31/11/2023 De camí a El Salvador amb autobús

Em despertava a les 7 del matí en el que era l’últim dia que podia gaudir d’aquelles vistes del llac Atitlán des del llit. A les 10 del matí sortia el shuttle compartit que havia reservat cap a Ciudad de Guatemala on passaria una nit en un hostel perfectament ubicat, per l’endemà agafar un bus a les 6 del matí que en unes 6 o 7 hores em deixaria al centre de San Salvador.

Després de prendre’m el cafè de cada matí, dutxar-me i recollir les coses, deixava els diners a la taula de l’apartament i caminava el 2 minuts escassos que hi havia fins l’agència que havia contractat per anar a Ciudad de Guatemala. Per cert, crec que en aquest viatge vaig aconseguir un nou nivell de Booking perquè notava certs tractes per part dels amfitrions que em feien pensar que les meves opinions dels allotjaments ara tenien més valor, doncs realment notava una atenció a tots els hotels pels que passava que no havia notat fins aleshores. En aquest cas, no només em va ajudar a buscar una alternativa més econòmica per anar a Ciudad de Guatemala, sino que ni tant sols va venir a confirmar que li hagués deixat els diners sobre la taula.

A les 9:55h arribava a l’agència però tot i així era l’últim en arribar. El noi em va acompanyar fins on era la furgoneta i efectivament semblava que ja la resta de passatgers eren dins. Tot i així encara vam tardar uns 10 minuts en sortir, però en qualsevol cas, tot bé i de camí cap a Ciudad de Guatemala.

El trajecte va anar bé i va ser més còmode que el de l’anada ja que la furgoneta no anava completament plena. Al cap de quasi 5 hores arribàvem a Antigua Guatemala on es quedaven tots els passatgers menys 3 (dues noies americanes que anaven juntes i jo). En aquell moment pensava que els 3 que quedàvem seguiríem amb la mateixa furgoneta fins a Ciudad de Guatemala, però no, ens vam haver d’esperar uns 30 minuts a l’agència fins que va arribar un senyor en un cotxe normal al que vàrem pujar per seguir el camí fins la capital. Era la segona vegada que feia aquest trajecte, i com l’anterior, en cotxe.

A Ciudad de Guatemala i vam arribar relativament ràpid, però un cop a la ciutat ens va tocar menjar-nos el trànsit terrible i recórrer els 7 quilòmetres fins al meu hotel en quasi una hora. A mi em van deixar el primer perquè el meu hotel estava a una de les avingudes més importants de la ciutat, la 1ª Avenida, per lo que poc després de les 16 hores arribava al Hostel Reforma on hi passaria només una nit abans d’anar a San Salvador.

Vaig escollir aquest hostel perquè està literalment a 2 minuts caminant d’on havia d’agafar el bus l’endemà a les 6 del matí. Aquesta és la zopna més cara de la ciutat i una habitació normal no baixa del 80€ en la majoria d’hotels de la zona. Aquest no només era el més barat sino el més proper al lloc on havia d’agafar el bus. A més, tot i tenir habitacions compartides, els llits eren quasi càpsules amb endoll i llum propis, per lo que son habitacions molt còmodes i amb molta privacitat tot i ser compartides.

La recepcionista va ser molt amable i va tenir una actitud que seguia confirmant la meva percepció de què en aquest viatge els amfitrions em tracten molt millor que en altres ocasions. En aquest moment pensava que era així d’amable amb tothom, però durant les hores que hi vaig estar vaig poder veure que, tot i que era molt amable, amb mi realment va tenir un tracte una mica especial.

L’habitació tenia 12 llits i en aquell moment estaven quasi tots buits a l’espera de què arribessin mes hostes al llarg de la tarda, però en qualsevol cas vaig poder escollir el que per mi era el millor llit de l’habitació. Vaig deixar les coses i vaig sortir a donar una volta per la zona sense perdre ni un minut, doncs abans d’anar a dormir volia canviar quetzals a dòlars per tenir-ne almenys per un dia abans d’arribar a El Salvador.

Però després de recórrer unes quantes illes, no vaig trobar cap casa de canvi ni cap banc obert que canviés dòlars. Em semblava increíble que en aquella zona ple d’hotels de luxe, bancs i oficines no hi hagués cap lloc on pogués aconseguir dòlars. Tan sols una oficina d’un banc dins un centre comercial on hi havia una cua d’almenys 30 persones, per lo que vaig sortir del centre comercial sense fer res.

Després de quasi una hora donant voltes vaig decidir no buscar més i simplement seguir fent una mica de turisme, menjar alguna cosa en un lloc autèntic i anar a dormir aviat, doncs l’endemà em volia despertar cap a les 4 del matí.

Val a dir que aquella era probablement la millor zona de Ciudad de Guatemala com es podia apreciar pels hotels de la zona així com lo ben cuidats que estaven els carrers o el respecte i educació que en general es respirava pels carrers. Realment era molt agradable i segur caminar per aquest barri.

Prop del hostel vaig trobar un lloc ambulant on hi venien els típics shucos de Guatemala. Ja n’havia menjat algun a San Pedro la Laguna però va ser aquí, gràcies al venedor, que vaig saber que era un dels plats més típics del país. N’hi havia de carn i d’embotit i costaven entre 10 i 15q. Després de pensar-m’ho uns segons vaig decidir comprar-ne 4, 2 de cada, per lo que per 50q, uns 5,50€, vaig menjar fins quasi rebentar, perquè 4 shucos és una passada tal com feia entreveure la cara que va posar el venedor al dir-li que en volia 4. Dos me’ls vaig menjar allà mateix i els altres dos al hostel al cap d’una estona quan ja ho havia fet tot i ja podia anar a dormir. De fet, encara no eren les 20h que ja estava dormint en aquella habitació compartida però molt còmode i tranquila.

Així doncs, s’acabava la meva estada a Guatemala i començava l’última setmana de viatge a San Salvador. Guatemala m’havia sorprès molt positivament per la gran quantitat de volcans, la riquesa cultural i gastronòmica, el clima sec que fa que les nits siguin molt agradables i com sempre en aquests països, la seguretat, doncs Guatemala és un país més segur del que es diu, de fet, fora d’alguns barris de la capital, és un país absolutament segur.

