27/08/2022 3 dies a Buenaventura, Colòmbia

L’habitació de l’hotel era interior i tot el dia feia olor d’humitat, a mes l’ascensor no funcionava i em trobava en un sisè pis, però estava ubicat a la millor zona de Buenaventura, tan sols a uns carrer de la zona més animada de la ciutat amb un munt de restaurants i locals i al costat del Malécon i el muelle turístico, des d’on surten les embarcacions als diferents tours o a juanchaco, lloc increíble on hi aniria al cap de 3 dies.

Aquesta era la primera parada que feia a Colombia i ja vaig poder ser testimoni de la bona i alegre gent que hi ha en aquest país. Tan sols va fer falta comprar un cafe de menys de 0,30€ a un avenedora ambulant perquè em saludes efusivament quan me la vaig tornar a trobar al cap de 3 dies i assegurar-me que algun dia en tornaríem a veure. O la propietària del restaurant on vaig dinar el primer dia que em va donar una sèrie de consells en quant a seguretat. Jo veia Buenaventura un aciutat prou segura per ser força turística, però tot i així em va recomanar que vigilés i que no deixes el telèfon sobre la taula. La veritat és que sempre hi ha més preocupació de la que realment cal, però tot sigui per evitar robatoris absurds i les si t’ho diu una local.

La intenció era anar a veure les balenes estant aquí a Buenaventura, pero després de preguntar a una de les agències vaig decidir esperar-me a ser a juanchaco 3 dies després, doncs hi havia d’anar 3 dies i per lo vist era millor veure-les allà que no pas a una zona més propera a Buenaventura, així que els 3 dies a Buenaventura els vaig dedicar a passejar per la ciutat, pel passeig marítim quan el sol es ponia i a sortir per la tarda/nit pel carrer amb més animació que em quedava a ton sols 3 minuts caminant des de l’hotel.

Si vaig triar Buenaventura per veure les balenes, doncs hi ha almenys 7 llocs diferents a la costa pacífica colombiana on es poden veure, va ser perquè és on hi van els propis turistes colombians, i sempre prefereixo està rodejat de locals que d’estrangers, i això és notava. Per les nits molta gent s’arreglava i sortia però tots eren colombians. A part de ser una millor experiència, també és garantia de preus les justos que no pas als llocs on no es hi van estrangers. El menjar, com a tots els països de Llatinoamèrica que he visitat, era bo i barat. La majoria de plats eren combinats de carn, arròs i amanida, alguns amb petatates, plàtan fregit o frijoles i el més car no costa més de 12000, uns 2,50€. El que em va costar pillar va ser els seus horaris de menjar i com es diu cada un, doncs el que ells anomenen desayuno es fa normalment entre les 8 i 10 del matí però acostuma a ser un plat combinat d’aquests i fins i tot alguns amb una sopa de primer plat. I el que anomenen almuerzo seria el dinar entre les 14 i 16h i és força similar al desayuno pero potser els plats una mica més complets. El sopar el fan molt aviat i força més lleuger, doncs cap a les 20h molts restaurants ja tancaven. Cal tenir en compte que aquí la vida comença ben bé a les 7 del matí i que quan es fa fosc cap a les 18:30h moltes botigues ja tanquen. Realment és a Espanya on fem un horari molt més tard degut a que el nostre us horari no es el que ens pertoca segons e nostre meridià.

30/08/2022 3 dies a Juanchaco i Ladrilleros, un paradís on veure-hi balenes

A juanchaco només s’hi pot arribar en barco des de Buenaventura, amb això és fàcil fer-se una idea de com pot ser el lloc. Tot i així, et sorprèn.

Arribava a les 8 del matí al muelle turístico ja que el día anterior m’havien dit de ser-hi a aquests hora. Tot i així em van avisar que potser fins les 10:30no sortiríem, com efectivament va ser. Ja se sap. Així que va tocar esperar pel passeig marítim dues hores i al moll quasi una hora més fins cap a les 11 del matí que per fi arrancava aquella barca en direcció a juanchaco.

