Passava una primera nit molt agradable al bungalow de Hallandale Beach gaudint d’una temperatura, almenys de nit, molt agradable. Aquest primer dia complet tocava investigar la zona per almenys trobar algun lloc on comprar menjar be de preu, quelcom difícil en aquella zona.
L’amfitrió m’havia recomanat un supermercat per ser el mes econòmic de la zona i que quedava a uns 10 minuts caminant. Així que em vaig preparar i primer vaig anar a donar una volta per aquell petit poblet de bungalows per després anar cap al supermercat a comprar menjar.
Aquella zona de bungalows constava bàsicament d’un carrer d’uns 200 metres que donava tota una volta i on a banda i banda hi havia tots els bungalows, que n’eren segur mes de 100. A l’entrada hi havia una petita edificació que semblava ser un espai comú amb zona de jocs i bar. Tot plegat semblava un camping de bungalows però semblava que la gent vivia allà permanentment, o que almenys utilitzaven els bungalows com a segona residència. Jo només hi passaria 4 dies però la majoria de gent semblava que hi passarien mesos. De fet pràcticament tots els bungalows estaven ben engalanats amb les llums de Nadal que per aquesta època corresponien.
Després de conèixer una mica millor aquell petit poblet, vaig anar directament cap al supermercat que m’havia recomanat l’amfitrió, ara si, guiant-me amb Google Maps. De totes maneres el camí era ben fàcil, doncs tan sols havia de caminar uns 10 minuts per aquella carretera que passava just per davant dels bungalows i que recorria tota l’illa de Miami Beach de nord a sud.
Es tractava d’un establiment tipus Carrefour on ja hi trobaria tot el que necessitaria per passar aquells últims dies del viatge. Però no vaig necessitar massa minuts un cop dins per adonar-me de la passada de preus d’aquella zona, i això que aquest era el supermercat barat…
No vaig haver de caminar ni 10 metres pels seus passadissos per veure, per exemple, que un ou costava el mateix que mitja dotzena a Barcelona. Vaig donar una primera volta per quasi tot el supermercat per fer-me una idea del tipus de menjar que hi venien i els seus preus. Hi havia coses conegudes, com pasta, pa, galetes, etc., però també d’altres que a Espanya no es veuen tant, com tot tipus de magdalenes o cupcakes, pastissos, melmelades i en general menjar molt dolç i ultra-processat. Però en qualsevol cas, tot molt car.
La veritat és que no volia gastar-me 20€ per un plat preparat que segurament em deixaria amb gana, així que vaig decidir comprar una barra de pa, que costava $3, mitja dotzena d’ous, per uns $4, frankfurts, formatge i un petit paquet de magdalenes. Tot plegat em donaria per una parell d’entrepans ben complets. Tot i així em vaig acabar gastant $23.
Almenys aquí ja podia pagar amb la targeta Revolut sense problemes i estalviar així una mica en el tipus de canvi. I amb només una bossa a la mà, vaig tornar cap al bungalow per deixar aquella compra tant patètica.
Vaig mirar una mica els restaurants que m’anava trobant pel camí, i en pràcticament cap oferien plats per menys de $20. A mes tampoc n’hi havia gaires, doncs aquella era una zona mes aviat residencial, molt maca i tranquila però amb poca oferta comercial.
Aquell dia vaig sobreviure a base d’ous, frankfurts i pa tot fet al bungalow que disposava de tot el necessari per cuinar. De fet, era quasi la primera vegada que cuinava en tot el viatge.
L’endemà em vaig proposar anar a la platja que quedava a uns 30 minuts caminant tot i ser a la mateixa illa que Miami Beach. Vaig mirar a Google Maps quant tardaria en arribar a la platja però al final, entre que sembla que Google Maps camina molt ràpid i que jo anava fent fotos, vaig tardar quasi una hora en arribar-hi. A mes feia pocs dies que hi havia hagut un huracà al Golf de Mèxic i que havia afectat força tota la costa de Florida i, tot i que no es veien destrosses, si que feia un vent terrible, tant que fins i tot en alguns punts on quedava molt desprotegit, em costava molt aguantar-se de peu. I com mes m’acostava a la platja mes vent feia.
Finalment vaig arribar a la platja que quedava en línia recta al meu allotjament i que en aquell moment estava buida, suposo que degut a la ventolera que feia. En qualsevol cas es veia una platja molt neta i cuidada i una aigua també força transparent. Això si, tota la primera línia de platja era farcida d’hotels i blocs d’apartaments conformant aquella imatge típica que tenim de les platges de Miami, unes platges sense cap interès per cap llei de costes.
Vaig passejar una estona per la platja tot i que el temps just per veure-la, doncs el temps no acompanyava massa. feia molta calor però a la vegada feia molt de vent i estava el cel força ennuvolat, suposo que per això estava la platja tant buida. En qualsevol cas havia pogut arribar sense agafar cap bus ni taxi estalviant així i fent una mica d’exercici. Això si, després de passejar una estona per la primera línia de mar, tocaria tornar cap al bungalow per aquell mateix camí un tant avorrit i durant una hora mes.
El començament del camí de tornada era mes entretingut per ser mes residencial i haver-hi rius i ponts, però després pràcticament tot el trajecte transcorria entre parcs, descampats i grans superfícies. Era una zona molt comercial però similar a un polígon industrial fins arribar a la carretera on just a l’altra banda ja hi havia el poblet de bungalows.
Aquell dia vaig pensar de demanar menjar per Internet a algun restaurant de la zona, però la web em demanava obligatòriament un número de telèfon dels EUA, cosa que no tenia. De totes maneres segurament no hauria demanat res en veient els preus dels restaurants mes econòmics, que en aquest cas era un restaurant xinès, com sol ser habitual. Tot i ser el mes barat, cada plat costava quasi $20, i tenint en compte que segurament n’hauria de demanar dos, ho vaig acabar descartant. Tocaria seguir amb l’estratègia del supermercat i els entrepans, doncs al final només serien 2 o 3 dies mes.
El tema del transport públic i com desplaçar-se per aquella zona, no era del tot fàcil ni barat. Hi havia la línia de bus que recorria la carretera de nord a sud de l’illa, però l’illa és tant ample que depenent d’on vulguis anar i de lo allunyat que estigui de la carretera, o has de caminar una hora, com vaig fer jo per anar a la platja, o buscar un taxi. Evidentment, jo no vaig agafar taxi cap dia i bus tampoc tots, doncs la millor manera de conèixer els llocs i la mes barata, és caminant.
Passar aquells 3 dies en un bungalow al costat de Miami Beach va ser tota una experiència i mes tenint en compte que era Nadal i per tan tots els carrers estaven il·luminats. El lloc era car però vaig poder sobrevire amb uns $10 al dia mes $35 de l’allotjament.
Aquesta era l’última parada que feia en aquest primer viatge sol que va durar dos mesos i que em va permetre conèixer molt mes de Mèxic, i plantar-li les arrels per als anys vinents quan aquest país s’acabaria convertint en la meva segona casa i on hi coneixeria gent extraordinària. El viatge s’acabava però la meva època mes viatgera tot just començava. Fins aleshores havia viatjat molt però sempre acompanyat i en períodes inferiors a un mes. Però després d’aquest viatge tot canviaria. Ja m’havia atrevit a viatjar completament sol durant dos mesos i a partir d’ara prendre la decisió de fer un viatge d’aquest tipus seria molt mes fàcil i trivial. Ja passaria de preguntar-se “ho faig?” a simplement “on vaig?”.
Dos mesos després d’iniciat el viatge, arribava el dia de tornar cap a casa. Estant en l’últim dia del viatge no podia estar mes content i satisfet de com havia anat. Era el primer viatge que feia sol i el que el primer dia eren preguntes i preocupacions, ara eren experiències i coneixements que ja mai oblidaria. Un viatge que em va canviar la vida pel fet que va ser el que em va permetre perdre la por de fer viatges llargs i tot sol.
El trajecte seria relativament ràpid, d’unes 20 hores tenint en compte l’escala que faria a Lisboa, i els vols serien amb TAP Portugal. En aquella època encara no hi havia companyies low-cost que fessin vols transatlàntics, però de totes maneres, el trajecte Barcelona-Miami anada i tornada, em va costar 450€. Era un preu prou econòmic tenint en compte que en el preu ja s’incloïa una maleta facturada i àpats.
El vol sortia per la tarda per tal de fer el trajecte de nit aprofitant el canvi horari, però jo vaig deixar el bungalow i vaig marxar ja amb tot l’equipatge cap a les 9 del mati amb la intenció de visitar el centre neuràlgic de Miami Beach de camí a l’aeroport. Just allà és on havia de fer el transbord entre autobusos per arribar a l’aeroport i volia aprofitar aquella parada, que ja havia fet a l’anada, per donar una volta per la zona. Abans de sortir del bungalow havia subestimat la calor que feia i el pes de la maleta i la motxilla.
Així dons, ja utilitzant Google Maps i Moovit vaig anar a la carretera principal, just davant del recinte on eren els bungalows, i vaig caminar uns metres fins arribar a la parada del bus. Només tenia $5 i tot i que ja tenia alguna idea de que en els busos no donaven canvi, al ser una situació en la que encara no m’hi havia trobat mai, pensava que era quelcom mig relatiu i que d’alguna manera o altra t’acabaven donant canvi. Però no, quan vaig pujar al bus amb l’equipatge i el meu bitllet de $5, el xofer em va dir que podia comprar un bitllet d’un dia, és a dir, per poder fer viatges il·limitats durant tot un dia. Això podia estar be en segons quina situació, però per a mi en aquell moment no tenia cap sentit, doncs aquell dia només faria un trajecte, que el preu normal era de $2. Fins i tot vaig notar que al xofer li sabia greu no poder-me donar canvi, per això em va explicar com funcionaven les tarifes i pogués aprofitar millor aquells $5, quelcom que no podria fer. Però en qualsevol cas em va quedar clar que els xofers dels autobusos americans no poden donar canvi ni que vulguin, doncs la caixa està completament tancada i ni ells la poden obrir.
Així doncs, vaig comprar el bitllet per a tot el dia i vaig recórrer les 11 parades fins al centre neuràlgic de Miami Beach i quan encara em quedaven 3 parades per arribar a la parada on havia de fer el transbord. Vaig baixar unes parades abans per anar passejant des d’aquell punt fins on havia de fer el transbord, que quedava a 1 quilòmetre aproximadament.
Sobre el paper semblava una bona idea, doncs aprofitava el trajecte fins l’aeroport per veure una mica una de les zones mes conegudes de Florida, estalviant així temps i diners. Però calia tenir en compte la temperatura, la humitat i el pes de l’equipatge, a part de què em quedava un dia llarg per davant. Així doncs, tan bon punt vaig baixar del bus i vaig començar a caminar amb tot l’equipatge a sobre, no varen passar ni dos minuts que vaig començar a suar com un porc i en ser conscient que arribaria a l’aeroport cansadíssim. Això si, per fi veia una de les platges mes famoses del mon, doncs ara anava caminant pel passeig marítim del rovell del l’ou de Miami Beach.
Era molt sorprenent veure canals circulant paral·lelament a la carretera principal per la que anàvem amb iots de tot tipus allà amarrats com si fossin cotxes aparcats al carrer. Era ben normal veure un Lamborghini al costat d’un iot de 15 metres d’eslora. Era un espectacle veure tant de luxe per metre quadrat.
Vaig caminar pels peus d’aquells edificis que només havia vist en les fotos del skyline típic mentre gaudia d’aquelles platges sorprenentment netes i buides, i d’aquelles temperatures mes pròpies d’un mes d’agost que d’un mes de desembre com era.
Suposo que encara era massa aviat perquè hi hagués massa gent a la platja i mes en ple desembre, cosa que em va permetre passejar quasi sol per unes platges on normalment no s’hi cap, de fet no costava massa imaginar-se aquell mateix lloc la nit anterior plena de gent cridant.
Tot just portava 30 minuts caminant quan vaig decidir anar cap a la parada del bus per agafar el que ja em deixaria a l’aeroport. Feia molta calor i estava suant ja massa considerant que encara em quedava un llarg dia per davant. Ja havia passejat pels llocs mes emblemàtics de Miami Beach donant així el viatge per acabat, almenys en quant a visites, doncs encara quedava arribar a casa.
Aquesta era la primera vegada que utilitzava la app Moovit per moure’m amb transport públic i conforme mes l’utilitzava mes al·lucinat quedava. Cal tenir en compte que aquesta app es basa molt en la col·laboració dels seus membres, per lo que en nuclis urbans importants i amb mots usuaris, la informació que s’hi troba és molt mes exacta que en ciutats mes petites. Allà a Miami era increíble lo be que funcionava, com la app em deia que el meu bus arribaria en 2 minuts i al cap de 2 minuts exactes veure com arribava el bus a la parada. Simplement flipava de lo fàcil que era moure’s amb transport públic amb GPS i l’app adequada. No feia ni un mes que ho feia així però ja em costava creure com ho havia fet fins aleshores, tot i que tota la primera meitat d’aquell mateix viatge l’havia fet sense GPS ni Moovit.
Just l’inici d’aquell segon trajecte en bus que faria fins arribar a l’aeroport, creuava el pont que uneix Miami amb Miami Beach, pont que havia creuat a peu dos mesos abans i que encara ara em costava de creure, i mes apreciant dins el bus lo llarg que és. L’havia creuat just el primer dia del viatge, el dia que mes motivat i descansat estàs, tot i així va anar d’un pel que no ho aconsegueixo, doncs era el primer dia del primer viatge llarg i sol que feia, per lo que l’experiència era nul·la i al preparació per fer aquella excursió va ser del tot insuficient, per no dir ridícula.
Al cap d’uns 45 minuts arribàvem a l’estació on faria el transbord al tren que ja tenia parada a l’aeroport. Tan aquesta última part del trajecte com el propi aeroport ja me’ls coneixia una mica mes per lo que no vaig tenir cap problema en arribar i fer el check-in.
El primer que vaig fer un cop a l’aeroport, va ser anar al lavabo i canviar-me de samarreta, doncs la caminada per Miami Beach m’havia deixat ben suat. Em vaig rentar una mica i em vaig canviar quedant tot llest per embarcar i tornar a casa.
El trajecte seria amb escala a Lisboa i amb la companyia TAP Portugal. El vol fins a Lisboa va ser força puntual però el de Lisboa a Barcelona no tant, de totes maneres en aquell punt ja poc m’importava la puntualitat dels vols, doncs ja quedaven ben poques hores per arribar a casa i en aquell moment només teia temps per analitzar el viatge i aquella experiència de dos mesos que tot just acabava.
Dos mesos tampoc era tant però per mi si que era el màxim que havia passat fora de casa, i ara, en arribar a Barcelona i tornar a veure llocs coneguts, començant pel mateix aeroport, la sensació era ben estranya. Havia estat dos mesos veient coses noves cada dia i sense saber què faria l’endemà amb aquella sensació de novetat constant i vida gens monòtona, i ara tornava a veure llocs coneguts i a tenir aquella sensació de vida mes previsible i mes avorrida, almenys per a mi.
Però lo important en aquest cas era que m’havia atrevit a fer el viatge sol, que tot havia anat millor del que m’esperava i que en tan sols dos mesos havia experimentat un creixement personal que no hauria aconseguit en anys si m’hagués quedat a casa. Ja era a casa però sabent que aquell seria el primer de molts altres viatges llargs i segurament sol que faria per tot el mon. Si dos mesos abans tenia dubtes, ara ja no en tenia cap, be, si, a quins llocs aniria la pròxima vegada.
Arribava l’última setmana del meu primer viatge llarg i sol. Havia passat 4 dies a Miami i després un mes i mig a Mèxic, entre la capital, Oaxaca i Tuxtepec. En aquesta última hi portava 5 setmanes quan ja em tocava tornar a Miami 4 dies mes abans de tornar cap a casa. L’estada a Tuxtepec havia anat molt be havent conegut a gent molt interessant que m’havien aportat un munt de coneixements i bons moments. De fet aquest va ser l’inici del meu interès per la inversió immobiliària a Mèxic i que s’acabaria materialitzant 4 anys després. Però ara tocava acomiadar-se d’aquesta ciutat i la seva gent que tan be m’havien acollit i continuar el viatge que ja arribava al seu final.
Val la pena explicar el perquè feia aquest recorregut d’anada i tornada passant per les mateixes ciutats tan en l’anada com a la tornada. En un primer moment vaig estar mirant vols directes des d’Espanya a Mèxic els quals tenien un preu aproximat de 700€ anada i tornada. Però mentre mirava opcions, de casualitat en vaig veure un que sortia mes barat però que feia escala a Miami. Va ser aleshores quan em vaig informar be de com funcionaven les tarifes dels vols i vaig veure que normalment els vols amb escala son mes econòmics que els vols directes, doncs aquests últims son mes còmodes pel passatger.
La conclusió va ser clara i directa. Si tenia flexibilitat en les dates i el temps del viatge, la millor opció era fer una escala per estalviar en el preu dels vols i a mes poder aprofitar aquestes escales per visitar, en aquest cas, Miami. Aniria per primera vegada als EUA i passaria de gastar-me 900€ en els vols a només 650€. Aquesta és una tècnica molt utilitzada per estalviar en vols i es diu stopover, i es tracta justament d’això, de fer el mateix trajecte però amb escales i a mes aprofitar aquestes escales per visitar mes llocs. Evidentment això només és possible si es te certa flexibilitat tan en les destinacions com en les dates del viatge.
Així doncs ara faria el vol de tornada d’un dels dos trajectes, el vol de Mèxic a Miami. Però primer havia d’arribar fins a Ciutat de Mèxic, un trajecte que faria amb l’empresa d’autobusos ADO que disposa de línies a pràcticament tot el país. La sortida seria des de la terminal d’autobusos de Tuxtepec a les 12 de la nit i l’arribada a la terminal TAPO de Ciutat de Mèxic cap a les 7 o 8 del matí, depenent del trànsit que hi hagués a l’entrada de la ciutat.
Aquest era el meu primer trajecte en bus i de nit, per lo que encara no sabia quin era el millor lloc per poder dormir una mica. Jo vaig demanar el seient de la primera fila perquè m’agrada veure el paisatge d’aquells llocs nous per a mi, però en aquest cas era el pitjor lloc per poder dormir, doncs les llums dels cotxes que venien de cara molestaven molt mes del que podria semblar. De fet, si sumo totes les dormidetes que vaig fer durant el trajecte no vaig dormir mes d’una hora. El moviment del bus, les llums exteriors, la parada que vam fer a mig camí i el fred que feia, van fer quasi impossible poder dormir mes de 10 minuts seguits.
Cap a les 7 del matí arribàvem a l’entrada de Ciutat de Mèxic i com era d’esperar el trànsit era brutal. Vam estar mes d’una hora arrancant i parant per aquella entrada de 6 carrils plena de cotxes. Per sort jo anava amb temps suficient per arribar a l’aeroport.
Cap a les 8:30h arribàvem a la terminal TAPO de Ciutat de Mèxic. Des d’allà tan sols havia d’agafar un metrobús que en uns 15 minuts em deixaria a l’aeroport. Cal tenir en compte que per poder utilitzar qualsevol línia de metro o metrobús fa falta disposar de la targeta de pre-pagament amb les que es paguen els trajectes del servei de transport públic de Ciutat de Mèxic. Jo encara no la tenia perquè els dies que havia passat feia quasi 2 mesos en aquesta ciutat només havia necessitat la targeta en una ocasió en què li vaig demanar a una passatgera que passés la seva targeta per mi i jo li pagava en efectiu. Però ara era mes complicat per tractar-se d’un trajecte una mica mes car i menys habitual, per lo que vaig decidir comprar la targeta i així ja tenir-la per altres ocasions, encara que fos en un altre any, doncs la targeta no caducaria.
Així que vaig comprar la targeta, vaig posar-li 40 pesos de saldo i vaig anar a esperar el bus que em portaria fins l’aeroport. El trajecte costava $32, poc mes d’1,50€, un preu molt raonable tenint en compte el que acostuma a costar un trajecte des del centre d’una ciutat a l’aeroport mes proper.
Mica en mica anava coneixent aquella zona de Ciutat de Mèxic i m’anava familiaritzant amb el seu transport públic. En aquell moment encara era tot molt nou per a mi i no sabia que en pocs anys tot allò s’acabaria convertint en la meva segona casa.
En menys de 30 minuts ja estava a la terminal 1 de l’aeroport Benito Juárez de Ciutat de Mèxic a l’espera del vol que em portaria de nou fins a Miami, la segona vegada que visitaria la ciutat en aquest viatge, fent així el trajecte de tornada tal qual l’havia fet durant l’anada.
Aquesta vegada ja sabia que podia pujar la maleta i la motxilla en cabina i així no haver-les de facturar. Ja m’havia preocupat de no portar cap pot amb líquids de mes de 100ml per lo que vaig passar el control sense cap problema tot i que em van aturar per fer-me un registre mes complet, com ja m’esperava.
El vol sortia poc abans de les 15h i arribaria a Miami cap a les 17h. El meu seient era a finestreta i no em vaig adonar que em quedava embadalit mirant com ens allunyàvem de Ciutat de Mèxic i deixava enrere aquell país i aquella gent que tant be m’havien acollit durant un mes i mig. La veritat és que en aquell moment, estant ja assegut a l’avió, va ser quan vaig ser conscient del greu que em feia marxar de Mèxic. Mirava per la finestra molt trist mirant com Ciutat de Mèxic es feia petita i fins que ja només veia el mar.
Aquesta vegada no havia reservat allotjament a Little Havana, un barri prou cèntric, sino a Hallandale Beach, una població al costat del mar i prop de Miami Beach però força mes allunyada del centre de Miami i de l’aeroport. A mes, a diferència de l’amfitrió de l’apartament de Little Havana, el d’ara no m’havia donat tantes explicacions de com arribar en transport públic. Però per contra, ara ja sabia que podia utilitzar el GPS del mòbil sense tenir Internet al mòbil, cosa que durant l’anada encara no sabia, de fet, fins que no portava quasi un mes de viatge no ho vaig saber, per lo que havia arribat a Miami, Ciutat de Mèxic, Oaxaca i Tuxtepec seguint cartells i indicacions vàries. Ara però, tenia tots els mapes necessaris descarregats a Google Maps així com la aplicació Moovit molt útil per desplaçar-se en transport públic. Tot i que tenia cobertura 4G gràcies a la SIM de Telcel comprada a Mèxic i que també funcionava a EUA, ja no em feia falta, doncs amb el GPS i els mapes descarregats el mòbil m’ubicava perfectament. No cal ni dir lo molt que això va millorar els trajectes i com fins i tot no era ja capaç d’entendre com pocs dies abans em podia moure sense el GPS. De fet, ja el vaig utilitzar tan sols trepitjar l’aeroport de Miami per tal de trobar el tren llançadora.
Per cert, que quan vaig passar el control d’immigració, l’agent que em va atendre parlava una mica d’espanyol i sense ni saludar em va fer dues preguntes que no sé ni si tan sols en va escoltar les respostes. Amb un to força alt va preguntar “a donde va?”, a lo que li vaig respondre a Hallandale Beach, replicant “a que?”, “4 días de vacaciones”, “Pase”. Aquest va ser el nostre diàleg que va durar menys de 10 segons.
També és cert que tot i ser molt mes còmode anar amb el GPS del mòbil, és molt mes gratificant arribar als llocs sense aquesta ajuda a part d’estimular molt mes el nostre cervell. En qualsevol cas, ja preveia arribar a l’apartament reservat cap a les 21h per lo que ja m’anava be tenir el GPS per tal de no perdre’m i arribar en el menys temps possible.
En aquesta ocasió havia reservat un bungalow, doncs aquesta era una zona molt cara i qualsevol altra cosa es disparava de preu. En aquest viatge encara no contemplava reservar habitacions, per lo que les opcions que buscava sempre eren apartaments complets, o com en aquest cas, un bungalow complets.
Ara ja coneixia una mica millor el sistema de transports públics a Miami que unit al fet d’anar amb el GPS em va permetre arribar a l’estació d’autobusos on havia de fer un transbord força mes ràpid del que m’esperava tot i que el trajecte va allargar-se quasi una hora. Només havia d’agafar dos busos, però el primer ja em deixaria tant lluny que fins i tot ja arribaria a Miami Beach, creuant el llarg pont que uneix Miami Beach i la seva part continental.
Després de recórrer bona part de la carretera principal de Miami Beach i quan ja es feia fosc, doncs quasi eren les 19h, arribava a una terminal d’autobusos on havia de baixar i esperar per agafar un altre bus que ja em deixaria ben a prop de la meva destinació. No sabia ben be on era però em va sorprendre veure que era l’únic blanc que hi havia en tota la terminal. En total hi deuria haver unes 15 persones i totes eren negres, fins i tot els xofers dels autobusos.
El bitllet que havia comprat per al primer bus i que era de tarifa integrada, és a dir, es podia utilitzar en altres trajectes en fer un transbord, aquí ja no valia. estava tant lluny del centre de la zona metropolitana on tenien validesa els bitllets integrats i amb possibilitat de fer transbords sense pagar mes. Aquí vaig haver de pagar $2 mes per al segon trajecte. de totes maneres tan sols havia gastat $4 en total per anar de l’aeroport al bungalow, un trajecte que va durar unes dues hores.
Això si, en aquella terminal hi vaig haver d’esperar una bona estona fins que va sortir el bus. Ja era negra nit i tot i que havia dit a l’amfitrió que arribaria cap a les 21h, no estaria del tot tranquil fins a trobar-lo, doncs sent ja tant tard i mig plovent, em resultaria molt difícil trobar un altre lloc en cas de que sorgís algun problema amb l’allotjament reservat.
Aquest segon bus bàsicament resseguia tota la costa de Miami Beach en direcció nord per una carretera que semblava la principal d’aquella illa i allunyant-nos mica en mica del seu centre neuràlgic. Sent tant fosc em costava apreciar l’exterior, però semblava que ens endinsàvem a una zona força benestant, per no dir pija. M’estranyava una mica perquè sempre miro be els preus dels allotjaments, i aquest, tot i ser de $40 la nit, era dels mes barats que havia trobat tractant-se d’un allotjament complet, però en qualsevol cas semblava que la zona on es trobava no era precisament barata.
Gràcies a Moovit, saber a quina parada havia de baixar va ser infinitament mes fàcil que l’última vegada que m’havia mogut en transport públic per Miami. Ara no havia de mirar cartells i noms de carrers, sino està pendent de l’aplicació que m’avisaria dues parades abans de la meva. I efectivament l’aplicació no va fallar i vaig baixar allà on tocava sense haver de mirar cap cartell. El bus em va deixar a una banda de la carretera i tan sols l’havia de creuar per arribar a una zona de bungalows, on almenys n’hi havia 50. Semblava un petit poble de bungalows, doncs fins i tot hi havia carrers, cartells i un restaurant, però tot dins d’aquella esplanada. Era una passada!
A mes, tenint en compte que érem a mitjans desembre, tan els carrers com molts d’aquells bungalows estaven engalanats amb les típiques llums nadalenques. No deixava de resultar-me una mica estrany el fet que estiguéssim a 30ºC sent de nit i en època nadalenca.
Eren les 21h passades i cada vegada plovia mes, tot i així aquell lloc m’havia fascinat tant que el fet de ser tant tard i que d’entrada no veiés l’amfitrió, no va fer que quedés meravellat i amb ganes de dormir en aquell poblet de bungalows tant autèntic. L’amfitrió m’havia passat el número del bungalow així que vaig començar a buscar-lo. Costava una mica veure els números però mica en mica m’hi vaig anar acostant. Seguia plovent, no hi havia ningú fora a qui preguntar i l’amfitrió no contestava al telèfon. La cosa no pintava be però tot just passaven 10 minuts de l’hora que havia dit a l’amfitrió que arribaria.
Just quan trobava el bungalow, arribava un cotxe pel mateix caminet pel que anava jo. Em vaig apartar, em vaig esperar, i de la finestra va sortir un caparró preguntant: “Guillermo?”. Mentre responia que si respirava mes alleujat. Feia quasi 24 hores que havia sortit de Tuxtepec i havia fet un llarg trajecte des de l’aeroport arribant a un lloc diferent a tot el que havia vist, plovent, tard i sense saber si finalment dormiria en algun d’aquells bungalows, però ara per fi escoltava el meu nom d’un senyor que acabava d’arribar i que per l’accent semblava cubà, quelcom ben habitual a Florida i concretament a Miami.
Ens vam presentar i em va assenyalar el bungalow. Quedava a la banda esquerre d’aquell caminet i força a prop de l’entrada. Ràpidament vam entrar, em va ensenyar el bungalow per dins i em va donar algun consell per moure’m i comprar en aquella zona, que segons em comentava, i de fet ja havia suposat, era una zona relativament cara, doncs estàvem en un poble pijo al costat de Miami Beach. Em va parlar d’un supermercat a uns 10 minuts caminant i que era força barat. L’endemà quan hi aniria em donaria compte que el que allà era barat, seguia sent caríssim des d’una perspectiva espanyola.
El bungalow era prou gran, amb una cuina menjador, una habitació doble i un bany. A mes tenia aire condicionat, que sent mitjans de desembre pensava que no el faria servir però que si el vaig engegar força vegades. A mes cada bungalow tenia com un petit jardinet assimilant-se al típic barri de cases unifamiliars tant típics a EUA.
Ja eren les 21:30h i estava cansat i amb molta son. Havia estat un dia llarg però molt gratificant i ara era en un bungalow en un petit poblet al costat de Miami Beach. Vaig menjar coses que portava de Mèxic i després d’instal·lar-me vaig anar a dormir. L’endemà tenia la intenció d’anar a la platja i donar una volta per Miami Beach ara que la tenia molt mes a prop que en la primera ocasió.
Les 5 setmanes que havia de passar a Tuxtepec en aquell primer viatge llarg i sol, arribaven al seu final i tocava acomiadar-se de la gent que havia conegut i que tant be m’havien acollit. Arribava doncs un dels moments mes difícils del viatge.
Suposo que a ningú li agraden els acomiadaments però és que a mi em desagraden especialment. De fet prefereixo no conèixer massa a ningú durant els viatges justament per no haver-me d’acomiadar i fins i tot pensar que potser ja no ens tornarem a veure mes. En aquest cas era diferent, doncs la intenció era tornar a Mèxic, però de totes maneres l’últim dia a Tuxtepec per mi va ser força trist, doncs em vaig passar el dia acomiadant-me de gent amb la que havia passat molt bons moments durant l’últim mes.
Encara avui quan recordo aquell dia sento una certa tristor. El recordo com un dia completament diferent a tots els altres en el que em vaig passar donant voltes per anar-me acomiadant de la gent amb un cert desànim i poques ganes que el dia acabés. Veia la gent fent la seva vida normal mentre per mi aquell dia era ben trist i diferent.
Vaig anar al restaurant que en Juan Carlos, el propietari de l’apartament, tenia al centre comercial i on normalment estaven ell i la seva dona, per acomiadar-me d’ells i d’un parell de treballadors que també coneixia. Allà vam saldar la factura de la llum i el dipòsit que havia deixat per l’apartament i ens vam acomiadar. Jo els deia que segurament tornaria tot i que no sabia quan i ni tan sols si això era segur.
Poc abans havíem anat a l’obra que tenia en Juan Carlos i on hi havíem estat vàries vegades per acomiadar-me dels seus treballadors, doncs sobretot amb dos d’ells havia tingut força tracte.
Però quan portava bona part del dia acomiadant-me de gent, encara quedava fer-ho amb l’Emma. Ella va venir a l’apartament cap a les 18h on fins i tot em va ajudar a recollir-lo una mica. De fet hi havia vàries coses que eren seves, com una cafetera o una escombra.
Va venir un parell d’hores i va marxar just abans que jo anés al centre comercial a veure al Juan Carlos. Aquell va ser l’acomiadament mes difícil per a mi i el que recordo mes, sobretot quan l’Emma sortia per la porta i la veia allunyar-se cap a la cantonada del carrer per agafar un taxi. Aquell va ser el moment mes trist del viatge i la imatge que em va quedar mes gravada a la retina.
Marxava de Tuxtepec aquell mateix dia a les 12 de la nit, hora prevista de sortida del bus que agafaria per anar fins a Ciutat de Mèxic, on agafaria un vol cap a Miami on hi passaria 4 dies mes abans de tornar a casa. Van ser en Juan Carlos mateix i la seva dona qui em van acompanyar fins la terminal d’autobusos, doncs a aquella hora era recomanable només anar amb taxistes de confiança, cosa que no vaig aconseguir.
Així que cap a les 11 de la nit quan ja eren els carrers ben buits, em van venir a buscar amb el cotxe i vam anar fins la terminal. Allà ens vam acomiadar, van marxar i aleshores si que ja em vaig quedar sol i esperant a què fossin les 12 de la nit, hora prevista de sortida del bus cap a Ciutat de Mèxic on hi arribaríem cap a les 8 del matí.
I així finalitzava la meva estada a Tuxtepec, la ciutat on mes temps havia passat fora de casa fins aleshores i on havia conegut a persones a les que voldria seguir visitant. Evidentment encara no sabia com serien els pròxims anys ni si tornaria a Tuxtepec, però el cas és que hi vaig estar molt be i no volia que aquella fos l’última vegada. Hi ha molts llocs al mon per veure i tenia clar que si tornava a Tuxtepec seria enmig d’algun viatge després de visitar altres llocs. Quan marxava d’aquella ciutat encara no sabia que acabaria sent la meva segona casa i que representaria un canvi de vida molt important per a mi.
El primer que et diu quasi qualsevol persona quan els dius que aniràs a Mèxic és, però allà no segresten a la gent? D’entrada haig de dir que qui normalment fa aquesta pregunta mai ha anat a Mèxic. De fet, segurament ningú que hi hagi anat faria aquesta pregunta a algú que hi volgués anar. Normalment es tracta de gent que viu amb moltes pors que els han privat de fer moltes coses a la vida i només els queda anar passant aquestes pors als altres. Evidentment mai s’ha de fer cas d’aquesta gent sino de la que si fa coses.
De totes maneres és cert que a Mèxic com a qualsevol lloc s’han de prendre certes mesures de seguretat però ni molt menys tot el que pensen alguns. Personalment i després de 4 anys anant a Mèxic amb un temps total acumulat de quasi 9 mesos, puc dir que no he patit ni robatoris, segrests, extorsions, estafes o qualsevol de les coses dramàtiques que alguns em deien.
Dit això, és cert que cal prendre alguna precaució depenent del lloc on siguis i de la seva situació. Per exemple a Ciutat de Mèxic intentava no allunyar-me del centre on hi havia molta presència policial i portar a sobre l’indispensable, de fet a vegades ni tan sols portava el mòbil. De fet tan sols cal tenir una mica de sentit comú i intentar no cridar l’atenció. Jo sempre anava amb roba senzilla i sense cap mena de bossa o ronyonera. Només això ja denota que no portes res de valor i ja deixes de ser un objectiu.
Durant els trajectes també es poden produir robatoris però sempre son furts, mai a la força, per tan simplement cal tenir controlat l’equipatge per evitar-ho. Val a dir que els trajectes dins de Mèxic se solen fer amb ADO o AU, dues companyies que fan trajectes en autobús per tot Mèxic i que tenen una política d’equipatge molt bona, molt millor que la de les companyies españoles. Allà l’equipatge facturat es tracta com si fos un trajecte en avió, és a dir, a cada maleta se li posa una etiqueta amb un número i una còpia al seu propietari, i un cop s’arriba a una parada, només son els treballadors de la companyia qui poden tocar les maletes per donar-les al seus propietaris prèvia comprovació del número facilitat.
Un altre tema molt diferent seria el de la violència entre bandes rivals. Aquest és un tema que acostuma a preocupar a qui viatja a Mèxic per primera vegada, però que tampoc és un problema en si mateix. Justament el primer any que vaig anar a Tuxtepec va ser un any difícil en aquest sentit, doncs es va produir una escalada de violència entre dues bandes amb el resultat d’un assassinat cada 2 o 3 dies, inclús hi havia dies amb varis morts. En aquests casos realment no s’ha de tenir cap por a menys que pertanyis a alguna banda, però si no és així, has d’estar ben tranquil, doncs ningú et farà res. De fet els danys col·laterals en aquestes situacions son mínims tot i que la majoria d’assassinats es produïen en ple dia.
Efectivament a Mèxic hi ha certs problemes de drogues però tinc la sensació que amb el temps cada vegada es controla mes. El tema te difícil solució mentre Mèxic es trobi enmig dels majors productors i els majors consumidors de drogues, però en qualsevol cas aquestes guerres poques vegades afecten al ciutadà comú i el que és mes important, noto una major conscienciació per part de la població i una disminució dels problemes relacionats amb el tràfic de drogues.
Així doncs, ens hem d’oblidar de pors i prejudicis que ens impedeixin de fer allò que volem fer. Amb un mínim d’informació i mesures de seguretat podem anar a qualsevol lloc del mon. De fet, i encara que algú no s’ho cregui, la gran majoria d’humans son bones persones disposades a ajudar sempre que puguin, per lo que seran aquests els qui mes et trobaràs en qualsevol viatge.
Arribava el moment de canviar el ritme del viatge per passar de ser un turista a ser un local mes d’aquella ciutat de l’estat de Oaxaca. Fins aleshores havia passat com a màxim 4 dies a una mateixa ciutat però a Tuxtepec m’hi estaria quasi 5 setmanes vivint en un bloc d’apartaments on no hi havia cap turista, de fet es podria dir que no hi havia cap turista en tota la ciutat i per això m’agradava tant estar allà.
Ja coneixia a l’Emma i una mica al seu germà tot i que a cap dels dos els podia veure massa sovint. Tots dos treballaven i tenien la seva vida personal per lo que els quedaven poques hores al dia per veure’m. Però en Juan Carlos, el propietari de l’apartament, el veuria quasi cada dia i gràcies a ell coneixeria aquella ciutat i els seus voltants molt mes del que m’esperava.
El primer dia de ser allà ja ens havíem conegut per algunes qüestions de l’apartament, com la nevera que no funcionava, i vam congeniar força be. Aquella trobada ja va servir per veure que teníem coses en comú i que d’aquella relació en podria sorgir una bona amistad. Val a dir que no m’agrada massa fer amics durant els viatges perquè al final acaben sent persones que deixes enrere i que difícilment podràs tornar a veure, però en ocasions és impossible, doncs el que no faig tampoc és fugir de la gent. En aquest cas va haver-hi bona sintonia des del primer minut i havent d’estar allà 5 setmanes, era difícil que no acabéssim sent bons amics.
Així doncs, en el meu segon dia a Tuxtepec ja em portava a esmorzar fora i a veure una mica la ciutat en el seu cotxe. Jo no estic gens acostumat a esmorzar, de fet a casa realment no esmorzo, simplement emprenc un bon cafè, per lo que aquella manera de menjar tant aviat em costava una mica però m’hi vaig acostumar ràpid, sobretot per lo bona que era la cuina mexicana i que gràcies al Juan Carlos l’acabaria provant tota.
Molts dels restaurants o llocs on menjar eren cases particulars on en el pati hi posaven algunes taules i una barbacoa o planxes per fer el menjar. Tot molt casolà i autèntic.
No eren ni les 11 del matí que ja érem en una d’aquestes cases on segons en Juan Carlos hi preparaven les millors “picadas” de Tuxtepec, una espècie de massa de blat en forma de pizza amb carn per sobre, normalment de vedella o porc, i tot acompanyat de formatge i salses ben picants.
Quan era allà assegut en aquell banc de fusta compartint taula amb 3 o 4 locals mes menjant una típica picada en un restaurant tant autèntic, vaig pensar que no podria haver començat la meva estada a Tuxtepec de millor manera.
En Juan Carlos era un empresari multipotencial. Feia tot allò que li podia fer guanyar diners. Tenia negocis i apartaments per llogar que construïa ell mateix, doncs era enginyer i tenia la seva pròpia petita constructora. Durant aquella època estava fent un bloc de pisos de 5 plantes. Cal tenir en compte que a Tuxtepec la majoria d’edificacions son cases i els pocs blocs que hi ha no superen les 3 plantes, per lo que aquest edifici era un dels mes alts de Tuxtepec.
Així doncs, en vàries ocasions anàvem al bloc que s’estava construint o a algun dels seus negocis, sobretot a un de menjar mexicà ràpid que tenia en el centre comercial de Tuxtepec, el Multiplaza.
Quan jo vaig veure l’edifici per primera vegada ja tenia les 5 plantes fetes però tan sols amb els pilars, bigues i sostres. Encara quedava molt per acabar-lo però ja s’hi podia pujar, de fet un dia vam pujar fins al sostre, a la cinquena planta, i efectivament des d’allà dalt es veia tot Tuxtepec tot i estar només en un cinquè pis. En total hi havia uns 4 o 5 treballadors dos dels quals ja ho eren d’en Juan Carlos des de feia temps i per tan hi havia mes confiança.
La història d’un d’aquests dos treballadors era ben curiosa i fins i tot una mica trista, doncs era un hom,e d’uns 60 anys que no sabía escriure i ni tan sols tenia una partida de naixement. Era mexicà però no tenia documentació ni res que acredités la seva condició de mexicà. Jo no podia entendre com algú podia estar 60 anys vivint en un país sense tenir ni tan sols un document identificatiu o qualsevol altra cosa que confirmés que havia nascut a Mèxic.
Però si fins aleshores havia pogut sobreviure, amb 60 anys la cosa se li complicava encara mes, doncs no tenia dret a cap pensió ni ajuda tot i portar tota la vida treballant de paleta. Arribaria un moment, i no tardaria, en què ja no podria seguir fent aquella feina tant dura, i sense pensió ni ajuda de ningú, no tenia ni idea de què faria aquell home ni quins plans tenia per als pròxims anys. De fet, em va semblar entendre que fins i tot el treballador li havia demanat al Juan Carlos que l’ajudés a aconseguir els papers fent de testimoni.
En vàries ocasions vam anar al centre comercial on hi tenia el restaurant de menjar ràpid i on em va convidar a menjar cada vegada que hi vam anar. De fet no van passar massa dies fins que ja intentava no anar tant amb ell per tal que no em convidés a tantes coses, doncs resultava impossible pagar quan estava amb ell.
El restaurant era de menjar ràpid mexicà però de menjar de qualitat. Les tortas estaven boníssimes i res tenien a veure amb les que ja havia provat a Mèxic. Les tortas son una espècie d’entrepans de pa tou amb carn que pot ser de vedella o porc i acompanyat d’enciam, tomàquet i altres ingredients depenent de cada tipus. Estan molt bones però les del restaurant d’en Juan Carlos ho estaven molt mes i eren de les mes grans que havia vist.
No portava ni una setmana a Tuxtepec vivint com un local que ja tenia clar que els mexicans mengen mes que jo i que mes valia no seguir aquell ritme massa temps. De fet avui encara no acabo de saber quina és l’hora mes comuna per dinar, doncs sembla que cadascú dina quan vol. Això si, esmorzen be, dinen be i sopen be. Jo no podia fer 3 àpats tant complets cada dia, per lo que als pocs dies vaig tornar a la meva rutina alimentària, que era només dinar i sopar. Però fins aleshores esmorzava com si fos un dinar cap a les 10 del matí, a les 15h dinava normal (per molt abundant que hagués estat l’esmorzar, i cap a les 21h sopava també normal, per exemple, una pizza. Eren 3 àpats al dia totalment complets i que mes o menys podia aguantar perquè caminava molt durant tot el dia, però que en circumstàncies normals no hauria pogut de cap manera.
Els menjars mes típics eren les tortas, els tacos, els antojitos (picadas, garnachas,…), el pozole, la mojarra frita, etc. Una gastronomia abundant, variada, bona i barata, doncs un menú en un restaurant normal podia costar uns $60 (3€).
Em va resultar molt fàcil adaptar-me a la vida de Tuxtepec gràcies a la bona gent que vaig anar coneixent i que tant be em van acollir. Des del primer dia varen fer que em sentís com un mes fent que en cap moment tingués ganes de marxar. El bon menjar, els preus econòmics i el fet que Tuxtepec sigui una ciutat gran però amb baixa densitat de població, van acabar d’ajudar a fer d’aquella estada de 5 setmanes el començament d’un nou cicle a la meva vida. Seguiria viatjant per tot el mon però cada any intentaria tornar unes setmanes a aquesta ciutat de Oaxaca. De fet, al cap de 4 anys acabaria comprant uns apartaments per llogar, potser influenciat pel propietari de l’apartament on era ara i de qui tant vaig aprendre.
En aquell moment encaras no ho sabia però Tuxtepec s’acabaria convertint en la meva segona casa.
Em despertava cap a les 8 del matí en aquell apartament on hi passaria les següents 5 setmanes. Veia, a mes, Tuxtepec de dia, doncs el dia anterior hi vaig arribar de nit i poca cosa vaig poder apreciar.
El primer que em va sorprendre és que no hi havia aigua calenta. Després em vaig enterar que a Tuxtepec realment no cal preocupar-se massa per l’aigua calenta per una banda perquè quasi mai hi fa prou fred com per dutxar-se amb aigua calenta, i per una altra perquè l’aigua utilitzada ve d’uns dipòsits sobre els sostres que moltes vegades ja està calenta per la pròpia calor que hi fa.
A mes el WIFI i la nevera no funcionaven i això si que ja em preocupava mes. Tenia el telèfon del propietari però en aquell moment sense Internet i encara sense SIM mexicana, estava totalment incomunicat. Així doncs, el primer que vaig fer va ser utilitzar la meva tarifa de dades d’Espanya per buscar com arribar fins al Chedraui, el Carrefour mexicà, per anar a comprar coses bàsiques, com llet, cafè o aigua, i sobretot, una SIM de Telcel, la principal companyia de telefonia mòbil de Mèxic.
El Chedraui em quedava a menys de 10 minuts caminant de l’apartament, així que em vaig vestir i de seguida hi vaig anar.
Sortia als carrers de Tuxtepec per primera vegada sent de dia podent apreciar aquella ciutat que cada any me la sentiria una mica mes meva tot i que en aquest moment encara no ho sabia. El primer que em cridava l’atenció era lo baixos que en general eren els edificis, de fet no s’hi veia cap bloc de pisos. Mirés on mirés només veia cases i a mes la majoria d’una sola planta, com a molt dues plantes. Això feia que la densitat de població fos molt baixa i que per tan tothom pogués aparcar el seu cotxe just davant la portad e casa seva i que el trànsit fos molt escàs. La ciutat és gran però no en forma vertical sino horitzontal, per lo que en general sembla que hi hagi molt mes espai per a tothom.
De fet, l’edifici d’apartaments on era jo era l’únic que es veia en tot el barri. Era de dues plantes i tot i que algunes cases de la vora també tenien dues plantes, cap era d’apartaments. L’edifici era força nou i d’aspecte modern. La majoria d’apartaments quedaven a l’interior de l’edifici excepte 3 o 4, entre ells el meu, que la porta donava al carrer, per lo que tenia sortida directe sense haver de passar pel pati.
Estava en un dels millors barris de la ciutat però tot i així es veien els carrers i les voreres una mica deixades. La majoria de cases tenien el seu propi jardí tot i que moltes es veien molt humils.
El camí fins al Chedraui no només era curt sino també fàcil, doncs només fent un gir de carrer ja hi arribava. La compra gran ja la faria per Internet però ara volia comprar coses bàsiques per passar almenys dos dies, com aigua, llet, cafè i alguna cosa de menjar tot i que segurament menjaria quasi cada dia fora. De fet just davant del Chedraui ja vaig veure una taquería a la que hi acabaria anant un munt de vegades.
Just a l’entrada del Chedraui vaig veure una botiga de Telcel, la companyia que m’havien recomanat, entre d’altres motius perquè és quasi l’única i la que te mes cobertura amb diferència. Encara no la buscava però me la vaig trobar quasi de cara, així que sense pensar-ho dues vegades vaig preguntar-li a la noia quant costava una SIM de pre-pagament.
Aquest era el meu primer any a Mèxic i es notava que encara no dominava tota la terminologia. Al dir-li SIM a la venedora, aquesta no em va entendre. Per sort, quan se’m va quedar mirant, ràpidament vaig recordar haver sentit que aquí li diuen xip, així que vaig dir “un chip” i ella de seguida en va treure un. Perfecte!
Li vaig preguntar el preu i em va dir que eren $50 (2€) i que ja venia amb un paquet de $50 del servei Amigo Sin Límites, que oferia trucades, SMS i Whatsapp’s il·limitats durant 15 dies i 400mb també durant aquests 15 dies. La veritat és que estava força be i almenys em permetria comunicar-me amb qualsevol mexicà i de moment contactar amb el propietari de l’apartament, del qual en tenia ja el número.
Ràpidament vaig comprar les 4 coses que necessitava per anar tirant i vaig tornar cap a l’apartament, no sense dificultats, doncs vaig comprar una garrafa de 10L d’aigua pensant que no em costaria tant, però aquell trajecte relativament curt es va fer llarguíssim carregat amb dues bosses i la garrafa de 10L.
Ja començava a ser conscient del clima tropical de Tuxtepec. Si en arribar la nit anterior la xafogor ja era brutal tot i ser quasi les 23h, ara, quasi al migdia i carregat com anava, la calor ja era insoportable.
Arribava de nou a l’apartament, deixava la compra i col·locava la nova SIM de Telcel a la ranura del telèfon, aquell encara mono SIM. Ara almenys ja podia contactar amb els mexicans, entre ells i el mes important, el propietari de l’apartament per dir-li que el WIFI no funcionava i la nevera semblava que tampoc, doncs semblava que intentava refredar però passaven les hores i encara no estava prou freda com per conservar-hi res.
Fins aleshores jo encara no havia parlat directament amb el propietari, ni tan sols sabia com era. Sabia que era un home pel nom, però res mes. de seguida em va contestar dient-me que ho mirava immediatament, i així va ser, doncs en menys de 15 minuts el senyor estava a l’apartament.
Es deia Juan Carlos i era mes alt que jo, almenys media 1,80m i era molt corpulent, per lo que realment feia impressió. Es va mirar la nevera i va dir que la deixés tot el dia que li costava, i que si seguia igual, l’endemà la canviaria. Pel que fa al WIFI, el router estava en un altre apartament ocupat que no hi podia entrar però que ja havia avisat al noi que hi vivia perquè mirés què li passava. Vam estar una estona xerrant i la veritat és que ens vam caure molt be. A ell se’l veia una persona amb interès i coneixement per molts temes i crec que el va veure en mi el mateix. En qualsevol cas en aquell moment no tenia massa temps per quedar-se i vam quedar per mes tard.
Per dinar vaig anar a la taquería que havia vist just davant del Chedraui. Tampoc coneixia tant el barri com per poder triar massa mes. de totes maneres tenia ganes d’anar aquella taquería amb aquell aspecte tan autèntic. Semblava la planta baixa d’una casa que feia cantonada i amb les dues parets obertes i un remolc just davant on hi preparaven els tacos sobre dues planxes. Tenien tacos de “puerco” i de “res” i cada un costava $3, uns 0,15€, per lo que en demanaria tants com volgués sense preocupar-me pel preu.
D’entrada en vaig demanar dos de cada per provar-los i perquè tampoc sabia quants en necessitaria per menjar. Eren petits per lo que suposava que en menjaria mes de 4. De totes maneres, portaven força carn i a mes jo m’hi vaig afegir un bon tou de ceba i salsa picant.
Estaven molt bons i omplien mes del que pensava, doncs realment portaven molta carn. Me’ls vaig acabar i en vaig demanar 4 mes, dos de cada. En total 8 tacos que em van entrar perfectes. Vaig pagar els $24 (1,10€) que costaven tots 8 i vaig tornar a l’apartament.
Per la tarda va tornar el propietari de l’apartament per canviar la nevera, doncs la que hi havia definitivament no funcionava, i per dir-me que el WIFI ja havia de funcionar, doncs pel que es veu el router tenia un cable mig pelat. Efectivament el WIFI ja funcionava i ràpidament em va canviar la nevera per una altra que refreda perfectament, per lo que tot plegat molt be. En menys de 24h tenia l’apartament perfecte, coneixia al propietari i ja havia anat al Chedraui i a dinar en una taquería on hi aniria moltes vegades durant les següents 5 setmanes.
El propietari, en Juan Carlos, se’l veia molt extravertit i amb ganes de xerrar. A partir de preguntar-me d’on era, vam començar a parlar, com no, del Barça. Sense ni preveure-ho, en pocs minuts estàvem al carrer just davant la porta del meu apartament parlant de política, economia, futbol i altres temes que anaven sorgint. Va ser una quedada totalment imprevista però que es va allargar mes d’una hora.
A ell li agradava molt parlar amb mi perquè deia que em podia parlar de qualsevol cosa, quelcom que, segons deia, amb la majoria dels seus empleats no podia fer, textualment.
Mentre érem allà xerrant van anar passant alguns dels altres llogaters dels apartaments i en general tots eren professionals destacats, com enginyers, policies federals o caps de departament. Es notava que aquells apartaments no eren precisament barats, almenys pel cost de vida de Tuxtepec.
LA veritat és que vam passar una molt bona estona amb en Juan Carlos parlant de temes molt interessants, sobretot econòmics, i l’estona es va passar molt ràpid. Tant que ja eren prop de les 19h i el sol començava a amagar-se, hora en què van sortir milions de mosquits. Fins aleshores ja n’hi havia molts i ja m’havien picat força, però en un moment donat fins i tot vaig començar a notar desenes de mosquits sobre el meus turmells, i pocs minuts després, una picor insoportable, moment en què li vaig dir al Juan Carlos que hi havia molts mosquits responent ell que això a Tuxtepec era el mes normal i que l’error era meu per anar en pantalons curts. Estava enmig d’una ciutat però hi havia tants o mes mosquits que en un pantà, i el pitjor és que, tot i que n’hi havia mes per la tarda, sortien durant tot el dia.
Després de veure com m’estaven quedant les cames ens vam acomiadar ja quedant en què ens seguiríem veient. Començava així una bona amistad amb una persona que mes endavant coneixeria millor, un bon empresari i millor persona que em va ajudar molt aquell any i els següents, però sobretot aquell primer any que era el meu primer viatge llarg i a Mèxic i que anava una mica mes perdut, en Juan Carlos va ser una ajuda importantíssima i que va marcar força aquell viatge.
Ja no vaig sortir mes. Ja tenia clar que de nit no sortiria, almenys sol, i que habitualment soparia cada dia a l’apartament. Normalment demanaria el menjar a algun restaurant, doncs allà entre restaurants i particulars amb negocis a casa, hi ha un munt d’opcions per poder demanar menjar casolà i saludable i que te’l portin a casa sense cap cost. És molt típic publicar anuncis a grups de Facebook amb el menjar que cadascú sap preparar. Tan sols cal entrar en un d’aquests grups i anar mirant.
Per la tarda, el germà de l’Emma, m’havia portat una cafetera que faria servir per escalfar l’aigua dels cafès. L’apartament tenia tot el que necessitava excepte microones, i amb la cafetera almenys em podria preparar el cafè, que era el mes important. Així doncs, aquell va ser un molt bon primer dia a Tuxtepec en el que vaig conèixer una mica el barri, vaig omplir la nevera amb coses bàsiques, ja tenia una SIM mexicana i havia fet bona amistad amb el propietari de l’apartament, un bon home que ja l’endemà em convidaria a esmorzar i em portaria a veure un munt de coses de Tuxtepec. Havia començat el viatge sense tenir ni idea, com sempre, de què em trobaria o què faria, però encara no havien passat ni 24 hores que era a Tuxtepec, la ciutat on mes temps hi passaria, i ja em començava a sentir com un local mes. Anava a dormir content i amb la seguretat que aquell viatge acabaria sent molt mes interessant i autèntic del que jo mateix pensava en començar-lo. Estava segur que viuria com un mexicà mes durant 5 setmanes i això em motivava moltíssim.
Arribava el dia d’anar cap a Tuxtepec, la ciutat final del viatge i on hi passaria unes 5 setmanes, la meitat del temps de tot el viatge. Una ciutat de l’estat de Oaxaca però just a la frontera amb Veracruz. Oaxaca és un dels estats mes pobres de Mèxic però a la vegada un dels mes estimats i amb mes encant, tot plegat perfecte per passar-hi un mes i conèixer-lo mes, i quin millor lloc que a Tuxtepec que és la ciutat oaxaqueña mes propera a Veracruz, una ciutat amb un aeroport mes important i mes accessible que el de Oaxaca.
De fet és molt mes complicat arribar a Tuxtepec des de Oaxaca que des de Veracruz. Mentre que des de Veracruz hi ha unes 3 hores per una carretera mes o menys recta i normal, des de Oaxaca son 7 hores creuant una serralada altíssima per una carretera de curves constants. És un trajecte realment dur, de fet aquest seria un dels trajectes mes durs, sino el que mes, de la meva vida.
En aquest cas el trajecte es feia en autobús de l’empresa ADO o alguna de les seves filials mes econòmiques com AU. El preu rondava els 400 pesos, uns 20€, i el trajecte seria d’unes 8 hores, de les quals 6 serien curves. Ja em van recomanar que em prengués una pastilla pel mareig, però jo, que mai m’havia marejat en cap vehicle, vaig dir que no, que a mi no em feia falta. No sé si m’hauria servit d’alguna cosa però la veritat és que ho vaig passar molt malament. Era terrible creuar aquella serralada per aquella carretera i en aquell autobús. No hi havia manera ni de poder descansar o llegir, la pressió a banda i banda era tant forta i constant que tota l’energia l’havia de dedicar a aguantar-me al seient.
Però abans deixava la Casa de Matilda de Oaxaca, l’allotjament mes gran que havia reservat mai, una casa amb dues habitacions, despatx i un pati que l’envoltava tota en un dels millors barris de la ciutat. Tornava a la terminal d’autobusos a la que havia arribat 4 dies abans i on el mateix propietari de l’allotjament m’havia anat a buscar, una terminal que ara se’m feia estranya però que amb els anys acabaria coneixent perfectament.
La sortida era prevista per a les 12h i en aquest cas va ser puntual. Però no ho va ser tant en l’arribada, que era prevista per les 20h però vam arribar passades les 22h.
Com ja he comentat el trajecte va ser molt dur, amb una impossibilitat total no només de dormir sino per a fer qualsevol altra cosa. Ni llegir, ni escriure, ni res. Això si, el paisatge era brutal. La serralada que creua mig Mèxic te pics de mes de 2000 metres en aquella zona amb unes valls i una vegetació impressionants. No podia ni llegir però en bona part del trajecte tampoc volia, doncs no podia deixar de mirar per la finestra.
Durant el trajecte vàrem fer 3 parades, dues de les quals en plena serralada, i una pràcticament a la cima mes alta on la temperatura fregava els 0ºC. Jo portava roba d’abric però no per aquesta temperatura, de fet la pluja que queia era pràcticament neu. El mes impactant era el canvi de temperatura entre Oaxaca, la cima de la serralada i sobretot en l’arribada a Tuxtepec, doncs tan a Oaxaca com a Tuxtepec, l’origen i la destinació, la temperatura era d’uns 30ºC, fins i tot en l’arribada a Tuxtepec quan eren les 22h.
Quan després de tots els endarreriments, parades i anar dins el bus amb l’abric posat, vàrem arribar a Tuxtepec, l’hòstia de la calor va ser brutal. Era la primera vegada que trepitjava Tuxtepec i estava flipant. Com podia ser que sent quasi les 22:30h fes aquella calor? Ja m’hi havia trobat en arribar a l’aeroport internacional de l’Havana, però en aquesta ocasió veníem de passar un munt d’hores de fred dins el bus creuant aquella serralada, per lo que la sorpresa va ser majúscula.
Allà ja m’estaven esperant per acompanyar-me fins al departament que havia llogat per les 5 setmanes que passaria a Tuxtepec. Aquests departaments son similars a habitacions d’hotel grans i amb sortida pròpia. Son molt típics a Mèxic per a solters, parelles de recent casats o treballadors que passen la setmana fora de casa seva. En aquest cas n’havia llogat un de relativament car per ser a Mèxic, però que a mi em compensava per ser molt nous, amb quasi tot el que podia necessitar i en un dels barris mes benestants de Tuxtepec.
El preu mensual era de 3.500 pesos, uns 160€, per lo que acostumat a pagar quasi 40€ al dia a Miami, 160€ per tot un mes em va semblar una ganga. Així tindria de veïns a policies, enginyers i altres professionals de categoria. En qualsevol cas, 3.500 pesos mensuals era una renta prou alta per ser a Mèxic i concretament a l’estat de Oaxaca.
Em van acompanyar en taxi quan ja eren quasi les 23h i quan ja era conscient del clima de Tuxtepec. Veia per primera vegada la ciutat que amb el temps s’acabaria convertint en la meva segona ciutat, tot i que en aquell moment la veia completament de nit i conscient sobretot del mal estat dels carrers.
Al cap de pocs minuts vàrem arribar al bloc d’apartaments, pagàvem els 25 pesos del taxi, poc mes d’1€, i entrava a la que seria la meva casa durant les pròximes 5 setmanes.
Era un departament amb una habitació gran, un bany, nevera, llit, taula, aire condicionat, TV, WIFI i sortida directa al carrer. Excepte microones tenia tot el que podia necessitar. Estava molt net, l’edifici es veia molt nou i estava en un dels millors barris de Tuxtepec i ben a prop del Carrefour mexicà, el Chedraui.
Això si, en aquell moment em quedava sol després d’haver passat uns dies a Oaxaca molt ben acompanyat. De totes maneres, encara no ho sabia, però l’endemà coneixeria al propietari dels departaments i acabaria sent un bon amic molt generós que m’invitaria a tot tipus de menjar i m’ensenyaria molts llocs dels voltants de Tuxtepec. Però en qualsevol cas, ara m’envaïa una sensació de solitud i tristesa ben estranya i que de fet mai havia tingut ni tornaria a tenir en un viatge, doncs molts els faria sempre sol justament perquè soc una persona que pot passar hores i dies sol sense cap problema, però en aquell moment ja de nit, encara sense Internet i després d’haver passat 4 dies tant intensos, semblava com que de sobte em quedava desemparat en aquell lloc que encara no coneixia i sense la possibilitat de contactar amb ningú, doncs fins l’endemà no aconseguiria la contrasenya del WIFI.
Val a dir que aquella sensació només va durar fins que vaig anar a dormir i l’endemà ja tot tornava a la normalitat, i de fet, fins ara, sempre he preferit viatjar sol. Evidentment m’agrada de tan en tan viatjar amb amics o en parella però en termes generals prefereixo l’emoció d’afrontar nous reptes i veure noves coses cada dia tot sol.
L’endemà de visitar la meravella natural de Hierve el Agua volíem anar a Tlaxiaco, un poble a unes 3 hores en furgoneta de Oaxaca. Pels mexicans Tlaxiaco és una ciutat petita però jo la vaig veure força gran. Tenint en compte que la capital del país te mes de 20 milions d’habitants potser tenim les referències una mica distorsionades.
Volíem anar i tornar en el mateix dia, per lo que la intenció era sortir de Oaxaca a les 6 del matí com a màxim. Aniríem amb el que anomenen camioneta, que és una furgoneta amb capacitat per uns 10 passatgers i que tardaria unes 3 hores per arribar a Tlaxiaco. Per sortir a les 6 del matí jo em volia aixecar cap a les 4, és a dir, un mínim de dues hores abans com sempre per poder-me prendre el cafè tranquil·lament.
Però en comptes d’anar a dormir el mes aviat possible, vam acabar adormint-nos cap a les 12 de la nit. En part era normal ja que aquell dia tampoc ens havíem despertat prou aviat i sobretot perquè feia molt poc que ens havíem vist per primera vegada. La qüestió és que a mi em va sonar l’alarma a les 3:30h de la matinada i tenia tanta son que literalment no sabia ni on era ni què passava. L’alarma que tenia al mòbil era d’una aplicació que per tal d’apagar-se havies de moure el mòbil una bona estona, una estratègia per tal de despertar-se be abans de que puguis apagar l’alarma. Però en aquell moment estava tant desorientat que no sabia què li passava al telèfon i directament li vaig treure la bateria.
Però el mes sorprenent per a mi va ser que l’Emma, que no estava al llit sino asseguda a una butaca al costat del llit, em va dir que havia de moure el telèfon per tal que l’alarma s’apagués. En aquell moment ho vaig recordar però ja li havia tret la bateria, i mentre em tornava a posar al llit vaig ser conscient de que l’Emma estava asseguda a la butaca a les 3:30h de la matinada. Ja mig despert i conscient d’on era, li vaig preguntar què hi feia allà asseguda, a lo que em va respondre que li feia mal l’ombro mentre era al llit i que allà asseguda semblava que li feia menys mal.
Vam estar al sofà quasi fins les 6 del matí desperts ja que l’Emma no podia dormir. Aquesta era l’hora que teníem previst marxar per lo que vam cancel·lar, almenys, l’hora de sortida. Ella es va adormir i jo després de treballar una estona, també. Ens vam tonar a despertar cap a les 11 del matí i jo ja pensava que no aniríem a Tlaxiaco, doncs la intenció era anar i tornar en el mateix dia i eren 3 hores de trajecte, per lo que ho veia tot molt just. Però quan l’Emma es va despertar va dir que si que hi volia anar i que a les 12h podíem agafar una de les furgonetes que hi anava i que arribava cap a les 15h.
Així dons, ens vam arreglar i a les 12h sortíem cap a l’estació de urbans, minivans, camionetas, etc. En definitiva, furgonetes amb capacitat per a 10 passatgers. No vam haver d’esperar massa fins que la pròxima minivan va sortir, això si, érem els últims i per tan ens va tocar el pitjor lloc, que era els seients de l’esquerre de l’última fila, on quasi no ens podíem ni moure.
El viatge va ser força dur però per sort relativament curt tenint en compte altres trajectes que havia fet recentment. 3 hores passava prou de pressa.
A les 15h arribàvem a Tlaxiaco, una ciutat suposadament petita però que a mi d’entrada ja em va semblar prou gran. La primera impressió va ser força bona en el sentit que em va semblar una ciutat autèntica, de les que a mi m’agrada visitar, és a dir, pocs turistes i molta vida local típica del país. En general els carrers eren estrets i amb cert caos de trànsit i moltes moto-taxis.
Primer vam anar a deixar una planta que l’Emma portava per una amiga que tenia a la ciutat, entre vàries, ja que feia pocs anys havia estat allà treballant. Immediatament després ja vam anar justament a l’escola on va estar treballant a veure els seus antics companys, sobretot dos, un noi i una noia.
Fins l’escola ja hi vam anar en taxi que en aquella època encara era prou barat, 25 pesos, poc mes d’1€. Mentre ella entrava una estona a l’escola a saludar jo em quedava fora esperant i passejant una mica pels voltants per anar coneixent mes aquell poble. Tot i així no va tardar massa en sortir amb el noi i la noia i tots 4 vam anar a dinar a un restaurant proper.
Ja des de fora el restaurant no es veia barat tot i que com era d’esperar era molt bo. L’Emma tornava després d’alguns anys i tampoc podíem anar a qualsevol lloc. De totes maneres, aquest era per mi el primer any que era a Mèxic i encara pensava en euros quan hi era i gastava, per lo que tot em semblava realment molt barat. De fet, aquest que era un restaurant car, costava uns 10€ per persona.
El restaurant era gran i força exclusiu, de fet en aquell moment estàvem quasi sols. Molts dels plats que oferien eren plats típics mexicans, com tacos o burritos, però preparats de forma molt mes elegant i exquisida. Estava tot molt bo i els plats eren molt complets. Tan de bo a Barcelona venguessin aquells plats per 10€…
Després de dinar ens vàrem acomiadar del noi i vam anar amb la noia a donar una volta per Tlaxiaco. Després de passejar una estona per diferents carrers que em va permetre veure millor aquella ciutat, vam anar a un mercat, un dels meus llocs preferits per a viure la vida local.
El mercat era força gran i sobretot de menjar. Moltes parades de fruita, verdures, tacos i altres menjars típics mexicans. Veure tot aquell munt de gent simplement venent i comprant era meravellós.
Vam estar unes dues hores passejant per Tlaxiaco per després anar a casa de la noia, que mes que una casa era un terreny amb 3 casetes de fusta, tot plegat molt bonic. A mes estava en un punt relativament elevat per lo que des d’allà podíem apreciar una imatge força impressionant de tot Tlaxiaco. Va ser en aquell moment quan vaig veure que el petit poblet del que sempre em parlava l’Emma no era pas gens petit.
A mes just s’estava fent fosc del tot quan miràvem tota la ciutat des d’aquell punt elevat, cosa que ens va permetre una visió tan de la ciutat encara mig il·luminada pel sol com totalment de nit amb tota la il·luminació artificial. Era un final de visita perfecte.
Cap a les 20h l’amiga ens acompanyava fins l’estació de minivans per tornar cap a Oaxaca. A les 20:30h ja en sortia una que ens permetria arribar a Oaxaca abans de les 12 de la nit. Semblava increíble però finalment havíem pogut anar i tornar de Tlaxiaco en el mateix dia. Qui ho hauria dit quan a les 11h encara estàvem dormint.
La tornada va ser molt mes còmode per no anar tant atapeïts a l’última fila ni la minivan tant plena. Ja només quedava agafar un taxi fins a casa i sopar.
Em va cridar l’atenció, que a diferència d’Europa, almenys en bona part, aquí no calia respectar la fila de taxis que hi havia esperant a la parada de la terminal. Podia anar preguntant un per un quan em cobraria per anar fins San Felipe del Agua i agafar el que m’oferís un millor preu. De totes maneres els dos que vaig preguntar em van dir el mateix preu per lo que vam agafar el primer.
Era ben tard quan arribàvem a casa però havíem pogut fer tot el que volíem fer aquell dia i en general a Oaxaca, doncs els 4 dies que hi passaríem ja acabaven. Havíem passat 4 dies molt bons els quals ens havien permès conèixer-nos una mica millor. I la veritat és que semblava que érem força compatibles, doncs la convivència durant aquells 4 dies havia estat realment bona.
Acabava així la visita a la tercera de les ciutats visitades fins aleshores en el viatge havent vist molt mes del que m’esperava, evidentment gràcies a l’Emma que ja se la coneixia i em va poder ensenyar un munt de coses que jo sol segurament no hagués vist. Així doncs 4 dies molt ben aprofitats i convivint amb l’Emma perfectament be. Ara ja marxaríem cap a Tuxtepec en el que seria la parada mes llarga d’aquest viatge, doncs allà hi estaria quasi 5 setmanes vivint en un apartament no pensat per a turistes sino per a locals, fent així vida de local tal com a mi m’agrada.
Els dies passaven, el viatge continuava i tot seguia sortint perfecte!
L’Emma ja hi havia estat i tenia moltes ganes de que jo també hi anés, doncs sabia que m’agradaria molt. Es tractava de Hierve el Agua, una zona amb aigües termals situades a centenars de metres d’altitud i just a la vora d’un precipici com pocs havia vist. Encara no hi havia estat però seria un dels llocs mes impressionants que hauria vist mai.
El segon dia que érem a Oaxaca vam anar a donar una volta pel centre de la ciutat i pel conegut Zócalo on s’hi poden veure els edificis d’estil colonial molt ben conservats i patrimoni de la humanitat. De fet el centre d’aquesta ciutat és mundialment conegut, i amb raó.
Mentre caminàvem per aquells carrers amb tanta història, l’Emma va veure l’agència on es podia contractar el tour per anar fins a Hierve el Agua. Em va comentar per sobre què era i em va semblar tant be que no ens ho vam pensar i vam entrar a preguntar. El tour costava 300 pesos per persona, uns 13,60€, tot i que no estaven incloses algunes entrades o el restaurant bufet on dinaríem. De seguida vam decidir de contractar-lo per l’endemà mateix.
Ens varen proposar d’anar-nos a buscar amb la furgoneta amb la que aniríem l’endemà a les 9 del matí a la casa que teníem llogada, però nosaltres, i tenint en compte que estàvem lluny del centre, els vàrem dir que no feia falta, que els faríem donar massa volta. Aquel atac de bona fe per part nostre faria endarrerir tota l’excursió mitja hora.
Després de passejar una estona pel centre històric i de veure un grup de músics molt bons des del meu punt de vista, vam sopar a una bona taquería ben plena de gent local, tal com a mi m’agrada. Allà on hi ha mes gent local serà el millor lloc on podràs menjar, i aquesta vegada no va ser diferent. M’encantava tanta vida al carrer, tanta gent passejant o menjant en la gran multitud de restaurants i taqueries que hi havia per tot arreu. La majoria no eren turistes com jo, sino locals, doncs a Mèxic em dóna la sensació que la gent acostuma a menjar mes a fora de casa que a Espanya, potser per la gran quantitat d’oferta, bons preus i en molts casos, menjar totalment casolà.
Eren quasi les 22h quan agafàvem un taxi per tornar cap a casa i intentar adormir-nos lo abans possible per estar a les 9 del matí altra vegada al centre de la ciutat. De totes maneres no vam poder evitar anar a dormir força mes tard del que volíem, cosa que va fer que l’endemà ens despertéssim també mes tard del que volíem.
De fet eren les 8:45h quan sortíem de casa per anar a buscar l’urbano pensant-nos que passaria aviat, però no, ni urbano ni taxis. Eren les 9:15h quan tot just podíem agafar un taxi i quan els de l’agència ja ens havien trucat per saber on estàvem, doncs la resta de clients ja estaven a la furgoneta esperant des de feia un quart d’hora.
Finalment vam entrar a la furgoneta que ja era completament plena de gent cansada d’esperar a les 9:35h. Només quedaven 2 seients a l’última fila on hi vam seure molt avergonyits sense saber ni què dir. Tothom ens mirava però encara s’ho varen prendre prou be, doncs ningú es va queixar. Crec que mes aviat estaven contents de veure que ja havíem arribat i que l’espera no s’allargaria mes.
No feia ni dos minuts que érem asseguts quan el xofer va arrencar i el guia ens va començar a explicar l’itinerari del dia. L’excursió s’allargaria fins les 18h, que en aquest cas seria fins les 18:30h per haver-la començada mitja hora mes tard per culpa nostre. No ho va dir així però era evident, doncs el dia anterior a l’agència ja ens van dir que seria fins les 18h.
Primer vam parar a Tule, un poble força pintoresc dels que a mi m’agrada molt veure i on hi havia un dels arbres amb el tronc mes gran del mon. Senzillament era espectacular i era quelcom que ni tan sols m’havia imaginat mai que podia existir. De perímetre media mes de 10 metres i semblaven desenes de troncs units en un de sol.
Però jo no només vaig contemplar aquella meravella sinó que vaig aprofitar uns minuts per caminar per aquell poble, quelcom que ningú més feia però que per a mi era tan o mes interessant que el propi arbre. Era la primera vegada que viatjava a un país com Mèxic i veure aquelles cases i aquelles botigues em fascinava.
Al cap d’uns 20 minuts vam tornar a la furgoneta per anar cap al plat fort del dia, Hierve el agua. L’Emma m’havia parlat una mica d’aquest lloc però ni de lluny m’imaginava com n’era d’espectacular. El camí per arribar-hi era complicat degut a l’alçada a la que estava i perquè l’únic camí que hi arribava era estret, irregular i ple de pedres.
Vam tardar una hora per arribar al final d’aquell camí però va valdre molt la pena. Ja des del lloc on va aparcar la furgoneta es podia veure una piscina natural enmig de les roques i just a la vora d’un precipici. Ràpidament m’hi vaig acostar i em vaig quedar sense paraules. Mai havia vist quelcom similar. Just després d’aquella piscina natural d’aigües termals hi havia un precipici de centenar de metres coronat pel que semblava una cascada de pedra. El terra sobre el que estàvem era de pura roca, de fet bona part de la muntanya semblava una roca gegant, fins i tot allò que semblava que era una cascada però sense aigua. Des d’allà el vertigen era brutal ja que no hi havia res entre tu i el precipici. Aquell terra de roca passava de ser pla a fer pendent fins que desapareixia en aquell precipici. La veritat és que quedar-se allà feia força por.
Però si veure tot allò des d’aquella alçada ja era espectacular, la piscina natural no ho era menys. Semblava la típica piscina infinita dels hotels situats a primera línia de mar, però en comptes de veure el mar es veia el buit. Era senzillament impressionant. Justament d’aquestes aigües li ven el nom de Hierve el agua tot i que les piscines naturals no deixaven de ser una cosa mes enmig de tot aquell espectacle. Em vaig quedar meravellat de veure tot allò, doncs tot i que l’Emma ja m’havia dit que lloc era mot bonic, no me n’havia donat massa detalls, per lo que tot allò em va sorprendre moltíssim.
Al cap d’una estona de veure aquell espectacle natural i banyar-nos a les aigües termals, vam tornar a la furgoneta per anar cap a Mitla, una zona arqueològica zapoteca, una antiga civilització molt present en aquella zona, potser menys coneguda que la maya però igualment exterminada pels espanyols.
Però abans pararíem a mig camí per a dinar en un restaurant amb bufet lliure que no estava inclòs en el que ja havíem pagat a l’agència però que en qualsevol cas era prou barat, almenys si els pesos que portaves els havies canviat per euros, doncs al canvi eren uns 10€ per menjar tot el que volguessis d’entre un munt de plats de tot tipus. Pastes, carns, peixos, amanides, arrosos, mariscs i tot tipus de postres. Aleshores encara no portava massa dies a Mèxic i no havia tingut oportunitat de fer un bon àpat després de passar 5 dies a Miami menjant poc i malament. Així que no vaig tenir cap problema en menjar-me 3 plats plens de tot el que vaig trobar, ja fos carn, peix, arròs, amanida o espaguetis. La veritat és que ja necessitava anar a un bufet lliure per poder menjar, no només molta quantitat, sino molta varietat, i aquell dia vaig ben aprofitar el bufet tot iq ue per la tarda encara quedarien unes dues hores de tour.
Després ja vam anar cap a les dues zones arqueològiques que visitaríem abans de tornar cap a Oaxaca. Cap de les dues entrades estava inclosa en el preu del tour però costaven ben poc, uns 3€ cada una. De fet el que pagàvem pel tour era només per la furgoneta i el guia, la resta eren activitats que cadascú decidia si feia o no. El tour va costar $300 per persona, uns 15€.
Les zones arqueològiques no eren les mes espectaculars que havia vist però si les primeres de la cultura zapoteca, molt present a Oaxaca. De fet vam parar per veure uns venedors de teles artesanals i en algun moment vam poder escoltar com entre ells parlaven en zapoteca, una llengua que creia ja desapareguda però no, per sort encara hi ha gent que la parla.
Evidentment després d’ensenyar-nos el procediment per a fer les teles i els tints, ens van convidar a anar a la botiga. I evidentment també, nosaltres no vam comprar res.
Quan havíem d’entrar a la segona zona arqueològica, nosaltres ja no teníem diners, almenys en pesos, doncs jo portava euros i dòlars i targeta. Li vaig dir al guia si podia pagar amb targeta, dòlars o euros i em va dir que si, que amb dòlars. Em vaig quedar una mica sorprès que la primera opció fossin els dòlars i que a mes no hagués dubtat gens en acceptar-los, de fet em va donar la sensació que li feia mes il·lusió cobrar amb dòlars que amb pesos. Em va demanar que fes jo mateix la conversió, que va resultar en 3,50 dòlars, i vam pagar amb aquells dòlars que m’havien sobrat de l’estada a Miami. Ja m’havien dit que anés on anés, sempre anava be portar uns dòlars en efectiu, doncs a quasi qualsevol lloc del mon els acceptarien.
Però en aquesta segona zona arqueològica no només vam tenir aquests problemes per pagar, sino que l’Emma i jo vam decidir sortir-ne al cap de poca estona degut a què s’havien de pujar unes escales massa angostes i que ja estàvem cansats de tot el dia. Així que vam sortir de la zona arqueològica i vam anar a seure prop de l’església catòlica que hi havia just al costat de les runes i on el guia es va apropar en veure’ns. I va anar be perquè ens va explicar algunes coses interessants que d’una altra manera no hauríem sabut, com per exemple el fet que els espanyols en el seu moment construïen aquelles esglésies just a sobre dels temples religiosos de la cultura que estaven oprimint, en aquest cas la zapoteca, tal com podíem veure en aquella mateixa església, on en un dels seus costats encara es podia apreciar el que un dia va ser un temple religiós zapoteca i que els espanyols van destruir.
Però el que mes em va sorprendre del guia va ser que digués que encara podien estar agraïts que els seus colonitzadors fossin espanyols i no anglesos, doncs allà on havien arribat els anglesos no quedava res de la cultura anterior, però per contra allà on havien arribat els espanyols encara avui quedaven vestigis de les cultures pre-hispàniques. No sé si ho deia perquè jo era espanyol o perquè realment ho creia. Potser tenia raó però en qualsevol cas tots teníem clar que mes hagués valgut que no hi hagués hagut cap mena de colonització, ni anglesa ni espanyola.
Al cap d’una estona de ser allà xerrant amb el guia i quan la resta de companys sortien de la zona arqueològica, vam anar cap a una fàbrica força casolana de mezcal. El mezcal és una beguda típica de Mèxic però sobretot de Oaxaca. N’hi ha de tot tipus però l’original és tant fort que a mi no m’agrada. De fet és blanc, com el vodka o la ginebra i per tan massa fort. Però hi ha moltes varietats realment bones i cremes molt suaus que qualsevol pot prendre.
Em va sorprendre com el destil·laven en un forn que era un forat a terra i com la major part del procés era totalment artesanal.
Com era d’esperar al final de la visita podíem passar per la botiga on venien ampolles de mezcal de tot tipus. No en vam comprar cap però si vam provar-ne algun, doncs l’Emma era l’única mexicana i a mes oaxaqueña del grup i això agradava al guia i venedors, doncs també eren oaxaqueños. Veure una mica de mezcal va ser un bon final per aquell dia tant interessant.
Al cap d’una hora i quan ja eren les 17:30h es donava l’excursió per finalitzada i tornàvem a la furgoneta per anar cap a Oaxaca. Havia estat un dia molt complet i amb mes activitats de les que em pensava, doncs el dir-se el tour Hierve el agua sembla que la visita només sigui allà, però al final és molt mes que només aquell lloc tot i que és el mes interessant i espectacular de tots. Veure l’arbre mes gran del mon, conèixer la cultura zapoteca i menjar en un bufet lliure que em va permetre menjar com feia mesos que no ho feia, eren altres activitats d’aquest tour que em van agradar molt i van fer d’aquest un dia inoblidable, sobretot al passar-lo amb l’Emma i constatant que junts ens divertíem molt.
A les 18:30h arribàvem a Oaxaca. L’hora d’arribada prevista era a les 18h, per lo que quedava clar que tot el dia s’havia endarrerit 30 minuts per culpa nostre, doncs en comptes d’arribar a les 9 del matí, havíem arribat a les 9:30h mentre la resta de companys esperaven dins la furgoneta. En qualsevol cas tots estaven contents pel dia passat i evidentment ningú, ni tan sols el guia que va ser molt amable, ens van retreure res per l’endarreriment.
Després d’acomiadar-nos del grup i treure diners en un caixer, agafàvem un taxi i tornàvem cap a la casa llogada on soparíem un bon alambre preparat per l’Emma finalitzant així el dia mes complet dels 4 que passaríem a Oaxaca.
L’endemà d’arribar jo a Oaxaca i haver passat aquella primera nit sol a la Casa de Matilda, el millor allotjament que havia i he tingut mai en un viatge, arribava l’Emma des de Tuxtepec. Havíem quedat a la mateixa terminal d’autobusos de Oaxaca on havia arribat jo el dia anterior i seria la primera vegada que ens veuríem en persona.
Ella arribava pel matí i jo no sabia ben bé com arribar fins la terminal, doncs no portava ni un dia a la ciutat. Tenia força clar que no hi volia anar amb taxi per ser més car que l’urbano i per ser la solució fàcil que només faig com a últim recurs. Així que vaig anar al carrer per on suposadament passava l’urbano i allà vaig començar a caminar en direcció al centre.
Vaig preguntar al primer senyor amb el que em vaig creuar si sabia on parava l’urbano. Em va dir que allà mateix, cosa que em va estranyar una mica, doncs era molta casualitat que just hagués arribat a la parada. Però al cap d’un minut va arribar un urbano, el senyor em va dir que aixequés la mà i l’urbano efectivament es va aturar per tal que pogués pujar.
Era la primera vegada que pujava en un urbano de Mèxic, i de fet en un transport públic d’aquell tipus en tot la meva vida, i em va encantar. Era un minibús mig atrotinat sense finestres, amb les portes sempre obertes i amb un treballador assegut al primer seient cridant als vianants per la finestra una sèrie de llocs que no aconseguia entendre, en qualsevol cas semblava que anava dient els llocs on tenia parada. Tot plegat em va semblar molt autèntic i em feia sentir com un mexicà mes, que és el que mes m’agrada de viatjar, sentir-me com un local mes.
Vaig preguntar al xofer on havia de baixar per anar a la terminal d’autobusos i que m’avisés en arribar-hi. Al cap d’uns 10 minuts hi arribàvem, caminava uns 5 minuts mes fins arribar a la mateixa terminal on havia arribat el dia anterior i on m’havia de trobar amb l’Emma.
La veritat és que estava força nerviós. Entre que jo havia anat amb temps perquè no sabia quant tardaria i que ella s’endarreria una mica, com era normal, vaig estar esperant quasi una hora a la terminal, temps que no va fer res mes que posar-me encara mes nerviós.
Després d’intercanviar-nos 12 SMS, doncs jo en aquell moment encara no tenia SIM mexicana, i per tan, deixar-me 12€ només en missatges, vaig acabar entenent que ja estava a punt d’arribar però a una altra terminal, doncs no havia vingut en bus com jo sinó en el que ells anomenen suburban, que son furgonetes preparades per portar uns 10 passatgers i que son mes econòmiques i mes ràpides que els autobusos.
Jo no tenia ni idea d’on estava aquella altra terminal, però em va dir que estava al mateix carrer i en quina direcció, així que vaig començar a caminar quasi corrent cap allà sense que veiés res que semblés una terminal. El que no sabia és que era tant petita que des del carrer ni tan sols es distingia. Així que mentre caminava quasi corrent per aquell carrer de Oaxaca suant i cada vegada mes nerviós, de sobte un senyor em va cridar o dir alguna cosa que no vaig entendre però que en qualsevol cas vaig pensar que era un venedor intentant-me vendre alguna cosa, doncs això és pràctica habitual a Mèxic, i per tan simplement li vaig dir “no, no” i vaig seguir caminant al mateix ritme. Però aleshores em va semblar escoltar un “señor Casas” que venia d’on era el suposat venedor. Em vaig girar i el senyor encara estava mirant-me amb una cara entre sorpresa i incredulitat. Però aleshores va aparèixer l’Emma de dins l’edifici custodiat pel senyor que va resultar no ser cap venedor sinó treballador de la terminal que m’estava cridant per dir-me que dins hi havia l’Emma esperant-me. Vaig entrar i allà estava ella asseguda tant o mes nerviosa que jo.
Així doncs ens veiem per primera vegada, vaig seure al seu costat i després de donar-nos un primer petó a la galta ja ens em vàrem donar un a la boca. No sabíem ben bé com reaccionaríem en aquella primera trobada però va ser millor de l’esperat.
Ens vàrem quedar mirant-nos una estona sense creure’ns encara del tot que estàvem junts allà a Mèxic. Ja havíem parlat un munt d’hores durant els mesos anteriors però tot i així en aquell moment estàvem una mica nerviosos tots dos. Però després d’aquells primers moments i en el meu cas el pensar que era l’Emma, ens vàrem anar relaxant ràpidament. Al cap d’uns minuts de ser allà asseguts amb el senyor de la terminal que ja estava enganxat a la nostra història com si fos una telenovel·la, vam decidir anar cap a la casa llogada on hi hauríem d’anar o amb l’urbano o amb taxi.
Vam anar cap al carrer per on havia baixat jo amb l’urbano per veure si hi havia alguna parada per poder fer el mateix trajecte però enrere. Però entre que no la trobàvem, que no sabíem exactament si hi arribaríem i que anàvem carregant la maleta de l’Emma, de seguida vàrem decidir d’agafar un taxi, total costava 50 pesos, poc mes de 2€. Ja aquell tram de camí anàvem agafats de la mà i en ben pocs minuts ja semblava que ens haguéssim trobat de feia dies, senyal de la bona sintonia i confiança que teníem tots dos tot i ser el primer dia que ens vèiem en persona.
Tot i anar amb taxi no va ser fàcil saber exactament on anar i on baixar, doncs no tenia la direcció exacte de la casa i tampoc em coneixia tant be el camí com per anar indicant-li al taxista. Sabent el barri que era, San Felipe del Agua, i gràcies a què només s’hi podia arribar per un camí, vam poder baixar mes o menys al lloc on s’agafava l’urbano, i des d’allà ja podia orientar-me una mica tot i que encara amb dificultats.
Un cop a la casa i després d’ensenyar-li les habitacions i el pati, vam anar a estirar-nos a un dels llits petits de l’habitació dels nens, doncs era el llit on havia dormit la nit anterior i l’únic que estava desfet. Era ella la que portava la iniciativa, doncs tot i que el seu matrimoni ja semblava no tenir cap futur, al cap i a la fi seguia estant casada, per lo que jo em limitava només a seguir-la.
Així doncs ens vàrem estirar al llit i no van passar massa minuts quan ja ens estàvem donant petons després de comentar una mica la meva arribada a Mèxic i concretament a Oaxaca. Ella li va posar una excusa al seu marit dient-li que anava a Oaxaca 4 dies per uns temes de l’escola. Vam estar en aquell llit individual tots dos estirats una mitja hora sense acabar encara de creure’ns cap dels dos que estiguéssim allà en aquella situació.
Al cap de quasi una hora ens vam aixecar i vam anar a comprar menjar per les botigues de la zona, buscant-ne alguna de mes gran que a la que vaig anar jo el dia anterior, doncs tenien ben poca cosa. En vàrem trobar una on hi vam poder comprar mes coses, sobretot menjar pel sopar i cerveses.
La resta del dia la vam passar a casa passejant pel pati i descansant en l’ampli saló amb aquell sofà tant còmode i mirant pels finestrals que ocupaven tota la paret frontal. Estàvem tots dos molt contents i amb ganes de passar simplement una estona junts, asseguts i xerrant gaudint d’aquell moment tant especial per a nosaltres. Va ser perfecte.
El 16 d’octubre de 2016 marxava a Oaxaca on havia llogat una casa unifamiliar amb un pati força gran i en un dels millors barris de la capital de l’estat. No soc de grans luxes, ni molt menys, de fet prefereixo els llocs senzills i còmodes, però en aquest cas el preu era mes barat que qualsevol altre de Miami i la resta de l’allotjament que tenia reservat a Tuxtepec m’havia sortit per uns 160€ tot un mes, així que vaig decidir passar els dies a Oaxaca en una casa nova, amb un bon pati i en un barri tranquil i prestigiós.
El trajecte fins a Oaxaca el vaig fer en autobús de l’empresa ADO, la mes coneguda de Mèxic i amb rutes per bona part del país. Aquest era el primer de molts viatges que faria amb aquesta companyia i altres filials que té i la veritat que sempre eren força puntuals i còmodes.
A diferència del que havia fet en arribar, el trajecte des de l’hotel fins la terminal d’autobusos el vaig fer en bus, doncs just davant de l’hotel hi havia una parada de la línia que anava directament a la terminal, en menys de 30 minuts i sense escales. L’anada l’havia fet en taxi segur però ara ja tenia mes confiança i sobretot el trajecte era molt senzill i directe.
L’únic problema era que no tenia la targeta necessària per poder pagar els trajectes del metrobus, una targeta de pre-pagament que s’havia de comprar i carregar a les màquines corresponents.
Vaig preguntar a un treballador de l’hotel i em va dir que el millor que podia fer era demanar-li a algun passatger que piqués per a mi i jo pagar-li el trajecte, que eren $7 (0,30€). Així que, sense pensar-m’ho dues vegades, vaig anar a l’última noia que hi havia a la cua de la parada, que ja feia uns minuts que m’havia vist amb la maleta i parlant amb el noi de l’hotel, si em podia “vendre” un trajecte de la seva targeta. Suposo que ja s’imaginava què li anava a preguntar ja que m’havia vist parlar amb el noi de l’hotel mentre mirava la fila de la parada. de fet quasi no havia acabat de fer-li la pregunta que ja m’havia dit que si. Així que li vaig donar els $7 i vaig esperar amb ella. Mentre el trajecte d’anada m’havia costat $200 pel taxi seguro, aquest em costaria $7. El trajecte potser no seria tant segur però si suficient i igual de ràpid.
Com ja m’esperava, el trajecte fins la terminal va ser tranquil i sense cap problema de seguretat. Aquí encara no havia fet el gran descobriment de descarregar els mapes de Google Maps al mòbil i poder així utilitzar el GPS sense dades mòbils, per lo que encara anava mirant els cartells del bus i preguntant als passatgers per saber quan baixar. La terminal era una de les parades mes importants d’aquella línia i on baixava quasi tothom, per lo que no va ser difícil saber on havia d’anar, simplement havia de seguir a la gent, com els ramats de bens.
Un cop a la terminal vaig comprar tacos a una taquería que era ja dins la terminal però encara en el passadís que portava fins les sales d’espera. En aquell moment encara no ho sabia però aquella seria la primera de moltes compres que faria en aquella taquería durant els anys següents, doncs sempre que passo per aquesta terminal intento comprar uns tacos a la mateixa taquería. De fet, acostuma a ser la primera taquería per la que passo quan arribo a Mèxic, doncs de l’aeroport on arribo normalment vaig a aquesta terminal, la TAPO.
La seguretat a la TAPO és brutal. A la porta hi ha sempre almenys 6 policies fortament armats i tots els passatgers son registrats abans de pujar als autobusos. La terminal sempre és força neta i te tots els serveis necessaris per passar-hi les hores d’espera que faci falta. Viatjar en bus per Mèxic és probablement la millor opció. En certes ocasions pot ser preferible anar en avio, però en la majoria de casos no compensa, doncs en avió el preu és aproximadament el doble que en bus i tampoc es guanya massa temps, doncs entre els desplaçaments als aeroports i les llargues esperes en els embarcaments, fan que al final l’estalvi de temps es redueixi molt, fins al punt que deixa de compensar aquest estalvi de temps envers el preu del bitllet.
En el meu cas, de Ciutat de Mèxic a Oaxaca en bus, el trajecte dura unes 8 hores i el preu del bitllet és d’uns $600 depenent de l’opció elegida, uns 25€, mentre que en avió el trajecte és d’una hora i mitja i te un preu d’uns $1200, uns 50€. El preu és el doble i el trajecte és mes ràpida però cal tenir en compte el temps per anar a l’aeroport i el temps d’espera. A Oaxaca hi ha aeroport, però en el meu cas que el trajecte que faig normalment és de Ciutat de Mèxic a Tuxtepec, l’aeroport mes proper és el de Veracruz, que queda a 3 hores en bus, per lo que en el meu cas, la millor opció és clarament el bus.
El bitllet del bus es pot comprar a la mateixa terminal o de forma anticipada per la web, cosa que o faig sempre perquè a mes pots obtenir algun descompte, com en aquest cas, que finalment el bitllet erm va sortir per uns 20€.
El trajecte durava unes 8 hores però que en quest cas en varen ser alguna mes degut a les mobilitzacions que hi havia durant aquells mesos per part del sector educatiu que reivindicaven l’abolició d’una nova llei que els afectava. Moltes carreteres estaven tallades fins al punt que pocs quilòmetres abans d’arribar a Oaxaca hi havia una cua de varis quilòmetres de camions, doncs deixaven passar cotxes i autobusos però als camions amb mercaderies no. Tot i que ens varen deixar passar vam perdre força temps. Mentre estàvem parats van pujar 3 o 4 motxillers que no sé exactament amb quin vehicle anaven però que en qualsevol cas semblava que no l’havien deixat passar, per lo que van pujar al bus i vam seguir cap a Oaxaca.
Els amfitrions de la casa llogada, l’anomenada Casa de Matilda, em van insistir en venir-me a buscar a la terminal d’autobusos de Oaxaca. Vaig intentar que no fos així però la veritat és que hi van insistir tant que no vaig poder dir que no. Jo era el seu primer llogater i volien quedar molt be amb mi fent molt mes del que els tocava. El problema va ser justament aquests talls de carretera que van fer que l’arribada fos amb mes d’una hora de retard, temps en què el noi de la casa va estar esperant a la terminal. A mes jo no em podia comunicar amb ells per no tenir SIM de Mèxic ni 4G ni res. De fet vaig intentar enviar un SMS amb la meva SIM d’Espanya però o no es va enviar o ell no el va rebre. En qualsevol cas arribava molt tard sense poder-ho comunicar als amfitrions.
Finalment vam arribar a Oaxaca amb mes d’una hora de retard, temps en què l’amfitrió, un noi irlandès, va estar a la terminal esperant.
El primer que em va cridar l’atenció de la ciutat de Oaxaca, va ser que fos en una zona tant muntanyosa. Bona part dels seus barris es veien enfilats per les muntanyes que es veien per totes bandes. El centre de la ciutat és pla però en molts dels seus barris caminar pels seus carrers és ben difícil. També sorprenia no veure cap edifici de mes de 3 plantes tot i ser la capital d’un estat, segurament degut a què es tracta d’una zona sísmica on la gent no vol viure en plantes altes. Per la resta es veia una ciutat amb molta personalitat, amb edificis colonials ben conservats i enmig d’una vegetació exuberant que es colava per tots els racons de la ciutat. Va ser una primera impressió molt bona.
L’amfitriona, l’Ángela, amb qui jo havia mantingut el contacte durant la reserva, em va dir que reconeixeria al seu marit fàcilment, doncs era irlandès i per tan l’única persona rossa de tot Oaxaca. I efectivament, quan el vaig veure no vaig dubtar de que era ell, doncs era ben alt i ros. Es deia Mark i feia 8 anys que vivia a Mèxic per lo que parlava un espanyol amb accent mexicà quasi perfecte.
El dia abans vaig insistir perquè no em vinguessin a buscar pero la veritat és que em va anar molt bé, doncs amb transport públic hauria estat complicat i el taxi car tenint en compte els preus de Mèxic, així que em van fer un bon favor. En menys de 10 minuts arribàvem a la casa i la veritat és que va superar les meves expectatives tot i haver vist prèviament les fotos.
El barri era el millor de la ciutat amb cases unifamiliars amb jardí i molts pocs cotxes, doncs no era un barri de pas sino que només hi anava la gent que hi vivia. En Mark em va ensenyar tota la casa que tenia fins i tot consola, TV per cable 3 habitacions i una cuina amb tot el que es podia necessitar. Al saló hi havia 3 portals completament de vidre que permetien una vista increíble del pati que rodejava tota la casa. A mes varen deixar un escrit de benvinguda en una pissarra del saló i aliments bàsics com llet, cafè o fruita. Va ser de lluny la meva millor arribada a un allotjament.
Eren les 19h aproximadament quan en Mark marxava i jo anava a buscar alguna botiga on comprar alguna cosa per sopar. En Mark em va dir un parell de llocs i vaig anar el que em quedava mes a prop tot i que ja em va dir que era una botiga molt petita, el que allà anomenen uns abarrotes. Així que vaig anar a buscar aquesta botiga on hi vaig comprar pasta, tonyina, pa i poca cosa mes doncs realment tenien poca cosa i només necessitava sopar per aquella nit.
Els pesos que tenia en aquell moment els havia canviat a la terminal d’autobusos TAPO de Ciutat de Mèxic des d’on havia sortit per venir a Oaxaca. El tipus de canvi aplicat allà era realment bo, de fet era pràcticament el mateix que el tipus de canvi oficial. La resta de pesos que utilitzaria durant el viatge els pensava obtenir a partir de la web Azimo que en aquell moment era molt nova però ja funcionava realment be i era la mes econòmica de totes les existents en aquell moment. Amb Azimo només havia d’indicar un compte corrent meu d’on treure els diners i un lloc dels que ells oferien, que eren molts, on anar a buscar els diners ja convertits a pesos i en efectiu. El tipus de canvi aplicat era quasi l’oficial i la comissió normal molt baixa, d’uns 2€. Totes les comissions cobrades no representaven ni l’1% de l’import canviat i enviat, mentre que amb altres com Western Union o altres bancs tradicionals la comissió era entre el 5 i el 8%.
Però això ho faria quan arribés a Tuxtepec, mentrestant havia canviat uns 40€ que ja em durarien una setmana.
Així doncs vaig tornar a la casa, vaig deixar el menjar i vaig sortir a donar una volta amb la intenció de reconèixer una mica la zona, buscar l’altra botiga i veure per on passava el que allà anomenen l’urbano, que és un minibús mig atrotinat que per menys de 0,30€ arribava fins al centre de Oaxaca.
Però entre que encara no sabia lo de la possibilitat de descarregar els mapes de Google Maps i poder-los utilitzar sense connexió i per tan el GPS mentre anava pel carrer, i que a mes ja s’estava fent de nit sumat a què no em coneixia la zona i a què tots els carrers eren força iguals, no vaig tardar massa en perdre’m, i això que jo tinc molt bona orientació i anava memoritzant per on anava per tal de poder tornar enrere en qualsevol moment. Però va arribar un moment que dos carrers ja em van semblar iguals, vaig anar pel que no era i a partir d’allà ja va ser un embolic que s’anava fent cada vegada mes gran fins a quedar-me completament perdut.
Per sort la zona quedava delimitada pel carrer que anava fins al centre i que sabia que mes enllà no estava la casa, i una zona mig boscosa que ja es veia que se sortia del barri, per tan quan arribava a qualsevol d’aquests dos punts tornava enrere i buscava un altre camí. Entre això i l’ajuda d’algun habitant de la zona, al cap de mes de mitja hora vaig trobar el carrer. Ja era negre nit i ja em començava a preocupar, doncs cada minut que passava es feia mes difícil de trobar el camí per haver-hi menys gent pel carrer i estar tot molt mes fosc. La il·luminació artificial era escassa i ni tan sols sabia quines referències donar a qui preguntava per tal que em poguessin orientar una mica. Aquestes son d’aquelles coses que ja ni pensem quan utilitzem el GPS però que realment ens faciliten molt la vida, doncs ara amb un mòbil i el GPS ja ni tan sols considero l’opció de poder-me perdre.
Això de descarregar els mapes de Google Maps per poder-los utilitzar sense connexió i utilitzar així el GPS en qualsevol moment, era quelcom que ja es podia fer en aquell moment però que jo encara no sabia. Ho vaig pensar uns dies després quan ja estava a Tuxtepec i després de venir-me al cap que els famosos TomTom pels cotxes podien ubicar-nos sense cap tipus de connexió a Internet, cosa que em va encendre la bombeta i que després de buscar per Internet vaig veure que efectivament amb Google Maps això ja es podia fer, tan sols descarregant abans els mapes necessaris.
En arribar ja vaig sopar el que havia comprat fent us d’aquella cuina tant completa i gaudint d’aquella casa amb totes les comoditats. Va ser un sopar senzill però en aquell moment era l’únic que podia menjar. De totes maneres havia estat un dia llarg i estava força cansat, per lo que no vaig tardar massa en anar a dormir en un d’aquells llits tant còmodes.
El que no m’esperava era el fred que feia per la nit, doncs la temperatura baixava molt respecte la temperatura diurna. Si durant el dia havíem d’anar en màniga curta, ara m’havia de tapar amb mantes del fred que feia.
En qualsevol cas ja estava a la tercera de les 4 ciutats que visitaria en aquest viatge i en un casa de somni al barri mes exclusiu de Oaxaca i amb la millor rebuda que mai havia tingut ni tindria. El viatge seguia i tot sortia a la perfecció deixant clar una vegada mes que aquelles preocupacions de fer un viatge llarg i sol no tenien cap sentit. Arribava a tot arreu i era perfectament capaç d’espavilar-me jo sol en qualsevol situació.
En total passaria a Ciutat de Mèxic 4 dies. El primer va ser de presa de contacte, fent tan sols una petita visita pel Zócalo i provant per primer cop el menjar mexicà. Els altres 3 dies que vaig passar a la ciutat vaig sortir tots els dies però sense allunyar-me més de mitja hora caminant del Zócalo. Ni un dia vaig anar en bus o metro doncs tampoc tenia pensat anar a cap lloc en concret, simplement sortia de l’hotel i caminava en alguna direcció a l’atzar i girant per aquells carrers que millor em semblaven, per simplement veure la vida quotidiana de la gent, les botigues, els carrers i les places.
A diferència de la zona del Zócalo, la presència policial ja era molt menor però m’encantava veure tanta vida als carrers. Molts mercats, taquerías ambulant i molts negocis en cases particulars que feien que qualsevol passeig fos molt entretingut. Així que tot i que la sensació de seguretat baixés una mica, tampoc hi havia cap perill i jo tampoc tenia l’aspecte d’algú a qui robar-li. De fet, el dia anterior i quan em dirigia a l’Zócalo per primera vegada, un noi que demanava almoina es va acostar al meu però just en el moment que un altre senyor millor vestit que jo caminava a escassos dos metres de mi. EL noi es va quedar mirant, després va mirar a el senyor i va acabar desviant per demanar-li a senyor i no al meu. Aquesta va ser la prova que necessitava per confirmar que el meu aspecte era l’adequat per no ser un objectiu principal.
Tot i que en un d’aquests passejos més enllà del Zócalo, vaig anar a parar a una gran avinguda de diversos carrils amb força trànsit i botigues pels laterals, en un tram hi havia uns drogoaddictes passant d’un costat a un altre sense molestar ningú, però un d’ells se’m va quedar mirant a mi i al meu telèfon fixament i això ja em va donar una mica de mal rotllo, de manera que vaig decidir tornar a la zona del Zócalo. Segurament podria haver seguit caminant per allà i no hauria passat res, però encara eren els meus primers dies a Mèxic i era més la por que m’havien inculcat que la realitat de la ciutat. És cert que cal anar amb compte però igual que en moltes altres ciutats. Tampoc cal tornar-paranoic.
De tornada vaig trobar una taqueria a escassos 50 metres de l’hotel i on el menjar era més barata que la primera a la qual vaig ser el dia anterior i fins i tot em va semblar més autèntica, i per autèntica em refereixo a més popular i més concorreguda per gent local, que a la fi són els que saben millor que ningú on es menja millor.
Sense pensar-m’ho dues vegades vaig entrar i em va encantar aquesta sensació de sentir-me com un mexicà més en una taqueria on probablement pocs turistes havien entrat. Era més aviat fosca, lúgubre i una mica bruta. La graella donava al carrer i en un dels laterals hi havia una petita barra plena de pots de salses i tamborets baixos on menjar. Em vaig asseure en un d’ells i vaig demanar 2 filferros per $ 26, 1,20 €. El dia anterior m’havia demanat un i ara ja eren dos. Cada dia menjava una mica més i així seguiria uns quants dies més…
Em fascinava passejar per la ciutat veient aquesta barreja de colonialisme, modernitat i caos que hi havia a part de la ciutat, sobretot per la zona on més em movia. Ciutat de Mèxic és una ciutat enorme amb una vitalitat que inunda tots els seus carrers amb els seus mercats a cada barri i els seus llocs de carrer a cada cantonada o fins i tot al llarg de voreres senceres i amb un trànsit caòtic però ordenat a el mateix temps, ja que entre cotxes i vianants sembla com si hi hagués una relació d’amor-odi on uns es creuen amb els altres però alhora que tots es respecten. Mentre no molestis, pots fer una mica el que vulguis, i això fa amb tot vagi una mica més fluid.
En el Zócalo cada dia hi havia alguna cosa. SI no era una fira de llibres era una manifestació o algun acte oficial. Era realment molt entretingut passejar per la zona del Zócalo, ja que en tots els carrers i a tota hora havia alguna cosa a veure o fer. Fins i tot vaig arribar a veure acampades de protesta als carrers adjacents al Zócalo.
Per ser aquest el meu primer viatge de més d’un mes i en solitari, encara tenia moltes coses a millorar, sobretot pel que fa a equipatge, ja que havia portat coses que no faria servir en tot el viatge i per contra no vaig portar algunes que m’haurien anat molt bé, com per exemple un escalfador elèctric, ja que una cosa gairebé imprescindible per a mi és agafar-me un bon cafè al matí abans de sortir. A més és un moment que aprofito per fer la majoria de temes administratius o fins i tot de treball que prefereixo no haver de fer durant la resta del dia. Això ocupa molt poc espai i m’hauria permès guanyar molt de temps i gastar molt menys en cafès. Per contra, em sobrava la tovallola i roba d’abric, ja que tovalloles sempre hi ha a qualsevol hotel o apartament i roba d’abric no cal ni tan sols portar dos pantalons llargs, amb un hi ha suficient i mes encara si es viatja a un lloc càlid . Aquest tipus de roba ocupa molt espai i és la que més cal limitar. De fet, en els següents viatges tan sols portaria una maleta de cabina amb un total de 11kg per a dos o tres mesos de viatge inclosa la maleta i el portàtil. També cal tenir en compte que sempre es pot comprar gairebé qualsevol cosa en el lloc de destinació, de manera que no hem de pensar en absolutament tot.
És important després de cada viatge anotar tot el que ens hem portat i no hem utilitzat i el que no ens hem portat però si hauríem necessitat. Fent-ho així vaig aconseguir només portar el realment necessari i no fer mai res a faltar per molt temps que passés viatjant. Com amb tot, l’experiència és fonamental.
4 dies vaig passar a la ciutat sent aquesta la segona gran ciutat que visitava en aquest viatge que a més era el primer que feia tot sol. Em començava a acostumar a anar sol d’un lloc a un altre i el que pocs dies abans era por, o més aviat respecte, començava a ser alguna cosa no només normal sinó emocionant i molt gratificant, ja que arribar a on vols arribar tu sol i sense ajuda de ningú és realment emocionant. El viatge seguia i encara quedava un mes i mig però ja havia passat per les dues ciutats mes grans que visitaria.
Després de passar 4 dies a Miami arribava el moment d’anar a Mèxic a passar un mes i mig entre Ciutat de Mèxic, Oaxaca i Tuxtepec, aquesta última ciutat on passaria més temps.
El dia en què m’anava a Mèxic encara no coneixia l’opció de descarregar-se els mapes de Google Maps al telèfon i poder així utilitzar únicament el GPS per saber per on vas, sense necessitat de disposar de connexió a Internet, així que vaig haver d’anar a l’aeroport de Miami mirant la ruta abans de sortir de l’apartament, prenent algunes notes i mirant cartells i preguntant als transeünts. En qualsevol cas era el mateix camí que havia fet a l’anada però al revés, havent de prendre un autobús i un tren. Un trajecte de gairebé 2 hores.
A les 8 del matí deixava l’apartament de Little Havana el més recollit possible i caminava els escassos 50 metres que havia fins a la parada de l’autobús. Per als horaris vaig consultar l’aplicació Moovit que ja en aquesta època funcionava molt bé. A l’hora exacta indicada per l’aplicació va arribar el bus i començava el trajecte que acabaria primer a l’aeroport de Miami i després a Ciutat de Mèxic.
Tot va ser molt més fàcil que en l’anada i només vaig haver de preguntar a una persona si el tren que passava en aquell moment anava a l’aeroport, responent-que si i arribant a l’aeroport sense problemes on també em recordava bastant de per on havia de anar-hi. Abans del que pensava ja em trobava a la zona de mostradors per facturar la maleta que portava. Encara que era de cabina, també portava una motxilla, pel que suposadament hauria de facturar un dels dos paquets. Ja va ser així amb TAP, l’aerolínia amb la qual vaig viatjar de Barcelona a Miami, i encara que amb TAP no hi havia l’opció de no facturar i pagar menys, amb Delta, que era la companyia amb la qual aniria fins a Mèxic, si hi havia aquesta possibilitat.
Així que quan vaig arribar a taulell per facturar, em van dir que tenia un cost addicional de $25, encara que el mateix empleat em va dir que amb el que portava d’equipatge no calia que facturés, doncs podia pujar els dos paquets.
D’una banda em va sorprendre que el treballador m’hagués donat la idea sense ni tan sols preguntar, doncs m’estava estalviant $25, i d’altra banda em va sorprendre que pogués pujar tant equipatge en cabina quan en TAP Portugal no em van deixar. En qualsevol cas no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig anar directament a el control de seguretat amb tot el meu equipatge.
Un cop allà i quan ja em van informar que havia de passar un control addicional, vaig recordar tot el que portava a la maleta i que suposadament no es pot pujar a la cabina, com pots de més de 100ml, unes tisores, o un munt d’aparells electrònics que no vaig treure. En aquell moment vaig pensar que no havia estat bona idea no facturar, doncs ara hauria de deixar unes quantes coses o tornar enrere, però la sorpresa va ser quan el policia, per començar, va obrir la maleta amb molt de compte aguantant tot el d’una banda a que no es mogués, i sense treure absolutament res, va posar la mà entre les coses amb una precisió increïble per a tan sols treure un pot de xampú gran. No va regirar absolutament res i ni tan sols va tocar res més que aquell pot de xampú. Va tornar a tancar la maleta amb la mateixa cura perquè res del que de dins es mogués del seu lloc i em va dir que ja podia anar-me’n.
Em vaig quedar bastant al·lucinat per una banda per l’absolut cura que va tenir el policia amb el meu equipatge, i d’altra banda per haver-me deixat passar amb unes tisores que jo vaig considerar massa grans per pujar a un avió. En qualsevol cas només vaig perdre un xampú de $2 pel que va ser molt millor del que creia tan sols uns segons abans.
El vol va sortir puntualment a l’hora prevista i més anava una mica buit, tenint la sort que jo anava en finestreta i ningú al meu costat. De totes maneres el trajecte era relativament curt, d’unes 3 hores, de manera que tot va ser millor del que s’esperava.
A les 15h arribava a Mèxic en la que seria la primera de moltes altres visites que faria en aquest país, passant el control d’immigració ràpid i sense problemes.
A causa de pel·lícules, històries de gent que mai ha anat a Mèxic i altres prejudicis, tenia certa por a anar per Ciutat de Mèxic i més amb tot l’equipatge a sobre. És cert que cal prendre certes precaucions però tampoc és per a tant. Per això vaig decidir reservar habitació en un hotel molt a prop del Zócalo, el centre de la ciutat i on més seguretat hi ha, i anar de l’aeroport a l’hotel en els anomenats taxis assegurances, que són taxis controlats per un agència que sap en tot moment amb qui i on van i en els quals no es paga a el taxista sinó a l’oficina de l’agència que es troba en el mateix aeroport. Més tard em vaig adonar que amb un sol bus i per 1,50€ podia anar des del mateix aeroport fins a la mateixa porta de l’hotel. En qualsevol cas aquest primer trajecte el vaig fer amb taxi segur que per MX $210, uns 10€, em porto fins a l’hotel, un preu molt barat tenint en compte la seguretat que ofereixen i els preus en altres països per a serveis similars.
Vaig pagar amb targeta de Revolut aplicant-el tipus de canvi oficial a diferència del que hauria fet qualsevol altre banc tradicional. En uns 5 minuts pujava al taxi i veia Ciutat de Mèxic per primera vegada. El primer que em va sorprendre és veure que a pocs metres de l’aeroport ja hi havia habitatges, i en segon lloc l’intens i caòtic tràfic de la ciutat.
En veure el que trigàvem a arribar a l’hotel, el taxi encara em va semblar més barat, ja que vam estar gairebé una hora enmig d’aquell trànsit horrible fins arribar a l’Hotel Florida.
L’hotel era força vell però amb habitacions àmplies amb llit de matrimoni, escriptori, TV i bany propi, tot per uns 10€ la nit. Però el millor, i la raó per la qual em vaig decidir per aquest hotel, era la seva ubicació, a menys de 5 minuts caminant del Zócalo i amb la parada de l’autobús just a la porta, parada d’una línia que portava directament a la terminal de autobusos més important de país i a l’aeroport.
Un cop deixat l’equipatge, instal·lat i dutxat vaig sortir ràpidament a fer el meu primer passeig per la ciutat, i de fet, de Mèxic, quan tot just eren les 16:30h. Evidentment vaig anar cap al Zócalo on hi ha el Palau Presidencial i la càmera de senadors i diputats on vaig arribar en uns 5 minuts caminant pels estrets carrers de casc antic.
La plaça és realment gran i tots els edificis al seu voltant molt imponents. Enmig de la plaça s’alça una bandera mexicana també de grans dimensions i en un dels laterals les típiques lletres de CDMX per fer-se la foto. Tota la zona, fins i tot al carrer del meu hotel, està plena de policies de tota mena, fins i tot antiavalots, el que dóna molta seguretat.
Eren passades les 17h quan vaig començar a buscar un lloc on menjar, que encara que fos aviat, ja seria el sopar, perquè ja tenia gana i tampoc volia esperar-me fins que es fes de nit. Per primera vegada anava a menjar menjar típic mexicà que tant me.gustaria i que tant esperaria cada vegada que aniria de nou a aquest país.
A prop del Zócalo vaig trobar una mena de local compartit per una botiga de roba, una de begudes i una Taquería. La veritat és que es veia una mica estrany però no deixava de ser com una galeria de botigues encara que sense cap separació entre elles. Entre, vaig preguntar preus i em vaig quedar. Encara no sabia molt bé que era res però em vaig decidir per aquest local perquè tenia els preus ben visibles i algunes fotos. En una d’elles vaig veure un filferro, que semblava un tac gran amb carn i verdures. Era un plat complet i costava $15, menys d’1€.
El plat estava molt bo i allà va ser on vaig començar a enamorar-me de menjar mexicà i de el propi país, ja que no portava ni 24 hores allà que ja m’estava adonant de l’amabilitat i hospitalitat general dels mexicans, una imatge molt allunyada del que es veu en certes pel·lícules o del que t’expliquen certes persones que mai han visitat Mèxic. A això se li diuen prejudicis i la millor manera de combatre’ls és viatjar. Viatjant t’adones del que equivocat que estàs i del que estúpida que són certes persones que s’atreveixen a pensar d’un lloc a què mai han estat ni pensen estar.
Després de sopar vaig tornar a l’hotel a descansar i ja gairebé a dormir quan tot just eren les 19h. Això si, ja era de nit i per ser el meu primer dia a Mèxic no volia estar al carrer estant fosc. Així que em vaig estirar al llit i em vaig quedar una estona pensant en el bé que havia anat tot i a planejar una mica el que faria a l’endemà.
Aquest era el meu primer viatge llarg i sol i de moment tot sortia segons el pla previst i fins i tot tot anava millor del que s’esperava. Abans de el viatge vaig tenir alguns dubtes sobre si fer-ho o no, però ara, estirat en aquest llit d’un hotel prop el Zócalo, estava molt content d’haver pres aquesta decisió i estar ja a Mèxic. Aquesta nit me n’anava a dormir novament molt satisfet de poder veure i gaudir d’un nou país que encara tenia moltes coses per oferir-me.
Aquest dia, que era el primer dia efectiu de el viatge, va ser el dia que més aprofiti de tot el viatge, suposo que perquè era el primer. Volia anar fins a Miami Beach però sense fer servir transport públic, per així veure la ciutat mentre feia el camí. M’encanta simplement caminar per les ciutats i veure la gent en el seu dia a dia, veure com és realment la ciutat. Vaig mirar a Google Maps si era factible anar fins a Miami Beach caminant i em va semblar que si, tot i que estava a uns 10 quilòmetres. Però vaig pensar, bé, seran unes dues hores i mitja caminant, surto ben d’hora i tinc temps de sobres per anar i tornar fins que es faci de nit. En aquell moment encara no havia caigut en què descarregant prèviament els mapes de Google Maps pots fer servir el GPS sense necessitat de tenir connexió a Internet (que evidentment allà no tenia doncs no vaig contractar cap servei de Roaming), així que vaig mirar la ruta des de l’apartament i vaig guardar les indicacions al mòbil. Però encara que tinguis totes les indicacions de per on anar, has d’anar buscant cada carrer, el seu nom i en quina direcció anar. En resum, el trajecte que hauria d’haver fet en dues hores i mitja ho vaig fer en gairebé 4! Sí, vaig arribar a Miami Beach però a punt de morir de cansament i de calor, ja que un altre error que vaig cometre per ser la meva primera sortida va ser no mirar el temps. Encara estàvem a mitjans d’octubre, la temperatura a Miami era de més de 30ºC que sumat a la humitat semblava que estàvem a mes de 40. Era com caminar per la selva tropical i jo vestit amb texans i jersei i sense haver-me portat aigua.
Vaig sortir a les 9 del matí quan la temperatura encara era acceptable i seguint les indicacions que portava guardades. Sembla mentida com em costava tant orientar-me fent servir les tècniques de sempre, que és mirar cartells, noms de carrers i preguntant a la gent mentre segueixes les teves anotacions. Després d’acostumar-se al GPS, tornar als cartells es fa molt complicat. Així i tot, a l’endemà vaig agrair no tenir la possibilitat d’usar el GPS ja que aquestes petites complicacions fan que després tot et sembli mes fàcil a més de recordar-molt mes.
Als 30 minuts de caminar vaig sortir de Little Havana i poc a poc anava arribant a centre de la ciutat, ja amb molts menys cubans i molts mes gratacels. En poca estona havia passat d’estar en una zona que semblava un petit poble de Cuba a una zona que semblava la típica ciutat americana.
El camí es feia llarg i sobretot molt cansat. No vaig sortir en absolut preparat i ni tan sols havia mirat la temperatura que faria. Anava com algú que surt a passejar mitja hora tranquil·lament pel centre de la ciutat però estava fent una excursió de gairebé 8 hores sota una calor sufocant.
Miami en general m’estava agradant bastant. Era molt típicament americana amb els seus autobusos escolars, gratacels, semàfors horitzontals, i encara que hi havia molts indigents, en general la ciutat estava neta i són zones excessivament marginals. Aquesta era la primera vegada que estava en EUA i em feia certa gràcia veure coses típiques americanes que només havia vist en pel·lícules, com els autobusos escolars o els taxis.
A poc a poc em vaig anar acostant a la costa dirigint-me cap al pont per creuar a l’illa de Miami Beach. El pont semblava més curt del que realment era. En un moment, quan ja portava gairebé 3 hores caminant vaig considerar a donar la volta i tornar a l’apartament, però ja em trobava creuant el pont que connecta amb Miami Beach, un pont llarguíssim que vaig trigar 45 minuts a creuar. El problema de no tenir els mapes és que no saps que queda, però veus que t’apropes i penses, vingui una mica més. Per cert, mentre creuava aquest pont vaig veure una barqueta cremant, un helicòpter evacuant als seus tripulants i un munt de bombers apagant el foc.
Ja no podia més però ja estava tan a prop de Miami Beach que no volia tornar.
A les 3h i mitja de caminar per fi vaig veure El Cartell: Welcome to Miami Beach! Per poc ploro, havia arribat a Miami Beach. Vaig passar per davant de totes les mansions dels famosos, era impressionant. em vaig parar uns minuts a fer fotos doncs des d’allà tenia una visió perfecta del típic skyline de Miami. Després de passar aquesta part de mansions ja s’entrava a l’illa on em vaig parar en el primer parc que vaig trobar amb una font d’aigua. Vaig estar com 10 minuts bevent aigua i com mitja hora assegut en un banc, ja no podia més, però havia aconseguit arribar i veure bona part de Miami en només mig dia. Per tornar vaig considerar agafar un autobús però no tenia ni idea de què línies arribaven a Little Havana i estava massa lluny com perquè algú pogués donar-me bones indicacions. Així que quan vaig haver descansat una mica vaig emprendre la volta caminant de nou, a la fi i al el terme ja coneixia una mica el camí i arribaria sense donar tantes voltes. Com a curiositat, creuant de nou el pont cap a la part continental de Miami, em vaig trobar iguanes! Allà hi ha per tot arreu, però evidentment jo mai les havia vist caminar pel carrer, iguanes i esquirols. Per a algú que va per primera vegada a Miami és realment impactant veure aquests animals caminar pels carrers d’una gran ciutat com si fossin gats o coloms.
Aquest pont era bastant curiós perquè per si sol ja era un poble. El pont arribava fins a Miami Beach però pel camí connectava amb diverses illes molt petites, de manera que en molts trams de el pont realment no sembla que estiguis en un pont ja que contínuament trepitges una nova illeta amb els seus carrers i les seves mansions. És un petit recés de pau enmig de Miami i Miami Beach.
La primera part va ser fàcil, ja que només es tractava de creuar el pont, però un cop arribat a Miami continental tot es va complicar. Les indicacions que havia guardat eren per anar a Miami Beach, així que havia de seguir-les però al revés, semblava fàcil però no ho va ser. Em vaig perdre més que en l’anada. Sincerament no volia agafar un taxi perquè aquesta era la solució fàcil i menys interessant, a part de ser la més cara, i en un viatge de dos mesos no pots començar a agafar taxis ja el primer dia. Així que em vaig dir a mi mateix que intentaria arribar a peu fins que es fes de nit. Va ser una odissea i en aquest moment bastant dur, però un cop superat es va convertir en un gran aprenentatge, creixement personal i una bona anècdota per explicar. Després de sortir a les 9 del matí de l’apartament, ja eren les 5 de la tarda i jo seguia perdut pels carrers de Miami, però tan lluny de l’apartament que ningú sabia exactament com guiar-me fins al meu carrer. Abans he comentat que és fàcil trobar-causa que els noms dels carrers són números, però el problema és que la ciutat es divideix en 4 (NO, NE, SO i SE) i si estàs fora de la teva zona perquè ja no és tan fàcil.
Tot va començar poc temps abans d’arribar a Miami continental. Em vaig començar a embolicar amb els girs i poc a poc, en comptes de situar-me, m’anava allunyant més de el camí correcte, fins arribat un moment que no em sonava res del que veia. Ja feia estona que anava per carrers per les quals no havia passat en l’anada i no hi havia manera de saber per on tirar. El d’anar per un camí una mica diferent ho vaig fer expressament per poder veure mes coses de Miami, però en una ciutat que no has vist mai i en una zona sense una estructura de carrers clara, aquests experiments no es poden fer a menys que vagis amb el GPS. A el cap de 4 girs de carrer ja em vaig convèncer que estava completament perdut.
I sense gairebé adonar-me’n, em trobava en una zona totalment desconeguda sense saber per on anar i veient com aquella zona cada vegada era menys semblant a Little Havana. A més quedaven menys de dues hores perquè es fes de nit i semblava que en qualsevol moment es posaria a ploure. Hi havia aconseguida arribar a Miami Beach però la volta estava sent agònica.
Però el pitjor moment de la caminada i possiblement de el viatge, va ser quan em vaig perdre en un barri marginal els habitants eren tots de raça negra, i encara que això a del principi no em va semblar dolent (seria molt racista si m’ho hauria semblat) si que ho va ser quan després de preguntar en una botiga a la qual havia entrat a comprar aigua, un cubà em va saber indicar força bé on era la Little Havana, però va acabar l’explicació amb un: “però corre!” Em vaig quedar a quadres. Li vaig preguntar a què es referia i em va dir que m’havia ficat en un barri molt perillós, la veritat que ho semblava però no fins al punt que em diguessin que sortís d’allà, literalment, corrent. Així que fent cas a el bon cubà, vaig sortir de la botiga i, cansat com estava després d’hores de caminar sense parar, vaig començar a córrer com mai ho havia fet. En aquest moment ja informat de barri, si em vaig fixar en que tothom em mirava com pensant, que fa aquest blanc aquí? Tot eren bandes, indigents, drogoaddictes i gent armada, que als EUA és normal, però si no estàs acostumat doncs sorprèn una mica. Amb el cansament que portava després de 7 hores caminant i amb la set que tenia, ni tan sols em vaig adonar en què barri m’estava ficant.
Seguint les indicacions de la bona cubà i sense parar de córrer vaig arribar al meu carrer, l’Av 8! Però si el meu apartament era al SE en aquell moment jo estava a NE. Bé, al menys ja reconeixia el nom del carrer encara que no la zona. Amb tot això ja eren les 18h, ja es feia de nit i per acabar de rematar-va començar a ploure, però no pluja normal, sinó com cal a Miami, una bona pluja tropical. Cansat, mullat, de nit i fins i tot espantat pel barri en el qual m’havia ficat, va ser en aquest moment quan vaig pensar, si la propera persona a que li pregunti no em sap indicar bé, ara si agafaré ja taxi, ja que una vegada en l’Av. 8 vaig preguntar a 4 o 5 persones mes que no van saber indicar-me de tan lluny que estava encara. Per sort em van dir que anava bé encara que havia de caminar una mica. Així que per no fer malbé l’excursió a al final, vaig decidir arribar caminant costés el que costés, ja total que mes donava. Vaig estar caminant una hora més aproximadament per l’Av. 8 però no em preocupava, ja que aquesta era la meva carrer. Fins i tot vaig arribar a passar de llarg l’apartament ja que encara no coneixia bé la zona i ja era completament de nit. A més estava segur que l’apartament estava en un costat del carrer però estava totalment equivocat, estava a l’altra banda, el que jo no mirava Quan em va semblar que m’havia passat pregunti i efectivament així m’ho van confirmar. No va passar res, ja que només m’havia passat uns 200 metres. Vaig tornar enrere fixant-me bé a cada casa i per fi el vaig trobar, 10 hores després de sortir allà estava, el meu apartament. No us imagineu la il·lusió i orgull propi que se sent quan aconsegueixes alguna cosa que en tants moments del dia pensaves que no aconseguiries, no el fet d’arribar, sinó més aviat arribar a peu, sense més ajuda que unes indicacions, cartells i preguntant a la gent. entri, em vaig canviar i em vaig estirar. Crec que mai havia estat tan cansat però alhora tan content i orgullós d’haver aconseguit el que m’havia proposat. I sense que em passés res més que mullar-me, cansar-me i passar una mica de por en algun moment. Poques vegades he dormit tan bé com aquell dia.
Aquestes coses són complicades en el moment però un cop aconseguides donen una satisfacció personal enorme i et donen una força que ja es recorda i es manté per sempre. Quan fas una cosa una vegada, la faràs una segona vegada amb menys dificultats. Finalment havia aconseguit el que en un moment donat em va semblar impossible. Amb esforç poques coses se’ns resisteixen.
Els altres dos dies sencers que vaig estar a Miami van ser molt més tranquils i més preparats (roba més lleugera i aigua). Una cosa que em va sorprendre dels immigrants cubans va ser que així com molts adults ni tan sols parlaven anglès, els fills d’aquests immigrants no només parlaven anglès sinó que el parlaven entre ells, entre fills d’immigrants cubans. El vaig veure quan vaig passar per davant d’una escola a la Little Havana just quan sortien els alumnes. Tots semblaven fills de cubans però cap parlava espanyol.
Sobretot vaig passejar pel barri de Little Havana i la veritat és que és un barri molt tranquil i agradable de visitar, lluny del soroll de bona part de Miami i amb uns veïns molt amables. I certament una cosa estranya de sobretot escoltar l’idioma espanyol pels carrers però alhora gairebé totes les cases amb la bandera nord-americana, demostrant així la seva intenció de trencar amb el passat i començar una nova vida per a ells i sobretot per als seus fills en aquest nou país que fins al moment els havia acollit tan bé.
Per fi arribava el dia tan esperat en què començava el meu primer viatge de més d’un mes i completament sol des del primer fins a l’últim dia. Serien dos mesos viatjant per Miami però sobretot per Mèxic. Un viatge amb pocs plans preparats però que acabaria canviant bona part de la meva vida.
Evidentment, i a diferència d’altres viatges, alguns dies abans ja estava una mica nerviós encara que amb moltes ganes de començar el viatge. Abans d’arribar a l’aeroport passi per casa del meu pare per acomiadar-me, doncs mai havia estat tant de temps fora de casa, i vaig anar a l’aeroport on vaig arribar a les 12 del matí quedant unes dues hores per a la sortida del primer vol a Lisboa, on faria escala a Miami. Tot el trajecte ho faria amb TAP Portugal, sent aquesta la primera vegada que viatjava amb aquesta aerolínia i que em va agradar bastant el seu servei i menjar a bord.
Per ser el primer viatge llarg que feia, portava més equipatge de l’necessari encara que realment portava molt poc per 3 mesos de viatge. De fet gairebé que podria haver-ho portat tot en cabina, però com en el preu ja s’incloïa una maleta facturada, no em vaig preocupar de el pes i facturi la maleta encara que fos una maleta de cabina.
El vol fins a Lisboa va ser perfecte arribant a l’hora prevista i, encara que em vaig embolicar una mica per la terminal, a la fi vaig arribar amb temps suficient a la porta d’embarcament de el vol a Miami. Allà, abans d’embarcar, ja ens van demanar la AQUESTA per poder entrar a EUA. Mentre estava a la cua, una dona colombiana em va preguntar si aquesta era la cua per al vol a Miami, al que vaig respondre que si. Però la sorpresa va ser quan vaig arribar al meu seient i vaig veure que just al meu costat seia aquesta mateixa dona colombiana. Ella es va sorprendre més que jo d’aquesta casualitat i això ja ens va servir per iniciar una conversa i una relació fugaç però que ens va permetre fer el trajecte més amè.
Cal destacar el menjar d’abord que era molt bona i molt abundant, ja que almenys ens van donar 3 àpats en un trajecte d’unes 8 hores.
Vaig planejar el viatge amb aquesta primera parada a Miami per fer un Stopover de 4 dies per veure una mica la ciutat i beneficiar-me així d’un millor preu en el bitllet d’avió. Primer de tot, dir que aquest va ser el meu primer gran viatge només pel que, sobretot els primers dies, vaig cometre alguns errors que no van tenir més conseqüències però si em van permetre anar aprenent a poc a poc. Un d’ells va ser no descarregar-me els mapes de Google Maps per tenir-los disponibles sense connexió. Va ser realment complicat arribar fins l’apartament de Miami guiant-me com fèiem fins a l’aparició de la tecnologia GPS. Preguntant a la gent, mirant mapes de línies d’autobús o cartells, etc. Quan has de prendre metro i diversos autobusos carregat amb la maleta a una ciutat que no has vist mai ia sobre veus que s’està fent de nit, donaries el que fos per poder utilitzar el GPS.
L’entrada a EUA va ser bé encara que l’agent que em va tocar em va fer diverses preguntes que jo, per ser la primera vegada que anava a EUA pensava que eren normals, però que amb el temps em vaig adonar que em va preguntar molt. En qualsevol cas vaig poder entrar sense problemes ni registre addicionals. Una cosa que sorprèn quan surts de l’aeroport és adonar-te que Miami no deixa d’estar en una zona tropical, de manera que la calor i la humitat són extremes.
L’amfitrió m’havia passat unes indicacions per arribar a l’apartament en transport públic, i encara que em cost una mica, sort d’aquestes indicacions perquè sense elles i sense GPS no hauria arribat mai. De fet, ja vaig tenir algun problema en la compra del primer bitllet que vaig haver de comprar, ja que la màquina em demanava el codi postal i no entenia ni perquè ni com posar, si el meu d’Espanya o el de l’apartament reservat a Miami. Per sort allà a prop hi havia un treballador a què em vaig dirigir en anglès però que directament em va respondre en castellà, doncs era cubà i suposo que a mi em va notar que era espanyol. Em va dir que posés el meu CP d’Espanya i efectivament va funcionar.
Ja amb el bitllet preguntem entre els dos a una altra treballadora que semblava tenir més experiència i que em va explicar amb més detall quin tren havia d’agafar. Semblava que les indicacions de l’amfitrió estaven ben explicades i detallades.
Ja assegut al tren que em portaria a centre de la ciutat vaig començar a veure a la llunyania els gratacels que dibuixen el perfil de Miami. El trajecte durava uns 30 minuts per la qual cosa vaig tenir temps suficient per gaudir de la meva primera arribada a EUA. Per fi estava fent aquest viatge només que tant de temps portava esperant i ja per fi visitava EUA. M’havia costat decidir-me però ara ja estava a Miami.
Quan vaig baixar a l’estació indicada vaig haver de buscar una parada de bus que vaig trigar uns minuts a trobar, doncs estava en una estació relativament important i al seu voltant hi havia mes d’una parada de bus. A la segona o tercera que vaig mirar em va semblar que era la que estava buscant. Vaig preguntar a una senyora que hi havia esperant, en anglès, si en aquesta parada passava el bus que havia d’agafar, al que ella em va respondre directament en espanyol “On va vostè”. Perfecte, una altra cubana que em va dir quin bus havia d’agafar per arribar al meu destí. De fet l’apartament llogat era al barri de Little Havanna, de manera que suposo que la senyora sabia com arribar-hi.
Per ser el primer bus a què pujava a EUA, hi havia coses que ara veig totalment normals que en aquest moment em van semblar molt rares, com pot ser que es pot baixar de l’autobús tant per la puyerta posterior com per la davantera. Això a Espanya és impensable però fora d’aquí és normal, ja que també passa al Regne Unit.
En aquest bus vaig tenir sort perquè la pantalla on van indicant les parades funcionava bé i avisava amb temps suficient com seria la propera, cosa que a mi, que anava sense GPS, em va ajudar molt.
A poc a poc ens anàvem allunyant de centre per entrar en barris més residencials. El trajecte va ser llarg, de més d’una hora, encara que tot segons el planejat. Finalment, vaig baixar a la parada indicada per l’amfitrió, vaig mirar el nom del carrer i efectivament era el carrer on havia d’estar. Suposadament a pocs metres d’allí ja estava l’apartament.
Eren les 18h de manera que encara era de dia, una cosa que em preocupava doncs arribar de nit hauria estat més complicat. Ara encara hi havia una bona visió de tot i ja només havia de buscar la casa que apareixia en les fotos, una caseta unifamiliar de color vermell. Vaig girar pel carrer indicada i vaig començar a mirar totes les cases, ja que en principi es trobava a l’inici d’aquest carrer. El problema va ser que estava convençut que estaria a la banda pel que anava, però no, era al tre costat. Quan em vaig adonar que m’havia passat, vaig tornar enrere mirant banda i banda i finalment la vaig veure, la caseta de color vermell. I semblava més gran del que m’esperava.
En amfitrió, mentre jo estava de viatge, em va enviar les instruccions per poder entrar a l’apartament, ja que tenia una caixa de seguretat. Jo ja no les vaig poder llegir de manera que vaig anar a picar a la porta sense que ningú em obrís. Allà vaig estar picant uns 5 minuts, fins i tot vaig trucar a l’veí que em va dir que no sabia on era.
A l’cap de 15 minuts d’estar per allà mirant i picant, me’n vaig anar darrere de la casa on semblava que hi havia un pati i una altra casa. Davant d’aquesta casa hi havia un senyor assegut a qui vaig preguntar si coneixia el propietari de la caseta vermella, responent-que si, que era el seu fill. Així doncs l’amfitrió m’havia donat les instruccions per poder entrar sol però jo no les vaig poder veure i ara estava amb el pare dient-li que havia llogat un apartament al seu fill i que si em podria obrir.
El senyor no sabia exactament què havia llogat i va pensar que havia llogat una habitació adjacent amb entrada pròpia, però una habitació a la fi i al el cap. A causa de que aquesta no era l’habitació llogada, aquesta no estava preparada. Així doncs, el pare em va dir que era allà, em va donar les claus i ens acomiadem. Però quan vaig entrar vaig veure que era una sola habitació ia més estava plena de menjar mig podrida, el llit rebutja, desordenada i en general molt bruta. Ja us podeu imaginar la cara que em va quedar al veure, no només que no era el que vaig veure en les fotos, sinó que tot donava molt fàstic. I tot això tenint en compte que acabava d’arribar, era la meva primera parada del meu primer gran viatge sol. Vaig pensar, doncs ja vam començar bé. Per sort, no van passar ni 5 minuts que el pare va trucar a la porta i em va dir que s’havia equivocat. El bon home va trucar al seu fill per informar de la meva arribada i va ser llavors quan es van adonar de l’error. Així que em va acompanyar fins a la porta del costat, que ara si, a l’entrar vaig dir: aquest si és l’apartament. Quin canvi! Cuina, menjador, bany, dues habitacions, tot molt net, ordenat, lluminós, amb instruccions per al WIFI la TV, etc. I tot tal com es veia les fotos. No us imagineu l’alegria que em va donar veure que tot era com s’informava en Airbnb, cosa que no hauria de ser així, però que ho va ser per pensar que hauria de passar 4 dies dormint en aquest primer zulo pudent en què em vaig ficar.
Família amable, casa bonica, barri alegre i ja col·locat en la meva residència durant els propers 4 dies. Millor no podria haver anat. Per avui ja només quedava situar-se en l’apartament, comprar alguna cosa de menjar i sentir-se orgullós i agraït per estar ja a la primera parada de el viatge.
Com sempre passa, els primers dies d’un viatge són els més actius, ja que encara no estàs cansat i tens tot per veure i fer. Així que, vaig deixar la maleta, vaig connectar el meu telèfon a la xarxa WIFI, vaig avisar a la meva família que ja estava instal·lat a Miami i vaig sortir a veure el barri. Encara que ja era tard i quedava poc per fer-se de nit, vaig sortir a passejar una mica i a comprar alguna cosa de menjar. Encara que sabia que estava en un barri cubà, no m’imaginava que tots els seus residents fossin cubans, em va sorprendre moltíssim. A l’entrar a qualsevol botiga et saludaven amb un “hola” i no amb un “hello” com seria d’esperar als EUA. És que ni tan sols et preguntaven en quin idioma parlaves, directament en espanyol. He de dir que això em va facilitar bastant la vida, sobretot en els primers dies en un país que visites per primera vegada, ja que l’idioma no va ser mai un problema (en aquest barri, és clar). Així que vaig donar unes voltes pel barri fins a trobar un supermercat per comprar menjar i sense allunyar-me molt de l’apartament ja que encara no havia descarregat el mapa de Miami i l’últim que volia era perdre. He de dir que encara que et perdis per Miami és molt fàcil trobar-se, ja que els noms dels carrers són números, de manera que si en un moment donat em trobava a l’Av. 4 sabia que per arribar a l’apartament havia de pujar 4 carrers, doncs aquest era a l’Av. 8.
Ja sabia que als EUA el menjar és més cara que a Espanya, però no tant! Vaig comprar menjar per valor de $ 40 perquè encara que pensava pagar amb targeta (amb Revolut que aplica el tipus de canvi oficial) aquesta era la quantitat que portava en efectiu, i volia estar segur de poder pagar si la targeta no funcionava com així va ser. Els $ 40 els vaig treure amb aquesta mateixa targeta en un caixer, així que el problema no va ser de la targeta. En fi, no sé perquè en aquest establiment no es va acceptar però la veritat és que va ser dels pocs llocs on me la van rebutjar, per no dir l’únic. Així que vaig pagar en efectiu i me’n vaig anar a l’apartament a sopar. He de dir que durant els 4 dies que vaig estar a Miami vaig menjar mes bé malament, pel car que era tot i per la poca qualitat del menjar nord-americà.
El camí de tornada ja ho vaig fer gairebé de nit i sense mapes, només seguint l’ordre lògic dels carrers. Little Havanna és un barri tranquil on la majoria de les seves edificacions són cases i encara que gairebé tothom és cubà, es respira un aire molt americà. Encara que el millor de barri era sens dubte la seva gent. Els cubans són molt hospitalaris i es notava que és un barri molt segur
A les 20h arribava a l’apartament ja per sopar i anar a dormir, ja que havia estat un dia llarg, incert i el primer que viatjava tan lluny i sol. Però ara ja estava a Miami coneixent el barri i començant aquest viatge de dos mesos. Aquesta va ser la nit que mes record no per ser especial sinó per ser la primera de el viatge. Fins llavors havia estat una mica nerviós per si podria arribar bé però ara no només havia arribat sinó que l’apartament era al millor barri de Miami i semblava fins i tot millor que a les fotos.
Aquest va ser el meu primer viatge de més d’un mes i completament sol des del primer dia fins l’últim. Ja feia temps que volia fer un viatge sol i de fet alguna vegada ja ho havia intentat, encara que en aquestes ocasions sempre s’acabava unint algun amic. Aquesta vegada el viatge era més llarg i en unes dates menys habituals de manera que, ara si, el viatge ho faria tot sol.
Viatjar sol és una cosa que no tothom gaudiria. De fet, diria que cada un pot saber si necessita fer un viatge d’aquest tipus o no. En el meu cas era una cosa que em cridava cada vegada mes des de feia anys. Mai havia viatjat sol però en el meu interior alguna cosa em empenyia a fer-ho, que jo recordi, almenys des de feia 10 anys. El que està clar, és que un viatge així és una de les millors coses que qualsevol pot fer, li truqui o no li truqui. Considero que un viatge d’almenys dos mesos i sol, és una cosa que tothom hauria de fer al menys un cop a la vida. Amb només dos mesos de viatge evolucionarás el mateix que en dos anys a casa teva de sempre.
Així que, un cop decidit, tocava començar a organitzar-ho tot, des de la destinació a les dates. Com sempre recomano, és bàsic ser flexible quant a dates i destinació perquè un viatge d’aquest tipus pugui sortir el més econòmic possible. Pel fet de ser un viatge de dos mesos i transoceànic s’ha d’intentar estalviar des del primer moment, i això passa pels vols i pel canvi de divisa.
Aquest viatge va tenir diversos contratemps en relació a les dates. En un primer moment vaig planejar anar al maig de 2016 i durant un mes aproximadament. Per motius aliens a el viatge no es va poder fer en aquesta data i es va pensar en anar a l’agost, en plena temporada alta. A causa de l’increment de preus en aquestes dates vaig pensar en reduir el temps de viatge a dues setmanes. Però en el moment de començar a fer les reserves, em vaig adonar que tenia el passaport caducat. En aquest moment ja vaig pensar que aquest viatge estava mala sort, però res més lluny de la realitat, tot això va servir perquè finalment el viatge es fes per un temps de dos mesos i per molt menys diners que si hagués anat a l’agost només dues setmanes. La clau va estar en la flexibilitat de dates i que durant aquests mesos (des de Maig de 2016 fins a Octubre de 2016) el pes mexicà es va devaluar encara més del que ja s’havia devaluat en l’últim any.
Així que, gràcies a alguns contratemps, per fi vaig fer aquest viatge que tantes ganes tenia de fer.
Com que des de Maig ja estava planejant el viatge i finalment es fes a l’octubre, em va permetre reservar els vols amb gairebé 3 mesos d’antelació, cosa que també va suposar un estalvi molt important. Per tant sempre hem de tenir en compte aquests factors: anar de viatge en temporada baixa, reservar els vols entre 2 i 5 mesos abans de la sortida i anar a països la moneda estigui més devaluada del que és habitual. Tenint en compte aquests 3 factors, el meu viatge de dos mesos a Mèxic va sortir un 25% més barat que el mateix viatge de només dues setmanes a l’agost. Molt més temps per molt menys diners.
Com que finalment vaig decidir que el viatge fos de dos mesos, vaig pensar en fer una escala a EUA o alguna illa del Carib, doncs tenia temps suficient per visitar un altre país. El primer país que vaig considerar va ser Guatemala, ja que fa frontera amb Mèxic. La sorpresa va ser veure que anar a Mèxic fent escala a Guatemala era mes barat que un vol directe d’Espanya a Mèxic. Informant-me a Internet, efectivament els trajectes fent escales surten més barats que amb vols directes. Això és degut a que les aerolínies li donen més valor a un vol directe ja que resulta més còmode per al viatger pel que surt més car que fent el mateix trajecte amb escales. En el meu cas la diferència va ser de 200 €, una quantitat que suposava un 30% d’estalvi respecte a un vol directe i que a més em va permetre passar uns dies a Miami, que va ser l’escala que finalment vaig decidir fer.
Finalment passaria 4 dies en Miami, després gairebé una setmana a Ciutat de Mèxic, després uns 4 dies a Oaxaca i gairebé 4 setmanes en Tuxtepec, Oaxaca, per després tornar a 4 dies més a Miami. Els vols els vaig reservar per separat sent un trajecte d’anada i tornada de Barcelona a Miami i un altre també d’anada i tornada de Miami a Ciutat de Mèxic. En aquest any encara no havien companyies low-cost que fessin vols transoceànics, però tot i així tots els vols em van sortir per 650 €. Les aerolínies eren TAP Portugal i American Airlines per ser les que oferien els vols més econòmics en aquests trajectes.
Quant a l’allotjament, quedava clar que a Miami seria mes car que a Mèxic. Fins llavors no havia estat en hostels o habitacions compartides però serien opcions a considerar almenys a Miami. Mirant preus vaig veure un apartament sencer amb dues habitacions per 40 € la nit al barri Little Havanna de Miami. Preferia un apartament a un hotel per poder cuinar amb total llibertat i així estalviar una mica en menjar. Tenint en compte el barat que em sortiria l’allotjament a Mèxic, vaig considerar que 40 € durant 3 nits era acceptable, pel que em vaig decidir per l’apartament de Little Havanna. Digues amb aquest apartament per què Filtri els resultats pels idiomes que parlava l’amfitrió, en aquest cas espanyol. I la veritat que a el veure que es trobava al barri cubà de Miami encara em va interessar més. Ja no només per la facilitat en la comunicació sinó per poder viure uns dies envoltat de cubans exiliats.
A Ciutat de Mèxic el més important per a mi era la ubicació, ja que sobretot volia poder visitar al Zócalo i no volia haver de recórrer grans distàncies per arribar. A més em preocupava una mica la seguretat sobretot en el trajecte de l’aeroport a l’hotel amb tot l’equipatge, per la qual cosa també hauria d’estar ben comunicat amb l’aeroport.
Filtrant els primers resultats per preu ja vaig trobar un hotel bastant barat, uns 10 € per nit, i molt ben situat a tan sols 5 minuts caminant de l’Zócalo, lloc on es concentren diversos edificis oficials i on hi ha més seguretat que en qualsevol un altre lloc de la ciutat. En aquell moment no ho vaig buscar, però arribar a aquest hotel des de l’aeroport era summament fàcil i barat, ja que només agafant 2 busos de línia ja arribaves just a la porta de l’hotel. En aquest moment tan sols em vaig preocupar de veure els preus dels anomenats taxis assegurances, ja que gairebé totes les recomanacions que llegia parlaven d’agafar un d’aquests taxis directament a l’aeroport. Vaig veure que el preu podria estar al voltant dels 10 € de manera que ja no em vaig preocupar de buscar alternatives més econòmiques. En qualsevol cas la volta a l’aeroport des de l’hotel si que la faria en bus. Així doncs, vaig reservar 3 nits a l’Hotel Florida de Ciutat de Mèxic.
Quant a l’allotjament a Oaxaca, en general era una mica més barat que a Ciutat de Mèxic. A causa que en Tuxtepec vaig veure que llogar un petit apartament sortia per uns 3000 pesos, menys de 150 € per a tot un mes, vaig pensar en no mirar tant el preu i passar aquests dies en una bona casa en un bon barri d’Oaxaca. En general tot estava sortint més barat del que pensava pel que podia agafar-me algun caprici.
Això ho vaig pensar quan vaig veure que per uns 35 € la nit podia dormir en una casa unifamiliar amb pati propi a tot el seu voltant i en un dels barris més exclusius de la ciutat. La meva intenció no era dormir en els millors llocs o en els mes cars, però tenint en compte que sortia fins i tot més barat que l’apartament de Miami, vaig decidir que durant aquests dies no només gaudiria de la ciutat d’Oaxaca sinó també de l’allotjament. A més, jo seria el primer inquilí d’aquesta propietat pel que a més vaig rebre un tracte alguna cosa especial.
Quant a l’allotjament en Tuxtepec, a l’estar-hi un mes, vaig pensar en llogar un petit apartament destinat a lloguer no de vacances. Només seria un mes però ja seria temps suficient com per poder llogar un apartament no destinat a turistes. Reservar un allotjament així és més complicat i difícil de trobar però a al final molt més barat, ja que pagues per mesos i no per nits.
Després de buscar a Facebook, Mercadolibre i altres pàgines similars, vaig trobar 2 o 3 petits apartaments que no passaven dels 200 € mensuals. Ja tenien Internet, nevera i tot el bàsic per poder passar-hi un mes sense haver de comprar massa coses més. Finalment em vaig decidir per un apartament d’una habitació per 3500 pesos a el mes, uns 160 €. L’apartament era nou i estava a peu de carrer. A més, tot i que pel preu que pugui semblar el contrari, eren uns bons apartaments de manera que acabaria tenint de veïns des policies federals a enginyers.
Finalment havia de decidir com desplaçar-me dins de Mèxic. Entre les 3 ciutats en les que estaria, em podria haver desplaçat amb avió, encara que aquesta no era la forma més idònia tant per preu com per temps, ja que amb la companyia d’autobusos ADO els trajectes eren més econòmics i el temps final no era gaire més que en avió, doncs un trajecte en avió implica perdre molts hores a esperes i desplaçaments fins i des de l’aeroport, cosa que amb el bus no passa. Eren trajectes relativament curts pel que fer-los en avió no tenia gaire sentit. En aquest moment encara no ho sabia, però ADO va resultar ser molt millor companyia del que m’esperava, fent que els trajectes fossin realment agradables.
Per exemple, un vol des de Ciutat de Mèxic a Oaxaca amb Aeromexico sortia per uns 50 € sent el trajecte de gairebé dues hores, a les quals caldria sumar-li les hores prèvies, més el temps de desplaçament a l’aeroport. Amb ADO el preu no arribava als 20 € sent el trajecte d’unes 8 hores. A la fin el bus és més còmode, fàcil d’agafar i et deixa al centre de la ciutat de destí, no als afores.
Amb això ja tenia el bàsic i ja només quedava buscar llocs d’interès per visitar en cadascuna de les ciutats a les que aniria. A causa de que aquest era el meu primer viatge llarg i que moltes aplicacions que avui fem servir diàriament encara estaven en certs aspectes alguna cosa limitades, aquest punt no va ser el millor planejat i per descomptat, molt menys preparat que en viatges posteriors. De fet, quan avui penso com vaig ser capaç de moure per Miami i Mèxic sense GPS encara em sorprenc a mi mateix. També cal tenir en compte que aquest era el meu primer viatge d’aquest tipus i per tant l’experiència en organitzar un viatge així era gairebé nul·la. Així i tot va sortir força bé donades les circumstàncies.
En aquest punt hauries d’haver descarregat mapes, guies de viatge, pàgines de Wikipedia amb informació de cada lloc, etc. En general tenir més aplicacions i més contingut descarregat per poder consultar sense Internet, que és un dels problemes que s’acostumen a tenir quan s’arriba a un nou país.
Finalment, encara que això cal fer-ho el primer, vaig buscar informació sobre els requisits pel que fa a visats per entrar a EUA. I dic que això cal fer-ho el primer perquè ningú t’assegura que et vagin a concedir el visat per poder entrar a EUA o a qualsevol altre que ho requereixi segons la teva procedència. En el meu cas, només necessitava l’anomenat AQUESTA per entrar a EUA. El AQUESTA és com un visat però que es pot sol·licitar per Internet i que és d’aprovació automàtica tret que el teu cas sigui especial. Tothom recomana fer això el primer però el cert és que entre tota la informació que has d’aportar, que és molta, has d’indicar el vol i l’adreça del teu allotjament, cosa que no pots saber fins tenir-ho ja tot reservat. En qualsevol cas, jo ho ompli tot, vaig pagar els $ 14 pel tràmit i automàticament la meva sol·licitud va quedar aprovada i ja podia entrar a EUA durant els dos anys següents.
En aquest punt ja tenia tot l’essencial organitzat i ja podia viatjar sense preocupar-me per on dormir o com desplaçar-me. Tot i que ja sabia que em tocaria arribar als apartaments a força d’indicacions dels amfitrions, cartells pel carrer i l’ajuda dels locals, així era com s’havia fet fins aleshores de manera que ni tan sols pensava en el difícil que resultaria o si em acabaria perdent per Miami ja el primer dia. Això si, vaig mirar com anar en transport públic a tots els apartaments o hotels reservats i vaig anotar tot el necessari per quan arribés el moment.
Només vaig deixar per reservar l’hotel o apartament per a la segona visita que faria a Miami ja en els últims 4 dies de viatge i quan ja gairebé seria Nadal, de manera que tindria l’oportunitat de veure Miami ben il·luminada i nadalenca tot i que allà la temperatura fora de més de 30ºC. Encara quedaven més de 2 mesos per a aquest moment i tindria temps de sobres de mirar-ho durant la meva estada a Tuxtepec.
Quant a equipatge, vaig intentar portar només una maleta de cabina per no haver de facturar però per ser el primer viatge d’aquest tipus, em va resultar impossible d’aconseguir. A la fin, a més de la maleta de cabina, també vaig portar una motxilla, fent que tots dos embalums ja superessin el pes i les mides màximes permeses en cabina. De totes maneres en el preu dels vols ja s’incloïa una maleta facturada, de manera que aquest no era el problema. El problema per a mi era ser conscient de com tracten les maletes dels treballadors en els aeroports, a el menys alguns, i com moltes maletes acaben arribant al seu destí., Si és que arriben. Per tot això sempre prefereixo no facturar tot i que en aquest cas tocaria fer-ho.
Però no només no vaig aconseguir portar tot l’equipatge en una sola maleta, sinó que a més no vaig portar coses que en viatges posteriors m’han resultat imprescindibles, com un escalfador elèctric, o vaig portar coses que no hauria d’haver portat, com més jerseis de els necessaris tenint en compte que anava dos mesos a zones molt càlides. A cada viatge, aquestes coses es fan una miqueta millor.
To provide the best experiences, we use technologies like cookies to store and/or access device information. Consenting to these technologies will allow us to process data such as browsing behavior or unique IDs on this site. Not consenting or withdrawing consent, may adversely affect certain features and functions.
Funcional Sempre actiu
The technical storage or access is strictly necessary for the legitimate purpose of enabling the use of a specific service explicitly requested by the subscriber or user, or for the sole purpose of carrying out the transmission of a communication over an electronic communications network.
Preferències
The technical storage or access is necessary for the legitimate purpose of storing preferences that are not requested by the subscriber or user.
Estadístiques
The technical storage or access that is used exclusively for statistical purposes.The technical storage or access that is used exclusively for anonymous statistical purposes. Without a subpoena, voluntary compliance on the part of your Internet Service Provider, or additional records from a third party, information stored or retrieved for this purpose alone cannot usually be used to identify you.
Màrqueting
The technical storage or access is required to create user profiles to send advertising, or to track the user on a website or across several websites for similar marketing purposes.
