21/02/2020 Sisè dia: El ferrer de Sund, documental a Nus Fjord i l’església de Flakstad

Després de 5 dies dormint el just i necessari, va arribar el dia que necessitava recuperar son. Em costa molt dormir menys de 8 hores al dia durant dies, de fet ja em costa fer-ho un sol dia, per lo que aquest dia em vaig despertar a les 9h i perquè el pare em va mig despertar, perquè sinó crec que encara hauria dormit una hora mes.

Ràpidament em vaig aixecar i vaig anar dutxar-me. Lo bo de despertar-se l’últim era que el lavabo ja estava lliure i sense cua, per lo que tampoc havia de a corre cuita com altres dies.

Després directament a prendre el cafè a la cuina on encara hi havia algú esmorzant, doncs el dia anterior ja havíem dit de que aquest dia no marxaríem tant aviat. La veritat és que els matins eren molt agradables perquè ningú es despertava amb mala llet com a molts els passa, sense anar mes lluny a mi tot i que se’m passa un cop m’he dutxat o ja m’he començat a prendre el cafè. De fet era tot el contrari, tothom baixava molt content i amb moltes ganes de començar el dia.

Els dos dies anteriors havíem pogut gaudir d’un paisatge esplèndid gràcies a les incessants nevades i les temperatures constants per sota els 0ºC, deixant gruixos d’entre 15 i 20cm. Però aquest dia la temperatura va pujar sensiblement quedant-se entre els 1-2ºC, per lo que el que era neu els dies anteriors va passar a ser pluja, i poques coses hi ha que m’emprenyin mes que visitar llocs plovent. Nevant m’encanta, però plovent em molesta molt. En fi, segons la previsió tot el dia seria així per lo que tocava agafar l’impermeable i omplir-se de paciència.

Pel que fa a la planificació del dia, vam decidir anar a vàries poblacions començant per Sund que quedava força a prop de Sacrisoya, a uns 15 minuts en cotxe. Aquest era un poblet on hi havia un ferrer artesà que ens ensenyaria com feia una gavina amb un tros de ferro. Després de visitar Sund la intenció era seguir cap al nord per veure altres pobles com Vikten o Flakstad on hi ha la famosa església vermella. En qualsevol cas ja ho aniríem decidint sobre la marxa.

Així doncs ens vam acabar de vestir, vam preparar les motxilles amb el dinar i vam anar cap al cotxe aquest dia mes accessible ja que la pluja estava deixant bona part del terra sense neu. Mes còmode però menys bonic.

En menys de 15 minuts vam arribar a Sund sense problemes seguint les indicacions de Google Maps. Pràcticament tots els pobles estaven o a peu de la carretera principal E10, o com en aquest cas, agafant una carretera secundària molt poc tros fins arribar al centre del poble. A qualsevol poble on anàvem era molt fàcil aparcar, per una banda perquè hi havia ben poca gent però en altres perquè el poble tenia un pàrquing gratuït normalment a l’entrada del poble, algo que costa molt de veure en segons quins llocs però que aquí a les Lofoten era ben habitual, cosa que ens facilitava molt la vida.

Així doncs vam aparcar, no en un pàrquing sinó davant d’una casa, ens vam posar els impermeables, doncs encara seguia plovisquejant, i vam començar a caminar seguint la carretera endinsant-nos al poble en direcció al mar. Amb tanta neu acumulada però ja mig desfeta per la pluja es feia realment incòmode caminar per alguns trams degut als enormes bassals que es començaven a formar. A mes també anava quedant al descobert les clapes de gel per lo que a sobre havíem d’anar amb mes compte de lo habitual.

El poble era prou gran tenint en compte la mida dels pobles de les Lofoten tot i que estava molt buit, doncs a diferència d’altres que ja havíem vist amb algun turista o local, aquí no ens vam creuar amb ningú, només un camió que sortia del poble.

Caminant uns 5 minuts vam arribar a lo que semblava una petita gasolinera per barcos no massa maca però des d’on es tenien unes vistes fantàstiques d’altres illetes i pobles. Almenys aquesta part del poble es veia una mica degradada cosa que per nosaltres no deixava de ser una novetat, doncs fins aleshores tot el que havíem vist estava perfectament conservat, però en canvi aquí mes d’un edifici semblava abandonat. De fet aquest poble donava una mica la sensació d’abandonament tan per l’estat d’alguna de les cases com per la poca gent que s’hi veia.

En aquest punt tots 6 ens vàrem desperdigar una mica quedant el pare i jo seguint a pocs metres a la Marta que havia tornat a la carretera per seguir endinsant-se al poble. Ella ja havia vist que aquí hi havia un ferrer que permetia veure com treballava i el pare i jo vam suposar que era el que estava buscant, així que tots dos la vam seguir fins a una casa petita i també mig atrotinada a pocs metres d’on érem i que semblava que era el ferrer pel cartell i dibuixos que tenia per la façana.

Com a la resta del poble, la casa semblava abandonada o almenys buida però la Marta sense manies va anar cap a la porta lateral i després de picar-hi i no obtenir resposta la va obrir i va entrar, quedant-nos el pare i jo allà fora una mica sorpresos de veure les poques manies que tenia. Durant uns segons no sabíem si esperar o entrar, doncs ella seguia dins la casa, així que en veure que no en sortia vam anar cap a la porta i vam entrar també a la casa.

A dins estava un home equipat amb una granota de ferrer i la Marta ja parlant amb ell mentre començava a fer el que semblava una figura de ferro. Aquell taller era quadrat i d’uns 50 o 60 m2 però ple de coses per tot arreu i sobretot molt brut, semblava que allò no s’havia netejat en anys i amb prou feines ordenat. Les màquines també es veien força antigues donant la sensació que realment aquell home forjava peces de ferro de forma artesanal i molt tradicional.

Així que allà estàvem la Marta, el pare i jo amb el ferrer ja preparant la foguera per ensenyar-nos com forjava una gavina de ferro mentre ens anava explicant tot el procés.

Primer va fer una bona foguera on hi va tirar un parell de peces de ferro mes petites que un puny. Allà les va deixar escalfant-se mentre amb un bufador anava avivant el foc. Quan ja eren ben roents els va treure d’allà i els va posar en una premsadora enorme, ens va recomanar que ens poséssim uns auriculars que tenia allà, va engegar la màquina i allò va començar a donar cops sobre la peça mentre ell l’anava movent per tal que anés agafant forma.

Al cap de 5 o 6 cops de màquina agafava la peça xafada amb unes pinces i sobre un mall l’anava picant amb un martell per fer tots els detalls de la figura. De tan en tan la posava una estona a la foguera per després seguir donant-li forma amb el martell. Era una passada veure com d’un tros de ferro pla i a base de cops de martell aquella peça cada volta se semblava mes a l’ala d’una gavina, amb les seves corbes i plomes. Mentre li anava donant forma no deixava d’explicar el que feia ben content de tenir gent allà interessada per la seva feina. Era un home que es deuria passar un munt d’hores sol dins aquell taller, doncs al poble tampoc s’hi veia ningú, però que en canvi era molt obert i educatiu amb moltes ganes d’ensenyar a tothom que s’hi interessés.

Segons ens va explicar, portava quasi 40 anys fent de ferrer i no li venia de família, sinó que va entrar al taller de jove i ja s’hi va quedar quan el propietari ho va deixar, quedant-se ell sol durant dècades.

Mentre seguia donant forma a la gavina varen arribar la Chus i la Montse que de casualitat van trobar el ferrer. La Marga no, per lo que ja érem 5 persones dins aquell taller ronyós però ben calentet gràcies a la foguera. I al cap d’uns 15 minuts d’haver començat, ja va haver acabat aquella gavina de ferro perfectament llisa, simètrica i fins i tot amb diferents tonalitats. Una passada!

Allà mateix al taller hi tenia totes les peces que venia. Hi tenia mes gavines però algunes de molt grans. També posa-espelmes i com no, bacallans. Les peces mes petites com les que ens acabava de fer costaven 500kr i d’aquí ja pujaven fins el que volguessis. Jo vaig considerar comprar un posa-espelmes i fer-lo servir de cendrer ja que era lo mínim després de tota l’explicació que ens havia fet, però quan vaig veure que la Marta comprava una gavina vaig considerar que ja era suficient i ho vaig descartar. El pare igual. A mes la Chus i la Montse també li varen comprar una peça cada una per lo que al final el tio en va vendre 3. En aquell moment encara no ho sabíem perquè ens coneixíem poc, però mica en mica ens adonaríem que sobretot les 3 M eren molt de comprar coses d’aquestes, cosa que a nosaltres ens anava be perquè, sobretot jo, soc tot el contrari, no m’agrada comprar res, ni als viatges ni a casa, soc mes de gastar-me els diners en viatges i experiències que en coses que no sé ni on acabaré posant.

La Marta va regatejar-li i a l’home no li va fer massa gràcia, de fet li va dir que això ja estava passat de moda, que ja no es feia. A altres països si no regateges ets un pringat però a Noruega fins i tot està una mica mal vist. Fins i tot crec que ho deuen trobar una mica mal-educat, doncs si posen un preu en concret no és per després negociar, sinó perquè és el que han de cobrar per cobrir costos i obtenir un benefici, i que algú els intenti reduir el benefici ja prèviament calculat ho deuen considerar una falta de respecte. En qualsevol cas ja sabia que érem espanyols i que aquí és mes normal.

Al preguntar-nos de quina part d’Espanya érem i dir-li de Barcelona, ens va preguntar sobre l’idioma propi suposo que per certa similitud en quan a la situació del noruec, doncs ja cap turista s’interessa en saber-lo perquè tothom sap que a Noruega el 95% de la població parla un anglès perfecte. A partir d’aquí ja vam parlar una estona sobre la situació política de Catalunya que sorprenentment coneixia força be, i dic sorprenentment perquè aquell home vivia tancat en un taller solitari en un poble mig buit a una illa del cercle polar àrtic.

Després fins i tot ens va donar consells per aquell dia ja que feia molt de vent i semblava que aniria a pitjor. Ens va dir que sobretot anéssim amb compte amb el cotxe a les corbes ja que la carretera estava molt glaçada i si agafàvem les corbes a massa velocitat era fàcil que amb aquel vent tant fort se’ns anés el cotxe, algo que a ell li havia passat vàries vegades i que podia evitar perquè ja es coneixia molt la carretera. A l’home se’l veia sincerament preocupat per nosaltres, doncs ens ho va recalcar dues o tres vegades que anéssim molt amb compte aquests dies de tant de vent.

I així vam conèixer un lofoteny mes i un cop mes ens va sorprendre la imatge tant errònia que tenim dels noruecs. Un cop mes vam veure que son molt oberts, molt amables i amb moltes ganes d’ensenyar el seu estil de vida a qualsevol turista que s’hi interessi.

Ens vam acomiadar del ferrer i vam sortir per ja tornar cap al cotxe ja havent vist un poble mes i un ferrer ben peculiar forjant una gavina en 15 minuts a partir d’una bola de ferro. El temps semblava que empitjorava i efectivament ara feia mes vent i plovia mes. Vam accelerar el pas fins al cotxe on ja hi havia la Marga que no ens havia pogut trobar.

Al dir-li la Marta que havia comprat una figura de ferro, a ella li va agradar i ens va demanar si podia anar un moment al ferrer també a comprar alguna peça, a lo que evidentment li vam dir que si. Quan va tornar vam continuar el camí cap a Vikten, la següent població on volíem arribar i on hi havia un vidrier a l’estil del ferrer que acabàvem de visitar i que podríem veure també com feia les peces, en aquest cas, de vidre.

El vent no parava d’augmentar i tal com ens havia avisat el ferrer, en algunes cores semblava que el cotxe es mig descontrolava.

Al cap de menys de 10 minuts de sortir de Sund vam arribar a un petit poble però que tenia una espècie d’àrea de servei a peu de carretera, on hi havia un supermercat, una cafeteria, botigues i una oficina turística. En veure tot allò vam decidir parar-hi un moment tot i que no estava previst.

En baixar del cotxe per poc se’ns emporta el vent a tots plegats. Si a Sund ja feia vent aquí en feia el doble, sense exagerar. De fet el tema començava a ser una mica preocupant. A mes aquest vent tant fort feia que la sensació de fred hagués caigut en picat, passant ja dels -10ºC tot i que la real era d’1ºC. Seguia plovisquejant a mi això m’emprenyava mes que la pròpia ventisca.

Primer vam anar al supermercat a comprar cadascú alguna cosa, el pare i jo vam comprar alguna fruita, pa i algunes pastes. Després vam mirar una mica les botigues on hi venien sobretot roba d’abric i equips per bacallaners. Després vam anar a la cafeteria on havíem quedat amb la reta del grup quan cadascú hagués acabat de fer les seves compres. Allà ens vàrem trobar els primers espanyols del viatge que segons ens van dir també estaven allà per veure aurores però que havien vingut amb un viatge preparat i no per lliure com nosaltres. Evidentment tampoc estaven tenint massa sort pel que fa a aurores igual que nosaltres, tot i que nosaltres almenys n’havíem vist una de guapa. Les 3 M van demanar uns cafès i pastes però el pare i jo no, doncs ja només cada cafè costava 4,50€ i no era qüestió d’anar gastant en capricis. En dies posteriors ja en demanaríem algun però els primers dies sempre s’ha d’intentar de controlar mes les despeses.

Vam quedar-nos una estona a la cafeteria entrant en calor i planificant la resta del dia, doncs la Marta havia anat a l’oficina de turisme a preguntar si hi havia algun lloc interessant a visitar per allà a prop. Li van dir que no massa lluny hi havia un dels pobles i fiord mes bonics de les Lofoten, de fet li van dir que segons ell era el mes bonic de totes les illes. Era el Nus Fjord que quedava a menys de 30 minuts d’allà. Evidentment vam decidir fer cas als experts i anar a visitar el Nus Fjord abans d’anar a Vikten.

Abans de marxar vaig acompanyar a al Chus a una botiga que hi havia en aquest centre però que era una botiga de productes donats i que allà es venien a un preu simbòlic i on fins i tot la venedora era voluntària. Això és algo força típic als països nòrdics i realment s’hi pot trobar de tot molt nou i evidentment molt be de preu, fins i tot mobles. La veritat és que em va sorprendre la solidaritat de la gent, doncs hi havia un munt de productes i molts es veien completament nous.

Quan ja vam haver descansat i entrat una mica en calor vam tornar cap al cotxe. La ventisca seguia com abans i no tenia pinta que hagués d’afluixar. Vam buscar Nus Fjord en el mapa i vam iniciar el trajecte cap al mes bonic fiord de les Illes Lofoten que ens quedava a uns 20 minuts.

Vam haver d’anar uns minuts per la carretera principal E10 però de seguida ja vam haver d’agafar una carretera secundària molt mes estreta. El mal temps seguia, sobretot el vent. La pluja havia parat i això ja era molt, doncs visitar llocs mentre et cau aigua a sobre és ben incòmode.

Quan anàvem per la carretera secundària vam passar pel costat de llacs completament glaçats deixant un paisatge entre tenebrós, misteriós, però sobretot, impressionant. Veure llacs enormes completament glaçats és la imatge mes representativa del fred mes gèlid.

Al cap de pocs minuts vàrem deixar els llacs enrere per arribar, separat per un estret tros de terra d’un parell de metres, a la punta del Nus Fjord. Comparat amb altres que ja havíem vist, aquest era petit, però a diferència d’altres, les muntanyes de l’entorn el feien únic i realment molt bonic. Però el mes impactant era el poble que hi havia a l’entrada del fiord, un poble el qual mes de la meitat de les seves cases estan construïdes sobre l’aigua recolzant les cases sobre pilars de fusta clavats al fins marí. En molts llocs de les Lofoten hi ha cases així, sense anar mes lluny al nostre resort, però aquí n’hi havia desenes de cases sobre el mar, doncs en aquesta zona construir-les sobre terra era complicat pels desnivells de les muntanyes que envoltaven el fiord. De fet, a pocs metres d’arribar a l’entrada del poble la carretera tenia un pendent força pronunciat.

Però quan ja érem a l’entrada del poble, una noia ens va fer parar. De manera amable però ràpida, concreta i contundent, ens va dir, literalment, que el poble estava tancat, que havíem de donar la volta allà mateix i marxar per on havíem vingut. Així, directament. Com es podia tancar un poble i perquè? Li vàrem preguntar i només ens va dir que era degut a un esdeveniment privat i que estaria obert el proper dia 26, 5 dies després.

Davant aquella contundència evidentment vàrem donar la volta allà mateix però quan estàvem a punt d’incorporar-nos a la carretera la noia ens va dir que esperéssim un moment. Aleshores vam veure 4 monovolums negres i amb els vidres tintats que venien per la carretera i entraven directament dins el poble. Aquells eren de l’esdeveniment privat tot i que no teníem ni idea del que es tractava. En els dies posteriors i mes quan per fi el dia 26 vam poder entrar al poble, vam suposar i creiem que encertar, de què es tractava.

Ara però tocava donar mitja volta i seguir amb els plans del dia que era anar a Vikten a veure un vidrier i de segur un altre paisatge únic i meravellós, com la majoria de racons i raconets de les Lofoten.

Eren aproximadament les 12:30h quan anàvem cap a Vikten, a 16 quilòmetres, on hi vam arribar en uns 20 minuts. Val a dir que els trajectes no es feien gens pesats, i aquests menys perquè eren curts, però encara que el trajecte fos llarg, era tant espectacular tot el paisatge que simplement anar dins del cotxe mirant per la finestra ja valia molt la pena.

Vikten semblava també un poble molt petit i força desèrtic al igual que Sund. Cal tenir en compte que aquest dia feia molt de vent i tampoc era el millor dia perquè els locals sortissin a donar una volta. A Ramberg hi havia molts locals però perquè hi havia un supermercat. Fora d’això, evidentment la gent preferia quedar-se a casa.

Vam anar directament a la botiga del vidrier on hi tenia un petit pàrquing. Aquí el vent, per sort, havia parat una mica tot i que seguia sent prou fort. El que si havia augmentat era la pluja. La temperatura seguia sense baixar dels 0 graus per lo que seguia caient aigua, amb el que emprenya això.

La botiga era enorme i amb desenes de peces de vidre ja fets i amb el vidrier allà enmig amb el seus forns i bufadors fent les diferents peces. El noi no tenia problema en què li féssim fotos i li preguntéssim tot i que no semblava tant amable com el ferrer, o almenys tant xerraire. Només entrar ens vam haver de treure un munt de roba de la calor que feia allà dins pels dos forns contínuament encesos i que arribaven a quasi 1000ºC!

Era sorprenent la facilitat en què li donava forma a les diferents peces que anava fent completament roents després de treure-les del forn. Primer les bufava per inflar-les i després amb un guant especial i donant-li voltes li acabava de donar la forma. En pocs minuts feia un pot de vidre ja quasi llest per vendre.

El noi ens anava explicant una mica i responia ales preguntes que li fèiem, sobretot la Marta, tot i que sense estendre’s massa com feia el ferrer. A mes, aquest si que tenia l’aspecte i caràcter que nosaltres considerem que tenen els noruecs, doncs tenia un coll i cap enormes i quadrat, de fet tot ell era enorme semblant el típic víking. També el seu caràcter era mes fred però contrastava amb la majoria de noruecs que havíem conegut fins aleshores, que eren ben normals, amables i oberts.

Com ja començava a ser habitual, la Marta, la Montse i la Marga van, primer mirar tot el que venia per després comprar cada una, una peça diferent. Això si, cada una costava uns 100€ i aquest encara va ser mes contundent quan la Marta li va voler regatejar. A diferència del ferrer que li va dir que això ja no es portava, aquest directament li va fer una mala cara que ja ho va dir tot. de totes maneres, i al comprar vàries coses, crec que els va rebaixar uns 10€.

Mentre, la Chus seguia anant per lliure i ja feia estona que estava al cotxe dinant. Eren tot just les 13h però ja feia una estona que havíem esmorzat i ja volia dinar. Les altres consideraven que encara era masa aviat, igual que el pare i jo. A mes a mi em seguia costant dinar al cotxe, i mes amb aquell fred i vent que t’obligava a estar dins ben atapeït.

Al final, i amb els quasi 300€ que es van deixar allà, el vidrier ja semblava mes simpàtic, de fet fins i tot va fer alguna broma amb la Marga i ens va acabar preguntant d’on érem, sabent igual que el ferrer i al dir-li de Barcelona, que parlàvem català. En general semblava que tots plegats coneixien força Catalunya i Espanya.

Un cop vist el vidrier vam sortir i vam passejar una mica pels voltants de la botiga ja que estava just al costat del mar i en una ubicació que oferia unes vistes precioses de la costa i les muntanyes dels voltants, per lo que no vam poder evitar fer algunes fotos. També hi havia, com, a tot arreu, una taula de fusta i bancs sobre un petit mirador a peu de mar. Semblava estrany però a lesa Lofoten hi ha taules de fusta amb bancs per tot arreu. Evidentment durant aquesta època estan sempre buides i plenes de neu però suposàvem que a l’estiu eren sempre plenes de gent, doncs és el que tenen els països nòrdics, que així que poden surten a què els toqui una mica el sol. Però la qüestió és que hi havia mes terrasses aquí que a Espanya.

La Marga, sent la mes gran del grup, semblava també la mes jove i amb mes energia de tots. Era increíble com corria i saltava tota l’estona deixant-nos a la resta sempre enrere. Era realment divertida.

Ens vam quedar una estona gaudint de l’entorn fins que mica en mica començà a ploure mes i vam tornar cap al cotxe on encara hi havia la Chus dinant. Tot just eren les 13h per lo que la resta vam decidir esperar i anar cap a un altre poble que quedés a prop. Vam decidir d’anar cap a Napp ja que era prou conegut tot i que no sabíem ben be que hi havia.

