by guillem | gen. 5, 2023 | Colòmbia i Mèxic 2022
Em despertava a les 3 de l matinada a casa el pare per poder arribar a l’aeroport en 20 minuts. A les 4:30 ja hi era, passava el control de seguretat sense problemes i portant un kilo mes del permès per l’aerolínia. A les 6:20 ens enlairavem ben puntuals camí de Amsterdam.
Després d’un any i mig de l’últim viatge llarg, les ganes i l’emoció per tornar a viure experiències úniques era enorme. Això sí, ara amb la mateixa quantitat de gent de sempre. Com trobaré a faltar aquells eroports i avions quasi buits.
I més ho vaig trobar a faltar quan vaig cometre l’error de sortir de l’aeroport per anar a fumar durant l’escala a Amsterdam. Hi havia tanta gent al control de seguretat que em vaig veure obligat a dir-lis als controladors que em deixessin passar. Era la primera vegada que feia una cosa així i em va vostra decidir-me, però quan veia que només quedaven 30 minuts pel tancament de portes i jo encara era fent cua al control, no vaig tenir més remei que de emanar que em deixessin passar, tant al control de seguretat com al de passaports. I tot per sortir a fumar.
Finalment arribava a l aporta dembarcament a les 9:52, 7 minuts abans que tanquessin les portes, i per experiència pròpia puc dir que quan les tanquen ja no es tornen a obrir, tal com em va passar a nova York. Per sort aquell dia anava a Washington i vaig poder fer el trajecte en bus,però aquest cop això era inviable.
Però finalment vaig embarcar i en 10 minuts ja marxàvem d’Amsterdam. El vol va estar bé, tranquil i amb molt de.menjar, de fet es passen, perquè tot aquest menjar ens el cobren al bitllet i jo, per exemple,no hauria menjat ni la meitat de tot el que ens varen donar. En un termini de 10 hores vam dinar, berenar i sopar. Això estaria molt bé si no ens ho cobressin, però com dic, tot això t’ho cobren i si no ho vols, doncs ja ho has pagat.
Val a dir que el menjar era prou bo tot i que vaig acabar amb l’estómac més que remogut.
A l’hora prevista arribàvem a Bogotá i començava el temps per a dur a terme una sèrie de tràmits per obtenir diners en efectiu i arribar a Buenaventura sense passar per cap hotel.
Els diners els podia retirar d’un caixer o canviar efectiu a un acasa de canvi. Semblava que només n’hi havia una i amb molta cua, mentre que al costat hi havia un caixer tot sol. No vaig mirar el tipus de canvi a la casa però segur que no era l’oficial, mentre que si retirava diners del caixer amb revolut, el tipus de canvi seria l’oficial, quedava per saber si el caixer em cobraria una comissió. Així que ho vaig provar i sorprenentment no cobrava cap comissió, per lo que vaig retirar $300000, uns 68€, suficient per passar els primers dies.
Després de passar per adunes, per fi sortia fora i arribava el moment de decidir com anar a la terminal de busos de salitre. Per internet vaig llegir que anant amb tot l’equipatge, millor anar amb uber o taxi. Un uber costava 35000 mentre que anant en bus no em costaria més de 3000.
Després vaig preguntar on agafar els taxis autoritzats per evitar estafes o fins i tot possibles extorsions. Vaig anar on em van dir, i allà va començar el moment més surrealista del que portava de viatge.
Una de les recomanacions que et dóna qualsevol persona que ha visitat Bogotá es que si agafes un taxi t’assegures que sempre posi el taximetre. Jo li vaig preguntar al noi que organitzava els taxis per quant podria sortir la carrera fins la terminal. Em va dir que 40000. Li vaig dir que no doncs perquè era massa car. Aleshores ell va dir, doncs 35000, a lo que jo li vaig respondre que com podia ser que em digués un altre preu si se suposa que el taxista posarà el taximetre. Ell és v quedar una mica pillat i suposo que pensant que no em podria estafar tant fàcilment. Va donar una resposta vaga i em va dir d’agafar un taxi dels que anaven per un altre carril.
