Em vaig despertar cap a les 5 del matí ja que el dia anterior vaig anar a dormir cap ales 20h per portar mes d’un dia sense dormir be en un llit. Estava totalment perdut en quan a transport públic per moure’m entre ciutats i fins i tot per anar a San Juan, doncs el transport públic és tan escàs i està tan mal informat per part de les agències oficials, que no savia ni com sortir de Carolina.

Com cada matí em vaig prendre el cafè mentre escrivia aquest diari i em vaig preparar per sortir al carrer una mica a l’aventura a intentar esbrinar com moure’m per l’illa.

Només sortir de l’apartament vaig tenir la sort que el veí que el dia anterior havia avisat a la propietària, Luis, estava fora regant, i a mes vaig tenir la sort de ser de Barcelona, doncs m’ho va preguntar, li ho vaig dir, i casualitat estava pendent de fer un viatge a Barcelona. Això ja va servir perquè parés de regar i comencéssim una conversa que almenys em va ajudar a saber com anar a San Juan.

Em va preguntar per Barcelona, i dient la veritat, doncs li vaig dir que és la millor ciutat d’Espanya a mes de donar-li algun consell i altra informació d’utilitat. I després jo li vaig fer unes quantes preguntes sobre com moure’m per Puerto Rico, sobretot com anar fins a San Juan que era el primer lloc on volia anar. El que mes em va servir va ser que m’indiqués la parada d’un autobús de línia, les “guaguas” que li diuen ells, que portava a San Juan. No em va saber dir com anar a Fajardo o Aguadilla però em va dir que la meva amfitriona també feia Uber. Encara no he parlat amb ella però és possible que a Aguadilla vagi amb ella, a veure si em fa preu. Aquest va ser el primer d’un llarg nombre de persones a qui vaig interrogar per saber com moure’m per Puerto Rico. Repeteixo que per Internet no en vaig treure res clar després de mirar durant dies.

Vaig seguir fins al supermercat que hi havia a 5 minuts de l’apartament, doncs de moment només tenia la intenció d’anar a comprar menjar per 2 o 3 dies. Vaig fer una bona comprar, mirant tots els 2×1 que m’interessaven i per primera vegada en tot el viatge em vaig prendre el luxe de comprar algo dolç, dues caixes de cupcakes de xocolata, boníssims. $25 de compra que van cundir molt i cap a l’apartament. Allà em vaig fer uns sandwichs amb el que havia comprat, vaig preparar-me la motxilla amb el menjar i aigua i cap a la parada del bus que m’havia indicat el veí. Fàcilment vaig trobar la caseta informativa que em va comentar, a només 2 carrers de l’apartament, el problema era que estava mig abandonada i evidentment no hi havia ningú ni cap cartell que informés de res.

No portava allà ni 5 minuts que vaig veure passar el bus que em va dir, el de la línia T5 i que anava de Carolina a San Juan. El vaig intentar parar però ja era massa tard, a mes jo no estava just a la parada. I sort, perquè després vaig descobrir que aquell anava en direcció contrària tot i que no ho semblava, però en aquell punt els busos feien una volta per poder creuar el riu. Vaig mirar si veia algun cartell de parada de bus i no n’hi havia cap, aleshores vaig anar a la parada que estava uns metres mes enllà i que havia vist al anar al supermercat. Allà hi  havia 3 homes asseguts i varen ser els següents en ser interrogats per mi. Els vaig preguntar si allà parava el T5 a San Juan i em van dir que si però que a l’altra banda del carrer. Els vaig preguntar el preu i em van dir “3 pesetas”, en aquell moment no ho vaig entendre però després vaig entendre que eren 3 monedes de $0,25. Els vaig preguntar si donaven canvi i com suposava em van dir que no. Amb tot això ja venia el bus i jo no tenia canvi. Un dels 3 homes em va acompanyar al bus i quan la conductora em va confirmar que no em donava canvi, aquell bon home em va donar el $0,75. Ja sé, no és massa, però aquell home em va donar els diners sense pensar-s’ho i per mi, per una persona estrangera a qui no havia vist mai. Em vaig quedar parat. Fins al moment d’escriure aquestes línies l’he intentat trobar per tornar-li els diners però sense sort.

Sorprenen els contrasts de Puerto Rico, ja que és un estat associat als EUA però amb molts menys recursos que la resta d’estats. Això fa, per exemple, que els autobusos siguin exactament igual que els de Nova York però en una zona molt abandonada i encara devastada per l’huracà de feia 8 mesos, a part d’una pobresa estructural difícil d’erradicar. I els autobusos, és clar, amb els cartells en anglès i fins i tot la megafonia, mentre que l’únic idioma que s’escolta pel carrer és l’espanyol. Un altre contrast ben curiós.

En 20 o 30 minuts el bus arribava al centre de San Juan. Jo anava mirant a Google Maps la nostra ubicació i vaig baixar en un punt on semblava que girava però que després vaig saber que anava directe a Viejo San Juan, però be, és igual, així vaig caminar una estona per San Juan per conèixer-lo millor, és caminant com es coneixen els llocs. Però la calor era brutal i es feia dur caminar, de fet, encara no havia fet quasi res que ja tenia la samarreta xopa de suor.

La intenció d’aquell dia era recavar informació de com moure’m per Puerto Rico. La propietària de l’apartament i per Internet, havia vist que de les places principals sortien “guaguas públicas” cap a altres ciutats, que son com furgonetes amb uns 7 o 8 passatgers de capacitat. Així doncs volia trobar alguna plaça o agència o algo que em pogués informar mes.

Vaig estar caminant sense rumb fix, buscant quelcom que m’indiqués que hi havia una parada d’autobusos, fins i tot preguntant a gent però no vaig trobar res ni ningú sabia res, així que vaig decidir anar cap a Viejo San Juan on se suposa que hi ha mes coses per turistes. Pel camí vaig parar a una plaça on hi havia algun lloc amb ombra per descansar de tanta calor i per menjar un dels sandwichs que portava. Justament en aquell aplaça hi havia una església de l’època colonial molt ben conservada, preludi del que acabaria veien a Viejo San Juan. El que també començava ja a veure i que també era preludi del que veuria a Viejo San Juan, era molta gent sense casa, dormint en aquella plaça o voltant per la ciutat. Gent que encara no s’havia recuperat de l’huracà, doncs molts s’havien quedat simplement sense casa i sense res.

Un cop havia menjat i descansat una mica, vaig seguir el camí cap a Viejo San Juan. Anava caminant per un carrer paral·lel a la platja i que conforme avançava s’anava acostant cada vegada mes a la platja fins finalment arribar-hi. Era una zona molt maca on ja podia veure el mar i fins i tot ja molts edificis colonials tot i que encara no havia arribat a Viejo San Juan. Ja m’hi acostava però allà encara semblava les afores del que havia sigut feia segles la capital de Puerto Rico.

Vaig caminar uns 10 minuts mes però el camí era mes llarg del que semblava i quan portava ja un parell d’hores donant voltes i mort de calor vaig decidir tornar enrere per agafar el bus cap a Carolina. Pel camí vaig preguntar a un parell de taxistes preus a Fajardo i a Aguadilla, al primer uns $90 i al segon uns $160, quasi res… El problema és que a Aguadilla hi hauria d’arribar si o si, doncs el meu vol cap a Mèxic sortia des d’allà.

Pel que fa a San Juan, la zona mes propera a Viejo San Juan era força turística, però conforme te n’allunyes la ciutat comença a perdre encant ràpidament. Urbanísticament és una mica caòtica i difícil per orientar-s’hi i molts edificis encara estaven sense reformar després de l’huracà. Però tot plegat és secundari gràcies a l’hospitalitat i amabilitat de la gent.

Vaig anar cap on m’havia deixat el bus per intentar trobar la parada per fer el trajecte en direcció contrària però sense sort. Vaig haver de caminar una bona estona seguint el trajecte del bus fins a trobar una parada que anés en direcció contrària, i fins que la vaig trobar vaig estar almenys 30 minuts mes caminant, que sota aquell sol semblaven dues hores. Finalment vaig trobar una parada on hi parava la línia T5, la que havia agafat abans.

I un cop a la parada vaig tenir la sort de que un home va seure al meu costat i tenia quasi tota la informació que estava buscant. Primer li vaig preguntar si allà parava el T5 e direcció carolina i em va dir que si. I a continuació li vaig anar fent mes preguntes. Dic que vaig tenir sort perquè aquell home si que en sabia de com anava el transport públic a Puerto Rico. Parlant li vaig acabar preguntant com anar a Fajardo, i em va explicar lo de les “guaguas publicas”, que sortien des de Rio Piedras, a San Juan, o des del Shopping Court, a Carolina. A mes em va informar dels preus aproximats i em va ensenyar els llocs exactes sobre Google Maps. Això és el que necessitava saber i que encara ningú m’havia sabut dir amb seguretat. Em vaig apuntar les indicacions d’aquell bon home abans de pujar al T5 cap a l’apartament.

Una sorpresa una mica desagradable va ser quan vaig veure que el bus parava a l’aeroport i al cap de 5 minuts arribava a Carolina, a la parada que quedava a 3 minuts caminant de l’apartament. Feia poques hores havia fet aquell camí a peu pel coral de l’autopista durant una hora i mitja, i ara l’havia fet en bus en 5 minuts i per $0,75. La propietària de l’apartament ja m’ho havia dit al dir-li que havia anat caminant, però no m’imaginava que fos tant ràpid i còmode. En aquell moment fa una mica de ràbia però després queda com anècdota.

Per ser el primer dia vaig quedar prou content, doncs ja havia comprat menjar pels 3 dies a Carolina, havia vist una mica San Juan i tenia força informació de com anar a Fajardo. Eren les 16h aproximadament quan arribava a l’apartament. Vaig rentar algo de roba a mà (l’endemà vaig veure que a fora del meu apartament hi havia una rentadora) i vaig anar a dormir, si cap a les 17h, doncs encara duia son acumulada i aquella calor a la que encara m’hi havia d’acostumar m’havia deixat KO. A mes, no sé perquè, però la xarxa wifi a la que m’havia connectat el dia anterior ara no apareixia, així que tampoc podia fer gran cosa mes a l’apartament.

error: Content is protected !!
%d bloggers like this: