15/07 Tercer dia a Tuxtepec: Aniversari Cheli

Ens vam despertar cap a les 10:30h del matí, em volia despertar abans però em costa dormir menys de 8 hores. Estava sol ja que l’Emma treballava aquell dia i l’endemà fins les 13h, sent ja els dos últims dies abans de vacances.

Com sempre em vaig prendre un cafè mentre mirava correus i preparava el lloc web que utilitzaria per a portar els comptes del viver de l’Emma, doncs fins aleshores ho apuntava en una llibreta. Ja ho tenia mig decidit però ho vaig acabar de confirar, utilitzaria Akaunting, open source i instal·lable a través de Softacolous.

Vaig escriure una mica el diari, ja que intento almenys escriure un paràgraf com a mínim cada dia, em vaig dutxar i cap a les 12:15h vaig anar a buscar l’urbano, que és el transport públic de Tuxtepec i altres ciutats. Son minibusos molt vells que costen 8 pesos, uns 0,30€ a qualsevol destí.

La parada està a uns 2 minuts caminant de casa l’Emma i des de que hi vaig arribar, en uns 5 minuts ja va passar, per lo que tot plegat molt be. A mes m’encanta anar en aquests busos i en qualsevol transport públic en general, doncs és la manera com es mouen els locals i en aquest cas és tot molt autèntic.

Al cap d’uns 15 minuts vam arribar al mur del cementiri que ja em coneixia, i després de confirmar-ho amb el xofer, vaig baixar. Des d’alla a l’escola hi havia uns 2 minuts caminant.

Vaig arribar a la porta cap a les 12:45h per lo que tot plegat va anar molt millor del que creia. Fora ja hi havia unes 7 o 8 persones esperant. La calor era insoportable i tots intentàvem posar-nos sota l’ombra de l’arbre que hi ha just a l’entrada de l’escola.

A pocs minuts per les 13h varen obrir les portes i la gent va anar entrant. Jo em vaig quedar fora ja que no sabia on havia d’anar ni tan sols que havia de fer, fins que l’Emma em va trucar, em va veure des de dins l’escola i em va dir que entrés. Vaig entrar i vaig caminar per on caminava tothom fins arribar a una espècie de recpepció o consergeria on ja estava ella just a l’altra banda. Vaig passar i vam anar cap a la seva classe, o sala com li diuen ells.

Quan hi vam arribar encara hi quedaven 4 o 5 nens que els havien d’anar a buscar els pares. També hi havia les seves dues asistents a qui em va presentar. Però abans d’arribar-hi, vam trobar a l’Andrea, la seva antiga assistent i a qui ja havia conegut l’any anterior. Era una noia que em va caure molt be, doncs se la veia molt legal i molt bona noia. De fet emv a donar uan abraçada al veure’m doncs havíem passat moltes estones junts feia un any.

L’Emma em va ensenyar una mica la seva sala, amb les cadiretes ptites, els carretons, la decoració que molta d’ella l’havia feta ella mateixa, etc.

Quan ja varen venir a recollir l’últim nen, va acabar de recollir algunes coses i ja vàrem marxar. Havíem d’anar al seu viver, però el que jo no sabia és que s’hi podia anar caminant, així que vam sortir i caminant uns 5 minuts vam arribar al viver. Abans d’arribar-hi vam passar per un mini súper del cstat a comprar cafè i una cervesa. Quan vam anar cap al viver l’Emma em va demanar que entrés jo primer per veure que feia el seu treballador. Hi vaig entrar i estava mirant el mòbil…

Em vaig presentar i a continuació ja va entrar l’Emma dient-li coses. Jo anava mirant el viver sorprès, doncs era força mes gran del que m’esperava. Ja l’havia vist en fotos però evidentment no es podia apreciar be lo gran que era. Amb moltes plantes i tot plegat molt ben organitzat. Em va sorprendre la bona feina feta per l’Emma.

Van entrar uns clients i l’Emma es va atendre tal com sap fer ella, doncs s’ha de dir que porta un comercial dins. Li anava preguntant coses al treballador suposo que per comprovar si sabia les coses i la veritat és que el noi si que ho recordava quasi tot.

Quan varen marxar vam mirar les llibretes on s’apuntaven les ventes doncs m’enduria una ja completa per passar-ho a la web.

Mentre érem allà, l’Emma va dir que no trobava el mòbil. Després depensar uns segons va dir que creia que se l’havia deixat al mini súper d’abans. Hi vaig anar, vaig preguntar al noi de la caixa que ens havia cobrat i em va dir que no, però aleshores i una altra treballadora va preguntar-me com era. Li vaig dir que tenia una tapa de llibre i ella va preguntar quin dibuix hi apareixia. Li vaig dir que no ho sabia erò que ho podia anar a preguntar, a lo que va respondre que no feia falta dient-li al noi que estava en un calaix de la caixa. Efectivament se l’havia deixat allà sobre i encara sort que l’havia trobat aquella dona.

Li vaig portar, quedant-se ella i tots mes tranquils, i després de fer alguna cosa mes ja vam marxar. Vam passar per una carnisseria tambñe d’allà al costat a comprar bistecs de terners arrebossats, que allà es diuen res a la milanesa, i carn al pastor. Després ja vam agafar un taxi i cap a casa.

En arribar l’Emma ja va preparar la carnd e vedella arrebossada i vam dinar la carn amb tortillas i salsa picant, com sempre és clar, I després, com quasi sempre també, a fer la migdiada

13/07 Primer dia Tuxtepec

Em vaig despertar a les 14:30h després d’haver dormit 10 hores seguides sense despertar-me ni una sola vegada.