Quan ja hi pujava, el noi em va demanar la seva comissió de 5000. Li vaig preguntar comissió de qué si nomes m’havia a quin taxi pujar, algo que podía fer jo sol perquè era el primer de la fila. Li vaig dir que no. Aleshores ell li va demanar la comissió al taxista que també li va respondre que no. El noi es va enfadar i em va dir que aleshores baixes d’aquell taxi. Jo en aquell moment ja vaig perdre la paciència i vaig sortir del taxi dient-li que no nagfaria cap, que tots plegats eran una colla destafadors mentre marxava cap a la parada del bus.
Pensava anar amb taxi perquè diluviava, tot i que ja sabia que un bus em podia deixar molt a prop de la a terminal. Així que connectat a la xarxa de l’aeroport vaig consulta moocit i la sorpresa v ser que em deixava just davant la terminal, a 3 metres literalment. Sort que va haver-hi aquell problema amb el taxista i que vaig consultar bé les rutes dels busos, d’aquesta manera em vaig estalviar uns 8€ a mes de la satisfacció d’haver evitat que mestafessin.
El problema era que els busos de Bogotá no es poden pagar en efectiu sinó que s’ha de comprar una targeta i carregar-la amb saldo. Però això també és així a ciutat de Mèxic i ja ser com actuar quan no es té aquesta targeta, que es de emanar li a un passatge que et vengui un viatge dels seus. Tenint la targeta cada viatge surt per 2500 i jo Nigèria 3000, per lo que molts dels que esperaven el bus a la parada en van dir que cap problema.
Va deixar de diluviar, una noia em va vendre un viatge i en 30 minuts arribava a la terminal. No vaig haver de caminar, no em vaig mullar i ja em dirigia a comprar el bitllet de bus per anar a Cali, tot plegat molt més ràpid i vlbarat del que m’esperava. Per cert, que un noi a la parada del bus em va dir que vaig fer molt bé en baixar del taxi, doncs no te’n pots fiar. Perquè a tots els països hi ha ta ta problemes amb els taxistes? Després es queixen d’Uber, però és que amb uber aquestes coses no passen.
Al cap d’uns 20 minuts despwrar. Ala parada del bus mentre xerrava amb un noi sobre el que acabv de succeir amb el taxi, i amb una altra noia que ja em va dir que em vendria el bitllet tot i que no havia d’agafar el mateix bus uqe jo, va arribar el bus H317 que per 3000, uns 0,60€, em deixaria just davant la terminal de bus de salitre.
En entrar de seguida vaig veure un munt de taquilles per a cada una de les companyies que oferta en viatges en bus per tot Colombia. Vaig anar a preguntar el preu per anar a Cali a la primera amb la intencio de preguntar a totes. Pero ja a l primera em varen dir que només a expressió bolivariano, que de fer era la companyia que havia estat mirant des de casa. Així que hi vaig anar i vaig comprar un bitllet per 69000 amb sortida a les 18h. Encara quedava una hora i mitja per lo que tenía temps d’anar a buscar una botiga Claro i comprar una SIM d’aquesta companyia UE em permetria tenir internet fins i tot a Leticia, a la amazonía.
Després de buscar una estona i no trobar-ne cap, vaig preguntar a información i em van dir que allà no n’hi havia cap, coooom? En quella terminal no hi havia cap botiga de claro? Resignat a no tenir internet fins a Cali, a menys que al bus hi hagués wifi, vaig tornar cap a la zona d’embarcament quan de casualitat vaig pasar per la típica botiga de mòbils, vaig preguntar i efectivament venien sims de claro. Vaig preguntar el preu i bingo, tot tal qual havia vista per internet. La sim costava 6000 i la recarga de 12GB costava 40000, tot plegat poc més de 10€.
En aquest punt ja ho tenia quasi tot fet, excepte vacunarme se la febre groga, que ho hauria d’haver fet a l’aeroport pero que mab les ganes d sortir fora del va oblidar completament i ja no hi pensaria fins ser de camí a Buenaventura. Per la resta tot fet i tal com estava previst, fins i tot millor, doncs em vaig estalviar un trajecte de taxi onuber que donava quasi per segur.
