Mèxic 2020 compra immoble – Els segons llogaters

El dia 11/11/2020, el dia dels solters, vaig rebre un missatge per Whatsapp d’un noi d’uns 25 anys, quasi suplicant que el deixés ocupar ja aquell mateix dia un departament. Per ser el mateix dia no hi havia cap problema, el problema era que encara no podia pagar, sino fins al cap de 2 dies. El noi es veia força desesperat i tot i que en un primer moment pensava en no acceptar, després de pensar-ho uns minuts vaig pensar en quins problemes deuria tenir aquell noi per estar escrivint a les 7 del matí quasi suplicant d’aquella manera. Li vaig respondre que li diria alguna cosa en una estona però quan tot just havia passar una hora, ell em va trucar.

Segons deia aquell mateix matí l’havien fet fora de l’habitació on era junt a la seva dona i la seva filla, i a mes suposadament havia estat la seva germana ja que era a la seva habitació on vivien. Li vaig comentar que el tema dels nens era complicat perquè hi havia zones comunes i veïns que treballaven allà mateix, a lo que va respondre que durant tot el matí estava a la guarderia i que només seria per la tarda que estaria allà i que no plorava mai. Li vaig tornar a dir que ja li diria alguna cosa.

Quan havia passat mitja hora a havia decidit que si l’acceptaria ja que m’havia donat bona impressió i que estava molt preocupat per on dormiria aquella nit amb la seva família. I la veritat és que tenia mes ganes d’ajudar-lo a donar-li l’esquena. Però al ca de mitja hora mes em va tornar a trucar dient que estava als departaments per veure’ls. No m’havia dit res d’això i a mes de sorprendre’m el tema és que allà no hi havia ningú que els pogués ensenyar. Ràpidament hi vaig enviar el jardiner que va arribar al ca de 10 minuts mentre jo mirava per les càmeres per coordinar-los tots dos.

Al cap de 5 minuts el noi em va tornar a trucar dient-me que li havia agradat molt l’habitació i la zona i que per ell hi anava aquell mateix dia. Jo li vaig dir que si i vam quedar que em pagaria el mes i el dipòsit al cap de 2 dies. Ell va quedar molt content i jo també d’haver pogut ajudar una mica aquella família tant jove i que feia uns minuts no sabien on dormirien aquella nit.

Allà mateix, el noi que li havia ensenyat el departament li va donar les claus i en unes dues hores ja s’hi estaven traslladant. Els segons llogaters arribaven i jo començava a fer les bones obres que de tan en tan volia fer amb aquells departaments.

L’endemà vaig anar-hi perquè instal·laven un aire condicionat i el vaig veure encara traient coses d’higiene del cotxe. Em va saber molt de greu que bones persones com ells s’haguessin de veure en aquella situació.

I al cap de dos dies d’haver-se instal·lat i tal com m’havia dit, ja tenia els diners del primer mes i del dipòsit. Va cumplir amb la seva paraula fins i tot abans del que creia, doncs de bon matí ja m’ho havia dit quan jo pensava que no seria fins per la tarda.

Mèxic 2020 compra immoble – Els primers llogaters

El mateix dia que vaig crear una publicació a la pàgina de Mercado Libre a Facebook (l’Ebay de llatinoamèrica), ja em va contactar una parella interessada. Ja havien vist les fotos i volien anar a veure els departaments aquell mateix dia, el mes aviat possible. Ho veia tant ràpid que fins i tot vaig desconfiar una mica, però en tot cas vam quedar per al cap de dues hores per ensenyar-lis els departaments.

Hi va anar un dels jardiners ja que a mi m’anava molt malament anar-hi tant ràpid. La parella va arribar ben puntual i els va agradar molt la zona, el pati i els departaments també. La llàstima va ser que van triar-ne un de concret, el que quedava mes a prop del router, però just en aquell, no sabem perquè, no hi havia llum, així que es van decidir pel 6 que no estava tant a prop però on la connexió hi arribava pràcticament igual de be i només tenia veí en un dels costats.

