Mèxic 2020 compra immoble – Els segons llogaters

El dia 11/11/2020, el dia dels solters, vaig rebre un missatge per Whatsapp d’un noi d’uns 25 anys, quasi suplicant que el deixés ocupar ja aquell mateix dia un departament. Per ser el mateix dia no hi havia cap problema, el problema era que encara no podia pagar, sino fins al cap de 2 dies. El noi es veia força desesperat i tot i que en un primer moment pensava en no acceptar, després de pensar-ho uns minuts vaig pensar en quins problemes deuria tenir aquell noi per estar escrivint a les 7 del matí quasi suplicant d’aquella manera. Li vaig respondre que li diria alguna cosa en una estona però quan tot just havia passar una hora, ell em va trucar.

Segons deia aquell mateix matí l’havien fet fora de l’habitació on era junt a la seva dona i la seva filla, i a mes suposadament havia estat la seva germana ja que era a la seva habitació on vivien. Li vaig comentar que el tema dels nens era complicat perquè hi havia zones comunes i veïns que treballaven allà mateix, a lo que va respondre que durant tot el matí estava a la guarderia i que només seria per la tarda que estaria allà i que no plorava mai. Li vaig tornar a dir que ja li diria alguna cosa.

Quan havia passat mitja hora a havia decidit que si l’acceptaria ja que m’havia donat bona impressió i que estava molt preocupat per on dormiria aquella nit amb la seva família. I la veritat és que tenia mes ganes d’ajudar-lo a donar-li l’esquena. Però al ca de mitja hora mes em va tornar a trucar dient que estava als departaments per veure’ls. No m’havia dit res d’això i a mes de sorprendre’m el tema és que allà no hi havia ningú que els pogués ensenyar. Ràpidament hi vaig enviar el jardiner que va arribar al ca de 10 minuts mentre jo mirava per les càmeres per coordinar-los tots dos.

Al cap de 5 minuts el noi em va tornar a trucar dient-me que li havia agradat molt l’habitació i la zona i que per ell hi anava aquell mateix dia. Jo li vaig dir que si i vam quedar que em pagaria el mes i el dipòsit al cap de 2 dies. Ell va quedar molt content i jo també d’haver pogut ajudar una mica aquella família tant jove i que feia uns minuts no sabien on dormirien aquella nit.

Allà mateix, el noi que li havia ensenyat el departament li va donar les claus i en unes dues hores ja s’hi estaven traslladant. Els segons llogaters arribaven i jo començava a fer les bones obres que de tan en tan volia fer amb aquells departaments.

L’endemà vaig anar-hi perquè instal·laven un aire condicionat i el vaig veure encara traient coses d’higiene del cotxe. Em va saber molt de greu que bones persones com ells s’haguessin de veure en aquella situació.

I al cap de dos dies d’haver-se instal·lat i tal com m’havia dit, ja tenia els diners del primer mes i del dipòsit. Va cumplir amb la seva paraula fins i tot abans del que creia, doncs de bon matí ja m’ho havia dit quan jo pensava que no seria fins per la tarda.

Mèxic 2020 compra immoble – Els primers llogaters

El mateix dia que vaig crear una publicació a la pàgina de Mercado Libre a Facebook (l’Ebay de llatinoamèrica), ja em va contactar una parella interessada. Ja havien vist les fotos i volien anar a veure els departaments aquell mateix dia, el mes aviat possible. Ho veia tant ràpid que fins i tot vaig desconfiar una mica, però en tot cas vam quedar per al cap de dues hores per ensenyar-lis els departaments.

Hi va anar un dels jardiners ja que a mi m’anava molt malament anar-hi tant ràpid. La parella va arribar ben puntual i els va agradar molt la zona, el pati i els departaments també. La llàstima va ser que van triar-ne un de concret, el que quedava mes a prop del router, però just en aquell, no sabem perquè, no hi havia llum, així que es van decidir pel 6 que no estava tant a prop però on la connexió hi arribava pràcticament igual de be i només tenia veí en un dels costats.

Jo estava a casa pendent del que em deia el jardiner, que per començar em va dir que a la noia la coneixia d’haver anat alguna vegada a casa de la seva mare a arreglar-li el jardí. Van preguntar si el dipòsit el podien pagar en 3 vegades, a lo que al final vam quedar que fossin en dues, i els va agradar tant que ja van voler mudar-se aquell mateix dia. De fet, encara no eren les 12:30h i van dir de venir cap a les 14:30h per instal·lar-se. Així doncs, en el mateix dia contactaven, visitaven i s’instal·laven.

Així que, em vaig dutxar i cap a les 14h vaig anar cap als departaments a fer fotos del número 6 per si després havia de reclamar algun desperfecte, vaig fer algunes fotos mes del pati per la web i vaig esperar fins les 14:30h quan va arribar la parella ja preparada per quedar-se allà.

La primera impressió va ser prou bona. Eren d’uns 35-40 anys, ben vestits, cultes i amb un bon cotxe. Vam comprovar la connexió a Internet des d’aquell departament ja que això era quelcom que els importava molt. La connexió arribava quasi tota, 29mb/s dels 30 contractats. Em van comentar una mica que els havia agradat molt la zona, el pati i que els departaments es veien molt nous i arreglats. Jo els vaig comentar algunes normes bàsiques de convivència, em van pagar el primer mes i una part del dipòsit, els vaig donar les claus i ens vam acomiadar quedant-se ells ja dins el departament. En menys de 3 hores l’havien vist i s’hi havien quedat. Increíble.

Vaig aprofitar que era allà per configurar les càmeres de seguretat i comprovar tot el munt de claus que tenia i que moltes d’elles estaven barrejades. Finalment van quedar totes ordenades i va resultar que en tenia 4 o 5 claus de cada departament.

Cap a les 16h marxava amb el primer ingrés que em produïa aquella inversió que havia fet en plena pandèmia i que resultava tot plegat mes complicat del que esperava. Havia costat, molt, arribar fins allà, però finalment donava el seu primer fruit. Un primer ingrés petit de $1500 però que obria el camí per començar a tenir ingressos periòdics i quasi passius gràcies a aquella inversió.

Mèxic 2020 compra immoble – El Bistro

Com quasi tots els diumenges ens varem despertar mes tard de lo habitual ja que el viver estava tancat. Cap a les 11 del matí vam decidir anar a una cafeteria a la que ja havíem anat dies abans amb el germà i la cunyada de l’Emma. La cafeteria es deia La Terraza i pertanyia al mateix propietari que una altra cafeteria mes antiga i coneguda al centre de la ciutat anomenada Bistró. La Terraza estava força mes allunyada del centre, de fet quedava a una de les anomenades “comunidades”, que son com petits pobles una mica allunyats de la ciutat però que suposadament segueixen formant part al municipi de Tuxtepec, en aquest cas la comunitat de Rosa Linda.

En un primer moment volíem anar al del centre, però després de trucar i dir-nos que no obrien fins les 13h, vam decidir d’anar al que ja havíem anat, a la Terraza de Rosa Linda. La primera vegada que hi vam anar ja vam conèixer al propietari, un mexicà que havia estat vivint molts anys a Canadà i que feia poc havia tornat per quedar-se ja a Mèxic, on era l’alcalde, o president, com diuen ells, de Rosa Linda i que realment estava fent molta feina en aquella comunitat tant deixada durant tant de temps.

Així que, vam agafar un taxi i en 10 minuts estàvem a la Terraza. El propietari encara no hi era tot i que en principi tampoc ho esperàvem, simplement anàvem allà a prendre alguna cosa i a dinar. Ens vam liar una mica per arribar-hi, doncs no ens coneixíem el camí del tot, però finalment vam arribar-hi.

En un primer moment el propietari no hi era. Vam seure a la terrassa i primer vam demanar una copa de vi cadascú, doncs jo vaig demanar una cervesa però segons ens van comentar se’ls havien acabat la nit anterior que havien tingut una actuació en directe. Al cap d’una estona vam demanar el menjar. Jo, uns sandvitxos amb patates fregides, però no eren sandvitxos normals, estaven fets d’una manera que per mi eren els millors que havia provat mai. De fet tot el menjar d’aquella cafeteria era boníssim i molt ben preparat.

Mentre encara estàvem bevent el vi, va arribar el propietari amb una caixa de cerveses. Lo primer que va fer en veure’ns va ser venir a saludar-nos amb gran efusivitat, i això que aquesta era només la segona vegada que hi anàvem.

Després de saludar-nos va entrar i en pocs minuts va sortir amb una cervesa de las que acabava de portar, doncs uns dels cambres li va dir que jo n’havia demanat una i no en tenien. Evidentment me la va regalar i ja era la segona cosa que ens regalava, doncs en la nostra primera visita ja ens va donar un tros de pastís boníssim, com tot el que feien.

Quan ja estàvem a punt d’acabar de menjar, va tornar a sortir per xerrar una estona amb nosaltres, doncs la veritat és que és d’aquelles persones que li agrada molt parlar. Ens va comentar que volia posar unes plantes en aquella terrassa i en general mes a casa seva i per tota la comunitat, doncs ell n’era l’alcalde. Des d’allà mateix ens va assenyalar on era casa seva, que al ser en un turonet es podia veure una mica des d’allà mateix, i ens va convidar a visitar-la en acabar de dinar i a donar una volta per la zona per ensenyar-nos totes les millores que estava fent, algunes amb els diners dels imposts però d’altres amb els seus propis diners.

Així que, en acabar de dinar i quan ja havíem pagat, va venir de seguida, ens va convidar a pujar al seu cotxe i vam anar a casa seva. La veritat és que estava molt ben arreglada, amb un pati molt bonic i peces de disseny per tot arreu. s veia que allà s’hi havien deixat pasta. La casa tenia 3 plantes i vam pujar fins la terrassa de dalt de tot, des d’on hi havia unes vistes fantàstiques de bona part de la comunitat que ell presidia i de part del centre de Tuxtepec. Era una zona amb poques cases i semblava un lloc molt agradable on viure-hi, això si força aïllat d’altres veïns.

Després de veure casa seva vam tornar al cotxe per anar a veure alguns punts de la comunitat que estava millorant, com un parc o fins i tot una petita església, doncs estaven netejant un petit turonet de la zona, posant-li lluminària i construint el que seria una petita capilla per als veïns. Molt orgullós ens va fer un petit tour per la comunitat i després ens va portar fins a casa, que no era poca casa, doncs quedava a 30 minuts en cotxe. El noi va ser molt amable i mes tenint en compte que tampoc havíem gastat massa en el seu negoci, doncs només hi havíem anat dues vegades i a sobre en totes dues ocasions ens havia regalat coses.

Al cap de quasi 2 mesos, a mitjans de desembre, vam anar a la cafeteria del centre, la Bistró. Vam anar-hi a prendre alguna cosa i a donar una volta per la plaça municipal, doncs la cafeteria és just allà.

El propietari era dins i així que ens va veure encara fora, va sortir ràpidament a saludar-nos. Seguia sense entendre aquella estima que ens tenia. Ens va convidar a quedar-nos a prendre alguna cosa, i tot i que només vàrem demanar un capuccino, ens va tornar a regalar un tros de pastís d’aquells tant bons que feien. Costava mes el pastís que el capuccino. Fins i tot ens va ensenyar tots els que tenien allà preparats.

La veritat és que havíem conegut a una persona molt activa, emprenedora i amb moltes ganes de fer coses i a qui li havíem caigut molt be i estava encantat de compartir-ho tot amb nosaltres. Era una persona interessant i a qui li agradava molt parlar, per lo que sempre tenia alguna cosa per explicar-nos. Era realment agradable passar una estona amb ell i segurament que hi tornaríem mes d’una vegada.

Mèxic 2020 compra immoble – El Botes

A principis d’octubre, estàvem a la cuina sopant quan feia uns minuts que escoltàvem un gat miolant. A les vores de la casa ja feia temps que hi vivien dos gats que vèiem de tan en tan però que tampoc molestaven, doncs quan ens veien de seguida marxaven, per lo que ens va estranyar una mica que un d’ells estés fent aquella escandalera quan justament intenten ser el mes discrets possible. Jo vaig comentar que potser un dels dos era una femella i estava en cel, per lo que li costava deixar de fer soroll. Però quan vaig anar a deixar els plats a l’aigüera aquelles miolades varen pujar de volum, vaig mirar per la finestra i allà just davant hi vaig veure un gatet de no mes de dos mesos mirant-me fixament. A diferència dels altres que intenten amagar-se de nosaltres, aquest semblava fer tot el contrari, semblava realment que intentava cridar-nos l’atenció.

En un primer moment vaig pensar que potser un dels dos gats que vivia pels voltats havia tingut fills i ja havien crescut prou com per a desamamantar-los, cosa que m’estranyava perquè el gat semblava que demanava ajuda. També vaig pensar que s’havia perdut i que cridava a la seva mare, cosa que feia poc recomanable anar a veure què li passava per si la mare tornava. En qualsevol cas no parava de plorar mirant-nos fixament i vaig decidir posar-li una mica de llet, doncs no sabia si ja era prou gran per menjar sòlid.

A diferència del que m’esperava, només sortir, el gat va venir cap a nosaltres, i al posar-li la llet, de seguida en va beure. No semblava ni que encara fos prou petit per dependre de la mare, ni prou gran com per ja està completament sol i perdut pel carrer, era realment estrany. En qualsevol cas li vaig posar la llet i aigua, va veure una mica però de seguida va tornar a cridar la nostra atenció, semblava que volia que algú es fes càrrec d’ell, el que ja començava a denotar que era un gat que havia nascut en una casa però o que l’havien abandonat o s’havia perdut.

Alla mateix i veient que el gat era ben petit i que quasi que demanava a crits que l’ajudéssim, vaig agafar una caixa del pati i un tros de cartró i li vaig fer una petita casa. Dins li vaig posar el pot d’aigua i una mica de pa que no es menjava. Això si, no parava de refregar-se’m, deixant clar que volia que ens féssim càrrec d’ell. Era estrany perquè semblava evident que tenia gana però no es menjava ni el pa, ni trossets de fruita ni res del que li vam posar, però finalment vam demanar una mica de menjar de gat al veí i se’l va menjar tot en un moment, per lo que quedava clar que portava hores sense menjar i per tan cada vegada tenia mes clar que aquell gat era d’algú i s’havia perdut.

Aquella nit va dormir dins la caseta, on s’hi va quedar sense sortir-ne, i l’endemà ja li vam anar a comprar menjar en una botiga ben a prop de casa, on venien Whiskas a granel i on un quilo costava 44 pesos, menys de 2€. Ràpidament li vam posar mes menjar, mes aigua i ja es va quedar completament tranquil allà amb nosaltres i sense cap intenció de marxar ni de deixar aquella caseta que li havíem fet. Ja ens veia com als seus salvadors i ja no ens deixaria ni marxaria d’allà.

La veritat és que era molt afectuós i juganer i de seguida es feia estimar. Preguntant al veí ens va dir que probablement era d’una veïna d’allà a prop que potser l’hauria perdut. Jo em vaig quedar una mica trist, doncs era probable que el busquessin i l’acabessin reclamant, tot i que a la vegada ens va dir que la dona no estava del tot be del cap i que creia que ni hi pensaria i que era millor que ens en féssim càrrec nosaltres. En qualsevol cas no havien passat ni 24 hores des que era allà que ja no es volia allunyar de nosaltres ni 10 minuts.

Quan ja feia una setmana que el teníem i quan ja suposàvem que ens l’acabaríem quedant per sempre, li vam haver de posar un nom, i se’m va ocórrer Botes, doncs era gris i tenia les potes blanques, donant la sensació de què portava botes.

Passaven els dies i semblava que en Botes s’adaptava perfectament a la seva caseta improvisada i al pati de la casa. Per ell aquell pati era molt gran però ja tenia els seus racons on investigar i fer el que mes els agrada fer als gats, enfilar-se per tot arreu i ser curiosos. L’Emma preferia que no entrés a casa, per lo que quasi tot el dia estava a fora, com era normal, doncs no havia passat cap revisió veterinària. A mes la temperatura a fora sempre és molt agradable i no li faltava lloc per córrer. De fet el problema era que estigués dins de casa, doncs el segon dia que el teníem el vaig deixar entrar un moment mentre em preparava el cafè i en menys de 5 minuts de ser allà dins ja es va enganxar en una trampa per a sargantanes. El pobre va sortir corrent i cridant amb dues trampes enganxades a les potes. Va sortir fora i una se li va desenganxar, però no l’altra, per lo que va seguir corrent una estona i jo darrere. Al cap d’un minut i veient que no se’n desfeia, es va aturar, moment que vaig aprofitar per apropar-m’hi, calmar-lo i ajuda-lo a desfer-se de la trampa. De seguida va semblar que era conscient de l’ajuda prestada i que per ell sol no hauria pogut desfer-se d’aquella trampa, cosa que va fer que encara ens tingués mes estima.

Lo dolent del pati eren els dos gats abandonats que corrien per allà, doncs mes d’un dia vèiem com el sostre de la caseta havia estat moguda i tot el seu menjar havia desaparegut, senyal que un dels gats li havia robat el menjar. De fet en mes d’una ocasió veia els gats com s’acostaven a la caseta, moment en què jo sortia i els espantava, però no sempre estàvem allà per a veure-ho. Almenys a ell no li feien res.

Els primers dies no sortia mai del pati, però al cap de 4 o 5 dies de ser allà, l’Emma i jo vam sortir per anar a sopar amb la seva germana i el Botes va sortir per sota la porta metàl·lica que donava al carrer i ens va començar a seguir, no sense por, doncs cada vegada que passava un cotxe s’enganxava a la paret. Vam haver d’avisar el nebot de l’Emma perquè l’aguantés mentre nosaltres marxàvem. Això si, quan vam arribar al cap de 4 hores, ens va venir a rebre tan bon punt vam obrir la porta. Ja patia per perdre’ns de vista massa estona.

L’endemà d’això vam sortir a buscar unes cortines pels apartaments i quan vam tornar el vam cridar. Eren quasi les 21h i a aquella hora, amb tot en silenci, sempre venia de seguida, però aquesta vegada passaven els minuts i el Botes no apareixia. A mi em va passar de tot pel cap, que hagués sortit seguint-nos i s’hagués perdut, cosa que em semblava molt poc probable, que l’hagués atacat un dels gats grans, cosa que també em semblava poc probable ja que els grans no ataquen als petits, o que li hagués passat alguna cosa en aquell pati tan gran per ell i amb tantes coses per tot arreu, cosa que ja em semblava més probable. Amb les llums del mòbil el varem estar buscant per tot arreu per on podíem, però cap senyal del Botes. Feia pocs dies que el teníem però ja m’entristia molt pensar en que li hagués passat alguna cosa. També hi havia la possibilitat que la seva propietària original hagués vingut, l’hagués vist i se l’hagués emportat. No volia que això passés però en aquell moment desitjava que fos això el que havia passat. Vam preguntar als veïns, nebots de l’Emma, i tampoc en sabien res. L’Emma els va demanar que anessin a casa de la seva propietària, que a la vegada era veïna d’ells, a veure, sense que es notés, si hi veien el Botes. Jo vaig entrar a casa ja mig resignat però al cap de dos minuts l’Emma em va cridar, vaig sortir ràpidament i allà estava ella amb el Botes a la mà. Mai m’havia alegrat tant de veure un gat.

Va resultar que el fill de l’antiga propietària l’havia vist i se l’havia endut, però el van trobar a la repisa d’una finestra. Si ens el vam quedar va ser perquè ja sabíem que aquesta dona no estava del tot bé i que era incapaç de fer-se càrrec de res, i tal com es van trobar el Botes no feia més que confirmar-ho. Que se’l quedessin ells era un perill i jo no estava disposat a deixar que se l’emportessin tant fàcilment. Dies abans deia que si venien a reclamar-lo els l’hauríem de tornar, però ara ja no. El Botes es quedaria amb nosaltres.

Els dies següents el Botes ens seguia cada vegada mes a tot arreu i començava a aprendre dels nostres hàbits o fins i tot on era la meva habitació, doncs moltes vegades deixàvem la porta del carrer oberta, ell entrava i anava directament a la porta de la meva habitació a miolar fins que l’obria.

Ens donava la sensació que no menjava massa. Jo pensava que potser era perquè es menjava sargantanes del pati i li agradaven mes que el Whiskas que li donava, fins que em varen comentar que podia ser que tingués paràsits. Vaig buscar per Internet i efectivament era fàcil que en tingués, ja que es passava moltes hores al pati i encara no se li havia fet cap tractament contra les puces.

Quan feia uns 10 dies que el teníem el vàrem portar a un veterinari i efectivament tenia puces i paràsits intestinals. Tot plegat em va fer força angúnia. El pobre ho va passar malament allà al veterinari però va anar molt be, doncs el mateix dia ja es notava que tenia mes gana, i els dies següents la diferència va ser brutal, menjava molt mes que els dies anteriors. Quedava clar que abans tenia paràsits. A mes li vam comprar un spray per les puces per lo que ja el podríem tenir dins de casa sense cap problema.

Amb els dies va saber on dormia i ja em venia a despertar. Era molt afectuós per ser un gat i també semblava força llest, doncs de seguida aprenia els nostres hàbits sabent ràpidament a quina hora em despertava per venir a demanar l’esmorzar. Els primers dies el fèiem dormir fora al pati però un cop ja el vàrem desparasitar i quan ja li posàvem l’esprai antipuces, ja li vam deixar la seva caseta dins de casa, cosa que ho va agrair molt, doncs amb el temps cada vegada volia passar mes temps amb nosaltres i dormir com mes a prop nostre possible. La veritat és que el Botes es feia estimar molt i vaig poder gaudir un temps de la meravella que suposo poder ajudar un animalet tant indefens en el seu moment i veure com és conscient de l’ajuda que li has proporcionat i com t’ho agraeix amb els seus actes i actitud cap a tu.

Mèxic 2020 compra immoble – Problemes amb la llum, la SRE i un poder notarial

L’única companyia de llum, la CFE i que només havien d’anar a comprovar la instal·lació per poder donar d’alta tots 9 comptadors, passaven les setmanes sense que cap tècnic anés a comprovar res. I per acabar-ho de rematar, la Secretaria de Relaciones Exteriores i després d’enviar-lis tota la documentació necessària, em varen dir que tenien un problema tècnic i que de moment no podien tramitar la meva sol·licitud. Així doncs, no podia ni llogar els apartaments ni podia firmar el contracte de compra-venta. Era molt desesperant veure com passaven els dies i que res d’això avançava.

Pel que fa a la llum i després d’haver trucat dues vegades, finalment els de la CFE em van trucar per dir-me que ja havien anat a comprovar la instal·lació i que ja podía tornar a anar a l’oficina per donar d’alta els 8 dels 9 contractes que quedaven. Així doncs, el dia 1 d’octubre de 2020 i quan ja feia un mes que ho havia demanat, tornava a la CFE a donar d’alta 8 contractes de llum. Jo no tenia gens clar que anés tot bé però per sort i després de quasi dues hores, vàrem donar tots els contractes d’alta marcant així un punt important, doncs això era lo bàsic per poder començar a llogar els apartaments.

El mateix dia per la tarda la veïna ens va avisar que el tècnic ja havia passat pels apartaments per muntar els comptadors. I al dia següent vam anar a veure que tots els apartaments tinguessin llum i a parlar amb la veïna pel tema d’Internet. Pel que fa a la llum tot estava perfecte. Així doncs en dos dies havíem solucionat dos temes que semblaven no tenir solució i que eren imprescindibles per poder començar a llogar.

Això si, en les primeres factures que varen arribar vaig veure que un dels 8 contractes que vaig donar d’alta tenia el meu nom malament i que el que havien de canviar de nom des de l’antic propietari a mi, no estava canviat. Tocaria anar un altre dia a fer-ho. En qualsevol cas ja m’imaginava que no hauria quedat tot be, doncs van ser moltes coses i ja se sap que els treballadors d’aquests organismes ni son els millors ni son els mes motivats per a treballar be. El mes important és que tots 8 departaments tenien llum.

Pel que fa a la SRE, organisme de l’administració pública mexicana on havia de demanar el permís per a poder compra l’immoble, va seguir sense dir res durant, literalment, mesos. Suposadament era un mer tràmit administratiu en el què bàsicament jo havia de renunciar a l’ajuda del meu govern pel que fa a qualsevol problema amb l’immoble. Jo enviava la carta de renúncia firmada i ells m’autoritzaven a comprar l’immoble. Però després d’enviar tota la documentació necessària quan tot just portava una setmana a Mèxic, les setmanes passaven i el tràmit que per llei hauria de durar 5 dies, es convertia en un tràmit etern.

Ja em van avisar que degut a la pandèmia i a no sé quin problema tècnic, els terminis legals quedaven sense efecte. El que no em van dir mai, és quant es podrien arribar a allargar aquests terminis.

Jo havia planejat el viatge per un període de 2 meses, doncs donava per fet que amb 2 mesos hi hauria temps i de sobre de fer aquest tràmit i firmar el contracte, però finalment vaig estar a Mèxic 5 mesos i aquest tràmit no es va arribar a fer.

Havia reservat el vol de tornada per al dia 20 d’octubre de 2020, però quan quedava un mes per a la sortida del vol, Aeromexico, com ja m’esperava, m’avisava de que el vol quedava cancel·lat, doncs la ruta Ciutat de Mèxic-Barcelona l’havien anul·lada per culpa de la pandèmia i el corresponent tancament generalitzat de fronteres. Això si, ja m’han donaven un sense cost addicional per al dia 21 fent escala a Madrid, similar el que m’havia passat en el vol d’anada, però jo, en veient que els de la SRE no em deien res, els vaig dir que ja demanaria jo la nova data, doncs també degut a la pandèmia, encara no havia pogut fer el que havia vingut a fer.

Després el tema del vol es va acabar complicant molt fins al punt que vaig passar-me 5 mesos a Mèxic, i no tant esperant a què la SRE digués alguna cosa, sino per problemes amb l’agència i els recàrrecs que volia cobrar-me Aeromexico per demanar el vol de tornada en una data mes cara que la data del vol original.

En veient que el temps passava i que la SRE no em donava cap resposta tot i enviar-lis jo un recordatori cada cert temps, mes enllà de dir-me que intentarien accelerar el procés tot el possible, vaig decidir donar un poder notarial a una persona de confiança de Mèxic per tal que pogués firmar el contracte de compra-venta en nom meu.

Així que, previ pagament de $2500, uns 100€, vaig otorgar poders a un mexicà perquè firmés en nom meu i jo poder tornar a Espanya. Ja només quedava aconseguir un vol de tornada, doncs el que tenia havia estat cancel·lat per l’aerolínia i en aquell moment encara no era conscient del que em costaria aconseguir un nou vol.

Pel que fa al poder notarial, mai n’havia donat cap i mai havia estat en una situació similar, i em va sorprendre lo seriós que és tot plegat i la defensa que feia la notaria de mi, doncs al final estava donant un poder a una persona per a què pogués realitzar varis tràmits administratius i legals en nom meu i això és quelcom delicat. La qüestió és que en un primer moment, semblava que la notaria no li feia cap gràcia que jo, un estranger, comprés un immoble a Mèxic, i així ho vàrem notar tant jo com la meva persona de confiança. Però quan ja ens havíem vist tres vegades i ja ens disposàvem a signar el document les dues persones indicades, la cosa va canviar. Aleshores ella va fer de notaria i es va assegurar que jo entenia el que representava donar aquell poder i va insistir molt en els deures que tenia l’apoderat respecte de mi, insistint-li en 3 ocasions que m’havia de passar comptes de tot, sense excepció. Al final ella estava allà per assegurar-se que jo era plenament conscient del que feia i de vetllar pels meus drets, i tot i que en un primer moment semblava que no li queia massa be, el fet de veure la confiança que tenia amb un mexicà i que vaig pagar-ho tot en efectiu el primer dia quan encara no feia falta, suposo que la va fer canviar una mica d’opinió. En qualsevol cas vaig passar a ser com el seu fill, com deia la meva persona de confiança.

Mèxic 2020 – Chachalacas Playa

La germana de l’Emma cansada d’estar a Tuxtepec mig confinada, ens va proposar d’anar un parell de dies a Chachalacas Playa amb ella, el seu marit i la seva filla. Portaven mesos sense vacances i sense sortir de Tuxtepec i ja en tenien ganes. Chachalacas està a l’estat de Veracruz i, tot i ser un lloc turístic, hi aniríem en temporada baixa, que sumat a la pandemia, faria que hi estiguéssim quasi sols.

El dimarts que marxàvem, dia 30 de setembre, i just a l’hora que havíem quedat, va començar a ploure. A mes segons la previsió meteorològica, a Chachalacas també hi plouria, per lo que per uns moments vam considerar d’anul·lar la sortida tot i que jo era partidari d’anar-hi, doncs no considero que s’hagi de cancel·lar res perquè plogui. Finalment vam decidir d’anar-hi, cosa que l’Emma em va agrair mes tard a mes de dir-me que li encantava que fos tant decidit i no em fes enrere fàcilment. No hauria viatjat tant si hagués hagut d’estar pendent de la pluja. Així que amb pluja i a les 11 del matí ja érem tots 5 al cotxe camí de Chachalacas. Això sí, sortíem amb quasi 3 hores d’endarreriment, quelcom força típic en la família amb la que anàvem.

Cap a les 13h vam parar a una taqueria enmig de la carretera per la que anàvem on vam menjar alguns tacos tot i que jo molts menys dels que m’acostumo a menjar d’una atacada, doncs se suposava que allò era l’esmorzar i a mes no em volia quedar ja adormit al cotxe. Durant aquest esmorzar va sortir, com acostuma a passar, el tema de la “conquista”, que tot i que la meva posició és clara, moltes vegades l’haig de recordar.

El trajecte era llarg, d’unes 4 hores, per lo que ja eren les 15h passades quan arribàvem a Chachalacas Playa, i com esperàvem, plovia, tot i que per sort de forma suau.

A diferència de mi, la germana de l’Emma preferia arribar al lloc de destí i allà buscar un hotel. També és cert que anant amb cotxe aquesta opció és mes factible i te l’avantatge que veus l’hotel directament i no només en fotos. Però el problema és passar-se una hora donant voltes preguntant a un munt d’hotels. En ser temporada baixa i en plena pandèmia, molts estaven tancats. Anàvem mirant Booking i Google Maps mentre recorríem tots els hotels del poble i en alguns hi trucàvem. Entre tots només n’hi va haver un que realment ens va agradar però va resultar que no tenia pàrquing, i això era quelcom imprescindible. Així doncs, i després de preguntar al que teníem pensat quasi des d’abans de sortir de Tuxtepec, ens vàrem adonar que n’hi havia un que quedava una mica amagat però que es veia realment molt be. Hi vam trucar i no només era dels mes barats, 650 pesos per nit (26€), sino que a mes el senyor que ens va atendre ens va semblar molt amable i bon comunicador, així que sense pensar-nos-ho mes hi vam anar.

En arribar-hi ja des de fora el vaig veure el millor de tots els hotels que havíem vist. No era un edifici tancat sino que totes les habitacions donaven a un pati amb gespa, plantes i piscina i a mes quedava just a la vora del riu que desembocava pocs metres mes enllà al Golf de Mèxic. Finalment semblava que havíem trobat la millor opció de Chachalacas, almenys per a nosaltres.

La nostra habitació quedava a la segona planta i al costat d’una escala exterior que baixava fins al pati. De totes maneres, només sortir de l’habitació ja estaves fora, per lo que per fumar només havia de sortir de l’habitació.

Eren quasi les 16h quan deixàvem l’equipatge a l’habitació i anàvem a un restaurant recomanat pel gerent de l’hotel. Sempre sóc una mica escèptic a aquest tipus de recomanacions ja que sembla que et recomanin aquells llocs dels que reben una comissió, però en aquest cas no, la recomanació va ser molt bona.

El restaurant estava en un carrer de sorra i quedava força amagat, de fet, si no ens l’hagués recomanat el gerent de l’hotel no l’hauríem trobat. I justament aquest era un dels motius pel qual era dels millors. Els que estan millor situats, normalment no son ni els mes barats ni els que mes es preocupen de donar un bon servei, tot el contrari dels que queden mes amagats que s’han d’esforçar mes per captar els clients, i aquest restaurant n’era l’exemple perfecte. Barat, molt bo i un millor servei.

Jo vaig demanar un menú de sopa de gambes i mojarra i a part una empanada de mariscs per tot plegat 115 pesos (4,50€), molt barat tenint en compte el poble en el que estàvem.

Ja eren quasi les 17h quan marxàvem del restaurant i tornàvem a ‘hotel a passejar una estona pel pati, doncs encara estava mig plovent i no volíem anar enlloc. El pati era gran, amb sofàs, piscina i una bona vista del riu, per lo que s’hi estava realment be i tampoc feia falta anar enlloc per passar una bona estona ben agradable i relaxant amb una cervesa ben freda que vàrem comprar al mateix hotel.

A les 19h vam anar cadascú a les seves respectives habitacions amb la intenció de descansar una estona i anar a sopar cap a les 21h. Ja havíem parlat amb el gerent de l’hotel i ens havia dit que l’únic lloc que podria estar obert després de les 21h era un restaurant d’antojitos molt a prop de l’hotel i també a la vora del riu. Fins i tot va trucar per a confirmar-ho. Però un cop a l’habitació, l’Emma em va fer un massatge i em vaig quedar completament clapat, i això que feia esforços per evitar-ho. Em vaig despertar a les 21:15h encara amb son i gens de ganes de menjar, per lo que vam decidir dir-li a la seva germana que no aniríem a sopar. Per sort, el seu marit i la seva filla també es varen adormir per lo que no vaig ser l’únic que no volia anar a sopar. Això si, l’Emma i la seva germana van anar a comprar a l’única botiga que quedava oberta en tot el poble alguna cosa per menjar a les respectives habitacions, sobretot jo, que recent despertat no tinc gens de gana però que si no menjo alguna cosa abans d’anar a dormir dormo realment malament.

Abans de les 22h ja tornaven a l’hotel amb menjar, sobretot l’Emma que va comprar pa Bimbo, pernil i formatge, que juntament amb la carn arrebossada, o milanesa com li diuen allà, que havia portat de casa, ja tenia mes que suficient per fer un bon sopar a l’habitació. I de fet vaig tardar menys del que m’esperava en menjar, doncs poc abans de les 12 de la nit ja m’havia preparat dos sandvitxos de carn arrebossada, pernil i formatge amb el que en vaig tenir prou i de sobre per sopar.

Des del llit podíem veure les palmeres a través dels grans finestrals que hi havia a dues de les parets de l’habitació. Era un lloc molt agradable on passar-hi un parell de dies i mes en aquells dies en què estàvem quasi sols en el poble, i literalment, sols a l’hotel, doncs no hi havia cap mes client. Era perfecte.

Durant aquella nit ja no va ploure però encara feia una mica de vent, però l’endemà va parar tot i va sortir el sol. De la mica de fred del dia anterior vam passar a un día calorós molt mes típic d’aquelles contrades.

Ens vàrem despertar cap a les 8 del matí amb la intenció d’anar a esmorzar tots 5 cap a les 9:30h, hora a la que la neboda de l’Emma acabava la seva classe que en aquells dies es feia de forma online. Jo, com sempre que vaig a un hotel, portava la meva tassa plegable, l’escalfador elèctric i el Nescafé per poder-me prendre un bon cafè abans de sortir de l’habitació.

Cap a les 9:30h baixàvem al menjador tots 5 per esmorzar. Més tard ja vam deixar tot l’equipatge preparat però encara a l’hotel per sortir a donar una volta per Chachalacas. Sobretot la neboda de l’Emma volia anar a la platja o banyar-se a la piscina de l’hotel.

Als 4 adults ens feia més gràcia anar a veure unes dunes que hi havia a una part de la platja, i tot i que jo encara no ho sabia, eren realment impressionants.

Amb l’ajuda d’un comercial d’un restaurant on aniríem més tard a dinar i de Google Maps, vam arribar al cap d’uns 10 minuts a les dunes. De fet eren ben a prop doncs quedaven a una de les puntes de Chachalacas playa, la.punta contraria a la desembocadura del riu.

El cunyat de l’Emma i la seva neboda van anar amb un quad conduït per un guia que els pujava durant uns 20 minuts per les dunes. El portava un guia i per això a mi no em va cridar l’atenció, i menys havent anat ja amb quad conduït per mi pel desert d’Atacama. El que sí que vaig fer va ser pujar fins a dalt de tot de la primera de les dunes, que com sempre passa, era més alta del que semblava des de baix. De fet mentre anava pujant cada vegada manava costant més i m’anava enfonsant més i més a la sorra. Anava amb el mòbil ben agafat ja que un dels guies dels quads ens acabava de dir que allà s’hi havien perdut desenes de mòbils, doncs un cop queien a la sorra de la duna, o l’agafaves al moment o ja desapareixia per sempre enfonsat en aquelles muntanyes de sorra fina.

Un cop a dalt i després de respirar uns segons, vaig quedar-m’hi uns minuts mirant a tot el meu voltant des del cim d’una d’aquelles dunes certament espectaculars, amb una perspectiva completa de 360º sobre tot el poble i la platja.

Quan vaig baixar ja de seguida varen tornar el cunyat i la neboda de l’Emma del seu passeig amb el quad, sense haver perdut el mòbil però plens de sorra i pols.

Després vam anar a buscar algun lloc per menjar, i dic menjar i no esmorzar o dinar perquè no sabia exactament què era, doncs eren les 11 del matí però probablement ja menjaríem tant com en un dinar. Encara no acabava de pillar els horaris de menjar dels mexicans.

Vam anar a buscar el noi que havíem trobat feia una estona i que ens convidava a anar al restaurant que promocionava. Encara no ho sabíem però probablement seria dels més cars de la zona, doncs només pel fet que hi hagués un comercial a la carretera ja feia pensar que seria car.

Quan vam veure el noi, tot i que ja hi anàvem sols guiant-nos amb Google Maps, ell ens va dir que el seguíssim. Jo pensava que seria un restaurant normal però vam haver de passar amb el cotxe pel mig de la cuina per arribar i aparcar quasi a la mateixa platja. Allò em confirmava que el menjar seria més car que el restaurant del dia anterior però la veritat és que dinar a la mateixa desembocadura del riu no tenia preu. A mes, com a quasi tot arreu en aquell poble, estàvem completament sols. Érem literalment els únics clients.

Mentre la neboda de l’Emma es feia unes fotos, suposo, per Instagram, nosaltres començàvem a demanar. Jo primer vaig demanar una cervesa per pendre-la tranquil·lament allà assegut mirant el mar i sota aquella pèrgola de fusta que certament permetia una bona fresca tenint en compte la calor que ja feia aquella hora.

No eren ni les 12 del migdia quan començàvem a demanar. Vaig esperar a que demanessin els altres per veure si allò seria un esmorzar o un dinar i va resultar ja ser un dinar, doncs varen demanar còctels de marisc i el que allà anomenen barbacoa de marisc, que no es marisc a la barbacoa sino tot un sortit de marisc fet a la parrilla. Jo, i ja que el dia anterior ja m’havia afartat de peix i marisc, vaig demanar una milanesa de res, que era bistec de vedella arrebossat amb guarnició, i tot ben picant.

Van tardar una estona però per mi millor, doncs encara era molt aviat, m’estava acabant la cervesa i era senyal de què tot el menjar el preparaven al moment, cosa que no passa a tot arreu, i de fet es notava, doncs tot el menjar estava molt bo.

Els preus dels plats, com ja esperàvem, eren força més cars que els del restaurant del dia anterior. El meu plat costava 140 pesos, uns 5,60€, mentre que el restaurant del dia anterior costava uns 80 pesos. Això sí, menjar allà s’ho valia.

Cap a les 13h vam tornar a l’hotel ja que com a molt a les 14h havíem de buidar les habitacions. Per la tarda volíem anar a una zona arqueológica que quedava a uns 30 minuts en cotxe, així que ens vam acomiadar de l’amable gerent de l’hotel, vam carregar les bosses al cotxe i vam marxar de Chachalacas playa.

Però després de quasi 45 minuts en cotxe, vam arribar a la zona arqueològica de Xxxxx i va resultar que estava tancada per motiu de la pandèmia. Així que vam donar mitja volta i vam anar cap a una espècie de manantial que coneixia la germana de l’Emma, però quan ja hi érem a prop i preguntant a la gent local, vam saber que també estava tancat. Amb tot ja eren les 15:30h i tenint en compte que tardaríem quasi 4 hores en arribar a casa i que estàvem certament desanimats de veure que tot estava tancat, vam decidir tornar cap a casa, a Tuxtepec, on vam arribar-hi cap a les 20h, això sí, després d’aturar-nos a comprar unes plantes i un pastís que tenia molt bona pinta a la ciutat de Tierra Blanca.

Acabàvem així aquella petita sortida però ben aprofitada i fins i tot necessària en una època de pandèmia i en què per primera vegada estava a Mèxic per motius no turístics. M’agrada molt veure llocs nous i en aquest viatge quasi no n’havia vist cap. Havíem pogut gaudir d’un hotel amb molt encant a la vora d’un riu sense ningú, passar una bona estona acompanyat de molt bona gent i provar molt bon menjar enmig d’una zona molt turística sense quasi ningú. Tota una novetat!

Mèxic 2020 compra immoble – El menjar

Hi ha moltes coses que m’agraden de Mèxic, però una de les coses que més ganes tinc de fer quan arribo a Mèxic, és menjar tacos, tortas i antojitos.

El menjar mexicà m’agrada molt tot i que de certes coses no se n’ha d’abusar, doncs moltes d’elles es fan fregides amb oli, com les tortillas que son el que envolten els tacos. En qualsevol cas tampoc hi passo tant temps a Mèxic i estic prim, per lo que, almenys els primers dies, menjo el doble que quan sóc a casa.

De fet, el que intento fer sempre quan arribo a Mèxic i quan he de passar per la terminal d’autobusos TAPO, és comprar uns tacos en una taqueria ambulant que hi ha dins la mateixa terminal.

Durant la quarantena que vaig passar en un dels meus apartaments, vaig demanar el menjar cada dia que bàsicament van ser antojitos, tacos i tortas. Mentre la gent normal es menja 3 o 4 antojitos, jo en menjava 6 o 7. De totes maneres 7 antojitos eren $56, uns 2€, per lo que tenint en compte la despesa que suposava no me n’estava gens ni mica.

De tacos petits me’n podia menjar 20 d’una atacada, també per uns 2€ tots. A mes pràcticament tots els restaurants portaven el menjar a domicili sense cost i es podia demanar per WhatsApp, que enviant-lis la ubicació arribaven ben ràpid i sense ni ta sols haver de dir la direcció.

