Un cop ens vàrem posar d’acord en el preu, $1,200.000, uns 47.000€ al canvi del moment, tocava fer el pagament des d’Espanya i intentar fer la compra igualment des d’Espanya. Semblava tot molt complicat però sempre hi ha opcions per a tot. Lo important és no deixar-ho estar a la primera de canvi.
Jo considerava 3 opcions:
1. Fer el pagament per transferència i que el venedor firmés davant de notari un document conforme havia rebut aquests diners per la compra de l’immoble i que es comprometia a finalitzar la compra-venta quan jo pogués anar a Mèxic.
2. Enviar els diners i donar un poder a algún conegut de Mèxic perquè firmés el contracte de compra-venta.
3. Enviar els diners i que algú de confiança a Mèxic comprés l’immoble al seu nom i més endavant fer un canvi de nom.
La millor opció era la primera i la pitjor la tercera, doncs tot plegat sortiria força més car. La segona opció implicava donar un poder a algú sense saber ni com, ja que l’ambaixada mexicana estava tancada per motiu de la pandèmia.
El què vàrem preguntar al venedor és si acceptaria rebre els diners per transferència, a lo que va respondre que sí i de fet em va semblar que així és com ho esperava des del començament. De totes maneres em va demanar si $200.000 els podria donar en efectiu. Per mi era possible tot i que representaria una comissió més alta, però en total seguiria pagant una comissió molt baixa tenint en compte la quantitat de diners que acabaria enviant.
Per fer l’enviament dels diners vaig utilitzar el banc Revolut i per l’enviament d’efectiu vaig utilitzar Transferwise, un servei similar a Western Union però molt més barat. Els vaig enviar per Transferwise tot i ser més car que Revolut ja que tardava menys dies en arribar, doncs aquest primer pagament s’havia de fer el mes aviat possible. Els vaig enviar al compte corrent d’una persona de confiança a Mèxic que els va retirar en efectiu. La resta, $1,000.000, els vaig transferir tots amb Revolut a 3 comptes corrents diferents del venedor ja que així m’ho va demanar.
Transferwise em va cobrar una comissió total de 62€ i Revolut de 24€, per lo que en total vaig pagar uns 86€ de comissió per canviar divisa i fer una transferència internacional per valor d’uns 47.000€, el que representava una comissió d’un 0,18%. Amb qualsevol altre banc tradicional aquesta comissió hauria estat del 5% o més.
Al cap de dos dies, amb els diners en efectiu ja a Mèxic i els comprovants de les 3 transferències fetes facilitades al venedor, aquest i la persona de confiança a Mèxic, varen quedar per anar al notari. Dies abans, tan la meva persona de confiança com el venedor havien intentat esbrinar amb el notari les opcions per poder fer la compra-venta sense ser jo a Mèxic. Tot plegat encara era més complicat perquè per tal que un estranger pugui comprar un immoble a Mèxic primer ha de demanar un permís a la Secretaria de Relaciones Exteriores, cosa que s’havia de fer a Mèxic i jo en aquell moment no hi podia anar per estar declarat l’estat d’alarma a Espanya.
Semblava que finalment l’opció per poder comprar l’immoble hauria de ser la tercera, la que menys m’interessava per ser la més cara per mi. De totes maneres, tenint en compte les despeses de més que hi hauria, sobretot en concepte de pagament d’imposts, la inversió seguia sent molt bona, més que qualsevol inversió immobiliària a Espanya. Així que seguíem endavant.
Els diners de les transferències arribaven un dijous de maig del 2020 i l’endemà quedaven amb el notari per a firmar el contracte de compra-venta. Però un cop davant el notari, i quan aquest va començar a mirar la documentació i els pagaments fets, va venir la pitjor notícia però gràcies a ella, també la millor, demostrant un cop més que la persistència i el cap fred són les claus per a seguir endavant.
