22/09/2023 De camí a Mèxic des de Guatemala

Em despertava a les 5 del matí en el tercer dia de viatge per fer el que seria el segon de tres trajectes en avió en 4 dies per anar a Cancún. Arribava doncs el dia que tornaria a Mèxic després de quasi un any en la que seria la meva sisena vegada en 8 anys.

Per ser un vol internacional i per haver de facturar, volia arribar a l’aeroport 3 hores abans del vol tot i que sabia segur que em sobraria molt de temps, doncs l’aeroport de Guatemala és força petit i tot es fa molt més ràpid. A més, calia considerar el trànsit de Ciutat de Guatemala a aquella hora del matí, que segons m’havia dit tothom amb qui havia parlat, era terrible.

Com sempre em vaig prendre el cafè, em vaig dutxar, vaig guardar-ho tot i a les 7 del matí demanava l’Uber que em portaria fins l’aeroport, un trajecte de menys de 8 quilòmetres però que s’allargaria uns 40 minuts degut al trànsit.

L’Uber va arribar ràpid i el conductor era molt amable. No va ser intrusiu però a partir d’una pregunta que em va fer jo li vaig preguntar a quina altitud està Ciutat de Guatemala degut a què el dia i mig que hi havia passat havia fet força fred, sobretot per la nit, a lo que em va respondre que a uns 600 metres, cosa que em va estranyar i li vaig comentar, a lo que va respondre, que sincerament, feia temps que no feia tant fred en aquella ciutat.

El trajecte va ser de 40 minuts però ben aprofitat, doncs li vaig demanar recomanacions sobre quines zones arqueològiques Maya eren més ineressants de veure, que segons ell, era Tikal. Això em va permetre descartar altres opcions, doncs les recomanacions dels locals solen ser les millors. També em va confirmar que Isla flores i Río dulce son llocs que valen molt la pena de veure, a més d’Antigua Guatemala, per lo que gràcies a ell, pràcticament vaig decidir l’itinerari que faria per Guatemala 2 mesos després.

Una altra cosa que em va dir i em va sorprendre molt, era el fet que al seu barri feia anys que tenien talls d’aigua diaris a certes hores, i que segons ell, era per assegurar que els barris on es concentraven la majoria d’hotels mes exclusius de a ciutat no tinguessin cap tipus de problema amb l’aigua. El que més em va sorprendre va ser que a guatemala, on suposadament hi plou molt durant 4 mesos l’any, ja faci anys que tenen problemes amb l’aigua, una situació que, segons ell, empitjorarà amb el temps, doncs cada any l’època de pluges s’escurça més i més.

una última curiositat que li vaig preguntar va ser sobre que pràcticament tots els cotxes que circulen per la ciutat tenen els vidres tintats o polaritzats com diuen ells. Ho vaig notar des del primer moment que vaig trepitjar la ciutat però vaig pensar que era simplement per moda, però no, segons em va dir el conductor, era per seguretat, sobretot per les motos. vaig entendre que per evitar robatoris però no sé si fins i tot per alguna cosa més. no em va deixar massa tranquil.

eren quasi les 8 del matí quan arribava a l’aeroport i les 8.30 quan ja havia facturat la maleta, per lo que tocava esperar una hora abans de passar el control de seguretat i d’immigració.

Tal com m’imaginava, els controls de seguretat i passaports estaven quasi buits per lo que en menys de 10 minuts ja era camí de la porta d’embarcament. Això si, tal com a l’entrada al país, vaig haver d’omplir el formulari electrònic corresponent que en aquest cas ni tan sols em varen demanar, en fi…

Un cop a l’avió, un senyor estava assegut al meu seient, i per poques vegades que em toca finestra en un vol diurn i volant per sobre la Riviera maya no estava disposat a deixar-lo, segurament per això ell es va posar a la finestra, per poder-ho veure. La veritat és que aquestes coses em fan molta ràbia, doncs no és la primera vegada que em passa i sempre penso que almenys podrien esperar a que tanquessin les portes d l’avió abans de seure al seient d’un altre. Així que li vaig preguntar a un auxiliar que molt amablement li va demanar al senyor que tornés al seu lloc, recalcant-li que hi ha gent que paga per tenir un seient determinat, cosa que és certa tot i que no era el meu cas.

I de fet, sort que em va tocar a finestra perquè efectivament les vistes varen ser prou bones veient bona part de la riviera Maya.

Aquesta era la sisena vegada que anava a Mèxic i sempre m’hi havia passat entre 1 mes i mig i dos mesos, és a dir, aquesta vegada no era cap excepció. Però per primera vegada, el pas per immigració va ser molt més que un simple tràmit tal com havia estat les altres 5 vegades.

