Aquest va ser el trajecte mes llarg que havia fet fins aleshores, superant les 36 hores des de Ko Samui (Tailàndia) a Georgetown (Malàisia) en tren o les 42 hores des de Perú a Barcelona amb una escala llarguíssima a Miami. Aquesta vegada varen ser 48 hores, incloses 3 nits i que podrien haver estat 65 hores.
El motiu, com era d’esperar, era la pandèmia. En altres ocasions, aquest mateix trajecte no em comportava mes de 36 hores, però aquesta vegada el trajecte de Madrid a Barcelona no el vaig poder fer en avió sino que el vaig haver de fer en bus. I encara sort que finalment només van ser 48 hores, doncs en un principi n’havien de ser 65 degut a la prova PCR que m’havia de fer just abans de marxar per tal de poder entrar a Espanya, i que no em podia fer a Tuxtepec sino que havia d’anar fins a Veracruz. Ja tenia hora en una clínica de Veracruz i en un principi ja m’enduria tot l’equipatge a Veracruz per no haver de tornar a Tuxtepec. El pla inicial era anar de Tuxtepec a Veracruz, fer-me la prova, i de Veracruz a Ciutat de Mèxic per agafar el vol cap a Madrid. Aquesta era l’única opció que tenia per tal de poder-me fer la PCR en un termini màxim de 72 hores abans d’arribar a espanya, requisit indispensable per tal de que acceptessin la PCR. En aquest cas el trajecte total des de Tuxtepec a Barcelona hauria estat de 65 hores.
Finalment, i per sort, uns amics em van poder acompañar a Veracruz a fer-me la prova i després tornar-me a Tuxtepec per poder-me dutxar i marxar força es tard des de Tuxtepec directament a Ciutat de Mèxic. Jo sol no ho podia fer perquè hauria hagut d’anar en bus, que tardava força mes que el cotxe i els horaris no em permetien d’ajustar tant el temps. Anant-hi amb cotxe vam tenir temps d’anar a primera hora del dia a Veracruz, fer-me la prova, donar allà i tornar per la tarda arribant a Tuxtepec a les 19h, amb temps suficient per dormir una mica i dutxar-me una última vegada. D’aquesta manera vaig poder agafar un bus de Tuxtepec a Ciutat de Mèxic a les 5 de la matinada, molt millor que haver d’anar a Veracruz a les 8 del matí del dia anterior i ja no poder ni dormir ni dutxar-me de nou. De totes maneres passaria quasi 3 nits en el trajecte però m’estalviava quasi 20 hores.
Així doncs, el trajecte quedava de la següent manera:
- Dimarts dia 02/02/2021 a les 5:00h: Sortida de Tuxtepec a Ciutat de Mèxic en bus ADO
- Dimarts dia 02/02/2021 a les 23:00h: Sortida de Ciutat de Mèxic a Madrid en avió Aeromexico
- Dimecres dia 03/02/2021 a les 23:15: Sortida de Madrid a Barcelona en bus ALSA
- Dijous dia 04/02/2021 a les 6:30h arribada a Barcelona
El dimarts a les 4:15h arribava el taxi que em portaria a la terminal d’autobusos de Tuxtepec començant així el llarg trajecte que per fi i després de 5 mesos, em portaria cap a casa.
El que resultava una mica estrany en aquesta ocasió eren els acomiadaments, doncs tot i que sempre intento no fer-ne masses, doncs no m’agrada gens acomiadar-me de ningú, aquesta vegada directament o be era impossible o com a mínim molt poc recomanable, doncs el que mes havia d’intentar en aquell moment era no contraure la Covid-19, doncs en cas contrari la meva tornada a casa perillaria enormement.
Així doncs, només em vaig poder acomiadar be de l’Emma que era a casa i desperta a les 4 de la matinada del dia que marxava, i per primera vegada, volia dedicar uns minuts a acomiadar-me, doncs en aquesta ocasió marxava de Mèxic sentint que realment deixava enrere uns mesos molt bonics i importants en la meva vida i fins i tot, no només tornava a casa, sino que també deixava enrere el que ja quasi considerava casa meva. Un dels acomiadaments mes complicats que recordo, no envà portava 5 mesos fent vida normal en aquella casa.
En un trajecte tant llarg com aquest és molt important planificar be l’equipatge, és a dir, no només què necessitaràs durant el trajecte sino com ho portaràs, si a la maleta o a la motxilla, Cal tenir en compte que en la mesura del possible t’has de canviar de roba, rentar les dents, la cara, etc., i tot plegat ho has de poder fer de forma àgil i en qualsevol lloc, doncs el mes adequat que trobes en aquests casos és un bany públic d’una terminal o un aeroport. Jo per un trajecte de dos dies i tres nits portava a la motxilla roba interior i samarretes per dos dies, el necesser amb sabó, raspall i pasta de dents, desodorant i col·liri (va molt be posar-se’n després d’unes quantes hores de vol) i dues tortas mexicanes per menjar sobretot pensant en quan fos a l’aeroport, doncs en altres llocs el menjar era massa barat com per haver-ne de portar a sobre. D’aquesta manera en qualsevol moment podia entrar a algun lloc i canviar-me almenys de mitjons i fer una mínima higiene personal sobretot després de passar la nit en un bus o un avió. És increíble el que s’arriba a agrair poder fer aquesta mínima higiene quan portes mes d’un dia sense trepitjar una casa o un hotel i encara tens tot un dia per davant.
Per cert, que el taxista que ara em portava a la terminal d’autobusos de Tuxtepec sent les 4:15h de la matinada era el mateix que 5 mesos abans ja m’havia portat d’aquella mateixa terminal als meus departaments sent també de matinada. Semblava que aquest era el taxista a qui s’havia de trucar per trajectes de matinada, doncs a diferència d’Espanya, allà és molt comú demanar un taxi en concret trucant al mòbil personal del taxista, doncs la gent els prefereix de confiança i mes a aquestes hores de la nit.
Tot i ser poc mes de les 4:30h, la terminal de Tuxtepec era força plena de gent amb al menys dos autobusos que sortien a aquelles hores. Tenia l’esperança que el bus anés tant buit com el de l’anada, que com a molt érem 7 persones tots ben separats i amb un munt d’espai per a cadascú. El bus sortia a les 5 ben puntual i en un primer moment semblava que anava força buit, doncs a Tuxtepec vam pujar tan sols unes 15 persones. Jo, com ja em passava els altres anys, només mirava per la finestra a mode d’acomiadament d’aquella ciutat que cada vegada sentia mes com a meva a la vegada que ja no havent de pensar en res pel trajecte ni en l’equipatge, tota la meva atenció estava al fet que estava marxant de Tuxtepec, moment en què ja si m’omplia d’una gran tristesa en aquella nit plujosa que encara ho feia tot mes trist.
Mirava per la finestra, trist, com anaven quedant enrere aquells carrers que ja em coneixia i com mica en mica sortia de Tuxtepec sense saber quan hi tornaria ni quan tornaria a veure la gent tant estimada que ja tenia en aquesta ciutat.
L’espai que teníem al bus en sortir de Tuxtepec aviat es va anar empetitint. Al cap de quasi 3 hores de trajecte, el bus va fer dues parades força seguides, una d’elles a Córdoba, que varen omplir el bus completament, ja no quedava cap seient lliure. Es va acabar la distància física i la tranquil·litat de no tenir ningú al costat, i en el meu cas encara amb mes motiu, doncs al seient del meu costat hi va seure una mare de no mes de 25 anys amb les seves dues filles d’uns 4 i 2 anys, totes 3 al mateix seient, el del meu costat…
Val a dir que no em van molestar tant com m’esperava, doncs la noia ja es preocupava de que cap de les dues filles es mogués massa ni fes soroll, de totes maneres la petita alguna patada em donava de tan en tan cosa que va fer que ja no pogués dormir gens, doncs si anant ben tranquil ja em costa, amb tanta gent al costat movent-se encara mes.
I així vam estar quasi 6 hores mes fins arribar a Ciutat de Mèxic ben puntuals a les 14h. De fet em va sorprendre molt tanta puntualitat, doncs en un trajecte de quasi 9 hores per Mèxic i amb destinació a al capital, és molt difícil que arribi amb tanta puntualitat. En qualsevol cas això és el que volia, doncs aquest era el bus que mes tard podia agafar. Tot i així tenia un marge de 7 hores per arribar a l’aeroport, quelcom que faria en 20 minuts per ja conèixer el camí.
De fet, la intenció inicial era agafar un bus a Tuxtepec que sortia a les 12 de la nit, és a dir, 5 hores abans que el que finalment vaig agafar, doncs era molt important que arribés abans de les 20h a Ciutat de Mèxic. Finalment els coneguts mexicans em van dir que agafant el de la 5 de la matinada amb arribada a les 14h a Ciutat de Mèxic, tenia marge suficient per qualsevol imprevist que sorgís, to ti que finalment no només va sorgir cap imprevist sino que va ser el bus que mes puntual va arribar de tots els que havia agafat fins aleshores a Mèxic.
Em vaig quedar poc mes d’una hora a la terminal d’autobusos TAPO de Ciutat de Mèxic abans d’anar a l’aeroport ja que a la terminal era mes fàcil comprar menjar, cafè o seure connectat a una xarxa WIFI. Com faig sempre en aquella terminal, em vaig quedar a la zona d’arribades, doncs, igual que als aeroports, és on hi ha menys gent. A mes allà mateix venien cafès grans per $18, menys d’1€, i tenia una sortida just al costat on anar a fumar. Sempre és recomanable conèixer el lloc per decidir on quedar-te a esperar, doncs depenent del lloc elegit se’t farà mes o menys pesada l’espera.
Pel camí ja m’havia menjat una de les dues tortas que portava per lo que ara només em prendria un cafè, contestaria missatges i escriure una mica el diari.
El vol sortia a les 23h i no havia de facturar, per lo que si arribava a l’aeroport a les 21h ja seria suficient, però per no arriscar-me a última hora, cap a les 16h ja vaig anar-hi.
El trajecte des de la terminal TAPO a l’aeroport de Ciutat de Mèxic és molt fàcil, ràpid i barat, doncs tan sols és necessari agafar un bus a la sortida de la terminal que sense cap parada et deixa directament a qualsevol de les dues terminals de l’aeroport. el trajecte dura uns 20 minuts i costa $32 (1,20€), un reu realment baix tenint en compte els preus de serveis similars en altres països.
L’únic problema del transport públic de Ciutat de Mèxic, inclòs el metrobús que va fins l’aeroport, és que només es pot pagar amb una targeta de pre-pagament que s’ha de passar per una màquina de dins els busos i que et descompten el preu del bitllet del saldo que tinguis a la targeta. Per algú resident i que agafa el bus cada dia, aquests sistema és probablement el mes còmode que pot tenir, però pels turistes o persones que només agafin el bus de forma excepcional, pot ser una mica pesat, doncs primer has de comprar la targeta i després recargar-la. Jo ja en tenia una d’altres anys però pel que semblava estava caducada, així que en la meva arribada al país en vaig comprar una altra, per lo que ara ja la tenia i tan sols havia d’anar a la màquina de la parada per veure el saldo que tenia i si n’havia de posar mes. Un cop tens la targeta i has fet servir la màquina una vegada, tot plegat és molt fàcil i ràpid.
Jo vaig recargar 9 pesos que em faltaven pels 32 i vaig agafar el bus cap a l’aeroport on hi vaig arribar por abans de les 17h. Però aquesta vegada i a diferència de totes les anteriors, havia d’anar a la terminal 2. Però jo que no m’havia mirat be el bitllet, doncs vaig baixar on sempre, a la terminal 1. Per sort me’n vaig adonar quan tot just portava mitja hora.
Vaig mirar a Google Maps si hi podia anar caminant però marcava un trajecte de mes d’una hora. Vaig preguntar i per sort hi havia un tren elevat que de forma gratuita et portava fins la terminal 2 sempre i quan ja haguessis fet el check-in, cosa que per sort ja havia fet. La terminal 2 era la terminal on havia arribat des de Madrid en aquell mateix viatge, i de fet en tots, per lo que també me la coneixia una mica.
A totes dues terminals, sobretot a la 1, hi havia mes gent que als aeroport de Barcelona i Madrid. També hi havia marques per tot arreu per a mantenir la distància física però en general hi havia mes gent i sobretot molts mes comerços oberts. Aquí les mesures sanitàries semblaven molt mes laxes. També és cert que en aquell moment l’afectació per Covid-19 a Mèxic era molt menor que a Espanya, de fet unes 6 vegades menys.
En qualsevol cas em tocava esperar unes 4 hores fins anar a passar el control de seguretat. Vaig menjar la torta que em quedava, vaig parlar amb l’Emma, vaig passejar, vaig llegir notícies, vaig escriure el diari i vaig parlar amb la família a Espanya per dir-los que ja estava a punt d’embarcar. El trajecte seguia i cada vegada era mes a prop de casa. Dels 3 transports que havia d’agafar ja n’havia agafat un i estava a punt d’agafar el segon.
Cap a les 20h vaig anar al mostrador d’Aeromexico per confirmar que portava tota la documentació necessària per poder embarcar i entrar a Espanya, doncs en plena pandèmia tots plegats havíem de portar mes documents dels ja habituals. Així doncs em van anar demanant tots els documents i els tenia tots: La PCR, el formulari d’entrada a Espanya, la forma migratòria per poder sortir de Mèxic, el check-in i el passaport. Tot correcte.
Però quan a les 21h vaig anar cap al control de seguretat, em varen demanar un altre document que no tenia i que a Aeromexico no me n’havien informat, que era un codi QR conforme havia omplert un altre formulari online per tal de poder accedir a la zona internacional de l’aeroport de Mèxic. Li vaig dir a la noia que no el tenia, ella em va preguntar a quina hora era el vol, va girar-se a un company i li va dir quelcom així “es algo justo”, i ell va dir “no, si se hace en 5 minutos”. La noia ja li estava preguntant si tenia temps d’omplir el formulari o ja directament mes valia que ni passés. Encara sort que el noi va dir que el podia omplir en 5 minuts allà mateix, doncs ho podia fer des del mateix mòbil.
La noia em va dir com accedir-hi i efectivament en 5 minuts ja havia omplert i enviat el formulari, que bàsicament em preguntava on havia estat els últims 14 dies, i ja tenia el codi QR que havia de mostrar a la mateixa noia per tal de poder accedir al control de seguretat de l’aeroport. Haig de reconèixer que per un moment m’havia ben preocupat, doncs només hauria faltat després de tot plegat no poder embarcar per aquell formulari.
Un cop dins la zona de seguretat les mesures sanitàries ja eren molt mes estrictes que a la resta de la terminal. Aquí si que s’havien de guardar les distàncies de forma estricte i el contacte amb els treballadors era nul, doncs tots els codis QR que havíem d’anar ensenyant els havíem de passar nosaltres mateixos pel lector. Tots els processos eren molt mes lents però degut a què no hi havia ni una quarta part dels viatgers habituals, tot era mes ràpid que sense pandèmia.
Ja fa temps que no facturo i que per tan tot el meu equipatge passa pel control de seguretat, i ja feia temps també que mai em feien un control addicional, doncs ja porto tots els líquids com s’han de portar i res que pugui estar prohibit. Però aquesta vegada va tocar control addicional a mi i al meu equipatge.
No sé perquè peò ja és la segona vegada que al passar per un escaner complet de cos i portar els pantalons que quasi sempre porto, d’aquells que tenen cremelleres per fer-se curts, els de seguretat detecten alguna cosa rara a la cremellera. Ells toquen i veuen que és una cremellera però tot i aixó em fan tornar a passar per l’escaner i tornen a tocar al cremellera. No ho acabo d’entendre, doncs al tocar es nota clarament qwue és una cremellera.
Per una altra banda vaig haver d’obrir la motxilla per on el noi va mirar una mica per tot arreu, i la maleta, on sobretot es va fixar en l’escalfador elèctric suposo per ser un objecte contundent. Fins i tot va preguntar a la que semblava la supervisora i aquests li va dir que no hi havia cap problema. Semblava que el noi que m’havia tocat era nou, id e fet també es notava per com complia els procediments, massa be. Tanta formalitat suposo que amb el temps es va passant una mica.
Aquesta vegada, i a diferència d’altres vegades ena quest aeroport, la porta d’embarcament estava relativament a prop, doncs en una ocasió vaig haver de caminar uns 20 minuts. Un cop a la porta d’embarcament ens van revisar tots els documents que havíem de portar tant per sortir de Mèxic com per poder entrar a Espanya. En el meu cas tota la docuemntació era correcta i ja estava llest per embarcar.
El vol era previst per les 22:55h però es va endarrerir, i això que com a molt érem 30 passatgers. Cal tenir en compte que l’avió tenia almenys 250 places, doncs quasi totes les files eren de 9 seient i hi havia unes 30 files. Seguia sense entendre com els podia sortir rendible un vol com aquell.
L’embarcament es va fer mantenint la distància física tot i que tampoc era massa complicat tenint en compte els pocs passatgers que érem. Igual que a la resta de l’aeroport, els treballadors no tocaven els documents sino que cadascú els havia d’aguantar en tot moment per evitar contactes. Finalment ens enlairàvem cap a les 23:40h.
Tenia força clar que ara no podria dormir ni tant be ni tanta estona com en el vol d’anada, doncs ara volàvem cap a l’est per lo que en poques hores ja veuríem el sol, quelcom que em molesta molt per a dormir. En l’anada vam tenir una nit de 15 hores, de fet tot durant tot el vol va ser de nit i a mi això m’ajuda molt. Ara no dormiria tant be però tampoc era tant necessari com en l’anada que havia d’estar ben fresc per tal com arribava a Mèxic començar a fer tràmits.
Un cop mes, pràcticament només érem una persona per fila per lo que pràcticament tothom es podia estirar al llarg de 3 seients, però un cop mes jo no vaig poder, i en aquesta ocasió va ser perquè literalment em va tocar a l’última fila i aquesta en comptes de tenir 3 seients en tenia només 2, per lo que un cop mes veia com molts s’estiraven ocupant 3 seients i jo m’havia d’espavilar amb 2.
Després de sopar el pollastre amb arròs i amanida que ens varen servir amb un trosset de pastís de postre, vaig intentar dormir una mica. Tenia fred però no em volia abrigar massa per no suar mentre dormia, doncs després del vol encara em quedava una nit mes de trajecte en bus, per lo que en general vaig passar una mica de fred i això encara va fer que em costés mes dormir.
De fet recordo haver-me despertat vàries vegades durant la nit pel fred que tenia, fins i tot em vaig posar una manta mes del seient del costat amb la qual estava una mica millor.
El vol durava quasi 10 hores i quan encara en quedaven 3 per arribar a Madrid, ja em vaig espavilar, em vaig anar a rentar les dents i la cara i a fer temps fins que varen servir l’esmorzar, moment en què ja s’obrien les llums i les finestres per deixar veure el sol que ja feia estona que feia però que no vèiem. Aquest avió no tenia cortinetes a les finestres sinó que els vidres s’enfosquien o aclarien segons el gust de la persona que hi seia al costat, tot i que quan tocava dormir, totes les finestres s’enfosquien sense donar la possibilitat d’aclarir-les per tal de no molestar a ningú. Ara totes es començaven a aclarir deixant clar que la tripulació ja volia que tothom s’anés despertant.
Quan quedaven unes dues hores per l’aterratge ens varen servir l’esmorzar, que en aquesta ocasió va ser una espècie de pudding de xocolata amb macedònia. LA veritat és que el menjar que serveixen a Aeromexico es prou bo i complet tenint en compte el preu dels bitllets.
L’hora prevista d’arribada a Madrid era a les 16:30h hora local, i tot i haver-nos enlairat amb un endarreriment de 45 minuts, a les 16h començàvem el descens. De fet, vam arribar a Madrid a l’hora prevista i en el meu cas tornava a ser a Espanya després de 5 mesos.
Gràcies a la pandèmia, per fi els desembarcaments dels avions es feien be i no em desesperava amb la gent, doncs en situacions normals, tan bon punt para l’avió, la meitat dels passatgers ja s’aixequen i es queden 10 minuts de peu parats en mig dels passadís, tots barallant-se per veure qui és el primer en agafar la maleta. Doncs degut a la pandèmia, el desembarcament s’havia de fer per files, estant prohibit aixecar-se fins que els de la fila anterior no haguessin començat a caminar. Per fi hi havia una mica d’ordre i no un munt de gent apretada al passadís tant bon punt l’avió parava.
Tot i aquest procediment mes lent, tenint en compte que en tot l’avió érem com a màxim 30 passatgers, jo que era a l’última fila no vaig tardar ni 10 minuts en desembarcar. Abans de les 16:30h ja estàvem caminant per l’aeroport buit de Barajas camí dels 3 controls que havíem de passar.
El primer va ser el de passaports, que quan hi vaig arribar hi havia mes policies que passatgers. El segon el del formulari que havíem d’omplir abans d’embarcar conforme no teníem símptomes de Covid-19 ni havíem estat en cap situació de risc. I el tercer el del resultat negatiu de la prova PCR.
