Ens vam despertar cap a la 1 de la matinada ja que entre les 2:30h i 3h ens vindrien a buscar per anar a fer el tour del Valle del Colca. Jo com sempre em vaig dutxar, vaig prendre cafè, vaig mirar correus i escriure el diari.
A les 2:20h ja vam anar cap abaix. Havíem de despertar a la dona de l’hotel perque ens obris la porta. Vam picar dues o tres vegades fins que al cap de 5 minuts va sortir el marit i ens va obrir, que per cert, fins aquell moment pensàvem que la dona estava sola amb el nen petit i amb l’hotel. Fora, com era d’esperar, feia molt fred i jo de fet no estava prou preparat per aquell fred. Portava jersey i paravent pero no era prou, feia falta un abric mes gruixut i guants. Vam esperar a fora al costat de la porta de l’hotel uns 5 minuts i ja vam veure venir un autobús que va parar al nostre costat. Vam pujar-hi i una dona ens va dir els nostres noms per confirmar que érem els qui anaven a buscar. Érem els primers així que vam seure a la primera fila. Fins les 3:30h vam anar recollint gent per diferents hotels. Nosaltres vam tenir sort de ser els primers, ja que molts van haver d’esperar una bona estona, cosa per la que després la guia es va disculpar i va dir que normalment no feien aquestes recollides. Anar amb el bus pel mig d’Arequipa era complicadíssim i es notava que el xofer en sabia molt. Almenys a aquelles hores no hi havia trànsit ni massa gent pel carrer, tot i que hi havia algun venedor ambulant!
A les 3:30h la guia ja ens va explicar el planning del dia i ja vam anar cap a Chivay, el.poble mes important del Valle del Colca i la nostra primera parada. Eren 3h de camí per lo que molts passatgers van dormir. Jo com m’imaginava ja no vaig poder i vaig aprofitar les 3 hores per escriure el diari. Quasi tot el camí eran curves i pujada, ens endinsàvem als Andes.
Cap a les 6:30h vam arribar a Chivay. Tot i ser el poble mes important del Valle del Colca es un poble molt petit amb cases molt velles i carrers molt estrets on es feia molt difícil de passar-hi amb el bus. En qualsevol cas el poble era molt autèntic i ja es començaven a veure dones vestides de manera tradicional. Quasi no hi havia cotxes pel carrer i amb prou feina persones. Vam anar directament a un restaurant a esmorzar que estava inclòs en el tour. Era esmorzar continental com li diuen ells, pero que no deixa de ser pa amb melmelada, suc i cafè. Almenys tot plegat estava molt bo, tan el pa, com el suc com el cafè. També tenien tes de tot tipus, entre ells de coca el qual el pare se’n va prendre dos ja que deien que anava be per evitar el mal d’altura.
En acabar d’esmorzar vam sortir a fora a esperar la resta davant del bus. Tot i que ja sortia el sol el fred cada vegada era mes intens i això que encara estàvem en un punt relativament baix tenint en compte fins on arribaríem aquell dia. Vam xerrar una estona amb el xofer que ens va preguntar d’on érem, d’on veníem i on anàvem, lo típic. Li va semblar molt be el nostre itinerari i ens va dir que molta gent el feia en autobús per poder disfrutar be de tot el paisatge que realment és espectacular. Al cap d’uns minuts d’esperar a que acabés tothom vam pujar al bus i vam anar cap a Yanque, un poblet a uns 15min de Chivay i molt mes petit encara. Allà vam veure la Plaza de Armas on un grup de nois feien uns balls tradicionals amb els seus vestits tradicionals. Anaven vestits com de dona i amb la cara mig tapada per tal.que no se’ls reconegués i poguessin flirtejar amb les noies. En aquell moment vam ser conscients de que totes les ciutats, pobles i poblets de Perú tenen una Plaza de Armas, perque en aquell poblet n’hi havia una que tot i que era força petita es veia de lluny que era una Plaza de Armas, doncs tenia fonts, estàtues i gent fent coses. Vam mirar una mica les paredetes que hi havia on bàsicament venien roba tradicional quechua d’abric i els típics souvenirs. Vam mirar una mica, vam fer fotos i vam tornar al bus doncs només teníem 10 minuts.
Vam seguir amb el bus fins arribar a una serie de miradors des d’on es veia el Valle del Colca. Els miradors estaven a la vora de la carretera per la que anàvem amb el bus, per lo que estàvem anant per la vora de la vall. Les vistes eren, simplement, impressionants. Es podia veure quasi tota la vall en tota la seva esplendor que va ser creada per una erupció volcànica explosiva pero que a mes està rodejat de varis volcans mes. I enmig de tota aquella bellesa natural podíem veure la bellesa històrica gràcies a que per tot arreu de la vall hi havia les terrasses utilitzades pels Inkas per l’agricultura i que encara avui en dia se seguien utilitzant. En aquell mirador vaig tocar una lama per primera vegada. Ja n’havíem vist a Yanque pero allà es podien fins i tot tocar, previ pagament d’un sol clar. Estaven tan acostumades que es podien tocar com si fos un gosset.
Vam seguir amb el bus fins arribar al següent mirador des d,on es veia ja tot el canyó del Colca, el canyó mes profund del.mon amb punts de 3000 metres de desnivell i que podíem veure des d’allà mateix just davant nostre. El canyó va ser creat pel riu Colca que a la vegada es va formar després que el llac que ocupava tota la vall trenqués amb força la pedra i es crees el riu que amb el temps va anar formant el gran canyó. Actualment el riu està quasi sec i a mes en desvien aigua per fer-la arribar a altres llocs. Vam fer fotos i vam estar uns minuts admirant aquella grandesa natural que teníem davant nostre. Mentre miràvem vam veure com 3 venedores ambulant que hi havia allà començaven a recollir les seves botiguetes de pressa i corrent, de fet fèiem broma amb el pare de que si ens tenien por. Pero just quan van començar a correr amb el sac a l’esquena vam veure que s’acostava un bus i que parava allà mateix, era un bus de línia i les venedores no el volien perdre (suposo que no en deurien passar massa mes per allà).
Després de parar als dos miradors vam anar cap a la Cruz del Cóndor, una zona on es poden veure els còndors enlairar-se. Es un mirador on els còndors queden abaix, al canyó, i es poden veure pujar fins a superar el mirador. Això passa perque els còndors pesen massa per poder volar per si mateixos i necessiten els corrents d’aire calent per enlairar-se i planejar. Per tant, sobretot en dies mes calorosos, els còndors comencen a pujar des de baix del canyó gràcies als corrents d’aire calent pujant centenars de metres fins que ja poden planejar gràcies a la gran amplitud de les seves ales.
El mirador era força gran pero hi havia tanta gent que quasi no hi havia lloc a primera fila. Hi havia desenes de furgonetes de tours al lateral de la carretera i centenars de turistes apostats a les vores dels miradors mirant al buit de centenars de metres per si un còndor alçava el vol. Abaix al canyó se’n veia un de quiet, semblava que estava esperant a que l’aire s’escalfés per enlairar-se, pero aquell era un dia tapat i fred per lo que la guia ja ens havia avisat que seria difícil veure’n un volant. Quan ja portàvem 15 minuts mirant al canyó (no només valia la pena pel còndor sino per la espectacularitat del mateix canyó), vam passejar una mica per la zona que evidentment estava plena de dones venen coses i vestides de manera tradicional. El pare es va comprar un jersey o tela típica i que la veritat abriguen molt.