Abans de sortir de viatge ja havia llegit a la web del Ministeri d’Exteriors d’Espanya que en els últims mesos els funcionaris d’immigració de Mèxic havien denegat l’entrada a ciutadants espanyols tot i tenir el passaport en vigor i amb un m´nim de 6 mesos de vigència, que son tots els requisits necessaris per poder entrar a mèxic. En aquell moment no li vaig donar més importància però ara que era a immigració i la funcionària m’acabava de preguntar perquè passaria dos mesos a Mèxic, ja li vaig donar més importància.

De fet, va ser dir-li que la meva estada seria de dos mesos i ella aixecar la vista immediatament preguntant a la vegada: “Porque tanto tiempo”. També em va demanar les reserves dels vols de tornada i dels hotels. La veritat és que em vaig preocupar una mica però en el fons estava tranquil perquè ella de seguida va deduir que ja havia estata mèxic vàries vegades ja que em sabia els noms de les ciutats i els estats perfectament, pronunciant-los tots com un mexicà més i sense dubtar ni un segon. Tot el que li deia era molt creíble i més quan va veure el meu passaport ple de segells, dels quals 5 eren de mèxic.

en qualsevol cas, finalment va segellar el passaport mentre deia les paraules habituals de “bienvenido a méxico” i quedant-me jo més tranquil.

un cop a la terminal vaig comprar un bitllet dels busos ADO per anar al centre de cancún, que encara tardaria 40 minuts en sortir, i vaig anar a fora on m’hi esperava la calor, la humitat i tots els taxistes i altres venedors per oferir-me algun servei cada 2 metres. la veritat és que és molt pesat però ja no sóc tant amable com abans que dea “no gracias” a tothom que em deia alguna cosa.

a les 14:30h arribava el bus i marxàvem cap a la terminal d’autobusos de cancún on hi arribàvem a les 15h. l’hotel reservat estava a 5 minuts caminant de la terminal, motiu pel qual el vaig reservar. A més, era un hotel de 4 estrelles que tan sols m’havia costat 30€ per estar d’ferta, i no és que busqués un hotel bo, sino que era el més barat i proper a la terminal d’autobusos. així que hi vaig anar, vaig fer el check-in, vaig deixar la maleta i vaig sortir a donar una volta pel centre de cancun i a dinar-sopar al mateix lloc on vaig provar els tacos ja feia 5 anys, un d’aquells llocs força autèntics i que t’agrada recordar.

Després de dinar vaig passejar una estona per cancún fins cap a les 18h que vaig tornar a l’hotel a dormir, doncs l’endemà em volia aixecar cap a les dues de la matinada per agafar el bus de les 4 cap a l’aeroport, tot i que dormir va costar una mica perquè els ostes de dalt no sé què feien per`es varen passar quasi dues hores movent cadires o taules, en qualsevol cas un soroll continu i insoportable que em va fer estar a punt d’anar a recepció a queixar-me. sempre hi ha gent maleducada que es es creu que viuen sols en aquest planeta.

En qualsevol cas, tronava a ser a Mèxic, havia pogut revire vells temps i l’endemà em retrobaria amb l’Emma i la resta de coneguts, que ja en tenia moltes ganes. començava la meva estada anual a la meva segona casa.

21/09/2023 Primer dia a Guatemala

El despertava cap a les 6 del matí havent dormit 8 hores justetes,menys del que m’esperava i volia, doncs el dia anterior havia estat llarg i cansat i normalment dormo més de 10 hores. Potser perquè alguns ostres ja feien sorollo perquè tenia ganes de veure ciutat de Guatemala. En qualsevol cas, em vaig prendre un cafè a l’habitació amb el meu escalfadors elèctrics i tassa de silicona,em vaig dutxa amb aigua freda perquè no n’hi havia de calenta tot i que feia força fred i vaig esperar llegint notícies a que vingués el propietari de l’hotel a portarme l’esmorzar tal com.mhavia dit el dia anterior, doncs estava inclòs en el preu de l’hotel.

També tal com m’havia dit el dia anterior, a Guatemala es queda a una hora però s’arriba una hora tard, com així va ser, doncs quan ja eren quasi les 9 per fi va picar la porta de l’habitació amb l’esmorzar. L’espera va valer la pena perquè l’esmorzar, i tot el menjar en general tal com constataria més tard, era molt similar al de Mèxic, quelcom que sempre trobo a faltar.

Constava de tortillas com li diuen ells, truita, o huevos revueltos, salsa de frijol, arròs i plàtan fregit. La veritat és que no deixa de sorprendre aquest tipus d’esmorzar, però la veritat que sense haver sopat el dia anterior i portant ja unes 3 hores despert, en va sentar més que bé.

ara si que ja podia sortir a donar la primera volta de veritat per ciutat de guatemala per primera vegada. Vaig buscar a google Maps la Plaza mayor i cap allà vaig anar. Tot i ser un dijous pel matí es veia força gent pel carrer i fins i tot vaig passar per un petit mercat ambulant amb botiguetes al llarg de tot un carrer que arribava fins la casa de la cultura.

I un carrer més amunt ja hi havia el Zócalo, la plaça principal de la ciutat on hi ha el palau presidencial. Com molts dels Zócalos de iberoamèrica era molt gran, amb llocs ambulant i gent passejant o asseguda pels bancs sota l’ombra d’algun arbre. Pels votants hi havia carrers per a vianants que feien d la zona un bon lloc per passejar-hi.

Vaig aprofitar la passejada pel centre per buscar un nou banc credomátic des d’on retirar efectiu, però els dos que vaig trobar no tenien caixer automàtic, i el que havia anat el dia anterior ja quedava massa lluny, almenys per tan sols estalviar-me menys de 2€ de comissió. per cert, que en un d’ells, el caixer estava fora de servei i vaig anar fins la sucursal per preguntar si hi havia un altre caxer dins, però fora hi havia 3 polícies que d’entrada em va sorprendre que anaven amb les metralletes apuntant a l’aire i no abaix com sol ser habitual. en aquell moment no hi vaig pensar i vaig preguntar-lia un d’ells si hi havia algun caixer dins tal com havia preguntat a les altres sucursals on sempre era un policia el primer que el peguntava, però en aquesta ocasió, en comptes de respondre, va mirar adós costats per al cap d’un segons dir-me que li preguntés a un altre. en aquell moment vaig pensar que aquells polícies potser no eren allà per custodiar el banc com els altres sino perquè hi havia hagt un robatori, a lo que vaig donar mitja volta i vaig marxar sense mirar res més.

Així que, finalment vaig decidir no perdre més temps amb el banc Credomátic i vaig entrar al primer caixer 4b que vaig trobar per retirar 1600q, uns 192€, amb una comissió de 49,90q, 6€, el que representava un 3% de comissió, més del que hauria volgut. almenys ja tenia efectiu per acabar de pagar l’hotel i poder menjar aquell dia.

I amb quasi 200€ sobre vaig preferir tornar a l’hotel almenys per deixar-los allà i no arriscar-me a què me’ls robessin amb el que m’havia costat aconseguir-los. Com sempre, vaig anar per un camí diferent per seguir veient la ciutat fins al punt que vaig haver de mirar Google Maps perquè m’estava liant una mica. finalment, vaig arribar a l’hotel quan feia poc més de 4 hores que havia sortit.

em vaig estirar un moment per descansar, però entre que no havia dormit tot el que necessitava i que arrossegava cansament del dia anterior,no vaig poder evitar quedar-me adormit, cosa que volia evitar ja que aquell dia havia d’anar a dormir aviat, doncs l’endemà al matí ja havia d’agafar el vol cap a mèxic, i quedar-me adormit a les 3 de la tarda no era bona idea. a més em vaig quedar adormit vestit i amb la llum oberta, cosa que no em va permetre descansar del tot bé. quan em vaig despertar ja eren quasi les 19h i fosc, per lo que ja tan sols vaig sortir per anar fins la cantonada del carrer de l’hotel on hi havia un lloc ambulant de menjar.

De fet, quan volia sortir de l’hotel no podia perquè estava la porta tancada amb clau i el consege no hi era. vaig esperar uns 10 minuts allà dins tancat fins que finalment va arribar el conserje que justament venia del lloc ambulant on jo volia anar, per lo que em va anar perfecte per preguntar-li què venia i quant costava per tal que no se’m veiés tant perdut al comprar.

vaig anar-hi i vaig demanar un plat de carn de vedella i llonganissa amb enciam i huacamole tot plegat acompanyat de les omnipresents tortillas, que a diferència de com acostumen a ser a mèxic, aquí son força més gruixudes.

i després de sopar, essent ja passades les 21h, vaig preparar les coses per l’endemà despertar-me cap a les 5 per anar a l’aeroport amb destinació mèxic. havia estat un dia estrany en el que havia descansat més que passejat, però en el que tampoc tenia la intenció de veure massa coses, doncs aquesta era una escala per anar a mèxic, Guatemala la visitaria en tornar de màexic, uns dos mesos després. tot i així havia vist el centre de la capital i havia pogut fer-me una idea de la cultura del país així com de l’amabilitat de la seva gent.

20/09/2023 Primer dia de viatge. De camí a Guatemala

Tocava despertar-se cap a les 3 de la matinada per acabar de preparrme i anar cap a l’aeroport a les 5:30 on començaria un nou viatge per Guatemala, Mèxic i, potser, el Salvador.

