Em vaig despertar cap a les 12 de la nit, doncs el dia anterior a les 17h ja estava dormint. El rimer que vaig fer va ser mirar si ja havia tornat la senyal WIFI que el dia anterior havia desaparegut, i per sort si estava disponible. A mes a aquella hora anava una mica mes ràpid (era lenta i dèbil) suposo que perquè era l’únic fent-la servir. Vaig aprofitar per llegir correus i notícies pendents i escriure aquest diari pràcticament fins les 5 del matí. També vaig mirar com anar al Shopping Court, doncs la intenció aquell dia era anar-hi i confirmar el que m’havia explicat el bon home el dia anterior. Vaig mirar tan a Moovit com a un mapa oficial dels transports metropolitans de San Juan, i sorprenentment, les indicacions de Moovit eren correctes i les oficials no, estaven totalment desactualitzades. This is Puerto Rico vaig pensar, quin desastre…

A les 5 del matí vaig preparar entrepans per dinar i la resta de la motxilla per passar bona part del dia fora de l’apartament i cap a les 7 ja marxava una mica a l’aventura.

Segons Moovit havia d’agafar dos autobusos diferents. El primer des de la parada del costat de l’apartament, així que vaig anar cap allà. Almenys això ja m’ho coneixia. Al cap d’uns 10 minuts va passar el bus i en uns 25 minuts vam arribar a l’estació on havia de fer el transbord a l’altre autobús. Era una estació gran amb lloc per uns 15 autobusos tot i que en aquell moment n’hi havia només 2. Tenia una zona coberta amb cadires on la calor era insoportable, només mig apaivagada per uns ventiladors que mes aviat removien aire calent.

Aquesta estació ja es trobava a les afores de Carolina, en una zona de naus industrials. Vaig haver d’esperar mes del que em pensava, uns 25 minuts fins que va arribar el bus que havia d’agafar.

El bus va seguir endinsant-se a la zona de naus industrials durant uns 15 minuts, per lo que quedava clar que el terme municipal de Carolina era enorme i fins i tot aquella zona industrial, doncs portàvem estona recorrent-la i semblava que no s’hagués d’acabar.

Seguint per on anàvem des de Google Maps vaig baixar a la que semblava la parada mes propera al Shopping Court. Al baixar podia veure algun dels sostres mes alts que formaven part del complex, però em va costar arribar-hi mes del que creia. En aquella zona hi havia cases enmig de les naus i del centre comercial, per lo que els carrers eren carrers normals, alguns sense sortida, típics d’un veïnat petit i tranquil. Vaig haver de preguntar a una dona com arribar-hi tot i que estava a menys de 100 metres. Era com un laberint de carrerons.

Finalment, i amb mes voltes del que pensava, vaig arribar al Shopping Court. Tota la zona era enorme amb un munt de grans superfícies. Vaig començar a caminar pel mig de les naus buscant algun tipus de parada de bus o grup de gent esperant, doncs havia d’esbrinar on paraven els col·lectius que anaven cap a Fajardo.

Al cap de 10 minuts de caminar sense rumb, sense veure ningú a qui preguntar, només algun treballador que no sabia res i començar.me a marejar pel sol de migdia, per fi vaig veure un grup de 3 persones de peu esperant al voral de la carretera (semblava autopista) que passava just pel costat del centre comercial. Just quan m’hi acostava va parar un col·lectiu del que hi van baixar alguns passatgers i van pujar alguns dels que esperaven. Vaig correr a preguntar-li al conductor si anava a Fajardo, i sense massa ànim em va dir que no. Li vaig repreguntar si sabia des d’on sortien, i em va dir que ell no, moment que ja ho vaig deixar estar perquè aquell semblava ser el primer home amargat que em trobava a Puerto Rico. Quan ja va marxar una de les dones que estava allà esperant i que em va escoltar, molt amablement em va dir que havia de creuar l’autopista, doncs Fajardo estava cap a l’altre direcció, per lo que els col·lectius paraven a l’altre costat de l’autopista. Li vaig donar les gràcies i em vaig dirigir cap al pas de vianants mes proper perquè vaig intentar creuar a la brava però era impossible, no paraven de passar cotxes.

Però abans de creuar m’ho vaig repensar i vaig decidir que tornaria cap a l’apartament i ja hi aniria l’endemà a Fajardo ara que ja sabia be el camí, doncs havia perdut força temps per arribar allà i la dona em va dir que els col·lectius no passen regularment, sino que sortien mes aviat i que potser ara ja no en passarien mes. Així que vaig tornar enrere fins la parada on havia baixat pero buscant la que anava en sentit contrari per tal de tornar a l’apartament.

Però si l’espera a l’estació de les afores de Carolina ja m’havia semblat llarga, aquesta va ser terrible, doncs a mes de ser igual de llarga va ser un una parada normal, només amb un pal, sense bancs, ni ombres en 100 metres a la rodona. Vaig haver d’esperar allà de peu amb el sol picant com mai durant uns 35 minuts fins que finalment va arribar i em va deixar a la mateixa estació de connexió. Però des d’allà, en comptes d’agafar l’altre bus fins l’apartament, vaig decidir anar caminant ja que no era massa tros i volia passejar el màxim possible per Carolina.

Feia molta calor i costava caminar però almenys hi havia trams amb ombra i de seguida ja anava per zona urbana, deixant enrere les naus industrials. El que m’agradava de Carolina és que és una ciutat gens turística. Queda molt a prop de l’aeroport però també de San Juan, per lo que pocs turistes es queden a Carolina, per lo que va ser una bona manera de conèixer la vida local abans d’anar a Viejo San Juan. Carolina és una ciutat de classe mitja amb habitants que intenten guanyar-se la vida com bonament poden, alguns en negocis locals i altres tirant de les possibilitats que els dona la tecnologia per a llogar habitacions o fent-se conductors d’Uber.

Vaig aprofitar per anar fins la vora de la llacuna de Carolina, una llacuna força gran on fins i tot s’hi poden veure cocodrils però que és difícil trobar algun punt on t’hi puguis acostar be, doncs quasi tota està protegida per tanques per evitar que la gent s’hi banyi. És curiós perquè hi ha llocs que ni es veu, de fet només la veus quan t’endinses entre canyes de bambú i altres plantes molt espesses fins que acabes veient que tota aquella espessor es deu a que ja quasi estàs dins l’aigua. Hi ha molts carrers de Carolina amb cases que tenen la llacuna just davant, a menys de 10 metres de casa, per lo que, si no fos pels mosquits i altres animalons, seria una situació privilegiada.

Al cap de quasi una hora caminant vaig arribar a l’apartament per un costat que no m’imaginava (m’havia desorientat una mica), i vaig aprofitar per posar una rentadora ja que n’hi havia una per als inquilins.

Després a dinar i a descansar per anar ja quasi a dormir, doncs ja eren les 16h i en feia un munt que estava despert. La calor de Puerto Rico m’estava guanyant, em costava molt donar voltes tot el dia com portava fent tot el viatge.

error: Content is protected !!
%d bloggers like this: