Miami-Mèxic 2016: Vivint com un local a Tuxtepec

Arribava el moment de canviar el ritme del viatge per passar de ser un turista a ser un local mes d’aquella ciutat de l’estat de Oaxaca. Fins aleshores havia passat com a màxim 4 dies a una mateixa ciutat però a Tuxtepec m’hi estaria quasi 5 setmanes vivint en un bloc d’apartaments on no hi havia cap turista, de fet es podria dir que no hi havia cap turista en tota la ciutat i per això m’agradava tant estar allà.

Ja coneixia a l’Emma i una mica al seu germà tot i que a cap dels dos els podia veure massa sovint. Tots dos treballaven i tenien la seva vida personal per lo que els quedaven poques hores al dia per veure’m. Però en Juan Carlos, el propietari de l’apartament, el veuria quasi cada dia i gràcies a ell coneixeria aquella ciutat i els seus voltants molt mes del que m’esperava.

El primer dia de ser allà ja ens havíem conegut per algunes qüestions de l’apartament, com la nevera que no funcionava, i vam congeniar força be. Aquella trobada ja va servir per veure que teníem coses en comú i que d’aquella relació en podria sorgir una bona amistad. Val a dir que no m’agrada massa fer amics durant els viatges perquè al final acaben sent persones que deixes enrere i que difícilment podràs tornar a veure, però en ocasions és impossible, doncs el que no faig tampoc és fugir de la gent. En aquest cas va haver-hi bona sintonia des del primer minut i havent d’estar allà 5 setmanes, era difícil que no acabéssim sent bons amics.

Així doncs, en el meu segon dia a Tuxtepec ja em portava a esmorzar fora i a veure una mica la ciutat en el seu cotxe. Jo no estic gens acostumat a esmorzar, de fet a casa realment no esmorzo, simplement emprenc un bon cafè, per lo que aquella manera de menjar tant aviat em costava una mica però m’hi vaig acostumar ràpid, sobretot per lo bona que era la cuina mexicana i que gràcies al Juan Carlos l’acabaria provant tota.

Molts dels restaurants o llocs on menjar eren cases particulars on en el pati hi posaven algunes taules i una barbacoa o planxes per fer el menjar. Tot molt casolà i autèntic.

No eren ni les 11 del matí que ja érem en una d’aquestes cases on segons en Juan Carlos hi preparaven les millors “picadas” de Tuxtepec, una espècie de massa de blat en forma de pizza amb carn per sobre, normalment de vedella o porc, i tot acompanyat de formatge i salses ben picants.

Quan era allà assegut en aquell banc de fusta compartint taula amb 3 o 4 locals mes menjant una típica picada en un restaurant tant autèntic, vaig pensar que no podria haver començat la meva estada a Tuxtepec de millor manera.

En Juan Carlos era un empresari multipotencial. Feia tot allò que li podia fer guanyar diners. Tenia negocis i apartaments per llogar que construïa ell mateix, doncs era enginyer i tenia la seva pròpia petita constructora. Durant aquella època estava fent un bloc de pisos de 5 plantes. Cal tenir en compte que a Tuxtepec la majoria d’edificacions son cases i els pocs blocs que hi ha no superen les 3 plantes, per lo que aquest edifici era un dels mes alts de Tuxtepec.

Així doncs, en vàries ocasions anàvem al bloc que s’estava construint o a algun dels seus negocis, sobretot a un de menjar mexicà ràpid que tenia en el centre comercial de Tuxtepec, el Multiplaza.

Quan jo vaig veure l’edifici per primera vegada ja tenia les 5 plantes fetes però tan sols amb els pilars, bigues i sostres. Encara quedava molt per acabar-lo però ja s’hi podia pujar, de fet un dia vam pujar fins al sostre, a la cinquena planta, i efectivament des d’allà dalt es veia tot Tuxtepec tot i estar només en un cinquè pis. En total hi havia uns 4 o 5 treballadors dos dels quals ja ho eren d’en Juan Carlos des de feia temps i per tan hi havia mes confiança.

La història d’un d’aquests dos treballadors era ben curiosa i fins i tot una mica trista, doncs era un hom,e d’uns 60 anys que no sabía escriure i ni tan sols tenia una partida de naixement. Era mexicà però no tenia documentació ni res que acredités la seva condició de mexicà. Jo no podia entendre com algú podia estar 60 anys vivint en un país sense tenir ni tan sols un document identificatiu o qualsevol altra cosa que confirmés que havia nascut a Mèxic.

Però si fins aleshores havia pogut sobreviure, amb 60 anys la cosa se li complicava encara mes, doncs no tenia dret a cap pensió ni ajuda tot i portar tota la vida treballant de paleta. Arribaria un moment, i no tardaria, en què ja no podria seguir fent aquella feina tant dura, i sense pensió ni ajuda de ningú, no tenia ni idea de què faria aquell home ni quins plans tenia per als pròxims anys. De fet, em va semblar entendre que fins i tot el treballador li havia demanat al Juan Carlos que l’ajudés a aconseguir els papers fent de testimoni.

En vàries ocasions vam anar al centre comercial on hi tenia el restaurant de menjar ràpid i on em va convidar a menjar cada vegada que hi vam anar. De fet no van passar massa dies fins que ja intentava no anar tant amb ell per tal que no em convidés a tantes coses, doncs resultava impossible pagar quan estava amb ell.

El restaurant era de menjar ràpid mexicà però de menjar de qualitat. Les tortas estaven boníssimes i res tenien a veure amb les que ja havia provat a Mèxic. Les tortas son una espècie d’entrepans de pa tou amb carn que pot ser de vedella o porc i acompanyat d’enciam, tomàquet i altres ingredients depenent de cada tipus. Estan molt bones però les del restaurant d’en Juan Carlos ho estaven molt mes i eren de les mes grans que havia vist.

No portava ni una setmana a Tuxtepec vivint com un local que ja tenia clar que els mexicans mengen mes que jo i que mes valia no seguir aquell ritme massa temps. De fet avui encara no acabo de saber quina és l’hora mes comuna per dinar, doncs sembla que cadascú dina quan vol. Això si, esmorzen be, dinen be i sopen be. Jo no podia fer 3 àpats tant complets cada dia, per lo que als pocs dies vaig tornar a la meva rutina alimentària, que era només dinar i sopar.

Mèxic 2020 compra immoble: El llogater que va manipular el contador de la llum

La majoria de llogaters van arribar en un període en què feia relativament fred, quelcom difícil de viure a Tuxtepec, on quasi tot l’any hi fa una calor insoportable. Això va fer que durant aquells quasi 2 mesos, les factures de llum de tots 8 departaments fos força baixa. Però aquell període de fred relatiu va passar i va tornar la calor, i amb ella, l’ús dels aires condicionats.

En la següent facturació, dos dels departaments es van passar amb el consum i els van arribar unes factures força altes, sobretot a un, que va ser de $1500, uns 75€. Un dels motius, a part de que havien consumit mes, va ser que la companyia de llum, la CFE i única a Mèxic, penalitza l’alt consum. A partir del kw 350, passa de cobrar $1 per kw a $3 per kw, el triple. I en aquest cas, la meitat del consum se’ls havia cobrat al triple de la tarifa normal, fent que per ells aquell import fos desproporcionat.

L’altre llogater amb la segona factura mes alta, d’uns $800, ho va acceptar prou be tot i que de totes maneres vaig passar nota a la companyia per tal que revisessin que no hi hagués cap error, cosa que m’estranyaria molt. Però l’altre, el de la factura mes alta, s’ho va prendre realment malament. Al passar-li la factura em va enviar un audio en el què deia que ells no havien consumit tant i que no estaven disposats a pagar aquella factura, que com a molt havien consumit $500 i això seria el que pagarien, com si ells haguessin portat el control de l’energia que consumien.

Durant les setmanes prèvies, aquests mateixos llogaters ja havien tingut problemes amb la instal·lació elèctrica degut justament a l’alt consum que tenien. És cert que en aquell moment la instal·lació elèctrica no estava preparada per tants aires condicionats i tantes neveres, però també és cert que cap dels altres 7 llogaters havia tingut cap problema amb la instal·lació. Però en seu cas, es va arribar a cremar un cable que anava al contador de la llum justament de tanta llum que gastaven.

En qualsevol cas la instal·lació s’havia d’adaptar a les noves necessitats i així es va fer de seguida, però no deixava de ser una prova de que efectivament la factura era correcta i havien consumit molt, fins el punt que van ser els primers en sobrepassar la capacitat de la instal·lació abans de que fos adaptada i millorada. Ells podien dir missa però jo tenia clar que la factura era correcta i que acabaríem tenint problemes perquè acceptessin pagar-la.

Passats 4 dies de l’arribada de la factura i quan la companyia encara no m’havia contestat, els vaig enviar un nou missatge a tots dos llogaters explicant-los la penalització que havien tingut pel consum i que revisessin be la factura on es detallava el preu en cada tram. A mes, li vaig demanar al jardiner que mirés el consum que portaven tots dos departaments, quedant clar que seguien consumint el mateix, doncs en aquells 4 dies havien consumit el mateix que la mitja de la facturació anterior, per lo que en el mateix missatge els avisava que no només la factura semblava correcta, sino que en la següent els arribaria una d’igual si seguien consumint com fins aleshores.

El problema amb les factures de la llum és que van al meu nom, i si algun llogater s’empeny en no pagar, puc dir a la companyia que tallin la llum però tard o d’hora hauria de pagar jo la factura, doncs el deute estaria al meu nom, per això era important controlar be el que consumia cada llogater i anar-los al darrere perquè paguessin.

Al cap de 2 dies va anar un electricista a fer part de les millores que s’havien de fer a la instal·lació elèctrica, i al preguntar-li si mirant la caixa i el contador podia saber si el consum que havien tingut tots dos departaments era real, i després de mirar-ho, va dir que si, que semblava que aquell consum era real perquè no es veia res en la instal·lació que fes pensar en un consum irreal. Ràpidament vaig enviar un nou missatge a tots dos llogaters explicant-los el que m’havia dit l’electricista i, per sort, tots dos ho varen acceptar prou be.

El de la factura mes alta i el qui pensava que em donaria mes problemes, em va proposar de pagar $1000 dels $1560 de la factura del dipòsit que havia donat en arribar. Li vaig dir que si però que aquells $1000 els havia de retornar encara que fos a terminis, doncs tot i ser el dipòsit, mentre ells seguissin allà, jo no podia quedar-me amb tant poc dipòsit, cosa que varen entendre. Finalment vam quedar que ells pagarien $500 i jo $1060 del dipòsit que m’anirien tornant a raó d’uns $150 al mes. Jo quedava prou satisfet perquè finalment no pagaria amb diners meus, sino del seu dipòsit, i a la vegada l’anirien tornant, per lo que acceptaven aquella factura i que l’havien de pagar encara que fos a terminis.

L’altre llogater també ho va acceptar tot i que amb aquest hi va haver un altre problema que explico en aquest post. Però l’important és que, tot i que amb uns dies d’endarreriment, finalment va pagar tota la factura. La solució amb aquest segon, tot i que un principi semblava pitjor que l’altre, finalment es va solucionar molt ràpid deixant tots els pagaments pendents saldats.

Però la sorpresa va arribar al cap de dos dies amb el llogater de la factura mes alta i amb qui havíem quedat que es pagaria amb part del dipòsit, quan per les càmeres vam veure quelcom que mai m’hauria imaginat. Un dia a les 20:20 es veia com la noia sortia primer al carrer i mirava. Després tornava a entrar al departament i en sortia al cap d’un minut amb un noi que no vivia allà. Ella seguia mirant que no els veiés ningú sense fer ni cas de la càmera de seguretat que els estava gravant. I aleshores el noi desconegut agafa unes eines, desmonta el contador de la seva base i se l’emporten dins el departament. Tot queda perfectament gravat, imatge i so.

Al cap de 30 minuts d’estar dins el departament amb el contador de la llum, tornen a sortir la llogatera amb el noi desconegut i el tornen a col·locar el contador al seu lloc, novament tot perfectament gravat. És molt sorprenent com vigilen tant que no els vegi ningú però en canvi no li fan el mes mínim cas a les càmeres de seguretat. Pensaran que son de mentida?

Només amb això quedava clar que, com a mínim, alguna cosa li havien fel al contador. No podíem assegurar que l’haguessin manipulat, però l’evidència era enorme. El que havíem de fer a partir d’aleshores era mirar regularment el consum que portaven i comparar-lo amb el consum que havien fet fins aleshores, per tal de veure si a partir d’aquesta possible manipulació, el consum que reflectia el contador era molt inferior a la mitja del que havien consumit fins aleshores.

El noi desconegut que havia manipulat el contador es va quedar a dormir al departament. L’endemà pel matí, poc abans de les 7h, va sortir per marxar. El llogater va sortir amb ell i va anar a mirar el contador. A la gravació de la càmera s’escolta com el llogater li diu al noi “ahora marca 142” i el noi li respon “pues debería marcar unos 150”, quedant ja mes clar que efectivament l’havien manipulat i que ara no reflectia el consum real d’aquell departament sino molt menys, tant menys que amb una sola nit marcava 8kw menys dels que hauria de marcar. Jo no podia mes que flipar quan veia aquelles gravacions. La pilada va ser monumental i ells ni idea que jo ja els vigilava a totes hores.

Després de veure allò tocava actuar. Tenia clar que ho denunciaria a la companyia de la llum i que als llogaters els faria fora del departament, però la manera de fer-ho era molt important, doncs per una banda la companyia segurament em multaria i el llogater es posaria a la defensiva o fins i tot agressiu al sentir-se pillat. Evidentment la multa la repercutiria al llogater. Si me la pagava, perfecte, si no, tocaria denunciar-lo.

Evidentment jo no pensava dir-li res al llogater fins que anés algun tècnic de la companyia i confirmés que el contador havia estat manipulat. Mentre tocava fer-se el ximple i anar mirant què feien per les càmeres.

Abans de parlar oficialment amb la companyia, vàrem parlar amb una coneguda que hi treballava per demanar-li consell de com actuar. Ens va donar el telèfon d’un tècnic de la companyia que de forma extra-oficial podria anar a revisar el contador. A mi el que m’interessava mes en aquell moment era confirmar que el contador havia estat manipulat per tal d’expulsar els llogaters, doncs després d’allò no tenia cap ganes de que seguissin allà. Segurament només amb les imatges de les càmeres ja n’hauria tingut prou, però preferia que abans ho confirmés un tècnic.

Haig de dir que no només els volia fer fora per aquell fet. Ja feia dies que aquells llogaters tenien un comportament cada vegada mes problemàtic i poca consideració cap als altres llogaters. Un mes enrere ja s’havien comprat un gos que corria i es cagava pel pati quan en el contracte que varen firmar hi ha una clàusula que prohibeix tenir mascotes als departaments. A mes feien vàries festes a la setmana fins a altes hores de la matinada, bevent i escoltant música molestant als altres llogaters.

Ja els vaig haver de cridar l’atenció pel gos i les festes. Per sort, el gos el van regalar acceptant que efectivament s’havien passat el contracte pel forro, i les festes havien disminuït una mica però no suficient. Seguien fent massa soroll a qualsevol hora de la nit.

Mèxic 2020 compra immoble: El primer llogater que havia d’expulsar per no pagar

Era el tercer mes que aquell llogater estava a Casa Nerea. Semblava un bon llogater interessat en mantenir un bon ambient amb la resta de llogaters i que col·laborava amb el que podia, ja fos escombrant les fulles del pati o traient el cubell de la brossa el dia que passava el camió a recollir-la.

Tot anava be fins que el dia que començava el tercer mes i li tocava pagar, no ho va fer. Molts no paguen el mateix dia que toca, per lo que tampoc li vaig donar mes importància, de fet per contracte ja deixo un termini de 15 dies per pagar. Però quan ja van passar aquests 15 dies de marge i encara no havia ni pagat ni m’havia dit res, ja tocava pensar com dir-li que havia de pagar.