Jo estava a casa pendent del que em deia el jardiner, que per començar em va dir que a la noia la coneixia d’haver anat alguna vegada a casa de la seva mare a arreglar-li el jardí. Van preguntar si el dipòsit el podien pagar en 3 vegades, a lo que al final vam quedar que fossin en dues, i els va agradar tant que ja van voler mudar-se aquell mateix dia. De fet, encara no eren les 12:30h i van dir de venir cap a les 14:30h per instal·lar-se. Així doncs, en el mateix dia contactaven, visitaven i s’instal·laven.

Així que, em vaig dutxar i cap a les 14h vaig anar cap als departaments a fer fotos del número 6 per si després havia de reclamar algun desperfecte, vaig fer algunes fotos mes del pati per la web i vaig esperar fins les 14:30h quan va arribar la parella ja preparada per quedar-se allà.

La primera impressió va ser prou bona. Eren d’uns 35-40 anys, ben vestits, cultes i amb un bon cotxe. Vam comprovar la connexió a Internet des d’aquell departament ja que això era quelcom que els importava molt. La connexió arribava quasi tota, 29mb/s dels 30 contractats. Em van comentar una mica que els havia agradat molt la zona, el pati i que els departaments es veien molt nous i arreglats. Jo els vaig comentar algunes normes bàsiques de convivència, em van pagar el primer mes i una part del dipòsit, els vaig donar les claus i ens vam acomiadar quedant-se ells ja dins el departament. En menys de 3 hores l’havien vist i s’hi havien quedat. Increíble.

Vaig aprofitar que era allà per configurar les càmeres de seguretat i comprovar tot el munt de claus que tenia i que moltes d’elles estaven barrejades. Finalment van quedar totes ordenades i va resultar que en tenia 4 o 5 claus de cada departament.

Cap a les 16h marxava amb el primer ingrés que em produïa aquella inversió que havia fet en plena pandèmia i que resultava tot plegat mes complicat del que esperava. Havia costat, molt, arribar fins allà, però finalment donava el seu primer fruit. Un primer ingrés petit de $1500 però que obria el camí per començar a tenir ingressos periòdics i quasi passius gràcies a aquella inversió.

Mèxic 2020 compra immoble – El Bistro

Com quasi tots els diumenges ens varem despertar mes tard de lo habitual ja que el viver estava tancat. Cap a les 11 del matí vam decidir anar a una cafeteria a la que ja havíem anat dies abans amb el germà i la cunyada de l’Emma. La cafeteria es deia La Terraza i pertanyia al mateix propietari que una altra cafeteria mes antiga i coneguda al centre de la ciutat anomenada Bistró. La Terraza estava força mes allunyada del centre, de fet quedava a una de les anomenades “comunidades”, que son com petits pobles una mica allunyats de la ciutat però que suposadament segueixen formant part al municipi de Tuxtepec, en aquest cas la comunitat de Rosa Linda.

En un primer moment volíem anar al del centre, però després de trucar i dir-nos que no obrien fins les 13h, vam decidir d’anar al que ja havíem anat, a la Terraza de Rosa Linda. La primera vegada que hi vam anar ja vam conèixer al propietari, un mexicà que havia estat vivint molts anys a Canadà i que feia poc havia tornat per quedar-se ja a Mèxic, on era l’alcalde, o president, com diuen ells, de Rosa Linda i que realment estava fent molta feina en aquella comunitat tant deixada durant tant de temps.

Així que, vam agafar un taxi i en 10 minuts estàvem a la Terraza. El propietari encara no hi era tot i que en principi tampoc ho esperàvem, simplement anàvem allà a prendre alguna cosa i a dinar. Ens vam liar una mica per arribar-hi, doncs no ens coneixíem el camí del tot, però finalment vam arribar-hi.

En un primer moment el propietari no hi era. Vam seure a la terrassa i primer vam demanar una copa de vi cadascú, doncs jo vaig demanar una cervesa però segons ens van comentar se’ls havien acabat la nit anterior que havien tingut una actuació en directe. Al cap d’una estona vam demanar el menjar. Jo, uns sandvitxos amb patates fregides, però no eren sandvitxos normals, estaven fets d’una manera que per mi eren els millors que havia provat mai. De fet tot el menjar d’aquella cafeteria era boníssim i molt ben preparat.

