16/02/2020 Primer dia: Arribada a Bodo

Arribava el dia de començar el meu primer viatge al cercle polar àrtic, concretament a les illes Lofoten de Noruega. Aquestes illes, a part de ser un dels millors llocs del mon on poder veure aurores boreals, és també un lloc únic al mon de centenars d’illes i ple de fiords. L’espectacle natural que ofereixen aquestes illes és difícil de trobar enlloc mes.

A diferència dels altres viatges que havia fet, en aquest hauria de portar roba tèrmica i per tan mes equipatge per suportar les temperatures d’entre 0 i -4ºC, amb una sensació de fred d’uns -10ºC. Aquestes temperatures no son massa baixes tenint en compte las latitud de les Lofoten, doncs gràcies a que les seves costes son banyades per aigües provinents del Golf de Mèxic, la temperatura a les illes no acostuma a baixar dels -5ºC, un motiu mes per ser un dels millors llocs del mon on veure aurores boreals.

Així doncs, pantalons, samarretes i jerseis tots tèrmics mes les botes, guants, bufandes, etc. Tot i així vaig poder-ho portar tot en una maleta de cabina i una motxilla petita. De totes maneres també portàvem menjar ja que pensàvem que allà seria massa car o hi hauria poca cosa per comprar, per lo que entre el pare i jo portàvem una maleta mes facturada amb 10 quilos de menjar.

A les 11:30h sortia de casa en direcció la T2 de l’aeroport del Prat on havíem quedat amb els 5 integrants mes del grup cap a les 13h. El vol sortia a les 15:10h i volíem ja dinar alguna cosa al mateix aeroport abans d’embarcar.

A les 12:30h el pare i la Marga ja estaven a l’aeroport i fins les 13h van arribar els altres excepte la Montse i jo que vàrem arribar a les 13:05h. Tots ben puntuals cosa que ja anticipava lo complidors que érem tots els integrants del grup.

A la reserva que vàrem fer dels vols des de Mytrip, vam afegir-hi 5 maletes facturades per tots, però a la confirmació enviada per Norwegian hi constava que teníem dues maletes facturades cadascú, és a dir, 12 en total. La resposta tan de Mytrip com de Norwegian no va aclarir el perquè d’aquella situació però almenys coincidien en què el que valia era el que digués Norwegian, per lo que teníem dret a un munt de maletes. De totes maneres cadascú va portar el que ja teníem previst i jo que em passava dels 10 quilos permesos en cabina, concretament la meva maleta de cabina mes la motxilla pesaven 11,35kg. Ja que tenia dret a dues maletes facturades i no en portava cap, pensava que potser em permetrien passar-me una mica dels 10 quilos, però en arribar al mostrador i preguntar-ho la noia em va dir que no crec que sense ni acabar d’escoltar la pregunta. Finalment, el pare va facturar la seva maleta de cabina i jo vaig pujar la meva maleta i la motxilla fent-los passar com a equipatge de cabina de tots dos.

Un cop tothom havia facturat vam seure en un banc a dinar fins cap a les 14:00h que vam anar a passar el control de seguretat. A mi ni em van parar, però al pare i a la Montse els varen fer un bon control. Al pare perquè li van pitar un munt de coses que no s’havia tret i a la Montse per haver-li tocat un control aleatori mes exhaustiu.

L’embarcament es va fer mes o menys puntual però el vol va sortir amb uns 20 minuts d’endarreriment pel que semblava un problema amb l’equipatge d’un dels passatgers. En qualsevol cas havíem de fer escala a Oslo i teníem quasi 3 hores de temps, per lo que per nosaltres no hi havia cap problema.

La resta del vol va anar molt be i de fet va ser molt tranquil i oferint bones imatges dels Pirineus encara força nevats. A la Marta ja li començava a sortir la seva creativitat sense la pressió de la feina per lo que començaven les bromes i ocurrències que a mi em deixaven perplex per la rapidesa mental que demostrava en certes ocasiones. Amb tot plegat les quasi 3 hores de vol van passar prou ràpid i a les 18:40h ja érem a l’aeroport d’Oslo.

La Marta i jo vam sortir a fumar, doncs fins les 21:00h no sortia el vol a Bodo. Allà ja vam notar una baixada important de la temperatura, com era d’esperar, però que a mi particularment em va alegrar molt ja que el dia anterior havia estat a La Molina en màniga curta, i això és algo que no suporto en un lloc amb neu.

En aquest mateix aeroport també vam palesar algunes coses mes que ens diferencien amb el països nòrdics. Per una banda ningú cridava, però és que ni tan sols semblava que parlés ningú, només nosaltres. De fet a tota la terminal hi predominava un silenci realment difícil de trobar en un aeroport. Per una altra banda vam poder apreciar la confiança que tothom te amb tothom. Així com a molts llocs d’Espanya no pots passar sense pagar o no pots marxar d’una botiga sense passar per caixa, aquí tot era obert, fins al punt que si no pagaves ningú se n’adonava, però és que no cal fer-ho, doncs simplement tothom paga el que ha de pagar. A la cafeteria de l’aeroport era ben fàcil posar-se un cafè i marxar, però això és algo que els noruecs ni tan sols poden concebre.

La Marta i jo ja havíem tornat a entrar, passat el control de seguretat i anat a buscar a la resta del grup per anar tots junts fins l’altra porta d’embarcament que era en una altra zona per tractar-se aquest d’un vol nacional. Vam fer temps prenent algun cafè i algun fins i tot ja menjant alguna cosa, de fet la Chus ja va sopar mentre esperàvem a la porta.

Cap a les 20:30h va començar l’embarcament i la Marga ja va tenir el seu primer problema amb oblits o pèrdues vàries. En aquest cas havia perdut la targeta d’embarcament per a aquest vol i que ja ens havien donat a Barcelona, per lo que li van haver de fer de nou mentre els altres ja havíem passat.

Però degut a aquest petit endarreriment i a què estàvem a la fila 6, em va passar quasi el pitjor que et pot passar amb l’equipatge de cabina, que va ser no poder-lo guardar a l’altura de la meva fila o en alguna interior, sinó que va quedar a l’altura de la fila 10, per lo que al baixar em tocaria o be esperar una bona estona o intentar colar-me cap enrere per intentar agafar-la mentre la resta de passatgers anaven baixant.

Aquest vol també va ser molt tranquil arribant a Bodo a l’hora prevista i sense cap problema. En poc mes d’una hora aterràvem a la pista d’un aeroport força petit però ben nevat. De fet aquesta era la primera vegada que arribava a un aeroport nevat i realment era ben curiós com en certs llocs del mon la neu i les gelades no impedeixen portar una vida completament normal.

Jo em vaig haver d’esperar per agafar la maleta mentre la resta del grup anava baixant i aprofitant per anar a buscar les maletes facturades. Jo vaig poder anar tirant files enrere de tan en tan aprofitant algun moment en què algun passatger deixava un petit espai amb el seu predecessor, d’aquesta manera ja vaig poder arribar a la maleta quan encara només havia baixat la meitat dels passatgers, per lo que al final l’espera tampoc va ser tanta. De fet, quan vaig arribar a les cintes d’equipatges encara quedaven minuts perquè comencessin a sortir.

Aquest ja es veia un aeroport molt mes petit, de fet només hi havia dues cintes d’equipatges i tan sols els passatgers del nostre vol en tot l’aeroport. Al cap d’uns 5 minuts d’esperar varen començar a sortir les maletes apareixent totes les nostres. Així que el primer tram del viatge estava fet i superat. Ja érem a Bodo amb totes les maletes.

Si la Marta i jo ja havíem notat la baixada de temperatura a Oslo, ara ja ens va pillar una mica desprevinguts, doncs la temperatura ja era de -5ºC. Ràpidament tots ens vam anar posant bufandes, guants i gorros mentre fèiem esforços per evitar el vent gelat a la cara. El canvi de temperatura des de Barcelona era important i necessitàvem encara uns minuts per acostumar-nos-hi. Però ja per fi notàvem el fred del cercle polar àrtic, un fred que tenia moltes ganes de sentir i que ja trobava a faltar després del dia de platja que havíem tingut el dia anterior a La Molina.

Ja tocava una de les incerteses del camí d’anada, que era com anar fins a l’hotel. Per Internet ja havia vist que hi havia busos per 5€ per persona o taxis a uns 12€. El problema era que en aquest moment eren quasi les 23h d’un diumenge, per lo que ja no hi havia busos i els taxis eren mes cars.

Prèviament, la Chus havia preguntat a informació de l’aeroport les opcions disponibles, i li havien dit això mateix però a mes que en el nostre cas ens sortiria millor un Big Taxi que no son mes cars i on hi cabríem tots 6 amb les maletes. Així que ens vàrem posar a la cua dels taxis, que ja era prou llarga i on els taxis arribaven en conta-gotes, a esperar. Al cap d’uns 5 minuts, no vaig veure be que va passar, però diria que la Chus va aconseguir que algú avisés a un taxista amb una furgoneta, qui va arribar en pocs minuts. Jo al veure el vehicle ja no em vaig quedar massa convençut, doncs no era un taxi, sinó una espècie de shuttle o transport privat, cosa que probablement seria mes car. En qualsevol cas era tard, estàvem cansats i amb fred i tampoc teníem massa mes opcions, per lo que vam córrer tots cap a aquella furgoneta.

El primer que vam fer la Chus i jo va ser preguntar-li al preu, a lo que no ens va respondre. Li vam tornar a preguntar i seguia sense dir res tot i que ho atribuíem a què estava carregant les maletes. Però quan a la tercera seguia sense fer cas, la Chus ja li va preguntar de mes males maneres a lo que ell va dir que 100kr per persona. Això era un total de 600kr, força mes car que un Big Taxi. Ho vam comentar mentre pujàvem i vam decidir que ho acceptàvem tot iq ue de molt mala gana. Però quan el xofer encara estava carregant les maletes, la Chus va veure com la seva la tirava pels aires a lo que li va dir cridant que parés. El parfe que també ho va veure junt amb lo antipàtic que havia estat fins aleshores mes el que semblava una estafa de tarifa, va dir que baixàvem. Els altres encara no sabíem exactament què passava però si que ja havíem vist lo antipàtic i estafador que era aquell home, per lo que sense dir res vam baixar tots, fins i tot 3 noies que no eren del grup però que també havien pujat.

Però quan el xofer va veure que es quedava sense cap viatge i ja a aquelles hores, va treure el cap amb una altra cara i ens va dir 50kr per persona, la meitat! Aquest ja era un bon preu i de fet, tot i que encara no ho sabíem, era mes barat que un taxi aquell dia i hora, que seria d’unes 400kr tots 6.

Així que davant aquella rebaixa vam acceptar i vam tornar a pujar a la furgoneta, seguint-nos a la vegada les 3 noies desconegudes que també havien baixat.

En aquell punt jo no tenia gens clar com aniria aquell trajecte i si realment no hauria sigut millor no tornar a pujar, però la veritat és que el xofer semblava que s’havia adonat de lo impertinent i mal-educat que havia estat ja que la seva actitud va canviar completament. Deuria estar acostumat a timar a tothom però va veure que a nosaltres no era tant fàcil. Ara queda vegada que li preguntàvem alguna cosa les seves respostes tenien un to completament diferent.

De totes maneres encara va haver-hi una petita discussió mes tot i que no crec que fos culpa del xofer. Ell va entendre que anàvem a Bodo Hotel que quedava una mica mes a prop, i crec que realment va entendre això perquè em va semblar que la Chus efectivament li va dir Bodo Hotel. És una confusió normal ja que on anàvem es deia Bodo Hostel. Així que quan va parar davant d’aquell hotel i li vaig dir que no era allà, vam tenir un nou debat. Ell deia que al ser mes lluny ja no serien 300kr sinó 400kr. En aquell moment encara no ho sabíem però aquell preu seguia sent algo millor que el d’un taxi el mateix dia i hora. En qualsevol cas vam acceptar i primer va anar a deixar les 3 noies que el seu hotel quedava abans i després a nosaltres.

Van ser aquestes 3 noies les que durant el trajecte ens van explicar una mica els preus dels taxis i quan vam veure que al final estàvem pagant un preu prou bo. De la mateixa manera ens van desitjar moltes aurores al acomiadar-se, doncs tot i que feia poca estona que ens coneixíem, havia estat una estona prou intensa.

Jo anava seguint el trajecte per Google Maps i el xofer va anar tota l’estona per la ruta mes ràpida fins arribar a la mateixa porta d’entrada, doncs en el mateix edifici hi ha una estació de tren per lo que te vàries entrades però per la que només podíem entrar per una i mes a aquella hora que ja no hi havia recepció.

Al fer la reserva, des del hostel m’havien dit que ens deixarien les claus per poder entrar a l’edifici i a les habitacions a la bústia de fora, per lo que mentre el xofer descarregava maletes jo ja vaig anar a mirar si hi havia les claus i si efectivament podia obrir la porta principal. I tot va ser tal com m’havien dit. Hi havia dues targetes per cada una de les 3 habitacions reservades i totes elles obrien aquella porta de l’edifici, per lo que ja podíem dir que tot el que havíem de fer el primer dia ja ho havíem fet i perfectament be.

Quan el xofer va veure que jo tornava de la porta em va preguntar si era allà a lo que li vaig respondre que si i que tot estava be, a lo que ell li va aparèixer fins i tot un petit somriure, fent que al final fins i tot ens acomiadéssim be d’ell.

