Arribava el dia, el gran dia, el dia que començava el viatge mes important de la meva vida fins aleshores. Ja havia fet viatges tot sol, ja havia estat dos mesos fora de casa, però ara en serien 3 i visitant mes de 50 ciutats de 5 països, anant des de la frontera d’EUA amb Canadà fins al sud de Perú. Bona part del continent americà de nord a sud passant per llocs tant únics com les Galápagos o dues de les 7 meravelles del mon modern.
La preparació del viatge l’havia haguda de fer en molt poc temps degut a que fins uns 5 mesos abans no sabíem encara les dates exactes, ja que durant el tercer mes del viatge estaria amb el pare, en Raimon i la Sele, per lo que arribava al dia de la sortida una mica estressat. De fet aquest mateix dia, dues hores abans de la sortida, encara vaig reservar el vol de Cusco a Lima. Això no m’agrada massa ja que comences el viatge ja una mica atabalat, és millor tenir-ho ja tot fet, inclosa la maleta, almenys una setmana abans, d’aquesta manera desconnectes completament i durant aquella setmana ja només penses en marxar fent que quan arribi el dia estiguis completament tranquil de saber que ho tens tot preparat.
A mes em faltaven algunes coses que havia anat pensant durant els últims dos dies, com poden ser tisoretes que es puguin pujar a l’avió o coses similars, no imprescindibles pero si que acabaria necessitant al llarg del viatge. Per aquestes coses vaig trucar a la mare per demanar-li que anés a comprar aquestes coses mentre jo acabava de fer la maleta. També li vaig demanar que compres pa de motlle per fer sandvitxos per menjar durant el vol fins a Boston. Tot això tenint en compte que quedaven unes dues hores per haver de marxar cap a Barcelona. Per mi, i després d’aquell dia, és importantíssim tenir-ho tot preparat inclosa la maleta, almenys una setmana abans, i el menjar almenys el dia abans. El mateix dia no ha de quedar res per fer, ni tan sols els sandvitxos o anar a comprar una pomada.
Abans d’anar a l’aeroport passaria per casa del pare per acomiadar-me. Tenia previst cap a les 13h agafar el metro fins a Sants i d’allà el tren fins la terminal 2 des d’on sortia el vol cap a les 15h. No havia de facturar per lo que no calia que arribés 2 o 3 hores abans. El vol seria directe a Boston i amb la companyia Level, la low-cost d’Iberia.
Cap a les 10 del matí estava a tope recollint tota l’habitació, mirant que l’aquari estigués tot be (alimentador automàtic, refrededor, etc., repassant que ho portés tot i la mare ja fent els 6 sandvitxos que li havia demanat. Quan saps que no podràs tornar en 3 mesos sembla que no hagis mai acabat de comprovar que ho tens tot i que tot està be.
Cap a les 10:15h ja estava llest amb la maleta a la mà i tancant la porta de l’habitació. Quan vaig arribar abaix la mare ja estava embolicant els sandvitxos. La veritat és que aquell dia i l’anterior s’ho havia currat molt. Li havia demanat un munt de coses i les havia fet totes, fins i tot els sandvitxos que li havia demanat només una hora abans i que estava preparant el mes ràpid que podia. Me’ls vaig guardar i ja ens estàvem acomiadant quan em va preguntar si em podia acompanyar en el tren fins a Barcelona. Jo em vaig quedar una mica parat, doncs total eren 40 minuts en tren i després hauria de tornar. Jo tenia pensat fer unes gestions bancàries en el tren, però evidentment no em va fer res i finalment em va acompanyar fins a casa el pare.
Així que vaig agafar la meva maleta de cabina i cap a l’estació. La mare flipava. Com podia anar-me’n 3 mesos per mig continent americà amb només una maleta de cabina. Doncs portava tot el que necessitava, fins i tot el portàtil i medicines.
En el tren, de camí a Barcelona, vaig estar mes amb el mòbil intentant fer unes transferències, que xerrant amb la mare. I després em va saber greu, però és que tota la preparació havia sigut tant justa i tan a corre-cuita en els últims dies que fins l’últim moment vaig haver de fer coses.
Cap a les 11h arribàvem a Barcelona per agafar el metro. Allà ja vaig deixar el telèfon i ja vaig parlar mes amb la mare. Ella semblava una mica estranyada de lo tranquil que estava, i de fet era veritat, estava força tranquil tenint en compte el viatge que iniciava tot sol. Potser estava pensant en que ho tingués tot i no tenia temps per pensar en res mes. Vam fer el camí fins arribar a casa el pare i allà ens vam acomiadar. Ella es quedaria a donar una volta per nou Mercat de Sant Antoni que encara no havia vist des de que l’havien reformat i jo ja cap a casa el pare fins cap a les 13h.
Amb el pare vam aprofitar per acabar de parlar algunes coses de l’itinerari que faríem per Perú tots dos sols durant una setmana. A mes també li vaig explicar be el tema de Revolut i els canvis de divisa i altres coses importants. Després xerrant una estona dels meus plans fins cap a les 13h que ja vaig anar cap a l’aeroport. Ell em va acompanyar fins la parada de metro del costat de Paral·lel i allà ens varem acomiadar. Ja em quedava sol iniciant el viatge per Amèrica.
Un cop et quedes sol és quan realment et comences a introduir completament al viatge. Mentre estàs acompanyat vas xerrant i distret en altres coses, però un cop et quedes sol i cada vegada penses menys en si ho portes tot, és quan realment comença el viatge.
Vaig anar en metro fins la Plaça de sants i d’allà ja vaig agafar el tren cap a la terminal 2 de l’aeroport del Prat. Havia d’arribar a la T1 per lo que a la T2 hauria d’agafar el bus llançadora. La veritat és que no anava sobrat de temps. Encara estava en el tren cap a la T2 que ja eren les 13h passades i el vol sortia cap a les 15:30h i encara havia d’arribar a la T1. Si res fallava tenia temps, però mai pots apurar tant perquè hi ha moltes coses que no depenen de tu que poden fer endarrerir el trajecte. En qualsevol cas vam arribar en el temps previst a la T2 i vaig correr cap a la parada del bus llançadora on ja n’hi havia un esperant al que hi vaig pujar ràpidament.
Per sort el bus no va tardar massa en arrencar i en 10 minuts ja érem a la Terminal 1, i encara no eren ni les 14h. No havia de facturar res per lo que només havia de buscar la porta d’embarcament i passar el control de seguretat, que en principi havia de ser ràpid.
Així que sense entretenir-me ni un minut vaig correr al control de seguretat que vaig passar sense cap problema i ràpid cap a la porta d’embarcament que també vaig trobar ràpid i sense cap problema.
Per embarcar a l’avió ens varen portar en bus, els coneguts com a jardineres. L’avió era molt lluny de la porta d’embarcament peque van canviar l’avió per una avaria. Mentre ens portaven cap a l’avió, va anar d’un pèl que no ens atropella un avió de Vueling. Va ser tot molt raro, doncs el bus es va aturar durant uns 2 minuts ja que havia d’esperar a què sortís l’avió de Vueling. Però de cop i volta, quan l’avió encara no s’havia mogut, el bus va arrencar i, just en aquell moment, l’avió de Vueling també. El bus va haver de frenar de cop i fins i tot l’ala esquerre de l’avió ens va passar per sobre del bus, literalment, el motor el teniem a dos metres de nosaltres. A mes els avions no paren, així que el bus va haver de fer marxar enrere perquè literalment se’ns fotia a sobre. Tots dins el bus ens vam quedar, primer glaçats de veure com un avió venia directe a nosaltres, i després tots mig rient perquè al final no havia passat res i era algo que segurament quasi ningú d’allà havia viscut abans.
Level és una companyia low-cost amb rutes transatlàntiques des de Barcelona. Això és molt bona notícia, la mala notícia és que pertany a Iberia. Així doncs, el vol va sortir amb una hora de retard. A sobre el pilot va dir que intentarien recuperar el temps perdut durant el vol, i no només no vam recuperar res, sinó que per mi que encara ens vam endarrerir mes. La qüestió és que tenia previst arribar a Boston de dia per trobar l’apartament mes fàcilment, i entre el retard d’Iberia i el control de passaport d’entrada a EEUU, quan vaig trepitjar Boston ja era de nit, i a mes plovia.