Mentre encara estàvem bevent el vi, va arribar el propietari amb una caixa de cerveses. Lo primer que va fer en veure’ns va ser venir a saludar-nos amb gran efusivitat, i això que aquesta era només la segona vegada que hi anàvem.

Després de saludar-nos va entrar i en pocs minuts va sortir amb una cervesa de las que acabava de portar, doncs uns dels cambres li va dir que jo n’havia demanat una i no en tenien. Evidentment me la va regalar i ja era la segona cosa que ens regalava, doncs en la nostra primera visita ja ens va donar un tros de pastís boníssim, com tot el que feien.

Quan ja estàvem a punt d’acabar de menjar, va tornar a sortir per xerrar una estona amb nosaltres, doncs la veritat és que és d’aquelles persones que li agrada molt parlar. Ens va comentar que volia posar unes plantes en aquella terrassa i en general mes a casa seva i per tota la comunitat, doncs ell n’era l’alcalde. Des d’allà mateix ens va assenyalar on era casa seva, que al ser en un turonet es podia veure una mica des d’allà mateix, i ens va convidar a visitar-la en acabar de dinar i a donar una volta per la zona per ensenyar-nos totes les millores que estava fent, algunes amb els diners dels imposts però d’altres amb els seus propis diners.

Així que, en acabar de dinar i quan ja havíem pagat, va venir de seguida, ens va convidar a pujar al seu cotxe i vam anar a casa seva. La veritat és que estava molt ben arreglada, amb un pati molt bonic i peces de disseny per tot arreu. s veia que allà s’hi havien deixat pasta. La casa tenia 3 plantes i vam pujar fins la terrassa de dalt de tot, des d’on hi havia unes vistes fantàstiques de bona part de la comunitat que ell presidia i de part del centre de Tuxtepec. Era una zona amb poques cases i semblava un lloc molt agradable on viure-hi, això si força aïllat d’altres veïns.

Després de veure casa seva vam tornar al cotxe per anar a veure alguns punts de la comunitat que estava millorant, com un parc o fins i tot una petita església, doncs estaven netejant un petit turonet de la zona, posant-li lluminària i construint el que seria una petita capilla per als veïns. Molt orgullós ens va fer un petit tour per la comunitat i després ens va portar fins a casa, que no era poca casa, doncs quedava a 30 minuts en cotxe. El noi va ser molt amable i mes tenint en compte que tampoc havíem gastat massa en el seu negoci, doncs només hi havíem anat dues vegades i a sobre en totes dues ocasions ens havia regalat coses.

Al cap de quasi 2 mesos, a mitjans de desembre, vam anar a la cafeteria del centre, la Bistró. Vam anar-hi a prendre alguna cosa i a donar una volta per la plaça municipal, doncs la cafeteria és just allà.

El propietari era dins i així que ens va veure encara fora, va sortir ràpidament a saludar-nos. Seguia sense entendre aquella estima que ens tenia. Ens va convidar a quedar-nos a prendre alguna cosa, i tot i que només vàrem demanar un capuccino, ens va tornar a regalar un tros de pastís d’aquells tant bons que feien. Costava mes el pastís que el capuccino. Fins i tot ens va ensenyar tots els que tenien allà preparats.

La veritat és que havíem conegut a una persona molt activa, emprenedora i amb moltes ganes de fer coses i a qui li havíem caigut molt be i estava encantat de compartir-ho tot amb nosaltres. Era una persona interessant i a qui li agradava molt parlar, per lo que sempre tenia alguna cosa per explicar-nos. Era realment agradable passar una estona amb ell i segurament que hi tornaríem mes d’una vegada.

Mèxic 2020 compra immoble – El Botes

A principis d’octubre, estàvem a la cuina sopant quan feia uns minuts que escoltàvem un gat miolant. A les vores de la casa ja feia temps que hi vivien dos gats que vèiem de tan en tan però que tampoc molestaven, doncs quan ens veien de seguida marxaven, per lo que ens va estranyar una mica que un d’ells estés fent aquella escandalera quan justament intenten ser el mes discrets possible. Jo vaig comentar que potser un dels dos era una femella i estava en cel, per lo que li costava deixar de fer soroll. Però quan vaig anar a deixar els plats a l’aigüera aquelles miolades varen pujar de volum, vaig mirar per la finestra i allà just davant hi vaig veure un gatet de no mes de dos mesos mirant-me fixament. A diferència dels altres que intenten amagar-se de nosaltres, aquest semblava fer tot el contrari, semblava realment que intentava cridar-nos l’atenció.

