L’endemà d’arribar jo a Oaxaca i haver passat aquella primera nit sol a la Casa de Matilda, el millor allotjament que havia i he tingut mai en un viatge, arribava l’Emma des de Tuxtepec. Havíem quedat a la mateixa terminal d’autobusos de Oaxaca on havia arribat jo el dia anterior i seria la primera vegada que ens veuríem en persona.
Ella arribava pel matí i jo no sabia ben bé com arribar fins la terminal, doncs no portava ni un dia a la ciutat. Tenia força clar que no hi volia anar amb taxi per ser més car que l’urbano i per ser la solució fàcil que només faig com a últim recurs. Així que vaig anar al carrer per on suposadament passava l’urbano i allà vaig començar a caminar en direcció al centre.
Vaig preguntar al primer senyor amb el que em vaig creuar si sabia on parava l’urbano. Em va dir que allà mateix, cosa que em va estranyar una mica, doncs era molta casualitat que just hagués arribat a la parada. Però al cap d’un minut va arribar un urbano, el senyor em va dir que aixequés la mà i l’urbano efectivament es va aturar per tal que pogués pujar.
Era la primera vegada que pujava en un urbano de Mèxic, i de fet en un transport públic d’aquell tipus en tot la meva vida, i em va encantar. Era un minibús mig atrotinat sense finestres, amb les portes sempre obertes i amb un treballador assegut al primer seient cridant als vianants per la finestra una sèrie de llocs que no aconseguia entendre, en qualsevol cas semblava que anava dient els llocs on tenia parada. Tot plegat em va semblar molt autèntic i em feia sentir com un mexicà mes, que és el que mes m’agrada de viatjar, sentir-me com un local mes.
Vaig preguntar al xofer on havia de baixar per anar a la terminal d’autobusos i que m’avisés en arribar-hi. Al cap d’uns 10 minuts hi arribàvem, caminava uns 5 minuts mes fins arribar a la mateixa terminal on havia arribat el dia anterior i on m’havia de trobar amb l’Emma.
La veritat és que estava força nerviós. Entre que jo havia anat amb temps perquè no sabia quant tardaria i que ella s’endarreria una mica, com era normal, vaig estar esperant quasi una hora a la terminal, temps que no va fer res mes que posar-me encara mes nerviós.
Després d’intercanviar-nos 12 SMS, doncs jo en aquell moment encara no tenia SIM mexicana, i per tan, deixar-me 12€ només en missatges, vaig acabar entenent que ja estava a punt d’arribar però a una altra terminal, doncs no havia vingut en bus com jo sinó en el que ells anomenen suburban, que son furgonetes preparades per portar uns 10 passatgers i que son mes econòmiques i mes ràpides que els autobusos.
Jo no tenia ni idea d’on estava aquella altra terminal, però em va dir que estava al mateix carrer i en quina direcció, així que vaig començar a caminar quasi corrent cap allà sense que veiés res que semblés una terminal. El que no sabia és que era tant petita que des del carrer ni tan sols es distingia. Així que mentre caminava quasi corrent per aquell carrer de Oaxaca suant i cada vegada mes nerviós, de sobte un senyor em va cridar o dir alguna cosa que no vaig entendre però que en qualsevol cas vaig pensar que era un venedor intentant-me vendre alguna cosa, doncs això és pràctica habitual a Mèxic, i per tan simplement li vaig dir “no, no” i vaig seguir caminant al mateix ritme. Però aleshores em va semblar escoltar un “señor Casas” que venia d’on era el suposat venedor. Em vaig girar i el senyor encara estava mirant-me amb una cara entre sorpresa i incredulitat. Però aleshores va aparèixer l’Emma de dins l’edifici custodiat pel senyor que va resultar no ser cap venedor sinó treballador de la terminal que m’estava cridant per dir-me que dins hi havia l’Emma esperant-me. Vaig entrar i allà estava ella asseguda tant o mes nerviosa que jo.
Així doncs ens veiem per primera vegada, vaig seure al seu costat i després de donar-nos un primer petó a la galta ja ens em vàrem donar un a la boca. No sabíem ben bé com reaccionaríem en aquella primera trobada però va ser millor de l’esperat.
Ens vàrem quedar mirant-nos una estona sense creure’ns encara del tot que estàvem junts allà a Mèxic. Ja havíem parlat un munt d’hores durant els mesos anteriors però tot i així en aquell moment estàvem una mica nerviosos tots dos. Però després d’aquells primers moments i en el meu cas el pensar que era l’Emma, ens vàrem anar relaxant ràpidament. Al cap d’uns minuts de ser allà asseguts amb el senyor de la terminal que ja estava enganxat a la nostra història com si fos una telenovel·la, vam decidir anar cap a la casa llogada on hi hauríem d’anar o amb l’urbano o amb taxi.
Vam anar cap al carrer per on havia baixat jo amb l’urbano per veure si hi havia alguna parada per poder fer el mateix trajecte però enrere. Però entre que no la trobàvem, que no sabíem exactament si hi arribaríem i que anàvem carregant la maleta de l’Emma, de seguida vàrem decidir d’agafar un taxi, total costava 50 pesos, poc mes de 2€. Ja aquell tram de camí anàvem agafats de la mà i en ben pocs minuts ja semblava que ens haguéssim trobat de feia dies, senyal de la bona sintonia i confiança que teníem tots dos tot i ser el primer dia que ens vèiem en persona.
Tot i anar amb taxi no va ser fàcil saber exactament on anar i on baixar, doncs no tenia la direcció exacte de la casa i tampoc em coneixia tant be el camí com per anar indicant-li al taxista. Sabent el barri que era, San Felipe del Agua, i gràcies a què només s’hi podia arribar per un camí, vam poder baixar mes o menys al lloc on s’agafava l’urbano, i des d’allà ja podia orientar-me una mica tot i que encara amb dificultats.
Un cop a la casa i després d’ensenyar-li les habitacions i el pati, vam anar a estirar-nos a un dels llits petits de l’habitació dels nens, doncs era el llit on havia dormit la nit anterior i l’únic que estava desfet. Era ella la que portava la iniciativa, doncs tot i que el seu matrimoni ja semblava no tenir cap futur, al cap i a la fi seguia estant casada, per lo que jo em limitava només a seguir-la.
Així doncs ens vàrem estirar al llit i no van passar massa minuts quan ja ens estàvem donant petons després de comentar una mica la meva arribada a Mèxic i concretament a Oaxaca. Ella li va posar una excusa al seu marit dient-li que anava a Oaxaca 4 dies per uns temes de l’escola. Vam estar en aquell llit individual tots dos estirats una mitja hora sense acabar encara de creure’ns cap dels dos que estiguéssim allà en aquella situació.
Al cap de quasi una hora ens vam aixecar i vam anar a comprar menjar per les botigues de la zona, buscant-ne alguna de mes gran que a la que vaig anar jo el dia anterior, doncs tenien ben poca cosa. En vàrem trobar una on hi vam poder comprar mes coses, sobretot menjar pel sopar i cerveses.
La resta del dia la vam passar a casa passejant pel pati i descansant en l’ampli saló amb aquell sofà tant còmode i mirant pels finestrals que ocupaven tota la paret frontal. Estàvem tots dos molt contents i amb ganes de passar simplement una estona junts, asseguts i xerrant gaudint d’aquell moment tant especial per a nosaltres. Va ser perfecte.