Resum de la volta al mon 2019 – Part 1

Aquesta va ser la primera volta el mon que vaig fer i, fins al moment d’escriure aquest resum, també la única, tot i que ja amb la intenció de fer una nova volta al mon l’any 2022 però en aquesta ocasió sense avions, només per terra i mar.

L’any 2016 vaig fer el primer viatge sol durant dos mesos visitant Miami i Mèxic. Des d’aquell moment ja tenia clar que seguiria viatjant i que mes d’hora que tard voldria fer tota una volta al mon durant al menys 3 mesos. Amb aerolínies low-cost per tot el mon, es podia donar tota la volta per menys de 1000€.

L’any 2018 vaig començar a planificar la volta al on però degut a què va sorgir la possibilitat d’anar amb part de la família a Ecuador i Perú, vaig modificar una mica el meu itinerari convertint-se el viatge en una volta per Amèrica i deixant la volta al mon pel 2019.

Igual que havia fet amb la volta per Amèrica del 2018, la data d’inici del viatge la vaig decidir en un 50% basant-me en els preus dels vols. El viatge va començar el 23 de maig i va acabar el 15 d’agost. El primer vol que faria seria Barcelona-Oslo-Bangkok, i aquest trajecte a finals de maig costava 160€. Seria un dels trajectes mes llargs del viatge i el preu era molt bo, així que vaig decidir començar el viatge aquell dia per aprofitar aquest bon preu del bitllet. De totes maneres no crec que aquest hagi de ser el motiu principal per decidir l’inici d’un viatge, sobretot pels qui no tenen la possibilitat de poder marxar qualsevol dia, però fins i tot si la tinguessin, s’han de considerar altres coses com l’estació de l’any on estaran als llocs que visitaràs, doncs en una sola volta al mon pots passar per les 4 estacions en només 3 mesos. També comprovar on és temporada baixa i quan, doncs sempre que visitis un lloc en temporada baixa et sortirà mes barat i sobretot aniràs molt mes tranquil.

Tenia molt clar que Tailàndia i Mèxic serien dos dels països a visitar en aquesta primera volta al mon, però quedava decidir la resta de parades que faria. La primera seria a Oslo, capital de Noruega, i això per tal d’aprofitar l’escala del vol fent el que es coneix com a stopover. El vol que havia reservat fins a Tailàndia feia escala a Oslo ja que l’aerolínia seria la noruega Norwegian. Aleshores es tracta d’aprofitar aquesta escala obligada per veure una ciutat mes, en aquest cas Oslo on a mes encara no hi havia estat. En comptes de fer una escala d’algunes hores esperant a l’aeroport, en faria una de 3 o 4 dies, reservaria habitació a algun lloc barat, i visitaria Oslo abans d’anar cap a Tailàndia. Oslo és una ciutat relativament petita per lo que 3 o 4 dies son suficients per veure-la.

El problema d’Oslo i de Noruega en general, és l’alt cost de vida que te. És dels països mes cars que he visitat i passar-hi encara que només fossin 4 dies suposaria una despesa important, per lo que tocava buscar hostels i supermercats barats on comprar el menjar. Mirant per Internet vaig determinar que el cost de vida a Oslo seria unes 3 vegades mes alt que a Barcelona, almenys en alguns aspectes. Sobretot hauria de considerar l’allotjament i el menjar.

De moment el trajecte era Barcelona, Oslo i Tailàndia, on hi estaria quasi un mes. A partir d’aquí volia buscar un altre país del sud-est asiàtic a visitar abans de creuar el Pacífic i fer el salt a Amèrica. Com que era la primera vegada que viatjava a Àsia i amb el temps volia visitar bona part del sud-est asiàtic, per decidir-me quin altre país visitar simplement vaig buscar a quin país hi havia els vols mes barats sortint des de Tailàndia. Per a fer-ho vaig utilitzar l’eina de Skyscanner que permet buscar els preus de qualsevol destinació i ordenar-los de mes barat a mes car, d’aquesta manera vaig veure que els vols mes barats des de Tailàndia eren a Malàisia. Això era ben normal ja que Malàisia fa frontera amb Tailàndia. Entre això i que ja feia anys que em feia il·lusió veure les Torres Petronas, Malàisia va quedar com la tercera parada de la volta al mon on hi estaria unes dues setmanes.

Vaig considerar visitar algun país mes del sud-est asiàtic però ja era massa just de temps, mes val fer un altre viatge i veure els llocs durant uns quants dies o setmanes. Per tan ja havia de pensar com creuar el Pacífic. Les opcions eren volar directament des de Malàisia a Amèrica del Nord o be fer una parada a Austràlia o Hawaii. No sé si hi ha vols directes des de Àsia a Amèrica, doncs és un trajecte molt llarg, però en qualsevol cas ja tenia pensat abans de planificar l’itinerari, de fer una parada a Hawaii ja que queda quasi a meitat de camí entre Àsia i Amèrica convertint-se en un bon punt per fer una escala en un trajecte entre tots dos continents. Austràlia ho vaig descartar perquè no quedava tant de camí i a mes era massa al sud, quan a mi m’interessava anar al nord. Així doncs, pel temps del viatge i per la distància entre Malàisia i Amèrica del Nord, vaig decidir fer una parada de 4 o 5 dies a Hawaii, i només de 4 o 5 dies perquè aquest seria segurament el lloc mes car de tots els que visitaria.

Com he dit al començament, Tailàndia i Mèxic eren els dos països que volia visitar en aquest viatge, els altres els decidiria segons el seu interès i els preus dels vols. Així que, després de Hawaii vaig considerar ja anar fins a Mèxic. No em feia cap il·lusió especial visitar EUA tot i que encara no havia estat mai abans a cap ciutat de la costa oest, com Los Ángeles, però fent parada a Hawaii ja no calia fer mes parades als EUA, un país, per altra banda, que no m’agrada massa.

Per tan, després de Hawaii volaria directament a Mèxic que era un dels dos països que volia visitar segur en aquest viatge i on m’hi estaria poc mes d’un mes. A diferència d’altres anys que feia una ruta pel país, aquesta vegada dedicaria quasi tot el temps que estaria a Mèxic a visitar els coneguts que ja hi tenia a l’estat de Oaxaca, per lo que tan bon punt arribés al país, aniria directament cap a Oaxaca.

Un cop a Mèxic ja hauria recorregut mes de la meitat del mon i ja podia crear l’Atlàntic fins a Barcelona. Però quan buscava vols de Mèxic a Espanya, en vaig veure un que feia dues escales força llargues però que a canvi sortia mes barat que un de directe. Mentre un directe costava quasi 500€, amb dues escales a Toronto i Dublín costava 350€, i això era degut a què fent aquella ruta podia utilitzar aerolínies low-cost. Així que com acostumo a fer en aquests casos, vaig decidir fer un stopover, és a dir, fer el trajecte amb les dues escales però en comptes de quedar-me unes hores esperant a l’aeroport, em quedaria uns dies i visitaria ambdues ciutats. Però a mes, ja que Toronto és a menys de dues hores en bus de les Cascades del Niágara, doncs també aprofitaria per a anar a veure-les.

Ja veus que en poden arribar a ser d’interessants aquestes escales si les aprofites per fer mes visites. En aquest cas el vol em sortia mes barat i a mes podria veure dues ciutats que encara no havia visitat i a mes veure les Cascades del Niágara, un dels espectacles naturals mes impactants del mon. Evidentment quedar-se uns dies a dues ciutats més suposa un cost addicional, però compensa ja que pots fer aquestes visites no només sense gastar en trajectes, sino fins i tot estalviant i aprofitant un viatge ja fet. Em quedaria 3 dies a Toronto i 3 més a Dublín.

El trajecte de Mèxic a Barcelona sortia mes barat fent aquestes dues escales perquè els podria fer amb Interjet i Norwegian, dues aerolínies low-cost a diferència d’Iberia que era la que hauria d’haver utilitzat per anar directament de Mèxic a Barcelona.

Així doncs, el cost de tots els vols va ser de 1.100€ i visitaria un total de 7 països: Noruega, Tailàndia, Malàisia, EUA (Hawaii), Mèxic, Canadà (Cascades del Niágara) i Irlanda.

El primer que vaig reservar va ser el vol de Barcelona a Oslo amb Vueling per 30€ i d’Oslo a Tailàndia amb Norwegian per 160€. Aquests eren els primers vols i els que abans havia de reservar per a aconseguir un millor preu. I un cop amb els primers vols ja reservats, vaig acabar de definir l’itinerari que faria tan a Tailàndia com a Malàisia, els dos països on mes temps passaria i on mes llocs visitaria.

Tocava doncs llegir blogs, Wikipedia i guies per anar decidint quins llocs visitaria i en quin ordre. Després d’anotar els llocs mes interessants o que mes volia veure, vaig decidir deixar el nord de Tailàndia i dedicar-me a veure Bangkok, el sud de Tailàndia i les illes del golf. EL nord també te coses molt interessants però hauria necessitat mes temps. Les ciutats tailandeses on almenys hi dormiria una nit serien Bangkok, Kanchenaburi, Koh Lanta, Koh Tao, Koh Phagnan i Koh Samui. Koh significa illa en tailandès, i després de l’última, Koh Samui, aniria directament a Malàisia sense cap avió, només amb ferri, bus i tren. Un trajecte que duraria unes 36 hores i que em permetria creuar la frontera amb Malàisia per terra, concretament en una estació de tren.

Abans de passar a definir l’itinerari de Malàisia, vaig fer el de Hawaii per tal de reservar l’allotjament el mes aviat possible per intentar aconseguir millors preus. Aquesta seria probablement la destinació mes cara i calia fer el màxim possible per estalviar en qualsevol cosa.

Després de buscar informació de Hawaii, em vaig decidir per quedar-me només a l’illa principal, doncs només m’hi estaria 4 dies i els trajectes entre illes eren força cars. En aquesta illa hi havia l’aeroport i molts llos interessants per veure, així que ja seria suficient pels dies que m’hi estaria.

Quan vaig començar a buscar allotjaments em vaig espantar una mica. Els preus per una habitació en un hotel mal situat i senzill, partien dels 60€, unes 10 vegades mes que un hotel similar a Bangkok. Aquest era un dels motius pels quals passaria un mes a Tailàndia però només 4 dies a Hawaii.

Finalment em vaig decidir per un hostel on dormiria en una habitació compartida de 6 persones per $34 la nit, uns 28€. Dormir en una habitació compartida te els seus avantatges tot i que jo en general prefereixo dormir en habitacions individuals per tal de tenir mes llibertat d’horaris, doncs en una habitació compartida s’ha de procurar no anar a dormir a la 1 de la nit.

El hostel estava a les afores de la capital, Honolulu, però molt ben comunicat gràcies al servei de busos de l’illa i a mes estava ubicat en un punt elevat per lo que des del carrer del hostel hi havia unes bones vistes del mar i de tota la ciutat.

L’altre hostel que reservaria en aquest viatge seria el d’Oslo, doncs les habitacions individuals allà son igual de cares que a Hawaii. En aquest cas vaig reservar un llit en una habitació compartida de 25 persones amb un cost de 30€ la nit. L’habitació era de mes persones però les instal·lacions també eren millors, amb cuines i menjadors molt grans i amb tots els serveis necessaris.

Tenint ja els allotjaments per les ciutats mes cares i les ciutats què volia visitar de Tailàndia, ja podia començar a buscar allotjaments en aquest país. El primer va ser el de Bangkok, la ciutat on arribaria. Aquí els preus eren molt barats podent trobar habitacions individuals per 6€ la nit i a mes en hotels molt ben ubicats. Jo em vaig decidir per un que era a mig quilòmetre del centre de Bangkok i a escassos 200 metres del carrer mes famós de la ciutat, el Khao San Road, conegut per la majoria per ser el carrer on a la pel·lícula “La Isla” anaven a comprar les provisions. L’hotel estava en una zona de vianants amb molt moviment per les nits.

A una altra ciutat, Kanchanaburi, on hi ha el pont sobre el riu Kwai, vaig reservar una habitació que literalment flotava sobre el riu. Aquella habitació tampoc arribava als 10€ la nit i era una meravella poder dormir flotant i amb un lleuger moviment com si fos en un barco. A les illes del Golf de Tailàndia també vaig poder reservar habitacions en hotels a primera línia de mar i amb unes vistes fantàstiques per entre 10 i 15€ la nit, fins i tot a l’illa de la Fool Moon Party on evidentment vaig anar.

Els preus eren realment baixos i això permetia poder gaudir d’experiències extraordinàries gastant menys que a casa.

Els desplaçaments dins de Tailàndia serien amb pràcticament tots els tipus de transport existents: avió, tren, bus, taxi col·lectiu i ferri. Els acabaria agafant tots almenys una vegada. Uns dies després d’arribar a Bangkok aniria amb tren a Lopburi, la ciutat dels micos, i a Kanchanaburi, la ciutat del pont sobre el riu Kwai, en tren. D’allà aniria fins a Krabi, al sud del país, en un vol de la companyia Thai Lion Air per visitar les 4 illes on dormiria i a les que hi arribaria en bus i ferri. Tots els tipus de transport son molt barats, de fet el vol costava uns 20€ i alguns ferris 4 o 5€.

Una de les coses que em resultaria mes complicada d’organitzar, seria el trajecte des de l’illa de Koh Samui a Tailàndia, fins a la ciutat de Georgetown, ubicada també en una illa però de Malàisia. Tot el trajecte el faria per terra i mar havent de dormir en un tren i creuar la frontera a l’estació de Padang Besar, ciutat fronterera entre Tailàndia i Malàisia. Evidentment hi ha vols entre tots dos països però degut a les ciutats d’origen i destí, hauria de fer alguna escala o agafar ferris, per lo que finalment vaig decidir fer el trajecte per terra aprofitant la nit per dormir al tren i vivint l’experiència de creuar una frontera en una estació de tren. Tot el trajecte sortiria per uns 30€ inclòs el bitllet del tren-hotel, els ferris i algun taxi col·lectiu.

Mes o menys vaig poder esbrinar quins transports hauria d’agafar i a on, però resultava complicat poder fer totes les reserves, quelcom que hauria de fer un cop allà. El que si podia reservar era el mes important, el bitllet del tren-hotel que em portaria des del Golf de Tailàndia fins a Padang Besar, la frontera amb Malàisia. Per aquest trajecte hauria d’agafar dos ferris mes i un tren regional de Malàisia però que reservaria un cop fos allà.

En aquest punt ja tenia els vols fins a Tailàndia i els allotjaments d’Oslo, Hawaii i de bona part de Tailàndia així com algun dels allotjaments. Seguint amb l’ordre que considerava mes adequat en les reserves per evitar pujades de preus, vaig començar a buscar els vols per anar de Malàisia a Hawaii. Aquest era un dels trajectes mes llargs i probablement el mes car, per lo que tocava buscar-lo amb temps per evitar preus encara mes alts. Així que el vaig començar a buscar abans de preparar l’itinerari per Malàisia.

De fet, aquest trajecte seria el mes llarg en quant a hores de viatge que hauria fet fins aleshores. Com a mínim hauria de fer una escala i el temps total en hores de vol seria d’unes 14. A mes, en aquest trajecte arribaria a la meitat de la volta al mon i viatjaria en el temps, tornant 20 hores enrere. Sortiria a una hora de Kuala Lumpur i arribaria a Hawaii una hora abans d’haver sortit tot i estar 16 hores viatjant.

El vol mes barat que vaig trobar després de buscar unes dues setmanes, era de la companyia AirAsia, costava 330€ i anava de Kuala Lumpur a Honolulu fent escala a Osaka. No era especialment barat però cal tenir en comtpe que en total eren quasi 15 hores de vol per anar a Hawaii en plena temporada alta. No hi havia vols directes i aquest era el mes ràpid. Vaig considerar fer un stopover a Osaka però ho vaig descartar pels preus i perquè a Japó hi vull estar unes quantes setmanes, per lo que faria l’escala de dues hores i seguiria cap a Hawaii.

En aquest punt quedaven uns 4 mesos per l’inici del viatge i ja tenia els vols fins a Hawaii i els allotjaments d’Oslo, tot Tailàndia i Hawaii, a mes de la majoria de transports que agafaria dins de Tailàndia.

L’itinerari a Mèxic i l’allotjament ja el tenia clar, doncs aniria a veure gent coneguda, per lo que l’únic que havia de buscar a Mèxic era el vol d’arribada i el de sortida a mes dels busos per arribar a Tuxtepec, la ciutat mexicana on em quedaria. Així doncs, el següent que vaig buscar va ser el vol de Honolulu a Ciutat de Mèxic.

Després de buscar 4 o 5 dies, em vaig decidir per un vol de Delta Airlines que costava 150€ i feia escala a Los Ángeles. Igual que amb Osaka, no faria un stopover a Los Ángeles per falta de temps i per poc interès, doncs a diferència del Japó, no tenia cap ganes de dormir ni una sola nit als EUA (exceptuant Hawaii, és clar). De totes maneres, l’escala a Los Ángeles seria d’unes 10 hores i durant la nit per lo que finalment si que hauria de passar una nit als EUA tot i que sense sortir de l’aeroport. Hi havia vols amb escales mes curtes però també mes cars, i en aquest punt després de tantes reserves fetes, lo primordial era el preu.

Durant la cerca del vol de tornada a casa des de Mèxic, és quan vaig pensar i decidir de fer el que no tenia planejat de fer en aquest viatge, anar a Canadà i Irlanda i a mes visitar les Cascades del Niágara.

El vol fins a Barcelona fent escales tan a Toronto com a Dublín sortia per uns 350€ mentre que el vol directe costava 500€. Era força mes barat amb escales i a mes em permetria visitar dues ciutats a les que no havia estat mai abans, de fet ni tan sols havia estat mai a Canadà ni a Irlanda. També em trauria l’espineta que tenia clavada del viatge anterior que vaig anar des de Boston fins a Perú passant per Nova York però sense visitar les Cascades del Niágara. Ara des de Toronto podria gafar un autobús i arribar-hi en menys de dues hores.

Els vols de Veracruz-Ciutat de Mèxic-Toronto serien operats per Interjet, de Toronto a Dublín amb Norwegian i de Dublín a Barcelona amb Ryanair, tots per poc menys de 350€. El que evidentment encara no sabia, eren els problemes que tindria amb Interjet i que van fer que per molt poc no pogués arribar a Canadà, almenys el dia que tenia previst.

Aquestes dues noves i últimes destinacions del viatge eren de les cares, per lo que tocava tornar a buscar hostels o habitacions en cases particulars com ja havia fet per Oslo i Honolulu. Així que després de reservar els vols vaig buscar allotjaments i maneres d’anar des de Toronto a les Cascades del Niágara.