Aquestes barques enganyen una mica, doncs no es veuen massa potents, però quan les posen a máxima potencia es increíble lo rápid que arriben anar.

Tan sols el trajecte ja és meravellós, passant per uns quants parcs naturals i platges amb unes quantes cabanes.

Al cap de quasi una hora arribàvem al moll de juanchaco. L’hotel que vaig reservar estava a uns 5 minuts caminant del moll, per lo que la intenció era, evidentment, anar-hi caminant. Però la sorpresa va venir quan vam baixar a terra.

El primer carrer és de sorra mig e fangat per la apliba caiguda, suposo, poca estona abans. Una cosa similar ja havia vist alguna illa de Tailàndia per lo que estava segur que aquell carrer seria l’únic de sorra, però quan vaig avançar pocs metres i vaig poder veure el que semblava la plaça principal del poble va ser quan vaig alucinar de veritat.

El poble semblava ser només aquell carrer de sorra i totes les cases, botigues, restaurants i hotels eren de fusta. Tot plegat eren cabanes de fusta enmig de carrers de sorra enfangats i plens de bassals. De fet ni tan sols podia arrossegar la maleta.

A mes, en aquell moment, no se perquè no té una senyal 4G, per lo Google maps no m’acabava d’ubicar correctament. Però sent un poble tant petit tan sols calia preguntar a la gent, cosa que vaig anar fent conforme avançava per aquell fangar.

La majoria coneixien l’hotel, i un fins i tot em var dir que estava al carrer esfaltat, per lo que en aquell poble no només hi havia un carrer asfaltat sinó que a mes era on jo mallotjaria.

Però una de les coses més estranyes del viatge va passar quan una mototaxi em va preguntar si em portava a algúnloc, com fan tots, i al dirli que no portava diners, cosa que era ben certa, em va dir que pugés igual. Li vaig asegurar que no li pagaria però tot i així va insistir en portar-me. Invlcreible, un taxista regalant una carrera. Quedava clar que aquell poble no era normal.

Ell estava segur que l’hotel vidamar, on havia danar, estava a ladrilleros, el següent poble i que queda a uns 2 km, però quan no portàvem ni 2 minuts a la moto vaig veure el cartell de l’hotel, bé hotel, cabana,això sí, una cabana d’obra i no de fusta com la majoria del poble.

Vaig donar-los les gràcies als dos nois i vaig anar cap a l’hotel, on en un principi no hi havia ningú però que al cap de 10 min ja va arribar la noia que ladministrava.

L’habitació es veia completament nova amb aire condicionat, TV i nevera. Més tard vaig saber que jo era el primer o el segon que ocupava aquella habitació. La cabana semblava tenir 3 habitacions, una abaix i dues dalt, i jo estava en una de les de dalt i no semblava que cap de les altres dues este ocupada, així que estaria ben tranquil.

El problema sería, com ja em suposava després de veure una mica el poble, el tema diners. Només tenia 20000 en efectiu que pot semblar molt però són poc més de 4€, i tal com era el poble, dubtava que allà hi hagués cap caixer tal com em varen confirmar varis locals a qui vaig preguntar. Això era algo del que m’hauria d’haver informat, però és que realment no tenia ni idea que juanchaco fos així de rural.

El de l’hotel em deixava pagar per transferència però aquesta tardaria entre 2 i 3 dies, i l’únic lloc de jianchaco on algú em podia canviar divisa era la propietària d’un hostel però que en aquell moment no podia simplement perquè no tenia prou efectiu. Literalment em va dir que si venia algun turista i li pagava em podria canviar, en cas contrari, no. La cosa es complicava.

En aquell moment tenia força gana i just al costat de l’hotel hi havia un restaurant familiar on tan sols hi havia la propietària, el qui semblava el seu pare i la seva filla d’uns 6 ob7 anys. En aquell moment només tenia 20.000, poc més de 4€, així que li vaig preguntar què podia menjar per quell preu i em va oferir el menú típic de Colombia, sopa i plat combinat de carn de vedella amb arròs, amanida, frijoles i plàtan fregit. Vaig dinar amb aquella família mentre la nena m’ensenyava deures de l’escola. Va ser un dinar molt familiar i autèntic. Em vaig gastar l’últim que em quedava d’efectiu amb molt de gust.

Després de dinar i de ja haver preguntat pel poble, li vaig comentar la situació al propietari de l’hotel, i ell, després d’investigar, em va dir que al poble del costat, ladrilleros, hi ha una una botiga on canvia en divises. Sense cap altre opció i vaig anar, caminant clar, i de fet no era tant lluny com m’imaginava, doncs en uns 20 minuts hi vaig arribar.

De seguida vaig trobar la botiga, vaig preguntar per júnior, el noi em va confirmar que era ell, li vaig preguntar si canviava divises, em va dir que si, li vaig preguntar si euros, em va dir que no, que només dòlars. Fantàstic. Però no se si perquè va notar la meva reacció de ja no sé d’on treure els diners o que, pero finalment em va dir que si, tot i que el tipus de canvi que maplicaria seria de 3800 quan l’oficial estava en 4400, es a dir, una comissió oculta del 15%. No em va quedar res més que acceptar-ho i canviar 100€ per poder pagar l’hotel, la sortida per veure balenes i menjar durant 3 dies. A mes mi vaig comprar una cervesa sent aquesta la primera que em prenia en tot el viatge, però és que la calor i la caminada quasi que m’hi van obligar.

Tot i l’altíssima comissió que vaig pagar, el fet de disposar de diners suposa tal alegria que ho eclipsa tot, doncs per una estona no tenia gens clar que n’aconseguis. Primer vaig pagar els 273000 de l’hotel, uns 70€, i li vaig preguntar la propietari si em recomana alguna agencia en concret per anar a veure les balenes, cosa que va fer donant-me el telèfon d’una persona, en Cristian, a qui trucaria l’endemà. De totes maneres, el preu era el mateix a tot arreu, doncs als 3 llocs on ja havia preguntat i fins i tot el propi Cristian, costaven 50.000, poc més de 10€.

I amb la feina feta i encara alucinant per aquell poble, vaig anar a dormir quan tot just eren les 20h, ben cansat però amb ganes de despertarme ben aviat l’endemà per seguir coneixent jianchaco i anar a veure balenes.

02/09/2022 2 dies a Cali amb la millor terrassa panoràmica

Marxava de juanchaco, probablement el poble més rural on havia dormit mai, per passar dues nits a Cali. Primer hauria d’agafar una llanxa ràpida fins a Buenaventura i d’allà agafar un minibus fins a Cali.

El día es despertava plovent i no pararia fins arribar a Buenaventura. Per sort ja sabia que aquesta zona era plujosa per lo qu anava ben preparat amb capalina i funda per la motxilla.

Tot i que amb cert retard, vam arribar bé a Buenaventura, rorni que allà vaig tornar a tenir algun problema per aconseguir efectiu tot i que es va solventar molt millor que a jianchaco. Per cert, que sortint del muelle turístico va ser quan em vaig trobar la dona que 3 dies abans m’havia vengut un cafe i que em va saludar efusivament, una mostra de l’hospitalitat dels colombians. Va ser mentre intentava creuar un carrer molt transitat i que aquella mateixa dona em va dir que creues tal qual, així que després dacomiadrnos, vaig creuar-lo tal qual entre mig de cotxes i motos circulant com bojos. Fins i tot una dona local va córrer darrere meu en veurem cruar tant decidit mentre em deia, si usted cruza yo también. De fet això és el que s’ha de fer, creuar amb decisió i sense aturar-se, el més ràpid possible, d’aquesta manera ningú s’enfada ni et pita.

Em quedaven 29800 en efectiu i ja sabia que el minibus fins a Cali costava 30000. Tenia l’esperança de poder pagar amb targeta tot i que a l’anada no es podia, per lo que suposava que ara tampoc. En qualsevol cas vaig anar directament a la terminal d’autobusos a 5 minuts caminant del moll per preguntar. I efectivament em varen confirmar que eren 30000 i només acceptaven efectiu.

