Vam quedar per esmorzar cap a les 6:30h ja que volíem marxar a les 7 del matí cap a Cusco d’on ens separaven 400 km i 7 hores de trajecte. Jo com sempre em vaig despertar unes dues hores abans, per lo que abans de les 5 ja estava despert i intentant esbrinar com funcionava la dutxa. Ja sortir del llit va ser un suplici, doncs passar de l’escalfor de 20 kg de mantes al fred insoportable de l’habitació (recordo, cap tipus de calefacció) va ser duríssim. Pero el pitjor va ser arribar a la dutxa, engegar-la, esperar i comprovar que només sortia aigua gelada. I això tenint en compte que jo no portava pijama i a l’habitació feia quasi tant fred com a fora que era molt. La dutxa era elèctrica, semblava que te nia una resistència que escalfava l’aigua abans que sortís. Vaig veure que hi havia una espècie de diferencial que vaig canviar de posició unes quantes vegades provant si escalfava o no, pero l’aigua només sortia gelada, allò no escalfava absolutament res. A mes, conforme deixava caure aigua aquesta cada vegada sortia mes i mes freda. Així que veient que m’estava quedant glaçat i que allò no millorava, vaig omplir-me de valor i em vaig mig dutxar amb aquella aigua, sense posar-m’hi sota del tot per no morir-me pero si netejar-me prou be. Tot plegat va ser un suplici molt important ja de bon matí.
Com cada matí vaig escriure el diari, no vaig mirar correus perque no hi havia cap xarxa WIFI en kilòmetres i vaig preparar-ho tot. No eren ni les 5:30h que vaig anar a mirar si el pare ja estava despert ja que com altres vegades m’havia deixat el cable del carregador del mòbil al cotxe i ja em quedava sense bateria (cada dia durava menys). Ja estava despert per lo que vaig anar a buscar el cable i de pas deixar part de l’equipatge. El gos del veí ja em va venir a saludar, el pobre dormia allà fora amb les gallines amb el fred que feia. JA es veia algun raig de llum a l’horitzó despuntant just per sobre del llac Titicaca. Una gran imatge per començar el dia.
Vaig tornar a l’habitació i vaig seguir escrivint el diari fent temps fins les 6:30h que havíem quedat per esmorzar. A les 6:20h ja vaig acabar de portar tot l’equipatge al cotxe i ja vaig veure com sortien de casa en Ricky i el noi i la noia que l’ajudaven amb cassoles i plats, ja ens portaven l’esmorzar! Així que vaig deixar-ho ja tot guardat al cotxe i cap a esmorzar.
Ja ens havien preparat la taula i ens varen servir. Aleshores vam veure que ens havien preparat el mateix tipus d’esmorzar que ja havíem menjat de camí allà, una sopa de carn, pa amb melmelada i te. Així que vam suposar que aquell era l’esmorzar típic de la zona. Tot i que un esmorzar així tot just una hora després de llevar-me, en circumstàncies normals, no m’hauria menjat mai, allà, de viatge i a 4000 metres d’altitud em vaig acabar la meva sopa, el meu pa i part del pa del pare. A mes tot tant calent entrava perfecte per contrarrestar aquell fred que feia a tot arreu. El pare ja es va prendre el seu primer te de coca del dia, jo el cafè i en acabat ja vam sortir de la casa per acomiadar-nos i marxar.
El sol ja havia sortit força pero encara il·luminava només a mitges les muntanyes i l’aigua permetent encara gaudir d’una visió inigualable. Ens vam acomiadar d’en Ricky que ens va desitjar molta sort en el nostre viatge d’una manera una mica mística i rara, pero en qualsevol cas molt sincera. I així es va acabar la nostra visita al llac Titicaca i començava el nostre trajecte cap a Cusco.