A Toronto, que pensava que acabaria reservant en un hostel, vaig trobar una habitació privada per uns 20€ la nit en una casa particular però que era com un hotel, doncs els propietaris no hi vivien i totes les habitacions estaven llogades. El bany era compartit però l’habitació era gran i amb un llit de matrimoni.

A Dublín no vaig tenir mes opció que reservar un llit en una habitació compartida de 25 persones i a mes mixta. A Dublín només hi estaria un nit per lo que li vaig donar mes importància a la ubicació que al preu o la comoditat. Aquest hostel estava al centre de la ciutat, a prop de tot arreu, per lo que els dos dies que hi estaria els podria aprofitar molt mes. El preu era de 18€ la nit amb esmorzar inclòs i molt bones instal·lacions.

En aquest punt, el mes urgent que havia de fer era preparar l’itinerari per Malàisia i reservar-hi els allotjaments. Quedaven menys de dos mesos per l’inici del viatge i volia deixar el màxim de coses reservades o almenys planejades. Preparar l’itinerari implicava moltes hores de cerca, recopilació i organització d’informació.

Per a cada país es tractava de primer buscar els llocs mes interessants per veure i les ciutats on passar-hi almenys una nit. Després per a cada lloc buscar-ne els detalls i la forma d’arribar-hi. I finalment reservar els transports i els allotjaments. Malàisia va ser el país que mes temps hi vaig dedicar, de fet, el mateix dia que marxava estava reservant un dels allotjaments de Malàisia.

El fet de passar-hi poc mes de dues setmanes va fer que hagués de descartar algun lloc o optimitzar els trajectes per aprofitar mes el temps. A mes, a diferència de Tailàndia on el trajecte mes llarg el faria en avió, a Malàisia tots els trajectes serien amb ferri o bus. Finalment, l’itinerari escollit fou: Georgetown, Cameron Highlands, Selva Taman Negara, Melaka i Kuala Lumpur. D’aquesta manera veuria ciutats històriques, selves mil·lenàries i la capital de les Torres Petronas.

Algun dels trajectes el vaig poder reservar abans de marxar, com per exemple els trajectes de Georgetown fins les Cameron Highlands i d’allà a la selva de Taman Negara. Aquests trajectes s’acostumen a fer amb agències que tenen furgonetes amb una capacitat de 10 persones ja que no hi ha trens o línies de bus regulars. Coma curiositat, el trajecte fins la selva es faria en part pel riu. Serien quasi 3 hores navegant pel riu enmig de la selva veient búfals i micos.

En aquest punt ja tenia bona part de les reserves de transports i allotjaments fetes a excepció de Malàisia que encara em quedava reservar alguna cosa. Quedava una setmana per marxar que la vaig dedicar a recopilar mes informació de cada lloc on aniria. Moltes d’aquestes coses es poden anar fent durant el viatge, però sempre és mes còmode fer-ho a casa amb una pantalla mes gran i sense haver de perdre temps del viatge. De la mateixa manera era important recopilar consells d’altres viatgers, recomanacions de seguretat i fins i tot aspectes culturals que si no es coneixen poden arribar a representar un greu problema, sobretot a països asiàtics on son culturalment molt diferents als europeus. Tots aquests tips s’han d’anotar igual que la informació pròpia de cada lloc i llegir-ho tot abans d’arribar.

Pel que fa a la preparació de l’equipatge, aquest seria prou fàcil i lleuger ja que suposadament no estaria en llocs freds, per lo que portaria com a molt un jersei i un abric, la resta samarretes curtes. Aquest ja era el tercer viatge llarg i sol que feia per lo que ja tenia una llista feta de l’equipatge a portar i que havia anat perfeccionant cada vegada que tornava d’un viatge, eliminant aquelles coses que no havia utilitzat i anotant les que no havia portat però si m’haurien fet falta.

A part de la roba, hi havia certes coses que ocupaven i pesaven però que per mi eren imprescindibles, com per exemple el portàtil o l’escalfador elèctric junt amb una tassa plegable per poder-me prendre un bon cafè cada matí independentment d’on passi la nit.

El màxim que podia portar per tal de no haver de facturar mai, era una maleta de cabina i una motxilla amb un pes total de 10kg. L’espai ja no era cap problema per mi, el problema era el pes ja que només la maleta buida i el portàtil ja pesaven quasi 4kg. De fet sempre em passava almenys un quilo però mai m’havien fet facturar per això, en molts casos perquè no em pesaven l’equipatge i en altres, sobretot amb Norwegian, perquè el sobre-pes era molt petit.

En qualsevol cas em passava quasi una setmana preparant l’equipatge per tal que tot entrés a la maleta i que no superés els 10kg, deixant coses o substituint-les per altres similars però de menys pes, com per exemple el pot de vidre de cafè soluble que el canviaria per uns sobres.

Un altre dels preparatius que també hi dedicava alguns dies, era tot allò relacionat amb el material digital que portaria al portàtil i tota la política de còpies de seguretat que faria d’aquest material i del nou que anés generant durant el viatge, ja fossin relacionats amb la feina o amb el viatge, com les fotos.

Com a programador, vull tenir la possibilitat de poder treballar si així ho vull o ho necessito, per lo que el primer que feia era guardar tots els arxius relacionats amb aquells projectes que tenia a mitges a Google Drive. Tots aquests arxius eren poc pesats i no hi havia cap problema d’espai a Google Drive. El tema de les fotos fetes durant el viatge ja era diferent, doncs aquestes si que podrien arribar a pesar mes que l’espai disponible a Google Drive per lo que havia de preparar el portàtil per fer el mes fàcil possible poder fer còpies de seguretat de totes les fotos a un servidor remot que utilitzo per les proves de les aplicaciones que desenvolupo, però que a mes podia utilitzar com a servidor de backup’s, doncs l’espai que allà hi tenia era virtualment il·limitat a diferència dels 17GB que tenia a Google Drive dels quals ja en tenia 12 d’ocupats.

El que normalment sempre deixo pel final i que no hauria de fer, és tot el tema de visats. Això normalment és el que s’ha de fer primer, fins i tot abans de reservar els vols. En certs casos et demanen el número de vol, per lo que potser si que és necessari tenir ja el vol reservat, però en altres casos, sobretot en aquells països en què hi hagi possibilitats que et deneguin el visat, sempre és millor fer-ho lo primer de tot i no reservar res fins que t’hagin autoritzat a viatjar al país.

En aquest cas cas, dels 7 països que visitaria, havia de demanar visat en dos: EUA i Canadà. Per persones amb nacionalitat espanyola el que demanen no és un visat com a tal sinó una simple sol·licitud que a menys que tinguis antecedents penals o alguna cosa rara, l’acceptació és automàtica després d’omplir un formulari i pagar una taxa que pot ser d’uns 15€. Vaig sol·licitar-ho per tots dos països i en tots dos casos la meva sol·licitud va ser acceptada de forma automàtica.

I amb tots els vols i la majoria d’allotjaments reservats, amb l’equipatge preparat i amb tota la informació de les reserves i dels diferents llocs a visitar ben guardada, arribava el dia 27 de maig de 2019, dia en què iniciava la meva primera volta al mon en un vol de Vueling amb destinació Oslo.

El vol sortia pel matí per lo que cap a les 14h ja estava al tren exprés que connectava l’aeroport d’Oslo amb el centre de la ciutat. El bitllet costava uns 15€ i es podia pagar amb targeta a la pròpia terminal de l’aeroport. De fet tot a Noruega es pot pagar amb targeta, literalment no vaig utilitzar efectiu per a res, tot pagat amb targeta. L’avantatge d’això és el poder evitar els comissions dels caixers automàtics al retirar efectiu o fer un canvi de divisa en una casa de canvi. Jo anava amb la targeta Revolut que aplica el tipus de canvi oficial per lo que a Noruega no vaig pagar ni un cèntim en comissions per canvi de divisa.

Assegut en aquell tren em va sorprendre el paisatge tant verd de Noruega i el silenci i educació general en el tren. Anava ple de passatgers però el silenci era absolut. La Noruega verda i educada.

Però mes sorprenent em va resultar apreciar que un cop arribat al centre de la ciutat i sortir al carrer, el silenci allà pràcticament també era absolut. No tan sols ningú cridava, sino que la majoria de cotxes eren elèctrics i per tan silenciosos. Caminar pels carrers plens de gent i cotxes d’Oslo en un silenci quasi absolut és com a poc molt sorprenent i fins i tot desconcertant. Això si, t’hi acostumes ràpid i després costa acostumar-se a ciutats normals amb el seus sorolls.

I el transport públic no tan sols era silenciós sino també gratuït. Vaig haver d’agafar només un tramvia per poder arribar al hostel. Eren prop de les 17h quan hi arribava i per fi m’instal·lava al primer allotjament d’aquella volta al mon de 3 mesos.

L’habitació l’havia de compartir amb 24 persones mes però les instal·lacions eren molt bones, des dels banys fins a la cuina passant pels menjadors o sales comunes. Tot era gran i mai donava la sensació d’estar ple de gent. A mes tothom era molt amable i respectuós amb els altres, per lo que a partir de les 21h ningú obria la llum, de fet crec que la llum de l’habitació mai la vaig veure encesa.

A mes, en aquella època es donava el fenomen del sol de mitjanit, és a dir, que sent quasi les 12 de la nit el sol encara mig il·luminava els carrers i l’habitació, per lo que la llum encara feia menys falta. De fet un dia vaig estar passejant pel carrer fins passades les 23h per tal de gaudir d’aquella mig claró solar deguda a la latitud a la que em trobava.

Els 3 dies a Oslo van anar molt be tot i haver de comprar el menjar en el supermercat mes econòmic del país i passar una mica de fred, doncs tot i que portava una jaqueta, aquesta no era prou pel fred que feia a Oslo tot i ser a principis de juny. El menjar sempre el comprava en aquests supermercats, el portava al hostel i allà menjava mirant notícies al portàtil, doncs les taules eren enormes i amb endolls ben a prop per poder connectar el que fes falta. Realment vaig quedar ben content amb el hostel i amb Oslo, doncs hi arribava convençut que em gastaria molt però finalment no em vaig gastar ni 30€ al dia contant allotjament, menjar i transport. Hostel, supermercats i transport gratuït o caminant era tot el que feia falta per passar uns dies en un dels països mes cars del mon sense arruinar-te.

Al cap de 3 dies tocava agafar el bus que casualment passava a 5 minuts caminant del hostel i que per uns 20€ portava fins a l’aeroport per poder fer el primer trajecte llarg del viatge fins a Bangkok. Serien 12 hores de vol i el primer que faria a Àsia. Aquesta era la millor opció tot i ser una mica cara, doncs el tren encara em sortiria mes car i sobretot em comportaria mes temps i mes trasllats.

A l’aeroport hi vaig arribar be però allà vaig haver d’esperar quasi 5 hores mes del previst per un endarreriment del vol. En aquell moment es va fer na mica pesat però va valdre la pena gràcies a les indemnitzacions que les aerolínies han de cumplir dins la UE. En aquest cas 600€ de compensació. Cal tenir en compte que aquest vol em va costar 160€, per lo que em van pagar quasi 4 vegades el preu del bitllet per estar 5 hores esperant a l’aeroport.

Allà mateix a la terminal vaig dinar una amanida de pollastre preparada que havia comprat en aquells supermercats tant barats i que esperava menjar-me a l’avió, però que degut a l’endarreriment em vaig menjar abans d’embarcar.

Tot i l’endarreriment, Norwegian no va deixar passar les seves polítiques d’equipatge i va fer el que sempre fa, pesar tots els equipatges de cabina abans d’embarcar. El meu pesava 11,50kg però em van deixar passar ja que dins hi portava la jaqueta i algo de menjar, coses que si treia i em posava a sobre segurament baixarien el pes total fins als 10kg. Però altres van haver de pagar uns 60€ per facturar l’equipatge que es passava de pes, de fet alguns portaven fins a 20kg!

El vol va anar be tot i no donar-nos ni un got d’aigua de cortesia encara que fos per l’endarreriment. Per cert, que al compensació de 600€ me la van donar perquè jo la vaig demanar, dubto que ho haguessin fet si no ho hagués demanat expressament.

A Tailàndia queia un xàfec com pocs havia vist. Eren quasi les 13h quan sortia de la terminal per anar a fumar veient la cortina d’aigua que queia i pensava que potser no aniria prou preparat per abrigar-me be, però un cop fora el cop de calor en tota la cara va ser brutal. De lluny semblava que hagués de fer molt de fred però en canvi feia molta calor amb una alta humitat que encara accentuava mes la sensació de calor. De fet no vaig tardar ni 5 minuts en començar a suar tot i l’aigua que queia. Era l’inici de 27 dies sense parar de suar.

Al mateix aeroport vaig agafar el tren que em portaria fins al centre de Bangkok on agafaria un bus que em deixaria a uns 10 minuts caminant de l’hotel. Tot el trajecte seria d’almenys 1 hora i mitja i no sortiria per mes de 2€, doncs el tren costava 1,20€ i el bus menys de 0,50€. Això si en algun moment no em veia obligat a agafar un taxi per haver-me perdut i no entendre’m ni amb els locals ni amb els cartells. Tenia tots els mapes descarregats i l’app Moovit per lo que en principi no tindria cap problema per moure’m amb transport públic.

Tailàndia era un dels països a visitar on menys podria utilitzar la targeta per a pagar, per lo que tocava aconseguir efectiu amb el cost en comissions que això suposa. De totes maneres, si les coses es fan be, aquestes comissions poden arribar a ser tant baixes com del menys de l’1%.

D’entrada vaig treure diners del caixer automàtic que hi havia a la terminal. Vaig retirar 3000 bats (85€) per poder passar almenys un parell de dies abans de trobar una manera mes econòmica d’obtenir efectiu, doncs el caixer cobrava 220 bats de comissió. En aquell moment encara no ho sabia però la comissió del caixer era exactament la mateixa fos quina fos la quantitat d’efectiu retirat, per lo que hauria estat millor retirar 5000 bats que era el màxim que permetia el caixer per tal que la comissió fos en termes relatius mes baixa. traient 3000 bats aquella comissió m’havia suposat el 7%, una barbaritat tenint en compte que la meva aspiració era no passar del 3%. Això si, aquesta era la primera vegada i mica en mica ja ho faria millor arribant a pagar realment molt poc pels canvis de divisa.

En el tren em va sorprendre la quantitat de rius, canals i llacs que hi ha pel mig de Bangkok. Mes tard ho apreciaria des de terra però ara ho podia veure des d’aquella via elevada de tren.

El bus ja em va costar mes de trobar. Anava amb el GPS i Moovit i vaig preguntar a l’estació de tren on vaig arribar, però tot i així em va costar trobar la parada del bus ja que no estava senyalitzada. Era a la sortida d’uns rotonda amb un trànsit brutal. Un senyor molt ben vestit em va ajudar a trobar la parada, de totes maneres segurament era d’aquells que després intentar estafar als turistes, però en qualsevol cas amb mi ni tan sols ho va intentar, no sé si perquè ja va veure que amb mi no podria o perquè al final li vaig caure be. La qüestió és que vaig estar quasi una hora sota la pluja esperant al bus en un lloc que ni tan sols semblava una parada de bus.

Fins i tot vaig anar a preguntar a una mototaxi quant em costaria fins l’hotel, a lo que em va respondre 450 bats. Eren uns 12€ i no estava disposat a pagar-los tan sols arribar. Només agafaria un taxi quan no tingués mes remei, i ara, tot i plovent i estar realment cansat, encara podia aguantar una estona mes.

Quan una altra mototaxi ja m’estava a punt de convèncer-me per portar-me a mi i la meva maleta en aquella merda de moto, per fi va aparèixer el bus. Com tots els que circulaven per allà era un bus atrotinat però molt barat, menys de 0,50€ i que em va portar fins a la Cort Suprema de Tailàndia des d’on hauria de caminar uns 10 minuts fins l’hotel.

Cap a les 17h per fi arribava al primer hotel asiàtic on dormiria, deixava les coses, comprava aigua ben freda i sortia a donar la primera volta ja sense equipatge per Bangkok. Caminava una mica pels voltants de l’hotel que era en una zona de vianants amb molts locals nocturns i al costat de Khao San Road, un dels carrers mes famosos de Bangkok, però a la vegada prop d’una gran avinguda amb tot tipus de botigues i restaurants. La veritat és que estava molt ben ubicat.

Vaig entrar a un dels restaurants d’aquella avinguda, a un on hi havia els preus ben visibles a fora. Vaig demanar un dels plats que no sabia ben be que era però que semblava espaguetis amb carn, verdures i altres coses que no sabia. En qualsevol cas era força bo i tot plegat no em va costar ni 2€. Aquest era el primer àpat en terres asiàtiques i el millor va ser l’acomiadament de la camarera, que va ser el típic gest que fan els tailandesos amb els palmells de les mans units i abaixant el cap en forma de reverència. un gest típic tailandès que em va fer molta gràcia de veure quasi en la meva primera interacció amb un local.

No eren ni les 19h quan anava a dormir mort de son, cosa que em faria durar el jetlag quasi 4 dies. Em despertava cap a les 3 de la matinada, escrivia el diari, em prenia un cafè, preparava l’itinerari pel dia i sortia de l’hotel cap a les 7 del matí aprofitant que la calor encara es podia soportar. Alguns dies esmorzava un plat d’arròs amb carn com un local mes en algun lloc ambulant dels molts que hi havia. Amb 3 hores donant voltes m’havia begut literalment dos litres d’aigua i ja no aguantava la calor quan encara no eren ni les 10 del matí. Normalment el que feia era tornar a l’hotel, dutxar-me, descansar i tornar a sortir, tot i que alguns dies em quedava dormint a l’hotel per la tarda i sortia quan el sol ja s’amagava per no morir de calor, per això molts dies arribava a l’hotel a les dues de la matinada després de veure la festa de Khao San Road que em quedava a 3 minuts caminant de l’hotel i fins i tot un dia a Soi Cowboy, la zona vermella de Bangkok tot i que aquell carrer ja em quedava a quasi dos hores caminant, trajecte que efectivament vaig fer caminant per anar-hi però en bus per tornar.

Entre l’horari distorsionat que ja portava i la calor que feia durant tot el dia, vaig sortir per Bangkok mes durant els matins i les nits que durant la resta del dia. En qualsevol cas Tailàndia és un país molt segur i no tenia cap por de caminar per qualsevol barri de Bangkok a les dues de la matinada.

Mentre era a Bangkok un dia vaig anar a Lopburi, ciutat coneguda pels centenars de micos que hi ha pels seus carrers, on hi vaig arribar amb tren després d’un trajecte d’unes 4 hores. Els trens son antics però almenys hi ha una xarxa ferroviària mínimament decent que permet fer alguns desplaçaments de forma força barata.

Pel que fa a la ciutat, i tot i saber que estaria plena de micos, l’impacte al veure la zona on mes n’hi ha va ser brutal. S’enfilaven pels edificis, entraven a les cases i alguns fins i tot s’encaren a la gent que te menjar a les mans i no els en donen. Crec que aquest tema se’ls està anant de les mans. Fins i tot un se’m va tirar a sobre des d’un balcó i em va estirar la motxilla amb tota la intenció de robar-me-la. Per sort la duia ben agafada i després d’encarar-se’m uns segons, va marxar.

La tornada va ser llarga però finalment vaig arribar a l’hotel, doncs un cop a l’estació de Bangkok em va costar molt trobar el bus que em podria deixar prop de l’hotel i que ja havia mirat abans de marxar. Tant em va costar que després d’esperar 30 minuts a la parada per on suposadament havia de passar, vaig decidir tornar a peu fins l’hotel, un trajecte de mes de dues hores i quan ja quasi eren les 22h. En qualsevol altra ciutat hauria agafat un taxi, però a Bangkok, amb lo interessant que resulta caminar pels seus carrers i lo segura que és tota la ciutat, no vaig tenir cap problema per caminar per llocs completament desconeguts per a mi, entre ells Chinatown, a aquelles hores de la nit. No tenia Internet per utilitzar Moovit però si els mapes per poder anar caminant on volgués, així que amb paciència i un parell d’ampolles d’aigua vaig arribar a l’hotel quasi a la 1 de la matinada.

Un altre dels dies que vaig estar a Bangkok vaig anar al famós mercat de Mae Klong que està just sobre unes vies de tren que son totalment operatives, és a dir, el tren passa per allà vàries vegades al dia. Tot va començar quan l’ajuntament de la ciutat volia construir l’estació de tren just on era el mercat ja que era la millor zona per tal de no demolir molts edificis. Però els venedors van avisar que no marxarien i efectivament no van marxar tot i que les vies les varen fer creuant tot el mercat fins arribar a l’estació que està just on acaba el mercat. Ni l’ajuntament ni els venedors van cedir per lo que finalment tan el tren com el mercat van seguir funcionant tots dos al mateix lloc.

El resultat de tot plegat és simplement impressionant, dons en un moment donat sona una sirena i els venedors comencen a plegar els seus toldos i a enretirar una mica alguna de les caixes amb els productes a la venda. I de sobte apareix el tren que sembla que s’ho hagi d’emportar tot per davant però que com s fos màgia, passa just pel mig de totes les botiguetes i caixetes sense tocar-ne cap i arribant a l’estació que està al final del mercat. És quelcom increíble.

Allà hi vaig arribar amb un servei de furgonetes que feien la funció de busos regulars de llarga distància que portaven uns 10 passatgers a diferents destinacions fora de Bangkok. Sortien d’una estació al nord-est de la ciutat a la que hi vaig arribar en bus. En aquest, cas el trajecte fins a Mae Klong era d’uns 100 quilòmetres i val molt la pena d’anar-hi.

Al cap de poc mes d’una hora arribàvem a la ciutat del mercat, caminava uns 10 minuts i per fi veia la via de tren en un pas a nivell completament envoltada per les botigues del mercat. La via feia, literalment, de caminet perquè els clients poguessin veure les botiguetes, i totes estaven d’alguna manera tocant la via. En aquell moment em semblava mentida que per allà hi passés un tren vàries vegades al dia.

Vaig haver d’esperar mes de 3 hores a què passés el pròxim tren, però l’espera va valdre la pena. Quan faltaven uns minuts per l’hora ja tots els turistes, que érem mes que compradors i venedors, vam anar prenent posicions, sobretot els xinesos, que n’hi havia desenes. Finalment, un senyor feia sonar un xiulet i en pocs segons apareixia el tren a uns 10 km/h obrint-se camí enmig de totes aquelles paredes, toldos i caixes a terra. Els venedors apartaven en l’últim moment aquelles caixes o toldos que eren enmig del camí del tren, de tal manera que el tren podia passar sense tocar res però a escassos centímetres de tot. La precisió era brutal.

Una altra de les sortides que vaig fer estant a Bangkok, va ser per a visitar el pont del Riu Kwai, mes famós per la pel·lícula que per la tragèdia que amaga, doncs es calcula que hi van morir unes 200.000 persones. Per veure’l vaig anar fins la ciutat de Kanchanaburi, que quedava a unes 4 hores en tren. Allà hi vaig passar una nit en un hotel que tenia 3 habitacions flotant sobre el riu, de fet fins i tot es movien lleugerament, un moviment perfecte per a dormir.

Vaig voler passar una nit en aquella ciutat per poder agafar el tren que circula per un dels trams de via mes perillosos, o almenys espectaculars, que he vist mai. Però això no ho vaig poder fer ja que els horaris d’aquell tren i el que jo havia d’agafar per tornar a Bangkok l’endemà, no eren compatibles. O feia una cosa o l’altra, una llàstima. Però el que si que vaig fer va ser creuar el pont sobre el riu Kwai on vaig tenir l’oportunitat de xerrar una estona amb un grup de monjos budistes.

No sé perquè li vaig cridar l’atenció al qui semblava el líder d’aquell grup, però en veure’m em va aturar i vam començar a xerrar. Em va explicar que cada dia passaven per aquell pont per fer ofrenes pels 200.000 morts, fins i tot em va donar una espècie de polsera per poder fer una ofrena jo també, ofrena que vaig fer al mateix lloc del pont on ens havíem aturat a parlat. Vam parlar de mi i del viatge i fins i tot dels toros a Espanya i com a ell li semblava quelcom pel que hauria de lluitar, per la seva abolició, és clar. Van ser uns minuts de xerrada molt interessants i en els que vaig ser conscient de l’oberta que és la religió budista i de lo diferent que és respecte d’altres que acostumen a ser mes propenses a l’adoctrinament. Els monjos budistes mai et pregunten per la teva religió, només s’interessen per la teva història personal i per qualsevol cosa que els puguis aportar, culturalment parlant.

Ja havia passat una nit a l’habitació flotant sobre el riu Kwai i tocava tornar cap a Bangkok on hi passaria un parell de dies mes abans d’agafar un vol intern per anar cap al sud del país.

La tornada a Bangkok va anar be però em vaig encallar una mica per creuar un riu quan ja era a Bangkok. Creuar els rius de la ciutat no és tan fàcil com podria semblar. Hi ha ponts però estant molt allunyats entre ells i quasi que l’única manera de creuar és amb un ferri, que tampoc tenen parada a qualsevol punt de la vora del riu.

Vaig anar al punt on havia desembarcat en l’anada, però allà em van dir que només desembarcaven, que l’embarcament era una mica mes avall. Doncs això que semblava tant fàcil em va comportar 20 minuts ja que no era fàcil accedir a cada lloc a preguntar. I mentre buscava des d’on sortia el ferri, vaig veure quelcom que havia llegit però que encara no havia vist, que va ser l’obligació que te tothom d’aturar-se quan sona l’himne tailandès per uns altaveus repartits pels carrers. Jo anava caminant amb la maleta quan de sobte vaig notar que un noi que caminava al meu costat i que estava saludant a un altre noi que venia de cara, es va aturar i va deixar de saludar. El noi que venia de cara va fer el mateix. Jo no sabia què passava però també vaig fer el mateix fins que vaig sentir l’himne i aleshores vaig recordar que tothom havia de deixar de caminar. Increíble!

Durant els dos dies que em quedaven a Bangkok vaig conèixer una mica mes la ciutat i fins i tot vaig visitar el llac urbà mes gran d’Àsia, que justament està a Bangkok i sembla literalment una illa enmig de Bangkok.

El llac està format per un meandre del riu de Bangkok que provoca que quedi una zona enorme quasi aïllada i plena d’aigua i vegetació, semblant mes uns aiguamolls que una part de Bangkok. de fet un cop estàs dins d’aquest meandre, sembla que hagis sortit de Bangkok, doncs el soroll desapareix, els edificis es perden darrere la vegetació i el trànsit caòtic i les milers de persones pel carrer desapareixent completament per deixar pas a una sola carretera per on hi circulen mes bicis que cotxes i on tothom es coneix com si fos un poble.

Allà, i degut a què hi ha mes aigua que terra ferma, hi ha el mercat flotant mes conegut de Bangkok. Les cases i els passos pels vianants es claven al fons d’aquell llac quedant tot rodejat per aigua. Miris on miris hi ha rius i canals per tot arreu.

Fins l’entrada de l’illa hi vaig anar en bus però un cop dins i fins al mercat ja vaig caminar tota l’estona, tardant quasi dues hores per arribar-hi. A mes després tocava fer el camí de tornada fins fora l’illa i després agafar un bus fins l’hotel. Va ser un dia llarg però molt aprofitat i vaig ser capaç de moure’m amb els busos i arribar fins al mercat sense connexió a Internet.

Al cap de 6 dies de veure Bangkok i els seus voltants, tocava agafar l’avió per començar la ruta per les illes del su de Tailàndia. El vol sortia a les 8h i hi arribaria en bus sortint de l’hotel a les 5 del matí. Si tot anava be hauria d’arribar a l’aeroport poc abans de les 7h, temps suficient per passar el control de seguretat ja que en principi no hauria de facturar. Això si, el pes màxim era de 7kg per lo que segurament hauria de pagar l’excés de pes.

La cosa es va començar a tòrcer quan vaig perdre el bus que passava a les 5 del matí. A la majoria de ciutats has de fer un gest als xofers de busos per tal que s’aturin a la teva parada. Però això que en la majoria de casos no ha de ser mes que un lleuger aixecament de braç, a Tailàndia ha de ser pràcticament posar-te enmig de la carretera i que el xofer no tingui mes remei que atropellar-te si no s’atura. Per aquest motiu vaig perdre el bus de les 5 i que era el que tenia previst agafar. Encara estava al costat de l’hotel i ja eren les 5:40h quan agafava el següent bus que a sobre arribava amb 10 minuts d’endarreriment.

Però els problemes no havien fet mes que començar. Des del primer dia que era a Bangkok ja havia notat que el GPS no funcionava tant be com a altres països europeus o americans. En certs moments la ubicació era inexacte o es perdia completament durant uns minuts. Fins aleshores això no m’havia suposat un gran problema ja que havia anat en trens, molt mes fàcil de saber on baixar que en un bus, o be havia fet visites per Bangkok sense cap pressa, per lo que perdre’m una mica no era cap problema. Però ara havia de fer un transbord per agafar un segon bus que ja em deixaria a l’aeroport, i tenint en compte que ja anava amb el temps molt just, no podia perdre temps fent el transbord.

Però quan mirava el mapa de Moovit que m’indicava a quina parada baixar per agafar el segon bus, la ubicació va començar a fallar fent que el punt que m’identificava sobre el mapa anés fent moviments bruscs amunt i avall resultant-me impossible saber si arribàvem a la parada on havia de baixar. I quan ja anava a preguntar a la revisaria del bus, de sobte vaig veure que el punt que identificava la meva ubicació va fer un salt i es va situar força mes amunt que la parada on havia de baixar per agafar el segon bus, un segon bus que m’havia de portar fins l’aeroport des d’on sortia el meu vol al cap d’una hora.

Immediatament vaig preguntar a la revisora quan arribaríem a la parada on havia de baixar, i ella sense saber anglès, em va fer entendre només amb un petit gest de boca, que estava ben fotut. Ella no parlava anglès però m’ensenyava la mà oberta 3 vegades. Jo no l’entenia però m’estava dient 555. Una passatgera que ho estava escoltant i que parlava una mica d’anglès, em va dir que havia de baixar ja i agafar el bus 555. El bus seguia circulant i per tan jo allunyant-me d’on hauria d’haver baixat. La noia, entenent la meva situació, em va dir que l’acompanyés, fent-me baixar del bus juntament amb ella tan bon punt el bus es va aturar a la següent parada.

Ajudant-se del traductor del mòbil, em va poder explicar que ara havia d’agafar des d’allà mateix el bus 555, que no era el que hauria d’haver agafat però que també arribava a l’aeroport. Però ella no tan sols havia baixat en aquella parada que no era la seva per assegurar-se que agafava el bus 555, sino que a mes ella també va pujar a aquest bus per explicar-li al revisor la meva situació i que aquest m’¡avisés quan arribéssim a l’aeroport. La noia va estar dins el bus una parada per assegurar-se que arribaria a la meva destinació i va baixar a la següent parada. una noia a les 7 del matí que anava a treballar i que no em coneixia de res, va alterar el seu trajecte matinal cap a la feina per assegurar-se que jo arribés a l’aeroport. Va ser un gest extraordinari i d’aquells que et fan recobrar l’esperança amb l’espècie humana. Jo no sabia com donar-li les gràcies i ella va marxar amb el somriure característic dels tailandesos. Gràcies a ella ja era al bus i ara només faltava arribar a temps per agafar el vol.

Per sort vaig arribar a la terminal 45 minuts abans de la sortida del vol. Vaig còrrer cap als mostradors pel tema de l’equipatge, doncs superava el límit de 7kg, però un cop allà només em van donar la targeta d’embarcament sense posar-me cap problema per l’equipatge. Perfecte, encara quedaven 35 minuts per la sortida del vol i ja ho tenia tot, fins i tot em vaig prendre el luxe de sortir a fumar un piti.

Amb tot, arribava a la porta d’embarcament quan ja estava oberta però en qualsevol cas podent embarcar quan ni una hora abans em semblava que seria impossible.

D’allà anava fins a Krabi, una ciutat no massa turística però que serveix d’enllaç entre Bangkok i les illes del sud, doncs te aeroport i hi surt un ferri cap a les illes del mar d’Andaman i una carretera que conecta fins la costa del Golf de Tailàndia des d’on surten ferris cap a les illes del golf.

Un cop a Krabi havia d’arribar fins al port i allà agafar un ferri fins a l’illa de Koh Lanta, la primera illa a visitar i on hi passaria 4 nits. Aquest era dels pocs trajectes que no tenia reservat, doncs per Internet em va costar trobar-ne i segons deien al mateix aeroport de Krabi es podria agafar un bus fins al port.

Allà em vaig intentar connectar a Internet per utilitzar Moovit i veure si hi havia busos regulars des de l’aeroport, però la connexió era lenta i Moovit tampoc trobava cap opció. Aquell era un aeroport molt petit i on al pàrquing pràcticament només hi havia algunes furgonetes i un bus, que mica en mica van anar marxant i quedant tot plegat cada vegada mes buit.

A la terminal vaig veure uns stands d’agències de transports. Vaig preguntar i oferien la possibilitat d’anar fins a Koh Lanta només en furgoneta, doncs la mateixa furgoneta agafaria el ferri fins l’illa i em deixarien davant la porta de l’hotel. El preu era de 500 bats, uns 15€, força car tenint en compte que el vol que acabava d’agafar no m’havia costat ni 30€. Però tenint en compte que ara hauria d’agafar 3 transports i que un d’ells hauria de ser un taxi (per arribar a l’hotel un cop a Koh Lanta) el sobre-cost ja no era tant exagerat i tot el trajecte seria molt mes ràpid, doncs no faria falta ni baixar d’aquella furgoneta.

Durant el trajecte per fi veia les característiques illes tailandeses plenes de vegetació i les seves costes banyades per aquella aigua turquesa. Tot un paradís que per fi tenia davant els meus ulls.

Eren les 12 del migdia quan agafàvem el ferri per arribar a Koh Lanta. A la furgoneta hi anàvem unes 4 persones i el meu era l’hotel mes proper, per lo que vaig ser el primer en arribar. El primer que em va sorprendre en arribar va ser veure una mesquita just davant de l’hotel, el Lanta Orange House. En aquell moment encara no ho sabia però l’illa de Koh Lanta era de majoria musulmana.

Vaig entrar a l’hotel que semblava una casa particular reconvertida, això si, força gran. A la planta baixa hi vivien els propietaris i a la planta de dalt hi havia les habitacions, 4 concretament. Tenia poques habitacions però cada una era molt gran.

A la mateixa entrada de la casa hi havia la recepció i després de dir un “hello” va aparèixer una dona gran també musulmana. De seguida va aparèixer la que semblava la filla i que parlava anglès, vestida amb un vel negre que li cobria tot el cos igual que la seva mare. Mentre totes dues m’atenien, va aparèixer el que semblava el marit de la dona i després de saludar va anar directament al sofà. L’habitació costava 250 bats la nit, uns 7€, i tenia fins i tot nevera. Vaig haver d’anar a treure diners a un caixer a uns 100 metres de l’hotel ja que només acceptaven efectiu, i un cop pagat, em vaig instal·lar.

L’habitació tenia bany propi, nevera, microones i fins i tot tasses per fer el cafè. Pràcticament tots els serveis de l’illa estaven en aquella carretera per la que havíem vingut amb la furgoneta i a la que donava l’hotel. Era una carretera estreta amb un carril per cada sentit i que quedava a escassos 50 metres de la platja. La resta de l’illa estava quasi deshabitada. Tenia tot el que podia necessitar a pocs metres de l’hotel però si caminava 5 minuts illa endins em trobaria quasi sol en una illa encara poc explotada pel turisme.

El que no m’esperava eren els càntics periòdics que venien de la mesquita i que se sentien a desenes de metres de distància, així com el fenomen meteorològic del Monsó, que va provocar fortes i ininterrompudes pluges durant 3 dels 4 dies que vaig passar a l’illa.

Per la resta va ser un lloc perfecte on gaudir de platges i postes de sol paradisíaques sense haver de patir les aglomeracions de turistes que hi ha en altres illes, sense anar mes lluny a les pròximes que aniria jo al Golf de Tailàndia. En aquesta banda del país el clima era molt diferent al del golf per lo que aquí els turistes érem molts menys. A mes Koh Lanta és una de les illes menys conegudes per lo que pràcticament sempre passejava enmig de locals que poca relació tenien amb el turisme.

Cada tarda creuava la carretera per anar a la platja i gaudir allà d’unes postes fantàstiques tot i que normalment quedaven mig tapades pels núvols, però en qualsevol cas trobar-se sol en aquelles platges de palmeres i sorra blanca era tot un luxe que pocs podien dir. Això si, aquí ja es notava una mica el sobre-cost que tenien molts dels productes per ser mes costosos de portar fins allà i per les poques botigues que hi havia a l’illa.

La carretera per on transcorria quasi tota la vida de l’illa era l’única que estava asfaltada, la resta eren camins de sorra. Així que quan explorava l’illa, tan sols havia de caminar 10 minuts allunyant-me de la carretera per quedar completament aïllat de la civilització i quedar rodejat per una vegetació exuberant, espectacular i molt desconeguda per a mi, doncs molts dels arbres que s’hi podien veure no els havia vist mai abans. Semblava mentida poder trobar a Tailàndia una illa com aquella.

Al cap de 4 dies tocava tornar a Krabi, on havia arribat amb avió, i allà agafar un bus que em portaria fins l’altra costat del país. Aniria des de l’oest, el Mar d’Andamán, a l’oest, al Golf de Tailàndia, on dormiria en 3 illes diferents, les mes importants del golf. El bus+ferri des de Krabi a Koh Tao ja els tenia reservats des d’abans del viatge, però no el transport per arribar fins a Krabi, doncs volia estar a l’illa per saber quina era la millor opció. Així que un dia abans de marxar vaig reservar una furgoneta que anava passant pel llarg d’aquella única carretera asfaltada de l’illa recollint els passatgers, agafaria el ferri i ens deixaria al lloc indicat de Krabi. Era una espècie de taxi col·lectiu, pràcticament l’únic tipus de transport de Koh Lanta.

Un cop a Krabi, abans d’agafar el bus cap al Golf de Tailàndia, passaria una nit en un petit apartament ja que no podia coordinar l’horari de la furgoneta que m’havia portat des de Koh Lanta amb el del bus fins al golf en el mateix dia, ja que el bus sortia cap a les 7 del matí.

Vam arribar a Krabi al cap d’unes dues hores i el xofer em deixava a pocs metres de l’apartotel. Era una espècie d’habitació gran amb nevera, cafetera, microones, TV i bany propi. Una de les habitacions mes equipades de tot el viatge però on només hi passaria aquella tarda i nit per veure una mica Krabi i marxar de bon matí cap al golf.

Vaig deixar l’equipatge i vaig sortir immediatament a buscar algun lloc on dinar. Eren quasi les 14h i la intenció era dinar, descansar una mica i cap a les 17h sortir a passejar per Krabi. Ben a prop de l’hotel vaig passar per davant d’un restaurant on de cara al carrer hi tenien una graella amb el que a Mèxic anomenen mojarras, una espècie de daurades fregides que estan realment bones.

Va ser curiós perquè des del dia anterior que pensava en menjar peix, quelcom que no acostumo a fer i menys en un viatge, però després de tants dies sense menjar-.ne em venia de gust i mes en un país com Tailàndia, on n’hi tant i tant bo. Per això quan vaig passar per davant d’aquell restaurant i vaig veure aquells peixos ben fregits en aquella graella, no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig entrar per preguntar, primer, quant costava, doncs això sempre s’ha de preguntar abans de comprar, i després vaig entrar.

El plat costava 200 bats, quasi 6€, molt barat però força mes del que m’acostumava a gastar en un dinar. Tot plegat acompanyat d’arròs, amanida i salses picants, va resultar un dinar boníssim que em va treure l’antull que portava des de feia dos dies.

Després de dinar vaig tornar a l’hotel on només volia descansar sense adormir-me, però va ser impossible, em vaig adormir unes dues hores per lo que entre dutxar-me i prendre un cafè, ja eren les 18h quan sortia a explorar Krabi. Volia anar fins a un temple budista a uns quants centenars de metres d’alçada des d’on es tenia una panoràmica fantàstica de tot Krabi, però se’m va fer tard i començava a fer-se fosc, per lo que vaig decidir no anar-hi. En comptes d’això vaig comprar menjar per sopar en un 7-eleven, pasta deshidratada i peix enllaunat bàsicament, i vaig tornar a l’hotel quan ja eren les 21h passades per sopar i dormir ja que l’endemà a les 7 havia d’estar a l’agència contractada per anar a Koh Tao des d’on sortia el bus fins al port de Surat Thani.

L’endemà a les 6:30h deixava l’hotel quan encara estava tothom dormint i caminava 30 minuts amb una calor ja insoportable fins l’estació des d’on sortia el bus, on vaig arribar-hi tant suat que el primer que em va dir la noia del mostrador va ser on estava el lavabo perquè em netegés una mica. De fet em vaig canviar la samarreta i tot.

Després de xerrar una mica amb el xofer del bus, marxàvem cap a Surat Thani ben puntuals on hi arribàvem al cap d’unes dues hores. Tan bon punt baixàvem del bus, ja ens dirigien cap a la rampa que donava accés al ferri just allà al costat. Tot molt ràpid i molt be.

El ferri ja era molt ple i semblava que només ens estaven esperant a les menys de 10 persones que havíem arribat en aquell bus, doncs quan tots érem dins, de seguida va arrencar.

El ferri era un catamarà gegant que anava rapidíssim, tot i així serien unes 4 hores de trajecte fins la primera de les 3 illes del Golf de Tailàndia que visitaria, Koh Tao, o mes coneguda com l’illa dels motxillers. Encara no ho sabia però aquella illa seria com un petit paradís del que em costaria marxar.

Primer fèiem una parada a l’illa veïna de Koh Samui on hi aniria al cap d’un dies. Ara havia d’esperar a què arribés un altre ferri que ja em portaria fins a Koh Tao. En aquest segon ferri és on vaig conèixer dues noies que vaig sentir parlar català. Ja feia 3 setmanes que no escoltava ni català ni castellà i sentir-lo per primera vegada al Golf de Tailàndia em va fer força il·lusió.

Cap a les 14h arribàvem a Koh Tao i només baixar vaig entendre perquè se la coneixia com l’illa dels motxillers. Desenes de persones baixàvem d’aquell ferri i només jo anava amb maleta, la resta amb motxilla. Aquesta illa ja no era com Koh Lanta, aquesta era molt mes turística i això es notava només trepitjar el port, o vàries persones oferien tours, taxis o el que fos. Jo vaig passar ràpidament per allà al mig i vaig caminar els 20 minuts que hi havia fins l’hotel reservat.

El camí fins l’hotel era per un passatge de vianants que transcorria just al costat de la platja i segons Google Maps l’hotel era just en aquell passatge, per lo que estava literalment a 4 metres de la platja, una platja que per una altra banda permetia veure-hi la posta de sol. A mes en aquell passatge hi havia de tot, per lo que ja no em feia ni falta investigar massa la zona, tan sols sortir de l’hotel i caminar per aquell caminet.

El que miro quasi sempre primer a l’hora de reservar un allotjament, és el preu, per això em vaig sorprendre tant quan vaig veure aquest, doncs tot i no costar mes de 10€ la nit, les habitacions eren petits bungalows completament independents uns dels altres enmig d’un pati ple d’arbres i just tocant aquell passatge que donava a la platja. brutal!

Una de les primeres coses que em va cridar l’atenció va ser la gran quantitat de cartells informant de que Koh Tao era una illa amb pocs recursos propis, per lo que era primordial estalviar aigua, reciclar i en general produir la menor quantitat possible de residus. Aquesta era una illa on tota la brossa generada l’havien de portar a la part continental per al seu processament igual que havien de portar-ne tota l’aigua que s’hi consumia, d’aquí la importància de no malgastar-la. de fet, a la dutxa sortia un petit rajolinet d’aigua sense possibilitat d’augmentar-ne la potència. I la veritat és que tothom, tan residents com turistes, complien totes les normes al peu de la lletra.

Després d’instal·lar-me i dutxar-me i quan ja eren les 15h, sortia a buscar un lloc on dinar. No em va costar massa, doncs en aquell passatge que separava l’hotel de la platja hi havia de tot, entre d’altres un lloc ambulant dels que a mi m’agraden, doncs son llocs mes pensats per locals que per turistes. Estava una mica amagat, apartat dels restaurants pels turistes i vaig demanar un Tai Mai per 60 bats, ni 2€. Es tractava d’un bon plat d’arròs amb verdures i carn. Després vaig anar a descansar una estona al bungalow per anar cap a les 19h a la platja a veure la posta de sol.

Tot i ser una illa molt turística, no es veia gens masificada. A aquella hora a la platja estava quasi sol i els restaurants que hi havia a la platja no estaven massa plens. Era realment agradable passejar per aquella platja mentre es ponia el sol enmig d’aquell ambient tant motxiller.

La resta de dies els vaig dedicar a explorar l’illa i anar a algun dels llocs mes emblemàtics, com a la que asseguren és l’illa mes fotografiada del mon i a la que hi vaig arribar després de caminar unes dues hores pel voral de la carretera principal de l’illa, doncs no hi havia massa mes camins pels quals anar.

Va ser una gran experiència passar aquells dies a Koh Tao veient cada dia la posta de sol al mar en una platja paradisíaca i pràcticament deserta, gaudint del bon rotllo que hi regne a cada racó iamb l’alegria dels locals que et feien sentir com a casa. També em fascinava l’alta consciència mediambiental que tenia tothom i el respecte en tots els aspectes que s’hi respirava. Això si, aquí és on mes gent espanyola vaig veure, quelcom que ja no m’agrada tant, doncs m’agrada anar a llocs mes remots o menys turístics.

En qualsevol cas una gran experiència que acabava el dia 15 de juny quan agafava un altre ferri per anar a l’illa veïna, Koh Pha Ngan, l’illa de la famosa Full Moon Party que se celebraria al cap de dos dies i on evidentment volia assistir-hi.

A les 10 del matí anava cap al port per agafar un d’aquells ferris catamarans que mes que navegar quasi que volaven. En aquesta ocasió anar caminant fins l’hotel no era una opció, doncs quedava a quasi 3 hores del port, per lo que tocaria agafar un taxi col·lectiu, doncs aquests son els transports mes barats en aquestes illes.

Al cap d’unes dues hores arribàvem a Koh Pha Ngan i baixàvem unes 200 persones en manada cap on anava tothom, doncs crec que ningú sabia realment cap on caminava. Al cap de mig quilòmetre arribàvem al pàrquing dels taxis col·lectius. Cadascú pujàvem al que un noi ens anava indicant segons la nostra destinació. Hi havia uns 10 taxis col·lectius i cada un anava a un punt concret de l’illa. Vaig pujar al que em varen dir i en menys de 5 minuts ja estàvem camí a l’oest de l’illa, concretament a Secret Beach on havia reservat una habitació.

Però la taxista es va liar i em va deixar uns 2 quilòmetres abans de l’hotel, doncs efectivament havíem arribat a la zona que jo havia dit però l’hotel no era allà mateix. El problema va ser que el GPS aquí simplement no em funcionava, gens, ni tan sols marcava cap lloc, per lo que no tenia mes remei que fiar-me i baixar allà, on efectivament hi havia un cartell que hi deia Secret Beach.

Però després de mirar-m’ho una estona em va quedar clar que allà no era. Després de reiniciar el telèfon i provar diferents configuracions, va ubicar l’hotel durant uns segons i va ser aleshores quan vaig veure que estava a uns 2 quilòmetres mes enllà, seguint la carretera per la que el taxi havia continuat…

Sense pensar-m’ho dues vegades i veient que per aquella carretera no hi passava ningú, vaig agafar la maleta i vaig començar a caminar. Entre els 40ºC i les pujades i baixades de la carretera, vaig arribar a l’hotel al cap de quasi 45 minuts com si m’hagués dutxat amb roba. No recordava haver suat mai tant.

Finalment deixava la carretera per caminar uns 10 minuts mes per un camí que conduïa directament a la platja, però just abans d’arribar-hi començaren a aparèixer bungalows, botigues, un restaurant i un local de lloguer de motos. La zona era molt tranquil·la, a primera línia de mar i fins i tot molt discreta i en certa manera, amagada, potser d’aquí venia el nom de Secret Beach.

Em va costar una mica trobar l’hotel, doncs no hi havia cap edifici pròpiament dit sino que tot eren bungalows, terrasses i locals, res que semblés una recepció. Preguntant per allà vaig descobrir que la recepció de l’hotel estava mes enllà d’una terrassa d’un restaurant i d’un petit espai on dues noies feien massatges tailandesos. Passant per una passarel·la que literalment ja transcorria sobre el mar, s’arribava a una terrassa feta de fusta que també quedava mig penjant sobre el mar i on efectivament hi havia la recepció del Secret Beach Hotel.

El lloc ja m’havia agradat per les fotos que havia vist a Airbnb, però ara que era allà, al·lucinava. Les fotos s’havien quedat curtes, i tot per uns 10€ la nit. Aquell hotel, i a l’altra banda de la terrassa que acabava de creuar, hi havia una filera de 4 habitacions a primera línia de platja. Però a mes tenia altres bungalows a uns 200 metres d’allà des dels que es veia el mar però ja no des de primera línia. Jo havia llogat un d’aquells però el propietari de l’hotel em va comentar que entre aquelles 4 habitacions de primera línia n’hi havia una de lliure però que costava 150 bats mes, uns 4€, que els bungalows que jo havia reservat i que costaven 300 bats la nit, uns 8,50€. Després de veure l’habitació i el bungalow no m’ho vaig pensar mes de dos segons, vaig pagar la diferència i em vaig quedar a l’habitació a primera línia de mar. A mes eren força mes grans que els bungalows, però això no em va fer decidir, el que em va captivar va ser la seva ubicació.

Eren poc mes de les 14h quan m’instal·lava a l’habitació, em dutxava i anava a fer la primera exploració per la zona en busca d’un 7-eleven i un restaurant. Mirant Google Maps no veia cap 7-eleven mes a prop d’uns 10 minuts caminant, a la carretera per la que havia vingut, així que vaig anar cap allà. Allà mateix també hi havia un altre minisúper i un parell de cases de canvi. Era com un petit punt de subministrament enmig d’aquella carretera deserta. Abans d’arribar allà, vaig trobar un restaurant familiar completament buit i una mica car per ser Tailàndia però dins de lo raonable tenint en compte que estava a Koh Pha Ngan.

Un plat similar a Bangkok m’hauria costat uns 70 bats (2€), mentre que aquí em va costar 150 bats, uns 4€, mes car del que buscava però tenint en compte que el restaurant mes proper a l’hotel semblava molt mes car i que allà estava sol i amb unes vistes fantàstiques sobre el mar, no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig entrar a demanar el primer àpat en aquella illa. Al 7-eleven hi aniria després per comprar el sopar i menjar-me’l a l’habitació de cara al mar i mirant les notícies per Internet.

Per cert que aquest hotel tenia fibra òptica. Era la primera vegada que en un hotel al connexió anava tant ràpid. de fet a la seva publicitat ja hi deien que era un lloc pensat per nòmades digitals, amb espais per a treballar i, és clar, una bona connexió a Internet.

Igual que a Koh Tao i Koh Lanta, aquí també havia reservat l’hotel a la costa oest de l’illa per tal de poder veure la posta de sol al mar. Aquí la diferència era que pràcticament la podia veure sense ni tan sols sortir de l’habitació. Fantàstic!

Després de descansar una estona a l’habitació vaig anar a passejar per la platja de davant l’habitació que semblava privada i que també estava quasi buida. No sé si era per l’època o pels llocs que escollia, però m’estava trobant ben pocs turistes a un país tant turístic com Tailàndia. Aquella era una platja molt mes tranquil·la que la de Koh Tao, que ja ho era, però aquesta fins i tot semblava mig privada o almenys sense una continuïtat clara cap a la resta de platges de l’illa, per lo que la gent que estàvem allà érem només els de l’hotel. Algun restaurant mes i local de massatges tailandesos era tot el que hi havia en uns 200 metres de platja. Un lloc ben tranquil sense nens, ni aglomeracions ni turistes borratxos. De fet, cap a les 22:30h fins i tot els restaurants ja havien tancat.

El meu objectiu principal en aquesta illa era anar a la Full Moon Party. Arribava a l’illa el dia 15 de juny i la festa era el dia 17. Tenia un dia sencer per saber ben be on es feia i com arribar-hi. Per sort no em va fer falta massa temps, doncs enmig de les habitacions i el restaurant, hi havia un local que semblava una agència de viatges i transports on a la porta hi havia un cartell on hi deia “Full Moon Party”. Ràpidament vaig entrar-hi, vaig preguntar i efectivament el dia que es feia la festa sortia des d’allà mateix una furgoneta cada 30 minuts en direcció a la platja on se celebre la Full Moon Party. El preu per l’anada i la tornada era de 250 bats (7€), molt mes barat del que m’esperava. Cal tenir en compte que la festa es feia, literalment, a l’altra punta de l’illa, a uns 30 minuts en cotxe, per lo que menys de 4€ per trajecte era un preu mes que raonable.

Podria marxar cap a la festa a partir de les 18h i tornar fins les 6 del matí. Després de carregar be el mòbil i buidar-ne la memòria, em vaig canviar per a les 20h caminar els escassos 50 metres que separaven la meva habitació de l’agència per anar cap a la Full Moon Party.

Uns minuts abans d’arribar ja es veien desenes de persones donant voltes per la zona i, tot i que una mica tapada, també es veia la lluna plena. Per fi era a la Full Moon Party, i el primer que em va sorprendre va ser veure tot el carrer que conduïa a la platja plena de botiguetes on només hi venien cubells d’alcohol i prendes de roba taronges o verdes fluorescents ben adients per l’ocasió.

Ja hi havia centenars de persones per aquell carrer comprant roba i, sobretot, aquells cubells de platja plens d’alcohol. Jo em vaig comprar un de vodka i una cinta pel cap. Amb aquestes dues coses ja tenia tot el necessari per entrar a la platja de la festa, que és una platja pública però que per entrar-hi per un lloc normal, cal pagar uns 5€. Es pot evitar aquest pagament entrant per algun lloc entre hotels o arbusts, en qualsevol cas és una platja per lo que si es vol, es pot entrar sense pagar.

I un cop vaig arribar a la platja, vaig al·lucinar. 3 quilòmetres de platja plena d’escenaris, llums, focs, muntatges, barcos i gent. Unes quantes discoteques de la zona muntaven escenaris a la mateixa platja amb dj’s i pantalles i cada una feia la seva pròpia festa, per lo que conforme anaves caminant per la platja t’anaves trobant amb diferents ambients. No tenia ni idea de que allò era així.

Encara era aviat però ja hi havia força gent, molts eren turistes però em va sorprendre que la majoria eren tailandesos, i tot i ser normal, doncs estàvem a Tailàndia, pensava que aquesta era una festa per guirirs. Però no, molts tailandesos van a Koh Pha Ngan tan sols per la Full Moon Party.

No fa falta ni dir que va ser una de les millors festes a las que he assistit mai, i això que n’he assistit a moltes. Tota aquella platja plena d’escenaris i gent sota la lluna plena era brutal, fins i tot em costava decidir on anar i què fer de tantes coses que hi havia. A mes aquesta és una d’aquelles festes on quasi és mes divertit anar sol que acompanyat, doncs el simple fet d’anar sol em va permetre conèixer gent que no hagués conegut si hagués anat acompanyat. A molts llocs, i mes en aquestes festes, conèixer gent o posar-te a ballar amb el primer o primera que trobis és el mes normal.

