenia una previsió de 4 hores i mitja, quasi una hora mes que el de l’anada. Però quan vam arribar a aquest primer port i part dels passatgers varen baixar, el ferri es va quedar allà aturat durant una hora. En aquell moment no sabíem si allò era normal o ens estàvem endarrerint, fins que finalment la Chus va veure en una pantalla que posava que l’arribada a Bodo seria a les 12:30h de la nit, una hora mes tard del previst, cosa que ens feia pensar que tanta estona aturats en aquell port no havia sigut normal.

Per a confirmar-ho, quan ja estàvem de nou en marxa, la Chus va anar a preguntar a algú de la tripulació confirmant-li que efectivament el ferri havia hagut d’estar aturat una hora en aquell port i això provocaria que arribéssim a Bodo una hora mes tard del previst. Així doncs, el trajecte que esperàvem que fos de 3 hores i mitja, passava a ser de 5 hores i mitja. Suposadament el mal temps i la mala mar havia fet que l’entrada al port fos molt mes lenta.

Ara si que valia mes prendre’s-ho amb calma i paciència que tard o d’hora arribaríem. A mes ja ens coneixíem el camí fins l’hotel i podíem arribar tant tard com volguéssim ja que ens deixarien les claus en una bústia de fora.

Així doncs, cadascú va seure allà on va voler a seguir descansant, doncs amb el moviment del barco no venia de gust ni parlar. Jo vaig menjar una mica d’embotit que portàvem intentant esperar el màxim possible per tal que no tornés a tenir gana abans d’anar a dormir. El trajecte es va fer realment llarg i mes pesat que el de l’anada justament perquè ja tornàvem.

Finalment, sense haver pogut reduir una mica el temps, a les 12:30h arribàvem al port de Bodo. Aquesta vegada la Montse portaria el cotxe i jo aniria de copilot. El pare també vindria en el cotxe i la resta a peu, doncs fins l’hotel no eren mes de 5 minuts. De fet quasi que es tardava mes en cotxe que a peu, ja que en cotxe havíem de donar mes volta. Així doncs, quan varen avisar als conductors vam baixar i en menys d’un minut ja estaven obrint la porta. cada vegada ens sorprenia mes lo ràpid que ho feien tot aquella gent, dons 3 minuts abans el barco encara estava maniobrant.

Pel camí ens vam trobar a la Marta, la Marga i la Chus caminant cap a l’hotel. Aquí encara feia mes fred que a les Lofoten degut a què aquí ja no afectava tant el corrent del golf de Mèxic que “escalfava” la costa oest de les Lofoten. Era tard, feia vent i la sensació de fred era terrible.

En menys de 5 minuts arribàvem a l’hotel i ràpidament començàvem a descarregar les maletes. Quasi el moment arribava la resta del grup i cadascú amb la seva maleta anàvem cap a la porta mentre la Montse aparcava el cotxe al pàrquing de l’hotel. Les claus, com en l’anterior ocasió, estaven on havien d’estar i vam poder entrar sense cap problema. Jo em vaig quedar amb la clau de l’habitació 308 pensant-me que era la mateixa on havíem dormit l’anterior vegada, i donava les altres dos a la resta perquè es repartissin, suposava, també com en l’anterior ocasió.

Realment això era un hostel però era probablement el millor al que havia estat mai, doncs les habitacions eren d’entre 2 i 4 persones, totes les habitacions tenien bany propi, era molt net, còmode i tenia una bona cuina on poder-hi preparar de tot. Però lo millor era probablement lo ben ubicat que estava, tant a prop del port, de l’estació de tren fins i tot de l’aeroport.

Em vaig quedar fora esperant la Montse i fumant un piti i quan va tornar li vaig dir que li havia donat les claus a la Marga i que ja li havien pujat el seu equipatge. Al cap de 5 minuts vaig pujar i vaig anar directament cap a la 308 però vaig veure que allà hi eren totes 4. La Marga en veure’m em va dir que jo anava a la 311 on ja hi era el pare. No ho vaig entendre massa però com que em donava igual vaig dir bona nit i vaig anar cap a la 311. En arribar-hi li vaig preguntar al pare si havia passat alguna cosa perquè estaven totes 4 a l’habitació on havíem d’anar nosaltres i ell em va explicar que la Montse, que la vegada anterior havia dormit amb la Chus, ja no volia dormir amb ella i preferien dormir les 3 M juntes, i de les 3 habitacions que teníem, la única amb 4 llits era la 308. Així doncs elles 3 es quedarien a la 308, el pare i jo a la 311 i la Chus dormiria sola.

Al preguntar-li l’endemà es va explicar que no tenia massa ganes de tornar a dormir amb la Chus perquè se li havia queixat per roncar i que de fet fins i tot havia canviat de llit, cosa que a la Montse li va semblar una mica exagerat i no volia que tornés a passar, per lo que va preferir dormir amb la Marta i la Marga. Normal.

En qualsevol cas ja érem a l’habitació, cansats però ben calentets, doncs si algo tenen els noruecs és que no estalvien en calefacció, de fet allà on anàvem l’havíem d’abaixar, també aquí.

Eren la 1 de la nit quan anàvem a dormir acabant així aquell llarg dia i pràcticament el viatge, doncs el que ja només quedava era una nit mes a Bodo i la tornada cap a Barcelona.

Almenys ja érem tots a Bodo i cadascú al seu llit havent anat tot tal com estava previst, doncs tan el ferri com l’hotel de Bodo els havia reservat i gestionat jo i no volia ser el responsable de que jo i 5 persones mes haguessin de dormir al cotxe.

25/02/2020 Desè dia: Henningsvaer al complet i Gimsoya, l’illa mes salvatge

Arribava l’últim dia complet que passaríem a les Illes Lofoten. En els 8 dies que hi portàvem havíem pogut veure tot el que tothom volia veure excepte el tour per a veure balenes que per les males condicions meteorològiques no vàrem poder fer. Avui ja ens podíem prendre el luxe d’anar allà on mes ens havia agradat o veure millor alguna zona poc vista, com el poble de Henningsvaer que havíem visitat el dia anterior però molt poca estona degut a què hi vam arribar quasi de nit. Avui hi aniríem hi ens hi passaríem tantes hores com fos necessari per veure be tot aquell paradís que és Henningsvaer, un poble repartit per multitud d’illots fent la sensació que és una ciutat plagada de canals.

Així doncs, cap a les 8 del matí ja érem tots abaix esmorzant. Jo ja m’havia dutxat i mig preparat per cap a les 8:30h estar a punt per marxar. Teníem poc mes de dues hores de camí per lo que no podíem sortir mes tard.

A diferència d’altres dies avui no havíem de planejar el dia ja que ja el teníem mig planejat, almenys el què faríem fins l’hora de dinar, per lo que vam preparar les motxilles amb el dinar i poc mes. Igual que el dia anterior, avui també feia molt bon dia, algo important ja que on anàvem era important tenir una bona visibilitat per poder veure be les desenes d’illots que formen Henningsvaer. A mes, cada dia havia estat nevant, inclosa la nit anterior, per lo que l’acumulació de neu seguia i seguia deixant un paisatge fantàstic. Amb el sol què feia i tot ben nevat era el millor dia per fer bones fotos.

Així doncs, cap a les 8:30h vam netejar el cotxe de neu, ens vam abrigar be i vam començar el trajecte de quasi 120 quilòmetres fins a Henningsvaer. No feia massa hores que tornàvem d’aquest poble però era tan bonic que valia la pena tornar a fer tants quilòmetres només per veure’l be.

Realment ens preocupava molt el temps que pogués fer aquest dia, sent de fet l’únic dia que ens preocupava el temps, doncs aquesta era una d’aquelles visites que val molt la pena fer-la amb una bona llum natural. Quasi tots els dies que havíem passat a les Lofoten havia fet núvol però els dos últims el temps estava canviant molt, fent uns dies ben assolellats que agraíem. Llàstima que per les nits sempre s’acabava tapant impedint-nos de veure aurores. Suposadament avui era el millor dia de la setmana per veure aurores, doncs segons la previsió meteorològica i el cura de Gravdal, aquesta nit la nuvolositat seria escassa. Almenys a aquesta hora del matí apuntava be, però és clar, encara quedaven moltes hores per la nit i aquí a les Lofoten el temps canvia ràpidament.

El trajecte era llarg però com tots els altres no se’ns feia pesat, doncs els paisatges que vèiem contínuament per les finestres era tan únic i espectacular que ja era part de la visita. De fet el pare només durant els trajectes acabava fent desenes de fotos. Això si, aquest era probablement el dia que mes neu hi havia a la carretera, no envà portava varis dies nevant i el resultat eren dos pams de neu enmig de la carretera. Tot i això, s’hi circulava molt be, de fet ens donava la sensació que no importava massa quanta neu hi hagués, doncs el cotxe hi podia circular sense cap problema sense canviar rodes ni posar cadenes. Una passada.

Quan faltaven pocs minuts per les 11 del matí arribàvem per segona vegada a Henningsvaer. L’arribada a aquest poble és espectacular perquè hi arribes creuant un pont que et permet tenir una vista perfecte del poble des d’uns 50 metres d’alçada mentre l’acabes de creuar entrant de ple ja al poble. Sembla fet expressament per a què els turistes es puguin fer una idea del que veuran abans d’arribar. De fet, aquest pont és un dels millors miradors del poble.

Evidentment vam aparcar al mateix pàrquing de l’entrada del poble i aquesta vegada si que vàrem pagar, doncs només arribar vam veure una parella pagant. A mes vam veure que dues hores ens costaven 1€, per lo que no valia la pena arriscar-se a una multa. De totes maneres vam acabar deduint que per allà no passava ningú a mirar res, simplement la gent pagava perquè s’havia de pagar i punt, no perquè després algú els anés a posar una multa. És un altre mon.

Algo curiós era que no sortia cap tiquet per deixar al cotxe sinó que s’havia d’indicar la matrícula del cotxe per tal que ja quedés registrat al sistema com a pagat.

I així vam començar la visita per la, des del meu punt de vista, mal anomenada Venècia de les Lofoten, doncs es podria dir que només en una petita part del poble hi ha certa similitud amb Venècia, però la resta son illots mes separats.

Primer vam anar a la terrassa del restaurant on havíem anat el dia anterior però sense la Marta per tal que ara pogués veure-ho, doncs justament aquella part és la que per mi s’assembla a Venècia, doncs si que realment sembla que sigui un canal. La resta es veu molt que és un tros de mar entre dues illes.

Però encara no portàvem ni 10 minuts al poble i tot just havíem vist la terrassa d’aquell restaurant, que ja vam arribar a una cafeteria i sobretot les 3 M s’hi van quedar per prendre el cafè del matí. Aquesta vegada el pare i jo no en vam demanar ja que seguien costant 4,50€ i no feia tant que me n’havia pres una bona tassa.

Justament al costat d’aquella cafeteria hi havia una oficina de turisme on la Marta li va falta tremps per anar a preguntar tan bon punt la va veure. mentre es prenien el cafè nosaltres vam caminar pels voltants per veure alguns carrerons que ja sabíem que un cop sortissin no veuríem, doncs no tenien res d’especial però justament a mi m’agrada molt de veure, doncs és on hi viuen els locals. Cal tenir en compte que aquí s’hi veien molts mes hotels que cases, algo que només havíem vist en aquest poble, per lo que per veure cases normals s’ha d’anar pels carrers menys cèntrics. I algo que ens sorprenia molt era que cada casa tenia el seu petit penjador de bacallà, fos pescador profesional o no, almenys 4 o 5 bacallans tothom tenia penjats a la porta de casa.

Quan ja van haver sortit de la cafeteria i la Marta de l’oficina de turisme, ens va explicar amb l’ajuda d’un mapa que li havien donat, què podíem fer. Hi havia vàries rutes establertes per tal de veure bona part del poble fins arribar a les afores en diferents illots i miradors. Vam decidir fer la ruta mes habitual que no era massa larga i ens permetria veure tot el poble passant pel port i creuant un dels ponts mes importants per arribar finalment a un mirador situat al costat del camp de futbol utilitzat per fer l’anunci de la Champions League, que tot i que allà no s’hi jugava cap partit, era un camp que vist des de dalt era espectacular bàsicament degut a la seva ubicació.

Així doncs vam començar a caminar pel que semblava el carrer principal del poble en direcció al port on hi havia un dels ponts mes coneguts del poble. Quelcom que ens semblava molt estrany era que a les Lofoten la temporada alta és a l’estiu. Si que és veritat que a l’hivern hi ha poques hores de llum i fa fred però des del meu punt de vista els paisatges son millors a mes de tenir la possibilitat de veure aurores. En qualsevol cas a l’hivern hi havia pocs turistes, algo que ja havíem apreciat, però que aquí podíem apreciar encara mes, doncs era un poble amb molts hotels però amb els carrers força buits de turistes. Algun se’n veia, però ben pocs. I de fet, a mi personalment, això era una de les altres coses que mes m’agradaven de les Lofoten a aquesta època, veure-hi pocs turistes.

Degut a què el poble estava situat en multitud d’illots, les pujades i baixades eren contínues a mes d’efectivament tenir la sensació que estàvem rodejats de canals tot i que eren trossos de mar enmig de les illes.

Al cap d’uns 15 minuts arribàvem al port i al pont mes conegut del poble que unia dues de les illes mes importants i que oferia en una banda una visió perfecte de tot el port i per l’altra mar obert. No envà la part de fora del pont estava coberta de roques a l’estil espigó suposo que per aturar la possible mala mar, algo que no hi havia enlloc mes perquè tot el poble ja quedava protegit per les pròpies illes que el rodejaven. Això si, en aquest pont ja s’hi veien mes turistes i sobretot mes fotògrafs profesionals. Aquí encara estàvem a nivell de mar però ja es podien apreciar unes bones vistes de les muntanyes que quedaven al fons del poble i amb el port de primer pla. A mes es podia veure bona part del poble amb moltes de les casetes amb el seu propi moll clavat al mig del mar i fins i tot algunes cabanes mig penjant. Tot plegat en un conjunt d’illetes nevades feia que aquest fos un dels pobles mes fotogènics de les Lofoten.

Després del pont ja començava la pujada, de moment no massa forta, i de fet no ho seria massa en cap moment, però ja lo suficient com per no entretenir-se massa.

Vam seguir caminant fins arribar a un penjador enorme de bacallans que quedava just al costat del famós camp de futbol. Famós per haver sortit en un anunci, no perquè s’hi jugués massa, doncs ara mateix tenia dos pams de neu. Això si, ubicat en una punta de l’illa i rodejat de desenes d’illots, probablement aquest era el camp de futbol mes espectacular del mon. Però pel que feia en aquell moment, no es veien ni les porteries.

Per cert que allà hi havia un noi amb un dron sobrevolant aquell camp de futbol nevat per grabar unes imatges aèries del mateix, doncs aquesta era la perspectiva bona del camp de futbol i tal com apareix al famós anunci de la Champions League.

Des d’allà ja només vam haver de caminar en pujada menys de 5 minuts per arribar al mirador des d’on teníem una visió de 360º a tot el poble i els seus voltants. No estàvem massa amunt però així ho preferia, doncs érem lo suficientment amunt com per tenir una bona panoràmica, però no tant com per no distingir ni les casetes. D’aquesta manera teníem una visió de tot l’entorn i a una distància prou curta com per poder-ne veure tots els detalls. Per cert, allà al costat hi havia una casa amb unes evidents bones vistes.

El trajecte fins allà havia estat llarg però havia valgut la pena tornar-hi per veure tot aquell conjunt d’illots davant nostre. El dia anterior vam marxar perquè s’havia fet de nit, però ara, allà dalt del mirador pensava que potser també hauria estat molt be pujar-hi de nit. En qualsevol cas ara quasi ens quedàvem sense paraules en veure davant nostre tanta majestuositat natural.

Després d’uns 15 minuts de ser allà dalt fent fotos i passejant com podíem, doncs no hi havia cap caminet i ni tan sols zona plana, vam començar a baixar per anar de nou cap a la zona del pàrquing.

A la Chus ja feia estona que l’havíem perduda, de fet no havia arribat ni al mirador. Això era algo habitual per lo que tampoc li donàvem cap importància, doncs lo normal era que la Chus prengués altres camins per anar mes al seu ritme. Ara ja anàvem cap al cotxe i esperàvem trobar-la allà.

La veritat és que la passejada per aquell poble per mi va ser de les millors, doncs el poble era realment dels mes bonics que havíem vist, estava tot molt ben cuidat, estava en una ubicació privilegiada on al teu voltant només hi veies mar i illes i a mes quasi no hi havia turistes, de fet com a tots els pobles que havíem visitat de les Lofoten, però és que aquest semblava fet només per turistes, per lo que no trobar-se’n va ser una gran alegria. També hi ajudava el fet que hi hagués dos pams de neu verge sense trepitjar deixant un paisatge que a mi personalment em fascina.

Eren les 13:30h aproximadament quan arribàvem al cotxe després de veure de camí de tornada el centre del poble, inclosa una fàbrica de caviar que hi havia en una de les costes. La Chus ja estava al cotxe preparant-se per dinar, doncs normalment ella era la primera en dinar, i nosaltres no vam tardar massa en fer el mateix. Com quasi cada dia vam dinar allà mateix al cotxe, jo com sempre a fora fent servir el maleter de taula junt amb el pare.

Havíem pagat el pàrquing per dues hores, és a dir, fins les 13h, per això ja teníem pensat des del principi de tornar cap a les 13h per estar almenys al cotxe en cas que vingués algun controlador, cosa que no va passar i de fet estic segur que mai passava ningú a comprovar res, doncs a Noruega se suposa que la gent paga pels serveis que utilitza i ningú li ha d’anar al darrere a verificar-ho. Pel que feia a nosaltres ja no teníem intenció de pagar mes per lo que preferíem estar allà per si de cas.

Com cada dia, el pare i jo menjàvem pa amb embotit mentre que les noies treien les seves carmanyoles amb els seus plats ben preparats, fins i tot alguna portava sopa calenta dins un termo. La veritat és que amb aquest grup podíem dinar de qualsevol manera en qualsevol lloc i no passava res, molt d’agrair, doncs sempre hi ha algú que no pot menjar en segons quines condiciones. Ara estàvem uns de peu, altres mig asseguts i altres al maleter menjant amb la carmanyola o entrepà a la mà i tots ben contents. Amb aquest grup condicions poques, només ganes de veure coses.

I així acabàvem la visita a Henningsvaer iniciada el dia anterior amb poca llum i acabada avui amb una llum solar com pocs dies havíem vist a les Lofoten. Un poble situat en un conjunt d’illots i rodejat de fiords i imponents muntanyes que el fan d’ell un lloc únic.

Per després de dinar no teníem cap pla concret sinó una sèrie d’opcions. Aprofitant que érem molt al nord i que només ens quedava una illa de les Lofoten per visitar, justament la que està mes al nord, Gimsoya, vam decidir de passar-hi sense considerar cap poble en concret. Simplement anar amb el cotxe fins l’illa i veure que hi trobàvem. El trajecte era d’uns 25 quilòmetres i per tan uns 30 minuts.

Aquesta vegada la Montse conduïa i jo anava de copilot indicant el camí. Aquesta illa quedava a la meitat oest de les Lofoten i per tan a mar obert. Abans d’arribar-hi ja es podia veure com el paisatge canviava una mica deixant aquelles costes tan escarpades per començar a veure costes mes planes i fins i tot platges, que tot i que no tenien massa sorra, ja eren mes semblant al que nosaltres entenem per platja.

Tan bon punt vam deixar la carretera principal per entrar a la secundària i ja a l’illa de Gimsoya, quedava clar que aquella era una illa ben diferent, doncs davant nostre vèiem una esplanada com poques havíem vist en tot el viatge. Era be curiós com la costa i fins i tot la vegetació aquí es veia diferent a la resta de les Lofoten tot i ser allà mateix.

La Montse, que conduïa, no aguanta massa mes d’una hora sense prendre’s un cafè després de dinar. Jo que anava de copilot ja la veia badallant i mes interessada en trobar una cafeteria que en seguir mirant l’illa. El problema és que davant nostre només vèiem una esplanada enorme i el mar al fons.

Vam seguir per aquella carretera secundària que quasi donava la volta a tota l’illa resseguint la costa buscant algun nucli urbà o almenys alguna casa. Segons Google Maps, a uns 2 quilòmetres hi havia alguna casa, tot i que no es veia que ni tan sols arribessin a ser un poble, per lo que no creia trobar cap cafeteria allà i ja començava a patir per la Montse i els seus badalls. Així que vaig avisar a la resta del grup de què ja érem a Gimsoya però que primer hauríem de buscar una cafeteria. De fet, la resta també volien prendre un cafè, per lo que tots estàvem d’acord en buscar algo de civilització en aquella illa que semblava deserta.

En arribar al que a Google Maps semblava l’únic poble en tota l’illa, va resultar ser 3 cases allà enmig, això si, a primera línia de mar. Després de veure allò jo ja no tenia cap esperança de trobar cap cafeteria per lo que vaig proposar de seguir per la carretera i donar tota la volta a l’illa, doncs tot i que no es veiessin mes pobles sempre hi pot haver algun restaurant o hotel, com efectivament va ser.

Uns minuts mes enllà d’aquelles 3 cases vam veure 2 o 3 persones en cavalls pel voral de la carretera, senyal de que mes endavant hi podia haver alguna cosa mes com efectivament va ser, doncs no havíem recorregut 500 metres que ja vam veure un restaurant situat enmig del no res en aquella illa deserta i just davant de la platja mes gran que havíem vist a les Lofoten, doncs platges com a tal és ben difícil veure’n. Estratègicament elevada uns metres, era evident que la imatge de tot el mar vista des d’aquella casa i a 180º havia de ser impressionant.

I quan ja hi érem al costat vam veure que no era una casa i ni tan sols un restaurant normal, sinó la cafeteria d’un resort, doncs al costat d’aquella gran cafeteria hi havia dues o tres edificacions mes que ja quedaven mes amagades però tot i així en una molt bona ubicació.

No podríem haver trobat res millor i en millor lloc que aquella cafeteria. Per una banda la Montse per fi es podria prendre el cafè que tant necessitava i per l’altra podríem apreciar en primera persona aquelles fantàstiques vistes. Vam trobar el què buscàvem i a mes en el millor lloc on ho podíem trobar, totalment aïllats de tot i amb la immensitat del mar davant nostre.

Però a mes, un cop vam haver aparcat al que semblava el pàrquing d’aquell resort, vam veure que allà mateix hi havia un tancat amb almenys 30 cavalls, que no sé de quina raça eren, però es veiem mes petits del que estema acostumats a veure. En aquell resort s’oferien tours en cavall per a veure aurores, una d’aquelles activitats a les que anomeno enganya-guiris ja que veure aurores mentre montes un cavall no deu ser massa bona idea, i menys si pretens fer-ne alguna foto.

Després de veure els cavalls una estona, i fins i tot caminar-hi pel mig, doncs vam entrar al tancat sense que ningú, ni humà ni cavall, ens digués res, vam entrar a la cafeteria. Una típica cafeteria nòrdica amb el seu raspall fora per treure’s la neu de les botes, un penjador dins, al costat de la porta, on deixar totes les capes de roba que t’haguessis de treure, i una llar de foc enorme amb un foc que escalfava tota aquella sala enorme com cap altre sistema de calefacció podria fer. Dins, la fusta i les pells d’animal destacaven per tota la sala donant-li aquella identitat nòrdica tant característica.

Com ja s’apreciava des de fora, la cafeteria era molt gran i servia de restaurant del resort. Tenia taules grans i d’altres petites rodejades de butaques i al costat de la llar de foc i dels grans finestrals amb vistes de 180º a l’oceà Atlàntic, un bon lloc per passar-hi la tarda. També hi havia una petita zona per nens com en molts altres llocs públics de Noruega demostrant un cop mes l’aposta que està fent aquest país per fomentar la natalitat, començant per l’estat que dóna ajudes impensables en altres països. I el resultat es veu al carrer. Enlloc veuràs tants carretons com a Noruega.

Les noies van demanar cafès i altres coses per prendre en una de les taules que donava a una finestra. Havia fet molt de sol durant tot el matí però ara s’havia tapat una mica. Sense arribar a nevar ni a fer el vent que havia fet dies enrere però patint un dia mes la canviant climatologia de les Lofoten.

Vam estar allà asseguts una bona estona ja que en aquell moment es podria dir que ja ho teníem tot fet. Ja havíem fet lea visita del dia i amb aquesta totes les que teníem pensades per fer durant el viatge. Ningú es va quedar sense veure res que tingués previst excepte el tour en barco per veure catxalots.

La Montse ens va estar explicant un problema que havia tingut amb una empresa que li havia de canviar la cuina però que havien posat uns mobles equivocats portant quasi 2 anys amb la cuina tota empantanada i sense els mobles. Li vam donar alguns consells, el mes repetit potser, que deixés les reclamacions amb l’empresa i les fes directament a les xarxes socials.

El pare i jo no vàrem estar tota l’estona dins la cafeteria com les noies sinó que vàrem estar una estona a la platja completament buida, de fet no s’hi veia ningú per molt lluny que t’arribés la vista, i tenint en compte que aquella platja media centenars de metres, la sensació era ben estranya, única i d’una llibertat total, doncs a les Lofoten costa de trobar una platja tant gran.

Eren les 16:30h quan decidíem de tornar cap a la cabana. Durant els dies que portàvem de viatge les hores de llum s’havien allargat força, doncs ara encara era mig de dia tot i que no tardaria massa en fer-se fosc. Això ja no ens preocupava gens com els primers dies tot i que el trajecte que teníem per davant era llarg i complicat. Aquesta era l’última nit que passaríem a les Illes Lofoten i pràcticament l’última oportunitat que teníem de veure aurores boreals. A mes, segons el capellà de Gravdal (i també de les app’s) aquesta seria la millor nit de la setmana per poder veure aurores, tot i que com passava cada dia que feia sol, ara que s’estava fent de nit començava a ennuvolar-se. En qualsevol cas tots 6 teníem moltes esperances en aquesta nit, potser perquè era l’última, potser perquè mes d’un local ens ho va dir, però un dia mes semblava que no hi hauria sort.

Almenys el camí de tornada no va ser tant complicat com el dia anterior en què una forta nevada ens va acompanyar tot el camí. Ara la carretera no estava tant gelada i no feia vent.

De camí i on sempre, a Leknes, vam posar 50L mes de benzina per tal d’omplir ja el màxim de dipòsit. Al final vam consumir mes benzina del que esperava, no envà els últims dies fèiem quasi 300 quilòmetres, i sobre gel que te mes mèrit.

Cap a les 18h arribàvem a la cabana, a Sacrisoya. La veritat és que estàvem cansats físicament de tants dies sense parar però ben contents d’haver pogut veure tants llocs i tant bonics en aquelles illes del cercle polar àrtic. Arribava ja l’última nit que passaríem a Sacrisoya i tot plegat havia anat millor del que m’esperava, fins i tot el tema de les aurores tot i només haver-ne vist una, doncs jo pensava que no en veuríem cap degut a les males previsions en quant a clima i potència de les aurores que hi havia pocs dies abans de marxar. Tots 6 havíem vist moltes fotos de les Lofoten abans de marxar però la realitat va superar i per molt les nostres expectatives.

Ara aprofitàvem per fer les maletes i recollir una mica la cabana tot i que l’havíem mantingut molt be durant tots els dies. L’endemà ja deixàvem la cabana i marxàvem a Bodo on hi dormiríem dues nits mes abans de tornar cap a Barcelona. I ho havíem de fer així perquè no podíem quadrar els horaris dels ferris i els vols d’una millor manera.

Això si, encara quedava aquesta nit que suposadament era la millor nit de la setmana per poder veure aurores tal com ens havia dit el capellà de Gravdal i les app’s corresponents confirmaven. Que fos la nit mes propícia no significava que fos una bona nit, doncs la resta de la setmana la nuvolositat encara seria molt mes abundant. De fet ja durant la tarda s’havia ennuvolat i ara seguia el cel ben tapat, dubtant tots plegats que poguéssim veure res en aquella nostra última nit.

Cap a les 20h vam començar a preparar el sopar intentant acabar coses ja fetes. Del bacallà que havíem pescat el primer dia ens n’havia sobrat moltíssim i això que n’havíem menjat 3 dies. En aquell moment ja no sabíem si donar-lo a les gavines tal com ens havien dit els del resort, doncs ningú el volia ni regalat. En qualsevol cas ens l’emportaríem a Bodo i potser allà en menjaríem o intentaríem regalar-lo a algú.

Quan vam començar a sopar semblava que fins i tot començava a nevar una mica per lo que ja vam donar per perduda tota esperança de veure aurores, confirmant que emparar-se a Deu no sempre funciona… Hauria sigut èpic haver vist aurores la primera i última nits, però semblava que no podria ser. de totes maneres jo seguia agraidissim d’haver-ne pogut veure almenys un dia ja que era completament conscient que ho teníem realment complicat per veure’n cap dia.

L’endemà a les 11 del matí ja deixàvem el resort tot i que encara passaríem bona part del dia a les Lofoten abans d’anar en ferri fins a Bodo, per lo que ara ja estàvem mes pensant en deixar-ho tot recollit que en les aurores. De totes maneres de tan en tan sortia a mirar al cel tot i que seguia tapat.

Fins les 23h estàvem tots per allà fins que mica en mica la gent se’n va anar a dormir i jo cap a les 12 ja sense cap esperança de què es veiés res. La veritat és que costava posar-se al llit ja que el dia que vam veure l’aurora també estàvem a punt d’anar tots al llit quan la Chus la va veure per la finestra, motiu pel qual jo anava mirant per totes les finestres de la cabana sense decidir-me anar al llit i deixar de mirar. És possible que alguna nit ens en perdéssim alguna, però és que realment era complicat ja que podia estar tot el cel completament ennuvolat però deixar una petita escletxa durant uns minuts per on s’hi pogués veure una aurora. I això podia passar perfectament durant 5 minuts a les 2 de la matinada. De totes maneres la Montse s’aixecava cada dues hores totes les nits per mirar un moment, motiu pel qual també jo anava a dormir mes tranquil.

I així arribàvem a l’última nit que passaríem a Sacrisoya tot i que encara ens en quedarien dues mes per acabar el viatge. El balanç era excel·lent. El resort on havíem passat 9 nits era espectacular, un petit paradís enmig d’aquell conjunt de centenars d’illes al cercle polar àrtic. El lloc era meravellós i l’havíem pogut veure sense tenir cap problema ni amb el cotxe ni amb res. Els noruecs ja son especials per la seva educació, silenci, amabilitat i seriositat però a les Lofoten tot plegat s’accentuava encara mes, demostrant-nos que el temps en aquestes illes va una velocitat diferent i que la vida es gaudeix d’una altra manera. El gèlid fred no els fa menys amables ni menys sociables ni menys divertits, només cal veure’ls al llocs adequats per adonar-se de lo curiosa que és la seva cultura, des del meu punt de vista molt desconeguda per la resta d’europeus.

24/02/2020 Novè dia: Svolvaer, la capital de les Lofoten i Henningsvaer, la Venècia de les Lofoten

Arribàvem al penúltim dia dels que passaríem sencers a les Illes Lofoten. Els 3 dies restants estarien destinats a fer el trajecte de tornada cap a Barcelona.

Com pràcticament cada dia em despertava cap a les 8 del matí havent dormit algo menys de 8 hores per haver fet una bona guàrdia el dia anterior tot i que sense sort però si gaudint de la tranquil·litat nocturna d’aquella illa de Sacrisoya.

Era curiós perquè normalment m’agrada despertar-me dels primers però en canvi aquí acostumava a ser dels últims. En qualsevol cas no hi havia cap problema doncs tots plegats érem prou considerats com per no monopolitzar el lavabo o altres zones comunes. LA veritat és que cada dia em vaig poder dutxar només aixecar-me i prendre el cafè tranquil·lament, que és lo mínim que necessito cada matí.

Cada dia que passava havíem recorregut distàncies mes llargues per visitar pobles mes allunyats de la cabana. Conforme agafàvem confiança amb el cotxe i les carreteres ens atrevíem a arribar una mica mes lluny, sempre cap al nord de les illes, doncs Sacrisoya es troba quasi a la punta sud.

Com cada matí vam fer deliberació per decidir on anàvem aquell dia i tenint en compte que ja s’acabaven els dies disponibles per fer visites.

Finalment vam decidir d’anar a Kabelvag i a Svolvaer, que és la capital de les Illes Lofoten amb quasi 3000 habitants. Kabelvag queda a 5 minuts en cotxe de la capital i te quasi 2000 habitants, sent així una de les ciutats mes grans de les Lofoten i la zona amb mes densitat de població. A mes a Kabelvag hi ha una zona similar a la d’A on mig poble era un museu. A mes de tenir l’aquari i un mirador amb unes vistes fantàstiques, de fet de les millors que veuríem en tot el viatge. Tot plegat quedava a 112 quilòmetres i 2 hores de camí en cotxe, un bon tute que en algun moment volíem fer, doncs es tractava de visitar la capital, però que havíem deixat pels últims dies per tal de fer les dues hores de trajecte amb mes tranquil·litat.

Així doncs, eren les 9 del matí quan ja estàvem preparats, ben abrigats i amb el dinar a punt per anar cap a Kabelvag. Seguia nevant tot i que ja no amb tanta força com en dies anteriors i sobretot el vent també havia afluixat molt. Ara quedava una nevada impressionant que ho tapava tot i de fet ho seguia tapant, doncs tot i que no nevava amb tanta força, seguia nevant, sent ja un munt de dies de pluja i sobretot de molta neu.

Va costar una mica treure el cotxe del pàrquing per la quantitat de neu acumulada a terra. El cotxe s’havia de treure amb compte però realment no calia fer res especial, doncs amb aquelles rodes de tanc i plena de claus que tenia permetia moure el cotxe encara que estigués rodejat de mes de 30 centímetres de neu. Era increíble com el cotxe avançava per aquell terra ple de neu per on fins i tot a nosaltres ens costava de caminar-hi.

Aquest era el trajecte mes llarg que havíem fet fins aleshores i de fet seria el mes llarg fet en cotxe durant tot el viatge, a la vegada que dels mes bonics de veure gràcies als 4 o 5 dies que portava nevant sense parar i de temperatures per sota dels 0ºC durant tot el dia. Tot plegat havia provocat que ja no només els llacs estiguessin completament glaçats sinó fins i tot alguna petita entrada de mar, algo totalment al·lucinants i ben difícil de veure. Un paisatge preciós de tant gèlid com era.

Tot i ser ja trajectes llargs, aquests no se’ns feien gens pesats, doncs no només mirar per la finestra era el millor que es podia fer allà, les converses que teníem acostumaven a ser molt interessants i enriquidores ja que normalment parlàvem de temes d’actualitat, tècnics o experiències pròpies que eren realment interessants i d’aquelles que t’acaben ensenyant mes que un curs.

Poc després de les 11 del matí arribàvem a Kabelvag, una de les ciutats mes grans de les Illes Lofoten amb quasi 2.000 habitants. Quasi sense buscar i quan feia poca estona que érem dins el poble, vam trobar el que semblava la plaça principal i zona de pàrquing públic i gratuït, com en tots els pobles de les Lofoten. Allà vam aparcar i vam baixar per donar una primera volta pel centre del poble ja que es veia realment bonic, doncs si que era mes gran i amb algo mes de gent que la resta de pobles però seguia sent el típic poble de les Lofoten, amb les seves cases baixes i de fusta.

Durant uns 10 minuts ens vàrem desperdigar una mica ja que alguns volien anar a un lavabo mentre altres exploràvem els voltants d’aquella plaça, sobretot la Marta que com sempre es va avançar per buscar alguna oficina de turisme. Van anar al lavabo d’un super K que hi havia a la plaça i una cadena força barat i habitual a Noruega com ja havíem pogut comprovar.

Jo vaig caminar uns 50 metres per un dels carrers adjacents fins arribar a una escola on estaven tots els nens jugant al pati. No era la primera vegada que veia uns nens al pati d’una escola de les Lofoten, on tots plegats hi jugàvem rebolcant-se per la neu. Aquests si que poques coses necessitaven per a divertir-se.

A la mateixa plaça hi havia una antiga cabina de telèfon que semblava ja inutilitzada però que estava plena de llibres. Havia deixat de servir per trucar per passar a ser un intercanviador de llibres, i de fet n’hi havia tants dins que ja quasi no n’hi cabia cap mes.

Mentre fèiem fotos a la cabina va aparèixer la Marta per a recomanar-nos d’anar a prendre un cafè a una cafeteria que hi havia a la mateixa plaça i que ja des de fora es veia ben antiga, cuidada i còmode. Així que vàrem esperar la resta del grup i vam entrar a la cafeteria que donava just a la costa i de fet a lo que semblava un molt petit fiord, de fet la seva ubicació era impressionant i era el millor de la cafeteria, doncs des de la taula on vàrem seure podíem veure per les finestres aquell petit fiord que mig rodejava la cafeteria, tot plegat millorat gràcies al dia tant espectacular que feia després de varis dies sense parar de nevar i que havia deixat una acumulació de neu molt important. Però avui, el cel era completament blau permetent-nos de gaudir d’unes vistes precioses asseguts en aquella cafeteria a la vora d’un petit fiord de Kabelvag.

Aquesta vegada tots vam demanar alguna cosa, doncs tot i que els cafès seguien costant 4,50€, prendre-se’ls en aquella cafeteria ho valien. El pare i jo vam demanar un capuccino cadascú i la resta entre cafès, capuccinos i pastes, sobretot la Montse que mai li faltava la seva pasta a qualsevol cafeteria a la que entréssim.

Ens va sorprendre molt el cambrer, un senyor d’uns 40 anys llargs, que segons ens va explicar era estonià però que ja portava uns quants anys vivint a Noruega. Però el que ens va sorprendre d’ell és que no sabia parlar noruec. Portava anys treballant a Noruega només parlant l’anglès, una mica el mateix que passa a Catalunya amb el català…

La cafeteria ja destacava per fora però per dins encara mes. Era la típica cafeteria del cercle polar àrtic que ens podríem imaginar, amb terra, parets, sostre i pilars de fusta, molt acollidora, calenta i amb sostres baixos. Seure en una d’aquelles taules amb un cafè ben calent i mirant per la finestra la vida gèlida per la finestra d’aquella petita ciutat, era un plaer que valia molt mes que els 4,50€ del capuccino. De fet, aquesta va ser la vegada que mes estona ens quedàvem dins una cafeteria tot i ser un dels dies mes assolellats de tots. Però era difícil aixecar-se d’aquella taula i deixar enrere aquella autenticitat polar i vistes magnífiques.

I de la mateixa manera que el dia anterior ens havien posat una gerra d’aigua freda a la taula en demanar les cerveses al restaurant del resort, aquí també ens en varen posar una, per lo que quedava clar que era força típic deixar una gerra d’aigua freda demanessis el que demanessis. I de fet a mi sempre em ve de gust veure un got d’aigua ben freda després de prendre un cafè ben calent.

Allà a Kabelvag teníem pensat anar a un museu similar al de A, és a dir, un poble museu per veure com vivien feia dècades, i a una església de fusta ubicada just a la carretera principal entre Kabelvag i la capital Svolvaer i que és la segona església de fusta mes gran de Noruega. Tots dos llocs quedaven a quasi 30 minuts caminant d’allà on érem, així que vam decidir primer anar caminant al museu i després tornar a aquella plaça a buscar al cotxe per anar fins l’església. Tot i que el museu quedava lluny, tots plegats teníem ganes de caminar una estona per aquells carrers nevats i veure almenys part del poble. De fet, personalment, passejar i veure la vida cotidiana d’un poble remot, és de les coses que mes m’agraden.

Després d’uns 30 minuts d’estar dins la cafeteria i agafar una mica de forces després de les dues hores de cotxe, ens vam abrigar be, ens vam acomiadar del cambrer estonià que no parlava noruec i vam anar cap al museu.

Tots els carrers del poble eren completament blancs, no quedava ni un sol pam de terra on no hi hagués un pam de neu. I tothom seguia fent la seva vida normal, de fet no es veuria cap diferència respecte altres latituds si no fos per la gent traient la neu de la porta de casa seva o d’altres anant a comprar amb un carret amb esquís. de fet hi havia gent traient quilos i quilos de neu a palades, però un cop fet, com si allà no hagués passat res. Res s’aturava.

Aquest, com la resta de pobles de les Lofoten, tampoc tenia cap edifici de mes de 2 plantes. Tot eren casetes o com a molt algun edifici adossat a la plaça principal on havíem aparcat. Eren pobles petits i molt tranquils però a la vegada força rics i avançats, doncs els llevaneus que tenien per tot el poble eren últims models i els cotxes que es veien pel carrer molts d’alta gama, quedant clar que tot i que els pobles es veiessin petits això no significava pobresa, tot el contrari, doncs ni una sola de les cases es veia massa assequible.

Mica en mica ens anàvem allunyant del centre caminant per un carrer on cada vegada s’hi veien menys cases. Vam estar ben be 30 minuts caminant fins ben be les afores del poble quan vam arribar al museu. El museu constava d’uns quants edificis, un dels quals era el de la família propietària de la zona i qui donava feina a la resta de ciutadans. Fins aleshores no ho sabíem però després d’haver vist la mateixa situació a A, ara ja sabíem que això era molt habitual feia un segle i en aquella zona. Una família rica amb una mansió i molt de terreny, facilitava allotjament i feina a temporers que anaven fins allà sobretot a pescar bacallà.

Així doncs, aquest museu era bàsicament la mansió de la família rica, els “Storvagen”, la típica casa d’un treballador i dos altres edificis amb les embarcacions i les eines utilitzades per a la pesca.

En arribar a recinte vàrem veure que els diferents edificis estaven oberts, així que vam anar al que quedava mes a prop seguint el caminet fet a la neu, doncs hi havia quasi un metre de neu acumulada a tot arreu i per entrar als diferents edificis s’havia de seguir obligatòriament els camins fets de menys de mig metre d’ample entre el tou de neu.

Aquest primer edifici era en el que hi havia exposades les diferents eines que feien servir els pescadors. Vam buscar algú del museu per saber si havíem de pagar, però no vam veure ningú, i ja que la porta era oberta, doncs vam entrar i vam començar a mirar les diferents exposicions.

No ens hi vam entretenir massa ja que a A ja havíem vist coses molt similars, per lo que al cap de 10 minuts ja sortíem per anar a veure algun altre edifici. Nosaltres ja ens estàvem fent els longuis a veure si amb una mica de sort ningú ens deia res i vèiem el museu de gratis, que tot i que no sabíem quant costava, si suposàvem que gratis no era. Però quan érem fora de nou al que era el pati central d’aquell peculiar museu, una dona va sortir duna altre dels edificis per avisar-nos que havíem de pagar. Ja ens havia vist entrant abans però va esperar a què sortíssim per avisar-nos de què havíem de comprar entrada, i no era barata.

Així que vam anar tots 6 a la recepció i aquella dona, que era molt amable com tothom que coneixíem a les Lofoten, ens va explicar tot el que podíem veure al museu i ens va cobrar les 250kr, (25€) per cap que costava l’entrada mes cara i que a mes d’aquell museu també incluía l’entrada a un aquari.

Un cop tot pagat vam anar a la caseta del costat de la recepció que era la mostra de la típica casa dels temporers, una casa evidentment petita tot i que ens va semblar mes calenta que les de A, almenys no tenia tants forats entre barra i barra de fusta. En qualsevol cas una caseta d’uns 30m2 amb lo just per viure.

Després vam anar a la casa de l’altre costat de la recepció i que ja era la casa de del senyor Stor, el propietari d’aquella colònia Storvagan. Evidentment aquesta no tenia res a veure amb l’altre. Tenia dues plantes i era molt mes gran que les altres però tampoc era una gran mansió. Entre totes dues plantes potser tenia uns 250m2. LA casa estava molt ben cuidada i mantinguda, fins i tot suposo que restaurada en algun moment, doncs conservava tota l’essència original però realment es veia tot molt nou.

Després vam baixar un petit pendent durant uns 40 metres fins arribar just a la costa on hi havia un parell de casetes que semblaven petits magatzems on deixar-hi xarxes i altres estris de pesca.

L’acumulació de neu era brutal i fins i tot semblava que n’hi havia mes que a Sacrisoya, on hi teníem la cabana. Aquí el gruix superava el mig metre per lo que els treballadors del museu havien fet caminets entre la neu per poder accedir a cada una de les cases, doncs d’una altra manera seria impossible. De fet algun dels edificis quedava mes avall per la irregularitat del terreny i semblaven completament cobertes de neu, fins al sostre.

Després vam anar fins als embarcadors on hi havia barques de pesca d’aquella època també molt ben conservades. Igual que vam veure a A, algunes tenien una mica de sostre i magatzem on poder deixar el bacallà, però altres eren barquetes sense res mes que 4 bancs i 4 rems. Em faig creus com podien sortir a pescar amb allò per aquelles aigües tant fredes. De fet aquesta part no ens va quedar clar si estava oberta al públic ja que un senyor que estava fent camí a través de la neu ens va obrir les portes expressament.

Un cop vistes les diferents casetes que formaven part de Storvagan vam anar cap a l’aquari que quedava a uns 200 metres. Tota la zona era plena de pujadetes i baixadetes per lo que no era ni fàcil ni descansat caminar per allà i mes sobre un pam de neu en el millor dels casos, i sobre una pista de gel en el pitjor.

Conforme ens acostàvem a l’aquari, que era just a la costa, ja ens adonàvem que aquella era una altra zona de paisatges impressionants. El contorn de la costa, les cabanes sobre el mar i la gran quantitat de neu acumulada per tot arreu, prometien unes vistes inoblidables.

Ens va costar però finalment trobàrem l’aquari. És un aquari petit però ben aprofitat amb força diversitat de peixos i com a punt fort una piscina exterior connectada al mar amb foques i una altra zona amb dues llúdrigues. Érem pràcticament els únics visitants de l’aquari per lo que vam fer la visita tranquil·lament i cadascú al seu ritme. Fora havia començat a nevar i la sensació de fred havia baixat força en poca estona, per lo que ens va anar be estar una estona dins l’aquari.

En general no m’agrada massa veure animals tancats, depèn de l’espai que tinguin i si aquest és suficient perquè ells se sentin lliures. En el cas dels peixos quedava clar que cap aquari era prou gran per la quantitat de peixos que hi havia i la mida que tenien, realment grans, de fet algunes espècies podien medir mig metre de llarg. Així que, a dins mirant els aquaris amb peixos m’hi vaig estar ben poca estona.

De seguida vaig pujar al pis de dalt on hi havia una porta que donava a una passarel·la ja a l’exterior i que a la vegada conduïa fins la piscina amb les foques.

A fora ja hi era el pare i alguna de les noies mirant les foques. N’hi havia 4 o 5 entrant i sortint de la piscina, que tot i que era mes gran que els aquaris dels peixos, tampoc era tant gran com perquè les foques si sentissin lliures. En tot cas eren molt divertides i no paraven de perseguir-se, saltar, pujar i baixar. A mes, veure-les en un entorn completament nevat feia que tot plegat fos mes autèntic.

Mentre érem allà fora va caure una forta nevada, d’aquella amb uns flocs de neu ben grans. En general estava fent bon dia, de fet en arribar a Kabelvag feia molt de sol, però mica en mica s’havia tapat i ara queia una bona nevada, fent que la imatge de les foques fos encara mes interessant.

Després un dels cuidados de l’aquari ens va acompanyar fora on hi havia la gàbia de les llúdrigues. Tampoc tenien un gran espai però semblaven les que mes es podien moure, doncs tenien una petita piscina i un tros a terra on hi tenien molt d’espai per córrer. A mes només hi havia una parella per lo que tampoc havien de compartir l’espai.

El cuidador ens anava explicant què feien, doncs quan vam arribar estaven dormint i el cuidador les va despertar, i ara estaven corrent sense parar i rebolcant-se per la neu. Li vaig preguntar què feien i va dir que estaven flirtejant, ja de bon matí… La veritat és que eren molt divertides i no paraven ni un moment de córrer i tirar-se per la neu.

Segons ens explicava el noi, per les Lofoten hi havia una bona població de llúdrigues i molta gent se les trobava pel carrer i algunes fins i tot abandonades ja que la seva mare podria haver mort atropellada al creuar la carretera buscant menjar. Així que molts residents trobaven les cries de llúdriga abandonades i les portaven allà a l’aquari. Però per desgràcia, allò no és un santuari i no se’n poden fer càrrec, per lo que moltes de les llúdrigues que els porten, acaben sacrificades.

Això si, el cuidador va ser molt amable, un mes, i es va estar una bona estona només amb nosaltres responent a totes les preguntes que li fèiem.

Just al costat de la zona de les llúdrigues hi havia unes escales que portaven a un mirador que ja havia vist i que ja havíem comentat amb el pare de pujar-hi després de l’aquari, així que immediatament vam començar a pujar, seguits per les noies, per aquelles escales metàl·liques plenes de neu i gel fins al mirador.

Va costar, però un cop a dalt les vistes eren magnífiques, de fet les millors que teníem des de que érem a les Lofoten, i això que ja n’havíem vist moltes de coses.

Era un mirador que quedava a uns 50 metres sobre el nivell del mar i des d’on es tenia una visió de 270º, quedant el poble a una banda i el mar a l’altre. Realment impressionant. Com era normal, no hi podien faltar els trípodes tot i que almenys no n’hi havia tants com a altres llocs i de seguida vam poder fer nosaltres unes bones fotos, de fet un dels fotògrafs ens en va fer una a tot el grup junt.

A mes, la neu que queia pocs minuts abans havia desaparegut completament i ara teníem tot aquell paisatge en 270º completament il·luminat per la llum del sol, algo que ens estava costant força aquells dies.

És en moments com aquest quan t’adones del regal que és el nostre planeta i lo insignificants que som envers tanta bellesa natural.

Després de gaudir d’aquelles vistes fantàstiques ja vam anar cap al tercer i últim punt d’aquell museu, que era una exposició de dibuixos fets per un home amb problemes de visió però que justament gràcies a aquesta discapacitat feia uns dibuixos molt originals fins al punt de poder-se dedicar a això.

L’exposició era dins un edifici que ens va ajudar a escalfar-nos una mica i a treure’ns momentàniament algo de roba. La noia ens va acompanyar a una sala on es veia un petit documental de la vida del pintor explicat en primera persona i després ja podíem veure les seves obres. Però degut a què ja portàvem hores mirant coses i l’exposició era el menys interessant de tot, vam estar-hi només uns minuts veient el mes destacat per a les 14h passades donar les visites per finalitzades i tornar cap a la plaça principal del poble on hi teníem el cotxe aparcat.

Climatològicament parlant, per mi aquest era dels millors dies ja que feia fred però no vent, per lo que la sensació de fred no era tant baixa com altres dies, i a estones nevava però també feia sol, per lo que la visibilitat era perfecte i el paisatge preciós de tant nevat, tot plegat una passada.

Vam caminar a pas lleuger però tot i així vam estar uns 30 minuts caminant fins arribar al cotxe, desfent tot el camí fet a l’anada ja feia mes de 3 hores. No per veure-ho contínuament deixa de sorprendre’ns veure camions i autobusos circulant per aquells carrers glaçats com si no passés res. Aquest era un dels pobles mes grans de les Lofoten per lo que el moviment de camions i busos escolars era prou important, almenys on mes n’havíem vist.

Eren les 14:30h aproximadament quan arribàvem al cotxe i començàvem a dinar allà mateix, alguns dins asseguts i altres, com jo, fora de peu junt al maleter, doncs prefereixo dinar de peu a fora que dins estret i sense espai ni per moure’m.

Com sempre, les noies plats mes elaborats en carmanyoles, i el pare i jo pa amb embotit. En qualsevol cas, sobretot jo, menjar lo just per passar la gana i parar, doncs fàcilment em ve la somnolència.

Al cap de mitja hora de menjar tranquil·lament, descansar una estona i comentar tot lo vist durant el matí, vam pujar al cotxe conduint la Chus i jo de copilot indicant el camí, per anar fins la segona església de fusta mes gran de Noruega que estava a mig quilòmetre d’on érem, entre Kabelvag i la capital de les Lofoten, Svolvaer.

L’església era a prop però el camí era complicat i mes per turistes amb poca experiència com nosaltres. Havíem d’anar fins la carretera principal que passava just per davant l’església i buscar un lloc per aparcar en arribar-hi, però quan ja hi passàvem per davant vam veure que el pàrquing era a l’altra banda de la carretera i allà enmig era complicat fer maniobres, per lo que vam seguir endavant per buscar algún lloc on donar la volta i anar cap al pàrquing.

Però les entrades que hi havia a la nostra banda o eren patis particulars o no es veia be què hi havia per lo que preferíem no entrar-hi, no fos cas que hi hagués un forat cobert de neu i allà ens quedéssim. Així que vam seguir avançant per la carretera fins que vam veure un cartell de Svolvaer. Havíem ja arribat a la capital de les Lofoten sense donar-nos ni compte mentre buscàvem un lloc on donar la volta per anar al pàrquing de l’església.

Així doncs, i ja que estàvem entrant a Svolvaer, vam decidir seguir i visitar Svolvaer abans que l’església, doncs tot i que la ciutat no te mes de 3.000 habitants, si que hi havia mes circulació del que estàvem acostumats i no volíem donar massa maniobres, per lo que vam seguir per la carretera fins entrar a la ciutat i aparcar a un dels carrers principals que anava des de la carretera fins al port.

I entre que feia dies que nevava i que aquest dia, tot i que havia fet sol, a estones també havia nevat, a Svolvaer només s’hi veia neu. Hi havia llevaneus per la ciutat però la quantitat de neu acumulada era tanta que si els gruixos de neu que quedaven a tots els carrers no era mes era justament pels cotxes que hi circulaven sense parar, fins i tot autobusos circulant i recollint gent com si circular per carrers plens de gel fos el mes normal del mon.

Veure com tanta gent feia una vida completament normal enmig d’unes condicions climàtiques tant adverses era quelcom que em tenia fascinat des de l’inici del viatge, però aquí la situació era encara mes exagerada, amb mes neu i molta mes circulació i gent pel carrer. No envà aquesta era la capital de les Illes Lofoten.

A cada lloc s’adapten al seu entorn per molt inhòspit que aquest sigui, i les Lofoten en son un bon exemple i algo que no em cansava de veure.

Svolvaer, tot i ser la capital, no deixar de semblar-se a qualsevol altre poble de les Lofoten però mes gran. Si que és cert que aquí vam veure per primer vegada un edifici d’apartaments, doncs tot el que havíem vist fins aleshores eren casetes o cabanes, però tot i així n’hi havia 3 o 4 com a molt i la resta seguien sent casetes, en general grans i amb el seu propi pati.

Així doncs, vam aparcar al primer lloc buit que vam veure, i el vam veure perquè hi havia una marca a terra per falta de neu senyal que un cotxe hi havia estat parat una estona, ja que a simple vista no es veia on es podia aparcar i on no.

Vam aparcar i vam baixar la Chus, la Montse, el pare i jo mentre que la resta es varen quedar al cotxe, doncs ja no tenien ganes de donar mes voltes i mes tenint en compte que el bon dia que havia fet fins aleshores s’estava tapant una mica, nevant cada vegada mes i tornant a fer el vent que havia fet dies abans. No teníem massa clar cuanta estona estaríem fora ni on aniríem, però la intenció era veure una mica el port que quedava a uns 100 metres i el tros de ciutat que ens permetés el camí.

Era tard i es començava a fer fosc. A mes estàvem cansats de tantes hores de donar voltes i el dia tant assolellat que havia fet estava empitjorant per moments. Per tot plegat teníem força clar que la visita per la capital de les Lofoten seria mes aviat curta. Tot i que la circulació i gent pel carrer seguien sent mes aviat pocs, eren molts mes que a la resta de pobles, per lo que per primera vegada teníem la sensació de ser en una gran ciutat, tota una novetat després de mes d’una setmana de viatge.

Vam caminar pel mateix carrer uns 5 minuts fins arribar al port. Era petit tot i que era dels mes grans que havíem vist a les Lofoten, i tot i ser a la capital també tenia cert encant i no es veia el típic port de ferris i mercaderies. De fet tota la ciutat era molt bonica ja que conservava aquella essència que tenen tots els poblets de les Lofoten tot i que aquí simplement hi havia mes cases i mes gent pel carrer.

Vam passejar uns minuts al llarg del port i vam tornar cap al cotxe on hi havia la resta del grup esperant. La Chus volia passejar una estona mes, jo també, però la veritat és que s’estava fent fosc per moments a la vegada que començava a nevar amb força, per lo que la millor idea era no allargar massa mes la visita. El viatge de tornada era llarg i probablement encara voldríem parar un moment a veure l’església que abans ens havíem passat, doncs per tornar hi passaríem per davant.

Aquí moltes cases també tenien diferents adorns a les finestres junt amb una llum que semblava tenir com a únic objectiu il·luminar el carrer. Això ja ho havíem vist a moltes de les cases de les Lofoten, i era per ajudar a la gent de fora de la casa a veure-hi millor de nit, doncs moltes de les cases estan aïllades i sense cap altra llum artificial a prop que la seva pròpia. En aquells casos semblava lògic, però a Svolvaer no semblava tant necessari il·luminar el carrer, però tot i així moltes cases també tenien les seves llumetes a les finestres.

De seguida vam arribar al cotxe i vam marxar. La veritat és que jo, igual que la Chus, m’hauria agradat veure mes la ciutat, però el matí havia estat llarg i cansat i ara ja era tard, així que vam decidir intentar anar a l’església ja que hi hauríem de passar per davant i a mes ens quedaria l’entrada del pàrquing de la nostra banda, per lo que a diferència d’abans ara podríem aparcar-hi sense problemes. A mes també volíem anar fins a Henningsvaer, coneguda com la Venècia de les Lofoten, un poble dividit en desenes de petites illes i quedava a prop però en una espècie de cul de sac que feia que arribar-hi no fos tant ràpid com semblava mirant el mapa.

La Chus conduïa i jo anava de copilot indicant el camí. En menys de 5 minuts arribàvem a l’església i efectivament vèiem el pàrquing on hi vam poder entrar sense cap problema. El pàrquing quedava davant l’església però a l’altra banda de la carretera, per lo que la vam creuar sense cap dificultat ja que tots els conductors s’aturen tinguis o no preferència, és algo al·lucinant.

El que no ens esperàvem és que fos tancada, així que ens vam quedar sense poder visitar-la per dins limitant-nos a donar una volta a tota l’església per veure-la per fora i per fer-nos unes fotos amb el paisatge que es veia de fons, que com tots a les Lofoten, era una passada.

La Marta va aprofitar per trucar els de l’agència del tour per veure balenes, agència a la que ja feia dies que trucava però rebent sempre la mateixa resposta: truca tal dia a veure com està el temps. Ja ens quedaven pocs dies de viatge per lo que aquesta ja era l’última possibilitat de poder fer el tour, però tal com era d’esperar, el de l’agència li va dir que la previsió meteorològica pels següents dies seguia sent dolenta per lo que les sortides seguien cancel·lades. Així doncs ens quedàvem definitivament sense poder veure els catxalots a alta mar.

Eren les 16h aproximadament i ja començaven a obrir algunes llums, que juntament amb la mica de llum solar que encara ho il·luminava tot, feia que aquella fos la millor hora per a fer fotos.

Al creuar la carretera, nosaltres actuàvem com estàvem acostumats, es a dir, esperant-nos a què no passés ningú per creuar. Però clar, érem a Noruega, i mes concretament a les Lofoten, un lloc ben diferent al que estem acostumats. Per la carretera passava un llevaneus que es va aturar i no vam entendre perquè, fons que va arrencar de nou. Però a continuació vam veure que els cotxes que venien de tots dos sentits de la carretera s’aturaven al veure’ns amb la intenció de creuar al carretera. també el llevaneus s’havia aturat per nosaltres, però no ens ho podíem creure. Tota la circulació de la carretera principal de les Lofoten s’havia parat perquè nosaltres poguéssim passar per un lloc on no hi teníem preferència i sense haver-ho demanat. Se’ns feia tan estrany que al principi ni ens n’adonàvem que ens estaven deixant passar. Així doncs, vam creuar ràpidament quan vam ser conscients que tothom parava perquè nosaltres passéssim. Viure aquestes diferència culturals en primera persona és de les millors coses que passen durant els viatges.

Ràpidament vam pujar al cotxe per anar al següent i últim destí del dia, Henningsvaer, un poble ubicat en un conjunt d’illots donant la sensació de ser un poble farcit de canals com els de Venècia, tot i que no tenen res a veure una amb l’altra. De fet aquí no hi ha canals, sinó illots molt a prop un de l’altre.

En uns 15 minuts deixàvem la carretera principal per agafar la secundària que ja només arribava fins a Henningsvaer. Des de l’inici d’aquesta carretera encara teníem uns 10 minuts mes en cotxe per arribar al centre del poble. Aquesta carretera només hi era per arribar fins a Henningsvaer, una zona molt complicada per fer-hi cap carretera, per lo que si la carretera principal era una obra d’enginyeria, aquesta no es quedava gens lluny. Evidentment era molt mes curta però tenia un dels ponts mes alts i llargs de totes les Lofoten.

Ja eren quasi les 17 hores quan creuàvem aquest pont que també era el que portava fins l’illa principal del poble, la mes gran i on hi havia la majoria d’hotels, doncs a diferència dels altres pobles, aquest semblava fet únicament pel turista. De fet, a l’entrada del poble hi havia el típic pàrquing com en quasi tots els pobles de les Lofoten, però aquest, a diferència de tots els altres, era de pagament, senyal inequívoc que estàvem en zona turística.

Ja era quasi fosc quan baixàvem del cotxe. Durant els primers minuts de ser allà les fotos quedaven prou be ja que encara es veia certa llum solar, que juntament amb les llums artificials feia que tot plegat quedés meravellós. Per mi aquest és el millor moment del dia per a fer fotos. doncs es poden barrejar tot dos tipus de llums, la natural i l’artificial, quedant unes imatges úniques.

Vam veure que el pàrquing era de pagament però com bons espanyols vam passar de pagar, entre altres coses perquè tot apuntava que allà només ens hi estaríem uns pocs minuts. Vam caminar fins la terrassa d’un restaurant des d¡on es veia tot un canal i després una mica endins d’aquella illa que semblava la principal.

La ubicació del poble era brutal però el poble en si també ho era. Això si, tal com ens havíem imaginat, era un poble molt turístic, doncs sobretot a l’inici de l’illa hi havia mes hotels que tots els que havíem vist en totes les Lofoten.

No portàvem ni 10 minuts caminant que ja era completament fosc, moment en què vam decidir tornar cap al pàrquing a retrobar-nos amb la Marta, que havia anat fins a dalt del pont a fer una bona foto del poble, per iniciar el trajecte de tornada cap a la cabana. Degut a què el poble era dels millors que havíem vist a les Lofoten i que no havíem tingut temps de veure’l, vam decidir allà mateix que hi tornaríem l’endemà de bon matí per visitar-lo tot de dalt a baix. Cal tenir en compte que l’endemà era l’últim dia complet que passàvem a les Lofoten, per lo que havíem de decidir ve qué visitar. En qualsevol cas ja havíem visitat pràcticament tot el que tothom volia visitar i de fet aquest dia ja havíem anat fins al punt mes llunyà que teníem pensat, Svolvaer, per lo que ja podíem dir que havíem vist tot el que volíem veure.

En acostar-nos al pont que arribava al poble, vam veure com funcionaven. Tenen un sensor a cada banda i un semàfor. El pont només te l’amplada justa perquè hi passi un cotxe, així que quan el sensor detecta un cotxe en una banda i cap a l’altre, posa el semàfor en verd per tal de deixar passar. És a dir, hi ha un semàfor a cada banda del pont però es posen ver a moment quan t’hi acostes i sempre i quan, evidentment, a l’altra banda del pont no hi hagi cap cotxe ja pujant.

Durant tot el dia havia fet, en general, un bon sol, cosa que agraíem perquè era quasi el primer dia que les fotos sortien ben il·luminades, i mes en aquell dia que havíem pujat a un mirador. Però per la tarda s’havia tapat i començava a nevar. Mentre circulàvem per la carretera secundària la nevada encara era moderada, però quan ja érem a la carretera principal, va començar a caure amb molta força, de fet de les nevades mes fortes que havíem vist. A mes, i suposo que degut a el sol que havia fet durant el dia, la carretera estava mes gelada que de costum, fins i tot les rodes feien un soroll que no havien fet mai al rodar per sobre de plaques de gel macís. A mes semblava que començava a fer vent ja que els flocs de neu anaven completament de costat. Així doncs, allà estàvem de nit, nevant com mai, amb vent i circulant sobte una pista de gel durant dues hores per arribar a la cabana.

I com sempre que circulàvem amb un temps tant inhòspit com aquest, encara hi havia cotxes, i fins i tot algun camió, que ens avançava, i això que no baixàvem dels 50 o 60 km/h. Aquella gent no està be…

Havia estat un dia llarg i ben aprofitat, a mes sent un dels millors dies meteorològicament parlant. Estàvem cansats però havia valgut la pena, no envà era el dia que mes tard tornàvem al resort.

El trajecte, tot i llarg i complicat, va anar molt be i cap a les 20h arribàvem a Sakrisoya sense cap problema. Ja podíem destacar el fet que en 9 dies no havíem donat ni un sol copet al cotxe, que tal com estaven allà les carreteres no era poc.

Com ja sabíem per les previsions i tal com podíem veure ara en directe, avui no era un bon dia per poder veure aurores. Durant tot el dia quasi no hi havia hagut núvols però ara n’estava ple i de fet nevava amb molta força. Almenys seguia acumulant-se neu amb el que m’agrada això. De fet els gruixos en alguns llocs eren ja força impressionants, arribant en alguns llocs als 40cms. Així doncs avui segurament tampoc veuríem cap aurora i ja només ens quedava esperar l’endemà que segons les previsions i el cura de Gravdal seria el millor dia, dels que ens quedaven, per veure aurores.

Però a diferència d’altres dies, abans que ens acabéssim de treure tota la roba, la Marta va proposar d’anar al restaurant del resort a prendre una cervesa Noruega. Cal tenir en compte que una sopa en aquell restaurant costava 25€, motiu pel qual no hi havíem anat cap dia, però avui ja era la penúltima nit a Sacrisoya i havíem controlat força les despeses per lo que ens podíem permetre una cervesa en aquell restaurant. Així doncs, excepte la Chus que li feia mal el peu (i de fet era mes greu del que semblava), vam anar cap al restaurant del resort, a escassos 50 metres de la cabana.

El restaurant, com bona part del resort, estava mig recolzat en pilars sobre el mar. Llàstima que ja era fosc i no podíem veure les vistes a través de les finestres que donaven al mar. Per dins era completament de fusta, el sostre baix i moltes espelmes lo que li donava una calidesa absoluta. Jo pensava que dins hi hauria molt silenci i que seríem els únics a qui s’escoltaria, doncs els noruecs son extremadament silenciosos, però tan bon punt vam entrar vam veure que ho son depenent de la situació. Quan es reuneixen i beuen de silenciosos ja no ho son tant. En qualsevol cas, millor, així podíem esbargir-nos tranquil·lament.

Vam seure en una taula per 6 just al costat del mostrador i d’una finestra i vam demanar la carta. Arribava el moment de la sorpresa. I si, ho va ser, doncs la cervesa mes barata de 0,33L costava uns 8€. Per a cada marca hi havia la versió de 0,33L i la de 0,5L. Ja que les de mig litre costaven uns 9,5€ vam considerar que ja no venia d’aquí i vam demanar una de mig litre cadascú de la marca Lofotpils, la marca pròpia de les Lofoten.

Era de nit però de totes maneres podíem veure quelcom a través de la finestra que teníem al costat i que donava directament al mar, doncs mig restaurant hi penjava. Prendre una cervesa local en un restaurant penjant sobre un fiord al cercle polar àrtic és una experiència cara però inoblidable.

La Marta no va tardar en començar a dir de les seves, agafant embranzida per ja no parar de dir-les una darrere l’altre. La Marta te una feina de responsabilitat i al seu lloc de treball és una persona ben seriosa i que està per la feina, però quan te via lliure per dir el que li roti, és un no parar ella de dir-les de l’alçada d’un campanar i tu de riure sense parar. La veritat és que és molt divertida.

Val a dir que aquella cervesa ens va entrar a tots 5 de puta mare i mes tenint en compte que feia 10 dies que no en preníem cap. No sé com serien les altres, però aquesta Lofotpils estava ben bona.

La prova de què ens ho passàvem be era que no ens n’havíem adonat que ja havia passat una hora. Ja que la Chus estava a la cabana i amb el peu adolorit vam pagar cadascú la seva cervesa i vam tornar cap a la cabana.

Un cop a la cabana i després d’haver fet ja un petit acomiadament del resort, la Marga, com sempre, de seguida ja era a la cuina preparant menjar. Almenys avui soparíem a una hora raonable, per elles tard però per nosaltres l’hora normal. De fet poques vegades sopàvem tots completament junts, doncs normalment algú començava uns minuts abans o altres acabàvem una mica mes tard. Avui ja quasi era un sopar d’acomiadament de les illes, doncs ja quedava ben poc per la tornada. Vam aprofitar per quedar per l’endemà que ja teníem clar on volíem anar i només calia posar-nos d’acord amb l’hora de sortida, que no podia ser massa mes tard de les 9 del matí perquè havíem de fer les dues hores de trajecte una altra vegada.

Després de sopar a estones seguia nevant i el cel tapat completament sense que es veiés cap estrella, així que amb poques o cap esperança cap a les 23 hores ja tothom estava per anar a dormir. L’endemà teníem de nou un llarg trajecte de dues hores sent l’últim dia complet que estaríem a les Lofoten, per lo que no valia la pena perdre hores de son per res.

De totes maneres vaig sortir uns minuts a fora, principalment per fumar el piti d’abans d’anar a dormir però també per estar uns minuts gaudint de la nit, el fred, la neu i el silenci d’aquella petita illa del cercle polar àrtic.

23/02/2020 Vuitè dia: Esmorzar a l’església de Gravdal, Stamsund, la pitjor ventada en anys, la carretera de la fi del mon i la cervesa de 10€

Aquest dia no em vaig posar despertador ni vaig fer cap esforç per despertar-me. Volia dormir fins que el cos en tingués prou i això podien ser ben be 10 hores tenint en comtpe que ens últims 6 dies només havia dormit un màxim de 6 hores al dia. Avui la intenció era sortir quan poguéssim, sense marcar cap hora com altres dies i a mes la Chus ja havia dit que avui no sortiria ja que preferia no agafar el cotxe i quedar-se per Sacrisoya donant una volta a peu. Així doncs, avui era el dia perfecte per aixecar-se ben tard.

I de fet ho vaig aprofitar, doncs ben be vaig dormir 10 hores i seguides. Aquests llits eren tant còmodes i s’hi estava tant be que dormia d’una tirada sense despertar-me per res. De fet em va despertar el pare en veient que eren les 9 del matí i encara dormia, d’una altra manera potser encara hauria dormit mes.

Així doncs a les 9h m’aixecava sent l’últim dels 6. Lo bo era que el lavabo ja estava completament lliure per lo que em vaig poder dutxar i arreglar amb tranquil·litat. Després cap a la cuina on encara estaven tots mig esmorzant mig planejant el dia a prendre el cafè del matí.

Com ja esperàvem, avui feia mes fred fent que ja de bon matí estigués nevant amb força. Mica en mica s’anava acumulant la neu que durant els dos dies anteriors havia desaparegut deixant de nou una imatge preciosa. Estar assegut en aquella taula amb un cafè ben calent i veient aquella nevada per la finestra ja feia que comencessis el dia amb molta mes força.

Com cada matí vam fer una petita reunió per decidir què visitar aquell dia. La Chus ja havia dit el dia anterior que aquest dia es quedaria a Sacrisoya, per lo que la resta vam agafar el mapa i vam començar a considera diferents opcions.

Cada dia que passava ens vèiem obligats a fer trajectes mes llargs, doncs conforme vèiem coses, les noves quedaven mes al nord. Com que ja portàvem una setmana ja dominàvem el cotxe i aquelles carreteres gelades, per lo que ja no ens preocupava tant fer quilòmetres o tornar ja de nit a la cabana.

Vam decidir anar al poble de Gravdal, a l’illa de Vestvågøya i un dels pobles mes grans de les Illes Lofoten, de fet dels pocs amb hospital, i que quedava a poc mes de 50 quilòmetres de Sacrisoya. Tot i ser un dels pobles mes grans de totes les illes, la seva població és de tan sols 1.600 habitants, per lo que no deixava de ser un poblet autèntic. A Gravdal hi ha una església evangèlica que seria on aniríem primer. Després visitaríem algun poble mes de la zona tot i que aquests ja molt mes petits, alguns amb poques desenes d’habitants.

Com sempre vam preparar el dinar, vam agafar roba, guants i gorros i cap al cotxe a treure neu, doncs ja feia unes quantes hores que nevava i mica en mica tot anava quedant ben cobert i bonic. L’únic que havíem “d’escombrar” el cotxe de neu i a vegades rascar una mica el gel incrustat als vidres. Lo bo era que el cotxe el movíem cada dia per lo que la neu acumulada als voltants mai era suficient com per haver d’empènyer el cotxe.

L’església, anomenada de Buksnes, és de principis del segle XIV tot i que al llarg dels anys s’ha hagut de remodelar o fins i tot reconstruir de nou degut a les tempestes tant fortes que hi ha de tan en tan a les Lofoten. L’última reconstrucció va ser el 1.905 que li va donar l’aspecte actual.

El dia anterior ja havíem dit que aquest matí aniríem amb clama, sobretot jo, i de fet la Chus ni tan sols vindria, per lo que eren les 10:30h quan marxàvem cap a Gravdal, el dia que mes tard sortíem.

El trajecte fins a Gravdal era d’una hora. El temps era dolent, de fet apuntava a que aquest seria dels dies mes complicats, doncs la previsió era de temperatures per sota els 0ºC durant tot el dia, neu i sobretot molt de vent, de fent segons deia hi hauria vents sostinguts de 70km/h durant quasi tot el dia. Portàvem amb un mal temps des del primer dia però a partir d’aquest dia almenys ja tornàvem a estar per sota els 0ºC per lo que només havíem d’esperar a què s’anés acumulant la neu per gaudir d’uns paisatges espectaculars. I per mi poques coses hi ha millors i mes divertides que fer excursions nevant copiosament però ben equipat i la roba adequada, com era el cas.

El camí d’anada encara era relativament fàcil perquè no havia donat temps d’acumular-se massa neu a la carretera, però tot i que ara no ho sabíem, durant el dia la cosa s’acabaria complicant molt. Sort que ja arrossegàvem certa experiència.

Com tots els trajectes aquest era igual de fascinant passant per llacs completament glaçats, fiords sense final i muntanyes de centenars de metres als costats. Uns paisatges únics i dels quals ja ens hi estàvem també acostumant. Ja ens començava a semblar normal veure mig fiord blau i l’altre verd tot i que és un fenomen ben estrany i difícil de veure.

Pel camí vàrem parlar una estona i per primera vegada del tema el qual jo era qui mes el dominava, algorismes i programació. El problema de parlar d’aquest tema respecte d’altres, és que és molt difícil que algú que no en te coneixements es pugui imaginar mínimament com funciona. A diferència de temes com la biologia on tothom, en sàpiga o no, espot imaginar animals i plantes, amb el tema dels algorismes si no n’has fet mai cap no saps ni que son. És per això que les converses es limiten als avantatges o desavantatges de viure entre algorismes i software de tot tipus. I tot plegat venia de que ens passàvem el dia, almenys jo, a Google Maps mirant per on anàvem.

Quan quedaven pocs minuts per a les 12 del migdia, arribàvem a Gravdal seguint el campanar de l’església que ja es veia abans d’entrar al poble. I com sempre, ben a prop de l’església vam trobar un pàrquing públic, i dic com sempre perquè trobar un pàrquing públic a l’entrada de cada poble era ja tant habitual que de fet era el primer què fèiem quan arribàvem hi arribàvem, buscar el pàrquing. Això si, aquell pàrquing semblava una pista de patinatge sobre gel. no envà havia estat nevant tota la nit i ara continuava nevant, i de fet, cada vegada amb mes força.

En baixar del cotxe tocava el ritual de la roba: posar-se 2 capes mes de roba, guants, gorro, orelleres i bufanda. I d’allà vam anar directament cap a l’església que estava al costat del pàrquing però sobre un petit turonet per lo que la pujada era prou important i mes tenint en compte que el terra era ple de neu i que per allà hi haurien d’anar tots els feligresos, avis i nens inclosos, cada vegada que toqués anar a missa.

L’església val a dir que era ben bonica i original i això que a mi les esglésies no em diuen res. Però aquesta es veia mes austera, petita i de fusta com la resta de cases del poble. El campanar era molt original i en quedar sobre aquell petit turó permetia que es veiés des de tot el poble.

Des de fora no es veia res tot i que si s’hi veien molts cotxes aparcats avisant així del que podríem trobar-hi a dins. La porta principal donava a un rebedor on hi havia abrics penjats i altres estris personals. Però la sorpresa va ser quan vam obrir la segona porta que ja donava a la part principal de l’església i vam veure que no només estaven fent una missa sinó que estaven fent algun tipus de celebració. De fet, jo que anava l’últim, en un primer moment no vaig poder entrar perquè just en aquell moment sortien una colla de nens vestits de boy scouts i aguantant uns estendards i caminant passadís avall fins arribar al rebedor on era jo. Tot just quedaven 5 minuts per les 12 del migdia per lo que quedava clar que just estaven finalitzant una cerimònia important o almenys poc habitual, d’aquelles que se celebren un cop l’any.

Jo em vaig quedar al rebedor mentre gravava l’escena, doncs just m’estaven passant els nens per davant, quan el pare em va avisar ja des de dins que entrés que ens convidaven a esmorzar.

En aquell moment no entenia a què ens convidaven ni qui, doncs mai havia vist un esmorzar en una església, però quan vaig entrar del tot vaig veure un munt de taules a la part final de la sala principal i unes noies repartint cafès i pasta a tots els feligresos que feien cua. Només entrar una dona em va saludar amb un somriure donant-me la benvinguda i convidant-me a esmorzar. No sabia qui era i ni tan sols m’havia preguntat què hi feia allà, simplement em va veure i em va oferir un cafè calent.

Així que allà estava fent cua junt amb aquella gent que no coneixia de res i que acabaven de celebrar un acte religiós que encara no sabíem exactament què era. No podia deixar de pensar si en una església catòlica hauria passat el mateix o si ni tan sols ens haguessin preguntat de quina religió érem. Perquè a aquesta gent no els va importar res d’això, només els preocupava que entréssim dins a prendre un cafè.

I no només vam esmorzar igual que la resta sinó que a mes vam seure amb dues de les persones mes importants que hi havia allà dins. Un el pastor o cura de l’església i l’altre el cap de la policia portuària, molt important a les Lofoten per la pesca del bacallà. Cadascú d’ells amb la seva dona i fills i nosaltres 5 encara una mica perplexos pel que estava passant.

Era evident que nosaltres no érem d’allà, doncs se’ns veia per com anàvem vestits i fons i tot per l’aspecte físic, molt mes morens, però tot i així ningú va fer cap cara rara, tot el contrari, semblava que encara ens oferien mes coses que a la resta, potser ens veien una mica espantats per tanta neu i vent i per això es preocupaven mes per nosaltres.

Tal com vam quedar asseguts a la taula, el pare i jo vàrem parlar mes amb el pastor per tenir-lo just al costat. El pastor de seguida es va interessar per saber d’on érem i on ens allotjàvem. Al dir-li que estàvem a Sacrisoya, tot i ser una illa molt petita, va saber immediatament quina era dient-nos que era una zona molt bonica. I al dir-li que veníem de Barcelona no va tardar en preguntar-nos pel menjar, be, mes que preguntar ens va dir que el menjar allà no era tant bo o almenys tant variat com a Barcelona. Així que li vam explicar que havíem portat cadascú uns 10 quilos de menjar, a lo que va quedar una mica estorat i mes al respondre-li afirmativament a la seva pregunta de si fins i tot havíem portat oli.

Va donar per suposat que havíem llogat un cotxe i ens va mig felicitar per haver arribar fins a Gravdal des de Sacrisoya amb tant pocs dies què feia que conduíem per aquelles terres nevades i per fer una setmana que anàvem amunt i avall de les illes nevant cada dia.

Evidentment ja suposava que el nostre objectiu principal era veure aurores i que probablement no n’havíem vist. Es va alegrar al saber que almenys la segona nit a les Lofoten si que en vam veure, però ens va confirmar el que ja sabíem, que durant aquells dies seria molt difícil. Però a mes immediatament va treure el seu mòbil i va mirar a l’aplicació que ja tenia instal·lada i que era la que nosaltres també utilitzàvem, la “My Aurora Forecast” i una de les mes recomanades (realment és una passada). Així que va mirar i ens va dir que el millor dia ja seria el dimarts següent, 3 dies després. De fet ja teníem aquest dia anotat doncs realment semblava el dia amb menys nuvolositat de tots els que ens quedaven a les illes.

Després de parlar de nosaltres, ja li vaig preguntar mes per ells, per començar quina era aquella celebració que estàvem vivint. Ens va comentar que era una celebració de boy scouts que feien 2 cops l’any, de fet ja es veia que els protagonistes eren els nens i justament nosaltres vam enganxar-ne una de les dues. Tot plegat era tant diferent a una celebració catòlica que fins i tot semblava mentida que encara tinguéssim alguna cosa en comú. Per començar el pastor estava casat i tenia una filla d’uns 3 anys que corria per allà. A mes que era molt senzill i humil, vestit com qualsevol altre i menjant i xerrant amb tothom, fins i tot amb uns desconeguts com nosaltres. Eren tots plegats tant hospitalaris i amables que no sabíem ni com donar les gràcies. Era realment molt sorprenent i una gran alegria veure de tan en tan la bondat de la gent.

Al cap de quasi mitja hora de compartir esmorzar amb aquella comunitat ens vam acomiadar per tornar al cotxe i anar cap al següent poble. Abans però, el pastor ens va dir que resaria per nosaltres perquè tot ens anés be i que poguéssim veure una altra aurora.

La resta de la gent també ja començaven a marxar. Els nens agafaven cada un els seus guants i abrics i sortien fora amb aquella tempesta cada volta mes forta com si fos el mes normal del mon, mentre nosaltres caminàvem ajupits intentant tapar-nos de la neu picant a la cara. Ells ens animaven sabedors de que per nosaltres aquella situació era extrema.

El pàrquing, igual que els carrers del poble, tenia uns centímetres mes de neu que quan havíem aparcat poca estona abans. La neu s’acumulava ràpidament sent el preludi del que seria probablement el dia mes complicat de tot el viatge meteorològicament parlant.

La següent parada la faríem al poble de Ballstad, molt mes petit que Gravdal i a uns 6 quilòmetres d’allà. El camí ja es feia per carreteres secundàries molt estretes i poc netejades per lo que vam tardar mes de 15 minuts per arribar-hi.

A Ballstad hi ha el mural urbà mes gran d’Europa d’aproximadament 2.000m2, quasi res. La intenció era veure el moral i després caminar fins al far per així ja veure aquella part de costa. Vam arribar al poble però després de recórrer uns quants carrers sense trobar el típic pàrquing públic, vam aparcar a un lloc que semblava part del carrer, però en baixar la Marta per anar a buscar el moral, un senyor, molt amablement, li va dir que allò era propietat privada i que havíem de marxar. Així que va tornar a pujar al cotxe i vam seguir.

El vent aquí era encara mes fort suposo que per estar mes a prop de la costa, doncs teníem ja el port al costat. De fet ja no teníem ni ganes de buscar el mural i mes tenint en compte que en aquella zona no hi trobàvem aparcament, doncs eren carrerons molt estrets sense mes lloc on aparcar que els patis de les cases.

Degut a què ens estàvem allunyant per moments vam decidir passar del mural i anar cap al far, doncs des d’on érem ja vèiem el port, per lo que suposàvem que el far no quedaria ja massa lluny.

Seguint Google Maps i cartells no vam tardar massa estona en arribar al port, un port que per cert era mes gran del que pensàvem tenint en compte que el poble era força petit. Potser aquest ja era el port de mercaderies per Gravdal. En qualsevol cas vam parar allà mateix i vam baixar. Però ara si que el vent se’ns enduia, sobretot a la Marga que era la mes petiteta. De fet l’única que va anar fins al far va ser la Marta, la resta no ens vam veure capaços de caminar per la vora de l’espigó els prop de 100 metres que ens separaven del far. En aquest punt el vent ja era un problema ja que pràcticament no podíem ni aguantar el mòbil per fer una foto o érem incapaços de mirar a qualsevol lloc mes de 10 segons per la quantitat de neu que ens picava a la cara amb una força que semblaven perdigons.

Tots excepte la Marta vam mirar una mica els voltants, doncs les vistes des de l’espigó eren molt boniques, però en menys de 5 minuts ja érem tots 4 dins el cotxe esperant a la Marta que va arribar al cap d’uns 10 o 15 minuts despentinada i plena de neu després d’anar fins al far.

Volíem veure coses però la veritat que amb el vent que feia era molt complicat. De totes maneres veure el paisatge des del cotxe tampoc estava malament, doncs com a màxim circulàvem a 50km/h per lo que donava temps d’anar veient una mica per la finestra.

Després d’haver vist una de les zones mes habitades de les Lofoten vam anar fins al poble de Mortsund que si hi anéssim amb barco el tindríem a una distància de 5 quilòmetres però que per carretera en quedava a 20, doncs s’havia de fer una volta molt important resseguint tota la costa.

Després de quasi 30 minuts de trajecte resseguint el que semblava un fiord enorme, vam arribar a Mortsund. Però sense ni baixar del cotxe ens va donar la sensació que allà no hi havia res d’interessant i a mes semblava un poble fantasma, doncs no s’hi veia res. Això si, la seva ubicació era una passada quedant just a la costa i protegit per una muntanya quedant així entre el mar i la muntanya. En qualsevol cas els carrers eren tant estrets i tant plens de neu que pràcticament no hi podíem ni circular, per lo que veient el panorama vam decidir donar mitja volta i anar a Leknes a dinar.

De camí a Mortsund havíem passat per Leknes, una ciutat que ja ens coneixíem força be i on de fet jo hi havia comprat les botes i on ja vam dinar-hi un dia. Aquest era un poble amb aeroport per lo que era un punt d’intersecció fàcil de passar-hi depenent d’on anessis. Nosaltres ja hi havíem hagut de passar vàries vegades i ara hi tornaríem per anar a dinar a la mateixa pizzeria on havíem dinat uns dies abans. Amb tot plegat ja eren les 14:30h per lo que acabaríem dinant cap a les 15h.

Vam anar directament a la pizzeria del polígon de Leknes que ja ens coneixíem però aquesta vegada vam demanar una pizza familiar per tots 5 en comptes de treure i menjar-nos el dinar que cadascú portava allà mateix. Be, alguna cosa si que vàrem treure, com el pernil…

Però abans d’entrar a la pizzeria, quan tot just havíem baixat del cotxe i estàvem agafant tota la roba del maleter, a la Marta li va sortir volant el gorro que portava. No era difícil, doncs feia tant de vent que ho havies d’agafar tot amb 4 mans, i evidentment era fàcil que alguna cosa et sortís volant. Però clar, amb u vent de 70km/h el gorro en menys de 3 segons ja estava a 30 metres d’allà per lo que la Marta ni tan sols va intentar anar-lo a buscar donant-lo ja per perdut.

Però just quan anàvem a obrir la porta de la pizzeria per ja entrar, un noi en va sortir corrent quasi donant-nos un cop, pensant fins i tot per mi mateix que deu ni do lo mal-educats que son alguns. Però quan ja érem tots 5 a dins movent les taules per seure, el noi va entrar amb el gorro a la mà. Increíble, el xaval havia sortit corrent al veure el gorro volant i a sobre l’havia pogut recuperar, algo que nosaltres ja donàvem per impossible. Cal tenir en compte que no només era que el vent s’ho emportés tot volant sinó que a mes el terra era com una pista de gel de varis centímetres de gruix, per lo que sortir corrent per allà era força temerari.

Així doncs, el suposat mal-educat va resultar un noi capaç d’arriscar la seva integritat física pel gorro d’una noia que no coneixia de res. La Marta no sabia ni com donar-li les gràcies i mes després de l’impacte que li va suposar veure el gorro a la mà d’aquell noi, com tots. Aleshores va ser quan la Marta va dir que menys mal que l’havia recuperat, doncs li va costar 50€! Ara si que entenia la ràbia que havia demostrar pocs minuts abans quan havia donat el gorro per perdut.

Així doncs, després de donar-li les gràcies a aquell petit heroi vam seure i vam demanar una pizza familiar mig vegetal per tal que ens agradés a tots 5. Com que jo tenia part del diners del pot comú vaig pagar jo la pizza i una bossa de patates per menjar mentre esperàvem.

L’espera va ser llarga ja que dins el local no hi havia massa gent però si venien molt per telèfon, doncs contínuament entraven clients per agafar una o mes pizzes i marxar, per lo que suposàvem que tot i que no ho vèiem, teniem força cua per davant. De totes maneres les converses amb el grup eren sempre molt interessants i enriquidores, no envà tots plegats havíem tingut vides interessants per lo que sempre hi havia algú amb algo interessant per explicar.

Però el moment mes divertit de l’espera, del dia i probablement de la setmana, va ser quan un client que acabava de recollir una pizza familiar va obrir la porta del local i tan bon punt va posar un peu fora, sobre la pista de gel i a mercè d’aquell vent terrible, va començar un seguit d’esdeveniments molt ràpids però que vàrem poder veure des d’una situació privilegiada i com si fos en càmera lenta. Primer el noi va obrir la porta amb força i dificultat, doncs en una mà portava la pizza i la porta era molt pesada, i mes amb el vent que feia que encara dificultava mes el poder-la obrir. Quan va posar un peu fora, el vent el va empènyer amb tanta força que per tal de no sortir volant i relliscant per la pista de gel que era el terra, es va haver d’agafar fort al pany de la porta però quedant aquesta ja completament oberta i ell completament fora del local amb tot el vent de cara. Amb l’altra mà ocupada amb la pizza, no es va poder agafar millor i menys agafar be la pizza, doncs amb l’altra mà s’havia d’aguantar ell a la porta. El percal estava servit. Al cap de 2 segons d’intentar no sortir volant, la caixa de la pizza es va obrir per la força del vent quedant aquesta com la boca d’un cocodril,completament oberta i amb la pizza aguantant-se contra la caixa per la mateixa força del vent que impedia que caigués per la força de la gravetat. Però això va durar menys de 2 segons mes, doncs mentre ell s’aferrava a la vida que en aquell moment era el pany de la porta i mirava com la pizza només s’aguantava pel fort vent, aquesta va començar a lliscar per la caixa de cartró durant 2 segons mes fins a caure mica en mica, tros a tros però sense parar al terra glaçat. Però mentre li queia tota la pizza a terra, el mòbil i al cartera li van sortir volant ja que evidentment ja no podia amb tot el que portava a les mans. El pobre noi feia una mica de llàstima però vivint allà no vam acabar d’entendre com va sortir d’aquella manera del local sense prendre mes mesures de seguretat.

Així doncs, en menys de 5 segons aquell noi havia perdut la pizza i corria per a recuperar el mòbil i la cartera, i encara sort que ell no va prendre mal, perquè per un moment semblava que ell sortiria volant al costat del mòbil. Tot plegat ho vam poder veure de cara i des de menys de 5 metres de distància, però en aquell moment vam aguantar el riure fins a assegurar-nos que el noi recuperava les coses i entrava de nou dins el local només havent perdut la pizza.

La veritat és que costava força aguantar-se el riure després d’haver vist tota aquella successió d’imatges en càmera lenta, però la cara del pobre noi no ens permetia de fer-ne conya, almenys en aquell moment. La venedora el mirava mentre se li acostava però ja amb cara de, l’hauràs de tornar a pagar… En fi, un moment molt divertit gràcies a què al final només es va perdre una pizza i un recordatori per nosaltres però també pels locals, del perill que representava aquell temps, doncs el noi podria haver pres molt de mal.

Vam estar quasi 30 minuts esperant a què sortís la pizza, senyal de la quantitat de clients telefònics que tenien. Sort que vam anar menjant patates i pernil per passar l’estona. Finalment va portar la pizza ja tallada i de seguida vam començar a menjar, doncs ja era ben tard i de fet el dia que mes tard havíem dinat. Això si, la pizza estava molt bona.

Pensàvem que potser amb només una pizza per tots 5, tot i ser gran, no en tindríem prou, però la veritat és que si i mes havent menjat ja patates i pernil. De fet jo em vaig quedar perfecte, força tip però no completament ple com per quedar-se adormit a la primera de canto.

Un cop dinats i quan eren les 15:30h, ens vam acomiadar i vam anar cap al cotxe per anar al següent poble, Stamsund, que quedava a 13 quilòmetres i menys de 15 minuts en cotxe. A part de Gravdal, la resta de pobles que vèiem aquest dia no tenien res molt destacat a visitar però si eren bonics i quedaven prou a prop uns dels altres, per lo que aprofitàvem que estàvem per la zona per ja veure’n uns quants, doncs la veritat és que tots tenien el seu encant i mes amb la nevada que queia. Llàstima del vent que tampoc parava, mes aviat tot el contrari.

A Stamsund hi ha unes pistes d’esquí amb salts i ens feia gràcia passar-hi per veure una pista d’esquí a les Lofoten, doncs nevava molt però no hi havia pistes.

Però en agafar la carretera secundària que ens portaria fins al poble aquesta tenia ja mes d’un pam de neu. Ja érem ben conscients que les condicions de les carreteres secundàries serien així, amb un pam de neu, per lo que mes valia acostumar-s’hi i anar amb calma. Però en qualsevol cas no deixava de ser molt impactant el fet de circular per una carretera que ni tan sols es veia de la quantitat de neu que tenia.

El primer que ens va cridar l’atenció a tots 5 va ser que aquell poble es veia un poble de rics. De fet era el primer que coneixíem amb pistes d’esquí. Les cases eren del mateix estil que a totes les Lofoten però eren molt mes grans. Aquest era de fet el poble amb les cases i patis mes gran que havíem vist fins aleshores. Això si, com la resta, semblava un poble fantasma, sensació potenciada per la boirina i la neu que el fort vent aixecava.

Vam recórrer tot el carrer principal del poble buscant els salts d’esquí però no els vàrem trobar. Tampoc vèiem a mes de 20 metres i no hi havia ningú pel carrer a qui preguntar, per lo que tampoc hi podíem fer massa mes, doncs a Google Maps no vèiem on podien estar.

Així doncs, degut sobretot a les condicions meteorològiques i que només veníem a veure uns salts d’esquí, vam decidir donar mitja volta i tornar per on havíem vingut per tornar a la carretera principal per anar a visitar el següent i últim poble del dia, Valverg. Aquest quedava a 19 quilòmetres de Stamsund i poc mes de 20 minuts en cotxe. Tampoc hi havia res massa especial mes enllà d’una església, però semblava un poble bonic i proper per lo que volíem aprofitar per a veure’l encara que fos un moment. De fet era una llàstima ja que mirant fotos del poble per Google Maps es veia un port i una costa molt bonica.

Però tot plegat era una mica temerari. Ja es començava a fer fosc i el vent i la neu no paraven, deixant gruixos molt importants. Dia a dia ens estàvem acostumant a aquelles condicions meteorològiques i vials fent mes quilòmetres i fins mes tard dels que fèiem els primers dies. Tot i així aquest dia semblava massa i mes tenint en compte que per molta experiència que ja tinguéssim, aquesta no arribava ni a una setmana. Fins aquest dia sempre conduïen el pare o la Chus. Avui però, i ja que la Chus no havia vingut, la Montse també feia de conductora, i menys mal, perquè l’arribada a Stamsund va ser horrible i de fet el tram mes perillós que vam fer en tota l’estada a les Lofoten.

Quan vam arribar a la carretera secundària que ja ens deixaria a Stamsund ja vam veure que estava molt malament, amb molta neu i gel. Però a mes donava just al mar per lo que el vent que ja era fort a tot arreu, aquí encara ho era mes, de fet tots notàvem com de tan en tan el cotxe es desviava pels cops de vent. La neu, incessant, ho tapava tot i ens feia perdre la poca visibilitat que teníem. Per primera vegada en tot el viatge estava realment preocupat.

Però la Montse, que era la que conduïa, no només no se la veia gens preocupada sinó que al preguntar-li com anava sempre deia que molt be, encara que anés circulant per sobre 30 centímetres de neu per una carretera tant estreta que amb prou feines hi cabia el cotxe. Fins i tot un lleva-neus amb els que ens vàrem creuar es va aturar per deixar-nos passar, quan aquestes màquines mai s’aturen, però ens deuria veure en una situació tan complicada que a 100 metres ja es va parar fins que la vàrem passar.

En arribar al poble, aquest estava desert com la resta que havíem vist aquell dia. Feia tant vent i nevaba tant que ningú sortia. Vam recórrer uns metres el carrer principal, que no deixava de ser la carretera per la que havíem arribat, per a buscar algun camí que girés a la dreta ja que seguíem les indicacions de Google Maps per a trobar l’església. Però sense saber si és que allà no hi havia carrers o és que simplement havien quedat tots completament tapats per la neu, la qüestió és que no vàrem trobar cap camí per on anar. Les úniques entrades que es veien eren a cases particulars, els carrers normals havien quedat totalment desdibuixats.

En aquell punt ja ningú tenia clar de seguir i mes tenint en compte que s’anava fent fosc per moments. La Marta si que tenia ganes de veure l’església però tot pintava tant malament que vam decidir donar mitja volta allà mateix i ja tornar cap a la cabana. La Montse va començar a fer marxa enrere i les rodes començaren a patinar. gràcies als claus de les rodes i la paciència de la Montse, mica en mica va anar podent donar la volta. Estàvem encarats correctament però havia costat tant que ja ningú es fiava de què sortíssim be d’aquella carretera. Per sort feia poca estona que havia passat la lleva-neus amb la que ens havíem creuat i almenys no hi havia mig metre de neu sobre la carretera. de totes maneres n’hi havia molta i a mes no parava de nevar, tot el contrari, cada vegada nevava mes i mes.

En aquest punt el pare ja es va estressar i ja va contestar malament, en aquest cas a la Marta. Tots plegats estàvem una mica nerviosos, però el que no es pot fer és contestar malament a ningú. La Marta no descartava encara de poder veure l’església quan el pare ja volia marxar el mes ràpid possible i deixar aquella carretera, la que vàrem anomenar la carretera de la fi del mon, doncs realment semblava que era allà on ens dirigíem.

En qualsevol cas la Montse transmetia tanta tranquil·litat tot i les circumstàncies que vàrem anar fent camí de tornada per aquella carretera sense cap mes preocupació ni incidència. Això si, ben a poc a poc desfent aquell camí fet per res, doncs no vàrem veure res del poble. Be, per res no, doncs almenys havíem fet un trajecte ben complicat i memorable. A mes, aquella carretera de la fi del mon transcorria tota just per la costa permetent així gaudir d’unes vistes magnífiques.

Ja era completament fosc quan deixàvem aquella carretera secundària per agafar la carretera principal. Donàvem així les visites per finalitzades i tornàvem cap a la cabana, a Sacrisoya. No envà era el dia que mes tard tornàvem cap al resort, sent ja mes de les 17h i completament de nit.

En arribar a la carretera principal crec que tots plegats vam respirar una mica mes perquè ja ningú tenia clar que poguéssim arribar-hi sense sortir-nos de la carretera secundària per la que anàvem. En qualsevol cas la Montse estava demostrant que era la candidata perfecte per a portar el cotxe perquè era ella la que transmetia mes tranquil·litat i confiança. Això si, aquest dia i a diferència dels altres, la carretera principal també estava completament glaçada, de fet el soroll de les rodes sobre la carretera era molt diferent al d’altres dies, denotant així que sota aquell tou de neu hi havia una capa molt important de gel. La Montse intentava no superar els 50km/h, velocitat que consideràvem ja prou alta tenint en compte les condicions, però tot i així cotxes i fins i tot un camió ens varen avançar.

El tema és que no parava de nevar ni de fer vent, i ja portava hores d’aquella manera, de fet durant tot el dia no havíem vist altra cosa que una nevada copiosa com mai ningú de nosaltres havia vist. Tot i així, uns llatins mediterranis, allà estàvem sota aquelles inclemències meteorològiques visitant tots els pobles que podíem sense ni considerar quedar-nos un sol dia tancats a la cabana.

La veritat és que de nit, nevant com nevava i escoltant el soroll que feien les rodes sobre la carretera, feia com a mínim molt de respecte circular per allà i de fet això es notava en l’ambient, doncs tots plegats anàvem mirant la carretera i els cotxes que ens seguien.

Vam aprofitar per posar benzina a la mateixa benzinera de sempre, la que quedava just a la carretera principal, a Leknes, ciutat que ja ens coneixíem perfectament, almenys la zona del polígon. En parar vam veure el cotxe ple de neu per la part frontal, conseqüència de la forta nevada i de circular per carreteres amb un pam de neu. de fet tots plegats ens fèiem creus de com podíem haver superat aquell dia i aquelles condicions meteorològiques.

Vam avisar a la Chus per dir-li que arribaríem mes tard de lo habitual i vam recórrer els quasi 70 quilòmetres fins a Sacrisoya en quasi una hora i mitja, arribant a la cabana, cap a les 18:30h. Va ser un dia de visites llarg i molt complicat però gratificant i havent conegut una comunitat evangèlica molt amables. Tot plegat amb una nevada com mai havíem viscut i que ho feia tot plegat molt mes interessant. A mes ara ja podíem veure els gruixos acumulats per la cabana arribant ja al pam i deixant unes imatges increíbles.

Després de retrobar-nos amb la Chus i explicar-li per sobre el què havíem fet, sobretot les noies ja van començar a mirar què fer per sopar. Eren poc mes de les 19h però de fet aquesta era l’hora en què cada dia començaven a preparar el sopar, com bon nòrdic.

El pare i jo sempre esperàvem una mica mes que elles per agafar una mica mes de gana i perquè nosaltres no necessitàvem tant de temps per preparar el sopar. Normalment la Chus era la primera que començava a sopar i el pare i jo els últims. De totes maneres quasi sempre estàvem tots 6 a la cuina durant tota l’estona que hi havia algú sopant, doncs de fet era el lloc de reunions gràcies a lo gran que era i la taula tant ampla que tenia.

La Chus ens va explicar que havia estat caminant pels voltants del resort, sobretot per aquella illa de Sacrisoya on ens allotjàvem però que tant poc coneixíem, doncs era tant petita que només hi tenia el resort però no deixava de ser una illa ben bonica per veure.

