Mèxic 2020 – Chachalacas Playa

La germana de l’Emma cansada d’estar a Tuxtepec mig confinada, ens va proposar d’anar un parell de dies a Chachalacas Playa amb ella, el seu marit i la seva filla. Portaven mesos sense vacances i sense sortir de Tuxtepec i ja en tenien ganes. Chachalacas està a l’estat de Veracruz i, tot i ser un lloc turístic, hi aniríem en temporada baixa, que sumat a la pandemia, faria que hi estiguéssim quasi sols.

El dimarts que marxàvem, dia 30 de setembre, i just a l’hora que havíem quedat, va començar a ploure. A mes segons la previsió meteorològica, a Chachalacas també hi plouria, per lo que per uns moments vam considerar d’anul·lar la sortida tot i que jo era partidari d’anar-hi, doncs no considero que s’hagi de cancel·lar res perquè plogui. Finalment vam decidir d’anar-hi, cosa que l’Emma em va agrair mes tard a mes de dir-me que li encantava que fos tant decidit i no em fes enrere fàcilment. No hauria viatjat tant si hagués hagut d’estar pendent de la pluja. Així que amb pluja i a les 11 del matí ja érem tots 5 al cotxe camí de Chachalacas. Això sí, sortíem amb quasi 3 hores d’endarreriment, quelcom força típic en la família amb la que anàvem.

Cap a les 13h vam parar a una taqueria enmig de la carretera per la que anàvem on vam menjar alguns tacos tot i que jo molts menys dels que m’acostumo a menjar d’una atacada, doncs se suposava que allò era l’esmorzar i a mes no em volia quedar ja adormit al cotxe. Durant aquest esmorzar va sortir, com acostuma a passar, el tema de la “conquista”, que tot i que la meva posició és clara, moltes vegades l’haig de recordar.

El trajecte era llarg, d’unes 4 hores, per lo que ja eren les 15h passades quan arribàvem a Chachalacas Playa, i com esperàvem, plovia, tot i que per sort de forma suau.

A diferència de mi, la germana de l’Emma preferia arribar al lloc de destí i allà buscar un hotel. També és cert que anant amb cotxe aquesta opció és mes factible i te l’avantatge que veus l’hotel directament i no només en fotos. Però el problema és passar-se una hora donant voltes preguntant a un munt d’hotels. En ser temporada baixa i en plena pandèmia, molts estaven tancats. Anàvem mirant Booking i Google Maps mentre recorríem tots els hotels del poble i en alguns hi trucàvem. Entre tots només n’hi va haver un que realment ens va agradar però va resultar que no tenia pàrquing, i això era quelcom imprescindible. Així doncs, i després de preguntar al que teníem pensat quasi des d’abans de sortir de Tuxtepec, ens vàrem adonar que n’hi havia un que quedava una mica amagat però que es veia realment molt be. Hi vam trucar i no només era dels mes barats, 650 pesos per nit (26€), sino que a mes el senyor que ens va atendre ens va semblar molt amable i bon comunicador, així que sense pensar-nos-ho mes hi vam anar.

En arribar-hi ja des de fora el vaig veure el millor de tots els hotels que havíem vist. No era un edifici tancat sino que totes les habitacions donaven a un pati amb gespa, plantes i piscina i a mes quedava just a la vora del riu que desembocava pocs metres mes enllà al Golf de Mèxic. Finalment semblava que havíem trobat la millor opció de Chachalacas, almenys per a nosaltres.

La nostra habitació quedava a la segona planta i al costat d’una escala exterior que baixava fins al pati. De totes maneres, només sortir de l’habitació ja estaves fora, per lo que per fumar només havia de sortir de l’habitació.

Eren quasi les 16h quan deixàvem l’equipatge a l’habitació i anàvem a un restaurant recomanat pel gerent de l’hotel. Sempre sóc una mica escèptic a aquest tipus de recomanacions ja que sembla que et recomanin aquells llocs dels que reben una comissió, però en aquest cas no, la recomanació va ser molt bona.

El restaurant estava en un carrer de sorra i quedava força amagat, de fet, si no ens l’hagués recomanat el gerent de l’hotel no l’hauríem trobat. I justament aquest era un dels motius pel qual era dels millors. Els que estan millor situats, normalment no son ni els mes barats ni els que mes es preocupen de donar un bon servei, tot el contrari dels que queden mes amagats que s’han d’esforçar mes per captar els clients, i aquest restaurant n’era l’exemple perfecte. Barat, molt bo i un millor servei.

Jo vaig demanar un menú de sopa de gambes i mojarra i a part una empanada de mariscs per tot plegat 115 pesos (4,50€), molt barat tenint en compte el poble en el que estàvem.