En un primer moment vaig pensar que potser un dels dos gats que vivia pels voltats havia tingut fills i ja havien crescut prou com per a desamamantar-los, cosa que m’estranyava perquè el gat semblava que demanava ajuda. També vaig pensar que s’havia perdut i que cridava a la seva mare, cosa que feia poc recomanable anar a veure què li passava per si la mare tornava. En qualsevol cas no parava de plorar mirant-nos fixament i vaig decidir posar-li una mica de llet, doncs no sabia si ja era prou gran per menjar sòlid.

A diferència del que m’esperava, només sortir, el gat va venir cap a nosaltres, i al posar-li la llet, de seguida en va beure. No semblava ni que encara fos prou petit per dependre de la mare, ni prou gran com per ja està completament sol i perdut pel carrer, era realment estrany. En qualsevol cas li vaig posar la llet i aigua, va veure una mica però de seguida va tornar a cridar la nostra atenció, semblava que volia que algú es fes càrrec d’ell, el que ja començava a denotar que era un gat que havia nascut en una casa però o que l’havien abandonat o s’havia perdut.

Alla mateix i veient que el gat era ben petit i que quasi que demanava a crits que l’ajudéssim, vaig agafar una caixa del pati i un tros de cartró i li vaig fer una petita casa. Dins li vaig posar el pot d’aigua i una mica de pa que no es menjava. Això si, no parava de refregar-se’m, deixant clar que volia que ens féssim càrrec d’ell. Era estrany perquè semblava evident que tenia gana però no es menjava ni el pa, ni trossets de fruita ni res del que li vam posar, però finalment vam demanar una mica de menjar de gat al veí i se’l va menjar tot en un moment, per lo que quedava clar que portava hores sense menjar i per tan cada vegada tenia mes clar que aquell gat era d’algú i s’havia perdut.

Aquella nit va dormir dins la caseta, on s’hi va quedar sense sortir-ne, i l’endemà ja li vam anar a comprar menjar en una botiga ben a prop de casa, on venien Whiskas a granel i on un quilo costava 44 pesos, menys de 2€. Ràpidament li vam posar mes menjar, mes aigua i ja es va quedar completament tranquil allà amb nosaltres i sense cap intenció de marxar ni de deixar aquella caseta que li havíem fet. Ja ens veia com als seus salvadors i ja no ens deixaria ni marxaria d’allà.

La veritat és que era molt afectuós i juganer i de seguida es feia estimar. Preguntant al veí ens va dir que probablement era d’una veïna d’allà a prop que potser l’hauria perdut. Jo em vaig quedar una mica trist, doncs era probable que el busquessin i l’acabessin reclamant, tot i que a la vegada ens va dir que la dona no estava del tot be del cap i que creia que ni hi pensaria i que era millor que ens en féssim càrrec nosaltres. En qualsevol cas no havien passat ni 24 hores des que era allà que ja no es volia allunyar de nosaltres ni 10 minuts.

Quan ja feia una setmana que el teníem i quan ja suposàvem que ens l’acabaríem quedant per sempre, li vam haver de posar un nom, i se’m va ocórrer Botes, doncs era gris i tenia les potes blanques, donant la sensació de què portava botes.

Passaven els dies i semblava que en Botes s’adaptava perfectament a la seva caseta improvisada i al pati de la casa. Per ell aquell pati era molt gran però ja tenia els seus racons on investigar i fer el que mes els agrada fer als gats, enfilar-se per tot arreu i ser curiosos. L’Emma preferia que no entrés a casa, per lo que quasi tot el dia estava a fora, com era normal, doncs no havia passat cap revisió veterinària. A mes la temperatura a fora sempre és molt agradable i no li faltava lloc per córrer. De fet el problema era que estigués dins de casa, doncs el segon dia que el teníem el vaig deixar entrar un moment mentre em preparava el cafè i en menys de 5 minuts de ser allà dins ja es va enganxar en una trampa per a sargantanes. El pobre va sortir corrent i cridant amb dues trampes enganxades a les potes. Va sortir fora i una se li va desenganxar, però no l’altra, per lo que va seguir corrent una estona i jo darrere. Al cap d’un minut i veient que no se’n desfeia, es va aturar, moment que vaig aprofitar per apropar-m’hi, calmar-lo i ajuda-lo a desfer-se de la trampa. De seguida va semblar que era conscient de l’ajuda prestada i que per ell sol no hauria pogut desfer-se d’aquella trampa, cosa que va fer que encara ens tingués mes estima.

Lo dolent del pati eren els dos gats abandonats que corrien per allà, doncs mes d’un dia vèiem com el sostre de la caseta havia estat moguda i tot el seu menjar havia desaparegut, senyal que un dels gats li havia robat el menjar. De fet en mes d’una ocasió veia els gats com s’acostaven a la caseta, moment en què jo sortia i els espantava, però no sempre estàvem allà per a veure-ho. Almenys a ell no li feien res.

Els primers dies no sortia mai del pati, però al cap de 4 o 5 dies de ser allà, l’Emma i jo vam sortir per anar a sopar amb la seva germana i el Botes va sortir per sota la porta metàl·lica que donava al carrer i ens va començar a seguir, no sense por, doncs cada vegada que passava un cotxe s’enganxava a la paret. Vam haver d’avisar el nebot de l’Emma perquè l’aguantés mentre nosaltres marxàvem. Això si, quan vam arribar al cap de 4 hores, ens va venir a rebre tan bon punt vam obrir la porta. Ja patia per perdre’ns de vista massa estona.

L’endemà d’això vam sortir a buscar unes cortines pels apartaments i quan vam tornar el vam cridar. Eren quasi les 21h i a aquella hora, amb tot en silenci, sempre venia de seguida, però aquesta vegada passaven els minuts i el Botes no apareixia. A mi em va passar de tot pel cap, que hagués sortit seguint-nos i s’hagués perdut, cosa que em semblava molt poc probable, que l’hagués atacat un dels gats grans, cosa que també em semblava poc probable ja que els grans no ataquen als petits, o que li hagués passat alguna cosa en aquell pati tan gran per ell i amb tantes coses per tot arreu, cosa que ja em semblava més probable. Amb les llums del mòbil el varem estar buscant per tot arreu per on podíem, però cap senyal del Botes. Feia pocs dies que el teníem però ja m’entristia molt pensar en que li hagués passat alguna cosa. També hi havia la possibilitat que la seva propietària original hagués vingut, l’hagués vist i se l’hagués emportat. No volia que això passés però en aquell moment desitjava que fos això el que havia passat. Vam preguntar als veïns, nebots de l’Emma, i tampoc en sabien res. L’Emma els va demanar que anessin a casa de la seva propietària, que a la vegada era veïna d’ells, a veure, sense que es notés, si hi veien el Botes. Jo vaig entrar a casa ja mig resignat però al cap de dos minuts l’Emma em va cridar, vaig sortir ràpidament i allà estava ella amb el Botes a la mà. Mai m’havia alegrat tant de veure un gat.

Va resultar que el fill de l’antiga propietària l’havia vist i se l’havia endut, però el van trobar a la repisa d’una finestra. Si ens el vam quedar va ser perquè ja sabíem que aquesta dona no estava del tot bé i que era incapaç de fer-se càrrec de res, i tal com es van trobar el Botes no feia més que confirmar-ho. Que se’l quedessin ells era un perill i jo no estava disposat a deixar que se l’emportessin tant fàcilment. Dies abans deia que si venien a reclamar-lo els l’hauríem de tornar, però ara ja no. El Botes es quedaria amb nosaltres.

Els dies següents el Botes ens seguia cada vegada mes a tot arreu i començava a aprendre dels nostres hàbits o fins i tot on era la meva habitació, doncs moltes vegades deixàvem la porta del carrer oberta, ell entrava i anava directament a la porta de la meva habitació a miolar fins que l’obria.

