Després d’enviar un email a la Dirección General de Asuntos Jurídicos demanant d’iniciar els tràmits per a l’obtenció del permís per a poder comprar béns immobles a Mèxic, ja res més havia de fer a la capital del país a part de turisme, i aquesta vegada per veure els preparatius per a la Festa del Dia de la Independència de Mèxic.
Mai havia estat a Mèxic durant un mes de setembre, més en què bona part del país es guarneix amb els colors de la bandera preparant-se per al dia 15. Aprofitant que l’hotel estava a escassos 400 metres del Zócalo, on hi ha el Palacio Presidencial, vaig aprofitar els 3 dies més que passaria a la ciutat per veure i viure l’ambient en primera persona. Això sí, quasi el primer que vaig fer el dia següent d’haver enviat l’email a la DGAJ va ser anar a dinar, concretament per menjar tacos que encara no havia menjat des de que era a Mèxic. Això és el primer que faig sempre quan arribo a Mèxic però que en aquesta ocasió encara no havia pogut fer per lo complicat que havia estat el meu primer dia al país.
Així doncs vaig sortir buscant una botiga Telcel on comprar una SIM i una taqueria. Amb la SIM no vaig tenir sort però de taqueries en vaig trobar unes quantes, decidint-me per una que venien tacos de varis tipus per $10, uns 0,40€. Em vaig decidir per aquella perquè era petita i més autèntica que altres però a la vegada hi havia lloc per poder menjar allà mateix, així que hi vaig entrar i primer vaig demanar dos tacos, un de costilla i un altre de res, per provar. Com era d’esperar em varen agradar i en vaig demanar dos més de cada, en total 6 que ja seria prou i de sobre per dinar.
Em vaig quedar tant descansat que fins i tot li vaig comentar al cuiner, quelcom que quasi mai faig, però li vaig comentar que feia un any que esperava aquest moment.
Pel que fa a la ciutat la vaig veure més neta i amb tanta seguretat com sempre o fins i tot més, de fet hi havia almenys dos policies a cada cantonada, literalment. Això sí, al centre, fora d’allà la cosa ja canviava.
El Zócalo ja estava ben engalanat amb els colors de la bandera i molts comerços també. Em va sorprendre una acampada d’indígenes just al costat del Zócalo que dormien allà mateix en tendes i venien artesanies als vianants. Eren allà per a reivindicar els seus drets.
També em va sorprendre que, a diferencia d’Espanya on com a bona dictadura hi havia obligacions i restriccions de tot tipus, a Mèxic, con bona democràcia, eren tot recomanacions però que tothom seguia per responsabilitat. Per exemple, l’ús de mascareta pel carrer no era obligatòria, sino recomanada, i no exagero quan dic que en 4 dies a la ciutat en que em vaig creuar amb milers de persones, no més de 3 les vaig veure sense mascareta. Cap obligació i molta responsabilitat, tot el contrari que a Espanya.
Pel que fa a l’hotel, vaig tenir la mala sort de coincidir amb una família amb almenys dos fills i que un d’ells semblava tenir algun tipus de discapacitat, doncs no parlava i només cridava i plorava. No em volia ni queixar perquè realment semblava que al nen li passava alguna cosa, però la qüestió és que bona part del temps que estava a l’hotel l’escoltava cridar sense parar. El que no entenia és que hi feia aquella família allà amb un fill així.
Almenys l’hotel estava molt ben ubicat i amb un 7-eleven just davant, els que anomeno els meus salvavides dels viatges, doncs estan oberts les 24 hores del dia, tenen pràcticament tot el que puc necessitar estant de viatge i a més et poden escalfar el menjar preparat que allà hi compris. Són molt útils en moltes ocasions. Val a dir que a Mèxic son mes comuns els OXXO’s que son la versió mexicana dels 7-eleven.
En general tot va anar molt bé i vaig estar molt content de tornar a ser en aquest país que tant m’agrada. El fet de ja començar a conèixer-lo li treia una mica aquella il·lusió de visitar un nou país per primera vegada, però també és cert que ara hi havia un altre tipus d’il·lusió, aquella de tornar després de tants mesos a un lloc on ja hi estàs a gust, on ja t’hi saps moure i on hi tens ganes de retrobar-te amb gent estimada. A mes, també començava a tenir una nova sensació que evidentment no havia tingut mai fins aleshores, sentir-me un ciutadà mes en un país que no és el meu però que ja em començava a sentir com a meu.