A principis d’octubre, estàvem a la cuina sopant quan feia uns minuts que escoltàvem un gat miolant. A les vores de la casa ja feia temps que hi vivien dos gats que vèiem de tan en tan però que tampoc molestaven, doncs quan ens veien de seguida marxaven, per lo que ens va estranyar una mica que un d’ells estés fent aquella escandalera quan justament intenten ser el mes discrets possible. Jo vaig comentar que potser un dels dos era una femella i estava en cel, per lo que li costava deixar de fer soroll. Però quan vaig anar a deixar els plats a l’aigüera aquelles miolades varen pujar de volum, vaig mirar per la finestra i allà just davant hi vaig veure un gatet de no mes de dos mesos mirant-me fixament. A diferència dels altres que intenten amagar-se de nosaltres, aquest semblava fer tot el contrari, semblava realment que intentava cridar-nos l’atenció.
En un primer moment vaig pensar que potser un dels dos gats que vivia pels voltats havia tingut fills i ja havien crescut prou com per a desamamantar-los, cosa que m’estranyava perquè el gat semblava que demanava ajuda. També vaig pensar que s’havia perdut i que cridava a la seva mare, cosa que feia poc recomanable anar a veure què li passava per si la mare tornava. En qualsevol cas no parava de plorar mirant-nos fixament i vaig decidir posar-li una mica de llet, doncs no sabia si ja era prou gran per menjar sòlid.
A diferència del que m’esperava, només sortir, el gat va venir cap a nosaltres, i al posar-li la llet, de seguida en va beure. No semblava ni que encara fos prou petit per dependre de la mare, ni prou gran com per ja està completament sol i perdut pel carrer, era realment estrany. En qualsevol cas li vaig posar la llet i aigua, va veure una mica però de seguida va tornar a cridar la nostra atenció, semblava que volia que algú es fes càrrec d’ell, el que ja començava a denotar que era un gat que havia nascut en una casa però o que l’havien abandonat o s’havia perdut.
Alla mateix i veient que el gat era ben petit i que quasi que demanava a crits que l’ajudéssim, vaig agafar una caixa del pati i un tros de cartró i li vaig fer una petita casa. Dins li vaig posar el pot d’aigua i una mica de pa que no es menjava. Això si, no parava de refregar-se’m, deixant clar que volia que ens féssim càrrec d’ell. Era estrany perquè semblava evident que tenia gana però no es menjava ni el pa, ni trossets de fruita ni res del que li vam posar, però finalment vam demanar una mica de menjar de gat al veí i se’l va menjar tot en un moment, per lo que quedava clar que portava hores sense menjar i per tan cada vegada tenia mes clar que aquell gat era d’algú i s’havia perdut.
Aquella nit va dormir dins la caseta, on s’hi va quedar sense sortir-ne, i l’endemà ja li vam anar a comprar menjar en una botiga ben a prop de casa, on venien Whiskas a granel i on un quilo costava 44 pesos, menys de 2€. Ràpidament li vam posar mes menjar, mes aigua i ja es va quedar completament tranquil allà amb nosaltres i sense cap intenció de marxar ni de deixar aquella caseta que li havíem fet. Ja ens veia com als seus salvadors i ja no ens deixaria ni marxaria d’allà.
La veritat és que era molt afectuós i juganer i de seguida es feia estimar. Preguntant al veí ens va dir que probablement era d’una veïna d’allà a prop que potser l’hauria perdut. Jo em vaig quedar una mica trist, doncs era probable que el busquessin i l’acabessin reclamant, tot i que a la vegada ens va dir que la dona no estava del tot be del cap i que creia que ni hi pensaria i que era millor que ens en féssim càrrec nosaltres. En qualsevol cas no havien passat ni 24 hores des que era allà que ja no es volia allunyar de nosaltres ni 10 minuts.
Quan ja feia una setmana que el teníem i quan ja suposàvem que ens l’acabaríem quedant per sempre, li vam haver de posar un nom, i se’m va ocórrer Botes, doncs era gris i tenia les potes blanques, donant la sensació de què portava botes.
Passaven els dies i semblava que en Botes s’adaptava perfectament a la seva caseta improvisada i al pati de la casa. Per ell aquell pati era molt gran però ja tenia els seus racons on investigar i fer el que mes els agrada fer als gats, enfilar-se per tot arreu i ser curiosos. L’Emma preferia que no entrés a casa, per lo que quasi tot el dia estava a fora, com era normal, doncs no havia passat cap revisió veterinària. A mes la temperatura a fora sempre és molt agradable i no li faltava lloc per córrer. De fet el problema era que estigués dins de casa, doncs el segon dia que el teníem el vaig deixar entrar un moment mentre em preparava el cafè i en menys de 5 minuts de ser allà dins ja es va enganxar en una trampa per a sargantanes. El pobre va sortir corrent i cridant amb dues trampes enganxades a les potes. Va sortir fora i una se li va desenganxar, però no l’altra, per lo que va seguir corrent una estona i jo darrere. Al cap d’un minut i veient que no se’n desfeia, es va aturar, moment que vaig aprofitar per apropar-m’hi, calmar-lo i ajuda-lo a desfer-se de la trampa. De seguida va semblar que era conscient de l’ajuda prestada i que per ell sol no hauria pogut desfer-se d’aquella trampa, cosa que va fer que encara ens tingués mes estima.
Lo dolent del pati eren els dos gats abandonats que corrien per allà, doncs mes d’un dia vèiem com el sostre de la caseta havia estat moguda i tot el seu menjar havia desaparegut, senyal que un dels gats li havia robat el menjar. De fet en mes d’una ocasió veia els gats com s’acostaven a la caseta, moment en què jo sortia i els espantava, però no sempre estàvem allà per a veure-ho. Almenys a ell no li feien res.
Els primers dies no sortia mai del pati, però al cap de 4 o 5 dies de ser allà, l’Emma i jo vam sortir per anar a sopar amb la seva germana i el Botes va sortir per sota la porta metàl·lica que donava al carrer i ens va començar a seguir, no sense por, doncs cada vegada que passava un cotxe s’enganxava a la paret. Vam haver d’avisar el nebot de l’Emma perquè l’aguantés mentre nosaltres marxàvem. Això si, quan vam arribar al cap de 4 hores, ens va venir a rebre tan bon punt vam obrir la porta. Ja patia per perdre’ns de vista massa estona.
L’endemà d’això vam sortir a buscar unes cortines pels apartaments i quan vam tornar el vam cridar. Eren quasi les 21h i a aquella hora, amb tot en silenci, sempre venia de seguida, però aquesta vegada passaven els minuts i el Botes no apareixia. A mi em va passar de tot pel cap, que hagués sortit seguint-nos i s’hagués perdut, cosa que em semblava molt poc probable, que l’hagués atacat un dels gats grans, cosa que també em semblava poc probable ja que els grans no ataquen als petits, o que li hagués passat alguna cosa en aquell pati tan gran per ell i amb tantes coses per tot arreu, cosa que ja em semblava més probable. Amb les llums del mòbil el varem estar buscant per tot arreu per on podíem, però cap senyal del Botes. Feia pocs dies que el teníem però ja m’entristia molt pensar en que li hagués passat alguna cosa. També hi havia la possibilitat que la seva propietària original hagués vingut, l’hagués vist i se l’hagués emportat. No volia que això passés però en aquell moment desitjava que fos això el que havia passat. Vam preguntar als veïns, nebots de l’Emma, i tampoc en sabien res. L’Emma els va demanar que anessin a casa de la seva propietària, que a la vegada era veïna d’ells, a veure, sense que es notés, si hi veien el Botes. Jo vaig entrar a casa ja mig resignat però al cap de dos minuts l’Emma em va cridar, vaig sortir ràpidament i allà estava ella amb el Botes a la mà. Mai m’havia alegrat tant de veure un gat.
Va resultar que el fill de l’antiga propietària l’havia vist i se l’havia endut, però el van trobar a la repisa d’una finestra. Si ens el vam quedar va ser perquè ja sabíem que aquesta dona no estava del tot bé i que era incapaç de fer-se càrrec de res, i tal com es van trobar el Botes no feia més que confirmar-ho. Que se’l quedessin ells era un perill i jo no estava disposat a deixar que se l’emportessin tant fàcilment. Dies abans deia que si venien a reclamar-lo els l’hauríem de tornar, però ara ja no. El Botes es quedaria amb nosaltres.
Els dies següents el Botes ens seguia cada vegada mes a tot arreu i començava a aprendre dels nostres hàbits o fins i tot on era la meva habitació, doncs moltes vegades deixàvem la porta del carrer oberta, ell entrava i anava directament a la porta de la meva habitació a miolar fins que l’obria.
Ens donava la sensació que no menjava massa. Jo pensava que potser era perquè es menjava sargantanes del pati i li agradaven mes que el Whiskas que li donava, fins que em varen comentar que podia ser que tingués paràsits. Vaig buscar per Internet i efectivament era fàcil que en tingués, ja que es passava moltes hores al pati i encara no se li havia fet cap tractament contra les puces.
Quan feia uns 10 dies que el teníem el vàrem portar a un veterinari i efectivament tenia puces i paràsits intestinals. Tot plegat em va fer força angúnia. El pobre ho va passar malament allà al veterinari però va anar molt be, doncs el mateix dia ja es notava que tenia mes gana, i els dies següents la diferència va ser brutal, menjava molt mes que els dies anteriors. Quedava clar que abans tenia paràsits. A mes li vam comprar un spray per les puces per lo que ja el podríem tenir dins de casa sense cap problema.
Amb els dies va saber on dormia i ja em venia a despertar. Era molt afectuós per ser un gat i també semblava força llest, doncs de seguida aprenia els nostres hàbits sabent ràpidament a quina hora em despertava per venir a demanar l’esmorzar. Els primers dies el fèiem dormir fora al pati però un cop ja el vàrem desparasitar i quan ja li posàvem l’esprai antipuces, ja li vam deixar la seva caseta dins de casa, cosa que ho va agrair molt, doncs amb el temps cada vegada volia passar mes temps amb nosaltres i dormir com mes a prop nostre possible. La veritat és que el Botes es feia estimar molt i vaig poder gaudir un temps de la meravella que suposo poder ajudar un animalet tant indefens en el seu moment i veure com és conscient de l’ajuda que li has proporcionat i com t’ho agraeix amb els seus actes i actitud cap a tu.