by guillem | des. 9, 2023 | Guatemala i Mèxic 2023
Arribava el dia d’anar al lloc més esperat del viatge, el lago Atitlán i concretament al poble de San Pedro la Laguna, conegut per ser el lloc dels motxillers i on, tot i el turisme, encara conserva certa autenticitat.
Em despertava cap a les 6:30h, em prenia un cafè mentre escrivia aquest diari, em dutxava, acabava de guardar la maleta per cap a les 8:50h acomiadar-me de la noia de l’hotel i anar cap al lloc on m’havia de recollir la furgoneta que em portaria fins a San Pedro, que estava tan sols a 3 minutos caminant de l’hotel. De fet, vaig escollir aquesta agència perquè em recollien molt a prop de l’hotel.
Cap a les 9:15h va arribar la furgoneta ja plena de gom a gom i amb nomes un seient lliure per a mi. En seure, el noi del costat em va dir: this si crazy. Suposo que ho deia per lo absolutament plena que anava la furgoneta, però això és quelcom que jo ja m’esperava.
No feia ni 5 minuts que havíem arrencat quan una de les passatgeres va tocar l’aire condicionat, a lo que el xofer li va preguntar si havia preguntat als altres passatgers, a lo que ella Li va respondre que evidentment, que no es posaria a tocar l’aire condicionat sense preguntar a ningú. Ja es veia que la noia era de les que no es calla res, de fet, al cap de pocs minuts la noia encara es queixava de l’aire condicionat fins que el xofer li va dir que obrís les finestres i ja,en un to que denotava certa molèstia.
El trajecte a ser llar, de quasi 5 hores. abans d’arribar a san pedro va Fer una parada a San Marcos i una altra a san juan, dos pobles molt a prop de San Pedro i que ja son a les vores del llac. Abans d’arribar-hi vam poder gaudir d’unes bones vistes des de les muntanyes i volcans que envoltes el llac, doncs per arribar-hi cal pujar-los i baixar-los per una carretera de curves força complicada i que és un dels motius pels quals el trajecte es fa tant llarg tot i no arribar ni als 200 quilòmetres.
Cap a les 14h arribàvem a San Pedro. La furgoneta ens va deixar prop del moll i d’allà vaig caminar entre 5 i 10 minuts sense canviar de carrer fins arribar a l’hotel. El poble tenia un carrer llarg que recorria la vora del llac i el meu hotel quedava al final d’aquell carrer, tot i així no vaig tardar ni 10 minuts en arribar-hi.
L’hotel estava a primeríssima línia del llac. Tan sols entrar a la recepció ja vaig poder apreciar les fantàstiques vistes que tenia, doncs era una espècie de balcó que oferia una panoràmica espectacular.
La meva habitació encara no estava preparada per lo que em vaig ha era d’esperar una mitja hora, temps que vaig aprofitar per donar una primera volta pel poble. Era sorprenent els carrers tant estrets per on tan sols hi podien circular, motos i cavalls, si cavalls. Com era d’esperar, la part baixa, més propera al llac, tots els comerços estaven destinats als turistes, doncs basicament eren bugaderies, restaurants, hotels i molts minisupers, per cert, tot força car, almenys molt més que a Antigua.
Un cop de nou a l’hotel, la senyora em va proposar de dormir aquella nit a una de les habitacions de baix i si volia, les altres 3 nits a una de les habitacions de dalt. Jo havia reservat una de les dabaix suposo que perquè eren més barates però a més perquè semblava que les vistes eren millors, doncs el llac quedava a pocs metres, per lo que no vaig saber perquè m’oferien de canviar. En qualsevol cas vaig preguntar si tindria algun cost addicional i em van dir que no, això que després de veure les habitacions de baix i les de dalt, vaig decidir d’acceptar la proposta.
Després de donar una primera volta pel poble i veure que tot plegat era més car que a Antigua, vaig tornar a l’hotel i em vaig instal·lar a l’habitació de baix. Les vistes eres realment bones i des de la taula tenia una imatge espectacular del llac,quelcom que m’encanta, doncs m’agrada poder estar amb el portàtil contemplant unes bones vistes. Des del llit també veia bé el llac, per lo que tot i que aquestes semblaven les habitacions més barates, eren realment espectaculars.
Per desgràcia, ja notava que m’havia constipat, i de fet aquella nit ja no la vaig passar massa bé. a mes, aquí per la nit també hi feia molt fred i més en aquestes habitacions d’abaix,doncs pràcticament no hi tocava el sol en tot el dia.
Un cop instal·lat vaig tornar a sortir per buscar algun restaurant més local on menjar, doncs per molt turístic que sigui un poble, sempre hi ha d’haver algun lloc on mengin els locals, i efectivament en vaig trobar un que era com un entremig i a mes estava a menys de 5 minuts de l’hotel, al mateix carrer que voreja el llac.
Hi havia una dona asseguda al costat d’una parrilla amb força carn. Li vaig preguntar què em podia oferir i per quant i em va ensenyar uns pans dient-me que dins hi anava molta carn de vedella, llonganissa i de dos tipus més que ja no té kedo, cada entrepà per 40q, uns 4,50€, però em va assegurar que era molta carn. Així que el vaig comprar un vaig tornar a l’hotel per menjar-me’l davant la finestra de l’habitació m’entra contemplava el llac rodejat de Montanyes i volcans.
I així acabava un d’aquells dies llargs de trajecte i nou hotel dormint amb una de les millors vistes que havia tingut en els últims anys. Això sí, incubant ja un bon refredat que em duraria pràcticament tota la setmana que seria al Lago Atitlán.
by guillem | des. 9, 2023 | Guatemala i Mèxic 2023
Quan vaig reservar l’hotel pensava que estava a Antigua Guatemala, doncs posava que estava a uns 4 quilòmetres del centre, però la veritat és que estava a un poble del costat anomenat Jocotenango. Això no era cap gran problema perquè en una hora caminant arribava al centre d’Antigua o sino agafant un bus que per 0,50€ em deixava al centre. En qualsevol cas, això el primer dia encara no ho sabia i vaig baixar caminant fins al centre d’Antigua on aquell primer dia ja vaig poder veure moltes de les coses que tenia previstes, i fins i tot, trobar una agència de transports que al cap de 3 dies em portés al Lago Atiltán, la meva següent destinació.
Passejar pel centre d’Antigua és realment agradable i curiós, doncs es tracta d’una ciutat extremadament segura, amb quasi tots els carrers empedrats i amb un munt d’edificis històrics i d’estil colonial. A més, des de molts punts de la ciutat es poden veure els volcans que la rodegen i nombroses construccions històriques, o més ben dit ruines, que varen quedar després del terratrèmol de l’any 1773 i que va destruir pràcticament tota la ciutat fins al punt que, essent en aquell moment la capital del país, aquesta es va traslladar a la capital actual, doncs ni tan sols valia la pena intentar reconstruir la ciutat.
Amb lo poc que havia sopat el dia anterior, cap a les 13h ja no vaig aguantar més i vaig buscar algun lloc autèntic en el mercat municipal, i després de donar unes quantes voltes, em vaig decantar per una torta en el que semblava un lloc mexicà. molts altres venien ceviches i sopes de marisc però crec que en aquell moment no m’hauria tret la gana del tot, però la veritat és que em vaig quedar amb les ganes de provar-los. En qualsevol cas, vaig menjar al típic lloc on m’agrada menjar, un lloc ambulant assegut en un tamboret davant la planxa on el cuinar hi feia la carn.
Després de menjar vaig seguir recorrent les esglésies i convents més coneguts de la ciutat i també el famós Arc de Santa XXXXXXX, que ofereix una imatge espectacular amb el volcà de fons.
El soroll dels cotxes per aquells carrers empedrats era una mica marejant però en general la ciutat és poc sorollosa, sense un excés de trànsit ni de gent, tot i que el centre és ple de turistes, sobretot estadounidencs.
Una de les coses que havia de fer, junt a treure diners en efectiu d’un caixer, era buscar una agència de transports per anar al cap de 3 dies a San Pedro l Laguna, un poblet a la vora del Lago Atitlán, on hi passaria una setmana. Hi h busos públics que hi porten però per la diferència de preu i anant amb l’equipatge no valen massa la pena. En busos públics pot costar uns 100q mentre que amb transport privat uns 150q. Així que mentre caminava pel centre vaig preguntar a un parell d’agències i totes dues oferien el mateix preu, 150q, la diferència va ser que una em recolliria a un punt que em quedava a 3 minuts caminant de l’hotel, mentre que l’altra no, per lo que aquell mateix dia ja vaig fer la reserva.
Durant l’escala que vaig fer a Guatemala ja feia dos mesos, vaig treure diners d’un caixer, que no recordo quin era, però que va cobrar una comissió de 49,90q, mentre que el Banco Credomatic els caixers 5B cobren més comissió, però en aquell moment no em vaig trobar cap i necessitava efectiu. Ara, caminant per Antigua, vaig trobar uns quants caixers 5B que tan sols cobren una comissió de 31,20q, així que ja saia on fer la segona cosa que havia de fer. Abans de marxar d’Antigua faria un càlcul dels diners que necessitaria per la resta del viatge per treure’ls ja tots i no haver de pagar més comissions, que finalment varen ser 2000q, per lo que la comissió va representar només un 1,5%, força bé per fer canvi de divisa i retirar efectiu.
Al mateix mercat municipal, vaig comprar un parell de hotdogs en un lloc que era ple de gent per emportar-me’ls a l’hotel per sopar. Tots dos varen costar 26q, uns 3€. Quan no conec un lloc, per decidir on menjar, quasi sempre em decideixo pels llocs on hi ha més gent local, senyal de que és bo i barat.
I quan ja eren les 16h, i per tant portava unes 5 hores caminant, vaig tornar cap a l’hotel, camí que suposava quasi una hora més de caminada, i en pujada. El primer dia que soc a un lloc nou sempre faig caminades de 6 o 7 hores per les ganes que tinc de veure el màxim de coses possible.
Per tornar feia quasi el mateix trajecte que havia fet el dia anterior per arribar a l’hotel, però ara de dia, sense equipatge i sense caure’m, per lo que tot plegat va ser molt més agradable.
Després de descansar una estona, sopava al pati amb unes bones vistes per després mirar Netflix a la TV de l’habitació fins quedar-me adormit. Em va sorprendre el fred que feia durant la nit, doncs havia de dormir tapat amb la manta. Suposo que degut a la baixa humitat de la zona, feia que durant el dia fes calor i per la nit fred, i lo bo és que durant el dia no suava gens, o millor dit, si que suava perquè feia calor però aquesta s’evaporava ràpidament degut a la baixa humitat, i gràcies a això em podia posar la mateixa samarreta més d’un dia, tot un luxe en un viatge tant llarg i amb tant poc equipatge.
Segon dia a Antigua
El segon dia, després d’esmorzar ous a l’hotel, vaig decidir passejar per Jocotenango, el poble on era el meu hotel i que era a tocar d’Antigua. És un poble petit però també molt interessant, doncs igual que Antigua, molts dels seus carrers son empedrats i s’hi poden veure alguns edificis d’estil colonial. I el millor, és que no hi ha turistes, que és el que més m’agrada a mi.
La veritat és que el va agradar molt passejar per aquell poble, doncs vaig poder veure molt millor la vida cotidiana dels locals, cosa que a Antigua es fa més complicat.
Vaig passar pel mercat, per una església realment impressionant i pels carrers del centre amb els seus venedors ambulants.
De tornada vaig aprofitar per treure diners d’un caixer 5B que quedava força a prop de l’hotel. Vaig treure 2000q que juntament amb els que ja tenia, n’hauria de tenir prou per a la resta del viatge.
Per sopar tenia pensat demanar pollastre amb patates fregides en un restaurant casolà molt a prop de l’hotel. Ja havia preguntat i m’havien dit que fins les 10 de la nit tenien obert, però hi vaig anar a les 6 de la tarda i només els quedava una cuixa de pollastre! Així que vaig comprar la cuixa i 3 racions de patates fregides, que juntament a una mica de sopa instantània que encara em quedava, varen ser el meu sopar.
Tercer dia a Antigua
Aquest dia vaig tornar a passejar pel centre d’Antigua per anant-hi en els famosos Chicken busos, els busos de línia de Guatemala però que degut als seus colors són ja un atractiu turístic en si mateixos. La parada estava a 5 minutos caminant de l’hotel i per 5q, uns 0,55€, m’estalvien uns 50 minuts de caminada, a mes de poder gaudir duna de les situacions mes cotidianes que pots fer en qualsevol país, anar en transport públic.
El bus em va deixar al mercat municipal i d’allà vaig caminar cap a alguns dels llocs interessants i que encara no havia pogut veure com els famosos tancs ja inutilitzats.
Després de passejar una estona vaig tornar al mercat per agafar el bus de tornada a l’hotel. Just quan hi arribava un bus estava sortint, així que hi vaig pujar sense que acabes de frenar del tot.
Al cap d’uns 15 minuts arribàvem a la parada que em quedava a 4 minutos caminant de l’hotel.
Després de preparar la maleta i descansar una estona, sortia a comprar el sopar. Ja des del primer día havia vist un local on venien pollastre a la leña força barat. Mig pollastre amb patates, cebes i chiles per 37q, uns 4€. Tot i que eren les 17h i m’havien dit que tancaven a les 19h, quan hi vaig arribar ja no els quedaven pollastres. Em tornava a passar el mateix que el dia anterior, fins i tot pitjor, perquè ara marxava sense res.
Vaig decidir anar a una hamburguesería on venien 3 hamburgueses clàssiques per 35q, tot i que quedava a uns 10 minuts més caminant, que sumats als més de 10 que ja era de l’hotel, feia un total de quasi 25 minuts de distància. En aquell moment ni ho vaig pensar però això macabaria afectant els propers dies, doncs en aquest temps es va fer de nit i va baixar moltíssim la temperatura com sempre, fent que aquella mateixa nit comences a refredarme.
La qüestió és que quan vaig començar a caminar cap a lhambirgueseria, ja quasi era fosc i quan hi vaig arribar ja era fosc del tot i el fred ja era intens, així que vaig fer tot el camí de tornada a l’hotel, quasi 30 minuts, en pantalons curts, maniga curta i xancletes passant molt de fred.
Cap a mes 19h arribava a l’hotel, mirava algun vídeo de youtube, sopava les 3 hamburgueses i les patates lays, i ho acabava de preparar tot per l’endemà marxar al lago Atitlan a les 9 del Mati.
Abans d’anar a dormir, pujava a la Terrassa una estona per gaudir una vegada més de les marevelloses vistes que oferia l’hotel del volcà pacaya, tot un espectacle que no em cansava de veure.