L’Emma no hi era, però encara no m’havia pres ni el cafè que ja va arribar. Estava encara mig encarcarat de tant dormir i mig despertant-me, que l’Emma em va dir que ja havíem de marxar doncs ens havien convidat a una festa d’en Marlon, el fill de la Lola, la dona del seu germà Chicho.

A mi haver de marxar tant ràpid sense haver-me pres un cafè amb tranquilitat m’emprenya una mica, així que li vaig dir que abans m’havia de prendre el cafè, dutxar-me i vestir-me. És cert que ja m’havia avisat de la festa, però no sabia que seria tant aviat.

Així que em vaig prendre ràpid el cafè, em vaig dutxar i em vaig vestir amb la millor roba que portava, que era un panataló blau i un polo. De totes maneres finalment vam acabar marxant quasi a les 17h, doncs l’Emma es va estirar i es va mig adormir, temps que vaig aprofitar per mirar correus i escriure una mica el diari.

Quasi a les 17h vam sortir a buscar un taxi per anar fins al saló on es feia la festa. El saló estava molt a prop d’on havia llogat l’apartament els dos últims anys, per lo que ja em coneixia una mica la zona. El saló era gran amb unes 10 taules on ja molts dels convidats ja havien dinat, hi havia un pallasso preparant-se per l’actuació i fins i tot hi havia una piscina en un pati.

Però abans vàrem passar pel Chedraui que tantes vegades havia anat els anys anteriors a comprar el regal pel nen i alguna cosa mes.

Al primer que vàrem saludar va ser al festejat, al Marlon, un nen que feia 7 anys però ja molt educat i simpàtic.

A fora al pati hi havia la Lola, la mare del festejat i dues de les germanes seves que estaven preparant el dinar en dues olles enormes. Vam entrar després de saludar i vam seure en una de les taules ja ocupada per un matrimoni i la seva filla. No els coneixiem però allà no passa res, seus i ja està.

Ens van portar el menjar, que era un plat amb pollastre, uns mica d’espaguettis, puré de patata i una salsa de xile molt picant. Mentre menjàvem va arribar una de les germanes de l’Emma, la Xochitl que encara no la coneixia. Ens va presentar a ella i a la seva filla Alin. Una mica mes tard va arribar el germà, en Chicho que si que ja el coneixia dels altres anys.

El pallasso primer va començar la seva actuació al pati fins que un nen va caure degut a l’aigua que hi havia per terra de la piscina i va decidir seguir a dins, per lo que quasi tota l’actuació la vàrem poder veure, i de fet va ser prou divertida. Feia des de pinyates que eren ninots, el joc de la cadira, concurs d’acnseguir coses d’entre els assistents i altres jocs molt divertits.

Finalment en Marlon seia a la taula presidencial amb el pastís a bufar les espelmes amb els nens darrere i tots cantant les Mañanitas, la cançó típica a Mèxic per felicitar un aniversari. Després de bufar les espelmes li varen donar els regals un per un i la Lola va repartir el pastís entre tots els assistents. Evidentment no en va tocar massa, doncs érem molts, però estava molt bo.

I al cap de poca estona l’Emma i jo ja vàrem marxar cap a casa seva. Havíem passat una bona tarda, havia conegut a part de la família de l’Emma que no coneixia i m’havia retrobat amb el Chicho.

Eren quasi les 20h quan arribàvem a casa seva on jo vaig segur descansant una mica després d’organitzar be totes les meves coses, doncs allà ja m’hi quedaria un mes. No tenia massa son però la veritat és que encara em sentia una mica cansat. Amb 39 anys ja costa molt recuperar-se de quasi 40 hores sense dormir, agafant dos avions i un autobús.

Cap a les 9:30h ja teníem gana ja que el plat de la festa no va ser massa per lo que vam anar a sopar a una taqueria a 3 minuts caminant de casa l’Emma. Un cop allà jo vaig demanar un suizo, que era carn de vedella, amb ceba i formatge junt a 6 tortillas, que li diuen ells, que son el que utilitzen per fer els tacos. A mes vaig demanar 5 tacos el pastor, que son de carn de porc, ceba i filantro, que és una verdura. L’Emma per la seva part 5 tacos el pastor. Tot plegat estava boníssim. M’encanta com preparan la carn i lo bo que queda junt amb les tortillas i la ceba. Un cop m’ho vaig acabar tot, no és que tingués mes gana però si em venia de gust mes tacos, així que en vaig demanar mes però ja se’ls havia acabat la carn, doncs ja eren les 22:15h i era un restaurant amb molta clientela, així que em vaig menjar només el que l’Emma va deixar. I tot plegat 60 pesos, poc menys de 3€. A Mèxic pots menjar molt bo i fins a no poder mes per preus molt baixos.

Cap a 22:30h tornàvem a casa l’Emma ja a dormir, doncs tot i que jo m’havia despertat tard, ja notava que tenia prou son com per dormir 8 hores seguides.

12/07 De camí a Tuxtepec

A les 11h arribàvem a Mèxic tot i que l’hora local ja era les 13h. Ja havia omplert el document d’entrada que s’ha de presentar al control d’immigració i que donen al mateix avió. A les 17h tenia ja reservat el bus que sortia des de la terminal TAPO de Ciutat de Mèxic amb destinació a Tuxtepec, per lo que tenia 4 hores per passar el control, arribar a la terminal i per fi menjar tot el que volgués en algun lloc ambulant, ja només pensava en tacos, tortas i tostadas.

