by guillem | nov. 28, 2023 | Guatemala i Mèxic 2023
Després de dos mesos a Mèxic, arribava el dia d’acomiadar-se. Un día difícil i que preferiria no haver de passar, però és requisit imprescindible per poder fer vida entre dos països als que considero casa meva.
Tenia per davant un trajecte de varis taxis,autobusos i dos vols que durant dos dies em permetrien arribar a Antigua Guatemala, l’antiga capital del país que va ser destruïda quasi per complet degut s un fort terratrèmol l’any 1773, i que ara és probablement la ciutat més bonica de Guatemala i patrimoni de la humanitat.
Primer un taxi per anar de casa l’Emma a la terminal d’autobusos on a les 12 del migdia sortia el bus que en unes 4 hores em deixaria a Veracruz des d’on a les 19:45h sortia el vol cap a Cancún. Allà agafaria un altre bus fins al centre de la ciutat per passar la nit en un hotel molt a prop de la terminal. L’endemà altra vegada el bus fins l’aeroport on a les 14:10h sortia el vol cap a ciutat de Guatemala, per finalment agafar un taxi compartit fins a Antigua Guatemala.
Durant els dies anteriors ja m’havia anat acomiadant dels coneguts, i avui tocava el més difícil. Acomiadar-me de lemma és cada any més complicat, un moment difícil que intentem passar el més ràpid possible. Tot i així és un moment difícil i trist.
A les 11h ja tenia la maleta preparada i fins les 11:30h ens esperàvem al menjador fins que va arribar el taxi. Arribava el moment de començar el trajecte cap a Guatemala.
El bus ADO va sortir prou puntual però s l’entrada de Veracruz, just al peatge, no vaig acabar de saber que passava però hi havia un embús que ens va tenir aturats mitja hora. Eren les 16h i el meu vol sortia a les 19:45, tenia temps però ja començava a patir perquè no tenia ni idea de que passava i de quan temps es podria allargar aquella situació.
De sobte, just davant nostre, van obrir un pas per tal que els vehicles del nostre sentit utilitzessin un dels carrils de l’altre sentit, d’aquesta manera vam poder avançar tots els camí més que hi havia completament aturats davant nostre. Va ser quasi un miracle perquè nosaltres estàvem just darrere del pas que acabaven d’obrir. Si haguéssim estat davant no se com ens n’hauríem sortit.
Finalment arribàvem a la terminal de e Veracruz cap a les 16:10h, mitja hora tard però prou bé tenint en compte les circumstàncies. Ara tocava trobar una manera per arribar a l’aeroport sense pagar els 190 pesos que costava un taxi. Tenia l’esperança que hi hagués algun bus, però després de pregu tar a varies persones i de mirar per internet, em va quedar clar que no n’hi havia cap. Nomes en quedava uber o compartir un taxi.
Uber ja em va semblar l’última vegada que vaig ser s Veracruz que no estava disponible. Però l’app no ho diu clarament, sinó que es passa buscant un conductor durant mitja hora per finalment dir-te que no n’hi ha cap de disponible.
I tampoc vaig tenir sort en trobar algú que anés s l’aeroport. L’únic senyor que em va dir que si ja Nava amb 3 persones més, així que, sentintho molt, va tocar pagar els 190 pesos per anar sol cap a l’aeroport.
Al cap d’uns 20 minuts vam arribar a aquell aeroport tant petit que ni tan sols té cadires per seure. Vaig menjar dos dels sandwiches que mhavia preparat l’Emma mentre feia temps fins les 18:30h que vaig passar el control de seguretat i anar cap a la porta d’embarcament.
Em va tocar seure a finestreta per lo que vaig poder fer fotos de Cancún de nit. A l’anada les havia pogut fer de dia per lo que ja tenia unes quantes fotos de Cancún amb diferents perspectives.
Això sí, em va tocar seure quasi a l’última fila per lo que vaig tardar molt en baixar de l’avió, i això va fer que ja no tingués temps d’agafar el bus ADO de les 22:55h, sino que hauria d’agafar el de les 23:20h. Aquesta vegada, i sabent la cua que es formava a la taquilla del ADO, li vaig demanar a l’Emma que em comprés el bitllet online mentre jo anava cap a la parada, i que bé, perquè la cua era enorme.
Amb tot, a les 23.50h arribàvem a la terminal de Cancún i a les 23.55h arribava a l’hotel, doncs vaig buscar-ne un que fos ben a prop. Les valoracions a Booking no eren massa ones però potser per això em va semblar tant bé, doncs les meves expectatives eren molt poques, en canvi, l’hotel estava prou bé, no feia pudor com deien, ni la zona era tant insegura, les habitacions eren amples i tenia are condicionat les 24h del dia.
Vaig sortir a comprar aigua a l’OXXO obert més proper, vaig menjar-me un parell de sandwiches més de l’Emma a l’habitació i de seguida a dormir, doncs ja eren les 00.30h i l’endemà m’hauria d’aixecar cap a les 9h per tornar cap a l’aeroport.
I l’endemà, em prenia un cafè, em dutxava, em prenia un altre cafè mentre recollia lo poc que havia tret de la maleta i cap a les 10.20h del matí anava cap a la terminal d’autobusos de Cancún on a les 10.40h sortia el bus cap a l’aeroport.
A les 11.10h arribava a l’aeroport, facturava, m’acabava els sandwiches que m’havia preparat l’Emma i m’esperava pels patis exteriors de la terminal fins cap a les 13h que passava el control de seguretat sense cap problema per anar cap a la porta d’embercament. El control migratori ja me l’havia fet la pròpia aerolínia al facturar, per lo que tot va ser molt ràpid. Una anècdota que no em va fer massa gràcia, va passar quan la noia que revisava els passaports a l’inici del control de seguretat, va mirar una primera vegada el passaport, em va mirar a mi, per després mirar una segona vegada el passaport abans de dir-me. caramba, si que has cambiado.