Ja eren quasi les 17h quan marxàvem del restaurant i tornàvem a ‘hotel a passejar una estona pel pati, doncs encara estava mig plovent i no volíem anar enlloc. El pati era gran, amb sofàs, piscina i una bona vista del riu, per lo que s’hi estava realment be i tampoc feia falta anar enlloc per passar una bona estona ben agradable i relaxant amb una cervesa ben freda que vàrem comprar al mateix hotel.

A les 19h vam anar cadascú a les seves respectives habitacions amb la intenció de descansar una estona i anar a sopar cap a les 21h. Ja havíem parlat amb el gerent de l’hotel i ens havia dit que l’únic lloc que podria estar obert després de les 21h era un restaurant d’antojitos molt a prop de l’hotel i també a la vora del riu. Fins i tot va trucar per a confirmar-ho. Però un cop a l’habitació, l’Emma em va fer un massatge i em vaig quedar completament clapat, i això que feia esforços per evitar-ho. Em vaig despertar a les 21:15h encara amb son i gens de ganes de menjar, per lo que vam decidir dir-li a la seva germana que no aniríem a sopar. Per sort, el seu marit i la seva filla també es varen adormir per lo que no vaig ser l’únic que no volia anar a sopar. Això si, l’Emma i la seva germana van anar a comprar a l’única botiga que quedava oberta en tot el poble alguna cosa per menjar a les respectives habitacions, sobretot jo, que recent despertat no tinc gens de gana però que si no menjo alguna cosa abans d’anar a dormir dormo realment malament.

Abans de les 22h ja tornaven a l’hotel amb menjar, sobretot l’Emma que va comprar pa Bimbo, pernil i formatge, que juntament amb la carn arrebossada, o milanesa com li diuen allà, que havia portat de casa, ja tenia mes que suficient per fer un bon sopar a l’habitació. I de fet vaig tardar menys del que m’esperava en menjar, doncs poc abans de les 12 de la nit ja m’havia preparat dos sandvitxos de carn arrebossada, pernil i formatge amb el que en vaig tenir prou i de sobre per sopar.

Des del llit podíem veure les palmeres a través dels grans finestrals que hi havia a dues de les parets de l’habitació. Era un lloc molt agradable on passar-hi un parell de dies i mes en aquells dies en què estàvem quasi sols en el poble, i literalment, sols a l’hotel, doncs no hi havia cap mes client. Era perfecte.

Durant aquella nit ja no va ploure però encara feia una mica de vent, però l’endemà va parar tot i va sortir el sol. De la mica de fred del dia anterior vam passar a un día calorós molt mes típic d’aquelles contrades.

Ens vàrem despertar cap a les 8 del matí amb la intenció d’anar a esmorzar tots 5 cap a les 9:30h, hora a la que la neboda de l’Emma acabava la seva classe que en aquells dies es feia de forma online. Jo, com sempre que vaig a un hotel, portava la meva tassa plegable, l’escalfador elèctric i el Nescafé per poder-me prendre un bon cafè abans de sortir de l’habitació.

Cap a les 9:30h baixàvem al menjador tots 5 per esmorzar. Més tard ja vam deixar tot l’equipatge preparat però encara a l’hotel per sortir a donar una volta per Chachalacas. Sobretot la neboda de l’Emma volia anar a la platja o banyar-se a la piscina de l’hotel.

Als 4 adults ens feia més gràcia anar a veure unes dunes que hi havia a una part de la platja, i tot i que jo encara no ho sabia, eren realment impressionants.

Amb l’ajuda d’un comercial d’un restaurant on aniríem més tard a dinar i de Google Maps, vam arribar al cap d’uns 10 minuts a les dunes. De fet eren ben a prop doncs quedaven a una de les puntes de Chachalacas playa, la.punta contraria a la desembocadura del riu.

El cunyat de l’Emma i la seva neboda van anar amb un quad conduït per un guia que els pujava durant uns 20 minuts per les dunes. El portava un guia i per això a mi no em va cridar l’atenció, i menys havent anat ja amb quad conduït per mi pel desert d’Atacama. El que sí que vaig fer va ser pujar fins a dalt de tot de la primera de les dunes, que com sempre passa, era més alta del que semblava des de baix. De fet mentre anava pujant cada vegada manava costant més i m’anava enfonsant més i més a la sorra. Anava amb el mòbil ben agafat ja que un dels guies dels quads ens acabava de dir que allà s’hi havien perdut desenes de mòbils, doncs un cop queien a la sorra de la duna, o l’agafaves al moment o ja desapareixia per sempre enfonsat en aquelles muntanyes de sorra fina.

Un cop a dalt i després de respirar uns segons, vaig quedar-m’hi uns minuts mirant a tot el meu voltant des del cim d’una d’aquelles dunes certament espectaculars, amb una perspectiva completa de 360º sobre tot el poble i la platja.

Quan vaig baixar ja de seguida varen tornar el cunyat i la neboda de l’Emma del seu passeig amb el quad, sense haver perdut el mòbil però plens de sorra i pols.

Després vam anar a buscar algun lloc per menjar, i dic menjar i no esmorzar o dinar perquè no sabia exactament què era, doncs eren les 11 del matí però probablement ja menjaríem tant com en un dinar. Encara no acabava de pillar els horaris de menjar dels mexicans.

Vam anar a buscar el noi que havíem trobat feia una estona i que ens convidava a anar al restaurant que promocionava. Encara no ho sabíem però probablement seria dels més cars de la zona, doncs només pel fet que hi hagués un comercial a la carretera ja feia pensar que seria car.

Quan vam veure el noi, tot i que ja hi anàvem sols guiant-nos amb Google Maps, ell ens va dir que el seguíssim. Jo pensava que seria un restaurant normal però vam haver de passar amb el cotxe pel mig de la cuina per arribar i aparcar quasi a la mateixa platja. Allò em confirmava que el menjar seria més car que el restaurant del dia anterior però la veritat és que dinar a la mateixa desembocadura del riu no tenia preu. A mes, com a quasi tot arreu en aquell poble, estàvem completament sols. Érem literalment els únics clients.

Mentre la neboda de l’Emma es feia unes fotos, suposo, per Instagram, nosaltres començàvem a demanar. Jo primer vaig demanar una cervesa per pendre-la tranquil·lament allà assegut mirant el mar i sota aquella pèrgola de fusta que certament permetia una bona fresca tenint en compte la calor que ja feia aquella hora.

No eren ni les 12 del migdia quan començàvem a demanar. Vaig esperar a que demanessin els altres per veure si allò seria un esmorzar o un dinar i va resultar ja ser un dinar, doncs varen demanar còctels de marisc i el que allà anomenen barbacoa de marisc, que no es marisc a la barbacoa sino tot un sortit de marisc fet a la parrilla. Jo, i ja que el dia anterior ja m’havia afartat de peix i marisc, vaig demanar una milanesa de res, que era bistec de vedella arrebossat amb guarnició, i tot ben picant.

Van tardar una estona però per mi millor, doncs encara era molt aviat, m’estava acabant la cervesa i era senyal de què tot el menjar el preparaven al moment, cosa que no passa a tot arreu, i de fet es notava, doncs tot el menjar estava molt bo.

Els preus dels plats, com ja esperàvem, eren força més cars que els del restaurant del dia anterior. El meu plat costava 140 pesos, uns 5,60€, mentre que el restaurant del dia anterior costava uns 80 pesos. Això sí, menjar allà s’ho valia.

Cap a les 13h vam tornar a l’hotel ja que com a molt a les 14h havíem de buidar les habitacions. Per la tarda volíem anar a una zona arqueológica que quedava a uns 30 minuts en cotxe, així que ens vam acomiadar de l’amable gerent de l’hotel, vam carregar les bosses al cotxe i vam marxar de Chachalacas playa.

Però després de quasi 45 minuts en cotxe, vam arribar a la zona arqueològica de Xxxxx i va resultar que estava tancada per motiu de la pandèmia. Així que vam donar mitja volta i vam anar cap a una espècie de manantial que coneixia la germana de l’Emma, però quan ja hi érem a prop i preguntant a la gent local, vam saber que també estava tancat. Amb tot ja eren les 15:30h i tenint en compte que tardaríem quasi 4 hores en arribar a casa i que estàvem certament desanimats de veure que tot estava tancat, vam decidir tornar cap a casa, a Tuxtepec, on vam arribar-hi cap a les 20h, això sí, després d’aturar-nos a comprar unes plantes i un pastís que tenia molt bona pinta a la ciutat de Tierra Blanca.

Acabàvem així aquella petita sortida però ben aprofitada i fins i tot necessària en una època de pandèmia i en què per primera vegada estava a Mèxic per motius no turístics. M’agrada molt veure llocs nous i en aquest viatge quasi no n’havia vist cap. Havíem pogut gaudir d’un hotel amb molt encant a la vora d’un riu sense ningú, passar una bona estona acompanyat de molt bona gent i provar molt bon menjar enmig d’una zona molt turística sense quasi ningú. Tota una novetat!

Mèxic 2020 compra immoble – El menjar

Hi ha moltes coses que m’agraden de Mèxic, però una de les coses que més ganes tinc de fer quan arribo a Mèxic, és menjar tacos, tortas i antojitos.

El menjar mexicà m’agrada molt tot i que de certes coses no se n’ha d’abusar, doncs moltes d’elles es fan fregides amb oli, com les tortillas que son el que envolten els tacos. En qualsevol cas tampoc hi passo tant temps a Mèxic i estic prim, per lo que, almenys els primers dies, menjo el doble que quan sóc a casa.

De fet, el que intento fer sempre quan arribo a Mèxic i quan he de passar per la terminal d’autobusos TAPO, és comprar uns tacos en una taqueria ambulant que hi ha dins la mateixa terminal.

Durant la quarantena que vaig passar en un dels meus apartaments, vaig demanar el menjar cada dia que bàsicament van ser antojitos, tacos i tortas. Mentre la gent normal es menja 3 o 4 antojitos, jo en menjava 6 o 7. De totes maneres 7 antojitos eren $56, uns 2€, per lo que tenint en compte la despesa que suposava no me n’estava gens ni mica.

De tacos petits me’n podia menjar 20 d’una atacada, també per uns 2€ tots. A mes pràcticament tots els restaurants portaven el menjar a domicili sense cost i es podia demanar per WhatsApp, que enviant-lis la ubicació arribaven ben ràpid i sense ni ta sols haver de dir la direcció.

També és molt comú demanar a les anomenades “cocinas económicas” o restaurants de “comida corrida”, que son restaurants que ofereixen el que a Espanya anomenem menús, amb la diferència que a Mèxic normalment aquestes cocinas económicas son cases particulars, per lo que el menjar és totalment casolà. Així doncs, algun dia també demanava aquests menús que van dels 50 als 70 pesos, entre 2 i 3€ amb enviament inclòs.

Així doncs els dies de quarantena els vaig passar quasi sempre a l’apartament però de menjar no me’n va faltar gens, tot el contrari. Tenia tot tipus de menjar a cop de Whatsapp.

Mèxic 2020 compra immoble – La llum, Internet i el pati

Quan vaig arribar a Mèxic ja s’havia fet molta feina als apartaments. Els arbres del pati ja estaven podats, els apartaments pintats, alguns panys que no anaven massa be arreglats, els escalfadors revisats, llits, taules i cadires comprades, etc. Tot això ho havia organitzat l’Emma i en temps rècord. Però hi havia coses que només es podien fer estant jo a Mèxic, com per exemple el tema de la llum, a part d’altres que volia esperar una mica per ser mes cares, com comprar neveres i ares condicionats.

En total hi ha nou comptadors elèctrics, un per a cada departament i un altre per la bomba d’aigua i la resta de zones comunes. L’antic propietari va decidir unificarlos tots i per tan rebre una sola factura. Jo ara volia separar-los de nou per a què rebés una factura per a cada llogater. La instal·lació ja estava preparada per a tenir-los separats per lo que només havia d’anar a la companyia per demanar que donessin d’alta de nou els altres 8 comptadors.

El tema d’Internet era més complicat i de fet fins al cap d’una setmana de ser allà no vaig ser del tot conscient de lo complicat que seria.

L’Emma ja portava setmanes batallant amb Telmex, la companyia que pràcticament té el monopoli d’Internet a Mèxic, i com tot monopoli és un desastre de companyia.

Mentre encara estava a Espanya, des de Mèxic ja em deien que Telmex no podia posar ni fibra i ni tan sols ADSL. Això era quelcom que m’estranyava molt i de fet tampoc en vaig fer massa cas ja que ni m’ho creia i estava massa enfeinat amb el tema del vol que m’acabaven de cancel·lar com per prestar-li massa atenció a les històries d’una companyia com Telmex. En aquell moment ni tan sols sabia si podria anar a Mèxic i gastava molt de temps i energia intentant que l’agència em fes cas. Però quan ja portava una setmana a Tuxtepec vaig ser conscient de la realitat en aquest tema. Telmex, la única companyia que en aquell moment tenia infraestructura a la zona, no em podia oferir el servei, ni de fibra òptica ni de ADSL.

Quan ja portava una setmana a Tuxtepec i després d’anar a l’oficina de Telmex més de 10 vegades, començava a considerar altres opcions com internet satelital o utilitzar un router amb una targeta SIM. Totes dues opcions eren possibles però a la vegada eren molt més limitades en quan a descàrrega de dades mensual permesa que no pas la fibra o ADSL, que la descàrrega era il·limitada. En aquests casos hi havia una descàrrega de dades màxima i a mes el cost mensual també era mes alt. Tenint en compte que la intenció és que allò ho utilitzessin 8 veïns, que hi hagués una limitació de descàrrega no era viable.

Mentre jo era allà tirava de 4G i de la connexió de la veïna, que molt amablement em va facilitar la seva contrasenya. El problema era que la senyal arribava tant dèbil que poques vegades m’hi podia connectar, així que tocava anar carregant la targeta de Telcel de saldo cada pocs dies o contractar paquets de dues hores d’Internet il·limitat. En qualsevol cas feia temps que no passava tants dies havent de controlar tant el meu consum d’Internet.

Un dia va venir un tècnic de Telmex, i després de mirar va i em diu que potser es podria intentar posar ADSL de 4 MB. Potser, ADSL i 4MB. Vaya tela vaig pensar…

El pati anava avançant mica en mica. De tan en tan venien dos jardiners i la veritat és que m’agradava molt com anava quedant. De fet ni tan sols m’havia imaginat que al jardí s’hi poguessin fer aquestes formes amb pedres i lo be que podien quedar unes quantes plantes ben ubicades als voltants del pati.

