Sortia l’últim vol que agafaria en aquest viatge, el 15e, i que ja em deixaria a Barcelona. Era la primera vegada que viatjava amb Norwegian i no tenia ni idea de com era el servei. Ja no em quedava menjar, així que esperava que tot i ser una low-cost, almenys un got d’aigua i una galeta ens donarien igual que en altres low-cost en les que havia viatjat, sense anar mes lluny, la que m’havia deixat a Fort Lauderdale. Pero no, a qui no havia pagat mes no li donaven ni un got d’aigua, res. Això si, l’avió era molt nou i molt còmode per ser una low-cost i el servei també era prou bo, almenys molt millor que altres low-cost. Així que la companyia em va semblar molt be, doncs estic d’acord en què retallin en menjar, begudes o altres serveis addicionals per tal que el vol sigui mes barat, pero no en l’atenció al passatger o l’espai per les cames.

Degut a què eren les 12 de la nit passades, el vol ja va començar amb les llums apagades, per lo que vaig intentar dormir una estona. A mi em costa molt dormir en un avió, pero feia tantes hores que no dormia ni descansava be que de seguida em vaig quedar adormit. Be, mes que adormit, dormitejant.

Al cap de poc mes d’una hora em vaig despertar perquè els auxiliars estaven passant per servir menjars. En aquell moment no tenia ni idea de com funcionava l’aerolínia, per lo que vaig suposar que repartirien menjar a tothom. Em va estranyar una mica perquè semblava que donaven un menú i no una magdalena com m’imaginava. Ja veia que a alguns passatgers se’ls saltaven i vaig suposar que seria perquè estaven dormint o perquè havien dit que no volien res. Però quan van arribar a la meva fila la varen saltar completament, no van ni parar. Aleshores vaig fer el ridícul o el panoli. Li vaig dir a l’auxiliar que jo també volia menjar i després de mirar en un paper em va dir que no ho tenia contractat. És clar! Aquest servei s’havia de contractar prèviament i per això se saltaven tanta gent. En fi, un cop fet el ridícul vaig intentar tornar a dormir tot i que ara seria mes difícil perquè ja només pensava en menjar, de fet fins i tot vaig mirar la carta de preus però de seguida vaig descartar de comprar res, doncs si en qualsevol aerolínia és car, a Norwegian més.

I així vaig anar passant les hores, de fet només n’eren 8, millor del que pensava. El fet d’estar cansat ajuda molt per poder dormir. Només em vaig aixecar un parell de vegades sobretot per estirar les cames i la resta de temps assegut, mes pensant, planejant i dormint que res mes.

Quan quedaven unes dues hores per arribar, el senyor del costat va començar a treure menjar fins a preparar-se un esmorzar de puta mare amb suc i tot per ell i el seu fill. Aquest si havia viatjat anteriorment amb Norwegian, vaig pensar. Es van fotre un esmorzar que no vegis, i jo que ja tenia gana, doncs després d’allò encara mes.

El vol va anar molt be i va durar les 8 hores previstes. El monitor del seient tenia força mes opcions que altres que havia vist, com veure diferents vistes del vol a mes de molts paràmetres que a altres aerolínies no posaven, per lo que anar-ho mirant era força entretingut.

Finalment vam aterrar a la Terminal 2 de l’aeroport de Barcelona. A mi aquella terminal em va molt millor per arribar a casa, el trajecte és mes curt, doncs en cas d’aterrar a la terminal 1, per anar a casa primer hauria d’arribar a la terminal 2. De fet només haig d’agafar el tren allà mateix i fer un únic transbord a un altre tren.

La sensació al arribar a un lloc conegut després de 3 mesos d’estar cada dia en un lloc nou, és raríssima. Poder tenir aquesta sensació és, per mi, una de les millors coses que ens poden passar. En una vida de rutines i monotonies diàries que la majoria de gent intenta soportar com pot i on la sensació estranya és conèixer algo nou, poder dir que la sensació estranya es dóna quan no veus res de nou, és simplement un privilegi i una injecció de vida brutal. Només havien passat 3 mesos però a mi em semblava un any. El fet d’estar fent coses noves cada dia fa que aquests semblin molt mes llargs i complets que un dia rutinari, doncs el nostre cervell es veu obligat a treballar contínuament per poder assimilar tota aquesta nova informació constant, fent així, que els nostres dies semblin mes llargs simplement per estar mes plens d’experiències, de moments únics, de vida…

Per tot això, per mi lo raro va ser arribar allà i saber on havia d’anar sense mirar res. Ja era a Barcelona, la meva ciutat. I mes que la meva ciutat, allà on vaig néixer, perquè en cada viatge m’enduc una part de cada lloc que he visitat, part de la seva història, de la seva cultura, de la seva gent. Per cada lloc visitat creixo com a persona, entenc i sé moltes mes coses. És un aprenentatge continu de mesos que fan que al tornar a casa al cap de 3 mesos jo sigui una persona completament diferent, amb un munt de noves experiències viscudes, amb la sensació d’haver viscut tot un any per la quantitat de coses fetes i gent coneguda, i que en arribar a casa t’adones de que allà tot segueix igual. La gent no te res per explicar-te. Les seves vides no han canviat, avui fan el mateix que feien quan jo vaig marxar. No han viscut tot el que jo he viscut. La seva vida segueix igual de rutinària i monótona, aquesta rutina i monotonia que em mata i que m’empeny a anar a altres llocs contínuament.

Estic content d’arribar a Barcelona, és la meva ciutat i la que mes m’agrada de les centenars de ciutat que he vist. Però demà ja tindré ganes de marxar-ne per conèixer-ne de noves. La frase “No omplis la vida de dies, sino els dies de vida” mai havia tingut tant sentit.

El trajecte de l’aeroport a casa sempre és estrany. Per una banda vas amb la tranquil·litat de saber que no et perdràs, pero a la vegada estàs fent un trajecte trivial, sense emoció, sense novetats, sense cap sentit. És una sensació estranya perquè et coneixes el camí i el pots fer tot mirant el mòbil i és justament això el que fa que aquest trajecte no es quedi mai guardat a la teva memòria tal com han fet les desenes de trajectes anteriors per ciutats desconegudes.

Vaig arribar a casa cap a les 16h. No hi havia ningú i, tot i que ja tenia ganes de veure a la familia, en aquell moment prefereixo no veure a ningú. És tal el cansament que només tinc ganes de desfer lo bàsic de la maleta, mirar alguna cosa a l’ordinador i descansar. De l’últim que trinc ganes és de posar-me a explicar res. I per fi era casa, on tot seguia igual excepte l’aquari, que degut a que es va trencar la bomba d’aigua, tots els peixos van morir de calor dos dies abans quan jo estava fent escala a Fort Lauderdale. Per sort la mare ho va veure i ho va netejar, cosa que mai li podré agrair prou perquè si m’hagués trobat jo el que ella es va trobar, m’hauria donat algo, i mes acabant d’arribar del viatge.

Demà a acabar de desfer la maleta, passar fotos, etc i a partir de demà passat a pensar quins països vull visitar en el següent viatge per no deixar d’omplir els dies de vida.

Ves al contingut