Semblava que aquest trajecte no seria tant dur com l’anterior que vam haver d’anar per caminets de pedres durant alguns kilòmetres. Mirant a Google Maps semblava una carretera mig asfaltada, pero en fi, a Perú això no es podia saber fins que t’hi trobaves. De fet encara érem a Puno, la ciutat mes important de la zona i a només 13km de Chucuito, que ja vam tenir el primer problema. Anàvem per una espècie de rondes que rodejaven Puno per tal de poder creuar-la amb certa rapidesa. Pero en una cruïlla s’havia de fer una maniobra una mica estranya per seguir per la ronda en comptes de girar a la dreta que era lo mes normal en aquella situació. I clar, el pare al ser la primera vegada que anàvem per allà i ambla de cotxes que passaven no va fer be la maniobra i vam haver de girar a la dreta que era lo mes fàcil. El problema va ser tornar a aquell punt. Vam seguir les indicacions de Google Maps que bàsicament ens feia donar la volta a la illa i tornar a la mateixa cruïlla. Pero clar, donar la volta a la illa significava baixar i pujar, i allà baixar i pujar era fer-ho sobre una muntanya de pendent pronunciadíssim, per lo que quan anàvem per la meitat del carrer que feia la pujada el cotxe per poc es para. Allò no era una pujada, era una animalada. El pare va apretar al màxim l’accelerador, les rodes lliscaven sobre la sorra i el cotxe cada vegada anava mes poc a poc. Jo evidentment no deia res pero quasi que ja donava per segur que ens quedaríem a la meitat d’aquell pendent, i de fet per poc va ser així. Va aconseguir arribar fins a dalt de miracle, un parell de metres mes i no crec que haguéssim arribat. EL que em va sorprendre mes és que en aquell carrer hi havia cotxes aparcats!
Fins cap a les 11 del matí vam anar fent camí sense mes problemes, vam posar gasolina i de passada vam netejar una mica el cotxe, doncs ja l’havíem de tornar aquell dia i estava ple de pols. Pero en un punt la carretera creuava una població que era força gran tenint en compte que veníem de Chucuito que eren 4 cases. De seguida ens vam quedar mig parats degut al trànsit que hi havia. Anàvem circulant per un carrer fins que li vaig dir al pare que es preparés que a la pròxima havíem de girar a l’esquerre. Pero quan vam arribar a la cantonada sorpresa, hi havia un mercadillo gegant que bloquejava el carrer per on havíem d’anar. I no només aquell carrer, el mercadillo era tant gran que ho tapava tot, tot el centre d’aquella ciutat que havíem de travessar estava plagada de tendetes que feien quasi impossible circular per allà. Li vaig dir al pare que seguís recte i que Google Maps ja ens donaria una altra ruta, pero el camí alternatiu que ens va indicar també estava bloquejat per botigues del mercadillo, i de fet miràvem on miràvem només veiem mercadillo. La cosa començava a pintar malament.
La qüestió era intentar creuar la ciutat fins a reenganxar-nos de nou a la carretera per la que havíem vingut.Google Maps així ho intentava pero els carrers estaven tallats, algo que evidentment Google no podia saber, per lo que contínuament ens veiem obligats a donar mitja volta. Lo mes curiós és que molts carrers no estaven tallats, doncs el mercadillo ocupava tot el centre i no podien tallar tants carrers, per lo que ens trobàvem circulant enmig, literalment, de botigues, bicis, vianants i mes cotxes, era lo mes caòtic que havia viscut mai. A mes, com a altres ciutats, molts del carrers no estaven asfaltats, sino plens de forats i pols, per lo que la circulació encara es feia mes complicada.
