Ens vam despertar cap a les 5h, almenys jo, ja que havíem dit de sortir cap a les 7 del mati per anar a l’agencia del tour. Volíem sortir amb temps perque hi havíem d’anar en taxi i no sabíem ben be on era ni com aniria tot plegat. A la dutxa no hi havia aigua calenta, així que tenint en compte el fred que feia i lo aviat que era va ser una dutxa molt ràpida i superficial. Em costa molt dutxar-me amb aigua freda pero mes em costa marxar sense dutxar-me. Després ja vestit i preparat vaig anar a la cuina que estava just al costat de l’habitació a prendre el cafè de cada matí mentre escrivia el diari. El pare es va despertar una mica mes tard i es va prendre un te de coca. Suposadament hi havia xarxa wifi, que tot i que m’hi podia connectar no funcionava, així que un dia mes no em vaig poder connectar a Internet, i ja anaven 3 dies.
Cap a les 6:45h ja vam marxar ja que dins l’hotel no arribava la senyal GPS i volia assegurar que fos per l’hotel. Vam sortir i efectivament fora ja hi havia senyal. Vaig mirar a quant estava on havíem d’anar i vaig calcular que el taxi hauria de sortir per 5 soles. Vam anar fins al carrer principal molt a prop de l’hotel i on vam anar a dinar el dia anterior i, tot i ser molt aviat, en 5 minuts ja va parar un taxi. Li vaig preguntar si sabia on era el carrer i va dir que si, després el preu i va dir 5 soles. Perfecte i clavat!
Vam pujar i jo vaig anar seguint amb Google Maps per si anàvem pel camí correcte, i efectivament vam anar resseguin el camí que marcava Google Maps. L’agència estava al centre històric per lo que el trànsit s’anava fent cada vegada mes caòtic com era d’esperar en una gran ciutat peruana. Tot i així, en menys de 15 minuts ja érem a l’oficina de l’agencia. Eren tot just les 7:15h i havíem de ser allà entre les 8 i les 8:20, així que tocava esperar 1 hora allà palplantats i morts de fred. Es el que passa quan surts amb temps per si algo no va be i finalment tot va be, que toca esperar. Vam aprofitar per mirar una mica aquell edifici on érem perque era colonial i molt ben conservat. Tenia un pati interior i unes grans balconades, l’aspecte típic de les grans cases de l’època. El pare també va sortir i va fer unes fotos pel centre.
Vam estar esperant fins que per fi, a les 8:10h va arribar una treballadora de l’agència. L’edifici tenia dues plantes i l’oficina de la nostra agència estava en el pis de dalt. Vaig esperar un minut i vaig pujar per preguntar-li si podíem deixar les maletes allà ja que les dúiem perque l’hotel on havíem de dormir la nit següent no era el mateix que el de la nit anterior. La noia va dir que les podíem deixar allà mateix a l’agencia. Vaig baixar a buscar-les pero en aquell moment just acaba d’arribar la van que ens portaria durant tot el tour, i com que estava parada al mig del carrer (carrer estret típic de centre històric) la noia ens va dir que ja les pujaria ella i que anéssim ja a la van. Així que vam correr cap a la van mentre els cotxes de darrere ja començaven a pitar i vam poder seure a la segona fila. A mi no em va fer gràcia deixar allà les maletes, hauria preferit pujar-les jo, pero en fi, vaig suposar que les podrien pujar tot i que només eren dues noies i la maleta del pare pesava mes de 20kg i no tancava be…
Vam anar fins a una plaça on vam parar a esperar algú mes. Nosaltres pero ja érem quasi els últims per lo que ja de seguida vam començar el tour. No feia ni 5 minuts que circulàvem que ja ens vam enfilar per una de les muntanyes que rodeja la ciutat endinsant-nos en una de les fabeles que la nit anterior havíem fotografiat des d’abaix. Tot i que la zona no era la millor per viure-hi era la millor per fer bones fotos de la ciutat, doncs es veia tota perfectament. Pero quan érem allà la guia es va donar compte que un dels grups que havia pujat s’havia equivocat. Pel que es veu els havien anat a buscar a l’hotel i el nom era similar a la del grup que havien de recollir, i aquells simplement van veure una van que també esperaven i hi van pujar. El problema és que ells havien d’anar al Machu Picchu, i estaven allà amb nosaltres anant al Valle Sagrado…
La qüestió és que vam haver de parar a esperar que un taxi portés els clients correctes i s’endugués els que estaven allà i els portessin ràpid a algun lloc per reenganxar-se amb al seva van per anar al Machu Picchu. El taxi va arribar al cap d’uns 10 minuts, van fer el canvi i vam seguir el camí.
La primera parada que faríem seria al mercat artesanal de Pisac. Pel camí la guia ens anava explicant la història del Inkas que, segons deia, eren bàsicament agricultors i que tots els seus esforços els dedicaven a ampliar i millorar els seus conreus. A la guia, conforme mes parlava sobre els Inkas mes se li notava que els admirava. De fet, mes tard ens va dir el seu nom complet i el segon cognom era Quechua, suposo que alguna cosa tenia a veure. Tot el contrari de quan parlava dels espanyols, ella com a mi i com a molts altres, ens semblava que els espanyols van destruir una de les civilitzacions mes avançades del moment i només van provocar problemes a aquella zona.