A mes, li acabava d’arribar una factura de llum de $827 (uns 35€), la segona factura mes alta de tots 8 departaments, i que tampoc havia pagat ni m’ha dit res al respecte.

Però per acabar-ho d’arrodonir, quan ja feia dies que s’endarreria amb el pagament, vam veure per les càmeres que havent-se deixat la clau de la porta del pati, i quan portava 15 minuts intentant entrar, finalment li va dir a un nen que jugava pel carrer, que saltés la porta i l’obrís.

Així doncs, tenia un mes pendent, una factura de llum pendent, i a mes li havia dit a un nen que no vivia allà, que saltés la porta per entrar, donant idees a altres…

Al veure les imatges del nen saltant per les càmeres de seguretat, ja no vaig poder aguantar i li vaig dir el que havia vist i que era inacceptable. Després de donar-me els motius pels quals hi havien fet, que no m’interessaven massa, ja li vaig dir que devia el mes de renta des de feia ja 20 dies i que a mes la factura de la llum encara estava pendent, estant ja fora de termini per pagar i per tan davant la possibilitat que en qualsevol moment li tallessin la llum.

Aleshores em va donar la gran notícia, s’havia quedat sense feina! Aquella notícia que en una altra situació m’hauria fet empatizar amb el llogater i proposar-li un pla generós per posar-se al dia, en aquell cas em va molestar molt. I em va molestar no perquè portés 20 dies d’endarreriment en el pagament, em va molestar perquè encara no m’havia dit res, i me n’estava informant ara perquè jo li havia anat a comentar un altre tema completament diferent. Si no hagués estat per l’incident amb la porta de fora, probablement encara no sabria que s’havia quedat sense feina.

En el contracte que firmen tots els llogaters hi ha una clàusula on s’especifica que es donen 15 dies de marge per a pagar el mes de lloguer, i que si passats aquests 15 dies no s’ha pagat, s’ha de desocupar el departament. En el seu cas ja havien passat 20 dies i fins i tot vaig pensar en dir-li que tenia 24h per marxar, doncs estava realment molest per haver-me amagat quelcom tant important com que s’havia quedat sense feina i que no em podia pagar ni el lloguer ni la llum, però una vegada mes ben digerida la notícia li vaig donar temps fins que vencés el mes en curs, quan ja hauria de pagar el lloguer de nou. Quedaven uns 12 dies. Li vaig dir que em podia pagar a terminis però que havia de començar com a molt tard al cap de 12 dies. Si arribat el dia encara no tenia feina, hauria de desocupar el departament i jo assumir, segurament, algunes pèrdues, que tenint en compte el dipòsit, les pèrdues totals potser només serien d’uns 15 dies de lloguer.

Al contrari del que pensava, ell va quedar molt content i agraït d’aquest marge de temps que li donava i es va disculpar vàries vegades per l’endarreriment. Jo vaig marxar força menys enfadat però convençut de què no trobaria feina tant aviat i que tardaria em pagar-me, si és que em pagava algun dia, i que passats els 12 dies de marge li hauria de dir que marxés.

Però la sorpresa va ser quan encara no havien passat ni 3 dies, que m’envia un missatge per dir-me que ja està treballant i que a mes te els diners que em deu, tan els de la factura de la llum com els del lloguer endarrerit. En aquell moment fins i tot em vaig sentir malament perquè havia arribat a pensar que ja no tenia feina des del primer dia que va arribar, i fins i tot que va deixar el departament on era abans per falta de pagament, però res mes allunyat de la realitat. Em vaig equivocar completament amb ell i efectivament al cap de 3 dies pagava en efectiu tot el que devia.

Aquestes son situacions difícils de gestionar i en las que és molt difícil saber quina és la decisió correcta, fins i tot la que mes et pot afavorir com a propietari en el sentit d’intentar perdre el menys possible. En aquest cas primer havia considerat donar-li 2 mesos de termini, d’aquesta manera tenia mes possibilitats d’acabar cobrant però per una altra banda m’arriscava a què finalment no trobés feina i encara acabés perdent mes diners.

Segurament li hauria deixat 2 mesos de termini si no hagués estat pel fet de no haver-me dit abans que s’havia queda sense feina o si no li hagués dit a aquell nen que saltés la porta del pati. Però aquells fets em van molestar i van fer que em decantés per no donar-li mes temps del necessari per a buscar un altre lloc, doncs tenia clar que en tant pocs dies no podria pagar. En aquest cas li podria haver deixat mes temps perquè finalment va pagar però això és quelcom que mai es pot saber i que fan que hagis de prendre una decisió quasi a cegues.

Miami-Mèxic 2016: Primer dia a Tuxtepec i el dia que vaig conèixer els zancudos i chaquistes

Em despertava cap a les 8 del matí en aquell apartament on hi passaria les següents 5 setmanes. Veia, a mes, Tuxtepec de dia, doncs el dia anterior hi vaig arribar de nit i poca cosa vaig poder apreciar.

El primer que em va sorprendre és que no hi havia aigua calenta. Després em vaig enterar que a Tuxtepec realment no cal preocupar-se massa per l’aigua calenta per una banda perquè quasi mai hi fa prou fred com per dutxar-se amb aigua calenta, i per una altra perquè l’aigua utilitzada ve d’uns dipòsits sobre els sostres que moltes vegades ja està calenta per la pròpia calor que hi fa.

A mes el WIFI i la nevera no funcionaven i això si que ja em preocupava mes. Tenia el telèfon del propietari però en aquell moment sense Internet i encara sense SIM mexicana, estava totalment incomunicat. Així doncs, el primer que vaig fer va ser utilitzar la meva tarifa de dades d’Espanya per buscar com arribar fins al Chedraui, el Carrefour mexicà, per anar a comprar coses bàsiques, com llet, cafè o aigua, i sobretot, una SIM de Telcel, la principal companyia de telefonia mòbil de Mèxic.

El Chedraui em quedava a menys de 10 minuts caminant de l’apartament, així que em vaig vestir i de seguida hi vaig anar.

Sortia als carrers de Tuxtepec per primera vegada sent de dia podent apreciar aquella ciutat que cada any me la sentiria una mica mes meva tot i que en aquest moment encara no ho sabia. El primer que em cridava l’atenció era lo baixos que en general eren els edificis, de fet no s’hi veia cap bloc de pisos. Mirés on mirés només veia cases i a mes la majoria d’una sola planta, com a molt dues plantes. Això feia que la densitat de població fos molt baixa i que per tan tothom pogués aparcar el seu cotxe just davant la portad e casa seva i que el trànsit fos molt escàs. La ciutat és gran però no en forma vertical sino horitzontal, per lo que en general sembla que hi hagi molt mes espai per a tothom.

De fet, l’edifici d’apartaments on era jo era l’únic que es veia en tot el barri. Era de dues plantes i tot i que algunes cases de la vora també tenien dues plantes, cap era d’apartaments. L’edifici era força nou i d’aspecte modern. La majoria d’apartaments quedaven a l’interior de l’edifici excepte 3 o 4, entre ells el meu, que la porta donava al carrer, per lo que tenia sortida directe sense haver de passar pel pati.

Estava en un dels millors barris de la ciutat però tot i així es veien els carrers i les voreres una mica deixades. La majoria de cases tenien el seu propi jardí tot i que moltes es veien molt humils.

El camí fins al Chedraui no només era curt sino també fàcil, doncs només fent un gir de carrer ja hi arribava. La compra gran ja la faria per Internet però ara volia comprar coses bàsiques per passar almenys dos dies, com aigua, llet, cafè i alguna cosa de menjar tot i que segurament menjaria quasi cada dia fora. De fet just davant del Chedraui ja vaig veure una taquería a la que hi acabaria anant un munt de vegades.

Just a l’entrada del Chedraui vaig veure una botiga de Telcel, la companyia que m’havien recomanat, entre d’altres motius perquè és quasi l’única i la que te mes cobertura amb diferència. Encara no la buscava però me la vaig trobar quasi de cara, així que sense pensar-ho dues vegades vaig preguntar-li a la noia quant costava una SIM de pre-pagament.