Veiem la carretera que havíem d’agafar pero no hi podíem accedir. Finalment vam decidir intentar sortir d’aquell caos i buscar una altra entrada a la carretera, així que vam baixar 3 o 4 carrers per intentar seguir endavant pero per uns carrers mes avall. Tampoc va ser possible, no hi havia entrada a al carretera i ens vam veure obligats a pujar de nou, passant altra vegada per on hi havia mes merder i intentant fer el mateix pero per l’altra lateral de la carretera. Tot plegat era molt lent, doncs quasi tot l’estona no podíem passar dels 5-10km/h, els vianants ens avançaven. Pujàvem carrers i carrers i les botigues no s’acabaven, eren per tot arreu. Vam intentar doncs entrar a la carretera pero per l’altre lateral. Vam pujar 3 o 4 carrers fins que en vam trobar un on ja no hi havia botigues i hi podíem circular tot i que era ple de sots per lo que vam tardar una estona en recorre’l. La idea era anar avançant per aquell carrer que era paral·lel a la carretera que havíem d’agafar i anar mirant pels carrers perpendiculars si veiem alguna entrada. Pero només veiem botigues, botigues i mes botigues al llarg de tota la carretera. Jo en aquell punt ja em vaig mig desesperar perque ja segons Google Maps estàvem sortint de la ciutat i no es veia cap millora ni cap manera d’entrar a la carretera. Pero just en aquell moment semblava que un dels carrers que anava del carrer on érem fins la carretera estava lliure de botigues i al final es veia la carretera, així que tot i no saber si per allà hi podríem entrar hi vam anar doncs quasi que era l’únic camí que podíem agafar. I en arribar al final del carrer i per tant a la carretera, sorpresa! Hi havia un accés a la carretera, accés que es veia clarament temporal degut al mercadillo. Així que per fi vam poder entrar a la carretera que havíem d’agafar i deixar aquella ciutat enrere.
La resta del camí va ser mes tranquil dins lo poc tranquils que eren els trajectes per Perú, doncs les carreteres eren igual de dolentes. Això si, no es veien tants camions com quan anàvem per la costa. Es notava que ens dirigíem a un dels llocs mes turístics de Perú ja que quasi vam fer tot el camí per la mateixa carretera i no com va passar per anar a Chucuito que vam haver d’agafar un munt de carreteres i camins de pedres. Vam posar gasolina i crec que un peatge (o un o mes d’un) pero no vam parar per menjar ja que ja havíem esmorzat la sopa de xai i volíem arribar a Cusco a l’hora de dinar.
Pero tot lo tranquil, entre cometes, que havia sigut el trajecte es va acabar de cop quan arribàvem a Cusco ja quasi a les 14h. Com era d’esperar per una ciutat enmig dels Andes estava plena de fortes pujades i baixades apart del ja típic caos circulatori de totes les grans ciutats peruanes. Pero no només això, sino que a mes molts carrers estaven tallats i altres directament ni s’hi podia circular,pero clar, Google Maps els donava per camins bons per lo que contínuament havíem de modificar el trajecte que Google Maps ens indicava. De fet l’entrada a la ciutat ja no la vam fer per on ens deia Google Maps ja que circulàvem per la carretera amb Cusco ja a la dreta pero quan vam arribar a la sortida que indicava Google Maps aquesta estava en obres i vam haver d’agafar la següent, per lo que ja vam entrar a Cusco per un lloc diferent.
Quan finalment vam deixar la carretera i ja érem enmig de Cusco, els problemes van seguir. Google Maps ens indicava que havíem de seguir baixant, doncs encara anàvem paral·lels a la carretera, pero cada carrer que intentàvem agafar o estava tallat o tenia massa pendent o simplement era intransitable. Vam seguir deixant enrere 4 o 5 carrers fins que en vam veure un mes o menys transitable. Vam baixar per aquell pero no havíem avançat massa que ja tornàvem a estar paral·lels a la carretera, tot i que mes abaix, i per tant havíem de buscar un altre carrer per seguir baixant. Pero teníem el mateix problema, o tenien massa pendent o eren intransitables. Quan en vam passar 4 o 5 el pare ja es va mig desesperar i va baixar del cotxe per veure be fins on arribaven els carrers i si podríem arribar fins abaix. Quan va tornar va dir que abaix hi veia un riu i que semblava que quedaven tallats, així que vam seguir per aquell carrer per on anàvem ja que segons Google Maps mica en mica anava girant i baixant ca on havíem d’anar tot i que fent molta mes volta. Quan vam arribar al final d’aquell carrer efectivament ja érem molt mes abaix i vam creuar el temut riu que veiem per un pont, així que ja érem mes a prop i ja havíem superat el riu. Pero aleshores vam agafar un carrer de sorra i sots durant me d’un km, per lo que havíem d’anar molt a poc a poc. Jo pensava que per allà anàvem be, pero realment Google Maps m’estava indicant que havíem d’anar pel carrer, asfaltat, que anava paral·lel al nostre, així que sense dir-li al pare que aquell no era el carrer, a al que vaig veure una sortida li vaig dir, per aquí! I per fi vam entrar al carrer asfaltat i ja mes cèntric de Cusco.
A partir d’allà la cosa va millorar força. Els carrers eren en general mes plans i mes asfaltats per lo que la circulació era mes fàcil. Algo que ens va sorprendre molt van ser els murs o rompe muelles com li diuen allà, que son les típiques bandes sonores o pilones que es posen enmig del carrer perque els cotxes frenin una mica. Els de Cusco eren enormes, molt mes que a qualsevol altra ciutat, de fet si no hi passaves per sobre quasi parat tocaves amb els baixos del cotxe, era inevitable. Una altra cosa molt sorprenent va ser veure avió comercial volant a menys de 20 metres dels nostres caps i baixant. L’aeroport de Cusco està al centre de la ciutat, de fet sembla que primer es va fer l’aeroport i a partir d’allà tota la ciutat.
La resta del camí ja el vam fer tot per on deia Google Maps fins que vam arribar a una cantonada que donava a una plaça i Google Maps indicava que l’hotel era allà, el Cecy’s House. Vam aparcar allà mateix i vam baixar, pero apart d’un camp de futbol, el parc i unes cases no veiem cap hotel. vam donar unes voltes per allà fins que el pare va preguntar a un noi que era al parc i li va indicar on era. Hi havíem passat per davant 10 vegades o mes, pero el tema és que semblava un edifici de cases i no pas un hotel. Ens hi vam acostar i efectivament al timbre, molt petit, posava Cecy’s així que vam picar ja que la porta estava tancada. Pero després de picar vàries vegades ningú ens obria. El noi a qui li havíem preguntat ens va dir que el cotxe del propietari estava allà aparcat i que per tant hi havien de ser, pero tot i picar vàries vegades mes ningú obria.
Al cap de 10 minuts d’estar picant sense parar vam decidir anar a dinar i provar sort després. Al mateix noi li vam preguntar on hi havia restaurants i ens va indicar un carrer principal a menys de 5 minuts caminant d’on érem. Vam anar-hi i allà hi vam trobar un restaurant gran i bonic, de fet era un restaurant d’events amb un saló on semblava que hi estaven celebrant un casament. vam entrar-hi i per anar a la sala normal havíem de passar obligatòriament pel mig de la sala on feien la festa… No em va semblar que estigués massa ben dissenyat. En qualsevol cas vam entrar, vam preguntar el preu, 8 soles el menú, i vam seure.
En un primer moment ens van dir que tenien dos menús diferents i vam demanar-ne un, pero al cap d’una estona va venir la camarera i ens va dir que només els quedava d’un tipus, el que no havíem demanat, tallarines amb pollastre. Li vam dir que era igual i vam dinar. El lloc estava molt be i el menjar molt bo, per 2,50€ cadascú no es podia demanar mes. Jo vaig menjar molt be tenint en compte el llarg camí que havíem fet i que no havíem menjat res des de les 7 del matí, pero al pare el vaig trobar com preocupat, suposo que perque el Cecy’s no ens havia obert la porta, tot i que a mi aquell tema no em preocupava gens, era evident que tard o d’hora obririen, i sino, doncs a dormir al cotxe o a qualsevol altre hotel.
En acabar de dinar vàrem tornar al Cecy’s House a picar una estona mes i res, ningú obria la porta ni se sentia res a dins. El problema que teníem és que ja havíem de tornar el cotxe llogat a l’aeroport de Cusco, i tot i que l’aeroport nio era lluny, teníem les maletes i les voldríem haver deixat abans a l’hotel. En qualsevol cas jo vaig estar picant uns 5 minuts perque el pare m’ho va dir fins que mig enfadat em va dir que fins quan pensava picar, a lo que li vaig respondre que 5 minuts abans m’havia dit que anés picant fins que em digués… En fi, ja estava nerviós.
