L’endemà de visitar la meravella natural de Hierve el Agua volíem anar a Tlaxiaco, un poble a unes 3 hores en furgoneta de Oaxaca. Pels mexicans Tlaxiaco és una ciutat petita però jo la vaig veure força gran. Tenint en compte que la capital del país te mes de 20 milions d’habitants potser tenim les referències una mica distorsionades.
Volíem anar i tornar en el mateix dia, per lo que la intenció era sortir de Oaxaca a les 6 del matí com a màxim. Aniríem amb el que anomenen camioneta, que és una furgoneta amb capacitat per uns 10 passatgers i que tardaria unes 3 hores per arribar a Tlaxiaco. Per sortir a les 6 del matí jo em volia aixecar cap a les 4, és a dir, un mínim de dues hores abans com sempre per poder-me prendre el cafè tranquil·lament.
Però en comptes d’anar a dormir el mes aviat possible, vam acabar adormint-nos cap a les 12 de la nit. En part era normal ja que aquell dia tampoc ens havíem despertat prou aviat i sobretot perquè feia molt poc que ens havíem vist per primera vegada. La qüestió és que a mi em va sonar l’alarma a les 3:30h de la matinada i tenia tanta son que literalment no sabia ni on era ni què passava. L’alarma que tenia al mòbil era d’una aplicació que per tal d’apagar-se havies de moure el mòbil una bona estona, una estratègia per tal de despertar-se be abans de que puguis apagar l’alarma. Però en aquell moment estava tant desorientat que no sabia què li passava al telèfon i directament li vaig treure la bateria.
Però el mes sorprenent per a mi va ser que l’Emma, que no estava al llit sino asseguda a una butaca al costat del llit, em va dir que havia de moure el telèfon per tal que l’alarma s’apagués. En aquell moment ho vaig recordar però ja li havia tret la bateria, i mentre em tornava a posar al llit vaig ser conscient de que l’Emma estava asseguda a la butaca a les 3:30h de la matinada. Ja mig despert i conscient d’on era, li vaig preguntar què hi feia allà asseguda, a lo que em va respondre que li feia mal l’ombro mentre era al llit i que allà asseguda semblava que li feia menys mal.
Vam estar al sofà quasi fins les 6 del matí desperts ja que l’Emma no podia dormir. Aquesta era l’hora que teníem previst marxar per lo que vam cancel·lar, almenys, l’hora de sortida. Ella es va adormir i jo després de treballar una estona, també. Ens vam tonar a despertar cap a les 11 del matí i jo ja pensava que no aniríem a Tlaxiaco, doncs la intenció era anar i tornar en el mateix dia i eren 3 hores de trajecte, per lo que ho veia tot molt just. Però quan l’Emma es va despertar va dir que si que hi volia anar i que a les 12h podíem agafar una de les furgonetes que hi anava i que arribava cap a les 15h.
Així dons, ens vam arreglar i a les 12h sortíem cap a l’estació de urbans, minivans, camionetas, etc. En definitiva, furgonetes amb capacitat per a 10 passatgers. No vam haver d’esperar massa fins que la pròxima minivan va sortir, això si, érem els últims i per tan ens va tocar el pitjor lloc, que era els seients de l’esquerre de l’última fila, on quasi no ens podíem ni moure.
El viatge va ser força dur però per sort relativament curt tenint en compte altres trajectes que havia fet recentment. 3 hores passava prou de pressa.
A les 15h arribàvem a Tlaxiaco, una ciutat suposadament petita però que a mi d’entrada ja em va semblar prou gran. La primera impressió va ser força bona en el sentit que em va semblar una ciutat autèntica, de les que a mi m’agrada visitar, és a dir, pocs turistes i molta vida local típica del país. En general els carrers eren estrets i amb cert caos de trànsit i moltes moto-taxis.
Primer vam anar a deixar una planta que l’Emma portava per una amiga que tenia a la ciutat, entre vàries, ja que feia pocs anys havia estat allà treballant. Immediatament després ja vam anar justament a l’escola on va estar treballant a veure els seus antics companys, sobretot dos, un noi i una noia.
Fins l’escola ja hi vam anar en taxi que en aquella època encara era prou barat, 25 pesos, poc mes d’1€. Mentre ella entrava una estona a l’escola a saludar jo em quedava fora esperant i passejant una mica pels voltants per anar coneixent mes aquell poble. Tot i així no va tardar massa en sortir amb el noi i la noia i tots 4 vam anar a dinar a un restaurant proper.
Ja des de fora el restaurant no es veia barat tot i que com era d’esperar era molt bo. L’Emma tornava després d’alguns anys i tampoc podíem anar a qualsevol lloc. De totes maneres, aquest era per mi el primer any que era a Mèxic i encara pensava en euros quan hi era i gastava, per lo que tot em semblava realment molt barat. De fet, aquest que era un restaurant car, costava uns 10€ per persona.
El restaurant era gran i força exclusiu, de fet en aquell moment estàvem quasi sols. Molts dels plats que oferien eren plats típics mexicans, com tacos o burritos, però preparats de forma molt mes elegant i exquisida. Estava tot molt bo i els plats eren molt complets. Tan de bo a Barcelona venguessin aquells plats per 10€…
Després de dinar ens vàrem acomiadar del noi i vam anar amb la noia a donar una volta per Tlaxiaco. Després de passejar una estona per diferents carrers que em va permetre veure millor aquella ciutat, vam anar a un mercat, un dels meus llocs preferits per a viure la vida local.
El mercat era força gran i sobretot de menjar. Moltes parades de fruita, verdures, tacos i altres menjars típics mexicans. Veure tot aquell munt de gent simplement venent i comprant era meravellós.
Vam estar unes dues hores passejant per Tlaxiaco per després anar a casa de la noia, que mes que una casa era un terreny amb 3 casetes de fusta, tot plegat molt bonic. A mes estava en un punt relativament elevat per lo que des d’allà podíem apreciar una imatge força impressionant de tot Tlaxiaco. Va ser en aquell moment quan vaig veure que el petit poblet del que sempre em parlava l’Emma no era pas gens petit.
A mes just s’estava fent fosc del tot quan miràvem tota la ciutat des d’aquell punt elevat, cosa que ens va permetre una visió tan de la ciutat encara mig il·luminada pel sol com totalment de nit amb tota la il·luminació artificial. Era un final de visita perfecte.
Cap a les 20h l’amiga ens acompanyava fins l’estació de minivans per tornar cap a Oaxaca. A les 20:30h ja en sortia una que ens permetria arribar a Oaxaca abans de les 12 de la nit. Semblava increíble però finalment havíem pogut anar i tornar de Tlaxiaco en el mateix dia. Qui ho hauria dit quan a les 11h encara estàvem dormint.
La tornada va ser molt mes còmode per no anar tant atapeïts a l’última fila ni la minivan tant plena. Ja només quedava agafar un taxi fins a casa i sopar.
Em va cridar l’atenció, que a diferència d’Europa, almenys en bona part, aquí no calia respectar la fila de taxis que hi havia esperant a la parada de la terminal. Podia anar preguntant un per un quan em cobraria per anar fins San Felipe del Agua i agafar el que m’oferís un millor preu. De totes maneres els dos que vaig preguntar em van dir el mateix preu per lo que vam agafar el primer.
Era ben tard quan arribàvem a casa però havíem pogut fer tot el que volíem fer aquell dia i en general a Oaxaca, doncs els 4 dies que hi passaríem ja acabaven. Havíem passat 4 dies molt bons els quals ens havien permès conèixer-nos una mica millor. I la veritat és que semblava que érem força compatibles, doncs la convivència durant aquells 4 dies havia estat realment bona.
Acabava així la visita a la tercera de les ciutats visitades fins aleshores en el viatge havent vist molt mes del que m’esperava, evidentment gràcies a l’Emma que ja se la coneixia i em va poder ensenyar un munt de coses que jo sol segurament no hagués vist. Així doncs 4 dies molt ben aprofitats i convivint amb l’Emma perfectament be. Ara ja marxaríem cap a Tuxtepec en el que seria la parada mes llarga d’aquest viatge, doncs allà hi estaria quasi 5 setmanes vivint en un apartament no pensat per a turistes sino per a locals, fent així vida de local tal com a mi m’agrada.
Els dies passaven, el viatge continuava i tot seguia sortint perfecte!