Em despertava a les 4 del matí en el dia que per fi marxava cap a Mèxic després de setmanes d’incerteses per a fer tots els tràmits necessaris per a formalitzar la compra.

Feia un mes que m’havien cancel·lat el vol i fins dos dies abans de la sortida no em van confirmar un nou vol. Sort que ja ho tenia tot preparat perquè ja m’imaginava que quelcom així podria passar. Finalment, en comptes de sortir el 25 d’agost vaig sortir el 27 i havent de fer escala de 10 hores a Madrid. En qualsevol cas millor això que no haver-hi pogut anar.

Vaig fer tot el que faig cada dia durant les 3 primeres hores, és a dir, prendre’m un cafè, una mica d’exercici i escriure els meus diaris viatgers. Després acabava de preparar la maleta i a les 8 en punt marxava cap a la terminal 1 de l’aeroport del Prat.

Després de 2 trens i el bus llançadora arribava a la T1 a les 9:30h, poc mes de dues hores abans de la sortida del vol. No havia de facturar però volia arribar amb temps per si sorgia qualsevol problema durant el check-in, ja que amb els canvis de vol i fins i tot de companyia, qualsevol contratemps era possible. El vol original era de Barcelona a Mèxic directament amb Aeromexico, mentre que finalment faria escala a Madrid amb Air Europa.

Finalment tot era correcte i ja tenia la targeta d’embarcament per tots dos vols. Tot just eren les 10 del matí i per fi semblava confirmat que aniria a Mèxic.

Viatjar en plena pandèmia es complicat i tot plegat és molt estrany. Tothom amb mascareta, marques a terra per a respectar distàncies, els aeroports quasi buits en ple agost, seients inhabilitats per evitar seure al costat d’una altra persona i controls a les entrades per tal que no pogués entrar ningú que no hagués d’agafar un vol.

Jo portava una mascareta 3M amb respirador, però al pujar al primer vol, em van dir que aquella no la podia portar i me’n varen donar una N95 que ja no em trauria fins al cap de 24 hores.

El seient que tenia assignat era el 17E, és a dir, al mig de la fila. Però un cop ja va embarcar tothom vaig tenir l’agradable sorpresa de veure que estava sol a la fila, així que vaig seure al seient de finestra i vaig gaudir del curt vol ben ample.

Poc després de les 13h arribàvem a Barajas i tocava esperar a l’aeroport fins les 23h que sortia el vol cap a Mèxic. Havia considerat anar a donar una volta per Madrid però anava amb la maleta i no tenia ganes de suar abans del vol llarg.

Així doncs, vaig fer el primer que faig sempre quan haig d’estar unes quantes hores en un aeroport, inspeccionar la terminal per saber on hi ha banys, fonts d’aigua, màquines de cafè, menjar i el millor lloc per seure. Per sort hi havia màquina de cafè per 1,80€, un preu raonable en un aeroport, i hi havia lloc de sobre per seure, tan a la terminal de sortides com a la d’arribades.

I allà, prenent cafè, passejant, connectat al WIFI de l’aeroport i menjant un parell dels sandvitxos de la mare vaig passar quasi 10 hores. Si no m’haguessin cancel·lat el vol original no hauria hagut de fer aquesta escala, però més valia això per tal d’anar a Mèxic.

L’espera es va fer llarga però per fi varen ser les 22h i ja vaig anar cap a les portes d’embarcament.

Com sempre últimament, vaig passar el control de seguretat sense cap registre addicional tot i portar tot l’equipatge, doncs ja sé com portar-ho tot per tal de passar ràpidament. Vaig agafar el tren automàtic per anar fins la porta S37 des d’on sortia el meu vol. Sort que encara quedaven 15 minuts per començar l’embarcament perquè la porta estava llunyíssim.

En arribar a la porta, vaig tenir el temps just per anar al lavabo i tornar quan ja havia començat l’embarcament. Perfecte, doncs no m’agrada arribar tard perquè et pots trobar amb problemes per guardar la maleta, ni massa aviat i quedarme allà esperant.

El meu seient era el 30C. Quan hi vaig arribar encara no hi havia ningú a la fila. Ja havia vist que les primeres files anaven plenes per lo que vaig suposar que tot l’avió aniria ple, doncs havien cancel·lat altres vols, entre ells el meu, i ens havien recol·locat en vols com aquest.

Al cap d’uns minuts va arribar una noia en el seient A amb la seva germana que anava a la fila de darrere. I passaven els minuts i no arribava ningú més ni a la meva fila ni a la de darrere. Mentre que la part davantera de l’avió anava plena, la posterior, on era jo, estava mig buida. Els passatgers que triaven seient preferien els de les primeres files, cosa que va provocar que aquestes anessin plenes mentre que les posteriors anaven mig buides. De fet la majoria de passatgers a partir de la fila 31 anaven sols a la seva fila. Jo almenys no tenia ningú al costat.

Tan bon punt va aparèixer la noia del seient A, em vaig adonar que era de les que li agrada parlar, doncs em va saludar de manera molt més efusiva de lo normal. Quan portava poca estona asseguda ja va iniciar una conversa que va resultar més interessant del que pensava, doncs normalment en aquestes situacions es tenen converses més aviat trivials.

No recordo exactament què em va preguntar primer però crec que era quelcom relacionat amb d’on era, doncs ben aviat estàvem parlant de Barcelona. Al dir-li que era de Barcelona ella va somriure deixant anar un “que bien de Barcelona”, doncs en aquell moment ja estàvem a Madrid. Per l’accent que tenia em va semblar que era italiana, però va resultar que era mexicana i que feia anys que vivia a Espanya, primer a Madrid i actualment a Barcelona.

Segons deia, estava enamorada de Barcelona i després d’haver viscut en varies ciutats del món, ja no tenia intenció de marxar de Barcelona. Ella era de Monterrey y segons deia Barcelona li recordava molt a la seva ciutat natal, doncs mentre que Ciutat de Mèxic és la capital, Monterrey és la ciutat industrial i més dinàmica del país, tal com passa entre Madrid i Barcelona.

Després de veure alguns processos automàtics durant les maniobres de l’avió abans d’enlairar-se, em va comentar certa preocupació per les possibles pèrdues en ocupació i com la intel·ligència artificial canviaria les nostres vides. Va ser aleshores quan li vaig dir que era programador i que els humans portàvem ja unes quantes revolucions que sempre havien portat més ocupació i més riquesa, i que aquesta no tenia perquè ser diferent.

Aleshores em va preguntar si coneixia una llibreria per fer tendes online, li vaig dir que hi havia un CMS que es deia WordPress a lo que va respondre que no, cosa que denotava que alguna cosa savia de CMS, llibreries i llenguatges de programació.

Pel que es veu havia volgut fer alguna botiga online i altres negocis per internet i per això coneixia algunes de les tecnologies utilitzades en aquests camps. Per cert, finalment va recordar la llibreria i va resultar ser Magento.

En general va ser una conversa interessant i allunyada de les més trivials que s’acostumen a tenir en aquestes situacions.

Pel que fa la vol va ser quasi perfecte i dels millors que he tingut de llarga distància, doncs al ser de nit i en direcció oest, va fer que per a nosaltres aquella nit tingués més de 15 hores, i això sumat a què la nit anterior havia dormir poc, va ajudar a què dormís bona part del vol, quelcom que quasi mai puc fer. A més ens varen donar sopar, manta, coixí, tapa-ulls i taps per les orelles. Tot perfecte.

Jo estava força còmode però n’hi havia alguns que encara ho estaven més, doncs tenien tota la fila per ells i es varen poder estirar completament. Quina sort!

Al cap de poc més d’11 hores i quan eren les 4 de la matinada a Mèxic, arribàvem puntuals a l’aeroport Benito Juárez de Mèxic. El desembarcament es feia fila a fila evitant que hi hagués un munt de gent de peu com sempre passa intentant sortir el primer. Per fi podíem veure desembarcaments normals, com haurien de ser sempre i no només per motiu de la pandèmia.

Amb tant poca gent que érem, el control d’immigració el vàrem passar molt ràpidament, ni tan sols em van demanar el formulari que vaig haver d’omplir per Internet conforme no tenia cap símptome de la covid-19. Jo vaig sortir amb la companya de fila, la Clàudia, i la seva germana que varen passar per un altre control per ser mexicanes però que ens vàrem retrobar un cop ja passat el control. Jo em quedava allà i elles a esperar el següent vol del seu trajecte que les portaria fins a Monterrey. Així que vam passar una estona parlant de Oaxaca, el meu destí final, i ja ens vam acomiadar. Jo em quedaria quasi dues hores mes a l’aeroport fent temps per tal d’agafar un metrobus per anar fins l’hotel.

Skip to content