04/06/2019 Sisè dia a Tailàndia: Mercat sobre les vies del tren a Mae Klong

Em vaig aixecar cap a les 6 per sortir lo abans possible per anar a Mae Klong i veure passar el tren pel mig del mercat d’aquesta ciutat a uns 80km de Bangkok. Hi aniria en minivans des de l’estació de Mo Chit que quedava força lluny de l’hotel però era la més propera des d’on sortien cap a Mae Klong. No sabia els horaris ja que es difícil que Google o altres apps els tinguin actualitzats, però en qualsevol cas semblava que sortien cada dues hores i a les 10 era probable que en sortís una. Tampoc sabia l’horari dels trens a Mae Klong per lo que volia sortir lo abans possible i ja esperar allà al mercat a que passes.

Aes 7:30 vaig baixar a la recepció a buscar la roba, doncs pensava que estaria a les 7 i ja no tenia roba neta, però la sorpresa va ser quan no era a les 7 sinó a les 19. Ja mestranyava que la tinguessin tant ràpid. Així que cap amunt una altra vegada a posarme la roba del dia anterior, amb lo poc que m’agrada després d’haver-la suada i el dia que mesperava.

A les 8 vaig sortir a buscar el bus que m’havia de portar a Mo Chit des d’on sortien les minivans. Per sort aquest passava a 50 metres de l’hotel i ja em deixaria just a Mo Chit. Va tardar uns 15 minuts en arribar temps suficient perquè ja comencés a suar gràcies als 35°C i la humitat del 80℅ tot i ser les 8bdel matí.

Entre que el trajecte ja era llarg i que era hora punta, el bus va tardar 1 hora i quart en arribar a Mo Chit, per lo que ja eren les 9:30h. Allà mateix on em va deixar el bus hi havia un 7eleven on vaig comprar aigua, sandvitxos i crosanets de frankfurt per si ja no tenia temps de menjar enlloc.

Despres ja vaig anar al primer lloc on vaig veure vans fins que un senyor em va dir alguna cosa que no vaig acabar d’entendre, em va semblar que em preguntava ai volia taxi i li vaig dir que no per seguir cap on anava. Vaig preguntar a un conductor, però em a fer un gest com dient que ell no. Vaig entendre que deia que no parlava anglès o que ell no anava enlloc. Així que vaig tornar enrere i vaig veure un parking més ben fet amb més vans. Vaig anar cap allà i el mateix senyor d’abans em va tornar a fer el mateix gest i dient que per allà no. El pobre home des de bon principi n’estava intentant dir on havia d’anar per comprar el bitllet. Aixi que finalment em vaig fixar bé on em deia k efectivament hi havia fins i tot taquilles on comprar els bitllets. Estava molt més ben organitzaat del que pensava, amb taquilles i horaris fixes, a diferència del que havia llegit per Internet on deien que era una mica caòtic i que sortien quan volien. Això sí, eren deu taquilles i tots anaven cridant per avisar quan sortia cada van. Però bé, ja que quan va tocar, la taquillera a qui li havia comprat em va avisar personalment.

El camí va ser tranquil, amb aire condicionat i fins i tot vaig dormir una mica. Van ser quasi dues hores de camí que em van passar prou ràpid.

A les 12:30h arribaven a Mae Klong on també hi havia in a estació de minivans similar a la de Bangkok.

Al baixar l’hòstia de la calor va ser monumental. Vaig anar directament cap a l’estació de tren que estava a uns 5 minuta caminant, suficient per començar ja a suar.

De lluny ja vaig poder veure el pas a nivell que havia vist en vídeos i que separava l’estació de l’inici del mercat. En arribar-hi vaig mirar la via i efectivament, allà estava, el mercat just per sobre la via del tren i al costat de l’estació. Impressionant!

Per fer-ho tot més estrambòtic, l’estació de Mae Klong es destinació final, per lo que quan arriba a el tren, atravessa el mercat fins l’estació, s’hi quedaesgona i torna a sortir travessant el mercat de nou.

Encara no sabia els horRis del tren, però com que no n’hi havia cap a l’estació era evident que en encara havia darribar, per lo que vaig fer una primera passada pel mig del mercat per anar fins al final.

El mercat es només al llarg de la via i ocupa uns 150 metres de llarg. Les parades posen coses fins a tocar dels rails a blada i banda, deixant només el tros entre els rails de la via perquè pugui passar la gent. Els toldos de les paradetes arribaven a tocar-se amb els dea parada del davant, fent que no toqui el sol però provocant un efecte hivernacle horrors. De fet no vaig arribar fins al final del mercat per dins perquè fins i tot em costava respirar.

En una de les parades hi havia els horaris del tren, i n’havia passat un feia una hora i el pròxim arribava en dues hores, a les 14:30, fent la sortida de l’estació a les 15:30h, per lo que vaig decidir quedarme fins les 15:30 o així veure tan l’arribada com la sortida dl tren.

Vaig sortir del mercat i vaig donar una petota volta per Mae Klong tot i que no massa per la calor. Quan trobava un lloc amb ombra i on corria una mica d’aire n’hi quedava una estona per respirar una mica. Anava comprant aigües al 7eleven i mitja ampolla me la bevia i l’altra mitja me la tirava per sobre, al final ja sense miraments, com si fos a la dutxa.

I entre això i anar menjant sandvitxos del 7eleven vaig anar fent temps fins les 14:15 que vaig anar a l’inici del mercat per on arribaria el tren i vaig avançar una mica fins a trobar un bon lloc des d’on gravar, protegir me del tren i que es veiessin bé les parades. A diferència de quan havia arribat, ara estava ple de turistes també agafant posicions, de fet arribaven grups sencers de Tours ja organitzats per veure el que estava a punt de passar.

I a les 14:30 en punt el moment esperat. Primer es va escoltar una campana anunciant l’arribada del tren, els botiguers van començar a plegar els toldos i alguns a tapar el gènere que quedava tocant als rails, altres l’apartament, però en qualsevol cas, en un minut la via va quedar completament lliure per on hi passava el tren just. Es va escoltar el xiulet del tren i va aparèixer tal qual allà enmig sense deixar ni un pam a banda i banda, quasi tocant les parades. Anava almenys a 10km/h, més ràpid del que un es pot imaginar donades les circumstàncies.

