Arribava l’últim dia complet que passaria a Nova York, ja només un dia disponible i moltes coses per fer que evidentment ja sabia que totes no podria. Degut a què encara em quedava una entrada sense utilitzar a la NY Pass (tenia pensat fer una ruta en el bus turístic Bigbus pero ja quasi que ho vaig fer jo sol caminant el primer dia per la 5th Avenue), vaig decidir fer un tour per l’estadi dels New York Yankees i de passada donar una volta pel districte del Bronx ja que l’estadi està en aquest districte (quasi tocant a Manhattan pero ja en el Bronx).
Pero com cada dia, primer tocava prendre cafè per despertar-se i escriure el diari. Aquest dia em vaig despertar a les 7h per lo que tenia temps de preparar-me i anar tranquil·lament cap al Bronx, on encara no hi havia anat pero si que hi havia estat a prop, i junt en que ja em coneixia prou be el metro de Nova York, feia que ja no tingués cap problema en arribar allà on volgués. De fet fa una mica de pensa marxar d’una ciutat al cap d’una setmana perquè és just aleshores quan ja t’hi mous amb total comoditat. Quan ja la comences a conèixer be, has de marxar.
Pero abans d’anar cap a Nova York vaig anar a la tintoreria que havia vist el dia anterior, i que estava a 3 minuts de l’apartament, ja que l’endemà marxava i volia tenir la roba neta. Primer vaig anar a preguntar com funcionava. Em va dir que la roba es rentava en uns 40 minuts i que costaria uns $2 la quantitat de roba que jo portaria. Em va semblar tot molt be així que vaig anar a buscar la roba bruta, vaig tornar a la tintoreria i vaig anar a demanar a la noia que m’ajudés, perquè les rentadores eren self-service pero jo no m’aclarava. Per sort em vaig adonar que la noia no era americana, justament era llatina i això va ajudar molt perquè em va poder explicar com funcionava aquella rentadora industrial en espanyol i no en anglès que potser hauria fet que jo tardés mes en fer-la funcionar.
Mentre es rentava la roba vaig tornar a l’apartament a preparar la motxilla per tot el dia i a preparar ja una mica la maleta, doncs aquell dia abans d’anar a dormir ja l’havia de tenir preparada. Al cap de mitja hora vaig tornar a la tintoreria pero tot plegat es va allargar mes del que pensava, en total 1h, així que finalment no vaig sortir de l’apartament cap a Nova York fins les 10:30h. Això si, la roba ben neta i preparada per al següent destí del viatge.
Vaig anar fins la Penn Station caminant com ja portava fent quasi tota la setmana. Baixant en bus com a molt guanyava 10 minuts i em perdia bona part de la vida local de Newark, que en les primeres hores del dia sol ser molt activa i quan és mes interessant de viure-la.
Per arribar a l’estadi havia d’anar amb el Path fins al WTC i d’allà en una sola línia de metro podria arribar fins a una parada que està just al costat de l’estadi, de fet l’estació es diu Yankees Stadium. Anar fins al Bronx o al nord de Manhattan (on ja hi havia anat vàries vegades) era molt fàcil ja que podia agafar una línia de metro des del mateix WTC que recorria tot Manhattan de sud a nord i arribava al Bronx.
En el metro una dóna gran llatina em va preguntar si aquell metro anava al Bronx. Justament li va preguntar a la persona que probablement menys en sabia de tot el vagó, pero precisament aquella pregunta si la sabia, doncs jo també hi anava. Li vaig dir mes o menys les parades que faltaven fins la seva fins que un noi jove també llatí es va unir a explicar-hi millor on havia de baixar. El que em va sorprendre és el respecte que mostrava aquell noi cap aquella dona, un noi que si te’l creuessis en un carrer solitari canviaries de vorera, pero que amb aquella dona mostrava un respecte i una educació enormes.
En un moment determinat el metro va sortir a la superfície i de seguida ja es podia veure l’estadi. Primer es veia l’interior d’un petit estadi, també de béisbol i que estava just al costat del dels Yankees, de fet semblava que fos una espècie de mini estadi dels Yanquees. I només creuar un carrer, ja es podien veure els alts murs de l’estadi oficial. I l’estació del metro amb el mateix nom que l’estadi, just davant, per lo que va ser baixar unes escales, doncs la via era elevada i en 2 minuts arribar a la porta de l’estadi.
Ja havia mirat com anava el tema dels tours. En feien un cada 30 minuts i simplement s’havia d’anar i comprar l’entrada, o en el meu cas, demanar-la, doncs amb la NY Pass ja estava pagada. Així que vaig anar a les taquilles on no hi havia ningú fent cua i en menys de 2 minuts ja tenia la meva entrada per a les 13h.
Eren les 12:35h, per lo que vaig aprofitar per donar una volta pels voltants de l’estadi i fer alguna foto de l’entrada principal, doncs era espectacular i no era la mateixa per la que havia d’entrar a fer el tour. Feia un dia molt calorós i un sol molt fort. El temps en aquesta setmana estava essent molt variable, aquest dia semblava un dia de ple estiu tot i ser 1 de juny i després de tenir algun dia mig plujós.
A les 12:50h vaig anar cap al control de seguretat (si, aquí també) on em van revisar l’aigua! Almenys no me la van fer tirar com als aeroports. Només entrar hi ha una espècie de HardRock cafè mig museu molt currat. Jo no m’hi vaig parar i vaig seguir avançant pel camí que m’havia indicat el de seguretat. Als pocs metres una noia ja em va demanar l’entrada, em va posar una credencial, i cap a dins.
Em vaig unir a un grup d’unes 15 persones, totes americanes i una parella canadenca. Al cap de dos minuts va arribar el guia, un noi jove i que semblava també jugador de béisbol. Va preguntar qui parlava espanyol i l’únic que va aixecar la mà vaig ser jo, per lo que li vaig dir que no es preocupés, que fes totes les explicacions en anglès i que si algo no pillava ja li preguntaria (hauria sigut massa merdé fer les explicacions en tots dos idiomes només per mi).
Per començar el tour ens van deixar seure als llocs de la prensa on la imatge del camp es la millor que es pot tenir, Allà vàrem fer les millors fotos mentre ens comentava les característiques principals de l’estadi i el funcionament de la prensa durant les retransmissions. Després vam donar una volta pel camp visitant un memorial que hi ha amb els millors jugadors de la historia dels Yanquees, tot un conjunt de plaques i la famosa estàtua.
Durant la visita et porten per llocs on un espectador no pot accedir, per lo que pots veure parts de l’estadi que per moltes vegades que hi vagis com a públic mai veuràs. Fins i tot seure a la tribuna de personalitats on el mateix guia ens va fer una foto a tots.
La part final del tour era per visitar el museu on hi ha totes les copes medalles i anells de campió junt amb bats o roba de jugadors famosos. Una visita molt completa i molt interessant d’una hora de duració.
Al sortir de l’estadi i aprofitant que aquest està just a l’inici del Bronx, vaig decidir de donar una petita volta per aquest districte. Pero abans vaig anar al McDonald’s que hi ha just al costat de l’estadi i vaig demanar el ja conegut 2 for 4, doncs ja eren les 14h. La clientela d’aquest McDonald’s ja denotava a quin districte em trobava…
Em vaig guardar una de les hamburgueses i vaig començar a caminar en direcció nord endinsant-me al Bronx. Els primers metres semblava que tot plegat no era tant exagerat com diu tothom, doncs es veia una zona prou ben mantinguda i fins i tot un edifici històric ben conservat que ara semblava una escola o quelcom similar. Pero conforme vaig anar avançant, no feia falta haver caminat massa carrers per tal que el panorama comencés a canviar ràpidament. De fet, va ser creuar una carretera que encara quedava a prop de l’estadi, i la imatge va canviar completament i el que vaig veure ja era mes propi de la imatge que tenim del Bronx. Carrers mes solitaris, edificis deteriorats, brutícia,… Encara estava a menys de 200 metres de l’estadi dels Yanquees que allò ja semblava un altre país.
Cada vegada que feia una foto algú em mirava com pensant, que fa el turista aquest aquí fent fotos. De fet fins i tot un noi en bici es va girar a la camera i va saludar, de la mateixa manera que ho fa algú poc acostumat a veure càmeres. Vaig caminar unes 3 o 4 illes de cases fins que em vaig adonar que un senyor es girava per veure’m be.No em va semblar que em volgués robar, sino que em va semblar que no entenia que hi feia jo allà. En aquest punt en què ja canta tant que ets un turista que fins i tot se’t queden mirant, és quan has de començar a considerar a marxar. Així que un cop vaig ser conscient que la meva presència cada vegada passava menys desapercebuda, ja vaig anar tirant cap a la mateixa parada de metro a la que havia arribat per anar a l’estadi i donar per finalitzada la meva curta visita al Bronx.
Va ser curta pero de fet va ser mes del que esperava, doncs en un principi no tenia previst d’anar jo sol al Bronx sino mirar algún tour. Com que no em va ser possible reservar un tour i quedava a prop de l’estadi dels Yanquees, doncs vaig decidir d’anar-hi una estona, pero ja sabent que sol no hi volia anar i que si veia alguna cosa del districte doncs ja seria molt. No sé si és exagerat o no, pero quasi a tots els foros recomanaven no anar sol per aquest districte, així que a la que vaig veure certes situacions doncs vaig decidir de fer cas a les recomanacions, tot i que estic segur que m’hi podria haver passat tot el dia sense que em passés res.
En arribar a l’estació de metro ja es veia que ho havia un munt de gent a les andanes. El metro no funciona correctament, preludi del que passaria l’endemà i que ja explicaré al pròxim post. En aquell moment no m’importava massa, doncs tampoc tenia obligació d’anar enlloc tot i que si volia veure alguna cosa mes. En aquell moment em dirigia a Roosevelt Island, una petita illa que queda entre els districtes de Manhattan i Queens. Els motius principals pels quals volia anar a aquesta illa son el telefèric que s’ha d’agafar per arribar-hi (i que realment és un metro), i la tranquil·litat de la illa tot i estar a pocs metres de la zona amb mes moviment de Nova York. És com un paradís de relax enmig de la ciutat mes sorollosa del mon.
Almenys vaig esperar 30 minuts a que arribés un metro, i quan per fi hi vàrem pujar, aquest anava mes ple que una llauna de sardines i es quedava parat un munt d’estona a cada estació, per lo que el trajecte va ser realment pesat. Molt llarg i tota l’estona de peu sense poder-se moure gens.
Havia d’arribar fins al centre est de Manhattan des d’on sortia el telefèric cap a Roosevelt Island. Hi aniria amb aquella mateixa línia de metro que s’havia convertit ja en la mes habitual.
Al cap de 45 minuts per fi arribava a l’estació on havia de baixar per agafar el telefèric. En sortir, només vaig haver de caminar un carrer i ja el vaig veure, de fet en vaig veure que justament sortia. S’havien de pujar unes escales fins a l’equivalent a un segon pis i allà passar el mateix bitllet de metro pel mateix tipus de màquina del metro, doncs el telefèric no deixava de ser una línia de metro mes, de fet fins i tot els colors eren de metro.
Quasi que em vaig posar el primer de la cua, doncs hi havia poca gent i tots semblàvem turistes. Pensava que hi anava poca gent pero poc a poc va anar arribant mes gent fins que al cap d’uns 5 minuts, quan va tornar el telefèric, ja érem tants que ompliríem tot el “bagó”, de fet la cua arribava fins les escales. Quan va arribar i m’hi vaig fixar be, vaig veure que era molt mes grand el que semblava, de fet a dins almenys hi caben 100 persones i, de fet, quan vam entrar tots va quedar pràcticament ple del tot. Jo en ser dels primers em vaig poder col·locar davant i al costat de la finestra per veure be el paisatge, doncs durant el trajecte de menys de 3 minuts, es deixa Manhattan creuant un riu i s’arriba a Roosevelt Island.
Tot i que el trajecte és curt, el telefèric s’enlaire molt per lo que fa una paràbola molt pronunciada i permet tenir unes vistes molt bones de tota la costa est de Manhattan. Pero el que em va sorprendre mes va ser veure que a pocs metres, ja a Roosevelt Island, la imatge era totalment diferent. Mirant a Manhattan es veien edificis enormes i mirant a Roosevelt Island es veien parcs, zones verdes, edificis baixos i cap cotxe! El canvi és espectacular i sembla que els habitants de Roosevelt Island visquin a l’última zona de Nova York no explotada. Des de dalt es veu la particularitat d’aquesta illa, doncs és una illa allargada de 2 km per 200 metres d’ample just al mig del riu. Hi ha altres illes molt tranquiles a Nova York, pero lo bo d’aquesta és que està a escassos 50 metres de Manhattan.
En baixar del telefèric vaig anar cap on anava tothom per després ja seguir caminant en direcció nord pel costat mes proper a Manhattan. Estava molt cansat de tot el dia i de tota la setmana. Portava un ritme molt fort tot i que controlat, dormint cada dia 8 hores i controlant el menjar, d’una altra manera a aquestes alçades ja m’hauria d’haver quedat algun dia a l’apartament descansant. Així que en aquell moment, ser allà em va semblar la millor decisió que podria haver pres. No feia ni 3 minuts que estava rodejat de soroll i dels edificis mes alts del mon i ara estava rodejat d’ocells, arbres, gent educada i carrers sense cotxes i on tothom respecte tots els semàfors. Fins i tot culturalment semblava una altra ciutat, on no hi ha presa, ni crits, ni gent estressada.
Vaig caminar una estona fins a trobar una espècie de parc amb taules que hi havia just a la rivera amb vistes a Manhattan, Vaig seure en una de les taules que mes a prop del riu quedava i allà vaig menjar unes hamburgueses que ja havia comprat abans al costat de l’estadi dels Yanquees. Feia un dia fantàstic i el sol brillava amb força pero sense una calor excessiva. Va ser un dels millors dinars, allà en total tranquil·litat assegut a la rivera del riu i observant Manhattan. Simplement perfecte.
Quasi estava sol en aquell petit parc, pero quan venia algú o feia amb una educació total, saludant i respectant el silenci general. Podies deixar les teves coses on volguessis sense por a que ningú les robés o quedar-te adormit on volguessis sense por a que ningú ni res et despertés. No envà, semblava una zona mes cara que la resta de la ja cara Nova York, amb poc turisme i cap carretera, per lo que l’ambient de l’illa era immillorable en quant a seguretat, silenci i tranquil·litat. De fet tot plegat em va sorprendre molt i, tot i que ja m’havia informat de com era l’illa, la realitat va acabar superant les meves expectatives.
En acabar de dinar i descansar una mica junt al riu, vaig seguir caminant per a tornar a l’estació del telefèric pero per l’altre rivera, per lo que vaig haver de creuar tota l’illa, que almenys on era jo, no feia mes de 200 metres. Vaig crear un carrer, un parc infantil una zona comunitària d’un edifici d’apartaments i ja era a l’altra banda de l’illa. Hi havia un caminet per vianants just a la vora del riu i entre uns parcs infantils, per lo que aquest costat també era molt tranquil. Tot i que ara les vistes eren al districte de Queens i ja no a Manhattan, per lo que eren ben diferents i fins i tot, suposo, que les cases que donaven a aquesta banda eren mes barates.
Vaig omplir l’ampolla d’aigua en un dels parcs infantils que és l’únic lloc on saps segur que hi trobaràs una font d’aigua potable, així que quan em quedava sense aigua sempre buscava el mateix, un parc infantil. En tot el camí per l’illa com a molt em vaig creuar amb 20 persones, un autèntic paradís a 50 metres d’una de les zones mes poblades del mon. Per mi, aquella gent era de les mes afortunades del mon, doncs vivien a dos minuts de Manhattan on hi tenien tots els serveis que volguessin pero vivint en una espècie de cúpula paradisíaca que els aïllava de la part negativa de Manhattan.
Al cap d’uns 30 minuts caminant per la vora del riu vaig arribar a l’estació de metro (el telefèric) i cap a Manhattan de nou a veure un parell d’edificis mes que volia veure abans de marxar. Be, de fet volia anar també a Governours Island pero ja no tenia temps, doncs eren quasi les 17h i no podia tardar en marxar ja que l’endemà m’havia de despertar a les 3 de la matinada per tenir temps d’agafar el vol a Washington. A diferència de l’anada, ara ja n’hi havia un i a punt de marxar, de fet vaig correr una mica per pujar-hi i tot i que em vaig haver de col·locar on em van deixar, vaig quedar força a prop de la finestra i just la de l’altre costat a la que havia estat a l’anada.
