Aquest dia, que era el primer dia efectiu de el viatge, va ser el dia que més aprofiti de tot el viatge, suposo que perquè era el primer. Volia anar fins a Miami Beach però sense fer servir transport públic, per així veure la ciutat mentre feia el camí. M’encanta simplement caminar per les ciutats i veure la gent en el seu dia a dia, veure com és realment la ciutat. Vaig mirar a Google Maps si era factible anar fins a Miami Beach caminant i em va semblar que si, tot i que estava a uns 10 quilòmetres. Però vaig pensar, bé, seran unes dues hores i mitja caminant, surto ben d’hora i tinc temps de sobres per anar i tornar fins que es faci de nit. En aquell moment encara no havia caigut en què descarregant prèviament els mapes de Google Maps pots fer servir el GPS sense necessitat de tenir connexió a Internet (que evidentment allà no tenia doncs no vaig contractar cap servei de Roaming), així que vaig mirar la ruta des de l’apartament i vaig guardar les indicacions al mòbil. Però encara que tinguis totes les indicacions de per on anar, has d’anar buscant cada carrer, el seu nom i en quina direcció anar. En resum, el trajecte que hauria d’haver fet en dues hores i mitja ho vaig fer en gairebé 4! Sí, vaig arribar a Miami Beach però a punt de morir de cansament i de calor, ja que un altre error que vaig cometre per ser la meva primera sortida va ser no mirar el temps. Encara estàvem a mitjans d’octubre, la temperatura a Miami era de més de 30ºC que sumat a la humitat semblava que estàvem a mes de 40. Era com caminar per la selva tropical i jo vestit amb texans i jersei i sense haver-me portat aigua.
Vaig sortir a les 9 del matí quan la temperatura encara era acceptable i seguint les indicacions que portava guardades. Sembla mentida com em costava tant orientar-me fent servir les tècniques de sempre, que és mirar cartells, noms de carrers i preguntant a la gent mentre segueixes les teves anotacions. Després d’acostumar-se al GPS, tornar als cartells es fa molt complicat. Així i tot, a l’endemà vaig agrair no tenir la possibilitat d’usar el GPS ja que aquestes petites complicacions fan que després tot et sembli mes fàcil a més de recordar-molt mes.
Als 30 minuts de caminar vaig sortir de Little Havana i poc a poc anava arribant a centre de la ciutat, ja amb molts menys cubans i molts mes gratacels. En poca estona havia passat d’estar en una zona que semblava un petit poble de Cuba a una zona que semblava la típica ciutat americana.
El camí es feia llarg i sobretot molt cansat. No vaig sortir en absolut preparat i ni tan sols havia mirat la temperatura que faria. Anava com algú que surt a passejar mitja hora tranquil·lament pel centre de la ciutat però estava fent una excursió de gairebé 8 hores sota una calor sufocant.
Miami en general m’estava agradant bastant. Era molt típicament americana amb els seus autobusos escolars, gratacels, semàfors horitzontals, i encara que hi havia molts indigents, en general la ciutat estava neta i són zones excessivament marginals. Aquesta era la primera vegada que estava en EUA i em feia certa gràcia veure coses típiques americanes que només havia vist en pel·lícules, com els autobusos escolars o els taxis.
A poc a poc em vaig anar acostant a la costa dirigint-me cap al pont per creuar a l’illa de Miami Beach. El pont semblava més curt del que realment era. En un moment, quan ja portava gairebé 3 hores caminant vaig considerar a donar la volta i tornar a l’apartament, però ja em trobava creuant el pont que connecta amb Miami Beach, un pont llarguíssim que vaig trigar 45 minuts a creuar. El problema de no tenir els mapes és que no saps que queda, però veus que t’apropes i penses, vingui una mica més. Per cert, mentre creuava aquest pont vaig veure una barqueta cremant, un helicòpter evacuant als seus tripulants i un munt de bombers apagant el foc.
Ja no podia més però ja estava tan a prop de Miami Beach que no volia tornar.
A les 3h i mitja de caminar per fi vaig veure El Cartell: Welcome to Miami Beach! Per poc ploro, havia arribat a Miami Beach. Vaig passar per davant de totes les mansions dels famosos, era impressionant. em vaig parar uns minuts a fer fotos doncs des d’allà tenia una visió perfecta del típic skyline de Miami. Després de passar aquesta part de mansions ja s’entrava a l’illa on em vaig parar en el primer parc que vaig trobar amb una font d’aigua. Vaig estar com 10 minuts bevent aigua i com mitja hora assegut en un banc, ja no podia més, però havia aconseguit arribar i veure bona part de Miami en només mig dia. Per tornar vaig considerar agafar un autobús però no tenia ni idea de què línies arribaven a Little Havana i estava massa lluny com perquè algú pogués donar-me bones indicacions. Així que quan vaig haver descansat una mica vaig emprendre la volta caminant de nou, a la fi i al el terme ja coneixia una mica el camí i arribaria sense donar tantes voltes. Com a curiositat, creuant de nou el pont cap a la part continental de Miami, em vaig trobar iguanes! Allà hi ha per tot arreu, però evidentment jo mai les havia vist caminar pel carrer, iguanes i esquirols. Per a algú que va per primera vegada a Miami és realment impactant veure aquests animals caminar pels carrers d’una gran ciutat com si fossin gats o coloms.
Aquest pont era bastant curiós perquè per si sol ja era un poble. El pont arribava fins a Miami Beach però pel camí connectava amb diverses illes molt petites, de manera que en molts trams de el pont realment no sembla que estiguis en un pont ja que contínuament trepitges una nova illeta amb els seus carrers i les seves mansions. És un petit recés de pau enmig de Miami i Miami Beach.
La primera part va ser fàcil, ja que només es tractava de creuar el pont, però un cop arribat a Miami continental tot es va complicar. Les indicacions que havia guardat eren per anar a Miami Beach, així que havia de seguir-les però al revés, semblava fàcil però no ho va ser. Em vaig perdre més que en l’anada. Sincerament no volia agafar un taxi perquè aquesta era la solució fàcil i menys interessant, a part de ser la més cara, i en un viatge de dos mesos no pots començar a agafar taxis ja el primer dia. Així que em vaig dir a mi mateix que intentaria arribar a peu fins que es fes de nit. Va ser una odissea i en aquest moment bastant dur, però un cop superat es va convertir en un gran aprenentatge, creixement personal i una bona anècdota per explicar. Després de sortir a les 9 del matí de l’apartament, ja eren les 5 de la tarda i jo seguia perdut pels carrers de Miami, però tan lluny de l’apartament que ningú sabia exactament com guiar-me fins al meu carrer. Abans he comentat que és fàcil trobar-causa que els noms dels carrers són números, però el problema és que la ciutat es divideix en 4 (NO, NE, SO i SE) i si estàs fora de la teva zona perquè ja no és tan fàcil.
Tot va començar poc temps abans d’arribar a Miami continental. Em vaig començar a embolicar amb els girs i poc a poc, en comptes de situar-me, m’anava allunyant més de el camí correcte, fins arribat un moment que no em sonava res del que veia. Ja feia estona que anava per carrers per les quals no havia passat en l’anada i no hi havia manera de saber per on tirar. El d’anar per un camí una mica diferent ho vaig fer expressament per poder veure mes coses de Miami, però en una ciutat que no has vist mai i en una zona sense una estructura de carrers clara, aquests experiments no es poden fer a menys que vagis amb el GPS. A el cap de 4 girs de carrer ja em vaig convèncer que estava completament perdut.
I sense gairebé adonar-me’n, em trobava en una zona totalment desconeguda sense saber per on anar i veient com aquella zona cada vegada era menys semblant a Little Havana. A més quedaven menys de dues hores perquè es fes de nit i semblava que en qualsevol moment es posaria a ploure. Hi havia aconseguida arribar a Miami Beach però la volta estava sent agònica.
Però el pitjor moment de la caminada i possiblement de el viatge, va ser quan em vaig perdre en un barri marginal els habitants eren tots de raça negra, i encara que això a del principi no em va semblar dolent (seria molt racista si m’ho hauria semblat) si que ho va ser quan després de preguntar en una botiga a la qual havia entrat a comprar aigua, un cubà em va saber indicar força bé on era la Little Havana, però va acabar l’explicació amb un: “però corre!” Em vaig quedar a quadres. Li vaig preguntar a què es referia i em va dir que m’havia ficat en un barri molt perillós, la veritat que ho semblava però no fins al punt que em diguessin que sortís d’allà, literalment, corrent. Així que fent cas a el bon cubà, vaig sortir de la botiga i, cansat com estava després d’hores de caminar sense parar, vaig començar a córrer com mai ho havia fet. En aquest moment ja informat de barri, si em vaig fixar en que tothom em mirava com pensant, que fa aquest blanc aquí? Tot eren bandes, indigents, drogoaddictes i gent armada, que als EUA és normal, però si no estàs acostumat doncs sorprèn una mica. Amb el cansament que portava després de 7 hores caminant i amb la set que tenia, ni tan sols em vaig adonar en què barri m’estava ficant.
Seguint les indicacions de la bona cubà i sense parar de córrer vaig arribar al meu carrer, l’Av 8! Però si el meu apartament era al SE en aquell moment jo estava a NE. Bé, al menys ja reconeixia el nom del carrer encara que no la zona. Amb tot això ja eren les 18h, ja es feia de nit i per acabar de rematar-va començar a ploure, però no pluja normal, sinó com cal a Miami, una bona pluja tropical. Cansat, mullat, de nit i fins i tot espantat pel barri en el qual m’havia ficat, va ser en aquest moment quan vaig pensar, si la propera persona a que li pregunti no em sap indicar bé, ara si agafaré ja taxi, ja que una vegada en l’Av. 8 vaig preguntar a 4 o 5 persones mes que no van saber indicar-me de tan lluny que estava encara. Per sort em van dir que anava bé encara que havia de caminar una mica. Així que per no fer malbé l’excursió a al final, vaig decidir arribar caminant costés el que costés, ja total que mes donava. Vaig estar caminant una hora més aproximadament per l’Av. 8 però no em preocupava, ja que aquesta era la meva carrer. Fins i tot vaig arribar a passar de llarg l’apartament ja que encara no coneixia bé la zona i ja era completament de nit. A més estava segur que l’apartament estava en un costat del carrer però estava totalment equivocat, estava a l’altra banda, el que jo no mirava Quan em va semblar que m’havia passat pregunti i efectivament així m’ho van confirmar. No va passar res, ja que només m’havia passat uns 200 metres. Vaig tornar enrere fixant-me bé a cada casa i per fi el vaig trobar, 10 hores després de sortir allà estava, el meu apartament. No us imagineu la il·lusió i orgull propi que se sent quan aconsegueixes alguna cosa que en tants moments del dia pensaves que no aconseguiries, no el fet d’arribar, sinó més aviat arribar a peu, sense més ajuda que unes indicacions, cartells i preguntant a la gent. entri, em vaig canviar i em vaig estirar. Crec que mai havia estat tan cansat però alhora tan content i orgullós d’haver aconseguit el que m’havia proposat. I sense que em passés res més que mullar-me, cansar-me i passar una mica de por en algun moment. Poques vegades he dormit tan bé com aquell dia.
Aquestes coses són complicades en el moment però un cop aconseguides donen una satisfacció personal enorme i et donen una força que ja es recorda i es manté per sempre. Quan fas una cosa una vegada, la faràs una segona vegada amb menys dificultats. Finalment havia aconseguit el que en un moment donat em va semblar impossible. Amb esforç poques coses se’ns resisteixen.
Els altres dos dies sencers que vaig estar a Miami van ser molt més tranquils i més preparats (roba més lleugera i aigua). Una cosa que em va sorprendre dels immigrants cubans va ser que així com molts adults ni tan sols parlaven anglès, els fills d’aquests immigrants no només parlaven anglès sinó que el parlaven entre ells, entre fills d’immigrants cubans. El vaig veure quan vaig passar per davant d’una escola a la Little Havana just quan sortien els alumnes. Tots semblaven fills de cubans però cap parlava espanyol.
Sobretot vaig passejar pel barri de Little Havana i la veritat és que és un barri molt tranquil i agradable de visitar, lluny del soroll de bona part de Miami i amb uns veïns molt amables. I certament una cosa estranya de sobretot escoltar l’idioma espanyol pels carrers però alhora gairebé totes les cases amb la bandera nord-americana, demostrant així la seva intenció de trencar amb el passat i començar una nova vida per a ells i sobretot per als seus fills en aquest nou país que fins al moment els havia acollit tan bé.