En tot l’aeroport només estàvem els passatgers del meu vol, que érem poquíssims, per lo que en uns 10 minuts, vaig passar tots 3 controls. Val a dir que era brutal veure aquell aeroport que només coneixia amb centenars de persones a les cues, absolutament buit, sense ningú a cap cua i passant cada control sense ni tan sols aturar-se per esperar. De fet en algun punt hi havia mes controladors que passatgers.
Així doncs, quan encara no eren les 17h, sortia de l’aeroport de Madrid sense roba d’abric i havent d’aguantar aquells 11ºC amb un jersei, temperatura que aniria baixant fins les 23:15h que sortia el bus que agafaria fins a Barcelona.
Una de les opcions considerades per anar fins a Barcelona era l’AVE, i que vaig descartar perquè sortia a les 19h des d’Atocha i no estava segur d’arribar-hi a tems tenint en compte que l’hora prevista d’arribada del vol era a les 16:25h i havia de passar per tots els controls abans de poder sortir de l’aeroport. Però ar que ja havia arribat i ja era fora de l’aeroport, vaig pensar que segurament si que hauria tingut temps d’arribar a Atocha abans de les 19h per poder agafar l’AVE. D’aquesta manera hauria arribat a casa meva a les 12 de la nit però en canvi ara hi arribaria a les 8h del matí següent. De totes maneres tot plegat era molt just i hauria estat patint tot el viatge, preferia anar fins a Barcelona en bus però a la vegada estar mes tranquil durant el trajecte previ.
Tenint en compte que vaig anar a Mèxic un 27 d’agost i que havia de limitar molt l’equipatge a portar, vaig decidir no agafar abric, doncs al lloc on anava de Mèxic no hi fa mai prou fred com per necessitar un abric. Però no havia considerat el fet de tornar a casa en ple febrer i quan feia ben pocs dies d’una de les tempestes de neu i fred mes fortes que havia viscut Madrid en els últims anys. Per sort aquella tempesta avia passat però allà a Barajas encara hi feia força fred, i mes si només portes posat un jersei i la petita manta que em vaig endur de l’avió, manta que em posava per sobre quan sortia fora, tipus rebeca d’àvia.
La parada del bus era just fora de la terminal d’arribades de la T4. En principi un cop fora de la terminal ja no hi podia entrar, doncs només hi podien entrar els passatgers que haguessin d’agafar un vol, i jo acabava d’arribar amb un vol però ja no n’havia d’agafar cap mes, per lo que ja no podia entrar a la terminal i esperar dins fins les 23:15h. Però feia massa fred com per esperar-me fora 6 hores, per lo que vaig anar al vigilant i li vaig dir que no havia d’agafar cap vol, sino un bus, i que tenia massa fred per esperar-me fora tantes hores. El noi em va dir que podia entrar però que m’amagués una mica per tal que a ell ningú li digués res. “Pa que no me echen bronca”, em va dir textualment.
Assegut dins la terminal vaig esperar unes 3 hores mes escrivint a la família, llegint notícies, escrivint el diari, etc. Es va fer una mica llarg sobretot perquè el meu cervell ja només pensava en què quedava poc per arribar. Encara quedava tota una nit en bus però ja havia fet mes de la meitat del trajecte i el que era el mes important, ja estava a Espanya.
Val a dir que tenia un munt d’emocions enfrontades pel fet de ja ser quasi a casa, doncs no només feia 5 mesos que n’era fora, sinó que menys de dues setmanes abans no tenia ni idea de quan hi tornaria ni com. En pocs dies vaig passar d’aquella incertesa i ganes de tornar a veure la família, a ja estar a Madrid i a menys de 12 hores de Barcelona. Però a mes deixava enrere al que ja començava a ser la meva altra família. Aquesta vegada tornava a casa amb un sentiment que encara mai havia tingut, doncs per primera vegada semblava que tornava a casa havent deixat enrere una altra casa. Fins ara trobava a faltar la família de Barcelona i ara torbaria faltar la de Mèxic. En 5 mesos havia forjat unes relacions no només d’amistat que ara trobaria a faltar. Sentiments i emocions que em desbordaven i que no sabia com m’afectarien fins que tornés a Mèxic, però que en qualsevol cas eren alegres i trists a la vegada per tornar a veure a uns i deixar enrere per almenys un any a uns altres.
Cap a les 21:30h vaig sortir de la terminal amb la intenció de no tornar-hi entrar. Vaig comprar menjar a l’únic lloc de l’aeroport on se’n venia, que era a les màquines de vending, i vaig sopar assegut a la zona de fumadors fora de la terminal. No tenia massa per escollir, doncs pràcticament tot el que hi havia eren entrepans d’aquells freds i bosses de patates. Vaig comprar un entrepà de pa de tomàquet amb pollastre a la mel i tapat amb la manta d’Aeromexico vaig sopar amb l’esperança que això em fes agafar son per poder dormir una mica en el bus que agafaria al cap de menys de dues hores. Per cert, que ni el tomàquet del pa ni la mel del pollastre els vaig arribar a notar ni una mica.
Em vaig acabar l’entrepà i la bossa de Topotitos que portava i a esperar el bus que suposadament sortia a les 23:15h d’aquella terminal en direcció Barcelona.
A les 23h la temperatura ja havia baixat fins els 6ºC i l’espera se’m començava a fer llarga. Altres busos arribaven 30 minuts abans però el meu, quan quedaven 15 minuts per l’hora, encara no havia arribat. A la parada hi havia unes 5 persones mes, cosa que em reconfortava, doncs significava que era al lloc correcte tot i que no arribés cap bus. A mes semblava que érem pocs i que per tan aniríem ben amples dins el bus.
Quan ja passaven 15 minuts de l’hora prevista de sortida i quan ja no tenia clar que fos aquell el lloc on havia d’esperar, va arribar el bus. Menys mal, per fi semblava que començaria el tercer i últim tram del trajecte. Però un cop el xofer va confirmar el meu bitllet i vaig pujar al bus, per poc em caic a terra. Mentre pujava l’escala ja em va venir aquella típica olor de lloc tancat amb desenes de persones dins. Jo pensava que seríem 10 persones en tot el bus però la sorpresa va ser veure que el bus anava completament ple, només quedaven lliures els seients per als pocs que ara pujàvem.
El meu seient era el 42 i quedava en les últimes files. Per aquella zona era l’únic seient que quedava lliure, per lo que de seguida el vaig trobar i vaig seure. Un cop refet de l’ensurt de veure tanta gent dins el bus, em vaig intentar acomodar i tantejar si tenia prou son per a dormir. El bus anava completament ple però almenys tothom portava la mascareta, ningú tenia tos i el silenci era absolut. En qualsevol cas feia poques hores que era a Espanya i això encara no ho havia vist. Tantes distàncies i mesures sanitàries a l’aeroport, i tant poques en el bus, doncs tot i portar la mascareta, érem 2 persones per m2.
El trajecte duraria unes 7 hores amb una parada d’uns 30 minuts a Saragossa. El trajecte va ser tranquil però jo no tenia prou son com per dormir una bona estona seguida. Vaig dormir a estones però molt poc i molt incòmode. L’espai era molt petit i el bus es movia força, cosa que feia complicat poder conciliar be el son a menys que en tinguessis molta.
Cap a les 2:30h arribàvem a l’estació d’autobusos de Saragossa, una estació molt gran de la qual ni tan sols em va donar temps de sortir-ne per a fumar un piti. Allà varen baixar uns quants passatgers i en varen pujar uns altres, en qualsevol cas el bus seguia anat del tot ple.
A Saragossa també va canviar el xofer sent aquest nou molt mes professional que l’anterior, que quan parlava semblava que estigués parlant amb un grup d’amics en nu bar del barri. Aquest parlava de forma molt correcta i amb molta amabilitat, donant moltes mes explicacions que l’altre.
la resta del trajecte el vaig passar igual, intentant dormir però sense fer-ho mes de 10 minuts seguits i ja només pensant en què era a punt d’arribar a casa. Pel mòbil mirava com entràvem a Catalunya i com quedaven pocs quilòmetres per arribar a Barcelona, sentint ara si, que ja era a casa.
A les 6 del matí entràvem per la Diagonal de Barcelona i veia de nou aquella ciutat tant coneguda després de 5 mesos de no ser-hi. En aquests moments la barreja d’emocions és enorme sentint molta alegria per tornar a ser a casa, nervis per tornar a veure la família i enyorança per deixar enrere tants amics en país que cada any em sentia mes meu.
A les 6:15h arribàvem a l’estació de Sants on jo in uns quants mes baixàvem. Per fi acabava la tercera i última part d’aquell llarg trajecte de 48 hores havent passat 3 nits en dos busos i un avió. A diferència del que fa l’empresa d’autobusos ADO de Mèxic, on les maletes facturades es numeren i només les pot tocar el xofer, aquí i amb Alsa, el xofer ens va dir que baixéssim tots per tal que pogués obrir el maleter i tots poguéssim vigilar que ningú s’emportés la nostra maleta mentre tots estàvem com animals allà enmig agafant cadascú la nostra maleta. Un caos comparat amb Mèxic.
Ja era a Barcelona i amb tot l’equipatge, que això després de tantes hores i transports diferents, sempre és d’agrair. Vaig anar directament dins l’estació de Sants on havia quedat amb el pare, que no només feia 5 mesos que no el veia, sinó que en feia 7, doncs dos mesos abans que jo marxés ell ja no hi era. Aquest dia es va despertar ben aviat i vam quedar de veure’ns una estona a la mateixa estació, on hi va arribar quan feia menys de 10 minuts que m’esperava.
El retrobament va ser molt emotiu donant-nos una forta abraçada allà enmig de l’estació tot i les mesures sanitàries vigents i el distanciament físic que tothom mantenia. Així doncs, el pare va ser la primera persona coneguda que veia en la meva tornada i durant uns 30 minuts vàrem estar a l’estació fins que jo vaig agafar un tren per anar cap a casa.
Ja només quedava poc menys d’una hora per arribar a casa on ja m’hi esperava un dels germans i la mare. Altres anys ningú m’hi esperava, però en aquesta ocasió havent estat 5 mesos fora i sense saber ben be quan tornaria fins feia ben poc, l’arribada seria amb comité de benvinguda.
Quan ja caminava pel carrer que em conduïa directament a casa i quan encara era a uns 50 metres, ja vaig veure la mare que era al carrer, sense mascareta, i en veure’m va començar a córrer cap a mi. Ja em feia il·lusió tornar a veure la família, però aquests numerets la veritat és que no m’agraden gens i mes tenint en compte que tampoc havia estat fora tants de temps i que havíem mantingut força el contacte, per lo que aquella cridòria al mig del carrer no em va agradar massa, i mes amb lo cansat que estava. En qualsevol cas ens vam abraçar allà enmig del carrer i ràpidament vam entrar a casa on era un dels meus germans esperant.
La veritat és que va ser un bon retrobament i vaig estar molt content de tornar a ser a casa. Eren les 8 del matí quan tornava a seure al sofà de casa meva a xerrar una estona amb la mare i amb un dels germans per posar-nos ràpidament al dia i comentar per sobre com havia anat la tornada. En menys d’una hora ja m’aniria a dutxar, doncs portava hores desitjant una bona dutxa.
I així acabaven tan el viatge mes llarg com el trajecte mes llarg que havia fet fins aleshores, el primer de 5 mesos de durada i el segon de 48 hores. Feia tan sols 3 setmanes que no tenia ni idea de quan ni com tornaria a casa, però ara per fi tornava a veure la meva família i s’acabava la incertesa que m’havia acompanyat durant tants dies. Havia estat un gran viatge i segurament el que mes greu em va fer d’acabar, justament degut al temps que havia passat a Mèxic i les relacions inter-personals que això comporta, però el fet de no poder tornar quan volgués sino quan pogués i com pogués, va ser el que tingués tantes ganes d’arribar a casa.
El viatge començava sense saber com acabaría però al final va resultar tot millor del que m’esperava en un començament. És cert que es va allargar 3 mesos mes del previst però això lluny de suposar-me un problema, va fer que passés uns mesos molt agradables a Mèxic vivint com un mes i fent-me una mica mes d’aquest país. I gràcies a què puc treballar mentre viatjo vaig poder canviar els plans del viatge sobre la marxa sense que això em suposés cap gran trasbals en la meva vida. De fet, en tornar a Barcelona, vaig sol·licitar la residència temporal per a 4 anys, doncs la vida que feia quan era a Mèxic ja no era vida d’un turista.
En resum, estava molt content de tornar a ser casa, d’haver fet aquell viatge i de com havia anat tot. En un any en el que no havia de viatjar, finalment no només ho vaig fer sino que va ser el viatge mes llarg fins aleshores i un dels que mes recordaria, de fet tornava a casa sent propietari a Mèxic. Mai pots saber les voltes que donarà la vida en ben poc temps.