Així que un cop a Manhattan, de nou cap al metro per anar primer a l’edifici Chrysler, del que diuen es dels mes estimats pels neoyorquins. L’edifici queda força a prop d’on era, l’estació del telefèric, per lo que de seguida hi vaig arribar. A mes, l’estació on havia de baixar era la coneguda Grand Central, que ja havia visitat durant la setmana pero que encara mai l’havia utilitzat com a usuari de metro.
Aquesta estació és molt gran i te moltes sortides, per lo que quan vaig sortir al carrer em va costar una mica ubicar-me. El GPS no era tant ràpid, suposo que degut a la gran densitat de gent, per lo que vaig caminar uns metres per després tornar enrere i estar durant 5 minuts esperant a que el GPS s’ubiqués. Finalment i després de donar alguna volta pel carrer, vaig trobar l’edifici Chrysler, que estava just davant de la porta per la que havia sortit de l’estació. El vaig tenir davant tota l’estona i fins al cap de pràcticament 10 minuts no el vaig veure. Ja es notava molt el cansament acumulat.
L’edifici es guapo, pero no mes que altres, així que no vaig acabar d’entendre perquè és dels mes estimats, suposo que pels seu significat i les famoses gàrgoles que sobresurten de la façana, doncs aquest va ser dels primers grans edificis de Nova York i que va representar el creixement d’aquesta ciutat, a la vegada que va ser l’edifici mes alt fins a la dècada dels 70.. A mes la ubicació tampoc és la millor, doncs està en una cantonada amb el carrer 42 i prop de la 3rd Ave, ambdós carrers força estrets i que no deixen ni espai per veure l’edifici amb bona perspectiva.
I un cop vist, vaig caminar fins la seu de la ONU que queda molt a prop, cap a la 4th Ave i quasi al costat del riu del que venia (i on està la Roosevelt Island). Pel camí em vaig comprar una porció de pizza per $0,99, de lo mes barat que vaig trobar a Nova York. Allà mateix hi havia una altra dona amb alguna discapacitat mental que no parava d’anar amunt i avall cridant sense parar, i dic una altra perquè Nova York n’està ple de discapacitats mentals, i no m’estranya, doncs Nova York és una ciutat espectacular pero que t’acaba tornant boig si no t’hi adaptes. Tanta gent, tant soroll, tanta llum a totes hores, arriba un punt que cansa.
Mentre m’acabava la pizza vaig arribar a la seu de la ONU. Em va semblar que a mes te una zona on fer-hi convencions, de fet en aquell moment no parava d’arribar-hi gent acreditada, molts semblaven ambaixadors de països africans. Just vaig veure la seu en un moment amb força moviment. A mes tots els voltants estan plens d’ambaixades, per lo que aquella zona es ben diversa. Vaig seure uns minuts en un banc de cara a la seu mentre menjava la pizza i anava veient als diplomàtics passar, per finalment donar una última volta per la zona.
I aquesta va ser la meva ultima visita de Nova York després d’un altre dia molt complet i diferent gràcies a l’estada a Roosevelt Island que va ser un dels llocs que mes em va agradar de Nova York, per no dir el que mes. Ja eren les 18h i vaig anar cap al WTC agafant el metro des de Grand Central per com cada dia agafar el PATH a Newark. Tot plegat quedava molt a prop, doncs ja em trobava al sud de Manhattan, per lo que de seguida ja estava al Path anant cap a Newark.
Un cop a Newark, vaig pujar caminant com ja portava fent cada dia però abans d’arribar a l’apartament vaig anar a comprar els nugguets amb patates que ja havia comprat algun altre dia per sopar a l’apartament. Aquella zona feia por de bandes de negres i venta de drogas que hi ha, pero només això, por, perquè de passar no passava res. Mai ningú em va dir res, com a molt em miraven una mica els primers dies. De fet jo crec que em veien com un dels seus, doncs jo ja sé com anar per no semblar el típic guiri. Anava amb roba ben normal i una motxilla per lo que semblava un treballador mes que anava cap a casa. A mes, em donava la sensació que un cop sabien que vius al mateix barri que ells, ja directament ni et miren, de fet es converteixen en uns veïns prou amables.
Un cop a l’apartament ja vaig preparar tot el que vaig poder de la maleta i a sopar. Amb tot plegat vaig anar a dormir a les 22h passades, havent-me de despertar cap a les 3 de la matinada per anar al JFK que em quedava a unes 2h i mitja de l’apartament i on hi havia d’estar a les 9:30h per embarcar.