Al cap d’uns 45 minuts només veient el còndor allà abaix quiet, ja ens preparàvem per marxar doncs havíem quedat a aquella hora. Havíem d’esperar a la carretera a que vingués el nostre bus ja que allà mateix no podia aparcar de tanta gent i autobusos que hi havia. Pero quan estàvem allà esperant al bus algú va cridar: el cóndor! Em vaig girar i just el vaig veure allà davant planejant. Tothom corria emocionat mentre jo treia el mòbil i començava a grabar. El vam veure volar per sobre nostre uns 2 minuts fins a desaparèixer darrere una muntanya. Almenys l’havíem vist volar un moment. A la guia li va saber greu que no l’haguéssim pogut veure mes pero es que feia fred i això impedia que es formessin els corrents d’aire calent imprescindibles perque el còndor pugui volar.
Tot seguit, cap a les 10h del matí, vam anar cap a Maca, un altre poble de la Vall del Colca encara mes petit que Yanque. Quan hi arribàvem ja podíem apreciar l’autenticitat del poble amb cases molt velles i una economia local molt bàsica, pero el millor, tothom vestit amb les robes típiques i lfísicament molt diferents als europeus. Eren descendents de nadius americans degut a que els espanyols els costava arribar tant amunt permetent que la genètica, costums i tradicions dels nadius perduressin en el temps. Entrar a aquell poble era com fer un viatge al passat.
El bus va parar, com no, a la Plaza de Armas que era el centre del poble i on hi havia una església realment espectacular amb unes figures acabades en or. Allà dins hi havia molts diners en contrast amb la pobresa que es veia pel poble, tot i que les figures les feien els propis habitants del poble. Jo vaig entrar a l’església 20 segons i ja vaig anar a donar una volta pel poble doncs m’interessava molt mes i només teniem 15 minuts. El.poble era molt pintoresc, molt pobre i tothom anava vestit de la manera tradicional, amb roba molt típica i que els servia per abrigar-se, doncs feia força fred. De fet ja estàvem a quasi 4000 metres d’altitud. Vaig caminar pels carrers adjacents a la plaça sense allunyar-m’hi massa perque el poble tenia 2 o 3 carrers. Molts habitants eren agricultors o ramaders i costava d’escoltar l’espanyol pel carrer, molts dels habitants paraven quechua i ni tan sols semblava que entenguessin massa l’espanyol. Al cap dels 15 minuts vam pujar al bus a esperar a que tornés tothom per tal de seguir amb el tour.
Després de Maca ja vam anar tornant cap a Chivay, el primer poble on havíem parat i el mes gran del Valle del Colca. Allà havíem d’anar a unes aigües termals i a dinar. Al sortir de Maca la guia ens va explicar que els habitants de la vall eren pobres en quan no disposaven d’educació ni sanitat adequades pero que ells mateixos aconseguien tot el que necessitaven per viure. No eren pobres en el sentit que tenien menjar i casa, pero no tenien altres serveis bàsics. Eren pobles molt petits i remots on costava molt arribar-hi. Els recorreguts en bus per la vall també eren molt interessants ja que les vistes eren espectaculars. Volcans, muntanyes i valls increíbles omplien el paisatge i feien que el camí fos molt interessant. Al cap d’uns 30 minuts vam arribar de nou a Chivay per anar a les aigües termals, pero quan hi vam arribar i vam baixar del bus vam veure que eren piscines normals amb les aigües termals. Pensàvem que seria tipus Caldea pero eren unes quantes piscines per lo que pagar 15 soles per allò ens va semblar absurd i una pèrdua de temps. Així que vam anar a dinar directament amb la resta de gent que no anava a les aigües termals. El restaurant estava just al costat de les aigües termals així que hi vam anar caminant. Nosaltres portàvem dinar per si a cas (el dia anterior vam comprar un plat combinat per cadascú), pero el dinar era en un restaurant bufet lliure per 35 soles, uns 9€, i tot i que ens va semblar car vam decidir de dinar allà ja que jo tenia molta gana i per fi podríem menjar algo mes que sopa i arròs. Així que cap a les 12h ja vam començar a dinar.