Com ja acostumava a fer sempre que havia de passar un control d’aduanes, inetnatava adelantar a tothom que podia per no trobar-me massa cua, ia questa vegada entre que vaig sortir dels primers de l’avió i que vaig adelantar força, quasi vaig tornar a ser dels primers en arribar. Al cap de pocs minuts ja em va tocar però en arribar la agent em va dir que faltaven uns camps per omplir. Increíble, una merda de formulari que no se sap ben be perquè serveix i a sobre amb camps mig amagats. Vaig haver d’anar a omplir-los i tornar, per sort no em van obligar a fer tota la cua sino que vaig passar un cop omplert tot el formulari.

Em va preguntar el motiu i els dies d’estada, responent-li turisme i 35 i cap a dins.

Un cop a Mèxic havia d’anar fins la terminal d’autobusos TAPO que està força a prop però és recomanable anar-hi en taxi segur o Metrobus. El taxi segur pot sortir per uns 150 pesos i el metrobus per 30, així que jo tenia clar com hi aniria.

Primer vaig anar per les cases de canvi de l’aeroport preguntant si em podien canviar els ringgits, però enlloc els acceptaven, aixíq ue de moment me’ls hauria de menjar.

Després a vaig sortir cap a a fora i de seguida vaig trobar la parada del Metrobus. Vaig preguntar quin anava a San Lazaro, la parada que quedava al costat de la terminal d’autobusos i on carregar la targeta per pagar, doncs el metrobus de Ciutat de Mèxic no es paga al conductor sino que s’ha de comprar i carregar una targeta i passar-la per una màquina al pujar al bus iq ue descompte el preu del trajecte. Jo ja tenia la targeta de l’any antrior quan ja havia estat a Ciutat de Mèxic, a mes encara hiq uedaven 4 pesos de saldo. El que havia de comprovar és si encara servia i si encara tenia els 4 pesos disponibles.

Aixíq ue vaig anar fins la màquina, vaig mirar el saldo i efectivament la targeta encara era vàlida i encara hi havia els 4 pesos. En aquell moment jo estava convençut que el trajecte costava 16 pesos tot i que m’equivocava, així que vaig anar a comprar un cafè al 7eleven per tenir canvi i vaig carregar-hi 20 pesos, quedant així 24 pesos a la targeta. Inmediatament vaig anar a la parada on el bus passava cada 15 minuts per lo que anava realment be, i al pujar, em van dir que si fos el típic turista que no s’entera de res, que havia de pagar amb targeta responent-lis que ja ho sabia, però al preguntar jo el preu em van dir que eren 30, per lo que vaig haver de baixar, anar a carregar 6 pesos mes i esperar al pròxim. Amb tot ja eren les 13:30h però encara tenia temps i de sobra, doncs fins a la terminal d’atobusos no hi havia mes de 15 minuts.

Encara m’estava prenent el cafè quan ja va arribar el bus, ben puntual a les 13:45h. Vaig passar la targeta i va aparèixer el tick verd que indica pagament correcte, per lo que ja estava de camí a la terminal, tot sol al bus i amb el cafè. Perfecte.

Primer vaig seguir una mica a Google Maps per on anàvem però ho vaig deixar ja que ja sabia com era la parada on havia de baixar.

Al cap d’uns 15 minuts vam arribar a la parada de san Lazaro on vaog baixar i ja només havia de creuar el carrer per entrar a la terninal. Un any després i per primera vegada en aquell viatge, tornava a ser en aquella terminal i per tant a zona coneguda. Ja podia caminar directament cap a les taquilles doncs ja sabia perfectament on eren. A mes sabia perfectament on esperar, doncs no era a sortides sino a arribades, doncs allà hi havia menys gent, carregadors pel mòbil i xarxa wifi molt ràpida.

Vaig veure una botiga de Telcel i vaig entrar a preguntar els preus, suposant que aquí ja serien diferents als de l’aeroport. I efectivament, em varen dir que podia comprar una SIM amb número nou per 120 pesos amb 1500MB de dades i trucades i SMS il·limitats. Jo sabia que 300MB costaven 50 pesos, per lo que aquest preu em va semblar perfecte. Així que la vaig comprar, li vaig demanar un punxó per obrir la ranura de la SIM i allà mateix la vaig posar. Per cert que quan vaig treure la ranura, l’altra SIM va caure a terra amb la mala sort de caure en uan espècie de claveguera que per sort vaig poder aixecar i recuperar la SIM. Realment vaig tenir molta sort perquè va caure a un centímetre del conducta de l’aigua on ja l’hauria perduda. Cal tenir en compte que necessito el meu número d’Espanya per a fer certes operacions bancàries, per lo que m’hauria quedat la resta del viatge sense poder fer-les.

Vaig activar la SIM, la vaig provar i tot anava perfecte. Vaig mirar els MB disponibles i per sorpresa en tenia 3000, el doble del que m’havien dit. Amb això ja en tenia per tots els dies que estaria a Mèxic.

Primer vaig anar a les taquilles a confirmar que el bitllet electrònic que tenia era correcte i ja era suficient, cosa que em varen confirmar. I després ràpidament a comprar menjar a un lloc ambulant que hi havia dins la pròpia terminal i on venien tacos, tortas i altres coses típiques mexicanes que em moria de ganes de menjar. Vaig demanar dos tacos de canasta i torta a la milanesa. La torta és una espècie d’entrepà en aquest cas de pollastre arrebossat i altres ingredients. El pa està mig torrat i està tot plegat molt bo. Els tacos eren de frijoles, verdures i carn de porc. Entre que feia un any que no en menjava i que portava mes d’un dia sense menjar carn, tot plegat em va sentar mes que be, com ho necessitava! A mes tornava a preus barats, tot plegat 52 pesos, poc mes de 2€.

Després em vaig anar a canviar de roba al lavabo i a rentar-me una mica i com nou. A les 16h ja a punt per anar cap a la porta 7 de la terminal per agafar el bus.

