Em vaig despertar cap a les 6 del matí després d’haver dormit un munt d’hores, quasi 12, doncs tot i que anava dormint be, portava un ritme massa fort i hi havia dies que encara em despertava cansat o amb mal de genolls, així que avui estava mes descansat i preparat per passar un dia i una nit llargues de camí a Puerto rico.

El dia 4 de juny havia de deixar l’apartament a les 12h tot i que el propietari ja em va dir que podia marxar quan volgués, i el vol a Puerto Rico el tenia l’endemà dia 5 a les 7 del matí, per tant, passaria la meva primera nit en un aeroport.

Vaig aprofitar les primeres hores del matí per treballar gràcies a la fibra òptica que tenia i que era la millor connexió, de lluny, que havia tingut fins aleshores en el viatge. Casualment semblava que just a la casa del davant havia passat alguna cosa perquè hi havia 3 patrulles de policia que ocupaven bona part d’aquell carrer tant tranquil. No vaig arribar a saber què passava però si van estar una bona estona. Dic casualitat perquè era un barri tant tranquil que dubto que hi hagin vist massa vegades la policia.

Mes tard ja em vaig preparar, vaig deixar l’habitació tot lo be que vaig poder, ja que era tan nova que em sabia greu deixar res malament, i vaig sortir cap a les 14h. No volia sortir massa mes tard perquè havia de dinar i anar a l’aeroport i no tenia clar que els autobusos que volia agafar circulessin fins massa tard. Vaig planificar una ruta en que només havia d’agafar 2 autobusos però que havia de caminar força, uns 30 minuts, fins arribar a la parada del primer bus. El segon ja era un transbord en una parada d’una altra ciutat. Cal tenir en compte que havia d’anar fins l’aeroport de Baltimore.

Però lo primer que vaig fer va ser anar a dinar, doncs des del dia anterior al migdia que no menjava. Vaig caminar en direcció al McDonald’s on havia anat la primer anit, doncs era la zona mes propera a l’apartament on hi havia restaurants, tot i que era en direcció contrària a la parada del bus que havia d’agafar per anar a l’aeroport. Com no podia ser d’una altra manera, feia un dia espectacular, un sol radiant i calor, a diferència del dia anterior que va diluviar i fer molt fred. En fi, mala sort en aquest sentit.

Vaig caminar una estona per aquell carrer que tot i ser a les afores era un carrer principal amb molts restaurants i botigues. Vaig aprofitar una mica, tot i que anava amb la maleta, per passejar per allà una estona ja que el dia anterior quasi no havia pogut.

Al cap d’uns 30 minuts passejant, vaig trobar un Subway a prop del McDonald’s que vaig anar la primera nit i vaig decidir que dinaria allà. Potser era la segona vegada que menjava en un Subway però perquè no n’hi ha massa, però no pel menjar, doncs sembla molt mes sa que per exemple el del McDonald’s. A mes tenien ofertes prou bones per lo que vaig menjar molt per menys de $5. Després vaig anar a una licoreria del costat a comprar unes cerveses per tot el dia i nit, doncs fins al cap de 16h no sortia el meu vol, i vaig començar a anar cap a la parada del primer bus, que era per aquell mateix carrer principal però en direcció contrària, allunyant-me mes del centre de la ciutat.

Al principi el camí encara era entretingut, però al cap d’uns 20 minuts caminant ja semblava que començava a sortir de Washington, primer passant per barris menys habitats per acabar passant per zones quasi deshabitades, amb mes zones verdes i boscos que cases i fent-se el camí mes complicat, doncs ja no hi havia voreres en bon estat per on arrossegar la maleta. Cada vegada feia mes calor i al cap de 30 minuts Google Mpas em deia d’anar per un camí que no semblava que portés enlloc i menys a una parada d’autobús que anés a Baltimore.

Però després d’uns 40 minuts caminant, per fi vaig arribar a la parada. I si que ho era, doncs era una estació amb 5 o 6 parades per autobusos. Això si, enmig d’una zona quasi deshabitada, a prop de Washington però ja fora i sense ningú esperant, ni passatgers ni autobusos.

Cal tenir en compte que jo en aquell moment encara estava molt escarmentat pel meu primer vol perdut, així que vaig exagerar amb el temps, preferia arribar 12h abans a l’aeroport i quedar-me allà, a no arribar. Així que a les 16h ja estava en el primer bus camí de GreenBelt Station, una estació de metro de GreenBelt on havia d’agafar el segon bus.