Després de sopar vam fer tots plegats una mica de guàrdia fins que les habituals van anar a dormir les primeres i el pare, la Marta i jo ens vàrem quedar una estona mes. De fet jo em vaig quedar quasi fins la 1 de la nit entre el saló de la cabana i al moll de fora esperant un petit aclariment del cel que ens permetés veure una mica les aurores que hi havia darrere aquella nuvolada.

La Marta va anar a dormir poc abans de les 12 de la nit, sent de les 4 noies la que mes tard anava a dormir cada dia, el pare poc abans de la 1 i jo cap a la 1:30h. Ens vam quedar per si de cas, ja que les previsions meteorològiques no donaven massa esperança de res. Semblava que entre 1 i 2 podria haver-hi menys nuvolositat i per això em vaig quedar fins la 1:30h, però tot i així no es va veure res.

Fer aquelles guàrdies encara que fos per no veure res ja m’anaven be perquè aprofitava per llegir notícies, correus o Whatsapp’s que en tenia un munt d’endarrerits ja que durant quasi tot el dia estàvem liats amb alguna cosa, per lo que tot sol a les 12 de la nit era el millor moment per fer aquestes coses.

Cap a la 1, quan ja tothom dormia, vaig fer una última sortida pels voltants de la cabana a veure si es veien estrelles o no. El vent tant fort que havia fet durant tot el dia ara havia parat quasi totalment, no tant la nevada que seguia caient amb pro força. L’estampa deixada per tantes hores de nevada incessant era meravellosa i el motiu principal de què jo fos a fora en aquell moment, doncs aurores estava clar que no se’n veien i que molt probablement no se’n veurien.

Però una nit estava allà sobre el moll de fusta mirant el pont que unia la nostra illa amb la Hamnoy, amb el suau picar de les ones sobre les roques i pilars de fusta, la neu cobrint-ho tot una mica mes i el silenci només trencat per l’aigua del mar i la neu enfonsant-se sota els meus peus. Amb lo acostumat que estic de viatjar sol i viure sol, de tan en tan necessitava un moment de soledat després de tants dies en contínua companyia, que estava molt be és clar, però també necessitava aquests moments de soledat sota la neu.

Cap a la 1:30h veient que seguia nevant amb força i que no hi havia cap esperança de veure cap aurora, vaig anar a dormir. Ja ho tenia tot preparat abaix, per lo que vaig arribar a l’habitació ja canviat i sense fer soroll cap al còmode i calentet llit a dormir 7 o 8 hores seguides com cada dia. A pocs llocs havia dormit tant be com en aquell llit.

22/02/2020 Setè dia: Ytresand i la platja de Uttakleiv

Com quasi cada dia, cap a les 8 del matí ens vam anar despertant tots, alguns mes aviat, sobretot la Chus i el pare que normalment eren els primers, i jo el següent un cop el pare pujava del lavabo per acabar de vestir-se i preparar-se, doncs ja feia soroll i m’acabava de despertar. I jo, també com cada matí, directe a dutxar-me i aprendre el cafè perquè fins que no ho feia no m’acabava de despertar.

realment semblava mentida com ens organitzàvem tant be pels matins tenint en compte que érem 6 persones en una cabana amb un sol lavabo i que la majoria no ens coneixíem abans del viatge. Amb una mica de voluntat per part de tots, les coses sempre funcionen perfectament.

Els esmorzars eren sempre molt agradables, amb tots 6 ben animats i amb moltes ganes de començar un nou dia i noves excursions per aquells paratges paradisíacs. Agafàvem el mapa, les anotacions fetes abans del viatge i decidíem entre tots on anar aquell dia. Fantàstic.

Vam decidir anar primer a Ytresand, un poble a uns 22 quilòmetres del resort, però no per veure cap poble sinó per fer el nostre primer trekking per les Lofoten. Cal tenir en compte que a l’hivern moltes d’aquestes rutes estan tancades per impracticables degut a la neu, però semblava que aquesta estava oberta per lo que vam decidir anar a veure, doncs ja teníem ganes tots plegats de fer una bona caminada per alguna muntanya.

Aquest dia tornava a ploure, i ja n’eren dos dies seguits. Poques coses m’emprenyaven mes que la pluja, per la incomoditat d’anar amb l’impermeable però sobretot perquè s’enduia la neu acumulada, deixant un paisatge diferent al que coneixíem però, almenys per a mi, no tant bonic. Lo bo era que segons la previsió, l’endemà ja tornaria a baixar la temperatura i ja tornaria a nevar. de totes maneres, estàvem a 1ºC però amb una sensació de fred de quasi -10ºC, doncs encara seguia fent molt de vent, de fet fins i tot semblava que en feia mes que le dia anterior.

Així doncs, ens vam ben equipar, vam cadascú preparar el dinar, i vam marxar cap a Ytresand on hi vam arribar en uns 30 minuts.

Era increíble el poble de Hamnoy, al costat del resort, que fes el temps que fes, sempre estava ple de gent fent-li fotos des del pont. A molts racons hi havia fotògrafs professionals, però en certs punts, com al pont de Hamnoy, a qualsevol dia y a qualsevol hora hi havia desenes de persones fent fotos. I aquest dia, tot i la pluja, també.

Ytresand semblava un poble ben petit, de fet quasi no hi vam veure cases, només un camping i, això si, una platja per primera vegada, doncs la costa Noruega en general és tant escarpada que poques platges hi ha, però a Ytresand, curiosament, hi havia una mica de platja tot i que no de sorra on estirar-t’hi amb la tovallola.

Vam deixar el cotxe en el que semblava l’últim tram transitable de la carretera que ens havia dut fins allà i que quedava ja just al costat del mar i de la muntanya per on faríem el trekking. Seguia plovent i el vent era força fort tot i que de moment suportable. Ens vam ben abrigar, ens vam posar l’impermeable els qui en portàvem i vam començar a caminar primer per un camí pla però ple de roques, forats i rierols. La veritat és que acabàvem de començar però allò ja semblava mes complicat del que la majoria pensàvem. La muntanya es veia amb força pendent però en canvi no s’hi veia cap bon camí, mes aviat semblava que el trekking hauria de ser muntanya a través caminant per pedres relliscoses per la pluja. Això si, l’entorn era meravellós i tot plegat a pocs metres del mar.

Mica en mica tota la zona era mes plena de roques sense cap tipus de camí per enlloc. Seguia plovent i el vent era cada vegada mes fort. Tot plegat s’estava complicant per moments fins al punt que no portàvem ni 10 minuts caminant que jo ja no veia gens clar que poguéssim caminar massa per aquella muntanya i amb aquella climatologia. Crec que cap de nosaltres es pensava que ni tan sols hi hauria un caminet ben definit i la caminada seria muntanya a través.

Quan no havíem ni caminat 200 metres, la Marta que anava la primera, va dir que el camí era impracticable i mes plovent com plovia, per lo que vam decidir donar mitja volta i seguir caminant per un altre lloc com podia ser per la vora de la platja que hi havia. Evidentment tots hi vàrem estar d’acord i vam tornar cap al cotxe. Era una llàstima perquè de segur que des de dalt d’aquella muntanya hi havia unes vistes fantàstiques de tota aquella part de costa tant diferent a la resta de les illes. A mes estàvem completament sols a tot el que ens donava la vista envoltats de naturalesa quasi salvatge.

Però quan vam arribar al cotxe vam tenir una petita discussió. Mentre la majoria volíem fer una caminada per algun altre camí mes fàcil però d’allà mateix, sense haver d’agafar el cotxe, la Chus deia que havia d’anar a buscar un lavabo, evidentment amb el cotxe. No ens vàrem posar d’acord i la Chus va decidir d’anar a buscar alguna cafeteria i quedar a algun lloc després que la resta hi arribéssim caminant. El pare, que tampoc tenia massa ganes de caminar també va anar amb ella. Els 4 restants ens vam quedar allà amb la intenció d’arribar fins on ells anessin però caminant per aquella espècie de platja.

El vent semblava que augmentava per moments i ja començava a semblar huracanat amb ratxes que fins i tot et feien mig perdre l’equilibri. Però quan vam arribar a la suposada platja ens vàrem adonar que de la platja només en tenia una mica la forma, doncs el terra era ple de petites plantes i pedres, tot plegat tant o mes incòmode de caminar-hi que la pròpia muntanya. Vam fer alguna foto i vam decidir seguir caminant per la mateixa carretera per la que havíem vingut amb el cotxe i per la que la Chus i el pare acabaven de marxar. Tot i anar per la mateixa carretera tots 4 preferíem anar caminant una estona, doncs ja teníem ganes de fer una mica de caminada i mes amb aquell temps que era tot un repte.

Així doncs vam començar a caminar durant uns 10 minuts quan vam parar sota una marquesina perquè la pluja era força intensa i amb el fort vent què feia i de cara quasi no podíem ni veure per on anàvem. Allà ens vam fer una foto per immortalitzar aquell moment tant dur.

Quan ens vam haver recuperat una mica vam seguir però el vent era cada vegada mes fort. Les ratxes ja t’obligaven a caminar inclinat per no sortir volant. Tot el camí fins on havíem quedat amb la Chis i el pare el vam fer per la carretera creuant pel mig del poble, doncs no hi havia cap altra lloc per on poder caminar, i vam tardar uns 20 minuts fins arribar al restaurant on havien anat a buscar un lavabo. No havíem estat massa estona caminant però en arribar al cotxe va ser tot un descans i una satisfacció personal d’haver fet aquella petita caminada, doncs les condicions meteorològiques eren de les pitjors que havia viscut, sobretot pel vent que aquests dies rondava els 65km/h de forma sostinguda.

Un cop tots 6 junts de nou en el cotxe i veient el mal temps que feia, vam decidir anar fins la platja de Uttakleiv, una platja molt coneguda però molt mes al nord, a uns 40 quilòmetres de Ytresand. No volíem anar parant en poblets com el dia anterior ja que ni tan sols hi hauríem pogut passejar tranquil·lament. De fet jo quasi que preferia veure les coses des de dins el cotxe.

Pel camí vam passar per Ramberg i la seva petita àrea de servei a la que ja hi havíem parat anteriorment i ja ens coneixíem i on ara hi vàrem tornar a parar, doncs amb el temps que feia fins i tot a jo em prendria un cafè de 4,50€. Vam aparcar lo mes a prop possible de la porta per haver de caminar el mínim possible pel carrer pel fort vent que feia.

Abans vam passar pel supermercat, de fet era l’objectiu principal de la parada, i el pare i jo vam comprar un fuet d’alci i un altre de ren pels germans. Dos dies abans ja n’havíem comprat un de cada per a nosaltres i de fet ja n’havíem menjat per sopar amb tots 6 a la cabana. estaven força bons tot i que ho son mes els nostres fuets, com era d’esperar, és clar.

A mes, mirant menjars preparats per poder dinar quan érem fora, vaig passar per davant les pizzes i vaig veure que quasi totes costaven uns 7€ però que n’hi havia de la marca blanca del supermercat que només costaven 2€, i les pizzes eren iguals o millors. Així que sense pensar-nos-ho massa en vàrem agafar dues. També passava el mateix amb altres productes tot i que no vam comprar res mes, però era una passada la diferència de preus que tenien els productes de marques normals respecte la marca comercial del supermercat.

Un cop a la cafeteria, les 3 M es van demanar com sempre un cafè i la Montse, també com sempre, una pasta. El pare i jo també vam demanar per primera vegada un capuccino, i dic per primera vegada perquè costaven 4,50€ i no era qüestió de demanar-ne perquè si. Però aquest dia, amb el fred i vent que feia, poques coses venien mes de gust que un cafè ben calent.

Un cop recuperades les forces tocava seguir cap a Uttakleiv. Teníem mitja hora llarga de trajecte en un ambient cada vegada mes tètric, doncs entre núvols baixos i neu tot plegat es veia entre blanc, negre i gris.

El primer tram per la carretera principal E10 va ser mes fàcil ja que tot i que la carretera estava completament glaçada, al passar-hi mes cotxes i llevaneus mes sovint, era algo mes practicable, però quan vam arribar a la carretera secundària que ja ens havia de portar fins la platja, el tema es va complicar una mica. Per una banda la carretera era d’un sol carril. Per sort quasi no passava ningú. I per una altra les condicions eren molt pitjors que les de la E10, amb el terra irregular, neu i molt de gel. A mes vam estar quasi 15 minuts circulant per aquella carretera, senyal també de lo aïllada que està la platja de Uttakleiv, cosa que jo personalment agreixo, doncs com mes remot és un lloc, mes il·lusió fa arribar-hi.

Al cap de 40 minuts de sortir de Ramberg, vam arribar a la platja on hi havia un cotxe, en qualsevol cas ben poca gent. Era un lloc gran però sense cap casa a la vista i, efectivament, allò era una platja, de les poques que hi ha a les illes Lofoten. De fet es feia fins i tot estrany veure una explanada tant gran en aquella costa tant escarpada. De totes maneres no sé si a l’estiu allà hi havia sorra, però en qualsevol cas ara només hi havia una capa enorme de gel. Aquí érem força mes al nord que a Sacrisoya, per lo que es notava tot molt mes gèlid.

El vent era si cap encara mes fort que el que ho havia estat durant tot el dia. Quan el primer va obrir la porta el fred que es va sentir va ser tant fort que la meitat ja no vam voler ni baixar. de fet només van baixar el pare i la Marta, que per cert, només fer dues passes va caure a terra. Llàstima que ningú la va veure. En qualsevol cas caure allà era lo mes fàcil ja que el terra era com una pista de gel gegant que unit al vent feia que anessis per allà lliscant en comptes de caminant. Aquesta era la primera vegada que era a un lloc tant inhòspit degut al clima gèlid.

Si no estigués plovent si que hauria baixat, el problema era que encara era mig moll d’abans i haver de sortir de nou amb l’impermeable i amb aquell vent passant fred em feia molta mandra. A mes només era veure la platja i marxar.

El pare va baixar sense ni abric, doncs hi estaria poca estona fora, però de totes maneres era una mica agosarat caminar per allà només amb el jersei. Això si, caminava com si anés trepitjant ous per no relliscar per aquell terra i arribar rodolant fins el mar.

Al cap de 10 minuts els que ja eren allà ja havien marxat i el pare i la Marta ja van tornar cap al cotxe. Era realment complicat estar allà, no tant pel fred, que també, sinó pel vent, que ja va passar a ser fins i tot perillós degut a què tot el terra era gel i era molt fàcil relliscar. Ni tan sols es podia passejar tranquil·lament.

Mentre érem al cotxe esperant, la Chus i la Marga ja van menjar alguna cosa, doncs eren les que normalment tenien gana abans, entre altres coses perquè havien de menjar poc però mes sovint. Jo preferia esperar a arribar a la cabana doncs després d’aquí ja hi aniríem directament.

Així doncs, un cop tots 6 al cotxe vam tornar per on havíem vingut, aquella carretera tant complicada, estreta i gelada per anar ja cap al resort. De tan en tan venia algú de cara però realment pocs, fins arribar a la carretera principal només ens vam creuar amb dos cotxes durant 20 minuts de trajecte.

Eren quasi les 14h quan tornàvem cap a Sacrisoya havent estat quasi 5 hores donant voltes amb aquella climatologia, mes del que molts haurien aguantat però no tant com si hagués fet menys vent. Ens hauria agradat allargar una mica mes el dia però realment amb aquell vent era fins i tot perillós anar donant voltes.

Cap a les 14:30h arribàvem a la cabana glaçats tot i ser curiosament un dels dies que mes calor feia. be calor, 1ºC, que no és massa calor, però si dels dies que la temperatura era mes alta. El problema era la sensació de fred que era baixíssima. Per això, entrar a la cabana on la calefacció estava engegada tot el dia, era tot un descans.

Al cap de 10 minuts d’arribar ja estàvem tots a la cuina dinant, doncs tots ens havíem endut el dinar per lo que ja el teníem preparat. Alguns no van menjar tant perquè havien dinat pel camí però el pare i jo no, per lo que ens vam fotre un bon tiberi amb l’embotit endut de Barcelona i amb l’autòcton, el d’alci i ren.

La Marga encara estava una mica molesta amb la Chus i la seva relació, tot i que la mantenien mínimament be, seguia deteriorant-se dia a dia. Lo bo és que mai arribaven a un punt crític que fes que els altres no sabéssim què fer, per lo que al final fins i tot era mig divertit.

Com quasi cada tarda ens vam quedar a la cabana descansant. Es feia de nit cap a les 16h per lo que tampoc es podia fer molta cosa mes si ja érem allà, i menys en dies com aquest. Només esperar que els núvols escampessin i ens permetessin veure alguna aurora. Però com cada dia, la previsió era molt dolenta. De fet ja ens havien dit els del resort, que una tempesta com la que estàvem patint aquella setmana feia anys que no al veien. Per una banda vam tenir mala sort d’enganxar-la però per l’altra vam tenir també la sort de poder viure una de les pitjors tempestes de Noruega dels últims anys.

Poc abans de les 20h tots menys jo van començar a preparar el sopar. Tenint en compte que a les 16h ja era fosc, no era estrany a les 20h començar a sopar, però jo no podia. Primer per poca gana, doncs no feia ni 4 hores que acabava de dinar, i segon per no haver de resopar abans d’anar a dormir, doncs tenint en compte que cada dia em quedava com a mínim fins les 12 despert, hauria de menjar alguna cosa abans d’anar a dormir. De totes maneres aquest dia ja portava varis dies de son acumulada per lo que la intenció era anar-me’n a dormir com a molt cap a les 22:30h just havent sopat i dormir ben be 9 hores per recuperar una mica. Personalment, si durant 4 o 5 dies dormo menys de 8 hores cada nit, encara que en siguin 7, algun dia necessito dormir-ne 9 o 10 seguides i, aquest dia, ja no aguantava mes.

Però cap a les 21h, quan ja tots havien sopat menys jo i estàvem tots a la cuina, a la Marta li varen enviar una foto de quan tenia 23 anys i estava embarcada a Green Peace, si, Green Peace. Aleshores ens la va ensenyar i evidentment no vam poder evitar preguntar-li sobre aquesta època de la seva vida, doncs no cada dia es coneix a algú que ha sigut activista de Green Peace, de fet era la primera que coneixia i suposo que com la resta que érem allà amb ella.

La veritat és que la Marta em sorprenia cada dia, però això ja era quelcom completament inesperat. A mes sempre havia vist els activistes de Green Peace com herois, per lo que tenir-ne una al costat era fins i tot un petit privilegi. Així doncs, vam estar quasi una hora parlant de les seves vivències a bord del barco de Green Peace. Al principi no sabíem la magnitud de les seves accions durant aquella època, però vam començar a fer-nos’en una idea quan va dir que havia estat a la presó. Però al demanar-li mes explicacions, ens va acabar dient que havia estat en un munt de presons, de fet ja quasi ni recordava en quantes i de quants països. Tot plegat semblava increíble i mes venint d’una dona que mai presumia de les seves capacitats o experiències viscudes.

Ens va sorprendre que ens digués que al país on pitjor la va tractar la policia va ser França, i sorprenia perquè entre d’altres també l’havien empresonat a Israel o Turquia. Segons ens deia, a França els varen tenir dos dies sense ni menjar ni aigua, regant-los amb mànegues d’aigua freda i completament aïllats de la resta del grup. La repressió que patien era brutal tot i que en molts països la policia els tractava molt be, de fet segons deia, semblava que molts els recolzaven però que havien de fer la seva feina. De fet, a Andalusia es veu que mes que en una presó semblava que eren en un hotel on fins i tot van veure un partit de futbol amb els propis agents de policia que els custodiaven.

A part d’algunes accions que havien dut a terme, també ens explicava el dia a dia d’un activista de Green Peace, que és algo que des de fora no es veia per molt que seguissis les seves actuacions. Pel que es veu s’embarcaven durant 6 mesos seguits dels quals quasi no tocaven terra i es dedicaven a anar per tot el mon per fer les actuacions que un grup, sobretot un noi, decidia. A bord del barco les tasques eren les de qualsevol altre barco i les nores o jerarquies també, com és evident. Com si fossin el típic pesquer que es passa mesos a alta mar però en comptes de pescar feien actuacions mediàtiques per denunciar certes situacions que afectaven greument el medi ambient.

Ens explicava que al barco quasi tothom era d’una nacionalitat diferent i que l’idioma comú era l’anglès, sent allà on el va practicar i aprendre molt. Fins i tot va conèixer un noi que en tenia 3 de nacionalitats! Evidentment, ens explicava, les relacions que allà s’hi feien eren molt intenses i especials, doncs al final la resta de la tripulació passa a ser la teva família.

D’anècdotes en va explicar un munt i cada una mes sorprenent que l’anterior i que ja no puc deixar-ne constància aquí, però realment va valdre molt la pena escoltar-la. És d’aquelles converses que et motiva enormement. I jo fascinat d’escoltar-la i d’haver conegut a una ex-activista de Green Peace, de les que sortien per la TV intentant aturar un balener o penjant pancartes a la Torre Eiffel.

Mentre la Marta explicava la seva època d’activista, la Chus va comentar que també havia intentat entrar però que li havien dit que no perquè encara no tenia un nivell prou alt d’anglès. Però aleshores la Marta va explicar el perquè a ella l’havien agafat deixant clar que hi havia molts altres requisits a part de parlar anglès. De fet va dir que ella era voluntària, per tan ni tan sols cobrava, però que a mes havia estat seleccionada entre 1000 aspirants a voluntari! Es van presentar 1000 persones per embarcar-se sense cobrar de les quals només en necessitaven a una. Increíble! I la Marta, a part de tenir un nivell molt alt d’anglès, tenia el títol de patró d’embarcació, era biòloga marina i era espanyola, doncs justament al barco no hi havia espanyols i la diversitat nacional era algo que buscaven. Per tot plegat la van seleccionar com a voluntària d’entre altres 1000 aspirants.

Una última anècdota que ens va explicar, va ser quan un dia van haver de fer una espècie d’assaig-exhibició d’un rescat a un barco amb un helicòpter. Els rescatadors de l’helicòpter eren estudiants ja en pràctiques per lo que era la primera vegada que ho feien. La Marta no s’ho va pensar ni un segon quan van demanar un voluntari per ser rescatat del barco pujant-lo a l’helicòpter lligat amb una corda.

Aleshores la van lligar i va començar el rescat. Però quan no l’havien aixecat ni mig metre de terra, la corda va fer una estrebada cap endavant i avall fins a caure a l’aigua i quedar completament coberta sota el mar. Ella allà sota l’aigua creia que tot anava be, però evidentment res anava be. Aleshores, en comptes de tirar amunt, la corda la va estirar cap endavant però encara sota l’aigua, com si l’arrosseguessin en comptes de pujar-la. Tots ens imaginàvem les cares i els crits dels tripulants de l’helicòpter en veient que la voluntària estava sota l’aigua. Però finalment i per sort, la corda va començar a pujar traient la Marta de sota l’aigua. Però la cosa no acabava aquí, de fet tot just començava perquè l’havien de pujar fins l’helicòpter. Però quan no anava ni per mig camí, la corda va començar a donar voltes ràpidament i sense parar fent-li una espècie de centrifugada després de la remullada.

Quan finalment la varen pujar a l’helicòpter, ella simplement va dir: “Guauuu com mola no?” Mentre els rescatadors estaven pàl·lids a la vegada que alleujats de veure que la voluntària seguia viva. Tot plegat anècdotes molt interessants que et fan reflexionar i passar una bona estona. De fet això és el mes apassionant de conèixer gent nova, les lliçons de vida que et poden aportar.

Mentre anava explicant les seves històries d’activista, jo m’havia preparat la pizza de 2€ que havíem comprat pel matí i ja me l’havia anat menjant aprofitant que tots 6 érem a la cuina tot i que jo era l’únic que sopava, doncs la resta ja havien sopat feia una hora. La veritat és que la pizza estava molt bona i era força gran, algo increíble per una pizza tenint en compte que estàvem a Noruega, on una cervesa en un bar et pot costar 9 o 10€.

Aquest dia jo volia dormir com a mínim 9 o 10 hores per recuperar els dies anteriors per lo que en acabar de sopar i quan ja la resta s’havien escampat per la cabana, ja em vaig preparar per anar a dormir quan quedava poca estona per les 23h. Avui la previsió meteorològica era molt dolenta per lo que no tenia massa por de perdre’m cap aurora, doncs semblava que avui seria un dels pitjors dies, per lo que era un bon dia per anar a dormir aviat.

Un dia mes sense aurores però havent viscut enmig d’una tempesta com poques n’hi ha i que permetria a partir de l’endemà i gràcies a una baixada de les temperatures, gaudir d’un paisatge completament nevat amb gruixos de 30 centímetres. Aquest dia i l’anterior havia estat plovent per lo que bona part de la neu acumulada ja havia desaparegut, però a partir de l’endemà això canviaria. La tempesta seguia a les Lofoten però ara amb temperatures mes baixes. Tal com m’agrada i tal com ha de ser.

21/02/2020 Sisè dia: El ferrer de Sund, documental a Nus Fjord i l’església de Flakstad

Després de 5 dies dormint el just i necessari, va arribar el dia que necessitava recuperar son. Em costa molt dormir menys de 8 hores al dia durant dies, de fet ja em costa fer-ho un sol dia, per lo que aquest dia em vaig despertar a les 9h i perquè el pare em va mig despertar, perquè sinó crec que encara hauria dormit una hora mes.

Ràpidament em vaig aixecar i vaig anar dutxar-me. Lo bo de despertar-se l’últim era que el lavabo ja estava lliure i sense cua, per lo que tampoc havia de a corre cuita com altres dies.

Després directament a prendre el cafè a la cuina on encara hi havia algú esmorzant, doncs el dia anterior ja havíem dit de que aquest dia no marxaríem tant aviat. La veritat és que els matins eren molt agradables perquè ningú es despertava amb mala llet com a molts els passa, sense anar mes lluny a mi tot i que se’m passa un cop m’he dutxat o ja m’he començat a prendre el cafè. De fet era tot el contrari, tothom baixava molt content i amb moltes ganes de començar el dia.

Els dos dies anteriors havíem pogut gaudir d’un paisatge esplèndid gràcies a les incessants nevades i les temperatures constants per sota els 0ºC, deixant gruixos d’entre 15 i 20cm. Però aquest dia la temperatura va pujar sensiblement quedant-se entre els 1-2ºC, per lo que el que era neu els dies anteriors va passar a ser pluja, i poques coses hi ha que m’emprenyin mes que visitar llocs plovent. Nevant m’encanta, però plovent em molesta molt. En fi, segons la previsió tot el dia seria així per lo que tocava agafar l’impermeable i omplir-se de paciència.

Pel que fa a la planificació del dia, vam decidir anar a vàries poblacions començant per Sund que quedava força a prop de Sacrisoya, a uns 15 minuts en cotxe. Aquest era un poblet on hi havia un ferrer artesà que ens ensenyaria com feia una gavina amb un tros de ferro. Després de visitar Sund la intenció era seguir cap al nord per veure altres pobles com Vikten o Flakstad on hi ha la famosa església vermella. En qualsevol cas ja ho aniríem decidint sobre la marxa.

Així doncs ens vam acabar de vestir, vam preparar les motxilles amb el dinar i vam anar cap al cotxe aquest dia mes accessible ja que la pluja estava deixant bona part del terra sense neu. Mes còmode però menys bonic.

En menys de 15 minuts vam arribar a Sund sense problemes seguint les indicacions de Google Maps. Pràcticament tots els pobles estaven o a peu de la carretera principal E10, o com en aquest cas, agafant una carretera secundària molt poc tros fins arribar al centre del poble. A qualsevol poble on anàvem era molt fàcil aparcar, per una banda perquè hi havia ben poca gent però en altres perquè el poble tenia un pàrquing gratuït normalment a l’entrada del poble, algo que costa molt de veure en segons quins llocs però que aquí a les Lofoten era ben habitual, cosa que ens facilitava molt la vida.

Així doncs vam aparcar, no en un pàrquing sinó davant d’una casa, ens vam posar els impermeables, doncs encara seguia plovisquejant, i vam començar a caminar seguint la carretera endinsant-nos al poble en direcció al mar. Amb tanta neu acumulada però ja mig desfeta per la pluja es feia realment incòmode caminar per alguns trams degut als enormes bassals que es començaven a formar. A mes també anava quedant al descobert les clapes de gel per lo que a sobre havíem d’anar amb mes compte de lo habitual.

El poble era prou gran tenint en compte la mida dels pobles de les Lofoten tot i que estava molt buit, doncs a diferència d’altres que ja havíem vist amb algun turista o local, aquí no ens vam creuar amb ningú, només un camió que sortia del poble.

Caminant uns 5 minuts vam arribar a lo que semblava una petita gasolinera per barcos no massa maca però des d’on es tenien unes vistes fantàstiques d’altres illetes i pobles. Almenys aquesta part del poble es veia una mica degradada cosa que per nosaltres no deixava de ser una novetat, doncs fins aleshores tot el que havíem vist estava perfectament conservat, però en canvi aquí mes d’un edifici semblava abandonat. De fet aquest poble donava una mica la sensació d’abandonament tan per l’estat d’alguna de les cases com per la poca gent que s’hi veia.

En aquest punt tots 6 ens vàrem desperdigar una mica quedant el pare i jo seguint a pocs metres a la Marta que havia tornat a la carretera per seguir endinsant-se al poble. Ella ja havia vist que aquí hi havia un ferrer que permetia veure com treballava i el pare i jo vam suposar que era el que estava buscant, així que tots dos la vam seguir fins a una casa petita i també mig atrotinada a pocs metres d’on érem i que semblava que era el ferrer pel cartell i dibuixos que tenia per la façana.

Com a la resta del poble, la casa semblava abandonada o almenys buida però la Marta sense manies va anar cap a la porta lateral i després de picar-hi i no obtenir resposta la va obrir i va entrar, quedant-nos el pare i jo allà fora una mica sorpresos de veure les poques manies que tenia. Durant uns segons no sabíem si esperar o entrar, doncs ella seguia dins la casa, així que en veure que no en sortia vam anar cap a la porta i vam entrar també a la casa.

A dins estava un home equipat amb una granota de ferrer i la Marta ja parlant amb ell mentre començava a fer el que semblava una figura de ferro. Aquell taller era quadrat i d’uns 50 o 60 m2 però ple de coses per tot arreu i sobretot molt brut, semblava que allò no s’havia netejat en anys i amb prou feines ordenat. Les màquines també es veien força antigues donant la sensació que realment aquell home forjava peces de ferro de forma artesanal i molt tradicional.

Així que allà estàvem la Marta, el pare i jo amb el ferrer ja preparant la foguera per ensenyar-nos com forjava una gavina de ferro mentre ens anava explicant tot el procés.

Primer va fer una bona foguera on hi va tirar un parell de peces de ferro mes petites que un puny. Allà les va deixar escalfant-se mentre amb un bufador anava avivant el foc. Quan ja eren ben roents els va treure d’allà i els va posar en una premsadora enorme, ens va recomanar que ens poséssim uns auriculars que tenia allà, va engegar la màquina i allò va començar a donar cops sobre la peça mentre ell l’anava movent per tal que anés agafant forma.

Al cap de 5 o 6 cops de màquina agafava la peça xafada amb unes pinces i sobre un mall l’anava picant amb un martell per fer tots els detalls de la figura. De tan en tan la posava una estona a la foguera per després seguir donant-li forma amb el martell. Era una passada veure com d’un tros de ferro pla i a base de cops de martell aquella peça cada volta se semblava mes a l’ala d’una gavina, amb les seves corbes i plomes. Mentre li anava donant forma no deixava d’explicar el que feia ben content de tenir gent allà interessada per la seva feina. Era un home que es deuria passar un munt d’hores sol dins aquell taller, doncs al poble tampoc s’hi veia ningú, però que en canvi era molt obert i educatiu amb moltes ganes d’ensenyar a tothom que s’hi interessés.

Segons ens va explicar, portava quasi 40 anys fent de ferrer i no li venia de família, sinó que va entrar al taller de jove i ja s’hi va quedar quan el propietari ho va deixar, quedant-se ell sol durant dècades.

Mentre seguia donant forma a la gavina varen arribar la Chus i la Montse que de casualitat van trobar el ferrer. La Marga no, per lo que ja érem 5 persones dins aquell taller ronyós però ben calentet gràcies a la foguera. I al cap d’uns 15 minuts d’haver començat, ja va haver acabat aquella gavina de ferro perfectament llisa, simètrica i fins i tot amb diferents tonalitats. Una passada!

Allà mateix al taller hi tenia totes les peces que venia. Hi tenia mes gavines però algunes de molt grans. També posa-espelmes i com no, bacallans. Les peces mes petites com les que ens acabava de fer costaven 500kr i d’aquí ja pujaven fins el que volguessis. Jo vaig considerar comprar un posa-espelmes i fer-lo servir de cendrer ja que era lo mínim després de tota l’explicació que ens havia fet, però quan vaig veure que la Marta comprava una gavina vaig considerar que ja era suficient i ho vaig descartar. El pare igual. A mes la Chus i la Montse també li varen comprar una peça cada una per lo que al final el tio en va vendre 3. En aquell moment encara no ho sabíem perquè ens coneixíem poc, però mica en mica ens adonaríem que sobretot les 3 M eren molt de comprar coses d’aquestes, cosa que a nosaltres ens anava be perquè, sobretot jo, soc tot el contrari, no m’agrada comprar res, ni als viatges ni a casa, soc mes de gastar-me els diners en viatges i experiències que en coses que no sé ni on acabaré posant.

La Marta va regatejar-li i a l’home no li va fer massa gràcia, de fet li va dir que això ja estava passat de moda, que ja no es feia. A altres països si no regateges ets un pringat però a Noruega fins i tot està una mica mal vist. Fins i tot crec que ho deuen trobar una mica mal-educat, doncs si posen un preu en concret no és per després negociar, sinó perquè és el que han de cobrar per cobrir costos i obtenir un benefici, i que algú els intenti reduir el benefici ja prèviament calculat ho deuen considerar una falta de respecte. En qualsevol cas ja sabia que érem espanyols i que aquí és mes normal.

Al preguntar-nos de quina part d’Espanya érem i dir-li de Barcelona, ens va preguntar sobre l’idioma propi suposo que per certa similitud en quan a la situació del noruec, doncs ja cap turista s’interessa en saber-lo perquè tothom sap que a Noruega el 95% de la població parla un anglès perfecte. A partir d’aquí ja vam parlar una estona sobre la situació política de Catalunya que sorprenentment coneixia força be, i dic sorprenentment perquè aquell home vivia tancat en un taller solitari en un poble mig buit a una illa del cercle polar àrtic.

Després fins i tot ens va donar consells per aquell dia ja que feia molt de vent i semblava que aniria a pitjor. Ens va dir que sobretot anéssim amb compte amb el cotxe a les corbes ja que la carretera estava molt glaçada i si agafàvem les corbes a massa velocitat era fàcil que amb aquel vent tant fort se’ns anés el cotxe, algo que a ell li havia passat vàries vegades i que podia evitar perquè ja es coneixia molt la carretera. A l’home se’l veia sincerament preocupat per nosaltres, doncs ens ho va recalcar dues o tres vegades que anéssim molt amb compte aquests dies de tant de vent.

I així vam conèixer un lofoteny mes i un cop mes ens va sorprendre la imatge tant errònia que tenim dels noruecs. Un cop mes vam veure que son molt oberts, molt amables i amb moltes ganes d’ensenyar el seu estil de vida a qualsevol turista que s’hi interessi.

Ens vam acomiadar del ferrer i vam sortir per ja tornar cap al cotxe ja havent vist un poble mes i un ferrer ben peculiar forjant una gavina en 15 minuts a partir d’una bola de ferro. El temps semblava que empitjorava i efectivament ara feia mes vent i plovia mes. Vam accelerar el pas fins al cotxe on ja hi havia la Marga que no ens havia pogut trobar.

Al dir-li la Marta que havia comprat una figura de ferro, a ella li va agradar i ens va demanar si podia anar un moment al ferrer també a comprar alguna peça, a lo que evidentment li vam dir que si. Quan va tornar vam continuar el camí cap a Vikten, la següent població on volíem arribar i on hi havia un vidrier a l’estil del ferrer que acabàvem de visitar i que podríem veure també com feia les peces, en aquest cas, de vidre.

El vent no parava d’augmentar i tal com ens havia avisat el ferrer, en algunes cores semblava que el cotxe es mig descontrolava.

Al cap de menys de 10 minuts de sortir de Sund vam arribar a un petit poble però que tenia una espècie d’àrea de servei a peu de carretera, on hi havia un supermercat, una cafeteria, botigues i una oficina turística. En veure tot allò vam decidir parar-hi un moment tot i que no estava previst.

En baixar del cotxe per poc se’ns emporta el vent a tots plegats. Si a Sund ja feia vent aquí en feia el doble, sense exagerar. De fet el tema començava a ser una mica preocupant. A mes aquest vent tant fort feia que la sensació de fred hagués caigut en picat, passant ja dels -10ºC tot i que la real era d’1ºC. Seguia plovisquejant a mi això m’emprenyava mes que la pròpia ventisca.

Primer vam anar al supermercat a comprar cadascú alguna cosa, el pare i jo vam comprar alguna fruita, pa i algunes pastes. Després vam mirar una mica les botigues on hi venien sobretot roba d’abric i equips per bacallaners. Després vam anar a la cafeteria on havíem quedat amb la reta del grup quan cadascú hagués acabat de fer les seves compres. Allà ens vàrem trobar els primers espanyols del viatge que segons ens van dir també estaven allà per veure aurores però que havien vingut amb un viatge preparat i no per lliure com nosaltres. Evidentment tampoc estaven tenint massa sort pel que fa a aurores igual que nosaltres, tot i que nosaltres almenys n’havíem vist una de guapa. Les 3 M van demanar uns cafès i pastes però el pare i jo no, doncs ja només cada cafè costava 4,50€ i no era qüestió d’anar gastant en capricis. En dies posteriors ja en demanaríem algun però els primers dies sempre s’ha d’intentar de controlar mes les despeses.

Vam quedar-nos una estona a la cafeteria entrant en calor i planificant la resta del dia, doncs la Marta havia anat a l’oficina de turisme a preguntar si hi havia algun lloc interessant a visitar per allà a prop. Li van dir que no massa lluny hi havia un dels pobles i fiord mes bonics de les Lofoten, de fet li van dir que segons ell era el mes bonic de totes les illes. Era el Nus Fjord que quedava a menys de 30 minuts d’allà. Evidentment vam decidir fer cas als experts i anar a visitar el Nus Fjord abans d’anar a Vikten.

Abans de marxar vaig acompanyar a al Chus a una botiga que hi havia en aquest centre però que era una botiga de productes donats i que allà es venien a un preu simbòlic i on fins i tot la venedora era voluntària. Això és algo força típic als països nòrdics i realment s’hi pot trobar de tot molt nou i evidentment molt be de preu, fins i tot mobles. La veritat és que em va sorprendre la solidaritat de la gent, doncs hi havia un munt de productes i molts es veien completament nous.

Quan ja vam haver descansat i entrat una mica en calor vam tornar cap al cotxe. La ventisca seguia com abans i no tenia pinta que hagués d’afluixar. Vam buscar Nus Fjord en el mapa i vam iniciar el trajecte cap al mes bonic fiord de les Illes Lofoten que ens quedava a uns 20 minuts.

Vam haver d’anar uns minuts per la carretera principal E10 però de seguida ja vam haver d’agafar una carretera secundària molt mes estreta. El mal temps seguia, sobretot el vent. La pluja havia parat i això ja era molt, doncs visitar llocs mentre et cau aigua a sobre és ben incòmode.

Quan anàvem per la carretera secundària vam passar pel costat de llacs completament glaçats deixant un paisatge entre tenebrós, misteriós, però sobretot, impressionant. Veure llacs enormes completament glaçats és la imatge mes representativa del fred mes gèlid.

Al cap de pocs minuts vàrem deixar els llacs enrere per arribar, separat per un estret tros de terra d’un parell de metres, a la punta del Nus Fjord. Comparat amb altres que ja havíem vist, aquest era petit, però a diferència d’altres, les muntanyes de l’entorn el feien únic i realment molt bonic. Però el mes impactant era el poble que hi havia a l’entrada del fiord, un poble el qual mes de la meitat de les seves cases estan construïdes sobre l’aigua recolzant les cases sobre pilars de fusta clavats al fins marí. En molts llocs de les Lofoten hi ha cases així, sense anar mes lluny al nostre resort, però aquí n’hi havia desenes de cases sobre el mar, doncs en aquesta zona construir-les sobre terra era complicat pels desnivells de les muntanyes que envoltaven el fiord. De fet, a pocs metres d’arribar a l’entrada del poble la carretera tenia un pendent força pronunciat.

Però quan ja érem a l’entrada del poble, una noia ens va fer parar. De manera amable però ràpida, concreta i contundent, ens va dir, literalment, que el poble estava tancat, que havíem de donar la volta allà mateix i marxar per on havíem vingut. Així, directament. Com es podia tancar un poble i perquè? Li vàrem preguntar i només ens va dir que era degut a un esdeveniment privat i que estaria obert el proper dia 26, 5 dies després.

Davant aquella contundència evidentment vàrem donar la volta allà mateix però quan estàvem a punt d’incorporar-nos a la carretera la noia ens va dir que esperéssim un moment. Aleshores vam veure 4 monovolums negres i amb els vidres tintats que venien per la carretera i entraven directament dins el poble. Aquells eren de l’esdeveniment privat tot i que no teníem ni idea del que es tractava. En els dies posteriors i mes quan per fi el dia 26 vam poder entrar al poble, vam suposar i creiem que encertar, de què es tractava.

Ara però tocava donar mitja volta i seguir amb els plans del dia que era anar a Vikten a veure un vidrier i de segur un altre paisatge únic i meravellós, com la majoria de racons i raconets de les Lofoten.

Eren aproximadament les 12:30h quan anàvem cap a Vikten, a 16 quilòmetres, on hi vam arribar en uns 20 minuts. Val a dir que els trajectes no es feien gens pesats, i aquests menys perquè eren curts, però encara que el trajecte fos llarg, era tant espectacular tot el paisatge que simplement anar dins del cotxe mirant per la finestra ja valia molt la pena.

Vikten semblava també un poble molt petit i força desèrtic al igual que Sund. Cal tenir en compte que aquest dia feia molt de vent i tampoc era el millor dia perquè els locals sortissin a donar una volta. A Ramberg hi havia molts locals però perquè hi havia un supermercat. Fora d’això, evidentment la gent preferia quedar-se a casa.

Vam anar directament a la botiga del vidrier on hi tenia un petit pàrquing. Aquí el vent, per sort, havia parat una mica tot i que seguia sent prou fort. El que si havia augmentat era la pluja. La temperatura seguia sense baixar dels 0 graus per lo que seguia caient aigua, amb el que emprenya això.

La botiga era enorme i amb desenes de peces de vidre ja fets i amb el vidrier allà enmig amb el seus forns i bufadors fent les diferents peces. El noi no tenia problema en què li féssim fotos i li preguntéssim tot i que no semblava tant amable com el ferrer, o almenys tant xerraire. Només entrar ens vam haver de treure un munt de roba de la calor que feia allà dins pels dos forns contínuament encesos i que arribaven a quasi 1000ºC!

Era sorprenent la facilitat en què li donava forma a les diferents peces que anava fent completament roents després de treure-les del forn. Primer les bufava per inflar-les i després amb un guant especial i donant-li voltes li acabava de donar la forma. En pocs minuts feia un pot de vidre ja quasi llest per vendre.

El noi ens anava explicant una mica i responia ales preguntes que li fèiem, sobretot la Marta, tot i que sense estendre’s massa com feia el ferrer. A mes, aquest si que tenia l’aspecte i caràcter que nosaltres considerem que tenen els noruecs, doncs tenia un coll i cap enormes i quadrat, de fet tot ell era enorme semblant el típic víking. També el seu caràcter era mes fred però contrastava amb la majoria de noruecs que havíem conegut fins aleshores, que eren ben normals, amables i oberts.

Com ja començava a ser habitual, la Marta, la Montse i la Marga van, primer mirar tot el que venia per després comprar cada una, una peça diferent. Això si, cada una costava uns 100€ i aquest encara va ser mes contundent quan la Marta li va voler regatejar. A diferència del ferrer que li va dir que això ja no es portava, aquest directament li va fer una mala cara que ja ho va dir tot. de totes maneres, i al comprar vàries coses, crec que els va rebaixar uns 10€.

Mentre, la Chus seguia anant per lliure i ja feia estona que estava al cotxe dinant. Eren tot just les 13h però ja feia una estona que havíem esmorzat i ja volia dinar. Les altres consideraven que encara era masa aviat, igual que el pare i jo. A mes a mi em seguia costant dinar al cotxe, i mes amb aquell fred i vent que t’obligava a estar dins ben atapeït.

Al final, i amb els quasi 300€ que es van deixar allà, el vidrier ja semblava mes simpàtic, de fet fins i tot va fer alguna broma amb la Marga i ens va acabar preguntant d’on érem, sabent igual que el ferrer i al dir-li de Barcelona, que parlàvem català. En general semblava que tots plegats coneixien força Catalunya i Espanya.

Un cop vist el vidrier vam sortir i vam passejar una mica pels voltants de la botiga ja que estava just al costat del mar i en una ubicació que oferia unes vistes precioses de la costa i les muntanyes dels voltants, per lo que no vam poder evitar fer algunes fotos. També hi havia, com, a tot arreu, una taula de fusta i bancs sobre un petit mirador a peu de mar. Semblava estrany però a lesa Lofoten hi ha taules de fusta amb bancs per tot arreu. Evidentment durant aquesta època estan sempre buides i plenes de neu però suposàvem que a l’estiu eren sempre plenes de gent, doncs és el que tenen els països nòrdics, que així que poden surten a què els toqui una mica el sol. Però la qüestió és que hi havia mes terrasses aquí que a Espanya.

La Marga, sent la mes gran del grup, semblava també la mes jove i amb mes energia de tots. Era increíble com corria i saltava tota l’estona deixant-nos a la resta sempre enrere. Era realment divertida.

Ens vam quedar una estona gaudint de l’entorn fins que mica en mica començà a ploure mes i vam tornar cap al cotxe on encara hi havia la Chus dinant. Tot just eren les 13h per lo que la resta vam decidir esperar i anar cap a un altre poble que quedés a prop. Vam decidir d’anar cap a Napp ja que era prou conegut tot i que no sabíem ben be que hi havia.

Napp queda a 8 quilòmetres de Vikten per lo que en poc mes de 10 minuts ja hi arribàvem. La Chus conduïa i jo anava de copilot indicant el camí fins arribar al pàrquing públic del poble confirmant-nos un cop mes que tots els pobles de les Lofoten tenen un pàrquing públic. Però tot i que el poble quedava una mica elevat oferint unes bones vistes del fiord, aquest no tenia cap lloc especial a visitar i estava tant o mes buit que els anteriors. A mes seguia plovent i fent molt de vent per lo que vam decidir no baixar del cotxe i donar mitja volta per tornar per on havíem vingut, doncs la carretera secundària que arribava el poble acabava allà mateix.

Havent visitat ja tots els pobles que volíem veure aquell dia i tenint en compte que la meteorologia era molt dolenta per passejar o veure massa cosa mes, vam decidir tornar ja cap a Sacrisoya i dinar a la cabana.

Però de camí a Sacrisoya vam passar per Flakstad per on ja hi havíem passat un dia anterior i on hi ha la famosa església vermella i que teníem pensat de visitar algun dia, i ja que havíem cancel·lat la visita a Napp vam decidir, avui si, parar a Flakstad i visitar l’església que ja podíem veure des de la carretera.

L’església tenia un pàrquing enorme amb places també per autocars però que estava completament buit. No era època ni dia de visites turístiques i a mes tot el pàrquing estava glaçat, tant que ni ens vam atrevir d’entrar-hi, deixant el cotxe just a l’entrada del pàrquing mig trepitjant la carretera.

La Chus, la Marta i el pare van baixar i van recórrer els 100 metres aproximadament de pàrquing glaçat fins arribar a l’església. En canvi, la Marga, la Montse i jo ens vam quedar al cotxe ja que feia molt de vent, molt de fred i tampoc ens feia especial il·lusió veure aquella església, i pel que fa a mi, cap en general. És cert que aquella era mot emblemática, però des del cotxe ja la vèiem prou be i ens estalviàvem de mullar-nos, doncs encara estava mig plovent-nevant.

Però mentre estàvem allà esperant amb el cotxe bloquejant l’entrada del pàrquing, va arribar un autocar que es va aturar davant nostre. El xofer no va pitar ni fer res com tothom a les Lofoten, però era evident que volia entrar al pàrquing de l’església.

Els dos que normalment conduïen eren a l’església. La Marga havia de ser una de les conductores però es va deixar el carnet a Barcelona per lo que no el va agafar en cap moment, però ara, veient que el xofer ens mirava i que els altres eren lluny, li va tocar posar-se de conductora i moure el cotxe uns metres enrere. Al final va ser prou ràpid. En qualsevol cas era increíble la paciència dels lofotenys, doncs ja ens havíem trobat vàries vegades amb cotxes darrere nostre anant a pas de vianant sense nosaltres adonar-nos’en però ells sense dir res.

Al cap d’uns 15 minuts van arribar la resta i vam esperar al cotxe mentre la Marta feia algunes fotos per l’entorn. Però just quan tots 5 érem al cotxe i la Marta fora, va començar a pedregar. Ja només faltava això. Havia plogut, nevat, fet un vent terrible i ara queia pedra, que junt amb el vent semblaven bales. Vam anar amb el cotxe cap on era la Marta fent fotos, que aguantava estoicament, va pujar al cotxe i vam marxar d’allà amb la pedregada caient amb força sobre el cotxe.

Eren les 14h passades i amb totes aquestes visites ja donàvem la sortida per acabada, per lo que vam tornar cap a Sacrisoya, a uns 25 quilòmetres i on vam arribar-hi en uns 30 minuts. Semblava que la temperatura havia baixat una mica ja que cada vegada queia menys pluja i mes neu, molt millor. Ara la pluja s’havia endut bona part de la neu acumulada però això seria per poc temps, doncs els dies següents nevaria amb força deixant gruixos de quasi 30 centímetres.

Poc abans de les 15h arribàvem a la cabana havent tingut un matí molt ben aprofitat visitant varis pobles tot i les inclemències meteorològiques. Ens estava costant veure aurores però almenys estàvem veient tot el què podíem de les illes, i el que era el mes important, amb una col·laboració i entesa totals entre tots 6.

En arribar el pare i jo vam dinar i la resta mes o menys, doncs la Chus ja havia dinat del tot i la resta havia menjat alguna cosa. Nosaltres, com sempre, bon embotit, doncs era el mes còmode per menjar fora però a mes és dels meus menjars preferits, per lo que per mi perfecte.

Després, com cada tarda, temps lliure per cadascú fer les seves històries particulars. La Marta i jo escrivint el diari, la Chus i la Montse parlant per telèfon, el pare classificant les fotos del dia i la Marga ja impacient per començar a fer el sopar, doncs li costava força estar massa estona asseguda.

Però quan la Chus va venir a la cuina, ella i la Marga no varen tardar en començar a discutir d’aquella manera que ho feien elles, és ad ir, sense cridar però sent ben clares i sinceres. De fet ja arribava un punt que fins i tot era divertit. Fins i tot la Marta va agafar el mòbil, el va posar al trípode i sobre la taula i cada vegada que discutien es posava a grabar-les amb el mòbil mentre em mirava de reüll, tot plegat molt graciós i divertit.