Plovia pero per sort la mare va insistir en portarme. A aquelles hores, en menys d’una hora ja érem a l’aeroport on tenia un primer vol a Madrid des d’on volaria a Guatemala en un vol d’11 hores i mitja.

El vol a Madrid es va endarrerir 15 minuts, i tot i que pot semblar poc, el fet que l’escala a Madrid era de menys d’1 hora i mitja, que havia de canviar de terminal i passar el control de passaports, doncs aquests 15 minuts d’endarreriment eren tot un món. De fet, va tocar córrer força per agafar el tren per anar fins la terminal 4S, passar immigració i arribar fins la porta S17. Vaig arribar encara a 10 minuts que obrissin la porta i fins i tot el va donar temps de trucar a l’Agnès, quelcom que feia sempre abans d’un viatge.

El vol anava mig buit així que no tenia ningú al costat. El menjar que ens van donar no estava del tot malament, sent un dinar, uns snacks i un entrepà poc abans d’aterrar. Com sempre em va costar molt dormir i no crec que dormia més de dues hores en total. Al cap de quasi 12 hores arribàvem a Guatemala on no hi feia tanta calor com pensava ni plovia, així que tot molt bé.

L’aeroport de Guatemala em va sorprendre per petit i una terminal d’arribades una mica cutre. Jo semblava que era l’únic passatger que ja portava omplert el formulari d’entrada al país, per lo que entre aixo i que no havia arribat cap altre vol, em vaig plantar a la cua d’immigració tot sol sense fer ni un minut de cua. Això sí, abans de sortir de l’aeroport, un militar que no tenia ni 20 anys, em va aturar per fer-me unes quantes preguntes absurdes mentre anotava les respostes de peu dret en una llibreta.

En sortir de l’aeroport encara em va sorprendre més veure lo.petit que era tot i que aquell era l’aeroport més important de Guatemala. En qualsevol cas preferia un aeroport així petit i on tots els tràmits es feien ben ràpid, que no pas un de gran in tardes dues hores en sortir.

Vaig demanar un Uber que per uns 7€ em va portar fins l’hotel, un trajecte duns 8kms però que es va allargar més de 30 minuts degut al trànsit.

L’hotel, des de fora, realment no semblava un hotel. Un cop dins, l’encarregat, un senyor gran, una mica despistat però molt amable, va trucar a qui semblava el.propietari, que després de parlar una estona amb ell, mel va passar per dir-me que la meva habitació en aquell hotel no estava disponible no se ben bé perquè però que tenia un altre hotel prop d’allà on m’hi portaria ell mateix al cap d’unes 3 hores. Mentrestant em podria quedar en una habitació d’aquell hotel per descansar una estona. La veritat és que no manava massa bé, doncs tenia la intenció de menjar i anar a dormir, doncs tot i que eren les 17h, per a mi eren la 1 de la matinada i ja feia 23 hores que m’havia despertat, però en fi, aprofitaria almenys una hora per donar una primera volta per la ciutat i intentar treure diners en efectiu d’un caixer.

La primera sensació va ser de ciutat descuidada, amb edificis degradats i voreres plenes de forats. Era prop del centre però no exactament, per lo que alguns carrers eren una mica solitaris.

Vaig anar a la sucursal del Banco Credomátic més propera, a uns 10 minuts caminant, doncs segons havia llegit per Internet, aquest era el banc que menys comissió cobrava per retirar diners. però un cop hi vaig arribar, el banc estava tancat i el caixer era dins, per lo que no podia utitzar-lo. així que per recomanacio del vigilant, vaig anar a una farmàcia a un parellde carrers on hi havia un caixer de la xarxa 4B. Allà la comissió ja era més alta, de 49,90q, uns 6€, per lo que retiraria el màxim que em deixava revolut sense cobrar-me comissió, uns 200€, ja que la comissió de 6€ era fixa, retirés la quantitat que retirés, per lo que aun més diners retirés, menys representaria la comissió en termes relatius.

Però després de 3 intents, no vaig poder retirar diners, el caixer tota l’estona emdonava un error i que contactés amb el banc. vaig tornar a l’hotel per connectar-me al wiFi i mirar l’app de revolut per si tenia alguna notificació, i res, cap error. vaig tornar a la farmàcia a tornar-ho a intentar, i res, el mateix error i res a l’app de revolut. no h entenia, era la primera vegada que no podia retirar diners amb revolut i a la vegada no rebia cap notificació a l’app.

Quan va arribar el propietari de l’hotel, vaig intentar pagar les dues nits amb la mateixa targeta i el pagament tampoc va ser acceptat. Ja em començava a preocupar, doncs ni podia retirar diners d’un caixer ni podia pagar directament amb la targeta.