Com era d’esperar, molts turistes havien de córrer perquè allà on estaven els atropellada el tren, per això jo m’havia situat en un punt on em podia tirar enrere ja que tenia un espai buit. La imatge era brutal. El tren passant a mig pam de la gent i per sobre de les caixes de les parades.

El tren tarda un minut aproximadament en passar i immediatament després tots els venedors tornen a desplegar els toldos i en segons el mercat tornar a estar completament operatiu amb gent altra vegada caminant pel mig dels rails. S’ha de veure per creure.

Un cop arriba a l’estació els típics guiris pujant se el tren per ferse la foto i els locals seguint comprant com si res hagués passat.

Cal tenir en compte que això passa perquè primer va ser el mercat, no el tren. Aquest mercat hi es des de 1905 fins que el 2005 els van dir que el movessin perquè aquell era l’únic lloc per on podia passar la via sense haver de tirar cap edifici. Els venedors van dir que no però la via es va fer, fins que el tren va estar operatiu però no hi havia hagut manera de convèncer els venedors perquè marxessin, per lo que van decidir apartar-se quan passés el tren però sense moure el mercat de lloc que portava allà ja un segle. I amb temps s’ha convertit en una atracció turística tot i que jo crec que tard o d’hora limitarant l’afluència de turistes perquè sincerament o vaig veure una mica perillós, no pels locals, que saben perfectament que han de fer, sinó per alguns turistes irresponsables que volen la millor foto.

Havia d’esperar una hora ala sortida del tren per tornar a veure l’espectacle, per lo que vaig aprofitar per anar fins la terminal de minivans a preguntar preus i horaris. A més volia saber el preu fins a l’altra de les dues terminals de bangkok perque quedava més a prop i el trajecte era més barat tot i que quedava més lluny de l’hotel i no sabia com arribar-hi.

En aquesta terminal hi havia 5 taquilles i vaig preguntar a la primera que vaig veure. La noia de la taquilla del costat em va cridar i em va dir a Mo Chitor, que era d’on venia i pel mateix preu que l’anada, 100 bats. Li vaig dir si hi havia a Sai Tai, l’altra terminal, a lo que em va assenyalar la taquilla corresponent. Allà vaig preguntar el preu i eren 70 bats, per lo que no valia la pena. Vaig tornar a la primera per preguntar els horaris i va dir en 20 minuts en sortia una i després cada 40 minuts, per lo que una sortiria a les 15:40h, 10 minuts després de passar el tren. Si tot anava bé aquella m anava perfecte.

Per cert la noia de la taquilla feia molta gracia com deia les coses, com amb una barreja d’alegria absoluta i cert coqueteig. I ja amb tota la informació necessària vaig tornar cap al mercat i a fer temps fins les 15:30h, buscant una altra bon lloc des d’on poder gravar el tren pero ara en direcció contrària.

A les 15:15h ja tornava a ser tot ple de turistes agafant lloc, sobretot japonesos o xinesos, que ja n’hi ha per tot arreu, i tot i que no son maleducats, son tants que ja comencen a aclaparar una mica. Just al meu costat se’n va posar una família amb dos nens on el pare estava mes interessat que els propis nens en que sortissin be a la foto davant el tren, de fet els nens ni volien, els feia por estar enmig de la via quan ja es veia el tren venir, pero el pare insistia en què s’hi possessin per fer-los la foto.

I com abans, toc de campana, xiulet del tren, els botiguers arreplegant els toldos i els turistes com boixis per aconseguir la millor foto. Realment els venedors deuen estar una mica cansant ja de tot aquest espectacle.

El tren va passar a la mateixa velocitat pero ara anava ple de japonesos que l’havien agafat per també gravar des de dins el propi tren, així que estavem els de fora gravant al tren, i els de dins del tren gravant a fora.

I quan ja va passar i els venedors van tornar a desplegar-ho tot, vaig caminar per dins el emrcat fins a l’estació i ràpid cap a la terminal de minivans, doncs segons els meus càlculs en 5 minuts en sortiria una cap a Bangkok.

Vaig arribar i vaig anar a la taquilla que creia pero em vaig confondre, quan de sobte, des de la taquilla del costat em criden. Era la noia d’abans amb la mateixa alegria cridant-me. La vaig reconèixer al moment, li vaig dir Mo Chit, ella va dir 100 bats, li vaig preguntar when, i ella va dir, now, now. Perfecte. Vaig pagar i em va assenyalar un xofer que hi havia allà assegut i que ja es va aixecar en veure’m. Em va dir que el seguís i quan havia caminat dos metres em vaig adonar que ni m’havia acomiadat de la taquillera amb tanta pressa, així que em vaig girar i abans que pogués dir res ella ja va dir un bye molt animat com tot en ella i dient adéu amb la mà. Jo vaig fer el mateix mentre seguia mig corrent al xofer. Cuanta alegria despenia aquella noia que a la vegada encomanava.

El xofer va obrir la porta de la minivan i només quedava un lloc lliure! Vaig arribar just a temps i quan només quedava una plasa. Lo dolent que jo estava suadíssim i els altres ho notarien sabent que era jo qui feia aquella pudor, pero en fi, que volen, allà és impossible no suar i menys per un estranger que no hi estem tant acostumats.

Aquest trajecte va ser una mica mes ràpid que el de l’anada i cap a les 17h ja vam arribar a Mo Chit, on només hi vàrem baixar 4 dels passatgers, però el xofer no ens va deixar a la terminal sino a 30 minuts caminant. No sé si després seguia fins la mateixa terminal o no, pero quan vaig veure a Google Maps que hi érem a prop vaig dir-li que jo també baixava allà. A mes saben molt poc anglès, per no dir gens, per lo que la comunicació es fa realment complicada.

Tenint en compte que eren poc mes de les 17h pensava que encara podria fer alguna cosa mes aquella tarda. Però després d’arribar passades les 17:30h a la terminal d’autobusos per agafar el mateix bus, el 3, que havia agafat pel matí per venir, aquest va tardar quasi 45 minuts en arribar, per lo que ja eren les 18:15h. Ja feia mes d’una hora que havia arribat a Bangkok i encara no havia sortit ni de la terminal.

