Arribava el dia d’anar cap a Tuxtepec, la ciutat final del viatge i on hi passaria unes 5 setmanes, la meitat del temps de tot el viatge. Una ciutat de l’estat de Oaxaca però just a la frontera amb Veracruz. Oaxaca és un dels estats mes pobres de Mèxic però a la vegada un dels mes estimats i amb mes encant, tot plegat perfecte per passar-hi un mes i conèixer-lo mes, i quin millor lloc que a Tuxtepec que és la ciutat oaxaqueña mes propera a Veracruz, una ciutat amb un aeroport mes important i mes accessible que el de Oaxaca.

De fet és molt mes complicat arribar a Tuxtepec des de Oaxaca que des de Veracruz. Mentre que des de Veracruz hi ha unes 3 hores per una carretera mes o menys recta i normal, des de Oaxaca son 7 hores creuant una serralada altíssima per una carretera de curves constants. És un trajecte realment dur, de fet aquest seria un dels trajectes mes durs, sino el que mes, de la meva vida.

En aquest cas el trajecte es feia en autobús de l’empresa ADO o alguna de les seves filials mes econòmiques com AU. El preu rondava els 400 pesos, uns 20€, i el trajecte seria d’unes 8 hores, de les quals 6 serien curves. Ja em van recomanar que em prengués una pastilla pel mareig, però jo, que mai m’havia marejat en cap vehicle, vaig dir que no, que a mi no em feia falta. No sé si m’hauria servit d’alguna cosa però la veritat és que ho vaig passar molt malament. Era terrible creuar aquella serralada per aquella carretera i en aquell autobús. No hi havia manera ni de poder descansar o llegir, la pressió a banda i banda era tant forta i constant que tota l’energia l’havia de dedicar a aguantar-me al seient.

Però abans deixava la Casa de Matilda de Oaxaca, l’allotjament mes gran que havia reservat mai, una casa amb dues habitacions, despatx i un pati que l’envoltava tota en un dels millors barris de la ciutat. Tornava a la terminal d’autobusos a la que havia arribat 4 dies abans i on el mateix propietari de l’allotjament m’havia anat a buscar, una terminal que ara se’m feia estranya però que amb els anys acabaria coneixent perfectament.

La sortida era prevista per a les 12h i en aquest cas va ser puntual. Però no ho va ser tant en l’arribada, que era prevista per les 20h però vam arribar passades les 22h.

Com ja he comentat el trajecte va ser molt dur, amb una impossibilitat total no només de dormir sino per a fer qualsevol altra cosa. Ni llegir, ni escriure, ni res. Això si, el paisatge era brutal. La serralada que creua mig Mèxic te pics de mes de 2000 metres en aquella zona amb unes valls i una vegetació impressionants. No podia ni llegir però en bona part del trajecte tampoc volia, doncs no podia deixar de mirar per la finestra.

Durant el trajecte vàrem fer 3 parades, dues de les quals en plena serralada, i una pràcticament a la cima mes alta on la temperatura fregava els 0ºC. Jo portava roba d’abric però no per aquesta temperatura, de fet la pluja que queia era pràcticament neu. El mes impactant era el canvi de temperatura entre Oaxaca, la cima de la serralada i sobretot en l’arribada a Tuxtepec, doncs tan a Oaxaca com a Tuxtepec, l’origen i la destinació, la temperatura era d’uns 30ºC, fins i tot en l’arribada a Tuxtepec quan eren les 22h.

Quan després de tots els endarreriments, parades i anar dins el bus amb l’abric posat, vàrem arribar a Tuxtepec, l’hòstia de la calor va ser brutal. Era la primera vegada que trepitjava Tuxtepec i estava flipant. Com podia ser que sent quasi les 22:30h fes aquella calor? Ja m’hi havia trobat en arribar a l’aeroport internacional de l’Havana, però en aquesta ocasió veníem de passar un munt d’hores de fred dins el bus creuant aquella serralada, per lo que la sorpresa va ser majúscula.

Allà ja m’estaven esperant per acompanyar-me fins al departament que havia llogat per les 5 setmanes que passaria a Tuxtepec. Aquests departaments son similars a habitacions d’hotel grans i amb sortida pròpia. Son molt típics a Mèxic per a solters, parelles de recent casats o treballadors que passen la setmana fora de casa seva. En aquest cas n’havia llogat un de relativament car per ser a Mèxic, però que a mi em compensava per ser molt nous, amb quasi tot el que podia necessitar i en un dels barris mes benestants de Tuxtepec.

El preu mensual era de 3.500 pesos, uns 160€, per lo que acostumat a pagar quasi 40€ al dia a Miami, 160€ per tot un mes em va semblar una ganga. Així tindria de veïns a policies, enginyers i altres professionals de categoria. En qualsevol cas, 3.500 pesos mensuals era una renta prou alta per ser a Mèxic i concretament a l’estat de Oaxaca.

Em van acompanyar en taxi quan ja eren quasi les 23h i quan ja era conscient del clima de Tuxtepec. Veia per primera vegada la ciutat que amb el temps s’acabaria convertint en la meva segona ciutat, tot i que en aquell moment la veia completament de nit i conscient sobretot del mal estat dels carrers.

Al cap de pocs minuts vàrem arribar al bloc d’apartaments, pagàvem els 25 pesos del taxi, poc mes d’1€, i entrava a la que seria la meva casa durant les pròximes 5 setmanes.

Era un departament amb una habitació gran, un bany, nevera, llit, taula, aire condicionat, TV, WIFI i sortida directa al carrer. Excepte microones tenia tot el que podia necessitar. Estava molt net, l’edifici es veia molt nou i estava en un dels millors barris de Tuxtepec i ben a prop del Carrefour mexicà, el Chedraui.

Això si, en aquell moment em quedava sol després d’haver passat uns dies a Oaxaca molt ben acompanyat. De totes maneres, encara no ho sabia, però l’endemà coneixeria al propietari dels departaments i acabaria sent un bon amic molt generós que m’invitaria a tot tipus de menjar i m’ensenyaria molts llocs dels voltants de Tuxtepec. Però en qualsevol cas, ara m’envaïa una sensació de solitud i tristesa ben estranya i que de fet mai havia tingut ni tornaria a tenir en un viatge, doncs molts els faria sempre sol justament perquè soc una persona que pot passar hores i dies sol sense cap problema, però en aquell moment ja de nit, encara sense Internet i després d’haver passat 4 dies tant intensos, semblava com que de sobte em quedava desemparat en aquell lloc que encara no coneixia i sense la possibilitat de contactar amb ningú, doncs fins l’endemà no aconseguiria la contrasenya del WIFI.

Val a dir que aquella sensació només va durar fins que vaig anar a dormir i l’endemà ja tot tornava a la normalitat, i de fet, fins ara, sempre he preferit viatjar sol. Evidentment m’agrada de tan en tan viatjar amb amics o en parella però en termes generals prefereixo l’emoció d’afrontar nous reptes i veure noves coses cada dia tot sol.

Skip to content