Aquest dia ja tocava canviar d’allotjament. Marxava de l’apartament de Carolina per anar a un hotel cutre al Viejo San Juan. Cutre però molt ben ubicat, habitacions individuals, i tot i que encara no ho sabia, un servei excel·lent.

Igual que al dia anterior em vaig despertar força aviat i vaig aprofitar per escriure el diari i treballar una mica. Aquests dos dies a Carolina m’havien anat be per descansar una mica i fer algo de feina endarrerida després de les dues setmanes tant intenses per EUA.

A mes vaig arreglar una mica l’apartament, doncs prefereixo deixar-ho almenys recollit, encara que no ho netegi, però almenys que es vegi be per tal de rebre una bona valoració a Airbnb. vaig preparar la maleta, que això si que em fa molta mandra i vaig anar a comprar alguna cosa per menjar al súper mes aviat per tenir canvi, doncs sense voler li havia trencat un got a la propietària (per haver-lo deixat dins el congelador) i li volia pagar, tot i que vaig haver de deixar els diners dins l’apartament ja que ella no els acceptava.

Tenia temps fins les 12h i m’havia llevat ben d’hora, així que hauria de tenir temps, però com sempre al final vaig haver de còrrer i vaig acabar sortint de l’apartament a les 12:20h, hora en què la propietària ja estava fora esperant amb uns treballadors que suposo que havien d’arreglar algo de la cuina que segons la propietària estava trencat tot i que jo ni em vaig enterar. De fet em va demanar disculpes per algo que ni havia vist.

Així doncs, ens vam acomiadar quedant en una possible retrobada posterior degut a què encara no sabia com aniria fins a Aguadilla, així que li vaig dir que si no trobava mes opció que un taxi la trucaria a ella.

El bus que havia d’agafar era el mateix que ja havia agafat per anar a san Juan, el T5, i de fet no havia de fer cap transbord, aquesta línia anava perfecta, doncs sortia a la parada del costat de l’apartament i em deixaria a 5 minuts caminant de l’hotel de Viejo San Juan després de fer un trajecte de 45 minuts. Una passada de be tenint en compte que és Puerto Rico.

Al cap d’uns 15 minuts esperant a la parada va arribar el bus i cap a San Juan. El trajecte va anar be, segons el previst. Això si, la conductora del bus no deuria està be, perquè tenia l’estranya mania de fotre unes frenades exagerades, fins i tot semblava que les forcés. El trajecte se va fer etern i molt cansat pel fet d’anar d’un costat a l’altre per la manera tant brusca que tenia de conduir.

Quan per fi varem arribar, vaig anar cap a l’hotel. El carrer no em va costar massa trobar-lo, però l’hotel ja va costar mes, doncs simplement no tenia cap cartell i ni tan sols el número per almenys ubicar-lo per la direcció, només era una porta que semblava un portal d’un edifici de vivendes normals. Vaig preguntar a una panaderia que hi havia allà per on em deia Google Maps que hi hauria d’haver l’hotel, i em va dir que era la porta del costat, la que no tenia cap cartell de res, però a mes em va dir que no tenia timbre, que havia d’enviar un missatge a l’Eric, el propietari. Increíble? Com se suposa que ha d’enviar un missatge un estranger si segurament no te internet al mòbil, com era el cas. Ni tan sols tenia el seu telèfon. La veritat és que aquestes coses m’emprenyen força, perquè vas cansat, amb ganes de deixar la maleta i si has de fer massa coses per només entrar a l’hotel ja malament. En fi, sort que la mateixa dona em va dir que al Burger King de la cantonada hi havia Wifi obert. Vaig anar fins la cantonada, em vaig conectar a la xarxa del Burger King i li vaig enviar un email al susodicho que vaig treure de la reserva que havia fet per Booking. Quan encara estava allà intentant enviar-li un Whatsapp o trucar-lo, va aparèixer allà al meu costat. Guillem! I jo, si. Menys mal, perquè entre unes coses i altres ja portava 20 minuts allà fora. Que per cert, va ser just allà on vaig ser conscient de la gravetat de l’huracà, doncs a pocs metres hi havia una plaça amb gent vivint en tendes de campanya i un munt de gent demanat pel carrer.

L’home era tot un personatge. Baixet, mig encongit, amb un accent absolutament tancat i que pràcticament no entenia, amb uns auriculars dels grans al cap com fent de diadema i molt xerraire. L’entrada de l’hotel eren unes escales llargues que pujaven fins a una segona planta d’un edifici molt vell, de fet quasi tot Viejo San Juan son edificis molt antics, alguns millor conservats i altres no tant.. Pero és que a mes era com una galeria, sense sostre i constava d’un passadís llarg on hi havia les habitacions. Els coloms entraven al passadís perquè donava literalment a cel obert. Les habitacions petites, fosques i deixades. El típic edifici de Viejo San Juan vaig pensar. Lo bo? Doncs que era perfecte. Autèntic, ben ubicat i amb ostes viatgers i amb ganes de passar-ho be com jo.