Ja eren quasi les 23:30h quan entràvem al hostel per lo que havíem d’anar amb compte i sense fer massa soroll. Vam pujar entre tots totes les maletes per l’ascensor mentre d’altres pujàvem a peu per les escales. Un cop al tercer pis ens vam repartir les habitacions quedant la Chus i la Montse a la 301, la Marta i Marga a la 304 i el pare i jo a la 306. Totes les habitacions estaven a banda i banda d’un passadís ample i llarg i on al final hi havia una cuina i menjador. Tot i ser un hostel estava realment be, doncs les habitacions eren d’entre 2 i 4 persones i amb bany propi. La nostra era de 4, amb una llitera i dos llits normals, per lo que a sobre teníem espai de sobre per deixar les maletes, doncs a l’habitació no hi havia ningú mes.

Vam deixar les maletes a les habitacions i vam sortir tots 6 un moment al passadís per a quedar per l’endemà. Vam decidir baixar a esmorzar cap a les 8 del matí. Després, almenys el pare i jo hauríem d’anar a buscar el cotxe de lloguer a les 10.

I després ja vam anar a dormir, acabant així el primer dia de viatge però no encara tot el trajecte fins a la destinació final que era a les illes Lofoten. Aquí només hi hauríem de passar la nit per agafar l’endemà el ferri fins les illes. Començava ja el primer viatge per a veure aurores boreals i de moment tot anava segons lo previst i passant la primera nit en un hotel molt millor i còmode del que tots pensàvem. Amb el fred que feia fora i amb lo calentet i còmode que s’estava al llit, aquesta seria una d’aquelles nits que dormo d’una tirada tot i ser en un lloc nou.

23/08/2019 Últim dia de la volta al mon. Tornada a casa

Arribava l’últim dia del viatge, probablement el dia mes estrany de tots. Les sensacions son vàries, una barreja d’emocions i sentiments que fan que aquest sigui un dia dels que mes es recorda, juntament, és clar, amb el primer. Certa emoció per ja tornar a casa, un cansament per tantes coses fetes, una relaxació per saber que tot està fet i aconseguit, ja no haver de pensar en com anar aquí o allà,… Tot plegat son coses que poden semblar simples però que en una situació així prenen una magnitud especial.

Poc abans de les 4 de la matinada ja m’estava despertant. Tot i que vaig anar a dormir quan encara quasi tothom havia d’anar a dormir, la veritat és que quasi no em vaig ni despertar, de fet només recordo mig despertar-me una o dues vegades i fins i tot veure la llum de l’habitació ja apagada.

Però a les 4 de la matinada i quan tothom dormia profundament, de sobte, va començar a sonar l’alarma antiincendis de l’habitació! Un soroll fortíssim i estrident sonant durant uns 10 segons que es varen fer eterns mentre tothom dormia. Molts es van aixecar de cop, entre ells jo, la noia del meu costat amb la cara de recent despertada mirant l’alarma sense entendre res, tots durant els 10 segons mirant aquella llum verda intermitent i esperant a què aquell soroll tant agut i molest parés en algun moment. Això si, crec que ningú es va plantejar de sortir corrent que és el que suposadament hauríem d’haver fet al sonar una alarma anti-incendis… Al cap dels 10 segons, va parar, i el silenci va ser total. Ens vàrem quedar tots mirant durant 3 o 4 segons fins que mica en mica tothom va tornar a estirar-se o a tancar els ulls els qui no s’havien arribat a aixecar. Probablement aquesta sigui una de les pitjors maneres de despertar-se.

Jo, entre aquell soroll inesperat i que ja m’estava mig despertant, em va resultar impossible tornar a dormir. Vaig estar mig mandrejant pel llit fins cap a les 4:30h. Durant aquella estona es van aixecar vàries persones per anar al lavabo, de fet semblava que a mes d’un li costava tornar a dormir després d’aquell dur despertar.

Cap a les 4:40h aprofitant que sortia una del lavabo, vaig agafar la bossa amb al roba i vaig anar a dutxar-me que falta em feia, doncs el dia anterior no m’havia dutxat i a mes havia estat caminant durant hores. Així que em vaig dutxar, em vaig vestir i vaig anar cap al menjador ja amb tota la maleta per guardar la roba bruta del dia anterior i treure les meves eines del matí, que son el portàtil, el cafè i la tassa. La cuina estava tancada però hi havia microones al menjador, per lo que ni tan sols necessitaria el meu escalfador elèctric.

Vaig guardar la roba, em vaig preparar el cafè, vaig escriure el diari, vaig passar les despeses del dia anterior a l’Excel, vaig mirar correus, finances, etc. Tenia temps i de sobra, doncs tot just eren les 5:30h del matí. Tot i aquella hora, allà al menjador ja hi havia dues noies. Potser tenien el vol molt aviat, amb tanta gent i quasi tots viatgers, és normal que a totes hores i hagi algú despert.

Vaig estar molt tranquil prenent-me els meus cafès fins cap a les 6:45h que van venir a netejar el menjador amb una aspiradora i a preparar-ho tot per l’hora de l’esmorzar, que estava inclòs en el preu i, per tan, doncs el menjador s’omplia molt. Jo vaig seguir amb la meva feina fins cap a les 7:20h que va començar a arribar gent, fent que mica en mica aquell menjador tant gran quedés completament ple.

Jo volia començar a esmorzar cap a les 8:30h, doncs la cuina estava oberta fins les 9h. Vaig acabar de fer les còpies de seguretat i carregar tan el portàtil com el mòbil, vaig guardar-ho tot, vaig comprovar que en el meu llit no hi havia res, i ja vaig anar a esmorzar.

Vaig haver de seure al costat de mes gent, doncs ja no hi havia cap taula lliure. Vaig anar a la cuina i aleshores vaig entendre perquè tothom esmorzava. Hi havia tot tipus de cereals i força embotit, no massa bo, però si suficient com per ser un hostel de Dublín. Així que vaig agafar una mica de cada cosa, excepte fruita, i vaig anar a menjar fins cap a les 9h aproximadament, hora en què em vaig preparar per sortir a donar l’última volta per Dublín i del viatge.

Ja que el dia anterior havia vist pràcticament tots els llocs que volia veure, vaig decidir d’anar a passejar una estona per Temple Bar, el barri mes autèntic de Dublín que estava al costat del hostel i era molt bonic per veure mentre es passejava. Així que vaig sortir i cap allà. Aquest dia, a diferència del dia anterior, feia molt bon dia. Els núvols del dia anterior havien desaparegut i fins i tot ara feia mes calor. De totes maneres a l’ombra seguia refrescant.

Encara era aviat per lo que en un principi no hi havia massa gent pel carrer, però mica en mica el barri s’anava omplint, fins i tot els pubs es començaven a omplir. Jo anava per un carrer o un altre aleatòriament, a l’atzar, sense un rumb fix, simplement contemplant tot el barri.

Finalment, cap a les 10:15h vaig arribar al famós pub de Temple Bar. Ja tenia l’espineta de prendre’m una bona Guinness a Temple bar, i ara, que ja era l’últim dia del viatge i em podia donar algun caprici mes, vaig creure que era el millor moment per a fer-ho i així acomiadar-me ja de la volta al mon que estava a punt de completar.

Així que vaig fer una mica de temps fins les 10:30h quan vaig veure que el pub s’omplia i que molts altres ja ho estaven. De fet eren les 10:30h però ja hi havia molta gent en molts pubs prenent-se una Guinness. A Dublín sembla que en comptes de cafè prenguin una cervesa Guinness per esmorzar.

Així que vaig anar al famós pub de Temple Bar però aquesta vegada no per quedar-me a fora fent-li fotos, com fa la majoria, sino per entrar-hi i prendre’m una Guinness. Mentre estava demanant, va entrar un grup de quasi 10 noies, de fet semblava un acomiadament de soltera. A mes altres parelles o grupets també anaven demanat. Aquell és un pub on només s’hi ven alcohol, així que tots els qui anaven entrant demanaven una cervesa o un cocktail. Jo vaig demanar una Guinness sense ni preguntar el preu. Me la va posar i vaig pagar els 6,90€ que costava. Encara, vaig pensar…

Aquesta cervesa potser és mes cara però només de veure-la en el got ja et pots imaginar el perquè. Evidentment no és com una Estrella Damm. De fet, només l’espuma ja es veu de millor qualitat. El que em seguia resultant una mica estrany és que no fossin ni les 11 del matí que aquell bar ja era ple de gent prenent-se una cervesa.

Vaig anar a un dels bancs que hi havia pels laterals i que donaven a les finestres i allà, mirant com la gent del carrer ens feia fotos, em vaig prendre la Guinness, una cervesa negra i que res te a veure amb el 99% de cerveses que es venen a Espanya.

Com ja es veia, fins i tot l’espuma és bona, per no parlar de la cervesa, amb molt mes cos, mes contundent, mes sabor i evidentment amb mes graduació. Costava 2 o 3 vegades mes que una normal a Barcelona, però és que era 3 vegades millor.

I mentre era allà mirant per la finestra, assegut en un dels millors pubs d’Irlanda i amb una Guinness a la mà, vaig pensar que en aquell moment no podia estar en un lloc millor que aquell a la vegada que m’acomiadava i repassava el viatge que ja estava acabant i que m’havia dut per 7 països durant 3 mesos, viatge que havia sortit com havia de sortir i sense problemes destacables.

Però el moment culminant va ser quan va pujar un noi amb una guitarra a la tarima del pub i va començar a tocar i cantar. Una Guinness al millor pub d’Irlanda i amb música en directe. Mes irlandès impossible. La millor manera de passar una bona estona en l’últim dia del viatge.

No vaig saber si cada dia hi havia música en directe o aquell dia era especial, però en qualsevol cas el pub estava completament ple i fins i tot hi havia algun grup que semblava celebrar alguna cosa. Quan havia entrat al pub feia menys de mitja hora estava quasi buit i ara ja no quedava cap cadira lliure.

Al cap d’una hora d’haver començat, a les 11:30h, m’acabava la Guinness i al cap d’uns 10 minuts mes, quan el cantautor acabava la seva actuació, sortia del pub per tornar al hostel a buscar la maleta i fer el checkout a menys que em deixessin quedar-me fins mes tard, doncs no tenia previst anar a dinar fins les 13h i fins les 19h no sortia el meu vol.

Al cap de 5 minuts ja era al hostel i a l’hora de passar la targeta magnètica per obrir la porta que donava accés a les habitacions i zones comunes vaig veure que ja no funcionava. Degut a què el checkout és a les 10:30h doncs ja m’havien desactivat la targeta. Ho vaig dir a la noia de la recepció que em va obrir la porta per poder anar a buscar les coses. Ja sense targeta per poder anar entrant i sortint vaig decidir arreglar-me una mica i marxar ja del hostel.

Vaig llegir les notícies una estona, em vaig rentar la cara i les mans i una mica la maleta, vaig donar les gràcies a la noia de la recepció i vaig deixar el hostel quan eren les 13h. Voldria haver dinat mes tard però ja començava a tenir gana i només pensava en el Burger King del costat del hostel i que des del dia anterior ja hi volia anar, així que no vaig aguantar mes i vaig anar a demanar la oferta de 2 per 6€, sent la Long Big King i la Long Texas BBQ, totes dues molt bones i força grans, deixant-me ben tip i per només 6€.

Cap a les 13:30h sortia del Burger king i caminava uns 10 minuts fins arribar a la parada del bus 16 mes propera que estava a la mateixa avinguda O’Connell. Allà vaig esperar uns 10 minuts mes fins cap a les 13:50h que arribava el bus i anava ja cap a l’aeroport. Em va costar els 3,30€ esperats i vaig anar a seure al pis de dalt, doncs el bus estava molt ple.

Tornava a fer el mateix camí que el dia anterior però ara de tornada, tornant a mirar tota l’estona per la finestra per veure el màxim possible d’Irlanda. Pràcticament sempre miro per la finestra quan passo per un lloc desconegut, simplement m’agrada mirar l’entorn, com son les cases, els carrers, la gent, tot el que es pugui apreciar des d’una finestra a 50km/h.

Al cap d’uns 45 minuts arribàvem a l’aeroport. Jo havia d’anar a la terminal 1 però la primera parada que feia el bus era a la 2, on jo ja hi vaig baixar, doncs segons Google Maps semblava que ja hi era però no, el que passava es que totes dues terminals estan tant a prop una de l’altra que en el mapa semblava que ja hi fos. Així que un cop em vaig adonar que estava a la T2 vaig anar caminant els escassos 100 metres fins a la 1. Ja sabia que totes dues terminals estaven molt a prop per això no em vaig preocupar massa de saber a quina estava baixant, i mes tenint en compte que encara quedaven quasi 5 hores per a la sortida del vol.

Un cop vaig arribar a la Terminal 1, el primer que vaig fer, com sempre quan tinc temps, va ser inspeccionar tota la terminal: on eren els banys, la font d’aigua, la zona de fumadors, el millor lloc per seure, etc. I la veritat que tot molt be. Hi havia font d’aigua ben freda, es podia fumar només sortir per la porta, tenia màquina de cafè per 1,50€ i era prou petita, estant el control de seguretat a pocs metres de la porta. Es podria dir que era un aeroport perfecte per esperes llargues.