24/11/2023 Una setmana al Lago Atitlán – San Pedro la Laguna

Em despertava després de 12 hores de dormir força malament degut a la gente que ja tenia per culpa de les fredes nits d’Antigua Guatemala. Això sí, només despertar-me i sense moure’m del llit ja podia veure el Lago Atitlán i les.muntanyes que el rodegen, unes vistes fantàstiques sense haver-me de moure del llit.

Cap a les 10 del mati jo encara era el llit quan va venir el propietari de l’hotel per preguntar-me si volia canviar d’habitació, a lo que Li vaig respondre que sí i que en 5 minuts recollia lo poc que havia tret de la maleta i sortia.

Un cop a dalt efectivament vaig comprovar que havia pres una bona decisio tot i que no entenia perquè m’havien ofert el canvi. Semblava que aquelles habitacions eren més cares que la que jo havia reservat, potser per ser tant bon client de Booking.

En qualsevol cas, allà no hi feia tant de fred, cosa que m’aniria bé pel constipat, i hi havia una millor panoràmica del llac. A més, i a diferencia de les habitacions de baix, aquestes tenien unes cadires per a cada habitació, cosa que m’aniria molt bé per sortir a fumar tranquil sempre que volgués.

Tocava aprofitar el dia per veure la resta de san pedro, doncs l’endemà segurament ja no podria caminar més de mitja hora seguida, així que vaig anar a veure la oart alta del.poble que es la zona menys turística i oer tant, més local.

Vaig veure el mercat, l’església i en general la vida cotidiana dels habitants. La veritat és que tan sols estava a uns 100 metres del carrer de l’hotel però ja semblava un altre poble, doncs quasi no hi havia turistes, ni bugaderies, ni hotels. Aquí es veia la vida cotidiana de la gent del poble i fins i tot els típics alcohòlics que no poden faltar enlloc. Si, aquí també s’hi veia certa indigència.

Vaig intentar anar fins a un mirador que estava a uns 30 minuts caminant però no em vaig veure capaç d’estar més estona passejant, així que vaig donar mitja volta i vaig tornar a l’hotel. El refredat es feia cada vegada més evident.

Em costava sortir al carrer més de 15 minuts seguits però la veritat és que no feia cap falta. Des de l’hotel tenia una de les millors vistes del poble tant des del llit, com des de la taula o el balcó. Aquest era un d’aquells llocs on m’hi puc quedar tota una setmana sense moure’m, tant sols contemplant el paisatge.

Així que quan no feia ni una hora que caminava per aquells carrers de pujades i baixades, vaig tornar a l’hotel per descansar una estona mentre mirava un documental i el llac per la finestra.

Els dos primers dies vaig comprar el menjar sempre al mateix lloc, al restaurant que quedava a 3 minuts caminant de l’hotel i que semblava on més locals hi anaven, doncs aquesta és la meva mètrica principal per decidir si entrara a un restaurant juntament amb si està ple o buit. Això si, sempre m’emportava el menjar ja que les vistes des de la meva habitació eren força millors que les del restaurant.

El segon dia que anava al restaurant, mentre esperava a què fessin el menjar, vaig veure uns cartells de tours i shuttles. Em va sorprendre que aquell restaurant tant poc luxós i on sobretot i anaven locals, oferissin tours i transports, potser eren revenedors d’alguna altra agència. En qualsevol cas, vaig preguntar per un transport a Ciudad de Guatemala i em va dir un dels nois que el preu variava entre 125q i 160q, entre 15 i 18€, depenent de la gent que hi hagués. Òbviament, quants més fóssim més barat sortiria.

Aquest preu em va semblar perfecte, doncs en altres agències els preus anaven dels 200 als 250q, per lo que tenia força clar que acabaria reservant aquí. Era dissabte i el noi em va dir que anés el dilluns a fer la reserva.

Però l’endemà, que era diumenge, el restaurant estava tancat. Només hi anava a comprar el menjar i era diumenge, per lo que simplement vaig pensar que els diumenges no obrien i vaig anar a buscar un altre lloc.

Vaig caminar per bona part del poble buscant un altre restaurant o lloc ambulant per a locals sense massa èxit, fins i tot vaig considerar comprar pasta deshidratada i alguna llauna de conserves i menjar a l’hotel, però finalment, caminant per la zona menys turística del poble, em va venir una olor de menjar. Allà em vaig aturar i vaig buscar d’on venia. No es veia cap restaurant però si una dona gran, de quasi 80 anys diria jo, que en veure’m buscar se’m va quedar mirant. Ja em vaig imaginar que aquella dona feia menjar a casa seva, i així m’ho va confirmar quan li vaig preguntar si tenia menjar fet.

Em va fer passar a un carrer estret, brut i fosc on hi tenia uns fogons i vàries olles amb pollastre, arròs i verdures. Cada ració costava 30q, uns 3,30€, i com que no sabia quant de menjar em donaria en una ració, en vaig demanar dues.

La dona era gran i li va costar una estona preparar les dues racions. Una cosa que em sorprenia, era que la majoria de gent, sobretot les persones més grans, no parlaven del tot bé l’espanyol, de fet tothom parlava un altre idioma, cosa que em reconfortava.

Al cap d’una estona em va donar les dues safates plenes de menjar però també de suc, suc que em va anar caient pel camí, fins i tot per la cama. De tantes voltes que havia donat per buscar un restaurant per a locals, quasi que vaig tardar 15 minuts en arribar a l’hotel, que en aquell poble era quasi com anar de punta a punta.

Un cop a l’hotel vaig poder comprovar que potser m’havia passat, però pel preu que tenia cada ració, preferia quedar ben ple a quedar-me encara que fos amb una mica de gana. Així que un dia més, vaig sopar mentre contemplava el llac Atitlán i algun poblet que ja començava a il·luminar-se.