El propietari, que era molt amable, em va acompanyar amb cotxe a l’altre hotel i pel camí em va proposar d’intentar pagar les dues nits d’hotel pagant-li a ell la gasolina, d’aquesta manera podríem provar si la targeta funcionava en un altre datafon. I bingo, aquí si que es va acceptar el pagament. Menys mal perquè ja no sabia què pensar. A la gasolinera vaig pagar 172q, 20,70€, i tan sols me’n quedaven 20q per pagar, que intentaria pagar l’endemà amb efectiu sempre i quan pogués retirar diners d’algun caixer. Almenys la targeta funcionava.

El propietari, en diego, abans de deixar-me a l’hotel, em va ensenyar una mica el centre de la ciutat sense baixar del cotxe, doncs l’hotel estava a pocs metres de la plaça principal, la coneguda com a Plaza Mayor o Zócalo. ja era fosc i no es veia massa bé, però em va ajudar a fer-me una idea de la ubicació de l’hotel i de com era el centre de la ciutat, on realment ja no s’h veia massa gent, suposo que per temes de seguretat tal co havia llegit per Internet.

Eren les 20.30h quan em deixava al nou hotel, força diferent a l’altre. la meva habitació era petita però l’hotel em va agradar molt, doncs era tipus colonial, d’una sola planta, amb un pati interior i les 9 habitacions que tenia al voltant del pati en forma de rectangle. La veritat és que era ben curiós i original.

Sense efectiu i tenint en compte l’hora que era i que a l’avió havia menjat més del que necessitava, aquella nit ja tan sols vaig menjar una bossa de pop corns que m’havien donat al mateix avió i ja vaig anar a dormir, de fet hauria volgut anar a dormir abans per l’endemà aixecar-me ben aviat i aprofitar bé el dia. el llit era còmode, el WIFI anava bé i, almenys aquella primera nit no hi havia ostes sorollosos, així que vaig poder dormir molt bé. a més, feia fred, quelcom força estrany en aquella ciutat tal com em confirmaria un taxista ds dies després, de fet em vaig haver de tapar amb la manta cosa que almenys a mi m’ajuda a dormir millor.

I així acabava aquell primer dia de viatge en el que visitava per primera vegada Guatemala, un país que ja m’estava demostrant l’amabilitat de la seva gent igual que m’havia passat a altres països iberoamericans.

26/08/2022 De Barcelona a Buenaventura passant per Bogotá i Cali

Em despertava a les 3 de l matinada a casa el pare per poder arribar a l’aeroport en 20 minuts. A les 4:30 ja hi era, passava el control de seguretat sense problemes i portant un kilo mes del permès per l’aerolínia. A les 6:20 ens enlairavem ben puntuals camí de Amsterdam.

Després d’un any i mig de l’últim viatge llarg, les ganes i l’emoció per tornar a viure experiències úniques era enorme. Això sí, ara amb la mateixa quantitat de gent de sempre. Com trobaré a faltar aquells eroports i avions quasi buits.

I més ho vaig trobar a faltar quan vaig cometre l’error de sortir de l’aeroport per anar a fumar durant l’escala a Amsterdam. Hi havia tanta gent al control de seguretat que em vaig veure obligat a dir-lis als controladors que em deixessin passar. Era la primera vegada que feia una cosa així i em va vostra decidir-me, però quan veia que només quedaven 30 minuts pel tancament de portes i jo encara era fent cua al control, no vaig tenir més remei que de emanar que em deixessin passar, tant al control de seguretat com al de passaports. I tot per sortir a fumar.

Finalment arribava a l aporta dembarcament a les 9:52, 7 minuts abans que tanquessin les portes, i per experiència pròpia puc dir que quan les tanquen ja no es tornen a obrir, tal com em va passar a nova York. Per sort aquell dia anava a Washington i vaig poder fer el trajecte en bus,però aquest cop això era inviable.

Però finalment vaig embarcar i en 10 minuts ja marxàvem d’Amsterdam. El vol va estar bé, tranquil i amb molt de.menjar, de fet es passen, perquè tot aquest menjar ens el cobren al bitllet i jo, per exemple,no hauria menjat ni la meitat de tot el que ens varen donar. En un termini de 10 hores vam dinar, berenar i sopar. Això estaria molt bé si no ens ho cobressin, però com dic, tot això t’ho cobren i si no ho vols, doncs ja ho has pagat.

Val a dir que el menjar era prou bo tot i que vaig acabar amb l’estómac més que remogut.

A l’hora prevista arribàvem a Bogotá i començava el temps per a dur a terme una sèrie de tràmits per obtenir diners en efectiu i arribar a Buenaventura sense passar per cap hotel.

Els diners els podia retirar d’un caixer o canviar efectiu a un acasa de canvi. Semblava que només n’hi havia una i amb molta cua, mentre que al costat hi havia un caixer tot sol. No vaig mirar el tipus de canvi a la casa però segur que no era l’oficial, mentre que si retirava diners del caixer amb revolut, el tipus de canvi seria l’oficial, quedava per saber si el caixer em cobraria una comissió. Així que ho vaig provar i sorprenentment no cobrava cap comissió, per lo que vaig retirar $300000, uns 68€, suficient per passar els primers dies.

Després de passar per adunes, per fi sortia fora i arribava el moment de decidir com anar a la terminal de busos de salitre. Per internet vaig llegir que anant amb tot l’equipatge, millor anar amb uber o taxi. Un uber costava 35000 mentre que anant en bus no em costaria més de 3000.

Després vaig preguntar on agafar els taxis autoritzats per evitar estafes o fins i tot possibles extorsions. Vaig anar on em van dir, i allà va començar el moment més surrealista del que portava de viatge.

Una de les recomanacions que et dóna qualsevol persona que ha visitat Bogotá es que si agafes un taxi t’assegures que sempre posi el taximetre. Jo li vaig preguntar al noi que organitzava els taxis per quant podria sortir la carrera fins la terminal. Em va dir que 40000. Li vaig dir que no doncs perquè era massa car. Aleshores ell va dir, doncs 35000, a lo que jo li vaig respondre que com podia ser que em digués un altre preu si se suposa que el taxista posarà el taximetre. Ell és v quedar una mica pillat i suposo que pensant que no em podria estafar tant fàcilment. Va donar una resposta vaga i em va dir d’agafar un taxi dels que anaven per un altre carril.

Quan ja hi pujava, el noi em va demanar la seva comissió de 5000. Li vaig preguntar comissió de qué si nomes m’havia a quin taxi pujar, algo que podía fer jo sol perquè era el primer de la fila. Li vaig dir que no. Aleshores ell li va demanar la comissió al taxista que també li va respondre que no. El noi es va enfadar i em va dir que aleshores baixes d’aquell taxi. Jo en aquell moment ja vaig perdre la paciència i vaig sortir del taxi dient-li que no nagfaria cap, que tots plegats eran una colla destafadors mentre marxava cap a la parada del bus.

Pensava anar amb taxi perquè diluviava, tot i que ja sabia que un bus em podia deixar molt a prop de la a terminal. Així que connectat a la xarxa de l’aeroport vaig consulta moocit i la sorpresa v ser que em deixava just davant la terminal, a 3 metres literalment. Sort que va haver-hi aquell problema amb el taxista i que vaig consultar bé les rutes dels busos, d’aquesta manera em vaig estalviar uns 8€ a mes de la satisfacció d’haver evitat que mestafessin.

El problema era que els busos de Bogotá no es poden pagar en efectiu sinó que s’ha de comprar una targeta i carregar-la amb saldo. Però això també és així a ciutat de Mèxic i ja ser com actuar quan no es té aquesta targeta, que es de emanar li a un passatge que et vengui un viatge dels seus. Tenint la targeta cada viatge surt per 2500 i jo Nigèria 3000, per lo que molts dels que esperaven el bus a la parada en van dir que cap problema.

Va deixar de diluviar, una noia em va vendre un viatge i en 30 minuts arribava a la terminal. No vaig haver de caminar, no em vaig mullar i ja em dirigia a comprar el bitllet de bus per anar a Cali, tot plegat molt més ràpid i vlbarat del que m’esperava. Per cert, que un noi a la parada del bus em va dir que vaig fer molt bé en baixar del taxi, doncs no te’n pots fiar. Perquè a tots els països hi ha ta ta problemes amb els taxistes? Després es queixen d’Uber, però és que amb uber aquestes coses no passen.

Al cap d’uns 20 minuts despwrar. Ala parada del bus mentre xerrava amb un noi sobre el que acabv de succeir amb el taxi, i amb una altra noia que ja em va dir que em vendria el bitllet tot i que no havia d’agafar el mateix bus uqe jo, va arribar el bus H317 que per 3000, uns 0,60€, em deixaria just davant la terminal de bus de salitre.

En entrar de seguida vaig veure un munt de taquilles per a cada una de les companyies que oferta en viatges en bus per tot Colombia. Vaig anar a preguntar el preu per anar a Cali a la primera amb la intencio de preguntar a totes. Pero ja a l primera em varen dir que només a expressió bolivariano, que de fer era la companyia que havia estat mirant des de casa. Així que hi vaig anar i vaig comprar un bitllet per 69000 amb sortida a les 18h. Encara quedava una hora i mitja per lo que tenía temps d’anar a buscar una botiga Claro i comprar una SIM d’aquesta companyia UE em permetria tenir internet fins i tot a Leticia, a la amazonía.