Napp queda a 8 quilòmetres de Vikten per lo que en poc mes de 10 minuts ja hi arribàvem. La Chus conduïa i jo anava de copilot indicant el camí fins arribar al pàrquing públic del poble confirmant-nos un cop mes que tots els pobles de les Lofoten tenen un pàrquing públic. Però tot i que el poble quedava una mica elevat oferint unes bones vistes del fiord, aquest no tenia cap lloc especial a visitar i estava tant o mes buit que els anteriors. A mes seguia plovent i fent molt de vent per lo que vam decidir no baixar del cotxe i donar mitja volta per tornar per on havíem vingut, doncs la carretera secundària que arribava el poble acabava allà mateix.

Havent visitat ja tots els pobles que volíem veure aquell dia i tenint en compte que la meteorologia era molt dolenta per passejar o veure massa cosa mes, vam decidir tornar ja cap a Sacrisoya i dinar a la cabana.

Però de camí a Sacrisoya vam passar per Flakstad per on ja hi havíem passat un dia anterior i on hi ha la famosa església vermella i que teníem pensat de visitar algun dia, i ja que havíem cancel·lat la visita a Napp vam decidir, avui si, parar a Flakstad i visitar l’església que ja podíem veure des de la carretera.

L’església tenia un pàrquing enorme amb places també per autocars però que estava completament buit. No era època ni dia de visites turístiques i a mes tot el pàrquing estava glaçat, tant que ni ens vam atrevir d’entrar-hi, deixant el cotxe just a l’entrada del pàrquing mig trepitjant la carretera.

La Chus, la Marta i el pare van baixar i van recórrer els 100 metres aproximadament de pàrquing glaçat fins arribar a l’església. En canvi, la Marga, la Montse i jo ens vam quedar al cotxe ja que feia molt de vent, molt de fred i tampoc ens feia especial il·lusió veure aquella església, i pel que fa a mi, cap en general. És cert que aquella era mot emblemática, però des del cotxe ja la vèiem prou be i ens estalviàvem de mullar-nos, doncs encara estava mig plovent-nevant.

Però mentre estàvem allà esperant amb el cotxe bloquejant l’entrada del pàrquing, va arribar un autocar que es va aturar davant nostre. El xofer no va pitar ni fer res com tothom a les Lofoten, però era evident que volia entrar al pàrquing de l’església.

Els dos que normalment conduïen eren a l’església. La Marga havia de ser una de les conductores però es va deixar el carnet a Barcelona per lo que no el va agafar en cap moment, però ara, veient que el xofer ens mirava i que els altres eren lluny, li va tocar posar-se de conductora i moure el cotxe uns metres enrere. Al final va ser prou ràpid. En qualsevol cas era increíble la paciència dels lofotenys, doncs ja ens havíem trobat vàries vegades amb cotxes darrere nostre anant a pas de vianant sense nosaltres adonar-nos’en però ells sense dir res.

Al cap d’uns 15 minuts van arribar la resta i vam esperar al cotxe mentre la Marta feia algunes fotos per l’entorn. Però just quan tots 5 érem al cotxe i la Marta fora, va començar a pedregar. Ja només faltava això. Havia plogut, nevat, fet un vent terrible i ara queia pedra, que junt amb el vent semblaven bales. Vam anar amb el cotxe cap on era la Marta fent fotos, que aguantava estoicament, va pujar al cotxe i vam marxar d’allà amb la pedregada caient amb força sobre el cotxe.

Eren les 14h passades i amb totes aquestes visites ja donàvem la sortida per acabada, per lo que vam tornar cap a Sacrisoya, a uns 25 quilòmetres i on vam arribar-hi en uns 30 minuts. Semblava que la temperatura havia baixat una mica ja que cada vegada queia menys pluja i mes neu, molt millor. Ara la pluja s’havia endut bona part de la neu acumulada però això seria per poc temps, doncs els dies següents nevaria amb força deixant gruixos de quasi 30 centímetres.

Poc abans de les 15h arribàvem a la cabana havent tingut un matí molt ben aprofitat visitant varis pobles tot i les inclemències meteorològiques. Ens estava costant veure aurores però almenys estàvem veient tot el què podíem de les illes, i el que era el mes important, amb una col·laboració i entesa totals entre tots 6.

En arribar el pare i jo vam dinar i la resta mes o menys, doncs la Chus ja havia dinat del tot i la resta havia menjat alguna cosa. Nosaltres, com sempre, bon embotit, doncs era el mes còmode per menjar fora però a mes és dels meus menjars preferits, per lo que per mi perfecte.

Després, com cada tarda, temps lliure per cadascú fer les seves històries particulars. La Marta i jo escrivint el diari, la Chus i la Montse parlant per telèfon, el pare classificant les fotos del dia i la Marga ja impacient per començar a fer el sopar, doncs li costava força estar massa estona asseguda.

Però quan la Chus va venir a la cuina, ella i la Marga no varen tardar en començar a discutir d’aquella manera que ho feien elles, és ad ir, sense cridar però sent ben clares i sinceres. De fet ja arribava un punt que fins i tot era divertit. Fins i tot la Marta va agafar el mòbil, el va posar al trípode i sobre la taula i cada vegada que discutien es posava a grabar-les amb el mòbil mentre em mirava de reüll, tot plegat molt graciós i divertit.

No eren ni les 19h que la Chus i la Marga ja estaven preparant el sopar mentre de tan en tan tenien alguna enganxada. Normalment eren elles dues les primeres en començar a preparar el sopar, la Chus perquè dinava molt aviat i poc i la Marga perquè no podia estar quieta. La Chus un cop el tenia preparat ja sopava però la Marga sempre esperava a què la resta també sopéssim, almenys la Montse i la Marta, ja que el pare i jo a vegades anàvem mes tard que la resta, sobretot jo ja que si sopo a les 20h abans d’anar a dormir haig de tornar a sopar, per lo que en aquests casos jo estava allà a la cuina amb ells picant alguna cosa mentre sopàvem i cap a les 22h sopava jo. Normalment el pare també s’esperava i sopàvem mes tard tots dos però acompanyats, doncs la majoria del grup no anava a dormir fins cap a les 12 de la nit. Normalment la Chus era la primera i la Marga la segona, totes dues com a molt a les 23h ja eren al llit però sempre disposades a ser despertades si vèiem aurores, doncs això era el mes important. I dic disposades perquè a mi això em costaria mes. Un cop estic dormint em costa molt aixecar-me. Evidentment si hi ha una aurora m’aixeco, però em costaria, perlo que preferia anar a dormir com a mínim a la 1 de la nit ja que a partir de les 2 ja era difícil que es veiessin.

Aquest dia però soparíem cocochas dels bacallans pescats dos dies abans i que en Lars ens va ben preparar i netejar en el mateix barco. Així doncs soparíem tots 6 junts el menjar preparats entre tots, un bon sopar en grup. La Marta a mes va preparar enciam amb olivada, molt bona, i el pare i jo ho vàrem acompanyar tot amb uns frankfurts per acabar d’omplir la panxa. Jo almenys, acostumo a menjar mes per sopar que per dinar tot i que sembli estrany, doncs prefereixo dinar poc per no quedar-me clapat tota la tarda. Per la nit en canvi, em va millor anar a dormir amb la panxa ben plena.

Diria que aquella era la primera vegada que provava les cocochas i val a dir que estaven boníssimes, mes tenint en compte que mes fresques no podien ser. El sopar va estar molt be, tan pel menjar com per la companyia i per estar gaudint d’un menjar tan bo pescat per nosaltres mateixos, sent a mes el plat típic de la zona menjant-lo en una típica cabana de les Lofoten. Tot plegat perfecte.

Tot perfecte menys la previsió d’aurores per aquella nit. Un dia mes la previsió meteorològica era de nuvolositat abundant durant tota la nit. En algun moment hi hauria alguna clariana donant alguna possibilitat però en general les probabilitats eren molt baixes.

El pare, la Marta i jo vam ser els que ens vàrem quedar fins mes tard, com quasi cada dia, sortint de tan en tan a fora per donar una volta a la cabana i consultant periòdicament les aplicacions corresponents. A la cabana no hi havia TV i encara que n’hi hagués segurament tampoc hi hauria satèl·lit per lo que els canals serien en noruec, per lo que l’espera la fèiem entre xerrades i lectures de notícies al mòbil per no desconnectar completament de la realitat. cal tenir en compte que durant aquests dies l’epidèmia del Coronavirus 2019 ja afectava molt a la Xina i començava ja a arribar a altres països.

Una nit mes doncs, els núvols no ens van deixar gaudir de les aurores, i feia molta ràbia, doncs d’aurores n’hi havia cada nit, però de la mateixa manera cada nit hi havia núvols que les tapaven completament. Així doncs, cap a les 12 de la nit la Marta i el pare ja van a anar a dormir i jo al cap de mitja hora. De totes maneres, i tenint en compte que a mi m’agrada també molt viatjar sol, estar-me una estona fora de la cabana, mig nevant i sobre una petita passarel·la de fusta sobre un fiord, era quelcom inoblidable i que no tenia preu. Em vaig quedar uns 20 minuts enmig d’un silenci absolut només trencat per l’aigua del mar sota els meus peus i contemplant les llumetes de les cabanes a l’altra banda del fiord.

20/02/2020 Cinquè dia: Museu víking de Borg

Arribava el cinquè dia de viatge i mica en mica ens anàvem adaptant tan al país com entre nosaltres a la cabana. Sembla mentida la capacitat d’adaptació que tenim els humans i que realment ni tan sols en som conscients. En aquest cas es tracta d’una adaptació molt trivial, però ens podríem adaptar en les situacions mes difícils. El que passa és que no en som conscients fins que ens hi trobem.

Ja ens posàvem i trèiem roba tantes vegades com fes falta durant el dia, caminàvem i corríem pels carrers glaçats o hi circulàvem amb el cotxe cada dia una mica mes ràpid que l’anterior. Ja fèiem distàncies mes llargues i tornàvem de nit sense cap problema.

Pel que fa a la cabana, ja des del primer dia que ens organitzàvem força be entre tots. Ja portàvem 3 dies a la cabana i estava ordenada i neta. Cadascú feia o aportava el què podia i entre tots ens complementàvem força be. Pel matí era potser el moment mes caòtic degut a què tots 6 volíem anar al bany, com és normal, per lo que en certs moments tocava fer cua, però tots érem prou considerats com per no estar mes de 10 minuts a la dutxa i no acaparar el bany per tal d’evitar col·lapses a primera hora. De fet, quan baixava de l’habitació ja ho baixava tot per dutxar-me, i tot i que a vegades havia d’esperar a la cuina, no eren mes de 5 minuts, i fins i tot moltes vegades no havia d’esperar gens.

Poden semblar ximpleries però en una cabana amb 6 persones de les quals la majoria no ens coneixíem, era important que tots fóssim prou responsables com perquè la convivència fos bona, i en aquest cas tots 6 ho érem i molt. Cal tenir en compte que jo estic acostumat a viatjar sol, i el fet de viatjar i a mes compartir l’allotjament amb 5 persones mes era algo que en certa manera em preocupava, doncs no sabia com m’hi adaptaria. Però la veritat és que amb aquest grup l’adaptació i la convivència era molt fàcil i tot aportàvem i cap es queixava.

Així que, com cada matí em vaig dutxar i vaig anar aprendre el cafè a la cuina on ja hi havia la Chus o el pare que normalment sempre baixaven abans que jo. La resta també però seguien ritmes diferents i a vegades baixaven uns minuts mes tard a esmorzar. Jo quasi no esmorzava però si em prenia un bon cafè com cada dia sigui on sigui. També és quan m’agrada mirar correus, notícies o escriure el diari, però ara era mes complicat, doncs ja aprofitàvem l’esmorzar per comentar què faríem durant el dia.

Així que el pare i la Chus van treure els seus mapes de paper i vam mirar les diferents opcions que havien considerat veure durant aquests dies. Després de comentar-ho entre tots vam decidir anar al museu víking de Borg, un dels museus que ja tenim pensat visitar algun dia i que per la seva ubicació era la millor opció, doncs estava força lluny però encara prou a prop, doncs les Illes Lofoten tenen 200 quilòmetres de llargada i nosaltres estàvem quasi al començament. Concretament quedava a uns 60 quilòmetres del resort i fins i tot passat Leknes, la ciutat amb aeroport on vàrem anar a comprar les meves botes. Ja que ja ens havíem atrevit a arribar a Leknes ja podíem anar fins a Borg on hi arribaríem aproximadament en una hora.

Així que vam acabar d’esmorzar, ens vam vestir be, vam preparar-nos el dinar i cap a les 9:30h sortíem cap a Borg. Aquest dia ja no feia tant bon dia com l’anterior quan vam poder sortir amb el pesquer. Avui ja feia mes vent, el mar estava mes picat i el sol costava de veure. Tampoc feia tant fred, quedant en alguns moments la temperatura per sobre els 0ºC. A mi això mes aviat m’emprenyava ja que de precipitacions n’hi hauria quasi cada dia i a totes hores, per lo que preferia que almenys caigués neu i no aigua. Ara de moment ni plovia ni nevava però tot apuntava a què no tardaria massa.

El que si tocava cada matí era treure neu i gel dels vidres del cotxe. Hi havia dies com avui que era mes fàcil, però d’altres ens podíem passar 15 minuts rascant els vidres.

El trajecte va anar be i sense cap contratemps gràcies a que jo seguia les indicacions de Google Maps i la Marta o el pare pels mapes en paper, doncs sobretot la Marta els dominava molt be i fins i tot deia que li anaven millor que els de Google Maps perquè podia tenir una visió mes àmplia de totes les illes i els diferents pobles pels què passàvem. I la veritat és que s’aclaria molt amb els mapes i no fallava en les seves indicacions.

Pel camí anàvem xerrant de tot, normalment del què havíem fet el dia anterior o dels plans per aquell dia però també de diferents anècdotes que cadascú explicava sobre els seus viatges o la vida en general. Sobretot la Marga era la que mes aportava en aquest sentit fent que els trajectes no fossin gens avorrits.

Cap a les 10:30h arribàvem a Borg i ja vèiem a dalt d’un petit turó de 15 metres, el museu víking amb la seva particular forma de vaixell víking. Encara sort que es veia de lluny perquè l’entrada al pàrquing queda just a la carretera i costa força de veure. Així que vam entrar al primer pàrquing que vam veure i allà vam deixar el cotxe tot i que ens estranyava una mica perquè només hi havia un cotxe mes i hi havia una senyal de discapacitats, però en no veure mes lloc per aparcar allà el vàrem deixar fins que va sortir una treballadora i ens va dir que el pàrquing estava a l’altra banda del museu, per lo que mentre la Chus el movia la resta vam entrar al museu per anar-nos informant. Ja ens estranyava què poguéssim aparcar en aquell lloc tant exclusiu…

Abans d’arribar al mostrador del museu hi havia una cafeteria amb moltes taules i una botiga de souvenirs on hi vam entrar a mirar. Jo, entre que mai compro res i que els preus eren caríssims vaig sortir-ne de seguida, però la resta va estar-hi una estona i fins i tot algú va comprar alguna cosa.

Al cap d’uns minuts i en veure la Chus ja a dins vam anar cap al mostrador a comprar les entrades. El cost era de 170kr per als adults i 160 per als seniors. La noia molt amablement ens va explicar com era el museu i l’ordre en què hauríem de veure les coses i ens va donar uns aparetets amb auriculars per anar escoltant la guia, entre altres idiomes, en espanyol.

La noia va dir alguna paraula en espanyol i al preguntar-li si l’entenia ens va dir que una mica perquè era italiana, cosa que vaig pensar que ja estava be perquè com a bons espanyols érem els qui mes alt parlàvem de la gent que hi havia allà. Sent italiana ja ens coneixia una mica millor. De fet la noia va ser molt pacient, doncs vam estar una bona estona allà preguntant i mirant com funcionaven les audio guies.

Així doncs, cadascú amb la seva audio guia vam entrar a la primera part del museu on hi havia eines víkings trobades i la història de tota la seva cultura. Algo que ens va sorprendre va ser saber que en una de les guerres entre diferents líders, quan ja era evident qui guanyaria, aquest va anar a l’altre per oferir-li marxar cap a Islàndia i seguir allà amb la seva vida, i tot plegat en una reunió ben cordial. Tant salvatges que els veiem i eren molt mes civilitzats que a les nostres terres, doncs aquí, en una situació similar, li haurien tallat el cap al perdedor i res de parlaments ni exilis.

També ens sorprenia la gran importància que tenia les dones en general i la reina en particular, doncs eren molt mes respectades que en altres cultures i pràcticament l’única cosa que no feien era anar a la guerra, però de manar manaven igual que els homes. En general ens va donar la sensació que tenim una idea molt equivocada de la cultura víking. Eren molt mes nobles que els nostres avantpassats d’aquella època.

Les eines, els videos explicatius de la història i un curtmetratge on es veia una mica la vida d’un príncep anant a la guerra mentre la seva promesa l’esperava, barrejant una mica història, romanticisme i èpica, formaven la primera part de la visita. Quan ja ho vam haver vist vam sortir fora per anar fins a les recreacions de dues sales comunes per a menjar-hi o fer-hi reunions. Eren sales grans amb capacitat per unes 150 persones amb taules grans i bancs coberts per pells. que juntament amb la foguera que hi havia enmig de la sala feia que tot plegat fos força càlid tenint en compte les circumstàncies.

Moltes de les eines que utilitzaven estaven fetes d’osos de balena, així com algunes pells o el propi menjar deixant clar que cada civilització s’adaptava al seu entorn.

En una de les dues sales hi havia un banc per a dues persones que semblava ser on hi seien els reis o els líders amb un casc i un escut recreats de l’època que ens podíem posar. Però el pare se li va caure l’escut fent un cop a terra important, de fet no teníem massa clar que no s’hagués trencat. El noi que hi havia allà disfressat de víking simplement va mirar sense donar-li mes importància. Potser deuria pensar que érem espanyols i que mes valia no dir res i simplement esperar a que marxéssim, doncs suposo que una mica ja ens deuen conèixer.

Vam recórrer be totes dues sales fent-nos una bona idea de com era la vida en comú dels víkings, donant-nos la sensació que era una cultura molt social, unida i molt mes avançada que altres cultures de l’època.

A continuació ja podíem anar cap a la tercera i última part del museu, on també s’hi arribava sortint de nou a fora i caminant uns 10 minuts per arribar a les runes d’una casa i altres recreacions. Però el vent que feia en arribar ara s’havia convertit en ventisca forta, i els 4 flocs de neu que queien ara era una nevada abundant. La sensació de fred havia baixat als -10ºC que unit al fort vent feia que aquella petita caminada es convertís en una travessia de dificultat 10. A mes el terra estava completament glaçat per lo que a sobre havíem de caminar a poc a poc i amb molt de compte per no caure, doncs el vent feia que costés aguantar l’equilibri en un terra tant lliscant.

Quan no portàvem ni 3 minuts caminant i ja vèiem tots plegats que els cops de vent eren tant forts que algun ens tiraria a terra i que ens constaria molt fer aquell petit trajecte, vam decidir donar mitja volta i tornar a l’inici del museu per preguntar si hi havia algun altre camí o manera d’arribar a la part final del museu. Així també aniríem a buscar a la Chus que s’havia separat de nosaltres quan encara no havíem ni arribat a les dues sales comunes.

Un cop allà la noia del museu ens va dir que la tercera part del museu, on intentàvem arribar, estava tancada! Doncs sort que ho vam deixar perquè hauríem arribat allà per res. De fet la noia ja no ens havia dit res d’aquella zona, però nosaltres ho havíem vist al mapa i per això vam decidir d’anar-hi. Però pel que es veu ho estaven restaurant i no es podia visitar. Tampoc ens va importar massa, doncs ens va ser impossible arribar-hi.

Així doncs, vam seure a les taules que hi havia a l’entrada del museu deixant la visita per finalitzada i esperant a la Chus mentre algun es prenia un cafè i altres seguien mirant la botiga de souvenirs on també hi venien roba que era el que mes miràvem, doncs hi havia abrics tèrmics força be de preu. Jo en vaig estar mirant un però m’anava una mica petit, però la veritat és que estaven molt be. Eren d’aquells prims però que abriguen molt.

A mi em venia una mica de gust un cafè pel fred que havíem passat però vaig decidir no prendre’n cap, doncs costaven 4,50€ i només eren per quan fos mes necessari. Ara encara feia poca estona que m’havia pres el del matí i no calia gastar-se ara 4,50€ per un cafè que tampoc tenia res d’especial. De fet aquest era el preu normal per un cafè normal a les Lofoten.

Un cop va tornar la Chus, vam acabar de pendre els cafès i mirar i comprar a la botiga, vam tornar cap al cotxe. Com que ja eren les 14h vam decidir de menjar allà mateix al cotxe. Aquesta era una altra cosa bona de tot el grup, que poc ens importava menjar a qualsevol lloc i de qualsevol manera, doncs allà al cotxe estàvem uns quants de peu i amb el vent i el fred gèlid que feia en aquell moment.

Les noies portaven carmanyoles amb menjar ben preparat i el pare i jo el pa amb embotit. I allà mig tapant-nos com podíem amb l’ajut del cotxe vam dinar sota la neu i el vent que cada vegada era mes fort. No era massa còmode dinar allà i d’aquella manera però sens dubte era mes divertit i memorable. I la veritat és que no m’hauria pensat mai que amb un grup desconegut podríem adaptar-nos tant a tot i que a ningú li importés.

I un cop feta la visita i havent dinat vam decidir anar al poble de Eggem a uns 10 minuts d’allà tot i que el camí era una mica complicat, doncs hauríem d’anar per una caminet estret i on el llevaneus hi passa un cop al mes. La veritat és que a mi ja em començava a preocupar una mica el tema del vent, doncs era molt fort i el terra estava tant glaçat que era molt fàcil sortir relliscant un munt de metres empès pel vent. A mes aquest caminet semblava mes una pista de gel que una carretera.

A Eggem hi ha un petit recinte a l’aire lliure amb cases d’estil medieval també a mode de museu. UN cop hi vam arribar efectivament vam veure el recinte però l’entrada costava 15kr. NO era massa car però ja ens obligava a baixar, pagar, etc. en una situació de vent cada vegada mes fort i un fred gèlid. La nostra intenció era donar una volta amb el cotxe sense haver de baixar massa estona i al veure que no era possible vam decidir marxar. El pare va baixar un moment per fer alguna foto des de fora mentre nosaltres vèiem les àligues a través del sostre solar sobrevolant el cotxe, un espectacle únic i molt mes interessant que les vivendes d’estil medieval.

Des del cotxe vèiem el pare amb els seus mes de 100 quilos fent autèntics esforços per no sortir volant, una mostra mes del fort vent que feia i un motiu mes per no voler sortir del cotxe. A mes aquest vent feia que la sensació de fred fos la mes intensa que havíem sentit des de que érem de viatge. Realment feia molta mandra sortir.

Al cap de menys de 5 minuts el pare va tornar al cotxe i vam començar el trajecte de tornada cap a la cabana, trajecte que duraria poc mes d’una hora.

El paisatge en aquella zona era única a la vegada que un xic tètrica ja que quasi no es veia res degut al fort vent que aixecava la neu que junt amb el cel gris i tot el terra i aigua què vèiem colgats de neu feia que la visibilitat fos molt dolenta i tot plegat es veiés gris i apagat només acompanyat pel soroll del fort vent. Un temps i una zona molt inhòspits que feien d’aquell un lloc únic donant-te la satisfacció d’haver-hi estat i haver sobreviscut.

Durant el trajecte va seguir nevant i fent molt de vent però mica en mica es va anar calmant conforme ens acostàvem a Sacrisoya. Un temps així no era bo per poder veure aurores però la veritat és que a mi m’encantaven aquestes inclemències meteorològiques de vent, fred i neu a mansalva. Si que era una mica preocupant a l’hora de conduir i mes amb la poca pràctica que encara teníem. A la carretera cada vegada hi havia mes neu fins al punt que cap de nosaltres podia entendre com el cotxe podia circular tant be per una carretera a trams glaçada i a trams amb mig pam de neu. Però la qüestió és que el cotxe anava perfectament sobre aquella pista de gel i això que circulàvem a una mitja de 60km/h. Tot i així encara hi havia algun local que ens avançava, algo que ens deixava completament perplexes. Això si, cada dia ens coneixíem una mica millor aquella carretera E10 passant per llocs ja coneguts orientant-nos cada vegada millor sense l’ajuda de mapes.

Cap a les 16:30h, quan ja es feia fosc, vàrem arribar a la cabana previ pas per Hamnoy replet de gent fent fotos des del pont. En aquell poble sempre hi havia gent, i molta, fent fotos fos l’hora que fos i fes el tems que fes, doncs sempre en vèiem.

Depenent del dia el pàrquing del resort era tant ple de neu que ni es veia on es podia aparcar. La neu mica en mica s’anava acumulant deixant un paisatge preciós, de postal. Ja ens anàvem acostumant al posar i treure roba cada vegada que anàvem del cotxe a la cabana tot i que sense deixar de pensar que tot un hivern així ha de ser una mica cansat, doncs fins i tot depenent d’on vagis has de portar un altre calçat, el de fora i el de dins. Jo portava normalment 4 capes de roba, 3 d’elles amb cremallera, que em podia anar traient segons les circumstàncies, a mode de ceba. Però la veritat és que almenys només per uns dies a mi m’agradava molt aquell clima, almenys mes que la calor i humitats insoportables de Tailàndia o Puerto Rico, on no podia caminar mes de 30 minuts perquè havia de tornar a l’hotel a dutxar-me.

Com cada tarda teníem temps lliure i jo aprofitava per prendre un cafè si ja feia almenys dues hores d’haver dinat mentre passava les despeses del dia a l’Excel i anotava algunes referències per a escriure mes endavant aquest diari. La resta del grup, evidentment, també aprofitava aquesta estona per cadascú fer el que volia. La Marta era potser la que mes se semblava a mi en aquest sentit, doncs també es preparava un te i escrivia el seu diari particular. També xerraven de tan en tan sobretot del què havíem fet durant el dia però sempre acabàvem parlant de nosaltres, doncs al final, la majoria de nosaltres no ens coneixíem per lo que teníem molt per explicar, i mes aquest grup que no vam tardar en adonar-nos que tots plegats érem força viatgers i amb unes vides força interessants.

També com ja portàvem fent cada tarda, cap a les 18h començàvem a mirar les previsions meteorològica i d’aurores. La d’aurores era bona, doncs cada nit n’hi havia tot i que de 3kp, que no és massa però suficient per veure-les a la latitud a la que estàvem. El problema sempre eren els núvols. Aquest dia portava tota la tarda mig nevant i amb el cel completament tapat i semblava que per la nit seguiria igual. Era una mica desesperant però el fet d’haver-ne vist ja una el segon dia a les Lofoten quan jo creia que no en veuríem cap dia, ja feia que almenys per mi no fos tant desesperant.

Així doncs, amb el mòbil a la mà i mirant per la finestra cada pocs minuts va començar el període de guàrdia d’aurores del dia. De tan en tan treia el cap o donava una petita volta a la cabana per veure be el cel tot i que no calia massa ja que des de dins ja no es veien estrelles, i si no es veuen estrelles segurament no es veuran aurores. En qualsevol cas s’havien de fer les guàrdies perquè mai se sabia. Sense anar mes lluny, el dia que la vam poder veure era una d’aquelles nits que donàvem per completament perduda per la quantitat de núvols que hi havia, per lo que no podíem estar segurs de res. Si algo ens havia quedat clar, era que la meteorologia a les Lofoten és molt canviant.

A les 19h la Marga ja va proposar de començar a preparar el sopar. Era aviat però tenint en compte que a les 17h ja era negra nit i ja estàvem tancats a la cabana, la veritat és que sopar a aquella hora no era tant estrany, de fet ja començàvem a entendre perquè allà tothom sopa tant aviat. A mes la Marga a la que s’avorria una mica ja volia menjar, per lo que quan algú començava a preparar coses la resta no tardàvem en unir-nos-hi. A mes, la Marga amb tota la seva energia, quan començava a preparar el sopar ho feia a una velocitat brutal fent que la resta, inconscientment, també comencéssim a preparar coses corrent per la cuina.

Així doncs, a les 19:30h ja estàvem tots 6 asseguts a la taula de la cuina, cadascú al seu lloc, doncs així som els humans, allà on hem segut el primer dia ja hi seiem cada dia. Els sopars estaven be perquè cadascú posava una mica del seu menjar hi fèiem un sopar comú, bàsicament sopes, amanides, embotit i el pare i jo també frankfurts.

El dia anterior havíem quedat que només netejaríem els plats un cop al dia, pel matí, però avui quan encara no havia passat ni un dia, ja érem mes d’un els que anàvem rentant els plats i les olles just després de sopar. Érem tots plegats tant responsables que ni tan sols podíem deixar els plats bruts una sola nit. En qualsevol cas millor això que el contrari. Sense haver de repartir cap tasca tot es feia be, a temps i sense cap problema o discussió.

Després de sopar, com ja era habitual, el pare i jo, que també érem els mes mussols, ens quedàvem entre el menjador mirant per la finestra i de tan en tan donant una volta per fora la cabana en busca d’aurores. La Marta era de les noies la que mes pendent estava, de fet bona part del temps estava amb nosaltres fent guàrdia i mirant les previsions a les diferents app’s. a Marta és una noia molt divertida i quan comença ambles seves bromes no para, per lo que les guàrdies amb ella es feien molt mes entretingudes, cosa que li agraíem molt.

Però lo realment important seguia sense arribar. Be, si que arribava, doncs d’aurores n’hi havia cada nit, el problema és que també cada nit hi havia tal nuvolada que quedaven completament tapades, i aquest dia seguia igual. De fet el temps empitjorava per moments i semblava que seria així durant dies.

De totes maneres aquestes estones tampoc eren completament perdudes ja que almenys el pare i jo teníem temps de parlar de tot tipus de temes passant així junts un temps que d’una altra manera no passaríem.

La resta ja havien anat a les habitacions i cap a les 23h ja estaven dormint. La Marta ja no va tardar massa en anar a dormir i el pare i jo ens vam esperar fins quasi les 12 de la nit que veient que ja era tard i que el temps seguia igual vam deixar la guàrdia amb l’esperança que la Montse, en una de les seves comprovacions nocturnes ens despertés dient que hi havia una aurora, cosa que no va passar…

Però en qualsevol cas el dia va ser molt aprofitat i enriquidor, doncs ara coneixíem molt millor tota la cultura víking i com havien viscut en aquelles terres tant fredes en els últims 1000 anys. A mes ja havien passat els 2 o 3 dies necessaris per acostumar-te a un nou lloc per lo que ara ja anàvem molt mes solts per aquelles illetes al cercle polar àrtic.

19/02/2020 Quart dia: Pescant bacallà

Em vaig despertar cap a les 7:30h en part pel soroll del pare i altres que ja s’havien aixecat. El dia anterior i primer a la cabana no havia tingut problemes amb el lavabo que compartíem 6 persones i que aquella hora del matí estava ben transitat, per lo que ja no anava amb la pressa d’aprofitar el moment en què no hi hagués ningú. Així que em vaig despertar del tot tranquil·lament al llit i al cap de 10 minuts vaig anar cap abaix a esperar que quedés el lavabo lliure per dutxar-me.

L’ambient en el grup era immillorable. En general ens portàvem be entre nosaltres, no hi havia problemes de convivència a la cabana, entre tots ho fèiem tot sense queixes i per acabar-ho d’arrodonir la nit anterior havíem vist tots la nostra primera aurora boreal.

De seguida ja vaig poder anar a dutxar-me i després a esmorzar, be, bàsicament a prendre el cafè i algo de xocolata. Evidentment la dutxa era mes ràpida de lo habitual i el lavabo procurava ocupar-lo el mínim temps possible, com tots. Aquestes son les coses que a mi personalment mes em costen ja que estic acostumat a viure i viatjar sol, per lo que quan haig de compartir potser em costa mes de lo normal a adaptar-m’hi, però al final totes les adaptacions son mes ràpides del que ens pensem i mes en un viatge. En qualsevol cas la situació no era massa diferent a la de qualsevol altra família.

Una de les rutines que també havia de canviar era la de llegir notícies i escriure el diari mentre em prenia el cafè. Només mirava els correus mes importants i prenia algunes notes per recordar lo fet i poder escriure el diari un cop arribés a casa. Per contra, durant l’esmorzar quasi que hi estàvem tots i aprofitàvem per parlar mes tranquil·lament, a vegades de temes mes personals o professionals de cadascú, doncs al final hi havia moltes coses de nosaltres que la resta del grup no sabia.

Cadascú quasi que esmorzava algo diferent a la resta del grup. Les noies esmorzaven mes que el pare i jo i també mes cereals o fruita. Jo com a molt algo de xocolata. En qualsevol cas ens organitzàvem molt be tots plegats en aquella cuina i tothom podia menjar de tot, tot i que evidentment tots preferíem el que havíem portat per nosaltres.

Evidentment vam estar comentant la fantàstica i igualment inesperada aurora boreal que vam veure la nit anterior. En general tots esperaven veure’n mes tot i que el pare i jo sabíem que veure’n mes era molt difícil i que lo del dia anterior havia sigut quasi un miracle i que havíem tingut ja molta mes sort de la que ens esperàvem.

Vam acabar d’esmorzar i vam comentar què fer aquell dia. Ja que encara eren els primers dies, vam decidir seguint anant a prop. Així doncs aquest dia aniríem a Reine, a l’illa del costat i un dels dos pobles mes coneguts i fotografiats de les Illes Lofoten.

A Reine també aprofitaríem per buscar tours en barco, ja fos per anar a veure balenes o a pescar bacallà en un pesquer de veritat, que era algo que sobretot li feia gràcia a la Chus però que a la resta no ens importaria fer i així poder veure de ben a prop la indústria principal de les Lofoten. En qualsevol cas hauríem d’anar a Reine i veure què hi havia, perquè ja havíem pogut comprovar que durant l’hivern molts centres turístics estaven tancats o tenien horaris molt estranys, tipus de 12 a 15h.

Així doncs, ens vam preparar els dinars, la roba i vam enretirar la neu i el gel del cotxe, doncs havia estat tota la nit nevant i sobre el cotxe ja hi havia un pam de neu. Lo bo és que aquí, evidentment, hi tenien les eines mes apropiades per aquestes coses.

Reine està a 5 minuts en cotxe, a l’illa del costat i que no queda ben be a la carretera principal, sinó que s’ha de creuar un pont per arribar-hi. Quan estàvem creuant aquest pont vam veure el primer i últim accident a les Illes Lofoten, i de fet va ser un accident molt lleu i probablement eren 2 turistes. Els locals, tot i les condicions de la carretera, eren molt prudents i en sabien molt i en tots els dies no vam veure cap accident ni petit xoc com el d’aquest dia. Dos cotxes feien marxa enrere a la vegada volent aparcar en aquell pont des d’on hi havia unes vistes espectaculars i on de fet ja hi havia un munt de cotxes parats. Doncs tots dos conductors no sabem on miraven però anar fent marxa enrere van acabar xocant tot i que anaven molt a poc a poc per ser una zona molt petita però amb un munt de cotxes i persones donant-hi voltes. Nosaltres volíem aparcar allà però vam veure-hi tant merder que vam decidir seguir i entrar dins el poble.

Dins els pobles i després d’una nit de nevada incessant, els carrers ni es veien. Tot plegat es veia blanc i sort de les roderes dels cotxes perquè sinó ni sabríem per on anar. No deixava de sorprendre’ns veure tothom fent la seva vida normal, fins i tot gent gran tornant de fer la compra amb carrets-trineu. Tot estava completament adaptat a la neu i res s’aturava.

Vam recórrer uns 150 metres per aquell carrer nevat fins arribar a un petit pàrquing al centre del poble on vam aparcar. Allà mateix ja es veia el mar, les barquetes, les cabanes, etc. Encara no havíem baixat del cotxe que ja podíem apreciar els motius pel qual Reine és un dels pobles mes fotografiats de les Illes Lofoten. A mes feia molt bon dia per lo que les vistes eren magnífiques.

Quasi sense ni comentar-ho, vam baixar del cotxe i tots vam anar cap a unes casetes que teníem davant i que tenien un petit moll de fusta i des d’on es veia tota la badia. Era tant bonic que tots hi vam anar com si fóssim atrets per alguna força magnètica.

Vam passejar una estona pel petit moll i per enmig de les casetes fent fotos i admirant el paisatge fins que la Marta ja va anar a buscar alguna oficina turística acompanyada per mi mentre els altres seguien passejant pel poble.

Però l’oficina estava tancada per ser hivern. A diferència del que pugui semblar, a les Lofoten hi ha mes turisme a l’estiu que a l’hivern, doncs evidentment no hi fa tant fred i les Illes sense nevar son igualment espectaculars. En qualsevol cas jo les prefereixo molt mes a l’hivern, i no només per la neu sinó per la possibilitat de veure aurores boreals. En qualsevol ara moltes oficines estaven tancades o feien horaris molt curts, així que vam mirar els cartells que hi havia penjats a la porta i vam veure que feien els tours per veure balenes i per anar amb pesquer. Vam fer fotos dels cartells i vam seguir caminant a veure si trobàvem algun lloc mes.

No havíem caminat ni 10 metres que vam veure un noi amb peto de bacallaner, és a dir, els típics pantalons que porten els pescadors de bacallà, i que ja ens mirava com esperant a què li féssim alguna pregunta ja que veníem de veure l’oficina de turisme tancada. I així era, la Marta ja se li acostava amb la intenció de preguntar.

El noi ens va confirmar que l’oficina no obria en tot l’hivern degut als pocs turistes que hi havia. En preguntar-li si es podia fer alguna activitat ens va comentar que ell tenia un pesquer i una empresa que organitzava sortides amb el propi pesquer per aprendre a pescar bacallà a alta mar. Al preguntar-li si aquest mateix dia podíem fer una sortida ens va dir que probablement si ja que el grup que tenia previst per aquell dia finalment no vindrien per lo que tenia el pesquer lliure. A mes aquest era l’únic dia de la setmana que faria la sortida ja que la resta de la setmana la previsió meteorològica era molt dolenta.

Ens va sorprendre la falta d’insistència perquè ens apuntéssim tal com hauria fet qualsevol altra venedor de qualsevol activitat i que s’hagués quedat penjat a últim moment. Els noruecs son molt mes educats i en cap moment ens va pressionar de cap manera, de fet tot el contrari, en certs moments semblava que li feia fins i tot mandra fer cap activitat. De la mateixa manera també ens va sorprendre lo amable i obert que era, responent tranquil·lament a totes les nostres preguntes i tota l’estona amb un somriure. Ja ens començàvem a adonar de l’equivocada imatge que teníem dels noruecs. Finalment ens va dir el seu nom, Lars, i vàrem quedar que ho parlaríem amb el grup i ja li diríem alguna cosa. La Chus que va aparèixer quan portàvem una estona parlant amb el Lars, va escoltar bona part de la conversa i ja tenia clar que volia sortir amb el pesquer, de fet pescar bacallà amb un pesquer era una de les activitats que volia fer i que ja ens havia dit abans de començar el viatge. A la resta no ens feia tanta gràcia i menys amb el fred que feia i el què costava, uns 100€, però vam tornar amb el grup per comentar-ho i a tots ens va semblar be fer-ho sempre i quan es pogués, doncs el temps semblava una mica variable i de tan en tan s’ennuvolava una mica.

La Chus va anar sola a donar una volta pel poble mentre la Marta i jo tornàvem amb la resta del grup per comentar el que havíem parlat amb el Lars. Vam anar tots 5 cap a un petit moll de fusta des d’on es tenien unes vistes privilegiades i mes en aquell dia tant clar que feia i que havíem d’aprofitar. Ens vam fer unes quantes fotos mentre ens quedàvem perplexos per les innumerables meravelles que tenien aquelles illes i a qualsevol lloc que miressis i després vam comentar la proposta d’en Lars.

Als 5 ens feia mes gràcia veure balenes però el lloc estava a 200 quilòmetres d’allà i aquest dia era molt bo per sortir amb el pesquer, així que vam decidir de dir-li a la Chus que volíem fer l’activitat i anar a buscar al Lars per fer la reserva. Amb en Lars no vàrem quedar a un lloc concret sinó que mes aviat ens va venir a dir que ja ens trobaria, doncs al final el poble és petit i amb pocs turistes per lo que tots 6 caminant per allà se’ns veia de lluny. De fet vam passejar una mica pel poble i de seguida ja vam veure en Lars de lluny que ens va assenyalar on tenia l’oficina.

Eren les 11h aproximadament i amb el Lars havíem quedat cap a les 12h. De fet no havíem quedat massa en cap hora, doncs semblava que allà es prenien la vida amb mes calma. Així que vam aprofitar per anar a prendre algo a un bar que hi havia allà al costat i que semblava l’únic de bona part del poble. El pare i jo vam entrar un moment però no vàrem prendre res perquè un cafè costava 4€ i no feia tanta estona que ja ens n’havíem pres un com per ara demanar-ne un altre de 4€. Així que vam sortir i ens vam quedar davant la cafeteria des d’on hi havia una bona perspectiva del carrer, part del moll del que veníem i del pàrquing on teníem el cotxe aparcat. Des d’allà podíem veure mares amb els carrets amb rodes tot terreny passejant les criatures per aquells carrers amb un pam de neu, o els avis i àvies tornant de comprar amb els carretons trineu per poder portar la compra, o l’excavadora amb rodes plenes de claus que portava caixes de bacallà des del moll fins a les afores del poble. M’encanta veure com viu la gent en llocs tant diferents com aquest i com s’adapta perfectament a les inclemències meteorològiques i poden fer una vida totalment normal. A mes, tractant-se de Noruega, tothom era molt amable, respectuós, silenciós i pacient.

Ens vam quedar uns 10 minuts allà contemplant i comentant fins que varen sortir les noies i ja vam anar a buscar en Lars a la seva oficina. Quedava poca estona per les 12h quan vam arribar a l’oficina on hi havia la que semblava la dona d’en Lars, una dona molt mes fèrria que en Lars que se’l veia un tros de pa. Per pagar va ser una mica caòtic perquè semblava que la dona havia d’anotar totes les dades de la targeta tal com si fes un pagament en una pàgina web des del mòbil, doncs no tenia un aparell tipus datàfon. Allà va ser on vàrem veure els vestits de bacallaner que ens hauríem de posar i ja tots plegats ens vam quedar una mica a la expectativa de si realment ens hauríem de posar allò, doncs cap de nosaltres volia mullar-se ni passar fred en excés.

Això si, costava 1000kr cadascú, és a dir, 99€. No estava gens malament els preus noruegs. De fet no tardaríem en adonar-nos que molts tours costaven just això, 1000kr.

Un cop tot pagat vam anar amb el Lars caminant fins al moll on hi tenia el pesquer junt a una caseta on hi tenia tots els vestits de bacallaner que ens va anar repartint a cadascú. El barco era mes gran del que pensava, de fet era un bon pesquer amb la seva grua, magatzems, cabines, etc. Ens va explicar les normes bàsiques de seguretat i ens va dir que a dins hi teníem cafè i te de cortesia i que podíem anar per on volguéssim del barco, llibertat total. ràpidament va treure els amarratges, va anar cap al timó i vam sortir de la badia cap a alta mar a buscar les zones on en Lars ja sabia que hi podien haver mes bacallans.

Era evident però no deixava de fer-nos gràcia veure tota la coberta del barco plena de gel. Tot i que en Lars va engegar una manguera per anar desfent el gel acumulat, aquest li costava molt de marxar del tot, de fet va quedar força gel escampat per tota la coberta donant una imatge de fred de veritat, doncs veure gel i neu en un barco a alta mar encara ajuda a comprendre millor les baixes temperatures que tenen sempre durant l’hivern.

Per cert que prèviament ja ens havíem posat els vestits de bacallaner i tot i que estaven una mica humits ja notàvem lo molt que abrigaven en comparació a la roba normal, tot i que fos tèrmica. Això si, els vestits eren molt gruixuts i pesants, realment havia de ser cansat anar tot el dia amb allò.