No eren ni les 19h que la Chus i la Marga ja estaven preparant el sopar mentre de tan en tan tenien alguna enganxada. Normalment eren elles dues les primeres en començar a preparar el sopar, la Chus perquè dinava molt aviat i poc i la Marga perquè no podia estar quieta. La Chus un cop el tenia preparat ja sopava però la Marga sempre esperava a què la resta també sopéssim, almenys la Montse i la Marta, ja que el pare i jo a vegades anàvem mes tard que la resta, sobretot jo ja que si sopo a les 20h abans d’anar a dormir haig de tornar a sopar, per lo que en aquests casos jo estava allà a la cuina amb ells picant alguna cosa mentre sopàvem i cap a les 22h sopava jo. Normalment el pare també s’esperava i sopàvem mes tard tots dos però acompanyats, doncs la majoria del grup no anava a dormir fins cap a les 12 de la nit. Normalment la Chus era la primera i la Marga la segona, totes dues com a molt a les 23h ja eren al llit però sempre disposades a ser despertades si vèiem aurores, doncs això era el mes important. I dic disposades perquè a mi això em costaria mes. Un cop estic dormint em costa molt aixecar-me. Evidentment si hi ha una aurora m’aixeco, però em costaria, perlo que preferia anar a dormir com a mínim a la 1 de la nit ja que a partir de les 2 ja era difícil que es veiessin.

Aquest dia però soparíem cocochas dels bacallans pescats dos dies abans i que en Lars ens va ben preparar i netejar en el mateix barco. Així doncs soparíem tots 6 junts el menjar preparats entre tots, un bon sopar en grup. La Marta a mes va preparar enciam amb olivada, molt bona, i el pare i jo ho vàrem acompanyar tot amb uns frankfurts per acabar d’omplir la panxa. Jo almenys, acostumo a menjar mes per sopar que per dinar tot i que sembli estrany, doncs prefereixo dinar poc per no quedar-me clapat tota la tarda. Per la nit en canvi, em va millor anar a dormir amb la panxa ben plena.

Diria que aquella era la primera vegada que provava les cocochas i val a dir que estaven boníssimes, mes tenint en compte que mes fresques no podien ser. El sopar va estar molt be, tan pel menjar com per la companyia i per estar gaudint d’un menjar tan bo pescat per nosaltres mateixos, sent a mes el plat típic de la zona menjant-lo en una típica cabana de les Lofoten. Tot plegat perfecte.

Tot perfecte menys la previsió d’aurores per aquella nit. Un dia mes la previsió meteorològica era de nuvolositat abundant durant tota la nit. En algun moment hi hauria alguna clariana donant alguna possibilitat però en general les probabilitats eren molt baixes.

El pare, la Marta i jo vam ser els que ens vàrem quedar fins mes tard, com quasi cada dia, sortint de tan en tan a fora per donar una volta a la cabana i consultant periòdicament les aplicacions corresponents. A la cabana no hi havia TV i encara que n’hi hagués segurament tampoc hi hauria satèl·lit per lo que els canals serien en noruec, per lo que l’espera la fèiem entre xerrades i lectures de notícies al mòbil per no desconnectar completament de la realitat. cal tenir en compte que durant aquests dies l’epidèmia del Coronavirus 2019 ja afectava molt a la Xina i començava ja a arribar a altres països.

Una nit mes doncs, els núvols no ens van deixar gaudir de les aurores, i feia molta ràbia, doncs d’aurores n’hi havia cada nit, però de la mateixa manera cada nit hi havia núvols que les tapaven completament. Així doncs, cap a les 12 de la nit la Marta i el pare ja van a anar a dormir i jo al cap de mitja hora. De totes maneres, i tenint en compte que a mi m’agrada també molt viatjar sol, estar-me una estona fora de la cabana, mig nevant i sobre una petita passarel·la de fusta sobre un fiord, era quelcom inoblidable i que no tenia preu. Em vaig quedar uns 20 minuts enmig d’un silenci absolut només trencat per l’aigua del mar sota els meus peus i contemplant les llumetes de les cabanes a l’altra banda del fiord.

20/02/2020 Cinquè dia: Museu víking de Borg

Arribava el cinquè dia de viatge i mica en mica ens anàvem adaptant tan al país com entre nosaltres a la cabana. Sembla mentida la capacitat d’adaptació que tenim els humans i que realment ni tan sols en som conscients. En aquest cas es tracta d’una adaptació molt trivial, però ens podríem adaptar en les situacions mes difícils. El que passa és que no en som conscients fins que ens hi trobem.

Ja ens posàvem i trèiem roba tantes vegades com fes falta durant el dia, caminàvem i corríem pels carrers glaçats o hi circulàvem amb el cotxe cada dia una mica mes ràpid que l’anterior. Ja fèiem distàncies mes llargues i tornàvem de nit sense cap problema.

Pel que fa a la cabana, ja des del primer dia que ens organitzàvem força be entre tots. Ja portàvem 3 dies a la cabana i estava ordenada i neta. Cadascú feia o aportava el què podia i entre tots ens complementàvem força be. Pel matí era potser el moment mes caòtic degut a què tots 6 volíem anar al bany, com és normal, per lo que en certs moments tocava fer cua, però tots érem prou considerats com per no estar mes de 10 minuts a la dutxa i no acaparar el bany per tal d’evitar col·lapses a primera hora. De fet, quan baixava de l’habitació ja ho baixava tot per dutxar-me, i tot i que a vegades havia d’esperar a la cuina, no eren mes de 5 minuts, i fins i tot moltes vegades no havia d’esperar gens.

Poden semblar ximpleries però en una cabana amb 6 persones de les quals la majoria no ens coneixíem, era important que tots fóssim prou responsables com perquè la convivència fos bona, i en aquest cas tots 6 ho érem i molt. Cal tenir en compte que jo estic acostumat a viatjar sol, i el fet de viatjar i a mes compartir l’allotjament amb 5 persones mes era algo que en certa manera em preocupava, doncs no sabia com m’hi adaptaria. Però la veritat és que amb aquest grup l’adaptació i la convivència era molt fàcil i tot aportàvem i cap es queixava.

Així que, com cada matí em vaig dutxar i vaig anar aprendre el cafè a la cuina on ja hi havia la Chus o el pare que normalment sempre baixaven abans que jo. La resta també però seguien ritmes diferents i a vegades baixaven uns minuts mes tard a esmorzar. Jo quasi no esmorzava però si em prenia un bon cafè com cada dia sigui on sigui. També és quan m’agrada mirar correus, notícies o escriure el diari, però ara era mes complicat, doncs ja aprofitàvem l’esmorzar per comentar què faríem durant el dia.

Així que el pare i la Chus van treure els seus mapes de paper i vam mirar les diferents opcions que havien considerat veure durant aquests dies. Després de comentar-ho entre tots vam decidir anar al museu víking de Borg, un dels museus que ja tenim pensat visitar algun dia i que per la seva ubicació era la millor opció, doncs estava força lluny però encara prou a prop, doncs les Illes Lofoten tenen 200 quilòmetres de llargada i nosaltres estàvem quasi al començament. Concretament quedava a uns 60 quilòmetres del resort i fins i tot passat Leknes, la ciutat amb aeroport on vàrem anar a comprar les meves botes. Ja que ja ens havíem atrevit a arribar a Leknes ja podíem anar fins a Borg on hi arribaríem aproximadament en una hora.

Així que vam acabar d’esmorzar, ens vam vestir be, vam preparar-nos el dinar i cap a les 9:30h sortíem cap a Borg. Aquest dia ja no feia tant bon dia com l’anterior quan vam poder sortir amb el pesquer. Avui ja feia mes vent, el mar estava mes picat i el sol costava de veure. Tampoc feia tant fred, quedant en alguns moments la temperatura per sobre els 0ºC. A mi això mes aviat m’emprenyava ja que de precipitacions n’hi hauria quasi cada dia i a totes hores, per lo que preferia que almenys caigués neu i no aigua. Ara de moment ni plovia ni nevava però tot apuntava a què no tardaria massa.

El que si tocava cada matí era treure neu i gel dels vidres del cotxe. Hi havia dies com avui que era mes fàcil, però d’altres ens podíem passar 15 minuts rascant els vidres.

El trajecte va anar be i sense cap contratemps gràcies a que jo seguia les indicacions de Google Maps i la Marta o el pare pels mapes en paper, doncs sobretot la Marta els dominava molt be i fins i tot deia que li anaven millor que els de Google Maps perquè podia tenir una visió mes àmplia de totes les illes i els diferents pobles pels què passàvem. I la veritat és que s’aclaria molt amb els mapes i no fallava en les seves indicacions.

Pel camí anàvem xerrant de tot, normalment del què havíem fet el dia anterior o dels plans per aquell dia però també de diferents anècdotes que cadascú explicava sobre els seus viatges o la vida en general. Sobretot la Marga era la que mes aportava en aquest sentit fent que els trajectes no fossin gens avorrits.

Cap a les 10:30h arribàvem a Borg i ja vèiem a dalt d’un petit turó de 15 metres, el museu víking amb la seva particular forma de vaixell víking. Encara sort que es veia de lluny perquè l’entrada al pàrquing queda just a la carretera i costa força de veure. Així que vam entrar al primer pàrquing que vam veure i allà vam deixar el cotxe tot i que ens estranyava una mica perquè només hi havia un cotxe mes i hi havia una senyal de discapacitats, però en no veure mes lloc per aparcar allà el vàrem deixar fins que va sortir una treballadora i ens va dir que el pàrquing estava a l’altra banda del museu, per lo que mentre la Chus el movia la resta vam entrar al museu per anar-nos informant. Ja ens estranyava què poguéssim aparcar en aquell lloc tant exclusiu…

Abans d’arribar al mostrador del museu hi havia una cafeteria amb moltes taules i una botiga de souvenirs on hi vam entrar a mirar. Jo, entre que mai compro res i que els preus eren caríssims vaig sortir-ne de seguida, però la resta va estar-hi una estona i fins i tot algú va comprar alguna cosa.

Al cap d’uns minuts i en veure la Chus ja a dins vam anar cap al mostrador a comprar les entrades. El cost era de 170kr per als adults i 160 per als seniors. La noia molt amablement ens va explicar com era el museu i l’ordre en què hauríem de veure les coses i ens va donar uns aparetets amb auriculars per anar escoltant la guia, entre altres idiomes, en espanyol.

La noia va dir alguna paraula en espanyol i al preguntar-li si l’entenia ens va dir que una mica perquè era italiana, cosa que vaig pensar que ja estava be perquè com a bons espanyols érem els qui mes alt parlàvem de la gent que hi havia allà. Sent italiana ja ens coneixia una mica millor. De fet la noia va ser molt pacient, doncs vam estar una bona estona allà preguntant i mirant com funcionaven les audio guies.

Així doncs, cadascú amb la seva audio guia vam entrar a la primera part del museu on hi havia eines víkings trobades i la història de tota la seva cultura. Algo que ens va sorprendre va ser saber que en una de les guerres entre diferents líders, quan ja era evident qui guanyaria, aquest va anar a l’altre per oferir-li marxar cap a Islàndia i seguir allà amb la seva vida, i tot plegat en una reunió ben cordial. Tant salvatges que els veiem i eren molt mes civilitzats que a les nostres terres, doncs aquí, en una situació similar, li haurien tallat el cap al perdedor i res de parlaments ni exilis.

També ens sorprenia la gran importància que tenia les dones en general i la reina en particular, doncs eren molt mes respectades que en altres cultures i pràcticament l’única cosa que no feien era anar a la guerra, però de manar manaven igual que els homes. En general ens va donar la sensació que tenim una idea molt equivocada de la cultura víking. Eren molt mes nobles que els nostres avantpassats d’aquella època.

Les eines, els videos explicatius de la història i un curtmetratge on es veia una mica la vida d’un príncep anant a la guerra mentre la seva promesa l’esperava, barrejant una mica història, romanticisme i èpica, formaven la primera part de la visita. Quan ja ho vam haver vist vam sortir fora per anar fins a les recreacions de dues sales comunes per a menjar-hi o fer-hi reunions. Eren sales grans amb capacitat per unes 150 persones amb taules grans i bancs coberts per pells. que juntament amb la foguera que hi havia enmig de la sala feia que tot plegat fos força càlid tenint en compte les circumstàncies.

Moltes de les eines que utilitzaven estaven fetes d’osos de balena, així com algunes pells o el propi menjar deixant clar que cada civilització s’adaptava al seu entorn.

En una de les dues sales hi havia un banc per a dues persones que semblava ser on hi seien els reis o els líders amb un casc i un escut recreats de l’època que ens podíem posar. Però el pare se li va caure l’escut fent un cop a terra important, de fet no teníem massa clar que no s’hagués trencat. El noi que hi havia allà disfressat de víking simplement va mirar sense donar-li mes importància. Potser deuria pensar que érem espanyols i que mes valia no dir res i simplement esperar a que marxéssim, doncs suposo que una mica ja ens deuen conèixer.

Vam recórrer be totes dues sales fent-nos una bona idea de com era la vida en comú dels víkings, donant-nos la sensació que era una cultura molt social, unida i molt mes avançada que altres cultures de l’època.

A continuació ja podíem anar cap a la tercera i última part del museu, on també s’hi arribava sortint de nou a fora i caminant uns 10 minuts per arribar a les runes d’una casa i altres recreacions. Però el vent que feia en arribar ara s’havia convertit en ventisca forta, i els 4 flocs de neu que queien ara era una nevada abundant. La sensació de fred havia baixat als -10ºC que unit al fort vent feia que aquella petita caminada es convertís en una travessia de dificultat 10. A mes el terra estava completament glaçat per lo que a sobre havíem de caminar a poc a poc i amb molt de compte per no caure, doncs el vent feia que costés aguantar l’equilibri en un terra tant lliscant.

Quan no portàvem ni 3 minuts caminant i ja vèiem tots plegats que els cops de vent eren tant forts que algun ens tiraria a terra i que ens constaria molt fer aquell petit trajecte, vam decidir donar mitja volta i tornar a l’inici del museu per preguntar si hi havia algun altre camí o manera d’arribar a la part final del museu. Així també aniríem a buscar a la Chus que s’havia separat de nosaltres quan encara no havíem ni arribat a les dues sales comunes.

Un cop allà la noia del museu ens va dir que la tercera part del museu, on intentàvem arribar, estava tancada! Doncs sort que ho vam deixar perquè hauríem arribat allà per res. De fet la noia ja no ens havia dit res d’aquella zona, però nosaltres ho havíem vist al mapa i per això vam decidir d’anar-hi. Però pel que es veu ho estaven restaurant i no es podia visitar. Tampoc ens va importar massa, doncs ens va ser impossible arribar-hi.

Així doncs, vam seure a les taules que hi havia a l’entrada del museu deixant la visita per finalitzada i esperant a la Chus mentre algun es prenia un cafè i altres seguien mirant la botiga de souvenirs on també hi venien roba que era el que mes miràvem, doncs hi havia abrics tèrmics força be de preu. Jo en vaig estar mirant un però m’anava una mica petit, però la veritat és que estaven molt be. Eren d’aquells prims però que abriguen molt.

A mi em venia una mica de gust un cafè pel fred que havíem passat però vaig decidir no prendre’n cap, doncs costaven 4,50€ i només eren per quan fos mes necessari. Ara encara feia poca estona que m’havia pres el del matí i no calia gastar-se ara 4,50€ per un cafè que tampoc tenia res d’especial. De fet aquest era el preu normal per un cafè normal a les Lofoten.

Un cop va tornar la Chus, vam acabar de pendre els cafès i mirar i comprar a la botiga, vam tornar cap al cotxe. Com que ja eren les 14h vam decidir de menjar allà mateix al cotxe. Aquesta era una altra cosa bona de tot el grup, que poc ens importava menjar a qualsevol lloc i de qualsevol manera, doncs allà al cotxe estàvem uns quants de peu i amb el vent i el fred gèlid que feia en aquell moment.

Les noies portaven carmanyoles amb menjar ben preparat i el pare i jo el pa amb embotit. I allà mig tapant-nos com podíem amb l’ajut del cotxe vam dinar sota la neu i el vent que cada vegada era mes fort. No era massa còmode dinar allà i d’aquella manera però sens dubte era mes divertit i memorable. I la veritat és que no m’hauria pensat mai que amb un grup desconegut podríem adaptar-nos tant a tot i que a ningú li importés.

I un cop feta la visita i havent dinat vam decidir anar al poble de Eggem a uns 10 minuts d’allà tot i que el camí era una mica complicat, doncs hauríem d’anar per una caminet estret i on el llevaneus hi passa un cop al mes. La veritat és que a mi ja em començava a preocupar una mica el tema del vent, doncs era molt fort i el terra estava tant glaçat que era molt fàcil sortir relliscant un munt de metres empès pel vent. A mes aquest caminet semblava mes una pista de gel que una carretera.

A Eggem hi ha un petit recinte a l’aire lliure amb cases d’estil medieval també a mode de museu. UN cop hi vam arribar efectivament vam veure el recinte però l’entrada costava 15kr. NO era massa car però ja ens obligava a baixar, pagar, etc. en una situació de vent cada vegada mes fort i un fred gèlid. La nostra intenció era donar una volta amb el cotxe sense haver de baixar massa estona i al veure que no era possible vam decidir marxar. El pare va baixar un moment per fer alguna foto des de fora mentre nosaltres vèiem les àligues a través del sostre solar sobrevolant el cotxe, un espectacle únic i molt mes interessant que les vivendes d’estil medieval.

Des del cotxe vèiem el pare amb els seus mes de 100 quilos fent autèntics esforços per no sortir volant, una mostra mes del fort vent que feia i un motiu mes per no voler sortir del cotxe. A mes aquest vent feia que la sensació de fred fos la mes intensa que havíem sentit des de que érem de viatge. Realment feia molta mandra sortir.

Al cap de menys de 5 minuts el pare va tornar al cotxe i vam començar el trajecte de tornada cap a la cabana, trajecte que duraria poc mes d’una hora.

El paisatge en aquella zona era única a la vegada que un xic tètrica ja que quasi no es veia res degut al fort vent que aixecava la neu que junt amb el cel gris i tot el terra i aigua què vèiem colgats de neu feia que la visibilitat fos molt dolenta i tot plegat es veiés gris i apagat només acompanyat pel soroll del fort vent. Un temps i una zona molt inhòspits que feien d’aquell un lloc únic donant-te la satisfacció d’haver-hi estat i haver sobreviscut.

Durant el trajecte va seguir nevant i fent molt de vent però mica en mica es va anar calmant conforme ens acostàvem a Sacrisoya. Un temps així no era bo per poder veure aurores però la veritat és que a mi m’encantaven aquestes inclemències meteorològiques de vent, fred i neu a mansalva. Si que era una mica preocupant a l’hora de conduir i mes amb la poca pràctica que encara teníem. A la carretera cada vegada hi havia mes neu fins al punt que cap de nosaltres podia entendre com el cotxe podia circular tant be per una carretera a trams glaçada i a trams amb mig pam de neu. Però la qüestió és que el cotxe anava perfectament sobre aquella pista de gel i això que circulàvem a una mitja de 60km/h. Tot i així encara hi havia algun local que ens avançava, algo que ens deixava completament perplexes. Això si, cada dia ens coneixíem una mica millor aquella carretera E10 passant per llocs ja coneguts orientant-nos cada vegada millor sense l’ajuda de mapes.

Cap a les 16:30h, quan ja es feia fosc, vàrem arribar a la cabana previ pas per Hamnoy replet de gent fent fotos des del pont. En aquell poble sempre hi havia gent, i molta, fent fotos fos l’hora que fos i fes el tems que fes, doncs sempre en vèiem.

Depenent del dia el pàrquing del resort era tant ple de neu que ni es veia on es podia aparcar. La neu mica en mica s’anava acumulant deixant un paisatge preciós, de postal. Ja ens anàvem acostumant al posar i treure roba cada vegada que anàvem del cotxe a la cabana tot i que sense deixar de pensar que tot un hivern així ha de ser una mica cansat, doncs fins i tot depenent d’on vagis has de portar un altre calçat, el de fora i el de dins. Jo portava normalment 4 capes de roba, 3 d’elles amb cremallera, que em podia anar traient segons les circumstàncies, a mode de ceba. Però la veritat és que almenys només per uns dies a mi m’agradava molt aquell clima, almenys mes que la calor i humitats insoportables de Tailàndia o Puerto Rico, on no podia caminar mes de 30 minuts perquè havia de tornar a l’hotel a dutxar-me.

Com cada tarda teníem temps lliure i jo aprofitava per prendre un cafè si ja feia almenys dues hores d’haver dinat mentre passava les despeses del dia a l’Excel i anotava algunes referències per a escriure mes endavant aquest diari. La resta del grup, evidentment, també aprofitava aquesta estona per cadascú fer el que volia. La Marta era potser la que mes se semblava a mi en aquest sentit, doncs també es preparava un te i escrivia el seu diari particular. També xerraven de tan en tan sobretot del què havíem fet durant el dia però sempre acabàvem parlant de nosaltres, doncs al final, la majoria de nosaltres no ens coneixíem per lo que teníem molt per explicar, i mes aquest grup que no vam tardar en adonar-nos que tots plegats érem força viatgers i amb unes vides força interessants.

També com ja portàvem fent cada tarda, cap a les 18h començàvem a mirar les previsions meteorològica i d’aurores. La d’aurores era bona, doncs cada nit n’hi havia tot i que de 3kp, que no és massa però suficient per veure-les a la latitud a la que estàvem. El problema sempre eren els núvols. Aquest dia portava tota la tarda mig nevant i amb el cel completament tapat i semblava que per la nit seguiria igual. Era una mica desesperant però el fet d’haver-ne vist ja una el segon dia a les Lofoten quan jo creia que no en veuríem cap dia, ja feia que almenys per mi no fos tant desesperant.

Així doncs, amb el mòbil a la mà i mirant per la finestra cada pocs minuts va començar el període de guàrdia d’aurores del dia. De tan en tan treia el cap o donava una petita volta a la cabana per veure be el cel tot i que no calia massa ja que des de dins ja no es veien estrelles, i si no es veuen estrelles segurament no es veuran aurores. En qualsevol cas s’havien de fer les guàrdies perquè mai se sabia. Sense anar mes lluny, el dia que la vam poder veure era una d’aquelles nits que donàvem per completament perduda per la quantitat de núvols que hi havia, per lo que no podíem estar segurs de res. Si algo ens havia quedat clar, era que la meteorologia a les Lofoten és molt canviant.

A les 19h la Marga ja va proposar de començar a preparar el sopar. Era aviat però tenint en compte que a les 17h ja era negra nit i ja estàvem tancats a la cabana, la veritat és que sopar a aquella hora no era tant estrany, de fet ja començàvem a entendre perquè allà tothom sopa tant aviat. A mes la Marga a la que s’avorria una mica ja volia menjar, per lo que quan algú començava a preparar coses la resta no tardàvem en unir-nos-hi. A mes, la Marga amb tota la seva energia, quan començava a preparar el sopar ho feia a una velocitat brutal fent que la resta, inconscientment, també comencéssim a preparar coses corrent per la cuina.

Així doncs, a les 19:30h ja estàvem tots 6 asseguts a la taula de la cuina, cadascú al seu lloc, doncs així som els humans, allà on hem segut el primer dia ja hi seiem cada dia. Els sopars estaven be perquè cadascú posava una mica del seu menjar hi fèiem un sopar comú, bàsicament sopes, amanides, embotit i el pare i jo també frankfurts.

El dia anterior havíem quedat que només netejaríem els plats un cop al dia, pel matí, però avui quan encara no havia passat ni un dia, ja érem mes d’un els que anàvem rentant els plats i les olles just després de sopar. Érem tots plegats tant responsables que ni tan sols podíem deixar els plats bruts una sola nit. En qualsevol cas millor això que el contrari. Sense haver de repartir cap tasca tot es feia be, a temps i sense cap problema o discussió.

Després de sopar, com ja era habitual, el pare i jo, que també érem els mes mussols, ens quedàvem entre el menjador mirant per la finestra i de tan en tan donant una volta per fora la cabana en busca d’aurores. La Marta era de les noies la que mes pendent estava, de fet bona part del temps estava amb nosaltres fent guàrdia i mirant les previsions a les diferents app’s. a Marta és una noia molt divertida i quan comença ambles seves bromes no para, per lo que les guàrdies amb ella es feien molt mes entretingudes, cosa que li agraíem molt.

Però lo realment important seguia sense arribar. Be, si que arribava, doncs d’aurores n’hi havia cada nit, el problema és que també cada nit hi havia tal nuvolada que quedaven completament tapades, i aquest dia seguia igual. De fet el temps empitjorava per moments i semblava que seria així durant dies.

De totes maneres aquestes estones tampoc eren completament perdudes ja que almenys el pare i jo teníem temps de parlar de tot tipus de temes passant així junts un temps que d’una altra manera no passaríem.

La resta ja havien anat a les habitacions i cap a les 23h ja estaven dormint. La Marta ja no va tardar massa en anar a dormir i el pare i jo ens vam esperar fins quasi les 12 de la nit que veient que ja era tard i que el temps seguia igual vam deixar la guàrdia amb l’esperança que la Montse, en una de les seves comprovacions nocturnes ens despertés dient que hi havia una aurora, cosa que no va passar…

Però en qualsevol cas el dia va ser molt aprofitat i enriquidor, doncs ara coneixíem molt millor tota la cultura víking i com havien viscut en aquelles terres tant fredes en els últims 1000 anys. A mes ja havien passat els 2 o 3 dies necessaris per acostumar-te a un nou lloc per lo que ara ja anàvem molt mes solts per aquelles illetes al cercle polar àrtic.

19/02/2020 Quart dia: Pescant bacallà

Em vaig despertar cap a les 7:30h en part pel soroll del pare i altres que ja s’havien aixecat. El dia anterior i primer a la cabana no havia tingut problemes amb el lavabo que compartíem 6 persones i que aquella hora del matí estava ben transitat, per lo que ja no anava amb la pressa d’aprofitar el moment en què no hi hagués ningú. Així que em vaig despertar del tot tranquil·lament al llit i al cap de 10 minuts vaig anar cap abaix a esperar que quedés el lavabo lliure per dutxar-me.

L’ambient en el grup era immillorable. En general ens portàvem be entre nosaltres, no hi havia problemes de convivència a la cabana, entre tots ho fèiem tot sense queixes i per acabar-ho d’arrodonir la nit anterior havíem vist tots la nostra primera aurora boreal.

De seguida ja vaig poder anar a dutxar-me i després a esmorzar, be, bàsicament a prendre el cafè i algo de xocolata. Evidentment la dutxa era mes ràpida de lo habitual i el lavabo procurava ocupar-lo el mínim temps possible, com tots. Aquestes son les coses que a mi personalment mes em costen ja que estic acostumat a viure i viatjar sol, per lo que quan haig de compartir potser em costa mes de lo normal a adaptar-m’hi, però al final totes les adaptacions son mes ràpides del que ens pensem i mes en un viatge. En qualsevol cas la situació no era massa diferent a la de qualsevol altra família.

Una de les rutines que també havia de canviar era la de llegir notícies i escriure el diari mentre em prenia el cafè. Només mirava els correus mes importants i prenia algunes notes per recordar lo fet i poder escriure el diari un cop arribés a casa. Per contra, durant l’esmorzar quasi que hi estàvem tots i aprofitàvem per parlar mes tranquil·lament, a vegades de temes mes personals o professionals de cadascú, doncs al final hi havia moltes coses de nosaltres que la resta del grup no sabia.

Cadascú quasi que esmorzava algo diferent a la resta del grup. Les noies esmorzaven mes que el pare i jo i també mes cereals o fruita. Jo com a molt algo de xocolata. En qualsevol cas ens organitzàvem molt be tots plegats en aquella cuina i tothom podia menjar de tot, tot i que evidentment tots preferíem el que havíem portat per nosaltres.

Evidentment vam estar comentant la fantàstica i igualment inesperada aurora boreal que vam veure la nit anterior. En general tots esperaven veure’n mes tot i que el pare i jo sabíem que veure’n mes era molt difícil i que lo del dia anterior havia sigut quasi un miracle i que havíem tingut ja molta mes sort de la que ens esperàvem.

Vam acabar d’esmorzar i vam comentar què fer aquell dia. Ja que encara eren els primers dies, vam decidir seguint anant a prop. Així doncs aquest dia aniríem a Reine, a l’illa del costat i un dels dos pobles mes coneguts i fotografiats de les Illes Lofoten.

A Reine també aprofitaríem per buscar tours en barco, ja fos per anar a veure balenes o a pescar bacallà en un pesquer de veritat, que era algo que sobretot li feia gràcia a la Chus però que a la resta no ens importaria fer i així poder veure de ben a prop la indústria principal de les Lofoten. En qualsevol cas hauríem d’anar a Reine i veure què hi havia, perquè ja havíem pogut comprovar que durant l’hivern molts centres turístics estaven tancats o tenien horaris molt estranys, tipus de 12 a 15h.

Així doncs, ens vam preparar els dinars, la roba i vam enretirar la neu i el gel del cotxe, doncs havia estat tota la nit nevant i sobre el cotxe ja hi havia un pam de neu. Lo bo és que aquí, evidentment, hi tenien les eines mes apropiades per aquestes coses.

Reine està a 5 minuts en cotxe, a l’illa del costat i que no queda ben be a la carretera principal, sinó que s’ha de creuar un pont per arribar-hi. Quan estàvem creuant aquest pont vam veure el primer i últim accident a les Illes Lofoten, i de fet va ser un accident molt lleu i probablement eren 2 turistes. Els locals, tot i les condicions de la carretera, eren molt prudents i en sabien molt i en tots els dies no vam veure cap accident ni petit xoc com el d’aquest dia. Dos cotxes feien marxa enrere a la vegada volent aparcar en aquell pont des d’on hi havia unes vistes espectaculars i on de fet ja hi havia un munt de cotxes parats. Doncs tots dos conductors no sabem on miraven però anar fent marxa enrere van acabar xocant tot i que anaven molt a poc a poc per ser una zona molt petita però amb un munt de cotxes i persones donant-hi voltes. Nosaltres volíem aparcar allà però vam veure-hi tant merder que vam decidir seguir i entrar dins el poble.

Dins els pobles i després d’una nit de nevada incessant, els carrers ni es veien. Tot plegat es veia blanc i sort de les roderes dels cotxes perquè sinó ni sabríem per on anar. No deixava de sorprendre’ns veure tothom fent la seva vida normal, fins i tot gent gran tornant de fer la compra amb carrets-trineu. Tot estava completament adaptat a la neu i res s’aturava.

Vam recórrer uns 150 metres per aquell carrer nevat fins arribar a un petit pàrquing al centre del poble on vam aparcar. Allà mateix ja es veia el mar, les barquetes, les cabanes, etc. Encara no havíem baixat del cotxe que ja podíem apreciar els motius pel qual Reine és un dels pobles mes fotografiats de les Illes Lofoten. A mes feia molt bon dia per lo que les vistes eren magnífiques.

Quasi sense ni comentar-ho, vam baixar del cotxe i tots vam anar cap a unes casetes que teníem davant i que tenien un petit moll de fusta i des d’on es veia tota la badia. Era tant bonic que tots hi vam anar com si fóssim atrets per alguna força magnètica.

Vam passejar una estona pel petit moll i per enmig de les casetes fent fotos i admirant el paisatge fins que la Marta ja va anar a buscar alguna oficina turística acompanyada per mi mentre els altres seguien passejant pel poble.

Però l’oficina estava tancada per ser hivern. A diferència del que pugui semblar, a les Lofoten hi ha mes turisme a l’estiu que a l’hivern, doncs evidentment no hi fa tant fred i les Illes sense nevar son igualment espectaculars. En qualsevol cas jo les prefereixo molt mes a l’hivern, i no només per la neu sinó per la possibilitat de veure aurores boreals. En qualsevol ara moltes oficines estaven tancades o feien horaris molt curts, així que vam mirar els cartells que hi havia penjats a la porta i vam veure que feien els tours per veure balenes i per anar amb pesquer. Vam fer fotos dels cartells i vam seguir caminant a veure si trobàvem algun lloc mes.

No havíem caminat ni 10 metres que vam veure un noi amb peto de bacallaner, és a dir, els típics pantalons que porten els pescadors de bacallà, i que ja ens mirava com esperant a què li féssim alguna pregunta ja que veníem de veure l’oficina de turisme tancada. I així era, la Marta ja se li acostava amb la intenció de preguntar.

El noi ens va confirmar que l’oficina no obria en tot l’hivern degut als pocs turistes que hi havia. En preguntar-li si es podia fer alguna activitat ens va comentar que ell tenia un pesquer i una empresa que organitzava sortides amb el propi pesquer per aprendre a pescar bacallà a alta mar. Al preguntar-li si aquest mateix dia podíem fer una sortida ens va dir que probablement si ja que el grup que tenia previst per aquell dia finalment no vindrien per lo que tenia el pesquer lliure. A mes aquest era l’únic dia de la setmana que faria la sortida ja que la resta de la setmana la previsió meteorològica era molt dolenta.

Ens va sorprendre la falta d’insistència perquè ens apuntéssim tal com hauria fet qualsevol altra venedor de qualsevol activitat i que s’hagués quedat penjat a últim moment. Els noruecs son molt mes educats i en cap moment ens va pressionar de cap manera, de fet tot el contrari, en certs moments semblava que li feia fins i tot mandra fer cap activitat. De la mateixa manera també ens va sorprendre lo amable i obert que era, responent tranquil·lament a totes les nostres preguntes i tota l’estona amb un somriure. Ja ens començàvem a adonar de l’equivocada imatge que teníem dels noruecs. Finalment ens va dir el seu nom, Lars, i vàrem quedar que ho parlaríem amb el grup i ja li diríem alguna cosa. La Chus que va aparèixer quan portàvem una estona parlant amb el Lars, va escoltar bona part de la conversa i ja tenia clar que volia sortir amb el pesquer, de fet pescar bacallà amb un pesquer era una de les activitats que volia fer i que ja ens havia dit abans de començar el viatge. A la resta no ens feia tanta gràcia i menys amb el fred que feia i el què costava, uns 100€, però vam tornar amb el grup per comentar-ho i a tots ens va semblar be fer-ho sempre i quan es pogués, doncs el temps semblava una mica variable i de tan en tan s’ennuvolava una mica.

La Chus va anar sola a donar una volta pel poble mentre la Marta i jo tornàvem amb la resta del grup per comentar el que havíem parlat amb el Lars. Vam anar tots 5 cap a un petit moll de fusta des d’on es tenien unes vistes privilegiades i mes en aquell dia tant clar que feia i que havíem d’aprofitar. Ens vam fer unes quantes fotos mentre ens quedàvem perplexos per les innumerables meravelles que tenien aquelles illes i a qualsevol lloc que miressis i després vam comentar la proposta d’en Lars.

Als 5 ens feia mes gràcia veure balenes però el lloc estava a 200 quilòmetres d’allà i aquest dia era molt bo per sortir amb el pesquer, així que vam decidir de dir-li a la Chus que volíem fer l’activitat i anar a buscar al Lars per fer la reserva. Amb en Lars no vàrem quedar a un lloc concret sinó que mes aviat ens va venir a dir que ja ens trobaria, doncs al final el poble és petit i amb pocs turistes per lo que tots 6 caminant per allà se’ns veia de lluny. De fet vam passejar una mica pel poble i de seguida ja vam veure en Lars de lluny que ens va assenyalar on tenia l’oficina.

Eren les 11h aproximadament i amb el Lars havíem quedat cap a les 12h. De fet no havíem quedat massa en cap hora, doncs semblava que allà es prenien la vida amb mes calma. Així que vam aprofitar per anar a prendre algo a un bar que hi havia allà al costat i que semblava l’únic de bona part del poble. El pare i jo vam entrar un moment però no vàrem prendre res perquè un cafè costava 4€ i no feia tanta estona que ja ens n’havíem pres un com per ara demanar-ne un altre de 4€. Així que vam sortir i ens vam quedar davant la cafeteria des d’on hi havia una bona perspectiva del carrer, part del moll del que veníem i del pàrquing on teníem el cotxe aparcat. Des d’allà podíem veure mares amb els carrets amb rodes tot terreny passejant les criatures per aquells carrers amb un pam de neu, o els avis i àvies tornant de comprar amb els carretons trineu per poder portar la compra, o l’excavadora amb rodes plenes de claus que portava caixes de bacallà des del moll fins a les afores del poble. M’encanta veure com viu la gent en llocs tant diferents com aquest i com s’adapta perfectament a les inclemències meteorològiques i poden fer una vida totalment normal. A mes, tractant-se de Noruega, tothom era molt amable, respectuós, silenciós i pacient.

Ens vam quedar uns 10 minuts allà contemplant i comentant fins que varen sortir les noies i ja vam anar a buscar en Lars a la seva oficina. Quedava poca estona per les 12h quan vam arribar a l’oficina on hi havia la que semblava la dona d’en Lars, una dona molt mes fèrria que en Lars que se’l veia un tros de pa. Per pagar va ser una mica caòtic perquè semblava que la dona havia d’anotar totes les dades de la targeta tal com si fes un pagament en una pàgina web des del mòbil, doncs no tenia un aparell tipus datàfon. Allà va ser on vàrem veure els vestits de bacallaner que ens hauríem de posar i ja tots plegats ens vam quedar una mica a la expectativa de si realment ens hauríem de posar allò, doncs cap de nosaltres volia mullar-se ni passar fred en excés.

Això si, costava 1000kr cadascú, és a dir, 99€. No estava gens malament els preus noruegs. De fet no tardaríem en adonar-nos que molts tours costaven just això, 1000kr.

Un cop tot pagat vam anar amb el Lars caminant fins al moll on hi tenia el pesquer junt a una caseta on hi tenia tots els vestits de bacallaner que ens va anar repartint a cadascú. El barco era mes gran del que pensava, de fet era un bon pesquer amb la seva grua, magatzems, cabines, etc. Ens va explicar les normes bàsiques de seguretat i ens va dir que a dins hi teníem cafè i te de cortesia i que podíem anar per on volguéssim del barco, llibertat total. ràpidament va treure els amarratges, va anar cap al timó i vam sortir de la badia cap a alta mar a buscar les zones on en Lars ja sabia que hi podien haver mes bacallans.

Era evident però no deixava de fer-nos gràcia veure tota la coberta del barco plena de gel. Tot i que en Lars va engegar una manguera per anar desfent el gel acumulat, aquest li costava molt de marxar del tot, de fet va quedar força gel escampat per tota la coberta donant una imatge de fred de veritat, doncs veure gel i neu en un barco a alta mar encara ajuda a comprendre millor les baixes temperatures que tenen sempre durant l’hivern.

Per cert que prèviament ja ens havíem posat els vestits de bacallaner i tot i que estaven una mica humits ja notàvem lo molt que abrigaven en comparació a la roba normal, tot i que fos tèrmica. Això si, els vestits eren molt gruixuts i pesants, realment havia de ser cansat anar tot el dia amb allò.

La sortida del moll era impressionant perquè et permetia veure Reine des d’una perspectiva completament diferent. Si ja era un espectacle des de terra, la imatge des del mar era impagable. De fet això era el que mes ganes tenia de veure des del barco, aquesta imatge de tota la costa nevada, amb els fiords i les casetes sota un dia radiant.

Estava previst que tota la sortida pogués allargar-se fins a 4 hores, doncs ja quasi que se’n necessitaven dues per anar i tornar del lloc on hi havia els bacallans. Així que jo i altres vam aprofitar per anar a prendre un cafè de cortesia mentre seguíem camí mar endins.

Mentre fèiem camí vam conèixer un setè passatger que venia amb nosaltres, que de fet al principi jo pensava que era un company d’en Lars, però no, era un client mes com nosaltres. Era americà i a diferència de nosaltres ell si que era molt aficionat a la pesca i estava molt interessat en pescar bacallans, cosa que a nosaltres ens feia mes gràcia anar amb el barco i veure com funcionava aquesta indústria una mica mes des de dins.

Anàvem amunt i avall del barco fent fotos per tot arreu i a tots els paisatges de postal que vèiem allà on miréssim i pel propi barco que tenia prou gràcia, doncs era un pesquer autèntic i típic del mar del Nord. La veritat és que tot i encara no haver començat la pesca, l’experiència ja valia prou la pena.

Quan portàvem quasi una hora de camí, en Lars va parar el barco en una zona, evidentment allunyada d’on havíem sortit però encara a prop de la costa, doncs aquella zona era plena de fiords i illes per lo que per molt que t’allunyessis era fàcil seguir veient alguna costa ben a prop. Tot i ser un dia tranquil i el mar calmat, aquí a alta mar ja es notava mes l’onatge i al parar el barco encara mes, de fet en certs moments ja ens havíem d’anar agafant per les cordes.

El barco utilitzava una espècie de canya de pescar però de barco, és a dir, tenia una rodeta per tirar i recollir el fil de pescar però era enorme i estava collada al barco. I d’aquestes rodetes n’hi havia 4 o 5 en un lateral del barco. A mes, tenia 4 hams i no se’ls havia de posar cap cuc, doncs ja portaven una peça amb forma i color de peix que al moure’s dins l’aigua realment semblava un peix de veritat.

A les 3 M no els feia cap gràcia pescar bacallans i ni tan sols que ningú en pesqués, per lo que directament es van quedar dins la cabina del barco on hi havia la taula i podien veure l’exterior per les finestres. El noi americà es va posar en un dels pescadors, la Chus en un altre i el pare i jo junts en un altre. I ja tan sols es tractava d’anar tirant fil fins que el pes toqués al terra, cosa que va tardar una estona, doncs almenys el pes va baixar 20 o 25 metres. Un cop tirat fil fins al sol marí, ja només quedava anar movent el fil per tal que els hams es moguessin simulant peixos.

Així doncs, vaig tirar tot el fil, el vaig començar a moure i en, literalment, menys de 2 minuts, vaig notar que el fil tirava molt. Com que l’acabava de tirar no creia que ja haguessin picat, per lo que primer vaig pensar que el pes s’havia quedat enganxat en alguna roca, però aleshores si que vaig notar que el fil se m’escapava de les mans, el que significava que evidentment un bacallà estava tirant d’ell, i amb molta força. Li vaig dir al pare que creia que havien picat i vaig començar a recollir el fil. Ell al veure com es movia em va dir que si, que també li semblava que havien picat i va seguir recollint fil ja que costava molt i mes valia tornar-nos per a recollir-lo el mes ràpid possible.

I no era fàcil, doncs eren mes de 20 metres de fil arrossegant un bacallà que encara no sabíem com era però com a mínim semblava gran, doncs recollir aquell fil en aquell moment costava mes del que pot semblar des de fora. Però finalment, quan el bacallà encara era 1 o 2 metres sota l’aigua, ja vaig poder veure que es tractava d’un bacallà, confirmant-li a la vegada al pare que efectivament estàvem pujant un bacallà i ben gros. En aquell moment vaig cridar al Lars que estava amb la Chus i al veure el bacallà ja a la superfície va córrer a agafar un pal d’uns 2 metres amb uns ganxos a una punta amb el que va agafar el bacallà i el va acabar de pujar fins la coberta del barco. I va ser aleshores quan vam veure l’enorme bacallà que acabàvem de pescar, un bacallà d’uns 7 quilos.

No ens podíem creure lo ràpid que havíem pescat aquell bacallà. No feia ni 3 minuts que havíem tirat el fil i ja teníem el primer bacallà a la coberta del barco. En Lars em va portar uns guants especials que en un primer moment no sabia perquè eren però que en qualsevol cas em vaig posar. Eren uns guants mes resistents de lo normal per lo que en un primer moment vaig pensar que potser volia que jo netegés el bacallà, però no, mentre me’ls posava ell li va fer un tall al bacallà i me’l va donar dient-me per on l’havia d’agafar. I allà estava jo, agafant el bacallà de 7 quilos per a fer la foto de rigor. La veritat és que feia una mica d’angúnia perquè de tan en tan encara es movia i el tenia agafat quasi per les brànquies. Però era un bon bacallà i fresquíssim que ens acabaríem menjant entre tots.

Un cop feta la foto, i degut a què érem dos pescant en el mateix rotllo i havíem anat molt ràpid, vam decidir tirar el fil una vegada mes. Aquesta vegada li tocaria al pare fer mes part de la feina. Però en aquest cas tampoc vam tenir massa temps de res, doncs quan tampoc feia ni 2 minuts que el pes havia tocat a terra, ja semblava que havien tornat a picar. Vam recollir el fil ràpidament i efectivament allò pesava igual que abans, semblava que havia tornat a picar un bacallà de la mateixa mida.

El pare i jo ja ni ens ho crèiem. Vam seguir recollint fil fins que va aparèixer un nou bacallà. Vam cridar al Lars que també va flipar i ràpidament el va enganxar amb el pal de 2 metres. El tio també estava que no s’ho creia, doncs acabàvem de pescar 2 bacallans enormes en menys de 5 minuts i sense tenir-ne ni idea. Aquesta vegada li va donar els guants especials al pare perquè agafés el bacallà i jo li pogués fer a ell la foto de rigor.

I així és com vam pescar dos bacallans valorats en 25€ cada un en 5 minuts. Això si, estàvem ben cansats, doncs estirar un bacallà de 7 quilos que no parar de fer força costa mes del que sembla. Així doncs el pare i jo vam decidir ja no tirar mes el fil. A mes a la Montse no li feia cap gràcia que pesquéssim bacallans, tot i que semblava que en aquella zona n’hi havia milions.

Però quan tot just havíem fet la foto i encara estàvem recollint be el fil, la Chus va dir que li semblava que havien picat. Ens hi vam acostar i efectivament havien picat, però no un, sinó 4! A cada un dels hams que tenia el fil hi havia un bacallà enganxat. Allò va ser al·lucinant. Entre tots intentàvem mantenir el fil tensat mentre en Lars va anar a la coberta inferior per poder-los agafar millor amb el pal. Amb tot el moviment un dels bacallans es va poder escapar quedant-ne 3 que en Lars va agafar i pujar al barco. Tots 3 eren també grans, similars als dos nostres.

Així doncs, ja teníem 5 bacallans enormes i evidentment ja vam parar, doncs en aquell moment encara no sabíem què en faríem dels bacallans tot i que pensàvem que si nosaltres no ens els emportàvem tots se’ls quedaria en Lars, doncs al final era pescador. Ja només faltava el noi americà que suposadament era el mes expert de tots i el que mes ganes tenia de pescar alguna cosa, així que mentre ell seguia la Chus, el pare i jo ens vam quedar a la coberta xerrant amb en Lars sobre la pesca que acabàvem de fer.

Li vaig preguntar si era normal pescar tants bacallans en tant poca estona i va dir que no tan, que és cert que allà hi ha milions de bacallans però que tampoc és habitual tirar el fil i treure’n 5 en 10 minuts. de fet el noi americà encara no n’havia pescat cap. Així que ens va dir que a part de fer-ho be havíem tingut algo de sort. Fins i tot a ell se’l veia content de que haguéssim pogut pescar 5 bacallans, doncs ell era qui ens va donar les instruccions i veure que ho vam saber fer be suposo que li va donar certa satisfacció. La veritat és que se’l veia molt bona persona.

Al cap de 10 minuts mes de ser a la mateixa zona, en Lars va decidir d’anar a un altre punt per veure si el noi americà tenia mes sort i pescava algo. Mentre les 3 M ja estaven mig dinant a la cabina i nosaltres anàvem fent voltes pel barco i a estones a dins per descansar una mica, doncs entre la pesca i el moviment del barco el cansament s’acabava notant.

Eren quasi les 14h quan en Lars parava en una altra zona i des d’on ja podíem veure el sol quasi ponent-se darrere el mar, doncs tot i que tot just eren les 14h, ja quedava poca estona per la posta de sol, que era a les 16h per estar en una latitud tant alta. Al mig del mar, en un pesquer autèntic de Noruega, amb els imponents penya-segats a poca distància, la costa de Reine al fons i el sol ponent-se al mar, la imatge i l’espectacle natural que podíem veure era senzillament únic i inoblidable. Encara que no haguéssim pescat res, només per això ja valia la pena ser allà en aquell moment.

El noi americà seguia sense tenir sort. Ell ho intentava movent el fil tal com ens havia explicat el Lars però no li picava res. En Lars va decidir anar fins a un tercer lloc a veure si el noi tenia mes sort. Mentre, nosaltres seguíem entre la coberta admirant el paisatge i dins la cabina prenent cafè o menjant. De fet les noies ja havien quasi dinat, només quedàvem el pare i jo que preferíem seguir el nostre horari, doncs tot i que eren les 14h encara no era prou tard com per menjar allà de qualsevol manera. A mes jo sempre prefereixo aguantar tot el possible perquè després de dinar em quedo sense energia i amb ganes només d’enganxar un llit o un sofà on fer-hi una migdiada de 3 hores.

Cap a les 14:30h i quan l’americà seguia sense pescar res, en Lars va decidir que ja n’hi havia prou i que havíem de començar a tornar cap a Reine. Era el que tenia mes ganes de pescar i el que teòricament mes en sabia i l’únic que ho va intentar i no va pescar res. Comentant-li al Lars em va dir que havíem tingut força sort de pescar-ne tants amb tant poca estona, perquè tot i que allà en aquella època està plagat de bacallans, tampoc es tirar la canya i començar a treure bacallans a mansalva. Per lo que tot i fer-ho be i tal com ens havia explicat, havíem tingut algo de sort d’aconseguir finalment 5 bacallans.

Així doncs, en Lars va posar el pilot automàtic en direcció a la costa i mentre fèiem camí va començar a netejar i tallar els bacallans. No deixava de sorprendre la pràctica que en tenia i la velocitat a la que tallava els bacallans deixant lloms perfectes i enormes de bacallà ben fresc del mar del Nord.

A diferència de la resta de pescadors que intenten aprofitar al màxim tot el bacallà, com que aquests eren tots per nosaltres, les parts menys bones com el cap, les tirava al mar directament. De seguida van aparèixer un munt de gavines i fins i tot una àliga. De fet fins i tot semblava que alguna gavina no li feia massa gràcia la seva presència perquè de tan en tan es veia alguna fent moviments mig amenaçadors cap a ella o cridant mes de lo normal, que ja és molt. En qualsevol cas l’espectacle de tot plegat era una passada.

Ja eren quasi les 15:30h quan arribàvem al moll privat d’en Lars des del que havíem sortit quasi 4 hores abans. Ara podíem apreciar millor tota la costa de Reine conforme ens hi anàvem acostant ja que a la sortida estàvem mes pendents de les indicacions d’en Lars. Ara vèiem totes les casetes amb els seus molls i les barquetes amarrades. Ja era quasi fosc del tot però encara amb prou llum com per poder fer alguna foto d’aquella costa tant bonica.

Era sorprenent la facilitat i exactitud amb la que en Lars va amarrar el barco, en una sola vegada sense fer massa maniobra. Per cert, que en aquell moment ens vam adonar de que la marea havia baixat almenys mig metre, cosa que ni sabíem que allà n’hi havia, doncs al pujar al barco vam haver d’utilitzar unes escales però en canvi ara el moll ens quedava a mig pam de la coberta del barco, per lo que aquest estava molt mes baix que abans.

