Arribava l’última setmana del meu primer viatge llarg i sol. Havia passat 4 dies a Miami i després un mes i mig a Mèxic, entre la capital, Oaxaca i Tuxtepec. En aquesta última hi portava 5 setmanes quan ja em tocava tornar a Miami 4 dies mes abans de tornar cap a casa. L’estada a Tuxtepec havia anat molt be havent conegut a gent molt interessant que m’havien aportat un munt de coneixements i bons moments. De fet aquest va ser l’inici del meu interès per la inversió immobiliària a Mèxic i que s’acabaria materialitzant 4 anys després. Però ara tocava acomiadar-se d’aquesta ciutat i la seva gent que tan be m’havien acollit i continuar el viatge que ja arribava al seu final.
Val la pena explicar el perquè feia aquest recorregut d’anada i tornada passant per les mateixes ciutats tan en l’anada com a la tornada. En un primer moment vaig estar mirant vols directes des d’Espanya a Mèxic els quals tenien un preu aproximat de 700€ anada i tornada. Però mentre mirava opcions, de casualitat en vaig veure un que sortia mes barat però que feia escala a Miami. Va ser aleshores quan em vaig informar be de com funcionaven les tarifes dels vols i vaig veure que normalment els vols amb escala son mes econòmics que els vols directes, doncs aquests últims son mes còmodes pel passatger.
La conclusió va ser clara i directa. Si tenia flexibilitat en les dates i el temps del viatge, la millor opció era fer una escala per estalviar en el preu dels vols i a mes poder aprofitar aquestes escales per visitar, en aquest cas, Miami. Aniria per primera vegada als EUA i passaria de gastar-me 900€ en els vols a només 650€. Aquesta és una tècnica molt utilitzada per estalviar en vols i es diu stopover, i es tracta justament d’això, de fer el mateix trajecte però amb escales i a mes aprofitar aquestes escales per visitar mes llocs. Evidentment això només és possible si es te certa flexibilitat tan en les destinacions com en les dates del viatge.
Així doncs ara faria el vol de tornada d’un dels dos trajectes, el vol de Mèxic a Miami. Però primer havia d’arribar fins a Ciutat de Mèxic, un trajecte que faria amb l’empresa d’autobusos ADO que disposa de línies a pràcticament tot el país. La sortida seria des de la terminal d’autobusos de Tuxtepec a les 12 de la nit i l’arribada a la terminal TAPO de Ciutat de Mèxic cap a les 7 o 8 del matí, depenent del trànsit que hi hagués a l’entrada de la ciutat.
Aquest era el meu primer trajecte en bus i de nit, per lo que encara no sabia quin era el millor lloc per poder dormir una mica. Jo vaig demanar el seient de la primera fila perquè m’agrada veure el paisatge d’aquells llocs nous per a mi, però en aquest cas era el pitjor lloc per poder dormir, doncs les llums dels cotxes que venien de cara molestaven molt mes del que podria semblar. De fet, si sumo totes les dormidetes que vaig fer durant el trajecte no vaig dormir mes d’una hora. El moviment del bus, les llums exteriors, la parada que vam fer a mig camí i el fred que feia, van fer quasi impossible poder dormir mes de 10 minuts seguits.
Cap a les 7 del matí arribàvem a l’entrada de Ciutat de Mèxic i com era d’esperar el trànsit era brutal. Vam estar mes d’una hora arrancant i parant per aquella entrada de 6 carrils plena de cotxes. Per sort jo anava amb temps suficient per arribar a l’aeroport.
Cap a les 8:30h arribàvem a la terminal TAPO de Ciutat de Mèxic. Des d’allà tan sols havia d’agafar un metrobús que en uns 15 minuts em deixaria a l’aeroport. Cal tenir en compte que per poder utilitzar qualsevol línia de metro o metrobús fa falta disposar de la targeta de pre-pagament amb les que es paguen els trajectes del servei de transport públic de Ciutat de Mèxic. Jo encara no la tenia perquè els dies que havia passat feia quasi 2 mesos en aquesta ciutat només havia necessitat la targeta en una ocasió en què li vaig demanar a una passatgera que passés la seva targeta per mi i jo li pagava en efectiu. Però ara era mes complicat per tractar-se d’un trajecte una mica mes car i menys habitual, per lo que vaig decidir comprar la targeta i així ja tenir-la per altres ocasions, encara que fos en un altre any, doncs la targeta no caducaria.
Així que vaig comprar la targeta, vaig posar-li 40 pesos de saldo i vaig anar a esperar el bus que em portaria fins l’aeroport. El trajecte costava $32, poc mes d’1,50€, un preu molt raonable tenint en compte el que acostuma a costar un trajecte des del centre d’una ciutat a l’aeroport mes proper.
Mica en mica anava coneixent aquella zona de Ciutat de Mèxic i m’anava familiaritzant amb el seu transport públic. En aquell moment encara era tot molt nou per a mi i no sabia que en pocs anys tot allò s’acabaria convertint en la meva segona casa.