El problema va venir quan el notari va veure el remitent de les transferències, que era jo, i la persona que firmaria el contracte, que no era jo. El notari va preguntar quina relació teníem jo i la persona que firmaria el contracte, i aquesta, en dir que amics, el notari va dir que no podia ser, doncs en tal cas el venedor no podria justificar davant d’hisenda que els diners rebuts per part meva eren en concepte de la venda de l’immoble, doncs les persones que constarien ni serien la mateixa ni tindrien cap relació que ho justifiqués. De fet era evident i el que em va estranyar en aquell moment és que el venedor no hi hagués pensat ni que el notari hagués dit res el dia que es varen reunir per parlar del tema. En qualsevol cas, tan la persona de confiança com el venedor es varen quedar a quadres i força enfadats amb el notari, però el qui pitjor estava era jo, doncs semblava que no només no es podria fer la venda sinó que el venedor m’havia de tornar els diners per tal que hisenda no el multés o quelcom pitjor per haver rebut tal quantitat de diners sense poder justificar-ne el motiu. Per tan, jo em trobaria amb un crèdit a pagar de 30.000€, sense immoble i havent de pagar despeses per transferències internacionals.
Quan encara li estava preguntant a la persona de confiança què estava passant exactament, ella ja m’estava demanant el número de compte corrent on m’havien de tornar els diners. Durant uns 5 minuts pensava que tot plegat no podia ser i que algú allà a la notaria trobaria alguna solució per seguir endavant. Però quan ja em van demanar el número de compte per segona vegada i amb presses i per no fer passar una mala estona a la persona de confiança que res tenia a veure amb tot plegat, em vaig resignar, li vaig passar el número de compte i vaig anar a estirar-me al llit a intentar assimilar el què acabava de passar. A Espanya ja eren les 22h i semblava que tot plegat seria un fracàs que a sobre em costaria diners.
Allà estirat sense entendre encara ben bé què havia passat m’hi vaig estar uns 20 minuts. Passat aquest temps vaig fer un clic i vaig començar a pensar. No podia deixar que allò acabés d’aquell manera. Primer vaig pensar ben be quin era el problema, doncs encara no havia tingut ni temps de fer-ho. El problema era simplement que els diners rebuts pel venedor venien d’una persona i el contracte de compra-venda anava a firmar-lo una altra persona sense cap relació legal amb mi. La solució era o que pagués la persona que anava a firmar, cosa que em costaria molts diners en comissions extres, o que fos jo qui firmés el contracte de compra-venda, cosa que en aquell moment no podia fer.
Immediatament em va venir al cap la primera de les opcions que jo tenia pensades i que per mi era la millor. Que el notari redactés un document conforme el venedor havia rebut aquells diners per una venda d’un immoble i que es comprometia a fer la compra-venda quan jo pogués anar a Mèxic. Ràpidament vaig mirar a Skyscanner quan hi havia vols disponibles a Mèxic i per quin preu. Aleshores era finals de maig i vaig veure que pel juliol ja hi havia vols programats per uns preus baixíssims, concretament 378€ anar i tornar amb Aeroméxico, a mes vols directes des de Barcelona a Ciutat de Mèxic.
Ràpidament vaig escriure a la persona de confiança per dir-li que podria anar a Mèxic al juliol i que preguntés al notari si es podria fer de la manera que acabava de pensar i que no diferia massa de la primera opció que ja havia pensat però que suposadament no es podia fer. En aquell moment ja havia passat mes de mitja hora des que havia facilitat el número de compte i no tenia ni idea si encara estaven a la notaria. La persona de confiança em va dir que esperés un moment, un moment que no varen ser ni 5 minuts però que a mi se’m va fer etern.
Al cap de 5 minuts em va dir que el notari estava fent una consulta, senyal de què la idea no era tant dolenta.