També és molt comú demanar a les anomenades “cocinas económicas” o restaurants de “comida corrida”, que son restaurants que ofereixen el que a Espanya anomenem menús, amb la diferència que a Mèxic normalment aquestes cocinas económicas son cases particulars, per lo que el menjar és totalment casolà. Així doncs, algun dia també demanava aquests menús que van dels 50 als 70 pesos, entre 2 i 3€ amb enviament inclòs.

Així doncs els dies de quarantena els vaig passar quasi sempre a l’apartament però de menjar no me’n va faltar gens, tot el contrari. Tenia tot tipus de menjar a cop de Whatsapp.

Mèxic 2020 compra immoble – La llum, Internet i el pati

Quan vaig arribar a Mèxic ja s’havia fet molta feina als apartaments. Els arbres del pati ja estaven podats, els apartaments pintats, alguns panys que no anaven massa be arreglats, els escalfadors revisats, llits, taules i cadires comprades, etc. Tot això ho havia organitzat l’Emma i en temps rècord. Però hi havia coses que només es podien fer estant jo a Mèxic, com per exemple el tema de la llum, a part d’altres que volia esperar una mica per ser mes cares, com comprar neveres i ares condicionats.

En total hi ha nou comptadors elèctrics, un per a cada departament i un altre per la bomba d’aigua i la resta de zones comunes. L’antic propietari va decidir unificarlos tots i per tan rebre una sola factura. Jo ara volia separar-los de nou per a què rebés una factura per a cada llogater. La instal·lació ja estava preparada per a tenir-los separats per lo que només havia d’anar a la companyia per demanar que donessin d’alta de nou els altres 8 comptadors.

El tema d’Internet era més complicat i de fet fins al cap d’una setmana de ser allà no vaig ser del tot conscient de lo complicat que seria.

L’Emma ja portava setmanes batallant amb Telmex, la companyia que pràcticament té el monopoli d’Internet a Mèxic, i com tot monopoli és un desastre de companyia.

Mentre encara estava a Espanya, des de Mèxic ja em deien que Telmex no podia posar ni fibra i ni tan sols ADSL. Això era quelcom que m’estranyava molt i de fet tampoc en vaig fer massa cas ja que ni m’ho creia i estava massa enfeinat amb el tema del vol que m’acabaven de cancel·lar com per prestar-li massa atenció a les històries d’una companyia com Telmex. En aquell moment ni tan sols sabia si podria anar a Mèxic i gastava molt de temps i energia intentant que l’agència em fes cas. Però quan ja portava una setmana a Tuxtepec vaig ser conscient de la realitat en aquest tema. Telmex, la única companyia que en aquell moment tenia infraestructura a la zona, no em podia oferir el servei, ni de fibra òptica ni de ADSL.

Quan ja portava una setmana a Tuxtepec i després d’anar a l’oficina de Telmex més de 10 vegades, començava a considerar altres opcions com internet satelital o utilitzar un router amb una targeta SIM. Totes dues opcions eren possibles però a la vegada eren molt més limitades en quan a descàrrega de dades mensual permesa que no pas la fibra o ADSL, que la descàrrega era il·limitada. En aquests casos hi havia una descàrrega de dades màxima i a mes el cost mensual també era mes alt. Tenint en compte que la intenció és que allò ho utilitzessin 8 veïns, que hi hagués una limitació de descàrrega no era viable.

Mentre jo era allà tirava de 4G i de la connexió de la veïna, que molt amablement em va facilitar la seva contrasenya. El problema era que la senyal arribava tant dèbil que poques vegades m’hi podia connectar, així que tocava anar carregant la targeta de Telcel de saldo cada pocs dies o contractar paquets de dues hores d’Internet il·limitat. En qualsevol cas feia temps que no passava tants dies havent de controlar tant el meu consum d’Internet.

Un dia va venir un tècnic de Telmex, i després de mirar va i em diu que potser es podria intentar posar ADSL de 4 MB. Potser, ADSL i 4MB. Vaya tela vaig pensar…

El pati anava avançant mica en mica. De tan en tan venien dos jardiners i la veritat és que m’agradava molt com anava quedant. De fet ni tan sols m’havia imaginat que al jardí s’hi poguessin fer aquestes formes amb pedres i lo be que podien quedar unes quantes plantes ben ubicades als voltants del pati.

Aquelles coses que donaven menys problemes ja quasi estaven fetes abans que jo arribés, però quedaven les més problemàtiques i segurament importants, com la llum, la connexió a Internet i acabar de comprar els electrodomèstics mes cars.

Finalment, quan ja portava 2 mesos a Tuxtepec i després de considerar totes les opcions que tenia sobre la taula, vaig decidir que la millor opció era demanar a la veïna de davant, la de mes confiança i que sempre s’havia mostrar molt disposada a ajudar, que compartís la seva connexió amb mi i jo pagar-li un 75% de la factura. Ella tenia fibra òptica de 30MB amb opció d’ampliar la velocitat sense massa cost addicional, per lo que era una bona opció. Evidentment aquesta era l’última de les opcions, però després de comprovar un munt de vegades que no hi havia cap manera de poder tenir la meva pròpia connexió de fibra o ADSL i que les altres opcions eren massa limitants, no em va quedar mes remei. Fins i tot em vaig enterar de que una de les veïnes portava 8 mesos sense pagar la factura i que la companyia li volia tallar la connexió, i que per tant quedaria un port lliure que jo podria utilitzar, però per a poder-lo utilitzar primer havia de pagar jo les factures pendents, el cost dels quals era massa alt i a mes em posava en contra una de les veïnes, doncs ella ja es quedaria sense connexió encara que tingués la intenció de pagar encara que fos mes endavant.

Així doncs tocava parlar amb la veïna del davant i proposar-li que un tècnic connectés un cable de red al seu router, el fes arribar fins als meus apartaments i que compartíssim la seva connexió. La veritat és que jo dubtava que ho acceptés, almenys de primeres, però al comentar-li de seguida vaig notar que ella personalment no hi posaria cap pega. Era conscient que tenint fibra òptica no es notaria massa una baixada de la velocitat per haver-hi mes gent connectada, i que a mes sempre podria demanar a la companyia que li augmentessin. Però sobretot li va agradar molt el fet que jo estigués disposat a pagar-li el 75% de la factura. Em va dir que ho comentaria abans amb el seu marit i que em diria alguna cosa el mes aviat possible. La veritat és que vaig marxar d’allà força descansat i content, doncs vaig passar de no tenir-ho gens clar a per fi veure un raig de llum en el problema d’Internet.

I per acabar-ho d’arrodonir, quan tot just tornàvem cap a casa i quan no feia ni 15 minuts que havíem parlat, ja em va enviar un missatge per confirmar-me que estaven d’acord amb la proposta i que ja podia avisar al tècnic quan colgués perquè anés a fer la instal·lació. El mes difícil, almenys per a mi, ja estava fet, ja només quedava que el tècnic fes arribar el cable de red però que segons va dir això no seria cap problema, per lo que ja podia dir que en menys d’una setmana tindria Internet de fibra òptica als apartaments.

Al cap de dos dies ja va venir el tècnic i en una tarda va fer arribar el cable de red des del router de la veïna fins a un router que va col·locar el mes centrat possible en els apartaments. El cost de tot plegat va ser de $1000, uns 50€, un preu molt raonable tenint en compte com pintava tot feia pocs dies. A mes, tot i que jo pagaria la major part de la factura, al final tampoc pagaria tant com si la connexió fos només meva. La veritat és que finalment tot plegat va resultar molt millor del que m’esperava sobretot tenint en compte lo difícil que era tot pocs dies abans.

L’endemà vaig anar a provar la connexió i efectivament es rebien els 30MB contractats, no hi havia gens de pèrdua. Depenent de l’apartament es rebia menys degut a la distància amb el router, però tot i així eren velocitats superiors a qualsevol ADSL. Un cop mes, la persistència i la no desesperació tenien recompensa i solucionàvem així un problema mes realment important, doncs avui en dia poca gent hauria estat disposada a viure en un lloc sense Internet.

Mèxic 2020 compra immoble – La quarantena i coneixent el barri

En arribar a Tuxtepec vaig estar 15 dies en quarantena de forma voluntària ja que venia d’Espanya i de Ciutat de Mèxic. Els vaig passar als apartaments tot sol gaudint d’una tranquil·litat que en principi hauria de durar poc, doncs els apartaments són per llogar. Entre que la zona es tranquil·la i que el pati és ampli i amb arbres, la veritat és que era un lloc ideal per passar-hi la quarantena.

Lo bo és que aquí la densitat de població és baixa i el risc de contagi es menor que en altres ciutats. Algun dia sortia a comprar i aprofitava per veure una mica el barri sense massa por doncs realment em creuava amb ben poca gent.

A uns 10 minuts caminant hi havia pràcticament tots els serveis que podria necessitar, de fet el més lluny era l’OXXO que estava a 7 minuta caminant i a 10 La Plaza, un centre comercial amb cinemes i tot. A 5 minuts hi h una bugaderia, restaurants i botigues petites, el que allà s’anomenen Abarrotes, on hi venen coses bàsiques de menjar i neteja. I just al costat dels apartaments una purificadora d’aigua, quelcom totalment imprescindible a Mèxic. A mes també quedava molt a prop el restaurant dels antojitos. La veritat és que m’agradava molt el barri perquè era molt tranquil, amb poques cases, poca gent, pocs cotxes però amb quasi tots els serveis que puguis necessitar en el dia a dia.

La zona estava una mica elevada per lo que anant fins el carrer del costat es podia apreciar una zona mes baixa plena de vegetació i amb un estil tropical molt bonic. També ajudava a evitar inundacions, doncs durant l’època de pluges aquest era un perill real en aquesta zona.

Al mateix carrer hi havia 4 veïns, doncs tot eren cases força grans i a mes la d’un costat de l’apartament no estava acabada i no hi vivia ningú. Pel que fa a la veïna del davant era una d’ona molt amable i servicial que em va ajudar molt des del primer dia, de fet ja ho feia quan als apartaments hi havia els llogaters de l’antic propietari. Els altres no els vaig conèixer tant però també eren amables i cap d’ells era problemàtic. El tema dels veïns és quelcom que sempre preocupa ja que costa molt de saber com són fins que no estàs ja instal·lat. En aquest cas vaig tenir molta sort. Per a mi era molt important tenir una dona de tanta confiança just davant, doncs jo no viuria allà i necessitava algú a qui li pogués demanar ajuda en qualsevol moment.

L’únic dolent va ser passar la quarantena sense internet fixa i haver de tirar de 4G, doncs era de pre-pagament i en 15 dies em vaig gastar uns 10€ només en recargues. Per la resta, conforme més dies m’hi estava, més ganes tenia de quedar-m’hi. De fet m’ho vaig prendre com a unes vacances merescudes i en les que vaig poder aprofitar justament el fet de no tenir Internet tot el dia per a desconnectar i pensar en nous projectes. A vegades és necessari una desconnexió obligada per a poder-se parar i pensar tranquil·lament.

En qualsevol cas vaig passar una quarantena força agradable, tranquil·la i amb temps per pensar en noves coses a fer i les millores que es podrien fer als departaments, doncs res millor que estar al lloc amb temps per mirar-ho tot. A mes estava molt content de la zona i dels veïns, quelcom que per moltes fotos que vegis del lloc mai pots saber com serà.

Mèxic 2020 compra immoble – De camí a Tuxtepec

El dilluns 1 de setembre i després de passar 4 dies a Ciutat de Mèxic, ja volia anar cap a Tuxtepec, doncs suposadament els tràmits que havia de fer allà els podria fer per Internet. Tenia pensat agafar un bus nocturn que sortiria aquell dia a les 23h i arribaria a Tuxtepec a les 5:20h del dimarts. Vaig esperar el màxim possible a comprar el bitllet ja que esperava si em contestaven l’email que vaig enviar el dissabte anterior a la DGAJ demanant que em confirmessin que tots els tràmits els podria fer per email. Veient que a les 17h encara no m’havien contestat, vaig decidir no esperar més i comprar el bitllet per aquella mateixa nit.

Però casualment, després de comprar-lo, em varen contestar confirmar-me que tot ho podria fer de forma no presencial i informant-me molt bé de tota la documentació que havia de presentar. Sincerament em va sorprendre lo ràpid que varen respondre i lo detallada que era tota la informació enviada. Així doncs ja estava confirmat que podia marxar ja cap a Tuxtepec.

Tenia l’habitació pagada fins l’endemà per lo que podia marxar quan volgués. Tot i haver pagat una nit de mes ho preferia ja que sinó hauria d’haver deixat l’habitació a les 9 del matí. Ara podia quedar-me tranquil·lament tot el dia, preparar la maleta i marxar cap a la terminal d’autobusos cap a les 19h abans que es fes fosc.

Així com a l’anada el bus em va deixar a una 15 minuts caminant de l’hotel, ara per tornar només em quedava a 5 minuts i era la mateixa línia, per lo que amb aquell mateix bus ja arribaria a la terminal sense transbords i en menys de 30 minuts.

Em va sorprendre veure com 3 agents de policia pujaven al bus per tornar a casa però amb tot l’uniforme, inclòs armilla, casc i pistola. En qualsevol cas donava encara donava més seguretat tot plegat tot i que a cada bus ja hi ha sempre un vigilant i càmeres de seguretat.

Poc abans de les 20h arribava a la terminal TAPO i ja només tocava prendre un cafè, sopar i esperar. La TAPO ja me la coneixia de memòria per lo que ja sabia el millor lloc on esperar i on sopar. Sopar en una taqueria poc després de l’entrada a la terminal, i esperar no a la zona de sortides sino a la d’arribades, doncs hi ha menys gent, es pot fumar quasi al costat, comprar un cafè gran per $21, menys d’1€ i el WIFI és més ràpid.

Semblava que aquell dia començava a tenir més bona sort després de la caminada del divendres passat buscant l’oficina de la SRE i dels problemes amb la SIM, doncs m’havien contestat el que volia de la SRE i just va començar a diluviar quan arribava a la terminal, quedant protegit d’aquell diluvi just a temps. De moment tot perfecte.

Lo dolent va ser que la taqueria de sempre ja no tenia quasi res per l’hora que era i vaig haver de comprar uns hotdogs per sopar, concretament 4, dos que em vaig menjar allà mateix i dos que em vaig guardar per menjar més tard i així poder dormir millor en el bus, cosa que ja sabia que em costaria.

Mentre esperava, un noi em va fotre un rotllo de què estava esperant a no sé qui que tenia el seu equipatge i que si li podia donar un piti. Li vaig donar i em va començar a explicar que era diabètic i no sé quantes coses més. Com que ja eren les 22h vaig aprofitar i li vaig dir que marxava ja que aviat sortia el meu bus, a lo que immediatament em va respondre si li podia donar diners. Em va sortir un “que va” que fins i tot el va deixar mig estorat, però em va sortir així perquè ja m’imaginava per on anava.

A les 22:50h pujàvem al bus i a les 23:05h marxàvem cap a Tuxtepec. Ja vaig comprar el bitllet tard per agafar un seient sense ningú al costat i per sort així va ser. Anava a la part del darrere on hi arriba menys llum de la carretera i on hi havia menys gent tot i que el bus anava quasi ple. Ja tenia son i esperança que pogués dormir més que altres vegades. De fet no vaig tardar en adormir-me, com a molt 20 minuts, però el xofer va fer una primera parada al cap d’una hora que ja em va mig despertar i una altra al cap d’una hora més que no només em va acabar de despertar del tot sino que a mes vaig estar a punt de matar un venedor que cridava com un energumen a la porta del bus per vendre’ns el menjar del seu restaurant. No puc entendre com algú pot ser tan mal-educat de cridar fins a 5 o 6 vegades als passatgers d’un bus que estan dormint i quan eren la 1 de la matinada. En qualsevol cas aquests crits per part de venedors són molt habituals a Mèxic i és de les poques coses que no aguanto d’aquest país.

Un cop vam arrencar de nou ja em va costar molt tornar a dormir, almenys de la forma en la que ho estava fent fins aleshores. Per un dia que m’havia pogut adormir en un bus i un venedor subnormal o va espatllar.

El trajecte va anar molt bé i va ser tranquil. La veritat és que es nota quan el viatge és durant la nit. Llàstima que no vaig poder tornar a dormir bé del tot.

Ben puntual a les 5:20h, el bus arribava a la terminal d’autobusos de Tuxtepec. Avantatges de viatjar de nit, menys trànsit i per tan molta més puntualitat.

A diferència d’altres anys, aquest l’Emma ja ho havia preparat tot. Té molta por a agafar qualsevol taxi i tampoc vol que jo n’agafi qualsevol. Ja havia quedat amb un taxista de confiança perquè em vingués a buscar a les 5:30h. Fins i tot ja l’havia deixat pagat i el taxista ja sabia on m’havia de portar, que era als departaments que estava comprant i on encara, evidentment, no hi havia estat mai.

El primer que vaig fer en arribar a la terminal va ser comprar un cafè ben gran per $18, uns 0,80€. Després vaig sortir fora i vaig tornar a sentir aquella xafogor típica de Tuxtepec tot i ser encara de matinada. Venia de Ciutat de Mèxic on per la nit la temperatura pot caure fins als 15°C en ple estiu i ara estava a Tuxtepec on la temperatura no baixava dels 25°C encara que fossin les 5 de la matinada, i això sumat a la humitat que fa que la sensació de calor sigui força més alta. Això si, al quart mes de ser-hi, i en altres posts explicaré el perquè d’estar-hi tants mesos, la temperatura va baixar força arribant també als 15ºC, tota una novetat per a mi a Tuxtepec. Això si, una novetat ben agradable i esperada.

Quan no portava ni 10 minuts esperant, i molt abans del que esperava, va arribar el taxista de confiança. No ens coneixíem però ell ja tenia una descripció meva i jo el seu número de llicència. Ràpidament vaig pujar encara amb el cafè a la mà i vam anar cap als apartaments.

Pel camí, que va durar uns 5 minuts, ens vàrem presentar breument tot i que entre lo aviat que era i lo poc que va durar el trajecte no va haver-hi temps per massa més.

Era completament fosc i anàvem cap a una zona on no hi havia estat mai. Tècnicament aquells apartaments ja eren meus des de feia 3 mesos però aquesta era la primera vegada que hi anava. Això sí, quan hi vam arribar els vaig reconèixer al moment gràcies a les múltiples fotos que ja m’havien enviat.

El taxista portava les claus. Va obrir la porta i me les va donar junt a una tovallola que li havia donat l’Emma per a mi perquè dos dies abans li havia comentat que a l’hotel de Ciutat de Mèxic no facilitaven tovalloles i jo no en portava.

Em vaig acomiadar del taxista i per fi vaig entrar al pati dels apartaments on, com a molts llocs de Mèxic, estava engalanat amb els colors de la bandera en motiu del Dia de la Independència.

El primer que vaig fer va ser trucar l’Emma que ja estava desperta des de la 5 per controlar que la meva arribada anés bé. Ella ho havia organitzat i no només n’estava pendent sinó que va anar molt millor del que m’esperava. L’apartament on em quedaria com a mínim 15 dies per passar la quarantena estava recent netejat, amb el llit fet, la nevera engegada amb aigua i cerveses i la taula parada. Tenia tot lo bàsic almenys per passar el dia i tenir temps d’anar a comprar menjar. Tot perfecte i una rebuda als meus nous apartaments inmillorable.

Tot i que aquests apartaments són per llogar, haig de dir que són la primera propietat immoble que tenia, i la sensació d’estar en un lloc on ets el propietari i no només l’usufructuari per primera vegada, es fa una mica estrany.

Després de parlar una estona amb l’Emma vaig sortir al pati tot i que era fosc per acabar de veure’l un mica. En qualsevol cas ja havia vist moltes fotos abans i ja tenia una idea molt clara de com era tot plegat tot i que en real sempre acabes veient coses noves i tot plegat es veu amb una millor perspectiva.

Durant els 3 mesos previs en què jo encara estava a Espanya s’havien fet moltes coses i l’aspecte era molt millor que l’inicial, amb ja tots els apartaments pintats i el pati mig arreglat.

Després de mirar una estona vaig anar cap al meu apartament a preparar-me un cafè amb els sobres que m’havien deixat i a escriure aquest diari una estona i altres coses per tal de fer temps fins que pogués comprar menjar a algun lloc i després anar a dormir 12 hores seguides com sempre faig en passar una nit dormint tant poc com aquesta nit passada.

Casualment, just darrere als apartaments hi havia una casa particular on hi venien els anomenats antojitos, que son un menjar típic mexicà que consta de petites torrades amb carn, enciam, formatge i altres coses depenent de cada tipus. A mi m’agraden molt i de fet cada vegada que sóc a Mèxic en menjo força. El fet de tenir un restaurant tant a prop em va alegrar molt i ja estava impacient per menjar-ne aquell mateix dia.

Així doncs, després d’instal·lar-me a l’habitació i donar alguna volta pel pati ja de dia, em vaig dutxar i vaig sortir a donar una volta i a comprar els antojitos.

La casa dels antojitos estava a menys de dos minuts caminant, així que vaig voler caminar carrer enllà per investigar una mica el barri però ja feia massa calor, tenia gana i son per lo que vaig decidir comprar els antojitos i tornar als apartaments.

En un principi em va costar trobar la casa, doncs no deixava de ser una casa particular amb un petit cartell a fora. Finalment i quan ja portava quasi 10 minuts donant voltes, la vaig trobar. Com que tenia la tanca mig baixada vaig suposar que havia d’entrar almenys al pati de la casa per a demanar, però quan no havia fet ni dues passes, un gos, que per sort estava lligat, va començar a bordar com un boig. Immediatament vaig tornar a la vorera moment en què una libèl·lula em va començar a rondar el cap. Entre el gos, la libèl·lula i que per poc m’entrebanco amb la tanca, va ser una presentació força patètica. Almenys ni el gos em va mossegar i la libèl·lula va marxar. Amb tot la dona ja venia en escoltar tota aquella escandalera.

Vaig demanar 6 antojitos, cada un a $8, una 0,30€. Cal tenir en compte que amb 5 qualsevol persona ja dina. De totes maneres jo en vaig demanar 6 per quedar ben ple.

Al cap de 20 minuts me’ls portaven a l’apartament, pagava i per fi tornava a menjar els antojitos que tant m’agraden un any després. De fet eren dels més bons que recordava haver provat, potser perquè estaven més recent fets que altres, doncs sí tarden molt en arribar a casa ja poden estar una mica aigualits.

No eren ni les 12 del migdia quan acabava de menjar i ja amb el dia fet i instal·lat als meus nous apartaments, anava a dormir.

Un altre dia d’aquells llargs però molt satisfactori i gratificant. Probablement la meva millor arribada a Tuxtepec amb tot perfectament organitzat per l’Emma i instal·lat al que seria la meva primera inversió immobiliària. La meva primera propietat immoble, i com ja m’esperava des de feia 3 anys, a Mèxic, on el mercat immobiliari és molt mes sa i molt menys gravat que a Espanya. No cal ni dir el cert orgull que sentia d’haver pogut comprar allò en plena pandèmia, haver arribat a Mèxic i ara ser allà a punt per anar a dormir.

Mèxic 2020 compra immoble – El periple de la SIM

Com faig normalment a Mèxic, des del segon dia que hi era volia comprar una targeta SIM de Telcel, doncs aquesta és la companyia que quasi tothom utilitza i em va molt bé per comunicar-me amb els mexicans.

L’any anterior va anar molt bé perquè vaig comprar una SIM per 50 pesos però que ja en portava 100 de saldo. Això és 15 dies de trucades i SMS il·limitats i quasi 1G de dades. Però aquesta vegada al primer lloc on vaig preguntar, que era un OXXO, em van dir que n’hi havia de dos tipus, una de $29 i una altra de $149, tot i que la venedora no em va saber explicar bé la diferència entre totes dues, només que una era per estades curtes i l’altra per estades més llargues. Jo estaria s Mèxic dos mesos, i no sabia si això es considerava estada curta o llarga. En qualsevol cas no en vaig comprar cap i vaig decidir anar només a una botiga Telcel on suposadament sabrien millor les diferències.

Però a la primera botiga Telcel que vaig anar em varen dir que en tenien una SIM per 150 pesos amb 100 de saldo, és a dir el mateix saldo de sempre però costant el triple del que costava l’any anterior. No entenia res. Vaig dir que ja tornaria per tal de preguntar a altres llocs.

L’endemà vaig anar a una altra botiga Telcel, molt més gran que l’anterior i amb molta cua. A mes per motiu de la pandèmia la cua es feia mantenint les distàncies i tot plegat força més lent. De fet vaig estar quasi una hora de peu a la cua. Quan finalment em va tocar, em varen dir que la SIM costava $129 i venia amb 100 de saldo. A cada Lloc em deien quelcom diferent tot i que jo en aquell moment no vaig caure que aquesta era la mateixa que a l’OXXO venien per $29 i sense saldo.

En qualsevol cas en vaig comprar una però a l’hora de la venedora haver-la d’activar va resultar que el sistema no funcionava i finalment no em van vendre res. Portava allà, literalment, una hora i mitja per finalment marxar tal com havia vingut.

Vaig sortir d’allà força enfadat i ja sense temps de mirar més, doncs aquella mateixa tarda volia marxar cap a Tuxtepec. Així que tal com vaig sortir vaig anar al primer OXXO on havia preguntat dos dies abans i vaig comprar la SIM de $149 que suposadament venia amb 3 recargues de $50 gratis però complint algunes condicions que el venedor ni tan sols sabia.

En arribar a l’hotel vaig fer una recarga de $50 per tal d’activar la línia però no em va arribar cap recarga extra de $50. Començàvem bé.

I de fet va semblar que mai em varen posar cap d’aquestes recargues gratuïtes, fins i tot vaig contactar amb Telcel 3 vegades sense aconseguir res. Així doncs, com a aprenentatge, intentar sempre comprar la targeta SIM a una botiga oficial de la companyia per a poder-hi tornar en cas de problemes i per una altra banda oblidar-se de promociones estranyes si no estan molt ben explicades, doncs jo vaig acabar perdent uns 5€, que és massa però fa ràbia igual.

Mèxic 2020 compra immoble – Tot preparat pel Dia de la Independència

Després d’enviar un email a la Dirección General de Asuntos Jurídicos demanant d’iniciar els tràmits per a l’obtenció del permís per a poder comprar béns immobles a Mèxic, ja res més havia de fer a la capital del país a part de turisme, i aquesta vegada per veure els preparatius per a la Festa del Dia de la Independència de Mèxic.

Mai havia estat a Mèxic durant un mes de setembre, més en què bona part del país es guarneix amb els colors de la bandera preparant-se per al dia 15. Aprofitant que l’hotel estava a escassos 400 metres del Zócalo, on hi ha el Palacio Presidencial, vaig aprofitar els 3 dies més que passaria a la ciutat per veure i viure l’ambient en primera persona. Això sí, quasi el primer que vaig fer el dia següent d’haver enviat l’email a la DGAJ va ser anar a dinar, concretament per menjar tacos que encara no havia menjat des de que era a Mèxic. Això és el primer que faig sempre quan arribo a Mèxic però que en aquesta ocasió encara no havia pogut fer per lo complicat que havia estat el meu primer dia al país.

Així doncs vaig sortir buscant una botiga Telcel on comprar una SIM i una taqueria. Amb la SIM no vaig tenir sort però de taqueries en vaig trobar unes quantes, decidint-me per una que venien tacos de varis tipus per $10, uns 0,40€. Em vaig decidir per aquella perquè era petita i més autèntica que altres però a la vegada hi havia lloc per poder menjar allà mateix, així que hi vaig entrar i primer vaig demanar dos tacos, un de costilla i un altre de res, per provar. Com era d’esperar em varen agradar i en vaig demanar dos més de cada, en total 6 que ja seria prou i de sobre per dinar.

Em vaig quedar tant descansat que fins i tot li vaig comentar al cuiner, quelcom que quasi mai faig, però li vaig comentar que feia un any que esperava aquest moment.

Pel que fa a la ciutat la vaig veure més neta i amb tanta seguretat com sempre o fins i tot més, de fet hi havia almenys dos policies a cada cantonada, literalment. Això sí, al centre, fora d’allà la cosa ja canviava.

El Zócalo ja estava ben engalanat amb els colors de la bandera i molts comerços també. Em va sorprendre una acampada d’indígenes just al costat del Zócalo que dormien allà mateix en tendes i venien artesanies als vianants. Eren allà per a reivindicar els seus drets.

També em va sorprendre que, a diferencia d’Espanya on com a bona dictadura hi havia obligacions i restriccions de tot tipus, a Mèxic, con bona democràcia, eren tot recomanacions però que tothom seguia per responsabilitat. Per exemple, l’ús de mascareta pel carrer no era obligatòria, sino recomanada, i no exagero quan dic que en 4 dies a la ciutat en que em vaig creuar amb milers de persones, no més de 3 les vaig veure sense mascareta. Cap obligació i molta responsabilitat, tot el contrari que a Espanya.

