El dilluns 1 de setembre i després de passar 4 dies a Ciutat de Mèxic, ja volia anar cap a Tuxtepec, doncs suposadament els tràmits que havia de fer allà els podria fer per Internet. Tenia pensat agafar un bus nocturn que sortiria aquell dia a les 23h i arribaria a Tuxtepec a les 5:20h del dimarts. Vaig esperar el màxim possible a comprar el bitllet ja que esperava si em contestaven l’email que vaig enviar el dissabte anterior a la DGAJ demanant que em confirmessin que tots els tràmits els podria fer per email. Veient que a les 17h encara no m’havien contestat, vaig decidir no esperar més i comprar el bitllet per aquella mateixa nit.
Però casualment, després de comprar-lo, em varen contestar confirmar-me que tot ho podria fer de forma no presencial i informant-me molt bé de tota la documentació que havia de presentar. Sincerament em va sorprendre lo ràpid que varen respondre i lo detallada que era tota la informació enviada. Així doncs ja estava confirmat que podia marxar ja cap a Tuxtepec.
Tenia l’habitació pagada fins l’endemà per lo que podia marxar quan volgués. Tot i haver pagat una nit de mes ho preferia ja que sinó hauria d’haver deixat l’habitació a les 9 del matí. Ara podia quedar-me tranquil·lament tot el dia, preparar la maleta i marxar cap a la terminal d’autobusos cap a les 19h abans que es fes fosc.
Així com a l’anada el bus em va deixar a una 15 minuts caminant de l’hotel, ara per tornar només em quedava a 5 minuts i era la mateixa línia, per lo que amb aquell mateix bus ja arribaria a la terminal sense transbords i en menys de 30 minuts.
Em va sorprendre veure com 3 agents de policia pujaven al bus per tornar a casa però amb tot l’uniforme, inclòs armilla, casc i pistola. En qualsevol cas donava encara donava més seguretat tot plegat tot i que a cada bus ja hi ha sempre un vigilant i càmeres de seguretat.
Poc abans de les 20h arribava a la terminal TAPO i ja només tocava prendre un cafè, sopar i esperar. La TAPO ja me la coneixia de memòria per lo que ja sabia el millor lloc on esperar i on sopar. Sopar en una taqueria poc després de l’entrada a la terminal, i esperar no a la zona de sortides sino a la d’arribades, doncs hi ha menys gent, es pot fumar quasi al costat, comprar un cafè gran per $21, menys d’1€ i el WIFI és més ràpid.
Semblava que aquell dia començava a tenir més bona sort després de la caminada del divendres passat buscant l’oficina de la SRE i dels problemes amb la SIM, doncs m’havien contestat el que volia de la SRE i just va començar a diluviar quan arribava a la terminal, quedant protegit d’aquell diluvi just a temps. De moment tot perfecte.
Lo dolent va ser que la taqueria de sempre ja no tenia quasi res per l’hora que era i vaig haver de comprar uns hotdogs per sopar, concretament 4, dos que em vaig menjar allà mateix i dos que em vaig guardar per menjar més tard i així poder dormir millor en el bus, cosa que ja sabia que em costaria.
Mentre esperava, un noi em va fotre un rotllo de què estava esperant a no sé qui que tenia el seu equipatge i que si li podia donar un piti. Li vaig donar i em va començar a explicar que era diabètic i no sé quantes coses més. Com que ja eren les 22h vaig aprofitar i li vaig dir que marxava ja que aviat sortia el meu bus, a lo que immediatament em va respondre si li podia donar diners. Em va sortir un “que va” que fins i tot el va deixar mig estorat, però em va sortir així perquè ja m’imaginava per on anava.
A les 22:50h pujàvem al bus i a les 23:05h marxàvem cap a Tuxtepec. Ja vaig comprar el bitllet tard per agafar un seient sense ningú al costat i per sort així va ser. Anava a la part del darrere on hi arriba menys llum de la carretera i on hi havia menys gent tot i que el bus anava quasi ple. Ja tenia son i esperança que pogués dormir més que altres vegades. De fet no vaig tardar en adormir-me, com a molt 20 minuts, però el xofer va fer una primera parada al cap d’una hora que ja em va mig despertar i una altra al cap d’una hora més que no només em va acabar de despertar del tot sino que a mes vaig estar a punt de matar un venedor que cridava com un energumen a la porta del bus per vendre’ns el menjar del seu restaurant. No puc entendre com algú pot ser tan mal-educat de cridar fins a 5 o 6 vegades als passatgers d’un bus que estan dormint i quan eren la 1 de la matinada. En qualsevol cas aquests crits per part de venedors són molt habituals a Mèxic i és de les poques coses que no aguanto d’aquest país.
Un cop vam arrencar de nou ja em va costar molt tornar a dormir, almenys de la forma en la que ho estava fent fins aleshores. Per un dia que m’havia pogut adormir en un bus i un venedor subnormal o va espatllar.
El trajecte va anar molt bé i va ser tranquil. La veritat és que es nota quan el viatge és durant la nit. Llàstima que no vaig poder tornar a dormir bé del tot.
Ben puntual a les 5:20h, el bus arribava a la terminal d’autobusos de Tuxtepec. Avantatges de viatjar de nit, menys trànsit i per tan molta més puntualitat.
A diferència d’altres anys, aquest l’Emma ja ho havia preparat tot. Té molta por a agafar qualsevol taxi i tampoc vol que jo n’agafi qualsevol. Ja havia quedat amb un taxista de confiança perquè em vingués a buscar a les 5:30h. Fins i tot ja l’havia deixat pagat i el taxista ja sabia on m’havia de portar, que era als departaments que estava comprant i on encara, evidentment, no hi havia estat mai.
El primer que vaig fer en arribar a la terminal va ser comprar un cafè ben gran per $18, uns 0,80€. Després vaig sortir fora i vaig tornar a sentir aquella xafogor típica de Tuxtepec tot i ser encara de matinada. Venia de Ciutat de Mèxic on per la nit la temperatura pot caure fins als 15°C en ple estiu i ara estava a Tuxtepec on la temperatura no baixava dels 25°C encara que fossin les 5 de la matinada, i això sumat a la humitat que fa que la sensació de calor sigui força més alta. Això si, al quart mes de ser-hi, i en altres posts explicaré el perquè d’estar-hi tants mesos, la temperatura va baixar força arribant també als 15ºC, tota una novetat per a mi a Tuxtepec. Això si, una novetat ben agradable i esperada.
Quan no portava ni 10 minuts esperant, i molt abans del que esperava, va arribar el taxista de confiança. No ens coneixíem però ell ja tenia una descripció meva i jo el seu número de llicència. Ràpidament vaig pujar encara amb el cafè a la mà i vam anar cap als apartaments.
Pel camí, que va durar uns 5 minuts, ens vàrem presentar breument tot i que entre lo aviat que era i lo poc que va durar el trajecte no va haver-hi temps per massa més.
Era completament fosc i anàvem cap a una zona on no hi havia estat mai. Tècnicament aquells apartaments ja eren meus des de feia 3 mesos però aquesta era la primera vegada que hi anava. Això sí, quan hi vam arribar els vaig reconèixer al moment gràcies a les múltiples fotos que ja m’havien enviat.
El taxista portava les claus. Va obrir la porta i me les va donar junt a una tovallola que li havia donat l’Emma per a mi perquè dos dies abans li havia comentat que a l’hotel de Ciutat de Mèxic no facilitaven tovalloles i jo no en portava.
Em vaig acomiadar del taxista i per fi vaig entrar al pati dels apartaments on, com a molts llocs de Mèxic, estava engalanat amb els colors de la bandera en motiu del Dia de la Independència.
El primer que vaig fer va ser trucar l’Emma que ja estava desperta des de la 5 per controlar que la meva arribada anés bé. Ella ho havia organitzat i no només n’estava pendent sinó que va anar molt millor del que m’esperava. L’apartament on em quedaria com a mínim 15 dies per passar la quarantena estava recent netejat, amb el llit fet, la nevera engegada amb aigua i cerveses i la taula parada. Tenia tot lo bàsic almenys per passar el dia i tenir temps d’anar a comprar menjar. Tot perfecte i una rebuda als meus nous apartaments inmillorable.