I clar, ja era hora punta a Bangkok, així que el trajecte que a l’anada havia durat una hora i quart, ara en van ser dues. Si, dues hores en autobús per fer un trajecte d’uns 8km pel mig de Bangkok. A mi ja m’estava be, doncs fer un trajecte en bus per Bangkok en hora punta considero que és una de les coses que s’han de fer, és tot un espectacle. Pero els altres, quina paciència han de tenir. A mes l’autobús estava fet pols, es calava, s’apagava el motor, quan estava en punt mort semblava que anés a petar, un desastre. A mes, en aquest cas, era una xofer, i em feia creus com podia canviar aquelles marxes que només de veure ja es veia que costava moltíssim. Tot plegat a la calor que hi feia i a la contaminació de Bangkok ajudada pel fu d’aquell mateix bus que entrava tota per les finestres del bus obertes i que feia que en alguns moents l’aire fos irrespirable. De fet ja notava que em picava una mica el nas de tantes partícules contaminats que respirava. No m’estranya que tanta gent vagi amb mascareta.

Finalment arribava a la meva parada passades les 20h, cansat, suat i havent de preparar la maleta ja que l’endemà marxava d’aquell hotel, per lo que aprofitar la tarda per donar una volta per Bangkok ja ho havia descartat. Vaig comprar una cervesa i menjar per sopar a l’habitació i vaig anar a l’hotel a fer la maleta i sobretot a buscar informació de com anar a Kanchanaburi, la ciutat del famós pont sobre el riu Kwai i on passaria la nit següent.

Ara si ja podia recollir la roba que havia deixat per rentar. Estava tota, que això sempre és algo que preocupa. La maleta la vaig fer prou ràpid tenint en compte que era la primera vegada que l’havia de fer estan completament desfeta, i sobre com anar a Kanchanaburi vaig decidir finalment en tren, per proximitat amb l’estació de tren, per preu i perque no tardava massa mes que les minivans molt mes cares.

Després a sopar mentre mirava el 324, que ja era la segona nit que ho feia i no estava malament, així em posava una mica al dia de les notícies de casa, i a dormir cap a les 23h, doncs la intenció era despertar-se com a olt a les 8h.

03/06/2019 Lopburi, la ciutat dels micos

A les 5 m aixecava per prepararme per anar a lopburi, la ciutat dels monjos. Es una ciutat a uns 80km de Bangkok a la que s’hi pot anar en tren.

Em vaig deixar, prendre el cafè i a les 8 sortia de l’hotel per anar a agafar el bus prop de Santa Luang, la Cort Suprema de Tailandia. Ja sabia com anar fins allà però Moovit mindicava un camí diferent. Vaig seguir-lo però al punt per on havia d’anar i ja no coneixia només es veia una paret. Quan estava a punt d’anar per on sabia, just va aparèixer una moto que semblava que hagués a travessat la paret. Hi havia un petit espai que quedava amagat i que donava accés al temple de just davant l’hotel. No hi havia entrat mai així que ja em va servir per veure aquell temple per dins, i efectivament es podia anar per allà i el camí era més curt. Com tot els temples era com un poble, amb els seus carrers, senyalitzacions i edificis.

Vaig comprar una aigua pel camí i en uns 10 minuts estava a la parada del bus. Just allà davant hi havia un recinte d’on van començar a sortir cotxes oficials, almenys 30 amb el que semblaven personalitats i molta policia, fins i tot van tallar aquella gran avinguda uns minuts perquè sortissin tots els cotxes oficials. Va ser força espectacular.

Al cap d’uns 15 minuts va arribar el bus i en 20 minuts arribava a l’estació de tren de Hua Lamphong. N’hi havia una altra al costat a la que vaig entrar primer equivocadament fins que la noia de la taquilla em va dir que havia de sortir i anar a la del costat. No la vaig entendre massa però per sort quan ja era fora un taxista que em va veure perdut em va preguntar on anava i em va assenyalar lestacio.

Allà vaig anar i vaig comprar el bitllet per al pròxim tren. El senyor de la taquilla no sabia anglès pero es feia entendre com la majoria de tailandesos, doncs en tenen la voluntat. El.preu me l va ensenyar de la pantalla, l’hora de sortida me la va ensenyar del bitllet i la via me la va dir amb els dits, la via 8. I el tren sortia al cap d’una hora, a les 9:25, així que a fer temps per allà. Em vaig comprar dos pinxos, un de carn i un altre de borifarra, la botifarra semblava de Pavo o pollastre i l’altre ni idea. La dona ho tallava arrossos i ho posava dins una bossa amb salsa. Així que a les 9bdel matí ja m’havia gòtic un bon tou de carn.

A les 9:10 ja vaig anar a la via 8 on ja hi havia el tren i hi vaig pujar. El meu primer tren de tailandia. Era com me l imaginava, una carraca. El primer vago era de llits i la resta seients. Hi havia ventiladors pel sostre però la calor a dins era terrible, molt més que a fora que ja era terrible. Vaig seure i en els 15 minuts que vaig ser allà abans que arrenquen ja estava sumat com un pollastre.

Ja van començar a entrar venedors ambulant tal com ja havia vist per llatinoamericà, venedors que anirien pujant i baixant del tren al llarg de tot el trajecte. A les 9:30 va arrencar el tren amb un alocumotora a gasoil! Semblava un camió posant la primera per pujar una muntanya, alucinant.

Les primeres parades encara eren de Bangkok lo que em va permetre veure algunes zones força pobres. Cases a peu de via i fins i tot mercats o gent asseguda entre les vies.

Aquestes primeres parades es feien molt pesades perquè el tren estava a més temps parta que en marxa, i quan estava parat era horrible la calor que hi feia.

El trajecte bestiar va fer etern. El sol pica a molt i tot i estar totes lws finestres obertes i els ventiladors en marxa l’aire era calent i la calor per alguns moments insoortable. Quan parava fins i tot em posava de mala llet perquè ja començava a sentir que em donaria una lipotimia. Sincerament aquest va a ser un dels trajectes mes durs que he fet, i no per incomoditat o llargs temps, sinó simplement per la calor.

