Després de dos mesos a Mèxic, arribava el dia d’acomiadar-se. Un día difícil i que preferiria no haver de passar, però és requisit imprescindible per poder fer vida entre dos països als que considero casa meva.

Tenia per davant un trajecte de varis taxis,autobusos i dos vols que durant dos dies em permetrien arribar a Antigua Guatemala, l’antiga capital del país que va ser destruïda quasi per complet degut s un fort terratrèmol l’any 1773, i que ara és probablement la ciutat més bonica de Guatemala i patrimoni de la humanitat.

Primer un taxi per anar de casa l’Emma a la terminal d’autobusos on a les 12 del migdia sortia el bus que en unes 4 hores em deixaria a Veracruz des d’on a les 19:45h sortia el vol cap a Cancún. Allà agafaria un altre bus fins al centre de la ciutat per passar la nit en un hotel molt a prop de la terminal. L’endemà altra vegada el bus fins l’aeroport on a les 14:10h sortia el vol cap a ciutat de Guatemala, per finalment agafar un taxi compartit fins a Antigua Guatemala.

Durant els dies anteriors ja m’havia anat acomiadant dels coneguts, i avui tocava el més difícil. Acomiadar-me de lemma és cada any més complicat, un moment difícil que intentem passar el més ràpid possible. Tot i així és un moment difícil i trist.

A les 11h ja tenia la maleta preparada i fins les 11:30h ens esperàvem al menjador fins que va arribar el taxi. Arribava el moment de començar el trajecte cap a Guatemala.

El bus ADO va sortir prou puntual però s l’entrada de Veracruz, just al peatge, no vaig acabar de saber que passava però hi havia un embús que ens va tenir aturats mitja hora. Eren les 16h i el meu vol sortia a les 19:45, tenia temps però ja començava a patir perquè no tenia ni idea de que passava i de quan temps es podria allargar aquella situació.

De sobte, just davant nostre, van obrir un pas per tal que els vehicles del nostre sentit utilitzessin un dels carrils de l’altre sentit, d’aquesta manera vam poder avançar tots els camí més que hi havia completament aturats davant nostre. Va ser quasi un miracle perquè nosaltres estàvem just darrere del pas que acabaven d’obrir. Si haguéssim estat davant no se com ens n’hauríem sortit.

Finalment arribàvem a la terminal de e Veracruz cap a les 16:10h, mitja hora tard però prou bé tenint en compte les circumstàncies. Ara tocava trobar una manera per arribar a l’aeroport sense pagar els 190 pesos que costava un taxi. Tenia l’esperança que hi hagués algun bus, però després de pregu tar a varies persones i de mirar per internet, em va quedar clar que no n’hi havia cap. Nomes en quedava uber o compartir un taxi.

Uber ja em va semblar l’última vegada que vaig ser s Veracruz que no estava disponible. Però l’app no ho diu clarament, sinó que es passa buscant un conductor durant mitja hora per finalment dir-te que no n’hi ha cap de disponible.

I tampoc vaig tenir sort en trobar algú que anés s l’aeroport. L’únic senyor que em va dir que si ja Nava amb 3 persones més, així que, sentintho molt, va tocar pagar els 190 pesos per anar sol cap a l’aeroport.

Al cap d’uns 20 minuts vam arribar a aquell aeroport tant petit que ni tan sols té cadires per seure. Vaig menjar dos dels sandwiches que mhavia preparat l’Emma mentre feia temps fins les 18:30h que vaig passar el control de seguretat i anar cap a la porta d’embarcament.

Em va tocar seure a finestreta per lo que vaig poder fer fotos de Cancún de nit. A l’anada les havia pogut fer de dia per lo que ja tenia unes quantes fotos de Cancún amb diferents perspectives.

Això sí, em va tocar seure quasi a l’última fila per lo que vaig tardar molt en baixar de l’avió, i això va fer que ja no tingués temps d’agafar el bus ADO de les 22:55h, sino que hauria d’agafar el de les 23:20h. Aquesta vegada, i sabent la cua que es formava a la taquilla del ADO, li vaig demanar a l’Emma que em comprés el bitllet online mentre jo anava cap a la parada, i que bé, perquè la cua era enorme.

Amb tot, a les 23.50h arribàvem a la terminal de Cancún i a les 23.55h arribava a l’hotel, doncs vaig buscar-ne un que fos ben a prop. Les valoracions a Booking no eren massa ones però potser per això em va semblar tant bé, doncs les meves expectatives eren molt poques, en canvi, l’hotel estava prou bé, no feia pudor com deien, ni la zona era tant insegura, les habitacions eren amples i tenia are condicionat les 24h del dia.

Vaig sortir a comprar aigua a l’OXXO obert més proper, vaig menjar-me un parell de sandwiches més de l’Emma a l’habitació i de seguida a dormir, doncs ja eren les 00.30h i l’endemà m’hauria d’aixecar cap a les 9h per tornar cap a l’aeroport.

I l’endemà, em prenia un cafè, em dutxava, em prenia un altre cafè mentre recollia lo poc que havia tret de la maleta i cap a les 10.20h del matí anava cap a la terminal d’autobusos de Cancún on a les 10.40h sortia el bus cap a l’aeroport.

A les 11.10h arribava a l’aeroport, facturava, m’acabava els sandwiches que m’havia preparat l’Emma i m’esperava pels patis exteriors de la terminal fins cap a les 13h que passava el control de seguretat sense cap problema per anar cap a la porta d’embercament. El control migratori ja me l’havia fet la pròpia aerolínia al facturar, per lo que tot va ser molt ràpid. Una anècdota que no em va fer massa gràcia, va passar quan la noia que revisava els passaports a l’inici del control de seguretat, va mirar una primera vegada el passaport, em va mirar a mi, per després mirar una segona vegada el passaport abans de dir-me. caramba, si que has cambiado.

Cap a les 13.30h començàvem a embarcar tot i que jo em vaig esperar a ser quasi dels últims ja que només portava la motxilla i per tant no tenia possibilitat de tenir problemes d’espai. és molest haver de facturar però almenys et permet embarcar sense cap pressa. Com a curiositat, un dels auxiliars va utilitzar la meva assafata per a deixar-hi les coses que utilitzava per als missatges de seguretat típics que es diuen en tots els vols.

El vol va anar molt bé i arribàvem puntualment a les 14.30h hora local a Ciutat de Guatemala. Tal com m’havia passat en la primera escala feia dos mesos, jo era quasi l’únic passatger que ja portava omplert el formulari migratori per lo que vaig passar el control molt ràpid, aconseguint que en menys de 10 minuts de baixar de l’avió ja estigués a la terminal.

Allà tocava buscar la manera d’anar a Antigua Guatemala, una ciutat a uns 30 quilòmetres de la capital i que te aquest nom justament perquè va ser la capital del país fins el 1773 que va ser destruida per un terratrèmol però que avui dia ja s’ha recuperat i és patrimoni de la humanitat.

Per Internet vaig llegir que des de l’aeroport es podien trobar transports privats compartits per entre 10 i 20€, per lo que quan vaig veure un stand que oferia taxis compartits per 20€ per persona fins a Antigua ja em va semblar bé i no vaig mirar més, tot i que crec que va ser un error, doncs crec que mirant i esperant una mica podria haver trobat un bus o furgoneta que per uns q80 em deixés al mateix lloc. En qualsevol cas, el preu que finalment vaig pagar, q160, estava dins el rang de preus acceptables i en menys de 15 minuts ja sortíem 3 americans i jo en un taxi en direcció a Antigua Guatemala.

En aquell moment encara no ho sabia, però aquell dia i l’anterior se celebrava a Antigua el Día de las Flores, una festa on pràcticament tots els carrers de la ciutat queden tallats al trànsit per tal que la gent surti a passejar adornades amb corones de flors. Una festa que m’hauria agradat veure però que no tan sols no vaig veure sino que en vaig patir totesles males conseqències.

D’entrada, un trajecte que no hauria d’haver durat més d’una hora es va allargar quasi 3 hores, doncs Antigua està a uns 40 quilòmetres de l’aeroport d’on sortia.

Abans d’entrar a la ciutat ja vam quedar aturats prop d’una hora, i a l’entrada, recorríem 100 metres en 10 minuts. Jo encara no sabia què passava però si que em vaig adonar que hi havia molta gent pel carrer i molts nens portaven una espècie de corona de flors al cap. A més, tampoc ho sabia però el meu hotel no estava a Antigua, sino al poble del costat que es diu Jocotenango, tot i que quedava a menys de 5 quilòmetres del centre d’Antigua, però en qualsevol cas, això feia que jo fos el que havia d’arriar més lluny dels 4 passatgers que anàvem en aquell taxi.

Després de més d’una hora dins d’Antigua havent avançat menys d’un quilòmetre, el taxista va anar per un carrer lliure fins arribar a algun punt prop del centre. Allà ens va proposar de deixar-nos i que anéssim caminant fins l’hotel o en tuk-tuk. Jo tardaria quasi una hora i mitja caminant per arriar a l’hotel, però quasi que era la millor opció, doncs amb otxe era inviable i amb tuk-tuk quasi que també, doncs no son tant strets com una moto cosa que els impedeix de circular entre els cotxes. Així que, essent ja les 18.30h i quasi fosc, em vaig omplir de forces, vaig agafar la maleta, ens vam acomiadar i vaig començar a caminar en direcció a l’hotel per intentar fer aquells 5 quilòmetres el més ràpid possible.

Un altre inconvenient era un dels grans atractius d’Antigua, els seus carrers i empedrats, i no només els carrers, sinó també la majoria de voreres. Això em complicava molt arrossegar la maleta, de fet en alguns punts era impossible i l’havia de carregar amb la mà, fent que tot el trajecte fos encara més cansat. Entre això, que era fosc, que no em coneixia el camí i que era ple de gent i cotxes, va ser realment tot un repte recòrrer aquells 5 quilòmetres fins l’hotel.

Però el pitjor estava encara per passar quan ja havia fet més de la meitat del camí però encara em quedava una mitja hora llarga per arribar. I és que entre la foscor i les irregularitats del terra, en un moment vaig voler voltejar un cotxe aparcat que bloquejava la vorera quan de sobte, i quan era a la vista de desenes de cotxes aturats en aquell carrer, vaig ensopegar amb encara no sé que del terra de tal manera que vaig sortir volant ben bé un metre i mig fins caure a terra per on encara vaig acabar arrossegant-m’hi mig metre més, provocant-me múltiples rascades ambdós genolls fins al punt que em regalimava la sang per les cames. A més, enllà on vaig caure era sorra per lo que vam quedar jo i la maleta ben plens de pols.

Com acostuma a passar en aquests casos, és més suportable el mal que la vergonya, així que em vaig aixecar tranquilament per seguir caminant carrer amunt fins que vaig girar una corva en què els cotxes d’abans ja no em veien per començar a cagar-me en tot i veure quanta sang sortia, que per sort no era molta. Cansat, suat, adolorit i ple de pols. Així és com hauria d’acabar aquells dos quilòmetres de trajecte que encara em quedaven fins l’hotel.

Finalment, a les 20h arribava a l’hotel Casa Miranda en una zona que, tot i que era molt segura, essent de nit i la primera vegada que hiera, la veritat és que no em feia cap gràcia. Es veia un barri molt apartat i solitari amb gossos abandonats que se m’acostaven potser estranyats de veure’m caminar per allà a aquella hora.

Tot i que el dia ja havia estat prou complicat, encara quedava viure una estona un tant esperpèntica amb la noia que em va atendre a l’hotel.

Aquella hora semblava que només estàvem ella i jo a l’hotel. Em va obrir la porta del carrer, li vaig dir que tenia una reserva i ens vam quedar mirant-nos a la cara uns segons fins que em va preguntar, pero va a entrar. Jo em vaig quedar una mica estorat perquè esperava que em digués alguna cosa abans, però en qualsevol cas vam entrar i vam fer el check-in. L a noia era jove i amable però semblava que anés fumada, en el sentit que parlava molt a poc a poc i pensava molt algunes respostes, com si li costés molt processar certa informació. No crec que anés fumada però en qualsevol cas ho semblava.

Finalment, li vaig preguntar on podia sopar o comprar menjar allà prop, i em va dir un super que quedava com a 15 minuts caminant, a la egada que em comentava que ells tenien servei de restaurant. Degut a lo cansat que estava i lo tard que ja era, vaig decidir sopar a l’hotel, on tenien 4 menús d’entre 25 i 30q. Més que sopars eren esmorzars, però tampoc tenia tanta gana com altres dies, suposo que pel cansament que portava i les ganes que tenia de dutxar-me i dormir, així que vaig demanar el menú anomenat típic que constava de truita, pinya, frijol i pa, tot plegat per 30q, uns 3,40€, més car que en un restaurant normal però encantat de pagar-ho per no haver de sortir a l’aventura a aquella hora.

A més del menú també vaig cmprar aigua per 5q, per lo que el total que havia de pagar eren 35q. Degut a què al pagar-li la reserva havia vist que no tenia massa canvi, li vaig voler facilitar la cosa donant-li 45q en comptes de 40, doncs jo li acabavavde donar un bitllet de 10q, entre d’altres, per pagar-li la reserva, per lo que sabia egur que pagant-li 45q em podria donar el canvi. Però al dir-li, la noia es va quedar mirant els bitllets un parell de segons per a continuació aixecar el cap amb uns ulls oberts com plats per mirar-me fixament durant quasi 10 segons, 10 segons de silenci absolut mirant-nos als ulls durant els quals no sabia si estàvem jugant a veure qui riu l’últim. Finalment, i veient que no deixava de mirar-me amb aquells ulls tant oberts, li vaig dir, o si quiere le doy solo los 40q. Aleshores va tornar a mirar els bitllets semblant que li tornava la connexió i va dir, ah claro, 30 de la cena más 5 del agua, le tengo que dar 5q de cambio. Vaig respirar tranquil acompanyant-ho d’un, correcto. Menys mal vaig pensar. Em va donar el canvi i em va acompanyar a l’habitació.

L’hotel era realment bonic amb un estil colonial, patis interiors, terrassa amb vistes al volcà i habitacions àmplies i amb TV. Vaig deixar les coses i al cap de pocs minuts la noia em va pujar el menjar deixant-lo a una de les taules de fora, doncs les portes de les habitacions donaven directament al pati interior on, per cert, s’hi podia fumar.

Val a dir que, després del llarg dia, la llarga caminada i l’estranya arribada a l’hotel, aquell sopar en aquella terrassa va ser glòria per a mi. Vaig pensar, no podia estar en un lloc millor.

I així acabava el trajecte de dos dies des de Tuxtepec, Mèxic, fins a Antigua Guatemala. Després d’haver aconseguit arriar bé, haver menjat i gràcies a lo còmode que era el llit, aquella nit vaig dormir 11h seguides.

Skip to content