La sortida del moll era impressionant perquè et permetia veure Reine des d’una perspectiva completament diferent. Si ja era un espectacle des de terra, la imatge des del mar era impagable. De fet això era el que mes ganes tenia de veure des del barco, aquesta imatge de tota la costa nevada, amb els fiords i les casetes sota un dia radiant.

Estava previst que tota la sortida pogués allargar-se fins a 4 hores, doncs ja quasi que se’n necessitaven dues per anar i tornar del lloc on hi havia els bacallans. Així que jo i altres vam aprofitar per anar a prendre un cafè de cortesia mentre seguíem camí mar endins.

Mentre fèiem camí vam conèixer un setè passatger que venia amb nosaltres, que de fet al principi jo pensava que era un company d’en Lars, però no, era un client mes com nosaltres. Era americà i a diferència de nosaltres ell si que era molt aficionat a la pesca i estava molt interessat en pescar bacallans, cosa que a nosaltres ens feia mes gràcia anar amb el barco i veure com funcionava aquesta indústria una mica mes des de dins.

Anàvem amunt i avall del barco fent fotos per tot arreu i a tots els paisatges de postal que vèiem allà on miréssim i pel propi barco que tenia prou gràcia, doncs era un pesquer autèntic i típic del mar del Nord. La veritat és que tot i encara no haver començat la pesca, l’experiència ja valia prou la pena.

Quan portàvem quasi una hora de camí, en Lars va parar el barco en una zona, evidentment allunyada d’on havíem sortit però encara a prop de la costa, doncs aquella zona era plena de fiords i illes per lo que per molt que t’allunyessis era fàcil seguir veient alguna costa ben a prop. Tot i ser un dia tranquil i el mar calmat, aquí a alta mar ja es notava mes l’onatge i al parar el barco encara mes, de fet en certs moments ja ens havíem d’anar agafant per les cordes.

El barco utilitzava una espècie de canya de pescar però de barco, és a dir, tenia una rodeta per tirar i recollir el fil de pescar però era enorme i estava collada al barco. I d’aquestes rodetes n’hi havia 4 o 5 en un lateral del barco. A mes, tenia 4 hams i no se’ls havia de posar cap cuc, doncs ja portaven una peça amb forma i color de peix que al moure’s dins l’aigua realment semblava un peix de veritat.

A les 3 M no els feia cap gràcia pescar bacallans i ni tan sols que ningú en pesqués, per lo que directament es van quedar dins la cabina del barco on hi havia la taula i podien veure l’exterior per les finestres. El noi americà es va posar en un dels pescadors, la Chus en un altre i el pare i jo junts en un altre. I ja tan sols es tractava d’anar tirant fil fins que el pes toqués al terra, cosa que va tardar una estona, doncs almenys el pes va baixar 20 o 25 metres. Un cop tirat fil fins al sol marí, ja només quedava anar movent el fil per tal que els hams es moguessin simulant peixos.

Així doncs, vaig tirar tot el fil, el vaig començar a moure i en, literalment, menys de 2 minuts, vaig notar que el fil tirava molt. Com que l’acabava de tirar no creia que ja haguessin picat, per lo que primer vaig pensar que el pes s’havia quedat enganxat en alguna roca, però aleshores si que vaig notar que el fil se m’escapava de les mans, el que significava que evidentment un bacallà estava tirant d’ell, i amb molta força. Li vaig dir al pare que creia que havien picat i vaig començar a recollir el fil. Ell al veure com es movia em va dir que si, que també li semblava que havien picat i va seguir recollint fil ja que costava molt i mes valia tornar-nos per a recollir-lo el mes ràpid possible.

I no era fàcil, doncs eren mes de 20 metres de fil arrossegant un bacallà que encara no sabíem com era però com a mínim semblava gran, doncs recollir aquell fil en aquell moment costava mes del que pot semblar des de fora. Però finalment, quan el bacallà encara era 1 o 2 metres sota l’aigua, ja vaig poder veure que es tractava d’un bacallà, confirmant-li a la vegada al pare que efectivament estàvem pujant un bacallà i ben gros. En aquell moment vaig cridar al Lars que estava amb la Chus i al veure el bacallà ja a la superfície va córrer a agafar un pal d’uns 2 metres amb uns ganxos a una punta amb el que va agafar el bacallà i el va acabar de pujar fins la coberta del barco. I va ser aleshores quan vam veure l’enorme bacallà que acabàvem de pescar, un bacallà d’uns 7 quilos.

No ens podíem creure lo ràpid que havíem pescat aquell bacallà. No feia ni 3 minuts que havíem tirat el fil i ja teníem el primer bacallà a la coberta del barco. En Lars em va portar uns guants especials que en un primer moment no sabia perquè eren però que en qualsevol cas em vaig posar. Eren uns guants mes resistents de lo normal per lo que en un primer moment vaig pensar que potser volia que jo netegés el bacallà, però no, mentre me’ls posava ell li va fer un tall al bacallà i me’l va donar dient-me per on l’havia d’agafar. I allà estava jo, agafant el bacallà de 7 quilos per a fer la foto de rigor. La veritat és que feia una mica d’angúnia perquè de tan en tan encara es movia i el tenia agafat quasi per les brànquies. Però era un bon bacallà i fresquíssim que ens acabaríem menjant entre tots.

Un cop feta la foto, i degut a què érem dos pescant en el mateix rotllo i havíem anat molt ràpid, vam decidir tirar el fil una vegada mes. Aquesta vegada li tocaria al pare fer mes part de la feina. Però en aquest cas tampoc vam tenir massa temps de res, doncs quan tampoc feia ni 2 minuts que el pes havia tocat a terra, ja semblava que havien tornat a picar. Vam recollir el fil ràpidament i efectivament allò pesava igual que abans, semblava que havia tornat a picar un bacallà de la mateixa mida.

El pare i jo ja ni ens ho crèiem. Vam seguir recollint fil fins que va aparèixer un nou bacallà. Vam cridar al Lars que també va flipar i ràpidament el va enganxar amb el pal de 2 metres. El tio també estava que no s’ho creia, doncs acabàvem de pescar 2 bacallans enormes en menys de 5 minuts i sense tenir-ne ni idea. Aquesta vegada li va donar els guants especials al pare perquè agafés el bacallà i jo li pogués fer a ell la foto de rigor.

I així és com vam pescar dos bacallans valorats en 25€ cada un en 5 minuts. Això si, estàvem ben cansats, doncs estirar un bacallà de 7 quilos que no parar de fer força costa mes del que sembla. Així doncs el pare i jo vam decidir ja no tirar mes el fil. A mes a la Montse no li feia cap gràcia que pesquéssim bacallans, tot i que semblava que en aquella zona n’hi havia milions.

Però quan tot just havíem fet la foto i encara estàvem recollint be el fil, la Chus va dir que li semblava que havien picat. Ens hi vam acostar i efectivament havien picat, però no un, sinó 4! A cada un dels hams que tenia el fil hi havia un bacallà enganxat. Allò va ser al·lucinant. Entre tots intentàvem mantenir el fil tensat mentre en Lars va anar a la coberta inferior per poder-los agafar millor amb el pal. Amb tot el moviment un dels bacallans es va poder escapar quedant-ne 3 que en Lars va agafar i pujar al barco. Tots 3 eren també grans, similars als dos nostres.

Així doncs, ja teníem 5 bacallans enormes i evidentment ja vam parar, doncs en aquell moment encara no sabíem què en faríem dels bacallans tot i que pensàvem que si nosaltres no ens els emportàvem tots se’ls quedaria en Lars, doncs al final era pescador. Ja només faltava el noi americà que suposadament era el mes expert de tots i el que mes ganes tenia de pescar alguna cosa, així que mentre ell seguia la Chus, el pare i jo ens vam quedar a la coberta xerrant amb en Lars sobre la pesca que acabàvem de fer.

Li vaig preguntar si era normal pescar tants bacallans en tant poca estona i va dir que no tan, que és cert que allà hi ha milions de bacallans però que tampoc és habitual tirar el fil i treure’n 5 en 10 minuts. de fet el noi americà encara no n’havia pescat cap. Així que ens va dir que a part de fer-ho be havíem tingut algo de sort. Fins i tot a ell se’l veia content de que haguéssim pogut pescar 5 bacallans, doncs ell era qui ens va donar les instruccions i veure que ho vam saber fer be suposo que li va donar certa satisfacció. La veritat és que se’l veia molt bona persona.

Al cap de 10 minuts mes de ser a la mateixa zona, en Lars va decidir d’anar a un altre punt per veure si el noi americà tenia mes sort i pescava algo. Mentre les 3 M ja estaven mig dinant a la cabina i nosaltres anàvem fent voltes pel barco i a estones a dins per descansar una mica, doncs entre la pesca i el moviment del barco el cansament s’acabava notant.

Eren quasi les 14h quan en Lars parava en una altra zona i des d’on ja podíem veure el sol quasi ponent-se darrere el mar, doncs tot i que tot just eren les 14h, ja quedava poca estona per la posta de sol, que era a les 16h per estar en una latitud tant alta. Al mig del mar, en un pesquer autèntic de Noruega, amb els imponents penya-segats a poca distància, la costa de Reine al fons i el sol ponent-se al mar, la imatge i l’espectacle natural que podíem veure era senzillament únic i inoblidable. Encara que no haguéssim pescat res, només per això ja valia la pena ser allà en aquell moment.

El noi americà seguia sense tenir sort. Ell ho intentava movent el fil tal com ens havia explicat el Lars però no li picava res. En Lars va decidir anar fins a un tercer lloc a veure si el noi tenia mes sort. Mentre, nosaltres seguíem entre la coberta admirant el paisatge i dins la cabina prenent cafè o menjant. De fet les noies ja havien quasi dinat, només quedàvem el pare i jo que preferíem seguir el nostre horari, doncs tot i que eren les 14h encara no era prou tard com per menjar allà de qualsevol manera. A mes jo sempre prefereixo aguantar tot el possible perquè després de dinar em quedo sense energia i amb ganes només d’enganxar un llit o un sofà on fer-hi una migdiada de 3 hores.

Cap a les 14:30h i quan l’americà seguia sense pescar res, en Lars va decidir que ja n’hi havia prou i que havíem de començar a tornar cap a Reine. Era el que tenia mes ganes de pescar i el que teòricament mes en sabia i l’únic que ho va intentar i no va pescar res. Comentant-li al Lars em va dir que havíem tingut força sort de pescar-ne tants amb tant poca estona, perquè tot i que allà en aquella època està plagat de bacallans, tampoc es tirar la canya i començar a treure bacallans a mansalva. Per lo que tot i fer-ho be i tal com ens havia explicat, havíem tingut algo de sort d’aconseguir finalment 5 bacallans.

Així doncs, en Lars va posar el pilot automàtic en direcció a la costa i mentre fèiem camí va començar a netejar i tallar els bacallans. No deixava de sorprendre la pràctica que en tenia i la velocitat a la que tallava els bacallans deixant lloms perfectes i enormes de bacallà ben fresc del mar del Nord.

A diferència de la resta de pescadors que intenten aprofitar al màxim tot el bacallà, com que aquests eren tots per nosaltres, les parts menys bones com el cap, les tirava al mar directament. De seguida van aparèixer un munt de gavines i fins i tot una àliga. De fet fins i tot semblava que alguna gavina no li feia massa gràcia la seva presència perquè de tan en tan es veia alguna fent moviments mig amenaçadors cap a ella o cridant mes de lo normal, que ja és molt. En qualsevol cas l’espectacle de tot plegat era una passada.

Ja eren quasi les 15:30h quan arribàvem al moll privat d’en Lars des del que havíem sortit quasi 4 hores abans. Ara podíem apreciar millor tota la costa de Reine conforme ens hi anàvem acostant ja que a la sortida estàvem mes pendents de les indicacions d’en Lars. Ara vèiem totes les casetes amb els seus molls i les barquetes amarrades. Ja era quasi fosc del tot però encara amb prou llum com per poder fer alguna foto d’aquella costa tant bonica.

Era sorprenent la facilitat i exactitud amb la que en Lars va amarrar el barco, en una sola vegada sense fer massa maniobra. Per cert, que en aquell moment ens vam adonar de que la marea havia baixat almenys mig metre, cosa que ni sabíem que allà n’hi havia, doncs al pujar al barco vam haver d’utilitzar unes escales però en canvi ara el moll ens quedava a mig pam de la coberta del barco, per lo que aquest estava molt mes baix que abans.

La Chus i jo ens vam quedar uns minuts al barco amb en Lars i el noi americà ja que ens volia donar tot el bacallà que havíem pescat. Nosaltres pensàvem que ens en donaria algun tros però no tot, ja que n’era molt, però va començar a posar lloms i cocotxes dins una bossa fins que me la va donar i quasi no la vaig poder agafar de lo que pesava. Sense exagerar potser pesava 8 o 9 quilos i era tot carn, sense cap espina, tot net a punt per ser menjat. Al noi americà li va donar un altre dels lloms i en Lars no es va quedar res. Jo pensava que amb 5 que havíem pescat ell es quedaria algo perquè tot per nosaltres seria massa, però no, ho va repartir tot i allà anàvem nosaltres amb la bossa plena de lloms i cocotxes de bacallà fresquíssim directament de Noruega.

El problema era que mes valia que no haguéssim de tirar res de tot aquell bacallà, doncs a les noies ja no els va fer massa gràcia que en pesquéssim tants perquè a sobre l’haguéssim d’acabar tirant. Li vam dir al Lars que no ens en donés tant però ell no va fer ni cas, de fet crec que no ens va acabar d’entendre, doncs ja donava per suposat que tort el que els clients pescaven s’ho quedaven, així que ens va donar la bossa, ens vam acomiadar d’en Lars i del noi americà i vam baixar del barco amb al resta del grup.

Per l’hora que era vam decidir de tornar ja cap a la cabana a l’illa veïna de Sacrisoya. Sobretot el pare i jo ja teníem força gana doncs encara no havíem dinat res a diferència de les noies que alguna cosa ja havien menjat al barco, per lo que no ens feia res tornar ja a la cabana i dinar allà. A mes, encara no portàvem prou dies com per anar amb el cotxe llogat donant voltes de nit per aquelles carreteres plenes de neu i gel.

La veritat és que l’experiència m’havia agradat molt mes del que m’esperava. Ja m’esperava que m’agradés, però no sabia ben be què faríem, de fet em pensava que tota l’estona estaríem mirant a pescadors pescant, però no, l’únic pescador professional que hi havia només explicava i nosaltres pescàvem enmig d’una natura meravellosa. A mes en Lars era un tio excel·lent, molt bona persona, amable, pacient i sempre amb un somriure. És d’aquelles persones que sembla que no s’hagin enfadat mai. És un goig conèixer gent així i adonar-se que al mon, per molt remot que sigui el poble on ets, sempre hi ha gent extraordinària digne de ser coneguda.

De camí al cotxe em vaig adonar que m’havia deixat la braga vermella al barco. Mira que és difícil que jo em deixi algo, de fet no recordo haver perdut mai res en cap viatge, però en aquell moment que ens havíem tret tanta roba per posar-nos el vestit de bacallaner i que portava la bossa de 8 quilos plena de bacallà, doncs se’m va passar. Però lo millor va ser que tots em van dir “Ah si, en Lars ens ha preguntat de qui era una bufanda vermella abans que marxéssim”. Tots l’havien sentit menys jo i ningú recordava que jo anava tot el dia amb una bufanda vermella. Així que vaig donar mitja volta i vaig tornar cap al moll. No estava a mes de 2 minuts caminant però amb pujades i baixades plenes de neu la veritat és que cansava una mica anar amunt i avall.

Quan vaig arribar al moll encara estava en Lars al barco i al preguntar-li per la bufanda vermella de seguida em va dir que era dins la caseta on hi guardava els vestits de bacallaner. Vaig entrar-hi i efectivament estava allà encara apartada per si anava a reclamar-la. La veritat és que em vaig alegrar de recuperar-la tot i tractar-se només d’una bufanda, no només per l’especial afecte que ja li tinc sinó perquè a mi particularment se’m glaçava molt la cara. Semblava que els altres aguantaven millor el fred a la cara, però la veritat és que a i em costava molt i la bufanda m’era imprescindible.

Em vaig acomiadar per segona vegada d’en Lars i a pas lleuger vaig tornar cap al pàrquing, però abans d’arribar-hi la resta del grup ja era dins el cotxe i a la carretera recollint-me a mig camí, cosa que vaig agrair perquè començava a estar ja força cansat.

I així acabava la nostra visita a un dels pobles mes coneguts per bonic de totes les Illes Lofoten. Tornàvem per aquells carrers plens de neu als que encara no ens hi acostumàvem i amb 8 quilos de bacallà fresc a la bossa que ens aniríem menjant al llarg de la setmana, tot i que ja avanço que no ens el vam poder acabar tot. L’entrada al poble on a l’arribada hi havíem vist un petit accident seguia ple de cotxes i gent fent fotos, així que vam decidir no parar-hi a fer nosaltres també la foto de rigor. No volíem ratllar el cotxe de lloguer que a mes es veia molt nou.

En menys de 10 minuts arribàvem a la cabana i el pare i jo immediatament anàvem a la cuina a preparar-nos algo per dinar, doncs érem els únics que des de l’esmorzar que no menjàvem res. Les noies també varen menjar alguna cosa però evidentment no tant com nosaltres. El pare i jo vam menjar el de quasi cada dia, és a dir, frankfurts i embotit amb pa.

En acabar ja cadascú va tenir temps lliure fins cap a les 18h. Jo vaig anotar despeses i descansar una mica abans de marxar cap a la platja de Storsandnes, una de les platges mes famoses de les Illes Lofoten per a veure-hi aurores. És de les mes famoses perquè dóna completament al nord, està allunyada de nuclis urbans i permet tenir una vista total i completa del cel amb un poblet al fons que encara li dóna mes encant, per lo que és un lloc molt bonic i perfecte per a veure-hi aurores.

Així que vam agafar tota la roba necessària, doncs ara si que estaríem a un lloc apartats, de nit i quiets, per lo que le fred seria molt mes intens que el que podíem passar durant el dia passejant. Era justament per aquests casos que necessitàvem portar bona roba d’abric, doncs estar-se hores quiet mirant al cel i passant fred pot ser el pitjor, mes val passar-se de prudent i portar roba de sobres. Jo portava les orelleres, la bufanda, el gorro i guants per no deixar res a l’aire. A mes 4 capes de roba tèrmica.

La platja estava a una hora de camí, per lo que vam decidir de sortir a les 18h per arribar allà a una hora en què encara no s’hagués omplert de gent, doncs era un lloc molt conegut per veure aurores i no sabíem com seria ni si seria fàcil aparcar, per lo que vam decidir d’estar allà cap a les 19h. Ja cadascú es va emportar el sopar per menjar allà mateix a la platja.

Aquesta vegada la Chus conduïa, el pare de copilot i jo als seients de darrere indicant el camí amb Google Maps. Però ja des de bon principi es notava que a la Chus no li feia cap gràcia anar fins aquella platja. Suposo que considerava que era massa lluny, doncs pel camí no parava de dir que aquest lloc o aquell altre també semblaven bons llocs per veure aurores. En qualsevol cas ja tots havíem decidit anar a aquella platja i allà vam anar.

Era poc mes d’una hora de trajecte però aquest va ser ben aprofitat ja que la Montse, com aficionada i estudiosa de física, ens va explicar el motiu de l’existència d’aurores boreals i australs. Ja tots algo sabíem però evidentment no amb el detall que la Montse ens ho va explicar. En resum ens va explicar perquè les partícules provinents del sol es concentren als pols de la Terra per tenir aquests mes magnetisme i perquè nosaltres ho veiem de colors, doncs es produeix una reacció al xocar aquestes partícules amb l’hidrogen i l’oxigen de la Terra, motiu pel qual les aurores es poden veure de diferents colors, doncs les partícules interaccionen amb diferents gasos de l’atmosfera. I al final, el resultat de tot plegat és aquell impressionant espectacle de colors movent-se pel cel.

Al cap d’una hora d’anar per la carretera E10, la principal, ens vam desviar arribant a una zona molt apartada i completament fosca, doncs no hi havia cap nucli urbà a prop ni cap llum a la carretera. Google Maps ens indicava que la platja ja era allà, i de fet just al costat de la carretera per la que anàvem ja es podia entreveure el mar, així que a la que vam veure un petit espai entre la carretera i el mar hi vàrem aparcar. En aquell moment érem els únics que hi havia allà i no es veia ningú per molt lluny que miressis, però al cap d’uns 30 minuts van començar a arribar alguns cotxes confirmant-nos que aquell era el lloc.

Al principi però, no teníem del tot clar que fos allà, doncs ens estranyava estar tan sols en una platja suposadament tant coneguda per veure-hi aurores. El tema és que encara era aviat quan vam arribar-hi, però això ens va anar be per poder agafar bon lloc.

Així doncs, ens vam ben abrigar i vam baixar del cotxe. Efectivament es podia veure que allò era una platja tot i que era molt estreta, és a dir, de seguida ja arribava a l’aigua degut a les pròpies característiques de la costa noruega, però si que és cert que s’intuïa que en algun punt hi havia fins i tot una mica de sorra, algo realment difícil de veure a les Lofoten.

Tot just eren les 19:30h i encara teníem un munt d’hores per davant. Segons ens havien dit alguns locals i segons les previsions de les diferents app’s que utilitzàvem, aquesta era una relativa bona nit per veure aurores, almenys semblava que estaria mes aclarit que el dia anterior quan en vàrem poder veure una de ben guapa, per lo que estàvem prou animats i contents de ser en un dels llocs mes coneguts de les Lofoten des d’on veure aurores.

Al principi es veien núvols però també es veien mes estrelles que la nit anterior, però semblava que de mica en mica el temps empitjorava. De fet no només s’ennuvolava cada vegada mes sinó que també el vent era mes fort. Això si, seguia arribant gent allà on estàvem i ara hi havia 3 cotxes mes, tots esperant a veure aurores. Això evidentment ens animava, doncs a alguns d’ells se’ls veia professionals i si eren allà significava que hi havia possibilitats de veure bones aurores.