Cap a les 10 del matí vam arribar al poble de Pisac. Era un poble molt bonic i pintoresc pero degut a què tenia unes zona arqueològica Inka ja s’estava convertint en un poble únicament turístic, on els locals o ja no hi vivien o només vivien pels turistes. Primer vam anar a una joieria, ja pactada amb l’agència del tour, on ens van explicar com feien les joies de plata amb forma de diferents figures relacionades amb els Inkas. No només ens van explicar que a botigues del mercat de Pisac venien peces no fetes completament de plata com si ho fossin, i quines maneres hi havia per poder-ho detectar, la mes fàcil, pel color. A mes vam veure com les fabricaven allà mateix sobre una taula i completament a mà. És tot un art. A mes ens van oferir un te de coca i poder utilitzar els seus lavabos. Això si, quan van acabar l’explicació ens van invitar a mirar els seus productes de la botiga, i només acostar-se a una vitrina ja s’acostava una venedora a vendre’t, per lo que el pare i jo vam estar mirant una mica, el pare va preguntar el preu d’una peça molt maca d’un còndor de plata pero al dir-li 450 soles (mes de 100€) ho va deixar estar i ja vam sortir fora a visitar el mercat d’artesanies de Pisac.
El problema, plovia força, i de fet va estar plovent quasi tot el dia. Així que ens vam posar la caputxa i a mirar paredetes. Quasi totes eren del mateix tipus, de figuretes i souvenirs de Pisac, Ollanta i Machu Picchu. El pare, com no, va comprar uns imants per la nevera. Pero aquesta vegada em va sorprendre. Ells encara no estaven acostumats a regatejar. Així que quan la noia li va dir 2 per 5 soles, li vaig dir al pare, diga-li 3 per 5. I dit i fet, es va girar al moment i li va dir, i la venedora va dir que si pero poc convençuda, cosa que em va estranyar perque normalment estan acostumats a això, pero suposo que la noia es pensava que es gastaria mes que els 5 soles. En qualsevol cas va regatejar molt be i va aconseguir un imant mes.
Jo, també com sempre, no vaig comprar res, només menjar per esmorzar (2 paquets de galetes) força mes car del que m’hauria costat a un supermercat normal, tot i així mes barat que a Barcelona. Per allà al poble donant voltes vam estar-hi uns 15 minuts fins que es va fer l’hora de seguir el tour i ja vam tornar cap a la van. Érem dels primers perque la guia havia fet molt èmfasi en que ningú arribés ni un minut tard, així que nosaltres 3 o 4 minuts abans de l’hora ja érem dins asseguts. La resta de companys van arribar justets pero a l’hora, semblava que tothom complia amb la puntualitat.
La següent parada ja era la primera zona arqueològica Inka que veuríem en tot el viatge, les runes de Pisac. La zona arqueològica no estava massa lluny del poble, per lo que en uns 15 minuts ja érem a la carretera que conduïa fins l’entrada a les runes. La carretera tenia molt pendent i moltes curves. A mes a uns 200 metres de l’entrada ja hi havia un munt de furgonetes aparcades al mig de la carretera de tanta gent que hi havia, per lo que els últims metres s’havien de fer caminant enmig d’un fangar i plovent. Abans d’entrar la guia ens va explicar una mica el recorregut que faríem dins la zona arqueològica. Primer estaríem amb ella uns 20 minuts i després tindríem nosaltres uns 30 minuts mes per anar per on volguéssim.
Dins s’havia de seguir el camí habilitat per no molestar-nos amb els visitants que ja sortien, així que vam anar caminant quasi en fila india darrere la guia quan de cop i volta apareixien davant nostre i en tota la seva plenitud la imatge ,es típica de Pisac. La vista de les terrasses davant nostre era impressioant i totalment inesperada. El camí per on anàvem deixava a la part superior de les terrasses per lo que les veiem totes perfectament de dalt a baix. Jo allò no m’ho esperava i va ser realment emocionant. No m’esperava veure ja una zona arqueològica tan ben conservada i tant gran. A mes just a dalt de les terrasses hi havia vivendes Inkas en prou bon estat. Evidentment no era tant com el Machu Picchu (que encara no havia vist) pero molt mes del que jo, i segurament molta gent, s’esperava.
La guia ens va explicar el funcionament de la ciutat i sobretot de les terrasses, que eren la base de la civilització Inka, doncs tot girava entorn a l’agricultura i la conservació dels aliments. Les terrasses estaven dissenyades de tal manera que només s’hagués de regar la primera i l’aigua ja anava passant a les inferiors degut a la composició de les mateixes terrasses que permetien filtrar l’aigua i abonar les plantes. De fet em va dir el pare que aquests sistemes encara avui en dia s’utilitzen per la seva eficiència i comoditat.
Al cap d’una estona la guia ja ens va deixar el temps lliure per que cadascú anés per on volgués. Ens va recomanar un parell de rutes, una de curta i una altra de mes llarga. Tot i que la mes llarga quasi no teníem temps per fer-la i a mes relliscava molt al ser el terra de pedra i plovent com plovia. Així que vam fer el recorregut curt per veure les parts mes importants de la ciutat. De fet la ruta llarga era per pujar mes amunt a la muntanya i tenir unes millors vistes, pero no per veure una altra part de la ciutat.
Vam anar a veure la ruta llarga pero al veure que relliscava molt i que tenia menys interés del que semblava, vam optar per veure la ciutat amb la ruta curta. Vam pujar una mica de muntanya fins arribar a les cases dels Inkas prou ben conservades i a la part mes alta de la muntanya. Després vam baixar fins a les terrasses que curiosament es podien trepitjar, així que vam entrar en una i ens hi vam fer unes fotos. Just quan sortíem d’aquesta terrassa un grup de xinesos em van preguntar, en anglès, si es podia baixar fins el poble caminant. A mes em va senyalar el camí que era muntanya avall. Li vaig dir que no ho sabia pero que en principi no es podia. El tema és que semblava que no podien baixar de cap altra manera que caminant perque al cap d’una bona estona els vam tornar a veure mirant muntanya avall.
