Encara no eren les 5 del matí quan arribava a l’aeroport de Mèxic mentre que el check-in a l’hotel reservat no el podia fer fins les 15h. Evidentment hi aniria abans encara que hagués de pagar un dia més, doncs tot i que havia pogut dormir força a l’avió, no era prou com per aguantar tot el dia despert. A més havia vingut a ciutat de Mèxic a demanar el permís per poder comprar immobles al país i no volia perdre ni un sol dia. Això sí, m’esperaria fins cap a les 7 ja que volia anar-hi en el metrobus i tant aviat em donava una mica de mal rotllo. L’hotel estava molt a prop del Zócalo, zona que ja em conec i on hi ha molta policia, però tot i així volia anar-hi quan ja hi hagués algú pel carrer. L’alternativa era anar-hi en taxi segur però tenint en compte els quasi 10€ que costava en contra del poc més d’1€ que costava el metrobus no valia la pena. De fet ho trobava un abús per a turistes, i aquestes coses, encara que siguin relativament barates, no m’agraden gens i no vull ajudar a fomentar-les encara mes.
Així doncs, vaig comprar un cafè dels grans al 7-eleven per 25 pesos (1€) i a esperar mentre mirava correus connectat al wifi de l’aeroport, amb VPN és clar. Un cafè dels grans per 1€ a l’aeroport, cóm m’agrada Mèxic! Per cert, com dic sempre, els 7-elevens o també els OXXO’s, son els teus salvavides en qualsevol viatge. Oberts 24h i amb tot el que puguis necessitar en arribar a un nou país per almenys, poder passar el primer dia.
A les 6:30h ja estava cansat d’esperar i vaig anar a buscar el bus prèvia compra de la targeta necessària per pagar al sistema de metrobus de Ciutat de Mèxic, doncs la que ja tenia de l’any anterior semblava que havia caducat. Per $60, uns 2,50€, tenia targeta nova, podia anar fins l’hotel i fins i tot fer dos viatges més en bus.
Tot i que no anava al mateix hotel que altres anys, l’Hotel Florida, el trajecte en el bus si era exactament el mateix, amb la diferència que aquesta vegada hauria de caminar uns 15 minuts. El bus ja anava ple de treballadors i la majoria varen baixar a la mateixa parada que jo tot i que ells ràpidament van arribar al seu lloc de feina i jo vaig haver de continuar caminant sol enmig de carrers encara molt buits i en plena foscor. Ja era ben a prop del Zócalo on la presencia policial es brutal així que vaig accelerar una mica per deixar els carrers més solitaris enrere el més aviat possible, doncs quan vaig amb tot l’equipatge és quan més precaució tinc, evidentment.
En 5 minuts ja era al Zócalo, just al moment en que començava a sortir el sol. Per fi tornava a ser a Mèxic i ara ja en aquella plaça tant imponent. Realment m’alegrava molt de tornar a ser allà. Mèxic te quelcom especial que em té enamorat.
Allà la presència policial ja era considerable i per fi anava ben tranquil mirant Google Maps per a trobar l’hotel que era un carrer per sobre del Zócalo.
Tota la plaça estava vallada per lo que vaig haver de donar tota la volta. A la part de dalt hi havia un campament muntat que més tard vaig veure que era una espècie d’acampada d’indígenes per a reivindicar els seus drets. Allà al costat, i veient que m’havia quedat, no sé com, enmig del tancat, vaig preguntar a un policía si coneixia el carrer de l’hotel i si podia sortir per allà, indicant-me molt amablement on era el carrer que buscava i apartant una de les tanques per a què pogués passar. Al cap de 2 minuts ja era a l’hotel, aquest molt més a prop del Zócalo que l’hotel al que havia anat sempre fins aleshores i que ara havia canviat perquè estava tancat, no sé si pel tema de la covid-19.
Tot just eren les 7 del matí quan arribava a la porta de l’hotel. El check-in era a les 15h així que tocava preguntar si podia entrar abans, tot i que segurament hauria de pagar mes.
L’hotel era molt barat, uns 5€ la nit, i una mica cutrillo, però la seva ubicació era perfecte i això era el que més m’importava. Em va costar trobar-lo, doncs estava en un primer pis i el portal era una porta metàl·lica normal, res que fes notar que allà hi havia un hotel.
En obrir la porta unes escales llargues conduïen fins la recepció de l’hotel, doncs tot i estar en el primer pis, no semblava que en aquell edifici hi hagués res més. A la recepció un noi sense mascareta estava assegut darrere aquell vidre protector i amb certa cara d’estranyat em va saludar. Després de confirmar-me que allò era el zZócalo Rooms li vaig preguntar si podia fer ja el check-in. En veure-li la cara de, uff massa aviat, li vaig dir que si feia falta pagava algo mes. Em va demanar el passaport, va mirar uns papers, va sortir de la recepció encara sense mascareta i em va dir que el seguís.
Directament va anar senyalant portes dient: baño, ducha, comedor conforme anàvem passant pel costat de les portes donant la volta a tota la planta fins arribar a la meva habitació, la 13. Vaig suposar que ja em podia quedar tot i que encara no m’havia dit quant de més hauria de pagar, en qualsevol cas no seria més que un dia més que no serien ni 6€, poc pel gust de poder-me estirar per fi en un llit.
L’habitació no tenia finestra exterior, només una que donava al passadís i es notava força humitat. Això sí, tenia dos llits, era prou ample i amb TV tot i que semblava tenir més de 30 anys. Per 6€ la nit i al centre de la ciutat no es podia demanar massa més.
Vaig deixar les coses i tal qual em vaig estirar en un dels llits. No eren ni les 7:30h i em vaig quedar mig adormit de seguida. Estava a Ciutat de Mèxic per a demanar el permís al govern mexicà per a poder comprar béns immobles al país i jo ho volia fer ja aquest dia, doncs l’endemà era dissabte, però primer volia dormir encara que fossin dues horetes.
Quan portava una hora dormint va passar una d’aquelles coses que no acabes d’entendre. Varen picar a la porta i vaig obrir ràpidament pensant que seria el noi de la recepció per dir-me quant de més havia de pagar, però no, era una noia que segons em va dir dormía a l’habitació 15 i que parlava tant fluix que quasi ni la podia entendre, i menys com estava jo de cansat i recent despertat. Em va preguntar que si sabia d’on venia tant soroll. Em vaig quedar uns segons callat intentant saber de quin soroll em parlava però no vaig escoltar res. Algun osta ja estava despert i ja s’escoltava alguna cosa però res de soroll molest, de fet fins que ella em va despertar jo estava dormint. Me la vaig quedar mirant i li vaig preguntar de quin soroll em parlava o d’on venia, fent un gest amb les mans per dir que de aquí i de allà assenyalant per totes direccions. Ens vàrem quedar tots dos callats uns segons per escoltar, i si be era cert que hi havia gent fent una mica soroll, en cap cas era suficient com per despertar a ningú ni molt menys anar a picar un veí. Li vaig respondre que no sabia ben bé de què em parlava i vaig fer un gest de, me’n torno al llit. Ella es va enretirar una mica però ben a poc a poc. Semblava que volia quelcom més però la vaig veure una mica rara i finalment vaig tancar la porta i tornar al llit a dormir una hora més fins que va picar el noi de la recepció. Venia per dir-me que hauria de pagar $100, quasi 4€, per haver fet el check-in a aquella hora. En va semblar massa tenint en compte que el preu d’una nit eren quasi 6€ però en qualsevol cas era ben poc per haver pogut dormir dues hores en un llit i poder-me preparar per anar a fer les gestions que havia de fer a la SRE aquell mateix dia, doncs només obrien pel matí i l’endemà ja era dissabte, per lo que si no hagués entrat ja a l’hotel, fins dilluns no hauria pogut fer res.
Després de pagar em vaig dutxar i ràpidament vaig sortir a l’aventura, doncs no tenia ni idea de com aniria el dia ni el tràmit que havia de fer. Era una gestió amb una administració pública i a mes estrangera per a mi. Qualsevol cosa podia passar. De fet tot plegat es va complicar molt més del que esperava tot i que finalment vaig trobar el que buscava.
Eren les 10 del matí quan sortia de l’hotel en direcció Av. Juárez 20, que era la direcció que posava a la web de la SRE i on suposadament estava l’oficina on havia de demanar el permís per a poder comprar immobles a Mèxic. Segons Google Maps estava a una 20 minuts caminant de l’hotel. Quan vaig arribar a la zona vaig veure ràpidament un edifici oficial que efectivament semblava una oficina ministerial. Però quan vaig preguntar a la noia de la porta en va dir que allò no era, de fet semblava no tenir ni idea de què li parlava. Començàvem bé…
Vaig sortir d’allà i vaig tornar a l’hotel a investigar. Vaig mirar la web novament i vaig trobar la direcció d’una altra oficina, Calle Ricardo Morón que quedava ja més lluny, a uns 45 minuts caminant. En bus no guanyava temps i taxi no volia agafar perquè els coneguts mexicans m’havien dit massa vegades que era una mica arriscat, como una loteria. Així que després de descansar 5 minuts i considerar de no anar-hi, em vaig aixecar i vaig anar cap allà, doncs no volia que passés aquell dia sense haver aclarit alguna cosa.