Entre cubells d’alcohol, música electrònica i guiris desmadrats, les hores se’m van passar rapidíssim. Vaig estar allà des de les 20h fins les 5 del matí. 9 hores sense parar de ballar en una època que ja em feia mandra caminar dues hores seguides. Sincerament, poques vegades m’havien passat les hores tant ràpid i m’ho havia passat tant be. Va ser una nit inoblidable.

A les 6 anava cap al pàrquing on havíem quedat amb els de l’agència a esperar quasi una hora fins que es va omplir el taxi col·lectiu, doncs a diferència de l’anada, en què era una furgoneta, aquesta vegada era un taxi col·lectiu, és a dir, una camioneta amb la part de darrere oberta.

Érem dues noies i dos nois els que érem allà cosa que em feia pensar que érem dels últims en tornar, en qualsevol cas dins l’horari que ens havien dit. Ja era completament de dia i desenes de persones abandonaven aquella platja que havia quedat plena de brossa.

Poc després de les 7h arribàvem a l’agència i d’allà caminava els 50 metres fins l’habitació. M’estirava al llit veient el mar i les palmeres i anava a dormir amb un record que guardaria durant anys. Havia complert l’objectiu en aquesta illa superant les meves expectatives.

L’endemà el dedicaria a fer còpies de seguretat de fotos i videos aprofitant la fibra òptica de l’hotel i per menjar al restaurant de l’hotel i relaxar-me per l’habitació aprofitant les fantàstiques vistes que tenia des d’ambdós llocs i mes en aquell hotel tant apartat de tot i que el feia encara mes especial.

I al quart dia de ser a Koh Pha Ngan i haver assistit a un dels plats forts del viatge, marxava a la tercera i última illa del Golf de Tailàndia, i de fet, l’última parada que faria a Tailàndia abans d’anar a Malàisia.

Però per arribar al port vaig haver de buscar algun transport ja que per aquella zona no hi havia taxis ni cap altra transport públic a part d’aquells taxis col·lectius i furgonetes que s’havien de reservar amb temps o almenys saber quan i des d’on sortien. Per sort, a la mateixa agència on havia reservat el transport fins la Full Moon Party, també oferien transports cap al port. Ja havia reservat el dia anterior amb la mateixa dona de l’agència la furgoneta fins al port a les 10h. Però pel matí se’m va fer una mica tard i vaig arribar a l’agència a les 10:08h, hora en què la furgoneta ja havia marxat. Per sort tenia temps de sobra fins la sortida del ferri i de furgonetes d’aquelles n’havien de sortir mes, en principi la pròxima seria a les 11h, per lo que vaig aprofitar per anar a fer un últim esmorzar en aquell restaurant de l’hotel que quedava tant a primera línea de mar que hi quedava mig penjant.

Però quan tot just acabava d’esmorzar i em disposava a relaxar-me una estona mirant el mar, va aparèixer la dona de l’agència per dir-me que una furgoneta sortia ja, per lo que em vaig acomiadar corrent de tothom i vam anar cap al port el xofer de la furgoneta i jo sols. Després de tot, encara vaig arribar al port amb mes d’una hora d’antelació.

El viatge amb ferri fins a Koh Samui va anar molt be i un cop arribats al port tocava buscar la manera d’arribar a l’hotel de la manera mes barata possible. Al igual que ja em va passar a Koh Pha Ngan, aquí tampoc era viable anar caminant, doncs quedava a unes 4 hores. Però aquí també era mes complicat que a Koh Pha Ngan, doncs mentre allà el port estava en una zona deshabitada i on només hi havia taxis col·lectius amb els que moure’s, aquí al port de Koh Samui estàvem en una zona habitada amb un munt de taxis, mototaxis, taxis col$lectius pegant-se entre ells per captar clients. Mentre a Koh Pha Ngan ens van indicar quin taxi agafar, aquí a Koh Samui era la llei de la selva.

Vaig preguntar al primer taxista amb el que em vaig creuar i em va dir que fins l’hotel que tenia reservat eren 400 bats (). El trajecte seria de quasi 30 minuts, per lo que aquell preu podria semblar raonable, però res mes allunyat de la realitat. 400 bats per aquell trajecte era una barbaritat i un abús, com era d’esperar. De fet no em va sorprendre que tots aquells taxistes intentessin exprimir-nos a tots els guiris que baixàvem del ferri.

Així que vaig fer el millor que es pot fer en aquests casos, esperar. Si, esperar a que tots els turistes haguessin marxat i tornar a preguntar el preu del trajecte a algun taxista que s’hagués quedat sense client, segur que aleshores seria molt mes fàcil negociar el preu.

I efectivament. Primer li vaig preguntar a una mototaxi i em va dir 200 bats, jo li vaig dir que com a molt 150, ell es va girar i va marxar mig enfadat. Però al cap de 10 minuts, ell mateix va tornar dient-me: “150”. Estava claríssim, simplement al final algun taxista hauria d’acceptar qualsevol oferta meva, i de fet encara podria haver aconseguit un millor preu, però 150 bats em semblava el preu just per aquell trajecte, i jo soc just. En països turístics sempre hi haurà algú que t’intentarà timar, però si saps com funcionen les coses ho podràs evitar fàcilment.

Per una altra banda aquesta era la primera vegada que anava en una mototaxi. El motorista, jo, la meva maleta de cabina i la meva motxilla sobre aquella moto que semblava que hagués de perdre l’equilibri en qualsevol moment. Però no només no el va perdre sino que vam arribar abans que amb un cotxe i xerrant tota l’estona. El nostre primer contacte no havia estat massa amable però ara xerràvem del Barça i dels llocs que havia visitat abans d’arribar, fins i tot em va deixar a la mateixa porta de l’hotel, i ho dic perquè aquest no era el pacte original, doncs jo donava com a referència del lloc el nom d’una platja que quedava uns 5 quilòmetres abans de l’hotel per ser aquesta la mes coneguda de la zona, però quan hi vam arribar, el taxista es va voler assegurar que trobés l’hotel i vam anar seguint la carretera fins que el vàrem trobar.

La carretera per la que circulàvem quedava enganxada a la platja i l’hotel quedava a l’altra costat de la carretera. De fet, en aquell poble, bàsicament tota la vida estava en aquella carretera, doncs el carrer paral·lel que quedava mes endins, estava quasi buit, sense comerços ni hotels.

L’habitació, tot i ser barata, estava realment be. Dues de les parets eren exteriors i tenia balcó a mes de bany i TV. Aquesta vegada, a la platja que tenia al costat no hi podria veure la posta de sol, sino la sortida, però estava en un poble petit i tranquil on tots els serveis estaven just en aquella carretera, fins i tot un 7-eleven que estava a escassos 40 metres de l’hotel. Mentre tingués un 7-.eleven a prop no havia de patir per res.

Koh Samui és la mes tranquila de les 3 illes del Golf de Tailàndia. Vaig escollir aquesta per visitar-la la última perquè queda mes a prop del port de Surat Thani, el port on havia d’arribar per agafar el tren que em portaria a Malàisia. Però a mes l’aprofitaria per relaxar-me i descansar després de les visites a les altres dues illes mes animades.

En aquella carretera on estava tot, hi havia uns quants restaurants per turistes dels quals no en vaig entrar a cap, tan sols al restaurant de l’hotel on vaig dinar-hi el dia de l’arribada. Era un restaurant/terrassa molt agradable per menjar-hi i amb uns preus prou ajustats. Però normalment comprava el dinar llocs ambulant on la majoria de clients eren locals, de fet comprava allà on hi veia mes locals fent cua, doncs és la millor manera de saber quins son els millors llocs on comprar. I la veritat és que el sistema funciona, doncs normalment és menjar molt bo i molt barat. Això si, me l’havia d’emportar a l’habitació.

A Koh Samui no hi havia tantes restriccions com a Koh Tao en quant a consum d’aigua o residus ja que aquesta illa te connexió directa amb el continent, a diferència de Koh Tao on no es pot anar directament al continent sense passar abans per Koh Samui.

Quan marxés d’aquesta illa ja seria per anar directament fins a Malàisia en un trajecte que duraria unes 36 hores i en el que hauria d’agafar dos ferris, un autobús, un taxi col·lectiu un tren-hotel i un altre tren normal, tot plegat per anar directament des de Koh Samui fins a George Town, Malàisia.

El trajecte ja sabia mes o menys com fer-lo i fins i tot ja tenia el tren-hotel reservat, però encara havia de mirar-me el ferri per sortir de l’illa i el bus per anar des del port de Surat Thani a l’estació de tren on havia d’agafar el tren-hotel.

Tots els ferris i la majoria de transports que reservava a Tailàndia les feia a la web 12go.asia, una web amb tot tipus de trajectes classificats per preus i agències, una web realment molt útil. Quan ja era a Koh Samui vaig reservar el ferri i el bus per sortir de Koh Samui i arribar a l’estació de tren de Surat Thani, però l’endemà em van notificar que la reserva s’havia cancel·lat, quelcom que ja m’esperava perquè la reserva no va ser com les altres, doncs després de pagar em van dir que la reserva estava subjecta a disponibilitat.

En qualsevol cas quan em van notificar que la reserva quedava cancel·lada ja quedaven menys de 24 hores per marxar, per lo que em va tocar còrrer per buscar un altre ferri. A diferència del primer que havia reservat i que sortia des del port al que havia arribat, l’única opció que quedava sortia des de l’altre port de l’illa que quedava força mes lluny, a quasi una hora en cotxe. Això si, el ferri era molt mes barat que els altres que havia agafat, uns 4€. Ara encara no ho sabia però era mes barat perquè era un ferri pensat pels locals, és a dir, mes antic i força mes lent.

Finalment semblava que tenia la reserva i un cop arribat el dia tocava buscar per on passava el taxi col·lectiu que anés cap al port de l’altra banda de l’illa. Li vaig preguntar al noi de l’hotel i em va senyalitzar una cantonada a uns 100 metres de l’hotel. I efectivament al cap d’uns 10 minuts va passar el taxi al que vaig pujar anant tot sol.

A mig camí va pujar una parella d’espanyols que em van preguntar quant costava el taxi, jo els vaig dir que 100 bats des d’on jo venia, que era de mes lluny que ells, però en qualsevol cas vaig tenir clar que el taxista els acabaria estafant. Per Internet vaig llegir que aquests taxis col·lectius no se’ls ha de preguntar el preu, i molt menys un cop arribats al destí. El que s’ha de fer és pagar-lis el preu que és sense ni preguntar, doncs les tarifes d’aquests serveis estan regulades i sempre son les mateixes tot i que els taxistes ni te les diuen ni les tenen penjades a la vista de tothom.

I mes o menys al final va ser així. Quan vam arribar al port vam baixar tots 3. Primer em vaig acostar jo al xofer i li vaig donar els 100 bats sense dir res. Ell se’ls va mirar i va fer la típica cara de, “merda, m’ho ha donat just”. I quan es va acostar la parella li van preguntar quant era, i el taxista va respondre que 100 bats. El noi va contestar que com podia ser que els costés el mateix que a mi que venia de mes lluny, i el taxista va tornar a dir 100 bats. Evidentment els va estafar però encara van tenir prou sort de que jo vaig pagar abans i per tan ja no els podia cobrar mes de 100 bats, però estic segur que si haguessin anat sols encara els hauria cobrat mes. No sé quant temps portaven a Tailàndia però no tenien ni idea de com tractar amb els taxistes, probablement el gremi mes estafador de Tailàndia.

Vam arribar al port cap a les 12h i el meu ferri no sortia fins les 17h, per lo que tenia un munt d’hores per passejar per aquell poble. Primer vaig anar a dinar a un 7-eleven, doncs tenen un munt de plats preparats que et poden escalfar allà mateix i fins i tot menjar-te’ls ja que normalment tots els 7-eleven disposen de taules i cadires.

I quan ja portava 3 hores esperant a la terminal de ferris, vaig anar a la taquilla per a confirmar la reserva i demanar el bitllet, moment en què em van dir que sortia un ferri d’aquells cada 30 minuts i que si ja era allà en podia agafar qualsevol que sortís abans, és a dir, portava 3 hores assegut a una cadira esperant havent pogut agafar un ferri molt abans. de totes maneres, si no esperava aquí hauria d’acabar esperant a l’estació de tren, doncs el que havia d’agafar fins a Malàisia no sortia fins les 12 de la nit.

Com calia esperar pel preu del bitllet i el port de sortida, aquest era un ferri per a locals, molt mes barat però també molt mes lent. De fet fins aleshores només havia agafat catamarans, mentre que aquest era un barco normal amb espai també per a vehicles. Això si, degut a què va tardar unes 3 hores en arribar a Surat Thani, vam poder veure la posta de sol des del propi ferri, un espectacle natural que pocs en el ferri ens vam voler perdre. Era un bon acomiadament de Tailàndia.

Cap a les 19:30h arribàvem al port de Surat Thani. Tornava a ser a Tailàndia continental i ara un bus de la mateixa agència del ferri ens portaria fins al centre de Surat Thani que no estava a prop precisament, doncs quedava a quasi 80 quilòmetres.

Eren les 21h quan arribàvem a la central de l’agència i punt final del trajecte. Des d’allà encara havia d’arribar a l’estació de tren, que tot i que era d’aquella mateixa ciutat, quedava a uns 20 minuts en cotxe. Passaven ja de les 21h i tenia poques opcions disponibles per arribar-hi, de fet només hi podia anar a peu, en taxi o fent auto-stop, quelcom que mai havia fet.

En baixar, i com acostuma a passar en estacions, ja hi havia uns quants taxistes oferint-se a portar-me on fos. Vaig preguntar quant costava fins l’estació i el que menys demanava va dir 200 bats. Jo li vaig dir 100 i la seva reacció em va fer adonar que era massa poc. Així que vaig mirar exactament quant efectiu em quedava i guardant-me alguns diners per sopar aquell dia podia pagar fins a 150 bats (4€). Li vaig dir i ell va acceptar. En una negociació s’ha de ser conscient quan li estàs perdent el respecte a l’altre, i en aquell cas, oferint-li 100 bats per aquell trajecte li vaig faltar una mica el respecte perquè era un preu que no cobria ni la gasolina que gastaria en anar i tornar de l’estació de tren. Jo tampoc podia oferir massa mes perquè ja quasi no tenia efectiu, per lo que al final tots dos vam cedir una mica.

Després de tants dies entre illes, tornava a circular en el maleter d’un taxi enmig d’un carrer amb centenars de cotxes sense cumplir quasi cap norma de circulació i tocant el clàxon com si s’acabés el mon. El taxista també conduïa com un tailandès mes per lo que aquell trajecte de poc mes de 20 minuts va resultar força mes dur del que esperava, anant de banda a banda d’aquell banc sense respatller i sense finestres que em protegissin del fum i el soroll que venia de la carretera.

Cap a les 22h arribàvem a l’estació de tren de Surat Thani on estava previst que a les 12 de la nit arribés el tren-hotel que em portaria fins la frontera amb Malàisia en un temps d’unes 7 hores. Primer vaig confirmar que la reserva que tenia era correcta i després vaig anar a buscar algun lloc on comprar sopar amb els prop de 200 bats que em quedaven en efectiu.

Al costat mateix de l’estació, com era d’esperar, hi havia un 7-eleven, per lo que ja no tenia cap problema de subministraments. Compraria menjar, aigua i tabac gastant així l’efectiu que em quedava.

Però la sorpresa va venir quan a la pantalla d’horaris hi va aparèixer que el tren venia amb un retard de 30 minuts. Això ja molestava una mica però tot just era el començament d’una sèrie d’avisos de retard que acabaria sent de mes de 4 hores. Si, el tren havia d’arribar a les 12 de la nit i va acabar arribant a les 4:15h de la matinada. En total vaig estar 6 hores en aquella estació entre sopant, llegint notícies, escrivint el diari, passejant i mirant sèries. Per cert, per l’estació corrien les rates per tot arreu i el mes sorprenent és que ja ningú els feia cap cas mentre que jo no parava de mirar que no se m’acostessin.

L’espera estava sent llarga però almenys havia arribat a l’estació, un punt on tan sols feia 24 hores no sabia com hi arribaria ni quant em costaria. Finalment hi havia arribat a temps i per tan sols 400 bats (11€) havent hagut d’agafar dos taxis, un ferri i un bus.

Finalment, arribava el tren a les 4:20h de la matinada, mes de 4 horas d’endarreriment. Era un trajecte previst d’unes 36 hores en total que s’acabaven de convertir en 40. Ja havia vist fotos del tren per dins però tot i així em va sorprendre força. A cada lateral ja hi havia muntades les lliteres. Totes estaven juntes dins el vagó però tenien cortines, llums, espai per deixar l’equipatge i el mes important, no s’escoltava res, doncs el soroll hipnotitzador del tren ho tapava tot i a mes encara permetia tenir un son mes profund, de fet feia mesos que no dormia tant be com vaig dormir en aquell tren-hotel.

Ràpidament tots els que vam pujar ens vam posar al llit i en menys de 5 minuts ja estava dormint. Entre la son que tenia i el moviment del tren vaig tardar molt menys del que volia en adormir-me, doncs volia gaudir una estona d’aquella experiència abans de caure rodó.

Jo m’havia posat el despertador a les 10:30h ja que era previst que arribéssim a la frontera amb Malàisia cap a les 11h, però quan tot just eren les 10h i quan portava quasi 6 hores dormint com un tronc, el responsable del tren va anar passant pels llits on encara hi havia algú dormint picant amb un pal sobre les barres de ferro dels llits per tal d’anar-nos despertant mentre cridava “Malaysia, Malaysia!”. Va ser un despertar una mica brusc i des del meu punt de vista una mica precipitat, però tocava començar-se a preparar per entrar al tercer país de la meva primera volta al mon.

Quan vaig sortir del llit i vaig veure la resta del vagó, vaig al·lucinar. Pràcticament tots els llits que hi havia la nit anterior havien desaparegut i en el seu lloc hi havia seients normals com els de qualsevol altre tren. La parella que la nit anterior esperava amb mi a l’estació de Surat Thani, ara estaven ja asseguts en els seients on abans hi havia els seus llits. Ni tan sols tot el moviment dels passatgers m’havia pogut despertar. Com pot ser que es dormi tant be en un tren en marxa?

Quan anava al lavabo vaig veure una cafetera. Vaig preguntar al responsable i em va dir que era per nosaltres però que no tardés ja que arribaríem a la frontera en uns 30 minuts. Jo ja havia acceptat que aquest dia no em podria prendre el cafè, per lo que veure aquella cafetera em va alegrar enormement.

Cap a les 11:15h arribàvem a l’estació de Pedang Besar, una ciutat fronterera i que existeix tan a Tailàndia com a Malàisia. La frontera està a la mateixa estació de tren on una de les vies és Tailàndia i l’altra ja és Malàisia.