Pel que fa a l’hotel, vaig tenir la mala sort de coincidir amb una família amb almenys dos fills i que un d’ells semblava tenir algun tipus de discapacitat, doncs no parlava i només cridava i plorava. No em volia ni queixar perquè realment semblava que al nen li passava alguna cosa, però la qüestió és que bona part del temps que estava a l’hotel l’escoltava cridar sense parar. El que no entenia és que hi feia aquella família allà amb un fill així.

Almenys l’hotel estava molt ben ubicat i amb un 7-eleven just davant, els que anomeno els meus salvavides dels viatges, doncs estan oberts les 24 hores del dia, tenen pràcticament tot el que puc necessitar estant de viatge i a més et poden escalfar el menjar preparat que allà hi compris. Són molt útils en moltes ocasions. Val a dir que a Mèxic son mes comuns els OXXO’s que son la versió mexicana dels 7-eleven.

En general tot va anar molt bé i vaig estar molt content de tornar a ser en aquest país que tant m’agrada. El fet de ja començar a conèixer-lo li treia una mica aquella il·lusió de visitar un nou país per primera vegada, però també és cert que ara hi havia un altre tipus d’il·lusió, aquella de tornar després de tants mesos a un lloc on ja hi estàs a gust, on ja t’hi saps moure i on hi tens ganes de retrobar-te amb gent estimada. A mes, també començava a tenir una nova sensació que evidentment no havia tingut mai fins aleshores, sentir-me un ciutadà mes en un país que no és el meu però que ja em començava a sentir com a meu.

Mèxic 2020 compra immoble – Buscant la SRE

Encara no eren les 5 del matí quan arribava a l’aeroport de Mèxic mentre que el check-in a l’hotel reservat no el podia fer fins les 15h. Evidentment hi aniria abans encara que hagués de pagar un dia més, doncs tot i que havia pogut dormir força a l’avió, no era prou com per aguantar tot el dia despert. A més havia vingut a ciutat de Mèxic a demanar el permís per poder comprar immobles al país i no volia perdre ni un sol dia. Això sí, m’esperaria fins cap a les 7 ja que volia anar-hi en el metrobus i tant aviat em donava una mica de mal rotllo. L’hotel estava molt a prop del Zócalo, zona que ja em conec i on hi ha molta policia, però tot i així volia anar-hi quan ja hi hagués algú pel carrer. L’alternativa era anar-hi en taxi segur però tenint en compte els quasi 10€ que costava en contra del poc més d’1€ que costava el metrobus no valia la pena. De fet ho trobava un abús per a turistes, i aquestes coses, encara que siguin relativament barates, no m’agraden gens i no vull ajudar a fomentar-les encara mes.

Així doncs, vaig comprar un cafè dels grans al 7-eleven per 25 pesos (1€) i a esperar mentre mirava correus connectat al wifi de l’aeroport, amb VPN és clar. Un cafè dels grans per 1€ a l’aeroport, cóm m’agrada Mèxic! Per cert, com dic sempre, els 7-elevens o també els OXXO’s, son els teus salvavides en qualsevol viatge. Oberts 24h i amb tot el que puguis necessitar en arribar a un nou país per almenys, poder passar el primer dia.

A les 6:30h ja estava cansat d’esperar i vaig anar a buscar el bus prèvia compra de la targeta necessària per pagar al sistema de metrobus de Ciutat de Mèxic, doncs la que ja tenia de l’any anterior semblava que havia caducat. Per $60, uns 2,50€, tenia targeta nova, podia anar fins l’hotel i fins i tot fer dos viatges més en bus.

Tot i que no anava al mateix hotel que altres anys, l’Hotel Florida, el trajecte en el bus si era exactament el mateix, amb la diferència que aquesta vegada hauria de caminar uns 15 minuts. El bus ja anava ple de treballadors i la majoria varen baixar a la mateixa parada que jo tot i que ells ràpidament van arribar al seu lloc de feina i jo vaig haver de continuar caminant sol enmig de carrers encara molt buits i en plena foscor. Ja era ben a prop del Zócalo on la presencia policial es brutal així que vaig accelerar una mica per deixar els carrers més solitaris enrere el més aviat possible, doncs quan vaig amb tot l’equipatge és quan més precaució tinc, evidentment.

En 5 minuts ja era al Zócalo, just al moment en que començava a sortir el sol. Per fi tornava a ser a Mèxic i ara ja en aquella plaça tant imponent. Realment m’alegrava molt de tornar a ser allà. Mèxic te quelcom especial que em té enamorat.

Allà la presència policial ja era considerable i per fi anava ben tranquil mirant Google Maps per a trobar l’hotel que era un carrer per sobre del Zócalo.

Tota la plaça estava vallada per lo que vaig haver de donar tota la volta. A la part de dalt hi havia un campament muntat que més tard vaig veure que era una espècie d’acampada d’indígenes per a reivindicar els seus drets. Allà al costat, i veient que m’havia quedat, no sé com, enmig del tancat, vaig preguntar a un policía si coneixia el carrer de l’hotel i si podia sortir per allà, indicant-me molt amablement on era el carrer que buscava i apartant una de les tanques per a què pogués passar. Al cap de 2 minuts ja era a l’hotel, aquest molt més a prop del Zócalo que l’hotel al que havia anat sempre fins aleshores i que ara havia canviat perquè estava tancat, no sé si pel tema de la covid-19.

Tot just eren les 7 del matí quan arribava a la porta de l’hotel. El check-in era a les 15h així que tocava preguntar si podia entrar abans, tot i que segurament hauria de pagar mes.

L’hotel era molt barat, uns 5€ la nit, i una mica cutrillo, però la seva ubicació era perfecte i això era el que més m’importava. Em va costar trobar-lo, doncs estava en un primer pis i el portal era una porta metàl·lica normal, res que fes notar que allà hi havia un hotel.

En obrir la porta unes escales llargues conduïen fins la recepció de l’hotel, doncs tot i estar en el primer pis, no semblava que en aquell edifici hi hagués res més. A la recepció un noi sense mascareta estava assegut darrere aquell vidre protector i amb certa cara d’estranyat em va saludar. Després de confirmar-me que allò era el zZócalo Rooms li vaig preguntar si podia fer ja el check-in. En veure-li la cara de, uff massa aviat, li vaig dir que si feia falta pagava algo mes. Em va demanar el passaport, va mirar uns papers, va sortir de la recepció encara sense mascareta i em va dir que el seguís.

Directament va anar senyalant portes dient: baño, ducha, comedor conforme anàvem passant pel costat de les portes donant la volta a tota la planta fins arribar a la meva habitació, la 13. Vaig suposar que ja em podia quedar tot i que encara no m’havia dit quant de més hauria de pagar, en qualsevol cas no seria més que un dia més que no serien ni 6€, poc pel gust de poder-me estirar per fi en un llit.

L’habitació no tenia finestra exterior, només una que donava al passadís i es notava força humitat. Això sí, tenia dos llits, era prou ample i amb TV tot i que semblava tenir més de 30 anys. Per 6€ la nit i al centre de la ciutat no es podia demanar massa més.

Vaig deixar les coses i tal qual em vaig estirar en un dels llits. No eren ni les 7:30h i em vaig quedar mig adormit de seguida. Estava a Ciutat de Mèxic per a demanar el permís al govern mexicà per a poder comprar béns immobles al país i jo ho volia fer ja aquest dia, doncs l’endemà era dissabte, però primer volia dormir encara que fossin dues horetes.

Quan portava una hora dormint va passar una d’aquelles coses que no acabes d’entendre. Varen picar a la porta i vaig obrir ràpidament pensant que seria el noi de la recepció per dir-me quant de més havia de pagar, però no, era una noia que segons em va dir dormía a l’habitació 15 i que parlava tant fluix que quasi ni la podia entendre, i menys com estava jo de cansat i recent despertat. Em va preguntar que si sabia d’on venia tant soroll. Em vaig quedar uns segons callat intentant saber de quin soroll em parlava però no vaig escoltar res. Algun osta ja estava despert i ja s’escoltava alguna cosa però res de soroll molest, de fet fins que ella em va despertar jo estava dormint. Me la vaig quedar mirant i li vaig preguntar de quin soroll em parlava o d’on venia, fent un gest amb les mans per dir que de aquí i de allà assenyalant per totes direccions. Ens vàrem quedar tots dos callats uns segons per escoltar, i si be era cert que hi havia gent fent una mica soroll, en cap cas era suficient com per despertar a ningú ni molt menys anar a picar un veí. Li vaig respondre que no sabia ben bé de què em parlava i vaig fer un gest de, me’n torno al llit. Ella es va enretirar una mica però ben a poc a poc. Semblava que volia quelcom més però la vaig veure una mica rara i finalment vaig tancar la porta i tornar al llit a dormir una hora més fins que va picar el noi de la recepció. Venia per dir-me que hauria de pagar $100, quasi 4€, per haver fet el check-in a aquella hora. En va semblar massa tenint en compte que el preu d’una nit eren quasi 6€ però en qualsevol cas era ben poc per haver pogut dormir dues hores en un llit i poder-me preparar per anar a fer les gestions que havia de fer a la SRE aquell mateix dia, doncs només obrien pel matí i l’endemà ja era dissabte, per lo que si no hagués entrat ja a l’hotel, fins dilluns no hauria pogut fer res.

Després de pagar em vaig dutxar i ràpidament vaig sortir a l’aventura, doncs no tenia ni idea de com aniria el dia ni el tràmit que havia de fer. Era una gestió amb una administració pública i a mes estrangera per a mi. Qualsevol cosa podia passar. De fet tot plegat es va complicar molt més del que esperava tot i que finalment vaig trobar el que buscava.

Eren les 10 del matí quan sortia de l’hotel en direcció Av. Juárez 20, que era la direcció que posava a la web de la SRE i on suposadament estava l’oficina on havia de demanar el permís per a poder comprar immobles a Mèxic. Segons Google Maps estava a una 20 minuts caminant de l’hotel. Quan vaig arribar a la zona vaig veure ràpidament un edifici oficial que efectivament semblava una oficina ministerial. Però quan vaig preguntar a la noia de la porta en va dir que allò no era, de fet semblava no tenir ni idea de què li parlava. Començàvem bé…

Vaig sortir d’allà i vaig tornar a l’hotel a investigar. Vaig mirar la web novament i vaig trobar la direcció d’una altra oficina, Calle Ricardo Morón que quedava ja més lluny, a uns 45 minuts caminant. En bus no guanyava temps i taxi no volia agafar perquè els coneguts mexicans m’havien dit massa vegades que era una mica arriscat, como una loteria. Així que després de descansar 5 minuts i considerar de no anar-hi, em vaig aixecar i vaig anar cap allà, doncs no volia que passés aquell dia sense haver aclarit alguna cosa.

Tenía son i ja estava una mica cansat. El camí es va fer llarg i ja no era tant pel centre. No estava preocupat per cap mena d’atracament però si que ja anava més pendent del meu entorn. Al cap de quasi 1 hora arribava a l’edifici que de lluny ja es veia oficial i on a la porta hi posava Secretaria de Relacionades Exteriores. Per fi veia el nom que portava buscant tot el matí.

Vaig anar fins la porta on hi havia un senyor atenent junt a dos policies. Vaig preguntar al senyor i em va dir que tot i que allò era una delegació de la SRE no era la Dirección General de Asuntos Jurídicos que era on no jo havia d’anar. Li vaig preguntar on era i, sorpresa, em va dir Av. Juárez, 20, suposadament d’on venia…

Torna a caminar 45 minuts enrere per tornar on ja havia estat. La bateria del mòbil s’anava gastant però en principi em duraria suficient per anar a la SRE i tornar a l’hotel. La zona ja me la coneixia una mica i a més havia d’anar a llocs ben coneguts, per lo que preguntant pel carrer encara em podria espavilar.

Ja eren quasi les 13h quan arribava novament a Av. Juárez, 20 on hi havia la mateixa noia. Ella em va reiterar que allà no era i després de preguntar-li si allà era Av. Juárez, 20 em va dir que no, que allò era Av. Juárez, 18. Menys mal vaig pensar. Vaig sortir i efectivament era el 18, però a la porta del costat, la 20, hi havia una botiga de mòbils… Si el d’abans almenys semblava un edifici oficial, aquest ja ni això. Quin desastre. Portava dues hores donant voltes per estar igual que al principi. Bé, igual no, molt més cansat i quasi sense bateria al mòbil.

Ja força desesperat vaig seure en unes escales a llegir be tot el document que havia de portar firmat i on posava la direcció. En el document posava Plaza Juárez, 20, però al buscar-ho a Google Maps m’indicava Av. Juárez, 20, on estava. No entenia res. Però a la mateixa direcció hi posava que l’edifici es deia Tualtemoc. Vaig buscar el nom a Google Maps i efectivament existia però era ben lluny d’on estava en aquell moment, a uns 45 minuts caminant.

Tocava seguir donant voltes amb només un 15% de bateria. Sense perdre ni un minut més, doncs estava segur que ara sí seria allà, vaig començar a caminar. Quan portava 5 minuts caminant quasi em faig enrere perquè ja realment estava molt cansat i havia de caminar per aquella mateixa avinguda més de 10 illes, cosa que se’m va fer molt costerut. Després de vacilar una segons, vaig continuar caminant intentant pensar el menys possible.

A les 14h arribava a la porta de l’edifici Tualtemoc amb un 5% de bateria. Apagava el mòbil i anava cap a la porta. Però en arribar-hi semblava tot tancat. De fet fins i tot l’entrada estava precintada. Semblava que havia anat fins allà per res. Vaig donar una volta a l’edifici buscant una entrada i res. Tot estava tancat. Mig desesperat i disposat a tornar ja a l’hotel vaig mirar pels voltants i just davant vaig veure un edifici que també semblava oficial i que estava obert. Però al acostar-me a la porta em vaig adonar que era el mateix edifici on ja havia estat feia quasi dues hores i on m’havien dit que tornés a Av. Juárez, 20. No m’ho podia creure. Havia anat i tornar dues vegades a dos llocs que estaven separats més de 3 km un de l’altre.

