El 16 d’octubre de 2016 marxava a Oaxaca on havia llogat una casa unifamiliar amb un pati força gran i en un dels millors barris de la capital de l’estat. No soc de grans luxes, ni molt menys, de fet prefereixo els llocs senzills i còmodes, però en aquest cas el preu era mes barat que qualsevol altre de Miami i la resta de l’allotjament que tenia reservat a Tuxtepec m’havia sortit per uns 160€ tot un mes, així que vaig decidir passar els dies a Oaxaca en una casa nova, amb un bon pati i en un barri tranquil i prestigiós.
El trajecte fins a Oaxaca el vaig fer en autobús de l’empresa ADO, la mes coneguda de Mèxic i amb rutes per bona part del país. Aquest era el primer de molts viatges que faria amb aquesta companyia i altres filials que té i la veritat que sempre eren força puntuals i còmodes.
A diferència del que havia fet en arribar, el trajecte des de l’hotel fins la terminal d’autobusos el vaig fer en bus, doncs just davant de l’hotel hi havia una parada de la línia que anava directament a la terminal, en menys de 30 minuts i sense escales. L’anada l’havia fet en taxi segur però ara ja tenia mes confiança i sobretot el trajecte era molt senzill i directe.
L’únic problema era que no tenia la targeta necessària per poder pagar els trajectes del metrobus, una targeta de pre-pagament que s’havia de comprar i carregar a les màquines corresponents.
Vaig preguntar a un treballador de l’hotel i em va dir que el millor que podia fer era demanar-li a algun passatger que piqués per a mi i jo pagar-li el trajecte, que eren $7 (0,30€). Així que, sense pensar-m’ho dues vegades, vaig anar a l’última noia que hi havia a la cua de la parada, que ja feia uns minuts que m’havia vist amb la maleta i parlant amb el noi de l’hotel, si em podia “vendre” un trajecte de la seva targeta. Suposo que ja s’imaginava què li anava a preguntar ja que m’havia vist parlar amb el noi de l’hotel mentre mirava la fila de la parada. de fet quasi no havia acabat de fer-li la pregunta que ja m’havia dit que si. Així que li vaig donar els $7 i vaig esperar amb ella. Mentre el trajecte d’anada m’havia costat $200 pel taxi seguro, aquest em costaria $7. El trajecte potser no seria tant segur però si suficient i igual de ràpid.
Com ja m’esperava, el trajecte fins la terminal va ser tranquil i sense cap problema de seguretat. Aquí encara no havia fet el gran descobriment de descarregar els mapes de Google Maps al mòbil i poder així utilitzar el GPS sense dades mòbils, per lo que encara anava mirant els cartells del bus i preguntant als passatgers per saber quan baixar. La terminal era una de les parades mes importants d’aquella línia i on baixava quasi tothom, per lo que no va ser difícil saber on havia d’anar, simplement havia de seguir a la gent, com els ramats de bens.
Un cop a la terminal vaig comprar tacos a una taquería que era ja dins la terminal però encara en el passadís que portava fins les sales d’espera. En aquell moment encara no ho sabia però aquella seria la primera de moltes compres que faria en aquella taquería durant els anys següents, doncs sempre que passo per aquesta terminal intento comprar uns tacos a la mateixa taquería. De fet, acostuma a ser la primera taquería per la que passo quan arribo a Mèxic, doncs de l’aeroport on arribo normalment vaig a aquesta terminal, la TAPO.
La seguretat a la TAPO és brutal. A la porta hi ha sempre almenys 6 policies fortament armats i tots els passatgers son registrats abans de pujar als autobusos. La terminal sempre és força neta i te tots els serveis necessaris per passar-hi les hores d’espera que faci falta. Viatjar en bus per Mèxic és probablement la millor opció. En certes ocasions pot ser preferible anar en avio, però en la majoria de casos no compensa, doncs en avió el preu és aproximadament el doble que en bus i tampoc es guanya massa temps, doncs entre els desplaçaments als aeroports i les llargues esperes en els embarcaments, fan que al final l’estalvi de temps es redueixi molt, fins al punt que deixa de compensar aquest estalvi de temps envers el preu del bitllet.
En el meu cas, de Ciutat de Mèxic a Oaxaca en bus, el trajecte dura unes 8 hores i el preu del bitllet és d’uns $600 depenent de l’opció elegida, uns 25€, mentre que en avió el trajecte és d’una hora i mitja i te un preu d’uns $1200, uns 50€. El preu és el doble i el trajecte és mes ràpida però cal tenir en compte el temps per anar a l’aeroport i el temps d’espera. A Oaxaca hi ha aeroport, però en el meu cas que el trajecte que faig normalment és de Ciutat de Mèxic a Tuxtepec, l’aeroport mes proper és el de Veracruz, que queda a 3 hores en bus, per lo que en el meu cas, la millor opció és clarament el bus.