Vam baixar unes 10 o 12 persones que vam estar acompanyades en tot un moment per un parell de policies que ens varen dirigir fins les casetes de control dins l’estació. Allà primer un agent duaner tailandès segellava la nostra sortida del país i tal com deixaves aquell primer agent ja entraves a Malàisia on agents malais revisaven l’equipatge i els passaports. Un cop tenia el segell de Malàisia al passaport ja podia tornar a sortir de l’estació, ara a l’altra via i ja estant en territori malai.

La diferència entre ambdós països ja es podia veure a la pròpia estació. Mentre que havíem arribat en un tren de mes de 40 anys d’antiguitat, el que hi havia a la via malaia era el mes nou i modern que havia vist mai. També sorprenien els cartells de prohibit donar-se petons en públic o veure tantes dones musulmanes treballant a l’estació. No envà aquest era un país musulmà i això es notava tan sols trepitjar-lo.

El que no havia pensat és que a Malàisia era una hora menys que a Tailàndia i això em va fer perdre el tren de les 11:40h ja que jo em pensava que era una hora menys. En qualsevol cas vaig haver de sortir de l’estació mig plovent fins a un caixer per treure efectiu ja que a l’estació no acceptaven targeta i encara no havia aconseguit ringgits, la moneda de Malàisia. Hi hauria d’haver pensat perquè això em va costar una caminada de 45 minuts i haver d’agafar el tren de les 12:40h. Ja m’havia endarrerit 4 hores pel retard del tren i ara una hora mes per haver-me despitat amb l’hora i els diners.

En qualsevol cas a les 12:40h agafava el tren que em deixaria al cap de dues hores a Butterworth, una ciutat que gràcies a la seva estació de tren, al port i a bones connexions terrestres, és un bon lloc per anar a molts altres punts del país. Jo havia de baixar aquí, anar fins al port i allà agafar un ferri que ja em deixaria a l’illa on havia d’arribar i on estava la ciutat de Georgetown, la meva destinació final.

Em va costar una mica trobar el port però per sort estava a escassos dos minuts caminant de l’estació. El preu del ferri era de només 1€ i en menys de 20 minuts ja n’havia arribat un i ja havíem érem a Georgetown. Des d’allà caminava uns 15 minuts fins l’hotel on havia reservat una habitació individual amb bany compartit per 20 ringgits la nit, uns 5€, i per fi passejava per primera vegada per un país oficialment musulmà, veient ja una de les mesquites mes impressionants del país. Per cert, aquesta mesquita quedava a uns 100 metres de l’hotel per lo que no em perdia cap de les oracions que feien a totes hores pels altaveus.

Quasi a les 18h feia el check-in a l’hotel de Georgetown finalitzant així un dels trajectes mes llargs que mai havia fet amb l’ajuda de dos ferris, dos taxis, un bus, un tren regional i un tren-hotel, tot plegat per anar des d’una illa tailandesa a una altra illa però malaia. 31 hores de trajecte que per fi arribàvem al seu final i que em carregaven una vegada mes d’una auto-confiança brutal per seguir fent aquest tipus de viatges. Sense mitjans propis i havent gastat uns 25€, havia pogut fer un trajecte que només 48h abans semblava quasi impossible.

L’hotel estava en ple Chinatown del casc antic de la ciutat, una de les millors zones per veure l’autèntic Georgetown. L’habitació era petita però tenia escriptori i un bon aire condicionat. Els banys eren compartits però almenys eren banys individuals. L’hotel era barat, estava prou be i sobretot la seva ubicació era poc menys que perfecte.

Tan sols deixar l’equipatge a l’habitació vaig sortir amb la intenció de sopar, doncs quasi no havia dinat ni sopat el dia anterior. Per l’hora que era volia passejar una estona per fer temps i sopar cap a les 19h per després anar a dormir 12 hores seguides fins l’endemà. Vaig caminar per on havia vingut buscant algun restaurant. Finalment vaig menjar en un restaurant que estava molt ple de gent local, senyal de que pot ser un bon lloc per menjar. Era diumenge i per motius religiosos estaven quasi tots els comerços tancats, així que tampoc tenia massa mes opcions.

Vaig demanar un plat únic amb pasta, ou, carn i verdures per 12 ringgits, uns 3€, que em va deixar ben ple i ben recuperat de tot el trajecte. En acabar vaig donar una volta pel casc antic tot i que en menys d’una hora ja estava camí de l’hotel amb la intenció de dormir 12 hores seguides. Poc abans de les 12 de la nit em va despertar la música que venia de la sala on un grup xinès tocava música en viu. Estava be però en aquell moment no en tenia massa ganes. Pensava que això ja no em deixaria dormir mes però al cap de 10 minuts ja estava altra vegada dormint fins les 6 del matí.

Georgetown és una ciutat d’estil colonial amb el seu casc antic molt ben conservat i on es poden apreciar encara les antigues mansions de l’aristocràcia anglesa, mansions que ara son ens públics però que encara en queda alguna que es una casa particular.

El casc antic és sens dubte el gran atractiu de la ciutat no només pel seu estil colonial sino pel seu art urbà que impregna bona part de les parets dels casc antic. Grans murals que es combinen amb l’entorn per crear autèntiques obres d’art que lluny d’espatllar el paisatge el fa únic i espectacular. No son pocs els turistes que fan tours únicament per recórrer tot l’art urbà que es pot trobar en molts racons de la ciutat.

Em va sorprendre la gran quantitat de xinesos que viuen a Georgetown. Uns dies després algú em va dir que segurament representaven mes de la meitat de la població, quelcom que es pot confirmar per la gran quantitat de temples xinesos que hi ha. De fet Malàisia és un país molt divers però amb una gran harmonia entre religions, doncs tot i ser un país oficialment musulmà, pel carrer s’hi veuen mes temples budistes i esglésies que no pas mesquites. Així doncs, en un espai tant petit com el casc antic de Georgetown, hi havia barris xinesos, Indis i fins i tot italians, cadascun amb la seva pròpia cultura i gastronomia. Això em va permetre menjar cada dia un plat d’una cultura diferent.

M’encantaven els carrers plens de llocs ambulant de menjar, autèntics mercats de petits restaurants tots uns al costat dels altres on es pot trobar una oferta gastronòmica enorme i ben autèntica. Lo complicat era poder veure una cervesa sense que et costés un ull de la cara. En un 7-eleven podien costar uns 2€ cada llauna, un preu molt alt si el comparem amb altres productes. Però hi ha un bar al cas antic, només un, on la majoria de clients son xinesos o turistes i on es poden demanar tot tipus de cerveses per un preu mes raonable. De fet tots els clients d’aquell bar hi van bàsicament per veure cervesa.

Un dels dies vaig anar a passejar per fora dels casc antic i no va valdre massa la pena. Georgetown no deixa de ser una ciutat normal amb força trànsit, centres comercials i fins i tot prostitutes, que tot i estar una mica amagades, no dubten en oferir els seus serveis als turistes. Per això només vaig veure la resta de ciutat un sol dia que vaig estar caminant un munt d’hores. La ciutat és relativament gran però es pot anar caminant del casc antic fins al centre de la ciutat.

Al cap de 4 dies seguia el meu trajecte per Malàisia amb destinació a les Cameron Highlands, concretament al poble de Tanah Rata. Allà veuria plantacions de te, selves i la flor mes gran del mon, la Raflesia, i tot a uns 10ºC, quelcom que s’agraïa després d’un mes de temperatures altíssimes.

Aquest trajecte ja l’havia reservat abans de començar el viatge i el faria tot en autobús, inclosa la sortida de l’illa que es faria creuant un dels dos ponts que uneixen aquesta illa amb la part continental de Malàisia. La sortida era a les 8 del matí i l’hora prevista d’arribada era a les 12h, tot i que finalment vam arribar passades les 14h. Tan a la sortida com a l’arribada vaig poder anar caminant de l’hotel al punt on parava el bus.

El llogater que va manipular el contador de la llum – Mèxic 2020 compra immoble

La majoria de llogaters van arribar en un període en què feia relativament fred, quelcom difícil de viure a Tuxtepec, on quasi tot l’any hi fa una calor insoportable. Això va fer que durant aquells quasi 2 mesos, les factures de llum de tots 8 departaments fos força baixa. Però aquell període de fred relatiu va passar i va tornar la calor, i amb ella, l’ús dels aires condicionats.

En la següent facturació, dos dels departaments es van passar amb el consum i els van arribar unes factures força altes, sobretot a un, que va ser de $1500, uns 75€. Un dels motius, a part de que havien consumit mes, va ser que la companyia de llum, la CFE i única a Mèxic, penalitza l’alt consum. A partir del kw 350, passa de cobrar $1 per kw a $3 per kw, el triple. I en aquest cas, la meitat del consum se’ls havia cobrat al triple de la tarifa normal, fent que per ells aquell import fos desproporcionat.

L’altre llogater amb la segona factura mes alta, d’uns $800, ho va acceptar prou be tot i que de totes maneres vaig passar nota a la companyia per tal que revisessin que no hi hagués cap error, cosa que m’estranyaria molt. Però l’altre, el de la factura mes alta, s’ho va prendre realment malament. Al passar-li la factura em va enviar un audio en el què deia que ells no havien consumit tant i que no estaven disposats a pagar aquella factura, que com a molt havien consumit $500 i això seria el que pagarien, com si ells haguessin portat el control de l’energia que consumien.

Durant les setmanes prèvies, aquests mateixos llogaters ja havien tingut problemes amb la instal·lació elèctrica degut justament a l’alt consum que tenien. És cert que en aquell moment la instal·lació elèctrica no estava preparada per tants aires condicionats i tantes neveres, però també és cert que cap dels altres 7 llogaters havia tingut cap problema amb la instal·lació. Però en seu cas, es va arribar a cremar un cable que anava al contador de la llum justament de tanta llum que gastaven.

En qualsevol cas la instal·lació s’havia d’adaptar a les noves necessitats i així es va fer de seguida, però no deixava de ser una prova de que efectivament la factura era correcta i havien consumit molt, fins el punt que van ser els primers en sobrepassar la capacitat de la instal·lació abans de que fos adaptada i millorada. Ells podien dir missa però jo tenia clar que la factura era correcta i que acabaríem tenint problemes perquè acceptessin pagar-la.

Passats 4 dies de l’arribada de la factura i quan la companyia encara no m’havia contestat, els vaig enviar un nou missatge a tots dos llogaters explicant-los la penalització que havien tingut pel consum i que revisessin be la factura on es detallava el preu en cada tram. A mes, li vaig demanar al jardiner que mirés el consum que portaven tots dos departaments, quedant clar que seguien consumint el mateix, doncs en aquells 4 dies havien consumit el mateix que la mitja de la facturació anterior, per lo que en el mateix missatge els avisava que no només la factura semblava correcta, sino que en la següent els arribaria una d’igual si seguien consumint com fins aleshores.

El problema amb les factures de la llum és que van al meu nom, i si algun llogater s’empeny en no pagar, puc dir a la companyia que tallin la llum però tard o d’hora hauria de pagar jo la factura, doncs el deute estaria al meu nom, per això era important controlar be el que consumia cada llogater i anar-los al darrere perquè paguessin.

Al cap de 2 dies va anar un electricista a fer part de les millores que s’havien de fer a la instal·lació elèctrica, i al preguntar-li si mirant la caixa i el contador podia saber si el consum que havien tingut tots dos departaments era real, i després de mirar-ho, va dir que si, que semblava que aquell consum era real perquè no es veia res en la instal·lació que fes pensar en un consum irreal. Ràpidament vaig enviar un nou missatge a tots dos llogaters explicant-los el que m’havia dit l’electricista i, per sort, tots dos ho varen acceptar prou be.

El de la factura mes alta i el qui pensava que em donaria mes problemes, em va proposar de pagar $1000 dels $1560 de la factura del dipòsit que havia donat en arribar. Li vaig dir que si però que aquells $1000 els havia de retornar encara que fos a terminis, doncs tot i ser el dipòsit, mentre ells seguissin allà, jo no podia quedar-me amb tant poc dipòsit, cosa que varen entendre. Finalment vam quedar que ells pagarien $500 i jo $1060 del dipòsit que m’anirien tornant a raó d’uns $150 al mes. Jo quedava prou satisfet perquè finalment no pagaria amb diners meus, sino del seu dipòsit, i a la vegada l’anirien tornant, per lo que acceptaven aquella factura i que l’havien de pagar encara que fos a terminis.

L’altre llogater també ho va acceptar tot i que amb aquest hi va haver un altre problema que explico en aquest post. Però l’important és que, tot i que amb uns dies d’endarreriment, finalment va pagar tota la factura. La solució amb aquest segon, tot i que un principi semblava pitjor que l’altre, finalment es va solucionar molt ràpid deixant tots els pagaments pendents saldats.

Però la sorpresa va arribar al cap de dos dies amb el llogater de la factura mes alta i amb qui havíem quedat que es pagaria amb part del dipòsit, quan per les càmeres vam veure quelcom que mai m’hauria imaginat. Un dia a les 20:20 es veia com la noia sortia primer al carrer i mirava. Després tornava a entrar al departament i en sortia al cap d’un minut amb un noi que no vivia allà. Ella seguia mirant que no els veiés ningú sense fer ni cas de la càmera de seguretat que els estava gravant. I aleshores el noi desconegut agafa unes eines, desmonta el contador de la seva base i se l’emporten dins el departament. Tot queda perfectament gravat, imatge i so.

Al cap de 30 minuts d’estar dins el departament amb el contador de la llum, tornen a sortir la llogatera amb el noi desconegut i el tornen a col·locar el contador al seu lloc, novament tot perfectament gravat. És molt sorprenent com vigilen tant que no els vegi ningú però en canvi no li fan el mes mínim cas a les càmeres de seguretat. Pensaran que son de mentida?

Només amb això quedava clar que, com a mínim, alguna cosa li havien fel al contador. No podíem assegurar que l’haguessin manipulat, però l’evidència era enorme. El que havíem de fer a partir d’aleshores era mirar regularment el consum que portaven i comparar-lo amb el consum que havien fet fins aleshores, per tal de veure si a partir d’aquesta possible manipulació, el consum que reflectia el contador era molt inferior a la mitja del que havien consumit fins aleshores.

El noi desconegut que havia manipulat el contador es va quedar a dormir al departament. L’endemà pel matí, poc abans de les 7h, va sortir per marxar. El llogater va sortir amb ell i va anar a mirar el contador. A la gravació de la càmera s’escolta com el llogater li diu al noi “ahora marca 142” i el noi li respon “pues debería marcar unos 150”, quedant ja mes clar que efectivament l’havien manipulat i que ara no reflectia el consum real d’aquell departament sino molt menys, tant menys que amb una sola nit marcava 8kw menys dels que hauria de marcar. Jo no podia mes que flipar quan veia aquelles gravacions. La pilada va ser monumental i ells ni idea que jo ja els vigilava a totes hores.

Després de veure allò tocava actuar. Tenia clar que ho denunciaria a la companyia de la llum i que als llogaters els faria fora del departament, però la manera de fer-ho era molt important, doncs per una banda la companyia segurament em multaria i el llogater es posaria a la defensiva o fins i tot agressiu al sentir-se pillat. Evidentment la multa la repercutiria al llogater. Si me la pagava, perfecte, si no, tocaria denunciar-lo.

Evidentment jo no pensava dir-li res al llogater fins que anés algun tècnic de la companyia i confirmés que el contador havia estat manipulat. Mentre tocava fer-se el ximple i anar mirant què feien per les càmeres.

Abans de parlar oficialment amb la companyia, vàrem parlar amb una coneguda que hi treballava per demanar-li consell de com actuar. Ens va donar el telèfon d’un tècnic de la companyia que de forma extra-oficial podria anar a revisar el contador. A mi el que m’interessava mes en aquell moment era confirmar que el contador havia estat manipulat per tal d’expulsar els llogaters, doncs després d’allò no tenia cap ganes de que seguissin allà. Segurament només amb les imatges de les càmeres ja n’hauria tingut prou, però preferia que abans ho confirmés un tècnic.

Haig de dir que no només els volia fer fora per aquell fet. Ja feia dies que aquells llogaters tenien un comportament cada vegada mes problemàtic i poca consideració cap als altres llogaters. Un mes enrere ja s’havien comprat un gos que corria i es cagava pel pati quan en el contracte que varen firmar hi ha una clàusula que prohibeix tenir mascotes als departaments. A mes feien vàries festes a la setmana fins a altes hores de la matinada, bevent i escoltant música molestant als altres llogaters.

Ja els vaig haver de cridar l’atenció pel gos i les festes. Per sort, el gos el van regalar acceptant que efectivament s’havien passat el contracte pel forro, i les festes les havien disminuït una mica però no suficient. Seguien fent massa soroll a qualsevol hora de la nit.

Fins i tot els pagaments els feien cada vegada mes tard. Tot i que acabaven pagant, ho feien de mica en mica i sempre apurant els 15 dies de marge que deixava a tots els llogaters. 5 mesos abans eren uns llogaters exemplars però en aquest període s’havien anat torçant i cada vegada tenia menys ganes de tenir-los allà.

El primer llogater que havia d’expulsar per no pagar – Mèxic 2020 compra immoble

Era el tercer mes que aquell llogater estava a Casa Nerea. Semblava un bon llogater interessat en mantenir un bon ambient amb la resta de llogaters i que col·laborava amb el que podia, ja fos escombrant les fulles del pati o traient el cubell de la brossa el dia que passava el camió a recollir-la.

Tot anava be fins que el dia que començava el tercer mes i li tocava pagar, no ho va fer. Molts no paguen el mateix dia que toca, per lo que tampoc li vaig donar mes importància, de fet per contracte ja deixo un termini de 15 dies per pagar. Però quan ja van passar aquests 15 dies de marge i encara no havia ni pagat ni m’havia dit res, ja tocava pensar com dir-li que havia de pagar.

A mes, li acabava d’arribar una factura de llum de $827 (uns 35€), la segona factura mes alta de tots 8 departaments, i que tampoc havia pagat ni m’ha dit res al respecte.

Però per acabar-ho d’arrodonir, quan ja feia dies que s’endarreria amb el pagament, vam veure per les càmeres que havent-se deixat la clau de la porta del pati, i quan portava 15 minuts intentant entrar, finalment li va dir a un nen que jugava pel carrer, que saltés la porta i l’obrís.

Així doncs, tenia un mes pendent, una factura de llum pendent, i a mes li havia dit a un nen que no vivia allà, que saltés la porta per entrar, donant idees a altres…

Al veure les imatges del nen saltant per les càmeres de seguretat, ja no vaig poder aguantar i li vaig dir el que havia vist i que era inacceptable. Després de donar-me els motius pels quals hi havien fet, que no m’interessaven massa, ja li vaig dir que devia el mes de renta des de feia ja 20 dies i que a mes la factura de la llum encara estava pendent, estant ja fora de termini per pagar i per tan davant la possibilitat que en qualsevol moment li tallessin la llum.

