Cap a les 4 del matí ja estava despert. En els 3 dies que havia estat a Boston havia dormit una mitja de 9 hores diàries i tenia la sensació que encara necessitava dormir mes, almenys descansar, doncs ja em vaig aixecar que encara em feia mal el genoll dret, un dolor que portava arrossegant des del dia anterior simplement de tant caminar.
El vol cap a Nova York sortia a les 11h per lo que tenia previst sortir de l’apartament cap a les 7h. Mirant a Moovit no hauria de tardar mes d’una hora i mitja en arribar-hi. Com ja era habitual, em vaig preparar un cafè, vaig escriure el diari, vaig mirar correus i vaig guardar be la ruta fins a l’aeroport de Boston i també la ruta des del aeroport JFK a l’apartament que havia llogat a Newark.
Després de dutxar-me vaig acabar de preparar la maleta i com ja m’esperava, apart que és algo que em fa molta mandra, sempre tardo mes del previst. Per lo que vaig acabar sortint de l’apartament cap a les 7:30h. Em vaig acomiadar del gat, que en aquell moment era l’únic que estava despert i vaig anar cap a la parada de bus que em quedava a menys de 5 minuts caminant de l’apartament. A diferència dels dies anteriors, aquell no feia tant de sol i fins i tot, almenys a aquella hora, feia una mica de fred i tot.
El bus va passar just a l’hora que indicava Moovit. És simplement una passada. I un cop a dalt del bus és una passada com va seguint el recorregut exacte i arriba quasi a l’hora exacte que indica. Que fàcil és així i com ho feia abans sense aquestes aplicacions? Sembla mentida el que hem arribat a fer i ara pensem que seriem incapaços de fer sense el mòbil.
Aquest cop ja tenia l’import exacte de $2 per pagar per lo que per primera vegada vaig pagar un bus de Boston tot i que aquell ja era el tercer en el que pujava. Les altres dues ocasions, el xofer i la xofer em van deixar pujar gratis per no portar l’import exacte. A qualsevol altre ciutat m’haurien fet baixar de mala manera.
Vaig haver de baixar a la parada de Ashmont on hi havia la parada de metro que havia d’agafar per seguir el camí. De seguida vaig trobar la línia que indicava Moovit, vaig comprar el bitllet per $2,75 i amb el que ja podria arribar fins l’aeroport, doncs el tram final es feia amb el bus de l’aeroport el preu del qual ja quedava inclòs en el bitllet de metro.
Tot el trajecte va anar molt be, res es va endarrerir, no em vaig perdre ni liar enlloc, el bus de l’aeroport, SL1, va passar a l’hora, i va arribar prou ràpid a l’aeroport. A mes el camí ja mes o menys me’l coneixia, doncs estava fent quasi el mateix que havia fet a l’anada.
Cap a les 9:15h vaig arribar a l’aeroport. No havia de facturar i el check-in ja l’havia fet el dia anterior, per lo que tenia temps per fumar tranquil·lament i anar cap al control de seguretat, doncs fins les 11h no sortia el meu vol. Encara estava plovisquejant i el dia era gris, ben el contrari dels 3 dies passats que havia fet mes sol i mes calor del que m’esperava.
Al control de seguretat hi havia mes gent del que m’esperava. Era el primer vol que agafava a EEUU en aquell viatge, per lo que havia de canviar el xip. Allà creuen que tots els passatgers son potencials terroristes, iq ue qualsevol cosa que portis a les butxaques, encara que sigui el passaport, pot ser un artefacte explosiu. Tot plegat fa que els controls de seguretat s’allarguin mes que a Europa.
Primer de tot vul dir ue estic fartdels controls de segureta a EEUU. Portant exactament el mateix i fent exactament el mateix, a Europa puc passar un control a un aeroprt amb relativa facilitat pero a EEUU és un suplici, estan tarats. Vaig treure el portàtil de la maleta, em vaig treue el cinturó, les sabates, el liquids en potets i en bossa herètica, tot. Només em vaig deixar elpassaport a la butxaca. Doncs per aquest error, em van haver de fer un registre quasi complet fins a tal punt que fins i tot em van proposar d’anar a una habitació, increíble. Els vaig dir que no,q ue me registressin allà i que acabessim ràpid.Doncs be, em van fins i tot mirar si tenia restes de drogues, nomes per portar el passaport a la butxaca mentre passava per l’escàner, estan com una puta cabra.
Jo vaig treure tots els cables, portàtil, mòbil, etc de la maleta. Em vaig treure el cinturó i les sabates. No portava res metàl·lic a sobre. Doncs no va servir de res. Em vaig deixar el passaport a la butxaca per si me’l demanaven i allò va fer que a l’escànner s’hi veiés alguna cosa rara i ja m’haguessin de fer un registre complet. És increíble lo flipats que son els americans i de lo poc que serveix moltes de les coses que fan. Suposo que és perquè aquells controladors no tenen prou capacitat com per saber què és el que funciona i que el que no a al seva feina, simplement fan el que els hi diuen sense ni adonar-se quan un procediment ha quedat obsolet. En fi, per això estan allà fent allò…
En qualsevol cas, amb mes o menys rapidesa vaig passar el control després que haguessin comprovat que el passaport era un passaport normal i no pas un detonador.
El vol va sortir a l’hora prevista sense cap problema. El que em va sorprendre va ser l’avió. Era un avió molt petit, de fet només tenia 2 seients per fila en un dels costat i un de sol per fila a l’altre. A mi em va tocar al costat on estaven els seients sols, per lo que tenia finestra i passadís!
De fet l’avió era així perquè el trajecte era molt curt i que la majoria de gent no feia en avió, sino en autobús. Jo no ho havia mirat i directament vaig reservar un vol, tot i que mes tard em vaig enterar que el bus és mes barat i pràctic, doncs tot i que tarda una mica mes en arribar, va de centre a centre de la ciutat. En qualsevol cas vaig poder volar en un tipus d’avió en el que no havia pujat mai.
El vol va anar be i vam arribar puntualment a Nova York. Encara no eren ni les 13h per lo que tenia bona part del dia per visitar Nova York ja el primer dia. La veritat és que tenia moltes ganes de visitar aquesta ciutat i era un dels punts mes importants d’aquest viatge. Quan vam aterrar a Nova York només podia pensar en què per fi era en aquella ciutat i que la recorreria de dalt a baix durant els propers 7 dies. Estava realment emocionat.
Vaig sortir de l’aeroport molt ràpid, amb el pas accelerat i sense parar-me, de fet com faig sempre, fins la sortida. Lo bo en aquella ocasió era que venia d’una altra ciutat americana per lo que no vaig haver de passar pels pesats controls migratoris d’EEUU. En menys de 5 minuts ja era fora de l’aeroport.
En aquell moment just trepitjava sol neoyorqués per primera vegada i va ser una primera imatge una mica rara i diferent a qualsevol imatge quan surts d’un aeroport. La sortida era petita i donava a un carrer molt petit quasi sense trànsit i amb molt poca gent. A mes, a uns 10 metres ja hi havia les escales d’un pont per creuar un pàrquing cosa que feia que quasi no es veiés ni el cel. Era una sortida ben estranya, petita i solitària i mes tenint en compte que era a l’aeroport JFK. Potser justament per això era així, perquè l’aeroport és tant gran que deu tenir desenes de sortides.
Per fi havia arribat aquell moment tant esperat, trepitjar Nova York. Era una gran satisfacció i mes encara pel fet de que tot plegat ho estava fent tot sol, tant la preparació del viatge com l’execució, i de moment tot anava tal com estava previst.
El pont que creuava aquell pàrquing era per anar a l’Airtrain, un tren elevat que recorra les 8 terminals de l’aeroport en forma de cercle. A diferència de Boston on vaig poder anar de l’aeroport a l’apartament en transport públic sense pagar res, aquí a Nova York ja s’havia de pagar per tot. Només l’Airtrain ja eren $6. El pots agafar tantes vegades com vulguis per anar entre terminals, pero a la que el deixes per passar al metro, allà el claven els $6 mes el bitllet del metro.
A l’Airtrain ja vaig treure la càmera, doncs es tenien unes bones vistes de les immenses pistes de l’aeroport. Aquest tipus de tren ja els vaig veure a ciutats com Miami, pero sempre és divertit pujar-hi, tant perquè van elevats com perquè van sense conductor podent-te posar davant de tot i tenir una perspectiva única.
Quan vaig arribar al metro ja vaig comprar la Metrocard per una setmana. Aquesta targeta és com un abonament pel metro que permet fer tants viatges com vulguis durant 7 dies, just els dies que jo hi estaria. El cost era de $33 pero sortia a conta només que es facin mes de 13 viatges, algo que estava força segur que passaria. Així que vaig provar la targeta per pagar directament a les màquines i cap problema. Mentre altres turistes no sabien com pagar o no els acceptaven les targetes, jo amb la meva Revolut vaig pagar en un moment i a un millor canvi que els altres, segur.
Havia d’anar fins a Newark, una ciutat a uns 20 km de Nova York i on havia llogat l’apartament. Tot iq ue sembli lluny, no ho era, sobretot perquè la connexió era boníssim. Un tren anava des del World Trade Center a Newark en uns 25 minuts, menys temps que des de certes zones de la mateixa ciutatd e Nova York. Però degut a què tot just eren les 13h i anar fins l’apartament per després tornar era massa viatge, ja vaig decidir anar a veure la primera gran imatge de Nova York de camí a l’apartament. Tenia pensat anar a prop del pont de Brooklyn, a Brooklyn Heights i el Waterfront on hi ha un mirador espectacular de Manhattan on es pot veure un skyline de la ciutat únic. Vaig triar aquest lloc perquè quedava força enmig de tot el camí que havia de fer fisn l’apartament i era un dels llocs que volia veure pero que a la vegada quedaven lluny de la majoria de llocs que volia veure, que eren a Manhattan és clar. El probelma era que havia d’anar arrossegant la maleta i plovisquejava, però tot plewgat era lo de menys, sincerament, em moria de ganes d’arribar al mirador.
El funcionament del metro de Nova York és força diferent al que estem acostumats a Barcelona. Allà per una mateixa via hi poden passar trens de vàries línies i una mateixa línia te trens semidirectes i altres que paren a totes les parades. Per tot plegat, quan arriba un metro, t’has d’assegurar be que sigui de la línia que vols i que pararà allà on vols baixar. Jo ja havia mirat abans de sortir de Boston les indicacions per arribar a Brooklyn Heights, pero em vaig equivocar en el primer tren que vaig agafr. Per sort, quan nomñes portàvem una parada, un senyor li va estrenyar que agafés aquell metro, no se ven be perque, pero suposo que anava a un lloc podc habitual per un turista recent arribat, aixíq ue em va preguntar on volia anar i al contestar-li em va dir que baixés i que em fixés be en la lletra del tren abans de pujar-hi, és a dir, crec que havia agafat un tren semidirecte qe no pararia on volia anar. En qualsevol cas vaig baixar a la sehüent parada i vaig agafar el tren corrrecte.
Un altre dels motius pel qual vaig decidir primer anar al pont dfe >Brooklyn va ser perquè la mateixa línia de metro que surt de JFK em deixava molt a prop del mirador, de fet estava a tan sols uns 5 minuts caminant, per loq ue el trajecte va ser llarg, uns 40 minuts, pero molt fàcil.
Quan vaig sortir de l’estació de metro mes pròxima a Brooklyn Heights per fi vaig caminar pels carrers de Nova York. Aquest era relament el meu primer contacte real amb la ciutat i la veritat és que la impressió va ser bona. Nova York no destaca per la seva neteja i conservació, pero aquella zona la veritat és que estava ben conservada, neta i tranquila, tot lo contrari del que t’esperes de Nova York.
Vaig mirar a Google Maps on stava exactament i com arribar al mirador. Em va costar una mica trobar el camí exacte perquè estava ple de camins peatonals que travessaven un petit parc i s’anava enfilant per arribar al mirador, per loq ue cosdtava una mica saber si anaves be o no, pero ràpidament vaig trobar el camí i mentre anava pujant i caminant cap al mirador, entre els arbres ja es podia distingir una mica el One World Trade Center. Pero va ser en 10 segons quan vaig alucinar, doncs de cop vaig superar tots el obstacles visuals i just davant meu tenia una de les imatges mes típiques de Nova York. Va ser increíble. Veure allò per primera vegada és realment impactant. És molt gratificant quan et trobes davant d’algo que has vist en imatges desenes de vegades.
Vaig quedar-me 2 o 3 minuts allà pal plantat amb tot Manhattan davant meu admirant tots aquells prodigis d’enginyeria, cadascún mes espectacular que l’anterior. És impossible fer-se una idea real de la gran illa de Nova York fins que la tens davant. El OWTC és tant alt que en aquell moment que plovisquejava, la part superior quedava tapada pels núvols. Quan vaig reaccionar vaig caminar una estona pel mirador i arribant fins abaix on ja hi havia la vora del riu (molt a prop d’on acaba el pont de Brooklyn).
Abaix hi havia molta gent fent footing, passejant, comprant, etc. És una zona amb un passeig molt ample, just al costat del riu, sense cap carrer (no se sent ni un cotxe) i amb tota la vista de Manhattan a l’altra banda del riu. És realment un lloc perfecte per passejar-hi un dissabte al matí.
Vaig estar una bona estona a Brooklyn Heights ja que no podia deixar d’admirar les vistes i perquè no tenia prevista cap mes visita aquell dia, només arribar a l’apartament i comprar menjar,així que, tot i que anava amb la maleta, hi vaig estar passejant com un neoyorquí mes, connectant-me a alguna xarxa wifi gratuita i enviant ja fotos del que veia a la familia. Tot iq ue no aniria enlloc mes, siq ue veuria el WTC i la famosa estació de Calatraba, docns era just allà on havia d’agafr el tren a Newark, per loq ue cada dia passaria almenys dues vegades just per sota del OWTC. Que mes es pot demanar…
Al cap de quasi dues hores passejant per Brooklyn Heights i als voltants, vaig tornar cap a la parada de metro on havia baixat per seguir el camí cap a l’apartament. Havia d’agafar el metro i fer transbord a l’estació del WTC per agafr el tren fins a Newark. El metro que agafaria aniria des de Brooklyn fins a Manhattan, i la pregunta que em feia és com hi aniria, doncs al mig hi ha un riu, i la resposta és, pel pont de Brooklyn, per on hi poden anar tambñe els cotxes i vianants. Acabava d’arribar a Nova York i estava aprofitant un trajecte com mai.
Per la falta d’Internet, cada vegada podia mirar menys Moovit i vaig haver de mirar els mapes del metro. Tot plegat és mes complicat pero per sort els mapes estan ben explicats. El problema amb el metro de Nova York, és que a diferència del metro de Barcelona, no totes les entrades a una estació et permetn agafar ambdues direccions de la línia, sino només una, per loq ue si t’equivoques d’entrada has de sortir i entrar per l’altra, pagant de nou un viatge. Això ñes el que em va passar pero per sort ja tenia la Metrocard que pots fer tants viatges com vulñguis.
Seguint el mapa i els cartells vaig baixar a la parada que em deixava mes a prop del OWTC on havia d’agafar el tren. Quan vaig sortir de l’estació trepitjava per primera vegada Manhattan. El OWTC que abans havia vist des del mirador, ara el veia sobresortint entre els edificis que tenia davant meu. Havia d’arribar fins l’estació que està just al costat del OWTC, per lo que simplement havia d’aixecar el cap i anar cap allà. La punta del OWTC es veu des de tot arreu i serveix com a punt de referència.
Finalment vaig arribar a un carrer on ja veia quasi tota la torra sencera. Vaig accelerar fins arribar als peus de la torra, on hi ha l’estació de Calatraba i tota la plaça del WTC. Per fi tenia espai per admirar completament el OWTC quasi des dels seus peus. Evidentment ja en aquell moment em vaig fer el típic selfie amb la torra darrere. Estava just davant del WTC, lloc privilegiat de Manhattan i que seria un lloc per on hi passaria almenys dos cops al dia, doncs era just allà on havia d’agafar el tren cap a l’apartament.
Quan ja vaig haver admirat el OWTC una bona estona, vaig entrar a l’estació per agafar el PATH, una empresa de ferrocxarrils que fa trajectes entre els estats de Nova York i New Jersey. Quasi l’última parada d’una de les línies, la vermella, era la ciutat de Newark, ciutat on havia llogat un apartament. Aquell tren em deixaria a Newark en uns 20-25 minuts.
Quan vaig entrar a l’estació em vaig quedar parat. Des de fora ja es veia espectacular, pero és que des de dins sembla una altra, és al·lucinant. De fet em feia creus que allò ho hagués dissenyat en Calatraba. Nomñes entrar queda sota teu tot el vestíbul qu és inmens. Vaig baixar i vaig començar a mirar cartells que assenyalessin el PATH. Vaig anar seguint fins creuar tot el vestíbul i veure una zona tancada on per accedir-hi s’havia de passar el bitllet. Eren les comportes del PATH.
Vaig anar a les màquines a comprar el bitllet i em vaig decidir per comprar bitllets individuals, doncs els abonaments no em sortien a conta, o be perque eren massa viatges o be massa cars. Així que vaig comprar el bitllet senzill per $2,75. A diferència dels trens de Renfe, en les comportes del PATH, els bitllets senzills se’ls queda la màquina quan passes. I em va semblar que molta gent espera a que surti, perquè jo vaig fer-ho fins que un noi de l’estació em va dir que no sortiria, pero ho va dir com si fos algo que digués molt sovint. Li vaig preguntar a aquell noi mateix per quina de les 6 vies que hi havia pel PATH passaria el que va a Newark a lo que em va assenyalar la via 6. Vaig baixar-hi i en 5 minuts va arribar el tren.
L’estació era molt nova pero els trens no. De fet crec que son els mateixos que en el metro, son iguals. Durant els primers 5 minuts se circula per sota terra fins sortir de Nova York que ja va per fora, per lo que el trajecte no es fa gens pesat. Les afores de Nova York, com totes les afores, son lletgíssimes, ple d’indústries, rius contaminats i vies de tren. Pero un cop passat ja s’arriba a New Jersey.
Quan estava a punt d’arribar a Newark eren les 16h aprox. Ja havia aprofitat mes de dues hores per fer un parell de visites i no volia arribar massa tard a Newark, doncs havia de trobar l’apartament i buscar algun lloc on comprar algo de menjar abans de que es fes de nit.
A Newark hi baixa molta gent. És l’última parada d’aquella línia i és una ciutat on hi viu molta gent que treballa a Nova York, doncs la connexió ñes molt bona pero els preus dels habitatges son molt mes baixos. Així que poc a poc vam anar sortint tots de l’estació mentre jo anava seguint els cartells que indicaven la Bus Station, doncs el propietari de l’apartament em va recomanar agafar un bus des de l’estació del PATH fins l’apartament.
En aquell moment pero, ja em vaig adonar d’algo que mes tard m’acabaria sorprenent encara mes. Fins aleshores, tant a Boston com a Nova York, pràcticament s’hi veien el mateix número de blancs que de negres, pero a Newark tot eren negres. De fet, quan finalment vaig arribar a la parada d’autobús, va ser quan em vaig adonar que era, literalment, l’únic blanc.
La parada d’autobús està tocant a l’estació de tren i els horaris estan molt ben senyalitzats i els autobusos perfectament identificats, per lo que no vaig tenir cap problema en saber quin agafar. Prèviament ja havia mirat a Moovit quina línia de bus agafar junt amb les indicacions del propietari de l’apartament. Al cap d’uns 10 minuts va arribar el meu bus i en menys de 10 minuts mes ja vam arribar a la parada que havia de baixar. El bitllet em va costar $3 pero crec que va ser perquè no li vaig dir be on anava, ja que en dies posteriors em costava $1,75. En qualsevol cas, el bus em deixava a pocs metres de l’apartament, en una zona de Newark força allunyada del centre. Era el típic barri de cases unifamiliars amb escales davant i sense jardí. Dit així podria semblar un barri benestant, pero la veritat és que era un barri força marginal, el típic barri de negres perifèric amb brossa per tot arreu, els carrers plens de forats i les cases molt deteriorades.
Em vaig dirigir cap on em marcava Google Maps fins que vaig veure el que semblava l’apartament. Era una casa de 3 plantes que es veia molt gran cosa eu em va estranyar perquè el que jo havia llogat no era tant gran, a mes a la porta hi havia dos negres fumant marihuana, de fet l’olor ja em va arribar uns 20 metres abans. Al veure els dos negres a la porta vaig suposar que m’havia equivocat i vaig seguir caminant, pero segons Google Maps m’estava allunyant, per lo que semblava que era la casa on estaven fumant porros. Hi vaig tornar i vaig preguntar als dos fumetes si algú era en Mario, que era el contacte que apareixia a Airbnb. Aleshores un d’ells va contestar: Airbnb? A lo que vaig respondre afirmativament mentre pujava les escales a l’hora que pensava, on m’estic fotent?
Semblava que la casa era aquella pero encara no entenia que hi fea allà tanta gent si l’apartament que havia llogat era individual, i quan vaig entrar a la casa ho vaig entendre. estava totalment dividida en apartaments, almenys n’hi havia 9 dividits en 3 plantes. Els dos fumadors em van obrir la porta molt amablement i van seguir amb lo seu, jo vaig entrar intentar cercar la porta que posés 1C, doncs això deia a Airbnb. Pero a les portes no hi havia res, així que vaig intentar deduir quin seria l’apartament 1C. Vaig pensar que seria un d’aquella primera planta i vaig contar 3 portes des de l’entrada (n’hi havia 4) i vaig picar-hi. Al no contestar ningú vaig pensar que potser estaria oberta, així que vaig fer un moviment instintiu de girar el pany i la porta, sorprenentment, es va obrir. Vaig pensar que potser deixaven la porta oberta quan havia d’arribar algú, així que vaig entrar-hi. Era tot fosc i feia molt mala olor. Vaig resseguir les parets del costat amb les mans per a cercar un interruptor sense aconseguir-ho. Em vaig girar per sortir de nou, doncs no hi veia gens, i al girar-me vaig veure els ulls brillants d’un gat que m’estava mirant fixament. Per poc m’agafa algo. Vaig sortir ràpidament tancat la porta i resant perquè els habitants no s’haguessin assabentat de res.
En aquell punt ja vaig haver de treure el telèfon i llegir be tots els missatges d’en Mario. Hi deia que al arribar m’havia de posar en contacte amb ell perquè em donés el codi de la porta (totes les portes tenien un pany amb codi), pero clar, jo en aquell moment no tenia connexió a Internet. En aquell moment es va obrir la porta de l’apartament on m’havia colat i va sortir una noia, negra clar, d’entre 35-40 anys preguntant-me si passava algo. Li vaig dir que era d’Airbnb i que estava intentant contactar amb en Mario. Ella va assenyalar la porta del costat, la quarta d’aquella planta, així que vaig intentar obrir-la pero era tancada. En aquell moment vaig tenir la gran idea d’intentar connectar-me al wifi de l’apartament, doncs en un dels missatges ja havia deixat la contrasenya del wifi. La vaig trobar i m’hi vaig connectar, almenys ja tindria internet per contactar amb en Mario.
Li vaig enviar un whatsapp dient-li que ja estava a la porta i que em donés la contrasenya mentre anava passant gent que em miraven estranyats. Jo allà de peu recolzat a la paret amb el mòbil a la mà esperant una resposta que no tenia ni idea si arribaria ni com seria, ni on dormiria aquella nit. Només veia negres fumant porros passant amunt i avall d’aquella casa amb 8 o 10 apartaments apilats. Per sort a mi no em deien res, em deurien veure com un semblant, sino que hi feia algú allà? De fet, aquesta gent poden ser perillosos si te’ls trobes de nit a un carrer solitari, pero els mes agradables si la teva situació personal és igual a la seva, i en aquell moment, ho era.
Al cap d’uns 10 minuts va contestar una noia dient que en Mario no hi era pero a la vegada donant-me tota l’informació que necessitava. De fet em va donar dos codis, cosa que en aquell moment no entenia. Amb tot plegat ja havia passat quasi una hora des de que havia arribat a la casa, l’arribada a un apartament mes caòtica que havia tingut fins aleshores. En el whatsapp m’indicaven que la porta on havia de posar el primer codi era la quarta de la planta on era, just la del costat a la que havia entrat i on la noia que n’havia sortit havia assenyalat. Semblava que els residents d’aquella casa ja sabien on s’allotjaven els de Airbnb, doncs es veia clarament que allà hi havia gent vivint i gent llogada per Airbnb. Així que vaig posar el codi i la porta es va obrir. Hi havia unes escales molt cutres que baixaven al que semblava el sótano de la casa. Un cop abaix hi havia un petit replà amb 3 portes, cada una d’elles era un apartament. I allà si vaig veure que una d’elles posava 1C. Per fi havia trobat el meu apartament. vaig introduir el segon codi i la porta es va obrir. Perfecte, havia costat pero ja era dins l’apartament, i de fet, era tal com es veia a les fotos.
Vaig deixar les coses, vaig mirar per sobre l’apartament que estava molt net i be i em vaig cercar a Google Maps algun supermercat a prop per anar a comprar alguna cosa per menjar i així sopar ja a l’apartament. Entre unes coses i altres ja eren quasi les 19h i volia anar a comprar abans de que es fes fosc, doncs no em coneixia la zona i no sabia si podia anar tranquil·lament per aquell barri un cop fos de nit.
Així qye ràpidament em vaig buscar un súper, semblava que n’hi havia un parell a uns 10 minuts caminant i em vaig decidir pel que semblava el que estava mes a prop i obert, doncs era dissabte i no tot estava obert. Vaig agafar lo just, de fet no vaig ni agafar el mòbil, doncs vaig memoritzar el camí fins el súper ja que era fàcil de recordar degut a què aquell barri era força quadriculat i els noms dels carrers anaven per números, per loq ue orientar-se semblava fàcil.
Al sortir de l’apartament molts ja em saludaven, doncs havia estat tanta estona allà enmig de tothom que ja em tenien vist, de fet alguns em preguntaven si ja havia pogut entrar, alo que contestava que si i que gràcies a tots, doncs una m’havia ajudat i els altres m’havien mostrat cert suport al veure’m allà desemparat davant una porta tancada.
Encara era de dia pero ja s’estava fent fosc, així que sense perdre ni un minut vaig anar pels carrers que poc abans havia memoritzat. El súper era a uns 10 minuts pero va ser fàcil trobar-lo. La bona sorpresa va ser que a part del súper també hi havia una espècie de burguer independent al costat, lo dolent és que aquella zona semblava el lloc de reunió de bandes de negres, cada un amb mes mala pinta que l’anterior.
Sempre he dit que rarament algú t’intentarà fer res allà on viu i mes si considera que tu també vius allà. Si han de delinquir ho fan fora del seu barri i no a algú a qui considerin veí seu. Per lo que sense mostrar cap por i amb el cap ben alt, vaig creuar tota la banda mirant sempre endavant fons entrar al súper. Si que notava que mentre passava es feia cert silenci, pero només perquè molta gent no vol que escoltis el que diuen. En qualsevol cas era la típica imatge de barri marginal amb bandes afroamericanes que feien cert respecte.
El súper era molt petit i no hi vaig trobar res que m’anés be per sopar. Només vaig comprar-hi llet, patates i aigua. Pero al costat hi havia el burguer i allà si que vaig comprar-hi el sopar, un menú de 6 nuggets amb patates. A Boston no ho havia vist enlloc, pero allà, als dos únics comerços als que havia entrat tenien un vidre de seguretat. De fet no es podia tocar el venedor ja que quedava darrere d’un conjunt de vidres que permetien passar els productes comprats fent certa maniobra pero en canvi era molt difícil poder, p.e., apuntar al venedor amb una pistola. Tan el súper com el burguer ho tenien.
Quan vaig sortir, i ja em menjar a la mà, ja semblava un resident 100%. Ja ningú em mirava raro, era un mes.
Eren les passades les 19h i ja s’estava fent fosc, de fet en 10 minuts ja seria fosc del tot, així que vaig accelerar per arribar a l’apartament, doncs havia deixat el mòbil a l’apartament i hi havia perill real de que em perdés. De totes maneres el camí era fàcil. En un moment em vaig equivocar de carrer pero per sort estan numerats i de seguida em vaig ubicar arribant a l’apartament amb prou facilitat per ser la primera vegada que em movia per aquella ciutat.
Quan vaig arribar a l’apartament seguien els negres fumant a la porta pero jo ja vaig passar com un mes, saludant a tothom i anant directament cap al meu apartament. Només arribar vaig sopar, doncs portava tot el dia sense menjar res, de fet en aquell moment, portava unes 30 hores sense menjar, doncs el dia anterior només vaig menjar un cop pel matí, tot plegat degut a les intenses jornades que estava duent a terme, de fet aquell dia ni m’havia parat un sol moment, des de la sortida de Boston a l’apartament passant per Brooklyn Heights i el WTC. Així que vaig menjar tot el menú mes la bossa de patates.
Ja tenia el dia fet i tot havia sortit perfecte, tot i que durant el transcurs del dia hi havia hagut alguna situació sense mes transcendència pero que farien que aquest dia el recordés durant molt de temps. Només vaig acabar de preparar l’itinerari de l’endemà que, igual que tota la setmana, seria molt complet. Tocava anar a dormir aviat i despertar-se aviat, per lo que a les 21h ja estava dormint.