Aquest era el meu primer any a Mèxic i es notava que encara no dominava tota la terminologia. Al dir-li SIM a la venedora, aquesta no em va entendre. Per sort, quan se’m va quedar mirant, ràpidament vaig recordar haver sentit que aquí li diuen xip, així que vaig dir “un chip” i ella de seguida en va treure un. Perfecte!

Li vaig preguntar el preu i em va dir que eren $50 (2€) i que ja venia amb un paquet de $50 del servei Amigo Sin Límites, que oferia trucades, SMS i Whatsapp’s il·limitats durant 15 dies i 400mb també durant aquests 15 dies. La veritat és que estava força be i almenys em permetria comunicar-me amb qualsevol mexicà i de moment contactar amb el propietari de l’apartament, del qual en tenia ja el número.

Ràpidament vaig comprar les 4 coses que necessitava per anar tirant i vaig tornar cap a l’apartament, no sense dificultats, doncs vaig comprar una garrafa de 10L d’aigua pensant que no em costaria tant, però aquell trajecte relativament curt es va fer llarguíssim carregat amb dues bosses i la garrafa de 10L.

Ja començava a ser conscient del clima tropical de Tuxtepec. Si en arribar la nit anterior la xafogor ja era brutal tot i ser quasi les 23h, ara, quasi al migdia i carregat com anava, la calor ja era insoportable.

Arribava de nou a l’apartament, deixava la compra i col·locava la nova SIM de Telcel a la ranura del telèfon, aquell encara mono SIM. Ara almenys ja podia contactar amb els mexicans, entre ells i el mes important, el propietari de l’apartament per dir-li que el WIFI no funcionava i la nevera semblava que tampoc, doncs semblava que intentava refredar però passaven les hores i encara no estava prou freda com per conservar-hi res.

Fins aleshores jo encara no havia parlat directament amb el propietari, ni tan sols sabia com era. Sabia que era un home pel nom, però res mes. de seguida em va contestar dient-me que ho mirava immediatament, i així va ser, doncs en menys de 15 minuts el senyor estava a l’apartament.

Es deia Juan Carlos i era mes alt que jo, almenys media 1,80m i era molt corpulent, per lo que realment feia impressió. Es va mirar la nevera i va dir que la deixés tot el dia que li costava, i que si seguia igual, l’endemà la canviaria. Pel que fa al WIFI, el router estava en un altre apartament ocupat que no hi podia entrar però que ja havia avisat al noi que hi vivia perquè mirés què li passava. Vam estar una estona xerrant i la veritat és que ens vam caure molt be. A ell se’l veia una persona amb interès i coneixement per molts temes i crec que el va veure en mi el mateix. En qualsevol cas en aquell moment no tenia massa temps per quedar-se i vam quedar per mes tard.

Per dinar vaig anar a la taquería que havia vist just davant del Chedraui. Tampoc coneixia tant el barri com per poder triar massa mes. de totes maneres tenia ganes d’anar aquella taquería amb aquell aspecte tan autèntic. Semblava la planta baixa d’una casa que feia cantonada i amb les dues parets obertes i un remolc just davant on hi preparaven els tacos sobre dues planxes. Tenien tacos de “puerco” i de “res” i cada un costava $3, uns 0,15€, per lo que en demanaria tants com volgués sense preocupar-me pel preu.

D’entrada en vaig demanar dos de cada per provar-los i perquè tampoc sabia quants en necessitaria per menjar. Eren petits per lo que suposava que en menjaria mes de 4. De totes maneres, portaven força carn i a mes jo m’hi vaig afegir un bon tou de ceba i salsa picant.

Estaven molt bons i omplien mes del que pensava, doncs realment portaven molta carn. Me’ls vaig acabar i en vaig demanar 4 mes, dos de cada. En total 8 tacos que em van entrar perfectes. Vaig pagar els $24 (1,10€) que costaven tots 8 i vaig tornar a l’apartament.