I així acabaven aquells 3 dies complets visitant la que probablement sigui una de les ciutats més boniques de tot hispanoamèrica, una ciutat patrimoni de la humanitat que un dia va ser la capital de Guatemala i que tot i que ara no ho era, si que era una ciutat molt segura i per on s’hi podia passarà a qualsevol hora sense tenir por de res.
by guillem | nov. 28, 2023 | Guatemala i Mèxic 2023
Després de dos mesos a Mèxic, arribava el dia d’acomiadar-se. Un día difícil i que preferiria no haver de passar, però és requisit imprescindible per poder fer vida entre dos països als que considero casa meva.
Tenia per davant un trajecte de varis taxis,autobusos i dos vols que durant dos dies em permetrien arribar a Antigua Guatemala, l’antiga capital del país que va ser destruïda quasi per complet degut s un fort terratrèmol l’any 1773, i que ara és probablement la ciutat més bonica de Guatemala i patrimoni de la humanitat.
Primer un taxi per anar de casa l’Emma a la terminal d’autobusos on a les 12 del migdia sortia el bus que en unes 4 hores em deixaria a Veracruz des d’on a les 19:45h sortia el vol cap a Cancún. Allà agafaria un altre bus fins al centre de la ciutat per passar la nit en un hotel molt a prop de la terminal. L’endemà altra vegada el bus fins l’aeroport on a les 14:10h sortia el vol cap a ciutat de Guatemala, per finalment agafar un taxi compartit fins a Antigua Guatemala.
Durant els dies anteriors ja m’havia anat acomiadant dels coneguts, i avui tocava el més difícil. Acomiadar-me de lemma és cada any més complicat, un moment difícil que intentem passar el més ràpid possible. Tot i així és un moment difícil i trist.
A les 11h ja tenia la maleta preparada i fins les 11:30h ens esperàvem al menjador fins que va arribar el taxi. Arribava el moment de començar el trajecte cap a Guatemala.
El bus ADO va sortir prou puntual però s l’entrada de Veracruz, just al peatge, no vaig acabar de saber que passava però hi havia un embús que ens va tenir aturats mitja hora. Eren les 16h i el meu vol sortia a les 19:45, tenia temps però ja començava a patir perquè no tenia ni idea de que passava i de quan temps es podria allargar aquella situació.
De sobte, just davant nostre, van obrir un pas per tal que els vehicles del nostre sentit utilitzessin un dels carrils de l’altre sentit, d’aquesta manera vam poder avançar tots els camí més que hi havia completament aturats davant nostre. Va ser quasi un miracle perquè nosaltres estàvem just darrere del pas que acabaven d’obrir. Si haguéssim estat davant no se com ens n’hauríem sortit.
Finalment arribàvem a la terminal de e Veracruz cap a les 16:10h, mitja hora tard però prou bé tenint en compte les circumstàncies. Ara tocava trobar una manera per arribar a l’aeroport sense pagar els 190 pesos que costava un taxi. Tenia l’esperança que hi hagués algun bus, però després de pregu tar a varies persones i de mirar per internet, em va quedar clar que no n’hi havia cap. Nomes en quedava uber o compartir un taxi.
Uber ja em va semblar l’última vegada que vaig ser s Veracruz que no estava disponible. Però l’app no ho diu clarament, sinó que es passa buscant un conductor durant mitja hora per finalment dir-te que no n’hi ha cap de disponible.
I tampoc vaig tenir sort en trobar algú que anés s l’aeroport. L’únic senyor que em va dir que si ja Nava amb 3 persones més, així que, sentintho molt, va tocar pagar els 190 pesos per anar sol cap a l’aeroport.
Al cap d’uns 20 minuts vam arribar a aquell aeroport tant petit que ni tan sols té cadires per seure. Vaig menjar dos dels sandwiches que mhavia preparat l’Emma mentre feia temps fins les 18:30h que vaig passar el control de seguretat i anar cap a la porta d’embarcament.
Em va tocar seure a finestreta per lo que vaig poder fer fotos de Cancún de nit. A l’anada les havia pogut fer de dia per lo que ja tenia unes quantes fotos de Cancún amb diferents perspectives.
Això sí, em va tocar seure quasi a l’última fila per lo que vaig tardar molt en baixar de l’avió, i això va fer que ja no tingués temps d’agafar el bus ADO de les 22:55h, sino que hauria d’agafar el de les 23:20h. Aquesta vegada, i sabent la cua que es formava a la taquilla del ADO, li vaig demanar a l’Emma que em comprés el bitllet online mentre jo anava cap a la parada, i que bé, perquè la cua era enorme.
Amb tot, a les 23.50h arribàvem a la terminal de Cancún i a les 23.55h arribava a l’hotel, doncs vaig buscar-ne un que fos ben a prop. Les valoracions a Booking no eren massa ones però potser per això em va semblar tant bé, doncs les meves expectatives eren molt poques, en canvi, l’hotel estava prou bé, no feia pudor com deien, ni la zona era tant insegura, les habitacions eren amples i tenia are condicionat les 24h del dia.
Vaig sortir a comprar aigua a l’OXXO obert més proper, vaig menjar-me un parell de sandwiches més de l’Emma a l’habitació i de seguida a dormir, doncs ja eren les 00.30h i l’endemà m’hauria d’aixecar cap a les 9h per tornar cap a l’aeroport.
I l’endemà, em prenia un cafè, em dutxava, em prenia un altre cafè mentre recollia lo poc que havia tret de la maleta i cap a les 10.20h del matí anava cap a la terminal d’autobusos de Cancún on a les 10.40h sortia el bus cap a l’aeroport.
A les 11.10h arribava a l’aeroport, facturava, m’acabava els sandwiches que m’havia preparat l’Emma i m’esperava pels patis exteriors de la terminal fins cap a les 13h que passava el control de seguretat sense cap problema per anar cap a la porta d’embercament. El control migratori ja me l’havia fet la pròpia aerolínia al facturar, per lo que tot va ser molt ràpid. Una anècdota que no em va fer massa gràcia, va passar quan la noia que revisava els passaports a l’inici del control de seguretat, va mirar una primera vegada el passaport, em va mirar a mi, per després mirar una segona vegada el passaport abans de dir-me. caramba, si que has cambiado.
Cap a les 13.30h començàvem a embarcar tot i que jo em vaig esperar a ser quasi dels últims ja que només portava la motxilla i per tant no tenia possibilitat de tenir problemes d’espai. és molest haver de facturar però almenys et permet embarcar sense cap pressa. Com a curiositat, un dels auxiliars va utilitzar la meva assafata per a deixar-hi les coses que utilitzava per als missatges de seguretat típics que es diuen en tots els vols.
El vol va anar molt bé i arribàvem puntualment a les 14.30h hora local a Ciutat de Guatemala. Tal com m’havia passat en la primera escala feia dos mesos, jo era quasi l’únic passatger que ja portava omplert el formulari migratori per lo que vaig passar el control molt ràpid, aconseguint que en menys de 10 minuts de baixar de l’avió ja estigués a la terminal.
Allà tocava buscar la manera d’anar a Antigua Guatemala, una ciutat a uns 30 quilòmetres de la capital i que te aquest nom justament perquè va ser la capital del país fins el 1773 que va ser destruida per un terratrèmol però que avui dia ja s’ha recuperat i és patrimoni de la humanitat.
Per Internet vaig llegir que des de l’aeroport es podien trobar transports privats compartits per entre 10 i 20€, per lo que quan vaig veure un stand que oferia taxis compartits per 20€ per persona fins a Antigua ja em va semblar bé i no vaig mirar més, tot i que crec que va ser un error, doncs crec que mirant i esperant una mica podria haver trobat un bus o furgoneta que per uns q80 em deixés al mateix lloc. En qualsevol cas, el preu que finalment vaig pagar, q160, estava dins el rang de preus acceptables i en menys de 15 minuts ja sortíem 3 americans i jo en un taxi en direcció a Antigua Guatemala.
En aquell moment encara no ho sabia, però aquell dia i l’anterior se celebrava a Antigua el Día de las Flores, una festa on pràcticament tots els carrers de la ciutat queden tallats al trànsit per tal que la gent surti a passejar adornades amb corones de flors. Una festa que m’hauria agradat veure però que no tan sols no vaig veure sino que en vaig patir totesles males conseqències.
D’entrada, un trajecte que no hauria d’haver durat més d’una hora es va allargar quasi 3 hores, doncs Antigua està a uns 40 quilòmetres de l’aeroport d’on sortia.
Abans d’entrar a la ciutat ja vam quedar aturats prop d’una hora, i a l’entrada, recorríem 100 metres en 10 minuts. Jo encara no sabia què passava però si que em vaig adonar que hi havia molta gent pel carrer i molts nens portaven una espècie de corona de flors al cap. A més, tampoc ho sabia però el meu hotel no estava a Antigua, sino al poble del costat que es diu Jocotenango, tot i que quedava a menys de 5 quilòmetres del centre d’Antigua, però en qualsevol cas, això feia que jo fos el que havia d’arriar més lluny dels 4 passatgers que anàvem en aquell taxi.
Després de més d’una hora dins d’Antigua havent avançat menys d’un quilòmetre, el taxista va anar per un carrer lliure fins arribar a algun punt prop del centre. Allà ens va proposar de deixar-nos i que anéssim caminant fins l’hotel o en tuk-tuk. Jo tardaria quasi una hora i mitja caminant per arriar a l’hotel, però quasi que era la millor opció, doncs amb otxe era inviable i amb tuk-tuk quasi que també, doncs no son tant strets com una moto cosa que els impedeix de circular entre els cotxes. Així que, essent ja les 18.30h i quasi fosc, em vaig omplir de forces, vaig agafar la maleta, ens vam acomiadar i vaig començar a caminar en direcció a l’hotel per intentar fer aquells 5 quilòmetres el més ràpid possible.
Un altre inconvenient era un dels grans atractius d’Antigua, els seus carrers i empedrats, i no només els carrers, sinó també la majoria de voreres. Això em complicava molt arrossegar la maleta, de fet en alguns punts era impossible i l’havia de carregar amb la mà, fent que tot el trajecte fos encara més cansat. Entre això, que era fosc, que no em coneixia el camí i que era ple de gent i cotxes, va ser realment tot un repte recòrrer aquells 5 quilòmetres fins l’hotel.
Però el pitjor estava encara per passar quan ja havia fet més de la meitat del camí però encara em quedava una mitja hora llarga per arribar. I és que entre la foscor i les irregularitats del terra, en un moment vaig voler voltejar un cotxe aparcat que bloquejava la vorera quan de sobte, i quan era a la vista de desenes de cotxes aturats en aquell carrer, vaig ensopegar amb encara no sé que del terra de tal manera que vaig sortir volant ben bé un metre i mig fins caure a terra per on encara vaig acabar arrossegant-m’hi mig metre més, provocant-me múltiples rascades ambdós genolls fins al punt que em regalimava la sang per les cames. A més, enllà on vaig caure era sorra per lo que vam quedar jo i la maleta ben plens de pols.
Com acostuma a passar en aquests casos, és més suportable el mal que la vergonya, així que em vaig aixecar tranquilament per seguir caminant carrer amunt fins que vaig girar una corva en què els cotxes d’abans ja no em veien per començar a cagar-me en tot i veure quanta sang sortia, que per sort no era molta. Cansat, suat, adolorit i ple de pols. Així és com hauria d’acabar aquells dos quilòmetres de trajecte que encara em quedaven fins l’hotel.
Finalment, a les 20h arribava a l’hotel Casa Miranda en una zona que, tot i que era molt segura, essent de nit i la primera vegada que hiera, la veritat és que no em feia cap gràcia. Es veia un barri molt apartat i solitari amb gossos abandonats que se m’acostaven potser estranyats de veure’m caminar per allà a aquella hora.
Tot i que el dia ja havia estat prou complicat, encara quedava viure una estona un tant esperpèntica amb la noia que em va atendre a l’hotel.
Aquella hora semblava que només estàvem ella i jo a l’hotel. Em va obrir la porta del carrer, li vaig dir que tenia una reserva i ens vam quedar mirant-nos a la cara uns segons fins que em va preguntar, pero va a entrar. Jo em vaig quedar una mica estorat perquè esperava que em digués alguna cosa abans, però en qualsevol cas vam entrar i vam fer el check-in. L a noia era jove i amable però semblava que anés fumada, en el sentit que parlava molt a poc a poc i pensava molt algunes respostes, com si li costés molt processar certa informació. No crec que anés fumada però en qualsevol cas ho semblava.
Finalment, li vaig preguntar on podia sopar o comprar menjar allà prop, i em va dir un super que quedava com a 15 minuts caminant, a la egada que em comentava que ells tenien servei de restaurant. Degut a lo cansat que estava i lo tard que ja era, vaig decidir sopar a l’hotel, on tenien 4 menús d’entre 25 i 30q. Més que sopars eren esmorzars, però tampoc tenia tanta gana com altres dies, suposo que pel cansament que portava i les ganes que tenia de dutxar-me i dormir, així que vaig demanar el menú anomenat típic que constava de truita, pinya, frijol i pa, tot plegat per 30q, uns 3,40€, més car que en un restaurant normal però encantat de pagar-ho per no haver de sortir a l’aventura a aquella hora.
A més del menú també vaig cmprar aigua per 5q, per lo que el total que havia de pagar eren 35q. Degut a què al pagar-li la reserva havia vist que no tenia massa canvi, li vaig voler facilitar la cosa donant-li 45q en comptes de 40, doncs jo li acabavavde donar un bitllet de 10q, entre d’altres, per pagar-li la reserva, per lo que sabia egur que pagant-li 45q em podria donar el canvi. Però al dir-li, la noia es va quedar mirant els bitllets un parell de segons per a continuació aixecar el cap amb uns ulls oberts com plats per mirar-me fixament durant quasi 10 segons, 10 segons de silenci absolut mirant-nos als ulls durant els quals no sabia si estàvem jugant a veure qui riu l’últim. Finalment, i veient que no deixava de mirar-me amb aquells ulls tant oberts, li vaig dir, o si quiere le doy solo los 40q. Aleshores va tornar a mirar els bitllets semblant que li tornava la connexió i va dir, ah claro, 30 de la cena más 5 del agua, le tengo que dar 5q de cambio. Vaig respirar tranquil acompanyant-ho d’un, correcto. Menys mal vaig pensar. Em va donar el canvi i em va acompanyar a l’habitació.
L’hotel era realment bonic amb un estil colonial, patis interiors, terrassa amb vistes al volcà i habitacions àmplies i amb TV. Vaig deixar les coses i al cap de pocs minuts la noia em va pujar el menjar deixant-lo a una de les taules de fora, doncs les portes de les habitacions donaven directament al pati interior on, per cert, s’hi podia fumar.
Val a dir que, després del llarg dia, la llarga caminada i l’estranya arribada a l’hotel, aquell sopar en aquella terrassa va ser glòria per a mi. Vaig pensar, no podia estar en un lloc millor.
I així acabava el trajecte de dos dies des de Tuxtepec, Mèxic, fins a Antigua Guatemala. Després d’haver aconseguit arriar bé, haver menjat i gràcies a lo còmode que era el llit, aquella nit vaig dormir 11h seguides.
by guillem | oct. 20, 2023 | Guatemala i Mèxic 2023
El mateix dia que tornàvem de Veracruz per anar a Tuxtepec, no només em retrobaria amb la ciutat que ja era la meva segona casa, sinó que a més era l’aniversari de l’Emma.
A les 11 del matí deixàvem l’hotel per anar cap a la terminal d’autobusos de Veracruz on a les 12h sortia un bus cap a Tuxtepec. El preu del bitllet va ser de 252 pesos, uns 13€, per un trajecte de 3 hores, des del meu punt de vista, força car.
Vaig escollir els seients de primera fila per poder veure el paisatge mentre anàvem cap a Tuxtepec, doncs no m’importa fer llargues hores d’autobús si puc veure el paisatge i els pobles pels que anem passant.
Cap a les 15h arribàvem a Tuxtepec i per fi tornava a passar per aquell pont que creua el riu Papaloapan i que dóna la benvinguda tant a Tuxtepec com a l’estat de Oaxaca, i que és el primer que reconec en arribar a Tuxtepec, fent aflorar un munt de sensacions i emocions.
Vam trucar un taxista conegut, vam anar a casa, vam deixar les maletes i de seguida vam anar a dinar a un restaurant nou al que jo encara no havia anat. El restaurant es diu La Carreta i està a la vora del riu. Un restaurant molt bonic, agradable, amb poca gent i molt bon menjar.
Vam demanar una parrillada per a dues persones i que tenia molta més carn del que em pensava. De fet, vaig preguntar-li al cambrer si potser seria millor demanar-ne una per a 4 perquè tenia molta gana, però primer em va mirar amb una cara molt estranya per després dir-me que la parrillada de dos ja tenia molta carn, i no mentia.
Primer vaig veure venir el cambrer amb una espècie de caixa negra amb un munt de carn amontegada a sobre. Quan va arribar, la va deixar a una tauleta que tenien al costat i va fer lloc enmig de la taula per a continuació deixar-hi aquella caixa, que al tenir-la davant vaig veure que era la parrilla amb foc dins per tal que la carn ni es refredés mentre fóssim allà.
Hi havia varis tipus de carn i una mica de pebrot per acompanyar a mes de les típiques tortillas. Tot plegat estava molt bo i n’hi havia més que suficient, de fet ens vam acabar emportant força carn que no ens vam poder acabar, a la vegada que jo vaig fer una mica el ridícul, doncs poc abans deia que volia una parrilla per a 4 persones…
Després de dinar vam passejar una mica de ent camí cap a casa fins a agafar un taxi amb el que hi vam acabar d’arribar.
L’endemà vam quedar a la clínica amb les germanes de l’Emma, l’Héctor i la Samy, doncs també volien celebrar una mica l’aniversari de l’Emma. Per a mi seria el segon retrobament amb els coneguts de Tuxtepec.
El retrobament va anar molt bé i la veritat és que molts d’ells ja em tracten com un més de la família fent que aquest moment sigui molt especial i esperat per a mi, doncs quasi que son com si ens haguéssim vist pocs dies abans, com a mi m’agraden. A més, vam menjar salmó amb acompanyament que estava realment bo.
Al cap d’una estona varen començar a marxar tots fins que només va quedar la Mireya, que no sé si és perquè jo sé escoltar, però ens va parlar d’una història personal força interessant i que hauria pogut canviar molt la seva vida, doncs es tractava de amb qui va decidir casar-se en un moment que tenia dos pretendents, i perquè finalment va prendre la decisió que va prendre.
Més tard va venir en Marco i cap a les 19h anàvem a la casa de la cultura a veure com l’Emmanuel feia balls de saló amb la germana de l’Emma i 3 dones més. Finalment, eren quasi les 21h quan la germana de l’Emma ens portava a casa finalitzant així un dia molt complet en el que m’havia retrobat amb molts amics i començava oficialment la meva estada anual a Tuxtepec.
by guillem | oct. 15, 2023 | Guatemala i Mèxic 2023
Em despertava a les dues de la matinada a Cancún en el que era probablement el millor hotel al que havia estat en els meus viatges en solitari, no perquè volgués, sino perquè era el més barat gràcies a una oferta. a les 4 volia agafar un bus de la companyia ADO per anar a l’aeroport des d’on volaria a Veracruz.
així que, com cada matí, em vaig prendre un cafè a l’habitació, em vaig dutxar, vaig preparar la maleta i a les 3:40h sortia de l’hotel per arribar al cap de 5 minuts a la terminal d’autobusos, des d’on va sortir puntualment a les 4 el bus cap a l’aeroport, arribant-hi a les 4:30h, tot plegat molt més ràpid del que m’esperava. no havia de facturar ni passar control de seguretat per lo que tocava esperar quasi dues hores abans d’anar cap a la porta d’embarcament.
cap a les 6 passava el control de seguretat sense cap problema, i ja eren moltes vegades seguides que no em feien cap control addicional, i anava cap a la porta d’embarcament. Aquest era el quart avió que agafava en 4 dies, tot un récord per a mi. l’avió va sortir a les 7 puntualment arribant 1 hora i 45 minuts després a veracruz on era una hora menys que a cancún, per lo que a les 7:45h del matí ja estava caminant per l’aeroport de veracruz.