Pel que fa al vol, tot i ser una low-cost, va ser força còmode. De fet els avions son d’Iberia, la diferència està en els serveis: res de menjar, facturació no inclosa, no mantes, etc. Pero si portes menjar, el vol és com el de qualsevol altra aerolínia, només que a meitat de preu. Jo portava 5 sandvitxos, dels quals me’n vaig menjar 3 durant el vol i els altres dos fins i tot me’ls van deixar entrar a EEUU.
Durant el vol no vaig dormir gens. De totes maneres se’m va passar prou ràpid, repartint els àpats, llegint informació sobre els destins que visitaria, etc. A mes, per ser un vol transoceànic, és relativament curt, d’unes 8 hores, ja que Boston és una de les ciutats americanes mes properes a Europa. De fet va ser allà on varen arribar els anglesos en el seu moment.
Quan vam arribar a Boston, des de l’avió ja es veia que era quasi fosc i que començava a plovisquejar. Aquesta és quasi la pitjor manera d’arribar a una ciutat desconeguda per primera vegada, de nit i plovent. El vol es va endarrerir quasi dues hores en total, per lo que jo tenia previst arribar de dia cosa que finalment no va ser.
Vaig procurar anar cap a immigració el mes ràpid possible i almenys ser dels primers a la cua per sortit lo abans possible de l’aeroport. Pero al arribar-hi, i com era d’esperar, ja hi havia força gent fent cua, sobretot gent d’altres vols. Des d’Espanya es pot entrar a EEUU amb l’ESTA, i en aquest cas, el procés era una mica mes ràpid. Primer havíem d’anar a unes màquines a introduir les nostres dades i les de l’ESTA i ens facilitava un comprovant gràcies al qual l’agent d’immigració ja no hauria de mirar res més. El procés del comprovant és prou ràpid i d’allà mig corrent a la cua. Allà ja hi vaig estar una estona mes, uns 20 minuts. No és massa pero després d’un vol llarg, fer una cua de 20 minuts es fa molt pesat.
Quan em va tocar, l’agent em va fer les típiques preguntes de quants dies estaria, perquè, si portava tabac o menjar. Menjar li vaig dir els 2 sandvitxos i no em van dir res, només es volien assegurar que no eren de carn, per lo que els vaig poder entrar a EEUU i menjar-me’ls per sopar, cosa que em va anar molt be perquè era tard i quasi no tenia temps de donar masses voltes. De totes maneres, em va donar la sensació que l’agent em feia mes preguntes que l’altre vegada que vaig estar als EUA, concretament a Miami, on l’entrada va ser amb menys preguntes. En qualsevol cas, va autoritzar l’entrada i ja corrent a treure algo de diners i cap a l’apartament.
Al vestíbul mateix de l’aeroport vaig treure el màxim que em deixava treure el caixer, ja que cobrava una comissió de $3 fos quina fos la quantitat, per lo que vaig treure els $300 màxim que permetia el caixer al canvi de divisa oficial gràcies a Revolut, per lo que per aquells $300 només havia pagat una comissió de $3, és a dir, l’1%.
Ràpidament vaig sortir de la terminal per agafar el bus. Ja tenia anotacions fetes durant la preparació del viatge de com anar de l’aeroport al centre de Boston i a mes allà hi havia wifi gratis pe lo que vaig poder consultar les opcions en temps real per Moovit. Però degut a què a Moovit em donava vàries opcions i, a mi em semblava mes ràpida la segona opció recomanada, vaig preguntar a un noi que estava allà esperant si sabia quina ruta seria millor. Ell les va mirar i també va consultar el seu telèfon fins que em va dir que la primera opció, la mes recomanada per Moovit. Es tardava una mica mes pero en canvi aquell noi i Moovit me la recomanaven, així que vaig seguir les indicaciones de la primera ruta. Per cert, el noi semblava el típic hindú emigrat a EEUU per alguna companyia tecnològica, doncs estava a Boston i no era el primer que veia amb aspecte de emigrat tecnològic.
Lo primer que havia d’agafar allà mateix a la terminal era el bus gratuït de l’aeroport, en concret la Silver Line que va arribar en uns 5 minuts. Vaig anar seguint el trajecte per Moovit fins arribar a la parada que indicava. El bus deixava directament al metro, de fet et deixa ja sota terra, cosa força curiosa, doncs acaba parant en una espècie de pàrquing subterrani pero que no és pàrquing, simplement son carrers on para el bus i se’n va.
