Jo em vaig aixecar cap a les 6h ja que ja havia dormit 8h i havíem quedat a les 8:15h, doncs a les 8:45h havíem d’estar a l’agencia per fer el tour a Isla Santa Cruz. Aquest tour l’havia contractat en un primer moment en Raimon per internet per 65€, pero allà el vam trobar per $35 per lo que en Raimon el va anular i el vam reservar allà. Com ja m’imaginava reservar-los allà és mes barat que reservar-los per Internet.
Jo com sempre em vaig dutxar, em vaig preparar un cafè a la cuina de l’hotel i vaig intentar conectar-me, pero l’Internet d’allà anava molt malament, així que bàsicament vaig escriure el diari. Al cap d’una estona va baixar el pare es va fer un cafè i vam xerrar una estona.
Cap a les 8h ja vam anar a acabar de preparar les coses i a les 8:15h ja vam baixar a anar a buscar en Raimon i la Sele. De fet encara quedaven uns minuts per les 8:15 i en Raimon va treure el cap per dir hola i el pare ja li va dir: va va va, per lo que en Raimon ja va quedar mig rebotat.
Vam arribar a l’agencia i estava encara tancada, pero als dos minuts ja va arribar una noia que ens va acompanyar fins al port on ens va deixar amb uns dels capitans del barco. Ens va dir que esperéssim allà una estona on vam menjar algo fins que ja ens van cridar per fer la típica cua i control de motxilles. El barco podia atacar allà al moll per lo que per un dia ens vam estalviar els aquataxis. Vam.pujar al barco i ens vam dirigir a la costa del costat on ja vam començar a veure ocella pescant. Es tiraven en picat a l’aigua per pescar, era impressionant i ho feien contínuament. En vam veure un munt, alguns es tiraven des de 10 o 15 metres d’altitud a gran velocitat.
Després de ser allà uns minuts mirant els ocells ja vam sortir a mar obert fins arribar a una illa deshabitada i només accessible amb permís. Vam baixar i vam caminar fins l’altra banda de la illa per arribar a la platja on crien les iwanes marines. Mentre anàvem pel camí el guia no es va donar compta pero jo si, hi havia una iwana marina molt gran al costat del camí. Allà ens vam parar una estona mentre ens explicava coses de les iwanes. Entre altres coses ens va dir que es podien passar 18 hores al dia parades com estava per tal d’absorbir la calor del terra. Al cap d’uns minuts vam seguir fins a la platja on hi vam veure desenes de nius d’iwanes. Eren forats a terra. Allà a mes vam veure la platja que era molt maca i salvatge, doncs hi estava prohibit el bank i estava ple d’iwanes.
Al cap d’uns 5 minuts ja vam tornar enrere pel mateix camí pero arribant fins a un petit canal natural on s’hi podia veure una espècie de tauró. A la Sele li va semblar veure’n l’ombra d’un, pero la veritat és que ningú mes ho va veure. La sort va ser que com que no hi havia taurons, les tortugues marines si que s’hi passejaven, i des d’allà a dalt ja en vam veure una. Vam tornar cap al barco i ens vam dirigir molt a prop, fins quasi on era el canal natural. Allà hi feríem snorkel. Jo d’entrada no em vaig tirar a l’aigua, com en l’altre tour, preferia esperar si en Raimon em deia que veia alguna cosa interessant abans de tirar-me. Un dels nois del barco i que seria el que acompanyaria al grup fent snorkel, va dir ja abans de tirar-se el grup, que allà s’hi veurien tortugues marines. Pero clar, no em va semblar que allò hagués de ser segur i em vaig quedar vestit. El pare i la Sele també. Pero quan el grup ja s’havia tirat el guia anava dient que ja s’acostaven on eren les tortugues, i com que tota l’estona ho deia amb una total seguretat, doncs ràpidament em vaig treure la samarreta i les bambes, vaig demanar unes ulleres i a l’aigua. La Sele flipava. L’aigua estava gelada. Només entrar a l’aigua la Sele va fer el mateix, així que ja erem en Raimon, la Sele i jo fent snorkel. Vam correr cap on era el grup i abans d’arribar-hi ja vaig escoltar que cridaven que ja veien una tortuga! Només d’arribar-hi em vaig enfonsar i efectivament, hi havia una tortuga marina enorme nadant tranquil·lament entre el grup, sense ni adonar-me’n, la tenia a 1 metre de distància, havies de vigilar de no tocar-la ja que ella, com tots els animals de Galápagos, ni s’immutava amb la nostra presència.