Tot i que aquests apartaments són per llogar, haig de dir que són la primera propietat immoble que tenia, i la sensació d’estar en un lloc on ets el propietari i no només l’usufructuari per primera vegada, es fa una mica estrany.
Després de parlar una estona amb l’Emma vaig sortir al pati tot i que era fosc per acabar de veure’l un mica. En qualsevol cas ja havia vist moltes fotos abans i ja tenia una idea molt clara de com era tot plegat tot i que en real sempre acabes veient coses noves i tot plegat es veu amb una millor perspectiva.
Durant els 3 mesos previs en què jo encara estava a Espanya s’havien fet moltes coses i l’aspecte era molt millor que l’inicial, amb ja tots els apartaments pintats i el pati mig arreglat.
Després de mirar una estona vaig anar cap al meu apartament a preparar-me un cafè amb els sobres que m’havien deixat i a escriure aquest diari una estona i altres coses per tal de fer temps fins que pogués comprar menjar a algun lloc i després anar a dormir 12 hores seguides com sempre faig en passar una nit dormint tant poc com aquesta nit passada.
Casualment, just darrere als apartaments hi havia una casa particular on hi venien els anomenats antojitos, que son un menjar típic mexicà que consta de petites torrades amb carn, enciam, formatge i altres coses depenent de cada tipus. A mi m’agraden molt i de fet cada vegada que sóc a Mèxic en menjo força. El fet de tenir un restaurant tant a prop em va alegrar molt i ja estava impacient per menjar-ne aquell mateix dia.
Així doncs, després d’instal·lar-me a l’habitació i donar alguna volta pel pati ja de dia, em vaig dutxar i vaig sortir a donar una volta i a comprar els antojitos.
La casa dels antojitos estava a menys de dos minuts caminant, així que vaig voler caminar carrer enllà per investigar una mica el barri però ja feia massa calor, tenia gana i son per lo que vaig decidir comprar els antojitos i tornar als apartaments.
En un principi em va costar trobar la casa, doncs no deixava de ser una casa particular amb un petit cartell a fora. Finalment i quan ja portava quasi 10 minuts donant voltes, la vaig trobar. Com que tenia la tanca mig baixada vaig suposar que havia d’entrar almenys al pati de la casa per a demanar, però quan no havia fet ni dues passes, un gos, que per sort estava lligat, va començar a bordar com un boig. Immediatament vaig tornar a la vorera moment en què una libèl·lula em va començar a rondar el cap. Entre el gos, la libèl·lula i que per poc m’entrebanco amb la tanca, va ser una presentació força patètica. Almenys ni el gos em va mossegar i la libèl·lula va marxar. Amb tot la dona ja venia en escoltar tota aquella escandalera.
Vaig demanar 6 antojitos, cada un a $8, una 0,30€. Cal tenir en compte que amb 5 qualsevol persona ja dina. De totes maneres jo en vaig demanar 6 per quedar ben ple.
Al cap de 20 minuts me’ls portaven a l’apartament, pagava i per fi tornava a menjar els antojitos que tant m’agraden un any després. De fet eren dels més bons que recordava haver provat, potser perquè estaven més recent fets que altres, doncs sí tarden molt en arribar a casa ja poden estar una mica aigualits.
No eren ni les 12 del migdia quan acabava de menjar i ja amb el dia fet i instal·lat als meus nous apartaments, anava a dormir.
Un altre dia d’aquells llargs però molt satisfactori i gratificant. Probablement la meva millor arribada a Tuxtepec amb tot perfectament organitzat per l’Emma i instal·lat al que seria la meva primera inversió immobiliària. La meva primera propietat immoble, i com ja m’esperava des de feia 3 anys, a Mèxic, on el mercat immobiliari és molt mes sa i molt menys gravat que a Espanya. No cal ni dir el cert orgull que sentia d’haver pogut comprar allò en plena pandèmia, haver arribat a Mèxic i ara ser allà a punt per anar a dormir.