Pràcticament tota la terminal era de Ryanair, es notava que estava a Irlanda… Allà vaig veure per primera vegada passatgers facturant les maletes ells sols en unes màquines automàtiques i cintes que llegien l’etiqueta de la maleta i se l’enduien sense cap treballador al costat. Alguns ja sabien com anava però altres anaven molt perduts, cosa que és normal. Aquests de Ryanair ja no saben què fer per baixar costos.

I allà vaig estar esperant mes de 3 hores entre passejades, cafès de la màquina, anar a fumar, mirar correus i, sobretot, reflexionant sobre el viatge que ja estava a punt d’acabar, doncs em quedava ben poc per completar la meva primera volta al mon i tot havia anat molt be, i de fet quasi tot, segons ho tenia planejat.

El vol estava previst per a les 19h per lo que a les 18h vaig anar a fumar un piti i cap al control de seguretat que vaig passar sense cap problema ni cap registre addicional. Això si, complint totes les regles al peu de la lletra, fins i tot guardar la pasta de dents en una bossa hermètica i transparent.

La porta d’embarcament encara no estava assignada, per lo que vaig haver d’esperar encara uns 10 minuts al costat del control fins que la van anunciar i vaig anar cap allà, però va resultar que la porta estava llunyíssim, de fet vaig tardar quasi 15 minuts en arribar-hi i això que anava a pas lleuger perquè suposadament a les 18:30h ja embarcàvem i ja eren les 18:15h. Una terminal tant petita i una zona de portes tant gran…

No ho vaig acabar d’entendre però quan vaig arribar ja hi havia un munt de cua i això que havia anat tant ràpid com vaig poder tan bon punt van anunciar la porta d’embarcament. Potser en el mostrador ja feia estona que ho sabien i ho deien als qui facturaven. En qualsevol cas vaig mirar quina cua era la preferent, doncs tenia embarcament preferent, però va resultar que mig avió tenia embarcament preferent, per lo que la cua preferent era enorme i quasi menys preferent que la cua no preferent.

Davant meu hi havia dues dones d’uns 55 anys que havien de dir-li a un familiar a quina hora arribarien a Barcelona. Sabent l’hora de sortida del vol i el temps de durada és fàcil saber l’hora d’arribada, però en aquest cas a Barcelona era una hora mes, i això ja les va destarotar. En total van estar uns 10 minuts per esbrinar a quina hora arribava el vol a Barcelona, de fet vaig estar a punt d’explicar-lis com anava el canvi d’hora i a quina hora arribaríem. Al final mes o menys ho van saber i ho van comunicar al seu familiar.

Quelcom que pot semblar trivial però que després de 3 mesos no ho és, és tornar a escoltar el teu idioma de boca de la gent que t’envolta. Havia passat 3 mesos bàsicament escoltant l’anglès i tornar a escoltar el català no deixava de ser una sensació estranya però molt mes bonica i reconfortant del que pugui semblar. Al final, sempre acabem trobant a faltar casa nostra.

Quan ja semblava que estaven a punt d’obrir la porta, encara no es veia cap avió, però al cap d’un parell de minuts en va arribar un. En aquell moment pensava que simplement venia d’una altra porta, però la sorpresa va ser quan van començar a baixar passatgers. Era un avió que acabava d’arribar i que ni tan sols netejarien abans de que nosaltres hi pugéssim. Va ser tant just que fins i tot van obrir la porta d’embarcament abans que arribés l’avió. Aquests de Ryanair sempre t’acaben sorprenent.

Quan l’últim passatger va sortir de l’avió, ja vaig veure com els passatgers que anaven amb mi començaven a pujar. En aquella zona les portes no tenien finger, per lo que s’havia de caminar per la pista i per tan ho podíem veure perfectament per la finestra. Els passatgers que baixaven i nosaltres que pujàvem ens vam creuar. No ho havia vist mai. This is Ryanair, vaig pensar.

Per primera vegada en tot el viatge vaig poder embarcar sense ensenyar el passaport. Un cop assegut vaig procurar de no tocar massa res, doncs no sabia quants mesos feia que no netejaven aquell avió…

El vol estava ple d’espanyols que tornaven de les seves vacances a Dublin, per lo que hi havia moltes famílies amb nens. A mi em va tocar seure a passadís i al meu costat hi anava una mare que probablement era la persona mes nerviosa que havia vist mai i que a mes fos la primera vegada que pujava a un avió, be, la segona. Tenia la família desperdigada per l’avió i no parava d’aixecar-se i de mirar. Quan va arribar l’enlairament, primer es va persignar i després es va agafar molt fort del seient de davant, com si l’avió anés a xocar en qualsevol moment. Quan ja ens enlairàvem va començar a respirar cada vegada mes fort i ràpid. Jo ja no sabia si avisar a algú però mica en mica es va anar calmant.

Per estrany que pugui semblar, el vol es va endarrerir una mica, arribant a Barcelona a les 22:35h. L’hora prevista era a les 22:30h, i tot i que pugui no semblar massa endarreriment, venint de Ryanair és molt estrany, doncs sempre arriben abans del previst pel tema costos. Tret d’això el vol va ser molt tranquil i per fi tornava a estar a Barcelona.

Vam aterrar a la terminal 2 de l’aeroport del Prat per lo que podia marxar d’allà en tren fins a Sants o en Aerobus fins a Plaça Catalunya. L’hora era important perquè després hauria d’agafar un altre tren, i a aquelles hores ja s’acabaven, per lo que havia de buscar l’opció mes ràpida per sortir de la T2 si volia arribar a casa aquella mateixa nit.

Així que, en aquell moment, lluny de relaxar-me per haver finalitzat el viatge, vaig haver de còrrer. Per començar, jo pensava que no hauria de passar cap control de passaports, doncs venia d’Irlanda, però no, vam haver de passar per les màquines que validaven el DNI o el passaport, fent-me perdre uns minuts molt importants.

Vaig sortir corrent de l’aeroport però el tren en principi sortia en menys d’un minut, per lo que ja no vaig ni intentar arribar a l’estació. Vaig anar directament a buscar l’Aerobus que em costaria 5,90€ a diferència dels 2€ del tren però amb el que arribaria 30 minuts abans a casa, i el mes important, hi arribaria, doncs l’últim tren que podia agafar cap a casa sortia a les 12 de la nit i no podia estar perdent el temps.

Quan vaig arribar a la parada ja hi havia un bus i gent pujant-hi, però quan em va tocar a mi, una noia que estava a la porta em va dir que ja no podia pujar, no vaig entendre be perquè doncs semblava que el bus no estava ple del tot, en qualsevol cas a mi, a un noi i una noia que venien darrere meu ens va dir que esperéssim al següent bus que tardaria 10 minuts en arribar. Jo em vaig enretirar però els altres dos no. Eren anglesos, potser irlandesos, i fent cas omís totalment van pujar al bus. De fet quan el noi va pujar les portes ja s’estaven tancant i el van mig enganxar. Aleshores tan la noia com el conductor ja mes nerviosos els van dir que baixessin però cap dels dos van fer ni putu cas. La veritat és que em va sorprendre moltíssim la mala educació d’aquells dos anglesos/irlandesos, no és aquesta la imatge que en tenim. Al cap d’un minut d’estar allà discutint sense aconseguir que baixessin, el xofer va marxar amb tots dos dins i jo fora. La noia que ens havia dit a tots 3 que esperéssim i al veure que només jo li havia fet cas i m’havia esperat, no sabia ni com mirar-me ni què dir-me, doncs jo en un principi anava davant dels dos que havien pogut pujar. Li vaig dir que no es preocupés i que jo preferia ser educat i esperar en comptes de ser un mal educat i marxar. Hi ha feines molt desagraïdes, vaig pensar…

En qualsevol cas, al cap de 5 minuts va arribar el següent bus, vaig calcular si podria agafar el tren de les 23:30h per anar a casa i vaig decidir d’anar en aquell bus, doncs segurament arribaria al tren de les 23:30h. Si de l’aeroport marxava en tren hauria d’agafar el tren de les 12 de la nit que ja era l’últim i era una mica arriscat.

El trajecte en l’Aerobus va ser mes ràpid del que esperava, arribant a Plaça Catalunya a les 23:20h, per lo que encara em va donar temps de fer alguna foto a la plaça a mode d’arribada, que ves a saber si era la primera vegada que feia una foto a la Plaça de Catalunya. Ara si que ja em sentia a casa, ara si que estava a un lloc ben conegut, ara si que ja tenia la sensació d’haver acabat el viatge. Encara no estava a casa però si al centre de Barcelona. La sensació en aquest moment es molt estranya i difícil d’explicar amb paraules. Has d’haver estat alguns mesos fora de casa vivint amb una intensitat absoluta cada dia per saber el que se sent en tornar al lloc on has nascut i on has viscut durant anys.

I ja sense presses vaig agafar el tren que ja em portaria cap a casa i que seria l’últim trajecte del viatge. Ara ja podia gaudir de la satisfacció d’haver estat tot sol durant 3 mesos donant la volta al mon passant per 7 països, havent dormit en mes de 20 hotels o apartaments diferents i finalment haver aconseguit arribar allà on era ara, a Barcelona, a casa.

No sabem mai del que som capaços de fer si ens ho proposem i ens allunyem de les pors infundades normalment per altres. Davant de qualsevol imprevist o situació difícil sempre trobarem una solució, així som els humans. Si creus el contrari és perquè mai t’hi has trobat o t’has pogut recolzar en algú, però t’asseguro que si estàs sol, ho podràs solucionar tot tu sol. Tenim molta mes força i voluntat de la que ens imaginem i la llàstima és que poques vegades fem el que hem de fer per poder gaudir d’aquesta força. Jo ho acabava de fer i ara tenia una sensació de satisfacció difícil d’explicar.

22/08/2019 Última visita del viatge: 7 hores caminant per tot Dublín

Estava dormint a l’avió que em portava cap a Dublín, quan cap a les 2:30h de la nit algú de la tripulació va dir alguna cosa per megafonia i ja ens va mig despertar a tots. Només quedava menys d’una hora per l’aterratge i ja no vaig ni intentar tornar a adormir-me. Almenys havia pogut dormir una estona, a trossos, però en conjunt mes hores de les que m’esperava. Almenys era suficient per intentar aguantar el dia i així poder veure Dublín, doncs l’endemà ja marxava cap a casa. Almenys últimament era capaç de dormir alguna hora en els vols, sobretot en aquells nocturns en els que és força necessari dormir per poder aguantar tot l’endemà. En qualsevol cas, en vols cap a l’est, la nit és tant curta que es fa difícil aguantar tot l’endemà.

Com sempre, els de Norwegian no ens varen donar ni aigua, així que aquest dia el cafè del matí hauria d’esperar. Em vaig netejar una mica al bany i a esperar fins cap a les 3:30h, 8:30h hora local, que vàrem aterrar sense problemes. Be, només que em va semblar que la pista era molt curta perquè per mi aquell va ser l’aterratge amb un blocatge de frens mes fort. De fet en molt poca estona ja havia quasi frenat començant a girar quan encara anava prou ràpid, cosa que em feia pensar que la pista no donava per a mes.

Vam baixar i al sortir de l’avió em va sorprendre molt gratament el tema dels idiomes, doncs l’anglès no és la llengua originària d’Irlanda, sino el gaèlic irlandès, que te el mateix abecedari però una escriptura completament diferent. Tots els cartells estaven en tots dos idiomes però amb el gaèlic sempre per davant.

Vam anar directament cap al control d’immigració i per primera vegada en tot el viatge entrava a la UE, per lo que ja podia passar el control d’immigració molt mes ràpid passant tan sols el passaport pel lector d’una màquina, que després em faria una foto i ja em deixaria passar. Abans de les 9 del matí ja estava sortint de l’aeroport.

Tan bon punt vaig trepitjar el carrer em va quedar clar que estava a Irlanda, doncs estava plovisquejant i feia fred, concretament 16ºC en ple agost. Ja havia llegit per Wikitravel que aquella temperatura era normal a Irlanda, per lo que ja portava la jaqueta posada. Només me l’havia posat el primer dia del viatge a Oslo i ara el penúltim dia a Dublín. També ja havia llegit quina era la manera mes econòmica per arribar al centre de Dublín des de l’aeroport, que era en els busos de línia de Dublín, doncs n’hi havia d’altres que feien menys parades però que costaven mes, entre 7 i 9€, en canvi els públics de Dublín costaven 3,30€ i et deixaven al mateix lloc tot i que en uns 45 minuts.

Aquesta vegada, Google Maps i Moovit em van liar una mica ja que semblava que no tenien el número de bus a agafar actualitzat. M’indicaven els busos 133 o 115 mentre que a Wikitravel deien el 16 o el 41. Gràcies a que allà ja podia utilitzar el 4G de la meva SIM, vaig mirar la web dels busos de Dublín, i efectivament eren el 16 i el 41. Això si, Moovit em va anar molt be per trobar la parada del bus, doncs estava força allunyada de la porta de sortida i hauria estat difícil trobar-la sense Moovit. De fet, els busos que trobes just davant de la sortida de la terminal, son dels cars, els de línia estan uns 5 minuts caminant, mes endavant, quasi a la terminal 1, i en una zona on hi ha el pàrquing i mes lloc per fer les parades.

Tenint en compte lo cansat que estava i el merdé d’autobusos que hi havia per tot arreu, encara vaig trobar el que volia prou ràpid.

Vaig mirar els cartells que anunciaven els busos a cada una de les parades fins que vaig veure un que anunciava el 16. Per cert, que son cartells electrònics on hi posa el temps que falta per al pròxim bus. Realment molt be. Quan el vaig trobar vaig quedar-m’hi al costat esperant i en uns 5 minuts ja va arribar un bus tot i que n’acabava de veure un marxar just quan jo arribava. Tot plegat molt be, cosa que s’agraeix quan son les 8 del matí, has dormit 3 hores, no has pres un cafè i ni t’has dutxat.

Això si, l’import del bitllet s’ha de pagar de forma exacte, o en qualsevol cas, el conductor no dóna canvi. El bitllet senzill costava 3,30€ i jo només tenia 4€, així que perdria algo però de totes maneres seguia sortint millor que els 7€ de la següent opció. Però fins i tot això em va sortir be, ja que davant meu anava una parella en què no vaig entendre be que havia passat però em va semblar que el noi va pagar els bitllets de tots dos amb un bono que tenia, i la noia, sense haver-se’n adonat, també va pagar el seu. El xofer els ho va dir i aleshores em va dir a mi que el meu bitllet li pagués a la noia. Em va preguntar on anava i em va dir 3€, segurament per ajustar-ho al que la noia havia pagat, així que finalment encara em vaig estalviar un euro.

El trajecte va durar uns 40 minuts però va ser entretingut, doncs de seguida ja entres a Dublín i pots anar veient la ciutat, primer els barris residencials amb les seves casetes unifamiliars típiques i els carrers tranquils, i mes endavant, els carrers empedrats i els edificis mes antics que donen la personalitat a Dublín. Era dia feiner i hora punta, per lo que a mes podia veure el que tant m’agrada veure, que és la vida cotidiana en un dia normal de la ciutat, amb la gent en cotxe o transport públic anant a treballar o a fer el que haguessin de fer, en qualsevol cas viure en primera persona l’estil de vida de cada una de les ciutats visitades.

Cap a les 9:45h arribàvem a la parada on Google Maps em deia que havia de baixar, que era just després d’haver creuat el riu. De fet el hostel estava molt ben ubicat, en ple centre de la ciutat i just a una de les vores del riu, a mes a la vora nord, doncs suposadament la part nord de la ciutat te mes coses que al sud. En qualsevol cas hi ha ponts per tot arreu per lo que creuar el riu no és cap problema. Així que vaig baixar, vaig creuar el pont de nou i en menys de 5 minuts ja era a la porta del hostel on tenia reservat un llit en un dormitori mix de 25 persones!

A la recepció hi havia força moviment, es veia doncs un hostel prou famós. Li vaig dir a la noia que tenia la reserva, em va demanar el passaport, ho va confirmar però em va dir que fins les 14h el llit no estaria preparat. Ja m’ho imaginava, així que li vaig preguntar si podia fer temps en alguna cuina o zona comuna del hostel. Em va dir que la cuina l’obrien a les 10:30h, en uns 30 minuts. Així que vam quedar que faria temps per allà fins les 10:30h i després baixaria a prendre el cafè que tant necessitava i a deixar la maleta a la sala de maletes. Deixar l’equipatge, una dutxa i un cafè era tot el que necessitava per donar voltes per Dublín tota la resta del dia.

I així ho vaig fer. Em vaig quedar a fora mitja hora, veient el mal temps que feia, i a les 10:30h vaig baixar, doncs la cuina i el menjador estaven al sótano.

La cuina era molt gran i ja hi havia un munt de cafè fet en uns termos, per lo que no vaig haver de treure res de lo meu, només vaig agafar una tassa i em vaig preparar el cafè que em vaig prendre al menjador mentre mirava correus i escrivia el diari des del mòbil.

Suposadament la maleta la podia deixar en una sala que hi havia habilitada per tal propòsit, però jo no ho vaig entendre i vaig anar directament a buscar l’habitació on dormiria, doncs tot i que el llit encara no estava preparat la noia ja m’havia dit quina llit era el meu. Habitació 9, llit 11. Casualment l’habitació estava prop del menjador per lo que hi vaig anar. Quan hi vaig entrar em vaig quedar un parell de segons mig paralitzat de veure la quantitat de llits, gent i roba que hi havia per tota l’habitació. Efectivament estaven fent els llits per lo que la quantitat de coses que hi havia pel mig del petit passadís que quedava era brutal. No s’hi podia ni caminar. Vaig buscar el llit número 11 enmig de tot aquell merdé de lliteres i vaig deixar la maleta al costat sortint de l’habitació com vaig poder i tornant cap al menjador acabar-me el cafè fins cap a les 12 del migdia que vaig sortir a fer la meva primera volta per Dublín. Passejar per primera vegada en una nova ciutat és sempre molt emocionant. No m’havia pogut dutxar però almenys si rentat les dents i pres el cafè, cosa que ja m’ajudava molt a poder sortir a tope.

Com ja he dit abans, el hostel estava molt ben ubicat, tant que una de les visites que volia fer la tenia a 50 metres, que era el pont de Ha’penny. De fet des de la porta del hostel ja es veia, doncs aquest quedava a pocs metres del riu Liffey. Per cert, el nom d’aquest pont es deu tan a la semblança de la seva forma al cantó d’una moneda de mig penic com al peatge (d’aquesta mateixa quantitat) que es cobraba fins l’any 1.919 per a creuar-lo. Així que em vaig abrigar be i vaig caminar fins al pont, el vaig creuar passant a la zona sud de Dublín i vaig caminar uns 5 minuts sense rumb, gaudint d’aquells carrers medievals tant autèntics i tant ben conservats fins que vaig tornar a mirar a Google Maps quina podia ser la següent visita.

A pocs metres hi havia l’estàtua de Molly Malone, una estàtua de bronze que representa una peixatera ambulant que va morir ben jove enmig del carrer degut a una alta febre. La noia caminava pels complicats carrers del port de Dublín empenyent un carretó mentre cridava: “Escopinyes i musclos vius!”. De totes maneres no hi ha proves de què efectivament Molly Malone hagués existit al segle XVII, tal com diuen, ni en cap altra època.

L’estàtua és famosa perquè Molly Malone és la protagonista de la cançó del seu mateix nom o també coneguda com a Cockles and Mussels (Escopinyes i musclos) o per In Dublin’s Fair City (A la Noble Ciutat de Dublín) i en irlandés Mol Ní Mhaoileoin, i que és una cançó popular d’Irlanda que s’ha convertit en l’himne no oficial de Dublín. També ha obtingut la condició d’himne irlandès. Va ser composada cap al 1880 per James Yorkston i s’ha convertit en una veritable llegenda urbana.

Val a dir que en aquell moment l’estàtua estava en un altre lloc, així que el fons que jo ara veia no era el mateix que el que es veia per Internet. Ara està just davant d’una església i quan hi vaig arribar ja estava rodejada de gent. Un noi cantava i tocava la guitarra just al costat i la veritat és que cantava força be. Potser cantava Cockels and Mussels.

Vaig estar uns minuts observant l’estàtua i esperant a què no hi hagués tanta gent davant per fer alguna foto tot i que això va ser difícil, doncs tota l’estona hi havia algun grup o altre de persones mirant l’estàtua. Semblava mes famosa del que pensava. De totes maneres tanta gent mirant no m’agrada per lo que no vaig tardar massa estona en marxar.

Vaig tornar a mirar Google Maps i ara tocava anar per proximitat a Grafton Street, un carrer per a vianants i ple de comerços. Un dels carrers amb mes moviment i personalitat de Dublín, ple d’artistes ambulant, estàtues humanes a l’estil Les Rambles i pubs típicament irlandesos. De fet, d’aquests pubs típics n’hi havia un munt a qualsevol carrer. El que a Espanya son els típics bars de barri o de tapes, allà son els pubs irlandesos, amb la seves portes de fusta vermella i cerveses Guiness a partir de les 10 del matí. De fet tot el centre de Dublín m’estava agradant molt, doncs mantenia encara aquell encant irlandès tant únic i especial però molt ben conservat. Passejar per aquests carrers és veure la Irlanda que sempre t’havies imaginat.

I d’allà, aprofitant que em trobava en un dels extrems de Grafton Street, vaig anar cap al Trinity College, la Universitat mes antiga d’Irlanda i on es pot entrar al campus ple de gespa i veure els edificis tant ben conservats. Fundada per la reina Isabel I a l’any 1.952, a mes del seu extens campus, impressiona per la seva biblioteca. La sala principal te unes estanteries de fusta repletes de llibres i manuscrits de totes les èpoques tot i que la joia mes preuada de l’edifici és el Llibre de Kells del segle IX, realitzat per monjos celtes i que conté els 4 Evangelis del Nou Testament. A Europa tenim patrimoni de fa segles enmig de les ciutats i en edificis encara utilitzats, algo que no passa a tot arreu i del que crec que no en som del tot conscients.

D’allà vaig decidir anar fins al City Hall o Ajuntament de Dublín que tenia a uns 500 metres. De tan en tan queia alguna gota però no acabava de ploure, per lo que podia anar passejant sense problema. Quan ja quasi arribava al City Hall, vaig trobar una zona amb llocs per seure en un carrer amb força moviment per lo que vaig decidir seure i menjar l’entrepà que portava des de Toronto comprat a un 7-eleven. Eren quasi les 13h i ja feia estona que estava despert i que no menjava, per lo que ja tenia molta gana. Sempre intento aguantar una mica per tal de poder passejar mes estona, doncs després de menjar sempre fa una mica mes de mandra.

L’entrepà costava uns 4€ però la veritat és que era prou complet, amb mes embotit del que semblava a simple vista. Em va deixar lo suficientment ple com per no voler res mes però no tant ple com per no voler caminar mes, així que perfecte i a seguir caminant en direcció al City Hall.

En arribar-hi vaig entrar per veure la famosa sala d’estil neoclàssic que destaca per la seva cúpula sostinguda por 12 columnes i que és ben visible des de fora però que per dins és simplement impressionant.

A pocs metres de l’ajuntament queda el castell de Dublín, castell que també ha estat residència reial, fortalesa militar i seu del Tribunal de Justícia Irlandès i des d’on els anglesos administraven Irlanda durant la seva ocupació. Vaig anar fins al pati sense arribar-hi a entrar, doncs s’havia de reservar un tour, però si contemplant-lo des de fora que ja es prou interessant de veure. Llàstima que una part estava en obres i quedava mig tapat pels andamis.

Després vaig caminar una estona mes, uns 15 minuts, per arribar al Temple Bar. Jo en aquell moment encara pensava que el Temple Bar era un bar, però no, Temple Bar és tot un barri, i de fet és un dels barris amb mes encant de tot Dublín, amb els seus carrers empedrats, estrets, els locals i pubs mes clàssics amb música en directe fan que sigui una de les zones mes visitades sobretot cap al vespre, on es comença a omplir de gent prenen una cervesa, Guinness és clar.

El pub mes famós del barri i probablement de tot Dublín està en una de les cantonades d’aquest barri i jo pensava que allò era Temple Bar, per lo que jo buscava aquell pub quan seguia les indicacions de Google Maps. Però Google Maps em va portar fins al mig del barri on no veia aquell pub, per lo que pensava que les indicacions de Google Maps estaven malament. Va ser mes tard quan passejant per allà, de casualitat vaig veure el pub que buscava, doncs al final el barri tampoc és tant gran. El que passa és que la majoria de pubs d’aquest barri son únics, amb la seva façana de fusta, decoració única i música en directe. Mes irlandès impossible.

D’allà vaig tornar a creuar el pont, per cert, passant quasi per davant del hostel, de tant ben situat que estava, per anar fins O’Connell Street que és el carrer principal de la ciutat. És una de les avingudes mes amples d’Europa i sempre està repleta de gent, ja sigui comprant o anant a treballar. A l’avinguda hi ha vàries estàtues importants, entre elles destaca la del líder nacionalista Daniel O’Connell, que dóna nom al carrer. L’Oficina de Correus de 1818 és un altre dels llocs que val la pena veure, tot i que el monument mes famós és The Spire, una agulla de 120 metres d’alçada que es veu des de tota l’avinguda. Al ser tant prima sembla mes alta del que realment és per lo que la imatge és brutal. A mes es veu ja de ben lluny sent el que mes destaca de tota l’avinguda.

Però abans d’arribar a O’Connell Street, vaig passar pel bar The Church, un bar que està, literalment, dins d’una església!. Part de la paret de l’església és del bar i fins i tot te taules fora, al jardí de l’església a mode de terrassa. És impressionant i està ple de gent, és a dir, no és un museu, sino un bar operatiu on la gent hi va a menjar i beure. A vegades creus que ja ho has vist tot en aquest mon i et trobes coses com aquesta que et tiren per terra tots els teus esquemes.

Eren les 14:30h aproximadament quan anava per O’Connell Street i ja en feia mes de 3 que havia sortit del hostel. Un matí ben aprofitat tenint en compte que acabava d’arribar de Toronto feia 6 hores sense quasi haver dormit i que aquest era el meu 88è dia de viatge al voltant del mon.