Però els minuts passaven i allò no millorava. De fet a cada minut que passava feia mes fred i de fet ja es feia difícil estar massa estona fora. Anàvem fent torns per entrar al cotxe una estona cadascú i així alleujar una mica la sensació de fred que ja tots començàvem a tenir, i això que anàvem ben abrigats.

Cap a les 21h tots van començar a sopar menys jo que volia esperar el màxim temps possible ja que suposadament podríem estar allà fins les 2 de la matinada, per lo que no em volia trobar que a les 12 de la nit tornés a tenir gana.

En un moment determinat, la Chus, la Marga i la Montse van quedar dins el cotxe quan la Marta en va sortir i em va dir que la Chus i la Marga ja estaven discutint fins al punt que la Chus li va dir a la Marga que era una impertinent, moment en què la Marta ja no va aguantar mes i va preferir sortir del cotxe. Quedava clar que la Chus i la Marga no es portaven massa be però també era ben clar que a totes dues se les veia prou intel·ligent com perquè això no afectés massa al viatge.

Però a partir de les 21h el vent era ja molt fort, el fred difícil d’aguantar i el pitjor és que ja quasi no es veien estrelles. Seguíem tenint esperança perquè suposadament aquest era el millor dia de la setmana per veure aurores, tot i que la veritat és que en aquell moment ja no ho semblava gens. El problema era que en aquella zona no teníem cobertura al mòbil per lo que no podíem seguir l’evolució meteorològica.

Però la veritat és que no va fer falta, doncs a partir de les 21:15h els cotxes que hi havia allà amb nosaltres i que havien arribat tots després que nosaltres, varen començar a marxar. Si, un a un es van anar retirant deixant-nos clar que ja donaven per perduda la possibilitat de veure aurores, quedant-nos en aquell replanet entre la carretera i el mar completament sols com ho estàvem feia unes dues hores.

Durant una estona que vaig entrar al cotxe junt amb la Chus i la Marga, vam considerar la possibilitat de què a Sacrisoya s’estiguessin veient aurores i nosaltres ens les estiguéssim perdent, per lo que la Chus va trucar a la Mina, la noia del resort, per preguntar-li si des d’allà es veia alguna cosa, confirmant-li que no i que de fet estava nevant, cosa que la veritat ens va alegrar, doncs només hauria faltat que nosaltres ens haguéssim desplaçat 70 quilòmetres per veure aurores i s’estiguessin veient des de l’habitació de la cabana. Semblava que el temps es complicava a tot arreu, doncs on érem nosaltres també semblava que li faltés poc per començar a nevar.

Degut a què nosaltres veníem de lluny vam estar uns minuts mes esperant i comentant entre nosaltres què fer. Veient el cel tot tapat i el vent augmentant minut a minut i que feia que la sensació de fred fos cada vegada mes baixa, vam decidir esperar 10 o 15 minuts i marxar. Així també ens asseguraríem una mica que no vingués ningú mes o que finalment s’acabés veient alguna aurora. La veritat és que ens costava marxar i donar la nit per perduda ja que tot apuntava que aquesta seria la millor nit de la setmana i aquí on érem era un dels llocs mes emblemàtics de les Lofoten des d’on veure aurores boreals.

Així doncs, cap a les 21:30h vam pujar al cotxe i amb resignació i certa tristesa vam marxar d’aquell lloc tant bo per veure-hi aurores. Una llàstima.

De camí va començar a nevar i en alguns moments amb certa força cobrint mica en mica la carretera, fent que per primera vegada tinguéssim certa angoixa de circular per allà, doncs era negra nit, feia vent, nevava, i el cotxe encara no el dominàvem prou. Jo no deixava de mirar per la finestra per veure si per casualitat es veia alguna aurora perduda pel cel, però res. Cada vegada es veien menys estrelles i mes neu. Com havia canviat el dia, doncs pel matí havia fet un sol espectacular que almenys ens havia permès de passar una bona estona en el pesquer, però desafortunadament ja ens estàvem adonant dels temps tant canviant i variable que hi fa a les Illes Lofoten i que fa extremadament difícil fer cap previsió.

Encara no ens acostumàvem a circular i molt menys a veure com circulaven els locals per aquella carretera amb mig pam de neu. Nosaltres anàvem a uns 60 km/h però tot i així hi havia cotxes que ens avançaven.

Cap a les 22:30h arribàvem a Sacrisoya on hi seguia nevant. Definitivament el temps no ens acompanyaria durant la setmana, per lo que jo ja quasi que donava per perdudes les opcions de veure aurores, tot i que el dia anterior també era un dia molt difícil per veure’n i finalment en vam veure. Mai s’ha de perdre l’esperança tot i que no apuntava gens be. En qualsevol cas jo ja em donava per satisfet amb l’espectacle del dia anterior.

El primer que vaig fer jo va ser sopar, doncs era l’únic que no havia menjat encara res. Així que em vaig menjar l’entrepà preparat que havíem comprat amb el pare mentre els altres feien una mica de ressopó.

El dia havia estat molt be i ben complet, fent coses que cap de nosaltres havia fet abans però que per mala sort no vam poder acabar-lo gaudint d’una bona aurora. Lo bo de venir a les Lofoten a veure aurores, és que encara que no en vegis el viatge val molt la pena, doncs amb menys de dos dies a les illes ja érem conscients del gran i únic espectacle natural on ens trobàvem i que gaudíem a cada minut. Despertar-se en aquella cabana en una illeta tant petita enmig d’un fiord, tot nevat i veient sortir el sol per sobre aquells penya-segats era algo únic i que no tenia preu.

El pare i jo ens vam quedar fins poc mes de les 12 de la nit al menjador per si a cas vèiem alguna cosa però finalment vam anar a l’habitació ja que el cel no semblava que s’hagués d’aclarir ni una mica. La Montse s’anava despertant cada dos hores aproximadament per treure el cap per la finestra, per lo que jo em vaig quedar molt mes tranquil en saber-ho, doncs tenia la por aquesta, de que ens perdéssim una aurora per estar tots dormint.

18/02/2020 Tercer dia: Visita a Ä i la nostra primera aurora boreal

Jo em vaig despertar cap a les 8 del matí tot i que la resta es van anar despertant a la seva hora, tots entre les 7 i les 8 aproximadament. De fet crec que jo vaig ser dels últims en despertar-me. El pare acabava de pujar del bany i amb el soroll que fa, que no sé si ho fa expressament, ja em va despertar. El tema del lavabo pel matí era algo que ja sabíem que hauríemd e gestinoar de la millor manera possible, doncs tots 6 el necessitàvem una bona esrtona. De fet això era probablement el que mes em costaria. Així que el primer que li vaig preguntar al pare va ser si hi havia algú al lavabo, a lo que em va respondre que no, així que vaig agafar la tovallola i roba per canviar-me i vaig córrer cap abaix a dutxar-me. M’és igual prendre el cafè abans o després de dutxar-me, però el que si havia de fer segur era totes dues coses abans de sortir de la cabana.

Em vaig dutxar, evidentment, mes ràpid que de costum, doncs hi havia gent esperant, i en 10 minuts ja estava mig canviat i a la cuina per preparar-me el cafè. Allà ja hi havia el pare i la Chus i al cap de pocs minuts van anar apareixent les 3 M, que ja estaven despertes però cadascú seguia la seva pròpia rutina matinera. Jo mentre m’hagués dutxat, la resta ja aniria fent.

Em vaig prendre el cafè mentre mirava una mica els correus i missatges des del mòbil i després vaig menjar algo de xocolata mentre ja comentàvem què faríem aquell dia. Teníem molts plans preparats i llocs ja pensats per visitar, però cada dia hauríem de decidir on anàvem.

Quan ja vam ser tots a la taula, vam treure mapes, llistes i papers per decidir la primera ciutat a veure. Ja que no dominàvem prou el cotxe i que era el primer dia, vam decidir d’anar primer als llocs mes propers, i una bona opció era el poble de Ä, que és el primer de les Illes Lofoten començant pel sud i el que te el nom mes curt del mon. Aquest poble ens quedava a uns 15 minuts amb cotxe i era una espècie de poble museu, doncs era un dels pobles on al segle XIX i anaven centenars de pescadors vinguts de tot el mon per aprofitar l’època del bacallà. Aquests pescadors vinguts s’allotjaven a molts altres pobles de les Lofoten, però el de Ä ha quedat com a museu i per tan encara es conserva en bona part tal com era abans.

El bacallà, era i és, la major font de riquesa de les Illes Lofoten. A l’hivern n’arriben milions a les Lofoten només per a criar, per lo que en poden pescar milers de forma sostenible, doncs la majoria sobreviuen per tornar l’any següent. De fet, a tot arreu es veuen assecadors de bacallà, doncs un cop pescats es pengen durant uns 2 mesos abans de ser exportats. És tot un espectacle veure milers de bacallans penjats de cap per avall per tot arreu. Això, l’olor al final t’ho impregna tot i acabes una mica fart d’estar cada dia olorant bacallà allà on vagis.

Ja havent decidit on anar cadascú es va preparar el dinar ja que la intenció era dinar fora per tal de no perdre temps anant i venint de la cabana només per a menjar. El pare i jo portàvem per aquests casos bàsicament embotit, així que el vam agafar junt amb aigua i pa que havíem comprat a Bodo. Tots érem ràpids i responsables, per lo que a les 9h ja estàvem tots a punt.

Cada vegada que sortíem de la cabana era un petit espectacle. Tots 6 ens posàvem un munt de roba a sobre, la bufanda, el gorro i les botes, tot allà al rebedor. Després cap al cotxe a deixar-ho tot al maleter que quedava ja ben ple i algú que se seia al darrere, al costat de tota la roba i bosses de menjar.

La nostra cabana quedava literalment a menys de 20 metres de la carretera principal, de fet, en aquella illa no podia quedar massa mes lluny de lo petita que era. LA carretera semblava acabada de netejar per un llevaneus cosa que ja ens va anar be per acabar d’agafar pràctica amb el cotxe sobre una carretera sense gel. El camí fins a Ä era curt i encara se’ns va fer mes curt ja que ara podíem veure les Illes Lofoten de dia i per tan els seus paisatges únics. Els fiords, les muntanyes nevades, els illots i les cabanes sobre el mar conformaven un espectacle únic al mon.

Just a l’illa del costat ja hi havia el poble de Reine, un dels mes famosos de les illes. De fet, els dos mes famosos eren Reine i Hamnoy que ens quedaven cada un a un costat. De fet, la nostra illa, Sacrisoya, quedava just enmig de les dues illes de Reine i Hamnoy, per lo que la ubicació era perfecte.

Així doncs, de seguida vam passar per davant de Reine podent-lo veure ja una mica des de fora. SI aquests pobles son tant coneguts és pel seu entorn. Els pobles queden junt al mar sota imponents muntanyes nevades fent que tot plegat sembli un muntatge. De fet aquí és dels pocs llocs on pots fer una foto de qualsevol manera i que quedi com una postal professional. Tot és tant impressionant que no cal retocar res.

Al cap de 15 minuts arribàvem a l’altura de Ä i el pare que portava el cotxe em va dir que ja veia l’entrada. Vaig mirar a Google Maps i semblava que efectivament ens acabàvem de passar l’entrada, però just en aquell moment vam passar sota un túnel i després ja hi havia un pàrquing per la gent que volgués anar a Ä. Per sort ens havíem passat aquella entrada i gràcies a això havíem trobat aquell pàrquing, sinó no sé que hauríem fet perquè com vam veure després, aquest poble no està preparat per a què hi circulin cotxes. De fet en el pàrquing ja hi vam veure un autobús i varis cotxes.

Vam baixar del cotxe i fer el ritual de sempre, posar-nos guants, bufanda i gorro abans de caminar uns 10 minuts per un caminet d’un metre d’ample que anava des del pàrquing fins al centre de Ä. En aquell moment encara no ho sabíem, però en aquell poble ja quasi no hi vivia ningú, i els que encara hi vivien estaven relacionats amb el museu i altres serveis turístics del poble, de fet es podria dir que tot el poble era un museu, on pràcticament totes les cabanes que s’hi veien eren encara com feia quasi 200 anys per tal de veure com vivien els pescadors que venien de mig mon per a pescar bacallà.

Molts dels carrers eren tant estrets que no hi cabia ni un cotxe, i els mes amples eren d’un sol carril. Es veien 3 o 4 casetes ben conservades i reformades on semblava que hi vivia gent, però la resta, almenys 10 mes, es veien antigues i no semblava que hi visqués ningú. Al mig del poble hi havia un petit fiord amb cabanes al mig aguantades amb pilars de fusta sobre l’aigua. Allà semblava el centre del poble i on estàvem tots els visitants, uns 15 contant-nos a nosaltres i aun parell de grups mes.

Mentre nosaltres passejàvem i admiràvem el centre d’Ä, la Marta va anar sense que ni ens adonéssim a preguntar a una de les casetes que semblava un centre d’informació turística tal com ja havia fet a Bodo i tal com faria a quasi tot arreu on aniríem.

Al cap de 5 minuts va tornar amb “informació fresca” com deia ella per explicar-nos el tour que feien. Per 100kr, uns 10€, una noia ens explicaria durant uns 45 minuts la història de Ä durant el segle XIX i ens ensenyaria per dins algunes de les cabanes que veiem allà. El tour començava a les 10, al cap d’uns 20 minuts i era un tour molt complet amb el que obtindríem una radiografia força completa de la vida dels pescadors, per lo que no vam dubtar en acceptar tots 6.

Així doncs, tots 6 vam anar cap a la caseta que feia de botiga de souvenirs, informació turística i venda de tiquets pel tour. Allà ens vam adonar d’algo molt típic als països nòrdics però costa de veure ens segons quins edificis. Aquí es veia be perquè era una caseta molt petita. Tothom qui pot te una doble porta a l’entrada, és a dir, una primera porta, un petit espai i una segona porta. Això és , evidentment, per evitar l’entrada de fred, doncs quan s’obre la porta que dóna al carrer, la que dóna dins la casa encara està tancada. Allà ho vam veure be perquè era molt petit, però tot i així tenia les dues portes amb el petit rebedor enmig de totes dues.

La Marga i la Montse es van comprar uns carpons per les botes per no relliscar al gel. Els va sortir per uns 50€, força cars, però suposadament dels millors que podien comprar, doncs se suposa que en aquests llocs tindran els millors productes per la neu. Però no va ser així, a la Montse se li van trencar al cap de 2 dies, per lo que el mes car no te perquè ser de la millor qualitat.

Vam comprar allà mateix els tiquets i vam sortir fora a esperar que vingués la guia. Quedaven uns 10 minuts per les 10 i pensàvem que vindria algú mes, però passaven els minuts i nosaltres érem els únics que esperàvem, semblava que ens faria la visita només a nosaltres.

La sola de la meva bota cada vegada estava mes oberta. El pare m’havia donat pel matí uns cordons per tal d’agafar una mica les soles, doncs l’altra també ja se m’estava separant, però de totes maneres, al cap del rato era inevitable que anés entrant aigua i em quedés el mitjó completament xop. De fet, en aquest moment tenia ja el peu glaçat. No volia comprar-me unes botes allà per lo cares que serien, però ja m’estava fent la idea de que les hauria de comprar, doncs no podria anar amb allò cada dia i que se’m mullés el peu d’aquella manera.

La Marga, que era realment atenta amb els altres, suposo que per l’instint de mare, estava preocupada per com tenia els peus, i quan li vaig dir que xop, va córrer a la botiga a demanar dues bosses de plàstic perquè em poses als peus per dins les botes, per tal d’evitar que se’m mullés el peu. Amb això i uns mitjons nous que portava el pare, me’ls vaig canviar allà mateix, em vaig posar les bosses de plàstic i les botes. La diferència va ser brutal i un descans enorme. Quan ho vaig dir, tots varen dir que perquè no ho deia abans que tenia els peus tant molls. Jo evidentment no volia fer anar malament el grup per culpa de les meves botes, però la veritat és que allò s’ha de tenir en compte perquè pots acabar amb una pulmonia.

A mes la Marta, ja saben que tard o d’hora m’hauria de comprar unes botes noves, va preguntar al de la botiga a quin poble mes proper en podrien vendre, a lo que va dir a Leknes, que estava a uns 70km d’allà, és a dir, mes d’una hora en cotxe. També va dir que potser a Reine que estava al costat però que ho dubtava.

La guia es va endarrerir uns 15 minuts, per lo que ja eren les 10:15h quan començàvem amb el tour. Pocs minuts abans havíem estat parlant el pare i jo sobre una casa enorme que hi havia just al costat d’on érem i que destacava sobre tota la resta de cabanes del poble. A mes estava en un punt una mica elevat per lo que era fàcil de veure des de qualsevol punt del poble. Havíem dit que potser era l’antic ajuntament o escola. Doncs del primer que ens va parlar la guia va ser justament d’aquella casa. No era cap escola o ajuntament, sinó que era la casa dels amos de tota aquella zona. Pel que es veu, els pobles eren propietat d’una família, que en aquest cas vivien en aquella casa tant gran, i els pescadors temporals que venien al poble a pescar el bacallà eren allotjats a les diferents cabanes del poble, evidentment també propietat d’aquesta família. Els pescadors simplement arribaven al poble, es presentaven a la família i aquesta els assignava una cabana on s’hi passaven mesos fins a acabar la temporada de pesca. En aquesta casa no hi podíem entrar perquè era de les poques del poble on encara hi vivia gent.

A continuació vam anar a veure com eren les cabanes on s’allotjaven els pescadors. N’hi havia una que es mantenia tal com eren en aquella època, a mitjans del segle XIX. Per fora era vermella, i això no era casual. Depenent del status de l’inquilí, les cases podien ser vermelles, grogues o blanques. Les primeres les de menys rang i les últimes les de mes. La pintura també es feia a partir de l’oli del bacallà afegint-li òxid de ferro, alumini, etc. per acabar-li de donar el color desitjat. Per tot s’utilitzava el bacallà.

Vam entrar en aquella cabana i el primer que em va sorprendre va ser veure lo poc hermètica que era, amb escletxes entre fusta i fusta i fins i tot algun forat. No sé si estava igual quan estava habitada però suposo que no deuria estar massa millor. Lo segon que em va sorprendre va ser que en aquella cabana d’uns 40m2 hi podien viure 6 pescadors, de fet no hi havia lloc per quasi res, doncs fins i tot les seves coses les deixaven en unes caixes que hi havia a terra. bona part de la cabana estava ocupada per xarxes i altres eines que necessitaven per pescar, per lo que el lloc que els quedava per menjar i dormir era realment petit.

Després de veure lo malament que vivien els pescadors de l’època, vam anar a l’altra banda del petit fiord que hi ha al centre del poble per anar a una cabana pràcticament construida al mig del fiord on es preparava l’oli de bacallà i on es feien altres productes relacionats, com medicines o la pròpia pintura per pintar les cabanes. De fet, només entrar a aquella cabana ja es notava una forta olor de bacallà, doncs al mig hi havia una tina enorme amb oli de bacallà perquè poguéssim veure com el feien. Era una cosa quasi negra i molt espessa, fins i tot feia certa angúnia i sobretot una olor molt desagradable. Aquella cabana també era on feien la tria del bacallà segons la seva mida per tal d’assignar-li el preu de venda. Tots els venien, per molt lleigs que fossin, simplement se li baixava el preu.

Allà mateix va ser on ens van explicar que amb aquell potingue també pintaven les cabanes i fins i tot vam poder provar una cullereta d’oli de bacallà. Tots en teníem certa reticència però el vàrem provar tots excepte la Montse que després em va dir que el va escopir tot abans de tragar. La resta ens el vam empassar i, almenys a mi, el gust em va durar fins que vam dinar al cap de 4 hores. Era fort, espès i molt dolent.

Per últim vam anar a una cabana on hi havia alguns dels barcos que feien servir per a la pesca. Un ja es veia una mica mes modern, però els altres eren de rems, sense cap lloc on cobrir-se o apartar-se, doncs tota la barca estava ocupada per bancs i els bacallans pescats es tiraven allà mateix, als seus peus. Després de veure allò ja ens va quedar clar que la vida d’aquells pescadors era realment dura, tan en el moment de treballar com quan estaven a casa.

Després vam poder veure algunes fotos de l’època i la guia ja es va acomiadar i marxar ràpidament. De fet ja es notava que al final del tour anava mes ràpid que al començament. Es notava que tenia molta pressa, suposo que perquè vam començar el tour quasi amb 20 minuts d’endarreriment. Nosaltres ja podíem anar per lliure per acabar de veure la resta de cases del poble, que com a molt n’eren 10 i la meitat ja les havíem vist.

Vam acabar de veure les 4 cases del poble i ja vam decidir de marxar. Quan estàvem parlant d’on anar, la Marga em va preguntar com anava el peu, si el tenia sec o xop de nou. No se’m mullava tant ràpid com abans però efectivament ja el tenia moll una altra vegada, així que ella va dir que havíem d’anar a comprar unes botes a lo que jo deia que no feia falta perquè em sabia greu que haguéssim d’anar tots fins a Leknes, però realment estava desitjant posar-me unes botes noves.

Eren les 11:30h quan arribàvem al cotxe per anar cap a Leknes. Aquesta és una de les ciutats mes importants de les Illes Lofoten i la única que te un aeroport. No era un dels llos que volguéssim visitar perquè realment no te res d’especial, és una ciutat molt normal i amb poc encant, de fet és quasi l’excepció de les illes. Així que vam pujar, vaig buscar la ruta a Google Maps i vam començar el trajecte fins a Leknes.

El camí era llarg però realment molt interessant, sobretot aquests primers dies que per nosaltres tot era nou. Tots els paisatges eren increíbles, dignes de ser fotografiats o almenys admirats. No paràvem de mirar per les finestres i fins i tot fer alguna foto des del cotxe. Al ser totes les illes tant petites, sempre teníem el mar a algun costat de la carretera o, a falta de mar, algun llac glaçat que encara era mes impactant. I de tan en tan aquelles cabanes tant típiques a primera línia de costa o fins i tot sobre el mar, totes aguantades per pilars de fusta clavats al sòl marí.