Havíem d’estar a les 12 puntuals a la van, així que cap a les 11:40 ja vam començar a tirar ja que la guia ens havia dit que podríem tardar uns 15 minuts degut a que s’havia de sortir en fila i sense correr, i mes tenint en compte que plovia i tot era ple de fang. Tot i que semblava que tindríem temps de sobra, just arribàvem a la porta a les 11:55h. Jo pensava que el xofer s’hauria acostat fins la porta, pero no, allà no hi era. A mes no recordàvem cap característica diferenciadora de la nostra van per lo que totes eren iguals. Així que vam començar a baixar per la carretera mirant al xofer que mes o menys recordava com era. Pero portàvem ja mes de 100 metres i seguíem sense trobar-la, a mes ja eren les 11:58h. Jo ja pensava que ens l’hauríem passat i fins i tot estava considerant quedar-nos allà per si els veiem baixar. Vam seguir baixant uns metres mes, i per fi, vam veure a la guia amb el cap fora de la van ja fent-nos senyals amb la mà. Menys mal, l’havíem trobat i just a les 12 del migdia. Fins a les 12:02 encara van anar arribant companys pero cap va tardar mes de 2 minuts de l’hora estipulada tenint en compte la caminata que s’havia de fer per arribar.
Després d’aquesta primer contacte amb el mon Inka ja vam anar a dinar. El dinar ja estava inclòs en el preu del tour i seria en un bufet lliure, algo que el pare i jo sempre agraíem per poder deixar una mica les sopes i l’arròs. Mentre anàvem cap al restaurant la guia ens va explicar que ens repartirien en 3 restaurants diferents. Aleshores va començar a anomenar els restaurants i els noms dels qui anirien a cada un. Degut a què en l’anterior tour nosaltres no teníem el dinar inclòs, no estàvem segurs de si en aquest el teníem o no, tot i que sospitàvem que si i mes quan la guia no va dir res de que qui no el tingués inclòs el podia pagar allà mateix. Així que estàvem ben atents si deia el nostre nom i, de fet, no el va dir. Va acabar de dir a quin restaurant havia d’anar cada company pero no va dir el nom del pare que és el que constava a la reserva. Pero a mi em seguia estranyant molt ja que seguia sense dir que podien fer els que no tenien dinar reservat. Pero aleshores vaig recordar un dels noms que havia dit, que era: Joao César. Al escoltar Joao i no veure cap brasiler vaig pensar en el pare de la Sele que li deia Joao, i vaig pensar, a veure si aquesta dona no està dient be el seu nom. I aleshores vaig pensar amb César que escrit pot semblar Casas. Així que li vaig dir al pare que creia que si ens havia anomenat i que ara li deien Joao César.
La van anava passant per cada un dels 3 restaurants i la guia anomenava als companys que havien de baixar a cada un, i quan va dir Joao César vam baixar nosaltres. El total que baixàvem allà érem 8, així que ens vam fixar si baixàvem 8 o mes, i al veure que érem els 8 vam confirmar que Joao César era el pare…
Vam tardar uns 40 minuts en arribar al poble on era el nostre restaurant per lo que eren les 12:50h aprox. Vam entrar al restaurant, vam pujar al primer pis on hi havia les sales i vam alucinar. Era un restaurant enorme i de luxe, el típic restaurant per celebrar-hi casaments. Al que vàrem anar al tour del Valle del Colca ja era impressionant, pero és que aquest era, de fet, un dels millors al que havia estat mai. Així que vam pujar al primer pis, ens van acompanyar a la nostra taula i ja ens vam aixecar a anar a buscar menjar.
Les taules on estava el menjar eren enormes i hi havia menjar de tot tipus. Jo, com la última vegada em vaig preparar 3 plats i 3 plats mes de postre i vaig menjar fins no poder mes. Hi havia menjar de tot tipus i coses molt ben elaborades. El restaurant semblava inclús millor que el de l’altre tour, el menjar es veia mes elaborat. El pare va menjar normal doncs havia de vigilar amb el mal d’altura, pero jo vaig aprofitar perque no sabia quan tindria una nova oportunitat per menjar qualsevol tipus de menjar.
En aquests llocs on saben que el dinar ja l’has pagat, intenten vendre’t begudes com sigui. Primer va passar una noia per oferir-nos begudes i li vam demanar dos sucs de taronja. Pero al cap de 5 minuts va passar un cambrer preguntant també si volíem begudes. Cada suc ens va costar 8 soles, mes que qualsevol menú en un restaurant normal, això si, estava boníssim. Realment tot el dinar va ser boníssim, i mes el postre, que hi havia un munt de pastissos diferents apart de fruita i altres coses.
La guia ens havia dit que estiguéssim ja preparats a la porta del restaurant a les 14:50h, així que jo cap a les 14:40 ja vaig anar acabant perque em donés temps d’anar al lavabo i fumar un piti. Li vaig dir al pare que no corrés i que l’esperava a la porta. Vaig fer algunes fotos al restaurant ja que era una passada i quan encara no havia sortit ja vaig veure el pare que ja venia, així que vam sortir tots dos junts. Fora estava mig plovent, com tot el dia… Al cap de menys de 5 minuts d’esperar ja vam veure a la resta de companys i a la guia. Nosaltres érem al primer dels 3 restaurants als que ens havien repartit, així que el bus primer vindria a buscar-nos a nosaltres i després passaríem pels altres 2. Al cap d’uns 5 minuts mes va arribar al bus i vam anar passant pels altres 2 restaurants per a recollir a tothom. Mentre ens dirigíem als altres restaurants anàvem veient les muntanyes envoltant-nos i la boira caient sobre les valls. Tan sols estar rodejat pels Andes ja era tot un espectacle.
