Com quasi tots els diumenges ens varem despertar mes tard de lo habitual ja que el viver estava tancat. Cap a les 11 del matí vam decidir anar a una cafeteria a la que ja havíem anat dies abans amb el germà i la cunyada de l’Emma. La cafeteria es deia La Terraza i pertanyia al mateix propietari que una altra cafeteria mes antiga i coneguda al centre de la ciutat anomenada Bistró. La Terraza estava força mes allunyada del centre, de fet quedava a una de les anomenades “comunidades”, que son com petits pobles una mica allunyats de la ciutat però que suposadament segueixen formant part al municipi de Tuxtepec, en aquest cas la comunitat de Rosa Linda.
En un primer moment volíem anar al del centre, però després de trucar i dir-nos que no obrien fins les 13h, vam decidir d’anar al que ja havíem anat, a la Terraza de Rosa Linda. La primera vegada que hi vam anar ja vam conèixer al propietari, un mexicà que havia estat vivint molts anys a Canadà i que feia poc havia tornat per quedar-se ja a Mèxic, on era l’alcalde, o president, com diuen ells, de Rosa Linda i que realment estava fent molta feina en aquella comunitat tant deixada durant tant de temps.
Així que, vam agafar un taxi i en 10 minuts estàvem a la Terraza. El propietari encara no hi era tot i que en principi tampoc ho esperàvem, simplement anàvem allà a prendre alguna cosa i a dinar. Ens vam liar una mica per arribar-hi, doncs no ens coneixíem el camí del tot, però finalment vam arribar-hi.
En un primer moment el propietari no hi era. Vam seure a la terrassa i primer vam demanar una copa de vi cadascú, doncs jo vaig demanar una cervesa però segons ens van comentar se’ls havien acabat la nit anterior que havien tingut una actuació en directe. Al cap d’una estona vam demanar el menjar. Jo, uns sandvitxos amb patates fregides, però no eren sandvitxos normals, estaven fets d’una manera que per mi eren els millors que havia provat mai. De fet tot el menjar d’aquella cafeteria era boníssim i molt ben preparat.
Mentre encara estàvem bevent el vi, va arribar el propietari amb una caixa de cerveses. Lo primer que va fer en veure’ns va ser venir a saludar-nos amb gran efusivitat, i això que aquesta era només la segona vegada que hi anàvem.
Després de saludar-nos va entrar i en pocs minuts va sortir amb una cervesa de las que acabava de portar, doncs uns dels cambres li va dir que jo n’havia demanat una i no en tenien. Evidentment me la va regalar i ja era la segona cosa que ens regalava, doncs en la nostra primera visita ja ens va donar un tros de pastís boníssim, com tot el que feien.
Quan ja estàvem a punt d’acabar de menjar, va tornar a sortir per xerrar una estona amb nosaltres, doncs la veritat és que és d’aquelles persones que li agrada molt parlar. Ens va comentar que volia posar unes plantes en aquella terrassa i en general mes a casa seva i per tota la comunitat, doncs ell n’era l’alcalde. Des d’allà mateix ens va assenyalar on era casa seva, que al ser en un turonet es podia veure una mica des d’allà mateix, i ens va convidar a visitar-la en acabar de dinar i a donar una volta per la zona per ensenyar-nos totes les millores que estava fent, algunes amb els diners dels imposts però d’altres amb els seus propis diners.
Així que, en acabar de dinar i quan ja havíem pagat, va venir de seguida, ens va convidar a pujar al seu cotxe i vam anar a casa seva. La veritat és que estava molt ben arreglada, amb un pati molt bonic i peces de disseny per tot arreu. s veia que allà s’hi havien deixat pasta. La casa tenia 3 plantes i vam pujar fins la terrassa de dalt de tot, des d’on hi havia unes vistes fantàstiques de bona part de la comunitat que ell presidia i de part del centre de Tuxtepec. Era una zona amb poques cases i semblava un lloc molt agradable on viure-hi, això si força aïllat d’altres veïns.
Després de veure casa seva vam tornar al cotxe per anar a veure alguns punts de la comunitat que estava millorant, com un parc o fins i tot una petita església, doncs estaven netejant un petit turonet de la zona, posant-li lluminària i construint el que seria una petita capilla per als veïns. Molt orgullós ens va fer un petit tour per la comunitat i després ens va portar fins a casa, que no era poca casa, doncs quedava a 30 minuts en cotxe. El noi va ser molt amable i mes tenint en compte que tampoc havíem gastat massa en el seu negoci, doncs només hi havíem anat dues vegades i a sobre en totes dues ocasions ens havia regalat coses.
Al cap de quasi 2 mesos, a mitjans de desembre, vam anar a la cafeteria del centre, la Bistró. Vam anar-hi a prendre alguna cosa i a donar una volta per la plaça municipal, doncs la cafeteria és just allà.
El propietari era dins i així que ens va veure encara fora, va sortir ràpidament a saludar-nos. Seguia sense entendre aquella estima que ens tenia. Ens va convidar a quedar-nos a prendre alguna cosa, i tot i que només vàrem demanar un capuccino, ens va tornar a regalar un tros de pastís d’aquells tant bons que feien. Costava mes el pastís que el capuccino. Fins i tot ens va ensenyar tots els que tenien allà preparats.
La veritat és que havíem conegut a una persona molt activa, emprenedora i amb moltes ganes de fer coses i a qui li havíem caigut molt be i estava encantat de compartir-ho tot amb nosaltres. Era una persona interessant i a qui li agradava molt parlar, per lo que sempre tenia alguna cosa per explicar-nos. Era realment agradable passar una estona amb ell i segurament que hi tornaríem mes d’una vegada.