by guillem | abr. 12, 2021 | Mèxic 2020 - Compra terreny i habitacions
La majoria de llogaters van arribar en un període en què feia relativament fred, quelcom difícil de viure a Tuxtepec, on quasi tot l’any hi fa una calor insoportable. Això va fer que durant aquells quasi 2 mesos, les factures de llum de tots 8 departaments fos força baixa. Però aquell període de fred relatiu va passar i va tornar la calor, i amb ella, l’ús dels aires condicionats.
En la següent facturació, dos dels departaments es van passar amb el consum i els van arribar unes factures força altes, sobretot a un, que va ser de $1500, uns 75€. Un dels motius, a part de que havien consumit mes, va ser que la companyia de llum, la CFE i única a Mèxic, penalitza l’alt consum. A partir del kw 350, passa de cobrar $1 per kw a $3 per kw, el triple. I en aquest cas, la meitat del consum se’ls havia cobrat al triple de la tarifa normal, fent que per ells aquell import fos desproporcionat.
L’altre llogater amb la segona factura mes alta, d’uns $800, ho va acceptar prou be tot i que de totes maneres vaig passar nota a la companyia per tal que revisessin que no hi hagués cap error, cosa que m’estranyaria molt. Però l’altre, el de la factura mes alta, s’ho va prendre realment malament. Al passar-li la factura em va enviar un audio en el què deia que ells no havien consumit tant i que no estaven disposats a pagar aquella factura, que com a molt havien consumit $500 i això seria el que pagarien, com si ells haguessin portat el control de l’energia que consumien.
Durant les setmanes prèvies, aquests mateixos llogaters ja havien tingut problemes amb la instal·lació elèctrica degut justament a l’alt consum que tenien. És cert que en aquell moment la instal·lació elèctrica no estava preparada per tants aires condicionats i tantes neveres, però també és cert que cap dels altres 7 llogaters havia tingut cap problema amb la instal·lació. Però en seu cas, es va arribar a cremar un cable que anava al contador de la llum justament de tanta llum que gastaven.
En qualsevol cas la instal·lació s’havia d’adaptar a les noves necessitats i així es va fer de seguida, però no deixava de ser una prova de que efectivament la factura era correcta i havien consumit molt, fins el punt que van ser els primers en sobrepassar la capacitat de la instal·lació abans de que fos adaptada i millorada. Ells podien dir missa però jo tenia clar que la factura era correcta i que acabaríem tenint problemes perquè acceptessin pagar-la.
Passats 4 dies de l’arribada de la factura i quan la companyia encara no m’havia contestat, els vaig enviar un nou missatge a tots dos llogaters explicant-los la penalització que havien tingut pel consum i que revisessin be la factura on es detallava el preu en cada tram. A mes, li vaig demanar al jardiner que mirés el consum que portaven tots dos departaments, quedant clar que seguien consumint el mateix, doncs en aquells 4 dies havien consumit el mateix que la mitja de la facturació anterior, per lo que en el mateix missatge els avisava que no només la factura semblava correcta, sino que en la següent els arribaria una d’igual si seguien consumint com fins aleshores.
El problema amb les factures de la llum és que van al meu nom, i si algun llogater s’empeny en no pagar, puc dir a la companyia que tallin la llum però tard o d’hora hauria de pagar jo la factura, doncs el deute estaria al meu nom, per això era important controlar be el que consumia cada llogater i anar-los al darrere perquè paguessin.
Al cap de 2 dies va anar un electricista a fer part de les millores que s’havien de fer a la instal·lació elèctrica, i al preguntar-li si mirant la caixa i el contador podia saber si el consum que havien tingut tots dos departaments era real, i després de mirar-ho, va dir que si, que semblava que aquell consum era real perquè no es veia res en la instal·lació que fes pensar en un consum irreal. Ràpidament vaig enviar un nou missatge a tots dos llogaters explicant-los el que m’havia dit l’electricista i, per sort, tots dos ho varen acceptar prou be.
El de la factura mes alta i el qui pensava que em donaria mes problemes, em va proposar de pagar $1000 dels $1560 de la factura del dipòsit que havia donat en arribar. Li vaig dir que si però que aquells $1000 els havia de retornar encara que fos a terminis, doncs tot i ser el dipòsit, mentre ells seguissin allà, jo no podia quedar-me amb tant poc dipòsit, cosa que varen entendre. Finalment vam quedar que ells pagarien $500 i jo $1060 del dipòsit que m’anirien tornant a raó d’uns $150 al mes. Jo quedava prou satisfet perquè finalment no pagaria amb diners meus, sino del seu dipòsit, i a la vegada l’anirien tornant, per lo que acceptaven aquella factura i que l’havien de pagar encara que fos a terminis.
L’altre llogater també ho va acceptar tot i que amb aquest hi va haver un altre problema que explico en aquest post. Però l’important és que, tot i que amb uns dies d’endarreriment, finalment va pagar tota la factura. La solució amb aquest segon, tot i que un principi semblava pitjor que l’altre, finalment es va solucionar molt ràpid deixant tots els pagaments pendents saldats.
Però la sorpresa va arribar al cap de dos dies amb el llogater de la factura mes alta i amb qui havíem quedat que es pagaria amb part del dipòsit, quan per les càmeres vam veure quelcom que mai m’hauria imaginat. Un dia a les 20:20 es veia com la noia sortia primer al carrer i mirava. Després tornava a entrar al departament i en sortia al cap d’un minut amb un noi que no vivia allà. Ella seguia mirant que no els veiés ningú sense fer ni cas de la càmera de seguretat que els estava gravant. I aleshores el noi desconegut agafa unes eines, desmonta el contador de la seva base i se l’emporten dins el departament. Tot queda perfectament gravat, imatge i so.
Al cap de 30 minuts d’estar dins el departament amb el contador de la llum, tornen a sortir la llogatera amb el noi desconegut i el tornen a col·locar el contador al seu lloc, novament tot perfectament gravat. És molt sorprenent com vigilen tant que no els vegi ningú però en canvi no li fan el mes mínim cas a les càmeres de seguretat. Pensaran que son de mentida?
Només amb això quedava clar que, com a mínim, alguna cosa li havien fel al contador. No podíem assegurar que l’haguessin manipulat, però l’evidència era enorme. El que havíem de fer a partir d’aleshores era mirar regularment el consum que portaven i comparar-lo amb el consum que havien fet fins aleshores, per tal de veure si a partir d’aquesta possible manipulació, el consum que reflectia el contador era molt inferior a la mitja del que havien consumit fins aleshores.
El noi desconegut que havia manipulat el contador es va quedar a dormir al departament. L’endemà pel matí, poc abans de les 7h, va sortir per marxar. El llogater va sortir amb ell i va anar a mirar el contador. A la gravació de la càmera s’escolta com el llogater li diu al noi “ahora marca 142” i el noi li respon “pues debería marcar unos 150”, quedant ja mes clar que efectivament l’havien manipulat i que ara no reflectia el consum real d’aquell departament sino molt menys, tant menys que amb una sola nit marcava 8kw menys dels que hauria de marcar. Jo no podia mes que flipar quan veia aquelles gravacions. La pilada va ser monumental i ells ni idea que jo ja els vigilava a totes hores.
Després de veure allò tocava actuar. Tenia clar que ho denunciaria a la companyia de la llum i que als llogaters els faria fora del departament, però la manera de fer-ho era molt important, doncs per una banda la companyia segurament em multaria i el llogater es posaria a la defensiva o fins i tot agressiu al sentir-se pillat. Evidentment la multa la repercutiria al llogater. Si me la pagava, perfecte, si no, tocaria denunciar-lo.
Evidentment jo no pensava dir-li res al llogater fins que anés algun tècnic de la companyia i confirmés que el contador havia estat manipulat. Mentre tocava fer-se el ximple i anar mirant què feien per les càmeres.
Abans de parlar oficialment amb la companyia, vàrem parlar amb una coneguda que hi treballava per demanar-li consell de com actuar. Ens va donar el telèfon d’un tècnic de la companyia que de forma extra-oficial podria anar a revisar el contador. A mi el que m’interessava mes en aquell moment era confirmar que el contador havia estat manipulat per tal d’expulsar els llogaters, doncs després d’allò no tenia cap ganes de que seguissin allà. Segurament només amb les imatges de les càmeres ja n’hauria tingut prou, però preferia que abans ho confirmés un tècnic.
Haig de dir que no només els volia fer fora per aquell fet. Ja feia dies que aquells llogaters tenien un comportament cada vegada mes problemàtic i poca consideració cap als altres llogaters. Un mes enrere ja s’havien comprat un gos que corria i es cagava pel pati quan en el contracte que varen firmar hi ha una clàusula que prohibeix tenir mascotes als departaments. A mes feien vàries festes a la setmana fins a altes hores de la matinada, bevent i escoltant música molestant als altres llogaters.
Ja els vaig haver de cridar l’atenció pel gos i les festes. Per sort, el gos el van regalar acceptant que efectivament s’havien passat el contracte pel forro, i les festes les havien disminuït una mica però no suficient. Seguien fent massa soroll a qualsevol hora de la nit.
Fins i tot els pagaments els feien cada vegada mes tard. Tot i que acabaven pagant, ho feien de mica en mica i sempre apurant els 15 dies de marge que deixava a tots els llogaters. 5 mesos abans eren uns llogaters exemplars però en aquest període s’havien anat torçant i cada vegada tenia menys ganes de tenir-los allà.
by guillem | abr. 12, 2021 | Mèxic 2020 - Compra terreny i habitacions
Era el tercer mes que aquell llogater estava a Casa Nerea. Semblava un bon llogater interessat en mantenir un bon ambient amb la resta de llogaters i que col·laborava amb el que podia, ja fos escombrant les fulles del pati o traient el cubell de la brossa el dia que passava el camió a recollir-la.
Tot anava be fins que el dia que començava el tercer mes i li tocava pagar, no ho va fer. Molts no paguen el mateix dia que toca, per lo que tampoc li vaig donar mes importància, de fet per contracte ja deixo un termini de 15 dies per pagar. Però quan ja van passar aquests 15 dies de marge i encara no havia ni pagat ni m’havia dit res, ja tocava pensar com dir-li que havia de pagar.
A mes, li acabava d’arribar una factura de llum de $827 (uns 35€), la segona factura mes alta de tots 8 departaments, i que tampoc havia pagat ni m’ha dit res al respecte.
Però per acabar-ho d’arrodonir, quan ja feia dies que s’endarreria amb el pagament, vam veure per les càmeres que havent-se deixat la clau de la porta del pati, i quan portava 15 minuts intentant entrar, finalment li va dir a un nen que jugava pel carrer, que saltés la porta i l’obrís.
Així doncs, tenia un mes pendent, una factura de llum pendent, i a mes li havia dit a un nen que no vivia allà, que saltés la porta per entrar, donant idees a altres…
Al veure les imatges del nen saltant per les càmeres de seguretat, ja no vaig poder aguantar i li vaig dir el que havia vist i que era inacceptable. Després de donar-me els motius pels quals hi havien fet, que no m’interessaven massa, ja li vaig dir que devia el mes de renta des de feia ja 20 dies i que a mes la factura de la llum encara estava pendent, estant ja fora de termini per pagar i per tan davant la possibilitat que en qualsevol moment li tallessin la llum.
Aleshores em va donar la gran notícia, s’havia quedat sense feina! Aquella notícia que en una altra situació m’hauria fet empatizar amb el llogater i proposar-li un pla generós per posar-se al dia, en aquell cas em va molestar molt. I em va molestar no perquè portés 20 dies d’endarreriment en el pagament, em va molestar perquè encara no m’havia dit res, i me n’estava informant ara perquè jo li havia anat a comentar un altre tema completament diferent. Si no hagués estat per l’incident amb la porta de fora, probablement encara no sabria que s’havia quedat sense feina.
En el contracte que firmen tots els llogaters hi ha una clàusula on s’especifica que es donen 15 dies de marge per a pagar el mes de lloguer, i que si passats aquests 15 dies no s’ha pagat, s’ha de desocupar el departament. En el seu cas ja havien passat 20 dies i fins i tot vaig pensar en dir-li que tenia 24h per marxar, doncs estava realment molest per haver-me amagat quelcom tant important com que s’havia quedat sense feina i que no em podia pagar ni el lloguer ni la llum, però una vegada mes ben digerida la notícia li vaig donar temps fins que vencés el mes en curs, quan ja hauria de pagar el lloguer de nou. Quedaven uns 12 dies. Li vaig dir que em podia pagar a terminis però que havia de començar com a molt tard al cap de 12 dies. Si arribat el dia encara no tenia feina, hauria de desocupar el departament i jo assumir, segurament, algunes pèrdues, que tenint en compte el dipòsit, les pèrdues totals potser només serien d’uns 15 dies de lloguer.
Al contrari del que pensava, ell va quedar molt content i agraït d’aquest marge de temps que li donava i es va disculpar vàries vegades per l’endarreriment. Jo vaig marxar força menys enfadat però convençut de què no trobaria feina tant aviat i que tardaria em pagar-me, si és que em pagava algun dia, i que passats els 12 dies de marge li hauria de dir que marxés.
Però la sorpresa va ser quan encara no havien passat ni 3 dies, que m’envia un missatge per dir-me que ja està treballant i que a mes te els diners que em deu, tan els de la factura de la llum com els del lloguer endarrerit. En aquell moment fins i tot em vaig sentir malament perquè havia arribat a pensar que ja no tenia feina des del primer dia que va arribar, i fins i tot que va deixar el departament on era abans per falta de pagament, però res mes allunyat de la realitat. Em vaig equivocar completament amb ell i efectivament al cap de 3 dies pagava en efectiu tot el que devia.
Aquestes son situacions difícils de gestionar i en las que és molt difícil saber quina és la decisió correcta, fins i tot la que mes et pot afavorir com a propietari en el sentit d’intentar perdre el menys possible. En aquest cas primer havia considerat donar-li 2 mesos de termini, d’aquesta manera tenia mes possibilitats d’acabar cobrant però per una altra banda m’arriscava a què finalment no trobés feina i encara acabés perdent mes diners.
Segurament li hauria deixat 2 mesos de termini si no hagués estat pel fet de no haver-me dit abans que s’havia queda sense feina o si no li hagués dit a aquell nen que saltés la porta del pati. Però aquells fets em van molestar i van fer que em decantés per no donar-li mes temps del necessari per a buscar un altre lloc, doncs tenia clar que en tant pocs dies no podria pagar. En aquest cas li podria haver deixat mes temps perquè finalment va pagar però això és quelcom que mai es pot saber i que fan que hagis de prendre una decisió quasi a cegues.
by guillem | febr. 7, 2021 | Mèxic 2020 - Compra terreny i habitacions
Aquest va ser el trajecte mes llarg que havia fet fins aleshores, superant les 36 hores des de Ko Samui (Tailàndia) a Georgetown (Malàisia) en tren o les 42 hores des de Perú a Barcelona amb una escala llarguíssima a Miami. Aquesta vegada varen ser 48 hores, incloses 3 nits i que podrien haver estat 65 hores.
El motiu, com era d’esperar, era la pandèmia. En altres ocasions, aquest mateix trajecte no em comportava mes de 36 hores, però aquesta vegada el trajecte de Madrid a Barcelona no el vaig poder fer en avió sino que el vaig haver de fer en bus. I encara sort que finalment només van ser 48 hores, doncs en un principi n’havien de ser 65 degut a la prova PCR que m’havia de fer just abans de marxar per tal de poder entrar a Espanya, i que no em podia fer a Tuxtepec sino que havia d’anar fins a Veracruz. Ja tenia hora en una clínica de Veracruz i en un principi ja m’enduria tot l’equipatge a Veracruz per no haver de tornar a Tuxtepec. El pla inicial era anar de Tuxtepec a Veracruz, fer-me la prova, i de Veracruz a Ciutat de Mèxic per agafar el vol cap a Madrid. Aquesta era l’única opció que tenia per tal de poder-me fer la PCR en un termini màxim de 72 hores abans d’arribar a espanya, requisit indispensable per tal de que acceptessin la PCR. En aquest cas el trajecte total des de Tuxtepec a Barcelona hauria estat de 65 hores.
Finalment, i per sort, uns amics em van poder acompañar a Veracruz a fer-me la prova i després tornar-me a Tuxtepec per poder-me dutxar i marxar força es tard des de Tuxtepec directament a Ciutat de Mèxic. Jo sol no ho podia fer perquè hauria hagut d’anar en bus, que tardava força mes que el cotxe i els horaris no em permetien d’ajustar tant el temps. Anant-hi amb cotxe vam tenir temps d’anar a primera hora del dia a Veracruz, fer-me la prova, donar allà i tornar per la tarda arribant a Tuxtepec a les 19h, amb temps suficient per dormir una mica i dutxar-me una última vegada. D’aquesta manera vaig poder agafar un bus de Tuxtepec a Ciutat de Mèxic a les 5 de la matinada, molt millor que haver d’anar a Veracruz a les 8 del matí del dia anterior i ja no poder ni dormir ni dutxar-me de nou. De totes maneres passaria quasi 3 nits en el trajecte però m’estalviava quasi 20 hores.
Així doncs, el trajecte quedava de la següent manera:
- Dimarts dia 02/02/2021 a les 5:00h: Sortida de Tuxtepec a Ciutat de Mèxic en bus ADO
- Dimarts dia 02/02/2021 a les 23:00h: Sortida de Ciutat de Mèxic a Madrid en avió Aeromexico
- Dimecres dia 03/02/2021 a les 23:15: Sortida de Madrid a Barcelona en bus ALSA
- Dijous dia 04/02/2021 a les 6:30h arribada a Barcelona
El dimarts a les 4:15h arribava el taxi que em portaria a la terminal d’autobusos de Tuxtepec començant així el llarg trajecte que per fi i després de 5 mesos, em portaria cap a casa.
El que resultava una mica estrany en aquesta ocasió eren els acomiadaments, doncs tot i que sempre intento no fer-ne masses, doncs no m’agrada gens acomiadar-me de ningú, aquesta vegada directament o be era impossible o com a mínim molt poc recomanable, doncs el que mes havia d’intentar en aquell moment era no contraure la Covid-19, doncs en cas contrari la meva tornada a casa perillaria enormement.
Així doncs, només em vaig poder acomiadar be de l’Emma que era a casa i desperta a les 4 de la matinada del dia que marxava, i per primera vegada, volia dedicar uns minuts a acomiadar-me, doncs en aquesta ocasió marxava de Mèxic sentint que realment deixava enrere uns mesos molt bonics i importants en la meva vida i fins i tot, no només tornava a casa, sino que també deixava enrere el que ja quasi considerava casa meva. Un dels acomiadaments mes complicats que recordo, no envà portava 5 mesos fent vida normal en aquella casa.
En un trajecte tant llarg com aquest és molt important planificar be l’equipatge, és a dir, no només què necessitaràs durant el trajecte sino com ho portaràs, si a la maleta o a la motxilla, Cal tenir en compte que en la mesura del possible t’has de canviar de roba, rentar les dents, la cara, etc., i tot plegat ho has de poder fer de forma àgil i en qualsevol lloc, doncs el mes adequat que trobes en aquests casos és un bany públic d’una terminal o un aeroport. Jo per un trajecte de dos dies i tres nits portava a la motxilla roba interior i samarretes per dos dies, el necesser amb sabó, raspall i pasta de dents, desodorant i col·liri (va molt be posar-se’n després d’unes quantes hores de vol) i dues tortas mexicanes per menjar sobretot pensant en quan fos a l’aeroport, doncs en altres llocs el menjar era massa barat com per haver-ne de portar a sobre. D’aquesta manera en qualsevol moment podia entrar a algun lloc i canviar-me almenys de mitjons i fer una mínima higiene personal sobretot després de passar la nit en un bus o un avió. És increíble el que s’arriba a agrair poder fer aquesta mínima higiene quan portes mes d’un dia sense trepitjar una casa o un hotel i encara tens tot un dia per davant.
Per cert, que el taxista que ara em portava a la terminal d’autobusos de Tuxtepec sent les 4:15h de la matinada era el mateix que 5 mesos abans ja m’havia portat d’aquella mateixa terminal als meus departaments sent també de matinada. Semblava que aquest era el taxista a qui s’havia de trucar per trajectes de matinada, doncs a diferència d’Espanya, allà és molt comú demanar un taxi en concret trucant al mòbil personal del taxista, doncs la gent els prefereix de confiança i mes a aquestes hores de la nit.
Tot i ser poc mes de les 4:30h, la terminal de Tuxtepec era força plena de gent amb al menys dos autobusos que sortien a aquelles hores. Tenia l’esperança que el bus anés tant buit com el de l’anada, que com a molt érem 7 persones tots ben separats i amb un munt d’espai per a cadascú. El bus sortia a les 5 ben puntual i en un primer moment semblava que anava força buit, doncs a Tuxtepec vam pujar tan sols unes 15 persones. Jo, com ja em passava els altres anys, només mirava per la finestra a mode d’acomiadament d’aquella ciutat que cada vegada sentia mes com a meva a la vegada que ja no havent de pensar en res pel trajecte ni en l’equipatge, tota la meva atenció estava al fet que estava marxant de Tuxtepec, moment en què ja si m’omplia d’una gran tristesa en aquella nit plujosa que encara ho feia tot mes trist.
Mirava per la finestra, trist, com anaven quedant enrere aquells carrers que ja em coneixia i com mica en mica sortia de Tuxtepec sense saber quan hi tornaria ni quan tornaria a veure la gent tant estimada que ja tenia en aquesta ciutat.
L’espai que teníem al bus en sortir de Tuxtepec aviat es va anar empetitint. Al cap de quasi 3 hores de trajecte, el bus va fer dues parades força seguides, una d’elles a Córdoba, que varen omplir el bus completament, ja no quedava cap seient lliure. Es va acabar la distància física i la tranquil·litat de no tenir ningú al costat, i en el meu cas encara amb mes motiu, doncs al seient del meu costat hi va seure una mare de no mes de 25 anys amb les seves dues filles d’uns 4 i 2 anys, totes 3 al mateix seient, el del meu costat…
Val a dir que no em van molestar tant com m’esperava, doncs la noia ja es preocupava de que cap de les dues filles es mogués massa ni fes soroll, de totes maneres la petita alguna patada em donava de tan en tan cosa que va fer que ja no pogués dormir gens, doncs si anant ben tranquil ja em costa, amb tanta gent al costat movent-se encara mes.
I així vam estar quasi 6 hores mes fins arribar a Ciutat de Mèxic ben puntuals a les 14h. De fet em va sorprendre molt tanta puntualitat, doncs en un trajecte de quasi 9 hores per Mèxic i amb destinació a al capital, és molt difícil que arribi amb tanta puntualitat. En qualsevol cas això és el que volia, doncs aquest era el bus que mes tard podia agafar. Tot i així tenia un marge de 7 hores per arribar a l’aeroport, quelcom que faria en 20 minuts per ja conèixer el camí.
De fet, la intenció inicial era agafar un bus a Tuxtepec que sortia a les 12 de la nit, és a dir, 5 hores abans que el que finalment vaig agafar, doncs era molt important que arribés abans de les 20h a Ciutat de Mèxic. Finalment els coneguts mexicans em van dir que agafant el de la 5 de la matinada amb arribada a les 14h a Ciutat de Mèxic, tenia marge suficient per qualsevol imprevist que sorgís, to ti que finalment no només va sorgir cap imprevist sino que va ser el bus que mes puntual va arribar de tots els que havia agafat fins aleshores a Mèxic.
Em vaig quedar poc mes d’una hora a la terminal d’autobusos TAPO de Ciutat de Mèxic abans d’anar a l’aeroport ja que a la terminal era mes fàcil comprar menjar, cafè o seure connectat a una xarxa WIFI. Com faig sempre en aquella terminal, em vaig quedar a la zona d’arribades, doncs, igual que als aeroports, és on hi ha menys gent. A mes allà mateix venien cafès grans per $18, menys d’1€, i tenia una sortida just al costat on anar a fumar. Sempre és recomanable conèixer el lloc per decidir on quedar-te a esperar, doncs depenent del lloc elegit se’t farà mes o menys pesada l’espera.
Pel camí ja m’havia menjat una de les dues tortas que portava per lo que ara només em prendria un cafè, contestaria missatges i escriure una mica el diari.
El vol sortia a les 23h i no havia de facturar, per lo que si arribava a l’aeroport a les 21h ja seria suficient, però per no arriscar-me a última hora, cap a les 16h ja vaig anar-hi.
El trajecte des de la terminal TAPO a l’aeroport de Ciutat de Mèxic és molt fàcil, ràpid i barat, doncs tan sols és necessari agafar un bus a la sortida de la terminal que sense cap parada et deixa directament a qualsevol de les dues terminals de l’aeroport. el trajecte dura uns 20 minuts i costa $32 (1,20€), un reu realment baix tenint en compte els preus de serveis similars en altres països.
L’únic problema del transport públic de Ciutat de Mèxic, inclòs el metrobús que va fins l’aeroport, és que només es pot pagar amb una targeta de pre-pagament que s’ha de passar per una màquina de dins els busos i que et descompten el preu del bitllet del saldo que tinguis a la targeta. Per algú resident i que agafa el bus cada dia, aquests sistema és probablement el mes còmode que pot tenir, però pels turistes o persones que només agafin el bus de forma excepcional, pot ser una mica pesat, doncs primer has de comprar la targeta i després recargar-la. Jo ja en tenia una d’altres anys però pel que semblava estava caducada, així que en la meva arribada al país en vaig comprar una altra, per lo que ara ja la tenia i tan sols havia d’anar a la màquina de la parada per veure el saldo que tenia i si n’havia de posar mes. Un cop tens la targeta i has fet servir la màquina una vegada, tot plegat és molt fàcil i ràpid.
Jo vaig recargar 9 pesos que em faltaven pels 32 i vaig agafar el bus cap a l’aeroport on hi vaig arribar por abans de les 17h. Però aquesta vegada i a diferència de totes les anteriors, havia d’anar a la terminal 2. Però jo que no m’havia mirat be el bitllet, doncs vaig baixar on sempre, a la terminal 1. Per sort me’n vaig adonar quan tot just portava mitja hora.
Vaig mirar a Google Maps si hi podia anar caminant però marcava un trajecte de mes d’una hora. Vaig preguntar i per sort hi havia un tren elevat que de forma gratuita et portava fins la terminal 2 sempre i quan ja haguessis fet el check-in, cosa que per sort ja havia fet. La terminal 2 era la terminal on havia arribat des de Madrid en aquell mateix viatge, i de fet en tots, per lo que també me la coneixia una mica.
A totes dues terminals, sobretot a la 1, hi havia mes gent que als aeroport de Barcelona i Madrid. També hi havia marques per tot arreu per a mantenir la distància física però en general hi havia mes gent i sobretot molts mes comerços oberts. Aquí les mesures sanitàries semblaven molt mes laxes. També és cert que en aquell moment l’afectació per Covid-19 a Mèxic era molt menor que a Espanya, de fet unes 6 vegades menys.
En qualsevol cas em tocava esperar unes 4 hores fins anar a passar el control de seguretat. Vaig menjar la torta que em quedava, vaig parlar amb l’Emma, vaig passejar, vaig llegir notícies, vaig escriure el diari i vaig parlar amb la família a Espanya per dir-los que ja estava a punt d’embarcar. El trajecte seguia i cada vegada era mes a prop de casa. Dels 3 transports que havia d’agafar ja n’havia agafat un i estava a punt d’agafar el segon.
Cap a les 20h vaig anar al mostrador d’Aeromexico per confirmar que portava tota la documentació necessària per poder embarcar i entrar a Espanya, doncs en plena pandèmia tots plegats havíem de portar mes documents dels ja habituals. Així doncs em van anar demanant tots els documents i els tenia tots: La PCR, el formulari d’entrada a Espanya, la forma migratòria per poder sortir de Mèxic, el check-in i el passaport. Tot correcte.
Però quan a les 21h vaig anar cap al control de seguretat, em varen demanar un altre document que no tenia i que a Aeromexico no me n’havien informat, que era un codi QR conforme havia omplert un altre formulari online per tal de poder accedir a la zona internacional de l’aeroport de Mèxic. Li vaig dir a la noia que no el tenia, ella em va preguntar a quina hora era el vol, va girar-se a un company i li va dir quelcom així “es algo justo”, i ell va dir “no, si se hace en 5 minutos”. La noia ja li estava preguntant si tenia temps d’omplir el formulari o ja directament mes valia que ni passés. Encara sort que el noi va dir que el podia omplir en 5 minuts allà mateix, doncs ho podia fer des del mateix mòbil.
La noia em va dir com accedir-hi i efectivament en 5 minuts ja havia omplert i enviat el formulari, que bàsicament em preguntava on havia estat els últims 14 dies, i ja tenia el codi QR que havia de mostrar a la mateixa noia per tal de poder accedir al control de seguretat de l’aeroport. Haig de reconèixer que per un moment m’havia ben preocupat, doncs només hauria faltat després de tot plegat no poder embarcar per aquell formulari.
Un cop dins la zona de seguretat les mesures sanitàries ja eren molt mes estrictes que a la resta de la terminal. Aquí si que s’havien de guardar les distàncies de forma estricte i el contacte amb els treballadors era nul, doncs tots els codis QR que havíem d’anar ensenyant els havíem de passar nosaltres mateixos pel lector. Tots els processos eren molt mes lents però degut a què no hi havia ni una quarta part dels viatgers habituals, tot era mes ràpid que sense pandèmia.
Ja fa temps que no facturo i que per tan tot el meu equipatge passa pel control de seguretat, i ja feia temps també que mai em feien un control addicional, doncs ja porto tots els líquids com s’han de portar i res que pugui estar prohibit. Però aquesta vegada va tocar control addicional a mi i al meu equipatge.
No sé perquè peò ja és la segona vegada que al passar per un escaner complet de cos i portar els pantalons que quasi sempre porto, d’aquells que tenen cremelleres per fer-se curts, els de seguretat detecten alguna cosa rara a la cremellera. Ells toquen i veuen que és una cremellera però tot i aixó em fan tornar a passar per l’escaner i tornen a tocar al cremellera. No ho acabo d’entendre, doncs al tocar es nota clarament qwue és una cremellera.
Per una altra banda vaig haver d’obrir la motxilla per on el noi va mirar una mica per tot arreu, i la maleta, on sobretot es va fixar en l’escalfador elèctric suposo per ser un objecte contundent. Fins i tot va preguntar a la que semblava la supervisora i aquests li va dir que no hi havia cap problema. Semblava que el noi que m’havia tocat era nou, id e fet també es notava per com complia els procediments, massa be. Tanta formalitat suposo que amb el temps es va passant una mica.
Aquesta vegada, i a diferència d’altres vegades ena quest aeroport, la porta d’embarcament estava relativament a prop, doncs en una ocasió vaig haver de caminar uns 20 minuts. Un cop a la porta d’embarcament ens van revisar tots els documents que havíem de portar tant per sortir de Mèxic com per poder entrar a Espanya. En el meu cas tota la docuemntació era correcta i ja estava llest per embarcar.
El vol era previst per les 22:55h però es va endarrerir, i això que com a molt érem 30 passatgers. Cal tenir en compte que l’avió tenia almenys 250 places, doncs quasi totes les files eren de 9 seient i hi havia unes 30 files. Seguia sense entendre com els podia sortir rendible un vol com aquell.
L’embarcament es va fer mantenint la distància física tot i que tampoc era massa complicat tenint en compte els pocs passatgers que érem. Igual que a la resta de l’aeroport, els treballadors no tocaven els documents sino que cadascú els havia d’aguantar en tot moment per evitar contactes. Finalment ens enlairàvem cap a les 23:40h.
Tenia força clar que ara no podria dormir ni tant be ni tanta estona com en el vol d’anada, doncs ara volàvem cap a l’est per lo que en poques hores ja veuríem el sol, quelcom que em molesta molt per a dormir. En l’anada vam tenir una nit de 15 hores, de fet tot durant tot el vol va ser de nit i a mi això m’ajuda molt. Ara no dormiria tant be però tampoc era tant necessari com en l’anada que havia d’estar ben fresc per tal com arribava a Mèxic començar a fer tràmits.
Un cop mes, pràcticament només érem una persona per fila per lo que pràcticament tothom es podia estirar al llarg de 3 seients, però un cop mes jo no vaig poder, i en aquesta ocasió va ser perquè literalment em va tocar a l’última fila i aquesta en comptes de tenir 3 seients en tenia només 2, per lo que un cop mes veia com molts s’estiraven ocupant 3 seients i jo m’havia d’espavilar amb 2.
Després de sopar el pollastre amb arròs i amanida que ens varen servir amb un trosset de pastís de postre, vaig intentar dormir una mica. Tenia fred però no em volia abrigar massa per no suar mentre dormia, doncs després del vol encara em quedava una nit mes de trajecte en bus, per lo que en general vaig passar una mica de fred i això encara va fer que em costés mes dormir.
De fet recordo haver-me despertat vàries vegades durant la nit pel fred que tenia, fins i tot em vaig posar una manta mes del seient del costat amb la qual estava una mica millor.
El vol durava quasi 10 hores i quan encara en quedaven 3 per arribar a Madrid, ja em vaig espavilar, em vaig anar a rentar les dents i la cara i a fer temps fins que varen servir l’esmorzar, moment en què ja s’obrien les llums i les finestres per deixar veure el sol que ja feia estona que feia però que no vèiem. Aquest avió no tenia cortinetes a les finestres sinó que els vidres s’enfosquien o aclarien segons el gust de la persona que hi seia al costat, tot i que quan tocava dormir, totes les finestres s’enfosquien sense donar la possibilitat d’aclarir-les per tal de no molestar a ningú. Ara totes es començaven a aclarir deixant clar que la tripulació ja volia que tothom s’anés despertant.
Quan quedaven unes dues hores per l’aterratge ens varen servir l’esmorzar, que en aquesta ocasió va ser una espècie de pudding de xocolata amb macedònia. LA veritat és que el menjar que serveixen a Aeromexico es prou bo i complet tenint en compte el preu dels bitllets.
L’hora prevista d’arribada a Madrid era a les 16:30h hora local, i tot i haver-nos enlairat amb un endarreriment de 45 minuts, a les 16h començàvem el descens. De fet, vam arribar a Madrid a l’hora prevista i en el meu cas tornava a ser a Espanya després de 5 mesos.
Gràcies a la pandèmia, per fi els desembarcaments dels avions es feien be i no em desesperava amb la gent, doncs en situacions normals, tan bon punt para l’avió, la meitat dels passatgers ja s’aixequen i es queden 10 minuts de peu parats en mig dels passadís, tots barallant-se per veure qui és el primer en agafar la maleta. Doncs degut a la pandèmia, el desembarcament s’havia de fer per files, estant prohibit aixecar-se fins que els de la fila anterior no haguessin començat a caminar. Per fi hi havia una mica d’ordre i no un munt de gent apretada al passadís tant bon punt l’avió parava.
Tot i aquest procediment mes lent, tenint en compte que en tot l’avió érem com a màxim 30 passatgers, jo que era a l’última fila no vaig tardar ni 10 minuts en desembarcar. Abans de les 16:30h ja estàvem caminant per l’aeroport buit de Barajas camí dels 3 controls que havíem de passar.
El primer va ser el de passaports, que quan hi vaig arribar hi havia mes policies que passatgers. El segon el del formulari que havíem d’omplir abans d’embarcar conforme no teníem símptomes de Covid-19 ni havíem estat en cap situació de risc. I el tercer el del resultat negatiu de la prova PCR.
En tot l’aeroport només estàvem els passatgers del meu vol, que érem poquíssims, per lo que en uns 10 minuts, vaig passar tots 3 controls. Val a dir que era brutal veure aquell aeroport que només coneixia amb centenars de persones a les cues, absolutament buit, sense ningú a cap cua i passant cada control sense ni tan sols aturar-se per esperar. De fet en algun punt hi havia mes controladors que passatgers.
Així doncs, quan encara no eren les 17h, sortia de l’aeroport de Madrid sense roba d’abric i havent d’aguantar aquells 11ºC amb un jersei, temperatura que aniria baixant fins les 23:15h que sortia el bus que agafaria fins a Barcelona.
Una de les opcions considerades per anar fins a Barcelona era l’AVE, i que vaig descartar perquè sortia a les 19h des d’Atocha i no estava segur d’arribar-hi a tems tenint en compte que l’hora prevista d’arribada del vol era a les 16:25h i havia de passar per tots els controls abans de poder sortir de l’aeroport. Però ar que ja havia arribat i ja era fora de l’aeroport, vaig pensar que segurament si que hauria tingut temps d’arribar a Atocha abans de les 19h per poder agafar l’AVE. D’aquesta manera hauria arribat a casa meva a les 12 de la nit però en canvi ara hi arribaria a les 8h del matí següent. De totes maneres tot plegat era molt just i hauria estat patint tot el viatge, preferia anar fins a Barcelona en bus però a la vegada estar mes tranquil durant el trajecte previ.
Tenint en compte que vaig anar a Mèxic un 27 d’agost i que havia de limitar molt l’equipatge a portar, vaig decidir no agafar abric, doncs al lloc on anava de Mèxic no hi fa mai prou fred com per necessitar un abric. Però no havia considerat el fet de tornar a casa en ple febrer i quan feia ben pocs dies d’una de les tempestes de neu i fred mes fortes que havia viscut Madrid en els últims anys. Per sort aquella tempesta avia passat però allà a Barajas encara hi feia força fred, i mes si només portes posat un jersei i la petita manta que em vaig endur de l’avió, manta que em posava per sobre quan sortia fora, tipus rebeca d’àvia.
La parada del bus era just fora de la terminal d’arribades de la T4. En principi un cop fora de la terminal ja no hi podia entrar, doncs només hi podien entrar els passatgers que haguessin d’agafar un vol, i jo acabava d’arribar amb un vol però ja no n’havia d’agafar cap mes, per lo que ja no podia entrar a la terminal i esperar dins fins les 23:15h. Però feia massa fred com per esperar-me fora 6 hores, per lo que vaig anar al vigilant i li vaig dir que no havia d’agafar cap vol, sino un bus, i que tenia massa fred per esperar-me fora tantes hores. El noi em va dir que podia entrar però que m’amagués una mica per tal que a ell ningú li digués res. “Pa que no me echen bronca”, em va dir textualment.
Assegut dins la terminal vaig esperar unes 3 hores mes escrivint a la família, llegint notícies, escrivint el diari, etc. Es va fer una mica llarg sobretot perquè el meu cervell ja només pensava en què quedava poc per arribar. Encara quedava tota una nit en bus però ja havia fet mes de la meitat del trajecte i el que era el mes important, ja estava a Espanya.
Val a dir que tenia un munt d’emocions enfrontades pel fet de ja ser quasi a casa, doncs no només feia 5 mesos que n’era fora, sinó que menys de dues setmanes abans no tenia ni idea de quan hi tornaria ni com. En pocs dies vaig passar d’aquella incertesa i ganes de tornar a veure la família, a ja estar a Madrid i a menys de 12 hores de Barcelona. Però a mes deixava enrere al que ja començava a ser la meva altra família. Aquesta vegada tornava a casa amb un sentiment que encara mai havia tingut, doncs per primera vegada semblava que tornava a casa havent deixat enrere una altra casa. Fins ara trobava a faltar la família de Barcelona i ara torbaria faltar la de Mèxic. En 5 mesos havia forjat unes relacions no només d’amistat que ara trobaria a faltar. Sentiments i emocions que em desbordaven i que no sabia com m’afectarien fins que tornés a Mèxic, però que en qualsevol cas eren alegres i trists a la vegada per tornar a veure a uns i deixar enrere per almenys un any a uns altres.
Cap a les 21:30h vaig sortir de la terminal amb la intenció de no tornar-hi entrar. Vaig comprar menjar a l’únic lloc de l’aeroport on se’n venia, que era a les màquines de vending, i vaig sopar assegut a la zona de fumadors fora de la terminal. No tenia massa per escollir, doncs pràcticament tot el que hi havia eren entrepans d’aquells freds i bosses de patates. Vaig comprar un entrepà de pa de tomàquet amb pollastre a la mel i tapat amb la manta d’Aeromexico vaig sopar amb l’esperança que això em fes agafar son per poder dormir una mica en el bus que agafaria al cap de menys de dues hores. Per cert, que ni el tomàquet del pa ni la mel del pollastre els vaig arribar a notar ni una mica.
Em vaig acabar l’entrepà i la bossa de Topotitos que portava i a esperar el bus que suposadament sortia a les 23:15h d’aquella terminal en direcció Barcelona.
A les 23h la temperatura ja havia baixat fins els 6ºC i l’espera se’m començava a fer llarga. Altres busos arribaven 30 minuts abans però el meu, quan quedaven 15 minuts per l’hora, encara no havia arribat. A la parada hi havia unes 5 persones mes, cosa que em reconfortava, doncs significava que era al lloc correcte tot i que no arribés cap bus. A mes semblava que érem pocs i que per tan aniríem ben amples dins el bus.
Quan ja passaven 15 minuts de l’hora prevista de sortida i quan ja no tenia clar que fos aquell el lloc on havia d’esperar, va arribar el bus. Menys mal, per fi semblava que començaria el tercer i últim tram del trajecte. Però un cop el xofer va confirmar el meu bitllet i vaig pujar al bus, per poc em caic a terra. Mentre pujava l’escala ja em va venir aquella típica olor de lloc tancat amb desenes de persones dins. Jo pensava que seríem 10 persones en tot el bus però la sorpresa va ser veure que el bus anava completament ple, només quedaven lliures els seients per als pocs que ara pujàvem.
El meu seient era el 42 i quedava en les últimes files. Per aquella zona era l’únic seient que quedava lliure, per lo que de seguida el vaig trobar i vaig seure. Un cop refet de l’ensurt de veure tanta gent dins el bus, em vaig intentar acomodar i tantejar si tenia prou son per a dormir. El bus anava completament ple però almenys tothom portava la mascareta, ningú tenia tos i el silenci era absolut. En qualsevol cas feia poques hores que era a Espanya i això encara no ho havia vist. Tantes distàncies i mesures sanitàries a l’aeroport, i tant poques en el bus, doncs tot i portar la mascareta, érem 2 persones per m2.
El trajecte duraria unes 7 hores amb una parada d’uns 30 minuts a Saragossa. El trajecte va ser tranquil però jo no tenia prou son com per dormir una bona estona seguida. Vaig dormir a estones però molt poc i molt incòmode. L’espai era molt petit i el bus es movia força, cosa que feia complicat poder conciliar be el son a menys que en tinguessis molta.
Cap a les 2:30h arribàvem a l’estació d’autobusos de Saragossa, una estació molt gran de la qual ni tan sols em va donar temps de sortir-ne per a fumar un piti. Allà varen baixar uns quants passatgers i en varen pujar uns altres, en qualsevol cas el bus seguia anat del tot ple.
A Saragossa també va canviar el xofer sent aquest nou molt mes professional que l’anterior, que quan parlava semblava que estigués parlant amb un grup d’amics en nu bar del barri. Aquest parlava de forma molt correcta i amb molta amabilitat, donant moltes mes explicacions que l’altre.
la resta del trajecte el vaig passar igual, intentant dormir però sense fer-ho mes de 10 minuts seguits i ja només pensant en què era a punt d’arribar a casa. Pel mòbil mirava com entràvem a Catalunya i com quedaven pocs quilòmetres per arribar a Barcelona, sentint ara si, que ja era a casa.
A les 6 del matí entràvem per la Diagonal de Barcelona i veia de nou aquella ciutat tant coneguda després de 5 mesos de no ser-hi. En aquests moments la barreja d’emocions és enorme sentint molta alegria per tornar a ser a casa, nervis per tornar a veure la família i enyorança per deixar enrere tants amics en país que cada any em sentia mes meu.
A les 6:15h arribàvem a l’estació de Sants on jo in uns quants mes baixàvem. Per fi acabava la tercera i última part d’aquell llarg trajecte de 48 hores havent passat 3 nits en dos busos i un avió. A diferència del que fa l’empresa d’autobusos ADO de Mèxic, on les maletes facturades es numeren i només les pot tocar el xofer, aquí i amb Alsa, el xofer ens va dir que baixéssim tots per tal que pogués obrir el maleter i tots poguéssim vigilar que ningú s’emportés la nostra maleta mentre tots estàvem com animals allà enmig agafant cadascú la nostra maleta. Un caos comparat amb Mèxic.
Ja era a Barcelona i amb tot l’equipatge, que això després de tantes hores i transports diferents, sempre és d’agrair. Vaig anar directament dins l’estació de Sants on havia quedat amb el pare, que no només feia 5 mesos que no el veia, sinó que en feia 7, doncs dos mesos abans que jo marxés ell ja no hi era. Aquest dia es va despertar ben aviat i vam quedar de veure’ns una estona a la mateixa estació, on hi va arribar quan feia menys de 10 minuts que m’esperava.
El retrobament va ser molt emotiu donant-nos una forta abraçada allà enmig de l’estació tot i les mesures sanitàries vigents i el distanciament físic que tothom mantenia. Així doncs, el pare va ser la primera persona coneguda que veia en la meva tornada i durant uns 30 minuts vàrem estar a l’estació fins que jo vaig agafar un tren per anar cap a casa.
Ja només quedava poc menys d’una hora per arribar a casa on ja m’hi esperava un dels germans i la mare. Altres anys ningú m’hi esperava, però en aquesta ocasió havent estat 5 mesos fora i sense saber ben be quan tornaria fins feia ben poc, l’arribada seria amb comité de benvinguda.
Quan ja caminava pel carrer que em conduïa directament a casa i quan encara era a uns 50 metres, ja vaig veure la mare que era al carrer, sense mascareta, i en veure’m va començar a córrer cap a mi. Ja em feia il·lusió tornar a veure la família, però aquests numerets la veritat és que no m’agraden gens i mes tenint en compte que tampoc havia estat fora tants de temps i que havíem mantingut força el contacte, per lo que aquella cridòria al mig del carrer no em va agradar massa, i mes amb lo cansat que estava. En qualsevol cas ens vam abraçar allà enmig del carrer i ràpidament vam entrar a casa on era un dels meus germans esperant.
La veritat és que va ser un bon retrobament i vaig estar molt content de tornar a ser a casa. Eren les 8 del matí quan tornava a seure al sofà de casa meva a xerrar una estona amb la mare i amb un dels germans per posar-nos ràpidament al dia i comentar per sobre com havia anat la tornada. En menys d’una hora ja m’aniria a dutxar, doncs portava hores desitjant una bona dutxa.
I així acabaven tan el viatge mes llarg com el trajecte mes llarg que havia fet fins aleshores, el primer de 5 mesos de durada i el segon de 48 hores. Feia tan sols 3 setmanes que no tenia ni idea de quan ni com tornaria a casa, però ara per fi tornava a veure la meva família i s’acabava la incertesa que m’havia acompanyat durant tants dies. Havia estat un gran viatge i segurament el que mes greu em va fer d’acabar, justament degut al temps que havia passat a Mèxic i les relacions inter-personals que això comporta, però el fet de no poder tornar quan volgués sino quan pogués i com pogués, va ser el que tingués tantes ganes d’arribar a casa.
El viatge començava sense saber com acabaría però al final va resultar tot millor del que m’esperava en un començament. És cert que es va allargar 3 mesos mes del previst però això lluny de suposar-me un problema, va fer que passés uns mesos molt agradables a Mèxic vivint com un mes i fent-me una mica mes d’aquest país. I gràcies a què puc treballar mentre viatjo vaig poder canviar els plans del viatge sobre la marxa sense que això em suposés cap gran trasbals en la meva vida. De fet, en tornar a Barcelona, vaig sol·licitar la residència temporal per a 4 anys, doncs la vida que feia quan era a Mèxic ja no era vida d’un turista.
En resum, estava molt content de tornar a ser casa, d’haver fet aquell viatge i de com havia anat tot. En un any en el que no havia de viatjar, finalment no només ho vaig fer sino que va ser el viatge mes llarg fins aleshores i un dels que mes recordaria, de fet tornava a casa sent propietari a Mèxic. Mai pots saber les voltes que donarà la vida en ben poc temps.
by guillem | febr. 5, 2021 | Mèxic 2020 - Compra terreny i habitacions
Evidentment, aquesta era la primera vegada que viatjava en plena pandèmia mundial i a mes en els moments mes complicats de la mateixa, amb confinaments totals o parcials en molts països i unes restriccions en la mobilitat que mai m’hauria imaginat. El viatge que faria jo no era per turisme, sino per finalitzar la compra d’un immoble, doncs en cas contrari no se m’hauria ocorregut mai fer cap viatge, de fet tot plegat es va complicar justament per culpa de la pandèmia.
De totes maneres, s’ha de dir que viatjar en aquestes circumstàncies, per una banda és un plaer, doncs hi ha molt poca gent i pots gaudir de coses tant estranyes com anar sol a la fila d’un avió o no fer cap tipus de cua per embarcar. Son petits avantatges que en cap cas compensen les dificultats que comporta viatjar en aquestes condicions.
Era el 27 d’agost de 2020 quan agafava el vol per anar de Barcelona a Mèxic amb escala a Madrid. En aquest moment a Espanya s’havien relaxat una mica les mesures sanitàries contra la Covid-19 i tot i que era possible fer certs desplaçaments, seguia havent-hi moltes restriccions i per tan el volum de gent que es podia veure a qualsevol lloc era molt inferior a lo habitual en aquesta època. Cal tenir en compte que estàvem en ple estiu i moment en què als aeroports hi ha mes trànsit de persones.
En sortir de casa em posava la mascareta que ja no em podria treure, almenys una bona estona seguida, fins al cap de 26 hores, doncs per tot arreu per on aniria seria obligatori portar-la, ja fos pel carrer, al tren, a l’avió o a la terminal. Només me la trauria per fumar i menjar. El trajecte era tant llarg degut a l’escala que havia de fer a Madrid i que m’hauria estalviat si Aeromexico no hagués cancel·lat temporalment la ruta Barcelona-Mèxic degut a al pandèmia. Passar d’un trajecte d’unes 15 hores a un de 26 era la primera conseqüència de viatjar en pandèmia.
Lo bo és que degut a què el vol sortia quasi a les 23h i a les 7 hores de diferència amb Mèxic, per a nosaltres aquella nit tindria unes 15 hores, una situació perfecte per poder dormir molt a l’avió, de fet tot el trajecte el faríem de nit, doncs tot i sortir a les 23h i ser un vol d’unes 10 hores, arribaríem a Mèxic tot just a les 4 de la matinada, per lo que sortiríem i arribaríem de nit, la situació perfecta per dormir un munt d’hores seguides.
Pel que fa a la documentació necessària per poder entrar a Mèxic, tan sols vaig haver d’omplir un formulari online i presentar el comprovant tan a l’aerolínia abans de l’embarcament com en l’entrada a Mèxic. Tan a l’aeroport de Barcelona com al de Madrid, només podien entrar-hi els passatgers, per lo que mai els havia vist tant buits. De fet em va impressionar veure’ls amb tant poca gent en ple mes d’agost. Era estrany però a la vegada s’agraïa el fet de no haver de fer quasi cues i poder caminar i seure literalment on et donés la gana.
L’embarcament era com sempre amb l’excepció de que s’havia de guardar la distància de seguretat i evidentment no treure’s la mascareta durant tot el vol. En el vol de Barcelona a Madrid vaig anar sol a la meva fila. Crec que mai m’havia passat, però és clar, tenint en compte que l’avió anava mig buit doncs era normal que mes d’un anés sol a la seva fila. Al seure ens varen repartir un sobre amb gel desinfectant que ens vam haver de posar a les mans abans d’enlairar-nos.
El mes pesat d’aquest trajecte d’anada va ser l’espera llarga a l’aeroport de Madrid, una espera d’unes 10 hores en las que vaig aprofitar per començar a escriure el diari, menjar els sandvitxos de la mare i prendre cafès de màquina que costaven 1,80€, un preu prou assequible tenint en compte que era dins d’una terminal d’aeroport. Aeroport completament buit i controls d’accés igual que a Barcelona.
L’embarcament del vol fins a Mèxic va ser similar a l’anterior però a diferència d’aquell, no anava completament sol a la fila sinó que jo estava al seient de passadís i hi havia una noia al de finestreta. Però l’avió anava mes buit que l’anterior, doncs en aquest no semblava que anés ni la meitat de ple, de fet la majoria de passatgers a partir de la meitat de l’avió, anaven sols a la seva fila. No cal dir el que s’agraeix volar d’aquesta manera. Tranquil·litat i silenci totals per poder dormir d’una tirada.
També s’agraeix aquesta falta de passatgers en arribar al control de passaports del país de destí. Només érem els passatgers del meu vol els que fèiem la cua per lo que en menys de 5 minuts ja havia passat el control, per cert, sense haver d’ensenyar ni tan sols el comprovant del formulari online que havia hagut d’omplir abans del viatge.
L’aeroport de Mèxic també estava quasi buit i amb marques a terra per tal de respectar la distància física. En aquest moment ja feia mes de 24 hores que portava la mascareta i a diferència del que em pensava, ja quasi ni la notava.
Un cop ja a Mèxic, en sortir al carrer, em va cridar l’atenció el fet que estant tant lluny de casa, la situació fos la mateixa, és a dir, tothom amb mascareta, moviments restringits i marques a terra per mantenir la distància física. Una pandèmia mundial que provocava unes mesures sanitàries molt similars a la vegada que importants, no només a banda i banda de l’Atlàntic, sino en tot el mon. Ja ens estàvem acostumant a aquella situació però seguia sorprenent com un virus podia afectar d’aquesta manera a absolutament tot el mon.
L’hotel que havia reservat a Ciutat de Mèxic tenia un passadís que donava tota la volta. Aquest passadís tenia fletxes a terra per tal que els ostes anéssim en un sol sentit per tal d’evitar encreuaments entre persones. Aquí també hi havia marques, fletxes i gel per tot arreu.
Però si el trajecte d’anada ja va ser complicat en quant a mesures sanitàries, mes ho va ser 5 mesos després durant el trajecte de tornada. Al contrari del que m’imaginava, quan tornava a casa i quan ja feia quasi un any de l’inici de la pandèmia, la situació tan a Mèxic com a Espanya era pitjor que 5 mesos abans, per lo que les mesures sanitàries varen ser encara mes estrictes.
La principal diferència amb el trajecte d’anada va ser l’obligació de presentar una prova PCR amb resultat negatiu per poder entrar a Espanya, això era certificar que no tenia Covid-19. Haver de presentar aquesta PCR no només era preocupant per si el resultat era positiu i et veies obligat a cancel·lar el vol, sinó pel fet de que s’havia de fer com a màxim 72 hores abans de l’arribada a Espanya, que a Tuxtepec no en feien i que costava uns 100€. Però el que mes ràbia em va fer va ser que durant mesos Mèxic no era considerat zona de risc per part d’Espanya, i per tan no hi havia l’obligació de presentar una PCR negativa, fins el dia 1 de febrer de 2021 que ja va passar a ser-ho degut a què els casos a Mèxic van superar els 150 per cada 100.000 habitants. Tenint en compte que jo arribava a Espanya el dia 3 de febrer, no és difícil imaginar la ràbia que em va fer no haver aconseguit un vol 3 dies abans i estalviar-me tot el merdé de la PCR.
La clínica mes propera que tenia on poder-me fer la PCR estava a Veracruz, a quasi 3 hores en cotxe des de Tuxtepec. El primer que vaig pensar va ser en anar a Veracruz ja amb tot l’equipatge, fer-me la prova, des d’allà anar amb bus fins a Ciutat de Mèxic on agafaria el vol a Madrid. Entre això i el fet que de Madrid a Barcelona hi aniria en bus (explico el perquè en un altre post), el trajecte de tornada des de Tuxtepec fins a Barcelona duraria unes 72 hores, si 3 dies sencers amb les seves nits, 3 nits que passaria en un bus, en un avió i en un altre bus. 3 dies sense tocar un llit i sense dutxar-me.
Així doncs vaig demanar cita per fer-me la PCR el dia 1 de febrer pel matí, per la nit agafaria el bus, l’endemà a les 23h l’avió i si tot anava be arribaria el dia 3 per la tarda a Madrid sempre i quan la PCR sortís amb resultat negatiu. Si les 26 hores del trajecte d’anada ja se m’havien fet pesades per haver de portar la mascareta tota l’estona, amb 72 hores no em volia ni imaginar com acabaria.
Finalment, i degut a què em van poder acompanyar a Veracruz, vaig anar a fer-me la prova i després vaig tornar a Tuxtepec per poder-me dutxar una última vegada abans de començar el trajecte de tornada. D’aquesta manera el bus fins a Ciutat de Mèxic l’agafaria a les 5 de la matinada fent que el trajecte passés de 72 hores a unes 55, cosa que era d’agrair sobretot per haver-me pogut dutxar una última vegada aquell dia a les 12 de la nit.
Val a dir que l’última setmana, des de que vaig demanar la cita per la PCR fins que me la vaig fer, la vaig passar força nerviós i vigilant de no infectar-me com mai, doncs en cas que sortís positiva no només perdria uns 200€ sino que no tenia ni idea de com i quan tornaria.
En arribar el dia encara no sabia si aniria directament des de Veracruz a Ciutat de Mèxic o tornaria a Tuxtepec per dutxar-me una última vegada i agafar un bus mes tard, en qualsevol cas jo vaig anar a Veracruz ja amb tot l’equipatge i resant perquè la prova sortís negativa.
La clínica la vàrem trobar ràpidament i la prova, tot i arribar una hora abans de la cita, me la varen fer també molt ràpid. Em va sorprendre lo desagradable que és fer-se aquesta prova, doncs sembla que et vagi a petar el nas. En qualsevol cas cap a les 12 del migdia del dia 1 de febrer m’acabava de fer la prova PCR i ja només quedava esperar fins les 20h d’aquell mateix dia per a rebre el resultat per email.
Finalment vaig canviar el bitllet d’autobús i en comptes de marxar aquell dia a les 12 de la nit des de Veracruz, ho faria a les 5 de la matinada i des de Tuxtepec, per lo que passaria una estona mes amb els amics mexicans i a mes em podria dutxar una última vegada abans d’iniciar el trajecte que ara seria d’unes 55 hores.
No cal dir els nervis que vaig passar des que vam arribar de nou a Tuxtepec, cap a les 19h, fins les 20h que vaig rebre el resultat de la PCR. Vaig obrir el PDF adjunt al correu que em van enviar i els meus ulls no paraven d’anar amunt i avall buscant la paraula “negativo” mentre els meus dits tremolosos ampliaven al màxim aquell PDF. Durant uns segons senzillament no llegia res fins que finalment vaig llegir la paraula “negativo” i no una, sino 4 vegades al llarg de l’informe.
En llegir allò mai m’havia alegrat tant d’haver pagat 100€. Ara si que ja ho tenia tot i ja podia tornar a casa 5 mesos després. Ja només quedava dormir una estona per a les 4 de la matinada agafar un taxi fins la terminal d’autobusos de Tuxtepec.
Tenint en compte que ara la situació de la pandèmia era pitjor que durant l’inici del viatge, em va estranyar que el bus anés tant ple. Jo tenia l’esperança que, al igual que a l’anada, anés mig buit o almenys no tingués ningú al costat. Doncs no, degut a què aquest bus feia 3 o 4 parades durant el trajecte fins a Ciutat de Mèxic, no va passar massa estona fins que al meu costat va seure una noia d’uns 25 anys amb dues filles, una d’un 4 anys i l’altre de 2. Aquí no es guardava ni distància de seguretat. Per primera vegada en aquest viatge em trobava en una situació, que si no fos per la mascareta que tots portàvem, no denotava que estiguéssim enmig d’una pandèmia mundial.
A ciutat de Mèxic tampoc semblava haver cap mena de confinament o restricció, almenys pel que fa a la mobilitat, doncs a mi em va semblar veure-hi la mateixa gent i cotxes que qualsevol altre any. Anar fins l’aeroport no va ser massa diferent a altres anys, tan sols per la mascareta que tothom portava posada. Costava una mica d’entendre com podia ser que a Espanya hi hagués una incidència de la Covid-19 6 o 7 vegades superior que a Mèxic tenint en compte les restriccions a un i altre país. Semblava que a Mèxic eren menys restrictius però mes efectius. Això si, sempre que es podia era obligatori mantenir la distància de seguretat tot i que en els busos que vaig agafar això era impossible.
A l’aeroport tot era ben diferent. Aquí quasi no hi havia gent, la meitat dels seients estaven inhabilitats i tot i que moltes botigues estaven obertes, algunes ja no ho feien, suposo que per falta de clients, doncs no semblava que hi hagués cap prohibició per a obrir. De fet era evident que en aquell moment no era gens rentable mantenir aquell aeroport o obrir segons quina botiga de dins.
Però una de les grans diferències respecte als viatges sense pandèmia però que no es veia, era el munt de documents que tots els que érem allà havíem de portar a sobre per presentar a algun lloc en algun moment. En el meu cas en portava 5 però encara me’n faltava un però que no vaig saber fins al moment de passar el control de seguretat, que era un formulari de l’aeroport de Mèxic i que era necessari per poder anar a les portes d’embarcament. Els altres eren el resultat de la PCR, el formulari per poder entrar a Espanya i 3 certificats d’auto-responsabilitat de la Generalitat de Catalunya per poder entrar a Catalunya, desplaçar-me de nit i per poder entrar a la meva comarca, doncs en aquell moment hi havia decretat un confinament comarcal a tot Catalunya.
El vol de tornada, com el de l’anada, anava a menys de la meitat de la capacitat, de fet, almenys a la part posterior, tan sols hi havia una o dues persones per cada fila, que eren de 9 seients. Jo anava, literalment, a l’última fila, però per ser l’última, en comptes de 3 seients en tenia només 2, i tot i que anava sol, en aquesta ocasió tampoc em podria estriar per dormir. En qualsevol cas, veure aquell avió amb tants seients buits et feia pensar en la mala situació del turisme i particularment de les aerolínies, doncs jo personalment no podia entendre com aquell vol era entable, si és que ho era.
En arribar a Madrid tocava passar els controls sanitaris pertinents per poder entrar a Espanya, que en aquell moment tenia una incidència de la Covid-19 de 900 infectats per cada 100.000 habitants, la major de tot Europa i, on per tan, les mesures sanitàries eren molt estrictes.
El primer que sorprenia en arribar era veure tota aquella enorme terminal completament buida i amb tots els comerços tancats, absolutament tots, només es podia comprar menjar a les màquines de vending. I sort de que només érem els del meu vol perquè sino hauríem tardat hores en sortir d’allà, doncs tot i que els controls eren ràpids, no deixaven de ser uns quants.
El primer canvi era la supressió de la cua per als passatgers amb passaport europeu que havien d’anar per la mateixa cua que els passaports de fora la UE, quelcom raonable tenint en compte els pocs passatgers que hi havia. En menys de 2 minuts vaig passar el control per a continuació anar al control sanitari, on et demanaven el resultat de la PCR i el codi QR que demostrava que havies omplert el formulari online obligatori. La PCR la revisava un metge i feia alguna pregunta suposo que per verificar que era teva, tot i que eren preguntes massa fàcils de contestar, doncs a mi només em va preguntar d’on era i quin dia me la vaig fer. Un cop passat aquest punt ja eres lliure de sortir de la terminal i per tan d’entrar ja a Espanya.
Eren les 17h i jo havia d’esperar en aquella terminal fins les 23:15h que sortia el bus cap a Barcelona. Vaig haver de demanar sisplau que em deixessin esperar dins la terminal, doncs només s’hi podien estar els passatgers que havien d’agafar un vol, que ja no era el meu cas. El noi de seguretat de la porta em va dir que si però que m’amagués una mica perquè a ell no li fotessin bronca, textualment. Li vaig demanar de quedar-me dins perquè jo no portava ni jaqueta, només un jersei i la manta del vol, i tenint en compte els 8ºC de temperatura, se’m feia molt dur esperar-me fora 6 hores.
Pel que fa el bus cap a Barcelona, va resultar anar igual que el que havia agafat a Mèxic per anar a la capital. Completament ple. Esperant el bus a la terminal de l’aeroport de Madrid érem unes 10 persones, cosa que em va fer creure que aquests seríem tots els que aniríem al bus, però quan aquest va arribar, amb uns 10 minuts d’endarreriment, i vaig pujar, per poc que vaig caure, doncs el bus estava completament ple i fins i tot ja feia una mica aquella olor d’apinyament humà dins un espai tancat, per lo que aquella gent portava ja una estona allà dins.
Així doncs, moltes mesures sanitàries als aeroports però cap ni una als busos, be si, l’obligació d’anar tots amb la mascareta.
I en arribar a Barcelona veia per primera vegada l’estació de Sants condicionada per la pandèmia amb cartells per terra per tal que la gent anés seguint uns camins establerts i així evitar encreuaments. Tot i que la mobilitat per anar a treballar estava permesa, a aquella hora del matí, hora en què molta gent va a treballar, per aquella estació s’ho veia molta menys gent que en altres anys en els que jo també hi anava ja que ara molta gent treballava des de casa, quelcom que ja podien fer abans però que si no hagués estat per la pandèmia encara no farien. A vegades fa falta un al·licient per fer segons quines coses. Per fi el teletreball s’implantava a Espanya.
Així doncs, tota una experiència la de viatjar en plena pandèmia, un viatge necessari i que no hauria fet si no hagués estat per la compra de l’immoble a Mèxic, doncs val a dir que tot plegat era força complicat i que en absolut valia la pena fer-ho per anar tan sols de vacances. Evidentment tenia la part positiva que era viatjar amb un quart dels passatgers habituals, quelcom que et feia viure una experiència totalment nova i ajudava a passar una mica millor els inconvenients de viatjar en pandèmia. En qualsevol cas una experiència inoblidable i espero que única, doncs esperem que ja no haguem de patir mes pandèmies.
by guillem | gen. 26, 2021 | Mèxic 2020 - Compra terreny i habitacions
Els vols d’anada i tornada a Mèxic em varen sortir relativament barats tenint en compte que els vaig comprar amb 2 mesos d’anticipació i que a mes, el d’anada era per a finals d’agost. El preu total va ser de 470€ quan no feia ni 4 anys haurien costat el doble. No sé si era degut a la pandèmia o que els vols eren operats per Aeromexico, aerolínia que acabava d’obrir rutes directes de Barcelona a Ciutat de Mèxic. De fet la primera vegada que vaig buscar els vols, els vaig arribar a veure per 380€, però per esperar, finalment em van sortir una mica mes cars tot i que molt mes barats del que m’esperava.
El vol d’anada era previst pel 25 d’agost i el de tornada pel 20 d’octubre. Però quan quedava un mes per marxar, vaig rebre un email d’Aeromexico comunicant-me que el vol d’anada quedava cancel·lat. En l’email hi posava que quedava el bitllet obert perquè jo elegís una altra data. El que no vaig llegir i que estava escrit amb lletra ben petita al final de l’email, és que no es permetien reemborsaments, cosa que no volia, i que els nous vols podrien estar subjectes a recàrrecs si aquests eren mes cars que els originals.
Ràpidament em vaig posar en contacte amb l’agencia des d’on havia fet la reserva, Travel2be, i des del primer a l’últim email que els vaig enviar, que van ser 8, semblava que o be, em prenien el pèl o que, literalment, estigués parlant amb un deficient mental. Jo els deia que l’aerolínia havia cancel·lat el vol, cosa que ja haurien de saber sense que jo els ho hagués de dir, i ells em contestaven què havia de fer si volia jo cancel·lar el vol i canviar-lo de data. Jo els recontestava dient que qui havia cancel·lat el vol era l’aerolínia i que jo volia un altre vol el mes aviat possible, i ells em tornaven a contestar el mateix. Al vuitè email em vaig donar per vençut i vaig acceptar que d’aquella manera no aconseguiria res, a mes cada resposta tardava almenys 3 dies en arribar i s’acostava el dia del vol (cancel·lat) i no estava avançant amb res.
Vaig buscar per Internet si algú estava tenint els mateixos problemes que jo, i la sorpresa va ser veure que fins i tot ja hi havia grups creats a Facebook per a denunciar col·lectivament a Travel2be per les llargues que donaven als seus clients, el mateix que estaven fent amb mi. De totes maneres, la majoria d’afectats comentaven que estaven demanat un reemborsament, cosa que jo no volia, simplement volia un nou vol i això encara m’estranyava mes, doncs semblava que jo era dels clients que menys problemes els podia ocasionar i tot i així passaven de mi.
Però entre els missatges intercanviats en un dels grups de denúncia, en vaig llegir un que deia que havia contactat amb Skyscanner i que ells l’havien ajudat. Jo això ja ho havia pensat però ho havia descartar ràpidament ja que Skyscanner només és un metabuscador, un intermediari com pot ser el buscador de Google. Però després de llegir aquell testimoni vaig contactar immediatament amb Skyscanner.
La resposta va ser ràpida i molt satisfactòria, doncs en el mateix correu ja m’informaven que contactarien amb Travel2be per tal d’explicar-los el meu cas i intentar que es posessin amb contacte amb mi el mes aviat possible per a canviar la data del vol.
Quedaven dues setmanes per al dia del vol cancel·lat i tot i que encara no tenia ni idea de si finalment podria marxar o no, almenys encara podia conservar una petita esperança de que em re-ubiquessin en un altre vol el mes aviat possible.
L’endemà mateix vaig rebre un email de Travelgenio en referència al vol cancel·lat i el correu que els varen enviar des de Skyscanner. Fins aleshores no ho sabia, però semblava que Travel2be pertanyia a Travelgenio i, tot i que m’era igual, almenys m’estaven preguntant pel vol cancel·lat i, el mes important, semblava que per fi algú s’havia preocupat de llegir-se el meu cas i oferir una solució adequada, i no com passava amb la resta d’emails que directament semblava que no se’ls havien llegit.
Després d’enviar-los un correu confirmant la petició, en menys de 24 hores ja vaig rebre una resposta oferint-me nous vols des del dia 23 al 27 d’agost, quan el meu vol original era el 25 d’agost, per tan molt be i coincidint amb la data del vol original. Amb tot, ja quedaven menys de dues setmanes pel dia 25 d’agost, per lo que vaig demanar el vol del dia 27 per tal de tenir una mica mes de temps.
Ara tocava començar a preparar-ho tot, sobretot temes informàtics i de programació, doncs aquest seria segurament un viatge amb mes temps lliure i per tan amb mes possibilitats de treballar tal com ho faig a casa. No tenia previst anar enlloc mes que no fos Ciutat de Mèxic i Tuxtepec, per lo que aquesta vegada de turisme en faria poc, de fet tampoc era el millor any per anar fent turisme pel mon. De fet es podria dir que aquest seria el meu primer viatge de negocis, doncs l’objectiu principal del mateix era la compra-venda d’un immoble.
Per fi vaig poder donar la notícia a la família, doncs el cas del meu vol ja s’havia convertit en tema d’estat de la família, de la mateixa manera que avisava a Mèxic per ja confirmar-los el dia que arribaria.
Així doncs, la idea extreta d’un comentari d’un grup de Facebook de queixa contra l’agència, em va servir per finalment trobar la solució, doncs si no hagués estat per aquell missatge, dubto que mai hagués contactat amb Skyscanner.
El vol de tornada
Però el pitjor del tema vols encara havia d’arribar, doncs va passar amb el vol de tornada i quan jo ja portava un mes a Mèxic. De la mateixa manera que ja va passar amb el vol d’anada, just un mes abans de la sortida del vol, vaig rebre un email de Aeromexico informant-me que el meu vol de tornada quedava cancel·lat. Així doncs, en ple viatge a Mèxic, començàvem de nou amb el calvari del canvi de data del vol.
Sense ni pensar-ho, vaig enviar un nou correu seguint la mateixa conversa que ja havíem tingut pel vol d’anada. Des d’allà m’ho havien solucionat ràpid la primera vegada i esperava que ara també fos així. I efectivament, al dia següent em van contestar i em van oferir un vol pel día 21, és a dir, just per l’endemà, doncs el vol original era pel 20 d’octubre.
El que semblava que en aquesta ocasió havia pogut solucionar molt mes ràpid que no pas al vol d’anada, es va convertir en una autèntica odisea, això si, en bona part per culpa meva, doncs quan quedava una setmana perquè arribés el dia 21 i per tan dia de tornar a casa després de 8 setmanes de viatge, vaig decidir intentar quedar-me dues o tres setmanes mes ja que no havia pogut fer tot el què volia fer, sobretot per motiu de la pandèmia i la lentitud d’algunes administracions o empreses.
Jo podia canviar la data del vol quan volgués però pagant 50€, per lo que vaig escriure’ls deixant-los clar que encara no m’havien confirmat el nou vol pel dia 21, doncs era una proposta acceptada per a mi però que encara havia de confirmar Aeromexico, per tal de què el canvi que sol·licitaria ara seria sobre un vol cancel·lat per l’aerolínia, i per tan exempt dels 50€.
Així doncs els vaig dir que degut a què encara no tenia la confirmació per part de l’aerolínia de la nova data del vol de tornada i que prefería que aquesta data fos per finals d’octubre o principis de novembre, és a dir, unes dues setmanes mes tard, vam quedar que anul·làvem la proposta del dia 21 d’octubre i quedaven pendents d’un nou email per la meva part quan ja sabés la nova data. No em van comentar res mes i no va semblar que hagués suposat cap problema, per lo que jo me’n vaig mig oblidar convençut que en qualsevol moment i en un marge d’una setmana, els podia demanar una nova data i me la donarien sense cap problema.
Jo tenia la barrera psicològica dels 3 mesos màxims per a tornar a casa, doncs el viatge mes llarg que havia fet fins aleshores va ser de 3 mesos, per tan, encara podia estar un mes més a Mèxic sense que em suposés cap trasbals mes enllà d’alguna reorganització profesional.
Els dies passaven i els tràmits legals i burocràtics que tenia pendents no avançaven, per lo que vaig decidir donar un poder notarial a un mexicà de confiança per tal que pogués realitzar al meu nom tràmits administratius i d’altres tipus relacionats amb l’immoble. D’aquesta manera jo podria marxar quan volgués, doncs els dies passaven i no tenia cap idea de quants dies mes podrien tardar.
Així doncs, ràpidament vam començar els tràmits per a otorgar el poder notarial, tràmits que pensava que serien mes senzills. De totes maneres era conscient del que representava donar un poder notarial a algú i que per tan tot el procés havia d’estar ben estipulat i degudament revisat pel notari.
Tot plegat van suposar unes dues setmanes, 3 visites, dues de les quals amb la persona a qui donava el poder, i $2500, uns 100€. Com a curiositat només comentar que en els primers moments reunits amb la notaria, aquesta semblava no està massa contenta en que jo, un estranger, comprés un immoble a Mèxic, i ho semblava per la manera que tenia de dir les coses, doncs ho deia tot molt correctament però amb un to que deixava entreveure una certa animadversió cap a persones estrangeres com jo que anaven a Mèxic a buscar bones ofertes. Però tot va canviar durant la segona visita després d’haver pagat els $2500 en un sol pagament, i no en dos com podia fer, i en conèixer una mica mes la meva vida profesional i les meves intencions a Mèxic. Va passar de tractar-me amb una actitud força freda a preocupar-se per mi com si fos el seu fill, de fet aquesta era la broma que fèiem amb la persona apoderada, doncs va repetir vàries vegades que aquesta persona m’havia d’explicar tot el que fes al meu nom i deixar clar tot el que no podia fer. De fet això era lo normal, doncs jo era una persona que anava a donar un poder notarial a una altra, i la notaria era qui havia de vetllar pels meus interessos, i de fet així ho va fer. Però en qualsevol cas va ser força espectacular el seu canvi d’actitud cap a mi des de la primera cita a la segona, després d’haver demostrat la meva solvència i que era una persona que confiava molt amb els mexicans i que només tenia bones intencions i idees per aquest país.
Al cap d’una setmana la notaria ja tenia el document preparat i vam anar per a firmar-lo. A partir d’aquí ja podia sol·licitar la nova data pel vol de tornada, doncs els tràmits administratius que em quedaven per a fer ja els podria fer l’apoderat. Però va ser aleshores quan va començar el periple del vol de tornada, periple que s’allargaria quasi 3 mesos mes.
Vaig enviar un correu a l’agència sol·licitant una nova data pel vol de tornada per mitjans de novembre, unes 3 setmanes després del vol de tornada original que era pel 20 d’octubre. Varen tardar un parell de dies en contestar-me i quan ho varen fer va ser per dir-me que per aquelles dates els vols podrien tenir un recàrrec ja que es tractava de dates mes cares que la del meu vol original. Quan vaig llegir això em vaig quedar de pedra, de fet vaig haver de llegir el correu una segona vegada. Ràpidament els vaig contestar per tal de deixar-los ben clar que qui havia cancel·lat aquell vol havia estat l’aerolínia i no jo. Ells van contestar que tot i així, el nou vol podria comportar un recàrrec degut a què ara era temporada alta, però que en qualsevol cas quedaven a l’espera de la confirmació de l’aerolínia.
Amb tot ja feia dues setmanes que hauria d’haver marxat. Mica en mica m’acostava als 3 mesos, el temps màxim que havia passat fora de casa en un viatge. Mentre se’m va ocórrer llegir-me be tota la lletra petita del bitllet del vol, i efectivament, hi posava que a conseqüència de la cancel·lació de vol per part de l’aerolínia, el passatge no tenia dret a un reemborsament sino a un canvi de data. Aquest canvi no comportaria un càrrec addicional pel fet de fer el canvi (menys mal) però si un possible càrrec en cas que la data el nou vol fos mes car que el vol original degut al canvi de data i per tan ser en temporada alta, justament el que m’acabava de passar a mi.
Aleshores ja em vaig quedar entre tranquil i resignat. Tranquil de saber perquè em volien cobrar un recàrrec i resignat perquè amb aquestes coses i mes en la situació en la que estàvem, poc s’hi podia fer mes que intentar donar pena. Això si, sempre i quan el recàrrec que em cobressin no el considerés abusiu.
Al cap de 2 o 3 dies em va contestar l’agència amb la confirmació de l’aerolínia. El nou vol tindria un recàrrec de 480€, quan a mi tots dos vols originals, el d’anada i el de tornada, m’havien costat 470€. És a dir, ara pagaria mes per tan sols un recàrrec de un dels vols. Em vaig quedar simplement estorat i sense saber ben be ni que contestar.
Al cap d’uns minuts necessaris per a poder-me recuperar de l’ensurt, vaig contestar el correu dient-los en primer lloc que el recàrrec, evidentment, em semblava del tot abusiu i que representava mes del total que jo havia pagat fins aleshores, i que em semblava del tot improcedent haver de pagar el doble per agafar un vol 3 setmanes mes tard del vol original cancel·lat per la pròpia aerolínia. Els vaig voler fer una mica de pensa i els vaig dir que entenia perfectament la situació del sector turístic per motiu de la pandèmia, i que podia entendre que no acceptessin reemborsaments, però que jo simplement estava sol·licitant un canvi de vol i per una data tampoc tant llunyana a la data original.
Aleshores va començar un llarg intercanvi de correus, almenys 20 entre ells i jo, en els que ells em deien que aquests eren els preus de l’aerolínia i jo els proposava altres dates o trajectes, tots mes cars. Durant 4 o 5 dies van anar contestant, però va arribar un moment, ja a finals de novembre i quan ja feia 3 mesos que era de viatge, que van deixar de contestar. Jo els vaig dir que em diguessin quin era el vol mes econòmic entre el dia 1 i 14 de desembre i, literalment, va arribar el 14 de desembre sense haver pogut obtenir cap resposta. Ja ni tan sols podia tornar a casa pagant el recàrrec, doncs l’agència no em donava cap data ni preu per a un nou vol. Cal tenir en compte que jo seguia en contacte amb la part d’atenció al client que tant be m’havia solucionat el vol d’anada i que fins aleshores sempre m’havien contestat prou ràpid. Però ara passaven els dies i jo els insistia i res, cap mes correu. L’últim que els vaig enviar ja va ser amenaçador dient-los que ja esperava passar el Nadal fora de casa per culpa de la seva falta de respostes.
Era 15 de desembre i encara tenia alguna esperança de poder tornar a casa abans de Nadal encara que fos reservant un vol nou amb una altra aerolínia. Vaig decidir començar a buscar alternatives tot i que la cosa era complicada per motiu de la pandèmia, doncs els vols mes barats son els que tenen mes escales però en aquesta ocasió era quasi impossible poder fer escales en varis països, doncs cadascú et demanava unes coses o altres per poder entrar, o directament no et deixaven ni entrar encara que fos per fer una escala.
Les opcions mes barates estaven per uns 300€ tot i que fent 3 escales. Això en altres ocasions no m’hauria importat, tot el contrari, però en aquesta ocasió a cada país on fes escala em demanarien o PCR o simplement tindria l’entrada restringida. La millor opció era un vol directe des de Mèxic a Espanya ja que en aquell moment Espanya no demanava cap PCR negativa als viatgers provinents de Mèxic, però si des d’altres països, com Portugal o França.
Així doncs les opcions es reduïen a buscar un vol directe de Mèxic a Espanya, i dic vol perquè fins i tot vaig mirar la possibilitat d’anar en barco, i tot i que per preus era factible, entre 400 i 500€ de Mèxic a Espanya, el problema era que no hi havia sortides fins al cap d’un any.
La companyia que mes vols oferia era Iberia i costaven uns 500€. Aeromexico n’oferia només fins a Madrid per uns 450€. Fins i tot vaig considerar comprar un bitllet nou amb Aeromexico i intentar obtenir algun descompte amb els punts que tenia acumulats. Tot plegat ja assumint que de moment perdria el vol de tornada que ja tenia i que en qualsevol cas mes endavant i quan ja fos a casa em dedicaria a reclamar. Ara mateix lo important era buscar la millor manera de tornar, doncs els dies passaven i ja no era el fet de portar mes de 3 mesos de viatge el que em preocupava, sino que la meva estança legal a Mèxic era de 6 mesos, per lo que fes el que fes havia de marxar abans dels 6 mesos. Ara mateix ja en feia 4 que era a Mèxic i ja havia passat el Nadal per primera vegada fora de casa meva. Començava 2021, em quedaven 2 mesos d’estança legal al país i l’agència seguia sense contestar-me. Tocava decidir-se per reservar un nou vol per uns 500€ o intentar solucionar la situació directament amb Aeromexico, quelcom que fins aleshores no intentava perquè ja ho havia intentat amb el vol d’anada i m’havien dit que ho havia de fer directament amb l’agència, com és lògic.
Així doncs, el dia 13 de gener, quan ja feia 4 mesos i mig que era fora de casa i quan ja havia considerat totes les opcions possibles per tornar a casa, em vaig omplir de valor i vaig trucar a Aeromexico. Si ho anava deixant era perquè estava segur que em dirien que havia de contactar directament amb la meva agència, quelcom que m’emprenyaria molt. Però anaven passant els dies i havia d’avançar en alguna cosa.
En trucar, el contestador ja donava una opció per a clients d’agència. Havia de trucar a un altre telèfon però almenys això em va donar alguna esperança de què Aeromexico estigués atenent a clients d’agències. Vaig trucar a l’altre telèfon i després d’estar, literalment, 50 minuts en espera, em van atendre. Vaig exposar la meva situació fins i tot dient-los que ja sabia que la ruta fins a Barcelona l’havien cancel·lada fins al març però que jo havia de tornar com a màxim el 23 de febrer, dia que s’acabava la meva estança legal, i que podia acceptar un vol almenys fins a Madrid.
El noi bàsicament em va demanar el meu codi de reserva i quin dia volia el vol de tornada. Li vaig dir que almenys en unes dues setmanes per tal de tenir temps d’acomiadar-me de tothom. Al cap d’uns segons em va preguntar si m’estava be el dia 2 de febrer, li vaig dir que si i a continuació em va dir que el nou vol tenia un recàrrec de $2167, uns 90€.
Durant uns segons em vaig quedar mig estorat sense dir res. No m’acaba de creure que en tant poca estona el noi ja m’hagués reservat un altre vol i que el recàrrec fos de “només” 90€, i dic només perquè fins feia poc els recàrrecs eren d’entre 480 i 1200€. De fet no acaba d’entendre perquè ara el recàrrec era tant baix quan els preus dels vols no era massa mes alts que feia un mes quan em deien que el recàrrec era de 480€. En qualsevol cas no vaig preguntar res, doncs ja ni tenia ganes de saber-ho, l’únic que volia era no haver de tornar a contactar amb l’agència i que m’assignessin ja un vol de tornada. Al final, contant aquest recàrrec, el total que pagaria pels vols seria de 560€, un preu prou acceptable, de fet seguia sent el preu mes baix que havia pagat per un trajecte d’anada i tornada a Mèxic.
En menys de 3 minuts el noi em va passar amb el departament de “cobros” on ràpidament vaig pagar el recàrrec amb targeta i deixava confirmat el vol de tornada a casa pel dia 2 de febrer de 2021, 5 mesos i una setmana després d’arribar a Mèxic.
Quan vaig penjar no m’ho acabava de creure. Ja no era tant pel temps que portava fora de casa, que en el fons tampoc era tant, sino perquè durant l’última setmana no tenia ni idea de quan tornaria ni com, estava en una situació d’indecisió total que en aquell moment va finalitzar. Al final la solució va ser parlar directament amb l’aerolínia, per lo que en futures ocasions, a menys de que una agència tingui un preu radicalment per sota que l’aerolínia, sempre reservaré directament amb l’aerolínia.
Encara quedava buscar la millor manera per anar des de Madrid a Barcelona, doncs Aeromexico en cap cas ho podia fer amb Aeromexico així que tocava buscar una alternativa, ja fos en AVE, bus o avió.
Encara no m’acabava de creure que ja tenia dia de tornada a casa quan començava a mirar els preus de les diferents opcions per anar de Madrid a Barcelona. L’AVE, que era la meva primera opció per la comoditat, rapidesa i novetat, doncs fins aleshores encara no havia anat mai en AVE, costava uns 45€ el trajecte sempre i quan es el reservés amb anticipació. Conforme passaven els dies el preu anava augmentant. El bus costava 33€ i un vol entre 30 i 60€. Els preus no diferien massa d’una opció a una altra, de fet eren mes similars del que em pensava. La decisió no dependria tan del preu sino dels diferents horaris que tingués cada opció, doncs volia deixar marge suficient entre l’arribada del vol i la sortida cap a Barcelona per si hi havia algun endarreriment o l’entrada a Espanya per motiu de la pandèmia era mes lenta de lo habitual.
L’hora prevista del vol a Madrid era a les 16:30h. Hi havia varis trajectes d’AVE per aquella tarda però només un m’anava be, tan per l’hora de sortida com per la d’arribada, doncs alguns sortien massa aviat i altres arribaven massa tard a Barcelona, en una hora en la que segurament ja no podria agafar cap tren fins a casa. L’únic que m’anava be era el que sortia a les 19h i arribava a les 21:30h a Barcelona. Tenia dues hores i mitja de marge entre l’arribada prevista del vol a Madrid i la sortida de l’AVE. Semblava suficient però no em vaig atrevir, doncs depenia de que el vol arribés a l’hora, que el desembarcament i la sortida de l’aeroport fossin relativament ràpids, i que pogués arribar a l’estació d’Atocha sense massa complicaciones, doncs el trajecte fins allà ja durava 35 minuts. Tot plegat em va semblar massa just i tot i ser la millor opció per temps i preu, la vaig descartar.
Una altra opció era anar fins a Barcelona en avió. Hi havia vols molt barats, per 28€, però que sortien pel matí. Els que sortien per la tarda i que jo podia agafar, ja costaven uns 60€. A mes em trobava en una situació similar a la de l’AVE, doncs un vol sortia amb marge suficient de Madrid però arribava massa tard a Barcelona, i el que arribava a una hora raonable sortia massa aviat de Madrid, cosa que em preocupava per si no el podia agafar. Els horaris eren massa ajustats i ni em volia arriscar ni volia anar tot el trajecte preocupat per si arribava amb temps a Madrid.
Així doncs, el bus semblava la millor opció no només pel preu sino pels horaris que oferia. El trajecte era força mes llarg però preferia això a arriscar-me a no arribar a temps per al transbord. També hi havia varis trajectes però el que m’anava millor era el que sortia a les 23:15 i arribava a Barcelona l’endemà a les 6:45h. Mes de 7 hores de trajecte de nit però amb l’avantatge que el bus sortia des de la mateixa terminal on arribava el meu vol i que tindria temps de sobra per si sorgia qualsevol complicació tan en el vol com en l’entrada a Espanya.
El trajecte costava 36€ i tindria quasi 7 hores de marge entre l’arribada del vol i la sortida del bus. Si tot anava be seria una espera llarga, però tenint en compte que la durada total del trajecte de tornada des de Tuxtepec seria d’unes 60 hores, ja no venia d’aquí. Preferia anar amb la tranquil·litat de tenir temps suficient per no perdre cap connexió. Així doncs passaria una nit en un bus per anar des de Tuxtepec a Ciutat de Mèxic, una segona nit en un avió fins a Madrid i una tercera nit en un bus cap a Barcelona. Un trajecte que duraria 3 nits i que seria el trajecte mes llarg que faria fins aleshores.
En qualsevol cas tot això ara mateix no m’importava gens, només m’importava el fet de què ja tenia data de tornada i que el que hauria de pagar de mes per la cancel·lació del vol seria d’uns 125€, prou barat tenint en compte el que em demanaven poques setmanes abans. A mes hauria passat 5 mesos fora de casa inclòs el Nadal, un récord per a mi.
Però encara faltava la mala notícia i que sabria una setmana després de reservar el vol i quan quedarien menys de dues setmanes per marxar. El meu vol de tornada era pel dia 2 de febrer i a partir del dia 1 de febrer l’estat espanyol va imposar l’obligació de presentar una PCR negativa a tothom que arribés de Mèxic. Feia mesos que era a Mèxic i mai havien demanat una PCR negativa als qui arribaven de Mèxic, però a partir del dia 1 de febrer, un dia abans que marxés, això canviaria i seria obligatori presentar la PCR negativa. Això no només representava haver de pagar uns 100€ per fer-me la prova, sino coordinar be on i quan la feia, doncs havia de tenir una antiguitat màxima de 72h, i evidentment, que sortís negativa, doncs en cas contrari quedava tot cancel·lat i a tornar a començar. Però això ja tocarà en un altre post.
Ara tocava acabar de tancar tots els temes possibles i gaudir dels últims dies que passaria a Mèxic. 5 mesos fent una vida quasi normal en un mateix lloc feia que se’m fes fins i tot estrany marxar d’allà. La veritat és que trobaria a faltar a molta gent i que marxava amb ganes però després d’haver passat uns 5 mesos fantàstics.
by guillem | gen. 12, 2021 | Mèxic 2020 - Compra terreny i habitacions
En veient que els departaments es llogaven prou ràpid oferint-los a $1500 al mes, vaig decidir, i aprofitant que començàvem 2021, de pujar-los a $1600 al mes. I no només era per guanyar mes sino perquè realment hi havia despeses que no havia considerat, com haver de pintar quasi cada departament que havien deixat malament, o el gas que es gastava per l’aigua calenta, doncs normalment a Tuxtepec hi feia molta calor però aquell desembre va fer un fred insòlit per la zona i que va fer augmentar el consum d’aigua calenta. No era massa però eren despeses que s’havien de tenir en compte tot i que en el futur aquestes coses de pintar i arreglar les trauria sense pensar-m’ho dels dipòsits.
Així doncs, en els primers interessats que varen preguntar en el 2021, ja els vaig dir que un departament amb tot eren $1600 al mes. Va preguntar la noia però va venir el noi a veure els departaments al dia següent pel matí. En la mateixa visita ja va semblar molt interessat i va acceptar perfectament el preu de $1600 per un departament amb tot, és a dir, taula, cadires, llit, aire condicionat i nevera, a part del ventilador de sostre, el bany i WIFI que ja tots tenen per defecte. Vam quedar que ho comentaria amb la seva novia i que aquella mateixa tarda em diria alguna cosa.
Quan tot just havia passat una hora des que va marxar, ja em va enviar un WhatsApp per confirmar-me que es quedaven i que aquella mateixa tarda em pagaria el primer mes i el dipòsit, ocupant el departament al cap de dos dies.
Quan vaig tornar a casa el primer que vaig fer va ser preparar el contracte, que era normal, per lo que el vaig copiar d’un altre, i li vaig enviar, però amb la mala sort que no li vaig enviar el que acabava de fer sino el de la llogatera anterior del seu mateix departament, doncs el nom del PDF era diferent però al ser el mateix departament, doncs em vaig confondre. Lo dolent d’allò era que a l’anterior llogatera li havia donat un tracte especial per haver aparegut allà amb els seus dos fills i amb totes les seves coses. Així doncs, en aquell contracte hi posava que se li havien deixat dos matalassos i llençols i el pitjor és que posava que el preu eren $1500 al mes i que el dipòsit es podia deixar al cap d’un mes d’haver entrat. Un desastre, doncs aquelles condicions no les havia donat a ningú i menys a aquells nous que fins i tot ja els havia pujat el preu.
Així doncs, quan van venir tots dos per la tarda per pagar i perquè la noia pogués veure el departament, van començar els malentesos, doncs ells em preguntaven coses que jo no entenia, doncs suposadament ja estava tot parlat, però és clar, ells les preguntaven perquè havien llegit un contracte que no era el seu.
Primer la noia em va preguntar pel matalàs individual que encara era allà, li vaig dir que no era per ells però que si el volien, doncs cap problema, a lo que ella va respondre que ho preguntava perquè en el contracte apareixia. Això em va deixar força estranyat però vaig pensar que potser se m’havia passat. Almenys això va fer que mes tard, en arribar a casa, detectés l’error. A mes també vaig veure com la noia li intentava dir alguna cosa al noi quan parlàvem del dipòsit, mes tard també entendria perquè, doncs en el contracte que els havia passat posava que s’havia d’abonar al cap d’un mes i jo els ho estava demanat ja.
En qualsevol cas van pagar el primer mes de renta i el dipòsit, un total de $3200 i vam quedar per diumenge per fer l’entrega de les claus. Aleshores vaig tornar a casa i vaig mirar el contracte que els havia enviat i va ser quan em vaig adonar que no era el que havia preparat per ells sino que era el de l’anterior llogatera, un contracte realment diferent a tots i amb uns privilegis que absolutament ningú havia tingut.
Així doncs, entre l’error que vaig cometre, que el noi no em van voler dir res i que tots dos m’havien caigut molt be sent el tipus de llogaters que buscava (responsables i indefinits), vaig decidir almenys cobrar-lis $1500 al mes. Per no canviar el contracte i per tal de que ja hi hagués un llogater que pagués el nou preu que volia posar, vaig decidir deixar aquest preu però descontar-li cada mes $100 en la factura de la llum, d’aquesta manera a la pràctica estaria pagant $1500 però oficialment ja hi havia un llogater que pagava el nou preu que volia cobrar a partir d’aleshores, $1600 al mes. Li vaig comentar per WhatsApp aquell mateix dia i ell va estar molt agraït a la vegada que jo em quedava molt mes tranquil.
I al cap de dos dies, el diumenge, vàrem quedar a les 11:30h per entregar-li les claus i iniciar així la relació amb aquest nou llogater, un que semblava ben responsable i amb el que esperava tenir una llarga relació. I el millor de tot, els departaments s’anaven omplint de llogaters indefinits i ben responsables, de fet estava tenint molta sort.
by guillem | gen. 10, 2021 | Mèxic 2020 - Compra terreny i habitacions
En un post anterior ja vaig comentar sobre aquella família que vivia als EUA però que vindrien a passar el Nadal a Tuxtepec i que ocuparien 3 departaments de Casa Nerea. El seu familiar i que era el nostre contacte era un home molt amable i bon pagador, doncs va fer tots els pagaments quan tocava. Era una família amb 3 nens i una altra parella els que venien, en total 7 persones, i mentre que amb la parella sola no va haver-hi cap problema, la família era una mica mes deixada. No va passar res greu però si que varen ser els llogaters mes deixats que havia tingut fins aleshores. Suposo que és normal tenint en compte que només hi varen estar uns dies i que eren 3 nens.
Aquesta família en concret es varen quedar dues nits mes que l’altra parella, així que primer vam veure el departament d’aquests últims, i estava força be, només lo brut que podia estar per un ús de 10 dies. Res fora de lo normal. Però quan va marxar la família, vam veure que faltaven les dues tovalloles que els havíem deixat, una manta i a mes el pany de la porta del bany del departament on s’hi van estar els nens, estava trencat. I tot i que això és menys important, també estaven molt mes bruts que l’altre, amb bosses i papers per tot arreu. Es notava que eren molt mes deixats que l’altra parella.
Sobretot em vaig quedar molt pillat amb el tema de les tovalloles. M’estranyava molt que una família es pogués endur unes tovalloles d’uns departaments que els havia buscat un familiar seu i que era ell qui donava la cara.
Vaig trucar al contacte tot i que em sabia greu perquè ell no en tenia cap culpa i sempre havia estat molt amable i correcte, però és que només tenia el seu telèfon. Em va dir que lo de les tovalloles i la manta segurament s’havien quedat a casa de se mare, ja que ella els havia donat mes coses i per error, els llogaters segurament ho haurien portat tot cap allà. Mes tard ho va mirar i efectivament era així. Em vaig quedar mes tranquil en el sentit que trobava molt poc respectuós per part dels llogaters fer quedar tant malament al seu familiar que era tant considerat i que es va preocupar tant en buscar-los un bon lloc. Mes tard va venir a tonar-me les tovalloles i la manta a mes em va donar algo de diners per reparar el pany. Com sempre el senyor va respondre.
En qualsevol cas això ja em va servir per assegurar-me que tot i que el guany a llarg termini pogués ser menys, em compensava mes buscar llogaters indefinits, no per dies, doncs donaven molta mes feina al no cuidar tant les coses com algú que sap que viurà en un lloc per un temps, a mes d’haver de netejar molt mes sovint. No m’importava tant guanyar menys sino que tot plegat no em donés massa feina i que els llogaters consideressin Casa Nerea com casa seva.
I de fet aquells van ser els últims llogaters per dies, a partir d’aleshores tots van ser indefinits i el resultat va ser molt bo, confirmant-me que aquell era el camí a seguir, doncs al final tenia llogaters molt mes compromesos en conservar el lloc. De fet, al cap d’un mes tenia tots 8 departaments plens amb llogaters indefinits i no els canviaria per res del mon.
by guillem | gen. 3, 2021 | Mèxic 2020 - Compra terreny i habitacions
El dia 31 de desembre i primer cap d’any que passaria fora de casa, començava el dia amb una molt mala notícia que em va deixar molt desanimat tot aquell dia de celebracions per tanta gent. Cap a les 8 del matí i quan ja estava despert però encara estirat al llit, l’Emma va venir corrent i plorant. En un primer moment pensava que li havia passat alguna cosa a ella, però de seguida vaig entendre que deia “el gato está muerto”. Jo ja sabia de quin gat parlava però inconscientment i vaig preguntar quin gat, suposo que esperant que digués qualsevol altre dels que corria per allà tot i que en el fons sabia perfectament que deia que el Botes era mort. Quan va respondre que era el Botes, en un primer moment, i tot de forma inconscient, em vaig alegrar de saber que no li havia passat res a l’Emma, doncs va ser el primer que em va venir al cap quan la vaig escoltar que plorava. Després, i tot de forma molt ràpida, el meu cervell va bloquejar qualsevol sentiment de tristesa fins que no hagués fet el que havia de fer, que era anar amb l’Emma i resguardar el cos d’en Botes fins que fos enterrat.
Ràpidament vaig sortir de l’habitació. L’Emma estava en xoc sense saber on anar. Jo li vaig preguntar on era i em va dir que fora al pati, al costat de l’estanc que hi havia. Vaig anar-hi i de seguida el vaig veure immòbil estirat a terra.
M’hi vaig acostar i el primer que vaig fer va ser acariciar-lo, no sé si esperant que es despertés o per confirmar que era mort. Efectivament ja no respirava i el seu cos ja estava força rígid, però encara que costi de creure, em vaig alegrar de veure’l tant be. Si era mort, però no estava ferit, ni tenia res desagradable, fins i tot tenia els ulls tancats. Havia mort però no semblava que hagués patit.
Vaig anar a buscar la seva tovallola, on s’estirava per dormir, i una bossa per tapar-lo i enterrar-lo. Quan el vaig haver posat a la bossa ja el meu cervell va desbloquejar els sentiments i ja no vaig aguantar les llàgrimes. Ja havia fet el mes important que havia de fer aleshores, que era resguardar el cos del Botes.
by guillem | des. 30, 2020 | Mèxic 2020 - Compra terreny i habitacions
Quan tens 8 departaments, encara que siguin petits, necessites 8 unitats de vàries coses, i algunes força cares. 8 llits, 8 taules, 16 cadires, 8 neveres i 8 aires condicionats. Al principi alguns els tenia en lloguer sense nevera o sense aire condicionat a un preu inferior, però conforme passava el temps, vaig veure que la majoria de gent preferia pagar una mica mes però almenys tenir aire condicionat. Així que mica en mica vaig anar comprant 8 coses de tot.
Això si, les neveres eren de 2ª mà i encara varen sortir prou be de preu, entre 2500 i 3000 pesos de mitja, uns 120€ cada un, però els aires condicionats si que eren nous. Tot plegat va resultar ser despeses inesperades per a mi però mica en mica van anar quedant uns departaments ben bonics i complets amb els que ja tenia llista d’espera per tenir-los tots ocupats.
Almenys, pel que fa als aires condicionats, en vaig poder trobar uns de força barats i amb un cost d’instal·lació també força barats tot i que els instal·ladors deixaven molt que desitjar. Els aparells costaven $4500, uns 180€, i la instal·lació mes el material uns $1100 (44€). Això si, em vaig haver de queixar de com havien deixat els tubs perquè allò semblava que ho havia fet una quadrilla de rabiosos, amb uns forats enormes que els vaig dir que tapessin. Finalment ho varen deixar tot be i tots es departaments van quedar ben equipats.
Per una altra banda, els matalassos els vaig comprar a Bodega Aurrerá, una espècie de Carrefour però mes barat, tot plegat mes tipus magatzem. Allà els vaig trobar quasi tots 8 entre 1000 i 1200 , uns 45€. Finalment calia considerar les bases dels llits, les taules i les cadires, que va ser tot comprat a un parell de fusters que ho feien ells mateixos, i que tot i que senzill tot plegat, complia amb al seva funció i sortien prou be de preu. Les bases eren $1200 cada una, uns 48€, i les taules i les cadires sortien per $600 cada taula amb dues cadires, uns 24€. Cal tenir en compte que ens varen fer algun descompte amb les bases dels llits, les taules i les cadires pel fet de comprar-ne tantes, tot i que les vaig comprar en vàries tongades, doncs en un principi volia deixar algun departament buit de mobles per si algú el volia mes barat, però amb el temps vaig veure que mes del 95% el volien almenys amb llit i taula, i mes del 90% amb nevera i aire condicionat.
Així doncs, només en mobles, em vaig gastar uns $65.000, 2.600€ aproximadament. Realment menys del que es podria esperar per amoblar 8 habitacions amb nevera i aire condicionat inclosos. Això li caldria sumar la pintura per pintar tots els mobles de negre i la mà d’obra. De totes maneres, tots els mobles i electrodomèstics només van suposar un 40% aproximadament de totes les despeses que hi va haver els primers mesos, doncs el pati també va suposar un gruix important de les despeses, així com canviar la tela asfàltica de dos dels departaments.
Tot plegat mes o menys entrava en els meus càlculs en el moment de fer la compra, doncs ja vaig considerar uns 5000€ com a mínim per a fer lo bàsic per poder-los llogar, i per sort hi havia gent a Mèxic que ja sabia on comprar cada cosa i amb quin profesional contactar per a cada cas, cosa que em va ajudar molt, doncs aquestes coses moltes vegades es tracta de tenir experiència per tal de saber qui és el millor per a fer cada feina. Però en qualsevol cas la idea que tenia jo de deixar algun departament mig buit, la vaig acabar descartant al cap de 3 mesos quedant finalment tots 8 departaments ben equipats.
by guillem | des. 28, 2020 | Mèxic 2020 - Compra terreny i habitacions
Tenir un espai dividit en 8 espais més petits i que es poden llogar per separat et permet poder guanyar més, doncs els ingressos totals obtinguts pels 8 departaments llogats seran més alts que si es llogués tot l’espai junt a una sola família. Però això evidentment té els seus inconvenients, sobretot haver de comprar 8 coses de cada, especialment el que més car és i tothom vol a Tuxtepec, els aires condicionats.
En un principi llogava alguns departaments amb aire condicionat i altres sense. Al principi un es va llogar sense aire condicionat, però conforme passava el temps quedava clar que la majoria el volien amb aire condicionat tot i que el preu del lloguer fos mes alt.
Dels 8 departaments, 3 tenien finestreta per posar-ne un d’aquells quadrats d’una sola peça. No són massa més barats que els de dos peces però almenys t’estalvies la instal·lació i haver de fer forats per les parets.
El primer que vaig posar va ser de dues peces amb instal·lació i ja va ser pels primers llogaters. Lo bo és que tot l’aparell més la instal·lació va costar $5.600, uns €220 al canvi del moment, 3 vegades menys del que em podria haver costat un de similar a Barcelona. Després, mica en mica, en vaig anar posant a tots els departaments fins a tenir-ne 8 en total, 3 de finestra i 5 normals comprats i instal·lats per la mateixa empresa. Ja no podia llogar departaments sense aire condicionat.
Aquesta va ser una despesa relativament alta i inesperada, almenys tan aviat, doncs ja tenia previst acabar posant aire condicionat a tots els departaments però no al cap de només dos mesos d’haver començat a llogar. De fet només això va suposar un 20% de totes les despeses que havia tingut fins aleshores, doncs tots 8 aparells mes les instal·lacions va ascendir a uns $36.000 (1.500€). Vaig poder contenir prou be la despesa gràcies a què un dels aparells de finestra me’l varen regalar i un altre va costar la meitat per ser de segona ma. Però el que mes marcava la diferència respecte a Espanya, era el cost de la instal·lació, doncs cada instal·lació mes el material costava uns 50€. Buscant, negociant i coneixent una mica el mercat, es podien aconseguir preus força baixos.
Les despeses inicials varen pujar força per aquest concepte però al final era quelcom que volia acabar fent i a mes aconseguia que la imatge general de Casa Nerea ara fos molt mes bona i donés la sensació de ser un lloc de mes categoria.
by guillem | des. 27, 2020 | Mèxic 2020 - Compra terreny i habitacions
Arribava el dia 24 de desembre, la.primera nit de Nadal que passaria fora de casa meva en tota la meva vida i la primera en que tots 8 departaments quedaven ocupats. El dia anterior havia estat arreglant una mica tots 3 departaments, doncs un d’ells fins feia poc l’utilitzava de magatzem, un altre encara no s’havia ocupat mai i el tercer feia un dia que li havien arreglat un munt d’humitats que tenia, doncs es va haver de canviar la tela asfàltica del sostre i pintar-lo de nou. Ara tocava acabar de netejar i deixar-los llests per aquell mateix dia al migdia.
Els 3 departaments es llogarien a dues famílies mexicanes però que vivien a EUA i venien a passar el Nadal amb els seus familiars. El familiar que vivia a Mèxic i que feia d’intermediari entre jo i els llogaters ja va venir un parell de setmanes abans a veure el lloc, i de fet li va agradar tant que aquell mateix dia ja va reservar 3 departaments per un total de 7 persones.
Ja que es quedaven per uns dies, els vàrem deixar llençols i tovalloles. Vaig aprofitar per escombrar les fulles del pati i cap a les 12:30h ja estava tot preparat. Suposadament, els 7 nous llogaters podien arribar cap a les 12h, però en veient que no arribaven vàrem trucar al senyor que feia d’intermediari. Ens va dir que el vol en el que venien s’havia endarrerit i que potser arribarien cap a les 15h. Com que jo havia d’anar a comprar li vaig dir que m’avisés abans per poder arribar, no li vaig dir que vingués ni res similar, però al cap de 15 minuts estava el senyor allà per recollir ell mateix les claus i així no fer-me esperar mes. Em va saber greu perquè semblava que el senyor havia vingut corrent, però la qüestió era que ja estava allà i jo ja podia oblidar-me’n.
Li vaig ensenyar els 3 departaments, li vaig explicar les coses bàsiques i li vaig donar les claus. Va quedar molt content de veure com havien canviat des del dia que els havia vist per primera vegada, doncs ara tots tenien aire condicionat i 2 d’ells fins i tot nevera. Així doncs, aquella mateixa nit de Nadal, tot i que jo no els veuria, tots 8 departaments quedaven ocupats per primera vegada. Havia estat un procés complicat i que havia tardat uns 8 mesos en arribar des que vaig pagar l’immoble, però finalment ja podia dir que ho tenia tot ple. Casa Nerea es quedava sense disponibilitat encara que fos per uns dies i el millor de tot era que semblava que havia fet una molt bona feina, doncs tot plegat s’havia llogat molt mes ràpid del que m’esperava i la reacció de la gent era sempre de certa sorpresa en veure lo bonic que havia quedat tot.
La feina feta ja donava els seus fruits.
by guillem | des. 26, 2020 | Mèxic 2020 - Compra terreny i habitacions
Quan els segons llogaters, la jove parella amb la filla petita a qui vaig poder ajudar una mica el dia que els van fer fora de casa de la mare d’ell, varen deixar el departament, no em varen dir que hi hagués hagut cap problema, ni aleshores ni durant la seva estada que va ser d’un mes tal com m’havien dit des d’un començament. Però quan ells ja havien deixat el departament i vaig poder entrar, vaig veure que el sostre estava ple d’humitats. Fins i tot en una paret s’estava caient la pintura i l’olor era insoportable. No vaig entendre com van estar allà vivint sense queixar-se, doncs ja no tan sols era la mala imatge que donava aquell departament per dins, sinó l’ambient irrespirable que hi havia allà dins que ni tan sols em deixava estar-m’hi mes de dos minuts. No podia entendre com havien estat dormint allà un mes i amb una nena petita. Vaig suposar que no s’havien volgut queixar de res pel fet que jo els hagués deixat ocupar el departament sense tenir ells encara els diners, però en qualsevol cas una cosa és no queixar-se per cosas sense importància i una altra no dir res d’unes humitats que fan que no es pugui ni respirar.
A part del greu que em va saber que haguessin viscut un mes en aquelles condicions, i mes amb una nena de dos anys, ja vaig començar a pensar en els diners que em costaria allò, doncs semblava que hi havia filtracions al sostre, cosa que no semblava barat d’arreglar. Una despesa completament inesperada i quan aquell departament ja estava reservat pel cap de només 8 dies!
Ràpidament em vaig posar en contacte amb un constructor del que ja tenia referències perquè anés el mes aviat possible a mirar quina era la causa de les humitats i que fes ja un pressupost. No calia que en busqués massa mes, doncs ja sabia que aquest era el mes confiable, i com que això s’havia de fer si o si, tan sols es tractava que fes el pressupost, aguantar l’espant i fer-ho.
Aquell mateix dia per la tarda ja estava el noi als departaments fent el pressupost.
Finalment l’espant va ser moderat. Ja donava per segur que serien com a mínim $10.000 (uns 400€), i que si fos només això estaria realment be, doncs s’havia de canviar la tela asfàltica de dos departaments (l’afectat i el del costat, doncs compartien sostre), que feien un total de 40m2 de tela i a mes calia impermeabilitzar un tot un mur que feia de paret posterior d’aquests mateixos dos departaments. La paret donava a un altre terreny per lo que haurien d’entrar al terreny del costat per poder pintar la paret per la part exterior.
L’endemà va venir el noi amb el pressupost. Eren $9.250 de material i $6.000 de mà d’obra, un total de $15.250. Al tipus de canvi del moment això representaven uns 600€, prou barat tenint en compte tot el que s’havia de fer.
Li vaig dir que ja podia començar quan volgués, a lo que em va respondre que havia de ser en una setmana que no plogués, doncs al posar la tela asfàltica aquesta no es podia mullar durant dos dies, i justament ara estàvem en plena època de pluges, per lo que tocava mirar previsions meteorològiques i esperar que deixés de ploure una mica, perquè plovia dia si dia no.
Fins al cap de 3 dies no es va poder treure la tela asfàltica antiga. Amb tot ja només quedaven 5 dies per a què el departament ple d’humitats s’ocupés juntament amb 2 mes. Jo tenia força clar que no donaria temps i que tard o d’hora hauria de trucar al senyor per dir-li que un dels 3 departaments no estava preparat.
Un diumenge de desembre i mig plovisquejant, treien la tela asfàltica. El dijous següent ja era 24 de desembre i dia en què venien els llogaters. El dilluns plovia i no es va poder fer res, però per sort el dimarts i dimecres pronosticaven sol tot el dia, per lo que tocava aprofitar i posar la nova tela asfàltica i impermeabilitzar les parets. El mateix dimarts ja estava tot fet, doncs el constructor es va endur quasi tota la plantilla, i dimecres ja vam poder anar a rascar les parets de dins i pintar per tal d’acabar d’eliminar les humitats que hi havia.
Mentre els treballadors assecaven i pintaven les parets, jo netejava els altres dos departaments. Un encara no s’havia ocupat mai i l’altre l’acabava de desocupar una parella que s’hi va passar 3 dies i varen quedar molt contents, fins el punt que van netejar tot el departament, només vaig haver de canviar els llençols.
En menys d’una hora ja havien rascat els trams de paret mes humits i l’olor d’humitat ja quasi no es notava. Quasi no m’ho podia creure però semblava que per l’endemà podria estar pintat i llest per ser ocupat. Lo important era que estava fent molt de sol per lo que la nova tela i la paret s’estaven assecant molt ràpid. El tema de les humitats és quelcom que em preocupa enormement i veure com s’assecaven i desapareixia l’olor em va donar una gran alegria.
Amb tot, aquell mateix matí havien instal·lat un aire condicionat en aquell mateix departament que ara estaven pintant i a mes n’havia comprat un altre de finestra en un altre dels 3 departaments que l’endemà s’ocuparien. Ara venia un noi a instal·lar uns recolzadors per aquest aire condicionat de finestra. Així que estàvem netejant, dos mes pintant i un altre clavant uns ferros a la paret. Per sort, tan els pintors com l’instal·lador varen sortir barats, concretament $550 entre tots, uns 22€.
A les 18h ja estava tot fet i els 3 departaments quasi nets i apunt per ser ocupats. L’endemà ja hi tornaria pel matí per acabar de repassar, doncs em volia assegurar que el de les humitats ja no feia olor. Però en qualsevol cas, i al contrari del que semblava tot just una setmana abans, tots 3 departaments van quedar llests pel dia 24 i les humitats havien desaparegut de les parets. Aquell dia vaig acabar força cansat però molt content de que finalment tots haguessin complert amb la seva part. L’endemà quedarien tots 8 departaments ocupats per primera vegada.
by guillem | des. 20, 2020 | Mèxic 2020 - Compra terreny i habitacions
-El dia 6 de desembre de 2020, va venir un senyor preguntant per dos departaments per 5 familiars seus que vivien a EUA i venien a passar el Nadal a Tuxtepec. En aquell moment tenia 4 departaments lliures però dos estaven aparaulats, sobretot un. Ja que en volia dos, li vaig dir que si, que cap problema. El senyor em va donar allà mateix $300 de paga i senyal dels $1500 acordats per dos departaments durant una setmana.
Però quan ja era a casa em va trucar preguntant si en podia llogar 3 en comptes de dos. Els lloguers eren des del dia 24 de desembre al 2 de gener, i els dos aparaulats eren pel 15 de desembre. Com que estava quasi segur que un dels dos aparaulats finalment no vindria, li vaig dir que si. Error.
El día 13 de desembre, i quan estàvem celebrant l’aniversari d’un conegut de Mèxic, em va enviar un missatge un dels dos aparaulats, i justament era el que menys creia de tots dos aparaulats que finalment voldria. M’escrivia per dir-me que si ja es podia traslladar aquell mateix dia. No m’ho podia creure. Només en quedaven 4 lliures dels quals 3 s’havien reservat per només uns dies i ara em trobava que aquest que era indefinit segurament li hauria de dir que no. Vaig enviar-li un missatge a l’altre aparaulat i em va confirmar que si que el volia pel dia 16. Aquest va ser anterior al que ara m’escrivia i a mes va venir a visitar el lloc, per lo que m’hi veia més obligat a no fallar-li.
Així doncs, en plena celebració d’un aniversari, em veia obligat a decidir a qui li deia que no tenía lloc. La millor opció hauria estat dir-li al dels 3 departaments, doncs només eren per uns dies, però m’havia pagat una reserva i li havia confirmat per telèfon que podrien ser 3. Els altres dos no havien pagat reserva però m’interessaven més perquè eren indefinits. En qualsevol cas davant d’un pagament per una reserva poc hi podia fer i després de confirmar amb el senyor que encara volia tots 3 departaments, vaig haver de dir-li al que m’estava dient de traslladar-se ja avui mateix que no podia ser, almenys des del 24 de desembre al 2 de gener.
Després de pensar una bona estona, no en la millor solució sino en la menys dolenta, se’m va ocórrer de proposar-li que estés des d’aquell mateix dia 13 fins al 24 de forma gratuïta, que deixés el departament del 24 de desembre al 2 de gener, i que després s’hi podria traslladar ja de forma indefinida a partir del 2 de gener.
La veritat és que em feia vergonya haver-li de proposar això, però no tenia cap altra alternativa. Almenys el compensava una mica permetent-li estar 11 dies sense pagar. Em va respondre que aquest dia ja no, doncs ja eren les 17h i degut a què jo havia tardat en contestar, ja havia anat a un hotel, però que l’endemà si que vindria i faria el que li havia proposat. Finalment semblava que s’ho havia pres prou bé i que la cosa es podria mig arreglar. En qualsevol cas, aquesta era la primera persona a qui li havia de dir que no, almenys durant uns dies, i a mes que era una persona que ja havia aparaulat un dels departaments. Després d’això ja vaig decidir demanar un pagament per avançat com a reserva a qui volgués entrar més tard, doncs ja no aparaularia cap departament més. Això es pot fer quan encara ho tens tot lliure, però no amb només 4 departaments lliures.
Però quan l’endemà li vaig enviar el contracte en PDF, com faig amb tots els indefinits, tot va cambiar, de fet ja no vaig tornar a saber res d’ell. En el contracte hi vaig afegir una clàusula especial per tal d’especificar els dies gratuïts que podria passar fins el dia 24 de desembre, però a mes hi vaig posar que de totes maneres havia de pagar el mes i el dipòsit el primer dia que vingués, cosa que ja li havia comentat el dia anterior, i que si el dia 2 de gener ja no venia se li cobrarien aquells dies fins al 24 de desembre, doncs estava disposat a allotjar-lo 10 dies gratis a canvi que després si estigués almenys un mes. No sé exactament què va ser però ja no va dir res, potser simplement va trobar un altre lloc on no hauria de marxar del dia 24 de desembre al 2 de gener. La qüestió és que vaig pecar de no demanar reserva als aparaulats i de dir-li al senyor que només els volia per una setmana que en podría reservar 3 pensant-me que un dels dos aparaulats finalment no vindria. Va resultar que tots dos varen confirmar. No vaig quedar gens bé amb aquest noi però a la vegada ell va entendre que el fet de no haver avançat cap pagament a mode de reserva tampoc m’obligava a mi a reservar-li res i tot plegat em va servir d’aprenentatge.
En qualsevol cas, haver-me trobat en aquella situació, a part de ser un nou aprenentatge per al futur, també era senyal de què els departaments s’estaven llogant molt be i mes ràpid del que m’esperava, doncs en menys de dos meses d’haver començat a llogar, ja els tenia tots 8 ocupats. La cosa anava be.
by guillem | des. 10, 2020 | Mèxic 2020 - Compra terreny i habitacions
El dia 6 de desembre havíem quedat amb dues persones interessades en llogar un departament. Una d’elles era una dona que ja ens havia dit que si el llogava seria amb els seus fills. Havíem quedat tots dos a les 13h, cosa que ens va anar molt be per només haver de fer un viatge. Tot i que suposadament primer havia d’arribar l’altre, quan vaig arribar als departaments ja hi havia a la porta esperant la dona amb els seus fills, i el que mes em va sorprendre és que ja anaven tots carregats amb bosses i maletes.
Ràpidament ens vam saludar, vam entrar i li vam ensenyar dos dels departaments. El volien amb tot, tot i que en aquell moment cap dels dos encara no tenia aire condicionat. Van triar-ne un dels dos i ja s’hi van instal·lar. Ja que eren una mare i els seus dos fills, els vàrem deixar un matalàs individual que teníem per allà. I quan tot just s’havien instal·lat, va aparèixer l’altre noi que segons havia dit venia a veure el lloc, però igual que la dona i els seus fills, ja va venir amb la maleta. Li vaig fer l’absurda pregunta de si ja es quedava, a loq ue evidentment em va respondre que si.
Feia una hora pensava que vindrien dues persones a veure els departaments i ara em trobava en què tots dos ja s’hi quedaven. El problema era que els departaments estaven a mitges, doncs cap dels dos tenia aire condicionat i havíem de moure una nevera, doncs aquest últim també el volia amb tot. Així doncs, el vam col·locar a l’únic departament on el podíem col·locar, doncs un el fèiem servir de magatzem, un altre s’havia de desinfectar i un tercer ja estava aparaulat. Entre jo i un altre llogater vam moure la nevera, vaig netejar una mica el departament, em varen pagar i ja s’hi varen quedar tots. Dos departaments mes ocupats en menys d’una hora. Perfecte! Dels 8 departaments ja n’hi havia 5 ocupats i un sisè d’aparaulat quan tot just feia 2 mesos que els havia començat a llogar.
Abans de les 14h ja estaven tots dos departaments nets, amb la nevera i amb els seus nous ocupants ja dins i amb les claus. Només faltava posar-los l’aire condicionat. Un bon dia amb dos departaments mes ocupats sense haver tingut quasi feina, doncs no van necessitar cap visita prèvia per a decidir-se.
Mentre encara érem allà, va arribar la parella del noi, i ell, tot content, li va ensenyar la zona i el pati. I jo, evidentment, content de veure que finament tot plegat havia quedat be, tant be que fins i tot els llogaters l’ensenyaven orgullosos d’haver trobar un lloc tant bonic on viure. Aquella era la millor prova de què la feina feta havia valgut la pena i que hi havia gent que escollia aquest lloc per lo bonic que era l’entorn i lo ben arreglat que estava tot. Allò em va fer veure que anava pel bon camí i que així havia de seguir. Casa Nerea agradava i ja estava en ple funcionament.
by guillem | nov. 22, 2020 | Mèxic 2020 - Compra terreny i habitacions
A primera hora del dia 19 de novembre m’enviava un missatge per Whatsapp un noi interessat en anar a veure els departaments. Vàrem quedar per l’endemà a les 10 del matí. L’endemà m’avisava puntualment que ja era a punt d’arribar, però quan jo ja era de camí em va dir que havia anat pel camí per on no es podia passar en cotxe, cosa que em va ajudar perquè així vaig arribar abans que ell, doncs en cas contrari ell hauria arribat abans que jo. Li vaig dir per on anar i en 5 minuts ja va arribar.
Se’l veia un noi extravertit i d’uns 30 anys. Lo curiós va ser que coneixia el noi que m’acompanyava. Li vaig ensenyar els departaments i li van agrada fins el punt que va dir que si podia es traslladava ja aquell mateix dia cap a les 15h. Ja que coneixia el meu amic li vaig donar les claus perquè entrés ja quan volgués.
Per la tarda hi vaig tornar i em va acabar explicant que tot havia anat tant ràpid perquè ho acabava de deixar amb la seva novia i necessitava ja dormir aquella nit mateixa a un altre lloc. De 3 llogaters que tenia fins aleshores, dos tenien la seva història prou interessant.
Però no va acabar aquí, perquè l’endemà, quan li vaig enviar el contracte perquè el revisés, em va contestar dient que ja havia solucionat el problema que tenia i que marxaria l’endemà. Fins i tot em va preguntar si m’hauria de pagar tot el mes o només els 3 dies. Li vaig respondre que no feia falta que em pagués res però ell va insistir en almenys pagar els 3 dies per lo que finalment vam decidir que li cobraria el mateix que li cobraria a algú per 2 dies d’estada.
Però l’endemà no va dir res i allà seguia, de moment no sabia si la solució del dia anterior ja havia acabat o simplement no havia tingut temps de deixar el departament. El que si que vaig veure per les càmeres, és que de tan en tan entrava amb ell al departament una noia que semblava la seva parella. Però ella acabava marxant i ell es quedava.
I l’endemà, quan efectivament era el tercer dia que hi estava, ja em va dir que passés quan volgués per cobrar i per recuperar les claus del departament. Vaig anar-hi i el vaig veure molt content. Em va dir que pagava aquells 3 dies amb molt de gust perquè estar-hi aquells dies l’havia fet reflexionar i aclarir-se amb els seus problemes amb la parella, a mes de que havia estat molt be fins el punt que recomanaria el lloc a un amic seu que també buscava departament.
Una llàstima que ja marxés però content d’haver pogut ajudar-lo a reconciliar-se amb la seva novia i que hagués quedat tant content que fins i tot em recomanaria. Tot plegat havia costat però el resultat estava sent molt bo.
by guillem | nov. 15, 2020 | Mèxic 2020 - Compra terreny i habitacions
El dia 11/11/2020, el dia dels solters, vaig rebre un missatge per Whatsapp d’un noi d’uns 25 anys, quasi suplicant que el deixés ocupar ja aquell mateix dia un departament. Per ser el mateix dia no hi havia cap problema, el problema era que encara no podia pagar, sino fins al cap de 2 dies. El noi es veia força desesperat i tot i que en un primer moment pensava en no acceptar, després de pensar-ho uns minuts vaig pensar en quins problemes deuria tenir aquell noi per estar escrivint a les 7 del matí quasi suplicant d’aquella manera. Li vaig respondre que li diria alguna cosa en una estona però quan tot just havia passar una hora, ell em va trucar.
Segons deia aquell mateix matí l’havien fet fora de l’habitació on era junt amb la seva dona i la seva filla, i a mes suposadament havia estat la seva germana ja que era a la habitació d’ella on estaven vivint. Li vaig comentar que el tema dels nens era complicat perquè hi havia zones comunes i veïns que treballaven allà mateix, a lo que va respondre que durant tot el matí estava a la guarderia i que només seria per la tarda que estaria allà i que no plorava mai. Li vaig tornar a dir que ja li diria alguna cosa.
Quan havia passat mitja hora ja havia decidit que si l’acceptaria ja que m’havia donat bona impressió i perquè estava molt preocupat per on dormiria aquella nit amb la seva família. I la veritat és que tenia mes ganes d’ajudar-lo a donar-li l’esquena. Però al cap de mitja hora mes em va tornar a trucar dient que estava als departaments per veure’ls. No m’havia dit res d’això i a mes de sorprendre’m, la qüestió és que allà no hi havia ningú que els pogués ensenyar. Ràpidament hi vaig enviar el jardiner que va arribar al cap de 10 minuts mentre jo mirava per les càmeres per coordinar-los tots dos.
Al cap de 5 minuts el noi em va tornar a trucar dient-me que li havia agradat molt l’habitació i la zona i que per ell hi anava aquell mateix dia. Jo li vaig dir que si i vam quedar que em pagaria el mes i el dipòsit al cap de 2 dies. Ell va quedar molt content i jo també d’haver pogut ajudar una mica aquella família tant jove i que feia uns minuts no sabien on dormirien aquella nit.
Allà mateix, el noi que li havia ensenyat el departament li va donar les claus i en unes dues hores ja s’hi estaven traslladant. Els segons llogaters arribaven i jo començava a fer les bones obres que de tan en tan volia fer amb aquells departaments.
L’endemà vaig anar-hi perquè instal·laven un aire condicionat i el vaig veure encara traient coses d’higiene del cotxe. Em va saber molt de greu que bones persones com ells s’haguessin de veure en aquella situació.
I al cap de dos dies d’haver-se instal·lat i tal com m’havia dit, ja tenia els diners del primer mes i del dipòsit. Va cumplir amb la seva paraula fins i tot abans del que creia, doncs de bon matí ja m’ho havia dit quan jo pensava que no seria fins per la tarda.
És difícil de saber si aquestes coses poden acabar sortint malament, és a dir, que el noi no hagués pagat, però a mi em va donar molt bona impressió des del primer moment i no em vaig equivocar. A canvi havia pogut ajudar, encara que només fos una mica, a una parella ben jove amb una filla de dos anys, doncs realment si no hagués estat per mi, aquella primera nit segurament haurien dormit tots 3 en el cotxe. Jo em vaig sentir realment be i content d’haver pogut ajudar.
by guillem | oct. 30, 2020 | Mèxic 2020 - Compra terreny i habitacions
El mateix dia que vaig crear una publicació a la pàgina de Mercado Libre a Facebook (l’Ebay de llatinoamèrica), ja em va contactar una parella interessada. Ja havien vist les fotos i volien anar a veure els departaments aquell mateix dia, el mes aviat possible. Ho veia tant ràpid que fins i tot vaig desconfiar una mica, però en tot cas vam quedar per al cap de dues hores per ensenyar-lis els departaments.
Hi va anar un dels jardiners ja que a mi m’anava molt malament anar-hi tant ràpid. La parella va arribar ben puntual i els va agradar molt la zona, el pati i els departaments també. La llàstima va ser que van triar-ne un de concret, el que quedava mes a prop del router, però just en aquell, no sabem perquè, no hi havia llum, així que es van decidir pel 6 que no estava tant a prop però on la connexió hi arribava pràcticament igual de be i només tenia veí en un dels costats.
Jo estava a casa pendent del que em deia el jardiner, que per començar em va dir que a la noia la coneixia d’haver anat alguna vegada a casa de la seva mare a arreglar-li el jardí. Van preguntar si el dipòsit el podien pagar en 3 vegades, a lo que al final vam quedar que fossin en dues, i els va agradar tant que ja van voler mudar-se aquell mateix dia. De fet, encara no eren les 12:30h i van dir de venir cap a les 14:30h per instal·lar-se. Així doncs, en el mateix dia contactaven, visitaven i s’instal·laven.
Així que, em vaig dutxar i cap a les 14h vaig anar cap als departaments a fer fotos del número 6 per si després havia de reclamar algun desperfecte, vaig fer algunes fotos mes del pati per la web i vaig esperar fins les 14:30h quan va arribar la parella ja preparada per quedar-se allà.
La primera impressió va ser prou bona. Eren d’uns 35-40 anys, ben vestits, cultes i amb un bon cotxe. Vam comprovar la connexió a Internet des d’aquell departament ja que això era quelcom que els importava molt. La connexió arribava quasi tota, 29mb/s dels 30 contractats. Em van comentar una mica que els havia agradat molt la zona, el pati i que els departaments es veien molt nous i arreglats. Jo els vaig comentar algunes normes bàsiques de convivència, em van pagar el primer mes i una part del dipòsit, els vaig donar les claus i ens vam acomiadar quedant-se ells ja dins el departament. En menys de 3 hores l’havien vist i s’hi havien quedat. Increíble.
Vaig aprofitar que era allà per configurar les càmeres de seguretat i comprovar tot el munt de claus que tenia i que moltes d’elles estaven barrejades. Finalment van quedar totes ordenades i va resultar que en tenia 4 o 5 claus de cada departament.
Cap a les 16h marxava amb el primer ingrés que em produïa aquella inversió que havia fet en plena pandèmia i que resultava tot plegat mes complicat del que esperava. Havia costat, molt, arribar fins allà, però finalment donava el seu primer fruit. Un primer ingrés petit de $1500 però que obria el camí per començar a tenir ingressos periòdics i quasi passius gràcies a aquella inversió.
by guillem | oct. 25, 2020 | Mèxic 2020 - Compra terreny i habitacions
Com quasi tots els diumenges ens varem despertar mes tard de lo habitual ja que el viver estava tancat. Cap a les 11 del matí vam decidir anar a una cafeteria a la que ja havíem anat dies abans amb el germà i la cunyada de l’Emma. La cafeteria es deia La Terraza i pertanyia al mateix propietari que una altra cafeteria mes antiga i coneguda al centre de la ciutat anomenada Bistró. La Terraza estava força mes allunyada del centre, de fet quedava a una de les anomenades “comunidades”, que son com petits pobles una mica allunyats de la ciutat però que suposadament segueixen formant part al municipi de Tuxtepec, en aquest cas la comunitat de Rosa Linda.
En un primer moment volíem anar al del centre, però després de trucar i dir-nos que no obrien fins les 13h, vam decidir d’anar al que ja havíem anat, a la Terraza de Rosa Linda. La primera vegada que hi vam anar ja vam conèixer al propietari, un mexicà que havia estat vivint molts anys a Canadà i que feia poc havia tornat per quedar-se ja a Mèxic, on era l’alcalde, o president, com diuen ells, de Rosa Linda i que realment estava fent molta feina en aquella comunitat tant deixada durant tant de temps.
Així que, vam agafar un taxi i en 10 minuts estàvem a la Terraza. El propietari encara no hi era tot i que en principi tampoc ho esperàvem, simplement anàvem allà a prendre alguna cosa i a dinar. Ens vam liar una mica per arribar-hi, doncs no ens coneixíem el camí del tot, però finalment vam arribar-hi.
En un primer moment el propietari no hi era. Vam seure a la terrassa i primer vam demanar una copa de vi cadascú, doncs jo vaig demanar una cervesa però segons ens van comentar se’ls havien acabat la nit anterior que havien tingut una actuació en directe. Al cap d’una estona vam demanar el menjar. Jo, uns sandvitxos amb patates fregides, però no eren sandvitxos normals, estaven fets d’una manera que per mi eren els millors que havia provat mai. De fet tot el menjar d’aquella cafeteria era boníssim i molt ben preparat.
Mentre encara estàvem bevent el vi, va arribar el propietari amb una caixa de cerveses. Lo primer que va fer en veure’ns va ser venir a saludar-nos amb gran efusivitat, i això que aquesta era només la segona vegada que hi anàvem.
Després de saludar-nos va entrar i en pocs minuts va sortir amb una cervesa de las que acabava de portar, doncs uns dels cambres li va dir que jo n’havia demanat una i no en tenien. Evidentment me la va regalar i ja era la segona cosa que ens regalava, doncs en la nostra primera visita ja ens va donar un tros de pastís boníssim, com tot el que feien.
Quan ja estàvem a punt d’acabar de menjar, va tornar a sortir per xerrar una estona amb nosaltres, doncs la veritat és que és d’aquelles persones que li agrada molt parlar. Ens va comentar que volia posar unes plantes en aquella terrassa i en general mes a casa seva i per tota la comunitat, doncs ell n’era l’alcalde. Des d’allà mateix ens va assenyalar on era casa seva, que al ser en un turonet es podia veure una mica des d’allà mateix, i ens va convidar a visitar-la en acabar de dinar i a donar una volta per la zona per ensenyar-nos totes les millores que estava fent, algunes amb els diners dels imposts però d’altres amb els seus propis diners.
Així que, en acabar de dinar i quan ja havíem pagat, va venir de seguida, ens va convidar a pujar al seu cotxe i vam anar a casa seva. La veritat és que estava molt ben arreglada, amb un pati molt bonic i peces de disseny per tot arreu. s veia que allà s’hi havien deixat pasta. La casa tenia 3 plantes i vam pujar fins la terrassa de dalt de tot, des d’on hi havia unes vistes fantàstiques de bona part de la comunitat que ell presidia i de part del centre de Tuxtepec. Era una zona amb poques cases i semblava un lloc molt agradable on viure-hi, això si força aïllat d’altres veïns.
Després de veure casa seva vam tornar al cotxe per anar a veure alguns punts de la comunitat que estava millorant, com un parc o fins i tot una petita església, doncs estaven netejant un petit turonet de la zona, posant-li lluminària i construint el que seria una petita capilla per als veïns. Molt orgullós ens va fer un petit tour per la comunitat i després ens va portar fins a casa, que no era poca casa, doncs quedava a 30 minuts en cotxe. El noi va ser molt amable i mes tenint en compte que tampoc havíem gastat massa en el seu negoci, doncs només hi havíem anat dues vegades i a sobre en totes dues ocasions ens havia regalat coses.
Al cap de quasi 2 mesos, a mitjans de desembre, vam anar a la cafeteria del centre, la Bistró. Vam anar-hi a prendre alguna cosa i a donar una volta per la plaça municipal, doncs la cafeteria és just allà.
El propietari era dins i així que ens va veure encara fora, va sortir ràpidament a saludar-nos. Seguia sense entendre aquella estima que ens tenia. Ens va convidar a quedar-nos a prendre alguna cosa, i tot i que només vàrem demanar un capuccino, ens va tornar a regalar un tros de pastís d’aquells tant bons que feien. Costava mes el pastís que el capuccino. Fins i tot ens va ensenyar tots els que tenien allà preparats.
La veritat és que havíem conegut a una persona molt activa, emprenedora i amb moltes ganes de fer coses i a qui li havíem caigut molt be i estava encantat de compartir-ho tot amb nosaltres. Era una persona interessant i a qui li agradava molt parlar, per lo que sempre tenia alguna cosa per explicar-nos. Era realment agradable passar una estona amb ell i segurament que hi tornaríem mes d’una vegada.
by guillem | oct. 20, 2020 | Mèxic 2020 - Compra terreny i habitacions
A principis d’octubre, estàvem a la cuina sopant quan feia uns minuts que escoltàvem un gat miolant. A les vores de la casa ja feia temps que hi vivien dos gats que vèiem de tan en tan però que tampoc molestaven, doncs quan ens veien de seguida marxaven, per lo que ens va estranyar una mica que un d’ells estés fent aquella escandalera quan justament intenten ser el mes discrets possible. Jo vaig comentar que potser un dels dos era una femella i estava en cel, per lo que li costava deixar de fer soroll. Però quan vaig anar a deixar els plats a l’aigüera aquelles miolades varen pujar de volum, vaig mirar per la finestra i allà just davant hi vaig veure un gatet de no mes de dos mesos mirant-me fixament. A diferència dels altres que intenten amagar-se de nosaltres, aquest semblava fer tot el contrari, semblava realment que intentava cridar-nos l’atenció.
En un primer moment vaig pensar que potser un dels dos gats que vivia pels voltats havia tingut fills i ja havien crescut prou com per a desamamantar-los, cosa que m’estranyava perquè el gat semblava que demanava ajuda. També vaig pensar que s’havia perdut i que cridava a la seva mare, cosa que feia poc recomanable anar a veure què li passava per si la mare tornava. En qualsevol cas no parava de plorar mirant-nos fixament i vaig decidir posar-li una mica de llet, doncs no sabia si ja era prou gran per menjar sòlid.
A diferència del que m’esperava, només sortir, el gat va venir cap a nosaltres, i al posar-li la llet, de seguida en va beure. No semblava ni que encara fos prou petit per dependre de la mare, ni prou gran com per ja està completament sol i perdut pel carrer, era realment estrany. En qualsevol cas li vaig posar la llet i aigua, va veure una mica però de seguida va tornar a cridar la nostra atenció, semblava que volia que algú es fes càrrec d’ell, el que ja començava a denotar que era un gat que havia nascut en una casa però o que l’havien abandonat o s’havia perdut.
Alla mateix i veient que el gat era ben petit i que quasi que demanava a crits que l’ajudéssim, vaig agafar una caixa del pati i un tros de cartró i li vaig fer una petita casa. Dins li vaig posar el pot d’aigua i una mica de pa que no es menjava. Això si, no parava de refregar-se’m, deixant clar que volia que ens féssim càrrec d’ell. Era estrany perquè semblava evident que tenia gana però no es menjava ni el pa, ni trossets de fruita ni res del que li vam posar, però finalment vam demanar una mica de menjar de gat al veí i se’l va menjar tot en un moment, per lo que quedava clar que portava hores sense menjar i per tan cada vegada tenia mes clar que aquell gat era d’algú i s’havia perdut.
Aquella nit va dormir dins la caseta, on s’hi va quedar sense sortir-ne, i l’endemà ja li vam anar a comprar menjar en una botiga ben a prop de casa, on venien Whiskas a granel i on un quilo costava 44 pesos, menys de 2€. Ràpidament li vam posar mes menjar, mes aigua i ja es va quedar completament tranquil allà amb nosaltres i sense cap intenció de marxar ni de deixar aquella caseta que li havíem fet. Ja ens veia com als seus salvadors i ja no ens deixaria ni marxaria d’allà.
La veritat és que era molt afectuós i juganer i de seguida es feia estimar. Preguntant al veí ens va dir que probablement era d’una veïna d’allà a prop que potser l’hauria perdut. Jo em vaig quedar una mica trist, doncs era probable que el busquessin i l’acabessin reclamant, tot i que a la vegada ens va dir que la dona no estava del tot be del cap i que creia que ni hi pensaria i que era millor que ens en féssim càrrec nosaltres. En qualsevol cas no havien passat ni 24 hores des que era allà que ja no es volia allunyar de nosaltres ni 10 minuts.
Quan ja feia una setmana que el teníem i quan ja suposàvem que ens l’acabaríem quedant per sempre, li vam haver de posar un nom, i se’m va ocórrer Botes, doncs era gris i tenia les potes blanques, donant la sensació de què portava botes.
Passaven els dies i semblava que en Botes s’adaptava perfectament a la seva caseta improvisada i al pati de la casa. Per ell aquell pati era molt gran però ja tenia els seus racons on investigar i fer el que mes els agrada fer als gats, enfilar-se per tot arreu i ser curiosos. L’Emma preferia que no entrés a casa, per lo que quasi tot el dia estava a fora, com era normal, doncs no havia passat cap revisió veterinària. A mes la temperatura a fora sempre és molt agradable i no li faltava lloc per córrer. De fet el problema era que estigués dins de casa, doncs el segon dia que el teníem el vaig deixar entrar un moment mentre em preparava el cafè i en menys de 5 minuts de ser allà dins ja es va enganxar en una trampa per a sargantanes. El pobre va sortir corrent i cridant amb dues trampes enganxades a les potes. Va sortir fora i una se li va desenganxar, però no l’altra, per lo que va seguir corrent una estona i jo darrere. Al cap d’un minut i veient que no se’n desfeia, es va aturar, moment que vaig aprofitar per apropar-m’hi, calmar-lo i ajuda-lo a desfer-se de la trampa. De seguida va semblar que era conscient de l’ajuda prestada i que per ell sol no hauria pogut desfer-se d’aquella trampa, cosa que va fer que encara ens tingués mes estima.
Lo dolent del pati eren els dos gats abandonats que corrien per allà, doncs mes d’un dia vèiem com el sostre de la caseta havia estat moguda i tot el seu menjar havia desaparegut, senyal que un dels gats li havia robat el menjar. De fet en mes d’una ocasió veia els gats com s’acostaven a la caseta, moment en què jo sortia i els espantava, però no sempre estàvem allà per a veure-ho. Almenys a ell no li feien res.
Els primers dies no sortia mai del pati, però al cap de 4 o 5 dies de ser allà, l’Emma i jo vam sortir per anar a sopar amb la seva germana i el Botes va sortir per sota la porta metàl·lica que donava al carrer i ens va començar a seguir, no sense por, doncs cada vegada que passava un cotxe s’enganxava a la paret. Vam haver d’avisar el nebot de l’Emma perquè l’aguantés mentre nosaltres marxàvem. Això si, quan vam arribar al cap de 4 hores, ens va venir a rebre tan bon punt vam obrir la porta. Ja patia per perdre’ns de vista massa estona.
L’endemà d’això vam sortir a buscar unes cortines pels apartaments i quan vam tornar el vam cridar. Eren quasi les 21h i a aquella hora, amb tot en silenci, sempre venia de seguida, però aquesta vegada passaven els minuts i el Botes no apareixia. A mi em va passar de tot pel cap, que hagués sortit seguint-nos i s’hagués perdut, cosa que em semblava molt poc probable, que l’hagués atacat un dels gats grans, cosa que també em semblava poc probable ja que els grans no ataquen als petits, o que li hagués passat alguna cosa en aquell pati tan gran per ell i amb tantes coses per tot arreu, cosa que ja em semblava més probable. Amb les llums del mòbil el varem estar buscant per tot arreu per on podíem, però cap senyal del Botes. Feia pocs dies que el teníem però ja m’entristia molt pensar en que li hagués passat alguna cosa. També hi havia la possibilitat que la seva propietària original hagués vingut, l’hagués vist i se l’hagués emportat. No volia que això passés però en aquell moment desitjava que fos això el que havia passat. Vam preguntar als veïns, nebots de l’Emma, i tampoc en sabien res. L’Emma els va demanar que anessin a casa de la seva propietària, que a la vegada era veïna d’ells, a veure, sense que es notés, si hi veien el Botes. Jo vaig entrar a casa ja mig resignat però al cap de dos minuts l’Emma em va cridar, vaig sortir ràpidament i allà estava ella amb el Botes a la mà. Mai m’havia alegrat tant de veure un gat.
Va resultar que el fill de l’antiga propietària l’havia vist i se l’havia endut, però el van trobar a la repisa d’una finestra. Si ens el vam quedar va ser perquè ja sabíem que aquesta dona no estava del tot bé i que era incapaç de fer-se càrrec de res, i tal com es van trobar el Botes no feia més que confirmar-ho. Que se’l quedessin ells era un perill i jo no estava disposat a deixar que se l’emportessin tant fàcilment. Dies abans deia que si venien a reclamar-lo els l’hauríem de tornar, però ara ja no. El Botes es quedaria amb nosaltres.
Els dies següents el Botes ens seguia cada vegada mes a tot arreu i començava a aprendre dels nostres hàbits o fins i tot on era la meva habitació, doncs moltes vegades deixàvem la porta del carrer oberta, ell entrava i anava directament a la porta de la meva habitació a miolar fins que l’obria.
Ens donava la sensació que no menjava massa. Jo pensava que potser era perquè es menjava sargantanes del pati i li agradaven mes que el Whiskas que li donava, fins que em varen comentar que podia ser que tingués paràsits. Vaig buscar per Internet i efectivament era fàcil que en tingués, ja que es passava moltes hores al pati i encara no se li havia fet cap tractament contra les puces.
Quan feia uns 10 dies que el teníem el vàrem portar a un veterinari i efectivament tenia puces i paràsits intestinals. Tot plegat em va fer força angúnia. El pobre ho va passar malament allà al veterinari però va anar molt be, doncs el mateix dia ja es notava que tenia mes gana, i els dies següents la diferència va ser brutal, menjava molt mes que els dies anteriors. Quedava clar que abans tenia paràsits. A mes li vam comprar un spray per les puces per lo que ja el podríem tenir dins de casa sense cap problema.
Amb els dies va saber on dormia i ja em venia a despertar. Era molt afectuós per ser un gat i també semblava força llest, doncs de seguida aprenia els nostres hàbits sabent ràpidament a quina hora em despertava per venir a demanar l’esmorzar. Els primers dies el fèiem dormir fora al pati però un cop ja el vàrem desparasitar i quan ja li posàvem l’esprai antipuces, ja li vam deixar la seva caseta dins de casa, cosa que ho va agrair molt, doncs amb el temps cada vegada volia passar mes temps amb nosaltres i dormir com mes a prop nostre possible. La veritat és que el Botes es feia estimar molt i vaig poder gaudir un temps de la meravella que suposo poder ajudar un animalet tant indefens en el seu moment i veure com és conscient de l’ajuda que li has proporcionat i com t’ho agraeix amb els seus actes i actitud cap a tu.
by guillem | oct. 10, 2020 | Mèxic 2020 - Compra terreny i habitacions
L’única companyia de llum, la CFE i que només havien d’anar a comprovar la instal·lació per poder donar d’alta tots 9 comptadors, passaven les setmanes sense que cap tècnic anés a comprovar res. I per acabar-ho de rematar, la Secretaria de Relaciones Exteriores i després d’enviar-lis tota la documentació necessària, em varen dir que tenien un problema tècnic i que de moment no podien tramitar la meva sol·licitud. Així doncs, no podia ni llogar els apartaments ni podia firmar el contracte de compra-venta. Era molt desesperant veure com passaven els dies i que res d’això avançava.
Pel que fa a la llum i després d’haver trucat dues vegades, finalment els de la CFE em van trucar per dir-me que ja havien anat a comprovar la instal·lació i que ja podía tornar a anar a l’oficina per donar d’alta els 8 dels 9 contractes que quedaven. Així doncs, el dia 1 d’octubre de 2020 i quan ja feia un mes que ho havia demanat, tornava a la CFE a donar d’alta 8 contractes de llum. Jo no tenia gens clar que anés tot bé però per sort i després de quasi dues hores, vàrem donar tots els contractes d’alta marcant així un punt important, doncs això era lo bàsic per poder començar a llogar els apartaments.
El mateix dia per la tarda la veïna ens va avisar que el tècnic ja havia passat pels apartaments per muntar els comptadors. I al dia següent vam anar a veure que tots els apartaments tinguessin llum i a parlar amb la veïna pel tema d’Internet. Pel que fa a la llum tot estava perfecte. Així doncs en dos dies havíem solucionat dos temes que semblaven no tenir solució i que eren imprescindibles per poder començar a llogar.
Això si, en les primeres factures que varen arribar vaig veure que un dels 8 contractes que vaig donar d’alta tenia el meu nom malament i que el que havien de canviar de nom des de l’antic propietari a mi, no estava canviat. Tocaria anar un altre dia a fer-ho. En qualsevol cas ja m’imaginava que no hauria quedat tot be, doncs van ser moltes coses i ja se sap que els treballadors d’aquests organismes ni son els millors ni son els mes motivats per a treballar be. El mes important és que tots 8 departaments tenien llum.
Pel que fa a la SRE, organisme de l’administració pública mexicana on havia de demanar el permís per a poder compra l’immoble, va seguir sense dir res durant, literalment, mesos. Suposadament era un mer tràmit administratiu en el què bàsicament jo havia de renunciar a l’ajuda del meu govern pel que fa a qualsevol problema amb l’immoble. Jo enviava la carta de renúncia firmada i ells m’autoritzaven a comprar l’immoble. Però després d’enviar tota la documentació necessària quan tot just portava una setmana a Mèxic, les setmanes passaven i el tràmit que per llei hauria de durar 5 dies, es convertia en un tràmit etern.
Ja em van avisar que degut a la pandèmia i a no sé quin problema tècnic, els terminis legals quedaven sense efecte. El que no em van dir mai, és quant es podrien arribar a allargar aquests terminis.
Jo havia planejat el viatge per un període de 2 meses, doncs donava per fet que amb 2 mesos hi hauria temps i de sobre de fer aquest tràmit i firmar el contracte, però finalment vaig estar a Mèxic 5 mesos i aquest tràmit no es va arribar a fer.
Havia reservat el vol de tornada per al dia 20 d’octubre de 2020, però quan quedava un mes per a la sortida del vol, Aeromexico, com ja m’esperava, m’avisava de que el vol quedava cancel·lat, doncs la ruta Ciutat de Mèxic-Barcelona l’havien anul·lada per culpa de la pandèmia i el corresponent tancament generalitzat de fronteres. Això si, ja m’han donaven un sense cost addicional per al dia 21 fent escala a Madrid, similar el que m’havia passat en el vol d’anada, però jo, en veient que els de la SRE no em deien res, els vaig dir que ja demanaria jo la nova data, doncs també degut a la pandèmia, encara no havia pogut fer el que havia vingut a fer.
Després el tema del vol es va acabar complicant molt fins al punt que vaig passar-me 5 mesos a Mèxic, i no tant esperant a què la SRE digués alguna cosa, sino per problemes amb l’agència i els recàrrecs que volia cobrar-me Aeromexico per demanar el vol de tornada en una data mes cara que la data del vol original.
En veient que el temps passava i que la SRE no em donava cap resposta tot i enviar-lis jo un recordatori cada cert temps, mes enllà de dir-me que intentarien accelerar el procés tot el possible, vaig decidir donar un poder notarial a una persona de confiança de Mèxic per tal que pogués firmar el contracte de compra-venta en nom meu.
Així que, previ pagament de $2500, uns 100€, vaig otorgar poders a un mexicà perquè firmés en nom meu i jo poder tornar a Espanya. Ja només quedava aconseguir un vol de tornada, doncs el que tenia havia estat cancel·lat per l’aerolínia i en aquell moment encara no era conscient del que em costaria aconseguir un nou vol.
Pel que fa al poder notarial, mai n’havia donat cap i mai havia estat en una situació similar, i em va sorprendre lo seriós que és tot plegat i la defensa que feia la notaria de mi, doncs al final estava donant un poder a una persona per a què pogués realitzar varis tràmits administratius i legals en nom meu i això és quelcom delicat. La qüestió és que en un primer moment, semblava que la notaria no li feia cap gràcia que jo, un estranger, comprés un immoble a Mèxic, i així ho vàrem notar tant jo com la meva persona de confiança. Però quan ja ens havíem vist tres vegades i ja ens disposàvem a signar el document les dues persones indicades, la cosa va canviar. Aleshores ella va fer de notaria i es va assegurar que jo entenia el que representava donar aquell poder i va insistir molt en els deures que tenia l’apoderat respecte de mi, insistint-li en 3 ocasions que m’havia de passar comptes de tot, sense excepció. Al final ella estava allà per assegurar-se que jo era plenament conscient del que feia i de vetllar pels meus drets, i tot i que en un primer moment semblava que no li queia massa be, el fet de veure la confiança que tenia amb un mexicà i que vaig pagar-ho tot en efectiu el primer dia quan encara no feia falta, suposo que la va fer canviar una mica d’opinió. En qualsevol cas vaig passar a ser com el seu fill, com deia la meva persona de confiança.
by guillem | oct. 5, 2020 | Mèxic 2020 - Compra terreny i habitacions
La germana de l’Emma cansada d’estar a Tuxtepec mig confinada, ens va proposar d’anar un parell de dies a Chachalacas Playa amb ella, el seu marit i la seva filla. Portaven mesos sense vacances i sense sortir de Tuxtepec i ja en tenien ganes. Chachalacas està a l’estat de Veracruz i, tot i ser un lloc turístic, hi aniríem en temporada baixa, que sumat a la pandemia, faria que hi estiguéssim quasi sols.
El dimarts que marxàvem, dia 30 de setembre, i just a l’hora que havíem quedat, va començar a ploure. A mes segons la previsió meteorològica, a Chachalacas també hi plouria, per lo que per uns moments vam considerar d’anul·lar la sortida tot i que jo era partidari d’anar-hi, doncs no considero que s’hagi de cancel·lar res perquè plogui. Finalment vam decidir d’anar-hi, cosa que l’Emma em va agrair mes tard a mes de dir-me que li encantava que fos tant decidit i no em fes enrere fàcilment. No hauria viatjat tant si hagués hagut d’estar pendent de la pluja. Així que amb pluja i a les 11 del matí ja érem tots 5 al cotxe camí de Chachalacas. Això sí, sortíem amb quasi 3 hores d’endarreriment, quelcom força típic en la família amb la que anàvem.
Cap a les 13h vam parar a una taqueria enmig de la carretera per la que anàvem on vam menjar alguns tacos tot i que jo molts menys dels que m’acostumo a menjar d’una atacada, doncs se suposava que allò era l’esmorzar i a mes no em volia quedar ja adormit al cotxe. Durant aquest esmorzar va sortir, com acostuma a passar, el tema de la “conquista”, que tot i que la meva posició és clara, moltes vegades l’haig de recordar.
El trajecte era llarg, d’unes 4 hores, per lo que ja eren les 15h passades quan arribàvem a Chachalacas Playa, i com esperàvem, plovia, tot i que per sort de forma suau.
A diferència de mi, la germana de l’Emma preferia arribar al lloc de destí i allà buscar un hotel. També és cert que anant amb cotxe aquesta opció és mes factible i te l’avantatge que veus l’hotel directament i no només en fotos. Però el problema és passar-se una hora donant voltes preguntant a un munt d’hotels. En ser temporada baixa i en plena pandèmia, molts estaven tancats. Anàvem mirant Booking i Google Maps mentre recorríem tots els hotels del poble i en alguns hi trucàvem. Entre tots només n’hi va haver un que realment ens va agradar però va resultar que no tenia pàrquing, i això era quelcom imprescindible. Així doncs, i després de preguntar al que teníem pensat quasi des d’abans de sortir de Tuxtepec, ens vàrem adonar que n’hi havia un que quedava una mica amagat però que es veia realment molt be. Hi vam trucar i no només era dels mes barats, 650 pesos per nit (26€), sino que a mes el senyor que ens va atendre ens va semblar molt amable i bon comunicador, així que sense pensar-nos-ho mes hi vam anar.
En arribar-hi ja des de fora el vaig veure el millor de tots els hotels que havíem vist. No era un edifici tancat sino que totes les habitacions donaven a un pati amb gespa, plantes i piscina i a mes quedava just a la vora del riu que desembocava pocs metres mes enllà al Golf de Mèxic. Finalment semblava que havíem trobat la millor opció de Chachalacas, almenys per a nosaltres.
La nostra habitació quedava a la segona planta i al costat d’una escala exterior que baixava fins al pati. De totes maneres, només sortir de l’habitació ja estaves fora, per lo que per fumar només havia de sortir de l’habitació.
Eren quasi les 16h quan deixàvem l’equipatge a l’habitació i anàvem a un restaurant recomanat pel gerent de l’hotel. Sempre sóc una mica escèptic a aquest tipus de recomanacions ja que sembla que et recomanin aquells llocs dels que reben una comissió, però en aquest cas no, la recomanació va ser molt bona.
El restaurant estava en un carrer de sorra i quedava força amagat, de fet, si no ens l’hagués recomanat el gerent de l’hotel no l’hauríem trobat. I justament aquest era un dels motius pel qual era dels millors. Els que estan millor situats, normalment no son ni els mes barats ni els que mes es preocupen de donar un bon servei, tot el contrari dels que queden mes amagats que s’han d’esforçar mes per captar els clients, i aquest restaurant n’era l’exemple perfecte. Barat, molt bo i un millor servei.
Jo vaig demanar un menú de sopa de gambes i mojarra i a part una empanada de mariscs per tot plegat 115 pesos (4,50€), molt barat tenint en compte el poble en el que estàvem.
Ja eren quasi les 17h quan marxàvem del restaurant i tornàvem a ‘hotel a passejar una estona pel pati, doncs encara estava mig plovent i no volíem anar enlloc. El pati era gran, amb sofàs, piscina i una bona vista del riu, per lo que s’hi estava realment be i tampoc feia falta anar enlloc per passar una bona estona ben agradable i relaxant amb una cervesa ben freda que vàrem comprar al mateix hotel.
A les 19h vam anar cadascú a les seves respectives habitacions amb la intenció de descansar una estona i anar a sopar cap a les 21h. Ja havíem parlat amb el gerent de l’hotel i ens havia dit que l’únic lloc que podria estar obert després de les 21h era un restaurant d’antojitos molt a prop de l’hotel i també a la vora del riu. Fins i tot va trucar per a confirmar-ho. Però un cop a l’habitació, l’Emma em va fer un massatge i em vaig quedar completament clapat, i això que feia esforços per evitar-ho. Em vaig despertar a les 21:15h encara amb son i gens de ganes de menjar, per lo que vam decidir dir-li a la seva germana que no aniríem a sopar. Per sort, el seu marit i la seva filla també es varen adormir per lo que no vaig ser l’únic que no volia anar a sopar. Això si, l’Emma i la seva germana van anar a comprar a l’única botiga que quedava oberta en tot el poble alguna cosa per menjar a les respectives habitacions, sobretot jo, que recent despertat no tinc gens de gana però que si no menjo alguna cosa abans d’anar a dormir dormo realment malament.
Abans de les 22h ja tornaven a l’hotel amb menjar, sobretot l’Emma que va comprar pa Bimbo, pernil i formatge, que juntament amb la carn arrebossada, o milanesa com li diuen allà, que havia portat de casa, ja tenia mes que suficient per fer un bon sopar a l’habitació. I de fet vaig tardar menys del que m’esperava en menjar, doncs poc abans de les 12 de la nit ja m’havia preparat dos sandvitxos de carn arrebossada, pernil i formatge amb el que en vaig tenir prou i de sobre per sopar.
Des del llit podíem veure les palmeres a través dels grans finestrals que hi havia a dues de les parets de l’habitació. Era un lloc molt agradable on passar-hi un parell de dies i mes en aquells dies en què estàvem quasi sols en el poble, i literalment, sols a l’hotel, doncs no hi havia cap mes client. Era perfecte.
Durant aquella nit ja no va ploure però encara feia una mica de vent, però l’endemà va parar tot i va sortir el sol. De la mica de fred del dia anterior vam passar a un día calorós molt mes típic d’aquelles contrades.
Ens vàrem despertar cap a les 8 del matí amb la intenció d’anar a esmorzar tots 5 cap a les 9:30h, hora a la que la neboda de l’Emma acabava la seva classe que en aquells dies es feia de forma online. Jo, com sempre que vaig a un hotel, portava la meva tassa plegable, l’escalfador elèctric i el Nescafé per poder-me prendre un bon cafè abans de sortir de l’habitació.
Cap a les 9:30h baixàvem al menjador tots 5 per esmorzar. Més tard ja vam deixar tot l’equipatge preparat però encara a l’hotel per sortir a donar una volta per Chachalacas. Sobretot la neboda de l’Emma volia anar a la platja o banyar-se a la piscina de l’hotel.
Als 4 adults ens feia més gràcia anar a veure unes dunes que hi havia a una part de la platja, i tot i que jo encara no ho sabia, eren realment impressionants.
Amb l’ajuda d’un comercial d’un restaurant on aniríem més tard a dinar i de Google Maps, vam arribar al cap d’uns 10 minuts a les dunes. De fet eren ben a prop doncs quedaven a una de les puntes de Chachalacas playa, la.punta contraria a la desembocadura del riu.
El cunyat de l’Emma i la seva neboda van anar amb un quad conduït per un guia que els pujava durant uns 20 minuts per les dunes. El portava un guia i per això a mi no em va cridar l’atenció, i menys havent anat ja amb quad conduït per mi pel desert d’Atacama. El que sí que vaig fer va ser pujar fins a dalt de tot de la primera de les dunes, que com sempre passa, era més alta del que semblava des de baix. De fet mentre anava pujant cada vegada manava costant més i m’anava enfonsant més i més a la sorra. Anava amb el mòbil ben agafat ja que un dels guies dels quads ens acabava de dir que allà s’hi havien perdut desenes de mòbils, doncs un cop queien a la sorra de la duna, o l’agafaves al moment o ja desapareixia per sempre enfonsat en aquelles muntanyes de sorra fina.
Un cop a dalt i després de respirar uns segons, vaig quedar-m’hi uns minuts mirant a tot el meu voltant des del cim d’una d’aquelles dunes certament espectaculars, amb una perspectiva completa de 360º sobre tot el poble i la platja.
Quan vaig baixar ja de seguida varen tornar el cunyat i la neboda de l’Emma del seu passeig amb el quad, sense haver perdut el mòbil però plens de sorra i pols.
Després vam anar a buscar algun lloc per menjar, i dic menjar i no esmorzar o dinar perquè no sabia exactament què era, doncs eren les 11 del matí però probablement ja menjaríem tant com en un dinar. Encara no acabava de pillar els horaris de menjar dels mexicans.
Vam anar a buscar el noi que havíem trobat feia una estona i que ens convidava a anar al restaurant que promocionava. Encara no ho sabíem però probablement seria dels més cars de la zona, doncs només pel fet que hi hagués un comercial a la carretera ja feia pensar que seria car.
Quan vam veure el noi, tot i que ja hi anàvem sols guiant-nos amb Google Maps, ell ens va dir que el seguíssim. Jo pensava que seria un restaurant normal però vam haver de passar amb el cotxe pel mig de la cuina per arribar i aparcar quasi a la mateixa platja. Allò em confirmava que el menjar seria més car que el restaurant del dia anterior però la veritat és que dinar a la mateixa desembocadura del riu no tenia preu. A mes, com a quasi tot arreu en aquell poble, estàvem completament sols. Érem literalment els únics clients.
Mentre la neboda de l’Emma es feia unes fotos, suposo, per Instagram, nosaltres començàvem a demanar. Jo primer vaig demanar una cervesa per pendre-la tranquil·lament allà assegut mirant el mar i sota aquella pèrgola de fusta que certament permetia una bona fresca tenint en compte la calor que ja feia aquella hora.
No eren ni les 12 del migdia quan començàvem a demanar. Vaig esperar a que demanessin els altres per veure si allò seria un esmorzar o un dinar i va resultar ja ser un dinar, doncs varen demanar còctels de marisc i el que allà anomenen barbacoa de marisc, que no es marisc a la barbacoa sino tot un sortit de marisc fet a la parrilla. Jo, i ja que el dia anterior ja m’havia afartat de peix i marisc, vaig demanar una milanesa de res, que era bistec de vedella arrebossat amb guarnició, i tot ben picant.
Van tardar una estona però per mi millor, doncs encara era molt aviat, m’estava acabant la cervesa i era senyal de què tot el menjar el preparaven al moment, cosa que no passa a tot arreu, i de fet es notava, doncs tot el menjar estava molt bo.
Els preus dels plats, com ja esperàvem, eren força més cars que els del restaurant del dia anterior. El meu plat costava 140 pesos, uns 5,60€, mentre que el restaurant del dia anterior costava uns 80 pesos. Això sí, menjar allà s’ho valia.
Cap a les 13h vam tornar a l’hotel ja que com a molt a les 14h havíem de buidar les habitacions. Per la tarda volíem anar a una zona arqueológica que quedava a uns 30 minuts en cotxe, així que ens vam acomiadar de l’amable gerent de l’hotel, vam carregar les bosses al cotxe i vam marxar de Chachalacas playa.
Però després de quasi 45 minuts en cotxe, vam arribar a la zona arqueològica de Xxxxx i va resultar que estava tancada per motiu de la pandèmia. Així que vam donar mitja volta i vam anar cap a una espècie de manantial que coneixia la germana de l’Emma, però quan ja hi érem a prop i preguntant a la gent local, vam saber que també estava tancat. Amb tot ja eren les 15:30h i tenint en compte que tardaríem quasi 4 hores en arribar a casa i que estàvem certament desanimats de veure que tot estava tancat, vam decidir tornar cap a casa, a Tuxtepec, on vam arribar-hi cap a les 20h, això sí, després d’aturar-nos a comprar unes plantes i un pastís que tenia molt bona pinta a la ciutat de Tierra Blanca.
Acabàvem així aquella petita sortida però ben aprofitada i fins i tot necessària en una època de pandèmia i en què per primera vegada estava a Mèxic per motius no turístics. M’agrada molt veure llocs nous i en aquest viatge quasi no n’havia vist cap. Havíem pogut gaudir d’un hotel amb molt encant a la vora d’un riu sense ningú, passar una bona estona acompanyat de molt bona gent i provar molt bon menjar enmig d’una zona molt turística sense quasi ningú. Tota una novetat!
by guillem | set. 12, 2020 | Mèxic 2020 - Compra terreny i habitacions
Hi ha moltes coses que m’agraden de Mèxic, però una de les coses que més ganes tinc de fer quan arribo a Mèxic, és menjar tacos, tortas i antojitos.
El menjar mexicà m’agrada molt tot i que de certes coses no se n’ha d’abusar, doncs moltes d’elles es fan fregides amb oli, com les tortillas que son el que envolten els tacos. En qualsevol cas tampoc hi passo tant temps a Mèxic i estic prim, per lo que, almenys els primers dies, menjo el doble que quan sóc a casa.
De fet, el que intento fer sempre quan arribo a Mèxic i quan he de passar per la terminal d’autobusos TAPO, és comprar uns tacos en una taqueria ambulant que hi ha dins la mateixa terminal.
Durant la quarantena que vaig passar en un dels meus apartaments, vaig demanar el menjar cada dia que bàsicament van ser antojitos, tacos i tortas. Mentre la gent normal es menja 3 o 4 antojitos, jo en menjava 6 o 7. De totes maneres 7 antojitos eren $56, uns 2€, per lo que tenint en compte la despesa que suposava no me n’estava gens ni mica.
De tacos petits me’n podia menjar 20 d’una atacada, també per uns 2€ tots. A mes pràcticament tots els restaurants portaven el menjar a domicili sense cost i es podia demanar per WhatsApp, que enviant-lis la ubicació arribaven ben ràpid i sense ni ta sols haver de dir la direcció.
També és molt comú demanar a les anomenades “cocinas económicas” o restaurants de “comida corrida”, que son restaurants que ofereixen el que a Espanya anomenem menús, amb la diferència que a Mèxic normalment aquestes cocinas económicas son cases particulars, per lo que el menjar és totalment casolà. Així doncs, algun dia també demanava aquests menús que van dels 50 als 70 pesos, entre 2 i 3€ amb enviament inclòs.
Així doncs els dies de quarantena els vaig passar quasi sempre a l’apartament però de menjar no me’n va faltar gens, tot el contrari. Tenia tot tipus de menjar a cop de Whatsapp.
by guillem | set. 7, 2020 | Mèxic 2020 - Compra terreny i habitacions
Quan vaig arribar a Mèxic ja s’havia fet molta feina als apartaments. Els arbres del pati ja estaven podats, els apartaments pintats, alguns panys que no anaven massa be arreglats, els escalfadors revisats, llits, taules i cadires comprades, etc. Tot això ho havia organitzat l’Emma i en temps rècord. Però hi havia coses que només es podien fer estant jo a Mèxic, com per exemple el tema de la llum, a part d’altres que volia esperar una mica per ser mes cares, com comprar neveres i ares condicionats.
En total hi ha nou comptadors elèctrics, un per a cada departament i un altre per la bomba d’aigua i la resta de zones comunes. L’antic propietari va decidir unificarlos tots i per tan rebre una sola factura. Jo ara volia separar-los de nou per a què rebés una factura per a cada llogater. La instal·lació ja estava preparada per a tenir-los separats per lo que només havia d’anar a la companyia per demanar que donessin d’alta de nou els altres 8 comptadors.
El tema d’Internet era més complicat i de fet fins al cap d’una setmana de ser allà no vaig ser del tot conscient de lo complicat que seria.
L’Emma ja portava setmanes batallant amb Telmex, la companyia que pràcticament té el monopoli d’Internet a Mèxic, i com tot monopoli és un desastre de companyia.
Mentre encara estava a Espanya, des de Mèxic ja em deien que Telmex no podia posar ni fibra i ni tan sols ADSL. Això era quelcom que m’estranyava molt i de fet tampoc en vaig fer massa cas ja que ni m’ho creia i estava massa enfeinat amb el tema del vol que m’acabaven de cancel·lar com per prestar-li massa atenció a les històries d’una companyia com Telmex. En aquell moment ni tan sols sabia si podria anar a Mèxic i gastava molt de temps i energia intentant que l’agència em fes cas. Però quan ja portava una setmana a Tuxtepec vaig ser conscient de la realitat en aquest tema. Telmex, la única companyia que en aquell moment tenia infraestructura a la zona, no em podia oferir el servei, ni de fibra òptica ni de ADSL.
Quan ja portava una setmana a Tuxtepec i després d’anar a l’oficina de Telmex més de 10 vegades, començava a considerar altres opcions com internet satelital o utilitzar un router amb una targeta SIM. Totes dues opcions eren possibles però a la vegada eren molt més limitades en quan a descàrrega de dades mensual permesa que no pas la fibra o ADSL, que la descàrrega era il·limitada. En aquests casos hi havia una descàrrega de dades màxima i a mes el cost mensual també era mes alt. Tenint en compte que la intenció és que allò ho utilitzessin 8 veïns, que hi hagués una limitació de descàrrega no era viable.
Mentre jo era allà tirava de 4G i de la connexió de la veïna, que molt amablement em va facilitar la seva contrasenya. El problema era que la senyal arribava tant dèbil que poques vegades m’hi podia connectar, així que tocava anar carregant la targeta de Telcel de saldo cada pocs dies o contractar paquets de dues hores d’Internet il·limitat. En qualsevol cas feia temps que no passava tants dies havent de controlar tant el meu consum d’Internet.
Un dia va venir un tècnic de Telmex, i després de mirar va i em diu que potser es podria intentar posar ADSL de 4 MB. Potser, ADSL i 4MB. Vaya tela vaig pensar…
El pati anava avançant mica en mica. De tan en tan venien dos jardiners i la veritat és que m’agradava molt com anava quedant. De fet ni tan sols m’havia imaginat que al jardí s’hi poguessin fer aquestes formes amb pedres i lo be que podien quedar unes quantes plantes ben ubicades als voltants del pati.
Aquelles coses que donaven menys problemes ja quasi estaven fetes abans que jo arribés, però quedaven les més problemàtiques i segurament importants, com la llum, la connexió a Internet i acabar de comprar els electrodomèstics mes cars.
Finalment, quan ja portava 2 mesos a Tuxtepec i després de considerar totes les opcions que tenia sobre la taula, vaig decidir que la millor opció era demanar a la veïna de davant, la de mes confiança i que sempre s’havia mostrar molt disposada a ajudar, que compartís la seva connexió amb mi i jo pagar-li un 75% de la factura. Ella tenia fibra òptica de 30MB amb opció d’ampliar la velocitat sense massa cost addicional, per lo que era una bona opció. Evidentment aquesta era l’última de les opcions, però després de comprovar un munt de vegades que no hi havia cap manera de poder tenir la meva pròpia connexió de fibra o ADSL i que les altres opcions eren massa limitants, no em va quedar mes remei. Fins i tot em vaig enterar de que una de les veïnes portava 8 mesos sense pagar la factura i que la companyia li volia tallar la connexió, i que per tant quedaria un port lliure que jo podria utilitzar, però per a poder-lo utilitzar primer havia de pagar jo les factures pendents, el cost dels quals era massa alt i a mes em posava en contra una de les veïnes, doncs ella ja es quedaria sense connexió encara que tingués la intenció de pagar encara que fos mes endavant.
Així doncs tocava parlar amb la veïna del davant i proposar-li que un tècnic connectés un cable de red al seu router, el fes arribar fins als meus apartaments i que compartíssim la seva connexió. La veritat és que jo dubtava que ho acceptés, almenys de primeres, però al comentar-li de seguida vaig notar que ella personalment no hi posaria cap pega. Era conscient que tenint fibra òptica no es notaria massa una baixada de la velocitat per haver-hi mes gent connectada, i que a mes sempre podria demanar a la companyia que li augmentessin. Però sobretot li va agradar molt el fet que jo estigués disposat a pagar-li el 75% de la factura. Em va dir que ho comentaria abans amb el seu marit i que em diria alguna cosa el mes aviat possible. La veritat és que vaig marxar d’allà força descansat i content, doncs vaig passar de no tenir-ho gens clar a per fi veure un raig de llum en el problema d’Internet.
I per acabar-ho d’arrodonir, quan tot just tornàvem cap a casa i quan no feia ni 15 minuts que havíem parlat, ja em va enviar un missatge per confirmar-me que estaven d’acord amb la proposta i que ja podia avisar al tècnic quan colgués perquè anés a fer la instal·lació. El mes difícil, almenys per a mi, ja estava fet, ja només quedava que el tècnic fes arribar el cable de red però que segons va dir això no seria cap problema, per lo que ja podia dir que en menys d’una setmana tindria Internet de fibra òptica als apartaments.
Al cap de dos dies ja va venir el tècnic i en una tarda va fer arribar el cable de red des del router de la veïna fins a un router que va col·locar el mes centrat possible en els apartaments. El cost de tot plegat va ser de $1000, uns 50€, un preu molt raonable tenint en compte com pintava tot feia pocs dies. A mes, tot i que jo pagaria la major part de la factura, al final tampoc pagaria tant com si la connexió fos només meva. La veritat és que finalment tot plegat va resultar molt millor del que m’esperava sobretot tenint en compte lo difícil que era tot pocs dies abans.
L’endemà vaig anar a provar la connexió i efectivament es rebien els 30MB contractats, no hi havia gens de pèrdua. Depenent de l’apartament es rebia menys degut a la distància amb el router, però tot i així eren velocitats superiors a qualsevol ADSL. Un cop mes, la persistència i la no desesperació tenien recompensa i solucionàvem així un problema mes realment important, doncs avui en dia poca gent hauria estat disposada a viure en un lloc sense Internet.
by guillem | set. 4, 2020 | Mèxic 2020 - Compra terreny i habitacions
En arribar a Tuxtepec vaig estar 15 dies en quarantena de forma voluntària ja que venia d’Espanya i de Ciutat de Mèxic. Els vaig passar als apartaments tot sol gaudint d’una tranquil·litat que en principi hauria de durar poc, doncs els apartaments són per llogar. Entre que la zona es tranquil·la i que el pati és ampli i amb arbres, la veritat és que era un lloc ideal per passar-hi la quarantena.
Lo bo és que aquí la densitat de població és baixa i el risc de contagi es menor que en altres ciutats. Algun dia sortia a comprar i aprofitava per veure una mica el barri sense massa por doncs realment em creuava amb ben poca gent.
A uns 10 minuts caminant hi havia pràcticament tots els serveis que podria necessitar, de fet el més lluny era l’OXXO que estava a 7 minuta caminant i a 10 La Plaza, un centre comercial amb cinemes i tot. A 5 minuts hi h una bugaderia, restaurants i botigues petites, el que allà s’anomenen Abarrotes, on hi venen coses bàsiques de menjar i neteja. I just al costat dels apartaments una purificadora d’aigua, quelcom totalment imprescindible a Mèxic. A mes també quedava molt a prop el restaurant dels antojitos. La veritat és que m’agradava molt el barri perquè era molt tranquil, amb poques cases, poca gent, pocs cotxes però amb quasi tots els serveis que puguis necessitar en el dia a dia.
La zona estava una mica elevada per lo que anant fins el carrer del costat es podia apreciar una zona mes baixa plena de vegetació i amb un estil tropical molt bonic. També ajudava a evitar inundacions, doncs durant l’època de pluges aquest era un perill real en aquesta zona.
Al mateix carrer hi havia 4 veïns, doncs tot eren cases força grans i a mes la d’un costat de l’apartament no estava acabada i no hi vivia ningú. Pel que fa a la veïna del davant era una d’ona molt amable i servicial que em va ajudar molt des del primer dia, de fet ja ho feia quan als apartaments hi havia els llogaters de l’antic propietari. Els altres no els vaig conèixer tant però també eren amables i cap d’ells era problemàtic. El tema dels veïns és quelcom que sempre preocupa ja que costa molt de saber com són fins que no estàs ja instal·lat. En aquest cas vaig tenir molta sort. Per a mi era molt important tenir una dona de tanta confiança just davant, doncs jo no viuria allà i necessitava algú a qui li pogués demanar ajuda en qualsevol moment.
L’únic dolent va ser passar la quarantena sense internet fixa i haver de tirar de 4G, doncs era de pre-pagament i en 15 dies em vaig gastar uns 10€ només en recargues. Per la resta, conforme més dies m’hi estava, més ganes tenia de quedar-m’hi. De fet m’ho vaig prendre com a unes vacances merescudes i en les que vaig poder aprofitar justament el fet de no tenir Internet tot el dia per a desconnectar i pensar en nous projectes. A vegades és necessari una desconnexió obligada per a poder-se parar i pensar tranquil·lament.
En qualsevol cas vaig passar una quarantena força agradable, tranquil·la i amb temps per pensar en noves coses a fer i les millores que es podrien fer als departaments, doncs res millor que estar al lloc amb temps per mirar-ho tot. A mes estava molt content de la zona i dels veïns, quelcom que per moltes fotos que vegis del lloc mai pots saber com serà.
by guillem | set. 2, 2020 | Mèxic 2020 - Compra terreny i habitacions
El dilluns 1 de setembre i després de passar 4 dies a Ciutat de Mèxic, ja volia anar cap a Tuxtepec, doncs suposadament els tràmits que havia de fer allà els podria fer per Internet. Tenia pensat agafar un bus nocturn que sortiria aquell dia a les 23h i arribaria a Tuxtepec a les 5:20h del dimarts. Vaig esperar el màxim possible a comprar el bitllet ja que esperava si em contestaven l’email que vaig enviar el dissabte anterior a la DGAJ demanant que em confirmessin que tots els tràmits els podria fer per email. Veient que a les 17h encara no m’havien contestat, vaig decidir no esperar més i comprar el bitllet per aquella mateixa nit.
Però casualment, després de comprar-lo, em varen contestar confirmar-me que tot ho podria fer de forma no presencial i informant-me molt bé de tota la documentació que havia de presentar. Sincerament em va sorprendre lo ràpid que varen respondre i lo detallada que era tota la informació enviada. Així doncs ja estava confirmat que podia marxar ja cap a Tuxtepec.
Tenia l’habitació pagada fins l’endemà per lo que podia marxar quan volgués. Tot i haver pagat una nit de mes ho preferia ja que sinó hauria d’haver deixat l’habitació a les 9 del matí. Ara podia quedar-me tranquil·lament tot el dia, preparar la maleta i marxar cap a la terminal d’autobusos cap a les 19h abans que es fes fosc.
Així com a l’anada el bus em va deixar a una 15 minuts caminant de l’hotel, ara per tornar només em quedava a 5 minuts i era la mateixa línia, per lo que amb aquell mateix bus ja arribaria a la terminal sense transbords i en menys de 30 minuts.
Em va sorprendre veure com 3 agents de policia pujaven al bus per tornar a casa però amb tot l’uniforme, inclòs armilla, casc i pistola. En qualsevol cas donava encara donava més seguretat tot plegat tot i que a cada bus ja hi ha sempre un vigilant i càmeres de seguretat.
Poc abans de les 20h arribava a la terminal TAPO i ja només tocava prendre un cafè, sopar i esperar. La TAPO ja me la coneixia de memòria per lo que ja sabia el millor lloc on esperar i on sopar. Sopar en una taqueria poc després de l’entrada a la terminal, i esperar no a la zona de sortides sino a la d’arribades, doncs hi ha menys gent, es pot fumar quasi al costat, comprar un cafè gran per $21, menys d’1€ i el WIFI és més ràpid.
Semblava que aquell dia començava a tenir més bona sort després de la caminada del divendres passat buscant l’oficina de la SRE i dels problemes amb la SIM, doncs m’havien contestat el que volia de la SRE i just va començar a diluviar quan arribava a la terminal, quedant protegit d’aquell diluvi just a temps. De moment tot perfecte.
Lo dolent va ser que la taqueria de sempre ja no tenia quasi res per l’hora que era i vaig haver de comprar uns hotdogs per sopar, concretament 4, dos que em vaig menjar allà mateix i dos que em vaig guardar per menjar més tard i així poder dormir millor en el bus, cosa que ja sabia que em costaria.
Mentre esperava, un noi em va fotre un rotllo de què estava esperant a no sé qui que tenia el seu equipatge i que si li podia donar un piti. Li vaig donar i em va començar a explicar que era diabètic i no sé quantes coses més. Com que ja eren les 22h vaig aprofitar i li vaig dir que marxava ja que aviat sortia el meu bus, a lo que immediatament em va respondre si li podia donar diners. Em va sortir un “que va” que fins i tot el va deixar mig estorat, però em va sortir així perquè ja m’imaginava per on anava.
A les 22:50h pujàvem al bus i a les 23:05h marxàvem cap a Tuxtepec. Ja vaig comprar el bitllet tard per agafar un seient sense ningú al costat i per sort així va ser. Anava a la part del darrere on hi arriba menys llum de la carretera i on hi havia menys gent tot i que el bus anava quasi ple. Ja tenia son i esperança que pogués dormir més que altres vegades. De fet no vaig tardar en adormir-me, com a molt 20 minuts, però el xofer va fer una primera parada al cap d’una hora que ja em va mig despertar i una altra al cap d’una hora més que no només em va acabar de despertar del tot sino que a mes vaig estar a punt de matar un venedor que cridava com un energumen a la porta del bus per vendre’ns el menjar del seu restaurant. No puc entendre com algú pot ser tan mal-educat de cridar fins a 5 o 6 vegades als passatgers d’un bus que estan dormint i quan eren la 1 de la matinada. En qualsevol cas aquests crits per part de venedors són molt habituals a Mèxic i és de les poques coses que no aguanto d’aquest país.
Un cop vam arrencar de nou ja em va costar molt tornar a dormir, almenys de la forma en la que ho estava fent fins aleshores. Per un dia que m’havia pogut adormir en un bus i un venedor subnormal o va espatllar.
El trajecte va anar molt bé i va ser tranquil. La veritat és que es nota quan el viatge és durant la nit. Llàstima que no vaig poder tornar a dormir bé del tot.
Ben puntual a les 5:20h, el bus arribava a la terminal d’autobusos de Tuxtepec. Avantatges de viatjar de nit, menys trànsit i per tan molta més puntualitat.
A diferència d’altres anys, aquest l’Emma ja ho havia preparat tot. Té molta por a agafar qualsevol taxi i tampoc vol que jo n’agafi qualsevol. Ja havia quedat amb un taxista de confiança perquè em vingués a buscar a les 5:30h. Fins i tot ja l’havia deixat pagat i el taxista ja sabia on m’havia de portar, que era als departaments que estava comprant i on encara, evidentment, no hi havia estat mai.
El primer que vaig fer en arribar a la terminal va ser comprar un cafè ben gran per $18, uns 0,80€. Després vaig sortir fora i vaig tornar a sentir aquella xafogor típica de Tuxtepec tot i ser encara de matinada. Venia de Ciutat de Mèxic on per la nit la temperatura pot caure fins als 15°C en ple estiu i ara estava a Tuxtepec on la temperatura no baixava dels 25°C encara que fossin les 5 de la matinada, i això sumat a la humitat que fa que la sensació de calor sigui força més alta. Això si, al quart mes de ser-hi, i en altres posts explicaré el perquè d’estar-hi tants mesos, la temperatura va baixar força arribant també als 15ºC, tota una novetat per a mi a Tuxtepec. Això si, una novetat ben agradable i esperada.
Quan no portava ni 10 minuts esperant, i molt abans del que esperava, va arribar el taxista de confiança. No ens coneixíem però ell ja tenia una descripció meva i jo el seu número de llicència. Ràpidament vaig pujar encara amb el cafè a la mà i vam anar cap als apartaments.
Pel camí, que va durar uns 5 minuts, ens vàrem presentar breument tot i que entre lo aviat que era i lo poc que va durar el trajecte no va haver-hi temps per massa més.
Era completament fosc i anàvem cap a una zona on no hi havia estat mai. Tècnicament aquells apartaments ja eren meus des de feia 3 mesos però aquesta era la primera vegada que hi anava. Això sí, quan hi vam arribar els vaig reconèixer al moment gràcies a les múltiples fotos que ja m’havien enviat.
El taxista portava les claus. Va obrir la porta i me les va donar junt a una tovallola que li havia donat l’Emma per a mi perquè dos dies abans li havia comentat que a l’hotel de Ciutat de Mèxic no facilitaven tovalloles i jo no en portava.
Em vaig acomiadar del taxista i per fi vaig entrar al pati dels apartaments on, com a molts llocs de Mèxic, estava engalanat amb els colors de la bandera en motiu del Dia de la Independència.
El primer que vaig fer va ser trucar l’Emma que ja estava desperta des de la 5 per controlar que la meva arribada anés bé. Ella ho havia organitzat i no només n’estava pendent sinó que va anar molt millor del que m’esperava. L’apartament on em quedaria com a mínim 15 dies per passar la quarantena estava recent netejat, amb el llit fet, la nevera engegada amb aigua i cerveses i la taula parada. Tenia tot lo bàsic almenys per passar el dia i tenir temps d’anar a comprar menjar. Tot perfecte i una rebuda als meus nous apartaments inmillorable.
Tot i que aquests apartaments són per llogar, haig de dir que són la primera propietat immoble que tenia, i la sensació d’estar en un lloc on ets el propietari i no només l’usufructuari per primera vegada, es fa una mica estrany.
Després de parlar una estona amb l’Emma vaig sortir al pati tot i que era fosc per acabar de veure’l un mica. En qualsevol cas ja havia vist moltes fotos abans i ja tenia una idea molt clara de com era tot plegat tot i que en real sempre acabes veient coses noves i tot plegat es veu amb una millor perspectiva.
Durant els 3 mesos previs en què jo encara estava a Espanya s’havien fet moltes coses i l’aspecte era molt millor que l’inicial, amb ja tots els apartaments pintats i el pati mig arreglat.
Després de mirar una estona vaig anar cap al meu apartament a preparar-me un cafè amb els sobres que m’havien deixat i a escriure aquest diari una estona i altres coses per tal de fer temps fins que pogués comprar menjar a algun lloc i després anar a dormir 12 hores seguides com sempre faig en passar una nit dormint tant poc com aquesta nit passada.
Casualment, just darrere als apartaments hi havia una casa particular on hi venien els anomenats antojitos, que son un menjar típic mexicà que consta de petites torrades amb carn, enciam, formatge i altres coses depenent de cada tipus. A mi m’agraden molt i de fet cada vegada que sóc a Mèxic en menjo força. El fet de tenir un restaurant tant a prop em va alegrar molt i ja estava impacient per menjar-ne aquell mateix dia.
Així doncs, després d’instal·lar-me a l’habitació i donar alguna volta pel pati ja de dia, em vaig dutxar i vaig sortir a donar una volta i a comprar els antojitos.
La casa dels antojitos estava a menys de dos minuts caminant, així que vaig voler caminar carrer enllà per investigar una mica el barri però ja feia massa calor, tenia gana i son per lo que vaig decidir comprar els antojitos i tornar als apartaments.
En un principi em va costar trobar la casa, doncs no deixava de ser una casa particular amb un petit cartell a fora. Finalment i quan ja portava quasi 10 minuts donant voltes, la vaig trobar. Com que tenia la tanca mig baixada vaig suposar que havia d’entrar almenys al pati de la casa per a demanar, però quan no havia fet ni dues passes, un gos, que per sort estava lligat, va començar a bordar com un boig. Immediatament vaig tornar a la vorera moment en què una libèl·lula em va començar a rondar el cap. Entre el gos, la libèl·lula i que per poc m’entrebanco amb la tanca, va ser una presentació força patètica. Almenys ni el gos em va mossegar i la libèl·lula va marxar. Amb tot la dona ja venia en escoltar tota aquella escandalera.
Vaig demanar 6 antojitos, cada un a $8, una 0,30€. Cal tenir en compte que amb 5 qualsevol persona ja dina. De totes maneres jo en vaig demanar 6 per quedar ben ple.
Al cap de 20 minuts me’ls portaven a l’apartament, pagava i per fi tornava a menjar els antojitos que tant m’agraden un any després. De fet eren dels més bons que recordava haver provat, potser perquè estaven més recent fets que altres, doncs sí tarden molt en arribar a casa ja poden estar una mica aigualits.
No eren ni les 12 del migdia quan acabava de menjar i ja amb el dia fet i instal·lat als meus nous apartaments, anava a dormir.
Un altre dia d’aquells llargs però molt satisfactori i gratificant. Probablement la meva millor arribada a Tuxtepec amb tot perfectament organitzat per l’Emma i instal·lat al que seria la meva primera inversió immobiliària. La meva primera propietat immoble, i com ja m’esperava des de feia 3 anys, a Mèxic, on el mercat immobiliari és molt mes sa i molt menys gravat que a Espanya. No cal ni dir el cert orgull que sentia d’haver pogut comprar allò en plena pandèmia, haver arribat a Mèxic i ara ser allà a punt per anar a dormir.
by guillem | set. 1, 2020 | Mèxic 2020 - Compra terreny i habitacions
Com faig normalment a Mèxic, des del segon dia que hi era volia comprar una targeta SIM de Telcel, doncs aquesta és la companyia que quasi tothom utilitza i em va molt bé per comunicar-me amb els mexicans.
L’any anterior va anar molt bé perquè vaig comprar una SIM per 50 pesos però que ja en portava 100 de saldo. Això és 15 dies de trucades i SMS il·limitats i quasi 1G de dades. Però aquesta vegada al primer lloc on vaig preguntar, que era un OXXO, em van dir que n’hi havia de dos tipus, una de $29 i una altra de $149, tot i que la venedora no em va saber explicar bé la diferència entre totes dues, només que una era per estades curtes i l’altra per estades més llargues. Jo estaria s Mèxic dos mesos, i no sabia si això es considerava estada curta o llarga. En qualsevol cas no en vaig comprar cap i vaig decidir anar només a una botiga Telcel on suposadament sabrien millor les diferències.
Però a la primera botiga Telcel que vaig anar em varen dir que en tenien una SIM per 150 pesos amb 100 de saldo, és a dir el mateix saldo de sempre però costant el triple del que costava l’any anterior. No entenia res. Vaig dir que ja tornaria per tal de preguntar a altres llocs.
L’endemà vaig anar a una altra botiga Telcel, molt més gran que l’anterior i amb molta cua. A mes per motiu de la pandèmia la cua es feia mantenint les distàncies i tot plegat força més lent. De fet vaig estar quasi una hora de peu a la cua. Quan finalment em va tocar, em varen dir que la SIM costava $129 i venia amb 100 de saldo. A cada Lloc em deien quelcom diferent tot i que jo en aquell moment no vaig caure que aquesta era la mateixa que a l’OXXO venien per $29 i sense saldo.
En qualsevol cas en vaig comprar una però a l’hora de la venedora haver-la d’activar va resultar que el sistema no funcionava i finalment no em van vendre res. Portava allà, literalment, una hora i mitja per finalment marxar tal com havia vingut.
Vaig sortir d’allà força enfadat i ja sense temps de mirar més, doncs aquella mateixa tarda volia marxar cap a Tuxtepec. Així que tal com vaig sortir vaig anar al primer OXXO on havia preguntat dos dies abans i vaig comprar la SIM de $149 que suposadament venia amb 3 recargues de $50 gratis però complint algunes condicions que el venedor ni tan sols sabia.
En arribar a l’hotel vaig fer una recarga de $50 per tal d’activar la línia però no em va arribar cap recarga extra de $50. Començàvem bé.
I de fet va semblar que mai em varen posar cap d’aquestes recargues gratuïtes, fins i tot vaig contactar amb Telcel 3 vegades sense aconseguir res. Així doncs, com a aprenentatge, intentar sempre comprar la targeta SIM a una botiga oficial de la companyia per a poder-hi tornar en cas de problemes i per una altra banda oblidar-se de promociones estranyes si no estan molt ben explicades, doncs jo vaig acabar perdent uns 5€, que és massa però fa ràbia igual.
by guillem | ag. 31, 2020 | Mèxic 2020 - Compra terreny i habitacions
Després d’enviar un email a la Dirección General de Asuntos Jurídicos demanant d’iniciar els tràmits per a l’obtenció del permís per a poder comprar béns immobles a Mèxic, ja res més havia de fer a la capital del país a part de turisme, i aquesta vegada per veure els preparatius per a la Festa del Dia de la Independència de Mèxic.
Mai havia estat a Mèxic durant un mes de setembre, més en què bona part del país es guarneix amb els colors de la bandera preparant-se per al dia 15. Aprofitant que l’hotel estava a escassos 400 metres del Zócalo, on hi ha el Palacio Presidencial, vaig aprofitar els 3 dies més que passaria a la ciutat per veure i viure l’ambient en primera persona. Això sí, quasi el primer que vaig fer el dia següent d’haver enviat l’email a la DGAJ va ser anar a dinar, concretament per menjar tacos que encara no havia menjat des de que era a Mèxic. Això és el primer que faig sempre quan arribo a Mèxic però que en aquesta ocasió encara no havia pogut fer per lo complicat que havia estat el meu primer dia al país.
Així doncs vaig sortir buscant una botiga Telcel on comprar una SIM i una taqueria. Amb la SIM no vaig tenir sort però de taqueries en vaig trobar unes quantes, decidint-me per una que venien tacos de varis tipus per $10, uns 0,40€. Em vaig decidir per aquella perquè era petita i més autèntica que altres però a la vegada hi havia lloc per poder menjar allà mateix, així que hi vaig entrar i primer vaig demanar dos tacos, un de costilla i un altre de res, per provar. Com era d’esperar em varen agradar i en vaig demanar dos més de cada, en total 6 que ja seria prou i de sobre per dinar.
Em vaig quedar tant descansat que fins i tot li vaig comentar al cuiner, quelcom que quasi mai faig, però li vaig comentar que feia un any que esperava aquest moment.
Pel que fa a la ciutat la vaig veure més neta i amb tanta seguretat com sempre o fins i tot més, de fet hi havia almenys dos policies a cada cantonada, literalment. Això sí, al centre, fora d’allà la cosa ja canviava.
El Zócalo ja estava ben engalanat amb els colors de la bandera i molts comerços també. Em va sorprendre una acampada d’indígenes just al costat del Zócalo que dormien allà mateix en tendes i venien artesanies als vianants. Eren allà per a reivindicar els seus drets.
També em va sorprendre que, a diferencia d’Espanya on com a bona dictadura hi havia obligacions i restriccions de tot tipus, a Mèxic, con bona democràcia, eren tot recomanacions però que tothom seguia per responsabilitat. Per exemple, l’ús de mascareta pel carrer no era obligatòria, sino recomanada, i no exagero quan dic que en 4 dies a la ciutat en que em vaig creuar amb milers de persones, no més de 3 les vaig veure sense mascareta. Cap obligació i molta responsabilitat, tot el contrari que a Espanya.
Pel que fa a l’hotel, vaig tenir la mala sort de coincidir amb una família amb almenys dos fills i que un d’ells semblava tenir algun tipus de discapacitat, doncs no parlava i només cridava i plorava. No em volia ni queixar perquè realment semblava que al nen li passava alguna cosa, però la qüestió és que bona part del temps que estava a l’hotel l’escoltava cridar sense parar. El que no entenia és que hi feia aquella família allà amb un fill així.
Almenys l’hotel estava molt ben ubicat i amb un 7-eleven just davant, els que anomeno els meus salvavides dels viatges, doncs estan oberts les 24 hores del dia, tenen pràcticament tot el que puc necessitar estant de viatge i a més et poden escalfar el menjar preparat que allà hi compris. Són molt útils en moltes ocasions. Val a dir que a Mèxic son mes comuns els OXXO’s que son la versió mexicana dels 7-eleven.
En general tot va anar molt bé i vaig estar molt content de tornar a ser en aquest país que tant m’agrada. El fet de ja començar a conèixer-lo li treia una mica aquella il·lusió de visitar un nou país per primera vegada, però també és cert que ara hi havia un altre tipus d’il·lusió, aquella de tornar després de tants mesos a un lloc on ja hi estàs a gust, on ja t’hi saps moure i on hi tens ganes de retrobar-te amb gent estimada. A mes, també començava a tenir una nova sensació que evidentment no havia tingut mai fins aleshores, sentir-me un ciutadà mes en un país que no és el meu però que ja em començava a sentir com a meu.
by guillem | ag. 31, 2020 | Mèxic 2020 - Compra terreny i habitacions
Encara no eren les 5 del matí quan arribava a l’aeroport de Mèxic mentre que el check-in a l’hotel reservat no el podia fer fins les 15h. Evidentment hi aniria abans encara que hagués de pagar un dia més, doncs tot i que havia pogut dormir força a l’avió, no era prou com per aguantar tot el dia despert. A més havia vingut a ciutat de Mèxic a demanar el permís per poder comprar immobles al país i no volia perdre ni un sol dia. Això sí, m’esperaria fins cap a les 7 ja que volia anar-hi en el metrobus i tant aviat em donava una mica de mal rotllo. L’hotel estava molt a prop del Zócalo, zona que ja em conec i on hi ha molta policia, però tot i així volia anar-hi quan ja hi hagués algú pel carrer. L’alternativa era anar-hi en taxi segur però tenint en compte els quasi 10€ que costava en contra del poc més d’1€ que costava el metrobus no valia la pena. De fet ho trobava un abús per a turistes, i aquestes coses, encara que siguin relativament barates, no m’agraden gens i no vull ajudar a fomentar-les encara mes.
Així doncs, vaig comprar un cafè dels grans al 7-eleven per 25 pesos (1€) i a esperar mentre mirava correus connectat al wifi de l’aeroport, amb VPN és clar. Un cafè dels grans per 1€ a l’aeroport, cóm m’agrada Mèxic! Per cert, com dic sempre, els 7-elevens o també els OXXO’s, son els teus salvavides en qualsevol viatge. Oberts 24h i amb tot el que puguis necessitar en arribar a un nou país per almenys, poder passar el primer dia.
A les 6:30h ja estava cansat d’esperar i vaig anar a buscar el bus prèvia compra de la targeta necessària per pagar al sistema de metrobus de Ciutat de Mèxic, doncs la que ja tenia de l’any anterior semblava que havia caducat. Per $60, uns 2,50€, tenia targeta nova, podia anar fins l’hotel i fins i tot fer dos viatges més en bus.
Tot i que no anava al mateix hotel que altres anys, l’Hotel Florida, el trajecte en el bus si era exactament el mateix, amb la diferència que aquesta vegada hauria de caminar uns 15 minuts. El bus ja anava ple de treballadors i la majoria varen baixar a la mateixa parada que jo tot i que ells ràpidament van arribar al seu lloc de feina i jo vaig haver de continuar caminant sol enmig de carrers encara molt buits i en plena foscor. Ja era ben a prop del Zócalo on la presencia policial es brutal així que vaig accelerar una mica per deixar els carrers més solitaris enrere el més aviat possible, doncs quan vaig amb tot l’equipatge és quan més precaució tinc, evidentment.
En 5 minuts ja era al Zócalo, just al moment en que començava a sortir el sol. Per fi tornava a ser a Mèxic i ara ja en aquella plaça tant imponent. Realment m’alegrava molt de tornar a ser allà. Mèxic te quelcom especial que em té enamorat.
Allà la presència policial ja era considerable i per fi anava ben tranquil mirant Google Maps per a trobar l’hotel que era un carrer per sobre del Zócalo.
Tota la plaça estava vallada per lo que vaig haver de donar tota la volta. A la part de dalt hi havia un campament muntat que més tard vaig veure que era una espècie d’acampada d’indígenes per a reivindicar els seus drets. Allà al costat, i veient que m’havia quedat, no sé com, enmig del tancat, vaig preguntar a un policía si coneixia el carrer de l’hotel i si podia sortir per allà, indicant-me molt amablement on era el carrer que buscava i apartant una de les tanques per a què pogués passar. Al cap de 2 minuts ja era a l’hotel, aquest molt més a prop del Zócalo que l’hotel al que havia anat sempre fins aleshores i que ara havia canviat perquè estava tancat, no sé si pel tema de la covid-19.
Tot just eren les 7 del matí quan arribava a la porta de l’hotel. El check-in era a les 15h així que tocava preguntar si podia entrar abans, tot i que segurament hauria de pagar mes.
L’hotel era molt barat, uns 5€ la nit, i una mica cutrillo, però la seva ubicació era perfecte i això era el que més m’importava. Em va costar trobar-lo, doncs estava en un primer pis i el portal era una porta metàl·lica normal, res que fes notar que allà hi havia un hotel.
En obrir la porta unes escales llargues conduïen fins la recepció de l’hotel, doncs tot i estar en el primer pis, no semblava que en aquell edifici hi hagués res més. A la recepció un noi sense mascareta estava assegut darrere aquell vidre protector i amb certa cara d’estranyat em va saludar. Després de confirmar-me que allò era el zZócalo Rooms li vaig preguntar si podia fer ja el check-in. En veure-li la cara de, uff massa aviat, li vaig dir que si feia falta pagava algo mes. Em va demanar el passaport, va mirar uns papers, va sortir de la recepció encara sense mascareta i em va dir que el seguís.
Directament va anar senyalant portes dient: baño, ducha, comedor conforme anàvem passant pel costat de les portes donant la volta a tota la planta fins arribar a la meva habitació, la 13. Vaig suposar que ja em podia quedar tot i que encara no m’havia dit quant de més hauria de pagar, en qualsevol cas no seria més que un dia més que no serien ni 6€, poc pel gust de poder-me estirar per fi en un llit.
L’habitació no tenia finestra exterior, només una que donava al passadís i es notava força humitat. Això sí, tenia dos llits, era prou ample i amb TV tot i que semblava tenir més de 30 anys. Per 6€ la nit i al centre de la ciutat no es podia demanar massa més.
Vaig deixar les coses i tal qual em vaig estirar en un dels llits. No eren ni les 7:30h i em vaig quedar mig adormit de seguida. Estava a Ciutat de Mèxic per a demanar el permís al govern mexicà per a poder comprar béns immobles al país i jo ho volia fer ja aquest dia, doncs l’endemà era dissabte, però primer volia dormir encara que fossin dues horetes.
Quan portava una hora dormint va passar una d’aquelles coses que no acabes d’entendre. Varen picar a la porta i vaig obrir ràpidament pensant que seria el noi de la recepció per dir-me quant de més havia de pagar, però no, era una noia que segons em va dir dormía a l’habitació 15 i que parlava tant fluix que quasi ni la podia entendre, i menys com estava jo de cansat i recent despertat. Em va preguntar que si sabia d’on venia tant soroll. Em vaig quedar uns segons callat intentant saber de quin soroll em parlava però no vaig escoltar res. Algun osta ja estava despert i ja s’escoltava alguna cosa però res de soroll molest, de fet fins que ella em va despertar jo estava dormint. Me la vaig quedar mirant i li vaig preguntar de quin soroll em parlava o d’on venia, fent un gest amb les mans per dir que de aquí i de allà assenyalant per totes direccions. Ens vàrem quedar tots dos callats uns segons per escoltar, i si be era cert que hi havia gent fent una mica soroll, en cap cas era suficient com per despertar a ningú ni molt menys anar a picar un veí. Li vaig respondre que no sabia ben bé de què em parlava i vaig fer un gest de, me’n torno al llit. Ella es va enretirar una mica però ben a poc a poc. Semblava que volia quelcom més però la vaig veure una mica rara i finalment vaig tancar la porta i tornar al llit a dormir una hora més fins que va picar el noi de la recepció. Venia per dir-me que hauria de pagar $100, quasi 4€, per haver fet el check-in a aquella hora. En va semblar massa tenint en compte que el preu d’una nit eren quasi 6€ però en qualsevol cas era ben poc per haver pogut dormir dues hores en un llit i poder-me preparar per anar a fer les gestions que havia de fer a la SRE aquell mateix dia, doncs només obrien pel matí i l’endemà ja era dissabte, per lo que si no hagués entrat ja a l’hotel, fins dilluns no hauria pogut fer res.
Després de pagar em vaig dutxar i ràpidament vaig sortir a l’aventura, doncs no tenia ni idea de com aniria el dia ni el tràmit que havia de fer. Era una gestió amb una administració pública i a mes estrangera per a mi. Qualsevol cosa podia passar. De fet tot plegat es va complicar molt més del que esperava tot i que finalment vaig trobar el que buscava.
Eren les 10 del matí quan sortia de l’hotel en direcció Av. Juárez 20, que era la direcció que posava a la web de la SRE i on suposadament estava l’oficina on havia de demanar el permís per a poder comprar immobles a Mèxic. Segons Google Maps estava a una 20 minuts caminant de l’hotel. Quan vaig arribar a la zona vaig veure ràpidament un edifici oficial que efectivament semblava una oficina ministerial. Però quan vaig preguntar a la noia de la porta en va dir que allò no era, de fet semblava no tenir ni idea de què li parlava. Començàvem bé…
Vaig sortir d’allà i vaig tornar a l’hotel a investigar. Vaig mirar la web novament i vaig trobar la direcció d’una altra oficina, Calle Ricardo Morón que quedava ja més lluny, a uns 45 minuts caminant. En bus no guanyava temps i taxi no volia agafar perquè els coneguts mexicans m’havien dit massa vegades que era una mica arriscat, como una loteria. Així que després de descansar 5 minuts i considerar de no anar-hi, em vaig aixecar i vaig anar cap allà, doncs no volia que passés aquell dia sense haver aclarit alguna cosa.
Tenía son i ja estava una mica cansat. El camí es va fer llarg i ja no era tant pel centre. No estava preocupat per cap mena d’atracament però si que ja anava més pendent del meu entorn. Al cap de quasi 1 hora arribava a l’edifici que de lluny ja es veia oficial i on a la porta hi posava Secretaria de Relacionades Exteriores. Per fi veia el nom que portava buscant tot el matí.
Vaig anar fins la porta on hi havia un senyor atenent junt a dos policies. Vaig preguntar al senyor i em va dir que tot i que allò era una delegació de la SRE no era la Dirección General de Asuntos Jurídicos que era on no jo havia d’anar. Li vaig preguntar on era i, sorpresa, em va dir Av. Juárez, 20, suposadament d’on venia…
Torna a caminar 45 minuts enrere per tornar on ja havia estat. La bateria del mòbil s’anava gastant però en principi em duraria suficient per anar a la SRE i tornar a l’hotel. La zona ja me la coneixia una mica i a més havia d’anar a llocs ben coneguts, per lo que preguntant pel carrer encara em podria espavilar.
Ja eren quasi les 13h quan arribava novament a Av. Juárez, 20 on hi havia la mateixa noia. Ella em va reiterar que allà no era i després de preguntar-li si allà era Av. Juárez, 20 em va dir que no, que allò era Av. Juárez, 18. Menys mal vaig pensar. Vaig sortir i efectivament era el 18, però a la porta del costat, la 20, hi havia una botiga de mòbils… Si el d’abans almenys semblava un edifici oficial, aquest ja ni això. Quin desastre. Portava dues hores donant voltes per estar igual que al principi. Bé, igual no, molt més cansat i quasi sense bateria al mòbil.
Ja força desesperat vaig seure en unes escales a llegir be tot el document que havia de portar firmat i on posava la direcció. En el document posava Plaza Juárez, 20, però al buscar-ho a Google Maps m’indicava Av. Juárez, 20, on estava. No entenia res. Però a la mateixa direcció hi posava que l’edifici es deia Tualtemoc. Vaig buscar el nom a Google Maps i efectivament existia però era ben lluny d’on estava en aquell moment, a uns 45 minuts caminant.