Un cop tots al bus ja ens vam dirigir a la següent parada que seria a la zona arqueològica de Ollantaytambo. A Aquesta ciutat també hi aniríem l’endemà ja que des d’allà havíem d’agafar el tren fins a Aguas Calientes per poder anar al Machu Picchu. El camí fins a Ollanta seria d’uns 45 minuts, estona que molts van aprofitar per dormir.
Quan vam arribar a Ollanta em va sorprendre tota la ciutat des del començament. Encara totes les cases i carrers conservaven l’essència Inka. Les cases s’havien fet sobre les estructures Inkas i els carrers i el clavegueram encara eren com en aquella època. Em va sorprendre moltíssim, no m’esperava que Ollanta fos una ciutat tant autèntica. Era com tornar enrere en el temps, doncs a diferència d’altres pobles, Ollanta era com era fa 500 anys. De fet amb el bus només podíem circular pel carrer principal que era l’únic que tenia prou amplada perque hi poguessin circular els cotxes. Tot i així estava tot empedrat com els altres per lo que la circulació havia de ser molt lenta. A mes no paraven de passar mes vans com la nostra per lo que en alguns punts era realment complicat poder passar quan es trobaven dos vans de cara. Molta gent i circulació en un poble on la majoria de carrers no feien mes d’un metre i mig d’ample.
Vam acabar travessant la Plaza de Armas (com no), després un pont que creuava un petit riu fins arribar a una altra plaça on hi havia un mercadillo i just davant, alçant-se desenes de metres sobre el nostres caps, la zona arqueològica de Ollantaytambo. A diferència de la de Pisac on la visita es comença des de la part superior de les terrasses, a Ollanta es començava des de baix. Només mirar amunt ja marejava, i la intenció era pujar-hi…
Vam baixar de la van, la guia ens va donar unes indicacions i horaris i vam anar cap a l’entrada a les runes, allà mateix a la plaça del mercadillo. Faríem com a Pisac, és a dir, primer una visita amb la nostra guia i després temps lliure per anar per on volguéssim. Amb la guia pujaríem fins a dalt de les terrasses mentre ens anava donant les explicacions. S’havia de pujar per unes escales de pedra, irregulars, molt altes i amb molta pendent. era una pujada realment complicada i fins i tot perillosa, ja que estava plovent i les pedres amb les que estaven fetes les escales relliscaven molt.
Conforme anàvem pujant anàvem fent parades, fins i tot podíem entrar dins les terrasses i admirar el paisatge que, tot i que encara no érem molt amunt, ja es veia impressionant, amb Ollanta a les faldes d’enormes muntanyes que la rodejaven completament. A cada parada la guia ens anava explicant diferents aspectes de la vida dels Inkas, com per exemple la seva obsessió per l’agricultura i els grans descobriments que varen fer, com poder conservar aliments durant 12 anys, algo que avui en dia no s’ha aconseguit. Des de les terrasses podíem veure els magatzems que utilitzaven per a conservar el menjar, en un altre punt de les muntanyes. La guia es notava que admirava la cultura Inka, de fet mes tard ens va comentar que el seu segon cognom era Quechua i es notava que ho deia amb orgull, tot el contrari de quan parlava del seu primer cognom, que era Valenciano… Entre d’altres coses ens va comentar que els Inkas no conquistaven n feien esclaus, ja que les altres cultures acabaven unint-se a ells sense haver d’iniciar cap guerra, i tot i que treballaven quasi gratis, suposadament no eren esclaus. En fi, tot plegat semblava força maquillat i dubto molt que els Inkas fossin tant bons, finalment buscaven mà d’obra gratuita per als seus cultius.
Conforme anàvem pujant al pare cada vegada li costava mes mantenir una respiració constant i fluida, per lo que mica en mica no podia seguir el ritme. En una de les parades va decidir anar al seu ritme cosa que em va semblar perfecte, doncs no feia cap falta anar seguir la guia pero si arribar fins a dalt ja que les vistes eren espectaculars. La veritat és que la pujada costava força, no tothom la podia fer, doncs eren graons molt alts i un pendent molt fort a mes d’haver de pujar molt. Almenys vam fer 3 parades fins arribar quasi a dalt de tot que seria el punt mes alt on pujaríem amb la guia. Es podia pujar una miqueta mes pero ja quasi tota la pujada estava feta.
Quan vam arribar al lloc mes alt on pujaríem amb la guia, que era al començament de la primera terrassa, just vaig escoltar que algú cridava que hi havia un còndor. Sense mirar encara vaig treure le mòbil i vaig començar a grabar mentre buscava el còndor, i la sorpresa va ser que es veia perfectament i no només un sino dos i durant força estona. Es van veure molt millor que al Valle del Colca on eren l’atracció principal. Tots dos van estar volant junts just sobre nostre durant uns minuts fins que van desaparèixer darrere les muntanyes.
En aquell punt la guia ens va ensenyar les roques que els Inkas (o els seus esclaus) portaven des de un punt situat a 7km. Eren roques que pesaven 2 o 3 tones cada una i que les havien de portar arrossegant per unes vies que havien creat per tal fi i estirades per cordes per desenes de persones. Veure aquella roca i sabent que l’havien arrossegada durant 7 km es feia impossible entendre o imaginar com deuria ser tot el procés. A mes les roques se’ls acabava de donar una forma adequada que junt amb la manera com construïen les cases feia que fossin resistents als forts i habituals terratrèmols d’aquella zona, ja que els murs no eren rectes completament i les roques tenien zones per on les vibracions es podien canalitzar i no afectar tant greument a tota la roca. Impressionant!
Mentre la guia encara explicava com els Inkas feien les seves construccions, va aparèixer el pare que havia pogut pujar! Com ell deia, podia pero al seu ritme, i no era poca cosa pujar fins allà a dalt, a mes de la vista que finalment no es va perdre. Quan la guia va acabar les explicacions ja va arribar el moment d’anar al nostre ritme i per on cadascú volgués. Ens va recomanar dues opcions. Una pujar un o dos pisos mes per les mateixes escales i veure algunes cases i baixar per les mateixes escales, i una altra anar per un caminet que resseguia la muntanya des d’aquella altura ja arribava fins a l’altre costat que quedava ocult des d’on érem en aquell moment. A l’altre costat hi havia mes terrasses i s’hauria de baixar per allà. Aquesta segona ruta era mes llarga i és la que jo vaig decidir de fer. El pare va decidir fer la primera opció per lo que vam quedar abaix a l’hora indicada, al cap de 20 minuts.
Així que ràpidament em vaig posar en marxa ja que la guia va dir que per fer la ruta 2 es tardaven entre 15 i 20 minuts, així que no podia perdre temps. El camí primer creuava les terrasses que ja havíem vist fins arribar a l’altra banda i allà, ja tocant la muntanya, començava el caminet que donava la volta a aquella muntanya penjat a uns 20 metres de terra fins arribar a l’altra banda on hi havia mes terrasses. El caminet era prou llarg i sobretot compliciat, molt irregular i moll per la pluja. Pero un cop s’acabava de donar la volta apareixien inesperadament la resta de terrasses just davant teu i vistes des de dalt, per lo que l’impacte visual era brutal, doncs no només es veien totes les terrasses sino la resta de construccions a altres muntanyes i la ciutat d’Ollanta als peus de les runes.
La baixada va ser complicada i lenta. Les escales relliscaven molt i eren molt irregulars per lo que s’havia de baixar molt a poc a poc i quasi ajupit sense deixar de tocar el terra amb les mans. Érem uns quants baixant en fila india i poc a poc per lo que la baixada va durar força. Un cop abaix vaig poder veure altres edificacions que no havíem vist amb la guia i que semblaven zones comunes de la ciutat, com uns banys o magatzems.
Quan ja em dirigia a la sortida de la zona arqueològica per anar on havíem quedat amb la resta del grup, just vaig escoltar el pare que em cridava. Vaig mirar i estava baixant amb la guia per les escales per les que havíem pujat al començament. Vam estar xerrant uns minuts amb la guia sobre la visita i ens va aconsellar abans de tornar a la van que miréssim les edificacions que acabava de veure. Jo considerava que no quedava massa temps, per ja que ens ho havia dit la guia doncs vam anar a mirar-les. Tot i així en menys de 5 minuts ja vam anar tirant doncs ja quasi era l’hora i aquella dona era molt estricte amb els horaris.
Vam quedar a la porta del restaurant on ens havia deixat i que estava just davant del mercadillo i de l’entrada a les runes, de fet aquell restaurant semblava com un punt de trobament. Quan vam arribar ja hi eren quasi tots i al cap d’uns dos minuts va arribar el xofer amb la van. La sortida del poble va ser fins i tot mes complicada que l’entrada, doncs ens vàrem trobar varis autobusos que entraven i pel carrer mes ample del poble dos cotxes no hi passaven, per lo que vans i autocars menys encara. Un s’havia d’apartar i esperar mentre l’altre passava i així durant una bona estona fins que vam poder sortir de la ciutat.
Alguns companys del tour es varen quedar a Ollanta ja que havien d’agafar el tren que els portaria a Aguas Calientes, tren que nosaltres agafaríem l’endemà. Nosaltres vam seguir el nostre camí cap a l’última parada que faríem, XXXXXXXXXXX. Allà veuríem un poble també reconstruït sobre runes Inkas i l’església que també es va fer sobre el temple Inka que hi havia abans, per allò de demostrar qui mana…
Pero abans faríem una parada a un poblet molt fred i amb 4 cases on hi havia unes dones quechuas que feien i venien diferents articles artesanals, sobretot roba per abrigar-se pero també pipes o souvenirs. Dues dones ens ensenyarien com tintaven les teles amb la que feien la roba i després, a canvi, ens estarien bombardejant durant uns 10 minuts perque els compréssim alguna cosa.
Ens van portar a una zona habilitada on podíem seure i on hi tenien les eines per a fer els diferents tints per la roba. Ens van donar un te de coca a cadascú i van començar amb l’explicació. La veritat és que era molt curiós i interessant veure com obtenien els diferents pigments que després donarien color a les teles. El que mes recordo és el color vermell, doncs agafaven una marieta, l’esclafaven a la seva ma i d’allà en treien el pigment vermell. Amb altres plantes feien altres colors, utilitzant una olla en una espècie de barbacoa per tractar els diferents materials i extreure’n el pigment. Tenien tot tipus de colors i tots obtinguts de forma similar, sense res de química. De les dues dones que feien les explicacions, la mes gran era la que ho explicava tot de manera amena i divertida, i l’altra semblava que quasi ni parlava espanyol, doncs estàvem en un lloc molt remot i hi havia gent que tot i entendre l’espanyol els costava de parlar-lo.
