Després de passar 4 dies a Miami arribava el moment d’anar a Mèxic a passar un mes i mig entre Ciutat de Mèxic, Oaxaca i Tuxtepec, aquesta última ciutat on passaria més temps.

El dia en què m’anava a Mèxic encara no coneixia l’opció de descarregar-se els mapes de Google Maps al telèfon i poder així utilitzar únicament el GPS per saber per on vas, sense necessitat de disposar de connexió a Internet, així que vaig haver d’anar a l’aeroport de Miami mirant la ruta abans de sortir de l’apartament, prenent algunes notes i mirant cartells i preguntant als transeünts. En qualsevol cas era el mateix camí que havia fet a l’anada però al revés, havent de prendre un autobús i un tren. Un trajecte de gairebé 2 hores.

A les 8 del matí deixava l’apartament de Little Havana el més recollit possible i caminava els escassos 50 metres que havia fins a la parada de l’autobús. Per als horaris vaig consultar l’aplicació Moovit que ja en aquesta època funcionava molt bé. A l’hora exacta indicada per l’aplicació va arribar el bus i començava el trajecte que acabaria primer a l’aeroport de Miami i després a Ciutat de Mèxic.

Tot va ser molt més fàcil que en l’anada i només vaig haver de preguntar a una persona si el tren que passava en aquell moment anava a l’aeroport, responent-que si i arribant a l’aeroport sense problemes on també em recordava bastant de per on havia de anar-hi. Abans del que pensava ja em trobava a la zona de mostradors per facturar la maleta que portava. Encara que era de cabina, també portava una motxilla, pel que suposadament hauria de facturar un dels dos paquets. Ja va ser així amb TAP, l’aerolínia amb la qual vaig viatjar de Barcelona a Miami, i encara que amb TAP no hi havia l’opció de no facturar i pagar menys, amb Delta, que era la companyia amb la qual aniria fins a Mèxic, si hi havia aquesta possibilitat.

Així que quan vaig arribar a taulell per facturar, em van dir que tenia un cost addicional de $25, encara que el mateix empleat em va dir que amb el que portava d’equipatge no calia que facturés, doncs podia pujar els dos paquets.

D’una banda em va sorprendre que el treballador m’hagués donat la idea sense ni tan sols preguntar, doncs m’estava estalviant $25, i d’altra banda em va sorprendre que pogués pujar tant equipatge en cabina quan en TAP Portugal no em van deixar. En qualsevol cas no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig anar directament a el control de seguretat amb tot el meu equipatge.

Un cop allà i quan ja em van informar que havia de passar un control addicional, vaig recordar tot el que portava a la maleta i que suposadament no es pot pujar a la cabina, com pots de més de 100ml, unes tisores, o un munt d’aparells electrònics que no vaig treure. En aquell moment vaig pensar que no havia estat bona idea no facturar, doncs ara hauria de deixar unes quantes coses o tornar enrere, però la sorpresa va ser quan el policia, per començar, va obrir la maleta amb molt de compte aguantant tot el d’una banda a que no es mogués, i sense treure absolutament res, va posar la mà entre les coses amb una precisió increïble per a tan sols treure un pot de xampú gran. No va regirar absolutament res i ni tan sols va tocar res més que aquell pot de xampú. Va tornar a tancar la maleta amb la mateixa cura perquè res del que de dins es mogués del seu lloc i em va dir que ja podia anar-me’n.

Em vaig quedar bastant al·lucinat per una banda per l’absolut cura que va tenir el policia amb el meu equipatge, i d’altra banda per haver-me deixat passar amb unes tisores que jo vaig considerar massa grans per pujar a un avió. En qualsevol cas només vaig perdre un xampú de $2 pel que va ser molt millor del que creia tan sols uns segons abans.

El vol va sortir puntualment a l’hora prevista i més anava una mica buit, tenint la sort que jo anava en finestreta i ningú al meu costat. De totes maneres el trajecte era relativament curt, d’unes 3 hores, de manera que tot va ser millor del que s’esperava.

A les 15h arribava a Mèxic en la que seria la primera de moltes altres visites que faria en aquest país, passant el control d’immigració ràpid i sense problemes.

A causa de pel·lícules, històries de gent que mai ha anat a Mèxic i altres prejudicis, tenia certa por a anar per Ciutat de Mèxic i més amb tot l’equipatge a sobre. És cert que cal prendre certes precaucions però tampoc és per a tant. Per això vaig decidir reservar habitació en un hotel molt a prop del Zócalo, el centre de la ciutat i on més seguretat hi ha, i anar de l’aeroport a l’hotel en els anomenats taxis assegurances, que són taxis controlats per un agència que sap en tot moment amb qui i on van i en els quals no es paga a el taxista sinó a l’oficina de l’agència que es troba en el mateix aeroport. Més tard em vaig adonar que amb un sol bus i per 1,50€ podia anar des del mateix aeroport fins a la mateixa porta de l’hotel. En qualsevol cas aquest primer trajecte el vaig fer amb taxi segur que per MX $210, uns 10€, em porto fins a l’hotel, un preu molt barat tenint en compte la seguretat que ofereixen i els preus en altres països per a serveis similars.

Vaig pagar amb targeta de Revolut aplicant-el tipus de canvi oficial a diferència del que hauria fet qualsevol altre banc tradicional. En uns 5 minuts pujava al taxi i veia Ciutat de Mèxic per primera vegada. El primer que em va sorprendre és veure que a pocs metres de l’aeroport ja hi havia habitatges, i en segon lloc l’intens i caòtic tràfic de la ciutat.

En veure el que trigàvem a arribar a l’hotel, el taxi encara em va semblar més barat, ja que vam estar gairebé una hora enmig d’aquell trànsit horrible fins arribar a l’Hotel Florida.

L’hotel era força vell però amb habitacions àmplies amb llit de matrimoni, escriptori, TV i bany propi, tot per uns 10€ la nit. Però el millor, i la raó per la qual em vaig decidir per aquest hotel, era la seva ubicació, a menys de 5 minuts caminant del Zócalo i amb la parada de l’autobús just a la porta, parada d’una línia que portava directament a la terminal de autobusos més important de país i a l’aeroport.

Un cop deixat l’equipatge, instal·lat i dutxat vaig sortir ràpidament a fer el meu primer passeig per la ciutat, i de fet, de Mèxic, quan tot just eren les 16:30h. Evidentment vaig anar cap al Zócalo on hi ha el Palau Presidencial i la càmera de senadors i diputats on vaig arribar en uns 5 minuts caminant pels estrets carrers de casc antic.

La plaça és realment gran i tots els edificis al seu voltant molt imponents. Enmig de la plaça s’alça una bandera mexicana també de grans dimensions i en un dels laterals les típiques lletres de CDMX per fer-se la foto. Tota la zona, fins i tot al carrer del meu hotel, està plena de policies de tota mena, fins i tot antiavalots, el que dóna molta seguretat.

Eren passades les 17h quan vaig començar a buscar un lloc on menjar, que encara que fos aviat, ja seria el sopar, perquè ja tenia gana i tampoc volia esperar-me fins que es fes de nit. Per primera vegada anava a menjar menjar típic mexicà que tant me.gustaria i que tant esperaria cada vegada que aniria de nou a aquest país.

A prop del Zócalo vaig trobar una mena de local compartit per una botiga de roba, una de begudes i una Taquería. La veritat és que es veia una mica estrany però no deixava de ser com una galeria de botigues encara que sense cap separació entre elles. Entre, vaig preguntar preus i em vaig quedar. Encara no sabia molt bé que era res però em vaig decidir per aquest local perquè tenia els preus ben visibles i algunes fotos. En una d’elles vaig veure un filferro, que semblava un tac gran amb carn i verdures. Era un plat complet i costava $15, menys d’1€.

El plat estava molt bo i allà va ser on vaig començar a enamorar-me de menjar mexicà i de el propi país, ja que no portava ni 24 hores allà que ja m’estava adonant de l’amabilitat i hospitalitat general dels mexicans, una imatge molt allunyada del que es veu en certes pel·lícules o del que t’expliquen certes persones que mai han visitat Mèxic. A això se li diuen prejudicis i la millor manera de combatre’ls és viatjar. Viatjant t’adones del que equivocat que estàs i del que estúpida que són certes persones que s’atreveixen a pensar d’un lloc a què mai han estat ni pensen estar.

Després de sopar vaig tornar a l’hotel a descansar i ja gairebé a dormir quan tot just eren les 19h. Això si, ja era de nit i per ser el meu primer dia a Mèxic no volia estar al carrer estant fosc. Així que em vaig estirar al llit i em vaig quedar una estona pensant en el bé que havia anat tot i a planejar una mica el que faria a l’endemà.

Aquest era el meu primer viatge llarg i sol i de moment tot sortia segons el pla previst i fins i tot tot anava millor del que s’esperava. Abans de el viatge vaig tenir alguns dubtes sobre si fer-ho o no, però ara, estirat en aquest llit d’un hotel prop el Zócalo, estava molt content d’haver pres aquesta decisió i estar ja a Mèxic. Aquesta nit me n’anava a dormir novament molt satisfet de poder veure i gaudir d’un nou país que encara tenia moltes coses per oferir-me.

Skip to content