Jo em vaig despertar cap a les 7 del matí. El primer que vaig fer va ser anar a la dutxa, pero al sorpresa va venir quan vaig veure que no hi havia aigua calenta, de fet no hi havia ni aixeta per l’aigua calenta, només n’hi havia per freda. Per sort no feia massa fred i amb compte em vaig dutxar, sense tirar massa aigua i sense posar-me directament sota la dutxa. Va ser, evidentment, una dutxa ràpida. Vaig sortir i vaig anar a prendre un cafè. A la cuina hi havia tot el necessari. Jo mentre hi hagi un microones ja faig. Fins i tot hi havia llet. Així que em vaig preparar el cafè i em vaig conectar a Internet, doncs allà mateix a l’apartament on estàvem hi havia el router. Així que vaig seure al sofà amb el cafè i vaig mirar correus, notícies i escriure el diari. La Sele volia anar a comprar al mercat amb la Germania, pero ella hi anava cap a les 7 del matí i ja eren les 8 passades i la Sele seguia al llit.

Cap a les 8:30h va sortir la Sele de l’habitació fent saltironets i dient que s’estava pijant, pero quan va anar a la porta del lavabo aquesta estava tancada perque hi havia el pare, així que va tornar a l’habitació. Em va fer gràcia perque només sortir el pare del lavabo va sortir immediatament la Sele de la seva habitació fent saltironets una altra vegada i entrant ràpid al lavabo.

Mica en mica es van anar despertant i preparant tots mentre jo ja era allà dutxat, canviat i escrivint el diari. Cap a les 9 ja estàvem tots 4 preparats. Jo em vaig prendre un altre cafè i el pare també. Aquell matí havíem d’anar a Tosagua, un poble a uns 30 minuts de Portoviejo on la Sele hi vivia de petita i on aniríem a veure els seus avis.

Vam baixar abaix i la Germania ja estava a la cuina preparant els dinars. La Sele va trucar a la Sandy que era a l’escola per quedar ja que ens havia de deixar el cotxe per anar a Tosagua. Vam quedar que aniríem a la seva escola a recollir el cotxe. Abans de sortir vaig anar a un minimarket que hi havia al costat de la casa acompanyat pel pare i la Sele. Volia comprar cafè, que tot i que la Sandy ens n’havia deixat no volia està agafant mes coses de les estrictament necessàries. Així que vam anar allà i Nescafe no en tenia, pero vam comprar cerveses. Pero aleshores el botiguer ens va preguntar d’on érem i al dir-li de Barcelona ens va preguntar si de Barcelona ciutat. Jo li vaig respondre que no, que era d’un poble que es diu Vilassar, i aleshores ell va preguntar: de Vilassar de Mar o de Dalt. Hòstia!!! Tots 3 ens vam quedar a quadres. A un poble d’Equador algú coneixia Vilassar de Mar. Evidentment ell va ser conscient de lo al·lucinats que ens vam quedar i ens va explicar que havia estat vivint durant 20 anys a Hospitalet de Llobregat iq ue per això coneixia moltes zones de Catalunya. Va ser molt gratificant després de tantes setmanes de viatge trobar algú que no només coneixia Catalunya sino també Vilassar de Mar.

Vam anar a buscar un taxi a la cantonada (ja que allà hi havia un carrer principal) que ens portés a l’escola. Jo encara no havia agafat les regnes per lo que el taxi no sé ben be qui el va demanar pero en tot cas no va acordar el preu, ja que ens va cobrar $2 mentre que la Sandy ens havia dit que no acceptéssim mes de $1,5. Aleshores ja els vaig dir que abans d’agafar un altre taxi que m’avisessin, que ja el demanava jo. 2 taxis, 2 timadors, estava fart ja…