La Chus i jo ens vam quedar uns minuts al barco amb en Lars i el noi americà ja que ens volia donar tot el bacallà que havíem pescat. Nosaltres pensàvem que ens en donaria algun tros però no tot, ja que n’era molt, però va començar a posar lloms i cocotxes dins una bossa fins que me la va donar i quasi no la vaig poder agafar de lo que pesava. Sense exagerar potser pesava 8 o 9 quilos i era tot carn, sense cap espina, tot net a punt per ser menjat. Al noi americà li va donar un altre dels lloms i en Lars no es va quedar res. Jo pensava que amb 5 que havíem pescat ell es quedaria algo perquè tot per nosaltres seria massa, però no, ho va repartir tot i allà anàvem nosaltres amb la bossa plena de lloms i cocotxes de bacallà fresquíssim directament de Noruega.

El problema era que mes valia que no haguéssim de tirar res de tot aquell bacallà, doncs a les noies ja no els va fer massa gràcia que en pesquéssim tants perquè a sobre l’haguéssim d’acabar tirant. Li vam dir al Lars que no ens en donés tant però ell no va fer ni cas, de fet crec que no ens va acabar d’entendre, doncs ja donava per suposat que tort el que els clients pescaven s’ho quedaven, així que ens va donar la bossa, ens vam acomiadar d’en Lars i del noi americà i vam baixar del barco amb al resta del grup.

Per l’hora que era vam decidir de tornar ja cap a la cabana a l’illa veïna de Sacrisoya. Sobretot el pare i jo ja teníem força gana doncs encara no havíem dinat res a diferència de les noies que alguna cosa ja havien menjat al barco, per lo que no ens feia res tornar ja a la cabana i dinar allà. A mes, encara no portàvem prou dies com per anar amb el cotxe llogat donant voltes de nit per aquelles carreteres plenes de neu i gel.

La veritat és que l’experiència m’havia agradat molt mes del que m’esperava. Ja m’esperava que m’agradés, però no sabia ben be què faríem, de fet em pensava que tota l’estona estaríem mirant a pescadors pescant, però no, l’únic pescador professional que hi havia només explicava i nosaltres pescàvem enmig d’una natura meravellosa. A mes en Lars era un tio excel·lent, molt bona persona, amable, pacient i sempre amb un somriure. És d’aquelles persones que sembla que no s’hagin enfadat mai. És un goig conèixer gent així i adonar-se que al mon, per molt remot que sigui el poble on ets, sempre hi ha gent extraordinària digne de ser coneguda.

De camí al cotxe em vaig adonar que m’havia deixat la braga vermella al barco. Mira que és difícil que jo em deixi algo, de fet no recordo haver perdut mai res en cap viatge, però en aquell moment que ens havíem tret tanta roba per posar-nos el vestit de bacallaner i que portava la bossa de 8 quilos plena de bacallà, doncs se’m va passar. Però lo millor va ser que tots em van dir “Ah si, en Lars ens ha preguntat de qui era una bufanda vermella abans que marxéssim”. Tots l’havien sentit menys jo i ningú recordava que jo anava tot el dia amb una bufanda vermella. Així que vaig donar mitja volta i vaig tornar cap al moll. No estava a mes de 2 minuts caminant però amb pujades i baixades plenes de neu la veritat és que cansava una mica anar amunt i avall.

Quan vaig arribar al moll encara estava en Lars al barco i al preguntar-li per la bufanda vermella de seguida em va dir que era dins la caseta on hi guardava els vestits de bacallaner. Vaig entrar-hi i efectivament estava allà encara apartada per si anava a reclamar-la. La veritat és que em vaig alegrar de recuperar-la tot i tractar-se només d’una bufanda, no només per l’especial afecte que ja li tinc sinó perquè a mi particularment se’m glaçava molt la cara. Semblava que els altres aguantaven millor el fred a la cara, però la veritat és que a i em costava molt i la bufanda m’era imprescindible.

Em vaig acomiadar per segona vegada d’en Lars i a pas lleuger vaig tornar cap al pàrquing, però abans d’arribar-hi la resta del grup ja era dins el cotxe i a la carretera recollint-me a mig camí, cosa que vaig agrair perquè començava a estar ja força cansat.

I així acabava la nostra visita a un dels pobles mes coneguts per bonic de totes les Illes Lofoten. Tornàvem per aquells carrers plens de neu als que encara no ens hi acostumàvem i amb 8 quilos de bacallà fresc a la bossa que ens aniríem menjant al llarg de la setmana, tot i que ja avanço que no ens el vam poder acabar tot. L’entrada al poble on a l’arribada hi havíem vist un petit accident seguia ple de cotxes i gent fent fotos, així que vam decidir no parar-hi a fer nosaltres també la foto de rigor. No volíem ratllar el cotxe de lloguer que a mes es veia molt nou.

En menys de 10 minuts arribàvem a la cabana i el pare i jo immediatament anàvem a la cuina a preparar-nos algo per dinar, doncs érem els únics que des de l’esmorzar que no menjàvem res. Les noies també varen menjar alguna cosa però evidentment no tant com nosaltres. El pare i jo vam menjar el de quasi cada dia, és a dir, frankfurts i embotit amb pa.

En acabar ja cadascú va tenir temps lliure fins cap a les 18h. Jo vaig anotar despeses i descansar una mica abans de marxar cap a la platja de Storsandnes, una de les platges mes famoses de les Illes Lofoten per a veure-hi aurores. És de les mes famoses perquè dóna completament al nord, està allunyada de nuclis urbans i permet tenir una vista total i completa del cel amb un poblet al fons que encara li dóna mes encant, per lo que és un lloc molt bonic i perfecte per a veure-hi aurores.

Així que vam agafar tota la roba necessària, doncs ara si que estaríem a un lloc apartats, de nit i quiets, per lo que le fred seria molt mes intens que el que podíem passar durant el dia passejant. Era justament per aquests casos que necessitàvem portar bona roba d’abric, doncs estar-se hores quiet mirant al cel i passant fred pot ser el pitjor, mes val passar-se de prudent i portar roba de sobres. Jo portava les orelleres, la bufanda, el gorro i guants per no deixar res a l’aire. A mes 4 capes de roba tèrmica.

La platja estava a una hora de camí, per lo que vam decidir de sortir a les 18h per arribar allà a una hora en què encara no s’hagués omplert de gent, doncs era un lloc molt conegut per veure aurores i no sabíem com seria ni si seria fàcil aparcar, per lo que vam decidir d’estar allà cap a les 19h. Ja cadascú es va emportar el sopar per menjar allà mateix a la platja.

Aquesta vegada la Chus conduïa, el pare de copilot i jo als seients de darrere indicant el camí amb Google Maps. Però ja des de bon principi es notava que a la Chus no li feia cap gràcia anar fins aquella platja. Suposo que considerava que era massa lluny, doncs pel camí no parava de dir que aquest lloc o aquell altre també semblaven bons llocs per veure aurores. En qualsevol cas ja tots havíem decidit anar a aquella platja i allà vam anar.

Era poc mes d’una hora de trajecte però aquest va ser ben aprofitat ja que la Montse, com aficionada i estudiosa de física, ens va explicar el motiu de l’existència d’aurores boreals i australs. Ja tots algo sabíem però evidentment no amb el detall que la Montse ens ho va explicar. En resum ens va explicar perquè les partícules provinents del sol es concentren als pols de la Terra per tenir aquests mes magnetisme i perquè nosaltres ho veiem de colors, doncs es produeix una reacció al xocar aquestes partícules amb l’hidrogen i l’oxigen de la Terra, motiu pel qual les aurores es poden veure de diferents colors, doncs les partícules interaccionen amb diferents gasos de l’atmosfera. I al final, el resultat de tot plegat és aquell impressionant espectacle de colors movent-se pel cel.

Al cap d’una hora d’anar per la carretera E10, la principal, ens vam desviar arribant a una zona molt apartada i completament fosca, doncs no hi havia cap nucli urbà a prop ni cap llum a la carretera. Google Maps ens indicava que la platja ja era allà, i de fet just al costat de la carretera per la que anàvem ja es podia entreveure el mar, així que a la que vam veure un petit espai entre la carretera i el mar hi vàrem aparcar. En aquell moment érem els únics que hi havia allà i no es veia ningú per molt lluny que miressis, però al cap d’uns 30 minuts van començar a arribar alguns cotxes confirmant-nos que aquell era el lloc.

Al principi però, no teníem del tot clar que fos allà, doncs ens estranyava estar tan sols en una platja suposadament tant coneguda per veure-hi aurores. El tema és que encara era aviat quan vam arribar-hi, però això ens va anar be per poder agafar bon lloc.

Així doncs, ens vam ben abrigar i vam baixar del cotxe. Efectivament es podia veure que allò era una platja tot i que era molt estreta, és a dir, de seguida ja arribava a l’aigua degut a les pròpies característiques de la costa noruega, però si que és cert que s’intuïa que en algun punt hi havia fins i tot una mica de sorra, algo realment difícil de veure a les Lofoten.

Tot just eren les 19:30h i encara teníem un munt d’hores per davant. Segons ens havien dit alguns locals i segons les previsions de les diferents app’s que utilitzàvem, aquesta era una relativa bona nit per veure aurores, almenys semblava que estaria mes aclarit que el dia anterior quan en vàrem poder veure una de ben guapa, per lo que estàvem prou animats i contents de ser en un dels llocs mes coneguts de les Lofoten des d’on veure aurores.

Al principi es veien núvols però també es veien mes estrelles que la nit anterior, però semblava que de mica en mica el temps empitjorava. De fet no només s’ennuvolava cada vegada mes sinó que també el vent era mes fort. Això si, seguia arribant gent allà on estàvem i ara hi havia 3 cotxes mes, tots esperant a veure aurores. Això evidentment ens animava, doncs a alguns d’ells se’ls veia professionals i si eren allà significava que hi havia possibilitats de veure bones aurores.

Però els minuts passaven i allò no millorava. De fet a cada minut que passava feia mes fred i de fet ja es feia difícil estar massa estona fora. Anàvem fent torns per entrar al cotxe una estona cadascú i així alleujar una mica la sensació de fred que ja tots començàvem a tenir, i això que anàvem ben abrigats.

Cap a les 21h tots van començar a sopar menys jo que volia esperar el màxim temps possible ja que suposadament podríem estar allà fins les 2 de la matinada, per lo que no em volia trobar que a les 12 de la nit tornés a tenir gana.

En un moment determinat, la Chus, la Marga i la Montse van quedar dins el cotxe quan la Marta en va sortir i em va dir que la Chus i la Marga ja estaven discutint fins al punt que la Chus li va dir a la Marga que era una impertinent, moment en què la Marta ja no va aguantar mes i va preferir sortir del cotxe. Quedava clar que la Chus i la Marga no es portaven massa be però també era ben clar que a totes dues se les veia prou intel·ligent com perquè això no afectés massa al viatge.

Però a partir de les 21h el vent era ja molt fort, el fred difícil d’aguantar i el pitjor és que ja quasi no es veien estrelles. Seguíem tenint esperança perquè suposadament aquest era el millor dia de la setmana per veure aurores, tot i que la veritat és que en aquell moment ja no ho semblava gens. El problema era que en aquella zona no teníem cobertura al mòbil per lo que no podíem seguir l’evolució meteorològica.

Però la veritat és que no va fer falta, doncs a partir de les 21:15h els cotxes que hi havia allà amb nosaltres i que havien arribat tots després que nosaltres, varen començar a marxar. Si, un a un es van anar retirant deixant-nos clar que ja donaven per perduda la possibilitat de veure aurores, quedant-nos en aquell replanet entre la carretera i el mar completament sols com ho estàvem feia unes dues hores.

Durant una estona que vaig entrar al cotxe junt amb la Chus i la Marga, vam considerar la possibilitat de què a Sacrisoya s’estiguessin veient aurores i nosaltres ens les estiguéssim perdent, per lo que la Chus va trucar a la Mina, la noia del resort, per preguntar-li si des d’allà es veia alguna cosa, confirmant-li que no i que de fet estava nevant, cosa que la veritat ens va alegrar, doncs només hauria faltat que nosaltres ens haguéssim desplaçat 70 quilòmetres per veure aurores i s’estiguessin veient des de l’habitació de la cabana. Semblava que el temps es complicava a tot arreu, doncs on érem nosaltres també semblava que li faltés poc per començar a nevar.

Degut a què nosaltres veníem de lluny vam estar uns minuts mes esperant i comentant entre nosaltres què fer. Veient el cel tot tapat i el vent augmentant minut a minut i que feia que la sensació de fred fos cada vegada mes baixa, vam decidir esperar 10 o 15 minuts i marxar. Així també ens asseguraríem una mica que no vingués ningú mes o que finalment s’acabés veient alguna aurora. La veritat és que ens costava marxar i donar la nit per perduda ja que tot apuntava que aquesta seria la millor nit de la setmana i aquí on érem era un dels llocs mes emblemàtics de les Lofoten des d’on veure aurores boreals.

Així doncs, cap a les 21:30h vam pujar al cotxe i amb resignació i certa tristesa vam marxar d’aquell lloc tant bo per veure-hi aurores. Una llàstima.

De camí va començar a nevar i en alguns moments amb certa força cobrint mica en mica la carretera, fent que per primera vegada tinguéssim certa angoixa de circular per allà, doncs era negra nit, feia vent, nevava, i el cotxe encara no el dominàvem prou. Jo no deixava de mirar per la finestra per veure si per casualitat es veia alguna aurora perduda pel cel, però res. Cada vegada es veien menys estrelles i mes neu. Com havia canviat el dia, doncs pel matí havia fet un sol espectacular que almenys ens havia permès de passar una bona estona en el pesquer, però desafortunadament ja ens estàvem adonant dels temps tant canviant i variable que hi fa a les Illes Lofoten i que fa extremadament difícil fer cap previsió.

Encara no ens acostumàvem a circular i molt menys a veure com circulaven els locals per aquella carretera amb mig pam de neu. Nosaltres anàvem a uns 60 km/h però tot i així hi havia cotxes que ens avançaven.

Cap a les 22:30h arribàvem a Sacrisoya on hi seguia nevant. Definitivament el temps no ens acompanyaria durant la setmana, per lo que jo ja quasi que donava per perdudes les opcions de veure aurores, tot i que el dia anterior també era un dia molt difícil per veure’n i finalment en vam veure. Mai s’ha de perdre l’esperança tot i que no apuntava gens be. En qualsevol cas jo ja em donava per satisfet amb l’espectacle del dia anterior.

El primer que vaig fer jo va ser sopar, doncs era l’únic que no havia menjat encara res. Així que em vaig menjar l’entrepà preparat que havíem comprat amb el pare mentre els altres feien una mica de ressopó.

El dia havia estat molt be i ben complet, fent coses que cap de nosaltres havia fet abans però que per mala sort no vam poder acabar-lo gaudint d’una bona aurora. Lo bo de venir a les Lofoten a veure aurores, és que encara que no en vegis el viatge val molt la pena, doncs amb menys de dos dies a les illes ja érem conscients del gran i únic espectacle natural on ens trobàvem i que gaudíem a cada minut. Despertar-se en aquella cabana en una illeta tant petita enmig d’un fiord, tot nevat i veient sortir el sol per sobre aquells penya-segats era algo únic i que no tenia preu.

El pare i jo ens vam quedar fins poc mes de les 12 de la nit al menjador per si a cas vèiem alguna cosa però finalment vam anar a l’habitació ja que el cel no semblava que s’hagués d’aclarir ni una mica. La Montse s’anava despertant cada dos hores aproximadament per treure el cap per la finestra, per lo que jo em vaig quedar molt mes tranquil en saber-ho, doncs tenia la por aquesta, de que ens perdéssim una aurora per estar tots dormint.

18/02/2020 Tercer dia: Visita a Ä i la nostra primera aurora boreal

Jo em vaig despertar cap a les 8 del matí tot i que la resta es van anar despertant a la seva hora, tots entre les 7 i les 8 aproximadament. De fet crec que jo vaig ser dels últims en despertar-me. El pare acabava de pujar del bany i amb el soroll que fa, que no sé si ho fa expressament, ja em va despertar. El tema del lavabo pel matí era algo que ja sabíem que hauríemd e gestinoar de la millor manera possible, doncs tots 6 el necessitàvem una bona esrtona. De fet això era probablement el que mes em costaria. Així que el primer que li vaig preguntar al pare va ser si hi havia algú al lavabo, a lo que em va respondre que no, així que vaig agafar la tovallola i roba per canviar-me i vaig córrer cap abaix a dutxar-me. M’és igual prendre el cafè abans o després de dutxar-me, però el que si havia de fer segur era totes dues coses abans de sortir de la cabana.

Em vaig dutxar, evidentment, mes ràpid que de costum, doncs hi havia gent esperant, i en 10 minuts ja estava mig canviat i a la cuina per preparar-me el cafè. Allà ja hi havia el pare i la Chus i al cap de pocs minuts van anar apareixent les 3 M, que ja estaven despertes però cadascú seguia la seva pròpia rutina matinera. Jo mentre m’hagués dutxat, la resta ja aniria fent.

Em vaig prendre el cafè mentre mirava una mica els correus i missatges des del mòbil i després vaig menjar algo de xocolata mentre ja comentàvem què faríem aquell dia. Teníem molts plans preparats i llocs ja pensats per visitar, però cada dia hauríem de decidir on anàvem.

Quan ja vam ser tots a la taula, vam treure mapes, llistes i papers per decidir la primera ciutat a veure. Ja que no dominàvem prou el cotxe i que era el primer dia, vam decidir d’anar primer als llocs mes propers, i una bona opció era el poble de Ä, que és el primer de les Illes Lofoten començant pel sud i el que te el nom mes curt del mon. Aquest poble ens quedava a uns 15 minuts amb cotxe i era una espècie de poble museu, doncs era un dels pobles on al segle XIX i anaven centenars de pescadors vinguts de tot el mon per aprofitar l’època del bacallà. Aquests pescadors vinguts s’allotjaven a molts altres pobles de les Lofoten, però el de Ä ha quedat com a museu i per tan encara es conserva en bona part tal com era abans.

El bacallà, era i és, la major font de riquesa de les Illes Lofoten. A l’hivern n’arriben milions a les Lofoten només per a criar, per lo que en poden pescar milers de forma sostenible, doncs la majoria sobreviuen per tornar l’any següent. De fet, a tot arreu es veuen assecadors de bacallà, doncs un cop pescats es pengen durant uns 2 mesos abans de ser exportats. És tot un espectacle veure milers de bacallans penjats de cap per avall per tot arreu. Això, l’olor al final t’ho impregna tot i acabes una mica fart d’estar cada dia olorant bacallà allà on vagis.

Ja havent decidit on anar cadascú es va preparar el dinar ja que la intenció era dinar fora per tal de no perdre temps anant i venint de la cabana només per a menjar. El pare i jo portàvem per aquests casos bàsicament embotit, així que el vam agafar junt amb aigua i pa que havíem comprat a Bodo. Tots érem ràpids i responsables, per lo que a les 9h ja estàvem tots a punt.

Cada vegada que sortíem de la cabana era un petit espectacle. Tots 6 ens posàvem un munt de roba a sobre, la bufanda, el gorro i les botes, tot allà al rebedor. Després cap al cotxe a deixar-ho tot al maleter que quedava ja ben ple i algú que se seia al darrere, al costat de tota la roba i bosses de menjar.

La nostra cabana quedava literalment a menys de 20 metres de la carretera principal, de fet, en aquella illa no podia quedar massa mes lluny de lo petita que era. LA carretera semblava acabada de netejar per un llevaneus cosa que ja ens va anar be per acabar d’agafar pràctica amb el cotxe sobre una carretera sense gel. El camí fins a Ä era curt i encara se’ns va fer mes curt ja que ara podíem veure les Illes Lofoten de dia i per tan els seus paisatges únics. Els fiords, les muntanyes nevades, els illots i les cabanes sobre el mar conformaven un espectacle únic al mon.

Just a l’illa del costat ja hi havia el poble de Reine, un dels mes famosos de les illes. De fet, els dos mes famosos eren Reine i Hamnoy que ens quedaven cada un a un costat. De fet, la nostra illa, Sacrisoya, quedava just enmig de les dues illes de Reine i Hamnoy, per lo que la ubicació era perfecte.

Així doncs, de seguida vam passar per davant de Reine podent-lo veure ja una mica des de fora. SI aquests pobles son tant coneguts és pel seu entorn. Els pobles queden junt al mar sota imponents muntanyes nevades fent que tot plegat sembli un muntatge. De fet aquí és dels pocs llocs on pots fer una foto de qualsevol manera i que quedi com una postal professional. Tot és tant impressionant que no cal retocar res.

Al cap de 15 minuts arribàvem a l’altura de Ä i el pare que portava el cotxe em va dir que ja veia l’entrada. Vaig mirar a Google Maps i semblava que efectivament ens acabàvem de passar l’entrada, però just en aquell moment vam passar sota un túnel i després ja hi havia un pàrquing per la gent que volgués anar a Ä. Per sort ens havíem passat aquella entrada i gràcies a això havíem trobat aquell pàrquing, sinó no sé que hauríem fet perquè com vam veure després, aquest poble no està preparat per a què hi circulin cotxes. De fet en el pàrquing ja hi vam veure un autobús i varis cotxes.

Vam baixar del cotxe i fer el ritual de sempre, posar-nos guants, bufanda i gorro abans de caminar uns 10 minuts per un caminet d’un metre d’ample que anava des del pàrquing fins al centre de Ä. En aquell moment encara no ho sabíem, però en aquell poble ja quasi no hi vivia ningú, i els que encara hi vivien estaven relacionats amb el museu i altres serveis turístics del poble, de fet es podria dir que tot el poble era un museu, on pràcticament totes les cabanes que s’hi veien eren encara com feia quasi 200 anys per tal de veure com vivien els pescadors que venien de mig mon per a pescar bacallà.

Molts dels carrers eren tant estrets que no hi cabia ni un cotxe, i els mes amples eren d’un sol carril. Es veien 3 o 4 casetes ben conservades i reformades on semblava que hi vivia gent, però la resta, almenys 10 mes, es veien antigues i no semblava que hi visqués ningú. Al mig del poble hi havia un petit fiord amb cabanes al mig aguantades amb pilars de fusta sobre l’aigua. Allà semblava el centre del poble i on estàvem tots els visitants, uns 15 contant-nos a nosaltres i aun parell de grups mes.

Mentre nosaltres passejàvem i admiràvem el centre d’Ä, la Marta va anar sense que ni ens adonéssim a preguntar a una de les casetes que semblava un centre d’informació turística tal com ja havia fet a Bodo i tal com faria a quasi tot arreu on aniríem.

Al cap de 5 minuts va tornar amb “informació fresca” com deia ella per explicar-nos el tour que feien. Per 100kr, uns 10€, una noia ens explicaria durant uns 45 minuts la història de Ä durant el segle XIX i ens ensenyaria per dins algunes de les cabanes que veiem allà. El tour començava a les 10, al cap d’uns 20 minuts i era un tour molt complet amb el que obtindríem una radiografia força completa de la vida dels pescadors, per lo que no vam dubtar en acceptar tots 6.

Així doncs, tots 6 vam anar cap a la caseta que feia de botiga de souvenirs, informació turística i venda de tiquets pel tour. Allà ens vam adonar d’algo molt típic als països nòrdics però costa de veure ens segons quins edificis. Aquí es veia be perquè era una caseta molt petita. Tothom qui pot te una doble porta a l’entrada, és a dir, una primera porta, un petit espai i una segona porta. Això és , evidentment, per evitar l’entrada de fred, doncs quan s’obre la porta que dóna al carrer, la que dóna dins la casa encara està tancada. Allà ho vam veure be perquè era molt petit, però tot i així tenia les dues portes amb el petit rebedor enmig de totes dues.

La Marga i la Montse es van comprar uns carpons per les botes per no relliscar al gel. Els va sortir per uns 50€, força cars, però suposadament dels millors que podien comprar, doncs se suposa que en aquests llocs tindran els millors productes per la neu. Però no va ser així, a la Montse se li van trencar al cap de 2 dies, per lo que el mes car no te perquè ser de la millor qualitat.

Vam comprar allà mateix els tiquets i vam sortir fora a esperar que vingués la guia. Quedaven uns 10 minuts per les 10 i pensàvem que vindria algú mes, però passaven els minuts i nosaltres érem els únics que esperàvem, semblava que ens faria la visita només a nosaltres.

La sola de la meva bota cada vegada estava mes oberta. El pare m’havia donat pel matí uns cordons per tal d’agafar una mica les soles, doncs l’altra també ja se m’estava separant, però de totes maneres, al cap del rato era inevitable que anés entrant aigua i em quedés el mitjó completament xop. De fet, en aquest moment tenia ja el peu glaçat. No volia comprar-me unes botes allà per lo cares que serien, però ja m’estava fent la idea de que les hauria de comprar, doncs no podria anar amb allò cada dia i que se’m mullés el peu d’aquella manera.

La Marga, que era realment atenta amb els altres, suposo que per l’instint de mare, estava preocupada per com tenia els peus, i quan li vaig dir que xop, va córrer a la botiga a demanar dues bosses de plàstic perquè em poses als peus per dins les botes, per tal d’evitar que se’m mullés el peu. Amb això i uns mitjons nous que portava el pare, me’ls vaig canviar allà mateix, em vaig posar les bosses de plàstic i les botes. La diferència va ser brutal i un descans enorme. Quan ho vaig dir, tots varen dir que perquè no ho deia abans que tenia els peus tant molls. Jo evidentment no volia fer anar malament el grup per culpa de les meves botes, però la veritat és que allò s’ha de tenir en compte perquè pots acabar amb una pulmonia.

A mes la Marta, ja saben que tard o d’hora m’hauria de comprar unes botes noves, va preguntar al de la botiga a quin poble mes proper en podrien vendre, a lo que va dir a Leknes, que estava a uns 70km d’allà, és a dir, mes d’una hora en cotxe. També va dir que potser a Reine que estava al costat però que ho dubtava.

La guia es va endarrerir uns 15 minuts, per lo que ja eren les 10:15h quan començàvem amb el tour. Pocs minuts abans havíem estat parlant el pare i jo sobre una casa enorme que hi havia just al costat d’on érem i que destacava sobre tota la resta de cabanes del poble. A mes estava en un punt una mica elevat per lo que era fàcil de veure des de qualsevol punt del poble. Havíem dit que potser era l’antic ajuntament o escola. Doncs del primer que ens va parlar la guia va ser justament d’aquella casa. No era cap escola o ajuntament, sinó que era la casa dels amos de tota aquella zona. Pel que es veu, els pobles eren propietat d’una família, que en aquest cas vivien en aquella casa tant gran, i els pescadors temporals que venien al poble a pescar el bacallà eren allotjats a les diferents cabanes del poble, evidentment també propietat d’aquesta família. Els pescadors simplement arribaven al poble, es presentaven a la família i aquesta els assignava una cabana on s’hi passaven mesos fins a acabar la temporada de pesca. En aquesta casa no hi podíem entrar perquè era de les poques del poble on encara hi vivia gent.

A continuació vam anar a veure com eren les cabanes on s’allotjaven els pescadors. N’hi havia una que es mantenia tal com eren en aquella època, a mitjans del segle XIX. Per fora era vermella, i això no era casual. Depenent del status de l’inquilí, les cases podien ser vermelles, grogues o blanques. Les primeres les de menys rang i les últimes les de mes. La pintura també es feia a partir de l’oli del bacallà afegint-li òxid de ferro, alumini, etc. per acabar-li de donar el color desitjat. Per tot s’utilitzava el bacallà.

Vam entrar en aquella cabana i el primer que em va sorprendre va ser veure lo poc hermètica que era, amb escletxes entre fusta i fusta i fins i tot algun forat. No sé si estava igual quan estava habitada però suposo que no deuria estar massa millor. Lo segon que em va sorprendre va ser que en aquella cabana d’uns 40m2 hi podien viure 6 pescadors, de fet no hi havia lloc per quasi res, doncs fins i tot les seves coses les deixaven en unes caixes que hi havia a terra. bona part de la cabana estava ocupada per xarxes i altres eines que necessitaven per pescar, per lo que el lloc que els quedava per menjar i dormir era realment petit.

Després de veure lo malament que vivien els pescadors de l’època, vam anar a l’altra banda del petit fiord que hi ha al centre del poble per anar a una cabana pràcticament construida al mig del fiord on es preparava l’oli de bacallà i on es feien altres productes relacionats, com medicines o la pròpia pintura per pintar les cabanes. De fet, només entrar a aquella cabana ja es notava una forta olor de bacallà, doncs al mig hi havia una tina enorme amb oli de bacallà perquè poguéssim veure com el feien. Era una cosa quasi negra i molt espessa, fins i tot feia certa angúnia i sobretot una olor molt desagradable. Aquella cabana també era on feien la tria del bacallà segons la seva mida per tal d’assignar-li el preu de venda. Tots els venien, per molt lleigs que fossin, simplement se li baixava el preu.

Allà mateix va ser on ens van explicar que amb aquell potingue també pintaven les cabanes i fins i tot vam poder provar una cullereta d’oli de bacallà. Tots en teníem certa reticència però el vàrem provar tots excepte la Montse que després em va dir que el va escopir tot abans de tragar. La resta ens el vam empassar i, almenys a mi, el gust em va durar fins que vam dinar al cap de 4 hores. Era fort, espès i molt dolent.

Per últim vam anar a una cabana on hi havia alguns dels barcos que feien servir per a la pesca. Un ja es veia una mica mes modern, però els altres eren de rems, sense cap lloc on cobrir-se o apartar-se, doncs tota la barca estava ocupada per bancs i els bacallans pescats es tiraven allà mateix, als seus peus. Després de veure allò ja ens va quedar clar que la vida d’aquells pescadors era realment dura, tan en el moment de treballar com quan estaven a casa.

Després vam poder veure algunes fotos de l’època i la guia ja es va acomiadar i marxar ràpidament. De fet ja es notava que al final del tour anava mes ràpid que al començament. Es notava que tenia molta pressa, suposo que perquè vam començar el tour quasi amb 20 minuts d’endarreriment. Nosaltres ja podíem anar per lliure per acabar de veure la resta de cases del poble, que com a molt n’eren 10 i la meitat ja les havíem vist.

Vam acabar de veure les 4 cases del poble i ja vam decidir de marxar. Quan estàvem parlant d’on anar, la Marga em va preguntar com anava el peu, si el tenia sec o xop de nou. No se’m mullava tant ràpid com abans però efectivament ja el tenia moll una altra vegada, així que ella va dir que havíem d’anar a comprar unes botes a lo que jo deia que no feia falta perquè em sabia greu que haguéssim d’anar tots fins a Leknes, però realment estava desitjant posar-me unes botes noves.

Eren les 11:30h quan arribàvem al cotxe per anar cap a Leknes. Aquesta és una de les ciutats mes importants de les Illes Lofoten i la única que te un aeroport. No era un dels llos que volguéssim visitar perquè realment no te res d’especial, és una ciutat molt normal i amb poc encant, de fet és quasi l’excepció de les illes. Així que vam pujar, vaig buscar la ruta a Google Maps i vam començar el trajecte fins a Leknes.

El camí era llarg però realment molt interessant, sobretot aquests primers dies que per nosaltres tot era nou. Tots els paisatges eren increíbles, dignes de ser fotografiats o almenys admirats. No paràvem de mirar per les finestres i fins i tot fer alguna foto des del cotxe. Al ser totes les illes tant petites, sempre teníem el mar a algun costat de la carretera o, a falta de mar, algun llac glaçat que encara era mes impactant. I de tan en tan aquelles cabanes tant típiques a primera línia de costa o fins i tot sobre el mar, totes aguantades per pilars de fusta clavats al sòl marí.

El trajecte va passar mes ràpid del que m’esperava ja no només pels paisatges que vèiem sinó perquè vam estar comentant el tour per Ä, els plans per als següents dies i la il·lusió que teníem tots per veure aurores boreals, que de fet era l’objectiu principal del viatge.

Poc abans de les 13h arribàvem a Leknes. Vam anar fins on em deia Google Maps que deuria ser el centre de la ciutat però on no s’hi veia cap botiga i menys de calçats. Durant uns segons vam estar mig discutint de què fer, cap on anar o si ja aparcar i buscar caminant mentre jo buscava sabateries a Google Maps. Quasi el primer de la llista era una botiga que es deia Intersport que ja només pel nom semblava un lloc adequat on trobar-hi botes, així que vaig indicar al pare el camí que conduïa quasi a les afores de Leknes. Jo no tenia gens clar que trobéssim fàcilment un lloc on comprar les botes ni que aquell Intersport fos el lloc mes adequat, i això m’estressava una mica perquè estàvem tots allà per mi, així que mes valia que trobés la botiga i em comprés les botes.

Però de seguida vam arribar a una zona de centres comercials i restaurants on semblava que si hi hauria una espècie de gran superfície amb només roba esportiva. I efectivament, ja de lluny vam veure l’Intersport, una botiga enorme que semblava el millor lloc on comprar les botes. Ara ja estava mes tranquil, doncs almenys ja sabíem on buscar, i ames en aquella zona hi havia supermercats de menjar on tots volíem anar-hi per comprar algunes coses que no havíem portat ja des de Barcelona. De fet anar a algun supermercat era algo que ja havíem dit de fer els primers dies, per lo que ara en teníem l’oportunitat.

Així que ràpidament vaig anar cap a la botiga per guanyar temps tot i que de seguida la resta del grup ja em seguia. Ben a prop de l’entrada hi havia el calçat. Vaig començar a mirar preus i tal com m’esperava anaven dels 150 als 350€, sinó mes. Lo de comprar algo baretet quedava completament descartat no perquè lo barat fos una porqueria, sinó perquè no hi havia res baretet. Això si, les botes es veien de molta qualitat i molt mes eficaces que les del Decathlon.

Quan ja havia fet una primera ullada ja van arribar els altres, primer la Chus que va ser una de les que mes interès tenia en què em comprés unes botes noves i la que em va ajudar mes a parlar amb el venedor i a prendre una decisió.

Un cop em vaig fer la idea de que m’hauria de deixar la pasta, vaig començar a mirar be cada bota per trobar la millor en relació qualitat-preu. N’hi havia unes de 170€ però eren de noia. Vam parlar amb el venedor i li vam dir clarament que buscàvem algo que fos mes aviat barat perquè aquells preus nòrdics per nosaltres eren massa. El noi ens en va ensenyar unes que costaven quasi 250€ i que justament eren les mateixes que ell portava, unes Alpha. Les botes no només eren maques i molt mes estètiques que les del Decathlon sinó que eren de llana i altres materials molt aïllants. A mes la sola era tant bona que no faria ni falta que portés carpons com els altres. La veritat és que tenien molt bona pinta i ja quasi tenia clar que les acabaria comprant.

De totes maneres vam acabar de mirar be totes les botes que tenien per assegurar-nos de fer una bona compra. Després vam anar al venedor per preguntar-li si hi havia algun tipus de rebaixa, doncs vèiem que alguns llocs feien rebaixes. Ell va dir que les podria deixar per 190€ cosa que ja quasi em va fer decidir del tot. Ho vaig comentar amb els altres, sobretot amb la Marga, i les botes li van semblar molt bones i fins i tot deia que per aquell preu estaven molt be. Així que no m’ho vaig pensar mes i em vaig comprar aquelles botes Alpha de 250€ idònies per caminar per aquelles illes. També em vaig comprar dos parells de mitjons prims però tèrmics per poder-me’ls canviar allà mateix, tot plegat per 200€.

Així que em vaig canviar els mitjons i les botes mentre tot el grup estava davant meu mirant, de fet es notava que fins i tot em posaven nerviós per lo ràpid que em me les vaig canviar. Vaig fer unes passes de prova i tot i que era evident que el peu se m’hi havia d’acostumar, ja notava la comoditat i escalfor d’aquelles botes, res a veure amb altres botes de 50€. Vaig anar a pagar, allà mateix vaig poder tirar les botes antigues i vam marxar cap al supermercat Rama que hi havia al costat. A mi se’m veia content, no només per les botes sinó perquè almenys havíem pogut fer el que havíem vingut a fer tots plegats tant lluny. Només hauria faltat que després del viatge no trobés les botes. La Marta va dir molt encertadament, estàs mes content que un nen amb sabates noves.

Així doncs, vam pujar al cotxe per recórrer els escassos 30 metres que ens separaven del supermercat Rama 105 i vam anar tots 6 a comprar. Cadascú anava per lliure, doncs amb el tema menjar poc coincidíem. El pare i jo bàsicament vam comprar alguna pasta per esmorzar i pa. Conforme acabàvem tornàvem al cotxe a esperar els altres.

Al cap d’uns 30 minuts estàvem de nou tots al cotxe i degut a què ja eren les 14h vam decidir anar a una pizzeria que hi havia al costat de l’Intersport, el Pizzabaken, no tan per dinar pizzes sinó per preguntar si podíem demanar només beguda i menjar-nos el que portàvem allà dins, en plan morro. A mi no em feia massa gràcia però la veritat és que era la millor opció, doncs l’alternativa era tornar a la cabana i dinar allà o be menjar al cotxe de qualsevol manera.

Així que vam recórrer els escassos 20 metres que ens separaven del pàrquing del Pizzabaken, vam entrar, vam preguntar i la noia va dir que si, per lo que vam portar les bosses, ens vam apalancar a una taula i vam treure el dinar. Tots vam demanar algo per beure i la Montse fins i tot va demanar una mini pizza. El pare i jo, com tots els dinars, portàvem pa i embotit que vam treure allà sobre la taula i vam menjar estupendament.

La veritat és que tots 6 ens adaptàvem be a tot i no necessitàvem massa cosa per estar be. De moment tampoc teníem problemes en quan a les decisions en grup i per això ara estàvem tots encantats dinant enmig d’una àrea comercial de Leknes. I així son els viatges, doncs no portàvem ni dos dies junts i ja semblava que ens coneguéssim de feia anys.

Cap a les 15h acabàvem de dinar tot i que la Montse va tardar una mica mes perquè li van portar la pizza molt tard. De totes maneres, com sempre, la Montse ens en va donar una mica. I dic com sempre perquè sempre que podia repartia el menjar que tenia.

Vam deixar les taules tal com les havíem trobat i vam tornar al cotxe per anar ja cap a la cabana, a Sacrisoya. Ja havíem parlat abans del viatge que per les tardes seria bo estar a la cabana com a molt a les 16h, just abans que es fes fosc, doncs de moment no volíem anar amb el cotxe de lloguer de nit per una carretera nevada. Així que tots vam estar d’acord en començar a anar cap a Sacrisoya.

Aquest trajecte, com la majoria dels primers dies, també es va passar força ràpid gràcies a què encara era tot molt nou per nosaltres. Tots miràvem per les finestres per no perdre’ns aquell paisatge únic. Això si, encara ens fèiem creus de com podíem circular per aquella carretera tant tranquil·lament, i tot anar a uns 50 o 60 km/h, encara de tan en tan algú s’atrevia a avançar-nos.

El poble a continuació de l’illa de Sacrisoya on estava el nostre resort era Hamnoy, un dels pobles mes famosos de les illes i de fet el mes fotografiat. Ja que el poble ens quedava de camí a la cabana vam decidir de parar-hi una estona a fer les típiques fotos de rigor. Així que a pocs metres del pont des d’on es veia tot el poble sota una gran muntanya vam aparcar i vam caminar els 50 metres aproximadament fins al pont. Aquest pont sempre estava ple de gent amb trípode fent fotos a totes hores i fes el temps que fes, era una exageració, i ara no podia ser menys.

La veritat és que la imatge que es te des d’aquell pont és difícil de trobar enlloc mes del mon. Sembla una postal de Nadal. De fet, una simple foto feta des d’aquí sembla que estigui trucada, doncs sembla mentida que pugui existir un lloc així. Mig poble queda sobre el fiord i l’altra meitat als peus de la muntanya que acaba de forma quasi vertical sobre el mar. Totes les cases son cabanetes vermelles i el poble és tant petit que pràcticament no te ni carrers. De fet sembla que hi hagi mes gent sobre el pont fent fotos que habitants al poble. Tal com i on està construït el poble junt al seu entorn el fan un lloc únic. I el nostre resort quedava a l’altra banda del pont, a la següent illa i abans d’arribar a Reine, l’altre poble mes fotografiat de les Illes Lofoten. Estàvem en un lloc privilegiat.

Al cap d’uns 15 minuts tornàvem al cotxe per fer els pocs metres que ens quedaven fins a la petitíssima illa de Sacrisoya on hi teníem la cabana i on hi vam arribar poc després de les 16h. A estones seguia nevant tal com portava fent tot el dia provocant una acumulació de neu d’uns 10cm que feia que tot es veiés realment bonic, i això només era el començament, doncs durant 10 dies seguiria nevant quasi cada dia deixant gruixos de neu de mes de 30cm al voltant de la cabana.

Quan arribàvem a la cabana també era un petit espectacle, doncs durant un parell de minuts estàvem tots 6 allà al rebedor traient-nos bufandes, guants, gorros i botes. Els abrics i les botes les deixàvem al rebedor en un bon exercici d’ordre i respecte, doncs quasi no hi cabia tot però tot quedava prou ordenat.

Per la tarda, en arribar a la cabana, era el temps lliure que cadascú dedicava al que volia. La Marta escrivia una espècie de diari en una llibreta, jo passava les despeses a l’Excel, el pare classificava les fotos fetes durant el dia, altres llegien o trucaven a familiars.

Cap a les 19h jo ja estava mirant les aplicacions de previsions d’aurores i meteorològiques. Era el primer dia sencer a les Illes Lofoten i el primer que faríem guardia per veure aurores boreals. En qualsevol cas la previsió meteorològica, com era d’esperar, no era massa bona. Havia estat bona part del dia nevant i per la nit semblava que havia de seguir igual, si mes no, amb molta nuvolositat.

Parlant amb gent del resort, ens havien dit, i així ja ho havíem vist nosaltres, que l’endemà faria millor temps i que per tan hi hauria mes opcions de veure aurores. de totes maneres cap a les 19:30h vam sortir a mirar el cel. Unes poques cabanes enllà hi havia dos japonesos amb el trípode ja preparat. Nosaltres, veient que seguia nevant i que ja teníem gana per sopar, vam decidir anar a sopar i després seguir fent guàrdia.

Així que cadascú es va preparar alguna cosa i vam fer una sopa conjunta ja que quasi tots en portàvem, doncs per la nit allà al cercle polar àrtic, poques coses venen mes de gust que una bona sopa calenta. El pare i jo també vam menjar frankfurts i embotit.

Els ànims estaven a mitges, doncs la previsió meteorològica era força dolenta però a la vegada vèiem gent a fora buscant aurores a la vegada que era la segona nit que passàvem allà i que per tan encara teníem molta energia. Jo, que seia a la finestra, anava mirant de tan en tan a veure com anava la nuvolositat. Lo bo és que des de la cabana vèiem força tros de cel per 3 dels costats, per lo que no calia sortir contínuament a mirar, tot i que evidentment, davant una aurora dèbil, des de dins probablement no l’hauríem vista degut a la llum de la pròpia cabana.

Cap a les 20:30h ja havíem acabat de sopar i arreglat la cuina i alguns vam sortir a fora. Als 5 minuts d’estar per allà donant voltes, van venir uns dels veïns i als veure’ns buscant aurores ens van dir que ells n’havien vist una feia 10 minuts a mig quilòmetre d’allà, a una zona amb menys cabanes i per tan menys contaminació lumínica. Jo, d’entrada, era una mica escèptic perquè veia massa núvols com perquè haguessin vist res, però mentre ho pensava, la noia agafava la seva reflex i ens ensenyava la pantalla on s’hi veia la foto d’una aurora mes espectacular del que pensava que arribaríem a veure. Em vaig quedar estupefacte i una mica fotut de pensar que mentre nosaltres estàvem sopant, ells estaven veient una aurora a 500 metres de la cabana. La resta del grup va anar sortint de la cabana en veure’ns allà flipant mirant la càmera i quan tots van haver vist la foto vam decidir marxar ràpidament al lloc d’on venien aquells veïns.

Així que ens vam abrigar be, doncs ara de nit, amb vent que feia i quiets mirant al cel, la sensació de fred seria molt mes forta. També vam agafar les llanternes pel cap i evidentment les càmeres. Vam anar cap on ens van dir els veïns, cap a l’est, creuant un pont fins arribar a una zona força a prop de la cabana però on només hi havia un magatzem amb una llum exterior i que per tan tot plegat quedava molt mes fosc. Mentre hi anàvem semblava que el temps empitjorava. Cada vegada feia mes vent i nevava amb mes intensitat. Jo donava per suposat que amb un temps així no veuríem res, però després de veure la foto dels veïns no podia perdre l’esperança.

La temperatura era de -3ºC però la sensació de fred arribava als -11ºC. M’encanta el fred sempre i quan vagi ben equipat i ara hi anava, fins i tot amb unes botes professionals. Només aquella passejada sota la forta nevada i sentint el fred a la cara ja valia la pena. Si vèiem aurores evidentment millor, però si no, per nosaltres poder caminar entre aquelles illes, fiords i neu ja era brutal.

Vam arribar al punt on ens havien dit els veïns i ens hi vàrem quedar uns 10 minuts fins que la nevada va passar de ser moderada a forta. El cel estava completament tapat sense que es veiés cap estrella, senyal que tampoc veuríem aurores per moltes que n’hi hagués, així que amb tristesa vam decidir tornar cap a la cabana.

Als vorals de la carretera hi havia un sot de mig metre que ja quedava tapat per la neu i on ara nosaltres se’ns hi enfonsava la cama i que en dies posteriors hi veuríem cotxes amb les rodes enfonsades esperant una grua. Es veia tot pla però a la que et descuidaves se t’hi quedava la cama.

Poc abans de les 22h arribàvem a la cabana. El pare i jo ens vàrem quedar una estona fora, a escassos 5 metres de la cabana i sobre el moll que ja quedava sobre el fiord, és a dir, al costat de la cabana però a un lloc on teníem una bona visió del cel i una contaminació lumínica mes controlada. Els altres van entrar a la cabana tot i que encara a l’espera de si es veia alguna cosa.

Al cap de 5 minuts de ser allà em va semblar que la llum que es veia darrere d’un núvol no era normal, no semblava llum d’estrelles o llum artificial reflectida. De fet tenia la forma típica de llum d’aurora, doncs s’hi veia tènue però clarament uns raigs verticals que sobresortien del núvol. La llum es veia entre blanca i verda per lo que tot apuntava a que era una aurora, però quedava darrere un núvol i costava molt de veure. Li vaig dir al pare que si creia que allò era una aurora i després de fixar-s’hi uns segons va dir que si, que n’estava segur. No es veia del tot be però en aquell moment el meu pare i jo estàvem veient la nostra primera aurora de tota la vida.

Ràpidament vam avisar la resta del grup que en sortir l’aurora encara es veia una mica millor, doncs els núvols anaven i venien i de tan en tan permetien veure una mica mes de llum. Tot i que es veia poc, tot el grup va al·lucinar, doncs per tots aquella era la primera vegada que vèiem algo així. Durant poc mes de 5 minuts vam poder veure aquell reflex d’aurora darrere le núvol, alguns moments millor i altres pitjor, però en qualsevol cas podíem veure el resultat d’una tempesta solar.

Al cap de 10 minuts es va deixar de veure llum i al cap de 5 minuts mes ja vam decidir d’anar a dormir, doncs semblava que la nuvolositat era abundant i la previsió meteorològica era molt dolenta a mes de les probabilitats de veure aurores que era molt baixa. Ens sabia molt de greu no haver pogut veure mes o almenys el mateix que havien vist els nostres veïns poca estona abans, però almenys havíem vist algo i aquesta era tot just la segona nit que estàvem allà, així que entre alegria i pena vam entrar a la cabana.

Les 3 M de seguida van anar a l’habitació, doncs abans ja quasi que hi estaven, mentre el pare, la Chus i jo ens quedàvem una estona al menjador esperant una última oportunitat. Anava mirant la previsió i de tan en tan per la finestra mentre comentàvem i fèiem temps per anar ja a dormir.

El pare va anar al lavabo i jo a la cuina a menjar algo mentre m’acabava de treure roba i preparar-me per anar ja a dormir. La Chus seguia al menjador també preparant-se per anar a dormir quan de sobte em va cridar a la vegada que preguntaba “eso es una aurora?”. vaig córrer cap al menjador, vaig anar cap a la finestra on estava ella mirant i al mirar em vaig quedar sense paraules, pràcticament tota la part de cel que es veia des d’aquella finestra era verd. Una aurora immensa cobria bona part del cel fent que fins i tot es veiés des de dins de la cabana. La meva resposta va ser “hòstia una aurora!” Vaig córrer cap a la cuina a posar-me la roba de nou mentre cridava al pare i la Chus a les 3 M. El pare en un primer moment no s’ho va creure, però jo no em vaig quedar per convencer-lo, de seguida que m’havia posat la roba i les botes vaig sortir corrent cap a fora. de fet ja anava a sortir amb sabatilles per no perdre temps però la Chus em va convèncer de què em posés les botes.

Així que me les vaig posar mes ràpid que mai, vaig agafar abric, guants i mòbil i vaig sortir corrent. Només sortir de la cabana ja vaig poder veure la aurora que tapava bona part del cel amb aquella llum verda i intensa. L’aurora es veia a la mateixa zona on havíem vist abans l’aurora tapada, però ara no ho estava i es veia un mantell verd lluminós movent-se suaument sobre meu. Em vaig quedar sense paraules. Ni tan sols em preocupava de si els altres sortien o no, simplement em vaig quedar quiet davant un fiord i admirant una aurora immensa sobre meu, la meva primera aurora.

En pocs segons ja estava tot el grup a fora. El pare, que en un principi no s’ho creia, ara si que no es podia creure el que estava veient. Conforme anàvem sortint del shock inicial vam començar a cridar. Eren les 23h passades però no ens importava qui pogués estar dormint o no i encara que algú ens escoltés ja s’imaginaria perquè cridàvem. Era un moment únic i inoblidable per tots 6 i això es notava en el nostre estat d’ànim i sobretot en les nostres cares. Perquè l’aurora es veia des de l’horitzó, sortint per l’est, fins sobre nostre. Un riu verd creuava tot el cel d’est a oest. Una passada! Per moltes aurores que hagis vist en imatges, evidentment res és comparable a tenir-la sobre teu i veure com es mou amb aquella suavitat i majestuositat convertint una fosca nit amb lluna nova en la nit mes màgica de les nostres vides.

Jo, després de llegir-ho per Internet un munt de vegades, estava convençut que amb el mòbil no calia que ni provés de fer cap foto ja que la càmera del mòbil seria incapaç de captar res de llum, per lo que ja ni tan sols ho vaig provar, de moment. Vaig anar amb el pare que ja estava fent fotos i em va dir que no es veia res, de fet la càmera ni tan sols feia cap foto perquè es veia tot negre. No m’ho podia creure, jo confiava en la reflex del pare per a fer les fotos però semblava que no havia configurat totes les opcions de forma apropiada per tal de poder captar aurores boreals. Així que, sense deixar de mirar al cel per no perdre’m l’espectacle, vaig treure el mòbil i vaig fer una foto a l’aurora tot i que sense cap esperança de que s’hi veiés res. Però ja al mirar per la pantalla ja hi veia l’aurora perfectament, de fet semblava que mirada des del mòbil fins i tot es veia millor i amb mes llum que mirant-la directament. Vaig fer unes quantes fotos, vaig mirar com havien quedat i vaig al·lucinar. Sort que no vaig fer cas dels molts passats de llest que hi ha per Internet escrivint blocs que deien que amb el mòbil no calia ni provar-ho perquè no es veuria res, doncs deuria ser amb el seu mòbil, perquè amb el meu no només es veien, sinó que literalment es veien millor que mirant-les directament. Com per fiar-se d’alguns il·luminats experts en fotografia…

Així que vaig començar a fer fotos i videos mentre l’aurora seguia amb el seu moviment captivador, apareixent des de l’horitzó com si fos fum i recorrent tot el cel fins sobre nostre i cap a l’oest. I no parava, contínuament es veia apareixent a l’horitzó i cada vegada cobria mes part de cel. Semblava que per uns minuts el cel s’havia aclarit totalment per donar-nos l’oportunitat de veure aquella aurora.