Aquelles coses que donaven menys problemes ja quasi estaven fetes abans que jo arribés, però quedaven les més problemàtiques i segurament importants, com la llum, la connexió a Internet i acabar de comprar els electrodomèstics mes cars.

Finalment, quan ja portava 2 mesos a Tuxtepec i després de considerar totes les opcions que tenia sobre la taula, vaig decidir que la millor opció era demanar a la veïna de davant, la de mes confiança i que sempre s’havia mostrar molt disposada a ajudar, que compartís la seva connexió amb mi i jo pagar-li un 75% de la factura. Ella tenia fibra òptica de 30MB amb opció d’ampliar la velocitat sense massa cost addicional, per lo que era una bona opció. Evidentment aquesta era l’última de les opcions, però després de comprovar un munt de vegades que no hi havia cap manera de poder tenir la meva pròpia connexió de fibra o ADSL i que les altres opcions eren massa limitants, no em va quedar mes remei. Fins i tot em vaig enterar de que una de les veïnes portava 8 mesos sense pagar la factura i que la companyia li volia tallar la connexió, i que per tant quedaria un port lliure que jo podria utilitzar, però per a poder-lo utilitzar primer havia de pagar jo les factures pendents, el cost dels quals era massa alt i a mes em posava en contra una de les veïnes, doncs ella ja es quedaria sense connexió encara que tingués la intenció de pagar encara que fos mes endavant.

Així doncs tocava parlar amb la veïna del davant i proposar-li que un tècnic connectés un cable de red al seu router, el fes arribar fins als meus apartaments i que compartíssim la seva connexió. La veritat és que jo dubtava que ho acceptés, almenys de primeres, però al comentar-li de seguida vaig notar que ella personalment no hi posaria cap pega. Era conscient que tenint fibra òptica no es notaria massa una baixada de la velocitat per haver-hi mes gent connectada, i que a mes sempre podria demanar a la companyia que li augmentessin. Però sobretot li va agradar molt el fet que jo estigués disposat a pagar-li el 75% de la factura. Em va dir que ho comentaria abans amb el seu marit i que em diria alguna cosa el mes aviat possible. La veritat és que vaig marxar d’allà força descansat i content, doncs vaig passar de no tenir-ho gens clar a per fi veure un raig de llum en el problema d’Internet.

I per acabar-ho d’arrodonir, quan tot just tornàvem cap a casa i quan no feia ni 15 minuts que havíem parlat, ja em va enviar un missatge per confirmar-me que estaven d’acord amb la proposta i que ja podia avisar al tècnic quan colgués perquè anés a fer la instal·lació. El mes difícil, almenys per a mi, ja estava fet, ja només quedava que el tècnic fes arribar el cable de red però que segons va dir això no seria cap problema, per lo que ja podia dir que en menys d’una setmana tindria Internet de fibra òptica als apartaments.

Al cap de dos dies ja va venir el tècnic i en una tarda va fer arribar el cable de red des del router de la veïna fins a un router que va col·locar el mes centrat possible en els apartaments. El cost de tot plegat va ser de $1000, uns 50€, un preu molt raonable tenint en compte com pintava tot feia pocs dies. A mes, tot i que jo pagaria la major part de la factura, al final tampoc pagaria tant com si la connexió fos només meva. La veritat és que finalment tot plegat va resultar molt millor del que m’esperava sobretot tenint en compte lo difícil que era tot pocs dies abans.

L’endemà vaig anar a provar la connexió i efectivament es rebien els 30MB contractats, no hi havia gens de pèrdua. Depenent de l’apartament es rebia menys degut a la distància amb el router, però tot i així eren velocitats superiors a qualsevol ADSL. Un cop mes, la persistència i la no desesperació tenien recompensa i solucionàvem així un problema mes realment important, doncs avui en dia poca gent hauria estat disposada a viure en un lloc sense Internet.

Mèxic 2020 compra immoble – La quarantena i coneixent el barri

En arribar a Tuxtepec vaig estar 15 dies en quarantena de forma voluntària ja que venia d’Espanya i de Ciutat de Mèxic. Els vaig passar als apartaments tot sol gaudint d’una tranquil·litat que en principi hauria de durar poc, doncs els apartaments són per llogar. Entre que la zona es tranquil·la i que el pati és ampli i amb arbres, la veritat és que era un lloc ideal per passar-hi la quarantena.

Lo bo és que aquí la densitat de població és baixa i el risc de contagi es menor que en altres ciutats. Algun dia sortia a comprar i aprofitava per veure una mica el barri sense massa por doncs realment em creuava amb ben poca gent.

A uns 10 minuts caminant hi havia pràcticament tots els serveis que podria necessitar, de fet el més lluny era l’OXXO que estava a 7 minuta caminant i a 10 La Plaza, un centre comercial amb cinemes i tot. A 5 minuts hi h una bugaderia, restaurants i botigues petites, el que allà s’anomenen Abarrotes, on hi venen coses bàsiques de menjar i neteja. I just al costat dels apartaments una purificadora d’aigua, quelcom totalment imprescindible a Mèxic. A mes també quedava molt a prop el restaurant dels antojitos. La veritat és que m’agradava molt el barri perquè era molt tranquil, amb poques cases, poca gent, pocs cotxes però amb quasi tots els serveis que puguis necessitar en el dia a dia.

La zona estava una mica elevada per lo que anant fins el carrer del costat es podia apreciar una zona mes baixa plena de vegetació i amb un estil tropical molt bonic. També ajudava a evitar inundacions, doncs durant l’època de pluges aquest era un perill real en aquesta zona.

Al mateix carrer hi havia 4 veïns, doncs tot eren cases força grans i a mes la d’un costat de l’apartament no estava acabada i no hi vivia ningú. Pel que fa a la veïna del davant era una d’ona molt amable i servicial que em va ajudar molt des del primer dia, de fet ja ho feia quan als apartaments hi havia els llogaters de l’antic propietari. Els altres no els vaig conèixer tant però també eren amables i cap d’ells era problemàtic. El tema dels veïns és quelcom que sempre preocupa ja que costa molt de saber com són fins que no estàs ja instal·lat. En aquest cas vaig tenir molta sort. Per a mi era molt important tenir una dona de tanta confiança just davant, doncs jo no viuria allà i necessitava algú a qui li pogués demanar ajuda en qualsevol moment.

L’únic dolent va ser passar la quarantena sense internet fixa i haver de tirar de 4G, doncs era de pre-pagament i en 15 dies em vaig gastar uns 10€ només en recargues. Per la resta, conforme més dies m’hi estava, més ganes tenia de quedar-m’hi. De fet m’ho vaig prendre com a unes vacances merescudes i en les que vaig poder aprofitar justament el fet de no tenir Internet tot el dia per a desconnectar i pensar en nous projectes. A vegades és necessari una desconnexió obligada per a poder-se parar i pensar tranquil·lament.

En qualsevol cas vaig passar una quarantena força agradable, tranquil·la i amb temps per pensar en noves coses a fer i les millores que es podrien fer als departaments, doncs res millor que estar al lloc amb temps per mirar-ho tot. A mes estava molt content de la zona i dels veïns, quelcom que per moltes fotos que vegis del lloc mai pots saber com serà.

Mèxic 2020 compra immoble – De camí a Tuxtepec

El dilluns 1 de setembre i després de passar 4 dies a Ciutat de Mèxic, ja volia anar cap a Tuxtepec, doncs suposadament els tràmits que havia de fer allà els podria fer per Internet. Tenia pensat agafar un bus nocturn que sortiria aquell dia a les 23h i arribaria a Tuxtepec a les 5:20h del dimarts. Vaig esperar el màxim possible a comprar el bitllet ja que esperava si em contestaven l’email que vaig enviar el dissabte anterior a la DGAJ demanant que em confirmessin que tots els tràmits els podria fer per email. Veient que a les 17h encara no m’havien contestat, vaig decidir no esperar més i comprar el bitllet per aquella mateixa nit.

Però casualment, després de comprar-lo, em varen contestar confirmar-me que tot ho podria fer de forma no presencial i informant-me molt bé de tota la documentació que havia de presentar. Sincerament em va sorprendre lo ràpid que varen respondre i lo detallada que era tota la informació enviada. Així doncs ja estava confirmat que podia marxar ja cap a Tuxtepec.

Tenia l’habitació pagada fins l’endemà per lo que podia marxar quan volgués. Tot i haver pagat una nit de mes ho preferia ja que sinó hauria d’haver deixat l’habitació a les 9 del matí. Ara podia quedar-me tranquil·lament tot el dia, preparar la maleta i marxar cap a la terminal d’autobusos cap a les 19h abans que es fes fosc.

Així com a l’anada el bus em va deixar a una 15 minuts caminant de l’hotel, ara per tornar només em quedava a 5 minuts i era la mateixa línia, per lo que amb aquell mateix bus ja arribaria a la terminal sense transbords i en menys de 30 minuts.

Em va sorprendre veure com 3 agents de policia pujaven al bus per tornar a casa però amb tot l’uniforme, inclòs armilla, casc i pistola. En qualsevol cas donava encara donava més seguretat tot plegat tot i que a cada bus ja hi ha sempre un vigilant i càmeres de seguretat.

Poc abans de les 20h arribava a la terminal TAPO i ja només tocava prendre un cafè, sopar i esperar. La TAPO ja me la coneixia de memòria per lo que ja sabia el millor lloc on esperar i on sopar. Sopar en una taqueria poc després de l’entrada a la terminal, i esperar no a la zona de sortides sino a la d’arribades, doncs hi ha menys gent, es pot fumar quasi al costat, comprar un cafè gran per $21, menys d’1€ i el WIFI és més ràpid.