El bitllet del bus es pot comprar a la mateixa terminal o de forma anticipada per la web, cosa que o faig sempre perquè a mes pots obtenir algun descompte, com en aquest cas, que finalment el bitllet erm va sortir per uns 20€.
El trajecte durava unes 8 hores però que en quest cas en varen ser alguna mes degut a les mobilitzacions que hi havia durant aquells mesos per part del sector educatiu que reivindicaven l’abolició d’una nova llei que els afectava. Moltes carreteres estaven tallades fins al punt que pocs quilòmetres abans d’arribar a Oaxaca hi havia una cua de varis quilòmetres de camions, doncs deixaven passar cotxes i autobusos però als camions amb mercaderies no. Tot i que ens varen deixar passar vam perdre força temps. Mentre estàvem parats van pujar 3 o 4 motxillers que no sé exactament amb quin vehicle anaven però que en qualsevol cas semblava que no l’havien deixat passar, per lo que van pujar al bus i vam seguir cap a Oaxaca.
Els amfitrions de la casa llogada, l’anomenada Casa de Matilda, em van insistir en venir-me a buscar a la terminal d’autobusos de Oaxaca. Vaig intentar que no fos així però la veritat és que hi van insistir tant que no vaig poder dir que no. Jo era el seu primer llogater i volien quedar molt be amb mi fent molt mes del que els tocava. El problema va ser justament aquests talls de carretera que van fer que l’arribada fos amb mes d’una hora de retard, temps en què el noi de la casa va estar esperant a la terminal. A mes jo no em podia comunicar amb ells per no tenir SIM de Mèxic ni 4G ni res. De fet vaig intentar enviar un SMS amb la meva SIM d’Espanya però o no es va enviar o ell no el va rebre. En qualsevol cas arribava molt tard sense poder-ho comunicar als amfitrions.
Finalment vam arribar a Oaxaca amb mes d’una hora de retard, temps en què l’amfitrió, un noi irlandès, va estar a la terminal esperant.
El primer que em va cridar l’atenció de la ciutat de Oaxaca, va ser que fos en una zona tant muntanyosa. Bona part dels seus barris es veien enfilats per les muntanyes que es veien per totes bandes. El centre de la ciutat és pla però en molts dels seus barris caminar pels seus carrers és ben difícil. També sorprenia no veure cap edifici de mes de 3 plantes tot i ser la capital d’un estat, segurament degut a què es tracta d’una zona sísmica on la gent no vol viure en plantes altes. Per la resta es veia una ciutat amb molta personalitat, amb edificis colonials ben conservats i enmig d’una vegetació exuberant que es colava per tots els racons de la ciutat. Va ser una primera impressió molt bona.
L’amfitriona, l’Ángela, amb qui jo havia mantingut el contacte durant la reserva, em va dir que reconeixeria al seu marit fàcilment, doncs era irlandès i per tan l’única persona rossa de tot Oaxaca. I efectivament, quan el vaig veure no vaig dubtar de que era ell, doncs era ben alt i ros. Es deia Mark i feia 8 anys que vivia a Mèxic per lo que parlava un espanyol amb accent mexicà quasi perfecte.
El dia abans vaig insistir perquè no em vinguessin a buscar pero la veritat és que em va anar molt bé, doncs amb transport públic hauria estat complicat i el taxi car tenint en compte els preus de Mèxic, així que em van fer un bon favor. En menys de 10 minuts arribàvem a la casa i la veritat és que va superar les meves expectatives tot i haver vist prèviament les fotos.
El barri era el millor de la ciutat amb cases unifamiliars amb jardí i molts pocs cotxes, doncs no era un barri de pas sino que només hi anava la gent que hi vivia. En Mark em va ensenyar tota la casa que tenia fins i tot consola, TV per cable 3 habitacions i una cuina amb tot el que es podia necessitar. Al saló hi havia 3 portals completament de vidre que permetien una vista increíble del pati que rodejava tota la casa. A mes varen deixar un escrit de benvinguda en una pissarra del saló i aliments bàsics com llet, cafè o fruita. Va ser de lluny la meva millor arribada a un allotjament.
Eren les 19h aproximadament quan en Mark marxava i jo anava a buscar alguna botiga on comprar alguna cosa per sopar. En Mark em va dir un parell de llocs i vaig anar el que em quedava mes a prop tot i que ja em va dir que era una botiga molt petita, el que allà anomenen uns abarrotes. Així que vaig anar a buscar aquesta botiga on hi vaig comprar pasta, tonyina, pa i poca cosa mes doncs realment tenien poca cosa i només necessitava sopar per aquella nit.
