Em despertava després de 12 hores de dormir força malament degut a la gente que ja tenia per culpa de les fredes nits d’Antigua Guatemala. Això sí, només despertar-me i sense moure’m del llit ja podia veure el Lago Atitlán i les.muntanyes que el rodegen, unes vistes fantàstiques sense haver-me de moure del llit.

Cap a les 10 del mati jo encara era el llit quan va venir el propietari de l’hotel per preguntar-me si volia canviar d’habitació, a lo que Li vaig respondre que sí i que en 5 minuts recollia lo poc que havia tret de la maleta i sortia.

Un cop a dalt efectivament vaig comprovar que havia pres una bona decisio tot i que no entenia perquè m’havien ofert el canvi. Semblava que aquelles habitacions eren més cares que la que jo havia reservat, potser per ser tant bon client de Booking.

En qualsevol cas, allà no hi feia tant de fred, cosa que m’aniria bé pel constipat, i hi havia una millor panoràmica del llac. A més, i a diferencia de les habitacions de baix, aquestes tenien unes cadires per a cada habitació, cosa que m’aniria molt bé per sortir a fumar tranquil sempre que volgués.

Tocava aprofitar el dia per veure la resta de san pedro, doncs l’endemà segurament ja no podria caminar més de mitja hora seguida, així que vaig anar a veure la oart alta del.poble que es la zona menys turística i oer tant, més local.

Vaig veure el mercat, l’església i en general la vida cotidiana dels habitants. La veritat és que tan sols estava a uns 100 metres del carrer de l’hotel però ja semblava un altre poble, doncs quasi no hi havia turistes, ni bugaderies, ni hotels. Aquí es veia la vida cotidiana de la gent del poble i fins i tot els típics alcohòlics que no poden faltar enlloc. Si, aquí també s’hi veia certa indigència.

Vaig intentar anar fins a un mirador que estava a uns 30 minuts caminant però no em vaig veure capaç d’estar més estona passejant, així que vaig donar mitja volta i vaig tornar a l’hotel. El refredat es feia cada vegada més evident.

Em costava sortir al carrer més de 15 minuts seguits però la veritat és que no feia cap falta. Des de l’hotel tenia una de les millors vistes del poble tant des del llit, com des de la taula o el balcó. Aquest era un d’aquells llocs on m’hi puc quedar tota una setmana sense moure’m, tant sols contemplant el paisatge.

Així que quan no feia ni una hora que caminava per aquells carrers de pujades i baixades, vaig tornar a l’hotel per descansar una estona mentre mirava un documental i el llac per la finestra.

Els dos primers dies vaig comprar el menjar sempre al mateix lloc, al restaurant que quedava a 3 minuts caminant de l’hotel i que semblava on més locals hi anaven, doncs aquesta és la meva mètrica principal per decidir si entrara a un restaurant juntament amb si està ple o buit. Això si, sempre m’emportava el menjar ja que les vistes des de la meva habitació eren força millors que les del restaurant.

El segon dia que anava al restaurant, mentre esperava a què fessin el menjar, vaig veure uns cartells de tours i shuttles. Em va sorprendre que aquell restaurant tant poc luxós i on sobretot i anaven locals, oferissin tours i transports, potser eren revenedors d’alguna altra agència. En qualsevol cas, vaig preguntar per un transport a Ciudad de Guatemala i em va dir un dels nois que el preu variava entre 125q i 160q, entre 15 i 18€, depenent de la gent que hi hagués. Òbviament, quants més fóssim més barat sortiria.

Aquest preu em va semblar perfecte, doncs en altres agències els preus anaven dels 200 als 250q, per lo que tenia força clar que acabaria reservant aquí. Era dissabte i el noi em va dir que anés el dilluns a fer la reserva.

Però l’endemà, que era diumenge, el restaurant estava tancat. Només hi anava a comprar el menjar i era diumenge, per lo que simplement vaig pensar que els diumenges no obrien i vaig anar a buscar un altre lloc.