Em vaig refer una mica de l’emoció inicial i vaig començar a nadar al costat de la tortuga, seguint-la com tots allà on anava, traient el cap de tant en tant per respirar i nadant amb la seva tranquil·litat i espectacularitat. Aquell troç no era massa fons per lo que lateniem tota l’estona a 1 metre de profunditat com a molt, la veiem perfectament i la tocariem si no fos perque tots els que anem a Galápagos som respectuosos, perque sino la podriem haver acariciat com si fos un gosset. Jo la vaig seguir durant uns 10 o 15 minuts fins que varem passar a prop d’on el barco estava fondejat i jo ja vaig decidir de pujar, doncs tenia molt fred i cansava anar nadant i parant amb la tortuga.
Vaig pujar al barco i ja tenia la sensació d’acabar de tenir una de les millors experiències de la meva vida. Aquell moment tan proper a una vida salvatge tan desconeguda i exòtica per mi, va ser simplement inoblidable. Ho vam comentar amb el capità i el pare. Jo encara no m’ho acabava de creure, havia pogut nadar amb una tortuga marina i sense haver d’esperar, només tirar-me a l’aigua i nada menys de 20 metres ja la vaig poder veure. Vam esperar al barco uns 10 minuts mes fins que tot el grup va pujar. Durant aquella estona van arribar 2 o 3 barcos mes que al veure a tot el nostre grup allà concentrats i van anar corrent saben que era perque hi havia una tortuga. De fet, quan van pujar en Raimon i la Sele van dir que al final n’hi havia dues!
Al cap d’uns minuts ja va anar pujant tot el grup i tothom feia aquella cara d’haver viscut unes de les millors experiències de la seva vida. Vam estar comentant l’experiència mentre amb el barco ja anàvem cap a la següent parada, que seria una escletxa natural molt gran i profunda on fins i tot la gent s’hi podia banyar. Vam deixar el barco en un moll i vam caminar una estona passant per unes salines naturals fins arribar a l’escletxa. Almenys tenia 20 metres de profunditat i era molt llarga. Es podia baixar per unes escales fins arribar a l’aigua i banyar-s’hi. En Raimon i la Sele s’hi van banyar una estona mentre el pare i jo esperàvem i miràvem per allà, doncs el lloc era realment bonic.
Quan ja havien sortit de l’aigua i esperàvem a marxar, una noia canadenca que xerrava molt amb el pare, la vam veure xerrant amb el pare, així que la Sele ja va dir “l’escletxa de l’amor…” ja que estaven mirant l’escletxa des de dalt mentre xerraven. Al cap d’uns minuts ja vam tornar al barco. Mentre hi esperàvem, vam veure un lleó marí mascle intentant aparrellar-se amb una femella pero no va haver-hi manera, el mascle no parava d’intentar-ho pero la femella tota l’estona s’hi encarava i no deixava que se le acostés, ella estava intentant dormir a les escales d’un moll. L’escena va ser llarga i prou interessant.