Un cop fetes les explicacions i demostracions ja va arribar el moment de vendre’ns coses. La botiga estava allà mateix, al costat d’on ens havien donat les explicacions. Encara no ens havíem ni aixecat que ja van aparèixer una dona i un nen dient: “compre algo” i així van continuar fins que vam marxar, ells dos i les dues que ens havien fet les demostracions. No paraven i et seguien a tot arreu, molta gent comprava perque els deixessin en pau. Jo no, jo em vaig mantenir ferm. Pero el pare també va acabar comprant tot i que va comprar algo que tenia algun sentit. Va comprar una pipa feta a ma ja que a casa te una petita col·lecció.
Quan ja vam mirar una mica i alguns van comprar, vam tornar cap a la van amb el cap inflat de tant “compre algo”. I ara si, ja tocava anar cap a l’últim poble que veuríem. El lloc era encara mes alt que Ollanta per lo que ens vam passar bona part del camí pujant muntanya amb unes vistes espectaculars. El temps pero anava empitjorant, cada vegada hi havia mes boira i feia mes fred a mes de que ja s’anava fent de nit. Vam arribar al poble cap a les 17 hores i havíem d’anar ràpid cap al poble, doncs a diferència d’Ollanta aquí no hi podíem entrar amb la van ja que tots els carrers eren molt estrets i només s’hi podia entrar caminant. Havíem de pujar una mica pel mig del poble fins arribar a una església construïda sobre les runes Inkas.
Així doncs vam baixar de la van i ens vam dirigir cap a l’entrada del poble. El poble estava mig emmurallat o era inaccessible per altres costats per lo que havíem d’entrar obligatòriament per una porta on, evidentment, s’havia de pagar. Poc abans d’arribar a la porta, que ja havíem hagut de pujar una mica, el pare ja va considerar que s’havia d’esperar per no cansar-se excessivament i poder acabar de veure la resta del poble. Així doncs vam quedar que jo entraria i que ell ho faria quan es veiés capaç, recalcant-li que no calia entrar si no es podia. Així que jo vaig entrar amb al resta del grup amb la intenció de tornar enrere al cap d’una estona per guiar al pare per on havia anat el grup, doncs no sabíem com seria el poble per dins.
minut a minut era cada vegada mes fosc pero per mi això va fer que aquella visita fos mes atractiva, doncs veure aquell poble amb el llums ja encesos quasi et feia transportar al passat, simplement era una passada. El poble era similar a Ollanta, és a dir, el típic poble Inka amb els seus carrers estrets i empedrats, el clavegueram també típic que ja havíem vista Ollanta i les cases també similars, totes amb la part mes baixa, fins a un metre aproximadament, tal com eren a l’època Inka i la part superior reconstruida ja amb arquitectura mes moderna. Tot el poble feia pujada, com quasi tots els pobles dels Andes, i a mes entre la mig pluja i la humitat constant era una mica perillós caminar per aquells carrers fets de pedra.
Al cap de poc mes de 5 minuts caminant pel mig del poble vam arribar a l’esplanada on s’aixecava l’església i que a mes era un dels punts mes alts del poble, de fet des d’allà les vistes eren espectaculars. L’església també estava construida sobre les runes del que va ser el temple religiós dels Inkas, doncs quan els conquistadors van arribar no se’ls va ocórrer res mes, com en altres llocs, de destruir els temples Inkas per construir-hi les esglésies a sobre, per tal de demostrar quina era la religió que des d’aleshores havien de seguir. Per tant, des de fora i a les parets, es veia clarament la part inferior d’estil Inka i la part superior d’estil europeu, la veritat és que era fins i tot emocionant veure la unió física i convivència de dues cultures tant diferents.
En aquell moment vaig pensar en anar a buscar el pare, pero degut a què no havia passat massa estona i que ja entraven a l’església vaig decidir de continuar amb el grup i anar a buscar el pare un cop sabés què faríem dins. Dins l’església no es podien fer fotos i va ser una llàstima, perque la veritat és que l’altar era espectacular. I no només l’altar, sino totes les parets estaven plenes de pintures i escultures fins almenys a 10 metres d’altura. L’església no era massa gran pero era repleta d’obres d’art, des del terra al sostre passant per totes les parets, fins i tot molts acabats eren d’or.
La sorpresa del dia va venir quan la guia va explicar en que es van basar per fer la verge que presidia l’altar, que era negra. Doncs amb la Moreneta. Pel que es veu els nadius s’hi van veure reflectits pel color de pell i la van adoptar com la seva verge i, per tant, hi havia una Moreneta a un poble perdut del Perú.
Quan ens dirigíem a una petita sala lateral on hi havia unes pintures i una tomba, de cop i volta va aparèixer el pare! Finalment havia pogut pujar pero a mes o s’havia perdut per aquells carrerons i havia arribar fins l’església!
Un cop vista tota l’església ja vam sortir i ràpid cap a la van doncs ja era quasi negre nit. Mentre caminàvem cap a la sortida es va fer fosc del tot i vam aprofitar per fer fotos pel poble ja que les imatges eren molt maques, els camins, les llums, la boira, cap cotxe, tot plegat feia que semblés que el temps no havia passat.
Un cop a la van per poc ens deixem una parella, doncs no havien arribat pero entre que ja érem menys que al començament i que en principi anàvem tots junts, doncs per poc se’ls deixen allà. Aleshores la guia va confirmar que hi fóssim tots i cap a Cusco de tornada. La tornada no es va fer massa llarga ja que feia estona que ja anàvem fent camí cap a Cusco, per lo que en uns 30 minuts vam arribar a la mateixa plaça des de la que havíem sortit pel matí.
Nosaltres l’endemà havíem de tornar a anar a Ollanta per agafar el tren que ens duria cap a Aguas Calientes. Jo havia llegit per Internet que hi havia autobusos regulars que anaven des de Cusco a Ollanta, iq ue sino els taxis o les vans col·lectives també eren força econòmiques. Aprofitant que la guia anava a la oficina de l’agència igual que nosaltres(havíem de recollir les maletes) li vaig preguntar si sabia quina era la millor manera i mes econòmica d’anar a Ollanta. Pero la seva resposta ens va deixar preocupats durant les següents 24 hores. L’endemà hi havia vaga dels taxistes que anaven a Ollanta! Increíble, just el dia que hi anàvem era just el dia de la vaga. Segons ens va dir no hi havia autobusos regulars que hi anessin, sino només taxis i vans pero que per 20 soles per persona et portaven. El preu no estava tant malament pero el problema va deixar de ser aquest per passar a ser com hi aniríem.
Ja que havíem d’anar a l’oficina ens va recomanar que parléssim amb les noies d’allà que potser tindrien mes informació sobre la vaga i com poder anar fins a Ollanta. I així ho vam fer. Hi havia 3 noies que semblava que ja només estaven allà esperant-nos per recollir les maletes ja que estaven les 3 amb les jaquetes ja posades. Els vam comentar la situació i la veritat és que no ens van poder ajudar massa mes que la guia. Si que ens van confirmar que lo millor seria anar amb taxi que podria sortir entre 15-30 soles per persona i anar-hi cap a les 6 del matí per evitar els bloqueigs que farien els taxistes a les carreteres. Això no seria un problema si no fos perque el nostre tren sortia d’Ollanta a les 19h. En qualsevol cas no ens van poder assegurar res i ens van aconsellar que anéssim ben aviat al carrer des d’on sortien les vans i taxis cap a Ollanta per preguntar. Així que vam agafar les maletes i vam marxar mes aviat preocupats de si podríem arribar l’endemà a Ollanta.
Ara havíem d’anar al nou hotel on ens trobaríem amb en Raimon i la Sele que estaven a punt d’arribar de Guayaquil. Nosaltres encara no hi havíem anat a aquest hotel, doncs la nit anterior havíem dormit a un altre. Vaig mirar a Google Maps la direcció de l’hotel i semblava que estava força a prop, a uns 15 minuts caminant. Pero amb les maletes i mes la del pare que estava mig trencada es feia molt pesat caminar i vam decidir anar en taxi. Jo preferia anar a peu no per no pagar, sino per no ser estafat, perque a Perú era junt amb Equador on mes m’havien intentat timar els taxistes. Així que com sempre vaig fer un càlcul aproximat del que podia costar el taxi i vam parar el primer que va passar per preguntar i mes o menys va dir el que havia calculat, una mica mes pero, com sempre…
Vaig aprofitar el curt trajecte per preguntar al taxista el màxim possible sobre la vaga de l’endemà i que ens dificultaria l’arribada a Ollanta per agafar el tren cap a Aguas Calientes. El taxista ens va dir que els talls començarien cap a les 7 del matí i que probablement al migdia s’acabarien. Ens va deixar mes tranquils doncs segons deia sempre s’acabava per poder anar a Ollanta. En quant al preu ens va dir uns 100 soles, tenint en compte que érem 4, 25 soles cadascú. Així que segons ens havien dit els preus estarien entre 15 i 25 soles per cap. Si era així i finalment podíem arribar a Ollanta, la situació s’hauria salvat molt.
En uns 5 minuts vam arribar on marcava Google Maps que era l’hotel, el Mila’s House, tot i que en un primer moment no el veiem. Li vam dir al taxista que ens deixés allà mateix i ja el buscaríem. Pero vam mirar a aquell costat del carrer, a l’altre, mes amunt i mes avall i no el trobàvem, de fet no es veia res que pogués ser un hotel. Quan portàvem mes de 5 minuts buscant i preguntant sense avançar, vaig anar just al punt on deia Google Maps i vaig preguntar allà mateix que era un restaurant. Allà em van dir que els sonava que era per allà. Just al costat hi havia una espècie de comunitat privada pero que des de fora semblava simplement un pàrquing. vaig preguntar al vigilant i em va confirmar que l’hotel era allà dins. Era dins un recinte tancat on hi havia varis edificis amb un pàrquing comú i un vigilant. Un cop em vaig fixar be em va agradar molt com era, doncs era una comunitat de veïns amb vigilància privada, per lo que tot plegat oferia molta mes seguretat. Vaig anar a buscar al pare i vam entrar dins a buscar l’edifici de l’hotel.
Suposàvem que seria una casa particular adaptada ja que es deia Mila’s House i allà només s’hi veien edificis de pisos. De seguida el pare el va trobar, no sé si perque va veure el nom per algun lloc o perque tenia alguna indicació o referència al comprovant de la reserva. La qüestió és que ens vam plantar davant la porta, vam picar pero no obria ningú, ja començàvem com amb el Cecy’s House… Pero per sort no van passar ni 5 minuts que vam escoltar que una dona des d’un pis superior cridava: “Juan?”. Ens vam quedar una mica parats doncs va semblar que la dona ja només ens esperava a nosaltres i fins i tot, almenys a mi, em va semblar molt profesional, doncs donava la sensació que la propietaria de la casa portava un bon control dels ostes a mes de denotar una mes que probable bona atenció.