Cap a les 6:15h sortíem de cali en un bus prou modern, còmode i ampli. De fer podia estirar bé les cames cosa que no podia fer en altres busos d’Espanya.
L’hora d’arribada era tota una incògnita, suposadament haurien de ser unes 10h de trajecte, però enlloc posava a quin ahora es preveia arribar.
Vaig intentar adormirme ben ràpid entre d’altres coses perquè tenia força són per haver dormit poques hores les dues nits anteriors, però entre que encara era de dia que ningú dormia i que el bus va fer varies parades durant les dues primeres hores de trajecte, va resultar impossible dormir un sol minut fins que no eren les 11 de la nit.
I aleshores el problema era el fred i la postura. Portava abric però no era del tot suficient, una mica de fred seguia tenint. I tot i que els seients eren còmodes i amplis, mai m’ha estat fàcil dormir assegut. Tot plegat va fer que en tot el trajecte no dormia més de dues o tres hores.
A mes el trajecte va durar quasi 13h degut a que el bus es va aturar unes 3 hores enmig del no res, no se si perquè el conductor havia de dormir.
Quan vam parar per esmorzar cap a les 4 de l matinada, jo ja em vaig prendre un tallat i amb això sí que ja doncs per finalitzada la nit. Aleshores vaig estar parlant amb la dona del costat, que com tots els passatgers era colombiana i em va estar explicant i ensenyant fotos de llocs de Colombia on havia estat, llocs realment interessants o. Va veure tot tipus d’animals.
A les 7 per fi arribàvem a Cali i a la mateixa terminal vaig comprar el bitllet per anar a Buenaventura en minibus després de prendrem un altre cafè per 1800. Eren les 7:45 quan sortíem cap a Buenaventura, seuentse al meu costat un senyor amb el que també estaria xerrant una bona estona.
Entre altres coses li vaig preguntar si tots anaven a Buenaventura a treballar, a lo que em va respondre que sí, que allà els era més fàcil guanyarse la vida.
Va ser durant aquest trajecte que vaig recordar que no m’havia posat la vacuna contra la febre groga que m’hauria d’haver posat a l’aeroport de Bogotá. En principi no era obligatoria per poder anar a l’Amazones pero en ualsevol cas si que era molt recomanable. Pensava buscar algun centre per Buenaventura però la cosa es complicava ja que només quedaven 15 dies per arribar a l’Amazones i la vacuna s’ha de posar com a mínim entre 10 y 15 dies abans.
Per cert que el trajecte va tenir també les seves coses. D’entrada hi anava un gat que no va parar de maullar en les 4 hores que va durar el trajecte, i una dona gran que havia de parar cada 30 minuts. Però a més, ens va para lampolicia per revisar els equipatges, la documentació i antecedents de tots els que anaven al minibus. La revisió va durar però per sort no va haver-hi cap problema.
Cap a les 12h arribàvem a la terminal de Buenaventura. Aquí la calor ja era sifocant. Deixàvem enrere el fred de Bogotá. L’hotel estava a 5 minuts caminant per lo que hi vaig arribar de seguida.
Tot i que el check-in era s les 14h ja vaig poder anar a l’habitació. Era a un sisè pis i l’ascensor no funcionava. Això em va acabar de rematar. Encara no n’era conscient però tenia les cames destrossades i la son medtav a punt de guanyar.
En menys d’una hora ja estava passejant per les vores de l’hotel que era la millor zona de Buenaventura, estava just la carrer de sobre del Malécon que era el centre festiu de la ciutat, amb un munt de restaurants, botigues i un parc força gran i maco a primera línia de mar. Tothom era Colombia. Aquesta era una de les coses que va fer decidir-me per Buenaventura, doncs en estar relativament. Aprop de cali, pràcticament tots els turistes són d’allà, i d’estrangers n’hi ha ben pocs, de fet a l’hotel no en vaig veure cao en els 4 dies que hi vaig ser.
Després de passejar una estona i mirar llocs on dinar, em vaig decidir per un petit restaurant on vaig demanar filets de pollastre amb arròs i paoa per 19000, uns 4€. La veritat és que vaig trobar els preus més cars del que m’esperava tot i que era normal tenint en compte que estava en un a ciutat molt turística.
Allà també vaig estar xerrant amb la propietària del restaurant, que en adonar-se que era espanyol em va comentar que el seu germà era d’alacant. Després d’explicar-li els meus plans per aquella zona, em va dir literalment. Viajas solo? Pero te cuidas? Vaja, ja em va preocupar. Fins i tot em va dir que no deixes el móvil sobre la taula tal com l’havia deixat. La veritat és que allà no havia tingut cap sensació de perill però evidentment mai s’ha de baixar la guàrdia.
Després de dinar vaig anar a l’hotel, em vaig estirar, em vaig dinar compte del mal que em feien les cames i de la son acumulada que portava. Cap a les 15h em vaig adormir i ja no em vaig aixecar fins les 5 de la matinada, 14 hores després. Que bé que em va anar.
by guillem | gen. 5, 2023 | Colòmbia i Mèxic 2022
L’habitació de l’hotel era interior i tot el dia feia olor d’humitat, a mes l’ascensor no funcionava i em trobava en un sisè pis, però estava ubicat a la millor zona de Buenaventura, tan sols a uns carrer de la zona més animada de la ciutat amb un munt de restaurants i locals i al costat del Malécon i el muelle turístico, des d’on surten les embarcacions als diferents tours o a juanchaco, lloc increíble on hi aniria al cap de 3 dies.
Aquesta era la primera parada que feia a Colombia i ja vaig poder ser testimoni de la bona i alegre gent que hi ha en aquest país. Tan sols va fer falta comprar un cafe de menys de 0,30€ a un avenedora ambulant perquè em saludes efusivament quan me la vaig tornar a trobar al cap de 3 dies i assegurar-me que algun dia en tornaríem a veure. O la propietària del restaurant on vaig dinar el primer dia que em va donar una sèrie de consells en quant a seguretat. Jo veia Buenaventura un aciutat prou segura per ser força turística, però tot i així em va recomanar que vigilés i que no deixes el telèfon sobre la taula. La veritat és que sempre hi ha més preocupació de la que realment cal, però tot sigui per evitar robatoris absurds i les si t’ho diu una local.
La intenció era anar a veure les balenes estant aquí a Buenaventura, pero després de preguntar a una de les agències vaig decidir esperar-me a ser a juanchaco 3 dies després, doncs hi havia d’anar 3 dies i per lo vist era millor veure-les allà que no pas a una zona més propera a Buenaventura, així que els 3 dies a Buenaventura els vaig dedicar a passejar per la ciutat, pel passeig marítim quan el sol es ponia i a sortir per la tarda/nit pel carrer amb més animació que em quedava a ton sols 3 minuts caminant des de l’hotel.
Si vaig triar Buenaventura per veure les balenes, doncs hi ha almenys 7 llocs diferents a la costa pacífica colombiana on es poden veure, va ser perquè és on hi van els propis turistes colombians, i sempre prefereixo està rodejat de locals que d’estrangers, i això és notava. Per les nits molta gent s’arreglava i sortia però tots eren colombians. A part de ser una millor experiència, també és garantia de preus les justos que no pas als llocs on no es hi van estrangers. El menjar, com a tots els països de Llatinoamèrica que he visitat, era bo i barat. La majoria de plats eren combinats de carn, arròs i amanida, alguns amb petatates, plàtan fregit o frijoles i el més car no costa més de 12000, uns 2,50€. El que em va costar pillar va ser els seus horaris de menjar i com es diu cada un, doncs el que ells anomenen desayuno es fa normalment entre les 8 i 10 del matí però acostuma a ser un plat combinat d’aquests i fins i tot alguns amb una sopa de primer plat. I el que anomenen almuerzo seria el dinar entre les 14 i 16h i és força similar al desayuno pero potser els plats una mica més complets. El sopar el fan molt aviat i força més lleuger, doncs cap a les 20h molts restaurants ja tancaven. Cal tenir en compte que aquí la vida comença ben bé a les 7 del matí i que quan es fa fosc cap a les 18:30h moltes botigues ja tanquen. Realment és a Espanya on fem un horari molt més tard degut a que el nostre us horari no es el que ens pertoca segons e nostre meridià.
by guillem | gen. 5, 2023 | Colòmbia i Mèxic 2022
A juanchaco només s’hi pot arribar en barco des de Buenaventura, amb això és fàcil fer-se una idea de com pot ser el lloc. Tot i així, et sorprèn.
Arribava a les 8 del matí al muelle turístico ja que el día anterior m’havien dit de ser-hi a aquests hora. Tot i així em van avisar que potser fins les 10:30no sortiríem, com efectivament va ser. Ja se sap. Així que va tocar esperar pel passeig marítim dues hores i al moll quasi una hora més fins cap a les 11 del matí que per fi arrancava aquella barca en direcció a juanchaco.
Aquestes barques enganyen una mica, doncs no es veuen massa potents, però quan les posen a máxima potencia es increíble lo rápid que arriben anar.
Tan sols el trajecte ja és meravellós, passant per uns quants parcs naturals i platges amb unes quantes cabanes.
Al cap de quasi una hora arribàvem al moll de juanchaco. L’hotel que vaig reservar estava a uns 5 minuts caminant del moll, per lo que la intenció era, evidentment, anar-hi caminant. Però la sorpresa va venir quan vam baixar a terra.
El primer carrer és de sorra mig e fangat per la apliba caiguda, suposo, poca estona abans. Una cosa similar ja havia vist alguna illa de Tailàndia per lo que estava segur que aquell carrer seria l’únic de sorra, però quan vaig avançar pocs metres i vaig poder veure el que semblava la plaça principal del poble va ser quan vaig alucinar de veritat.
El poble semblava ser només aquell carrer de sorra i totes les cases, botigues, restaurants i hotels eren de fusta. Tot plegat eren cabanes de fusta enmig de carrers de sorra enfangats i plens de bassals. De fet ni tan sols podia arrossegar la maleta.
A mes, en aquell moment, no se perquè no té una senyal 4G, per lo Google maps no m’acabava d’ubicar correctament. Però sent un poble tant petit tan sols calia preguntar a la gent, cosa que vaig anar fent conforme avançava per aquell fangar.
La majoria coneixien l’hotel, i un fins i tot em var dir que estava al carrer esfaltat, per lo que en aquell poble no només hi havia un carrer asfaltat sinó que a mes era on jo mallotjaria.
Però una de les coses més estranyes del viatge va passar quan una mototaxi em va preguntar si em portava a algúnloc, com fan tots, i al dirli que no portava diners, cosa que era ben certa, em va dir que pugés igual. Li vaig asegurar que no li pagaria però tot i així va insistir en portar-me. Invlcreible, un taxista regalant una carrera. Quedava clar que aquell poble no era normal.
Ell estava segur que l’hotel vidamar, on havia danar, estava a ladrilleros, el següent poble i que queda a uns 2 km, però quan no portàvem ni 2 minuts a la moto vaig veure el cartell de l’hotel, bé hotel, cabana,això sí, una cabana d’obra i no de fusta com la majoria del poble.
Vaig donar-los les gràcies als dos nois i vaig anar cap a l’hotel, on en un principi no hi havia ningú però que al cap de 10 min ja va arribar la noia que ladministrava.
L’habitació es veia completament nova amb aire condicionat, TV i nevera. Més tard vaig saber que jo era el primer o el segon que ocupava aquella habitació. La cabana semblava tenir 3 habitacions, una abaix i dues dalt, i jo estava en una de les de dalt i no semblava que cap de les altres dues este ocupada, així que estaria ben tranquil.
El problema sería, com ja em suposava després de veure una mica el poble, el tema diners. Només tenia 20000 en efectiu que pot semblar molt però són poc més de 4€, i tal com era el poble, dubtava que allà hi hagués cap caixer tal com em varen confirmar varis locals a qui vaig preguntar. Això era algo del que m’hauria d’haver informat, però és que realment no tenia ni idea que juanchaco fos així de rural.
El de l’hotel em deixava pagar per transferència però aquesta tardaria entre 2 i 3 dies, i l’únic lloc de jianchaco on algú em podia canviar divisa era la propietària d’un hostel però que en aquell moment no podia simplement perquè no tenia prou efectiu. Literalment em va dir que si venia algun turista i li pagava em podria canviar, en cas contrari, no. La cosa es complicava.
En aquell moment tenia força gana i just al costat de l’hotel hi havia un restaurant familiar on tan sols hi havia la propietària, el qui semblava el seu pare i la seva filla d’uns 6 ob7 anys. En aquell moment només tenia 20.000, poc més de 4€, així que li vaig preguntar què podia menjar per quell preu i em va oferir el menú típic de Colombia, sopa i plat combinat de carn de vedella amb arròs, amanida, frijoles i plàtan fregit. Vaig dinar amb aquella família mentre la nena m’ensenyava deures de l’escola. Va ser un dinar molt familiar i autèntic. Em vaig gastar l’últim que em quedava d’efectiu amb molt de gust.
Després de dinar i de ja haver preguntat pel poble, li vaig comentar la situació al propietari de l’hotel, i ell, després d’investigar, em va dir que al poble del costat, ladrilleros, hi ha una una botiga on canvia en divises. Sense cap altre opció i vaig anar, caminant clar, i de fet no era tant lluny com m’imaginava, doncs en uns 20 minuts hi vaig arribar.
De seguida vaig trobar la botiga, vaig preguntar per júnior, el noi em va confirmar que era ell, li vaig preguntar si canviava divises, em va dir que si, li vaig preguntar si euros, em va dir que no, que només dòlars. Fantàstic. Però no se si perquè va notar la meva reacció de ja no sé d’on treure els diners o que, pero finalment em va dir que si, tot i que el tipus de canvi que maplicaria seria de 3800 quan l’oficial estava en 4400, es a dir, una comissió oculta del 15%. No em va quedar res més que acceptar-ho i canviar 100€ per poder pagar l’hotel, la sortida per veure balenes i menjar durant 3 dies. A mes mi vaig comprar una cervesa sent aquesta la primera que em prenia en tot el viatge, però és que la calor i la caminada quasi que m’hi van obligar.
Tot i l’altíssima comissió que vaig pagar, el fet de disposar de diners suposa tal alegria que ho eclipsa tot, doncs per una estona no tenia gens clar que n’aconseguis. Primer vaig pagar els 273000 de l’hotel, uns 70€, i li vaig preguntar la propietari si em recomana alguna agencia en concret per anar a veure les balenes, cosa que va fer donant-me el telèfon d’una persona, en Cristian, a qui trucaria l’endemà. De totes maneres, el preu era el mateix a tot arreu, doncs als 3 llocs on ja havia preguntat i fins i tot el propi Cristian, costaven 50.000, poc més de 10€.
I amb la feina feta i encara alucinant per aquell poble, vaig anar a dormir quan tot just eren les 20h, ben cansat però amb ganes de despertarme ben aviat l’endemà per seguir coneixent jianchaco i anar a veure balenes.
by guillem | gen. 5, 2023 | Colòmbia i Mèxic 2022
Marxava de juanchaco, probablement el poble més rural on havia dormit mai, per passar dues nits a Cali. Primer hauria d’agafar una llanxa ràpida fins a Buenaventura i d’allà agafar un minibus fins a Cali.
El día es despertava plovent i no pararia fins arribar a Buenaventura. Per sort ja sabia que aquesta zona era plujosa per lo qu anava ben preparat amb capalina i funda per la motxilla.