Els pesos que tenia en aquell moment els havia canviat a la terminal d’autobusos TAPO de Ciutat de Mèxic des d’on havia sortit per venir a Oaxaca. El tipus de canvi aplicat allà era realment bo, de fet era pràcticament el mateix que el tipus de canvi oficial. La resta de pesos que utilitzaria durant el viatge els pensava obtenir a partir de la web Azimo que en aquell moment era molt nova però ja funcionava realment be i era la mes econòmica de totes les existents en aquell moment. Amb Azimo només havia d’indicar un compte corrent meu d’on treure els diners i un lloc dels que ells oferien, que eren molts, on anar a buscar els diners ja convertits a pesos i en efectiu. El tipus de canvi aplicat era quasi l’oficial i la comissió normal molt baixa, d’uns 2€. Totes les comissions cobrades no representaven ni l’1% de l’import canviat i enviat, mentre que amb altres com Western Union o altres bancs tradicionals la comissió era entre el 5 i el 8%.
Però això ho faria quan arribés a Tuxtepec, mentrestant havia canviat uns 40€ que ja em durarien una setmana.
Així doncs vaig tornar a la casa, vaig deixar el menjar i vaig sortir a donar una volta amb la intenció de reconèixer una mica la zona, buscar l’altra botiga i veure per on passava el que allà anomenen l’urbano, que és un minibús mig atrotinat que per menys de 0,30€ arribava fins al centre de Oaxaca.
Però entre que encara no sabia lo de la possibilitat de descarregar els mapes de Google Maps i poder-los utilitzar sense connexió i per tan el GPS mentre anava pel carrer, i que a mes ja s’estava fent de nit sumat a què no em coneixia la zona i a què tots els carrers eren força iguals, no vaig tardar massa en perdre’m, i això que jo tinc molt bona orientació i anava memoritzant per on anava per tal de poder tornar enrere en qualsevol moment. Però va arribar un moment que dos carrers ja em van semblar iguals, vaig anar pel que no era i a partir d’allà ja va ser un embolic que s’anava fent cada vegada mes gran fins a quedar-me completament perdut.
Per sort la zona quedava delimitada pel carrer que anava fins al centre i que sabia que mes enllà no estava la casa, i una zona mig boscosa que ja es veia que se sortia del barri, per tan quan arribava a qualsevol d’aquests dos punts tornava enrere i buscava un altre camí. Entre això i l’ajuda d’algun habitant de la zona, al cap de mes de mitja hora vaig trobar el carrer. Ja era negre nit i ja em començava a preocupar, doncs cada minut que passava es feia mes difícil de trobar el camí per haver-hi menys gent pel carrer i estar tot molt mes fosc. La il·luminació artificial era escassa i ni tan sols sabia quines referències donar a qui preguntava per tal que em poguessin orientar una mica. Aquestes son d’aquelles coses que ja ni pensem quan utilitzem el GPS però que realment ens faciliten molt la vida, doncs ara amb un mòbil i el GPS ja ni tan sols considero l’opció de poder-me perdre.
Això de descarregar els mapes de Google Maps per poder-los utilitzar sense connexió i utilitzar així el GPS en qualsevol moment, era quelcom que ja es podia fer en aquell moment però que jo encara no sabia. Ho vaig pensar uns dies després quan ja estava a Tuxtepec i després de venir-me al cap que els famosos TomTom pels cotxes podien ubicar-nos sense cap tipus de connexió a Internet, cosa que em va encendre la bombeta i que després de buscar per Internet vaig veure que efectivament amb Google Maps això ja es podia fer, tan sols descarregant abans els mapes necessaris.
En arribar ja vaig sopar el que havia comprat fent us d’aquella cuina tant completa i gaudint d’aquella casa amb totes les comoditats. Va ser un sopar senzill però en aquell moment era l’únic que podia menjar. De totes maneres havia estat un dia llarg i estava força cansat, per lo que no vaig tardar massa en anar a dormir en un d’aquells llits tant còmodes.
El que no m’esperava era el fred que feia per la nit, doncs la temperatura baixava molt respecte la temperatura diurna. Si durant el dia havíem d’anar en màniga curta, ara m’havia de tapar amb mantes del fred que feia.
En qualsevol cas ja estava a la tercera de les 4 ciutats que visitaria en aquest viatge i en un casa de somni al barri mes exclusiu de Oaxaca i amb la millor rebuda que mai havia tingut ni tindria. El viatge seguia i tot sortia a la perfecció deixant clar una vegada mes que aquelles preocupacions de fer un viatge llarg i sol no tenien cap sentit. Arribava a tot arreu i era perfectament capaç d’espavilar-me jo sol en qualsevol situació.