Tenía son i ja estava una mica cansat. El camí es va fer llarg i ja no era tant pel centre. No estava preocupat per cap mena d’atracament però si que ja anava més pendent del meu entorn. Al cap de quasi 1 hora arribava a l’edifici que de lluny ja es veia oficial i on a la porta hi posava Secretaria de Relacionades Exteriores. Per fi veia el nom que portava buscant tot el matí.
Vaig anar fins la porta on hi havia un senyor atenent junt a dos policies. Vaig preguntar al senyor i em va dir que tot i que allò era una delegació de la SRE no era la Dirección General de Asuntos Jurídicos que era on no jo havia d’anar. Li vaig preguntar on era i, sorpresa, em va dir Av. Juárez, 20, suposadament d’on venia…
Torna a caminar 45 minuts enrere per tornar on ja havia estat. La bateria del mòbil s’anava gastant però en principi em duraria suficient per anar a la SRE i tornar a l’hotel. La zona ja me la coneixia una mica i a més havia d’anar a llocs ben coneguts, per lo que preguntant pel carrer encara em podria espavilar.
Ja eren quasi les 13h quan arribava novament a Av. Juárez, 20 on hi havia la mateixa noia. Ella em va reiterar que allà no era i després de preguntar-li si allà era Av. Juárez, 20 em va dir que no, que allò era Av. Juárez, 18. Menys mal vaig pensar. Vaig sortir i efectivament era el 18, però a la porta del costat, la 20, hi havia una botiga de mòbils… Si el d’abans almenys semblava un edifici oficial, aquest ja ni això. Quin desastre. Portava dues hores donant voltes per estar igual que al principi. Bé, igual no, molt més cansat i quasi sense bateria al mòbil.
Ja força desesperat vaig seure en unes escales a llegir be tot el document que havia de portar firmat i on posava la direcció. En el document posava Plaza Juárez, 20, però al buscar-ho a Google Maps m’indicava Av. Juárez, 20, on estava. No entenia res. Però a la mateixa direcció hi posava que l’edifici es deia Tualtemoc. Vaig buscar el nom a Google Maps i efectivament existia però era ben lluny d’on estava en aquell moment, a uns 45 minuts caminant.
Tocava seguir donant voltes amb només un 15% de bateria. Sense perdre ni un minut més, doncs estava segur que ara sí seria allà, vaig començar a caminar. Quan portava 5 minuts caminant quasi em faig enrere perquè ja realment estava molt cansat i havia de caminar per aquella mateixa avinguda més de 10 illes, cosa que se’m va fer molt costerut. Després de vacilar una segons, vaig continuar caminant intentant pensar el menys possible.
A les 14h arribava a la porta de l’edifici Tualtemoc amb un 5% de bateria. Apagava el mòbil i anava cap a la porta. Però en arribar-hi semblava tot tancat. De fet fins i tot l’entrada estava precintada. Semblava que havia anat fins allà per res. Vaig donar una volta a l’edifici buscant una entrada i res. Tot estava tancat. Mig desesperat i disposat a tornar ja a l’hotel vaig mirar pels voltants i just davant vaig veure un edifici que també semblava oficial i que estava obert. Però al acostar-me a la porta em vaig adonar que era el mateix edifici on ja havia estat feia quasi dues hores i on m’havien dit que tornés a Av. Juárez, 20. No m’ho podia creure. Havia anat i tornar dues vegades a dos llocs que estaven separats més de 3 km un de l’altre.
Vaig tornar a preguntar al mateix senyor acompanyat dels mateixos dos policies que evidentment encara em recordava i li vaig dir que havia arribat allà de nou buscant l’edifici Tualtemoc, que estava allà davant però que estava tancat. Aleshores ell em va dir que efectivament aquest edifici es deia Tualtemoc però que no era el que jo buscava. Era una simple i malparida casualitat. Almenys aquesta casualitat va fer que tornés a trobar-me amb aquest home i que en veure’m per segona vegada m’expliqués més detalladament on havia d’anar.
Jo li vaig dir que a Av. Juárez, 20 no hi havia res. Em va explicar que en comptes de buscar a Google Maps per aquesta adreça busqués l’hemicicle, i que just davant hi veuria un edifici taronja que també es deia edifici Tualtemoc. Segons ell aquell edifici era la Dirección General de Asuntos Jurídicos.
Així doncs havia arribat allà seguint les indicacions d’un edifici que res tenia a veure amb el que estava buscant però va donar la casualitat que era just davant d’una oficina de la SRE amb un senyor prou amable que es va esforçar en saber què volia i on havia d’anar. De totes maneres aquest ja seria el cinquè trajecte que faria aquell dia caminant buscant l’oficina i les forces, la paciència i sobretot la bateria del mòbil eren a punt d’acabar-se.