El bitllet costava $2, doncs aquesta línia encara es considerava línia metropolitana de Washington, i el bus anava quasi buit però es va anar omplint a mesura que avançàvem fins a quedar completament ple.

El trajecte va durar uns 50 minuts i va ser molt agradable i fins i tot interessant per veure els voltants de Washington. Em va semblar curiós que les ciutats confrontants ja son poblets i no ciutats mitjanes com passa amb altres capitals.

Un cop a Greenbelt Station, de seguida vaig trobar la parada del segon bus a agafar, doncs estaven allà mateix i molt ben indicades. A les 17h ja sortia el bus directe a l’aeroport de Baltimore. Aquest ja va ser mes car, $7,50 que com sempre s’havia de pagar just o no et tornaven canvi. Per sort tenia just gràcies a una noia que em va ajudar a contar les monedetes que tenia quan em va veure mirar-les i remirar-les per saber de quin valor eren sense massa sort, doncs n’hi ha que ni ho posa o posa alguna cosa que res te a veure amb un número, com pot ser Dime per les monedes de 10 cèntims de dòlar. La veritat és que pensava que seria mes barat, per això vaig triar aquesta opció, però be, suposo que el tren encara hauria sigut mes car. A EEUU costa trobar coses barates.

Vam estar parlant la noia, jo un home que se’ns va unir preguntant-me d’on era. Casualment aquell home tenia família a Estepona i ja va servir perquè s’unís. Sempre hi ha algú interessat a saber d’on vens, que faràs i on aniràs en un viatge així.

El bus va arribar puntualment i el trajecte va durar uns 40 minuts, probablement algo mes del que havia de durar ja que pel camí van topar amb un accident i la circulació va ser molt lenta durant un bon tros, tot i que després la conductora va intentar guanyar el temps perdut perquè anava que se les pelava. A mi m’era igual, però molts segur que li ho van agrair. Així que no eren ni les 18h i ja estava a l’aeroport de Baltimore, 13 hores abans de la sortida del vol!

Em quedaven moltes hores per davant, però gràcies a lo malament que ho vaig passar l’última vegada que vaig ser en un aeroport, fins i tot em vaig alegrar de tenir tant temps per fer el que volgués. Vaig donar voltes amunt i avall per aprendre’m be l’aeroport, mirar els millors llocs per passar la nit, mirar llocs per menjar, etc. Però fora de la zona de seguretat no hi havia massa llocs per menjar, a mes eren cars, com era d’esperar, tampoc tenia gana, doncs no feia massa que havia dinat, i encara em quedava una bossa de fruits secs que m’havia comprat me mare abans de sortir. Així que vaig buscar un lloc per seure i aposentar-me, vaig buscar la xarxa wifi de l’aeroport i m’hi vaig connectar i allà em vaig quedar una estona enviant whatsapp’s, mirant el correu, notícies, etc. Mentre tinguis el mòbil i connexió a Internet, tens moltes coses a fer.

Cap a les 21h em vaig menjar els fruits secs i una mica mes tard vaig intentar dormir. No era l’únic, realment no pensava que hi hauria tanta gent passant la nit a l’aeroport. Alguns dormien, però jo no vaig poder, ni un sol minut. Allà res no va parar, la llum, la música, la gent, els treballadors, semblava que fossin les 5 de la tarda i jo no podia dormir amb tot aquell moviment i soroll. Fins i tot anava totalment preparat per passar la nit a l’aeroport, amb coixí, taps per les orelles i una cadena per lligar la maleta. Tot i així, la incomoditat dels seients i el soroll continuat no em van deixar dormir.

Cap a les 2 de la matinada ja no aguantava mes el mal d’esquena i vaig moure’m una mica. Vaig donar alguna volta fins arribar a un lloc que no estava en ple vestíbul i que semblava una mica mes tranquil, amb menys soroll i menys llum i allà em vaig quedar. De totes maneres ja dormir quasi que ni ho intentava, i mes després d’haver-me mogut que m’havia despertat ja del tot.

Mentre era allà assegut, vaig escoltar una dona que parlava en espanyol amb una treballadora de l’aeroport i li deia que era de Fajardo, de Puerto Rico, just on jo anava. Era una dona o que era molt hippy o no estava del tot be, doncs parlava molt i fins i tot a estones sola. El cas es que va anar a seure just al meu costat, amb un carretó amb 3 maletots enormes. En un moment donat semblava que havia perdut alguna cosa i em va demanar en anglès que si li podia vigilar els maletots mentre anava a buscar, vaig entendre, un mocador de coll que havia perdut. Em vaig quedar allà sol amb els maletots uns 5 minuts (dec tenir cara de bona persona perquè sino no s’entén que algú et deixi sol amb les seves maletes tanta estona). Quan va tornar amb va donar les gràcies i això ja va ser l’inici d’una conversa que duraria fins que jo marxés, és a dir, 3 hores.