L’Eric era molt amable però no callava i costava molt seguir-lo. Em va ensenyar tot l’hotel, be, el passadís amb la cuina, el bany i una habitació amb rentadores. Això si, tot el que hi havia de menjar es podia menjar, tot inclòs, fins i tot em va dir que cada dia preparava esmorzar i sopar per qui volgués, sense pagar res addicional. Això em va semblar molt be i tota una sorpresa, doncs a la reserva només s’hi incluía l’esmorzar. L’hotel molt cutre però molt familiar. Finalment em va deixar a la meva habitació però abans de marxar em va ensenyar que a la TV hi havia Netflix i em va dir que aquella nit venia no sé quin cantant de salsa molt famós a una discoteca d’allà Viejo San Juan. Va buscar el videoclip a Youtube i va fer uns bailoteos allà a l’habitació abans de marxar. Tot plegat era força esperpèntic. Lo bo de l’hotel, com ja he dit, era la ubicació, al rovell de l’ou, al mig de Viejo San Juan, a 5 minuts caminant del Castillo de San Felipe i el Morro. I tot i que encara no ho sabia, l’Eric també era lo bo d’aquell hotel.

Em vaig estirar 10 minuts perquè, tot i que no havia caminat massa, amb aquella calor qualsevol passeig era esgotador. Vaig menjar algun dels entrepans que m’havia preparat abans de sortir de Carolina, em vaig recarregar d’aigua i vaig anar a donar la primera volta per Viejo San Juan, amb la intenció d’almenys veure el castell ja que estava al costat.

De fet, només havia de caminar fins la propera cantonada i des d’allà ja el podia mig veure. després pujar uns 3 minuts caminant i ja el tenia davant.

La primera visió del castell ja em va impressionar. De fet, quasi la primera imatge que vaig tenir ja davant el castell va ser la imatge típica que havia vist per Internet. Em va sorprendre que les cases estan molt a prop del castell, quasi que algunes estan paret amb paret amb el castell. És enorme, però quan vaig veure que la muralla s’estenia cap a l’oest, cal al Morro vaig al·lucinar. Literalment centenars de metres de muralla que donaven la volta a tota la punta del Vejo San Juan. No sabia que la muralla era així ni que s’estenia tants metres. Vaig començar a caminar amb la intenció d’arribar al final de la muralla. Pobre innocent. En aquell moment encara no tenia ni idea de lo gran que era.

Així que després de passejar una mica pel que era el jardí principal del castell junt amb les torretes junt al mar, vaig començar a caminar resseguint la muralla que a la vegada resseguia la costa. En quasi tots els trams, després de la muralla ja hi ha l’aigua del mar, pràcticament tocant la mateixa muralla. I gràcies a que la muralla estava construida de forma que s’hi pogués caminar, de fet te fins i tot amples explanades amb herba, fa que sigui com un balcó enorme a primera línia de mar.

Vaig seguir caminant durant uns 200 metres en què la muralla seguia fins a sobrepassar el barri La Perla, un dels barris mes marginals de Puerto Rico. És l’únic barri que queda fora de les muralles, ja quasi dins el mar. Un cop passat el barri, la muralla seguia i seguia acostant-se al Morro. En aquella zona l’esplanada amb gespa anterior a la muralla s’ampliava i es convertia en un parc enorme amb desenes de persones, turistes i famílies, passejant, prenent el sol o jugant amb estels, i tota ella rodejada per la muralla que encara seguia mes enllà i coronada per torretes cada vegada mes altes.

Jo vaig seguir caminant resseguint la muralla fins que una parella de japonesos em va assenyalar en un punt. Al mirar vaig veure per segona vegada a la meva vida una iguana en llibertat. La primera va ser a Miami Beach, on el clima era molt similar a Puerto Rico. En aquell moment em vaig quedar paradíssim de veure aquella iguana tant gran i allà al mig de tothom sense ni inmutar-se. De primer em vaig espantar perquè la tenia a menys de 2 metres, de fet si no m’haguessin avisat els japonesos potser l’hauria trepitjada. En aquell moment encara no ho sabia però aquella setia la primera de desenes de iguanes que veuria allà i a Mèxic i que passarien de fer-me gràcia aquella primera vegada a acabar fart de trobar-me’n per tot arreu.

En aquell moment, tot i que només portava uns 30 minuts caminant, ja m’havia begut quasi tota l’ampolla gran d’aigua (en portava també una de petita) i seguia suant com mai i la sed no se’m passava. En aquell moment ja estava a la punta del morro i vaig veure una porteta amb escales que travessaven la muralla i conduïen fins la part exterior, entre la muralla i l’aigua del mar, un espai de pocs metres on hi havia roques, vegetació i un camí habilitat per resseguir la muralla per l’exterior a pocs centímetres del mar.