Ens donava la sensació que no menjava massa. Jo pensava que potser era perquè es menjava sargantanes del pati i li agradaven mes que el Whiskas que li donava, fins que em varen comentar que podia ser que tingués paràsits. Vaig buscar per Internet i efectivament era fàcil que en tingués, ja que es passava moltes hores al pati i encara no se li havia fet cap tractament contra les puces.

Quan feia uns 10 dies que el teníem el vàrem portar a un veterinari i efectivament tenia puces i paràsits intestinals. Tot plegat em va fer força angúnia. El pobre ho va passar malament allà al veterinari però va anar molt be, doncs el mateix dia ja es notava que tenia mes gana, i els dies següents la diferència va ser brutal, menjava molt mes que els dies anteriors. Quedava clar que abans tenia paràsits. A mes li vam comprar un spray per les puces per lo que ja el podríem tenir dins de casa sense cap problema.

Amb els dies va saber on dormia i ja em venia a despertar. Era molt afectuós per ser un gat i també semblava força llest, doncs de seguida aprenia els nostres hàbits sabent ràpidament a quina hora em despertava per venir a demanar l’esmorzar. Els primers dies el fèiem dormir fora al pati però un cop ja el vàrem desparasitar i quan ja li posàvem l’esprai antipuces, ja li vam deixar la seva caseta dins de casa, cosa que ho va agrair molt, doncs amb el temps cada vegada volia passar mes temps amb nosaltres i dormir com mes a prop nostre possible. La veritat és que el Botes es feia estimar molt i vaig poder gaudir un temps de la meravella que suposo poder ajudar un animalet tant indefens en el seu moment i veure com és conscient de l’ajuda que li has proporcionat i com t’ho agraeix amb els seus actes i actitud cap a tu.

Mèxic 2020 compra immoble – Problemes amb la llum, la SRE i un poder notarial

L’única companyia de llum, la CFE i que només havien d’anar a comprovar la instal·lació per poder donar d’alta tots 9 comptadors, passaven les setmanes sense que cap tècnic anés a comprovar res. I per acabar-ho de rematar, la Secretaria de Relaciones Exteriores i després d’enviar-lis tota la documentació necessària, em varen dir que tenien un problema tècnic i que de moment no podien tramitar la meva sol·licitud. Així doncs, no podia ni llogar els apartaments ni podia firmar el contracte de compra-venta. Era molt desesperant veure com passaven els dies i que res d’això avançava.

Pel que fa a la llum i després d’haver trucat dues vegades, finalment els de la CFE em van trucar per dir-me que ja havien anat a comprovar la instal·lació i que ja podía tornar a anar a l’oficina per donar d’alta els 8 dels 9 contractes que quedaven. Així doncs, el dia 1 d’octubre de 2020 i quan ja feia un mes que ho havia demanat, tornava a la CFE a donar d’alta 8 contractes de llum. Jo no tenia gens clar que anés tot bé però per sort i després de quasi dues hores, vàrem donar tots els contractes d’alta marcant així un punt important, doncs això era lo bàsic per poder començar a llogar els apartaments.

El mateix dia per la tarda la veïna ens va avisar que el tècnic ja havia passat pels apartaments per muntar els comptadors. I al dia següent vam anar a veure que tots els apartaments tinguessin llum i a parlar amb la veïna pel tema d’Internet. Pel que fa a la llum tot estava perfecte. Així doncs en dos dies havíem solucionat dos temes que semblaven no tenir solució i que eren imprescindibles per poder començar a llogar.

Això si, en les primeres factures que varen arribar vaig veure que un dels 8 contractes que vaig donar d’alta tenia el meu nom malament i que el que havien de canviar de nom des de l’antic propietari a mi, no estava canviat. Tocaria anar un altre dia a fer-ho. En qualsevol cas ja m’imaginava que no hauria quedat tot be, doncs van ser moltes coses i ja se sap que els treballadors d’aquests organismes ni son els millors ni son els mes motivats per a treballar be. El mes important és que tots 8 departaments tenien llum.