Primer, estant en un aeroport, em va preguntar on anava, i abans de contestar-li vaig pensar, quan li digui ja no hi haurà ningú que me la tregui de sobre, i efectivament, va ser dir-li que anava a Puerto Rico per ja no deixar de parlar. La veritat és que a mi el principi no em feia ni fu ni fa perquè em donava la sensació que no hi era tota, tot i que conforme la coneixia mes aviat crec que simplement era una dona molt hippy, i de fet, com deia ella mateixa, Namasté. Em va caure be i tenia problemes personals, fins al punt que en una de les 3 maletes que portava hi havia les cendres de la seva mare morta feia pocs dies de càncer. És en moments com aquests que la vida et recorda que mai em de prejutjar a la gent, és algo que intento fer però que costa molt, els humans estem fets per jutjar a la gent només veure-la, gran error. Em va seguir explicant una mica la seva vida, amb problemes amb el seu pare, i jo una mica el meu viatge. Com canvien les coses de veure una persona, a veure-la i parlar amb ella. La veritat és que m’ho vaig passar prou be parlant amb ella i les hores varen passar molt mes ràpid. Evidentment ja cap dels dos va dormir gens. Em va donar el seu telèfon, vam quedar que la trucaria a Puerto Rico i ens vam acomiadar, ella dient-me Namasté. Vaig anar cap el control de seguretat doncs ja eren quasi les 5 del matí. Portava ja 12 hores a l’aeroport.

Com tots els controls d seguretat d’EEUU, lent, pesat, llarg i cansat, son pesadíssims. Només que el pantaló tingui un boto als laterals (d’alguna butxaca) es veu que ja deuen detectar algo estrany amb la màquina i ja t’han de registrar, per sort només toquen aquell punt perquè suposo que ja han pogut arribar a la conclusió que hi ha pantalons que tenen butxaques laterals, en fi, paciència. This is USA.

Un cop dins la zona de seguretat vaig anar al McDnald’s. Vaig esperar fins a poder anar al McDonald’s perquè pensava que seria mes barat, be, que tindria els mateixos preus que els altres McDonald’s, pero no, en un aeroport tot és mes car i no tenen cap de les ofertes que tenen els altres. Em vaig comprar dues hamburgueses per $9,50, increíble. A mes la puertorriqueña que acabava de conèixer m’havia recomanat que comprés menjar en un Dankin Donuts que teniem davant i que segons ella era molt mes barat que el McDonald’s. Li hauria d’haver fet cas.

Així que me vaig menjar les hamburgueses i a fer temps a la sala d’embarcament, com sempre, merda d’aeroports. Allà em vaig mig adormir uns 15 minuts, em queia de son, doncs ja feia 24h que no dormia. De fet em vaig adormir en un d’aquells seients que no tenen ni per recolzar el cap, així que em va quedar mig penjant i per això no vaig dormir mes, perquè em vaig despertar pel mal de coll. A l’avió si que vaig dormir, de fet crec que durant tot el trajecte i a mes era la primera vegada que em passava. No recordo res, només recordo despertarme al sentir el típic soroll de la gent cordant-se el cinturó i els auxiliars passant per mirar que tots estiguéssim preparats per l’aterratge, va ser aleshores quan em vaig despertar. No em vaig enterar de l’hora i pico de vol. Perfecte!

El vol no era directe, feia escala a Nova York. El destí va fer que aterrés a la mateixa zona on 3 dies abans havia perdut el vol de Nova York a Washington. En resum, la visita a Washington no l’eliminaria però va ser un desastre important. Primer perdo el vol. Hi haig d’arribar en bus fent-me perdre un dia a mes de la visita guiada pel capitol. Al dia següent plou com mai i baixa la temperatura 10ºC fent que no pugui fer ni la meitat de les visites planejades. I l’endemà marxo a Puerto Rico però prèvia escala a Nova York, d’on venia. Tot plegat una mica una mica lio per un dia a Washington, però com sol passar, va valdre la pena.