Vaig tornar a preguntar al mateix senyor acompanyat dels mateixos dos policies que evidentment encara em recordava i li vaig dir que havia arribat allà de nou buscant l’edifici Tualtemoc, que estava allà davant però que estava tancat. Aleshores ell em va dir que efectivament aquest edifici es deia Tualtemoc però que no era el que jo buscava. Era una simple i malparida casualitat. Almenys aquesta casualitat va fer que tornés a trobar-me amb aquest home i que en veure’m per segona vegada m’expliqués més detalladament on havia d’anar.

Jo li vaig dir que a Av. Juárez, 20 no hi havia res. Em va explicar que en comptes de buscar a Google Maps per aquesta adreça busqués l’hemicicle, i que just davant hi veuria un edifici taronja que també es deia edifici Tualtemoc. Segons ell aquell edifici era la Dirección General de Asuntos Jurídicos.

Així doncs havia arribat allà seguint les indicacions d’un edifici que res tenia a veure amb el que estava buscant però va donar la casualitat que era just davant d’una oficina de la SRE amb un senyor prou amable que es va esforçar en saber què volia i on havia d’anar. De totes maneres aquest ja seria el cinquè trajecte que faria aquell dia caminant buscant l’oficina i les forces, la paciència i sobretot la bateria del mòbil eren a punt d’acabar-se.

Vaig engegar el mòbil que li quedava un 5% de bateria per buscar l’hemicicle, doncs semblava ja l’única referència que em serviria per trobar l’oficina, doncs ni pel nom del carrer ni pel nom de l’edifici hi havia manera de trobar-la.

Estava a poc mes de 2 quilòmetres, per lo que tocava mitja hora més de caminada sumada a les quasi 4 hores que ja portava caminant.

Vaig memoritzar el camí, vaig apagar el mòbil i a caminar sense pensar-hi més, doncs per fi semblava que aquesta seria la bona.

Jo pensava que l’hemicicle del que em parlava aquell senyor seria un edifici que ja havia vist just davant d’Av. Juárez, 20, però quan vaig arribar on deia Google Maps vaig veure que no. L’hemicicle semblava un monument amb, efectivament, forma d’hemicicle. Estava en un lloc on encara no hi havia estat. Vaig mirar els edificis del davant i se’m varen il·luminar els ulls quan efectivament n’hi havia dos amb un color taronja.

Vaig preguntar al primer policia que vaig trobar i em va confirmar que allò era l’hemicicle i aquella l’Avinguda Juárez. No entenia res perquè no semblava la mateixa avinguda on ja havia estat i que tenia el mateix nom, però en qualsevol cas de moment tot encaixava amb les indicacions del senyor d’abans. El policia em va dir que un dels dos edificis mig taronges eren els jutjats i hi vaig anar ràpidament a preguntar.

La agent de policia de la porta em va confirmar que en aquell edifici estava la Dirección General de Asuntos Jurídicos però que l’entrada era per darrere, per Av. Independencia. No m’ho podia creure. Encara no hi era però ja m’estaven dient que estava a l’edifici correcte. Després de més de 4 hores de caminar i estar ja desesperat, escoltar allò va ser tota una alegria difícil de descriure. Sort que no m’havia donat per vençut tot i la desesperació en alguns moments d’aquell matí tant llarg i cansat.

Ràpidament vaig donar la volta a l’edifici arribant a la Av. Independencia. Preguntant als policies finalment vaig arribar a la porta de la Dirección General de Asuntos Jurídicos de la SRE. Mes de 4 hores després i 12 quilòmetres caminats, per fi estava al lloc que buscava. Ara tocava preguntar i esperar que la resposta fos positiva.

Vaig preguntar a la agent de policía que hi havia a la porta, i com m’esperava, em va dir que per entrar s’havia de tenir una cita prèvia. Jo ja havia mirat a la web i no deia res de cites prèvies. Li vaig preguntar com demanar-la i em va dir que mirés un paper que hi havia penjat a la paret del mateix edifici, al costat de la porta. En llegir-lo vaig pensar que no hauria fet falta que anés fins allà però a la vegada en vaig endur una alegria.

En el paper hi posava que degut a la pandemia aquest tràmit es faria únicament de forma no presencial havent d’enviar la documentació necessària per email. Per una banda vaig pensar que potser no hauria fet falta que hagués anat fins allà, però per una altra ja tenia la informació que volia i podria fer el tràmit des de qualsevol lloc, per lo que no feia falta que em quedés a Ciutat de Mèxic. De totes maneres la informació que acabava de llegir en aquell paper no l’havia llegida abans enlloc mes, ni a la web de la SRE. Va ser necessari anar fins allà per a saber-ho i lo bo és que ja tenia tota la informació i ja podia marxar quan volgués.

Vaig fer una foto al paper i ara sí, encara amb un 2% de bateria el mòbil i quan ja eren quasi les 15h, tornava cap a l’hotel a dinar i dormir.

Va resultar que aquesta oficina quedava a uns 20 minuts de l’hotel, mentre que havia hagut d’estar 4 hores caminant per a trobar-la. Vaig dinar i cap a les 16h ja estava a l’hotel estirat en un dels dos llits que era força còmode a punt per anar a dormir, segurament 12 hores o mes degut al lo poc que havia dormit en les últimes 48 hores.

Portava un dia molt complicat, cansat i en certs moments desesperant i amb la mascareta posada i complint amb la distància social, però finalment havia trobat el que venia buscant. L’esforç havia valgut molt la.pena, podia anar a dormir content i descansar per l’endemà fer una mica de turisme pel centre de la capital mexicana tot i que aquesta ja era la tercera vegada que la visitava. Almenys provar de nou el menjar mexicà que ja en tenia moltes ganes.

Una vegada mes la perseverança tenia recompensa.

Mèxic 2020 compra immoble – De camí a Mèxic

Em despertava a les 4 del matí en el dia que per fi marxava cap a Mèxic després de setmanes d’incerteses per a fer tots els tràmits necessaris per a formalitzar la compra.

Feia un mes que m’havien cancel·lat el vol i fins dos dies abans de la sortida no em van confirmar un nou vol. Sort que ja ho tenia tot preparat perquè ja m’imaginava que quelcom així podria passar. Finalment, en comptes de sortir el 25 d’agost vaig sortir el 27 i havent de fer escala de 10 hores a Madrid. En qualsevol cas millor això que no haver-hi pogut anar.

Vaig fer tot el que faig cada dia durant les 3 primeres hores, és a dir, prendre’m un cafè, una mica d’exercici i escriure els meus diaris viatgers. Després acabava de preparar la maleta i a les 8 en punt marxava cap a la terminal 1 de l’aeroport del Prat.

Després de 2 trens i el bus llançadora arribava a la T1 a les 9:30h, poc mes de dues hores abans de la sortida del vol. No havia de facturar però volia arribar amb temps per si sorgia qualsevol problema durant el check-in, ja que amb els canvis de vol i fins i tot de companyia, qualsevol contratemps era possible. El vol original era de Barcelona a Mèxic directament amb Aeromexico, mentre que finalment faria escala a Madrid amb Air Europa.

Finalment tot era correcte i ja tenia la targeta d’embarcament per tots dos vols. Tot just eren les 10 del matí i per fi semblava confirmat que aniria a Mèxic.

Viatjar en plena pandèmia es complicat i tot plegat és molt estrany. Tothom amb mascareta, marques a terra per a respectar distàncies, els aeroports quasi buits en ple agost, seients inhabilitats per evitar seure al costat d’una altra persona i controls a les entrades per tal que no pogués entrar ningú que no hagués d’agafar un vol.

Jo portava una mascareta 3M amb respirador, però al pujar al primer vol, em van dir que aquella no la podia portar i me’n varen donar una N95 que ja no em trauria fins al cap de 24 hores.

El seient que tenia assignat era el 17E, és a dir, al mig de la fila. Però un cop ja va embarcar tothom vaig tenir l’agradable sorpresa de veure que estava sol a la fila, així que vaig seure al seient de finestra i vaig gaudir del curt vol ben ample.

Poc després de les 13h arribàvem a Barajas i tocava esperar a l’aeroport fins les 23h que sortia el vol cap a Mèxic. Havia considerat anar a donar una volta per Madrid però anava amb la maleta i no tenia ganes de suar abans del vol llarg.

Així doncs, vaig fer el primer que faig sempre quan haig d’estar unes quantes hores en un aeroport, inspeccionar la terminal per saber on hi ha banys, fonts d’aigua, màquines de cafè, menjar i el millor lloc per seure. Per sort hi havia màquina de cafè per 1,80€, un preu raonable en un aeroport, i hi havia lloc de sobre per seure, tan a la terminal de sortides com a la d’arribades.

I allà, prenent cafè, passejant, connectat al WIFI de l’aeroport i menjant un parell dels sandvitxos de la mare vaig passar quasi 10 hores. Si no m’haguessin cancel·lat el vol original no hauria hagut de fer aquesta escala, però més valia això per tal d’anar a Mèxic.

L’espera es va fer llarga però per fi varen ser les 22h i ja vaig anar cap a les portes d’embarcament.

Com sempre últimament, vaig passar el control de seguretat sense cap registre addicional tot i portar tot l’equipatge, doncs ja sé com portar-ho tot per tal de passar ràpidament. Vaig agafar el tren automàtic per anar fins la porta S37 des d’on sortia el meu vol. Sort que encara quedaven 15 minuts per començar l’embarcament perquè la porta estava llunyíssim.

En arribar a la porta, vaig tenir el temps just per anar al lavabo i tornar quan ja havia començat l’embarcament. Perfecte, doncs no m’agrada arribar tard perquè et pots trobar amb problemes per guardar la maleta, ni massa aviat i quedarme allà esperant.

El meu seient era el 30C. Quan hi vaig arribar encara no hi havia ningú a la fila. Ja havia vist que les primeres files anaven plenes per lo que vaig suposar que tot l’avió aniria ple, doncs havien cancel·lat altres vols, entre ells el meu, i ens havien recol·locat en vols com aquest.

Al cap d’uns minuts va arribar una noia en el seient A amb la seva germana que anava a la fila de darrere. I passaven els minuts i no arribava ningú més ni a la meva fila ni a la de darrere. Mentre que la part davantera de l’avió anava plena, la posterior, on era jo, estava mig buida. Els passatgers que triaven seient preferien els de les primeres files, cosa que va provocar que aquestes anessin plenes mentre que les posteriors anaven mig buides. De fet la majoria de passatgers a partir de la fila 31 anaven sols a la seva fila. Jo almenys no tenia ningú al costat.

Tan bon punt va aparèixer la noia del seient A, em vaig adonar que era de les que li agrada parlar, doncs em va saludar de manera molt més efusiva de lo normal. Quan portava poca estona asseguda ja va iniciar una conversa que va resultar més interessant del que pensava, doncs normalment en aquestes situacions es tenen converses més aviat trivials.

No recordo exactament què em va preguntar primer però crec que era quelcom relacionat amb d’on era, doncs ben aviat estàvem parlant de Barcelona. Al dir-li que era de Barcelona ella va somriure deixant anar un “que bien de Barcelona”, doncs en aquell moment ja estàvem a Madrid. Per l’accent que tenia em va semblar que era italiana, però va resultar que era mexicana i que feia anys que vivia a Espanya, primer a Madrid i actualment a Barcelona.

Segons deia, estava enamorada de Barcelona i després d’haver viscut en varies ciutats del món, ja no tenia intenció de marxar de Barcelona. Ella era de Monterrey y segons deia Barcelona li recordava molt a la seva ciutat natal, doncs mentre que Ciutat de Mèxic és la capital, Monterrey és la ciutat industrial i més dinàmica del país, tal com passa entre Madrid i Barcelona.

Després de veure alguns processos automàtics durant les maniobres de l’avió abans d’enlairar-se, em va comentar certa preocupació per les possibles pèrdues en ocupació i com la intel·ligència artificial canviaria les nostres vides. Va ser aleshores quan li vaig dir que era programador i que els humans portàvem ja unes quantes revolucions que sempre havien portat més ocupació i més riquesa, i que aquesta no tenia perquè ser diferent.

Aleshores em va preguntar si coneixia una llibreria per fer tendes online, li vaig dir que hi havia un CMS que es deia WordPress a lo que va respondre que no, cosa que denotava que alguna cosa savia de CMS, llibreries i llenguatges de programació.

Pel que es veu havia volgut fer alguna botiga online i altres negocis per internet i per això coneixia algunes de les tecnologies utilitzades en aquests camps. Per cert, finalment va recordar la llibreria i va resultar ser Magento.

En general va ser una conversa interessant i allunyada de les més trivials que s’acostumen a tenir en aquestes situacions.

Pel que fa la vol va ser quasi perfecte i dels millors que he tingut de llarga distància, doncs al ser de nit i en direcció oest, va fer que per a nosaltres aquella nit tingués més de 15 hores, i això sumat a què la nit anterior havia dormir poc, va ajudar a què dormís bona part del vol, quelcom que quasi mai puc fer. A més ens varen donar sopar, manta, coixí, tapa-ulls i taps per les orelles. Tot perfecte.

Jo estava força còmode però n’hi havia alguns que encara ho estaven més, doncs tenien tota la fila per ells i es varen poder estirar completament. Quina sort!

Al cap de poc més d’11 hores i quan eren les 4 de la matinada a Mèxic, arribàvem puntuals a l’aeroport Benito Juárez de Mèxic. El desembarcament es feia fila a fila evitant que hi hagués un munt de gent de peu com sempre passa intentant sortir el primer. Per fi podíem veure desembarcaments normals, com haurien de ser sempre i no només per motiu de la pandèmia.

Amb tant poca gent que érem, el control d’immigració el vàrem passar molt ràpidament, ni tan sols em van demanar el formulari que vaig haver d’omplir per Internet conforme no tenia cap símptome de la covid-19. Jo vaig sortir amb la companya de fila, la Clàudia, i la seva germana que varen passar per un altre control per ser mexicanes però que ens vàrem retrobar un cop ja passat el control. Jo em quedava allà i elles a esperar el següent vol del seu trajecte que les portaria fins a Monterrey. Així que vam passar una estona parlant de Oaxaca, el meu destí final, i ja ens vam acomiadar. Jo em quedaria quasi dues hores mes a l’aeroport fent temps per tal d’agafar un metrobus per anar fins l’hotel.

Mèxic 2020 compra immoble – La compra

Un cop ens vàrem posar d’acord en el preu, $1,200.000, uns 47.000€ al canvi del moment, tocava fer el pagament des d’Espanya i intentar fer la compra igualment des d’Espanya. Semblava tot molt complicat però sempre hi ha opcions per a tot. Lo important és no deixar-ho estar a la primera de canvi.