Tot i que amb cert retard, vam arribar bé a Buenaventura, rorni que allà vaig tornar a tenir algun problema per aconseguir efectiu tot i que es va solventar molt millor que a jianchaco. Per cert, que sortint del muelle turístico va ser quan em vaig trobar la dona que 3 dies abans m’havia vengut un cafe i que em va saludar efusivament, una mostra de l’hospitalitat dels colombians. Va ser mentre intentava creuar un carrer molt transitat i que aquella mateixa dona em va dir que creues tal qual, així que després dacomiadrnos, vaig creuar-lo tal qual entre mig de cotxes i motos circulant com bojos. Fins i tot una dona local va córrer darrere meu en veurem cruar tant decidit mentre em deia, si usted cruza yo también. De fet això és el que s’ha de fer, creuar amb decisió i sense aturar-se, el més ràpid possible, d’aquesta manera ningú s’enfada ni et pita.
Em quedaven 29800 en efectiu i ja sabia que el minibus fins a Cali costava 30000. Tenia l’esperança de poder pagar amb targeta tot i que a l’anada no es podia, per lo que suposava que ara tampoc. En qualsevol cas vaig anar directament a la terminal d’autobusos a 5 minuts caminant del moll per preguntar. I efectivament em varen confirmar que eren 30000 i només acceptaven efectiu.
Vaig sortir a buscar un caixer automàtic però al primer, de Bancolombia, només acceptaven targetes colombianes, i al segon no ho se però crec que el mateix, però no em va funcionar cap de les dues targetes que portava.
Vaig preguntar a un home allà davant mateix del caixer i em va dir que hi havia les caixers però a 5 illes, i una casa de canvi però tambe molt lluny.
Era massa lluny per anar-hi caminant amb la calor que feia i arrossegant l’equipatge, però a la vegada em feia ràbia hbaer de gastar en un taxi tan sols per aconseguir efectiu. Després de provar varies vegades al caixer sense èxit, em vaig dinar per vençut i vaig decidir agafar una mototaxi per anar a canviar euros per pesos. Vaig decidir canviar divisa i no buscar un altre caixer perquè alla no hi havia cap Scotiabank, que era l’únic que no cobrava comissió per retirar efectiu, per lo que la intenció era canviar el mínim possible per no perdre massa diners amb co.issions, i un cop a Cali buscar un Scotiabank i retirar força més en efectiu.
El mateix senyor va parlar amb un mototaxista d’allà per explicar-li on havia d’anar i vam pactar un preu de 5000, poc més d’un euro, per portar-me fins la casa de canvi i després a la terminal. El preu estava bé però no deixava de ser tan sols per canviar divisa, per lo que si ho considerava una comissió per aconseguir efectiu era considerable. En ualsevol cas no tenia cap més opció.
Per sort,el tipus de canvi que em van aplicar va ser molt bo, de 4400 quan l’oficial estava per 4450, fins i tot era un millor tipus de canvi que el que hauria aplicat Revolut per ser cap de setmana.
Per cert, que de camí a la terminal, vam veure dos policies que entraven pistola en mà a un local. El taxista no hi va fer ni cas però jo em vaig quedar força sorprès.
Almenys el trajecte va ser curiós tenint en compte que anàvem dos en una moto i jo amb la maleta i la motxilla, tot un espectacle.
Epr la resta tot bé. El minibus va sortir al cap de 10 minuts despwrar a la terminal i el trajecte va ser molt més ràpid que el de l’anada, 3 hores. A mes, el trajecte és una passada per les vistes i el xofer era molt ràpid i atent, preguntant-me a quina parada preferia baixar i informant-ne que allà podia agafar un taxi sense problemes.