Finalment, cap a les 16h vam anar amb el cotxe i les maletes cap a l’aeroport a deixar el cotxe. El teníem prou a prop i tot i que al principi vam haver de donar molta volta perque s’havia de creua una carretera, no vam tardar mes de 10 minuts en arribar-hi. Vam preguntar al vigilant on es deixaven els cotxes de lloguer i vam anar on ens va dir. Jo em vaig quedar al cotxe mentre el pare anava a buscar la persona de contacte.
Al cap d’uns 15 minuts va tornar amb el senyor que va fer una revisió ràpida del cotxe i prou. De fet el pare me va dir després que aquell senyor ni tan sols era de Sixt, la companyia de lloguer, sino que era una persona que estava allà de suport doncs en aquell aeroport Sixt no hi tenia oficina. De fet millor, perque el cotxe ja ens el van donar amb molts cops pero tenia alguna rascada mes nostre, fins i tot el pare va trencar el retrovisor d’un cop de porta en un dels seus arravataments. Així que vam recollir-ho, ens vam acomiadar del senyor i vam anar a buscar un taxi.
Ja feia dies que no agafàvem un taxi, pero evidentment no se m’havia oblidat lo estafadors que eren, així que vaig anar al primer taxista lliure que vaig veure i li vaig preguntar si coneixia el camp de futbol que hi havia al costat del nostre hotel i quant costaria. Va dir que si i que serien 7 soles. Jo havia calculat que haurien de ser uns 6 soles tenint en compte a la distància a la que estàvem (i prenent com a referència altres taxis agafats al llarg del viatge), per lo que vaig acceptar entenent que a Cusco els preus podrien ser una mica mes cars. Almenys no ens va intentar estafar massa. Vam carregar les maletes i cap al Cecy’s House de nou a veure si hi havia sort i ja sense cotxe de lloguer.
Amb tot plegat ja eren les 17h quan vam arribar de nou a l’hotel i aquesta vegada, per sort, per fi ens van obrir la porta. Al dir-li que teníem una reserva i el nom, el noi que ens havia obert va fer una cara una mica rara, la cosa ja no pintava be. Vam entrar fins a una zona central amb una taula on va venir una dona que semblava la propietaria i ens va explicar que es pensaven que havíem cancel·lat la reserva. Es veu que van enviar un correu al pare pocs dies abans avisant que havia de fer una paga i senyal. Pero en aquell moment el pare ja estava de viatge i mes la dona va dir que s’havia de pagar en efectiu, algo que no vam entendre, com havia de pagar la paga i senyal en efectiu? En fi, la qüestió és que es va disculpar mentre el noi anava preparant una habitació allà mateix al costat d’on érem. Finalment tot es va solucionar i teníem habitació on dormir aquella nit. Mentre esperàvem a que acabés de preparar l’habitació jo em vaig prendre un cafè dels meus i el pare un te de coca que li va oferir la dona.
En acabar de preparar l’habitació vam deixar-hi les coses i vam pagar els 5€ per cap que costava. L’hotel era molt curiós, be era un hostel doncs el bany era compartit. Era com un edifici de pisos de 3 plantes i a cada planta hi havia, almenys a la nostra, 3 habitacions, una cuina i un bany. Des del mig de la planta, on hi havia la cuina, es veien els pisos superiors, doncs era com si fos l’escala que permet veure fins al sostre de l’edifici. La sort que vam tenir és que de les 3 habitacions una estava buida perque aquell dia els sus inquilins havien anat al Machu Picchu, així que quasi no hauríem de compartir ni el bany ni la cuina.
La dona ens va explicar molt detalladament on podíem anar i què hi havia als voltants de l’hotel, indicacions que ens van anar molt be per fer la nostra primera visita per Cusco i després anar a sopar. Ens va dir que el carrer del costat era l’Av. de la Cultura i que era un dels carrers principals de Cusco pero no tant car com altres mes cèntrics, així que vam decidir anar a aquella avinguda i passejar-la una estona fins l’hora de sopar. Quan vam sortir de l’habitació vam veure a la parella que hi havia a l’altra habitació de la nostra planta. Eren francesos i s’estaven preparant ja el sopar!
Amb Google Maps a la mà vam arribar a l’Avenida de la Cultura. El primer que em va sorprendre va ser veure davant nostre una muntanya enorme plena de barraques, tipus fabela. Les cases s’enfilaven sense ordre ni concert muntanya amunt fins al cim tapant-la completament. De fet la ciutat estava rodejada d’aquests barris, doncs la ciutat estava rodejada de enormes muntanyes. Vam decidir anar en direcció al centre per l’avinguda. Hi havia moltes botigues, restaurants, oficines, era com un carrer comercial de qualsevol altra ciutat. De fet no estàvem a la zona mes característica ni pintoresca de Cusco per lo que apart de les fabeles, era una ciutat normal peruana.
Vam caminar durant uns 30 minuts, fins cap a les 18h que ja va començar a fer-se fosc, moment en que vam decidir donar mitja volta. Encara era molt aviat pero ja vam decidir d’anar a sopar a un restaurant on feien plats combinats que havíem vist durant la pujada pero fent una mica de temps perque encara era molt aviat. De totes maneres jo ja tenia gana i el dia, com tots, havia sigut molt llarg. Així que vam fer el mateix camí per de baixada entrant a algun mercat que veiem o botigues per anar fent temps. Vam entrar a un supermercat perque jo havia de comprar cafe, algo imprescindible, pero un ciop allà dins vam veure uns pastissets amb molt bona pinta i a tots dos ens va venir de gust. De fet jo ja ni recordava el temps que feia que no menjava algo així. De fet després ho vàrem comentar. Al Perú no hi ha pastisseries pero en canvi a Cusco n’hi havia moltíssimes, així que vam aprofitar per comprar un bon postre per aquella nit.
Cap a les 18:40h vam arribar al restaurant que havíem vist de ujada i que ens havia agradat i ja hi vam entrar per anar a sopar. Tot i que era aviat, el restaurant ja era ple de gent sopant, per lo que era aviat per nosaltres pero no pels locals. Ens vam decidir per aquell perque tenien salchipapas amb ous, algo que tenia ganes de provar des de que érem a Perú ja que pel que es veu és força típic, almenys molt mes que a Catalunya. Així que vam demanar-se un plat per cadascú i per fi vaig provar les salchipapas. Tot i ser un plat de menjar ràpid ens va agradar molt i, mes encara, de tant en tant necessitàvem menjar alguna cosa que no fos sopa i arròs.
En acabar vaig anar a pagar els 12 soles totals i, com era d’esperar, no acceptaven targeta. Pero el pitjor és que vaig pagar amb un bitllet de 20 soles i em va preguntar si tenia mes petit! O sigui, no accepten targeta i no tenen canvi… O una cosa o l’altra.
Ja després de sopar vam anar caminant tranquil·lament i per on havíem vingut cap a l’hotel. Ara també podíem veure les fabeles pero il·luminades, per lo que teníem una imatge diferent a la que ja havíem vist. Realment impressionava veure’t rodejat de muntanyes plenes de llumetes.
Cap a les 19:30h vam arribar a l’hotel i vam començar a preparar les coses per l’endemà que aniríem al Tour por el Valle Sagrado de los Inkas per anar fent boca pel Machu Picchu. Havíem d’estar a les 8 del matí a l’agència, al centre de Cusco per lo que teníem previst sortir de l’hotel a les 7:15h i hi hauríem d’anar amb les maletes ja que la nit següent dormiríem a un altre hotel ja amb en Raimon i la Sele. Així que ho vam preparar tot i cap a les 20:30h ja estàvem al llit. Segons em va dir el pare al dia següent, jo em vaig adormir de seguida i vaig dormir tota la nit, de fet com sempre.