La Marta, a la vegada, ja havia posat el trípode que s’havia comprat per l’ocasió al mòbil i l’havia deixat sobre una taula que hi havia en aquell balcó sobre el fiord en el que estàvem observant l’aurora. Havia comprat una aplicació que automàticament configurava les opcions de la càmera per poder fer fotos a les aurores i feia fotos automàticament cada cert temps per després fer un time-lapse.

Vam estar quasi 15 minuts veient el ball majestuós d’aquella aurora fins que mica en mica va anar quedant tapada pels núvols que havien tingut el detall de deixar-nos veure l’espectacle almenys una estona. Encara es veia una mica en alguns punts però ja no bona part del cel com feia uns minuts.

Vaig mirar les fotos que acabava de fer amb el mòbil i vam al·lucinar de lo be que es veien les aurores, de fet es veia millor en el mòbil que a la realitat, doncs semblava que el mòbil, de forma automàtica, ja es preocupava de captar el màxim de llum possible. I sense trípode ni mando ni res i les fotos van quedar perfectes.

Aleshores la Marta ens va ensenyar les que ella havia fet que encara serien millors, doncs tenia trípode i una aplicació especial per fotografiar aurores. I amb el seu time-lapse encara vam al·lucinar mes, de fet no ens podíem ni creure que nosaltres acabéssim de veure el que ara vèiem en aquella pantalla. Semblava el típic video de National Geographic en un dels seus documentals. Ja no només lo ve que es veia l’aurora, sinó per l’espectacularitat de la mateixa, doncs fins que no ho veus en un time-lapse no ets ni conscient del que acabes de veure. Si, allò que ens semblava de documental ho acabàvem de veure feia menys de 5 minuts. Tots cridàvem. Amb tot plegat va ser un moment únic i inoblidable.

Vam quedar-nos allà fora encara mig en estat de shock durant uns 5 minuts mes per si a cas els núvols ens donaven una altra oportunitat, però el temps semblava que empitjorava i ara si que ja només es veien núvols i neu caient. El que acabàvem de veure ja era molt mes del que ens esperàvem veure aquella nit segur, i fins i tot per mi, durant tot el viatge, doncs ja no només perquè estàvem en un any en què les aurores eren mes dèbils sinó perquè ja havia vist la previsió meteorològica abans de venir i ja vaig veure que era dolenta cada dia, així que per mi aquella aurora havia sigut un regal absolut i inesperat, per lo que la satisfacció que sentia en aquell moment era enorme a mes d’una gran alegria per haver vist la meva primera aurora boreal. Aquesta és una d’aquelles coses que no pots explicar el que sents, que només ho pots saber quan ho vius.

Ben satisfets vam tornar a la cabana. Tots vam anar al llit, doncs ja eren les 12 de la nit, però encara mirant per les finestres. De totes maneres ja es veia clar que seria molt difícil veure’n mes aquella nit. El pare i jo vam estar comentant lo viscut pocs minuts abans, algo que no fem quasi mai, doncs quan ens estirem al llit és ja per dormir. Però aquella nit estàvem tant emocionats i perquè no, feliços, que no vam poder deixar de comentar una mica el que sentíem després de viure la nostra primera aurora. I al cap d’uns 10 minuts, ja si, vam anar a dormir com la resta del grup.

Un dia inoblidable i sobretot molt afortunat, doncs quasi que va ser un miracle veure l’aurora, ja no només per mal temps que feia, sinó perquè la Chus la va veure per la finestra quan ja anàvem tots a dormir. Va ser perfecte.

17/02/2020 Segon dia: Arribada a les Illes Lofoten

Poc després de les 7 del matí s’aixecava primer el pare per a dutxar-se i immediatament després jo. Quan haig de fer-ho abans de prendre’m el cafè vaig per feina ja que és el que mes desitjo fer quan em desperto, prendre’m un cafè. Així que a les 7:50h ja estàvem al passadís mirant com ens podíem preparar el cafè. En aquell moment encara no sabíem que al final d’aquell passadís hi havia una cuina completa on poder preparar qualsevol cosa, així que vam mirar per allà i vam veure primer una màquina de cafè que per uns 2€ preparava capuccinos (que no estava malament), però mirant una mica mes vam veure una màquina per escalfar aigua. Com que ja portàvem tasses i cafè soluble, vam decidir de preparar-nos un parell de cafès amb aquella màquina.

Però en elq ue no vam pensar és que aquella màquina estava darrere del mostrador que de fet era la recepció del hostel, per lo que era evident que aquells aparells eren pels treballadors. Nosaltres al no saber que hi havia la cuina, vam pensar que allò era pels ostes i ens vam preparar els dos cafès allà mateix. Per sort no hi havia ningú per dir-nos que allò no ho podíem utilitzar, per lo que ens vam estalviar la vergonya corresponent.

Vam estar uns 15 minuts prenent el cafè i parlant una mica del què faríem durant el dia. Lo primer que havíem de fer almenys ell i jo era anar a buscar el cotxe a l’oficina d’Europcar de l’aeroport de Bodo, on hi podíem arribar caminant uns 30 minuts. Degut a lo proper que estava l’aeroport del centre de la ciutat, no valia la pena agafar un taxi o bus, a diferència de la nit anterior que anàvem massa carregats de maletes. En qualsevol cas havíem quedat cap a les 8 amb la resta del grup per acabar de quedar.

Poc després de les 8 baixàvem a la cafeteria del primer pis on hi havia la Marta, la Montse i la Marga esmorzant. Ens van dir que la Chus ja havia sortit sola a donar una volta. Aquella era la primera de tantes excursiones a soles de la Chus. Nosaltres vam seure amb elles per parlar de qui ens acompanyaria a buscar el cotxe i de què faríem un cop el tinguéssim.

Vam pensar que almenys la Marga havia d’acompanyar-nos ja que ella era la segona conductora no oficial, doncs només havíem pagat per un conductor però ja havíem parlat que almenys la Marga també el portaria. Així que vam anar cap a la porta de sortida de la planta baixa, al costat de l’estació de tren i finalment, després de parlar-ho una estona, vam marxar tots 3 mentre la Marta i la Montse es quedaven a preparar l’itinerari per fer durant aquell dia a Bodo i voltants.

Abans vam deixar les maletes en una consigna del hostel previ pagament de 30kr, uns 3€, i on hi cabien quasi 3 maletes. Les deixaríem aquí fins la tarda quan hauríem d’agafar el ferri fins a les Illes Lofoten.

El camí fins l’aeroport el vam fer caminant, de fet aquesta ja era l’única opció que consideràvem. De fet fins i tot ho consideràvem el dia anterior amb totes les maletes, per lo que ara, sense maletes, vam començar a caminar els escassos 2 quilòmetres que ens separaven de l’aeroport, fent ja així una petita visita per Bodo. Val a dir que a mi particularment m’encanta veure la vida en una ciutat completament nevada i glaçada, veure com tothom surt a treballar com qualsevol altres dia, com l’autobús escolar amb les seves rodes de claus recull els nens per anar a classe, com els llevaneus van passant per enretirar la neu dels carrers fent així que tota la vida segueixi de forma habitual. Em fascina veure com n’estan d’adaptats a aquest clima.

En aquella primera passejada ja vam veure tot el port i un dels carrers principals que pràcticament que anava des del centre de la ciutat fins al propi aeroport. Vam passar per un centre comercial i vam veure nens jugant al pati nevat de les escoles. A diferència d’altres ciutats, en aquesta l’aeroport quedava al final d’aquell carrer just al costat de les cases. Vam anar seguint les indicacions de Google Maps i aquell carrer fins arribar al cap d’uns 35 minuts a l’aeroport. La veritat és que el camí era mes complicat del que m’imaginava i sort vam tenir de ni tan sols considerar el dia anterior d’anar caminant des de l’aeroport al hostel amb totes les maletes, hauria sigut mortal. Sobretot el problema era el terra tant glaçat i amb el que havies de vigilar molt per no relliscar, a mes de trepitjar neu contínuament.

Per cert, pel camí la Marga ens va confirmar que s’havia oblidat del carnet de conduir i això que en principi ella i el pare serien els únics conductors, per lo que a la Marga ja la vam haver d’eliminar abans de recollir el cotxe… Començava així la seva rutina de deixar-se o de perdre coses.

Aquest era un aeroport petit que amb una sola visita ja et podies arribar a conèixer força, per lo que vam anar directament a la terminal on ja havíem estat el dia anterior a mirar a la zona hi havia tots els stands d’empreses de lloguer de cotxes. En pocs segons vam veure la d’Europcar i vam anar a preguntar. El noi ens va confirmar la reserva, el preu, el conductor, etc. Tot plegat constava tal qual a la reserva que teníem per lo que vam procedir a pagar amb la meva targeta de Revolut les 9.563kr mes les 3.000kr de dipòsit, un molt bon preu per un cotxe de 7 places a Noruega, gràcies a què vam fer la reserva en un Black Friday i aprofitant una oferta especial d’aquesta oficina.

El noi ens va explicar el què fer per deixar les claus en cas que l’oficina fos tancada i ja està, ens va donar les claus i ens va dir on era el cotxe aparcat i fora, cap mes explicació sobre el cotxe, ni quin tipus de benzina portava ni res.

Vam sortir tots 3 cap al pàrquing on ens va dir i després de donar-hi alguna volta finalment el vam trobar havent de comprovar la matrícula. El cotxe era un Peugeot molt nou i monovolum de 7 places amb un maleter molt gran. Les rodes semblaven de tanc i tenien claus. Eren rodes ja pensades per anar sobre neu i gel, aquí ja no calia ni posar cadenes. La veritat és que el cotxe era una passada i apte pels trajectes que teníem previst de fer per les Illes Lofoten.

Però el problema va venir al ja ser tots dins el cotxe i voler-lo engegar. Era tot electrònic i ni tan sols tenia per posar la clau. Vam pitjar un botó gran que el va posar en contacte però sense acabar d’engegar el motor. El pare i la Marga s’ho miraven però no hi havia manera d’engegar-lo. Ni tan sols sabíem fer el mes bàsic.

Després de quasi 5 minuts d’estar tocant botons vaig anar a buscar el noi d’Europcar. En arribar simplement va dir-li al pare que premés el pedal de frenar i pitgés el botó que ja havíem pitjat abans. I si, es va engegar, doncs primer feia contacte i després engegava el motor. Però els problemes varen seguir, ara per posar la marxa, doncs era un cotxe automàtic i només tenia endavant i enrere. Aquí la Marga es va aclarir mes perquè ella ja tenia un cotxe automàtic, per lo que després d’alguna frenada, finalment el pare li va agafar el tranquillo i vam poder arrencar-lo i recórrer per fi els primers metres. La veritat és que ja ens podíem espavilar perquè els camins que faríem no serien gens fàcils, i de moment tot plegat no era massa tranquil·litzador.

Ben a poc a poc, el pare va anar sortint del pàrquing fins arribar als carrers de Bodo ben nevats i glaçats. No sabíem com respondria el cotxe en aquella situació, tot i que suposàvem que be, però en qualsevol cas els primers quilòmetres havien de ser de prova, per lo que ben a poc a poc vam anar cap al hostel.

Però no vàrem tardar massa en adonar-nos que aquelles rodes eren una passada, doncs podíem circular de forma completament normal per un carrer amb mig pam de neu i gel en molts trams. Semblava mentida que unes bones rodes poguessin fer tant. De fet ja havíem vist que allà tothom anava amb cotxe com si no passés res.

El camí fins al hostel va anar molt be, de fet molt millor del que esperàvem tots. Cap patinada, cap espant, cap problema amb el cotxe, res de res. Vam arribar en menys de 10 minuts i perfectament be aparcant just on ens havia deixat la shuttle el dia anterior tot i que allà no s’hi podia aparcar. En qualsevol cas només seria un moment per recollir a la resta del grup i ja marxar a donar una volta.

Les 3 ja estaven preparades i ja havien preparat un itinerari, sobretot la Marta, que en aquell moment encara no ho sabíem però que acabaria sent la guia oficial del grup.

I aquest va ser el moment que vam veure com eren exactament els dos seients de darrere. Eren dos seients plegats que quedaven dins el mateix maleter i que en desplegar-se pràcticament deixaven el maleter sense espai. De totes maneres només en necessitàvem un per lo que encara quedava una mica d’espai per deixar-hi les jaquetes i motxilles. Això si, aquests dos seients no eren tan còmodes ja que els peus no et quedaven tan avall com en altres seients, però si que ho eren mes del que semblava en un primer moment.

En aquell primer trajecte s’hi va posar la Montse, per lo que ella va estrenar el que després anomenaríem la gàbia o zona VIP. La Chus es va posar de conductora i el pare de copilot. La Marta des de darrere anava indicant per on anar i així vam començar la primera excursió del grup pel cercle polar àrtic i amb el nou cotxe.

A la zona de Bodo no hi ha tantes coses per veure com a les Lofoten, tot i que no deixa de formar part de la costa Noruega i per tan te racons molt bonics. Sense anar mes lluny, Bodo queda a la vora d’un fiord, per lo que només això ja seria molt, doncs a part d’un petit fiord a Oslo no n’havia vist cap mes.

La Marta va decidir d’anar fins l’altra banda del fiord on hi havia un pont que creuaríem a peu i des d’on s’hi veia un dels corrents mes forts del mon, i que a mes provocaven alguns remolins també visibles. Ens va portar pel camí difícil per tal de veure el màxim de natura possible, doncs la carretera principal no oferia tan bones vistes. Això si, a la que sorties de la carretera principal, que era una carretera d’un sol carril per sentit, la cosa es complicava força, doncs mes que carreteres semblaven pistes d’esquí. Això si, no vam tardar massa minuts en adonar-nos del lloc privilegiat al que estàvem, doncs tot just havíem sortit de Bodo que tot plegat ja semblava una postal de Nadal. Tot estava completament nevat gràcies a la forta nevada del dia anterior però que ara ens deixava per permetre a la llum dol sol il·luminar tot allò per a nosaltres. Les vistes eren úniques.

Al cap d’uns 30 minuts arribàvem al peu del pont de Salstramen que volíem creuar a peu i on justament hi havia un petit pàrquing on hi vam deixar el cotxe. Vam baixar i vam fer per primera vegada un ritual que faríem desenes de vegades durant el propers dies, posar-nos un munt de coses sobre, ja fos l’anorac, els guants, el gorro, la bufanda, etc.

Tot estava completament nevat i feia fred tot i que era suportable gràcies a que el sol no quedava tapat, tot i que feia un vent força fort i que feia que la sensació de fred baixés poc mes de 5ºC, per lo que per nosaltres estàvem a uns -6ºC. M’encanta passejar amb aquest fred enmig de la neu i mes veient fiords i muntanyes increíbles. Això si, sempre i quan vagi ben equipat i preparat per caminar per aquest tipus de terrenys, que de moment, hi anava.

Vam començar a caminar tot i que degut a l’espectacularitat del paisatge, de seguida el grup es va anar disgregant, ja que cada lloc que miràvem era digne de ser fotografiat, per lo que el ritme que cadascú portava era ben diferent.

Conforme anàvem pujant el pont que tenia mes de 100 metres de llarg i un pendent considerable,no només teníem unes millors vistes sinó que augmentava el vent i per tan el fred. Fins aleshores era encara fàcil treure’s el guant d’una de les mans per poder fer fotos, però a dalt del pont ja costava mes. Aquí ja feia les fotos mes ràpid. Em vaig quedar uns minuts a la part mes alta del pont mirant a l’horitzó, al fiord que teníem just a sota junt amb el corrent mes fort del mon, que efectivament be que ho semblava. Als fiords, l’aigua es veu obligada a passar per llocs molt estrets que juntament amb el sol irregular fan que es formin aquests corrents i fins i tot remolins com era el cas d’aquest.

Per nosaltres aquella era la primera vegada que veiem un fiord i fins i tot el creuàvem, per lo que tots plegats vam anar fent parades al llarg del pont per grabar be aquella imatge a les ostres retines. Tot plegat era espectacular i mes amb tot el paisatge nevat i aquelles casetes just a la vora del fiord.

Vam acabar de creuar el pont ja completament abrigats i tapats de mans i cara perquè el fred no perdonava. En segons quins llocs el vent era molt intens i això feia que la sensació de fred ni tan sols et permetés de treure’t un gua per fer una foto. Per fi sentia el fred del cercle polar àrtic. Això era vida.

Al final del pont hi havia un supermercat, allà enmig del no res perquè a part d’aquell edifici i alguna cabaneta, no hi havia res mes a la vista. Vam entrar-hi a comprar algo de menjar ja que tots mes o menys havíem de comprar alguna cosa tot i que ja en portàvem molt de menjar, però el pare i jo, per exemple vam comprar aigua i pa per fer entrepans. Les noies mes aviat varen comprar fruites i amanides. Els preus no eren tant cares com pensàvem, no hi havia tanta varietat de menjar però almenys era prou assequible.

Quan el pare i jo ja havíem comprat, em vaig quedar fora a esperar i em sorprenia algo tant trivial com la gent arribant amb el seu cotxe fins aquell supermercat. Els carrers no es distingien de la quantitat de neu que tenien i la temperatura era pròxima als -10ºC, però aquí la vida seguia igual i ningú deixava de fer res. Tot plegat és evident, en cas contrari aquesta gent es passaria tot l’hivern sense fer res, però per algú que està acostumat a que quan cauen 4 flocs de neu tot quedi paralitzat, veure una escena així és com a mínim molt sorprenent.

Quan ja tots vam haver comprat vam tornar a creuar el pont en direcció al cotxe però per l’altre costat per tal de veure la resta del fiord. Aquesta banda era mes complicada ja que semblava que hi havia passat menys gent i per tan hi havia mes gruix de neu, almenys 25 cms que feia la caminada prou complicada. A mes el vent semblava que havia augmentat per lo que ja ens havíem de tapar be tot el cap i caminar a un bon ritme per creuar aquell pont el mes ràpid possible i almenys evitar el fort vent que hi feia al punt mes elevat.

Eren les 12:30h quan arribàvem al cotxe i començàvem el camí de tornada. Aquesta vegada vaig seure jo a la zona VIP i el qui anava mirant per on anar per arribar al hostel. En un moment concret del camí, Google Maps em va indicar que hi havia peatges, a diferència de l’anada quan havíem anat per un camí alternatiu mes complicat però també mes bonic. Vaig avisar a la Chus però de totes maneres ens va semblar que no n’hi havia cap de peatge, cosa que em va estranyar però que no li vam donar mes importància. En aquell moment encara no ho sabíem però realment si que hi havia peatge. El problema és que ni tan sols es veien. Els cotxes ja portaven un aparell per a ser detectats i cobrar els peatges directament, però és que a mes, els peatges ni tan sols es veien, simplement passaves amb el cotxe per un lloc que semblava totalment normal, i ja t’havien cobrat. Dons això és el que ens passava però que no ens en vam adonar fins que vam tornar el cotxe i ens van passar la factura dels peatges dels 10 dies.

Així que vam seguir fins al hostel sense saber que ens acabaven de cobrar un peatge on hi vam arribar al cap d’uns 30 minuts per deixar el cotxe al propi pàrquing del hostel i anar ja a dinar.

Pel que vaig entendre al cap d’uns dies, les 3 M tenien la intenció de dinar tots junts allà al hostel. Però la Chus ens va preguntar al pare i a mi si volíem anar a una hamburgueseria que havia vist pel matí que estava molt be i que venien hamburgueses per 10kr, cosa que em va estranyar i li vaig tornar a preguntar confirmant-me que l’hamburguesa mes barata estava per 10kr.

Degut a què nosaltres no ens havíem enterat que les 3 M esperaven que dinéssim tots junts ni que la Chus ja estava anant al seu rotllo, vam dir-li que si, doncs d’aquesta manera podíem guardar el menjar que portàvem per altres dies i aprofitar que allà hi havia hamburgueses per 1€ que a mes ens venia molt de gust. Així que vam anar amb ella caminant fins al centre de Bodo per buscar l’hamburgueseria i dinar.

Vam estar donant voltes una estona perquè la Chus no recordava on estava exactament l’hamburgueseria. Era normal ja que només feia un matí que coneixíem aquella ciutat, per lo que vam recórrer vàries vegades els dos carrers mes importants del centre de Bodo fins que finalment la vàrem trobar.

El local estava be perquè tenia tot el lateral que donava al carrer de vidre i amb bancs, per lo que s’hi podia seure per dinar i veure tot el carrer. Però quan vam anar a llegir la carta vam veure que l’hamburguesa mes barata no era de 10kr sinó de 100kr. Al preguntar-li a la Chus ens va confirmar que era aquella, per lo que el pare i jo vam entendre que simplement s’havia confós i volia dir 10€ i no 10kr. En fi, l’hamburguesa ja no era d’1€ sinó de 10, però ja érem allà, l’hamburguesa tenia molt bona pinta i el lloc era molt agradable per dinar-hi, així que vam demanar la típica hamburguesa de vedella amb enciam, tomàquet, ceba, etc.

Al cap de pocs minuts ens va portar el menjar i vam veure que l’hamburguesa era força mes gran del que esperàvem. Vam menjar molt be davant els finestrals mirant a través d’ells la vida cotidiana d’aquella ciutat gelada. En aquell mateix local ja podíem apreciar els famosos i còmodes dissenys interiors de les cases nòrdiques, pràcticament totes de fusta i molt acollidores per combatre el fred gèlid de l’hivern.

Cap a les 14:30h tornàvem cap al hostel on hi havíem quedat cap a les 15h per començar a carregar les maletes al cotxe, doncs com a molt a les 16h hauríem d’estar a la cua per agafar el ferri que sortia a les 16:45h amb hora prevista d’arribada a Moskenes a les 20:45h.

En arribar al hostel les 3 M no hi eren, així que vam aprofitar per anar al bank i començar a preparar-ho tot. Vaig mirar be com anar al port i resulta que estava literalment a 4 minuts caminant del hostel, de fet, es podria arribar a tardar mes anant-hi en cotxe, per lo que 2 o 3 aniríem en el cotxe i amb totes les maletes mentre la resta hi anirien caminant.

Al cap de pocs minuts van arribar les 3 M que em van explicar que havien dinat unes amanides allà mateix on érem ara, a la planta baixa de l’edifici del hostel, i que ara venien d’un museu del salmó però que estava tancat. Quan ja vam ser tots allà vam començar a treure les maletes de les consignes i a carregar-les al cotxe. Aquesta era la primera vegada que ho intentàvem per lo que vam fer espai al maleter i vam començar a carregar maletes, 10 en total, moltes de les quals eren grans i de 20 quilos.

Finalment hi van cabre totes perfectament i a mes encara hi quedava lloc pel conductor i dos persones mes, per lo que la Chus conduïa, jo anava de copilot indicant el camí i el pare darrere.

Només sortir del pàrquing del hostel ja havíem d’agafar un carrer que ja anava pel costat del moll fins arribar a una rotonda que ja ens donava entrada als propis carrils on esperar per entrar al ferri, no vàrem tardar ni 5 minuts en estar ja a la cua del ferri. Tot i així, ja hi havia un munt de cotxes esperant i això que encara quedava quasi una hora, de fet, ja només en van arribar un parell mes després de nosaltres.

El pare va anar amb al resta a la cafeteria de la terminal mentre la Chus i jo ens asseguràvem de que aquella era la nostra cua. Però de seguida va aparèixer una noia xinesa que havia parat just darrere nostre per preguntar-nos si aquell era el ferri a Moskenes, a lo que li vam respondre que en principi si però que encara ho havíem de confirmar. Ella va seguir preguntar a altres conductors i al cap de 2 minuts va tornar cap a nosaltres però ja escoltant-nos parlar entre nosaltres en castellà, a lo que ella en comptes de dir un “hi” com abans, ara va dir un “hola”, a lo que la Chus i jo ens vam quedar ben parats. Resulta que vivia a Madrid, així que ja es va quedar allà una estona amb nosaltres explicant-nos el que li havien dit els altres conductors.

Segons li havien dit, el ferri que vèiem allà esperant no era el nostre. Aquell ja era ple i sortiria a les 16h. Un cop hagués marxat, arribaria el nostre que marxaria a les 16:45h. La xinesa i jo ens vam acostar fins al ferri per preguntar, jo fins i tot amb el comprovant de la reserva, a lo que la dona que hi havia ens va confirmar que tot era correcte i que ens pocs minuts ja estaria allà el nostre ferri i començaria l’embarcament. Per cert, que aquesta noia xinesa no només era molt guapa sinó molt amable, dolça i d’aquelles que sembla que transmetin pau i serenor. Era realment molt agradable parlar amb ella i mes tenint en compte que almenys parlava 3 idiomes perfectament.

Ja amb tot clar vaig anar a comunicar-ho al pare i a les 3 M que estaven a la cafeteria però d’on no vam tardar massa en sortir-ne perquè la barra ja estava tancada i l’embarcament ja començava en pocs minuts. Ells 4 van embarcar a peu i la Chus i jo en el cotxe. El pare ja tenia un comprovant de la reserva imprès i jo el portava al mòbil.

Quan encara estàvem esperant, el pare va tornar per dir-nos que ja eren dins i que els havien preguntat pel cotxe, ja que la reserva s’havia fet amb tots junts. Al cap de pocs minuts va passar un treballador a comprovar la reserva i ja vam poder embarcar quan un altre treballador ens va fer un senyal. Per cert, vam acabar passant per davant d’un munt de camions suposo que per anar compensant el pes dins el barco, per lo que tot i que eren els penúltims, vam acabar entrant dels primers. I la noia xinesa darrere nostre, al final, tots a dalt.

Vam agafar les motxilles de menjar i aigua i vam pujar cap a la coberta, doncs a la zona dels cotxes no t’hi pots quedar. A mes lliguen els vehicles amb cordes per lo que tot plegat queda ple de coses pel mig. A dalt, de seguida vam trobar els altres que ja havien agafat lloc a la proa del barco, a primera fila.

El barco era molt gran, fins i tot algo mes gran que el ferri mes gran que vaig utilitzar a Tailàndia i que en van ser varis, fins i tot donava la sensació que tenia dues cobertes només per vehicles i 2 o 3 per passatgers. De seients n’hi havia desenes, la majoria buits, i fins i tot tenia una zona molt ample per taules del restaurant. Era realment espaiós i còmode, i com tot a Noruega, silenciós.

Així doncs, ja podia dir que tot el que havia reservat jo havia anat perfecte. Encara quedava una vegada mes a tot, és a dir, el vol de tornada, dues nits mes al mateix hotel de Bodo però a la tornada, i el trajecte també de tornada del ferri. Però almenys ja ho havíem fet tot una vegada i tot havia anat segons lo previst. De fet, millor impossible, doncs l’hotel i el ferri eren millors del que tots esperàvem i els vols havien sigut molt tranquils. Anant sol ja preocupa que alguna reserva no estigui be, però quan a mes involucra a 5 persones mes encara preocupa mes. Però ara ja érem al ferri de camí a les Illes Lofoten. Ara començava el viatge de veritat a un dels millors llocs del mon per a veure aurores boreals. Tots estàvem emocionats i no ho podíem dissimular.

Degut a la complexa geografia de la costa noruega, la sortida del port era complicadissima. La Marta em va explicar, i vam veure, que les llums del port no eren la verda i vermella típiques de tots els ports, sinó que a aquí cada far tenia varia colors i que anaven canviant segons la posició del barco. Això era degut a la gran quantitat de roques i illots que hi ha prop de la costa i que dificulten enormement poder sortir. De fet, ja vam poder veure que la sortida del port era molt llarga.

El trajecte estava previst que duraria 4 hores i no faria cap parada mes que a Moskenes, població que bàsicament te el moll on atraquen els ferris. Per sopar cadascú faria el que voldria ja que l’hora d’arribada era a les 20:45h, una hora que tan pot ser que ja hagis sopat com que no. Durant una estona vam estar parlant una mica de la nostra vida, cadascú anava explicant alguna anècdota o experiència relacionada amb el tema de conversa. La veritat és que tots 6 teníem força coses a explicar i això es notava en aquestes converses, totes ben interessants o en les que sempre aprenia alguna cosa.

Cap a les 18h vaig menjar una mica i em vaig quedar mig adormit tot i que no volia ja que em preocupava que ja la primera nit anés amb els meus horaris particulars. En qualsevol cas aquella nit ja no havia dormit 8 hores i el dia havia estat força complet. El barco a estones es movia força mes del que esperàvem ja que el mar aquell dia estava força tranquil, tot i així, aquell és un mar complicat per molt tranquil que estigui. El propi moviment feia que encara em quedés mes adormit.

Vaig estar fins cap a les 19h mig dormitejant quan ja tots estaven força desperts. Ja es veien les llums de les Illes Lofoten, encara ben petites però almenys ja visibles després de mes de 24 hores d’haver iniciat el viatge des de Barcelona.

L’hora prevista d’arribada era a les 20:45h tot i que poc abans de les 20h ja van avisar per megafonia que els conductors havien de començar a baixar a la coberta de cotxes. Vam decidir que primer faríem un viatge fins la cabana que teníem reservada la Chus, el pare i jo per a descarregar les maletes i que dos tornaríem a recollir les 3 M. Havíem de fer dos viatges perquè en un de sol no hi cabíem tots 6 mes les maletes, i aquesta ens va semblar la millor manera de fer-ho, doncs la Chus havia reservat la cabana i per tan era millor que vingués, i el pare i jo per descarregar les maletes el mes ràpid possible i tornar, doncs ell condueix i jo guio be. Així que ens vam acomiadar de les 3 M i tots 3 vam anar cap al cotxe.

El trajecte va ser mes curt del previst i de fet va començar a sonar la sirena que avisava de l’obertura de la porta quan feia ben poca estona que érem dins el cotxe. Aquell no era un ferri per despistats, doncs quasi que no ens havien avisat que ja la porta es començava a obrir i els cotxes a sortir. Ens arribem a entretenir 2 minuts mes i hauríem fet tap. Tot plegat anava ràpid i tothom anava per feina. Països nòrdics…

Vam sortir dels primers i el primer que vam veure va ser la impressionant nevada que queia. A Bodo havia nevat una mica però ni molt menys tant com nevava ara aquí a les Lofoten. Quan sortíem vam veure les 3 M que també ja estaven fora, sota aquella nevada i sense cap terminal, cafeteria o altre local on poder-se quedar. Nosaltres 3 això encara no ho sabíem, doncs pensàvem que almenys hi hauria una petita cafeteria com a la terminal de Bodo. Els vaig enviar un Whatsapp dient-lis que m’enviessin la ubicació quan estiguessin a cobert.

Ja havia buscat la ubicació del resort indicada a Booking a Google Maps i vaig anar indicant a la Chus. El temps previst d’arribada era de 12 minuts tot i que amb la nevada que queia segurament tardaríem una mica mes. De seguida vam arribar a la carretera principal que creua totes les Illes Lofoten de nord a sud en el que és una carretera de 200 quilòmetres amb desenes de ponts per anar passant d’illa a illa. La carretera, la E10, només te un carril per sentit però és una obra d’enginyeria com poques.

El resort reservat estava a l’illa de Sacrisoya, una illa molt petita, de menys de 2 hectàrees situada entre les dues illes mes conegudes de les Lofoten, les dels pobles de Reine i Hamnoy, dos dels llocs mes fotografiats de totes les illes degut a la seva ubicació i paisatges.

No portàvem ni 5 minuts i semblava que cada vegada nevava mes. Era la primera vegada que circulàvem per aquella carretera tant estreta per on no hi paraven de passar camions, amb un cotxe nou, de nit i amb ja mig pam de neu a terra. Era un trajecte curt però força estressant.

Quasi 15 minuts després d’haver sortir del barco, creuàvem el pont que anava de l’illa de Reine fins la de Sacrisoya on només hi havia el resort. Just en sortir del pont ja es veia la recepció del resort que era a mes el centre d’activitats. El restaurant quedava pujant pel camí que sortia de la carretera i les 18 cabanes que conformaven el resort repartides per l’illa. La nostra encara no ho sabíem però quedava a escassos 10 metres de la recepció, abans d’arribar al restaurant. De fet, la podíem veure des d’on havíem deixat el cotxe.

El cotxe el vam deixar quasi al mig d’aquell caminet perquè semblava que s’hi estava quedant clavat. De fet, quan vam baixar del cotxe, vaig posar el peu en un bassal que em va cobrir fins al turmell. Aquella mateixa tarda ja havia vist que a les botes que portava se’ls estava desenganxant la sola, algo que no semblava greu però que ara si que ho era, doncs encara no havia sortit del cotxe que ja tenia el peu dret xop.

Un minut després va aparèixer darrere nostre un altre cotxe que també va parar per allà com nosaltres, pel mig del camí, i d’on en va baixar una família de japonesos que pel que semblava també venien del ferri i també havien reservat al mateix resort. Tan ells com nosaltres anàvem completament perduts. Era un lloc completament nou per nosaltres, de nit i nevant com mai havíem vist.

Tots plegats vam picar al que semblava la recepció però no hi havia ningú. A les cabanes s’hi veia llum i en algunes persones dins, però no sabíem quina era la nostra, ni tan sols teníem el número de cabana, doncs totes tenien un número a la porta. Així, donant voltes carrer amunt carrer avall buscant a algú, ja fos propietari o osta, vam estar-hi quasi 15 minuts. Durant aquesta estona, la Marta va trucar al pare per preguntar-li on érem, doncs ja havien passat 30 minuts des de que havíem marxat i encara no els havíem dit res, quan la previsió era que en 30 minuts fóssim de nou a Moskenes. Quan el pare va penjar em va dir que havíem de marxar ja, que les 3 M estan venint caminant per la carretera i estaven mortes de fred ja que no portaven tot l’equipatge i per tan no es podien abrigar tant com voldrien.

Vaig buscar el telèfon del resort i quan va aparèixer la Chus li vaig dir que els truqués perquè nosaltres havíem de marxar. Va trucar i va poder parlar amb la Mina, la noia amb qui ja havia parlat altres vegades per a fer la reserva. Li va dir que estava al restaurant que es trobava uns metres mes amunt seguint aquell carrer. El restaurant quedava quasi al final de les cabanes per lo que encara no l’havíem vist. El pare li va dir que havia trucat la Marta i que havíem de marxar ja, a lo que la Chus va respondre que primer havíem de poder deixar les maletes, cosa que era lògica però que no semblava que tingués la presa que teníem nosaltres.

Vam avisar al japonesos, vam agafar el cotxe i hi vam anar cap al restaurant. Vam entrar al restaurant, que per cert era molt acollidor, i allà estava la Mina. Almenys ja havíem trobat algú del resort. La noia ens va dir que la cabana nostra era la 4 i quedava al camí pel que havíem passat, és a dir, ja hi havíem passat per davant.

Vam tornar al cotxe per tornar al lloc d’on veníem, a literalment 10 metres. Havíem agafat dues vegades el cotxe per recórrer un total de 20 metres i acabar exactament al mateix lloc. Això si, almenys saben ja el número de cabana. A mes, aquesta segona vegada va anar d’un pel que no ens quedem atrapats enmig de la neu, doncs fins i tot vam haver d’empènyer el cotxe de tanta neu que ja hi havia a terra.

Li vam dir a la Chus que nosaltres havíem de marxar ja, de fet cada minut que passava em semblava ja una eternitat, igual que el pare pel que podia veure. La Chus semblava que encara no era conscient de la situació de les 3 M, almenys no se la veia buscant la manera de deixar les maletes a qualsevol lloc com si fèiem el pare i jo, tot i que tampoc sabíem què fer-ne. Vam estar almenys 5 minuts mes buscant la cabana per aquell carrer d’escassos 20 metres. Era fosc, nevava molt, els números de les cabanes no es veien i totes tenien la llum de dins oberta, per lo que era molt difícil saber quina estava buida. Finalment, la Chus la va trobar, a 5 metres de nosaltres, i el pare i jo vam començar a descarregar maletes quan la Chus encara estava obrint la porta.

Dic que la Chus no semblava ser conscient de la situació, perquè fins i tot ara que ja podíem deixar les maletes i marxar, estava mirant la cabana per dins, amb calma, mentre el pare i jo baixàvem maletes sense parar. De fet les anàvem amuntegant a l’entrada i ella encara semblava que les volia distribuir be abans de marxar.

Quan ja les havíem descarregat totes, el pare i jo vam pujar al cotxe i vam marxar sense saber ben be què feia la Chus. Vam anar el mes ràpid possible per la carretera en direcció a Moskenes. No sabíem on eren les 3 M, suposadament ens les hauríem de trobar caminant per la mateixa carretera.

La nevada no només no parava sinó que semblava que anava a mes, de fet la carretera quasi no es veia de la quantitat de neu que queia. I va ser en aquelles condicions quan a uns 2 quilòmetres de Moskenes, encara a la carretera principal, vam trobar les 3 M caminant pel voral esquerre de la carretera. En aquell moment les emocions es van barrejar, doncs sabia que estarien enfadades per l’estona que acabaven de passar però m’alegrava massa de veure-les allà i poder-les per fi pujar al cotxe amb nosaltres.

No sabia ben be què dir i només em va sortir un “com esteu” que evidentment no els va sentar massa be. Vaig pensar que millor no dir res en tot el camí i intentar simplement arribar el mes ràpid possible a la cabana perquè es poguessin escalfar una mica. Be, tots plegats, perquè jo ja tenia el peu dret completament xop i gelat.

Ara tot va ser molt mes ràpid. Ja ens coneixíem una mica la carretera i sabíem on era exactament la cabana. Les noies semblava que mica en mica s’escalfaven a la vegada que se’ls passava una mica l’enuig acumulat per haver tardat quasi una hora en anar-les a buscar. De fet en aquell moment quasi que ja em preocupava mes la reacció que podria tenir la Chus i com s’ho prendrien elles, i no em faltava raó…

Al cap de 10 minuts vam arribar a la cabana. Les 3 M van baixar del cotxe, i sobretot la Montse, de seguida va dir lo molt que li agradava. A la Marta i la Marga també se les veia contentes amb aquella cabana però encara estaven molestes pel que havia passat, com era normal. En qualsevol cas semblava que totes 3 estaven contentes amb aquella cabana i que els havia agradat tant com a nosaltres. Be, el pare i jo només l’havíem vist una mica i bàsicament per fora.

La cabana era blanca a diferència de la majoria del resort que eren grogues. Això si, semblava que les blanques eren les mes grans. Les grogues només tenien una planta. A la planta baixa hi havia en una meitat la cuina i en l’altre el menjador, quedant el lavabo enmig. La cuina era molt gran, tan com el menjador, i de fet era on hi havia la taula per a menjar. El menjador de fet només era sala d’estar, amb un sofà triple i dues butaques comodissimes.

Al pis de dalt hi havia dues habitacions amb un llit de matrimoni i un individual cada una. Eren molt amples, de fet potser massa, doncs hauria estat millor sacrificar una mica d’espai de cada habitació per a fer un altre lavabo al pis de dalt.

La cabana estava feta de fusta o almenys un material que ho semblava, de fet amb el mateix material amb el que estaven fetes totes les cases de les Lofoten. Per dins també era majoritàriament de fusta i amb parquet, cosa que la feia molt acollidora i sobretot calenta i energèticament molt eficient. S’hi estava molt be dins la cabana i mes en aquell moment.

Jo era a dalt mirant com eren les habitacions i vaig veure que la Chus havia deixat la meva maleta en una d’elles. Després em va dir que al pare i a mi ens havia posat a aquella perquè li semblava que hi feia menys calor. Però en aquell moment també estava la Marga mirant les habitacions i em va dir que elles 3 dormirien a l’habitació que la Chus ens havia assignat. Em va semblar perfecte, vaig agafar la meva maleta i la vaig portar a l’altra habitació.

Jo no ho vaig presenciar però ja m’imaginava que passaria quelcom així. No sé exactament quan, si abans o després que la Marga em digués a quina habitació volien dormir, que la Chus els va dir que ella havia de dormir en un llit on es pogués tumbar d’un costat perquè li feia mal algo d’un braç. La qüestió és que això va ser el primer que els va dir quan vam arribar i amb un somriure, cosa que a cap de les 3 els va fer cap gràcia i menys a la Marga, com és normal. Segons sembla no els va preguntar ni dir res sobre l’espera, algo que em feia creure que realment la Chus no havia estat conscient del què havien passat. Potser el pare i jo hauríem d’haver estat mes clars amb ella. En qualsevol cas, allò ja va fer que la distribució de les habitacions quedés feta. Les 3 M en una habitació, i la Chus, el pare i jo a l’altra.

Durant uns minuts vam estar pujant i baixant tots per les escales per tal de situar-nos a les habitacions. En un moment determinat, el pare i jo estàvem a dalt les escales mirant si podíem ajudar en algo a les 3 M, quan la Marta es va desfogar del tot per dir-nos que no podia entendre perquè havíem tardat tant. Se la veia molt molesta i el pare i jo no sabíem ni on mirar. Nosaltres també teníem els nosaltres motius però érem conscients que podríem haver fet mes perquè allò no passés. A mes, l’únic que volíem en aquell moment és que les es es desfoguessin i tot plegat no anés a mes, doncs tot just era el primer dia. Quan la Marta va acabar fins i tot ens va demanar disculpes per parlar-nos d’aquella manera, però el pare i jo li vam dir que ens semblava perfecte, doncs era millor treure-ho tot i que el tema acabés en aquell moment.

Quan ja ens vam situar a l’habitació i la Chus m’havia explicat el que li havia dit la Marga, vaig baixar per demanar-lis perdó a totes juntes, doncs ja ho havia fet però només a la Montse. Elles, almenys amb el pare i amb mi ja estaven millor i ja estaven guardant el menjar portat i pensant què farien per sopar.

La Chus, que crec que no tenia la intenció de dormir amb nosaltres, va deixar la seva maleta a la seva habitació per lo que el pare i jo dormiríem al llit de matrimoni i la Chus al llit individual. De fet, al cap d’uns minuts vam coincidir a dalt i em va dir que s’havien enfadat i que volien dormir les 3 juntes. No m’ho va dir malament ni amb cap rancúnia, de fet semblava que acceptava be la bronca rebuda tot i que semblava que encara no ho acabava d’entendre o que li semblava una mica exagerat.

Un cop els altres 5 érem a la cuina, vam decidir de fer un sopar conjunt per tots agafant una mica de menjar de cadascú. Faríem sopa, el mes apropiat tenint el compte el fred que havíem passat tots plegats. A mes una amanida molt completa, amb anxoves i tot i pa amb embotit. I tot plegat ho havíem portat de casa, semblava mentida.

Ho vam preparar tot força ràpid, sobretot perquè tots anàvem al ritme de la Marga que anava corrent. En aquell moment encara no n’érem conscients però per inèrcia tots acabàvem corrent com la Marga, que era un nervi.

Així que eren les 22:30h aproximadament quan ja teníem tota la taula parada i vam començar a sopar. Aquell primer sopar va estar molt millor del que m’esperava, doncs no només el menjar era boníssim i vam menjar de tot, sinó que era la prova que tot el grup ens acoblàvem molt be i dins de les diferències de gustos, podíem fer un sopar molt complet i molt bo entre tots. A mes també es va veure que tots aportàvem no només el menjar sinó la mà d’obra, doncs tots vam fer el que millor fèiem sense que ningú hagués de dir res. Després del llarg trajecte, el fred passat i el conflicte ja solucionat, aquest sopar va entrar com mai.

La Marga li va posar de tot a la sopa, fins i tot ou. I la Montse portava menjar de molta qualitat, fins i tot pernill del car. Qualsevol diria que estàvem de viatge a les Illes Lofoten.

Després de sopar vam acabar de situar-nos a les habitacions i després a mirar les previsions meteorològiques i d’aurores per si hi havia sort. Però la previsió era dolenta i de fet encara nevava, per lo que aquella nit semblava impossible veure res. Així que després de fer una petita guàrdia, cap a les 12:30h de la nit ja estàvem tots al llit. Per cert que els llits eren comodíssims, el matalàs era d’aquells que sembla que t’atrapi i la manta era una nòrdica, així que semblava que passaria molt bones nits.

I així acabava el primer dia a les Illes Lofoten tot i que només havíem estat a la cabana. Almenys ja hi érem i ja podíem començar les visites per un dels llocs mes impressionants del mon i esperar a veure aurores, tot i que, almenys jo, ja era conscient que seria realment difícil veure’n i que de fet el mes probable era que marxéssim sense haver-ne vist cap, doncs no només estàvem en un any de poca potència solar i per tan aurores molt dèbils, sinó que la previsió meteorològica de la setmana era molt dolenta, de fet durant aquests dies hi havia una tempesta com no havien vist mai aquí des de feia anys. Tindríem nevades pràcticament cada dia. Almenys quedaria un paisatge inoblidable.

Aquest era el primer viatge que feia en grup en força temps i el primer que feia amb gent desconeguda. Aquesta era doncs una experiència nova i de moment estava anant molt be. El grup era responsable, divertit i ens complementàvem molt be. Per ara tot estava anant prou be i jo m’havia adaptat perfectament a una nova manera de viatjar completament nova per a mi. I ara estava en un poblet remot de les Illes Lofoten a -5ºC, caient una nevada com poques havia vist i gaudint del fred polar, algo que m’agrada molt mes que la calor tropical, sempre i quan vagi amb la roba adequada, cosa que aquí hi anava. Tot plegat prometia molt.

16/02/2020 Primer dia: Arribada a Bodo

Arribava el dia de començar el meu primer viatge al cercle polar àrtic, concretament a les illes Lofoten de Noruega. Aquestes illes, a part de ser un dels millors llocs del mon on poder veure aurores boreals, és també un lloc únic al mon de centenars d’illes i ple de fiords. L’espectacle natural que ofereixen aquestes illes és difícil de trobar enlloc mes.

A diferència dels altres viatges que havia fet, en aquest hauria de portar roba tèrmica i per tan mes equipatge per suportar les temperatures d’entre 0 i -4ºC, amb una sensació de fred d’uns -10ºC. Aquestes temperatures no son massa baixes tenint en compte las latitud de les Lofoten, doncs gràcies a que les seves costes son banyades per aigües provinents del Golf de Mèxic, la temperatura a les illes no acostuma a baixar dels -5ºC, un motiu mes per ser un dels millors llocs del mon on veure aurores boreals.

Així doncs, pantalons, samarretes i jerseis tots tèrmics mes les botes, guants, bufandes, etc. Tot i així vaig poder-ho portar tot en una maleta de cabina i una motxilla petita. De totes maneres també portàvem menjar ja que pensàvem que allà seria massa car o hi hauria poca cosa per comprar, per lo que entre el pare i jo portàvem una maleta mes facturada amb 10 quilos de menjar.

A les 11:30h sortia de casa en direcció la T2 de l’aeroport del Prat on havíem quedat amb els 5 integrants mes del grup cap a les 13h. El vol sortia a les 15:10h i volíem ja dinar alguna cosa al mateix aeroport abans d’embarcar.

A les 12:30h el pare i la Marga ja estaven a l’aeroport i fins les 13h van arribar els altres excepte la Montse i jo que vàrem arribar a les 13:05h. Tots ben puntuals cosa que ja anticipava lo complidors que érem tots els integrants del grup.

A la reserva que vàrem fer dels vols des de Mytrip, vam afegir-hi 5 maletes facturades per tots, però a la confirmació enviada per Norwegian hi constava que teníem dues maletes facturades cadascú, és a dir, 12 en total. La resposta tan de Mytrip com de Norwegian no va aclarir el perquè d’aquella situació però almenys coincidien en què el que valia era el que digués Norwegian, per lo que teníem dret a un munt de maletes. De totes maneres cadascú va portar el que ja teníem previst i jo que em passava dels 10 quilos permesos en cabina, concretament la meva maleta de cabina mes la motxilla pesaven 11,35kg. Ja que tenia dret a dues maletes facturades i no en portava cap, pensava que potser em permetrien passar-me una mica dels 10 quilos, però en arribar al mostrador i preguntar-ho la noia em va dir que no crec que sense ni acabar d’escoltar la pregunta. Finalment, el pare va facturar la seva maleta de cabina i jo vaig pujar la meva maleta i la motxilla fent-los passar com a equipatge de cabina de tots dos.

Un cop tothom havia facturat vam seure en un banc a dinar fins cap a les 14:00h que vam anar a passar el control de seguretat. A mi ni em van parar, però al pare i a la Montse els varen fer un bon control. Al pare perquè li van pitar un munt de coses que no s’havia tret i a la Montse per haver-li tocat un control aleatori mes exhaustiu.

L’embarcament es va fer mes o menys puntual però el vol va sortir amb uns 20 minuts d’endarreriment pel que semblava un problema amb l’equipatge d’un dels passatgers. En qualsevol cas havíem de fer escala a Oslo i teníem quasi 3 hores de temps, per lo que per nosaltres no hi havia cap problema.

La resta del vol va anar molt be i de fet va ser molt tranquil i oferint bones imatges dels Pirineus encara força nevats. A la Marta ja li començava a sortir la seva creativitat sense la pressió de la feina per lo que començaven les bromes i ocurrències que a mi em deixaven perplex per la rapidesa mental que demostrava en certes ocasiones. Amb tot plegat les quasi 3 hores de vol van passar prou ràpid i a les 18:40h ja érem a l’aeroport d’Oslo.

La Marta i jo vam sortir a fumar, doncs fins les 21:00h no sortia el vol a Bodo. Allà ja vam notar una baixada important de la temperatura, com era d’esperar, però que a mi particularment em va alegrar molt ja que el dia anterior havia estat a La Molina en màniga curta, i això és algo que no suporto en un lloc amb neu.

En aquest mateix aeroport també vam palesar algunes coses mes que ens diferencien amb el països nòrdics. Per una banda ningú cridava, però és que ni tan sols semblava que parlés ningú, només nosaltres. De fet a tota la terminal hi predominava un silenci realment difícil de trobar en un aeroport. Per una altra banda vam poder apreciar la confiança que tothom te amb tothom. Així com a molts llocs d’Espanya no pots passar sense pagar o no pots marxar d’una botiga sense passar per caixa, aquí tot era obert, fins al punt que si no pagaves ningú se n’adonava, però és que no cal fer-ho, doncs simplement tothom paga el que ha de pagar. A la cafeteria de l’aeroport era ben fàcil posar-se un cafè i marxar, però això és algo que els noruecs ni tan sols poden concebre.

La Marta i jo ja havíem tornat a entrar, passat el control de seguretat i anat a buscar a la resta del grup per anar tots junts fins l’altra porta d’embarcament que era en una altra zona per tractar-se aquest d’un vol nacional. Vam fer temps prenent algun cafè i algun fins i tot ja menjant alguna cosa, de fet la Chus ja va sopar mentre esperàvem a la porta.

Cap a les 20:30h va començar l’embarcament i la Marga ja va tenir el seu primer problema amb oblits o pèrdues vàries. En aquest cas havia perdut la targeta d’embarcament per a aquest vol i que ja ens havien donat a Barcelona, per lo que li van haver de fer de nou mentre els altres ja havíem passat.