Quart dia al Lago Atitlán

Arribava el quart dia en el llac i tocava canviar d’hotel. Passaria els 3 dies restants a un apartament al mateix carrer però força més al començament del poble, un apartament amb un bon balcó i una bona terrassa amb vistes al llac. A més, la nevera i el microones sempre son perfectes per poder fer una vida més local, doncs et permeten comprar al mercat per menjar a l’apartament en qualsevol moment. De fet, ara ja podria comprar el dinar a una dona ben a prop de l’apartament a la que no li havia comprat els dies anteriors perquè com a molt tenia menjar fins les 15h, i mentre que a l’hotel no podia escalfar el menjar, ara si que podia, per lo que el compraria cap a les 13h i el deixaria a la nevera fins la tarda.

El primer restaurant on vaig menjar i on vaig trobar el preu més barat per anar a Ciudad de Guatemala seguia tancat. El dia anterior era diumenge i no em va estranyar que estigués tancat, però avui, essent dilluns, tot plegat ja era més estrany. Pel menjar ja no m’importava, doncs ara compraria a la dóna del costat de l’apartament i al mercat del poble, però el transport a Guatemala em costaria uns 65q més, quasi 8€, anar fins a Ciudad de Guatemala, doncs les altres agències no baixaven de 225q mentre que el restaurant que ara estava tancat me l’havia ofert per 160q.

Vaig recórrer totes les agències que vaig trobar al poble i em vaig assegurar que pogués reservar dos dies abans de la sortida. Després de preguntar a tothom, ja tenia decidida l’agència, que de fet era la primera a la que vaig preguntar quan vaig arribar a San Pedro. Estava molt ben ubicada, segurament a la cruïlla més transitada del poble i a uns 3 minuts caminant de l’apartament on m’allotjava a partir d’avui.

Cap a les 11:30 del matí ja estava instal·lat a l’apartament essent un d’aquells que superaven les expectatives, doncs era més gran del que m’esperava, amb una cuina més ben equipada del que m’esperava i unes vistes des del balcó encara més entretingudes que les que tenia des de l’hotel, doncs aquí no només veia el llac sino també veia el carrer amb més moviment del poble.

No vaig tardar en sortir a comprar el menjar a la dona que abans de les 14h ja ho havia vengut tot, de tant bo i barat que era, bé, barat pels estàndards del poble. Vaig comprar dos plats complets de carn, arròs, patates i verdures per 30q cada un (3,30€) . En comprava dos per si amb un no en tenia suficient, i en cas que no fos així, doncs el guardaria a la nevera per l’endemà. La veritat és que tenir una nevera i un microones a l’apartament et facilita molt la vida.

Després de deixar el menjar vaig anar cap al mercat municipal que quedava uns 3 carrers amunt. Pot semblar poc però en aquell poble on la inclinació per anar al carrer de dalt era de quasi el 40%, pujar 3 carrers es converteix en una fita quasi impossible només a l’abast dels locals.

Quan vaig arribar al mercat per fi vaig poder gaudi de l’essència local de San Pedro, doncs fins aleshores havia vist més turistes que locals, una situació que al mercat canviava completament. Quedava clar que el carrer que resseguia la costa del llac era pels turistes, mentre que els carrers de més amunt eren pels locals.

El mercat és realment gran tenint en compte lo petit que és el poble, i en quasi totes les botigues el producte principal és la fruita, sobretot pinya. Tots els carrers son empedrats i es fa una mica incòmode caminar-hi perquè alguns trams estan deteriorats i la xancleta se’m quedava atrapada entre pedres contínuament, però tot plegat era molt autèntic ple de locals comprant i venent.

Després de donar-hi una volta vaig comprar uns trossos de pinya i xíndria ja tallats i vaig tornar a l’apartament a descansar una estona al sofà mentre mirava el llac per la finestra. La veritat és que caminar per aquell poble era cansat degut a la inclinació que tenia, però almenys la humitat semblava baixa, doncs tot i la calor realment quasi no suava i per mi això ja és molt important. De fet, Guatemala m’estava sorprenent per la poca humitat que semblava haver-hi a qualsevol lloc, almenys a les 3 ciutats per les que havia passat, doncs en totes elles podia estar caminant durant hores sense quasi suar ni una gota.

Durant els últims dos dies a San Pedro vaig intentar fer més vida local aprofitant que disposava d’un apartament i podia comprar el menjar en mercats i no només menjar sempre en restaurants. Encara arrossegava el refredat des d’Antigua per lo que les caminades encara havien de ser curtes i més amb lo cansat que resulta caminar per aquell poble.

El penúltim dia vaig passar-me quasi dues hores recorrent tot el poble i entrant a totes les agències de transport que m’anava trobant per preguntar el preu per anar fins a Ciudad de Guatemala, i realment semblava que pràcticament totes tenien els preus pactats, com és normal en un poble tant petit on hi ha tantes empreses de transport.

Lo normal eren 225q per deixar-me a la porta de l’hotel, o 210q per deixar-me a un punt determinat de Ciudad de Guatemala. L’agència més ben ubicada, en un primer moment em va donar un preu de 200q, però quan vaig anar a reservar l’endemà hi havia un altre noi que em va dir 225q. no vaig discutir perquè el que em va sorprendre és que el dia anterior la noia em digués 200q, no que ara el noi em digués 225, així que vaig fer la reserva per l’endemà a les 10 del matí.

S’acabava la setmana a San Pedro la Laguna, un poble turístic però on caminant uns minuts pots gaudir d’un ambient completament local amb persones que encara conserven l’idioma propi de la regió, senyal de lo aïllades que estan moltes zones de Guatemala tot i ser un país relativament petit, però on la gran quantitat de volcans fa que desplaçar-se d’un lloc a un altre resulti realment complicat. Gràcies a això, pobles com San Pedro encara conserven certa essència i cultura diferencial que els fa realment atractius per passar-hi uns dies de tranquil·litat a la vora d’un llac i rodejat de volcans.

23/11/2023 De camí a San Pedro la Laguna al Lago Atitlán

Arribava el dia d’anar al lloc més esperat del viatge, el lago Atitlán i concretament al poble de San Pedro la Laguna, conegut per ser el lloc dels motxillers i on, tot i el turisme, encara conserva certa autenticitat.