El de l’hotel em va aconsellar prèviament que agafes un taxi i no el transport públic, i que em costaria uns 6000. Vaig preguntar al primer taxista i em va dir 7000, uns 1,50€. No vaig discutir-ho, vaig pujar i en uns 10 minuts ja era davant l’hotel, o més ben dit, bloc de petits apartaments, doncs es tractava d’una habitació amb bany i cuina. Amb tot, finalment encara quedaven 10 minuts per les 14h quan arribava, força abans del previst.
by guillem | gen. 5, 2023 | Colòmbia i Mèxic 2022
Abans diniciar el viatge ja havia reservat el bus de Cali a Medellín amb l’empresa Arauca per 71000, uns 12€. El bus sortia a les 6:30 y a les 5 del matí ja estava preparat per agafar un Cabify o Uber per primera vegada. Ja havia utilitzat un servei similar a Malàisia, pero un uber mai.
Primer ho vaig intentar amb Cabify perquè tenia un descompte i sortia força més barat, però el problema va ser que dels 4 conductors que vaig intentar, cap va acceptar el viatge. Així que després d’intentar-ho uns 20 minuts vaig decidir provar mab uber, i tot i que era més car, també va ser molt més ràpid, de fer en menys de 5 minuts el xofer ja era a la porta dels apartaments, i al cap de menys de 10 minuts i per 7000 ja arribàvem a la terminal de busos de cali, arribant quasi una hora abans de la sortida del bus.
Allà a la terminal em vaig trobar el mateix xofer que ens havia portat de Buenaventura a Cali que encara es recordava perfectament de mi. Ens vam saludar i em va preguntar perquè no feia aquell trajecte en avió, snlo que li vaig respondre que era força més car, cosa que li va estranyar, tot i que jo ja ho ha la mirat i amb equipatge i tot no sortia per menys de 60€, mentre que el bus sortia per uns 17€.
Per cert, que en un primer moment els apareixia com que no había pagat el bitllet, però després de comprovar-ho van verificar que si i vam marxar cap a les 6:45h.
El camí va ser molt entretingut i interessant passant per uns paisatges increïbles. El problema va ser uqe el trajecte que havia de durar 8 hores i mitja en va acabar durant 12 degut a obres pel camí i a l’entrada de Medellín. L’hora prevista d’arribada era a les 15h i vam arribar quasi a les 19h quan ja era completament fosc a Medellín. I arribar de nit a una ciutat com Medellín no és massa agradable.
Com sempre, fora la terminal un munt de taxistes molestant mentre jo provava de demanar un Cabify de nou, i de nou no va haver-hi manera. Els.pocs conductors disponibles no acceptaven el viatge fins que al cap de 15 minuts ja no vaig voler esperar més doncs ja eren quasi les 19:30h. Vaig tornar a demanar un uber que de nou va arribar en 5 minuts.
El trajecte va durar una mica més de 10 minuts però no va sortir massa car, 10000, uns 2€.
L’hotel estava al centre de Medellín a pocs minuts caminant del centre històric i dels llocs més visitats. Molt bé per poder veure-ho quasi tot sense haver d’agafar transport públic tot i que la zona no era del tot segura. De fet quan marxava de Medellín 5 dies després, a l’aeroport vaig estar parlant una estona amb una local i em va dir que no tan sols els de Medellín van pasejar per aquella zona. En qualsevol cas jo no vaig tenir cap problema perquè vigilo molt, tot i que en una ocasió estic segur que un noi em va intentar roba el telèfon quan estava fent una foto a la plaça Berrio, doncs ja el vaig veure que em mirava fins que el tenia darrere esperant a que em despistes, però quan va veure qje el mirava fixament va marxar. De fet quasi no vaig fer fotos justament perque cridava massa que era turista.
Això sí, la zona era plena de restaurants i de moviment, un caos molt autèntic i entranyable, com a mi m’agrada. Les recepcionistes de l’hotel eren molt atentes i només arribar ja em van aconsellar que no sortís més tard de les 20h i que si hi feia tornes sempre en taxi, així que vaig deixar la maleta i vaig sortir ràpid a comprar el sopar quan tot just eren les 20h.
Just davant de l’hotel hi havia un restaurant d’arrossos i carns on ja quasi no els quedava res i on estaven a punt de tancar, però encara vaig poder demanar un arròs paisa per emportar, un plat típic de Medellín que em vaig menjar molt a gust a l’habitació.