Cap a les 13.30h començàvem a embarcar tot i que jo em vaig esperar a ser quasi dels últims ja que només portava la motxilla i per tant no tenia possibilitat de tenir problemes d’espai. és molest haver de facturar però almenys et permet embarcar sense cap pressa. Com a curiositat, un dels auxiliars va utilitzar la meva assafata per a deixar-hi les coses que utilitzava per als missatges de seguretat típics que es diuen en tots els vols.
El vol va anar molt bé i arribàvem puntualment a les 14.30h hora local a Ciutat de Guatemala. Tal com m’havia passat en la primera escala feia dos mesos, jo era quasi l’únic passatger que ja portava omplert el formulari migratori per lo que vaig passar el control molt ràpid, aconseguint que en menys de 10 minuts de baixar de l’avió ja estigués a la terminal.
Allà tocava buscar la manera d’anar a Antigua Guatemala, una ciutat a uns 30 quilòmetres de la capital i que te aquest nom justament perquè va ser la capital del país fins el 1773 que va ser destruida per un terratrèmol però que avui dia ja s’ha recuperat i és patrimoni de la humanitat.
Per Internet vaig llegir que des de l’aeroport es podien trobar transports privats compartits per entre 10 i 20€, per lo que quan vaig veure un stand que oferia taxis compartits per 20€ per persona fins a Antigua ja em va semblar bé i no vaig mirar més, tot i que crec que va ser un error, doncs crec que mirant i esperant una mica podria haver trobat un bus o furgoneta que per uns q80 em deixés al mateix lloc. En qualsevol cas, el preu que finalment vaig pagar, q160, estava dins el rang de preus acceptables i en menys de 15 minuts ja sortíem 3 americans i jo en un taxi en direcció a Antigua Guatemala.
En aquell moment encara no ho sabia, però aquell dia i l’anterior se celebrava a Antigua el Día de las Flores, una festa on pràcticament tots els carrers de la ciutat queden tallats al trànsit per tal que la gent surti a passejar adornades amb corones de flors. Una festa que m’hauria agradat veure però que no tan sols no vaig veure sino que en vaig patir totesles males conseqències.
D’entrada, un trajecte que no hauria d’haver durat més d’una hora es va allargar quasi 3 hores, doncs Antigua està a uns 40 quilòmetres de l’aeroport d’on sortia.
Abans d’entrar a la ciutat ja vam quedar aturats prop d’una hora, i a l’entrada, recorríem 100 metres en 10 minuts. Jo encara no sabia què passava però si que em vaig adonar que hi havia molta gent pel carrer i molts nens portaven una espècie de corona de flors al cap. A més, tampoc ho sabia però el meu hotel no estava a Antigua, sino al poble del costat que es diu Jocotenango, tot i que quedava a menys de 5 quilòmetres del centre d’Antigua, però en qualsevol cas, això feia que jo fos el que havia d’arriar més lluny dels 4 passatgers que anàvem en aquell taxi.
Després de més d’una hora dins d’Antigua havent avançat menys d’un quilòmetre, el taxista va anar per un carrer lliure fins arribar a algun punt prop del centre. Allà ens va proposar de deixar-nos i que anéssim caminant fins l’hotel o en tuk-tuk. Jo tardaria quasi una hora i mitja caminant per arriar a l’hotel, però quasi que era la millor opció, doncs amb otxe era inviable i amb tuk-tuk quasi que també, doncs no son tant strets com una moto cosa que els impedeix de circular entre els cotxes. Així que, essent ja les 18.30h i quasi fosc, em vaig omplir de forces, vaig agafar la maleta, ens vam acomiadar i vaig començar a caminar en direcció a l’hotel per intentar fer aquells 5 quilòmetres el més ràpid possible.
Un altre inconvenient era un dels grans atractius d’Antigua, els seus carrers i empedrats, i no només els carrers, sinó també la majoria de voreres. Això em complicava molt arrossegar la maleta, de fet en alguns punts era impossible i l’havia de carregar amb la mà, fent que tot el trajecte fos encara més cansat. Entre això, que era fosc, que no em coneixia el camí i que era ple de gent i cotxes, va ser realment tot un repte recòrrer aquells 5 quilòmetres fins l’hotel.
Però el pitjor estava encara per passar quan ja havia fet més de la meitat del camí però encara em quedava una mitja hora llarga per arribar. I és que entre la foscor i les irregularitats del terra, en un moment vaig voler voltejar un cotxe aparcat que bloquejava la vorera quan de sobte, i quan era a la vista de desenes de cotxes aturats en aquell carrer, vaig ensopegar amb encara no sé que del terra de tal manera que vaig sortir volant ben bé un metre i mig fins caure a terra per on encara vaig acabar arrossegant-m’hi mig metre més, provocant-me múltiples rascades ambdós genolls fins al punt que em regalimava la sang per les cames. A més, enllà on vaig caure era sorra per lo que vam quedar jo i la maleta ben plens de pols.
Com acostuma a passar en aquests casos, és més suportable el mal que la vergonya, així que em vaig aixecar tranquilament per seguir caminant carrer amunt fins que vaig girar una corva en què els cotxes d’abans ja no em veien per començar a cagar-me en tot i veure quanta sang sortia, que per sort no era molta. Cansat, suat, adolorit i ple de pols. Així és com hauria d’acabar aquells dos quilòmetres de trajecte que encara em quedaven fins l’hotel.
Finalment, a les 20h arribava a l’hotel Casa Miranda en una zona que, tot i que era molt segura, essent de nit i la primera vegada que hiera, la veritat és que no em feia cap gràcia. Es veia un barri molt apartat i solitari amb gossos abandonats que se m’acostaven potser estranyats de veure’m caminar per allà a aquella hora.
Tot i que el dia ja havia estat prou complicat, encara quedava viure una estona un tant esperpèntica amb la noia que em va atendre a l’hotel.
Aquella hora semblava que només estàvem ella i jo a l’hotel. Em va obrir la porta del carrer, li vaig dir que tenia una reserva i ens vam quedar mirant-nos a la cara uns segons fins que em va preguntar, pero va a entrar. Jo em vaig quedar una mica estorat perquè esperava que em digués alguna cosa abans, però en qualsevol cas vam entrar i vam fer el check-in. L a noia era jove i amable però semblava que anés fumada, en el sentit que parlava molt a poc a poc i pensava molt algunes respostes, com si li costés molt processar certa informació. No crec que anés fumada però en qualsevol cas ho semblava.
Finalment, li vaig preguntar on podia sopar o comprar menjar allà prop, i em va dir un super que quedava com a 15 minuts caminant, a la egada que em comentava que ells tenien servei de restaurant. Degut a lo cansat que estava i lo tard que ja era, vaig decidir sopar a l’hotel, on tenien 4 menús d’entre 25 i 30q. Més que sopars eren esmorzars, però tampoc tenia tanta gana com altres dies, suposo que pel cansament que portava i les ganes que tenia de dutxar-me i dormir, així que vaig demanar el menú anomenat típic que constava de truita, pinya, frijol i pa, tot plegat per 30q, uns 3,40€, més car que en un restaurant normal però encantat de pagar-ho per no haver de sortir a l’aventura a aquella hora.
A més del menú també vaig cmprar aigua per 5q, per lo que el total que havia de pagar eren 35q. Degut a què al pagar-li la reserva havia vist que no tenia massa canvi, li vaig voler facilitar la cosa donant-li 45q en comptes de 40, doncs jo li acabavavde donar un bitllet de 10q, entre d’altres, per pagar-li la reserva, per lo que sabia egur que pagant-li 45q em podria donar el canvi. Però al dir-li, la noia es va quedar mirant els bitllets un parell de segons per a continuació aixecar el cap amb uns ulls oberts com plats per mirar-me fixament durant quasi 10 segons, 10 segons de silenci absolut mirant-nos als ulls durant els quals no sabia si estàvem jugant a veure qui riu l’últim. Finalment, i veient que no deixava de mirar-me amb aquells ulls tant oberts, li vaig dir, o si quiere le doy solo los 40q. Aleshores va tornar a mirar els bitllets semblant que li tornava la connexió i va dir, ah claro, 30 de la cena más 5 del agua, le tengo que dar 5q de cambio. Vaig respirar tranquil acompanyant-ho d’un, correcto. Menys mal vaig pensar. Em va donar el canvi i em va acompanyar a l’habitació.
L’hotel era realment bonic amb un estil colonial, patis interiors, terrassa amb vistes al volcà i habitacions àmplies i amb TV. Vaig deixar les coses i al cap de pocs minuts la noia em va pujar el menjar deixant-lo a una de les taules de fora, doncs les portes de les habitacions donaven directament al pati interior on, per cert, s’hi podia fumar.
Val a dir que, després del llarg dia, la llarga caminada i l’estranya arribada a l’hotel, aquell sopar en aquella terrassa va ser glòria per a mi. Vaig pensar, no podia estar en un lloc millor.
I així acabava el trajecte de dos dies des de Tuxtepec, Mèxic, fins a Antigua Guatemala. Després d’haver aconseguit arriar bé, haver menjat i gràcies a lo còmode que era el llit, aquella nit vaig dormir 11h seguides.
by guillem | oct. 20, 2023 | Guatemala i Mèxic 2023
El mateix dia que tornàvem de Veracruz per anar a Tuxtepec, no només em retrobaria amb la ciutat que ja era la meva segona casa, sinó que a més era l’aniversari de l’Emma.
A les 11 del matí deixàvem l’hotel per anar cap a la terminal d’autobusos de Veracruz on a les 12h sortia un bus cap a Tuxtepec. El preu del bitllet va ser de 252 pesos, uns 13€, per un trajecte de 3 hores, des del meu punt de vista, força car.
Vaig escollir els seients de primera fila per poder veure el paisatge mentre anàvem cap a Tuxtepec, doncs no m’importa fer llargues hores d’autobús si puc veure el paisatge i els pobles pels que anem passant.
Cap a les 15h arribàvem a Tuxtepec i per fi tornava a passar per aquell pont que creua el riu Papaloapan i que dóna la benvinguda tant a Tuxtepec com a l’estat de Oaxaca, i que és el primer que reconec en arribar a Tuxtepec, fent aflorar un munt de sensacions i emocions.
Vam trucar un taxista conegut, vam anar a casa, vam deixar les maletes i de seguida vam anar a dinar a un restaurant nou al que jo encara no havia anat. El restaurant es diu La Carreta i està a la vora del riu. Un restaurant molt bonic, agradable, amb poca gent i molt bon menjar.
Vam demanar una parrillada per a dues persones i que tenia molta més carn del que em pensava. De fet, vaig preguntar-li al cambrer si potser seria millor demanar-ne una per a 4 perquè tenia molta gana, però primer em va mirar amb una cara molt estranya per després dir-me que la parrillada de dos ja tenia molta carn, i no mentia.
Primer vaig veure venir el cambrer amb una espècie de caixa negra amb un munt de carn amontegada a sobre. Quan va arribar, la va deixar a una tauleta que tenien al costat i va fer lloc enmig de la taula per a continuació deixar-hi aquella caixa, que al tenir-la davant vaig veure que era la parrilla amb foc dins per tal que la carn ni es refredés mentre fóssim allà.
