Arribava el moment de canviar el ritme del viatge per passar de ser un turista a ser un local mes d’aquella ciutat de l’estat de Oaxaca. Fins aleshores havia passat com a màxim 4 dies a una mateixa ciutat però a Tuxtepec m’hi estaria quasi 5 setmanes vivint en un bloc d’apartaments on no hi havia cap turista, de fet es podria dir que no hi havia cap turista en tota la ciutat i per això m’agradava tant estar allà.

Ja coneixia a l’Emma i una mica al seu germà tot i que a cap dels dos els podia veure massa sovint. Tots dos treballaven i tenien la seva vida personal per lo que els quedaven poques hores al dia per veure’m. Però en Juan Carlos, el propietari de l’apartament, el veuria quasi cada dia i gràcies a ell coneixeria aquella ciutat i els seus voltants molt mes del que m’esperava.

El primer dia de ser allà ja ens havíem conegut per algunes qüestions de l’apartament, com la nevera que no funcionava, i vam congeniar força be. Aquella trobada ja va servir per veure que teníem coses en comú i que d’aquella relació en podria sorgir una bona amistad. Val a dir que no m’agrada massa fer amics durant els viatges perquè al final acaben sent persones que deixes enrere i que difícilment podràs tornar a veure, però en ocasions és impossible, doncs el que no faig tampoc és fugir de la gent. En aquest cas va haver-hi bona sintonia des del primer minut i havent d’estar allà 5 setmanes, era difícil que no acabéssim sent bons amics.

Així doncs, en el meu segon dia a Tuxtepec ja em portava a esmorzar fora i a veure una mica la ciutat en el seu cotxe. Jo no estic gens acostumat a esmorzar, de fet a casa realment no esmorzo, simplement emprenc un bon cafè, per lo que aquella manera de menjar tant aviat em costava una mica però m’hi vaig acostumar ràpid, sobretot per lo bona que era la cuina mexicana i que gràcies al Juan Carlos l’acabaria provant tota.

Molts dels restaurants o llocs on menjar eren cases particulars on en el pati hi posaven algunes taules i una barbacoa o planxes per fer el menjar. Tot molt casolà i autèntic.

No eren ni les 11 del matí que ja érem en una d’aquestes cases on segons en Juan Carlos hi preparaven les millors “picadas” de Tuxtepec, una espècie de massa de blat en forma de pizza amb carn per sobre, normalment de vedella o porc, i tot acompanyat de formatge i salses ben picants.

Quan era allà assegut en aquell banc de fusta compartint taula amb 3 o 4 locals mes menjant una típica picada en un restaurant tant autèntic, vaig pensar que no podria haver començat la meva estada a Tuxtepec de millor manera.

En Juan Carlos era un empresari multipotencial. Feia tot allò que li podia fer guanyar diners. Tenia negocis i apartaments per llogar que construïa ell mateix, doncs era enginyer i tenia la seva pròpia petita constructora. Durant aquella època estava fent un bloc de pisos de 5 plantes. Cal tenir en compte que a Tuxtepec la majoria d’edificacions son cases i els pocs blocs que hi ha no superen les 3 plantes, per lo que aquest edifici era un dels mes alts de Tuxtepec.

Així doncs, en vàries ocasions anàvem al bloc que s’estava construint o a algun dels seus negocis, sobretot a un de menjar mexicà ràpid que tenia en el centre comercial de Tuxtepec, el Multiplaza.

Quan jo vaig veure l’edifici per primera vegada ja tenia les 5 plantes fetes però tan sols amb els pilars, bigues i sostres. Encara quedava molt per acabar-lo però ja s’hi podia pujar, de fet un dia vam pujar fins al sostre, a la cinquena planta, i efectivament des d’allà dalt es veia tot Tuxtepec tot i estar només en un cinquè pis. En total hi havia uns 4 o 5 treballadors dos dels quals ja ho eren d’en Juan Carlos des de feia temps i per tan hi havia mes confiança.