Per la tarda va tornar el propietari de l’apartament per canviar la nevera, doncs la que hi havia definitivament no funcionava, i per dir-me que el WIFI ja havia de funcionar, doncs pel que es veu el router tenia un cable mig pelat. Efectivament el WIFI ja funcionava i ràpidament em va canviar la nevera per una altra que refreda perfectament, per lo que tot plegat molt be. En menys de 24h tenia l’apartament perfecte, coneixia al propietari i ja havia anat al Chedraui i a dinar en una taquería on hi aniria moltes vegades durant les següents 5 setmanes.

El propietari, en Juan Carlos, se’l veia molt extravertit i amb ganes de xerrar. A partir de preguntar-me d’on era, vam començar a parlar, com no, del Barça. Sense ni preveure-ho, en pocs minuts estàvem al carrer just davant la porta del meu apartament parlant de política, economia, futbol i altres temes que anaven sorgint. Va ser una quedada totalment imprevista però que es va allargar mes d’una hora.

A ell li agradava molt parlar amb mi perquè deia que em podia parlar de qualsevol cosa, quelcom que, segons deia, amb la majoria dels seus empleats no podia fer, textualment.

Mentre érem allà xerrant van anar passant alguns dels altres llogaters dels apartaments i en general tots eren professionals destacats, com enginyers, policies federals o caps de departament. Es notava que aquells apartaments no eren precisament barats, almenys pel cost de vida de Tuxtepec.

LA veritat és que vam passar una molt bona estona amb en Juan Carlos parlant de temes molt interessants, sobretot econòmics, i l’estona es va passar molt ràpid. Tant que ja eren prop de les 19h i el sol començava a amagar-se, hora en què van sortir milions de mosquits. Fins aleshores ja n’hi havia molts i ja m’havien picat força, però en un moment donat fins i tot vaig començar a notar desenes de mosquits sobre el meus turmells, i pocs minuts després, una picor insoportable, moment en què li vaig dir al Juan Carlos que hi havia molts mosquits responent ell que això a Tuxtepec era el mes normal i que l’error era meu per anar en pantalons curts. Estava enmig d’una ciutat però hi havia tants o mes mosquits que en un pantà, i el pitjor és que, tot i que n’hi havia mes per la tarda, sortien durant tot el dia.

Després de veure com m’estaven quedant les cames ens vam acomiadar ja quedant en què ens seguiríem veient. Començava així una bona amistad amb una persona que mes endavant coneixeria millor, un bon empresari i millor persona que em va ajudar molt aquell any i els següents, però sobretot aquell primer any que era el meu primer viatge llarg i a Mèxic i que anava una mica mes perdut, en Juan Carlos va ser una ajuda importantíssima i que va marcar força aquell viatge.

Ja no vaig sortir mes. Ja tenia clar que de nit no sortiria, almenys sol, i que habitualment soparia cada dia a l’apartament. Normalment demanaria el menjar a algun restaurant, doncs allà entre restaurants i particulars amb negocis a casa, hi ha un munt d’opcions per poder demanar menjar casolà i saludable i que te’l portin a casa sense cap cost. És molt típic publicar anuncis a grups de Facebook amb el menjar que cadascú sap preparar. Tan sols cal entrar en un d’aquests grups i anar mirant.

Per la tarda, el germà de l’Emma, m’havia portat una cafetera que faria servir per escalfar l’aigua dels cafès. L’apartament tenia tot el que necessitava excepte microones, i amb la cafetera almenys em podria preparar el cafè, que era el mes important. Així doncs, aquell va ser un molt bon primer dia a Tuxtepec en el que vaig conèixer una mica el barri, vaig omplir la nevera amb coses bàsiques, ja tenia una SIM mexicana i havia fet bona amistad amb el propietari de l’apartament, un bon home que ja l’endemà em convidaria a esmorzar i em portaria a veure un munt de coses de Tuxtepec. Havia començat el viatge sense tenir ni idea, com sempre, de què em trobaria o què faria, però encara no havien passat ni 24 hores que era a Tuxtepec, la ciutat on mes temps hi passaria, i ja em començava a sentir com un local mes. Anava a dormir content i amb la seguretat que aquell viatge acabaria sent molt mes interessant i autèntic del que jo mateix pensava en començar-lo. Estava segur que viuria com un mexicà mes durant 5 setmanes i això em motivava moltíssim.

Skip to content