Vaig sortir a buscar un caixer automàtic però al primer, de Bancolombia, només acceptaven targetes colombianes, i al segon no ho se però crec que el mateix, però no em va funcionar cap de les dues targetes que portava.

Vaig preguntar a un home allà davant mateix del caixer i em va dir que hi havia les caixers però a 5 illes, i una casa de canvi però tambe molt lluny.

Era massa lluny per anar-hi caminant amb la calor que feia i arrossegant l’equipatge, però a la vegada em feia ràbia hbaer de gastar en un taxi tan sols per aconseguir efectiu. Després de provar varies vegades al caixer sense èxit, em vaig dinar per vençut i vaig decidir agafar una mototaxi per anar a canviar euros per pesos. Vaig decidir canviar divisa i no buscar un altre caixer perquè alla no hi havia cap Scotiabank, que era l’únic que no cobrava comissió per retirar efectiu, per lo que la intenció era canviar el mínim possible per no perdre massa diners amb co.issions, i un cop a Cali buscar un Scotiabank i retirar força més en efectiu.

El mateix senyor va parlar amb un mototaxista d’allà per explicar-li on havia d’anar i vam pactar un preu de 5000, poc més d’un euro, per portar-me fins la casa de canvi i després a la terminal. El preu estava bé però no deixava de ser tan sols per canviar divisa, per lo que si ho considerava una comissió per aconseguir efectiu era considerable. En ualsevol cas no tenia cap més opció.

Per sort,el tipus de canvi que em van aplicar va ser molt bo, de 4400 quan l’oficial estava per 4450, fins i tot era un millor tipus de canvi que el que hauria aplicat Revolut per ser cap de setmana.

Per cert, que de camí a la terminal, vam veure dos policies que entraven pistola en mà a un local. El taxista no hi va fer ni cas però jo em vaig quedar força sorprès.

Almenys el trajecte va ser curiós tenint en compte que anàvem dos en una moto i jo amb la maleta i la motxilla, tot un espectacle.

Epr la resta tot bé. El minibus va sortir al cap de 10 minuts despwrar a la terminal i el trajecte va ser molt més ràpid que el de l’anada, 3 hores. A mes, el trajecte és una passada per les vistes i el xofer era molt ràpid i atent, preguntant-me a quina parada preferia baixar i informant-ne que allà podia agafar un taxi sense problemes.

El de l’hotel em va aconsellar prèviament que agafes un taxi i no el transport públic, i que em costaria uns 6000. Vaig preguntar al primer taxista i em va dir 7000, uns 1,50€. No vaig discutir-ho, vaig pujar i en uns 10 minuts ja era davant l’hotel, o més ben dit, bloc de petits apartaments, doncs es tractava d’una habitació amb bany i cuina. Amb tot, finalment encara quedaven 10 minuts per les 14h quan arribava, força abans del previst.

05/09/2022 De Cali a Medellín. 12 hores en bus

Abans diniciar el viatge ja havia reservat el bus de Cali a Medellín amb l’empresa Arauca per 71000, uns 12€. El bus sortia a les 6:30 y a les 5 del matí ja estava preparat per agafar un Cabify o Uber per primera vegada. Ja havia utilitzat un servei similar a Malàisia, pero un uber mai.

Primer ho vaig intentar amb Cabify perquè tenia un descompte i sortia força més barat, però el problema va ser que dels 4 conductors que vaig intentar, cap va acceptar el viatge. Així que després d’intentar-ho uns 20 minuts vaig decidir provar mab uber, i tot i que era més car, també va ser molt més ràpid, de fer en menys de 5 minuts el xofer ja era a la porta dels apartaments, i al cap de menys de 10 minuts i per 7000 ja arribàvem a la terminal de busos de cali, arribant quasi una hora abans de la sortida del bus.

Allà a la terminal em vaig trobar el mateix xofer que ens havia portat de Buenaventura a Cali que encara es recordava perfectament de mi. Ens vam saludar i em va preguntar perquè no feia aquell trajecte en avió, snlo que li vaig respondre que era força més car, cosa que li va estranyar, tot i que jo ja ho ha la mirat i amb equipatge i tot no sortia per menys de 60€, mentre que el bus sortia per uns 17€.