Semblava que aquell dia començava a tenir més bona sort després de la caminada del divendres passat buscant l’oficina de la SRE i dels problemes amb la SIM, doncs m’havien contestat el que volia de la SRE i just va començar a diluviar quan arribava a la terminal, quedant protegit d’aquell diluvi just a temps. De moment tot perfecte.

Lo dolent va ser que la taqueria de sempre ja no tenia quasi res per l’hora que era i vaig haver de comprar uns hotdogs per sopar, concretament 4, dos que em vaig menjar allà mateix i dos que em vaig guardar per menjar més tard i així poder dormir millor en el bus, cosa que ja sabia que em costaria.

Mentre esperava, un noi em va fotre un rotllo de què estava esperant a no sé qui que tenia el seu equipatge i que si li podia donar un piti. Li vaig donar i em va començar a explicar que era diabètic i no sé quantes coses més. Com que ja eren les 22h vaig aprofitar i li vaig dir que marxava ja que aviat sortia el meu bus, a lo que immediatament em va respondre si li podia donar diners. Em va sortir un “que va” que fins i tot el va deixar mig estorat, però em va sortir així perquè ja m’imaginava per on anava.

A les 22:50h pujàvem al bus i a les 23:05h marxàvem cap a Tuxtepec. Ja vaig comprar el bitllet tard per agafar un seient sense ningú al costat i per sort així va ser. Anava a la part del darrere on hi arriba menys llum de la carretera i on hi havia menys gent tot i que el bus anava quasi ple. Ja tenia son i esperança que pogués dormir més que altres vegades. De fet no vaig tardar en adormir-me, com a molt 20 minuts, però el xofer va fer una primera parada al cap d’una hora que ja em va mig despertar i una altra al cap d’una hora més que no només em va acabar de despertar del tot sino que a mes vaig estar a punt de matar un venedor que cridava com un energumen a la porta del bus per vendre’ns el menjar del seu restaurant. No puc entendre com algú pot ser tan mal-educat de cridar fins a 5 o 6 vegades als passatgers d’un bus que estan dormint i quan eren la 1 de la matinada. En qualsevol cas aquests crits per part de venedors són molt habituals a Mèxic i és de les poques coses que no aguanto d’aquest país.

Un cop vam arrencar de nou ja em va costar molt tornar a dormir, almenys de la forma en la que ho estava fent fins aleshores. Per un dia que m’havia pogut adormir en un bus i un venedor subnormal o va espatllar.

El trajecte va anar molt bé i va ser tranquil. La veritat és que es nota quan el viatge és durant la nit. Llàstima que no vaig poder tornar a dormir bé del tot.

Ben puntual a les 5:20h, el bus arribava a la terminal d’autobusos de Tuxtepec. Avantatges de viatjar de nit, menys trànsit i per tan molta més puntualitat.

A diferència d’altres anys, aquest l’Emma ja ho havia preparat tot. Té molta por a agafar qualsevol taxi i tampoc vol que jo n’agafi qualsevol. Ja havia quedat amb un taxista de confiança perquè em vingués a buscar a les 5:30h. Fins i tot ja l’havia deixat pagat i el taxista ja sabia on m’havia de portar, que era als departaments que estava comprant i on encara, evidentment, no hi havia estat mai.

El primer que vaig fer en arribar a la terminal va ser comprar un cafè ben gran per $18, uns 0,80€. Després vaig sortir fora i vaig tornar a sentir aquella xafogor típica de Tuxtepec tot i ser encara de matinada. Venia de Ciutat de Mèxic on per la nit la temperatura pot caure fins als 15°C en ple estiu i ara estava a Tuxtepec on la temperatura no baixava dels 25°C encara que fossin les 5 de la matinada, i això sumat a la humitat que fa que la sensació de calor sigui força més alta. Això si, al quart mes de ser-hi, i en altres posts explicaré el perquè d’estar-hi tants mesos, la temperatura va baixar força arribant també als 15ºC, tota una novetat per a mi a Tuxtepec. Això si, una novetat ben agradable i esperada.

Quan no portava ni 10 minuts esperant, i molt abans del que esperava, va arribar el taxista de confiança. No ens coneixíem però ell ja tenia una descripció meva i jo el seu número de llicència. Ràpidament vaig pujar encara amb el cafè a la mà i vam anar cap als apartaments.

Pel camí, que va durar uns 5 minuts, ens vàrem presentar breument tot i que entre lo aviat que era i lo poc que va durar el trajecte no va haver-hi temps per massa més.

Era completament fosc i anàvem cap a una zona on no hi havia estat mai. Tècnicament aquells apartaments ja eren meus des de feia 3 mesos però aquesta era la primera vegada que hi anava. Això sí, quan hi vam arribar els vaig reconèixer al moment gràcies a les múltiples fotos que ja m’havien enviat.

El taxista portava les claus. Va obrir la porta i me les va donar junt a una tovallola que li havia donat l’Emma per a mi perquè dos dies abans li havia comentat que a l’hotel de Ciutat de Mèxic no facilitaven tovalloles i jo no en portava.

Em vaig acomiadar del taxista i per fi vaig entrar al pati dels apartaments on, com a molts llocs de Mèxic, estava engalanat amb els colors de la bandera en motiu del Dia de la Independència.

El primer que vaig fer va ser trucar l’Emma que ja estava desperta des de la 5 per controlar que la meva arribada anés bé. Ella ho havia organitzat i no només n’estava pendent sinó que va anar molt millor del que m’esperava. L’apartament on em quedaria com a mínim 15 dies per passar la quarantena estava recent netejat, amb el llit fet, la nevera engegada amb aigua i cerveses i la taula parada. Tenia tot lo bàsic almenys per passar el dia i tenir temps d’anar a comprar menjar. Tot perfecte i una rebuda als meus nous apartaments inmillorable.

Tot i que aquests apartaments són per llogar, haig de dir que són la primera propietat immoble que tenia, i la sensació d’estar en un lloc on ets el propietari i no només l’usufructuari per primera vegada, es fa una mica estrany.

Després de parlar una estona amb l’Emma vaig sortir al pati tot i que era fosc per acabar de veure’l un mica. En qualsevol cas ja havia vist moltes fotos abans i ja tenia una idea molt clara de com era tot plegat tot i que en real sempre acabes veient coses noves i tot plegat es veu amb una millor perspectiva.

Durant els 3 mesos previs en què jo encara estava a Espanya s’havien fet moltes coses i l’aspecte era molt millor que l’inicial, amb ja tots els apartaments pintats i el pati mig arreglat.

Després de mirar una estona vaig anar cap al meu apartament a preparar-me un cafè amb els sobres que m’havien deixat i a escriure aquest diari una estona i altres coses per tal de fer temps fins que pogués comprar menjar a algun lloc i després anar a dormir 12 hores seguides com sempre faig en passar una nit dormint tant poc com aquesta nit passada.

Casualment, just darrere als apartaments hi havia una casa particular on hi venien els anomenats antojitos, que son un menjar típic mexicà que consta de petites torrades amb carn, enciam, formatge i altres coses depenent de cada tipus. A mi m’agraden molt i de fet cada vegada que sóc a Mèxic en menjo força. El fet de tenir un restaurant tant a prop em va alegrar molt i ja estava impacient per menjar-ne aquell mateix dia.

Així doncs, després d’instal·lar-me a l’habitació i donar alguna volta pel pati ja de dia, em vaig dutxar i vaig sortir a donar una volta i a comprar els antojitos.

La casa dels antojitos estava a menys de dos minuts caminant, així que vaig voler caminar carrer enllà per investigar una mica el barri però ja feia massa calor, tenia gana i son per lo que vaig decidir comprar els antojitos i tornar als apartaments.

En un principi em va costar trobar la casa, doncs no deixava de ser una casa particular amb un petit cartell a fora. Finalment i quan ja portava quasi 10 minuts donant voltes, la vaig trobar. Com que tenia la tanca mig baixada vaig suposar que havia d’entrar almenys al pati de la casa per a demanar, però quan no havia fet ni dues passes, un gos, que per sort estava lligat, va començar a bordar com un boig. Immediatament vaig tornar a la vorera moment en què una libèl·lula em va començar a rondar el cap. Entre el gos, la libèl·lula i que per poc m’entrebanco amb la tanca, va ser una presentació força patètica. Almenys ni el gos em va mossegar i la libèl·lula va marxar. Amb tot la dona ja venia en escoltar tota aquella escandalera.

Vaig demanar 6 antojitos, cada un a $8, una 0,30€. Cal tenir en compte que amb 5 qualsevol persona ja dina. De totes maneres jo en vaig demanar 6 per quedar ben ple.

Al cap de 20 minuts me’ls portaven a l’apartament, pagava i per fi tornava a menjar els antojitos que tant m’agraden un any després. De fet eren dels més bons que recordava haver provat, potser perquè estaven més recent fets que altres, doncs sí tarden molt en arribar a casa ja poden estar una mica aigualits.

No eren ni les 12 del migdia quan acabava de menjar i ja amb el dia fet i instal·lat als meus nous apartaments, anava a dormir.

Un altre dia d’aquells llargs però molt satisfactori i gratificant. Probablement la meva millor arribada a Tuxtepec amb tot perfectament organitzat per l’Emma i instal·lat al que seria la meva primera inversió immobiliària. La meva primera propietat immoble, i com ja m’esperava des de feia 3 anys, a Mèxic, on el mercat immobiliari és molt mes sa i molt menys gravat que a Espanya. No cal ni dir el cert orgull que sentia d’haver pogut comprar allò en plena pandèmia, haver arribat a Mèxic i ara ser allà a punt per anar a dormir.

Skip to content