Hi havia varis tipus de carn i una mica de pebrot per acompanyar a mes de les típiques tortillas. Tot plegat estava molt bo i n’hi havia més que suficient, de fet ens vam acabar emportant força carn que no ens vam poder acabar, a la vegada que jo vaig fer una mica el ridícul, doncs poc abans deia que volia una parrilla per a 4 persones…
Després de dinar vam passejar una mica de ent camí cap a casa fins a agafar un taxi amb el que hi vam acabar d’arribar.
L’endemà vam quedar a la clínica amb les germanes de l’Emma, l’Héctor i la Samy, doncs també volien celebrar una mica l’aniversari de l’Emma. Per a mi seria el segon retrobament amb els coneguts de Tuxtepec.
El retrobament va anar molt bé i la veritat és que molts d’ells ja em tracten com un més de la família fent que aquest moment sigui molt especial i esperat per a mi, doncs quasi que son com si ens haguéssim vist pocs dies abans, com a mi m’agraden. A més, vam menjar salmó amb acompanyament que estava realment bo.
Al cap d’una estona varen començar a marxar tots fins que només va quedar la Mireya, que no sé si és perquè jo sé escoltar, però ens va parlar d’una història personal força interessant i que hauria pogut canviar molt la seva vida, doncs es tractava de amb qui va decidir casar-se en un moment que tenia dos pretendents, i perquè finalment va prendre la decisió que va prendre.
Més tard va venir en Marco i cap a les 19h anàvem a la casa de la cultura a veure com l’Emmanuel feia balls de saló amb la germana de l’Emma i 3 dones més. Finalment, eren quasi les 21h quan la germana de l’Emma ens portava a casa finalitzant així un dia molt complet en el que m’havia retrobat amb molts amics i començava oficialment la meva estada anual a Tuxtepec.
by guillem | oct. 15, 2023 | Guatemala i Mèxic 2023
Em despertava a les dues de la matinada a Cancún en el que era probablement el millor hotel al que havia estat en els meus viatges en solitari, no perquè volgués, sino perquè era el més barat gràcies a una oferta. a les 4 volia agafar un bus de la companyia ADO per anar a l’aeroport des d’on volaria a Veracruz.
així que, com cada matí, em vaig prendre un cafè a l’habitació, em vaig dutxar, vaig preparar la maleta i a les 3:40h sortia de l’hotel per arribar al cap de 5 minuts a la terminal d’autobusos, des d’on va sortir puntualment a les 4 el bus cap a l’aeroport, arribant-hi a les 4:30h, tot plegat molt més ràpid del que m’esperava. no havia de facturar ni passar control de seguretat per lo que tocava esperar quasi dues hores abans d’anar cap a la porta d’embarcament.
cap a les 6 passava el control de seguretat sense cap problema, i ja eren moltes vegades seguides que no em feien cap control addicional, i anava cap a la porta d’embarcament. Aquest era el quart avió que agafava en 4 dies, tot un récord per a mi. l’avió va sortir a les 7 puntualment arribant 1 hora i 45 minuts després a veracruz on era una hora menys que a cancún, per lo que a les 7:45h del matí ja estava caminant per l’aeroport de veracruz.
Quan arribava a la terminal em venia un dejavú que d’entrada no entenia bé perquè, però al cap d’uns segons vaig recordar que 4 anys abans, mentre donava la meva primera volta al mon, va ser en aquell mateix aeroport on es va cancel·lar un dels vols del viatge, el que anava de veracruz a ciutat de mèxic des d’on havia d’agafar un vol al cap de poques hores cap a toronto. Per sort, just 10 minuts després d’arribar, sortia un vol de la mateixa companyia a ciutat d mexic que s’estava endarrerint i vaig poder agafar-lo, en cas contrari, no sé si hauria pogut arribar a temps per agafar el vol cap a toronto.
I ara, arribava el moment de retrobar-me amb l’emma i la xochitl després de quasi un any. tot iq ue elles venien de molt més a prop que jo, encara vaig haver d’esperar una hora a què arribessin. l’espera es va fer llarga i jo, evidentment, estava una mica nerviós, però els retrobaments sempre son molt bons, i aquest no en seria una excepció.
Això si, degut a què em van recollir fora de la terminal amb el cotxe, no vam poder aturar-nos, sino que vaig guardar la maleta al maleter i vaig pujar al cotxe. va ser quan vam arribar al malecón de Veracruz i vam baixar del cotxe, que ens vam saludar com cal.
La xochitl va venir amb un antic amic i vam anar tots 4 a esmorzar un plat típic a un restaurant de la zona, concretament XXXXXXXXXXXXX, per després anar a mirar algunes botigues on volia comprar unes teles.
Cap a les 14h vam anar cap a l’hotel que l’emma havia reservat. jo, tant ocupat com estava els dies previs abans del viatge, ni tan sols sabia quin hotel era ni com era, però en arribar-hi, vaig tenir clar que havia estat una gran elecció. a primera línia de mar i amb un estil colonial amb un pati interior amb piscina i les habitacions al voltant repartides en 4 plantes. la nostra habitació estava a la tercera planta i tenia balcó amb vistes al mar des d’on podíem veure la sortida del sol. una passada. I tot plegat per uns 35€ la nit.
Vam descansar una estona i cap a les 16h vam sortir a donar una volta pel passeig que teníem just davant l’hotel. Feia calor, molta més del que ens esperàvem tots dos, per lo que no vam poder caminar massa estona abans d’haver d’anar al OXXO més proper a comprar un parell de litres d’aigua ben freda.
Dies abans de començar el viatge, teníem el dubte de si a Veracruz el sol sortia pel mar o es ponia, doncs mirant el mapa quedava clar que el sol sortia pel mar, però mirant fotos d’hotels semblava que era la posta de sol. Jo hauria preferit que es veiés la posta de sol ja que és el que no puc veure mai des e casa, per contra la sortida del sol pel mar la puc veure cada dia.