Almenys els paisatges eren MacOS i diferents del que havia vist fins ara. Gran extensions de Prats, boscos i pobles rurals al llarg de kilòmetres fins arribar al cap de 3 hores i 15 minuts a lopburi.

El primer que vaig fer en arribar a lopburi va ser preguntar a la oia de la taquilla a unes hores sortien els tren a Bangkok. Eren les 12:40 i em va dir que en sortia un ara i el pròxim a les 16h, que seria el que agafaria.

Lo següent va ser comprar una ampolla d’aigua a un 7eleven del costat de lestacio. Si, aquí també n’hi havia per tot arreu. I a continuació a caminar pel poble sense rumb fix a la cerca dels micos.

Vaig començant anant carrer amunt de l’estació fins que al cap de 1t minuts caminant quant com un porc i sense veure cap mico sem va ocórrer per fi llegir les anotacions que tenia sobre lopburi, cosa que hauria d’haver fet abans ja que hauria vist que ja tenia anotat on es concentraven els micos, que evidentment no era cap on anava sino a la zona on hi havia les runes d’un antic temple.

Vaig anar cap allà i abans d’arribar ja em vaig trobar amb un mico caminant per la vorera i dos més asseguts a l’entrada d’un banc bevent d’un granissat. Em vaig quedar allà una estona gravant-los sense sa era que al cap de pocs minuts men trobaria desenes.

Vaig seguir caminant i pel carrer que donava al temple cada vegada se’n veien més, per la vorera, pujant per les parets dels edificis, dins les botigues,… Fins que quasi davant del temple i al mateix temple n’hi havia per tot arreu. Dins una botiga almenys n’hi havia 20 i un munt per fora buscant menjar o bevent d’ampolles d’aigua tal com si fossin persones. Era exagerat. Vaig passar de pensar que no en veuria a veure’n desenes o centenars corrent per tot arreu.

Al veure que un bevia d’una ampolla vaig deixar la que jo portava a terra a eure que feien. Al cap d’un minut un es va causar mirant me mig de reüll fins que la va agafar. Com que era massa plena i pesava molt per ell, primer la va volcar bevent l’aigua de terra i quan ja no no pesava tant se la va acabar com beuria una persona. Impressionant.

Després em vaig acostar al temple on n’hi havia encara més bojos amb els turistes que els donaven menjar. Vaig voler entrar al recinte del temple però s’havia de pagar entrada i vaig passar, no valia massa la pena ja que des de fora es veia perfectament.

Quan ja els havia vist una estona vaig anar a donar una volta per un mercat allà al costat força gran com tants hi ha per Tailàndia. La calor era sufocant i caminar per allà amb les illes de les botigues a ple rendiment es feia insuportable. No vaig veure res de menjar que em convencés per donar així que vaig tornar cap al temple mentre pel camí em menjava un dels sandvitxos del 7eleven que portava. Només treure’l un mico ja es va acostar i fins i tot semblava que en qualsevol moment m anés a saltar a sobre. Després es va acostar un altre més gran que si que semblava que sem giraria a sobre per lo que li vaig tirar un tros del sandvitx que es va menjar ràpidament. L’altre al final no va fer res.

Després de donar alguna volta més per cansarme bé de veure micos, ja vaig anar tirant cap a l’estació. Eren les les 14:30h i no portava ni dues hores a lopburi però ja havia vist prou els micos i el mercat. A més feia una calor terrible com per seguir donant voltes pel poble.

De camí a lestacio primer vaig veure 3 micos ós barallant-se i mentre seguia caminant de cop vaig rebre un cop a lesquene seguit d’un petit crit. Em vaig girar i a terra mirant me i havia un mico que m acabava d’intentar robar la motxilla! Sem va tirar a sobre amb tota la intencio d’endur-se la motxilla i buscarhi menjar. Sort que la portava ben agafada perquè sinó segurament me l’hauria tret. Li vaig fer un gest amenaçador perquè no hi tornés i vaig seguir caminant però ara mirant davant i darrere tota l’estona. Una venedora que ho havia vist em va dir alguna cosa en Tai mig rient. No vaig ente dre el que deia però segurament seria algo tipus “ja no fan tanta gracia ara els micos Eh? ”

A les 14:40 arribava a l’estació i comprava el bitllet. Posava que el tren sortia a les 14:39 a lo que li vaig preguntar al noi que em va dir que anava amb retard i que passava a les 1yh, l’hora que l’havien dit en arribar. Això sí són retards i la resta tonteries…

Així que una hora llarga esperant a l’estació bevent aigua sense parar i estirant les cames ja que suposadament me’n passaria 3 assegut. Greu error.

A les 16h va arribar el tren i sorpresa, no hi havia lloc per seure. I a més érem uns quants que vam quedar de peu, per lo que no tenia pinta de que pogués seure aviat. Cansat i pensant en les més de 3 hores que quedaven de trajecte.

Tenia l’esperança que en les procés parades baixes força gent, però tot i baixarne no eren suficients com perquè pogués seure. Jo almenys estava en un lloc on em recolzar.

Al cap d’una hora vaig seure a terra perquè ja no podia més. I al cap de 30 mí ús més vaig seure a les escales del tren, les de baixar. Si, amb les portes obertes, el tren en marxa i jo allà assegut, tot i que no era l’únic. A la porta del davant també hi havia un noi assegut de manera encara més imprudent. Un espectacle impossible de veure ja a qualsevol lloc d’Europa.

I així anar fent temps fins que quan portavem dues hores i mitja vaig poder seure en un seient normal i fins a Bangkok. Una dona quebseia davant meu em va preguntar d’on era. No deixa de ser curiós per una banda que sigui tant clar que ets de fora i per l’altre que siguis un turista. No deu haver-hi massa gent d’aspecte europeu vivint a Tailàndia. Quan et veuen tothom sap que ets de fora i que estàs de viatge.

A les 19:15 arribaven a lestacio de hua lamphong de bangkok i venia la part complicada del dia, tornar a l’Hotel amb transport públic sense moovit, doncs sense internet no el podia utilitzar.