Vaig caminar per bona part del poble buscant un altre restaurant o lloc ambulant per a locals sense massa èxit, fins i tot vaig considerar comprar pasta deshidratada i alguna llauna de conserves i menjar a l’hotel, però finalment, caminant per la zona menys turística del poble, em va venir una olor de menjar. Allà em vaig aturar i vaig buscar d’on venia. No es veia cap restaurant però si una dona gran, de quasi 80 anys diria jo, que en veure’m buscar se’m va quedar mirant. Ja em vaig imaginar que aquella dona feia menjar a casa seva, i així m’ho va confirmar quan li vaig preguntar si tenia menjar fet.

Em va fer passar a un carrer estret, brut i fosc on hi tenia uns fogons i vàries olles amb pollastre, arròs i verdures. Cada ració costava 30q, uns 3,30€, i com que no sabia quant de menjar em donaria en una ració, en vaig demanar dues.

La dona era gran i li va costar una estona preparar les dues racions. Una cosa que em sorprenia, era que la majoria de gent, sobretot les persones més grans, no parlaven del tot bé l’espanyol, de fet tothom parlava un altre idioma, cosa que em reconfortava.

Al cap d’una estona em va donar les dues safates plenes de menjar però també de suc, suc que em va anar caient pel camí, fins i tot per la cama. De tantes voltes que havia donat per buscar un restaurant per a locals, quasi que vaig tardar 15 minuts en arribar a l’hotel, que en aquell poble era quasi com anar de punta a punta.

Un cop a l’hotel vaig poder comprovar que potser m’havia passat, però pel preu que tenia cada ració, preferia quedar ben ple a quedar-me encara que fos amb una mica de gana. Així que un dia més, vaig sopar mentre contemplava el llac Atitlán i algun poblet que ja començava a il·luminar-se.

Quart dia al Lago Atitlán

Arribava el quart dia en el llac i tocava canviar d’hotel. Passaria els 3 dies restants a un apartament al mateix carrer però força més al començament del poble, un apartament amb un bon balcó i una bona terrassa amb vistes al llac. A més, la nevera i el microones sempre son perfectes per poder fer una vida més local, doncs et permeten comprar al mercat per menjar a l’apartament en qualsevol moment. De fet, ara ja podria comprar el dinar a una dona ben a prop de l’apartament a la que no li havia comprat els dies anteriors perquè com a molt tenia menjar fins les 15h, i mentre que a l’hotel no podia escalfar el menjar, ara si que podia, per lo que el compraria cap a les 13h i el deixaria a la nevera fins la tarda.

El primer restaurant on vaig menjar i on vaig trobar el preu més barat per anar a Ciudad de Guatemala seguia tancat. El dia anterior era diumenge i no em va estranyar que estigués tancat, però avui, essent dilluns, tot plegat ja era més estrany. Pel menjar ja no m’importava, doncs ara compraria a la dóna del costat de l’apartament i al mercat del poble, però el transport a Guatemala em costaria uns 65q més, quasi 8€, anar fins a Ciudad de Guatemala, doncs les altres agències no baixaven de 225q mentre que el restaurant que ara estava tancat me l’havia ofert per 160q.

Vaig recórrer totes les agències que vaig trobar al poble i em vaig assegurar que pogués reservar dos dies abans de la sortida. Després de preguntar a tothom, ja tenia decidida l’agència, que de fet era la primera a la que vaig preguntar quan vaig arribar a San Pedro. Estava molt ben ubicada, segurament a la cruïlla més transitada del poble i a uns 3 minuts caminant de l’apartament on m’allotjava a partir d’avui.

Cap a les 11:30 del matí ja estava instal·lat a l’apartament essent un d’aquells que superaven les expectatives, doncs era més gran del que m’esperava, amb una cuina més ben equipada del que m’esperava i unes vistes des del balcó encara més entretingudes que les que tenia des de l’hotel, doncs aquí no només veia el llac sino també veia el carrer amb més moviment del poble.