Em despertava cap a les 6:30h, em prenia un cafè mentre escrivia aquest diari, em dutxava, acabava de guardar la maleta per cap a les 8:50h acomiadar-me de la noia de l’hotel i anar cap al lloc on m’havia de recollir la furgoneta que em portaria fins a San Pedro, que estava tan sols a 3 minutos caminant de l’hotel. De fet, vaig escollir aquesta agència perquè em recollien molt a prop de l’hotel.

Cap a les 9:15h va arribar la furgoneta ja plena de gom a gom i amb nomes un seient lliure per a mi. En seure, el noi del costat em va dir: this si crazy. Suposo que ho deia per lo absolutament plena que anava la furgoneta, però això és quelcom que jo ja m’esperava.

No feia ni 5 minuts que havíem arrencat quan una de les passatgeres va tocar l’aire condicionat, a lo que el xofer li va preguntar si havia preguntat als altres passatgers, a lo que ella Li va respondre que evidentment, que no es posaria a tocar l’aire condicionat sense preguntar a ningú. Ja es veia que la noia era de les que no es calla res, de fet, al cap de pocs minuts la noia encara es queixava de l’aire condicionat fins que el xofer li va dir que obrís les finestres i ja,en un to que denotava certa molèstia.

El trajecte a ser llar, de quasi 5 hores. abans d’arribar a san pedro va Fer una parada a San Marcos i una altra a san juan, dos pobles molt a prop de San Pedro i que ja son a les vores del llac. Abans d’arribar-hi vam poder gaudir d’unes bones vistes des de les muntanyes i volcans que envoltes el llac, doncs per arribar-hi cal pujar-los i baixar-los per una carretera de curves força complicada i que és un dels motius pels quals el trajecte es fa tant llarg tot i no arribar ni als 200 quilòmetres.

Cap a les 14h arribàvem a San Pedro. La furgoneta ens va deixar prop del moll i d’allà vaig caminar entre 5 i 10 minuts sense canviar de carrer fins arribar a l’hotel. El poble tenia un carrer llarg que recorria la vora del llac i el meu hotel quedava al final d’aquell carrer, tot i així no vaig tardar ni 10 minuts en arribar-hi.

L’hotel estava a primeríssima línia del llac. Tan sols entrar a la recepció ja vaig poder apreciar les fantàstiques vistes que tenia, doncs era una espècie de balcó que oferia una panoràmica espectacular.

La meva habitació encara no estava preparada per lo que em vaig ha era d’esperar una mitja hora, temps que vaig aprofitar per donar una primera volta pel poble. Era sorprenent els carrers tant estrets per on tan sols hi podien circular, motos i cavalls, si cavalls. Com era d’esperar, la part baixa, més propera al llac, tots els comerços estaven destinats als turistes, doncs basicament eren bugaderies, restaurants, hotels i molts minisupers, per cert, tot força car, almenys molt més que a Antigua.

Un cop de nou a l’hotel, la senyora em va proposar de dormir aquella nit a una de les habitacions de baix i si volia, les altres 3 nits a una de les habitacions de dalt. Jo havia reservat una de les dabaix suposo que perquè eren més barates però a més perquè semblava que les vistes eren millors, doncs el llac quedava a pocs metres, per lo que no vaig saber perquè m’oferien de canviar. En qualsevol cas vaig preguntar si tindria algun cost addicional i em van dir que no, això que després de veure les habitacions de baix i les de dalt, vaig decidir d’acceptar la proposta.

Després de donar una primera volta pel poble i veure que tot plegat era més car que a Antigua, vaig tornar a l’hotel i em vaig instal·lar a l’habitació de baix. Les vistes eres realment bones i des de la taula tenia una imatge espectacular del llac,quelcom que m’encanta, doncs m’agrada poder estar amb el portàtil contemplant unes bones vistes. Des del llit també veia bé el llac, per lo que tot i que aquestes semblaven les habitacions més barates, eren realment espectaculars.

Per desgràcia, ja notava que m’havia constipat, i de fet aquella nit ja no la vaig passar massa bé. a mes, aquí per la nit també hi feia molt fred i més en aquestes habitacions d’abaix,doncs pràcticament no hi tocava el sol en tot el dia.

Un cop instal·lat vaig tornar a sortir per buscar algun restaurant més local on menjar, doncs per molt turístic que sigui un poble, sempre hi ha d’haver algun lloc on mengin els locals, i efectivament en vaig trobar un que era com un entremig i a mes estava a menys de 5 minuts de l’hotel, al mateix carrer que voreja el llac.

Hi havia una dona asseguda al costat d’una parrilla amb força carn. Li vaig preguntar què em podia oferir i per quant i em va ensenyar uns pans dient-me que dins hi anava molta carn de vedella, llonganissa i de dos tipus més que ja no té kedo, cada entrepà per 40q, uns 4,50€, però em va assegurar que era molta carn. Així que el vaig comprar un vaig tornar a l’hotel per menjar-me’l davant la finestra de l’habitació m’entra contemplava el llac rodejat de Montanyes i volcans.

I així acabava un d’aquells dies llargs de trajecte i nou hotel dormint amb una de les millors vistes que havia tingut en els últims anys. Això sí, incubant ja un bon refredat que em duraria pràcticament tota la setmana que seria al Lago Atitlán.

19/11/2023 4 dies a Antigua Guatemala

Quan vaig reservar l’hotel pensava que estava a Antigua Guatemala, doncs posava que estava a uns 4 quilòmetres del centre, però la veritat és que estava a un poble del costat anomenat Jocotenango. Això no era cap gran problema perquè en una hora caminant arribava al centre d’Antigua o sino agafant un bus que per 0,50€ em deixava al centre. En qualsevol cas, això el primer dia encara no ho sabia i vaig baixar caminant fins al centre d’Antigua on aquell primer dia ja vaig poder veure moltes de les coses que tenia previstes, i fins i tot, trobar una agència de transports que al cap de 3 dies em portés al Lago Atiltán, la meva següent destinació.

Passejar pel centre d’Antigua és realment agradable i curiós, doncs es tracta d’una ciutat extremadament segura, amb quasi tots els carrers empedrats i amb un munt d’edificis històrics i d’estil colonial. A més, des de molts punts de la ciutat es poden veure els volcans que la rodegen i nombroses construccions històriques, o més ben dit ruines, que varen quedar després del terratrèmol de l’any 1773 i que va destruir pràcticament tota la ciutat fins al punt que, essent en aquell moment la capital del país, aquesta es va traslladar a la capital actual, doncs ni tan sols valia la pena intentar reconstruir la ciutat.

Amb lo poc que havia sopat el dia anterior, cap a les 13h ja no vaig aguantar més i vaig buscar algun lloc autèntic en el mercat municipal, i després de donar unes quantes voltes, em vaig decantar per una torta en el que semblava un lloc mexicà. molts altres venien ceviches i sopes de marisc però crec que en aquell moment no m’hauria tret la gana del tot, però la veritat és que em vaig quedar amb les ganes de provar-los. En qualsevol cas, vaig menjar al típic lloc on m’agrada menjar, un lloc ambulant assegut en un tamboret davant la planxa on el cuinar hi feia la carn.

Després de menjar vaig seguir recorrent les esglésies i convents més coneguts de la ciutat i també el famós Arc de Santa XXXXXXX, que ofereix una imatge espectacular amb el volcà de fons.

El soroll dels cotxes per aquells carrers empedrats era una mica marejant però en general la ciutat és poc sorollosa, sense un excés de trànsit ni de gent, tot i que el centre és ple de turistes, sobretot estadounidencs.

Una de les coses que havia de fer, junt a treure diners en efectiu d’un caixer, era buscar una agència de transports per anar al cap de 3 dies a San Pedro l Laguna, un poblet a la vora del Lago Atitlán, on hi passaria una setmana. Hi h busos públics que hi porten però per la diferència de preu i anant amb l’equipatge no valen massa la pena. En busos públics pot costar uns 100q mentre que amb transport privat uns 150q. Així que mentre caminava pel centre vaig preguntar a un parell d’agències i totes dues oferien el mateix preu, 150q, la diferència va ser que una em recolliria a un punt que em quedava a 3 minuts caminant de l’hotel, mentre que l’altra no, per lo que aquell mateix dia ja vaig fer la reserva.

Durant l’escala que vaig fer a Guatemala ja feia dos mesos, vaig treure diners d’un caixer, que no recordo quin era, però que va cobrar una comissió de 49,90q, mentre que el Banco Credomatic els caixers 5B cobren més comissió, però en aquell moment no em vaig trobar cap i necessitava efectiu. Ara, caminant per Antigua, vaig trobar uns quants caixers 5B que tan sols cobren una comissió de 31,20q, així que ja saia on fer la segona cosa que havia de fer. Abans de marxar d’Antigua faria un càlcul dels diners que necessitaria per la resta del viatge per treure’ls ja tots i no haver de pagar més comissions, que finalment varen ser 2000q, per lo que la comissió va representar només un 1,5%, força bé per fer canvi de divisa i retirar efectiu.

Al mateix mercat municipal, vaig comprar un parell de hotdogs en un lloc que era ple de gent per emportar-me’ls a l’hotel per sopar. Tots dos varen costar 26q, uns 3€. Quan no conec un lloc, per decidir on menjar, quasi sempre em decideixo pels llocs on hi ha més gent local, senyal de que és bo i barat.

I quan ja eren les 16h, i per tant portava unes 5 hores caminant, vaig tornar cap a l’hotel, camí que suposava quasi una hora més de caminada, i en pujada. El primer dia que soc a un lloc nou sempre faig caminades de 6 o 7 hores per les ganes que tinc de veure el màxim de coses possible.

Per tornar feia quasi el mateix trajecte que havia fet el dia anterior per arribar a l’hotel, però ara de dia, sense equipatge i sense caure’m, per lo que tot plegat va ser molt més agradable.

Després de descansar una estona, sopava al pati amb unes bones vistes per després mirar Netflix a la TV de l’habitació fins quedar-me adormit. Em va sorprendre el fred que feia durant la nit, doncs havia de dormir tapat amb la manta. Suposo que degut a la baixa humitat de la zona, feia que durant el dia fes calor i per la nit fred, i lo bo és que durant el dia no suava gens, o millor dit, si que suava perquè feia calor però aquesta s’evaporava ràpidament degut a la baixa humitat, i gràcies a això em podia posar la mateixa samarreta més d’un dia, tot un luxe en un viatge tant llarg i amb tant poc equipatge.

Segon dia a Antigua

El segon dia, després d’esmorzar ous a l’hotel, vaig decidir passejar per Jocotenango, el poble on era el meu hotel i que era a tocar d’Antigua. És un poble petit però també molt interessant, doncs igual que Antigua, molts dels seus carrers son empedrats i s’hi poden veure alguns edificis d’estil colonial. I el millor, és que no hi ha turistes, que és el que més m’agrada a mi.

La veritat és que el va agradar molt passejar per aquell poble, doncs vaig poder veure molt millor la vida cotidiana dels locals, cosa que a Antigua es fa més complicat.

Vaig passar pel mercat, per una església realment impressionant i pels carrers del centre amb els seus venedors ambulants.

De tornada vaig aprofitar per treure diners d’un caixer 5B que quedava força a prop de l’hotel. Vaig treure 2000q que juntament amb els que ja tenia, n’hauria de tenir prou per a la resta del viatge.

Per sopar tenia pensat demanar pollastre amb patates fregides en un restaurant casolà molt a prop de l’hotel. Ja havia preguntat i m’havien dit que fins les 10 de la nit tenien obert, però hi vaig anar a les 6 de la tarda i només els quedava una cuixa de pollastre! Així que vaig comprar la cuixa i 3 racions de patates fregides, que juntament a una mica de sopa instantània que encara em quedava, varen ser el meu sopar.