Al cap de 5 minuts més em va dir que es podria firmar en aquell moment un anomenat contracte de compra-venda privada pel venedor, enviar-me’l a mi per correu, i jo tornar-lo firmat per mi. En aquest contracte hi constaria el motiu pels diners rebuts per tal de poder-los justificar davant d’hisenda. Al mateix contracte hi constaria que hi havia temps fins al setembre per a què jo anés a Mèxic per a firmar el contracte de compra-venda definitiu.
Tal qual això, sinó quelcom molt similar, era la primera de les 3 opcions que jo havia considerat però que suposadament no es podia. No sé si quan ho varen consultar amb el notari aquest no jo va entendre o és que el venedor i el meu contacte no es varen explicar bé. En qualsevol cas, tots dos, segons em van dir quan van sortir de la notaria, estaven força molestos amb el notari per no haver plantejat abans aquesta opció que jo acabava de pensar tot sol.
Al cap d’uns 15 minuts més, i quan ja eren les 23h a Espanya, per fi sortien del notari amb la millor notícia que em podrien donar i encara més tenint en compte que poc abans semblava que la venda no es faria després d’haver enviat ja els diners. Acabaven de firmar un document notarial que permetia que l’immoble es pogués pagar ara i comprar durant els següents 3 mesos i posar-lo d’aquesta manera directament al meu nom. Això si, ja podia començar a mirar vols per anar a Mèxic, i en plena pandemia.
Un cop més demostrava que el pitjor que es pot fer és resignar-se i deixar que les coses passin sense fer res. Si ho hagués fet una hora abans, m’hauria quedat sense immoble i havent de pagar un crèdit.
Un cop van sortir de la notaria, aquell document acabat de firmar pel venedor era tant vàlid fins al punt que ja havia de donar les claus de l’immoble a la meva persona de confiança. El venedor ja no en podia gaudir i passava a ser meu tot i que encara no hagués firmat. Així que van anar el venedor i el meu contacte a l’immoble per explicar-li tot i donar-li ja les claus. Jo estava al·lucinant del tot.
Amb 4 persones que hi havia a la notaria i a cap se li havia ocorregut el que se m’havia ocorregut a mi i que acabava de salvar l’operació. Jo des de casa meva sense ser-hi present i sense saber exactament què estava passant, vaig ser qui va tenir la idea que ho va canviar tot i en l’últim moment, doncs ja tots s’estaven acomiadant i sortint de la notaria. Això va fer que fins i tot el venedor, que va ser qui va escollir el notari, quedés força molest amb ell. En qualsevol cas vaig tenir la idea just a temps i de miracle, doncs jo també m’havia resignat durant uns 20 minuts.
El venedor i el meu contacte van estar al terreny més de dues hores explicant tots els detalls del pati i dels apartaments. Tots estàvem molt cansats però per a mi a sobre ja eren quasi les 12 de la nit. Després de més de dues hores tant intenses i de portar tot el dia despert, ja no vaig aguantar més i em vaig quedar adormit al llit on encara era, doncs ja no rebia cap més informació del meu contacte. Volia esperar a què acabessin però sense saber ni què feien ni quant tardarien ja no tenia massa sentit.
El dia que havia començat amb nervis, que havia continuat amb una gran decepció i desil·lusió, finalment va acabar de la millor manera possible, doncs jo seria el propietari de l’immoble des d’un principi tal com volia i el meu contacte ja tenia totes les claus i ja era a l’immoble. Un cas claríssim que mai s’ha de defallir fins al final. No sempre tot sortirà bé, però en ocasions com aquesta pot ser la diferència entre el pitjor que pot passar i el millor que pot passar, doncs cal tenir en compte que a l’inici de la cita amb el notari, la intenció era posar com a propietari el meu contacte i al cap d’un any fer un canvi de nom, tot un merder comparat amb la solució final sorgida d’un problema que semblava que ho anava a espatllar tot.
Ara tocava buscar vols i anar cap a Mèxic en un any amb pandèmia i quan evidentment no ho tenia previst. L’endemà ja parlaria amb el meu contacte perquè m’expliqués els detalls de la visita feta a l’immoble.