Vaig decidir anar al hostel una estona a prendre un cafè, descansar una mica i confirmar que ja tenia el llit a punt. I efectivament, només entrar a la recepció, la noia em va avisar per donar-me la targeta magnètica que donava accés al hostel i a explicar-me on podia llegir les normes. Vaig anar cap a l’habitació per comprovar que la maleta seguia allà i que el llit estava fet, i tot estava correcte. Vaig anar a la cuina i em vaig prendre un altre cafè mentre mirava algun correu i algo de finances. Ja portava 3 cafès aquell dia. El que fa tenir-lo allà ja fet i que només s’hagi de pitjar un botó per tenir-lo a la tassa…

Després d’haver descansat una estona vaig tornar a sortir per tal d’aprofitar el dia al màxim. Cañl tenir en compte que l’endemà per la tarda ja marxava i mai havia estat a Irlanda, per lo que almenys volia veure tot el que fos possible de Dublín. Vaig tornar a anar cap a l’estàtua de Molly Malone ja que estava a menys de 5 minuts del hostel i abans quasi ni l’havia vist de tanta gent que hi havia i de lo ràpid que havia anat jo per marxar. Així que hi vaig tornar i ara si que hi vaig estar uns minuts mes observant-la be per tal de poder-ho recordar, doncs amb la visita tant fogàs del matí fins i tot se m’hauria oblidat. Val la pena dedicar un temps a gravar be els records a la nostra memòria.

Després, i tenint en compte que volia sopar cap a les 20h i encara eren les 16h, vaig decidir d’anar a la Guinness Storehouse, que és la fàbrica i magatzem de la cervesera Guinness, la mes famosa d’Irlanda. La seva fàbrica està prou a prop del centre de Dublín, a menys de 2 quilòmetres, per lo que vaig decidir d’anar-hi.

Això si, el trajecte era força mes avorrit que passejar pel centre, doncs els carrers ja no eren igual d’interessants. De camí cap allà va començar a ploure amb mes força, cosa que em va fer posar la caputxa i considerar si tornar cap al hostel. Per sort, en arribar a la fàbrica i després de veure una estona tot l’edifici, va començar a parar o almenys semblava que no hauria d’anar a mes.

L’edifici de la Guinness és antic, de l’estil dels que hi ha per la zona i amb aquell aire industrial tant típic. Manté el seu estil original però està totalment ben conservat. Però no sembla la típica fàbrica de cervesa, doncs no s’hi veuen grans dipòsits antiestètics per enlloc o magatzems industrials, sinó un edifici que ben be podria ser un edifici d’apartaments, de fet em recordava molt als edificis d’apartaments de Brooklyn. Així doncs, una fàbrica amb molt d’estil. Fins i tot una de les parts semblava d’estil medieval.

Mentre tornava cap al hostel, vaig decidir d’anar fins al mar, doncs em va venir al cap que estava al costat del riu i que a la vegada estava quasi a la seva desembocadura, així que vaig decidir d’anar a deixar la jaqueta al hostel, doncs ja no només havia parat de ploure sino que ja començava a tenir calor per estar tanta estona caminant. Així que en uns 20 minuts vaig arribar al hostel, vaig deixar la jaqueta i vaig seguir caminant per la vora del riu en direcció al mar. En aquell moment no era conscient de l’excursió que m’esperava.

Mirant a Google Maps semblava poc, però conforme anava caminant anava veient que era mes lluny del que semblava. De fet, just a la desembocadura del riu hi ha el port de Dublín, doncs el creuer que s’hi veia allà tota l’estona el veia igual de petit, semblava que no m’hi acostava. Almenys caminar per la vora del riu ja era prou entretingut en si mateix, doncs hi havia molta gent asseguda als bancs, fent footing o simplement passejant, doncs a Irlanda, a la que deixa de ploure, la gent ho aprofita per sortir tant com puguin.

Conforme m’hi anava acostant vaig decidir que no aniria a la desembocadura ja que allà només hi veuria el port, de fet probablement ni tan sols es pot veure la pròpia desembocadura, així que vaig decidir anar cap a la platja que fins i tot quedava una mica mes lluny que la desembocadura, doncs havia de creuar el riu i passar una mica el punt de la desembocadura per a trobar la platja mes propera.

Quan portava mitja hora caminant per la vora del riu em vaig adonar que em costaria mes del que pensava i fins i tot vaig considerar de tornar enrere, però al ja haver fet mes de la meitat del camí no vaig poder deixar-ho allà. A mes feia molt vent i per tan ja no trobava tant a faltar la jaqueta que acabava de deixar. Quan tocava el sol feia calor, però a l’ombra feia fins i tot fred, en ple agost.

El cansament ja es notava i es començava a fer dur. No envà portava mes de 5 hores caminant des de que havia aterrat provinent de Toronto i tot plegat s’estava fent força dur.

Cap a les 17h tornava a tenir gana i ja pensava mes en menjar i descansar que en la platja. Volia aguantar fins les 20h per tal de sopar i anar a dormir, però ja veia que probablement no ho aconseguiria. Així que quan em quedaven uns 15 minuts per arribar a la platja, vaig passar per davant d’un Spar, que a Dublín n’hi ha per tot arreu, i vaig decidir d’entrar-hi a veure si hi havia alguna cosa per berenar per tal de menjar però sense atipar-me com si fos un sopar.

Però només entrar-hi vaig veure una zona on feien entrepans molt currats. Eren molt complets i contundents i prou barats. Un de 3 pisos amb pollastre i embotit vari costava 4€ i a mes te’l preparaven al moment amb el pollastre recent fet, així que en vaig demanar un a mes de comprar un croissant per 1€. Vaig sortir, vaig seure en una repisa d’una petita plaça allà mateix, i vaig començar a menjar. L’entrepà estava realment molt bo, era curt però era tant complet que pràcticament era com un sopar. Això si, em va entrar com mai, doncs ja feia hores que no menjava algo tant contundent i mes alguna cosa dolça com el croissant.

Vaig acabar ben tip i amb mes mandra encara per arribar fins la platja, però només em quedaven poc mes de 10 minuts per arribar-hi i ja segur que no tornaria enrere. Així que vaig seguir caminant com vaig poder endinsant-me en barris mes solitaris i, de fet, fins i tot em preocupava una mica ja que portava quasi 200€ a sobre. La zona no estava malament però hi havia carrers que es veien força marginals. Per sort tot just eren les 17h.

Finalment, cap a lesw 17:15, per fi vaig arribar a la platja. Era una platja just al costat del port i en una ciutat on fins i tot en ple agost hi fa fred, per lo que la platja estava buida, tenia unes grues com a vistes i l’aigua tampoc es veia excessivament neta, és a dir, era una platja sense cap encant i segurament ben poc utilitzada. Això si, era el mar d’Irlanda que veia per primera vegada. Així doncs un nou mar al que afegir a la llista de visitats tot i que no pensava tocar-lo.

Al cap de 10 minuts de descansar i contemplar el mar d’Irlanda, vaig començar el camí de tornada. Seria llarg però m’estalviaria uns minuts ja que a l’anada havia fet el camí una mica mes llarg ja que al començament volia anar cap a la desembocadura. Ara aniria mes directe al hostel i per un camí per el que encara no hi havia anat, aprofitant així la passejada al màxim.

Ja eren les 17:30h i per tan cada vegada es veia mes gent pel carrer, gent que sortia de treballar o que aprofitava per anar a comprar, en qualsevol cas ara es veia una mica mes la vida cotidiana de Dublín, algo que m’agrada molt de veure, simplement com viu la gent de la ciutat. Vaig considerar fins i tot d’anar en bus però ja quasi que tardaria el mateix que caminant. Això si, m’estalviaria la caminada, però en aquell moment això cada vegada m’importava menys.

Vaig anar quasi tot el camí per un carrer força important tot i que no deixava de ser un carrer normal fora del centre tant bonic i únic de Dublín. Tot i la llarga caminada encara tenia una mica de fred si em quedava quiet, era al·lucinant el fred que feia tenint en compte que estàvem a 22 d’agost.

Anant per aquell carrer vaig arribar fins a O’Connell Street, carrer que ja em coneixia i que donava al riu tot i que a l’altra costat d’on era el hostel. Vaig creuar el pont que ja tant em coneixia i cap al hostel quan tot just eren les 18:30h. Portava 7 hores caminant però havia acabat massa aviat. Voldria haver sopat a les 20h i eren les 18:30h quan ja feia estona que feia la digestió.

Un cop al hostel vaig ser conscient que no aguantaria massa estona despert i que ja no tornaria a tenir gana per sopar, així que vaig començar a preparar les coses, poc, doncs no havia desfet res. Bàsicament preparar la roba per l’endemà ja que em despertaria aviat i no volia molestar massa mentre tothom encara dormís. Així que vaig deixar la roba a posar-me en una bossa així com el necesser i cap a les 19:30h ja estava mes que preparat i fent temps per intentar anar a dormir el mes tard possible, o almenys aguantar el màxim possible per tal de no despertar-me a les 3 de la matinada.

Em vaig estirar al meu llit enmig d’aquells altres 25 llits mes i ja no vaig tardar massa en quedar-me adormit, de fet abans de les 20h ja estava dormint. La veritat és que era una habitació plena de llits però almenys aquests eren còmodes. No feia calor i s’hi estava realment be, per lo que entre això i lo cansat que estava no em va costar gens adormir-me.

El dia havia valgut molt la pena i tot i ser el penúltim dia de viatge i l’última ciutat a visitar l’havia aprofitat moltíssim, tant com si fos el primer dia. Havia caminat quasi 30 quilòmetres per tot Dublín i havia vist mes coses de les que molta gent veu en una setmana. Havia conegut per fi Dublín i m’havia semblat una ciutat molt mes autèntica del que em pensava.

Arribava així a l’última nit del viatge, la nit següent ja dormiria a casa. Després de 3 mesos, 7 països visitats i havent dormit en quasi 30 llits diferents, pensar en què aquesta era l’última nit que passaria fora de casa es feia fins i tot una mica estrany. Estava a punt de finalitzar quelcom que feia anys que volia fer i pel que m’havia preparat molt. Ara tenia una estranya sensació de relaxament, certa tristesa i en general tot un conjunt d’emocions algunes contradictòries amb les altres. Em sentia molt orgullós d’haver pogut fer el viatge i a la vegada em donava la sensació que s’acabava el que m’havia motivat tant en els últims mesos. Tenia ganes de tornar a casa i veure la família però a la vegada volia tornar a sentir aquella emoció de conèixer nous llocs cada dia.

21/08/2019 De camí a Dublín. Tornada a Europa i última parada de la volta al mon

El despertador em va sonar a les 8 del matí aixecant-me cap a les 8:15h. Aquest dia marxava cap a Dublín en el que seria la meva última ciutat visitada en aquesta meva primera volta al mon. El vol sortia per la tarda però a les 11 del matí havia de deixar l’habitació i a les 14:30h ser a la terminal d’autobusos, la mateixa des d’on el dia anterior vaig agafar el bus cap a les cascades del Niàgara, per lo que ja sabia com anar-hi.

Primer em vaig preparar un bon i gran cafè, doncs el dia anterior no me l’havia pogut prendre per primera vegada en tot el viatge i en molt de temps i ja tenia monu. Vaig estar escrivint aquest diari, passant despeses a l’Excel, comprovant les còpies de seguretat i mirant com anar de l’aeroport de Dublín al hostel, que per cert era un trajecte molt barat i senzill, probablement el mes barat i senzill de tot el viatge, doncs només hauria d’agafar al mateix aeroport un bus de línia de Dublín per 3,30€ que ja em deixaria a 5 minuts caminant del hostel.

Cap a les 10h em vaig dutxar, vestir i acabar de fer la maleta. A les 10:50h la noia de la casa em va picar a la porta per confirmar que encara hi era i que ja marxava, quina pressió! Vaig fer les fotos de l’habitació i a les 11:10h m’acomiadava de la noia i anava a l’entrada de la casa a fumar un piti mentre aprofitava els últims minuts connectat a Internet, doncs tenia temps i volia fer el màxim de coses possible abans de marxar, i mes amb aquella bona connexió.

A les 11:30h marxava definitivament del pati de la casa i anava cap a la parada del bus, sense haver-me recordat de planejar el trajecte a Moovit per lo que m’hauria de valer només de la meva memòria per agafar el bus i el metro que havia d’agafar per anar a la terminal d’autobusos. De totes maneres, cada vegada és mes habitual trobar una xarxa wifi oberta als aeroports a part de què en principi a Dublín ja podria utilitzar el 4G amb la tarifa espanyola. Això si que seria una gran comoditat.

Al pujar al bus vaig preguntar-li be al xofer com havia de fer el transbord al metro, doncs el dia anterior vaig haver de pagar el bitllet per no saber com fer el transbord amb el bitllet del bus. Ell em va dir que amb aquell bitllet de paper que donaven ja era suficient per a fer el transbord, bitllet de paper igual al que havia tingut el dia anterior i amb el que no vaig poder. En qualsevol cas em va dir que amb aquell ja podia i vaig seure.

Entre la meva memòria i Google Maps no vaig tenir problema en baixar a la parada corresponent, la que quedava mes a prop de l’estació de metro de Finch West i que era la que m’anava millor per anar directament al centre de Toronto. Per cert, durant el trajecte vaig veure com un senyor no pagava el bitllet, algo que no m’esperava gens a Toronto. Es pot pujar per les portes del darrere, doncs hi ha una màquina per llegir els bitllets, però el senyor va fer veure que el passava però no, de fet no ho va fer ni en el costat de la porta on hi havia la màquina.