Tercer dia a Antigua

Aquest dia vaig tornar a passejar pel centre d’Antigua per anant-hi en els famosos Chicken busos, els busos de línia de Guatemala però que degut als seus colors són ja un atractiu turístic en si mateixos. La parada estava a 5 minutos caminant de l’hotel i per 5q, uns 0,55€, m’estalvien uns 50 minuts de caminada, a mes de poder gaudir duna de les situacions mes cotidianes que pots fer en qualsevol país, anar en transport públic.

El bus em va deixar al mercat municipal i d’allà vaig caminar cap a alguns dels llocs interessants i que encara no havia pogut veure com els famosos tancs ja inutilitzats.

Després de passejar una estona vaig tornar al mercat per agafar el bus de tornada a l’hotel. Just quan hi arribava un bus estava sortint, així que hi vaig pujar sense que acabes de frenar del tot.

Al cap d’uns 15 minuts arribàvem a la parada que em quedava a 4 minutos caminant de l’hotel.

Després de preparar la maleta i descansar una estona, sortia a comprar el sopar. Ja des del primer día havia vist un local on venien pollastre a la leña força barat. Mig pollastre amb patates, cebes i chiles per 37q, uns 4€. Tot i que eren les 17h i m’havien dit que tancaven a les 19h, quan hi vaig arribar ja no els quedaven pollastres. Em tornava a passar el mateix que el dia anterior, fins i tot pitjor, perquè ara marxava sense res.

Vaig decidir anar a una hamburguesería on venien 3 hamburgueses clàssiques per 35q, tot i que quedava a uns 10 minuts més caminant, que sumats als més de 10 que ja era de l’hotel, feia un total de quasi 25 minuts de distància. En aquell moment ni ho vaig pensar però això macabaria afectant els propers dies, doncs en aquest temps es va fer de nit i va baixar moltíssim la temperatura com sempre, fent que aquella mateixa nit comences a refredarme.

La qüestió és que quan vaig començar a caminar cap a lhambirgueseria, ja quasi era fosc i quan hi vaig arribar ja era fosc del tot i el fred ja era intens, així que vaig fer tot el camí de tornada a l’hotel, quasi 30 minuts, en pantalons curts, maniga curta i xancletes passant molt de fred.

Cap a mes 19h arribava a l’hotel, mirava algun vídeo de youtube, sopava les 3 hamburgueses i les patates lays, i ho acabava de preparar tot per l’endemà marxar al lago Atitlan a les 9 del Mati.

Abans d’anar a dormir, pujava a la Terrassa una estona per gaudir una vegada més de les marevelloses vistes que oferia l’hotel del volcà pacaya, tot un espectacle que no em cansava de veure.

I així acabaven aquells 3 dies complets visitant la que probablement sigui una de les ciutats més boniques de tot hispanoamèrica, una ciutat patrimoni de la humanitat que un dia va ser la capital de Guatemala i que tot i que ara no ho era, si que era una ciutat molt segura i per on s’hi podia passarà a qualsevol hora sense tenir por de res.

18/11/2023 de Mèxic a Antigua Guatemala

Després de dos mesos a Mèxic, arribava el dia d’acomiadar-se. Un día difícil i que preferiria no haver de passar, però és requisit imprescindible per poder fer vida entre dos països als que considero casa meva.

Tenia per davant un trajecte de varis taxis,autobusos i dos vols que durant dos dies em permetrien arribar a Antigua Guatemala, l’antiga capital del país que va ser destruïda quasi per complet degut s un fort terratrèmol l’any 1773, i que ara és probablement la ciutat més bonica de Guatemala i patrimoni de la humanitat.

Primer un taxi per anar de casa l’Emma a la terminal d’autobusos on a les 12 del migdia sortia el bus que en unes 4 hores em deixaria a Veracruz des d’on a les 19:45h sortia el vol cap a Cancún. Allà agafaria un altre bus fins al centre de la ciutat per passar la nit en un hotel molt a prop de la terminal. L’endemà altra vegada el bus fins l’aeroport on a les 14:10h sortia el vol cap a ciutat de Guatemala, per finalment agafar un taxi compartit fins a Antigua Guatemala.

Durant els dies anteriors ja m’havia anat acomiadant dels coneguts, i avui tocava el més difícil. Acomiadar-me de lemma és cada any més complicat, un moment difícil que intentem passar el més ràpid possible. Tot i així és un moment difícil i trist.

A les 11h ja tenia la maleta preparada i fins les 11:30h ens esperàvem al menjador fins que va arribar el taxi. Arribava el moment de començar el trajecte cap a Guatemala.

El bus ADO va sortir prou puntual però s l’entrada de Veracruz, just al peatge, no vaig acabar de saber que passava però hi havia un embús que ens va tenir aturats mitja hora. Eren les 16h i el meu vol sortia a les 19:45, tenia temps però ja començava a patir perquè no tenia ni idea de que passava i de quan temps es podria allargar aquella situació.

De sobte, just davant nostre, van obrir un pas per tal que els vehicles del nostre sentit utilitzessin un dels carrils de l’altre sentit, d’aquesta manera vam poder avançar tots els camí més que hi havia completament aturats davant nostre. Va ser quasi un miracle perquè nosaltres estàvem just darrere del pas que acabaven d’obrir. Si haguéssim estat davant no se com ens n’hauríem sortit.

Finalment arribàvem a la terminal de e Veracruz cap a les 16:10h, mitja hora tard però prou bé tenint en compte les circumstàncies. Ara tocava trobar una manera per arribar a l’aeroport sense pagar els 190 pesos que costava un taxi. Tenia l’esperança que hi hagués algun bus, però després de pregu tar a varies persones i de mirar per internet, em va quedar clar que no n’hi havia cap. Nomes en quedava uber o compartir un taxi.

Uber ja em va semblar l’última vegada que vaig ser s Veracruz que no estava disponible. Però l’app no ho diu clarament, sinó que es passa buscant un conductor durant mitja hora per finalment dir-te que no n’hi ha cap de disponible.