Allà ja vaig agafar el metro. Però en un punt em vaig adonar que ja era a les vies i no havia comprat cap bitllet, de fet encara no havia pagat res des de que era a Boston. Així que li vaig preguntar a un altre noi que estava allà esperant, que per cert, també semblava un emigrat tecnològic, i em va explicar que si venia del bus de l’aeroport, el metro no s’havia de pagar! Estava flipant, de fet li vaig repreguntar i el noi fins i tot es va quedar com estranyat de que a mi m’estranyés que el metro fos gratuït. Va fer cara com pensant, d’on deu venir aquest tio…
Així que, sense estar encara del tot convençut, vaig esperar a que arribés el metro que em tocava, doncs a diferència de Barcelona, per una mateixa via hi poden passar mes d’una línia. De fet primer en va passar un que no havia d’agafar. Al cap de 2 o 3 minuts mes ja va arribar el meu.
Amb el metro vaig fer bona part del tot el trajecte fins a l’apartament que tenia reservat. L’apartament, evidentment no estava just al centre, sino en un barri mes aviat perifèric, per lo que en el metro ja es veia que quasi tots els passatgers que anaven quedant eren afro-americans. De fet em va estranyar veure’n tants, doncs a Miami no se’n veien tants, potser perquè allà la nació predominant és la cubana.
En el metro almenys vaig estar-hi 30 o 40 minuts fins arribar a la parada que Moovit em deia que havia de baixar. Per sort quan vaig sortir de l’estació ja no plovia tant, encara plovia però molt menys, cosa que em va alegrar perquè no portava paraigües. Vaig haver de caminar uns 50 metres fins arribar a la parada del bus que havia d’agafar fins l’apartament.
Quan preparava el viatge havia mirat per Google Street View com era el carrer de l’apartament on havia de dormir, i quan em vaig fixar en el carrer on era esperant el bus, em va semblar el mateix. No era exactament igual però ja denotava que estava molt a prop, de fet ja semblava aquell barri. Cal recordar que ja portava quasi una hora de camí des de l’aeroport i fins aleshores tots els transports havien sigut gratuïts.
Ja havia llegit que als busos s’havia de pagar el preu just ja que els conductors no poden donar canvi, doncs no tenen accés a la caixa. Jo només tenia els $300 que havia tret a l’aeroport i que m’havia donat tots els bitllets de $20, així que no tenia just. La intenció era intentar pujar i sino doncs anar a buscar canvi o directament anar caminant, doncs ja estava a una distància acceptable per anar-hi caminant. Així que quan va arribar el bus vaig pujar-hi amb el bitllet de 20 a la mà preguntant-li al xofer si podia pagar. Ell em va mirar durant uns 2 segons i em va dir un “come on” seguit d’un gest amb la mà que em convidava a pujar al bus. Jo vaig pujar pero abans de seguir avançant li vaig tornar a ensenyar el bitllet de 20 i ell va tornar a fer el gest amb la mà per tal que seguís cap a dins del bus. No portava ni una hora a Boston i ja m’estava enamorant d’aquella ciutat, i això que era de nit i plovisquejava, però que una situació d’una persona que acaba d’arribar i no te l’import just per pagar i que et deixin entrar sense mes, és algo que no havia vist mai. A mes, a tota la ciutat i havia un ambient de seguretat, modernitat i tolerància impropia d’EUA, segurament degut al model productiu de Boston i Massachussets en general.
Així que hauria fet tot el camí des de l’aeroport a l’apartament durant 70 minuts sense haver de pagar res, sense colar-me enlloc i anant en transport públic. Increíble!
En el bus anava quasi sol i la pocs passatgers que hi havia ja eren tots afro-americans, inclòs el xofer. Ja estava de ple al barri on dormiria que era un barri perifèric de Boston. La veritat és que cada vegada em sorprenia mes la quantitat d’afro-americans, no perquè n’hi hagués molts, que també, sino perquè quasi tots ho eren. Anteriorment, només havia estat a Miami i no n’hi havia tants, si cubans, però no afro-americans, per lo que veure que a Boston la majoria, almenys en aquella zona, ho eren, doncs em va sorprendre.