Per fi vam poder esvair el dubte, i per desgràcia, tal com m’ímaginava, la costa de Veracruz dóna a l’est per lo que no es veu la posta de sol al mar. Ho podíem veure ara clarament que el sol s’estava amagant just per les muntanyes. Això si, l’endemà pel matí vam poder gaudir d’unes vistes espectaculars des del balcó de l’habitació.
Després vam anar a l’habitació a descansar una estona de la calor i del cansament general que portava acumulat pels 4 vols en 4 dies que no m’havien permès dormir bé cap dia. A més, després de 10 mesos separats, teníem més ganes d’estar junts i tranquils que d donar voltes. No va ser fins cap a les 20h que vam tornar a sortir per anar a sopar a una taqueria que havíem vist entre els tríptics publicitaris que hi havia a la recepció de l’hotel. Aquella en concret encara era tancada quan hi vam arribar però vam anar a una quasi al costat que ja estava servint, on vaig demanar 5 tacos, cada un d’una cosa diferent. Encara tenia moltes ganes de tacos i en seguiria tenint durant dies. això si, allà eren més cars i no semblava que fossin més grans. Cada un costava 17 pesos, per lo que tots 5 em van costar 85 pesos, uns 4,50€. Pot semblar barat però realment no ho és tant tenint en compte els preus de Mèxic. Suposo que Veracruz tot és una mica més car.
I ja havent sopat tornàvem a l’hotel a dormir que bona falta ens feia, sobretot a mi, i més amb aquell llit tant còmode i amb l’aire condicionat, acabant així el primer dia de retrobaments, un dia d’emocions que com tots els dies de retrobament havia anat molt millor del que m’esperava.
by guillem | oct. 9, 2023 | Guatemala i Mèxic 2023
Em despertava a les 5 del matí en el tercer dia de viatge per fer el que seria el segon de tres trajectes en avió en 4 dies per anar a Cancún. Arribava doncs el dia que tornaria a Mèxic després de quasi un any en la que seria la meva sisena vegada en 8 anys.
Per ser un vol internacional i per haver de facturar, volia arribar a l’aeroport 3 hores abans del vol tot i que sabia segur que em sobraria molt de temps, doncs l’aeroport de Guatemala és força petit i tot es fa molt més ràpid. A més, calia considerar el trànsit de Ciutat de Guatemala a aquella hora del matí, que segons m’havia dit tothom amb qui havia parlat, era terrible.
Com sempre em vaig prendre el cafè, em vaig dutxar, vaig guardar-ho tot i a les 7 del matí demanava l’Uber que em portaria fins l’aeroport, un trajecte de menys de 8 quilòmetres però que s’allargaria uns 40 minuts degut al trànsit.
L’Uber va arribar ràpid i el conductor era molt amable. No va ser intrusiu però a partir d’una pregunta que em va fer jo li vaig preguntar a quina altitud està Ciutat de Guatemala degut a què el dia i mig que hi havia passat havia fet força fred, sobretot per la nit, a lo que em va respondre que a uns 600 metres, cosa que em va estranyar i li vaig comentar, a lo que va respondre, que sincerament, feia temps que no feia tant fred en aquella ciutat.
El trajecte va ser de 40 minuts però ben aprofitat, doncs li vaig demanar recomanacions sobre quines zones arqueològiques Maya eren més ineressants de veure, que segons ell, era Tikal. Això em va permetre descartar altres opcions, doncs les recomanacions dels locals solen ser les millors. També em va confirmar que Isla flores i Río dulce son llocs que valen molt la pena de veure, a més d’Antigua Guatemala, per lo que gràcies a ell, pràcticament vaig decidir l’itinerari que faria per Guatemala 2 mesos després.
Una altra cosa que em va dir i em va sorprendre molt, era el fet que al seu barri feia anys que tenien talls d’aigua diaris a certes hores, i que segons ell, era per assegurar que els barris on es concentraven la majoria d’hotels mes exclusius de a ciutat no tinguessin cap tipus de problema amb l’aigua. El que més em va sorprendre va ser que a guatemala, on suposadament hi plou molt durant 4 mesos l’any, ja faci anys que tenen problemes amb l’aigua, una situació que, segons ell, empitjorarà amb el temps, doncs cada any l’època de pluges s’escurça més i més.
una última curiositat que li vaig preguntar va ser sobre que pràcticament tots els cotxes que circulen per la ciutat tenen els vidres tintats o polaritzats com diuen ells. Ho vaig notar des del primer moment que vaig trepitjar la ciutat però vaig pensar que era simplement per moda, però no, segons em va dir el conductor, era per seguretat, sobretot per les motos. vaig entendre que per evitar robatoris però no sé si fins i tot per alguna cosa més. no em va deixar massa tranquil.
eren quasi les 8 del matí quan arribava a l’aeroport i les 8.30 quan ja havia facturat la maleta, per lo que tocava esperar una hora abans de passar el control de seguretat i d’immigració.
Tal com m’imaginava, els controls de seguretat i passaports estaven quasi buits per lo que en menys de 10 minuts ja era camí de la porta d’embarcament. Això si, tal com a l’entrada al país, vaig haver d’omplir el formulari electrònic corresponent que en aquest cas ni tan sols em varen demanar, en fi…
Un cop a l’avió, un senyor estava assegut al meu seient, i per poques vegades que em toca finestra en un vol diurn i volant per sobre la Riviera maya no estava disposat a deixar-lo, segurament per això ell es va posar a la finestra, per poder-ho veure. La veritat és que aquestes coses em fan molta ràbia, doncs no és la primera vegada que em passa i sempre penso que almenys podrien esperar a que tanquessin les portes d l’avió abans de seure al seient d’un altre. Així que li vaig preguntar a un auxiliar que molt amablement li va demanar al senyor que tornés al seu lloc, recalcant-li que hi ha gent que paga per tenir un seient determinat, cosa que és certa tot i que no era el meu cas.
I de fet, sort que em va tocar a finestra perquè efectivament les vistes varen ser prou bones veient bona part de la riviera Maya.
Aquesta era la sisena vegada que anava a Mèxic i sempre m’hi havia passat entre 1 mes i mig i dos mesos, és a dir, aquesta vegada no era cap excepció. Però per primera vegada, el pas per immigració va ser molt més que un simple tràmit tal com havia estat les altres 5 vegades.
Abans de sortir de viatge ja havia llegit a la web del Ministeri d’Exteriors d’Espanya que en els últims mesos els funcionaris d’immigració de Mèxic havien denegat l’entrada a ciutadants espanyols tot i tenir el passaport en vigor i amb un m´nim de 6 mesos de vigència, que son tots els requisits necessaris per poder entrar a mèxic. En aquell moment no li vaig donar més importància però ara que era a immigració i la funcionària m’acabava de preguntar perquè passaria dos mesos a Mèxic, ja li vaig donar més importància.
De fet, va ser dir-li que la meva estada seria de dos mesos i ella aixecar la vista immediatament preguntant a la vegada: “Porque tanto tiempo”. També em va demanar les reserves dels vols de tornada i dels hotels. La veritat és que em vaig preocupar una mica però en el fons estava tranquil perquè ella de seguida va deduir que ja havia estata mèxic vàries vegades ja que em sabia els noms de les ciutats i els estats perfectament, pronunciant-los tots com un mexicà més i sense dubtar ni un segon. Tot el que li deia era molt creíble i més quan va veure el meu passaport ple de segells, dels quals 5 eren de mèxic.
en qualsevol cas, finalment va segellar el passaport mentre deia les paraules habituals de “bienvenido a méxico” i quedant-me jo més tranquil.
un cop a la terminal vaig comprar un bitllet dels busos ADO per anar al centre de cancún, que encara tardaria 40 minuts en sortir, i vaig anar a fora on m’hi esperava la calor, la humitat i tots els taxistes i altres venedors per oferir-me algun servei cada 2 metres. la veritat és que és molt pesat però ja no sóc tant amable com abans que dea “no gracias” a tothom que em deia alguna cosa.
a les 14:30h arribava el bus i marxàvem cap a la terminal d’autobusos de cancún on hi arribàvem a les 15h. l’hotel reservat estava a 5 minuts caminant de la terminal, motiu pel qual el vaig reservar. A més, era un hotel de 4 estrelles que tan sols m’havia costat 30€ per estar d’ferta, i no és que busqués un hotel bo, sino que era el més barat i proper a la terminal d’autobusos. així que hi vaig anar, vaig fer el check-in, vaig deixar la maleta i vaig sortir a donar una volta pel centre de cancun i a dinar-sopar al mateix lloc on vaig provar els tacos ja feia 5 anys, un d’aquells llocs força autèntics i que t’agrada recordar.
Després de dinar vaig passejar una estona per cancún fins cap a les 18h que vaig tornar a l’hotel a dormir, doncs l’endemà em volia aixecar cap a les dues de la matinada per agafar el bus de les 4 cap a l’aeroport, tot i que dormir va costar una mica perquè els ostes de dalt no sé què feien per`es varen passar quasi dues hores movent cadires o taules, en qualsevol cas un soroll continu i insoportable que em va fer estar a punt d’anar a recepció a queixar-me. sempre hi ha gent maleducada que es es creu que viuen sols en aquest planeta.
En qualsevol cas, tronava a ser a Mèxic, havia pogut revire vells temps i l’endemà em retrobaria amb l’Emma i la resta de coneguts, que ja en tenia moltes ganes. començava la meva estada anual a la meva segona casa.
by guillem | oct. 5, 2023 | Guatemala i Mèxic 2023
El despertava cap a les 6 del matí havent dormit 8 hores justetes,menys del que m’esperava i volia, doncs el dia anterior havia estat llarg i cansat i normalment dormo més de 10 hores. Potser perquè alguns ostres ja feien sorollo perquè tenia ganes de veure ciutat de Guatemala. En qualsevol cas, em vaig prendre un cafè a l’habitació amb el meu escalfadors elèctrics i tassa de silicona,em vaig dutxa amb aigua freda perquè no n’hi havia de calenta tot i que feia força fred i vaig esperar llegint notícies a que vingués el propietari de l’hotel a portarme l’esmorzar tal com.mhavia dit el dia anterior, doncs estava inclòs en el preu de l’hotel.
També tal com m’havia dit el dia anterior, a Guatemala es queda a una hora però s’arriba una hora tard, com així va ser, doncs quan ja eren quasi les 9 per fi va picar la porta de l’habitació amb l’esmorzar. L’espera va valer la pena perquè l’esmorzar, i tot el menjar en general tal com constataria més tard, era molt similar al de Mèxic, quelcom que sempre trobo a faltar.
Constava de tortillas com li diuen ells, truita, o huevos revueltos, salsa de frijol, arròs i plàtan fregit. La veritat és que no deixa de sorprendre aquest tipus d’esmorzar, però la veritat que sense haver sopat el dia anterior i portant ja unes 3 hores despert, en va sentar més que bé.
ara si que ja podia sortir a donar la primera volta de veritat per ciutat de guatemala per primera vegada. Vaig buscar a google Maps la Plaza mayor i cap allà vaig anar. Tot i ser un dijous pel matí es veia força gent pel carrer i fins i tot vaig passar per un petit mercat ambulant amb botiguetes al llarg de tot un carrer que arribava fins la casa de la cultura.