En menys de 5 minuts vam arribar a l’escola. La Sele va parlar amb el conserge i vam entrar al pati a esperar a la Sandy. L’escut de l’escola tenia la senyera, doncs pel que es veu aquella escola seguia una metodologia d’una escola catalana. En uns 5 minuts va aparèixer la Sandy amb les claus del cotxe. Vam xerrar una estona i ja vam sortit a buscar el cotxe. La Sandy li va explicar lo bàsic al Raimon, ens vàrem acomiadar i vam anar tots 4 cap a Tosagua. Jo quasi que aquella era la primera vegada que veia l’Equador continental, així que durant el camí sobretot anava mirant per la finestra per veure Equador. Igual que moltes ciutats mexicanes, Portoviejo era una ciutat que es veia vella i força degradada. Molts edificis en mal estat i molts solars pels edificis que van caure durat el terratrèmol. Pel camí també vam passar per mes pobles, alguns semblaven habitats quasi per indígenes, amb cases de fusta, quasi totes elevades (cosa curiosa) amb pilars a la part de baix fent que el primer pis quedés al segon, deixant la part de baix una espècie de pati amb el terra de la casa com a sostre. Ni tan sols a Mèxic havia vist pobles com aquells. Pobles on els ciutadans es construïen les seves pròpies cases i on vivien bàsicament del que cultivaven.

Cap a les 10:30h, abans d’entrar a Tosagua, la Sele anava mirant fins que de cop i volta va dir: aquí! Estàvem a les afores de Tosagua pero ja era allà on vivien els seus avis. En Raimon va aparcar el cotxe en un pati privat d’una dona que coneixia a la Sele, doncs quan la Sele era petita vivia a casa del seus avis i per tant aquella dona era com la seva veïna. Es van saludar i vam creuar la carretera ja que la casa dels seus avis estava a l’altre costat. Vam caminar uns 10 minuts per una pujada força pronunciada i, sobretot, amb molta pols. Les bambes em van quedar blanques de la pols que hi havia pel camí, ni anant a poc a poc era impossible no omplir-se de pols. Ja de lluny veiem la casa i com la Sele s’hi acostava i una aprella d’avis s’acostaven a la Sele, els seus avis. La dona estava plorant i tots dos molt emocionats de veure a la Sele. Mentre el pare, en Raimon i jo ens ho miràvem guardant una distància prudencial d’uns 3 metres fins que la Sele ens va presentar als seus avis.

La casa era com quasi totes les que veiem per la zona. Una casa aixecada uns 3 metres del terra per uns pilars deixant com un pati a la part de sota, i quasi tota feta de fusta per ells mateixos. L’avi, en Mario, ens va ensenyar una mica el terreny i els animals. Tenien un terreny força gran amb diferents tipus de fruites i verdures, un corral amb gallines donant voltes per tot arreu i una zona amb porcs. El que em va semblar molt malament, i és algo que fan a totes les granges, era l’estat dels porcs. Estaven cada un en un quadrat de 4 m2 on quasi no hi cabien quan es posaven de peu. Alguns menjaven els seus propis excrements i així s’hi passaven tot el dia excepte quan s’havien d’aparellar. En un tancat una mica mes gran, d’uns 6 o 7 m2 hi havia les cries totes juntes. Evidentment tot feia molta pudor i era molt trist veure com viuen els animals destinats a l’alimentació humana.

En Mario va anar recollint fruita i altres coses que tenia per allà plantades per donar-nos a la vegada que l’avia de la Sele, l’Enriqueta, ens preparava esmorzar. Vam passejar per allà mentre escoltàvem en Mario fins que vam prendre el cafè que ens havia preparat l’Enriqueta i les empanades de maiz que estaven boníssimes. Vam seure una estona al pati de sota la casa mentre ens explicaven anècdotes de la Sele de quan era petita i vivia allà, com p.e. que havia de baixar en burro fins la carretera per anar a buscar el bus que la portava a l’escola, o com mataven pollastres o feien menjar amb els porcs que tenien. A mes va passar un noi que pel que vaig entendre era amb qui anava cada matí a l’escola. Pero tal com es van saludar semblava que es veiessin cada dia mentre que feia ja anys que la Sele no anava allà.

