Les 5 setmanes que havia de passar a Tuxtepec en aquell primer viatge llarg i sol, arribaven al seu final i tocava acomiadar-se de la gent que havia conegut i que tant be m’havien acollit. Arribava doncs un dels moments mes difícils del viatge.
Suposo que a ningú li agraden els acomiadaments però és que a mi em desagraden especialment. De fet prefereixo no conèixer massa a ningú durant els viatges justament per no haver-me d’acomiadar i fins i tot pensar que potser ja no ens tornarem a veure mes. En aquest cas era diferent, doncs la intenció era tornar a Mèxic, però de totes maneres l’últim dia a Tuxtepec per mi va ser força trist, doncs em vaig passar el dia acomiadant-me de gent amb la que havia passat molt bons moments durant l’últim mes.
Encara avui quan recordo aquell dia sento una certa tristor. El recordo com un dia completament diferent a tots els altres en el que em vaig passar donant voltes per anar-me acomiadant de la gent amb un cert desànim i poques ganes que el dia acabés. Veia la gent fent la seva vida normal mentre per mi aquell dia era ben trist i diferent.
Vaig anar al restaurant que en Juan Carlos, el propietari de l’apartament, tenia al centre comercial i on normalment estaven ell i la seva dona, per acomiadar-me d’ells i d’un parell de treballadors que també coneixia. Allà vam saldar la factura de la llum i el dipòsit que havia deixat per l’apartament i ens vam acomiadar. Jo els deia que segurament tornaria tot i que no sabia quan i ni tan sols si això era segur.
Poc abans havíem anat a l’obra que tenia en Juan Carlos i on hi havíem estat vàries vegades per acomiadar-me dels seus treballadors, doncs sobretot amb dos d’ells havia tingut força tracte.
Però quan portava bona part del dia acomiadant-me de gent, encara quedava fer-ho amb l’Emma. Ella va venir a l’apartament cap a les 18h on fins i tot em va ajudar a recollir-lo una mica. De fet hi havia vàries coses que eren seves, com una cafetera o una escombra.
Va venir un parell d’hores i va marxar just abans que jo anés al centre comercial a veure al Juan Carlos. Aquell va ser l’acomiadament mes difícil per a mi i el que recordo mes, sobretot quan l’Emma sortia per la porta i la veia allunyar-se cap a la cantonada del carrer per agafar un taxi. Aquell va ser el moment mes trist del viatge i la imatge que em va quedar mes gravada a la retina.
Marxava de Tuxtepec aquell mateix dia a les 12 de la nit, hora prevista de sortida del bus que agafaria per anar fins a Ciutat de Mèxic, on agafaria un vol cap a Miami on hi passaria 4 dies mes abans de tornar a casa. Van ser en Juan Carlos mateix i la seva dona qui em van acompanyar fins la terminal d’autobusos, doncs a aquella hora era recomanable només anar amb taxistes de confiança, cosa que no vaig aconseguir.
Així que cap a les 11 de la nit quan ja eren els carrers ben buits, em van venir a buscar amb el cotxe i vam anar fins la terminal. Allà ens vam acomiadar, van marxar i aleshores si que ja em vaig quedar sol i esperant a què fossin les 12 de la nit, hora prevista de sortida del bus cap a Ciutat de Mèxic on hi arribaríem cap a les 8 del matí.
I així finalitzava la meva estada a Tuxtepec, la ciutat on mes temps havia passat fora de casa fins aleshores i on havia conegut a persones a les que voldria seguir visitant. Evidentment encara no sabia com serien els pròxims anys ni si tornaria a Tuxtepec, però el cas és que hi vaig estar molt be i no volia que aquella fos l’última vegada. Hi ha molts llocs al mon per veure i tenia clar que si tornava a Tuxtepec seria enmig d’algun viatge després de visitar altres llocs. Quan marxava d’aquella ciutat encara no sabia que acabaria sent la meva segona casa i que representaria un canvi de vida molt important per a mi.