L’Emma ja hi havia estat i tenia moltes ganes de que jo també hi anés, doncs sabia que m’agradaria molt. Es tractava de Hierve el Agua, una zona amb aigües termals situades a centenars de metres d’altitud i just a la vora d’un precipici com pocs havia vist. Encara no hi havia estat però seria un dels llocs mes impressionants que hauria vist mai.

El segon dia que érem a Oaxaca vam anar a donar una volta pel centre de la ciutat i pel conegut Zócalo on s’hi poden veure els edificis d’estil colonial molt ben conservats i patrimoni de la humanitat. De fet el centre d’aquesta ciutat és mundialment conegut, i amb raó.

Mentre caminàvem per aquells carrers amb tanta història, l’Emma va veure l’agència on es podia contractar el tour per anar fins a Hierve el Agua. Em va comentar per sobre què era i em va semblar tant be que no ens ho vam pensar i vam entrar a preguntar. El tour costava 300 pesos per persona, uns 13,60€, tot i que no estaven incloses algunes entrades o el restaurant bufet on dinaríem. De seguida vam decidir de contractar-lo per l’endemà mateix.

Ens varen proposar d’anar-nos a buscar amb la furgoneta amb la que aniríem l’endemà a les 9 del matí a la casa que teníem llogada, però nosaltres, i tenint en compte que estàvem lluny del centre, els vàrem dir que no feia falta, que els faríem donar massa volta. Aquel atac de bona fe per part nostre faria endarrerir tota l’excursió mitja hora.

Després de passejar una estona pel centre històric i de veure un grup de músics molt bons des del meu punt de vista, vam sopar a una bona taquería ben plena de gent local, tal com a mi m’agrada. Allà on hi ha mes gent local serà el millor lloc on podràs menjar, i aquesta vegada no va ser diferent. M’encantava tanta vida al carrer, tanta gent passejant o menjant en la gran multitud de restaurants i taqueries que hi havia per tot arreu. La majoria no eren turistes com jo, sino locals, doncs a Mèxic em dóna la sensació que la gent acostuma a menjar mes a fora de casa que a Espanya, potser per la gran quantitat d’oferta, bons preus i en molts casos, menjar totalment casolà.

Eren quasi les 22h quan agafàvem un taxi per tornar cap a casa i intentar adormir-nos lo abans possible per estar a les 9 del matí altra vegada al centre de la ciutat. De totes maneres no vam poder evitar anar a dormir força mes tard del que volíem, cosa que va fer que l’endemà ens despertéssim també mes tard del que volíem.

De fet eren les 8:45h quan sortíem de casa per anar a buscar l’urbano pensant-nos que passaria aviat, però no, ni urbano ni taxis. Eren les 9:15h quan tot just podíem agafar un taxi i quan els de l’agència ja ens havien trucat per saber on estàvem, doncs la resta de clients ja estaven a la furgoneta esperant des de feia un quart d’hora.

Finalment vam entrar a la furgoneta que ja era completament plena de gent cansada d’esperar a les 9:35h. Només quedaven 2 seients a l’última fila on hi vam seure molt avergonyits sense saber ni què dir. Tothom ens mirava però encara s’ho varen prendre prou be, doncs ningú es va queixar. Crec que mes aviat estaven contents de veure que ja havíem arribat i que l’espera no s’allargaria mes.

No feia ni dos minuts que érem asseguts quan el xofer va arrencar i el guia ens va començar a explicar l’itinerari del dia. L’excursió s’allargaria fins les 18h, que en aquest cas seria fins les 18:30h per haver-la començada mitja hora mes tard per culpa nostre. No ho va dir així però era evident, doncs el dia anterior a l’agència ja ens van dir que seria fins les 18h.

Primer vam parar a Tule, un poble força pintoresc dels que a mi m’agrada molt veure i on hi havia un dels arbres amb el tronc mes gran del mon. Senzillament era espectacular i era quelcom que ni tan sols m’havia imaginat mai que podia existir. De perímetre media mes de 10 metres i semblaven desenes de troncs units en un de sol.

Però jo no només vaig contemplar aquella meravella sinó que vaig aprofitar uns minuts per caminar per aquell poble, quelcom que ningú més feia però que per a mi era tan o mes interessant que el propi arbre. Era la primera vegada que viatjava a un país com Mèxic i veure aquelles cases i aquelles botigues em fascinava.

Skip to content