També vam pujar a la casa. Tot semblava a mig fer, cables tirats o penjant per qualsevol lloc, el terra de fusta pero les parets de mahó sense pintar ni res, finestres sense vidres,… Mentre el pare i jo ens vam quedar mirant la casa i xerrant amb en Mario estirats a una hamaca, en Raimon i la Sele van anar a uns 100 metres on hi vivia un dels tiets de la Sele (fill d’en Mario). Van estar fora mes de mitja hora mentre le pare i jo descansàvem allà abaix xerrant i la veritat, passant una bona estona.

Al cap d’uns 40 minuts van arribar en Raimon i la Sele i ja ens vam preparar per marxar. Ens vam anar acomiadant de l’Enriqueta i en Mario, sobretot la Sele clar, tot i que durant aquells dies els veuria mes vegades. Així que vam tornar a fer el camí polvorós cap al cotxe. El pare anava amb al càmera penjada davant i la Sele li va dir que millor que no la portés així. El pare en un principi no hi  va fer massa cas pero en Raimon li va dir que vigilés perque allà robaven des d’una moto estirant el que portes. Jo també vaig considerar que no vigilava massa amb aquestes coses… Lo important és que a la Sele se la veia molt contenta d’haver vist als seus avis després de tant de temps.

Vam arribar al cotxe i jo em vaig quedar fora per dirigir al Raimon per sortir, ja que havia de sortir directament a la carretera i la visibilitat era força dolenta. Pero quan encara no havien arrencat, el pare ja em va cridar a la seva mala manera perque entrés al cotxe, no sé exactament perque ja es va posar nerviós pero ja vaig pujar al cotxe rebotat. Vam sortir a la carretera i en una mitja hora ja érem a Portoviejo. A tots 4 el camí de tornada se’ns va fer mes curt que el d’anada. En Raimon i jo vam posar el GPS i vam arribar a la casa perfectament parant abans a posar gasolina.

Vam arribar cap a les 14h, ja calculàvem arribar a questa hora aproximadament per dinar a casa. No feia ni 10 minuts que havíem arribat que la Germania ja ens va preparar una taula i ja estàvem tots 4 asseguts i menjant. A mes la Germania ens ho portava tal qual fóssim clients del restaurant. Ens va fer un menú típic de sopa pero sincerament era el mes bo que havia provat fins aleshores. La sopa era com una crema de marisc, no era una sopa d’arròs caldós com a quasi tot arreu. Estava boníssima i amb troços de marisc. De segon vaig demanar carn que anava acompanyada d’arròs i amanida, pero l’arròs estava molt ben cuinat i la salsa picant estava acabada de fer amb ají que li acabàvem de portar de casa en Mario. La veritat és que segurament era el menú mes bo que havia provat des de que era a Equador.

Vam dinar xerrant mentre la Sele ens anava explicant anècdotes de petita i amb el restaurant ple, cosa que evidentment encara no havia vist, aquella casa plena de gent menjant. Que per cert, el restaurant es diu “La Cassolana”. Quan vam acabar de dinar vam anar a seure a la taula gran del menjador per ja parlar amb la Germania ja que ja no hi havia gent al restaurant. Tot i que no teniem massa temps perque cap a les 15h havíem d’anar a buscar a la Sandy a l’escola perque ens portaria a Montecristi, una població a una hora en cotxe aproximadament. Així que ens vam preparar, ens vam acomiadar i vam anar tots 4 a l’escola de la Sandy, que per cert ja havia trucat dues vegades al Raimon preguntant-li si ja anàvem i mentre hi anàvem encara el va trucar una tercera vegada.

Vam arribar a l’escola i ja estava allà fora esperant junt amb el seu fill Pablo Germán, i van pujar tots dos, així que érem 6 dins el cotxe, en Pablo Germán al mig a la falda de la Sele, i a fer camí fins a Montecristi. Realment m’impressionava com conduïa la Sandy, doncs a Equador, com a altres països llatinoamericans, el trànsit és horrorós, caòtic, la gent és molt maleducada, etc. Pero la Sandy s’hi movia prou be enmig d’aquell caos i es comportava com un mes, pitant a tothom, colant-se per tot arreu,…

Al cap d’una hora ben bona arribàvem a Montecristi. Era una zona elevada des d’on es tenia una molt bona vista de Marabí. Vam aparcar. En Pablo Germán s’havia quedat clapadíssim sobre la Sele. Primer vam anar a un museu on s’hi explicava la història de la independència d’Equador. Evidentment a mi, a molts altres, ens interessa molt conèixer aquestes històries. En el museu es parlava de qui va ser el màxim responsable de la independència i com es va produir. Sobretot s’hi explicava la vida del soldat que la ve fer possible i com va ser tot el procés, doncs evidentment això no s’aconseguia d’un dia per l’altre. Tot i que el museu era gratuït hi havia una guia que anava explicant la vida del soldat i com va anar aquella part de la història. Com percebo sempre en aquests casos, la noia estava orgullosa de la seva nació i de que s’haguessin independitzat d’Espanya.

Al final de la visita vam entrar a una zona separada del museu que era com una cúpula amb una escultura enorme de 4 o 5 metres del soldat i tota la historia coneguda fins a la independència, passant per la conquesta i esclavatge com ells deien fins a la alliberació. L’escultura que hi havia allà dins i per tota la paret era impressionant. Allà vaig tornar a veure com l’afectava a la guia la conquesta i lo orgullosa que estava de l’alliberació.

La visita també ens portava a veure l’interior d’un tren de mes de 100 anys i una altra zona amb diferents eines que utilitzaven. La veritat és que per ser gratuït, la visita va ser molt completa i tota l’explicació molt bona i interessant. La Sandy volia fer alguna cosa mes per allà pero ja eren les 17h passades i ja es veia que no tardaria massa en fer-se fosc, així que vam estar per allà mirant unes botiguetes per guiris on, com no, en Raimon i el pare es van comprar un barret, i vam fer-nos fotos des d’un mirador on hi havia una vista espectacular. Un cop fet això vam anar cap al cotxe per anar cap a Manta, la ciutat mes important mes propera a Portoviejo i amb costa per veure la posta de sol sobre el mar Pacífic.

El camí va ser llarg, quasi una hora, jo ja pensava que no arribaríem a temps. De fet, un cop ja a Manta, la Sandy no trobava el camí a un mirador que donava al mar, pero finalment el va trobar i vam arribar al mirador quan encara quedaven 15 o 20 minuts per la posta. Pero com no, hi havia els típics núvols baixos que apareixen per la tarda i que varen tapar completament el sol. Així que quan ja vam baixar del cotxe amb les càmeres apunt i ens vam posar just davant del mar i a pocs minuts de la posta de sol, el sol no es veia gens. Una llàstima. Vam esperar allà uns 10 minuts fins que ja quedaven pocs minuts per la posta i ja quedava clar que no es veuria res. Així que vam tornar al cotxe i vam seguir mes enllà de Manta ja que la Sandy ens volia portar a veure un altre lloc. Pero el camí era llarg i ja era quasi fosc del tot i finalment vam decidir donar mitja volta i tornar a Portoviejo.

El camí es va fer mes llarg perque havíem d’anar fins a Manta i d’allà a Portoviejo i a mes ja estàvem cansats. Vam tardar mes d’una hora, cap a les 20h arribàvem a Portoviejo. Quan vam arribar estaven tots els nanus a la porta per rebre’ns i tots preparats ja que aniríem a sopar fora, i allà a les 20h ja està tothom sopant. Així que vam entrar un moment bàsicament a deixar i agafar coses i ja vam baixar a esperar a que tothom estigués preparat.