A les 16:45h ja van anunciar el bus amb destinació Tuxtepec per lo que ja ens vàrem anar posant a la cua. I al cap de 10 minuts vam començar a passar pel control, doncs com en un aeroport, abans de pujar al bus has de passar per un control de metalls, un registre addicional mentre una altra agent registre l’equipatge. Tot plegat em sembla perfecte.

Jo anava al seient 8, a finestra, i al costat em va tocar un senyor de 50 anys del qual ens acabaríem fent, com a mínim, coneguts.

El trajecte duraria unes 8 hores que es farien mes llargues de lo normal degut a les ja mes de 24 hores que feia que estava entre avions, escales i busos. Les primeres 2 hores vaig dormir una mica. Després vaig escriure el diari mentre parlava uan mica amb l’Emma per anar quedant per l’arribada, doncs aquesta vegada em quedaria a casa seva. Cap a les 21h que vam fer una parada en el lloc típic, de fet ja recordava haver parat allà en una altra ocasió que també vaig fer aquest trajecte. Allà em vaig demanar un capuccino per 20 pesos, uns 0,90€ i ja era el tercer que em prenia des de que havia arribat a Mèxic.

Ja feia estona que plovia i aquí seguia plovent. De fet pel camí fins allà va ploure amb força fins i tot amb llamps caient molt a prop.

Al cap d’uns 10 minuts vam tornar al bus a seguir el camí. Jo amb el capuccino que em va sentar mes que be. Ja havia dormit una mica i ara a mes tenia el cafè, per lo que per mi dormir mes ja no era una opció. vaig anar escrivint el diari i de tant en tant seguia per Google Maps per on anàvem, doncs el camí se m’estava fent realment llarg. A mes ja estava una mica nerviós per la retrobada a Tuxtepec, doncs fins aleshores literalment no havia tingut temps de posar-me’n, però ara ja ho tenia tot fet, ja només em quedava arribar. L’Emma també estava força nerviosa, de fet molt mes que jo, doncs no parava de preguntar-me per on anava, almenys ara ens podíem trucar o enviar Whatsapp’s.

Cap a les 22h el senyor del costat es va despertar, doncs portava tot el camí dormint, i vam començar a parlar. Ja no recordo de què vàrem començar a parlar però la qüestió és que vam acabar parlant d’un munt de temes i durant 3 hores, de fet fins arribar a Tuxtepec i acasa l’Emma, doncs vam acabar compratint taxi.

Primer vam parlar de la seva feina, uan fàbrica de Nissan i pel que deia estaven a punt de tancar o almenys de fer una reestructuració de personal que el deixaria sense feina després de 26 anys treballant. Em va arlar d’un restaurant que tenia a Tuxtepec amb la seva dona i que ara s’hi dedicaria mes. Després vam parlar de la situació de Tuxtepec i de Mèxic en general, em va parlar de Agudas Calientes, d’on ell era i de la feria de San MArco que s’hi feia, la segona mes gran de Mèxic. Li vaig parlar dels meus viages i de les ciutats que ja coneixia de Mèxic, del que em dedicava, o fins i tot del sistema de pensions a Mèxic, que pel que es veu existeix una espècie de pla de pensions aportat per l’empresa però que alguna vegada mes d’un ja s’havia quedat sense perquè els diners desapareixien. I de moltes coses mes, la veritat és que ell, al igual que jo, érem dues persones amb coneixement de molts temes i anàvem passant d’un a l’altre contínuament. Va ser una conversa molt interessant que va fer que les 3 hores que quedaven passessin molt mes ràpid.

El que si li preocupava molt i ho vigilava molt era el tema de la seguretat. Sempre agafava taxis seguros o anava amb taxistes ja coneguts. Nosaltres arribaríem a Tuxtepec cap a la 1h, per lo que s’havia de vigilar una mica. Jo li vaig dir que pensava agafar un taxi allà ala terminal i ell em va dir que el vindria a buscar un amic seu taxista. Li vaig dir que anava a la Colonia Grajales i ell va trucar a la seva dona per preguntar-li si sabia on era, i justament estava una mica abans d’on ell anava, a la colonia Nueva Era, per lo que em va proposar de compartir el taxi ja que jo baixaria abans.

A priori pot semlar una mica arriscat però amb la conversa que havíem tingut i la que ell havia tingut amb la seva dona, em va donar prou confiança. Sempre hi ha cert risc, però la veritat és que se’m dona molt be detectar el perill i la gent de confiança, i aquell home em va semblar de molta confiança, almenys molt mes que quaslevol dels taxistes que pogués haver esperant a la terminal. Així que li vaig dir que si i ho vaig comunicar a l’Emma que no li va fer gens de gràcia, de fet em va demanar que li passés el número del taxi quan el veiés.

Al arribar a Tuxtepec vaig tenir una altra d’aquelles sensacions entre nerviosisme i emoció. Tuxtepec s’estava convertint en la meva segona casa i tornar-hi després d’un any feia molta il·lusió. Veure aquells carrers novament, el riu, les cases i finalment la terminal era fins i tot gratificant després d’haver fet tants kilòmetres aquell mateux dia des de Honolulu i mes tennt en compte que hi arribava per primera vegada per l’oest, haven fet el camí mes llarg possible des de Barcelona. Havia sigut llarg, havia costat, però ja era allà.

Eren la 1 quan baixàvem del bus, recollíem l’equipatge i sortíem de la terminal. La prova mes clara de que era a Tuxtepec era la calor que feia tot i ser de matinada. Calor i sobretot molta xafugor.