Tocava seguir donant voltes amb només un 15% de bateria. Sense perdre ni un minut més, doncs estava segur que ara sí seria allà, vaig començar a caminar. Quan portava 5 minuts caminant quasi em faig enrere perquè ja realment estava molt cansat i havia de caminar per aquella mateixa avinguda més de 10 illes, cosa que se’m va fer molt costerut. Després de vacilar una segons, vaig continuar caminant intentant pensar el menys possible.
A les 14h arribava a la porta de l’edifici Tualtemoc amb un 5% de bateria. Apagava el mòbil i anava cap a la porta. Però en arribar-hi semblava tot tancat. De fet fins i tot l’entrada estava precintada. Semblava que havia anat fins allà per res. Vaig donar una volta a l’edifici buscant una entrada i res. Tot estava tancat. Mig desesperat i disposat a tornar ja a l’hotel vaig mirar pels voltants i just davant vaig veure un edifici que també semblava oficial i que estava obert. Però al acostar-me a la porta em vaig adonar que era el mateix edifici on ja havia estat feia quasi dues hores i on m’havien dit que tornés a Av. Juárez, 20. No m’ho podia creure. Havia anat i tornar dues vegades a dos llocs que estaven separats més de 3 km un de l’altre.
Vaig tornar a preguntar al mateix senyor acompanyat dels mateixos dos policies que evidentment encara em recordava i li vaig dir que havia arribat allà de nou buscant l’edifici Tualtemoc, que estava allà davant però que estava tancat. Aleshores ell em va dir que efectivament aquest edifici es deia Tualtemoc però que no era el que jo buscava. Era una simple i malparida casualitat. Almenys aquesta casualitat va fer que tornés a trobar-me amb aquest home i que en veure’m per segona vegada m’expliqués més detalladament on havia d’anar.
Jo li vaig dir que a Av. Juárez, 20 no hi havia res. Em va explicar que en comptes de buscar a Google Maps per aquesta adreça busqués l’hemicicle, i que just davant hi veuria un edifici taronja que també es deia edifici Tualtemoc. Segons ell aquell edifici era la Dirección General de Asuntos Jurídicos.
Així doncs havia arribat allà seguint les indicacions d’un edifici que res tenia a veure amb el que estava buscant però va donar la casualitat que era just davant d’una oficina de la SRE amb un senyor prou amable que es va esforçar en saber què volia i on havia d’anar. De totes maneres aquest ja seria el cinquè trajecte que faria aquell dia caminant buscant l’oficina i les forces, la paciència i sobretot la bateria del mòbil eren a punt d’acabar-se.
Vaig engegar el mòbil que li quedava un 5% de bateria per buscar l’hemicicle, doncs semblava ja l’única referència que em serviria per trobar l’oficina, doncs ni pel nom del carrer ni pel nom de l’edifici hi havia manera de trobar-la.
Estava a poc mes de 2 quilòmetres, per lo que tocava mitja hora més de caminada sumada a les quasi 4 hores que ja portava caminant.
Vaig memoritzar el camí, vaig apagar el mòbil i a caminar sense pensar-hi més, doncs per fi semblava que aquesta seria la bona.
Jo pensava que l’hemicicle del que em parlava aquell senyor seria un edifici que ja havia vist just davant d’Av. Juárez, 20, però quan vaig arribar on deia Google Maps vaig veure que no. L’hemicicle semblava un monument amb, efectivament, forma d’hemicicle. Estava en un lloc on encara no hi havia estat. Vaig mirar els edificis del davant i se’m varen il·luminar els ulls quan efectivament n’hi havia dos amb un color taronja.
Vaig preguntar al primer policia que vaig trobar i em va confirmar que allò era l’hemicicle i aquella l’Avinguda Juárez. No entenia res perquè no semblava la mateixa avinguda on ja havia estat i que tenia el mateix nom, però en qualsevol cas de moment tot encaixava amb les indicacions del senyor d’abans. El policia em va dir que un dels dos edificis mig taronges eren els jutjats i hi vaig anar ràpidament a preguntar.
La agent de policia de la porta em va confirmar que en aquell edifici estava la Dirección General de Asuntos Jurídicos però que l’entrada era per darrere, per Av. Independencia. No m’ho podia creure. Encara no hi era però ja m’estaven dient que estava a l’edifici correcte. Després de més de 4 hores de caminar i estar ja desesperat, escoltar allò va ser tota una alegria difícil de descriure. Sort que no m’havia donat per vençut tot i la desesperació en alguns moments d’aquell matí tant llarg i cansat.
Ràpidament vaig donar la volta a l’edifici arribant a la Av. Independencia. Preguntant als policies finalment vaig arribar a la porta de la Dirección General de Asuntos Jurídicos de la SRE. Mes de 4 hores després i 12 quilòmetres caminats, per fi estava al lloc que buscava. Ara tocava preguntar i esperar que la resposta fos positiva.
Vaig preguntar a la agent de policía que hi havia a la porta, i com m’esperava, em va dir que per entrar s’havia de tenir una cita prèvia. Jo ja havia mirat a la web i no deia res de cites prèvies. Li vaig preguntar com demanar-la i em va dir que mirés un paper que hi havia penjat a la paret del mateix edifici, al costat de la porta. En llegir-lo vaig pensar que no hauria fet falta que anés fins allà però a la vegada en vaig endur una alegria.
En el paper hi posava que degut a la pandemia aquest tràmit es faria únicament de forma no presencial havent d’enviar la documentació necessària per email. Per una banda vaig pensar que potser no hauria fet falta que hagués anat fins allà, però per una altra ja tenia la informació que volia i podria fer el tràmit des de qualsevol lloc, per lo que no feia falta que em quedés a Ciutat de Mèxic. De totes maneres la informació que acabava de llegir en aquell paper no l’havia llegida abans enlloc mes, ni a la web de la SRE. Va ser necessari anar fins allà per a saber-ho i lo bo és que ja tenia tota la informació i ja podia marxar quan volgués.
Vaig fer una foto al paper i ara sí, encara amb un 2% de bateria el mòbil i quan ja eren quasi les 15h, tornava cap a l’hotel a dinar i dormir.
Va resultar que aquesta oficina quedava a uns 20 minuts de l’hotel, mentre que havia hagut d’estar 4 hores caminant per a trobar-la. Vaig dinar i cap a les 16h ja estava a l’hotel estirat en un dels dos llits que era força còmode a punt per anar a dormir, segurament 12 hores o mes degut al lo poc que havia dormit en les últimes 48 hores.
Portava un dia molt complicat, cansat i en certs moments desesperant i amb la mascareta posada i complint amb la distància social, però finalment havia trobat el que venia buscant. L’esforç havia valgut molt la.pena, podia anar a dormir content i descansar per l’endemà fer una mica de turisme pel centre de la capital mexicana tot i que aquesta ja era la tercera vegada que la visitava. Almenys provar de nou el menjar mexicà que ja en tenia moltes ganes.
Una vegada mes la perseverança tenia recompensa.
by guillem | ag. 30, 2020 | Mèxic 2020 - Compra terreny i habitacions
Em despertava a les 4 del matí en el dia que per fi marxava cap a Mèxic després de setmanes d’incerteses per a fer tots els tràmits necessaris per a formalitzar la compra.
Feia un mes que m’havien cancel·lat el vol i fins dos dies abans de la sortida no em van confirmar un nou vol. Sort que ja ho tenia tot preparat perquè ja m’imaginava que quelcom així podria passar. Finalment, en comptes de sortir el 25 d’agost vaig sortir el 27 i havent de fer escala de 10 hores a Madrid. En qualsevol cas millor això que no haver-hi pogut anar.
Vaig fer tot el que faig cada dia durant les 3 primeres hores, és a dir, prendre’m un cafè, una mica d’exercici i escriure els meus diaris viatgers. Després acabava de preparar la maleta i a les 8 en punt marxava cap a la terminal 1 de l’aeroport del Prat.
Després de 2 trens i el bus llançadora arribava a la T1 a les 9:30h, poc mes de dues hores abans de la sortida del vol. No havia de facturar però volia arribar amb temps per si sorgia qualsevol problema durant el check-in, ja que amb els canvis de vol i fins i tot de companyia, qualsevol contratemps era possible. El vol original era de Barcelona a Mèxic directament amb Aeromexico, mentre que finalment faria escala a Madrid amb Air Europa.
Finalment tot era correcte i ja tenia la targeta d’embarcament per tots dos vols. Tot just eren les 10 del matí i per fi semblava confirmat que aniria a Mèxic.
Viatjar en plena pandèmia es complicat i tot plegat és molt estrany. Tothom amb mascareta, marques a terra per a respectar distàncies, els aeroports quasi buits en ple agost, seients inhabilitats per evitar seure al costat d’una altra persona i controls a les entrades per tal que no pogués entrar ningú que no hagués d’agafar un vol.
Jo portava una mascareta 3M amb respirador, però al pujar al primer vol, em van dir que aquella no la podia portar i me’n varen donar una N95 que ja no em trauria fins al cap de 24 hores.
El seient que tenia assignat era el 17E, és a dir, al mig de la fila. Però un cop ja va embarcar tothom vaig tenir l’agradable sorpresa de veure que estava sol a la fila, així que vaig seure al seient de finestra i vaig gaudir del curt vol ben ample.
Poc després de les 13h arribàvem a Barajas i tocava esperar a l’aeroport fins les 23h que sortia el vol cap a Mèxic. Havia considerat anar a donar una volta per Madrid però anava amb la maleta i no tenia ganes de suar abans del vol llarg.
Així doncs, vaig fer el primer que faig sempre quan haig d’estar unes quantes hores en un aeroport, inspeccionar la terminal per saber on hi ha banys, fonts d’aigua, màquines de cafè, menjar i el millor lloc per seure. Per sort hi havia màquina de cafè per 1,80€, un preu raonable en un aeroport, i hi havia lloc de sobre per seure, tan a la terminal de sortides com a la d’arribades.
I allà, prenent cafè, passejant, connectat al WIFI de l’aeroport i menjant un parell dels sandvitxos de la mare vaig passar quasi 10 hores. Si no m’haguessin cancel·lat el vol original no hauria hagut de fer aquesta escala, però més valia això per tal d’anar a Mèxic.
L’espera es va fer llarga però per fi varen ser les 22h i ja vaig anar cap a les portes d’embarcament.
Com sempre últimament, vaig passar el control de seguretat sense cap registre addicional tot i portar tot l’equipatge, doncs ja sé com portar-ho tot per tal de passar ràpidament. Vaig agafar el tren automàtic per anar fins la porta S37 des d’on sortia el meu vol. Sort que encara quedaven 15 minuts per començar l’embarcament perquè la porta estava llunyíssim.
En arribar a la porta, vaig tenir el temps just per anar al lavabo i tornar quan ja havia començat l’embarcament. Perfecte, doncs no m’agrada arribar tard perquè et pots trobar amb problemes per guardar la maleta, ni massa aviat i quedarme allà esperant.
El meu seient era el 30C. Quan hi vaig arribar encara no hi havia ningú a la fila. Ja havia vist que les primeres files anaven plenes per lo que vaig suposar que tot l’avió aniria ple, doncs havien cancel·lat altres vols, entre ells el meu, i ens havien recol·locat en vols com aquest.
Al cap d’uns minuts va arribar una noia en el seient A amb la seva germana que anava a la fila de darrere. I passaven els minuts i no arribava ningú més ni a la meva fila ni a la de darrere. Mentre que la part davantera de l’avió anava plena, la posterior, on era jo, estava mig buida. Els passatgers que triaven seient preferien els de les primeres files, cosa que va provocar que aquestes anessin plenes mentre que les posteriors anaven mig buides. De fet la majoria de passatgers a partir de la fila 31 anaven sols a la seva fila. Jo almenys no tenia ningú al costat.
Tan bon punt va aparèixer la noia del seient A, em vaig adonar que era de les que li agrada parlar, doncs em va saludar de manera molt més efusiva de lo normal. Quan portava poca estona asseguda ja va iniciar una conversa que va resultar més interessant del que pensava, doncs normalment en aquestes situacions es tenen converses més aviat trivials.
No recordo exactament què em va preguntar primer però crec que era quelcom relacionat amb d’on era, doncs ben aviat estàvem parlant de Barcelona. Al dir-li que era de Barcelona ella va somriure deixant anar un “que bien de Barcelona”, doncs en aquell moment ja estàvem a Madrid. Per l’accent que tenia em va semblar que era italiana, però va resultar que era mexicana i que feia anys que vivia a Espanya, primer a Madrid i actualment a Barcelona.
Segons deia, estava enamorada de Barcelona i després d’haver viscut en varies ciutats del món, ja no tenia intenció de marxar de Barcelona. Ella era de Monterrey y segons deia Barcelona li recordava molt a la seva ciutat natal, doncs mentre que Ciutat de Mèxic és la capital, Monterrey és la ciutat industrial i més dinàmica del país, tal com passa entre Madrid i Barcelona.
Després de veure alguns processos automàtics durant les maniobres de l’avió abans d’enlairar-se, em va comentar certa preocupació per les possibles pèrdues en ocupació i com la intel·ligència artificial canviaria les nostres vides. Va ser aleshores quan li vaig dir que era programador i que els humans portàvem ja unes quantes revolucions que sempre havien portat més ocupació i més riquesa, i que aquesta no tenia perquè ser diferent.
Aleshores em va preguntar si coneixia una llibreria per fer tendes online, li vaig dir que hi havia un CMS que es deia WordPress a lo que va respondre que no, cosa que denotava que alguna cosa savia de CMS, llibreries i llenguatges de programació.
Pel que es veu havia volgut fer alguna botiga online i altres negocis per internet i per això coneixia algunes de les tecnologies utilitzades en aquests camps. Per cert, finalment va recordar la llibreria i va resultar ser Magento.
En general va ser una conversa interessant i allunyada de les més trivials que s’acostumen a tenir en aquestes situacions.
Pel que fa la vol va ser quasi perfecte i dels millors que he tingut de llarga distància, doncs al ser de nit i en direcció oest, va fer que per a nosaltres aquella nit tingués més de 15 hores, i això sumat a què la nit anterior havia dormir poc, va ajudar a què dormís bona part del vol, quelcom que quasi mai puc fer. A més ens varen donar sopar, manta, coixí, tapa-ulls i taps per les orelles. Tot perfecte.
Jo estava força còmode però n’hi havia alguns que encara ho estaven més, doncs tenien tota la fila per ells i es varen poder estirar completament. Quina sort!
Al cap de poc més d’11 hores i quan eren les 4 de la matinada a Mèxic, arribàvem puntuals a l’aeroport Benito Juárez de Mèxic. El desembarcament es feia fila a fila evitant que hi hagués un munt de gent de peu com sempre passa intentant sortir el primer. Per fi podíem veure desembarcaments normals, com haurien de ser sempre i no només per motiu de la pandèmia.
Amb tant poca gent que érem, el control d’immigració el vàrem passar molt ràpidament, ni tan sols em van demanar el formulari que vaig haver d’omplir per Internet conforme no tenia cap símptome de la covid-19. Jo vaig sortir amb la companya de fila, la Clàudia, i la seva germana que varen passar per un altre control per ser mexicanes però que ens vàrem retrobar un cop ja passat el control. Jo em quedava allà i elles a esperar el següent vol del seu trajecte que les portaria fins a Monterrey. Així que vam passar una estona parlant de Oaxaca, el meu destí final, i ja ens vam acomiadar. Jo em quedaria quasi dues hores mes a l’aeroport fent temps per tal d’agafar un metrobus per anar fins l’hotel.
by guillem | abr. 15, 2020 | Mèxic 2020 - Compra terreny i habitacions
Un cop ens vàrem posar d’acord en el preu, $1,200.000, uns 47.000€ al canvi del moment, tocava fer el pagament des d’Espanya i intentar fer la compra igualment des d’Espanya. Semblava tot molt complicat però sempre hi ha opcions per a tot. Lo important és no deixar-ho estar a la primera de canvi.
Jo considerava 3 opcions:
1. Fer el pagament per transferència i que el venedor firmés davant de notari un document conforme havia rebut aquests diners per la compra de l’immoble i que es comprometia a finalitzar la compra-venta quan jo pogués anar a Mèxic.
2. Enviar els diners i donar un poder a algún conegut de Mèxic perquè firmés el contracte de compra-venta.
3. Enviar els diners i que algú de confiança a Mèxic comprés l’immoble al seu nom i més endavant fer un canvi de nom.
La millor opció era la primera i la pitjor la tercera, doncs tot plegat sortiria força més car. La segona opció implicava donar un poder a algú sense saber ni com, ja que l’ambaixada mexicana estava tancada per motiu de la pandèmia.
El què vàrem preguntar al venedor és si acceptaria rebre els diners per transferència, a lo que va respondre que sí i de fet em va semblar que així és com ho esperava des del començament. De totes maneres em va demanar si $200.000 els podria donar en efectiu. Per mi era possible tot i que representaria una comissió més alta, però en total seguiria pagant una comissió molt baixa tenint en compte la quantitat de diners que acabaria enviant.
Per fer l’enviament dels diners vaig utilitzar el banc Revolut i per l’enviament d’efectiu vaig utilitzar Transferwise, un servei similar a Western Union però molt més barat. Els vaig enviar per Transferwise tot i ser més car que Revolut ja que tardava menys dies en arribar, doncs aquest primer pagament s’havia de fer el mes aviat possible. Els vaig enviar al compte corrent d’una persona de confiança a Mèxic que els va retirar en efectiu. La resta, $1,000.000, els vaig transferir tots amb Revolut a 3 comptes corrents diferents del venedor ja que així m’ho va demanar.
Transferwise em va cobrar una comissió total de 62€ i Revolut de 24€, per lo que en total vaig pagar uns 86€ de comissió per canviar divisa i fer una transferència internacional per valor d’uns 47.000€, el que representava una comissió d’un 0,18%. Amb qualsevol altre banc tradicional aquesta comissió hauria estat del 5% o més.
Al cap de dos dies, amb els diners en efectiu ja a Mèxic i els comprovants de les 3 transferències fetes facilitades al venedor, aquest i la persona de confiança a Mèxic, varen quedar per anar al notari. Dies abans, tan la meva persona de confiança com el venedor havien intentat esbrinar amb el notari les opcions per poder fer la compra-venta sense ser jo a Mèxic. Tot plegat encara era més complicat perquè per tal que un estranger pugui comprar un immoble a Mèxic primer ha de demanar un permís a la Secretaria de Relaciones Exteriores, cosa que s’havia de fer a Mèxic i jo en aquell moment no hi podia anar per estar declarat l’estat d’alarma a Espanya.
Semblava que finalment l’opció per poder comprar l’immoble hauria de ser la tercera, la que menys m’interessava per ser la més cara per mi. De totes maneres, tenint en compte les despeses de més que hi hauria, sobretot en concepte de pagament d’imposts, la inversió seguia sent molt bona, més que qualsevol inversió immobiliària a Espanya. Així que seguíem endavant.
Els diners de les transferències arribaven un dijous de maig del 2020 i l’endemà quedaven amb el notari per a firmar el contracte de compra-venta. Però un cop davant el notari, i quan aquest va començar a mirar la documentació i els pagaments fets, va venir la pitjor notícia però gràcies a ella, també la millor, demostrant un cop més que la persistència i el cap fred són les claus per a seguir endavant.
El problema va venir quan el notari va veure el remitent de les transferències, que era jo, i la persona que firmaria el contracte, que no era jo. El notari va preguntar quina relació teníem jo i la persona que firmaria el contracte, i aquesta, en dir que amics, el notari va dir que no podia ser, doncs en tal cas el venedor no podria justificar davant d’hisenda que els diners rebuts per part meva eren en concepte de la venda de l’immoble, doncs les persones que constarien ni serien la mateixa ni tindrien cap relació que ho justifiqués. De fet era evident i el que em va estranyar en aquell moment és que el venedor no hi hagués pensat ni que el notari hagués dit res el dia que es varen reunir per parlar del tema. En qualsevol cas, tan la persona de confiança com el venedor es varen quedar a quadres i força enfadats amb el notari, però el qui pitjor estava era jo, doncs semblava que no només no es podria fer la venda sinó que el venedor m’havia de tornar els diners per tal que hisenda no el multés o quelcom pitjor per haver rebut tal quantitat de diners sense poder justificar-ne el motiu. Per tan, jo em trobaria amb un crèdit a pagar de 30.000€, sense immoble i havent de pagar despeses per transferències internacionals.
Quan encara li estava preguntant a la persona de confiança què estava passant exactament, ella ja m’estava demanant el número de compte corrent on m’havien de tornar els diners. Durant uns 5 minuts pensava que tot plegat no podia ser i que algú allà a la notaria trobaria alguna solució per seguir endavant. Però quan ja em van demanar el número de compte per segona vegada i amb presses i per no fer passar una mala estona a la persona de confiança que res tenia a veure amb tot plegat, em vaig resignar, li vaig passar el número de compte i vaig anar a estirar-me al llit a intentar assimilar el què acabava de passar. A Espanya ja eren les 22h i semblava que tot plegat seria un fracàs que a sobre em costaria diners.
Allà estirat sense entendre encara ben bé què havia passat m’hi vaig estar uns 20 minuts. Passat aquest temps vaig fer un clic i vaig començar a pensar. No podia deixar que allò acabés d’aquell manera. Primer vaig pensar ben be quin era el problema, doncs encara no havia tingut ni temps de fer-ho. El problema era simplement que els diners rebuts pel venedor venien d’una persona i el contracte de compra-venda anava a firmar-lo una altra persona sense cap relació legal amb mi. La solució era o que pagués la persona que anava a firmar, cosa que em costaria molts diners en comissions extres, o que fos jo qui firmés el contracte de compra-venda, cosa que en aquell moment no podia fer.
Immediatament em va venir al cap la primera de les opcions que jo tenia pensades i que per mi era la millor. Que el notari redactés un document conforme el venedor havia rebut aquells diners per una venda d’un immoble i que es comprometia a fer la compra-venda quan jo pogués anar a Mèxic. Ràpidament vaig mirar a Skyscanner quan hi havia vols disponibles a Mèxic i per quin preu. Aleshores era finals de maig i vaig veure que pel juliol ja hi havia vols programats per uns preus baixíssims, concretament 378€ anar i tornar amb Aeroméxico, a mes vols directes des de Barcelona a Ciutat de Mèxic.
Ràpidament vaig escriure a la persona de confiança per dir-li que podria anar a Mèxic al juliol i que preguntés al notari si es podria fer de la manera que acabava de pensar i que no diferia massa de la primera opció que ja havia pensat però que suposadament no es podia fer. En aquell moment ja havia passat mes de mitja hora des que havia facilitat el número de compte i no tenia ni idea si encara estaven a la notaria. La persona de confiança em va dir que esperés un moment, un moment que no varen ser ni 5 minuts però que a mi se’m va fer etern.
Al cap de 5 minuts em va dir que el notari estava fent una consulta, senyal de què la idea no era tant dolenta.
Al cap de 5 minuts més em va dir que es podria firmar en aquell moment un anomenat contracte de compra-venda privada pel venedor, enviar-me’l a mi per correu, i jo tornar-lo firmat per mi. En aquest contracte hi constaria el motiu pels diners rebuts per tal de poder-los justificar davant d’hisenda. Al mateix contracte hi constaria que hi havia temps fins al setembre per a què jo anés a Mèxic per a firmar el contracte de compra-venda definitiu.
Tal qual això, sinó quelcom molt similar, era la primera de les 3 opcions que jo havia considerat però que suposadament no es podia. No sé si quan ho varen consultar amb el notari aquest no jo va entendre o és que el venedor i el meu contacte no es varen explicar bé. En qualsevol cas, tots dos, segons em van dir quan van sortir de la notaria, estaven força molestos amb el notari per no haver plantejat abans aquesta opció que jo acabava de pensar tot sol.
Al cap d’uns 15 minuts més, i quan ja eren les 23h a Espanya, per fi sortien del notari amb la millor notícia que em podrien donar i encara més tenint en compte que poc abans semblava que la venda no es faria després d’haver enviat ja els diners. Acabaven de firmar un document notarial que permetia que l’immoble es pogués pagar ara i comprar durant els següents 3 mesos i posar-lo d’aquesta manera directament al meu nom. Això si, ja podia començar a mirar vols per anar a Mèxic, i en plena pandemia.
Un cop més demostrava que el pitjor que es pot fer és resignar-se i deixar que les coses passin sense fer res. Si ho hagués fet una hora abans, m’hauria quedat sense immoble i havent de pagar un crèdit.
Un cop van sortir de la notaria, aquell document acabat de firmar pel venedor era tant vàlid fins al punt que ja havia de donar les claus de l’immoble a la meva persona de confiança. El venedor ja no en podia gaudir i passava a ser meu tot i que encara no hagués firmat. Així que van anar el venedor i el meu contacte a l’immoble per explicar-li tot i donar-li ja les claus. Jo estava al·lucinant del tot.
Amb 4 persones que hi havia a la notaria i a cap se li havia ocorregut el que se m’havia ocorregut a mi i que acabava de salvar l’operació. Jo des de casa meva sense ser-hi present i sense saber exactament què estava passant, vaig ser qui va tenir la idea que ho va canviar tot i en l’últim moment, doncs ja tots s’estaven acomiadant i sortint de la notaria. Això va fer que fins i tot el venedor, que va ser qui va escollir el notari, quedés força molest amb ell. En qualsevol cas vaig tenir la idea just a temps i de miracle, doncs jo també m’havia resignat durant uns 20 minuts.
El venedor i el meu contacte van estar al terreny més de dues hores explicant tots els detalls del pati i dels apartaments. Tots estàvem molt cansats però per a mi a sobre ja eren quasi les 12 de la nit. Després de més de dues hores tant intenses i de portar tot el dia despert, ja no vaig aguantar més i em vaig quedar adormit al llit on encara era, doncs ja no rebia cap més informació del meu contacte. Volia esperar a què acabessin però sense saber ni què feien ni quant tardarien ja no tenia massa sentit.
El dia que havia començat amb nervis, que havia continuat amb una gran decepció i desil·lusió, finalment va acabar de la millor manera possible, doncs jo seria el propietari de l’immoble des d’un principi tal com volia i el meu contacte ja tenia totes les claus i ja era a l’immoble. Un cas claríssim que mai s’ha de defallir fins al final. No sempre tot sortirà bé, però en ocasions com aquesta pot ser la diferència entre el pitjor que pot passar i el millor que pot passar, doncs cal tenir en compte que a l’inici de la cita amb el notari, la intenció era posar com a propietari el meu contacte i al cap d’un any fer un canvi de nom, tot un merder comparat amb la solució final sorgida d’un problema que semblava que ho anava a espatllar tot.
Ara tocava buscar vols i anar cap a Mèxic en un any amb pandèmia i quan evidentment no ho tenia previst. L’endemà ja parlaria amb el meu contacte perquè m’expliqués els detalls de la visita feta a l’immoble.
by guillem | abr. 1, 2020 | Mèxic 2020 - Compra terreny i habitacions
Per trobar bones oportunitats sempre s’ha d’estar al mercat. Això vol dir que sempre s’ha d’estar pendent de les bones ofertes que puguin sorgir en qualsevol moment. Quan es pretén comprar qualsevol cosa per ara mateix, probablement no s’acabi fent la millor compra.
I això és el que intentava fer, estar sempre pendent d’una bona oportunitat i comprar quan aparegués, no abans.
Dos anys després de considerar comprar un immoble a Mèxic va aparèixer l’oportunitat que esperava. Vaig estar a punt en dues ocasions anteriors de fer la inversió, però per motius varis cap de les dues es va materialitzar. Gràcies a això vaig poder fer la inversió que finalment vaig considerar la millor de totes tres.
Des de Mèxic em van enviar l’oferta que ràpidament vaig considerar molt bona. Es tractava d’un terreny amb 8 estudis construïts. Un total de 360m2 de terreny i 160 de construcció. El preu indicat a l’anunci era de 1,450.000 pesos mexicans, uns 56.000€ al canvi d’aquell moment.
Era maig del 2020 quan veia aquesta oferta, és a dir, en plena pandèmia de la covid-19 i estat d’alarma decretat a tot Espanya. Aquesta pandèmia va afectar molt negativament el preu del petroli i per tan la cotització del peso mexicà, que es va devaluar a nivells mai vistos. En aquest moment estava a 1€ = $26. Era un moment complicat per comprar, doncs estàvem confinats, pero era el millor moment per fer la compra si pagava amb euros.
Al mateix dia ja vaig demanar a varis coneguts de Mèxic que anessin a veure la propietat, entre ells un arquitecte, i que intentessin saber perquè es venia. Al dia següent ja feien la visita.
La construcció estava bé. De fet el propietari era el mateix constructor que els va fer per quedar-se’ls ell, cosa que sempre és garantia de que els va fer tot lo be que va saber.
Al cap de pocs dies vàrem saber que es venien per problemes de salut del propietari. Així doncs ja sabia pràcticament tot el que necessitava saber per confirmar la intenció de comprar la propietat.
No havia passat ni una setmana des que vaig veure l’anunci que ja vaig fer una oferta. Aconsellat pels amics mexicans, vaig proposar $1,150.000. Tenia clar que farien una contraoferta. Jo estava disposat a acceptar automàticament una contraoferta de $1,250.000, doncs havia fet l’estudi de rendibilitat i, tot i pagar aquest preu, estaria amb una rendibilitat del 11% anual, molt per sobre del que es podia aconseguir a Espanya. De fet quasi triplicava la rendibilitat mitja a Barcelona.
Al dia següent, el propietari va fer una contraoferta de $1,200.000 que vaig acceptar, iniciant així tot el procés de compra que va ser molt especial degut a la pandèmia. Per una banda era un moment complicat per una gestió com aquesta però per una altra justament aquesta situació feia que l’oportunitat fos encara més bona, doncs el peso estava molt devaluat i els propietaris estaven més disposats a acceptar rebaixes. S’havia d’intentar.
Però un cop posats d’acord amb el preu, va venir el més complicat. De fet en certs moments la compra-venta va estar a punt de cancel·lar-se, fins i tot havent enviat ja els diners.