El trajecte va passar mes ràpid del que m’esperava ja no només pels paisatges que vèiem sinó perquè vam estar comentant el tour per Ä, els plans per als següents dies i la il·lusió que teníem tots per veure aurores boreals, que de fet era l’objectiu principal del viatge.

Poc abans de les 13h arribàvem a Leknes. Vam anar fins on em deia Google Maps que deuria ser el centre de la ciutat però on no s’hi veia cap botiga i menys de calçats. Durant uns segons vam estar mig discutint de què fer, cap on anar o si ja aparcar i buscar caminant mentre jo buscava sabateries a Google Maps. Quasi el primer de la llista era una botiga que es deia Intersport que ja només pel nom semblava un lloc adequat on trobar-hi botes, així que vaig indicar al pare el camí que conduïa quasi a les afores de Leknes. Jo no tenia gens clar que trobéssim fàcilment un lloc on comprar les botes ni que aquell Intersport fos el lloc mes adequat, i això m’estressava una mica perquè estàvem tots allà per mi, així que mes valia que trobés la botiga i em comprés les botes.

Però de seguida vam arribar a una zona de centres comercials i restaurants on semblava que si hi hauria una espècie de gran superfície amb només roba esportiva. I efectivament, ja de lluny vam veure l’Intersport, una botiga enorme que semblava el millor lloc on comprar les botes. Ara ja estava mes tranquil, doncs almenys ja sabíem on buscar, i ames en aquella zona hi havia supermercats de menjar on tots volíem anar-hi per comprar algunes coses que no havíem portat ja des de Barcelona. De fet anar a algun supermercat era algo que ja havíem dit de fer els primers dies, per lo que ara en teníem l’oportunitat.

Així que ràpidament vaig anar cap a la botiga per guanyar temps tot i que de seguida la resta del grup ja em seguia. Ben a prop de l’entrada hi havia el calçat. Vaig començar a mirar preus i tal com m’esperava anaven dels 150 als 350€, sinó mes. Lo de comprar algo baretet quedava completament descartat no perquè lo barat fos una porqueria, sinó perquè no hi havia res baretet. Això si, les botes es veien de molta qualitat i molt mes eficaces que les del Decathlon.

Quan ja havia fet una primera ullada ja van arribar els altres, primer la Chus que va ser una de les que mes interès tenia en què em comprés unes botes noves i la que em va ajudar mes a parlar amb el venedor i a prendre una decisió.

Un cop em vaig fer la idea de que m’hauria de deixar la pasta, vaig començar a mirar be cada bota per trobar la millor en relació qualitat-preu. N’hi havia unes de 170€ però eren de noia. Vam parlar amb el venedor i li vam dir clarament que buscàvem algo que fos mes aviat barat perquè aquells preus nòrdics per nosaltres eren massa. El noi ens en va ensenyar unes que costaven quasi 250€ i que justament eren les mateixes que ell portava, unes Alpha. Les botes no només eren maques i molt mes estètiques que les del Decathlon sinó que eren de llana i altres materials molt aïllants. A mes la sola era tant bona que no faria ni falta que portés carpons com els altres. La veritat és que tenien molt bona pinta i ja quasi tenia clar que les acabaria comprant.

De totes maneres vam acabar de mirar be totes les botes que tenien per assegurar-nos de fer una bona compra. Després vam anar al venedor per preguntar-li si hi havia algun tipus de rebaixa, doncs vèiem que alguns llocs feien rebaixes. Ell va dir que les podria deixar per 190€ cosa que ja quasi em va fer decidir del tot. Ho vaig comentar amb els altres, sobretot amb la Marga, i les botes li van semblar molt bones i fins i tot deia que per aquell preu estaven molt be. Així que no m’ho vaig pensar mes i em vaig comprar aquelles botes Alpha de 250€ idònies per caminar per aquelles illes. També em vaig comprar dos parells de mitjons prims però tèrmics per poder-me’ls canviar allà mateix, tot plegat per 200€.

Així que em vaig canviar els mitjons i les botes mentre tot el grup estava davant meu mirant, de fet es notava que fins i tot em posaven nerviós per lo ràpid que em me les vaig canviar. Vaig fer unes passes de prova i tot i que era evident que el peu se m’hi havia d’acostumar, ja notava la comoditat i escalfor d’aquelles botes, res a veure amb altres botes de 50€. Vaig anar a pagar, allà mateix vaig poder tirar les botes antigues i vam marxar cap al supermercat Rama que hi havia al costat. A mi se’m veia content, no només per les botes sinó perquè almenys havíem pogut fer el que havíem vingut a fer tots plegats tant lluny. Només hauria faltat que després del viatge no trobés les botes. La Marta va dir molt encertadament, estàs mes content que un nen amb sabates noves.

Així doncs, vam pujar al cotxe per recórrer els escassos 30 metres que ens separaven del supermercat Rama 105 i vam anar tots 6 a comprar. Cadascú anava per lliure, doncs amb el tema menjar poc coincidíem. El pare i jo bàsicament vam comprar alguna pasta per esmorzar i pa. Conforme acabàvem tornàvem al cotxe a esperar els altres.

Al cap d’uns 30 minuts estàvem de nou tots al cotxe i degut a què ja eren les 14h vam decidir anar a una pizzeria que hi havia al costat de l’Intersport, el Pizzabaken, no tan per dinar pizzes sinó per preguntar si podíem demanar només beguda i menjar-nos el que portàvem allà dins, en plan morro. A mi no em feia massa gràcia però la veritat és que era la millor opció, doncs l’alternativa era tornar a la cabana i dinar allà o be menjar al cotxe de qualsevol manera.

Així que vam recórrer els escassos 20 metres que ens separaven del pàrquing del Pizzabaken, vam entrar, vam preguntar i la noia va dir que si, per lo que vam portar les bosses, ens vam apalancar a una taula i vam treure el dinar. Tots vam demanar algo per beure i la Montse fins i tot va demanar una mini pizza. El pare i jo, com tots els dinars, portàvem pa i embotit que vam treure allà sobre la taula i vam menjar estupendament.

La veritat és que tots 6 ens adaptàvem be a tot i no necessitàvem massa cosa per estar be. De moment tampoc teníem problemes en quan a les decisions en grup i per això ara estàvem tots encantats dinant enmig d’una àrea comercial de Leknes. I així son els viatges, doncs no portàvem ni dos dies junts i ja semblava que ens coneguéssim de feia anys.

Cap a les 15h acabàvem de dinar tot i que la Montse va tardar una mica mes perquè li van portar la pizza molt tard. De totes maneres, com sempre, la Montse ens en va donar una mica. I dic com sempre perquè sempre que podia repartia el menjar que tenia.

Vam deixar les taules tal com les havíem trobat i vam tornar al cotxe per anar ja cap a la cabana, a Sacrisoya. Ja havíem parlat abans del viatge que per les tardes seria bo estar a la cabana com a molt a les 16h, just abans que es fes fosc, doncs de moment no volíem anar amb el cotxe de lloguer de nit per una carretera nevada. Així que tots vam estar d’acord en començar a anar cap a Sacrisoya.

Aquest trajecte, com la majoria dels primers dies, també es va passar força ràpid gràcies a què encara era tot molt nou per nosaltres. Tots miràvem per les finestres per no perdre’ns aquell paisatge únic. Això si, encara ens fèiem creus de com podíem circular per aquella carretera tant tranquil·lament, i tot anar a uns 50 o 60 km/h, encara de tan en tan algú s’atrevia a avançar-nos.

El poble a continuació de l’illa de Sacrisoya on estava el nostre resort era Hamnoy, un dels pobles mes famosos de les illes i de fet el mes fotografiat. Ja que el poble ens quedava de camí a la cabana vam decidir de parar-hi una estona a fer les típiques fotos de rigor. Així que a pocs metres del pont des d’on es veia tot el poble sota una gran muntanya vam aparcar i vam caminar els 50 metres aproximadament fins al pont. Aquest pont sempre estava ple de gent amb trípode fent fotos a totes hores i fes el temps que fes, era una exageració, i ara no podia ser menys.

La veritat és que la imatge que es te des d’aquell pont és difícil de trobar enlloc mes del mon. Sembla una postal de Nadal. De fet, una simple foto feta des d’aquí sembla que estigui trucada, doncs sembla mentida que pugui existir un lloc així. Mig poble queda sobre el fiord i l’altra meitat als peus de la muntanya que acaba de forma quasi vertical sobre el mar. Totes les cases son cabanetes vermelles i el poble és tant petit que pràcticament no te ni carrers. De fet sembla que hi hagi mes gent sobre el pont fent fotos que habitants al poble. Tal com i on està construït el poble junt al seu entorn el fan un lloc únic. I el nostre resort quedava a l’altra banda del pont, a la següent illa i abans d’arribar a Reine, l’altre poble mes fotografiat de les Illes Lofoten. Estàvem en un lloc privilegiat.

Al cap d’uns 15 minuts tornàvem al cotxe per fer els pocs metres que ens quedaven fins a la petitíssima illa de Sacrisoya on hi teníem la cabana i on hi vam arribar poc després de les 16h. A estones seguia nevant tal com portava fent tot el dia provocant una acumulació de neu d’uns 10cm que feia que tot es veiés realment bonic, i això només era el començament, doncs durant 10 dies seguiria nevant quasi cada dia deixant gruixos de neu de mes de 30cm al voltant de la cabana.

Quan arribàvem a la cabana també era un petit espectacle, doncs durant un parell de minuts estàvem tots 6 allà al rebedor traient-nos bufandes, guants, gorros i botes. Els abrics i les botes les deixàvem al rebedor en un bon exercici d’ordre i respecte, doncs quasi no hi cabia tot però tot quedava prou ordenat.

Per la tarda, en arribar a la cabana, era el temps lliure que cadascú dedicava al que volia. La Marta escrivia una espècie de diari en una llibreta, jo passava les despeses a l’Excel, el pare classificava les fotos fetes durant el dia, altres llegien o trucaven a familiars.

Cap a les 19h jo ja estava mirant les aplicacions de previsions d’aurores i meteorològiques. Era el primer dia sencer a les Illes Lofoten i el primer que faríem guardia per veure aurores boreals. En qualsevol cas la previsió meteorològica, com era d’esperar, no era massa bona. Havia estat bona part del dia nevant i per la nit semblava que havia de seguir igual, si mes no, amb molta nuvolositat.

Parlant amb gent del resort, ens havien dit, i així ja ho havíem vist nosaltres, que l’endemà faria millor temps i que per tan hi hauria mes opcions de veure aurores. de totes maneres cap a les 19:30h vam sortir a mirar el cel. Unes poques cabanes enllà hi havia dos japonesos amb el trípode ja preparat. Nosaltres, veient que seguia nevant i que ja teníem gana per sopar, vam decidir anar a sopar i després seguir fent guàrdia.

Així que cadascú es va preparar alguna cosa i vam fer una sopa conjunta ja que quasi tots en portàvem, doncs per la nit allà al cercle polar àrtic, poques coses venen mes de gust que una bona sopa calenta. El pare i jo també vam menjar frankfurts i embotit.

Els ànims estaven a mitges, doncs la previsió meteorològica era força dolenta però a la vegada vèiem gent a fora buscant aurores a la vegada que era la segona nit que passàvem allà i que per tan encara teníem molta energia. Jo, que seia a la finestra, anava mirant de tan en tan a veure com anava la nuvolositat. Lo bo és que des de la cabana vèiem força tros de cel per 3 dels costats, per lo que no calia sortir contínuament a mirar, tot i que evidentment, davant una aurora dèbil, des de dins probablement no l’hauríem vista degut a la llum de la pròpia cabana.

Cap a les 20:30h ja havíem acabat de sopar i arreglat la cuina i alguns vam sortir a fora. Als 5 minuts d’estar per allà donant voltes, van venir uns dels veïns i als veure’ns buscant aurores ens van dir que ells n’havien vist una feia 10 minuts a mig quilòmetre d’allà, a una zona amb menys cabanes i per tan menys contaminació lumínica. Jo, d’entrada, era una mica escèptic perquè veia massa núvols com perquè haguessin vist res, però mentre ho pensava, la noia agafava la seva reflex i ens ensenyava la pantalla on s’hi veia la foto d’una aurora mes espectacular del que pensava que arribaríem a veure. Em vaig quedar estupefacte i una mica fotut de pensar que mentre nosaltres estàvem sopant, ells estaven veient una aurora a 500 metres de la cabana. La resta del grup va anar sortint de la cabana en veure’ns allà flipant mirant la càmera i quan tots van haver vist la foto vam decidir marxar ràpidament al lloc d’on venien aquells veïns.

Així que ens vam abrigar be, doncs ara de nit, amb vent que feia i quiets mirant al cel, la sensació de fred seria molt mes forta. També vam agafar les llanternes pel cap i evidentment les càmeres. Vam anar cap on ens van dir els veïns, cap a l’est, creuant un pont fins arribar a una zona força a prop de la cabana però on només hi havia un magatzem amb una llum exterior i que per tan tot plegat quedava molt mes fosc. Mentre hi anàvem semblava que el temps empitjorava. Cada vegada feia mes vent i nevava amb mes intensitat. Jo donava per suposat que amb un temps així no veuríem res, però després de veure la foto dels veïns no podia perdre l’esperança.

La temperatura era de -3ºC però la sensació de fred arribava als -11ºC. M’encanta el fred sempre i quan vagi ben equipat i ara hi anava, fins i tot amb unes botes professionals. Només aquella passejada sota la forta nevada i sentint el fred a la cara ja valia la pena. Si vèiem aurores evidentment millor, però si no, per nosaltres poder caminar entre aquelles illes, fiords i neu ja era brutal.

Vam arribar al punt on ens havien dit els veïns i ens hi vàrem quedar uns 10 minuts fins que la nevada va passar de ser moderada a forta. El cel estava completament tapat sense que es veiés cap estrella, senyal que tampoc veuríem aurores per moltes que n’hi hagués, així que amb tristesa vam decidir tornar cap a la cabana.

Als vorals de la carretera hi havia un sot de mig metre que ja quedava tapat per la neu i on ara nosaltres se’ns hi enfonsava la cama i que en dies posteriors hi veuríem cotxes amb les rodes enfonsades esperant una grua. Es veia tot pla però a la que et descuidaves se t’hi quedava la cama.

Poc abans de les 22h arribàvem a la cabana. El pare i jo ens vàrem quedar una estona fora, a escassos 5 metres de la cabana i sobre el moll que ja quedava sobre el fiord, és a dir, al costat de la cabana però a un lloc on teníem una bona visió del cel i una contaminació lumínica mes controlada. Els altres van entrar a la cabana tot i que encara a l’espera de si es veia alguna cosa.

Al cap de 5 minuts de ser allà em va semblar que la llum que es veia darrere d’un núvol no era normal, no semblava llum d’estrelles o llum artificial reflectida. De fet tenia la forma típica de llum d’aurora, doncs s’hi veia tènue però clarament uns raigs verticals que sobresortien del núvol. La llum es veia entre blanca i verda per lo que tot apuntava a que era una aurora, però quedava darrere un núvol i costava molt de veure. Li vaig dir al pare que si creia que allò era una aurora i després de fixar-s’hi uns segons va dir que si, que n’estava segur. No es veia del tot be però en aquell moment el meu pare i jo estàvem veient la nostra primera aurora de tota la vida.

Ràpidament vam avisar la resta del grup que en sortir l’aurora encara es veia una mica millor, doncs els núvols anaven i venien i de tan en tan permetien veure una mica mes de llum. Tot i que es veia poc, tot el grup va al·lucinar, doncs per tots aquella era la primera vegada que vèiem algo així. Durant poc mes de 5 minuts vam poder veure aquell reflex d’aurora darrere le núvol, alguns moments millor i altres pitjor, però en qualsevol cas podíem veure el resultat d’una tempesta solar.

Al cap de 10 minuts es va deixar de veure llum i al cap de 5 minuts mes ja vam decidir d’anar a dormir, doncs semblava que la nuvolositat era abundant i la previsió meteorològica era molt dolenta a mes de les probabilitats de veure aurores que era molt baixa. Ens sabia molt de greu no haver pogut veure mes o almenys el mateix que havien vist els nostres veïns poca estona abans, però almenys havíem vist algo i aquesta era tot just la segona nit que estàvem allà, així que entre alegria i pena vam entrar a la cabana.

Les 3 M de seguida van anar a l’habitació, doncs abans ja quasi que hi estaven, mentre el pare, la Chus i jo ens quedàvem una estona al menjador esperant una última oportunitat. Anava mirant la previsió i de tan en tan per la finestra mentre comentàvem i fèiem temps per anar ja a dormir.

El pare va anar al lavabo i jo a la cuina a menjar algo mentre m’acabava de treure roba i preparar-me per anar ja a dormir. La Chus seguia al menjador també preparant-se per anar a dormir quan de sobte em va cridar a la vegada que preguntaba “eso es una aurora?”. vaig córrer cap al menjador, vaig anar cap a la finestra on estava ella mirant i al mirar em vaig quedar sense paraules, pràcticament tota la part de cel que es veia des d’aquella finestra era verd. Una aurora immensa cobria bona part del cel fent que fins i tot es veiés des de dins de la cabana. La meva resposta va ser “hòstia una aurora!” Vaig córrer cap a la cuina a posar-me la roba de nou mentre cridava al pare i la Chus a les 3 M. El pare en un primer moment no s’ho va creure, però jo no em vaig quedar per convencer-lo, de seguida que m’havia posat la roba i les botes vaig sortir corrent cap a fora. de fet ja anava a sortir amb sabatilles per no perdre temps però la Chus em va convèncer de què em posés les botes.

Així que me les vaig posar mes ràpid que mai, vaig agafar abric, guants i mòbil i vaig sortir corrent. Només sortir de la cabana ja vaig poder veure la aurora que tapava bona part del cel amb aquella llum verda i intensa. L’aurora es veia a la mateixa zona on havíem vist abans l’aurora tapada, però ara no ho estava i es veia un mantell verd lluminós movent-se suaument sobre meu. Em vaig quedar sense paraules. Ni tan sols em preocupava de si els altres sortien o no, simplement em vaig quedar quiet davant un fiord i admirant una aurora immensa sobre meu, la meva primera aurora.

En pocs segons ja estava tot el grup a fora. El pare, que en un principi no s’ho creia, ara si que no es podia creure el que estava veient. Conforme anàvem sortint del shock inicial vam començar a cridar. Eren les 23h passades però no ens importava qui pogués estar dormint o no i encara que algú ens escoltés ja s’imaginaria perquè cridàvem. Era un moment únic i inoblidable per tots 6 i això es notava en el nostre estat d’ànim i sobretot en les nostres cares. Perquè l’aurora es veia des de l’horitzó, sortint per l’est, fins sobre nostre. Un riu verd creuava tot el cel d’est a oest. Una passada! Per moltes aurores que hagis vist en imatges, evidentment res és comparable a tenir-la sobre teu i veure com es mou amb aquella suavitat i majestuositat convertint una fosca nit amb lluna nova en la nit mes màgica de les nostres vides.

Jo, després de llegir-ho per Internet un munt de vegades, estava convençut que amb el mòbil no calia que ni provés de fer cap foto ja que la càmera del mòbil seria incapaç de captar res de llum, per lo que ja ni tan sols ho vaig provar, de moment. Vaig anar amb el pare que ja estava fent fotos i em va dir que no es veia res, de fet la càmera ni tan sols feia cap foto perquè es veia tot negre. No m’ho podia creure, jo confiava en la reflex del pare per a fer les fotos però semblava que no havia configurat totes les opcions de forma apropiada per tal de poder captar aurores boreals. Així que, sense deixar de mirar al cel per no perdre’m l’espectacle, vaig treure el mòbil i vaig fer una foto a l’aurora tot i que sense cap esperança de que s’hi veiés res. Però ja al mirar per la pantalla ja hi veia l’aurora perfectament, de fet semblava que mirada des del mòbil fins i tot es veia millor i amb mes llum que mirant-la directament. Vaig fer unes quantes fotos, vaig mirar com havien quedat i vaig al·lucinar. Sort que no vaig fer cas dels molts passats de llest que hi ha per Internet escrivint blocs que deien que amb el mòbil no calia ni provar-ho perquè no es veuria res, doncs deuria ser amb el seu mòbil, perquè amb el meu no només es veien, sinó que literalment es veien millor que mirant-les directament. Com per fiar-se d’alguns il·luminats experts en fotografia…

Així que vaig començar a fer fotos i videos mentre l’aurora seguia amb el seu moviment captivador, apareixent des de l’horitzó com si fos fum i recorrent tot el cel fins sobre nostre i cap a l’oest. I no parava, contínuament es veia apareixent a l’horitzó i cada vegada cobria mes part de cel. Semblava que per uns minuts el cel s’havia aclarit totalment per donar-nos l’oportunitat de veure aquella aurora.

La Marta, a la vegada, ja havia posat el trípode que s’havia comprat per l’ocasió al mòbil i l’havia deixat sobre una taula que hi havia en aquell balcó sobre el fiord en el que estàvem observant l’aurora. Havia comprat una aplicació que automàticament configurava les opcions de la càmera per poder fer fotos a les aurores i feia fotos automàticament cada cert temps per després fer un time-lapse.

Vam estar quasi 15 minuts veient el ball majestuós d’aquella aurora fins que mica en mica va anar quedant tapada pels núvols que havien tingut el detall de deixar-nos veure l’espectacle almenys una estona. Encara es veia una mica en alguns punts però ja no bona part del cel com feia uns minuts.

Vaig mirar les fotos que acabava de fer amb el mòbil i vam al·lucinar de lo be que es veien les aurores, de fet es veia millor en el mòbil que a la realitat, doncs semblava que el mòbil, de forma automàtica, ja es preocupava de captar el màxim de llum possible. I sense trípode ni mando ni res i les fotos van quedar perfectes.

Aleshores la Marta ens va ensenyar les que ella havia fet que encara serien millors, doncs tenia trípode i una aplicació especial per fotografiar aurores. I amb el seu time-lapse encara vam al·lucinar mes, de fet no ens podíem ni creure que nosaltres acabéssim de veure el que ara vèiem en aquella pantalla. Semblava el típic video de National Geographic en un dels seus documentals. Ja no només lo ve que es veia l’aurora, sinó per l’espectacularitat de la mateixa, doncs fins que no ho veus en un time-lapse no ets ni conscient del que acabes de veure. Si, allò que ens semblava de documental ho acabàvem de veure feia menys de 5 minuts. Tots cridàvem. Amb tot plegat va ser un moment únic i inoblidable.

