Per fi arribava el dia tan esperat en què començava el meu primer viatge de més d’un mes i completament sol des del primer fins a l’últim dia. Serien dos mesos viatjant per Miami però sobretot per Mèxic. Un viatge amb pocs plans preparats però que acabaria canviant bona part de la meva vida.
Evidentment, i a diferència d’altres viatges, alguns dies abans ja estava una mica nerviós encara que amb moltes ganes de començar el viatge. Abans d’arribar a l’aeroport passi per casa del meu pare per acomiadar-me, doncs mai havia estat tant de temps fora de casa, i vaig anar a l’aeroport on vaig arribar a les 12 del matí quedant unes dues hores per a la sortida del primer vol a Lisboa, on faria escala a Miami. Tot el trajecte ho faria amb TAP Portugal, sent aquesta la primera vegada que viatjava amb aquesta aerolínia i que em va agradar bastant el seu servei i menjar a bord.
Per ser el primer viatge llarg que feia, portava més equipatge de l’necessari encara que realment portava molt poc per 3 mesos de viatge. De fet gairebé que podria haver-ho portat tot en cabina, però com en el preu ja s’incloïa una maleta facturada, no em vaig preocupar de el pes i facturi la maleta encara que fos una maleta de cabina.
El vol fins a Lisboa va ser perfecte arribant a l’hora prevista i, encara que em vaig embolicar una mica per la terminal, a la fi vaig arribar amb temps suficient a la porta d’embarcament de el vol a Miami. Allà, abans d’embarcar, ja ens van demanar la AQUESTA per poder entrar a EUA. Mentre estava a la cua, una dona colombiana em va preguntar si aquesta era la cua per al vol a Miami, al que vaig respondre que si. Però la sorpresa va ser quan vaig arribar al meu seient i vaig veure que just al meu costat seia aquesta mateixa dona colombiana. Ella es va sorprendre més que jo d’aquesta casualitat i això ja ens va servir per iniciar una conversa i una relació fugaç però que ens va permetre fer el trajecte més amè.
Cal destacar el menjar d’abord que era molt bona i molt abundant, ja que almenys ens van donar 3 àpats en un trajecte d’unes 8 hores.
Vaig planejar el viatge amb aquesta primera parada a Miami per fer un Stopover de 4 dies per veure una mica la ciutat i beneficiar-me així d’un millor preu en el bitllet d’avió. Primer de tot, dir que aquest va ser el meu primer gran viatge només pel que, sobretot els primers dies, vaig cometre alguns errors que no van tenir més conseqüències però si em van permetre anar aprenent a poc a poc. Un d’ells va ser no descarregar-me els mapes de Google Maps per tenir-los disponibles sense connexió. Va ser realment complicat arribar fins l’apartament de Miami guiant-me com fèiem fins a l’aparició de la tecnologia GPS. Preguntant a la gent, mirant mapes de línies d’autobús o cartells, etc. Quan has de prendre metro i diversos autobusos carregat amb la maleta a una ciutat que no has vist mai ia sobre veus que s’està fent de nit, donaries el que fos per poder utilitzar el GPS.
L’entrada a EUA va ser bé encara que l’agent que em va tocar em va fer diverses preguntes que jo, per ser la primera vegada que anava a EUA pensava que eren normals, però que amb el temps em vaig adonar que em va preguntar molt. En qualsevol cas vaig poder entrar sense problemes ni registre addicionals. Una cosa que sorprèn quan surts de l’aeroport és adonar-te que Miami no deixa d’estar en una zona tropical, de manera que la calor i la humitat són extremes.
L’amfitrió m’havia passat unes indicacions per arribar a l’apartament en transport públic, i encara que em cost una mica, sort d’aquestes indicacions perquè sense elles i sense GPS no hauria arribat mai. De fet, ja vaig tenir algun problema en la compra del primer bitllet que vaig haver de comprar, ja que la màquina em demanava el codi postal i no entenia ni perquè ni com posar, si el meu d’Espanya o el de l’apartament reservat a Miami. Per sort allà a prop hi havia un treballador a què em vaig dirigir en anglès però que directament em va respondre en castellà, doncs era cubà i suposo que a mi em va notar que era espanyol. Em va dir que posés el meu CP d’Espanya i efectivament va funcionar.
Ja amb el bitllet preguntem entre els dos a una altra treballadora que semblava tenir més experiència i que em va explicar amb més detall quin tren havia d’agafar. Semblava que les indicacions de l’amfitrió estaven ben explicades i detallades.
Ja assegut al tren que em portaria a centre de la ciutat vaig començar a veure a la llunyania els gratacels que dibuixen el perfil de Miami. El trajecte durava uns 30 minuts per la qual cosa vaig tenir temps suficient per gaudir de la meva primera arribada a EUA. Per fi estava fent aquest viatge només que tant de temps portava esperant i ja per fi visitava EUA. M’havia costat decidir-me però ara ja estava a Miami.
Quan vaig baixar a l’estació indicada vaig haver de buscar una parada de bus que vaig trigar uns minuts a trobar, doncs estava en una estació relativament important i al seu voltant hi havia mes d’una parada de bus. A la segona o tercera que vaig mirar em va semblar que era la que estava buscant. Vaig preguntar a una senyora que hi havia esperant, en anglès, si en aquesta parada passava el bus que havia d’agafar, al que ella em va respondre directament en espanyol “On va vostè”. Perfecte, una altra cubana que em va dir quin bus havia d’agafar per arribar al meu destí. De fet l’apartament llogat era al barri de Little Havanna, de manera que suposo que la senyora sabia com arribar-hi.
Per ser el primer bus a què pujava a EUA, hi havia coses que ara veig totalment normals que en aquest moment em van semblar molt rares, com pot ser que es pot baixar de l’autobús tant per la puyerta posterior com per la davantera. Això a Espanya és impensable però fora d’aquí és normal, ja que també passa al Regne Unit.
En aquest bus vaig tenir sort perquè la pantalla on van indicant les parades funcionava bé i avisava amb temps suficient com seria la propera, cosa que a mi, que anava sense GPS, em va ajudar molt.
A poc a poc ens anàvem allunyant de centre per entrar en barris més residencials. El trajecte va ser llarg, de més d’una hora, encara que tot segons el planejat. Finalment, vaig baixar a la parada indicada per l’amfitrió, vaig mirar el nom del carrer i efectivament era el carrer on havia d’estar. Suposadament a pocs metres d’allí ja estava l’apartament.
Eren les 18h de manera que encara era de dia, una cosa que em preocupava doncs arribar de nit hauria estat més complicat. Ara encara hi havia una bona visió de tot i ja només havia de buscar la casa que apareixia en les fotos, una caseta unifamiliar de color vermell. Vaig girar pel carrer indicada i vaig començar a mirar totes les cases, ja que en principi es trobava a l’inici d’aquest carrer. El problema va ser que estava convençut que estaria a la banda pel que anava, però no, era al tre costat. Quan em vaig adonar que m’havia passat, vaig tornar enrere mirant banda i banda i finalment la vaig veure, la caseta de color vermell. I semblava més gran del que m’esperava.
En amfitrió, mentre jo estava de viatge, em va enviar les instruccions per poder entrar a l’apartament, ja que tenia una caixa de seguretat. Jo ja no les vaig poder llegir de manera que vaig anar a picar a la porta sense que ningú em obrís. Allà vaig estar picant uns 5 minuts, fins i tot vaig trucar a l’veí que em va dir que no sabia on era.
A l’cap de 15 minuts d’estar per allà mirant i picant, me’n vaig anar darrere de la casa on semblava que hi havia un pati i una altra casa. Davant d’aquesta casa hi havia un senyor assegut a qui vaig preguntar si coneixia el propietari de la caseta vermella, responent-que si, que era el seu fill. Així doncs l’amfitrió m’havia donat les instruccions per poder entrar sol però jo no les vaig poder veure i ara estava amb el pare dient-li que havia llogat un apartament al seu fill i que si em podria obrir.
El senyor no sabia exactament què havia llogat i va pensar que havia llogat una habitació adjacent amb entrada pròpia, però una habitació a la fi i al el cap. A causa de que aquesta no era l’habitació llogada, aquesta no estava preparada. Així doncs, el pare em va dir que era allà, em va donar les claus i ens acomiadem. Però quan vaig entrar vaig veure que era una sola habitació ia més estava plena de menjar mig podrida, el llit rebutja, desordenada i en general molt bruta. Ja us podeu imaginar la cara que em va quedar al veure, no només que no era el que vaig veure en les fotos, sinó que tot donava molt fàstic. I tot això tenint en compte que acabava d’arribar, era la meva primera parada del meu primer gran viatge sol. Vaig pensar, doncs ja vam començar bé. Per sort, no van passar ni 5 minuts que el pare va trucar a la porta i em va dir que s’havia equivocat. El bon home va trucar al seu fill per informar de la meva arribada i va ser llavors quan es van adonar de l’error. Així que em va acompanyar fins a la porta del costat, que ara si, a l’entrar vaig dir: aquest si és l’apartament. Quin canvi! Cuina, menjador, bany, dues habitacions, tot molt net, ordenat, lluminós, amb instruccions per al WIFI la TV, etc. I tot tal com es veia les fotos. No us imagineu l’alegria que em va donar veure que tot era com s’informava en Airbnb, cosa que no hauria de ser així, però que ho va ser per pensar que hauria de passar 4 dies dormint en aquest primer zulo pudent en què em vaig ficar.
Família amable, casa bonica, barri alegre i ja col·locat en la meva residència durant els propers 4 dies. Millor no podria haver anat. Per avui ja només quedava situar-se en l’apartament, comprar alguna cosa de menjar i sentir-se orgullós i agraït per estar ja a la primera parada de el viatge.
Com sempre passa, els primers dies d’un viatge són els més actius, ja que encara no estàs cansat i tens tot per veure i fer. Així que, vaig deixar la maleta, vaig connectar el meu telèfon a la xarxa WIFI, vaig avisar a la meva família que ja estava instal·lat a Miami i vaig sortir a veure el barri. Encara que ja era tard i quedava poc per fer-se de nit, vaig sortir a passejar una mica i a comprar alguna cosa de menjar. Encara que sabia que estava en un barri cubà, no m’imaginava que tots els seus residents fossin cubans, em va sorprendre moltíssim. A l’entrar a qualsevol botiga et saludaven amb un “hola” i no amb un “hello” com seria d’esperar als EUA. És que ni tan sols et preguntaven en quin idioma parlaves, directament en espanyol. He de dir que això em va facilitar bastant la vida, sobretot en els primers dies en un país que visites per primera vegada, ja que l’idioma no va ser mai un problema (en aquest barri, és clar). Així que vaig donar unes voltes pel barri fins a trobar un supermercat per comprar menjar i sense allunyar-me molt de l’apartament ja que encara no havia descarregat el mapa de Miami i l’últim que volia era perdre. He de dir que encara que et perdis per Miami és molt fàcil trobar-se, ja que els noms dels carrers són números, de manera que si en un moment donat em trobava a l’Av. 4 sabia que per arribar a l’apartament havia de pujar 4 carrers, doncs aquest era a l’Av. 8.
Ja sabia que als EUA el menjar és més cara que a Espanya, però no tant! Vaig comprar menjar per valor de $ 40 perquè encara que pensava pagar amb targeta (amb Revolut que aplica el tipus de canvi oficial) aquesta era la quantitat que portava en efectiu, i volia estar segur de poder pagar si la targeta no funcionava com així va ser. Els $ 40 els vaig treure amb aquesta mateixa targeta en un caixer, així que el problema no va ser de la targeta. En fi, no sé perquè en aquest establiment no es va acceptar però la veritat és que va ser dels pocs llocs on me la van rebutjar, per no dir l’únic. Així que vaig pagar en efectiu i me’n vaig anar a l’apartament a sopar. He de dir que durant els 4 dies que vaig estar a Miami vaig menjar mes bé malament, pel car que era tot i per la poca qualitat del menjar nord-americà.
El camí de tornada ja ho vaig fer gairebé de nit i sense mapes, només seguint l’ordre lògic dels carrers. Little Havanna és un barri tranquil on la majoria de les seves edificacions són cases i encara que gairebé tothom és cubà, es respira un aire molt americà. Encara que el millor de barri era sens dubte la seva gent. Els cubans són molt hospitalaris i es notava que és un barri molt segur
A les 20h arribava a l’apartament ja per sopar i anar a dormir, ja que havia estat un dia llarg, incert i el primer que viatjava tan lluny i sol. Però ara ja estava a Miami coneixent el barri i començant aquest viatge de dos mesos. Aquesta va ser la nit que mes record no per ser especial sinó per ser la primera de el viatge. Fins llavors havia estat una mica nerviós per si podria arribar bé però ara no només havia arribat sinó que l’apartament era al millor barri de Miami i semblava fins i tot millor que a les fotos.