Ell va trucar a la seva dona i al seu amic taxista que va arribar en uns 5 minuts. Jo vaig trucar a l’Emma per dir-li que ja pujava al taxi i ella no es fiava. Em va demanar que li donés el número del taxi, que era el 310 i que li vaig haver de dir baixet ja que estava enmig de tots dos.

Vaig posar el carrer de casa l’Emma a Google Maps i el taxista va anar pel camí marcat tota l’estona fins arribar sense problemes al cap de 5 minuts al destí. A la porta de fora ja estava l’Emma esperant i el noi, amb la seva desconfiança, se la va quedar mirant fins que al cap d’uns segons em va preguntar: Te estan esperando? A lo que li vaig respondre que si quedant-se mes tranquil, doncs em va donar la sensació que es pensava que ja li preparava uan emboscada.

Vaig pagar els 25 pesos que valen quasi totes es carreres a Tuxtepec, em vaig acomiadar de l’amic del bus,q ue encara ni sabia com es deia, i vaig entrar a casa l’Emma. Ella se la veia mes tranquila de veure que havia arribat be tot iq ue em va tornar a dir que no li havia agradat que anés amb aquells, a lo que li vaig respondre que jo no vaig amb qualsevol, que ja prenc les meves mesures de seguretat i si havia decidit venir amb ells era per alguna cosa. A mes, a ella encara li feia menys gràcia que a mi que agafés un taxi de la terminal.

Ens vam saludar i després d’ensenyar-me una mica la casa ja vam seure a la taula on ja m’havia deixat preparats els 6 antojitos que li havia demanat aquella mateixa tarda. Els antojitos son com torrades rodones amb carn, formatge, verdures, etc. depenent de cada un, i que a mi m’agraden molt, és de fet de lo que mes m’agrada de Mèxic i sobretot aquells, que els feien en un restaurant concret. Per la tarda els va demanar, abans d’arribar jo els va escalfar i ja els tenia a punt a la taula.

Ja estava a la meva destinació final, amb el menjar que mes ganes tenia de tornar a menjar i amb la persona que mes ganes tenia de tornar a veure. Tot era perfecte.

Em vaig menjar els antojitos mentre comentàvem els viatge, sobretot el trajecte fins allà, comentàvem alguna cosa de la casa i en general ens posàvem una mica al dia. Si la felicitat existeix, aquell moment ho era.

Cap a les dues de la matinada ja anàvem a dormir, doncs per mi sobretot, aquell havia sigut un dia molt llarg, un dia de quasi 40 hores.

11/07 De camí a Mèxic

Em vaig despertar a les 6:45h i començava i un dels trajectes mes llargs del viatge, doncs el pròxim llit on acabaria dormint seria a Tuxtepec, Oaxaca, Mèxic mentre que ara estava a Honolulu. El vol sortia a les 15:00h per lo que volia sortir del hostel entre les 10:30 i 11h.

Quan em vaig aixecar vaig veure que hi havia un altre noi a l’habitació. Havia fet el checkin quan ja estàvem tots dormint i, almenys jo, ni m’havia enterat. Això és respecte.

Em vaig dutxar i vaig anar a prendre el primer dels dos cafès mentre mirava correus i escrivia el diari. A les 8:30h vaig anar a acabar de guardar-ho tot a la maleta i a posar el mòbil a carregar. A les 9:30h un altre cafè mentre acabava de mirar tots els correus i alguns tipus de canvi que m’interesaven per si podia canviar els ringgits que em quedaven a algun lloc. I a les 10:30h última repassada a l’habitació per tal de no deixar-me res i ja vaig anar a fer el checkout. Simplement havia de portar els llençols i la tovallola a la recepció i ja podia marxar.

Així doncs cap a les 10:30h iniciava el trajecte d’unes 36 hores fins a Tuxtepec, fent parades a Los Ángeles i a Ciutat de Mèxic.

Fins l’aeroport de Honolulu hi aniria amb el bus públic, que n’hauria d’agafar dos. SI tot anava be en poc mes d’una hora ja podria arribar-hi. Primer havia d’agafar el número 6 que passava pel carrer de sota del hostel, a uns 3 minuts caminant, per lo que m’anava perfecte. Ja vaig sortir tenint en compte l’horari que deia Google Maps i que efectivament es va complir prou be, doncs en principi passava a les 10:30h i va passar a les 10:33h.

Vaig comprar un pas per un dia ja que tenien el mateix preu que els dos busos que hauria d’agafar, i d’aquesta manera no hauria de pagar mes si m’equivocava o havia d’agafar un tercer bus pel motiu que fos. A mes vaig aprofitar per pagar amb tota la morralla que tenia, que era molta, i ja em vaig quedar només amb $3,25.

Al cap d’uns 30 minuts vam arribar a la parada on havia de baixar, caminar uns metres fins a l’altra parada on agafar el bus 20 i que ja em deixaria a l’aeroport. En aquella parada em va semblar que un avi que hi havia allà assegut s’estava fumant un porro, i això que a les parades està prohibit fumar, qualsevol cosa és clar…

El 20 va tardar uns 20 minuts en arribar, per lo que eren les 11:20h quan hi pujava. A mes anava completament ple així que em va tocar estar bona part del trajecte de peu. Almenys ja veia gent amb maletes senyal de que ja anava directe a l’aeroport.

Cap a les 12h arribava a l’aeroport amb temps suficient per anar a fer el checkin i passar el control de seguretat.

El bus ens va deixa a la terminal 1. Jo en aquell moment ni sabia que n’hi havia 2 ni a quina havia d’anar. Allà a la 1 veia que hi havia 4 lobbies, un d’ells per vols internacionals, així que vaig pensar ue hauria d’entrar a aquell.