Vam quedar-nos allà fora encara mig en estat de shock durant uns 5 minuts mes per si a cas els núvols ens donaven una altra oportunitat, però el temps semblava que empitjorava i ara si que ja només es veien núvols i neu caient. El que acabàvem de veure ja era molt mes del que ens esperàvem veure aquella nit segur, i fins i tot per mi, durant tot el viatge, doncs ja no només perquè estàvem en un any en què les aurores eren mes dèbils sinó perquè ja havia vist la previsió meteorològica abans de venir i ja vaig veure que era dolenta cada dia, així que per mi aquella aurora havia sigut un regal absolut i inesperat, per lo que la satisfacció que sentia en aquell moment era enorme a mes d’una gran alegria per haver vist la meva primera aurora boreal. Aquesta és una d’aquelles coses que no pots explicar el que sents, que només ho pots saber quan ho vius.

Ben satisfets vam tornar a la cabana. Tots vam anar al llit, doncs ja eren les 12 de la nit, però encara mirant per les finestres. De totes maneres ja es veia clar que seria molt difícil veure’n mes aquella nit. El pare i jo vam estar comentant lo viscut pocs minuts abans, algo que no fem quasi mai, doncs quan ens estirem al llit és ja per dormir. Però aquella nit estàvem tant emocionats i perquè no, feliços, que no vam poder deixar de comentar una mica el que sentíem després de viure la nostra primera aurora. I al cap d’uns 10 minuts, ja si, vam anar a dormir com la resta del grup.

Un dia inoblidable i sobretot molt afortunat, doncs quasi que va ser un miracle veure l’aurora, ja no només per mal temps que feia, sinó perquè la Chus la va veure per la finestra quan ja anàvem tots a dormir. Va ser perfecte.

17/02/2020 Segon dia: Arribada a les Illes Lofoten

Poc després de les 7 del matí s’aixecava primer el pare per a dutxar-se i immediatament després jo. Quan haig de fer-ho abans de prendre’m el cafè vaig per feina ja que és el que mes desitjo fer quan em desperto, prendre’m un cafè. Així que a les 7:50h ja estàvem al passadís mirant com ens podíem preparar el cafè. En aquell moment encara no sabíem que al final d’aquell passadís hi havia una cuina completa on poder preparar qualsevol cosa, així que vam mirar per allà i vam veure primer una màquina de cafè que per uns 2€ preparava capuccinos (que no estava malament), però mirant una mica mes vam veure una màquina per escalfar aigua. Com que ja portàvem tasses i cafè soluble, vam decidir de preparar-nos un parell de cafès amb aquella màquina.

Però en elq ue no vam pensar és que aquella màquina estava darrere del mostrador que de fet era la recepció del hostel, per lo que era evident que aquells aparells eren pels treballadors. Nosaltres al no saber que hi havia la cuina, vam pensar que allò era pels ostes i ens vam preparar els dos cafès allà mateix. Per sort no hi havia ningú per dir-nos que allò no ho podíem utilitzar, per lo que ens vam estalviar la vergonya corresponent.

Vam estar uns 15 minuts prenent el cafè i parlant una mica del què faríem durant el dia. Lo primer que havíem de fer almenys ell i jo era anar a buscar el cotxe a l’oficina d’Europcar de l’aeroport de Bodo, on hi podíem arribar caminant uns 30 minuts. Degut a lo proper que estava l’aeroport del centre de la ciutat, no valia la pena agafar un taxi o bus, a diferència de la nit anterior que anàvem massa carregats de maletes. En qualsevol cas havíem quedat cap a les 8 amb la resta del grup per acabar de quedar.

Poc després de les 8 baixàvem a la cafeteria del primer pis on hi havia la Marta, la Montse i la Marga esmorzant. Ens van dir que la Chus ja havia sortit sola a donar una volta. Aquella era la primera de tantes excursiones a soles de la Chus. Nosaltres vam seure amb elles per parlar de qui ens acompanyaria a buscar el cotxe i de què faríem un cop el tinguéssim.

Vam pensar que almenys la Marga havia d’acompanyar-nos ja que ella era la segona conductora no oficial, doncs només havíem pagat per un conductor però ja havíem parlat que almenys la Marga també el portaria. Així que vam anar cap a la porta de sortida de la planta baixa, al costat de l’estació de tren i finalment, després de parlar-ho una estona, vam marxar tots 3 mentre la Marta i la Montse es quedaven a preparar l’itinerari per fer durant aquell dia a Bodo i voltants.

Abans vam deixar les maletes en una consigna del hostel previ pagament de 30kr, uns 3€, i on hi cabien quasi 3 maletes. Les deixaríem aquí fins la tarda quan hauríem d’agafar el ferri fins a les Illes Lofoten.

El camí fins l’aeroport el vam fer caminant, de fet aquesta ja era l’única opció que consideràvem. De fet fins i tot ho consideràvem el dia anterior amb totes les maletes, per lo que ara, sense maletes, vam començar a caminar els escassos 2 quilòmetres que ens separaven de l’aeroport, fent ja així una petita visita per Bodo. Val a dir que a mi particularment m’encanta veure la vida en una ciutat completament nevada i glaçada, veure com tothom surt a treballar com qualsevol altres dia, com l’autobús escolar amb les seves rodes de claus recull els nens per anar a classe, com els llevaneus van passant per enretirar la neu dels carrers fent així que tota la vida segueixi de forma habitual. Em fascina veure com n’estan d’adaptats a aquest clima.

En aquella primera passejada ja vam veure tot el port i un dels carrers principals que pràcticament que anava des del centre de la ciutat fins al propi aeroport. Vam passar per un centre comercial i vam veure nens jugant al pati nevat de les escoles. A diferència d’altres ciutats, en aquesta l’aeroport quedava al final d’aquell carrer just al costat de les cases. Vam anar seguint les indicacions de Google Maps i aquell carrer fins arribar al cap d’uns 35 minuts a l’aeroport. La veritat és que el camí era mes complicat del que m’imaginava i sort vam tenir de ni tan sols considerar el dia anterior d’anar caminant des de l’aeroport al hostel amb totes les maletes, hauria sigut mortal. Sobretot el problema era el terra tant glaçat i amb el que havies de vigilar molt per no relliscar, a mes de trepitjar neu contínuament.

Per cert, pel camí la Marga ens va confirmar que s’havia oblidat del carnet de conduir i això que en principi ella i el pare serien els únics conductors, per lo que a la Marga ja la vam haver d’eliminar abans de recollir el cotxe… Començava així la seva rutina de deixar-se o de perdre coses.

Aquest era un aeroport petit que amb una sola visita ja et podies arribar a conèixer força, per lo que vam anar directament a la terminal on ja havíem estat el dia anterior a mirar a la zona hi havia tots els stands d’empreses de lloguer de cotxes. En pocs segons vam veure la d’Europcar i vam anar a preguntar. El noi ens va confirmar la reserva, el preu, el conductor, etc. Tot plegat constava tal qual a la reserva que teníem per lo que vam procedir a pagar amb la meva targeta de Revolut les 9.563kr mes les 3.000kr de dipòsit, un molt bon preu per un cotxe de 7 places a Noruega, gràcies a què vam fer la reserva en un Black Friday i aprofitant una oferta especial d’aquesta oficina.

El noi ens va explicar el què fer per deixar les claus en cas que l’oficina fos tancada i ja està, ens va donar les claus i ens va dir on era el cotxe aparcat i fora, cap mes explicació sobre el cotxe, ni quin tipus de benzina portava ni res.

Vam sortir tots 3 cap al pàrquing on ens va dir i després de donar-hi alguna volta finalment el vam trobar havent de comprovar la matrícula. El cotxe era un Peugeot molt nou i monovolum de 7 places amb un maleter molt gran. Les rodes semblaven de tanc i tenien claus. Eren rodes ja pensades per anar sobre neu i gel, aquí ja no calia ni posar cadenes. La veritat és que el cotxe era una passada i apte pels trajectes que teníem previst de fer per les Illes Lofoten.

Però el problema va venir al ja ser tots dins el cotxe i voler-lo engegar. Era tot electrònic i ni tan sols tenia per posar la clau. Vam pitjar un botó gran que el va posar en contacte però sense acabar d’engegar el motor. El pare i la Marga s’ho miraven però no hi havia manera d’engegar-lo. Ni tan sols sabíem fer el mes bàsic.

Després de quasi 5 minuts d’estar tocant botons vaig anar a buscar el noi d’Europcar. En arribar simplement va dir-li al pare que premés el pedal de frenar i pitgés el botó que ja havíem pitjat abans. I si, es va engegar, doncs primer feia contacte i després engegava el motor. Però els problemes varen seguir, ara per posar la marxa, doncs era un cotxe automàtic i només tenia endavant i enrere. Aquí la Marga es va aclarir mes perquè ella ja tenia un cotxe automàtic, per lo que després d’alguna frenada, finalment el pare li va agafar el tranquillo i vam poder arrencar-lo i recórrer per fi els primers metres. La veritat és que ja ens podíem espavilar perquè els camins que faríem no serien gens fàcils, i de moment tot plegat no era massa tranquil·litzador.

Ben a poc a poc, el pare va anar sortint del pàrquing fins arribar als carrers de Bodo ben nevats i glaçats. No sabíem com respondria el cotxe en aquella situació, tot i que suposàvem que be, però en qualsevol cas els primers quilòmetres havien de ser de prova, per lo que ben a poc a poc vam anar cap al hostel.

Però no vàrem tardar massa en adonar-nos que aquelles rodes eren una passada, doncs podíem circular de forma completament normal per un carrer amb mig pam de neu i gel en molts trams. Semblava mentida que unes bones rodes poguessin fer tant. De fet ja havíem vist que allà tothom anava amb cotxe com si no passés res.

El camí fins al hostel va anar molt be, de fet molt millor del que esperàvem tots. Cap patinada, cap espant, cap problema amb el cotxe, res de res. Vam arribar en menys de 10 minuts i perfectament be aparcant just on ens havia deixat la shuttle el dia anterior tot i que allà no s’hi podia aparcar. En qualsevol cas només seria un moment per recollir a la resta del grup i ja marxar a donar una volta.

Les 3 ja estaven preparades i ja havien preparat un itinerari, sobretot la Marta, que en aquell moment encara no ho sabíem però que acabaria sent la guia oficial del grup.

I aquest va ser el moment que vam veure com eren exactament els dos seients de darrere. Eren dos seients plegats que quedaven dins el mateix maleter i que en desplegar-se pràcticament deixaven el maleter sense espai. De totes maneres només en necessitàvem un per lo que encara quedava una mica d’espai per deixar-hi les jaquetes i motxilles. Això si, aquests dos seients no eren tan còmodes ja que els peus no et quedaven tan avall com en altres seients, però si que ho eren mes del que semblava en un primer moment.

En aquell primer trajecte s’hi va posar la Montse, per lo que ella va estrenar el que després anomenaríem la gàbia o zona VIP. La Chus es va posar de conductora i el pare de copilot. La Marta des de darrere anava indicant per on anar i així vam començar la primera excursió del grup pel cercle polar àrtic i amb el nou cotxe.

A la zona de Bodo no hi ha tantes coses per veure com a les Lofoten, tot i que no deixa de formar part de la costa Noruega i per tan te racons molt bonics. Sense anar mes lluny, Bodo queda a la vora d’un fiord, per lo que només això ja seria molt, doncs a part d’un petit fiord a Oslo no n’havia vist cap mes.

La Marta va decidir d’anar fins l’altra banda del fiord on hi havia un pont que creuaríem a peu i des d’on s’hi veia un dels corrents mes forts del mon, i que a mes provocaven alguns remolins també visibles. Ens va portar pel camí difícil per tal de veure el màxim de natura possible, doncs la carretera principal no oferia tan bones vistes. Això si, a la que sorties de la carretera principal, que era una carretera d’un sol carril per sentit, la cosa es complicava força, doncs mes que carreteres semblaven pistes d’esquí. Això si, no vam tardar massa minuts en adonar-nos del lloc privilegiat al que estàvem, doncs tot just havíem sortit de Bodo que tot plegat ja semblava una postal de Nadal. Tot estava completament nevat gràcies a la forta nevada del dia anterior però que ara ens deixava per permetre a la llum dol sol il·luminar tot allò per a nosaltres. Les vistes eren úniques.

Al cap d’uns 30 minuts arribàvem al peu del pont de Salstramen que volíem creuar a peu i on justament hi havia un petit pàrquing on hi vam deixar el cotxe. Vam baixar i vam fer per primera vegada un ritual que faríem desenes de vegades durant el propers dies, posar-nos un munt de coses sobre, ja fos l’anorac, els guants, el gorro, la bufanda, etc.

Tot estava completament nevat i feia fred tot i que era suportable gràcies a que el sol no quedava tapat, tot i que feia un vent força fort i que feia que la sensació de fred baixés poc mes de 5ºC, per lo que per nosaltres estàvem a uns -6ºC. M’encanta passejar amb aquest fred enmig de la neu i mes veient fiords i muntanyes increíbles. Això si, sempre i quan vagi ben equipat i preparat per caminar per aquest tipus de terrenys, que de moment, hi anava.

Vam començar a caminar tot i que degut a l’espectacularitat del paisatge, de seguida el grup es va anar disgregant, ja que cada lloc que miràvem era digne de ser fotografiat, per lo que el ritme que cadascú portava era ben diferent.

Conforme anàvem pujant el pont que tenia mes de 100 metres de llarg i un pendent considerable,no només teníem unes millors vistes sinó que augmentava el vent i per tan el fred. Fins aleshores era encara fàcil treure’s el guant d’una de les mans per poder fer fotos, però a dalt del pont ja costava mes. Aquí ja feia les fotos mes ràpid. Em vaig quedar uns minuts a la part mes alta del pont mirant a l’horitzó, al fiord que teníem just a sota junt amb el corrent mes fort del mon, que efectivament be que ho semblava. Als fiords, l’aigua es veu obligada a passar per llocs molt estrets que juntament amb el sol irregular fan que es formin aquests corrents i fins i tot remolins com era el cas d’aquest.

Per nosaltres aquella era la primera vegada que veiem un fiord i fins i tot el creuàvem, per lo que tots plegats vam anar fent parades al llarg del pont per grabar be aquella imatge a les ostres retines. Tot plegat era espectacular i mes amb tot el paisatge nevat i aquelles casetes just a la vora del fiord.

Vam acabar de creuar el pont ja completament abrigats i tapats de mans i cara perquè el fred no perdonava. En segons quins llocs el vent era molt intens i això feia que la sensació de fred ni tan sols et permetés de treure’t un gua per fer una foto. Per fi sentia el fred del cercle polar àrtic. Això era vida.

Al final del pont hi havia un supermercat, allà enmig del no res perquè a part d’aquell edifici i alguna cabaneta, no hi havia res mes a la vista. Vam entrar-hi a comprar algo de menjar ja que tots mes o menys havíem de comprar alguna cosa tot i que ja en portàvem molt de menjar, però el pare i jo, per exemple vam comprar aigua i pa per fer entrepans. Les noies mes aviat varen comprar fruites i amanides. Els preus no eren tant cares com pensàvem, no hi havia tanta varietat de menjar però almenys era prou assequible.

Quan el pare i jo ja havíem comprat, em vaig quedar fora a esperar i em sorprenia algo tant trivial com la gent arribant amb el seu cotxe fins aquell supermercat. Els carrers no es distingien de la quantitat de neu que tenien i la temperatura era pròxima als -10ºC, però aquí la vida seguia igual i ningú deixava de fer res. Tot plegat és evident, en cas contrari aquesta gent es passaria tot l’hivern sense fer res, però per algú que està acostumat a que quan cauen 4 flocs de neu tot quedi paralitzat, veure una escena així és com a mínim molt sorprenent.

Quan ja tots vam haver comprat vam tornar a creuar el pont en direcció al cotxe però per l’altre costat per tal de veure la resta del fiord. Aquesta banda era mes complicada ja que semblava que hi havia passat menys gent i per tan hi havia mes gruix de neu, almenys 25 cms que feia la caminada prou complicada. A mes el vent semblava que havia augmentat per lo que ja ens havíem de tapar be tot el cap i caminar a un bon ritme per creuar aquell pont el mes ràpid possible i almenys evitar el fort vent que hi feia al punt mes elevat.

Eren les 12:30h quan arribàvem al cotxe i començàvem el camí de tornada. Aquesta vegada vaig seure jo a la zona VIP i el qui anava mirant per on anar per arribar al hostel. En un moment concret del camí, Google Maps em va indicar que hi havia peatges, a diferència de l’anada quan havíem anat per un camí alternatiu mes complicat però també mes bonic. Vaig avisar a la Chus però de totes maneres ens va semblar que no n’hi havia cap de peatge, cosa que em va estranyar però que no li vam donar mes importància. En aquell moment encara no ho sabíem però realment si que hi havia peatge. El problema és que ni tan sols es veien. Els cotxes ja portaven un aparell per a ser detectats i cobrar els peatges directament, però és que a mes, els peatges ni tan sols es veien, simplement passaves amb el cotxe per un lloc que semblava totalment normal, i ja t’havien cobrat. Dons això és el que ens passava però que no ens en vam adonar fins que vam tornar el cotxe i ens van passar la factura dels peatges dels 10 dies.

Així que vam seguir fins al hostel sense saber que ens acabaven de cobrar un peatge on hi vam arribar al cap d’uns 30 minuts per deixar el cotxe al propi pàrquing del hostel i anar ja a dinar.

Pel que vaig entendre al cap d’uns dies, les 3 M tenien la intenció de dinar tots junts allà al hostel. Però la Chus ens va preguntar al pare i a mi si volíem anar a una hamburgueseria que havia vist pel matí que estava molt be i que venien hamburgueses per 10kr, cosa que em va estranyar i li vaig tornar a preguntar confirmant-me que l’hamburguesa mes barata estava per 10kr.

Degut a què nosaltres no ens havíem enterat que les 3 M esperaven que dinéssim tots junts ni que la Chus ja estava anant al seu rotllo, vam dir-li que si, doncs d’aquesta manera podíem guardar el menjar que portàvem per altres dies i aprofitar que allà hi havia hamburgueses per 1€ que a mes ens venia molt de gust. Així que vam anar amb ella caminant fins al centre de Bodo per buscar l’hamburgueseria i dinar.

Vam estar donant voltes una estona perquè la Chus no recordava on estava exactament l’hamburgueseria. Era normal ja que només feia un matí que coneixíem aquella ciutat, per lo que vam recórrer vàries vegades els dos carrers mes importants del centre de Bodo fins que finalment la vàrem trobar.

El local estava be perquè tenia tot el lateral que donava al carrer de vidre i amb bancs, per lo que s’hi podia seure per dinar i veure tot el carrer. Però quan vam anar a llegir la carta vam veure que l’hamburguesa mes barata no era de 10kr sinó de 100kr. Al preguntar-li a la Chus ens va confirmar que era aquella, per lo que el pare i jo vam entendre que simplement s’havia confós i volia dir 10€ i no 10kr. En fi, l’hamburguesa ja no era d’1€ sinó de 10, però ja érem allà, l’hamburguesa tenia molt bona pinta i el lloc era molt agradable per dinar-hi, així que vam demanar la típica hamburguesa de vedella amb enciam, tomàquet, ceba, etc.

Al cap de pocs minuts ens va portar el menjar i vam veure que l’hamburguesa era força mes gran del que esperàvem. Vam menjar molt be davant els finestrals mirant a través d’ells la vida cotidiana d’aquella ciutat gelada. En aquell mateix local ja podíem apreciar els famosos i còmodes dissenys interiors de les cases nòrdiques, pràcticament totes de fusta i molt acollidores per combatre el fred gèlid de l’hivern.

Cap a les 14:30h tornàvem cap al hostel on hi havíem quedat cap a les 15h per començar a carregar les maletes al cotxe, doncs com a molt a les 16h hauríem d’estar a la cua per agafar el ferri que sortia a les 16:45h amb hora prevista d’arribada a Moskenes a les 20:45h.

En arribar al hostel les 3 M no hi eren, així que vam aprofitar per anar al bank i començar a preparar-ho tot. Vaig mirar be com anar al port i resulta que estava literalment a 4 minuts caminant del hostel, de fet, es podria arribar a tardar mes anant-hi en cotxe, per lo que 2 o 3 aniríem en el cotxe i amb totes les maletes mentre la resta hi anirien caminant.

Al cap de pocs minuts van arribar les 3 M que em van explicar que havien dinat unes amanides allà mateix on érem ara, a la planta baixa de l’edifici del hostel, i que ara venien d’un museu del salmó però que estava tancat. Quan ja vam ser tots allà vam començar a treure les maletes de les consignes i a carregar-les al cotxe. Aquesta era la primera vegada que ho intentàvem per lo que vam fer espai al maleter i vam començar a carregar maletes, 10 en total, moltes de les quals eren grans i de 20 quilos.

Finalment hi van cabre totes perfectament i a mes encara hi quedava lloc pel conductor i dos persones mes, per lo que la Chus conduïa, jo anava de copilot indicant el camí i el pare darrere.

Només sortir del pàrquing del hostel ja havíem d’agafar un carrer que ja anava pel costat del moll fins arribar a una rotonda que ja ens donava entrada als propis carrils on esperar per entrar al ferri, no vàrem tardar ni 5 minuts en estar ja a la cua del ferri. Tot i així, ja hi havia un munt de cotxes esperant i això que encara quedava quasi una hora, de fet, ja només en van arribar un parell mes després de nosaltres.