No vaig tardar en sortir a comprar el menjar a la dona que abans de les 14h ja ho havia vengut tot, de tant bo i barat que era, bé, barat pels estàndards del poble. Vaig comprar dos plats complets de carn, arròs, patates i verdures per 30q cada un (3,30€) . En comprava dos per si amb un no en tenia suficient, i en cas que no fos així, doncs el guardaria a la nevera per l’endemà. La veritat és que tenir una nevera i un microones a l’apartament et facilita molt la vida.

Després de deixar el menjar vaig anar cap al mercat municipal que quedava uns 3 carrers amunt. Pot semblar poc però en aquell poble on la inclinació per anar al carrer de dalt era de quasi el 40%, pujar 3 carrers es converteix en una fita quasi impossible només a l’abast dels locals.

Quan vaig arribar al mercat per fi vaig poder gaudi de l’essència local de San Pedro, doncs fins aleshores havia vist més turistes que locals, una situació que al mercat canviava completament. Quedava clar que el carrer que resseguia la costa del llac era pels turistes, mentre que els carrers de més amunt eren pels locals.

El mercat és realment gran tenint en compte lo petit que és el poble, i en quasi totes les botigues el producte principal és la fruita, sobretot pinya. Tots els carrers son empedrats i es fa una mica incòmode caminar-hi perquè alguns trams estan deteriorats i la xancleta se’m quedava atrapada entre pedres contínuament, però tot plegat era molt autèntic ple de locals comprant i venent.

Després de donar-hi una volta vaig comprar uns trossos de pinya i xíndria ja tallats i vaig tornar a l’apartament a descansar una estona al sofà mentre mirava el llac per la finestra. La veritat és que caminar per aquell poble era cansat degut a la inclinació que tenia, però almenys la humitat semblava baixa, doncs tot i la calor realment quasi no suava i per mi això ja és molt important. De fet, Guatemala m’estava sorprenent per la poca humitat que semblava haver-hi a qualsevol lloc, almenys a les 3 ciutats per les que havia passat, doncs en totes elles podia estar caminant durant hores sense quasi suar ni una gota.

Durant els últims dos dies a San Pedro vaig intentar fer més vida local aprofitant que disposava d’un apartament i podia comprar el menjar en mercats i no només menjar sempre en restaurants. Encara arrossegava el refredat des d’Antigua per lo que les caminades encara havien de ser curtes i més amb lo cansat que resulta caminar per aquell poble.

El penúltim dia vaig passar-me quasi dues hores recorrent tot el poble i entrant a totes les agències de transport que m’anava trobant per preguntar el preu per anar fins a Ciudad de Guatemala, i realment semblava que pràcticament totes tenien els preus pactats, com és normal en un poble tant petit on hi ha tantes empreses de transport.

Lo normal eren 225q per deixar-me a la porta de l’hotel, o 210q per deixar-me a un punt determinat de Ciudad de Guatemala. L’agència més ben ubicada, en un primer moment em va donar un preu de 200q, però quan vaig anar a reservar l’endemà hi havia un altre noi que em va dir 225q. no vaig discutir perquè el que em va sorprendre és que el dia anterior la noia em digués 200q, no que ara el noi em digués 225, així que vaig fer la reserva per l’endemà a les 10 del matí.

S’acabava la setmana a San Pedro la Laguna, un poble turístic però on caminant uns minuts pots gaudir d’un ambient completament local amb persones que encara conserven l’idioma propi de la regió, senyal de lo aïllades que estan moltes zones de Guatemala tot i ser un país relativament petit, però on la gran quantitat de volcans fa que desplaçar-se d’un lloc a un altre resulti realment complicat. Gràcies a això, pobles com San Pedro encara conserven certa essència i cultura diferencial que els fa realment atractius per passar-hi uns dies de tranquil·litat a la vora d’un llac i rodejat de volcans.