Després de buscar una estona i no trobar-ne cap, vaig preguntar a información i em van dir que allà no n’hi havia cap, coooom? En quella terminal no hi havia cap botiga de claro? Resignat a no tenir internet fins a Cali, a menys que al bus hi hagués wifi, vaig tornar cap a la zona d’embarcament quan de casualitat vaig pasar per la típica botiga de mòbils, vaig preguntar i efectivament venien sims de claro. Vaig preguntar el preu i bingo, tot tal qual havia vista per internet. La sim costava 6000 i la recarga de 12GB costava 40000, tot plegat poc més de 10€.

En aquest punt ja ho tenia quasi tot fet, excepte vacunarme se la febre groga, que ho hauria d’haver fet a l’aeroport pero que mab les ganes d sortir fora del va oblidar completament i ja no hi pensaria fins ser de camí a Buenaventura. Per la resta tot fet i tal com estava previst, fins i tot millor, doncs em vaig estalviar un trajecte de taxi onuber que donava quasi per segur.

Cap a les 6:15h sortíem de cali en un bus prou modern, còmode i ampli. De fer podia estirar bé les cames cosa que no podia fer en altres busos d’Espanya.

L’hora d’arribada era tota una incògnita, suposadament haurien de ser unes 10h de trajecte, però enlloc posava a quin ahora es preveia arribar.

Vaig intentar adormirme ben ràpid entre d’altres coses perquè tenia força són per haver dormit poques hores les dues nits anteriors, però entre que encara era de dia que ningú dormia i que el bus va fer varies parades durant les dues primeres hores de trajecte, va resultar impossible dormir un sol minut fins que no eren les 11 de la nit.

I aleshores el problema era el fred i la postura. Portava abric però no era del tot suficient, una mica de fred seguia tenint. I tot i que els seients eren còmodes i amplis, mai m’ha estat fàcil dormir assegut. Tot plegat va fer que en tot el trajecte no dormia més de dues o tres hores.

A mes el trajecte va durar quasi 13h degut a que el bus es va aturar unes 3 hores enmig del no res, no se si perquè el conductor havia de dormir.

Quan vam parar per esmorzar cap a les 4 de l matinada, jo ja em vaig prendre un tallat i amb això sí que ja doncs per finalitzada la nit. Aleshores vaig estar parlant amb la dona del costat, que com tots els passatgers era colombiana i em va estar explicant i ensenyant fotos de llocs de Colombia on havia estat, llocs realment interessants o. Va veure tot tipus d’animals.

A les 7 per fi arribàvem a Cali i a la mateixa terminal vaig comprar el bitllet per anar a Buenaventura en minibus després de prendrem un altre cafè per 1800. Eren les 7:45 quan sortíem cap a Buenaventura, seuentse al meu costat un senyor amb el que també estaria xerrant una bona estona.

Entre altres coses li vaig preguntar si tots anaven a Buenaventura a treballar, a lo que em va respondre que sí, que allà els era més fàcil guanyarse la vida.

Va ser durant aquest trajecte que vaig recordar que no m’havia posat la vacuna contra la febre groga que m’hauria d’haver posat a l’aeroport de Bogotá. En principi no era obligatoria per poder anar a l’Amazones pero en ualsevol cas si que era molt recomanable. Pensava buscar algun centre per Buenaventura però la cosa es complicava ja que només quedaven 15 dies per arribar a l’Amazones i la vacuna s’ha de posar com a mínim entre 10 y 15 dies abans.

Per cert que el trajecte va tenir també les seves coses. D’entrada hi anava un gat que no va parar de maullar en les 4 hores que va durar el trajecte, i una dona gran que havia de parar cada 30 minuts. Però a més, ens va para lampolicia per revisar els equipatges, la documentació i antecedents de tots els que anaven al minibus. La revisió va durar però per sort no va haver-hi cap problema.

Cap a les 12h arribàvem a la terminal de Buenaventura. Aquí la calor ja era sifocant. Deixàvem enrere el fred de Bogotá. L’hotel estava a 5 minuts caminant per lo que hi vaig arribar de seguida.

Tot i que el check-in era s les 14h ja vaig poder anar a l’habitació. Era a un sisè pis i l’ascensor no funcionava. Això em va acabar de rematar. Encara no n’era conscient però tenia les cames destrossades i la son medtav a punt de guanyar.

En menys d’una hora ja estava passejant per les vores de l’hotel que era la millor zona de Buenaventura, estava just la carrer de sobre del Malécon que era el centre festiu de la ciutat, amb un munt de restaurants, botigues i un parc força gran i maco a primera línia de mar. Tothom era Colombia. Aquesta era una de les coses que va fer decidir-me per Buenaventura, doncs en estar relativament. Aprop de cali, pràcticament tots els turistes són d’allà, i d’estrangers n’hi ha ben pocs, de fet a l’hotel no en vaig veure cao en els 4 dies que hi vaig ser.

Després de passejar una estona i mirar llocs on dinar, em vaig decidir per un petit restaurant on vaig demanar filets de pollastre amb arròs i paoa per 19000, uns 4€. La veritat és que vaig trobar els preus més cars del que m’esperava tot i que era normal tenint en compte que estava en un a ciutat molt turística.

Allà també vaig estar xerrant amb la propietària del restaurant, que en adonar-se que era espanyol em va comentar que el seu germà era d’alacant. Després d’explicar-li els meus plans per aquella zona, em va dir literalment. Viajas solo? Pero te cuidas? Vaja, ja em va preocupar. Fins i tot em va dir que no deixes el móvil sobre la taula tal com l’havia deixat. La veritat és que allà no havia tingut cap sensació de perill però evidentment mai s’ha de baixar la guàrdia.

Després de dinar vaig anar a l’hotel, em vaig estirar, em vaig dinar compte del mal que em feien les cames i de la son acumulada que portava. Cap a les 15h em vaig adormir i ja no em vaig aixecar fins les 5 de la matinada, 14 hores després. Que bé que em va anar.

27/08/2022 3 dies a Buenaventura, Colòmbia

L’habitació de l’hotel era interior i tot el dia feia olor d’humitat, a mes l’ascensor no funcionava i em trobava en un sisè pis, però estava ubicat a la millor zona de Buenaventura, tan sols a uns carrer de la zona més animada de la ciutat amb un munt de restaurants i locals i al costat del Malécon i el muelle turístico, des d’on surten les embarcacions als diferents tours o a juanchaco, lloc increíble on hi aniria al cap de 3 dies.

Aquesta era la primera parada que feia a Colombia i ja vaig poder ser testimoni de la bona i alegre gent que hi ha en aquest país. Tan sols va fer falta comprar un cafe de menys de 0,30€ a un avenedora ambulant perquè em saludes efusivament quan me la vaig tornar a trobar al cap de 3 dies i assegurar-me que algun dia en tornaríem a veure. O la propietària del restaurant on vaig dinar el primer dia que em va donar una sèrie de consells en quant a seguretat. Jo veia Buenaventura un aciutat prou segura per ser força turística, però tot i així em va recomanar que vigilés i que no deixes el telèfon sobre la taula. La veritat és que sempre hi ha més preocupació de la que realment cal, però tot sigui per evitar robatoris absurds i les si t’ho diu una local.

La intenció era anar a veure les balenes estant aquí a Buenaventura, pero després de preguntar a una de les agències vaig decidir esperar-me a ser a juanchaco 3 dies després, doncs hi havia d’anar 3 dies i per lo vist era millor veure-les allà que no pas a una zona més propera a Buenaventura, així que els 3 dies a Buenaventura els vaig dedicar a passejar per la ciutat, pel passeig marítim quan el sol es ponia i a sortir per la tarda/nit pel carrer amb més animació que em quedava a ton sols 3 minuts caminant des de l’hotel.

Si vaig triar Buenaventura per veure les balenes, doncs hi ha almenys 7 llocs diferents a la costa pacífica colombiana on es poden veure, va ser perquè és on hi van els propis turistes colombians, i sempre prefereixo està rodejat de locals que d’estrangers, i això és notava. Per les nits molta gent s’arreglava i sortia però tots eren colombians. A part de ser una millor experiència, també és garantia de preus les justos que no pas als llocs on no es hi van estrangers. El menjar, com a tots els països de Llatinoamèrica que he visitat, era bo i barat. La majoria de plats eren combinats de carn, arròs i amanida, alguns amb petatates, plàtan fregit o frijoles i el més car no costa més de 12000, uns 2,50€. El que em va costar pillar va ser els seus horaris de menjar i com es diu cada un, doncs el que ells anomenen desayuno es fa normalment entre les 8 i 10 del matí però acostuma a ser un plat combinat d’aquests i fins i tot alguns amb una sopa de primer plat. I el que anomenen almuerzo seria el dinar entre les 14 i 16h i és força similar al desayuno pero potser els plats una mica més complets. El sopar el fan molt aviat i força més lleuger, doncs cap a les 20h molts restaurants ja tancaven. Cal tenir en compte que aquí la vida comença ben bé a les 7 del matí i que quan es fa fosc cap a les 18:30h moltes botigues ja tanquen. Realment és a Espanya on fem un horari molt més tard degut a que el nostre us horari no es el que ens pertoca segons e nostre meridià.

Skip to content