El pare va anar amb al resta a la cafeteria de la terminal mentre la Chus i jo ens asseguràvem de que aquella era la nostra cua. Però de seguida va aparèixer una noia xinesa que havia parat just darrere nostre per preguntar-nos si aquell era el ferri a Moskenes, a lo que li vam respondre que en principi si però que encara ho havíem de confirmar. Ella va seguir preguntar a altres conductors i al cap de 2 minuts va tornar cap a nosaltres però ja escoltant-nos parlar entre nosaltres en castellà, a lo que ella en comptes de dir un “hi” com abans, ara va dir un “hola”, a lo que la Chus i jo ens vam quedar ben parats. Resulta que vivia a Madrid, així que ja es va quedar allà una estona amb nosaltres explicant-nos el que li havien dit els altres conductors.

Segons li havien dit, el ferri que vèiem allà esperant no era el nostre. Aquell ja era ple i sortiria a les 16h. Un cop hagués marxat, arribaria el nostre que marxaria a les 16:45h. La xinesa i jo ens vam acostar fins al ferri per preguntar, jo fins i tot amb el comprovant de la reserva, a lo que la dona que hi havia ens va confirmar que tot era correcte i que ens pocs minuts ja estaria allà el nostre ferri i començaria l’embarcament. Per cert, que aquesta noia xinesa no només era molt guapa sinó molt amable, dolça i d’aquelles que sembla que transmetin pau i serenor. Era realment molt agradable parlar amb ella i mes tenint en compte que almenys parlava 3 idiomes perfectament.

Ja amb tot clar vaig anar a comunicar-ho al pare i a les 3 M que estaven a la cafeteria però d’on no vam tardar massa en sortir-ne perquè la barra ja estava tancada i l’embarcament ja començava en pocs minuts. Ells 4 van embarcar a peu i la Chus i jo en el cotxe. El pare ja tenia un comprovant de la reserva imprès i jo el portava al mòbil.

Quan encara estàvem esperant, el pare va tornar per dir-nos que ja eren dins i que els havien preguntat pel cotxe, ja que la reserva s’havia fet amb tots junts. Al cap de pocs minuts va passar un treballador a comprovar la reserva i ja vam poder embarcar quan un altre treballador ens va fer un senyal. Per cert, vam acabar passant per davant d’un munt de camions suposo que per anar compensant el pes dins el barco, per lo que tot i que eren els penúltims, vam acabar entrant dels primers. I la noia xinesa darrere nostre, al final, tots a dalt.

Vam agafar les motxilles de menjar i aigua i vam pujar cap a la coberta, doncs a la zona dels cotxes no t’hi pots quedar. A mes lliguen els vehicles amb cordes per lo que tot plegat queda ple de coses pel mig. A dalt, de seguida vam trobar els altres que ja havien agafat lloc a la proa del barco, a primera fila.

El barco era molt gran, fins i tot algo mes gran que el ferri mes gran que vaig utilitzar a Tailàndia i que en van ser varis, fins i tot donava la sensació que tenia dues cobertes només per vehicles i 2 o 3 per passatgers. De seients n’hi havia desenes, la majoria buits, i fins i tot tenia una zona molt ample per taules del restaurant. Era realment espaiós i còmode, i com tot a Noruega, silenciós.

Així doncs, ja podia dir que tot el que havia reservat jo havia anat perfecte. Encara quedava una vegada mes a tot, és a dir, el vol de tornada, dues nits mes al mateix hotel de Bodo però a la tornada, i el trajecte també de tornada del ferri. Però almenys ja ho havíem fet tot una vegada i tot havia anat segons lo previst. De fet, millor impossible, doncs l’hotel i el ferri eren millors del que tots esperàvem i els vols havien sigut molt tranquils. Anant sol ja preocupa que alguna reserva no estigui be, però quan a mes involucra a 5 persones mes encara preocupa mes. Però ara ja érem al ferri de camí a les Illes Lofoten. Ara començava el viatge de veritat a un dels millors llocs del mon per a veure aurores boreals. Tots estàvem emocionats i no ho podíem dissimular.

Degut a la complexa geografia de la costa noruega, la sortida del port era complicadissima. La Marta em va explicar, i vam veure, que les llums del port no eren la verda i vermella típiques de tots els ports, sinó que a aquí cada far tenia varia colors i que anaven canviant segons la posició del barco. Això era degut a la gran quantitat de roques i illots que hi ha prop de la costa i que dificulten enormement poder sortir. De fet, ja vam poder veure que la sortida del port era molt llarga.

El trajecte estava previst que duraria 4 hores i no faria cap parada mes que a Moskenes, població que bàsicament te el moll on atraquen els ferris. Per sopar cadascú faria el que voldria ja que l’hora d’arribada era a les 20:45h, una hora que tan pot ser que ja hagis sopat com que no. Durant una estona vam estar parlant una mica de la nostra vida, cadascú anava explicant alguna anècdota o experiència relacionada amb el tema de conversa. La veritat és que tots 6 teníem força coses a explicar i això es notava en aquestes converses, totes ben interessants o en les que sempre aprenia alguna cosa.

Cap a les 18h vaig menjar una mica i em vaig quedar mig adormit tot i que no volia ja que em preocupava que ja la primera nit anés amb els meus horaris particulars. En qualsevol cas aquella nit ja no havia dormit 8 hores i el dia havia estat força complet. El barco a estones es movia força mes del que esperàvem ja que el mar aquell dia estava força tranquil, tot i així, aquell és un mar complicat per molt tranquil que estigui. El propi moviment feia que encara em quedés mes adormit.

Vaig estar fins cap a les 19h mig dormitejant quan ja tots estaven força desperts. Ja es veien les llums de les Illes Lofoten, encara ben petites però almenys ja visibles després de mes de 24 hores d’haver iniciat el viatge des de Barcelona.

L’hora prevista d’arribada era a les 20:45h tot i que poc abans de les 20h ja van avisar per megafonia que els conductors havien de començar a baixar a la coberta de cotxes. Vam decidir que primer faríem un viatge fins la cabana que teníem reservada la Chus, el pare i jo per a descarregar les maletes i que dos tornaríem a recollir les 3 M. Havíem de fer dos viatges perquè en un de sol no hi cabíem tots 6 mes les maletes, i aquesta ens va semblar la millor manera de fer-ho, doncs la Chus havia reservat la cabana i per tan era millor que vingués, i el pare i jo per descarregar les maletes el mes ràpid possible i tornar, doncs ell condueix i jo guio be. Així que ens vam acomiadar de les 3 M i tots 3 vam anar cap al cotxe.

El trajecte va ser mes curt del previst i de fet va començar a sonar la sirena que avisava de l’obertura de la porta quan feia ben poca estona que érem dins el cotxe. Aquell no era un ferri per despistats, doncs quasi que no ens havien avisat que ja la porta es començava a obrir i els cotxes a sortir. Ens arribem a entretenir 2 minuts mes i hauríem fet tap. Tot plegat anava ràpid i tothom anava per feina. Països nòrdics…

Vam sortir dels primers i el primer que vam veure va ser la impressionant nevada que queia. A Bodo havia nevat una mica però ni molt menys tant com nevava ara aquí a les Lofoten. Quan sortíem vam veure les 3 M que també ja estaven fora, sota aquella nevada i sense cap terminal, cafeteria o altre local on poder-se quedar. Nosaltres 3 això encara no ho sabíem, doncs pensàvem que almenys hi hauria una petita cafeteria com a la terminal de Bodo. Els vaig enviar un Whatsapp dient-lis que m’enviessin la ubicació quan estiguessin a cobert.

Ja havia buscat la ubicació del resort indicada a Booking a Google Maps i vaig anar indicant a la Chus. El temps previst d’arribada era de 12 minuts tot i que amb la nevada que queia segurament tardaríem una mica mes. De seguida vam arribar a la carretera principal que creua totes les Illes Lofoten de nord a sud en el que és una carretera de 200 quilòmetres amb desenes de ponts per anar passant d’illa a illa. La carretera, la E10, només te un carril per sentit però és una obra d’enginyeria com poques.

El resort reservat estava a l’illa de Sacrisoya, una illa molt petita, de menys de 2 hectàrees situada entre les dues illes mes conegudes de les Lofoten, les dels pobles de Reine i Hamnoy, dos dels llocs mes fotografiats de totes les illes degut a la seva ubicació i paisatges.

No portàvem ni 5 minuts i semblava que cada vegada nevava mes. Era la primera vegada que circulàvem per aquella carretera tant estreta per on no hi paraven de passar camions, amb un cotxe nou, de nit i amb ja mig pam de neu a terra. Era un trajecte curt però força estressant.

Quasi 15 minuts després d’haver sortir del barco, creuàvem el pont que anava de l’illa de Reine fins la de Sacrisoya on només hi havia el resort. Just en sortir del pont ja es veia la recepció del resort que era a mes el centre d’activitats. El restaurant quedava pujant pel camí que sortia de la carretera i les 18 cabanes que conformaven el resort repartides per l’illa. La nostra encara no ho sabíem però quedava a escassos 10 metres de la recepció, abans d’arribar al restaurant. De fet, la podíem veure des d’on havíem deixat el cotxe.

El cotxe el vam deixar quasi al mig d’aquell caminet perquè semblava que s’hi estava quedant clavat. De fet, quan vam baixar del cotxe, vaig posar el peu en un bassal que em va cobrir fins al turmell. Aquella mateixa tarda ja havia vist que a les botes que portava se’ls estava desenganxant la sola, algo que no semblava greu però que ara si que ho era, doncs encara no havia sortit del cotxe que ja tenia el peu dret xop.

Un minut després va aparèixer darrere nostre un altre cotxe que també va parar per allà com nosaltres, pel mig del camí, i d’on en va baixar una família de japonesos que pel que semblava també venien del ferri i també havien reservat al mateix resort. Tan ells com nosaltres anàvem completament perduts. Era un lloc completament nou per nosaltres, de nit i nevant com mai havíem vist.

Tots plegats vam picar al que semblava la recepció però no hi havia ningú. A les cabanes s’hi veia llum i en algunes persones dins, però no sabíem quina era la nostra, ni tan sols teníem el número de cabana, doncs totes tenien un número a la porta. Així, donant voltes carrer amunt carrer avall buscant a algú, ja fos propietari o osta, vam estar-hi quasi 15 minuts. Durant aquesta estona, la Marta va trucar al pare per preguntar-li on érem, doncs ja havien passat 30 minuts des de que havíem marxat i encara no els havíem dit res, quan la previsió era que en 30 minuts fóssim de nou a Moskenes. Quan el pare va penjar em va dir que havíem de marxar ja, que les 3 M estan venint caminant per la carretera i estaven mortes de fred ja que no portaven tot l’equipatge i per tan no es podien abrigar tant com voldrien.

Vaig buscar el telèfon del resort i quan va aparèixer la Chus li vaig dir que els truqués perquè nosaltres havíem de marxar. Va trucar i va poder parlar amb la Mina, la noia amb qui ja havia parlat altres vegades per a fer la reserva. Li va dir que estava al restaurant que es trobava uns metres mes amunt seguint aquell carrer. El restaurant quedava quasi al final de les cabanes per lo que encara no l’havíem vist. El pare li va dir que havia trucat la Marta i que havíem de marxar ja, a lo que la Chus va respondre que primer havíem de poder deixar les maletes, cosa que era lògica però que no semblava que tingués la presa que teníem nosaltres.

Vam avisar al japonesos, vam agafar el cotxe i hi vam anar cap al restaurant. Vam entrar al restaurant, que per cert era molt acollidor, i allà estava la Mina. Almenys ja havíem trobat algú del resort. La noia ens va dir que la cabana nostra era la 4 i quedava al camí pel que havíem passat, és a dir, ja hi havíem passat per davant.

Vam tornar al cotxe per tornar al lloc d’on veníem, a literalment 10 metres. Havíem agafat dues vegades el cotxe per recórrer un total de 20 metres i acabar exactament al mateix lloc. Això si, almenys saben ja el número de cabana. A mes, aquesta segona vegada va anar d’un pel que no ens quedem atrapats enmig de la neu, doncs fins i tot vam haver d’empènyer el cotxe de tanta neu que ja hi havia a terra.

Li vam dir a la Chus que nosaltres havíem de marxar ja, de fet cada minut que passava em semblava ja una eternitat, igual que el pare pel que podia veure. La Chus semblava que encara no era conscient de la situació de les 3 M, almenys no se la veia buscant la manera de deixar les maletes a qualsevol lloc com si fèiem el pare i jo, tot i que tampoc sabíem què fer-ne. Vam estar almenys 5 minuts mes buscant la cabana per aquell carrer d’escassos 20 metres. Era fosc, nevava molt, els números de les cabanes no es veien i totes tenien la llum de dins oberta, per lo que era molt difícil saber quina estava buida. Finalment, la Chus la va trobar, a 5 metres de nosaltres, i el pare i jo vam començar a descarregar maletes quan la Chus encara estava obrint la porta.

Dic que la Chus no semblava ser conscient de la situació, perquè fins i tot ara que ja podíem deixar les maletes i marxar, estava mirant la cabana per dins, amb calma, mentre el pare i jo baixàvem maletes sense parar. De fet les anàvem amuntegant a l’entrada i ella encara semblava que les volia distribuir be abans de marxar.

Quan ja les havíem descarregat totes, el pare i jo vam pujar al cotxe i vam marxar sense saber ben be què feia la Chus. Vam anar el mes ràpid possible per la carretera en direcció a Moskenes. No sabíem on eren les 3 M, suposadament ens les hauríem de trobar caminant per la mateixa carretera.

La nevada no només no parava sinó que semblava que anava a mes, de fet la carretera quasi no es veia de la quantitat de neu que queia. I va ser en aquelles condicions quan a uns 2 quilòmetres de Moskenes, encara a la carretera principal, vam trobar les 3 M caminant pel voral esquerre de la carretera. En aquell moment les emocions es van barrejar, doncs sabia que estarien enfadades per l’estona que acabaven de passar però m’alegrava massa de veure-les allà i poder-les per fi pujar al cotxe amb nosaltres.

No sabia ben be què dir i només em va sortir un “com esteu” que evidentment no els va sentar massa be. Vaig pensar que millor no dir res en tot el camí i intentar simplement arribar el mes ràpid possible a la cabana perquè es poguessin escalfar una mica. Be, tots plegats, perquè jo ja tenia el peu dret completament xop i gelat.

Ara tot va ser molt mes ràpid. Ja ens coneixíem una mica la carretera i sabíem on era exactament la cabana. Les noies semblava que mica en mica s’escalfaven a la vegada que se’ls passava una mica l’enuig acumulat per haver tardat quasi una hora en anar-les a buscar. De fet en aquell moment quasi que ja em preocupava mes la reacció que podria tenir la Chus i com s’ho prendrien elles, i no em faltava raó…

Al cap de 10 minuts vam arribar a la cabana. Les 3 M van baixar del cotxe, i sobretot la Montse, de seguida va dir lo molt que li agradava. A la Marta i la Marga també se les veia contentes amb aquella cabana però encara estaven molestes pel que havia passat, com era normal. En qualsevol cas semblava que totes 3 estaven contentes amb aquella cabana i que els havia agradat tant com a nosaltres. Be, el pare i jo només l’havíem vist una mica i bàsicament per fora.

La cabana era blanca a diferència de la majoria del resort que eren grogues. Això si, semblava que les blanques eren les mes grans. Les grogues només tenien una planta. A la planta baixa hi havia en una meitat la cuina i en l’altre el menjador, quedant el lavabo enmig. La cuina era molt gran, tan com el menjador, i de fet era on hi havia la taula per a menjar. El menjador de fet només era sala d’estar, amb un sofà triple i dues butaques comodissimes.

Al pis de dalt hi havia dues habitacions amb un llit de matrimoni i un individual cada una. Eren molt amples, de fet potser massa, doncs hauria estat millor sacrificar una mica d’espai de cada habitació per a fer un altre lavabo al pis de dalt.

La cabana estava feta de fusta o almenys un material que ho semblava, de fet amb el mateix material amb el que estaven fetes totes les cases de les Lofoten. Per dins també era majoritàriament de fusta i amb parquet, cosa que la feia molt acollidora i sobretot calenta i energèticament molt eficient. S’hi estava molt be dins la cabana i mes en aquell moment.

Jo era a dalt mirant com eren les habitacions i vaig veure que la Chus havia deixat la meva maleta en una d’elles. Després em va dir que al pare i a mi ens havia posat a aquella perquè li semblava que hi feia menys calor. Però en aquell moment també estava la Marga mirant les habitacions i em va dir que elles 3 dormirien a l’habitació que la Chus ens havia assignat. Em va semblar perfecte, vaig agafar la meva maleta i la vaig portar a l’altra habitació.

Jo no ho vaig presenciar però ja m’imaginava que passaria quelcom així. No sé exactament quan, si abans o després que la Marga em digués a quina habitació volien dormir, que la Chus els va dir que ella havia de dormir en un llit on es pogués tumbar d’un costat perquè li feia mal algo d’un braç. La qüestió és que això va ser el primer que els va dir quan vam arribar i amb un somriure, cosa que a cap de les 3 els va fer cap gràcia i menys a la Marga, com és normal. Segons sembla no els va preguntar ni dir res sobre l’espera, algo que em feia creure que realment la Chus no havia estat conscient del què havien passat. Potser el pare i jo hauríem d’haver estat mes clars amb ella. En qualsevol cas, allò ja va fer que la distribució de les habitacions quedés feta. Les 3 M en una habitació, i la Chus, el pare i jo a l’altra.

Durant uns minuts vam estar pujant i baixant tots per les escales per tal de situar-nos a les habitacions. En un moment determinat, el pare i jo estàvem a dalt les escales mirant si podíem ajudar en algo a les 3 M, quan la Marta es va desfogar del tot per dir-nos que no podia entendre perquè havíem tardat tant. Se la veia molt molesta i el pare i jo no sabíem ni on mirar. Nosaltres també teníem els nosaltres motius però érem conscients que podríem haver fet mes perquè allò no passés. A mes, l’únic que volíem en aquell moment és que les es es desfoguessin i tot plegat no anés a mes, doncs tot just era el primer dia. Quan la Marta va acabar fins i tot ens va demanar disculpes per parlar-nos d’aquella manera, però el pare i jo li vam dir que ens semblava perfecte, doncs era millor treure-ho tot i que el tema acabés en aquell moment.

Quan ja ens vam situar a l’habitació i la Chus m’havia explicat el que li havia dit la Marga, vaig baixar per demanar-lis perdó a totes juntes, doncs ja ho havia fet però només a la Montse. Elles, almenys amb el pare i amb mi ja estaven millor i ja estaven guardant el menjar portat i pensant què farien per sopar.

La Chus, que crec que no tenia la intenció de dormir amb nosaltres, va deixar la seva maleta a la seva habitació per lo que el pare i jo dormiríem al llit de matrimoni i la Chus al llit individual. De fet, al cap d’uns minuts vam coincidir a dalt i em va dir que s’havien enfadat i que volien dormir les 3 juntes. No m’ho va dir malament ni amb cap rancúnia, de fet semblava que acceptava be la bronca rebuda tot i que semblava que encara no ho acabava d’entendre o que li semblava una mica exagerat.

Un cop els altres 5 érem a la cuina, vam decidir de fer un sopar conjunt per tots agafant una mica de menjar de cadascú. Faríem sopa, el mes apropiat tenint el compte el fred que havíem passat tots plegats. A mes una amanida molt completa, amb anxoves i tot i pa amb embotit. I tot plegat ho havíem portat de casa, semblava mentida.

Ho vam preparar tot força ràpid, sobretot perquè tots anàvem al ritme de la Marga que anava corrent. En aquell moment encara no n’érem conscients però per inèrcia tots acabàvem corrent com la Marga, que era un nervi.

Així que eren les 22:30h aproximadament quan ja teníem tota la taula parada i vam començar a sopar. Aquell primer sopar va estar molt millor del que m’esperava, doncs no només el menjar era boníssim i vam menjar de tot, sinó que era la prova que tot el grup ens acoblàvem molt be i dins de les diferències de gustos, podíem fer un sopar molt complet i molt bo entre tots. A mes també es va veure que tots aportàvem no només el menjar sinó la mà d’obra, doncs tots vam fer el que millor fèiem sense que ningú hagués de dir res. Després del llarg trajecte, el fred passat i el conflicte ja solucionat, aquest sopar va entrar com mai.

La Marga li va posar de tot a la sopa, fins i tot ou. I la Montse portava menjar de molta qualitat, fins i tot pernill del car. Qualsevol diria que estàvem de viatge a les Illes Lofoten.

Després de sopar vam acabar de situar-nos a les habitacions i després a mirar les previsions meteorològiques i d’aurores per si hi havia sort. Però la previsió era dolenta i de fet encara nevava, per lo que aquella nit semblava impossible veure res. Així que després de fer una petita guàrdia, cap a les 12:30h de la nit ja estàvem tots al llit. Per cert que els llits eren comodíssims, el matalàs era d’aquells que sembla que t’atrapi i la manta era una nòrdica, així que semblava que passaria molt bones nits.

I així acabava el primer dia a les Illes Lofoten tot i que només havíem estat a la cabana. Almenys ja hi érem i ja podíem començar les visites per un dels llocs mes impressionants del mon i esperar a veure aurores, tot i que, almenys jo, ja era conscient que seria realment difícil veure’n i que de fet el mes probable era que marxéssim sense haver-ne vist cap, doncs no només estàvem en un any de poca potència solar i per tan aurores molt dèbils, sinó que la previsió meteorològica de la setmana era molt dolenta, de fet durant aquests dies hi havia una tempesta com no havien vist mai aquí des de feia anys. Tindríem nevades pràcticament cada dia. Almenys quedaria un paisatge inoblidable.

Aquest era el primer viatge que feia en grup en força temps i el primer que feia amb gent desconeguda. Aquesta era doncs una experiència nova i de moment estava anant molt be. El grup era responsable, divertit i ens complementàvem molt be. Per ara tot estava anant prou be i jo m’havia adaptat perfectament a una nova manera de viatjar completament nova per a mi. I ara estava en un poblet remot de les Illes Lofoten a -5ºC, caient una nevada com poques havia vist i gaudint del fred polar, algo que m’agrada molt mes que la calor tropical, sempre i quan vagi amb la roba adequada, cosa que aquí hi anava. Tot plegat prometia molt.

Skip to content