Primer vaig menjarme els sandvitxos i després vaig anar a buscar la zona per fumar. Però no hi havia manera de trobar-la. Finalment i al cap de 10 minuts buscant vaig veure el cartell que deia que era baixant, i quan vaig baixar em vaig trobar que acabava d’arribar al lloc on havia arribat el meu vol. Estava a la terminal 2 i aquella era la que em coneixia.

Vaig anar a funar i quan ja tornava cap a la T1 vaig veure que des de la T2 també hi havia sortides internacionals. Estupendo, ja no sabia a quina havia d’anar, per lo que vaig anar a preguntar a unloc d’informació que ja em coneixia. Allà em van preguntar la companyia i al dir-los Delta em van dir que era alla a la T2 al lobby 7. Doncs menys mal qu3 vaig preguntar perquè jo ja anava a entrar a la T1.

Així que vaig anar dins al lobby 7 que estava a quasi 10 minuts caminant fins a trobar els moatrdaors de Delta. Amb tots plegat ja eren les 12:30h.

Li vaig dir a la dona que organitzava la cua que només volia fer el checkin i ella em va dir que podia anar a les màquines a lo que li vaig respondre que ja tenia un email infornantme que el checkin l’hauria de fer amb un agent. Com si jo no sabés fer el checkin on-line o a les màquines…

Quan em va tocar, em van haver de fer un munt de preguntes, motiu pel qual no podia fer el checkin a la màquina ni online. Per exemple havien de saber quants dies estaria a Mèxic, si tenia ja el bitllet de sortida o la direcció on em quedaria. Almenys la noia que em va tocar era molt amable, em repetia tot allò que no entenia i em va explicar molt be el que hauria de fer a Los Ángeles, on faria l’escala, doncs allà hauria de fer un altre checkin. Li vaig preguntar on estavavla porta d’embarcament i em va dir que en aquella termina, així que encara sort que vaig anar a fumar i vaig veure aquesta terminal, la 2, perquè sino hauria entrat a la 1 i ves a saber quan hauria averiguat que no era allà, doncs sembloava que la terminal depenia mes de la companyia que no pas del destí del vol.

Amb tot plegat ja eren quasi les 13 hores per lo que al final tampoc vaig anar tant sobrat de temps. Vaig anar a fumar un piti i ja a passar el control de seguretat.

Com sol passar a EUA, hi havia un gos detector de drogues abans de passar el control. Tot plegat ho vaig passar sense que em paressin ni em fessin cap registre addicional. Per cert,q ue un cop passat el control em vaig trobar una bateria externa tirada a terra que molt amablement vaig donar a una agent del control. No sé si se la deurien quedar ells o la varen portar a algun lloc d’objecets perduts, en quaslevol cas en aquell moment em va sortir la vena amable i no me la vaig quedar. A mes jo a en portava una que es veia millor i mes nova que aquella.

El camí fins a la porta d’embarcament també era força llarg, de fet tot l’aeroport era mes gran del que m’havia semblat a l’arribada, doncs noés havia vist una petita part.

La porta era la E3 i era allà on m’havien d’assignar el seient, cosa que era la primera vegada que veia que el seient l’assignaven a la mateixa porta.

Vaig estar allà esperant aprofitant que hi havia connexió a Internet fins cap a les 14:30h que vaig anar a preguntar al mostrador, i encara sort, perque nomñes ensenyar el bitllet ja em van donar el definitiu que tenien allà preparat amb el seient assignat, el 35C, la penúltima fila, i de fet l’última de la banda dels seients del A al C. A mes tenia la categoria Basic per lo que vaog haver d’esperar a que pugés tothom fins que nomñes varem quedar els de basic, uns 15, per a puar. Això si, érem els millors, doncs una dóna quan ens van cridar va fer un Iuuujuuuuu! I tots rient pujant a l’avió.

Però no només em va tocar al final d l’avió sino que a mes anava al costat d’una parella que portaven una nena de menys d’un any… Fantàstic.

El vol duraria unes 5 hores i mitja, de les 15h a les 20:30h però sent a Los Ángeles les 23:30h, és a dir, hauria de passar la nit a l’aeroport doncs el vol cap a Mèxic sortia a les 7 del matí.

Durant les primeres hores la nena es va portar prou be, de fet es va portar millor del que m’esperava durant tot el vol, tot i que cap al final ja plorava mes, però crec que no tant per ella sino perqupe els seus pares la volien fer adormir i ella no volia, tota l’estona estava tocant la pantalla o mirant coses i mentre ho feia no molestava, era quan l’acunaven que aleshores plorava, la veritat és que se a veia molt activa doncs no va descansar en tota l’estona.

Per la resta tot be i tranquil, fins i tot ens van donar beguda i snacks en dues ocasions durant el vol, que en el meu cas varen ser dos cafès i galetes. Menys mal tenint en compte que el vol costava uns 200€.

I a les 20:30h arribàvem a Los Ángeles segons el previst. Evidentment vaig tardar en baixar perquè estava a l’última fila, però almenys un cop abaix ja no feia falta passar cap cpntrol d’inmigració, algo que sempre s’agraeix.

Un cop a l’aeroport vaig sortir a fora a fumar un piti i el que em va srprendre va ser que feia força fred, mes el que m’esperava, de fet em vaig haver de posar la jaqueta, com tothom. Crec que era el primer cop que em posava la jaqueta en tot el viatge.

Vaig arribar a la terminal 3 i segons tenia anotat el vol a Mèxic sortia de la 2, així que vaig anar fins la 2 on hi vaig poder anar caminant, doncs les terminals estan totes seguides i en uns 5 minuts ja hi era. Vaig entrar i efectivament hi havia mostradors d’Aeromexico, la companyia amb la que volaria, ia mes, tot i l’hora hi havia una treballadora. Vaig anar a preguntar-li si el vol sortiria des d’aquella terminal i així ho va confirmar, tant el lloc com l’hora. Per primera vegada podia parlar en espanyol, que després de tant anglès i tailandès la veritat és que s’agraeix.