El restaurant estava en un punt elevat i des del lloc on vam seure podíem veure tot Chivay rodejat de volcans a través dels finestrals del restaurant, la vista era molt bona. Vam.seure a una de les dues taules del nostre grup i vam començar a menjar. Jo vaig menjar de tot i molt. Tres plats plens de quasi tot el que tenien: carn, pasta, amanides, patates guarnides, cheviches,… I a mes el.postre, dos platets plens de fruita i 2 tarrinetes de mouse de formatge amb cactus i una altra de maduixa. Vaig menjar fins que ja no m’entrava res mes, mentre notava que encara podia menjar alguna cosa mes, doncs menjava alguna cosa mes. Volia aprofitar el bufet i ho vaig fer. El pare no va menjar tant, de fet crec que en aquell moment ja no es trobava massa be degut a l’altitud.
Quan portàvem una estona menjant van arribar la resta de companys del tour, els que havien anat a les aigües termals. Segons semblava en general no els va agradar massa ja que no només hi havia piscines sino que estaven molt plenes de gent. Així que ja va estar be no anar-hi.
Mentre esperàvem que els que havien anat a les aigües termals acabessin de menjar, vam sortir a fora del restaurant, a l’altra banda dels finestrals on hi havia una terrassa i des d’on es veia tot Chivay, doncs el restaurant estava una mica elevat. Mentre érem allà fent fotos un dels que venia amb nosaltres ens va avisar que un dels volcans que es veia des del restaurant estava en erupció. El pare i jo vam mirar sense fer-li massa cas, de fet no el vam prendre massa seriosament i mes aviat ens semblava que allò eren núvols. Així que li vam dir que vale, vam fer una foto per disimular i vam seguir amb lo nostre. Pero al cap de poca estona va venir la Gaudi, la guia del tour, corrent i cridant: “el volcán está en erupción!” Increíble, el tio tenia raó i el volcà Sawanqea treia fum! Ens vam quedar força parats i aleshores si que vam fer moltes fotos al volcà. La primera vegada que veia un volcà en erupció. El pare i jo quasi no ens ho creiem, havíem pogut veure un volcà en erupció.
Quan la resta del grup van acabar de dinar vam tornar al bus i vam anar cap a un dels punts mes alts de la zona i on mes amunt arribaríem durant el tour, a 4910 metres. Mentre hi anàvem ja veiem que amb el bus no deixàvem de pujar i pujar, cada vegada mes neu als lateral de la carretera i barrancs mes profunds. El paisatge també anava canviant, va passar d’una vegetació prou abundant i verda a una vegetació escassa i mig seca. Quan vam arribar al lloc indicat vam baixar del bus i feia molt fred i vent, es notava l’altitud i justament per això les vistes eren simplement espectaculars, quasi tot es veia per sota nostre. Hi havia una zona amb indicacions dels volcans i muntanyes que podíem veure des d’allà i les altituds. Podíem veure volcans a tot arreu on miràvem, 360º. Vam passejar per allà una mica mirant les vistes i les petites estructures de pedra una sobre l’altra que eren ofrenes que els locals feien a la muntanya per proporcionar-los aigua. Allà el pare ja es començava a trobar malament, doncs estàvem a molta altitud i acabàvem de menjar. De fet jo també notava en algun oment un petit mareig fruit de la falta d’oxigen, sembla mentida pero físicament es nota molt. En qualsevol cas va ser una experiència inoblidable i el dia que mes amunt vaig estar de tota la meva vida (almenys fins aquell dia).
Al cap d’uns 15 minuts de veure el mon des de 5 km d’altitud ja vam tornar a l’autobús i vam començar a baixar la vall i iniciar el camí cap a Arequipa. Quan portàvem uns 10 o 15 minuts ens vam parar a veure yamas, alpaques i yacuñas. Algunes eren de ramats de gent que era per allà demanant soles només per fer-lis fotos pero altres estaven lliures, no eren de ningú i n’hi havia desenes! A mes tota aquella zona era reserva natural. Vam fer unes quantes fotos durant uns 10 minuts esquivant a tothom que demanava diners i vam tornar a pujar al bus. I aleshores va passar un dels episodis que mes em va preocupar de tot el viatge i que era d’esperar. El pare acabava de seure al bus i de cop es va començar a ofegar, va ser molt poca estona, ni 5 segons, pero molt anguniós doncs li costava agafar aire. Em vaig espantar i li vaig preguntar que li passava pero ell de seguida, fins i tot encara li costava respirar, em va preguntar, que passa de que, pero ho va dir molt agressivament, com molt enfadat. Em vaig quedar parat pero a la vegada mes tranquil de veure que es recuperava. Jo al veure que ja respirava be i que semblava que ell ni sabia que havia passat doncs vaig deixar de preguntar fins al cap de pocs segons que ja ell va reaccionar i em va preguntar que havia passat, ni ho recordava. Li vaig dir que s’ofegava. Va ser tot molt ràpid, anguniós i em vaig espantar molt.
Vam seguir baixant amb el bus i vam fer una altra parada per veure un grup de yacuñas salvatges i li vaig dir el pare que no baixés. De totes maneres només va baixar una persona, el que ens havia avisat del volcà en erupció, doncs ja estava tothom molt cansat.
I ja pel camí només vam parar per anar a uns lavabos i ja directes cap a Arequipa. Tot el viatge va anar be i vam arribar a Arequipa prou ràpid, cap a les 17:30h, pero que degut al trànsit caòtic de totes les grans ciutats de Perú vam estar mes d’una hora donant voltes. La Gaudi va dir que, a diferència de la recollida, només deixarien als hotels del centre històric, cosa que quasi que vaig preferir perque sino hauríem estat hores donant voltes. Ja que el nostre hotel quedava fora i en principi ens deixarien a la seva agència, li vaig preguntar a la Gaudi si passaríem prop de la Plaza de Armas ja que volíem anar a treure i canviar diners abans de tornar a l’hotel ja que sino ja no hi aniríem per l’hora (i l’endemà aviat ja marxàvem), a lo que va respondre que si. Pero quan érem a unes dues illes i veient com estava el transit, tothom que quedava al bus, inclosos nosaltres vam decidir baixar allà mateix i anar caminant fins la plaça. Ens vam acomiadar ràpid de tothom i vam baixar com 10 persones sense perdre el temps ja que estàvem al mig del carrer. Abans de baixar del bus jo ja anava mirant a Google Maps on érem i on estava la plaça, així que vam anar directament cap allà on vam arribar-hi en 5 minuts. A la plaça hi havia uns quants bancs pero jo vaig entrar al primer que vam veure, Caja Arequipa. Vaig mirar les comissions que cobraven per retirar diners i era el mes barat que havia trobat a Perú fins aleshores, 700 soles per 18 soles de comissió, un 2,57%, així que vaig treure els 700 soles després de fer la cua pertinent, doncs a principis de mes tots els bancs de Perú estan saturats.