Un cop a l’estació de metro de Finch West vaig tenir el mateix problema que la primera vegada, no sabia com utilitzar aquell bitllet de paper del bus per passar les portes automàtiques de l’estació de metro. A mes, com l’altre dia, no hi havia cap empleat. Però aquest dia tenia temps per lo que vaig mirar be totes les opcions de les màquines i vaig esperar una estona, quan per fi, al cap d’uns 10 minuts, va aparèixer una empleada. Li vaig preguntar i em va dir que si, que només havia d’anar per la porta automàtica mes propera a la taquilla. Vaig anar-hi i, sorpresa, la porta s’obria només acostar-s’hi, per lo que ja hi podria haver entrat. Mira si es fien de la gent, que deixen una porta automàtica que s’obre només acostant-s’hi i sense cap empleat vigilant. En fi, en qualsevol cas havia pogut fer el transbord correctament sense haver de tornar a pagar.

Vaig baixar al cap d’uns 30 minuts a l’estació de St. Patrick, la mateixa on havia pujat el dia anterior per tornar a l’apartament, per lo que ja em coneixia la zona. Primer vaig anar al 7-eleven on ja havia anat també el vespre anterior a comprar uns sandvitxos de pollastre i un entrepà d’embotits varis per $11,29 (9€). Després vaig anar al Circle que estava a 5 minuts d’allà. i vaig comprar un parell de hotdogs per $3,15, molt bon preu tenint en compte la zona. Després ja vaig anar cap a la terminal on hi vaig arribar cap a les 13h, doncs havia estat una hora llarga de camí fins allà mes anar a comprar al 7-eleven i al Circle.

Allà mateix a la terminal d’autobusos em vaig menjar els dos hotdogs i el mig entrepà que m’havia sobrat de la nit anterior. Amb això ja vaig dinar i em vaig quedar esperant allà connectat a la xarxa de la terminal fins cap a les 14:15h que vam començar a pujar al bus. Per cert, que a fora la terminal, on m’estava fumant un piti, un altre noi s’estava fumant un bon porro de marihuana. No deixava de sorprendre’m la quantitat de gent que fumava marihuana per qualsevol lloc de la ciutat i l’olor que es notava per tot arreu. Per algú que no hi està acostumat es fa realment molt estrany.

I ben puntual a les 14:30h, començàvem el camí cap a l’aeroport de Hamilton. Bus mig buit per lo tan un trajecte ben tranquil i còmode. Començava el camí cap a l’últim país a visitar, Irlanda, i que ja marcaria el final d’aquesta volta al mon. Fins aleshores havia pogut arribar a tot arreu on tenia planejat i no perdre’m ni una sola vegada, i tot apuntava a que tot el viatge seria així. Perfecte.

A les 16:15h arribàvem a l’aeroport de Hamilton, un dels mes petits que he vist mai, i de fet probablement l’aeroport internacional mes petit que he vist mai. Només tenia 5 o 6 mostradors, un vestíbul petitíssim i dues portes d’embarcament. Be, realment eren 4 però cada porta tenia dues files, per lo que de portes reals només n’eren dues. A mes, les portes no donaven al costat de l’avió, sino que donaven a un mateix lloc i d’allà s’havia d’anar caminant un bon tros pel mig de la pista fins arribar a l’avió.

I allà, connectat a la xarxa wifi de l’aeroport, llegint notícies, mirant correus i contestant Whatsapp’s mentre esperava. A fora hi feia encara mes calor que a Toronto, aquí semblava que el sol cremava encara mes.

Vaig anar a fer el check-in, com sempre al mostrador, doncs per Internet no em deixava i allà no hi havia màquines. De totes maneres, Norwegian normalment obliga a fer el check-in al mostrador per tal de pesar-te les maletes de cabina i comprovar que no superen els 10 quilos màxims permesos. I efectivament, em van pesar les maletes i efectivament pesaven mes de 10 quilos, concretament 11,30. I també com sempre em van dir que no passava res. Be, de fet en aquest cas em van preguntar si portava una jaqueta, doncs es tracta de roba que pesa i que normalment es porta a sobre sense computar en el pes total.

I cap a les 18h vaig anar a fumar l’últim piti abans d’embarcar i ja cap al control de seguretat, que va ser molt ràpid perquè tot plegat era molt petit i hi havia molt poca gent. Com ja era costum, i de fet, com sempre en aquest viatge, vaig passar el control sense cap registre addicional, i això que tot l’equipatge el portava en cabina. La veritat és que s’agraeix, no tan pel temps que es perd, sino per lo desfeta que queda després la maleta i el que em costa de refer-la.

Finalment vaig anar cap a la sala d’embarcaments, i dic sala perquè era literalment una sala amb dues portes que donaven directament a les pistes. Només creuar aquelles portes s’havia de caminar per les senyalitzacions adequades per arribar a cada un dels avions que hi havia escampats per allà.

Però el vol es va endarrerir. A les 19:45h, hora prevista de sortida, encara no havíem ni embarcat. A mes a la sala d’embarcament hi feia un fred horrible. Amb la calor que feia fora i el fred que feia dins, quanta incongruència i quanta despesa energètica per passar fred…

Finalment, cap a les 20:10h vam començar a embarcar enlairant-nos cap a les 20:30h, quasi una hora d’endarreriment però encara prou ràpid tenint en compte lo parat que es via tot. En qualsevol cas ja era el meu penúltim avió del viatge i ja no li donava cap importància, i mes després de constatar que és molt millor això que no pas una cancel·lació. A mes tampoc tenia cap pressa, doncs l’hora prevista d’arribada a Dublín era a les 7:30h de l’endemà al matí, massa aviat per anar a fer el check-in al hostel que tenia reservat i per intentar dormir, per lo que de fet l’endarreriment encara m’anava prou be, doncs tard o d’hora hauria d’esperar mes en algun lloc.

Aquesta vegada em va tocar a passadís, be, de fet la noia que em va imprimir la targeta d’embarcament em va preguntar si preferia finestra o passadís. Li vaig dir passadís i efectivament. No recordava cap ocasió en què en una low-cost m’haguessin preguntat això què preferia. Així que ja assegut al seient 22C ens preparàvem per anar cap a Irlanda. Em va tocar al costat d’una parella canadenca d’aquells que es veuen molt educats i discrets. De fet la noia ni va baixar el recolza-braços per no molestar, cosa que vaig acabar fent jo.

Al cap d’uns 45 minuts de l’enlairament em vaig menjar els sandvitxos que havia comprat al 7-eleven i els Doritos que encara tenia de Mèxic i que m’havia comprat l’Emma. I després a intentar dormir el màxim d’hores possibles de les 7 que durava el vol. I de fet, una mica vaig poder dormir, algo que fins no feia massa era ben poc habitual però que cada vegada em costava menys de fer, sobretot aquests dies que portava tant de cansament acumulat i algunes nits sense poder dormir 8 hores. Fos el que fos, per mi poder dormir en un avió era una experiència força nova i inusual, i la veritat és que era d’agrair.

Un cop mes, i ja n’eren 6 en aquest viatge, deixava un país enrere havent viscut experiències úniques i superat tots els obstacles, la majoria petits, que m’havia anat trobant, quelcom que omple i ajuda al creixement personal de cadascú. Una visita ràpida i fugaç a Canadà però a la vegada molt intensa i especial. Sembla mentida tot el que es pot arribar a fer en tan sols dos dies.

Només quedava un país, una ciutat, un dia per finalitzar aquesta meva primera volta al mon de 3 mesos que començava i acabava a Barcelona. 3 mesos visitant 7 països completament diferents un de l’altre, coneixent cultures i persones absolutament diferents al que coneixia fins ara i que m’havien permès obrir la ment i fer-me caure uns quants prejudicis dels pocs que intento tenir. El viatge arribava al seu final i encara em costava creure que ho hagués aconseguit amb tants pocs entrebancs. Estava a punt de finalitzar el que seria una de les millors experiències de la meva vida.

20/08/2019 Als peus de les Cascades del Niàgara

Arribava el dia d’un dels plats forts del viatge i el motiu pel qual havia anat fins a Toronto. Bé, val a dir que fent aquesta escala, el preu total dels vols era més barat que un directe fins a Barcelona, per lo que ja vaig aprofitar per anar a veure el que m’havia quedat amb ganes de veure en el viatge anterior quan vaig estar a Nova York, les cascades del Niàgara.

Havia pogut reservar el trajecte d’anada i tornada de Toronto a Niàgara amb la companyia Megabus per $2, doncs el vaig reservar amb 3 mesos d’antelació i vaig poder aconseguir aquesta oferta. Els preu normal era de $32. El bus sortia a les 10:30h des de la Toronto Coach Terminal que em quedava a quasi una hora i mitja de l’apartament agafant bus i metro.

Em vaig despertar a la 1 de la nit després de dormir quasi 11 hores d’una tirada, doncs el dia anterior havia anat a dormir a les 14h per portar dos dies dormint ben poc i caminant molt. Tot i així notava que encara podria haver dormit una estona mes. En qualsevol cas no estava gens malament per ser la primera nit que passava en aquella habitació, senyal evident de què era molt còmode.

Al contrari del que em passa sempre quan em desperto, aquest dia ja tenia gana, doncs feia 24 hores que no menjava res consistent i que a mes això consistent havia sigut un sandvitx, així que vaig comprar una barra de cereals de les que hi havia a l’habitació i que venien per $1. Després em vaig voler prendre un cafè de la bossa que havia comprat a Mèxic per tal de tenir cafè la resta del viatge i que pensava que era soluble, però no, només estava mòlt, per lo que em vaig quedar sense poder prendre un cafè amb el que em costa a mi això. De fet era el primer dia en tot el viatge i en molt de temps, potser anys, que no em prenia el cafè del matí. Be, matinada en aquest cas, però en qualsevol cas el primer cafè del dia.

Potser a la cuina hauria trobat una cafetera on poder moldre el cafè però tenint en compte l’hora que era no vaig voler arriscar-me a despertar algú i ser el mes mal-educat dels ostes. Però va ser dur, molt dur…

Cap a les dues de la nit van arribar una parella que dormia en una de les habitacions del costat i no van tenir cap problema en dutxar-se tot i el silenci que ja hi havia a la casa. Deu n’hi do del soroll que varen fer. I jo preocupat per no fer soroll amb una cafetera.

Vaig estar mirant com arribar fins la terminal des d’on sortia el bus cap a Niàgara però seguia notant que encara tenia son i mes sense haver pres cap cafè, així que, quasi a les 4 de la matinada em vaig estirar al llit i em vaig quedar adormit de seguida fins a les 5:30h que m’havia posat el despertador. Si no l’hagués posar encara podria haver dormit mes i això que ja havia dormit un total de 12 hores.

Quan em vaig despertar ja no vaig haver de preparar cafè, ni mirar correus, ni preparar rutes ni res, per lo que només em vaig haver de dutxar i preparar la motxilla i a les 6:30h ja estava a punt per sortir, doncs volia tenir temps de donar alguna volta per Toronto abans d’anar cap a Niàgara ja que no tindria mes temps, doncs a Niàgara m’hi passaria tot el dia i l’endemà ja marxava cap a Dublin.

El centre de la ciutat quedava molt lluny, a uns 15 quilòmetres de l’apartament, però per sort només havia d’agafar un bus que tenia una parada a 3 minuts caminant de l’apartament i després un metro que ja em deixaria al centre de la ciutat. En total tardaria poc mes d’una hora. Així que vaig anar a la parada a esperar el bus 36 que va passar al cap d’uns 5 minuts. $3,25, 16 parades i quasi 30 minuts després baixava a la parada de Romfield per caminar 5 minuts fins la parada Finch West del subway o metro com el coneixem.

Algo que em va sorprendre dels busos de Toronto, i suposo que de tot Canadà, és que també es pot entrar per la porta de darrere i passar la targeta, si ja la tens, pel lector. No sé si el conductor controla massa però jo vaig veure com un senyor que va pujar per la porta de darrere feia veure que passava la targeta pel lector però realment no la va passar i va seure tant tranquil. Suposo que a Canadà aquests casos son una minoria i per això està permès, en altres llocs com a Espanya segurament se’n colarien uns quants mes. Per la resta el bus era força nou, estava molt net i en general els passatgers estaven en silenci.

En principi no havia de pagar el bitllet de metro ja que es podia fer transbord des del bus sense pagar mes. El problema era que no sabia com anava ni què s’havia de fer per convalidar el bitllet de bus al metro.

El bitllet del bus era de paper però al subway s’havia de passar una targeta pels lectors de les portes automàtiques. Vaig intentar inútilment passar el bitllet de paper del bus pel lector però evidentment no el llegia. Vaig mirar si hi havia algun empleat i res, ni empleats ni quasi passatgers. Aleshores vaig pensar que potser al bus hauria d’haver avisat que volia fer el transbord al subway i que el xofer m’hauria d’haver donat una targeta. No n’estava segur però era ben probable, així que em vaig resignar i vaig tornar a pagar $3,25 per un bitllet nou. Aquesta és una d’aquelles novatades que pagues quan ets per primera vegada en una ciutat.

Vaig esperar uns 5 minuts a l’andana de la línia 1 en direcció downtown fins que va arribar el metro i vaig baixar al cap de 16 parades i uns 40 minuts a l’estació de Queen, que era 3 parades abans de la mes propera a la terminal d’autobusos on havia d’anar però així podria veure una mica la zona mes propera al llac Ontario, llac que des de terra sembla un mar de tant gran que és. És curiós veure platges en una ciutat tant llunyana del mar.

