L’Emma ja hi havia estat i tenia moltes ganes de que jo també hi anés, doncs sabia que m’agradaria molt. Es tractava de Hierve el Agua, una zona amb aigües termals situades a centenars de metres d’altitud i just a la vora d’un precipici com pocs havia vist. Encara no hi havia estat però seria un dels llocs mes impressionants que hauria vist mai.
El segon dia que érem a Oaxaca vam anar a donar una volta pel centre de la ciutat i pel conegut Zócalo on s’hi poden veure els edificis d’estil colonial molt ben conservats i patrimoni de la humanitat. De fet el centre d’aquesta ciutat és mundialment conegut, i amb raó.
Mentre caminàvem per aquells carrers amb tanta història, l’Emma va veure l’agència on es podia contractar el tour per anar fins a Hierve el Agua. Em va comentar per sobre què era i em va semblar tant be que no ens ho vam pensar i vam entrar a preguntar. El tour costava 300 pesos per persona, uns 13,60€, tot i que no estaven incloses algunes entrades o el restaurant bufet on dinaríem. De seguida vam decidir de contractar-lo per l’endemà mateix.
Ens varen proposar d’anar-nos a buscar amb la furgoneta amb la que aniríem l’endemà a les 9 del matí a la casa que teníem llogada, però nosaltres, i tenint en compte que estàvem lluny del centre, els vàrem dir que no feia falta, que els faríem donar massa volta. Aquel atac de bona fe per part nostre faria endarrerir tota l’excursió mitja hora.
Després de passejar una estona pel centre històric i de veure un grup de músics molt bons des del meu punt de vista, vam sopar a una bona taquería ben plena de gent local, tal com a mi m’agrada. Allà on hi ha mes gent local serà el millor lloc on podràs menjar, i aquesta vegada no va ser diferent. M’encantava tanta vida al carrer, tanta gent passejant o menjant en la gran multitud de restaurants i taqueries que hi havia per tot arreu. La majoria no eren turistes com jo, sino locals, doncs a Mèxic em dóna la sensació que la gent acostuma a menjar mes a fora de casa que a Espanya, potser per la gran quantitat d’oferta, bons preus i en molts casos, menjar totalment casolà.
Eren quasi les 22h quan agafàvem un taxi per tornar cap a casa i intentar adormir-nos lo abans possible per estar a les 9 del matí altra vegada al centre de la ciutat. De totes maneres no vam poder evitar anar a dormir força mes tard del que volíem, cosa que va fer que l’endemà ens despertéssim també mes tard del que volíem.
De fet eren les 8:45h quan sortíem de casa per anar a buscar l’urbano pensant-nos que passaria aviat, però no, ni urbano ni taxis. Eren les 9:15h quan tot just podíem agafar un taxi i quan els de l’agència ja ens havien trucat per saber on estàvem, doncs la resta de clients ja estaven a la furgoneta esperant des de feia un quart d’hora.
Finalment vam entrar a la furgoneta que ja era completament plena de gent cansada d’esperar a les 9:35h. Només quedaven 2 seients a l’última fila on hi vam seure molt avergonyits sense saber ni què dir. Tothom ens mirava però encara s’ho varen prendre prou be, doncs ningú es va queixar. Crec que mes aviat estaven contents de veure que ja havíem arribat i que l’espera no s’allargaria mes.
No feia ni dos minuts que érem asseguts quan el xofer va arrencar i el guia ens va començar a explicar l’itinerari del dia. L’excursió s’allargaria fins les 18h, que en aquest cas seria fins les 18:30h per haver-la començada mitja hora mes tard per culpa nostre. No ho va dir així però era evident, doncs el dia anterior a l’agència ja ens van dir que seria fins les 18h.
Primer vam parar a Tule, un poble força pintoresc dels que a mi m’agrada molt veure i on hi havia un dels arbres amb el tronc mes gran del mon. Senzillament era espectacular i era quelcom que ni tan sols m’havia imaginat mai que podia existir. De perímetre media mes de 10 metres i semblaven desenes de troncs units en un de sol.
Però jo no només vaig contemplar aquella meravella sinó que vaig aprofitar uns minuts per caminar per aquell poble, quelcom que ningú més feia però que per a mi era tan o mes interessant que el propi arbre. Era la primera vegada que viatjava a un país com Mèxic i veure aquelles cases i aquelles botigues em fascinava.
Al cap d’uns 20 minuts vam tornar a la furgoneta per anar cap al plat fort del dia, Hierve el agua. L’Emma m’havia parlat una mica d’aquest lloc però ni de lluny m’imaginava com n’era d’espectacular. El camí per arribar-hi era complicat degut a l’alçada a la que estava i perquè l’únic camí que hi arribava era estret, irregular i ple de pedres.
Vam tardar una hora per arribar al final d’aquell camí però va valdre molt la pena. Ja des del lloc on va aparcar la furgoneta es podia veure una piscina natural enmig de les roques i just a la vora d’un precipici. Ràpidament m’hi vaig acostar i em vaig quedar sense paraules. Mai havia vist quelcom similar. Just després d’aquella piscina natural d’aigües termals hi havia un precipici de centenar de metres coronat pel que semblava una cascada de pedra. El terra sobre el que estàvem era de pura roca, de fet bona part de la muntanya semblava una roca gegant, fins i tot allò que semblava que era una cascada però sense aigua. Des d’allà el vertigen era brutal ja que no hi havia res entre tu i el precipici. Aquell terra de roca passava de ser pla a fer pendent fins que desapareixia en aquell precipici. La veritat és que quedar-se allà feia força por.
Però si veure tot allò des d’aquella alçada ja era espectacular, la piscina natural no ho era menys. Semblava la típica piscina infinita dels hotels situats a primera línia de mar, però en comptes de veure el mar es veia el buit. Era senzillament impressionant. Justament d’aquestes aigües li ven el nom de Hierve el agua tot i que les piscines naturals no deixaven de ser una cosa mes enmig de tot aquell espectacle. Em vaig quedar meravellat de veure tot allò, doncs tot i que l’Emma ja m’havia dit que lloc era mot bonic, no me n’havia donat massa detalls, per lo que tot allò em va sorprendre moltíssim.
Al cap d’una estona de veure aquell espectacle natural i banyar-nos a les aigües termals, vam tornar a la furgoneta per anar cap a Mitla, una zona arqueològica zapoteca, una antiga civilització molt present en aquella zona, potser menys coneguda que la maya però igualment exterminada pels espanyols.
Però abans pararíem a mig camí per a dinar en un restaurant amb bufet lliure que no estava inclòs en el que ja havíem pagat a l’agència però que en qualsevol cas era prou barat, almenys si els pesos que portaves els havies canviat per euros, doncs al canvi eren uns 10€ per menjar tot el que volguessis d’entre un munt de plats de tot tipus. Pastes, carns, peixos, amanides, arrosos, mariscs i tot tipus de postres. Aleshores encara no portava massa dies a Mèxic i no havia tingut oportunitat de fer un bon àpat després de passar 5 dies a Miami menjant poc i malament. Així que no vaig tenir cap problema en menjar-me 3 plats plens de tot el que vaig trobar, ja fos carn, peix, arròs, amanida o espaguetis. La veritat és que ja necessitava anar a un bufet lliure per poder menjar, no només molta quantitat, sino molta varietat, i aquell dia vaig ben aprofitar el bufet tot iq ue per la tarda encara quedarien unes dues hores de tour.
Després ja vam anar cap a les dues zones arqueològiques que visitaríem abans de tornar cap a Oaxaca. Cap de les dues entrades estava inclosa en el preu del tour però costaven ben poc, uns 3€ cada una. De fet el que pagàvem pel tour era només per la furgoneta i el guia, la resta eren activitats que cadascú decidia si feia o no. El tour va costar $300 per persona, uns 15€.
Les zones arqueològiques no eren les mes espectaculars que havia vist però si les primeres de la cultura zapoteca, molt present a Oaxaca. De fet vam parar per veure uns venedors de teles artesanals i en algun moment vam poder escoltar com entre ells parlaven en zapoteca, una llengua que creia ja desapareguda però no, per sort encara hi ha gent que la parla.
Evidentment després d’ensenyar-nos el procediment per a fer les teles i els tints, ens van convidar a anar a la botiga. I evidentment també, nosaltres no vam comprar res.
Quan havíem d’entrar a la segona zona arqueològica, nosaltres ja no teníem diners, almenys en pesos, doncs jo portava euros i dòlars i targeta. Li vaig dir al guia si podia pagar amb targeta, dòlars o euros i em va dir que si, que amb dòlars. Em vaig quedar una mica sorprès que la primera opció fossin els dòlars i que a mes no hagués dubtat gens en acceptar-los, de fet em va donar la sensació que li feia mes il·lusió cobrar amb dòlars que amb pesos. Em va demanar que fes jo mateix la conversió, que va resultar en 3,50 dòlars, i vam pagar amb aquells dòlars que m’havien sobrat de l’estada a Miami. Ja m’havien dit que anés on anés, sempre anava be portar uns dòlars en efectiu, doncs a quasi qualsevol lloc del mon els acceptarien.
Però en aquesta segona zona arqueològica no només vam tenir aquests problemes per pagar, sino que l’Emma i jo vam decidir sortir-ne al cap de poca estona degut a què s’havien de pujar unes escales massa angostes i que ja estàvem cansats de tot el dia. Així que vam sortir de la zona arqueològica i vam anar a seure prop de l’església catòlica que hi havia just al costat de les runes i on el guia es va apropar en veure’ns. I va anar be perquè ens va explicar algunes coses interessants que d’una altra manera no hauríem sabut, com per exemple el fet que els espanyols en el seu moment construïen aquelles esglésies just a sobre dels temples religiosos de la cultura que estaven oprimint, en aquest cas la zapoteca, tal com podíem veure en aquella mateixa església, on en un dels seus costats encara es podia apreciar el que un dia va ser un temple religiós zapoteca i que els espanyols van destruir.
Però el que mes em va sorprendre del guia va ser que digués que encara podien estar agraïts que els seus colonitzadors fossin espanyols i no anglesos, doncs allà on havien arribat els anglesos no quedava res de la cultura anterior, però per contra allà on havien arribat els espanyols encara avui quedaven vestigis de les cultures pre-hispàniques. No sé si ho deia perquè jo era espanyol o perquè realment ho creia. Potser tenia raó però en qualsevol cas tots teníem clar que mes hagués valgut que no hi hagués hagut cap mena de colonització, ni anglesa ni espanyola.
Al cap d’una estona de ser allà xerrant amb el guia i quan la resta de companys sortien de la zona arqueològica, vam anar cap a una fàbrica força casolana de mezcal. El mezcal és una beguda típica de Mèxic però sobretot de Oaxaca. N’hi ha de tot tipus però l’original és tant fort que a mi no m’agrada. De fet és blanc, com el vodka o la ginebra i per tan massa fort. Però hi ha moltes varietats realment bones i cremes molt suaus que qualsevol pot prendre.
Em va sorprendre com el destil·laven en un forn que era un forat a terra i com la major part del procés era totalment artesanal.
Com era d’esperar al final de la visita podíem passar per la botiga on venien ampolles de mezcal de tot tipus. No en vam comprar cap però si vam provar-ne algun, doncs l’Emma era l’única mexicana i a mes oaxaqueña del grup i això agradava al guia i venedors, doncs també eren oaxaqueños. Veure una mica de mezcal va ser un bon final per aquell dia tant interessant.
Al cap d’una hora i quan ja eren les 17:30h es donava l’excursió per finalitzada i tornàvem a la furgoneta per anar cap a Oaxaca. Havia estat un dia molt complet i amb mes activitats de les que em pensava, doncs el dir-se el tour Hierve el agua sembla que la visita només sigui allà, però al final és molt mes que només aquell lloc tot i que és el mes interessant i espectacular de tots. Veure l’arbre mes gran del mon, conèixer la cultura zapoteca i menjar en un bufet lliure que em va permetre menjar com feia mesos que no ho feia, eren altres activitats d’aquest tour que em van agradar molt i van fer d’aquest un dia inoblidable, sobretot al passar-lo amb l’Emma i constatant que junts ens divertíem molt.
A les 18:30h arribàvem a Oaxaca. L’hora d’arribada prevista era a les 18h, per lo que quedava clar que tot el dia s’havia endarrerit 30 minuts per culpa nostre, doncs en comptes d’arribar a les 9 del matí, havíem arribat a les 9:30h mentre la resta de companys esperaven dins la furgoneta. En qualsevol cas tots estaven contents pel dia passat i evidentment ningú, ni tan sols el guia que va ser molt amable, ens van retreure res per l’endarreriment.
Després d’acomiadar-nos del grup i treure diners en un caixer, agafàvem un taxi i tornàvem cap a la casa llogada on soparíem un bon alambre preparat per l’Emma finalitzant així el dia mes complet dels 4 que passaríem a Oaxaca.