Pel que fa a la SRE, organisme de l’administració pública mexicana on havia de demanar el permís per a poder compra l’immoble, va seguir sense dir res durant, literalment, mesos. Suposadament era un mer tràmit administratiu en el què bàsicament jo havia de renunciar a l’ajuda del meu govern pel que fa a qualsevol problema amb l’immoble. Jo enviava la carta de renúncia firmada i ells m’autoritzaven a comprar l’immoble. Però després d’enviar tota la documentació necessària quan tot just portava una setmana a Mèxic, les setmanes passaven i el tràmit que per llei hauria de durar 5 dies, es convertia en un tràmit etern.

Ja em van avisar que degut a la pandèmia i a no sé quin problema tècnic, els terminis legals quedaven sense efecte. El que no em van dir mai, és quant es podrien arribar a allargar aquests terminis.

Jo havia planejat el viatge per un període de 2 meses, doncs donava per fet que amb 2 mesos hi hauria temps i de sobre de fer aquest tràmit i firmar el contracte, però finalment vaig estar a Mèxic 5 mesos i aquest tràmit no es va arribar a fer.

Havia reservat el vol de tornada per al dia 20 d’octubre de 2020, però quan quedava un mes per a la sortida del vol, Aeromexico, com ja m’esperava, m’avisava de que el vol quedava cancel·lat, doncs la ruta Ciutat de Mèxic-Barcelona l’havien anul·lada per culpa de la pandèmia i el corresponent tancament generalitzat de fronteres. Això si, ja m’han donaven un sense cost addicional per al dia 21 fent escala a Madrid, similar el que m’havia passat en el vol d’anada, però jo, en veient que els de la SRE no em deien res, els vaig dir que ja demanaria jo la nova data, doncs també degut a la pandèmia, encara no havia pogut fer el que havia vingut a fer.

Després el tema del vol es va acabar complicant molt fins al punt que vaig passar-me 5 mesos a Mèxic, i no tant esperant a què la SRE digués alguna cosa, sino per problemes amb l’agència i els recàrrecs que volia cobrar-me Aeromexico per demanar el vol de tornada en una data mes cara que la data del vol original.

En veient que el temps passava i que la SRE no em donava cap resposta tot i enviar-lis jo un recordatori cada cert temps, mes enllà de dir-me que intentarien accelerar el procés tot el possible, vaig decidir donar un poder notarial a una persona de confiança de Mèxic per tal que pogués firmar el contracte de compra-venta en nom meu.

Així que, previ pagament de $2500, uns 100€, vaig otorgar poders a un mexicà perquè firmés en nom meu i jo poder tornar a Espanya. Ja només quedava aconseguir un vol de tornada, doncs el que tenia havia estat cancel·lat per l’aerolínia i en aquell moment encara no era conscient del que em costaria aconseguir un nou vol.

Pel que fa al poder notarial, mai n’havia donat cap i mai havia estat en una situació similar, i em va sorprendre lo seriós que és tot plegat i la defensa que feia la notaria de mi, doncs al final estava donant un poder a una persona per a què pogués realitzar varis tràmits administratius i legals en nom meu i això és quelcom delicat. La qüestió és que en un primer moment, semblava que la notaria no li feia cap gràcia que jo, un estranger, comprés un immoble a Mèxic, i així ho vàrem notar tant jo com la meva persona de confiança. Però quan ja ens havíem vist tres vegades i ja ens disposàvem a signar el document les dues persones indicades, la cosa va canviar. Aleshores ella va fer de notaria i es va assegurar que jo entenia el que representava donar aquell poder i va insistir molt en els deures que tenia l’apoderat respecte de mi, insistint-li en 3 ocasions que m’havia de passar comptes de tot, sense excepció. Al final ella estava allà per assegurar-se que jo era plenament conscient del que feia i de vetllar pels meus drets, i tot i que en un primer moment semblava que no li queia massa be, el fet de veure la confiança que tenia amb un mexicà i que vaig pagar-ho tot en efectiu el primer dia quan encara no feia falta, suposo que la va fer canviar una mica d’opinió. En qualsevol cas vaig passar a ser com el seu fill, com deia la meva persona de confiança.

Skip to content