Vaig anar fins la parad on m’havia deixat el bus à l’anada però a l’altra banda del carrer per buscar la parada que fes el trajecte de tornada. La vaig trobar prou ràpid però després d’esperar quasi 30 minuts vaig decidir d’anar caminant, doncs era més o menys factible. Tardaria una hora i a més passaria pel mig de Chinatown, doncs a l’anada havia vist que el bus hi passava, i així ja de passada feia una petita visita a aquest barri.

I tot ni que ja era fosc va estar prou bé, doncs encara hi havia venedors de tot tipus pel carrer i totes les botigues obertes. Es increïble els xinesos com fan el seu propi barri a qualsevol ciutat, doncs en aquell barri només s’hi veien xinesos i tots els cartells en xinès. A més vaig veure una de les famoses cases d’algun clan que pel que es veu n’hi ha més d’una.

El camí fins l’hotel no sem vaig afer tant llarg com pensava, doncs ja després de creuar Chinatown vaig entrar a la zona que ja coneixia propera a Suanam Luang i el Gran Palau. Aquella zona ja ame la coneixia per lo que ja ni mirar Google Maps.

Cap a les 21h arribava a l’hotel. Aquella mateixa nit havia de deixar la roba a alguna tintoreria doncs ja no em quedava roba neta i al cap de 2 dies marxava a Kanchanaburi. Vaig anar a una que havia vist per Internet que era Self service i costava 10 bats el kilo. Així que em aigua d’Uttar, vaig posar l’últim polo nét que em quedava i vaig anar cap allà amb tota la roba. Però quan hi vaig arribar vaig comprovar que el mínim eren 9kg i que a més s’havia de pagar en monedes de 10 bats que no tenia i la màquina que hi havia de canvi tampoc tenia. Allà també hi havia un xinès força enfadat pel mateix motiu.

Primer pensava que encara que portes només dos kilos de roba em cobraren 20 bats, així que vaig anar allà a prop on hi ha ia la zona de Khao San i vaig comprar dos pinxos de calamars realment bons i que encara no havia provat. Li vaig dir al venedor que em. Dones 2 monedes de 10 i vaig tornar a la tintoreria. Amb tot això ja estava quant una altra vegada.

Però quan vaig arribar vaig veure que havia de posar, en aquest cas, 11 monedes de 10 bats, doncs només quedaven lliures rentadores de 14kg que eren més cares, i s’havia de pagar 110 bats fos la quantitat que fos de roba. Ja emprenyat més que el xines vaig marxar.

Almenys aquell passeig em va servir per veure el carrer paralel a Khao San que encara no havia vist i era també prou interessant. També amb restaurants per guiris però amb molts llocs ambulant que es el que m’agrada a mi.

Vaig anar al carrer de l’hotel que havia vist una tintoreria, però el preu eren 35 bats per kg, no massa menys que al meu hotel, que eren 50, així que finalment ho vaig deixar al meu hotel. Com a curiositat, abans d’arribar a l’hotel, el RRPP del restaurant del costat va dir “amigo” dirigint-se a mi. Em vaig girar i va preguntar “Italiano? “, a lo que vaig respondre que no. Però vaig entendre que en italià potser també diuen amigo i que per la cara sens veu que són, almenys, del sud d’Europa.

La noia que hi havia a recepcio diria que era la primera vegada que la veia però era la més amable i extravertida. Li vaig deixar la roba i vaig entendre que estaria per l’endemà a les 7am, cosa que em va estranyar perquè ja eren quasi les 22:30h.

Per acabar de sopar vaig decidir anar a comprar pasta deshidratada i algun sandvitx al 7eleven i menjar a lhabitacio mentre mirava el 324. A més encara havia el mirar com organitzar bé l’endemà ja que volia anar al mercat sobre les vies del tren de Mae Klong, que finalment l’opció més viable era en mínima, que no eren barates, 100 bats, però que al final no són ni 3€ per 2 hores de camí. El problema era saber els horaris, tant de les minivans com del tren que passa pel mercat, per lo que vaig decidir sortir lo abans possible de l’hotel i a veure que passava. Així que a les 23:30 ja estava dormint.

02/06/2019 Quart dia a Bangkok: Phra Sumen Fort i Wat Bowonniwetwiharn Ratchaworawiharn

Aquest dia em vaig despertar quasi a les 13h ja que el dia anterior tot iq ue a la 1 ja estava llest per dormir, comq ue havia fet migdiada molt tard fins les 4 ben be no vaig anar a dormir. Com sempre em vaig dutxar, prendre el cafè i escriure el diari i cap a les 16:30h sortia de l’hotel amb la intenció d’anar a veure el centre comercial New World, abandonat abans d’obrir-se per no complir amb la normativa municipal i que amb el temps i la pluja s’ha anat inundant. Degut a l’aigua acumulada cada vegada hi havia mes mosquits cosa perillosa degut a les nombroses malaties que podien transmetre, per lo que els veïns varen decidir d’omplir l’aigua cumulada de peixos. Ara és un centre inacabat, abandonat, ple d’aigua i de peixos.

Vaig sortir de l’hotel i de camí havia de passar per davant de Phra Sumen Fort, un parc quasi al costat de l’hotel i que dóna just al riu. Gran error, perquè quan era allà fent unes fotos al parc i al riu, un gay es va acostar i em va preguntar d’on era. Això ja li va servir per dir-me si volia que m’ensenyés algun passeig i algun temple. No vaig reaccionar a temps i abans de donar-me conta ja estava caminant amb el gay en direcció al temple Wat Bowonniwetwiharn Ratchaworawiharn, també molt a prop d’allà. Evidentment jo com sempre ben atent a tot, a qualsevol moviment, sol·licitud de diners, etc. Pero la veritat que el gay només volia passar una estona amb mi perquè suposo que li havia agradat i, comprovar també suposo, si jo també era gay i així ja triomfava. La veritat que el noi era molt amable i parlava prou be l’anglès per lo que em va servir de guia imporvitzat.

Vam arribar al temple on ens havíem de treure les sabates i vam anar davant el buda d’or on ell va fer unes reverències. Tothom és molt creient. Després vam caminanr per tot el recinte, que com tots és enorme, fent fotos i observant una mica la vida dels monjos que hi viuen.