La ciutat, evidentment, te força trànsit però sense ser aclaparant i sobretot s’hi respira una molt bona educació general, també de tots els conductors. Els vianants no criden i no corren i els cotxes no piten, no avancen de qualsevol manera i fins i tot et deixen passar encara que estiguis creuant fora del pas de vianants en un carrer tipus carrer Aragó de Barcelona. Tampoc s’hi veu un col·lapse de cotxes com en altres ciutats. No ho sé, però sembla que es fomenta l’ús d’altres mitjans de transport. En general, Toronto em va donar una bona primera impressió.

Pero no portava ni 5 minuts caminant que ja vaig pensar en menjar. De fet ja feia hores que hauria d’haver menjat un bon entrepà i el fet de començar a caminar i veure botigues de menjar va fer que hi pensés encara mes. El primer que em va venir al cap va ser buscar un 7-eleven com a tants altres països i que son uns autèntics salvavides del viatger. Pensava en comprar un sandvitx i menjar-me’l mentre caminava per Toronto en direcció al llac Ontario, així que vaig buscar 7-elevens a Google Maps i com era d’esperar n’hi havia un a tan sols 400 metres d’on era. Vaig anar-hi directament i vaig comprar un entrepà de pernil i formatge, un pot de Nescafé i una caixa de cookies grans de xocolata, tot per $13,50, uns 10€. Evidentment uns preus superiors als de Mèxic però prou mes barats del que em pensava. El dòlar canadenc estava força devaluat respecte l’euro i això es notava molt. En qualsevol cas el mes important era que ja tenia el meu cafè favorit i ja no tornaria a passar un sol dia sense el cafè del matí.

I ja mentre em menjava l’entrepà vaig anar cap al carrer XXXXXXXXXXXXXXXXXXXX. Aquest és el considerat carrer mes llarg del mon amb ni mes ni menys que 56 quilòmetres de principi a fi! Evidentment no tenia la intenció de recorre’l tot sino simplement veure’l i creuar-lo, de fet només el vaig creuar per arribar a un petit port que hi havia a l’altra banda i on ja es veia el llac Ontario i les illes de Toronto. La veritat és que és molt curios tot plegat, doncs Toronto sembla una ciutat amb mar però no, és un llac, això si, tant gran que te illes i fins i tot permet que Toronto tingui platges. Al·lucinant.

Després de passejar una estona pel moll vaig començar a caminar per un carrer en direcció nord per anar cap a la terminal d’autobusos des d’on sortien cap a Niàgara. Des d’on estava serien uns 45 minuts de camí que aprofitaria per veure l’ambient de la ciutat. No tenia massa mes temps de fer res mes però de totes maneres tampoc volia cansar-me massa ja que havia de reservar les forces pel que faltava de dia que seria força dur.

Simplement passejar per Toronto ja és una experiencia en si mateixa, doncs la bona educació de la gent i el multi-culturalisme de la ciutat son excepcionals. Cap cotxe pita, tots deixen passar, els passos de vianants sempre son respectats, la gent no crida i de cada dues persones que veus una no es d’origen canadenc però tots conviuen en perfecte harmonia i respecte. I ah si, el que mes em va sorprendre és que es pot fumar marihuana pel carrer. El primer que vaig veure va ser el dia anterior de camí a l’apartament i pensava que era algú que ho feia d’estrangis. Però aquest dia ja en podia veure un cada 5 minuts, fins i tot treballadors davant la seva oficina com qui es fuma un piti. Està totalment acceptat. Fins i tot en això es demostra el respecte i la tolerància de la societat canadenca. Un país exemplar en molts aspectes.

Cap a les 9:30h arribava a la terminal d’autobusos. El bus cap a Niàgara sortia a les 10:30h per lo que encara tenia una hora de temps. Hi havia wifi gratuït en tota la terminal i cadires ben còmodes, així que em vaig esperar allà mentre mirava correus i em menjava alguna cookie. Estaven realment molt bones aquelles cookies i eren molt barates tenint en compte els preus de canadà.

Vaig estar enviant alguns Whatsapp’s i llegint noticies fins cap a les 10 que vaig anar a la taquilla a preguntar des d’on sortiria el bus que havia reservat, doncs hi havia unes 10 andanes. Vaig ensenyar el bitllet, la noia ho va confirmar i em va dir que a la parada 3 on ja hi havia el bus i força gent esperant. Vaig anar-hi i em vaig posar a la cua. Quedaven encara 30 minuts però molts dels passatgers ja feia estona que esperaven de peu davant l’autobús.

Cap a les 10:15h vam començar a pujar i a les 10:30h marxàvem puntualment cap a Niàgara. Ja estava de camí a les cascades mes famoses del mon on hi arribaríem al cap de dues hores.

En el bus també hi havia wifi gratuït per lo que tot el trajecte se’m va fer força curt.

A meitat del camí passàvem pel pont que creua el llac Ontario ja quasi al seu final però que permet escurçar una tram del trajecte. Es una passada veure en un dels costats del pont una immensitat d’aigua com si del mar es tractés. Des d’aquell pont no s’hi veia cap illa ni cap final, només aigua fins l’horitzó.

Al cap de les dues hores estipulades arribàvem al poble de Niàgara, un poblet molt petit i quasi fantasma que te com a únic objectiu fer el transbord dels busos de llarga distància als busos locals que acabaven de recórrer els 3 quilòmetres fins les cascades. Jo, com molts altres, vaig fer aquests 3 quilòmetres caminant. Tot el camí és per la vora del riu Niàgara en territori canadenc però veient tota l’estona els EUA que queden just a l’altra costat del riu. És un riu força espectacular per lo escarpats que son els seus laterals fent que el riu quedi enfonsat uns 20 metres. Almenys en aquell tram, era mes aviat estret cosa que feia que l’aigua baixés amb mes força. De fet semblava un lloc perfecte per a fer-hi rafting. Els laterals del riu estan completament coberts de vegetació que unit amb lo escarpat del terreny i la força del riu el converteixen en una molt bona frontera natural realment difícil de creuar-la.

La calor era molt intensa i es notava que el sol cremava. A diferència d’altres llocs, aquí almenys no s’hi notava tanta humitat per lo que a l’ombra s’hi estava prou be. En qualsevol cas bona part del camí fins les cascades era en ple sol per lo que mes val portar una ampolla d’aigua. Sembla mentida com a una latitud tant alta com la de Toronto o Niàgara hi pot arribar a fer tanta calor.

Al cap d’uns 30 minuts caminant pel costat del riu arribava al pont mes important que el creua i fa de pas fronterer per entrar als EUA. I allà, sense esperar-m’ho, ja vaig veure la primera cascada, doncs està just al costat d’aquest pont. És la mes petita de les 3 cascades que hi ha i està a la banda dels EUA, però de totes maneres és enorme i el fet que quedi a la banda dels EUA fa que des del costat canadenc es vegi perfectament i en tota la seva esplendor. Per fi veia aquell espectacle natural en primera persona i a escassos metres de distància.

No tenia ni idea de com era la zona ni de com s’havien de veure les cascades, per lo que el fet de poder veure la primera d’aquella manera i sense apartar-me del camí em va sorprendre molt. Em vaig quedar allà davant meravellat sense imaginar-me que allò no era res comparat amb el que em quedava per veure.

Just davant d’aquesta primera cascada junt al pas fronterer i al costat canadenc, és a dir, on era jo en aquell moment, hi ha el poble Niagara on the Lake, un poble que és com unas Vegas en petit. Un poble que només te hotels i casinos. I aquest poble és de fet el primer que trobes quan entres a Canadà pel pont des dels EUA. I com tots els pobles tant a prop d’una frontera, no és com és per casualitat, doncs les lleis sobre el joc canadenques son mes laxes que les d’EEUU per lo que molts creuen la frontera per anar a jugar a aquest poble.

Vaig seguir caminant sobrepassant la primera cascada que quedava a la meva esquerre i al cap de 2 minuts ja vaig veure a uns 200 metres les altres dues cascades, les mes grans.

Pel camí hi ha varis miradors tot i que el millor es l’últim. A mi qualsevol d’aquells primers miradors ja m’al·lucinaven sense saber que encara quedava el millor. Ja s’escoltava el fort soroll de l’aigua caient de les cascades mes grans i això que almenys estava a 150 metres de distància i passaven cotxes per la carretera. Tenia quasi davant la primera cascada i a la vista les altres dues, així que vaig seguir caminant ja amb la vista fixada a les cascades i sense aturar-me, doncs l’emoció ja era massa forta i tenia moltes ganes d’arribar el mes a prop possible d’aquell espectacle.

Però abans d’arribar al punt de la cascada es passa per la zona de les atraccions turístiques, entre elles el barco que et porta fins a escassos 10 metres de la caiguda de la cascada mes gran. És per això que no vaig arribar al millor mirador, el Table Rock, fins mes tard, doncs el barco era la única activitat que volia fer segur. Em semblava algo necessari per poder apreciar be la magnitud de les cascades. Així que quan vaig trobar les taquilles del barco després de preguntar a informació ja hi vaig anar directe sense ni preguntar el preu. És igual, costés el que costés era una experiència que havia de viure. De fet, en aquestes coses no miro mai el preu, son coses que valen massa la pena viure i recordar com per decidir-les en funció del preu.

El preu final era de $29,30, doncs tot i que al cartell hi posava $25,95, els preus mai tenen l’IVA inclòs. Aquesta és una de les diferències que tenim amb Europa i que tant agraeixo a les autoritats europees ja que varen obligar per llei a que tots els preus mostrats fossin ja el preu final.

Immediatament després ja vaig anar cap al barco. Hi havia molta gent fent cua però anava molt ràpid, doncs hi havia mes d’un barco, almenys 2, i a cada un hi entraven desenes de persones. Jo portava un impermeable ja que havia llegit per Internet que et mullaves molt, però abans de pujar al barco ens en varen donar un a cadascú, per lo que entenc que això de donar-lo és força recent i suposo que ho varen començar a fer després d’algunes queixes de clients que sortien amb el mòbil i les càmeres xopes d’aigua.

Primer s’ha de baixar en ascensor ja que, abans de les cascades el riu queda a peu de carrer, però després de les cascades el riu queda a mes de 50 metres per sota del carrer, així que abans d’arribar al barco s’ha de fer una bona baixada fins arribar al nivell del riu.

Vaig tenir sort, de fet molta sort, i vaig ser dels primers en pujar al barco, per lo que em vaig poder col·locar quasi a primera fila de la proa del barco, el millor lloc per veure de ben a prop les cascades. De totes maneres sempre hi ha la típica llesta que aprofitant que te un fill de 10 anys li diu que es col·loqui a primera fila tot i haver arribat després i ella s’hi col·loca darrere. En fi, de llests n’hi ha a tot arreu.

Quan es va omplir el barco, en uns 5 minuts, va arrencar i vam anar directament a les cascades mes grans i a les que encara no hi havia arribat tot i que ja les havia vist de lluny, doncs estàvem a uns 50 o 100 metres. La mes petita quedava ja darrere i era la que ja havia vist de ben a prop.

Conforme ens hi anàvem acostant el soroll que feia l’aigua era cada vegada mes fort fins al punt que arribava a ser ensordidor. Les cascades es veien cada vegada mes altes i l’aigua esquitxada, tot i ser encara a unes desenes de metres, ja ens mullava. Fins i tot s’hi veia l’arc de Sant Martí de tanta aigua que quedava en suspensió.

I finalment, fins arribar a escassos 10 metres de la caiguda, tot es veia blanc de tanta aigua que s’expulsava, el soroll era brutal, l’aigua sobre el barco era com si fossin onades gegants, com si ens tiressin centenars de litres d’aigua pel cap. Va arribar un punt que ni tan sols vèiem les cascades de la quantitat d’aigua que queia sobre el barco i que feia que simplement ho veiéssim tot blanc. Això sumat al soroll tant fort, realment feia fins i tot por, almenys un respecte enorme i confiança total en què el pilot del barco sabia be el que feia i fins on es podia acostar, doncs per moments semblava que estàvem just sota la caiguda d’aigua. Va ser una de les experiències mes inoblidables de la meva vida, tot i que ja en portava unes quantes, però aquesta per ser absolutament nova i diferent.

Vam estar allà davant parats sentint la pressió de la columna d’aigua uns 4 o 5 minuts del quals la meitat me’ls vaig passar gravant i l’altra meitat observant, doncs també hem de gaudir d’aquests espectacles sense una càmera davant. Mentre tothom cridava jo em quedava embadalit davant aquella monstruositat de cascada. Cal tenir en compte que te uns 60 metres d’alt i mes de 100 d’amplada, per lo que cauen tones d’aigua per segon.

Al cap d’aquests 5 minuts el pilot va donar mitja volta i va fer el trajecte cap enrere recorrent tota la cascada, ja que aquesta te forma de ferradura, i fins arribar a la primera i mes petita cascada, mes enllà del moll, tot i que de petita no en te res. Aquesta és la que ja havia vist des dels diferents miradors que hi ha fins arribar a la zona on s’hi concentren la majoria d’atraccions turístiques. El barco arriba fins quasi sota el pont que creua a EUA i ja torna cap al moll. La duració total del trajecte és d’uns 20 o 25 minuts que son realment molt intensos. I tot i que sembli poc, és mes que suficient, doncs mes estona ja no s’aguantaria degut a la remullada, el soroll i fins i tot la pressió que se sent tant a prop de la caiguda de l’aigua. Es podria dir que el sol fet d’apropar-s’hi per mirar ja cansa físicament.

Després d’aquesta impressionant activitat vaig seguir riu amunt per arribar fins el considerat millor mirador del costat canadenc, el mirador de Table Rock. I efectivament és el millor, doncs està just a un dels costat de la cascada mes gran, per lo que tens la caiguda d’aigua literalment a tocar de la mà, de fet el riu toca la paret del mirador, paret que no te ni dos pams d’ample. No m’imaginava que fos així, poder veure l’inici de la cascada a, literalment, 30 centímetres de distància. La veritat és que això no m’ho esperava i realment em va emocionar molt. Pensava que hi hauria alguna distància de seguretat amb les cascades i el riu però no, la cascada es pot tocar amb la mà. Es una passada.

Aquest mirador és molt llarg, de fet es podria dir que des de la zona de les atraccions fins la cascada, a uns 200 metres, tot és mirador, que va sent cada vegada mes espectacular conforme et vas acostant a la cascada fins arribar al punt culminant quan et trobes que tens la cascada a tocar. Eren quasi les 15h quan arribava al mirador i m’hi vaig estar ben be una hora, doncs era difícil cansar-se de veure aquell espectacle de tant a prop.

Després de passejar-me vàries vegades per tot al llarg del mirador, vaig descansar uns 10 minuts, doncs ja portava quasi 4 hores de peu i quasi tota l’estona caminant. Vaig seure en uns bancs que quedaven a uns 15 metres de la caiguda de la cascada mes gran i encara m’arribaven les espurnes d’aigua expulsades per la cascada i que ajudaven a refrescar una mica l’ambient. de fet es notava com allà al costat la temperatura era una mica mes baixa.

Hi ha un parell de restaurants i uns quants llocs ambulant de frankfurts i altres coses, tot i que els preus, com és de suposar, son força cars. Molta gent dinava allà o anava al poble que quedava a 100 metres i on hi havia mes restaurants i sobretot casinos. Jo evidentment no em vaig gastar 7€ en un frankfurt sinó que ja havia menjat una mica abans i menjaria una mica mes després, tot plegat vigilant de no omplir-me massa i quedar-me adormit a mig camí, doncs encara havia de tornar al poble de Niàgara des d’on sortiria el bus, a 3 quilòmetres i mig d’on era.

Així doncs, cap a les 16:30h vaig començar a tirar de nou cap al poble de Niàgara on havia d’agafar el bus a les 19h. En aquell moment encara no ho sabia però acabaria veient el remoli del riu que es troba en un meandre a uns 4 quilòmetres de les cascades i ja passat el poble de Niàgara. En aquell moment encara no ho sabia perquè pensava que estava encara mes amunt de les cascades, però no, estava mes avall, de fet abans arribaria al poble que al remolí.

Va ser quan ja caminava cap al poble quan hi vaig pensar, vaig mirar a Google Maps i vaig veure que el remolí estava en la direcció a la que havia d’anar, a un quilòmetre i mig passat el poble, per lo que ara caminaria els 3 quilòmetres fins al poble mes aquest quilòmetre i mig fins el remoli. Mes d’una hora caminant des de les cascades i tenint en compte el cansament que ja duia a sobre. No està malament.

Abans però vaig entrar una mica al poble Niàgara on the Lake, que és el que hi ha al costat de les cascades i que sembla las Vegas, per veure una mica com era. Però per entrar-hi s’havia de pujar un carrer d’uns 200 metres de llarg i un pendent continuat d’almenys el 15%, per lo que quan vaig arribar al final estava tant cansat que ja no vaig tenir ganes de passejar-hi mes, i mes encara pensant que encara em quedaven els mes de 3 quilòmetres fins arribar al bus o els quasi 5 fins el remolí. Vaig trobar una font on vaig aprofitar per beure uns 3 litres d’aigua d’una tirada, omplir l’ampolla que portava i seure una estona en un banc que hi havia allà al costat i a l’ombra.

Vaig descansar uns minuts i vaig tornar enrere carrer avall per començar el camí de tornada amb la intenció d’arribar fins el remolí. La calor seguia sent molt intensa i ara ja no tenia la força de les cascades per apaivagar-la una mica. Ara ja estava molt cansat i ja no tenia l’emoció del matí per veure les cascades, per lo que el camí de tornada es va fer molt mes dur que el de l’anada.

Cap a les 17:20h arribava a Niàgara des don agafaria el bus per tornar a Toronto però en aquest cas vaig seguir caminant un quilòmetre mes riu avall fins arribar al remolí cap a les 17:40h. A part del remolí també hi ha el conegut telefèric construït per un arquitecte espanyol, de fet a Google Maps apareix com a Spanih AeroCar, i que creua el riu Niàgara just per sobre el remolí.

A simple vista el remolí no era tant com m’esperava. Si que fa gràcia, doncs es dóna en un meandre molt marcat i que es veu perfectament, però el remolí en si no es veu massa gran. Però això és el que es veu, perquè realment aquell remolí mou en un segon tanta aigua com hi ha en una piscina olímpica. Pel que es veu aquest és un dels remolins mes forts i amb mes aigua del mon. Que des de la superfície només es vegi una mica d’aigua donant voltes sense representar cap perill no significa que la quantitat d’aigua que s’està movent per sota sigui enorme. De fet just quan estava mirant el remolí va passar un barco just pel seu costat de tal manera que pogués seguir riu avall sense ser desviat pel remolí.

Vaig estar uns 10 minuts observant el paisatge fins que vaig tornar cap a la terminal d’autobusos on hi vaig arribar al cap de quasi mitja hora mes, cap a les 18:15h i després de portar caminant ben be 5 hores. Pel camí vaig veure un altre pont que feia de pas fronterer i poca cosa mes. La veritat és que tota aquella zona és força deserta només amb algun hotel i el poble fantasma de Niàgara. Allà vaig esperar connectat al wifi de la terminal, molt mes petita que la de Toronto, i aprofitant que hi havia una font amb aigua ben freda doncs ja m’havia acabat els 2 litres d’aigua que portava. Havia fet molta calor tot el dia i tant caminar feia que no pogués parar de veure aigua, de totes maneres no suava tant com a altres llocs suposo que degut a què el clima és mes sec, i un cop a l’ombra o quan fa una mica de vent baixa molt la temperatura.

Cap a les 19:15h vaig veure que venia i es parava allà un autobús de Coachtoronto, per lo que no li vaig fer cas, doncs jo anava suposadament amb Megabus, però ja quasi a les 19:30h vaig anar cap a l’aparcament i vaig veure que en aquell bus de Coachtoronto ja hi havia un munt de gent fent cua. Vaig preguntar a la taquillera i em va dir que si, que aquell bus era de Megabus però que ara en vindria un altre perquè en aquell no hi cabríem tots. Fantàstic, quasi una hora esperant assegut i ara hauria d’esperar al següent perquè no m’havia posat a la cua quan tocava.

Aquell primer autocar va sortir força puntual però el següent no va arribar fins les 19:45h i no sortia fins les 20h, de moment 30 minuts d’endarreriment. Mentre esperava allà de peu, aquella quasi mitja hora, em va venir el cap de mirar com anar fins l’aeroport de Hamilton, doncs l’endemà tenia el vol a Dublin des d’aquell aeroport a uns quants quilòmetres de Toronto, sent l’aeroport low-cost d’aquesta ciutat però a la vegada quedant-ne força lluny. I sort que ho vaig mirar, doncs vaig veure que està a quasi dues hores en autocar directe des de Toronto i que en transport públic s’haurien d’agafar 4 busos regulars diferents i caminar 40 minuts fent un total de quasi 4 hores de trajecte. Quasi res.

Aleshores vaig buscar opcions d’autocars que fessin el trajecte de Toronto a Hamilton directament com el de Megabus amb el que havia anat fins a Niàgara. El de Megabus costava $21 i sortia a les 14:30h. Hi havia una altra companyia, Busbud, que era mes barata, $9, però no arribava fins el mateix aeroport i sortia cap a les 10 o 11 del matí, massa aviat ja que aquesta nit aniria a dormir tard i l’endemà tenia el vol a les 19:45h. Així que no vaig tardar massa en decidir-me per Megabus tot i ser l’opció mes cara, i com que ja n’era usuari, allà mateix mentre esperava a la cua, vaig fer la reserva. Vaig seleccionar l’autocar de l’endemà a les 14:30h amb arribada a les 16:15h a l’aeroport de Hamilton. El preu final amb taxes i comissions va ser de $25, uns 18€, i encara prou ben trobat i prou barat tenint en compte lo tard que era i la poca idea que tenia d’on era realment aquest aeroport i lo complicat que era arribar-hi. Si m’ho hagués mirat el mateix dia que em vaig mirar com anar a Niàgara, segurament m’hauria sortit molt mes barat. Realment no m’imaginava que Hamilton fos tant lluny de Toronto i que fos tant complicat, o car, arribar-hi.

I per fi, cap a les 20h sortíem cap a Toronto ja fent-se de nit i molt cansat. A l’autocar vaig estar bàsicament sense fer res, només assegut mig dormitejant i mirant per la finestra. De fet veure nous paisatges i ciutats encara que sigui de passada és algo que m’agrada molt. Cap a les 21:45h arribàvem a la terminal de Toronto després d’estar donant voltes per dins de Toronto quasi 20 minuts, doncs és una ciutat molt gran i a aquella hora el trànsit era intens fent que tot plegat fos força lent.

En arribar vaig haver de comprar el sopar, doncs només havia comprat pel matí un pot de pasta deshidratada i volia comprar alguna cosa mes de segon plat. A mes volia comprar mes pasta, per lo que primer vaig anar al Circle que havia vist prop de la terminal a veure si era mes barat que el 7-eleven. Els preus estaven be i fins i tot tenien una oferta de dos hotdogs per 2,50, que després d’imposts es quedaven en $3,15, però no tenien ni pasta ni res mes, només bosses de patates, per lo que vaig decidir finalment anar al 7-eleven que quedava a dos carrers i allà comprar-ho tot.

Finalment vaig comprar una bossa mes de pasta deshidratada i un entrepà similar al del matí però amb salami i altres coses, tot plegat uns $8. Quina diferència amb el que menjava a Mèxic…

I ara començava el camí de tornada des del centre de Toronto a l’apartament que tampoc era curt, concretament una hora i quart mes de camí en metro i bus. Ja era del tot fosc i anava una mica mes perdut pels carrers de Toronto que pel matí, però amb el mòbil a la mà tot és possible. Primer vaig anar a la parada de St. Patrick que quedava a uns 5 minuts caminant del 7-eleven i on vaig agafar el metro durant uns 40 minuts fins l’estació de Finch West. Eren mes de les 22h i el metro estava força buit però a diferència d’altres grans ciutats, aquí no s’havia de tenir cap por de creuar-te amb algun tarat. Toronto te fama, i així m’ho va semblar, de ser una ciutat molt segura.

Un cop a Finch West vaig agafar el bus número 36 que ja em deixaria al cap de 16 parades i quasi mitja hora mes a 5 minuts caminant de l’apartament. El bitllet quedava convalidat per lo que només vaig pagar $3,25 per tot el trajecte. Tot i ser les 23h i a diferència del metro, el bus anava molt ple. De fet estava completament ple de gent asseguda i de peu. A mi em va tocar anar de peu per lo que el trajecte es va fer mes llarg que el de l’anada. De totes maneres per mi no era un trajecte normal com ho era pels altres passatgers, doncs per mi tot allò era un novetat i ho gaudia a diferència dels altres pels qui allò era segurament una rutina. Per mi tot era nou i per tan molt emocionant. A mes m’agrada molt veure la vida cotidiana de la gent, i la tornada a casa després d’un dia de feina és quelcom molt cotidià.

Cap a les 23:15h, després de 18 hores d’haver sortit, arribava a l’apartament. Primer havia considerat de prendre un cafè, però finalment vaig optar per passar algunes fotos al portàtil, fer la còpia de seguretat aprofitant la fibra òptica de l’apartament i anar ja a sopar. Em vaig menjar el pot i el paquet de pasta deshidratada i mig entrepà, doncs finalment tot plegat va resultar ser massa. L’endemà per la tarda marxava cap a la última parada de la volta al mon, Dublín, per lo que vaig fer el que ja podia fer de la maleta deixant fora només el que necessitaria l’endemà al matí abans de marxar. I cap a les 12:30h de la nit anava a dormir havent ja fet un dels plats forts del viatge i sent a mes millor del que m’esperava. Un dia molt aprofitat i força cansat que em va permetre dormir d’una tirada.

Aquest era un d’aquells dia que anava a dormir molt satisfet i content per haver aconseguit que tot anés tal com tenia pensat i fins i tot millor, havent vist un espectacle natural com pocs hi ha al mon i de tant a prop i que m’havia deixat molt impressionat. A mes havia pogut veure una mica una ciutat extraordinària per la seva diversitat, tolerància, amabilitat i seguretat movent-me per ella com un local mes. Un gran dia. Ja només quedaven dues nits per acabar el viatge i el balanç no podia ser mes positiu. Aquest dia anava a dormir molt satisfet de tot el que ja havia aconseguit.

Skip to content