Tenia 3 hores abans de la sortida del vol a Puerto Rico, així que vaig sortir de la terminal i tornar entrar amb temps suficient. Aquella terminal del JFK ja me la coneixia una mica per lo que no hi havia cap problema en sortir i tornar a entrar. Vaig tornar a passar el control de seguretat, em van tornar a comprovar els botons de les butxaques laterals i vaig esperar connectat a Internet. Amb Internet les esperes sempre son mes fàcils de passar. L’embarcament d’aquest vol ja va ser mes llarg, era un avió mes gran i de mes hores.

Un cop dins l’avió em vaig tornar a dormir quan no feia ni 10 minuts que estava assegut. Eren les 11:30 del matí i la sortida estava prevista per les 11:55h. Em vaig despertar perquè estaven repartint auriculars i el soroll va augmentar, vaig mirar quina hora era, doncs encara estàvem a terra, i sorpresa, eren les 12:30h. Estupendo, ja anàvem amb retard. Vaig entendre que el retard era causat perquè el pilot no havia arribat, al·lucinant. Ens van fer embarcar 45 minuts abans per estar textualment “todos sentaditos” a las 11:50h i al final vam sortir a les 13h perquè el pilot no havia arribat.

Em va tocar seure a passadís al costat d’una mare jove amb la seva filla de 3 o 4 anys. El vol va ser tranquil i fins i tot vaig poder dormir una mica mes. L’aterratge el vaig trobar una mica brusc i l’avió va haver de frenar molt, suposo que la pista era curta, de fet després vaig veure que l’aeroport de San Juan, el mes important de Puerto Rico, sembla un aeroport provincial en comptes d’internacional. Quan ja estàvem parats, la nena em va començar a dir coses que quasi no vaig entendre però les vaig deixar sortit davant meu perquè la nena es veia que ja tenia ganes de baixar.

Un cop fora de l’avió i ja a la terminal de l’aeroport, vaig veure com era Puerto Rico. Tots els cartells en castellà i anglès, la gent amb accent cubà i amb un llenguatge entre el castellà i l’anglès. L’idioma oficial és l’anglès i està davant del castellà en els cartells, però al gent parla castellà. Veure aquestes diferències culturals m’encanta. La gent ja es veia molt mes amable i encantadora que a EEUU continental i el fet de poder-me comunicar perfectament en castellà em va fer sentir molt mes còmode des del primer moment. I com no, al sortir de l’aeroport, l’hòstia del sol caribeny en tota la cara, 40ºC i moltíssima humitat, lo típic a les zones tropicals, però després de venir de 15ªC i diluviant, doncs el canvi va ser molt important.

Degut a què l’apartament llogat quasi que el podia veure des de l’aeroport i que el transport públic a Puerto Rico és quasi inexistent, vaig decidir anar-hi caminant. Greu error. L’aeroport és conegut com a aeroport de San Juan però queda mes a prop la ciutat de Carolina, on havia llogat l’apartament. Primer vaig mirar a Google Maps com anar-hi caminant i em marcava una volta enorme amb un temps d’uns 50 minuts caminant. A mi em va estranyar ja que veia que Carolina quedava molt mes recte del que em marcava Google Maps, així que en un principi no li vaig donar importància. Vaig començar a caminar per sortir de la zona de l’aeroport però al intentar trobar la línia mes recta fins a carolina, em vaig trobar que davant tenia les pistes de l’aeroport, per això Google Maps em marcava que s’havia de fer una volta tant gran, simplement era per rodejar les pistes i autopistes dels voltants.

Vaig preguntar a una família que estava mirant l’arribada i sortida dels vols si sabien un camí mes curt per a travessar totes les pistes i autopistes que em separaven de Carolina, doncs si hi pogués anar recte no tardaria ni 15 minuts en arribar-hi. Ells no eren d’allà així que li van preguntar a un controlador de l’aeroport que hi havia allà a prop. Aquell noi va dir que era lluny i que si portava aigua. Li vaig dir que no però que si estava segur que aquell camí es podia fer caminat, doncs jo des d’allà només veia autopistes i avions aterrant davant nostre. Em va dir que si caminant pel costat de l’autopista que donava tota la volta a les pistes fins arribar a Carolina. Així que em vaig acomiadar d’ell i de la família, vaig agafar la maleta i em vaig intentar omplir d’energia sota aquell sol terrible.