Cap a les 20:30h vam marxar cap al restaurant. Hi anàvem tots, així que érem 9 persones. Quan vam arribar la feina va ser trobar una taula on hi capiguéssim tots, ja que el restaurant estava molt ple i a mes nosaltres érem molts. Per sort vam poder juntar dues taules i seure tots 9. LA Germania va demanar dos parrillades de carn familiars. El pare, en Raimon i jo no sabíem ben be com serien, pero quan les varen portar vam al·lucinar. Cada una era un plat amb un pam de carn i patates amuntegades. Ja teníem gana pero al veure allò a tots ens van sortir els instints mes primaris. Així que ràpidament ens vàrem servir i vam començar a menjar. La carn estava boníssima, al punt i amb molt bon gust, a mes hi havia carn de tot tipus. En aquests menjars en que s’ha de compartir un plat gran que hi ha al mig de la taula, mai sé si em quedaré amb gana o que, pero en aquest cas vaig menjar fins a no poder mes i encara va sobrar algun tros de carn. Realment vam menjar molt i molt be, i de fet ja ens feia falta un sopar així després de tants dies de menjar sopes i arròs. A mes va sortir per uns $6 per cap, que per ser Equador és caret pero no deixa de ser un bon preu per nosaltres.

En acabar ja vam tornar cap a casa. Jo quasi tot el camí de tornada el vaig fer xerrant amb la Germania. Vam conectar força be, també suposo que per l’edat i per lo responsables que ens veiem un a l’altre. Mentre caminàvem a la Sandy se li va ocórrer comprar cerveses i fer una mica de festa abans de dormir. Així que de camí vam parar al minimarket que hi ha al costat de al casa pero allà es veu que era una mica car, així que vam anar a un altre on 12 birres de mig litre ens van sortir per uns $4. De camí a casa vam passar per davant d’una geladeria i vam entrar a comprar un cono, fins i tot el Pablo Germán que estava menjat un xiclet el va tirar per menjar-se un gelat, pero quan vam preguntar el senyor ens va dir que se li havien acabat… Així que de moment en Pablo es va quedar sense xiclet i sense gelat. Vam anar a una altra pero estava tancada, així que ja vam anar cap a casa. Pero el pare i els nens es van quedar amb les ganes i van anar a una altra geladeria mentre nosaltres posàvem taules a fora per prendre les birres. Finalment van arribar amb un gelat cadascú, el pare i els 3 nens.

Vam seure tots 9, nens inclosos, a la zona on deixen el cotxe per la nit. Realment és un pàrquing pero està tan obert i te tantes finestres que quasi sembla un jardí. Així que allà estàvem, en algun lloc d’Equador amb 6 familiars de la Sele apunt per prendre unes birres mentre xerràvem una estona. Lo bo de les dones, i mes de la família de la Sele, és que parlen força i de coses força interessants i gracioses, així que ens ho vam passar molt be. La Sele va explicar com va conèixer en Raimon i com van començar a sortir. Comentava que al principi pensava que era gay i que vestia molt raro, i que va ser ella qui va fer per iniciar la relació. Un dia que ella va anar a una discoteca, al sortir volia anar a casa d’en Raimon i intentar ja liar-se, així que va trucar al Raimon amb l’excusa de que estava cansada i volia marxar i si podia anar al sótano. En Raimon va dir que si pero quan la Sele era allà, en Raimon li va preparar al llit perque s’estirés i ell va tornar al sofà a mirar la TV, sense adonar-se que el que volia la Sele era liar-se amb ell. I com aquest algun dia mes fins que ja ella va ser mes directa i fins i tot un dia li va preguntar si era gay.

Una cosa molt curiosa dels nens és que moltes vegades preferien estar amb nosaltres tot i que no parlaven, només ens escoltaven i segurament moltes coses ni les entenien, pero preferien estar allà asseguts que anar a algun lloc a jugar sols.

Vam estar allà quasi dues hores, fins cap a la 1, hora que ja vam començar a anar a dormir sobretot pensant en el pare que no només s’estava adormint allà a la cadira sino que a mes l’endemà ja marxava cap a Perú, així que vam recollir les taules i les cadires i vam anar cadascú a la seva habitació, nosaltres a dalt sense tardar massa en anar a dormir.