I un carrer més amunt ja hi havia el Zócalo, la plaça principal de la ciutat on hi ha el palau presidencial. Com molts dels Zócalos de iberoamèrica era molt gran, amb llocs ambulant i gent passejant o asseguda pels bancs sota l’ombra d’algun arbre. Pels votants hi havia carrers per a vianants que feien d la zona un bon lloc per passejar-hi.
Vaig aprofitar la passejada pel centre per buscar un nou banc credomátic des d’on retirar efectiu, però els dos que vaig trobar no tenien caixer automàtic, i el que havia anat el dia anterior ja quedava massa lluny, almenys per tan sols estalviar-me menys de 2€ de comissió. per cert, que en un d’ells, el caixer estava fora de servei i vaig anar fins la sucursal per preguntar si hi havia un altre caxer dins, però fora hi havia 3 polícies que d’entrada em va sorprendre que anaven amb les metralletes apuntant a l’aire i no abaix com sol ser habitual. en aquell moment no hi vaig pensar i vaig preguntar-lia un d’ells si hi havia algun caixer dins tal com havia preguntat a les altres sucursals on sempre era un policia el primer que el peguntava, però en aquesta ocasió, en comptes de respondre, va mirar adós costats per al cap d’un segons dir-me que li preguntés a un altre. en aquell moment vaig pensar que aquells polícies potser no eren allà per custodiar el banc com els altres sino perquè hi havia hagt un robatori, a lo que vaig donar mitja volta i vaig marxar sense mirar res més.
Així que, finalment vaig decidir no perdre més temps amb el banc Credomátic i vaig entrar al primer caixer 4b que vaig trobar per retirar 1600q, uns 192€, amb una comissió de 49,90q, 6€, el que representava un 3% de comissió, més del que hauria volgut. almenys ja tenia efectiu per acabar de pagar l’hotel i poder menjar aquell dia.
I amb quasi 200€ sobre vaig preferir tornar a l’hotel almenys per deixar-los allà i no arriscar-me a què me’ls robessin amb el que m’havia costat aconseguir-los. Com sempre, vaig anar per un camí diferent per seguir veient la ciutat fins al punt que vaig haver de mirar Google Maps perquè m’estava liant una mica. finalment, vaig arribar a l’hotel quan feia poc més de 4 hores que havia sortit.
em vaig estirar un moment per descansar, però entre que no havia dormit tot el que necessitava i que arrossegava cansament del dia anterior,no vaig poder evitar quedar-me adormit, cosa que volia evitar ja que aquell dia havia d’anar a dormir aviat, doncs l’endemà al matí ja havia d’agafar el vol cap a mèxic, i quedar-me adormit a les 3 de la tarda no era bona idea. a més em vaig quedar adormit vestit i amb la llum oberta, cosa que no em va permetre descansar del tot bé. quan em vaig despertar ja eren quasi les 19h i fosc, per lo que ja tan sols vaig sortir per anar fins la cantonada del carrer de l’hotel on hi havia un lloc ambulant de menjar.
De fet, quan volia sortir de l’hotel no podia perquè estava la porta tancada amb clau i el consege no hi era. vaig esperar uns 10 minuts allà dins tancat fins que finalment va arribar el conserje que justament venia del lloc ambulant on jo volia anar, per lo que em va anar perfecte per preguntar-li què venia i quant costava per tal que no se’m veiés tant perdut al comprar.
vaig anar-hi i vaig demanar un plat de carn de vedella i llonganissa amb enciam i huacamole tot plegat acompanyat de les omnipresents tortillas, que a diferència de com acostumen a ser a mèxic, aquí son força més gruixudes.
i després de sopar, essent ja passades les 21h, vaig preparar les coses per l’endemà despertar-me cap a les 5 per anar a l’aeroport amb destinació mèxic. havia estat un dia estrany en el que havia descansat més que passejat, però en el que tampoc tenia la intenció de veure massa coses, doncs aquesta era una escala per anar a mèxic, Guatemala la visitaria en tornar de màexic, uns dos mesos després. tot i així havia vist el centre de la capital i havia pogut fer-me una idea de la cultura del país així com de l’amabilitat de la seva gent.
by guillem | oct. 4, 2023 | Guatemala i Mèxic 2023
Tocava despertar-se cap a les 3 de la matinada per acabar de preparrme i anar cap a l’aeroport a les 5:30 on començaria un nou viatge per Guatemala, Mèxic i, potser, el Salvador.
Plovia pero per sort la mare va insistir en portarme. A aquelles hores, en menys d’una hora ja érem a l’aeroport on tenia un primer vol a Madrid des d’on volaria a Guatemala en un vol d’11 hores i mitja.
El vol a Madrid es va endarrerir 15 minuts, i tot i que pot semblar poc, el fet que l’escala a Madrid era de menys d’1 hora i mitja, que havia de canviar de terminal i passar el control de passaports, doncs aquests 15 minuts d’endarreriment eren tot un món. De fet, va tocar córrer força per agafar el tren per anar fins la terminal 4S, passar immigració i arribar fins la porta S17. Vaig arribar encara a 10 minuts que obrissin la porta i fins i tot el va donar temps de trucar a l’Agnès, quelcom que feia sempre abans d’un viatge.
El vol anava mig buit així que no tenia ningú al costat. El menjar que ens van donar no estava del tot malament, sent un dinar, uns snacks i un entrepà poc abans d’aterrar. Com sempre em va costar molt dormir i no crec que dormia més de dues hores en total. Al cap de quasi 12 hores arribàvem a Guatemala on no hi feia tanta calor com pensava ni plovia, així que tot molt bé.