Quan arribava a la terminal em venia un dejavú que d’entrada no entenia bé perquè, però al cap d’uns segons vaig recordar que 4 anys abans, mentre donava la meva primera volta al mon, va ser en aquell mateix aeroport on es va cancel·lar un dels vols del viatge, el que anava de veracruz a ciutat de mèxic des d’on havia d’agafar un vol al cap de poques hores cap a toronto. Per sort, just 10 minuts després d’arribar, sortia un vol de la mateixa companyia a ciutat d mexic que s’estava endarrerint i vaig poder agafar-lo, en cas contrari, no sé si hauria pogut arribar a temps per agafar el vol cap a toronto.
I ara, arribava el moment de retrobar-me amb l’emma i la xochitl després de quasi un any. tot iq ue elles venien de molt més a prop que jo, encara vaig haver d’esperar una hora a què arribessin. l’espera es va fer llarga i jo, evidentment, estava una mica nerviós, però els retrobaments sempre son molt bons, i aquest no en seria una excepció.
Això si, degut a què em van recollir fora de la terminal amb el cotxe, no vam poder aturar-nos, sino que vaig guardar la maleta al maleter i vaig pujar al cotxe. va ser quan vam arribar al malecón de Veracruz i vam baixar del cotxe, que ens vam saludar com cal.
La xochitl va venir amb un antic amic i vam anar tots 4 a esmorzar un plat típic a un restaurant de la zona, concretament XXXXXXXXXXXXX, per després anar a mirar algunes botigues on volia comprar unes teles.
Cap a les 14h vam anar cap a l’hotel que l’emma havia reservat. jo, tant ocupat com estava els dies previs abans del viatge, ni tan sols sabia quin hotel era ni com era, però en arribar-hi, vaig tenir clar que havia estat una gran elecció. a primera línia de mar i amb un estil colonial amb un pati interior amb piscina i les habitacions al voltant repartides en 4 plantes. la nostra habitació estava a la tercera planta i tenia balcó amb vistes al mar des d’on podíem veure la sortida del sol. una passada. I tot plegat per uns 35€ la nit.
Vam descansar una estona i cap a les 16h vam sortir a donar una volta pel passeig que teníem just davant l’hotel. Feia calor, molta més del que ens esperàvem tots dos, per lo que no vam poder caminar massa estona abans d’haver d’anar al OXXO més proper a comprar un parell de litres d’aigua ben freda.
Dies abans de començar el viatge, teníem el dubte de si a Veracruz el sol sortia pel mar o es ponia, doncs mirant el mapa quedava clar que el sol sortia pel mar, però mirant fotos d’hotels semblava que era la posta de sol. Jo hauria preferit que es veiés la posta de sol ja que és el que no puc veure mai des e casa, per contra la sortida del sol pel mar la puc veure cada dia.
Per fi vam poder esvair el dubte, i per desgràcia, tal com m’ímaginava, la costa de Veracruz dóna a l’est per lo que no es veu la posta de sol al mar. Ho podíem veure ara clarament que el sol s’estava amagant just per les muntanyes. Això si, l’endemà pel matí vam poder gaudir d’unes vistes espectaculars des del balcó de l’habitació.
Després vam anar a l’habitació a descansar una estona de la calor i del cansament general que portava acumulat pels 4 vols en 4 dies que no m’havien permès dormir bé cap dia. A més, després de 10 mesos separats, teníem més ganes d’estar junts i tranquils que d donar voltes. No va ser fins cap a les 20h que vam tornar a sortir per anar a sopar a una taqueria que havíem vist entre els tríptics publicitaris que hi havia a la recepció de l’hotel. Aquella en concret encara era tancada quan hi vam arribar però vam anar a una quasi al costat que ja estava servint, on vaig demanar 5 tacos, cada un d’una cosa diferent. Encara tenia moltes ganes de tacos i en seguiria tenint durant dies. això si, allà eren més cars i no semblava que fossin més grans. Cada un costava 17 pesos, per lo que tots 5 em van costar 85 pesos, uns 4,50€. Pot semblar barat però realment no ho és tant tenint en compte els preus de Mèxic. Suposo que Veracruz tot és una mica més car.
I ja havent sopat tornàvem a l’hotel a dormir que bona falta ens feia, sobretot a mi, i més amb aquell llit tant còmode i amb l’aire condicionat, acabant així el primer dia de retrobaments, un dia d’emocions que com tots els dies de retrobament havia anat molt millor del que m’esperava.