Amb tot això quasi que vam estar una hora i mitja junts. Al sortir del temple em va dir de caminar per no sé on però aleshores si que ja li vaig deixar anar una excusa que ja m’havia pensat perquès ino si que tard o d’hora m’hauria dit d’anar a casa seva, doncs el tio no parava de mirar-me i ja em comencava a sentir una mica incòmode, doncs jo evidentment no volia res amb ell. Li vaig dir que l’endemà havia d’aixecar-me molt aviat per marxar i que encarahavia de preparar la maleta. Ens vam acomiadar i aquí no ha passat res.

A continuació vaig anar on volia anar des del principi, al centre comercial abandonat, però en arribar-hi, tot i veure perfectament la facana, no vaig saber per on entrar per veure els peixos. estava tot tapiat i te edificis colindant per totes bandes, per lo que no sé si realment si pot entrar fàcilment. En qualsevol cas allà hi havia un emrcat molt autèntic que junt als edificis tant degradats colindant al centre comercial van fer que la visita valgués la pena tot i no veure els faosos peixos. Carrerons d’un metre d’ample que s’endinsaven enmig dels edificis, foscos, bruts, amb olors de tot tipus i que em recordaven a la peli de Resacón.

A les 19h tornava a l’hotel per dutxar-me, dons 3 hores caminant feien que acabessis suat com un pollastre i cap a les 20h tornava a sortir a donar a una volta pels voltants de l’hotel, doncs estava a una de les zones mes animades de Bangkok. Primer vaig anar a sopar al lloc ambulant davant de l’hotel que cada dia era diferent. Aquesta vegada hi havia una dona gran amb el seu fill trans que parlava anglès per lo que demanar va ser molt mes fàcil que en altres ocasions. Vaig veure que estava preparant un plat per una noia i li vaig preguntar quant costava, a lo que va respondre 50 bats i jo que també me’n preparés un. La noia em va preguntar si m’agradava el picant perquè el que estava demanant ho era. Jo vaig dir que si però que poc, doncs encara estava escarmentat del sopar del dia anterior. M’ho vaig menjar allà mateix davant del lloc ambulant assegut en una escala com a bon local i vaig anar per la zona de Khao San Road i els carrers del costat on l’animació és total.

I cap a les 22h a l’hotel a dormir ja que l’endemà em volia despertar ben aviat per anar cap a Lopburi, el poble dels micos.

01/06/2019 Tercer dia a Bangkok: Illa de Bang Kachao i Nana Plaza

A les 8 em despertava i preparava ruta per al dia, a part del cafè i el diari com cada dia. La intenció era anar fins a l’illa de bang kachao, i que conté loasis urbà més gran d’Àsia.

A les 11 sortia de l’hotel per anar a buscar el bus à un parell de carrers. Va arribar em pocs minuts i la noia em va confirmar que anava on volia, que era quasi a l’entrada de l’illa. El trajecte era llarg i sumat al trànsit va fer que yardessim ben bé una hora en arribar.

L’illa es formada degut a un meandre que fa el riu i que per la part més tancada del meandre hi ha un canal que ha provocat que quedi una illa.

Abans de creuar el pont que ja entrava a l’illa vaig buscar algun lloc per esmorzaresmorzar tot i que ja eren les 12 passades. Per la zona hi havia molts llocs ambulant i restaurants. Vaig mirar un que em va semblar bé i tenia lloc per seure i el noi em va convidar a entrar cosa que vaig fer. Era un restaurant familiar on els pares no parlaven anglès però el fill si. Em va explicar que havia de decidir, per una banda la pasta i per una altra la carn. Vaig triar una espècia de fideus d’arròs i unes boles de carn. M’ho varen servir amb sopa per lo que vaig agafar una cullera, però el noi em va dir que millor amb els pals, i tenia rao, els fideus no es podien agafar amb la cullera. Em va oferir una forquilla pero li vaig dir que no, que preferia els pals. Tots eren molt amables com tothom i sempre amb un somriure i el noi molt atent.

La sopa estaven a molt bona i pica molt, com tot a Tailàndia, cosa que ja em va fer suar abans de començar la caminada. El preu amb aigua inclosa, 37 bats, 1 europeus, el. Més Bratislava fins aleshores. Ens vam acomiadar tota la família donant les gràcies i baixant el cap. Això es Tailàndia, amabilitat i somriures contínuament.

Vaig començar a caminar amb la intenció de trobar un lloguer de bicis, però vaig anar fent i no n’hi havia cap. Anava en direcció al mercat flotant que estava a una hora i mitja caminant. Feia molta calor com sempre i no em veia capaç de caminar tant. Però vaig anar fent sense trobar cap lloc on l poguessin bicis.

El canvi era impressionant. Estava al. Mig de Bangkok però semblava un poble rural perdut per Tailàndia. Res d’edificis alts ni grans carreteres, només casetes, moltes de fusta i carrers de sorra, tot plegat construït sobre l’aigua, doncs on no hi havia cases hi havia aigua.

I fent camí sense pensar-hi massa finalment vaig arribar al cap d’una hora i mitja de caminar al mercat flotant de Bang Kachao, un mercat molt gran construit sobre plataformes a l’aigua. Com a la resta de l’illa, on no hi havia botiga hi havia aigua. Plataformes, ponts de fusta, barques és el que conforava aquest mercat molt mes gran del que m’esperava, amb botigues de tot tipus i fins i tot restaurants forca grans.

Al cap d’una hora de donar voltes pel mercat vaig comencar a tirar d’on havia vingut. No sabia ni com comencar pero mes valia que ho fes sense pensar massa. La tornada no se’m va fer tant pesada, moltes vegades em passa tot i que per mi hauria de ser al contrari. Pel camí em vaig comprar un pinxo de carn de porc, que hja comencaven a ser habituals amb mi a part de dues o 3 ampolles d’aigua, de les quals em bebia la meitat i l’altra me l’anava tirnat per sobre per no morir d’un cop de calor. Realment era una experència ben diferent caminar per allà sense turistes, nomñes gent local que no parlaven anglès on fer una compra qualsevol requeria de gesticulacions per ambdues parts. Pero aquí la gent està disposada a entendre al turista, i no com a altres llocs…

Quasi quan ja arribava al pont que unia l’illa amb la resta de Bangkok, un senyor d’un 70 anys se’m va acostar i sense dir ni ase ni besa va mirar la bossa que portava, on només hi havia una ampolla d’aigua amb dos dits d’aigua i la va agafar fent-me una reverència com donant-me les gràcies. No vaig entendre ben be que havia passat pero aquell senyor se’m va quedar l’ampolla d’aigua.