De seguida va baixar per unes escales exteriors a l’edifici (era raro, doncs normalment les escales estan dins l’edifici) i ens va dir que ja ens esperava i atenció, que en Raimon i la Sele ja venien. Cooom???? No només ja ens estava esperant sino que ja sabia que en Raimon i la Sele estaven a punt d’arribar. Ens va dir que el “transfer” ja l’havia avisat. En aquell moment no ho vam entendre, pero es referia al taxista que els portava des de l’aeroport de Cusco ja que ell l’havia trucat a ella per preguntar com arribar a l’hotel, i ella li deia transfer perque no sabia si era un taxi o un servei de transport.
Va obrir la mateixa porta a la que estàvem picant abans i vam veure que era realment un pis. Només entrar hi havia el saló i a la dreta un passadís amb 3 habitacions, cuina i bany. En aquell moment estàvem sols, el pare i jo ocuparíem una habitació i en Raimon i la Sele una altra. En quedaria una lliure que de moment quedaria buida, per lo que almenys aquella nit tindríem tot el pis per nosaltres sols. A mes era una planta baixa amb TV, WIFI, cuina completa, en una comunitat privada i en un carrer important de Cusco, per lo que el lloc era perfecte. Aleshores la noia ens va indicar les dues habitacions que ocuparíem i ens va dir lo de que en Raimon i la Sele estaven venint. Ens va explicar les coses bàsiques del pis i vam quedar que quan arribessin en Raimon i la Sele ens explicaria com moure’ns per Cusco a mes de les preguntes que teniem de com anar l’endemà a Ollanta.
El pare i jo vam deixar les maletes i jo vaig sortir a fora a fumar un piti, i just aleshores vaig sentir en Raimon que em cridava, ja havien arribat i havien trobat el lloc perfectament. Ens vam saludar i vam entrar per ensenyar-lis el pis i que la propietària ens acabés de fer les explicacions, sobretot de com moure’ns l’endemà. Pel que ens havia dit la noia pensava que arribarien mes tard pero eren les 19:30h que ja eren allà. Es veu que el vol es va endarrerir força i tot i que jo no sabia exactament a quina hora havien sortit de Guayaquil, es veu que portaven ja moltes hores.
Un cop ja tots ubicats i col·locats va venir la propietària i ens va explicar sobre un mapa que hi havia a la paret, on érem i els llocs a tenir en compte a Cusco així com arribar-hi. Ens va explicar que efectivament l’endemà hi havia vaga de taxistes i des d’on sortien cap a Ollanta. Ens va dir que normalment cap al migdia els bloqueigs paraven i que podríem arribar be a Ollanta. Vaig apuntar els carrers que ens va dir havíem d’anar i ens va explicar alguna cosa mes sobre Cusco, com carrers importants o comercials, serveis, etc. La veritat és que ens va explicar tot el que necessitàvem saber sense preguntar-li, la veritat és que la seva informació va ser imprescindible. Almenys tots plegats vam quedar mes tranquils ja que tothom ens deia que tot i la vaga segurament no tindríem problemes en arribar a Ollanta ja que hi havíem de ser a les 19h i teníem temps a anar-hi quan ja no hi hagués talls.
Al Mila’s House hi estaríem durant 3 nits tot i que la segona no hi dormiríem, doncs estaríem a Aguas Calientes a punt per pujar al Machu Picchu. Degut a què el tren que va d’Ollanta a Aguas Calientes no permet mes de 5kg d’equipatge per persona, doncs deixaríem allà les maletes durant la nit que no hi seriem i d’aquesta manera només portar a Ollanta-Aguas Calientes-Machu Picchu una motxilla amb lo imprescindible per passar dos dies i una nit. Així que ja li vam pagar a la propietària les 3 nits abans de que marxés i ja ho vam tenir tot fet. El preu per 3 nits era de 63,75 soles cadascú que acabaven sent uns 5,50€ per nit, un preu molt baix tenint en compte que teníem fins i tot cuina per nosaltres.
Ja un cop tot fet i tenint en compte que eren les 20:30 passades i que el dia havia sigut llarguissim, ja vam sortir a buscar algun lloc on sopar. El mateix carrer de l’hotel era un carrer important amb força restaurants, per lo que vam mirar per allà. Vam mirar restaurants de menús normals i d’hamburgueses, plats combinats o pizzes. Al final ens vam decantar per menjar pizza, almenys a mi em venia molt de gust doncs feia 2 mesos i mig que no en menjava. Lo dolent, i que ja havia vist a Mèxic, és que els preus d’aquest tipus de menjar era mot car en comparació amb els menús normals. Tot i que el preu allà seguia sent inferior que els de Catalunya, una pizza podia costar 3 vegades mes que un menú.
Així que vam entrar a la pizzeria i vam demanar una pizza cadascú. La pizzeria estava quasi buida, senyal de que no era lloc per locals. De totes maneres una pizza mitjana i una beguda costava 15 soles, menys de 4€, per lo que tot i que era mes car que altres restaurants no deixava de ser molt barat. I a mi la pizza em va entrar de puta mare. Així que vam sopar mentre en Raimon i la Sele ens explicaven que havien fet durant l’última setmana a Equador i nosaltres la nostra ruta pel sud de Perú recorrent centenars de kilòmetres en cotxe i vivint experiències inoblidables.
Després de sopar vam tornar a l’hotel ija vam preparar la motxilla de màxim 5kg que podríem portar durant els dos dies següents. La intenció era sortir de l’hotel cap a les 8 o les 9 del matí com a màxim i anar al carrer des d’on sortien els taxis i vans cap a Ollanta a preguntar i esperar que cap al migdia ja poguéssim marxar sense problemes. Jo a les 21:30h ja ho tenia tot preparat i no vaig tardar ni 10 minuts en adormir-me després d’estirar-me al llit. Acabava un dels dies mes complets a Perú.