17/09/2022 De Bogotá a Tuxtepec

Em despertava a les 3 de la matinada a l’hotel Casa Baquero de Bogotá, al barri de Fontibón, ja que a les 5 volia agafar un taxi cap a l’aeroport des d’on volaria a Mèxic a les 7:55h. Realment ja hauria d’haver marxat 24 hores abans, però l’aerolinia va cancel·lar el vol que tenia segurament per anar massa buit. Així que davant la seva manca de previsió van decidir putejar-nos a tots els passatgers.

Durant dues hores vaig prendre’m un cafè a l’habitació, em vaig dutxar i vaig preparar la maleta. A les 5 en punt deixava aquella habitació gelada i demanava un taxi per Cabify que arribaria en 5 minuts i en 10 minuts més ja seríem a l’aeroport. Volia arribar-hi com a molt a les 5:30h per lo que encara vaig arribar uns 15 minuts abans del previst. Aquesta vegada vaig tornar a tenir sort amb Cabify, doncs la majoria de vegades havia de cancel·lar el viatge perquè tardaven massa. Ara havien estat molt ràpids i per uns $11.000, uns 2,30€, em portaven fins l’aeroport.

Tot i que ja ho tenia tot fet i no havia de facturar, vaig haver de passar pel mostrador per revisar les dades del passaport i de passada pesar-me la maleta per tal que no superés els 10kg permesos per les maletes de cabina. La maleta pesava 10kg justos i sort que no em van pesar la motxilla perquè entre ambdues coses ja eren 13kg i no ser si el límit de 10 era només per la maleta o per totes dues coses juntes.

Després a prendre un altre cafè al lloc més barat de l’aeroport, on un tallat costava $3.000, uns 0,65€, i a passar el control d’immigració i de seguretat. Per cert, que en tot el viatge encara no m’havien fet cap control més a fons. El vol va sortir prou puntual tenint en compte el trànsit que hi ha sempre a l’aeroport de Bogotá.

Em va sorprendre que el pilot ens va explicar tota la ruta que faríem i quins països sobrevolaríem. En qualsevol cas, a mi m’era força igual perquè anava assegut a passadís i tampoc veuria res. Com ja ens havia avançat, el vol va ser força mogut quan ja érem sobre Mèxic degut a les restes d’un huracà que pocs dies abans havia afectat al golf de Mèxic. Però el que més em va sorprendre va ser l’aterratge, doncs va ser molt brusc, de fet el mes brusc de la quarantena de vols que he agafat al llarg de la meva vida. I és més, en aquell moment, evidentment encara no ho sabia, però un mes i mig després volant amb la mateixa aerolínia tornaria a passar exactament el mateix, un aterratge excesivamente brusc. Em dóna la sensació que els pilots de Volaris no són els millors.

Com sempre, a l’avió vam haver de cumplimentar la forma migratoria per entrar a Mèxic, però aquesta vegada per fi els serveis migratoris mexicans havien canviat el sistema i ja no calia presentar aquell document, tant sols el passaport i la targeta d’embarcament. Per la sortida del país ja només calia presentar el passaport amb el segell d’entrada. Un petit avenç que m’estalviaria haver d’omplir aquell paper cada vegada.

Un cop a la terminal de l’aeroport havia de buscar la millor manera, és a dir, la més barata, per aconseguir uns quants pesos almenys per poder menjar durant el trajecte fins a Tuxtepec. A casa tinc uns 100€ amb pesos per aquestes ocasions, però aquesta vegada me’ls vaig oblidar a casa, així que tocava retirar efectiu en un caixer o canviar-ne a una casa de canvi de l’aeroport o la terminal d’autobusos. La quantitat a canviar serien només uns 10€.

Degut a què la quantitat que necessitava era baixa, pràcticament podia descartar l’opció del caixer a menys que en trovés un que no cobrés comissió, doncs acostumen a cobrar una comissió fixa almenys de 4€, i per 10€ que volia això resultaria ser massa comissió. Vaig buscar un caixer de Scotia Bank ja que a Colòmbia els havia utilitzat vàries vegades i mai m’havien cobrat comissió, però aquí n’hi havia un i si que cobrava una comissió d’uns 5€. La resta de caixers també tots cobraven comissió.

Descartada l’opció del caixer, només quedava canviar efectiu en una casa de canvi. El problema és que a Colòmbia ja havia canviat pràcticament tots els euros en efectiu que portava i ja només em quedaven uns 5€, que era poc, però encara em quedaven uns $150.000 pesos colombians, uns 35€, per lo que podria canviar-ne $50.000 i encara quedar-me’n per quan hi tornés al cap d’un mes i mig.

Vaig recórrer tota la terminal per preguntar a totes les cases de canvi que hi havia, que almenys n’eren 15. En algunes aplicaven un tipus de canvi realment desfavorable de prop el 15%, una passada. La més barata que vaig trobar aplicava un tipus de canvi que representava un 8% de pèrdua. Però quan ja estava a punt de canviar tot buscant la casa de canvi més barata que havia trobat, de casualitat vaig entrar en una on no hi havia entrat i on, sorpresa, aplicaven el tipus de canvi oficial en aquell moment, exactament el mateix. Això és realment estrany i crec que va passar perquè agafen com a referència el tipus de canvi del dia anterior, i tot i que durant el dia el tipus de canvi pugui tornarse més desfavorable pel client, ells no el canvien en tot el dia. Per lo que en aquell moment em van aplicar el mateix tipus de canvi que hi havia en aquell moment segons Google.

Així que vaig entregar els 50.000 pesos colombians i me’n van donar 220 de mexicans, més que suficients per les prop de 16 hores que em quedaven per arribar a Tuxtepec. Ja tocava comprar la targeta del Metrobús de Ciutat de Mèxic i carregar-la amb els 30 pesos (1,40€) que costava el trajecte fins la terminal d’autobusos i on hi arribaria en 15 minuts.

Un cop allà, per fi vaig poder tornar a gaudir d’aquelles coses que tant m’agraden. Un munt de venedors a l’entrada de la terminal en els seus llocs ambulant amb tot tipus de menjars típics. No aguantava més les ganes de menjar uns tacos però primer volia anar a confirmar el bus. De fet, ja és tradició anar a menjar uns tacos en una botiga de dins la terminal cada vegada que arribo a Mèxic. La veritat és que aquí ja m’hi sento com a casa i l’aeroport i la terminal ja no son gens desconeguts per a mi.