I tampoc vaig tenir sort en trobar algú que anés s l’aeroport. L’únic senyor que em va dir que si ja Nava amb 3 persones més, així que, sentintho molt, va tocar pagar els 190 pesos per anar sol cap a l’aeroport.

Al cap d’uns 20 minuts vam arribar a aquell aeroport tant petit que ni tan sols té cadires per seure. Vaig menjar dos dels sandwiches que mhavia preparat l’Emma mentre feia temps fins les 18:30h que vaig passar el control de seguretat i anar cap a la porta d’embarcament.

Em va tocar seure a finestreta per lo que vaig poder fer fotos de Cancún de nit. A l’anada les havia pogut fer de dia per lo que ja tenia unes quantes fotos de Cancún amb diferents perspectives.

Això sí, em va tocar seure quasi a l’última fila per lo que vaig tardar molt en baixar de l’avió, i això va fer que ja no tingués temps d’agafar el bus ADO de les 22:55h, sino que hauria d’agafar el de les 23:20h. Aquesta vegada, i sabent la cua que es formava a la taquilla del ADO, li vaig demanar a l’Emma que em comprés el bitllet online mentre jo anava cap a la parada, i que bé, perquè la cua era enorme.

Amb tot, a les 23.50h arribàvem a la terminal de Cancún i a les 23.55h arribava a l’hotel, doncs vaig buscar-ne un que fos ben a prop. Les valoracions a Booking no eren massa ones però potser per això em va semblar tant bé, doncs les meves expectatives eren molt poques, en canvi, l’hotel estava prou bé, no feia pudor com deien, ni la zona era tant insegura, les habitacions eren amples i tenia are condicionat les 24h del dia.

Vaig sortir a comprar aigua a l’OXXO obert més proper, vaig menjar-me un parell de sandwiches més de l’Emma a l’habitació i de seguida a dormir, doncs ja eren les 00.30h i l’endemà m’hauria d’aixecar cap a les 9h per tornar cap a l’aeroport.

I l’endemà, em prenia un cafè, em dutxava, em prenia un altre cafè mentre recollia lo poc que havia tret de la maleta i cap a les 10.20h del matí anava cap a la terminal d’autobusos de Cancún on a les 10.40h sortia el bus cap a l’aeroport.

A les 11.10h arribava a l’aeroport, facturava, m’acabava els sandwiches que m’havia preparat l’Emma i m’esperava pels patis exteriors de la terminal fins cap a les 13h que passava el control de seguretat sense cap problema per anar cap a la porta d’embercament. El control migratori ja me l’havia fet la pròpia aerolínia al facturar, per lo que tot va ser molt ràpid. Una anècdota que no em va fer massa gràcia, va passar quan la noia que revisava els passaports a l’inici del control de seguretat, va mirar una primera vegada el passaport, em va mirar a mi, per després mirar una segona vegada el passaport abans de dir-me. caramba, si que has cambiado.

Cap a les 13.30h començàvem a embarcar tot i que jo em vaig esperar a ser quasi dels últims ja que només portava la motxilla i per tant no tenia possibilitat de tenir problemes d’espai. és molest haver de facturar però almenys et permet embarcar sense cap pressa. Com a curiositat, un dels auxiliars va utilitzar la meva assafata per a deixar-hi les coses que utilitzava per als missatges de seguretat típics que es diuen en tots els vols.

El vol va anar molt bé i arribàvem puntualment a les 14.30h hora local a Ciutat de Guatemala. Tal com m’havia passat en la primera escala feia dos mesos, jo era quasi l’únic passatger que ja portava omplert el formulari migratori per lo que vaig passar el control molt ràpid, aconseguint que en menys de 10 minuts de baixar de l’avió ja estigués a la terminal.

Allà tocava buscar la manera d’anar a Antigua Guatemala, una ciutat a uns 30 quilòmetres de la capital i que te aquest nom justament perquè va ser la capital del país fins el 1773 que va ser destruida per un terratrèmol però que avui dia ja s’ha recuperat i és patrimoni de la humanitat.

Per Internet vaig llegir que des de l’aeroport es podien trobar transports privats compartits per entre 10 i 20€, per lo que quan vaig veure un stand que oferia taxis compartits per 20€ per persona fins a Antigua ja em va semblar bé i no vaig mirar més, tot i que crec que va ser un error, doncs crec que mirant i esperant una mica podria haver trobat un bus o furgoneta que per uns q80 em deixés al mateix lloc. En qualsevol cas, el preu que finalment vaig pagar, q160, estava dins el rang de preus acceptables i en menys de 15 minuts ja sortíem 3 americans i jo en un taxi en direcció a Antigua Guatemala.

En aquell moment encara no ho sabia, però aquell dia i l’anterior se celebrava a Antigua el Día de las Flores, una festa on pràcticament tots els carrers de la ciutat queden tallats al trànsit per tal que la gent surti a passejar adornades amb corones de flors. Una festa que m’hauria agradat veure però que no tan sols no vaig veure sino que en vaig patir totesles males conseqències.

D’entrada, un trajecte que no hauria d’haver durat més d’una hora es va allargar quasi 3 hores, doncs Antigua està a uns 40 quilòmetres de l’aeroport d’on sortia.

Abans d’entrar a la ciutat ja vam quedar aturats prop d’una hora, i a l’entrada, recorríem 100 metres en 10 minuts. Jo encara no sabia què passava però si que em vaig adonar que hi havia molta gent pel carrer i molts nens portaven una espècie de corona de flors al cap. A més, tampoc ho sabia però el meu hotel no estava a Antigua, sino al poble del costat que es diu Jocotenango, tot i que quedava a menys de 5 quilòmetres del centre d’Antigua, però en qualsevol cas, això feia que jo fos el que havia d’arriar més lluny dels 4 passatgers que anàvem en aquell taxi.