Ara venia la part que mes em temia de tot aquell camí, que era trobar la parada del bus que havia agafat abans pero que anés en direcció contrària per tornar al punt d’on havia sortit.

Vaig intentar connectar-me a alguna xarxa wifi pero va ser impossible, totes tenien contrasenya que no vaig poder desxifrar. En aquell tram hi havia un mercat que ocupava almenys dues illes de cases, amb un munt de botiguetes a les voreres i per on la gent i els cotxes havien de fer maniobres per poder-hi passar. La gentada que hi havia i l’olor de menjar era massa.

Al final mig desesperat de no veure cap parada de bus ni cap xarxa wifi vaig asseure’m a la vorera quan de cop i volta vaig escoltar darrere meu un bus que parava, vaig girar el cap i uns metres mes enllà vaig veure que parava. Havia trobat la parada! No tenia cap cartell amb els busos que hi paraven pero tenia l’esperanca que hi parés el 6, que és el que m’havia portat fins allà. Quan no portava ni dos minuts, va passar un 6 pero que no va parar perquè no vaig aixecar el brac prou ràpid i ja no em va veure. Però al cap d’uns 10 minuts en va passar un altre i aaquest si que el vaig parar. Vaig ensenyar-li a la noia la parada on havia d’anar i em va fer que si amb el cap. Perfecte! Ja era al bus i anava on havia d’arribar, a la matexa parada on l’havia agafat per venir.

El trajecte se’m va fer mes curt que el de l’anada tot i que eren trajectes de una hora, doncs estava molt lluny del centre de Bangkok. De fet quasi que vaig anar d’una punta a l’altra de la línia, doncs quan vaig pujar al bus estava quasi buit, pel camí es va omplir molt i quan vam arribar anava jo sol al bus, literalment.

El bus, com molts altres, va fer un recorregut lleugeremnt diferent el que marcava Moovit, pero en aquest cas em va anar millor perque va passar per davant de l’hotel. Ja em coneixia la zona així que vaig sol·licitar la parada a lo que la noia em va dir que allà encara no era on jo havia dit, pero li vaig respondre que m’anava millor. Molt atenta.

Vaig arribar a l’hotel cap a les 18:30h. Només volia descansar un moent i anar a Nana Plaza, pero la son em va poder i em vaig quedar adormit fins a les 20:30h, hora en què em vaig aixecar ràpid, em vaig dutxar i vaig anar cap a Nana Plaza, el centre dels locals d’oci i de striptease de Bangkok. No per veure’n cap sino per veure la zona.

Era forca a prop de Soi Cowboy, per lo que ja hi podria haver anat, i a diferència d’aquell dia hi vaig anar en bus. Per agafar-lo vaig anar per Khao San Road i passant per un caminet ple de baretos que de fet ni es veia quasi, el vaig veure perque Moovit em deia que anés per allà, perque de fet per poc me’l passo.

Gràcies al bus en 10 minuts ja era a Nana Plaza. Un carrer mes gran que Soi Cowboy pero no tant exagerat. Un carrer molt animat amb molts restaurants, dicoteques i llocs ambulant. Vaig caminar fins al final del carrer on un grup de noies d’un local ja em reclamaven que entrés. Va fer gràcia perquè van dir alguna cosa, jo em vag girar pensant que ho deien a un altre i una va dir “you, you”, i després al tornar a passar de baixada “I like you”. Evidentment ho diuen per cobrar però no deixa de ser divertit l’alegria i les ganes que hi posen per atreure’t.

En el mateix carrer vaig anar a menjar a un lloc ambulant una espècie de sopa amb fideus. Quan vaig anar a seure a la taula que tenia allà a la vorera, una rata va sortir corrent de sota el taburet que acabava de moure, per poc em caig i em va sortir un “Hòstia una rata!” A lo que la dona va dir com un “Com?” a lo que vaig respondre “no no”. Perque dir-li res si ella portava allà tot el dia i ja en deuria haver vist un munt. Quan vaig seure no vaig fer mes que veure escarabats i rates voltant pels meus peus, i tot degut a què allà mateix, a mig metre, s’acumulaven bosses i bosses de brossa pendents de ser recollides pel camió. Allà no utilitzen contenidors, per lo que les bosses s’acumulen a les voreres essent un festí per a rates i escarabats.

Aquell plat era el que mes picava de tots els que havia provat fons aleshores, i mira que picaven, pero és que aquell va ser exageradíssim. A mig plat em vaig aixecar per anar a comprar una ampola d’aigua al 7eleven que hi havia just davant perquè no ho podia soportar. En acabar em va estar picant cada vegada mes durant 20 minuts, em cremava la boca i fins i tot em comnecava a preocupar perquè cada vegada em cremava mes. Al cap de 30 minuts va comencar a baixar per loq ue ja em vaig tranquil·litar tot i que em va estar picant la boca quasi una hora. Mai havia menjat res tant picant, ni tant sols a Mèxic.

Cap a les 23:30h vaig tornar on m’havia deixat el bus pero a l’altra banda del carrer per buscar la parada que em portés de noud’on havia vingut. Vaig haver de caminar amunt i avall 3 vegades fins a trobar-la, cosa que va provocar que passés 3 vegades per davant d’un establiment de “massage” i cada vegada que passava la noia “massaaaage” fins a la tercera que ja m’ho va dir rient, com pensant, al final picarà. Jo ja només la mirava i reia.

Finalment vaig trobar la parada i el bus va passar en menys de 10 minuts i en 10 mes ja era al punt d’on havia sortit. Aprofitant que era ben a prop de Khao San vaig donar una volta per allà fins cap a les 12:30h que vaig tornar cap a l’hotel a dormir. Un altre dia cansat però ben superat.

29-30/05/2019 De camí a Bangkok

A les 7 del matí em vaig despertar per iniciar el llarg dia de camí a Tailàndia, i dic llarg perquè aleshores encara no sabia el que costaria arribar-hi.