L’altra cosa que havia de fer a part d’aconseguir algo d’efectiu, era canviar la SIM del mòbil per posar-li la que ja tinc de fa temps de Telcel. Quan arribo a Mèxic ja no en compro cap sino que tan sols carrego la que ja tinc. No la podia portar dins el telèfon tot i ser dual sim perquè ja hi tenia la targeta de memòria, per lo que l’havia de canviar.

Vaig entrar a la primera botiga Telcel que vaig veure dins la terminal per preguntar si em deixarien un pinxo en cas que fes una recarga. La noia me’l va deixar, vaig canviar la SIM i vaig posar-li algo de saldo. El número encara estava operatiu i ara ja podia trucar i connectar-me a Internet sense cap problema.

Havent canviat efectiu i carregat saldo, ja només quedava anar a menjar uns tacos al lloc on vaig normalment, un lloc ambulant dins la pròpia terminal. Vaig demanar uns tacos a la canasta i de chicharrón, en total 7 tacos per 54€, uns 2,75€. És difícil d’imaginar el que desitjo que arribi aquest moment cada vegada que vaig a Mèxic.

Ja només quedava esperar unes 4 hores a la sortida del bus.

Tot i que el trajecte era principalment de nit, no vaig poder dormir massa, o gens. De fet, fins i tot em vaig prendre un capuchino en una de les parades que va fer. De tant en tant li compartia la ubicació a l’Emma perquè sabés per on anava i es quedés una mica més tranquila. Com jo, ella ja estava imapacient de què arribés.

El trajecte va anar bé i no es va endarrerir massa, per lo que cap a les 5 de la matinada arribava a la terminal d’autobusos de Tuxtepec 1 any i mig després d’haver marxat per última vegada. Tornava a ser a la ciutat que ja considerava la meva segona casa i que tant trobava a faltar quan no hi era. Això si, tocava soportar aquella calor terrible que ja feia tot i ser les 5 de la matinada.

Vaig agafar el primer taxi que hi havia a la parada i cap a casa l’Emma on hi vam arribar al cap d’uns 5 minuts tot i que no vam poder arribar fins la porta perquè part del carrer estava ple de forats, tal com solia ser habitual a Tuxtepec… L’Emma ja era fora esperant. Vaig baixar i ens vam abraçar. Per fi tornàvem a ser tots dos allà.

15/09/2022 3 dies a Bogotá i vol a Mèxic endarrerit 24h

Em despertava amb molt de fred aquell primer dia a Bogotá després de venir de la selva on no hi podia dormir de tanta calor que hi feia. Trobava a faltar el fred però una mica de calefacció a l’habitació no hauria estat malament.

Aquesta parada a Bogotá era tan sols de trànsit, doncs com que no tenia ni idea de si durant la tornada de la selva hi hauria algun problema, vaig preferir marxar dos dies abans del vol que tenia reservat a Mèxic per tal de no perdre’l. La tornada de la selva va anar bé per lo que ara tocava passar dos dies a Bogotá. I tot i que al títol del post hi digui 3 dies, en principi només n’havien de ser 2. Més endavant ho aclareixo.

Al ser uns dies de pas, no tenia res previst per fer aquests dies, de fet la intenció era organitzar les fotos, el diari, les contes, etc. abans d’anar cap a Mèxic. No tenia intenció d’anar més enllà del barri de Fontibón on estava allotjat, per lo que no vaig comprar encara la targeta del Transmilenio de Bogotá, que és la targeta que et permet utilitzar el transport públic, bàsicament autobusos perquè metro no hi ha.

El dia anterior, en arribar, ja vaig sopar en un restaurant de la cantonada bàsicament perquè quedava molt a prop de l’hotel, i tenint en compte l’aspecte del barri, la veritat és que no me’n volia allunyar massa. Ja tenia clar que avui també menjaria a aquell restaurant.

Pel matí vaig passejar una estona pel barri passant per un carrer on hi havia molt més moviment del que m’imaginava que hi hauria en aquell barri, amb un mercat i una plaça ben grans, però com era d’esperar, quan vaig treure el telèfon per fer una foto ja vaig veure a algú que em mirava i fins i tot que em seguia i ja ho vaig deixar. Em vaig quedar en un lloc ambulant per dissimular i després cap a l’hotel. El passeig no va durar ni una hora.

Un cop a l’hotel, com que ja quedaven menys de 24 hores pel vol, vaig voler fer el check-in. Avui era dia 15 de setembre i el vol era l’endemà dia 16. De fet Booking, l’agència amb la que havia reservat el vol, em va enviar un email per avisar-me que ja podia fer el check-in.

Doncs quan vaig entrar a la web de l’aerolínia, Volaris, la sorpresa va ser quan a la pantalla hi vaig llegir que encara no podia fer el check-in perquè faltaven més de 24 hores pel vol. No entenia res. Vaig mirar els detalls del vol i segons la web de Volaris, el meu vol era el dia 17, no el 16. Vaig tornar a mirar a Booking, i seguia posant que el vol era el dia 16.

Vaig intentar contactar amb totes dues companyies, i cap tenia un telèfon colombià, ni tan sols espanyol, així que vaig xerrar una estona amb els xatbots i vaig enviar emails. Els xatbots no varen servir de res com esperava, així que només em quedava esperar alguna resposta dels emails tot i que realment ja em quedava molt poc temps, doncs eren les 16h i si havia d’agafar el vol l’endemà no hauria de tardar en anar a dormir, en cas contrari, hauria de parlar amb l’hotel per quedar-me una nit més.

El temps passava i no rebia resposta dels correus enviats. Vaig tornar a mirar els telèfons disponibles per trucar ja a qualsevol, del país que fos, i per sort a Volaris tenien un telèfon mexicà, cosa normal ja que tenen la seu a Mèxic. Vaig demanar-li a l’Emma que truqués per preguntar pel meu vol i que li confirmessin què havia passat i quina era el dia que jo tenia reservat un vol amb ells.

Per sort, va poder parlar amb personal de Volaris que li van aclarir la situació. El meu vol efectivament s’havia cancel·lat i l’havien passat al dia 17. Suposo que n’hi havia un el dia 16 i un altre el 17, anaven tots dos mig buits i els van unir. Segons Volaris m’havien avisat feia un mes per email, però al preguntar-lis a quin email m’havien avisat, aquest era incorrecte. Com que jo amb Volaris no havia tingut cap contacte, segurament Booking havia donat un correu erroni a Volaris, provocant que arribés el dia del vol i jo no tingués ni idea de la cancel·lació.