Ja amb quasi tot el camí fins l’apartament fet i anant amb el bus per sobre terra, ja em vaig entretenir mes a disfrutar del camí, de la nova ciutat i sensacions al estar per primera vegada a un lloc. És una sensació extraordinària i molt satisfactoria, saber que has aconseguit arribar fins allà tot sol i que cada minut que passa estàs vivint, veient, alguna cosa nova. Era de nit i plovia però no podia parar de mirar per la finestra fixant-me en cada detall del carrer, en les cases, la gent, els cotxes, tot el que passava al meu voltant, a Boston.
Al cap d’uns 15 minuts vaig arribar a la meva parada i ja només quedava fer els últims 100 metres a peu fins l’apartament. En aquest punt ja vaig utilitzar exclusivament Google Maps amb el mapa descarregat amb el qual vaig poder arribar a l’apartament sense mirar cap cartell ni nom de carrer.
Quan era just al punt que m’indicava Google Maps, vaig mirar els apartaments però en cap es veia el número d’apartament, i mirant-los no es podia diferencia be quin era. En aquell moment una noia afroamericana que semblava beguda o drogada em va dir alguna cosa que no vaig arribar a entendre. Jo, sense mostrar cap preocupació, li vaig preguntar si sabia com veure els números dels apartaments. Al principi semblava una mica estranyada de que li fes aquella pregunta, potser ella m’estava demanant diners i jo li contesto amb aquella pregunta. Però al cap de 3 segons va senyalar a un punt del jardí de l’apartament. Al fixar-m’hi vaig veure que es tractava del número de l’apartament en una espècie de placa enganxada a terra. Ja no es va atrevir a demanar-me res mes, deuria pensar que jo anava pitjor que ella. No podia creure, al final va resultar que aquella noia amb ves a saber quines intencions, finalment em va ajudar a trobar l’apartament, doncs era just el del costat al que estava, el 197. Em vaig alegrar perquè cada vegada em feia menys gràcia estar per allà donant voltes a aquelles hores.
Amb tot plegat, eren quasi les 22h quan vaig arribar a l’apartament, gràcies a Google Maps i a tenir els mapes descarregats, perquè sino, de nit i en una ciutat nova, ves a saber quan trobes el carrer. Sincerament, quan em trobava ja davant de l’apartament, no tenia clar que algú em deixés entrar, doncs vaig enviar fins a 3 missatges a la propietaria sense rebre resposta. Tenia bones valoracions a Airbnb, pero que no hagués contestat cap missatge no em feia cap gràcia. Així doncs, vaig picar a la porta i després de dos minuts eterns, va obrir la propietaria, la dona que es veia a la foto de perfil de Airbnb. Em va sortit un “Hola Drusila!!!” mig emocionat de saber que efectivament aquella nit podria dormir en un llit.
Els apartaments de la zona semblaven cases unifamiliars però algunes vivendes dividides. En aquell cas, semblava que la casa tenia dues plantes pero cada planta era una vivenda. La de la Drusila era el pis de dalt. Quan vam arribar a dalt em va presentar al que suposo era el seu marit i em va ensenyar la meva habitació, just al costat del saló on eren ells mirant la TV. L’habitació era gran amb un llit de matrimoni, escriptori i un petit vestidor. Ella em va dir que ja no sabia si arribaria i li vaig explicar els endarreriments del vol, lo cansant que estava i lo aviat que aniria a dormir.
Un cop em vaig quedar sol, em vaig menjar els sandvitxos que em quedaven, vaig treure lo bàsic de la maleta i de seguida em vaig estirar per dormir, cosa que va passar en pocs minuts degut a lo cansat que estava. Aquella seria la primera nit del viatge i dormiria com un tronc 8 hores seguides. A mes també seria la primera vegada que dormiria en una habitació d’una casa particular amb la familia vivint-hi. Sempre havia intentat o un apartament sol o una habitació provada d’hotel, però allà els preus eren tant elevats que no vaig estar disposat a pagar aquells preus per una nit. No podria fer aquests viatges si hagués d’anar pagant 100€ cada nit. En qualsevol cas una nova experiència, i és justament això el que busco.