Així que vaig baixar per allà i vaig veure dos camins, un que anava a una zona mes ben habilitada on portava al passeig i a un mirador, i un altre que s’endinsava per la vegetació sense un camí ben definit. Vaig anar per allà. Era un caminet de sorra rodejat de plantes i arbres amb la muralla a un costat i el mar a l’altre. Després de caminar uns 20 metres per aquell caminet, vaig escoltar un soroll i de cop una iguana va sortir corrent. vaig caminar dos metres mes, i una altra iguana sortia corrent. Aleshores vaig decidir sortir d’allà. El que abans m’havia semblat molt curiós, ara veia que n’hi havia per tot arreu. A mes em feia molta angúnia anar escoltant sorollets contínuament i veure-les còrrer davant meu. de totes maneres, ja es preocupaven elles de no tocar-te.

Així que vaig deixar aquell caminet i vaig donar mitja volta per anar per l’altra, l’habilitat per passejar-hi. Primer es baixen unes escales que porten directament a un passeig d’un metre d’ample que reòrrer bona part de la muralla però per fora junt al mar. La veritat és que és una passada caminar per allà veient a una banda la muralla d’uns 15 o 20 metres d’alt i a l’altra el mar d’estil caribeny amb les illes al fons plenes de palmeres.

I si la zona d’abans estava plena d’iguanes, aquesta estava plena de gats, almenys en vaig veure 15 en un tram del passeig.

Vaig intentar anar fins al final del passeig però era mes llarg del que pensava i allà la calor ja va passar a ser simplement insoportable, doncs ja tocava de ple i no hi havia res que fes ombra en cap moment. Així que al cap d’uns 15 minuts d’anar pel passeig vaig donar mitja volta i vaig tornar a entrar dins la muralla per on havia sortit.

Un cop de nou a la gran esplanada de gespa vaig donar-hi una petita volta i vaig tornar cap a l’hotel passant per altres camins i així veure una mica mes la zona mes colonial de Puerto Rico. En general tots els edificis estan ben conservats a excepció d’algun que sembla enderrocat, o almenys molt afectat, per l’huracà de feia 8 mesos.

Cap a les 16h arribava a l’hotel. No havien passat ni dues hores des de que havia sortit i ja no podia mes. Em vaig estirar amb el ventilador al màxim i vaig descansar una estona.

Quan vaig sortir de l’habitació, en Mario, que era l’altre propietari molt mes callat i sempre assegut, em va preguntar d’on era, i al dir-li que d’Espanya, em va preguntar: “Pero de España o Cataluña?”. Em vaig quedar parat, doncs encara ni tan sols els havia dit que era de Barcelona. A partir d’aleshores doncs ja vam començar a parlar una mica de política. En general vaig notar certa indiferència dels porto-riquenys cap a Espanya.

Per la tarda vaig estar per l’hotel amb l’Èric i altres hostes i em va presentar algunes persones nòmedes però que portaven a Puerto Rico una temporada. Ja em van convidar a anar a sopar aquella mateixa nit a un restaurant on hi veuríem un partit de la NBA, ja no recordo ni els equips. Allà la NBA és com per nosaltres la Lliga, tot un esdeveniment i els bars s’omplen de gent mirant els partits.

Així que em vaig dutxar i posar la roba mes formal que portava (un texà i un polo) i cap a les 21h ja vam anar a un bar-restaurant molt americà, amb pantalles grans per tot arreu, plats per menjar gegants, molt americà i NBA a totes les pantalles. Era Puerto Rico però aquell restaurant era un bon exemple de la barreja de cultures que hi ha en aquest país.

Per menjar vam demanar un plat que portava nachos amb formatge, bacon i amanida. El plat era enorme i estava molt bo. Vam sopar mentre miràvem el partit tot i que jo no el seguia massa. de totes maneres veure un bon partit de la NBA enmig de tants aficionats és un tot un espectacle.

L’altre que venia amb nosaltres era un americà mes gran, d’uns 50 anys, que segons explicava portava a San Juan un any. Em va donar la sensació que era un home que quan es cansava d’un lloc marxava a un altre. Dormia a l’hotel de la planta de baix del meu, que segons em va dir l’Eric era per gent de mes llarga estada.

En acabar el partit, cap a les 22:30h vam tornar a l’hotel i jo ja vaig anar a dormir. Era el meu primer dia a San Juan i ja coneixia a quasi tot l’hotel, cosa que feia preveure que l’endemà coneixeria mes gent, doncs aquell hotel era propici per a fer-ho.

error: Content is protected !!
%d bloggers like this: