Dos mesos després d’iniciat el viatge, arribava el dia de tornar cap a casa. Estant en l’últim dia del viatge no podia estar mes content i satisfet de com havia anat. Era el primer viatge que feia sol i el que el primer dia eren preguntes i preocupacions, ara eren experiències i coneixements que ja mai oblidaria. Un viatge que em va canviar la vida pel fet que va ser el que em va permetre perdre la por de fer viatges llargs i tot sol.
El trajecte seria relativament ràpid, d’unes 20 hores tenint en compte l’escala que faria a Lisboa, i els vols serien amb TAP Portugal. En aquella època encara no hi havia companyies low-cost que fessin vols transatlàntics, però de totes maneres, el trajecte Barcelona-Miami anada i tornada, em va costar 450€. Era un preu prou econòmic tenint en compte que en el preu ja s’incloïa una maleta facturada i àpats.
El vol sortia per la tarda per tal de fer el trajecte de nit aprofitant el canvi horari, però jo vaig deixar el bungalow i vaig marxar ja amb tot l’equipatge cap a les 9 del mati amb la intenció de visitar el centre neuràlgic de Miami Beach de camí a l’aeroport. Just allà és on havia de fer el transbord entre autobusos per arribar a l’aeroport i volia aprofitar aquella parada, que ja havia fet a l’anada, per donar una volta per la zona. Abans de sortir del bungalow havia subestimat la calor que feia i el pes de la maleta i la motxilla.
Així dons, ja utilitzant Google Maps i Moovit vaig anar a la carretera principal, just davant del recinte on eren els bungalows, i vaig caminar uns metres fins arribar a la parada del bus. Només tenia $5 i tot i que ja tenia alguna idea de que en els busos no donaven canvi, al ser una situació en la que encara no m’hi havia trobat mai, pensava que era quelcom mig relatiu i que d’alguna manera o altra t’acabaven donant canvi. Però no, quan vaig pujar al bus amb l’equipatge i el meu bitllet de $5, el xofer em va dir que podia comprar un bitllet d’un dia, és a dir, per poder fer viatges il·limitats durant tot un dia. Això podia estar be en segons quina situació, però per a mi en aquell moment no tenia cap sentit, doncs aquell dia només faria un trajecte, que el preu normal era de $2. Fins i tot vaig notar que al xofer li sabia greu no poder-me donar canvi, per això em va explicar com funcionaven les tarifes i pogués aprofitar millor aquells $5, quelcom que no podria fer. Però en qualsevol cas em va quedar clar que els xofers dels autobusos americans no poden donar canvi ni que vulguin, doncs la caixa està completament tancada i ni ells la poden obrir.
Així doncs, vaig comprar el bitllet per a tot el dia i vaig recórrer les 11 parades fins al centre neuràlgic de Miami Beach i quan encara em quedaven 3 parades per arribar a la parada on havia de fer el transbord. Vaig baixar unes parades abans per anar passejant des d’aquell punt fins on havia de fer el transbord, que quedava a 1 quilòmetre aproximadament.
Sobre el paper semblava una bona idea, doncs aprofitava el trajecte fins l’aeroport per veure una mica una de les zones mes conegudes de Florida, estalviant així temps i diners. Però calia tenir en compte la temperatura, la humitat i el pes de l’equipatge, a part de què em quedava un dia llarg per davant. Així doncs, tan bon punt vaig baixar del bus i vaig començar a caminar amb tot l’equipatge a sobre, no varen passar ni dos minuts que vaig començar a suar com un porc i en ser conscient que arribaria a l’aeroport cansadíssim. Això si, per fi veia una de les platges mes famoses del mon, doncs ara anava caminant pel passeig marítim del rovell del l’ou de Miami Beach.
Era molt sorprenent veure canals circulant paral·lelament a la carretera principal per la que anàvem amb iots de tot tipus allà amarrats com si fossin cotxes aparcats al carrer. Era ben normal veure un Lamborghini al costat d’un iot de 15 metres d’eslora. Era un espectacle veure tant de luxe per metre quadrat.
Vaig caminar pels peus d’aquells edificis que només havia vist en les fotos del skyline típic mentre gaudia d’aquelles platges sorprenentment netes i buides, i d’aquelles temperatures mes pròpies d’un mes d’agost que d’un mes de desembre com era.
Suposo que encara era massa aviat perquè hi hagués massa gent a la platja i mes en ple desembre, cosa que em va permetre passejar quasi sol per unes platges on normalment no s’hi cap, de fet no costava massa imaginar-se aquell mateix lloc la nit anterior plena de gent cridant.
Tot just portava 30 minuts caminant quan vaig decidir anar cap a la parada del bus per agafar el que ja em deixaria a l’aeroport. Feia molta calor i estava suant ja massa considerant que encara em quedava un llarg dia per davant. Ja havia passejat pels llocs mes emblemàtics de Miami Beach donant així el viatge per acabat, almenys en quant a visites, doncs encara quedava arribar a casa.
Aquesta era la primera vegada que utilitzava la app Moovit per moure’m amb transport públic i conforme mes l’utilitzava mes al·lucinat quedava. Cal tenir en compte que aquesta app es basa molt en la col·laboració dels seus membres, per lo que en nuclis urbans importants i amb mots usuaris, la informació que s’hi troba és molt mes exacta que en ciutats mes petites. Allà a Miami era increíble lo be que funcionava, com la app em deia que el meu bus arribaria en 2 minuts i al cap de 2 minuts exactes veure com arribava el bus a la parada. Simplement flipava de lo fàcil que era moure’s amb transport públic amb GPS i l’app adequada. No feia ni un mes que ho feia així però ja em costava creure com ho havia fet fins aleshores, tot i que tota la primera meitat d’aquell mateix viatge l’havia fet sense GPS ni Moovit.
Just l’inici d’aquell segon trajecte en bus que faria fins arribar a l’aeroport, creuava el pont que uneix Miami amb Miami Beach, pont que havia creuat a peu dos mesos abans i que encara ara em costava de creure, i mes apreciant dins el bus lo llarg que és. L’havia creuat just el primer dia del viatge, el dia que mes motivat i descansat estàs, tot i així va anar d’un pel que no ho aconsegueixo, doncs era el primer dia del primer viatge llarg i sol que feia, per lo que l’experiència era nul·la i al preparació per fer aquella excursió va ser del tot insuficient, per no dir ridícula.
Al cap d’uns 45 minuts arribàvem a l’estació on faria el transbord al tren que ja tenia parada a l’aeroport. Tan aquesta última part del trajecte com el propi aeroport ja me’ls coneixia una mica mes per lo que no vaig tenir cap problema en arribar i fer el check-in.
El primer que vaig fer un cop a l’aeroport, va ser anar al lavabo i canviar-me de samarreta, doncs la caminada per Miami Beach m’havia deixat ben suat. Em vaig rentar una mica i em vaig canviar quedant tot llest per embarcar i tornar a casa.
El trajecte seria amb escala a Lisboa i amb la companyia TAP Portugal. El vol fins a Lisboa va ser força puntual però el de Lisboa a Barcelona no tant, de totes maneres en aquell punt ja poc m’importava la puntualitat dels vols, doncs ja quedaven ben poques hores per arribar a casa i en aquell moment només teia temps per analitzar el viatge i aquella experiència de dos mesos que tot just acabava.
Dos mesos tampoc era tant però per mi si que era el màxim que havia passat fora de casa, i ara, en arribar a Barcelona i tornar a veure llocs coneguts, començant pel mateix aeroport, la sensació era ben estranya. Havia estat dos mesos veient coses noves cada dia i sense saber què faria l’endemà amb aquella sensació de novetat constant i vida gens monòtona, i ara tornava a veure llocs coneguts i a tenir aquella sensació de vida mes previsible i mes avorrida, almenys per a mi.
Però lo important en aquest cas era que m’havia atrevit a fer el viatge sol, que tot havia anat millor del que m’esperava i que en tan sols dos mesos havia experimentat un creixement personal que no hauria aconseguit en anys si m’hagués quedat a casa. Ja era a casa però sabent que aquell seria el primer de molts altres viatges llargs i segurament sol que faria per tot el mon. Si dos mesos abans tenia dubtes, ara ja no en tenia cap, be, si, a quins llocs aniria la pròxima vegada.