La història d’un d’aquests dos treballadors era ben curiosa i fins i tot una mica trista, doncs era un hom,e d’uns 60 anys que no sabía escriure i ni tan sols tenia una partida de naixement. Era mexicà però no tenia documentació ni res que acredités la seva condició de mexicà. Jo no podia entendre com algú podia estar 60 anys vivint en un país sense tenir ni tan sols un document identificatiu o qualsevol altra cosa que confirmés que havia nascut a Mèxic.

Però si fins aleshores havia pogut sobreviure, amb 60 anys la cosa se li complicava encara mes, doncs no tenia dret a cap pensió ni ajuda tot i portar tota la vida treballant de paleta. Arribaria un moment, i no tardaria, en què ja no podria seguir fent aquella feina tant dura, i sense pensió ni ajuda de ningú, no tenia ni idea de què faria aquell home ni quins plans tenia per als pròxims anys. De fet, em va semblar entendre que fins i tot el treballador li havia demanat al Juan Carlos que l’ajudés a aconseguir els papers fent de testimoni.

En vàries ocasions vam anar al centre comercial on hi tenia el restaurant de menjar ràpid i on em va convidar a menjar cada vegada que hi vam anar. De fet no van passar massa dies fins que ja intentava no anar tant amb ell per tal que no em convidés a tantes coses, doncs resultava impossible pagar quan estava amb ell.

El restaurant era de menjar ràpid mexicà però de menjar de qualitat. Les tortas estaven boníssimes i res tenien a veure amb les que ja havia provat a Mèxic. Les tortas son una espècie d’entrepans de pa tou amb carn que pot ser de vedella o porc i acompanyat d’enciam, tomàquet i altres ingredients depenent de cada tipus. Estan molt bones però les del restaurant d’en Juan Carlos ho estaven molt mes i eren de les mes grans que havia vist.

No portava ni una setmana a Tuxtepec vivint com un local que ja tenia clar que els mexicans mengen mes que jo i que mes valia no seguir aquell ritme massa temps. De fet avui encara no acabo de saber quina és l’hora mes comuna per dinar, doncs sembla que cadascú dina quan vol. Això si, esmorzen be, dinen be i sopen be. Jo no podia fer 3 àpats tant complets cada dia, per lo que als pocs dies vaig tornar a la meva rutina alimentària, que era només dinar i sopar. Però fins aleshores esmorzava com si fos un dinar cap a les 10 del matí, a les 15h dinava normal (per molt abundant que hagués estat l’esmorzar, i cap a les 21h sopava també normal, per exemple, una pizza. Eren 3 àpats al dia totalment complets i que mes o menys podia aguantar perquè caminava molt durant tot el dia, però que en circumstàncies normals no hauria pogut de cap manera.

Els menjars mes típics eren les tortas, els tacos, els antojitos (picadas, garnachas,…), el pozole, la mojarra frita, etc. Una gastronomia abundant, variada, bona i barata, doncs un menú en un restaurant normal podia costar uns $60 (3€).

Em va resultar molt fàcil adaptar-me a la vida de Tuxtepec gràcies a la bona gent que vaig anar coneixent i que tant be em van acollir. Des del primer dia varen fer que em sentís com un mes fent que en cap moment tingués ganes de marxar. El bon menjar, els preus econòmics i el fet que Tuxtepec sigui una ciutat gran però amb baixa densitat de població, van acabar d’ajudar a fer d’aquella estada de 5 setmanes el començament d’un nou cicle a la meva vida. Seguiria viatjant per tot el mon però cada any intentaria tornar unes setmanes a aquesta ciutat de Oaxaca. De fet, al cap de 4 anys acabaria comprant uns apartaments per llogar, potser influenciat pel propietari de l’apartament on era ara i de qui tant vaig aprendre.

En aquell moment encaras no ho sabia però Tuxtepec s’acabaria convertint en la meva segona casa.

Skip to content