Però degut a aquest petit endarreriment i a què estàvem a la fila 6, em va passar quasi el pitjor que et pot passar amb l’equipatge de cabina, que va ser no poder-lo guardar a l’altura de la meva fila o en alguna interior, sinó que va quedar a l’altura de la fila 10, per lo que al baixar em tocaria o be esperar una bona estona o intentar colar-me cap enrere per intentar agafar-la mentre la resta de passatgers anaven baixant.

Aquest vol també va ser molt tranquil arribant a Bodo a l’hora prevista i sense cap problema. En poc mes d’una hora aterràvem a la pista d’un aeroport força petit però ben nevat. De fet aquesta era la primera vegada que arribava a un aeroport nevat i realment era ben curiós com en certs llocs del mon la neu i les gelades no impedeixen portar una vida completament normal.

Jo em vaig haver d’esperar per agafar la maleta mentre la resta del grup anava baixant i aprofitant per anar a buscar les maletes facturades. Jo vaig poder anar tirant files enrere de tan en tan aprofitant algun moment en què algun passatger deixava un petit espai amb el seu predecessor, d’aquesta manera ja vaig poder arribar a la maleta quan encara només havia baixat la meitat dels passatgers, per lo que al final l’espera tampoc va ser tanta. De fet, quan vaig arribar a les cintes d’equipatges encara quedaven minuts perquè comencessin a sortir.

Aquest ja es veia un aeroport molt mes petit, de fet només hi havia dues cintes d’equipatges i tan sols els passatgers del nostre vol en tot l’aeroport. Al cap d’uns 5 minuts d’esperar varen començar a sortir les maletes apareixent totes les nostres. Així que el primer tram del viatge estava fet i superat. Ja érem a Bodo amb totes les maletes.

Si la Marta i jo ja havíem notat la baixada de temperatura a Oslo, ara ja ens va pillar una mica desprevinguts, doncs la temperatura ja era de -5ºC. Ràpidament tots ens vam anar posant bufandes, guants i gorros mentre fèiem esforços per evitar el vent gelat a la cara. El canvi de temperatura des de Barcelona era important i necessitàvem encara uns minuts per acostumar-nos-hi. Però ja per fi notàvem el fred del cercle polar àrtic, un fred que tenia moltes ganes de sentir i que ja trobava a faltar després del dia de platja que havíem tingut el dia anterior a La Molina.

Ja tocava una de les incerteses del camí d’anada, que era com anar fins a l’hotel. Per Internet ja havia vist que hi havia busos per 5€ per persona o taxis a uns 12€. El problema era que en aquest moment eren quasi les 23h d’un diumenge, per lo que ja no hi havia busos i els taxis eren mes cars.

Prèviament, la Chus havia preguntat a informació de l’aeroport les opcions disponibles, i li havien dit això mateix però a mes que en el nostre cas ens sortiria millor un Big Taxi que no son mes cars i on hi cabríem tots 6 amb les maletes. Així que ens vàrem posar a la cua dels taxis, que ja era prou llarga i on els taxis arribaven en conta-gotes, a esperar. Al cap d’uns 5 minuts, no vaig veure be que va passar, però diria que la Chus va aconseguir que algú avisés a un taxista amb una furgoneta, qui va arribar en pocs minuts. Jo al veure el vehicle ja no em vaig quedar massa convençut, doncs no era un taxi, sinó una espècie de shuttle o transport privat, cosa que probablement seria mes car. En qualsevol cas era tard, estàvem cansats i amb fred i tampoc teníem massa mes opcions, per lo que vam córrer tots cap a aquella furgoneta.

El primer que vam fer la Chus i jo va ser preguntar-li al preu, a lo que no ens va respondre. Li vam tornar a preguntar i seguia sense dir res tot i que ho atribuíem a què estava carregant les maletes. Però quan a la tercera seguia sense fer cas, la Chus ja li va preguntar de mes males maneres a lo que ell va dir que 100kr per persona. Això era un total de 600kr, força mes car que un Big Taxi. Ho vam comentar mentre pujàvem i vam decidir que ho acceptàvem tot iq ue de molt mala gana. Però quan el xofer encara estava carregant les maletes, la Chus va veure com la seva la tirava pels aires a lo que li va dir cridant que parés. El parfe que també ho va veure junt amb lo antipàtic que havia estat fins aleshores mes el que semblava una estafa de tarifa, va dir que baixàvem. Els altres encara no sabíem exactament què passava però si que ja havíem vist lo antipàtic i estafador que era aquell home, per lo que sense dir res vam baixar tots, fins i tot 3 noies que no eren del grup però que també havien pujat.

Però quan el xofer va veure que es quedava sense cap viatge i ja a aquelles hores, va treure el cap amb una altra cara i ens va dir 50kr per persona, la meitat! Aquest ja era un bon preu i de fet, tot i que encara no ho sabíem, era mes barat que un taxi aquell dia i hora, que seria d’unes 400kr tots 6.

Així que davant aquella rebaixa vam acceptar i vam tornar a pujar a la furgoneta, seguint-nos a la vegada les 3 noies desconegudes que també havien baixat.

En aquell punt jo no tenia gens clar com aniria aquell trajecte i si realment no hauria sigut millor no tornar a pujar, però la veritat és que el xofer semblava que s’havia adonat de lo impertinent i mal-educat que havia estat ja que la seva actitud va canviar completament. Deuria estar acostumat a timar a tothom però va veure que a nosaltres no era tant fàcil. Ara queda vegada que li preguntàvem alguna cosa les seves respostes tenien un to completament diferent.

De totes maneres encara va haver-hi una petita discussió mes tot i que no crec que fos culpa del xofer. Ell va entendre que anàvem a Bodo Hotel que quedava una mica mes a prop, i crec que realment va entendre això perquè em va semblar que la Chus efectivament li va dir Bodo Hotel. És una confusió normal ja que on anàvem es deia Bodo Hostel. Així que quan va parar davant d’aquell hotel i li vaig dir que no era allà, vam tenir un nou debat. Ell deia que al ser mes lluny ja no serien 300kr sinó 400kr. En aquell moment encara no ho sabíem però aquell preu seguia sent algo millor que el d’un taxi el mateix dia i hora. En qualsevol cas vam acceptar i primer va anar a deixar les 3 noies que el seu hotel quedava abans i després a nosaltres.

Van ser aquestes 3 noies les que durant el trajecte ens van explicar una mica els preus dels taxis i quan vam veure que al final estàvem pagant un preu prou bo. De la mateixa manera ens van desitjar moltes aurores al acomiadar-se, doncs tot i que feia poca estona que ens coneixíem, havia estat una estona prou intensa.

Jo anava seguint el trajecte per Google Maps i el xofer va anar tota l’estona per la ruta mes ràpida fins arribar a la mateixa porta d’entrada, doncs en el mateix edifici hi ha una estació de tren per lo que te vàries entrades però per la que només podíem entrar per una i mes a aquella hora que ja no hi havia recepció.

Al fer la reserva, des del hostel m’havien dit que ens deixarien les claus per poder entrar a l’edifici i a les habitacions a la bústia de fora, per lo que mentre el xofer descarregava maletes jo ja vaig anar a mirar si hi havia les claus i si efectivament podia obrir la porta principal. I tot va ser tal com m’havien dit. Hi havia dues targetes per cada una de les 3 habitacions reservades i totes elles obrien aquella porta de l’edifici, per lo que ja podíem dir que tot el que havíem de fer el primer dia ja ho havíem fet i perfectament be.

Quan el xofer va veure que jo tornava de la porta em va preguntar si era allà a lo que li vaig respondre que si i que tot estava be, a lo que ell li va aparèixer fins i tot un petit somriure, fent que al final fins i tot ens acomiadéssim be d’ell.

Ja eren quasi les 23:30h quan entràvem al hostel per lo que havíem d’anar amb compte i sense fer massa soroll. Vam pujar entre tots totes les maletes per l’ascensor mentre d’altres pujàvem a peu per les escales. Un cop al tercer pis ens vam repartir les habitacions quedant la Chus i la Montse a la 301, la Marta i Marga a la 304 i el pare i jo a la 306. Totes les habitacions estaven a banda i banda d’un passadís ample i llarg i on al final hi havia una cuina i menjador. Tot i ser un hostel estava realment be, doncs les habitacions eren d’entre 2 i 4 persones i amb bany propi. La nostra era de 4, amb una llitera i dos llits normals, per lo que a sobre teníem espai de sobre per deixar les maletes, doncs a l’habitació no hi havia ningú mes.

Vam deixar les maletes a les habitacions i vam sortir tots 6 un moment al passadís per a quedar per l’endemà. Vam decidir baixar a esmorzar cap a les 8 del matí. Després, almenys el pare i jo hauríem d’anar a buscar el cotxe de lloguer a les 10.

I després ja vam anar a dormir, acabant així el primer dia de viatge però no encara tot el trajecte fins a la destinació final que era a les illes Lofoten. Aquí només hi hauríem de passar la nit per agafar l’endemà el ferri fins les illes. Començava ja el primer viatge per a veure aurores boreals i de moment tot anava segons lo previst i passant la primera nit en un hotel molt millor i còmode del que tots pensàvem. Amb el fred que feia fora i amb lo calentet i còmode que s’estava al llit, aquesta seria una d’aquelles nits que dormo d’una tirada tot i ser en un lloc nou.

23/08 Tornada a casa

Arribava l’últim dia del viatge, probablement el dia mes estrany de tots. Les sensacions son vàries, una barreja d’emocions i sentiments que fan que aquest sigui un dia dels que mes es recorda, juntament, és clar, amb el primer. Certa emoció per ja tornar a casa, un cansament per tantes coses fetes, una relaxació per ja saber que tot està fet i aconseguit, ja no haver de pensar en com anar aquí o allà,… Tot plegat son coses que poden semblar simples però que en una situació així prenen una magnitud especial.

Poc abans de les 4 de la matinada ja m’estava despertant. Tot i que vaig anar a dormir quan encara quasi tothom havia d’anar a dormir, la veritat és que quasi no em vaig ni despertar, de fet només recordo mig despertar-me una o dues vegades i fins i tot veure ja la llum de l’habitació apagada.

Però a les 4, de sobte, va començar a sonar l’alarma antiincendis! Un soroll fortíssim i estrident sonant durant uns 10 segons que es varen fer eterns mentre tothom dormia. Molts es van aixecar de cop, la noia del costat amb la cara de recent despertada mirant l’alarma sense entendre res, tots durant els 10 segons mirant aquella llum verda intermitent i esperant a que parés. Al cap dels 10 segons, va parar, i el silencia va ser total. Ens vàrem quedar tots mirant durant 3 o 4 segons fins que mica en mica tothom va tornar a estirar-se o a tancar els ulls els qui no s’havien arribat a aixecar. Probablement aquesta sigui una de les pitjors maneres de despertar-se.

Jo, entre aquell soroll inesperat i que ja m’estava mig despertant, ja em va resultar impossible tornar a dormir. Vaig estar mig mandrejant pel llit fins cap a les 4:30h. Durant aquella estona es van aixecar varis al lavabo, de fet semblava que a mes d’un li costava tornar a dormir després d’aquell dur despertar.

Cap a les 4:40h aprofitant que sortia una del lavabo, vaig agafar la bossa amb al roba i vaig anar a dutxar-se que falta em feia, doncs el dia anterior no m’havia dutxat. Així que em vaig dutxar, em vaig vestir i vaig anar cap al menjador ja amb tota la maleta per guardar la roba bruta del dia anterior i treure les meves eines del matí, que son el portàtil, el cafè i la tassa. La cuina estava tancada però hi havia microones al menjador, per lo que no necessitaria el meu escalfador elèctric.

Vaig guardar la roba, em vaig preparar el cafè, i vaig escriure el diari, vaig passar comptes a l’Excel, vaig mirar correus, finances, etc. Tenia temps i de sobra doncs tot just eren les 5:30h del matí. Tot i les hores que eren, allà al menjador ja hi havia dues noies. Potser tenien el vol molt aviat, amb tanta gent i quasi tots viatgers, és normal que a totes hores i hagi algú despert.

Vaig estar molt tranquil prenent-me els meus cafès fins cap a les 6:45h que van venir a netejar el menjador amb una aspiradora i a preparar-ho tot per l’hora de l’esmorzar, que estava inclòs en el preu i, per tant, doncs el menjador s’omplia molt. Jo vaig seguir amb la meva feina fins cap a les 7:20h que va començar a arribar gent, fent que mica en mica, aquell menjador tant gran, quedés completament ple.

Jo volia començar a esmorzar cap a les 8:30h, doncs la cuina estava oberta fins les 9h. Vaig acabar de fer les còpies de seguretat i carregar tan el portàtil com el mòbil, vaig guardar-ho tot, vaig comprovar que en el meu llit no hi havia res, i ja vaig anar a esmorzar.

Ja vaig haver de seure al costat de mes gent, doncs ja no hi havia cap taula lliure. Vaig anar a la cuina i aleshores vaig entendre perquè tothom esmorzava. Hi havia tot tipus de cereals i força embotit, no massa bo, però si suficient com per ser un hostel de Dublín. Així que vaig agafar una mica de cada cosa, excepte fruita, i vaig anar a menjar fins cap a les 9h aproximadament. ora en què em vaig preparar per sortir a donar l’última volta per Dublín.

Ja que el dia anterior ja havia vist pràcticament tots els llocs que volia veure, vaig decidir d’anar a passejar una estona per Temple Bar, que estava al costat del hostel i era molt bonic per veure mentre es passejava. Així que vaig sortir i cap allà. Aquest dia feia molt bon dia. Els núvols del dia anterior havien desaparegut i fins i tot ara feia mes calor. de totes maneres a l’ombra seguia refrescant.

Encara era aviat per lo que en un principi no hi havia massa gent pel carrer, però mica en mica el barri s’anava omplint, fins i tot els pubs es començaven a omplir. Jo anava per un carrer o un altre aleatòriament, a l’atzar, sense un rumb fix, simplement contemplant tot el barri.

Finalment, cap a les 10:15h vaig arribar al famós pub de Temple Bar. Ja tenia l’espineta de prendre’m una Guinness a Temple bar, i ara, que ja era l’últim dia del viatge i ja podia fer algun caprici, vaig creure que era el millor moment per a fer-ho i així acomiadar-me ja de la volta al mon que estava a punt de completar.

Així que vaig fer una mica de temps fins les 10:30h quan vaig veure que ja el pub s’omplia i que molts altres ja ho estaven. De fet eren les 10:30h però ja hi havia molta gent en molts pubs prenent-se una Guinness. Allà sembla que sigui algo per esmorzar.

Així que vaig anar al famós pub de Temple Bar però aquesta vegada no per quedar-me a fora fent-li fotos, com fa la majoria, sino per entrar-hi i prendre’m una Guinness. Mentre estava demanant, va entrar un grup de quasi 10 noies, de fet semblava un acomiadament de soltera. A mes altres parelles o grupets també anaven demanat. Aquell és un pub on només s’hi ven alcohol, així que tots els qui anaven entrant demanaven una cervesa o un cocktail. Jo vaig demanar una Guinness sense ni preguntar el preu. Me la va posar i vaig pagar els 6,90€ que costava. Encara vaig pensar…

Aquesta cervesa potser és mes cara però només de veure-la en el got ja et pots imaginar el perquè. Evidentment no és com una Estrella Damm. De fet, només l’espuma ja es veu de millor qualitat.

Vaig anar a un dels bancs que hi havia pels laterals i que donaven a les finestres i allà, mirant com la gent del carrer ens feia fotos, em vaig prendre la Guinness, una cervesa negra.

Com ja es veia, fins i tot l’espuma és bona, per no parlar de la cervesa, amb molt mes cos, mes contundent, mes sabor i evidentment amb mes graduació. Costava 2 o 3 vegades que una normal a Barcelona, però és que era 3 vegades millor.

I mentre era allà mirant per la finestra, assegut en un dels millors pubs d’Irlanda i amb una Guinness a la mà, vaig pensar que no podia estar enlloc millor que allà a la vegada que repassava el viatge que ja estava acabant i que m’havia dut per 7 països durant 3 mesos, viatge que havia sortit com havia de sortir i sense problemes destacables.

Però el moment culminant va ser quan va pujar un noi amb una guitarra a la tarima i va començar a tocar i cantar. Una Guinness al millor pub d’Irlanda i amb música en directa. Mes irlandès impossible. La millor manera de passar una bona estona en l’últim dia del viatge.

Al cap d’una hora d’haver començat, a les 11:30h, m’acabava la Guinness i al cap d’uns 10 minuts mes per acabar d’escoltar el cantautor, sortia del pub per tornar al hostel, ja a recollir la maleta i a marxar si no em deixaven estar allà o a quedar-se una estona fins cap a les 13h que aniria a dinar. Fins les 19h no sortia el vol per lo que tenia temps de sobre.

Al cap de 5 minuts ja era al hostel i a l’hora de passar la targeta magnètica vaig veure que ja no funcionava. Degut a què el checkout és a les 10:30h doncs ja m’havien desactivat la targeta. Ho vaig dir a la noia que em va obrir la porta per poder anar a buscar les coses. Ja sense targeta per poder anar entrant i sortint vaig decidir arreglar-me una mica i marxar ja del hostel.

Vaig llegir les notícies una estona, em vaig rentar la cara i les mans i una mica la maleta, vaig donar les gràcies a la noia i vaig deixar el hostel quan eren les 13h. Voldria haver dinat mes tard però ja començava a tenir gana i ja només pensava en el Burger King del costat del hostel i que des del dia anterior ja volia anar-hi, aixíq ue no vaig aguantar mes i vaig anar a demanar la oferta de 2 per 6€, sent la Long Big King i la Long Texas BBQ, totes dues molt bones i força grans, deixant-me ja ben tip i per només 6€.

Cap a les 13:30h sortia del Burger king i caminava uns 10 minuts fins arribar a la parada del bus 16 mes propera que estava a la mateixa avinguda O’Connell. Allà vaig esperar uns 10 minuts mes fins cap a les 13:50h que arribava el bus i anava ja cap a l’aeroport. Em va costar els 3,30€ esperats i vaig anar a seure al pis de dalt doncs estava molt ple.

Tornava a fer el mateix camí que el dia anterior però ara de tornada, tornant a mirar tota l’estona per la finestra per veure el màxim possible d’Irlanda. Pràcticament sempre miro per la finestra quan passo per un lloc desconegut, simplement m’agrada mirar l’entorn.

En uns 45 minuts arribàvem a l’aeroport. Jo havia d’anar a la terminal 1 però la primera parada que feia el bus era a la 2, on jo ja hi vaig baixar doncs segons Google Maps semblava que ja hi era però no, el que passava es que totes dues terminals estan tant a prop que en el mapa semblava que ja hi fos. Així que un cop em vaig adonar que estava a la T2 vaig anar caminant els escassos 100 metres fins a la 1. Ja sabia que totes dues terminals estaven molt a prop per això no em vaig preocupar massa de saber a quina estava baixant, i mes tenint en compte que encara quedaven quasi 5 hores per a la sortida del vol.

Un cop vaig arribar a la Terminal 1, el primer que vaig fer, com sempre quan tinc temps, va ser inspeccionar la terminal: on eren els banys, la font d’aigua, la zona de fumadors, etc. I la veritat que tot molt be. Hi havia font d’aigua ben freda, es podia fumar només sortir per la porta, tenia màquina de cafè per 1,50€ i era prou petita, estant el control de seguretat a pocs metres de la porta. Es podria dir que era un aeroport perfecte per esperes llargues.

Pràcticament tota la terminal era de Ryanair, es notava que estava a Irlanda… Allà vaig veure per primera vegada passatgers facturant les maletes ells sols en unes màquines automàtiques i cintes que llegien l’etiqueta de la maleta i se l’enduien sense cap treballador al costat. Alguns ja sabien com anava però altres anaven molt perduts, cosa que és normal. Aquests de Ryanair ja no saben què fer per baixar costos.

I allà vaig estar esperant mes de 3 hores entre passejades, cafès de la màquina, anar a fumar, mirar correus i, sobretot, reflexionant sobre el viatge que ja estava a punt d’acabar, doncs ja em quedava ben poc per completar la volta al mon i tot havia anat molt be, i de fet quasi tot, segons lo planejat.

També vaig haver de guardar fins i tot la pasta de dents en bosses transparents i tot plegat per poder passar el control de seguretat. Vaig prendre un cafè mentre mirava els correus i ja em començava a preparar per la tornada a casa.

El vol era a les 19h per lo que a les 18h vaig anar a fumar un piti i cap al control de seguretat que vaig passar sense cap problema ni cap registre addicional.

La porta d’embarcament encara no estava assignada, per lo que vaig haver d’esperar encara uns 10 minuts al costat del control fins que la van anunciar i vaig anar cap allà, però va resultar que la porta estava llunyíssim, de fet vaig tardar quasi 15 minuts en arribar-hi i això que anava a pas lleuger perquè suposadament a les 18:30h ja embarcàvem i ja eren les 18:15h.

No ho vaig acabar d’entendre però quan vaig arribar ja hi havia un munt de cua i això que havia anat tant ràpid com vaig poder tan bon punt van anunciar la porta d’embarcament. Potser en el mostrador ja feia estona que ho sabien y ho deien als qui facturaven. En qualsevol cas vaig mirar quina cua era la preferent, doncs tenia embarcament preferent, però va resultar que mig avió tenia embarcament preferent, per lo que la cua era enorme.

Davant meu hi havia dues dones d’uns 55 anys que havien de dir-li a un familiar a quina hora arribaven. Sabent l’hora de sortida del vol i el temps de durada és fàcil saber l’hora d’arribada, però en aquest cas a Barcelona era una hora mes, i això ja les va destarotar. En total van estar uns 10 minuts per esbrinar a quina hora arribava el vol a Barcelona, de fet vaig estar a punt d’explicar-lis com anava el canvi d’hora i a quina hora arribaríem. Al final mes o menys ho van saber i ho van comunicar al seu familiar.

Quan ja semblava que estaven a punt d’obrir la porta, encara no es veia cap avió, però al cap d’un parell de minuts en va arribar un. En aquell moment pensava que simplement venia d’una altra porta, però la sorpresa va ser quan van començar a baixar passatgers. Era un avió que acabava d’arribar i que ni tan sols netejarien abans de que nosaltres hi pugéssim.

Quan l’últim passatger va sortir de l’avió, ja vaig veure com els passatgers que anaven amb mi començaven a pujar. En aquella zona les portes no tenien finger, per lo que s’havia de caminar per la pista, i per tant ho podíem veure perfectament per la finestra. Els passatgers que baixaven i nosaltres que pujàvem ens vam creuar. No ho havia vist mai. This is Ryanair, vaig pensar.

Per primera vegada en tot el viatge vaig poder embarcar sense ensenyar el passaport. Un cop assegut vaig procurar de no tocar massa res, doncs no sabia quant temps feia que no netejaven aquell avió.

El vol estava ple d’espanyols que tornaven de les seves vacances a Dublin, per lo que hi havia moltes famílies amb nens. A mi em va tocar seure a passadís i al meu costat hi anava una mare que probablement era la persona mes nerviosa que havia vist mai i que a mes fos la primera vegada que pujava a un avió, be, la segona. Tenia la família desperdigada per l’avió i no parava d’aixecar-se i de mirar. Quan va arribar l’enlairament, primer es va persignar i després es va agafar molt fort del seient de davant, com si l’avió anés a xocar en qualsevol moment. Quan ja ens enlairàvem va començar a respirar cada vegada mes fort i ràpid. Jo ja no sabia si avisar a algú però mica en mica es va anar calmant.

Per estrany que pugui semblar, el vol es va endarrerir una mica, arribant a Barcelona a les 22:35h. L’hora prevista era a les 22:30h, i tot i que no pugui semblar massa endarreriment, venint de Ryanair és molt estrany, doncs sempre arriben abans pel tema costos. Tret d’això el vol va ser molt tranquil i ja estava a Barcelona.

L’arribada era a la T2, per lo que podia marxar d’allà en tren fins a Sants o en Aerobus fins a Plaça Catalunya. L’hora era important perquè després hauria d’agafar un altre tren, i a aquelles hores ja s’acabaven, per lo que havia de buscar l’opció mes ràpida per sortir de la T2 si volia arribar a casa aquella mateixa nit.

Així que, en aquell moment, lluny de relaxar-me per haver finalitzat el viatge, vaig haver de còrrer. Per començar, jo pensava que no hauria de passar cap control de passaports, doncs venia d’Irlanda, però no, vam haver de passar per les màquines que validaven el DNI o el passaport, fent-me perdre uns minuts molt importants.

Vaig sortir corrent de l’aeroport però el tren en principi sortia en menys d’un minut per lo que ja no vaig ni intentar arribar-hi. Vaig anar directament a buscar l’Aerobus que em costaria 5,90€ mes que en tren però arribaria 30 minuts abans a casa, i el mes important, hi arribaria, doncs l’últim tren que podia agafar cap a casa sortia a les 12 de la nit i no podia estar perdent el temps.

Quan vaig arribar a la parada ja n’hi havia un i gent pujant-hi, però quan em va tocar a mi, una noia que estava a la porta em va dir que ja no podia pujar, no vaig entendre be perquè doncs semblava que el bus no estava ple del tot, en qualsevol cas a mi i a un noi i una noia que venien darrere meu ens va dir que esperéssim al següent que tardaria 10 minuts en arribar. Jo em vaig enretirar però els altres dos no. Eren anglesos, potser irlandesos, i fent cas omís totalment van pujar el bus. De fet al noi les portes el van mig enganxar ja que el xofer ja les estava tancant abans de que pugés. Aleshores tan la noia com el conductor ja mes nerviosos els van dir que baixessin però no van fer ni putu cas. La veritat és que em va sorprendre moltíssim la mala educació d’aquells dos anglesos/irlandesos, no és aquesta la imatge que en tenim. Al cap d’un minut d’estar allà discutint sense aconseguir que baixessin, el xofer va marxar amb tots dos dins i jo fora. la noia no sabia ni com mirar-me ni què dir-me, doncs jo anava davant dels dos que havien pogut pujar. Li vaig dir que no es preocupés i que jo preferia ser educat i esperar a ser un mal educat i marxar. Hi ha feines molt desagraïdes vaig pensar…

En qualsevol cas al cap de 5 minuts va arribar el següent bus, vaig calcular si podria agafar el tren de les 23:30h per anar a casa i vaig decidir d’anar en aquell bus, doncs segurament arribaria al tren de les 23:30h però si d’allà l’aeroport marxava en tren hauria d’agafar el tren de les 12 de la nit que ja era l’últim i una mica arriscat.

El trajecte en l’Aerobus va ser mes ràpid del que esperava, arribant a Plaça Catalunya a les 23:20h, per lo que encara em va donar temps de fer alguna foto a la plaça, que ves a saber si era la primera vegada que feia alguna foto a la Plaça de Catalunya. Ara si que ja em sentia a casa, ara si que estava a un lloc ben conegut.

I ja sense presses vaig poder gaudir de la satisfacció d’haver estat tot sol durant 3 mesos donant la volta al mon passant per 7 països i havent dormit en mes de 20 hotels o apartaments diferents i finalment haver aconseguit arribar allà on era ara, a la Plaça de Catalunya de Barcelona, a casa.

22/08 Visita per Dublín

Cap a les 2:30h de la matinada, algu de la tripulació va dir alguna cosa per megafonia i ja ens va mig despertar a tots. Només quedava menys d’una hora per l’aterratge i ja no vaig ni tornar a intentar adormir-me. Almenys havia pogut dormir una estona, a trossos, però en conjunt mes hores de les que m’esperava. Almenys era suficient per intentar aguantar el dia i així poder ja veure Dublín, doncs l’endemà ja marxava.

Com sempre, els de Norwegian no ens varen donar ni aigua així que tocaria esperar per prendre’s el cafè. Em vaig netejar una mica al bany i a esperar fins cap a les 3:30h, 8:30h hora local, que vàrem aterrar sense problemes. Be, només que em va semblar que la pista era molt curta perquè per mi aquell va ser l’aterratge amb un blocatge de frens mes fort. De fet en molt poca estona ja havia frenat i va començar a girar quan encara anava prou ràpid, cosa que em feia pensar que la pista no donava per a mes.

Vam baixar i al sortir de l’avió ja em va sorprendre, tot i que ja m’ho hauria d’esperar, el tema dels idiomes, doncs l’anglès no és la llengua originària d’Irlanda, sino el gaèlic irlandès, que te el mateix abecedari però una escriptura ben diferent.

Vam anar directament cap al control de passaports i per primera vegada en el viatge arribava a zona de la UE, per lo que ja podia passar el control només passant el passaport pel lector d’una màquina, que després em faria una foto i ja em deixaria passar. Abans de les 9 ja estava sortint de l’aeroport.

I em arribar a Irlanda. Això vol dir mig plovisquejant i fred, de fet força fred, 16ºC en ple agost. Ja havia llegit per Wikitravel que aquella temperatura era normal per lo que ja portava la jaqueta posada. També ja havia llegit quina era la manera mes econòmica per arribar al centre de Dublín, que era en els busos de línia de Dublín, doncs n’hi havia d’altres que feien menys parades però que costaven mes, entre 7 i 9€, en canvi els públics de Dublín costaven 3,30€ i et deixaven al mateix lloc tot i que en uns 45 minuts.

Aquesta vegada, Google Maps i Moovit em van liar una mica ja que semblava que no tenien el número de bus a agafar actualitzat, deien el 133 o el 115 mentre que a Wikitravel deia el 16 o el 41. Gràcies a que allà ja podia utilitzar el 4G de la meva SIM, vaig mirar la web dels busos de Dublín, i efectivament eren el 16 i el 41. Això si, Moovit em va anar molt be per trobar la parada del bus, doncs estava una mica allunyada de la porta de sortida. De fet, els busos que et trobaves just davant quan sorties de la terminal, eren els cars, els de línia estaven uns 5 minuts caminant, mes endavant, quasi a la terminal 1, i en una zona on hi havia el pàrquing i mes lloc per fer les parades.

Vaig mirar els cartells que anunciaven els busos a cada una de les parades fins que vaig veure un que anunciava el 16. Per cert cartells electrònics i on posaven el temps que faltava per al pròxim bus. Realment molt be. Quan el vaig trobar m’hi vaig esperar i en uns 5 minuts ja va arribar-ne un tot i que n’acabava de veure un marxar just quan jo arribava. Tot plegat molt be.

Lo olent, que el bitllet s’havia de pagar de forma exacte, o en qualsevol cas, el conductor no donava canvi. Valia 3,30 i jo només tenia 4€, així que perdria algo però de totes maneres seguia sortint millor que els 7€ de la següent opció. Però fins i tot això em va sortir be, ja que davant meu anava una parella en què no vaig entendre be que havia passat però em va semblar que el noi va pagar els bitllets de tots dos amb un bono que tenia i la noia, sense haver-se’n adonat, també va pagar el seu. El xofer els ho va dir i aleshores em va dir a mi que el meu bitllet li pagués a la noia. Em va preguntar on anava i em va dir 3€, segurament per ajustar-ho al que la noia havia pagat, així que encara em vaig estalviar un euro.

El trajecte va durar uns 40 minuts però va ser entretingut, doncs de seguida ja entres a Dublín i pots anar veient ja la ciutat, primer amb les seves casetes unifamiliars típiques i els carrers tranquils, i mes endavant, els carrers empedrats i els edificis mes antics que donen la personalitat a Dublín. Era dia feiner i hora punta, per lo que a mes podia veure el que tant m’agrada, que és la vida en un dia normal de la ciutat, amb la gent en cotxe o transport públic anant a treballar o a fer el que haguessin de fer, en qualsevol cas viure en primera persona l’estil de vida de cada una de les ciutats visitades.

Cap a les 9:45h arribàvem a la parada que Google Maps em deia que havia de baixar, que era just havent creuat el riu. De fet el hostel estava molt ben ubicat, en ple centre i just a una de les vores del riu, a mes a la vora nord, doncs suposadament la part nord de la ciutat te mes coses que al sud. En qualsevol cas hi ha ponts per tot arreu per lo que creuar el riu no és cap problema. Així que vaig baixar, vaig creuar el pont de nou i en menys de 5 minuts ja era a la porta del hostel, on tenia reservat un llit en un dormitori mix de 25 persones!

A la recepció hi havia força moviment, es veia doncs un hostel prou famós. Li vaig dir a la noia que tenia la reserva, em va demanar el passaport, ho va confirmar però em va dir que fins les 14h el llit no estaria preparat. Ja m’ho imaginava així que li vaig preguntar si podia fer temps en alguna cuina o zona comú. Em va dir que la cuina l’obrien a les 10:30h, en uns 30 minuts. Així que vam quedar que faria temps pera allà fins les 10:30h i després baixaria a prendre un cafè i a deixar la maleta a la sala de maletes.

I així ho vaig fer. Em vaig quedar a fora mitja hora, veient el mal temps que feia, i a les 10:30h vaig baixar, doncs la cuina i el menjador estaven al sótano.

La cuina era molt gran i ja hi havia un munt de cafè fet en uns termos, per lo que no vaig haver de treure res de lo meu, només vaig agafar una tassa i em vaig posar llet que me la vaig prendre al menjador mentre mirava correus i escrivia el diari des del mòbil.

Suposadament la maleta la podia deixar en una sala que hi havia habilitada, però jo no ho vaig entendre i vaig anar directament a buscar l’habitació, doncs tot i que el llit encara no estava preparat, la noia ja m’havia dit quina era i el llit. Habitació 9, llit 11. Casualment l’habitació estava prop del menjador per lo que hi vaig anar. Efectivament estaven fent els llits. Vaig buscar l’11 enmig de tot aquell merdé de llits i vaig deixar la maleta al costat tornant cap al menjador a prendre el cafè fins cap a les 12h que vaig sortir a passejar per Dublín. No m’havia pogut dutxar però almenys si rentat les dents i pres el cafè, cosa que ja m’ajudava molt a poder sortir a tope.

Com ja he dit abans, el hostel estava molt ben ubicat, tant que una de les visites que volia fer la tenia a 50 metres, que era el pont de Ha’penny. De fet des de la porta del hostel ja es veia, doncs aquest quedava a pocs metres del riu Liffey. Per cert, el seu nom es deu tant a la semblança de la seva forma al cantó d’una moneda de mig penic i al peatge (d’aquesta mateixa quantitat) que es cobraba per a travessar-lo fins el 1919. Així que em vaig abrigar be i vaig caminar fins al pont, el vaig creuar passant a la zona sud i vaig caminar uns 5 minuts sense rumb, gaudint d’aquells carrers medievals fins que vaig tornar a mirar a Google Maps quina podia ser la següent visita.

A pocs metres tenia l’estàtua de Molly Malone, una estàtua de bronze una vendedora ambulant que empeny un carro de peix i marisc, probablement la mes famosa de Dublín, així que hi vaig anar. Val a dir que en aquell moment estava en un altre lloc, així que el fons que jo ara veia no era el mateix que el que es veia per Internet. Ara està just davant d’una església i quan hi vaig arribar ja estava rodejada de gent. Un noi cantava i tocava la guitarra just al costat i la veritat és que cantava força be.

Vaig estar una estona observant l’estàtua i esperant en algun moment quan no hi hagués massa gent davant per fer alguna foto i tot i que això va ser difícil, tota l’estona hi havia algun grup o altre de persones mirant l’estàtua. Mes famosa del que pensava.

Vaig tornar a mirar Google Maps i ara tocava anar per proximitat a Grafton Street, un carrer per a vianants i ple de comerços. Un dels carrers amb mes moviment i personalitat de Dublín, ple d’artistes ambulants, estàtues humanes al estil Les Rambles i pubs típicament irlandesos. De fet n’estava ple a tots els carrers d’aquests pubs tant típics. De fet tot el centre de Dublín m’estava agradant molt, doncs mantenia encara aquell encant tant únic irlandès però molt ben conservat. Passejar per aquests carrers és veure la Irlanda que sempre t’havies imaginat.

I d’allà, doncs estava en un dels extrems de Grafton Street, vaig anar cap al Trinity College, la Universitat mes antiga d’Irlanda i on es pot entrar al campus ple de gespa i els edificis tant ben conservats. Fundada per la reina Isabel I en el 1952, a mes del seu extens campus, impressiona per la seva biblioteca. La sala principal te unes estanteries de fusta repletes de llibres i manuscrits de totes les èpoques tot i que la joia mes preuada de l’edifici és el Llibre de Kells del segle IX, realitzat per monjos celtes i que conté els 4 Evangelis del Nou Testament. A Europa tenim patrimoni de fa segles enmig de les ciutats i en edificis encara utilitzats, algo que no passa a tot arreu i del que crec que no en som del tot conscients.

D’allà vaig decidir anar fins al City Hall o Ajuntament de Dublín que tenia a uns 500 metres. De tan en tan queia alguna gota però no acabava de ploure, per lo que podia anar passejant sense problema. Quan ja quasi arribava al City Hall, vaig trobar una zona amb llocs per seure en un carrer amb força moviment per lo que vaig decidir seure i menjar l’entrepà que portava des de Toronto comprat a un 7-eleven. Eren quasi les 13h i ja feia estona que estava despert i que no menjava, per lo que ja tenia molta gana. Sempre intento aguantar una mica per tal de poder passejar mes estona, doncs després de menjar sempre fa una mica mes de mandra.

L’entrepà costava uns 4€ però la veritat és que era prou complet, amb mes embotit del que sembla a simple vista. Em va deixar lo suficientment ple com per no voler res mes però no tant ple com per no voler caminar mes, així que perfecte i a seguir caminant en direcció al City Hall.

En arribar-hi vaig entrar per veure la famosa sala d’estil neoclàssic que destaca per la seva cúpula sostinguda por 12 columnes i que és ben visible des de fora però que per dins és impressionant.

A pocs metres de l’ajuntament queda el castell de Dublín, castell que també ha estat residència reial, fortalesa militar i seu del Tribunal de Justícia Irlandès i des d’on els anglesos administraven Irlanda durant la seva ocupació. Vaig anar fins al pati sense arribar-hi a entrar, doncs s’havia de reservar un tour, però si contemplant-lo des de fora que ja es prou impressionant. Llàstima que una part estava en obres i quedava mig tapat pels andamis.

Després ja vaig caminar una estona mes, uns 15 minuts, per arribar a Temple Bar. Jo en aquell moment encara pensava que era un bar, però no, Temple bar és tot un barri, i de fet un dels barris amb mes encant de tot Dublín, amb els seus carrers empedrats, estrets, els locals i pubs mes clàssics amb música en directe fan que sigui una de les zones mes visitades sobretot cap al vespre, on es comença a omplir de gent prenen una cervesa.

Hi ha el pub mes famós en una de les cantonades i jo pensava que allò era Temple Bar, per lo que jo buscava aquell pub quan seguia les indicacions de Google Maps. Però Google Maps em va portar fins al mig del barri on no veia aquell pub, per lo que pensava que les indicacions de Google Maps estaven malament. va ser mes tard quan passejant per allà, de casualitat vaig veure el pub que buscava, doncs al final el barri tampoc és tant gran. El que passa és que la majoria de pubs d’aquest barri son únics, amb la seva façana de fusta, decoració única i música en directe. Mes irlandès impossible.

D’allà vaig tornar a creuar el pont, per cert, passant quasi per davant del hostel, de tant ben situat que estava, per anar fins O’Connell Street que és el carrer principal de la ciutat. És una de les avingudes mes amples d’Europa i sempre està repleta de gent, ja sigui comprant o anant a treballar. A l’avinguda hi ha vàries estàtues importants, entre elles destaca la del líder nacionalista Daniel O’Connell, que dóna nom al carrer. L’Oficina de Correus de 1818 és un altre dels llocs que val la pena veure, tot i que el monument mes famós és The Spire, una agulla de 120 metres d’alt. Al ser tant prima sembla mes alta del que realment és per lo que la imatge és brutal. A mes es veu ja de ben lluny sent el que mes destaca de tota l’avinguda.

Però abans d’arribar a O’Connell Street, vaig passar per el bar The Church, un bar que està dins una església!. Part de la paret de l’església és del bar i fins i tot te taules fora, al jardí de l’església a mode de terrassa. És impressionant. I està ple de gent, és a dir, no és un museu, sino un bar operatiu on la gent hi va a menjar i beure. A vegades creus que ja ho has vist tot i et trobes coses com aquesta que et tiren per terra tots els teus esquemes.

Eren les 14:30h aproximadament quan anava per O’Connell Street i ja en feia mes de 3 que havia sortit. Un matí ben aprofitat tenint en compte que acabava d’arriba de Toronto feia 6 hores i que aquest era el meu 88è dia de viatge al voltant del mon.

Vaig decidir anar al hostel una estona a prendre un cafè, descansar una mica i confirmar que ja tenia el llit a punt. I efectivament, només entrar, la noia em va avisar per donar-me la targeta magnètica que donava accés al hostel i a explicar-me on podia llegir les normes del hostel. Vaig anar cap a l’habitació per comprovar que la maleta seguís allà i que el llit estava fet, i tot estava correcte. Vaig anar a la cuina i em vaig prendre un altre cafè mentre mirava algun correu i algo de finances. Ja portava 3 cafès aquell dia, el que fa tenir-lo allà ja fet i que només s’hagi de pitjar un botó per tenir-lo al got.

Un cop una mica mes descansat, vaig tornar a sortir per tal d’aprofitar el dia al màxim. Vaig tornar a anar cap a l’estàtua de Molly Malone ja que estava a menys de 5 minuts el hostel i abans quasi ni l’havia vist, de la gent que hi havia i de lo ràpid que havia anat jo per marxar. Així que hi vaig tornar i ara si que hi vaig estar uns minuts mes observant-la be per tal de poder-ho recordar, doncs amb la visita tant fogàs del matí fins i tot se m’hauria oblidat. Val la pena dedicar un temps a gravar be els records a la nostra memòria.

Després, i tenint en compte que volia sopar cap a les 20h i encara eren les 16h, vaig decidir d’anar a la Guinness Storehouse, que és la fàbrica i magatzem de la cervesera Guinness, la mes famosa d’Irlanda. Doncs la seva fàbrica està prou a prop del centre de Dublín, a menys de 2km, per lo que vaig decidir d’anar-hi.

El trajecte ja era mes avorrit que passejar pel centre, doncs els carrers ja no eren igual d’interessants. De camí cap allà va començar a ploure amb mes força, cosa que em va fer posar la caputxa i considerar si marxar. Per sort, després de veure una estona tot l’edifici, va començar a parar o almenys semblava que no hauria d’anar a mes.

L’edifici de la Guinness és antic, de l’estil dels que hi ha per la zona i amb aquell aire industrial tant típic. Manté el seu estil original però està totalment ben conservat. Però no sembla la típica fàbrica de cervesa, doncs no es veuen grans dipòsits antiestètics per enlloc o magatzems industrials, sinó un edifici que ben be podria ser un edifici d’apartaments, de fet em recordava molt als edificis d’apartaments de Brooklyn. Així doncs, una fàbrica amb molt d’estil. Fins i tot una de les parts semblava d’estil medieval.

Mentre tornava cap al hostel, vaig decidir d’anar fins al mar, doncs em va venir al cap que estava al costat del riu i que a la vegada estava quasi a la seva desembocadura, així que vaig decidir d’anar a deixar la jaqueta al hostel, doncs ja no només havia parat de ploure sino que ja començava a tenir calor per estar tanta estona caminant. Així que en uns 20 minuts vaig arribar al hostel, vaig deixar la jaqueta i vaig seguir caminant per la vora del riu en direcció al mar.

Mirant a Google Maps semblava poc, però conforme anava caminant anava veient que era mes lluny del que semblava. De fet, just a la desembocadura hi ha el port, doncs el creuer que es veia allà, tota l’estona el veia igual de petit, sembla que no m’hi acostava. Almenys caminar per la vora del riu era ja entretingut en si mateix, doncs hi havia molta gent asseguda als bancs, fent footing o simplement passejant, doncs a Irlanda, a la que deixa de ploure, la gent ho aprofita per sortir tant com puguin.

Conforme m’hi anava acostant vaig decidir que no aniria a la desembocadura ja que allà només hi veuria el port, de fet probablement ni es pugui veure la pròpia desembocadura, així que vaig decidir anar cap a la platja que fins i tot quedava una mica mes lluny que al desembocadura, doncs havia de creuar el riu i passar una mica el punt de la desembocadura per a trobar la platja mes propera.

Quan portava ja mitja hora caminant em vaig adonar que em costaria mes del que pensava i fins i tot vaig considerar de tornar enrere, però al ja haver fet mes de la meitat del camí no vaig poder deixar-ho allà. A mes feia molt vent i per tant ja no trobava tant a faltar la jaqueta que acabava de deixar. Quan tocava el sol feia calor, però a l’ombra feia fins i tot fred.

El cansament ja es notava i es començava a fer dur. ja portava mes de 5 hores caminant des de que havia aterrat provinent de Toronto i tot plegat s’estava fent prou dur.

Cap a les 17h ja tenia força gana i ja pensava mes en menjar i descansar que en la platja. Volia aguantar fins les 20h per tal de sopar i anar a dormir, però ja veia que probablement no ho aconseguiria. Així que quan em quedaven uns 15 minuts per arribar a la platja, vaig passar per davant d’un Spar, que n’hi ha per tot arreu, i vaig decidir d’entrar-hi a veure si hi havia alguna cosa per berenar, així menjar però sense atipar-me com si fos un sopar.

Però només entrar-hi vaig veure una zona on feien entrepans molt currats. Eren molt complets i contundents i prou barats. Un de 3 pisos amb pollastre i embotit vari, costava 4€, així que en vaig demanar un a mes de comprar un croissant per 1€. Vaig sortir, vaig seure en una repisa d’una petita plaça allà mateix, i vaig començar a menjar. L’entrepà estava realment molt bo, era curt però era tant complet que pràcticament era com un sopar. Això si, em va entrar com mai, doncs ja feia hores que no menjava algo tant contundent i mes alguna cosa dolça com el croissant.

Vaig acabar ben tip i amb mes mandra encara per arribar fins la platja, però ja em quedaven poc mes de 10 minuts per arribar-hi i ja segur que no tornaria enrere. Així que vaig seguir caminant com vaig poder endinsant-me en barris mes solitaris i, de fet, fins i tot em preocupava ja que portava quasi 200€ a sobre. La zona no estava malament però hi havia carrers que es veien força marginals. Per sort tot just eren les 17h.

Finalment, cap a lesw 17:15, per fi vaig arribar a la platja. Era una platja just al costat del port i en una ciutat on fins i tot en ple agost hi fa fred, per lo que la platja estava buida, tenia unes grues com a vistes i l’aigua tampoc es veia excessivament neta, és a dir, era una platja sense cap encant. Això si, era el mar d’Irlanda que veia per primera vegada. Així doncs un nou mar al que afegir a la llista de visitats tot i que no pensava tocar-lo.

Al cap de 10 minuts de descansar i contemplar el mar d’Irlanda, vaig començar el camí de tornada. Seria llarg però m’estalviaria uns minuts ja que a l’anada havia fet el camí una mica mes llarg ja que al començament volia anar cap a la desembocadura. Ara aniria mes directe al hostel i per un camí per el que encara no hi havia anat, aprofitant així al màxim la passejada.

Ja eren les 17:30h i per tant cada vegada es veia mes gent pel carrer, gent que sortia de treballar o que aprofitava per anar a comprar, en qualsevol cas ara es veia una mica mes la vida cotidiana de Dublín, algo que m’agrada molt de veure, simplement com viu la gent de la ciutat. Vaig considerar fins i tot d’anar en bus, però ja quasi que tardaria el mateix que caminant. Això si, m’estalviaria la caminada però allò en aquell moment ja cada vegada m’importava menys.

Vaig anar quasi tot el camí per un carrer força important tot i que no deixava de ser un carrer normal fora del centre. Tot i la llarga caminada encara tenia una mica de fred si em quedava quiet, era al·lucinant el fred que feia tenint en compte que era 22 d’agost.

Anant per aquell carrer vaig arribar fins a O’Connell Street, carrer que ja em coneixia i que donava al riu tot i que a l’altra costat d’on era el hostel. Vaig creuar el pont que ja tant em coneixia i cap al hostel quan tot just eren les 18:30h. Portava 7 hores caminant però havia acabat massa aviat. Voldria haver sopat a les 20h i eren les 18:30h quan ja feia estona que feia la digestió.

Un cop al hostel ja vaig ser conscient que no aguantaria massa estona despert i que ja no tornaria a tenir gana per sopar, així que vaig començar a preparar les coses, poc, doncs no havia desfet res. bàsicament preparar la roba per l’endemà, dons em despertaria aviat i no volia molestar massa mentre tothom encara dormís. Així que vaig deixar la roba a posar-me en una bossa així com el necesser i cap a les 19:30h ja estava mes que preparat i ja fent temps per intentar anar a dormir el mes tard possible, o almenys aguantar el màxim possible per tal de no despertar-me a les 3 de la matinada.

Em vaig estirar i ja no vaig tardar massa en quedar-me adormit, de fet abans de les 20h ja estava dormint. La veritat és que era una habitació plena de llits però almenys aquests eren còmodes. No feia calor i s’estava realment be, per lo que entre això i lo cansat que estava no em va costar gens adormir-me. Arribava ja l’última nit del viatge, la següent ja seria a casa.

21/08 De camí a Dublín

El despertador em va sonar a les 8 del matí aixecant-me cap a les 8:15h. Aquest dia ja marxava cap a Dublín en el que seria la meva última ciutat visitada. El vol sortia per la tarda però a les 11h havia de deixar l’habitació i a les 14:30h ser a la terminal d’autobusos, la mateixa des d’on el dia anterior vaig agafar el bus cap a les cascades del Niàgara, per lo que ja em coneixia el camí.

Primer em vaig preparar un cafè, doncs el dia anterior ja no me l’havia pres i ja tenia monu. Vaig escriure una estona el diari, passant despeses, comprovant les còpies de seguretat i mirant com anar de l’aeroport de Dublin al Hostel, que per cert era un trajecte molt barat i senzill, probablement el que mes en tot el viatge, doncs només hauria d’agafar un bus de línia de Dublín per 3,30€ que ja em deixaria a 5 minuts caminant del hostel.

Cap a les 10h em vaig dutxar, vestir i acabar de fer la maleta. A les 10:50h la noia de la casa em va picar a la porta per confirmar que encara hi era i que ja marxava, quina pressió! Vaig fer les fotos de l’habitació i a les 10:10h m’acomiadava de la noia i anava a l’entrada de la casa a fumar un piti mentre aprofitava els últims minuts connectat a Internet, doncs tenia temps i volia fer el màxim de coses possible abans de marxar.

A les 11:30h ja anava cap a la parada del bus, sense haver-me recordat de planejar el trajecte a Moovit per lo que m’hauria de valer només de la meva memòria per agafar el bus i el metro que havia d’agafar per anar a la terminal d’autobusos.

Al pujar al bus vaig preguntar-li be al xofer com havia de fer el transbord al metro, doncs el dia anterior vaig haver de pagar el bitllet per no saber com fer el transbord amb el bitllet del bus. Ell em va dir que em aquell bitllet de paper que ens donaven ja seria, que de fet era el mateix que havai tingut el dia anterior i amb el que no vaig poder. En qualsevol cas em va dir que amb aquell ja podia i vaig seure.