En menys de 30 minuts ja estava a la terminal 1 de l’aeroport Benito Juárez de Ciutat de Mèxic a l’espera del vol que em portaria de nou fins a Miami, la segona vegada que visitaria la ciutat en aquest viatge, fent així el trajecte de tornada tal qual l’havia fet durant l’anada.
Aquesta vegada ja sabia que podia pujar la maleta i la motxilla en cabina i així no haver-les de facturar. Ja m’havia preocupat de no portar cap pot amb líquids de mes de 100ml per lo que vaig passar el control sense cap problema tot i que em van aturar per fer-me un registre mes complet, com ja m’esperava.
El vol sortia poc abans de les 15h i arribaria a Miami cap a les 17h. El meu seient era a finestreta i no em vaig adonar que em quedava embadalit mirant com ens allunyàvem de Ciutat de Mèxic i deixava enrere aquell país i aquella gent que tant be m’havien acollit durant un mes i mig. La veritat és que en aquell moment, estant ja assegut a l’avió, va ser quan vaig ser conscient del greu que em feia marxar de Mèxic. Mirava per la finestra molt trist mirant com Ciutat de Mèxic es feia petita i fins que ja només veia el mar.
Aquesta vegada no havia reservat allotjament a Little Havana, un barri prou cèntric, sino a Hallandale Beach, una població al costat del mar i prop de Miami Beach però força mes allunyada del centre de Miami i de l’aeroport. A mes, a diferència de l’amfitrió de l’apartament de Little Havana, el d’ara no m’havia donat tantes explicacions de com arribar en transport públic. Però per contra, ara ja sabia que podia utilitzar el GPS del mòbil sense tenir Internet al mòbil, cosa que durant l’anada encara no sabia, de fet, fins que no portava quasi un mes de viatge no ho vaig saber, per lo que havia arribat a Miami, Ciutat de Mèxic, Oaxaca i Tuxtepec seguint cartells i indicacions vàries. Ara però, tenia tots els mapes necessaris descarregats a Google Maps així com la aplicació Moovit molt útil per desplaçar-se en transport públic. Tot i que tenia cobertura 4G gràcies a la SIM de Telcel comprada a Mèxic i que també funcionava a EUA, ja no em feia falta, doncs amb el GPS i els mapes descarregats el mòbil m’ubicava perfectament. No cal ni dir lo molt que això va millorar els trajectes i com fins i tot no era ja capaç d’entendre com pocs dies abans em podia moure sense el GPS. De fet, ja el vaig utilitzar tan sols trepitjar l’aeroport de Miami per tal de trobar el tren llançadora.
Per cert, que quan vaig passar el control d’immigració, l’agent que em va atendre parlava una mica d’espanyol i sense ni saludar em va fer dues preguntes que no sé ni si tan sols en va escoltar les respostes. Amb un to força alt va preguntar “a donde va?”, a lo que li vaig respondre a Hallandale Beach, replicant “a que?”, “4 días de vacaciones”, “Pase”. Aquest va ser el nostre diàleg que va durar menys de 10 segons.
També és cert que tot i ser molt mes còmode anar amb el GPS del mòbil, és molt mes gratificant arribar als llocs sense aquesta ajuda a part d’estimular molt mes el nostre cervell. En qualsevol cas, ja preveia arribar a l’apartament reservat cap a les 21h per lo que ja m’anava be tenir el GPS per tal de no perdre’m i arribar en el menys temps possible.
En aquesta ocasió havia reservat un bungalow, doncs aquesta era una zona molt cara i qualsevol altra cosa es disparava de preu. En aquest viatge encara no contemplava reservar habitacions, per lo que les opcions que buscava sempre eren apartaments complets, o com en aquest cas, un bungalow complets.
Ara ja coneixia una mica millor el sistema de transports públics a Miami que unit al fet d’anar amb el GPS em va permetre arribar a l’estació d’autobusos on havia de fer un transbord força mes ràpid del que m’esperava tot i que el trajecte va allargar-se quasi una hora. Només havia d’agafar dos busos, però el primer ja em deixaria tant lluny que fins i tot ja arribaria a Miami Beach, creuant el llarg pont que uneix Miami Beach i la seva part continental.
Després de recórrer bona part de la carretera principal de Miami Beach i quan ja es feia fosc, doncs quasi eren les 19h, arribava a una terminal d’autobusos on havia de baixar i esperar per agafar un altre bus que ja em deixaria ben a prop de la meva destinació. No sabia ben be on era però em va sorprendre veure que era l’únic blanc que hi havia en tota la terminal. En total hi deuria haver unes 15 persones i totes eren negres, fins i tot els xofers dels autobusos.
El bitllet que havia comprat per al primer bus i que era de tarifa integrada, és a dir, es podia utilitzar en altres trajectes en fer un transbord, aquí ja no valia. estava tant lluny del centre de la zona metropolitana on tenien validesa els bitllets integrats i amb possibilitat de fer transbords sense pagar mes. Aquí vaig haver de pagar $2 mes per al segon trajecte. de totes maneres tan sols havia gastat $4 en total per anar de l’aeroport al bungalow, un trajecte que va durar unes dues hores.
Això si, en aquella terminal hi vaig haver d’esperar una bona estona fins que va sortir el bus. Ja era negra nit i tot i que havia dit a l’amfitrió que arribaria cap a les 21h, no estaria del tot tranquil fins a trobar-lo, doncs sent ja tant tard i mig plovent, em resultaria molt difícil trobar un altre lloc en cas de que sorgís algun problema amb l’allotjament reservat.
Aquest segon bus bàsicament resseguia tota la costa de Miami Beach en direcció nord per una carretera que semblava la principal d’aquella illa i allunyant-nos mica en mica del seu centre neuràlgic. Sent tant fosc em costava apreciar l’exterior, però semblava que ens endinsàvem a una zona força benestant, per no dir pija. M’estranyava una mica perquè sempre miro be els preus dels allotjaments, i aquest, tot i ser de $40 la nit, era dels mes barats que havia trobat tractant-se d’un allotjament complet, però en qualsevol cas semblava que la zona on es trobava no era precisament barata.
Gràcies a Moovit, saber a quina parada havia de baixar va ser infinitament mes fàcil que l’última vegada que m’havia mogut en transport públic per Miami. Ara no havia de mirar cartells i noms de carrers, sino està pendent de l’aplicació que m’avisaria dues parades abans de la meva. I efectivament l’aplicació no va fallar i vaig baixar allà on tocava sense haver de mirar cap cartell. El bus em va deixar a una banda de la carretera i tan sols l’havia de creuar per arribar a una zona de bungalows, on almenys n’hi havia 50. Semblava un petit poble de bungalows, doncs fins i tot hi havia carrers, cartells i un restaurant, però tot dins d’aquella esplanada. Era una passada!
A mes, tenint en compte que érem a mitjans desembre, tan els carrers com molts d’aquells bungalows estaven engalanats amb les típiques llums nadalenques. No deixava de resultar-me una mica estrany el fet que estiguéssim a 30ºC sent de nit i en època nadalenca.
Eren les 21h passades i cada vegada plovia mes, tot i així aquell lloc m’havia fascinat tant que el fet de ser tant tard i que d’entrada no veiés l’amfitrió, no va fer que quedés meravellat i amb ganes de dormir en aquell poblet de bungalows tant autèntic. L’amfitrió m’havia passat el número del bungalow així que vaig començar a buscar-lo. Costava una mica veure els números però mica en mica m’hi vaig anar acostant. Seguia plovent, no hi havia ningú fora a qui preguntar i l’amfitrió no contestava al telèfon. La cosa no pintava be però tot just passaven 10 minuts de l’hora que havia dit a l’amfitrió que arribaria.
Just quan trobava el bungalow, arribava un cotxe pel mateix caminet pel que anava jo. Em vaig apartar, em vaig esperar, i de la finestra va sortir un caparró preguntant: “Guillermo?”. Mentre responia que si respirava mes alleujat. Feia quasi 24 hores que havia sortit de Tuxtepec i havia fet un llarg trajecte des de l’aeroport arribant a un lloc diferent a tot el que havia vist, plovent, tard i sense saber si finalment dormiria en algun d’aquells bungalows, però ara per fi escoltava el meu nom d’un senyor que acabava d’arribar i que per l’accent semblava cubà, quelcom ben habitual a Florida i concretament a Miami.
Ens vam presentar i em va assenyalar el bungalow. Quedava a la banda esquerre d’aquell caminet i força a prop de l’entrada. Ràpidament vam entrar, em va ensenyar el bungalow per dins i em va donar algun consell per moure’m i comprar en aquella zona, que segons em comentava, i de fet ja havia suposat, era una zona relativament cara, doncs estàvem en un poble pijo al costat de Miami Beach. Em va parlar d’un supermercat a uns 10 minuts caminant i que era força barat. L’endemà quan hi aniria em donaria compte que el que allà era barat, seguia sent caríssim des d’una perspectiva espanyola.
El bungalow era prou gran, amb una cuina menjador, una habitació doble i un bany. A mes tenia aire condicionat, que sent mitjans de desembre pensava que no el faria servir però que si el vaig engegar força vegades. A mes cada bungalow tenia com un petit jardinet assimilant-se al típic barri de cases unifamiliars tant típics a EUA.
Ja eren les 21:30h i estava cansat i amb molta son. Havia estat un dia llarg però molt gratificant i ara era en un bungalow en un petit poblet al costat de Miami Beach. Vaig menjar coses que portava de Mèxic i després d’instal·lar-me vaig anar a dormir. L’endemà tenia la intenció d’anar a la platja i donar una volta per Miami Beach ara que la tenia molt mes a prop que en la primera ocasió.