Em vaig dutxar, em vaig prendre el cafè de cada matí amb la meva tassa plegable i vaig escriure el diari a mes de comprar el bitllet de bus que em portaria fins l’aeroport d’Oslo. A diferència de l’anada, que vaig anar amb el tren exprés que costa uns 10€, aquesta vegada Moovit em recomanava anar-hi amb bus. Em va estranyar així que vaig voler comprar de nou el bitllet pel tren. Però la sorpresa va ser quan el preu és diferent, en aquest cas, d’Oslo a l’aeroport, costava 21€ per 35km! A mes havia d’agafar un bus local per arribar a l’estació. Aleshores vaig mirar el preu del bus i costava 18€ i sortia des del costat de l’hotel on estava. Per això Moovit em recomanava aquesta opció ara. Lo dels preus de Noruega és increíble. Oslo és la ciutat mes cara que he visitat fins ara i amb diferència, mes que Nova York o Boston.

Tot i ser un hostel i banys compartits, quasi que no hi veia la diferència. Hi havia un munt de dutxes i la cuina estava tant ben equipada que no tenies cap necessitat de buscar res a fora. Molta gent quasi que vivia allà i n’hi havia que es preparaven uns esmorzars de campionat. A mes tothom era molt respectuós per lo que el silenci a tot el hostel era total a totes hores, podent treballar allà mateix a la cuina mentre em prenia el cafè sense cap problema.

Semblava que una part del hostel era per estudiants i en aquell moment de fet va entrar una noia jove asiàtica molt ben vestida però amb la seva motxilla i preparant-se el seu menjar. Jo només hi vaig ser dos dies, però aquella noia i molts mes segurament s’hi estan tot un any (o mes), i la veritat és que jo tampoc tindria cap problema per acostumar-m’hi.

Un cop comprat el bitllet de bus i pres el cafè, vaig preparar be la maleta perquè ara si que havia de vigilar be el pes i les mides.

Arribada a l’aeroport a les 13h. Rebo missatge SMS conforme el vol s’endarrereix fins les 18:15h. Pregunto almostrador i no saben res. Pregunto a atenció al client i diuen que potser si potser no, per lo que decideixo passar ja el control de seguretat a les 13:30h.

A la porta d’embarcament ja veig els primers tailandesos…

Finalment el vol surt a les 19:15h. Em van pesar les maletes que sumaven 11,50kg pero em van deixar. Un senyor es va posar farruco, quan ja erem a l’avio van dir que un home borratxo l’estava liant i que per aixo ens endarreriem mes.

A l’avio em va tocar al costat d’un negre que va estar dormint quasi les 11 hores del vol. Jo vaig escoltar musica i dormir una mica i encara se’m va passar prou be. Finalment vam passar d’arribar a les 7 del matí previstes hora local del dia 30, a les 13h.

En el control de passaports hi havia forca cua, uns 20 minuts fent cua. Vaig passar sense cap problema. Ni em van mirar res, ni el tabac que jo tant patia, en podria haver agafat mes.

Al sortir de l’aeroport, una calor exagerada i plovent a bots i barrals. Em vaig connectar a una xarxa wifi de l’aeroport per mirar com anar fins al hostel. Vaig anar a agafr el City Line que costava 45 bats fins a Phaya Tai, i d’allà un bus de linia fins a Sumanluang )la cort Suprema.

Primer vaig treue 3000 bats d’un caixer on em van cobrar 220 de comissió! Despres ja a comrar el bitllet i cap l tren. En aquell moment jo ja estava suant tant que a feia molta pudor, després de tantes hores fora de l’hotel d’oslo i ambla calor que feia allà.

En el tren ja vaig poder veure una mica Bangkok, una de les torres mes altes, i algo que em cva sorprendre molt, és que molts llocs de Bangkok semblen aiguamolls. Hi ha rius per tot arreu i algunes cases semblen rodejades d’aigua, camps de futbol anegats.

Un cop a Phaya tai vaig seguir amb les indicacions de Moovit que em deien d’agafar e bus 59. Vaig caminar fins on semblava que s’havia d’agafar i vaig preguntar a una taquilla. La noia em va dir que all’a no era, que havia de baixar unes escales allà al costat i agafar el 503. Em va estranyar perque fins aleshores Moovit no havia fallat mai, pero vaig anar cap allà. Mentre buscava, un senyor que em va veure mig perdut em va preguntar on anava, jo sempre diea Sumanluang. Ell va confirmar que havia d’anar fins la interesecció de dos carrers molt transitats i agafar allà el 503. Vaig anar-hi, cada vegada plovia mes. Tota l’estona els taxistes, les mototaxis i els tuktuks m’anaven oreguntant di em portaven, jo deia que no a tots.

Vaig tornar al taxista per preguntar-li el preu perque portava 30 minuts esperant al bus, em va dir 400 bats i ho vaig descartar, vaig tornar al carrer i al cap de 10 minuts va arribar el bus. Per 17 bats em va portar fins a Saman luan i d’allà caminant fins l’hotel. Primer vaig anar al New Siam II, on em van indicar on era el New Siam I, on hi vaig arribar quasi a les 15h. Vaig fer el checkin amb una noia realment molt guapa. Va costar una mica i jo estava literalment xorrejant de suor. Vaig pagar la reserva i vaig anar a l’habitació.

Vaig deixar les coses, em vaig dutxar i vaig anar a menjar. Primer vaig buscar uns llocs ambulant que havia vist de camí pero ja no hi eren, així que vaig anar aun restaurant molt a prop de l’hotel on vaig menjar el meu primer plat tailandés. Semblava carn de porc amb trossos de peix, ous de no sé quin animal i verdures. Això i una aigua per 67 bats, menys de 2€. Al acomiadar-me de la cambrera, que va ser molt amabale, em va fer el gest típic que fan, les mans unides com ressant, abaixant el cap i amb un somriure. Aleshores va ser quan vaig pensar, ja ets a Tailàndia!

Vaig tornar a l’hotel cap a les 17:30h que vaig anar a dormir cansadíssim d’aquell dia tant llarg i dur pero que havia valgut molt la pena. Per fi era per primera vegada al continent asiàtic.

error: Content is protected !!