Aleshores em va donar la gran notícia, s’havia quedat sense feina! Aquella notícia que en una altra situació m’hauria fet empatizar amb el llogater i proposar-li un pla generós per posar-se al dia, en aquell cas em va molestar molt. I em va molestar no perquè portés 20 dies d’endarreriment en el pagament, em va molestar perquè encara no m’havia dit res, i me n’estava informant ara perquè jo li havia anat a comentar un altre tema completament diferent. Si no hagués estat per l’incident amb la porta de fora, probablement encara no sabria que s’havia quedat sense feina.

En el contracte que firmen tots els llogaters hi ha una clàusula on s’especifica que es donen 15 dies de marge per a pagar el mes de lloguer, i que si passats aquests 15 dies no s’ha pagat, s’ha de desocupar el departament. En el seu cas ja havien passat 20 dies i fins i tot vaig pensar en dir-li que tenia 24h per marxar, doncs estava realment molest per haver-me amagat quelcom tant important com que s’havia quedat sense feina i que no em podia pagar ni el lloguer ni la llum, però una vegada mes ben digerida la notícia li vaig donar temps fins que vencés el mes en curs, quan ja hauria de pagar el lloguer de nou. Quedaven uns 12 dies. Li vaig dir que em podia pagar a terminis però que havia de començar com a molt tard al cap de 12 dies. Si arribat el dia encara no tenia feina, hauria de desocupar el departament i jo assumir, segurament, algunes pèrdues, que tenint en compte el dipòsit, les pèrdues totals potser només serien d’uns 15 dies de lloguer.

Al contrari del que pensava, ell va quedar molt content i agraït d’aquest marge de temps que li donava i es va disculpar vàries vegades per l’endarreriment. Jo vaig marxar força menys enfadat però convençut de què no trobaria feina tant aviat i que tardaria em pagar-me, si és que em pagava algun dia, i que passats els 12 dies de marge li hauria de dir que marxés.

Però la sorpresa va ser quan encara no havien passat ni 3 dies, que m’envia un missatge per dir-me que ja està treballant i que a mes te els diners que em deu, tan els de la factura de la llum com els del lloguer endarrerit. En aquell moment fins i tot em vaig sentir malament perquè havia arribat a pensar que ja no tenia feina des del primer dia que va arribar, i fins i tot que va deixar el departament on era abans per falta de pagament, però res mes allunyat de la realitat. Em vaig equivocar completament amb ell i efectivament al cap de 3 dies pagava en efectiu tot el que devia.

Aquestes son situacions difícils de gestionar i en las que és molt difícil saber quina és la decisió correcta, fins i tot la que mes et pot afavorir com a propietari en el sentit d’intentar perdre el menys possible. En aquest cas primer havia considerat donar-li 2 mesos de termini, d’aquesta manera tenia mes possibilitats d’acabar cobrant però per una altra banda m’arriscava a què finalment no trobés feina i encara acabés perdent mes diners.

Segurament li hauria deixat 2 mesos de termini si no hagués estat pel fet de no haver-me dit abans que s’havia queda sense feina o si no li hagués dit a aquell nen que saltés la porta del pati. Però aquells fets em van molestar i van fer que em decantés per no donar-li mes temps del necessari per a buscar un altre lloc, doncs tenia clar que en tant pocs dies no podria pagar. En aquest cas li podria haver deixat mes temps perquè finalment va pagar però això és quelcom que mai es pot saber i que fan que hagis de prendre una decisió quasi a cegues.

La tornada a casa de Tuxtepec a Barcelona en 48 hores – Mèxic 2020 compra immoble

Aquest va ser el trajecte mes llarg que havia fet fins aleshores, superant les 36 hores des de Ko Samui (Tailàndia) a Georgetown (Malàisia) en tren o les 42 hores des de Perú a Barcelona amb una escala llarguíssima a Miami. Aquesta vegada varen ser 48 hores, incloses 3 nits i que podrien haver estat 65 hores.

El motiu, com era d’esperar, era la pandèmia. En altres ocasions, aquest mateix trajecte no em comportava mes de 36 hores, però aquesta vegada el trajecte de Madrid a Barcelona no el vaig poder fer en avió sino que el vaig haver de fer en bus. I encara sort que finalment només van ser 48 hores, doncs en un principi n’havien de ser 65 degut a la prova PCR que m’havia de fer just abans de marxar per tal de poder entrar a Espanya, i que no em podia fer a Tuxtepec sino que havia d’anar fins a Veracruz. Ja tenia hora en una clínica de Veracruz i en un principi ja m’enduria tot l’equipatge a Veracruz per no haver de tornar a Tuxtepec. El pla inicial era anar de Tuxtepec a Veracruz, fer-me la prova, i de Veracruz a Ciutat de Mèxic per agafar el vol cap a Madrid. Aquesta era l’única opció que tenia per tal de poder-me fer la PCR en un termini màxim de 72 hores abans d’arribar a espanya, requisit indispensable per tal de que acceptessin la PCR. En aquest cas el trajecte total des de Tuxtepec a Barcelona hauria estat de 65 hores.

Finalment, i per sort, uns amics em van poder acompañar a Veracruz a fer-me la prova i després tornar-me a Tuxtepec per poder-me dutxar i marxar força es tard des de Tuxtepec directament a Ciutat de Mèxic. Jo sol no ho podia fer perquè hauria hagut d’anar en bus, que tardava força mes que el cotxe i els horaris no em permetien d’ajustar tant el temps. Anant-hi amb cotxe vam tenir temps d’anar a primera hora del dia a Veracruz, fer-me la prova, donar allà i tornar per la tarda arribant a Tuxtepec a les 19h, amb temps suficient per dormir una mica i dutxar-me una última vegada. D’aquesta manera vaig poder agafar un bus de Tuxtepec a Ciutat de Mèxic a les 5 de la matinada, molt millor que haver d’anar a Veracruz a les 8 del matí del dia anterior i ja no poder ni dormir ni dutxar-me de nou. De totes maneres passaria quasi 3 nits en el trajecte però m’estalviava quasi 20 hores.

Així doncs, el trajecte quedava de la següent manera:

  • Dimarts dia 02/02/2021 a les 5:00h: Sortida de Tuxtepec a Ciutat de Mèxic en bus ADO
  • Dimarts dia 02/02/2021 a les 23:00h: Sortida de Ciutat de Mèxic a Madrid en avió Aeromexico
  • Dimecres dia 03/02/2021 a les 23:15: Sortida de Madrid a Barcelona en bus ALSA
  • Dijous dia 04/02/2021 a les 6:30h arribada a Barcelona

El dimarts a les 4:15h arribava el taxi que em portaria a la terminal d’autobusos de Tuxtepec començant així el llarg trajecte que per fi i després de 5 mesos, em portaria cap a casa.

El que resultava una mica estrany en aquesta ocasió eren els acomiadaments, doncs tot i que sempre intento no fer-ne masses, doncs no m’agrada gens acomiadar-me de ningú, aquesta vegada directament o be era impossible o com a mínim molt poc recomanable, doncs el que mes havia d’intentar en aquell moment era no contraure la Covid-19, doncs en cas contrari la meva tornada a casa perillaria enormement.

Així doncs, només em vaig poder acomiadar be de l’Emma que era a casa i desperta a les 4 de la matinada del dia que marxava, i per primera vegada, volia dedicar uns minuts a acomiadar-me, doncs en aquesta ocasió marxava de Mèxic sentint que realment deixava enrere uns mesos molt bonics i importants en la meva vida i fins i tot, no només tornava a casa, sino que també deixava enrere el que ja quasi considerava casa meva. Un dels acomiadaments mes complicats que recordo, no envà portava 5 mesos fent vida normal en aquella casa.

En un trajecte tant llarg com aquest és molt important planificar be l’equipatge, és a dir, no només què necessitaràs durant el trajecte sino com ho portaràs, si a la maleta o a la motxilla, Cal tenir en compte que en la mesura del possible t’has de canviar de roba, rentar les dents, la cara, etc., i tot plegat ho has de poder fer de forma àgil i en qualsevol lloc, doncs el mes adequat que trobes en aquests casos és un bany públic d’una terminal o un aeroport. Jo per un trajecte de dos dies i tres nits portava a la motxilla roba interior i samarretes per dos dies, el necesser amb sabó, raspall i pasta de dents, desodorant i col·liri (va molt be posar-se’n després d’unes quantes hores de vol) i dues tortas mexicanes per menjar sobretot pensant en quan fos a l’aeroport, doncs en altres llocs el menjar era massa barat com per haver-ne de portar a sobre. D’aquesta manera en qualsevol moment podia entrar a algun lloc i canviar-me almenys de mitjons i fer una mínima higiene personal sobretot després de passar la nit en un bus o un avió. És increíble el que s’arriba a agrair poder fer aquesta mínima higiene quan portes mes d’un dia sense trepitjar una casa o un hotel i encara tens tot un dia per davant.

Per cert, que el taxista que ara em portava a la terminal d’autobusos de Tuxtepec sent les 4:15h de la matinada era el mateix que 5 mesos abans ja m’havia portat d’aquella mateixa terminal als meus departaments sent també de matinada. Semblava que aquest era el taxista a qui s’havia de trucar per trajectes de matinada, doncs a diferència d’Espanya, allà és molt comú demanar un taxi en concret trucant al mòbil personal del taxista, doncs la gent els prefereix de confiança i mes a aquestes hores de la nit.

Tot i ser poc mes de les 4:30h, la terminal de Tuxtepec era força plena de gent amb al menys dos autobusos que sortien a aquelles hores. Tenia l’esperança que el bus anés tant buit com el de l’anada, que com a molt érem 7 persones tots ben separats i amb un munt d’espai per a cadascú. El bus sortia a les 5 ben puntual i en un primer moment semblava que anava força buit, doncs a Tuxtepec vam pujar tan sols unes 15 persones. Jo, com ja em passava els altres anys, només mirava per la finestra a mode d’acomiadament d’aquella ciutat que cada vegada sentia mes com a meva a la vegada que ja no havent de pensar en res pel trajecte ni en l’equipatge, tota la meva atenció estava al fet que estava marxant de Tuxtepec, moment en què ja si m’omplia d’una gran tristesa en aquella nit plujosa que encara ho feia tot mes trist.

Mirava per la finestra, trist, com anaven quedant enrere aquells carrers que ja em coneixia i com mica en mica sortia de Tuxtepec sense saber quan hi tornaria ni quan tornaria a veure la gent tant estimada que ja tenia en aquesta ciutat.

L’espai que teníem al bus en sortir de Tuxtepec aviat es va anar empetitint. Al cap de quasi 3 hores de trajecte, el bus va fer dues parades força seguides, una d’elles a Córdoba, que varen omplir el bus completament, ja no quedava cap seient lliure. Es va acabar la distància física i la tranquil·litat de no tenir ningú al costat, i en el meu cas encara amb mes motiu, doncs al seient del meu costat hi va seure una mare de no mes de 25 anys amb les seves dues filles d’uns 4 i 2 anys, totes 3 al mateix seient, el del meu costat…

Val a dir que no em van molestar tant com m’esperava, doncs la noia ja es preocupava de que cap de les dues filles es mogués massa ni fes soroll, de totes maneres la petita alguna patada em donava de tan en tan cosa que va fer que ja no pogués dormir gens, doncs si anant ben tranquil ja em costa, amb tanta gent al costat movent-se encara mes.

I així vam estar quasi 6 hores mes fins arribar a Ciutat de Mèxic ben puntuals a les 14h. De fet em va sorprendre molt tanta puntualitat, doncs en un trajecte de quasi 9 hores per Mèxic i amb destinació a al capital, és molt difícil que arribi amb tanta puntualitat. En qualsevol cas això és el que volia, doncs aquest era el bus que mes tard podia agafar. Tot i així tenia un marge de 7 hores per arribar a l’aeroport, quelcom que faria en 20 minuts per ja conèixer el camí.

De fet, la intenció inicial era agafar un bus a Tuxtepec que sortia a les 12 de la nit, és a dir, 5 hores abans que el que finalment vaig agafar, doncs era molt important que arribés abans de les 20h a Ciutat de Mèxic. Finalment els coneguts mexicans em van dir que agafant el de la 5 de la matinada amb arribada a les 14h a Ciutat de Mèxic, tenia marge suficient per qualsevol imprevist que sorgís, to ti que finalment no només va sorgir cap imprevist sino que va ser el bus que mes puntual va arribar de tots els que havia agafat fins aleshores a Mèxic.

Em vaig quedar poc mes d’una hora a la terminal d’autobusos TAPO de Ciutat de Mèxic abans d’anar a l’aeroport ja que a la terminal era mes fàcil comprar menjar, cafè o seure connectat a una xarxa WIFI. Com faig sempre en aquella terminal, em vaig quedar a la zona d’arribades, doncs, igual que als aeroports, és on hi ha menys gent. A mes allà mateix venien cafès grans per $18, menys d’1€, i tenia una sortida just al costat on anar a fumar. Sempre és recomanable conèixer el lloc per decidir on quedar-te a esperar, doncs depenent del lloc elegit se’t farà mes o menys pesada l’espera.

Pel camí ja m’havia menjat una de les dues tortas que portava per lo que ara només em prendria un cafè, contestaria missatges i escriure una mica el diari.

El vol sortia a les 23h i no havia de facturar, per lo que si arribava a l’aeroport a les 21h ja seria suficient, però per no arriscar-me a última hora, cap a les 16h ja vaig anar-hi.

El trajecte des de la terminal TAPO a l’aeroport de Ciutat de Mèxic és molt fàcil, ràpid i barat, doncs tan sols és necessari agafar un bus a la sortida de la terminal que sense cap parada et deixa directament a qualsevol de les dues terminals de l’aeroport. el trajecte dura uns 20 minuts i costa $32 (1,20€), un reu realment baix tenint en compte els preus de serveis similars en altres països.

L’únic problema del transport públic de Ciutat de Mèxic, inclòs el metrobús que va fins l’aeroport, és que només es pot pagar amb una targeta de pre-pagament que s’ha de passar per una màquina de dins els busos i que et descompten el preu del bitllet del saldo que tinguis a la targeta. Per algú resident i que agafa el bus cada dia, aquests sistema és probablement el mes còmode que pot tenir, però pels turistes o persones que només agafin el bus de forma excepcional, pot ser una mica pesat, doncs primer has de comprar la targeta i després recargar-la. Jo ja en tenia una d’altres anys però pel que semblava estava caducada, així que en la meva arribada al país en vaig comprar una altra, per lo que ara ja la tenia i tan sols havia d’anar a la màquina de la parada per veure el saldo que tenia i si n’havia de posar mes. Un cop tens la targeta i has fet servir la màquina una vegada, tot plegat és molt fàcil i ràpid.

Jo vaig recargar 9 pesos que em faltaven pels 32 i vaig agafar el bus cap a l’aeroport on hi vaig arribar por abans de les 17h. Però aquesta vegada i a diferència de totes les anteriors, havia d’anar a la terminal 2. Però jo que no m’havia mirat be el bitllet, doncs vaig baixar on sempre, a la terminal 1. Per sort me’n vaig adonar quan tot just portava mitja hora.

Vaig mirar a Google Maps si hi podia anar caminant però marcava un trajecte de mes d’una hora. Vaig preguntar i per sort hi havia un tren elevat que de forma gratuita et portava fins la terminal 2 sempre i quan ja haguessis fet el check-in, cosa que per sort ja havia fet. La terminal 2 era la terminal on havia arribat des de Madrid en aquell mateix viatge, i de fet en tots, per lo que també me la coneixia una mica.

A totes dues terminals, sobretot a la 1, hi havia mes gent que als aeroport de Barcelona i Madrid. També hi havia marques per tot arreu per a mantenir la distància física però en general hi havia mes gent i sobretot molts mes comerços oberts. Aquí les mesures sanitàries semblaven molt mes laxes. També és cert que en aquell moment l’afectació per Covid-19 a Mèxic era molt menor que a Espanya, de fet unes 6 vegades menys.

En qualsevol cas em tocava esperar unes 4 hores fins anar a passar el control de seguretat. Vaig menjar la torta que em quedava, vaig parlar amb l’Emma, vaig passejar, vaig llegir notícies, vaig escriure el diari i vaig parlar amb la família a Espanya per dir-los que ja estava a punt d’embarcar. El trajecte seguia i cada vegada era mes a prop de casa. Dels 3 transports que havia d’agafar ja n’havia agafat un i estava a punt d’agafar el segon.

Cap a les 20h vaig anar al mostrador d’Aeromexico per confirmar que portava tota la documentació necessària per poder embarcar i entrar a Espanya, doncs en plena pandèmia tots plegats havíem de portar mes documents dels ja habituals. Així doncs em van anar demanant tots els documents i els tenia tots: La PCR, el formulari d’entrada a Espanya, la forma migratòria per poder sortir de Mèxic, el check-in i el passaport. Tot correcte.

Però quan a les 21h vaig anar cap al control de seguretat, em varen demanar un altre document que no tenia i que a Aeromexico no me n’havien informat, que era un codi QR conforme havia omplert un altre formulari online per tal de poder accedir a la zona internacional de l’aeroport de Mèxic. Li vaig dir a la noia que no el tenia, ella em va preguntar a quina hora era el vol, va girar-se a un company i li va dir quelcom així “es algo justo”, i ell va dir “no, si se hace en 5 minutos”. La noia ja li estava preguntant si tenia temps d’omplir el formulari o ja directament mes valia que ni passés. Encara sort que el noi va dir que el podia omplir en 5 minuts allà mateix, doncs ho podia fer des del mateix mòbil.

La noia em va dir com accedir-hi i efectivament en 5 minuts ja havia omplert i enviat el formulari, que bàsicament em preguntava on havia estat els últims 14 dies, i ja tenia el codi QR que havia de mostrar a la mateixa noia per tal de poder accedir al control de seguretat de l’aeroport. Haig de reconèixer que per un moment m’havia ben preocupat, doncs només hauria faltat després de tot plegat no poder embarcar per aquell formulari.

Un cop dins la zona de seguretat les mesures sanitàries ja eren molt mes estrictes que a la resta de la terminal. Aquí si que s’havien de guardar les distàncies de forma estricte i el contacte amb els treballadors era nul, doncs tots els codis QR que havíem d’anar ensenyant els havíem de passar nosaltres mateixos pel lector. Tots els processos eren molt mes lents però degut a què no hi havia ni una quarta part dels viatgers habituals, tot era mes ràpid que sense pandèmia.

Ja fa temps que no facturo i que per tan tot el meu equipatge passa pel control de seguretat, i ja feia temps també que mai em feien un control addicional, doncs ja porto tots els líquids com s’han de portar i res que pugui estar prohibit. Però aquesta vegada va tocar control addicional a mi i al meu equipatge.

No sé perquè peò ja és la segona vegada que al passar per un escaner complet de cos i portar els pantalons que quasi sempre porto, d’aquells que tenen cremelleres per fer-se curts, els de seguretat detecten alguna cosa rara a la cremellera. Ells toquen i veuen que és una cremellera però tot i aixó em fan tornar a passar per l’escaner i tornen a tocar al cremellera. No ho acabo d’entendre, doncs al tocar es nota clarament qwue és una cremellera.

Per una altra banda vaig haver d’obrir la motxilla per on el noi va mirar una mica per tot arreu, i la maleta, on sobretot es va fixar en l’escalfador elèctric suposo per ser un objecte contundent. Fins i tot va preguntar a la que semblava la supervisora i aquests li va dir que no hi havia cap problema. Semblava que el noi que m’havia tocat era nou, id e fet també es notava per com complia els procediments, massa be. Tanta formalitat suposo que amb el temps es va passant una mica.

Aquesta vegada, i a diferència d’altres vegades ena quest aeroport, la porta d’embarcament estava relativament a prop, doncs en una ocasió vaig haver de caminar uns 20 minuts. Un cop a la porta d’embarcament ens van revisar tots els documents que havíem de portar tant per sortir de Mèxic com per poder entrar a Espanya. En el meu cas tota la docuemntació era correcta i ja estava llest per embarcar.

El vol era previst per les 22:55h però es va endarrerir, i això que com a molt érem 30 passatgers. Cal tenir en compte que l’avió tenia almenys 250 places, doncs quasi totes les files eren de 9 seient i hi havia unes 30 files. Seguia sense entendre com els podia sortir rendible un vol com aquell.

L’embarcament es va fer mantenint la distància física tot i que tampoc era massa complicat tenint en compte els pocs passatgers que érem. Igual que a la resta de l’aeroport, els treballadors no tocaven els documents sino que cadascú els havia d’aguantar en tot moment per evitar contactes. Finalment ens enlairàvem cap a les 23:40h.

Tenia força clar que ara no podria dormir ni tant be ni tanta estona com en el vol d’anada, doncs ara volàvem cap a l’est per lo que en poques hores ja veuríem el sol, quelcom que em molesta molt per a dormir. En l’anada vam tenir una nit de 15 hores, de fet tot durant tot el vol va ser de nit i a mi això m’ajuda molt. Ara no dormiria tant be però tampoc era tant necessari com en l’anada que havia d’estar ben fresc per tal com arribava a Mèxic començar a fer tràmits.

Un cop mes, pràcticament només érem una persona per fila per lo que pràcticament tothom es podia estirar al llarg de 3 seients, però un cop mes jo no vaig poder, i en aquesta ocasió va ser perquè literalment em va tocar a l’última fila i aquesta en comptes de tenir 3 seients en tenia només 2, per lo que un cop mes veia com molts s’estiraven ocupant 3 seients i jo m’havia d’espavilar amb 2.

Després de sopar el pollastre amb arròs i amanida que ens varen servir amb un trosset de pastís de postre, vaig intentar dormir una mica. Tenia fred però no em volia abrigar massa per no suar mentre dormia, doncs després del vol encara em quedava una nit mes de trajecte en bus, per lo que en general vaig passar una mica de fred i això encara va fer que em costés mes dormir.

De fet recordo haver-me despertat vàries vegades durant la nit pel fred que tenia, fins i tot em vaig posar una manta mes del seient del costat amb la qual estava una mica millor.

El vol durava quasi 10 hores i quan encara en quedaven 3 per arribar a Madrid, ja em vaig espavilar, em vaig anar a rentar les dents i la cara i a fer temps fins que varen servir l’esmorzar, moment en què ja s’obrien les llums i les finestres per deixar veure el sol que ja feia estona que feia però que no vèiem. Aquest avió no tenia cortinetes a les finestres sinó que els vidres s’enfosquien o aclarien segons el gust de la persona que hi seia al costat, tot i que quan tocava dormir, totes les finestres s’enfosquien sense donar la possibilitat d’aclarir-les per tal de no molestar a ningú. Ara totes es començaven a aclarir deixant clar que la tripulació ja volia que tothom s’anés despertant.

Quan quedaven unes dues hores per l’aterratge ens varen servir l’esmorzar, que en aquesta ocasió va ser una espècie de pudding de xocolata amb macedònia. LA veritat és que el menjar que serveixen a Aeromexico es prou bo i complet tenint en compte el preu dels bitllets.

L’hora prevista d’arribada a Madrid era a les 16:30h hora local, i tot i haver-nos enlairat amb un endarreriment de 45 minuts, a les 16h començàvem el descens. De fet, vam arribar a Madrid a l’hora prevista i en el meu cas tornava a ser a Espanya després de 5 mesos.

Gràcies a la pandèmia, per fi els desembarcaments dels avions es feien be i no em desesperava amb la gent, doncs en situacions normals, tan bon punt para l’avió, la meitat dels passatgers ja s’aixequen i es queden 10 minuts de peu parats en mig dels passadís, tots barallant-se per veure qui és el primer en agafar la maleta. Doncs degut a la pandèmia, el desembarcament s’havia de fer per files, estant prohibit aixecar-se fins que els de la fila anterior no haguessin començat a caminar. Per fi hi havia una mica d’ordre i no un munt de gent apretada al passadís tant bon punt l’avió parava.

Tot i aquest procediment mes lent, tenint en compte que en tot l’avió érem com a màxim 30 passatgers, jo que era a l’última fila no vaig tardar ni 10 minuts en desembarcar. Abans de les 16:30h ja estàvem caminant per l’aeroport buit de Barajas camí dels 3 controls que havíem de passar.

El primer va ser el de passaports, que quan hi vaig arribar hi havia mes policies que passatgers. El segon el del formulari que havíem d’omplir abans d’embarcar conforme no teníem símptomes de Covid-19 ni havíem estat en cap situació de risc. I el tercer el del resultat negatiu de la prova PCR.

En tot l’aeroport només estàvem els passatgers del meu vol, que érem poquíssims, per lo que en uns 10 minuts, vaig passar tots 3 controls. Val a dir que era brutal veure aquell aeroport que només coneixia amb centenars de persones a les cues, absolutament buit, sense ningú a cap cua i passant cada control sense ni tan sols aturar-se per esperar. De fet en algun punt hi havia mes controladors que passatgers.

Així doncs, quan encara no eren les 17h, sortia de l’aeroport de Madrid sense roba d’abric i havent d’aguantar aquells 11ºC amb un jersei, temperatura que aniria baixant fins les 23:15h que sortia el bus que agafaria fins a Barcelona.

Una de les opcions considerades per anar fins a Barcelona era l’AVE, i que vaig descartar perquè sortia a les 19h des d’Atocha i no estava segur d’arribar-hi a tems tenint en compte que l’hora prevista d’arribada del vol era a les 16:25h i havia de passar per tots els controls abans de poder sortir de l’aeroport. Però ar que ja havia arribat i ja era fora de l’aeroport, vaig pensar que segurament si que hauria tingut temps d’arribar a Atocha abans de les 19h per poder agafar l’AVE. D’aquesta manera hauria arribat a casa meva a les 12 de la nit però en canvi ara hi arribaria a les 8h del matí següent. De totes maneres tot plegat era molt just i hauria estat patint tot el viatge, preferia anar fins a Barcelona en bus però a la vegada estar mes tranquil durant el trajecte previ.

Tenint en compte que vaig anar a Mèxic un 27 d’agost i que havia de limitar molt l’equipatge a portar, vaig decidir no agafar abric, doncs al lloc on anava de Mèxic no hi fa mai prou fred com per necessitar un abric. Però no havia considerat el fet de tornar a casa en ple febrer i quan feia ben pocs dies d’una de les tempestes de neu i fred mes fortes que havia viscut Madrid en els últims anys. Per sort aquella tempesta avia passat però allà a Barajas encara hi feia força fred, i mes si només portes posat un jersei i la petita manta que em vaig endur de l’avió, manta que em posava per sobre quan sortia fora, tipus rebeca d’àvia.

La parada del bus era just fora de la terminal d’arribades de la T4. En principi un cop fora de la terminal ja no hi podia entrar, doncs només hi podien entrar els passatgers que haguessin d’agafar un vol, i jo acabava d’arribar amb un vol però ja no n’havia d’agafar cap mes, per lo que ja no podia entrar a la terminal i esperar dins fins les 23:15h. Però feia massa fred com per esperar-me fora 6 hores, per lo que vaig anar al vigilant i li vaig dir que no havia d’agafar cap vol, sino un bus, i que tenia massa fred per esperar-me fora tantes hores. El noi em va dir que podia entrar però que m’amagués una mica per tal que a ell ningú li digués res. “Pa que no me echen bronca”, em va dir textualment.

Assegut dins la terminal vaig esperar unes 3 hores mes escrivint a la família, llegint notícies, escrivint el diari, etc. Es va fer una mica llarg sobretot perquè el meu cervell ja només pensava en què quedava poc per arribar. Encara quedava tota una nit en bus però ja havia fet mes de la meitat del trajecte i el que era el mes important, ja estava a Espanya.

Val a dir que tenia un munt d’emocions enfrontades pel fet de ja ser quasi a casa, doncs no només feia 5 mesos que n’era fora, sinó que menys de dues setmanes abans no tenia ni idea de quan hi tornaria ni com. En pocs dies vaig passar d’aquella incertesa i ganes de tornar a veure la família, a ja estar a Madrid i a menys de 12 hores de Barcelona. Però a mes deixava enrere al que ja començava a ser la meva altra família. Aquesta vegada tornava a casa amb un sentiment que encara mai havia tingut, doncs per primera vegada semblava que tornava a casa havent deixat enrere una altra casa. Fins ara trobava a faltar la família de Barcelona i ara torbaria faltar la de Mèxic. En 5 mesos havia forjat unes relacions no només d’amistat que ara trobaria a faltar. Sentiments i emocions que em desbordaven i que no sabia com m’afectarien fins que tornés a Mèxic, però que en qualsevol cas eren alegres i trists a la vegada per tornar a veure a uns i deixar enrere per almenys un any a uns altres.

Cap a les 21:30h vaig sortir de la terminal amb la intenció de no tornar-hi entrar. Vaig comprar menjar a l’únic lloc de l’aeroport on se’n venia, que era a les màquines de vending, i vaig sopar assegut a la zona de fumadors fora de la terminal. No tenia massa per escollir, doncs pràcticament tot el que hi havia eren entrepans d’aquells freds i bosses de patates. Vaig comprar un entrepà de pa de tomàquet amb pollastre a la mel i tapat amb la manta d’Aeromexico vaig sopar amb l’esperança que això em fes agafar son per poder dormir una mica en el bus que agafaria al cap de menys de dues hores. Per cert, que ni el tomàquet del pa ni la mel del pollastre els vaig arribar a notar ni una mica.

Em vaig acabar l’entrepà i la bossa de Topotitos que portava i a esperar el bus que suposadament sortia a les 23:15h d’aquella terminal en direcció Barcelona.

A les 23h la temperatura ja havia baixat fins els 6ºC i l’espera se’m començava a fer llarga. Altres busos arribaven 30 minuts abans però el meu, quan quedaven 15 minuts per l’hora, encara no havia arribat. A la parada hi havia unes 5 persones mes, cosa que em reconfortava, doncs significava que era al lloc correcte tot i que no arribés cap bus. A mes semblava que érem pocs i que per tan aniríem ben amples dins el bus.

Quan ja passaven 15 minuts de l’hora prevista de sortida i quan ja no tenia clar que fos aquell el lloc on havia d’esperar, va arribar el bus. Menys mal, per fi semblava que començaria el tercer i últim tram del trajecte. Però un cop el xofer va confirmar el meu bitllet i vaig pujar al bus, per poc em caic a terra. Mentre pujava l’escala ja em va venir aquella típica olor de lloc tancat amb desenes de persones dins. Jo pensava que seríem 10 persones en tot el bus però la sorpresa va ser veure que el bus anava completament ple, només quedaven lliures els seients per als pocs que ara pujàvem.

El meu seient era el 42 i quedava en les últimes files. Per aquella zona era l’únic seient que quedava lliure, per lo que de seguida el vaig trobar i vaig seure. Un cop refet de l’ensurt de veure tanta gent dins el bus, em vaig intentar acomodar i tantejar si tenia prou son per a dormir. El bus anava completament ple però almenys tothom portava la mascareta, ningú tenia tos i el silenci era absolut. En qualsevol cas feia poques hores que era a Espanya i això encara no ho havia vist. Tantes distàncies i mesures sanitàries a l’aeroport, i tant poques en el bus, doncs tot i portar la mascareta, érem 2 persones per m2.

El trajecte duraria unes 7 hores amb una parada d’uns 30 minuts a Saragossa. El trajecte va ser tranquil però jo no tenia prou son com per dormir una bona estona seguida. Vaig dormir a estones però molt poc i molt incòmode. L’espai era molt petit i el bus es movia força, cosa que feia complicat poder conciliar be el son a menys que en tinguessis molta.

Cap a les 2:30h arribàvem a l’estació d’autobusos de Saragossa, una estació molt gran de la qual ni tan sols em va donar temps de sortir-ne per a fumar un piti. Allà varen baixar uns quants passatgers i en varen pujar uns altres, en qualsevol cas el bus seguia anat del tot ple.

A Saragossa també va canviar el xofer sent aquest nou molt mes professional que l’anterior, que quan parlava semblava que estigués parlant amb un grup d’amics en nu bar del barri. Aquest parlava de forma molt correcta i amb molta amabilitat, donant moltes mes explicacions que l’altre.

la resta del trajecte el vaig passar igual, intentant dormir però sense fer-ho mes de 10 minuts seguits i ja només pensant en què era a punt d’arribar a casa. Pel mòbil mirava com entràvem a Catalunya i com quedaven pocs quilòmetres per arribar a Barcelona, sentint ara si, que ja era a casa.

A les 6 del matí entràvem per la Diagonal de Barcelona i veia de nou aquella ciutat tant coneguda després de 5 mesos de no ser-hi. En aquests moments la barreja d’emocions és enorme sentint molta alegria per tornar a ser a casa, nervis per tornar a veure la família i enyorança per deixar enrere tants amics en país que cada any em sentia mes meu.

A les 6:15h arribàvem a l’estació de Sants on jo in uns quants mes baixàvem. Per fi acabava la tercera i última part d’aquell llarg trajecte de 48 hores havent passat 3 nits en dos busos i un avió. A diferència del que fa l’empresa d’autobusos ADO de Mèxic, on les maletes facturades es numeren i només les pot tocar el xofer, aquí i amb Alsa, el xofer ens va dir que baixéssim tots per tal que pogués obrir el maleter i tots poguéssim vigilar que ningú s’emportés la nostra maleta mentre tots estàvem com animals allà enmig agafant cadascú la nostra maleta. Un caos comparat amb Mèxic.

Ja era a Barcelona i amb tot l’equipatge, que això després de tantes hores i transports diferents, sempre és d’agrair. Vaig anar directament dins l’estació de Sants on havia quedat amb el pare, que no només feia 5 mesos que no el veia, sinó que en feia 7, doncs dos mesos abans que jo marxés ell ja no hi era. Aquest dia es va despertar ben aviat i vam quedar de veure’ns una estona a la mateixa estació, on hi va arribar quan feia menys de 10 minuts que m’esperava.

El retrobament va ser molt emotiu donant-nos una forta abraçada allà enmig de l’estació tot i les mesures sanitàries vigents i el distanciament físic que tothom mantenia. Així doncs, el pare va ser la primera persona coneguda que veia en la meva tornada i durant uns 30 minuts vàrem estar a l’estació fins que jo vaig agafar un tren per anar cap a casa.

Ja només quedava poc menys d’una hora per arribar a casa on ja m’hi esperava un dels germans i la mare. Altres anys ningú m’hi esperava, però en aquesta ocasió havent estat 5 mesos fora i sense saber ben be quan tornaria fins feia ben poc, l’arribada seria amb comité de benvinguda.

Quan ja caminava pel carrer que em conduïa directament a casa i quan encara era a uns 50 metres, ja vaig veure la mare que era al carrer, sense mascareta, i en veure’m va començar a córrer cap a mi. Ja em feia il·lusió tornar a veure la família, però aquests numerets la veritat és que no m’agraden gens i mes tenint en compte que tampoc havia estat fora tants de temps i que havíem mantingut força el contacte, per lo que aquella cridòria al mig del carrer no em va agradar massa, i mes amb lo cansat que estava. En qualsevol cas ens vam abraçar allà enmig del carrer i ràpidament vam entrar a casa on era un dels meus germans esperant.

La veritat és que va ser un bon retrobament i vaig estar molt content de tornar a ser a casa. Eren les 8 del matí quan tornava a seure al sofà de casa meva a xerrar una estona amb la mare i amb un dels germans per posar-nos ràpidament al dia i comentar per sobre com havia anat la tornada. En menys d’una hora ja m’aniria a dutxar, doncs portava hores desitjant una bona dutxa.

I així acabaven tan el viatge mes llarg com el trajecte mes llarg que havia fet fins aleshores, el primer de 5 mesos de durada i el segon de 48 hores. Feia tan sols 3 setmanes que no tenia ni idea de quan ni com tornaria a casa, però ara per fi tornava a veure la meva família i s’acabava la incertesa que m’havia acompanyat durant tants dies. Havia estat un gran viatge i segurament el que mes greu em va fer d’acabar, justament degut al temps que havia passat a Mèxic i les relacions inter-personals que això comporta, però el fet de no poder tornar quan volgués sino quan pogués i com pogués, va ser el que tingués tantes ganes d’arribar a casa.

El viatge començava sense saber com acabaría però al final va resultar tot millor del que m’esperava en un començament. És cert que es va allargar 3 mesos mes del previst però això lluny de suposar-me un problema, va fer que passés uns mesos molt agradables a Mèxic vivint com un mes i fent-me una mica mes d’aquest país. I gràcies a què puc treballar mentre viatjo vaig poder canviar els plans del viatge sobre la marxa sense que això em suposés cap gran trasbals en la meva vida. De fet, en tornar a Barcelona, vaig sol·licitar la residència temporal per a 4 anys, doncs la vida que feia quan era a Mèxic ja no era vida d’un turista.

En resum, estava molt content de tornar a ser casa, d’haver fet aquell viatge i de com havia anat tot. En un any en el que no havia de viatjar, finalment no només ho vaig fer sino que va ser el viatge mes llarg fins aleshores i un dels que mes recordaria, de fet tornava a casa sent propietari a Mèxic. Mai pots saber les voltes que donarà la vida en ben poc temps.

Skip to content