Així que ja només em quedava esperar 4 hores a que obrissin els mostradors per fer el checkin i 3 hores mes fins la sortida del vol. Per sort i havia xarxa wifi oberta per lo que l’espera es va fer una mica mes soportable. Primer vaig avisar de que ja estava a Los Ángeles i després ja a mirar correus, feina, el diari, Netflix, etc. Ja sabia que no podria dormir així que ni ho vaig intentar, a mes feia massa fred per l’aire condicionat com per ni tan sols intentar-ho.

Només passejar uan mica per les afores de la terminal ja podia veure la diferència entre Hawaii i el continent, doncs aquí ja hi havia gent demanan-me tabac o almenys amb certa pinta que transmetia ben poca confiança.

Em vaig menjar les dues bosses de patates i el paquet de galetes que em quedaven. I després ja anar fent temps fins cap a les 3:30h que vaig anar cap als mostradors de Aeroexico on ja hi havia 5 o 6 persones esperant.

Però allà no va aparèixer ningú fins a les 4:30h, quan a la cua ja hi havia almenys 100 persones. Finalment van obrir els mostradors i vaig poder fer el check-in sense problemes, a mes ara ja no em van fer totes les preguntes pertinents doncs ja me les havien fet a Honolulu.

Cap a les 5h vaig anar a passar el control de seguretat que també vaig poder passar sense que em paressin ni em fessin cap registre addicional i cap a la porta 28 des d’on hauria d’embarcar.

I allà a esperar una hora mes fins que vam començar a embarcar cap a les 6:10h. Jo era del grup 3 i, tenint en compte que del grup 1 quasi no hi havia ningú i del grup 2 no hi havia ningú, vaig embarcar quasi dels primers. I molt millor, ja que suposadament faltaria lloc per guardar tot l’equiptage de ma per lo que m’interessava entrar ràpid i poder guardar la maleta almenys per davant meu.

Vaig pujar dels primers. El meu seient era el 10F per lo que estava força a prop de la porta i a la finestra. I per sort aquesta vegada no em va tocar al costat de cap bebé, sino tot el contrari, una noia que als dos minuts d’enlairar-nos es va adormir i ja no es va despertar fins l’aterratge.

Jo en aquell moment ja portava 24 hores sense dormir i no esperava que pogués dormir tampoc en aquest vol, però la son va poder mes i a les 7:30h em vaig adormir fins cap a les 8:40h, quan em vaig despertar i vaig veure que la resta de passatgers tenien l’emorzar, de fet segurament em vaig despertar pel propi soroll que varen fer en repartir els esmorzars. I jo que portava un munt d’hores sense menjar res decent i m’adormo justament quan reparteixien l’esmorzar. Evidentment quan va passar una de les auxiliars de vol li vaig dir que no m’havien donat el menjar perqupe estava dormint i que sisplau me’l portessin, cosa que varen fer de seguida. Tot iq ue de fet tampoc era tant com semblava, doncs era un crossant de pernil i formatge, un tros de xocolata i una espècie de compota de poma. Això si, em va entrar tot molt be mes que res per la gana que tenia.

I després de menjar a dormitejar una mica mes.

10/07 Manoa Falls

Em vaig despertar cap a les 6 del matí i em vaig dutxar després de fumar un piti. Quan m’estava dutxant ja es van anar despeant els altres aixíq ue millor, doncs vaig poder fer soroll sense por de desperat a ningú.

Cap a les 7h vaig anar a prendre le cafè, a escriure el diari, mirar correus, algo de finances i a preparar el camí fins les Manoa Falls. Estaria una hora i mitja caminant fins arribar al base del camí, mitja hora mes fins arribar a les cascades i després el mateix camí de tornada, per lo que serien unes 4 hores de caminada una de les quals força dura.

A les 9h vaig marxar sense pensar-m’ho massa doncs si ho feia encara m’acabaria arrepentint. Si hi podia anar caminant era perquè el hostel estava allunyat del centre i justament quedava cap on estaven els cascades, per lo que anar-hi caminant era factible cosa que no ho hauria sigut si hagués estat al centre.

Almenys el camí fins a l’inici de la selva era per un carrer on hi havia el típic barri de les afores amb les típiques cases unifamiliars, el jardí, el cotxe a fora i el talla-gespa donant voltes. Era un barri apartat però on les cases es veien ben cares. A mes tenien unes vistes úniques, de fet, a Hawaii és difícil no tenir unes bones vistes.

Al cap de la hora i mitja prevista arribava a l’inici del camí de muntanya. El camí començava just al carrer per al que anava i canviava el paisatge completament. De sobte s’acabaven les cases i entraves ja a uan espessa selva, amb cartells on avisaven que hi entraves sota la teva responsabilitat ja que podien caure branques i, literlament, matar algú.

Jo ja pensava que allò era el camí però no, només era el camí mes ample fins al punt on s’iniciava el trekking que ja era un caminet irregular de menys d’un metre d’ample i pendent constantment. A mes el terra estava molt himit i en alguns punts relliscava força per lo que no podia anar tampoc massa ràpid.

Conforme avançava el paisatge era cada vegada mes bonic, amb el riu circulant pel costat i uan vegetació única. ot i que ja havia arribat a l’inici del camí csansat, val a dir que tot plega era mlt mes fàcil que les selves que havia estat a Malàisia, doncs aquí ni el camí era tant difícil i sobretot no hi havia tanta humitat ni hi feia tanta calor, de fet en alguns trams fins i tot s’hi estava be.

Conforme m’acostava a les cascades es notava cada vegada mes gent, doncs el tram fina, evidentment, era on la gent s’hi quedava una estona i es notava certa aglomeració ja abans d’arribar-hi.

Em va sorprendre molt, a mi i a tothom que la veia, una xinesa o japonesa que anava amb un vestit i sabates amb un tacó-plataforma d’uns 10 o 15 centímetres pujant per aquell camí fangós i relliscós per sobre de arrels i roques. Hi ha gent que no se en què pensa o si és que no s’informen ni una miqueta del lloc on van. En qualsevol cas tenia molt de mèrit el que feia.

I cap a les 11:15h per fi arribava a la cascada Manoa, que era mes alta del que creia. És una cascada petita tot iq ue ja ho sabia, doncs ja m’havia informat per Internet, però si que era força mes alta del que pensava, la caiguda almenys és de 30 metres. COm era d’esperar un munt de gent allà fent-se selfies i el que ja no era tant d’esperar gent banyant-se just a la caiguda de la cascada. I no era tant d’esperar pequè hi ha cartells per tot arreu que prohibeixen acostar-s’hi i molt menys banyar-s’hi, tot i així almenys hi havia 20 persones dins la zona prohibida.

Vaig estar allà observant la casacada i fent fortos, és clar, uns 15 minuts. Val a dir que el lloc era molt bonic i agradable d’estar-hi, doncs s’hi estava molt fresquet, de tanta vegetació el sol no hi tocava directament i les vistes eren molt maques, amb la munanya de fons ia rbres de 15 o 20 metres d’alt i amb troncs d’uns 2 metres de diàmetre, unes bèsties.

Cap a les 11:30h vaig començar la baixada i la part mes dura del camí, doncs ja tot era zona que ja havia vist, i per tant ja no tenia tanta gràcia, i ja portava un cansament acumulat molt important.

En un punt va anr de ben poc que no rellisco i em foto una hòstia d’aquelles que no toques el terra durant uns segons i caus a plom a terra, i a mes just davant de dues dones que ho van veure tot a mig metre, de fet, després de l’esglai corresponent i de veure que m’havia pogut aguantar, van estar rient almenys un minut. A partir d’aquell moemnt vaig bauxar el ritme, doncs anava quasi corrent, ia gafant-me a algun tronc sempre que podia.

Em sorprenia fora veure nens de no mes de 7 o 8 anys fent aquell camí igual que ja n’havia vist pujant al Diamond Head, la veritat és que ho trobava d’un mèrit molt important.

Cap a les 11:45h arribava al final del camí de miuntanya i tornava a la carretera que transcurria pel mig del barri pijo i que em portaria quasi directament fins al hostel, això si, al cap de mes d’una hora de caminada, doncs estava a uns 5km.

A mes ara els núvols que abans tapaven una mica el sol fent el camí mes soportable, estaven desapareixent, per lo que feia molta mes calor i portant ja 3 hores caminant es començava a fer realment dur. Per sort tot el camí era en baixada. De totes maneres, el fet de saber com és el camí, a mi m’ajuda a fer-lo mes soportable, doncs hi ha gent que diu que no, que tot el contrari, però a mi la veritat és que saber quant queda m’ajuda a administrar-me.

I cap a les 13:15h arribava al hostel amb un mal de cames considerable. No havia menjat res en tot el dia i la veritat que em vaig plantejar de no dinar i només sopar, doncs el dia següent marxava a Mèxic i per tant no volia fer migdiada per tal d’anar a dormir aviat. Però és clar, tenia tanta gana que evidentment no em vaig poder aguantar i vaig anar, en principi, al McDonald’s, tot i que estava a 20 minuts caminant i als 5 minuts ja passava per davant del 7eleven per lo que vaig decidir comprar un plat preparat allà mateix i menjar-me’l al hostel.

Vaig comprar XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX, per XXXXx i directe de nou cap al hostel on ho vaig esclafar i menjar amb molt de gust.

I després cap al llit a mirar Netflix però vaig aguantar com un campió sense adormir-me. Vaig estar mirant Black Mirror per tal d’enganxar-m’hi i així ajudar a mantenir-me despert. Eren poc mes de les 14:30h quan m’estirava i em vaig aixecar cap a les 16h per a preparar ja la maleta, doncs ho havia de fer abans que es fes fosc i comencessin a venir els altres a dormir.

No havia fet cap rentadora ja que barat no era i tenia roba neta de sobra per arribar a Mèxic on ja podria rentar tota la roba que volgués, doncs ja aniria a una casa normal amb tots els serveis que pot tenir una casa, idesprés de passar 4 nits a un hostel és algo que s’agraeix molt.

Cap a les 19h vaig anar al 7eleven a comprar el sopar i sandvitxos per l’endemà. Per sopar vaig comprar un plat prepararat de XXXXXXXXXXXXXXXXX i un entrepà de pernil i ou i que a més el pa semblava de formatge.

Vaig acabar de preparar-ho tot, mirar com anar de hostel a l’aeroport, del aeroport de Mèxic a la terminal de bus i intentar fer el checkin de nou tot iq ue seguia sense deixar-me, probablement perquè m’haurien de fer un munt de preguntes abans de poder embarcar, com si tenia bitllet de sortida de Mèxic.

Cap a les 20:30h vaig sopar, i molt, doncs el que havia comprat em va deixar ben ple. de fet només amb l’entrepà ja n’hauria tingut prou doncs era mes contundent delq ue semblava.

I cap a les 21:30h una estona a mirar Netflix fins ca a les 22h que ja estàvem els 3 de l’habitació al llit i ja vaig anar a dormir.

error: Content is protected !!