Jo considerava 3 opcions:
1. Fer el pagament per transferència i que el venedor firmés davant de notari un document conforme havia rebut aquests diners per la compra de l’immoble i que es comprometia a finalitzar la compra-venta quan jo pogués anar a Mèxic.
2. Enviar els diners i donar un poder a algún conegut de Mèxic perquè firmés el contracte de compra-venta.
3. Enviar els diners i que algú de confiança a Mèxic comprés l’immoble al seu nom i més endavant fer un canvi de nom.

La millor opció era la primera i la pitjor la tercera, doncs tot plegat sortiria força més car. La segona opció implicava donar un poder a algú sense saber ni com, ja que l’ambaixada mexicana estava tancada per motiu de la pandèmia.

El què vàrem preguntar al venedor és si acceptaria rebre els diners per transferència, a lo que va respondre que sí i de fet em va semblar que així és com ho esperava des del començament. De totes maneres em va demanar si $200.000 els podria donar en efectiu. Per mi era possible tot i que representaria una comissió més alta, però en total seguiria pagant una comissió molt baixa tenint en compte la quantitat de diners que acabaria enviant.

Per fer l’enviament dels diners vaig utilitzar el banc Revolut i per l’enviament d’efectiu vaig utilitzar Transferwise, un servei similar a Western Union però molt més barat. Els vaig enviar per Transferwise tot i ser més car que Revolut ja que tardava menys dies en arribar, doncs aquest primer pagament s’havia de fer el mes aviat possible. Els vaig enviar al compte corrent d’una persona de confiança a Mèxic que els va retirar en efectiu. La resta, $1,000.000, els vaig transferir tots amb Revolut a 3 comptes corrents diferents del venedor ja que així m’ho va demanar.

Transferwise em va cobrar una comissió total de 62€ i Revolut de 24€, per lo que en total vaig pagar uns 86€ de comissió per canviar divisa i fer una transferència internacional per valor d’uns 47.000€, el que representava una comissió d’un 0,18%. Amb qualsevol altre banc tradicional aquesta comissió hauria estat del 5% o més.

Al cap de dos dies, amb els diners en efectiu ja a Mèxic i els comprovants de les 3 transferències fetes facilitades al venedor, aquest i la persona de confiança a Mèxic, varen quedar per anar al notari. Dies abans, tan la meva persona de confiança com el venedor havien intentat esbrinar amb el notari les opcions per poder fer la compra-venta sense ser jo a Mèxic. Tot plegat encara era més complicat perquè per tal que un estranger pugui comprar un immoble a Mèxic primer ha de demanar un permís a la Secretaria de Relaciones Exteriores, cosa que s’havia de fer a Mèxic i jo en aquell moment no hi podia anar per estar declarat l’estat d’alarma a Espanya.

Semblava que finalment l’opció per poder comprar l’immoble hauria de ser la tercera, la que menys m’interessava per ser la més cara per mi. De totes maneres, tenint en compte les despeses de més que hi hauria, sobretot en concepte de pagament d’imposts, la inversió seguia sent molt bona, més que qualsevol inversió immobiliària a Espanya. Així que seguíem endavant.

Els diners de les transferències arribaven un dijous de maig del 2020 i l’endemà quedaven amb el notari per a firmar el contracte de compra-venta. Però un cop davant el notari, i quan aquest va començar a mirar la documentació i els pagaments fets, va venir la pitjor notícia però gràcies a ella, també la millor, demostrant un cop més que la persistència i el cap fred són les claus per a seguir endavant.

El problema va venir quan el notari va veure el remitent de les transferències, que era jo, i la persona que firmaria el contracte, que no era jo. El notari va preguntar quina relació teníem jo i la persona que firmaria el contracte, i aquesta, en dir que amics, el notari va dir que no podia ser, doncs en tal cas el venedor no podria justificar davant d’hisenda que els diners rebuts per part meva eren en concepte de la venda de l’immoble, doncs les persones que constarien ni serien la mateixa ni tindrien cap relació que ho justifiqués. De fet era evident i el que em va estranyar en aquell moment és que el venedor no hi hagués pensat ni que el notari hagués dit res el dia que es varen reunir per parlar del tema. En qualsevol cas, tan la persona de confiança com el venedor es varen quedar a quadres i força enfadats amb el notari, però el qui pitjor estava era jo, doncs semblava que no només no es podria fer la venda sinó que el venedor m’havia de tornar els diners per tal que hisenda no el multés o quelcom pitjor per haver rebut tal quantitat de diners sense poder justificar-ne el motiu. Per tan, jo em trobaria amb un crèdit a pagar de 30.000€, sense immoble i havent de pagar despeses per transferències internacionals.

Quan encara li estava preguntant a la persona de confiança què estava passant exactament, ella ja m’estava demanant el número de compte corrent on m’havien de tornar els diners. Durant uns 5 minuts pensava que tot plegat no podia ser i que algú allà a la notaria trobaria alguna solució per seguir endavant. Però quan ja em van demanar el número de compte per segona vegada i amb presses i per no fer passar una mala estona a la persona de confiança que res tenia a veure amb tot plegat, em vaig resignar, li vaig passar el número de compte i vaig anar a estirar-me al llit a intentar assimilar el què acabava de passar. A Espanya ja eren les 22h i semblava que tot plegat seria un fracàs que a sobre em costaria diners.

Allà estirat sense entendre encara ben bé què havia passat m’hi vaig estar uns 20 minuts. Passat aquest temps vaig fer un clic i vaig començar a pensar. No podia deixar que allò acabés d’aquell manera. Primer vaig pensar ben be quin era el problema, doncs encara no havia tingut ni temps de fer-ho. El problema era simplement que els diners rebuts pel venedor venien d’una persona i el contracte de compra-venda anava a firmar-lo una altra persona sense cap relació legal amb mi. La solució era o que pagués la persona que anava a firmar, cosa que em costaria molts diners en comissions extres, o que fos jo qui firmés el contracte de compra-venda, cosa que en aquell moment no podia fer.

Immediatament em va venir al cap la primera de les opcions que jo tenia pensades i que per mi era la millor. Que el notari redactés un document conforme el venedor havia rebut aquells diners per una venda d’un immoble i que es comprometia a fer la compra-venda quan jo pogués anar a Mèxic. Ràpidament vaig mirar a Skyscanner quan hi havia vols disponibles a Mèxic i per quin preu. Aleshores era finals de maig i vaig veure que pel juliol ja hi havia vols programats per uns preus baixíssims, concretament 378€ anar i tornar amb Aeroméxico, a mes vols directes des de Barcelona a Ciutat de Mèxic.

Ràpidament vaig escriure a la persona de confiança per dir-li que podria anar a Mèxic al juliol i que preguntés al notari si es podria fer de la manera que acabava de pensar i que no diferia massa de la primera opció que ja havia pensat però que suposadament no es podia fer. En aquell moment ja havia passat mes de mitja hora des que havia facilitat el número de compte i no tenia ni idea si encara estaven a la notaria. La persona de confiança em va dir que esperés un moment, un moment que no varen ser ni 5 minuts però que a mi se’m va fer etern.

Al cap de 5 minuts em va dir que el notari estava fent una consulta, senyal de què la idea no era tant dolenta.

Al cap de 5 minuts més em va dir que es podria firmar en aquell moment un anomenat contracte de compra-venda privada pel venedor, enviar-me’l a mi per correu, i jo tornar-lo firmat per mi. En aquest contracte hi constaria el motiu pels diners rebuts per tal de poder-los justificar davant d’hisenda. Al mateix contracte hi constaria que hi havia temps fins al setembre per a què jo anés a Mèxic per a firmar el contracte de compra-venda definitiu.

Tal qual això, sinó quelcom molt similar, era la primera de les 3 opcions que jo havia considerat però que suposadament no es podia. No sé si quan ho varen consultar amb el notari aquest no jo va entendre o és que el venedor i el meu contacte no es varen explicar bé. En qualsevol cas, tots dos, segons em van dir quan van sortir de la notaria, estaven força molestos amb el notari per no haver plantejat abans aquesta opció que jo acabava de pensar tot sol.

Al cap d’uns 15 minuts més, i quan ja eren les 23h a Espanya, per fi sortien del notari amb la millor notícia que em podrien donar i encara més tenint en compte que poc abans semblava que la venda no es faria després d’haver enviat ja els diners. Acabaven de firmar un document notarial que permetia que l’immoble es pogués pagar ara i comprar durant els següents 3 mesos i posar-lo d’aquesta manera directament al meu nom. Això si, ja podia començar a mirar vols per anar a Mèxic, i en plena pandemia.

Un cop més demostrava que el pitjor que es pot fer és resignar-se i deixar que les coses passin sense fer res. Si ho hagués fet una hora abans, m’hauria quedat sense immoble i havent de pagar un crèdit.

Un cop van sortir de la notaria, aquell document acabat de firmar pel venedor era tant vàlid fins al punt que ja havia de donar les claus de l’immoble a la meva persona de confiança. El venedor ja no en podia gaudir i passava a ser meu tot i que encara no hagués firmat. Així que van anar el venedor i el meu contacte a l’immoble per explicar-li tot i donar-li ja les claus. Jo estava al·lucinant del tot.

Amb 4 persones que hi havia a la notaria i a cap se li havia ocorregut el que se m’havia ocorregut a mi i que acabava de salvar l’operació. Jo des de casa meva sense ser-hi present i sense saber exactament què estava passant, vaig ser qui va tenir la idea que ho va canviar tot i en l’últim moment, doncs ja tots s’estaven acomiadant i sortint de la notaria. Això va fer que fins i tot el venedor, que va ser qui va escollir el notari, quedés força molest amb ell. En qualsevol cas vaig tenir la idea just a temps i de miracle, doncs jo també m’havia resignat durant uns 20 minuts.

El venedor i el meu contacte van estar al terreny més de dues hores explicant tots els detalls del pati i dels apartaments. Tots estàvem molt cansats però per a mi a sobre ja eren quasi les 12 de la nit. Després de més de dues hores tant intenses i de portar tot el dia despert, ja no vaig aguantar més i em vaig quedar adormit al llit on encara era, doncs ja no rebia cap més informació del meu contacte. Volia esperar a què acabessin però sense saber ni què feien ni quant tardarien ja no tenia massa sentit.

El dia que havia començat amb nervis, que havia continuat amb una gran decepció i desil·lusió, finalment va acabar de la millor manera possible, doncs jo seria el propietari de l’immoble des d’un principi tal com volia i el meu contacte ja tenia totes les claus i ja era a l’immoble. Un cas claríssim que mai s’ha de defallir fins al final. No sempre tot sortirà bé, però en ocasions com aquesta pot ser la diferència entre el pitjor que pot passar i el millor que pot passar, doncs cal tenir en compte que a l’inici de la cita amb el notari, la intenció era posar com a propietari el meu contacte i al cap d’un any fer un canvi de nom, tot un merder comparat amb la solució final sorgida d’un problema que semblava que ho anava a espatllar tot.

Ara tocava buscar vols i anar cap a Mèxic en un any amb pandèmia i quan evidentment no ho tenia previst. L’endemà ja parlaria amb el meu contacte perquè m’expliqués els detalls de la visita feta a l’immoble.

Mèxic 2020 compra immoble – Decisió de compra

Per trobar bones oportunitats sempre s’ha d’estar al mercat. Això vol dir que sempre s’ha d’estar pendent de les bones ofertes que puguin sorgir en qualsevol moment. Quan es pretén comprar qualsevol cosa per ara mateix, probablement no s’acabi fent la millor compra.

I això és el que intentava fer, estar sempre pendent d’una bona oportunitat i comprar quan aparegués, no abans.

Dos anys després de considerar comprar un immoble a Mèxic va aparèixer l’oportunitat que esperava. Vaig estar a punt en dues ocasions anteriors de fer la inversió, però per motius varis cap de les dues es va materialitzar. Gràcies a això vaig poder fer la inversió que finalment vaig considerar la millor de totes tres.

Des de Mèxic em van enviar l’oferta que ràpidament vaig considerar molt bona. Es tractava d’un terreny amb 8 estudis construïts. Un total de 360m2 de terreny i 160 de construcció. El preu indicat a l’anunci era de 1,450.000 pesos mexicans, uns 56.000€ al canvi d’aquell moment.

Era maig del 2020 quan veia aquesta oferta, és a dir, en plena pandèmia de la covid-19 i estat d’alarma decretat a tot Espanya. Aquesta pandèmia va afectar molt negativament el preu del petroli i per tan la cotització del peso mexicà, que es va devaluar a nivells mai vistos. En aquest moment estava a 1€ = $26. Era un moment complicat per comprar, doncs estàvem confinats, pero era el millor moment per fer la compra si pagava amb euros.

Al mateix dia ja vaig demanar a varis coneguts de Mèxic que anessin a veure la propietat, entre ells un arquitecte, i que intentessin saber perquè es venia. Al dia següent ja feien la visita.

La construcció estava bé. De fet el propietari era el mateix constructor que els va fer per quedar-se’ls ell, cosa que sempre és garantia de que els va fer tot lo be que va saber.

Al cap de pocs dies vàrem saber que es venien per problemes de salut del propietari. Així doncs ja sabia pràcticament tot el que necessitava saber per confirmar la intenció de comprar la propietat.

No havia passat ni una setmana des que vaig veure l’anunci que ja vaig fer una oferta. Aconsellat pels amics mexicans, vaig proposar $1,150.000. Tenia clar que farien una contraoferta. Jo estava disposat a acceptar automàticament una contraoferta de $1,250.000, doncs havia fet l’estudi de rendibilitat i, tot i pagar aquest preu, estaria amb una rendibilitat del 11% anual, molt per sobre del que es podia aconseguir a Espanya. De fet quasi triplicava la rendibilitat mitja a Barcelona.

Al dia següent, el propietari va fer una contraoferta de $1,200.000 que vaig acceptar, iniciant així tot el procés de compra que va ser molt especial degut a la pandèmia. Per una banda era un moment complicat per una gestió com aquesta però per una altra justament aquesta situació feia que l’oportunitat fos encara més bona, doncs el peso estava molt devaluat i els propietaris estaven més disposats a acceptar rebaixes. S’havia d’intentar.

Però un cop posats d’acord amb el preu, va venir el més complicat. De fet en certs moments la compra-venta va estar a punt de cancel·lar-se, fins i tot havent enviat ja els diners.

Skip to content