Lo bo de tot plegat és que també vaig poder endarrerir la tornada, doncs per tornar a casa, primer tornaria a Bogotá per quedar-m’hi uns dies, però degut als preus dels vols, vaig agafar-ne un pel dia 1 de novembre fent que hagués d’estar 9 dies a Bogotá. Jo preferia estar a Mèxic més dies i no tants a Bogotá, així que sense cap cost vaig poder canviar el vol de tornada del dia 1 al 4 de novembre. Per lo que al final encara va anar bé aquella cancel·lació, i sort de l’Emma que va gestionar molt bé la trucada amb l’aerolínia, doncs moltes vegades son intractables.

Ja amb tot aclarit, vaig baixar a recepció per reservar una nit més, vaig pagar i vaig anar a menjar al mateix restaurant del dia anterior amb els mateixos nois a la cantonada que no tenia ni idea de què feien però a mi em donaven una mica de mal rotllo. Començava a fer-se fosc i aquella hora la temperatura baixava en picat. Per primera vegada en tot el viatge utilitzava jersei i pantaló llarg.

L’endemà tampoc vaig anar més enllà d’un parell d’illes de cases ni vaig buscar altres restaurants. Eren uns dies de pas i els dedicava a organitzar fotos, escriure el diari i repassar despeses. Vaig fer el check-in, aquesta vegada sense cap problema i ara si que ja podia organitzar la maleta i preparar-me per l’endemà despertar-me a les 3 de la matinada per anar cap a Mèxic on ja m’hi esperaven.

Acabava així la primera i més llarga parada a Colòmbia després de 21 dies recorrent des de la costa del Pacífic fins l’Amazònia passant per Cali, Medellín i Bogotá. Un cop més havent viscut grans experiències i havent conegut un nou país amb una gent molt amable. Uns 21 dies molt ben aprofitats viatjant com a mi m’agrada i sense haver patit cap problema greu ni cap robatori o segrest com tanta gent que mai ha estat a Colòmbia em deia que passaria…

14/09/2022 De Letícia a Bogotá. Última parada abans de tornar a Mèxic

Un dia més, em despertava poc després de les 5 del matí per culpa de la llum del sol i de la calor. Acabava la meva última nit a l’Amazònia en el que havien estat 4 dies fantàstics vivint l’experiència de viure en una ciutat completament aïllada i rodejada de selva.

A les 11h sortia el meu vol cap a Bogotá on hi passaria, en principi dues nits, abans d’anar cap a Mèxic. Feia aquesta petita parada a Bogotá per tal de no tenir cap problema amb els vols, doncs no estava segur que no hi hagués cap problema amb els vols que sortien de Leticia. Amb aquest vol no va haver-hi cap problema però amb el vol de Bogotá a Mèxic si, es va endarrerir un dia, però això ja es cosa d’un altre post.

Com sempre em vaig prendre un bon cafè, vaig sortir una estona al balcó a acomiadar-me de Leticia i cap a les 9 del matí baixava a la recepció ja que havia reservat el servei de trasllat a l’aeroport, que no era més que una mototaxi que en uns 10 minuts em deixaria a l’aeroport per $10.000, uns 2,20€.

Però un cop abaix em van dir que no havien pogut contactar amb el noi però que podia sortir a fora i demanar qualsevol mototaxi de les que passés. La veritat és que hauria d’haver fet això des del principi, però quan haig d’agafar un vol prefereixo que ja estigui una mica parlat. En qualsevol cas, vaig sortir, i en 2 minuts ja estava en una mototaxi camí de l’aeroport per només $7.500 amb propina inclosa, més barat que amb els de l’apartament.

Cap a les 9:15h arribava a l’aeroport i tocava fer el check-in. No l’havia fet perquè en aquest cas, tot i portar una maleta de cabina l’havia de facturar. El pes màxim eren 7kg i jo em passava per 4 o 5. Sempre faig el check-in per Internet, però en aquest cas tenint en comptge que havia de passar pel mostrador i que la connexió a Leticia és terrible, vaig decidir ja fer-ho a l’aeroport. Però hauria d’haver pensat que algunes aerolínies low-cost fan qualsevol cosa per cobrar-te més, i en el cas d’Avianca, aquesta era una d’elles.

La noia em va dir que fer el check-in allà costava $30.000, uns 7€, però que el podia fer jo per Internet fins a dues hores abans de la sortida del vol. El vol era a les 11:30h i ja eren les 9:35h. Ja ho tenen tot ben calculat per un cop siguis allà hagis de pagar. Increíble, era la primera vegada que pagava per fer un check-in, de fet quasi que era la primera vegada que feia un check-in a l’aeroport i segur que en seria l’última. En qualsevol cas, vaig demanar el tiquet per reclamar a l’agència per no haver-me avisat i per fer públic a les xarxes socials els abusos d’algunes aerolínies com Avianca.

El vol es va endarrerir uns minuts mentre esperàvem allà de peu enmig de la pista a temperatures pròpies d’un forn pirolític. Igual que a l’aeroport de les Galápagos, l’avió que ara agafàvem acabava d’atterar tan sols 5 minuts abans i ara esperàvem a què els passatgers baixessin. No sé quina neteja fan a l’avió ni tan sols quines revisions de seguretat els dóna temps de fer en tant pocs temps entre l’aterratge i el nou enlairament.

El vol va anar bé i més o menys a l’hora prevista, cap a les 15:30h, arribàvem a Bogotá. Ara tocava decidir si anar en Uber, Cabify o bus regular fins l’hotel Casa Baquero on havia reservat una habitació. El bus el tenia quasi descartat ja que hauria de caminar poc més de 5 minuts pel barri de Fontibón amb l’equipatge a sobre, un barri que a priori no sembla el més segur, per lo que tenint en compte que un Uber costaria com a molt uns 3€, no em volia arriscar a què em robessin tot l’equipatge.