Vaig engegar el mòbil que li quedava un 5% de bateria per buscar l’hemicicle, doncs semblava ja l’única referència que em serviria per trobar l’oficina, doncs ni pel nom del carrer ni pel nom de l’edifici hi havia manera de trobar-la.
Estava a poc mes de 2 quilòmetres, per lo que tocava mitja hora més de caminada sumada a les quasi 4 hores que ja portava caminant.
Vaig memoritzar el camí, vaig apagar el mòbil i a caminar sense pensar-hi més, doncs per fi semblava que aquesta seria la bona.
Jo pensava que l’hemicicle del que em parlava aquell senyor seria un edifici que ja havia vist just davant d’Av. Juárez, 20, però quan vaig arribar on deia Google Maps vaig veure que no. L’hemicicle semblava un monument amb, efectivament, forma d’hemicicle. Estava en un lloc on encara no hi havia estat. Vaig mirar els edificis del davant i se’m varen il·luminar els ulls quan efectivament n’hi havia dos amb un color taronja.
Vaig preguntar al primer policia que vaig trobar i em va confirmar que allò era l’hemicicle i aquella l’Avinguda Juárez. No entenia res perquè no semblava la mateixa avinguda on ja havia estat i que tenia el mateix nom, però en qualsevol cas de moment tot encaixava amb les indicacions del senyor d’abans. El policia em va dir que un dels dos edificis mig taronges eren els jutjats i hi vaig anar ràpidament a preguntar.
La agent de policia de la porta em va confirmar que en aquell edifici estava la Dirección General de Asuntos Jurídicos però que l’entrada era per darrere, per Av. Independencia. No m’ho podia creure. Encara no hi era però ja m’estaven dient que estava a l’edifici correcte. Després de més de 4 hores de caminar i estar ja desesperat, escoltar allò va ser tota una alegria difícil de descriure. Sort que no m’havia donat per vençut tot i la desesperació en alguns moments d’aquell matí tant llarg i cansat.
Ràpidament vaig donar la volta a l’edifici arribant a la Av. Independencia. Preguntant als policies finalment vaig arribar a la porta de la Dirección General de Asuntos Jurídicos de la SRE. Mes de 4 hores després i 12 quilòmetres caminats, per fi estava al lloc que buscava. Ara tocava preguntar i esperar que la resposta fos positiva.
Vaig preguntar a la agent de policía que hi havia a la porta, i com m’esperava, em va dir que per entrar s’havia de tenir una cita prèvia. Jo ja havia mirat a la web i no deia res de cites prèvies. Li vaig preguntar com demanar-la i em va dir que mirés un paper que hi havia penjat a la paret del mateix edifici, al costat de la porta. En llegir-lo vaig pensar que no hauria fet falta que anés fins allà però a la vegada en vaig endur una alegria.
En el paper hi posava que degut a la pandemia aquest tràmit es faria únicament de forma no presencial havent d’enviar la documentació necessària per email. Per una banda vaig pensar que potser no hauria fet falta que hagués anat fins allà, però per una altra ja tenia la informació que volia i podria fer el tràmit des de qualsevol lloc, per lo que no feia falta que em quedés a Ciutat de Mèxic. De totes maneres la informació que acabava de llegir en aquell paper no l’havia llegida abans enlloc mes, ni a la web de la SRE. Va ser necessari anar fins allà per a saber-ho i lo bo és que ja tenia tota la informació i ja podia marxar quan volgués.
Vaig fer una foto al paper i ara sí, encara amb un 2% de bateria el mòbil i quan ja eren quasi les 15h, tornava cap a l’hotel a dinar i dormir.
Va resultar que aquesta oficina quedava a uns 20 minuts de l’hotel, mentre que havia hagut d’estar 4 hores caminant per a trobar-la. Vaig dinar i cap a les 16h ja estava a l’hotel estirat en un dels dos llits que era força còmode a punt per anar a dormir, segurament 12 hores o mes degut al lo poc que havia dormit en les últimes 48 hores.
Portava un dia molt complicat, cansat i en certs moments desesperant i amb la mascareta posada i complint amb la distància social, però finalment havia trobat el que venia buscant. L’esforç havia valgut molt la.pena, podia anar a dormir content i descansar per l’endemà fer una mica de turisme pel centre de la capital mexicana tot i que aquesta ja era la tercera vegada que la visitava. Almenys provar de nou el menjar mexicà que ja en tenia moltes ganes.
Una vegada mes la perseverança tenia recompensa.