Em despertava a les 5 del matí en el tercer dia de viatge per fer el que seria el segon de tres trajectes en avió en 4 dies per anar a Cancún. Arribava doncs el dia que tornaria a Mèxic després de quasi un any en la que seria la meva sisena vegada en 8 anys.
Per ser un vol internacional i per haver de facturar, volia arribar a l’aeroport 3 hores abans del vol tot i que sabia segur que em sobraria molt de temps, doncs l’aeroport de Guatemala és força petit i tot es fa molt més ràpid. A més, calia considerar el trànsit de Ciutat de Guatemala a aquella hora del matí, que segons m’havia dit tothom amb qui havia parlat, era terrible.
Com sempre em vaig prendre el cafè, em vaig dutxar, vaig guardar-ho tot i a les 7 del matí demanava l’Uber que em portaria fins l’aeroport, un trajecte de menys de 8 quilòmetres però que s’allargaria uns 40 minuts degut al trànsit.
L’Uber va arribar ràpid i el conductor era molt amable. No va ser intrusiu però a partir d’una pregunta que em va fer jo li vaig preguntar a quina altitud està Ciutat de Guatemala degut a què el dia i mig que hi havia passat havia fet força fred, sobretot per la nit, a lo que em va respondre que a uns 600 metres, cosa que em va estranyar i li vaig comentar, a lo que va respondre, que sincerament, feia temps que no feia tant fred en aquella ciutat.
El trajecte va ser de 40 minuts però ben aprofitat, doncs li vaig demanar recomanacions sobre quines zones arqueològiques Maya eren més ineressants de veure, que segons ell, era Tikal. Això em va permetre descartar altres opcions, doncs les recomanacions dels locals solen ser les millors. També em va confirmar que Isla flores i Río dulce son llocs que valen molt la pena de veure, a més d’Antigua Guatemala, per lo que gràcies a ell, pràcticament vaig decidir l’itinerari que faria per Guatemala 2 mesos després.
Una altra cosa que em va dir i em va sorprendre molt, era el fet que al seu barri feia anys que tenien talls d’aigua diaris a certes hores, i que segons ell, era per assegurar que els barris on es concentraven la majoria d’hotels mes exclusius de a ciutat no tinguessin cap tipus de problema amb l’aigua. El que més em va sorprendre va ser que a guatemala, on suposadament hi plou molt durant 4 mesos l’any, ja faci anys que tenen problemes amb l’aigua, una situació que, segons ell, empitjorarà amb el temps, doncs cada any l’època de pluges s’escurça més i més.
una última curiositat que li vaig preguntar va ser sobre que pràcticament tots els cotxes que circulen per la ciutat tenen els vidres tintats o polaritzats com diuen ells. Ho vaig notar des del primer moment que vaig trepitjar la ciutat però vaig pensar que era simplement per moda, però no, segons em va dir el conductor, era per seguretat, sobretot per les motos. vaig entendre que per evitar robatoris però no sé si fins i tot per alguna cosa més. no em va deixar massa tranquil.
eren quasi les 8 del matí quan arribava a l’aeroport i les 8.30 quan ja havia facturat la maleta, per lo que tocava esperar una hora abans de passar el control de seguretat i d’immigració.
Tal com m’imaginava, els controls de seguretat i passaports estaven quasi buits per lo que en menys de 10 minuts ja era camí de la porta d’embarcament. Això si, tal com a l’entrada al país, vaig haver d’omplir el formulari electrònic corresponent que en aquest cas ni tan sols em varen demanar, en fi…
Un cop a l’avió, un senyor estava assegut al meu seient, i per poques vegades que em toca finestra en un vol diurn i volant per sobre la Riviera maya no estava disposat a deixar-lo, segurament per això ell es va posar a la finestra, per poder-ho veure. La veritat és que aquestes coses em fan molta ràbia, doncs no és la primera vegada que em passa i sempre penso que almenys podrien esperar a que tanquessin les portes d l’avió abans de seure al seient d’un altre. Així que li vaig preguntar a un auxiliar que molt amablement li va demanar al senyor que tornés al seu lloc, recalcant-li que hi ha gent que paga per tenir un seient determinat, cosa que és certa tot i que no era el meu cas.
I de fet, sort que em va tocar a finestra perquè efectivament les vistes varen ser prou bones veient bona part de la riviera Maya.
Aquesta era la sisena vegada que anava a Mèxic i sempre m’hi havia passat entre 1 mes i mig i dos mesos, és a dir, aquesta vegada no era cap excepció. Però per primera vegada, el pas per immigració va ser molt més que un simple tràmit tal com havia estat les altres 5 vegades.
Abans de sortir de viatge ja havia llegit a la web del Ministeri d’Exteriors d’Espanya que en els últims mesos els funcionaris d’immigració de Mèxic havien denegat l’entrada a ciutadants espanyols tot i tenir el passaport en vigor i amb un m´nim de 6 mesos de vigència, que son tots els requisits necessaris per poder entrar a mèxic. En aquell moment no li vaig donar més importància però ara que era a immigració i la funcionària m’acabava de preguntar perquè passaria dos mesos a Mèxic, ja li vaig donar més importància.
De fet, va ser dir-li que la meva estada seria de dos mesos i ella aixecar la vista immediatament preguntant a la vegada: “Porque tanto tiempo”. També em va demanar les reserves dels vols de tornada i dels hotels. La veritat és que em vaig preocupar una mica però en el fons estava tranquil perquè ella de seguida va deduir que ja havia estata mèxic vàries vegades ja que em sabia els noms de les ciutats i els estats perfectament, pronunciant-los tots com un mexicà més i sense dubtar ni un segon. Tot el que li deia era molt creíble i més quan va veure el meu passaport ple de segells, dels quals 5 eren de mèxic.
en qualsevol cas, finalment va segellar el passaport mentre deia les paraules habituals de “bienvenido a méxico” i quedant-me jo més tranquil.
un cop a la terminal vaig comprar un bitllet dels busos ADO per anar al centre de cancún, que encara tardaria 40 minuts en sortir, i vaig anar a fora on m’hi esperava la calor, la humitat i tots els taxistes i altres venedors per oferir-me algun servei cada 2 metres. la veritat és que és molt pesat però ja no sóc tant amable com abans que dea “no gracias” a tothom que em deia alguna cosa.
a les 14:30h arribava el bus i marxàvem cap a la terminal d’autobusos de cancún on hi arribàvem a les 15h. l’hotel reservat estava a 5 minuts caminant de la terminal, motiu pel qual el vaig reservar. A més, era un hotel de 4 estrelles que tan sols m’havia costat 30€ per estar d’ferta, i no és que busqués un hotel bo, sino que era el més barat i proper a la terminal d’autobusos. així que hi vaig anar, vaig fer el check-in, vaig deixar la maleta i vaig sortir a donar una volta pel centre de cancun i a dinar-sopar al mateix lloc on vaig provar els tacos ja feia 5 anys, un d’aquells llocs força autèntics i que t’agrada recordar.
Després de dinar vaig passejar una estona per cancún fins cap a les 18h que vaig tornar a l’hotel a dormir, doncs l’endemà em volia aixecar cap a les dues de la matinada per agafar el bus de les 4 cap a l’aeroport, tot i que dormir va costar una mica perquè els ostes de dalt no sé què feien per`es varen passar quasi dues hores movent cadires o taules, en qualsevol cas un soroll continu i insoportable que em va fer estar a punt d’anar a recepció a queixar-me. sempre hi ha gent maleducada que es es creu que viuen sols en aquest planeta.
En qualsevol cas, tronava a ser a Mèxic, havia pogut revire vells temps i l’endemà em retrobaria amb l’Emma i la resta de coneguts, que ja en tenia moltes ganes. començava la meva estada anual a la meva segona casa.