Fins aleshores sempre m’havia costat aconseguir un Cabify ja que, no sé si perquè hi ha menys conductors o perquè poden decidir més si acceptar o no un viatge, però en qualsevol cas sempre acabava demanat un Uber tot i que normalment era un 10% més car que Cabify. Però en aquesta ocasió, un conductor va acceptar el viatge a Cabify a la primera i en menys de 5 minuts ja arribava a la terminal de l’aeroport on l’esperava. Va venir un taxi normal, però sempre prefereixo demanar-lo per Cabify per seguretat, per poder pagar amb targeta i per saber que no m’estafaran. La veritat és que va molt bé poder demanar i pagar un taxi amb anticipació i ja ni em plantejava demanar un taxi pel carrer encara que fos allà a l’aeroport mateix, de fet ja vaig tenir un problema amb un taxi a l’aeroport del que vaig acabar baixant-ne mentre li deia estafador.

En uns 10 minuts arribàvem a l’aeroport feia el check-in rebutjant l’oferta del treballador, que era agafar una habitació més gran i més cara de la que havia reservat, i vaig pujar a l’habitació a descansar una estona.

El primer que ja havia pogut apreciar en arribar a Bogotá i que ara a l’hotel podia confirmar, era que aquí no tindria problemes de calor, ben aviat tot el contrari, passaria fred ja que normalment intento no portar molta roba d’abric per evidents qüestions de volum i pes de l’equipatge. De fet, sense calefacció a l’habitació, sempre que hi era anava amb una de les mantes a sobre a mode de gel·laba.

Al cap d’una estona vaig anar a comprar a una botiga Tiendas D1, de les que pràcticament n’hi havia una a cada cantonada, a comprar cafè, llet i alguna galeta. Després ja vaig passejar una estona pel barri tot i que de seguida vaig tornar perquè la veritat és que aquell barri em feia una mica del mal rotllo. Es veia molt degradat, una mica marginat i amb poca seguretat. Simplement vaig buscar algun restaurant on sopar i poc més. Per sort n’hi havia un de prou bo i barat just a la cantonada del carrer de l’hotel, a 2 minuts caminant. Allà vaig menjar els dos dies que vaig estar a Bogotá abans d’anar a Mèxic.

Feien el típic menú de sopa de primer i plat combinat de segon per $10.000, uns 2€. Cal tenir en compte que aquella hora, les 17h aproximadament, encara servien el dinar, per lo que no podia tardar massa ja que com a molt a les 18h ja acostumen a tancar fent-se més complicat poder menjar en un restaurant i més en aquella zona on n’hi havia tant pocs i on a les 19h ja no hi havia ningú pel carrer.

No estava segur si la zona era segura o no però en qualsevol cas no ho semblava gens, de fet fins i tot vigilava quan feia una foto amb el mòbil dins el restaurant, fora ni m’atrevia, de fet durant aquells dos dies pràcticament només vaig fer fotos de l’habitació de l’hotel.

El menjar no era de la millor qualitat però adequat pel lloc i el preu. Eren les 17:30h quan acabava de menjar i tornava a l’hotel ja pràcticament a dormir, tant sols mirar Youtube una estona, descansar i dormir. Tornava a dormir en un clima fred ben tapat amb la manta i on per fi podria dormir 8 hores seguides. Havia estat uns dies enmig de la selva i ara a Bogotá impacient ja per tornar a Mèxic.

11/09/2022 4 dies a Leticia, la capital de l’Amazònia colombiana

El dia següent d’arribar a Leticia em vaig despertar ben aviat en part per culpa de la calor terrible que ja feia a les 6 del matí, i en part per les ganes que tenia de passejar per Leticia i veure per fi de ben a prop el riu Amazones.

Em vaig prendre un cafè mentre m’adonava que tot i tenir una SIM de Claro pràcticament no em podia connectar a Internet. Ja m’ho imaginava però sempre queda l’esperança, però no, poder-se connectar a Internet era un luxe d’uns quants minuts al dia.

Ràpidament vaig mirar a Google Maps per quins carrers anar per tal d’arribar el més a prop possible del riu i vaig sortir a donar la meva primera volta per Leticia. No tenia ni idea de com es podia arribar al riu ni si tan sols es podria, tan sols seguia Google Maps a veure què passava.

Mentre caminava per Leticia pensava en què si no fos per la calor i per la mala connexió a Internet, pràcticament no es notaria que ens trobàvem enmig de la selva. La ciutat te carrers asfaltats, restaurants, supermercats, etc.

Quan m’acostava als carrers ja més propers al riu notava que la vegetació augmentava i que en certs punts quedaven tallats. Jo vaig seguir amb l’itinerari que m’havia marcat per arribar al riu fins que en comptes del riu vaig arribar a una porta que donava accés al port de Leticia. Vaig preguntar al vigilant i em va dir que si que es podia passar però que havia d’anar ben vestit, i mentre deia això em mirava els peus on portava unes xancletes. Jo anava amb xancletes per la calor però en aquell moment no sabia ben bé què dir o si sentit algun tipus de vergonya per anar per allà com un indigent. En qualsevol cas li vaig dir que em posaria sabates i que tornaria, a lo que ell va respondre que perfecte.

Vaig començar a caminar en direcció a l’apartament sense tenir massa clar si tornaria aquell mateix matí ja que en aquell moment ja estava suant molt i no portava ni 30 minuts fora de l’apartament. Però per sort, i degut a què sempre m’agrada tornar per un camí diferent, vaig arribar a un carrer que quedava paral·lel al riu i des d’on s’hi podia accedir amb certa facilitat, de fet semblava que en aquell punt hi havia un port secundari perquè hi havia moltes cases de canvi i altres botigues típiques en una frontera.

De fet des d’allà mateix ja es veia riu, tot i que no semblava el tram principal perquè hi havia molt poca aigua, de fet en alguns punts semblava completament sec, però en qualsevol cas era senyal de que ja hi era ben a prop.

Vaig veure a uns 30 metres un pont molt rudimentari que creuava aquell petit rierol i per on hi passaven algunes persones que no semblaven turistes. El pont era de fusta i arribava a l’altra banda on ja no s’hi veia cap rastre de civilització moderna, tan sols cases de fusta a 2 o 3 metres de terra i gent per allà sense ni aigua corrent. Vaig creuar el pont i em vaig endinsar en aquella barriada que semblava l’avantsala del riu Amazones.

Allà, els carrers desapareixien completament i tan sols quedaven petits camins de sorra enmig de la gespa. Ni botigues, ni cotxes, ni motos, tan sols aquelles cases aixecades amb els seus habitants vivint en unes condicions pèssimes. Algún cartell pel camí indicava per on seguir caminant enmig d’aquell fangar i troncs per tal d’arribar al riu, així que vaig seguir fins que al cap de 2 o 3 minuts per fi podia veure davant meu el riu Amazones. Ara no era un rierol, sino el riu que tots ens imaginem quan sentim la paraula Amazones.