Després de més d’una hora dins d’Antigua havent avançat menys d’un quilòmetre, el taxista va anar per un carrer lliure fins arribar a algun punt prop del centre. Allà ens va proposar de deixar-nos i que anéssim caminant fins l’hotel o en tuk-tuk. Jo tardaria quasi una hora i mitja caminant per arriar a l’hotel, però quasi que era la millor opció, doncs amb otxe era inviable i amb tuk-tuk quasi que també, doncs no son tant strets com una moto cosa que els impedeix de circular entre els cotxes. Així que, essent ja les 18.30h i quasi fosc, em vaig omplir de forces, vaig agafar la maleta, ens vam acomiadar i vaig començar a caminar en direcció a l’hotel per intentar fer aquells 5 quilòmetres el més ràpid possible.

Un altre inconvenient era un dels grans atractius d’Antigua, els seus carrers i empedrats, i no només els carrers, sinó també la majoria de voreres. Això em complicava molt arrossegar la maleta, de fet en alguns punts era impossible i l’havia de carregar amb la mà, fent que tot el trajecte fos encara més cansat. Entre això, que era fosc, que no em coneixia el camí i que era ple de gent i cotxes, va ser realment tot un repte recòrrer aquells 5 quilòmetres fins l’hotel.

Però el pitjor estava encara per passar quan ja havia fet més de la meitat del camí però encara em quedava una mitja hora llarga per arribar. I és que entre la foscor i les irregularitats del terra, en un moment vaig voler voltejar un cotxe aparcat que bloquejava la vorera quan de sobte, i quan era a la vista de desenes de cotxes aturats en aquell carrer, vaig ensopegar amb encara no sé que del terra de tal manera que vaig sortir volant ben bé un metre i mig fins caure a terra per on encara vaig acabar arrossegant-m’hi mig metre més, provocant-me múltiples rascades ambdós genolls fins al punt que em regalimava la sang per les cames. A més, enllà on vaig caure era sorra per lo que vam quedar jo i la maleta ben plens de pols.

Com acostuma a passar en aquests casos, és més suportable el mal que la vergonya, així que em vaig aixecar tranquilament per seguir caminant carrer amunt fins que vaig girar una corva en què els cotxes d’abans ja no em veien per començar a cagar-me en tot i veure quanta sang sortia, que per sort no era molta. Cansat, suat, adolorit i ple de pols. Així és com hauria d’acabar aquells dos quilòmetres de trajecte que encara em quedaven fins l’hotel.

Finalment, a les 20h arribava a l’hotel Casa Miranda en una zona que, tot i que era molt segura, essent de nit i la primera vegada que hiera, la veritat és que no em feia cap gràcia. Es veia un barri molt apartat i solitari amb gossos abandonats que se m’acostaven potser estranyats de veure’m caminar per allà a aquella hora.

Tot i que el dia ja havia estat prou complicat, encara quedava viure una estona un tant esperpèntica amb la noia que em va atendre a l’hotel.

Aquella hora semblava que només estàvem ella i jo a l’hotel. Em va obrir la porta del carrer, li vaig dir que tenia una reserva i ens vam quedar mirant-nos a la cara uns segons fins que em va preguntar, pero va a entrar. Jo em vaig quedar una mica estorat perquè esperava que em digués alguna cosa abans, però en qualsevol cas vam entrar i vam fer el check-in. L a noia era jove i amable però semblava que anés fumada, en el sentit que parlava molt a poc a poc i pensava molt algunes respostes, com si li costés molt processar certa informació. No crec que anés fumada però en qualsevol cas ho semblava.

Finalment, li vaig preguntar on podia sopar o comprar menjar allà prop, i em va dir un super que quedava com a 15 minuts caminant, a la egada que em comentava que ells tenien servei de restaurant. Degut a lo cansat que estava i lo tard que ja era, vaig decidir sopar a l’hotel, on tenien 4 menús d’entre 25 i 30q. Més que sopars eren esmorzars, però tampoc tenia tanta gana com altres dies, suposo que pel cansament que portava i les ganes que tenia de dutxar-me i dormir, així que vaig demanar el menú anomenat típic que constava de truita, pinya, frijol i pa, tot plegat per 30q, uns 3,40€, més car que en un restaurant normal però encantat de pagar-ho per no haver de sortir a l’aventura a aquella hora.

A més del menú també vaig cmprar aigua per 5q, per lo que el total que havia de pagar eren 35q. Degut a què al pagar-li la reserva havia vist que no tenia massa canvi, li vaig voler facilitar la cosa donant-li 45q en comptes de 40, doncs jo li acabavavde donar un bitllet de 10q, entre d’altres, per pagar-li la reserva, per lo que sabia egur que pagant-li 45q em podria donar el canvi. Però al dir-li, la noia es va quedar mirant els bitllets un parell de segons per a continuació aixecar el cap amb uns ulls oberts com plats per mirar-me fixament durant quasi 10 segons, 10 segons de silenci absolut mirant-nos als ulls durant els quals no sabia si estàvem jugant a veure qui riu l’últim. Finalment, i veient que no deixava de mirar-me amb aquells ulls tant oberts, li vaig dir, o si quiere le doy solo los 40q. Aleshores va tornar a mirar els bitllets semblant que li tornava la connexió i va dir, ah claro, 30 de la cena más 5 del agua, le tengo que dar 5q de cambio. Vaig respirar tranquil acompanyant-ho d’un, correcto. Menys mal vaig pensar. Em va donar el canvi i em va acompanyar a l’habitació.

L’hotel era realment bonic amb un estil colonial, patis interiors, terrassa amb vistes al volcà i habitacions àmplies i amb TV. Vaig deixar les coses i al cap de pocs minuts la noia em va pujar el menjar deixant-lo a una de les taules de fora, doncs les portes de les habitacions donaven directament al pati interior on, per cert, s’hi podia fumar.

Val a dir que, després del llarg dia, la llarga caminada i l’estranya arribada a l’hotel, aquell sopar en aquella terrassa va ser glòria per a mi. Vaig pensar, no podia estar en un lloc millor.

I així acabava el trajecte de dos dies des de Tuxtepec, Mèxic, fins a Antigua Guatemala. Després d’haver aconseguit arriar bé, haver menjat i gràcies a lo còmode que era el llit, aquella nit vaig dormir 11h seguides.

Skip to content