Entre la meva memòria i Google Maps no vaig tenir problema en baixar a la parada corresponent, la que quedava mes a prop de l’estació de metro de Finch West. Per cert, durant el trajecte vaig veure com un senyor no pagava el bitllet, algo que no m’esperava gens a Toront. Es pot pujar per les portes del darrere dons hi ha una màquina per llegit els bitllets, però el senyor va fer veure que el passava però no, de fet no ho va fer ni en el costat de la porta on hi havia la màquina.

Un cop a l’estació del subway vaig tenir el mateix problema que la primera vegada, no sabia com utilitzar aquell bitllet de paper del bus per passar les portes automàtiques de l’estació de metro. A mes, com l’altre dia, no hi havia cap empleat. Però aquest dia tenia temps per lo que vaig mirar be totes les opcions de les màquines i vaig esperar una estona, quan per fi, al cap d’uns 10 minuts, va aparèixer una empleada. Li vaig preguntar i em va dir que si, que només havia d’anar per la porta automàtica mes propera a la taquilla. Vaig anar-hi i, sorpresa, la porta s’obria només acostar-s’hi, per lo que ja hi podria haver entrat. Mira si es fien de la gent, que deixen una porta automàtica que s’obre només acostant-s’hi i sense cap empleat vigilant. En fi, en qualsevol cas havia pogut fer el transbord correctament sense haver de tornar a pagar.

Vaig baixar al cap d’uns 30 minuts a l’estació de St. Patrick, la mateixa on havia pujat el dia anterior per lo que ja em coneixia la zona. Primer vaig anar al 7-eleven on ja havia anat també el vespre anterior, a comprar uns sandvitxos de pollastre i un entrepà d’embotits varis. Després vaig anar al Circle que estava a 5 minuts d’allà. i vaig comprar un parell de hotdogs per $3,15, molt bon preu tenint en compte la zona. Després ja vaig anar cap a la terminal on hi vaig arribar cap a les 13h, doncs havia estat una hora llarga de camí fins allà mes anar a comprar al 7-eleven i al Circle.

Allà mateix a la terminal em vaig menjar els dos hotdogs i el mig entrepà que m’havia sobrat de la nit anterior. Amb això ja vaig dinar i ja em vaig esperar allà connectat a la xarxa de l’estació fins cap a les 14:15h que vam començar a pujar al bus. Per cert, que a fora la terminal, on m’estava fumant un piti, un altre noi s’estava fumant un bon porro. No deixava de sorprendrem la quantitat de gent que fumava marihuana per qualsevol lloc de la ciutat i l’olor contínuament a marihuana que es notava per tota arreu. Per algú que no hi està acostumat es fa realment molt estrany.

I a les 14:30h puntualment, començàvem el camí cap a l’aeroport de Hamilton. Bus mig buit per lo tant un trajecte ben tranquil i còmode. Començava ja el camí cap a l’últim país a visitar, Irlanda, i que ja marcaria el final d’aquesta volta al mon. Fins aleshores havia pogut arribar a tot arreu on tenia planejat i no perdrem ni una vegada, i tot apuntava a que tot el viatge seria així.

A les 16:15h arribàvem a l’aeroport de Hamilton, un dels mes petits que he vist mai, i de fet probablement l’aeroport internacional mes petit que he vist mai. Només tenia 5 o 6 mostradors, un vestíbul petitíssim i 2 portes d’embarcament. Be realment eren 4 però cada porta tenia dues files, per lo que de portes reals només n’eren 2. A mes les portes no donaven al costat de l’avió, sino que donaven a un mateix lloc i d’allà s’havia d’anar caminant un bon tros pel mig de la pista fins arribar a l’avió.

I allà, connectat a la xarxa wifi de l’aeroport, llegint notícies, mirant correus i contestant whatsapp’s mentre esperava. A fora hi feia encara mes calor que a Toronto, aquí semblava que el sol cremava una mica mes.

Vaig anar a fer el check-in, com sempre al mostrador, doncs per Internet no em deixava i allà no hi havia màquines. De totes maneres, Norwegian sempre fa anar al mostrador per tal que et puguin pesar les maletes de cabina i comprovar que no superen els 10kg màxims permesos. I efectivament, em van pesar les maletes i efectivament pesaven mes de 10kg, 11,30kg concretament. I també com sempre em van dir que no passava res. Be, de fet en aquest cas, em van preguntar si portava una jaqueta, doncs es roba que pesa i que normalment es porta a sobre sense contar pel pes total.

I cap a les 18h vaig anar a fumar l’últim piti i ja cap al control de seguretat, que va ser molt ràpid perquè tot plegat era molt petit i hi havia molt poca gent. Com ja era costum, i de fet, com sempre en aquest viatge, vaig passar el control sense cap registre addicional. La veritat és que s’agraeix, no tant pel temps que es perd, sino per lo desfeta que queda la maleta i el que em costa de fer-la.

I després ja cap a la sala d’embarcaments, i dic sala perquè era literalment una sala amb dues portes que donaven ja directament a les pistes. Només creuar aquelles portes ja s’havia de caminar per les senyalitzacions adequades per arribar a cada una dels avions que hi havia escampats per allà.

Però el vol es va endarrerir. A les 19:45h, hora prevista de sortida, encara no havíem ni embarcat. A mes feia un fred horrible allà dins. Amb la calor que feia fora i el fred de dins, quanta incongruència.

Finalment, cap a les 20:10h vam començar a embarcar enlairant-nos cap a les 20:30h, quasi una hora d’endarreriment. En qualsevol cas ja era el meu penúltim avió del viatge i ja no li donava cap importància, i mes després de constatar que és molt millor això que no pas una cancel·lació. A mes tampoc tenia cap pressa, doncs l’hora prevista d’arribada a Dublín era a les 7:30h, massa aviat per anar a fer el check-in i per intentar dormir, per lo que de fet l’endarreriment encara m’anava prou be.

Aquesta vegada em va tocar a passadís, be, de fet la noia que em va imprimir la targeta d’embarcament em va preguntar si preferia finestra o passadís. Li vaig dir passadís i efectivament. No recordava cap ocasió en què en una low-cost m’haguessin ni preguntat això. Així que ja assegut al seient 22C ens preparàvem per anar cap a Irlanda. Em va tocar al costat d’una parella canadenca d’aquells que es veuen molt educats i discrets. De fet la noia ni va baixar el recolza-braços per no molestar.

Al cap d’uns 45 minuts de l’enlairament em vaig menjar els sandvitxos que havia comprat al 7-eleven i els Doritos que encara tenia de Mèxic i que m’havia comprat l’Emma. I després ja a intentar dormir el màxim d’hores possibles de les 7 que durava el vol. I de fet, algo vaig dormir, ja cada vegada em costava menys adormir-me als avions i mes en aquests dies que portava tant cansament i son acumulats.

20/08 Cataractes del Niàgara

Arribava el dia d’un dels plats forts del viatge i el motiu pel qual havia anat fins a Toronto. Bé, val a dir que fent aquesta escala, el preu total dels vols era més barat que un directe fins a Barcelona, per l’O que ja vaig aprofitar per anar a veure el que mhavia quedat amb ganes de veure en el viatge naterior, les cataractes del niagara.

Havia pogut reservar el trajecte danada i tornada de toronto a niagara amb megabus per $2, doncs el vaug rezervar 3 mesos abans i vaig poder aconseguir aquwsta oferta. Els preus normals eren de $32. El bus sortia a les 10:30h des de la Toronto Ciach Terminal que em quedava a quasi una hira i mitja de lapartament amb bus i metro.

Em vaig despertar quasi a la 1 de la nit despres se dor.mir unes 10h, doncs el dia anterior havia anat a dormir a les 14h per portar dos dies dormint ben poc. Tot i així notava que encara podria haver dormit algo mes.

Al contrari del que em passa sempre, ja tenia gana, donvs feia 24h que no menajva res consistent i a més havia sigut un sandwitx, aixi que vaig comprar una barra de cereals de les que hi havia a l’habitació i que venien per $1. Després em vaig voler prendre un cafe amb la bossa que havia comprat a mexic i que pensava que era soluble, pero no, nomes era molt, per lo que em vaig quedar sense cafe amb el que em costa a mi aixo. De fet era el primer dia en el viatge i en molt de temps, potser anys, que no em prenia el cafe.

Cap a les 2 van arribar una parella duna de les habitacions i no van tenir cap problema en dutxarse tot i el silenci que ja hi havia a la casa. Deu nhi do del soroll que varen fer.

Vaig mirar com anar fins la terminal pero notava que tenia son per lo que quasi a les 4h em vaig estirar i em vaig adormir de nou fins a les 5:30h que mhavia posat el despertador.

Quan em vaig despertar ja no vaig haver de preparar cafe ni fer res, pwr lo que em vaig dutxar i preparar per sortir cap a les 6:30h, doncs volia tenir temps de donar alguna volta per toronto abans danar cap a niagara ja que no tindria mes temps.

El centre de la ciutat quedava molt lluny, a uns 15km, però per sort nomes havia dagfar un bus que passava a 3 minuts caminant de lapartament i despres un metro. En total tardava poc mes duna hora. Aixi que vaig anar a la parada a esperar el bus 36 que va passar en uns 5 minuts. 16 parades i quasi 30 minuts despres baixava a Romfield per caminar 5 minuts fins a la oarada Finch West del subway.

En principi no havia de pagar el bitllet ja que es podia fer transbord des del bus sense pagar mes. El problema era que no sabia com anava.

El bitllet del bus era de paper i al subway shvia de passar una targeta pels lectors de les portes automatiques. Vaig intentar passar inutilment el bitllet de paper del bus pero evidentment no el llegia. Vaig mirar si hi havia algun empleat i res. Aleshores vaig pensar que potser al bus hauria dhaver avisat que volia fer transbord al subway i que el xofer mhauria donat una targeta, aixi que em vaig resignar i vaig tornar a pagar 3,25 per un bitllet nou.

I ara si vaig poder baixar a les andanes i esoerar el metro de la linia 1 direcció downtown que v passar en uns 5 minuts. De fet nacabava de pssar un quan bixava.

Vaig baixar al cap de 16 parades i uns 40 minuts a lestacio se Queen, que era 3 parades abans de la mes propera a la terminal dautobusos pero aixi podia veure una mica la zona mes propera al llac ontario.

Pero no portava ni 5 minuts caminant que ja vaig pensar en menjar. Lo primer que em va venir al cap va ser buscar un 7-eleven, comprar un sandvitx i mwnjarmel nentre caminaba, aixi que vaig bjscar i nhi havia un a 400 metres. Vaig anar-hi i vaig comprar un entrepa de pernil i formatge, un pot de nescafe i una caixa de cookies grans de xocolata, tot per $13,50, uns 10€.

I ja mentre anva menjant vaig anar cap XXXXXXXXXXXXXXXXXXXX, el carrer mes llarg del mon amb 56km. Evidentment sense intencio de recorrel tot sino de veurel nomes, de fet nomes el vaig creuar i vaig anar cap a un petit port que hi havia a laltra banda i on ja es veia el llac ontario i les illes de toronto. La veritat es que es ven curios tot plegat, doncs toronto sembla una viutat amb mar pero no, es un llac, aixo si, tant gran que te illes i fins i tot permet que toronto tingui platges. Alucinant.

Despres de passejar una mica pel moll vaig comencar a tirar oer un carrer direcció nord per ja anar cap a la terminal dautobusos. Tenis uns 45 minuts de cami que aprofitaria per veure lambient de la ciutat. No tenia massa mes temps de fer res mes pero de totes maneres tampoc volia, ja que mhavia de reservar les forces lel que faltava de dia.

Passejar per toronto ja es una experiencia en si mateixa, doncs leducacio i el multiculturalisme son excepcionals. Cap cotxe pita, tots deixen passar, els passos de vianants sempre son respectats, la gent no crida, de cada 2 persones que veus una no es dorigen canadenc pero tots conviuen en perfecte armonia i resoecte. I ah si, el que mes em va sorprendre, es pot fumar marihuana pel carrer. El primer que vaig veure ja va ser el dia anterior de cami a lapartament i pensava que era algu que ho feia destrangis. Pero aquest dia ja en veia un cada 5 minuts, fins i tot treballadors davant la seva oficina. Eata totalment acceptat. Fins i tot en aixo es demostra el respecte i la tolerancia de la societat canadenca.

Cap a les 9:30h arribava a la terminal per lo que encara tenia temps. Hi havia wifi gratuit i cadires ler lo que em vaig esoerar alla mentre mirava correus i em menjava alguna cookie. Estaven realment bo issimes i molt barates tenint en compte els preus de canada.

Vaig estar enviant whatsapps i llegint noticies fi s cap a les 10 que vaig anar a la taquilla a preguntar des don sortiria el bus, doncs hi havia unes 10 parades. Vaig ensenyar el bitllet, la noia ho va confirmar i em va dir que a la parada 3,on ja hi havia el bus i forca gent esperant. Vaig anarhi i em vaig posar a la cua.

Cap a les 10:15h vam comencar a pujar i a les 10:30h marxavem. Ja estava de cami a les cascades mes famoses del mon on hi arribariem en dues hores.

En el bus tambe hi havia wifi gratuit per lo que el cami sem va fer forca curt.

A meitat del cami passaven pel pont que creua el llac ontario ja quasi al seu final pero que lermet escurcar una mica de cmi. Es curios veure en un dels costats una immensitat daigua com si del mar es tractes, no es veu el final i es un llac.

Al cap de les dues hores estipuldes qrribavem al poble de niagara, un poblet molt petit i qusi fantasma que te com a unic objectiu fer el transbord dels busos de llarga distancia als busos locals que acabaven de recorrer ela 3 km fins a les cascades. Jo, com molts altres, vig fer aquests 3km caminant, doncs es va per la vkra del riu niagara és que es molt agradble. A més vas per trritori canadenc pero veus tota lestona EUA, doncs l’altra banda del riu ja ho es.

Al cap duns 30 minuts caminnt arribava al pknt mes important que creua el riu i fa de frontera per entrar a EUA. I alla, sense sspararmho, ja vaig veure la primera cascada, doncs esta just al costat daquest pont. Es la mes petita de les 3 i esta a la banda dEUA, pwro de totes manerws es enorme. Per fi veia aquell espectacle en primera perskna i a escassos metres de distancia.

Em vaig quedar alla davnt meravellat sense imaginarme que allo no era res comoarat amb el qie em quedava per veure.

Just davant daquesta primera cascada i al costat canadenc, es a dir, on era, hi ha el poble niagara on the lake, molt petit pero com l’AS vegas, ple de casinos. I es de fet lo primer quw trobes quan entres a canada pel pont des dEUA.

Vaig seguir caminant i al cap de 2 minuts j vaig veure a uns 200 metres les altres cscades, les mes grans.

Pel camí hi ha varis miradors tot i que el millor es ‘últim. A mi els nyeriora ja m’al·lucinaven sense saber que encara quedava el millor. Pero abans d’arribar-hi es passa per la zona de les atraccions turístiques, entre elles el barco que et porta fins a escassos 10 metres de la caiguda de la cascada mes gran. Es per això que no vaig arribar al millor mirador, el table rock, fins mes tard, doncs el barco era l’activitat que volia fer segur. Així que quan vaig trobar les taquilles després de preguntar a informació ja hi vaig anar directe sense ni preguntar el preu.

EL preu final era de $29,30, doncs tot i que al cartell posava $25,95 mai hi ha l’IVA inclòs. Aquesta és una de les diferències que tenim amb Europa i que tant agraeixo a les autoritats europees, de fet quasi l’únic, ja que varen obligar per llei a que tots els preus mostrats fossin ja el preu final.

Immediatament després ja vaig anar cap al barco. Hi havia molta gent però anava ràpid, doncs hi havia mes d’un barco, almenys 2, i a cada un hi entraven desenes de persones. Jo portava un impermeable doncs havia llegit per Internet que et mullaves molt, però abans de pujar ens en varen donar un a cadascú, per lo que entenc que això de donar-lo és força recent.

Vaig tenir sort i vaig ser dels primers en pujar per lo que em vaig poder col·locar quasi a primera fila de la proa del barco, el millor lloc per veure de ben a prop les cascades. De totes maneres sempre hi ha la típica llesta que aprofitant que te un fill de 10 anys li diu que es col·loqui a primera fila tot i haver arribat després i ella s’hi col·loca darrere. En fi, de llests n’hi ha a tot arreu.

Quan es va omplir el barco, en uns 5 minuts, va arrencar i vam anar directament a les cascades mes grans i a les que encara no hi havia arribat tot i que ja les havia vist de lluny, doncs estàvem a uns 50 o 100 metres. La mes petita quedava ja darrere.

Conforme ens hi anàvem acostant el soroll era cada vegada mes fort fins al punt que arribava a ser ensordidor. Les cascades es veien cada vegada mes altes i l’aigua esquitxada, tot i ser encara a unes desenes de metres, ja ens mullava.

I finalment, fins arribar a escassos 10 metres de la caiguda, tot es veia blanc de tanta aigua que s’expulsava, el soroll era brutal, l’aigua sobre el barco era com si fossin onades gegants, com si ens tiressin centenars de litres d’aigua pel cap. Va arribar un punt que ni tan sols veiem les cascades de la quantitat d’aigua que queia sobre el barco i que feia que simplement ho veiéssim tot blanc. Això sumat al soroll tant fort, realment feia fins i tot por, almenys un respecte enorme i confiança total en què el pilot del barco sabia be el que feia. Va ser una de les experiències mes inoblidables de la meva vida, tot i que ja en portava unes quantes, però aquesta per ser tant diferent, algo totalment nou.

Vam estar allà davant parats uns 4 o 5 minuts, del quals la meitat me’ls vaig passar gravant i l’altra meitat observant, doncs també hem de gaudir d’aquests espectacles sense una càmera davant. Mentre tothom cridava jo em quedava embadalit davant aquella monstruositat de cascada. Cal tenir en compte que te uns 60 metres d’alt i mes de 100 d’amplada.

Al cap d’aquests 5 minuts va donar la volta i va fer el trajecte cap enrere recorrent tota la cascada, ja que aquesta te forma de ferradura, i fina a arribar a la primera i mes petita cascada, mes enllà del moll, tot i que de petita no en te res. Aquesta és la que ja havia vist des dels diferents miradors que hi ha fins arribar a la zona on s’hi concentren la majoria d’atraccions turístiques. El barco arriba fins quasi sota el pont que creua a EUA i ja torna cap al moll. La duració total del trajecte és d’uns 20 o 25 minuts que son realment molt intensos. I tot i que sembli poc, és mes que suficient, doncs mes estona ja no s’aguantaria degut a la mullada, el soroll i fins i tot la pressió que se sent tant a prop de la caiguda de l’aigua.

Després d’aquesta impressionant activitat vaig seguir riu amunt per arribar fins el que es considerat el millor mirador del costat canadenc, el mirador de Table Rock. I efectivament és el millor, doncs està just a un dels costat de la cascada mes gran, per lo que tens la caiguda d’aigua a toca de la mà, de fet el riu toca la paret del mirador, paret que no te ni dos pams d’ample. No m’imaginava que fos així, poder veure l’inici de la cascada a, literalment, 30 cms.

Aquest mirador és molt llarg, de fet es podria dir que des de la zona de les atraccions fins la cascada, que hi ha uns 200 metres, tot és mirador, que va sent cada vegada mes espectacular conforme et vas acostant a la cascada fins arribar al punt culminant que tens la cascada a tocar. Eren quasi les 15h quan arribava al mirador i m’hi vaig estar ben be una hora, doncs era difícil cansar-se de veure aquell espectacle de tant a prop.

Després de passejar-me vàries vegades per tot al llarg del mirador, vaig descansar uns 10 minuts, doncs ja portava quasi 4 hores de peu i quasi tota l’estona caminant, i cap a les 16:30h vaig començar a tirar de nou cap al poble de Niàgara on havia d’agafar el bus. En aquell moment encara no ho sabia però encara veuria el remoli del riu que es troba en un meandre a uns 4 kms de les cascades. En aquell moment encara no ho sabia perquè pensava que estava encara mes amunt de les cascades, però no, estava mes avall, de fet abans arribaria al poble que al remolí.

Va ser quan ja caminava cap al poble quan hi vaig pensar, vaig mirar a Google Maps i vaig veure que era en la direcció a la que anava, a uns 1,5km del poble, per lo que ara faria els 3kms fins al poble mes aquests 1,5 fins el remoli. Mes d’una hora caminant des de les cascades i tenint en compte el cansament que ja duia a sobre. No està malament.

Cap a les 17:40h vaig arribar al remolí i al telefèric construït per un arquitecte espanyol, de fet a Google Maps apareix com a Spanih AeroCar.

El remolí no era tant com m’esperava. Si que fa gràcia, doncs es dóna en un meandre molt marcat i que es veu perfectament, però el remolí en si no és massa gran.

Vaig estar uns 10 minuts observant el paisatge i ja vaig tornar cap a la terminal d’autobusos on hi vaig arribar al cap de quasi mitja hora mes, cap a les 18:15h. Allà vaig esperar connectat al wifi de la terminal, molt mes petita que la de Toronto, i aprofitant que hi havia una font amb aigua ben freda doncs ja m’havia acabat els 2L d’aigua que portava. Havia fet molta calor tot el dia i tant caminar feia que no parés de veure aigua, de totes maneres no suava tant com a altres llocs suposo que degut a què el clima és mes sec i un cop a l’ombra o quan fa una mica de ventet, baixa molt la temperatura, fent que tot plegat sigui mes difícil de superar que a altres llocs mes humits.

Cap a les 19:15h vaihg veure que venia i es parava allà un autobus de Coachtoronto, per lo que no li vaig fer cas, però ja quasi a les 19:30h vaig anar cap a l’aparcament i vaig veure qu en aquell bus ja hi havia un munt de cua. Vaig preguntar a la taquilera i em va dir que si, que aquell bus era de Megabus, però que ara en venia un altre perquè en aquell no hi cabríem tots. fantàstic, quasi una hora esperant i ara hauria d’esperar al següent.

Aquell primer va sortir força puntual, però el següent no va arribar fins les 19:45h i no sortia fins les 20h. Mentre esperava allà de peu, aquella quasi mitja hora, em va venir el cap de mirar com anar fins l’aeroport de Hamilton, doncs l’endemà ja sortia el meu vol a Dublin des d’allà. I sort que ho vaig mirar, doncs vaig veure que està a quasi 2 hores en bus directe i que en transport públic s’haurien d’agafar 4 busos diferents i caminar 40 minuts fent un total de quasi 4 hores de trajecte.

Aleshores vaig buscar opcions de busos directes com el de Megabus amb el que havia anat fins a Niàgara. El de Megabus costata $21 i sortia a les 14:30h. Hi havia una altra companyia, Busbud, que era mes barat, $9, però no arribava fins l’aeroport i sortia cap a les 10 o 11 del matí, massa aviat ja que aquesta nit aniria a dormir tard i l’endemà tenia el vol a les 19:45h. Així que no vaig tardar massa en decidir-me per Megabus, i com que ja n’era usuari, allà mateix mentre esperava a la cua del bus, vaig fer la reserva. Vaig seleccionar el bus de l’endemà de 14:30 amb arribada a les 16:15h a l’aeroport de Hamilton. El preu final amb taxes i comissions va ser de $25, uns 18€, i encara prou ben trobat i prou barat tenint en compte lo tard que era i la poca idea que tenia d¡on era realment aquest aeroport i lo complicat que era arribar-hi.

I cap a les 20h ja sortíem cap a Toronto, ja fent-se de nit i molt cansat. Vaig estar bàsicament sense fer res en el bus, només assegut mig dormitejant i mirant per la finestra. Cap a les 21:45h arribàvem a la terminal de Toronto després d’estar donant moltes per dins de Toronto quasi 20 minuts, doncs és una ciutat molt gran i aquella hora el trànsit fa que tot es faci molt lent.

En arribar vaig haver de comprar el sopar, doncs només havia comprat pel matí un pot de pasta deshidratada i volia comprar alguna cosa mes com se segon plat. A mes volia comprar mes pasta, per lo que primer vaig anar al Circle que havia vist prop de ñla terminal a veure si era mes barat que el 7-eleven. Els preus estaven be i fins i tot tenien una oferta de dos hotdogs per 2,50, que després d’imposts es quedaven en $3,15, però no tenien ni pasta ni res mes, només bosses de patates, per lo que vaig decidir finalment anar al 7-eleven i allà comprar-ho tot.

Finalment vaig comprar una bossa mes de pasta deshidratada i un entrepà similar al del matí però amb salami i altres coses, tot plegat uns $8.

I ara començava el camí cap a l’apartament que tampoc era curt, una hora i quart aproximadament. Primer al subway a la parada de St. Patrick, a uns 5 minuts del 7-eleven, amb el qual faria un trajecte de mitja hora llarga fins l’estació Finch West i allà agafar el bus número 36 que ja em deixaria al cap de 16 parades i quasi mitja hora mes a 5 minuts caminant de l’apartament. El bus anava molt ple tot i que ja era força tard, doncs ja eren les 23h.

Cap a les 23:15h arribava a l’apartament. Primer havia considerat de prendre un cafè, però finalment vaig obtar per passar algunes fotos al portàtil i fer la còpia de seguretat i anar ja a sopar. Em vaig menjar el pot i el paquet de pasta i mig entrepà, doncs finalment va resultar ser massa tot plegat. Vaig fer el que ja podia fer de la maleta deixant fora només el que necessitaria per l’endemà al matí abans de marxar, i cap a les 12:30h de la nit anava a dormir havent fet ja un dels plats forts del viatge i sent millor de l’esperat. Un dia mes aprofitat i ben cansat que em van permetre dormir d’una tirada.

19/08 Arribada a Toronto

A les 6:30h hora local aterravem a Toronto. Estranyament havia pogut dormir força, potser quasi 3 hores. I dic estranyament perquè a mi em costa molt dormir en busos, trens i avions. De fet em va despertar el cop en tocar terra sense ni haver pogut gaudir de les vistes de Toronto durant l’acostament. Almenys això em permetria poder arribar a l’apartament prou bé.

Al control de duanes quasi no hi havia gent per lo que després d’introduir totes les dades i contestar les preguntes tes a la màquina, només vaig fer 2 minuts de cua. Al contrari del que pensava, el control de l’agent va ser dels més complicats que recordo, més que a EUA. De fet, en cert moment començava a tenir dubtes que em deixés entrar. Em va preguntar d’on era, d’on venia, quin equipatge portava, que faria a Canadà i algunes preguntes més que es varen allargar més de 5 minuts. Pot no semblar massa, però quan estàs acostumat a passar aquests controls en 1 minuts i amb dues preguntes, això es fa molt llarg.

Finalment l’agent, que era un armari, va segellar el passaport i vaig seguir ja sense més problemes.

Un cop a la terminal volia canviar algo de diners per obtenir monedes per poder pujar al bus ja que només accepten monedes. Encara em quedaven ringgits de Malàisia per valor d’uns 40e per lo que intentaria canviar-los.

Vaig mirar per tota la terminal i només hi havia una casa de canvi per lo que seria cara. I efectivament, el tipus de canvi era força dolent i a més hi havia una Comissió de $3,50. Tot i així vaig decidir canviar-los perquè sinó ja no sabia que faria amb els ringgits, millor això que no que mels acabés quedant. Em va donar $44,75 quan sense Comissió i al canvi real haurien sigut $57.

Prèviament havia tret $40 dòlars d’un caixer amb bnext que en principi l’haurien de tornar els $3 de Comissió cobrats pel caixer. Per lo que ja tenia quasi $85, suficients per passar els 3 dies i poder pagar les atraccions de les cataractes del Niàgara.

Arribava ja el moment d’anar a buscar el bus. Em vaig connectar a la xarxa de laeroport i vaig buscar a Moovit. Hauria d’agfar 3 busos però de companyies diferents, per lo que hauria de per com a mínim 2 bitllets que ja serien uns $7, per lo que no marribava. Entre això, que en bus tardaria 1 hora i mitjà i caminant dues i mitjà, vaig decidir d’anar-hi caminant i així ja veure algo de Toronto encara que fossin les afores, doncs no tindria massa més temps per veure la ciutat. Aquestes coses no les pot fer tothom però es que a mi m’agrada caminar per les ciutats noves i superar aquesta mena de reptes, doncs caminar algo més de 10km es ja quasi un repte.

Així que sense pensarho més vaig mirar la ruta a peu a Google Maps i vaig començar a caminar. Val a dir que ho vaig fer perque no feia calor, sinó no ho hauria fet.

La primera meitat del cami no tenia massa gracia, doncs nomes hi havia naus induatrials, carreteres i algun riu. Almenys el cami es podia fer a peu sense gaire dificultats, doncs practicament a tot arreu hi havia vorera o almenys un espai al voral de la carretera.

Pel cami ja vaig veure algun esquirol que em van fer prou gracia ja que no mesperava veuren.

La segona meitat del cami era mes entretinguda n que comencava a entrar a la ciutat tot i que ja feia una mica mes de calor i el cansanci es notava, doncs ja poetava 1 hora i mitja caminant. A mes comencava a tenir sed i no trobava ni fontllocs on comprar aigua.

En aquest trajecte ja vaig poder veure una de les caracteristiques daquesta ciutat, el seu multiculturalisme, doncs la meitat de la poblacio no es dorigen candenc.

Vaig anar fent alguna parada mes per lo que les dues hores i mitja sallaegarien a 3. De totes maneres tenia temps, doncs fins les 12:30h no estaria l’habitació.

A 20 minuts per arribar ja sem feia relment dificil continuar i ja anava parant a cada banc que trobava.

Finalment, cap a les 11:30h i quan ja feia 3 hores i mitja que havia soetit de laeroport, arribava a lapartament que vaig trobar sense cap problema, doncs a la reserva venien les coordenades GPS que em van portar just a la porta.

El checkin era a lea 14 però haviem quedat que podria entrar a les 12:30h, així que vaig anar a fer una petita passejada pel barri.

Era un barri residencial i forca nou, amb cases unifamiliars ripiques americanes amb el seu jardi i cotxe a la porta. Era molt tranquil i totalment segur com a la resta de canada.

Vaig veure una escola i hi vig anar a veure si hi havia una font. I bingo. Davnt hi havia un parc amb una font. Vaig veure 1L d’aigua sense parar i em vaig netejar una mica la cara i els bracos. Vaig seure a un banc de parc uns 5 minuts i com nou, be quasi.

Cap a les 12h vaig anar ja cap a l’apartament ja saben que era massa aviat, però preferia esperar-me per allà que seguir donant voltes.

Quan vaug arribar-hi, just sortia de la casa un noi xinès que em va preguntar què volia. Li vaig dir que tenia una reserva i li vaig ensenyar el comprovant. Em va dir que si però que era fins les 14h. Li vaig dir que havia quedat amb algú per les 12:30h i després de fer una trucada ho va confirmar i em va dir que passés a dins on pordia esperar a la sala d’estar. El noi era molt simpàtic i atent.

Vaig seure, em vaig preparar un cafè, vaig treure el portàtil i em vaig connectar a Inernet després de que el noi m’indiqués on podia veure la contrasenya.

La connexió anava rapidíssima, sens dubte la mes ràpida que havia trobat en tot el viatge, per lo que ja vaig aprofitar per pujar alguns arxius que no estava segur si s’havien pujat be. Es varen pujar en un moment. Vaig aprofitar per escriure el diari i introduir despeses mentre em prenia el cafè fins cap a les 12:20h que el noi em va dir que l’habitació ja estava a punt. Què ràpid! Em vaig acabar el cafè, el noi em va donar les claus i vaig pujar amb tot a la segona planta on hi havia la meva habitació, la 5.

L’habitació tenia un llit de matrimoni, una cadira i una petita taula, massa baixa com per fer d’escriptori, per sort només hi estaria dos nits per lo que tampoc el trobaria massa a faltar. El bany estava just al costat i era compartit per 3 habitacions mes. Vaig deixar les coses, vaig treure lo bàsic, com portàtil, carregadors, necesser, etc. i vaig estar una hora mirant rutes, fent còpies i alguna cosa mes mentre pensava si sortiria o no. Però cap a les 14h vaig veure que estava ja molt cansat i que tenia molta son, per lo que vaig decidir d’anar a dormir, doncs estava segur que dormiria 12 hores, i despertar-me l’endemà de matinada i així tenir algo de temps fins cap a les 5 o 6 del matí que volia marxar per poder veure una mica Toronto abans d’estar a les 10:30h a la terminal d’autobusos on ja tenia el bitllet de bus reservat per anar cap a Niàgara. Així que a les 14h em vaig estirar, el llit molt còmode i gens de calor, de fet el contrari, fins i tot feia una mica de fresqueta, i a dormir amb les cames adolorides. Lo dolent, com sempre, és que fora d’Espanya no existeixen les persianes, per lo que pel matí es veuria una mica la llum del sol a través de les cortines que no eren del tot opaques.

18/08 De camí a Toronto

Aquest dia ja marxava de Mèxic en direcció toronto. Primer aniria de Veracruz a ciutat de Mèxic i d’allà a Toronto. El vol de Veracruz sortia a les 21:10h, tot i que hi van haver problemes que explicare més endavant.

Aniria amb la Xochitl, laline i l’Emma a Veracruz cap a les 12h, per dinar allà i després ja em deixarien a l’aeroport.

Em vaig aixecar a les 9h per intentar fer algunes coses abans de marxar. L’Emma també es va aixecar tot i que anava anant al llit. Jo em vaig prendre el cafè, vaig escriure el diari, vaig acabar amb les còpies de seguretat pendents, em vaig dutxar i vaig acabar de guardar les 4 coses que em quedaven.

A les 12:30h va arribar la Xochitl i laline i ja vam marxar.

Primer vam passar a posar gasolina, 500 pesos que vam pagar a mitges l’Emma i jo, per lo que ja n’estava sortint més car que anant en ADO que eren entre 150 i 200.

El trajecte era de 2 hores i mitjà però va passar prou ràpid, doncs vam estar parlant tota l’estona, sobretot la Xochitl i l’Emma que parlen molt…

La Xochitl em va preguntar per ETA i la monarquia, dos temes dels quals m’han preguntat molt en la meva estada a Mèxic.

La Xóchitl i l’Emma parlaven sobretot de la situació del sector educatiu, doncs totes dues són mestres i la veritat que la seva situació no es massa bona, amb moltes places vacants sense cobrir i treballadors en un càrrec cobrant menys del que els tocaria.

Cap a les 15:30h arribaven a Veracruz però cm estar-hi donant voltes mitjà hora buscant un restaurant. Finalment vam aparcar al malecon i vam anar caminant pocs metres fins a un carrer on hi havia 3 o 4 restaurants de carns i mariscs.

Només arribar-hi ja van venir els comercials de tots com desesperats perquè entressim al restaurant corresponent, algo que memeorenya molt, per lo que jo vaig deixar clar que no decidiria només perque aquells 4 pesats no em diguessin res.

Finalment vam entrar en un d’aquells i vam demanar, tot i que jo era l’únic que tenia força gana ja que no havia menjat res encara a diferència d’elles. Per lo que elles es van demanar còctels de gambes i jo una mojarra, la segona i última que menjava aquest any.

Estava bona però no tan com la dels Jarrochitos de Tuxtepec, fins i tot aquesta semblava algo mes petita, però sobretot la carn no era tant contundent. De totes maneres estava bona, doncs les mojarras de per si sempre ho estan. Això si, el torrat estava molt ben fet.

Mentre dinàvem vam estar parlant del que faria la resta del viatge. Va sortir el tema de que a Toronto hi aniria amb Interjet. Aleshores l’Aline va comentar que aquesta companyia estava cancelant molts vols i que molta gent ja no es fiava de reservar amb ella ja que donava la sensació que en qualsevol dia es declararien en fallida quedant-se amb els diners de la reserva. En aquell moment li vam donar una importància relativa però mes tard agafaria un sentit totalment inesperat.

Cap a les 17:30h acabàvem de menjar i vaig pagar els 460 pesos de conta per tots 4, uns 20€. A continuació ja vam anar directament al cotxe per anar cap a l’aeroport on hi arribàvem sense problemes cap a les 18h, 3 hores abans de la sortida del vol per lo que tenia temps de sobres. Vam aparcar el cotxe al pàrquing, després de certs problemes de la Xochitl per entrar-hi, per tal de poder-nos acomiadar amb temps.

Vam anar cap a la terminal, vam buscar les sortides i mentr ela Xochitl i l’Aline anaven al lavabo, l’Emma i jo ja ens començàvem a acomiadar. En aquell moment, davant les escales de sortides i de la pantalla amb l’informació dels vols, li vaig dir: A mira, buscamos mi vuelo? I sort que ho vaig dir, perquè el vàrem buscar i no apareixia. El vol era a les 21:10 i tot i que encara eren les 18h, ja apareixien els 5 o 6 vols que h havia programats fins quasi les 23h. Em vaig quedar de pedra tot i que de moment sense massa preocupació, doncs pensava que o no ho estàvem mirant be o que encara no se sabia ben be a quina hora sortiria. De totes maneres era tot ben estrany.

Hi havia un vol d’Interjet, la mateixa companyia que la meva, i que també anava a Ciutat de Mèxic, programat a les 17h però que tot just estava embarcant ja que anava endarrerit. Mica en mica ens vam anar preocupant, doncs vam anar al mostrador d’Interjet i no hi havia ningú. Vaig provar de fer el checkin a les màquines i em deia que el número de reserva era incorrecte.

Al tornar la Xochitl i l’Aline els ho vam comentar i l’Aline va mirar a la web d’Interjet i va veure que no hi havia cap vol programat per a les 21:10h. Cada vegada m’estava preocupant mes i després que l’Aline hagués dit al dinar que aquesta aerolínia estava cancelant vols. Vaig pujar a dalt on hi havien les oficines i tot i que la d’Interjet estava oberta, no hi havia ningú. Hi havia maletes, els ordinadors i un munt de coses però cap persona…

Jo ja estava pensat en què fer si el vol no sortia. Ja no sabia si és que Budgetair m’havia estafat o que hi havia hagut algun error, en ualsevol cas ja estava considerant no anar a Canadà depenent de quan fos el vol, doncs allà només hi estaria dues nits. Tot i així estava molt indecís i tot depenia de si havia estat un vol cancelat o una estafa, doncs si fos la primera opció m’hauria d’adaptar a la possible solució de a companyia.

Quan encara estava a dalt, l’Emma em va cridar des de baix dient-me que hi havia una noia al mostrador. Vaig baixar corrent i vaig anar a parlar amb ella. Li vaig dir que tenia un vol a les 21:10h, em va demanar el passaport i mentre mirava em va dir que s’havia cancelat. Be, almenys era la millor de les dues opcions, doncs no era una estafa sino una cancelació i per tant l’aerolinia m’hauria de donar una solució, tot iq ue evidentment, podia passar per haver-me de quedar allà la nit i ja no poder agafar el vol que tenia aquell mateix dia cap a Toronto. Però em va dir el que ja havia vist, que hi havia un vol a Ciutat de Mèxic que anava endarrerit i que estaven embarcant. Jo ja no hi confiava massa en aquell vol abans que m’ho digués perquè ja feia estona que estava a terra i estava programat per a les 17h sent ja les 18:15h, per lo que pensava que aquell temps que havíem estat allà ja hauria sigut suficient per acabar l’embarcament i enlairar-se el mes ràpid possible. Però quan m’ho va dir se’m van obrir els ulls com a pats, li vaig preguntar si el de Toronto s’havia cancelat, em va dir que no, li vaig preguntar si el vol m’esperaria, em va dir que si mentre em donava la targeta d’embarcament i em deia que ja podia pujar. No em podia creure la sort que acabava de tenir dins de la mala sort. Si hagués arribat 20 minuts mes tard ja no hauria pogut agafar aquest vol i aleshores si que no sé quan hauria arribat a Toronto. Així que em vaig acomiadar ràpidament de les 3, com no volia haver fet i vaig córrer cap al control de seguretat.

Per sort no hi havia ningú a la cua, absolutament ningú. Vaig passar molt ràpid, de fet crec que fins i tot els del control sabien que a l’avió m’estaven esperant. Vaig anar corrent cap a la porta A2 mentre escoltava per megafonia: Último avio para los pasajeros del vuelo de Interjet para Ciudad de México. Vaig cérrer mes fins que vaig veure la porta, sense ningú a la cua però la prta encara oberta. Vaig ensenyar la targeta d’embarcament i vaig entrar.

Quan vaig entrar a l’avió ja estava tothom assegut excepte dues o tres persones. Mentre guardava la maleta ja vaig veure que tancaven la porta de l’avió. Literalment m’estaven esperant i vaig ser l’últim en entrar. Vaig seure a la fila 2A, ben a prop i finestreta, de puta mare, i al cap de 2 minuts l’avio ja va arrencar. M’havia anat pels pèls, encara ni m’ho creia. Tot just eren les 18:19h per lo que tot ho havia fet tot en uns 3 minuts, increíble!

Quan posava el mòbil en mode avió vaig veure que m’havia trucat l’Emma feia 1 minuts. Jo ja no tenia saldo per lo que no vaig poder tornar-li la trucada ni tenia connexió wifi, així que el vaig esperar un minut per si tornava a trucar però ja no, així que el vaig posar en mode avió. Esperava que elles no s’esperessin a veure si havia pujat o no i que marxessin ja, suposo que això era elq ue volia confirmar. De totes maneres suposo que la noia els ho podria confirmar o si mes no al veure que jo no baixava de nou.

Per la resta tot perfecte. A finestreta i fins i tot ens varen donar una bossa petita de Doritos i per mi un cafè tot i que el vol només udrava una hora. Hora que em va passar rapidissima acostumat a tants vols mes llargs que portava ja a l’esquena.

En arribar a l’aeroport de Ciutat de Mèxic, vaig primer avisar a l’Emma que ja havia arribat, algrant-se molt i després vaig anar a buscar el mostrador d’Interjet per preguntar sobre el vol a Torronto que tenia a les 12:30h de la nit. Mentre hi anava, doncs estava llunyíssim, l’Emma em va dir que l’Aline ja havia vist que el vol ja apareixia a la web d’Interjet, doncs abans aquest tampoc hi apareixia, per lo que ja em vaig quedar una mica mes tranquil.

Al cap de quasi 10 minuts caminant vaig arribar al mostrador on efectivament em van confrar que el vol no s’havia cancelat i que podria fer el checkin a partir de les 21h. Eren les 19:30h per lo que tenia molt temps.

Vaig comprar un capuchino enorme al 7-eleven per 21,50 pesos, 1€, i me’l vaig prendre assegut connectat a una xarxa wifi i mentre mirava correus i parlava després amb l’Emma. Tots dos estàvem ja molt tranquils després dels nervis o incerteses que acabàvem de passar, fins i tot ella mes que jo. La veritat és que tot plegat havia sigut na mica caòtic i ‘acomiadament com no voldríem, pero tts dos coincidíem en la sort que havia tingut. Si hagués anat a l’aeroport en ADO probablemnt no hauria arribat tant aviat i per tant no hauria pogut agafar el vol que finalment vaig agafar. El fet d’arribar 3 hores i mitja abans em va salvar, per lo que la Xochitl i el seu cotxe van ser molt importants. De fet, l’Emma va posar l’altaveu, doncs estava amb al Xochitl i l’Aline, i els vaig donar les gràcies per tot. I ella ben contenta d’haver pogut ser útil en què finalment pogués arribar a Toronto tal com tenia planejat.

Vam penjar, doncs estava amb elles menjant i jo vaig fer temps fins a les 21:30h que vaig tornar al mostrador a fer el check-in. JA hi havia molta cua per lo que vaig estar uns 15 minuts esperant fins arribar al mostrador. Em van confirmar que el vol sortia, doncs jo hi preguntava sempre que podia doncs ja no em fiava d’aquella gent, em van demanar l’eTA de Canadà i la targeta d’immigració de Mèxic i em van donar la targeta d’embarcament. Ja ho tenia tot fet fins les 23h que aniria cap al control.

Vam parlar una estona mes amb l’Emma quan ja estava sola, fins cap a les 23h que vaig anar a fumar i ja cap al control, que va ser molt ràpid, doncs estranyament quasi no hi havia cua i ja últimament no em paraven mai, així que abans de les 23:30h ja estava a la porta d’embarcament, doncs a diferència de l’any anterior, aquesta vegada ja em coneixia mes aquella zona i ja sabia que no havia de passar cap altre control que em segellés la targeta d’immigració.

Però allà vaig haver d’esperar quasi una hora perquè fins les 12:15h de la nit passades no vam començar a embarcar. Evidentment el vol va sortir amb quasi una hora d’endarreriment, doncs estava previst per a les 12:15h, però després de la cancel·lació anterior això ja no m’importava gens, lo important era que sortís.

A mes, aquesta vegada també vaig tenir la sort d’estar a la finestra, doncs volia fer un video sobre el fet de deixar Mèxic i a mes tampoc hi havia ningú al mig, per lo que no tenia ningú al costat.

Jo volia dormir força ja que a Toronto hi arribaríem cap a les 8 del matí i ja no volia tenir son, per lo que quan ja havia passat una hora, veient que no portaven menjar, em vaig menjar una de les bosses de Doritos, però al cap de 10 minuts, van passar a repartir una bossa petita de patates, un sandvitx i una beguda. Evidentment vaig demanar-ho tot i després ja a dormir. Tenia força son a que portava 3 dies dormint molt raro i poc i caminant molt, per lo que a diferència del que és habitual, vaig poder dormir força estona. De les 4 hores i mitja de durada del vol, almenys en vaig dormir 3. De fet em va despertar l’aterratge, llàstima, perquè voldria haver fet fotos del moment d’acostar-nos a Toronto. Almenys en vaig fer durant l’enlairament i mes quan era de nit, que sempre queden millor les fotos amb tota la ciutat iluminada.

I així arribava un d’aquells dies que mes aviat sembla que sigui un dia doble, doncs dormir a l’avió, sense canviar-se, sense ni quasi dormir i sense un bon cafè, és quasi com no començar un nou dia.

17/08

Em vaig despertar cap a les 10 del matí. L’Emma també ja estava mig desperta tot i que vam seguir al llit quasi fins les 11h. Ella havia d’anar al viver a preparar els 30 rosers que havia d’entregar aquell mateix dia. En principi em va dir que hi aniria cap a les 10, però eren les 11 quan la va trucar la seva germana Xochitl ja que la passaria a buscar i l’acompanyaria. Es va aixecar i sense ni dutxar-se es va vestir i va sortir corrent ja que ja l’avisava que era fora.

Jo em vaig aixecar i vaig mirar com anaven les còpies de seguretat, doncs estàvem connectats a la xarxa d’en Chicho per lo que la senyal era molt dèbil i anava tot molt lent. De totes maneres anaven fent.

Vaig escriure el diari i mirar correus però sobretot vaig mirar com anar de l’aeroport de Toronto a l’apartament en transport públic, que tot i que semblava ben a prop, estava a mes d’una hora.

I entre correus, preparatius i maleta vaig estar fins cap a les 14h que em vaig dutxar i preparar ja que en principi havia de venir un jefe d’obra a veure el pis de dalt de l’Emma on hi volia fer una apartaments.

L’Emma ja m’havia escrit dient que ja havien acabat amb els rosers i cap a les 15:30h per preguntar-me quines bosses de patates volia, doncs li havia demanat per emportar-me-les l’endemà a l’aeroport. Cap a les 15:45h ja va arribar però el paleta encara no.

Mentre esperàvem vam estar pensant en què dinar o on anar. Vam considerar demanar antojitos o xiles farcits per telèfon però encara no estaven oberts. vam considerar anar a un bufet lliure però feia molta calor i el restaurant a mes estava al costat del riu amb un munt de mosquits. Finalment vam anar a comprar carn enchilada al mini súper de la cantonada i vam menjar a casa. Realment feia molta mandra sortir doncs la calor era insoportable. Per la nit ja demanaríem tostadas al lloc on vam anar a sopar pocs dies abans i que estaven boníssimes.

Així que vaig anar a comprar la carn, uns gelats Eskimal de postres i un parell de pans dolços a la pastisseria del costat de casa. A mes va passar el de l’aigua per lo que em vaig estalviar d’anar fins a l’establiment que tot i que està a 5 minuts caminant, carregant 20kg es fa etern.

Vaig ja posar tota la roba bruta que tenia a rentar per anar-me’n amb tot net i l’Emma va fer la carn enchilada. Entre unes coses i altres eren quasi les 17h quan començàvem a dinar. Vam menjar la carn i espaguetis dels que ja teníem fets amb formatge ratllat que havia comprat del que tant m’agrada, doncs està molt bo i està molt ratllat, quasi pols, i sobre la pasta queda boníssim. tot plegat amb tortillas i salsa picant huacamole.

Eren les 17:30h passades quan anàvem al llit. Evidentment aquell dia volia anar a dormir aviat ja que l’endemà a les 12h marxàvem cap a Veracruz amb la Xochitl, per lo que ara ja no volia dormir tot i que sabia que segurament no ho aconseguiria com així va ser. Li vaig dir a l’Emma que em despertés en 30 minuts si m’adormia, i mes o menys em va despertar una hora després cap a les 19h sense fer massa soroll ja que ja sabia de sobres que em despertava de molt mala llet. Ella va venir al llit però jo vaig estar mig dormint encara fins les 20h. Fatal.

Aleshores l’Emma va fer com quasi cada dia, es va adormir quan jo em despertava. Va estar des de les 20h fins les 21:30h dormint. Jo vaig aprofitar per anar fent tot allò que volia deixar el màxim d’enllestit, com el diari i recollir alguna cosa mes fins cap a les 22h que l’Emma va recollir tota la roba que tenia estesa i que ja s’havia assecat i vaig acabar de fer la maleta deixant ja només fora el que necessitava.

Desprñes vam demanar el sopar tot iq ue jo no tenia gana però que havíem de demanar ja abans de que tanqués el restaurant. Vam demanar les tostadas al restaurant on havíem anat 3 o 4 dies abans amb en Chicho, la Lola i els nens que estaven bonissimes i, tot i que petites, eren molt completes, i probablement les que mes m’agradaven de totes les que havia provat.

Jo em vaig prendre una cervesa i abans d’acabar-la ja va arribar el mandadero amb les tostadas, molt mes ràpid del que pensàvem. L’Emma va començar a sopar immediatament però jo vaig esperar ja que només eren les 22:30h i no feia ni 3 hores que m’havia aixecat de la migdiada.

Però quan em vaig acabar la cervesa al cap de 10 minuts i tant veure les tostadas, ja no vaig poder aguantar mes i vaig sopar. Me’n vaig menjar 5 de les 8 que vaig demanar. La resta me les guardava per si mes tard tenia gana ja que suposava que encara no aniria a dormir.

Així que poc mes tard de les 23h ja estàvem de nou al llit. Jo ja portava una estona aixecat, però l’Emma no portava ni dues hores. De totes maneres encara no vam anar a dormir sino que vam estar xerrant de tot una mica quasi dos hores, doncs ja era l’última nit que passàvem junts. La veritat és que teníem converses interessants, doncs tots dos teníem prou tema per poder parlar quasi de qualsevol cosa.

Cap a les 1:30h em vaig anar a acabar el mezcal que em quedava, que era només una copa, i després vam jugar una estona fins cap a les 2:30h que jo vaig anar a menjar les 3 tostadas que em quedaven. Ara ja tenia mes son i acabat de menjar ja considerava que podria anar a dormir. I de fet ja no podia tardar massa ja que l’endemà em volia llevar a les 9 del matí. De totes maneres encara vam estar quasi mitja hora donant voltes al llit fins que finalment ja ens vàrem quedar adormits.

error: Content is protected !!
Skip to content