Em vaig quedar allà davant uns minuts veient el riu amb Perú a l’altra banda, uns nens jugant amb l’aigua i altres persones carregant galledes de peixos acabats de pescar. Allà semblava que la vida s’havia aturat i si no fos perquè venia de l’apartament, em semblaria estar perdut a quilòmetres de qualsevol rastre de civilització. Tan sols havia creuat aquell rierol però la vida aquí ja era completament diferent.

Vaig passejar una estona per la vora del riu adonant-me que tot i veure’s gran, era molt més petit del que un dia va ser, doncs em trobava caminant per un terra acabat de secar on es notava que abans allà hi havia aigua.

Al cap d’una estona vaig tornar enrere amb la intenció de tornar a l’apartament a canviar-me de roba i dutxar-me, doncs la camisa ja estava completament empapada i no aguantava més la calor. Necessitava veure aigua i refrescar-me una mica.

Passejar per Leticia era molt dur però a la vegada molt interessant. Per fi havia pogut veure el riu Amazones de ben a prop i tant sols per això ja havia valgut la pena venir fins aquí.

Després de recuperar-me una estona, vaig decidir anar una estona a Brasil, si, a Brasil. Leticia és una ciutat dividida entre 3 països, Colòmbia, Brasil i Perú, i es pot anar a qualsevol dels 3 països sense passar cap control fronterer ni cap mena de revisió de passaports. El pas més interessant és entre Colòmbia i Brasil ja que, a diferència del que passa amb Perú, que cal creuar el riu, per arribar a Brasil tant sols cal creuar un carrer, de fet hi ha uns quants carrers de Leticia que estant compartits entre Colòmbia i Brasil i passes d’un país a l’altre sense ni adonar-te’n, de fet l’única diferència és que els cartells passen a estar escrits en portuguès.

Així que vaig caminar els quasi 15 minuts que em separaven de Brasil buscant el lloc on Google Maps senyalitzava que era la frontera. Jo en aquell moment pensava que només podria arribar a Brasil per aquell pas, però més endavant em vaig adonar que no, que es pot creuar a Brasil per un munt de llocs. Simplement, el punt que m’indicava Google Maps era el més concorregut per tractar-se d’una carretera ample per on hi passaven un munt de cotxes, però com ja he dit, sense haver de passar cap control.

Quan hi vaig arribar em va sorprendre veure, encara en territori colombià, les 3 banderes ben grans senyalant el punt on començava Brasil, i gual que al riu, aquí també un munt de cases de canvi i serveis de lloguer de cotxes. Como que allò que no hi hagués cap control encara no m’ho acabava de creure, vaig començar a caminar direcció Brasil mica en mica fins que oficialment hi vaig entrar. Com jo, un munt de gent creuava d’un país a l’altre, però tot i així era una cosa que em costava molt de creure. Però efectivament, vaig arribar a Brasil.

Degut a què no sabia ben bé on anar ni si aquella part de la ciutat era segura com la part colombiana, vaig estar passejant prop de la frontera durant uns 30 minuts fins que vaig tornar a creuar a Colòmbia pel mateix punt. Un altre dia hi aniria i m’hi quedaria molta més estona, creuant la frontera per altres punts i fins i tot anant al riu fins al punt més pròxim a la triple frontera ja des de la banda brasilera.

Vaig anar a menjar en un altre restaurant també quasi al costat de l’apartament on vaig demanar arròs amb pollastre acompanyat, com sempre per aquestes latituds, de sopa. A molts llocs feien aquest tipus de menús per $10.000, poc més de 2€.

Després vaig anar una estona al Parque Santander, més conegut com a parque de los loros, on suposadament, cada dia a les 17h hi arribaven milers de lloros fent un escàndol monumental. Encara eren les 16h i vaig esperar tot just fins les 17h sense veure cap lloro però si uns ocells que no sé que eren però que feien un escàndol monumental. En aquell moment encara no ho sabia però aquells eren els lloros i si m’hi hagués quedat 30 minuts més hauria flipat, cosa que faria l’endemà.

Finalment ja vaig tornar a l’apartament completament esgotat i assedegat però tot i així no m’adormiria fins ben bé a les 12 de la nit degut a la calor. L’aire condicionat no es podia engegar i el ventilador que hi havia al sostre era tant petit i donava tantes voltes que quasi no el notava. De tant en tant m’aixecava per dutxar-me amb aigua tant freda com es pogués (de fet no hi havia aigua calenta) per tal d’intentar adormir-me abans. En qualsevol cas molt difícil dormir més de 5 hores perquè a les 5 del matí ja sortia el sol i la calor ja feia despertar-te sense remei.

L’endemà pel matí vaig tenir ganes de mirar a Google Maps algun camí que sortís del poble i acabés enmig de la selva i anar-hi. Em vaig decidir per un que passava pel costat de l’aeroport. Almenys seria una hora de caminada des de l’apartament fins al final d’aquell camí. Vaig sortir ràpid i no vaig agafar ni aigua, greu error, doncs estar dues o tres hores caminant per aquell poble sense aigua era molt atrevit i fins i tot diria que perillós.

Quan no portava ni 15 minuts caminant ja em semblava que no ho aconseguiria. Era massa i no m’adaptava atanta humitat. Tot i així vaig seguir caminant, primer pel mig del poble per mica en mica anar-ne sortint passant per davant de l’aeroport fins arribar ja en un punt on quasi no hi havia edificacions.

El camí seguia asfaltat però la vegetació era cada vegada més abundant substituint completament qualsevol rastre de civilització. Mica en mica deixava enrere Leticia i m’endinsava més i més a la selva, una sensació impressionant.

Tot i que suposadament m’hi vaig quedar molt a prop, no vaig arribar fins al final d’aquell camí però tot i així ja feia estona que estava completament rodejat de selva, de fet aquell camí era l’única cosa que impedia que em perdés, així que quan portava més d’una hora caminant vaig decidir tornar, entre d’altres coses perquè ja estava molt cansat i sobretot deshidratat.

La tornada va ser molt dura i fins i tot vaig estar a punt de comprar aigua pel camí de tant deshidratat com estava, algo que no faig quasi mai. Però mica en mica vaig anar fent camí finis cap a les 12 del migdia que per fi vaig arribar a l’apartament on em bevia un litre d’aigua i em dutxava ràpidament.

Després de descansar una estona, i fins i tot haver rentat la camisa, tornava a sortir en direcció al riu pel mateix camí per on hi havia arribat el dia anterior però amb la intenció de caminar més estona per la vora del riu allunyant-me de Leticia.

Caminant per la vora del riu em vaig adonar que abans el riu era més cabalós i força més ample, doncs per on caminava ara es veia clarament que abans hi havia aigua, de fet fins i tot hi havia barcos allà varats i abandonats.

Vaig caminar fins quasi arribar a una illa on suposadament hi havia un control de la policia colombiana, i no vaig seguir més perquè ni sabia si podria seguir i perquè tampoc es veia res, cosa que em donava una mica de mal rotllo.Així que vaig donar mitja volta i vaig anar cap al parque de los loros per quedar-m’hi fins més tard que el dia anterior i veure per fi el gran espectacle d’aquells ocells cridaners.

Aquest dia, i quan eren les 17:30h, ja em vaig adonar que els lloros eren aquells ocells. Cada minut que passava n’hi havia centenars de més i el soroll no parava d’incrementar-se. Realment era espectacular la quantitat d’ocells que hi havia i el xivarri que feien que en alguns moments era fins i tot molest i difícil d’aguantar.

Vaig comprar empanades típiques en un dels llocs ambulant dels varis que hi havia a la plaça, vaig seure en un banc i vaig gaudir d’aquell espectacle que m’oferia el fet de ser enmig de la selva. La gent seguia passejant pel parc com si no passés res però jo no podia deixar de pensar en la possibilitat que algun dels ocells defequés sobre meu, doncs per moments alguns passaven molt a prop de terra havent de fer maniobres ràpides per esquivar-nos.

Finalment, com era d’esperar, els meus temors es varen cumplir i un dels ocells es vacagar a la meva mà. Encara sort vaig pensar, almenys no s’ha cagat a la roba, però en qualsevol cas allò ja va ser la confirmació que havia de marxar d’allà el més ràpid possible perquè tot i que ja hi havia milers d’ocells, semblava que encara n’anaven arribant i que seria qüestió de segons que algun altre acabés cagant-se també sobre meu. El que em sorprenia era que seguia veient a la resta de gent passejant per allà sota sense cap problema, com podia ser?

Vaig caminar els escassos 200 metres que hi havia fins l’apartament amb la intenció d’anar a dormir aviat, tot i que com el dia anterior, una cosa seria l’hora que aniria al llit, i l’altra l’hora en què m’adormiria, que seria força més tard, degut un dia més a la insoportable calor que feia encara que fossin les 9 del vespre. Realment era molt complicat dormir en aquell apartament i ja tenia clar que així ho faria constar a la meva valoració, que seria de les pitjors que hauria posat mai tot i que l’apartament estava força bé.

L’endemà a les 6 del matí i després d’haver passat una nit força dolenta, ja no podia dormir més per la calor i els crits i soroll de la gent que tot i l’hora que era, ja actuaven com si fossin les 12 del migdia. Un amb una moto-serra, l’altre tocant el clàxon sense parar, l’altre cridant,…

Aquest dia volia entrar de nou a Brasil però per un altre punt i volia arribar al riu però des de la banda brasilera. Des d’allà seria on més a prop podria estar de la triple frontera.

L’altre apartament que vaig considerar va ser un que estava a 100 metres de la frontera amb Brasil. Vaig buscar-lo al mapa i vaig veure que era a prop d’un punt de la frontera on el dia anterior no hi havia arribat i on la frontera era una línia completament recta. Jo ja m’havia fixat amb aquest tram de frontera i pensava que era recta perquè enmig només hi havia selva. En qualsevol cas vaig decidir anar caminat fins aquell apartament a veure com era i després anar fins aquell tram de frontera que era una línia recta a veure com era i si es podia passar a Brasil.

Aquesta vegada si que vaig portar aigua i em va anar molt bé perquè vaig poder estar més estona donant voltes. Eren les 9:30 del matí quan sortia de l’apartament i la calor ja era insoportable.

En uns 15 minuts arribava a l’apartament que m’havia estat mirant i que quedava a escassos metres de la frontera amb Brasil i que a Google Maps es veia una línia completament recte. L’apartament estava bé però la ubicació era molt millor la de l’apartament que finalment havia llogat, doncs estava just al centre amb un munt de restaurants i supermercats molt a prop, cosa que no passava amb aquest apartament que quedava en una zona molt més residencial i amb menys serveis.

Un cop vist em vaig dirigir cap a la frontera. Estava segur que aquell tram de frontera seria inaccessible per trobar-se enmig de vegetació, o que hi hauria alguna tanca que tot i poder ser traspassada, impediria mínimament el pas. Però quan hi vaig arribar em va sorprendre veure que era un tram recte perquè la frontera resseguia un carrer. Jo encara era en territori colombià caminant per un carrer molt petit amb uns arbres a la vorera, i quan vaig passar aquells arbres ja era en un altre carrer que ja pertenyia a Brasil. Podia anar creuant de país tan sols passant d’una vorera a l’altra d’aquell carrer.

En aquell punt un home em va demanar ajuda per poder trucar des del seu telèfon. Era colombià, però casualment em va demanar ajuda quan jo era a Brasil, per lo que el vaig ajudar amb el telèfon just sobre la frontera.

Vaig seguir caminant per aquell carrer passant de Brasil a Colòmbia i viceversa vàries vegades sense acabar-me encara de creure del tot que aquell poble estés tant absolutament dividit entre dos països i que no hi hagués absolutament cap control per passar d’un a l’altre.

Ja sense sortir de Brasil vaig decidir anar fins al riu i així veure’l des de la part brasilera. Vaig tardar uns 15 minuts en arribar-hi passant així una bona estona en territori brasiler mentre veia un nou país per a mi. Tot i ser un poble amb cultures molt barrejades, aquí tots els cartells eren en portuguès, les banderes eren brasileres i la cultura predominant era la brasilera. Restaurants de menjar típic i altres serveis que deixaven clar que allò ja era Brasil. Realment molt interessant.

Uns metres abans d’arribar al riu ja podia apreciar que allà tot plegat encara era més autèntic que a la banda colombiana. L’accés a la vora del riu era més complicada amb un pont molt més rudimentari que el que havia utilitzat a Colòmbia. Les cases a banda i banda d’aquell pont eren un espectacle, completament de fusta i sobre aquell petit rierol que precedia al riu.

Un cop creuat, un altre poble apareixia davant meu. Del mateix estil que ja havia vist a Colòmbia però aquí la densitat era molt més alta. Moltes més cases enganxades unes a les altres donaven la sensació de trobar-se enmig d’una barriada marginal per on fins i tot em feia una mica de por treure el mòbil. Probablement el lloc era segur, però davant la falta absoluta de turistes i enmig de tanta miseria, la sensació era una mica estranya. En qualsevol cas una passada haver anat per allà.

Vaig passar per sota de totes aquelles cases fins a quedar en un punt on davant meu ja només hi havia herba, aigua i troncs que feien el camí. A uns 50 metres el riu.

Vaig començar a caminar pels troncs amb les xancletes que portava i mentre uns nens em miraven estranyats. Tot plegat era com un aiguamoll i era imprescindible no caure dels troncs, però alguns flotaven sobre l’aigua i per tant es movien molt. Era tot un espectacle veure’m caminar per allà.

En un moment donat varen passar 3 homes que semblaven guardacostes saludant-me en portuguès i seguint endavant per aquells troncs mentre m’esquivaven. Va ser aleshores quan vaig estar segur que per allà s’hi podia anar i que no hi havia cap perill, doncs aquells 3 no m’havien dit res. Així que vaig acabar de creuar tot aquell fangar fins arribar quasi a la vora del riu just al costat de la frontera i a escassos 50 metres del punt exacte de la triple frontera entre Brasil, Colòmbia i Perú, que queda enmig del riu. Era la primera vegada que era tant a prop d’una triple frontera i la veritat és que va resultar molt interessant. No sé perquè, però tot el tema de fronteres m’apassiona, i poder estar a Brasil mentre era a 2 metres de Colòmbia i a uns 30 de Perú per mi va ser una gran experiència.

A diferència de la banda colombiana, aquí era molt més complicat poder passejar. No sé si pel fet de ser a Brasil tot plegat estava més deixat, però la veritat és que aquí no hi havia ni pescadors ni turistes. Estava a escassos metres de l’altra banda però semblava que era a quilòmetres.

Al cap d’una estona de ser allà sense quasi no poder-me moure, vaig decidir tornar enrere per aquell camí de troncs mentre el telèfon s’apagava de tanta calor que feia, era la primera vegada que em passava una cosa així.

La tornada va ser prou dura tenint en compte que ja portava una bona estona caminant i que ja m’havia acabat l’aigua. Vaig tardar uns 10 minuts en arribar de nou a Colòmbia i 15 minuts més fins l’apartament. Deixava enrere aquella visita fantàstica al riu Amazones rodejat de gent local amb un estil de vida absolutament diferent al meu però absolutament autèntic.

Vaig descansar una estona a l’apartament després de dutxar-me i per la tarda vaig tornar a sortir en la que ja seria la meva última sortida a Leticia. Igual que havia fet el dia anterior, anar per un carrer fins a sortir del poble, vaig buscar un camí a Google Maps paral·lel al riu i que en uns 2 quilòmetres acabava fora de Leticia. No tenia ni idea de què hi havia en aquell carrer i menys encara un cop s’acabava, però aquesta era la gràcia, anar a explorar. En qualsevol cas semblava segur que veuria molta selva.

Volia sortir cap a les 16h per tal de tornar cap al parque de los loros cap a les 17:30h. Finalment la passejada es va allargar més del que creia.

Cap a les afores de Leticia ja es veia com canviaven les edificacions, passant de ser de formigó a fusta i elevades sobre el terra amb pilars. Al cap d’uns 20 minuts de sortir vaig arribar al que era el camí al que volia arribar i que ja em deixaria fora de la ciutat. Em va costar una mica trobar-lo perquè hi havia algun error a Google Maps en algun dels carrers previs, però en qualsevol cas finalment vaig arribar a aquell camí que ja era de sorra però on feia poc hi havien fet un petit caminet d’asfalt, suposo que per les motos.

10/09/2022 De camí a Leticia, en plena Amazonia

Em despertava cap a les 8 del matí a l’Hotel Ayenda Conquistadores del centre de Medellín per a preparar-me pel viatge a Leticia, la ciutat de la selva. Aquest dia era l’aniversari de la meva mare i del meu germà, per lo que havíem quedat en fer una videotrucada cap a les 10 del matí, una videotrucada que es va endarrer una mica però que va estar molt bé, podent veure a bona part de la família abans de marxar cap a l’aeroport.

En acabar, vaig intentar demanar un Cabify com de costum, però també com de costum tardava massa en trobar conductor fins que ho vaig intentar amb Uber, que era un 10% més car que Cabify però arribava ràpid.

El dia abans vaig mirar com anar fins l’aeroport de Medellín que es trobava en una altra ciutat a uns 30 quilòmetres. L’opció més barata era agafar un minubús que per $13.000 et portava fins l’aeroport en uns 30 minuts. Amb l’Uber només havia d’anar fins al centre comercial on aquests minibusos feien parada. Des de l’hotel era poca estona i hi podria haver anat amb transport públic, però passejar-me pel centre de Medellín amb tot l’equipatge no em feia cap gràcia.

El lloc on parava el minubús està fora del centre comercial, quasi enmig d’una carretera i sense ningú més esperant, no era un lloc massa agradable on esperar, però per sort en uns 10 minuts va arribar el minibús que en uns 40 ens va deixar a l’aeroport.

No eren ni les 11 del matí quan arribava a l’aeroport quedant encara unes 4 hores pel meu vol, però tenint en compte que no tenia ni idea de quant tardaria en arribar a l’aeroport degut al trànsit infernal de Medellín, vaig preferir sortir unes quantes hores abans.

Quan ja estava esperant a la porta d’embarcament, vaig conèixer una dona de Medellín qua viatjava amb uns 30 membres de la seva família a Santa Clara per anar a un poble turístic de la costa caribenya de Colòmbia. Entre germanas, nebots i cosins ocupaven bona part de l’avió que esperaven. Aquella dona parlava molt i vam estar xerrant una bona estona, però de tot el que em va dir, se’m va quedar gravada una frase que em va dir al comentar-li que m’havia allotjat a un hotel del centre: “Ah, però si allí no vamos ni los medellinenses”. I ho va dir degut a la inseguretat d’aquella zona per la que jo m’hi havia estat passejant 5 dies.