Després de treure els diners i tenint en compte que ja eren les 19h i negre nit, vam anar directament a buscar un taxi per tornar a l’hotel. A Ica els taxistes no sabien com arribar al nostre hotel, així que des d’aquell dia ja sempre anava amb el mòbil i Google Maps encara que haguéssim d’agafar un taxi, doncs la majoria ni miraven GPS i no coneixien tots els carrers. Per tant jo ja tenia la ruta fins l’hotel a Google Maps tot i que no sabíem cap referència per dir-lis als taxistes, només els noms dels carrers i si volien el meu mòbil amb la ruta. Vam anar parant tots els taxis que veiem pero molts anaven plens. Nosaltres mentre paràvem els taxis ja anàvem caminant en direcció a l’hotel. Finalment un va parar en un carrer estret i d’un sol sentit. Vaig preguntar al taxista i pel nom del carrer no sabia com arribar-hi, com era d’esperar. Després de fer-me 3 o 4 preguntes per ubicar-se i que ja un munt de cotxes darrere estiguessin a punt de fondre els clàxons, li vaig ensenyar Google Maps i li vaig preguntar si podria seguir aquella ruta. Em va preguntar a quant estava, li vaig dir a uns 4kms i em va dir que serien 8 soles, a lo que vaig acceptar i vam pujar ràpid perque ja estàvem fent un tap important en una ciutat on el trànsit ja és un tap permanent. Li vaig dir al taxista si volia anar mirant el mòbil, va dir que si, el va deixar al seient del copilot i va tancar la finestra… Semblava que arribaríem be a l’hotel i sense que ens haguessin estafat.
El taxista va anar seguint les indicacions al peu de la lletra. Sortir del centre històric va ser una odisea, molts cotxes, molts vianants, carrers molt estrets,… El taxista anava com tots els taxistes i tots els conductors en general, com un boig fent avançaments perillosos, pitant contínuament, creuant-se a tothom,… De fet en un punt, Google Maps li deia que girés a la dreta i el taxista es va posar al carril de l’esquerre, a lo que el pare i jo ens vam mirar pensant, ja anirà per on voldrà. Pero no, el tio va girar a la dreta creuant-se a tothom que tenia per davant i anant per on deia Google Maps.
Quan vam sortir del centre històric la cosa no va millorar massa. Els carrers no eren tant estrets ni amb tantes curves pero estaven saturats igual de cotxes i vianants. En aquell moment vaig entendre perque Google Maps em deia que l’hotel estava a 30 minuts en cotxe tenint en compte que només era a 4km… Ens passàvem mes estona parats que en marxa, tothom tocava el clàxon, es colava, etc. Era realment molt incòmode circular en aquelles condicions. A mes estàvem anant per un camí que no em semblava que fos correcte, no em sonava cap carrer ni la ruta que estàvem fent tot i que el taxista anava seguint fil per randa les indicacions de Google Maps. En aquell trajecte vaig entendre el funcionament de les rotondes a Perú, doncs fins aleshores alguna cosa rara ja veia perque cada vegada que entràvem a una rotondo semblava que els cotxes que entraven ni ens veiessin. El tema és que a Perú la preferència la te el cotxe que entra, no el que està dins la rotonda! Ho vaig veure clar quan aquell taxista que anava com un boig es parava dins una rotonda per deixar passar els cotxes que entraven. I nosaltres feia dies que anàvem en cotxe per aquell país pensant-nos que la normativa de les rotondes era una altra!
Finalment vam arribar al carrer principal que ja coneixíem i que ens deixaria quasi al costat de l’hotel i per fi vaig estar segur que anàvem per bon camí (de fet Google Maps no m’havia fallat en tot el viatge). Quan ja vam entrar al carrer de l’hotel li vam dir al taxista que ja podia parar, li vam pagar els 8 soles i vam recórrer a peu els pocs metres fins l’hotel.
Eren les 19:30h, que tenint en compte l’hora que ens havien deixat amb el bus i el caos d’Arequipa, doncs no estava gens malament i a mes havent fet tot el que havíem de fer i fins i tot amb sopar preparat ja que menjaríem a l’habitació el que havíem portat per dinar al tour i no ens havíem menjat. Pollastre a la parrilla amb xoriç, patates fregides i arròs. Ens ho vam menjar allà mateix al llit, sense taula, fred i mig amb les mans, pero va entrar molt be.
Després de sopar ja vam preparar-ho tot per l’endemà que marxàvem a Chucuito cap a les 7h, a les faldes del Llac Titicaca. A les 21h ja estàvem al llit per dormir.
Ves al contingut