Vam pujar al barco i vam anar cap a l’última parada que faríem, a una altra illa deshabitada per veure-hi lleons marins. Pero quan hi vam arribar no n’hi havia així que al cap de 3 minuts el barco ja va donar mitja volta i va començar a tornar cap al moll de Santa Cruz d’on havíem sortit. El barco anava prou ràpid per ser el tipo d’embarcació que era. Jo em tapava be ja que estava assegut amb el pare a la part de davant del barco i remullava força. El camí va ser d’uns 15 minuts a quasi tota màquina fins arribar al moll de Santa Cruz. El capità va demanar propina molt descaradament i en repetides ocasions. Jo li anava a donar un dolar pels 4, pero la Sele em va dir que li donaria 5! Vam baixar i ja vam buscar un lloc per dinar tot i que eren just les 13h. Ni tan sols vam arribar a l’hotel. Vam parar al carrer ple de restaurants a la nit, que al dia estava molt mes tranquil, i vam parar al segon o tercer restaurant que hi havia, on hi feien el menú típic per $5, la sopa i el plat fort. Vam dinar i després vam anar a comprar conos a l’avinguda Baltra. En Raimon es va trobar un bitllet d’un dolar a terra i me’l va donar pel cono. En vam demanar i entre tantes mans, la dona s’oblidava de cobrar-me. Va ser perque en Raimon ho va dir que la dona se’n va recordar. Vaig acabar pagant amb el bitllet trobat.
Vam anar preguntant a totes les agències obertes per quant oferien els ferries a San Cristóbal. El preu normal eren $30. Un ens el deixava a 28 per ser 4. Vam esperar allà asseguts a un banc esperant a que obrís una agència que el dia anterior ens havia dit $25 per persona. Van obrir cap a les 17h, per lo que vam estar allà una bona estona menjant conos i badant. Pero la sorpresa va ser quan al preguntar ens va dir $30. Pero ja feia estona que un d’una agència del costat ens anava mirant i oferint, i al veure que érem 4, ens va dir que per $25 per persona. Doncs mira, al final a la que buscàvem no, pero vam acabar aconseguint el mateix preu gràcies a un comercial una mica desesperat. Vam entrar a l’agència, vam pagar i ens vam registrar per l’endemà a les 7h del matí. Vam estar una hora esperant a que obrissin una agència que ens pensàvem que ens deixaria el viatge per $25 i finalment va ser l’agència del costat que portava oberta tota l’estona la que ens va fer aquell preu.
Un cop reservat el barco ja havíem fet tot el que havíem de fer, doncs ja aniríem a la illa des d’on agafaríem el vol de tornada a Equador. Vam anar caminant tranquilament cap a l’hotel on hi vam arribar cap a les 18h. Allà ja vam preparar-ho tot per l’endemà, doncs havíem de marxar molt aviat i amb totes les maletes. Jo vaig tornar a fer el meu ritual per fer la maleta (ja la feia rapidissim després d’haver-la feta ja tantes vegades). Vam estar a l’habitació fins a les 19:30h que havíem quedat amb en Raimon i la Sele per anar a sopar.
Per sopar vam anar al carrer ple de restaurants. Ja ho havíem mig comentat que hauríem d’anar a sopar a aquell carrer que tot i que era mes car que altres zones, és on hi havia els millors restaurants i on es podia menjar millor. Així que, tot i que ja hi haviem dinat, vam anar al carrer dels restaurants, doncs no te res a veure al migdia que a la nit. Només d’entrar al carrer ja t’estan molestant continuament comercials de tots els restaurants, ensenyant-te cartes i sobretot llagostes vives per intentar atraure’t al seus respectius restaurants. Vam caminar pel carrer mirant quasi tots els restaurants. No ens decidíem perque tots eren força cars. A mes miràvem parrillades de marisc i no teniem clar que no ens quedéssim amb gana.
Després d’estar mirant durant 15 minuts, en un vam veure Ceviche de marisc, un plat típic d’Equador amb pop, gambes, etc. El comercial ens va oferir un preu mes baix del que posava a ala carta pels 4 ceviches. Vam seure i vam esperar una bona estona. Finalment van portar els plats i eren molt bons, per fi menjàvem alguna cosa diferent a Equador. A mes venia acompanyat de patacones, al punt exacte, ni massa torrat ni massa poc, i a mes l’arròs pero amb una salsa picant boníssima. Vam menjar tranquil·lament, disfrutant d’un bon sopar allà enmig de les Illes Galápagos. Vam acabar cap a les 21h, hora que ja vam anar cap a l’hotel a dormir, doncs l’endemà havíem quedat a a les 6:15h per anar cap al port.