La germana de l’Emma cansada d’estar a Tuxtepec mig confinada, ens va proposar d’anar un parell de dies a Chachalacas Playa amb ella, el seu marit i la seva filla. Portaven mesos sense vacances i sense sortir de Tuxtepec i ja en tenien ganes. Chachalacas està a l’estat de Veracruz i, tot i ser un lloc turístic, hi aniríem en temporada baixa, que sumat a la pandemia, faria que hi estiguéssim quasi sols.
El dimarts que marxàvem, dia 30 de setembre, i just a l’hora que havíem quedat, va començar a ploure. A mes segons la previsió meteorològica, a Chachalacas també hi plouria, per lo que per uns moments vam considerar d’anul·lar la sortida tot i que jo era partidari d’anar-hi, doncs no considero que s’hagi de cancel·lar res perquè plogui. Finalment vam decidir d’anar-hi, cosa que l’Emma em va agrair mes tard a mes de dir-me que li encantava que fos tant decidit i no em fes enrere fàcilment. No hauria viatjat tant si hagués hagut d’estar pendent de la pluja. Així que amb pluja i a les 11 del matí ja érem tots 5 al cotxe camí de Chachalacas. Això sí, sortíem amb quasi 3 hores d’endarreriment, quelcom força típic en la família amb la que anàvem.
Cap a les 13h vam parar a una taqueria enmig de la carretera per la que anàvem on vam menjar alguns tacos tot i que jo molts menys dels que m’acostumo a menjar d’una atacada, doncs se suposava que allò era l’esmorzar i a mes no em volia quedar ja adormit al cotxe. Durant aquest esmorzar va sortir, com acostuma a passar, el tema de la “conquista”, que tot i que la meva posició és clara, moltes vegades l’haig de recordar.
El trajecte era llarg, d’unes 4 hores, per lo que ja eren les 15h passades quan arribàvem a Chachalacas Playa, i com esperàvem, plovia, tot i que per sort de forma suau.
A diferència de mi, la germana de l’Emma preferia arribar al lloc de destí i allà buscar un hotel. També és cert que anant amb cotxe aquesta opció és mes factible i te l’avantatge que veus l’hotel directament i no només en fotos. Però el problema és passar-se una hora donant voltes preguntant a un munt d’hotels. En ser temporada baixa i en plena pandèmia, molts estaven tancats. Anàvem mirant Booking i Google Maps mentre recorríem tots els hotels del poble i en alguns hi trucàvem. Entre tots només n’hi va haver un que realment ens va agradar però va resultar que no tenia pàrquing, i això era quelcom imprescindible. Així doncs, i després de preguntar al que teníem pensat quasi des d’abans de sortir de Tuxtepec, ens vàrem adonar que n’hi havia un que quedava una mica amagat però que es veia realment molt be. Hi vam trucar i no només era dels mes barats, 650 pesos per nit (26€), sino que a mes el senyor que ens va atendre ens va semblar molt amable i bon comunicador, així que sense pensar-nos-ho mes hi vam anar.
En arribar-hi ja des de fora el vaig veure el millor de tots els hotels que havíem vist. No era un edifici tancat sino que totes les habitacions donaven a un pati amb gespa, plantes i piscina i a mes quedava just a la vora del riu que desembocava pocs metres mes enllà al Golf de Mèxic. Finalment semblava que havíem trobat la millor opció de Chachalacas, almenys per a nosaltres.
La nostra habitació quedava a la segona planta i al costat d’una escala exterior que baixava fins al pati. De totes maneres, només sortir de l’habitació ja estaves fora, per lo que per fumar només havia de sortir de l’habitació.
Eren quasi les 16h quan deixàvem l’equipatge a l’habitació i anàvem a un restaurant recomanat pel gerent de l’hotel. Sempre sóc una mica escèptic a aquest tipus de recomanacions ja que sembla que et recomanin aquells llocs dels que reben una comissió, però en aquest cas no, la recomanació va ser molt bona.
El restaurant estava en un carrer de sorra i quedava força amagat, de fet, si no ens l’hagués recomanat el gerent de l’hotel no l’hauríem trobat. I justament aquest era un dels motius pel qual era dels millors. Els que estan millor situats, normalment no son ni els mes barats ni els que mes es preocupen de donar un bon servei, tot el contrari dels que queden mes amagats que s’han d’esforçar mes per captar els clients, i aquest restaurant n’era l’exemple perfecte. Barat, molt bo i un millor servei.
Jo vaig demanar un menú de sopa de gambes i mojarra i a part una empanada de mariscs per tot plegat 115 pesos (4,50€), molt barat tenint en compte el poble en el que estàvem.
Ja eren quasi les 17h quan marxàvem del restaurant i tornàvem a ‘hotel a passejar una estona pel pati, doncs encara estava mig plovent i no volíem anar enlloc. El pati era gran, amb sofàs, piscina i una bona vista del riu, per lo que s’hi estava realment be i tampoc feia falta anar enlloc per passar una bona estona ben agradable i relaxant amb una cervesa ben freda que vàrem comprar al mateix hotel.
A les 19h vam anar cadascú a les seves respectives habitacions amb la intenció de descansar una estona i anar a sopar cap a les 21h. Ja havíem parlat amb el gerent de l’hotel i ens havia dit que l’únic lloc que podria estar obert després de les 21h era un restaurant d’antojitos molt a prop de l’hotel i també a la vora del riu. Fins i tot va trucar per a confirmar-ho. Però un cop a l’habitació, l’Emma em va fer un massatge i em vaig quedar completament clapat, i això que feia esforços per evitar-ho. Em vaig despertar a les 21:15h encara amb son i gens de ganes de menjar, per lo que vam decidir dir-li a la seva germana que no aniríem a sopar. Per sort, el seu marit i la seva filla també es varen adormir per lo que no vaig ser l’únic que no volia anar a sopar. Això si, l’Emma i la seva germana van anar a comprar a l’única botiga que quedava oberta en tot el poble alguna cosa per menjar a les respectives habitacions, sobretot jo, que recent despertat no tinc gens de gana però que si no menjo alguna cosa abans d’anar a dormir dormo realment malament.
Abans de les 22h ja tornaven a l’hotel amb menjar, sobretot l’Emma que va comprar pa Bimbo, pernil i formatge, que juntament amb la carn arrebossada, o milanesa com li diuen allà, que havia portat de casa, ja tenia mes que suficient per fer un bon sopar a l’habitació. I de fet vaig tardar menys del que m’esperava en menjar, doncs poc abans de les 12 de la nit ja m’havia preparat dos sandvitxos de carn arrebossada, pernil i formatge amb el que en vaig tenir prou i de sobre per sopar.
Des del llit podíem veure les palmeres a través dels grans finestrals que hi havia a dues de les parets de l’habitació. Era un lloc molt agradable on passar-hi un parell de dies i mes en aquells dies en què estàvem quasi sols en el poble, i literalment, sols a l’hotel, doncs no hi havia cap mes client. Era perfecte.
Durant aquella nit ja no va ploure però encara feia una mica de vent, però l’endemà va parar tot i va sortir el sol. De la mica de fred del dia anterior vam passar a un día calorós molt mes típic d’aquelles contrades.
Ens vàrem despertar cap a les 8 del matí amb la intenció d’anar a esmorzar tots 5 cap a les 9:30h, hora a la que la neboda de l’Emma acabava la seva classe que en aquells dies es feia de forma online. Jo, com sempre que vaig a un hotel, portava la meva tassa plegable, l’escalfador elèctric i el Nescafé per poder-me prendre un bon cafè abans de sortir de l’habitació.
Cap a les 9:30h baixàvem al menjador tots 5 per esmorzar. Més tard ja vam deixar tot l’equipatge preparat però encara a l’hotel per sortir a donar una volta per Chachalacas. Sobretot la neboda de l’Emma volia anar a la platja o banyar-se a la piscina de l’hotel.
Als 4 adults ens feia més gràcia anar a veure unes dunes que hi havia a una part de la platja, i tot i que jo encara no ho sabia, eren realment impressionants.
Amb l’ajuda d’un comercial d’un restaurant on aniríem més tard a dinar i de Google Maps, vam arribar al cap d’uns 10 minuts a les dunes. De fet eren ben a prop doncs quedaven a una de les puntes de Chachalacas playa, la.punta contraria a la desembocadura del riu.
El cunyat de l’Emma i la seva neboda van anar amb un quad conduït per un guia que els pujava durant uns 20 minuts per les dunes. El portava un guia i per això a mi no em va cridar l’atenció, i menys havent anat ja amb quad conduït per mi pel desert d’Atacama. El que sí que vaig fer va ser pujar fins a dalt de tot de la primera de les dunes, que com sempre passa, era més alta del que semblava des de baix. De fet mentre anava pujant cada vegada manava costant més i m’anava enfonsant més i més a la sorra. Anava amb el mòbil ben agafat ja que un dels guies dels quads ens acabava de dir que allà s’hi havien perdut desenes de mòbils, doncs un cop queien a la sorra de la duna, o l’agafaves al moment o ja desapareixia per sempre enfonsat en aquelles muntanyes de sorra fina.
Un cop a dalt i després de respirar uns segons, vaig quedar-m’hi uns minuts mirant a tot el meu voltant des del cim d’una d’aquelles dunes certament espectaculars, amb una perspectiva completa de 360º sobre tot el poble i la platja.
Quan vaig baixar ja de seguida varen tornar el cunyat i la neboda de l’Emma del seu passeig amb el quad, sense haver perdut el mòbil però plens de sorra i pols.
Després vam anar a buscar algun lloc per menjar, i dic menjar i no esmorzar o dinar perquè no sabia exactament què era, doncs eren les 11 del matí però probablement ja menjaríem tant com en un dinar. Encara no acabava de pillar els horaris de menjar dels mexicans.
Vam anar a buscar el noi que havíem trobat feia una estona i que ens convidava a anar al restaurant que promocionava. Encara no ho sabíem però probablement seria dels més cars de la zona, doncs només pel fet que hi hagués un comercial a la carretera ja feia pensar que seria car.
Quan vam veure el noi, tot i que ja hi anàvem sols guiant-nos amb Google Maps, ell ens va dir que el seguíssim. Jo pensava que seria un restaurant normal però vam haver de passar amb el cotxe pel mig de la cuina per arribar i aparcar quasi a la mateixa platja. Allò em confirmava que el menjar seria més car que el restaurant del dia anterior però la veritat és que dinar a la mateixa desembocadura del riu no tenia preu. A mes, com a quasi tot arreu en aquell poble, estàvem completament sols. Érem literalment els únics clients.
Mentre la neboda de l’Emma es feia unes fotos, suposo, per Instagram, nosaltres començàvem a demanar. Jo primer vaig demanar una cervesa per pendre-la tranquil·lament allà assegut mirant el mar i sota aquella pèrgola de fusta que certament permetia una bona fresca tenint en compte la calor que ja feia aquella hora.
No eren ni les 12 del migdia quan començàvem a demanar. Vaig esperar a que demanessin els altres per veure si allò seria un esmorzar o un dinar i va resultar ja ser un dinar, doncs varen demanar còctels de marisc i el que allà anomenen barbacoa de marisc, que no es marisc a la barbacoa sino tot un sortit de marisc fet a la parrilla. Jo, i ja que el dia anterior ja m’havia afartat de peix i marisc, vaig demanar una milanesa de res, que era bistec de vedella arrebossat amb guarnició, i tot ben picant.
Van tardar una estona però per mi millor, doncs encara era molt aviat, m’estava acabant la cervesa i era senyal de què tot el menjar el preparaven al moment, cosa que no passa a tot arreu, i de fet es notava, doncs tot el menjar estava molt bo.
Els preus dels plats, com ja esperàvem, eren força més cars que els del restaurant del dia anterior. El meu plat costava 140 pesos, uns 5,60€, mentre que el restaurant del dia anterior costava uns 80 pesos. Això sí, menjar allà s’ho valia.
Cap a les 13h vam tornar a l’hotel ja que com a molt a les 14h havíem de buidar les habitacions. Per la tarda volíem anar a una zona arqueológica que quedava a uns 30 minuts en cotxe, així que ens vam acomiadar de l’amable gerent de l’hotel, vam carregar les bosses al cotxe i vam marxar de Chachalacas playa.
Però després de quasi 45 minuts en cotxe, vam arribar a la zona arqueològica de Xxxxx i va resultar que estava tancada per motiu de la pandèmia. Així que vam donar mitja volta i vam anar cap a una espècie de manantial que coneixia la germana de l’Emma, però quan ja hi érem a prop i preguntant a la gent local, vam saber que també estava tancat. Amb tot ja eren les 15:30h i tenint en compte que tardaríem quasi 4 hores en arribar a casa i que estàvem certament desanimats de veure que tot estava tancat, vam decidir tornar cap a casa, a Tuxtepec, on vam arribar-hi cap a les 20h, això sí, després d’aturar-nos a comprar unes plantes i un pastís que tenia molt bona pinta a la ciutat de Tierra Blanca.
Acabàvem així aquella petita sortida però ben aprofitada i fins i tot necessària en una època de pandèmia i en què per primera vegada estava a Mèxic per motius no turístics. M’agrada molt veure llocs nous i en aquest viatge quasi no n’havia vist cap. Havíem pogut gaudir d’un hotel amb molt encant a la vora d’un riu sense ningú, passar una bona estona acompanyat de molt bona gent i provar molt bon menjar enmig d’una zona molt turística sense quasi ningú. Tota una novetat!