Per cert, que en un primer moment els apareixia com que no había pagat el bitllet, però després de comprovar-ho van verificar que si i vam marxar cap a les 6:45h.

El camí va ser molt entretingut i interessant passant per uns paisatges increïbles. El problema va ser uqe el trajecte que havia de durar 8 hores i mitja en va acabar durant 12 degut a obres pel camí i a l’entrada de Medellín. L’hora prevista d’arribada era a les 15h i vam arribar quasi a les 19h quan ja era completament fosc a Medellín. I arribar de nit a una ciutat com Medellín no és massa agradable.

Com sempre, fora la terminal un munt de taxistes molestant mentre jo provava de demanar un Cabify de nou, i de nou no va haver-hi manera. Els.pocs conductors disponibles no acceptaven el viatge fins que al cap de 15 minuts ja no vaig voler esperar més doncs ja eren quasi les 19:30h. Vaig tornar a demanar un uber que de nou va arribar en 5 minuts.

El trajecte va durar una mica més de 10 minuts però no va sortir massa car, 10000, uns 2€.

L’hotel estava al centre de Medellín a pocs minuts caminant del centre històric i dels llocs més visitats. Molt bé per poder veure-ho quasi tot sense haver d’agafar transport públic tot i que la zona no era del tot segura. De fet quan marxava de Medellín 5 dies després, a l’aeroport vaig estar parlant una estona amb una local i em va dir que no tan sols els de Medellín van pasejar per aquella zona. En qualsevol cas jo no vaig tenir cap problema perquè vigilo molt, tot i que en una ocasió estic segur que un noi em va intentar roba el telèfon quan estava fent una foto a la plaça Berrio, doncs ja el vaig veure que em mirava fins que el tenia darrere esperant a que em despistes, però quan va veure qje el mirava fixament va marxar. De fet quasi no vaig fer fotos justament perque cridava massa que era turista.

Això sí, la zona era plena de restaurants i de moviment, un caos molt autèntic i entranyable, com a mi m’agrada. Les recepcionistes de l’hotel eren molt atentes i només arribar ja em van aconsellar que no sortís més tard de les 20h i que si hi feia tornes sempre en taxi, així que vaig deixar la maleta i vaig sortir ràpid a comprar el sopar quan tot just eren les 20h.

Just davant de l’hotel hi havia un restaurant d’arrossos i carns on ja quasi no els quedava res i on estaven a punt de tancar, però encara vaig poder demanar un arròs paisa per emportar, un plat típic de Medellín que em vaig menjar molt a gust a l’habitació.

07/09/2022 A Guatapé i la pujada de 710 graons

Guatape es un petit poble a unes dues hores en bus de Medellín, i era un dels llocs que tenia previst de visitar tot i ser un poble massa turístic pel meu gust. Però degut al seu encant únic es converteix en una visita quasi obligada.

Sempre prefereixo anar per lliure i guatape no n’era una excepció, però després de mirar preus de transport públic i diferents tours,vaig decidir anar-hi amb un que oferia el propi hotel.

Amb aquest tour tot plegat no em sortiria massa més car que anant per lliure i a més veuríem moltes més coses de les que podria veure jo en un sol dia anant amb transport públic, doncs a mes de guatape passaríem per un poble anomenat Peñol i aniríem amb barco per un embassament on a mes hi veuríem una de les cases que tenia Pablo Escobar.

El preu del tour d’unes 12 hores amb esmorzar i dinar costava 99000, uns 23€, i em passarien a buscar per l’hotel cap a les 8 del matí.

Jo pensava que seríem pocs i uqe aniríem en un minibus o una van, pero la sorpresa va ser quan vaig veure que arribava un bus gran i més quan en pujar-hi vaig veure que ja era tot ple, de fet jo era a l’últim uqe recollien. Almenys érem 50 persones en aquell tour.

L.aprimera parada va ser al poble de guarne on vam parar al restaurant los jardines de oriente per a esmorzar. Jo no estic acostumat a aquests esmorzars abans de les 9 del matí, però entre que més valia menjar alguna cosa abans de començar la caminata i que tot plegat ja estava pagat, no vaig dubtar en acabarme tot el que em varen posar, que per cert, estava molt bo. Era truita amb arròs i una espècie de…..

Mitja hora després seguien el camí uns 30 minuts més fins arribar al nuevo peñol. Aquest poble va sorgir després de crear un embassament al poble de oeñol, ara conegut com el viejo oeñol. La historia d’aquest poble és força interessant, doncs va tractar-se de quasi un engany per part de les autoritats i l’empresa que gestiona laigua de Medellín, doncs els van assegurar que qui no volgués vendre la casa, els en proporcionarien una d’igual en una altra ubicació . Però quan ja es va pactar tot, els habitants es varen adonar que les noves cases eren molt mes petites i que el nou poble no s’assemblava gens al que acabaven de submergir sota l’aigua.

Ara, el nuevo oeñol ha crescut i s’ha convertit en un punt turístic on la seva església és única i realment espectacular, feta amb una sola roca.

Després de passejar una estona i per lliure pel poble, vam tornar al bus per anar a l’embassament que havia submergit el viejo Peñol per agafar un barco que ens faria un trajecte d’uns 40 minuts mentre escoltàvem salsa i bevien una michelada, que es cervesa amb mango i sal, a diferencia de les micheladas de Mèxic que porten Chile.

El lloc era certament preciós i allà, mentre anàvem.amb el barco va ser on vam veure una de les antigues cases de Pablo Escobar, que ara estava destrossada i era propietat del govern colombià. Per cert, va ser el cartel de Cali qui la va cremar tot i que no l van poder destruir del tot de lo resistent que era.

Després de passejar amb el barco vam pujar caminant un petit turó on els habitants del peñol van construir unan petita rèplica de l’església i la.plaça. allà va ser graciós veure un grup de 7 o 8 gossos bordant a un dron.

A continuació ja vam anar cap a guatape, la parada principal del tour on hi estarien una hora aproximadament i per lliure, com a mi m’agrada. Això sí, abans de baixar del bus la guia ens va donar certes indicacions i consells per veure els punts més i interessants del poble.

Es notava que tot el poble vivia del turisme, doncs pràcticament tot eren hotels i restaurants, però tot i així el poble és molt autèntic i est molt ben conservat. Els carrers són tant estrets que pràcticament només hi poden circular motos, i de tant poques que n’hi ha, es podria dir que bona part es únicament per a vianants.

El carrer més emblemàtic es el conegut com el dels paraigües, doncs està completament cobert per paraigües,de fet ni tan sols hi arriba la llum del sol.

Al cap d’una hora aproximadament tornàvem al bus per anar fins al peñon o la roca, que literalment és una roca de 210 metres d’altura sorgida a conseqüència del xoc de les plaques tectòniques. I el més interessant és que té 708 graons que permeten pujar fins al cim de la roca des d’on hi ha unes vistes espectaculars de tot l’embassament. La apujada costa molt però val també molt la pena. Jo vaig tardar uns 40 minuts en fer la pujada, doncs de tant en tant cal fer algun descans. Val a dir que fins i tot vaig veure una dona d’uns 60 anys pujant, per lo que amb paciència i voluntat pràcticament tothom hi pot pujar.

Un cop abaix ja només hem quedava anar a dinar al restaurant concertat per l’agència del tour, doncs ens varen donar un tiquet per poder-hi menjar un dels 4 plats disponibles, que de fet eren tots molt similars, la única diferència era el tipus de carn que portaven, doncs per la resta tots portaven arròs, frijoles,….

Jo el vaig demanar de vedella, o res com li diuen allà, i la veritat és que no estava massa bo. El bistec estava força sec i amés el plat en general una mica fred. Es notava que ho tenien fet des de feia estona, però a més ni es molestaven massa en escalfar-lo. Lo bo del restaurant era més vistes que tenia.

Guarne / jardines de oriente
Nuevo Peñol
Guatapé

Skip to content