L’aeroport de Guatemala em va sorprendre per petit i una terminal d’arribades una mica cutre. Jo semblava que era l’únic passatger que ja portava omplert el formulari d’entrada al país, per lo que entre aixo i que no havia arribat cap altre vol, em vaig plantar a la cua d’immigració tot sol sense fer ni un minut de cua. Això sí, abans de sortir de l’aeroport, un militar que no tenia ni 20 anys, em va aturar per fer-me unes quantes preguntes absurdes mentre anotava les respostes de peu dret en una llibreta.
En sortir de l’aeroport encara em va sorprendre més veure lo.petit que era tot i que aquell era l’aeroport més important de Guatemala. En qualsevol cas preferia un aeroport així petit i on tots els tràmits es feien ben ràpid, que no pas un de gran in tardes dues hores en sortir.
Vaig demanar un Uber que per uns 7€ em va portar fins l’hotel, un trajecte duns 8kms però que es va allargar més de 30 minuts degut al trànsit.
L’hotel, des de fora, realment no semblava un hotel. Un cop dins, l’encarregat, un senyor gran, una mica despistat però molt amable, va trucar a qui semblava el.propietari, que després de parlar una estona amb ell, mel va passar per dir-me que la meva habitació en aquell hotel no estava disponible no se ben bé perquè però que tenia un altre hotel prop d’allà on m’hi portaria ell mateix al cap d’unes 3 hores. Mentrestant em podria quedar en una habitació d’aquell hotel per descansar una estona. La veritat és que no manava massa bé, doncs tenia la intenció de menjar i anar a dormir, doncs tot i que eren les 17h, per a mi eren la 1 de la matinada i ja feia 23 hores que m’havia despertat, però en fi, aprofitaria almenys una hora per donar una primera volta per la ciutat i intentar treure diners en efectiu d’un caixer.
La primera sensació va ser de ciutat descuidada, amb edificis degradats i voreres plenes de forats. Era prop del centre però no exactament, per lo que alguns carrers eren una mica solitaris.
Vaig anar a la sucursal del Banco Credomátic més propera, a uns 10 minuts caminant, doncs segons havia llegit per Internet, aquest era el banc que menys comissió cobrava per retirar diners. però un cop hi vaig arribar, el banc estava tancat i el caixer era dins, per lo que no podia utitzar-lo. així que per recomanacio del vigilant, vaig anar a una farmàcia a un parellde carrers on hi havia un caixer de la xarxa 4B. Allà la comissió ja era més alta, de 49,90q, uns 6€, per lo que retiraria el màxim que em deixava revolut sense cobrar-me comissió, uns 200€, ja que la comissió de 6€ era fixa, retirés la quantitat que retirés, per lo que aun més diners retirés, menys representaria la comissió en termes relatius.
Però després de 3 intents, no vaig poder retirar diners, el caixer tota l’estona emdonava un error i que contactés amb el banc. vaig tornar a l’hotel per connectar-me al wiFi i mirar l’app de revolut per si tenia alguna notificació, i res, cap error. vaig tornar a la farmàcia a tornar-ho a intentar, i res, el mateix error i res a l’app de revolut. no h entenia, era la primera vegada que no podia retirar diners amb revolut i a la vegada no rebia cap notificació a l’app.
Quan va arribar el propietari de l’hotel, vaig intentar pagar les dues nits amb la mateixa targeta i el pagament tampoc va ser acceptat. Ja em començava a preocupar, doncs ni podia retirar diners d’un caixer ni podia pagar directament amb la targeta.
El propietari, que era molt amable, em va acompanyar amb cotxe a l’altre hotel i pel camí em va proposar d’intentar pagar les dues nits d’hotel pagant-li a ell la gasolina, d’aquesta manera podríem provar si la targeta funcionava en un altre datafon. I bingo, aquí si que es va acceptar el pagament. Menys mal perquè ja no sabia què pensar. A la gasolinera vaig pagar 172q, 20,70€, i tan sols me’n quedaven 20q per pagar, que intentaria pagar l’endemà amb efectiu sempre i quan pogués retirar diners d’algun caixer. Almenys la targeta funcionava.
El propietari, en diego, abans de deixar-me a l’hotel, em va ensenyar una mica el centre de la ciutat sense baixar del cotxe, doncs l’hotel estava a pocs metres de la plaça principal, la coneguda com a Plaza Mayor o Zócalo. ja era fosc i no es veia massa bé, però em va ajudar a fer-me una idea de la ubicació de l’hotel i de com era el centre de la ciutat, on realment ja no s’h veia massa gent, suposo que per temes de seguretat tal co havia llegit per Internet.
Eren les 20.30h quan em deixava al nou hotel, força diferent a l’altre. la meva habitació era petita però l’hotel em va agradar molt, doncs era tipus colonial, d’una sola planta, amb un pati interior i les 9 habitacions que tenia al voltant del pati en forma de rectangle. La veritat és que era ben curiós i original.
Sense efectiu i tenint en compte l’hora que era i que a l’avió havia menjat més del que necessitava, aquella nit ja tan sols vaig menjar una bossa de pop corns que m’havien donat al mateix avió i ja vaig anar a dormir, de fet hauria volgut anar a dormir abans per l’endemà aixecar-me ben aviat i aprofitar bé el dia. el llit era còmode, el WIFI anava bé i, almenys aquella primera nit no hi havia ostes sorollosos, així que vaig poder dormir molt bé. a més, feia fred, quelcom força estrany en aquella ciutat tal com em confirmaria un taxista ds dies després, de fet em vaig haver de tapar amb la manta cosa que almenys a mi m’ajuda a dormir millor.
I així acabava aquell primer dia de viatge en el que visitava per primera vegada Guatemala, un país que ja m’estava demostrant l’amabilitat de la seva gent igual que m’havia passat a altres països iberoamericans.