Últimament, sempre és una preocupació el tema de l’equipatge de mà. Les aerolínies cada vegada compliquen més les coses i fan més controls, i ara arribava el moment d’embarcar sense haver passat pel mostrador, moment que no sabia ben bé què podria passar.

Un senyor que hi havia fent cua, passant-se una mica de llest, em va dir que em farien pagar per l’equipatge de mà, a lo que li vaig respondre que ja havia pagat el que tocava quan vaig fer la reserva. Ell es va quedar sense saber massa què dir i jo pensant que perquè et fots on no et demanen sense tenir ni idea, en fi…

Doncs no sé com ho vam mirar, però a mi no em van mirar res de l’equipatge a diferència d’altres passatgers. Vaig wembarcar sense cap control ni cap rpoblema. Un vol més sense complicacions per culpa de l’equipatge. Cal tenir en compte que de volum no em passo mai però de pes ja és diferent. Entre la maleta i la motxilla porto uns 13kg, dels quals 1 me’l podria posar a sobre, dons és un abric i un jersei. Normalment permeten o 12kg entre tot, 10kg la maleta o 10kg tot. En qualsevol cas em passo poc i allà on m’ho han pesat mai m’han dit res.

Anava assegut a fiinestreta però per llàstima arribaríem a Leticia cap a les 19h quan ja seria fosc, per lo que no podria veure la selva des de l’aire. Almenys vaig poder veure una bonica posta de sol a la que els companys de fila també li van fer foto.

En sortir de l’avió per baixar les escales cap a la pista, ja es va notar la humitat de la zona on tot i ja ser fosc la calor era molt intensa. Érem enmig de l’Amazònia i això es notava!

Ja havia mirat abans d’arribar com anar de l’aeroport al centre de la ciutat, doncs el meu apartament era molt a prop del centre. Segons semblava just sortir de la terminal hi havia la parada de taxis que cobraven $10.000, uns 2,20€, però caminant 5 minuts fins sortir del pàrquing, hi paraven uns busos que només costaven $3.000 i que em podien deixar ben a prop de l’apartament.

Vaig tenir sort que per allà passejant amb 4 gossos vaig trobar-me amb una parella local molt amables que en preguntar-lis on era la parada del bus em van dir que ja no passaven busos per allà, que ara només hi havia els taxis del pàrquing o les moto-taxis que esperaven on abans parava el bus. Vaig preguntar-lis quan costaven les mototaxis i em van dir que $10.000, a lo que sorprès vaig preguntar que si cobraven el mateix que els taxis normals, confirmant-me que si, que cobraven el mateix. Em van preguntar on anava i al dir-lis prop del Parque Santander em van dir que era a prop, auns 10 minuts caminant d’allà, cosa que em va estranyar però venint d’ells m’ho vaig creure, però pocs segons després es van adonar que es confonien de parc i que on anava era com a mínim a 40 minuts caminant. Després vaig saber que allà a Leticia ningú coneix el Parc Santander amb aquest nom, sino amb el nom de parque de los loros, per això aquella parella es va confondre de lloc.

Suposo que em van veure amb ganes de gastar poc i es van preocupar de parlar amb un mototaxista per acordar un preu per mi, de $10.000 van aconseguir baixar-ho a $8.000, uns 0,50€ menys però que no van costar res aconseguir-los. A més, sempre és millor agafar un taxi ja parlat amb un local per evitar més estafes a turistes.

Va ser el taxista el que em va explicar que el Parc Santander era conegut com a parque de los loros. Durant el trajecte vàrem parlar del que podria veure per allà i que ell em podia facilitar algun contacte per fer diferents tours. També em va avisar que no tots els guies eren nadius de Leticia i que ell em podria garantir anar només amb persones que havien nascut a Leticia, cosa que sempre és millor.

En menys de 10 minuts arribàvem a l’apartament on en aquell moment no hi havia ningú, però gràcies a la veïna que em va veure allà esperant a la porta i que va trucar als propietaris, en poc més de 5 minuts ja arribava una noia que m’ensenyava l’apartament i em recomanava algun restaurant bo i barat just al costat de l’apartament.

L’apartament estava molt be. Tenia 2 habitacions, un menjador, cuina completa i bany. En principi tenia aire condicionat a totes dues habitacions tot i que jo en aquell moment encara no sabia que no els podria utilitzar mai. A l’anunci de l’apartament hi constava que l’apartament tenia aire condicionat, i aquest va ser un dels dos motius que em va fer decidir per aquest apartament respecte d’un altre, però ja la primera nit, és a dir, 3 o 4 hores després d’arribar a Leticia, em vaig adonar que els mandos dels aparells no estaven enlloc de l’apartament, simplement no es podien utilitzar. En una ciutat com Leticia enmig de l’Amazònia i on l’electricitat està racionada, és normal que no hi hagi aires condicionats o que els restringessin, però aleshores que no venguin l’apartament com si en tingués.

La qüestió és que l’apartament era en un tercer pis que era àtic i cap nit vaig poder dormir més de 5 hores, tardava molt en adormir-me i em despertava quan el sol tot just començava a sortir perquè la calor ja era insoportable.

Quasi immeditament després d’arribar i pagar l’apartament, vaig anar a sopar a un dels restaurants que m’havia recomanat la noia i que estava tan sols dues cases mes enllà, a menys de 20 segons caminant. I efectivament era un lloc bo i barat on per $10.000 vaig menjar sopa i un plat de pinxo de pollastre, amb arròs i patata. El pinxo era molt més complet del que m’esperava i em va deixar ben tip tenint en compte que aquell havia estat un dia llarg i amb poc menjar contundent. Realment un àpat així després d’un dia de trajecte entra molt bé.

Vaig acabar de sopar assegut en aquella terrassa a peu de carrer mentre mirava per primera vegada la vida enmig de la selva, i seguidament vaig tornar a l’apartament a acabar de situar-me i a dormir. Per fi estava allà on havia desitjat tant de temps i on hi voldria haver anat ja en un viatge anterior a Perú. Per fi estava a Leticia, la ciutat enmig de l’Amazònia.

Això si, abans d’anar a dormir va començar a caure el típic diluvi tropical per donar-me la benvinguda i perquè no anés a dormir pensant que estava en un lloc normal. Estava a la selva i aquell diluvi m’ho recordava molt bé. Tan sols donava les gràcies perquè hagués començat un cop ja anava a dormir i esperava que l’endemà no plogués d’aquella manera.

Skip to content