Vaig començar a caminar per on em van dir fins arribar a l’entrada del pàrquing de l’aeroport on el vigilant em va preguntar on anava. Li vaig dir que no anava a agafar cap cotxe sino que volia sortir d’allà caminant. Em va dir que era complicat però que podia seguir el camí que em senyalava pel costat fins arribar a l’autopista. Vaig continuar per on em va dir i, literalment, havia d’anar per una autopista, que evidentment abans de començar el camí no savia. Va ser quan portava uns 15 minuts caminant que vaig haver d’anar pel voral d’una autopista arrossegant la maleta. No hi havia cap altra manera d’arribar a Carolina que no fos caminar per aquella autopista. L’havia de creuar i era impossible, no hi havia cap pas i no paraven de passar cotxes, de fet em començava a fer por està allà, doncs el voral s’anava fent estret i cada vegada em passaven els cotxes mes a prop, de fet alguns em començaven a pitar.

Així que vaig tirar enrere fins a un pont d’una altra autopista que creuava l’autopista que havia de creuar per arribar al poble. Per aquell pont vaig haver de fer molta volta i fins i tot baixar per una zona de arbusts amb un desnivell total d’uns 30 metres però almenys vaig poder creuar l’autopista. Pero el terreny aleshores era molt mes difícil. Va deixar de ser asfalt del voral de l’autopista per passar a ser terra, plantes i fang i tot plegat arrossegant la maleta. De fet hi havia trams tant complicats que fins i tot em plantejava de deixar-ho i tornar a l’aeroport, però hauria significat tornar a caminar 40 minuts sota aquell sol insoportable, pujar el desnivell de 30 metres per arribar al punt 0 després de tot el cansament. també intentava fer autostop però la veritat que allà ningú podia parar per molt que volguessin. Així que en alguns trams directament havia de saltar la tanca de l’autopista i còrrer pel voral per superar aquelles zones fangoses. Això si, era molt curós, ja m’assegurava d’entrar a l’autopista quan es veien els cotxes lluny, almenys que tinguessin temps de veure’m. Molts ni tant sols em pitaven suposo que ja conscients de que no tenia cap altra opció de caminar per allà, doncs els laterals de l’autopista es veien clarament intransitables. Tot plegat va ser dur i perillós tot i que jo sempre prenen les mesures adequades en cada situació per a fer-la el mes segura possible.

Al cap d’una hora caminant des de l’aeroport i quasi 20 minuts per aquell últim tram fangós del voral de l’autopista, vaig arribar per fi a les afores de Carolina i per tant vaig poder començar a caminar per zones de vianants. De fet quan vaig posar el primer peu sobre una vorera de veritat em va donar una sensació de seguretat i tranquil·litat que mai havia sentit per una simple vorera.

El camí se’m feia etern. Estàvem a 40ª, amb una humitat altíssima, sense aigua i arrossegant la maleta durant mes d’una hora per camins incomodíssims. Suava tant que la suor em queia ja com si acabés de banyar-me en una piscina, fins i tot el mànec de la maleta estava xop per la suor que anava gotejant de la mà. I amb tot, encara em quedaven uns 30 minuts per arribar a l’apartament, això si, almenys ja podia caminar per zones pensades per a vianants.

Finalment, i al cap d’una hora i mitja caminant, vaig arribar a Carolina. El poble era tranquil i, almenys la zona del meu apartament, quasi no hi havia ni cotxes. Era un barri de cases unifamiliars molt a prop de la llacuna de Carolina. El barri estava be però es veia una mica abandonat, amb els carrers i les cases una mica deixades i, tot i que era una zona de cases, es veia una certa pobresa, suposo que degut encara a les conseqüència del terrible huracà que va patir tot la part nord de l’illa feia 7 mesos.

Els carrers no tenien nom i moltes cases no tenien número, per lo que per trobar l’apartament vaig haver d’anar fins al punt exacte on em marcava Google Maps. No tenia timbre i cridant “hola” no sortia ningú. Vaig veure el veí, Luís, i al explicar-li la situació va cridar “Rosa” i va sortir la propietaria de l’apartament.

L’apartament era part de la seva casa, doncs aquesta, que era força gran, l’havia dividit en 3 per fer 3 apartaments independents, fins al punt que tots 3 tenien sortida directa a un pati de la casa que a la vegada donava directament al carrer. El meu estava a la planta baixa i tenia de tot, fins i tot em va deixar menjar de primera necessitat a la nevera, pa, ous, cafè, llet, etc. cosa que vaig agrair molt perquè la meva intenció era anar a comprar menjar a un súper que havia vist a 5 minuts de l’apartament. Ja no va caldre, vaig dinar-sopar (doncs eren les 16h) amb el que hi havia allà i a  dormir, el dia havia estat duríssim. Feia ja 26h que havia deixat l’apartament de Washington, passant la nit a l’aeroport i caminant durant hores. Un no sap del que és capaç de fer fins que ho fa.

error: Content is protected !!
%d bloggers like this: